Manises i els establiments de 1610

Page 1

Manises i els establiments del 1610

REGIDORIA DE CULTURA
Francesc Ferre Domínguez i M. Pilar Sánchez Chulià
2

Manises i els establiments del 1610

3

Francesc Ferre Domínguez (Bocairent), llicenciat en Història Moderna per la Universitat de València, ha centrat les seues investigacions en els segles XVI i XVII. És autor de «La vall de Perputxent. Les cartes de poblament de 1611» publicat per la Universitat d’Alacant (2022) i guanyador del XII Premi d’Estudis Locals d’Aldaia (2021) amb «Aldaia i la successió dels Borja».

M. Pilar Sánchez Chulià (Aldaia), llicenciada en Història Moderna i màster en Biblioteconomia, Arxivística i Documentació per la Universitat de València. És arxivera i bibliotecària i ha realitzat diverses publicacions sobre història d’Aldaia i de temes relacionats amb el món dels arxius i de les biblioteques.

Manises i els establiments del 1610 és l’estudi guardonat amb el Premi d’Estudis sobre Manises José M. Moreno Royo, de l’Ajuntament de Manises, en l’edició de l’any 2021.

L’obra que presentem és una ampliació de l’estudi guardonat en la qual l’autora i l’autor han incorporat informació i il·lustracions que l’original no contenia.

4
5 Per a Júlia i Francesc

Edició: Regidoria de Cultura. Ajuntament de Manises.

Foto de Portada: Llibre que conté els establiments de Manises del 1610.

Font: Arxiu de Protocols del Col·legi del Corpus Christi de València

Dipòsit legal: V-3598-2022

Maquetació: Gráficas FERSE S.L. Tel 961 531 752

6
7 ÍNDEX Pròleg 11 Introducció ........................................................................................................... 15 1. Vila i poblament: Manises a principi del segle XVII ......................................... 17 2. Els senyors de Manises................................................................................... 23 2.1 La fugida de Pere Boïl, senyor de Manises ................................................... 24 2.2 Felip Boïl, procurador general 26 2.3 El vassallatge 27 2.4 Les Corts del 1604 29 2.5 La mort de Pere Antoni Mateu .................................................................. 33 2.6 La tornada de Pere Boïl ............................................................................ 34 3. L’església de Manises ..................................................................................... 37 3.1 El pintor Tomàs Sanchis 40 4. El govern municipal 41 5. L’arrendament de la vila i baronia de Manises 45 6. Monopolis senyorials i regalies 47 7. Forns i obradors .............................................................................................. 55 8. Conjuntura econòmica (1600-1609) ................................................................ 61 8.1 Els establiments emfitèutics i les terres ermes (1600-1602) ..................... 61 8.2 L’expansió agrària (1603-1604) 65
8 8.3 La vinya 69 8.4 La morera i altres cultius 71 8.5 Problemàtica dels establiments ................................................................ 74 8.6 La Concòrdia del 1606 .............................................................................. 75 9. L’ «amenaça» morisca ..................................................................................... 79 10. Les conseqüències de l’expulsió dels moriscos 83 10.1 Morisquets i morisquetes 83 10.2 La falsificació de moneda 85 10.3 El problema dels censals....................................................................... 86 10.4 Plet de manutenció ................................................................................ 89 10.5 L’impacte de l’expulsió........................................................................... 91 11. Els establiments del 1610 .............................................................................. 93 12. Els establiments a partir del 1611 111 12.1 El martinet o mall 115 13. Els últims anys de Felip Boïl 117 14. Conclusions ................................................................................................... 121 Annexos............................................................................................................... 123 I. Amollonament del terme de Manises i Riba-roja de Túria el 1608 ................... 125 II. L’ofici de mestres d’obra de terra el 1622 129 III. Concòrdia del 1606 131 IV. Inauguració del martinet el 1612 137 V. Toponímia 139 Bibliografia ........................................................................................................... 145 Arxius................................................................................................................... 147

Agraïments

A Rafael Requena Díez pels seus suggeriments i consells, els quals ens han ajudat a millorar el llibre.

A l’Ajuntament de Manises per interessar-se pel nostre estudi i donar-nos l’oportunitat de publicar-lo.

9

Equivalència de les mesures agràries valencianes

1 cafissada = 6 fanecades

1 fanecada = 6 tafulles

Equivalència de les monedes valencianes (segles del XIII al XVIII)

1 lliura = 20 sous

1 sou = 12 diners

Equivalències aproximades de la moneda valenciana amb el real castellà

2 sous = 1 real castellà

1 lliura = 10 reals castellans

10

Pròleg

Tota aportació rigorosa a l’estudi i coneixement de la història de Manises és benvinguda i ha de ser celebrada, ja que es tracta d’una disciplina que té encara per davant molts camins per transitar i territori per explorar. Per això, ens congratulem de l’aparició del llibre Manises i els establiments del 1610, de Francesc Ferre Domínguez i M. Pilar Sánchez Chulià, obra que veu la llum gràcies a l’edició del 2021 del Premi d’Estudis locals José María Moreno Royo que promou l’Ajuntament de Manises.

El moment històric que rep la mirada dels autors és del tot excepcional, per la transcendència dels fets dramàtics esdevinguts en la llavors reduïda comunitat de Manises en l’octubre del 1609, conseqüència de la decisió de la monarquia hispànica i la seua política d’uniformitat religiosa, d’expulsar, en qüestió d’hores, la minoria morisca dels seus territoris, un episodi que de forma especial sacsejà el Regne de València tot provocant un daltabaix demogràfic, i que en la vida social i econòmica de Manises tingué una particular repercussió.

Sobre el tema central del treball, els establiments del 1610, voldria referir-me a un antecedent que resulta pertinent: Mentre redacte aquest pròleg ha vist la llum un altre llibre de Francesc Ferre Domínguez: La Vall de Perputxent. Les cartes de poblament de 1611 (Universitat d’Alacant, 2022), en què es relata el procés de repoblament mitjançant establiments de quatre pobles del Comtat de població cent per cent morisca, que havien restat deserts arran de l’expulsió. Els pobles (Beniarrés, Benillup, Canèssia i l’Orxa) eren feus de la Comanda de l’Orde de Montesa i en un passatge del llibre es fa al·lusió a la intervenció de Felip Boïl, senyor de Manises, com a testimoni (hui en diríem orientador o formador) davant el comanador Francesc Jofre, qui considerà el seu testimoniatge de gran valor «perquè a Manises també havien expulsat els seus vassalls moriscos (....) i per la consciència i perícia que té en coses d’establiments»

11

(p. 63). El descobriment del Boïl com a expert en la matèria despertà la fascinació dels autors pel personatge, interès que els va conduir als protocols de Francesc Almenara i a la descoberta dels establiments, tant dels immediats a l’expulsió com d’uns de previs, atorgats pel mateix Felip en els anys 1603-1604, mogut per l’interés econòmic de fer productives terres ermes de la baronia i on encara s’hi establiren algunes cafissades de secà –poques– als moriscos Miquel Faquinet, Jaume Lopo i Jaume Dardavís. A pesar que altres autors han publicat abundants notícies i passatges del notari Francesc Almenara i del període de Felip Albert Vidal Boïl al cap del senyoriu, l’assumpte dels establiments havia estat passat per alt o a penes se li havia dedicat alguna referència dispersa.

El llibre que prologue, obri el focus a un arc temporal més ample que ve a tancar-se el 1627, any de la mort de Felip Boïl, i dona notícia de les estretors econòmiques que afectaren de ple la casa dels Boïl de la Scala i de retruc la baronia i els seus habitants a partir del 1600; parla de la geografia urbana, dels conreus i els topònims del terme, dels molins, del funcionament de les regalies i en general de les dures relacions de vassallatge d’un sistema feudal encara vigorós. També aporta informació substanciosa sobre els senyors, el seu tarannà i alguns fets destacats inèdits o poc coneguts de les seues biografies. En són exemples les agres relacions de Felip amb sa mare, Isabel Vidal, o la causa criminal que provocà l’exili de Pere i l’accés del seu germà Felip al capdavant del senyoriu, uns fets que posaran en evidència el contrast entre un Pere dissolut, autoritari i maldestre per a les coses de l’administració, i un Felip ordenat, eficient i obert a la participació dels vassalls en els assumptes de la baronia.

S’ha parlat molt de la petjada musulmana que ens ha deixat el llunyà passat medieval de Manises, un record lligat a l’obra de terra que portava el seu segell –la magnífica ceràmica daurada dels segles XIV i XV– i que ha transcendit el temps fins al punt de ser sentida i percebuda com un senyal d’identitat, com el llegat deixat per uns manisers remots que es perden anònims en la nebulosa mítica del temps. Aquest llibre ens permet ara acostar-nos a aquell grup humà en el context tràgic de la seua deportació, i fer-ho amb noms i cognoms, amb notícia de les cases on vivien, de les terres que conreaven, així com dels quefers quotidians que comportava la convivència amb els seus veïns cristians vells, o de les servituds imposades als uns i als altres pel règim senyorial; tot un allau de sensacions que la lectura del llibre té la virtut de suscitar-nos gràcies a un estil fluït i directe, que es fa accessible mentre va modelant un imaginari precís i ric en detalls i matisos. Unes pàgines que ens fan reviure els anys previs al

12

gran sotrac, quan encara entre les dues comunitats es venien o arrendaven obradors, cases i terres amb total naturalitat, fins a pocs dies –o hores– abans de l’expulsió, quan els rumors del desastre i la por ja devien circular com un crit d’alarma pels carrers de la vila. I després, la urgència i els esforços interessats i un poc desesperats de bastir de nou la recomposició material i social, un procés que tingué un inici decidit però que encara tardaria dècades a assentar-se.

13
14

Introducció

Aquesta obra es basa fonamentalment en els llibres de protocols del notari Francesc Almenara entre els anys 1600 i 1627, conservats a l’Arxiu del Patriarca de València, que han aportat dades inèdites sobre la història de Manises i, especialment uns documents de gran valor històric que fins ara no s’havien localitzat: els establiments del 1610, és a dir, el repartiment de les terres dels moriscos i el repoblament de les cases de la moreria de Manises després de la seua expulsió el 1609.

En el nostre estudi farem una aproximació a la història del senyoriu de Manises des dels anys previs a l’expulsió fins a una vintena d’anys després que els moriscos abandonaren aquestes terres. Parlarem dels senyors i de la vila de Manises, de la seua gent, cristians vells i moriscos, de la situació econòmica, així com d’altres aspectes d’aquest període històric. Especialment, ens centrarem en els establiments del 1610 per a conéixer quines foren les persones establides i les característiques del procés.

Al final del llibre hi ha una sèrie d’annexos entre els quals cal destacar l’últim dedicat a la toponímia, un recull de prop de 190 topònims de Manises de principis del segle XVII.

15
16

1. VILA I POBLAMENT: MANISES A PRINCIPI DEL SEGLE XVII

Manises a principi del segle XVII era una vila emmurallada, delimitada al nord pel «carrer que va de l’Església a la Plaça» i pel carrer del Portal del Molí, al sud pel carrer Nou,1 a l’est pel carrer de la Pobla i a l’oest pel carrer del Trinquet de la Pilota. Entremig, diversos carrers estrets, carrerons, places, placetes i algun atzucac, entre els quals trobarem la plaça de la Ferreria, el carrer del Forn, anomenat així per ser el lloc on estava el «forn de coure pa», i la plaça o placeta de la Llenya, que estava enfront de l’hostal de la vila, prop del portal del Molí.

La Plaça estava a l’extrem nord-oest de la vila i s’hi accedia per l’anomenat portal de la Plaça. Era l’espai més gran i important de la població, el centre administratiu i de poder, el lloc on s’ubicava el ja desaparegut castell, que era la casa dels senyors de Manises, i que estava presidit per una torre i rodejat pel seu fossat. A la porta principal del castell s’accedia per un pont de taulons instal·lats damunt del fossat, que en la segona meitat del segle XVII serien substituïts per un pont més consistent, aprofitant que un temporal l’havia assolat. Un gran depòsit subterrani, la cisterna, assegurava l’abastiment d’aigua tant al castell com al poble, la neteja de la qual es farà regularment tal com consta en diverses referències: «Netejar la cisterna que està en lo dit castell». En un cantó del castell hi havia una porta per la qual s’eixia a un terreny d’horta al qual s’arribava travessant la séquia. L’hort «clos i tancat», conegut com l’hort del senyor, estava rodejat per una paret que preservava les sis cafissades de terra amb diversos arbres fruiters, on destacava la gran quantitat de tarongers. Un hortolà s’encarregava de l’hort i vivia en una casa entre el portal de la Plaça i la coneguda com la casa de Pere Boïl. Enfront del castell i a l’altra part del fossat, on actualment està l’Ajuntament, es trobava la casa de la senyoria, de la qual formaven part la casa de l’arrendador, els graners de la senyoria i la pallissa, on els vassalls portaven els grans i la palla de les eres. Els graners eren coneguts com la casa o graner nou del forment i de l’arròs. També hi havia un celler amb el trull per al vi i el corral de la senyoria, on es guardaven els ramats de la carnisseria.

1 Construït al 1473 per a donar cabuda a una població creixent, fou necessari tombar part de la muralla (ALGARRA PARDO, Víctor. Manises, de vila medieval a ciutat industrial: la formació d’una ciutat ceramista). Alguna casa del carrer Nou fitava «a les espatlles de dita casa ab la muralla de dita vila» (APCCV notari Francesc Almenara, 3 de juny de 1625, sig. 11.026).

17

En aquell moment, a Manises viurien entre 130 i 150 de famílies, de les quals aproximadament dues terceres parts eren cristianes i una tercera part, morisques, exactament la mateixa proporció que hi havia en aquell moment al Regne de València. Manises era una de les poques poblacions on convivien dins de les muralles les dues comunitats, a diferència d’altres llocs, com Xàtiva, Oliva, Cocentaina o la mateixa ciutat de València, on els moriscos havien sigut relegats fora de les muralles. Com diu l’historiador Manuel Ardit, les moreries urbanes havien desaparegut després de les Germanies.2

La comunitat cristiana ocupava la part occidental, la zona que hi havia entre el castell, al nord, i el portal de Canda3, al sud. El carrer de l’Església, era el més cèntric de la vila, punt d’unió entre les àrees oriental i occidental, carrer on estava el fossar, l’església, l’abadia i la casa de la vila o dels jurats. Els moriscos ocupaven majoritàriament la part oriental de la vila, coneguda com la moreria, amb el portal del Molí al nord i el portal

2 ARDIT, Manuel. Els homes i la terra al País Valencià, pàg. 35.

3 La denominació provindria de la família morisca de Manises dels Canda. Les dades que tenim és que estava al carrer Nou i que donava accés al camins de les Eres i de Riba-roja. Tot fa pensar que era el conegut posteriorment com el portal de Riba-roja. En la documentació també hem vist un parell de vegades la denominació de portal de les Eres, possiblement situat al nord del de Canda en direcció al castell.

18
Carrer Major antic Carrer Nou

de València a l’extrem sud. Aquest últim donava accés al camí de València, al fossar morisc i als Obradors de la vila. Els carrers principals de la moreria eren el carrer de la Pobla, el del Portal del Molí i, sobretot, el carrer i la plaça del Pou de la Moreria, on antigament havia estat la mesquita.4

Equivalència dels noms dels carrers

Nom antic Nom actual

La Plaça Plaça del Castell

Carrer que va de l’Església a la Plaça Carrer de la Plaça o de Darrere de l’Església5

Carrer del Portal del Molí

Carrer del Sagrari (primer tram)

Carrer del Sagrari (segon tram)

Carrer del Trinquet de la Pilota Carrer del Doctor Català Díez

Carrer de l’Àngel

Carrer de l’Església o de Sant Joan Baptista

Carrer Nou

Plaça del Pou de la Moreria

Carrer del Pou de la Moreria

Carrer la Pobla

Carrer de l’Àngel

Carrer de Sant Joan

Carrer de Mossén Pere Esplugues

Carrer Major

Plaça de la Mare de Déu dels Desemparats

Carrer de Mariano Benlliure

Carrer del Bisbe Soler

La major part dels moriscos valencians vivien en «el rerepaís muntanyenc valencià»,6 en llocs amb particions i censos abusius, una agricultura de subsistència i una dieta bàsica de panses, figues i mel.7 Els de Manises els podem considerar, seguint l’expressió de Pierre Guichard, uns moriscos «occidentalitzats» i gaudien de

4«Pou dit de la mesquita dit de la moreria». APCCV Notari Francesc Almenara, 3 de març de 1605, sig. 11.003.

5 Tres denominacions per a un mateix carrer.

6 ARDIT, Manuel. Els homes i la terra al País Valencià, pàg.181.

7 HALPERIN DONGHI, Tulio. Un conflicto nacional. Moriscos y cristianos viejos en Valencia, pàg. 56.

19

millors condicions. Pagaven els mateixos censos, taxes i particions que els cristians vells, encara que no sempre havia sigut així, ja que anteriorment per cada casa, els cristians de Manises pagaven 5 sous de cens i els mudèjars 10 sous, exactament el doble.8 Hi havia una bona convivència entre les dues comunitats. Moriscos i cristians compartien terres a les diferents partides del terme, tant d’horta com de secà, així com camins, sendes, rolls o braçals. La confiança mútua existent ho demostren fets com el nomenament com a síndic de Jaume Alazarach, representant a la vila per a gestionar la sol·licitud d’un censal destinat a la compra de forment, carn i altres grans en un moment de carestia.9 El censal era un instrument de crèdit, la forma més habitual de préstec al Regne de València.

Entre moriscos i cristians es compraven i venien obradors, cases, terres o animals, com bous, ases, egües o rossins. Així, el morisc Jeroni Dardavís li comprà un rossí de pèl castany10 a mossén Marc Torner, rector de Benimàmet i antic vicari de Manises. El morisc Francesc Vallbona li vengué a Joan Valero tres cafissades de terra a la partida del camí de la Foia.11 Alexandre Noguera li comprà una casa al carrer de la Plaça12 al morisc Miquel Sorolla. El morisc Josep Macià li vengué al terrisser Baptiste Boixador tres cafissos de forment.13 Els germans moriscos Jaume i Pere Alazarach arrendaren al terrisser cristià vell Benet Matorrita cinc fanecades de terra campa a la partida del Barranc.14 Junts des de temps immemorial escuraven periòdicament les diverses séquies, sobretot les que asseguraven el reg dels fèrtils camps d’arròs, sempre amb l’atenta mirada dels vehedors, encarregats de certificar que les séquies estigueren ben netes. Junts, per a fer morter, carregaven les cavalcadures amb l’arena del riu Guadalaviar o de València, noms amb què es coneixia a Manises en aquella època l’actual riu Túria.

8 CORTÉS, Josepa; PONS, Vicent. Catàleg de l’arxiu dels Boïls, senyors de Manises.

9 APCCV. Notari Francesc Almenara, 5 d’octubre de 1607, sig. 11.005.

10 Ibídem, 20 de febrer de 1602, sig. 11.007.

11 Ibídem, 27 de juny de 1606, sig 11.006.

12 Ibídem, 6 d’octubre de 1604, sig. 11.001.

13 Ibídem, 13 de setembre de 1608, sig. 11.011.

14 Ibídem, 2 d’octubre de 1608, sig. 11.011.

20

El terme de Manises el delimitaven el curs del riu Túria al nord on estava el Cap del Racó, el Tossalet al sud, el Ràfol a l’est i el Cap del Terme a l’oest. Les terres d’horta eren predominants a la part més oriental, en partides com la del Cap de l’Horta, la d’Enmig de l’Horta, la Botaia i el Ràfol regades per la séquia de Quart i Benàger.15 Els extensos camps de secà ocupaven l’àmplia part occidental, travessats per nombrosos camins, entre els quals destacaven el de Xest o el de Riba-roja. El topònim Cap del Terme feia al·lusió al lloc on s’iniciava el terme que separa Manises i Riba-roja, termes que s’havien delimitat i amollonat el 130416 quan Pere Boïl, primer senyor de Manises, va fundar el senyoriu. Després de més de 300 anys, l’estat lamentable dels mollons en una zona especialment muntanyosa, dificultava reconéixer els límits precisos, això farà que el 1608, pocs mesos després de ser nomenat senyor, Felip Boïl prenguera la decisió de reconstruir els mollons. Una obra senzilla però important, carregada de simbolisme en tant que suposà marcar els límits de l’espai propi on el senyor exercirà la seua jurisdicció. Les dues poblacions arribaren a un acord per a fer l’obra i Jeroni Montanyana, llaurador del carrer de Morvedre de la ciutat de València, fou l’encarregat de tornar a alçar els mollons de la Casa Coberta, de l’Aljub de la Foia o de la Coveta del Pla, amb València la Vella (Riba-roja) a un costat i els Collados i Cabeçols (Manises) a l’altra. D’aquella acció tan peculiar ens ha quedat un interessant document notarial17 que en dona fe, i que està reproduït en l’annex I.

Ara bé, no sempre havien estat d’acord Manises i Riba-roja. És el cas del conflicte per la llenya. Manises, en virtut d’antics privilegis i franqueses, tenia dret a «fer i tallar llenya» al secà de Riba-roja, «llevat dels bovalars i les deveses», per a portarla a les seues cases i, sobretot, perquè amb ella «fan sos obratges d’obra de terra». L’alcaid i els oficials de Riba-roja es negaven a reconéixer els privilegis i requisaven les càrregues de llenya als de Manises. Per a fer valdre els seus drets, recorrien a la justícia que, sens dubte, reconeixia que els de Manises podien, «sense contradicció alguna», tallar i fer llenya tal com havien acostumat a fer sempre.18

15 La séquia Quart-Benàger era la que regava l’horta de Manises, però amb eixe nom apareix una única vegada, en un parell d’ocasions séquia de Quart i la resta -més d’una trentena de vegades- únicament com a séquia de Benàger amb totes les múltiples variants: Benétger, Bennéger, Benàtjar, Bennéjar, Benàtger. El topònim séquia de Faitanar estava vigent a l’època, però no apareix relacionada amb Manises, sinó a altres poblacions com Xirivella i Alaquàs.

16 Partició dels termes de Riba-roja, senyoriu de Ramon de Riu-sec, i Manises, de Pere Boïl. Sentència i amollonament (27 de novembre de 1304-2 de desembre) (f. 218) (Catàleg de l’arxiu dels Boïl de la Scala: Els senyors de Manises).

17 APCCV. Notari Francesc Almenara, 3 i 15 de desembre de 1608, sig. 11.011.

18 ARV. Processos Reial Audiència. Part II, lletra S, núm. 1319. El síndic de la vila de Manises contra l’alcaid de Riba-roja. Any 1613.

21
22

2. ELS SENYORS DE MANISES

Pere Boïl i Colom, «lo antich», huité senyor i primer baró de Manises, va disposar en el seu testament el 1384 un «vincle» per via primogènita masculina per a l’herència del senyoriu, és a dir, tots els béns i drets, indivisibles i inalienables, havien de passar íntegrament al fill major del senyor de Manises i així, successivament, amb la finalitat que el patrimoni familiar no es disgregara entre diversos hereus. El vincle farà que a principi del segle XVII siguen tres germans els que hereten el senyoriu de Manises. Així, amb la mort de Felip Joan Boïl de la Scala, catorzé senyor de Manises i seté baró de Manises, el 1597, els seus fills Pere, Felip i Bernat, serien consecutivament senyors de Manises, a partir de 1597, 1608 i 1627, respectivament, en no tindre els dos primers germans descendència masculina.

Pere Boïl, el 1597, s’havia casat amb Anna Bou amb qui tindria la seua única filla. Felip Boïl es casarà amb Jerònima Bou, viuda i germana d’Anna, i no tindrà descendència. Les germanes Bou eren filles de Jaume Nofre Guerau Bou –senyor de Millàs– i d’Isabel Català de Valleriola –senyora d’Alcalà.

La qüestió hereditària estigué en la base d’un fet peculiar, el canvi de cognoms. Un fet molt habitual en aquella època, que afectarà els Boïl. El primer dels Boïl de la Scala que canvià el seu cognom fou Felip Boïl de la Scala. En heretar de sa mare, Hipòlita Joan, el senyoriu de Vinalesa el 1586, es va veure obligat, a partir d’aquell moment, a fer-se dir Felip Joan. Aquest es casà amb Isabel (o Elisabet) Vidal Aguilar,19 i tingueren tres fills (Pere, Felip i Bernat) i cinc filles (Sebastiana, Jerònima, Vicenta, Isabel i Lluïsa). El primer fill, Pere, mantingué el cognom de son pare i així serà Pere Joan, mentre que Felip en heretar de sa mare es farà dir amb els cognoms materns: Felip Albert Vidal. Als seus respectius nous cognoms acostumaven afegir-li «olim Boïl de la Scala», és a dir, «en un altre temps» Boïl de la Scala. En tot cas, el canvi de cognoms era una qüestió merament formal i tant Pere com Felip eren coneguts per Boïl i així constaven en diferents documents. Més encara, a partir de la mort de sa mare,20 Felip recuperarà el seu cognom inicial i tornarà a ser oficialment Felip Boïl de la Scala.

19 Elisabet també es canvià els cognoms inicials, Vidal Aguilar, per Albert Vidal.

20 Sembla que Elisabet va morir el 1615. En els protocols notarials, Felip durant tot el 1615 encara figura com a Albert Vidal. Del 1616 no es conserven documents, però a partir del 1617 ja figura com a Felip Boïl de la Scala.

23

2.1 La fugida de Pere Boïl, senyor de Manises

Un fet violent marcà l’inici de segle a la ciutat de València. El 14 de maig del 1600, el notari Jaume Torrosella21 va ser assassinat per uns desconeguts a l’antiga torre de Santa Caterina, al costat del portal Nou, quan anava de nit en companyia de Pere Boïl i altres cavallers. Un interessant document del mateix any, que es conserva a l’Arxiu del Regne de València, amb el títol «Informació de la mort perpetrada en Pere (sic.) Torrosella notari»,22 recull els testimonis de diferents persones que directament o indirectament estaven implicades en el cas.

El notari de la ciutat de València Jaume Torrosella tenia una casa llogada a Manises on la seua germana i la seua dona es dedicaven a criar cucs de seda, i ell anava i venia almenys un dia a la setmana. Els dies 14 i 15 de maig se celebrava a Manises la festa de Sant Ponç, motiu pel qual Pere Boïl havia quedat amb Jaume Torrosella, el també notari Gaspar Agustí Salelles i el noble de Montcada, Joan de Pròixida, per a passar un cap de setmana de «plageri». Dissabte a la nit, acompanyats del vicari de l’església i un jove organista, soparen a casa del mostassaf, lloc on s’allotjava el senyor Pere Boïl «per estar lo castell sense pont». En acabar de sopar, veient que l’organista cantava i tocava prou bé una guitarra de cinc cordes els «prengué gana d’anar-se’n aquella nit a donar una música» a una alqueria d’Arrancapins. Pensat i fet, Pere, Salelles, Joan de Pròixida i l’organista, muntats a cavall, a les 10 de la nit s’enfilaren cap al camí de Patraix. Després de tocar i cantar una bona estona en Arrancapins, tornaren a Manises passada la mitjanit.

L’endemà de matí, diumenge, tal com havien quedat, anaren a missa major a l’església de Manises i després dinaren en casa del mostassaf on estigueren acompanyats pel «sermonador» que havia vingut expressament per a dir el sermó de la missa. En canvi, Jaume Torrosella «per estar de mala gana» i per fer companyia a la seua dona, decidí no anar al dinar, si bé Pere Boïl li envià a sa casa «un plat amb un pit d’una polla i un tros de moltó rostit». Després de dinar quedaren en el trinquet de la pilota, al costat de la plaça, per a jugar Pere Boïl i Salelles, als qui s’afegí Jaume

Torrosella, mentre que Joan de Pròixida, el rector i altra gent contemplaren la partida. En acabar de jugar, se n’anaren a sopar, novament a casa del mostassaf, però Jaume

21 PORCAR, Pere Joan. Coses evengudes en la ciutat y Regne de València: dietari (1585-1629).

22 ARV. Orde de Montesa. Clergat. Lligall 931, caixa 2461-62 núm. 12. Informació de la mort perpetrada en Pere Torrosella, notari. Any 1600.

24

se’n tornà a casa prompte. Un poc més tard, Pere Boïl passà per casa Jaume per a pregar-li que els acompanyara a València. La seua muller tenia moltes reticències en considerar que era massa tard, que el seu home encara estava de mala gana i que a la nit hi havia molts perills pels camins. Pere li va contestar: «Pot estar segura que anant en ma companyia i ab estos senyors que van ab mi està segur de qualsevol mal». Finalment, Jaume Torrosella se n’anà a València acompanyat de Pere Boïl, Salelles i Joan de Pròixida, així com Francesc Vallbona, un jove criat morisc de don Pere, que anava davant a peu. Pel camí «vingueren molt alegres i regocigats fent cobles i rialles amb molt gran contento». Tots ells anaven armats, excepte el criat, i en arribar a les torres de Quart, abans d’entrar dins de València, Pere Boïl, tal com acostumava a fer quan venia de Manises, deixà l’escopeta pedrenyal en casa d’un ferrador de mules, al costat de l’abeurador de les torres, i es dirigiren cap al portal Nou, coincidència o no, lloc d’accés a la «pobla de les fembres pecadrius». En arribar a l’antiga torre de Santa Caterina, molt a prop del portal, en la foscor de la nit, «sense lluna alguna», des d’un racó dos homes li dispararen mortalment tres escopetades a Jaume Torrosella i després d’una breu persecució s’escaparen.

Pere Boïl i els seus acompanyants foren empresonats preventivament en haver indicis de criminalitat. Contra ells pesava des de la passivitat amb què havien actuat fins als excessius compliments de Pere cap al notari Torrosella segons apuntava desconfiadament la seua dona. La Reial Audiència va fer una crida cinc dies després per a descobrir l’assassí, i el virrei prometé el perdó general a l’autor de l’assassinat si, com passava habitualment, l’havia comés per encàrrec d’altri. Si en delatava l’ordenant, li donaria 500 ducats i mantindria en secret «lo seu matar».23 Pere Boïl quedà en llibertat provisional quan el seu cunyat, Francesc de Crespí –casat amb Vicenta Boïl– hi pagà la fiança, però passat un temps es va descobrir que a Jaume Torrosella l’havia mort un tal Martí de Quart per ordre del mateix senyor de Manises.24 Açò precipità els fets i Pere va emprendre la fugida. Poc després, per procés d’absència, fou condemnat a mort. Com constarà anys després en la seua pròpia herència «en lo any mil sis-cents i hu entrà en treball per la qual rahó li fonch forçós anar-se’n a viure fora de la present ciutat i Regne de València com ab tot efecte se n’anà a viure al regne de França i per la dita rahó vené tots los béns mobles que aquell tenia».25

23 PORCAR, Pere Joan. Coses evengudes en la ciutat y Regne de València (Dietari 1585-1629), p. 107.

24 Ibídem

25 APCCV. Notari Francesc Almenara, 19 d’abril de 1608, sig. 11.011.

25

2.2 Felip Boïl, procurador general

Els últims actes notarials en què estigué present Pere Boïl foren de l’11 d’octubre del 1601.26 Aquell dia revocà en el càrrec de procurador el seu cunyat Pere Antoni Mateu, cavaller de la ciutat de València –casat amb Isabel Boïl– i nomenà el seu germà Felip Boïl com a nou procurador general de Manises, i el va deixar a càrrec del senyoriu i li atorgà tots els poders: «regendum, administrandum et gobernandum predictam et eandem villam de Manises et in ipsa villa jurisdictionem civilem et criminalem». Amb Pere Boïl a França, Felip passà a exercir com a senyor de Manises. Des del primer moment se li intueix una bona predisposició per a ocupar-se i intervindre directament en els assumptes del senyoriu, en contrast amb la xacra característica de la major part dels senyors d’aquella època que era l’absentisme, de manera que els assumptes dels senyorius solien delegar-se en diversos representants, com ara batles, procuradors, assessors o arrendataris dels drets senyorials.

Ibídem, 11 d’octubre de 1601, sig. 11.000.

26 26
Document sobre la condemna a mort de Pere Boïl (Arxiu de la Corona d’Aragó).

Després d’anar-se’n el seu germà, el primer document notarial que trobem de Felip Boïl serà del 3 de novembre de 1601. Es tracta del lloguer de sa casa,27 que tenia a la ciutat de València, al carrer de la Sombrerería, al costat de l’església de Santa Caterina. Li la lloga a un barreter per 34 lliures anuals i un període de sis anys, tot un senyal de la voluntat de fer de Manises la seua residència habitual. Mentre sa mare, Isabel Vidal, continuava vivint a la ciutat de València, a la casa familiar dels senyors de Manises, davant del Palau de la Generalitat –dit en aquella època de la Diputació–, i en moments de pesta o malaltia també podia fer servir una casa a Llíria, a la plaça, que havia sigut propietat del pare d’Isabel.28

A Manises, els senyors tenien el seu imponent castell a la plaça principal, però Felip Boïl des del primer moment va mostrar preferència per establir la seua residència al Mas del Racó, una finca rústica familiar pròxima al riu i envoltada de camps. De fet, el setembre del 1600, Felip Boïl ja havia arrendat la casa i heretat del Racó, propietat del seu germà Pere Boïl, com a senyor de Manises que era, per 100 lliures anuals.29 Felip millorà les condicions de la casa, sembrà els camps i plantà vinyes en les terres ermes de l’heretat.

2.3 El vassallatge

El 3 de novembre del 1601, Felip avassallà tres persones: Vicent Abril, morisc de Carlet; Benet Ramo, natural de Gènova; i Mateu Brau, llaurador natural d’Hispalis (Sevilla), que el mateix dia feia cartes matrimonials amb Maria Micó, una donzella de Manises, filla del difunt Bernat Micó i de Joana Jofré.

Per al senyor, el vassallatge suposava augmentar el nombre de persones que hi vivien, treballaven i tributaven, i repercutia favorablement en l’economia del senyor i de la vila. El vassallatge era un acte solemne, un jurament de fidelitat en què el vassall, en presència del notari, reconeixia com a únic el senyor de Manises i es comprometia a servir-lo i a viure a la vila amb la seua família durant un període mínim

27 Ibídem, 3 de novembre de 1601, sig. 11.000.

28 Ibídem, 31 de juliol de 1604, sig. 11.008

29 Ibídem, 22 de setembre 1600 sig. 11.002.

27

de 10 anys, condició que no sempre s’acomplia. A canvi, el senyor s’obligava a protegir el vassall. Els anys següents foren diverses les persones que s’avassallaren, en algun cas per qüestions familiars, com ara Cosme Beneito, que el 1602 vingué a Manises, procedent de Mislata,30 per a casar-se amb Caterina Catí, amb la qual tindria tres filles. El 1605 s’avassallaren Pau Garcia de Mislata,31 que es feu càrrec de l’hort del senyor, i Miquel Martí, de la població de Llucena,32 que destacà com a pedrapiquer; i el 1607, el llaurador de Carpesa, Domingo Arnau.33 N’hi ha casos, com el del matrimoni procedent d’Aldaia, Pere Andrés i Úrsula Josa, que el mateix dia que s’avassallaren el senyor els concedí un establiment de quinze cafissades per a plantar vinya a la partida de la Mallada.34 Però l’avassallament no sempre anava seguit d’un establiment.

Pel que fa als moriscos, durant els últims anys del segle anterior havien arribat diverses famílies, com ara la de la viuda Jerònima Cogit i el seu fill Joan Salema de Xiva;35 l’aragonés, Jaume Manuel, casat amb Maria Layzar,36 o Francesc Bugiot de Riba-roja,37 que tenia a Manises el seu germà Jaume. A principi del segle XVII, únicament hem localitzat l’avassallament del morisc Francesc Salaqui de Bétera, que el 160638 vingué a casar-se amb la manisera Jerònima Panquero. Per contra, Anna Vicenta Saragüell, filla de Garcerà Saragüell i Beatriu Osayra, se n’anà de Manises a Petrés –al costat de Sagunt– per a casar-se amb el morisc Joan Panquero, i visqueren al carrer del Castell, just al costat de la casa del rector.39

30 Ibídem, 15 de maig de 1602, sig. 11.007.

31 Ibídem, 15 de novembre de 1605, sig. 11.003.

32 Ibídem, 21 de març de 1605, sig. 11.003.

33 Ibídem, 4 de novembre de 1607, sig. 11.005.

34 Ibídem, 3 de novembre de 1604, sig. 11.001.

35 Ibídem, 2 de setembre de 1599, sig. 10.998.

36 Ibídem, 20 de maig de 1595, sig. 10.997.

37 Ibídem, 23 d’agost de 1596, sig. 10.990.

38 Ibídem, 17 d’abril de 1606, sig. 11.006.

39 Ibídem, 12 setembre de 1608, sig. 11.011.

28

2.4 Les Corts de 1604

El 1604 tingué lloc a la ciutat de València un fet de gran importància: les Corts Generals del Regne, convocades per Felip III. La tradicional política antiforal dels virreis i el fet que feia 19 anys que no se’n convocaven, havien creat moltes expectatives en el que suposava una tornada a la normalitat institucional. S’hi tractaren principalment tres aspectes: legislatius, la defensa del litoral i la petició de donatius. Felip Boïl hi assistí com a representant del braç militar, l’estament de nobles i cavallers.

En les Corts es plantejaran al rei dos assumptes familiars dels Boïl:

a) La legitimació d’un fill de Felip Joan Boïl de la Scala, ja difunt, anterior senyor de Manises i pare de Pere i Felip Boïl. Es tractava d’un fill natural que havia tingut Felip Joan Boïl amb una jove donzella quan estava casat amb Isabel Vidal.

b) La petició de perdó del senyor de Manises, Pere Boïl, condemnat a mort per ordenar l’assassinat del notari Jaume Torrosella.

29
Document d’admissió de Felip Boïl en les Corts del 1604 (Procés de Corts Felip III, braç militar, 1604. Arxiu del Regne de València).

La legitimació en les Corts de fills o filles de nobles, de plebeus o d’alguns eclesiàstics tenia una finalitat recaptatòria, ja que cada legitimació anava acompanyada del corresponent pagament al rei. En aquelles Corts se’n presentaren més de dues-centes sol·licituds, de les quals més del noranta per cent foren aprovades, com ara les de fills o filles de les principals famílies valencianes com els Borja, els Castellví o els Milà.

Segons s’indica en la certificació notarial40 aportada, el germanastre de Felip Boïl, de nom Vicent, havia sigut batejat el 15 d’agost de 1588 a l’església parroquial d’Aldaia, tal com declarà el seu vicari Baltasar Mateu. Els padrins havien sigut Rafaela Grinyó –muller de Felip Fita–, i l’obrer de vila Valero Guzmán, i els testimonis, Felip Fita i Guerau Rom, escuder de València –probablement escuder de Felip. El fet que fora a l’església d’Aldaia, que els padrins en foren una veïna i un veí d’aquesta mateixa població, i que no hi conste el nom de la mare, fa pensar que el bateig degué fer-se en secret.

La legitimació suposava per a la persona legitimada passar a ser «com nascut de matrimoni» i li permetia gaudir de tots els béns i privilegis familiars, si bé, únicament podria accedir a l’herència del senyoriu si faltaren els descendents legítims.41 En el cas del jove Vicent Boïl mai no arribà a gaudir de les rendes del senyoriu de Manises perquè sempre tingué davant algú amb preferència. En el decret reial de resolució de la sol·licitud de Vicent Boïl quedà ben explícit: «Plau sa Magestat sens perjuy de successor per vincle o ab intestat havent-hi fills llegítims al temps de la mort».42

40 Ibídem, 31 d’agost de 1604, sig. 11.001.

41 MUÑOZ ALTABERT, Marisa. «Nobles i plebeus il·legítims» en Nobles, patrimonis i conflictes a la València moderna, p. 214.

42 Ibídem, p. 224.

30
Document de legitimació de Vicent Boïl (Procés de Corts Felip III, braç militar, 1604. Arxiu del Regne de València).

Pel que fa a l’altra petició, les persones condemnades per la justícia podien demanar clemència al rei. La concessió del perdó tenia igualment una finalitat recaptatòria per al monarca. A priori, hi quedaven exclosos, entre altres, els delictes d’heretgia, sodomia, falsificació de moneda i documents o assassinats i robatoris, però en la pràctica qualsevol dels casos, per greu que fora, també podia ser perdonat. Felip Boïl sol·licità el perdó del seu germà i la llibertat per a poder tornar a casa. Un expedient que es conserva a l’Arxiu de la Corona d’Aragó43 ens dona a conéixer el procés que va seguir la petició de perdó per a Pere Boïl. En el document figuren un total de setze peticions de perdó de persones condemnades a mort, a galeres o desterrades, en molts casos per procés d’absència en haver fugit prèviament els condemnats. Entre les autoritats que assessoraven el rei no hi hagué unanimitat sobre si atorgar o no el perdó a Pere Boïl.44 La Reial Audiència i el virrei no ho trobaven convenient, l’assassinat havia tingut molt de ressò a la ciutat de València, en paraules de les autoritats, un cas lleig i escandalós. Fet al qual s’afegia el mal concepte que tenien de Pere Boïl en considerar que era «persona que no da buena cuenta de su vida» i que, a més, maltractava la seua dona, fet que havia provocat «que se la apartaran por justicia». Per tant, recomanaven al rei que no concedira el perdó en casos «pensados y atroces» com el de Pere Boïl, ja que pensaven que més que la recaptació, l’important era l’escarment i fer saber a la població que els diners no lliuraven de la pena. Però, finalment, totes les peticions de perdó foren aprovades, inclosa la de Pere Boïl, malgrat tots els recels que havia generat, amb la tresoreria reial en mínims es va prioritzar fer caixa i que tots els condemnats pagaren d’acord amb les seues culpes. La petició de perdó de Pere Boïl tingué el suport del vicecanceller Diego de Covarrubias. L’estreta relació de don Diego amb el rei i el prestigi de què gaudia Felip Boïl entre els nobles, feren que finalment el rei acceptara la petició. A canvi, Pere havia de pagar molt més que ningú, 1.000 ducats, que s’afegien als 1.500 ducats que havia pagat anteriorment de fiança, i complir la prohibició de no entrar durant huit anys a la ciutat de València ni a la seua àrea de particular contribució, una àmplia zona que abastava tota l’actual comarca de l’Horta i gran part de les comarques de la Ribera i del Camp de Túria.

31
43 ACA. Consell d’Aragó. Lligall 1350, núm. 36. València: sobre perdons. Any 1604. 44 MUÑOZ ALTABERT, Maria Lluïsa. Les Corts Valencianes de Felip III, València, Universitat de València. Pàgina 114.

Poques setmanes després de la clausura de les Corts tingué lloc una trobada probablement relacionada amb el perdó. El dia 1 de juny d’aquell mateix any 1604, es reuniren a Vinaròs Pere i Felip Boïl en presència del notari Francesc Almenara i dos testimonis de Manises de la màxima confiança: el rector Joan Vicent Forés, i un dels principals terratinents, Joan Martí. El motiu de la reunió era formalitzar, per part de Pere Boïl, l’establiment a favor del seu germà de, ni més ni menys, 40 cafissades de terra de la preuada partida de Dins del Racó, que caldria interpretar com un acte de gratitud per part de Pere o el pagament acordat per la gestió de Felip. Joan Martí, que havia exercit de testimoni, també seria recompensat amb diferents establiments els mesos immediats.

En el document notarial, Pere Boïl es declara «trobat al present en lo terme de la vila de Vinaròs del Regne de València junt al riu de la vila d’Ulldecona»,45 i amb ell les altres quatre persones que havien anat expressament des de Manises, mentre que Pere, si donem com a certa la seua residència a França, hauria fet el viatge des d’allà a Vinaròs. L’elecció de Vinaròs té l’explicació en considerar que Francesc Almenara, com a notari de la ciutat i Regne de València, no podia exercir fora de la seua jurisdicció i, per tant, perquè els seus actes notarials tingueren validesa, no podia anar més enllà del riu, frontera natural entre Vinaròs i la vila d’Ulldecona, ja al Principat de Catalunya. D’altra banda, sembla que Pere encara no podia entrar lliurement al Regne de València sense arriscar-se a ser detingut, motiu pel qual el lloc triat per a la trobada va ser justament a la vora del riu.

32
Súplica del perdó de Pere Boïl (Arxiu de la Corona d’Aragó). 45 APCCV. Notari Francesc Almenara, 1 de juny de 1604, sig. 11.001.

2.5 La mort de Pere Antoni Mateu

L’abril del 1604, quan Felip Boïl encara debatia entre nobles i cavallers en les Corts, s’havia produït un fet inesperat: la mort de Pere Antoni Mateu, un noble amb un extraordinari patrimoni, casat des de feia molt pocs anys, en terceres núpcies, amb Isabel Boïl, germana de Felip. Isabel havia mort a principi del 1602, poc després de nàixer la seua única filla, Anna Maria, i ara amb la mort del pare, les enormes rendes i propietats dels Mateu Boïl passaven a mans d’una xiqueta que encara no tenia ni tres anys. Felip Boïl, com a tutor i procurador de la seua neboda, s’hagué de fer càrrec de la gestió de tot el seu patrimoni i es va veure obligat a estar permanentment a la ciutat de València, fet que l’allunyà de la gestió directa del senyoriu com havia fet fins llavors. Tal com dirà en un dels seus testaments, fer-se càrrec de la hisenda d’Anna Maria li generà «moltes ocupacions i negocis que sobre mi han sobrevingut», i li van causar alguns descuits i negligències.46 Relacionat amb aquestes circumstàncies, cal entendre que Felip Boïl formalitzara pel juliol del 1604 l’arrendament de la casa del Racó, amb efecte per a tot l’any 1605, en favor del matrimoni de Manises format per Gil Valero i Francina Oliver.47

Al llarg del 1605, Felip estigué dedicat plenament a atendre tots els negocis propis i, sobretot, els sobrevinguts, entre notaris i assessors, i alguna visita a Honorat Gil, un botiguer de sedes de València a qui pagà 36 lliures «per tota la roba presa de sa botiga fins hui».48

L’any següent, el 1606, Felip Boïl aprofità per a fer tota una sèrie de reformes a la casa del Racó. Benet Sanchis, obrer de vila d’Aldaia, fou l’encarregat de l’obra: va fer una nova teulada, ja «que de ninguna manera aprofitava la que estava», alçà les parets caigudes del corral, assentà la porta del celler i renovà les habitacions de la casa, i per a fer-ho va usar, entre altres materials, feixos de canyes, biguetes, cafissos de calç i algeps, arena, pedres i 300 rajoles.49 La següent reforma important feta per Felip Boïl al mas del Racó va ser ja el 1613 en què, per una banda, Miquel Martí, pedrapiquer i obrer de vila, s’encarregà d’algunes obres menors, consistents a fer una porxada, al costat dels trulls, on s’instal·là un galliner, i posà una nova porta i va fer un barandat a l’entrada del celler.50 Per una altra banda, l’obrer de vila Joan Julià pavimentà i reparà

46 APCCV. Notari Pere Carbó, 29 d’agost de 1613, sig. 12.251.

47 APCCV. Notari Francesc Almenara, 18 de juliol de 1604, sig. 11.001.

48 Ibídem, 12 de juliol de 1605, sig. 11.003.

49 Ibídem, 29 de desembre de 1606, sig. 11.005.

50 Ibídem, 4 d’octubre de 1613, sig. 11.017.

33

una alcova, alçà parets, i posà cobertes i revoltons per a fer una segona navada i, sobretot, va ser el responsable de la construcció d’una capella al costat mateix de la casa i d’una torre amb una escala de caragol per a accedir a dues cambres.51 Pocs dies després de la reforma, els dos obrers de vila serien recompensats amb dos establiments: una casa al carrer de la Pobla per a Miquel Martí i una cafissada de terra a la partida dels Terrers per a Joan Julià.52

Tot i els molts assumptes que Felip Boïl havia de despatxar a València, sempre que podia anava al Racó. No debades després de mort, en l’inventari de la cuina del castell de Manises es va fer constar que «ni plats ni escudelles ni olles ni cassoles ni altra obra no s’ha trobat en dita cuina», per a dir a continuació que era perquè Felip «solia estar en la casa del Racó».53

2.6 La tornada de Pere Boïl

L’abril del 160754 se celebrà un Consell General a Manises, motivat suposadament per un tema tan recurrent aquells anys com la «necessitat de forment i altres grans, i carns per a la sustentació de la vida humana per als veïns i habitadors d’aquella, i no han trobat millor expedient sinó prendre diners a censal per al qual efecte són menester 1.000 lliures». La sorpresa vingué quan, al final del mateix Consell, Felip Boïl confessà que «la veritat que dites 1.000 lliures són per a traure de treball al dit senyor de Manises, don Pere», és a dir, per a pagar la seua llibertat. No obstant això, s’arribà a l’acord que el censal de 1.000 lliures es pagara conjuntament amb totes les despeses de la vila. Una altra particularitat del cas és que la persona que feu el préstec va ser sa mare, Isabel Vidal.55

51 Ibídem, 19 d’octubre de 1613, sig. 11.017.

52 Ibídem, 29 d’octubre de 1613, sig. 11.017.

53 Ibídem, 15 d’abril de 1627, sig. 11.028.

54 Ibídem, 29 d’abril de 1607, sig. 11.005.

55 Ibídem, 29 d’abril de 1607, sig. 11.005.

34

Mentre tot açò passava, Bernat Boïl, el menor dels tres germans que residia a Nàpols, no per viure lluny i alié als problemes del senyoriu es va poder lliurar del censal de les 1.000 lliures. El novembre del 1608, en havent tornat, Bernat li firmà a la vila de Manises una Carta d’indemnitat, un document mitjançant el qual es comprometé que «quan vindrà a ser senyor de dita vila de Manises, refarà i pagarà a dita vila los danys, gastos i despeses que dita Universitat per dita raó pagara»56 i, per tant, alliberava la vila de qualsevol pagament relacionat amb les 1.000 lliures. No sabem si darrere d’aquesta decisió s’amagava el malestar dels vassalls per haver de contribuir a una qüestió particular i escabrosa dels Boïl, un mandat del seu germà Felip o una iniciativa pròpia de Bernat després de la seua llarga absència de terres valencianes. En tot cas, no deixava de ser una declaració d’intencions, ja que els vassalls hagueren d’esperar fins al 1627 per a veure Bernat Boïl com a senyor de Manises.

Un mes després de l’esmentat Consell General, el maig de 1607, tenim notícia que el senyor Pere Boïl ja havia tornat. Era a Manises per a donar-li al lloctinent i tresorer de Sa Majestat els diners que li faltaven per a pagar la llibertat que en el Consell General s’havia acordat atorgar-li.57 Sembla que algun tipus de pacte amb les autoritats havia fet avançar la seua tornada en secret, possiblement motivada per problemes de salut. Pocs dies després, Felip Boïl pactà amb l’arrendatari dels drets del senyoriu, Antoni Gil Alvarado, un pagament mensual de 30 lliures al seu germà Pere en concepte de «renda i aliments» fins a Tots Sants.58 Passats pocs mesos, el febrer del 1608, Pere Boïl va fer testament «estant malalt en lo llit de malaltia corporal de la qual tem morir, estant emperò ab molt bon seny».59 Les seues circumstàncies personals el dugueren a manifestar la voluntat de ser soterrat «sens ninguna manera de pompa ni acompanyament ni que intervinga cap confraria», per bé que demanà que la missa fora oficiada per cinquanta capellans de la parròquia de Sant Pere de València.60

56 Ibídem, 24 de novembre de 1608, sig, 11.011.

57 Ibídem, 16 de maig de 1607, sig, 11.005.

58 Ibídem, 10 de juny de 1607, sig. 11.005.

59 Ibídem, 8 de febrer de 1608, sig. 11.011.

60 Actual parròquia de Sant Nicolau de Bari i Sant Pere Màrtir de València.

35

Pocs dies abans de morir, l’abril del 1608, greument malalt, feu una modificació en el testament, el seu últim codicil.61 La qüestió a modificar girava al voltant de «la cura i la custòdia» de la seua única filla, Filipa (o Felipa), una xiqueta d’onze anys de salut precària. En el testament del mes de febrer, possiblement per la mala relació amb la seua muller Anna Bou, Pere Boïl havia manifestat la voluntat que Filipa «estiga en la casa i sots la protecció i custòdia» d’Isabel Vidal «per haver criat aquella de molt poca edat en llur casa». Però, finalment, Pere Boïl modificarà el testament i serà Anna Bou, mare de la xiqueta, a qui nomenarà per a fer-se’n càrrec, ja que tal com argumentarà, Isabel amb la seua edat necessitava molta quietud i descans, i la salut de Filipa demanava molta atenció. Molts pocs dies després, com recull Pere Joan Porcar en el seu Dietari, Pere Boïl «morí amagat en sa casa»,62 en la casa familiar dels senyors de Manises, al costat de l’actual Palau de la Generalitat. Va ser soterrat al convent de Sant Doménec o de Predicadors, en el panteó familiar dels senyors de Manises.

El 16 d’abril de 160863 Felip Boïl fou nomenat nou senyor, era el setzé senyor i nové baró de Manises. L’acte solemne va ser, com era habitual en aquestes ocasions, en l’església de Manises. En primer lloc es feu al·lusió a la seua legitimitat com a fill mascle major legítim i natural, que exigia el vincle del senyoriu. Després, amb el senyor col·locat en l’altar major, tots els vassalls li reteren l’homenatge de fidelitat i vassallatge i, finalment, confirmà en els càrrecs el justícia i els jurats. A partir d’aquell dia i fins que va morir el 1627, Felip Boïl va ser senyor de Manises.

61 APCCV. Notari Francesc Almenara, 5 d’abril de 1608, sig. 11.011.

62 PORCAR, Pere Joan. Coses evengudes… pàg. 107.

63 APCCV. Notari Francesc Almenara, 16 d’abril de 1608, sig. 11.011.

36

3. L’ESGLÉSIA DE MANISES

En la documentació consultada hem trobat diferents informacions relacionades amb l’antiga església de Manises de les quals parlem a continuació.

La parròquia de Manises s’havia separat de la de Paterna l’any 1370. Curiosament, més de dos-cents anys després, el 1604, encara trobem un pagament que farà el senyor de Manises al rector de Paterna, mossén Cristòfol Arboleda, de cinc lliures «de la paga de Sant Joan de juny passat (...) per rahó de la desmembració de l’església de Manises de la de Paterna».64 També resulta curiós que mossén Joan Batiste Arrufat, antic rector de Manises i ara de Montserrat i Montroi, li reclamara el 1612 a l’aleshores rector, Joan Vicent Forés, el cobrament de totes les pagues passades d’una pensió «sobre los fruits primicials de la rectoria de la vila de Manises de 125 lliures anuals». Açò originà un litigi, però com «s’esperaven moltes inquietuds, gastos, despeses i desatents e lo fi dels plets sia tan dubitós e incert, per ço i per intervenció de christianes persones» arribaren a un acord. Joan Vicent Forés es va comprometre a pagar cada any la pensió corresponent i, a més, per a compensar mossén Arrufat dels anys anteriors, li hagué de donar «cent cinquanta cànters de vi vermell, clar, bo i rebedor (...) de la collita del present any i del celler de la primícia de la dita vila de Manises».65

64 Ibídem, 12 de juliol de 1604, sig. 11.001.

65 APCCV. Notari Pere Carbó, 12 d’octubre de 1612, sig. 12.250.

37
Panell ceràmic situat en l’ actual Capella Sant Antoni.

El temple estava al principi del carrer de l’Església o de Sant Joan Baptista, al lloc on actualment està la capelleta de Sant Antoni, únic record que queda d’aquella antiga església i del seu cementeri. La porta principal, coberta per una llotgeta, donava a la placeta de l’Església, la part posterior o sagrari, al carrer de darrere de l’Església, i la part lateral, al fossar i l’abadia.

La parròquia exercia una funció de caritat a través dels donatius que rebia de testaments i dels plats o bacins de les Ànimes, de la Nostra Senyora i de la Confraria de la Sang o els que donaven per als «pobres vergonyants». A diferència dels captaires i vagabunds, els pobres vergonyants eren persones que s’avergonyien de la seua pobresa. Eren pobres per força major en emmalaltir, per problemes físics, per l’avançada edat, etc., circumstàncies que els impedien guanyar-se la vida. L’església, en la seua funció assistencial, també tenia les «terres dels pobres», uns camps propis, com els de la partida del Barranc, que cultivaven per a alimentar les persones més necessitades de la població.

38
Porta de l’actual Capella de Sant Antoni

A principi del segle XVII, i encara que eren temps de crisi econòmica, l’església tingué diverses intervencions. El 1604, Miquel de Vielsa (o Bielsa), un dels campaners més importants de la ciutat de València, forjà la nova campana amb un pes de sis quintars, tres arroves i 27 lliures, és a dir, aproximadament 300 quilos. El 12 de setembre d’aquell any, els jurats de Manises es comprometeren a pagar per la campana 75 lliures, 16 sous i 4 diners en tres terminis, per Sant Joan i Nadal del 1604, i per Sant Joan del 1605.66

També en gener del 1609 hi ha constància que Francesc Vidal hi havia fet el retaule de l’altar major en honor de Sant Joan Baptista, treball pel qual cobrà 100 lliures.67 Francesc Vidal era un destacat artesà fuster de Manises, que abans del retaule havia fet molts treballs per a Felip Boïl, des de tallar la fusta per a la caixa de les motlures del molí fariner68 fins a posar bigues i cabirons, finestres i finestrons, fins i tot escalons de fusta per a una escala de gat.

66 APCCV. Notari Francesc Almenara, 12 de setembre de 1604, sig. 11.001.

67 Ibídem, 15 de gener i 19 de maig de 1609, sig. 11.010.

68 Ibídem, 3 de febrer de 1606, sig. 11.006.

39
Placa ceràmica situada en l’actual església parroquial de Manises.

3.1 El pintor Tomàs Sanchis

Igualment, el 1609, un reconegut i jove pintor de 27 anys, Tomàs Sanchis, fou l’encarregat de fer les pintures de l’Altar de les Ànimes, si bé la seua prometedora carrera es va truncar en ser empresonat. Havia sigut detingut amb el també pintor Lluís Gallent, acusats de fabricar en una alqueria del Cabanyal moneda falsa, considerat un dels delictes més greus de l’època. A la presó fou torturat amb el guant de l’emperador, que consistia a introduir la mà en una xarxa metàl·lica, una espècie de torniquet que en tancar-se anava trencant els dits i causant un dolor insuportable. El 21 de novembre, a la presó cobrà del senyor i dels jurats de Manises, a través de la seua dona, 64 lliures que encara se li devien per l’obra de l’església.69 Deu dies després, l’1 de desembre del 1609, Tomàs Sanchis va ser executat junt amb Lluís Gallent. No li va valdre de res treballar per a l’arquebisbe de València, el patriarca Ribera, ni que el famós pintor Francesc Ribalta el defensara públicament.70

40
69 APCCV. Notari Francesc Almenara, 21 de novembre de 1609, sig. 11.010. 70 GRAULLERA SANZ, Vicente. Un delito de lesa majestad: la falsificación de moneda en la Valencia foral, p.238.

4. EL GOVERN MUNICIPAL

Tradicionalment, els senyors de Manises vivien a la ciutat de València. Per a mantindre una relació més pròxima amb els habitants de la vila, Felip Joan Boïl de la Scala nomenà el 1591 un nou batle, càrrec que des de feia anys estava vacant, «per a què no hagen de tenir destorbs dels vassalls en anar a consultar ab lo dit senyor de Manises a València los negocis que s’oferiran en dita vila (...) a deliberat nomenar un batlle en la dita vila en la persona de Jaume Sanchis».71 Com a batle tenia el poder per a administrar justícia en les causes civils i criminals per damunt del justícia i dels jurats. També li atorgà poder per a cobrar totes les rendes del senyor i poder-les arrendar, així com les regalies, i «fer tot lo que dit senyor faria».

Jaume Sanchis n’acceptà la nominació i jurà «ab mans i poder del rector de dita vila a nostre senyor Déu i als sants quatre evangelis de la sua mà dreta corporalment tocats sobre lo llibre missal que se haurà bé i lleialment en son ofici de batlle i administrarà just conforme ús i pràctica, el qual jurament feu al peu de l’altar de l’església de Manises i dient-se la missa en dita hora per ço que era festa i estant present tot lo poble».72 La persona que ocupava el càrrec de batle gaudia de la total confiança del senyor, ja que era el seu representant a la vila i defensava el seus interessos. Era un càrrec que, en alguns casos, s’exercia durant anys, fins a la mort de la persona que l’ocupava. Durant el període que estudiem ocuparen el càrrec Jaume Sanchis (1591-1606) i, quan va morir, Nadal Ximeno,73 que estaria durant tot el període de Felip Boïl com a senyor. Un altre càrrec al servei del senyor i amb funcions molt semblants al batle era el del procurador general.

Els càrrecs municipals gaudien d’una relativa independència i eren anuals. Entre ells, els més destacats eren el justícia i els jurats. El justícia exercia la màxima autoritat i el càrrec l’havia d’ocupar sempre un cristià vell. Els jurats eren un lloctinent de justícia o jurat en cap i dos jurats, tots ells cristians vells, i, abans de l’expulsió, hi havia a més un jurat que representava els moriscos.

71 APCCV. Notari Francesc Almenara, 17 d’abril de 1591, sig. 10.994.

72 Ibídem.

73 En aquella época el cognom Ximeno s’escrivia indistintament Ximeno o Eximeno, així el notari Francesc Almenara sempre nomenava al batle Nadal Ximeno, en canvi, el notari Pere Carbó, sempre Nadal Eximeno.

41

La casa de la vila estava al carrer de l’Església i en ella vivia el «ministre» –alguatzil–, per això també era coneguda com la casa del ministre. L’autoritat municipal encarregada d’evitar el frau era el mostassaf o alamí que havia de vetlar per la qualitat dels aliments, i que els pesos, mesures i preus s’ajustaren als estipulats, raó per la qual, s’encarregava de supervisar els diferents establiments: la carnisseria, la botiga, la taverna del vi, el forn o la fleca.74 Vicent Sanchis, Bertomeu Micó i Guillem Sanchis estaven entre els qui van exercir el càrrec de mostassaf a principi del segle XVII.

El Consell General era l’assemblea de veïns, constituïda per tots el homes majors d’edat de la vila, tant cristians vells com moriscos. El consells generals eren convocats els dies previs pel ministre, que recorria els carrers anunciant-ho. El dia del consell se’ls avisava a toc de campana i els assistents havien d’«ésser la major part i quasi tots els veïns i habitadors de la dita i present vila». Les reunions del consell se celebraven indistintament a l’església, a la casa de la vila, a la plaça –sobretot al pòrtic o porxe–, o al castell.

El govern municipal de la vila o consell particular, estava format pel justícia, els jurats i, a partir del 1602, també per dotze consellers. Durant el període en què Pere Boïl exercí de senyor, és a dir, entre el 1597 i el 1601, el govern municipal estava restringit al justícia i als jurats, amb un poder de decisió molt reduït i sense capacitat per a poder convocar qualsevol consell. Açò junt amb l’actitud de Pere de no convocar consells ni particulars ni generals va comportar una paràlisi en la gestió municipal i una absència total de debat sobre els principals temes que afectaven la població i de les possibles solucions. El setembre del 1602, amb Felip Boïl al capdavant del senyoriu per haverse’n anat Pere, es va autoritzar la creació d’un nou Consell Particular.75 Era una antiga reivindicació per la qual els vassalls havien «suplicat diverses voltes» a Pere Boïl, i demanaven que se’ls «concedís i donàs facultat i llicència perquè es poguessen ajuntar i tindre consell de cert número de persones». Felip Boïl, en considerar que seria «en gran benefici de dita Universitat» permeté que el justícia i els jurats pogueren convocar tant el Consell Particular com el Consell General, posant com a condició que estigueren presidits pel batle o el justícia en cas d’absència del primer. Qualsevol acord o decisió que es prenguera, perquè fora vàlid, hauria de tindre l’aprovació del senyor.

74 Fleca és com es coneixia a Manises i a la resta del Regne de València el lloc on es venia el pa, mentre que el forn era on es coïa.

75 APCCV. Notari Francesc Almenara, 10 de setembre de 1602, sig. 11.007.

42

Felip Boïl va disposar, a més, que junt amb el justícia i els jurats, es nomenaren dotze consellers, amb la finalitat que el Consell Particular fora més representatiu. El Consell tenia la facultat d’imposar taxes i retaxes «per al benefici, profit i utilitat dels vehïns». Entre els consellers estava sempre present el cambrer de la Cambra del Plom. Dels dotze membres, habitualment hi havia nou cristians vells i tres moriscos. En tot cas, igual que amb els jurats, no es guardava la proporcionalitat entre cristians vells i nous convertits.

A partir d’aquell moment, en què cada any es van fer diversos consells particulars i generals, les reunions i assemblees serien la pràctica habitual per a la presa de decisions en la vida de Manises.

43
Data Cristians vells Moriscos Total Assumpte a tractar 07-11-1604 65 30 95 Abastiment de carn i forment 09-04-1606 50 31 81 Concòrdia despeses de la vila 16-04-1608 51 31 82 Nomenament de Felip Boïl com a senyor 29-03-1609 49 24 77 Abastiment de carn i forment 04-08-1610 58 - 58 Regulació del reg 04-10-1610 71 - 71 Canvi de moneda falsa 10-06-1611 63 - 63 Acord dels creditors censalistes
Principals consells generals de principi del segle XVII
44

5. L’ARRENDAMENT DE LA VILA I BARONIA DE MANISES

Quan el 1601 se’n va anar Pere Boïl, va deixar arrendats «els fruits, rendes, emoluments, censos, fadigues, lluïsme, regalies, terres, morerals i altres qualssevol drets» a una persona mitjançant subhasta pública. L’arrendament dels drets senyorials era un sistema molt utilitzat en la major part dels senyorius, i a Manises s’instaurà a partir de gener del 1601. L’arrendador administrava i gestionava econòmicament el senyoriu. Entre altres coses, cobrava els censos i delmes, tant de les terres com dels obradors. A més, s’encarregava de la partició de fruits entre vassalls i senyor, i dels monopolis senyorials: forn, fleca, carnisseria, taverna, hostal, botiga i molins. Hi havia l’excepció de l’heretat del Racó, que mai entrava dins de l’arrendament del senyoriu, i encara que l’Hort del Senyor alguns anys tampoc, el 1607 l’arrendatari Antoni Gil Alvarado el subarrendà a Francesc Micó i Beatriu Boïl per a tres anys i nou mesos al preu de 157 lliures i 10 sous anuals.76

Els arrendadors eren mercaders o notaris de la ciutat de València i solien tindre arrendades al mateix temps més d’una població. Per exemple, Antoni Gil Alvarado va ser arrendador de Manises i de Xirivella, i Joan Roure, de Manises i de Riba-roja.

A principi del segle XVII, el preu dels arrendaments arribà a superar les 2.000 lliures, però després de l’expulsió dels moriscos, els preus baixaren de tal manera que fins i tot quinze anys després encara no s’haurien assolit els anteriors a l’expulsió.

45
76 Ibídem, 11 de juliol de 1607, sig. 11.005.

77 Ibídem, 12 de gener de 1601, sig. 11.000.

78 Ibídem, 20 de juliol de 1604, sig. 11.001.

79 Ibídem, 24 d’octubre de 1613, sig. 11.017.

80 Ibídem, 3 d’abril de 1618, sig. 11.009.

81 En morir l’arrendador Cristòfol Castanyer, seria substituït per Joan Roure.

82 APCCV. Notari Francesc Almenara, 7 de febrer de 1620, sig. 11.021.

83 Ibídem, 27 de gener de 1624, sig. 11.025.

46
Període Total anys Arrendador Preu anual 1 gener 1601 1 gener 1603 2 anys Marc Antoni Fortuny, notari 2.200 lliures77 1 gener 1605 6 anys Antoni Gil Alvarado, mercader 2.300 lliures78 1 gener 1613 4 anys Lluc Puig, mercader 2.000 lliures79 1618 4 anys Cristòfol Castanyer, mercader 2.000 lliures80 1620 Joan Roure,81 mercader 2.000 lliures82 1624 6 anys Joan Roure 2.000 lliures83
Arrendaments de la vila i baronia de Manises

6. MONOPOLIS SENYORIALS I REGALIES

Els monopolis i les regalies eren una font d’ingressos molt important per als senyors. Els vassalls estaven obligats –sota pena de fortes sancions– a fer servir únicament i exclusivament els monopolis del senyoriu, com ara la carnisseria, la taverna, la botiga, el molí, la fleca, el forn o qualsevol altre tipus de servei com l’escrivania o notaria, és a dir, no podien fer servir els dels pobles veïns ni tindre’n de propis. Els vassalls havien de pagar el delme i la primícia pel blat al senyor. Després, inexcusablement, havien d’anar al molí per a fer la farina i al forn per a coure el pa, els dos del senyor, per l’ús dels quals també li havien de pagar.

L’arrendador de la vila subarrendava les regalies a diferents persones per un període determinat. Així, la carnisseria normalment s’arrendava per un any i els molins, durant intervals més llargs. La regalia més important era la dels molins per ser la que més ingressos reportava, com ho demostra l’arrendament de fins a 300 lliures anuals en alguns moments, mentre que la carnisseria eren 50 lliures. Per la fleca, vora 60 lliures, preu que van pagar Pere Guillem i Joana Agostina Serrat entre 1603 i 1604.84 El mateix preu que pagarien uns quants anys després, el 1626, Jaume Roís i Joana Rocafull per l’arrendament de l’hostal, la taverna i el dret de vendre aiguardent.85

84 Ibídem, 1 d’agost de 1603, sig. 11.004.

85 Ibídem, 8 de novembre de 1626, sig. 11.027.

47

Arrendaments dels molins

El senyor i l’arrendatari de la vila havien d’entregar als arrendadors els molins «molents i corrents», és a dir, amb totes les ferramentes i eines necessàries i amb les moles i tremuges en bon estat. Manises tenia tres molins hidràulics, cada un amb una funció diferent, que s’arrendaven conjuntament a una mateixa persona. Estaven situats a l’horta, entre les partides del Molí i la d’Enmig de l’Horta. A la primera partida estava el molí fariner, que destacava per les seues quatre moles i al qual s’arribava pel camí del Molí des del portal del mateix nom. Continuant pel camí i resseguint la séquia del Molí, s’arribava als molins del vernís –d’una mola– per a moldre el plom, i a l’arrosser, que únicament es feia servir durant la temporada de l’arròs, conreat en diversos llocs del terme, com a la partida d’Enmig de l’Horta o a la del Barranc. La malària provocaria que el conreu de l’arròs s’abandonara definitivament a Manises i altres poblacions per una Reial ordre del 25 de juny de 1769.93

86 Ibídem, 29 d’abril de 1598, sig. 8.838.

87 Ibídem, 24 de febrer de 1602, sig. 11.007.

88 Ibídem, 5 de setembre de 1605, sig. 11.003.

89 Ibídem, 7 de febrer de 1611, sig. 11.014.

90 Ibídem, 3 d’octubre de 1612, sig. 11.015.

91 Ibídem, 15 de gener de 1617, sig.11.019.

92 Ibídem, 9 d’abril de 1620, sig. 11.021.

93 RIERA PALMERO, Juan. Estudios y documentos sobre el arroz y el paludismo en València (siglo XVIII).

48
Període Total anys Arrendador Preu anual lliures 1/5/159830/4/1602 4 anys Ramon Macià i Agnés Vilanova86 240 1/5/160231/12/1604 2 anys i 8 mesos Joan Font i Jerònima Franca87 246 1/1/160531/12/1610 6 anys Joan Julià88 300 1611-1612 2 anys Pere Miquel i Joan Esteve89 230 1613-1616 4 anys Joan Bosach90 240 1617-1620 4 anys Pere Verri91 262 1621-1624 4 anys Pere Verri92 290

La séquia tenia un paper destacat en les condicions estipulades en l’arrendament dels molins. Si faltava aigua a la séquia que anava al molí fariner per trencaments, avingudes del riu, escura de la séquia o per qualsevol altre motiu, i no es podia moldre en cap de les quatre moles, durant els cinc primers dies de falta d’aigua les despeses anirien a càrrec de l’arrendador dels molins i, a partir del sisé dia sense aigua, aniria a càrrec de l’arrendatari de la vila. Igualment s’estipulava que cada any en el temps de l’escura de la séquia mare, l’arrendador dels molins tenia l’obligació d’escurar tot el tram de séquia que hi havia entre els molins de l’arròs i del vernís, i el molí fariner

Per a l’arrendament dels monopolis era fonamental el bon estat dels edificis i de les seues instal·lacions. En el cas dels molins encara ho era més, ja que si estaven en mal estat no els volia arrendar ningú. Així, veiem que en el 1604, en acabar el període d’arrendament, es va fer necessari emprendre diferents obres per a poder-los tornar a arrendar. El 1605 també es posaren canyissos a la teulada del molí fariner, es va fer una pallissa nova i s’arreglaren la coberta i les parets de la cavallerissa del mateix molí, a més, es posaren frontisses noves a les portes dels molins arrosser i del vernís. L’arrendament dels molins s’havia de pagar cada mes, «per mesades». Durant els anys previs a l’expulsió dels moriscos, els preus assoliren el màxim, 300 lliures anuals per al període de 1605 a 1610, arrendament que es faria en un primer moment a Joan Julià i Bertomeu Micó, però aquest últim en renuncià als pocs mesos. Joan Julià el 1606, en encarregar-se de les obres en les regalies i cases del senyor, subarrendava els molins al morisc d’Alaquàs Francesc Mijo,94 que, per la seua part, també els arrendarà als torrentins Joan Llàtzer menor i a la seua muller Magdalena Asensi durant els tres anys i dos mesos que faltaven per a finalitzar l’arrendament. En tots els casos es mantenia el mateix preu i condicions. Arran de l’expulsió, els preus de l’arrendament dels molins van caure de sobte, però tot i anar recuperant-se a poc a poc, quinze anys després encara no havien arribat al que es pagava en aquell moment, i això que ara el molí fariner s’arrendava junt amb quatre tafulles d’alfals per a farratge –anteriorment, del morisc Josep Macià– que estaven al costat del mateix molí.

49
94 APCCV. Notari Francesc Almenara, 9 de desembre de 1607, sig. 11.005.

Els moliners, en molts casos forasters, vivien amb la seua família al molí fariner. Ramon Macià, casat amb Agnés Vilanova, era francés i es va fer càrrec del molí per a quatre anys «dos en ferm i dos de respit», és a dir, dos anys amb la possibilitat d’una pròrroga de dos anys més, que en el seu cas feu efectiva. Joan Julià era un destacat obrer de vila d’Aldaia que, amb els anys, va acabar vivint a Manises. Pere Miquel de Martí d’Alaquàs i Joan Esteve, francés. Joan Bosach era germà d’Esteve, el moliner de Quart, fills de Guillem Seguí, àlies Bosach, procedien de la ciutat de València. Pere Verri arribà de Torrent per a arrendar el despatx de pa i pocs anys després es va fer càrrec dels molins.

Una regalia important pel seu caràcter social era l’hostal. L’hospitium, hospital o hostal medieval,95 era una casa d’hostes on s’oferia menjar i descans a pobres i pelegrins, a persones malaltes i afamades en el llindar de la misèria, víctimes de diferents adversitats, amb una funció més assistencial i de beneficència que de curació. A Manises, l’hostal estava situat al carrer del Portal del Molí. Al costat del mateix portal i a la part posterior, tenia annexa una fanecada de terra regada per la séquia de Benàger. Durant aquesta època, a Manises l’hostal va estar molt lligat a la família Micó. El 1600, Bertomeu Micó i Vicenta Monzó li’l traspassaren per 50 lliures, junt amb la fanecada de terra, al matrimoni morisc format per Jeroni Panquero i Esperança Tavarla.96 Després, va tornar una altra vegada a la família Micó de la mà del seu fill Francesc que, en gener del 1605, l’arrendà als aldaiers Pere Andrés i Úrsula Josa durant sis anys per 40 lliures l’any.97 Prèviament, l’obrer de vila Benet Sanchis s’havia fet càrrec de reformar les coses més necessàries: col·locar sis bigues per a la coberta de la teulada i reparar les cavallerisses de l’hostal. En finalitzar els sis anys, a partir del 1611, fou el matrimoni format per Agnés Micó i Josep Andrés, que van arrendar l’hostal, a més de la taverna i la botiga, per a quatre anys, tot per 93 lliures anuals.98

95 Tant hospital com hostal venen de la paraula llatina hospitalis, i antigament s’utilitzaven indistintament per a designar el mateix espai, de fet com diu el lingüista Joan Coromines, hospital en l’origen és simplement un duplicat cultista d’hostal, tant en el sentit semàntic com en l’etimològic.

96 APCCV. Notari Francesc Almenara, 18 d’octubre de 1600, sig. 11.002.

97 Ibídem, 3 de febrer de 1605, sig. 11.003.

98 Ibídem, 5 de febrer de 1611, sig. 11.014.

50

En aquest mateix any, Bertomeu Micó i Vicenta Monzó ja havien abandonat Manises, però els fills, no. Juntament amb el seu nebot Benet Micó se n’anaren a Beniatjar, a la Foia de Salem, comarca on molt possiblement tenien les seues arrels familiars i lloc on el senyor de Manises, Felip Boïl, exercí durant uns anys com a procurador general per estar emparentat amb els senyors de Beniatjar. Durant els anys següents, Bertomeu i Vicenta vendran o donaran les propietats que tenien a Manises. En la primavera del 1619, van tornar pel casament de la seua filla Caterina amb Ferran Draper, i aprofitaren l’ocasió per a vendre sa casa i per a donar-li a Caterina terres en les partides d’Enmig de l’Horta i del Camí de Riba-roja.

Una altra regalia important era la carnisseria, el seu arrendament es coneixia com l’arrendament del piló o del dret del piló. Aquest bloc de fusta gros i massís on es «mata, escorxa i talla la carn» era l’element central, sense piló no hi havia carnisseria, de fet era coneguda com el piló de la carn i s’adjudicava cada any per subhasta pública a aquella persona que es comprometia a vendre a un preu més econòmic la carn de moltó –mascle de l’ovella–, que era la que es consumia habitualment.

De l’arrendament de la carnisseria tenim dades des del 1612, és a dir, amb posterioritat a l’expulsió dels moriscos. El 1612, la carnisseria s’arrendà al matrimoni aldaier format per Miquel Josa i Eufèmia Fita per 50 lliures anuals, pagadores «mitgerament en Nadal i Sant Joan». Per a posar en marxa la carnisseria hagueren de comprar un ramat de 314 moltons. Per a la compra, es van haver d’endeutar amb el senyor mitjançant una bestreta –un avançament en forma de préstec– amb el compromís de tornar els diners per Carnestoltes de l’any següent. Cal destacar que l’interés a pagar serà de 16 diners per lliura (6,66%), tal com era costum a Aldaia i Quart, inferior als 18 diners per lliura (7,5%)99 que es pagava habitualment a Manises.

51
99 Ibídem, 10 d’abril de 1612, sig. 11.015.

L’arrendament de la carnisseria es feia sempre amb les següents condicions:

- Vendre la carn de moltó al preu acordat per lliura de carn.

- L’obligació de disposar en tot moment de carn bona i en quantitat per a poder satisfer les necessitats.

- Els moltons que s’havien de matar a la carnisseria «han de venir per sos peus» des del corral de la senyoria per tal d’assegurar-se que estaven sans i en bones condicions.

- Havien de donar i matar dos vedelles per als jurats al mateix preu que la carn de moltó.

1612

1617

1620

1625

3 sous i 3 diners

2 sous i 10 diners

2 sous i 10 diners

3 sous i 10 diners

Per tal que no faltara la carn, tant per als veïns com per als «anadors i venidors», es compraven ramats sencers de moltons, «capats i colluts», que tancaven al corral de la senyoria i posaven a pasturar pel bovalar de Manises els mesos que no estava arrendat, i sempre que el ramat no superara els quatre-cents caps. Tots els anys de l’1 de novembre a l’1 d’abril, les mallades100 amb els seus corrals i les terres de pastura del bovalar s’arrendaven a ramaders transhumants aragonesos –habitualment de la població terolenca de Visiedo–, que arribaven amb els seus grans ramats d’ovelles a herbejar buscant pastos frescos.101 A canvi, el senyor cobrava l’herbatge, l’impost per l’ús de les pastures. El 1606 s’arrendà l’herbatge al cabanyer Martí Villalba per 600 reals castellans (60 lliures)102 i el 1613, al pastor Pere Navarro durant tres anys, per 66 lliures valencianes.103

100 La mallada era un terreny de pastura, més específicament el lloc on el pastor recollia el ramat per a passar la nit.

101 A finals del segle XVI arribaven a Manises per a passar l’hivern uns 1.500 caps de bestiar llanar i cabriu.

102 APCCV. Notari Francesc Almenara, 1 d’octubre de 1606, sig. 11.006.

103 Ibídem, 21 de setembre de 1613, sig. 11.017.

52
Any Preu per lliura de pes de la carn de moltó

Manises, a la vista de la documentació examinada, no sembla tenir una gran ramaderia. Si exceptuem els grans ramats transhumants aragonesos i els moltons que abastien la carnisseria local, les referències són escasses, i únicament es parla de xicotets ramats. És el cas del mercader Mateu Esteve, que acordà compartir durant tres anys amb el morisc Jeroni Borgi tres cabrons i 41 cabres «ab senyal d’una m que cascuna té en la banya dreta». Jeroni es va fer càrrec del ramat amb pacte i condició de no vendre cap animal i de donar-li a Mateu la meitat de la llet i dels cabrits. Anava a càrrec de Jeroni la pèrdua de qualsevol animal o si el ramat feia cap mal al terme o fora. També, Jeroni havia de portar els animals morts a la casa que Mateu Esteve tenia a Manises.104

A diferència d’altres senyorius, el de Manises no tingué entre les seues regalies cap almàssera, si bé les oliveres que es cultivaven en el terme eren escasses i no se’n fomentà el conreu.

53
104 Ibídem, 24 d’abril de 1608, sig. 11.011.
54

7. FORNS I OBRADORS

Fora de la vila, més enllà de les muralles al costat del camí de València, estava la partida dels Obradors, el lloc on es concentraven la major part dels tallers artesanals de terrisseria per a produir la reconeguda obra blava, blanca i daurada. La terra per als obradors que procedia del secà de Manises, possiblement, la portaven des de les partides dels Terrers i del Daurat, partida a la qual s’arribava a través de la senda del Daurat, prop del camí de Xest. També per als obradors es portava terra dels termes veïns de Quart i Aldaia, principalment del Pla de Quart. El senyor d’aquests dos llocs, el Monestir de Poblet, donava llicència als terrissers de Manises per a traure tota la terra que necessitaren a canvi que pagaren el dia de Nadal un quindeni de quatre lliures anuals, pagament que habitualment es feia en espècie, una càrrega d’obra vidriada pel valor del quindeni que els terrissers havien de dur a la Casa del Priorat de Poblet de Sant Vicent de la Roqueta, extramurs de la ciutat de València.105

També eren habituals els forns i, sobretot, fornets, a les cases i corrals dins de les muralles de la vila que donarien nom al carrer del Fornet de Guillem Sanchis o a la casa del Fornet del Rector,106 situada darrere de l’església i del Sagrari. Com a exemples d’aquesta activitat dins de la vila trobem el cas del terrisser Joan Gassó,107 que en un corral al costat de sa casa, al carrer Nou, instal·là el 1602 un forn de coure obra blanca i un obrador, o el 1606 el terrisser morisc Ferran Maymó i sa mare veneren al també terrisser, Ferran Sanchis, «mig fornet de coure obra de terra daurada» darrere del carrer de l’Església.108

En els documents notarials hi ha a principi del segle XVII moltes transaccions de forns i obradors entre terrissers, tant de cristians com moriscos. Va ser habitual la permuta o barata, com ho demostren els tres exemples següents: Jeroni Nadal baratà mig fornet de daurar obra de terra i una casa al carrer de l’Església per un forn –i un pagament en diners– de Ferran Maymó.109 Pere Català baratà una «exhorqueta» d’obrador per mig forn de coure obra blanca del morisc Miquel Sancho,110 i Vicent Valero baratà les seues quatre cafissades de terra de secà en la partida del camí de Xest per l’obrador de Jeroni Vicent.111

105 ARV. Censals de Sant Vicent de la Roqueta. Llibres 916, 1302 i 1392.

106 APCCV. Notari Francesc Almenara 8 de juny de 1606, sig. 11.006.

107 Ibídem, 3 de novembre de 1602, sig. 11.007.

108 Ibídem, 9 de setembre de 1606 sig. 11.006.

109 Ibídem, 24 de febrer de 1602, sig. 11.007.

110 Ibídem, 25 d’abril de 1605, sig. 11.003.

111 Ibídem, 6 d’agost de 1618, sig. 11.009.

55

Hi trobem molts exemples de compravendes, com ara els següents:

- El 1601, Beatriu Morcí –en enviudar de Pere Sanchis– vengué la casa, un forn d’obra daurada i un «amelle» de cremar plom a Alexandre Noguera112 per 40 lliures. El 1602 vengué un obrador per 40 lliures i un forn de coure obra blanca per 2 lliures, que el seu marit tenia a la partida dels Obradors, als moriscos Jaume Alazarach113 i Miquel Faquinet114 àlies Punxo (o Punxó), respectivament.

- Maria Sanchis va fer el mateix en enviudar de Francesc Sebastià i li vengué per 17 lliures i 10 sous el seu obrador de «dos navades cobertes de canyissos i teula i dos cossis d’obra de terra i dos rodes» a Joan Vicent Forés, rector de Manises.115

- El 1604, Pere Català li vengué una «exhorca» d’obrador a Francesc Vicent per 18 lliures.116

- Martí Sanchis, el mateix any, per 9 lliures vengué un forn de coure obra blanca a Valero Vicent.117

- El 1605, Ferran Draper vengué a Valero Vicent un obrador per 20 lliures i al morisc Miquel Sancho, un obrador i un forn per 35 lliures.118

- El 1606, Joan Oliver vengué per 19 lliures l’obrador al morisc Miquel Faquinet, àlies Punxo 119

- El mateix any, el matrimoni morisc Ferran Maymó i Joana Faxardo vengueren un obrador, un forn i mig fornet de coure obra daurada a Ferran Sanchis per 57 lliures.120

112 Ibídem, 5 de novembre de 1601, sig. 11.000.

113 Ibídem, 9 d’abril de 1602, sig. 11.007.

114 Ibídem, 15 de juny de 1602, sig. 11.007.

115 Ibídem, 19 de febrer de 1612, sig. 11.015.

116 Ibídem, 28 de març de 1604, sig. 11.001.

117 Ibídem, 8 de maig de 1604, sig. 11.001.

118 Ibídem, 25 d’abril de 1605, sig. 11.003.

119 Ibídem, 11 de maig de 1606, sig. 11.006.

120 Ibídem, 9 de setembre de 1606, sig. 11.006.

56

Abans de l’expulsió dels moriscos, el senyor també havia adjudicat establiments de forns a tres vassalls. Pel maig de 1602, a Alexandre Noguera, a la partida dels Obradors, un forn amb dos fornets de coure terra blanca que el mateix Noguera havia obrat «a ses pròpies despeses», situat al costat d’un altre forn de la seua propietat a la vora de la senda de Benàger. Tindrà l’obligació de pagar el cens ordinari i, per cada cuita que faça, un delme de vint-i-cinc sous, si bé «per als forasters que couran en dit forn, cinquanta sous per cascuna cuita».121Els altres dos establiments els farà el novembre del mateix any, també de forns de coure obra blanca, però dins de la població, al carrer Nou i a la placeta de Nadal Petdoll, a Joan Gassó i a Domingo Peris. En aquest últim cas, el delme a pagar per cada cuita serà de 20 sous i 50 per als forasters.122

Entre els terrissers era habitual que el pagament per la compra de forns i obradors fora amb obra de terra «bona i rebedora», valorada, segons l’ús i costum de Manises a quatre sous la dotzena d’obra blanca i dos sous cada peça de terra daurada, però en el cas que no fora rebedora tenien l’obligació de pagar «en diners comptants». Tenim l’exemple del morisc Miquel Sancho que el 1602, en comprar-li el forn, l’obrador i una morera a Bertomeu Micó, consta que li pagà amb «obra socarrada».123

L’ofici de terrisser i els obradors passaven de pares a fills, i els transmetien tècniques i saber per a assegurar-ne la pervivència. Tenim el cas de Jeroni Nadal, nebot del difunt Joan Catí –pintor d’obra de terra–, que malalt al llit feu testament i li deixà al seu germà Pere un obrador i un forn a la partida dels Obradors, amb dues condicions: que no els podia vendre i que havia d’ensenyar l’ofici al seu fill Llàtzer. Pere, mentre el seu nebot Llàtzer fora menor d’edat, podia fer servir l’obrador i el forn sense pagar res, únicament s’havia de fer càrrec de les despeses de manteniment, quan fera els vint anys, Llàtzer ja podria disposar de l’obrador i del forn com volguera.124 També era molt freqüent que xiquets i joves menors de 20 anys de Manises i d’altres poblacions, generalment fills de llauradors, es posaren a viure i treballar en casa d’un mestre d’obra de terra maniser per a aprendre’n l’ofici. Alguns hi entraven amb deu o dotze anys i s’hi estaven fins a la majoria d’edat a canvi de «menjar i beure, vestir i calçar», i rebien al final del seu aprenentatge una paga o soldada, tal com estava estipulat pels terrissers.

121 Ibídem, 15 de maig de 1602, sig. 11.007.

122 Ibídem, 3 de novembre de 1602, sig. 11.007.

123 Ibídem, 17 d’octubre de 1602, sig. 11.007.

124 Ibídem, 3 de març de 1606, sig. 11.006.

57

Una institució fonamental per als obradors de Manises era la Cambra del Plom, encarregada de subministrar el plom i l’estany als terrissers per a l’elaboració del vidriat. Al capdavant hi havia el cambrer de la Cambra del Plom, càrrec anual exercit indistintament per moriscos o cristians vells. En una concòrdia del 1606 també figuren els «vehedors de l’ofici de l’obra de terra», que en aquell moment eren Miquel Sancho i Joan López, que acompanyaven el cambrer Josep Macià, tots tres moriscos.125

Compra de plom i estany

Nota: Les quantitats estan arredonides

58
Data de les compres Subministrador Plom Estany Quintars Reals per quintar Quintars Lliures per quintar 3 de juny de 1603 Francesc Fuster, calderer 103 30 23 de maig de 1604 Alonso Ordonyes, mercader 333 30 27 13 24 de maig de 1605 Alonso Ordonyes, mercader 300 23 25 12 25 d’abril de 1606 Alonso Ordonyes, mercader 110 24 9 15 26 de febrer de 1622 Antoni Vallés, mercader 206 36 8 33 25 de juny de 1625 Guillem Angelo, mercader 8 29
125 Ibídem, 9 d’abril de 1606, sig. 11.006.

Destaquen les grans quantitats de plom i estany comprades els anys 1604 i 1605, com es pot observar, la quantitat de plom que es consumia era molt superior a la d’estany. En el Llibre de la Cambra primer o en el Llibre de compte o raó, a partir de la creació de l’ofici de mestres d’obra de terra o escudellers, s’anotaven els noms de tots els deutors. El deute a la cambra era «deute molt privilegiat i primer que ningun»,126 exemplificat amb els casos de Violant Requení, viuda de Bernat Ximeno, que per a pagar el plom i l’estany que havia deixat a deure el seu marit, les autoritats li embargaren tres cafissades d’horta;127 Mateu Torrentí hagué de vendre la casa que tenia al carrer del Trinquet de la Pilota per a cobrir el seu deute;128 el morisc Ferran Maymó129 fou amenaçat amb presó pel senyor si no pagava tot el que devia, i Ximeno Sanchis llogà la casa i huit tafulles de terra durant quatre anys al morisc Antoni Xabuch per 12 lliures a l’any per a saldar el deute de la Cambra.130 Els terrissers solien tindre un endeutament elevat per la compra del plom i de l’estany. El 1624, Pere Català va incloure en el seu testament els deutes pendents de quinze terrissers, els quals li devien eixos diners des del 1617, any en què ell era col·lector, és a dir, l’encarregat de cobrar taxes, drets, censos i delmes. A més, aquests terrissers també eren deutors de les diferents taxes de cases i terres.131 Representaven un percentatge de deutors realment altíssim, si el comparem amb el total de terrissers, que aleshores devien estar al voltant de la trentena.

El senyor, el justícia i els jurats eren, en un primer període, els responsables de gestionar la compra del plom i l’estany per a la Cambra a mercaders i calderers de la ciutat de València, tal com ho confirmen les adquisicions que hem localitzat entre 1603 i 1606. Posteriorment, l’ofici de mestres d’obra de terra se n’encarregà directament, encara que no podem constatar a partir de quin moment, en no haver trobat documentació relativa a l’adquisició de plom i estany entre el 1607 i el 1621.

126 Ibídem, 24 d’octubre de 1590, sig. 10.983.

127 Ibídem, 2 de juliol de1602, sig. 11.007.

128 Ibídem, 16 de març de1603, sig. 11.004

129 Ibídem, 11 d’agost de 1606, sig. 11.006

130 Ibídem, 24 d’octubre de 1590, sig. 10.983.

131 Ibídem, 19 de juliol de 1624, sig. 11.025.

59

El canvi vindrà motivat per una qüestió de gran importància: la creació de l’ofici de mestres d’obra de terra. En un document notarial del 22 de febrer de 1622 trobem que es parla per primera vegada de l’ofici de mestres d’obra de terra,132 si bé la seua creació podria ser anterior. És un document relatiu a la compra de 206 quintars de plom i huit d’estany, amb la preceptiva llicència del senyor, per a abastir la Cambra del Plom. En aquest figura una relació de components de l’ofici, un total de trenta-un terrissers, «omnes magistri examiniti dicti oficii operis terra», que reproduïm en l’annex II. L’ofici de mestres d’obra de terra estava presidit per un clavari i un majoral, càrrecs que en el 1622 ocupaven Pere Sanchis i Pere Català, respectivament.

60
132 Ibídem, 22 de febrer de 1622, sig. 11.023.

8. CONJUNTURA ECONÒMICA (1600-1609)

A principi del segle XVII, Manises tenia una situació econòmica precària. Eren freqüents els consells generals on es manifestava la gran necessitat de diners per a abastir la població de carn i forment133 i per a fer front a les 800 lliures anuals que tenia de despeses la vila. La situació s’havia agreujat amb la fugida de Pere Boïl, en aquell moment senyor de Manises. Així les coses, quan l’octubre del 1601 Felip Boïl va assumir el càrrec de procurador general, es trobà un senyoriu amb moltes dificultats econòmiques i molt endeutat, una situació que s’arrossegava des de feia anys. El 1550 un deute de 20.000 ducats sobre la vila i el senyoriu que Pere Boïl Berenguer –tretzé senyor i sisé baró de Manises– no pogué pagar al seu creditor, causà l’embargament dels béns de la família i de la producció dels camps i dels obradors de la baronia. Aquest fet provocà, en paraules del mateix Pere Boïl, el despoblament total de Manises. Diversos autors han considerat que Pere, tant en el seu dietari personal com en les al·legacions davant la justícia, exagerava sobre l’abast del despoblament. No obstant, l’embargament crearia una situació difícil de superar, econòmicament i, de segur, anímicament.

8.1 Els establiments emfitèutics i les terres ermes (1600-1602)

L’establiment era la forma més habitual d’accés dels vassalls a la terra en l’època medieval i moderna. Era la plasmació notarial de l’emfiteusi, un sistema pensat en l’origen per a posar en producció les terres ermes. La base del sistema emfitèutic, o d’establiment, era la divisió de la propietat entre el domini directe i el domini útil. El domini directe el mantenia el senyor amb una sèrie de drets, com eren el lluïsme, import que cobrava el senyor per la compravenda de cada bé emfitèutic, i la fadiga, el dret de retracte que permetia al senyor quedar-se un bé sobre una tercera persona pel mateix preu. A més, el senyor havia de donar el consentiment de cada venda, en cas contrari es declararia nul·la. El lluïsme era una compensació perquè el senyor possibilitara la compra i no exercira el dret de fadiga. A Manises i al Regne de València en general, s’aplicava el 10% del preu de compra, és a dir, dos sous per lliura, i com a norma era el comprador qui havia de pagar el lluïsme. Aquest va ser el cas de

61
133 Com per exemple, el Consell General que tingué lloc el 7 de novembre de 1604. Notari Francesc Almenara, sig. 11.001.

Pasqual Ximeno que el 1611 comprà una cafissada de terra campa amb moreres, a la partida de la Botaia, per 70 lliures i pagà de lluïsme les set lliures corresponents.134

En la pràctica, però, hi havia molta flexibilitat i el pagament del lluïsme era fruit d’un acord entre el senyor, el comprador i el venedor. Així tenim el cas de Caterina Quiles, viuda del carnisser Arnau Ros, que li comprà a Isabet Joan Torner deu cafissades de vinya –heretades de mossén Marc Torner–, per 200 lliures. El lluïsme que pagaren va ser de 15 lliures (7,5%), dues parts la venedora i una part la compradora.135 Un cas diferent fou el de Bertomeu Micó, a qui el senyor autoritzà la venda «franca de lluïsme», al notari de València Miquel Joan Eiximeno, de 34 cafissades de vinya mallol i terra campa a la partida del Racó per 450 lliures, per les quals el comprador pagà de lluïsme només 25 lliures, un 5%.136

L’emfiteuta amb el domini útil tenia també reconeguts una sèrie de drets, entre els quals hi havia la possessió i l’usdefruit de la terra a perpetuïtat a canvi del pagament d’un cens anual. En algunes ocasions, pel fet de rebre l’establiment es pagava al senyor una «entrada», que podia ser en diners o en espècie. A Manises, el més habitual era donar un parell de gallines, una entrada de caràcter simbòlic. Trobem també algun cas que consta «franc del parell de gallines», com en l’establiment de Gil Valero,137 de tres cafissades a la partida del Camí de la Foia, o entrades de diners i gallines, serien els casos de l’establiment de Martí Valero de cinc cafissades en la partida de la Mallada Redona,138 que pagà 110 lliures a més del parell de gallines, i de Diego Gassó, que per l’establiment d’una casa al carrer de Martí Carròs pagà una entrada de 130 reals castellans139 i el parell de gallines, si bé es beneficià d’un cens més reduït.

134 APCCV. Notari Pere Carbó, 7 de novembre de 1611, sig. 12.249.

135 APCCV. Notari Francesc Almenara, 22 de febrer de 1603, sig. 11.004.

136 Ibídem, 16 de juliol de 1604, sig. 11.001.

137 Ibídem, 18 de juliol de 1604, sig. 11.001.

138 Ibídem, 1 d’agost 1626, sig. 11.027.

139 La lliura era la moneda oficial, però el real castellà també circulava al Regne de València i a la Corona d’Aragó.

62

El senyor havia de recórrer periòdicament a fer capbreus, una facultat consistent en la comprovació dels drets de propietat dels emfiteutes, per a mirar d’evitar el frau. És el cas del calderer de València, Domingo Escolano,140 que havia ocupat il·legalment des de feia anys un extens camp de vinya de quinze cafissades, al costat d’unes altres vinyes seues, a la partida del Palmarejo, entre la senda del Daurat i la muntanya. Cada any havia pagat el delme i el cens corresponent, però no podia acreditar-ne la propietat ja que no tenia ni establiment ni llicència per a plantar vinya. La decisió del senyor va ser confiscar-li les terres, però gràcies a la intercessió i els precs d’algunes persones a favor d’Escolano i a la bona voluntat del senyor, aconseguí finalment l’establiment emfitèutic de les terres, pagant prèviament una entrada de 70 lliures per a legalitzar la seua situació.

Un dels principals problemes de Manises era la gran quantitat de terres incultes al secà, fet que reduïa de manera important els ingressos de la vila i del senyor, un problema històric. Per a augmentar les zones cultivades i tal com hem comentat anteriorment, l’establiment de terres era el principal recurs. No obstant, Pere Boïl va recórrer a ell per a terres incultes en molt poques ocasions. El 1600 únicament podem constatar l’establiment a Jeroni Diego de set cafissades de terra erma amb algunes «garroferes bordes» a la partida de Sant Onofre,141 i al ciutadà Joan Navarro de Gasque de València,142 cinquanta cafissades de terra erma a la partida de la Foia de l’Aljub. El 1601, poc abans de fugir, trobem dos establiments de terra erma, un de vint cafissades, al costat del camí de Riba-roja, a la partida del Barranc Fondo a Francesc Sancho, de València,143 cafissades que el 1604 vendrà a Estasio Sanchis, ciutadà de València, quan únicament n’havia plantat sis i mitja de mallol i la resta encara estava erma. L’altre establiment, de deu cafissades de terra erma a la partida del Racó, al moliner Ramon Macià.144

140 APCCV. Notari Francesc Almenara, 4 de novembre de 1607, sig. 11.005.

141 Ibídem, 27 d’octubre de 1600, sig. 10.999.

142 Ibídem, 1 de setembre de 1600, sig. 10.999.

143 Ibídem, 11 d’octubre de 1601, sig. 11.000.

144 Ibídem, 20 de febrer de 1603, sig. 11.004.

63

Al contrari que Pere, el seu germà Felip Boïl va fer de l’establiment la base per a intentar revertir la situació de les terres ermes del senyoriu. El juny de 1602 farà el primer establiment: sis cafissades de terra erma a favor de Jeroni Nadal en la partida de la Foieta de Mossén Vidal, al costat del Camí de Xest, «lo qual establiment li fa per a plantar vinya i altres arbres». A més, hi afegí una clàusula habitual en molts dels establiments: «amb pacte i condició que pague de cascuna bota de vi que collirà de vi, huit sous per a mals del poble».145 Al mes següent, pel juliol, Felip feu l’establiment a Pau Ciprer de Paternoy, un destacat mercader de la ciutat de València, de 112 cafissades –prop de 700 fanecades– la majoria de terra erma, tret únicament de sis cafissades de vinya mallol,146 a la partida de la Foieta de Mossén Vidal, «de llarg a llarg» de la senda que anava al camí de Xest, i a la vora d’una lloma «a la falda de la qual hi havia un forn de calç». Per l’establiment, Felip cobrà 300 lliures d’entrada i, el més important, s’assegurava que es posarien a cultivar vinya en aquestes terres ermes. El comprador havia de pagar un cens anual de tres sous per cafissada: un sou i huit diners per al senyor, i un sou i quatre diners per als jurats per a fer front a les despeses habituals de la vila.147 Per la gran quantitat de cafissades, aquest serà l’establiment més important de terres concedit en Manises a un únic beneficiari durant el període estudiat.

A final del 1602, Felip va fer dos establiments: el primer al terrisser Diego Gassó, un corral al costat de sa casa, al carrer de Martí Carròs, i set cafissades de vinya nova a la partida del camí de la Foia. El senyor va rebre una entrada de 13 lliures i l’habitual parell de gallines.148 L’altre establiment, sens dubte molt curiós, es feu el mateix dia a Ferran Draper: un «carreró que no trau cap» –atzucac– al costat de sa casa. Felip li donà llicència per a tancar el carrer i «inmiscuhir-lo» en sa casa, amb l’obligació de pagar dos sous de cens.

145 Bota de vi = 60 cànters. 1 cànter de vi = 10,77 litres. APCCV Notari Francesc Almenar, 14 de juny de 1602, sig. 11.017.

146 Vinya mallol: la vinya nova acabada de plantar.

147 APCCV. Notari Francesc Almenara, 11 de juliol de 1602, sig. 11.007.

148 Ibídem, 3 de novembre de 1602, sig. 11.007.

64

8.2 L’expansió agrària (1603-1604)

Entre el 1603 i el 1604, Felip Boïl va portar a terme un ambiciós projecte per a posar en producció el gran volum de terres ermes a base de plantar-les de vinya. Amb aquesta finalitat, el 1603 establí un total de 176 cafissades de terra erma –més de 1.000 fanecades–, concretament el 20 de febrer i el 5 de març, coincidint amb la millor època per a plantar-la.

Establiments de terres el 20 de febrer del 1603

Establiments de terres del 3 de març del 1603

149 Tot fa pensar que l’origen del topònim siga dels pastors transhumants aragonesos, que venien cada hivern a Manises, peculiaritat que es dóna també en la toponímia d’altres poblacions valencianes.

65
Nom Cafissades Partida Domingo Ximeno 12 Camí de Riba-roja Baltasar Colomí 10 La Mallada Felip Boïl 30 La Foieta de Mossén Vidal Gil Valero 3 La Brossa Jeroni Nadal 10 La Mallada Andreu Calbó 8 La Mallada Joan Sanchis 5 Camí de Riba-roja Domingo Peris 10 Camí del Borreguillo149
Nom Cafissades Partida Valero Vicent 10 Camí del Borreguillo Nadal Ximeno 3 Camí de Riba-roja Jaume Lopo, morisc 10 Camí de Xest Miquel Faquinet, morisc 10 Camí de Xest Bertomeu Micó 34 Salt del Moro Vicent Peris 8 Camí de Xest Ferran Draper 3 Fossar dels Moros Antoni Joan Montaner (Quart) 10 Camí de Xest

Podem comprovar que, tant el 20 de febrer com el 3 de març, entre huit persones es van repartir, respectivament, 88 cafissades, la suma dels dos dies fan un total de 176 cafissades per a setze persones. Fins i tot, hi ha un establiment de 30 cafissades que el senyor es farà a si mateix. El 1604, la xifra serà similar a la de l’any anterior:

17 establiments per un total de 181,5 cafissades. Entre els dos anys, un total de 357,5 cafissades, és a dir, més de 2.000 fanecades, realment un volum de terres extraordinari. Totes incultes, exceptuant alguna cafissada de vinya mallol i que, per tant, encara no estava en rendiment.

Establiments de terres del 1604

66
Data Nom Cafissades Partida 20 de gener Cristòfol Royo, morisc 3 Camí de Riba-roja 20 de gener Joan Piquer, morisc 2 Pla del Racó 20 de gener Pere Bordera 7 Del Racó 25 de febrer Jeroni Diego 6 No consta 18 de març Joan Martí 9 Camí de Riba-roja 1 de juny Felip Boïl 40 Dins del Racó 18 de juliol Gil Valero 3 Camí de la Foia 6 d’agost Diego Gassó 1,5 Camí de Xest 5 de setembre Joan Martí 35 Dins del Racó 5 de setembre Joan Martí 5 Pla de la Mallada 23 de setembre Jaume Dardavís, morisc 3 Camí de la Foia 3 d’octubre Felip Boïl 30 Pla de la Mallada 3 de novembre Pere Andrés 15 Pla de la Mallada 3 de novembre Domingo Ximeno 12 Senda del Daurat 3 de novembre Miquel Faquinet, morisc 4 Camí de la Foia 19 de novembre Francesc Micó 4 Camí de Riba-roja 3 de desembre Marc Antoni Fortuny 2 Camí de Riba-roja

Com es pot observar, les partides on més terres s’establiren entre el 1603 i el 1604 foren les del Camí de Riba-roja, la Mallada, Camí de Xest i Camí de la Foia. En alguns casos, com el de Pere Bordera, el senyor feia constar que li havien «pregat» fer l’establiment.150

El setembre del 1604, en ple procés dels establiments de vinya, Pau Ciprer de Paternoy vengué a Miquel Falcó les seues 112 cafissades, ara sembrades, 86 de vinya mallol de dos anys i les altres 26, de terra campa, a la Foieta de Mossén Vidal.151 Miquel Falcó era un destacat mercader de la ciutat de València que el 1612 es convertiria en senyor de Benifaió en comprar aquest senyoriu per 27.000 lliures. Felip Boïl va autoritzar la venda de les terres de Pau Ciprer,152 però aquesta vegada imposà una condició al comprador: l’obligació d’obrar una casa, pou, celler i corral a la mateixa vinya, possiblement per assegurar-se la continuïtat d’aquest nou terratinent a Manises. Pau Ciprer havia venut les 112 cafissades per 3.000 lliures, un bon negoci si tenim en compte que ell havia pagat 300 lliures en establir-s’hi. El comprador Miquel Falcó pagà únicament 125 lliures de lluïsme (el 4%), mentre que Pau Ciprer arribà a un acord amb el senyor per a quedar «franc de lluïsme».153 El cens seria l’ordinari de tres sous anuals, repartits entre Felip Boïl i els jurats com fins ara.

Del lluïsme que el senyor havia cobrat de Miquel Falcó, per haver-li donat la fadiga, Felip entregà voluntàriament 700 reals castellans (70 lliures) a les autoritats de la vila de Manises «per a ajudar a pagar lo que aquella respon i deu», tal com consta en el Consell Particular celebrat amb aquesta finalitat a casa del terrisser Benet Matorrita, presidit pel batle Jaume Sanchis, el justícia Pasqual Ximeno i amb l’assistència dels jurats i consellers.154 El dia 5 de setembre del 1604,155 l’endemà de l’anterior venda, el senyor va fer un establiment de terres, de dimensions més reduïdes, però també important, al mercader de la ciutat de València Joan Martí. Eren 35 cafissades de terra erma a la partida de Dins del Racó, al costat de les vinyes mallols del notari Francesc Almenara i de les de Felip Boïl. El cens pactat fou de 18 diners cada cafissada, la meitat del que era habitual, dels quals 16 diners eren per al poble i únicament 2 diners per al senyor.

150 APCCV. Notari Francesc Almenara, 20 de gener de 1604, sig. 11.001.

151 Ibídem, 4 de setembre de 1604, sig. 11.001.

152 Ibídem, 21 de setembre de 1604, sig. 11.001.

153 Ibídem.

154 Ibídem, 15 de setembre de 1604, sig. 11.001.

155 Ibídem, 5 de setembre de 1604, sig. 11.001.

67

A pesar de tots els establiments i censos cobrats, dos mesos després, es convocà un Consell General156 «per tenir molt gran necessitat de diners i per a obs de comprar i avituallar dita universitat de forment, carn i altres grans per a la sustentació de la vila (...) per la gran esterilitat del temps i penúria d’aquell i havent-se fet moltes diligències per a cercar dits diners no s’ha trobat més prompta via i manera que prendre dits diners per via de carregament de censals per a socórrer dita necessitat», és a dir, s’acordà recórrer a un préstec, que no hauria d’excedir les 5.000 lliures. A més, prometen i responen pagar amb la garantia dels «béns de dita universitat i singulars persones d’aquella i sobre totes les cases, alqueries, vinyes, horta, terres cultes i incultes, forn, carnisseria i molins de dita vila i generalment sobre tots los béns de cascun de dita universitat». A la falta de diners, s’afegirà que en èpoques de sequera o males collites s’havia de buscar el forment, fins i tot fora de les fronteres del Regne, com va ser el cas de la compra el 1605 de 30 cafissos de forment «net i garbellat» de Villarrobledo (Castella).157

156 Ibídem, 7 de novembre de 1604, sig. 11.001.

157 APCCV. Notari Joan Arguedes, 1 de maig de 1605, sig.11.829.

68

8.3 La vinya

La vinya, en principi, era complementària dels cereals i el seu cultiu s’havia reservat tradicionalment a una part de les terres del secà de Manises. El seu rendiment, superior al del blat, i l’augment de la demanda de vi va fer que en pocs anys passara de ser un producte d’autoconsum a introduir-se amb força en els mercats, tant locals com internacionals. El terrisser Diego Gassó va vendre a un llaurador de València una bota seixantena de vi blanc «de la bondat del qual se té per content i pagat», pel preu de 188 lliures, a raó de sis sous el cànter.158 El llaurador Francesc Peris a Esteve Tudela, mercader de Quart, sis botes seixantenes de «vi vermell»,159 a cinc sous cada cànter,160 i uns anys més tard, el mercader Mateu Esteve en comprar 37 cafissades de vinya, a la partida del Barranc, es comprometrà a donar el vi de la collita «medit al duell del trull, net i passat per garbell, a raó de tres sous i mig lo cànter»161 a Jeroni Mercader, un terratinent amb terres a Manises i parent del comte de Bunyol.

Plantar vinya es va convertir en un signe de progrés i Felip Boïl, com la resta de senyors de l’època, en fomentà per damunt de tot la plantació en la gran quantitat de terres ermes que posseïa. Els camps de vinya combinaven diferents varietats i així, per exemple, serien habituals a Manises les referències al raïm moscatell.

El mallol era el mètode més utilitzat en l’època per a plantar vinya nova, consistia a collir un sarment quan el cep donava fruit i plantar-lo com si fora una estaca. Havien de passar de huit a deu anys perquè les vinyes rendiren al màxim, motiu pel qual, mentre no pogueren fer vi, únicament pagaven el cens habitual de tres sous cada cafissada.

El cultiu de la vinya necessitava una atenció permanent, molt de treball, coneixement i sensibilitat, un gran esforç per part dels llauradors al llarg de tot el procés productiu: preparar el terreny, adobar-lo amb fem i palla, plantar el cep, llaurar la terra diverses vegades a l’any, cavar l’escocell o basseta al voltant del cep, esporgar cada hivern i molta cura durant els primers anys fins que els camps donaven la collita desitjada.

158 APCCV. Notari Francesc Almenara, 22 d’agost de 1607, sig. 11.005.

159 Vi vermell era el nom com es coneixia antigament el vi negre a Manises i a tot el Regne de València .

160 APCCV. Notari Francesc Almenara, 25 d’agost de 1607, sig. 11.005.

161 Ibídem, 16 d’abril de 1618, sig. 11.009.

69

Serà uns anys més tard quan trobarem les vinyes en plena producció. Setembre era el temps de la verema i, durant tot el mes, el secà de Manises s’omplia de dotzenes de «talladors de verema» per a collir el raïm, mentre altres s’encarregaven de tindre a punt els trulls i netejar les botes a la séquia. Una intensa activitat recorria el poble, amb la mirada atenta del justícia, en un anar i tornar constant d’animals de càrrega dels camps als cellers, lloc on allò que es feia era «calcigar i fer peus» –esclafar el raïm amb els peus–, a trascolar i, finalment, obtindre el vi blanc o vermell tan esperats.162

Els alts beneficis de la vinya animaren les compres de terres amb ceps en ple rendiment. Tal fou el cas de Pere Miquel major, batle d’Alaquàs, que, amb la fiança dels seus familiars ollers, comprà al terrisser Benet Matorrita set cafissades de vinya al costat del Tossalet. La compra es va fer al mes de setembre, en plena temporada de verema, i Benet exigí que a més de la quantitat pactada (300 lliures) se li pagaren 60 lliures més «per lo preu de tota la verema».163 Amb l’expulsió dels moriscos, els preus dels camps anaren a la baixa, conjuntura que van aprofitar alguns, com per exemple, Andreu Cabeça, prevere, beneficiat de la Seu de la ciutat de València que comprà, a Batiste Llopis i Caterina Ros, 13 fanecades de vinya de la partida del Camí de Ribaroja per 50 lliures.164

Trulls i cellers proliferaren animats per l’impuls i foment de Felip Boïl, que esperava ansiós la verema per a cobrar el terç delme del vi, tant dels seus vassalls com dels terratinents que tenien vinyes al terme o que, fins i tot tenint-les fora, portaven el vi als cellers del senyoriu i pagaven les despeses corresponents. El pagament del terç delme per part de terratinents i vassalls en cap cas era en raïm, sinó únicament «en vi al duell o en les botes».165 A més, tal com estava estipulat, per cada seixantena de vi –bota de seixanta cànters– s’havien de pagar els huit sous als jurats, destinats a fer front als censals i cobrir les necessitats bàsiques de la vila. No obstant, el senyor farà excepcions en alguns casos. En l’establiment al mercader Joan Martí de 35 cafissades de terra erma per a plantar vinya dins del Racó, s’indica que l’establiment es fa «franc de huit sous per cascuna seixantena de vi que es collirà en dites terres».166

162 Ibídem, 12 de març de 1620, sig. 11.022. Interessant document notarial que explica amb detall tot el procés de la verema de l’any 1619 a una propietat de Manises.

163 Ibídem, 16 de setembre de 1605, sig. 11.003.

164 Ibídem, 1 de novembre de 1611, sig. 11.014.

165 Ibídem, 28 de setembre de 1605, sig. 11.003.

166 Ibídem, 5 de setembre de 1604, sig. 11.001.

70

El problema de Manises de tindre tantes terres ermes es va convertir en un gran avantatge amb l’expansió de la vinya. Els altres senyors, si volien ampliar l’extensió dels seus camps per a dedicar-los a la vinya, havien de fer canvis en els cultius a costa d’altres conreus, principalment cereals, oliveres i figueres, que veien reduïda la seua extensió, o havien d’encetar un procés de transformació de les terres de pastura comunals, com les deveses i els bovalars, per a plantar vinya.

8.4 La morera i altres cultius

Un altre cultiu destacat de Manises eren les moreres. Hi havia camps de moreres però, sobretot, el més habitual era plantar-les rodant els camps, majoritàriament al secà, ja que la seua plantació en l’horta no estava ben vista pel senyor. L’arrendador de la vila i el jurat en cap eren els encarregats de delmar les moreres, és a dir, de la partició de les fulles de morera entre senyor i vassalls. A Manises era ús i costum fer la partició a la cinquena part si estaven a l’horta, és a dir, de cada cinc moreres la producció d’una era per al senyor i la de quatre per al vassall, mentre que en la fulla de morera produïda en el secà la partició era a la huitena, una morera per al senyor i set per al vassall. L’obligació de delmar no estava exempta de conflictes, com en el cas del terratinent Joan Martí que es negà a fer la partició amb el senyor dels morerars que tenia a la partida del Racó. Al·legava que les moreres encara eren massa xicotetes, de fet hi havia senyorius que no pagaven res fins que passaven deu anys, tal com passava amb la vinya. Finalment, s’arribà al pacte de no fer la partició fins que passaren dos anys.167

167 Ibídem 30 de març de 1621, sig. 11.022.

71

Les fulles de morera es destinaven exclusivament a l’alimentació dels cucs de seda. La cria es feia a les andanes de les cases, on col·locaven els canyissos i damunt d’ells, els cucs i la morera. Era una activitat important dins de l’economia familiar i apareixen casos curiosos com el de Bertomeu Micó, que en posar en lloguer la casa que tenia al carrer del Forn, demanà com a condició al llogater poder pujar a l’andana a fer la seda i entrar al trull a fer el vi.168 En l’inventari de Joan Martí es feia constar que «en la porxada de dita casa foren atrobades dos andanes grans de dos naus cascuna de catorze canyissos i una fillola169 molt usades, en les quals hi havia capell en les botges de la collita del present any».170

Els cucs criaven a la primavera, feien capolls a l’estiu, a l’hivern les famílies bullien els capolls en perols i amb els torns de filar els transformaven en madeixes de seda crua. La seda la venien a pobles i ciutats on els gremis de velluters, tintorers o passamaners la convertien en vels, draps de cap, lligasses, canells, brocats o domassos. Era un producte molt demandat no únicament a les nostres terres sinó també a les sederies de Toledo o a països com Itàlia, Flandes o les Índies. Els senyors, per a incrementar els seus beneficis, en fomentaven la producció.

Al costat de vinyes i moreres trobarem grans extensions de cereals, principalment, forment, ordi, arròs o dacsa, així com diversos camps de garroferes, com les dues cafissades amb trenta garroferes que li vengué Jaume Alazarach a Joan Martí a la partida dels Terrers.171 O les 14 o 15 garroferes que el senyor autoritzà plantar al flequer172 de València, Vicent Febrer, en un camp que havia sigut del morisc Galcerà Saragüell.173

168 Ibídem 20 de maig de 1606, sig. 11.006.

169 Fillola: Últim canyís de les andanes en què és criaven cucs de seda (Diccionari normatiu valencià).

170 Capell: Capoll de cuc de seda (Diccionari normatiu valencià). Botja: Enramada que es fa a les andanes perquè filen els cucs de seda (Diccionari normatiu valencià). APCCV. Notari Francesc Almenara, 3 de juny de 1625, sig. 11.026.

171 APCCV. Notari Francesc Almenara, 22 de desembre de 1604, sig. 11.001.

172 Flequer o flaquer: persona encarregada de la fleca.

173 APCCV. Notari Francesc Almenara, 3 de novembre de 1615, sig. 11.016.

72

L’alfals, que amb les garrofes era la planta farratgera per excel·lència per a l’alimentació dels animals, es plantava habitualment en els guarets, creixia ràpid i permetia diverses tallades a l’any, encara que no sempre era ben vista. És el cas del batle Nadal Ximeno, que en arrendar-li per a sis anys un camp a la partida dels Arcs a Martí Valero, li imposà l’obligació de no poder sembrar ni dacsa ni farratge «en lo darrer any».174 També formaven part del paisatge de Manises figueres, oliveres, anouers175, ametlers, magraners i algun lledoner, que es completaven amb la gran varietat de llegums, verdures i hortalisses que creixien a les fèrtils hortes, a la vora del riu i de les séquies.

174 Ibídem, 20 de gener de 1604, sig. 11.001.

175 En la documentació estudiada la paraula que es feia servir habitualment per a l’anouer era la de noguer.

73
Aqüeducte d’ Els arcs

8.5 Problemàtica dels establiments

Els establiments de terres a partir del 1605 s’anaven reduint de manera significativa, segons els protocols notarials de Francesc Almenara. Hem de pensar també que cada vegada hi havia menys terres ermes disponibles i, per tant, les possibilitats de fer-ne de nous es tornava cada dia més difícil. Com podem observar en la taula, la suma de terres dels cinc anys posteriors no arribava a les que s’havien establit el 1603 (176 cafissades) o el 1604 (181,5 cafissades).

El senyor de Manises havia fet establiments de la major part de les terres ermes o incultes, però es trobava un problema important: les terres concedides no sempre es posaven en explotació, perquè les persones establides sovint deixaven als pocs mesos les terres sense ni tan sols haver-les sembrat. És el cas d’Antoni Joan Montaner, un llaurador de Quart a qui se li havien establit el 1603 deu cafissades, a la partida del camí de Xest, i el 1605 les va vendre, igualment ermes, per vint lliures a Joan Batiste Gil, un ciutadà de Quart.

Al morisc Miquel Faquinet li havien establit deu cafissades a la mateixa partida del Camí de Xest el 1603, terres que el 1605 va vendre a Valero Vicent. Un altre cas el tenim en el pedrapiquer Miquel Martí, al qual li establiren dotze cafissades a la partida del Racó pel març del 1605 i set mesos després li les va vendre a Miquel Eiximeno per l’insignificant preu de 4 lliures, 15 sous i 10 diners. Poques setmanes després, van requerir Miquel Martí per a fer les obres del forn de Manises «per ser molt necessària

74
Any Establiments Cafissades 1605 8 82 1606 2 44 1607 2 22 1608 2 10 1609 10 16 Total 24 174

cosa», i ell va ser qui es va encarregar de dur la pedra, enllosar i obrar la boca del forn per desembre del 1605.176

A part de la venda, un altre sistema per a abandonar les terres era renunciar directament a l’establiment i retornar-les al senyor perquè les establira novament, un dret que estava previst en les condicions pactades. Per exemple, el morisc Joan Piquer va renunciar el 2 de juny de 1605 a l’establiment que tenia des de gener de 1604 de dues cafissades a la partida del Pla del Racó. Bertomeu Micó renuncià el 20 de maig de 1606 a l’establiment de 1605 de 30 cafissades a la partida del Camí de Xest. Jeroni Cavaller va renunciar el 18 d’abril de 1612 a un establiment de 1611 de quatre cafissades al camí de Xest. Joan Batiste Martínez major, d’Aldaia, renuncià l’1 de juliol de 1619 a un establiment de l’any 1613 de quatre cafissades a la partida de la Senda del Daurat.

8.6 La Concòrdia del 1606

El pla d’establiments, sobretot entre el 1603 i el 1605, degué ser de gran ajuda per a les finances del senyor i de la vila, però el fet que les terres necessitaven temps per a funcionar i l’important crisi econòmica general feu necessari un nou sistema contributiu: la Concòrdia de 1606. Amb aquesta finalitat es va reunir el Consell General177 al castell, concretament en l’estudi del bisbe, una gran sala presidida per una taula redona d’anouer, on se solien fer tota classe d’actes i reunions. La Concòrdia tenia la finalitat de recaptar més diners i corregir «la gran desigualtat en moltes coses» per a poder fer front a les 800 lliures de despeses de les quals cada any responia la vila.178 El sistema vigent havia sigut molt criticat, especialment pels mestres d’obra de terra. Amb la Concòrdia s’anul·lava i se substituïa per un de nou, en què cal destacar que ara, per les terres, es pagava en funció de la partida on estaven ubicades, de la forma següent:

176 Destacar que també va participar en la important reforma del Racó de 1613, tal com hem detallat anteriorment.

177 APCCV. Notari Francesc Almenara, 9 d’abril de 1606, sig. 11.006.

178 El text de la Concòrdia està transcrit en l’annex III.

75

- A l’horta, des de la partida del Cap de l’Horta fins a la Botaia, es pagarien cinc sous per tafulla.

- A l’horta, des de la partida del Barranc fins a la partida de la Rambla, quatre sous per tafulla.

- Al secà, sis sous per cada cafissada de vinya.

- Del plom i l’estany, 22 sous per quintar a la Cambra, independentment que pujara o baixara el preu.

- Per cada casa, 20 sous.

Els pagaments es feien en dos terminis, pel juny i pel desembre, i eren independents dels censos que es pagaven al senyor. Així, per exemple, d’una cafissada de vinya s’havien de pagar els sis sous per a la vila i, a banda, tres sous de cens al senyor. Es feia una menció especial a les terres no cultivades: «Per quan en lo dit terme i secà de dita vila hi ha hui moltes terres incultes les quals estan establides a diverses persones», ja que una de les finalitats de la Concòrdia era que les terres ermes estigueren en producció. És per això que als propietaris se’ls donava un màxim de dos anys per a «plantar-les de vinya, sembrar-les de forment o de lo que voldran». Com a penalització, en cas de no complir-ho havien de pagar als jurats dos sous anuals per cafissada. La pena prevista «per a la persona inobedient» de la Concòrdia era de 500 lliures, una quantitat dissuasiva, realment fora de l’abast de la majoria de les persones.

Els problemes econòmics no s’acabaren amb la Concòrdia, tal com es pot observar en els consells generals del 1607 i del 1608. L’octubre del 1607,179 se sol·licitaren censals de 6.000 lliures i 8 sous per a l’abastiment de carn, forment i altres grans «de la persona o persones que trobara i per lo preu o preus que ab aquelles concertara en un carregament o molts».

76
179 APCCV. Notari Francesc Almenara, 5 d’octubre de 1607, sig. 11.005.

Eren temps difícils, però la vida quotidiana seguia avant. El terrisser Miquel Peris, àlies el Catarrogí, i Isabel Boixador prepararan el casament de la seua filla Vicenta amb el llaurador Joan Llinares.180 El morisc Josep Macià, àlies Mirambell, anirà a València a comprar palla.181 A València, també aniran els hereus del difunt Miquel Jeroni Gadea al «mercat dels encants i les almonedes» –el mercat de segona mà de l’època– a vendre «al més de preu donant», entre altres coses, la seua guitarra i l’escopeta de metxa.182 Joan Valero, li deurà a Bernat Matorrita 33 lliures pel preu d’un fornet d’obrar terra daurada.183 Pere Matamons continuarà vivint a la Cova de Montanyana184 i dels rajolars d’Aldaia i Riba-roja seguiran arribant teules i rajoles per a reformar la casa de la senyoria i els molins de Manises. Una vida quotidiana de la qual s’ignorava que, mesos després, un decret la capgiraria.

180 Ibídem, 9 de març de 1609, sig. 11.010.

181 Ibídem, 10 d’octubre de 1607, sig. 11.005.

182 Ibídem, 28 d’agost de 1607, sig. 11.005.

183 Ibídem, 24 d’agost de 1607. Sig. 11.005.

184 Ibídem, 9 de març de 1609, sig. 11.010.

77
78

9. L’«AMENAÇA» MORISCA

Els moriscos eren la població autòctona valenciana, un conjunt multiètnic de diversos pobles o tribus musulmanes, arribades a partir de principis del segle VIII, i els descendents de les civilitzacions anteriors d’ibers i romans, que amb l’arribada dels musulmans i amb el pas del temps, s’havien convertit o els havien obligat a convertir-se a l’islam. Cinc-cents anys després, en el segle XIII, encapçalats per Jaume I, els cristians conquistaran les terres que formaran el Regne de València i s’hi establiran. L’esperit pactista de Jaume I, recollit en la legislació foral, permetrà a la població musulmana continuar vivint en la major part de les seues terres després de la conquista. El 1525, després de la revolta de les Germanies, un edicte obligarà els musulmans, anomenats mudèjars des de la conquista cristiana –«els sotmesos» en llengua àrab–, a renegar de la seua religió, batejar-se i convertir-se en cristians. A partir d’aquell moment, passaran a ser cristians nous, nous convertits o més popularment, i despectivament, moriscos. Els Abrahim, Mahomat, Aisha, Alí o Amira passaran a ser indistintament Jaume, Maria, Pere, Miquel o Àngela, i van adoptar cognoms valencians com Macià, Vallbona, Calderer o Saragüell. No obstant, alguns moriscos de Manises mantindrien els propis, com ara Maymó, Alayzar o Alazarach, cognom que ens recorda el llegendari cabdill mudèjar Al-Azraq, el Blau, que rivalitzà amb Jaume I per cada pam de terra.

A principi del segle XVII, les condicions socials i econòmiques es van deteriorar en tot el Regne, crisi que dugué aparellada una major desconfiança cap als moriscos en veure’ls com una amenaça, especialment per la possibilitat, més hipotètica que real, d’aliar-se amb els turcs i els pirates barbarescos, al mateix temps que hi haurà un augment del bandolerisme, sobretot morisc. Tal com diu Manuel Ardit, els publicistes eren unànimement antimoriscos i la monarquia absoluta impedirà que les possibles opinions crítiques tinguen qualsevol oportunitat d’expressar-se.185 Un altre historiador, Rafael Benítez, ha anat més enllà i ha demostrat que les altes instàncies de la monarquia –el duc de Lerma i el Consell d’Estat– duran a terme una manipulació ideològica, en la qual exageraran deliberadament el perill que representaven els moriscos per tal de justificar-ne l’expulsió.186

185 ARDIT LUCAS, Manuel. Expulsió dels moriscos i creixement agrari al País Valencià, p. 274.

186 BENÍTEZ SÁNCHEZ-BLANCO, Rafael. Tríptico de la expulsión de los moriscos: El triunfo de la razón de estado.

79

Una de les majors preocupacions de les autoritats era la relacionada amb la natalitat de la comunitat morisca. El tema va ser molt discutit pels contemporanis, que pensaven que la taxa de fecunditat dels moriscos era superior a la dels cristians vells i això suposava un perill. Alguns estudis dels últims anys han apuntat cap a aquesta idea, tot i que altres ho han desmentit. Hem estudiat el cas de Manises partint dels registres parroquials des del 1574 fins a finals de setembre del 1609, és a dir, pràcticament 35 anys, per tal de tindre una mostra suficientment àmplia per a poder extraure conclusions. Els batejos que consten en els quinque libri durant aquest període sumen un total de 640, és a dir, una mitjana de 18 batejos per any. En l’estudi hem partit de la base que la relació entre el nombre de nous convertits i cristians vells, al llarg del període, es mantenia estable. Aproximadament, una tercera part de la població, els primers, i dues terceres parts, els segons, com apunten les poques informacions que n’hi ha; així, per exemple, per als últims deu anys hem pres com a referència la dada de població de la visita pastoral del 1606, que confirma les dades anteriors, és a dir, en aquella època prop del 30% de la població era morisca.187 Hem exclòs de l’estudi dotze batejos d’expòsits, és a dir, de pares desconeguts, en no poder confirmar si eren nous convertits o cristians vells. Únicament, tenim el cas d’un expòsit, a banda dels dotze esmentats, en què sí que s’indica que és nou convertit. En tot cas, si fins i tot consideràrem tots els expòsits com a nous convertits, el percentatge no s’incrementaria significativament i, per tant, no variarien els resultats de l’estudi.

80
187 Visita pastoral de 1606: 135 caps de família, 95 cristians vells i 40 nous convertits. Antic carrer de la Pobla situat en la moreria de Manises.

La conclusió a què hem arribat és que a Manises l’índex de natalitat entre moriscos i cristians era semblant, no hi hem trobat diferències significatives que ens facen pensar el contrari. Hi ha algun any puntual que la proporció no és exactament la mateixa, però en el conjunt dels 35 anys i al llarg dels diversos períodes estudiats, es manté la constant d’un 30% de naixements en la comunitat morisca.

Per tal d’il·lustrar l’estudi, oferim la taula dels deu últims anys previs a l’expulsió. Revisats els registres parroquials, entre el gener del 1600 i final de setembre del 1609, hem comprovat que el percentatge mitjà de batejos de nous convertits era del 31,46%, un índex de natalitat semblant al dels cristians vells. Aquestes dades confirmen que a Manises la fecunditat era similar en les dues comunitats.

Hi ha cinc batejos d’expòsits que no estan comptabilitzats per no estar especificat si eren cristians vells o nous convertits

81
Batejos de l’any 1600 al 1609 Any Nous convertits Cristians Vells Total 1600 5 15 20 1601 5 11 16 1602 5 12 17 1603 5 12 17 1604 2 10 12 1605 8 10 18 1606 8 14 22 1607 7 15 22 1608 7 10 17 Fins al setembre 1609 4 13 17 56 122 178

Si la natalitat dels moriscos de Manises no podia suposar una amenaça per als seus veïns cristians vells, tampoc ho era el bandolerisme, a diferència d’altres llocs amb població morisca. A Manises, la vida transcorria d’una manera relativament pacífica. Tanmateix, com que era un lloc de pas important, no podrà quedar al marge de l’augment generalitzat d’aquesta conflictivitat i, sovint, es voran grups de bandolers pel seu terme, ja que com diuen Jorge Antonio Català i Sergio Urzainquin «se ha de subrayar la inclusión de la Huerta de Valencia (Paterna, Manises, Burjassot, Torrent, Alaquàs, Picassent) entre los teatros de operaciones más significativos, ya que, pese a estar escasamente poblada de moriscos, era un nudo de comunicaciones que se avenía a las depredaciones de los bandoleros».188

Hem trobat algunes referències que ens revelen una certa conflictivitat interna, encara que no massa significativa, com és la «causa i denunciació criminal» contra els moriscos manisers Pere Arref, pare i fill, i Miquel Faquinet, àlies Punxo, que va tindre com a conseqüència una multa de 14 lliures i 7 sous i mig.189 Més important va ser la causa criminal seguida contra el morisc Pere Baranis a final del 1608, per la qual fou condemnat a quatre anys de galeres. Felip Boïl li va commutar la pena a canvi de servir com a escuder en sa casa i en la de la seua família durant 10 anys.190 Una prova de benevolència que denotava la voluntat de Felip Boïl d’evitar com fora que el malestar i la conflictivitat s’escamparen entre els moriscos de Manises.

188 CATALÁ, Jorge Antonio; URZAINQUIN, Sergio. Perfiles básicos del bandolerismo morisco valenciano: del desarme a la expulsión (1563-1609), pàg. 72.

189 APCCV. Notari Francesc Almenara, 30 d’agost de 1607, sig. 11.005.

190 Ibídem, 10 de març de 1609, sig. 11.010.

82

10. LES CONSEQÜÈNCIES DE L’EXPULSIÓ DELS MORISCOS

Poc més d’un any després de convertir-se en senyor de Manises, Felip va haver d’afrontar un dels problemes més importants del seu mandat. Pel setembre de 1609, davant de l’intent fracassat d’assimilació religiosa i cultural dels moriscos, el rei Felip III en decretà l’expulsió de tot el Regne de València. La reacció de Felip Boïl no es feu esperar i prompte va encapçalar la protesta dels senyors valencians contra el rei, atés que desconfiaven de les compensacions que anunciava el monarca per a guanyar-se’n el favor. Felip Boïl preveia que amb l’execució del decret d’expulsió s’esdevindria una ruïna econòmica total que causaria irreparables danys i calamitats per al Regne.191 La posterior crisi dels censals i la fallida de la Taula de Canvis de València confirmaren els mals presagis. Tots els esforços de Felip Boïl resultaren inútils, l’octubre del 1609 les famílies morisques de Manises foren expulsades i embarcades cap a un destí incert al nord d’Àfrica.192 Amb aquestes se n’anaven per sempre els cants tradicionals, les històries orals i les llegendes de tota una cultura que va impregnar durant segles els carrers i les places de Manises.

10.1 Morisquets i morisquetes

Centenars de moriscos de tot el Regne es van negar a ser expulsats i protagonitzaren diverses revoltes, entre les quals destacaren les de la Vall de Laguar i la de la mola de Cortes. Una volta consumada l’expulsió i a pesar de la resistència inicial, Felip Boïl va passar a formar part activa dels seus partidaris i a principi del 1610 intervingué directament en la derrota dels moriscos de la mola de Cortes, tal com explica detalladament el seu coetani Gaspar Escolano.193 El mateix Felip va fer portar més de 400 moriscos al port de València i foren desterrats, en una revolta que havia deixat un miler de morts en aquella muntanya. Felip Boïl havia anat a la mola de Cortes per a defensar el senyoriu de Millars, propietat de la família de la seua dona, però no tornà amb les mans buides. Com era habitual, es feu càrrec d’uns quants morisquets que va portar a Manises.

191 HALPERIN DONGHI, Tulio. Un conflicto nacional: moriscos y cristianos viejos en Valencia, pp. 208-209.

192 El 12 d’octubre de 1609 embarcaren moriscos de Manises juntament amb altres d’Alaquàs des del Grau de València en la nau Sancto Cruçifixo. El capità era Sthevana Marco Coll (LAPEYRE, Henri. Geografía de la España morisca, p. 103).

193 ESCOLANO, Gaspar. Década primera de la historia de Valencia. Llibre X, pp. 1986-1988. ESCOLANO, Gaspar. Década primera de la historia de Valencia. Llibre X, pp. 1986-1988.

83

En tot el Regne, prop de 3.000 xiquetes i xiquets moriscos no s’hi embarcaren, la majoria filles i fills dels revoltats de la mola de Cortes i de la Vall de Laguar, orfes o robats dels braços dels seus progenitors amb la finalitat d’usar-los com a criats per a persones de bona posició social. Pel setembre de 1611, per a regularitzar la situació, es va ordenar fer un cens de tots els morisquets; n’ hem extret les dades relacionades amb Manises, que són les que mostrem en la taula següent.

Morisquets i morisquetes194

194 GIRONÉS GUILLEM, Ignasi. Los morisquillos.

195 Tindrà un tràgic final en morir degollat l’abril del 1615.

84
Tutor Morisquet/a Edat Procedència Felip Boïl Joan Felip 10 Millars Isabel Vidal Joana Àngela Honorada 4 Dosaigües Isabel Vidal Esperança Anna Honorada 8 Manises Bernat Boïl Àngela Vicenta 6 Millars Anna Bou Joana 8 Bugarra Nadal Ximeno Jeroni Francesc 12 Millars Nadal Ximeno Jerònima Vicenta 10 Millars Pasqual Ximeno Pere Ximeno 10 Millars Ferran Sanchis Vicent 8 No consta Joan Rodrigo Jeroni Cavallero 11 Catadau Guillem Rodrigo Domingo 8 Catadau Ferran Draper Joan Vicent195 12 Millars Francesc Almenara Francesc Vicent 9 Millars

Com veiem, Felip Boïl es quedaria un morisquet, Joan Felip, que posteriorment figurarà com a criat al mas del Racó. També una xiqueta per a Bernat Boïl, germà de Felip; una altra per a Anna Bou, viuda de Pere Boïl, i dues xiquetes per a Isabel Vidal, mare de Felip. La resta es va quedar amb diferents persones de Manises de bona posició, com és el cas del batle Nadal Ximeno. També hi consta el notari Francesc Almenara com a tutor d’un morisquet de nou anys. Felip Boïl també li proporcionà dues morisquetes, de sis i dotze anys, al Comte de Real, emparentat amb ell. Curiosament, una morisqueta d’Isabel Vidal figura que era de Manises, però, com que no hi consten més dades, no podem saber de quina família procedia ni el motiu pel qual es quedà. Com podem observar, el lloc de procedència de la majoria dels morisquets que vingueren a Manises era el senyoriu de Millars. Devien ser fills dels que es revoltaren a la mola de Cortes, encara que podien ser naturals de qualsevol altre lloc. Al drama de l’expulsió, d’haver d’abandonar cases i terres, s’afegí per a moltes famílies morisques la tragèdia d’haver de deixar els seus fills i filles per sempre.

10.2 La falsificació de moneda

Amb el decret de l’expulsió s’inicià el greu problema de l’increment de l’encunyació clandestina de moneda falsa, de les monedes conegudes com menuts. La moneda falsa corria de mans en mans animada pel fort moviment que havia generat la necessitat dels moriscos de canviar tots els seus diners per monedes d’or i de plata, les úniques monedes que els serien d’utilitat després de l’expulsió. El volum desmesurat de moneda falsa va provocar una inflació elevada, i la necessitat de promulgar una reial crida el 1610 per la qual s’ordenà canviar tots els menuts vells per menuts nous amb la finalitat d’eliminar les monedes falses. Per aquest motiu, es nomenaren en tot el Regne notaris i repartidors de les noves monedes per a dur a terme l’operació. El 4 d’octubre, pocs dies després de la reial crida, Manises celebrà un Consell General per a informar la població del canvi de monedes que hi hauria els dies següents.196

85
196 APCCV. Notari Francesc Almenara, 4 d’octubre de 1610, sig. 11.012.

Tenim l’exemple de Joan Fleix, llaurador de Manises, que seguint les ordres d’execució de la reial crida, entregà 9 sous i 10 diners de menuts vells.197 L’entrega es feu, en presència del notari, a la persona nomenada com a repartidora de moneda nova de menuts. Joan Fleix va rebre a canvi sis sous i sis diners, és a dir, una tercera part de la moneda era falsa, el que posa de manifest la gran proporció de menuts falsos que hi circulaven. Un dels notaris nomenats «per a la manifestació dels menuts» confirmà que moltes de les monedes entregades no foren comptades per no ser «bones ni rebedores»: vaquetes o llandetes de coure i ferro sense marcar, i es constatava també que moltes les tenien els col·lectors de la taxa i que procedien «de les sobralles del diner cobrat dels nous convertits».198

10.3 El problema dels censals

L’expulsió dels moriscos de Manises va suposar la pèrdua de la tercera part de la seua població i, consegüentment, d’una part important de les rendes del senyor, cosa que va agreujar la seua precària situació econòmica així com la de la vila. Un dels principals problemes que va causar aquesta disminució d’ingressos fou la incapacitat dels senyors de poder pagar els préstecs, si bé era una dificultat que ja s’arrossegava d’anys anteriors. Tal com apunta James Casey, més de la meitat dels senyors laics tingueren dificultats per a pagar als creditors199 i molts van haver de recórrer al sistema de «segrest i aliments» –el concurs de creditors d’aquella època– per no acabar en fallida. En opinió de Casey, «l’expulsió ajudà a alleujar alguns mals a curt termini, de forma paradoxal, en portar-los a un punt de crisi».200 Ben bé podria ser el cas del senyor de Manises, com veurem a continuació.

Les ajudes promeses per part de la monarquia en la majoria dels casos van arribar tard i les compensacions foren mínimes. No serà fins a la reial pragmàtica d’abril del 1614 que es prendran mesures més efectives amb relació als censals. Així i tot, en anys posteriors, les cases senyorials encara hagueren de recórrer a concòrdies amb els creditors, com el comte d’Anna el 1616 o la marquesa de Guadalest el 1619.

197 Ibídem, 21 i 22 d’octubre de 1610, sig. 11.012.

198 Ibídem.

199 CASEY, James. El Regne de València al segle XVII, pàg. 163.

200 Ibídem, pàg 176.

86

La crisi dels censals va afectar directament Isabel Vidal, la mare de Felip Boïl, que tenia gran part del seu patrimoni en censals, molts d’ells dels seus pares, és a dir, en préstecs que havia fet la seua família a diferents persones o viles i de les que cobrava regularment els interessos. Per tractar-se d’un deute perpetu, s’anava heretant de pares a filles i fills. Així, Isabel Vidal, el juny del 1609, com a dot de casament li va donar al seu fill Bernat 90.000 sous –4.500 lliures– en censals,201 amb la condició de no poder-los vendre i que gaudira de la renda assegurada amb els interessos cobrats. La impossibilitat de molts deutors de pagar els interessos censals provocarà una reacció en cadena que va desestabilitzar tota l’economia.

Pocs anys després, el 1614, es casà Filipa, filla del difunt Pere Boïl, amb Francesc Soler Marrades, fill del senyor de Sellent. Filipa va rebre un dot de 8.500 lliures, de les quals sa mare, Anna Bou, n’aportava 7.500, 4.000 de les quals eren en censals.202

Felip i Bernat Boïl li donaren a Filipa les 1.000 lliures restants, però en aquest cas, com que no disposaven de recursos, hagueren de fer un censal sobre la vila i baronia de Manises per a poder pagar-li el dot.

En el cas de Manises, la situació econòmica immediata a l’expulsió dels moriscos era complicada, amb molts deutes per pagar, tant el senyor com la vila, i una reducció significativa d’ingressos que, com hem vist anteriorment, s’havia vist reflectida en l’arrendament dels drets senyorials, que havia passat de 2.300 lliures anuals a 2.000 lliures, o en l’arrendament dels molins de les 300 lliures a les 230 lliures anuals dels anys 1611 i 1612. Felip Boïl, a diferència d’altres senyors, per a evitar mals majors, va reaccionar immediatament i fou un dels primers a arribar a una concòrdia amb els creditors censalistes. La concòrdia va tindre lloc el juny del 1611, amb efecte retroactiu des de l’1 de gener d’aquell mateix any. En aquesta s’acordà facilitar el pagament dels préstecs amb una reducció dels interessos durant els dotze anys següents «per los danys que dita casa i vila de Manises han patit per raó de l’expulsió dels moros del present regne». Els vassalls reunits al castell en Consell General el 10 de juny de 1611,203 ratificaren els acords a què havien arribat prèviament els creditors i Felip Boïl amb el vistiplau del «jutge comissari per a la composició dels censals de sa majestat», Salvador Fontanet.

201 APCCV. Notari Francesc Almenara, 3 de juny de 1609, sig. 11.010.

202 Ibídem, 2 de febrer de 1614, sig. 11.018.

203 Ibídem, 10 de juny de 1611, sig. 11.014.

87

Els punts més destacats de la concòrdia van ser els següents:

- Obligació del senyor i de la vila de pagar durant els primers huit anys, entre l’1 de gener del 1611 fins al 31 de desembre del 1618, les pensions (interessos) de censals amb una reducció de la sisena part.

- Durant els quatre anys següents, de l’1 de gener del 1619 al 31 de desembre del 1622, la reducció de les pensions serà d’una setena part.

- Cessament dels crèdits dotals pel creix204 d’Isabel Vidal i Anna Bou –viuda de Pere Boïl– de 225 lliures i 340 respectivament, destinant els diners per a pagar als censalistes.

- Tots els ròssecs (interessos endarrerits que no s’han pagat) pendents fins al 1610 s’hauran de pagar necessàriament el 1611.

- Durant els primers dotze anys, el senyor i la vila no podran carregar censals sense el consentiment dels veedors censalistes. De fet, no tornarem a veure els consells generals sol·licitant censals per a l’abastiment de la població de carn i forment, tan habituals els anys previs a l’expulsió dels moriscos.

Entre els creditors hi havia diversos mercaders i notaris de la ciutat de València, així com institucions religioses, entre les quals destacava el convent de dominiques de Santa Caterina de Siena de València, una orde molt vinculada a la família Boïl i que acollia algunes de les filles de l’alta noblesa valenciana, entre elles sor Jerònima Boïl, germana de Felip Boïl.205

Sembla que la del 1611 no seria l’única concòrdia pels censals de Felip Boïl. En el testament del 1621206 i en alguns dels seus codicils, sobretot el de març del 1627,207 pocs dies abans de morir, feia referència a una altra concòrdia que atorgà el notari Francesc Ferrer de Rimbau. No en sabem la data, possiblement després de la pragmàtica de 1614, i a més del notari no es conserven els protocols d’aquells anys. Seria una concòrdia amb una reducció dels interessos durant deu anys i, segons s’indica, va haver-hi alguns creditors que no van voler acollir-s’hi i que per a cobrar demanarien a la cort de la Batlia General l’execució dels béns de Felip Boïl.

204 Creix: augment del dot que donava el marit «per raó de la virginitat».

205 APCCV. Notari Francesc Almenara, 5 d’abril de 1604, sig. 11.008.

206 Ibídem, 18 de setembre de 1621, sig. 11.022

207 Ibídem, 7 de març de 1627, sig. 11.028.

88

10.4

Plet de manutenció

Paradoxalment, una de les creditores de la vila i del senyor de Manises era Isabel Vidal, mare de Felip Boïl. La relació de Felip amb sa mare no era la millor, els últims anys arrossegaven un conflicte que havia acabat en un llarg procés judicial per la manutenció d’Anna Maria Mateu Boïl, neboda i neta respectivament,208 de qui Felip n’era tutor i administrador de la hisenda i Isabel Vidal la responsable d’educar-la i cuidar-la. El procés judicial s’havia iniciat el 1608, quan Isabel Vidal va interposar una «demanda d’aliments» contra el seu fill, Felip Boïl, en considerar que no li donava prou diners per a la xiqueta i que, per tant, el més just seria rebre anualment 800 lliures per a poder atendre totes les seues necessitats. Felip considerava la quantitat sol·licitada excessiva per a l’edat de la xiqueta i digué que 400 lliures eren suficients. La demanda d’Isabel Vidal s’argumentava en dues raons, en primer lloc, el testament del pare de la xiqueta, que donava facultat al tutor, per a la bona educació i criança, de «gastar tot allò que siga menester sens limitar la quantitat». En segon lloc, que les 6.000 lliures que tenia de renda anual eren diners més que suficients per a pagar les 800 lliures sol·licitades.

Isabel al·legava la necessitat dels diners per a fer-los servir en coses que considerava bàsiques per a la xiqueta, com eren tindre una aia,209 una criada per a llavar-li i guardar-li la roba, una altra criada per a altres menesters i una persona honrada i de confiança per a fer-li d’escuder. També necessitava diners per a anar tots els dies vestida amb roba de seda de colors, molt costosa i guarnida de passamans d’or i argent, i brodadures, així com, «per a eixir de casa decentment i ab l’honra que convé», havia d’anar necessàriament en cotxe amb un parell de mules, que diu que era com anaven, fins i tot les persones de menys categoria, per la ciutat de València. Felip Boïl se’n feu creus de les demandes de sa mare en considerar que una xiqueta que encara no tenia set anys no necessitava tantes coses i podia servir-se dels criats d’Isabel. Amb aquesta finalitat, en el procés, Felip aportà com a testimonis diversos nobles que, coneixedors de casos semblants, es reafirmaren que 400 lliures eren més que suficients. El veredicte final va sentenciar que la manutenció quedara fixada en 500 lliures fins que Anna Maria Mateu complira els deu anys. Però la cosa no s’acabà ací.

208 ARV. Reial Audiència. Processos Part I, lletra F, número 942. Any 1608.

89
209 Dona encarregada de criar i educar un infant (Diccionari català-valencià-balear, Alcover-Moll).

El 1611, quan la xiqueta estava a punt de complir els onze anys, Isabel Vidal interposà una nova demanda per a exigir una manutenció de 1.000 lliures anuals a cobrar anticipadament en tres pagaments. Al·legà que havia de comprar per a la xiqueta nous vestits de seda, teles d’or, brodats de canonet i altres vestits de gran valor i que necessitava augmentar la quantitat de criades i criats: dues criades, dues xiques joves, dos escuders, un patge, un mestre i un cotxer. Felip Boïl, en veu del seu procurador, s’hi va negar rotundament, argumentà que amb l’expulsió dels moriscos i la crisi subsegüent, els preus s’havien moderat molt i, per tant, la revisió de les manutencions s’havia de fer a la baixa i, en segon lloc i més important, el «gran dany que lo patrimoni de la menor per l’expulsió» havia patit. La renda d’Anna Maria Mateu, de 6.000 lliures anuals, s’havia quedat en 2.000 lliures, és a dir, una pèrdua de dues terceres parts. La situació exemplifica clarament el declivi econòmic causat per l’expulsió dels moriscos en els creditors censalistes, ja que la major part dels béns dels Mateu Boïl estaven en censals, és a dir, en diners que havien prestat. Els dos últims anys, més de 25.000 lliures els havien resultat incobrables, eren de llocs de moriscos o de senyors de llocs que s’havien quedat despoblats amb l’expulsió.

Uns dels principals deutors d’Anna Maria Mateu era la família Borja i la vila de Gandia, que amb l’expulsió dels centenars de moriscos que treballaven a les plantacions de canyamel a l’horta de Gandia, es quedaren sense mà d’obra i sense la base de la seua pròspera economia. La vila de Gandia, davant la impossibilitat de poder-li pagar els interessos dels censals, hagué de fer-ho amb arroves de sucre, com acrediten diversos documents del 1611. Felip Boïl, com a tutor, es va encarregar de contractar un «corredor públic d’orella» perquè, «cercant qui més preu donàs», poder vendre el sucre a la llotja o a les botigues de mercaders, adroguers i sucrers de la ciutat de València i, així, aconseguir diners comptants.210

90
210 APCCV. Notari Pere Carbó, 15 de setembre de 1611 i 21 d’octubre de 1611, sig. 12.249.

10.5 L’impacte de l’expulsió

L’historiador Eugenio Ciscar afirma de manera categòrica que l’expulsió dels moriscos tingué unes greus conseqüències en l’economia valenciana. Manuel Ardit ho matisà després i, tot i no negar les conseqüències negatives, ha argumentat que en cap cas foren catastròfiques, partint de la idea que, encara que els moriscos representaven una proporció important de la població, en el segle XVI no deixaven de ser un grup marginal, tant numèricament com socialment.

Alguns historiadors han apuntat que després de l’expulsió va haver-hi un enduriment de les condicions senyorials, però a Manises no hem vist cap indici que ho confirme, fins i tot els censos i les taxes que es pagaven a la vila, bàsicament, continuaren sent els mateixos que marcava la Concòrdia del 1606. No tenim dades per a poder avaluar l’impacte de l’expulsió en una activitat tan important com els obradors. Els establiments d’obradors foren escassos: tres en el 1610 i uns altres dos entre el 1612 i el 1613, i dels cinc únicament s’especificava en dos l’existència d’un antic propietari morisc. Fet que ens porta a pensar que els anys previs a l’expulsió, els obradors ja estaven majoritàriament en mans dels cristians vells.

És cert que amb l’expulsió dels moriscos, els ingressos del senyor s’havien vist reduïts. Tenim el clar exemple dels procedents de l’arrendament dels drets del senyoriu, que havien disminuït de les 2.200-2.300 a les 2.000 lliures anuals, però cal valorar una sèrie de qüestions per a relativitzar-ne l’impacte:

- Les terres que estaven en mans dels moriscos i que posteriorment van ser establides eren vora 30 cafissades, una quantitat poc significativa si la comparem amb les 650 cafissades que Felip Boïl havia establit els anys previs a l’expulsió o les més de 200 cafissades que establí els anys posteriors.

- El refinançament dels censals, que permeté eximir el senyor i la vila del pagament d’un percentatge dels interessos durant un llarg període d’anys i deixar de pagar definitivament els crèdits dotals de la família. L’endeutament dels senyors de Manises venia de molt arrere, en molts casos, per dur una vida de luxe per damunt de les seues possibilitats. Les mesures preses després de l’expulsió dels moriscos van poder posar ordre a les seues finances.

91

- Les grans extensions de terres ermes plantades de vinya que s’havien posat en explotació els anys previs a l’expulsió, sobretot, entre el 1603 i el 1605, començaren a estar en ple rendiment i, per tant, els ingressos s’incrementaren de forma significativa, encara que, com diu Manuel Ardit, una part substancial es quedà en mans dels arrendataris dels drets senyorials.211

- S’observa una recuperació progressiva dels preus i, per tant, dels ingressos, com es veu en el preu de l’arrendament dels molins, la principal font d’ingressos del senyoriu.

En conclusió, en el cas de Manises considerem que l’impacte negatiu de l’expulsió s’ha de relativitzar i els efectes, en cap cas, foren catastròfics. El senyoriu es va adaptar en poc de temps a les circumstàncies i, encara que no es conserven dades de la comptabilitat, tot apunta que es van racionalitzar les despeses i el senyoriu va poder tirar avant.

92
211
ARDIT, Manuel. Els homes i la terra al País Valencià (segles XVI-XVIII), pàg. 401.

11. ELS ESTABLIMENTS DEL 1610

El senyor de Manises, per a ocupar el lloc dels moriscos expulsats, s’enfrontà a la dificultat, general en tot el Regne de València, de poder portar en un temps breu gent d’altres llocs del Regne, de fora o dels pobles veïns plenament cristians com Quart de Poblet, Aldaia o Torrent. Finalment, però, optà per la solució més ràpida i efectiva, i també la que li generarà més confiança: promoure l’establiment de les cases i terres abandonades entre els joves de Manises, sense aportació forana.

Després de la seua particular campanya contra els moriscos a la mola de Cortes els primers mesos del 1610, Felip Boïl torna a Manises; no podia esperar, la situació econòmica no li ho permetia, i els joves amb els establiments tindran l’oportunitat de millorar les seues condicions de vida. Eren persones que formaven o anaven a formar una família, fet que hem confirmat amb les dates de casament i de naixement de filles i fills que consten en els quinque libri de l’arxiu parroquial de Manises, i que detallarem més avant en parlar-ne de cada una.

En tornar a ocupar les cases de la moreria i les terres abandonades a la força per les persones expulsades, el senyor evitava que les cases es deterioraren, que les terres quedaren ermes i, sobretot, en restituïa el cobrament de delmes i censos, i el benefici de la partició de fruits de les collites. L’ocupació o establiment de les cases i terres dels moriscos de Manises per part dels pobladors cristians es va fer pel sistema habitual d’establiment emfitèutic, amb lluïsme i fadiga. El 4 d’agost del 1610, fou el dia en què es formalitzaren, davant del notari Francesc Almenara, les escriptures dels establiments212 per a ocupar les cases i terres abandonades de Manises, aquelles en què havien nascut, viscut i treballat les famílies morisques dels Alazarach, Ayet, Maymó, Macià, Salaqui, Saragüell, Panquero o Bugiot, entre moltes altres. El mateix dia 4, abans de repartir les terres, es convocà un Consell General per a tractar i aclarir una qüestió molt important: el reg de la séquia de Quart i Benàger, i dels diferents rolls i braçals de l’horta.213

93
212 APCCV. Notari Francesc Almenara, 4 d’agost de 1610, sig. 11.012. 213 Ibídem.

En les escriptures dels establiments s’indica la persona beneficiària i el bé establit (casa, corral, obrador o terres), la partida o carrer on està situat, així com el nom de la persona morisca propietària fins a l’expulsió. En el cas de les terres s’especifica l’extensió en cafissades, fanecades o tafulles, i es detallen les propietats o punts de referència –séquies, camins, etc.– amb els quals fiten, així com el tipus d’arbres o conreus que tenien. En cada escriptura d’establiment es descriuen les obligacions dels vassalls, que, en línies generals, eren comunes per a tots, de manera que el receptor s’establia «amb pacte i condició» de:

- Proclamar i reconéixer el senyor i els seus successors com l’únic senyor directe.

- No poder vendre ni alienar cases i terres a cap altra persona sense obtindre llicència del senyor, sota pena.

- Fer domicili i «capmajor» –residència habitual– a la vila i baronia de Manises per temps de deu anys i durant aquest temps no poder vendre ni alienar les cases i terres.

- Millorar les cases i terres, i no deteriorar-les, com era ús i costum de bon adquirent, tenint cura en les cases de les entrades i les eixides, del sòl, del sostre, de les parets, de les finestres i dels fonaments, i igualment en les terres tindre compte de les entrades i les eixides, les aigües, les séquies i els regs, els arbres i les plantes.

94
Llibre dels establiments de Manises del 1610 (Notari Francesc Almenara. Arxiu de protocols del Corpus Christi de València).

- Pagar i respondre tant al senyor com als jurats de la vila, per totes les càrregues, peites i taxes a què estaven obligats tots els altres veïns, vassalls i habitadors de la vila. El cens que havien de pagar anualment era l’habitual de 20 sous i 10 diners per cada casa i tres sous cada cafissada de terra, pagadors «en tres terces»: abril, agost i desembre. A més, per a les despeses de la vila, s’havia de pagar als jurats, pel juny i desembre, les taxes estipulades en la Concòrdia del 1606.214

A part d’aquestes condicions generals, en alguns establiments n’hi havia d’altres de més concretes en funció de les característiques de les terres assignades, com són el «pacte i condició» de pagar per les vinyes, el delme i la primícia del vi, o haver de partir-se amb el senyor els «balets» (la palla) i el forment, «llevada la llavor».

L’establiment, com hem pogut veure anteriorment, és un sistema de repartiment i tinença de terra molt antic, que s’havia fet servir històricament al senyoriu de Manises. Des de l’establiment, pel juny del 1609, de dos cafissades i mitja a Jaume Alazarach, a la partida del Fossar dels Nous Convertits, no se n’havia fet cap altre, és a dir, havia passat més d’un any.215 Així, el primer establiment després de l’expulsió dels moriscos fou l’1 d’agost del 1610 a Maria Draper,216 viuda de Pere Morcí. Foren tres fanecades de terra campa amb una morera i dos magraners a la partida de la Botaia, al costat de la séquia de Mislata. Maria Draper tenia interés per aquestes terres per fitar amb unes altres de la seua propietat, si bé estava obligada a pagar-li al senyor una entrada de 50 lliures, pagament que no es va fer en els establiments del dia 4, tres dies després.

Relació de les persones beneficiàries dels establiments i dels béns que se’ls hi assignaren el 4 d’agost del 1610

1. Jeroni Cavaller, criat de confiança de Felip Boïl, natural d’Alcanyís (Aragó). En aquell moment era freqüent que els senyors i les famílies benestants valencianes tingueren criats o criades procedents de l’Aragó. Xiquets i xiquetes que venien amb deu o dotze anys d’edat, enviats des de pobles i famílies amb pocs recursos, per a «serveis lícits i honestos». Un mes després de l’establiment, el 8 de setembre del 1609, Jeroni es casà amb Joana Salvador, filla d’un llaurador de Paterna i el 1611 tingueren una filla. Jeroni Cavaller fou el més beneficiat amb els establiments del 1610, als quals se n’afegirien altres que rebé en anys successius, i que li permeteren

214 Ibídem, 9 d’abril de 1606, sig. 11.006.

215 Ibídem, 28 de juny de 1609, sig. 11.010.

216 Ibídem, 1 d’agost de 1610, sig. 11.012.

95

assolir una bona posició econòmica i accedir al títol d’infançó. El 1620 ho vené tot i se n’anà a viure a València.217 El comprador fou Joan Roura, terratinent i mercader de la ciutat de València, que aleshores era l’arrendador de Manises. Les propietats que el senyor li establí van ser les següents:

• Casa al costat del portal de València, al carrer Nou, que havia sigut del jurat Jaume Alazarach.

• Huit tafulles de terra campa, anteriorment del morisc Josep Macià, àlies de Mirambell, a la partida del Cap de l’Horta, que estaven entre les terres del batle Nadal Ximeno, les dels hereus de Benet Micó i el braçal de la Cadira.

• Quatre cafissades de vinya, abans del morisc Pere Mijo, originari d’Alaquàs, on era conegut com el de Manises o Manisetes. Les terres estaven a la partida del Camí de Xest, entre les vinyes de Batiste Boixador (o Boxador), dels hereus del notari Lluís Nicolau i unes terres ermes del senyor.

2. Batiste Llopis, jove llaurador de Manises, casat el 6 de febrer del 1610 amb Caterina Ros, que era de València. Tingueren sis fills i quatre filles entre els anys 1611 i 1635. El senyor li establí les propietats següents:

• Casa i corral, al carrer del Pou de la Moreria, prop del portal del Molí, abans del morisc Pere Calderer, entre la casa de Jaume Garcia –abans del morisc Miquel Faquinet, àlies Punxo–, i les terres de la morisca viuda de Vallbona.

• Quatre tafulles de terra campa amb moreres i un anouer, que abans pertanyien al morisc Josep Macià, a la partida de la Botaia, entre les terres de Miquel Ximeno i Maria Draper, al costat de la séquia de Mislata.

3. Martí de la Casa, llaurador, casat el 18 de juliol del 1609 amb Úrsula Vidre. Les famílies residien a Manises, si bé eren originàries d’El Cañavate (Castella) i de Benifairó de les Valls, respectivament. Tingueren quatre fills i una filla entre el 1611 i el 1624:

217 Ibídem, 20 de noviembre de 1620, sig. 11.021.

96

• Casa al carrer de la Pobla, anteriorment del morisc Jaume Lopo, entre les cases de Miquel Castellano i de Miquel Salvador. El 1618 va vendre la casa i el senyor li feu un nou establiment en el 1620 d’una altra casa al mateix carrer.

• Quatre tafulles de terra campa envoltada de moreres i magraners que havien sigut de la morisca Maria Morales, viuda de Miquel Panquero, a la partida de la Botaia, al costat d’unes terres del senyor i d’un torrent d’aigua.

4. Pere Verri, flequer de Torrent, casat amb Caterina Ríos. Tingueren dues filles i un fill entre el 1611 i el 1616. En el 1606 vingué a Manises per a arrendar el despatx de pa i el 1620 arrendà els tres molins:

• Casa al carrer de l’Església, abans del morisc Pere Negret, situada entre l’abadia i la casa de Gaspar Sanchis.

• Mitja fanecada de terra campa amb un anouer i dues figueres a l’horta de Manises, entre les terres de Ferran Draper i Jeroni Diego.

• Una cafissada de terra campa amb moreres i magraners, a la partida del Barranc, que havia sigut dels moriscos Jaume Alazarach i Bernat Maymó, al costat del camí d’Aldaia i de terres del senyor.

5. Nadal Oliver, nascut el 1586 a Manises, fill del terrisser Joan Oliver. Es va casar el 12 de febrer del 1611 amb Beatriu Ferrandis Draper, també de Manises. Tingueren dos fills, el 1613 i el 1616:

• Casa i corral al carrer de la Pobla, que eren del morisc Vicent Macil, entre la casa de Simó Garcia i el portal del Molí.

• Quatre tafulles de terra campa a la partida del Barranc, de les quals tres situades entre altres terres del mateix Nadal Oliver i de Joan Valero, al costat del camí de València, i l’altra tafulla, que abans era del morisc Jeroni Temprat, estava entre les terres del notari Francesc Almenara, les de la viuda na Ferrera i terres de l’Església de Manises.

97

6. Jeroni Nadal. No podem confirmar amb certesa de qui es tracta. A Manises en aquell moment hi ha diferents persones amb el mateix nom i cognom:

• Casa al carrer Nou, abans del morisc Jeroni Azero, entre les cases de Jeroni Cavaller i de la viuda Cocha, morisca.

• Quatre tafulles de terra campa amb alguns arbres, a la partida del Ràfol, anteriorment de les viudes morisques de Jeroni Dardavís i de Morales, entre els morerars de Nadal Draper i de Domingo Arnau.

• Una tafulla de vinya mallol en el camí de Riba-roja, al costat de la casa del notari Domingo Escolà i del molló que dividia el terme.

7. Pere Peris, nascut a Manises el 1587. El 8 de juny del 1612 es va casar amb Maria Ximeno, possiblement els dos en segones núpcies. Tingueren quatre filles i un fill entre el 1613 i el 1624:

• Casa al carrer de la Pobla, abans de la morisca viuda Morales, entre la casa de la viuda Maria Blascota i el cantó del carrer del Pou de la Moreria.

• Cinc tafulles de terra campa amb moreres i figueres a la partida del Barranc, que abans eren dels moriscos Joan Massot i Sebastià Negret, al costat de les terres de Pere Andrés, abans del morisc Jaume Lopo, i del camí de València.

8. Jaume Forés, germà de Joan Vicent Forés –rector de Manises entre el 1604 i el 1615–, fill d’un mercader de València, si bé ja vivia a Manises anys abans de l’expulsió. Casat amb Àngela Sancho, tingueren tres filles entre el 1606 i el 1615:

• Casa al carrer de Darrere de l’Església, abans del morisc Lluís Ayet, al costat de l’església, entre la casa d’Antoni Palau i el Sagrari.

• Cinc tafulles a la partida del Ràfol, abans dels moriscos Vicent Macil i Josep Macià, entre les terres de Miquel Martí, llaurador de Quart, i les de Joan Gassó i Joan Navarro.

98

9. Joan Navarro, llaurador de Manises, casat amb Magdalena Fonts. Tindran dos fills i una filla entre el 1609 i el 1613:

• Casa al carrer de la Pobla, abans del morisc Francesc Salaqui, entre la casa de Gaspar Sanchis i un atzucac que donava a la casa d’Alexandre Noguera.

• Quatre tafulles, part campa i part moreres, a la partida del Ràfol, abans de Jaume Alazarach, entre les terres de Jaume Forés, Joan Gassó i Ferran Sanchis.

10. Gregori de Roda (o Rodes) terrisser, casat amb Elisabet Nicolau Ferrer. No consten fills nascuts a Manises:

• Casa i corral al carrer de la Pobla, abans del morisc Jaume Dardavís, entre la casa de Joan Beltran i una casa buida que abans era de la viuda na Blascota.

• Obrador de terra amb el forn de coure a la partida dels Obradors, abans de Gaspar Sanchis, entre l’obrador de Ferran Draper i la séquia de Benàger. Posteriorment, el 1612, Gregori Roda li comprarà un obrador a Domingo Arnau.

11. Simó Garcia. A Manises en aquell moment hi ha diferents persones amb el mateix nom i cognom, no podem confirmar amb certesa de qui es tracta:

• Casa al carrer del Portal del Molí, anteriorment del morisc Miquel Joan, entre les cases de Nadal Oliver i Pere Bordera.

• Tres tafulles de terra campa, moreres i altres arbres a la partida del Camí del Barranc, abans de Jaume Alazarach i Josep Macià, entre les terres de Joan Salvador, Dionís Vicent i Bernat Galindo.

• Una cafissada de terra campa al secà de la partida del Rajolar, anteriorment del morisc Josep Macià, entre les terres de Ferran González de Quart i de Pere Joan Imperial, mercader de València.

99

12. Joan Benet, terrisser de Manises, casat amb Vicenta Garcia el 15 de juliol del 1612. Tingueren quatre filles i un fill entre el 1614 i el 1624:

• Casa al carrer de la Pobla, anteriorment de la viuda Faxarda, morisca, situada al costat d’un corral assolat, darrere de la casa de Joan Xulbi.

• Obrador de terra amb forn, situat a la partida dels Obradors, abans del morisc Ferran Maymó, entre els obradors de Josep Boïl i el dels hereus de Benet Matorrita.

• Dues cafissades de vinya a la partida del Palmarejo, que havien sigut d’un llaurador d’Alaquàs, entre les vinyes de Jeroni Mercader, de Domingo Escolano i de Domingo Alcosser.

13. Antoni Palau, llaurador, casat el 24 de juny del 1610 amb Pasquala Llinares, a Manises, on vivien, si bé eren naturals de l’Espluga de Francolí (Catalunya) i de la Vila Joiosa, respectivament. Tingueren cinc filles i tres fills entre el 1614 i el 1630:

• Casa i corral al carrer del Portal del Molí, abans dels moriscos Pere Baranis i Miquel Àngel Arref, situats entre la casa de Jaume Forés i la de Jaume Garcia, carrer enmig.

• A l’horta de la partida del Ràfol, tres tafulles de terra, que abans eren de la viuda morisca de Jaume Bugiot, entre terres de l’església i de Guillem i Gaspar Sanchis, i dues fanecades de moreres de la mateixa viuda entre les terres de Francesc Micó, Nadal Draper i hereus de Mateu Brau.

14. Joan Beltran, llaurador, casat amb Joana Vinyavella. El 1607 ja vivia a Manises. No consten fills. L’octubre del 1614 vengué la casa al prevere Vicent Ferrandis i les terres a Domingo Arnau i es traslladà a viure al Grau de la Mar de València:

• Casa al carrer de la Pobla, abans del morisc Miquel Panquero, situada entre les cases de Gregori de Roda i de dona Joana Brizuela i de Crespí.

• Tres tafulles i mitja de terra campa amb moreres a la partida del Ràfol, anteriorment dels moriscos Josep Macià, Jaume Alazarach i la viuda Bugiota, situades entre les terres de Pasqual Ximeno, Guillem Sanchis i Joan Gassó.

100

15. Pere Ximeno, llaurador, casat amb Maria Boïl el 25 de febrer del 1590, tots dos de Manises. Tingueren dos fills i una filla entre el 1592 i el 1595:

• Casa al carrer del Pou de la Moreria, anteriorment de la morisca viuda Maymona, entre les cases de Bertomeu Soriano i la viuda Lluca.

• Cinc tafulles de terra campa, abans dels hereus de Jaume Alazarach, a la partida del Barranc, entre les terres de Francesc Sebastià i les de Nadal Ximeno.

• Dues cafissades de vinya a la partida del Barranc, abans del morisc Antoni Jàfer, al costat del barranc, entre les terres de Pasqual Ximeno i de Joan Valero.

16. Dionís Vicent, llaurador de Manises, nascut el 1589. Casat amb Caterina Nofre a Manises el 10 de gener del 1610. Tingueren dues filles el 1615 i el 1618:

• Casa i corral al carrer del Pou de la Moreria, abans del morisc Ferran Maymó, entre les cases de Bertomeu Soriano i Alexandre Noguera.

• Quatre tafulles de terra campa amb dues moreres a la partida del Barranc, anteriorment del morisc Josep Macià, al costat dels Arcs i del braçal dels Arcs.

17. Bertomeu Soriano, llaurador, s’avassallà a Manises el 1592 procedent de Mislata. Casat amb Maria Galindo, de Manises, tingueren tres fills i dues filles entre el 1593 i el 1608. Durant anys, va ser l’estatger de l’heretat del Racó del senyor de Manises, és a dir, l’encarregat del conreu i manteniment. El 1604 va enviar el seu fill Pere, de dotze anys, a València a casa d’un corretger per a aprendre l’ofici durant set anys:218

• Casa al carrer del Pou de la Moreria, abans del morisc Joan Ros, situada entre les cases de Pere Ximeno i de Dionís Vicent.

218 APCCV. Notari Pere Carbó, 12 de desembre de 1604, sig. 12.242.

101

• Dues cafissades de vinya a la partida del Barranc, anteriorment de la morisca viuda Bugiota, entre les terres de Joan Campos i uns garroferars del senyor i de Joan Xulbi.

18. Joan Ferrer, va ser sastre i hostaler. Casat amb Vicenta Nadala González, tingueren tres filles el 1614, el 1617 i el 1624:

• Casa al carrer del Portal del Molí, abans del morisc Jeroni Panquero, al costat mateix del portal del Molí i enfront de la casa de Francesc Crespí.

• Tres cafissades de vinya a la partida del Camí de Riba-roja, abans dels Mijos, moriscos originaris d’Alaquàs, entre les vinyes de Jaume Gil d’Alaquàs i terres de Joan Gassó.

• Sis tafulles de terra campa a la partida del Ràfol, abans del morisc Francesc Mondragón, entre les terres de Nadal Ximeno i de Miquel Martí de Quart.

• Una cafissada de terra campa de secà, abans de Francesc Mondragón, al costat de les terres anteriors i de terres del senyor, braçal enmig.

llaurador, casat a Manises el 6 de juny del 1610 amb Maria Vidre de Benifairó de les Valls. Tingueren quatre fills i una filla entre el 1612 i el 1624:

19. Joan

• Casa al costat del Pou de la Moreria, abans del morisc Miquel Sancho, situada davant de la casa del morisc Garcerà Saragüell.

• Una tafulla de terra campa amb moreres a la partida dels Arcs, abans del morisc Jeroni Temprat, entre les terres de Francesc Sebastià i Ferran Draper.

• Dues tafulles de terra campa amb moreres a la partida de la Botaia, abans del morisc Vicent Macil, entre terres de Martí de la Casa i del senyor.

• Dues cafissades de vinya a la partida del Barranc, abans de la morisca viuda Mallorquina, situades entre les terres de Bertomeu Soriano i de Joan Xulbi.

102
Campos,

20. Martí Galindo. Sembla que es tracta del Martí Galindo nascut el 1592, però per coincidència de noms no ho podem confirmar amb certesa:

• Una cafissada de vinya mallol en la partida del Camí de Xest, abans del morisc Joan Massot, situada entre terres de Domingo Peris i de Joan Julià.

21. Domingo Garcia es va casar el 27 de desembre del 1597 amb Esperança Peris amb la qual tingué un fill i una filla bessons el 1599 i un altre fill el 1606. En segones núpcies, el 24 de gener del 1613 es casà amb Joana Bonanat i tingueren un fill i dues filles, el 1614, el 1616 i el 1618:

• Tres tafulles de terra campa amb moreres i un anouer a la partida del Barranc, abans dels moriscos Jaume Alazarach, Lluís Ayet i Francesc Mondragón, entre la séquia de Benàger i terres d’Alexandre Noguera.

22. Pere Bordera, llaurador i forner, casat amb Esperança Llopis, procedents de Mislata. El 1601 van arrendar el forn i la fleca de Manises:

• Casa al carrer del Portal del Molí, que havia sigut del morisc Vicent Abril, situada entre les cases de Simó Garcia i Bernat Martínez.

• Tres tafulles de terra campa amb moreres i figueres a la partida del Ràfol, abans del morisc Francesc Mondragón, entre les terres de Guillem Sanchis, Jaume Casals, Lluc Català, Nadal Ximeno, Jaume Coves i Miquel Martí de Quart.

23. Vicent Valero casat amb Bàrbara Domingo, tingué dos fills, un el 1617 i l’altre, el 1619 i una filla el 1624:

• Casa i corral al carrer del Pou de la Moreria, la casa abans era de la viuda Serra, situada entre les cases de la viuda Cases i la viuda Albatera, i el corral, al costat de la casa, abans de la viuda Albatera.

103

24. Alexandre Noguera. Aleshores hi havia diverses persones amb el mateix nom i cognom, tots ells família, motiu pel qual no podem confirmar amb certesa qui és. Fins i tot, va haver-hi dos germans amb el mateix nom, curiosament, un d’ells li reclamà a la viuda del seu germà part de l’herència en al·legar que s’havia tornat a casar «dins del primer any, dit del plor»:219

• Casa i corral al carrer de la Pobla, abans del morisc Jaume Lopo, entre una casa buida que havia sigut del morisc Jeroni Bursi i la casa de Joan Navarro, al costat d’un atzucac.

• Nou tafulles de terra campa amb moreres a la partida del Barranc, abans del morisc Lluís Ayet, de les quals cinc tafulles estan entre les terres de la viuda Ferrera i el braçal dels Alfatars, tres tafulles entre les terres de Ferran Draper i Domingo Garcia, i finalment, una tafulla entre les terres de Mateu Esteve, Guillem Sanchis i un braçal.

25. Gaspar Sanchis. Possiblement, es tracta del mateix que es va casar a Manises el 25 d’agost del 1591 amb Anna Felipa Boixador. Tingueren tres fills nascuts el 1600, el 1602 i el 1609, si bé tenim constància d’algun altre fill anterior nascut fora de Manises:

• Casa i corral al carrer de la Pobla, abans del morisc Joan López, entre les cases del notari Francesc Almenara i Joan Navarro.

• Tres fanecades de terra campa amb moreres a la partida del Ràfol, situades entre terres del senyor i d’Antoni Palau, abans del morisc Joan López.

26. Domingo Peris, casat el 19 de maig del 1602 amb Beatriu Boïl, els dos de Manises, tingueren tres fills nascuts un el 1607 i dos bessons el 1609:

• Una cafissada de terra a la partida del Camí de Xest, abans del morisc Miquel Àngel Arref, al costat d’unes altres terres seues i de les de Martí Galindo i Joan Xulbi.

219 APCCV. Notari Francesc Almenara, 31 d’agost de 1600, sig. 10.999.

104

27. Joan Florença, carnisser a Picanya i a finals del 1609 a Manises, casat amb Àngela Vicent amb qui tingué a Manises dues filles, el 1610 i el 1613. L’última cosa que sabem d’ell és que el 1623 va vendre una casa que tenia al costat del fossar i de l’església, i feu constar que era carnisser del Grau de València:

• Casa al carrer del Pou de la Moreria, abans del morisc Francesc Vallbona, entre la casa buida de Jeroni el Rajoler i una altra propietat també de Joan Florença.

• Quatre tafulles de terra campa amb quatre anouers, abans dels moriscos Ferran Maymó i Joan Morales, a la partida del Barranc, entre terres de l’Església, de Joan Beltran i moreres de Bertomeu Micó.

• Dues cafissades de vinya a la partida dels Terrers, al costat de les vinyes de Jaume Gil d’Alaquàs, garroferar al mig.

• Dues cafissades a la partida del Camí de Xest, entre les vinyes de la viuda Fiordia i les terres de Joan Martí i Ferran Draper.

A la relació anterior podem afegir els establiments del 13 d’agost del 1610. En aquesta data trobem l’únic establiment fet a una dona que no era viuda, es tracta d’Elisabet Joan Escrig, filla d’un torner de València, criada d’Isabel Vidal –mare del senyor de Manises. Les propietats que el senyor li establí van ser les següents:

• Casa al carrer de la Pobla, que havia sigut de la morisca viuda de Jaume Bugiot, al costat de la casa de Bernat Martínez i la casa que abans era de Jeroni Bugiot.

• Una cafissada de terra a la partida dels Arcs, entre les terres de Nadal Ximeno, el braçal del Pla i dels Arcs.

L’establiment es va fer el mateix dia que signa les capitulacions matrimonials per a casar-se amb Josep Crespí, barber i cirurgià que finalment serà notari de Manises, al qual se li establiren tres tafulles, part campa i part de moreres, a la partida de l’Horta, situades entre les terres de Tomàs Polo i Maria Requení.

105

Com podem observar, entre el 4 i el 13 d’agost del 1610 es repartiren terres, cases, corrals i obradors a 29 vassalls: 25 cases, huit de les quals tenien corral, dos obradors i 38 establiments de terres amb un total de més de 160 fanecades, moltes a les partides del Barranc i del Ràfol, així com a les del Camí de Xest i la Botaia.

Cases establides per carrers l’agost del 1610

El senyor concedí algunes de les cases de la moreria o terres dels moriscos a persones que formaven part del seu cercle familiar i d’amistats, dels quals no hem vist cap document que acredite l’establiment. Tal fou el cas de les cases de Francesc de Crespí, d’Anna Brizuela o del notari Francesc Almenara, totes al carrer de la Pobla, i que no figuren en el quadre anterior. De les 25 cases de moriscos expulsats establides a l’agost, únicament hi ha dues que estaven fora del barri de la Moreria, si bé situades molt prop. Les altres 23 es concentren de manera uniforme a la moreria.

Tradicionalment s’ha dit que la creació del carrer Nou cap al 1473 va ser gràcies a l’impuls del senyor amb l’objectiu d’acollir majoritàriament artesans mudèjars per als obradors de Manises.220 La realitat, segons els establiments de cases, és que en el moment de l’expulsió únicament podem confirmar dues cases de moriscos en aquest carrer i estaven a l’extrem est, a la confluència amb el portal de València i el carrer de la Pobla, no més enllà de la zona de la moreria. Posteriorment, es van establir algunes cases al carrer Nou, però en cap cas indica que l’antic propietari fora morisc.

106
Carrer Quantitat Percentatge De la Pobla 10 40% Pou de la Moreria 7 28% Portal del Molí 4 16% Nou 2 8% Església 1 4% Darrere de l’Església 1 4% Total 25 100%
220 CORTÉS, Josepa; PONS, Vicent. Catàleg de l’Arxiu dels Boïl de la Scala, senyors de Manises, pàg. 26.

Propietaris de les cases establides l’agost del 1610

Carrer Anterior propietari/-ària morisc/-a

Nou propietari cristià

Darrere de l’Església Lluís Ayet Jaume Forés

Església Pere Negret Pere Verri

La Pobla Jaume Lopo Martí de la Casa

La Pobla Vicent Macil Nadal Oliver

La Pobla Viuda Morales Pere Peris

La Pobla Francesc Salaqui Joan Navarro

La Pobla Jaume Dardavís Gregori de Roda

La Pobla Viuda Faxarda Joan Benet

La Pobla Miquel Panquero Joan Beltran

La Pobla Jaume Lopo Alexandre Noguera

La Pobla Joan López Gaspar Sanchis

La Pobla221 Viuda Jaume Bugiot Elisabet Joan Escrig

Nou Jaume Alazarach Jeroni Cavaller

Nou Jeroni Azero Jeroni Nadal

Portal del Molí Miquel Joan Simó Garcia

Portal del Molí Pere Baranis Antoni Palau

Portal del Molí Jeroni Panquero Joan Ferrer

Portal del Molí Vicent Abril Pere Bordera

Pou de la Moreria Pere Calderer Batiste Llopis

Pou de la Moreria Viuda Maymona Pere Ximeno

Pou de la Moreria Ferran Maymó Dionís Vicent

Pou de la Moreria Joan Ros Bertomeu Soriano

Pou de la Moreria Miquel Sancho Joan Campos

Pou de la Moreria Viuda Serra Vicent Valero

Pou de la Moreria Francesc Vallbona Joan Florença

221 Casa establida el 13 d’agost de 1610.

107

Pel que fa a les terres dels moriscos predominaven els xicotets hortets, i alguns camps de secà destinats a la producció de vinya i de cereals –forment, ordi i arròs principalment–, amb moreres, anouers, figueres o magraners. S’observen alguns moriscos amb més terres, però sense arribar a ser grans propietaris, com Josep Macià, Jaume Alazarach o la viuda de Bugiot. En conjunt no eren grans extensions, com tampoc ho eren els seus camps de vinya, alguns en mans de la família dels Mijo. En tot cas, podem confirmar que, fins al moment de l’expulsió, totes aquestes terres dels moriscos estaven treballades i en rendiment.

El senyor aprofità els establiments de terres del 1610 per a augmentar l’extensió mitjana de les propietats i evitar així la gran fragmentació agrària anterior a l’expulsió dels moriscos, principalment, en les terres d’horta. Això confirma la idea d’Ardit que l’expulsió impulsarà el procés de concentració de la propietat de la terra.222 En els establiments del 4 d’agost podem constatar que hi ha, com a mínim, nou propietats establides fruit d’una concentració o reunificació de parcel·les, sis a la partida del Barranc i tres a la partida del Ràfol. Els anteriors camps, d’entre una i dues tafulles, passaren a ser d’entre tres i cinc tafulles. Tenim els exemples de les tres tafulles que se li establiran a Domingo Garcia a la partida del Barranc, que anteriorment estaven repartides entre tres propietaris moriscos: Jaume Alazarach, Lluís Ayet i Francesc Mondragón; o les tres tafulles que se li establiren a Joan Beltran a la partida del Ràfol, que anteriorment estaven repartides entre els moriscos Josep Macià, Jaume Alazarach i la viuda Bugiota.

108
222 ARDIT, Manuel. Els homes i la terra del País Valencià, pàg. 466.

La major part dels establiments, tal com s’ha comentat, foren assignats a joves de Manises, d’antigues famílies com els Ximeno, o de no tan antigues, com els Noguera, als quals caldrà afegir aquells que, tot i no haver nascut a Manises, ja hi vivien des de feia alguns anys, com és el cas de Pere Bordera i Bertomeu Soriano, originaris de Mislata, Pere Verri de Torrent o de llocs més llunyans, com és el cas d’Antoni Palau, de Catalunya, o de Martí de la Casa, de Castella.

El fet que els beneficiaris dels establiments foren de Manises li donà una gran estabilitat i continuïtat al procés. No seguí l’esquema que l’historiador irlandés James Casey va apuntar per al procés repoblador valencià, caracteritzat per una gran inestabilitat durant les dues primeres dècades. A Manises hem analitzat un llarg període i únicament constatem que se n’anaren tres titulars dels establiments, amb un denominador comú: cap dels tres, tot i viure a Manises, no n’era originari i el fet d’anar-se’n es pot considerar com el flux natural en qualsevol altre període, no per les condicions de l’establiment. Els que se n’anaren foren Jeroni Cavaller, que el 1620 se’n va anar a València, i Joan Beltran i Joan Florença, al Grau de València, el 1614 i el 1623 respectivament.

223 942,5 tafulles: 157 fanecades aprox.: 26 cafissades aprox.

109
Establiments i total de tafulles per partida Partida Nombre d’establiments Total de tafulles223 Barranc 12 289 Ràfol 9 94,5 Camí de Xest 4 248 Botaia 3 10 Camí de Riba-roja 2 109 Cap de l’Horta 1 8 Palmarejo 1 72 Arcs 1 1 Terrers 1 72 L’Horta 1 3 Rajolar 1 36 Totals 36 942,5

Després del mes d’agost, el 1610 el senyor només atorgà establiments a quatre persones més.

El 8 de setembre del 1610 assignaren establiments a tres persones:

- Joan Llinares, casat el 1609 amb Vicenta Peris, amb qui tingué un fill el 1611, va rebre una cafissada de terra campa a la vora de la séquia de Mislata, a la partida de la Botaia.

- Joan Batiste Xulbi, un important boter de la ciutat de València, molt vinculat a Manises pel seu ofici, va rebre una casa al carrer Nou i nou fanecades de terra campa a la partida del Ràfol.

- Josep Boïl, un jove terrisser de Manises, a qui establiren una casa al carrer Nou i una cafissada de vinya.

Finalment, el 4 de novembre del 1610, a Maria Requení, viuda de Joan Draper, se li establí un obrador amb un forn a la partida dels Obradors, que abans havia sigut de la morisca viuda Bugiota, situat entre l’obrador de Ferran Sanchis i el camí de València.

L’actuació i capacitat de Felip Boïl en els establiments de Manises va fer que pocs mesos després, altres senyors el sol·licitaren per a assessorar-los per la «consciència i perícia que té en coses d’establiments».224

110
224 ARV. Orde de Montesa. Clero. Lligall 871, caixa 2290 nº2. Any 1611.

12. ELS ESTABLIMENTS A PARTIR DEL 1611

El 1611, Felip Boïl únicament va fer sis establiments, cinc al seu criat Jeroni Cavaller, quatre, el 4 de febrer,225 i l’altre, el desembre.226 En total, cinc cafissades i cinc tafulles de terra repartides entre la partida de la Botaia, la del Camí de València i la del Portal de València, al costat del fossar morisc. Algunes d’aquestes terres havien sigut de propietaris moriscos, com la viuda Jerònima Saragüell o Jaume Alazarach. L’altre establiment, també per febrer, se li va fer a Ferran Draper,227 a la partida del Camí de Riba-roja, al costat de la muntanya del Collado, una cafissada de terra i dos corrals d’ovelles. El 1612, el 1613 i el 1614 s’assignaren les últimes terres, de les quals tenim constància, que pertanyien als moriscos expulsats. A la partida del Cap de l’Horta, huit tafulles de terra campa amb moreres a Bertomeu Micó, anteriorment de Miquel Sorolla. A Jaume Gil d’Alaquàs, a la partida del Camí de Riba-roja, dues cafissades que abans eren de Joan Jolla, morisc d’Alaquàs. I per últim, a Joan Julià a la partida del Barranc, nou fanecades de vinya que havien sigut de Josep Macià, àlies de Mirambell. Pel que fa a les cases, uns anys després del 1610 veiem establiments al barri de la Moreria, encara que únicament a l’establiment que se li feu a Macià Requení, teixidor de lli, s’especifica que anteriorment havia sigut propietat del morisc Jeroni Temprat. Les altres, tal vegada, foren cases establides a cristians vells que posteriorment les abandonarien.

Una vegada assignades les cases i les terres dels nous convertits, abandonades per l’expulsió, el senyor Felip Boïl continuà fent establiments fins a poc abans de morir el 1627. En els protocols notarials de Francesc Almenara, entre el 1612 i el 1626228 hem localitzat un total de 68 establiments, dels quals gairebé les tres quartes parts són de terres (50) i la resta de cases (10), corrals (3), obradors (2) i altres (3).229 Els establiments de terres foren puntuals i individuals, semblants als establiments anteriors a l’expulsió. Més d’un 60% eren de terres incultes, amb l’objectiu de conrear la gran quantitat de camps erms, que en cap cas no eren el resultat de l’expulsió dels moriscos. Terres ermes a les quals caldrà afegir prop del 30% de vinyes mallols, és a dir, que encara no estaven en plena producció, i el 10% restant de camps de moreres, garroferes i algun tros, molt poc significatiu, d’horta.

225 APCCV. Notari Francesc Almenara, 4 de febrer de 1611, sig. 11.014.

226 Ibídem, 5 de febrer de 1611, sig. 11.014.

227 Ibídem.

228 Els protocols notarials de 1616 no s’han conservat.

229 Altres: martinet, mallada i aljub.

111

El 1612 es feren dotze establiments amb una assignació de terres que, en total, superaven les 40 cafissades. A partir del 1613, tant els establiments com la quantitat de terra assignada, anaren baixant progressivament.

Establiments de terres entre el 1612 i el 1627

(*) De l’any 1616 no s’ha conservat la documentació.

112
Any Establiments Cafissades 1612 12 40 1613 6 24 1614 7 23 1615 3 19 1616* 0 0 1617 4 14 1618 3 17 1619 3 13 1620 3 11 1621 1 8 1622 3 8,5 1623 2 7 1624 2 8 1625 0 0 1626 1 5 1627 0 0 Total 50 197,5

Els beneficiaris d’establiments durant aquests anys van ser, majoritàriament, llauradors de Manises, al voltant del 60%, alguns dels quals ja els hi havien adjudicat l’any 1610, serà el cas de Pere Verri, Joan Beltran, Vicent Valero o Domingo Peris. Hi ha altres que feia pocs anys que vivien a Manises quan se’ls concedí l’establiment, com Nicolau Torner o, el llaurador procedent de Vinalesa, Francesc Bigorda.230 Entre els beneficiaris també trobem persones de confiança del senyor, entre els quals hi havia el morisquet Joan Felip, criat del mas del Racó, beneficiat amb tres cafissades de rambla en aquella mateixa partida;231 Vicent Ferrandis, prevere de Manises, rebé en total huit cafissades de terra erma el 1619 i el 1622, i, sobretot, el batlle Nadal Ximeno, beneficiari de quatre establiments, en diferents anys, per un total de 22 cafissades de terra erma. També hi hagué beneficiaris que no vivien a Manises i que formaven un grup heterogeni, mostra de l’atractiu que l’àrea pròxima a la ciutat de València despertava entre els inversors. Per una part, llauradors de pobles veïns, entre els quals destacaren els d’Aldaia, i la resta, persones de la ciutat de València: el noble Baltasar Sanç de la Llosa,232 la terratinent Elisabet de la Torre –viuda de Marc Antoni Ponti– o els mercaders Domingo Escolano, calderer i taverner; Joan Xulbi, boter; Francesc Erasso, especier i cerer; i el flequer Vicent Febrer.

Els mercaders i terratinents de la ciutat de València adquirien les terres per a especular o, fins i tot, per prestigi social. En la majoria dels casos vivien al marge de la vida de la vila i hi anaven exclusivament a visitar les seues propietats amb cotxes o galeres, vehicles que, en opinió del veïnat de Manises, feien malbé els camins, fins al punt que els animals que passaven carregats d’obra de terra queien i la ceràmica es trencava «en gran dany i perjuí dels veïns de la dita vila».233

Des del 1612 fins a la mort de Felip Boïl el 1627 sols constatem dos establiments d’obradors. El 1612, a Josep Boïl, un obrador, situat entre els de Diego Gallego i Ferran Draper, a la partida dels Obradors. Un altre a la mateixa partida el 1613 al terrisser Domingo Peris, entre els obradors de Batiste Boixador i Pere Peris.

230 Casat el 1615 amb Úrsula Oliver, tingueren 5 filles i 3 fills entre el 1616 i el 1629.

231 APCCV. Notari Francesc Almenara, 3 de febrer de 1623, sig. 11.024.

232 Doctor en dret, membre del Reial Consell, assessor en algunes ocasions de Felip Boïl.

233 APCCV. Notari Francesc Almenara, 8 de gener de 1620 sig. 11.021.

113

En el mateix període, únicament tenim constància de l’establiment de deu cases, dues al carrer Nou, a Gil Valero (1612) i a Antoni Úbeda (1622). Una casa a la placeta de la Llenya a Josep Andrés (1613); a Pau Garcia, la casa d’hortolà al costat del portal de la Plaça (1613), una casa derruïda al carrer que va de l’església a la plaça per a Francesc Gallach (1618), i cinc cases més a l’antic barri de la Moreria, de les quals, quatre al carrer de la Pobla s’assignaren a Miquel Martí (1615), a Joan Vila (1620), a Macià Requení (1622) i a Francesc Bigorda (1623), i una casa al carrer del Pou de la Moreria per a Martí de la Casa (1620). També s’establiren tres corrals: a Pere Gombau (1613) i a Vicent Febrer (1615), els dos a la Moreria, i un a Caterina Ferrandis (1612) al costat de sa casa.

Finalment, volem destacar quatre establiments per la seua peculiaritat:

L’establiment el 1612 als germans Francisco i Fernando Zorrilla, dos calderers procedents de Gandia, d’un martinet per a fondre metall del qual parlarem més avant.

L’establiment a Pasqual Ximeno, el 1613, de la Mallada, dels corrals de la Coveta de Simó i de dues fanecades de terra que tenien al voltant, a la partida de la Cova de Montanyana.

L’establiment el 1614 d’un tros de terra per a poder fer un celler a Domingo Escolano, antic calderer i després taverner de València. El tros de terra estava al costat de la casa que tenia al carrer Nou. En l’establiment es detallen les característiques que havia de tindre el celler: 60 pams de llarg per 21 pams d’ample i espitlleres amb barres de ferro.

Per últim, el 1626, l’establiment d’un aljub a la partida de la Foia, al costat del cap del terme que fita amb Riba-roja, a Joan Úbeda, tapiner de la ciutat de València. El senyor també li donà llicència per a construir una casa, corral, celler i trull, en el camp de vinya que Úbeda tenia al costat de l’aljub, amb la condició que no tancara l’aljub dins de la casa i de donar aigua a «tots els qui la voldran».234

114

12.1 El martinet o mall

Entre el molí arrosser i el del vernís estava l’edifici on s’havia d’instal·lar el 1612 el mall o martinet, un martell hidràulic per a fondre metall. Curiosament, era l’edifici on havien estat els antics «banys dels moros» de Manises. No sabem si els banys van estar en funcionament fins a l’expulsió dels moriscos el 1609. Durant la segona meitat del segle XVI, dins de la seua activitat repressiva contra els costums i tradicions morisques, les autoritats dictaren normes per a prohibir els banys públics, un dels elements de la seua identitat cultural, fet que provocà que es clausuraren a les diferents poblacions o, en el millor dels casos, funcionaren clandestinament.

Pel que fa al martinet, sabem, per un primer document, que l’abril del 1612235 Felip Boïl va fer l’establiment dels antics banys per a la construcció d’un «martinet o ingeniu caldereriorum» als germans Francisco i Fernando Zorrilla. En l’establiment s’indica que el martinet, amb un funcionament semblant als molins, havia de fer servir l’aigua del roll dels molins arrosser i del vernís, si bé tant els molins com els camps d’arròs, tenien prioritat. Gràcies a un segon document, d’extraordinari valor i que reproduïm en l’annex IV, sabem que el dia 30 de juny del 1612, ja construït el mall o martinet, se’n va fer la inauguració. L’acte, presidit per Felip Boïl, causà una gran expectació i hi acudí una gran multitud de persones, tant de Manises com dels pobles veïns.236 En l’acta notarial ha quedat constància de les característiques del que denomina artifici o enginy. Els calderers, en la inauguració, feren una demostració del funcionament amb la fosa de coure vell en una fornal237 per a mostrar l’eficàcia i força del mecanisme. La construcció d’aquest autèntic enginy posa de manifest la importància que tenia per a Manises disposar de la tecnologia més avançada a fondre metalls.

235 Ibídem 8 d’abril de 1612, sig. 11.015.

236 APCCV. Notari Pere Carbó, 30 de juny de 1612, sig. 12.250.

237 Forn que s’utilitza a les ferreries per a calfar les peces de ferro que s’han de treballar (Diccionari normatiu valencià – AVL).

115
116

13. ELS ÚLTIMS ANYS DE FELIP BOÏL

Un dels últims conflictes de Felip Boïl a Manises va ser originat per un assumpte menor, però amb un rerefons important, fins al punt d’arribar a la Reial Audiència de València. Un procés judicial en què es qüestionarà de qui era la jurisdicció de la séquia de Mislata al pas per Manises:238 del senyor o de la comuna i séquia de Mislata.239 Tot començà quan, l’estiu de 1621, un fill del batle Nadal Ximeno protagonitzà el que es va qualificar en el judici d’una «malifeta» a la séquia de Mislata: «Desempostat l’almenara i així mateix la gola de dita séquia, havent-la tapada tota, i llançada l’aigua al riu se posà a peixcar en la dita séquia ab tant gran notable perjuhí dels drets d’aquella i dels regants de dita séquia i molins que es reguen de l’aigua que porta dita séquia». Les persones afectades van presentar els seus «clams»240 al sequier, que tot seguit anà a casa del batle a traure «penyores»,241 és a dir, a requisar-li béns per a indemnitzar els perjudicats. L’acció del sequier va tindre l’oposició de Felip Boïl que, en defensa del batle i del fill, argumentava que ell com a senyor era qui tenia la jurisdicció de la séquia, qui decidia sobre els conflictes i les penes a aplicar, i per tant el sequier no tenia per què pertorbar ni molestar la «possessió dels senyors des de temps immemorials ençà que memòria d’hòmens no és contrari».

En el judici, Felip Boïl aportà diferents testimonis de Manises: el batle Nadal Ximeno, Lluc Català i Vicent i Guillem Sanchis. Els quatre confirmaren la jurisdicció senyorial de la séquia i també altres detalls complementaris, com ara que «l’assut de la séquia de Mislata es pren del riu de València, dit Guadalaviar, davall del Salt del Moro, prop de l’assut de Mestalla en terme de Manises i discorre mig quart de llegua», deia Lluc Català, contràriament a Guillem Sanchis que afirmava que «discorre poc més o menys un quart de llegua». El testimoni de Vicent Sanchis, com que era el major de tots –més de 80 anys d’edat–, podria considerar-se de més valor, ell assegurava que de més de 70 anys, que ell recordara, el senyor i els batles eren els encarregats d’executar els clams i posar les penyores, que havia conegut molts sequiers i mai havien anat contra el senyor.

238 La séquia de Mislata naixia i passava pel terme de Manises, si bé la seua destinació era regar les hortes de Xirivella i Mislata.

239 ARV. Processos Reial Audiència. Part II, lletra P, nº1174. Don Felip Boïl, senyor de Manises, i la comuna de la séquia de Mislata sobre «ferma de dret». Any 1621.

240 Reclamació o queixa, especialment la que es presentava per a demanar la reparació d’un greuge (Diccionari normatiu valencià – AVL).

241 Cosa que es deixa com a garantia del pagament d’un deute o del compliment d’una obligació (Diccionari normatiu valencià – AVL).

117

L’argumentació del notari síndic representant de la comuna i séquia de Mislata va ser molt categòrica: «Els senyors de Manises mai no han exercit jurisdicció de la séquia de Mislata, ni en part ni en tot. És molt notori i cosa sabuda que los reis avantpassats han fet mercé de la dita séquia als regants de l’aigua d’aquella des de que es pren fins al fi» o «la séquia de Mislata com totes les altres tenen ses capítols e ordinacions per al regiment i conservació d’aquelles i jurisdicció concedida per los reis avantpassats i per furs del regne als oficials de les dites séquies per a aquells privativa». Per tant, era la Comuna, a través dels seus sequiers, l’encarregada de gestionar els danys i malifetes, clams i queixes, entre els regants i altres persones, de manera que no hi havia privilegis que pogueren eximir persona alguna «de la judicatura en primera instància dels oficials de dites séquies».

La Reial Audiència no prengué en consideració els testimonis de Felip Boïl en estimar que «lo primer testimoni és lo batlle de dita vila i pare de l’executat i los demés testimonis són vassalls de dit senyor de Manises i subjectes a la judicatura de dit batlle interessat en la causa». La sentència final confirmarà que el senyor no havia pogut demostrar el seu dret de possessió de la séquia, mentre que «els furs i privilegis del present regne, capítols, usos i costums de la dita séquia de Mislata» ratificaven la jurisdicció a favor de la Comuna.

Felip Boïl va passar els seus últims anys a la casa dels senyors de Manises de la ciutat de València, on havia viscut sa mare, fins que va morir el 1615. Felip feia el seu últim testament242 el setembre de 1621 –anteriorment n’havia fet el 1613 i 1616243 – i en aquell moment es declarava «sa i bo». Entre 1625 i 1627, es van succeir fins a tres codicils244 per a modificar alguns detalls del testament, l’últim pocs dies abans de morir. En el codicil de 1625 es declarava estar «sa de pensa i en molt bon seny i enteniment», però «malalt en lo llit de greu malaltia de la qual tem morir», constant que es repetirà en els de 1627.

242 APCCV. Notari Francesc Almenara, 18 de setembre de 1621, sig. 11.022.

243 El del 1613 és del notari Pere Carbó. El del 1616 del notari Francesc Almenara no es conserva.

244 Notari Francesc Almenara: 11-3-1625, 18-2-1627 i 7-3-1627.

118

Un assumpte que estava present de manera reiterada fins a l’últim dia, tant en el testament com en els codicils, «per descàrrech de ma consciència» era el dels censals. En els documents manifestava l’obligació del nou senyor de Manises de pagar als creditors tal com s’havia estipulat en l’última concòrdia.

En el testament deixava diverses quantitats de diners, entre les 50 i les 5 lliures, a les seues deu criades i criats, a més de dos mules per a un onzé criat, i una renda de per vida de 200 lliures anuals per a la seua dona, Jerònima Bou. Deixava també pagades una missa de soterrar amb 25 capellans de l’església de Sant Pere i 2.000 misses de difunt, d’aquestes 500 al convent de la Mare de Déu de l’Olivar d’Alaquàs i 500 més al convent de Predicadors de València, on seria enterrat com tots els seus antecessors. Pere Joan Porcar, com a cronista de l’època, va recollir en el seu Dietari la notícia de la seua mort: «Diumenge, a 28 de març 1627, morí don Felip Boÿl de la Escala, senyor de Manises. Y·l soterraren en Predicadors dilluns, a 29 de dit, prop de migjorn».245 Un altre dietari, el dels Vich, precisava que havia mort després d’una llarga malaltia i sense fills,246 tal com consta en el testament, en la «casa i habitació en la que solia estar i habitar a la plaça dels Vidals,247 davant de la Diputació».248 Tenia 55 anys.

245 PORCAR, Pere Joan. Coses evengudes en la ciutat y regne de València, p. 892.

246 Citat per Pere Joan Porcar. Coses evengudes..., p. 892 (Vich, Àlvaro i Diego: Dietario valenciano 1619 a 1622).

247 Plaça de la Batlia.

248 APCCV. Notari Francesc Almenara, 18 de setembre de 1621, sig. 11.022.

119
Signatura de Felip Boïl
120

El segle XVII havia començat amb l’autèntic daltabaix de la condemna a mort de Pere Boïl, senyor de Manises, en ser acusat d’ordenar l’assassinat d’un notari de València. Un fet que l’obligà a fugir a França i deixar el senyoriu en mans del seu germà Felip Boïl, que n’assumí la gestió en unes circumstàncies molt difícils, tot implicant-se des del primer moment en la recerca de solucions. De la seua etapa com a procurador general de la baronia destacarem tres fets de la seua gestió:

- La «democratització» a partir del 1602 de la vida municipal. Per a atendre les demandes dels vassalls, facilità la celebració dels consells generals i creà un consell particular representatiu amb dotze nous consellers que acompanyaven el justícia i els jurats. En contrast amb el període de Pere Boïl, una època fosca en què la funció de les institucions municipals s’havia vist reduïda considerablement.

-L’execució d’un ambiciós pla d’establiments emfitèutics per a posar en producció la gran quantitat de terres ermes del senyoriu i transformar-les en camps de vinya, sobretot entre el 1603 i el 1604, en què seran establides més de 2.000 fanecades de terra erma i impulsà una orientació més comercial de l’agricultura.

- La Concòrdia del 1606. Un acord marc per a poder fer front a les despeses de la vila que va estar vigent al senyoriu durant dècades. Va suposar la institució d’un nou sistema impositiu i la penalització dels propietaris de terres ermes.

Afegirem una altra qüestió de caràcter personal que no s’ha d’infravalorar, com és la d’encarregar-se de gestionar, a partir del 1604, de l’extraordinari patrimoni de la seua neboda Anna Maria Mateu Boïl.

De la seua etapa com a senyor destacarem dos reptes molt importants derivats de l’expulsió dels moriscos el 1609 que, a diferència de la passivitat de moltes cases senyorials, Felip Boïl resoldrà amb gran diligència:

- La crisi dels censals, que derivà en la Concòrdia del 1611 entre el senyor i els creditors censalistes. Va possibilitar alleugerir les despeses del senyor i de la vila, amb la reducció dels interessos que s’havien de pagar durant els primers dotze anys i la supressió dels crèdits dotals de la mare i la cunyada de Felip Boïl.

121
14. CONCLUSIONS

- L’establiment de les terres i de les cases de la moreria abandonades, que en Manises presentava unes particularitats molt especials, com ara:

• La promptitud en l’execució. Fet que va evitar el deteriorament de cases i terres. Cal tindre en compte que en tot el Regne de València el ritme per a repoblar les propietats dels moriscos expulsats va ser molt lent i la major part dels repoblaments no es produïren fins ben entrat l’any 1611, quan moltes de les terres estaven ermes i les cases malmeses.

• La procedència dels nous pobladors. Foren principalment famílies de joves de Manises i, per tant, l’ocupació de les cases i les terres dels moriscos no afectà la demografia d’altres pobles cristians, com era la norma general dels establiments.

• L’estabilitat i continuïtat dels establiments, aspecte molt lligat a l’anterior, a diferència del que va passar en quasi tot el Regne, on el canvi continu de repobladors va causar una gran inestabilitat social i econòmica.

• La concentració de la propietat de la terra. Els moriscos de Manises havien sigut propietaris, principalment, de xicotets hortets que responien a una economia de subsistència. L’establiment als nous emfiteutes va facilitar el reagrupament de terres i possibilità l’augment de la productivitat.

Finalment, cal ressaltar que en la documentació notarial dels establiments de Manises del 1610 figuren els noms dels antics propietaris moriscos, característica que no és habitual en la documentació d’altres llocs, el que dona un valor afegit als establiments de Manises.

122
123
ANNEXOS
124

ANNEX I

AMOLLONAMENT DEL TERME DE MANISES I RIBA-ROJA EL 1608

Transcripció dels documents del 3 i del 15 de desembre de l’any 1608 relatius a la nova construcció dels mollons que separaven els termes de Manises i Riba-roja.

El document original es conserva a l’Arxiu de Protocols del Corpus Christi de València. Notari Francesc Almenara, any 1608. Signatura 11.011.

Die tercio decembris 1608

In Dei nomine etc. constituhïts en presència de mi Francés Almenara, notari públic de la ciutat y Regne de València, y dels testimonis dejús escrits don Phelip Joan (sic) olim Bohil de la Escala, senyor de la vila y baronia de Manises, d’una y don Hierony Mercader, cavaller, en nom de procurador general de don Phelip de Cardona, marqués de Guadalest, consta de procura ab acte rebut per ... notari a .... del mes de ... de l’any MD.... , la qual dita procura en aprés en virtut del poder rebut fonch allargada y ampliada per a les coses davall escrites, consta acte rebut per Francés Joan Ferrer, notari, en lo dia de huy atès y considerat que ha pus de tres-cents anys a esta part que los térmens de dita vila y baronia de Manises y vila de Riba-roja pròpia de dit marqués de Guadalest se dividiren y partiren possant mollons per rahó de dita divissió y partició que tunch temporis se feu, comensant amollonar des del barranch que ix y va cap al riu dit de Guadalaviar en lo qual barranch hi ha unes argamasades de parets y recta via va a l’aljup que també és molló, lo qual està en dret de la casa dita Cuberta que és junt del camí de Xest, totes les quals coses se creuen y desprenen de l’acte de mollonació que lo dit senyor de Manises té en son poder in forma probanti, lo qual se deu insertar, lo qual s’ha vist y llegit en lo dia de huy així per lo dit senyor de Manises com per lo dit don Hierony Mercader en lo dit nom de procurador general de dit marqués de Guadalest y per moltes altres persones que presents se trobaren dites coses de les dites viles de Manises y Riba-roja y per quant per haver tants anys que dit amollonament se feu entre los dits térmens de Manises y Riba-roja, los mollons que llavors se possaren hui no extén més de què es troben a la cara de la terra lo morter de quant se feren dits mollons y encara

125

que per algunes persones molt velles així de dita vila de Manises com de la dita vila de Riba-roja que presents se trobaren a dites coses han dit y referit que per algun temps han vist alguns dels mollons que possaren al temps que es feu dit amollonament entre los dits térmens de Manises y Riba-roja, però per a llevar tot gènere de dificultat y per a què in eventum se sàpia y entenga ahon se dividixen y partixen los dits térmens de Manises y Riba-roja hi es guarde lo bon veïnat que fins huy han tingut y s’ha observat y guardat per los dits senyors de Manises y de Riba-roja, han concordat amigablement lo dit senyor de Manises d’una y lo dit don Hierony Mercader en dit nom de part altra, de què es mollonen los dits térmens per ço gratis fan acte de què són contents y es plauen que de nou se tornen a edificar y possar los mollons en los mateixos llochs y puestos ahon aquells solien estar et incontinenti lo dit don Hierony Mercader en lo dit nom nomenà enmollonador a Hierony Montanyana llaurador habitant en lo camí de Morvedre y lo dit senyor de Manises nomenà també per sa part al mateix Montanyana donant-li així lo dit don Hierony Mercader en dit nom com lo dit senyor de Manises en son nom propi respectivament tot lo poder necessari per a fer dit amollonament en la forma que convinga y estiga bé per a dites parts fent com fan acte dites parts de què estaran y passaran per lo amollonament que lo dit Montanyana farà y no s’apartaran ni proclamaran d’aquell y fet que haja dit amollonament, tinga obligació dit Montanyana fer relació en poder del notari desús escrit per a què conte en lo esdevenidor d’aquell, lo qual dit Hierony Montanyana, com estigués pressent a dites coses, acceptà dita nominació d’expert per a fer dita mollonasió, feta d’aquell per dites parts, lo qual jurà a Nostre Senyor y als sants Quatre Evangelis d’aquell de la seua mà dreta corporalment tocats sots càrrec, del qual jurament prometé y s’obligà a dites parts, a cascuna per son notori interés, d’haver-se bé y degudament en dit amollonament y fet aquell farà relació en poder del notari davall escrit de com ha amollonat dits térmens designant en les parts y llochs ahon haurà possat dits mollons per a què de dites coses se’n reba acte públic per haver-ne memòria en lo esdevenidor, obligant lo dit senyor de Manises sos bens y lo dit senyor Hierony Mercader tots los bens de dit son principal, totes les quals coses foren fetes y rebudes en los térmens de les viles de Riba-roja y de Manises prop del camí Real per lo qual se va a dita vila de Riba-roja, que és la partida dita dels Collados y Cabeçols de Manises etc.

126

Presents foren per testimonis a totes les dites coses don Francisco de Castellví, doctor en drets doctor de la Real Audiència en les causes civils, Bernat Simó Vidal, doctor en drets y Joan Martí, ciutadà habitador de València, y moltes altres persones presents se trobaren a dites coses així de dita vila de Manises com de Riba-roja.

Et postea paululum dicto et eodem die lo dit Hierony Montanyana ab càrrec del jurament per aquell prest tenint vists, mirats, reconeguts y rastrejats totes les partides dels térmens de les dites viles de Manises y Riba-roja, en execució de dita nominació d’expert per a millor fer la dita amollonasió, de nou anant per los confins de dits térmens de les dites viles lo que bonament pogué anar y veure en dit dia comparent davant de mi dit Francesc Almenara notari dix que s’aturava acort per a fer dita relació y temps per a millor poder veure y reconèixer los puestos y llochs ahon estan los dits mollons vells y lo demés necessari per a poder fer verídica relació.

Die 15 decembris 1608

Miquel Montanyana, llaurador, commorant en lo carrer de Morvedre, construït fora los murs de la present ciutat de València, expert nomenat per don Felip Albert Vidal olim Boïl de la Scala, senyor de Manises d’una y don Hierony Mercader, cavaller, procurador general del marqués de Guadalest, de part altra, consta de dita nominació ab acte rebut per lo notari desús escrit a tres del mes desembre per a reedificar y alçar los mollons que hi solia haver entre los térmens de la dita vila de Manises y la de Riba-roja y fer de nou possar mollons entre dits térmens en les parts y llochs ahon dits térmens se dividexen y parteixen de manera que es puga veure d’un molló a altre conforme en dit acte de nominació d’expert se conté més llargament, lo qual mitjançant jurament per aquell prestat medio juramento en poder del notari davall escrit dix fer verdadera relació de les coses desús escrites.

127

Primerament començant a mollonar los dits térmens de les dites viles de Manises y Riba-roja des de la Casa Cuberta anant dret a l’aljup de la foya dita antigament del senyor de Manises, s’han possat dos mollons nous, per ço que ab un molló no·s podria descobrir ahon solia estar la dita Casa Cuberta d’on solia estar antigament lo senyal del molló vell y per dita rahó se n’han possat tres ab los quals de nou s’ha reedificat, los quals estan recta via de la dita Casa Cuberta y prosseguint dit amollonament s’ha reedificat y possat un altre molló en lo mateix lloch ahon solia estar lo molló que s’ha trobat a la vora de la terra, lo qual està al cantó y damunt de la sènia de Vicent Navarro de la Gasca, la qual vinya antigament solia ser la foya dita del senyor de Manises y de dit molló que correspon a un altre molló que estava en un alter a vista de València la Vella ahon se troba en lo senyal y a la cara de terra argamasa, la qual està junt a la Coveta del Pla, en dit lloch s’ha tornat a reedificar un altre molló y d’ells va dret a la carretera que va a l’algepsar de Riba-roja, enfront de la Cova Llobatera ahon també s’ha tornat a reedificar un altre molló ahon estava lo senyal del que antigament s’havia fet prenint [...] tot temps la benvista de [...] y proseguint lo dit amollonament ha possat un altre molló a la falda del Collado que fa en vista a l’antecedent y prosseguint lo dit amollonament ha tornat a fer y reedificar un altre molló a la falda de la muntanya ahon solia antigament haver-hi senyal d’altre molló que afronta ab lo camí de Manises que va a València Vella y correspon ab lo mig del barranch, hi ha unes parets d’argamassa que solia ser antigament parets de la séquia a modo de canals de séquia, lo qual molló que és lo últim de tots està y afronta ab los collados o cabeçols, de manera que los dits collados o cabeçols resten en lo terme de Manises fins a dit molló y de dit molló enllà fins al dit riu de Guadalaviar per línia recta parteix los dos térmens conforme lo acte d’amollonament antic que lo dit senyor de Manises té en son poder y així per a major declaració del dessús dit amollonament, huit mollons nous los quals s’han possat en los llochs y puestos ahon solien estar los mollons antics, tot lo qual dix ell dit relant haver fet bé y degudament en virtut del de(gut) dit jurament de modo que dits mollons d’uns en altres (tin)guessen la ben vista d’uns en altres, per a major designació de la divisió y partició de dits dos térmens. E açò és lo que ha pogut fer. En fe y testimoni de lo qual se ferma de [...] y lletra Miquel Montanyana.

128

ANNEX II

L’OFICI DE MESTRES D’OBRA DE TERRA EL 1622

Relació de components de l’Ofici de Mestres d’Obra de Terra de Manises del 26 de febrer del 1622. És la primera relació que hem localitzat als protocols notarials referida a l’Ofici.

El document original es conserva a l’Arxiu dels Protocols del Corpus Christi de València. Notari Francesc Almenara, any 1622. Signatura 11.023.

1. Pere Sanchis, clavari

2. Pere Català, majoral

3. Domingo Peris

4. Bernat Requení menor

5. Josep Boïl

6. Jaume Draper

7. Bernat Requení major

8. Joan Carpintero

9. Gregori de Rodes

10. Jeroni Diego

11. Joan Soler

12. Martí Sales

13. Martí Galindo

14. Ferran Sanchis

15. Vicent Valero

16. Jeroni Nadal

17. Batiste Boxador

18. Jeroni Vicent

19. Miquel Peris

20. Joan Gaçó

129
130
21. Andreu Calbó
22. Nadal Draper
23. Joan de Gustamant
24. Esteve Bustamant
25. Miquel Rovira
26. Simó Garcia
27. Gaspar Sanchis
28. Pere Macià
29. Lluc Valero
30. Vicent Gaçó
31. Joan Benet

ANNEX III CONCÒRDIA DEL 1606

Transcripció de la Concòrdia del 9 d’abril del 1606 sobre els acords presos per a fer front a les 800 lliures de despeses que tenia la vila de Manises.

El document original es conserva a l’Arxiu de Protocols del Corpus Christi de València. Notari Francesc Almenara, any 1606. Signatura 11.006.

Anno a nativitat de nostre senyor MDCsexto die vero nona mensis aprillis Bernat Requeni, justícia en lo present any de la Vila de Manises, Guillem Sanchis y Hierony Diego, jurats dels cristians vells de dita vila de Manises en dit present any, Pere Català llochtinent de justícia, Berthomeu Micó, mustasaf, Joan Rodrigo, Martí Valero, Pere Martines menor, Pau Garcia, Joseph Boyl, Francés Cavero, Francés Vicent, Hierony Nadal, Hierony Vicent, Jaume Draper, Joan Rius, Vicent Gassó, Domingo Garcia, Domingo Arnau, Berthomeu Soriano, Martí de la Casa, Joan Sanchis Miguet, Gaspar Sanchis, Lluch Català, Jaume Casals, Pere Martines mayor, Batiste Boixador, Jaume Llinares, Vicent Peris, Alexandre Noguera, Pere Andrés, Nadal Boyl, Francés Micó, Miquel Peris alias Catarrogí, Bernat Galindo, Joseph Bardaxí, Valero Vicent, Ramon Macià, Martí Alexos, Cristòfol Salvador, Diego Gassó, Andreu Calbó y Diego Gallego, tots cristians vells llauradors y mestres d’obra de terra de dita vila de Manises, Joseph Macià, nou convertit de dita vila y cambrer de la cambra del plom en lo present any, Miquel Sancho, Joan Lopes vehedors de l’ofici de l’obra de terra de Manises en lo dit y present any, Jaume Alasarach, Joan Bugiot, Miquel Panquero, Jaume Macià, Hierony

Temprat, Alexos Calbet, Pere Calderer, Hierony Panquero, Joan Faxardo, Anthoni Jàffer, Joan Massot, Miquel Sorolla, Vicent Abril, Pere Baranis, Francisco Vallbona, Gaspar Alferis, Pere Alferis, Pere Arreff, Hierony

Burgi, Joan Piquer, Galcerà Saragüell, Miquel Faquinet alias Punchio, Benet Assero, Ferrando Maymó, Jaume Lopo, Joan Morales, Domingo Faxardo y Gaspar Chavali tots nous convertits de dita vila llauradors y mestres d’obra de terra de Manises, confessant ésser la major part y casi tots los vehins y habitadors de Manises ajustats y congregats en lo castell

131

de la present Vila de Manises en lo studi dit del bisbe precehint llicència verbo donada per don Felip Albert Vidal olim Boyl procurador general de don Pedro Joan olim Boyl de la Scala, senyor de la present vila de Manises, son germà, a les coses infrascrites presents llohant y aprovant convocats per Andreu Valentí ministre de dita vila de Manises, lo qual medio juramento prestat en poder del notari infrascrit feu relació haver convocat a tots lo vehins y habitadors de la present vila per al present dia y hora ahon per a semblants actes y altres se solen y acostumen d’ajuntar omnes unànimes y concordes et nengune discrepante attés que la present vila de Manises respon pus de huyt-centes lliures cascun any a diverses persones així de [...] com altres gastos que de cascun dia s’oferexen fer a dita Universitat y vila de Manises per pagar les quals per lo consell particular de dita vila tenint poder de tot lo consell general s’han fet algunes taches entre dits vehins y habitadors de dita vila tachant a cascú conforme l’hasienda, la qual tacha per alguns anys s’ha exhigit y cobrat y en aprés per alguns particulars y vassals de la present vila de Manises s’ha pretés que en la dita tacha y hauria molt gran desygualtat en moltes coses y entre altres s’hauria fet en aquella agravi als mestres de la obra de terra per ço que paguen gran pecho en lo plom que prenen en la Cambra de dita vila ademés de lo qual los fan pagar dret y pecho per cascuna fornada d’obra que couhuen. Per ço per obviar alguns plets y perque los vehins y habitadors de la present vila puixen ab més facilitat acudir a pagar dits càrrecs que repon la present Vila es estat determinat per lo dit consell fer e fermar la present deliveratio consiliar en e per los capítols infrascrits declaradora en e per la forma següent:

I. Primo és estat deliberat entre los dits vassals, vehins y habitadors de Manises de què les taches que fins ara s’han pagat per los dits vehins y habitadors de dita vila de Manises sien de ningun effecte y valor com si no fossen estades, fetes ni possades cancellant qualsevol acte fet per dita rahó taliter com si fetes no fosen y que de huy havant y tots temps los dits vehins y habitadors de Manises que ara són y per temps seran tinguen obligació de pagar les taches en esta forma, ço és que de totes les terres que huy posseheixen los vassals vehins y habitadors de Manises en l’horta de dita vila de Manises començant des del Cap de la Horta tota la Botaya cascun any per cascuna tafulla que huy té o tindrà in eventum cinch sous moneda real de València e açò ademés dels censos y altres

132

càrrecs que dit vassals responen a dits señors de Manises pagadors en los mesos de juny y dehembre migerament.

II. Ittem és estat deliberat ut supra entre los dits vassals vehins y habitadors de la present vila de Manises que així mateix per a haver de pagar dites huyt-centes lliures que dita Universitat respon a diverses persones y tot lo demés que dits vassals responen de càrrecs de la present vila tinguen obligació de pagar com ab lo present capítol s’obliguen y pretén pagar quatre sous de dita moneda per cascuna tafulla de terra que huy tenen y possehexen o per temps tindran en la dita orta de Manises en la partida dita del Barranc y en la partida dita de la Rambla cascun any als jurats de dita vila en los terminis dels mesos de juny y dehembre migerament per als desús dits obs los quals quatre sous per cascuna tafulla tinguen obligació de pagar dits vassals ademés dels censos y demés càrrecs que dits vassals paguen a dit senyor de Manises per rahó de dites terres.

III. Ittem és estat deliberat entre dits vassals vehins y habitadors de Manises que així mateix dits vassals per haver de pagar dites huyt-centes lliures que respon dita vila y altres gastos a diverses persones tinguen obligació de pagar com ab lo present capítol s’obliguen ad juvicem et vicissim sis sous de dita moneda reals de València per cascuna cafisada de terra vinya que huy tenen y posseheixen en lo terme y secà de Manises o en lo sdevenidor tindran cascun any pagadors als jurats de dita vila en dits terminis de juny y dehembre migerament per la rahó contenguda en lo antesedent capítol y dits sis sous per cafisada s’han de pagar ademés dels tres sous de censos qus paguen cascun any per cafisada al dit senyor de Manises de cens, fadiga y lluïsme conforme lo ús y costum de dita vila y per quant en lo dit terme y secà de dita vila y ha huy moltes terres incultes les quals estan ya huy stablides a diverses persones y paguen tres sous de cens, fadiga y lluïsme al dit senyor de Manises és estat determinat y deliberat que de huy avant s’haja de fer una crida en dita vila manant que dins dos anys, de huy havant contadors, los amos de dites terres incultes les hajen de traure per a plantar-les de vinya o sembrar-les de forment o de lo que voldran y si passats dits dos anys nou hauran fet ninguna de dites coses en tal cas passats dits dos anys tinguen obligació de pagar cascun any als jurats de dita e present vila dos sous per cascuna cafisada de pecho y imposisió ademés dels dits tres sous de cens, fadiga y lluïsme

133

pagadors en los dits mesos de juny y dehembre migerament y si per cas ninguna de dites coses no hauran fet lo dit señor de Manises de nou les puga stablir a qui ad aquest li pareixerà y si los amos de dites terres incultes vendran aquelles sia ab lo dit pecho e imposisió de sis sous per cascuna cafisada ademés dels dits tres sous de cens que dites terres responen al dit senyor de Manises cascun any per cascuna cafisada.

IV. Ittem és estat deliberat ut supra que en lo que toca a la cambra del plom y stany de dita e present vila de Manises que reste de la mateixa manera que fins a huy s’ha acostumat, és a saber, que per cascun quintal de plom se paguen vint-y-dos sous a la dita cambra ara puye ara abaxe lo plom y stany. E trobant-se present a totes les dites coses lo dit don Felip Albert Vidal olim Boyl germà y procurador general de don Pedro Joan olim Boyl de la Scala, señor de Manises y tenint plen poder per a les coses sobredites e davall scrites lloha, aprova y ratifica dita consiliar determinasió y delliberació per ser com és molt útill y profitosa a dita vila de Manises y habitadors d’aquella y en quant menester sia interpossa sa autoritat y decret.

V. Ittem és estat deliberat ut supra que així mateix per a haver de pagar les dites huyt-centes lliures o alló que és que cascun any dita Universitat respon tinguen obligació tots los vehins y habitadors de Manises de pagar cascun any de tacha e imposisió vint sous per cascuna casa que hui tenen o que tindran en la dita vila de Manises y açò ademés de lo que han acostumat de pagar fins hui al senyor de dita vila y als jurats de Manises interpossant així mateix dit senyor de Manises en dit nom de procurador general del dit senyor de Manises ses autoritat y decret com en tots los demés capítols y en cascú d’aquells se conté.

VI. Ittem és estat deliberat ut supra que dits vehins y habitadors de la present Vila de Manises guardaran y efectuaran segons que ab lo present capítol prometen guardar, efectuar y cumplir tot lo contengut en los dits e preincerts capítols y qualsevol d’aquells sie segons en cascú d’aquells se conté sots pena de cinch-centes lliures pagadores per la persona inobedient que contravindrà a la present deliberació, la qual pena pagada o no pagada tot lo temps la present determinasió y deliberació reste en sa forsa y valor.

134

VII. Ittem et ultimo és estat deliberat y determinat ut supra per tots los dit vehins y habitadors de la present vila de Manises unànimes y conformes y ningú discrepant que los dits capítols y cascú d’aquells sien executors ab sumissió y renunciació de propi for variació de juhí y altres clàusules necessàries y oportunes y en semblants actes posar acostumades juxta lo stil y de mi notari rebedor dels presents capítols quibus quiden capitulis et eorum singulis lectis et quiblilis per noctari et per nos partes promillimus contra present subpena memorata in septo capitolo dicte et presenti deliberationis etc. ad quorum omnium et singulo largue cum fori submissione renuntiatione variatione indity per pactum etc. et cum clausulis juratis non littigandi neque impetrandi etc. sub dicta pena danda etc. et p preditis etc. obligamus etc. actum in vila de Manises etc. Testes hunis reigunt Petrus Verri, flaquerius et Joannes Julià, ville operarius et molinerius molendinorum dita vila habitadors.

135
136

ANNEX IV

INAUGURACIÓ DEL MARTINET EL 1612

Document relatiu a la inauguració el 30 de juny de 1612 del martinet de Manises.

El document original es conserva a l’Arxiu de Protocols del Corpus Christi de València. Notari Pere Carbó, any 1612. Signatura 12.250.

Anno a Nativitate Domini MDCXII die vero intitulato XXX mensis junii Davant mi Pere Carbó notari y dels testimonis davall scrits personalment constituhïts. Don Phelip Boyl senyor de la present vila de Manises y Francisco Sorrilla calderer vehí e habitador de dita vila de Manises, los quals verbo requeriren a mi dit notari que per a conservació de sos drets y a tots los effectes que més y millor de justícia aprofitar-los puxa y deja ad in futurum rei memoriam los rebés y testificàs acte públich de com en lo dia de huy en hun inginy o molí novament fet per lo dit Francisco Sorrilla y Hernando Sorrilla son germà ab llicència y stabliment fet per dit don Phelip Boyl ad aquells ab acte rebut per Francés Almenara notari sots cert calendari construhït e plantat en lo terme de dita vila a prop d’aquella al costat del caxer en la céquia de dita vila entre los molins arrocer y del vernís de dita vila hon estaven los banys dels moros lo qual artefici e ingeni se fa e obra ab l’aygua que·s pren del roll de dits molins arrocer y de vernís que hun encaxat e artefici de bigues y taulons de fusta ab dos rodes grans de tal de rodes de molí arrocer, des d’entre dos y les tres ores aprés mig dia fins a prop de les primeres avemaries de prima nit, los dits Hernando y Francisco Sorrilla germans són estats fonent coure vell, en quantitat de tres quintars poch més o menys en una fornal plantada rant de terra a modo d’allar descubert arrimat a la paret per darrere la qual estaven asentades dos manges grans les quals se mangen per la una de dites rodes que mou l’aygua se li dona ab hun bastó eo movent aquell per avall y clavant lo cap d’aquell per a avall s’obre per dit encaxat de fusta una boca de canal de fusta per la qual cau l’aygua mou dita roda que meneja dites manges ab molt gran facilitat y artifici y aprés d’estar fus dit coure lo dit Francisco Sorrilla tragué una mostra de dit coure en una cullera y posant dita mostra de coure sobre una enclusa que per a dit efecte estava soterrada y plantada en lo sòl de terra ygualment per lo sòl de terra que sols se descobre lo pla de dita enclusa lo mall de la qual enclusa a modo d’hun martinet clavat al cap d’una biga se mou y treballa ab l’aygua que se li dona y cau per lo dessús dit encaxat tirant altre bastó per avall ab altra canal de fusta que mou altra roda la qual va movent y tocant dita

137

biga hon està dit mall ab gran agilitat y la força que voldran segons li voldran donar dita aygua de dit encaxat per dita canal de fusta y en senyal de la verdadera y real posesió de dit molí e ingeni de fondre y obrar dit coure per a exercir offici de calderer feta dita fundició de dit coure y presa dita mostra de coure provà aquella dos vegades ab lo dit mall eo martinet e com no·l trobàs prou cuyt tornà dita mostra al foch afegint carbó y fent anar les manges lo qual acte a instància dels sobredits per mi dit notari los fonch rebut en lo dit molí e ingeni fora los murs de dita vila de Manises construhït los dia mes e any sobredits presentibus ibidem protestibus Melchiore Sales presbitero , Joanne Pedro cive, Francisco Eraço specierio, Christoforo Cardona coriario sine asaunador Valentia habitants ibidem repertis et Petro Luna aratore loci de Aldaya habitant etiam ibi reperto et alia quam plurima multitudine gentium tam dicte ville de Manises quam aliorum loco circum vicinorum.

138

ANNEX V TOPONÍMIA

Relació de topònims que figuren en la documentació de principi del segle XVII. En algun cas es pot tractar del mateix topònim amb diferents variants a l’hora de denominar-lo, però hem optat per incloure’ls igualment.

ELEMENTS FÍSICS

Orografia

Barranc de Davant dels Arcs

Barranc del Salt de l’Aigua

Barranc dels Alters

Barranc Fondo

Barranquet

Pla de la Mallada

Hidrografia

Assut de Manises

Assut de Mestalla

Assut de Mislata

Assut de Montcada

Braçal de la Botaia

Braçal de la Cadira o del Roll de la Cadira

Braçal de les Alfares

Braçal del Pla

Braçal del Ràfol

Braçal dels Alfatars

Tossalet

Foia de l’Aljub (antigament anomenada del Senyor de Manises)

La Lloma

Muntanya del Collado

Pla de Sant Onofre

Braçal dels Arcs

Braçal dels Terrers

Partidor del Reg

Riu Guadalaviar o de València

Séquia de Benàger

Séquia de l’ Alcait

Séquia de les Eres

Séquia de Mislata

Séquia de Quart

Séquia de Quart i Benàger

139

Partides i paratges

Partida del Camí de la Foia

Partida d’Enmig de l’Horta

Partida de Damunt de la Senda de la Foia

Partida de Damunt del Camí de Riba-roja

Partida de Damunt del Racó

Partida de Darrere de l’Hort del Senyor

Partida de Davall la Séquia de les Eres

Partida de Davant la Creu del Camí de València

Partida de Dins del Racó

Partida de l’Assut

Partida de l’Assut de Mestalla

Partida de l’Assut de Mislata

Partida de l’Horta

Partida de la Baixada del Molí

Partida de la Botaia

Partida de la Brossa

Partida de la Canyada

Partida de la Canyada de Pere Morcí

Partida de la Cova de Montanyana

Partida de la Coveta de Simó

Partida de la Creu del Camí de Riba-roja

Partida de la Foia

Partida de la Foieta

Partida de la Foieta de Mossén Vidal

Partida de la Mallada

Partida de la Mallada Redona

Partida de la Rambla

Partida de la Rambla del Racó

Partida de la Sargueta

Partida de la Senda del Daurat

Partida de la Séquia de Mislata

Partida de la Vora del Riu

Partida de les Eres

Partida de les Penyetes

Partida de lo Aspre de la Muntanya

Partida de Solàs o de la Foieta de Solàs

Partida del Camí de Xest o Gestalcamp

Partida del Barranc

Partida del Barranc de Davant dels Arcs

Partida del Barranc del Salt de l’Aigua

Partida del Barranc dels Alters

Partida del Barranc Fondo

Partida del Barranquet

Partida del Braçal de la Cadira

Partida del Camí d’Aldaia

Partida del Camí de la Mallada

Partida del Camí de Riba-roja

Partida del Camí de València

Partida del Camí del Barranc

Partida del Camí del Borreguillo

Partida del Cap de l’Horta

Partida del Cap del Racó

Partida del Charral

Partida del Collado

Partida del Daurat

Partida del Fossar dels Moros

(dels Moriscos o dels Nous Convertits)

Partida del Molí o del Molí fariner

Partida del Molló del Bovalar

140

Partida del Palmarejo o Palmerejo

Partida del Pla

Partida del Pla de les Eres

Partida del Pla de Sant Onofre

Partida del Pla del Racó

Partida del Portal de Canda

Partida del Portal de València

Partida del Racó

Partida del Ràfol

Partida del Roll de la Cadira

Partida del Roll del Ràfol

Partida del Salt del Moro

Partida Dellà lo Braçal

Partida Dellà lo Braçal de la Cadira

Partida Dellà lo Hort

Partida dels Arcs

Partida dels Argelets

Partida dels Collados i Cabeçols

Partida dels Mollons

Partida dels Obradors

Partida dels Terrers

PRESÈNCIA HUMANA

Vies de comunicació

Camí d’Aldaia

Camí de la Cova de Montanyana

Camí de les Eres

Camí de Requena

Camí de Riba-roja

Camí de València

Camí de Xest o Gestalcamp

Camí de la Pobla

Camí del Barranc

Camí del Racó

Camí dels Arcs

Camí o senda de Torrent

Camí Reial

Camí Reial de Sant Onofre

Camí de València Vella

Canyada de Bertomeu Micó

Canyada de Ferrando Draper

Canyada de Tomàs Polo

Senda d’Alaquàs

Senda de Benàger

Senda de la Botaia

Senda de les Penyetes

Senda del Daurat

Senda dels Arcs

141

Altres llocs d’interés

Aljub de la Foia

Almenara dels Arcs

Almenara Nova

Canyar del Racó

Cap de l’Horta

Cap del Racó

Cap del Terme

Casa Coberta

Corral de Menado

Coveta de Simó

Coveta del Pla

Creu del camí de València

Els Arcs

Hort del Senyor

La Vinya Quadrada

Mallada de Baltasar Mateu

Mallada de Gaspar Mateu

Mallada de la Taulada

Mallada Redona

Mas del Racó

Salt del Moro

TOPONÍMIA URBANA

Carrers

Carrer de Darrere de l’Església

Carrer de Jaume Boïl

Carrer de l’Àngel

Carrer de l’Església

Carrer de la Plaça

Carrer de la Pobla

Carrer de les Espatlles de l’Hostal

Carrer de Martí Morcí Carròs

Carrer de Miquel Sorolla

Carrer de Nadal Pendoll (o Petdoll)

Carrer de Pere Micó

Carrer de Pere Mora

Carrer del Forn

Carrer del Fornet de Guillem Sanchis

Carrer del Portal de les Eres

Carrer del Portal del Molí

Carrer del Pou de la Moreria

Carrer Nou

Carrer que va de l’Església a la Plaça

Carrer Trinquet de la Pilota

142

Places

La Plaça

Plaça (o placeta) de la Llenya

Plaça de la Ferreria

Llocs d’interés

Partida de la Moreria (barri de la moreria)

Portal de València

Portal de Canda

Portal de les Eres

Portal de la Plaça

Portal del Molí

Pou de la Moreria o de la Mesquita

Pou del carrer Nou

Placeta de Ferrando Boïl

Placeta de l’Església

Placeta del Forn

143

Normes generals de les transcripcions

- Manteniment de les grafies de l’original.

- Ús de majúscules segons les normes actuals.

- Ús de l’accentuació, signes de puntuació, apostrofació i guionet segons les normes actuals.

- Desenvolupament de les abreviatures i separació de les paraules segons la llengua actual.

- Les elisions que actualment no tenen representació gràfica s’indiquen amb el punt volat.

144

BIBLIOGRAFIA

ALGARRA PARDO, Víctor. Manises, de vila medieval a ciutat industrial: la formació d’una ciutat ceramista. El Museu de ceràmica de Manises. Diputació de València. 2021.

ARDIT LUCAS, Manuel. Els homes i la terra del País Valencià (segles XVI-XVIII). Editorial Afers. 2016.

ARDIT LUCAS, Manuel. Expulsió dels moriscos i creixement agrari al País Valencià. Revista Afers núm. 5/6. 1987.

ARDIT LUCAS, Manuel. Una reflexión sobre la expulsión de los moriscos valencianos y la repoblación. Universitat d’Alacant. 2009.

BENÍTEZ SÁNCHEZ-BLANCO, Rafael. Heroicas decisiones. Los moriscos valencianos y la Monarquía Católica. Institut Alfons El Magnànim. 2001.

BENÍTEZ SÁNCHEZ-BLANCO, Rafael. Tríptico de la expulsión de los moriscos: El triunfo de la razón de estado. Presses Universitaires de la Méditerranée. 2012.

CASEY, James. El Regne de València al segle XVII. Editorial Curial. 1981.

CATALÀ SANZ, Jorge Antonio i URZAINQUI SÁNCHEZ, Sergio. El bandolerismo morisco valenciano (1563-1609). Universitat de València. 2016.

CATALÀ SANZ, Jorge Antonio i URZAINQUI SÁNCHEZ, Sergio. Perfiles bàsicos del bandolerismo valenciano: del desarme a la expulsión (1563-1609). Revista Història Moderna núm. 27. Universitat d’Alacant. 2009.

CÍSCAR PALLARÉS, Eugenio. Tierra y señorío en el País Valenciano (1570-1620). Del Cénia al Segura. 1977.

CÍSCAR PALLARÉS, Eugenio. Moriscos, nobles y repobladores. Institució Alfons el Magnànim. 1993.

CORTÉS, Josepa; PONS, Vicent. Catàleg de l’Arxiu dels Boïl de la Scala, senyors de Manises. Universitat de València. 2000.

ESCOLANO, Gaspar. Década primera de la historia de Valencia. Universitat de València. 1972.

145

FUSTER ORTELLS, Joan. Poetes, moriscos i capellans. Eliseu Climent Editor. 1986.

GIRONÉS GUILLEM, Ignasi. Los morisquillos. Cátedra de Eméritos de la Comunidad Valenciana. 2007.

GRAULLERA SANZ, Vicente. Un delito de lesa magestad: la falsificación de moneda en la Valencia foral en Estudios en homenaje a la profesora Teresa Puente, Universitat de València, 1996.

HALPERIN DONGHI, Tulio. Un conflicto nacional. Edicions Alfons El Magnànim. 1980.

LAPEYRE, Herri. Geografía de la España morisca. Diputació de València. 1986.

LOMAS CORTÉS, Manuel. El proceso de expulsión de los moriscos de España (1609-1614). Biblioteca de Estudios Moriscos, núm. 8, Universitat de València, Universitat de Granada, Universitat de Saragossa. 2016.

MORENO ROYO, José María. Manises: retazos de su historia. Alzira. Ediciones Seguí. 1983.

MUÑOZ ALTABERT, M. Lluïsa. Les Corts valencianes de Felip III. Universitat de València. 2005.

MUÑOZ ALTABERT, Marisa. Nobles i plebeus il·legítims en Nobles, patrimonis i conflictes a la València Moderna. Estudis en homenatge a la professora Carme Pérez Aparicio. Universitat de València, 2018.

NICOLAU BAUSÀ, José. Páginas de la historia de Manises (siglos XIV a XVIII). Manises. Els Arcs. 1987.

PORCAR, Pere Boïl. Coses evengudes en la ciutat y Regne de València: dietari (1585-1529). Edició a cura de Josep Lozano. Universitat de València. 2012.

REGLÀ CAMPISTOL, Joan. Estudios sobre los moriscos. Editorial Ariel. 1974.

RIERA PALMERO, Juan. Estudios y documentos sobre el arroz y el paludismo en València (siglo XVIII). Universidad de Valladolid. 1983.

146

ARXIUS

Arxiu del Patriarca-Real Col·legi Seminari del Corpus Christi de València (APCCV).

• Protocols notarials de Francesc Almenara (1585-1629). Excepte l’any 1616 que no s’ha conservat.

• Protocols notarials de Pere Carbó (1595-1615). Excepte l’any 1600 que no s’ha conservat.

Arxiu del Regne de València (ARV)

• ARV. Orde de Montesa. Clero. Lligall 931, caixa 2461-62 núm. 12. Informació de la mort perpetrada en Pere Torrosella, notari. Any 1600.

• ARV. Processos Reial Audiència. Part I, lletra F, número 942. Felip Boïl i Isabel Albert sobre aliments. Any 1608.

• ARV. Orde de Montesa. Clero. Lligall 871, caixa 2290 núm. 2. Informació sobre la població de Perputxent. Any 1611.

• ARV. Processos Reial Audiència. Part II, lletra S, núm. 1319. El síndic de la vila de Manises contra l’alcaid de Riba-roja. Any 1613.

• ARV. Processos Reial Audiència. Part II, lletra P, nº1174. Don Felip Boïl, senyor de Manises, i la comuna de la séquia de Mislata sobre «ferma de dret». Any 1621.

Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA)

• ACA. Consell d’Aragó. Lligall 1350, núm. 36. València: sobre perdones. Any 1604

Arxiu Diocesà de València (ADV)

• Fons digitalitzats de la parròquia de Sant Joan Baptista de Manises.

147
148
149
150
Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.