NOIES DEL TREN by Mayte Duarte Seguer

Textos i originals: Les seves autores Idea i direcció editorial: Nuara López Cobertes: Mayte Duarte Producció: Mayte Duarte ©Nuaristan Books, 2016 ©Dracmaycat, 2016 1

©Jordi Batalla

LES NOIES DEL TREN. Disset dones i llurs destins - Edició a cura de Nuara López Nuaristan books – Dracmaycat 2

SUMARI Nuara López Destinació: PORTBOU Sívia Fortuny Destinació: DESTINS Xènia Dyakonova Destinació: UNIVERSITAT DE MOSCOU Conchi López Destinació: DESTINO A MI DESTINO Laura Sadurní Destinació: VILAJUÏGA Anna Nicolau Destinació: ENTRE LA SELVA i EL VALLÈS Elena Sauquet Destinació: SABADELL-RAMBLA Amparo Muñoz Rocha Destinació: LA LÍNEA QUE SEPARA DOS MUNDOS Luana Dogwiler Destinació: GIRONA Marta Perpiñán Destinació: AMAPOLAS ROJAS Imma Torné Destinació: VILA-SECA Mercè Bernad Destinació: LA GALAXIA SENCERA. EL MÓN JA M'HA QUEDAT PETIT Elisabet Pallàs Destinació: EL PASSAT Eva G. Destinació: COLOMBO Montse Caparrós Destinació: ANTWERPEN-BERLÍN-CRACÒVIA-SANT PETERSBURG Montserrat Duran Albareda Destinació: SENSE DESTINACIÓ Mayte Duarte Destinació: BARCELONA

A mode d’introducció

LES NOIES DEL TREN - Disset dones i llurs destins, és un espai de trobada creativa entre l'univers femení i l'imaginari dels viatges en ferrocarril. El ric simbolisme del món dels trens fet servir com a metàfora, joc o excusa per compartir vivències, idees i sentiments. En plena era dels viatges virtuals, de les xarxes socials, de la missatgeria instantània, submergir-se en la cosmologia dels vagons llit, les andanes, les estacions... és tot una aventura que ultrapassa l'espai i el temps i ens apropa sensibilitats, sensacions, records i somnis. Vides paral·leles que mai es troben tot i que tenen el mateix destí, com les vies de ferro que esquincen prats i boscos. Records que tornen i pors que fugen per les finestres de vagons plens de rostres anònims. Trens que porten vivències noves, somiades o inesperades, en solitud o companyia, en vells paisatges o nous horitzons. Imatges d'estacions vitals poètiques, enigmàtiques, sentides. Andanes buides o plenes, com els nostres propis àmbits vitals, on discorren amors i desamors, trobades i fugides, llàgrimes i petons. Darrers trens, amb maletes plenes de desig i por, que resulten ser l'inici d'un nou i lluminós destí. Poemaris de paisatges, màgics àlbums de cromos antics on viles, boscos i muntanyes ens fan estimar-los tant com la gent que els habita. Retrats intimistes de ciutats amb noms evocadors d'experiències, on el tren és el fil conductor, el còmplice imprescindible. 4

Dones que viatgen cap al seu futur, dones que esguarden andanes, dones que recorren paisatges, dones que tornen, dones que marxen... dones, tren, dones...

PASSEJANT PER LA PLATJA Oli sobre tela (2010) Gemma Romero i Goday

Nuara López Destinació: PORTBOU

Només vull que sigui avui Perquè sabré que t’hauré vist També vull que sigui demà

Marta Perpiñán Destinació: AMAPOLAS ROJAS

Detrás de la ventana del tren el árido paisaje se movía tan rápido que era imposible distinguir nada, añoraba la lentitud de los trenes de antaño. Retomó la lectura de su voluminoso libro. El tren se paró desacelerando, y volvió a mirar por la ventana y vio un campo de humildes amapolas rojas, flores que no veía desde su lejana infancia, flores que nunca se ven en una floristería, ni en una fiesta, y que al cogerlas se marchitan, y sólo pueden vivir en la tierra silvestre.

Le vino a la memoria la imagen de ir de la mano de sus padres, a través de un inmenso campo de amapolas rojas, yendo a visitar a unos parientes, a una alejada casa de la estación del tren, de un pequeño pueblo de la costa. Y cómo sus padres le recordaban que ese campo tan bonito sólo era de malas hierbas.

La ventana le devolvía su reflejo mezclado con las amapolas rojas, y se dio cuenta que ella nunca iría de la mano con su hija como sus padres hicieron con ella, y no podría decir “son malas hierbas pero tan bonitas”.

Subieron pasajeros y una familia se sentó cerca, y pudo ver como la niña de unos 8 años llevaba un ramito pequeño de amapolas, y oyó lejanas las palabras de la madre: enseguida se marchitarán. Y a pesar de eso se sonrió.

Sívia Fortuny Destinació: DESTINS

ELLA: A CASA. ELLA: A ÍTACA. ELLA: SILENCI

Feia tres hores que estàvem a l’estació, tres hores! Ella rai, com estava asseguda no semblava cansada, però jo estava morta. Morta d’estar dreta, les rodes ja no m’aguantaven; a més a més anava jo tan carregada que poc em faltava per rebentar i la cremallera ai! La cremallera, pobreta, anava fent xerrics de tant com anava de tibada i Ella, allà, asseguda, sense resoldre on anar. S’alçava, s’acostava al panell de sortides mentre em deixava allà, sola, com si fos carn de lladre, llavors Ella preguntava al taulell dels bitllets qui sap què i en acabat s’asseia de nou i au!, una estona més. Això ho va fer tres cops, un per cadascuna de les hores que érem allà, sense decidir si agafàvem un tren o ens entornàvem cap a casa. Quina falta de consideració, tenir-me allà, dreta i a la meva edat, em venien ganes d’anar-me’n rodant i deixar-la sola. I és que jo no entenia que carai hi feia jo allà, en aquella estació, si a mi ja m’havia retirat, m’havia deixat al fons de l’armari, i jo contenta, no puc dir que ho lamentés. M’havia substituït per una de nova, de marca, lluenta, de quatre rodes ben suaus. Primer, quan ens va posar juntes, la nova es mostrà arrogant i volia deixar-me enlluernada, fins que tornà del primer viatge amb Ella. Així que la nova es troba sana i estàlvia dins l’armari i al meu costat, deixà rodar les quatre rodes i quedà estesa a terra. Amb una veueta d’allò més prima em preguntà si sempre eren així d’atrafegats els viatges, li vaig respondre que només m’havia de mirar a mi i no badà boca fins passats dos dies. Finalment jo descansava, doncs tant de viatge amunt i avall havia acabat amb la meva salut, les rodes em grinyolaven dels sotracs que m’havia fet passar, tenia bonys, estava deslluïda i la nansa estava desmanegada, per no parlar de la cremallera, pobreta, que xerricava molt sovint. Fins aquell matí. Jo ja feia dos anys i mig que no anava enlloc, dormia al fons de l’armari i sense venir a tomb, m’estirà de males maneres fins al bell mig de l'habitació; de seguida vaig saber que les coses anaven a mal borràs, vaig tenir un tremolor, un mareig, unes basques... M’ho vaig veure venir i vaig cridar: “Cremi! No 8

et deixis obrir, juntes podem resistir” però Ella ens va vèncer, li donà una estrebada a la Cremi que una mica més la deixava sense dents i a partir d’aquí ja no férem res de bo. Ella em començà a carregar, primer de samarretes de màniga curta, després de màniga llarga, jerseis, vestits sense mànigues i amb mànigues, mudes, sabates, sandàlies, dos biquinis i l’abric, és a dir, que ni Ella sabia on anàvem. Amb aquell desori jo no em podia tancar, no cal dir que les dents de la Cremi xerricaven sense saber ben bé què els passava, fins i tot Ella se m’hi assegué damunt mentre tirava de la Cremi. A empenys i rodolons em vaig tancar mentre de dins estant em venien queixes de la roba doncs deien que no hi havia dret, que estaven empresonades. El tub de la pasta de dents petà i ho deixà tot empastifat. Esbufegant vam arribar a l’estació i ens hi vam passar tres hores sense que Ella decidís quin tren agafar. I bé... aquell dia va ser el principi del final. Després d’aquest enrenou, Ella decidí retornar cap a casa. Jo vaig començar a pensar que Ella ja no hi era tota, que havia perdut el senderi, res a dir si no hagués estat pel carrer, sí, el carrer on vivia, era estret, costerut com una mala cosa amb una humitat que les meves rodes se’n sentien, i és que Ella amb un atac d’alegria va decidir que aquell era un carrer encantador: “fins i tot al capdavall hi ha el mar” comentà, “així podré anar a la platja tots els dies” afegí. Enfilàrem carrer amunt i en un descuit Ella deixà anar la nansa i jo vaig sortir rodolant carrer avall. Jo driblant els entrebancs, la Cremi serrant les dents i xerricant. No vaig poder salvar l’escull del mar. Vaig ensopegar amb no sé què, vaig volar i xof planxa a l’aigua, em vaig esbudellar, la Cremi va quedar esdentegada; els vestits, samarretes, abric i resta volien surar però s’enfonsaven inexorablement i vaig quedar, més morta que viva, a cura de la benvolència de l’aigua i el vent.

I així, entre tempestes i mars amb calma; cremada per sols sense pietat i nits a la serena vaig creuar mars i oceans, fins que vaig ensopegar amb una barqueta que anava tant a la deriva com jo. Hi anava Odisseu un home tan desventurat com jo qui em va recollir pensant que li podria dur un regal ben curiós al seu fill Telèmac. Ja no hauria d’estar tres hores esperant a saber on anàvem, Ulisses va emprendre rumb a Ítaca. No vaig poder compartir aquest nou desí amb la Cremi, feia molt de temps que ja no xerricava.

Xènia Dyakonova Destinació: UNIVERSITAT DE MOSCOU

Un apunt i un poema en prosa A finals de febrer vaig impartir un seminari de traducció poètica del català al rus a la Universitat Estatal de Moscou. Vaig parlar als alumnes, entre altres coses, de la poesia dels trobadors, i del plaer, un gènere poètic trobadoresc que consisteix en una enumeració de coses que agraden a l'autor. Com més diversa i heterogènia sigui aquesta enumeració, més divertit és el poema. Jo sabia que molts dels meus estudiants escrivien poesia, i els vaig suggerir que fessin l'exercici del plaer. "I vostè, també farà l'exercici?", em va preguntar una noia de qui ja no recordo la cara, però recordo molt bé que es va posar vermella. En aquell moment vaig fugir d'estudi, però tornant de la facultat cap al centre de Moscou, asseguda en un vagó de tren una mica nyigui-nyogui, vaig escriure això: M'agraden les pel·lícules ximples, com aquella d'un home que es juga la dentadura postissa al casino, i d'un altre que vol emborratxar una cabra amb licor de gerds. M'agrada tocar la Marsellesa amb un xilòfon. M'agrada el gos de raça no t'hi fixis que he vist al metro: tota l'estona entre Poblenou i Passeig de Gràcia sacsejava el cap per treure's el morrió. M'agrada fer girar un globus terraqüi. L'olor de cautxú socarrimat a les estacions de tren de Moscou, no sé per què, em fa venir nostàlgia. El que em fa por són fotos de gent morta, i l'autoretrat que dormita sota les algues del mirall.

Conchi López Destinació: DESTINO A MI DESTINO

Tanto tiempo demorando el viaje por una u otra razón: por pereza, por olvido, por falta de ánimo o reflexión y aun así, se entretuvo demasiado en la estación: llámale miedo o inseguridad de aceptar que habría paisajes de los que sus ojos ya jamás disfrutarían.

Sus paradojas: era un viaje deseado desde siempre, ése que ignoramos que deseamos y del que a menudo sólo somos conscientes cuando ya ha partido el último tren y la estela de su marcha queda grabada como un sueño como vapor de melancolía.

La noche se hizo larga y densa, y el traqueteo del tren, lejos de tranquilizarla, martilleaba su cabeza alentando una culpabilidad sin sentido.

Casi al alba, se dejó acunar rendida por la atmósfera del vagón, el susurro de las voces viajeras y su letanía interior, que desgranaba momentos ya muy lejanos a pesar del corto recorrido realizado.

"...Soy la sombra de una mariposa que bate sus alas buscando la luz".

Despertó con esa frase, con esa imagen, y se propuso bajar en cualquier estación en la que la sombra hubiera desaparecido y ella encontrado el hilo de su ovillo para tirar de él.

Se sintió más ligera, respiraba tranquila y sosegada, sus ojos se abrieron como nunca y empezó a percibir nuevas formas y colores, a pensar nuevas palabras con las que definirlas. Al anochecer, decidió apearse del convoy y de la confusión, y abrió la puerta a la conciencia. Salió tarde y llegó pronto porque el trayecto era corto y porque deseaba con todas sus fuerzas llegar cuanto antes para poder elegir el verdadero destino.

Laura Sadurní Destinació: VILAJUÏGA Vaig saber que no hi eres des del primer segon en que vaig arribar a l'antiga Estació de França. No sé per quin estrany poder, sempre trobava els teus ulls enmig de les multituds. Els teus ulls... Vaig guaitar angoixada fins el darrer racó de l'immens vestíbul. Centenars d'ulls plorant o somrient, però els teus, aquells que mai em fugien, no hi eren. Vaig comprendre també, amb amarga certesa, que no hi vindries. Això sí era nou per a mi, perquè el teu darrer comiat: «fins demà, amor» m'havia sonat tan sincer com cada cop que em deies que m'estimaves mentre acaronaves els meus cabells. Ni tant sol vaig esperar-te a l'andana, vaig pujar al tren amb un buit al cor tant gran que en aquell moment vaig creure irreparable per sempre. El que no sabia, aquell amarg capvespre de novembre, era que quelcom de tu, molt més valuós que tu, restaria amb mi per sempre. Va ser millor així, potser, sense un adéu. No recordava així ni l'olor ni la llum de les primaveres a Barcelona. Potser he trigat massa temps en tornar a la vella estació que un dia em va veure marxar sola i buida, però no hagués pogut fer-ho abans, impossible. Tantes nits de tramuntana s'han endut per sempre odi i rancúnia. Ni el culpo ni el perdono per no fugir amb mi. Sé que vaig fer bé marxant sense ell a la recerca d'un somni que havíem teixit en tardes de llençols amarats en vi i suor. Ara, fins i tot trobo bonica, aquesta ciutat, aquest barri fosc i brut del que tants cops vam somniar fugir. Potser son els meus ulls, més nets, plens d'altra llum, els que m'il·luminen vells racons on vaig jurar no tornar mai més. *** 13

Aquelles trobades furtives en els llocs més inversemblants, recordes? Quants cops ens vam abraçar morts de fred pels vells carrers del Rectoret, lluny de tot i de tots. Vam anar dibuixant un somni de matinades prop del mar volant amb les gavines i vespres vora al foc marinant vi i petons. Jo no fugia de res ni ningú, però era còmplice i encobridora del teu salt que, amb mi, no era cap al buit. Jo era, em deies amb ulls plorosos, «el teu àngel», els braços on cauries i els llavis que et guaririen per sempre. Vaig voler creure que aquell vespre boig quan vam fer l'amor al teu llit, desafiant el teu asfixiant univers familiar, com tu el definies, era la prova definitiva del teu compromís. La llavor d'un futur frondós, mil cops somniat. He arribat d'hora. Tinc temps per assaborir un cafè amb llet a l'acollidor Bar Corner, davant de l'estació. L'escalfor als llavis em fa adonar-me que estic aquí només físicament. El meu cor i els meus sentits són lluny, entre oliveres i vinyes, pinzells i vells llibres, jocs i joguines de fusta. El meu univers on he après tantes coses... Que quan un buit és immens només cal deixar que el destí el vagi omplint d'inesperats regals. Que l'Amor és un joc de tot o res, on no valen mitges tintes ni condicions ni distàncies ni clàusules. Que el passat no existeix i el futur comença ara. Em considero feliç, com sempre o mai havia somniat. *** 14

La primera nit a l'atrotinada masia que ens havia encisat feia mesos, va ser l'inici d'una dura i imprescindible catarsi. Contemplant les flames de la llar de foc, vaig començar, sense saber-ho, a convertir en cendres tot allò trist, inútil i dolorós que restava dins meu. Mentiria si no digués que el teu silenci va ser sagnant, desesperant.

Cada cop que el carter passava de llarg s'emportava part de mi, de les meves forces, caminar era cada dia més pesat, feixuc. El sol es posava per a mi cada vespre a la vella estació de Vilajuïga tot esperant el darrer passatger que mai va arribar. Tard i a poc a poc, vaig assumir que mai més sabria res de tu. Vivia l'amarga-dolça paradoxa de quant més lluny et sabia més dins meu et sentia. He tornat a l'estació i encara no hi és, ho sé. No deu ser lluny, ho sento. La fressa dels trens que arriben i marxen em sona com una lletania antiga, estranya al meu univers sonor quotidià. Quée lluny em sento dels cops de vent, de la remor llunyana del mar i de la màgica simfonia dels ocells dels aiguamolls. Paga la pena l'esforç de deixar per unes hores la meva arcadia, si és per retrobar el meu amor. Tornar a veure els seus ulls cercant els meus com aquella preciosa nit d'estiu en què va irrompre a la meva cambra reclamant-me amor. Màgica nit on plaer i dolor em van fer Dona per sempre.

***

Varen caldre deu llunes d'oblit, soledat i esperança per retrobar la teva mirada. Deu llunes on temia i desitjava a l'hora el moment de tornar a parlar-nos sense mots, amb el nostre íntim llenguatge. Temia que em guanyés la desconfiança però desitjava tant l'amor que sempre havia cregut rebre de tu... Però des d'el primer instant que em van tornar a mirar aquells ulls, van començar a deixar de ser els teus. Ara em miraven sense por, nets, sincers. Em deien que volien tot de mi, amor sense mesura ni condicions. Jo havia somiat massa aquest moment, m'havia donat tantes forces per viure, que em vaig entregar en cos i ànima, de tot cor. Durant aquests anys la recompensa ha estat generosa, la collita diària dels fruits d'aquest amor dolça i abundant. Ja veus, el nostre somni no era tant lluny ni difícil... Tu, l'amant que tant vaig creure i desitjar, t'has anat esvaint en el temps. La teva fugida ja no em fa cap mal. Ets, cada cop mes, un personatge oblidat del meu preciós conte. Deixant-me, ni tu ni jo sabíem que et perdries i em donaves el millor de tu, quelcom molt millor que tu. Adéu per sempre. Ja ve la meva nina, corrent i alegre com sempre. La veig de lluny (els seus ulls...) abans que ella a mi. Aquests dies amb els avis a Barcelona de ben segur l'hauran apropat al seus orígens, les seves arrels barcelonines, lluny del nostre Empordà, gelós amant quotidià.

Saltarà als meu braços, m'omplirà de petons i, aquest cop sí, pujaré al tren acompanyada del meu amor. A mi aquest retorn a Barcelona, m'ha regalat la calma que dóna la certesa d'haver viscut escoltant el meu cor, sense renúncies, vencent la por i la solitud. Aquesta vella estació de França, que em va veure marxar sola i buida a la recerca d'un somni, avui és per a mi, punt de dolç retorn. El tren ens portarà a Vilajuïga, el lloc que em va escollir un dia i, un cop més, serà el còmplice imprescindible de la meva aventura.

Anna Nicolau Destinació: ENTRE LA SELVA I EL VALLÈS

Maçanet-Massanes: estació d’enllaç, camí del bosc Direcció: Girona (rodalies)

Un viatge interior em trasllada a la infantesa. Abandó d’un passat, incertesa primera Cruïlla de camins que somorta a estones es desperta. A cavall entre Maçanet i Massanes: poblet ferroviari que encara cueja. Estació d’enllaç, desgavellada, brúixola de la Selva endins, Allunyada de la vila pressent el desconcert. Moments que es deturen, flaixos que em perden: Vaivé en aturar-se, vaivé en emprendre de nou la marxa. Rellotge i vigilant que testimonia un miratge, veïnatge, esglaó trencat que sobre rails insinua on tot continua. Niu de vides quan es bifurquen les vies: quin destí, transbord, quina empresa? Cada seient un món, viatger dissimulat. Viatgers també de l’estació que veuen passar trens. Ombra de l’Empalme lloc de pas on el meu record es perd. Viatge discontinu que acarona la natura: bosc de pollancres que Josep Pla ja admirava. Qui em trobaré? arribaré a temps? Ja és l’hora? Els trens de llarg recorregut hi passen ara indiferents: No és tan fàcil gaudir-ne: el “progrés” s’imposa. Mar i riera, la Tordera, costa i camps verds, pas que comunica dos móns. Canvi de paisatge? nadius i turistes decidint llurs rumbs. Punt en el camí d’anar i retorn, entre Girona i Barcelona. Una corda sembla que el truncament de camins enyora. 18

Comarques gironines que en somnis revisito. Tren que no s’acaba com un oasi en el desert. Boscúria que es perd entre els pins mentre el viatger s’interroga… iIl·lusions amagades que en xiuxiueig somriu: a mig gas respira mentre, des de l’estany, prop del Pont del Dimoni, una dona d’aigua fa la viu viu.

Sant Celoni: camí de la ciutat, retorn Direcció: Barcelona (veïnatge d’adopció)

Sant Celoni: vila que centenària abriga el tren al bell mig de la vila, que com alternativa, en cotxe ben aprop s’enfila. Eix comunicador i dinamitzador que dóna vida a la comarca I esdevé recurs per a resseguir i gairebé creuar la muntanya. Brogit de ciutat exaltada i finestra que per uns moments queda enrera. parèntesi necessari que t’acosta els teus, a mig camí entre el Vallès i la Selva, envoltada de gent anònima, d’històries paral·leles que no sents però veus. Sempre m’ha agradat empapar-me dels paisatges quan he anat en tren. Creuer per la plana: el temps s’atura quan el tren arrenca. Moment irrepetible de moltes vides que el trontolleig transporta. Resultar desconegut obre pas a l’evasió: concentració, records, evocació. Ara hi ets ara no hi ets. Com passant de puntetes concentrat en el no res: sembla que un pastor et convidi a aturar-te i a fer meditació. Plena de pensaments i de vegades de papers, Embadalida, perduda en els camps que parpallegen i saluden. Sorpresos de veure’t: gebrada de bon matí o humitat vespertina. Les ales per fi en el retorn a casa les ales ressonen.

El tren passa per un entorn divers, contradicció confusa: Fàbriques que fumen sobre la població adormida alhora que de lluny la màgia de capvespre que embruixa tot just s’endevina. Origen o destí, parada principal que xiula. Barcelona: il·lusions i oportunitats esperen a l’andana: Feina, estudis, família enyorada o una rutina que no per més repetida és esperada. A la meitat de trajecte espera i s’atura descansant de tanta carrera. De les estacions m’agraden els confins. Pels vorals de l’estació de Maçanet prop de l’estany de Sils s’alça amb fort caràcter el Pont Vell dit del Dimoni que t’espia entre les bardisses. Res és estalvi i cal anar en compte també si et perds per Sant Celoni: no sigui que la pell del dimoni t’atrapi, com diu el llegendari popular.

Elena Sauquet Destinació: SABADELL-RAMBLA

El viaje de Electra

Tren con destino Sabadell. Un viaje a la ciudad donde nací, la ciudad donde viven mis padres. Hoy tomo el tren desde Plaça Catalunya hasta Sabadell-Rambla, principio y fin de línea. Cuarenta minutos de recorrido. No llevo libros, ni periódicos, prefiero mirar a través de la ventana. No tengo nada que hacer, sólo mirar, mirar, mirar. Eso es lo que más me gusta hacer en el viaje. Es un ritual, cuarenta minutos en tren de mi ciudad, Barcelona, a su ciudad, Sabadell. Mis padres son mayores y yo soy una mujer madura. Padres viejos, mujer madura. El tiempo pasa, el tren discurre, con ese traqueteo que parece que mece y amortigua los baches emocionales. El tren suaviza el viaje, el ruido de fondo, la continuidad, una ilusa seguridad de estar encajado en unos raíles y de ahí, el tren no sale. Tengo ganas de verlos y ellos a mí. Un viaje en tren, cuarenta minutos para prepararme. Sí, tengo que prepararme porque cada vez que los veo tengo un sobresalto. El primer flash cuando veo a mi madre, la piel surcada de arrugas, la espalda encorvada, unos ojos empequeñecidos y una tristeza inmensa a pesar de la alegría que le da el verme. Mi padre está viejo. Han sido sus ochenta años, después de mi viaje en tren, lo vi. Había cambiado, tenía otra personalidad. Había adelgazado, ya no era el recuerdo 21

que tenía de él: un hombre de carnes, un hombre que destilaba abundancia, lo había soltado. Y los gestos también han cambiado, ahora se vuelve de repente para mirarme. En el comedor, sentados alrededor de la mesa, comprueba que estoy ahí, que la silla no está vacía, que estoy comiendo a su lado, quizás dudando por un segundo, de mi persona. Y yo lo miro sorprendida, sorprendida de que ese recuerdo de mi padre ya no coincide con lo que estoy viendo. El mundo le empieza a ser extraño. Y yo le tomo el brazo y lo achucho un poco para que no se vaya, para que se quede. Entre dos ojales, se le abría la camisa a la altura del ombligo. No sé dónde se han ido sus grasas. Echo de menos esa consistencia que me decía, «nena, no te preocupes que papi está ahí». Mi padre es un viejo, un viejo que disimula, que mira alrededor con curiosidad y después baja la cabeza y se pone triste. Un hombre que se sienta en los bancos de la calle, para ver pasar a la gente. Está en la recta final y todo su glamour se ha desvanecido. Quizás me debería haber puesto otra ropa, no sé si este jersey está demasiado viejo. Aunque digo yo que ahora mi padre es más fácil de tratar, esos humos se han desvanecido junto con las carnes de su cuerpo. Hemos pasado la estación de Sarriá. La serra de Collserola me señala que ya he dejado la ciudad atrás. Puedo mirar el horizonte, más allá de las montañas cubiertas de pinos, del verde de sus copas y siento el alivio de dejar Barcelona. Mis padres me recuerdan que el viaje tiene un fin. Delante de mí un grupo de universitarias. Comentan sobre las asignaturas, sobre los profesores. Una de ellas recibe una llamada y escucho: «Estoy al llegar, mamá». Llevan los libros nuevos encima de sus muslos, excitadas no saben si serán capaces, si estarán a la altura de menudos tochos.

He comprado unos girasoles para mis padres. He dejado el ramo en la repisa para abrigos y bolsos, con cierta desconfianza hacia los atolondrados que puedan lanzar sus pertenencias encima del ramo, las flores están en peligro por su naturaleza frágil. Imagínate, los girasoles sepultados bajo los libros… Como los años han sepultado a mi resquebrajarse.

padre, él también, empieza a

Miro a esas universitarias y pienso que sus padres serán todavía jóvenes. Yo no quería ver envejecer a mi padre. Mis labios tiemblan, mi garganta se seca, el tren sigue, a la misma velocidad, no se amedrenta porque yo tiemble, él sigue adelante. Todo viaje tiene su fin y hay que apearse del tren. No quiero dejar de ir a Sabadell. Pero «nena, la vida es así. Un día se acaba». Si pero … yo no quiero. No quiero que mi padre desaparezca de mi vida, no quiero, no quiero que se vaya. ¡Qué alegría la bienvenida, llena de halagos y abrazos! Las montañas cubiertas de pinos, y el horizonte, voy camino de Sabadell, la ciudad donde nací. Hay una pequeña excitación dentro de mí. La imagen de mi padre cruza por mi mente. Cuando estoy a su lado, lo observo una y otra vez. Cuando no se da cuenta me vuelvo hacia él, pero, ¿dónde se ha ido? Es otra persona. Me imagino que yo también he cambiado.

Mis ojos se nublan de lágrimas. “No te preocupes, nadie te ha visto”, el de delante está chateando con el móvil. Una lavadora en marcha, así están mis emociones, agitadas como una lavadora en marcha. Eso me produce ver a mi padre. En modo centrifugado. Por favor, que se pare. El programa, una vez empezado, no lo puedes detener, tiene que llegar al final. Como el tren, el tren no para hasta que llega a su destino. Miro a las universitarias, yo he pasado por esto y no lo repito, un día hace ya unos cuantos años, hacía este mismo recorrido y, posiblemente llevaba ese mismo aire de eternidad. Si me hubieran dicho, un día se termina, un día el viaje se acaba… quizás me lo dijeron pero yo no quise escuchar. Ni que pudiera, regresaría a esos tiempos en los que volvía a mi casa de Sabadell en tren después de la Universidad, no, no lo repito. Aquello era otra cosa, ellos estaban llenos de humos y yo era una niña tonta. No, no volvería a pasar por ello. Prefiero ser la mujer madura que va a ver a sus padres. Las chicas se levantan. Han llegado a su destino. Dentro de tres paradas me va a tocar a mí dejar el asiento vacío. Se me abre un interrogante sobre el verdadero sentido de la vida y una voz me susurra al oído, una voz más inteligente que yo me dice: «toma nota, no te duermas, toma nota». Miro a través del cristal y veo un chopo muy alto en una de las hermosas casas de Bellaterra. Sus hojas plateadas se mueven con el viento. Ya queda poco… Cuando más he disfrutado de mi padre es ahora. En su vejez. Antes no podía, como ya he dicho, llevaba demasiados humos encima. Pero estos últimos años, todo ha cambiado. Siempre que lo veo me regala algo, y no estoy hablando del dinero que me da cada vez que lo veo, es otra cosa, a veces es una frase, casi un susurro: «ay, esto se acaba». Otras veces me confiesa sobre amantes pasadas y me pongo celosa y 24

otras veces, me habla de la bolsa, de lo que ha ganado o ha perdido. No necesitamos hablar mucho. No hace falta, hablar mucho. TambiĂŠn podemos estar en silencio y mirar a los demĂĄs, sentados en un banco de la calle. Llegamos a Sabadell, el viaje se acaba. Bajo los girasoles de la repisa y miro mi aspecto en el cristal antes de que se abran las puertas.

Amparo Muñoz Rocha Destinació: LA LÍNEA QUE SEPARA DOS MUNDOS*

¿Qué llevas en esa maleta niña? La niña gira la cabeza lentamente para mirar al hombre. Le han dicho que no hablara con extraños, pero también le han enseñado a ser educada. Decide adoptar un término medio. -Ropa.- Contesta al fin escueta. Y se olvida de él. Sigue mirando por la ventanilla del tren. El mundo corre. “Todos son extraños”.- Piensa y sonríe para si. -Tienes una sonrisa preciosa.- Apunta el extraño. Nina se sobresalta. Sonrió para fuera. “Educación”.- Piensa. -Gracias.- Dice. -¿Vas muy lejos?- Insiste él. Es obstinada. Están solos en el vagón de ocho asientos y ambos se pegan al cristal. Uno frente al otro. Niñez y vejez en duelo. Ella se pierde en la nostalgia y se permite añorar a su abuelo. Podría ser él quien estuviera ocupando el espacio del anciano. Entonces Nina brincaría a su alrededor como una mariposa, aleteando su alegría para acariciarle las arrugas. -Yo ya no voy muy lejos.- Arranca él de nuevo.- Tú irás muy lejos… Nina le sonríe, esta vez a él. Abierta. Le gustó su comentario y le premia con un aleteo. Él lo recibe sorprendido. Es un hombre sediento. Necesita agua. Quiere agua. Ella sabe esas cosas.

Lo estudia y aprecia ahora su delgada figura. Tiene porte, elegancia, distinción. Manos cuidadas con dedos deformados pero uñas escrupulosamente pulcras. Traje gastado, con olor a años, pero limpio. “Viejo caballero”.- Piensa. - ¿Tu nombre?- Pregunta. -Marcel. Marcel Vidal. ¿Y usted es…?.- Se presenta formal. Le extiende la mano solemne y Nina sumerge la suya en esa calidez que intuye mientras mira sus ojos. Gris muerte. Su sonrisa se congela en su pequeña cara. Ella sabes esas cosas. “Se va y yo le acompaño”.- Piensa. -Nina. Sólo Nina. Once años y tú muchos.- Dice. El viejo ríe con ganas ante su impertinencia, hasta que la tos del fumador le obliga a contenerse y aún así su barriga sigue bailando con los ecos de la diversión. Ondas que se mueven liberadas. -Pero, ¿de dónde saliste tú?- Pregunta cuando se calma su tos. -Del vientre de una mujer.- responde ella socarrona.- Nada de abejitas, ni cigüeñas, ni París. De donde yo vengo las cosas son reales o no. Mi origen es real. Las mujeres paren a sus hijos, las cigüeñas anidan encima de los campanarios, las abejas están ocupadas haciendo miel y París está más lejos de donde nos llevará este tren. Marcel no parece impresionado y esto la conmueve. Con este tipo de discursos la gente se asusta, la mira como si fuera un bicho raro y finalmente optan por ignorarla temerosos. -Bien niña. ¿De quién eres?- Pregunta él cada vez más interesado. -Soy de nadie y soy de todos. Un bien común- Contesta ella. -¿Y eso? ¿No tienes familia?- Insiste. “Sí. Es obstinado”.- Piensa. 27

- Tengo más familia que tú. Familias de adopción. Muchas. Ahora voy hacia una de ellas. No les pertenezco y les pertenezco. ¿Entiendes?- Pregunta. El anciano asiente. “Entiende. Entiende, porque se va”.- Piensa -Sabes que te vas, ¿verdad?- Pregunta. Ahora es él quien se sobresalta. Pestañea varias veces para ahuyentar las moscas que se han metido en la conversación. -Voy en un tren. Claro que me voy.- Habla atropelladamente el anciano pisando sus palabras. Ella lo mira para tranquilizarle y marca una línea imaginaria con su pequeño pie, justo entre ellos, justo entre este mundo y el otro. “Hasta aquí”.- Piensa -Respiremos un poco. Ahora entra fresquito.- Dice. Ambos callan y dirigen su vista hacia el veloz paisaje, sus miradas se cruzan, se pierden y vuelven a buscarse en el espejo del cristal. Momento infinito. Duelo niñez y vejez. Viaje al revés. Nina es vieja y Marcel es un niño que vuelve al principio. Ambos lo saben. -No tengas miedo.- Le dice ella al Marcel niño reflejado en el cristal. Lo ve tan pequeño ahora. “Se lo está comiendo la enfermedad. No le queda mucho”.- Piensa -Háblame de ti. Distráeme el viaje por favor. Soy cuenta cuentos. Algún día escribiré tu historia y la contaré a quien quiera oírla y nunca desaparecerás.- Le dice ella. Marcel la ignora tan suavemente como puede. Estira su delgado esqueleto con muecas de dolor contenido. Ese dolor al que te acostumbras hasta llegar a conocerlo

tan bien. Está en un plano irreal. Quizás trajeron a esa extraña niña para responder sus preguntas, para que le explique que habrá más allá, qué le espera… Quizás para que su historia no se pierda, aunque su vida no es más que otra vida común. Se encoje de hombros, se acomoda en su asiento y cruza con uno de sus pies la línea imaginaria de Nina sin saberlo mientras derrama toda su luz por el vagón y entonces empieza a hablar… -Mi vida no es interesante. No más que cualquier otra. No suelo improvisar. Me gusta seguir un riguroso orden. Más te confesaré que llevo días intentando organizar mis días pasados, quizás como despedida. Pero me obsesiona no sentir que mi principio fue mi nacimiento. -Es una costumbre común buscar el principio en el comienzo.- Conviene ella.Lo más lógico, sólo que en algunas ocasiones desconocemos cual fue el inicio. Marcel mastica las palabras de la niña con cuidado. Pese a que se halla cómodo teme atragantarse con algo. Donde no quiere llegar es donde va. Su expresión se llena de muecas y Nina lo mira embelesada, como si fuera un cuadro en exposición. “Paciencia. Es obstinado. Saldrá”.- Piensa. -Nunca he dicho que tu vida fuera interesante. Sólo que me hables. Es un largo viaje. Si me aburres, me dormirás.- Dice. De nuevo Marcel ríe estruendosamente, justo dos puntos por encima de lo que le permite el decoro. Se contorsiona y la tos es displicente. -¿Nadie te ha dicho que resultas muy mal educada niña?-Sentencia él. -Siempre soy formal y educada, pero a ti te divierte mi sinceridad. Prometo escucharte. Es suficiente para ambos. ¿No crees?. Ella no le mira al contestar. De pronto está ausente. Se ha ido a otra parte. Marcel siente dentro el vacío de su abandono y se sorprende. Es un niño desvalido que quiere complacerla. Quiere recuperar su atención. Vuelve a girar la cabeza para mirar atrás y el ayer está tan lejos, remoto… Allí está aún más perdido, hace frío, está Lola. Su Lola. Su principio y su final.

Lola riendo, Lola cantando y bailando mientras cocina, Lola haciendo la cama tras haberle recibido en ella desnuda, Lola bañándose en las frías aguas del río con exquisito placer. Lola llamándole de mil maneras, mi amor, mi Quijote, mi profesor, mi niño listo, mi príncipe, mi señorito, mi Marcel… Marcel pronunciado con miles de entonaciones. La soñadora, la arrastrada, la zalamera, la caprichosa, la refunfuñada, la bromista, la enamorada… Y de pronto, el silencio. Dejó de llamarle y se hundió en el silencio y lo más triste, la condena que el viejo arrastra, es que nunca se dio cuenta de que su Lola había callado mucho antes de irse. Quedó olvidada en algún rincón del alma y el amor se congeló justo al pasar la puerta. En la entrada de su casa. -Marcel vuelve.-Lo llama Nina.- Corres demasiado. El viejo cierra los ojos con fuerza. No quiere salir de su dolor. Se ha acostumbrado a él. Y le gusta estar dentro de esa dulce melancolía donde puede culparse con regocijo. La niña tira de él con fuerza. Tira de una cuerda que no existe para devolverlo al vagón lleno de luz. - No vas bien. Eso no es una historia. Ese es el final.- Lo amonesta con rigurosa seriedad.- Háblame de Lola. El corazón del hombre brinca con violencia hasta su garganta y rasga la pregunta: -¿Te hablé de ella? ¿He hablado en voz alta? ¿La nombré?- Tiembla intuyendo la respuesta. -No. Ella me habló de ti. No la dejas ir. Quiero saber por qué. Está cansada. Necesita irse.- Contesta Nina con sosiego. -No puedes hablar con ella. Está muerta.- Asevera él. -Es evidente.- Le sorprende ella.-Tú también estás muerto viejo y respiras. Ella está muerta y no respira. ¿Qué diferencia hay entre vuestros mundos? “Estoy loco. La creo y hasta me parece razonable lo que habla”- Piensa.

-¿Te ha preguntado ella porque no la dejo ir?- Pregunta él. “Todos quieren saber “- Piensa Nina. -Lola no quiere saber nada. Allí no necesita nada. Pero tú retienes una parte de ella que no te pertenece y ella piensa que te lo debe. Que debe quedarse contigo hasta que estés preparado para decirle adiós. Yo creo que eres egoísta y que si aún la amas como crees debes dejarla ir. Por eso quiero saber por qué. Intento entenderte. Mi abuelo solía decir que nuestras vidas a veces quedan ancladas en un solo episodio. Las vuestras quedaron paradas y estáis estancados ambos. Cada uno en su lado. Ni juntos ni separados. Eso no es bueno para ninguno. No me gusta.– Dice. -Pero un sólo episodio no forma una historia.- Contrapone él. “Le pillé. Le gusta debatir”- Piensa ella. -Para saber historia están los libros. Te pedí que me contaras tu historia. Tu historia es Lola. Principio y final.- Determina la niña. El corazón de Marcel brinca de nuevo y aprieta tanto su garganta que esta vez no puede hablar. -No leo el pensamiento. No tengo súper poderes y no estoy loca.- Le dice Nina mirándolo de una manera extraña. Marcel comprende que lo está poniendo a prueba. Espera que se asuste y lo está, pero no va a renunciar a ese trozo de surrealismo. Vive en el limbo desde hace demasiado tiempo. Mejor esa alucinación que el desierto. Así que entra en el oasis anhelando que no sea un espejismo. -Tu abuelo debió de ser un hombre muy especial.- Comienza con cautela y al hablar nota que ha ganado de nuevo fuerza. Puede hacerlo. Nina le premia con otro de sus aleteos tan especiales. -

Le alegra que lo pienses. A él también le gustas.- Lo alaba ella.

-¿Lo ves también?- Pregunta Marcel alucinado de no estar extrañado ni asustado. Ha aceptado que la niña no miente y empieza a adquirir tintes de realidad. El oasis está ahí. -¡Sentís tanta curiosidad!- Suspira Nina.- No los veo. Los siento. Su olor, sus pasos, su esencia… No puedo explicarlo. Sé lo que sienten y si, sienten. A veces están y otras no vienen aunque los llames. No sé más. No sé dónde van, no sé dónde están, no sé qué hacen. Sólo sé que están bien y que no sufren y que siempre intentan ayudar. Nunca hacen mal. Eso es mentira. Nos engañaron. El infierno está aquí y hay gente como tú que no los deja ir. Los retiene entre este mundo y el otro, justo en esta línea del suelo. Nina desplaza con cuidado el pie del anciano hacia dentro y vuelve a trazar la línea que los separa, está vez con su dedo. Él mira aquel trazo con la sensación de que marca un abismo. -Tienes esa sensación porqué estás yendo hacia allí. Y temes. Es normal.- Aclara ella. -¿Para qué explicarle nada a quien lo sabe todo?- Pregunta Marcel ofendido. Maldita listilla. “Lo pierdo de nuevo. Maldito obstinado”- Piensa Nina. -Humildad querido maestro.- Ataca recatada ella. Vuelve el duelo. Se miran enfrentados. ¿Quién es el viejo y el niño ahora? -Se peguntan ambos. -Me vuelves loco.- Suspira al final él rendido tras un largo suspiro. “Gané de nuevo”.- Piensa ella. -Suele pasar.- Dice. -Lola también me gustaba. Era aún más pequeña que tú cuando la conocí… Creo que siempre fue pequeña. Está bien. Tú ganas. Todo ha girado. *Extret de: Nina/Amparo Muñoz Rocha. Madrid : Mablaz, 2014. p. 11-18. ISBN 9788494189593

Luana Dogwiler Destinació: GIRONA

Cavalls a migdia negres esguards, lluïssor de miralls i roselles.

Caballos, negros ojos al mediodía luz de amapolas.

Imma Torné Destinació: VILA-SECA

Lectures públiques

Corrent baixo les escales. Tot just sóc a l’andana que arriba un tren. M’hi enfilo. Sortim de l’estació. Ranquejant ens endinsem a la foscor del túnel, engolint els rails paral·lels que a l’infinit es tallen. Als vidres negres de la finestra veig reflectida una cara que no conec, i la defujo avergonyida, perquè sempre he sentit obscens l’abatiment i la tristor.

No sé si han passat dos minuts o vint que sortim a la llum del dia. El cel és gris i endurit com la rècua de naus industrials que uniformades desfilen. A un costat i l’altre, piles de ferralla, muntanyes de bidons i pneumàtics, descampats menjats per l’herbassar... El tren avança a batzegades, i em deixo gronxar, amb dolorosa complaença, per onades d’infelicitat.

Amb el cor suspès palpo la butxaca interior de la gavardina. Sentir el llibre m’asserena. Tant se val que hi hagi soroll, crits, converses buides, monòlegs de telèfon mòbil més vans encara... El sotragueig del comboi m’ajuda a submergir-me en la lectura i m’evadeixo, i s’esvaeix la por, les incerteses i el neguit.

He provat d’altres, diguem-ne estratègies, per despistar la tristesa. En tinc un repertori infinit i m’hi aplico amb rigor i constància. Escoltar música −clàssica, ambient, trance...−, escriure llistes de propòsits i gratitud, dibuixar sanefes i gargots, comptar de set en set cap endavant i cap endarrere, lletrejar del dret i del revés... però l’únic que m’ajuda a foragitar els vapors densos i viscosos de la malenconia és llegir. I sobretot, als trens.

Obro la pàgina pel punt de lectura i passats tres paràgrafs llegeixo: «Miré el paisaje que podía verse por la ventanilla y me acordé de cuando yo era joven y miraba melancólicamente por las ventanillas de tren, pero lo hacía impregnándolo todo de melancolía, tal vez porque había leído muchos libros en los que se decía que en los trenes la gente leía o bien miraba el paisaje, que siempre, siempre, era melancólico como ellos.» 1

Sospiro, alleugerida de saber que avui la meva melancolia està ben justificada. Els textos en van plens, i els autors se’n vanten. Però de fet, ja no és melangia el que ara sento, perquè el llibre m’ha parlat, i ha encès l’espurna, del ble que per cera crema dissorts i angoixes. I m’esclata un bombolleig al pit. I he d’alçar el llibre a frec dels ulls, per ocultar un somriure; i mossegar-me els llavis per contenir la torrentada de rialles que em sobreïxen. Avergonyida, em vull morir, perquè sempre he sentit obscens el riure obert i l l’alegria franca. Que el tren s’aturi! N’he de fugir.

Vila-Matas, Enrique. Doctor Pasavento. Barcelona: Anagrama; 2006.

Mercè Bernad Destinació: LA GALAXIA SENCERA. EL MÓN JA M'HA QUEDAT PETIT

L’aventura d’escriure

I Com imposa un full en blanc! I te’l quedes mirant, ja que és la possibilitat d’esdevenir qualsevol cosa, d’allò més meravellós a allò més terrible, de les pàgines més bellament dibuixades o escrites a un simple paper arrugat i llençat a la paperera. I quan veus que la tinta corre et sents alhora un ésser poderós, quasi diví, perquè pots crear i fer que allò que encara no és, sigui. És com donar vida. I també ets un ésser tan vulnerable! Perquè: com saber quina classe de vida estàs donant? Si pobra o rica, si mediocre o excel·lent?

Quan hom comença una aventura, un viatge, no sap mai, mentre dura, si arribarà al final. Però a la manera d’Ulisses ens disposem a gaudir del trajecte, car bé podria ser que allò vertaderament important fos fer el viatge mateix i no necessàriament assolir-ne el destí, ja que no podem saber de cap manera si és a les nostres mans poder variar res del que ja succeeix.

Ésser de cristall

En la nit blanca, que aixopluga ulls cecs, llavis erms venen a cercar-me, mentre ombres em parlen a cau d’orella. En la nit blanca, que aixopluga ulls cecs, mans de marfil m’interpel·len la pell, I orgulls ressorgits em xuclen la sàvia. En la nit blanca, que aixopluga ulls cecs.

Ulls glaucs

Ulls glaucs em fiten des del mar, mentre el cruixit de l’escuma, em pessigolleja la pell. I ets tu que absent d’aquest espai, però present en el meu temps, em fas sospirar dolces hores d’amor. Tot m’és melangia agredolça, de tu em ve, la llum que necessito, per tornar a ser jo. I aquest mi mateixa ets tu qui el veu, i em guies, tot mostrant-me el camí obscur que havia escollit fins ara. Hores ocres vénen a visitar-me, mentre el cruixit de l’escuma em pessigolleja la pell.

L’eternitat de cada present

L’Anna està asseguda en el seu arbre predilecte del mig del bosc, al costat de l’estany. El bosc és per ella com la seva segona casa, allí on –ja des de ben petita- va sempre que pot, està al costat de la masia on ha nascut ella i també els seus pares. És una casa plena de records, que es remunten al dia en què els seus avis, immigrants gallecs, van poder comprar-la, no sense moltes suors i sacrificis. S’ha revaloritzat des que l’Anna l’ha restaurat i junt amb tres amics seus: el Marçal, la Júlia i el Ricard i l’han reconvertit en casa de turisme rural. Ara a la casa s’hi sumen les històries que els hostes que hi van passant hi afegeixen. En plena natura sent sorgir la vertadera Anna, la vertadera essència del seu ésser, fonent-se amb tots i cadascun dels éssers vius que hi habiten. Fa bo, corre una brisa suau que li acaricia la pell, el sol li besa les galtes i els ocells li xiuxiuegen a cau d’orella les meravelles de l’univers. Aquell arbre és per ella tan especial perquè el pare li va construir, quan era petita, una caseta de fusta entremig les branques d’aquell mil·lenari arbre; i ha compartit amb ella tota la infantesa, el primer petó, i tantes i tantes coses que li és del tot impossible poder-les recordar totes. Des de fa gairebé un mes, però, sempre que hi va recorda aquell matí en què, recolzada en un arbre, com ara, el va conèixer. El sol li fa venir son, però el pensament vola cap aquells dies. Aquella setmana havia tingut molta feina sense ni un moment de descans. L’Anna regentava una casa de turisme rural, en la masia on havia nascut ella i també els seus pares. Era una casa plena de records, que es remuntaven al dia en que els seus avis immigrants gallecs havien pogut comprar-la, no sense moltes suors i sacrificis, s’havia revaloritzat des que l’Anna l’havia restaurat i junt amb tres amics seus: el Marçal, la Júlia i el Ricard l. Des d’aleshores a aquella casa que ella adorava, s’hi havien sumat tot un seguit d’històries temporals dels hostes que hi havien anat a cercar una mica de natura i de pau. Esperant amb delit que s’acabés per poder anar al bosc a l’encontre d’una mica de pau. Anà directament a banyar-se a l’estany sense fer el passeig previ que els diumenges al matí solia fer. Sempre que l’Anna entrava en el petit llac sentia com si es fongués amb l’aigua. Com si tota la vida fos allí dins, submergida, condensada en aquell racó del món. Això l’alliberava de les càrregues 38

amb què la rutina l’empresonava. Sortí a assecar-se al sol; i es va asseure davant l’estany, recolzada al seu arbre, admirant la llum daurada reflectida en aquell espill d’aigua. El bosc li despertava els sentits; per això, sempre que hi anava s’enduia una llibreta per escriure tot allò que només allí se li acudia. Se sentia en una altra realitat, com si fos fora del món, com si en aquell paratge només hi habités ella. Els arbres estaven molt atapeïts, tant que a la gent li feia por endinsar-s’hi. Per l’Anna això mai no va ésser un problema, ans al contrari: això era el que el feia tan especial. Això, i també el fet que l’estany te’l trobessis de sobte, després de molt caminar, sense cap mena d’indici que allí hi poguessis trobar un llac. De petita li contaven històries que hi havia gent que hi havia caigut, i que corrents subterrànies se’ls havien engolit, i mai més no se n’havia sabut res. Ella mai s’ho va acabar de creure; no n’era, de poruga, i a més estimava aquell lloc com el tresor més valuós que en el món hi pogués haver. L’Anna estava entotsolada amb els seus pensaments, i de sobte va sentir una flaire d’espígol molt intensa que l’embolcallà; aquella olor la va captivar, però s’estranyà de sentir-la ja que no n’havia trobat mai per allí. Aixecà la mirada i el veié, tot desconcertat en descobrir la bellesa d’aquell llac inesperat i trobar-la alhora a ella, sorpresa per la seva presència. Tos dos restaren immòbils, callats, sense poder dir res, sense poder fer res, sense entendre gaire bé què els passava. —Hola, no volia espantar-la —va dir el Guillem—. —Tranquil no ho ha fet —respongué ella—. Després de la primera impressió produïda per la mútua troballa continuaren admirant la bellesa que els regalava la natura durant uns instants més, fins que ell finalment li va somriure, li feu un gest de comiat, i continuà fent camí per dintre el bosc. Era curiós però, l’Anna, se sentia serena; no s’havia sentit intimidada per ell, malgrat que no veia gairebé mai ningú per allí. L’havia intrigat, però, la seva presència; havien estat poc temps mirant-se però fou suficient perquè es fixés en la seva mirada atenta, els seus gestos elegants i aquell somriure sincer. Li havia semblat trobar en el seu esguard la tendresa d’un esperit amic. Encara no sabia que aquell home enigmàtic era un hoste seu, que havia arribat la nit passada a la masia, cercanthi pau i tranquil·litat, i per això no el coneixia. Aquest misteri es va desvetllar ben aviat quan, al migdia, tots dos es van tornar a veure al menjador per dinar, l’Anna duia un vestidet de lli blanc que deixava al 39

descobert els seus muscles fins i pigats. Ell duia camisa i pantalons de cotó negres que encara el feien més atractiu als ulls de l’Anna. Quan tots dos es tornaren a veure, restaren un altre cop immòbils, com si cada cop que els seus ulls es trobessin es posés en marxa un encanteri que els hipnotitzava. Aquella situació, però, era ben diferent de la del bosc: la feina li exigia molta atenció, i durant el dinar gairebé no es van poder veure. Es trencà la hipnosi però no l’encanteri perquè les seves ments ja no podien deixar de pensar l’un amb l’altre. Li va costar molt concentrar-se aquella tarda ja que en el seu pensament només hi havia un únic ocupant. Però tan aviat com va poder, va anar directament al llibre de registres i allí va començar a cercar les seves dades. Ràpidament va esbrinar-ho ja que els últims registres eren tots de matrimonis i només n’hi havia un d’individual. El desconegut es deia Guillem Mir. No es van tornar a veure fins a l’hora dels sopars. Al vespre tot es relaxava, ja que hi havia gent que preferia quedar-se a l’habitació, o anar al poble del costat per prendre unes copes. Per això, quan van acabar els àpats, es va dirigir a la terrassa que hi havia al costat del menjador, amb l’esperança de trobar-lo. I sí, era allí assegut, llegint un llibre. Era un home interessant i callat; s’havia quedat els dos àpats menjant sol en un racó, amb els ulls enganxats en aquells fulls en què ara també estava immers. A poc a poc, se li anà apropant i, encuriosida, li preguntà: —Sembla interessant —el Guillem aixecà la mirada i, en veure-la, un somriure se li dibuixà al rostre; en la mirada se li notà que de fet l’estava esperant. —Ho és —li respongué—. —Puc seure? —Si us plau —el Guillem li oferí una cadira, i li preguntà—. Per què t’ho sembla. d’interessant? —Perquè no li has tret la mirada de sobre. Què són? —Fotografies. —Ah, d’algun fotògraf en concret? —Doncs sí. —De quin? —Jo mateix. Estic preparant un recull de les millors fotos que he fet des que vaig començar, per fer-ne un llibre. Així que és fotògraf – l’Anna es quedà pensativa i continua preguntant – i quin tipus de fotografia fa?

Sobretot paisatgística, perfecta per a gent com jo a qui no agrada quedar-se en el mateix lloc. Em fa por arrelar, tot i que, de vegades penso que algun dia trobaré un paratge meravellós on em voldré quedar per sempre. Un lloc amb el qual em senti amb simbiosi. Però encara falta molt per a això; de fet... Just en aquell moment vingué el Marçal, cercant-la perquè tenia uns problemes i la necessitava per resoldre’ls. Quan l’Anna sentí que la cridava li maleí els ossos, però hi hagué d’anar; és disculpà amb el Guillem, per deixar-lo a mitja frase, i anà a veure què succeïa. De vegades, se li feia feixuc regentar aquella casa de turisme rural, perquè tots els incidents que hi havien, per petits que fossin, anaven a parar a les seves mans. Fins i tot hi havien hagut moments en què se l’hagués venut, però de seguida se li passava, ja que hagués estat com vendre’s ella mateixa, se l’estimava massa. Quan hagué resolt el petit incident, tornà a la terrassa però el Guillem ja no hi era. Es preguntava el motiu pel qual se n’havia anat, si l’haurien trucat, si no li interessava prou ella, o si simplement en veure que ella trigava havia pensat que ja no tornaria... No ho podia saber. A la nit l’Anna no podia dormir. Feia molta calor, l’estiu s’anava presentant a poc a poc aquella primavera, però llavors semblava que hagués vingut de cop. Així que decidí anar cap al bosc. Allí hi anava les nits en què l’ànima li demanava carícies i petons, i la temperatura del cos li augmentava sense parar. Amarada de suor, cercava la frescor de l’aigua del llac. La lluna era plena i il·luminava l’estany, omplint-lo de reflexos platejats. L’Anna es va treure el vestit, s’introduí en l’aigua i a poc a poc va començar a notar com li penetrava en cada porus de la pell una sensació de frescor humida; calmant i estimulant alhora. Se sentia en comunió amb tot l’univers ja que en el llac s’hi reflectien tots els estels i a l’uníson tots els ocells i totes les fulles dels arbres cantaven la melodia del petit bosc. L’Anna no havia pogut deixar de pensar en ell, i allí immersa en aquella aigua amorosa, sentia com si ell hi fos, envoltant-la amb els braços, acaronant-la, besant-la... Fou llavors quan aparegué el Guillem. Tots dos restaren parats un altre cop, car començava la hipnosi de què eren hostatges des del mateix instant en què s’havien vist. Se sentien descoberts en llurs desitjos; vergonyosos i alhora contents d’haver-se retrobat. No volien fer cap moviment per no trencar aquell encanteri de què se 41

sabien presoners. Cada cop, però, era més irresistible aquella atracció; sentien imantats els seus cossos, i sabien que era inútil lluitar contra l’avidesa d’aquell anhel, car anul·lava qualsevol intent de la raó per posar seny i seguir unes convencions que coneixien bé però que tots dos menyspreaven. El desig de desobeir-les jugava, també, al seu favor. La sinuosa forma del cos nu de l’Anna es veia a través de l’aigua; tan blanc com era encara se’n veia més, ja que la llum platejada de la lluna l’accentuava. Els seus rostres s’infonien una familiaritat desconcertant, com si sempre s’haguessin conegut, com si mai no haguessin estat en cap altre lloc que no fos aquell. Ara que s’havien trobat les seves ànimes, havien creat un vincle que anava més enllà d’ells mateixos; se sabien units. De sobte i al mateix temps tot dos feren el primer pas. S’anaren apropant, retallant la distància física que els separava. Guillem entrà a l’aigua vestit, però això no impedia que pogués notar aquella fredor que anava pujant des dels peus en amunt, produint-li un cert vertigen en cada una de les cèl·lules de la pell. Quan estigueren l’un al davant de l’altre van parar d’avançar. Un calfred els recorregué tot el cos. Restaren quiets encara una bona estona assaborint aquell moment, escoltant tots els sons que la nit els oferia; talment semblava que els repetís suaument, a cau d’orella, dues úniques paraules, com si d’un mantra es tractés: —Carpe diem, carpe diem, carpe diem... Les seves mans se cercaren. Es trobaren els dits, delerosos. I començà el joc de les carícies subtils, que els feien navegar en el paradís de les emocions. Llavors el Guillem parà de sobte i digué: —Escolta, el que t’anava a dir a la terrassa és que... L’Anna li posà els dits als llavis. —Xssssst, no cal que diguis res, deixa’t anar, viu el moment... Llurs llavis s’uniren donant forma a impulsos gairebé desconeguts, manifestant de mil formes diferents la calidesa de l’encontre. Les llengües vergonyoses es feren trobadisses ballant la dansa del desig. La tempesta d’emocions despertà sensacions amagades des de feia molt de temps. El misteri de la seva pell es desvetllà i els cossos que havien estat dos es feren u, amb l’estany, amb el bosc, amb l’univers... Van passar la resta de la nit en la caseta de l’arbre, i l’Anna somià tota la nit amb prats verds plens de margarides blanques i roselles vermelles. No sabia quant de 42

temps havia estat dormint quan l’endemà es despertà sobresaltada amb un pressentiment estrany. Ben aviat va esbrinar què passava quan, en posar la mà a l’altre costat del jaç, no el va trobar. Es va aixecar d’un revolt i el va començar a cercar; no hi era. Se li acudí que potser havia anat a la masia, així que no s’ho pensà dues vegades, es vestí i hi anà. Quan arribà preguntà a tothom si l’havien vist. Tothom li donà la mateixa resposta negativa. Fins que trobà el Marçal; ell li confirmà que el Guillem havia marxat. Quan sentí aquelles paraules li caigué el món a sobre; li preguntà si havia deixat cap nota, i ell va fer que no amb el cap. No sabia què fer; el Guillem s’havia esfumat sense deixar cap rastre. Aquella ànima amb què s’havia unit, la seva mirada càlida, el tacte suau de la seva pell, la tendresa dels seus braços, s’havien esvaït. És preguntava què devia haver succeït. De fet ell ja l’havia avisat que no es volia arrelar enlloc. Només un indret molt especial ho podia aconseguir. Però aquell ho era; si més no per a ella, és clar. No es podia creure que no ho hagués volgut ni tan sols intentar. L’Anna se sentia defallir. El cor se li parava, la vida se li parava. Han passat els dies i no ha tingut cap notícia d’el Guillem; els dies, però, rai: el més difícil han estat les nits. Per primer cop agraí el poc temps lliure que li quedava després de la feina, i el cansament que això comportava, ja que així se sentia prou esgotada per no poder-hi pensar massa. Des que havien estat junts, l’Anna ha anat cada nit al bosc recordant-lo; en cerca dels seus petons, de les seves carícies, embriagada encara d’aquell home enigmàtic. I als matins, quan obre els sentits, tot té el seu gust, tot té el seu rostre, tot so li recorda la seva veu, ja que és ell qui li omple els desitjos, i és ell qui li ocupa el pensament. Però el temps la fa reflexionar. L’Anna ha començat a entendre que el que havia de fer és estar agraïda per haver viscut aquells moments inoblidables, i que és bonic estimar així algú. I pensa que, encara que no el veurà mai més, restarà sempre en el seu cor. Perquè la vida està feta d’això, de petits moments irrepetibles amb què construïm la nostra història, i aquesta se suma a les dels demés, i aquestes a la història de la humanitat. Que no hem de pretendre que els fets siguin com volem, sinó que hem d’acceptar-los com són. I que només així podrem ser feliços, i fer feliços els qui ens envolten. I que només acceptant els demés ens acceptem nosaltres mateixos. Tot això és allò veritablement important, i ella n’ha descobert el secret: valorar l’eternitat de cada present.

Amb aquest pensament s’aixeca de l’arbre i se’n va cap a la masia. En equilibri, sentint-se bé amb ella mateixa. Gaudint del bosc que li havia donat tant. En plena natura sent sorgir la vertadera Anna, la vertadera essència del seu ésser, fonent-se amb tots i cadascun dels éssers vius que hi habiten. Fa bo, corre una brisa suau que li acaricia la pell, el sol li besa les galtes i els ocells li xiuxiuegen a cau d’orella les meravelles de l’univers. En arribar, quan es disposa a obrir la porta sent una flaire que li és familiar; de seguida la reconeix. És aquella olor amb què somia des de fa nits, aquella olor que també és la seva olor, la que estima amb tot el cor, amb tota l’ànima. Un calfred li recorre per tot el cos, coneix aquella sensació. Baixa la mirada i veu una branqueta d’espígol, l’agafa, l’observa, l’olora i, corrents obre la porta i allí està. El Guillem es gira, la mira, i li somriu- igual que el primer dia que l’havia conegut. Has tornat. Sí, m’he adonat que ja no em calia cercar més.

Elisabet Pallàs Destinació: EL PASSAT

Retalls

Si pogués tornar enrere, m’asseuria a observar-la. La contemplaria llegir amb la lupa, murmurant les paraules a mitja veu, o caminant cap a l’escola amb la jaqueta de color verd botella. Viatjaria fins al precís instant en què es va enfadar tant amb mi que em va deixar plantada davant l’escola, per tornar poc després a buscar-me altra vegada, o la vegada que em vaig arrencar una dent de llet que ballava per expeditar la corresponent suma de diners –pessetes– sota el coixí i em va mirar ofesa i decebuda. Reviuria amb detall quan li arreglava les ungles al setè pis, allà on alguns abandonen els seus familiars, deixats de la mà de Déu, per una suma de diners indecent, i passejaria amb ella pels carrers de l’Eixample, buscant un lloc on seure per berenar i sempre mirant de no perdre la paciència –que la perdia– quan la seva mà s’aferrava a la meva i em clavava les ungles –aquelles ungles llargues i desarreglades tan seves–. Segurament, el contacte punxant de la seva mà i els seus dits petits i envellits em recordarien la seva presència i la meva plegades, una relació de causa i conseqüència com baules d’una mateixa cadena, barreja amarga i dolorosa de la impotència que s’albira davant el gest buit d’algú que ja no recorda que t’estima, i l’alleujament, l’alleujament de saber-la encara viva.

Com parades d’un tren en moviment, m’atreviria a reconstruir aquells moments – peces d’un trencaclosques– que configuraven la seva existència i la meva: la veuria –i sentiria– cuinar al capvespre amb diligència i debatre per enèssima vegada amb la versió menuda i impertinent de mi mateixa per què em tocava la cuixa de pollastre al forn més petita, davant l’esguard imperturbable del meu germà, que 45

es quedaria invariablement la més gran. Navegaria entre els retalls i fragments de la nostra vida en comú, revivint el dolor en sentir-la per primera i única vegada plorar a l’altra banda del telèfon perquè –per què?– no entenia les meves paraules, o en observar-la mentre provava inútilment d’arrebossar el peix en una bassa de sal. Tastaria novament el gust de les llàgrimes en saber que veia persones arreu però que a nosaltres ja no ens veia, que poc a poc havia anat perdent les paraules –s’escolaven pels forats del seu enteniment com l’aigua d’una aixeta mal tancada– i ja mai més diria el meu nom, que algú li havia près primer els mots i després l’ànim i el físic, i finalment, l’esguard i el tacte que conservo inesborrables dins meu.

Si pogués tornar enrere, comptaria una vegada més amb ella i li explicaria, com t’explico ara a tu, els èxits i errades de la meva vida, les coses i persones importants, i la sentiria riure i parlar, i l’escoltaria –ara sí– de debò, sense donar per feta la seva existència, el seus somriures, les seva mans i els seus mots. Acaronaria el seu rostre i resseguiria amb les puntes dels dits cadascuna de les arrugues, estimant les marques del temps i esborrant de dins meu el buit de sentir –i pensar– que ja no la recordes vivint, parlant, o rient. Que ja no la recordes essent. Si pogués tornar enrere –que no puc–, m’hauria acomiadat d’ella quan se l’enduien. Li hauria apretat les mans per última vegada, al costat del meu germà, i li hauria cantat en veu alta la cançó que sempre em recordarà a ella, i li hauria promès – i garantit– que la música –com la vida– no s’acaben quan una diu adéu.

Eva G. Destinació: COLOMBO

Destino Colombo: El elefante blanco

Los primeros rayos de sol me despertaron. Ruth estaba sentada a los pies de la cama y revolvía en mi joyero, tenía el pequeño camisón rosa remangado y la melena despeinada. Me quedé unos segundos observándola, parecía feliz, se probaba los collares y las pulseras que iba sacando con sus delicadas manitas de cada uno de los compartimentos. — ¡Buenos días, pequeña! —Ruth se abalanzó sobre mí y me abrazó con fuerza— ¿Qué haces mirando mis cosas secretas? Ruth rió, y se estiró a mi lado. —He encontrado muchas cosas —dijo escondiendo algo debajo de las sábanas. — ¿Qué tienes ahí? —Nada. —Volvió a reír, y se marcaron los hoyuelos en su cara pecosa. —Déjame ver —le hice cosquillas hasta que se destapó dejando al descubierto el llavero con el elefante blanco de Amanda. — ¿Me lo das? —Claro, pero tienes que cuidarlo mucho, porque es un elefante muy valioso. La niña me miró con los ojos muy abiertos. — ¿Es muy caro? — ¿Caro? ¡No!, pero vale más que todo el dinero del mundo. Si prometes cuidarlo mucho, mucho, mucho te explicaré su historia. Ruth asintió y se acomodó en mi regazo abrazando el llavero.

—Duerme un poco más, que es muy temprano. —Le acaricié el pelo mientras miraba la foto de Amanda, que reía en la mesita de noche. La estación de tren de Kandy estaba abarrotada, era el último día del festival Esala Perahera. Los turistas se desplazaban a otras ciudades y los habitantes del país regresaban a sus casas. Amanda se abría paso entre la gente y Greta la seguía sonriendo al ver cómo se balanceaba el elefante blanco que llevaba colgado en su mochila. Su pequeño recuerdo de Tissamaharama parecía que bailaba al ritmo de los pasos acelerados de su hermana. A Greta le sorprendió que Amanda le propusiera hacer aquel viaje juntas. Entendía que necesitara salir de Barcelona después de lo sucedido, pero ¿con ella? Hacía años que las dos hermanas no compartían confidencias y sólo coincidían en reuniones familiares. Llegaron al andén donde tenían que coger el tren que las llevaría a Colombo, último destino de su viaje. Dejaron las mochilas en el suelo y esperaron rodeadas de un grupo de ceilandeses que les obsequiaban con sonrisas cada vez que se cruzaban sus miradas. Vendedores ambulantes les ofrecían colgantes, samosas y postres, dejando a su paso un intenso olor a especias y frutas tropicales. El tren llegó puntualmente y subieron junto con los demás viajeros, quedando aprisionadas entre la multitud, sin poder llegar hasta el interior del vagón. Desde el interior un sonriente anciano les hacía gestos señalando las mochilas y la parte superior de los asientos. En cualquier otro lugar del mundo no hubieran confiado su equipaje a un desconocido, pero después de pasar dos semanas en Sri Lanka sabían que podían hacerlo. Un pitido anunció la salida y enseguida se pusieron en marcha. Se quedaron en la puerta disfrutando del increíble paisaje: la frondosa vegetación, las humildes viviendas, los coloridos vestidos de las mujeres, y devolviéndole los saludos a los niños que corrían al lado de las vías. Greta sabía que su hermana era fuerte, pero no sabía si sería capaz de reponerse de la repentina muerte de Robert. Amanda tuvo que ir a reconocer el cadáver, el cuerpo destrozado del que había sido su pareja desde el instituto.

A pocos kilómetros de Colombo comenzó a llover y como pudieron avanzaron hacia el interior del vagón. El rostro de un joven llamó la atención de Greta, su cabeza asomaba por encima de las demás, debía tener unos 25 años, el pelo largo y varias cicatrices enmarcaban su cara. Las miraba fijamente. Desde que eran pequeñas estaba acostumbradas a las miradas de desconocidos, sorprendidos por su gran parecido, pero aquellos ojos inquietos escondían algo. Amanda miraba, en su móvil, las fotos que le habían enviado los padres de Robert. Retratos de su pequeña, cómo ella la llamaba, jugando en la playa, con la cara manchada de helado, con su abuelo en el Tío vivo… Llegaron a la estación de Colombo al anochecer, la lluvia había cesado y el calor era insoportable. Cargaron las mochilas y subieron las escaleras que conducían a la salida, enseguida las rodearon lugareños ofreciéndoles alojamiento y transporte. El cansancio les impidió iniciar el habitual regateo y montaron en el tuk-tuk más cercano. Amanda sacó un papel con el nombre del hotel y después de enseñárselo al conductor iniciaron la marcha. El vehículo frenó en seco. El joven de las cicatrices estaba delante del tuk-tuk y el conductor le gritaba y gesticulaba para que se apartara. Mantuvieron una corta conversación, el conductor asintió y el joven se acercó a Amanda. Se metió la mano en el bolsillo y les mostró el elefante blanco. Las dos miraron enseguida la mochila, de la que colgaba la cadena del llavero rota. —He says found it on the floor of the train. —dijo el conductor señalando al joven. —Thank you very much— Amanda le ofreció unas monedas al joven, que esbozó una leve sonrisa y se apartó de la carretera sin aceptarlas.

—Se acabaron las vacaciones —Amanda guardaba el monedero en un bolsillo de su mochila. — Espero que lo hayas pasado bien conmigo. — ¿Bromeas? Han sido las mejores vacaciones de mi vida. Si te soy sincera cuándo me propusiste el viaje no supe cómo decirte que…

—Que no querías viajar con tu fría y estricta hermana, porque aún sería más insufrible después de la muerte de su amado marido, al que nunca soportaste. —El tono de voz neutro de Amanda incomodó a Greta. —Bueno, no es exactamente eso, pero entenderás que últimamente no hemos tenido demasiada relación. —Desde que empecé a salir con Robert te apartaste de mí. Al principio pensé que eran celos, tenía el novio más guapo del instituto; después supe que no te interesaban los hombres y creí que era envidia, iba a casarme con un futuro juez y tú no tenías ni pareja; y finalmente entendí que habías visto algo en él que yo no vi hasta que fue demasiado tarde. — ¿De qué estás hablando Amanda? —Robert no era buena persona. Pensé que cambiaría, pero nunca cambian. Reaccioné cuando me quedé embarazada. Yo podía seguir viviendo a su lado, pero no podía dejar que mi hija creciera en aquel infierno. Cuándo nació mi pequeña le pedí el divorcio, se carcajeó, sabía que tenía el poder suficiente para conseguir la custodia total. Greta le cogió la mano sin saber que decir. —Tengo que pedirte el favor más grande que puedas imaginar. —Amanda, me estás asustando. — ¿Cuidarás de mi pequeña? —Una lágrima resbaló por su mejilla. —No sé a qué viene todo esto, mañana volvemos a casa y estarás con ella. ¿Cuándo vuelven los padres de Robert a Barcelona? —La muerte de Robert no fue un accidente. — Amanda tenía la mirada perdida. — ¿Crees que los frenos de un coche fallan porque sí?, ¿Que un hombre borracho va a comprar medicinas a su hija enferma? — ¡Amanda! Tú, no… —No tardarán en atar cabos y con suerte me caerán quince años.

—Pero ya lo han enterrado, y han determinado que la causa de la muerte es accidente de circulación. Además eres abogada, puedes… —Sé cómo funcionan estas cosas Greta. Ruth se había despertado y jugueteaba con el llavero. — ¿Me cuentas la historia del elefante blanco? —Por supuesto, pero tienes que cumplir el trato y llevarlo siempre contigo. —Síiiiiiii

Érase una vez dos hermanas idénticas que viajaron a una bella isla llamada Sri Lanka, en la época del Monzón. Visitaron las ciudades antiguas, pasearon por las plantaciones de té, pero lo que más les gustó fue mezclarse con sus gentes. Un día fueron a una ciudad que los lugareños llamaban Tissa y encontraron un templo, blanco y grande, envuelto por la naturaleza. Al entrar, les sorprendió que sólo hubiera mujeres, y las dos hermanas se quedaron tímidamente en la entrada, observando cómo iban realizando las ofrendas a Buda. Una joven, que parecía una princesa ceilandesa, esperaba su turno. Al ver a las dos extranjeras, se acercó y les dio una flor de loto a cada una. Les regaló la sonrisa más bonita que te puedas imaginar y les pidió que la siguieran. Acompañaron a la joven princesa y realizaron la ofrenda juntas, rodeadas de las otras mujeres que le dedicaban bonitas canciones a Buda. Al despedirse, la bella joven le entregó este llavero con el elefante blanco a Amanda, una de las hermanas, y le dijo: El elefante blanco siempre estará contigo, si te separas de él te buscará y si lo pierdes te encontrará. —Greta, mi madre se llama Amanda ¿verdad?

Montse Caparrós Destinació: ANTWERPEN-BERLÍN-CRACÒVIA-SANT PETERSBURG

A totes les dones que a hores d’ara estan fent el seu darrer viatge

BERLÍN Exposició de vint-i-dues imatges, realitzades per la fotògrafa Katharina Mouratidi, durant el mes d'octubre de l'any 2000, en noranta estacions de metro de la ciutat de Berlín, per la campanya sobre el cáncer de mama.

Davant meu, visualitzo fotografies emmarcades en tamanys diferents. Totes elles, comparteixen un espai únic, on el color negre del marc i, el blanc del fons, diria, els fan de vestit. Una sola temàtica encercla la vida, sense deixar companyia als cossos solitaris, davant la càmera. I es fa de rigor no oblidar, el caràcter universal, d'un patiment tant antic. La nuesa d'aquestes dones, reflex de moltes altres, i les seves mirades descarades, remouen la història de la ciutat, Berlín. I la ciutat, es remou amb elles; metròpoli de miratges acomplerts després de la catarsi unificadora. Dones partides, desmembrades, com ho va estar la ciutat. M'imagino els pitsmur caient, davant meu. Elles, exposant-se en una revolta dels cossos, un cop més, per sobreviure i nodrir la fe en nous paranys. Un pit, molts pits, malalts, mossegats pel cuc traïdor, com ho va estar la ciutat, Berlín. El fred de l'exterior ens acompanya i, torno de nou a les seves mirades de glaç. Potser quan perdem el pudor, perdem quelcom... Abans d'això, s'han ennuegat en plors solitaris, i la ciutat, vella coneguda del dolor, no pot més que acompanyar-les. Ruboritzen, sí, i mostrant la mort d'uns teixits, mostren la mort madura de la perfecció. Té Berlín aquesta mateixa manca de pudor?

CRACÒVIA

-Ciutat, d'on vens? -Vinc de temps obscurs -respongueres- He vist i he estimat, malgrat tot… . . .

. . . -Ciutat, és certament la poesia que n'ha sabut vestir-te les pors?

SANT PETERSBURG

Tinc present la nit clara El bell somriure i Un llit penjat d’un núvol. Daniela Arquet

Ben bé, no sé què hi faig pujada al tren, en direcció a la ciutat, on vas decidir tornar, fa molt temps. És ben cert que les resolucions del cor són com un viratge en temps de crisi. Talment és ben cert que tu i jo vam ser, i vam ser com si la resclosa mig amagada i profunda no fos un perill per a nosaltres. Però prengué duresa el present i decidires. Ara, el reencontre ens espera, com una sala mig buida amb les portes i finestres obertes. Després dels anys de sequera amical, sincerament, veure't, no hi era en els meus plans fins la teva trucada. M'explicares per telèfon com vas emocionar - te en trobar el meu nom imprès en una publicació. Gairebé no em deixares explicar-te què n'és de la meva vida. Finalment, davant la teva proposta insistent, confirmo, sí, vindré. Ens anuncien l ' arribada a l'estació en breu, i no em puc estar de mirar-me en el mirall. Mentre em torno a pentinar, em miro el pit dret com si encara hi fos. Acluco els ulls i puc sentir els teus dits, freds. I és que l'univers, no esborra res del tot, ni que passin els anys, com tampoc, ha aconsseguit esborrar, el cuc traïdor. La crisàlide no espera i, desconeix els desitjos d'altri. Aquesta vegada no la culparé, la natura l'empeny i és prou raó.

Monserrat Duran Destinació: SENSE DESTINACIÓ L’interior d’un vagó de tren; més aviat, un compartiment de vagó. Confortable. Els seients semblen esponjosos amb uns bons reposacaps entapissats: blanc damunt verd. Un bon finestral des del qual intuïm una estació gran, amb força vies emparades pel que deu ser una antiga i bella estructura de ferro: una lleugera boira matinera difumina línies i llums. Des d’aquesta posició, a frec de passadís i a punt d’entrar al vagó, l’espectacle que proporciona la finestra és d’un romanticisme absolut. A fora queda el món que ens domina, i a dins gaudim del món ordenat i domesticat. El silenci és brutal. Poc a poc comença una remor de portes grinyolant, un frec de bosses, esparses converses curtes que volen practicar l’eficiència de l’acomodament sense escàndol ni estridències. Ningú vol trencar la màgia del moment que s’acosta, tan somiat, tan desitjat... És hora, doncs, d’acomodar-me i començar el ritual d’ocupar l’espai i prepararme per assistir a aquesta representació de la qual seré l’afortunada d’interpretar-ne el personatge principal, i és que de moment ningú més entra en el compartiment. Els sorolls al passadís s’han esmorteït totalment. Col·loco la bossa i en trec només el llibre. He escollit seure de manera que la finestra quedi a la meva dreta i pugui avançar amb la mirada el paisatge i els pobles i ciutats que travessarem. El tren es posa en marxa amb la fiblada d’un xiulet que talment sembla que surti de dins meu. Una lleugera tremolor i emoció sacseja el meu cos. Comença el viatge. Començo el llibre. Passa el temps, passen les estacions... He avançat força la lectura. M’agrada el llibre. Molt. Només aixeco el cap per meravellar-me d’aquests llocs de pas que semblen aturats en el temps, pràcticament buits, pràcticament fantasmals. No m’ha semblat veure baixar a cap estació ni tan sols un viatger del meu tren. És estrany. No importa, viatjo. Torno a capbussar-me en la fantàstica història, llegeixo. Lletres negres damunt un fons blanc. Aixeco un moment el cap i me n’adono que, misteriosament, tot el que m’envolta s’ha tornat blanc i negre i d’una sospitosa i alhora divertida escala de grisos...

Mayte Duarte Destinació: BARCELONA BARCELONA, ESTACIÓ DE FRANÇA

  

4:45 AM Latitud: 41º 23 '3.48 "N Longitud: 2º 11 '10.39 "E

Que poc sabem de nosaltres mateixos! De tot allò que ens envolta, de la memòria dels que van ser-hi abans en diferent temps però mateix espai. Som nòmades sedentaris, un oxímoron de la galàxia. Sempre fent camí, sempre fent via cap a un destí que no es defineix mai. Sense saber si és el final o un nou punt de partida. I després estem els maleïts amb l’eterna memòria de la nostra nissaga. Sóc a l’estació, sempre hi sóc. Recordo quan les vies eren albergades per una primitiva edificació pels volts del fi de segle, el XIX. La “Compañía del Ferrocarril de Madrid a Zaragoza y Alicante” (MZA) no encarregaria la seva remodelació a l'arquitecte Muguruza -qui anys després fóra el primer projectista del “Valle de los

Caídos”- fins entrat el segle següent, per a ser inaugurada amb “pompa y boato” pel rei de torn amb motiu de l'Exposició Internacional de 1929 a Barcelona. Essent des de llavors la principal protagonista com a estació central de llarg recorregut. Disposava d'una estació annexa amb una edificació que cobria la seva respectiva platja de vies, més modesta que la doble marquesina que cobria la part central de l’estació. Aquesta estació annexa, donava servei a trens de rodalies, deixant les vies que s'endinsaven cap a les marquesines per als trens de Llarg Recorregut. Quants de vosaltres en mirar la seva coberta – magnífica obra de ferro a doble pòrtic, de 29 m d’alçada i 195 m de longitud, i que cobreix, amb una superfície de 27 367 m 2, les vies i les andanes – sap que va ser dissenyada per un jove enginyer ferroviari barceloní de vint-i-quatre anys, Andreu Muntaner i Serra. Però aquella primitiva construcció també posseeix una història oblidada. Construïda abans de l'enderroc de les muralles. En 1848, Barcelona encara era un recinte emmurallat. Des de finals del segle XVIII, la ciutat havia crescut, s'havien instal·lat noves fàbriques que no permetien el creixement de la ciutat, i aquesta va enfilar-se cap el cel augmentant l'altura les cases, que fins llavors no tenien més d'un pis o dos. Fàbriques i tallers van barrejar-se amb habitatges obrers, la salubritat cada cop era més penosa. Però Barcelona era considerada plaça forta, la qual cosa obligava a que el territori enfrontat amb les muralles estigués buit fins a una distància d'un tret de canó. Perquè efectivament, els canons apuntaven la ciutat no pas els perills exteriors. La situació no es va poder resoldre fins al 1858, quan es va perdre definitivament aquesta condició, conservant això sí les zones militars de Montjuïc – des d’on els morters, que apunten cap a la ciutat, eren de gran calibre i canó curt, no estaven dissenyats a afinar la punteria, si no per expulsar un projectil el més destructiu possible sobre la ciutat i causar el màxim de destrosses- i la Ciutadella. La meva estació va ser la segona en construir-se a la península al costat de la primera, situada entre el suburbi portuari de la Barceloneta i la Ciutadella, a l'inici de l'avinguda del Cementiri, però dins el recinte emmurallat, en uns terrenys d'horts cedits per l'ajuntament que limitaven amb carrer Ocata, molt a prop de l'edifici de la Duana, avui Govern Civil. I què sabem de l’Estació de França avui? Amb sort, que per les seves vies han arribat i marxat tot tipus d’ànimes de ferro i sang plenes de misèria, goig, ràbia, il·lusions, somnis, fam, esperança, traïcions i amor.

L’estació... per a molts no és més que un substantiu femení que deriva del llatí "statio" o "stationis", un punt d’arribada i marxa, de trobades i desencontres, on ningú es queda... ni tan sols els records de la memòria. És entre els vapors, l’electricitat i el brogit de la gent a les andanes, o el silenci esfereïdor de qui s’acomiada veient com una mirada s’allunya pel finestral d’un BB8000, que recordo una conversa, asseguda al mateix vagó de tren que ara tu ocupes, agafada de la mà d’una dona i marxant d’una estació que mai vaig poder abandonar: - “Per què els homes i les dones no són iguals? - Senten pors diferents. - Què temen els homes de les dones? - Que aquestes es riguin d’ells. - Aleshores, què temen les dones dels homes? - Que les matin.

   

4:45 AM Latitud: 41º 23 '3.48 "N Longitud: 2º 11 '10.39 "E SEGLE XXI

Crèdits

Amparo Muñoz Rocha és constructora d’històries, somiadora de poemes i contacontes Anna Nicolau és bibliotecària-documentalista i arxivera Conchi López és ella Elena Sauquet és escriptora Elisabet Pallàs és doctoranda a la Universitat de Massachusetts Amherst Eva G. és Eva G. Imma Torné és lectora editorial Laura Sadurní és ceramista de Cruïlles Luana és professora i poetessa haijin Marta Perpiñán és bibliotecària Mayte Duarte Seguer és humanista Mercè Bernad és cantact lírica i professora de tècnica vocal i cant terapèutic Montse Caparrós és bibliotecària i beautifulista Montserrat Duran és historiadora de l’art i fa d’arxivera Nuara López és bibliotecària lletraferida Sílvia Fortuny no sap encara que és Xènia Dyakonova és poetessa

Nuara Lรณpez nuaralopez@gmail.com

Mayte Duarte mduarte@dracmaycat.com 61