Fonaments de la Història de l’Art | La creació artística | Art & reproduïbilitat
Sixt, el gran valor expositiu de la pintura de Rafael va trobar la seva utilització. Temps després va fer cap a faltar major de l’església del convent dels Monjos Negres a Piacenza. La raó d'aquest exili es troba en el Ritual romà. El Ritual romà prohibeix que les pintures que han servit en ocasió d'uns funerals siguin portades com a objectes de culte a faltar major. Per aquesta norma l’obra de Rafael era fina a un cert grau desvalorada. Per a tanmateix ferse'n un preu corresponent, la cúria va decidir de vendre'l i de tolerar a la callada la pintura en un altar major. Per tal d'evitar xafarderies, hom va deixar partir la pintura vers la Germandat d'una llunyana ciutat de províncies. 10 Brecht proposa, en un altre pla, anàlogues reflexions: «Si el concepte d'obra d'art, quan l'obra d'art s'ha transformat en mercaderia, ja no es pot usar, més per a l’obra d'art, aleshores, prudentment i amb circumspecció, l’hem de deixar perdre si no volem liquidar amb ell la funció mateixa de l'art, car, l'art ha de passar necessàriament per aquesta fase i, no cal dir-ho, sense restriccions; no és una marrada facultativa, ans, el que li esdevé amb això, el canviarà de soca-rel, extingirà el seu passat, talment que, si el concepte vell hagués novament d'ésser reprès ―i ho serà, per què no? ―no recordarà res de l'art que en altre temps qualificava» (B. Brecht: Versuche 810, p. 301-302, Berlín 1931; Der Dreigroschenprozess). 11 ABEL GANCE, Op. Cit., p. 100-101. 12 ABEL GANCE, Cit., Op. Cit., p. 100. 13 ALEXANDRE ARNOUX: Cinéma, p. 28 París 1929. 14 FRANZ WERFEL: Ein Sommernachistraum. Ein Film von Shakespeare und Reinhard. «Neges Wiener Journal», cit. 15 novembre 1935. 15 «El film ... dóna (o podria donar) explicacions en detall de les acciona dels homes ... Tota motivació del caràcter passa desapercebuda, la vida interior dels personatges no constitueix mai la causa principal i rarament és el resultat principal de l'acció» (Brecht: Versuche, Der Dreigroschenprozess). L'àmpliament del camp del que es pot sotmetre a test, àmpliament que realitza la maquinaria en la persona de l’intèrpret cinematogràfic, correspon a l'ampliament extraordinari d’allò que es pot sotmetre a test, cosa que, per a l’individu, no val a causa de les circumstàncies econòmiques. Així creix constantment la importància de les proves d'aptitud per al professionalisme. En les proves per a la professionalització es fan retalls de l’actuació de l’individu candidat. Realització cinematogràfica i proves d'aptitud provenen d'un mateix gremi de gent especialitzada. El director d'escena en els estudia cinematogràfica ocupa el mateix lloc que el director de les proves d'aptitud professional. 16 R. ARNHEIM: Film als Kunst, p. 176-77, Berlín 1932. Certes particularitats aparentment accessòries per les quals el director d'una pel·lícula s'aparta de les pràctiques de l’escena, guanyen en relació amb això un interès notable. Així l’assaig de fer actuar l’intèrpret sense haver-lo maquillat, com ha fet Dreyer en Joana d’Arc. Va esmerçar mesos, solament per trobar els quaranta actors que havien de constituir el tribunal contra la bruixeria. La recerca d'aquests actors, semblava d'uns requisits difícils d'obtenir. Dreyer es va escarrassar a evitar semblances d'edat, d'estatura i de fesomia. (cf. Maurice Schultz: «Le masquillage» en L'art cinématographique VI, p. 65-66, París, 1929). Si l’actor esdevé un conjunt d'arreus, el conjunt d'arreus contrafà, d'altra part, l’actor. Tanmateix no és rar que la pel·lícula presti un cert paper a l'arreament. En cometes de prendre un exemple qualsevol d'un nombre incalculable, limitem-nos a un que té una particular força demostrativa. En escena, un rellotge que funciona, fa nosa sempre. La seva funció de mesurar el temps no es pot encabir en l’escena. El temps astronòmic toparia fins i tot amb el temps escènic d'un peça de teatre naturalista. Vist així, és característic del film que pugui mesurar fàcilment el temps segons el rellotge. Hom pot, en això, veure més clarament que en altres exemples com, en certes circumstàncies, un arreament pot assumir en el cine una funció decisiva. D'aquí a la constatació de Pudowkin hi ha solament un pas: «l’actuació d'un intèrpret lligada o basada en un objecte és ... sempre un dels mètodes més puixants de la configuració fílmica» (W. Pudowkin: Filmregie und Filmmanuskript, p. 126, Berlín 1928). És així, doncs, que el film és el primer mitjà artístic que es troba en el punt de poder mostrar com la matèria i l'home actuen conjuntament. Per això el cinema pot esdevenir una eina eminent per a representacions materialistes. 17 [ EN L’ORIGINAL NO HI HA TEXT.] 18 El canvi, constatat aquí, de les maneres d'exposició a través de la tècnica reproductiva, es pot veure també en la política. La crisi de les democràcies burgeses dels nostres dies inclou una crisi de les condiciona que, per a l’exposició dels governants, són decisives. Les democràcies exposen el governant immediatament, en la seva pròpia persona, i això davant els representats. El parlament és el seu públic! Amb les innovacions de les cambres cinematogràfiques, que permeten de fer sentir, i, poc després, de fer veure l'orador durant el seu discurs a molts espectadora, l'exposició de l'home polític entra, davant aquests aparells a primer pla. Parlamenta i teatres es buiden alhora. Ràdio i cinema no solament canvien la funció de l'actor professional, sinó també la funció d'aquells que, com fan els governants, s'interpreten ells mateixos. L'orientació d'aquest canvi és, deixant a part llurs tasques especials, la mateixa per a l'actor de cinema i per al governant. Aspiren a muntar actuacions verificables, àdhuc assumibles sota determinades condiciona socials. Aquest fet constitueix una nova selecció, una selecció davant l'aparell, de la qual ressalten com a vencedora la vedette i el dictador. 19 El caràcter privilegiat de les tècniques en qüestió no s'aprofita. Aldous Huxley escriu: «Els progressos tècnica han porta[ ... a la vulgaritat ... les tècniques de reproducció i les maquines rotatives han fet possible una multiplicitat imprevisible d'escrits i d'imatges. Les escoles populars i els Bous relativament alts han creat un 17