–No vaig aprendre res –va respondre en Gori–, només a odiar. Jo no sabia què era aquesta paraula. Mai a casa meva ens hem odiat, sinó que ha regnat sempre una bona harmonia entre els pares i el meu germà petit. Odiar és tot el que s’aprèn en una guerra. Vaig odiar els francesos quan van matar el meu millor amic, sense procurar fer-li una cura. –I per què vas anar voluntari a l’exèrcit, sabent com les gasten? –Mira, sí, tens raó. Però aquesta era l’única manera que teníem de sortir de casa el meu amic i jo, i fer la nostra pròpia vida. Aquesta va ser la sortida que se’ns va ocórrer, no en vam trobar cap més. –No hi estàveu bé, a casa vostra? –No va ser aquesta la raó profunda que ens va empènyer a sortir de casa –va dir en Gori–. A mi, aquella vida de pagès, o bé de muntanyenc, no em deia res. És una vida molt monòtona i sense cap al·licient. –No teniu una parròquia que es cuida de la jovenalla? – inquirí en Jaume. –Què em preguntes ara! El rector només es preocupa que les noies arribin al casament blanques, ben blanques, i de nosaltres només ens pregunta si ens masturbem. Quan ve a casa parla hores i hores amb la meva mare i el meu germà s’amaga no sé a on perquè sempre li diu que el pecat solitari és un pecat mortal. –I tu què cony fas?
dit mai res». –I tu vols prescindir d’aquesta vida tan monòtona, no? –Sí, a mi l’evangeli m’agrada i crec en tot el que Crist va dir, crec que el seguiria, però aquesta vida tan avorrida no té cap interès per a mi –va respondre en Gori. –Els nois i noies del poble van a missa els diumenges? – seguia fent preguntes en Jaume. –Sí, els diumenges no saben què fer i van seguint la rutina. Allà és el lloc a on es troben tots i fan petar la xerrada de la tertúlia matinal. –Arri! En Cul s’està arronsant! Vinga, o no arribarem mai a Perpinyà! –no parava de cridar en Jaume. –Ja estan cansats aquests animals –va dir en Gori, per tot seguit afegir:– Per a mi creure en Déu és tota una altra cosa. Al poble no hi ha ningú amb qui pugui tenir una conversa de tu a tu. El mestre només ens ensenyava les quatre regles aritmètiques i prou, i si algun alumne es portava malament li queia cada clatellot que se sentia des de fora de l’escola. Busco una visió més humana de la vida i no la trobo enlloc. –Que els homes ens hàgim de matar els uns als altres en una guerra, no ho entenc, i encara ho entenc menys si els reis que fan aquesta guerra es diuen l’un Catòlic i l’altre Cristianíssim. –Jaume, jo penso com tu. Crec que tens tota la raó. Diuen que va ser el cardenal francés qui va començar aquesta guerra. Jo busco el sentit últim de la vida que per ara ningú m’ha ajudat a trobar. Hauries de presentar-me gent de Perpinyà per
96 –El mateix que el meu germà. El rector em pregunta: «tens novia?», i com que la meva resposta sempre és negativa, aleshores mossèn Aloi comença a treure el seu repertori de les noies del poble. «La noia de can Cisco és molt maca i la família tots unes excel·lents persones, i ningú fins ara no li ha
97 començar a preparar una manifestació en contra d’aquesta conferència de pau que per a nosaltres acabarà resultant una conferència de guerra. Tens algun conegut aquí? Penses anar a viure en una pensió? –preguntà en Jaume. –Sí, però no sé a on. No conec ningú.