Page 1

PETITA HISTÃ’RIA

del

Carnaval de Solsona


—Vine, això t’agradarà —li va dir el bufó a l’orella. Ja era fosc i un soroll eixordador dringava per sobre el terra de pedra del nucli antic. Des d’un balcó li mostrà un acte sorprenent. —Mira, això que baixa tan de pressa pel carrer fent bots i, de vegades, fent-se alguna trompada, són els «boits!» En diuen així perquè la gent gran no sabia dir que estaven bojos i els deien que estaven «boits». Al principi s’havia fet amb llits! —li explicà el bufó. Després va arribar el Ball de la Patacada. En deien així perquè abans els nois se’n solien endur més d’una ballant amb les noies. «Quina sort que ara només se’n conservi el nom d’aquest ball», pensava ella. I ballant, ballant, la nit es va fer ben curta.

Tan curta que altre cop era de dia. El bufó estava excitat! —Clara! Avui arriba el Carnestoltes! Però abans toca muntar el Mercat —va esglaiar el bufó donant salts i tombarelles. —Ara? Un mercat? —li va demanar al bufó la Clara tota estranyada. —Sí! Però aquest mercat és diferent! Aquí t’hi pots trobar tot el que imaginis. I el que no t’imaginis també! El Mercat es riu del mercat setmanal del divendres i col·lapsa tot el carrer; uns repartien petons amb els llavis pintats, una colla ballava sevillanes en un racó de la plaça, a l’altre racó s’hi celebrava un casament...


—Clara, mira qui s’acosta per allà amb unes orelles de burro! La Clara va veure l’actor que sortia a la sèrie de la tarda, i portava unes orelles de burro ben grans. —Ai, pobre! —exclamà sorpresa la Clara. —Però si això és un honor! —li va explicar el bufó—. Cada any un personatge important de la cultura catalana és el Mata-ruc d’Honor. El Tortell Poltrona o el Tomeu Penya ho han estat! —Mata-ruc? —D’aquí a una estona ho entendràs! Va, que no ens podem perdre l’arribada del Carnestoltes, el rei de Solsona durant aquests dies!

Van pujar fins a la plaça del Camp i vam començar a veure l’arribada d’un munt de carrosses. Les carrosses eren del tot variades; des d’una amb forma d’ànec fins a una amb uns troglodites.


La Clara notà que tothom coneixia el Carnestoltes. El bufó li va explicar que era algú que havia fet alguna cosa important per al poble. No era el més burro del poble sinó gairebé al contrari. —Estigues atenta, Clara, ara veuràs una de les coses més boniques del Carnaval de Solsona: els gegants! —Gegants? Al bell mig de la multitud van aparèixer els gegants. Eren grossos i no s’assemblaven a cap gegant que ella hagués vist abans. Tots semblaven un mica esguerrats. Ah! I tots, tenien uns braços que es movien i que quan giraven colpejaven a tothom que estigués al seu voltant. A la Clara això li va fer molt riure.


—Què els passa a aquests gegants? —va preguntar somrient, la Clara. —Són divertits, oi? Mira, el carnaval és la forma que té Solsona de riure’s de si mateixa. Sobretot, de la Festa Major. Els gegants de Festa Major són preciosos, semblen perfectes. Doncs, els gegants de carnaval són més aviat al contrari. Estan plens de defectes! Ei, però això no vol dir que estiguin mal fets, eh! De fet, els va fer el mateix artista que els de Festa Major, el gran Manel Casserres. —I quants gegants hi ha? —Doncs molts! El primer boig va ser el Gegant Boig, però abans hi havia la Cuca, el Pop i el Tren, que ja no surten perquè eren massa grossos. Després, van aparèixer la Geganta Boja, el Mocós, el Xut, la Geganteta, el Tòfol Nano, la Draca, els Quatre Nans, el Comte de l’Assaltu, l’Olímpic, el Pep dels Oriols, la Vaqueta, el... —Què és aquest soroll? —va interrompre la Clara alarmada. —Ai! El ruc! Afanyem-nos, no ens ho podem perdre —digué exaltat el bufó.


Esquivant la gent van arribar a la plaça del Ruc. Entre el tumult que col·lapsava la plaça, un ruc lligat avançava amb una corda aferrada al coll. La Patinfanjàs estava enfilada en un balcó i es va posar a tocar una cançó que tothom cantava. «A Solsona bona gent, a Solsona bona gent, si no haguéssim mort el ruc, si no haguéssim mort el ruc...». —Però... Per què pengeu un ruc? —va preguntar trista la Clara. —Diu la llegenda, que a la Torre de les Hores van néixer unes males herbes a dalt de tot. Per treure-les els savis del poble van decidir portar-hi un ruc. Però no passava per les escales. Van decidir pujar-lo amb una corda enganxada al coll. Quan el varen començar a pujar, el ruc bramava i la gent es pensava que reia. Un cop a dalt, a més a més, es va posar a pixar... Per què fas aquesta cara? —Pobre animal! —va dir tot afligida.

—Tu també has caigut! És un ruc de mentida. El que passa és que està molt ben fet, el va fer el Manel... —Casserres, oi? Encara sort! —digué ja tranquil· litzada—. Però i el soroll? Qui el fa? —Ah! Aquí a Solsona saber fer el soroll del ruc és molt important! Fins i tot, el qui ho va començar a fer té un gegant, el Pep dels Oriols. Després d’ell ho va fer el Mario de Cambrils i ara ho fa el Marc Arnau Borràs. —Uf... Així el pipí del ruc no... —va dir alleugerida la Clara. —Pots estar tranquil·la, és aigua. El 1985, es va penjar per primer cop. Va haver-hi molta gent que com tu es va creure que era de veritat. Fins i tot es van fer articles a diaris dient que la gent de Solsona érem uns animals! —va dir rient el bufó. —I de penjar el ruc ve el nom de Mata-rucs, oi? —Exacte!


La nit va ser de gresca i xerinola. Ja sortia el sol quan, de sobte, una olor de sopa calenta començà a recórrer els carrers de pedra d’aquella ciutat. Era el Ball de l’Escaldat, on els més valents prenien sopa i ballaven les últimes cançons d’un dissabte que ja s’havia convertit en diumenge.

Profile for Mediterrania

Petita història del Carnaval de Solsona  

Amb la Petita història del Carnaval de Solsona coneixereu una de les festes més singulars de Catalunya. La Clara, que fa poc que viu a Solso...

Petita història del Carnaval de Solsona  

Amb la Petita història del Carnaval de Solsona coneixereu una de les festes més singulars de Catalunya. La Clara, que fa poc que viu a Solso...

Advertisement