Rosa Pena

de la Perona. Els badius foren l’escenari dels partits de futbol dels nois, emulant els que es feien al camp del Júpiter, mentre que les noies recorden la pols i el fang quan plovia, i la verdor i el color de les flors dels horts: El barri va anar creixent; jo l’he conegut que només hi havia el bloc de pisos, i el camp del Júpiter, i l’escola. Tot s’ha anat fent al voltant. Nosaltres a vegades jugàvem als horts; me’n recordo d’anar a comprar roses i flors als horts quan era el mes de Maria. Quan estaven fent l’institut, van treure uns horts on nosaltres jugàvem; per fer l’institut van aixecar el terreny, i entre l’institut i el bloc de pisos encara ho vam poder aprofitar per jugar. (Lluïsa Arnal)

Els professors dels nous instituts —com la professora de ciències naturals, Àngels Ferrer, que hi arribà l’any 1963— van viure l’evolució del barri: baixadeta, travessàvem els camps de conreu i pujàvem per anar a l’institut. Des de casa, com que el bloc era sol, es veia la carretera de Ribes, que era Pere IV; passava el riu Besòs i es veia Sant Adrià, els arbres que hi havia eren plataners, així de grans, i els pintaven de blanc perquè a la nit reflectissin, i de casa es veia. Quan van fer els altres blocs, veies les estructures i les escales, i de mica en mica es va anar cobrint i ja no et deixava veure les fàbriques que hi havia al darrere. Les fàbriques eren un referent, perquè quan senties les sirenes, deies: «És la una, ara surten». Era una fàbrica al carrer de Cantàbria amb Guipúscoa, era de blanqueig de teixits. Ens unia la parròquia de Sant Martí de Provençals i era el centre de totes les cerimònies. Era un nucli amb deu o dotze cases de pagès i una fàbrica que feia una olor horrorosa, no sé què hi feien, ens arribava fins a casa l’olor dels ossos. Tinc fotografies vestida de comunió amb les faldilles arremangades perquè estava tot ple de fang per poder arribar a l’església el dia de Corpus. No hi havia cap carretera asfaltada que comuniqués amb el centre; l’única cosa que teníem més a prop era a Pere IV, que hi passava el 42 que acabava a Trafalgar. Què havíem de fer si volíem anar al centre? Ma mare portava un bolso com si fos de viatge i allà portava les sabates. Sortíem de casa amb sabatilles i quan arribàvem a Pere IV ens posàvem les sabates. Eren camins de pols. Des de casa fins a Pere IV trobàvem unes tres o quatre cases de pagès, i jo, el procés que portaven els pagesos per sembrar, el planter, tot, me’l sabia de memòria. Quan sortia de l’escola em donava ma mare el berenar i, això sí, amb ella, anava a veure què feia el pagès. M’encantava veure com treia la terra, i l’aigua començava a córrer i feia els caminets aquells i ho regaven tot. El barri, destinat en el futur a formar part de la gran Barcelona, es configurà amb uns trets identitaris singulars, condicionats per la seva llunyania del centre de la ciutat i per les limitacions de les comunicacions, amb l’afegit de la barrera de les vies del tren, que feien imprescindible travessar el pont del Treball, una vegada i una altra. Per a molts dels nois i noies que residien a la zona o que s’hi desplaçaven per estudiar batxillerat, la Verneda era un barri modern, vigilat per una caserna, amb blocs de considerable alçària, amb habitatges més esquifits als pisos del Juan Antonio Parera i més esplèndids als edificis de «la Caixa» o de les diferents cooperatives. Aquesta visió contrastava amb el paisatge urbà de casetes més baixes, al qual estaven avesats els alumnes procedents de barris més tradicionals, com el Poblenou i la Sagrera, o més suburbials, com les cases barates de Bon Pastor. I encara representava un xoc més fort per a aquells que vivien en un entorn encara pagès, com Mollet del Vallès. En canvi, la Verneda no sorprenia ni als alumnes que venien de Nou Barris —molts dels quals, residents en blocs de

El barri, destinat en el futur a formar part de la gran Barcelona, es configurà amb uns trets identitaris singulars, condicionats per la seva llunyania del centre de la ciutat i per les limitacions de les comunicacions

En aquells anys el barri de La Verneda començava a créixer i a poblar-se; Barcelona s’allargava cap al riu, els camps de conreus, extensos i verds, tendres i ufanosos, anaven reduint-se i desapareixent i amb ells els ramats, els corrals i les precioses pagesies que menaven la terra. A les vores del riu les arbredes de verns, pollancres i salzes —pulmons i esbarjos festius dels ciutadans barcelonins— també se n’anaven; el ciment entrava a poc a poc, anava cobrint les sorres i donava estructures urbanes; i la gran ciutat invadia i absorbia tots els terrenys d’al·luvió del riu […]. Una població creixent ocupava les vivendes que pujaven, s’obrien carrers, i l’onada humana, jove, vibrant i amb ganes de viure, donava crits d’exaltació i alegria. (4)

També les primeres alumnes de l’institut guarden un record dels canvis del seu entorn. En aquest sentit, és especialment evocadora la descripció de Manolita Moreno: El bloc de la Caixa de Pensions, jo el veia com una mena de castell. És que el nivell dels carrers era un, i tots els camps de conreu eren molt més baixos. Els camins eren a través dels camps de conreu. Per sortir de casa meva feia la