Serra de Tramuntana: Confluències entre espai natural i introspecció

molt representatiu del lloc d’origen, Mallorca. Per tant, el treball és una relació continuada entre el jo i l’expressió de totes les sensacions que causa el contacte amb la vida.

El primer que escrigué sobre el romanticisme fou Novalis al 1799, amb aquestes paraules senzilles i profundes: “Donar a allò corrent un sentit sublim, al quotidià una aparença misteriosa, al conegut la dignitat d’allò desconegut, al finit una semblança de l’infinit”; també establí una regla que molts pintors més tard tingueren en compte a l’hora de desenvolupar les seves obres, i que a l’interès artístic personal també s’adapta d’una manera més actual: “en la distància, tot es torna poesia: muntanyes allunyades, éssers humans allunyats, successos allunyats. Tot es torna romàntic” (Wolf, 2008, T.A.T.: 7-8).

Aleshores les emocions, tan poc considerades per alguns, agafen un significat important, on cada detall del dia a dia les sobta, sorprèn, emplena, buida i fa sentir una infinitat de sensacions.

Per tant podem posar en relació part de l’esperit de la ment, en el qual Leopardi afirma que en aquest trànsit per la vida, “l’amor i la ment” són les úniques coses belles que té el món. Crea aquestes relacions entre ment i bellesa; dolor i plaer; naixement i fi; destrucció i creació.

És en el fet de recordar i fer néixer de la punta del pinzell i el llapis, un entramat sensorial i visual, que desencadena òrgans vitals humans, amb una subtilesa, dedicació i abstracció de la realitat figurativa com a tal. En el mateix camí la relació entre aquests i les formes naturals que s’estan cercant amb els perfils de la Serra de Tramuntana. Amb l’emplenament d’aquests signes, i l’espai buit i la soledat on es troben, dansant dins els espais eteris que se’ls hi proporciona, dansant dins el sentiment.

En el marc del romanticisme, cal posar en relació aquestes idees centrades en l’individu, i la tercera teoria oferida per Kant a la Crítica del judici, molt abans que les idees romàntiques prenguessin forma, on tracta la capacitat que tenim de fer judicis, de treure conclusions a partir d’una regla, tan teòricament com pràcticament, de raonar sols guiats per la raó, i deixar a part les compulsions externes.

El lloc que ocupa Immanuel Kant en el paper del desenvolupament romàntic queda clar en la següent afirmació: “Però si bé s’ha obert un abisme infranquejable entre l’esfera del concepte de la naturalesa com allò sensible i l’esfera del concepte de llibertat com allò suprasensible, de tal manera que del primer al segon cap forma de trànsit és possible, exactament com si fossin altres mons diferents[...]” (T.A.T. Kant cit: Cabot, 2009: 54)

Encara que realment la frase ens afirmi que es poden connectar ambdós mons, el que cal remarcar és l’expressió “abisme infranquejable” és l’espai natural que es parlarà, com un immens perdut en la sensació i la seva respectuosa presa de consciència . Per Immanuel Kant el significat d’aquesta expressió era literal: un abisme, una escletxa tan profunda que no hi ha possibilitats físiques 26