"Cal·ligrafies convergents" catàleg / catálogo / catalogue

Exposiciรณ del 30 de juny de 2017 al 7 de gener de 2018

Buscando el alma

A la recerca de l’ànima

La idea de ubicar una especie de embajada artística en el Aeropuerto tiene su pequeña historia. Parte de dos certezas. La extraordinaria calidad de la colección del Museo de Arte Contemporáneo Vicente Aguilera Cerni de Vilafamés y la voluntad de construir un nuevo relato. Un relato inscrito en la remontada reputacional que este territorio y su sociedad están protagonizando. El arte es un arma de transformación.

Que la creatividad asalte los edificios es un propósito noble. Crear un alma más allá de los pasillos y de los controles. Éramos y somos conscientes del enorme valor que atesora el Museo de Vilafamés. Conscientes asimismo de la necesidad de su proyección. Que lo primero que vean los visitantes y turistas al aterrizar sean obras de este museo –o proyectos avalados por el mismo– es una de las mejores bienvenidas posibles.

Referenciar de inmediato el territorio que acoge, su cultura, su patrimonio, su esencia. Un alegato en defensa de la autenticidad. Somos un destino turístico fértil en experiencias. Un aeropuerto no deja de ser una puerta de entrada y de salida a un determinado lugar.

Que ese lugar seduzca y merezca la pena dependerá de que seamos capaces de asumir el reto colectivo de trabajar por lo nuestro. Gracias a la dirección del Museo por contribuir a encontrar ese camino.

La idea d’ubicar una mena d’ambaixada artística a l’Aeroport té una xicoteta història. Naix de dues certeses. L’extraordinària qualitat de la col·lecció del Museu d’Art Contemporani Vicente Aguilera Cerni de Vilafamés i la voluntat de construir un nou relat.

Un relat inscrit en la remuntada de la reputació que aquest territori i la seua població protagonitzen. L’art és una arma de transformació. Que la creativitat assalte les infraestructures és un propòsit noble. Crear una ànima més enllà de passadissos i controls. Érem i som conscients de l’enorme vàlua que atresora el Museu de Vilafamés. Conscients també de la necessitat de projectar-lo. Que la primera cosa que vegen els visitants i els turistes en aterrar siguen les obres de’aquest museu –o projectes amb l’aval d’aquest– és una de les millors benvingudes possibles. Referenciar immediatament el territori d’acollida, la seua cultura, el seu patrimoni, la seua essència. Un al·legat en defensa de l’autenticitat. Som una destinació turística fèrtil en experiències. Un aeroport no és res més que la porta d’entrada i d’eixida a un lloc determinat. Si aquest lloc sedueix i paga la pena serà perquè hem estat capaços d’assumir el repte col·lectiu de treballar pel que és nostre. Gràcies a la Direcció del Museu per contribuir a trobar aqueix camí.

Francesc Colomer. Secretario Autonómico de Turismo.

Francesc Colomer. Secretari Autonòmic de Turisme

Proyecto en vuelo: El arte en el aeropuerto de Castellón

Projecte en vol: L’art a l’aeroport de Castelló

Rosalía Torrent Directora del MACVAC

Rosalía Torrent Directora del MACVAC

Las exposiciones e instalaciones artísticas en los aeropuertos son –aunque todavía novedosas– cada vez más frecuentes. Algunas de las grandes ciudades del mundo, como Londres (aeropuerto de Heathrow), Atlanta (Harstfield-Jackson), Amsterdam (Schiphol) o Madrid (Madrid-Barajas Adolfo Suárez), entre otras, han integrado en estos espacios manifestaciones culturales en forma de arte plástico. Muchos de ellos albergan magníficas obras escultóricas, aptas para las amplias zonas de las que suelen disponer los aeropuertos. Otros, además, han optado por habilitar salas que funcionen como galerías de arte, tanto en un sentido más museístico (exponer obras de artistas de referencia mundial, procedentes de colecciones incluso estatales) como en el más propiamente galerístico (exposiciones de artistas actuales, tanto consolidados como emergentes). El de Schiphol, por ejemplo, ha llevado a su espacio obras originales de la colección del Rijksmuseum, incluyendo a sus grandes clásicos. El Madrid-Barajas Adolfo Suárez, además de sus múltiples iniciativas, programa visitas guiadas para que tanto el público infantil y juvenil como el adulto pueda apreciar las numerosas obras que alberga.

Les exposicions i instal·lacions artístiques en els aeroports són –tot i que encara són novetat– cada vegada més freqüents. Algunes de les grans ciutats del món, com ara Londres (aeroport de Heathrow), Atlanta (Hartsfield-Jackson), Amsterdam (Schiphol) o Madrid (Madrid-Barajas Adolfo Suárez, entre altres, han integrat en aquests espais manifestacions culturals en forma d’art plàstic. Molts d’aquests allotgen magnífiques obres escultòriques, aptes per a les àmplies zones de què solen disposar els aeroports. D’altres, a més a més, han optat per habilitar sales que funcionen com a galeries d’art, tant en un sentit més museístic (exposar obres d’artistes de referència mundial, procedents de col·leccions fins i tot estatals) com en el més propi gènere galerístic (exposicions d’artistes actuals, tant consolidats com emergents). El de Schiphol, per exemple, ha portat al seu espai obres originals de la col·lecció del Rijksmuseum, incloent-hi els seus grans clàssics. El Madrid-Barajas Adolfo Suárez, a més de les seues múltiples iniciatives, programa visites guiades perquè tant el públic infantil i juvenil com l’adult puga apreciar les nombroses obres que allotja.

El de Castellón es un aeropuerto pequeño, pero ha querido sumarse a estas iniciativas culturales, en un proyecto creciente del que ahora se dan los primeros

El de Castelló és un aeroport menut, però ha volgut sumar-se a aquestes iniciatives culturals, en un projecte creixent del qual ara es fan els primers

pasos. La idea inicial es habilitar, tanto en el interior como en el exterior de la terminal, lugares donde la obra de arte sea protagonista. Para comenzar, se ha creado una galería artística (Sala 30), que aproximadamente cada seis meses variará su programación. Situada al lado de la zona de embarque, podrá ser visitada por todos los usuarios del aeropuerto. Paralelamente a la creación de esta sala, se inaugurará, en el acceso principal del lugar, una exposición escultórica, que permanecerá allí por un tiempo indeterminado. Ya en el futuro se ubicarán, en las zonas exteriores, creaciones cerámicas, de escultura o en general todas aquellas vinculadas a la tridimensionalidad o a las intervenciones en el espacio, incluso de carácter efímero.

passos. La idea inicial és habilitar, tant en l’interior com en l’exterior de la terminal, llocs on l’obra d’art siga protagonista. Per a començar, s’ha creat una galeria artística (Sala 30), que aproximadament cada sis mesos variarà la seua programació. Situada al costat de la zona d’embarcament, podrà ser visitada per tots els usuaris de l’aeroport. Paral·lelament a la creació d’aquesta sala s’inaugurarà, en l’accés principal, una exposició escultòrica que romandrà allí per un temps indeterminat. Ja en el futur s’ubicaran, en les zones exteriors, creacions ceràmiques, d’escultura o en general totes aquelles vinculades a la tridimensionaltat o a les intervencions en l’espai, fins i tot de caràcter efímer.

La dirección artística del proyecto correrá a cargo del Museo de Arte Contemporáneo Vicente Aguilera Cerni (MACVAC) de Vilafamés. A inicios de los años setenta del pasado siglo, el crítico de arte Vicente Aguilera Cerni tuvo el sueño de instalar en esta pequeña localidad (hoy dentro del elenco de los pueblos bonitos de España) un museo absolutamente inusual en aquel entonces, incluso para una gran ciudad. Con la ayuda del que fuera alcalde del lugar, Vicente Benet, se pudo habilitar un edificio comprado por la Diputación y hacerse con una colección hoy patrimonio del pueblo de Vilafamés, vecino de Vilanova d’Alcolea y Benlloch, en cuyo entorno se ubica el aeropuerto.

La direcció artística del projecte serà a càrrec del Museu d’Art Contemporani Vicente Aguilera Cerni (MACVAC) de Vilafamés. A començament dels anys setanta del segle passat, el crític d’art Vicente Aguilera Cerni va tindre el somni d’instal·lar en aquesta localitat (avui dins de l’elenc dels pobles bonics d’Espanya) un museu absolutament inusual en aquell moment, fins i tot per a una gran ciutat. Amb l’ajuda del que era en aquell moment alcalde, Vicente Benet, es va poder habilitar un edifici comprat per la Diputació i adquirir una col·lecció, avui patrimoni del poble de Vilafamés, veí de Vilanova d’Alcolea i Benlloch, als voltants dels quals s’ubica l’aeroport.

El Museo, para esta primera exposición en la Sala 30, ha escogido doce obras de artistas emblemáticos de su colección: Aurora Valero, María José Ricós, Oswaldo Guayasamín, Antoni Tàpies, Néstor Basterretxea, Ramón de Soto, Ricardo Carpani, Beatriz Guttmann, Artur Heras, Carmen Grau, Cantalapiedra-Bellido y Pilar Carpio, que establecerán un diálogo de dos a dos entre figura y abstracción.

El Museu, per a aquesta primera exposició en la Sala 30, ha triat dotze obres d’artistes emblemàtics de la seua col·lecció: Aurora Valero, María José Ricós, Oswaldo Guayasamín, Antoni Tàpies, Néstor Basterretxea, Ramón de Soto, Ricardo Carpani, Beatriz Guttmann, Artur Heras, Carmen Grau, CantalapiedraBellido i Pilar Carpio, que establiran un diàleg de dos a dos entre figura i abstracció.

En el futuro, se podrá optar por nuevas exposiciones colectivas o temáticas o bien apostar por artistas específicos, pero siempre intentando que el viajero, antes de su partida hacia otros lugares, o a su llegada a Castellón, pueda llevarse consigo un gesto del mejor arte contemporáneo. Paralelamente, en el acceso principal al aeropuerto, se expondrá la instalación Al vuelo, de la artista Fanny Galera. Es la segunda acción de este proyecto que, como decíamos al inicio, pretendemos que vaya creciendo en el tiempo.

Fanny Galera. Al vuelo, 2012. Ferro, resina acrílica, fibra de vidre i malla metàl·lica.

En el futur, es podrà optar per noves exposicions col·lectives o temàtiques o bé apostar per artistes específics, però sempre intentant que el viatger, abans de la seua partida cap a altres llocs, o a la seua arribada a Castelló, puga emportar-se un gest del millor art contemporani. Paral·lelament, en l’accés principal a l’aeroport, s’exposarà la instal·lació Al vol, de l’artista Fanny Galera. És la segona acció d’aquest projecte que, com dèiem a l’inici, pretenem que vaja creixent en el temps.

Trazos y figuras. Caligrafías convergentes

Traços i figures. Cal·ligrafies convergents

El Museo de Arte Contemporáneo Vicente Aguilera Cerni de Vilafamés (MACVAC) presenta en esta exposición un total de doce piezas que establecen un diálogo de a dos enfrentando corrientes contemporáneas de la figuración y la abstracción. Lenguajes, aparentemente opuestos, que actúan como espejos cóncavos. Un espejo cóncavo o convergente es aquel que muestra imágenes de diferentes formas dependiendo de la distancia entre el objeto y el espejo. Nuestras obras también se construyen con formas distintas en función de la elección del autor. La distancia entre el objeto y el espejo, que en física tiene una solución empírica, se transforma aquí en un recorrido metafórico y artístico.

El Museu d’Art Contemporani Vicente Aguilera Cerni de Vilafamés (MACVAC) presenta en aquesta exposició un total de dotze peces que estableixen un diàleg de dos enfrontant corrents contemporanis de la figuració i l’abstracció. Llenguatges, aparentment oposats, que actuen com a espills còncaus. Un espill còncau o convergent és aquell que mostra imatges de diferents formes depenent de la distància entre l’objecte i l’espill. Les nostres obres també es construeixen amb formes distintes en funció de l’elecció de l’autor. La distància entre l’objecte i l’espill, que en física té una solució empírica, es transforma ací en un recorregut metafòric i artístic.

Aurora Valero. Mujeres mito, 1990. Oli sobre llenç, 145 x 113 cm.

Grises. Luces. El primer juego de espejos enfrenta la pintura de Aurora Valero con la pieza escultórica sobre pared de María José Ricós. En común, la elección de tonalidades sobrias y la predilección por las formas curvilíneas. En el caso de la primera, los trazos marcan la rotundidad de un cuerpo femenino. Entre los años 1982 y 1991 Aurora Valero concibió su serie La Dona para reivindicar, de facto, los derechos de la mujer. En esos años, mujeres empoderadas, diosas o sibilas, poblaron sus trabajos como es el caso de la pieza presentada, Mujeres mito. El deseo de la figuración, no obstante, se irá desvaneciendo poco a poco. La gestualidad del trazo avanza la futura abstracción que Valero abrazará en sus series más recientes. Una elección que siempre tuvo clara la artista María José Ricós, si bien tampoco ha huido de la figura. La obra de Ricós que aquí vemos puede definirse como un microcosmos de tubos y columnas de cartón encerradas en paredes de madera y vidrio. Cilindros de diferentes tamaños y formas pintados con signos que parecen caer de forma aleatoria y caprichosa, pero que conllevan un profundo estudio de ritmo y movimiento.

Mª José Ricós. S/T, 1987. Tècnica mixta, acer Corten, paper, fusta, cristal, 160 x 80 cm (políptic).

Grisos. Llums. El primer joc d’espills enfronta la pintura d’Aurora Valero amb la peça escultòrica sobre paret de María José Ricós. En comú, l’elecció de tonalitats sòbries i la predilecció per les formes curvilínies. En el cas de la primera, els traços marquen la rotunditat d’un cos femení. Entre els anys 1982 i 1991 Aurora Valero va concebre la seua sèrie La Dona per a reivindicar, de facto, els drets de la dona. En aqueixos anys, dones apoderades, deesses o sibil·les, van poblar els seus treballs com és el cas de la peça presentada, Dones mite. El desig de la figuració, no obstant això, s’anirà esvaint a poc a poc. La gestualitat del traç avança la futura abstracció que Valero abraçarà en les seues sèries més recents. Una elecció que sempre va tindre clara l’artista María José Ricós, si bé tampoc ha fugit de la figura. L’obra de Ricós que ací veiem pot definir-se com un microcosmos de tubs i columnes de cartó tancades en parets de fusta i vidre. Cilindres de diferents grandàries i formes pintats amb signes que pareixen caure de forma aleatòria i capritxosa però que comporten un profund estudi de ritme i moviment.

Oswaldo Guayasamín. Las manos de la angustia, S/F. Oli sobre llenç, 130 x 81 cm.

Maestro frente a maestro. Oswaldo Guayasamín y Antoni Tàpies. Una conversación que plásticamente, y contra todo pronóstico, funciona. Será por el fondo fuliginoso y ennegrecido.

Será por la verticalidad acusada de las formas. Será porque los maestros se entienden. Las manos de la angustia, de Oswaldo Guayasamín, pertenece a su conocida serie pictórica En la Edad de la Ira, donde el artista crea un alegato contra la violencia y las guerras. Una obra expresionista de un verde cetrino, agrio como la temática que denuncia.

Junto al afamado ecuatoriano un catalán universal, Antoni Tàpies.

Expresionismo frente al informalismo.

Unas manos poderosas que aprisionan un rostro cadavérico frente a la abstracción de unos materiales pobres.

Tres cartones es un collage de madera, cartón, tela y pintura que, pese a lo humilde de la ejecución, enmascara un profundo análisis de la condición humana. Será por eso que estos dos autores se entienden.

Antoni Tàpies. Tres cartrons, 1974. Acrílic i collage sobre cartó, 98 x 146 cm.

Mestre davant de mestre. Oswaldo Guayasamín i Antoni Tàpies. Una conversa que plàsticament, i contra tot pronòstic, funciona. Serà pel fons fuliginós i ennegrit. Serà per la verticalitat acusada de les formes. Serà perquè els mestres s’entenen. Les mans de l’angoixa, d’Oswaldo Guayasamín, pertany a la seua coneguda sèrie pictòrica En L’edat de la ira, on l’artista crea un al·legat contra la violència i les guerres. Una obra expressionista d’un verd citrí, agre com la temàtica que denuncia. Al costat del famós equatorià, un català universal, Antoni Tàpies. Expressionisme enfront d’informalisme.

Unes mans poderoses que agafen un rostre cadavèric enfront de l’abstracció d’uns materials pobres. Tres cartrons és un collage de fusta, cartó, tela i pintura que, a pesar de la humilitat de l’execució, emmascara una profunda anàlisi de la condició humana. Serà per això que aquests dos autors s’entenen.

Néstor Basterrechea. S/T, 1975. Baix relleu, 36 x 35 x 4 cm.

Oscuro, sombrío, bruno. Dos esculturas que buscan fundirse. Curiosamente ambas se firmaron el mismo año, 1975, y en ambos casos sus autores son personas muy comprometidas social y políticamente. Desde la pared Néstor Basterretxea reclama su merecido protagonismo. Siguiendo los preceptos de la poética-geométrica de los años 70, el artista vasco, de fuerte arraigo nacionalista, crea una obra cargada de referencias sobre la mitología vasca. En el suelo, el Espartaco del valenciano Ramón de Soto. Aunque la abstracción de Basterretxea es más que evidente, con Ramón de Soto y su figuración no ocurre lo mismo. Su escultura de poliéster engaña al ojo del espectador. Una masa informe que con la atención requerida nos mostrará las formas antropomórficas de su particular rememoración del rebelde tracio.

Ramón de Soto. Espartaco, 1975. Polièster, 114 x 96 x 106 cm.

Fosc, ombriu, bru. Dues escultures que busquen fondre’s. Curiosament les dues es van firmar el mateix any, 1975, i en ambdós casos els seus autors són persones molt compromeses socialment i políticament. Des de la paret, Néstor Basterretxea reclama el seu merescut protagonisme. Seguint els preceptes de la poètica-geomètrica dels anys 70, l’artista basc, de fort arrelament nacionalista, crea una obra carregada de referències sobre la mitologia basca. En el terra, l’Espàrtac del valencià Ramón de Soto. Encara que l’abstracció de Basterretxea és més que evident, amb Ramón de Soto i la seua figuració no ocorre el mateix. La seua escultura de polièster enganya l’ull de l’espectador. Una massa informe que amb l’atenció requerida ens mostrarà les formes antropomòrfiques de la seua particular rememoració del traci rebel.

Ricardo Carpani. S/T, S/F. Oli sobre llenç, 114 x 162 cm.

Fuerza, variación, capricho. Elementos en común de dos visiones pictóricas muy dispares. El argentino Ricardo Carpani siempre mostró preocupación por las temáticas sociales y por visibilizar a las clases populares. La figura siempre es el centro de sus composiciones y, en torno a ella,ubica un discurso. Gusta de marcar la musculatura para que sus trabajadores-titanes de puños nudosos se muestren sólidos, sin titubeos. Y frente a la tenacidad de estos personajes, la ligereza de las Dunas amarillas de Beatriz Guttmann. Seducida por la corriente abstracta, Beatriz no pierde sin embargo las referencias de la naturaleza, caracterizándose siempre por los fondos vaporosos y gráciles. En esta pieza la abstracción se crea a través de sensaciones de arena y polvo, que nos conectan con el título de la obra.

Beatriz Guttman. Dunas amarillas, 1986-87. Oli sobre llenç, 146 x 114 cm.

Força, variació, capritx. Elements en comú de dues visions pictòriques molt dispars. L’argentí Ricardo Carpani sempre va mostrar preocupació per les temàtiques socials i per visibilitzar les classes populars. La figura sempre és el centre de les seues composicions i, entorn d’ella, ubica un discurs. Li agrada marcar la musculatura perquè els seus treballadors-titans de punys nugosos es mostren sòlids, sense titubejos. I enfront de la tenacitat d’aquests personatges, la lleugeresa de les Dunes grogues de Beatriz Guttmann. Seduïda pel corrent abstracte, Beatriz no perd, no obstant això, les referències de la naturalesa, caracteritzant-se sempre pels fons vaporosos i gràcils. En aquesta peça l’abstracció es crea a través de sensacions d’arena i pols, que ens connecten amb el títol de l’obra.

Artur Heras. Sangre, oro, mierda, 2005. Oli sobre llenç, 150 x 120 cm.

Rojo, sangre, paisaje. Una violencia contenida e irónica impregna el fondo de la sala. El valenciano Artur Heras firma en 2005 la pieza Sangre, oro, mierda. Artista en su momento vinculado al movimiento Crónica de la Realidad, Heras goza con la provocación. Un toro con extraña perspectiva mira desafiante al espectador mientras manchas, pretendidamente blancas, salpican su cuerpo en una plaza imaginaria. Una fuerte diagonal en el cuerpo del animal entronca con la pieza de la también valenciana Carmen Grau. En un lenguaje abstracto, la artista combina diversos materiales con la madera como materia prima. Muy minuciosa en el oficio, y hábil poeta de la geometria, Carmen Grau crea un paisaje al que parece querer huir el bóvido saeteado.

Carmen Grau. S/T, 1979. Tècnica mixta sobre fusta, 107 x 190 cm.

Roig, sang, paisatge. Una violència continguda i irònica impregna el fons de la sala. El valencià Artur Heras firma en 2005 la peça Sang, or, merda. Artista en el seu moment vinculat al moviment Crónica de la Realidad, Heras gaudeix amb la provocació. Un bou amb estranya perspectiva mira desafiador l’espectador mentre taques, pretesament blanques, esguiten el seu cos en una plaça imaginària. Una forta diagonal en el cos de l’animal entronca amb la peça de la també valenciana Carmen Grau. En un llenguatge abstracte, l’artista combina diversos materials amb la fusta com a matèria primera. Molt minuciosa en l’ofici, i hàbil poeta de la geometria, Carmen Grau crea un paisatge al qual pareix voler fugir el bòvid assagetat.

Figuración y abstracción frente a frente, que no enfrentados. Discursos, composiciones, materiales, colores y formas que los separan y los unen, como lentes convergentes. Y salvando todas las diferencias una misma premisa; el deseo de sus autores de hacer que estas obras sean capaces de despertar nuestras emociones.

Patricia Mir Soria Conservadora del MACVAC

Pilar Carpio. El tercer ojo, 2006. Talla directa i porcellana, 59 x 17 x 10 cm.

Miradas cómplices. Podría parecer temerario que el arte cinético de Cantalapiedra y Bellido entable un diálogo creativo con el El tercer ojo de Pilar Carpio.

Cantalapiedra y Bellido realizan un cubo de líneas geométricas y visión colorista con un espejo oculto por las tablillas de madera, de manera que el espectador solo lo descubre cuando se aproxima lo suficiente. En el momento que la pieza se pone en movimiento (el cubo gira sobre una peana) el cristal ofrece un juego óptico y, a la vez, incorpora el reflejo del público provocando una sorpresa en éste. Y extrañeza y algo de desconcierto es lo que genera la figuración mágica de la escultura-tótem firmada por la valenciana Pilar Carpio. La pieza antropomórfica pertenece a una serie onírica que elaboró entre los años 2000 y 2007, donde incorporó materiales diversos como la talla de madera, la cerámica, la terracota, el gres, la porcelana e incluso postizos.

Mirades còmplices. Podria parèixer temerari que l’art cinètic de Cantalapiedra i Bellido entaule un diàleg creatiu amb El tercer ull de Pilar Carpio. Cantalapiedra i Bellido realitzen un cub de línies geomètriques i visió colorista amb un espill ocult pels llistons de fusta, de manera que l’espectador només ho descobreix quan s’aproxima prou. En el moment en què la peça es posa en moviment (el cub gira sobre una peanya) el vidre ofereix un joc òptic i, al mateix temps, incorpora el reflex del públic provocant una sorpresa en aquest. I estranyesa i una mica de desconcert és el que genera la figuració màgica de l’escultura-tòtem firmada per la valenciana Pilar Carpio. La peça antropomòrfica pertany a una sèrie onírica que va elaborar entre els anys 2000 i 2007, on va incorporar materials diversos com la talla de fusta, la ceràmica, la terracota, el gres, la porcellana i fins i tot postissos.

Figuració i abstracció cara a cara, que no enfrontats. Discursos, composicions, materials, colors i formes que els separen i els uneixen, com a lents convergents. I salvant totes les diferències una mateixa premissa; el desig dels seus autors de fer que aquestes obres siguen capaces de despertar les nostres emocions.

Patricia Mir Soria Conservadora del MACVAC

Gabriel Cantalapiedra i Antonio Bellido. S/T, 1976.

Espill i acrílic sobre fusta, 42 x 42 x 42 cm.

English texts

Seeking soul

The idea of locating a sort of art embassy at Castellon Airport has a little story of its own, based on two certainties.

The extraordinary quality of the collection at Museo de Arte Contemporáneo Vicente Aguilera Cerni de Vilafamés and the desire to create a new tale. A tale that forms part of the reputational recovery of this territory and its society.

Art is a weapon for transformation. A creative assault on buildings is a noble aim. Creating soul over and above corridors and controls. We have always been aware that the Museo de Arte Contemporáneo de Vilafamés houses great treasures. We are also aware of the need to promote its collections. The fact that the first thing visitors and tourists will see when they land are works from the Vilafamés museum (or projects with the museum’s backing) is one of the best possible welcomes; immediately alluding to the host territory, its culture, its heritage, its essence. A statement in defence of authenticity. As a tourist destination we can offer a wealth of experiences. And airports are entry and exit points to a given place. Whether this place seduces and is worth visiting will depend on our ability to assume the collective challenge to promote our region. I would like to take this opportunity to thank the museum management for moving us forward in that direction.

Francesc Colomer. Regional Secretary for Tourism.

In-flight project: Art at Castellon Airport Rosalía Torrent Director of MACVAC

Art exhibitions and installations at airports are, although still new, becoming increasingly common.

Some of the world’s major cities, like London (Heathrow Airport), Atlanta (Hartsfield-Jackson), Amsterdam (Schiphol) and Madrid (Madrid-Barajas Adolfo Suárez), among others, have included cultural expressions in the form of plastic arts in these spaces.

Many of them are home to magnificent sculptural works, suitable for the wide open spaces typically found in airports. Other airports have turned rooms into art galleries, both in the museum sense (showing works by world-renowned artists from collections, including national collections) and in the more gallery sense of the word (exhibitions of contemporary consolidated and emerging artists).

Schiphol, for example, has displayed original work, including the great classics, from the collection at the Rijksmuseum. In addition to many other initiatives, the Madrid-Barajas Adolfo Suárez airport schedules guided visits to show children, young people and adults the numerous artworks on its premises.

Castellon airport is small, but plans to participate in these cultural initiatives with an expanding project, currently in the initial stages. The idea is to provide areas inside and outside the terminal to showcase art works. The first step was to create an art gallery (Sala 30) with a programme that will change every six months or so. Located by the boarding area, it is open to all airport users. In parallel to the creation

of this room, an exhibition of sculptures will be inaugurated at the main entrance and remain there for an indefinite period. And in the future, ceramic creations, sculptures and in general, all types of threedimensional works, interventions in the space and even ephemeral works will be placed in outside areas.

The Museo de Arte Contemporáneo Vicente Aguilera Cerni (MACVAC) in Vilafamés will be responsible for the artistic management of the programme. In the early 1970s, art critic, Vicente Aguilera Cerni dreamed of installing in this small place (now one of Spain’s pretty villages) the sort of museum that at the time was highly unusual, even in major cities. With the help of the then mayor, Vicente Benet, a building purchased by the Diputación (Provincial Council) was refurbished to house a collection owned by the village of Vilafamés, near Vilanova d’Alcolea and Benlloch by the airport.

For this first exhibition in Sala 30, the museum has chosen twelve works by emblematic artists in its collection: Aurora Valero, María José Ricós, Oswaldo Guayasamín, Antoni Tàpies, Néstor Basterretxea, Ramón de Soto, Ricardo Carpani, Beatriz Guttmann, Artur Heras, Carmen Grau, Cantalapiedra-Bellido and Pilar Carpio. These works establish a twoway dialogue between figure and abstraction. In the future, there may be new collective or themebased exhibitions or exhibitions of specific artists, always seeking to acquaint travellers with the best of modern art before they leave for other places or upon their arrival in Castellon. In parallel, the main access to the airport will display the installation Al vuelo, by artist Fanny Galera in the second stage of this project which, as noted earlier, we plan to enlarge over time.

Outlines and figures.

“Cal·ligrafies convergents”

In this exhibition, the Museo de Arte Contemporáneo Vicente Aguilera Cerni in Vilafamés (MACVAC) presents a total of twelve pieces that establish a two-way dialogue between the contemporary trends of figuration and abstraction. These apparently opposing languages act as concave mirrors. A concave or convergent mirror shows different-shaped images depending on the distance between the object and the mirror. The works here are also conceived and resolved in different forms, materials and languages of the authors’ choosing. The distance between object and mirror, which has an empirical solution in physics, is transformed here into a metaphorical and artistic journey.

Grey. Lights. The first set of mirrors sets the painting by Aurora Valero against a wall sculpture

by María José Ricós. Common to both works are the choice of sombre hues and a preference for curved shapes. In the painting, the lines depict the rotundity of a female body. Between 1982 and 1991 Aurora Valero conceived her series La Dona to demand de facto women’s rights. During that period, empowered women, goddesses and sibyls populated her works as they do in the piece shown here, Mujeres mito. The desire for figuration, however, gradually faded away.

The expressive line anticipates the future abstraction that Valero embraces in her more recent series; a choice the artist María José Ricós was always clear about, although she did not avoid figuration either.

The work by Ricós that we see here can be defined as a microcosm of cardboard tubes and columns enclosed by walls of wood and glass. Cylinders of different sizes and shapes painted with signs that appear to fall randomly and unpredictably but are the result of an in-depth study of rhythm and moviment.

Dark, dismal, black. Two sculptures seeking to fuse together. Curiously, both were signed in the same year, 1975, and in both cases their authors are very committed, socially and politically. From the wall, Néstor Basterretxea demands merited prominence.

Following the poetical and geometrical precepts of the 1970s, the Basque artist, with deep nationalist roots, creates a work replete with references to Basque mythology. On the ground, Espartaco by Valencian artist, Ramón de Soto. Although Basterretxea’s abstraction is more than obvious, Ramón de Soto and his figuration do not have the same effect. His polyester sculpture deceives the viewer’s eye. A shapeless mass which, with the required attention, reveals the anthropomorphic shapes of his particular remembrance of the Tracian hero.

One master facing another. Oswaldo Guayasamín and Antoni Tàpies. A conversation that works plastically, against all prognosis. Because of the sooty, blackened background. Because of the striking verticality of the shapes. Because the masters understand each other. Las manos de la angustia,

by Oswaldo Guayasamín, is part of his well-known pictorial series En la Edad de la Ira, where the artist creates an attack on violence and war. An expressionist work in greenish-yellow, sour, like the topic he is denouncing. Alongside the famous Ecuadorian, a universal Catalan artist, Antoni Tàpies.

Expressionism versus informalism. Powerful hands imprisoning a cadaverous face versus abstraction with poor materials. Tres cartones is a collage made from wood, cardboard, cloth and paint which, despite the humble execution, conceals a deep analysis of the human condition. That must be why these two authors understand each other.

Strength, variation, capriciousness. Shared elements in two very different pictorial visions. Argentinian Ricardo Carpani was always concerned about social issues and visibilising working class people. The figure is always at the centre of his compositions and around it, he places a discourse. He likes marking musculature so that his gnarled-fisted worker-titans appear solid and unfaltering. Contrasting with the tenacity of these characters is the lightness of Dunas amarillas by Beatriz Guttmann. Seduced by abstraction, Beatriz loses the references of nature, and is always characterised by her diaphanous, graceful backgrounds. In this piece, abstraction is created through sensations of sand and dust which connect us to the title of the work.

Red, blood, landscape. A contained and ironic violence impregnates the back of the room. Valencian artist Artur Heras signed the piece Sangre, oro, mierda in 2005. Once linked to the Crónica de la Realidad movement, Heras enjoys provoking. A bull in distorted perspective looks challengingly at the viewer while his body is ostensibly splashed with white in an imaginary bull ring. A strong diagonal across the animal’s body connects with the piece by another Valencian artist, Carmen Grau. In an abstract language, the painter combines various materials with wood as the raw material. With meticulous craftsmanship and skillful poet of geometry, Carmen Grau creates a landscape to which the speared bull seems to want to escape.

Knowing looks. It might seem reckless for the kinetic art by Cantalapiedra and Bellido to begin a creative dialogue with El tercer ojo by Pilar Carpio.

Cantalapiedra and Bellido make a colourful cube from geometric lines with a mirror hidden by wooden planks so viewers only see it when they come close enough. When the artwork starts to move (the cube turns on a plinth) the mirror provides an optical illusion and also incorporates a reflection of the audience as a surprise element for viewers. Surprise and some bewilderment is generated by the magical figuration of the sculpture-totem signed by Valencian artist Pilar Carpio. The anthropomorphic piece belongs to the dream series she produced between 2000 and 2007 using a variety of materials like wood carvings, ceramic, terracotta, earthenware, porcelain and even hair pieces.

Figuration and abstraction facing, but not confronting, each other. Discourses, compositions, materials, colours and shapes that separate and unite them, like converging lenses. And notwithstanding the differences, the same premise; the authors’ desire for these works be capable of awakening our emotions.

Patricia Mir Soria Curator of MACVAC

Cal·ligrafies convergents Exposició del 30 de juny de 2017 al 7 de gener de 2018 Organitza: MACVAC. Museu d’Art Contemporani Vicente Aguilera Cerni. Vilafamés Aerocas Muntatge i il·luminació: Espais d’Art Edita : Aerocas Textos: Francesc Colomer Rosalía Torrent Patricia Mir Comissàries: Rosalía Torrent Patricia Mir Traduccions: Valencià: Servei de Llengües i Terminologia. Universitat Jaume I Anglés: Beverly Johnson Disseny, fotografia i maquetació: Drip Studios, SL Impressió: Sherpa print, SL ISBN: 978-84-697-4336-2

Dipòsit legal: CS 461-2017 © Dels textos, els seus autors © De les imatges, els seus autors © Comissió Tàpies, VEGAP, Castelló, 2017. © Carmen Grau, Néstor Basterretxea, Pilar Carpio, VEGAP, Castelló, 2017