__MAIN_TEXT__
feature-image

Page 1


De la idea i la direcció: Nuara López Dels textos i dels originals: els seus autors De la il·lustració de la portada: Francesc Beltran i Mayte Duarte Revisió i correccions: Francesc Beltran Producció: Francesc Beltran i Mayte Duarte 🐉 ©Dracmaycat, 2015 ©Nuaristan Books, 2015 ISBN 978-1-326-30094-4

Reservats tots els drets. Queda rigorosament prohibida la reproducció, distribució, transformació, manipulació, comunicació pública o qualsevol altre acte d’explotació total o parcial, gratuït u onerós, dels textos, imatges o altre contingut que figuri en aquesta web sense autorització escrita dels titulars del copyright.

2


CARRERS

El carrer és un espai urbà, lineal i públic, vorejat de cases, solars o parets, que permet la circulació de persones i, en el seu cas, vehicles i que dóna accés a diferents parcel·les o edificis que es troben als seus costats. En el subsòl del carrer es disposen les xarxes de les instal·lacions dels serveis urbans a les edificacions com: clavegueram, la distribució d'aigua potable i les de gas natural, electricitat a baixa mitja o alta tensió i telecomunicacions. El mot català «carrer» prové del llatí «carrarius», adjectiu que significa «carreter»...

3


Carrer del Misser Ferrer NUARA LÓPEZ

Si tu ets la Llibertat Jo sóc la Independència

4


Amb i d’Indíbil IMMA TORNÉ Em dic Isabel Iglésies, amb i. Vaig néixer un sis d’abril de fa vint i cinc anys. Sóc una igualadina trasplantada a Barcelona des de que vaig començar els estudis d’infermeria. Des d’aleshores visc al carrer del Bisbe Sivilla; sí, Sivilla amb i. Un carrer a tocar de Mandri que no té més de dos cents metres però molta vida: perruqueries, restaurants, cafeteries, botigues de roba i decoració, un fuster, una modista, un vidrier, i senyores de llavis turgents i nassets refilats que passegen bosses de marca i gossets vestits. De gustos tot està per escriure; i qui diu gustos diu preferències. Hi ha qui té un color preferit, un número de la sort o unes postres predilectes; jo tinc una lletra que em fascina: la i. M’agrada la i, com m’agrada l’hivern, la pluja i la nit. Sobretot, la nit dels dissabtes que no tinc guàrdia perquè amb els meus amics músics ens trobem al bar l’Impossible del carrer de la Independència; on vaig conèixer el meu nòvio, l’Ismael. L’Ismael és de Vic, un enginyer informàtic, tímid, una mica ingenu i a vegades un pèl insuls i adormit. Toca el violí i té bona veu perquè de petit va estudiar a l’escolania. A l’Ismael i a mi ens encanta viatjar i ens faria il·lusió conèixer Islàndia; comprar-nos una tenda iglú i recórrer l’illa en bicicleta de principi a fi. L’Ismael està entestat que hem d’anar a viure junts. - Pagar un sol pis, aquesta és l’única manera possible d’avançar diners, Isabel −diu l’ Ismael amb veu de baríton. A mi no m’acaba de convèncer la idea de la convivència dia sí i dia també. Sí, i tant que me l’estimo l’Ismael però jo estic encantada compartint pis, al carrer del Bisbe Sivilla, amb les meves cinc amigues: l’Ilda, la Inés, la Irene, la Lila i la Immaculada. No em decideixo a dir-li de viure junts; tot i que, sí és de llarg la meva paraula preferida. Detesto els no, només de pensar en un no se’m fa un nus a la gola i em vénen taquicàrdies i calfreds. Tot just m’acaba de trucar. Diu l’Ismael que ens ha trobat un apartament al carrer d’Indíbil. També diu que aquesta tarda el podem anar a veure però que no em faci il·lusions, perquè és una cofurna minúscula i un pèl sinistre. Indíbil ha dit; i en pronunciar les tres síl·labes, les is em ressonen molt a dins i sento una excitació que m’arrabassa. No sé com serà aquest pis tan diminut i trist però estic ben certa que em costarà molt de resistir-me a afegir una nova i a la meva identitat.

5


Carrer Alcalde Benjamí (Cervera) TERESA PUIG Afusellat pel alemanys acusat de pertànyer a la resistència francesa, Puig de la Bellacasa salvà la vida per un vot d’un milicià de la FAI Lluís Puig de la Bellacasa (18861960), antic president de les Joventuts de la Lliga, diputat a Cors i que gaudia de l’especilíssima confiança de Cambó; era a Llançà amb la família. En assabentar-se del cop militar, va dir que la seva obligació era anar-se’n a Madrid com a diputat. Com que no passaven els trens, i per aclarir per què no en passaven, s’arribaren a Portbou. Un control armat de la FAI aturà el cotxe: “Vostè és Puig de la Bellacasa. Vostè és diputat”, li van dir els revolucionaris, en llur majoria ferroviaris i parlant sempre en castellà. Anna-Maria, la seva filla, havia deixat a Llançà un nen de mesos. Un milicià se’n va riure, però un altre, en veure la seva inquietud, va dir: “Mujer, tú eres madre”. I dos milicians l’acompanyaren a buscar el nen, amb l’amenaça de mort si no tornaven a Portbou. L’endemà, dos camions amb anarquistes anaren a cercar el diputat de la Lliga a l’ajuntament, sota la custòdia de l’alcalde Benjamí Cervera, d’Esquerra Republicana, el qual es negà a lliurar-lo. La situació s’allargà quatre o cinc dies. Mentrestant va venir Miquel Cabré i Llistosella, que festejava amb una altra filla del diputat, Maria-Dolors. Amb l’excusa que havia de tornar a treballar a Barcelona, Cabré, amb salconduit de la FAI, junt amb el marit d’Anna-Maria, Carles de la Madrid, i Josep Budellés, farmacèutic de Portbou, aconseguiren un passaport del conseller Espanya per a la família Puig de la Bellacasa. Mentrestant, a l’estació de Portbou, els revolucionaris feren una votació per decidir si matarien el diputat o no. Guanyà el “no” per un vot. Per una raó no explicada, de Barcelona van telefonar a l’alcalde que el passaport no era vàlid. El batlle escampà la família del diputat per cases particulars i no va dir res a ningú. L’endemà, a les set del matí, els ficà en un cotxe, conduït per un del poble, que els dugué fins a la policia de Cervera, dita Cerbère. Després anaren a Perpinyà. I a les deu del matí dos camions de la FAI tornaven a Portbou per endur-se Puig de la Bellacasa. Ell i la família anaren a Gènova i a Brusel·les, on van viure ben a prop de Ventosa i Calvell. El 1937 passaren a Pamplona i a Fuenterrabía. Tornaren acabada la guerra i es trobaren el pis mig buit. L’antic diputat no acceptà el joc franquista i es lliurà a la seva tasca professional d’advocat. Font: De 1936 a 1975: estudis sobre la Guerra Civil i el franquisme Per Albert Manent

6


Dos carrers de Vallvidriera MONTSERRAT DURAN ALBAREDA Dos carrers badats, dos carrers trobats. L’un a tocar de l’altre, però que talment semblen estar barallats. Els uneix el mateix que els separa, una imaginària perpendicular. L’un dedicat a una actriu, María Tubau; l’altre dedicat a un actor, Francisco Morano. Tots dos perden el nom, però mantenen el cognom. A ambdós els acompanya el mèrit, l’ofici, de ser actors. Nascuts a Madrid, a Barcelona també foren aplaudits. Fills del segle dinou, a ella se li atorga una edat; ell, en resta etern, immortal. Què fan allà dalt, tan lluny del Teatre Principal? Pensem que l’homenatge és disposar, en alegres pendents, la ciutat als seus peus.

7


El Carrer Estret JOFRE PERVEZ I en els seus ulls vells Hi prenia la llum De moltes passes perdudes I de moltes paraules gastades. Del Carrer de Cavallers amunt N’arribava l’olor viscuda De sabates enllustrades Que feixugues caminaven per dies de suro I fred. Avi, compte amb ses llambordes! Palafrugellenc esquerp, Cap on aneu? Al Carrrer Estret

8


Carrer Ponent SÍLVIA FORTUNY - Senyora, necessito la feina.- Ho va dir amb to urgent, imperatiu, digne de qui considera que la feina no es pidola, s’exigeix. - Digui’m senyora Mir, o Glòria, com vostè vulgui, no em tracti de tu, detesto les familiaritats injustificades i no m’expliqui la seva vida, millor, no m’expliqui les seves penes, prou es nota que està en un mal pas... Aquesta darrera observació la Trini la va agrair. - ... l’horari és de dilluns a divendres, de 4 a 6, però cal precisar, arribarà cinc minuts abans i començarà a llegir a les 4 en punt, plegarà cinc minuts abans per tal que a les 6 en punt vostè surti per la porta, em sembla just. Si viu lluny provi de calcular bé el temps que pot trigar a venir, la manca de puntualitat em resulta molt incòmoda... - Visc a prop, al carrer del Tigre. - ... al carrer del Tigre? I com és que no l’he vista mai? - Fa poc que hi visc - ... bé, doncs llavors no es refiï i surti amb prou temps de casa. Cobrarà 1.000 euros al mes. Si el sou no se li acomoda, més val que m’ho digui ara, no vull que d’aquí sis mesos tinguem raons per aquest tema… - 1.000 euros!!!, per dues hores de feina!!! -Va pensar la Trini. I tant que se li acomodava!!! - Estem d’acord? - Si, senyora Mir. - Vagi als prestatges i agafi un llibre, quin vulgui i llegeixi en veu alta. La Trini va triar El barri del Raval i els seus carrers. Va pensar que aquest no li seria difícil i començà la lectura: - El carrer nomenat actualment Joaquim Costa no sempre ha lluït aquesta titularitat, en el decurs de la seva història ha tingut diverses nomenclatures: L’any 1819 tenia el nom de Cuatro Estamentos, posteriorment li designaren el nom de Rey Alfonso IV, l’any 1849 el batejaren com a carrer Ponent, “el carrer Ponent, bon carrer i mala 9


gent”. És un carrer que ha tingut moments històrics de forta repercussió, cita la revolta de 1823 contra les forces absolutistes... - Pari, pari... jo li he dit que havíem d’acabar el llibre avui mateix? Perquè llegeix a corre-cuita? Creu que sap el que ha llegit? Bé... això ja ho anirem polint, prossegueixi i faci-ho amb calma, assaboreixi les paraules i provi de saber que llegeix... - ... l’any 1868 hi va haver la revolta del Rosari de l’Aurora i també va ser testimoni de la Setmana Tràgica, per alguna cosa el carrer Ponent també se’l coneixia com el carrer de les Barricades i en aquest carrer, l’any 1912 van succeir els fets luctuosos que van tenir com a protagonista Enriqueta Martí més coneguda com “la vampira del Raval”... Va millor així, senyora Mir? - Sí, molt millor, segueixi. - ... l’any 1923, a petició del Centro Aragonés, l’Ajuntament va tornar a modificar el nom del carrer i va passar a ser el carrer Joaquim Costa, polític aragonès, jurista, economista, historiador... - Bé. Ja n’hi ha prou. L’espero demà.

S’acabà la primavera. Passà l’estiu. Arribà la tardor amb el fals estiuet de Sant Martí de novembre. La Trini ja s’havia adonat que la casa de la Senyora Mir ocupava tot el replà, El pis era confortable, tenia aire condicionat i calefacció a l’hivern. La Senyora Mir no tenia objectes superflus, però prou es notava que el que hi havia era d’una certa qualitat i bon gust, no se li podia negar, però sobretot destacaven les fotografies on, gairebé en totes estava en companyia d’una altra dona, sempre la mateixa dona, en diverses èpoques, o fotografies a on era la Senyora Mir sola, o l’altra dona sola; en aquelles fotografies la Senyora Mir resplendia. La senyora Mir no era malcarada, li havia fugit l’alegria. A les darreries de novembre, la Glòria Mir observà que la Trini encara duia una jaqueteta prima de punt més adequada per estar per casa que per abrigar-se al carrer. Aquell dia va interrompre la lectura de la Trini deu minuts abans de les 6. - Trini, li va ve de venir dissabte la tarda? - No, no puc, no tinc amb qui deixar la nena. - I quan anys té la criatura? - 6 anys. 10


- Pot portar-la. - Però és que no la puc tenir dues hores asseguda mentre jo llegeixo. - No la faig venir pas per llegir i no s’hi estarà dues hores, potser en mitja hora ja haurem enllestit, de tota manera espero que la tingui ben ensenyada i no interrompi mentre parlen els grans. - No li ho puc garantir, és una nena molt xerraire. - Vingui les 5.

Abans de sortir de casa la Trini havia alliçonat la nena de bon matí -Sobretot no parlis si no et pregunten, sents?- i la nena assentia amb el cap sense convicció. -Tu creu la mama i prou, d’acord?- I la nena tornava a assentir encara sense convicció. Quan la Trini va entrar a la saleta amb la nena, va percebre que la Senyora Mir havia parat la taula rodona amb un berenar. No se li escapà que aquell parament estava ple de detalls: damunt d’una encimera de sobretaula hi havia una tetera i una xicra amb xocolata que es mantenien calentes, una safata amb pastes, estovalles i tovallons de fil, tassons i tasses, coberts de postres que només la línia ja els feia elegants. La Senyora Mir li allargà un abric negre. - Tingui, quedi-se’l, li anirà una mica gran però s’haurà d’espavilar vostè per fer-se’l arreglar. La Trini va tenir un gest de rebuig. - Trini, tenir dignitat està bé, tenir-ne en excés pot ser ridícul. No crec que vostè estigui en condicions de tenir-ne en excés. - Té raó Senyora Mir. Jo mateixa me’l puc arreglar, era modista. - Era? Ja no ho és? No és recorda de l’ofici? - Si, si, només que ara no hi puc treballar. - He fet xocolata per la seva filla, vostè mateixa li posa la quantitat que vulgui. Perquè no pot cosir a casa seva? - El pis on visc ara és una mica alt i sense ascensor, no crec que vingués ningú. - Li haig de donar la raó, crec que no li aniria ningú ni que estigués a peu pla.

11


- De fet havia pensat que potser aquest local que hi ha aquí baix mateix podria servir, sembla que porti molt de temps tancat, però tampoc hi ha cap lletreret que digui ni que es lloga ni que es traspassa. - No em sembla pas que vostè estigui en condicions econòmiques d’engegar un negoci i, si es decideix a fer de cosidora en aquest barri, li aconsello que aprengui a reparar saris i, si vol ampliar negoci, aprengui a fer-ne, de saris, vull dir. No obstant si s’entesta li puc donar el telèfon de l’administrador del local i vostè s’hi entén amb ell. Aquesta nena no diu res? - Com vostè va dir que no volia que parlés... - Però potser n’ha fet un gra massa.

A partir d’aquell dia, les coses li van anar de cara la Trini. Que pel lloguer del local només li demanessin 150 euros, només podia atribuir-ho a la intercessió de la Senyora Mir. Li va seguir fent de lectora i obria la botiga a les 6’05, puntualment. La Senyora Mir li regalà tota la roba de la Fanny, l’altra dona de les fotografies. Havien passat força coses des que li va etzibar: - Senyora necessito la feina. I la Trini estava agraïda i aquest agraïment l’encoratjà a anar una mica més enllà i preguntà: - De què va morir la Fanny? - Li he preguntat perquè la va deixar el seu home? - El meu marit no em va deixar, va tenir un accident i jo sola no vaig poder fer front a la hipoteca i tirar endavant la nena. Cosir no dóna per tantes alegries. - Ja... La Fanny va morir de malaltia. El primer cop, tot i que el tenia força avançat, hi van ser a temps; bé i també sort que teníem possibilitats econòmiques, d’altres en el seu estat es moren. Però nosaltres podíem assumir totes les càrregues de la malaltia i anar allà on fos i amb privilegis. Si vam venir a viure al carrer Ponent, o Joaquim Costa, no era per manca de recursos o per esnobisme progre, és per què a l’època, era l’únic lloc on la gent estava més preocupada per sobreviure que per ficar el nas en la vida dels altres. Desprès les coses van canviar, sí, però nosaltres ja ens havíem fet el barri, ens agradava. Dins de casa no vam renunciar a un cert confort, no es deixa de ser burgés solament perquè es canvia de barri. El segon brot de la malaltia no va tenir aturador. Té cap més pregunta, Trini? 12


El fred dels mesos de gener i febrer sempre agafa desprevinguts els barcelonins, no saben avenir-se d’on ha pogut sortir aquell fred, i ho diuen com si fos un fred siberià, exagerant-ne els efectes. Al carrer Ponent, o Joaquim Costa, el fred és una mica més fred, puja acanalat des el carrer del Carme i no deixa l’embranzida fins arribar a Sant Antoni. A casa de la Trini el fred regalimava per les parets. La Glòria Mir, quan alguna tarda sortia, no gosava entrar la botiga de la Trini, tot i que hi havia de passar pel davant per força, però a cua d’ull veia com ella estava enfeinada i la nena prop seu fent deures al costat d’un radiador, ben bé com cinquanta anys enrere, la mateixa estampa, recordava la Glòria Mir. Una tarda, però, la Trini la cridà: - Perquè no entra senyora Mir?, encara no ha vist bé la botiga. - Prou que l’he vista. Però només entrar va pensar que, qui havia venut a la Trini aquella andròmina per escalfar, l’havia ben enredada. - Trini, com no millori l’escalfor de la botiga els clients li quedaran glaçats, em penso que amb una parròquia congelada no farà gaire negoci. - Sí, ho sé, però no era gaire car. - Vol dir que era un saldo, sigui el que sigui el que hagi pagat li han aixecat la camisa. A aquesta criatura li agafarà una pulmonia. - (...) - Me’n vaig. Encara m’hi quedaré jo també, aquí, de glaçada.

De la visita de la Glòria Mir a la botiga havia passat encara no una setmana. La Trini notava la Senyora Mir capficada i fins i tot hagués dit que no estava prou atenta a la lectura. Una tarda abans que la Trini marxés, a prop de les 6, la senyora Mir, va convidar, de nou, a ella i la nena a berenar.

Tot era igual i tant ben parat com l’altra vegada i la Glòria Mir va encarar el tema: - Ja se’n veu haver adonat, Trini, que aquest pis és doble? - Sí, si ho he vist. 13


- Bé, doncs he pensat que si vol, li puc cedir l’altre banda del pis; fa anys que sense la Fanny el trobo una mica gran per mi. Pot acomodar-se’l al seu gust i l’únic que haurem de compartir és la cuina, que només n’hi una , de la resta d’espais i serveis, tot és doble i gairebé simètric. No, no, esperi, deixi’m acabar... crec que és just que li cobri un lloguer de 150 euros, i com a condició no negociable és que si té amics, parents, coneguts o saludats que no vinguin de visita, si de cas hi van vostès. - Necessita companyia, senyora Mir? – va dir la Trini inusitadament sorneguera. - No sigui impertinent Trini. Si volgués companyia tindria un lloro. - I fins i tot el faria cantar – prosseguí amb el mateix to la Trini. - No sigui descarada. Però quan la Trini anava a contestar que no li semblava un mal tracte i que s’ho rumiaria, totes dues van sentir: - Mama, a mi m’agradaria.

Tornava ser primavera, ja gairebé feia un any que la Trini havia entrat per la porta de la senyora Mir reclamant una feina. Ara quan ho rememorava li semblava que de tot ja feia molt de temps. La nena havia fet una estirada i li hauria d’arreglar la roba de nou i ella encara duia la roba de la Fanny.

14


Carrer València MARTA PERPIÑÁN D'ençà uns anys visc al carrer València, i no deixa de ser irònic que hagi acabat a València, quan descendeixo de valencians.

La meva mare va nèixer a un poble de La Mancha castellana, i explicava que la seva àvia Vicenta, de petita li parlava en un llengua diferent a la del poble, i és que la Vicenta era valenciana, i li parlava en valencià. I com havia acabat en un petit poble perdut en la immensitat de la terra del Quixot?, doncs molt senzill; per culpa de la Guerra de Cuba. L'avi de la meva mare, José Maria, quan va tornar de servir de la guerra va desembarcar a València, i allà va es va casar amb la germana d'un company d'armes, i vam anar junts al petit poble, on ell tenia feina assegurada amb el forn familiar i les terres on podien plantar petites collites pel consum propi, més del que la familia d'ella podia oferir-li al petit poble de València.

Amb el gran exode dels anys 50 del món rural al món urbà, la meva mare, i ja amb l'àvia Vicenta morta, va acabar a Barcelona, on va començar a treballar; i quina va ser la seva sorpresa quan va sentir parlar la mateixa llengua que la seva estimada àvia.

I jo que tota la vida m'ha agradat aquesta història, quan vaig poder triar on viure, vaig acabar vivint al carrer València.

15


Carrer Recte MÒNICA GONZÀLEZ i GAVARA Shari Bab Sharqi, li diuen, perquè agafa el nom de Bab Sharqi, la porta de l'est. Però per als romans, sempre tan ordenats, va ser el Decumanus Maximus, i per al Nou Testament, "aquell carrer anomenat recte". Travessa d'oest a est el barri antic de Damasc, i és un dels carrers amb més història del món. El gener del 2010, abans de la guerra i del terror, el vam recórrer, buscant aquesta història, i ens vam perdre pels carrerons que el creuen, per trobar esglésies amagades, petits tallers d'artesans i palaus del temps dels omeies, entrellucats darrera d'una porta de fusta mig oberta.

16


Pfaffengasse GONÇAL MAYOS Hi ha humils carrerons que ens han quedat gravats en la memòria. S'han anat enriquint a mesura que, poc a poc, n'hem anat descobrint detalls i aspectes fascinants. Naturalment hi ajuda moltes vegades que són en ciutats fascinants i -potser encara més- que hi vam viure experiències importants de la nostra vida i formació.

Això em va passar a la Pfaffengasse -que vol dir “Carreró dels sacerdots”- de la bellíssima ciutat antiga de Heidelberg. Ella va esdevenir com la llavor o el cor central de tota la ciutat, de la seva vida cultural, de la seva història i esperit filosòfic. Per a mi, és doncs un humil passatge que duu a tot un complex, enormement ric i fascinant món. Comencem doncs el viatge que ens du de la mig perduda Pfaffengasse a la filosofia, l'art i la història, passant per l'encantadora i suggeridora ciutat de Heidelberg.

Encaixonada com una cunya entre dues muntanyes, la vella Heidelberg es converteix en una ciutat nova i –lamentablement força similar a altres- que creix com un enorme vano en la vall plana que s’obre en una punta. Això li dóna a Heidelberg una forma força rara, ja que la ciutat vella és avui un barri perifèric, que com la fulla d’una navalla segueix el riu Neckar que acaba sent tancat per dues muntanyes verdíssimes i que conserven molt bé el seu estat natural.

La Pfaffengasse és un passatge estret, curt i força humil, que dóna directament a la riba del Neckar a pocs metres de l’emblemàtic Alte Brucke, el pont vell de Heidelberg. La seva situació és envejable: a uns cent metres tant de la universitat vella –en una direcció-, com –en la contrària- de l’església Heiliggeistkirche i la facultat de teologia. A més, si pugem per la muntanya arribem –a uns 400 metres- al relativament conservat, però molt carismàtic, vell palau de Heidelberg i els seus jardins.

Cal no oblidar que Heidelberg era bàsicament una ciutat universitària i de les més antigues d’Europa central. Per ella hi van passar els meus estimats Hegel i 17


Hölderlin (acollit desinteressadament quan ja havia perdut el senderi per la família d'un fuster), i m’agrada recordar que Spinoza va renunciar a la càtedra que li van oferir: perquè lúcidament va entendre que li aniria malament si explicava el que realment pensava i, que no volia ni valia la pena, explicar-hi cap altra. Si creuem l’Alte Brucke i anem a l’altra riba escarpada i força verda del Neckar, hi ha dos bells camins amb reminiscències filosòfiques que, naturalment, vaig visitar amb interès tan aviat com em vaig assabentar de la seva existència. A uns escassos 300 metres de la Pfaffengasse hi ha el Hölderlinweg i, més a d’alt, a uns 600 metres- el Philosophenweg. Recordo que em va semblar fantàstica la devoció alemanya pels filòsofs, ja que els havien dedicat el camí segurament més bell de la contrada.

Però algú em va mostrar que també els alemanys tenen aquesta saludable ironia que aparentment caracteritza a pobles mediterranis com el nostre: segons sembla, el nom filosòfic li venia al camí de resultes del sarcasme davant l’actitud –suposo semblant al Pensador de Rodin- que adoptaven els cansats caminants en arribar a d’alt. També dintre de les sorpreses desmitificadores, en una altra excursió vaig descobrir un gran amfiteatre nazi que fou construït kilòmetre i mig damunt del Philosophenweg i que avui és discretament rodejat de bosc. Malgrat que resta totalment oblidat i abandonat, no va ser destruït precisament per a guardar memòria del tèrbol passat nazi.

En tot cas, és esclatant la bellesa del paisatge des del Philosophenweg, amb el riu als peus, la ciutat a l’altra banda i tot l’horitzó (excepte la planura dreta ocupada per la ciutat nova) envoltat de boscos ufanosos i verds. Segur que, el parar-se a admirar aquesta bellesa, també col·laborà decisivament a generar figures de quiets, pensatius i “filosòfics” espectadors. Me’ls imagino com gran part de les figures que pintava el romàntic Caspar David Friedrich: drets i d’esquena davant d’una misteriosa i fascinant naturalesa, que sovint mig mostrava enigmàtics i espirituals restes de construccions humanes.

Ara bé, la versió crítica i la sarcàstica explicació del nom del camí tampoc no es pot descartar. Iniciant-se en el que aleshores deurien ser els afores de Heidelberg, el 18


Philosophenweg puja planejant per la muntanya fins que, al final, ofereix les millors vistes del riu, la Ciutat vella, el Palau i –perduda entre les apinyades cases- la nostra estreta i curta Pfaffengasse. També un altre camí molt més directe, escarpat, dur i serpejant hi arriba des de l’Alte Brucke i encara ofereix més arguments a la tesi que era el cansament de fer el camí el que –al final- feia que el caminant s’assemblés al tòpic d’un “filòsof”.

Però retornem a la Pfaffengasse. Com deveu haver imaginat, s’anomenava Carreró dels sacerdots perquè hi vivien molts estudiants de teologia a la Heidelberg de finals del segle XVIII i començament del XIX. Puc assegurar que la tradició encara continuava a inicis de la dècada de 1980, perquè m’hi va tocar allotjar-me en una cambra que llogaven uns estudiants de teologia luterana.

Fou un molt agradable Ferienkurs dedicat a aprendre alemany i filosofia.

Resulta que els estudiants de teologia entenien que les primeres pràctiques i activitats d’apostol·latge les haurien de fer a llatinoamèrica i –previsorament com solen fer els alemanys- van demanar un llogater hispànic, per a poder practicar també una mica l’idioma. I així vaig anar a parar a la Pfaffengasse!

19


Carrer Cap del Món MARCEL ALBET Sí, a Barcelona existeix un carrer amb aquest nom, és a tocar de Santa Maria del Mar. El descobreixo quan surto de Can Paixano, la taverna on anàvem la meva núvia i jo quan ella plegava del Verdaguer, i jo feia un “nocturn” a l'institut de la Ciutadella. Han passat trenta-nou anys; avui hi he tornat. A Can Paixano tot continua igual, res de cadires ni tamborets, s'hi ha d'estar dret o repenjat a la paret, la barra és massa estreta i t'hi pots quedar enganxat. Només serveixen cava o cava, a triar brut, rosat, o semi. Una de les especialitats és l'entrepà calent de sobrassada, formatge i bacó, també és prou aconseguit el de roquefort, foie gras i botifarra blanca. Visca el colesterol! M'he decidit per unes racions de formatge de cabra curat, tot ben acompanyat per un parell de copes de brut (ehem! tres). Creuo Isabel II, aviat trobo Cap del Món, un carreró sense sortida, un atzucac, que no fa ni cent metres de llarg. Mentre m'hi passejo sento la veu de Janis Joplin cantant Cry baby, no, no és el brut, només és una finestra oberta. També fa més de trenta anys que l'escoltava amb emoció, aquella veu tan trencada... Cap del Món, per que aquest nom? D'on ve? Que significa? Google no m'ajuda, potser en Permanyer, no... no el conec. Destaca una casa de la cantonada, la de la foto, sembla un decorat de fi de curs, com un castell de cartró. Continuo cap Argenteria, cap les dotze arribo al Zeleste ara tancat, la sala que tant vaig freqüentar i després oblidar. A casa consulto la imprescindible Guia secreta de Barcelona, d'en J.M. Carandell, publicada el 1974, que continua aportant valuosa informació. Cap problema Cap del Món hi surt, diu...”con una casa antigua y un cul-de-sac muy sucio, como todos los del barrio, que tiene el inefable nombre de Cap del Mon, cabeza o fin del mundo, como una carcajada llena de ironia”. No se'm havia acudit, té doble significat, si abans tenia dubtes, ara en tinc més. Cap del Món, en quin cap hi cap un nom, un món que no té cap ni peus?

20


Consell de Cent 421 ANDRÉS NOARDE

La vaig veure al portal, recolzada morbosament contra el porter, si bé aquest era automàtic. Per la finestra del meu cotxe em va semblar reconèixer-la, em vaig dir: És ella, o potser no ho és... Era una noia bruna i maca, petita, com era ella. I estava esperant a algú o alguna cosa. Llavors em va semblar que em mirava i vaig desviar la mirada cap endavant. El semàfor canvià a verd en aquell moment. Vaig arrencar el cotxe tot pensant en el vell consell: “No miris enrera”. I no vaig mirar enrera.

21


El meu carrer ANGEL DE VEGA A la dècada dels anys seixanta, quan jo era un nen, el meu carrer era el meu món. Al número 1 hi havia la tintoreria de la senyora Elena; un establiment minúscul, estret, de sostre alt i gairebé sempre fosc. Recordo les llargues converses que aquella dona (alta, prima, amb els ulls blaus i amb una veu de personatge de dibuixos animats) mantenia amb la meva àvia materna al mig del carrer. La senyora Elena sempre parlava i reia i l’àvia l’escoltava embadalida. Al número 2 hi havia la casa de l’avi (l’altre, el patern, va morir a l’exili; per tant, només en tenia un). A la planta baixa, a la part del darrere de l’edifici, hi vivien els avis; a la part del davant, la que donava directament al carrer del Mercat, hi havia el restaurant que portava la tieta Isabel (una sala gairebé rectangular i una cuina) i just al costat una botiga, Làmpades Blanch, on hi treballava ma mare. Aquell establiment comercial era petit com una capsa de sabates; però era ple d’objectes meravellosos, brillants i sobretot extremadament trencadissos. Les làmpades penjaven del sostre alt, amb llàgrimes de vidre que dringaven lleument quan la porta s’obria i deixava entrar una mica de vent. Les de peu ocupaven les lleixes de les parets i l’aparador. Però també s’hi exposava ceràmica i tota mena de souvenirs de l’època. Recordo els toros, els toreros, les nines vestides amb bata de cola, les guitarres de joguina i les culleretes de plata amb escuts de ciutats espanyoles. Fins que no vaig ser prou gran per poder anar a la llar d’infants (que llavors dirigien les monges, les germanes Carme i Maria) aquella botiga va ser la meva segona casa, un univers ple de calaixos i de capsetes per obrir i d’objectes per descobrir. Als baixos del número 3 llavors hi havia el Bar Torres, un establiment molt freqüentat per ferroviaris perquè estava molt a prop de l’estació. El senyor Torres era un senyor baixet, amb els pocs cabells que li quedaven pentinats enrere i amb una veu gairebé tant característica com la de la senyora Elena. Només recordo aquella veu, l’olor del cafè i el soroll que feien les fitxes de dominó quan picaven contra les taules de marbre.

22


A l’altre costat del carrer, un xic més avall, hi havia la botiga de les germanes Garriga; unes senyores molt baixetes, amables i afectuoses amb la mainada del barri, que portaven un establiment minúscul (la grandària de les botigues s’assemblava a la del poble) d’objectes de ceràmica i de souvenirs. Les moixaines i la capsa de caramels d’aquelles germanes semblaven inesgotables. Travessant altra vegada el carrer, s’anava a parar a una altra botiga de souvenirs, la de can Vilarrasa, i a més petons a les galtes masegades, els de l’àvia de la família, la senyora Esperança. A més de vendre tota mena de souvenirs, aquella botiga també oferia perfumeria al seus clients. Els meus pares hi compraven la colònia a granel. La llarga i complicada operació que s’efectuava al taulell per poder omplir l’envàs de plàstic amb vaporitzador que teníem a casa era una litúrgia aromàtica i sobretot molt característica d’una època en que hi havia temps per a tot, per donar i vendre. A la mateixa vorera, però un xic més avall, just al costat de can Vilarrasa, llavors hi havia la perruqueria del senyor Quimet. La meva memòria ha esborrat la cara i la veu d’aquell senyor; però encara recordo les parets del local, amb rajoles molt petites de color verd i blau i la fila que feien les senyores (entre elles ma mare) assegudes, llegint una revista i amb els caps ficats dins els assecadors de cabells de l’època: semblaven astronautes preparant-se per anar a la Lluna. Davant de la perruqueria, el sastre, el senyor Noguer, hi tenía el seu establiment. Allà dins tot era ordenat, senzill i gens atapeït: a l’esquerra hi havia el mostrador (amb les tisores, el guix i les agulles), un mirall enorme a l’altre costat i unes quantes lleixes darrere el taulell on descansaven els rotlles de teixits perquè els clients poguessin triar el que volguessin. Gràcies als àlbums de fotos familiars encara ara puc mirar-me un parell d’abrics que el senyor Noguer va fer pel meu germà i per a mi. Més avall, després de la perruqueria i de la sastreria, hi havia la sabateria del senyor Dalmau. Si el meu carrer era el meu món, aquell món tenia un rei: el senyor Dalmau (i una reina, la seva esposa, la senyora Mercè). Aquell senyor (“en Dalmau el sabater, que fa sabates de paper i si no les ha venudes, encara les té”, cridava el senyor Calsina a la quina de Nadal quan sortia un número determinat) tenia l’única botiga gran del carrer. Allà dins, quan la mare em comprava les Gorila de cada any, veia com les capses de sabates s’enfilaven amunt a les parets plenes de lleixes, ordenades per números i per models. Només un rellotge de paret sobre l’arcada de la 23


rebotiga i un cartell petit que emmarcava la frase: “Murió mi amigo crédito”, trencaven la monotonia. Al mig de l’establiment, dues rengleres de cadires i davant de cada una d’elles, a terra, una catifa petita de color verd. A l’altre costa del carrer, la botiga de la senyora Mercè, tan gran o més que la sabateria; però aquí s’hi podia comprar canyes de pescar, fil (de tots els gruixos) hams (de tota mena), ploms (de totes les mides), esquers, fusells de pesca submarina, arpons, fitores i tota mena d’estris relacionats amb la pesca. Aquesta era una part del meu món d’infantesa. Encara no sé per què l’he volgut recordar. Potser és perquè tot, el temps i la gent, passa avall molt de pressa i un servidor comença a fer-se escandalosament gran.

[…]

Després de la sabateria Dalmau, a la mateixa vorera, hi havia el celler de can Quiroga. L’establiment, amb el mostrador a la dreta de l’entrada i amb lleixes a les parets plenes d’ampolles i de llaunes de conserves que s’enfilaven fins al sostre alt, era força humit. Aquell ambient provenia de la renglera de bótes que hi havia al fons i a la dreta: a sota, plenes de vi negre, rosat o blanc, les més grosses; a sobre d’aquestes, les petites mostraven etiquetes escrites a mà amb el nom d’uns quants vins dolços. El que tenia més sortida, sobretot entre la nombrosa clientela francesa, era el Porto. Una bona colla de cheminots, els ferroviaris, i de controleurs, els revisors, sempre sortia corrents d’allà dins carrer amunt, cap a l’estació, carregats amb garrafes o amb ampolles de pastis. Després de can Quiroga, hi havia un establiment on no hi vaig poder entrar fins que vaig ser força més gran. Es tractava d’un banc, un lloc gens habituat al soroll i als jocs de les criatures. La façana de l’edifici gris mostrava el nom de l’entitat amb lletres daurades i en relleu: Banco Central. A dins, després d’obrir una porta amb reixa de ferro colat que pesava una barbaritat, una sala ben il·luminada per unes esferes que penjaven del sostre; al fons, a la dreta i a l’esquerra, un seguit de finestretes reixades que duien noms com ara Caja, separaven els empleats dels clients. S’hi respirava un ambient seriós, greu. El banc feia la mateixa olor que la cartera del pare, la de la agència de duanes on treballava, una flaire de papers importants plens de signatures i 24


de segells. El silenci que regnava allà dins era tan concentrat, el xiuxiueig dels empleats tan imperceptible, que s’hi hauria pogut sentir el vol d’una mosca. Sortint a l’aire lliure i al soroll matinal, segur que et trobaves, a l’altre costat del carrer, amb el somriure del senyor Ramírez, el taxista, i amb els seus companys de feina: el senyors Casanovas i Pérez. La parada, ombrejada pels plàtans ben esporgats, era lloc habitual de tertúlia futbolística, sobretot si el Madrid havia perdut. Llavors, en aquests casos excepcionals, el senyor Ramírez s’havia de defensar tot sol davant dels seus interlocutors, majoritàriament barcelonistes, gesticulant profusament amb braços i mans. Aquelles discussions podien durar matins o fins i tot tardes senceres, perquè els arguments, la vitalitat i la eloqüència del taxista, que alternava aquella feina amb la de factor de la Renfe, eren inesgotables. Però, a més de la passió pel futbol, aquell home posseïa una gran habilitat per explicar acudits. A la parada, sovint esclataven riallades que significaven el final d’una d’aquelles històries. Travessant altra vegada el carrer, s’accedia a l’estanc número 1 del poble, el del senyor Quimet; un home actiu, amb veu rogallosa de bon fumador, sempre amb una paraula amable per a les criatures i que recordo portant una americana de vellut de color marró. Des de l’exterior, a la vorera, es podia contemplar l’aparador; era petit, però contenia tot un seguit de rengleres de paquets multicolors de cigarrets admirablement ben posats. Les marques de tabac negre, Ideales, Celtas, Ducados, a sota. Més amunt, les de ros: Camel, Chesterfield i tota la resta. A banda i banda, flanquejant els paquets, capses d’havans de diverses marques, colors i preus acabaven d’omplir l’aparador. Dins del petit establiment hi havia dos mostradors. El més alt, el que hi havia davant de la porta d’entrada, on es tornava el canvi, mostrava el rastre del pas d’innumerables monedes damunt el vidre que el tapava. A un costat, l’expositor de postals amb algunes de ballarines flamenques, d’aquelles que duien el vestit superposat a la fotografia. Després de l’estanc, venia el portal de Telègrafs, un altre lloc on no hi vaig entrar fins que no vaig ser més gran. En aquella època, la dels anys seixanta, la companyia encara estava separada de Correus i mantenia l’autonomia de les seves oficines. A dins del petit portal s’hi veia una escala estreta i costeruda que s’enfilava fins al primer pis. Allà dalt, una oficina amb una finestreta típica d’aquells temps separava els dos empleats, els senyors Ramos i Mustarós, dels clients. Quan arribava el bons temps i 25


s’obria la finestra de l’interior del despatx, es podia sentir des del carrer el sorollet característic i repetitiu que feia l’operari amb la màquina del telègraf. Després de telègrafs, el carrer del Mercat acabava a la plaça del mateix nom mitjançant una segona sabateria, la de la senyora Llopis. La recordo sempre amb els cabells tenyits d’un ros palla molt espectacular, recollits enrere, a la manera de Lana Turner. Tenia la pell molt blanca i sempre anava maquillada amb una ombra d’ulls de color blau pàl·lid i els llavis prims lleugerament vermells. Però el gran moment de l’any per a aquella sabateria arribava per Corpus. Llavors, abans que passés la processó per davant de l’aparador de l’establiment, aquella senyora hi aixecava un altar just al davant, amb una imatge de la Mare de Déu flanquejada per gerros plens de lliris blancs. Després, arribat el moment, el capellà s’hi aturava al davant per resar-hi una oració. Les dues monges del parvulari cantaven un himne i tothom s’agenollava damunt la catifa feta amb flors d’acàcia i de ginesta. Just a l’altra costal del carrer hi havia un jardinet estret que quedava entre dos edificis d’habitatges per a empleats de la Renfe. Aquell espai verd es transformava cada primavera en un esclat de color rosat meravellós. La floració de les hortènsies significava el començament d’una nova temporada de bon temps i de jocs a l’aire lliure per a totes les criatures que vivíem al carrer del Mercat. El llarg hivern ja havia passat avall i l’inici de la primavera presagiava l’arribada d’un magnífic estiu. Aquest era el meu carrer, el meu petit món d’infantesa.

26


Retrat doble a un terrat del carrer Loreto MARTÍ SALA

Aquestes dues adolescents a un terrat del carrer Loreto són com la primavera. La primavera és càlida o fresca, pausada o tempestuosa. Als dies diàfans els precedeixen nits borrascoses. I com ella, l'adolescència té la fúria, el candor, el caràcter viu i alegre, i aquella maduració dubitativa per l'abandó de la infantesa.

27


The velocity at which Sant Pere Màrtir flows SAMEER RAWAL I used to live there, It was a “segundo primera”: second floor, first door. The wooden door had an old eye and you could see the opposite door from the old eye, where a seventy-year-old Gracia woman used to live, alone. Once it rained heavily and the woman invited me for a coffee, and I left my door open... Somehow, the ceiling of my study leaked and rainwater made my printer unusable for a couple of months...

In the adjoining room other stories used to live, the bed was big and creaky, and on the bed, which was made in the early seventies maybe, I once dreamt that I was a pig, who could speak human tongues, and who was the patriarch of a clan of pigs from Mallorca, and who flew from Mallorca to Barcelona on being invited by the king jaume of Catalonia to be his political advisor... and the pig, was, after being in service for some years, was killed by his king and offered as a delicacy to the king of Spain who was visiting Catalonia. But the pig, on being brought to the table in a silver tray, fully cooked, with all the garnishings and only black olives, came to life and cursed Spain and Catalonia, damning them to many centuries of dispute.

Did I say dream? Did I say that, before dreaming, or imagining or having this vision, I had spent that whole night at the Plaça de la Revolució, celebrating the fiesta major of sa poble de palma de Mallorca, eating open-air grilled “salchichas”, drinking wine and dàncing, or rather, throbbing in a big circle with many other people from Mallorca, people I had never met before?

The corridor with tiles from the fifties led to another small room on the right hand which was a sneaky little room with one single bed where I made love to C., 28


because she liked it better than the big, creaky bed. I remember one of the wooden supports of the single bed broke once, yet we didn't bother. When I was suffering from C.'s withdrawal I used to sleep on that single bed and get a good sleep.

Much ahead there was another room, on the right hand side, bigger than the sneaky room, but much smaller than the big bedroom, which by the way also had a balcony which looked down on Sant Pere MĂ rtir and from where I could also see the corner of the opulent hotel, whose name now I don't remember. I know the name very well. This third room was where the Argentinian to whom I had rented the room for three months, no more and no less, kept an urn of ashes. I didn't ask him.

Beyond the third room was the room with the sofa, where I would receive guests. There was a round dining table there, a mini tv, and a cabinet made of composite wood. And then towards the other side of this room was the back portion of the house, with a big window view of the interior of the “manzana�, with the backsides of all the buildings of the square. There was a table and two chairs there as well, and on nice sunny days this was the quietest part of the home. I once saw a girl in the back portion of the opposite building removing her clothes completely. Someone was teaching me to crack Wi-Fi networks those days and we analysed one Wi-Fi packet sent from somewhere in the vicinity... it was a booking of an Alsa bus ticket to Girona. I imagined it would be the nude girl who was going to Girona in that bus.

The shower and toilet lay next. The shower gave me very light electric shocks sometimes, but the owner said it was normal, nevertheless I insisted and the electrician came and fixed it.

29


In total I think I wrote around six hundred pages in the study of that apartment. Wait, I also wrote a book of poetry there. I also bought my first pair of “espardenyes” in that apartment and wore them each summer for those two years I was there. I also often ate Mohammed's shawarma, which was in the next street, Mozart st. I have been told recently that mohammed is mustafa and he has his own place in mozart now. I saw A Scanner Darkly, when I was living in Sant Pere Màrtir. This was in Verdi’s movie theatre. It was with M. and afterwards we met her brother visiting from C.

J. took me to a lesbian bar when I was living in Sant Pere Màrtir. She used her charm to get me in. I came instantly when the other J. removed her panties on the creaky bed at once, in one smooth motion.

The bedroom had a heater that used to burn LPG butane tank. There was a news in those days that a group of friends on an excursion to a country house had almost died when they left their LPG butane heater on for an entire night without opening any window to let fresh air in. I didn't get scared, C. did.

M. the psychiatrist used to live down the street. Impeccable taste.

I met l. for the first time at Sant Pere Màrtir. Nobody could imagine the whirlwinds that would ensue. I had to pay five hundred euros as cleaning charges when I left Sant Pere Màrtir. When I close my eyes I feel I could still be living, in Sant Pere Màrtir..

30


Carrer Verge de Montserrat EMPAR MUÑOZ ROCHA Al meu món, els carrers no tenen nom. Camino despistada per ells, em creuo amb gent desconeguda i penso en les seves vides. Em creuo amb gent coneguda i penso en la meva vida. Tots caminem i tots tenim un lloc fantàstic, un carrer especial, un camí únic. El meu carrer personal es diu Verge de Montserrat. No em va sobtar descobrir que s’anomenava així. Montserrat. La muntanya màgica! La mare sagrada! La dona que mira les terres catalanes, la dona que de vegades es menja a qui volen descobrir-la i estimar-la. Una dona forta i altiva, una dona sabia i ancestral. Sortida del mar, que ens espera pacient. Ara imaginem una dia qualsevol… Plego de la feina i arribo a Cornellà. El meu mòbil marca les 18:00 hores. Començo a passejar per aquest carrer, la meva primera aturada és en la Biblioteca Marta Mata. És un centre jove i modern. Ampli, amb molta llum i espai. Invita a la pau. La meva ment treballa diferent. L’imaginació es projecta simultàniament amb la realitat. La forma de la Biblioteca acaba amb una torre punxaguda. Per mi és el dit que assenyala el cel, que el punxa amb suavitat i obre la porta dels somnis dels lectors i dels escriptors. Es va inaugurar l'any 1926 com a Cinema Titàn. Fou tot un esdeveniment per la nostra ciutat, encara que m’encanta dir-li poble. L’edifici, d’estil i orientació noucentistes, va ser projectat per l’arquitecte Bienvenido Marín Espinosa. El cinema es va convertir, en els anys durs de la postguerra i el franquisme, en la gran distracció i activitat lúdica d’una població sotmesa a penúries i dificultats. És per això que el cinema Titán, fou durant molts anys l’única sala estable de projecció i es va convertir en un centre de relació i convivència social. Avui és un símbol a la nostra ciutat, com el castell i tots hem sentit dels nostres familiars més grans històries plenes 31


de dols i alegries. El Titán va tancar les seves portes a la darreria de la dècada de 1960. Des de llavors fins que es va convertir en biblioteca, ha vist conferències, exposicions i molts actes culturals. Si les seves parets poguessin parlar de tot el que han vist i escoltat! Quanta història respiren! He agafat un llibre i el fico a la motxilla. Sé on el llegiré. Continuant pel carrer, arribo a l’estació dels ferrocarrils. Al meu antic barri, la Riera. Un altre punt neuràlgic de la meva vida, testimoni silenciós de les meves fugides cap al camp. Quan em crida la natura. L'actual estació es va inaugurar el 1985. Encara que abans del soterrament existia una estació en superfície on és l'actual, que encara conserva les restes de l'edifici. A l’hora que passetjo passo pels dos instituts germans: IES Miquel Marti I Pol, va adoptar el nom del poeta contemporani al 1984 i es va trasladar a l'actual edifici tres anys després. El va dissenyar l'arquitecte Emilio Donato. IES Joan Miró, amb el nom del pintor català que va viure cent anys, des del 1983 fins al 1993. Dos segles! Aquest institut també porta més de treinta anys educants als joves. Ambdós es troben al cantó de l'altre. Com germans que s’estimen i a la vegada es barallen. M’encanta veure aquest trànsit de joves i pensar en la promesa de vida i continuació que ens porten. Són la promesa del futur de la nostra ciutat; encara que ells es troben en un punt difícil i molts no poden veure la sortida a causa de l'actual situació econòmica. La gent comença a confluir ara, com qui es prepara per una festa. Tots els veïns estem convidats a passejar en bicicleta, caminar, fer footing... Per mi és la trobada amb el meu objetiu final, el riu. El carrer acaba on comença el pont. Travessa l’autopista i allà està la serp marró del riu Llobregat. Ferida, dolguda, penosa, però resistint. Mantenint... On acaba Verge de Montserrat, començo a llegir o a escriure. 32


Ha arribat el moment d’inspiració i creació. És l’hora de deixar anar l’ànima de silenci perquè s’escolti a tot arreu i les aigües l’emportin allà on vulguin.

Aquesta és la meva cançó: Carrers sou moviments De petites formigues que us vaguen Heu vist créixer els nens Heu vist marxar els homes Heu callat històries secretes Heu amagat petons robats Heu cantat la lluita, l’alegria Us han regat de llàgrimes Aquells que sempre us estimen

Sóc del carrer de la vida Sóc d’un carrer de món poble Sóc visitant alleugerida Sóc caminant de la vida.

33


Carrer de Lisboa, 08032 Barcelona LLUÍS BARRÀS Sobre siete colinas, que son otros tantos puntos de observación desde donde se puede gozar de los más espléndidos panoramas, se esparce la vasta, irregular y colorida masa de casas que constituye Lisboa. Para el viajero que llega del mar, Lisboa, desde la lejanía, surge como una límpida visión de un sueño, recortada con precisión contra un cielo resplandeciente que el Sol anima con su destello dorado. Y las cúpulas, los monumentos, el viejo castillo, se elevan sobre el cuerpo de las casas, como lejanos heraldos de este delicioso lugar, de esta bendita región. El asombro del turista se inicia cuando el barco se aproxima a la orilla y, después de pasar el faro Bugio –esa pequeña torre guardiana en la desembocadura del río, construida hace tres siglos según el proyecto del fraile João Turriano-, aparece ese baluarte que es la Torre de Bélem, un magnífico ejemplo de la arquitectura militar del siglo XVI, de estilo románico-gótico-morisco (véase página 88). A medida que el barco avanza, el río se hace más estrecho, y de repente se ensancha de nuevo formando uno de los puertos naturales más amplios del mundo, en el que pueden atracar las más grandes flotas. Luego en la orilla izquierda, el conjunto de las casas se agrupa animadamente sobre las colinas. Ahí está Lisboa.

Pessoa, Fernando. Lisboa: lo que el turista debe ver. México. D.F.: Verdehalago, 2009

34


El Carrer dels Petons, al primer terç del segle XIX MARCEL FITÉ (De la novel·la del mateix nom, El carrer dels Petons, de Marcel Fité, ed. Barcanova, 2003)

Es tractava d’un carrer sense sortida, d’allò que la gent en solem dir un cul de sac. Un gran casalot, al fons de tot, li tallava l’antic accés que havia tingut al carrer del Portal Nou, i ara disposava d’una única entrada que donava al passeig de l’Esplanada. Havia estat construït arran de l’antiga muralla, l’interior de la qual semblava haver estat reaprofitat per a fer-hi edificis. Fins i tot hi restava una obertura no gaire gran que probablement corresponia a una de les seves portes d’entrada a la ciutat. Malgrat ser un carrer força estret, més tard vaig saber que havia tingut un passat resplendent: antigament donava entrada a una zona residencial benestant; però quan jo me n’hi vaig anar a viure, amb prou feines si mantenia cap vestigi d’aquella vella ufanor. Aleshores estava format per casetes tirant a senzilles; alguna conservava encara el record del que devia haver estat un jardí i que s’havia anat convertint en un hort o en una petita era; però en conjunt es tractava de cases que eren, si fa o no fa, com les de la resta d’aquells verals.

De seguida que l’amo m’hi va adreçar, m’hi vaig instal.lar. El pis era força gran, amb un passadís que anava des de l’entrada fins al menjador, que era a l’altra banda. Al costat esquerre hi havien les habitacions. La primera era la dels dispensers, un matrimoni de mitjana edat, sense fills. Després en venien dues de buides; una altra d’ocupada per un noi que s’hi estava a mitja pensió i, finalment, hi havia la que tocava al menjador, que va ser la que jo vaig triar. Era més aviat petita, però tenia un balcó que donava al carrer i aquest fet per mi va ser decisiu.

Tan sols s’hi podia veure una llenca de cel i un pany de cortina de l’antic murat de santa Clara -que era a l’altre costat del carrer-, però vaig pensar que també s’hi podria percebre la brisa marina i l’escalfor i la lluninositat del Sol, i això, en aquells moments, no tenia preu.

35


El primer dia que vaig sortir a aquella eixida, recordo que la majoria de les finestres, de les galeries, dels erols i dels frontals dels terrats eren plens de roba estesa. A mi, aquell devessall de draps -encara que pugui semblar estrany- se’m va afigurar com un batec de vida i, lluny de desagradar-me, em va produir la mateixa sensació d’il.lusió i de llibertat que les banderoles i els domassos que es posen per anunciar l’arribada de les grans festivitats. [...]

A les matinades i als vespres, coincidint amb les meves anades i tornades de la feina, veia com els detinguts eren conduïts a la Ciutadella. Sovint els acompanyaven familiars i amics, que se n’acomiadaven a l’entrada del meu nou carrer. Temps després es va fer córrer que el nom de carrer dels Petons li venia dels besos i de les abraçades que es feien els acusats amb la gent estimada que els anava a dir adéu abans d’ingressar al tètric recinte. Tal com es pot comprovar pel que he anat escrivint, això no és pas cert, ja que si bé és veritat que d’escenes amb comiats dolorosos n´hi havia gairebé cada dia, també ho és que el carrer ja s’anomenava així des de molt temps enrere.

36


Haikus del Raval FRANCESC SOLÀ

Vidre entelat tremolós s´encén un fanal viatge d'hivern.

El coixí fred, Pàl·lid somni de neó que vingué de l'est.

Matinada gris l'after i la mesquita es desvetllen junts.

És massa foscor l'onada batega llums de capvespre.

Porxo reclosit l´aire glaçat s´esmola, un ionqui plora.

37


Carrer d’Extremadura CONCHI LÓPEZ Al levantar la vista para ver si llega el autobús, leo la placa de mármol, bien fijada en el “dobladillo” del edificio; la “torre 100”, C/ Extremadura con Empordà. ¿Desde cuándo hubo calles en el Polígono, en el Grupo de viviendas? Si las hubo, nadie era consciente, porque no habían nombres para ellas, sólo números de bloques de 5, 9 y 15 pisos de altura. Y los “de primera”. No hace tanto que los foráneos, se perdían despistados, buscando alguno de ellos y se les indicaba como si se tratara de un campamento, de una ciudad sin ley, un nuevo barrio que nació como “La Paz” para celebrar el 25 aniversario de la victoria del régimen franquista. Cuando las calles no tenían nombre, los niños preñaban de vida los parterres y los portales: arena y pan con chocolate, canicas, chapas y cromos, cuerdas y gomas de saltar, balones golpeando sonoramente los cierres metálicos de los comercios, rodillas de amapolas de mercromina. Extremadura en el extremo, frontera con Sant Adrià, con la dureza del viento que silba desde Empordà, también frontera. Mi casa, mi calle que no era calle; unos recuerdos a los que ahora en la madurez doy nombre.

38


Major de Sarrià JORDI BATALLA Crec que els humans ens enamorem dels llocs de la mateixa forma que ens enamorem de les persones. El primer impacte és essencial, una atracció irracional que ens abassega els sentits, res no existeix al seu voltant. Com segueixi desprès, és cosa de si hi ha reciprocitat o no, i pel que fa als llocs, als carrers, quasi sempre existeix. Els carrers, la gent que els habita, acostumen a oferir-nos tot sense demanar res a canvi, o potser si, quelcom molt important: formar part d'ells mentre hi som. El meu enamorament particular ha estat amb elcarrer Major de Sarrià. Ja fa molt temps que ens mantenim com fidels amants. Cada cop que em convida a ser seu, a formar part d'ell, l'estimo més. La seva serena veu, les belles arrugues, la saviesa que acumula en cadascú dels seus vells i bells recons em fa sentir en un antic paradís ja quasi oblidat, del que no voldria sortir i al que sempre vull tornar... Petjades lentes, pedres antigues signes de vides llunyanes i anònimes esquerdes prenyades d'heures suau remor, pausat traginar de vides ulls confiats, mans que s'estrenyen lluny del brogit que l'empresona gelosos, florits laberints l'abraçan al nord, el verd encès el guaita als peus, un gris-blau immens contrast embriagador d'olors el primitiu sentit es torba pa calent, llessamins furtius fogons antics, dolces anglesines. Res m'exalta, tot m'enamora... On t'amagues Foix? 39


Carrer Mimosa TERESA SAGRERA BASSA A molts pobles, com també al meu, hi ha un carrer que porta aquest nom: carrer Mimosa. Moltes paraules em captiven no tan sols pel seu significat, sinó també per la bella cadència de la seva sonoritat i aquesta n’és una. El seu so melós desprèn un aire dolç, suau, gairebé eteri. No em feu dir per què, el que ens transmet una paraula és totalment subjectiu, i per tant, ens remunta al més íntim i privat dels nostres records, que són únics, per més que siguin compartits. Mimosa, és el nom d’un arbre amb reminiscències d’aventures d’ultramar, el seu origen incert ens diu que podria haver vingut de les Amèriques. Un nom que entronca amb el castellà i el portuguès, que amalgama cultures, que enriqueix. És el nom d’un arbre que a casa nostra floreix quan encara regna l’hivern i les altres flors no gosen treure el nas. Una flor agosarada, que tot i ser tan delicada, planta cara a les gèlides glaçades. Raïms de cotonets esponjosos que em remunten a la meva infantesa i a l’arbre gegant de núvols grocs daurats que teníem al jardí. Sota les seves generoses i acollidores branques transcorregueren els meus jocs, al ritme compassat del gronxador que instal·larem a la frondosa ombra verda platejada de la seva capçada borrissol, en un temps en què pensava que els arbres eren eterns i la meva família també. Aquell plançó escardalenc havia arribat a casa pel bateig de la meva germana Montse, com a regal de la meva besàvia Maria. Jo llavors, tenia només quatre anys, moment en el qual comencen a aparèixer els difusos retalls de la meva memòria com fotografies de color sípia. Aquell arbre, de les cascades de flors d’hivern i de fusta color de cendra, va anar creixent al jardí de casa i acompanyant-nos en els moments dolços i amargs que vàrem viure any rere any, vestint-se i despullant-se un cop i un altre; fins que el gener de 1985, el sorprengué una onada de fred despietada que arribà acompanyada d’una important nevada i unes glaçades extraordinàries que van matar fins i tot els tarongers arran de costa. Ens va deixar aquell any que van veure penjar de 40


les nostres teulades uns caramells de la mida d’una barra de pa. Jo, al Vallès no ho havia vist mai, ni ho he tornat a veure. No va poder superar aquell hivern, només tenia tretze anys, una vida molt curta per a un arbre, però realment molt intensa i plena de records. Va ser per això que vam decidir que un dels seus fills, que havia sobreviscut a aquell hivern, ocupés el seu lloc i així es va produir el relleu, no podria haver estat d’una altra manera, aquest també cresqué i es feu gran i esplendorós com ho havia estat el primer. Una bellesa que quan està florida amb el seu perfum captivador reclama l’atenció de tots els vianants del passeig del nostre poble. Diuen que aquest arbre simbolitza l’eternitat i la innocència, penso que realment aquestes qualitats se li escauen perquè des que el vam plantar aquella tardor del 1970 a casa sempre hi ha hagut una mimosa. No és la primera que vàrem plantar, o potser sí, perquè va néixer d’allà mateix. I per a mi sempre simbolitzarà la innocència perquè és el record d’aquells anys quan encara no l’havia perdut i en tenia prou amb les tendres paraules de la meva mare quan em deia “no t’amoïnis que no serà res”.

41


La Rambla Badal NÚRIA QUERALTÓ (Resum del post extret del blog d’Agus Giralt, historiador: http://memoriadesants.blogspot.com.es/2010/08/la-rambla-de-badal.html):

El carrer que avui en dia coneixem com a Rambla Badal, durant molts anys va ser simplement el carrer Badal. Rep aquest nom per la família Badal, antics propietaris del molí de la Bordeta, que es trobava aproximadament a l'encreuament de Badal amb Constitució. Al segle XV les terres que envoltaven l'espai on ara hi ha el carrer Badal eren de Joan Llull, conseller en cap de Barcelona. Aquest tenia una gran propietat que incloïa disset mujades (83240,5 m2) i una torre, la Torre d’en Llull. El terreny va anar passant de mans, per herència, entre els membres de la mateixa família, i posteriorment als marquesos de Barberà i de la Manresana, fins que al 1829 el va adquirir el ric comerciant Rafael Sabadell. Els germans Badal van ser els seus hereus, i successors d'aquest ric comerciant. I van ser també els que van decidir urbanitzar part de les antigues propietats dels Llull. Per aquest motiu van obrir el carrer l'any 1885 fins a les vies del tren. L'any 1914 l'ajuntament de Barcelona va promoure la continuació del carrer fins a la Carretera. El carrer Badal, que es prometia com la rambla de Sants, ha sigut un dels carrers més castigats pels successius projectes urbanístics de la ciutat, i un dels espais pels quals els veïns han hagut de lluitar més al llarg del temps. La primera ferida, en aquest terreny, es va produir amb l'arribada del tren a Sants, l'any 1855. Una ferida que amb el temps va anar creixent amb la construcció de noves vies, i que encara divideix el barri en dos; una ferida que es podia haver tancat amb el seu soterrament. Amb aquest motiu va néixer la Plataforma pel soterrament de les vies. Als anys 70 una nova obra va afectar al carrer: la construcció del cinturó de ronda. Aquesta construcció va produir l'eixamplament de Badal, que havia de passar de 30 metres d'amplada a 50. Per aquest motiu, molts veïns (uns 800 habitatges) que veien perillar les seves cases es van unir en una nova lluita. Els veïns presenciaven amb estupor com la mateixa via que produïa expropiacions a Sants, arribava, en canvi, a 42


Sarrià salvant els obstacles. Per aquest motiu va néixer la “Asociación de Badal, Brasil y Adyacentes”, l'any 1970. Als noranta, la lluita es va completar amb la cobertura del cinturó.

POEMA DE CARRER (Vers Lliure)

Surto al balcó, i el vast carrer estén d’asfalt el meu esguard dibuixant una línea recta des del Tibidabo fins al mar. Embriagat pels aires que baixen de Pedralbes Carles III s’exhibeix, presumptuós, amb nom de reialesa. Tot pel poble!, però sense el poble... Fins que deixant Les Corts enrere, canvia el seu nom per Badal, i llisca, familiar, fins a la llarga Carretera: la dels petits comerciants, la que va de Cornellà a Creu Coberta marcant-se unes rumbes al seu pas per Hostafrancs. Però el carrer segueix recta el nas, i, travessant la Carretera, s’endinsa al Bronx de Sants. Llavors es transmuta altre cop; trasbalsat pel terrabastall del tren encén els murs de graffitis i de poemes d’artistes anònims que traspassen fronteres benestants amb els seus gossos llebrers de mirada tendra i cos famèlic, com les cames garrelles dels seus amos que conreen horts urbans 43


i parlen d’autogestió al llindar de les vies, en edificis okupats reconstruïts amb esperances incòmodes que voldran enderrocar els homes de negre, els amos del casino, els lladres de somnis, els senyors de la por. I el carrer, tossut, travessa els túnels florits, treu el nas pel calaix de la vergonya i s’esmuny rambla avall, tot saludant, a mà esquerra, el bloc onze de Can Batlló, mentre continua estenent l’asfalt cada cop més ple de merda, marginat pels serveis de reg municipal. Fins arribar als containers que proveiran de ferralla els homes dels carros, els dels matalassos a terra, els que s’abriguen amb llençols de cartró. Just en aquell punt on mor el carrer i comença la Ciutat de la Justícia, el teatre de l’absurd. I amb l’esguard cansat, deixo de mirar, agafo un retolador de punta gruixuda, baixo al carrer, m’arribo fins al túnel, i dono veu al meu desig.

44


Carrer de l’Art ENI PRADAS CAUDÍN Francesc Torralba (filòsof i teòleg). Entrevistat per Gaspar Hernández, dins L’ofici de viure bé, Ed. Columna.

“La bellesa té un significat que va més enllà de l’aspecte físic. Bellesa i bondat formen una unitat. De fet, allò que fa que la vida mereixi ser viscuda és la bellesa que un pot captar a través d’ella. I la bellesa es capta a través de moltes eines: la música, la lectura, un paisatge, un rostre o la tendresa d’un nen. La bellesa és aquella experiència en què l’instant és ple, harmònic, una espècie d’unitat, d’equilibri de les formes [...] La vida per se no és bella: a la vida hi ha bellesa, però també hi ha molta lletjor; hi ha bondat, maldat i buit. L’antídot del buit no és l’evasió, ni el fàrmac, sinó l’aposta per l’autenticitat. O sigui, viure d’acord amb el jo. Una persona viu autènticament quan intenta fer de la seva vida una obra d’art.”

p.s. Al carrer de l'Art van viure els meus avis quan van venir d'Abacete, si no, segurament jo no hauria nascut a Barcelona. L'avi va ser un artista en moltes coses. Entre els 88-93 anys, va pintar més de 300 quadres. Sempre pintava les muntanyes de color lila perquè era el color favorit de l'àvia.

45


Rue de Reims MARGARIDA MASSÓ

Records Vivències i motius per tornar

46


Main Street, USA (Disneyworld) FRANCESC BELTRAN

Main Street, USA. Foto: Francesc Beltran

Hi ha llocs que pel sols fet de ser-hi presents, ens donen certa màgia que es respira a l’ambient. No cal fer gaire esforç per notar-ho. Costa trobar llocs així, i un del meus favorits és Main Street, USA. Però no és qualsevol Carrer Gran, com tots els pobles solen tenir; als EUA totes les ciutats i pobles tenen un Main Street. No, aquest es tracta de Main Street, U.S.A., a Disneyworld, Florida. Quan un arriba a Disneyworld, ja es nota certa màgia, però en traspassar el portal d’accés al Parc Magic Kingdom i veure gent contenta, els globus, els tramvies amb cavalls i tots els edificis evocant una època daurada dels EUA, és màgic. Una màgia que sols es pot viure quan s’hi és present, una màgia que t’envolta, et penetra la pell i et fa sentir un altre cop, com una criatura en una xocolateria, envaït per l’alegria i la felicitat de tot allò que ens espera. 47


Els colors son vibrants, i els olors dolços ens envairan els sentits. I, si anem pels Nadals, llavors ja pot ser una sobredosi de llums, colors, olors i sabors, amb xocolata calenta i galetes distribuïdes gratuïtament des de diversos punts que podem trobar en tot el parc. Però tot l’any és un lloc màgic. Amb el tren a vapor darrera i una estació digne de pel·lícula amb tots els detalls típics del segle XIX on descobreixes que, si precisament quelcon té Disneyworld, és cura de tots els detalls. Els treballadors, que són coneguts com a “cast member” no pas treballador o “employee” van ambientats segons el context a on treballen, per combinar perfectament bé i no estar fora de lloc en cada un dels mons en que es divideix el parc. Els barrets de palla i els colors blau, vermell i blanc abunden a Main Street dotant-lo d’aquest detall extra que ens fa sentir estar en un lloc força especial. Tots somriuen i l’atenció al client és impecable. Et venen globus, pomes de caramel, regals o souvenirs per poder recordar durant molts anys la nostra experiència en aquesta petita part del parc a on trobarem moltes més sorpreses meravelloses i plenes de màgia. Pels més petits, i no tant petits, hi ha un parc de bombers que es pot visitar, tot just al principi del carrer, i inclús un “City Hall” (ajuntament) a on ens atendran i podrem fer reserves per tot tipus d’espectacles i activitats així com trobar mapes en tots els idiomes. Al llarg del carrer hi ha tot tipus de botigues amb aparadors que faran aturar i embadalir-se a nens i nenes de totes les edats, des de nadons fins a “jovenets” de segle i escac. Hi ha una mica de tot per a tots els gustos. Però a més a més, tot tant ben presentat, tant bonic i temptador que, difícilment podrem evitar perdre’ns i gaudir de les botigues on de ben segur voldrem endur-nos un munt de records. A Disneyworld és una plaer comprar coses pels altres, quasi impossible d’evitar. I adquirir aquells detalls que per a un mateix no compraríem mai i que ens omplen de goig per obsequiar, com un rellotge de Minnie, que farà les delícies de qualsevol persona estimada que rebi el regal. Llavors hi ha els músics, els actors i els cantants oferint diferents espectacles a totes hores del dia, divertint a la canalla amb les seves bromes i atenció. Tot això mentre van passant tramvies tirats per cavalls i altres vehicles d’època transportantnos arreu del parc i, si tenim sort, veure alguna de les moltes desfilades que es fan, cada dia de l’any i de diferents temàtiques segons l’època de l’any o diferents esdeveniments especials, com estrenes de pel·lícules i celebracions d’esdeveniments 48


culturals. Sigui la desfilada que sigui, està garantit gaudir-la i passar una bona estona, essent per a mi la més especial, tradicional i espectacular la nocturna amb les seves llums multicolors i música sincronitzada amb soldats de fusta gegants inclosos.

Main Street Electrical Parade. Foto: Francesc Beltran

A Main Street, USA no hi ha atraccions com a la resta del parc, aquí l’atracció és el carrer mateix, les desfilades, els personatges i les botigues. No cal res més per sentir-se’n part d’un indret que t’envaeix amb il·lusió i restar tota l’estona amb un somriure d’orella a orella. Al final del dia, el mateix carrer serà el que ens acomiadarà d’un parc d’atraccions tant especial, com n’hi ha pocs! És clar, el meu favorit. Disneyworld ja és tota una experiència i ens omplirà d’únics i intensos records que duraran tota la vida. Main Street, U.S.A. és el primer pas cap a aquest món màgic i el primer que gaudirem de Disneyworld. No és més que el principi d’un món fantàstic i ple de somriures que ens omplirà d’amor i il·lusió.

49


Passeig Maristany MONTSE CAPARRÒS Feliç qui sap córrer per boscos, estimar els arbres i tornar amb la sentor d'espígol. Qui té por de T. S.Eliot? MARTA PESSARRODONA Y una vez que el silencio te haya hablado concede la victoria a tus sentidos; a cada soplo, entrégate y concédete... Poesia RAINER MARIA RILKE

Al bell mig, just on conflueix... El silenci... la gran tragèdia de la ment! Et demano un cop més... envolta'm sencera i mostra'm quelcom pugui entendre ja lluny d'aquest paissatge. Silenci, fes del buit el meu recipient on la natura viva arreli i ja no em calgui, com avui, vindre a veure't. M'enmirallo observant-te i amb complaença traspuo versos d'altres mons. Mots que més tard esborraré, o no, sense esforç. Miro els arbres, veig bassals i núvols de silenci. Més enllà, abraçades fèrtils a mig camí de l'oblid. Ara, vull agraïr-te... la profunditat... El viatge sublim als paratges que amb certesa mai no podré compartir. Ho dic amb la templança que m'has mostrat darrera l'aparença majestuosa, com la d'aquella dona que viatja i fa del viatge el no-retorn.

50


Avda. Ibn Arabi VICTOR IMPOSIBILOGINÓFIO Abū Bakr Muhammad ibn 'Alī ibn 'Arabi (en árabe ‫اب ن ع لي ب ن محمد ب كر أب و‬ ‫( )ال حطمي عرب ي‬Murcia, 28 de julio de 1165 – Damasco, 16 de noviembre de 1240), más conocido como Ibn Arabi, Abenarabi y Ben Arabi fue un místico sufí, filósofo, poeta, viajero y sabio de padre murciano y madre bereber. Su obra es, ante todo, de carácter gnóstico-religiosa; sus críticas al entendimiento meramente externo y árido de la religión e incluso a la filosofía misma son abundantes en su obra. Pero es evidente que no es un simple "místico": el contenido metafísico de su obra abarca desde la interpretación gnóstico-sapiencial de la sharia (Ley Islámica) -siempre con una cierta visión zahirí como la de Ibn Hazm, pero a la que supera ampliamente- hasta una cosmología basada en la revelación divina y de su Unicidad (que fue bautizada por sus sucesores como la Unicidad de la Existencia o Wahdat al-wuyud). La doctrina de Ibn Arabi abunda en el carácter absoluto de Dios como unidad suprema. Esta niega cualquier tipo de analogía entre Dios y lo creado -por lo tanto escapando del panteísmo que le han adscrito algunos- pero también desarrollando una compleja relación de lo creado con el Creador, del que es una expresión de sus diferentes Nombres y Atributos (Allahu al-asma al-husna), que inició Sahl al-Tustari. Esta radical separación de Dios y su creación impide su conocimiento racional de Dios como Esencia, pero no impide su conocimiento a través del develamiento, o sea, de la certificación o Realización de la Realidad (Haqq) de las cosas, que no es otro que Dios. Con él el sufismo alcanza el desarrollo más refinado de la expresión de la elaboración teórica del sufismo. Al igual que los neoplatónicos aplica una escala jerárquica de géneros y especies entre la no existencia al ser creador, que se relaciona a su vez con su idea del amor también compuesto de una serie de grados que van desde la simpatía o inclinación hasta el puro amor. En Murcia, el Simposio Ibn Arabi, organizado dentro del Festival de cine IBAFF, dedica desde hace años unas jornadas a la difusión de la obra del místico sufí. 51


POEMA DE AMOR DE IBN-ARABÍ ¡Qué dolor en mi corazón! ¡Qué dolor! ¡Qué gozo en mi alma! ¡Qué gozo! En mi corazón arde la pasión como un fuego. En mi alma se ha puesto una luna de tiniebla. ¡Oh almizcle! ¡Oh luna! ¡Oh ramos sobre la duna! ¡Qué verde! ¡Qué esplendor! ¡Cuánto aroma! ¡Oh boca sonriente, cuya humedad adoro! ¡Saliva cuya miel he probado! ¡Luna revelada, con las mejillas cubiertas del rojo atardecer! Desnuda de sus velos, sería tormento y por ello es esquiva. Sol mañanero que escala los cielos, ramo de duna en un jardín plantado, lo contemplo sin pausa, con temor reverente, y riego el ramo con suave lluvia celestial. Cuando se levanta es maravilla en la mirada, cuando se pone es causa de mi muerte. Desde que la belleza puso sobre su frente corona de oro virgen, amo el oro. Si Satán hubiera contemplado en Adán el fulgor de su rostro, no se hubiera revuelto. Si Hermes hubiera interpretado las líneas que la belleza escribió en su rostro, no hubiera escrito nada. Si la reina de Saba la hubiera visto sobre el trono, no pensara en el suyo, ni en palacios. ¡Oh, el sarh en el valle, el ban en la espesura! enviadme con la brisa vuestro perfume, cargado del aroma dulce de las flores entre sus valles y colinas.

52


¡Oh ban del valle!, muéstrame tus ramas y brotes suaves como las líneas de su cuerpo. Narra la brisa la juventud pasada en Hágir, en Miná y Qubáe, y en la dunas donde el valle se tuerce junto al vedado, y en La’la, donde pacen las gacelas. No es extraño, no es raro que un hombre se enamore de las bellas y, cuando arrulla la paloma, con el nombre de su amada se extasíe. Y ¡qué gozo!

SUGERENCIA DIDÁCTICA Estamos ante un poema de amor, el tema es el sentimiento que el poeta experimenta ante la mujer amada. Podemos efectuar una lista de las hipérboles en la descripción del ser amado, y clasificarlas en comparaciones con la naturaleza y comparaciones de referente culto. También las alusiones a los distintos sentidos, y las que se refieren al sentido interior, y las pasionales, que apuntan al dato corporal o erótico. La múltiple existencia de exclamaciones clasifica al texto como expresión, más que como comunicación. Es un texto expresivo, lírico; no intelectual, de redacción meditada, aunque se integre en una tradición lírica. Las expresiones del yo, de la naturaleza y de alusión a la amada pueden dar lugar a una deconstrucción del poema, reveladora de que se ha asumido y analizado.

53


Carrer San Germán ANKI TONER Per fi, l’any 45, els meus avis van considerar que ja no era tant perillós anar a viure junts. Com que a Manresa no hi podian tornar, i com que el meu avi ja estava amagat a Barcelona, van llogar un pis a Hostafrancs, al carrer San Germán (actualment, Sant Germà).

De fet, no el van llogar ells, el pis. El va llogar un amic que sí que podia donar el seu nom, pero hi van viure els meus avis, i el meu pare, que per fi va poder viure amb el seu, de pare.

Era una escala plena de rojos. De gent que havia perdut la guerra; la guerra i moltes altres coses. Gent sempre disposada a ajudar, que no feia preguntes, i que esperava que no n’hi fessin. Els meus avis hi van viure vint-i-cinc anys, en aquella escala.

Molts anys després, quan et vaig coneixer, jo vivia al pis del carrrer San Germán.

54


Carrer d’Olzinelles ANNA NICOLAU Tal i com deia Josep Pin i Soler al text “De l’obligació de respectar els noms dels carrers y places”, que els topònims prenguin com a punt de referència elements de la vida quotidiana, persones o fets que hi han desdevingut sembla d’allò més normal: “[…] de manera que la vista, l’oblit, ja ens donaven esplicació complerta del perque aquells carrers portaven aquells noms”. Així doncs la importància en tal tasca: “Me direu que’ls noms no’s donan als carrers cuydant d’evitar cavilacions als infants y dich jo qu’hauria de cuidarse y no solament s’hauria d’evitar que’ls ignirants quedessin a les fosques sino fins esforçar-se perquè tothom, saberuts y nescis sabessin sempre lo perquè y’l com dels noms de les coses” (BC, Ms. 4500).

El barri de Sants, a Barcelona, forma part d’un entramat de carrers, places i edificis però no és només això, ni tampoc res estàtic: és, a l’igual que quasevol ciutat, districte, barri i veïnat ben divers amb maneres de viure variades i resultat d’un procés històric que hi ha deixat empremta: l’espai actual esdevé element explicatiu, en diferents capes, de l’evolució fins als nostres dies.

Donant un cop d’ull als mapes queda ben clara la divisió entre l’Eixample de Cerdà i els antics pobles independents de Barcelona. Morfològicament, Sants presenta una gran diversitat de carrers, de parcel·lacions de sòl i d’edificacions “irregulars” que el fan difícilment diferenciable dels barris limítrofs de Les Corts, Collblanc, la Bordeta i Hostafrancs del Districte. És però quan es fa una aproximació sociològica i analitzem els diferents estractes, per èpoques, que es poden marcar zones i diferenciats.

55


EL CARRER OLZINELLES: LÍMITS ADMINISTRATIUS Centrem l’apunt en el CARRER OLZINELLES, si bé podríem parlar de qualsevol dels carrers d’una ciutat que tenia uns límits ben marcats i que a partir de la seva annexió a Barcelona es convertiren en grans vies de comunicació que segueixen essent crucials per la circulació i per a separar les zones comercials, industrials, patrimonials i residencials. Comença al carrer de Sants i acaba entre els carrers Constitució i Gavà; és a dir, per una banda, limita amb el que era l’antiga carretera reial o real borbònica que conduïa fins a Sant Boi del Llobregat que no passava per l’actual tram sinó per carrers més petits i interiors, i, per altra banda, amb la continuació de la carretera de La Bordeta que antiguament havia conduït a Molins de Rei i mantenia el nom fins al final (el 1801); és a prop de l’antiga riera de Magòria i actual Creu Coberta i barri d’Hostafrancs, terrenys que foren cedits pel municipi de Barcelona el 1839 i bescanviats per part del barri de la Marina del Port.

Les carreteres de la Creu Coberta, de Sants i de Collblanc, tenen l’origen i prenen el traçat de la carretera reial o Camí d’Espanya a Madrid creada per Carles III al segle XVIII. Aquesta carretera que anava de Madrid a Barcelona, al seu pas per Sants, 56


aprofitava el traçat de l’antiga Via Augusta romana: del carrer de la Creu Coberta. Després s’endinsava pel carrer Sant Crist, creuava les places de Màlaga i Sants [creuant el carrer Olzinelles i una illa de cases] i seguia pel carrer d’en Blanco i Tirso de Molina. Al barri de Badal prenia el carreró de les Ànimes, per desembocar a la carretera de Collblanc, a l’altura del carrer Arizala, i comunicava la vila amb l’Hospitalet de Llobregat. Cada any, el setembre, entitats del barri fan una recreació intentant desfer l’antic camí amb torxes.

Antic traçat de la Via Romana, Camí d’Espanya i posteriorment Carretera de Sants.

57


Plànol actual del barri de Sants (2014)

TOPONÍMIA Inicialment el carrer estava dividit en dues parts pels masos d’algunes de les famílies més importants del barri: tocant a la plaça Bonet i Muixí hi havia el mas de la família Santomà; més avall hi havia el mas dels comtes d’Olzinelles, que donaven nom a la part baixa del carrer. Segons l'historiador santsenc Josep M. Vilarrúbia Estrany, la part de dalt d’aquest carrer en el seu origen va ser coneguda amb el nom popular de carrer de l'Església, fins i tot abans que constés en cap registre oficial. Nom lògic si tenim en compte que es trobava al pla de la Parròquia de Santa Maria de Sants; la plaça de l’Església està actualment dedicada a Bonet i Muixí un eclesiàstic santsenc il·lustre (1913-1969). Fent un incís, aquesta plaça temporament també s’anomenà de la Federació (Federació Regional Española, de l’Associació Internacional de Treballadors) a causa dels canvis derivats dels fets de “La Gloriosa”, el setembre de 1868, i “de Màlaga” tot i que aquesta denominació no va calar entre els veïns.

58


Si bé alguns estudis apunten que Sants va ser un dels pobles del pla de Barcelona amb més masies, són molt poques les que han sobreviscut al pas del temps. La pervivència d’algunes masies ha permès d’entendre la denominació d’alguns edificis. Un exemple és la Torre del Rellotge, situada en aquesta plaça al nucli del barri -gairebé amagada sota el fullatge i per parets alçades que la protegeixen, just al costat del carrer Olzinelles. Originària del segle XIV, encara que la part que ens ha arribat data del segle XVI, sembla que fou una torre de vigilància. Aquest edifici, el més antic de la vila, després d'anys d'estar abandonada, es va rehabilitar com a Arxiu Històric de Sants i actualment des de febrer de 2013 és gestionada pel Centre Cívic de Les Cotxeres i s’hi fan tallers i, entre d’altres, cursos de jardineria. A la façana de totxo es pot llegir un poema escrit per Josep Miracle, poeta del barri, escrit el 1994: “La mort del rellotge, condol de saber-la. El temps passa lent sobre el mur que s’esberla; s’hi passeja amb un riure profà”.

Masia amb la Torre del Rellotge

Fins els anys 1930s, se li assignà el nom de carrer de la Mina, dedicat al Marquès de la Mina. Un dels dos projectes d’arquitectura militar que impulsà el Marquès fou la reedificació del castell de Montjuïc. La iniciativa de l’Administració Pública per a prendre decisions en aquest sentit s’ha articulat sempre segons el règim ideològic imperant, el del govern de torn: d’aquí el canvi de nom per motius polítics. La implantació de la toponímia urbana té a veure amb el creixement i racionalització de la ciutat duta a terme durant el segle XIX esdevenint l’element de referència entre el registre i la realitat, una orientació. Fou amb l’annexió a Barcelona que el 1897 59


l’Ajuntament de Barcelona revisà el nomenclator i molts carrers canviaren de nom. No obstant, molts noms persistiren en el temps ja que veiem que en un plànol de 1914 encara hi consta el nom antic “Carrer de la Mina” i que persistia encara al 1935 al rètol de l’actual carrer Olzinelles. Amb motiu però de la guia de Barcelona per l’Exposició Internacional de 1929 es produí una normalització generalitzada.

Posteriorment la meitat que toca amb carretera de Sants també es va dedicar al Canonge Pibernat. Aquest personatge donà nom a una part del carrer Olzinelles, la meitat en direcció al carrer de Sants. Es creu que el nom li fou degut al gest d’homenatjar-lo (moltes vegades es posen noms de personatges locals o bé que han viscut al barri), no obstant al nomenclàtor de l’Ajuntament de Barcelona de 1981 hi llegim: “Carrer del Canonge Pibernat. Segons les Notes històriques de la Parròquia de Sants de Joan Miralles i Zamora, aquest canonge mai ha estat ecònom de la parròquia”. En referir-se al carrer Olzinelles exposa: “Els Marquesos d’Olzinelles tenien una gran propietat per aquesta zona. Moltes cases encara paguen censos a favor dels hereus dels marquesos. No té sentit recordar el monjo del segle XVIII”. L’estudiós local Vilarrúblias en una rectificació al Nomenclàtor confirma que Pibernat mai fou de la parròquia de Sants: és doncs un misteri a hores d’ara el perquè d’aquesta denominació. Pel que fa al d’Olzinelles, afegeix que “No hi ha cap relació amb Roc d’Olzinelles i de Miquel, monjo de Ripoll”. (Actualment es denomina així un passatge del carrer de Brasil).

Finalment el carrer sencer passà a rebre el nom d’Olzinelles. La configuració actual, longitudinal i en línia recta, no ha estat sempre així. Antigament el carrer arribava, des de l’extrem inferior, fins els terrenys de l’actual Escola Perú on hi havia la finca de la Marquesa d’Olzinelles. És a dir, que prenia el nom del propietari que cedí el terreny pràctica habitual a la segona meitat del segle passat i primer terç del XX. Donat que abans la finca esmentada fraccionava el carrer en dues parts, és lògic de pensar que per poder anar d’una punta a l’altra calia desviar-se per algun carrer: l’escollit fou el carrer de Dalmau, actualment paral·lel a l’actual traçat del carrer Olzinelles, entre la plaça Ibèria i el carrer Altafulla. Al nomenclator de la ciutat hi consta: “Ramon d'Olzinelles i de Romero succeí sa muller Josepa de Fos i de Ravella en 60


la propietat dels terrenys situats en el "camp de la Plaça", abans "camp de Cal Tet". En fou hereu el seu fill Hermenegil d'Olzinelles Fos i Ravella, comte d'Olzinelles”. Aleshores la propietat havia passat a la família Piera. Quan aquests edificis foren enderrocats, s’extengué la denominació al següent tram. Olzinelles és un topònim que correspon a un poble del municipi de Sant Celoni, al Vallès Oriental, situat a l’extrem nord-oest de la serra de Montnegre. El lloc formà part del vescomtat de Cabrera. De la seva església parroquial de Sant Esteve. Al Segrià hi ha una casa senyorial de la família originària del Vallès (GEC). Segons l’arbre genealògic que apareix al bloc d’Armand de Fluvià en un text titulat: “Per pagesos, parent de marquesos” on es cita una tal Mariàngela d’Olzinelles com a muller de Josep Ignasi de Riusec (de mitjans del segle XVIII) que no sabem si és la mateixa que apareix com a muller de Joan Camps, propietari del Mas Camps de Vallgorguina (Mariàngels Xifré d’Olzinelles). S’ha trobat també una tal Concepció d’Olzinelles i Tos, esposa del Pelai de Camps i de Matas (Primer Marquès de Camps, 1876-1889) que eren propietaris d’una masia a Subirats, Alt Penedès, anomenada Can Ravella. Es desconeix però si aquests tenien propietats a Barcelona. Per tal de poder donar una informació més exacta caldria fer una investigació més acurada. Les plaques que figuren en diversos punts del traçat del carrer segueixen el procediment que es segueix, excepte algunes èpoques, fins ara des del segle XVIII: plaques de marbre fixades a les parets amb els noms buidats i omplerts de plom fos. A destacar el nomenclator de 1934, el primer en català i que comptà amb unes disposicions noves pel que fa a la retolació de carrers. Les actuals són, per tant, posteriors ja que no apareix el nom en castellà al costat ni, tenint en compte que tot i ser un topònim, el nom li ve per la família que vivia allí no hi ha cap explicació més. Desconeixem si la proposta d’extensió en la denominació del nom pel carrer probablement no fou avalada per la majoria de veïns.

61


TRANSFORMACIONS IMPORTANTS DURANT EL SEGLE XIX Sants arribà a la independència després d’haver patit el setge de les tropes de Felip V el 1717. El segle XVIII, malgrat el parèntesis de la Guerra del Francès, també suposà per la vila l’aparició de la indústria. La industrialització fou un factor decisiu que es traduí en la implantació de poderoses indústries tèxtils; transformacions que feren canviar el paisatge i caire pagès i menestral que tenia fins aleshores. El tram del carrer de Sants on desemboca, esdevingué un eix cèntric que restà envoltat de grans fàbriques i que esdevingué un nucli obrer. La seva ubicació era triangular: el Vapor Vell (1842) al carrer Joan Güell, l’Espanya Industrial (1847) i la colònia de Can Batlló, al límit amb la Gran Via i a l’altre extrem (1880) van significar un desenvolupament del barri fins al punt que el 1910 n’hi ha registrades unes cinquantena. L’augment de població que hi anà a treballar contribuí també a què sorgissin moviments reivindicatius i organitzats que donaren lloc al naixement de sindicats com el Sindicat Únic el 1918 i ens consta que als anys 1980s hi tenia seu la UGT en un edifici de pisos al número 1. També fou als voltants de la carretera de Sants on, a banda i banda, s’anà configurant el paisatge de la vila i serveis que han marcat una manera de viure i li donaven vida. És representatiu d’una voluntat de supervivència, d’un gran esperit de lluita i resultat correlació de forces que han desenvolupat un teixit associatiu important:

La Revolució Industrial provoca que les ciutats creixin de forma exponencial, també s’incrementa la quantitat de persones que saben llegir i escriure, el que fa que el servei de correus ampliï la seva capacitat i oferta, en paral·lel a la millora de les comunicacions i a la vertebració del ferrocarril. L’Estació de tren de Sants, a la Plaça de Sants o “de Rafael Anglada” (després de la guerra i fins els anys 70), estigué en obres permanents. Es construí en base a enderrocar els edificis emblemàtics, a l’espai que ara ocupa el centre de la Plaça de Sants.

62


PARADES EN EL CAMÍ Al número 30 trobem la seu del Centre Social de Sants, l'associació de veïns del nostre barri, entitat que debem, gràcies a les múltiples lluites que ha mantingut des de l'any 1971. Es fundà el 1972 en ocupar un local d’un patronat benèfic i estava integrat, als seus inicis, per membres de la progressista parròquia de Sant Medir. Des del primer moment encapçalà i vehiculà les reivindicacions veïnals.

La manca d’escoles ha estat sempre present entre la població del barri: destaca una gran manifestació convocada per múltiples entitats que es celebrà el 1918 demanant la construcció d’una escola pel barri. El 1936 no hi havia prou centres educatius i es buscà un local que permetés la creació d’una escola en el marc del Pla General d’Ensenyament del CENU (Comitè de l’Escola Nova Unificada) per part de la Generalitat de Catalunya. El local escollit fou l’antic palauet de la família Piera fundadora a l'empresa Fomento de Obras y Construcciones, situada al carrer Sagunt anomenada Ros de Mayol. Gràcies al CENU i en temps difícils, sota les bombes, es va crear l’actual escola coneguda com Escola Perú gràcies a un contracte de lloguer de l’Ajuntament amb la família el 19 de juliol de 1936; l’any 1993 l’Ajuntament adquirí tot l’edifici. És una escola que va sobreviure a la dictadura. En una segona fase molt més ambiciosa van aprofitar el desnivell per que conectés amb el carrer Olzinelles amb una sèrie de rampes i amb la construcció d’un nou edifici.

63


Font:

http://www.btv.cat/btvnoticies/2013/12/13/lescola-peru-es-degrada-mentre-espera-un-trasllat-sense-data-a-

can-batllo/

Mentre es rehabilitava l’Escola Gayarre degut a un incendi s’habilitaren uns locals del carrer Olzinelles i també a la casa de la caritat.

Al capdamunt del carrer també hi havia les Cotxeres construïdes el 1904 per a guardar els tramvies fins el 1984, any en què, foren reconvertides en el centre cívic de les cotxeres de Sants; per tant, el carrer Olzinelles era un lloc de pas habitual pels tramvies:

Les Cotxeres de Sants a principis del segle XX

També s’organitzen al voltant moltes botigues i comerços que han fet del carrer de Sants un dels eixos comercials de la ciutat àmpliament coneguts i de renom. Segons Vilarrúbias, en aquesta part del carrer (referint-se a la inferior) “Destaquem […] els comerços de can Suñé i de l’Avenç, les pedres dels quals com els seus amos saben força coses del nostre antic poble”. Al carrer Olzinelles, per exemple, tenim la bugaderia del 64


sr. Ramon Borràs i Costa, col·leccionista barceloní que va reunir a la seva casa del barri de Sants vora de 50 col·leccions relacionades amb el món cultural i artístic català, algunes de les quals van ser donades a la Biblioteca de Catalunya. Fructuós Gelabert a més de passar documentals com, per exemple, Sortida del públic de l’església parroquial de Santa Maria de Sants va obrir els seus propis estudis, Boreal Films a la Plaça de Sants, donà nom al passatge que hi ha entre la Plaça Bonet i Muixí i el carrer de Sants (paral·lel a Olzinelles).

Avui, d’aquelles experiències en queden documents en arxius, records en els familiars dels qui en participaren, i, sobretot, alguns edificis d’aquell patrimoni cooperatiu, com La Lleialtat Santsenca del carrer Olzinelles. La seva dimensió més actual té a veure amb un edifici emblemàtic que es pretén recuperar i que havia estat una antiga cooperativa obrera autogestionada creada el 1892, amb disseny de l’arquitecte Josep Alemany, conegut també per haver projectat la façana del Molino al Paral·lel. En acabar la guerra, al 1939, fou expoliada i expropiada per la dictadura franquista. Després de funcionar uns anys com a fàbrica de turrons i també, a la primera planta com a sala de ball, teatre i biblioteca, resta abandonada des de 1988 a l’espera que en qualitat de finca catalogada i protegida, l’Ajuntament la rehabiliti per a usos socials com ha estat llargament reivindicada. Les obres s’han reprès aquest 2014.

Actualment, molt a prop, al carrer Rossend Arús, hi té la seu una cooperativa de consum ecològic que continuen aquesta tradició i manera de fer i tasca social: Germinal Societat Cooperativa. 65


A la confluència amb Gavà, la parròquia de Sant Medir ha esdevingut també una entitat molt emblemàtica i progressista, gran defensora de la llengua i tradicions. La primera missa s’hi celebrà el 1960 i ben aviat es convertí un pol dinamitzador polític, social i cultural d’influència. L’edifici és de Jordi Bonet i Armengol, deixeble de Gaudí.

Al carrer Olzinelles, al llarg de la Guerra Civil, els veïns es van organitzar per construir, com a mínim, un parell de refugis antiaeris, el número 15, entre Sagunt i Olzinelles, i el 487, al número 3 d’Olzinelles més cap a La Bordeta (l’Ajuntament només en construïa un per districte). S’aprofitaren moltes runes dels bombardejos per a construir aquests refugis, entre elles les de l’església de Santa Maria de Sants enderrocada:

Font:http://www.barcelonarutas.com/

En primera persona, hem localitzat les memòries publicades de Manuel Oliver Miret (1917-2014), veí del barri de Sants, supervivent de Guerra Civil, fundador de l'empresa Oliver Art i President del Centre Catòlic de Sants (Premi Creu de Sant Jorid de 2003); ple de detalls, vivències, curiositats, aspectes de la vida quotidiana, imatges d’un passat que torna amb una mirada pròpia: Carrer d’Olzinelles: memòries d’un veí, Cerdanyola del Vallès, Montflorit, 2001. Molt interessant pels detalls i testimoni i amb 66


força il·lustracions i ple de vivències, un testimoni molt personal: "Al carrer d'Olzinelles pràcticament a cada botiga hi havia un o més cavalls, o eugues, precisament davant del meu domicili, hi estava una quadra; en dèiem can Ros-Mayol on hi dormien trenta i escaig d'animals del 'Foment’ que venien solts des de la Gran Via, més o menys del lloc anomenat La Campana o la Cadena (començament de la carretera de Port), allí deixaven els carros, així fossin de regar, escombrar o altres feines que l'ajuntament tenien encarregades al F.O.C.”. I també entrevistes a santsencs: Àngel Casas [http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/districtes/caliu-huma-sants-compensava-gris-franquista1852101 ].

Joan Agut (1934-2011), santsenc il·lustre es dedicà 35 anys a l’edició i escriví múltiples novel·les (va rebre alguns premis) i articles de crítica literària a la premsa. A la seva novel·la La Via Làctia (Barcelona: Empúries, 2001) explica l’aprenentatge i experiències d’un noi de 10 anys d’una família modesta de Sants que retrata tot l’ambient d’una època: entre les memòries i la ficció. I alhora fa un recorregut pels carrers i espais del barri impregnats de contingut.

EPÍLEG Un carrer, tot un món, un enrenou en l’univers del barri de la meva ciutat. Nascuda a Hostalric, santsenca d’adopció des de fa vint anys, fent aquest apunt i vinculada els darrers anys amb alguna associació gaudeixo llegint sobre el seu passat. Miralls, retalls, peces que a partir de les explicacions de companys i amics que en són originaris, lectures, passejades he anat enganxant, aprenent, “reconstruint”. A mig camí del poble, Olzinelles, destinació Barcelona: en definitiva, mostra d’un petit gran País on cada gota esdevé un oceà que sento aquí mateix.

67


Bibliografia AJUNTAMENT

DE

BARCELONA. Nomenclator 1980 de les vies públiques de Barcelona.

Barcelona, 1981. 444 p.

FABRE, JAUME; JOSEP M. HUERTAS, Carrers de Barcelona: com han evolucionat els seus noms; Pepe Encinas; Pere Monés (fotògrafs). Barcelona: Edhasa, cop. 1982.

FABRE, JAUME; JOSEP M. HUERTAS; Tots els barris de Barcelona; I. “Els barris que foren independents: Sant Martí de Provençals, Sants, La bordeta, Hostafrancs”. Barcelona: Edicions 62, 1976.

GIRALT, AGUSTÍ, Del somni al silenci: Segona República i Guerra Civil, Barcelona: Secretariat d’Entitats de Sants, Hostafrancs i La Bordeta, 2012 (Riera de Magòria; 1).

GIRALT, AGUSTÍ, “MEMÒRIA

DE

SANTS: la història de Sants, Hostafrancs i La Bordeta:

http://memoradesants.blogspot.com.es/ [consulta: 28/02/2015].

TORRENT, ANNA M., Els noms dels carrers de Sants. Barcelona: Unió Excursionista de Catalunya; Arxiu Històric de Sants, 1977.

RONALD KELLY, JAMES; CARLES CARRERAS

I

VEDAGUER, Els noms dels carrers de Sants.

Barcelona: Unió Excursionista de Catalunya; Arxiu Històric de Sants, 1979.

VILARRÚBIA ESTRANY, JOSEP M., HISTÒRIA DELS CARRERS DE SANTS, DL 1981.

VILARRÚBIA ESTRANY, JOSEP M., “Algunes rectificacions al Nomenclàtor”, p. 480.

68


Un carrer de Xauen i un carrer d’Eivissa: Arquitectura popular i tradicional mediterrània JOSEP MARIA CABAYOL

69


Carrer dels Comtes MAYTE DUARTE đ&#x;?‰ El palau dels comtes de Barcelona va donar nom al carrer.

Foto: Francesc Beltran

Les excavacions realitzades recentment al subsòl del carrer dels Comtes de Barcelona (que actualment voreja el mur d'orient de la Catedral) han posat al descobert un edifici de tres naus, separades per dues sèries de columnes de marbre blanc, que sens dubte cal identificar amb aquesta basílica paleocristiana barcelonina bastida el segle IV i ennoblida, malgrat les dificultats provocades per la lluita arriana, per altres bisbes durant set segles.

70


Al costat d'una paret d'un carrer adjacent a la Catedral de Barcelona podem trobar un impactant escut policromat que representava al temut Sant Ofici de la Inquisició, allotjats ells en un edifici de la Plaça d'Ivo a des de 1542.

Escut Sant Ofici de la Inqusició. Foto: Francesc Beltran

Malgrat el lògic desgast del temps, es pot observar perfectament l'escut de Felip II (un disseny de 1580 realitzat a partir de la seva coronació com a rei de Portugal) al costat dels símbols de la Inquisició: una creu cristiana acompanyada d'una espasa que simbolitza el tracte als heretges i una branca d'olivera que significa la reconciliació amb els penedits. L'escut es troba en l'actual seu del Museu Frederic Marés i que originalment va formar part del Palau Reial Major, antiga residència dels Comtes de Barcelona. De la inquisició espanyola i de la seva particular llegenda negra poc cal afegir que no se sàpiga ja. Creada el 1478 pels Reis Catòlics, va ser un tribunal eclesiàstic amb la missió de mantenir l'ortodòxia entre els súbdits de la corona espanyola. Castigaven la superstició, la blasfèmia, la sodomia o les activitats judaïtzants. La seva aparició a Barcelona no va estar exempta de polèmica, ja que el Consell de cent (màximes institucions de Govern a la ciutat) no veia amb bons ulls l'arribada d'un inquisidor de Castella, xocant amb els tribunals eclesiàstics propis que ja comptava la corona d'Aragó.

71


En 1834 la Inquisició va quedar totalment abolida. Durant els seus últims anys de vida, les nombroses pressions de polítics liberals i d'un poble que veia amb molt mals ulls aquell tribunal sanguinari i censor, van ajudar a que la regent Maria Cristina de Borbó autoritzés la seva fi. Sota l’escut, quatre Dracs vetllen per que la justícia no desaparegui, del que consideren la seva llar, la ciutat amb més diferents Dracs del món per metre quadrat, la meva Dracmaycelona.

Museu Frederic Marés. Foto: Francesc Beltran

www.dracmaycat.com - http://mayteduarteseguer.blogspot.com/

72


Índex de carrers

Alcalde Benjamí Cervera, Carrer, (Portbou) / Teresa Puig Garbí – p 8 Art, Carrer de l’, (Barcelona) / Eni Pradas – p 47 Badal, Rambla de, (Barcelona) / Núria Queraltó – p 44 Bisbe Sivilla, Carrer del, (Barcelona) / Imma Torné – p 7 Cap del món, Carrer del, (Barcelona) / Marcel Albet – p 22 Comtes, Carrer dels, (Barcelona) / Mayte Duarte – p 72 Consell de Cent, Carrer, (Barcelona) /Andrés Noarde – p 23 El meu carrer / Angel de Vega – p 24 Estret, Carrer, (Palafrugell) / Jofre Pervez – p 10 Extremadura, Carrer d’, (Barcelona) / Conchi López – p 40 Haikus del Raval / Francesc Solà – p 39 Ibn Arabi, Avda., (Múrcia) / Víctor Imposibiloginófio – p 53 l’actriu Tubau i de l’actor Morano, Carrer de, (Vallvidriera) / Montserrat Duran Albareda – p 9 Lisboa, Carrer de, (Barcelona) / Lluís Barràs – p 36 Loreto, Carrer de, (Barcelona) / Martí Sala – p 29 Main St, U.S.A. (Disneyworld, Florida) / Francesc Beltran – p 49 Major de Sarriá, Carrer, (Barcelona) / Jordi Batalla – p 41 Maristany, Passeig (Camprodon, Girona) / Montse Caparròs – p 52 Mimosa, Carrer / Teresa Sagrera Bassa – p 42 Misser Ferrer, Carrer del (Barcelona) / nuara López – p 6 73


Olzinelles, Carrer d’, (Barcelona) / Anna Nicolau – p 57 Petons, Carrer dels, (Barcelona) / Marcel Fité – p 37 Pfaffengasse (Heidelberg, Alemanya) / Gonçal Mayos – p 19 Ponent, Carrer, (Barcelona) / Sílvia Fortuna – p 11 Recte, Carrer, (Damasc) / Mónica Gonzàlez i Gavara – p 18 Reims, Rue de (París) / Margarida Massó – p 48 Sant Germà, Carrer de (Barcelona) / Anki Toner – p 56 Sant Pere Màrtir , Carrer (Barcelona) / Sameer Rawal – p 30 Un carrer de Xauen i un carrer d’Eivissa /Josep Maria Cabayol – p 71 València, Carrer, (Barcelona) / Marta Perpiñán – p 17 Verge de Montserrat, Carrer, (Cornellà) / Empar Muñoz Rocha – p 33

74


Crèdits Albet, Marcel, és comprador compulsiu de llibres – p. 22 Barràs, Lluís, és bibliotecari-documentalista – p. 36 Batalla, Jordi, és jardiner – p. 41 Beltran, Francesc, és assessor internacional – p. 49 Cabayol, Josep Maria, és pintor artístic – p. 71 Caparrós, Montse, és bibliotecària i beautifulista – p. 52 de Vega, Angel, és articulista i escriptor portbouenc – p. 24 Duarte Seguer, Mayte, és humanista – p. 72 Duran Albareda, Montserrat, és historiadora de l'art i arxivera – p. 9 Fité, Marcel, és escriptor – p. 37 Fortuny, Sílvia, no sap encara que és – p. 11 Gonzàlez i Gavara, Mónica, és bibliotecaria-documentalista – p. 18 Imposibiloginófilo, Víctor, es monologuista amateur y neurocientífico en paro – p. 53 López, Conchi, és ella – p. 40 López, Nuara, és bibliotecària lletraferida – p. 6 Massó, Margarida, és bibliotecària – p. 48 Mayos, Gonçal, és professor de filosofia – p. 19 Muñoz Rocha, Empar, és constructora d’històries, somiadora de poemes i contacontes – p. 33 Nicolau, Anna, és bibliotecaria-documentalista i arxivera – p. 57 Noarde, Andrés, és amic de tota la vida – p. 23 Perpiñán, Marta, és bibliotecària – p. 17 Pervez, Jofre, és somiallunes – p. 10 Pradas, Eni, és mestra quan li deixen – p. 47 75


Puig, Teresa, és actriu – p. 8 Queraltó, Núria, és activista sociocultural i haijin – p. 44 Rawal, Sameer, és escriptor – p. 30 Sagrera Bassa, Teresa, és mestra i escriptora – p. 42 Sala, Martí, és fotògraf – p. 29 Solà, Francesc, és programador de cinema – p. 39 Toner, Anki, és músic i escriptor – p. 56 Torné, Imma, és lectora editorial i contaire – p. 7

76


ELS COL·LABORADORS 2.0 Anki Toner http://www.ankitoner.com/

Empar Muñoz Rocha http://almadesilencio.blogspot.com.es/

Francesc Beltran www.dracmaycat.com http://catalitzador.blogspot.com.es/ http://www.flickr.com/photos/francesc_2000/

Francesc Solà https://www.facebook.com/fsolaroig?fref=ts

Gonçal Mayos http://goncalmayossolsona.blogspot.com.es/

Josep Maria Cabayol http://cabayol-chefchaouen.blogspot.com.es/ https://www.facebook.com/pages/Josep-Maria-Cabayol/160228133989027?pnref=lhc

Marcel Albet http://marcelalbet.blogspot.com.es/

Marcel Fité http://coscollet.blogspot.com.es/

Martí Sala http://martisala.com/ca/

77


Mayte Duarte http://mayteduarteseguer.blogspot.com.es/ www.dracmaycat.com - www.sarasuati.com

Montserrat Duran Albareda https://www.facebook.com/bcnBotiguersAmbHistoria?ref=bookmarks

Nuara López nuaralopez@gmail.com

Núria Queraltó https://www.facebook.com/miradahaiku.nqv?fref=ts

Sameer Rawal http://www.yosameer.in/

Sílvia Fortuny http://www.elsgustosreunits.cat/

Teresa Sagrera Bassa http://www.grup62.cat/llibre-confidencies-duna-reina-112498.html

©Nuaristan Books, 2015

©Dracmaycat, 2015 78


79

Profile for Mayte Duarte Seguer

Carrers 2015 issuu  

Recull de veus o mirades que sota una trama única, trama-títol, ha inspirat a les trenta persones que hi participen. Trenta creacions corals...

Carrers 2015 issuu  

Recull de veus o mirades que sota una trama única, trama-títol, ha inspirat a les trenta persones que hi participen. Trenta creacions corals...

Advertisement

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded