La crítica ha tingut un espai incert en la configuració del sistema de l’art contemporani en l’Estat espanyol. La demanda d’una «veritable crítica» ha estat constant a l’hora de dotar de consistència a una escena artística percebuda com a fràgil i dependent d’interessos espuris. Aquest volum proposa un recorregut per alguns episodis, textos i contextos de la crítica d’art des de la darreria del franquisme per donar compte dels dilemes, debats i negociacions que van acompanyar el seu desenvolupament. La imatge parcial i fragmentada que se’n deriva ens ajuda a entendre com és d’inútil renovar aquesta mateixa demanda en el present, ja que la crítica exigeix una autonomia que poques vegades s’ha produït en la nostra estructura de l’art. A l’hora de preguntar-nos sobre el lloc de la crítica en el present, potser caldria buscar en aquells espais on s’assaja una imaginació política nova.