Skapa't (estiu 2021) by MdeJaAz

SKAPA’T

Index

B7 Ràdio a XI Marató de Ràdio de Badalona Certamen literari de Sant Jordi -CatalàCertamen literari de Sant Jordi -CastellàUn músic a l’aula: Composició d’un himne per al B7 Poesia avantguardista Projecte B7Arts Regata 2021: Challenge de rem escolar Poesia visual Homenatge a Dostoievski Projecte artístic de 2n d’ESO Cal·ligrames

B7Ràdio

a l’XI Marató de Ràdio de Badalona

L’XI Marató de Ràdio de Badalona és una emissió de ràdio per internet que dona veu als infants i joves de la ciutat i també d’altres territoris. Uns 200 alumnes d’11 centres educatius van presentar els seus programes amb temàtiques molt diverses: magazine, notícies, entrevistes, debats, històries i contes, poesia…

B7 Ràdio és la ràdio de l'Institut Badalona VII. El programa que vam presentar a l’XI Marató de Ràdio de Badalona forma part de la B7 Ràdio Divers, que són programes especials fets per l'alumnat del SIEI de l'institut. El programa que escoltareu porta com a títol "Les Històries del B7", un especial d'històries i contes de gèneres diferents escrits per l'alumnat.

Accediu al nostre programa:

Accediu a la jornada completa: Laura Aguiló Professora del SIEI

Certamen literari de Sant Jordi 2021

Català

Un perfum penetrant___________________________________________

Era l’any 2019 d. C. En aquell temps, jo, que encara em considerava un veritable infant, anava a l’Escola Progrés, on tot era més tranquil i una mica més divertit que aquí (però a mi m’està bé quedar-me al B7). Al Progrés, tenia trenta minuts de pati (de vegades una hora i tot) i dues hores i mitja d’un període que jo anomenava “el Menjador”. En aquella fase jo em passava una hora menjant tres plats i xerrant amb els amics. Després me n’anava cap al pati a jugar als Zombis. Una cosa que m’empipava molt era que els monitors pensessin que aquest joc era massa “violent” i ens diguessin que paréssim de jugar. Cap al fi de cada període de joc, me n’anava amb males ganes cap a classe.

Oh!, i al matí, una senyora que devia tenir quaranta anys i que es deia Rosó em venia a buscar, i aleshores sentia aquell perfum penetrant tan propi d’ella (que em teletransportava cap a aquells temps,

que

estic

començant

enyorar).

Després,

ella

m’acompanyava cap a classe. Aquella colònia feia olor de roses o de romaní i si ho olorés ara mateix, ho recordaria perfectament. Aquella olor m’anunciava l’arribada de la Rosó a 20 m de distància. El perfum em resultava una mica incòmode però suportable. Quan eren les 16:30 jo m’alegrava molt perquè era l’hora d’anar a caseta. Sortia de l’escola i me n’anava suant la cansalada cap a casa meva.

Si la Rosó es presentés ara a casa meva, encara que jo visc al 4t pis, sentiria l’olor; i si ella entrés al meu pis, no hi hauria racó que pogués escapar-se del perfumet de romaní que ella tenia. No sé si els meus companys se’n van adonar, però a mi em resultaria impossible no adonar-me’n.

Arsenii Gogolev 1r d’ESO A

***

Olors molt peculiars____________________________________________ El 18 d’octubre de 2019 vaig viatjar a Marrakech, una ciutat del Marroc. Vaig anar amb els meus pares, el meu germà i la família d’un amic meu. Jo estava molt nerviosa i tenia moltes ganes d'anar-hi perquè mai no havia viatjat a l’Àfrica.

Quan per fi vam poder pujar a l’avió, estàvem tots molt nerviosos i contents. El trajecte d’Espanya a Marrakech va durar unes dues hores més o menys, de les quals la major part vam passar-les dormint o mirant les vistes a través de les finestres.

Al arribar a l’aeroport, la sensació que em va donar va ser com si estigués en un aeroport en mig del desert. Tot era com d’un color marronós. Allà hi havia gent que parlava castellà, però majoritàriament parlaven francès o àrab. El que més em va cridar l'atenció quan vam entrar a la ciutat va ser tot el moviment que hi havia, molta gent al carrer, vehicles, fins i tot cavalls!

Una altra olor que em va cridar molt l’atenció va ser quan vam anar al mercat i la majoria de botigues venien espècies de tot tipus, espècies molt peculiars i diferents a les d’aquí, que desprenien una olor molt forta i que no havia olorat mai. Era olor a safrà, a comí i a d’altres espècies.

Ara cada cop que vaig al mercat de Badalona i oloro a espècies, em recorda a Marrakech, però aquelles olors tan peculiars no les he tornat a trobar exactament iguals a Badalona, ni a cap lloc. A vegades vaig al mercat només per tornar a sentir una olor semblant i que aquesta em faci recordar aquell meravellós viatge.

Paula Bello Díez 1r d’ESO B

***

La pluja no és la teva amiga______________________________________

Me’n recordo. Me'n recordo d’aquella olor tan humida, semblant a l’olor d’estar en un bosc cobert d'aigua o com la visió del cabal d’una riera que es contrau i s’expandeix per les precipitacions quan l’aigua s’escapa entre les roques.

I sí, sóc de l’Àfrica, el continent on poques vegades pots veure ploure. Un lloc gairebé desèrtic on en molts països no hi ha vida. Però podria dir que el meu país és la gran excepció de tots aquests casos.

La pluja no és amiga teva, les gotes són com llàgrimes que cauen del cel que no conforten ningú. Si plou, ho fa amb molta força i durant tot el dia: no agafis un paraigua! Refugia’t, amaga’t, la ciutat no és segura per a ningú. La pluja és un monstre que mata, no té pietat i pren tot el que troba pel seu camí.

No podria dir amb sinceritat què vaig viure. Tot el que sé és que va passar durant el curs 2014-2015. Va començar a ploure i, sense permís, l'aigua va entrar a les cases inundantho tot. L'endemà al matí, va ser un dia de dolor i tristesa. La meva veïna, la Jimena, es va ofegar. Tenia nou anys i la seva vida va ser esborrada per sempre a causa de l'aigua.

Segur que ara entens perquè odio tant la pluja. Tinc mil raons per respondre a aquesta pregunta i per això m'hauria agradat néixer al Sàhara o a Egipte, països on qui governa és el sol i la sequera, on no plou sovint.

Però jo vaig néixer en un lloc a pocs quilòmetres del mar, on les desgràcies cauen com la pluja, i si et mulles, la llum del sol no pot salvar-te ni curar-te les ferides.

Livia Obama Asembe 1r d’ESO C

***

El poder del sushi________________________________________________________

Era un dia d’octubre, normal, amb l'únic extra que era el meu aniversari. I cada any pel meu aniversari els meus avis em portaven a dinar al meu restaurant preferit, on cuinaven el meu menjar preferit, el sushi! Però sabia que aquell any tot seria diferent perquè els meus avis aquella mateixa setmana havien marxat de vacances a algun lloc de l’estranger.

Vaig estar tot el dia mig trist perquè sabia que el millor dinar de l’any no arribaria i que m’hauria d’esperar un any més a que els meus avis em portessin a aquell restaurant, si es que no tornaven a marxar de vacances, clar. Vaig sortir de l’institut i em vaig dirigir a casa amb la il·lusió, amb la fantasia que potser els meus avis ja serien a casa o que potser els meus pares serien els que em portarien al millor restaurant de la ciutat. Però com no, no hi va haver-hi cap sorpresa, tot era normal, amb un dinar normal, de mongeta amb patata i carn de segon.

Ja, al arribar el vespre, quan ja tornava de l’entrenament i vaig entrar a casa, vaig començar a olorar tots els ingredients del millor menjar del planeta. Podia ensumar des del salmó fins l'arròs, des de l’alga fins la soja…

Aleshores, quan vaig entrar a la cuina i vaig veure tota la meva família esperant-me per menjar i olorar el sushi, vaig poder recordar els feliços moments que compartia cada any amb els meus avis.

Aleix Güell 1r d’ESO D ***

Tingues paciencia______________________________________________

Sabia que aquest any em tocaria fer els panellets a mi. Era 1 de novembre i potser els faria amb la meva germana. El metge m’havia dit que potser m’ajudaria a recuperar-me després de l’accident. Amb prou feines sabia qui era jo i qui era la meva família...

Acabava de comprar tots els ingredients. No sabia el gust que tenien; de fet, a res li havia trobat gust i olor, però si m’ho deia el doctor, valia la pena intentar-ho.

Cada pas que feia per preparar-los els notava una mica més a prop, com si ja ho hagués fet abans. La meva ment maquinava, tal vegada fos alguna experiència viscuda de la qual no tenia coneixement.

Ja havia acabat amb l’elaboració, només faltava posar-los al forn i esperar per a tastarlos. Tampoc no tenia moltes ganes de provar-los, però ho faria perquè m’ho havia dit el metge. Quan van acabar de sortir del forn, vaig olorar-los. Es notava la fragància d’aquella ametlla torrada prèviament i aquell perfum ensucrat recorria cada estança de la casa… Era espectacular! Si l’olor ja era dolça, de gust com no ho hauria de ser?

Vaig endrapar-ne un. Cremava molt, era com si tingués un incendi dins meu, però de cop vaig notar-li el gust… Era el primer sabor que sentia en molt de temps. La mossegada que vaig fer em va proporcionar aquella immensa dolçor del sucre que a poc a poc

s’anava esmicolant dins meu. Aquell gust em va atrapar: era molt suau i se m’anava fonent a la boca molt lentament.

Els meus ulls es van tancar. De sobte, era en un altre lloc molt diferent, tot era bastant petit. Vaig començar a reconèixer a algunes persones d’allà. Érem a P-5, tots a la classe amb el nostre trosset de massa de panellet fent boletes. Uns acabaven de sortir del forn, així que se’m va acudir tastar-los. -

Escup, escup! Tingues una mica de paciència, que ara són com brases!- em va dir la professora.

De cop, el record es va fondre. La meva germana va entrar per la porta i em va cridar: -

Jordi, que ets boig, escup aquest panellet immediatament! No has madurat gens des de la infància, eh...

El vaig escopir. Notava la boca en flames, cremant. Això sí, ho havia recuperat tot: des del sentit de l’olfacte, fins a la memòria. O gairebé tot… Perquè el gust l’hauria tornat a perdre després d’aquella cremada!

Cristina Centelles 2n d’ESO A

***

Olor de piscina________________________________________________ Era el primer dia que anava al gimnàs i vaig decidir anar a la piscina. Des dels deu anys que no en trepitjava una de tancada. Després d’estar un quart d’hora als vestuaris preparant-me, vaig sortir. En obrir la porta em va venir un cop de vent amb una olor estranya però agradable, la inconfusible olor de piscina. Em vaig quedar parada davant de la piscina i vaig començar a recordar.

Em va venir al cap el primer cop que vaig entrar en una piscina. Recordo que tenia set anys. A l’escola, cada dimarts a les nou del matí, agafàvem les coses i posàvem rumb al poliesportiu. El primer dia estava molt nerviosa perquè jo no sabia nedar gaire bé, encara que havia anat a la platja moltes vegades. Un cop als vestuaris em vaig posar el banyador, la gorra, les ulleres i les xancletes, tot amb l’ajuda de les professores i les monitores. Quan ja estava preparada, vaig sortir en fila amb les altres noies. Va ser obrir la porta i ja tot feia olor de piscina. Ens van separar en grups de cinc i a cada un ens va tocar una monitora diferent. Recordo que la nostra es deia Sílvia i ens va dir que no havíem de tenir por d’enfonsar-nos, que l’únic que havíem de fer era mantenir la calma.

El primer exercici que vam fer va ser seure a la vora de la piscina i ficar-hi els peus i, a poc a poc, les cames, fins a entrar-hi del tot. L’aigua estava una mica freda, però jo vaig entrar-hi ràpidament. Em vaig agafar amb les mans a la vora i no em vaig deixar anar en

tota l'estona. Anava posant el cap dins l’aigua perquè es mullés i, fins i tot, vaig arribar a capbussar-m’hi; això sí, sense deixar-me anar. Suposo que tenia por de baixar i després no poder controlar el meu cos i quedar-me a baix de tot, sola, sense aire.

La classe durava una hora, però a mi em va passar volant. No volia tornar a casa: havia descobert un lloc on podia nedar tranquil·lament sense haver-me de preocupar ni de les onades, ni dels peixos, ni de les roques; només havia d’estar atenta de la meva respiració. A sota de l’aigua era l’únic lloc on jo podia escoltar-me a mi mateixa i desconnectar. Era com si el món es parés i jo desitjava poder quedar-me allà tota l'eternitat. Però és clar, res no dura per sempre; així que al cap d’uns trenta segons vaig haver de tornar a pujar a agafar aire i vaig veure que tot seguia igual, que el món continuava.

Després d’aquella experiència tan màgica i única vaig voler tornar a la piscina i cada setmana esperava ansiosa que fos dimarts. En acabar segon em vaig apuntar a una extraescolar de piscina per seguir en contacte amb aquella mena de món màgic per a mi. Però a cinquè vaig deixar d’anar-hi; suposo que cada cop tenia més obligacions i responsabilitats i no tenia temps ni ganes de dedicar-hi un petit esforç. Encara que, ara que ho penso, hauria d’haver seguit anant-hi perquè, en aquells moments de preocupació o malestar, el que més m’hagués ajudat hauria estat això: poder deixar el món per uns moments.

Vaig tornar a la realitat i em vaig adonar que seguia plantada a la porta de la piscina. Vaig mirar al meu voltant i em vaig capbussar. Vaig tornar a entrar en aquest món màgic i va ser fantàstic.

Ruth Mota 2n ESO B

***

El gust del passat_______________________________________________ La meva àvia a la cuina, el meu avi al balcó amb els ocellets i el meu germà pintant animalons. Aquest és un de molts records que em desperten la nostàlgia quan tasto i ensumo un petit formatge Kiri.

Quan jo a penes tenia cinc anys i el meu germà petit tres, hi havia tardes que suplicàvem a la mare, demanant-li si us plau si podíem anar a casa de l’àvia a passar-hi la nit. Quan ma mare ens donava el seu consentiment, el meu germanet i jo corríem com a bojos per tota la casa. Trucàvem l’àvia i li comentàvem la notícia, i semblava tan contenta i feliç com nosaltres. El nostre avi ens venia a buscar amb el seu cotxe, que per desgràcia no recordo amb detall com era. Ens feia una abraçada a mon germà a mi i pujàvem al cotxe feliços com unes pasqües. Ens acomiadàvem dels nostres pares des del seient del darrere amb la nostra mà menudeta i anàvem cap a casa dels avis.

Entràvem, i allà estava la nostra àvia, amb el davantal que es posava sempre que cuinava. Recordo els seus ulls marrons i molt foscos que transmetien una felicitat indescriptible. Ens feia una abraçada càlida i ens deixava anar a l’habitació on teníem totes les joguines que ella ens comprava. Mon germà s'enfilava de puntetes a l’armari i agafava un full per dibuixar els ocells del balcó que teníem al davant. Agafava un color qualsevol, posava la mà en forma de puny i agafava el retolador. Mirava l’ocell i feia una mena de cercle per traçar-li la panxa, i així seguidament fins que acabava el seu dibuix. Mentre ell els dibuixava, jo agafava un llibre infantil de la petita prestatgeria que tenien els avis. Normalment eren o de La tarta de Fresa o de les Supernenas. Mirava amb els ulls ben oberts el llibre i llegia i rellegia un munt de vegades el mateix capítol.

Quan el sol es ponia, al meu germà i a mi ens començava a roncar la panxa. Caminàvem per les fredes rajoles del pis amb els nostres peuets descalços i anàvem a cridar la nostra àvia a la cuina.

Com que en aquella època el meu germà petit era al·lèrgic a l’ou, tenia menys possibilitats de tastar certs plats. Així que la meva àvia que, encara que no hagués anat

a l’escola, era molt intel·ligent, comprava un formatge especial sense ou: els formatgets de la marca Kiri. Quan arribàvem a la cuina, miràvem la nevera amb desig, i la meva àvia, com si ens hagués llegit la ment, obria la nevera amb delicadesa i extreia una safata amb el logo d'aquesta marca i uns dibuixets de vaquetes pasturant.

D'ençà que la nostra àvia ens va deixar, aquelles tardes de Kiri a casa d'ella havien desaparegut. Ni tan sols me’n recordava. Han passat els anys, i el meu germà ja no és al·lèrgic a l’ou.

Fa ara uns set anys, un dia que els nostres pares van pujar la compra i van començar a col·locar els aliments a la nevera, vaig treure el cap per la cuina i vaig veure una capseta blava que em resultava familiar. A la capsa hi deia Kiri. Se’m va il·luminar la cara i vaig anar corrents com un llamp a mostrar-la al meu germà que estava jugant a escacs. Quan li vaig donar la capseta no es va immutar, i vaig suposar que no se’n recordava, així que li vaig dir que eren els formatgets que menjàvem a casa de l’àvia. Va somriure i vam anar junts a menjar-nos els formatgets.

Vaig treure l’embolcall al Kiri i vaig fer la primera mossegada després d’aquells set llargs anys de no fer-ho. Tenia el mateix gust de llet, un color blanc com la neu, i una textura enganxosa que feia que tinguessis els dits blancs quan el tocaves. Tenia aquest tacte perquè era un formatge especialment pensat fet per untar-lo al pa, però jo de petita me’l menjava amb els dits.

Vaig mirar al meu germà i vam seguir menjant formatgets fins que la capsa va quedar buida.

I ara, en aquest precís moment, mentre escric un dels molts records feliços amb els meus avis, m’estic menjant un tros de formatge Kiri, per poder reviure el gust que tenia el meu passat dins el pis petit i humil dels meus avis.

Paula Lombarte Montesinos 2n C

***

Olor de tu, àvia________________________________________________ Era estiu i estava passejant per la vil·la quan vaig ensumar una olor familiar. Vaig seguirla com qui segueix el tren quan marxa de l'andana. No volia perdre aquella olor que d'alguna manera em feia sentir segura, estimada. Havia de trobar allò que l'emetia per a poder apropar-me l'objecte al nas i respirar aquella aroma de prop. Vaig seguir-la fins a trobar-me en un carreró en el qual hi creixia un arbust ple de petites flors. Mentre m'apropava, el vaig reconèixer. Era un gessamí. Cada cop m'hi apropava més i aquella olor s'intensificava, fins al punt de picar al nas. No va ser fins que vaig agafar-ne una de sola, que em vaig transportar a un dels estius amb els avis.

Em trobava en aquell estiu en què l'àvia i jo fèiem rams. Sortíem els matins a buscar flors i plantes, als prats de prop la masia de la tieta Jo. Algun cop vam baixar al riu i agafàrem maduixes silvestres, però preferíem recollir flors. Aquells mesos, la casa dels avis va fer olor de natura, de flors silvestres. A l'àvia li agradava fer perfums amb les flors i després regalar-los al veïnat. Sempre em sorprenia la naturalitat amb la qual l'àvia parlava amb els desconeguts. Ella va ser la que em va inculcar no discriminar a ningú. Per a ella, tothom era igual, no li importaven les races, el sexe, si tenies una cama, dues... Això la feia molt especial.

Un dia, em va despertar d'hora i em va dir:

-Va, Evie, és hora d'anar a buscar gessamí.

No entenia per què m'havia de llevar tan d'hora per anar a recollir unes floretes que, fins aleshores, m'eren indiferents; però no volia fer-la enfadar. Així que em vaig vestir i vam sortir abans de l'alba. Feia una miqueta de taro, però com que havíem agafat uns jerseis de punt, no vam tenir fred. Mai no havíem caminat tant. Vam passar la masia, el riu, el poble, fins que ens vam trobar als afores.

ーIaia, què hi fem aquí? Pensava que no hi havia res, en aquests camps ーvaig dir. Em va mirar i amb tendresa em va respondre:

ーEstàs trepitjant els camps que jo vaig trepitjar amb la meva àvia, aquest mateix quinze d'agost, quan tenia més o menys la teva edat, Evie. Fa uns mesos, vaig venir per veure si encara hi creixia, i estava més maco del que recordava.

ーVas venir tu sola, només per garantir-me veure el gessamí? ーvolia abraçar-la per la bona persona que era.

ー No, dona, no, la tia Jo em va acompanyarーva riure.ーVa, posem-nos a buscar el gazebo que no deu ser gaire lluny.

Vam començar a mirar i caminar entre les flors. Estava molt feliç de què l'àvia m'hagués fet llevar, i és que aquell senzill prat tenia un encant especial. De sobte

vaig

veure

una

edificació

petitona, a uns trenta metres de distància.

ーCrec que he trobat el gazebo, iaia! ーvaig exclamar.

Vam accelerar el pas fins a trobar-nos amb una mena de mirador de marbre, amb el sostre descobert i amb gessamí que li creixia al voltant de totes les columnes. Em va semblar preciós; semblava tret d'un conte de fades. Resplendia amb la llum del sol i t’encegava si el miraves molta estona. L'àvia em va dir que agafés el gessamí i l'anés guardant als cistells que dúiem. Vam estar recollint-ne mentre xerràvem. M'ho estava passant de meravella. Vaig decidir apropar-me una flor al nas i ensumar-la. Em vaig quedar atònita.

ー Àvia, fas olor de gessamí.

ー Sí, filla, sí. És la flor amb la qual faig el meu perfum.

Me la vaig quedar mirant i ens vam somriure.

Paula Roldán 2n ESO D

***

Mitjanit______________________________________________________ Ahir al vespre, passava lentament un tren, a prop d'un poble que es deia Forhytx. El tren es va parar a l'estació de Forhytx. Va entrar en Gabriel, d'uns trenta anys, que es dirigia al seu apartament. En Gabriel era amable i amistós, però acaba de morir la seva mare i li acabaven de robar, estava tan trist i deprimit que ja no volia viure més. La Marta, de setanta anys, també va entrar. La Marta era simpàtica, amable i molt xerraire. Després de 5 minuts, el tren es va posar en marxa.

En Gabriel es va asseure en un lloc on no hi havia ningú al voltant seu. La Marta, al contrari, es va asseure on hi havia molta gent, ja que a la Marta li agrada parlar amb la gent. La Marta volia anar al bany.

La Marta no trobava el bany, ii va estar minuts i minuts buscant-lo, de sobte va trobar un home plorant i encongit perquè ningú el veiés. Aquell home era en Gabriel.

-Et trobes bé?-li va dir amb un to suau-. -...-En Gabriel no va contestar. -Per què estàs plorant?-va preguntar una altra vegada-. En Gabriel cridà molt fort -Deixa’m en pau, sisplau. -Però…-va mussitar la Marta-.

-Tu no saps que m’ha passat! -va plorar una altra vegada, però ara més fort que abans-. -Pots parlar amb mi si vols, parlar de què t’ha passat-digué la Marta. -A tu que t’importen les coses de la meva vida?-respongué en Gabriel. -Ja ho sé, però no et posis trist-replicà la Marta. -Com et dius? Jo em dic Marta. -Em dic Gabriel . -Gabriel, em pots dir què t’ha passat.-insistí la Marta.

Finalment, en Gabriel confessà: -Va morir la meva mare i també m’acabaven de robar tot el que tenia. Ara ja ni sé si vull viure més aquesta merda de vida que tinc ara.

Enèrgica, la Marta li respongué: -No, no, no, no diguis això, Gabriel, has de ser feliç, perquè la vida necessita que siguis feliç, necessitem passar-ho bé, jo he passat moltes coses a la meva vida, he viscut la guerra, la meva mare i el meu pare van morir a la guerra i tots els meus germans, m’han robat moltes vegades, no tinc fills ni filles, estic sola, però en comptes d’entristir-me per això, estic feliç, perquè vull portar la felicitat a les persones que ho necessiten.

-Però com puc ser feliç?-va preguntar en Gabriel. La Marta li revelà el gran secret: -Coneix el que et motiva, estima’t a tu mateix, troba la felicitat en tu mateix, busca els teus somnis, que l’últim pensament del dia sigui positiu i deixa de preocupar-te pel que altres pensen de tu.

En Gabriel es va quedar pensatiu.

Després d’un any en Gabriel va trobar una feina, i es va casar. Va decidir que si tingués una filla, es diria Marta. Òscar Lu 3r d’ESO A

***

Una trágica mort______________________________________________ Els flaixos dels periodistes enlluernaven als passatgers que, entre aquella multitud de fans, intentaven pujar al tren. Una massa de persones es movien alhora fins a les portes on, de sobte, es van dispersar com si res hagués passat. Quan Steff Jerson, el jove cantautor de vint-i-quatre anys que s’ha convertit en un artista de gamma mundial en el darrer any, va posar un peu al vagó, tots els passatgers es van girar a mirar-lo i de fons va començar una remor continua. Captava l’atenció d’absolutament tothom. Després de fer-se fotos amb tots els viatgers que es va trobar fins a arribar a la seva cabina, va demanar als seus guardaespatlles que es quedessin a fora.

Aclaparat, es va treure l’abric i va agafar un dels seients al costat la finestra, sense adonar-se que, amb ell, a la mateixa habitació, hi havia una altra persona. Es van quedar en silenci, mirant-se l’un a l’altre uns segons. L’individu era una dona, d’uns vint-i-cinc anys, vestia amb una dessuadora, un xandall gris i unes sabates blanques esportives. Duia un monyo despreocupat amb alguns cabells rossos que li queien. Steff es va decidir a iniciar una conversa amb la desconeguda: -

Hola, em sembla que t’has equivocat de cabina. - La noia, avergonyida, va mirar el bitllet, després el número que hi havia al costat de la porta i es va posar vermella, perquè efectivament, s’havia equivocat.

Perdó, ara mateix marxo. - Va dir ajupint el cap amb un fil de veu.

No et preocupis, queda’t si vols.- Va dir Steff sense mirar-la als ulls.

No vull molestar.- Va dir amb un fil de veu.

No molestes, una mica de companyia per a un viatge tan llarg tampoc està malament. - Va contestar amb un somriure forçat.

D’acord. - Va afirmar ella.

Mitja hora després que el tren sortís de l’estació, un munt de gent es va presentar a les portes de la cabina on es trobaven. Se sentia el soroll de les càmeres en fer fotografies i estaven intentant obrir les portes per entrar. La noia es va adonar que el desconegut que tenia davant s’incomodava amb aquella situació. Observava com es mossegava les ungles i mirava contínuament per la finestra. La seva cama dreta, feia un moviment curt i ràpid que reflectia el seu neguit. Quan els guardaespatlles i el personal del tren van aconseguir dispersar a totes aquelles persones, i després que la noia ja veiés al jove més relaxat, li va dir: -

Puc preguntar-te per què han vingut totes aquelles persones fent fotos, i el motiu pel qual hi ha dos homes enormes vestits de corbata a la porta?

No saps qui soc? - Va preguntar el noi amb curiositat

No, no sé qui ets. Pots contestar la meva pregunta? - Va respondre ella una mica molesta.

Em dic Steff Jerson. Soc cantant i totes aquelles persones eren fans.

Ah, ara ho entenc. Les meves amigues escolten les teves cançons.-Va recapacitar uns moments.

Quin és el teu nom? Li va preguntar ignorant la seva resposta anterior.

Em dic Jèssica i no soc cantant, però estic a l’últim any a la carrera de psicologia.

Ets la primera persona que em trobo i no em demana una foto ni sap qui soc, Jèssica.- Se li va dibuixar un somriure d’orella a orella.

Ni ho he fet ni ho faré, Steff Jerson, no soc com els altres. - Va dir ella amb ironia i va continuar parlant. - Abans t’he notat nerviós i tal com parles no sembla que siguis molt feliç. A més a més, sé que pateixes insomni, els teus ulls et delaten i les pastilles que abans t'han caigut de la bossa, també.

Has estudiat psicologia o ets detectiu? Com és possible que ho sàpigues si no em coneixes de res? -Va preguntar estranyat però amb un aire divertit.

Soc observadora. -Va dir rient- Si vols, pots ser el meu pacient i jo et faig de psicòloga per passar l’estona- Li va proposar.

D’acord- Va dir ell somrient.

Parla`m sobre tu. Li va dir ella.

Doncs abans tenies raó. No dormo i pateixo atacs d’ansietat de manera habitual. Per sortir al carrer haig de fer-ho disfressat o a la nit de matinada perquè si no, és impossible avançar dues passes sense que algú em reconegui. -Va dir amb la mirada penetrant als ulls de la noia i el somriure que tenia al començament del joc, havia desaparegut.

Mai has pensat a deixar la música? - Li va preguntar.

Sí, ho he fet, però, per molt que deixés la música, no podria mantenir una vida normal, mai podré fer-ho. -Va contestar mirant el terra.

A la universitat ens van fer llegir un llibre en el qual la conclusió era que si la vida que estàs vivint és massa per a tu, la solució és desaparèixer i canviar de vida.

Segur que era un llibre molt interessant- Va contestar ell rient.

Sí, ho era i potser a tu t’aniria bé llegir-lo.

A on vols arribar amb això, Jèssica? Va preguntar curiós.

Vull dir que, si el que vols és desaparèixer, fes-ho. - Li va dir tirant l’esquena cap endavant i recolzant-se als genolls per mostrar interès.

En el cas que volgués fer-ho, que proposes, com desapareixeria? - Li va respondre amb curiositat.

Per què no fingeixes la teva mort? - El noi va riure i ella el va ignorar. - Va de debò, si la gent es pensa que estàs mort podràs desaparèixer, es parlarà de tu dues setmanes i després ja ni escoltaràs el teu nom en cap lloc. Te’n vas al Carib o algun lloc paradisíac on hi visqui molta gent i a viure la vida. Si vols t’acompanyo. - Li va respondre convençuda.

Estàs boja! - Va dir ell rient

Pensa-ho per un moment. - Van passar uns segons en els quals Steff s’ho va rumiar i mirava al sostre amb la mà posada a la barbeta. - Si estic tan boja, per què t’estàs imaginant com seria? -Li va dir entre rialles.

Els dos es van quedar en silenci, pensant sobre la conversa que acabaven de tenir. De sobte, van trucar a la porta.

Senyor, queden deu minuts per a la teva parada. - Li va dir un dels guardaespatlles.

D’acord. - Va contestar ell.

La Jèssica es va quedar estranyada i no va poder evitar preguntar-li: -

Ja te'n vas? Decideixes seguir amb la teva vida?

No siguis així, Jèssica, saps que el que has dit és un disbarat i que mai funcionaria.

Tu mateix, si vols seguir com fins ara i viure la vida que tens, és la teva decisió, però recorda que per intentar-ho no perds res.

Vols intentar fingir la meva mort per poder anar-me’n a viure a un lloc on no em reconeguin. És una bogeria. Li va respondre alçant una mica la veu.

No és una bogeria, és una aventura. Va afirmar.

El noi es va quedar callat uns minuts fins que es va aixecar i va obrir la porta de la cabina, li va dir alguna cosa a l'orella d’un dels dos guardaespatlles i va tornar a entrar i es va asseure novament al seu lloc. Cinc minuts més tard, el tren va parar, però Steff no va baixar. -

T’has passat la parada. -Li va dir la Jèssica confosa.

No me l’he passada. Em quedo aquí, parlant amb tu de com fingiré la meva mort. -Va dir ell amb un somriure d’orella a orella. La noia li va contestar amb el mateix somriure.

Un mes més tard, a tot arreu es parlava de la tràgica mort del famós cantant Steff Jerson, calcinat en un incendi a l’estudi on estava gravant l’última cançó del seu nou àlbum, “DESAPARÈIXER”. Clàudia Ruano Villalba 3r d’ESO B

***

El noi del tren_________________________________________________ Aquest matí la Kiara no podia estar més feliç ja que la setmana passada van acceptar la seva sol·licitud a l’escola de dansa més important de Nova York. A les 16:00 hores agafava el seu tren.

En Myke era un noi de 19 anys que acabava de cometre un crim i intentava fugir corrents molt ràpidament cap a l’estació per agafar el primer tren amb la intenció d’abandonar la ciutat.

Es va asseure al costat de la Kiara. Estava molt nerviós i inquiet, però perqué ella no sospités res li va començar a parlar:

—2Pac? -es va treure un auricular—Com? —Dic que si es 2Pac el que estàs escoltant. —Riu i es va sorprendre —T’ agrada? —”Dear mama” la millor cançó, no creus? —No hi ha cap dubte. —I què et porta aquí avui? —És que porto fent dansa pràcticament des que puc caminar, i la setmana passada em van admetre a la millor escola de dansa de Nova York, així que és aquesta la raó per la qual soc aquí. —Dansa clàssica? —Això mateix. —La meva germana també ballava això—diu ell com entristit. —I tu? vas o tornes a casa? —Jo... jo és que no tinc casa, més bé agafo aquest tren per començar de zero, no estava passant un bon moment a Florida.—es quedà pensant amb una cara molt seriosa—Però millor canviem de tema, vols? —Ho sento, no hauria d’haver preguntat. Quina edat tens? —Quina creus? —Diria que entre divuit i vint anys.

—Escull. —Uf, a sort va, dinou. —Bingo! —Sincerament, no sé com he encertat.—riuen els dos—. —I tu quants en tens? —Quants creus? —riu. —Disset. —Divuit. —Bé, quasi, no? —Quasi. —El primer cop que vas a Nova York? —Bé, en realitat vaig ser-hi uns dies fa molt de temps amb unes amigues, però no vaig arribar a fer moltes coses que m’hauria agradat fer. Tu ja has estat abans? —És la primera vegada. —Estaràs encantat. Ja ho veuràs.

Van estar parlant tot el que quedava de viatge, tenien moltes coses en comú i van connectar molt. Així que quan van arribar al seu destí després de més de 24 hores de viatge van decidir anar a prendre alguna cosa junts. Van anar a un bar allà a prop de l’estació i ell no parava de riure, es va adonar que feia molt de temps que no se sentia així.

Però en Myke estava en recerca i captura, després d’haver assassinat al seu pare, que era alcohòlic i d’ençà que ell era petit maltractava la seva mare. Quan, de sobte, una nit va arribar a casa, va començar a discutir amb ella i la va acabar matant. En Myke no va saber reaccionar d’una altre manera i el va matar.

Quan van sortir del bar, estaven mirant un mapa al mòbil per saber quin metro havien d’agafar, ja que ell volia acompanyar la Kiara a l’escola de dansa.

Però va parar un cotxe de policia just en front, i malauradament, el van reconèixer. —Corre. —Mans al cap!— crida un policia armat. —Myke, què està passant, per què ens segueixen —diu ella espantada—. —Ho sento, Kiara.

Va començar un tiroteig, ell va morir i ella va rebre un tret que la va deixar en cadira de rodes per a tota la vida.

La Kiara tenia moltes preguntes que només en Myke podria haver contestat. No va poder complir el seu somni de ser ballarina, es més, mai va arribar a trepitjar aquella escola.

Va tornar cap a Florida amb la seva família. Ell mai no l’oblidaria...

Julieta Esleiman 3r C

***

La companya de Viatge_________________________________________ És d’hora i vaig pel carrer, com tots els dies laborables, passejo tranquil, sempre m’ha agradat prendre’m les coses amb calma i bé, si es fa tot amb pressa, no dona temps a observar i gaudir, així que sempre surto de casa una mica abans, Quan arribo a l’estació em sobren 10 minuts que inverteixo en asseure’m i començar a llegir, sempre he de portar un llibre quan vaig en transport públic, així m'entretinc.

El cas és que avui ha estat un dia diferent, el tren ha arribat i una noia d'aspecte peculiar s’ha assegut al meu costat i ha decidit establir una conversa amb mi.

-Quin bon dia fa avui! Els últims dos dies ha estat fent un clima horrible, no creu? -Jo no vull comprar res, he insistit a aquella noia que em somreia de manera estranya. -Escolti, senyor, jo no sóc una venedora, només volia entaular conversa, no pensa que està tot molt avorrit ?

- Jo no m'avorreixo, miri, estic llegint. He dit amb desgana esperant que em deixés en pau. -Si ja ho he vist, un clàssic, “Estranys en un tren”, quina casualitat, com nosaltres que no ens coneixem. Digui a qui vol assassinar? ha preguntat la noia rient en broma. Jo no m’ho he pres tan bé, però he fet com si res. Ella també ha tret un llibre d’una motxilla que portava. -Mira- Ha dit ella-Sembla que avui anem de trens perquè jo estic llegint “La noia del tren”. -Puf- He exclamat, estava clar que aquesta noia no hi entén de novel·les- I t'està agradant? Jo me'l vaig llegir fa temps i considero que per totes les vendes que va arribar a tenir, i fins i tot una adaptació al cinema, no val la pena. M’ha fet una cara estranya amb la qual he entès que no està d’acord amb mi, però no li he donat importància.

Després de 20 minuts ja no hem tornat a parla, i la següent parada era la meva així que he procedir a aixecar-me per baixar, la noia ha fet el mateix. Jo he intentar fer-me el

boig perquè no em tornés a parlar i no veure'm obligat a continuar amb la conversa o arriscar-me que anés cap a la mateixa direcció que jo.

He anat al vagó del costat, on curiosament no hi havia ningú, m’he sorprès perquè avui és dia laborable i molta gent de Badalona sol agafar el tren per anar a treballar a Barcelona. He decidit passar al següent vagó, però tampoc no hi havia ningú, al final he acabat recorrent tot el tren, però estava buit, només érem aquella noia i jo, i el tren no parava. L'única opció que em quedava era tornar amb aquella estranya noia. Quan l’he vista, m’ha semblat que ella també s'ha assabentat del que estava passant, però estava curiosament tranquil·la, asseguda llegint el seu llibre fent veure que no passava res. Això m’ha posat histèric .

-Però que no veus el que està passant? Morirem aquí dintre si no fem res, hem de parar el tren!, he cridar desesperat.

Ella ha aixecat la vista i m’ha mirat als ulls. -No veus que ara mateix estem dintre d’un túnel, no podem saltar del tren, i dubto que el puguem parar, ja ho he provat i els comandaments no responen. Si moro aquí dintre, no vull fer-ho intentant coses per sobreviure que sé que no funcionaran, prefereixo morir llegint tranquil·lament que ferho passant-ho malament.

-O sigui que ja et rendeixes? Que cap dels teus llibres dolents t’ha ensenyat mai que si et perds a tu mateix ho perds tot?

No m’ha respost, hem callat tots dos en veure que arribàvem al final del túnel, ha estat una sensació estranya, es veia la llum del final apropant-se ràpidament fins a envoltar-nos per complet. Per un moment m’he sentit alleujat, fins que he mirat per la finestra i he vist que estàvem envoltats d’un gran precipici sense fons per banda i banda de les vies. Ens hem mirat espantats, no han fet falta paraules per descriure el moment. Es veia també que en un punt no molt llunyà les vies s’acabaven.

-Hem de saltar. Ha dir ella plorant. -Si no ho fem, morirem igualment, en aquest tram sembla que es veu una mica el fons.

-Mai t’ha pregunta ta mare que si els teus amics es llencen d’un precipici per què tu també ho faries? Perquè a mi m’ho ha dit molts cops, i crec que no vull fer-ho. -Però vols viure, veritat? doncs hem de saltar.

Jo li he fet una ganyota -Però si tu eres la que abans no et preocupaves per la teva vida. -Però ara que veig que les vies s’acaben, sí que em preocupo, prepara’t que saltem!

Hem trencat una finestra.

-D’acord, crec que el truc és no donar-li moltes voltes, comptem fins a tres i saltem junts. UNA! DOS! I TRES!

Ara he despertat a la gespa amb aquesta noia a uns metres de mi, els dos estem vius, enmig d’una gran esplanada, és un paisatge especialment bonic, tot molt verd amb moltes flors silvestres escampades com taques. He anat cap a la meva companya de viatge content, molt feliç perquè estem vius, ella és estesa a la gespa.

-Heiii, Heiii estem vius! Estem vius! és un miracle!-Jo m’apropo corrents a ella, estenent els braços amunt i avall.

Quan he arribat i he aconseguit veure-la d’a prop, m’he adonat que estava plorant. Jo desconcertat li he preguntar què passava, no ho comprenc, quin motiu tens per plorar? Ella ha començat a parlar:

-Perdona'm, jo no volia que tot acabés així, tenia bones intencions de debò, he fet el que he pogut, espero que algun dia ho puguis entendre, jo haig de tornar a casa, però tu ja no pots, has sortit de la teva línia temporal, i ja no hi ha manera que puguis tornar a ella.

-Què estàs dient? No ho entenc, hauries d'estar contenta, ens hem salvat! Tant li fa si és en la meva línia temporal o en un altra, la qüestió és que seguim vius.

-No, tu no ho entens, tu ets el meu avi, tu no em vas arribar a conèixer, però jo sé la tràgica història de la teva mort, l’àvia l’ha explicat una i mil vegades, vas morir el dimecres 15 de novembre de 2022, en un accident de tren, i jo això ho volia canviar, al futur s’inventaran els viatges en el temps, i la gent començarà a viatjar a totes les èpoques i destins imaginables, fins i tot es començaran a comercialitzar. En la meva època les empreses de viatges en el temps són encara més grans que Google o qualsevol potència mundial que t’imaginis, perquè poden canviar el futur i el passat de qualsevol que s’interposa al seu camí, per això buscar-te problemes amb aquesta gent és el pitjor que pots fer. Ho sé, sona horrible, el cas és que un viatge en el temps no és que sigui molt assequible per un ciutadà qualsevol, per això només vaig comprar tres billets: dos d’anada, un per a mi i aconseguir arribar fins a tu, un per a tu per poder viatjar uns segons després de l'accident, i un de tornada per poder reaparèixer a la meva època on et trobaria de vell, però les coses s’han torçat i t'hauré de deixar aquí. He calculat i estem a principis del segle XIX. L'únic que et demano és que no facis res que pugui canviar el curs de la història, no tinguis fills, no parlis sobre els futurs avenços tecnològics. Només digues que ets un estranger que ve d’unes terres llunyanes, no cridis molt l’atenció i adaptat a la gent de l'època. Mira la part bona, almenys ets viu, ens veiem al futur.

Aina Sánchez Gómez 3r d’ESO D ***

Qui és el lladre?________________________________________________________________

Tinc vuit hores. Vuit hores per robar tot el que pugui. Em trobo en un tren d’alta categoria, on viatja gent tan rica que ni tan sols trobaran a faltar tot el que els tregui. Sí, sóc un lladre, i dels bons. El que jo faig no és agafar carteres i prou: jo utilitzo el meu carisma i totes les meves eines per posar-me a la butxaca a qualsevol.

El primer que faig en pujar al tren és analitzar a tots els passatgers del vagó. Identifico els més adinerats i els més ingenus. Finalment, em decideixo per una noia jove i guapa. És un bon objectiu. Només el que porta a sobre val més de mil euros i segurament pensarà que intento lligar amb ella i prou.

Passo uns minuts observant-la, intentant desxifrar què li agrada i quina és la millor manera d’acostar-m’hi. Quan ja tinc clara la meva estratègia m’apropo a ella.

Perdona, està ocupat aquest seient? - dic assenyalant el lloc al seu costat.

No, endavant.

Gràcies.

No parlo durant uns minuts, no vull que sospiti res. Però ella em sorprèn traient conversa:

Un bon llibre, “Al far” - diu assenyalant el llibre que jo estic ‘llegint’.

El coneixes?

És clar, és un clàssic. Un dels meus preferits.

També és un dels meus. Em dic Àlex - em presento, tendint-li la mà.

Xènia - m’estreny la mà amb un petit somriure.

Cap a on vas?

L’última parada, Santiago de Compostela.

T’espera un viatge llarg doncs.

Sí, però no m’importa, m’agrada viatjar en tren i tinc una cabina on podré descansar.

Seguint parlant una estona sobre el llibre i sobre tot en general. A mesura que passa el temps em vaig trobar gaudint del viatge i no pensant tant en el meu objectiu. De seguida m’adono del meu error i em torno a centrar. Aconsegueixo treure-li la bossa. Allà hi trobo algunes joies i la seva cartera, d’on trec tot el que em pot ser d’utilitat. Està bastant bé, però no és el que jo estava buscant. Jo vull el tiquet del seu guarda equipatges. En el tren hi ha centenars de persones, jo necessito saber exactament on trobar el seu equipatge i la clau per accedir-hi.

Arribo a la conclusió que no li podré treure gaire més asseguts sense fer res, així que li proposo fer una volta pel tren i anar al vagó restaurant. Sopem plegats i passem una bona estona. De cop, m'adono de quant s’assembla la situació a una cita. Quan ja anem per les postres, veig que alguna cosa metàl·lica sortia lleugerament de la butxaca dels seus pantalons. Era la clau.

Intento acostar-m´hi per a agafar-la, però està molt difícil. Quan acabem de sopar l’acompanyo a la seva habitació. Ella obre la porta, necessito aquella clau. No em puc permetre haver perdut tot el viatge en tren per aconseguir tant poc. Així que quan ella es gira per acomiadar-se, em llenço i li faig un petó. Només puc gaudir-lo uns moments fins que recordo per què ho faig i, molt lentament, li trec les claus de la butxaca.

Això… M’ho he passat molt bé - em diu quan ja ens hem separat.

Sí, jo també. Et deixaré dormir tranquil·la, doncs. Bona nit.

Bona nit.

De seguida miro el clauer per esbrinar on es troba el seu equipatge i em dirigeixo cap allà. Trobo les seves maletes i estic a punt d’obrir-les quan sento una punxada de culpabilitat. Què estrany. Mai m’havia sentit culpable per robar algú, però suposo que aquest cop és diferent. Al contrari que la resta de vegades, no he mantingut només converses superficials i falses per aconseguir la seva confiança. Amb la Xènia, m’ho he passat bé i he compartit parts de la meva vida. Fins i tot li he fet un petó. Ho tinc clar, no puc robar-li, no després del que ha passat entre nosaltres.

Guardo les maletes de nou al seu lloc i, al passar pel seu compartiment, li torno la clau per sota la porta. Recullo les meves coses i em dirigeixo a la porta més propera per baixar a la pròxima parada.

Ja em trobo a l’andana quan m'adono que la meva bossa de mà pesa menys que abans. La obro i noto fàcilment que hi falten coses, tot el que era de valor. Repasso en el meu cap tot el que he fet aquest vespre. No ho entenc, no he perdut de vista la bossa en cap moment i ningú se m’ha acostat prou per a robar-me. Bé, ningú excepte… No ho puc creure, al final ha estat ella qui m’ha enganyat a mi. Em cabrejo una mica sí, però no puc evitar que un somriure m’aflori als llavis.

Abril Cuñarro Suñol 4t d’ESO A

***

El tren de la meva vida__________________________________________ Gairebé cada matí, quan comença la feina al setè pis, Therese s'atura un moment per observar un tren de joguina. El tren era en una taula, sol, prop dels ascensors. No era un tren gros i bonic com el que corria per terra, al fons del departament de joguines, però els seus pistons petits que anaven bombejant, tenien una fúria que els trens més grossos no posseïen. (...)

Aquell petit tren sempre corria quan Therese sortia de l’ascensor cada matí i quan acabava la feina al vespre. Therese sempre l’observava atentament i es podia quedar hores i hores veient com girava. Cada vegada que el veia, els records de la seva trista infància s’acumulaven en el seu cap. Cada vagó era d’un color diferent i Therese podia veure, reflectits en els seus vidres, records que la portaven a viure sensacions amargues, inexplicables i nostàlgiques.

El primer vagó estava tenyit de negre, com el carbó, i el seu cap la portava a aquelles tardes en què el seu pare arribava del carrer fent olor d’anís i cigarrets. Crits i amenaces se sentien per tota aquella petita casa. Therese només podia sentir els cops que la seva mare rebia per part d’aquell home que ni ella mateixa reconeixia. Sempre s’amagava a la cantonada del seu llit i plorava i plorava en silenci, resant perquè no li passés res a la seva mare, fins a quedar-se profundament adormida.

El segon vagó era d’un color més alegre: vermell. El seu primer amor, l’Amélie. Rossa, un metre vuitanta, cames infinites, cara rodona i uns penetrants ulls verds. Es recordava de la primera vegada que la va veure. Therese estava asseguda en un restaurant a la vora de la Torre Eiffel prenent un tallat amb llet de soja, quan, de cop, un grup de noies amb aspecte d’artistes passava per allà. La va veure i no va poder treure els seus ulls marrons d’ella. Van passar els dies i les setmanes i no trobava cap manera de poder aconseguir tenir el mínim contacte amb aquella noia, fins que un dia, passejant per la vora del riu Sena, la va veure observant les seves cristal·lines aigües. Va decidir

que era el moment d’acostar-s’hi i, potser, de començar a establir una conversa. Des d'aquell dia, la Therese i ella es van tornar inseparables.

El tercer vagó era de color lila. Aquest color la transportava a aquell fatídic dia en què la seva mare va perdre la vida per culpa d’aquell miserable home que tenia per pare. Quan va arribar de la universitat, va veure tota aquella aglomeració de gent que hi havia al voltant de casa seva. Va pujar i es va trobar la seva mare morta a terra plena de sang amb una ganivetada al cor. Amb els ulls plens de llàgrimes es va acostar a ella i va jurar que faria tot el que estigués a les seves mans per fer justícia.

I en el quart i últim vagó podia veure reflectides totes les Thereses d’aquells vint anys: rient, plorant, enamorada, enfadada, gaudint... Però, sobretot, portant les regnes de la seva vida i orgullosa del que havia aconseguit fins aquell moment .

Noa Luna 4t ESO B

***

M’intimides__________________________________________________

Vaig agafar el tren el 12 d'abril, i només hi estaria una nit. Tornava de Galícia, havia anat a visitar a una amiga de la infància i ja tornava cap a casa, a Barcelona.

-Hola. -Perdona? -em vaig treure els auriculars i vaig donar-li una mica més d'atenció a aquell desconegut, que de cop, havia segut al meu costat i m'havia començat a parlar. -T'agradaria olorar aquesta planta? -va dir l'home, incitant-me a gaudir de l'olor d'aquelles fulles de menta que portava a la mà. -Sincerament, no -vaig dir-li, espantada al no saber què pretenia. -No te'n refies de mi? -em va preguntar. -Crec que se'm pot entendre... No et conec de res, no et sembla estranya aquesta situació? -Doncs, no. Segur que no et ve de gust? És menta, et dona neurones – repetia -. No vols més neurones? -Sincerament, no - vaig insistir.

Aquell home es va quedar allà, quiet, al meu costat, mentre em mirava. Portava una llibreta a la mà i un bolígraf.

-Quan és el teu aniversari, i quin és el teu horòscop? - em va preguntar. -El cinc de juliol- vaig respondre -. Sóc càncer. - Un 1 -va murmurar -. Ets una persona segura, independent...

Aquelles preguntes i les seves respostes m'incomodaven massa, així que vaig decidir fer el mateix amb ell.

-I el teu aniversari, quan és? -Avui -va respondre. -Avui? I quants anys fas?

- Vint-i-cinc. -Doncs, felicitats - llavors, li vaig preguntar -. I, com és que has vingut a parlar-me a mi, que no em coneixes de res, amb tota la gent que hi ha en aquest tren? -Perquè m'has semblat una noia molt atractiva, i mira que t'he vist d'esquenes... Mira, m'agradaria demanar-te una altra cosa - va treure la llibreta i va obrir-la. -Vols que et signi, oi? —Exacte.

Sense pensar-m'ho dues vegades, vaig signar en aquella llibreta, ja que realment, aquell home misteriós m'havia caigut bé. En aquell moment, no sabia que acabaria convidant-me a un cafè i tancantme dins d'aquesta fosca habitació, oculta en el tren, des d'on escric aquesta història. Si ha arribat a les mans d'algú, sento dir que ja soc morta.

Mariona Velasco Griera 4t C

***

Un amor prohibit________________________________________________________

Gairebé cada matí, quan començava la feina al setè pis, Therese s’aturava un moment per observar un tren de joguina. El tren era en una taula, sol, prop dels ascensors. No era un tren gros i bonic com el que corria per terra, al fons del departament de joguines, però els seus pistons petits que anaven bombejant, tenien una fúria que els trens més grossos no posseïen. (...) Aquell petit tren sempre corria quan Therese sortia de l’ascensor cada matí i quan acabava la feina al vespre.

En aquell moment no sabia el que amagava, potser ni sabia el que sentia per ella. El que sí sabia era que la Therese tenia alguna cosa que feia que no deixés de pensar-hi mai.

Quan acabava el seu torn, sempre l’esperava en una petita cafeteria, uns carrers més enllà. Parlaven d’un miler de coses. La fascinava la manera que tenia de veure el món. Per a ella no hi havia barreres, era com un ocell que acabava d’aprendre a volar, tan innocent que ignorava els perills que es podria trobar.

Era òrfena. Ho sabia perquè en una d’aquelles llargues tardes li va dir que, quan tenia dos anys, uns delinqüents que acabaven de robar un banc van assassinar els seus pares. Per més que fes veure que estava perfectament, en els seus ulls castanys, color cafè, es podia veure la seva soledat profunda.

A les nits, quan se n’anava a dormir, li venia al cap la seva cara, tan perfecta i fina, com si el mateix Miquel Ángel l'hagués esculpida.

L’estimava, no com s’estima un amic o un conegut. L’estimava com si el seu cor bategués amb el d’ella. Ni us podeu imaginar com estimava aquella dona. Ella, però, sabia que aquell amor no es donaria mai, només en els meus somnis.

Com més temps passava amb ella, més l’estimava, però la gent ja sospitava. Per més que diguessin que eren dues bones amigues, la gent parlava massa.

Una nit d’agost, el seu marit se'n va anar de viatge per feina. Estaria sola a casa, com sempre, perquè ells dos gairebé ni es parlaven, mai estaven junts, potser perquè ella no podia pensar en res més que no fos la Therese.

Aquella nit va dir a la Therese que pugés a casa seva a sopar. Ella, sense pensar-s’ho dues vegades, va acceptar. Va ser la millor nit de la seva vida. Es van fondre en una enorme passió d’amor.

Els mesos següents tot va ser perfecte, ja res els feia por. Després de pensar-ho molt, van decidir escapar. Seria a mitjanit, d’amagat de tothom.

Ella l’esperava a l’estació, tremolant, nerviosa com una adolescent. Van passar els minuts, anaven passant les hores. La Therese no apareixia.

Amb el cor bategant com si anés a sortir-li del pit, va dirigir-se a casa seva. La porta era oberta, tenia els llums tancats, tot estava molt fosc. Es va dirigir a la seva habitació. La Therese se la va trobar a terra, coberta de sang, amb un vestit blanc que li havia regalat i una capseta amb un anell dins.

Mai oblidarà la Therese. Per més que la vida les hagi separat, sempre estarà al seu cor. Potser en l’altra vida puguin ser felices sense tenir por de res.

Alba Carmona Rubia 4t d’ESO D

***

No soc el dolent_______________________________________________

Soc el príncep Mixkin i admeto que he manipulat i matat al llarg dels meus 37 anys de vida. Admeto que vaig planejar l'assassinat de la general Elizabet Prokofievna. El problema sempre és el mateix, ningú es para a escoltar la versió de l'assassí. Tots condemnen els meus actes, però mai miren el que he aconseguit. Tota la meva vida he estatt menyspreat per la meva epilèpsia. Vaig ser exiliat a Suïssa pels meus propis pares amb el pretext de curar-me gràcies al talent del primer doctor que va aparèixer. Mentides i més mentides. El doctor no tenia ni idea de com tractarme. Un idiota mig alcohòlic i addicte al joc que de vegades el veies pregar a Déu quan jo estava estirat a terra convulsionant-me. En aquells moments, recordo com ell suplicava a Déu que la seva reputació no es veiés afectada si jo moria en aquell instant. Em va costar, però vaig aconseguir algunes proves que demostraven la inutilitat del meu doctor, com cartes que enviava als seus amics rient-se de mi,... Tenia tot reunit i preparat per enviar-ho als meus pares i que em traguessin d'allà. Just quan tenia un remitent d'il·lusió i esperança, la notícia de la mort dels meus pares em va colpejar com un puny americà. De fet, ara ho penso i crec que la notícia de la mort dels meus pares va ser el millor que m'ha passat mai. Com el petit Lázaro de Tormes quan va rebre aquell cop contra el toro, la meva innocència va desaparèixer també. No vaig plorar. No sentia res. Era com un ninot buit amb la mirada perduda assegut al costat de l'ebri doctor que m'acabava de dir la notícia. Van passar unes hores fins que vaig recobrar la consciència. Mirant cap a l'esquerra, me'l trobava adormit per la borratxera. Sentia per primera vegada unes ganes d'agafar l'ampolla que tenia entre les mans i rebentar-la contra el seu cap,

un desig que vaig limitar en buidar el poc alcohol que quedava per sobre seu. El contacte líquid del seu estimat alcohol el va fer aixecar de cop, però la meva mirada el va fer caure de la cadira. Ara sóc lliure. Lliure de la por i dels sentiments que destorben els meus objectius. Lliure del sentiment de culpa. Les meves aventures amb el doctor no són molt interessants a partir de llavors.. Jo vivia amb ell perquè no tenia família i ell feia tot el que jo deia perquè encara tenia les proves de la seva incompetència, capaces de desprestigiar-lo fins al nivell d'un dentista en pràctiques. Era molt adorable quan buscava, com un desesperat, les ampolles d'alcohol que jo li havia confiscat prèviament. I com em suplicava que el deixés prendre un glop. Poc després, avorrit d'aquella vida, vaig viatjar a Sant Petersburg per visitar l’únic familiar que em quedava viu, la meva cosina «la general Elizabet Prokofievna». Tenia curiositat respecte a com seria. Decepció és la millor paraula que descrivia la meva cosina. Una general corrupta amb alguns bons èxits, però incapaç de dirigir correctament ni un grup d'ovelles. Sé que matar-la no era l'opció més justa. El problema és que era un destorb, un mur que impedia avançar i calia enderrocar. Ho vaig intentar d'altres formes. Cada dia li suggeria noves idees per millorar el comerç o la sanitat de Sant Petersburg. Però ella sempre ignorava la meva existència. L'assassinat va ser molt fàcil d'executar. El fet de viure aïllada del que passa en els carrers et fa vulnerable a qualsevol atac mínimament planejat. Només va caldre enviar-li una invitació falsa a una reunió en el centre de la ciutat i un gos rabiós que l'ataqués una vegada estigués sola. El pla va ser tot un èxit. El cas es va arxivar com un accident i com a extra, ara tinc un gran poder sobre la ciutat i el suport de tots els membres del govern gràcies les meves grans aportacions desinteressades per a la millora la ciutat.

Sé que si em descobreixen rebré la pena de mort. No és just. Des que estic en el poder l’economia ha millorat un 80%. Si fos per la meva cosina, la ciutat seria un viver de rates. No és just que tingui la possibilitat de morir per algú que mai ha fet res en la seva vida. És cert que matar-la va ser molt extremista, però quina altra opció tenia? La inutilitat cal exterminar-la de qualsevol manera. Estic cansat de veure incompetents amb poder.

Xavi Serrano Sardon 1r de batxillerat A

***

Klaux a la recerca de la balança__________________________________ Sí, crec que soc així. M’inspecciono davant el mirall de cap a peus. Quin goig! Certament sempre he sigut una persona de molt bon veure. Val a dir que l’edat m’està essent favorable. Però, què em falla? La supèrbia d’alguns m’està reduint els meus valors. No, ni se t’acudeixi, Klaux. Però què son aquests pensaments? Ets beneit, t’ho ben asseguro. Això, frega bé la cara amb aigua, que s'esvaeixin tots els dimonis.

El meu cor em diu que he de seguir els meus principis. I tant! Així és com em van instruir els Pares Carmelites. Ai de mi! Orfe des dels dos anys... No obstant… Avui en dia ja no puc ser bona persona perquè s’aprofiten de la meva bondat i honradesa. Estúpid! Això diu el cervell. Calla, renoi! Cada dia amb la mateixa batalleta i ja n’estic ben tip. M’enfado i dono un cop de porta. El cervell i el cor no es posen d’acord. L’un em diu que sóc un gamarús i l’altre que sóc un àngel.

Òndia, s’acosta, merda, merda, s’està acostant. Si enfiles pel següent carreró, pots evitar la Marta. De segur que et ve a demanar els apunts dels recursos literaris de Dostoievski que va explicar la senyora Magda, ahir, a la segona classe del curs universitari. Però mira que és preciosa la refotuda… Però, no, Klaux! No s’ha d’aprofitar de tu. Tu no ets un imbècil. Corro cap a casa, avui em saltaré les classes perquè no sóc capaç de pensar amb claredat. Arribo i penso. Sempre reflexiono: “Com puc ser bona persona sense que se n’aprofitin? Jo no em vull convertir en un malvat per por a la impietat dels altres”. La cantarella del dia a dia, això és el que penso mentre el cor i el cervell es maten entre ells. M’aclapara la tristesa. Ploro. Vesso llàgrimes que cauen com gotes de pluja que repiquen violentes al terra ja moll. A fora es fa de nit, avui no he menjat gairebé res. Al cap i a la

fi, encara no em comprenc a mi mateix. M’envaeix la frustració. Perquè no soc capaç de trobar un equilibri entre la bondat i la maldat? M’ajaço al llit i m’estenc les flassades sobre el cos, cobrint-lo sencer. L’últim pensament del dia: “hi ha un lloc per a mi a la societat?”. Demà serà un altre dia.

Laia Montanyà Bertran 1r de batxillerat B

***

Per la Júlia, pensa-ho___________________________________________

Què has fet, Àlex? És que no saps comportar-te? Controla’t ja, per favor! Centra’t! Vinga! S’acaba el temps. Tots esperen. Pensa bé la jugada. Amb calma, no et precipitis, no et pots equivocar. Quines cartes deuen tenir? Què tinc jo? Ho aposto tot? No, no. És massa arriscat. Però el pare deia: «Qui no arrisca, no pisca». Doncs apa! Anem a totes. Pel pare!

Ja està, ja està fet. D’això depèn la teva família, Àlex, no ho oblidis. Tot ha de sortir bé. No et pot passar com l´últim cop, no pots permetre que la teva Júlia badi la boca al vent. Has de guanyar. Només té tres anys. La mama està malalta, no pot portar diners a casa. Vinga, per totes dues. Deixa de pensar en res, Àlex! No pots pensar en cap altra cosa... Concentra’t en el joc.

És el meu torn altra vegada. L’anterior jugada m’ha sortit bé. Dissimula, home... No es poden adonar que vas amb avantatge. Àlex, no t’emocionis, que encara pots ficar la pota! No cantis victòria. Tranquil·litat. Pensa. El cap fred. Ja ho tinc! Ja està... Segur que ara guanyo,

és

impossible

que

m’equivoqui. Soc el millor!

Ei, no! Què ha passat? Què fa en Ferran traient aquesta carta? Això no entrava dins dels meus plans. Júlia, ho sento... Àlex, centra’t. No et donis per vençut. Fes veure que tot va bé, no perdis els papers. Tu pots! No poden notar que has fallat en els teus càlculs.

Ja està! Crec que ho puc arreglar. És clar! Si llenço aquesta carta, obligaré els altres a llençar les vermelles. Ja ho tinc! Només necessito que ningú se m'avanci.

Impossible, ningú pensarà en aquesta meravellosa jugada! Els tens a tots controlats. Tot va com tu volies. Genial! En Ferran ha hagut de passar la jugada a en Víctor. Era l’únic que em tenia avantatge. Ara ja no. Un menys. Vaig guanyant.

L’última jugada! Per la Júlia! Pobra Júlia, necessita menjar. I jo també. I la seva mare, també. Ho tinc, ho tinc!

Guanyo! He guanyat! 300€ a la butxaca! Molt bé, Àlex.

Andrea Reyes 2n de batxillerat A

***

La veu de la consciencia. Parla l’ànima_______________________________________

Crec que la mentida que més acostumo a dir és prometre que no menteixo, i ho faig constantment.

Crec, però, que les mentides es diuen per fer-nos l'existència més senzilla. La vida és com un joc. Tots naixem amb cartes diferents, però no tots les utilitzem de la mateixa manera. És important que sàpigues jugar-les bé i aconseguir el que et proposes, encara que hagis de fer alguna trampa…

No passa res si al principi sents culpa. És normal. Ja veuràs com amb el pas del temps aquest nus a l’estómac es desfarà.

Soc incapaç de sentir remordiment. De sentir dolor. De sentir alguna cosa. No crec que tingui sentiments. El meu cor és de pedra. Qui decideix si quelcom està malament o no? La societat o tu mateix? Som supervivents. Has de mirar primer pels teus propis interessos. Si no ho fas tu mateix, qui ho farà?

Jo no robo, agafo les coses prestades. I només a grans empreses -que s’ho mereixenper explotar els treballadors. Als petits comerços, ni pensar-s’ho…

En quin embolic m’han ficat! Si la meva companya no hagués estat tan estúpida… Però l’ha hagut d’espifiar, pobra cretina. Tant me fa que fos la meva parella. L’estimava?

És cert que vaig ser jo qui la va endinsar en aquest món, però és a ella a qui han enxampat, no a mi. Hi ha una cosa que no puc vendre, la meva llibertat.

Per què tothom no pot fer les coses bé, com ho faig jo? Si hagués fet exactament el que li vaig dir… El pla era perfecte. Home, l’havia ideat jo! Només havia de seguir les meves indicacions…

No em puc aturar, haig de seguir amb el propòsit inicial; contractar inversors que convencin altres inversors, i així successivament. D’aquesta manera la inversió dels últims és el benefici dels primers.

A propòsit d'això, soc plenament conscient que tinc les característiques pròpies d’un psicòpata. Potser ho soc.

Però vosaltres esteu preparats per saber com soc de debò?

Ariadna Martín 2n de batxillerat B

***

Certamen literari de Sant Jordi 2021

Castellà

La casa de mis “sueños”_________________________________________ Karla se mudaba de ciudad. Después de la pérdida de su padre y su hermano en un accidente automovilístico, conseguían cambiar de ciudad, casa, instituto, trabajo y pensamientos. A su madre le encantaba la repostería, y por fin, después de tantos años, se podía dedicar a ello al conseguir comprar un local en la calle de detrás de la nueva casa. Se mudaron a una casa de 2 pisos, con 3 habitaciones en la planta de abajo y 1 en la de arriba.

Era la primera noche que dormían en el nuevo hogar. A Karla le costaba dormir al ser una habitación completamente diferente a la de la antigua propiedad. Además, ella estaba bastante alejada de la habitación de su madre (ya que Karla escogió la habitación de arriba). Así que su madre le dejó una pequeña lámpara encendida.

Aquella noche apenas durmió. El crujir de las ventanas y del parqué la despertaban continuamente. Pasaron los días, hasta que empezó a acostumbrarse y descansó del tirón.

Una semana después, en una noche fría, un fuerte estruendo la sobresaltó. Había tormenta y la ventana se abrió de par en par por el fuerte vendaval. Presionó el interruptor de la luz, pero no se encendió. El ruido volvió a sonar, esta vez, desde el otro extremo de la habitación. Se levantó corriendo y con la palma de la mano extendida sobre la pared, empezó a caminar en busca de su madre. Estaba completamente a oscuras. A los dos pasos, su mano chocó contra algo. Lo palpó y se estremeció al momento: era un mechón de pelo. Atemorizada, un relámpago iluminó la estancia y vio a una niña de su misma estatura frente a ella. Comenzó a correr por las escaleras gritando hasta que se topó con su madre.

- ¿Tú también lo has visto? -le preguntó la madre. Karla, atemorizada, exclamó: - ¡Mamá, tenemos que salir de aquí!

Sin ni siquiera preparar el equipaje, salieron corriendo de la casa hacia el coche para pasar allí la noche. Volvieron al amanecer, tiritando y con la ropa mojada. Se encontraron todo tal y como lo habían dejado... menos el espejo de la habitación de Karla. Un mechón de pelo colgaba de una de las esquinas con la frase grabada en el cristal: “FUERA, ESTA CASA ES MÍA”.

Se mudaron de manera definitiva al pueblo de al lado, para dejar atrás aquella pesadilla. Sindy, su madre, consiguió abrir la pastelería de sus sueños y Karla empezó a ir a un nuevo instituto, donde hizo nuevos amigos.

Un día, como cualquier otro, Karla fue al instituto. En una de las clases, la profesora de castellano repartió unos periódicos antiguos para una actividad. A Karla le dieron el suyo antes que a Eli, su amiga. En el periódico se anunciaba: “El libro de El príncipe de la niebla, llega a las mil ventas”. Justo 2 minutos después le dieron uno de los diarios a Eli.

Empezaron a leerlo y de repente Karla gritó asustada cuando vio a la misma niña una vez más en una de las portadas bajo el titular: “Aparece muerta una menor en extrañas circunstancias”. Karla, al leer aquella noticia, se percató de que la niña era la hija del dueño de la casa donde ella apareció y que murió al subir al tejado para disfrutar de la lluvia. Se resbaló con una teja y cayó sobre la furgoneta de su padre.

Paula Gómez Morales 1º de ESO A

***

Los libros olvidados____________________________________________ En un pueblo pequeño, cuyo nombre no se puede desvelar, vivía una adolescente llamada Claudia. No tenía muchos amigos ni amigas. En su casa, vivía con sus padres y sus abuelos. Sus padres se preocupaban más por sus abuelos que por ella y Claudia se sentía muy sola. Hasta que un día descubrió unos amigos suyos: los libros. Era lo único que no le hacía sentirse sola. Todas las aventuras, misterios, romances, secretos que contaban los libros le hacían sentirse más acompañada que con cualquier otra persona. Iba al instituto y, cuando volvía, si no le habían mandado deberes, se ponía a leer horas y horas. Un día la joven empezó a observar todos los libros que ella había leído. Claudia se quedó muy sorprendida al ver que ninguno de ellos estaba escrito por una mujer. Decidió que al día siguiente se escaparía e iría a todas las bibliotecas que pudiera esa noche. Llegó a la primera biblioteca. No había nada. Llegó a otra que también le quedaba cerca y buscó. Tampoco había nada. Claudia fue de biblioteca en biblioteca, sin ningún libro escrito por alguna autora. Ya estaba a punto de rendirse, cuando vio que al lado de un cementerio se había abierto una puerta extraña. Claudia se quedó maravillada y la curiosidad le hizo abrir esa misteriosa puerta. Entró y allí se quedó boquiabierta: Miles de libros escritos por mujeres! Decidió llevarse algunos para poder mostrarlos al mundo. Esos libros no merecían estar en un lugar tan abandonado. Claudia se prometió a sí misma que sacaría todas esas obras, una a una al exterior. Se prometió que todos ellos dejarían de estar para siempre en el cementerio de los libros olvidados.

Júlia Rubió Sáez 1r d’ESO B

El príncipe de la niebla__________________________________________

En ese momento Max se preguntó si aquel gato tan especial tenía algo que ver. Hasta que de pronto volvió a sonar la voz de su padre repitiendo: “Max ven ya o si no nos vamos sin ti!”.

Max hizo caso al segundo aviso de su padre y subió a la vieja furgoneta, alejándose de su desierto hogar, desolado por la guerra. Mientras viajaban a la costa en busca de paz y de una vida tranquila, Max observaba los eternos pastos que le rodeaban como un desierto infinito.

A unas horas de su destino Max vio que una patrulla de nazis se acercaba por detrás como una manada de lobos cazando a su indefensa presa. Rápidamente, avisó a su padre: “¡Los alemanes nos siguen!”. El padre, al oír el aviso de su hijo empezó a acelerar, en ese mismo instante vio que el hermoso gato que su hermanita había adoptado, hacía unos movimientos con su cola un tanto peculiares. Después de aquel extraño suceso, una niebla espesa como el barro se abalanzó sobre ellos y acabaron chocando contra un árbol. Ese golpe, aunque no lo pareciera, les salvó la vida. Los nazis siguieron adelante sin ver a la asustada familia. El padre de Max fue revisando uno por uno los daños causados por el accidente mientras Max ayudaba a su hermana pequeña a levantarse. Al contrario que el gato, que estaba totalmente de pie sin ningún rasguño, tranquilo como si hubiese predicho lo que pasaría. Poco a poco, la niebla se fue disipando y al cabo de unos minutos todo volvió a la realidad. De la misma manera que la niebla desapareció, el hermoso y místico felino se convirtió en un hombre. Un hombre de ojos azules, de nariz casi perfecta, de cabellos negros con algún que otro mechón

dorado y de piel blanca. Llevaba una chaqueta negra y unos pantalones también negros, igual que los zapatos. Se presentó, se llamaba Ignacio. Nosotros le preguntamos cómo era posible que se hubiera convertido en un gato y, si la niebla era obra suya o el hecho de que el reloj avanzara hacia atrás. Respondió afirmativamente, todos esos sucesos eran obra suya y todos eran producto de la magia, la gran incógnita del mundo. El hombre fue muy amable, ya que nos teletransportó a nuestro destino, un lugar lejos de la pobreza, el sufrimiento y la muerte. Un lugar donde la paz reinaba cerca de la costa.

Clarís Orive Torres 1º de ESO C

***

Las puertas mágicas del cementerio_______________________________ Cuando entramos al cementerio de los libros, noté un escalofrío, se pusieron mis pelos de punta, seguí caminando y entré a una sala que parecía una biblioteca una biblioteca extraña. Notaba que había cosas moviéndose, cogí un libro que me atrajo; este llevaba un candado con una llave …

Al abrirlo, empezó a haber mucho aire, los libros empezaron a volar y me vino un olor de humedad y hojas mojadas a la mente.

En ese instante reviví aquel momento …

Yo tenía unos seis años, hacía un día soleado, iba caminando por el bosque en busca de castañas. Mientras daba pasos las hojas crujían, estaban húmedas porque había llovido el día anterior y me encontré con aquel maravilloso ciervo. Él se acercó y me dejó acariciarlo, tenía una patita mala. Estuve cuidándolo a escondidas durante un año en el establo. Nunca lo olvidaré.

Bueno, volvemos a la biblioteca. Hubo tanto aire que empezaron a volar los libros y se desenterró una puerta que estaba cubierta por polvo. Cuando entré, no podía creer lo que había … Estaba lleno de libros mágicos, por eso, al coger el anterior libro, empezaron a volar.

Leí un fragmento de otro libro. Ese hablaba sobre gente con cremalleras en la boca, sin brazos y una puerta secreta… La puerta que salía en el libro apareció en la habitación. Cuando estaba dentro, todo parecía ser igual, pero no lo era…

Estaba en una dimensión paralela y la gente no tenía ni brazos ni boca.

Carla Mansilla Trujillano 1º de ESO D

***

El laberinto de los espíritus______________________________________

En junio del 1980 un grupo de adolescentes decidieron ir a hacer una excursión a la montaña. La montaña donde fueron es conocida por ser muy arbolada y por esa misma razón había mucha gente que cuando iba de excursión allí se perdía.

Los chicos del grupo sabían que en la montaña era muy fácil perderse, pero quisieron asumir el riesgo y se adentraron en el bosque.

Una vez dentro del bosque, empezaron a caminar.

Laura, una chica del grupo decidió parar para beber agua, se quedó atrás y de repente desapareció. Los otros chicos del grupo no se dieron cuenta hasta un par de minutos después. Entonces empezaron a buscarla minuto tras minuto y no la encontraban. Estaban llegando a la desesperación, llevaban buscándola tres cuartos de hora hasta que apareció un señor, un viejo con una capucha que les dijo: -Si queréis encontrar a Laura, seguidme- Entonces se dirigieron con el viejo a una especie de muro con una puerta. El viejo les dijo que si cruzaban la puerta había un laberinto, y si cruzaban laberinto, podían recuperar a Laura con vida, y que si no les darían su cadáver.

Decidieron entrar, solo entrar había un muro donde tenían que escalar como si fuera un rocódromo. Al conseguir escalarlo, se les plantearon diversas pruebas más cuyo resultado fue superarlas todas y pudieron recuperar a Laura que estaba muy asustada.

Lucía Abellan Lérida 2º de ESO A

***

El juego del ángel______________________________________________

Caroline Craven era una chica de una familia con bastante mala fama. Era la hija de Michael Craven y Rose Whitney; toda su familia nació en el pueblo maldito “Goosepubs” y la gente que vive ahí suele afirmar que es una familia terrorífica y siniestra.

La única chica que el pueblo veía más normal era Caroline Craven. Todos los días iba a la iglesia, rezaba a Dios, ayudaba a la gente. Había gente que se fiaba y otra que desde la distancia la miraba mal e intentaba no cruzarse con ella, porque según ellos no era tan buena como quería aparentar.

Caroline Craven se despertó, bajó a la cocina y desayunó sola, como normalmente hacía. Después de vestirse y asearse, cogió su preciado collar y se lo puso en el cuello. Salió de su casa y se dirigió a la iglesia a rezar. Como de costumbre, nadie se acercó a ella. Caroline siguió rezando y pasadas las 2 horas volvió a su casa donde se encontró con sus padres. Cuando la vieron llegar, nadie habló, la miraron fijamente y los dos se dirigieron a su cuarto dejando a Caroline sola. Caroline se encaminó a su jardín el cual todo era totalmente negro, salvo la hierba que era verde oscuro por el mal tiempo que hacía. Se sentó en la hierba y mirando al cielo empezó a tararear una melodía; mientras cantaba iba tumbándose y mirando al cielo. De pronto empezó a llover y apareció una tormenta muy fuerte.

Caroline fue hacía el cuarto de sus padres y les avisó de que había tormenta. Caroline y sus padres fueron a la capilla que estaba dentro de su casa. Entraron, se sentaron en círculo y empezaron a cantar la misma melodía que había cantado Caroline anteriormente. La vela que había en el centro de ellos se apagó y empezó la tormenta mucho más fuerte. Cuando pararon de cantar, los objetos que estaban levitando volvieron a su sitio. Caroline se separó del círculo y sin decir nada abandonó

la capilla. Caroline se sentó enfrente de la chimenea, cogió su collar, lo abrió y hecho el polvo negro que había en su interior al fuego de la chimenea. En el fuego salió una forma rara, como un demonio o una persona moviéndose de una forma muy extraña. Cuando el fuego volvió a la normalidad, se levantó y se dirigió a la iglesia del pueblo como si no hubiera pasado nada, a volver a rezar.

La gente no sabía que Caroline hacía eso junto a su familia, pero sus padres preferían mantenerlo en secreto, así que Caroline iba a la iglesia y se comportaba como una persona muy santa para que nadie sospechara que hacía el juego del ángel junto a su familia.

Marta Latorre Fonteboa 2º de ESO B

***

La ciudad de vapor_____________________________________________ Pablo era un niño de siete años, alto y con el pelo corto, y a menudo llevaba una gorra negra encima. Siempre estaba muy contento y de mayor quería ser maquinista. Él vivía en una ciudad pequeña, por no decir un pueblo. Su ciudad se había dado a conocer al mundo gracias a un ferrocarril muy antiguo, del año 1946, que fue reparado hacía unos años y pasó a ser la principal atracción de los turistas.

El humo de la locomotora se extendía por toda la ciudad como el aroma de una tostada recién hecha, untada con mantequilla, humeante. Pablo, como cada día desde hacía más de tres años, salió al balcón y se puso, como solía cada día, a mirar con ilusión la partida del convoy. Se oyó un pitido imponente y, tras otra humarada, el tren arrancó y poco a poco se fue haciendo más pequeño hasta desaparecer por completo a través del horizonte.

Entonces, una voz familiar sonó desde dentro de su casa: -¡Pablo, el almuerzo!- era su madre, Mar.

Este entró rápidamente a casa y se sentó, y se dispuso a beber la leche y a comerse los cereales.

-Mamá, cuando sea mayor, voy a ser maquinista.- dijo Pablo con firmeza. -Ya lo creo.-añadió Mar. -No quiero tener ninguna otra profesión- dijo Pablo, muy seguro. Entonces, Pablo se puso la mochila y se dirigió al colegio, acompañado de su madre.

A la mañana siguiente, Pablo salió corriendo ilusionado al balcón para ver la humeante locomotora, que poco a poco, a la hora exacta, llegaba a su destino. El humo que salía de la chimenea de la parte delantera se volvió a extender por la ciudad, arrebatándoles la visión a todos los viandantes. Después, acompañado de otra humareda, la locomotora salió y se difuminó en el horizonte para volver al día siguiente.

-Cuando sea mayor, yo conduciré ese tren, mamá, ya lo verás- afirmó Pablo, entusiasmado.

Entonces, como de costumbre, se dirigieron al colegio un día más.

La locomotora era de un negro carbón muy intenso, que contrastaba con el blanco vapor que se esparcía por el campo y por la ciudad a medida que el primer vagón iba avanzando por los raíles. Desde la casa de Pablo se veía, además de la estación de trenes, toda la línea de costa por un lado, con el puerto de pescadores y todo el relieve de montaña por el otro.

El olor a carbón y a quemado no podían significar otra cosa: La locomotora ya había llegado de nuevo y a Pablo se le había olvidado. Salió corriendo al balcón y, por enésima vez, miró como descansaba el humeante y esperado convoy.

Lo que Pablo no sabía era que cuando ese tren empezara a deslizarse por encima de los raíles, ya no lo volvería a ver en toda su vida, y que sus planes para el futuro se desvanecerían.

Al día siguiente, Pablo salió puntual a la hora a la que debía llegar el tren, pero no se oía ningún ruido, solamente el de los pájaros que cantaban de buena mañana. Pablo estaba extrañado, la locomotora era siempre puntual, y era muy raro que llegara tarde. Pablo quiso pensar que había pasado algo que había retardado unos minutos la llegada del convoy.

-Al colegio, Pablo, vamos. - dijo su madre, con prisa. -No pienso ir hasta que llegue el tren- añadió Pablo con firmeza. -Pablo, es más importante la escuela, vamos -intentó, sin resultado Mar. -No voy a ir hasta que llegue. Ya lo he decidido -afirmó Pablo.

Mar, sabiendo que no tenía ninguna posibilidad de convencerlo, decidió partir y dejar al niño allí, esperando una cosa que no iba a llegar por más que quisiera él. De noche, Mar llegó a casa después de un largo día de trabajo y se encontró a Pablo dormido sobre la barandilla de la terraza, y también había lágrimas secas en el suelo de la terraza.

El tren había sufrido un incendio por dentro y no había sobrevivido a él. Las noticias llegaron a primera hora de la mañana. Pablo no podía creer lo que sus oídos acababan de escuchar.

Pablo, triste, tomó asiento en la terraza y, con la mirada perdida, se quedó allá fuera todo el día reflexionando. Ya no era el mismo niño, había madurado como persona. Ese suceso le había ayudado a madurar y reflexionar mucho. Ya de noche, Pablo levantó la cabeza. Una especie de vapor se extendía por la ciudad silenciosamente. Era el recuerdo de lo que alguna vez había sido la ilusión de Pablo. Esa era la ciudad de vapor, el vapor que le había impedido ver con claridad lo que de verdad importaba.

Xavier Estevan Lario 2º de ESO C

***

El espíritu de los libros____________________________________________________

¿Vosotros sabéis ese día que hace frío y el cielo es grisáceo y lo único que apetece es sentarte a leer? Pues así estaba el día cuando fui a la biblioteca de mi abuelo, con tan sólo once años. Era la más grande de la ciudad, tenía dos plantas y no había ni un sólo rincón sin libros. Era antigua, muy antigua, igual que los libros, era parte de su belleza. Pues ese día, él estaba sentado en su sitio leyendo con el café en la mano. Cuando me vio aparecer dejó ambos a un lado para saludarme. Yo, en ese momento, no sabía que la conversación que mantuve con mi abuelo cambiaría el rumbo de mi destino completamente.

—Oye chico, me puedes decir a que te recuerdan las estanterías? —. Desde allí, en la segunda planta se veía la primera desde arriba y me recordó a un laberinto. —Eso es, sí a mí también me lo recuerda. Te contaré un secreto, yo siempre he pensado que dentro de cada libro hay un espíritu. Y cada vez que lees un libro una parte de este permanece en tu interior para siempre. Porque, aunque creas que no, los libros dejan huella, para bien o para mal te marcan. Y esas huellas que te he dicho, yo las llamo espíritus, y se acumulan dentro de ti hasta acabar creando el tuyo propio—

Yo le pregunté cómo era el suyo. —El mío aún no está acabado, mi teoría es que tu espíritu se acaba de construir cuando llega el momento de sacar al héroe de tu historia y ser valiente para afrontar las consecuencias de la vejez. Hijo tú aún eres muy joven para comprender lo que te digo, pero llegará un momento en que lo entiendas. »Verás nada dura para siempre, las plantas llega un día en que se marchitan, los animales, una vez han vivido lo suficiente como para reproducirse se van. Pues con los humanos pasa lo mismo, llega un momento, a algunos antes y a otros más tarde, que nos vamos. Para hacer hueco a la siguiente generación. La cuestión, es que cuando ese momento llega tenemos que ser valientes, como Frodo en El Señor de los Anillos, o Harry en Harry Potter. Entonces es cuando tu espíritu se acaba de formar, es cuando recuerdas todos y cada uno de los libros que has leído. Y las huellas que se te quedan marcadas cobran sentido. Cuando esto pase espero legarte mi preciado laberinto de los espíritus para que lo respetes tanto como yo—. Esto último no lo entendí hasta ahora, que he madurado y entiendo el ciclo de la vida. Hace tres años el espíritu de mi abuelo se acabó de crear, dando paso al héroe que llevaba dentro, el dulce Juan, que con veinticuatro años abrió su laberinto con los pocos ahorros que tenía, y que poco a poco sumaba espíritus descubiertos y por descubrir. El mismo Juan que quiso y enseñó a su familia. Mi abuelo, al que el destino hizo de su final una batalla entre él y el cáncer. Pero en este caso no hubo final feliz, el villano acabó con el héroe. Ahora con treinta años, he decidido respetar su deseo de heredar la biblioteca, para conservar el espíritu de los libros a futuras generaciones. Elena Jiménez Melero 2º de ESO D

***

Rabos de lagartija______________________________________________ Hola, me llamo Gabriel. Tengo ocho años y me encantaría tener una mascota. Mis padres están en contra de ello, no quieren tener ni gatos ni perros, dicen que es mucho trabajo tener que alimentarlos y limpiarlos. Ya les he intentado convencer muchas veces, pero nunca me hacen caso.

Una vez mis padres me dijeron que me regalarían una mascota por mi cumpleaños. Me emocionaba pensar que aquel día llegara, pero resultó ser un pez. Lo llamé Ter y en pocos días murió.

Hoy he decidido ir en busca de un animal para poder tenerlo de mascota. Tiene que ser pequeñito para que lo pueda mantener en secreto y para que lo pueda alimentar fácilmente. Por la mañana, cuando estaba en el cole, le he preguntado a mi profesora si estaba bien llevarme un animal a casa para cuidarlo. Ella me ha dicho que si lo hacía, el animal se entristecería porque lo separaría de su familia y hogar. Así que he decidido buscar una mascota que pueda coger sin separarla de su hogar.

Primero he pensado en llevarme un bicho, pero he tenido miedo de que me pudiera picar o de que se escapase fácilmente. Después he pensado en una cría de pájaro, pero sé que cuando crezca será muy difícil de cuidar y lo tendré que abandonar.

Mientras paseaba por el parque, he visto cómo una lagartija se quedaba atascada debajo de una piedra, sin darme tiempo a ayudarla, ella misma se ha cortado el rabo para poder salir. Mi profesora nos ha contado que los rabos de las lagartijas vuelven a aparecer después de un tiempo. Así que he pensado que si cojo el rabo aparecerá una lagartija. •••

Ha pasado una semana desde que cogí el rabo de la lagartija. Le he llamado Toby. Desde que quise tener una mascota he pensado en llamarla Toby si es macho y Lenny si es hembra. Lo he guardado en una caja y lo he escondido debajo de mi cama. En la guardería teníamos orugas guardadas en una caja como mascotas, nos dijeron que para que pudiesen respirar teníamos que agujerear las cajas. Igual que cuando lo hacíamos en la guardería, he agujereado la caja de Toby por si algún día aparece, pero aún no he obtenido respuesta.

Hoy le he preguntado a mi profesora si de los rabos de lagartijas pueden aparecer otras lagartijas y me ha dicho que es imposible que eso ocurra. Pero yo no me doy por vencido y voy a intentarlo, si en un año no ha nacido tendré que despedirme de mi amigo.

•••

Mañana hará un año que hice la promesa. Toby aún no da signos de vida. Hace tiempo que llevo tratando a Toby como a un bebé. Lo llevo siempre conmigo. Siempre lo mantengo en calor porque muchos animales nacen gracias a ello. Ya tengo asumido que mañana no lo encontraré. Nunca podré ver a Toby. Ya he preparado el agujero donde enterraré a Toby. Mañana acabará la promesa y me tendré que despedir de mi mejor amigo.

•••

Me levanto de la cama, abro la caja, me pellizco y vuelvo a mirar. Allí está Toby. Gustavo Oliveira da Mota 3º de ESO A

***

Claroscuro____________________________________________________ Amparo estaba nerviosa, se sacudía el vestido y daba vueltas en el mismo sitio una y otra vez. Su pareja empezaba a perder la paciencia y la intentaba tranquilizar.

—Solo es una cena —le dijo.

Era fácil decirlo cuando no tenías ni idea de lo mal que podía ir.

Una vez al mes, a uno del grupo le tocaba preparar la comida y dejar la casa para cenar, esta vez le tocó a Fructuoso. Era un hombre alegre, carismático y detallista, y muy enamorado de una mujer nueva del pueblo —o eso decía él—.

Amparo llevaba dos meses y una semana con su pareja y aunque pareciese irreal, ella se sentía completamente enamorada. Es por eso que quería que tanto su madre como sus amigos lo supiesen.

A Eugenia, su madre, ya se lo había contado, pero había evitado el pequeño detalle de que salía con una chica, y de color. Amparo sabía de sobras que su madre no se lo tomaría mal; Eugenia era muy moderna y siempre decía que lo más importante era la felicidad de sus dos hijas.

El problema de llevar a Kyle, su novia, a la cena, era que la prima Montse también estaría y estaba más que segura de que no se lo tomaría nada bien. Montse era una mujer de unos setenta y muchos años, pero parecía mucho mayor por sus marcadas arrugas. Hacía reír a todos con sus historias, pero tenía una mentalidad muy atrasada a los tiempos actuales.

Una vez, un hombre negro llegó al pueblo, estaba hecho polvo y pedía desesperado ayuda porque su mujer estaba herida. Mi madre, como es normal, ayudó a la pareja y los trasladó al pequeño hospital. Montse se enfadó mucho al enterarse.

—No se puede ayudar a los ladrones —le dijo a una pequeña Amparo —. Cada uno tiene lo que se merece, y a quien no le guste que se marche a su país, que Guarrate no es una selva de monos salvajes.

Las cosas fueron cambiando y los habitantes ya no se fijaban tanto en la piel de los demás, incluso había bastantes personas de África —entre ellas su pareja—.

Llegaron a la casa de Fructuoso y Amparo era un manojo de nervios. Kyle le dio la mano en un gesto tranquilizador. Fructuoso les abrió la puerta con una gran sonrisa que fue decayendo al observar la mano entrelazada de la pareja, pero rápidamente volvió a sonreír y a darle la bienvenida a Kyle. Amparo se tranquilizó notablemente al ver que solo estaba él y dos amigos más: Clemente y Sandra. Todos saludaron a Kyle muy amablemente.

Después llegó Eugenia, que saludó a Kyle como si fuera una amiga nueva y se quedó perpleja al enterarse de la verdad, pero enseguida lo entendió. Amparo se relajó, escuchaba entretenida cómo Fructuoso contaba una anécdota de las suyas mientras Clemente hacía bromas sobre lo torpe que era. Sin duda estaba siendo una buena cena y Amparo se sintió ridícula por haberlo dudado.

En eso, el timbre de la puerta sonó, anunciando la llegada de Montse. Amparo se repetía que no iba a pasar nada. Montse entró al salón con un vestido enorme de seda con florecillas amarillas. Venía contenta y se quedó quieta al ver a Kyle.

—Hola —saludó la joven —. Tú debes de ser Montse, yo soy Kyle.

Hizo un ademán de acercarse para presentarse mejor, pero Montse siguió de largo para abrazar a los demás.

La cena estaba siendo muy incómoda, la prima Montse cada vez que podía soltaba algún comentario racista y no dudó en contar su “oscura historia”, como ella solía decirlo. Cuando ella era joven, un chico negro le robó el bolso y se quedó con el argumento de que los negros eran peligrosos.

—¿Y ahora sois pareja? —preguntó Montse en un tono despectivo. Amparo asintió con mala cara —. Qué pareja más peculiar. Los misterios de colores —se burló ella y Amparo se levantó irritada.

—Tienes un serio problema —le espetó —. Que un chico negro te haya robado no quiere decir que todos sean malos. Lo podría haber hecho cualquiera. Kyle es una mujer encantadora y mucho mejor que otras personas blancas. El amor es mucho más que colores y géneros. Creo que ya eres lo bastante mayor como para entenderlo.

La prima Montse se enderezó y la miró furiosa, pero se fue sin decir ni una sola palabra. El salón se había quedado en un silencio tenso, pero Eugenia empezó a hablar para relajar el ambiente y la cena terminó bien.

Amparo no volvió a hablar con Montse, por mucho que se la cruzara de vez en cuando.

Carlota Pedreo Sáez 3º de ESO B

***

Tres amigos y un sheriff_________________________________________ Hola, soy Leo, tengo 15 años y resido en un hospital de Canet desde hace unos cuantos. Parece que la vida ha querido ponerme a prueba de mala manera. A lo mejor estáis un poco perdidos, así que voy a empezar a contar mi historia desde el principio.

Yo tenía ocho años, cuando una tarde estaba jugando a fútbol, como era normal. Me empezó a doler mucho el pecho, y a no dejarme respirar, no lo relacioné con nada más que no fuera una simple gripe ya que hacía semanas que tenía mucha tos. Mi madre ya preocupada me llevó al hospital. Después de muchas pruebas, me dijeron que tenía que ingresar allí; se llevaron a mi madre para hablar con ella. Parece ser que no era una simple gripe, tenía cáncer de pulmón. Era pequeño, no me lo quisieron pintar todo tan negro, pera a estas alturas sigo aquí, ingresado e intentando vivir de la mejor forma posible.

Os voy a presentar a mis amigos de aquí, que entre nosotros nos intentamos ayudar siempre, cada uno con su problema; ella es Cris, una chica bajita, de pelo rizado, delgada y con anorexia; él es Manu, con leucemia y, por último, Gabi, con cáncer de riñón.

Nuestra vida es muy inestable, un día podemos estar bien y al otro no, de alguna manera nuestra vida es especial. Hay muchos cambios de un día para el otro, pero ya estamos acostumbrados.

Siempre que venían nuestros familiares o médicos, era para dar malas noticias, así que entre nosotros decidimos hacer una especie de juego: nos mandábamos noticias felices en aviones de papel; eso lo hacíamos cuando nos daban una mala, así lo compensábamos.

Cuando a uno de nosotros le tocaba una sesión de quimio, radio o en el caso de Cris, si le tocaba irse a pesar, nos acompañabamos unos a otros para no ir solos. La última revisión fue la de Gabi, las cosas no iban como queríamos, ya no bastaba con sesiones de quimio y radio, le tenían que operar de urgencia.

Todos estábamos con su familia, pasando las horas hasta que acabara la operación. Una vez ya todos en la habitación otra vez, dijimos que ahora Gabi era un Sheriff, porque al recortarle el riñón, le había quedado en forma de estrella.

Siempre teníamos que intentar sacarle la parte positiva a las cosas,

sino

tendríamos

ningunas ganas de seguir en esta vida. Vivíamos

sabiendo

que

cualquier día podía ser el último para alguno de nosotros, pero supongo que nunca te esperas que sea tan pronto. Manu nos había dicho que ese le dejaban salir un rato, fue a su casa, y nos trajo cosas a cada uno, nos dedicó unas palabras mientras nos daba los regalos, pero no pensamos que era una despedida.

Ese golpe fue demasiado duro para todos, entre nosotros nos hicimos un collar cuando nos conocimos, así teníamos algo en común. Entró su madre a la habitación a recoger sus cosas que habían quedado.

-Hola chicos, vengo a recoger las cosas de Manu -dijo la madre. -Hola, (no sabíamos ni qué decir) -le respondieron los chicos. -No sabía qué hacer con su collar, pero creo que lo mejor es que os lo quedeis vosotros, habéis hecho que su estancia aquí sea lo más amena posible. Solo os puedo dar las gracias. Nos vemos pronto, suerte. -dijo la madre. -Gracias, igualmente. -respondieron los chicos.

Como todo no podían ser noticias malas, entró una enfermera, se dirigió a mí. Yo me esperaba lo peor, pero no, venía con mi madre y me dijeron que me había curado completamente, después de tantos años, que me podía ir de allí, volver a salir a la calle, quitarme ese maldito pijama azul…

No quería dejar a Cris ni a Manu solos, pero me tuve que ir, pero antes de eso, decidimos dividirnos la vida de Gabi, para vivir lo que a él no le dio tiempo.

Noelia Perea Lava 3º de ESO C

***

¿Cómo? ¿Me destierras?________________________________________

Ha pasado mucho tiempo desde mi muerte, no sé exactamente cuánto, pero sé que mi “nueva vida” se hace cada vez más aburrida. Después de morir y darme cuenta de que había vida en esta cara de la Luna, pasé los peores momentos de mi nueva existencia. Ahora soy un fantasma y habito en Colchester, Inglaterra. Me gusta estar en Inglaterra porque a mí siempre me gustó la lluvia y el tiempo de esta región. No convivo con otros fantasmas. En los últimos meses he podido empezar a interactuar con el mundo y todo ha cambiado. Es realmente lo mejor que me ha pasado en bastante tiempo. Ahora puedo leer, escuchar música, tocar el piano y todas las actividades que siempre quise hacer. Aunque estoy en una situación bastante terrible, el simple hecho de poder interactuar con mi entorno me ha dado mucha libertad y me ha alegrado muchos ratos que habrían sido aburridos. El problema vino cuando hace unos días unas personas entraron en mi casa. Habito en una casa abandonada, así que entraron a una casa en “plan okupa” pero que yo había ocupado antes. Al principio pensé que estarían de acampada cerca y habían decidido refugiarse de la lluvia, pero se quedaron y yo no sabía qué hacer. Después de considerar mudarme a otra casa, finalmente he decidido echarles. Son un grupo de chicos y chicas jóvenes, muy británicos y muy molestos. Se pasan el día jugando a las cartas o haciendo sonar mi piano y ya no puedo más.

Ellos no pueden verme, así que les intento asustar tocando teclas del piano, abriendo y cerrando puertas, apagando velas repentinamente o tirando los libros de las estanterías, pero tienen una explicación para todo. ¡Nada les inquieta!, de hecho, encuentran todo tipo de explicaciones, menos la verídica. Les encanta el viento, todo lo hace el viento, aunque tengan las ventanas cerradas. Es indignante y ya no sé qué hacer, incluso bromean con que haya un fantasma en la casa. Honestamente no sé cómo echarles sin tirar la casa abajo porque no hay manera de que se asusten. Hasta he conseguido murciélagos, ratas y ratones del bosque cercano para que vean que en esta casa entran muchos «bichos» y se vayan, pero tampoco eso les importa. Podría romper las paredes o el tejado para que se vayan y hacer la casa inhabitable, pero he decidido irme a otra vivienda. Sin mi piano, sin mis libros ni mis discos……… ¿Qué va a ser de mí? Completamente humillado y derrotado por un grupo de personas que ni saben de mi existencia. Supongo que seguiré viviendo en Inglaterra y seguiré siendo un fantasma fracasado.

Max Garbajosa Reina 3º de ESO D

***

Reencontraados de nuevo en las estrelles__________________________

Es una noche de verano. Hace calor y estoy en la terraza mirando las estrellas; entonces pienso en ti. Por algún motivo inexplicable, estoy contigo en las estrellas. Me siento muy feliz de verte. Me coges de la mano y me dices que vamos a pasear. Cada estrella por la que pasamos es un recuerdo que compartimos juntos ¡y hay muchísimos! Empezamos por los de hace 16 años, los cuales no recuerdo, pero tú pareces recordar como si fuera ayer. Estos van pasando a medida que avanzan las estrellas, y yo voy acordándome de ellos.

Llegamos a los recuerdos de cuando íbamos de excursión juntos. A mí me produce mucha nostalgia. Paseamos juntos por pueblos pequeños juntamente con mi hermano y la abuela. No hay mucho que ver, pero juntos se hace muy divertido. Tú me miras y me dices que lo echas de menos. Luego vamos a las estrellas de celebraciones, concretamente las de la Navidad. La época en la que te veía más feliz. Recuerdo que las Navidades contigo estaban llenas de magia y alegría. Ojalá pudiera volver ahí. No recuerdo unas Navidades tan mágicas como las que pasé contigo, no es lo mismo sin ti. Los recuerdos me ponen cada vez más triste. A medida que damos un paseo por las estrellas, vamos llegando al final de nuestro camino juntos: a mis siete años de vida. Llegamos a las estrellas del hospital, las que

recuerdo con mucha tristeza, dolor y arrepentimiento. Yo quiero parar, no las quiero ver, pero tú me agarras la mano fuerte y sigues caminando. Pasamos por imágenes tristes. Me veo en el pasillo del hospital con mi padre y mi hermano. Mamá, en cambio, está contigo, la abuela y algunos de mis tíos en tu habitación. Esta escena se repite muchas veces a lo largo de las últimas estrellas. Veo a mi tío haciendo bromas para animarme a mi hermano y a mí. Yo no sé bien qué está pasando. Yo sólo sabía que te habías roto el fémur, a mí nadie me había dicho que tenías un tumor cerebral maligno y podría ser la última vez que nos viéramos, tampoco lo iba a entender. Recuerdo hacerte un dibujo que mamá te dio porque yo no podía. Mi hermano entró a dártelo en persona. Ojalá hubiera entrado en tu habitación ese último día que estuve en el hospital, pero me partía el corazón verte de esa manera y ahora es de las cosas de las que más me arrepiento. Ojalá haberte dado un último abrazo y haberte dicho un último ‘te quiero’. Qué pena no haberme despedido cuando tuve la oportunidad. Muchos lo hicieron, pero yo no, y vivo con ello. Me miras y me echo a llorar. Me abrazas y me dices que no fue culpa mía, pero me siento muy mal. Esta última estrella contigo es la que más duele. Pese a no haber más estrellas contigo, seguimos paseando por mis estrellas. Las conoces como si hubieras estado allí. Me dices lo orgulloso que estás de mí y lo mucho que me quieres. Yo te abrazo. Me consuelas de nuevo por esa última estrella que más duele, y me recuerdas todas nuestras estrellas juntos. Me dices que no me sienta mal, que yo no quería entrar para no ponerme más triste de lo que estaba y que con siete años no pensé de manera egoísta porque no quisiera verte mal como lo estabas. Por último, me llevas de vuelta a la terraza, entras en casa y miras a mi familia, nuestra familia. Te sientes muy orgulloso de ellos y les dices que les quieres. Yo no quiero que

te marches, pero me dices que siempre que te necesite, te busque en mi corazón. Es en ese momento cuando lo comprendo todo.

Te vas y me quedo sola, entro dentro con la familia y agradezco el paseo que hemos dado por las estrellas esta noche. Siempre te recordaré como el buen hombre que eras y por lo mucho que nos querías y, aunque no estemos juntos ahora, siempre te he tenido y te tendré dentro de mí, en mi corazón. Mariona García Salvat 4º de ESO A

***

Un día volveré_________________________________________________ Señores militares, ustedes hicieron desaparecer a mi hijo, se lo llevaron y me dejaron un vacío muy grande en mí. No me han dado respuesta a ninguna de mis cartas. No sé qué pasó con mi hijo. Necesito saber qué hicieron con él. Ustedes se lo llevaron vivo; necesito que me lo devuelvan vivo.

Aún recuerdo las últimas palabras que me dijo el día que se fue de casa: “Un día volveré”, eso me dijo.

Todavía no he recibido ninguna noticia de él y ha pasado mucho tiempo, demasiado tiempo.

Son tantos años de lucha y ansia, que no he podido descansar apenas. Tantos días, noches, meses, años de sufrimiento, dolor, tristeza, amargura y decepción. No puedo hacer nada por él, no tengo el abrazo suyo que tanto deseo. ¡Tantas cosas que hemos perdido! ¡Tantos momentos de felicidad!

Le arrebatasteis una juventud feliz. Podría haber hecho tantas cosas, disfrutado de tantas cosas. ¡Vosotros le robasteis todo esto!

Aún conservo su cuarto y sus pertenencias igual que el día en el que se fue.

La vida sería distinta si él estuviera aquí.

Era muy joven, tendrían que haberle advertido antes de los peligros que suponía unirse al ejército.

Se me ha venido todo encima, se ha derrumbado todo. Toda la vida que he estado construyendo junto a mi hijo la habéis destrozado. Me cuesta imaginar recuerdos en los que no esté a su lado.

¿Por qué no me dicen qué pasó? Sé que saben la verdad, pero se la callan. Han pasado ya quince años y aún no sé nada.

Señores militares, necesito saber qué pasó.

¡Devuélvanmelo! ¡Entréguenmelo como se lo llevaron! ¡Cumplan su palabra de traerlo sano y salvo a casa!

Algún día volveré, me dijo...

Nilo Aranda 4t ESO B

***

Un amor no esperado_____________________________________________________

Madrid, 1960. La sociedad de hoy en día todavía no ha aceptado el hecho de que una mujer pueda amar a otra de su mismo sexo, y contando que estamos en una dictadura no tiene pinta que la situación vaya a mejorar.

Me llamo Dominique y creo que soy lesbiana. Mi historia empieza cuando me mudé a España cuando tan solo tenía 10 añitos. Mis padres me mandaron aquí con una familia rica que conocían, para que me pudieran cuidar adecuadamente. Siempre les estaré agradecida de que hicieran eso, ya que si no fuera por ellos no me podrían haber brindado la educación que he tenido. Aquí en Madrid convivía con Teresa, que es como mi hermana, y mi mayor apoyo en el día a día. También estaba con sus padres, Manuel y Concepción. En el barrio de Salamanca vivimos acomodadamente ya que Manuel trabajaba codo con codo con el gobierno franquista. Yo no estaba de acuerdo con sus ideales, pero me adapté perfectamente a la situación ya que eran ellos los que me lo pagaban todo, al fin y al cabo. No tuve la conciencia tranquila debido a que todo lo que tenía entonces lo recibí a costa del sufrimiento de otros.

En mi adolescencia empecé a dudar sobre mi sexualidad. Todo empezó hace un año aproximadamente, cuando tenía 17 años. Desde el momento en el que Concepción, la madre de Teresa, se suicidó pasamos mucho más tiempo a solas en casa. Desde siempre estuvimos muy cómodas juntas, hasta que Teresa me confesó que daba gracias a Dios de que su madre se hubiera muerto. Yo, al principio, no lo entendí. Estuve unos días muy rara con ella, yo se lo debía todo a su madre, pero con el tiempo, todos los cabos se empezaron a unir. Parece ser que la madre de Teresa sabía el secreto sobre su hija, y se lo llevó a la tumba.

Cuando ella me dijo esto, dudé en si preguntarle pero, finalmente, lo hice. Pasado un silencio largo y tenso, empezó a llorar. Yo la abracé sin ni siquiera saber qué le pasaba y, sin dudarlo, me dio un beso y me confesó su amor por mí.

Me quedé blanca y petrificada. Rápidamente ella se alejó y se disculpó por lo que había hecho, pero realmente a mí me gustó. Decidí acercarme a ella y besarla de nuevo. Entonces fue ella la que se quedó como una estatua. De nuevo se acercó a mí y me empezó a desnudar. Así fue como tuve mi primera experiencia sexual. No me esperaba que fuera con una mujer, y menos con Teresa. Desde ese momento, cada vez que su padre se marchaba nosotras repetiríamos una y otra vez ese momento. Todo fue muy bonito hasta el día en que su padre volvió antes de la hora de siempre. No estábamos haciendo nada muy serio, pero nos pilló muy cerca una de la otra. Toda la semana estuvimos muy tensos entre nosotros tres, pero aparentemente normal.

Por desgracia, más tarde me daría cuenta de que sí que nos vio besándonos. Él me confirmó mis sospechas, me dijo que en unas semanas todo se aclararía, y que ni se ocurriera volver a hacer esa aberración, que era pecado, que además ya le había buscado un marido a su hija y todo estaba arreglado. Más tarde se lo contó a Teresa. Se llamaba Antonio José, y venía de una familia adinerada de nuestro mismo barrio. Se presentó en casa un día de repente y tanto ella como yo nos quedamos asombradas por su apariencia adulta. Nosotras teníamos 18 años y él rondaba los 30, se veía a quilómetros que el padre lo que quería era conseguir un marido rico para su hija, pero no quería aceptar que ella era lesbiana, y eso fue lo que más me jodió. Pasados los días, Manuel, el padre de Teresa, me dio la noticia que más me ha dolido en mi corta vida.

-Te tienes que ir de casa, y tiene que ser antes de la boda -me dijo despectivamente.

Yo intenté conversar con él, pero justificó su ira con un simple “Es pecado, y en mi casa pecadores y desviados no entran”. Acepté la lamentable noticia y me puse en contacto con mi familia de Francia, ellos me estarían esperando en una semana en París. Las que entonces pensaba que serían las últimas tardes con Teresa fueron las mejores de mi vida. Pasada una semana de puro amor y pasión, me despedí de Teresa un viernes por la noche, preparé mis maletas, y el sábado por la mañana cogí un taxi en dirección a la estación central de Madrid. Allí para mi sorpresa me estaba esperando mi querida

Teresa. Me dio un beso y juntas nos subimos al tren en dirección a París. El resto es historia.

Aleix Olivares Martínez 4º de ESO C

***

Un día volveré_________________________________________________

Algo me dice que no sé cuándo, ni cómo, ni siquiera por qué, un día volveré.

Si miro atrás en el tiempo, me veo frágil pero siempre con ganas de volar, como los gusanos de seda que, después de un proceso laborioso, mágico, acaban convirtiéndose en seres alados.

Sí, me refiero a las mariposas, que, aunque continúen siendo frágiles e indefensas, tienen el poder de volar, cosa que muchos anhelan y nunca podrán conseguir.

No sé cómo, ni tampoco por qué, pero esa soy yo.

Después de cuatro largos años que a la vez se me han hecho muy cortos, ya casi puedo volar. Pero… ¿qué habría sido de mí sin el apoyo de todos los que me rodean? Me refiero a aquellos que durante este tiempo de cambio me acompañaron en el proceso de transformación para poder echar a volar, transmitiéndome la seguridad para emprender el vuelo, para hacerlo posible.

Dentro de poco voy a empezar un nuevo ciclo en mi vida, pero os aseguro que en este proceso de cambio habéis participado todos vosotros.

Llegué con once años. Aunque no lo parezca, es un proceso muy difícil para todos. Alguno de nosotros se encierra en sí mismo silenciando sus palabras e incluso limitando sus salidas. A otros se les hace un mundo y parece que su propio cuerpo se rebele contra una sociedad que no comprende y que tampoco le entiende a él.

Poco a poco, caminando siempre a mi lado y a la vez soltando una cuerda invisible, parece que las cosas se van calmando.

Después de algunos consejos, de charlas o incluso de alguna pequeña trastada, empiezo a comprender cómo tendré que caminar en un mundo de adultos, con sus costumbres y también sus manías.

No sé cuándo ni cómo, pero un día volveré. Creo que no falta mucho, ya asoman las alas e intuyo unos pequeños nombres dibujados en ellas.

Hace poco me he fijado en que vuestros nombres y los de todos aquellos que me enseñaron a volar están escritos en ellas.

No sé cuándo ni cómo, pero un día volveré para daros las gracias por todo lo que sé.

María Ceballos Pérez 4º de ESO D

***

Quien canta sus males espanta___________________________________ Nació un rapaz jubiloso en un pueblecito lejano y de llanas praderas. De su apariencia destacaban para su edad su baja estatura, su delgada complexión que le daba un aspecto frágil y su cabello negro azabache de largura media hecho una maraña que advertía una falta de peinado. Sus ojos marrones opacos eran de lo más comunes y se percibía cierto entusiasmo detrás de aquella mirada.

Aún no siendo gran galán a la vista, tenía la capacidad de impregnar cada espacio con su algazara fuerte y estridente, pero contagiosa. A pesar de tan admirable virtud, la causa de semejante proyección laríngea era el inevitablemente advertible tamaño de su boca a la cual el vecindario entero comparaba con cosas como pozos o abismos marinos. Indiscretos comentarios no disgustaban al muchacho pues sus oídos se encontraban perpetuamente taponados por el discordante canto, o como advertían otros, alarido que él mismo producía. Tanta molestia ocasionaba su canto, que vecinos, compañeros y hasta familiares deseaban que alguna desgracia le ocurriera al chico para que cesara la condena auditiva, pero por muchos males que le perjuraran el muchacho no perdía las ganas de entonar infinitas canciones.

Una mañana que el sol se levantó con gran fulgor, el chico canturreaba paseando, como hacía a menudo, y un hombre en la lejanía lo escuchó. Al oír su estridente interpretación, un rabadán necesitado de un nuevo agregado de pastor le ofreció que su atroz canto

fuera usado para serenar a las cabras mientras las pastoreaba. El chico, eufórico por la idea de trabajar haciendo lo que más le complacía, aceptó la oferta del viejo pastor y anunció con alegría su nueva labor. La gente, harta de oír su canto, se exaltó al oír la noticia ya que pensaron que el muchacho estaría ocupado cantando en el campo y no los molestaría en el pueblo. Gran fue su sorpresa al despertarse antes de que el sol despuntara pensando que a alguien estaban torturando en la plaza mayor y que al asomarse a la ventana vieran cruzar el pueblo al pequeño muchacho, pastoreando las cabras para llegar al prado del otro lado, cantando a todo pulmón. Mucho lo maldijeron el resto de sus días, pero allí se quedaron sentados, los males espantados, esperando a que el muchacho dejara de cantar.

Andrea Luna Fernández 1º de Bachillerato A

***

El regreso al País de las Maravillas_________________________________ Alicia decidió volver al País de las Maravillas para volver a ver a sus viejos amigos. Cerró los ojos y volvió a caer por el profundo agujero que la llevaría a aquel maravilloso lugar donde se podía refugiar de los horrores del mundo auténtico. Al caer, el impacto fue más fuerte de lo usual, causándole un pequeño dolor en la espalda. Estaba en un bosque poblado por enormes árboles y en el centro había un gran hoyo.

- Veo que has regresado, señorita Alicia. - Dijo el Conejo Blanco.

Pero no era el mismo. Sus facciones se habían vuelto más perturbadoras, sus ojos más amplios y analizantes, sus dientes más largos y amarillos.

- ¿Qué te ha pasado Conejo? Te veo distinto. - Respondió Alicia. - Ah, verás, llevas mucho tiempo sin visitarnos, y naturalmente, como todos los seres vivos, envejecemos. - ¿Y dónde está el Gato? - Mi querida amiga, lamento decirte que ha fallecido, al igual que muchos más de nosotros. - ¡Pero no puede ser! No ha pasado tanto tiempo desde la última vez que os vi. - Tic, tac, tic, tac. Alicia, sabes tú mejor que nadie que el tiempo pasa más rápido de lo que creemos.

Alicia no lo quería creer, “Debe de ser todo una pesadilla ¿como pueden haber envejecido tanto si tan solo han pasado siete años desde la última vez que estuve aquí”, pensó Alicia. Sí era una pesadilla debía de haber una forma de despertar.

- Oye Conejo ¿Sabes alguna forma de salir de aquí? - Preguntó Alicia preocupada. - Claro, Alicia, ¿Pero es que tan pronto quieres irte? - No es eso, pero… - Deberás lanzarte por este enorme hoyo. - Respondió el Conejo, ligeramente irritado, señalando al agujero ubicado en el centro.

Súbitamente, se empezaron a oír unos fuertes pasos, provenientes del bosque. Se acercaron hasta que apareció una horrible criatura. Tenía el aspecto de algo similar a un lagarto, caminando sobre dos patas y con dientes grandes y horripilantes. La criatura empezó a correr hacía Alicia y ella, sin más opciones, saltó directa al vacío. Mientras caía sintió alivio de por fin poder salir de esa extraña pesadilla.

Pero cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí.

Joel Casado Vázquez 1º de Bachillerato B

***

Su estrella____________________________________________________ La noche era fría y oscura, como la del día en que nació. La fina lluvia golpeaba los cristales con delicadeza, casi acariciándolos. La madre observaba con ojos melancólicos a su hija, que contemplaba el cielo que se alzaba sobre los grandes caserones de la ciudad. La luna brillaba e iluminaba los mojados ventanales de las casas cercanas, contrastando con las sombras proyectadas por las arboledas de los amplios y abandonados jardines. La chica se fijaba en una pequeña estrella, aislada de las demás, que se dejaba entrever detrás de una nube. Sentada sobre la hierba y con el pelo mojado, esperaba con ganas el repiqueteo de las campanas que darían paso a su vida adulta. Dieciocho años no se cumplían cualquier día. El sonido de la última campanada rompió el silencio de la noche, dejando un eco de piedra que inundó el lugar. La madre, sin pensarlo dos veces, salió bajo la lluvia a abrazarla. Al girar la cabeza, sus ojos se encontraron. Allí dentro pudo ver toda su vida, una infinidad de anécdotas que creaban las vivencias de la chica. Vio su infancia, las incontables noches que pasó a su lado abrazándola por el miedo que tenía a la oscuridad. Recordó las largas tardes de invierno sentadas junto a la chimenea, viendo la nieve caer detrás del cristal. No olvidaba el tacto de sus pequeños y fríos dedos, que agarraban con fuerza la mano de su madre en busca de protección. Ellas dos habían pasado por todo juntas. Le alegraba pensar en las mañanas de verano, cuando la niña corría a despertar a su madre para bajar juntas a desayunar viendo salir el sol. Para ella no había horarios, solo el momento presente. Le encantaba tumbarse en el jardín sintiendo las gotas de agua que restaban de la noche anterior en su espalda. Ella había sido una niña muy sensible y curiosa, lo observaba todo y no se le pasaba por alto ni un solo detalle. Los que la habían conocido decían que era risueña y encantadora, que jamás habían visto a una criatura tan delicada y atenta. La pequeña tenía una gran afición por las historias y cada noche le pedía a su madre que le contara un cuento. Su favorito era el de la Luna, que contaba la historia de una estrella que se había perdido y quería volver al cielo. La Luna la ayudaba, iluminando el camino de vuelta. La niña deseaba que llegara la hora de dormir tan solo para poder volver a escucharlo. Las palabras de su madre eran suaves y serenas, en su cabeza sonaban como una dulce melodía que la ayudaba a dormir. Le encantaba soñar con el cielo infinito y

los planetas que relucían junto a las estrellas. Nunca hubiera imaginado que un día tendría que pasar a estar junto a ellas.

La madre lo había pasado muy mal, no creía poder salir de esa. Las largas noches en el hospital se hacían eternas bajo el sufrimiento y la incertidumbre de la enfermedad de la niña. Aún así, ella seguía contándole su historia favorita, con la esperanza que despertara y la mirara una vez más con sus dulces ojos brillantes. Los médicos no hablaban claro y nunca confirmaban ni desmentían nada. Cuando la madre les preguntaba si su hija iba a volver, si se levantaría y podrían volver juntas a casa, los médicos bajaban la mirada. Los días pasaban y la madre no podía más. Sabía que eso no era natural, una madre nunca tendría que ver a su pequeña en tales circunstancias. La escasa esperanza que le quedaba se escondía bajo aquella estrella que relucía cada noche en la esquina superior de la ventana, justo encima de un bello almendro. Sabía que cada día que pasaba confirmaba lo peor, pero ella no quería creerlo. El cuento de la Luna se lo sabía ya de memoria de todas las veces que lo había recitado con lágrimas en los ojos y con el corazón en el puño. Y el día de su quinto cumpleaños le anunciaron lo que ella nunca hubiera querido oír. Recordaba que aquella noche la estrella brillaba con más fuerza, como si alguien hubiera encendido una llama de luz intensa en su interior. Jamás había llorado tanto.

Y todo eso lo recordó con una simple mirada. Y pensar que ya había pasado ocho años sin ella, sin su pequeña. Estaba sola en el jardín, contemplando la noche. Volvió adentro

y salió con algo entre las manos. Mirando al cielo leyó el cuento de la Luna, con una leve sonrisa atravesando su tez. Las gotas de lluvia se confundían con sus frías lágrimas, que caían bajo sus ojos, humedeciendo sus mejillas. La madre dejó ir un leve susurro: “Felicidades hija, ahora ya eres una mujer”. Con la última palabra, la estrella se escondió detrás de la casa vecina, para no volver a aparecer más.

Irene Estevan Lario 2º de Bachillerato A

***

Vivir es urgente________________________________________________ Una sensación de vacío habitó mi pecho. El frío invadió mi alma, helándola hasta el primer rayo de sol de aquella madrugada de marzo. El día amanecía roto, algo había cambiado y tenía la certeza de que era para siempre. Fue en ese preciso instante cuando se presentó ante mí, fría y negra, la hiel de la muerte. Me ha llevado tiempo comprenderlo, pero, echando la vista atrás, me he dado cuenta de que fue con el alba de aquel nefasto día cuando comenzó mi caída, en picado, hacia la nada. De todas maneras, no estoy escribiendo este relato para hablar de la muerte, ni mucho menos; yo vengo a explicar una historia que habla sobre la vida.

Al principio me sentí solo, muy solo, y todo a mi alrededor era un árido desierto. La sombra del ciprés, como bien escribió Delibes, era alargada, demasiado alargada; me sobrecogió de tal manera que hizo que quedase absorto en ella durante mucho, sin saber cómo salir. Cuando caes en ese pozo de pena y silencio no es fácil volver a ver la luz, el camino está poblado de gigantes y de monstruos que, aunque solo habitan en la consciencia, no quieren dejarte salir; quieren que te caigas y que te rindas. Para vencer todos estos obstáculos, solo hay que entender una cosa: la vida es demasiado corta como para perder el tiempo intentando vencer fantasmas que ni siquiera existen. Siendo sensato, no lo comprendí ni a la primera, ni a la segunda, ni a la tercera de cambio, me costó muchos ratos de silencio, de reflexión y de soledad entenderlo. Eso sí, una vez logré llegar a la cima del monte, después de haber caminado por las sendas más inciertas y dolorosas, talé el ciprés que me había hecho sombra y me prometí a mí mismo que era el momento de empezar a vivir.

Vivir no consiste en estar vivo, sé que puede sonar paradójico, pero es cierto. La gente vive inmersa en la rutina, en el aburrimiento, en hacer las cosas porque sí, sin ir más allá. Y vivir, lo siento, pero no va de eso. Vivir trata de darse cuenta de que el tiempo se acaba y de que nada es para siempre, pero que, por suerte, el poco rato

que se nos permite vagar por el mundo podemos hacer lo que nos dé la gana; marcarnos unos objetivos para cumplir, soñar con llegar lejos, rodearnos de gente para querer y ser queridos… Hay que llenar la vida. Vivir tampoco consiste en tener mucho dinero, en vestir con las prendas de ropa más caras o tener el móvil más novedoso. Cuando ves la muerte de cerca entiendes que todo eso da igual, no vale nada, porque la muerte no hace distinciones ante nadie. Además, de poco sirve todo eso cuando uno ya no está. Vivir consiste en saber saborear los pequeños momentos, en no tener prisa y ver al sol ponerse, fundirse en el mar, para esperar después que salgan la luna y las estrellas, pasar la noche escuchando romper las olas y ver, de nuevo, cómo llega con la mañana el nuevo día. Vivir consiste en saber que cada beso, que cada abrazo, que cada risa, que cada viaje, que cada momento, que cada fotografía, que cada recuerdo puede ser el último. Vivir consiste en dedicarle a cada cosa y a cada problema el tiempo y la importancia que merecen.

David Hume, el filósofo empirista, dijo: “Cualquier día puede no salir el sol”. Aunque parezca una locura, en cierto modo todos podemos morir mañana y no saberlo, de la misma manera que, aunque hasta la fecha el sol haya salido cada día, quizás el día de mañana no lo haga. Por eso, para aprender a vivir solo hay que darse cuenta del privilegio que supone estar vivo, y la suerte que tenemos de disponer de tiempo, el cual no hemos de malgastar. Vivir es urgente.

Marc Ortega Fernández 2º de Bachillerato B

***

Un músic a l’aula

El compositor barceloní Albert Rams visita l’Institut Badalona VII per oferir una “xerradaconcert” als alumnes de 2n d’ESO A

Composició d’un himne per al BVII

Els alumnes de 2n d’ESO A van rebre la visita del músic i compositor Albert Rams, membre de diverses bandes de pop-rock barcelonines com Falciots Ninja, Mine!, Alavedra, Milkers i Dan Peralbo.

El músic va explicar la seva trajectòria professional i va interpretar algunes de les seves cançons en directe i en acústic. Els alumnes van poder descobrir com és el dia a dia d’un músic professional, els secrets del procés de creació lingüístic i musical de l’artista, i conèixer les dificultats que està patint el sector cultural actualment.

Per acabar aquesta “xerrada-concert”, l’Albert Rams va interpretar “La vitamina B7”, una cançó escrita prèviament pels alumnes durant les sessions del Taller i que el cantant va musicar especialment per a l’ocasió.

Podeu accedir al vídeo de la trobada I a la interpretació de l’himne per part d’Albert Rams

La lletra de l’himne: La vitamina B7 Estrofa 1 Entre el mar i la muntanya, al carrer Ausiàs March hi ha el nostre institut, un lloc on tothom hi cap.

ESTROFA 2 Els professors amb dedicació volen que passem a l’acció. I la nostra deixadesa, la converteixen en destresa.

TORNADA Té nom de vitamina: el B7 t’activa i t’anima. sents l’adrenalina? Vinga, camina!

ESTROFA 3 El rodolí sobre la Coralí sé que anirà per aquí: oju, no feu castellanades!” Vale, bueno, que pesada…

ESTROFA 4 Però saps què és la felicitat? Treure un 10 a Català, pronunciar esses sonores sense que em faci mal el cap.

ESTROFA 5 Cada dia una incidència, no tenim consciència... Profes, tingueu paciència, que estem a l’adolescència. He decidit que em faré Youtuber de ciència per guanyar el doble d’audiència.

TORNADA X2 Té nom de vitamina: el B7 t’activa i t’anima. sents l’adrenalina? Vinga, camina!

Coralí Pagès Professora de Català

Poesia avantguardista A 4t d'ESO hem treballat les avantguardes i l'alumnat de 4t B ha creat els seus propis poemes avantguardistes. Els trobareu en aquest recull:

Projecte de 2n d’ESO

B7Arts

L’alumnat de 2n d’ESO, en el marc del Treball de Síntesi del 3r trimestre B7 Arts, que té com a eix l’art urbà, ha tingut la col·laboració d’un muralista badaloní reconegut, Carlos García, àlies Spogo.

Una de les activitats que s’han realitzat ha estat una actuació artística pintant els pilars i les columnes d’una de les plantes de l’institut, sota la direcció i acompanyament de l’Spogo.

S’ha utilitzat la tècnica, generada al moviment artístic del Surrealisme, del «cadàver exquisit». És una tècnica de creació col·lectiva que neix en l'àmbit literari i després s'aplicarà en les arts visuals. És una mena de joc on cada participant fa la seva aportació sense saber quina és l'aportació que fan els altres. I la sumatòria d'aquestes aportacions individuals genera una obra que no ha estat imaginada prèviament.

Accediu a l’àlbum de fotos

Spogo

Presentació de Carlos García, Spogo

Me llamo Carlos García, también conocido en el mundo del arte urbano como Spogo.  A lo largo de los últimos años, he participado en múltiples festivales de arte urbano nacionales e internacionales, exposiciones, proyectos culturales, residencias artísticas y talleres educativos, compaginando mi trabajo en el espacio público con encargos privados de mis obras de estudio y murales comisionados, de pequeño, mediano y gran formato.

Mi método de trabajo es flexible dependiendo de cada proyecto. Me gusta adaptar mi estilo según las características del espacio, recuperando detalles del resto de elementos del entorno para incorporarlos en mis diseños y amoldando mi paleta de colores a los ya existentes.  Tengo un amplio conocimiento de materiales y pinturas, ya que trabajé durante cinco años en el sector de la construcción. Esta experiencia es muy útil cuando tengo que adaptarme a las características y al formato de la pared, así como a la hora de combinar las distintas herramientas de trabajo para lograr diferentes efectos y técnicas pictóricas, asegurando la máxima durabilidad del resultado final.  Mi experiencia, tanto pintando murales en el espacio público como produciendo obra de estudio, se refleja en la calidad final de mis trabajos.

REGATA 2021

CHALLENGE DE REM ESCOLAR

El divendres 28 de maig vam participar en una regata en què vam competir contra estudiants dels instituts Vázquez Montalbán, Isaac Albéniz i La Llauna, i de l’escola Betúlia.

Ens vam estar entrenant amb el Lluc Mas. L’Arnau era el timoner i remàvem alguns dels alumnes de 3r i 4t d’ESO: la Maria, l’Alba, el Housni, l’Alex, la Sara, la Nazeli, el Gerard, l’Emma i la Clara.

Per fi va arribar el dia. El 28 de maig vam arribar al port a les 8.15 h, vam fer l'últim entrenament i vam triar el carril per a la regata. Vam començar igual que en els entrenaments. . Estàvem nerviosos, a punt de posar-nos en posició d’atac. Des de la carpa, amb el micròfon, ens anaven comunicant missatges, però érem incapaços d’estar al cas del que ens deien, perquè els nervis ens dominaven .

Abans de començar a remar, va arribar la classe de 4t D amb la Laura Pasqual i la Montse Fernández per animar-nos.

Van anunciar la sortida i tots a l’una vam començar a remar. Mai havíem anat a aquest ritme en cap entrenament, però l'emoció del moment i els ànims dels nostres companys no ens van deixar defallir.

Vam fer la primera boia, la segona i la tercera. Vam agafar avantatge, però no vam abaixar el ritme en cap moment.

Vam arribar a la meta, tots vam començar a aplaudir i ens vam adonar que els nostres contrincants encara no havien arribat.

Amb 3´26” vam fer el millor temps dels quatre instituts. A la primera ronda, el segon millor temps. La Llauna també es va classificar per a la final, amb 3’36”.

Mentre els altres instituts competien pel tercer lloc, nosaltres vam anar a descansar a l’ombra. Vam tenir força estona per recuperar-nos.

Per a la final vam preferir triar el bot, ja que era amb el que havíem participat al principi, però ens va tocar l’altre carril.

Ens vam anar a preparar, vam pujar al bot i vam anar cap al lloc d’inici disposats a enfrontar la final.

Va tornar a sonar el xiulet d’inici, vam repetir el mateix recorregut i ens vam superar a nosaltres mateixos amb un temps de 3´19”.

Vam quedar primers! Estàvem molt contents i vam aixecar els rems enlaire, en senyal de victòria. Després ens van cridar des de la carpa i ens van donar la copa, que vam portar fins a l’institut després de fer-nos les fotos de l’equip.

Accediu a les fotos

Clara Pera i Maria Ceballos 4t d’ESO D

Poesia visual Els alumnes de 4t d’ESO A han creat uns poemes visuals en el marc de la classe de Llengua catalana.

Cliqueu a la imatge per accedir a l’àlbum.

Homenatge a Dostoievski A partir de fragments de L’idiota i El jugador

El jugador____________________________________________________ Com he arribat fins aquí? Per què no he parat abans? Tenia un bon motiu per aturar-me i, al final, ho he perdut tot. L’únic que em queda per apostar és la meva pròpia vida, que per desgràcia val menys que una engruna de pa.

No tinc ningú que m’estimi, cap lligam emocional. Ni propietats. Ni objectes de valor. Només tinc deutes.

Ja no hi ha qui m’aguanti, sobretot ella. El seu menyspreu, el seu rebuig, però, han arribat a fer-se’m addictius com el joc. Les possibilitats de guanyar són poques, gairebé inexistents, i això és el que ho fa atractiu. Sentir l’adrenalina cada cop que ho intentes, pensant que potser guanyes aquesta partida, o la següent: és un moment meravellós. Llàstima no poder tornar a sentir-ho.

Ella ja no em vol ni veure. No la culpo, ho entenc. Ara mateix l'únic que m’hauria de preocupar és trobar un lloc on dormir, on poder passar les nits. Potser hauria de pensar a buscar una feina, però qui em voldrà? Qui voldrà que un addicte al joc, un pobre desgraciat, treballi per a ell?

Això mateix, soc un desgraciat, un inútil que no ha fet mai res bé a la seva vida! L'únic que he sabut fer ha sigut autodestruir-me, i veure com la gent del meu voltant marxava sense que m’importés gaire, encegat pel joc.

En aquest precís instant em pregunto: A una persona que ho ha perdut tot, absolutament tot, que ja no té res, ni béns materials, ni ningú que l'estimi, ni ningú que el suporti, què l’atura? Què el separa de la mort?

No em sento viu, no sento res. No crec que em pugui recuperar d'aquesta, aquest cop. L'he cagat com mai. Desgraciadament, no es pot tornar enrere. Hauria d'haver estat millor persona. No he volgut ser dolent, mai ho he volgut. Senzillament, no he sabut parar a temps.

Potser la millor manera de posar fi a aquest infern és jugar-ho tot a una última carta, la que pot ser l'última aposta de la meva vida. Interessant, veritat?

Penso deixar l'elecció de la meva vida a les mans d’allò que justament m'ha portat a la ruïna: l'atzar. Un revòlver, una bala, i la sort decidirà, com ha fet aquests últims anys. Una única possibilitat de guanyar. És l'únic que em queda per perdre, oi?

Júlia Sancho 2n de batxillerat A

***

La veu de la consciència, parla l’ànima_____________________________ Encara recordo els meus dies d’infantesa, quan anava amb il·lusió a l’escola. Recordo amb alegria tots aquells moments que vaig compartir amb els meus companys, jugant, rient i gaudint els uns amb els altres. En aquells temps a ningú l’importava d’on venies, el teu gènere… Una petita conversa amb qualsevol nen o nena era suficient per començar a tenir una amistat.

Les coses han canviat molt des del dia que vaig deixar l’escola. Estic cursant segon de l’ESO i res no és com quan era abans. Ara gairebé no en tinc, d’amics, i molta gent em mira com si fos estúpid.

Al principi no ho entenia. Què era el que havia canviat? Per quin motiu els amics que tenia des de la infantesa ja no volien saber res de mi? D'ençà que era petit, els meus pares em van inculcar molts valors: la sinceritat, la generositat, l'amabilitat, la gratitud… Valors que, encara avui dia, penso que són indispensables per poder ser una bona persona.

Potser he estat massa generós, massa amable amb els altres. Sempre havia pensat que actuar d’aquesta forma era el correcte.

Des que vaig començar l’ESO ja em vaig adonar que alguna cosa era diferent en la gent que coneixia de feia tan temps. Semblava que als meus companys els importava tant guanyar popularitat que van deixar d’actuar com ho havien fet tota la vida.

En el meu cas, mai he deixat de ser jo mateix, i és precisament per això que no tinc tants amics com abans. A la meva edat, els nois més “populars” són aquells que són més rebels i que menys es preocupen per les coses, ja siguin per les seves responsabilitats o pels sentiments

dels altres. Hi ha gent que realment és així i, en el fons, cadascú és com és. El problema és quan un mateix deixa de banda la seva personalitat per tractar de ser algú que no és, com si es tractés d’un actor.

En el fons no hi dono gaire importància. Sé que la gent que m’estima ho fa per com jo soc veritablement, i no per com se suposa que un noi de la meva edat hauria de ser. Potser és veritat que no tinc tants amics com a l’escola, però sí que podré dir, orgullós, que sempre he estat jo mateix.

Isaac Guerra 2n de batxillerat B

***

La veu de la consciència_________________________________________

Ningú ho entendrà, no. Ningú m’entendrà. Perquè ningú deu haver passat el que estic passant jo. I, si ho han fet, els entenc, entenc aquesta por a explicar-ho, a deixar-ho sortir de l’interior. És tan difícil…

Als ulls de la resta, potser soc un simple egòlatra que mai ha tingut problemes econòmics. Per a alguns, tinc la sort de viure amb un metge. Ser orfe, per als qui veuen la seva mare i el seu pare cada dia, no és tan greu.

Odio quan els professors em recorden la meva intel·ligència brillant. Tots m’obliguen a creure-ho, però jo sé que no és així ni ho serà mai. La psiquiatra diu que és per la meva malaltia crònica, pel meu trastorn mental, però, què en sap ella, si mai podrà estar dins del meu cap, de la meva guerra espiritual.

Ningú comprèn que, sota unes bones qualificacions a l’escola, hi ha una pressió pròpia desbordant, unes inseguretats que no em deixen viure tranquil, en pau amb mi mateix. Perquè, si no és per una cosa, és per una altra que m’ofego en els meus propis oceans.

Això és només la punta de l’iceberg, perquè em preocupen massa les veus de la meva consciència. Visc simbòlicament segrestat en una habitació obscura i esgarrifosa,

plena

crits

desesperació a la llum de la lluna, i no com els llops, sinó com aquell que és assassinat en mig d’un bosc. I aquest és el meu problema, aquesta part de mi que s’entossudeix a sentir-se superior als altres, físicament i psicològicament.

Sense que jo ho pugui controlar, sense avís previ, sento la necessitat d’abusar del qui jutjo dèbil i indefens. Potser perquè sempre he sigut jo el decrèpit, aquell de qui tothom es reia perquè parla sol.

Tanmateix, sento aquesta miserable urgència d’exercir la violència contra els desafavorits, ja siguin animals, nens o adults. És com si un dimoni entremaliat s'apoderés d’aquesta ment desequilibrada. I aquesta part de mi, de la qual ningú sospita, qualsevol dia cometrà l’horror més gran que ningú es pugui imaginar. I jo hauré avisat. Interiorment, però hauré avisat. Perquè després d’aquests moments, ve la “gran depressió”.

La meva consciència, la meva moral actuen, i llavors comença el rebombori que em fa esclatar, que em provoca curtcircuits. Em sento tan malament a causa dels meus propis actes inconscients que ploro i ploro. Fins que s’oblida.

A cap i a la fi, és més fàcil apaivagar aquests moments que demanar ajuda, per incongruent que sembli. Ningú ho entendria, seria un boig, i no ho sóc, o això vull creure. Em faria veure dèbil, com que no puc bregar sol contra la meva pròpia essència. I ningú ho entendria.... Jan Macarro 2n de batxillerat A

***

Jugador amb sort______________________________________________ Aquesta partida sembla interminable. Crec que hi ha un parell de jugadors que no tenen gaire clar el funcionament del joc. Avui encara podria emportar-me alguna quantitat decent per poder tornar demà a provar sort... o era per alimentar la família? Sovint oblido les meves obligacions, val més que vagi al metge tan aviat com pugui.

Mentre el crupier reparteix, m'adono que avui no està sent el meu dia de sort i això em fa pensar en tot el que m'espera si no aconsegueixo sortir del casino amb el doble del que vaig entrar. No és fàcil imaginar que un dia no seré capaç d'afrontar els meus errors i no em quedarà una altra cosa que viure com un desgraciat que ho ha perdut tot o simplement morir. Tenint en compte els diferents punts a favor, morir no em sembla pas una mala opció.

Tot i que la meva vida va perdre el sentit fa molt, sempre he refusat la idea de suïcidarme. No pas perquè hi tingués por, fa anys que la vaig perdre. Simplement em feia més mal imaginar-me què farien els meus fillols sense mi. Però ja fa dies que hi dono voltes.

Merda, he tornat a perdre mentre pensava!

La Polina ja m'ha demostrat que no m'estima i els seus germans mai han demostrat el contrari. A més a més, considero que no els estic fent cap favor, més aviat han de suportar les meves borratxeres i sembla que són ells els que em mantenen a mi.

Sembla que ho tinc decidit. La qüestió, però, és com ho faré. Per mi seria impossible pujar fins a l'àtic, ja que em fan molta por els llocs elevats. Un tret al cap pot ser una bona opció, però i si fallo? No moriria, i potser em quedaria més tocat del que ja estic.

Ostres! Acabo de guanyar una dinerada! Amb això ja tinc per tornar demà, i fins i tot m'arriba per sopar alguna una cosa de camí a casa.

Maria Valenzuela 2n de batxillerat B

***

L’idiota i l’imbècil (l’idiota soc jo)__________________________________ Se'm fa impossible arribar a imaginar-me què ha de passar pel cap d’algú perquè un arribi a sentir-se millor amb si mateix (almenys aparentment), guiant-se únicament per l’acceptació de la resta del món.

Ell ignora completament la veritat, el sentit comú o la raó. Li és igual haver de canviar el seu discurs o trair els seus valors. Lluita, sense cap tipus de remordiment, a favor de la llibertat (però només de qui li convé) i diu defensar persones que utilitza i traeix quan ningú no mira. Una realitat artificial i obscura envoltada per somnis que mai es compliran i protegida per un do absolut de saber a qui riure-li les gràcies quan toca.

Pel que fa a mi, mai he estat cap sant. He pecat i he traït (com qualsevol qui hagi tingut una mínima ambició a la seva vida), però amb el temps he après, com a mínim, a no trair-me a mi mateix. Vaig decidir que, mentre la resta fes honor a creences i banderes, jo faria honor a la veritat; i mentre la resta mentís per col·leccionar amics, jo m’oblidaria de les opinions dels altres i m’expressaria com qualsevol hauria de poder expressar-se.

A on m’ha portat això? A perdre amics (si en algun moment ho havien estat realment). Opinant diferent de la resta, aquells que deien defensar la llibertat d’expressió van adonar-se del mal que els feia que algú demostrés amb fonaments les seves equivocacions i assenyalés amb el dit els seus actes, les seves mentides i els seus errors.

No va servir per res, però: la guerra entre raó i les emocions està condemnada al fracàs (per part de la raó) tants cops com aquesta s’iniciï.

Tot i així, no em sento perdedor. És cert que el món està ple de passarel·les per a qui interessa i d’obstacles per a qui no. Ara, però, si faig balanç, sento que tinc poca cosa, però que soc molt. Mentre que aquests altres, ells tenen molt, però són molt poca cosa.

Rodrigo Díez 2n de batxillerat B

***

Projecte artístic de 2n d’ESO

Visita al MACBA

Cada curs amb l'alumnat de 2n d'ESO fem una taller i visita al MACBA (Museu d'Art Contemporani de Barcelona). Els darrers cursos han estat molt interessants i aquest, malgrat la pandèmia i dificultats afegides, hem aconseguit fer una visita guiada.

Amb l'alumnat hem pogut veure diferents propostes:

Visita guiada a l'exposició: “Narratives que construeixen una Col·lecció”. Recorregut per la Col·lecció Aquesta visita a Un segle breu: Col·lecció MACBA investiga la Col·lecció com a espai de construcció d’un relat de l’art dels últims noranta anys, sense perdre de vista la realitat cultural i política concreta de Barcelona. Examina la tensió que hi ha entre les diverses maneres de fer art al llarg dels segles XX i XXI i les respostes que aquest ha donat a les crisis econòmiques, la guerra, les tensions colonials, les lluites feministes o les dissidències sexuals. De manera dialògica ens aproximarem a les narratives que conformen aquest relat –moltes d’elles oblidades o passades per alt per la història de l’art– i als debats que han suscitat.

La visita transita per nou dècades, que comencen en el 1929 i que exploren els discursos de radicalitat de l’art dels anys trenta, amb la transformació de Barcelona, el seu

compromís amb la modernitat i la Guerra Civil. Continua amb les propostes de revolució social que sorgeixen a finals dels anys seixanta, amb el pacifisme, el feminisme, l’art conceptual i el minimalisme. I enllaça amb l’actualitat a través dels discursos de l’estètica relacional als anys noranta, que se centren en la memòria, la corporalitat i la crítica del neoliberalisme global.

Per lliure amb acompanyament del professorat:

- En temps real. La Col·lecció d'art conceptual de Rafael Tous La Col·lecció Rafael Tous, donada al MACBA tot just fa un any, és el retrat d’un moment i d’unes pràctiques artístiques concretes. Vinculat al món del tèxtil i col·leccionista apassionat, Rafael Tous va apostar per l’art de concepte com un conjunt de pràctiques

plurals que prioritzaven la idea i el procés per damunt de l’objecte. Sense intenció especulativa i d’una manera intuïtiva, Tous va configurar un fons que recull les actituds i els treballs experimentals portats a terme per un grup d’artistes, amb alguns dels quals va establir vincles d’amistat i els va acompanyar en el seu creixement artístic. Aquesta col·lecció conté el testimoni d’una generació que, situada fora dels circuits convencionals de l’art, es va aplegar a l’entorn d’exposicions i espais culturals alternatius. Entre les primeres cal destacar la Mostra d’Art Jove de Granollers (1971 i 1972), 1.219 m3 al frontó de Vilanova de la Roca (1972) i Informació d’Art Concepte a la Llotja del Tint de Banyoles (1973). Pel que fa als espais que articulaven el teixit cultural de l’època –alternatives als inexistents circuits institucionals–, sobresurten la Petite Galerie de l’Alliance Française de Lleida, la Sala Tres de Sabadell, l’Espai B5-125 de la Universitat Autònoma de Barcelona, i la Sala Vinçon, les galeries G, Aquitània i Ciento, l’Escola Eina, la Sala de l’Associació del Personal de la Caixa de Pensions i els Instituts de Cultura estrangers, entre d’altres, a Barcelona. Cal remarcar el paper que va tenir en aquesta ciutat, a partir de 1980, l’espai Metrònom, creat i programat pel mateix Rafael Tous. Metrònom va actuar com a catalitzador de propostes que fusionaven la música, la performance i el site-specific, i va propiciar la creació de grans instal·lacions.

- Felix Gonzalez-Torres. Política de la relació El MACBA presenta una gran retrospectiva de l’obra de l’artista americà Felix GonzalezTorres, (nascut a Cuba el 1957, i mort a Miami el 1996, degut a les complicacions derivades de la sida).

Felix Gonzalez-Torres. Política de la relació situa l’obra de Gonzalez-Torres dins el discurs postcolonial i les històries connectades d’Espanya i el continent americà, especialment en la mesura que incideixen en qüestions actuals entorn de la memòria, l’autoritat, la llibertat i la identitat nacional. Es posa èmfasi en la lectura de l’obra de Gonzalez-Torres en relació amb la cultura espanyola, llatinoamericana i caribenya, no com una simple narrativa biogràfica singular, sinó com una manera de complexificar qualsevol lectura essencialista de l’obra de l’artista a través d’una única idea, tema o identitat. L’exposició proposa diverses interpretacions derivades d’aquesta línia d’investigació, i també subratlla la influència formativa de l’obra de Gonzalez-Torres en l’estètica queer.

Accediu a les fotos

2n A

2n C

2n B

2n D

Carme Martín i Ingrid Ustrell Professores de Visual-Plàstica

Cal·ligrames Els alumnes de 1r d’ESO D han creat una cal·ligrames per fer una descripció de persones, animals i diversos objectes. Per accedir a l’àlbum, pitgeu a sobre de la imatge.