Sí, i tu també? Des d´aquell dia, tot semblava el mateix i contrariament al seu propòsit d´encerclar la vida en unes imatges pel record, el que li havia succeït va ser un malson del que no podia depullar-se. Son, absència de realitat, escasa mobilitat, girs estudiats per poder atisbar l ´horitzó de la normalitat. Colps, tot eren recolps a la seua memòria malferida i quasi impactada per la mort. Descans etern que no reconeixia com una conspiració del destí sinó quasi com un acte d ´alliberació d´un presoner del corridor de la mort. Si això li passava, podria acaronar una de les més dolces sensacions que ara omplien el seu escàs lloc al cervell. Necessitava fugir d´aquell patiment que ara no li deixava assaborir el regust de cap altre sabor estampat al llenç, ara en blanc, de la galeria de quadres que conformaven les sales numerades del museu de les seues vivències. Anna no entenia la immensitat del que li estava costant dur com una càrrega de minerals que s´han de pujar a la zona elevada d ´una mina. Extracció des del ventre obscur de la terra a la airejada part de la civilització i per això li començava a ser familiar encara que no digerible del tot, el pas accelerat d´imfermeres, metges, especialistes en neurologia, auxiliars i fins i tot persones no identificades que s ´interessaven pel seu cas, pel seu particular cas en concret. Ànima quasi transparent que buscava respirar fora del seu habitat natural i no era capaç ni de controlar l´impuls de la seua decisió. Com es pot tardar tant en decidir? Què la posava davant el senyal de “perill, explosius” per injectar-li tantíssima por? Sí, ella estava bé, o al menys així ho presentia, però a qui li havia de preguntar: “i tu també?” Navegava entre la incertesa, la confusió i el efecte boomerang d´aquella lapidaria somnolència. Feia esforços titànics per obrir els ulls o arquejar les celles o moure un dit si era que els tenia i malgrat tot això, no era més que un peix de colors a una peixera amb bambolletes d´intermitent oxigen. Criaturetes de la mar que una vegada captivades sols poden anar i tornar, muntar i remuntar el quadrilater de cristall que ara tenen com a hotel on s´ha penjat el cartellet de “complet”. Ben cert era que ella escoltava mitges converses, raonaments de sons inconnexes i que es cansava i que descansava i que es tornava a esgotar i que intentava buscar una cosa, alguna coseta i que tornava a caure en el mateix principi de la cursa i tenia la invisibilitat com a companya de viatge. Ni podia vore ni per descomptat era vista. Tenia visions que la transportaven a l´assegurança del seu heroi preferit amb la gran capa negra del seu amor inalcançable, el seu Adonis privat, el gran xuclador de jugulars en l ´edició especial de Crepúscle i si era això el que sentia? I si ja no era humana? I si no tenia un cos del que preocupar-se? Totes aquestes pertorbacions a la seua ment no la deixaren percebre que la imatge que tenia al davant plena de colors que la maregaven no tenia res a vore en el que ella estava gaudint en 3D. La observaven, la tocaven, la palpaven amb les mans obertes i ella no es podia dir que li feien mal, que cada moviment emés per ells, provocava en ella una convulsió semblant a la d´un terratrèmol d´escala 9.8.
32
Aleshores devia acceptar que aquell nom insisten que corria de bot en bot per aquella sala en blau cel era el d´ella, no podia ser de cap altra persona si es deixava conduir per la manera en com es paraven totes les mirades en els seus ulls. Els tenia oberts, podia vore i per
descomptat que per a tots era una gran notícia, com la de l´embaràs de sa tia Mili i va somriure i va notar que ja no podia ser la damisela daurada de cap altra petició més. De moment els ulls i els llàvis. Cascada de preguntes amb l´única finalitat de saber com estava i la inquisidora pregunta de saber què li feia mal. No sentia dolor en ninguna part del cos, probablement perquè no sabia quines extremitats tenia ni com les podia moure. Com a un rosari interminable van passar totes les qüestions una a una. Les escoltava i no les sentia com seues. Es va fer fosc i eixa absència de llum afavoria el seu descans, podia tornar a la zona de màxima seguretat, a la seua illa en el mar de la resaca que deixa la tempesta. Anna, Anna, Anna, Anna¡¡¡¡¡ qui s´atrevia a pertorbar el seu somni? Qui la reclamava entre crits que li repicaven en el centre del cap? Recordava haver estat allí abans o tal vegada feia molt de temps. Aquell tacte angelical al braç, aquell repassar amb calidesa una zona de terminacions nervioses la va sotmetre a la cinquena emmienda. Mami, mamà, papà, molt suaument van sorgir sons de la seua gola i més ràpidament del que pot viatjar un video tenebrós en YouTube, va saber qui era i què havia passat. Adrià, el seu gran vincle a la posició vertical que ara no tenia, Adrià i una pregunta que tallava l´aigua quan es sabut que cap objecte afilat la pot partir en dos, buscant-li la mitad. Això era Adrià per ella, la mitat de l´esfera que ara li faltava com li faltava l´aire. Tots corrien, màquines de ventilació, aparells de reanimació, pales impregnades d´espesa gelatina i descàrreges d´intens dolor al pit. Els pits que encisaven Adrià. Vespradeta de la tardor, cotxe per estrenar, carnet de conduir a la butxaca dels jeans en més galons que els d´un capità d´infanteria. Era més que una entrada per vore els Chicago Bulls. Era el seu salvaguarda al seu viatge personalitzat. Adrià ja tenia divuit anys i Anna un menys. Sempre havien tingut molts entrebancs sense fonament i, miraculosament, acabaven de retrobar-se finalment feia uns mesos. Asseguts al cotxe i en la llibertat que dóna pensar que cap esclau de l´amor nota les seues cadenes com una nugaça, ell li va fer una, una única pregunta: Estàs enamorada de mi, Anna? No sóc massa bo en açò d´imitar a les pel.lícules que t´agraden. Em vols?. A Anna aquell vehicle li va semblar el Lamborghini més luxós i decidida, segura i convençuda li va respondre: sí, i tu també? En escoltar açò Adrià semblava tindre tot el temps del nóm per respondre i va engegar el cotxe i va eixir de la zona esportiva i va xafar, xafar i xafar l ´accelerador, sense percebre que era com un moll que mai tocava fons. Es tocaven, es miraven, apartaven la vista de l´autovia, ell buscava entre les seues cames i es rien entonant carcallades explosives que no deixaven lloc més que per a la promesa d´amor que encara no havien compromés. Què va ser mès ràpid el trasvalsament de la mitjana o la presència del trailer en formació d´un. Impacte de dimensions de gegant sense els cinturons de seguretat. Adrià va morir en el seu nom a l´últim dels pensaments i Anna, la tendra Anna acabava d´acomiadarse de la vida a l´habitació blavosa d´un hospital rodejada de la seua familia que havia tret forces del terreny guanyat al mar de l´esperança al vore-la eixir del comma letal que se l´havia duta de tornada al barquer que no demana penyora per passar-te a l´altra vorera. Allí fora de tota violència, vel.locitat, angoixa i inclús pesar, Adrià li va respondre Anna amb total coneixença dels pasos a seguir: Clar que et vull, ara i per a sempre. Un “per a sempre” que els faria tocar les notes blanques i negres del pentagrama de l´eternitat.
Amor promés, amor compromés Clara Torres