Petita Història de Joan Perucho, de Julià Guillamón amb il·lustracions de Pilarín Bayés

PETITA HISTÃ’RIA

de

COB_PH JOAN PERUCHO.indd 1

Joan Perucho

3/11/20 11:22

Soc Onofre de Dip, el protagonista de Les històries naturals, la novel·la més coneguda de Joan Perucho.

I us vinc a explicar la història del meu senyor.

Vaig ser un cavaller del segle xiii. Tenia les terres a Pratdip, un poblet de la comarca del Baix Camp. El rei En Jaume em va enviar a una missió delicada: anar a Hongria a buscar la princesa Violant, amb qui s’havia de casar. A Hongria, vaig tenir la mala sort que em mossegués un vampir: la baronessa Meczyr.

Em vaig tornar, jo mateix, vampir. També em podia transformar en altres bèsties, com en llop o guineu. De tant en tant tornava a Pratdip i m’hi passava una temporada, inflant-me de sang i espantant els ­pagesos.

INT_PH Joan Perucho.indd 1

La gent del poble que em va veure durant segles corrent amunt i avall de nit transformat en un llop negre, deien que era un dip, que és la manera que tenen aquella gent de dir vampir. El 1836, els caçavampirs van clavar una estaca al cor de la meva estimada baronessa Meczyr i vaig decidir tornar per sempre a Catalunya. En Perucho va saber la història i la va explicar en el seu llibre, que s’ha traduït arreu del món.

Quin paio més divertit, en Joan Perucho: li agradava llegir, li agradava menjar, tenia molts amics artistes, i escrivia unes històries que no sabies mai si eren veritat o si se les havia inventades.

3/11/20 11:26

Joan Perucho va néixer al barri de Gràcia, a Barcelona. El pare era botiguer, venia roba de casa: «Grans Magatzems de Novetats per a Senyora. Esplèndits assortits de gèneres per a la vinenta temporada d’hivern. Astrakans, panes, velluts de llana, cheviots de totes menes, flassades de llana i de cotó, gèneres de punt», deia un anunci de l’època.

Era abans del canvi climàtic: que abrigada que anava la gent del 1920!

La mare, Jesusa Gutiérrez, era castellana, de Medina del Campo, a prop de Valladolid, filla d’uns comerciants de bestiar que aprovisionaven de xais la vila de Gràcia i, més tard, Barcelona. Tenien cotxe,

INT_PH Joan Perucho.indd 2

en una època que no en tenia gairebé ningú. I el pare, Manel Perucho, va ser un dels fundadors del Barça.

Quin nom tan estrany aquest de Perucho! El meu senyor, en Joan, pensava que venia dels artistes italians que havien fet les pintures de les esglésies romàniques: «Peruccio! Posa-hi més blau, a la túnica del pantocràtor!».

Al nen Perucho no li agradava la idea de ser botiguer. Volia dedicar-se a llegir i a escriure. El pare, que era un home assenyat, li va dir que estudiés per a advocat. Ho va fer, sense vocació. I per guanyar-se la vida, i tenir temps per escriure, va fer oposicions per ser jutge comarcal.

3/11/20 11:26

I aquí comencen les aventures extraordinàries del meu senyor Joan Perucho per Catalunya. Primer l’envien a fer de jutge a la Granadella, que és un poblet de la comarca de les Garrigues, molt conegut per l’oli que hi fan. «El millor oli del món!», deia en Perucho, exaltat, als seus amics.

Quan hi va arribar, poc després de la guerra, es va trobar que mig poble era a terra. La Granadella era al mig de la batalla del Segre. En Perucho se n’havia deslliurat per poc. Quan tenia quinze anys el van cridar per incorporar-se a l’exèrcit de la República. Però es va quedar a l’hospital, per una malaltia.

Fins a aquell moment només havia escrit poe­ sia. Poemes que parlaven de la sang, de la por i també d’una aurora d’esperança. A la Granadella va començar a escriure uns textos en prosa, curts, amb escenes de la vida de cada dia. A poc a poc, la gent recuperava el gust per les coses i les ganes de viure.

«Al vespre, abans de sopar, m’agradava de fer una volta pel poble, a través dels seus carrers foscos, il·luminats tènuement per algun fanal polsós.

De tant en tant, algú passava i saludava d’una manera gutural, inintel·ligible. Feia una mica de fred.» El senyor jutge és un escriptor sensible.

INT_PH Joan Perucho.indd 3

3/11/20 11:26

Als seus amics també els agrada tot allò que escapa a la realitat. Es fa molt amic de Joan Miró, que pinta la meravella d’una casa de poble, d’una flor, d’un ocell, d’una dona. També de Joan Ponç, que pinta monstres, dimonis amb barret, paisatges que semblen la lluna. I d’Antoni Tàpies, que pinta personatges fantàstics, que floten fora del món. Tot el que és modern li interessa. Quina diferència amb la vida de jutge!

El meu senyor passa mitja setmana a la Granadella i l’altra mitja, a Barcelona. Li interessen el misteri, els fantasmes, les criatures misterioses, les plantes màgiques.

Un dels seus poemes més coneguts es diu El mèdium i explica una sessió d’espiritisme: tot de gent al voltant d’una taula, invocant una noia que es va morir: Odette.

Al final se sent el perfum de la noia que arriba del més enllà.

INT_PH Joan Perucho.indd 4

3/11/20 11:26

Després de la Granadella l’envien a Banyoles, on el meu senyor es troba com a casa. A la tarda fa tertúlia a l’Hotel Mundial, va a fer el volt per l’estany i arriba fins al balneari de la Puda. És molt impressionable: un cop es va banyar a l’estany i va trobar l’aigua llefiscosa, com si fos el fons d’un quadre d’Antoni Tàpies!

A Banyoles té la idea d’escriure una novel·la sobre un home del segle xx, que es converteix en un cavaller medieval, viatja al passat i fa una missió per al rei d’Aragó: portar l’aigua de foc d’Aràbia (petroli refinat!). El protagonista, Tomàs Safont, és un propietari de Palol de Revardit, al costat de Banyoles. La novel·la es diu Llibre de cavalleries.

També visita el Museu Darder, que té una col·lecció impressionant d’història natural i d’animals dissecats. Allà té la idea d’una altra novel·la. I aquí és on surto jo: Onofre de Dip. Antoni de Montpalau, naturalista, em va al darrere per caçar-me. Al principi no creu en vampirs. Però a mesura que avança la història no té més remei que admetre que hi ha moltes coses que la raó no pot entendre. Per exemple: l’amor o la poesia. I els vampirs!

INT_PH Joan Perucho.indd 5

3/11/20 11:26

Mentre el meu senyor està escrivint Les històries naturals, l’envien a fer de jutge a Móra d’Ebre i, després a Gandesa. Per anar amunt i avall es compra el primer cotxet, un Dauphine. Es converteix en un enamorat de la Terra Alta, del Matarranya i del Maestrat, que apareixen sovint en els seus llibres.

A Les històries naturals hi surt Gandesa i Morella, on el general carlí Ramon Cabrera, el Tigre del Maestrat, està encastellat amb el seu exèrcit. La meva idea era anar a Morella, vampiritzar Cabrera, treure’l del mig i convertir-me en general al servei de l’aspirant al tron, Carles Maria Isidre de Borbó. Però el punyeter d’en Montpalau em va al darrere, amb alls, creus i verdolagues, i em va arraconant. És trista la vida del vampir!

INT_PH Joan Perucho.indd 6

A Gandesa era feliç. Anava a Alcanyís, on hi havia una drapaire que es deia la Lela, i li comprava mobles, ceràmica, reixes i llibres antics. En feia col·lecció. També anava a Calaceit, a la Fonda Alcalà, on es menjava molt bé. Es va fer amic de l’amo, el senyor Gregorio, que tenia afició per la fotografia. En una d’aquestes excursions va reconstruir l’estada que va fer Picasso a Horta de Sant Joan. Un cop que va anar a veure Picasso a França, li va portar unes llaunes amb perdius a la vinagreta, com les que menjava de jove a Horta de Sant Joan. Se’l va posar a la butxaca.

Amb la seva dona, Maria Lluïsa, tenen quatre fills.

I no para d’escriure: a la revista Destino, sobre gastronomia i donant forma al seu món fantàstic.

3/11/20 11:26

329

PETITES HISTÃ’RIES

www.editorialmediterrania.com

COB_PH JOAN PERUCHO.indd 4

3/11/20 11:22