Page 1

332

PETITA HISTÒRIA

PETITES HISTÒRIES

@EditorialMediterrania @EditorialMediterrania www.editorialmediterrania.com

CMYK 100/34/0/0

@EdMediterrania

de l ’Arròs

del Delta de l’Ebre


També us pot interessar:

PETITA HISTÒRIA

del Delta de l’Ebre

PETITA HISTÒRIA

de

de l ’ Arròs

Catalunya

CUB_CATALUNYA_CAT.indd 1

9/9/16 11:57

157 Petita història de Catalunya

PETITA HISTÒRIA

de

Tàrraco

Text: Oriol Gracià Il·lustració: Pilarín Bayés

COB_PH_TARRACO_CAT.indd 1

5/6/18 14:20

155 Petita història de Tàrraco

PETITA HISTÒRIA

de

l’oli d’oliva

215 Petita història de l’oli d’oliva PETITA HISTÒRIA

de l ’

Arc de Berà

298 Petita història de l’Arc de Berà PETITA HISTÒRIA

de l a

Festa de la Ratafia

301 Petita història de la Festa de

1a edició: setembre del 2021

CMYK 100/34/0/0

© Text: Oriol Gracià © Il·lustració: Pilarín Bayés © Editorial Mediterrània, SL Casp, 63, pral. 2a 08010 Barcelona Tel.: 93 218 34 58 editorial@editorialmediterrania.com www.editorialmediterrania.com

la Ratafia

PETITA HISTÒRIA

de la

mongeta del ganxet

331 Petita història de la mongeta

ISBN: 978-84-9979-708-3 DL: B 11467-2021 Fotocomposició i impressió: Ormoprint, Barcelona COB_PH MONGETA DEL GANXET.indd 1

11/1/21 16:00

del ganxet

Trobareu la llista completa de la col·lecció a: www.editorialmediterrania.com


Feia dies que l’Aina tenia ganes de passar tot un cap de setmana a la natura. I quan els pares li van dir que sí, que per l’aniversari li regalaven una excursió al delta de l’Ebre, de seguida es va imaginar bufant les espelmes sota la capçada d’un salze gros i molt vell, a tocar d’un mas blanc, del riu Ebre —el més gran de Catalunya— i d’un d’aquells camps d’arròs tan infinits que sembla que no te’ls puguis acabar. No hi havia estat mai al Delta, però la Teresa, la professora de ciències naturals, els havia parlat de la quantitat de plantes i d’ocells que s’hi

poden veure, de les platges extenses i dels arrossars que canvien de color segons l’època de l’any en què te’ls miris. A l’escola van fer un mural gegant on van enganxar un mapa del sud de Catalunya i fotografies del Delta que havien imprès després de navegar tota una hora per internet. Imatges d’una platja i d’un far, del riu, del mar, de llacunes, de canals i camins entre arrossars; d’àlbers, salzes i pollancres, però també de tota mena d’ocells: ànecs, corbs marins, esplugabous, martinets, bernats pescaires i, sobretot, flamencs amb el plomatge rosat.


L’Aina i els seus pares van fer la maleta un dissabte de juny a primeríssima hora del matí, quan faltava només un dia perquè fes vuit anys. A més de la roba, al portamaletes del cotxe hi van ficar una bossa amb els banyadors, un pot de crema solar, binocles per poder observar els ocells de més a prop i un casc de bicicleta «perquè el Delta és tan pla, que ens podrem moure a cop de pedal sense cansar-nos gaire», li havia explicat la mare. I de fet, va ser el primer que van fer en arribar a tocar de la bassa de l’Encanyissada, que és la llacuna més gran del Delta: van llogar tres bicicletes, van ajustar l’altura del seient i es van posar el casc. I vinga a pedalar. L’Aina va agafar els binocles i se’ls va penjar al coll per tenir-los ben a mà per si, de cop i volta, apareixia un estol de flamencs rosats com el que havia vist per internet. De cap manera es volia perdre un espectacle com aquell.

El camí de terra i més aviat estret per on circulaven tenia vistes molt diferents segons cap a on miraves: a l’esquerra vorejava els canyars de la llacuna, d’on arribava la piuladissa intensa dels ocells que hi havien fet el niu, protegits per la vegetació alta i exuberant. A la dreta, els camps eren plens d’aigua i ja s’hi intuïa el verd de les tiges de l’arròs que començava a créixer. I l’Aina pedalava tan embadalida per aquell paisatge que no va veure la pedra que hi havia al mig del camí. I patapam! Va perdre el control de la bicicleta i va caure a l’arrossar. I malgrat que s’hauria pogut trencar la crisma, no es va fer mal. L’aigua i la terra estovada havien parat el cop. A més, ella era molt valenta. Això sí, va quedar molla de cap a peus.


L’Aina i els seus pares van fer la maleta un dissabte de juny a primeríssima hora del matí, quan faltava només un dia perquè fes vuit anys. A més de la roba, al portamaletes del cotxe hi van ficar una bossa amb els banyadors, un pot de crema solar, binocles per poder observar els ocells de més a prop i un casc de bicicleta «perquè el Delta és tan pla, que ens podrem moure a cop de pedal sense cansar-nos gaire», li havia explicat la mare. I de fet, va ser el primer que van fer en arribar a tocar de la bassa de l’Encanyissada, que és la llacuna més gran del Delta: van llogar tres bicicletes, van ajustar l’altura del seient i es van posar el casc. I vinga a pedalar. L’Aina va agafar els binocles i se’ls va penjar al coll per tenir-los ben a mà per si, de cop i volta, apareixia un estol de flamencs rosats com el que havia vist per internet. De cap manera es volia perdre un espectacle com aquell.

El camí de terra i més aviat estret per on circulaven tenia vistes molt diferents segons cap a on miraves: a l’esquerra vorejava els canyars de la llacuna, d’on arribava la piuladissa intensa dels ocells que hi havien fet el niu, protegits per la vegetació alta i exuberant. A la dreta, els camps eren plens d’aigua i ja s’hi intuïa el verd de les tiges de l’arròs que començava a créixer. I l’Aina pedalava tan embadalida per aquell paisatge que no va veure la pedra que hi havia al mig del camí. I patapam! Va perdre el control de la bicicleta i va caure a l’arrossar. I malgrat que s’hauria pogut trencar la crisma, no es va fer mal. L’aigua i la terra estovada havien parat el cop. A més, ella era molt valenta. Això sí, va quedar molla de cap a peus.


—Jo soc Jofre i avui he vingut amb mon pare a veure els camps. Fa unes setmanes que ja hem sembrat l’arròs i ara, fins a la sega de setembre, haurem d’estar pendents de com evoluciona el cultiu. Cal cuidar bé la terra perquè en surti el millor arròs possible, saps? Perquè menjar-se una paella està molt bé, però darrere d’aquells grans tan saborosos hi ha molta faena. El Jofre parlava com un senyor, com si en lloc d’acompanyar el seu pare, fos ell el pagès. Només aixecava uns pams de terra, però aquella seguretat amb què deia les coses li donava un aire de setciències. I malgrat aquella actitud de milhomes, a l’Aina li va caure bé. —Ha de ser bonic viure envoltat de camps d’arròs i respirar aire pur, sentir els ocells i les granotes com rauquen cada dia.

—Agafa’m la mà, que t’ajudaré a sortir —li va dir algú mentre l’Aina encara es netejava la cara bruta d’aigua tèrbola i comprovava com els binocles i la bicicleta s’havien salvat de la caiguda i amb prou feines havien arribat a tocar l’aigua. Al seu davant, hi tenia un noi rabassut i de somriure simpàtic, potser una mica més gran que ella, però no gaire.

—Gràcies. Estic bé, només ha estat un ensurt. —Va! Agafa’t i no et preocupis. Avui fa sol i en una estona estaràs eixuta. No passa res, jo també he caigut més d’una vegada a l’arrossar i segueixo viu —va bromejar per animar-la i intentar treure transcendència a la caiguda. L’Aina es va deixar ajudar. —Per cert, soc l’Aina.


—Jo soc Jofre i avui he vingut amb mon pare a veure els camps. Fa unes setmanes que ja hem sembrat l’arròs i ara, fins a la sega de setembre, haurem d’estar pendents de com evoluciona el cultiu. Cal cuidar bé la terra perquè en surti el millor arròs possible, saps? Perquè menjar-se una paella està molt bé, però darrere d’aquells grans tan saborosos hi ha molta faena. El Jofre parlava com un senyor, com si en lloc d’acompanyar el seu pare, fos ell el pagès. Només aixecava uns pams de terra, però aquella seguretat amb què deia les coses li donava un aire de setciències. I malgrat aquella actitud de milhomes, a l’Aina li va caure bé. —Ha de ser bonic viure envoltat de camps d’arròs i respirar aire pur, sentir els ocells i les granotes com rauquen cada dia.

—Agafa’m la mà, que t’ajudaré a sortir —li va dir algú mentre l’Aina encara es netejava la cara bruta d’aigua tèrbola i comprovava com els binocles i la bicicleta s’havien salvat de la caiguda i amb prou feines havien arribat a tocar l’aigua. Al seu davant, hi tenia un noi rabassut i de somriure simpàtic, potser una mica més gran que ella, però no gaire.

—Gràcies. Estic bé, només ha estat un ensurt. —Va! Agafa’t i no et preocupis. Avui fa sol i en una estona estaràs eixuta. No passa res, jo també he caigut més d’una vegada a l’arrossar i segueixo viu —va bromejar per animar-la i intentar treure transcendència a la caiguda. L’Aina es va deixar ajudar. —Per cert, soc l’Aina.


332

PETITA HISTÒRIA

PETITES HISTÒRIES

@EditorialMediterrania @EditorialMediterrania www.editorialmediterrania.com

CMYK 100/34/0/0

@EdMediterrania

de l ’Arròs

del Delta de l’Ebre

Profile for Mediterrania

Petita història de l'arròs del Delta de l'Ebre  

La Petita història de l'arròs del Delta de l'Ebre explica als més petits la Denominació d'Origen Protegida d'aquest aliment. Acompanyant a l...

Petita història de l'arròs del Delta de l'Ebre  

La Petita història de l'arròs del Delta de l'Ebre explica als més petits la Denominació d'Origen Protegida d'aquest aliment. Acompanyant a l...

Advertisement

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded