Negres Magenta 1990, Año Alférez
Lloréns d'Arabia, estrenà,. Dissabte vint-i-u, dia d'elsMúsics, del any, un d'els dies més esperats, però els pensaments ens son tant lúdics que el plat d'olla s'ham menjat xelat. Pensem que els vestits es jasen públics en llaor de la filà i la ciutat. La ment no para, que llarga la nit, lo llit, mes que descans, es un castic. Alcoi, vint-i-dos d'Abril, "amaneix". No sorprenen les primeres clarors, puix, saben que quan el sol apareix els alcoians, com a bons complidors amb la Diana están de festeix, plens els cors d'alegries i amors. Mentres, companyia als nostres fem, de paisà, si, pero alli estem. Després d'acompanyar-los un bon tros els deixem, puix tenim el temps comptat, cap als Salesíans, a pegar un mos, anem seguidets, ni un retrasat, hem de començar a templar el cos i el esmorzar està preparat. Si bò es sentir l'anima serena, també ho es tenir la panxa plena. Com la cosa està ben estudià acabem al hora, temps ens dona per vore algo V entrà del cristià, pujant primer fins la Font Redona des d'on fem palmes al Capità, ja en el campet, a l'Alferis Mona. Amb sol acaba V entrà del matí i contents es preparem, prop d'alli. En el local que Vicent ha cedit a la bona taula fem les llaors, tot tan ben cuinat, tan ben amanit, que s'entreguem, qual fidels admiradors. Alli mateix, penjat el vestit
ens crida, impúdic i orgullós. -Doneu-se a mi!, pareix que diu, vanidós del seu penacho altiu. Menjat acabat, fem cas a la crida. El sol s'amaga, -tranquils, eixirà! Primer acte, la cara oscurida, el cel negre, el calçat, la vestida, cauen gotes, -brindem, escamparà! estem felicitan-se, al carrer!, criden, els negres, decidits, al carrer eixen. En el boato ja s'ham integrat, fins el Partidor, baixem poc a poc, i des del balconet, sense recat, diuen aixó que té mantés el foc, el crit màgic tan temps esperat: Negres Magenta -vostre es el lloc! Amorós, templan, mana del cavall. Músics. Colau mana: Carrer avall. I fins santa Llúcia no vam parar, disfrutant la marxa, qué ben tocà. Colau, artiste, qué bé va arrancar, els músics d'Ibi, quina gojà, Els cabos nomenats, qué bé van quedar, V escuadra tota, qué ben forjà. Soles un detall, petit defectet, estàvem banyats fins el garronet. Esta, mes ò meinys, ve a ser l'història d'uns, de dotze negres magenteros que van viure un any replè de boira pensant seguit en que eren escuadreros. I mira per on, falla una boia i el dia feliç, banya els plumeros. Negres del Capità, no feu motiu ò Sant Jordi deixa caure un riu.
Primera idea o guió: Ximo Jarrin Versos, faltes d'ortografia: Rafelin