Museu d'Arqueologia de Catalunya 75 anys

Cultura Museus

c

Museu d’Arqueologia de Catalunya

ANYS 1935-2010

MISCEL·LÀNIA COMMEMORATIVA

c

ISBN 978-84-393-8576-9

Generalitat de Catalunya Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació

9 788439 385769

Museu d’Arqueologia de Catalunya ANYS 1935-2010 MISCEL·LÀNIA COMMEMORATIVA

Cultura Museus

c

Museu d’Arqueologia de Catalunya

ANYS 1935-2010

MISCEL·LÀNIA COMMEMORATIVA

c

ISBN 978-84-393-8576-9

Generalitat de Catalunya Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació

9 788439 385769

Museu d’Arqueologia de Catalunya ANYS 1935-2010 MISCEL·LÀNIA COMMEMORATIVA

MISCEL·LÀNIA COMMEMORATIVA

MISCEL·LÀNIA COMMEMORATIVA

Generalitat de Catalunya Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació

Biblioteca de catalunya. Dades CIP Museu d’Arqueologia de Catalunya : 75 anys, 1935-2010 : miscel·lània commemorativa Bibliografia. – Textos en català i castellà I. Rovira i Port, Jordi, ed. II. Casanovas i Romeu, Àngels, ed. III. Sanmartí, Enric, 1944- ed. IV. Alcalde, Gabriel V. Catalunya. Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació 1. Museu d’Arqueologia de Catalunya – Història 2. Museus arqueològics – Catalunya – Història 904:069(467.1)

75è ANIVERSARI DEL MUSEU D’ARQUEOLOGIA MISCEL·LÀNIA COMMEMORATIVA Edita Museu d’Arqueologia de Catalunya Direcció General del Patrimoni Cultural Departament de Cultura Generalitat de Catalunya Coordinació i compilació Jordi Rovira i Port Editors científics Àngels Casanovas i Romeu Jordi Rovira i Port Enric Sanmartí-Grego Textos Gabriel Alcalde Gurt Anna Alonso Tejada Àngels Casanovas i Romeu Jordi Casanovas i Miró Jordi Cortadella i Morral Francesc Fontbona de Vallescar Julio Gómez-Alba Ruiz Teresa Llecha i Salvadó Xavier Llovera i Massana Josep Maria Nolla i Brufau Jordi Roca i Armengol Jordi Rovira i Port Enric Sanmartí-Grego Glòria Trias Rubiés Selecció d’imatges històriques Àngels Casanovas i Romeu Oriol Clavell i Aparicio Julio Gómez-Alba Ruiz Teresa Llecha Salvadó Julià Martínez Amatriain Ivan Patrici Navarro Jordi Rovira i Port Enric Sanmartí-Grego Marta Santos Retolaza Documentació i revisió de continguts Àngels Casanovas i Romeu Jordi Rovira i Port Enric Sanmartí-Grego Col·laboració tècnica Esther Boix Josep Maria Bonet Olga Caneda Calvo

Correcció lingüística Mallol Traductors Associats, SL Fotografies (autoria) G. Alcalde, Antonietti, M. Boadas, Brangulí Fotògrafs, A. Casanovas, O. Clavell, J. M. Domínguez, J. Esquirol, E. Gandia, J. Gaspar, J. Gudiol, J. Martínez, Pérez de Rozas, E. Puig, L. Roisin, J. Rovira, M. Sagarra, J. Vidal, i autors no identificats.

Fons documentals i arxius col·laboradors Ajuntament de Barcelona. Arxiu Fotogràfic de Barcelona (AFB) Ajuntament de Barcelona. Arxiu Fotogràfic de Museus (AFM-AB) Ajuntament de Barcelona. Institut de Cultura. Arxiu Històric de la Ciutat (AHC) Ajuntament de Barcelona. Museu de Geologia de Barcelona. Arxiu (MGB) Ajuntament de l’Escala. Arxiu Històric de l’Escala. Fons Esquirol (AHE) Arxiu Nacional de Catalunya. Fons Brangulí Fotògrafs. Fons Francesc Macià (ANC) Associació Memorial Emili Gandia Diputació de Barcelona. Arxiu General (AG-DB) Diputació de Barcelona. Servei del Patrimoni Arquitectònic Local. Arxiu Documental (SPAL-DB) Diputación de Palencia. Archivo Fotográfico (DP) Fundació Institut Amatller d’Art Hispànic.

Arxiu Mas (IAAH) Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC) Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural. Arxiu (ICRPC) Museo de Almería. Archivo. Junta de Andalucía (MA-JA) Museu Arqueològic Provincial d’Alacant.

Arxiu (MARQ) Museu-Arxiu Víctor Català. L’Escala.

Col·lecció Lluís Albert (MAVC) Museu Comarcal del Montsià. Amposta.

Arxiu (MCM) Museu d’Arqueologia de Catalunya Barcelona. Arxiu Fotogràfic (MAC)

Museu d’Arqueologia de Catalunya Barcelona. Fons Gandia (MAC) Museu d’Arqueologia de Catalunya Empúries. Arxiu Fotogràfic (MAC) Nationalmuseet er Danmarks.

Copenhaguen (NMD) Administracions i institucions col·laboradores Ajuntament de Barcelona Ajuntament de l’Escala Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Generalitat de Catalunya Diputació de Barcelona Fundació Institut Amatller d’Art Hispànic Institut Cartogràfic de Catalunya Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural Museu Arxiu Víctor Català. Col·lecció Lluís Albert Museu d’Arqueologia de Catalunya Empúries Agraïments Lluís Albert Santiago Alcolea i Blanch Elisenda Ardèvol Lurdes Boix i Llonch Teresa Carreras i Rossell Mariona Font Família Gandia Cristina Guldager Pere Izquierdo i Tugas Jaume Miranda i Canals Tània Ors Núria Peiris Pujolar I a tot el personal del MAC Realització: Palahí, A.G. GIRONA www.palahi.cat info@palahi.cat ISBN: 978-84-393-8576-9 Dipòsit Legal: Gi. 984-2010

Índex

Presentació Joan Manuel Tresserras 9 Conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació

I. Orígens i prefiguració. Els primers anys d´història i la constitució de les col·leccions La prefiguració del Museu d´Arqueologia a Barcelona: unes arrels, un símbol Jordi Rovira i Port

13

Francesc Martorell i Peña y las colecciones de arqueología y prehistoria del Museo Martorell de Barcelona (1822-1896) Julio Gómez-Alba Ruiz

27

L’aportació de la Reial Acadèmia de Bones Lletres al Fons del Museu d’Arqueologia de Catalunya a Barcelona 43 Jordi Casanovas i Miró L´Institut d´Estudis Catalans i el Museu d´Arqueologia Jordi Cortadella i Morral

57

Donacions de particulars a museus catalans fins a la Guerra Civil Francesc Fontbona de Vallescar

73

Les excavacions d´Empúries en la Col·lecció del Museu d´Arqueologia de Catalunya Josep Mª Nolla i Brufau

85

II. De la vida i obra del Museu d´Arqueologia L’art rupestre prehistòric en l’origen del Museu d´Arqueologia Anna Alonso Tejada

95

7

Museu d’Arqueologia de Catalunya

ANYS 1935-2010

Adquisició de dues col·leccions de ceràmiques gregues per la Junta Municipal de Museus i Belles Arts de Barcelona (1906), avui conservades al Museu d´Arqueologia de Catalunya À. Casanovas, T. Llecha, J. Rovira i Port, E. Sanmartí-Grego

107

L’exposició de Barcelona del 1929 i el IV Congrés Internacional d´Arqueologia Àngels Casanovas i Romeu

123

Emili Gandia, Bosch Gimpera, i sis mesos del 1936. El patrimoni arqueològic emporità en temps de guerra segons un cronista d´excepció Jordi Rovira i Port, Enric Sanmartí-Grego

135

El darrer escrit del Sr. Emili Gandia i l´apropiació dels diaris d´excavació d´Empúries per part de la nova direcció del “Museo Arqueológico de Barcelona” l´any 1939 Enric Sanmartí-Grego

169

El Museu d´Arqueologia i el final de la Postguerra. Vivències Glòria Trias Rubiés

177

III. Avui i demà dels museus d´arqueologia Present i futur de la seu de Barcelona del Museu d´Arqueologia de Catalunya Jordi Roca i Armengol, Xavier Llovera i Massana

187

La museïtzació del patrimoni arqueològic en els inicis del segle XXI Gabriel Alcalde Gurt

199

Cronologia d’una recuperació De la Postguerra a la recuperació del Museu d’Arqueologia per la Generalitat de Catalunya (1939-1995) Àngels Casanovas, Jordi Rovira i Port, Enric Sanmartí-Grego

8

211

Presentació Joan Manuel Tresserras Conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació

La continuïtat de la cultura catalana s’explica, en bona part, gràcies a la voluntat i el talent de múltiples referents individuals i a la trajectòria d’un seguit d’entitats i institucions que han contribuït a vertebrar-la. Els exemples d’un i altre sector, poc o molt decisius, és fàcil de tenir-los al cap i, per sort, n’hi ha molts. Ens enriqueixen col·lectivament, fins i tot si no tenim prou consciència de l’actiu que, en cada camp, representen.

En l’àmbit artístic i patrimonial, el Museu d’Arqueologia de Catalunya és, pel conjunt de les seves seus i jaciments, una d’aquestes presències notòries. Enguany se’n compleix el 75è. aniversari de la fundació, que ho és també de la instal·lació a Barcelona de la seva seu central, situada a l’antic Palau de les Arts Gràfiques de l’Exposició Internacional del 1929, a la muntanya de Montjuïc.

Inaugurat, doncs, un any després de l’obertura, el 1934, del proper Museu Nacional d’Art –avui Museu Nacional d’Art de Catalunya–, el MAC correspon a un mateix impuls, el que va tenir lloc durant la Generalitat del període republicà i que era hereu de l’esperit ordenador del Noucentisme en els primers anys del segle XX. El seu principal impulsor –juntament amb Josep Puig i Cadafalch– i primer director, Pere Bosch Gimpera, un altre dels grans noms de l’arqueologia catalana, va ser alhora destacada figura cultural, acadèmica i cívica d’una època escapçada des del punt de vista històric però ben perenne en les seves realitzacions cabdals.

Per tot plegat, s’esqueia l’edició de l’obra miscel·lània que ara teniu a les mans. Els seus continguts evoquen, expliquen i analitzen tant els orígens llunyans del Museu – en un llarg procés que es remunta fins a l’inici del segle XVIII- com la formació de les seves valuoses col·leccions i les propostes plantejades actualment per tal de definir el seu paper de futur en un marc –el del sistema museístic català– que és complex i dinàmic, com ho és el conjunt de la nostra cultura.

Cal agrair als diversos experts –els vinculats directament al MAC i els pertanyents a l’àmbit museístic, el món cultural i l’entorn acadèmic– les seves col·laboracions en una publicació que ens remet als fonaments, i no solament els realitzats en pedra.

Perquè la cultura –com l’arqueologia, l’art, la història i la pròpia societat– tendeix a recolzar-se en la solidesa per tal de fer-nos partícips de l’aventura humana a través dels segles i amb el pas dels anys.

9

Orígens i prefiguració.

Els primers anys d’història i la constitució de les col·leccions

La prefiguració del Museu d´Arqueologia a Barcelona: unes arrels, un símbol Jordi Rovira i Port*

El maig del 1971 –pocs mesos abans de morir–, Josep de Calasanç Serra Ràfols escriu al pròleg per a l’edició barcelonina de l’obra de P. Bosch Gimpera La universitat i Catalunya: “Havia tingut lloc l’enorme faramalla de l’exposició de 1929 i quedaven a Montjuïc diversos edificis, certament no pas massa adequats, però que podien representar la solució. Almenys així es podia creure.

En un altre lloc he manifestat que la idea ‘folquitorriana’ de traslladar a Montjuïc els museus barcelonins, la considero personalment una errada, però aquella idea prosperà, tant més que sembla que no hi hagué cap resistència de part de la direcció del Museu perquè l’edifici de la Ciutadella fos destinat a seu del Parlament de Catalunya. Aleshores començà la gran operació del trasllat dels museus a Montjuïc [...] La primera idea de Bosch i els seus col·laboradors fou la de restar al Palau de la Ciutadella, que hauria esdevingut Museu d’Arqueologia de Catalunya, i que sota aquest aspecte oferia amples possibilitats, però la decisió de destinar aquell edifici a Parlament de Catalunya frustrà aquest propòsit i calgué resignar-se a cercar un allotjament a Montjuïc.”

En efecte, el dia 3 de novembre del 1935, finalment, obria les portes a la ciu-

tat de Barcelona el primer equipament arquitectònic dedicat de manera exclusiva a custodiar i exposar col·leccions arqueològiques de molt diverses datacions i procedències. Havia passat més d’un segle d’iniciatives tant particulars com administratives i associatives per dotar la ciutat de Barcelona i Catalunya de col·leccions patrimonials i de centres adequats on servar-les, estudiar-les i difondre-les. (Fig. 1).

Un dels precedents més reculats el trobem en la creació, l’any 1700, de l’Academia de los Desconfiados, més endavant Acadèmia Sense Nom i, a partir del 1729, Real Academia de Buenas Letras. Des d’un primer moment –com veiem a les actes de la sessió del 30 de juny del 1762– va mostrar-se preocupada per la destrucció de monuments i inscripcions i per la troballa de làpides i monedes, i va proposar una intervenció pal·liativa. Ara bé, la necessitat de disposar d’espais on recopilar i salvar l’allau de patrimoni sense amo generat pels aixecaments luddites i anticlericals del 1835-1836 –i sobretot per les diverses polítiques de desamortització, de manera ben especial la de Mendizábal– s’evidencia de forma descarnada a partir de les destruccions i saquejos de convents del 25 de juliol del 1835. Els

* Museu d´Arqueologia de Catalunya-Barcelona. jroviraport@gencat.cat

Fig. 1. Obres a l’interior del Palau de les Arts Gràfiques de l’Exposició Internacional del 1929, per destinar-lo a la nova funció de Museu d’Arqueologia de Barcelona. Muntatge de la sala funerària. 1934. (Gudiol, Arxiu Mas, IAAH).

13

Museu d’Arqueologia de Catalunya

Fig. 2. Vista general del Museu Provincial d’Antiguitats, a la capella de Santa Àgata.

Barcelona. Anterior a 1932.

Autor desconegut (SPAL-DB).

14

decrets de desamortització del 1836, durant el regnat d’Isabel II, la venda dels béns del clergat secular el 1841 o, ja el 1845, la venda del béns de les comandes, santuaris i institucions, entre altres, s’afegiren al conjunt.

Aquesta situació continuada fa néixer un moviment cívic, un seguit d’iniciatives de la societat civil –per exemple, la Societat Econòmica d’Amics del País i la Junta de Comerç– que sovint van per davant de les administracions i n’esperonen la intervenció. La precursora Acadèmia de Bones Lletres, a través del seu president Pròsper de Bofarull, cap també de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, demana que li sigui cedit algun dels convents abandonats arran de la desamortització. Se li atorga finalment el convent de Sant Joan de Jerusalem, on a partir del 1840 l’Acadèmia instal·la la seva biblioteca i el 1844 hi obre un museu de la Comissió de Monuments Històrics i Artístics, accessible en un primer moment només als

ANYS 1935-2010

afiliats. A partir d’ara el museu rebrà una donació de la Junta de Comerç i aviat disposarà d’un muntatge museogràfic i d’un catàleg, tot plegat obra de Joan Cortada. Aquest museu, aixoplugat per la Comisión Provincial de Monumentos Históricos i Artísticos de Barcelona, -Comisiones nascudes durant la regència d´Espartero-, creada el 30 d’octubre del 1844 i amb la qual compartirà la responsabilitat i la gestió, rebrà el nom de Museo Lapidario y de Antigüedades. També més endavant disposarà el museu d’un nou catàleg, redactat per Josep de Manjarrés, i podrà ser visitat de manera lliure per qualsevol públic a partir del 1862, fins que es tanca l’any 1874 i s’inicia el trasllat d’algunes peces. No obstant això, les múltiples funcions a les quals s’havien destinat els espais del convent van fer sempre difícil la convivència amb aquest museu improvisat.

Cal arribar a l’any 1875 perquè una subcomissió de la Reial Acadèmia de

Orígens i prefiguració. Els primers anys d´història i la constitució de les col·leccions

Bones Lletres proposi a la Comissió de Monuments que, per solucionar el problema, se seleccionin objectes de les dues corporacions amb la finalitat de crear dos nous museus a Barcelona: un museu dit “profà”, que havia de ser ubicat a la universitat, i un segon equipament batejat “cristià”, que ocuparia l’espai de la capella de Santa Àgata.

Ara bé, l’any 1877 les monges santjoanistes recuperen el convent de Sant Joan, i una part de les col·leccions allí dipositades s’emmagatzema de manera precària a l’antiga universitat. No serà fins al 1879 que hom trobarà una solució, encara que a la llarga provisional i insuficient: la consolidació de la capella de Santa Àgata com a Museu Provincial d’Antiguitats, com a conseqüència d’una reial ordre del 21 de novembre del 1879 que converteix en realitat un projecte de l’any 1842. (Figs. 2-3).

D’aquesta manera, amb una gran celeritat, l’any 1879 Josep de Manjarrés

reunifica en un sol espai les col·leccions disperses arreu, fonamentalment servades a la universitat i a la seu de l’Acadèmia. Tant ell mateix com Antoni Elías de Molins són els responsables del manuscrit Catálogo de los objetos arqueológicos depositados por la Academia de Buenas Letras de Barcelona en el Museo de la Comisión de Monumentos de la Provincia, tot i que tant la Comissió com l’Acadèmia varen conservar la propietat de les respectives col·leccions. La consolidació del traspàs de col·leccions i també les noves funcions es fa palesa a partir d’una ordre de la Direcció General d’Instrucció Pública de data 26 de febrer del 1880, segons la qual Elías de Molins, ajudant de la Secció de Museus del Cos d’Arxivers, Bibliotecaris i Antiquaris, rebia el nomenament de responsable del nou Museu Provincial d’Antiguitats i, conseqüentment, Josep de Manjarrés abandonava el càrrec de conservador.

Fig. 3. Museu Provincial d’Antiguitats. Capella de Santa Àgata. 1904. Autor desconegut (SPAL-DB).

15

Museu d’Arqueologia de Catalunya

Fig. 4. Museu Provincial d’Antiguitats. Capella de Santa Àgata. 1900. Autor desconegut (SPAL-DB).

16

A partir d’ara, Santa Àgata, rehabilitada per Elies Rogent per encàrrec de la Comissió de Monuments, farà el paper de dipòsit oficial amb la missió d’emmagatzemar l’allau constant de donacions, troballes i adquisicions, fins a l’any 1934. (Fig. 4).

Nogensmenys, alhora que aquesta dinàmica implicava la col·laboració entre estaments oficials, administracions diverses i corporacions i associacions privades, també les diverses adminis-

ANYS 1935-2010

tracions presents a Barcelona sovint prenen iniciatives pròpies o competeixen entre elles. En resum, la ciutat viu entre la darreria del segle xix i el primer decenni del segle xx una pugna competencial entre el poder de les decisions estatals i de l’ajuntament o d’altres corporacions locals, pel que fa a la política museística i a l’increment de les col·leccions. Així, per exemple, cal esmentar com un dels precedents de l’actual Museu d’Arqueologia, pel que fa a l’origen dels seus fons, la construcció del magnífic edifici del Museu Martorell o Museu de Ciències Naturals i Arqueologia, al Parc de la Ciutadella, inaugurat el 25 de setembre del 1882 en compliment, per part de l’Ajuntament de Barcelona, de les condicions posades per Francesc Martorell Peña al llegar-li el 1876 la seva col·lecció, amb el desig que l’ajuntament barceloní fes un edifici destinat a museu per contenir-la i exposar-la.

De manera paral·lela, l’Ajuntament de Barcelona entra en una febre d’iniciatives i projectes amb la finalitat d’obrir un museu darrere l’altre. Així, a proposta de la Comissió Municipal de Biblioteques, Museus i Exposicions, l’alcalde pren la decisió, amb data del 18 de febrer del 1891, de crear un Museu Municipal d’Arqueologia format amb col·leccions del Museu Martorell, amb peces de l’Arxiu municipal i també amb objectes de particulars. Va ser instal·lat, conjuntament amb el Museu Municipal de Belles Arts, a l’antic palau de la mateixa denominació, i inaugurat el 29 de juny del 1891, any del naixement de Pere Bosch Gimpera. Però durarà poc, atès que el 21 de novembre del mateix any una altra proposta de la Comissió municipal propicia la creació d’un nou Museu de la Història, que s’inaugura el 9 d’octubre del 1892 i que es nodrirà amb les col·leccions del tot just nascut

Orígens i prefiguració. Els primers anys d´història i la constitució de les col·leccions

Fig. 5. Al fons de la imatge, la façana principal del Museu d’Art i Arqueologia, instal·lat a l’antic Arsenal del Parc de la Ciutadella, avui seu del Parlament de Catalunya. Barcelona. Entre 1920 i 1930. (Brangulí Fotògrafs, ANC).

Museu Municipal d’Arqueologia. Serà instal·lat a l’edifici del Cafè-Restaurant de l’Exposició Universal del 1888, al Parc de la Ciutadella, un equipament que compartirà amb l’Escola Municipal de Música fins l’any 1902, data d’inici de les activitats de la Junta de Museus de Barcelona. Aquell mateix any 1902 els materials arqueològics custodiats per l’ajuntament s’exposen a l’edifici de l’antic Arsenal, que serà batejat com a Museu d’Art Decoratiu i Arqueològic i que augmentarà els fons arqueològics de manera independent a la trajectòria del ja veterà Museu Provincial d’Antiguitats de Santa Àgata. (Figs. 5-6).

L’any 1915 té lloc la creació del Museu d’Art i Arqueologia, successor de l’anterior Museu d’Art Decoratiu i Arqueològic a tots els efectes. La modificació és sols nominal i epidèrmica, ja que continua instal·lat a l’edifici de l’Arsenal a la Ciutadella, lloc on romandrà fins al 1932.

Efectivament, aquell any la necessitat urgent de disposar de l’edifici de l’antic

Fig. 6. Taller de restauració de materials arqueològics al Museu d’Art i Arqueologia. 1926. Foto Joan Vidal i Ventosa (AFB).

17

Museu d’Arqueologia de Catalunya

ANYS 1935-2010

Fig. 7. Façana principal de l’antic Palau de les Arts Gràfiques, des del 1935 Museu d’Arqueologia de Barcelona. 1935. Autor desconegut (MAC-Barcelona, Arxiu Fotogràfic).

Fig. 8. Obres de condicionament del Palau de les Arts Gràfiques com a seu del Museu d’Arqueologia.

Instal·lació de la sala dels monuments religiosos i públics.

1934. (Gudiol, Arxiu Mas, IAAH).

18

Arsenal com a seu del Parlament català, després de l’adveniment de la Segona República, força la recerca urgent d’un altre equipament per tal d’instal·lar-hi de manera digna les nombroses col· leccions arqueològiques.

El professor Bosch Gimpera és la persona encarregada de seleccionar aquesta nova ubicació i, finalment, entre tres opcions, es decideix per l’edifici d’estil italianitzant de l’antic Palau de les Arts Gràfiques de l’Exposició Internacional del 1929, obra dels arquitectes Raimon Duran i Reynals i Pelai Martínez Paricio, i situat a la muntanya de Montjuïc.

Sota la direcció del mateix Bosch, es fan càrrec dels treballs de rehabilitació i condicionament de l’edifici, amb una museografia de gran èxit, els arquitectes Puig i Cadafalch i Gudiol i Ricart, els quals converteixen l’antic palau en el primer museu de la ciutat de Barcelona dedicat estrictament, de manera monogràfica i especialitzada, a l’arqueologia.

(Fig. 7). Les obres s’inicien després de la constitució del patronat del museu, entre els dies 12 de gener i 19 de febrer del 1932, i cal recordar que al començament no es disposava encara de cap consignació econòmica per part de la Generalitat. No obstant això, el futur

Orígens i prefiguració. Els primers anys d´història i la constitució de les col·leccions

museu disposa ja de personal des del 3 de juny del mateix any 1932, i entre aquestes dates i el dia de la inauguració oficial del nou equipament, el 3 de novembre del 1935, hom hi diposita una allau de col·leccions arqueològiques provinents tant del museu del Parc de la Ciutadella com del museu de la capella de Santa Àgata. (Fig. 8).

Ens relata les impressions d’aquells primers moments Serra Ràfols, en el pròleg esmentat a l’inici d’aquest article: “El fet que el Museu d’Art de Catalunya i altres instal·lacions museístiques s’allotgessin també a la muntanya féu esperar un moment que el lloc no era mal esco-

llit, creença que la realitat ha demostrat equivocada, ja que al cap de quaranta anys el públic continua refractari a aquell lloc, que ni els jardins ni la fira de mostres i les seves exposicions monogràfiques no han aconseguit d’integrar totalment a la ciutat i continua essent inhòspit i allunyat”. I prossegueix: “El seu local permetia, però, una total independència respecte del Museu d’art i de la junta que el regia, i calia aprofitar l’ocasió [...]. La situació topogràfica de l’edifici era millor que la de l’anomenat Palau Nacional, que havia d’allotjar el Museu d’Art de Catalunya, bé que inferior a la de les immenses baluernes que

Fig. 9. Inauguració del Museu d’Arqueologia. Presideix Lluís Duran i Ventosa, conseller de Cultura de la Generalitat.

L’acompanyen, a la seva dreta, Francesc Jaumar de Bofarull, alcalde accidental i, a la seva esquerra, Josep Puig i Cadafalch, president del Patronat del Museu d´Arqueologia. A l´esquerra d´aquest darrer, veiem el coronel Lacanal, en representació del general de la Quarta Divisió Orgànica. Al seu costat, el professor Pere Bosch Gimpera, director del museu. Seu a la dreta de l´alcalde accidental el president del Tribunal de Cassació, Santiago Gubern Fàbregas. Tres seients més enllà hi ha assegut el comte de Güell. 3 de novembre del 1935 (Brangulí Fotògrafs, ANC).

19

Museu d’Arqueologia de Catalunya

Fig. 10. Museu d’Arqueologia.

Secció Romana. Sala dels monuments funeraris. Sala xxxii.

1935. Autor desconegut (MACBarcelona, Arxiu Fotogràfic).

20

limiten amb la plaça d’Espanya, que presentaven, però, problemes d’adaptació que foren considerats insalvables.

Així fou creat el Museu d’Arqueologia de Catalunya.”

Efectivament, a les dotze del migdia del 3 de novembre del 1935 s’inaugura oficialment el Museu d’Arqueologia, en un acte celebrat a la planta baixa de l’edifici, sota la presidència de Duran i Ventosa, conseller de Cultura de la Generalitat catalana, Francesc Jaumar de Bofarull, aleshores alcalde accidental, i finalment Puig i Cadafalch, president del patronat del nou museu. (Fig. 9). A partir d’aquest dia s’obren al públic divuit sales que mostren les col·leccions prehistòriques i protohistòriques de les illes Balears, materials púnics d’Eivissa,

ANYS 1935-2010

col·leccions d’Empúries amb l’escultura d’Esculapi, i una notable secció dedicada al món romà. (Figs. 10-11). El nou equipament estava regit per un patronat constituït en la sessió del dia 12 de gener del 1932 i format per les persones següents: com a presidents honoraris, Francesc Macià i Jaume Aiguadé; el president efectiu era Bonaventura Gassol; els membres constitutius eren Pere Comes, Joaquim Xirau, Joaquim Pellicena, Josep M. Serraclara, Pere Coromines, Josep Puig i Cadafalch, Alexandre Soler i Marc, Joaquim Balcells Pintó i Salvador Vilaseca; actuava de secretari Bosch Gimpera. Pel que fa a la plantilla tècnica del nou Museu d’Arqueologia, la constituïen Pere Bosch Gimpera, com a director, i Josep Colomines, Josep de

Orígens i prefiguració. Els primers anys d´història i la constitució de les col·leccions

C. Serra Ràfols i Alberto del Castillo, com a conservadors.

El Museu d’Arqueologia –i, per ser més precisos, l’essència del museu, que són les seves col·leccions– és l’arrel de la constitució del llegat patrimonial català, tant pel que fa al patrimoni conservat per la societat civil com al gestionat per les administracions de tota escala. En aquest sentit, ja hem vist que els seus fons patrimonials remunten en part a les primeres recopilacions importants de materials arquitectònics i arqueològics mobles del segle xviii i que el seu patrimoni de col·leccions és dels primers que es formaren a Catalunya, àdhuc al llarg de segles anteriors en casos puntuals.

Així, ultra els fons recopilats per l’Acadèmia dels Desconfiats, més tard Reial Acadèmia de Bones Lletres, i posteriorment per la Comissió de Monuments Històrics i Artístics, o els materials ar-

queològics donats pels germans Siret o els procedents de la col·lecció de Martorell Peña –tractada ja en aquest volum–, paga la pena que fem un cop d’ull, sense ànim d’exhaustivitat ni de correlació temporal, a una relació sumària d’algunes de les nombroses aportacions i col·leccions que avui formen part del patrimoni del Museu d’Arqueologia: el dipòsit Salvador Casadevall, representant de la Societat d’Excavacions d’Empúries, amb materials adquirits els anys 1899-1900; la col·lecció Lluís Brull, també amb materials emporitans; la col·lecció Pompeu Gener, comprada l’any 1906; la col·lecció Vives Escudero, donada i adquirida també l’any 1907; la col·lecció Massot, amb bronzes i vidres romans; la col·lecció Bordas i Altarriba, que conté també en part materials emporitans; la col·lecció de la Sociedad General de Teléfonos, amb capitells i epigrafia procedents de l’an-

Fig. 11. Taller de restauració al Museu Arqueològic de Barcelona. 1940. Autor desconegut (MAC-Barcelona, Arxiu Fotogràfic).

21

Museu d’Arqueologia de Catalunya

Fig. 12. Estand del Museu d’Arqueologia i de les Excavacions d’Empúries al Saló del Turisme i Esports celebrat a la Fira de Barcelona. Entre 1934 i 1936. Autor desconegut (MAC-Barcelona, Arxiu Fotogràfic).

22

tiga Barcino; la col·lecció d’Emili Cabot, amb notables peces de vidres romans i púnics; els dipòsits de Pi i de Josep Ferrer i Soler i la col·lecció de Caterina Albert, ingressada l’any 1936, tots amb materials emporitans; la col·lecció de Romualdo Alfaràs, amb diverses adquisicions del 1906 i del 1908; la col·lecció Josep Millet i Pagés, amb exemplars de ceràmica grega; la col·lecció Cazurro; la col·lecció Jesús Sanjuán, adquirida el 1915; la col·lecció Costa i Ferrer, amb objectes arqueològics procedents d’Eivissa; la col·lecció Caballero Infante,

ANYS 1935-2010

amb materials procedents del museu de la Ciutadella; la col·lecció Fortuny; la col·lecció Miret i Sans, donatiu del 1920 amb objectes procedents del Caire i Tebes recopilats durant els viatges del 1905 i del 1909; la col·lecció Antoni Estruch, amb materials d’època romana i d’altres procedents de Terra Santa; la col·lecció Vidal-Quadras; la col·lecció Bosch i Catarineu, amb els bronzes mallorquins de Lloseta adquirits l’any 1935; o, finalment, per acabar aquest llistat incomplet, la important col·lecció Mateu, amb extraordinàries peces visigòtiques,

Orígens i prefiguració. Els primers anys d´història i la constitució de les col·leccions

objectes de Mallorca, terracotes i vasos grecs, materials romans, etc.

Així, pel que va significar de culminació d’un objectiu perseguit durant anys, el Museu d’Arqueologia exemplifica –com un any abans ho havia fet la inauguració del Museu d’Art, també a Montjuïc– el triomf de dues generacions unides per l’ideal de la modernització del país. Calia superar plantejaments decimonònics i emmirallar-se en els equipaments europeus més bons i de concepció aleshores més innovadora. Calia recopilar, sistematitzar, ordenar, estudiar i final-

ment difondre el patrimoni arqueològic català o forà recopilat durant segles i ingressat als museus públics per molts mitjans diferents: excavacions, salvaments, donatius, adquisicions, llegats...

Calia també disposar d’un instrument que no només servís com a contenidor/ expositor, sinó com a far d’una activitat constant i ben relacionada de recerca i de docència. (Fig.12).

Per aquest motiu, Bosch Gimpera, impulsor i ànima del projecte del nou museu, utilitzà ja des del 1934, un any abans de la inauguració, la seu del

Fig. 13. Ángel Ossorio y Gallardo, advocat, jurista i polític, acompanyat de Lluís Companys, president de la Generalitat de Catalunya, i de Pere Bosch Gimpera, director del museu, visiten la sala dedicada a Empúries del Museu d’Arqueologia el dia 2 d’abril del 1936. Fotografia J. M. Sagarra. Publicada a La Vanguardia el dia 3 d’abril del 1936 (MAC-Barcelona, Arxiu Fotogràfic).

23

Museu d’Arqueologia de Catalunya

Museu de Barcelona com a epicentre d’una activitat frenètica recolzada per una nova biblioteca especialitzada, nascuda de la fusió de diverses biblioteques precedents.

En definitiva, el Museu d’Arqueologia, nascut oficialment el 3 de novembre del 1935, representà el contenidor estrenat d’un seguit d’arrels, catalanes o no, però evidentment enfonsades en el passat més reculat de la nostra història patrimonial, que calia salvaguardar.

I esdevingué també un símbol: el símbol, tot i que modest, d’una modernitat que es volia operativa i al servei del progrés de Catalunya, des dels camps de la recerca, la docència i la difusió.

(Fig. 13).

De fet, 75 anys són molts anys, però els objectius segueixen sent els mateixos i els instruments, tot i que amb mancances, continuen encara dempeus.

BIBLIOGRAFIA ALBÓ, I. et alii. (1986), El Museu Secret del Museu Arqueològic de Barcelona, Catàleg (ROVIRA I PORT, J., editor), Diputació de Barcelona, Barcelona.

ALMAGRO BASCH, M. (1954), El Museo Arqueológico de Barcelona, IV Congreso Internacional de Ciencias Prehistóricas y Protohistóricas, Madrid.

ALMAGRO BASCH, M. (1954), Guía abreviada del Museo Arqueológico de Barcelona, Ministerio de Educación Nacional - Diputación Provincial de Barcelona, Barcelona.

ALMAGRO, M., SERRA RÀFOLS, J. DE C., MONTAÑOLA, M., GENER, C., PALOL, P. DE, ARRIBAS, A., RIPOLL, E., VEGAS, M., TRIAS, G., BALIL, A. (1955), Museo Arqueológico de Barcelona, col. Guías de los Museos de España, 11, Publicaciones de la Dirección General de Bellas Artes, Madrid.

24

ANYS 1935-2010

ANÒNIM (1916), Museus d’Art i d’Arqueologia de Barcelona. Guia sumària, Barcelona.

BOSCH GIMPERA, P., SERRA RÀFOLS, J. DE C. (1929), El Museo Arqueológico de Barcelona, IV Congrés Internacional d’Arqueologia, Exposició Internacional de Barcelona, Barcelona.

BOSCH GIMPERA, P. (1971), La universitat i Catalunya, Llibres a l’abast, 97, Edicions 62, Barcelona.

BOSCH GIMPERA, P. (1980), Memòries, Biografies i Memòries, 5, Edicions 62, Barcelona.

CASANOVAS I MIRÓ, J. (2009), El Museu de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Dades per a una història, Reial Acadèmia de Bones Lletres, Lleida-Barcelona.

DURAN I SANPERE, A. (1955), La arqueologia y la historia del Arte en la Real Academia, Boletín de la Real Academia de Buenas Letras, XXV, fasc. 2, 1953, 309-326.

GARCIA I SASTRE, A. (1997), Els Museus d’Art de Barcelona: antecedents, gènesi i desenvolupament fins l’any 1915, col. Biblioteca Abat Oliva, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona.

GARCIA, A., BORONAT, M. J., MARCH, E., SALA, M. L., TRULLÉN, J. M. (2008), Cent anys de la Junta de Museus de Catalunya, 1907-2007, Biblioteca Abat Oliva, Sèrie Il·lustrada, 23, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona.

JUNTA DE MUSEOS DE BARCELONA (1930), Museo de Arte Decorativo y Arqueológico, guia-catàleg, Barcelona.

JUNTA DE MUSEOS DE BARCELONA (1954), Guía de los Museos de Arte, Historia y Arqueología de la Provincia de Barcelona, Ajuntament de Barcelona, Barcelona.

PERICOT, L. (1955), La Prehistoria en la Real Academia de Buenas Letras, Boletín de la Real Academia de Buenas

Orígens i prefiguració. Els primers anys d´història i la constitució de les col·leccions

Letras de Barcelona, XXV, fasc. 2, 1953, 305-307.

RIQUER, M. DE (1955), Breve historia de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, XXV, fasc. 2, 1953, 125-304.

RIPOLL, E., BATISTA, R., CARRERAS, T., LLECHA, M. T., LLONGUERAS, M., PETRUS, M., SANMARTÍ, E., VILASECA, L. (1981), Museu Arqueològic de Barcelona. Guia, Institut de Prehistòria i Arqueologia, Guies 3, Diputació de Barcelona, Barcelona (també hi ha edició en castellà).

ROVIRA I PORT, J. (1984), L’edifici i la història. Petita història d’uns fets i unes persones, Arrels de la Catalunya mil· lenària. Cinquanta anys del Museu Arqueològic de Barcelona (1935) i setanta-cinc de les excavacions d’Empúries (1908). Nadala de la Fundació Jaume I, any xviii, (ROVIRA I PORT, J., coordinador), Barcelona, 54-63.

ROVIRA I PORT, J. (1986), Breus apunts sobre la història de l’arqueologia catalana, Pere Bosch Gimpera i el Museu Arqueològic de Barcelona. 50 Aniversari, (ROVIRA I PORT, J., editor científic), Servei de Cultura, Diputació de Barcelona, Barcelona, 19-20.

ROVIRA I PORT, J. (1986), El Museu Arqueològic o la història d’un anhel, Pere Bosch Gimpera i el Museu Arqueològic de Barcelona. 50 Aniversari, (ROVIRA I PORT, J., editor científic), Servei de Cultura, Diputació de Barcelona, Barcelona, 30-35.

ROVIRA I PORT, J. (1986), Dues exposicions per commemorar una densa trajectòria dedicada a la Museografia i a la Investigació, Arrel, 14, maig, Barcelona, 28-34.

ROVIRA, J., BATISTA, R., CARRERAS, T., LLECHA, M. T., PETRUS, M., VILASECA, L. (1987), Museu Arqueològic.

Guia abreujada, (ROVIRA I PORT, J., director), Diputació de Barcelona, Barcelona.

ROVIRA I PORT, J. (2000), Bosch Gimpera y la creación del Museo Arqueológico de Barcelona, (BLÁNQUEZ, J., ROLDÁN, L., editors), La Cultura Ibérica a través de la fotografía de principios de siglo. El litoral mediterráneo, Caja de Ahorros del Mediterráneo - Universidad Autónoma de Madrid, Madrid, 209-219.

ROVIRA I PORT, J. (2002), El Museo de Arqueología de Cataluña. Entre el peso de la tradición y la reflexión instrumental, Historiografía de la Arqueología Española. Las instituciones, Museo de San Isidro, Serie Cursos y Conferencias, 3, Madrid, 165-185.

ROVIRA I PORT, J. (2002), Post tenebras, lux. Origen i constitució de la col· lecció epigràfica del Museu d’Arqueologia de Catalunya, Scripta manent. La memòria escrita dels romans, catàleg, ( COMAS, R., RODÀ, I., editores), MAC, Museu d’Història de la Ciutat, Ministeri d’Educació, Cultura i Esport, Barcelona, 110-127.

ROVIRA I PORT, J. (2009), Tres quarts de segle al servei de la recerca i de la docència arqueològiques: la biblioteca del Museu d’Arqueologia de Catalunya a Montjuïc, Auriga, 54, Barcelona, 1617.

SERRA RÀFOLS, J. DE C. (1971), Pròleg, BOSCH GIMPERA, P., La Universitat i Catalunya, Llibres a l’abast, 97, Edicions 62, Barcelona, 7-16.

VILASECA, L., LLECHA, M. T. (1981), Museu Arqueològic de Barcelona, Diputació de Barcelona, Barcelona.

25

Francesc Martorell i Peña y las colecciones de arqueología y prehistoria del Museo Martorell de Barcelona (1822-1896) Julio Gómez-Alba Ruiz*

FRANCESC MARTORELL I PEÑA Francesc Martorell y Peña nació en Barcelona el 19 de noviembre de 1822 y murió en esa ciudad el 9 del mismo de 1878. Corredor de Cambios, desde 1852 ejerció su profesión asociado a la firma familiar Martorell, Bofill y Cía, que importaba carbón inglés para la industria catalana y llegó a cubrir con dos vapores, a través de su filial, la casa Bofill, Martorell y Cía, las líneas Barcelona-Islas Canarias y Marsella-Barcelona-Liverpool (Pascual 1991, 316, 319.)

Francesc Martorell comenzó a formar su colección malacológica en 1854-, que llegó a contar con 6.000 especies, -pero pronto combinó esa afición con sus investigaciones de prehistoria y arqueología, asuntos que tomaron fuerza a partir de 1864 y que le absorvieron la última década de su vida. (Bofill 1905, 7-8.) En agosto de 1858, en efecto, realizó un viaje a las islas Baleares, en cuyo curso mallorquino estudió los talayots circulares de Son Noguera dels Frares en Llucmajor y Son Serra de Marina en Santa Margalida, los de Artà y Son Frare en Inca, el poblado talayótico de Ses Paisses en Artà y las cuevas de habitación de Campos. En Menorca inspeccionó navetas y talayots -La Nau

dels Tudons, vecina de Ciutadella, el de Benicadell de Dalt en el término de Sant Cristòfol- y algunos “altares”, como el de Torre d’en Gaumes, en Alaior, el conjunto megalítico más importante de la isla. Trabajos que realizó de manera ejemplar, pues: “Con el metro y la brújula levantaba sus planos y determinaba su orientación, y como esto no bastaba á su afan de naturalista y arqueólogo, á sus trabajos gráficos seguían las escavaciones [sic].”

(Sanpere 1879, 34).

Las anotaciones que tomó entonces; los planos, cortes y plantas que levantó, denotan, considerando que no se le conocen maestros, una solvencia que debemos atribuir a su vocación, a su tenacidad y a la lectura rigurosa de los libros y demás publicaciones que iba adquiriendo. En 1858, sin embargo, tan sólo disponía, sobre la arqueología balear y si nos atenemos al inventario de su Biblioteca (MCNB, Exped. Id0417, Inv. n.º 3), de la Carta histórico-crítica sobre el lugar donde estuvo situada la antigua Pollentia (Palma, 1839), de Antoni Furió i Sastre (1798-1853), y de las publicaciones de Joan Ramis i Ramis (17461819) sobre las Antigüedades Célticas de la Isla de Menorca (Mahón, 1818) y las Inscripciones romanas que existen

* Museu de Ciències Naturals de Barcelona. jgomeza@bcn.cat

Fig. 1. Interior del Museo de la Historia, antiguo Café Restaurante de la Exposición Universal de 1888 y hoy Museo de Zoología. Remodelado por Domènech i Montaner, fue inaugurado en 1892 y acogió temporalmente en su piso principal a la Colección Martorell. Se aprecia al fondo a la derecha uno de los dos órganos adquiridos en 1886 a Rosendo Sitges para el Museo Martorell, de donde procedían. Entre 1894 y 1902 (AFB).

27

Museu d’Arqueologia de Catalunya

en Menorca (Mahón, 1817); aunque pudo utilizar, a modo de orientación, por su carácter general, el Nouveau manuel complet d’archeologie (Paris, 1841), de Karl Otfried Müller (1797-1840), tres volúmenes traducidos al francés, de cuyo Atlas, profuso en figuras y tablas sincrónicas, tenía un ejemplar.

En la década de 1858 a 1868 Martorell trabajó intensamente en la empresa familiar, tras lo cual abandonó las actividades comerciales y se dedicó por completo a sus colecciones. Aquel año de 1868 viajó a la isla de Cerdeña a fin de examinar las nuragas y juzgar su parentesco con los talaiots de las Baleares. Se había propuesto ampliar sus pesquisas a los monumentos de igual índole que existen en Malta, Pantalleria y otras las islas del Mediterráneo, aunque no llegó a hacerlo. (Sanpere 1879, 35.) En Cerdeña estudió las pedras marmuradas -seis monolitos alineados, de 1,25 m a 1,50 m de altura, sitos a escasa distancia de la nuraga Tamuli en Macomer-, y los nuragas de esa región: los Pattada, Santa Barbara, Pazza; los Sa Corte y Orolo, en Bortigali, y Mindeddu en Barisardo; las denominadas “sepulturas de gigantes” de Alghero y las vecinas del nuraga de Santa Susanna. De todo ello dejó dibujos y notas explicativas.

“Planos hechos á escala, cortes trazados con toda la habilidad de un geometra, observaciones de construcción dignas de un perito constructor, referencias exactas y precisas á los monumentos similares de nuestras islas, escavaciones [sic] coronadas de éxito y cuyos resultados guarda en su museo, junto con un empezado estudio arqueológico”. (Sanpere 1879, 35.)

Y dio noticia, en sus Apuntes, del complejo nurágico de Su Coronis y de las nuragas Ruggio, Su Tiliberche, Sa Mura y Bara y otros.

28

ANYS 1935-2010

Martorell visitó la necrópolis de Tharros, en San Giovanni di Sinis. El lugar, en origen un punto nurágico, había sido en la época púnica importante centro artesanal y escala del tráfico entre la Península Ibérica y África. A ese período correspondían los numerosos escarabeos de jaspe verde, producidos por los talladores locales, que evocaban los antiguos amuletos egipcios.

Martorell obtuvo allí 63 amuletos y una lámpara de barro cocido, y dos lámparas más en los alrededores de Oristano. En Cornus, un asentamiento paleocristiano, colonizado anteriormente por los cartagineses del s. VI a.C., situado al norte de Tharros, en Cuglieri, adquirió una urna cineraria. Estos fueron los primeros ejemplares de su incipiente colección de arqueología y prehistoria.

Martorell había partido de Barcelona, en compañía de su hermano Manel, con destino a Génova. Los objetos adquiridos por Manel durante el viaje los sitúan en Pisa, Roma, Nápoles Pozzuoli, Herculano, Pompeya y el Vesubio, aunque desconocemos si su estancia en la península italiana se produjo antes o después de ir a Cerdeña. En un caso u otro, pasó a Suiza y fue a Robenhausen -hoy un barrio del municipio de Wetzikon-, junto al lago Pfäffiker, en el cantón de Zürich, porque allí había establecido Louis Laurent Gabriel de Mortillet (18211898) la última de las cinco divisiones de Edad de Piedra”: la Robenhausien, equivalente al Neolítico o la Edad de la piedra pulimentada y de los primeros animales domésticos. En ese lugar, entre las estacas de sostenimiento de una población lacustre, dragó y sacó un hacha de piedra, pedazos de cerámica basta, instrumentos de hueso y semillas carbonizadas. En las orillas del lago Léman recogió una punta de lanza de hierro, fragmentos de vasijas y huesos humanos.

Orígens i prefiguració. Els primers anys d´història i la constitució de les col·leccions

Martorell amplió extraordinariamente su colección de prehistoria y arqueología el año 1869, en un largo recorrido por Francia. Hemos establecido el itinerario de acuerdo a la situación de los yacimientos representados en sus colecciones: de Barcelona a Dordogne, por Bruniquel, y de allí a Leugny, Arronville y Oise. El abrigo Gandil, en Bruniquel (Tarn-et-Garonne) le suministró rascadores, punzones y otros instrumentos.

El lugar había sido descubierto por la construcción de una vía férrea entre Montauban y Lexos y divulgado recientemente, en 1867, por Victor Brun (1805-1881). Los de Dordogne habían sido excavados por Édouard Lartet (1801-1871) y Henry Christy (18101865): Le Moustier en 1860, LaugerieHaute en 1863 y 1865, La Madelaine en 1864 y 1865. Hacía unos meses, en marzo de 1868, el geólogo Louis Lartet (1840-1899), hijo de Édouard, había desenterrado en Laugerie-Haute los primeros cinco esqueletos de cromañones. Todo ello evidencia el grado de información de Martorell, que se mantenía al tanto de los hallazgos y se apresuraba a aprovecharlos. Estaba suscrito al boletín Matériaux por l’histoire positive et philosophique de l’homme, primer órgano periódico de la prehistoria, fundado en 1864 por Mortillet, de quien tenía también el Tableau archeologique de la Gaule (Paris, 1875).

Subiendo hacia Indre-et-Loire, Martorell se detuvo en Leugny sur Creuse-GrandPressigny, estación que daría nombre a una industria neolítica caracterizada por grandes láminas de sílex sacadas de núcleos denominados “livre de beurre”, de los que encontró uno, además de

raspadores y otros objetos. En Arronville, en Vall-d’Oise, obtuvo dos vasijas de barro procedentes de sepulturas galloromanas. En Camp Barbet, en el cantón de Mouy, Oise, recogió 42 objetos, entre rascadores, hachuelas, manos de mortero, venablos, puntas de lanza y de flecha, puñales, cuchillos y punzones; y no lejos de allí, en el Camp de Catenoy, otros. La importancia de estos yacimientos, que poco después de ser visitados por Martorell merecieron sendas memorias del doctor Auguste Adolphe Baudon (1821-1905), de Paul Cazalis de Fondouze (1835-1931) y de Norbert Ponthieux, prestigia el material acopiado por Francesc1. Y es plausible que conociera entonces, personalmente, a Baudon, que residía en Mouy y que, además de ser prehistoriador, coleccionaba moluscos. De Mouy, precisamente, Martorell tenía en su colección un hacha de piedra. Siguiendo en la Picardia, recogió en la Ballastière de Montguillain (Goincourt), 36 objetos más, y algunos en Sérifontaine, en Blaincourt-lès-Précy y en Saint-Acheul, localidades hoy clásicas. También adquirió ollas y otras vasijas de barro en Beauvais y en SaintMartin-Longeau, procedentes de sepulturas galo-romanas. El viaje concluyó en Bélgica, adonde fue con la idea de incrementar su colección numismática.

En 1870 Martorell recorrió España y Portugal, al objeto de enriquecer su colección de monedas y moluscos, y en 1871 repitió, con igual motivo, el viaje por España (Bofill 1905, 8). Desde entonces se centró en Cataluña y Mallorca.

El descubrimiento de la estación arqueológica de Plana Basarda, en Santa

1.- De Baudon tenía Martorell la Mémoire sur les silex travaillés de l’atelier du Camp-Barbet à Janville, canton de Mouy (Oise) (Beauvais , 1873); de Cazalis de Fondouze (1835-...), Les temps prehistoriques dans le sud est de la France (Paris, 1873); de Ponthieux, Le Camp de Catenoy (Oise). Station de l’homme a l’époque dite de la pierre polie (Beauvais, 1872). (MCNB, Exped. Id0417.)

29

Museu d’Arqueologia de Catalunya

Cristina d’Aro (Baix Empordà) para la ciencia, atribuible a Martorell, se produjo en noviembre de 1871. En compañía del arqueólogo y numismático Joaquim Botet i Sisó (1846-1917) reconoció la Plana, el Porxo de Solius y una piedra bamboleante sita en una de las crestas que rodean la Plana. Martorell describió la acrópolis y los muros de Olèrdola (Alt Penedès); el recinto fortificado de Sant Miquel d’Eramprunyà (Baix Llobregat) -que visitó dos veces, la primera con Manel Milà i Fontanals (1818-1884), catedrático de Estética y de Historia de la Literatura en la Universidad de Barcelona- y las sepulturas sitas al pie de la iglesia. Exploró también los muros ciclópeos de Tarragona; los de Girona, el verano de 1871, en compañía de Botet y del numismático Celestí Pujol i Camps (1843-1891); el recinto fortificado de Sant Pere de Casserres (Osona), con sus sepulturas olerdolanas, y el menhir conocido como “La Pedra Llarga” de Sant Hilari Sacalm (Selva), del que publicó en 1875 una nota2.

La aportación más notable de Martorell fue, probablemente, su estudio de las sepulturas olerdolanas y el acuñar con ellas, tomándolas de modelo, una tipología que extendió a otras sepulturas similares: las de Sant Miquel d’Eramprunyà, Sant Pere de Casserres, Banyoles (Pla de l’Estany) y Sant Marti del Canigó (Casteil, Pyrénées Orientales), que examinó con Louis Companyo (1781-1871), creador y director del Muséum d’Histoire Naturelle de Perpignan.

Y las de Mallorca, adonde se desplazó en septiembre de 1875 y abril de 1876: las de Pollença, las de la colina llamada l’Alzinar de Sant Vicenç, y las de la necrópolis distribuida en derredor del teatro romano de Alcúdia, que también

describió. De todas dejó notas y levantó planos. Al registrar las sepulturas de Banyoles en 1871, al vaciar seis de ellas, que se estimaron celtibéricas, Martorell halló huesos humanos y los depositó en el Museo Provincial de Girona. (Sanpere 1879, 127).

Descontados los objetos que, fuera de duda, recogió personalmente (fragmentos de cerámica en la Plana Basarda, granos de collar en Pollença, el material de Robenhausen y del lago Léman, parte de los sílex de Francia o todos), Martorell compraba. Tanto los amuletos, lámparas y urnas funerarias de Tharros y Cornus, como las vasijas de las sepulturas galo-romanas, debió de adquirirlas en sus lugares de procedencia a los comerciantes locales. En julio de 1868 compró un hacha de granito, encontrada por un muchacho en un robledal cerca de Viladrau (Osona), y en agosto de 1871 otra similar, procedente de Ribelles (Garrotxa). En 1867 un tal Torner le regaló un cuchillo y cinco hachas, de piedra, hallados por un campesino junto a un esqueleto en una sepultura de los alrededores de Vilafranca del Penedès (Alt Penedès). (Sanpere 1879, 89-91).

Francisco Martorell otorgó testamento el 27 de noviembre de 1876. Legaba en el mismo a la ciudad de Barcelona sus colecciones de arqueología, numismática e historia natural, con su mobiliario, y su biblioteca, a condición de que el Ayuntamiento las conservara creando un Museo y una Biblioteca auxiliar públicos, a cuyos gastos contribuía con la suma de 50.000 ptas. Dejaba también 125.000 pesetas cuya renta debería destinarse a crear un premio quinquenal, dotado con 20.000 pesetas, a la mejor obra de arqueología española, impresa o manuscrita, de autor nacional

2.- El artículo aparece firmado equivocadamente por Juan Martorell: Sanpere 1879, 92.

30

ANYS 1935-2010

Orígens i prefiguració. Els primers anys d´història i la constitució de les col·leccions

Fig. 2. Probablemente, miembros de la Asociación Arqueológica de Barcelona en el Museo Martorell de Ciencias Naturales con motivo de la inauguración de las nuevas instalaciones. Parque de la Ciutadella, Barcelona. Anterior a 1906. (Brangulí Fotògrafs, ANC).

o extranjero, presentada a su concurso.

Las disposiciones fueron aceptadas y el 17 de diciembre el Consistorio acordó construir en el Parque de Barcelona, hoy de la Ciutadella, un museo de Arqueología e Historia Natural que recibió el nombre del donante. (Fig. 1). El Museo fue inaugurado el 25 de septiembre de 1882, con Manel Martorell i Peña (1828-1890) como director honorífico, y a él se trasladaron de inmediato las colecciones y la biblioteca del legatario.

La Escritura de Acta Autorizada por el notario de Barcelona, Jaume Burguerol, consignaba, en “Colección arqueológica”, la existencia de 130 ejemplares de armas y objetos de piedra y de otros 33 objetos varios: cerámica, amuletos, etc. La parte correspondiente de su Biblioteca constaba, según el inventario levantado entonces, de 82 obras. La colección fue instalada en el Museo el 2 de diciembre de 1882. (MCNB, Exped.

0272, Exped. Id0417). (Fig. 2).

Francisco Martorell fue socio del Ateneo Barcelonés y miembro de la Socié-

té agricole, scientifique et littéraire des Pyrénées-Orientales. Sus observaciones, manuscritas, fueron ordenadas y publicadas por Salvador Sanpere i Miquel (1840-1915) en 1879. La obra de Martorell no tuvo mayor difusión, aunque Sanpere la presentó de nuevo en su Contribución al estudio de los monumentos megalíticos ibéricos (Girona, 1881). Al comentar ésta en su Monuments primitifs des îles Baléares (Toulouse, 1892), Émile Cartailhac (18451921) se refirió de pasada a Martorell.

OTRAS ADQUISICIONES DEL MUSEO MARTORELL (1883-1896) Inaugurado el 25 de septiembre de 1882, el Museo Martorell recibió su primer objeto prehistórico -si puede denominarse así- el 23 de abril de 1883: la mano derecha de un soberano de los guanches, donada por Guillem de Boladeres i Romà (1853-1928), abogado y socio de la Sociedad Económica Barce-

31

Museu d’Arqueologia de Catalunya

Localidad y año

ANYS 1935-2010

Inventario Martorell MCNB, Exped. Id419, Inv. n.º 5 Tharros, San Giovanni di Sinis, Cabra, Cerdeña, Necrópolis de Tharros. Sesenta y tres amuletos, una lámpara de barro.

Italia. 1868.

Oristano, Cerdeña, Italia. 1868.

Oristano. Dos lámparas de barro.

Sito Archeologico di Cornus, Cuglieri, Cerdeña, Cornus. Urna cineraria.

Italia. 1868.

Robenhausen, Wetzikon, Suiza. 1868.

Robenhausen. Un hacha, dos instrumentos, diecisiete tubos conteniendo varias semillas, un cristal con tejido, doce trozos de objetos de barro, cinco instrumentos de hueso, dos tubos con trigo carbonizado, tres trozos de materia vegetal carbonizada, trece frutos en igual estado, varios pedazos de madera.

Lac Léman, Genève, Suiza. 1868.

Lago de Ginebra. Varios fragmentos de objetos de barro, huesos humanos, dos fragmentos de vasija de barro, una punta de lanza de hierro.

Camp Barbet, Mouy, Oise, Francia. 1869.

Camp-Barbet (canton de Mouy, Oise). Dos puntas de lanza, tres manos de mortero, ocho hachuelas, dos puñales, un cuchillo, una punta de flecha, un punzón, un hacha, cinco venablos, quince rascadores.

Mouy, Oise, Francia. 1869.

Mouy (Oise). Un hacha.

Camp de Catenoy, Catenoy, Oise, Francia. 1869. Camp de Catenoy (Oise). Tres pulidores, un percutor.

Ballastière de Montguillain, Goincourt, Oise, Montguillain (Oise). Doce puntas de lanza, cuatro puntas de flecha, tres venablos, dos puñales, cinco Francia. 1869. cuchillos, un núcleo, nueve rascadores.

Sérifontaine, Oise, Francia. 1869.

Serifontaine (Oise). Dos hachas.

Blaincourt-lès-Précy, Oise, Francia. 1869.

Blaincort (Oise). Un hacha sin pulir.

Beauvais, Oise, Francia. 1869.

Beauvais. Olla de barro. Sep.[ultura] Galo-Romana.

Saint-Martin-Longeau, Oise, Francia. 1869.

St. Martin Longneau. Vaso de barro, Sep.[ultura] Galo-Romana; vasija de barro. Sep.[ultura] GaloRomana; jarro de barro. Sep.[ultura] Galo-Romana.

Saint-Acheul, Somme, Francia. 1869.

Saint Acheul. Un núcleo.

Abri Gandil, Bruniquel, Tarn-et- Garonne, Abri de Bruniquel (Tarn et Garonne). Un núcleo, tres rascadores, un punzón, una punta de flecha, cinco Francia. 1869. instrumentos de uso desconocido.

Abri Laugerie-Haute, Les Eyzies-de-Tayac, Laugerie (Haute Dordogne), Un casco, dos raspadores.

Dordogne, Francia. 1869.

Abri de La Madeleine, Dordogne, Francia. 1869. La Madeleine (Dordogne). Tres raspadores, un casco.

Le Moustier, Dordogne, Francia. 1869.

Moustier (Dordogne). Una punta de lanza, una punta de flecha, una punzón, un raspador.

Leugny sur Creuse-Grand-Pressigny, Indre-et- Leugny sur Creuse (Grand Pressigny). Un núcleo, un casco, seis raspadores, un casco con retoque.

Loire, Francia. 1869.

Arronville, Vall-d’Oise, Francia. 1869.

Arronsille. Vaso de barro, Sep.[ultura] Galo-Romana; vasija de barro, Sep.[ultura] Galo-Romana.

Localidad y año Inventario Martorell Observaciones MCNB, Id419, Inv. n.º 5 Ribelles, Bassegoda, Garrotxa. 1871 (agosto).

Ribelles. Un hacha.

De granito. Compra. Fig. en Sanpere 1879, 91.

Sant Marçal del Montseny, Viladrau, Osona.

St. Marsal de Montseny. Un De granito. Comprada por Martorell a un muchacho de la casa 1868 (julio). hacha. de campo “Puig” en St. Marçal del Montseny, quien la había encontrado en un robledal cerca de Viladrau. Fig. en Sanpere 1879, 91.

Poblado ibérico de Plana Basarda, Santa P. Basarda. Varios fragmentos de Cristina d’Aro, Baix Empordà. 1871 (noviembre). cerámica.

Vilafranca del Penedès, Alt Penedès. 1867.

Vilafranca del Penedès. Un Sílex y pedernal. Hallados junto a un esqueleto en una sepultura cuchillo, cinco hachas. de los alrededores de Vilafranca del Penedès, en 1867, por un payés que los vendió a un platero de la localidad, quien a su vez los vendió a un tal Torner y éste se los regaló a Martorell. Torner dio otra hacha a Pujol [¿Celestí Pujol i Camps?] y otra a un sujeto no identificado. Fig. en Sanpere 1879, 89-90.

Pollença, Mallorca. 1875-1876.

Pollença. Seis granos de collar.

Almadén, Ciudad Real. 1870-1871.

Almadén. Un hacha.

Córdoba. 1870-1871.

Cordoba. Una lámpara de barro.

Cerro de San Isidro, Madrid. 1870-1871.

S. Isidro, Madrid. Dos instrumentos, un cuchillo.

Sin localidad.

Sin localidad. Cráneos humanos, Sanpere y Miquel 1879, 89, cree relativamente modernos los Cuatro herraduras, loza romana, cráneos, dos, y procedentes de Andalucía, por haberse hallado en fragmento de vasija. una caja con antigüedades de esa región.

Colección de Arqueología y Prehistoria de Francesc Martorell i Peña.

32

Orígens i prefiguració. Els primers anys d´història i la constitució de les col·leccions

lonesa de Amigos del País. El 6 de enero de 1883 el coleccionista Josep Ferrer i Soler, miembro de la Asociación Artístico-Arqueológica Barcelonesa, dejó en depósito una colección de 170 objetos antiguos, de interés desigual, romanos, griegos, árabes, etc., en la que destacaban dos grandes ánforas contraselladas, otra de vidrio, dieciocho lámparas de barro, dos platos romanos, veinte lacrimatorios de tierra, otros tantos de vidrio, una gran urna cineraria, también de vidrio, dos cabezas de barro cocido (de Pallas, de sátiro) y una tercera, de mármol, representado a Baco, de procedencia emporitana. La colección fue registrada el 8 de mayo. El 19 de diciembre el Museo ingresó una segunda colección, formada por objetos de vidrio, loza, barro, madera, metal, medallas y monedas, la de Santiago Àngel Saura i Mascaró (1818-1882), abogado, escritor y naturalista, que el Ayuntamiento de Barcelona había comprado en noviembre de 1883 a Ramona Reynés, viuda de Saura, por 4.500 ptas. Aunque la mayoría de los objetos eran catalanes, el lote contenía varios de atribución grecorromana: un amuleto de bronce en forma de falo, una lámpara de barro, un lacrimatorio pequeño de vidrio y otros dos, rotos, de barro; dos pesas de telar, de piedra, y un estilo de marfil hallado en Empúries.

Desde entonces y hasta la llegada de la colección Siret, se recibió un goteo de donativos no exentos de interés. El 10 de noviembre de 1886, Manel Llopis i Pujol regaló un pico minero, de hierro, encontrado a 106 m de profundidad en un pozo del distrito minero de Cartagena, junto a un cadáver que al tocarlo se convirtió en polvo y fue atribuido, como

era usual en esos casos, a la “época romana”. El donante podría ser el abogado Josep Manel Llopis i Pujol, accionista de la Compañía del Ferrocarril Trasversal del Principado de Cataluña. El 12 de marzo de 1888 ingresó la colección de Antoni Ferrer i de Corriol (1849-1909), pintor y profesor de la Escuela de Bellas Artes de Barcelona, que el Ayuntamiento había adquirido el 8 de febrero, por 6.000 ptas, con destino al Museo Martorell. La colección, constituida en su mayoría por objetos de indumentaria, cerámica, armas y otras antigüedades, del Principado de Cataluña, incluía un lacrimatorio griego, una lámpara de mano, romana, sin localidad conocida, y una segunda lámpara romana hallada en Tarragona. El 20 de julio del mismo, el banquero Joan Escuder, miembro de la junta de gobierno del Banco de Barcelona, donó un fragmento de mosaico de colores (60x40 cm), al parecer romano, descubierto en el término de Horta3, Barcelona. (MCNB, Exped. Id0419, Inv. n.º 5.) (Fig. 3).

El jurado del primer Premio Martorell, nombrado el 25 de octubre de 1886 y formado por Antonio Cánovas del Castillo (1828-1897), Emilio Castelar (1832-1899), Víctor Balaguer (18241901), Fidel Fita (1836-1917) y Elies Rogent (1821-1897), había otorgado el galardón a Les premières âges du métal dans le Sud-Est de l’Espagne, de los hermanos Henri Siret (1857-1905) y Louis Siret (1860-1934). La obra, publicada en Amberes el año 1887, en dos volúmenes, uno de texto y otro de láminas con unos 8.000 dibujos de objetos y planos y vistas de los yacimientos que habían excavado, ejecutados por Louis, fue vertida al español por el

3.- Podría referirse al mosaico romano encontrado en Horta al ejecutarse trabajos de construcción de la línea férrea de Horta a San Andrés, siendo contratista del movimiento de tierras de esa obra el ingeniero Ildefons Cerdà (18151876). Pasó a poder de la sociedad del ferrocarril.

33

Museu d’Arqueologia de Catalunya

Fig. 3. Sala de geología y mineralogía del Museo Martorell. Parque de la Ciutadella (Barcelona). Entre enero de 1910 y diciembre de 1915. (Brangulí Fotògrafs, ANC).

34

ingeniero de minas Silvi Thos i Codina (1843-1911) e impresa en Barcelona, a costa de su Ayuntamiento, en 1890.

El jurado concedió también un accésit de 5.000 ptas a Emili Hübner (18341901).

Los hermanos Siret, ingenieros de minas belgas, residentes en Parazuelos, Mazarrón, provincia de Murcia, daban a conocer allí los resultados de sus excavaciones, practicadas desde 1881 a 1887 en un área comprendida principalmente entre las desembocaduras de los ríos Antas y Almanzora. Los Siret habían llegado a Cuevas de Almanzora (Almería) contratados por la Compañia Minera de Sierra Almagrera, al iniciarse la década de 1880. Que donaran al museo de Barcelona algunos de los objetos hallados en el curso de sus ex-

ANYS 1935-2010

cavaciones hay que interpretarlo como una muestra de agradecimiento tras hacerse con el Premio Martorell. (Fig. 4).

El primer donativo de los hermanos Siret, en efecto, llegó a Barcelona el 9 de abril de 1888, procedente de Murcia, y fue desembalado y registrado en el Museo Martorell el 30 del mismo: 68 objetos rotulados por los donantes, 28 de los cuales carecían de localidad. El grueso -urnas y vasijas de tierra cocida, copas, hachas, collares, brazaletes, pendientes, anillos y otras alhajas, puñales, chuchillos, punzones, brisadores, piedras de amolar, etc.- y algunos vegetales y trozos de cuerdas y telas, correspondía a las estaciones El Argar, El Oficio, Ifre y Zapata, excavadas por los Siret.

El 20 de julio el Museo recibió de ellos,

Orígens i prefiguració. Els primers anys d´història i la constitució de les col·leccions

en dos cajas más, un cráneo de mujer “con diadema de plata”, una segunda diadema de ese metal, una pulsera de oro y otra de plata, un cuchillo de cobre y dos alabardas, cuyo valor decaía por la imprecisión de su localidad de origen: “España”. (MCNB, Exped.

Id0205; Exped. Id0419, Inv. n.º 5.).

(Figs. 5-6).

La colección argárica Siret del Museo Martorell, hoy en el Museu d’Arqueologia de Catalunya, ha sido publicada por la Dra. Andúgar Martínez. El examen de las etiquetas originales identificativas de las piezas y de los dibujos del material, efectuados por Louis Siret (del que donó al Martorell y de los ajuares de las tumbas de que procedían, con las notas que había tomado), por Hermanfrid Schubart en 1960 y

por Hermann Ulreich en 1985; de los ajuares presentados por Schubart & Ulreich en 1991 al describir las sepulturas; de los diarios de Pedro Flores García, el excavador que acompañó a los Siret, depositados en el archivo del Museo Arqueológico Nacional de Madrid, y de otras fuentes, facultaron a la Dra. Andúgar reunir los ajuares de esas tumbas, que se conservan completos en el Museu d’Arqueologia de Catalunya, contextualizarlos y corregir errores.

Transcribimos el contenido de la primera donación Siret al Museo Martorell, que apenas difiere del presentado por Andúgar. En ocasiones -n.º 980, sep. 49, etc. por ejemplo- el inventario del Museo Martorell consigna la sepultura correspondiente al objeto determinado.

Fig. 4. Louis Siret. Fotografía tomada durante el viaje que Emili Gandia efectuó en mayo de 1909 a Andalucía por encargo de la Junta de Museus y con el objetivo de adquirir materiales arqueológicos. 1909.

Probablemente, fotografía de Emili Gandia (MAC-Barcelona, Fons Gandia).

35

Museu d’Arqueologia de Catalunya

Figs. 5 y 6. Carta enviada desde la secretaría del Ayuntamiento de Barcelona (1888) ofreciendo diversos facsímiles donados por los hermanos Siret (Fotos: A. Casanovas / J. Rovira. MGB).

36

ANYS 1935-2010

Orígens i prefiguració. Els primers anys d´història i la constitució de les col·leccions

Colección Siret del Museo Martorell, transcripción del Inventario n.º 5, MCNB, Exped. Id0419:

les varios de hueso; 41 catorce conchas de Pectunculus; 42 trece sierras (de pedernal); 43 un puñal Sep Argar (cobre); 44 un puñal

Sres.

(cobre) y › 45 ‹ un anillo (plata) (Fuente Ala-

Enrique y Luis Siret, Ingenieros belgas, de

mo) sep. n.º 49; 46 un puñal sep 238 Oficio

Amberes, domiciliados en Parazuelos, pro-

(cobre); 47 un puñal y 48 un punzon, Fuente

vincia de Murcia (al Museo Martorell). Varios

Alamo sep 57 (cobre); 49 un cuchillo y 50 un

objetos protohistóricos de la primitiva Es-

punzon, Oficio sep 217 (cobre); 51 un cuchi-

paña y varios de la edad de Cobre, segun

llo Oficio sep 235 (cobre); 52 un cuchillo y 53

clasificacion de dichos señores en sesenta

un punzon, Oficio sep 225 (cobre); 54, un

y ocho nomenclaturas, segun nota detallada

hacha (de Oficio) sep. 238; N.º 55 una hacha

de dichos señores Siret, como sigue: Dona-

(de Argar) sep 977; 56 una pulsera pendien-

tivo á la ciudad de Barcelona, con destino al

tes Oficio sep. 238; 57 un collar Oficio sep

‘Museo Martorell.’ Nota del Donativo de los

240; 58 adornos de collares (conchas, etc.)

Sres. D. Enrique y D. Luis Siret, Ingenieros

de Oficio; 59 alhajas, brazalete y pendiente

Belgas, procedente de la Provincia de Mur-

Argar sep 977; 60 alhajas, una pulsera, dos

cia en Barcelona á 9 de abril de 1888 y des-

pendientes Oficio sep 235; 61 alhajas (ador-

embalado el 30 de Abril de 1888 (Segun Cla-

nos, collares y fragmentos de pendientes =

sificacion de Siret). N.ºs 1-2 dos urnas de tie-

de Oficio sep 225; 62 alhajas, varias, Argar

rra cocida (1 de Argar) y (1 de Oficio); 3 una

sep 977; N.º 63 alhajas, varias. Oficio sep

pequeña urna (de Argar, n.º 980); 4 una id.

325; 64 fragmento de cuarzo, idem de anillo,

id. (de Argar, n.º 977); 5 una id. id. (de Oficio,

Argar y útiles de cobre; 65 Habas ? Ifre ó Ha-

n.º 238); 6-7 dos vasijas semiesféricas (de

bones; 66 Cebadas, de Oficio; 67 Trigo, de

Oficio) = una sin n.º y una n.º 217; 8 una va-

Zapata; 68 Lino de Argar, Soga de esparto,

sija semiesférica (de Fuente Alamo) = sin nú-

de Oficio y Cebada, de Ifre.”

“Año 1888. 30 abril. Nº 112. Dvo.

mero; 9 una copa con pié (de Argar, n.º 977); 10-11 dos copas con pié (de Oficio n.ºs 217 y 225; 12 una piedra cilindrica. con un agujero en el extremo; 13 un brisador de piedra; 14 una cuchara de piedra; 15 un fragmento de crisol; 16 un priapo (miembro viril); 17 una piedra de amolar; 18-19 dos copas de pié altas (de Oficio), 1 sin n.º y 1 n.º 235; 20-21 dos hachas de piedra; 22 un canto rodado (alisador? piedra); 23 un canto rodado (alisador? piedra); 24 una piedra rectangular con una hendidura; 25 una piedra redonda con dos agujeros; 26 una piedra redonda con un agujero en el centro; Nº 27 una piedra redonda pequeña con un agujero en el centro; 28 un fragmento de tierra cocida con dos agujeros; 29 una piedra rectangular con dos agujeros;30 una piedra cuadrilonga ó pesa (de telar?); 3, 32, 33, 34, 35, 36 seis piedras para moler grano á brazo; 37-38 dos tritones (cuerno para llamar á las personas); 39 seis lapas (conchas barretets); 40 quince úti-

Apenas instalada en las vitrinas la colección Siret, llegó al Museo, el 30 de septiembre de 1888, la de Eugène Vieuille, Secretario del Ayuntamiento de Thénac (Charente Infèrieur, Francia).

Villeuille era miembro correspondiente de la Société d’Archéologie de Saintes, hoy Société d’Archéologie et d’Histoire de la Charente-Maritime, fundada en 1839 con la intención de inventariar los monumentos antiguos de la Saintonge, velar por su conservación y recoger y conservar en un Museo central, que se estableció en Saintes (1841), los objetos y documentos relativos a la Arqueología. La colección Vieuille importaba 694 sílex y otros objetos, contenidos en dos cajones. En el primero: 42 sílex pequeños, envueltos en papeles, y 35 sílex más, a granel, todos ellos del campo de Peu-Richard; más 19 ha-

37

Museu d’Arqueologia de Catalunya

chas pulidas, de sílex, siete sierras de sílex, 422 sílex de varios usos y otros 38 adheridos a dos cartones. En el segundo, nueve hachas pulidas, de sílex, 78 sílex de varios usos y otros 44 útiles de sílex en dos cartones, todo ello sin localidad; más 24 fragmentos de vasijas de barro, siete “pedruscos”, un supuesto fragmento de ladrillo y ocho astillas de hueso, también de PeuRichard. (MCNB, Exped. Id0419, Inv. n.º 5.) Que los objetos de Peu-Richard compartieran ambos cajones con otros sin localidad, autoriza a suponer a éstos de aquella. Vieuille, su recolector, habría considerado ocioso anotarlo; de lo contrario hubiera especificado a qué localidad pertenecían.

El campo neolítico de Peu-Richard había sido descubierto por Eugène Vieuille en 1882 y dado a conocer seguidamente por el barón Eugène Eschassériaux de Saintes (1823-1906). La importancia de esta nueva adquisición del Museo Martorell se advierte al considerar la figura del donante y porque en esa estación se acuñó el término Peurichardien, del “Méso-Néo-Chalcolithique”, que se impuso al Robenhausien.

La colección de hachas del Museo creció en 1889. El 4 de febrero de ese año ingresaron 22 de ellas, recogidas en la orilla derecha del Duero entre Almazán y San Esteban de Gormaz, provincia de Soria, donadas por Cels Gomis i Mestres (1841-1915), ingeniero catalán, escritor, folklorista, miembro de la Associació Catalana d’Excursions Científiques y más tarde del Centre Excursionista de Catalunya. El 28 de mayo, Manuel Martorell i Peña donó un

ANYS 1935-2010

lote de objetos, cuyo interés resídía en dos lámparas “cristianas”, de las catacumbas de Roma; una lámpara y un lacrimatorio de vidrio “profanos, de las ruinas de Roma”, y una cuarta lámpara procedente de la antigua ciudad de Pozzuoli; el resto, fragmentos de ánforas, pedacitos de mosaicos, muestras de lava y de ceniza obtenidos en el Vesubio, Pompeya y Herculano, etc., es insignificante. (MCNB, Exped. Id0419, Inv. n.º 5.)

Seis años después, habiéndose desprendido ya de las colecciones de arqueología y prehistoria, el museo recibió, el 10 de mayo de 1895, dos de las 25 ánforas “italo-griegas” extraídas del fondo de la bahía de La Captiva, término de Cadaquès, que fueron instaladas en el vestíbulo, sobre trípode de hierro y rotuladas4 . El 4 de diciembre de 1896, recibió asimismo, procedente del Palacio de Bellas Artes, el grupo escultórico “Edad de piedra”, obra de Josep Campeny i Santamaria (1858-1922). Había figurado en la última exposición de Bellas Artes celebrada en Barcelona, donde obtuvo medalla. Tasado en 3.000 ptas, el autor lo cedió al Ayuntamiento y recibió 1.000 ptas de gratificación. El día 20 quedó instalado en el vestíbulo.

(MCNB, Exped. Id0372.). (Fig. 7).

EL TRASLADO DE LAS COLECCIONES DEL MUSEO MARTORELL Y LA CREACIÓN DEL MUSEO DE ARQUEOLOGÍA A propuesta de la Comisión Municipal de Bibliotecas, Museos y Exposiciones

4.- Artur Bofill i Poch, “Ayudante técnico encargado del Museo”, en funciones de director, había redactado un informe sobre ambas ánforas, que la Junta técnica del Museo de la Historia hizo suyo y presentó para su conformidad a la Comisión de Bibliotecas, Museos y Exposiciones. Los rótulos de las ánforas rezaban: 1: “Ánfora italo-griega dscubierta en 1894 en la bahía ‘la Cativa’, distrito de Cadaqués (Gerona) á 35 metros de profundidad.

Tiene adheridos briozoarios, anélidos, algas incrustantes y otras”; 2: “Ánfora italo-griega dscubierta en 1894 en la bahía ‘la Cativa’, distrito de Cadaqués (Gerona) á 35 metros de profundidad. Tiene adheridos briozoarios, anélidos y el molusco ‘Chama gryphoides’”. (MCNB, Exped. Id0362.)

38

Orígens i prefiguració. Els primers anys d´història i la constitució de les col·leccions

Artísticas y por disposición personal del alcalde de Barcelona, el 18 de enero de 1891 se creó el Museo Municipal de Arqueología, con los ejemplares de arqueología y prehistoria, numismática, antigüedades y otros, existentes en el Museo Martorell, los depositados en el Archivo municipal y algunos de propiedad particular, utilizando para su exposición al público parte del mobiliario construido con motivo de la Exposición Universal de 1888. Así se hizo y fue inaugurado el 29 de junio de 1891, con Carles de Bofarull i Sans (1852-1927) como director. El 21 de noviembre, sin embargo, la Comisión propuso crear el Museo de la Historia, a partir de las colecciones del de Arqueología, y que se instalara

en el Café Restaurante del Parc de la Ciutadella. Aceptado, el anteproyecto del nuevo museo se encargó a Lluis Domench i Montaner, arquitecto del mencionado Café Restaurante. Inconclusa todavía la remodelación interior del edificio, el Museo de la Historia fue inaugurado el 9 de octubre de 1892. Las obras concluyeron a finales de 1894.

(García 1997, 314, 342-346).

El Museo, sito en el piso principal, se distribuía en cuatro secciones: Prehistórica, Armas, Cerámica y Metales. La Prehistórica se exponía al público en tres grandes vitrinas: en la primera, la colección Martorell; en la segunda, las Siret, Gomis y Vieuille, aunque ésta no al completo; la tercera se reservaba para

Fig. 7. Dolmen de la Vinya Munera (Capmany) recién instalado delante del Museo Martorell, en el Parque de la Ciutadella. Original: Manel Boadas (AFM-AB).

39

Museu d’Arqueologia de Catalunya

la Ferrer i Soler, compuesta con objetos, casi todos, de procedencia emporitana.

(Pagés 1894, 4-6). El 18 de noviembre de 1895 el Museo Martorell traspasó al de la Historia algunos objetos que faltaban y los libros, folletos, revistas, catálogos y demás publicaciones concernientes a antropología, arqueología, prehistoria, numismática, bellas artes, etc. (MCNB, Exped. Id0418) Tras algunas vicisitudes -su paso al Palacio de la Industria, donde permaneció hasta el año 1902; su adscripción, como Museo de Arte y Arqueología, al Museo de Arte Decorativo y Arqueológico (1915), que se ubicó en el antiguo Arsenal del Parc de la Ciutadella- el antiguo Museo de la Historia se constituyó finalmente como Museu Arqueològic, el año 1935, en el Palacio de las Artes Gráficas, levantado en Montjüic con motivo de la Exposición Internacional de Barcelona de 1929, donde permanece. (Ajuntament 1985, 24-25, 30-31).

CONSIDERACIONES FINALES El Museo Martorell de Barcelona acopió desde su apertura el año 1882 y hasta 1889 gran número de objetos de arqueología y prehistoria: los legados por Francesc Martorell i Peña, primero, los donativos recibidos y las compras con destino al mismo efectuadas por el Ayuntamiento de Barcelona, después.

Pese a su importancia material e histórica, el fondo general del Museo Martorell era, hasta el momento, mal conocido, de forma que únicamente se habían estudiado y publicado los materiales donados el año 1888 por los hermanos Siret. Hemos trazado la figura de Francesc Martorell y reconstruido su colección, comentándola y documentando los pasos que dio para adquirirla; hemos detallado aspectos concernientes

40

ANYS 1935-2010

a otras -Ferrer i Soler, Saura i Mascaró, Ferrer i de Corriol, Siret, Gomis i Mestres-, y hemos notificado, asimismo, algunos donativos y colecciones de los que no se tenía noticia hasta el momento, o lo era muy vaga (Boladeres i Romà, Llopis i Pujol, Escuder, Manel Martorell i Peña), y en particular la de Eugène Vieuille, descubridor de la estación de Peur-Richard, de la que donó una valiosa muestra. Para finalizar, hemos aportando datos acerca del traspaso de las colecciones y de su biblioteca auxiliar del Museo Martortell al de la Historia, emprendido en 1891 y culminado en 1895, y de las ánforas y del grupo escultórico instalados posteriormente en el vestíbulo del Museo Martorell, con miras a ornamentarlo..

FUENTES Arxiu Històric del Museu de Ciències Naturals de Barcelona. Expedientes consultados Expediente relativo á la adquisición de varios objetos prehistóricos, donativo de M. Siret. Año 1888, MCNB, Caixa 8/15, Exped. Id0205; Museo Martorell.

Barcelona. Salida. Registro de Oficios y comunicaciones desde 1882, MCNB, Caixa 94/3, Exped. Id0272; Museo Municipal de Ciencias Naturales. Oficios y comunicaciones desde 1882.

Entradas, MCNB, Caixa 96/1, Exped.

Id0273; Expediente relativo á la adquisición de dos anforas italo-griegas, con incrustaciones marinas, procedente de la Comisión de Bibliotecas, Museos y Exposiciones. Año 1895, MCNB, Caixa 9/36, Exped. Id0362; Expediente relativo á la adquisición de un grupo escultórico ‘La edad de Piedra’, procedente del Palacio de Bellas Artes. Año 1896, MCNB, Caixa 9/35, Exped. Id0372; Acta recepció llegat Francisco Marto-

Orígens i prefiguració. Els primers anys d´història i la constitució de les col·leccions

rell i Peña, MCNB, Caixa 10/3, Exped.

Id0417; Acta de lliurament dels exemplar [de caràcter arqueològic dipositats al Museu de Ciències Naturals] al Museu d’Història. Any 1895, MCNB, Caixa 10/2, Exped. Id0418; “Inventario n.º 1 de Dn Francisco Martorell y Peña.

Colección de Arqueología”, MCNB, Caixa 10/1, Exped. Id0419, Inventari adquisicions 1882-1891; “Inventario n.º 5 de los Donativos y adquisiciones con posterioridad á los donativos de Dn Francisco Martorell y Peña. Arqueologia é Historia Natural”, MCNB, Caixa 10/1, Exped. Id0419, Inventari adquisicions 1882-1891.

BIBLIOGRAFÍA AJUNTAMENT DE BARCELONA. (1985), Pla de Museus, Barcelona, Ajuntament de Barcelona.

AJUNTAMENT DE BARCELONA. (1922), Llegats i donacions a la ciutat de Barcelona per obres de cultura, Barcelona, Ajuntament de Barcelona, Comissió de Cultura.

ANDÚGAR, L. (2006), La Colección Argárica del Museu d’Arqueologia de Catalunya, Cypsela, 16, 227-242.

AYARZAGÜENA, M. (2000), Surgimiento y creación del concepto de Mesolítico, Espacio, Tiempo y Forma, Serie 1, Prehistoria y Arqueología, 13, 11-32.

BOFILL Y POCH, A. (1905), Francisco Martorell y Peña, Barcelona, Mariano Galve Impresor.

CARTAILHAC, E. (1892), Monuments primitifs des îles Baléares, 2 vols, Toulouse, Librairie Édouard Privat.

GARCÍA I SASTRE, A. E. (1997), Els museus d’art de Barcelona: Antecedents, gènesi i desenvolupament fins l’any 1915, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

GENERALITAT DE CATALUNYA. (1999), Guia de Museus de Catalunya, Barcelona, Edicions 62.

GÓMEZ-ALBA, J. (1990), El Museo de Geología de Barcelona: desde su fundación a la Junta de Ciencias Naturales (1872-1905), Treballs del Museu de Geologia de Barcelona, 1, 7-34.

MARTORELL, J. (1875), El menhir de San Hilario Sacalm, Revista Histórica Latina, 2-8, 224.

PAGÉS Y RUEDA, P. (1894), Una visita al Museu de l’Historia (situat en el Parch de Barcelona), Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, 12, 1-18.

PASCUAL I DOMÈNECH, P. (1991), La modernització dels mitjans de transport a la Catalunya del segle XIX, NADAL I OLLER, J. (director), Història Econòmica de la Catalunya Contemporània, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 3, 233-335.

SANPERE Y MIQUEL, S. (1879), Apuntes arqueológicos de D. Francisco Martorell y Peña ordenados por Salvador Sanpere y Miquel, publicados por Don Juan Martorell y Peña, Barcelona.

SANPERE Y MIQUEL, S. (1881), Contribución al estudio de los monumentos megalíticos ibéricos, Revista de Ciencias Históricas, 2, 434-519.

SCHUBART, H., ULREICH, H. (1991), Die Funde der Südostspanischen Bronzezeit aus der Sammlung Siret, Mainz am Rhein, Philipp von Zabern.

SIRET, E., SIRET, L. (1890), Las primeras edades del metal en el Sudeste de España, 2 vols, Barcelona: Tip. de Enrich y Cia en comandita, sucesores de N. Ramírez y Cia. VILANOVA Y PIERA, J. (1872), Origen, naturaleza y antigüedad del Hombre, Madrid, Imprenta de la Compañía de Impresores y Libreros del Reino.

41

L’aportació de La Reial Acadèmia de Bones Lletres al Fons del Museu d´Arqueologia de Catalunya a Barcelona Jordi Casanovas Miró*

L’aportació de l’Acadèmia de Bones Lletres i dels seus acadèmics durant el segle xix en la formació dels museus de Barcelona ha estat definida, amb justícia, com a bona i meritòria, tot i no entrar excessivament en els detalls d’aquesta aportació (García 1997, 229; Rovira 1986, 30, i 2002, 110-117). Ara ens proposem incidir en aquesta tasca, realitzada per tal de preservar els fons antics i centrada en una part de les col· leccions del Museu d’Arqueologia de Catalunya a Barcelona.

Les fonts al nostre abast per conèixer aquesta activitat són els llibres d’actes de les sessions de l’Acadèmia, les relacions d’ingressos amb les memòries corresponents, la correspondència que aquests ingressos generaven i els informes, quan en feien, dels conservadors del museu.

Malauradament, desconeixem determinats detalls relatius a algunes d’aquestes intervencions, ja que o no s’han conservat o no ha estat possible localitzar tots els textos i memòries que els acadèmics havien elaborat sobre les activitats fetes perquè es llegissin durant les sessions. D’alguns d’aquests treballs només en tenim notícia gràcies a referències recollides en obres poste-

riors, tot i que sovint ens il·lustren només de manera parcial el seu abast. La manca de textos, bé fossin ja redactats, bé fossin simples esborranys, ens ha privat d’una font de primera mà per conèixer d’una forma més clara la implicació real dels acadèmics i de l’Acadèmia en la recollida d’obres, el lloc exacte de les troballes i la naturalesa d’aquelles recerques. És aquest el motiu pel qual hi ha un volum notable d’obres la procedència de les quals no ha estat possible precisar. Tanmateix, el fet que una part important de les obres reunides per l’Acadèmia figurés –i figuri encara– en les exposicions permanents d’alguns museus de Barcelona constitueix un signe evident de la importància d’aquella col·lecció.

Es conserven alguns dels catàlegs, elaborats pels acadèmics, de les obres conservades, mentre que d’altres només en tenim notícia. El primer dels conservats, que atribuïm a Pi i Arimon, porta el títol: Noticia de los monumentos antiguos que durante el ultimo año academico se han reunido en el edificio de la Academia de Buenas Letras de esta ciudad para la formación de su Museo de antiguedades. Pel contingut, l’hem datat cap a mitjan 1838.1 Conté

* Museu Nacional d’Art de Catalunya. jordi.casanovas@mnac.cat 1.- Fotocòpia en una carpeta sense núm., on hi ha escrit amb llapis “28bis”. Hi és també l’esborrany previ, amb algunes petites variants. Arxiu de la RABLB, 1-IV-3. El darrer ingrés de la llista, les làpides del Marquès, correspon al juny del 1838.

Fig. 1. Escultura del déu Príap, localitzada a Hostafrancs el 1848. MAC 2161 (MAC-Barcelona, Arxiu Fotogràfic).

43

Museu d’Arqueologia de Catalunya

una relació dels objectes que hi havia en aquell moment al museu i la seva procedència. Aquest, per ara, és el que considerem el primer inventari. Recull un total de vuitanta-sis objectes, entre els quals nombroses làpides romanes, un fragment de marbre procedent de Tarragona, cedit per Domènec Sala, que no hem identificat, i dos fragments de mosaic d’Empúries.2 Joan Cortada, posteriorment, com a vocal-conservador, va redactar un segon catàleg, que no hem trobat a l’arxiu. Més endavant, per “la necesidad de revisar y ampliar el primitivo Catálogo”, José de Manjarrés fou l’encarregat de fer-ne un altre, mort ja Cortada. I encara més tard, amb motiu del trasllat a Santa Àgata, se’n va fer un tercer (o quart?), signat de nou per José de Manjarrés, “Académico-Conservador”, i també per Antoni Elías de Molins, “Director del Museo Provincial”,3 que és el punt de partida del catàleg imprès del 1888, signat només pel segon.4 Aquest darrer catàleg és la font principal, ara com ara, per conèixer el volum d’obres que l’Acadèmia va recollir. (Fig. 1).

La part d’aquest fons que correspon a la Barcelona antiga és en gran part epigràfic i està format, en el catàleg d’Elías de Molins, per 127 fitxes. D’aquest conjunt, 66 són inscripcions. La resta està constituïda per 3 sarcòfags, 16 capitells, 5 pilastres i columnes, 2 ares, més

ANYS 1935-2010

un conjunt important format per 30 escultures, 4 àmfores i 1 peu de taula amb decoració en relleu. Aquests materials, un cop instal·lats al Museu Arqueològic, ocuparen la sala xxiv (“Vida religiosa romana”), xxv, (“Mosaics del circ”), xxvi (“Vida pública romana”), xxviii (“Sala de l’atri”), xxxii (“Sala funerària romana pagana”) i xxxiii (“Sala funerària paleocristiana”) (cf. Almagro et al. 1955). (Fig. 2).

El marc cronològic en què es va desenvolupar l’activitat de l’Acadèmia abasta el període comprès entre el 1835 i el 1880. La primera data coincideix amb l’inici de l’activitat de recollida de materials, en aquell moment a conseqüència de la crema de convents, mentre que la segona assenyala el moment en què els objectes de l’Acadèmia es troben ja instal·lats a la capella de Santa Àgata, seu del Museo Provincial de Antigüedades de Barcelona.

Aquesta etapa de màxima activitat fou obra de l’anomenada “Acadèmia de la Renaixença”. Els anys 1836 al 1854, molt especialment, foren una fase de la història en la qual la presència d’acadèmics que al mateix temps ocupaven càrrecs a l’Ajuntament afavoria un control adeqüat dels edificis que es construïen o que s’enderrocaven.

L’any 1835 fou també l’inici de l’activitat acadèmica encaminada a la recollida de materials antics que posteriorment s’integrarien al museu. Si bé en el se-

2.- Juan B. Foix, metge de Barcelona, va fer l’oferta, el 3 de febrer del 1837, de donar a l’Acadèmia dos grans fragments de mosaic i una àmfora també grossa procedents d’Empúries (Arxiu de la RABLB, 1-IV-3/3). “El mosaico, segun yo reconoci en el mismo lugar donde se halla, forma un pavimento estenso á corta profundidad del suelo plantado de vides no mui distante del grande monumento cuadrangular que se ve en dicho puerto, siguiendo, como sigue su ramal profundizandose; asi es probable se hallen dibujos tal vez interesantes, aunque el material del mosaico no sea de los mas finos, pues es bien sabido que los Fenicios y los Romanos aun á los materiales mas groseros les daban formas las mas elegantes y agradables. [...] La amfora fué hallada en una escavacion.”

3.- Catálogo de los objetos arqueológicos depositados por la Academia de Buenas Letras de Barcelona en el Museo de la Comisión de Monumentos de la Provincia (15 de març del 1880), ms. de l’Arxiu de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, carpeta: Museu, Biblioteca i Arxiu. Mobiliario-Plano Biblioteca Mateu. També obra de José de Manjarrés és el Catálogo de los objetos que la Comisión de Monumentos Históricos y Artísticos de la Provincia de Barcelona tiene reunidos interinamente y hasta que se proporcione local más espacioso y a propósito están expuestos los objetos en la que fué capilla Real de Santa Águeda, Barcelona 1877. Aquí hi figura només una part dels objectes de l’Acadèmia; la resta s’hi va incorporar més tard.

4.- Elías de Molins, A. Catálogo del Museo Provincial de Antigüedades de Barcelona, publicat a Barcelona l’any 1888 per la Comissió Provincial de Monuments. D’ara endavant el citarem com Elías de Molins, Catálogo...

44

Orígens i prefiguració. Els primers anys d´història i la constitució de les col·leccions

Fig. 2. Museu d’Arqueologia de Barcelona - Secció Romana. Sala dels monuments religiosos i públics.

Sala xxiv, 1935. Autor desconegut (MAC-Barcelona, Arxiu Fotogràfic).

gle anterior, especialment en el període 1729-1752, s’havien assentat els fonaments de la teoria i de la metodologia de la història, igual com els de les ciències auxiliars –punt de partida remot per a un projecte tan ambiciós com el d’una nova història de Catalunya (Abadal 1955, 327-339)–, ara es plantejava la necessitat de reunir els materials encara dispersos per presentar-los de forma ordenada i clara, com a suport d’una nova història a l’abast de tots els que s’hi interessessin. El resultat final havia d’ésser la materialització d’un museu, com a eina activa d’aquell propòsit educador i reformador de la societat.

L’objectiu, segons pensaven, era aleshores factible gràcies a una nova metodologia basada en tres punts: la revisió de les obres d’història ja impreses, la recerca i classificació de les abundantíssimes fonts manuscrites5 i l’estudi crític

de determinats materials arqueològics, en especial les monedes i les inscripcions, fins llavors realment menystinguts.

Malauradament, el projecte comportava a més tota una sèrie de dificultats: els temps que els havia tocat viure, les seves pròpies capacitats en la utilització d’una metodologia encara poc crítica, la manca d’una perspectiva històrica suficient i l’heterogeneïtat dels materials al seu abast, obstacles que no els van permetre assolir l’èxit que tímidament esperaven i van condemnar el projecte gairebé des del començament, tot i constituir una etapa apasionant en la llarga història de la formació dels museus de la ciutat de Barcelona (cf. Quílez 2007, 13-19).

El marc d’acció dels acadèmics es va circumscriure a la ciutat de Barcelona, però van fer breus incursions en alguns altres punts de Catalunya. El mètode,

5.- “Los archivos y bibliotecas de nuestras catedrales y monasterios yacían abandonados, nadie examinaba sus vetustos pergaminos y preciosos códices, la labor era ingrata y poco lucida para el que penetrara en aquellos depósitos y no se sospechaba que de su estudio podía brotar la verdad histórica y el esclarecimiento de hechos dudosos y la revelación de otros desconocidos.” Elías de Molins, A. (1906), Los estudios históricos y arqueológicos en Cataluña en el siglo xviii, discurs d’ingrés, 8 de febrer del 1903, Discursos de Recepción de los Académicos Numerarios, Barcelona, 112.

45

Museu d’Arqueologia de Catalunya

tot recollint una proposta ja antiga,6 consistia en un control eficaç dels treballs de construcció i enderroc fets a la ciutat, i això comportava en determinats casos un esforç notable per conèixer i interpretar més bé qualsevol element que aparegués, a mesura que la piqueta feia desaparèixer edificis i construccions en el decurs dels processos de canvi de la ciutat.7 Els grans protagonistes d’aquesta etapa fructífera foren Andreu Avel·lí Pi i Arimon i Josep Antoni Llobet i Vall-llosera.

Molt poc després s’hi va afegir Joan Cortada i Sala, i molt més endavant, ja en els moments finals de l’existència del museu, Manjarrés i Elías de Molins. A Llobet se’l considera, amb tots els mèrits, com el veritable iniciador del museu (cf. Carreras 1930, 236-238).8 Cal matisar, però, que al principi no es tractava tant d’una activitat específicament organitzada per l’Acadèmia com d’una iniciativa d’alguns acadèmics especialment sensibilitzats pel gir que prenia la situació dins el conjunt de mesures adoptades per les institucions en el marc de la crisi del 1835.

Entre els projectes a realitzar, el més important consistia en l’aixecament planimètric de la muralla antiga, (Fig. 3) gràcies a l’ajut prestat per la Junta de Comerç a instàncies del seu vocal Josep Marià de Cabanes i d’Escofet, que al mateix temps era acadèmic de la de

ANYS 1935-2010

Bones Lletres. Ell va ser qui va encarregar aquesta tasca tècnica als arquitectes Josep Oriol i Bernadet i Josep Oriol Mestres. Com a complement es portaren a terme diverses exploracions i excavacions al peu de la torre de la baixada del Palau Reial Menor, als baixos del núm. 11 del carrer de Basea i al jardí del convent de l’Ensenyança, la qual cosa va permetre l’estudi de diversos trams de l’antiga muralla, la seva potència, els materials que s’hi van reutilitzar i també els elements decoratius (cf. Pi i Arimon 1854, I/325-326).

A conseqüència d’aquests treballs foren localitzades nombroses inscripcions romanes reaprofitades, que posteriorment s’integrarien en les col· leccions del Museu Arqueològic. Una part important d’aquestes troballes fou registrada de manera convenient, i per aquesta raó en sabem la procedència.

Tanmateix, d’una part no menyspreable, fins a vint-i-dues inscripcions, se’n desconeix el lloc on foren trobades.

Entre aquestes, la dedicada a l’emperador Marc Aureli Antoní August (MACB 7555), o la de Lucius Minicius Natalis Quadronius Verus el Jove per a la institució d’un llegat (MACB 7554), ambdues del segle ii.

Es coneix també la procedència d’unes quantes làpides reaprofitades en algunes esglésies com la de Sant Miquel o la de Sant Pere de les Puel·les, i d’altres

6.- “Considerando la Academia que muy frecuentemente en los edificios que se dirruyen y otros que se levantan, con el trabaxo de las excavaciones se encuentran lápidas, monedas y otras memorias antiguas, que infelizmente las sepultan la ignorancia ó desidia de los artífices, con perjuicio del público y de la verdad histórica [...] se podria conseguir que los nuestros artífices y trabaxadores diessen cuenta de sus descubrimientos de la clase de los referidos, acuerda la Junta que por el Secretario se dispongan los memoriales y representaciones que se necesiten en nombre de la Academia, para asegurar el fin de esta importancia.” Sessió acadèmica del 30 de juny del 1762.

7.- “Ahora se va dando la última mano á la total demolición de los trozos de esas murallas: los pocos fragmentos de escultura ó lapidaria, que encontrados en ellas han podido salvarse, se han depositado en el Museo establecido en el convento de S. Juan; los demas sillares, cuyas dimensiones pasman y paran á lo mas rudo del vulgo, son destrozados y vueltos á labrar en varias piezas para construir casas modernas.” Piferrer, P. i Pi i Margall, F. (1839), Recuerdos y Bellezas de España (Cataluña), Barcelona, vol. ii, 57, nota 23.

8.- La primera de les seves aportacions erudites fou la de les Observaciones sobre una Inscripcion del Siglo Decimo encontrada en Barcelona, llegida en la sessió acadèmica del 20 de gener del 1837 (Arxiu de la RABLB, Lligall 5, n. 7) i publicades posteriorment en el vol. ii de les Memòries de l’Acadèmia (1868), 181-186. Per tal de conèixer una part important de la seva bibliografia vegeu: Elías de Molins, A. (1895), Diccionario biográfico y bibliográfico de escritores y artistas catalanes del siglo xix (apuntes y datos), vol. ii, Barcelona, 56-60 (especialment 59 i 60).

46

Orígens i prefiguració. Els primers anys d´història i la constitució de les col·leccions

conservades en cases particulars. En relació amb aquestes darreres, tenim notícia de l’esforç d’alguns acadèmics per tal de integrar-les dins les sèries del museu que projectaven. Són freqüents en els llibres de sessions els esments sobre la situació d’aquestes làpides en cada moment, de l’interès que presentaven, dels problemes perquè les cedissin i de les gestions que s’havien portat a terme fins llavors.

Si deixem de banda els objectes aïllats, el primer conjunt de materials, probablement el més nombrós, és el que cor-

respon al sector del Palau Reial Major.

El conjunt d’edificis que havien constituït aquell antic palau havia estat compartimentat en moments diferents i dedicat a funcions diverses.9 Després dels fets del 1835, el convent de Santa Clara fou destinat a caserna i a oficines de la Inspecció de la Milícia Nacional. És aleshores que es va prendre la decisió de seguir enderrocant part de l’antic Palau dels Comtes i la zona corresponent de la muralla.

El batlle general del Reial Patrimoni de Catalunya va posar de forma interina a

Fig. 3. Plànol de les muralles romanes de Barcelona. Làmina publicada al llibre Pi i Arimon, A.A. (1854): Barcelona antigua y moderna, o descripción e historia de esta ciudad desde su fundación hasta nuestros días, Barcelona, vol. i.

9.- Adroer i Tasis, A.M. (1978), El Palau Reial Major de Barcelona, Barcelona. En perdre Barcelona la condició de cort a la fi del segle xv es produí una primera repartició del palau entre la Inquisició, l’Audiència Reial i la Batllia General de Catalunya, amb les oficines del racional i l’arxiu. Per disposició de les Corts de Montsó del 1547 la Generalitat va construir un annex com a seu del lloctinent i per a les sales de jurisdicció criminal de l’audiència, que va mutilar part de l’antic palau. Posteriorment, l’any 1718, les clarisses instal·laren el seu convent en el palau, perquè se les volia compensar de la pèrdua de l’antic convent per la construcció de la Ciutadella. Quedava inclosa en aquesta cessió, que va implicar una transformació total de l’estructura de l’antic palau, la sala anomenada del Borboll, on varen edificar l’església (1724) i les dependències que havien estat ocupades fins aquell moment per l’audiència. Una altra part del palau havia estat cedida des de l’any 1487 a la Inquisició, que hi tenia un accés directe per una porta en la qual el seu escut encara és visible. Finalment, una darrera part havia estat destinada a seu de l’Acadèmia de Medicina i Cirurgia. L’any 1828 el Reial Patrimoni va alienar el sector ocupat per aquestes acadèmies a particulars, que construïren les cases que donaven al carrer de la Tapineria i a la baixada de la Canonja.

47

Museu d’Arqueologia de Catalunya

disposició de l’Acadèmia, i fins que la reina Isabel prengués una decisió definitiva, les làpides i objectes que puguin trobar-se en el Palau dels Comtes, “llamado vulgarmente la Ynquisicion”,10 i que podien ser d’interès per a la història del principat de Catalunya.11 El text de l’ofici, que porta la data del 31 d’octubre del 1837,12 reprodueix la carta adreçada a l’empresari encarregat de l’enderroc, en la qual s’assenyalava que el secretari de l’Acadèmia, Joan Cortada, estava autoritzat a fer tants reconeixements de les ruïnes com li semblés convenient.

En el compliment d’aquesta tasca, a més de Cortada, actuaven com a comissionats Llobet i Pi. Per tal de vèncer les reticències dels empresaris i estimular-los que els entreguessin tots els materials, s’estipulava que se’ls pagaria el valor de l’objecte,13 i Josep Marià de Cabanes s’oferia a pagar les despeses del trasllat.14 Consta expressament que l’Acadèmia, a instàncies de Llobet, es proposava no sols la recollida dels materials, sinó també elaborar una memòria amb els plànols corresponents del tram de la muralla que s’enderrocava, “donde se anotaran las distancias de los macizos, el espesor de la muralla, el modo y forma de su construcción y lo demás que contribuyese á dar una idea del objeto de que se trataba”.15 Aquest esforç s’emmarcava dins el projecte elaborat l’any 1836 com a continuació de la tasca iniciada per Antoni Celles al temple romà, gràcies al suport de la Junta de Comerç i a instàncies del seu vocal Marià de Cabanes.

ANYS 1935-2010

Del conjunt de restes antigues que es varen recollir n’hi ha onze de ben documentades. Entre aquestes mereix destacar-se la sèrie corresponent a les làpides dedicades per Titus Iulius Placidus als déus i a les deesses. (Fig. 4). En origen, segons Mommsen, eren dotze, cinc d’aquest sector, tres de procedència incerta16 i quatre actualment desaparegudes. La resta, si n’exceptuem un fragment commemoratiu, són totes funeràries. Evidentment, és només una part de les localitzades al Palau Reial Major. Sabem de ben segur que n’hi havia més, ja que en un dels catàlegs que conserva l’Acadèmia i que hem datat cap al 1838 es mencionen un total de vint-i-una làpides del Palau Major que en aquell moment ja havien estat recollides per l’Acadèmia. La resta, doncs, fins a completar aquest nombre, caldrà buscar-les entre les de procedència desconeguda o entre les que, tot i citar el lloc d’origen, no ha estat possible identificar.

Posteriorment es va recuperar una nova inscripció romana, no identificada, en el curs d’una excavació feta l’any 1847 davant l’església de Santa Clara,17 i una darrera l’any 1849 vora el mur de Santa Àgata, en les excavacions que es feren per fondre una campana per a la catedral de Barcelona (MACB 9548).

Igualment notable per la localització d’inscripcions romanes és l’antic Palau Reial Menor, amb un total de cinc làpides, quatre de les quals eren funeràries.

L’obertura de la baixada de Cervantes va comportar que es desmuntés una part de la muralla i es localitzés un nom-

10.- En el curs de la sessió del 7 de novembre del 1837 es va llegir l’ofici del batlle general del Reial Patrimoni.

11.- De fet, aquesta proposta es va fer extensiva a qualsevol enderroc que es realitzés a Barcelona. Ofici del cap superior polític llegit en la sessió del 12 de desembre del 1837.

12.- Arxiu de la RABLB 1-IV-3/5.

13.- “[...] satisfaciéndoles en el acto el coste ó valor material de las piedras ó materias que sean”.

14.- Sessió del 21 de novembre del 1837.

15.-Són les núm. 19027, 19035, 19036, 19038, 19039, 19048, 19096 i 19097 del Museu d’Arqueologia de Catalunya.

16.- Sessió del 10 de desembre del 1847.

17.- Sessió del 10 de desembre del 1847.

48

Orígens i prefiguració. Els primers anys d´història i la constitució de les col·leccions

bre indeterminat de làpides. Aquesta descoberta va motivar una comunicació de l’acadèmic Llobet i Vall-llosera en la sessió del 19 de maig del 1855. Una intervenció prèvia de l’Acadèmia en els treballs del Palau Reial Menor es troba ressenyada en el llibre d’actes de la sessió corresponent al 7 de maig del 1858, on consta que s’havien trobat “algunas antigüedades en el derribo” de l’antic palau i s’havia pres la determinació de comissionar Llobet per recollir-les, però no és possible conèixer en detall quines eren aquestes antiguitats, ni el nombre ni les característiques, ja que no s’ha conservat l’informe de Llobet.18 L’acta de la sessió del 31 de maig del 1861 recull també la notícia que la secció d’antiguitats de l’Acadèmia havia optat aquell mateix any al premi concedit per la Diputació provincial amb un treball que portava per títol La descripción arqueológica de los objetos hallados en las excavaciones del Palau, precedida de una reseña histórica del edificio.

Malauradament, ni a l’arxiu de l’Acadèmia ni al de la Diputació no hem trobat aquest treball, que de ben segur aclariria alguns aspectes de les obres fetes i dels objectes trobats, entre els quals s’ha d’incloure el famós mosaic del circ que fou cedit a la Diputació i que havia estat localitzat l’abril del 1860 en el punt on s’aixequen les cases 9 i 10 del carrer Comtessa de Sobradiel.

Són nombrosos els detalls de les intervencions fetes en diversos punts de l’antiga muralla que es troben al volum primer de l’obra de Pi i Arimon (cf. Pi i Arimon 1854, I/319-326). En aquell

moment una part de la muralla havia estat ja desmuntada, en obrir-se nous carrers, o romania oculta per les cases que s’havien construït al davant. La presència de tantes inscripcions romanes a l’obra de la muralla va fer que Pi suposés que totes havien estat emprades en època posterior, per tal de reparar-la.19

Fig. 4. Altar de Titus Juli Plàcid.

Segle ii dC. Procedeix de Barcelona i fou recuperat per l’Acadèmia de Bones Lletres.

MAC 19096 (MAC-Barcelona, Arxiu Fotogràfic).

18.- L’11 de febrer del 1859 hi ha un nou informe de Llobet donant diversos detalls, entre els quals la notícia de que s’havien descobert “varias lápidas y otros objetos estimables de antigüedades entre las ruinas del Palau los cuales han sido hallados en los cimientos de la muralla antigua”, i en relació amb els quals Llobet i Cortada ja havien pres la decisió de recollir-los i dipositar-los al museu. La darrera informació correspon a la sessió del 25 de febrer, en la qual es fa constar que havien estat localitzades dues làpides més i també un gran fragment de marbre, que juntament amb els altres objectes també es traslladaria al museu.

19.- Pi i Arimon, A. vol. I, nota 21, 324. En aquesta breu relació de làpides parla d’una que s’havia localitzat no feia gaire temps “en el muro contiguo á la torre del arco de la bajada de los Leones”. És la n. 1229 d’E de M?

49

Museu d’Arqueologia de Catalunya

També Llobet, interessat en aquestes qüestions, va llegir en la sessió del 8 de maig del 1849 una memòria, fruit d’anys de feina, que portava aquest títol suggeridor: Indicaciones sobre las antiguas murallas de Barcelona que resultan de lo que se ha observado en los últimos derribos de ellas y observaciones acerca de algunas inscripciones encontradas en los mismos. Com passa amb altres textos similars, no ens ha estat possible localitzar-lo, tot i que segurament estava ple de dades interessants, especialment pel que fa a les inscripcions sobre les quals no consta actualment ni la procedència ni les circumstàncies de la localització.

L’aspiració d’alguns acadèmics no es limitava només a recollir i amuntegar aquests materials antics en la poc espaiosa seu del futur Museu d’Antiguitats, al convent de Sant Joan de Jerusalem, ans a conèixer-los millor i a fer-los conèixer. Ja el 1834 Pi i Arimon va presentar a l’Acadèmia de la Història un estudi sobre la inscripció romana del carrer Arlet, el títol de la qual era Memoria sobre la inscripcion romana esculpida en un marmol colocado en la esquina de la calle den Arlet de la ciudad de Barcelona ó Ensayo del metodo de describir estos monumentos, á fin de generalizar en España su aprecio por medio de la verdadera y genuïna inteligencia de su

ANYS 1935-2010

contenido.20 Amb el mètode emprat per Pi i Arimon es deixava constància de l’existència dels materials lapidis, se’n facilitava el coneixement i es feia possible la difusió a un nivell general.21 (Tanmateix, aquella làpida romana, que l’Acadèmia també volia per al seu museu, no fou desencastada del mur i traslladada al Museu Arqueològic fins l’abril del 1936.) Uns anys més tard, el 10 de març del 1846, Pi i Arimon va llegir un segon treball sobre Origen, vicissituts y progressos de les inscripcions lapidaries, del qual malauradament l’Acadèmia de Bones Lletres no conserva còpia en el seu arxiu (cf. Carreras 1930, 232235).22 Els protagonistes d’aquesta magna empresa tenien molt clar que el desenvolupament dels estudis històrics, igual com les noves descobertes arqueològiques, havien permès “en todas las naciones cultas” la formació de museus arqueològics, com era el cas del museu projectat al monestir de Sant Joan de Jerusalem, on havien anat a parar els materials reunits prèviament a les cases consistorials, “el primitivo Museo arqueológico-lapidario de nuestra Ciudad”,23 tot seguint un model inspirat en el “de la Maison Carré de Nimes, que sirva de estimulo a los poseedores de otros, que hallados en escavaciones ú obras hechas en sus casas nos los

20.- Ms. de l’Arxiu de la Reial Acadèmia de la Història 9/6501.

21.- “De la laboriosidad de los escritores que nos han precedido debemos la noticia de todas las que existieron en su tiempo. Las que han quedado de estas que han podido sustraerse de la destrucción, y otras halladas posteriormente, que las escavaciones han restituido al mundo, reclaman un nuevo metodo, otra forma en su publicacion, y una lata esplicación de su contenido, al parecer, ininteligible por estar gastados sus caractéres, y por las muchas abreviaturas ó siglas, que obstruyen el curso de su lectura. V.E. verá por la prueba que, con esta memoria, tengo el honor de presentarle, que he procurado abrazar estos estremos, acompañando en laminas, copias ecsactas de estas lapidas, tal qual ecsisten con su escala en pies del marco de Burgos; á fin de que si algun dia siguiendo la triste suerte de las que desaparecieron, perezcan, quede siempre viva su memoria y la posterioridad halle transmitido en el papel su facsimile, ó lo que en la realidad eran. Doy en seguida su lectura al estilo corriente, y su versión al castellano, segun la escasez de mis luces. Mi acendrado amor al suelo que me vió nacer me ha hecho precindir de que esta era una carga, ó un empeño muy superior á mis debiles fuerzas, pero me impele el convencimiento en que estoy de que mi patria, sino este trabajo, me agradecerá á lo menos el deseo que me anima de serla util, y mi solicitud en cooperar del modo que me sea dable á su lustre y esplendor.” (Arxiu de la RAH 9/5900, p. IV-V).

22.- Carreras, J.R.(1930), Estudis biogràfichs d’alguns benemèrits patricis qui ilustren aquesta Academia, Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, 105, (gener-març), 232-235.

23.- Informe del 31 de maig del 1905 que acompanya la relació dels objectes que havien de ser restituïts a l’Ajuntament, signat per Francesc Carreras Candi i Josep Puig i Cadafalch. Arxiu de la RABLB, 1-IV-3.

50

Orígens i prefiguració. Els primers anys d´història i la constitució de les col·leccions

ofrezcan a fin de juntarlos a aquellos y engrandecer nuestra obra”.24 Ja l’any 1837 es descobriren dues làpides romanes en l’enderrocament d’una casa del carrer dels Banys Nous. Segons l’informe presentat per Llobet en la sessió del 19 de desembre d’aquell mateix any, s’havien localitzat reaprofitades en la muralla com a material constructiu (“en una de las torres cuadradas que en ella habia”) i havien estat cedides pel propietari, Juan Massó, al Museu de l’Acadèmia, en el qual van ingressar el 23 de febrer del 1837. Es tracta de la làpida de Sulpicius Ursianus (MACB 9580) i la de Decimus Iulius Faustus (MACB 9509). Uns quants anys més tard, a finals de febrer del 1849, els editors d’IRC-IV27 situen en aquest mateix punt la troballa del fragment n.

155 (MACB 9578), que correspon a un monument funerari. Del n. 11 del mateix carrer va sortir la làpida d’Usulenia Valentina (MACB 9522), però s’ignora la data en què fou localitzada. Aquell mateix mes de febrer del 1849, molt a prop de la baixada de Santa Eulàlia, va aparèixer una nova làpida dedicada a Faustinula (MACB 9557), juntament amb diversos fragments arquitectònics (pilastres, cornises) i dos busts de marbre molt ben conservats, que foren cedits al museu pel propietari de la casa, Esteve Capdevila, tot i que no hi ha constància que realment aquests últims materials ingressessin al museu.28 Probablement o no se’n va anotar l’entrada o es va fer

sense donar detalls, i formen part de la sèrie d’elements arquitectònics de procedència desconeguda. Per això no se sap res dels dos busts de marbre. Només la làpida va ser registrada i es conserva notícia de la procedència, i encara que no consta de forma expressa com a propietat de l’Acadèmia tampoc es diu que ho sigui de la Comissió de Monuments. (Fig. 5).

Cal assenyalar, però, que de tota aquesta relació, si exceptuem les dues inscripcions de Juan Massó, l’arxiu de l’Acadèmia no recull després de l’any 1837 cap document relatiu a la cessió de les ja esmentades del carrer dels Banys Nous.

També es coneix l’existència d’altres làpides en aquest mateix sector, però desaparegueren abans que l’Acadèmia comencés a recollir-les.

Seguint la muralla, en enderrocar-se l’any 1862 les dues torres del Portal del Regomir, va aparèixer al costat esquerre, just darrere d’una de les torres, una magnífica porta geminada que durant molt de temps s’havia identificat com a part del pòrtic d’un teatre, probablement per les dificultats que comportava ubicar-la i orientar-la de manera correcta. Aquesta porta monumental, que s’integrava en el mur de la primera muralla i que ha estat reproduïda en diverses ocasions,29 era, segons sembla, la primera porta del sector del Regomir d’època d’August. Però ara, com les altres, també fou abatuda. Del moment de l’aparició se’n conserven diverses

24.- Sessió acadèmica del 31 de març del 1837.

25.- Fabre, G., Mayer, M., Rodà, I. (1997), Inscriptions romaines de Catalogne, IV. Barcino, París.

26.- Balil, A. (1961), Las Murallas bajo-imperiales de Barcino, Anejos de Archivo Español de Arqueología, II, 83-84, Madrid. Balil mateix, a Colonia Iulia Augusta Paterna Faventia Barcino (Bibliotheca Archaeologica, IV, (1964), 126127, Madrid), proposa identificar 27.- Fabre, G., Mayer, M., Rodà, I. (1997), Inscriptions romaines de Catalogne, IV. Barcino, París.

28.- Balil, A. (1961), Las Murallas bajo-imperiales de Barcino, Anejos de Archivo Español de Arqueología, II, 8384, Madrid. Balil mateix, a Colonia Iulia Augusta Paterna Faventia Barcino (Bibliotheca Archaeologica, IV, (1964), 126-127, Madrid), proposa identificar un d’aquests busts amb una testa masculina del Museu Arqueològic, que ell atribuïa al fons reunit per l’Acadèmia.

29.- En relació amb aquesta porta vegeu Granados, J.O. (1991), Estructura urbana de la ciutat romana, Història de Barcelona, vol. 1. La ciutat antiga, Barcelona, 164-165.

51

Museu d’Arqueologia de Catalunya

Fig. 5. Museu Provincial d’Antiguitats. Capella de Santa Àgata (Barcelona). Al centre, cippus dedicat a L. Domitio Avreliano Pio, que havia estat col·locat en un replà de la casa de l’Ardiaca i recollit per l’Acadèmia de Bones Lletres. A banda i banda, altres dos també procedents de Barcelona, i al damunt, una cuppa procedent del convent de l’Ensenyança. 1908. Autor desconegut (SPAL- DB).

descripcions, entre les quals la que Carreras Candi30 recull en el seu volum dedicat a la ciutat de Barcelona, quan parla de l’enderrocament de les dues torres que constituïen “lo portal del Regomir, darrerament conegudes per de Sant Christofol. Formant part del mateix mur, se posà al descobert un frontispici romà compost de dos archs o obertures rodones, ab pilastra istriada, de tosch capitell corinti al mitg y ampla cornisa, en qual vora superior y verticalment demunt la pilastra, s’hi veya un capet ornamental, de lleó o d’home, de factura grollera”.

D’aquest porta, que la piqueta no va perdonar, foren salvats per al Museu de l’Acadèmia només un fragment de cornisa amb un cap de lleó, que feia les funcions de gàrgola (MACB), i un capitell corinti, a partir dels quals el Museu

ANYS 1935-2010

Arqueològic va fer una recreació de la porta a grandària natural, que actualment ha estat retirada de l’exposició permanent.

L’any 1872, no gaire lluny d’allà, a la baixada de Viladecols, quan es feien els fonaments d’una casa nova propietat de José Claramunt, es va desmuntar també una part de la muralla, de la qual s’extragueren diversos elements arquitectònics i escultòrics (cf. Puiggarí 1872, 303-304) conservats actualment al Museu Arqueològic de Catalunya a Barcelona: un fragment d’un togat i un fragment d’una estàtua que en aquell moment s’identificà com un guerrer (MACB 19018 els dos fragments), un capitell i dos fragments d’un fris amb triglifs i màscares (MACB 19012 i 19013).

Sobre la importància d’aquests treballs realitzats en la baixada de Viladecols,

30.- Carreras y Candi, F. Geografia General de Catalunya. La ciutat de Barcelona, Barcelona, 91-92.

52

Orígens i prefiguració. Els primers anys d´història i la constitució de les col·leccions

Oriol Granados destaca una notícia publicada al Diari de Barcelona el 22 d’agost del 1871, uns mesos abans de l’extracció, la primera constatació de l’existència de la doble estructura de la muralla antiga,31 una notícia que, tot i la importància que havia de tenir en els estudis de la muralla fets després, va passar desapercebuda en aquells moments.

En el catàleg manuscrit del 1880 de Manjarrés i Elías de Molins s’inclouen cinc medallons amb bust i set caps de personatges romans,32 actualment al Museu Arqueològic. Joaquim Garriga creu que podrien identificar-se amb els que l’Acadèmia va demanar l’1 de febrer del 184433 a la Junta de Comerç i que posteriorment Joan Cortada va incloure en l’informe que va llegir a l’Acadèmia el 30 de març del 1844 sobre les noves adquisicions del museu: “[...] seis bustos de Emperadores y personajes romanos, todo lo cual ha de restaurarse, y otros cinco bustos que están bastante bien conservados. Todos estos objetos son de mármol”. Com que aquests que diu Cortada només fan onze, cal suposar que al catàleg del 1880 s’hi devia afegir algun cap d’una altra procedència.

A més d’aquests elements escultòrics, és mèrit de l’Acadèmia haver preservat l’extraordinari sarcòfag romà de marbre que representa el rapte de Prosèrpina (MACB 9570), actualment el més antic

de la sèrie barcelonina, tot i les reticències existents amb relació a la seva procedència,34 cedit l’any 1838 a l’Acadèmia, a instàncies del president Pròsper de Bofarull, per Mariana de Vehils, com també els objectes antics de la Casa de l’Ardiaca.

D’aquests darrers, la relació més antiga i més completa, i al mateix temps il· lustrada, és sens dubte la d’Andrés de Simón Pontero, feta el 14 de juliol del 1752, com apareix anotat en el manuscrit.35 En aquest recull s’inclouen també, a més de diversos materials medievals i moderns i del famós sarcòfag romà de la cacera del lleó (MACB 9590), quatre inscripcions romanes: la de Volusia Paterna (MACB 9507), trobada a Tarragona i traslladada a Barcelona ja el segle xvi; la de Caius Aemilius Antonianus (MACB 9536); la de Lucius Pedanius Euphron (MACB 7564), i el fragment lateral dret de la làpida commemorativa de la construcció d’uns banys fets gràcies a la generositat de Lucius Minicius Natalis i del seu fill Lucius Minicius Natalis Quadronius Verus (MACB 19011).

A més, a la Casa de l’Ardiaca hi havia una cinquena làpida (MACB 7550) amb una doble inscripció: en una cara del pedestal, la dedicada a Caius Iulius Seneca Licinianus (segle ii dC); en l’altra, havia estat reutilitzat entre els anys 270 i 272, en la part posterior, per gravar-hi una inscripció de l’emperador Lucius Domitius Aurelianus. Fins que aquests

31.- Granados, J.O., Estructura urbana de la ciutat romana, op. cit., 171. En nombroses ocasions Granados ha destacat la importància de les dades publicades al Diari de Barcelona per entendre millor els treballs realitzats en aquesta època entorn de la muralla romana.

32.- Sobre aquestes obres vegeu: Albertini, E. (1911-1912), Sculptures antiques du Conventus Tarraconensis, Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans, any IV, 433-434. Són els MACB 7575, 7579, 7580, 7577, 7585, 7571, 7584, 7576, 7582, 7586. Els busts foren incorporats posteriorment per error en el catàleg d’Elías de Molins (1888) dins el conjunt d’obres procedents de la casa dels marquesos de Barberà.

33.- L’1 de febrer del 1844 l’Acadèmia havia adreçat un ofici a la Junta de Comerç demanant que els cedís “los bustos y lápidas ecsistentes”, sense donar cap mena de detall car ja sabien de què es tractava. La Junta va respondre el 8 de febrer accedint-hi de bon grat i comissionant Joan Agell perquè es posés d’acord amb l’Acadèmia (cf. Arxiu de la RABLB, 1-IV-3/27).

34.- Claveria, M. (1994), Cronología dels sarcòfags romans figurats de tema pagà de Barcelona, III Congrés d’història de Barcelona (Barcelona, 20-22 d’octubre del 1993), Barcelona, 87.

35.- Arxiu de la RAH, CAIB/9/3930/01(03).

53

Museu d’Arqueologia de Catalunya

objectes varen ingressar al Museu de l’Acadèmia passaren divuit anys de gestions i reclamacions, motivades pel temor a la devaluació de l’edifici si es retiraven les obres.

Finalment, al museu hi havia encara un darrer sarcòfag exposat, d’època paleocristiana, amb escenes del Nou Testament, del qual en el segle xviii ja se’n tenien notícies, quan encara es trobava reaprofitat a l’“Hosteria que tiene la insignia ‘del sable’” (Bosarte 1786, 5962).

Completen la relació d’objectes antics diversos relleus amb representació de Medusa, procedents d’algun monument funerari no identificat, diferents elements arquitectònics (capitells, fusts, bases, antefixes, frisos i cornises amb caps de lleó), un interessant fris amb una figura togada i un cavall (MACB19037) i un peu de taula antiga amb decoració en relleu dels segles i-ii (MACB 19043). Ja en darrer lloc, quatre àmfores de procedència desconeguda, suposadament de Tarragona.

Després de la inauguració del museu, l’octubre del 1844, continuen ingressant-hi obres, tot i que s’observa una certa disminució en quantitat. L’any 1848 l’Acadèmia es va assabentar, gràcies al cap superior polític, de la troballa d’una escultura romana de Príap de grans dimensions, procedent d’Hostafrancs, que el propietari, Pablo Foixart, els va cedir, però que no va ser inclosa immediatament en la relació d’ingressos en considerar-la indecent els acadèmics. (Fig. 1). Hi havia també una làpida romana cedida pel baró de Maldà

ANYS 1935-2010

(1877), alguns objectes que Mestres havia trobat passejant per Montjuïc36 –procedents segurament d’algun cementiri– i que també podrien incorporar-se al museu, i un tors propietat del marquès de Monistrol, que finalment no va ser per a l’Acadèmia.37 Hi ha també referències a uns buidats de làpides romanes (1879-1880),38 dels quals només ens consta el d’una que realment es va fer.

Finalment, la RO del 21 de novembre del 1879 va comportar la creació del Museo Provincial de Antigüedades, amb la finalitat d’unificar les diferents col·leccions: no només les del convent de Sant Joan, sinó també les que es trobaven en aquell moment disperses i que es concentrarien a la capella de Santa Àgata.

En aquesta nova seu, l’Acadèmia i la Comissió Provincial de Monuments conservaven la propietat dels fons respectius.39 Per aquesta raó, i també a causa del nou increment de peces ingressades i amb l’objectiu d’evitar conflictes, es va fer necessari que cadascuna de les institucions elaborés un catàleg de les seves obres. Pel que fa al fons de l’Acadèmia, la tasca fou encomanada a J. de Manjarrés i a A. Elías de Molins, el primer com a comissionat de l’Acadèmia i el segon como a cap del museu, per la seva condició de membre del Cos d’Arxivers, Bibliotecaris i Antiquaris. El catàleg que signaren el 15 de març del 188040 recull un total de 320 objectes, amb imprecisions nombroses i amb una manca notable de dades relatives a la procedència. El nom d’Elías de Molins

36.- Sessió de l’1 de maig del 1851. Es va demanar a Manjarrés una descripció dels objectes, que o no es va fer o s’ha perdut.

37.- Sessió del 22 de desembre del 1855.

38.- Sessions del 15 de novembre del 1879, i 28 de febrer i 20 de març del 1880.

39.- Elías de Molins, Catálogo..., xi.

40.- Catálogo de los objetos arqueológicos depositados por la Academia de Buenas Letras de Barcelona en el Museo de la Comisión de Monumentos de la Provincia. Arxiu de la RABLB, carpeta: Museu, Biblioteca i Arxiu.

Mobiliario-Plano Biblioteca Mateu.

54

Orígens i prefiguració. Els primers anys d´història i la constitució de les col·leccions

en aquest treball s’ha d’entendre que era purament testimonial, com a cap del museu, i per això no sembla que es responsabilitzi del seu contingut, en espera del catàleg definitiu que es publicarà el 1888. Allà sí que es fa menció explícita de la tasca de recerca feta, gràcies a la qual, tot i les mancances, s’han pogut identificar nombrosos objectes.

Si l’Acadèmia no hagués portat a terme la recollida de materials entre els anys 1835 i 1844, molts d’aquests objectes s’haurien perdut i ara no formarien part de les col·leccions dels nostres museus.

Fent un cop d’ull a les 332 obres que formaven part d’aquell recull (Casanovas 2009, 181-204), veurem la importància que tenien, atès que moltes estan actualment exposades. Només per això, ja es pot considerar que l’Acadèmia va acomplir una part important de la tasca que s’havia fixat.

BIBLIOGRAFIA ABADAL I DE VINYALS, R. D’ (1955), Doscientos años de historia de Cataluña en la Real Academia de Buenas Letras, Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, XXV, fasc.

2, 327-339.

ALMAGRO, M. (1955), Museo Arqueológico de Barcelona, Guías de los Museos de España, 11, Publicaciones de la Dirección General de Bellas Artes, Madrid.

BOSARTE, I. (1786), Disertación sobre los monumentos antiguos pertenecientes a las nobles artes de la pintura, escultura, y arquitectura, que se hallan en la ciudad de Barcelona, Madrid.

CARRERAS, J.R. (1930), Estudis biogràfichs d’alguns benemèrits patricis qui

ilustren aquesta Academia, Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, 105 (gener-març), 232-235.

CASANOVAS, J. (2009), El Museu de l’Acadèmia de Bones lletres de Barcelona. Dades per a una història, Reial Acadèmia de Bones Lletres, Barcelona.

GARCÍA SASTRE, A. (1997), Museus d’Art de Barcelona: Antecedents, Gènesi i Desenvolupament fins l’any 1915, MNAC Estudis, Barcelona.

MATEU, F. (1955), El Archivo, la Biblioteca y el Museo de la Real Academia de Buenas Letras, Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, XXV-1953, fasc. 2 (1955), 481-491.

PI I ARIMON, A.A. (1854), Barcelona antigua y moderna, o descripción e historia de esta ciudad desde su fundación hasta nuestros dias, Barcelona, vol. I. PUIGGARÍ, J. (1872), Restos romanos, La Ilustración Española y Americana, any XVI, XIX, Madrid (16 de maig del 1872), 303-304.

QUÍLEZ, F. (2007), La història del col· leccionisme públic a la Barcelona vuitcentista, (BASSEGODA, B., editor), Col·leccionistes, col·leccions i museus.

Episodis de la història del patrimoni artístic de Catalunya, Bellaterra, Barcelona, Girona, Lleida.

ROVIRA I PORT, J. (1986), El Museu Arqueològic o la història d’un anhel, Pere Bosch Gimpera i el Museu Arqueològic de Barcelona, 50 aniversari, catàleg de l’exposició, (ROVIRA I PORT, J., editor), Barcelona, 30.

ROVIRA I PORT, J. (2002), Post tenebras, lux. Origen i constitució de la col· lecció epigràfica del Museu d’Arqueologia de Catalunya, Scripta Manent. La memòria escrita dels romans, catàleg de l’exposició, (COMAS, R., RODÀ I., editores), Barcelona, 110-127.

55

L´Institut d´Estudis Catalans i el Museu d´Arqueologia Jordi Cortadella i Morral*

Aquest estudi sobre les aportacions de l’Institut d’Estudis Catalans a la formació del Museu d´Arqueologia de Catalunya es basa, en primer lloc, en l’article de Francisco Gracia i Jordi Cortadella sobre el Servei d’Investigacions Arqueològiques (Gracia / Cortadella 2007), en el qual el professor Gracia recull a bastament les dades aportades per les actes de la Junta de la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans. Així mateix, a l’article es pot trobar el buidatge sistemàtic de les activitats arqueològiques recollides en els volums de l’anuari de l’Institut.

Aquestes dades aporten la majoria de la informació necessària per fer-nos una idea bastant ajustada dels materials arqueològics gestionats directament o indirectament per l’Institut d’Estudis Catalans al llarg de la seva història, fins a la Guerra Civil. S’ha de tenir en compte, però, que l’Institut no va ser mai un museu ni va exercir com a tal, perquè era, per sobre de qualsevol altra consideració, un centre de recerca. Per tant, el material arqueològic que puntualment custodià estava destinat a ser estudiat i catalogat abans d’ingressar al museu que li pertoqués.

Ara bé, establir a quin museu van anar dipositades les troballes no sempre és fàcil de determinar per a l’investigador

actual, a causa de l’erràtica política cultural del moment i per la competència entre institucions. Cal dir, no obstant això, que des d’un bon començament l’Institut d’Estudis Catalans (Galí 1986; Balcells / Pujol 2002) i la Junta de Museus de Barcelona (Garcia / Boronat 2008) establiren, més de dret que de fet, moltes sinergies, de tal manera que la Junta s’havia de fer càrrec d’una bona part dels materials arqueològics que generava l’Institut, els quals es dipositaven al Museu d’Art i Arqueologia del Parc de la Ciutadella. Però qui conegui poc o molt els detalls i els protagonistes dels fets sabrà les baralles, malfiances i entrebancs que hi van haver entre uns i altres i que queden reflectits als llibres d’actes de cada institució.

Tot i així, l’obra institucional va seguir endavant i la força de l’evidència es va acabar imposant, finalment, en forma de Museu d’Arqueologia. De les vicissituds de tot plegat presentem a continuació una breu síntesis. Per a una visió més general sobre l’arqueologia i les institucions de govern a Catalunya convido a consultar la bibliografia citada (Rafel / Dupré 1989) i, pel que fa als detalls biogràfics dels protagonistes, quan no se’n fa una referència específica, em remeto als diccionaris usuals (Simon 2003; Margarita / Mora / Cortadella 2009).

* Universitat Autònoma de Barcelona. jordi.cortadella@uab.cat

Fig. 1. Març del 1908. Primers treballs d’excavació a la porta meridional de la ciutat romana d’Empúries (Esquirol, AHE).

57

Museu d’Arqueologia de Catalunya

L´ARQUEOLOGIA EN ELS PRIMERS ANYS DE L´INSTITUT D´ESTUDIS CATALANS (1907-1914) El 1907, sota l’empenta de Josep Puig i Cadafalch (Balcells 2001) i Josep Pijoan (Barral 1999) –però no només d’ells, encara que per a l’arqueologia ells eren els més significats–, es va crear l’Institut d’Estudis Catalans amb la voluntat d’erigir-se en centre de recerca científica desvinculat de la universitat i dels centres culturals estatals existents a Catalunya. Inicialment l’Institut es componia de quatre seccions cridades a coordinar el treball de reconstrucció nacional (Literària, Històrica, Jurídica i Arqueològica), amb un total de vuit savis investigadors. Puig i Cadafalch i Pijoan dirigirien la Secció d’Arqueologia.

A grans trets podem dir que l’Institut va aportar recursos financers per a la investigació, fons bibliogràfics i reconeixement internacional, i que va ser un òrgan d’expressió científica amb els voluminosos anuaris de l’Institut que van recollir la ingent tasca de la institució del 1907 al 1931.

A part de les excavacions d’Empúries, realitzades per la Junta de Museus però seguides amb interès des de l’Institut (d. a. 2001), (Fig.1) en aquest període la Secció Arqueològica va iniciar diverses missions d’exploració que van donar com a resultat l’estudi i excavació dels jaciments prehistòrics del Cogul (1908), Serinyà (1908) i Capellades (1909), i les prospeccions dels jaciments ibèrics de Calaceit (1909).

En la informació transmesa per Norbert Font i Sagué sobre les troballes de Capellades ja es percebia la necessitat de crear un Servei d’excavacions. El 1910, els abundants objectes recuperats allà van ser traslladats a l’Institut, on Font va fer l’ordenació dels sílexs, mentre que els ossos van ser enviats a la Universitat de Bordeus perquè paleontòlegs expe-

58

ANYS 1935-2010

rimentats els classifiquessin. Realitzat l’estudi dels objectes, es van instal·lar al Museu Artístic i Arqueològic del Parc de la Ciutadella, inaugurant així una tònica que havia de continuar els anys següents (Balcells / Pujol 2002, 41-42).

En aquells anys, la situació de l’arqueologia espanyola canviava ràpidament, i això afavorí la tasca de l’Institut. La nova Llei d’excavacions del 1911 (i el seu reglament de l’1 de març del 1912) limitava l’actuació dels particulars o de les entitats locals. S’especificava que eren propietat de l’Estat les antiguitats descobertes casualment en el subsòl o trobades al demolir edificis antics, i que el descobridor tenia l’obligació de lliurar els objectes trobats (Yáñez / Lavín 1999).

Estant així les coses, l’any 1910 es va produir la sobtada mort de Font i Sagué i el cessament de Pijoan, sembla que a causa de les seves desavinences amb Puig i Cadafalch, gran personalitat però de tracte difícil. Pijoan, secretari de l’Institut, havia estat l’iniciador de les primeres campanyes arqueològiques al Baix Aragó, i el seu trasllat a Roma per ocupar-se de la recentment creada Escuela Española de Arte i Arqueología va deixar un buit important (Barral 1999).

A aquest desgavell es va sumar, el 1911, l’ampliació de l’Institut amb dues noves seccions, la Filològica i la de Ciències, de tal manera que el nucli inicial es va convertir en la Secció Històrico-Arqueològica. Amb l’ampliació, també va augmentar considerablement el nombre de membres, que van passar dels vuit inicials a vint-i-un. Poc després, amb la creació de la Mancomunitat de Catalunya (1914), es va reforçar el caràcter públic de l’Institut. Els nous mitjans exigiren també una organització més complexa, que li permetés portar a terme tasques més ambicioses (Balcells / Pujol 2002, 63-88).

Des de la seva creació, la Secció Històrico-Arqueològica va intentar organitzar

Orígens i prefiguració. Els primers anys d´història i la constitució de les col·leccions

la investigació arqueològica a Catalunya, incloent en les seves publicacions diverses informacions relatives tant a les intervencions en els jaciments com al reestudi dels materials existents en col·leccions públiques i privades.

El 1914, la Secció Històrico-Arqueològica, amb una subvenció de la Diputació de Barcelona, va fer un ampli programa d’actuacions, la primera de les quals va ser continuar l’excavació dels abrics de Capellades (Anoia), iniciada per Font i Sagué i ara encarregada a Lluís Marià Vidal, Manuel Cazurro i Amador Romaní.

Després van seguir diverses actuacions al Gironès (Sant Julià de Ramis, Sant Martí de Llémena, Sant Martí Vell), el Ripollès (Ribes i Queralbs) i a la Noguera (Os de Balaguer, Tragó), i programes de prospecció al Baix Aragó (Calaceit, Maçalió i Casseres,) i a les estacions ibèriques del Coll del Moro (Gandesa) i

del Castellet de Banyoles (Tivissa), totes a càrrec del jove Pere Bosch Gimpera (Bosch 1980; Casassas 1986; Gracia 2003; Cortadella 2003). A més, Bosch es desplaçà a Centelles per assistir a l’excavació d’uns enterraments d’incineració i, de tornada, va anar a Vic per estudiar la col·lecció prehistòrica de Josep Sala Molas i la del Museu Episcopal de Vic. Així mateix, Josep Colominas féu un viatge d’exploració per l’Urgell, en què visità nombroses estacions ibèriques i romanes de Tàrrega, Sant Martí de Maldà i Sidamon (Gracia / Cortadella 2007, 264-265, 312-313).

La nòmina dels responsables d’aquestes actuacions és prou significativa.

Juntament amb persones de reconegut prestigi en el món de l’arqueologia, com el geòleg Vidal (Fig. 2) i el naturalista Cazurro –de 72 i 49 anys, respectivament–, que col·laboraven amb afeccio-

Fig. 2. Lluís Marià Vidal i Francesc Bonet a la Vinya Munera (Capmany). Original: Manel Boadas (AFM-AB).

59

Museu d’Arqueologia de Catalunya

Fig. 3. Excavacions a la part central del Tossal de les Tenalles de Sidamon. En primer terme, Josep Colominas. 1915.

Autor desconegut (MACBarcelona, Arxiu Fotogràfic).

60

nats locals com Romaní, trobem Bosch Gimpera, de tan sols 23 anys, i Colominas, de 31. Aquest darrer, autodidacte.

Bosch, en canvi, tornava d’Alemanya, on havia estudiat amb els grans arqueòlegs del moment. Hi ha, per tant, un canvi generacional i una aposta de futur pròpia dels temps, que portarà l’arqueologia des de l’àmbit de les ciències naturals cap al de la història. És indubtable que l’interès de l’Institut per l’arqueologia va anar creixent per la repercussió que les intervencions de la Junta de Museus a Empúries tenia a nivell periodístic i popular, igual com per l’augment generalitzat de troballes arqueològiques, producte tant de la tasca entusiasta dels centres excursionistes catalans com dels col·laboradors de zona del mateix Institut. L’activitat s’incrementà exponencialment amb les intervencions de l’estiu del 1914 i l’hivern següent, en què Colominas investiga diversos jaciments neolítics i eneolítics, Juan Serra Vilaró excava tres sepulcres

ANYS 1935-2010

megalítics a la comarca del Solsonès i s’inicien els treballs als poblats ibèrics de l’Urgell, per part de Colominas i Agustí Duran i Sanpere. Aquí destaquen especialment les intervencions al tossal de les Tenalles, a Sidamon (Bosch 1965). (Fig. 3).

En el programa d’actuacions, la Secció Històrico-Arqueològica va focalitzar les intervencions en jaciments prehistòrics i ibèrics, i va deixar la incipient arqueologia medieval en mans de la Junta de Museus, que es va centrar especialment en la recuperació del patrimoni artístic.

Calgué esperar fins al juny del 1923 perquè ambdues institucions establissin un pla conjunt d’intervencions, elaborat per Ferran Valls i Taberner, membre de la Junta de Museus i tresorer de la Secció Històrico-Arqueològica. La proclamació de la dictadura de Primo de Rivera, però, va frustrar les expectatives (Mas 2002; Gracia / Cortadella 2007, 263-264, 312-313).

El sumari d’aquests anys d’intervencions arqueològiques es pot resseguir a través de l’anuari de l’Institut i de les actes de la Junta de la Secció HistòricoArqueològica, i deixa un balanç ampli i variat. Les restes recuperades anaven a engrossir majoritàriament els fons del museu de la Ciutadella, però cal tenir en compte que l’Institut també col·laborava en la creació de nous museus per part d’entitats locals, com es mostra en les excavacions de la vil.la romana de la Mare de Déu de la Salut (Sabadell) iniciades pel professor de l’Escola d’Arts i Oficis de Sabadell Joan Vilà, amb el patronatge de l’Acadèmia de Belles Arts de la ciutat. Les restes trobades van formar el nucli del futur museu municipal, instal·lat a l’edifici de la Caixa d’Estalvis de Sabadell.

L’any següent, amb la feina feta, la Secció Històrico-Arqueològica va presentar de nou a la diputació un ambiciós pla d’excavacions (12 de febrer 1915). Te-

Orígens i prefiguració. Els primers anys d´història i la constitució de les col·leccions

nia l’objectiu de prosseguir les investigacions amb la regularitat i constància necessàries per recollir i estudiar científicament les troballes arqueològiques que es fessin a Catalunya, i per això es remarcà la necessitat de comptar amb personal fix i tècnic per a aquest tipus d’estudis. S’insistia també que l’experiència dels treballs realitzats aconsellava dotar aquestes recerques d’una organització sistemàtica, que permetés fer de manera regular i continuada l’exploració del terreny i l’estudi dels materials arqueològics, i a més aprofitar per al treball científic les troballes que es feien a Catalunya, les quals, sense aquesta organització, correrien el risc de perdre’s o quedar ignorades (Gracia / Cortadella 2007, 313).

Es feia evident que tota aquella hiperactivitat no es limitava a la simple recuperació d’objectes que l’atzar feia aparèixer, ni a la cansosa catalogació del patrimoni artístic o a l’emissió d’informes tècnics –com havia fet fins al moment la Comisión Provincial de Monumentos–, sinó que darrere hi havia una autèntica voluntat de recerca sistemàtica, de conèixer la prehistòria del país, d’emmirallar-se amb la ciència europea del moment.

EL PRIMER SERVEI D´INVESTIGACIONS ARQUEOLÒGIQUES (1915-1925) Una vegada constituïda la Mancomunitat de Catalunya (1914), es va acordar l’organització d’una sèrie de serveis tècnics supervisats per la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans. Així van néixer el Servei de Conservació i Catalogació de Monuments (1914), el Servei de Conservació i Catalogació d’Arxius i Biblioteques d’Interès Històric (1914) i el Servei d’Investigacions Arqueològiques (1915), a més

del Servei de Catalogació i Foment dels Museus Locals (1917). Tots ells dotats del personal i el pressupost necessari a càrrec de la Mancomunitat (Riquer 1987; Balcells / Pujol 2002, 122-137; Bosch 1966; Bosch 1971).

Era evident per a tothom que l’abundància de materials arqueològics i les dificultats logístiques inherents al seu estudi feia necessària la creació d’un Servei propi d’investigacions arqueològiques, amb un laboratori que permetés la restauració i conservació dels materials, amb recursos per preparar la seva publicació i amb mitjans per col·laborar en la instal·lació de les noves col·leccions en un museu. Com hem dit, el projecte d’un Servei d’Investigacions Arqueològiques s’hauria començat a sospesar uns anys abans, atès que el mateix Bosch Gimpera comenta a les memòries que va discutir amb Puig i Cadafalch l’organització d’una unitat tècnica d’excavacions ja el 1913, durant una visita del seu mestre Hubert Schmidt a Espa-

Fig. 4. Restauració del vas teriomorf del Tossal Redó a les golfes de la Casa Padellàs, aleshores palau de la Diputació de Barcelona i ara de la Generalitat. Al centre de la fotografia, Pere Bosch Gimpera i, a la dreta, Josep Colominas. Circa 1915. Autor desconegut (MACBarcelona, Arxiu Fotogràfic).

61

Museu d’Arqueologia de Catalunya

nya, abans de la segona estada seva a Alemanya (Bosch 1980, 64). Per la seva banda, Duran i Sanpere explica com es va promocionar la creació d’aquest Servei mitjançant les intervencions en el Tossal de les Tenalles, a Sidamon, sota la seva direcció i d’en Colominas (Duran 1966, 50-56). Van preparar un pintoresc berenar per a Josep Puig i Cadafalch i Francesc Martorell, servit en la vaixella ibèrica trobada al jaciment.

A principis de la tardor del 1915, Martorell (Balcells 2008) i Puig, secretari i president respectivament de la Secció HistòricoArqueològica, van convèncer finalment Enric Prat de la Riba, president de la Mancomunitat, perquè es creés un Servei d’Investigacions Arqueològiques. La direcció va recaure en el jove Pere Bosch Gimpera (Cortadella 2003, liii-lvii; Gracia / Cortadella 2007, 264-265). La tria no estava exempta de polèmica, ja que pel que fa a l’arqueologia del país es pot dir que Bosch Gimpera era un perfecte neòfit. No hi ha dubte que van pesar més el cercle d’amistats i els contactes, perquè Bosch formava part d’aquella anomenada “colla de l’Ateneu” a la qual també pertanyien J. Rubió i Balaguer, L. Nicolau d’Olwer, F. Valls i Taberner, R. D’Abadal i F. Martorell, entre d’altres. Tots eren joves promeses del noucentisme, becats a les millors universitats europees i cridats a ocupar els llocs clau en les noves institucions de cultura catalanes.

No obstant això, cal tenir en compte que aquella elecció no convertia Bosch, ni molt menys, en amo i senyor de l’arqueologia que es feia des de l’Institut.

Ell només fou un cap de servei. Per sobre seu hi havia el president i el secretari de la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut, Puig i Cadafalch i Francesc Martorell, que en més d’una ocasió van protagonitzar sonats enfrontaments amb Bosch (Gracia 2003, 32-33).

A part de dirigir el servei, Bosch impartirà classes als Estudis Universitaris

62

ANYS 1935-2010

Catalans i ocuparà la Càtedra d’Història Universal Antiga i Medieval de la Universitat de Barcelona, primer de manera interina i després, des del 1916, per oposició.

Com queda reflectit a la memòria presentada a la Junta de la Secció Històrico-Arqueològica a les acaballes del 1915, la finalitat del servei era “la investigació sistemàtica de la prehistòria i de l’arqueologia de l’edat antiga a Catalunya i de tots aquells llocs on puguin trobar elements que ajudessin a solucionar els problemes arqueològics de Catalunya”. Per assolir-ho, es va plantejar un programa que incloïa les actuacions següents: excavació dels jaciments catalans; excavació dels jaciments d’altres regions relacionades amb Catalunya; vigilància de les troballes casuals per preservar les dades que poguessin aportar i, si escau, procedir a l’excavació dels respectius jaciments; creació d’una base de dades sobre el material existent en els museus i col·leccions particulars de Catalunya incloent-hi la revisió de les publicacions antigues, i exposició al museu del Parc de la Ciutadella, seguint una metodologia científica, del material arqueològic obtingut en les intervencions del Servei (Gracia / Cortadella 2007, 314).

A més del director, Pere Bosch Gimpera, el personal del Servei estava format per un ajudant tècnic, Josep Colominas, i un seguit de col·laboradors en excavacions: Agustí Duran i Sanpere i Maties Pallarès, a més de Llorenç Pérez Temprado (en les del Baix Aragó), Joan Serra i Vilaró i Lluís Pericot (en els sepulcres megalítics de Solsona i l’Alt Empordà, respectivament). També hi havia col· laboradors per a l’ordenació i catalogació de materials, com el mateix Pericot, Josep de C. Serra Ràfols i Alberto del Castillo. El laboratori s’organitzà amb un escultor, Francesc Font, al qual més tard es va afegir Josep Malbertí. (Fig. 4).

Orígens i prefiguració. Els primers anys d´història i la constitució de les col·leccions

Més concretament, el pla de treball del nou Servei comprenia: a) excavar les estacions catalanes; b) excavar les estacions d’altres terres relacionades amb Catalunya; c) vigilar les troballes casuals; d) reunir les dades sobre el material existent en museus i col·leccions particulars i també revisar les de les publicacions antigues; e) exposar de manera adequadament ordenada, segons un sistema científic, el material arqueològic al Museu d’Art i Arqueologia de Barcelona. També es feia càrrec d’un seguit de projectes complementaris (realitzats entre 1915-1920). En primer lloc, un repertori fotogràfic de materials no propis del Museu d’Art i Arqueologia; els museus de Girona, Tarragona, Solsona, Vic, Lleida, Olot, Sabadell, Manresa, Terrassa, Sant Feliu de Guíxols i Vilanova; les col·leccions Vidal, Cazurro, Bonsoms, Maspons (Barcelona), Sala (Vic), Bosch (Sant Martí de Pallerols), Camps (Guissona) i Llit (Romanyà de la Selva).

En segon lloc, completar la part de prehistòria de l’inventari de les estacions arqueològiques i troballes conegudes de Catalunya. I, per acabar, col·laborar en l’organització de la secció de Prehistòria i Arqueologia Clàssica per a l’Exposició Internacional del 1929 a Barcelona (Gracia / Cortadella 2007, 314).

Aquest darrer projecte resultarà el més polèmic, quan Primo de Rivera escapci les institucions catalanes i, al mateix temps, utilitzi l’exposició del 1929 com a vitrina del règim.

Les directrius del Servei derivaven de les idees que Bosch havia acumulat durant les seves estades a Alemanya entre el 1911 i el 1914. Tendien a relacionar els conceptes de recerca, conservació i difusió del patrimoni arqueològic a partir d’una estructura tècnica centralitzada.

El fi últim d’aquesta proposta era la creació d’un veritable Museu de Prehistòria a Barcelona, que es convertí en un dels cavalls de batalla de Bosch al llarg de

més de dues dècades, fins a la inauguració del Museu d’Arqueologia el 1935.

Amb aquesta finalitat, es van establir bases de col·laboració científica i de salvaguarda del patrimoni amb els museus locals de Vic, Solsona, Girona, Sabadell, Tarragona, Vilanova i la Geltrú i Palma de Mallorca, aprofitant i ampliant la xarxa d’enllaços de l’Institut (Gracia / Cortadella 2007, 266-267).

Hem de ser conscients de la importància d’aquests fets, ja que es tractava del primer Servei Arqueològic tècnic creat a Espanya. A més de comptar amb amplis locals a les golfes del Palau de la Diputació de Barcelona (actual Palau de la Generalitat), i amb fons per realitzar treballs de camp, disposava de personal administratiu i de restauració, d’una xarxa de col·laboradors territorials i d’un clar desig de vinculació amb la universitat, a través de la Càtedra d’Història Antiga de la Universitat de Barcelona.

Fins que no va ser dissolta la Mancomunitat per la dictadura de Primo de Rivera i el Servei s’incorporà a la Diputació Provincial de Barcelona, l’any 1925, la tasca realitzada va ser ingent.

Es van excavar i estudiar els jaciments paleolítics del cau de les Goges i la cova de les Goges (Sant Julià de Ramis), les pintures rupestres de Tivissa, Vandellòs i Benifallet. Del neolític s’estudiaren els

Fig. 5. Lluís Pericot, en primer terme, al dolmen de la Barraca del Lladre (Espolla, Alt Empordà). Circa 1920. Autor desconegut (MAC-Barcelona, Arxiu Fotogràfic).

63

Museu d’Arqueologia de Catalunya

Fig. 6. Cau de les Goges II (Sant Julià de Ramis). A la dreta, Maties Pallarès, l’excavador del jaciment. 1916.

Autor desconegut (MACBarcelona, Arxiu Fotogràfic).

64

gravats rupestres del Cogul, Capmany i Espolla, les coves de Tartareu, Os de Balaguer, Tragó de Noguera, Ribes, Can Sant Vicenç (Sant Julià de Ramis), Fonda de Salomó, Bor, Castellví de la Marca, Aumediella de Benifallet, els sepulcres megalítics del Baix Empordà i les Gavarres, l’Alt Urgell i la Plana de Vic, i les sepultures de Santa Maria de Miralles, Sant Joan Despí, Vilassar i Caldes de Montbui. De l’edat del bron-

ANYS 1935-2010

ze s’excavaren les restes aparegudes a Solsona i Sant Quirze del Vallès. De la primera edat del ferro s’intervingué a Terrassa i a Llorà, i de la segona edat del ferro s’excavà en els poblats ibèrics de Tossal de les Tenalles (Sidamon), Puig Castellar (Santa Coloma de Gramenet), La Gessera (Casseres), Fontscaldes, Rubí i Valls. En canvi, les intervencions d’època romana van ser més escasses: es va excavar a les vil.les romanes de Tossa i Vilagrassa i en un forn ceràmic de Sant Martí Sarroca, i s’iniciaren dels treballs en el teatre i la necròpoli paleocristiana de Tarragona –després prosseguits per Serra i Vilaró. (Figs. 5-6-7).

Podem dir que a Catalunya, amb l’excepció d’Empúries –que continuava sent responsabilitat directa de la Junta de Museus–, poques intervencions arqueològiques defugien el control directe o indirecte del Servei. Un cas a part és el del tot just esmentat mossèn Serra i Vilaró, del Museu de Solsona, que va ser un estret col·laborador de l’Institut en un primer moment però que de mica en mica se’n distancià per desavinences amb Bosch, i que durant la seva etapa tarragonina obtingué el recolzament necessari directament de la Junta Superior de Excavaciones de Madrid (d. a. 1994).

Al mateix temps, es va intervenir també a les Balears –poblats talaiòtics, especialment Capocorp Vell i enclavaments romans–, al Baix Aragó –poblats de Les Escodines Altes i Les Escodines Baixes, Sant Cristòfol, Tossal Redó, Vilallonc, el Piuró del Barranc Fondo, les Ombries, els Castellans i Sant Antoni de Calaceit– i al País Valencià: pintures rupestres de la Valltorta, necròpolis ibèriques de Salzadella i Oliva i necròpoli de l’edat del bronze de Callosa (Bosch Gimpera 1923; Gracia / Cortadella 2007, 268, 314318). (Figs. 8-9).

L’activitat del Servei en aquests primers anys va ser tan gran que va acabar ai-

Orígens i prefiguració. Els primers anys d´història i la constitució de les col·leccions

xecant crítiques entre els historiadors i intel·lectuals del moment. Uns es queixaven que l’apartat dedicat a la prehistòria ocupava la major part de les cròniques de l’Anuari de l’Institut, fins al punt que resultaven mesquines al seu costat les notes sobre els estudis històrics, literaris i jurídics. Altres es planyien del penós estat de la historiografia catalana si es comparava amb el gran nombre de vocacions universitàries que despertava la prehistòria. Tothom estava d’acord, però, que aquests èxits eren mèrit de Bosch Gimpera i demèrit dels historiadors i arxivistes. Bosch, més enllà de la seva vitalitat personal, havia sabut compaginar l’activitat del Servei d’Investigacions Arqueològiques amb la docència universitària, a més de tenir un peu posat al museu de la Ciutadella –com a responsable de la secció de prehistòria–, la qual cosa generà un reguitzell de deixebles i col·laboradors, una autèntica escola d’arqueologia que

a principis dels anys vint ja començava a donar els seus fruits (Cortadella 2003, lxi-lxiii).

Fig. 7. Tarragona. Necròpoli paleocristiana. Troballa del sarcòfag dit “dels lleons”, aparegut durant les intervencions dirigides per Josep Colominas. 1925. Autor desconegut (MAC-Barcelona, Arxiu Fotogràfic).

GAIREBÉ UNA ATURADA (1925-1931) La dictadura de Primo de Rivera va comportar un cop dur per al Servei d’Investigacions Arqueològiques, ja que era un organisme creat per la Mancomunitat i depenia de l’Institut d’Estudis Catalans. El 1925, dissolta la Mancomunitat, el Servei va ser incorporat a la Diputació de Barcelona, que, en un primer moment, el va unir al Servei de Catalogació i Conservació de Monuments. Primer totes dues estructures van actuar de forma independent, fins que a finals del 1926 l’organisme provincial les va separar de nou i el Servei d’Investigacions Arqueològiques va passar a dependre de la Junta de Museus de Barcelona.

65

Museu d’Arqueologia de Catalunya

Fig. 8. Excavacions de la cova de Son Taixaquet (Llucmajor, Mallorca). Entre 1916-1920.

Autor desconegut (MACBarcelona, Arxiu Fotogràfic).

66

La investigació es va ressentir molt amb els canvis, com no podia ser d’una altra manera. No obstant això, i encara que les intervencions en el poblat ibèric de Calaceit no es van reprendre mai (Bosch 1965), entre el 1925 i el 1926, amb grans dificultats, van continuar les intervencions a Capocorp Vell (Mallorca) i a Puig Castellar (Santa Coloma de Gramenet), i es van excavar també alguns sepulcres megalítics a Espolla i Torroella de Montgrí. Però cada vegada s’espaiava més l’activitat de l’organisme, que al mateix temps trobava reduït dràsticament el personal i el pressupost. El 1927 la Junta de Museus va paralitzar totes les activitats del Servei, va impedir fins i tot la continuïtat de les úniques intervencions arqueològiques que es mantenien actives (Capocorp Vell i Puig Castellar), i va negar el permís i els fons per reprendre les investigacions als poblats ibèrics del Baix Aragó. De fet, entre el 1927 i el 1930 només es van poder fer els treballs d’excavació de la ciutat romana de Badalona –gràcies al mecenatge de Ròmul Bosch i Catarineu, a qui posteriorment la Junta va restituir les quantitats avançades–, els mosaics de la qual es van traslladar al museu de la Ciutadella (Gracia / Cortadella 2007, 275-277, 319-320).

ANYS 1935-2010

Amb els treballs de camp gairebé aturats, el Servei va tenir disminuïda també la seva capacitat investigadora, en ser desallotjat dels locals que ocupava al Palau de la Diputació. Tot formava part de la lògica perversa del moment. La Diputació, un cop realitzat el traspàs del Servei a la Junta de Museus, considerà que la responsabilitat de dotar-lo d’infraestructures depenia d’aquesta institució municipal. Així, doncs, va instar-lo a desallotjar les oficines i el laboratori. Per la seva part, la Junta de Museus proposà al Servei la cessió d’unes golfes a l’edifici del museu de la Ciutadella, que només permetien amuntegar el material però no pas catalogar-lo ni estudiar-lo.

Davant de la negativa de Bosch d’acceptar el nou emplaçament, a finals de juliol del 1927 la Diputació va forçar el desallotjament, sense criteri ni supervisió tècnica dels membres del Servei, la qual cosa va ocasionar la pèrdua o la destrucció d’una part del material arqueològic. Les protestes i amenaces de dimissió de Bosch van aconseguir la suspensió oficial del trasllat, però l’antic laboratori va quedar ocupat pels arquitectes de la Diputació i els seus fons van acabar dipositats de mala manera a les golfes de l’edifici de la Ciutadella. Això implicava, de fet, la paralització de l’activitat del Servei.

Un any després, al principi de l’estiu del 1928, la Diputació va cedir a la Junta de Museus, per solucionar el problema, el primer pis d’un edifici de la mateixa Diputació situat al barri de la Sagrera. No obstant això, i malgrat les promeses, el local de la Sagrera no va ser condicionat fins a la primavera del 1929, i fins llavors, per tant, no es van poder reprendre els treballs d’estudi.

Ara bé, part dels materials continuaven emmagatzemats al museu de la Ciutadella. (Gracia / Cortadella 2007, 277279). És significatiu que l’any 1927 l’Anuari –una publicació poc donada

Orígens i prefiguració. Els primers anys d´història i la constitució de les col·leccions

a la ironia– es referís a la forma “catacumbària” en què es van haver de fer les poques intervencions arqueològiques d’aquell any.

Davant la quasiimpossibilitat de continuar els treballs de camp i de laboratori, l’Institut d’Estudis catalans havia tirat endavant projectes internacionals, promoguts per la Unió Acadèmica Internacional: la Forma Conventus Tarraconensis (dins de la Forma Orbis Romani), i el Corpus Vasorum Antiquorum.

La caiguda de Primo de Rivera el gener del 1930 va significar la revitalització de l’Institut d’Estudis Catalans i, en conseqüència, de la Junta de la Secció Històrico-Arqueològica. Un cop represes les seves funcions, l’Institut reclamà a la Diputació de Barcelona el traspàs del Servei d’Investigacions Arqueològiques, que es va demorar fins a finals d’any.

No obstant això, Bosch, com a director, va plantejar al president de la institució la necessitat d’organitzar un pla de treball que consolidés el Servei abans del nou traspàs. Així, el 13 juliol del 1930 Bosch insistí en la necessitat de reprendre les intervencions arqueològiques en els poblats de Puig Castellar (Santa Coloma de Gramenet), Sant Antoni (Calaceit) i Capocorp Vell (Mallorca), i de fer prospeccions sistemàtiques en una sèrie de jaciments dels quals s’havien rebut notícies: cova Colomera i cova Negra (Corçà), cova de Taús, sitges de Tamarit i Burriac, dòlmens de l’àrea de Ripoll, mosaics prop de Lleida (Fig. 10), sepulcre romà d’Aitona i jaciment romà de Can Pinós (Badalona), i també la necessitat de realitzar una planimetria i topografia de l’aqüeducte romà de Calella (Gracia / Cortadella 2007, 280). Tot i la nova empenta, l’escassetat de noticies que trobem a l’Anuari del 1930 i 1931 deixa prou clar que al Servei, malgrat la reintegració a l’Institut, li costaria d’arribar a l’alt rendiment aconseguit a principis dels anys vint.

LA RECUPERACIÓ ABANS DEL DESASTRE (1931-1939) El retorn del Servei d’Investigacions Arqueològiques a l’Institut d’Estudis Catalans va comportar, doncs, la lenta represa dels treballs de camp. Reorganitzat el Servei, que va tornar a tenir el personal d’abans de l’etapa de la Diputació, no va tenir cap més opció que actuar com un organisme dedicat preferentment a les intervencions d’urgència, i deslligar la seva activitat preferent de les línies de recerca seguides al llarg del període 1915-1923, de manera que es van interrompre definitivament, entre altres, les excavacions dels poblats ibèrics del Baix Aragó i les intervencions a Mallorca. Sens dubte, la causa directa hem de buscar-la en la manca de pressupost, però també en els canvis polítics d’aquells anys, ens els quals el mateix Bosch es va veure implicat com a degà de la Facultat de Lletres primer, i rector de la Universitat Autònoma de Catalunya després. Bosch va ser empresonat també a causa dels Fets d’Octubre del 1934, i després va ocupar la Conselleria de Justícia de la Generalitat (19371939), abans de marxar cap a un l’exili del qual ja no va tornar.

Tot i així, l’any 1931 Colominas va poder excavar la necròpoli romana de Can Casanoves, prop del recinte de l’Hospi-

Fig. 9. Josep Puig i Cadafalch i Pere Bosch Gimpera a l’assentament de La Gessera (Caseres, Terra Alta). 1916.

Autor desconegut (MACBarcelona, Arxiu Fotogràfic).

67

Museu d’Arqueologia de Catalunya

Fig. 10. Excavacions a la vil·la romana de Vilagrassa (Lleida).

Descobriment dels mosaics.

Novembre del 1927. Autor desconegut (MAC-Barcelona, Arxiu Fotogràfic).

68

tal de Sant Pau (Barcelona), sector en el qual també va localitzar un hàbitat de l´edat del bronze. (Fig. 11). Mentrestant, Serra Ràfols va dur a terme una extensa campanya d’intervencions a la ciutat de Girona, que va afectar, entre altres punts, la torre romana de Gironella, la casa rectoral de la catedral, el pati de l’escola Sagrada Família, la Casa Pastors i la plaça de Sant Feliu; sens dubte les actuacions més importants del Servei durant aquell any, encaminades a preparar el fascicle corresponent de la Forma Conventus Tarraconensis. També es va intervenir en l’estudi dels mil· liaris de Palau-Sacosta (Serra Ràfols), del dolmen de Gombrèn (Colominas), del jaciment neolític de Sant Llorenç de Campdevànol (Colominas), de la cova del Forat del Pany de Pontons (Colominas i Bosch), de l’aqüeducte de Sant Jaume dels Domenys (Bosch, Colominas i Serra Ràfols), i es van fer visites d’inspecció i prospeccions als poblats de Tivissa (Bosch, Serra Ràfols), Ullastret (Serra Ràfols, Colominas), Banyeres (Bosch, Colominas, Serra Ràfols), Tos-

ANYS 1935-2010

sal del Mor de Balaguer (Bosch, Serra Ràfols), forn ibèric de Seva (Colominas) i vil.la romana de Pineda (Bosch, Serra Ràfols, Puig i Cadafalch).

El 1932, el ritme de les intervencions es va reduir sensiblement, ja que es van aprovar subvencions només per als jaciments del Guinardó (Barcelona), del claustre del monestir de Sant Cugat (Barcelona) i del nucli urbà de Reus.

L’única novetat important en aquesta època és l’assumpció per part de la Secció Històrico-Arqueològica de la direcció de les excavacions d’Empúries, fins llavors en mans de la Junta de Museus. El Servei concentrà els esforços en la preparació de l’edició de les intervencions de la dècada de 1920 per a l’Anuari de l’Institut i en l’habilitació del que hauria de ser el nou Museu d’Arqueologia (Gracia / Cortadella 2007, 282-283, 320-321).

La proclamació de la República el 14 d’abril del 1931 i la constitució de la Generalitat de Catalunya havien implicat desallotjar l’edifici del Parc de la Ciutadella que ocupava el Museu d’Art i Arqueologia, destinat a seu del Parlament de Catalunya. Amb l’acord de l’Ajuntament, la Generalitat i la Diputació, es va buscar finalment un emplaçament únic per a totes les col·leccions arqueològiques de la ciutat. Als materials del museu del Parc de la Ciutadella es van sumar els dipositats a la capella de Santa Àgata, cedits per l’Estat a la Junta de Museus el 1931, i les col·leccions Cazurro, Bosch Catarineu, Plandiura i la dels pares jesuïtes de Sarrià. Després d’analitzar la possibilitat d’ocupar un edifici prop de la plaça d’Espanya o de construir-ne un de nou a les proximitats de l’actual plaça de Francesc Macià, Bosch va optar pel Palau de les Arts Gràfiques construït al recinte de Montjuïc per a l’Exposició Internacional del 1929. Seguint les indicacions de Bosch, que va prendre com a referència l’orga-

Orígens i prefiguració. Els primers anys d´història i la constitució de les col·leccions

nització dels museus alemanys, l’arquitecte Josep Gudiol i Ricart va dirigir la remodelació de l’edifici, que fou inaugurat el 3 de novembre del 1935 (Gracia / Cortadella 2007, 283; d. a. 1984, 6469; Rovira 1986, 30-35).

Durant la República, la Generalitat de Catalunya, d’acord amb l’Estatut d’autonomia, va prendre les regnes de la política cultural iniciada per l’Ajuntament i la Diputació de Barcelona primer, i la Mancomunitat després. El 7 juliol del 1936 Bosch va presentar la fórmula per la qual el Servei d’Investigacions Arqueològiques, dirigit per ell, s’ocuparia dels treballs de camp i la Secció HistòricoArqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans, sota el comandament de Puig i Cadafalch, continuaria tenint a càrrec seu la recerca i la publicació dels resultats.

L’esclat de la Guerra Civil, però, va fer anar en orris aquesta solució i va obligar la Generalitat a una política arqueològica centrada en la protecció i salvaguarda del

patrimoni historicoarqueològic (Balcells / Pujol 2002, 277-278; Guitart 2003).

Després de rebre el traspàs dels serveis del Patrimoni Històric, Artístic i Científic per part de l’Estat, la Generalitat havia desenvolupat les seccions d’Arxius, Biblioteques, Museus, Monuments i Excavacions mitjançant el Decret del 2 de juny del 1936 (BOGC, 4 juny 1936). Així es derogava l’organització provisional anterior, en la qual l’antic Servei d’Investigacions Arqueològiques estava sota la tutela de la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans.

L’organització de la Secció d’Excavacions es va completar amb el Decret del 26 de gener del 1937 (DOGC, 28 gener 1937), pel qual s’unia aquesta secció amb els museus arqueològics de Catalunya i es donava lloc a la nova Secció d’Excavacions i Arqueologia dels Serveis del Patrimoni Històric, Artístic i Científic. La màxima prioritat en aquells anys va ser la catalogació de la totalitat

Fig. 11. Excavacions a Can Casanoves (Barcelona). 1931.

Autor desconegut (MACBarcelona, Arxiu Fotogràfic).

69

Museu d’Arqueologia de Catalunya

dels jaciments arqueològics importants i, després del juliol del 1936, el salvament del tresor artístic i arqueològic.

Amb aquesta finalitat es van confiscar nombroses col·leccions particulars i es va dur a terme la reorganització dels museus arqueològics. El nou macroservei depenia directament de la Conselleria de Cultura de la Generalitat i estava coordinat amb la resta de serveis del Patrimoni Històric, Artístic i Científic, mitjançant una comissió d’aquest Servei de Patrimoni (Gracia / Cortadella 2007, 287).

La Secció d’Excavacions i Arqueologia actuava a través del personal central, que al mateix temps complia les funcions d’inspecció de les zones arqueològiques en què s’havia dividit el territori català seguint criteris geogràfics i d’especialització dels inspectors. Es va crear una xarxa de corresponsals allà on hi havia personal competent, els quals es comunicaven amb la direcció a través dels inspectors i exercien la vigilància immediata del territori.

La direcció de la Secció d’Excavacions i Arqueologia estava ubicada al flamant Museu d´Arqueologia, que també albergava els serveis tècnics centrals: la secretaria, l’inventari del patrimoni arqueològic, els catàlegs dels museus, l’arxiu documental i fotogràfic, una biblioteca, tallers i laboratoris de reconstrucció, conservació i reproducció (Gracia / Cortadella 2007, 288). En resum, unes instal·lacions magnífiques, connectades amb una xarxa d’arqueòlegs territorials i dotades de personal experimentat. Totes aquelles coses per les quals Bosch Gimpera i l’arqueologia catalana tant havien batallat.

Però en comptes de ser una consagració, allò va resultar el final, acabat bruscament, d’una etapa. Després de la Guerra Civil, durant el franquisme, malgrat els esforços per aparentar una continuïtat artificiosa, la realitat fou molt diferent (Gracia 2009).

70

ANYS 1935-2010

BIBLIOGRAFIA BALCELLS, A. (editor) (2001), Puig i Cadafalch i la Catalunya contemporània, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans.

BALCELLS, A. (2008), Francesc Martorell i Trabal, Memòria curs 2005-2006, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 124-143.

BALCELLS, A., PUJOL, E. (2002), Història de l’Institut d’Estudis Catalans, vol.

I, 1907-1942, Barcelona, IEC. BARRAL, X. (1999), Josep Pijoan. Del salvament del patrimoni artístic català a la història general de l’art. Conferència pronunciada davant del Ple el dia 24 de febrer de 1997, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans.

BOGC, Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya, 1931-1936.

BOSCH GIMPERA, P. (1923), Servei d’Investigacions Arqueològiques de l’Institut d’Estudis Catalans. Memòria presentada a la Secció Històrico-Arqueològica, Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans 1915-1920, vol. vi, lxiv-lxvii.

BOSCH GIMPERA, P. (1965), Diario de excavaciones (1915-1922), PALLARÉS, F., El poblado ibérico de San Antonio de Calaceite, Bordiguera-Barcelona, Instituto de Estudios Ligures.

BOSCH GIMPERA, P. (1966), Com fou creat el Servei Arqueològic de Catalunya i el Museu d’Arqueologia de Catalunya, Xaloc, 12, 53-60.

BOSCH GIMPERA, P. (1971), La Universitat i Catalunya, Barcelona, Edicions 62.

BOSCH GIMPERA, P. (1980), Memòries, Barcelona, Edicions 62.

CASASSAS, J. (1986), Pere Bosch Gimpera: la virtut de l’oportunitat, Pere Bosch Gimpera i el Museu Arqueològic de Barcelona. 50 aniversari, (ROVIRA I PORT, J., editor científic), Barcelona, Diputació de Barcelona, 23-29.

CORTADELLA, J. (2003), Historia de un libro que se sostenía por sí mismo: la Etnologia de la Península Ibèrica de Pere

Orígens i prefiguració. Els primers anys d´història i la constitució de les col·leccions

Bosch Gimpera, BOSCH GIMPERA, P., Etnologia de la Península Ibèrica, Pamplona, Urgoiti, ix-ccxliv.

D. A.(1984), Arrels de la Catalunya mil· lenària: cinquanta anys del Museu Arqueològic de Barcelona (1935) i setanta-cinc de les excavacions d’Empúries (1908), (ROVIRA I PORT, J., coordinador), Barcelona, Fundació Jaume I. D. A. (1994), Revelar el passat: Homenatge a Joan Serra i Vilaró en el XXV aniversari de la seva mort, Tarragona, Museu Nacional Arqueològic de Tarragona - Museu Diocesà i Comarcal de Solsona.

D. A. (2001), Josep Puig i Cadafalch, Empúries i l’Escala, Empúries, Ajuntament de l’Escala / Museu d’Arqueologia de Catalunya - Empúries.

DÍAZ-ANDREU, M., MORA, G., CORTADELLA, J. (editors) (2009), Diccionario histórico de la Arqueología en España (siglos xv-xx), Madrid, Marcial Pons.

DOGC, Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, 1936-1939.

DURAN I SANPERE, A. (1966), Tornar-hi a pensar (evocació de moments viscuts), Barcelona, Selecta.

GALÍ, A. (1986), Institut d’Estudis Catalans, Història de les institucions i del moviment cultural a Catalunya, 1900 a 1936, llibre xvii, Barcelona, Fundació Alexandre Galí.

GARCIA, A, BORONAT, M. J. et alii.

(2008), Cent anys de la Junta de Museus, 1907-2007, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

GRACIA, F. (2003), Pere Bosch Gimpera y la formación de la Escuela de Barcelona (1915-1939), (BARBERÀ J., GARCÍA J., editors), L’arqueologia a Catalunya durant la República i el Franquisme (1931-1975): Actes de les Jornades d’Historiografia celebrades a Mataró els dies 24 i 25 d’octubre de 2002, Mataró, Museu de Mataró, 31-91.

GRACIA, F. (2009), La arqueología durante el primer franquismo (1939-1956), Barcelona, Edicions Bellaterra.

GRACIA, F., CORTADELLA, J. (2007), La institucionalización de la arqueología en Cataluña: el Servei d’Investigacions Arqueològiques del Institut d’Estudis Catalans, (BELÉN, M., BELTRÁN, J., editors), Las instituciones en el origen y desarrollo de la arqueología en España, Spal Monografías, x, Sevilla, Universidad de Sevilla, 257-321.

GUITART, J. (2003), L’Institut d’Estudis Catalans i la política de recerca arqueològica durant la segona República i la postguerra, (BARBERÀ, J., GARCÍA, J., editors), L’arqueologia a Catalunya durant la República i el Franquisme (19311975): Actes de les Jornades d’Historiografia celebrades a Mataró els dies 24 i 25 d’octubre de 2002, Mataró, Museu de Mataró, 93-102.

MAS SOLENCH, J. M. (2002), Ferran Valls i Taberner. Jurista, historiador i polític, Barcelona, Proa, 2002.

RAFEL, N., DUPRÉ, X. (1989), L’arqueologia i les institucions de govern a Catalunya (1907-1939), Revista de Catalunya (nova etapa), 28, 105-123.

RIQUER, B. DE (director) (1987), Història de la Diputació de Barcelona, Barcelona, Diputació de Barcelona, 3 vols.

ROVIRA PORT, J. (1986), El Museu Arqueològic o la història d’un anhel, Pere Bosch Gimpera i el Museu Arqueològic de Barcelona. 50 aniversari, (ROVIRA I PORT, J., editor científic), Barcelona, Diputació de Barcelona.

SERVEI D´EXCAVACIONS I ARQUEOLOGIA DE CATALUNYA (1937), Servei d’Excavacions i Arqueologia de Catalunya. Memòria 1936-1937, Barcelona, Generalitat de Catalunya.

SIMON TARRÉS, A. (director) (2003), Diccionari d’historiografia catalana, Enciclopèdia Catalana, Barcelona.

YÁÑEZ, A., LAVÍN, A. C. (1999), La legislación española en materia de Arqueología hasta 1912: análisis y evolución en su contexto, Patrimonio Cultural y Derecho, 3, 123-146.

71

Donacions de particulars a museus catalans fins a la Guerra Civil Francesc Fontbona de Vallescar*

La manca de col·leccions públiques al nostre país hauria pogut tenir com a conseqüència uns museus catalans pobríssims. L’Estat del qual depenem mai no ha tingut gaire interès a fer de Catalunya receptacle de patrimoni artístic oficial, fora de peces de perfil baix que s’adiguessin amb la categoria provincial que les regiones espanyoles tenien i tenen adjudicada. Per aquest motiu, tanmateix, en ajuntar-se esforços, especialment des de començaments del segle xx, per tal de formar uns museus públics mínimament dignes, la feina i l’empenta van venir del país mateix i l’aportació de particulars hi va ser molt notable.

L’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona va ser pionera en la recopilació de materials arqueològics: el seu president Pròsper de Bofarull, arxiver oficial i un dels primers erudits qualificables de romàntics al nostre país, agrupà peces aportades per particulars i provinents dels convents i edificis històrics víctimes dels fets tempestuosos desfermats els anys 1835 i 1836.1 El paper d’aquesta acadèmia ha estat glossat a bastament quan s’han fet valoracions sobre els orígens dels museus catalans, especialment en el que pertoca a l’arqueologia, però cal tenir també en compte la tasca

realitzada des d’una altra Acadèmia, la de Belles Arts, fins i tot abans de portar oficialment aquest nom, quan era primer Escola de Dibuix i després de Belles Arts, promoguda per la Junta de Comerç i instal·lada a la Casa Llotja de Barcelona.

A l’Acadèmia de Belles Arts barcelonina, doncs, que esdevindria l’entitat artisticodocent històricament més oficial, per definició, de Catalunya, s’hi va anar formant des de les acaballes del segle xviii un museu d’art, en primer lloc per a ús dels estudiants, que havien de poder tenir a l’abast un joc de bones obres clàssiques, però aviat també amb vocació pública.

Diverses peces que s’hi anaven aplegant venien de donacions. En efecte, el paper que varen tenir els particulars en l’enriquiment d’aquest museu acadèmic va ser notable. Entre moltes altres aportacions –llegats i donacions– hi hagué la del gravador valencià Pasqual-Pere Moles –precisament el fundador i primer director de l’Escola de Llotja–, que l’any 1787 hi llegà un important Sant Jeroni de Francesc Ribalta. L’arquitecte Antoni Celles, també professor a l’escola, llegà un retrat que li havia fet Ferran Ferrant (1835). El pintor mallorquí Miquel Picó

* Biblioteca de Catalunya. ffontbon@bnc.cat 1.- Vegeu Rovira i Port, J. (2002), 113.

Fig. 1. Retrat de Carles Pirozzini Martí. 1905-1907. Autor desconegut (AFB).

73

Museu d’Arqueologia de Catalunya

donà també un retrat que havia fet del marquès d’Alfarràs (1856). Francesc Ignasi de Montserrat deixà en testament un magnífic retrat de Vicente López (1859). I l’escultor romàntic Manuel Vilar llegà el retrat que li havia fet Federico de Madrazo (1860). Aquests retrats eren elements que en el seu moment tenien sobretot un valor representatiu, però vistos amb la perspectiva actual constitueixen a més uns bons exemples de la producció artística vuitcentista i són veritables peces de museu.

Més endavant, el canonge pintor Tomàs de Puigguriguer llegà una sèrie de quadres seus (1869). Francisca Vilarasau, vídua Jordà, llegà una important Epifania flamenca del segle xvi (1872), i el mateix any el pintor Josep Arrau i Barba llegà una sèrie de notables obres seves.

Miquel Vidal-Quadras donà una pintura de Mateo Cerezo (1876), i vint anys després el pintor Benet Mercadé llegà un bon nombre d’obres seves importants (1897). Ja a començaments del segle xx, Emili Arnús llegà un quadre de Ramon Martí Alsina (1902), i Adolf Brugada, quatre anys després, dos retrats fets pel mateix pintor. Hermenegild Tàmaro donà obres de Jaume Batlle i de Pelegrí Clavé (1909). Maria Moret d’Oliveras llegà (1918) quatre retrats d’Antoni Caba, pintor del qual Enric Monserdà llegà també un retrat (1927) i també altres obres, algunes fetes d’ell mateix.

El mateix any els hereus de Pere Grau Maristany, comte de Lavern, donaren el retrat d’aquest personatge fet per Modest Teixidor.

Al costat de tot això les donacions oficials foren molt poques. La principal va ser la que la reina Isabel II, mig per accident mig per descuit, va fer a l’Acadèmia el 1851 de la meitat dels murals d’Anni-

2.- Vegeu Fontbona, F., Durá, V. (1999).

3.- Vegeu Durá Ojea, V. (2002), i Vélez, P. (2001).

74

ANYS 1935-2010

bale Carracci i deixebles, arrencats del mur durant el desmantellament de San Giacomo degli Spagnuoli, església espanyola de Roma. L’altra meitat anà a parar al Museo del Prado de Madrid.

Prou que la posteritat centralista va tirar en cara a la reina que no hagués anat al museu madrileny el conjunt sencer.

A part d’aquest error reial, que no es repetiria mai més, la resta dels ingressos al museu acadèmic provingueren de compres o de treballs de professors i alumnes, o en tot cas de dipòsits d’obres que l’Estat enviava lluny de Madrid perquè les considerava de valor secundari. I de totes maneres els dipòsits, no cal ni dir-ho, sempre tenen caràcter reversible, és a dir que sempre podien ser levantados.2 Això pel que fa a la pintura. En el camp del dibuix es produïren també donacions extraordinàries al museu de l’acadèmia, com el llegat que el gran paisatgista, professor i acadèmic Lluís Rigalt va fer de vora set-cents dibuixos seus, veritablement extraordinaris un per un i, com a conjunt, únic. Hi ingressà el 1894. De Pau Milà i Fontanals, pintor i sobretot professor carismàtic, una àmplia col·lecció de dibuixos seus s’integrà també a la col·lecció acadèmica per voluntat del seu germà, el gran erudit i filòleg Manuel Milà i Fontanals.

En el camp escultòric va haver-hi igualment aportacions per donació o llegat,3 i un dels grans arquitectes catalans del segle xix, Josep Oriol Mestres, també té bona part dels seus projectes als fons de l’acadèmia, per donació dels marmessors del seu fill, el gran dibuixant, poeta i músic Apel·les Mestres.

Tot això és només la relació de les donacions més destacades, ja que al llarg de tot aquell període les aportaci-

Orígens i prefiguració. Els primers anys d´història i la constitució de les col·leccions

ons artístiques rebudes per la institució foren moltes més. És només un tast de com una institució artística catalana, el més antic museu d’art format al país, pogué anar-se enriquint amb l’aportació desinteressada de tota mena de persones, circumstància que s’alternava amb algunes compres i també adquisicions i ingressos generats pel moviment de la mateixa vida escolar de la institució: exercicis d’alumnes i d’opositors a places de professor, trameses reglamentàries de pensionats a l’estranger, etc.

D’aquesta manera es va anar formant a Barcelona un museu d’art que, quan la Junta de Museus del començament del segle xx es proposà posar fil a l’agulla en la creació d’un museu més públic que bàsicament acadèmic,4 serví de pedrera per aportar les seves peces més notables, per via de dipòsit, al museu comú, i moltes d’aquestes obres encara avui són peces bàsiques dels fons centrals del MNAC, sense deixar de pertànyer a l’Acadèmia.

La institució va fer molt també per conscienciar les classes cultes del valor de molts elements arquitectònics rebutjats pel gust de l’època. Així, l’hisendat Francesc Santacana i Campmany, un dels alumnes de pintura, practicà poc aquest art però en canvi salvà molts elements arquitectònics provinents de construccions barcelonines insignes – sala del Trentenari de la Casa de la Ciutat, Casa Gralla i convent del Carme, entre altres–, derruïdes per la insensibilitat que encara dominava aleshores, i les acabà integrant des del 1876 a la seva casa pairal de Martorell, que fou bateja-

da amb el nom de “l’Enrajolada” per la gran quantitat d’elements ceràmics que s’hi veien. Si bé en vida del fundador i de les dues generacions següents de la família el conjunt va ser de titularitat privada, a partir del 1965 acabaria essent adquirit per la Diputació de Barcelona, i aquell insòlit compost monumental esdevingué patrimoni col·lectiu i nucli d’un museu veritable, tant per l’interès arqueològic com pel fet de ser un magnífic exponent romàntic feliçment encara obert al públic avui.

Amb el nou plantejament museístic instaurat al país des dels primers anys del segle xx, el volum i valor de les donacions als museus va ser molt més important.

Aquell nou enfocament tenia molt a veure amb el tomb catalanista que prengué la política del país aleshores i la seva voluntat positiva i manifesta de dotar el país d’institucions amb un pes específic, que la consideració tot just provincial que l’Estat li reservava no preveia en absolut. Les donacions rebudes per la Junta de Museus, doncs, foren freqüents i en molts casos ben destacades. Van ser tantes, tanmateix, que enumerar-les seria del tot abassegador. Només en citaré unes quantes, de les més destacades.5 Els primers anys ja hi hagué donacions importants. Un donador constant va ser Carles Pirozzini, secretari general de llarga volada de totes les empreses de dimensió artística promogudes per l’Ajuntament de Barcelona,6 que va fer arribar als museus de la ciutat un degoteig continu de peces de la seva propietat. (Fig 1). El marquès d’Alella donà també el 1902 una gran quantitat de pintures modernes, un dels donatius

4.- Vegeu Garcia, A., Boronat, M. J., March, E., Sala, M. L., Trullén, J. M. (2008).

5.- Vegeu Boronat i Trill, M. J. (1999): llistat d’ingressos a les pàgines 889-940.

6.- Ha estudiat el personatge Ojuel, M. (2004), 49-52.

7.- A l’índex de procedències del Catàleg de pintura segles xix i xx. Fons del Museu d’Art Modern (1987), Ajuntament de Barcelona, ii, 1137-1140, es relacionen els noms dels que feren possible amb les seves donacions l’engrandiment d’aquell Museu d’Art Modern, avui integrat al MNAC.

75

Museu d’Arqueologia de Catalunya

més nodrits que varen rebre els museus del nostre país.7 Entre moltes altres donacions sobresurt també la col·lecció de teixits, brodats, dibuixos i monedes de Macari Golferichs l’any 1907, o els dos-cents retrats al carbó amb tocs de color de Ramon Casas, que donà el mateix artista el 1909 després de mostrar-los al públic a la sala Fayans Català.

Aquesta sèrie, al marge del seu alt valor artístic, constitueix un dels conjunts iconogràfics més importants de l’època.

La família d’Isidre Nonell també donà una bona col·lecció d’olis i dibuixos del pintor el 1914. El mateix any es produí la donació de la famosa col·lecció Batlló, a càrrec de l’industrial d’origen olotí Enric Batlló i Batlló, que conté obres romàniques –algunes del màxim nivell, com el santcrist conegut precisament com Majestat Batlló–, però també peces gòtiques, barroques i posteriors.

L’any 1921 la família Vayreda donà un conjunt important d’obres del líder de l’escola d’Olot Joaquim Vayreda, i Pablo Picasso donà el seu famós oli de l’Arlequí, que havia presentat a l’exposició d’art municipal d’aquell any i que ara és una de les obres més destacades del període dit “neoclàssic” de l’artista. I, per bé que tècnicament no siguin materials de museu, tampoc s’ha d’oblidar aquí la figura d’Isidre Bonsoms, que donà les seves riquíssimes col·leccions bibliogràfiques, sàviament formades, a l’Institut d’Estudis Catalans per a la naixent Biblioteca de Catalunya, entre el 1910 i el 1915. És molt simptomàtic també que es produïssin de tant en tant donacions per subscripció popular. Ja n’hi havia hagut una de sonada: la pintura d’història Spoliarium (1882), del filipí Juan Luna Novicio, va impressionar tant el públic que la

ANYS 1935-2010

va veure exposada a la Sala Parés que es canalitzà la seva adquisició a través de la diputació.8 El públic se sentia partícip de la creació del seu museu. Un cas modèlic va ser la compra de la pintura més emblemàtica de Marià Fortuny, La vicaria, adquirida l’any 1922 en el mercat internacional per aquest sistema, amb multitud d’aportacions, o el quadre de Francesc Gimeno ingressat el 1926, Portal de Santa Caterina, Torroella de Montgrí. D’aquesta manera, sumant petites i grans quantitats de moltes persones, el museu podia arribar a adquirir peces molt valuoses, i el donant no era ja un individu sinó una col·lectivitat que s’havia fet seu el museu.

Per dir-ne tres exemples més, l’immens oli de Ramon Martí i Alsina El gran dia de Girona, obra emblemàtica del pintor, ingressà el 1929 per donatiu de Joan N. Font i Sangrà; la gran col·lecció de teixits i indumentària de Manuel Rocamora Vidal-Sala fou donada pel propietari entre el 1934 i el 1935, i un bon conjunt de dibuixos d’Apel·les Mestres arribaren per donació del mateix artista el 1935.

Els mateixos anys trenta es produí una de les entrades més transcendentals d’obres d’art als nostres museus provinents d’una col·lecció particular. Va ser la col·lecció de Lluís Plandiura, completíssima, de 1.869 peces tant d’art antic com modern. Peces magnífiques del romànic, del gòtic, del modernisme, del noucentisme, i una vintena llarga d’obres de Picasso, avui de preu incalculable, que acabarien formant el pinyol del Museu Picasso ja en la postguerra.

Era un autèntic museu paral·lel privat, format per algú que tenia una idea molt clara del patrimoni artístic català i que sovint havia competit amb èxit amb els museus a l’hora de fer adquisicions. La

8.- Durant el franquisme aquell oli immens fou regalat a les Filipines pel dictador, que oblidà que no era patrimoni de l’Estat sinó de la Diputació de Barcelona.

76

Fig. 2. Emblema central d’un mosaic amb la representació del sacrifici d’Ifigènia. Localitzat el 1849. Pere Bosch Gimpera el va fer arrencar el dia 2 de gener del 1937 (Esquirol, AHE).

Orígens i prefiguració. Els primers anys d´història i la constitució de les col·leccions

77

Museu d’Arqueologia de Catalunya

Fig. 3. Col·lecció Massot.

Terracotes i bronzes romans.

1903. Autor desconegut (MAC-Barcelona, Arxiu Fotogràfic).

incorporació de la col·lecció Plandiura no va ser cap donació, sinó una compra feta a través de la Junta de Museus amb fons aportats per la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona. Els 7 milions de pessetes demanats pel col· leccionista l’any 1932 varen aixecar molta polseguera, però en definitiva l’operació, defensada fermament per Joaquim Folch i Torres –director del museu i antic rival de Plandiura a l’hora de perseguir moltes peces d’aquelles–, va resultar sens dubte avantatjosa, perquè molts d’aquells tresors multiplicaren en el futur el seu valor i ara estarien absolutament fora de l’abast del patrimoni col·lectiu del país i del seu poder adquisitiu. En aquest

ANYS 1935-2010

article em proposava parlar de les donacions de particulars als museus, però aquesta venda va ser tan excepcional, recolzada per una molt conscient decisió política de la jove Generalitat republicana, que no podia deixar d’esmentar-la.

En canvi es va perdre una donació extraordinària que ja es donava per feta: la del banquer Pau Bosch i Barrau, domiciliat a París, que tenia una col·lecció important d’art hispànic però també internacional, amb obres del Greco, Goya, Murillo, Hyeronimus Bosch, Cano, Rigau, Gerard David, Marinus, Solimena i molts altres. El 1905 es donà per fet que la col·lecció seria per al museu barceloní;9 però deu anys més tard

9.- Vegeu “El llegat artístich de D. Pau Bosch”, 27 juny 1905, La Veu de Catalunya, Barcelona.

10.- Vegeu els diversos catàlegs publicats del Museo del Prado; o bé Gaya Nuño, J. A. (1969), 141 i 147.

78

Orígens i prefiguració. Els primers anys d´història i la constitució de les col·leccions

Fig. 4. Sala dita de la Mina. L’any 1935 s’hi instal·laren els objectes procedents de Mazarrón. Autor desconegut (MAC-Barcelona, Arxiu Fotogràfic).

se n’anava cap al Museo de Prado de Madrid.10 Més d’un cop m’he preguntat quines circumstàncies causaren aquell canvi encara no explicat, que ens privà d’una col·lecció de categoria internacional que hauria pogut canviar l’orientació del nostre museu des de molt aviat.

Les col·leccions arqueològiques es nodriren també en bona part de donacions de particulars. El primer de tots, l’arqueòleg i naturalista Francesc Martorell i Peña, que a part de fons arqueològics aportà el nucli del Museu Martorell de Ciències Naturals, establert de nova

79

Museu d’Arqueologia de Catalunya

planta el 1879 al Parc de la Ciutadella de Barcelona, on continua obert. És el veritable degà dels museus barcelonins i catalans. Eren temps en què els científics abastaven un espectre molt ampli, que podia anar de les “ciències” a les “lletres” sense gaire problemes.

Més donadors en el camp de l’arqueologia foren Josep Millet i Pagès, que el 1912 donà exemplars de ceràmica grega; el joier Emili Cabot, que llegà el 1924 una important col·lecció de vidres romans i cartaginesos; Serra Ràfols...

A l’escriptor Pompeu Gener se li compraren materials d’època romana l’any 1906. El pintor sabadellenc Antoni Estruch aprofità una estada a Palestina –volia ambientar-se per pintar una sèrie sobre la vida de Jesús– per reunir materials arqueològics de la zona, que vengué el 1902.

Molts particulars tenien materials procedents d’Empúries, sens dubte l’empresa arqueològica més popular a Catalunya en la primera meitat del segle xx, que acabaren ingressant al museu: Àngel Amor Caballero –que tenia no poca cosa, el mosaic del Sacrifici d’Ifigènia– (Fig. 2), Lluís Brull, Salvador Casadevall, F. Bordas, Pere Comas, Romuald Alfaràs, l’escriptora Caterina Albert, Josep Ferrer i Soler, F. Bordas i Altarriba, Pere, Joan i Jaume Pujol, Josep Mitjavila, Pi, Cazurro, Villanueva, Massot...(Fig. 3).

També acabaren ingressant al nostre museu diversos materials de Mazarrón (Fig. 4) reunits per Antonio García Navarro o Pere Fondevila, un notable mosaic romà de Torrox –del polític i assagista andalús Hermenegildo Giner de los Ríos– i peces arqueològiques d’Eivissa del dibuixant Josep Costa i Ferrer, que

ANYS 1935-2010

tindria una segona vida professional com a marxant d’art.11 Alguns dels noms que enriquiren els fons arqueològics també apareixen en la formació d’altres fons patrimonials catalans.

El pintor romàntic Eusebi Valldeperas llegà a Barcelona la seva col·lecció heterogènia el 1902.12 L’erudit Joaquim Miret i Sans, que donà el 1920 peces egípcies procedents de viatges que féu al país del Nil entre el 1905 i el 1909, té el seu nom vinculat a la troballa de les Homilies d’Organyà, un dels primers manuscrits coneguts en llengua catalana, que s’incorporà a la Biblioteca de Catalunya. Vidal-Quadras, Bosch Catarineu o Mateu són cognoms de col·leccionistes d’arqueologia i també d’altres béns patrimonials, els fons dels quals acabaren igualment als museus públics.

Quant als museus de fora de Barcelona, la importància de les donacions va ser semblant o superior. L’escriptor romàntic i polític progressista Víctor Balaguer va arribar a crear el 1884 tot un museu a Vilanova i la Geltrú, que alhora era i és encara biblioteca, en un edifici fet a mida –gairebé coetani del ja esmentat Museu Martorell de Barcelona– que és avui un monument únic al nostre país: un temple de la cultura fet a consciència en benefici de la societat. El mateix fundador va ser-ne el principal enriquidor, però alhora va aconseguir que diversos artistes fessin donació d’obres seves importants (Venanci Vallmitjana, Manuel Fuxà, Joan Ferrer Miró, Juan Luna Novicio, Enric Serra, Dionís Baixeras, Santiago Rusiñol, Ramon Casas, AngladaCamarasa, José Garnelo...) i que altres prohoms donessin col·leccions valuoses i variades d’Egipte, de l’Extrem Ori-

11.- Els noms d’aquests col·leccionistes d’arqueologia i molts altres –Josep M. d’Alós, Pau Gil i Gil, Francesc Llorens i Riu, Enric Monserdà, Dolors Pujol, Salvador Cànovas Costa, José Morenas de Tejada, Jesús Sanjuan, Caballero Infante, Marlés, J. Jordà, Massot, Vives Escudero, Pere Mestre Pujol, Bassol, Josep Borrell Quintana, Francisco Morales, Rafael Riquelme– m’han estat comunicats amablement per Jordi Rovira i Port.

12.- Gómez Casas, M. (1993-94), 315-330.

80

Orígens i prefiguració. Els primers anys d´història i la constitució de les col·leccions

ent o del món colonial espanyol (Eduard Toda, Juan Mencarini, el marquès de Castrofuerte...).13 També varen ser espectaculars les donacions que el pintor Jaume Morera i Galícia va fer a la ciutat de Lleida entre el 1915 i el 1927, any la seva mort: una gran col·lecció d’obra pròpia i una altra de pintures del seu mestre Carlos de

Haes són els nuclis principals de la seva donació, però hi ha també peces de diversos altres artistes. D’aquí ve que el Museu d’Art Modern de Lleida porti el nom de Museu Morera, si bé a aquell nucli que va fer de pal de paller s’hi varen afegir altres donacions.14 A la mort del pintor i escriptor Santiago Rusiñol, el 1931, la vila de Sitges pas-

Fig. 5. Pere Bosch Gimpera a les excavacions de la Vil·la dels Ametllers (Tossa). 1933-1935.

Els treballs van ser dirigits per Alberto del Castillo, després de les primeres exploracions iniciades pel doctor Ignasi Melé, el seu descobridor (MACBarcelona, Arxiu Fotogràfic).

13.- Vegeu Trullén, J. M. (ed.) (2001); i Rosich Salvó, M. (2008), 39-61.

14.-Vegeu Navarro i Guitart, J., Porta i Vicent, E. (1991).

81

Museu d’Arqueologia de Catalunya

sà a ser propietària de la important col· lecció miscel·lània –pintura, escultura, dibuix, ceràmica, forja, etc.– que el gran artista del modernisme havia reunit a la seva residència coneguda com el Cau Ferrat, nom que passà a ser l’oficial del museu singular que obrí les portes amb aquells fons extraordinaris.

En un altre dels pobles mariners més carismàtics de Catalunya, Tossa, fou obert un museu el 1935. Es nodrí de les col· leccions arqueològiques aportades per Ignasi Melé, descobridor de la vil·la romana que hi ha al seu terme, (Fig. 5), però també d’aportacions de molts dels artistes catalans i estrangers que havien fet de Tossa el seu cenacle estiuenc des de les acaballes dels anys vint: Marc Chagall, Georges Kars, Jean Metzinger, Christian Caillard, Gen Paul, Olga Sacharoff, Rafael Benet, Pere Creixams, Enric Casanovas, Josep Mompou, Francesc Domingo, Emili Bosch Roger, i molts altres que regalaren les seves obres o bé les cediren a un preu que, en paraules del primer director del museu, Alberto del Castillo, era simbòlic.15 Amics dels Museus, una associació creada precisament per afavorir els museus barcelonins i fer-los conèixer més bé,16 donà l’any 1936, molt poc abans de la gran tragèdia de la Guerra Civil que tantes coses frustrà, una de les millors obres de Marià Fortuny, El col· leccionista d’estampes.

Tot això, per força, no té vocació d’exhaustivitat. Segur que hi ha molts més personatges que pensaren afavorir els nostres museus que els que he anomenat aquí. Però és un bon tast per mostrar que al país hi ha hagut una acusada voluntat col·lectiva de fer museus. Ara, tampoc ens enganyem:

ANYS 1935-2010

aquí no hi ha hagut cap Andrew Mellon, que fundà com qui diu tot sol la National Gallery de Washington amb obres de primera categoria internacional, ni hem tingut cap Samuel Kress ni cap Chester Dale que l’enriquissin. El més pròxim entre nosaltres a aquest model és Francesc Cambó, que va poder reunir una col·lecció de pintura clàssica internacional molt notable –primitius italians, Botticelli, Metsys, Cranach, Sebastiano del Piombo, Tintoretto, Rubens, Zurbarán, Fragonard, Quentin de La Tour, Vigée Le Brun, els Tiepolo, Goya– i que ho va fer –com a polític que era, i polític catalanista– pensant a omplir buits flagrants que hi havia als nostres museus.17 Tanmateix, les circumstàncies històriques i personals mig truncaren en certa manera el projecte de Cambó, i la seva transcendència pública no es produí, de fet, fins a la segona meitat del segle xx, quan ell ja havia mort.

BIBLIOGRAFIA AMICS DELS MUSEUS (1945), Historial de la Asociación de Amigos de los Museos (1933-1944), Barcelona, Rubiralta.

BORONAT I TRILL, M. J. (1999), La política d’adquisicions de la Junta de Museus 1890-1923, Barcelona, Monografies de la Junta de Museus de Catalunya.

BOSCH I MIR, G. (1986), Museu Municipal de Tossa. Secció d’Art Modern, Tossa, Conselleria de Cultura de l’Ajuntament.

D. A. (1987), Catàleg de pintura segles xix i xx. Fons del Museu d’Art Modern, Ajuntament de Barcelona, ii.

15.- Vegeu Bosch i Mir, G. (1986).

16.- Vegeu Historial de la Asociación de Amigos de los Museos (1933-1944), Barcelona, Rubiralta, 1945.

17.- Sobre Cambó i els mecenes del seu temps remeto al meu treball Fontbona, F. (2001), 125-139.

82

Orígens i prefiguració. Els primers anys d´història i la constitució de les col·leccions

DURÁ OJEA, V. (2002), Catàleg del Museu de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, iii, Dibuixos de Lluís Rigalt, Barcelona, Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi.

FONTBONA, F., DURÁ, V. (1999), Catàleg del Museu de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, i, Pintura, Barcelona, Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi.

GARCIA, A., BORONAT, M. J., MARCH, E., SALA, M. L., TRULLÉN, J. M. (2008), Cent anys de la Junta de Museus de Catalunya 1907-2007, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

GAYA NUÑO, J. A. (1969), Historia del Museo del Prado (1819-1969), Lleó, Editorial Everest.

GÓMEZ CASAS, M. (1993-94), Eusebio Valldeperas Merich: Vida y obra (18271900), Butlletí de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, viiviii, Barcelona.

LA VEU DE CATALUNYA (1905), El llegat artístich de D. Pau Bosch, 27 juny 1905, La Veu de Catalunya, Barcelona.

NAVARRO I GUITART, J., PORTA I VICENT, E. (1991), Catàleg del Museu Morera. Lleida, Lleida, Museu Morera.

OJUEL, M. (2004), Carles Pirozzini i la Barcelona de 1888, Barcelona, L’Avenç, 296.

ROVIRA I PORT, J. (2002), Post tenebras, lux. Origen i constitució de la col· lecció epigràfica del Museu d’Arqueologia de Catalunya, Scripta manent. Catàleg, (COMES, R., RODÀ, I., editores), Barcelona, 110-127.

TRULLÉN, J. M. (editor) (2001), Biblioteca Museu Víctor Balaguer. Guia de les col·leccions del Museu, Vilanova i la Geltrú, Organisme Autònom Biblioteca Museu V. Balaguer; i ROSICH SALVÓ, M. (2008), El museu en els orígens.

Quina col·lecció tenia Balaguer abans d’obrir el museu?, Butlletí de la Biblioteca Museu Balaguer, 7a, Vilanova i la Geltrú.

VÉLEZ, P. (2001), Catàleg del Museu de Llotja. Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, ii, Escultura i medalles, Barcelona, Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi.

83

Les excavacions d´Empúries en la Col·lecció del Museu d´Arqueologia de Catalunya Josep Mª Nolla i Brufau*

Quan la tardor del 1907 Josep Puig i Cadafalch aconseguia, amb la inestimable ajuda d’Enric Prat de la Riba, convèncer els membres de la Junta de Museus de Barcelona de la necessitat d’aconseguir una partida econòmica que fes possible reprendre, de debò, les excavacions a les ruïnes d’Empúries obria –i potser no n’era del tot conscient– una nova etapa pel que fa a la història de l’arqueologia i del patrimoni arqueològic en aquest país nostre.

No era, altrament, una acció poc meditada, personal i de tastaolletes, sinó una peça més en la idea de país que les elits de l’època tenien al cap i que calia anar creant des del no-res, prescindint d’un Estat llunyà, ineficaç i corrupte i comptant només amb les pròpies forces. S’havien de fer camins i carreteres, escoles, infraestructures de tota mena, i també biblioteques populars i de nivell altíssim, museus i centres d’alta cultura.

S’havia de fer tot i simultàniament.

La decisió d’intervenir a Empúries i de quedar-s’hi formava part d’aquest model d’actuació en un camp molt nou, en el qual no només interessaven els objectes que amagava el jaciment sinó també el lloc, la ciutat, els monuments, les restes preservades que calia anar posant al descobert i també consolidar,

per tal d’assegurar-ne la perdurabilitat i que poguessin alhora ser contemplades i assaborides pels visitants.

Aquesta seria la raó principal, la més important de totes. Hi havia, però, altres circumstàncies que ho complementaven i que ajuden a entendre l’èxit d’una empresa que tingué inicialment els seus detractors, no tant per malevolència sinó per la novetat d’una proposta que en aquells anys cal considerar extraordinàriament moderna i avançada. En ple noucentisme, la recerca de les arrels hel·lenes, clàssiques, de Catalunya no era cap absurditat.

Però, com sempre, els inicis, els primers moments d’una empresa discutida eren els més delicats. Dels resultats d’aquell primer moment en depenia el futur. Fins i tot una certa opinió publica, tal com deixa constància un acudit del gran Junceda publicat en el número 373 de la revista satírica Cu-cut (8 de juliol del 1909), no semblava que acabés d’entendre l’operació que, tanmateix, honorava el país. Hi hagué sort, com tindrem ocasió de veure.

La intervenció s’havia pensat de manera molt ambiciosa. No es volia llogar els camps i explorar-los, sinó que es pretenia començar una política de compres i adquisicions, amb l’objectiu de conver-

* Universitat de Girona. josep.nolla@udg.edu

Fig. 1. Enginyers del Servei Hidrològic Forestal de l’Estat a la sala principal de la Casa Forestal de Sant Martí d’Empúries.

En primer terme, el sarcòfag romà que localitzaren (Esquirol, AHE).

85

Museu d’Arqueologia de Catalunya

Fig. 2. Empúries. Treballadors a la ciutat romana, en l’excavació del carrer que surt de la porta meridional. 1908. Autor desconegut (MAC-Barcelona, Fons Emili Gandia).

86

tir tot el conjunt, enorme, en propietat pública. És aquest detall, d’un valor difícil de concebre, el que marca la gran volada del projecte. Que era un treball herculi i d’una complexitat enorme ens ho demostra constatar que, més de cent anys després, una part considerable del conjunt monumental continua essent de propietat privada.

El primer any (1908) va ser de presa de contacte, d’acostumar-se al jaciment, de ser conscients que una part era potinejat i desballestat per les actuacions dels homes, a les ordres dels en-

ANYS 1935-2010

ginyers forestals, que es dedicaven a fixar les dunes mòbils d’aquelles terres i que treballaven sobre una part de les ruïnes. (Fig. 1). Aquell mateix any descobrien davant de la Cella memoriae un sarcòfag decorat d’origen romà, aprofitat, amb el tema de les estacions i la porta de l’Hades (o del monument funerari). Va anar a formar part de la col·lecció d’objectes arqueològics que es va dipositar a la casa noucentista bastida al costat mateix de l’església de Sant Martí. Emili Gandia, l’home de Puig i Cadafalch a Empúries, hagué

Orígens i prefiguració. Els primers anys d´història i la constitució de les col·leccions

d’esperar a l’esclat de la Guerra Civil per aplegar la col·lecció, llavors confiscada, que entrà a formar part del fons del Museu d’Arqueologia de Barcelona. (Fig. 2).

ASCLEPI Tota empresa agosarada necessita igualment un xic de sort. També l’operació Empúries. Malgrat ser intel·lectualment impecable, no deixava de tenir opositors que consideraven que seria més efectiu i productiu esmerçar els diners a adquirir peces senceres als pagesos de l’Escala que feien d’exploradors. No cal que ens posem les mans al cap. Abans del 1911, que es promulga la primera disposició oficial sobre activitat arqueològica i patrimoni, cap llei no impedia la recerca arqueològica, si hom tenia el permís de l’amo del terreny.

L’any 1909, a la darreria del mes d’octubre, en uns pocs dies seguits es va descobrir un conjunt notable, molt malmès i castigat, de fragments d’estàtues de marbre, entre els quals destacava per damunt de tot, per les mides, per la qualitat, per l’estat de conservació, l’anomenat un xic després Asklepios d’Empúries, una peça obrada en dos blocs de marbre diferent, un de pentèlic i l’altre de Paros, que representava un home en la plenitud de la vida, dempeus i vestit amb un himation, amb cabells abundants i arrissats i amb una barba espessa. Els braços, trencats, van ser trobats amb altres peces i fragments que formaven part d’un dipòsit que probablement no s’havia creat casualment, sinó amb la intenció de fer calç a partir del marbre i les altres pedres calcàries.

(Fig. 3).

L’èxit i la popularitat d’aquest descobriment se’ns fa palès a partir de les informacions aplegades a la premsa escrita.

Però va anar molt més enllà, es va demostrar l’impacte de la troballa amb l’ús iconogràfic de la peça que va esdevenir massiu i que trobarem en llocs inversemblants. I no era l’única: hi havia un bellíssim cap que representa, segons els experts, el déu Apol·lo, i altres fragments molt més malmesos però d’extraordinari interès, entre els quals les urpes del gos Cèrber, i fragments d’altres estàtues masculines i femenines més difícils d’identificar.

Fig. 3. Emili Gandia amb la part inferior de l’escultura d’Asclepi/ Serapis en el moment del descobriment. 5 de novembre del 1909. Autor desconegut (MAC-Barcelona, Fons Emili Gandia).

87

Museu d’Arqueologia de Catalunya

Fig. 4. Museu d’Empúries.

Abans del 1936. Autor desconegut (MAC-Barcelona, Arxiu Fotogràfic).

Traslladada a Barcelona, on fou restaurada i netejada, juntament amb les altres peces i fragments, l’Asclepi va haver d’esperar vint-i-cinc anys per esdevenir una de les glòries, la peça príncep, d’una institució que recolzava el seu discurs en el llegat emporità que s’anava posant al descobert de manera continuada.

EMPÚRIES I EL MUSEU Ben aviat, però, avançant un pas més en la idea tan nova i tan moderna alhora de convertir Empúries en un conjunt monumental visitable, va semblar absolutament necessari associar-hi un museu monogràfic, que hauria de completar la visita al conjunt i mostrar allò que les ruïnes no ensenyaven, com ara la cultura material dels antics emporitans.

El museu es començà a bastir a partir del 1914, sobre les ruïnes del convent

88

ANYS 1935-2010

dels servites que havia adquirit la Junta de Museus l’any 1912 i que es decidí reconstruir. L’any següent, que no s’excavà, les obres de consolidació del vell edifici van agafar una forta empenta, i quedaren enllestides l’any 1916. Calgué, però, per diverses raons, esperar fins al 14 de juliol del 1917 perquè s’inaugurés com calia el petit museu monogràfic i les dependències annexes. (Fig. 4).

A partir d’aleshores s’hauria de cercar un cert equilibri, car calia compartir les troballes entre el museu del jaciment i el futur Museu d’Arqueologia. Tanmateix, cal convenir que la disjuntiva no esdevingué problemàtica, atès que el museu d’Empúries, minúscul, no prengué autèntica volada fins molts anys després, durant la dictadura franquista, per obra i gràcia del professor Martín Almagro Basch, director del Museo Arqueológico de Barcelona, com es deia aleshores, del qual depenia el conjunt monu-

Orígens i prefiguració. Els primers anys d´història i la constitució de les col·leccions

mental d’Empúries i, és clar, el museu monogràfic, la nova imatge del qual es presentà l’any 1947.

Mentrestant, els objectes apareguts en les excavacions eren conservats i, alguns, exposats al museu de la Ciutadella, mentre s’esperava el moment de triar de manera definitiva un emplaçament adequat per al que havia de ser el Museu d’Arqueologia, un altre puntal en la construcció d’un país modern i europeu.

Els orígens de la col·lecció Amb relació a la col·lecció calen unes quantes precisions. En efecte, el conjunt, notable des de tots els punts de vista, no té un sol origen, sinó que és el resultat de confluències diverses. L’ele-

ment central eren, no cal dir-ho, els objectes que l’excavació sistemàtica endegada per la institució portava a terme al jaciment, en terrenys que li eren propis. Però no va ser, com dèiem, l’únic camí. Algunes peces trobades abans de manera casual o com a conseqüència d’intervencions no reglades en les ruïnes –fetes directament pels propietaris– van anar a parar-hi per compra.

L’emblema a Opus vermiculatum, peça alexandrina de notable qualitat, coneguda amb el nom del Sacrifici d’Ifigènia, o l’esplèndid bust de bronze de l’anomenada Dama flàvia, i molts altres objectes de vidre, de ceràmica o de bronze, van seguir aquest camí. Igualment, es van adquirir col·leccions privades, senceres o parcials, aplegades al llarg dels anys

Fig. 5. Sala de la casa dels enginyers del Servei Hidrològic Forestal de l’Estat a Sant Martí d’Empúries, convertida en museu amb els objectes localitzats en el decurs dels treballs de consolidació i fixació de les dunes litorals (Esquirol, AHE).

89

Museu d’Arqueologia de Catalunya

amb peces preferentment trobades en l’exploració arqueològica intensiva dels cementiris de la ciutat, com també alguns objectes de la col·lecció de Manuel Cazurro, la part més nodrida de la qual anà a parar al Servei d’Investigacions Prehistòriques de la Diputació de València, al Museu Diocesà de Vic o al Gabinet Numismàtic de Catalunya.

Recordem també que durant la Guerra Civil es confiscà finalment la col·lecció d’objectes arqueològics que “els forestals” havien anat aplegant durant més de trenta anys i que es conservaren a l’edifici aixecat a Sant Martí, sobre el mar i al costat de l’església. Era una vella reivindicació que va permetre preservar i donar a conèixer una sèrie de peces molt valuoses, que anaren a engruixir les col·leccions emporitanes del Museu d’Arqueologia de Barcelona.

(Fig. 5).

Ja des de la inauguració la col·lecció emporitana, nodrida especialment per les excavacions del conjunt monumental, fou excepcionalment important per il·lustrar en general el passat de l’home peninsular (o mediterrani), però encara ho era més en tractar-se d’un jaciment català paradigmàtic, l’única fundació grega –juntament amb Rhode (Roses), de menys interès– de tota la península Ibèrica i un jaciment que les vicissituds històriques havien convertit en un solar on no només era factible excavar-hi sinó que, anant molt més enllà, es podia preservar i ensenyar-ho tot, i convertir-ho en un museu a l’aire lliure.

L’estàtua del suposat Asclepi, la més notable escultura grega que s’ha trobat fins avui mateix a l’antiga Ibèria, acompanyada d’altres fragments i d’objectes més petits, menys vistosos però també de notable qualitat, esdevenia un reclam, una icona. El seu retorn a Empúries no fa minvar l’interès de la col·lecció emporitana del Museu d’Arqueologia

90

ANYS 1935-2010

barceloní. Perquè no és possible aproximar-se a la història de la vella fundació focea sense tenir present i sense conèixer en profunditat el que es conserva al museu.

BIBLIOGRAFIA AQUILUÉ, X. (2001), Josep Puig i Cadafalch i l’inici de les excavacions institucionals a Empúries, Josep Puig i Cadafalch, Empúries i l’Escala, Girona, 12-18.

AQUILUÉ, X., BIGARÓS, G. (2001), L’edifici del Museu d’Empúries, Josep Puig i Cadafalch, Empúries i L’Escala, Girona, 42-55.

AQUILUÉ, X., CASTANYER, P., SANTOS, M., TREMOLEDA, J. (2007), Les troballes escultòriques del 1909 al sector meridional de la Neàpolis emporitana, L’Esculapi. El retorn del déu, Barcelona, 29-43.

AQUILUÉ, X., MONTURIOL, J. (coordinadors), (2008), 100 anys d’excavacions arqueològiques a Empúries (19082008), Girona.

BOIX, L. (2001), El ressò de les excavacions d’Empúries a l’Escala, Josep Puig i Cadafalch, Empúries i L’Escala, Girona, 56-70.

MONTURIOL, J. (2008), La República i la Guerra Civil, (AQUILUÉ, X., MONTURIOL, J., coordinadors.), 100 anys d’excavacions arqueològiques a Empúries (1908-2008), Girona, 27-33.

OLIVERAS, C. (2001), Josep Puig i Cadafalch i les excavacions d’Empúries a través dels diaris d’Emili Gandia, Josep Puig i Cadafalch, Empúries i l’Escala, Girona, 19-31.

OLIVERAS, C. (2008), Les excavacions a Empúries abans de 1908, (AQUILUÉ, X., MONTURIOL, J., coordinadors), 100 anys d’excavacions arqueològiques a Empúries (1908-2008), Girona, 12-16.

Orígens i prefiguració. Els primers anys d´història i la constitució de les col·leccions

OLIVERAS, C., BOIX, L. (2001), Josep Puig i Cadafalch i les seves relacions amb l’Escala a través dels diaris d’Emili Gandia, Josep Puig i Cadafalch, Empúries i l’Escala, Girona, 32-41.

OLIVERAS, C., SANTOS, M. (2008a), La Junta de Museus de Barcelona a l’inici de les excavacions institucionals a Empúries, 1908-1914, (AQUILUÉ, X., MONTURIOL, J., coordinadors.), 100 anys d’excavacions arqueològiques a Empúries (1908-2008), Girona, 17-21.

OLIVERAS, C., SANTOS, M. (2008b), La consolidació del projecte: les excavacions d’Empúries entre 1915 i 1930, (AQUILUÉ, X., MONTURIOL, J., coor-

dinadors), 100 anys d’excavacions arqueològiques a Empúries (1908-2008), Girona, 22-26.

RIU-BARRERA, E. (2007), Cultura i arqueologia a l’inici de l’excavació d’Empúries, l’any 1908, L’Esculapi. El retorn del déu, Barcelona,13-28.

RUIZ DE ARBULO, J., VIVÓ, D. (2007), Els braços del déu. Els peus de la deessa. Serapis i Isis a Empúries, L’Esculapi.

El retorn del déu, Barcelona, 45-64.

TREMOLEDA, J. (2008), El franquisme de postguerra, (AQUILUÉ, X., MONTURIOL, J., coordinadors.), 100 anys d’excavacions arqueològiques a Empúries (1908-2008), Girona, 34-38.

91

De la vida i obra del Museu d´Arqueologia

L’art rupestre prehistòric en l’origen del Museu d´Arqueologia Anna Alonso Tejada *

INTRODUCCIÓ1 “Recordo que va enganxar un vaset d’Eivissa precisament per inaugurar el laboratori en una ala del palau sobre el pati dels tarongers. En Prat brindà per la propera inauguració que havia de ser la del Museu d’Arqueologia.” (OlivarBertrand 1979, 91). Amb aquestes paraules, Pere Bosch Gimpera recordava, dos anys abans de la seva mort, el gest expressat públicament per Enric Prat de la Riba d’aquell desig tan anhelat que culminaria per fi uns anys després, el novembre del 1935. La realitat que es presentava en aquells moments a Catalunya respecte a l’art rupestre prehistòric és que tan sols es coneixia el Cogul (Garrigues) i notícies poc precises d’Alfara de Carles (Baix Ebre), i, en geografies properes en molts aspectes, el petit nucli de Cretes (Matarranya) i el d’Aiora (Vall de Cofrents), amb les seves quatre estacions pintades.

En el anys següents al pronunciament d’aquell brindis es produí tot un seguit d’esdeveniments i vicissituds, alguns dels quals, al nostre parer, han estat cabdals i determinants per a la presència d’art prehistòric al Museu d’Arqueologia: el descobriment de les pintures

del Cogul i les investigacions al barranc de la Valltorta, les primeres missions de prospecció i recerca a Catalunya (Fig. 1), l’adquisició dels fragments rocallosos amb art rupestre de la Roca dels Moros de Cretes i l’Exposició Internacional de Barcelona.

LA ROCA DELS MOROS DEL COGUL La troballa de les pintures prehistòriques ponentines del Cogul (1908) no va ser la primera del sector oriental peninsular – privilegi reservat a les de Cretes–, però la identificació tan explícita de figures humanes i l’estudi fet pel notable investigador Henri Breuil, que va interpretar una de les composicions com una dansa d’un grup de dones al voltant d’un home, mostrava per primera vegada el testimoni gràfic d’una activitat humana en la prehistòria. El Cogul va concentrar totes les atencions i es convertí en una estació singular per ser visitada i estudiada.

Però és que aquell aixopluc d’art havia rebut un tractament, des del mateix moment de la troballa, excepcional: s’havia vetllat de forma immediata per protegir-lo; s’havia fet conèixer

* annalonsotejada@yahoo.es 1.- Hem d’agrair a Alexandre Grimal la seva col·laboració en la conformació d’aquest article.

Fig. 1. Cova del Ramat (Tivissa). 1921-1926. Autor desconegut (MAC-Barcelona, Arxiu Fotogràfic).

95

Museu d’Arqueologia de Catalunya

Fig. 2. Reproducció de les pintures rupestres llevantines de la Roca dels Moros del Cogul realitzada per a la mostra “El arte primitivo”, en el marc de l’Exposició Internacional del 1929. Autor desconegut (MACBarcelona, Arxiu Fotogràfic).

96

amb diligència a La Veu de Catalunya (cf. Rocafort 1908a); se n’havia publicat un primer calc, en color! –el segon després de les pintures d’Altamira–, al Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya (cf. Rocafort 1908b), i un segon, també en color, editat al Butlletí del Centre Excursionista de Lleyda (cf.

Breuil 1908); l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) n’abordà la investigació i oferí una versió pròpia del contingut (Vidal 1908); s’inclogué a la Geografia General de Catalunya de Francesc Carreras Candi, i finalment Juan Cabré l’incorporà a la seva obra general amb un nou calc (cf. Cabré 1915). Les pintures del Cogul, en pocs anys, van esdevenir el fris amb més versions i més divulgat de tots els coneguts en aquelles etapes pioneres i van aportar l’indubtable atractiu –de cara al gran públic– de la dansa fàl·lica, que el feia una peça insubstituïble a l’hora de mostrar l’art rupestre. (Fig. 2).

ANYS 1935-2010

Bosch acceptà les investigacions d’aquestes pintures paleolítiques que van fer els seus col·legues i centrà l’atenció en la capacitat expositiva d’aquell primer santuari prehistòric català en optar per una solució en aquells moments innovadora, si més no per a l’art rupestre, que fou la de treure’n un motlle per presentar-lo a la mostra de l’Exposició Internacional de Barcelona de l’any 1929. Era significatiu que les dues úniques peces de les quals es van fer motlles llavors fossin les del Cogul i Altamira.

LES INVESTIGACIONS AL BARRANC DE LA VALLTORTA Quan l’IEC és informat, el març del 1917, del descobriment de noves pintures rupestres al barranc de la Valltorta, a l’Alt Maestrat, prepara amb celeritat l’expedició a aquells territoris que, per diverses raons, se sentien propers. Segura-

De la vida i obra del Museu d’Arqueologia

ment va contribuir de manera essencial a la decisió el fet de tenir informacions molt directes i precises sobre la notable dimensió i importància d’aquelles troballes, ja que el seu descobridor, Alberto Roda, havia estat company d’estudis de Juan Cabré i aquest mantenia comunicació molt estreta amb Maties Pallarès i, en general, amb els membres de l’IEC per les excavacions que feien al Baix Aragó. I creiem que també va tenir un pes específic per abordar aquest estudi el fet que la Valltorta reforçava les connexions entre les mostres paleolítiques dels jaciments catalans amb les d’Albacete i Múrcia. (Figs. 3-4).

Tant a la primera campanya –conformada per Bosch, Josep Colominas i Antoni Vilà– com a les que es van succeir

–integrades, a més dels esmentats, per Agustí Duran i Sanpere, Josep Ribera (cartògraf), Francesc Martorell (secretari de l’IEC), Francesc Font (escultor), Joan Vila “Ivori” (dibuixant i pintor) i Maties Pallarès– la planificació del treball i de l’equip estava plenament definida. El cert és que superava l’altre equip de Madrid que també es creà per estudiar la Valltorta, amb el qual coincidiren en l’indret.

Portaren a terme treballs de topografia del territori i dels abrics (seccions horitzontals i verticals), dels quals s’encarregà el director del Servei Cartogràfic de la Mancomunitat de Catalunya, i amplis reportatges fotogràfics dels entorns i de les pintures; calcaren les imatges amb l’ajut de dibuixants professionals i realitzaren prospeccions –i les excavacions

Fig. 3. Cova del Racó de Mas d’en Josep (Tírig, la Valltorta).

Entre 1917 i 1919. Autor desconegut (MAC-Barcelona, Arxiu Fotogràfic).

97

Museu d’Arqueologia de Catalunya

Fig. 4. Cova del Civil (Tírig, la Valltorta). Exploracions dutes a terme l’any 1917. A l’esquerra de la composició, probablement un dels dos germans Ramírez Sagarra, fotògrafs de l’Institut i més tard del museu. Autor desconegut (MAC-Barcelona, Arxiu Fotogràfic).

98

conseqüents– dels diversos jaciments arqueològics localitzats. (Figs. 5-6). Fins i tot es va arribar a comprar un dels abrics pintats –la cova del Civil, també anomenada cova de Ribesals– per poder-hi treballar sense impediments (cf. Duran i Sanpere 1961, 88).

Malgrat tota aquesta estructura i el desplegament d’esforços, cal dir que la publicació dels treballs no aconseguí reflectir-ho totalment (cf. Duran i Sanpere, 1920; Pallarès, 1920). Potser aquell territori farcit d’abrics pintats havia d’oferir amb escreix tota la informació que s’anhelava per rebutjar qualsevol dubte sobre la seva cronologia, un qüestionament que de forma tímida, o potser no tan tímida, havia plantejat feia molt poc l’investigador Eduardo Hernández Pacheco. El material arqueològic que amb tanta cura s’havia recuperat pertanyia a etapes culturals més recents –“neo-eneolítiques”, segons deien els excavadors–,

ANYS 1935-2010

i s’hi afegia el fet que entre les dotzenes d’imatges d’animals identificats cap no semblava ajustar-se amb certesa a la fauna freda característica dels moments paleolítics. Per l’altre costat, l’estudi presentat amb encertada puntualitat de l’equip de Madrid, signat per Hugo Obermaier i Paul Wernert (1919), mantenia amb rotunditat la datació paleolítica de les pintures d’aquells indrets. En definitiva, per a l’equip català no es va presentar mai el moment de donar explicacions més àmplies dels resultats d’aquelles campanyes, i algun d’aquells resultats –el cronològic– semblava una mica discrepant del pensament de Bosch.

LES PRIMERES CAMPANYES D’ART RUPESTRE DE CATALUNYA El 1921, la Comisión de Investigaciones Paleontológicas y Prehistóricas (CIPP)

De la vida i obra del Museu d’Arqueologia

rep informació del seu col·laborador Jaume Poch i Garí –descobridor, l’any anterior, de les coves de La Araña (Bicorp, Canal de Navarrés)– de noves pintures a la població riberenca de Tivissa, a l’Ebre. Poch, professor de l’Escola Normal de Mestres de València, en una visita al seu fill, telegrafista a Tivissa, havia descobert noves pintures al barranc de la Font Vilella. Es va encarregar de l’estudi d’aquest primer jaciment de la comarca de la Ribera d’Ebre Hernández Pacheco, en col·laboració amb el seu ajudant artístic Francisco Benítez Mellado.

El Servei d’Investigacions Arqueològiques de l’IEC es va assabentar d’aquelles pintures per veïns de la població, i amb celeritat va nomenar un comissionat, Josep Colominas, per visitar el nou fris conegut com la cova del Pi. En la inspecció de l’indret descobrí dos nous enclavaments amb pintures rupestres que, en aquesta ocasió, eren figuratives com les del Cogul: la cova del Ramat i la cova del Cingle.2 Aquestes aportacions verificaven que el barranc de la Font Vilella i els del voltant es podien constituir en un nucli important d’art prehistòric.

Aquesta circumstància determinà l’IEC a organitzar-hi diverses expedicions. La primera el novembre del 1921, integrada per Bosch Gimpera, Colominas i el dibuixant Josep Malbertí, que comptaren amb la col·laboració de veïns de Tivissa, com Lluís i Rafel Brull i Josep Jardí. El treball se centrà en les estacions de Tivissa –amb excepció de la cova del Pi, que per respecte va romandre en reserva fins que fos publicada pel seu investigador primer.

En aquest sentit, crida l’atenció que els resultats d’aquesta investigació no fossin editats per la mateixa CIPP (Hernández Pacheco 1921; 1922), més que més quan l’autor n’era alhora el responsable de les publicacions. Potser aquest estudiós avançà amb diligència la notícia –precisament en la mateixa institució en què un any abans publicà Breuil les pintures d’Alfara de Carles, descobertes el 1914 (cf. Breuil 1921)– a l’espera de conformar un estudi més complet. Per ell, la troballa de la cova del Pi constituïa un fet ressenyable, perquè establia un punt de continuïtat geogràfica entre el jaciment del Cogul i els de Morella, Valltorta, etc. Es podia parlar, segons expressa, d’una “província prehistòrica”, que s’estén per totes les muntanyes del litoral mediterrani. Però les troballes més nombroses dels catalans debilitaren en certa mesura l’impacte de la seva, i a més estava ocupat en l’estudi de l’interessant conjunt valencià de Bicorp, en el qual fonamentaria la seva teoria sobre la cronologia de l’art figuratiu del sector oriental peninsular, que discrepava de la comunament acceptada.

Les actuacions prospectives que els membres de l’IEC desenvoluparen en aquella primera campanya els conduïren fins al terme municipal de Vandellòs, on van tenir la fortuna de descobrir un parell més d’aixoplucs amb art figuratiu: la cova de l’Escoda, observada en primera instància per L. Brull, i la del Racó d’en Perdigó, detectat per Colominas. L’any següent, al setembre, es duu a terme una segona expedició a la recerca d’art prehistòric. Tornen al

2.- El mes de gener de 1990, en una visita ordinària d’Alexandre Grimal a la cova del Cingle – anava acompanyat d’Etienne Munster, Rose Marie Munster, Pepe Ortega i Yolanda Lluch–, van advertir el trencament de més de 14 cm de la part central del cos de l’arquer. Un arquer que supera els 44 cm d’alçada i és el de majors proporcions de Catalunya, i alhora és l’única imatge d’aquella balma (cf. Alonso / Grimal 1999). Se’n va informar el Servei d’Arqueologia i la premsa es va fer ressò del fet. Potser aquesta darrera acció provocà que setmanes després el fragment fos entregat a l’ajuntament per un veí de Tivissa.

99

Museu d’Arqueologia de Catalunya

municipi de Vandellòs i hi descobreixen la cova d’en Carles.3 Arriben fins al terme del Perelló, on localitzen la balma amb pintures –coneguda com Cabra Feixet– i, en el mateix terme municipal, l’anomenada cova de les Calobres.4 I s’incorpora al conjunt de descobertes una altra cavitat amb pintures a la serra del Cardó, descoberta per M. Pallarès i coneguda amb el nom de cova de Culla (Benifallet).5 No els va ser possible, en canvi, localitzar l’estació prop de la cova pintada d’Alfara de Carles ni els enigmàtics gravats al Mas del Llort, també a Tarragona, recollits per Francesc Carreras Candi (cf. 1914, 768).

Les missions de l’IEC dels anys 1921 i 1922 es poden considerar com les actuacions primeres i més importants en la recerca d’art rupestre prehistòric a Catalunya, i alhora encetaren el recull exhaustiu de tot aquest tipus de mostres prehistòriques conegudes fins aquells anys, amb l’objectiu de conformar-ne un inventari unificat. Aquest propòsit es féu extensiu als gravats gironins de la Roca de Capmany, els de la galeria coberta del barranc de l’Espolla i el d’una roca amb creus gravades prop de les pintures del Cogul. De tot això es van fer els motlles durant l’any 1923.

ANYS 1935-2010

LA ROCA DELS MOROS DEL BARRANC DE CALAPATÀ La publicació en la prestigiosa revista francesa L’Antropologie de l’existència de pintures paleolítiques a l’aire lliure en el sector oriental de la península Ibèrica, a les petites poblacions del Cogul (Garrigues) i de Cretes (Matarranya), donava una dimensió internacional particularment important a aquelles dues noves estacions (Breuil/Cabré 1909).

Les pintures de Cretes, a diferència d’altres, presentaven una particularitat, que era que abans de fer-se conèixer públicament en una breu edició (Vidiella 1907) ja havien estat arrencades del lloc originari per formar part de la col·lecció d’antiguitats de qui les havia descobertes l’any 1903, Juan Cabré. Es podria dir que des del 1906 aquestes peces havien restat, teòricament, a disposició de qualsevol institució o particular que hi hagués mostrat interès, però aquesta circumstància no es va donar. Irremeiable ja llur descontextualització, la compra pel Museu de Barcelona, l’any 1918, d’aquells fragments amb pintures, integrades en un lot abundant i divers d’objectes, demostrava l’interès que tenien com a elements museístics,

3.- La localització de les pintures del Racó d’en Perdigó va romandre desconeguda, i fins i tot van constar com a perdudes en l’inventari arqueològic. El 1987, amb motiu de l’encàrrec de la Generalitat de documentar l’art rupestre prehistòric de la comarca del Baix Camp, ens proposàrem retrobar la balma. Ho aconseguí el membre de l’equip Alexandre Grimal, que va identificar totes les figures pràcticament en el mateix estat de conservació en què les havien descrit llurs descobridors (cf. Alonso / Grimal, 1989). Quelcom molt similar va succeir amb la cova d’en Carles, de la qual només hi havia l’esment sobre restes de pintura. La perseverança en el propòsit féu que, un temps després, el nostre equip la localitzés –va ser el mateix Grimal– i hi distingíssim, entre diverses restes, fragments d’un herbívor i d’un arquer d’art llevantí, i barres, elements abstractes i màcules corresponents a l’art esquemàtic. Tots romanen inèdits.

4.- Durant els treballs de documentació d’art rupestre encomanats per la Generalitat de Catalunya l’any 1987, en aquest jaciment no vam verificar la presència de cap mostra pictòrica.

5.- En els decennis posteriors es va referenciar aquesta estació en poques publicacions, i en tots els casos fent-se ressò del que expressava el treball pioner, cosa que evidenciava que no havien estat estudiades directament. El mes de març del 1987, Alexandre Grimal i qui signa ens proposàrem visitar la cova i les seves pintures.

Comptàvem, en aquella oportunitat, amb la col·laboració d’Antoni Sedó, Joan Pallarès, Yuri Babitch, Josep M. Herrera i Joan Lloret. Les figures, ben recognoscibles, corresponien a dos humans, i estaven executades amb carbonet, no amb pintura, però amb tot un seguit de detalls que ens van fer desestimar-les com a prehistòriques (cf. Alonso / Grimal 1987). Cal dir que alguns anys després el terme de Benifallet sí que va aportar per fi una estació amb pintures prehistòriques, concretament d’art esquemàtic. L’arramblador del barranc del Recó va ser descobert també per Alexandre Grimal durant el nostre projecte “Prospeccions i investigacions d’art rupestre prehistòric a la serra del Boix (Baix Ebre, Tarragona), I Campanya, any 1999”, en el qual van col·laborar Manfred Bader i Katja Bader.

100

De la vida i obra del Museu d’Arqueologia

que permetrien apropar el primer art de grups humans paleolítics a un gran públic. A més, cal afegir el seu valor emblemàtic, al ser les primeres a l’aire lliure i procedir d’un espai geogràfic molt vinculat a Catalunya. En el pensament de Bosch, i en el de tot l’equip, sempre hi havia subjacent la idea del Museu d’Arqueologia de Catalunya.

Tot i l’experiència adquirida a les campanyes de Valltorta i Tarragona –en les quals no s’havia detectat el procés de gravat previ a la pintura en cap imatge–, tampoc en els fragments rocallosos amb els tres cérvols de Calapatá eren

capaços de detectar-lo, com havien fet Breuil i Cabré. L’afirmació d’aquest darrer estudiós que molt a prop hi havia diversos gravats d’animals, i el fet d’observar-hi notables diferències respecte als calcs publicats, determinà Bosch a visitar els indrets del Baix Aragó.

En el primer reconeixement al jaciment de la Roca dels Moros i als de l’entorn, l’estiu del 1923, en companyia de José de C. Serra Ràfols, ja es van adonar que alguns dels gravats esmentats per Cabré eren esquerdes naturals. En una segona visita l’any següent, amb el professor Obermaier, avesat en aquesta te-

Fig. 5. Aquarel·la de Joan Vila que reprodueix dues figures d’art llevantí de La Saltadora (la Valltorta, Coves de Vinromà, Castelló) (MAC-Barcelona, Arxiu Fotogràfic).

101

Museu d’Arqueologia de Catalunya

ANYS 1935-2010

Fig. 6. Aquarel·la de Joan Vila que reprodueix una cabra amb les petjades del seu recorregut. La Saltadora (la Valltorta, Coves de Vinromà, Castelló) (MAC-Barcelona, Arxiu Fotogràfic).

102

De la vida i obra del Museu d’Arqueologia

màtica, s’hi féu un estudi curós durant el qual tampoc detectaren els gravats.

Això justificava la seva absència com a peces del museu. Els fragments i restes que romanien a la paret rocallosa de la Roca dels Moros es presentaven, segons manifestaven, molt borrosos i difícils de reconèixer, per la qual cosa es van desestimar d’aquell estudi (cf.

Bosch, 1924) en què l’objectiu essencial no era, òbviament, endinsar-se en la investigació estricta de l’art rupestre, sinó més aviat documentar de la forma més exhaustiva possible les peces museístiques.6

L’EXPOSICIÓ INTERNACIONAL DE BARCELONA No hi ha cap dubte que l’Exposició Internacional de Barcelona de l’any 1929 va tenir un paper destacat en la concepció final del futur Museu d’Arqueologia.

Particularment, com a camp de proves de les solucions museogràfiques més adients per mostrar un material arqueològic en què va estar molt present l’art rupestre prehistòric. A diferència del que s’havia realitzat a l’Exposición de Arte Prehistórico Español, organitzada per la Sociedad Española de Amigos del Arte a Madrid el 1921 –s’hi presentaren fotografies i dibuixos o calcs fets sobre paper i emmarcats amb vidres protectors, tot seguint pautes clàssiques–, a la de Barcelona s’optà per fórmules més innovadores. Com que el que se

cercava era acostar l’espectador a la realitat original d’aquelles mostres, es va decidir traspassar les formes pintades a un suport més irregular, que recordés el receptacle rocallós real. Un bastidor amb roba de sac rebia diverses capes de guix, que aconseguien unes rugositats matèriques, i al damunt es pintaven les figures de mida real. Així s’exposaren fragments del fris de la Cueva de la Vieja i de Minateda, entre d’altres. Tot plegat era similar a un quadre, perquè també es podia transportar.

Complementant aquell recurs expositiu, es presentaren diverses maquetes de mida natural (del Cogul i d’Altamira) i altres de menors dimensions per donar una certa sensació de l’espai (Peña Tú i el Cogul). Entre les peces mostrades en vitrines hi havia dos dels fragments amb cérvols pintats de Cretes. Amb aquesta mostra, els visitants podien fer-se una idea bastant aproximada de l’art prehistòric en cova i a l’exterior, i fins i tot admirar peces originals (cf. Bosch 1929).

Aquelles directrius conceptuals es van perfeccionar en el projecte museogràfic ideat per al Museu d’Arqueologia, en el qual l’art rupestre s’integrarà en un discurs històric més estructurat.

EPÍLEG El Museu d’Arqueologia va ser inaugurat oficialment el 3 de novembre del 1935, si bé el projecte de les sales de prehistòria no es pogué finalitzar lla-

6.- La investigació de Bosch Gimpera sobre els gravats finalment inexistents deixava la qüestió resolta. La prova és que a l’estudi del Baix Aragó de M. Almagro, E. Ripoll i A. Beltrán, de l’any 1956, s’acceptaren les seves observacions. Més insòlit resultà, però, que el 1968 el mateix Beltrán donés crèdit a l’existència del gravat, fet que tindrà un efecte poc oportú perquè diversos estudiosos recuperaren en llurs discursos un procés en realitat inexistent. Altra qüestió són les imatges que restaren en el fris rocallós de la Roca dels Moros: “un cavall i una cabra” –identificades per Cabré sobre el toro, també arrencat–, i d’altres figures esmentades però mai calcades. Algunes van ser publicades molt posteriorment (cf. Utrilla / Montes / Mazo / Rodanés 1988). El 1991, després de la necessària revisió de les peces de Calapatà del Museu Arqueòlogic, vam visitar amb Alexandre Grimal el jaciment i vam comprovar amb perplexitat que allò que s’havia interpretat com una cabra i un cavall corresponia a dos arquers del més pur estil llevantí, cosa que afectava molt directament algunes qüestions cronològiques sostingudes fins aleshores (cf.

Alonso / Grimal 1994).

103

Museu d’Arqueologia de Catalunya

vors. I en acabar la Guerra Civil, llavors amb Bosch Gimpera absent, les obres d’aquestes sales i les de neolític no havien estat concloses. Seria la nova direcció del museu, a càrrec de Martín Almagro, la que en portaria a terme la instal·lació definitiva.

Un dels aspectes que es va modificar, amb conseqüències notables, va ser l’adscripció cronològica de l’art figuratiu del sector oriental peninsular –anomenat definitivament “art llevantí”–: deixava de ser paleolític –com havia mantingut i com sempre defensà Bosch– i adoptava una cronologia més recent. Però al marge d’aquests aspectes, és lògic pensar que la concepció i les pretensions de Bosch vers la museïtzació de l’art rupestre no podia coincidir amb les de la nova orientació. Si en l’exposició del 1929 es presentà una maqueta de mida real del Cogul, igualant-lo en importància amb Altamira, què no s’hauria fet en el Museu d’Arqueologia de Catalunya! En canvi, amb la nova concepció, aquell fris es considerava en el mateix nivell de rellevància que el de la Cueva de la Vieja o que els del barranc de la Valltorta (cf. Almagro 1955), i només tenia l’objectiu de donar una visió general d’aquella expressió. Les campanyes de recerca a les comarques de Tarragona, i en certa mesura les de Valltorta, no haurien d’haver-se ignorat en aquesta nova institució, perquè constituïen l’exponent del que es coneixia al país i dels esforços esmerçats.

Però en l’acabament final no va haver-hi cap reflex en aquest sentit. Segons aquesta mateixa hipòtesi que ens permetem assajar sobre el museu que ideà Bosch, pel que s’intueix en els seus escrits, és acceptable pensar que hi hauria referències més amplies i argumentades dels valors tècnics, gràfics, simbòlics, etc., de les pintures –per exemple, les observacions extretes de les peces

104

ANYS 1935-2010

amb els cérvols de Calapatá–, però la presentació amb que finalment es mostraren optà per la identificació estricta, més que per l’explicació de continguts.

Ens restarà sempre la qüestió sense resposta: si s’haguessin pogut desenvolupar aquelles idees i aquell pensament que impulsà Bosch, potser s’hauria aconseguit que els testimonis més sublims de la capacitat intel·lectual humana de la prehistòria, com és l’art parietal, adquirissin un paper més preponderant en la confecció de la història de Catalunya.

BIBLIOGRAFIA ALMAGRO BASCH, M. (1955), Museo Arqueológico de Barcelona, Guía de los Museos de España, Madrid.

ALONSO, A., GRIMAL, A. (1987), Observaciones sobre las pinturas de la cueva de Culla (Benifallet, Tarragona), Boletín de la Asociación Española de Arte Rupestre, 0, 3-5.

ALONSO, A., GRIMAL, A. (1989), Els Pintors Prehistòrics de Vandellòs, Ajuntament de Vandellòs - L’Hospitalet de l’Infant.

ALONSO, A., GRIMAL, A. (1993), Aproximación al estado actual del arte rupestre en Cataluña, Empúries, 48-50, 8-17.

ALONSO, A., GRIMAL, A. (1999), Reflexions sobre la conservació de l’art rupestre, (FULLOLA I PERICOT, J. M., coordinador), L’Art Rupestre. Un art que no es pot veure als museus, Reus, 91-94.

BOSCH GIMPERA, P. (1923), Nous descobriments d’art rupestre a Catalunya, Butlletí de l’Associació Catalana d’Antropologia, Etnologia i Prehistòria, I, Barcelona, 206.

BOSCH GIMPERA, P. (1924), Les pintures del barranc del Calapatà de Cretes (Baix Aragó), Butlletí de l’Associació

De la vida i obra del Museu d’Arqueologia

Catalana d’Antropologia, Etnologia i Prehistòria, ii, 131-146.

BOSCH GIMPERA, P. (1929), El Arte en España. Guía de la Sección España Primitiva, Barcelona.

BOSCH GIMPERA, P. (1980), Memòries, Edicions 62, Barcelona.

BOSCH GIMPERA, P., COLOMINAS, J. M. (1931), Pintures i gravats rupestres, Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans vii, mcmxxi-xxvi, 3-27.

BREUIL, H. (1908), Les pintures quaternàries de la Roca dels Moros de Cogul, Butlletí del Centre Excursionista de Lleyda, 10, any i, 10-13.

BREUIL, H. (1920), Miscellanea d’Art Rupestre. vi. Roches près de la cueva pintada d’Alfara, près Tortosa, Boletín de la Real Sociedad Española de Historia Natural, xx, 373-375 BREUIL, H., CABRÉ, J. (1909), Les peintures rupestres du bassin inferior de l’Ebre. i Les roches peintes du Calapatá (Bas Aragon). ii Les fresques a l’air libre du Cogul (Lérida), L’Anthropologie, xx, 1-21.

CASANOVAS, A., ROVIRA I PORT, J. (2001), Exploracions i exploradors de l’art rupestre llevantí. Uns breus apunts sobre pioners i dibuixants, Millars, xxiv, 223-227.

CARRERAS CANDI, F. (1914), Geografia General de Catalunya, vol. “Catalunya”, Barcelona.

DURAN I SANPERE, A. (1915-1920), Exploració Arqueològica del Barranc de la Valltorta (provincia de Castelló), Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans, vi, mcmxv-xx, 444-454.

DURAN I SANPERE, A. (1961), Tornar-hi a pensar, Barcelona.

HERNÁNDEZ PACHECO, E. (1921), Noticias del hallazgo de pinturas rupestres en Tivisa (Tarragona), Boletín de la Real Sociedad Española de Historia Natural, xxi, 343-347.

HERNÁNDEZ PACHECO, F. (1922), Pinturas prehistóricas de la Font-Vilella, en Tivisa (Tarragona), Ibérica, any ix, xvii, 10-11.

OBERMAIER, H., WERNERT, P. (1919), Las pinturas rupestres del Barranco de la Valltorta (Castellón), Memoria de la Comisión de Investigaciones Paleontológicas y Prehistóricas, 23, Madrid.

OLIVAR-BERTRAND, R. (1979), P. Bosch Gimpera. Correspondència, Barcelona.

PALLARÈS, M. (1915-1920), Exploració dels jaciments prehistòrics de la Valltorta, Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans, vi, mcmxv-xx, 454-457.

ROCAFORT, C. (1908a), Les pintures rupestres de Cogul, La Veu de Catalunya, 10 d’abril, 3.

ROCAFORT, C. (1908b), Les pintures rupestres de Cogul, Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, any xviii, núm. 158, 65.

VIDAL, L. M. (1908), Les pintures rupestres de Cogul, Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans, 544-550.

VIDIELLA, S. (1907), Las pinturas rupestres del término de Cretas, Boletín de Historia y Geografía del Bajo Aragón, 2, 68-75.

UTRILLA, P. et alii. (1988), Algunas figuras inéditas en abrigos rupestres del Bajo Aragón, I Congreso Internacional de Arte Rupestre (noviembre 1985), Caspe, 211-221.

105

Adquisició de dues col.leccions de ceràmiques gregues per la Junta Municipal de Museus i Belles Arts de Barcelona (1906), avui conservades al Museu d´Arqueologia de Catalunya À. Casanovas*, T. Llecha**, J. Rovira i Port***, E. Sanmartí-Grego**** INTRODUCCIÓ Després de la instauració de la Segona República i de l’obtenció per Catalunya de l’Estatut d’autonomia, que com és notori va propiciar una extraordinària revifalla de la vitalitat cultural que havia propulsat el Noucentisme i que la Dictadura havia maldat per ofegar, el professor Pere Bosch Gimpera i els seus col·laboradors més propers van creure arribat el moment de fer realitat el desig d’aconseguir que d’una vegada per totes la capital de Catalunya comptés amb un autèntic Museu d’Arqueologia. Volien una institució de prestigi, dedicada a l’estudi científic del nostre passat prehistòric i clàssic, i que en tot fos equiparable a les que ja des del segle xix funcionaven a Europa, en les quals la difusió, la formació i la recerca constituïen un tot indestriable (Bosch-Gimpera 1980, 160-161).

Malgrat el recolzament polític que el projecte tingué per part de la Generalitat, la seva materialització, que dirigiren els arquitectes Josep Puig i Cadafalch i Josep Gudiol i Ricart, estigué condicionada a la baixa a causa dels limitats recursos econòmics amb què comptava el Govern català, raó per la qual no varen poder veure acomplert el somni de tenir un museu de nova planta, sinó que, contràriament als

seus desitjos, es van haver de conformar amb aprofitar un edifici de construcció recent, obra dels arquitectes Raimon Duran Reynals i Pelai Martínez Paricio, concretament el que durant l’Exposició Internacional de l’any 1929 havia hostatjat la mostra dedicada al sector de les arts gràfiques.

L’adequació de l’edifici plantejava problemes, però Bosch i els seus col·laboradors no en van haver de resoldre cap pel que fa al contingut del nou museu, car no debades disposaven d’unes col·leccions arqueològiques prou variades i importants, resultat d’un dilatat procés d’acumulació que es remuntava al segle xix. Eren col· leccions molt vàlides per poder mostrar una visió rica i coherent de l’evolució etnocultural de les poblacions que visqueren en temps pretèrits a les terres catalanes, a les illes Balears i també en extenses parts de la resta del solar peninsular (Boronat i Trill 1999, pàssim).

D’aquesta manera, a part dels materials d’Empúries i de les col·leccions prehistòriques i d’època clàssica que des de la creació del Servei d’Investigacions Arqueològiques (SIA) l’any 1915 s’havien anat adquirint gràcies a les excavacions fetes en nombrosos jaciments dels territoris del Principat, de Mallorca i de les terres aragoneses veïnes, es comptava també amb tot el recull de materials

Museu d’Arqueologia de Catalunya - Barcelona. *acasanovasr@gencat.cat - **tllecha@gencat.cat - ***jroviraport@gencat.cat - ****esanmarti@gencat.cat

Fig. 1. Cartes trameses des de París pel Sr. J. Mikas.

107

Museu d’Arqueologia de Catalunya

procedents dels antics museus barcelonins d’art i d’arqueologia que precediren el que s’estava creant llavors. Un patrimoni obtingut gràcies als esforços de J. Puig i Cadafalch i de J. Pijoan (Serra-Ràfols 1971, 12; Boronat i Trill 1999), i també a les adquisicions posteriors, a càrrec de la Mancomunitat, de col·leccions particulars, moltes a instàncies del mateix Bosch.

D’aquestes col·leccions en destaca una de molt interessant, constituïda per dos conjunts de ceràmiques gregues que van ser adquirits mitjançant sengles compres fetes per la llavors anomenada “Junta Municipal de Museos y Bellas Artes”, l’any 1906, que mai no han estat descrits i dels quals fins no fa gaire es desconeixia la manera com van arribar a Barcelona.

Aquest estat de coses s’ha pogut corregir definitivament gràcies a una recerca feta per dues de les persones signants d’aquest treball (À. Casanovas i T. Llecha) en els fons documentals de la Junta de Museus que es conserven a l’Arxiu Nacional de Catalunya. S’ha rescatat així de l’anonimat el coneixement dels passos que es van haver de fer per a la seva adquisició, fins a integrar-los dins del patrimoni museístic català.

HISTÒRIA DEL PROCÉS D´ADQUISICIÓ DELS VASOS La història tingué el seus inicis la primavera de l’any 1906, quan l’arquitecte

ANYS 1935-2010

Josep Puig i Cadafalch, membre destacat de la Junta Municipal de Museus i Belles Arts de Barcelona –entitat creada el 1902 per solucionar la crisi dels museus i dels seus organismes rectors (Garcia 2008, 28-29)–, va realitzar un viatge particular, a França, Bèlgica i Holanda. En anunciar-ho i oferir-se per ferhi algun encàrrec, la Junta va acordar dotar-lo de les credencials necessàries per tal que pogués entrar en contacte amb els burgmestres i presidents d’acadèmies i societats artístiques de diverses ciutats dels Països Baixos, amb la finalitat d’aconseguir el seu ajut en vista a estimular i a facilitar la concurrència dels artistes d’aquells països a l’Exposició Internacional d’Art que l’ajuntament barceloní estava preparant per al mes d’abril del 1907 (Boronat i Trill 1999, 273).

Tenint en compte aquests antecedents, no és agosarat pensar que fou durant el transcurs d’aquest viatge que Puig, a qui probablement també se li havia encomanat la missió de detectar l’existència de peces arqueològiques susceptibles de completar les col·leccions del Museu d’Arqueologia de Barcelona, contactà amb dues de les empreses d’antiquaris més importants de París, la del senyor Elias Geladakis,1 d’una banda, i la que regentaven els numismàtics Camille Rollin i Félix Feuardent,2 de l’altra, els quals li van mostrar, cadascú pel seu cantó, els dos conjunts de vasos grecs. Un cop retornat a Barcelona en

1.- Se sap que Elias Geladakis fou un col·leccionista d’antiguitats que als voltants del 1885 va fer excavacions privades a la necròpoli d’Erètria, a l’illa d’Eubea (Gex 1993, 12). Instal·lat a París, es dedicà al comerç d’objectes arqueològics i l’any 1904 l’Hôtel Drouot, de París, subhastà la seva col·lecció, actuant d’expert taxador Félix Feuardent (Collection M.E. [Geladakis], 1904) (figura ). Cap als anys 20 del segle passat se sap que l’empresa encara estava activa, dirigida per B. Geladakis (Hôtel des Ventes [2008], Genève, núm. 638 i 675). Elias Geladakis ha passat als annals de l’arqueologia clàssica pel fet que el seu cognom ha esdevingut l’epònim del Geladakis Painter, un pintor de vasos corinti, l’activitat productiva del qual tingué vigència durant el període del corinti mitjà.

2.- La casa Rollin & Feuardent era des de mitjan segle xix una de les més importants empreses de París dedicades a la numismàtica i les antiguitats. Félix-Bienaimé Feuardent, nascut a Cherbourg l’any 1819 i mort a París l’any 1907 –just un any després de la venda dels vasos grecs que són objecte d’aquest treball–, es va associar l’any 1845 amb el també numismàtic Camille Rollin i van crear així una important empresa d’antiguitats que tingué sucursals a Londres des del 1867, i també a Berlín i a Nova York. Després de la mort de Rollin, amb el nom de Feuardent Frères, continuà la seva activitat fins l’any 1953 (Pasquier 2005, 159-161). L’empresa també va jugar un paper important en el camp de l’edició d’obres sobre numismàtica, i el mateix Feuardent va ser el continuador de la monumental obra de Henry Cohen sobre la moneda romana.

108

De la vida i obra del Museu d’Arqueologia

devia informar la Junta, i llavors es van establir les negociacions, materialitzades en uns intercanvis epistolars que tingueren lloc durant els mesos de maig i juny del 1906.

Establerta la base de partida, i un cop assenyalats quins van ser els antecedents immediats de l’afer, passarem a referir i comentar el contingut de totes dues correspondències. Començarem el repàs amb la que s’establí entre l’empresa de Geladakis i la Junta Municipal de Museus i Belles Arts, representada per Carles Pirozzini, secretari del negociat de museus.3

LA CORRESPONDÈNCIA ENTRE LA JUNTA I L´ANTIQUARI GELADAKIS La interlocució epistolar entre l’empresa Geladakis i el portaveu administratiu de la Junta tingué lloc entre els dies 8 de maig i 24 de juny del 1906: un total de quatre cartes eixides de París i dues de Barcelona. A partir de la lectura de les que foren enviades pel venedor, vàrem sospitar immediatament que per la lletra i les característiques intrínseques de la llengua francesa utilitzada en la redacció,4 aquelles cartes havien d’estar escrites per una mateixa mà, fos quin fos el nom amb què anaven signades. És a dir, o bé per J. Mikas, propietari dels va-

sos posats a la venda, o bé per E. Geladakis, l’antiquari que tutelava la transacció. Davant d’aquesta anomalia, i amb la finalitat de referendar científicament la nostra intuïció, vàrem sol·licitar la col· laboració d’una experta en grafologia, la Sra. Mireia Hernández, la qual, després de l’estudi exhaustiu de les grafies presents a les cartes, va concloure de forma irrefutable que totes havien estat escrites per una mateixa mà, la del Sr. Mikas (Hernández 2010).5 La carta amb què s’inicià la correspondència es va enviar el 8 de maig del 1906, anava signada per J. Mikas, que ho feia en nom de Geladakis (“Pour Mr Geladakis, J. Mikas”), i adreçada a “Monsieur le Directeur du Musé” (sic).

En el seu escrit, Mikas comunicava, servint-se d’un francès comprensible però deficient, que atenent les indicacions de Puig i Cadafalch li enviava la fotografia dels tres lècits i dels set altres vasos que havia triat quan, d’estada a París, va visitar la seva col·lecció d’antiguitats procedents d’excavacions legals i autoritzades, fetes en terrenys de la seva propietat. Peces que havien estat portades a París per a la seva venda legal, atès que, segons la legislació grega, la meitat dels objectes trobats era de la seva propietat. També li feia avinent que Puig li havia demanat que els enviés les fotografies dels objectes, i el seu preu, que pujava

3.- Carles Pirozzini i Martí (Barcelona 1852-1938) fou crític especialitzat en temes d’art i l’any 1888 ja actuà de secretari general de l’Exposició Universal de Barcelona. Posteriorment fou secretari de les exposicions de Belles Arts de Barcelona i, en qualitat de funcionari municipal, ocupà el càrrec de secretari del negociat de Museus i Belles Arts de l’Ajuntament de Barcelona, funció que desenvolupava quan van tenir lloc les adquisicions que ens ocupen. L’any 1907 va ser nomenat acadèmic de Sant Jordi.

4.- Tot i tractar-se d’un francès que permet comprendre els conceptes que l’autor vol expressar, de la lectura de les cartes es fa palès el seu domini imperfecte d’aquesta llengua, fet que queda ben explícit si es tenen en compte les constants faltes d’ortografia que es poden detectar (ja des de la primera carta parla de Musé, per Musée, com hem remarcat); la manca d’accentuació d’alguns mots; les substitucions fonètiques de diftongs per vocals (lesser per laisser, fetes savoir per faites savoir, resonable per raisonnable); la sintaxi deficient, que es posa de manifest en la ignorància respecte a la concordança de gèneres entre subjecte i verb quan es tracta del participi passat (collection composé per collection composée; la caisse est arrivé per la caisse est arrivée...) o en la utilització errònia d’aquesta concordança (vase en forme de kylix trouvée per vase en forme de kylix trouvé); la incompetència en la flexió verbal (la somme que vous m’avez offris per la somme que vous m’avez offert), etcètera.

5.- La conclusió a què va arribar l’experta grafòloga és la següent: “Que tots els documents analitzats comparteixen autoria gràfica en el text redactat i que aquesta similitud és plena amb l’escriptura de la firma que rubrica J. Mikas, per la coincidència en tots els gèneres i espècies gràfiques.”

109

Museu d’Arqueologia de Catalunya

Fig. 2. Les dues fotografies que reproduïen els vasos grecs vistos pel Sr. J. Puig i Cadafalch l’any 1906 a la botiga antiquaria que regentava a París el Sr. Elias Geladakis.

110

a les, segons ell, raonables quantitats de 500 francs pels vasos núm. 2, 4, 6, 8, 9 i 10, i de 220 francs pels núm. 1, 3, 5 i 7, uns preus que moderava per tractar-se d’una venda feta a un museu. Finalitzava l’escrit demanant que se li comuniqués si hi havia voluntat d’adquirir-los, car si no fos així procuraria vendre’ls per un altre conducte (Fig. 1, A-B).

Acompanyen la carta dues fotografies on figuren representats els vasos en dos grups, set a la primera i tres a la segona, numerats i acompanyats de les alçades

ANYS 1935-2010

o dels diàmetres màxims, tot escrit pel mateix Mikas (Figs. 2-3).

Transcorreguda una setmana, el 14 de maig del 1906, Carles Pirozzini –que, recordem-ho, no era la persona a qui havia estat adreçada la carta de Mikas–, escrivia a Geladakis, sense fer cap menció de Mikas, una carta comunicant-li que, assabentada la Junta del preu dels “sis” (sic) vasos que Puig i Cadafalch havia vist a casa seva, tenia l’honor d’oferir pels “deu vasos” (sic) la quantitat de 650 francs. La carta finalitzava demanant que, com més aviat millor, comuniqués la seva conformitat i l’acceptació de la proposta.

Veiem, doncs, que des de l’inici, s’instal·là una confusió evident a l’hora de determinar quins havien de ser els interlocutors encarregats de negociar un acord econòmic que fos satisfactori per a les dues parts.

La resposta no es va fer esperar i, persistint en el joc d’equívocs inaugurat ja des de l’inici de l’afer, el dia 17 de maig era de nou Mikas qui, suplantant Geladakis, escrivia a “Monsieur le Directeur” –i no a Pirozzini, tal com seria d’esperar– dient-li que acceptava l’oferta que la Junta li proposava (Fig. 1, C).

D’altra banda, tot i que en la carta no se’n fa esment, sabem que aquell mateix dia 17 hom va procedir a enviar per tren els vasos a Barcelona, tal com més avall tindrem l’ocasió de veure expressat en una carta del dia 8 de juny, signada “Geladakis”.

Anaren passant els dies i entre el 17 i el 22 de maig, a Barcelona –no sabem per quin conducte, car a la carta d’acceptació del preu no es parla en cap cas d’enviaments–, ja es degué saber alguna cosa sobre la tramesa i la ubicació física dels vasos. Això explica el perquè de la carta que Carles Pirozzini enviava el dia 22 al cap de l’Agència Internacional, a Portbou, en què li comunicava que

De la vida i obra del Museu d’Arqueologia

l’agent Mariano Lluch havia rebut de part de la junta la comesa de fer-se càrrec d’uns vasos grecs destinats als museus municipals de Barcelona, enviats des de París per J. Mikas.

Ara bé, durant l’espai de temps que s’estén entre el dia en què es redacta la carta anterior i el 6 de juny, sabem que els vasos encara no han arribat a Barcelona, com ho demostra la carta que aquell 6 de juny va enviar H. Giner de los Ríos,6 alcalde provisional de Barcelona, a l’administrador de la duana de Portbou, en què li comunica que s’ha assabentat que a la duana hi ha una caixa amb vasos grecs antics, enviada des de París a nom de l’ajuntament que ell presideix, i li demana que, atès

que aquests vasos anaven destinats als “Museos Artísticos Municipales de Barcelona”, se’ls apliqués la corresponent exempció d’impostos.

Arribem al 8 de juny i, tot i haver transcorregut tres setmanes des de la tramesa dels vasos, a París no saben res de com han anat les coses. Això motiva que hom enviï una carta a “Monsieur le Directeur”, signada “Geladakis”, en què li comunica que com a conseqüència del seu correu de 14 de maig, el dia 17 ja va fer la tramesa dels vasos, però que des de llavors no ha rebut cap notícia, per la qual cosa demana que li comuniquin si la caixa ha arribat o no, per poder fer alguna cosa, si cal, amb la companyia ferroviària.

Fig. 3. Aspecte actual de 9 dels 10 vasos grecs venuts pel Sr. J. Mikas, avui conservats al Museu d’Arqueologia de Catalunya.

6.- Hermenegildo Giner de los Ríos (Cadis 1847 - Granada 1923), d’ideari krausista i militant del Partit Radical, fou professor i polític. Fent costat al seu germà Francisco Giner de los Ríos, participà en les activitats pedagògiques de la Institución Libre de Enseñanza. Va ocupar la Càtedra de Filosofia a l’Institut d’Ensenyament Mitjà de Barcelona entre els anys 1898 i 1918. El seu pas com a regidor de l’Ajuntament de Barcelona es caracteritzà per l’impuls que va donar a la cultura, en general, i de manera molt especial a la instrucció pública, a través de la construcció d’escoles i del foment de biblioteques i colònies escolars.

111

Museu d’Arqueologia de Catalunya

Fig. 4. Cartes trameses des de París pel Sr. Félix Feuardent.

112

ANYS 1935-2010

De la vida i obra del Museu d’Arqueologia

La sol·licitud no va tenir resposta. Perquè no es pot considerar una resposta el que es desprèn del contingut d’una carta que, en nom de Puig i Cadafalch, envia Carles Pirozzini el 18 de juny a Geladakis, en què sol·licita que com més aviat millor els trameti una nota sobre els orígens o les procedències dels vasos, igual com qualsevol altra informació que permeti justificar-ne l’autenticitat, i assenyala que un cop obtinguda aquesta informació ja es podrà donar per acabat el tràmit de recepció dels vasos. La carta finalitzava amb el prec que fos enviada la tapadora del vas núm. 8, perquè no havia estat trobada a l’interior de la caixa amb la resta de les peces.

La resposta a aquesta demanda la proporciona una carta del 24 de juny, signada “Geladakis”, que va acompanyada d’un document de garantia datat la vigília, 23 de juny. A la carta es diu que s’envia l’informe reclamat, i que la tapadora havia estat tramesa amb la resta dels vasos, per la qual cosa aconsella que es procedeixi a comprovar l’interior de la caixa, o bé que es reclami a la duana (Fig. 1, D).

El document annex de garantia, per la seva part, contenia una descripció sumària de cadascun dels deu vasos, ultra la relació de les localitats gregues on van ser trobats: nou exemplars eren d’Atenes i un de sol de Corint. A la llista, els vasos es referencien en funció del lloc on eren situats a les dues fotografies enviades amb la primera carta del 8 d’abril, tal com segueix: · Olpa àtica d’estil geomètric, provinent d’Atenes (1). · Lècit àtic de figures negres, provinent d’Atenes (2). · Lècit corinti, provinent de Corint (3). · Lècit àtic de fons blanc provinent d’Atenes (4). · Olpa àtica d’estil geomètric, provinent d’Atenes (5).

· Lècit àtic de fons blanc trobat a la mateixa tomba que el lècit núm. 4 (6). · Lècana àtica d’estil geomètric trobada prop del Ceràmic, a Atenes (7). · Pixis àtic d’estil geomètric, amb tapadora, trobat prop del Ceràmic, a Atenes (8) · Àmfora àtica d’estil geomètric, provinent d’Atenes (9). · Lècana àtica d’estil geomètric trobada amb els dos vasos anteriors a prop del Ceràmic, a Atenes (10).

LA CORRESPONDÈNCIA ENTRE LA JUNTA I L´ANTIQUARI FEUARDENT Paral·lelament al procés d’adquisició dels vasos de Mikas, va tenir lloc el dels que estaven en mans dels antiquaris Rollin & Feuardent, que es va fer mitjançant un intercanvi epistolar entre Feuardent i Puig i Cadafalch. Iniciat el 28 d’abril del 1906, finalitzà dos mesos més tard, el 30 de juny, amb l’anunci de la tramesa dels vasos.

La carta que encetà l’afer fou la que aquell 28 d’abril envia l’antiquari parisenc a Puig, en què comunica que li fa a mans les fotografies que reproduïen els vasos que ell havia vist en ocasió de la seva visita, i li assenyala que al seu darrere trobarà la classificació, les alçades i el preu de venda de cadascun d’ells (Fig. 4, A i Figs. 5-6).

Com que el paper comercial utilitzat consistia en un foli doblegat pel mig i l’antiquari únicament havia utilitzat el camp esquerre, a la meitat dreta Puig va fer una sèrie d’operacions aritmètiques, una de les quals és la suma de les quantitats demanades per Feuardent. El resultat que n’obté és de 1.630 francs.

Al costat dret d’aquesta operació, Puig va escriure la quantitat de 900 francs.

Tal com veurem, és la que correspon al

113

Museu d’Arqueologia de Catalunya

ANYS 1935-2010

Fig. 5. Fotografia de tres vasos grecs venuts pel Sr. F. Feuardent acompanyats dels seus preus.

preu que la Junta, dies més tard, va oferir per aquells vasos.

Respecte al procediment administratiu, crida l’atenció que l’entrada d’aquesta carta, que porta data del 28 d’abril, com hem dit, no fos registrada fins dues setmanes més tard, precisament el 14 de

114

maig, un dia que com veurem tot seguit fou determinant en el procés d’adquisició dels vasos.

Efectivament, transcorregudes dues setmanes, aquell dia de maig Puig i Cadafalch comunicà a Feuardent que la Junta Municipal de Museus i Belles

De la vida i obra del Museu d’Arqueologia

Fig. 6. Fotografia de tres vasos grecs venuts pel Sr. F. Feuardent acompanyats dels seus preus.

Arts, després d’haver escoltat l’opinió dels experts, havia decidit oferir la suma de 900 francs pels sis vasos en qüestió, per la qual cosa demanava que, si estaven d’acord amb aquest preu, li ho comuniquessin com més aviat millor.

Quant a la data en qüestió, ens sembla molt significatiu el fet que aquesta carta fos escrita el mateix dia que ho fou la que Pirozzini va trametre a Geladakis per comunicar-li el preu que la Junta estava disposada a pagar per les seves ceràmiques. Les coincidències fan

115

Museu d’Arqueologia de Catalunya

ANYS 1935-2010

Fig. 7. Aspecte actual de 5 dels 6 vasos ceràmics grecs adquirits l’any 1906 avui conservats al Museu d’Arqueologia de Catalunya.

pensar que ambdues accions degueren ser la conseqüència d’un mateix acord.

D’altra banda, també sorprèn que fossin dos els interlocutors als quals s’encomanà la feina, atès que el més pràctic hauria estat que tots dos processos haguessin estat en mans d’una mateixa persona.

Després de la tramesa de la carta de finals d’abril, s’obre un període de tres setmanes, durant el qual cal pensar que hi deu haver un intercanvi d’escrits per discutir el preu. Malauradament, pel que sembla, els documents no s’han conservat. Finalment, el dia 30 de juny el Sr. Feuardent envià al Sr. Puig i Cadafalch una carta per comunicar-li que fent cas de les instruccions rebudes, enviava aquell mateix dia per Gran Velocitat una caixa que contenia els vasos, informant

116

del fet que la companyia ferroviària havia refusat encarregar-se del transport fins Barcelona, raó per la qual caldria que el receptor reclamés la tramesa a l’estació de Portbou. També afegia que la caixa portava la marca R.[ollin] F.[euardent], ultra l’adreça que se li havia indicat (Fig. 4, B). Això demostra que les instruccions que cita Feuardent se li degueren transmetre mitjançant una carta la còpia de la qual, com deiem, no ens ha pervingut.

Aquesta carta anava acompanyada d’una factura datada dos dies abans, el 28 de juny, amb la llista dels vasos, classificats per estils, per la que Feuardent imputava a “Museos Municipales de Barcelona” un deute de 1.160 francs per la compra de sis vasos garantits antics; quantitat que, com recordarem

De la vida i obra del Museu d’Arqueologia

era la mateixa que sumaven els preus demanats el dia 28 d’abril, per bé que al peu del document s’explicita que el preu final, “net et convenu” seria de 1000 francs, fet que incita a pensar que, efectivament, entre el 14 de maig i el els dies finals del mes de juny les dues parts van estar negociant per, finalment, acordar que els vasos es vendrien per una quantitat situada entre els 1.160 francs demanats per l’antiquari i els 900 que la Junta havia ofert (Fig. 4, C).

I d’aquesta manera tan sobtada s’arriba al terme del procés de compra del segon lot de vasos grecs adquirits per la Junta a París. Cal suposar que, ja entrat el mes de juliol, la caixa que els contenia, un cop acomplerts a Portbou els tràmits duaners pertinents i determinat el transport que havia d’assegurar la segona part del recorregut, continuà viatge fins a atènyer la seva nova pàtria, una terra tocada pel mateix mar que molts segles abans banyava les terres hel.lèniques on van ser concebudes aquelles peces.

SÍNTESI En el curs del procés de descripció i anàlisi de les dues correspondències n’hem pogut extreure diverses informacions relacionades amb l’autoria, els ritmes cronoseqüencials dels processos de compra, alguns aspectes econòmics i, finalment, els procediments administratius emprats. Ara és arribat el moment de veure, a partir de totes aquestes observacions, quins son els resultats que se’n deriven.

Abans de res, pensem que cal tractar la disfunció de la dualitat de signatures, no pas d’autories cal·ligràfiques, que ofereixen les cartes emeses des de París per la casa antiquària de Geladakis.

Tal com hem vist, de l’anàlisi grafològica

se’n desprèn que totes van tenir un mateix autor material, J. Mikas. Efectivament, com recordarem, la primera carta d’oferiment la signava Mikas en nom de Geladakis; la segona, que acceptava el preu ofert per la Junta, anava signada pel mateix Mikas, i la tercera i la quarta les rubricava Geladakis. Què cal pensar d’aquestes incongruències? Què hi ha al darrere d’aquesta ambivalència, d’aquesta suplantació de personalitats a l’hora de signar?

Segons el nostre parer, la resposta que ens sembla més plausible, per senzilla, és la de pensar que, pels motius que fossin, l’antiquari titular de l’empresa va delegar en el venedor –una persona que per raons òbvies estava estretament interessada en l’afer– que conduís l’assumpte de la manera que li semblés més apropiada, i el va autoritzar fins i tot a suplantar-lo en la signatura si ho creia convenient. Cal pensar, doncs, que entre aquestes persones, totes dues d’estirp grega, devia probablement existir alguna cosa més que una simple relació d’interessos comercials, perquè la seva actuació depassa els límits que marquen les estrictes relacions d’interès material entre un antiquari que fa d’intermediari i el client que proporciona el material per vendre. La relació devia venir de lluny, i potser s’establí quan Geladakis feia excavacions per compte propi a l’illa d’Eubea.

Pel que fa referència a les qüestions temporals, i més concretament als moviments de Puig i Cadafalch, en primer lloc cal que deixem establert que la seva visita chez Rollin & Feuardent va haver de tenir lloc abans del 28 d’abril del 1906, data de la primera carta de Feuardent. I, pel que fa a la visita a casa de Geladakis, és molt probable que tingués lloc el mateix dia, si tenim en compte el que Mikas escriu a l’inici de la seva primera carta –“Monsieur J. P. Cada-

117

Museu d’Arqueologia de Catalunya

falch étant de passage dernièrement à Paris a visité ma collection…”– i el fet que els dos establiments es trobessin en el mateix barri de la Rive Droite, als encontorns del Louvre, i a quatre passes l’un de l’altre.

Amb relació a les informacions relatives als preus, van ser enviades els dies 28 d’abril (Feuardent) i 8 de maig (Mikas, per Geladakis), respectivament, i van anar adreçades a dos receptors diferents: el Sr. Puig i Cadafalch en persona, d’una banda, i l’innominat “Directeur du Musée”.

Tot seguit, tan bon punt els membres de la Junta van conèixer els preus, cal suposar que es van reunir entre el 8 i el 14 de maig i devien prendre l’acord de proposar als antiquaris les contraofertes pertinents, la tramitació de les quals fou deixada a les mans dels senyors Pirozzini (Mikas-Geladakis) i del mateix Puig i Cadafalch (Feuardent), els quals les van enviar a París en sengles cartes datades del dia 14 d’aquell mes.

A partir d’aquestes trameses epistolars, els processos van adquirir ritmes diferents segons quin fos el venedor. Al cap de tres dies, el 17 de maig, Mikas no solament acceptava la quantitat que se li havia proposat, sinó que fins i tot expedia les ceràmiques al comprador, sense ni tan sols haver-les cobrat. Tot fa pensar que va anar així. Feuardent encara va tardar tres setmanes abans no va remetre la factura i els vasos el 30 de juny, per tant també sense haver-los cobrat. Esbrinar què fou el que motivà aquesta diferència de ritmes entre les dues transaccions és del tot impossible, perquè durant el període que s’estén entre 14 de maig i el 30 de juny manquen les cartes que haurien permès saber com va anar la negociació fins que es va assolir l’acord definitiu.

Amb tot, i malgrat no poder-ho demostrar, pensem que una explicació plausible seria que, mentre que la situació

118

ANYS 1935-2010

personal de Mikas era la d’un estranger desplaçat a París amb la intenció de vendre ràpidament la seva col·lecció i tornar al seu país, Feuardent era, en canvi, un reputat antiquari parisenc que es podia permetre el luxe de negociar amb calma de cara al que considerava que era millor per als seus interessos. I a fe que les diferències en el preu obtingut per l’un i l’altre van ser esclatants: Mikas, per deu vasos excel·lents, dotats del pedigrí que comportava conèixer els llocs on havien estat trobats, només n’obtenia 650 francs; Feuardent, en canvi, pels seus sis exemplars orfes de qualsevol informació sobre l’origen, n’obtenia 1.000.

En relació amb el procediment administratiu seguit per a l’adquisició, és torbador comprovar que no va ser fins al 18 de juny, quan l’afer ja estava tan avançat que fins i tot els vasos ja havien estat expedits a Barcelona, que Puig i Cadafalch va demanar a Geladakis que trametés una nota informativa sobre la seva procedència i sobre tots els antecedents que servissin per autentificar-los. Aquestes informacions haurien d’haver estat sol·licitades molt abans, com una condició prèvia a l’inici del procés de compra. Per trobar una explicació a la tardança per reclamar aquells documents, només se’ns acut la hipòtesi que devia ser el superior prestigi intel·lectual i científic de Josep Puig i Cadafalch el que hauria influït perquè els membres de la Junta, potser d’una forma una mica precipitada, acordessin l’adquisició de les ceràmiques sense comptar amb els informes preceptius, i que més tard s’hi haurien repensat davant el perill que n’hi pogués haver de falses. En aquest sentit, no resulta superflu treure a col·lació que tot just un any abans, en sessió de 17 de febrer del 1905, el vocal Tiberi Àvila havia cridat l’atenció sobre la necessitat d’assegurar l’autenticitat de les pe-

De la vida i obra del Museu d’Arqueologia

ces que comprés la Junta, proposició que va ser aprovada en sessió del dia 24 d’aquell mateix mes (Boronat i Trill 1999, 93-94).

L’absència, entre els papers conservats, de documents subscrits pels antiquaris Rollin & Feuardent com a resultat d’una demanda equivalent a la feta a Geladakis, fa pensar que, si van existir, es devien perdre juntament amb la resta de la documentació generada entre els dies 14 i 28 de juny.

Arribades les ceràmiques a Barcelona, les deu primeres abans del 18 de juny i les sis restants ja encetat el mes de juliol, hem de suposar que tot seguit van passar a estar sota la custòdia de Miquel de Bofarull, director del Palau Reial i del Museu d’Art Decoratiu i Arqueològic, el qual molt probablement encarregà a Emili Gandia, conservador de la institució, que amb el zel i la diligència que li eren propis estudiés la millor manera d’instal·lar-les a les sales dedicades al món clàssic, per a gaudi i instrucció dels ciutadans de Barcelona i de la resta de catalans.

LES COL.LECCIONS La inexistència de documents complementaris a les dues correspondències ens priva de saber quins van ser els motius que van portar la Junta Municipal de Museus a adquirir les ceràmiques que ens ocupen, per bé que pensem que no és cap disbarat pensar que fou Puig i Cadafalch mateix qui, ajuntant dues facetes de la seva forta personalitat –el seu tarannà cívic i la seva passió per l’arqueologia–, va recomanar-ne la compra per tal que la ciutat de Barcelona comptés amb unes peces de gran valor museístic de les quals estava mancada. I com que era impensable aconseguir-les per cap més via que no

fos la del mercat d’antiguitats i, d’altra banda, els vasos oferts per Mikas tenien una garantia de procedència segura, totes aquestes devien ser per a Puig raons que calia considerar. Cal tenir en compte que a l’hora d’aconseguir segons quin tipus de material arqueològic generalment es vehiculava sense la més mínima indicació o referència precisa sobre els seus orígens precisos. a) La col·lecció venuda per l’empresa Geladakis En relació amb el que acabem de d’assenyalar, i pel que fa a les peces venudes per J. Mikas, des d’un punt de vista cronoestilístic les podem classificar de la manera següent (Fig. 3): · Cerámica àtica d’estil geomètric (núm.

1, 5, 7, 8, 9 i 10). · Cerámica d’estil corinti (núm. 3). · Ceràmica àtica de figures negres (núm.

2). · Lècits funeraris, àtics, de fons blanc (núm. 4 i 6).

Els sis exemplars d’estil geomètric van ser trobats a la ciutat d’Atenes. Els que porten els números 8, 9 i 10, descoberts junts, sabem que ho foren al Ceràmic, un sector de la ciutat on s’ubicava una important necròpoli d’època Geomètrica. Aquest tres vasos, doncs, molt possiblement van formar part de les ofrenes funeràries presents en una tomba arcaica de mitjan segle viii aC, ja que pertanyen a la fase estilística denominada “Late Geometric I b”, que J. N. Coldstream va datar entre els anys 750 i 735 aC. Si s’exceptua un lècit del corinti final, del darrer quart del segle vi, les tres peces restants són també de producció àtica.

Es tracta de tres lècits, un dels quals, avui perdut, pertanyia a l’estil de les figures negres tardanes, del final del s. vi aC, mentre que els altres dos, que segons el que diu l’informe van ser trobats

119

Museu d’Arqueologia de Catalunya

junts a l’interior d’una tomba, pertanyen a la producció de lècits funeraris pintats sobre fons blanc, vigent durant el segle v aC. (Kurtz 1975). b) La col·lecció venuda per l’empresa Rollin & Feuardent Els estils dels sis vasos venuts per Rollin i Feuardent calquen gairebé el repertori que acabem de veure, amb l’única excepció d’un ríton figurat, de fabricació apuliota, de mitjan segle iv aC, que avui hem de donar per perdut. La seva classificació és la següent (Fig. 7): · Cerámica àtica d’estil geomètric (núm.

6). · Cerámica d’estil corinti (núm. 2 i 5). · Lècits funeraris, àtics, de fons blanc (núm. 1 i 3). · Ríton apuliota de vernís negre que té un cap suïforme i està decorat amb un cap femení, sobrepintat al coll (núm. 4).

La copa geomètrica correspon al període del Late Geometric II b i la seva cronologia cal situar-la durant el curs del darrer quart del segle viii aC. (Coldstream 1968), mentre que l’enòcoa coríntia pertany a la fase mitjana de la producció, per la qual cosa la cronologia se situa dins la primera meitat del segle vi aC (Payne 1939). Finalment, els dos lècits atenencs de fons blanc pertanyen a la segona meitat del segle v (Kurtz 1975).

ANNEXOS Correspondència entre la Junta i l’antiquari Geladakis 1. Carta en francès, del 8 de maig del 1906, amb traducció al castellà autentificada, que J. Mikas, en nom d’Elias Geladakis, adreça a “Monsieur le Directeur du Musé” (sic) per oferir-li vasos grecs de la seva propietat. Escrita sobre paper d’empresa, porta l’encapçalament: “E. Geladakis, 117-118, Palais

120

ANYS 1935-2010

Royal. Pour les voitures, 39, rue de Valois. Représentations. Commission. Exportation.” S’adjunten dues fotografies on figuren agrupats els vasos en venda, amb les mides i preus. Núm. 1.137. Registre d’entrada 10 de maig del 1906.

2. Còpia autentificada de la carta en francès, datada el dia 14 de maig del 1906, de Carles Pirozzini a Elias Geladakis, en què manifesta l’oferta econòmica de la Junta. Va acompanyada de la traducció literal al castellà.

3. Carta en francès de J. Mikas a “Monsieur le Directeur”, del 17 de maig del 1906, en què comunica l’acceptació del preu ofert per la Junta. Núm. 1.145. Registre d’entrada: 19 de maig del 1906.

4. Còpia autentificada de la carta del 22 de maig del 1906 de Carles Pirozzini al “Sr. Jefe de la Agencia Internacional” de Portbou, en què comunica l’encàrrec fet a Mariano Lluch d’enviar els vasos a Barcelona. Número 2.094.

5. Còpia autentificada de la carta del 6 de juny del 1906, d’Hermenegildo Giner de los Ríos, alcalde accidental de Barcelona, al “Iltre. Sr. Administrador de la Aduana de Port-Bou”, en què sol·licita l’exempció dels impostos d’importació pels vasos adquirits.

6. Carta en francès, del 8 de juny del 1906, d’Elias Geladakis a “Monsieur le Directeur”, en què sol·licita ser informat de si la caixa enviada el 17 de maig ja és a les seves mans. L’encapçalament del paper utilitzat difereix del de les comunicacions anteriors, perquè diu que l’empresa es dedica a les “Antiquités Grecques. Romaines. Bizantines. Égyptiennes”. D’aquesta carta se’n conserva el sobre lacrat i, pel segell de l’“Estafeta de Cambio - Barcelona” que apareix estampillat al revers, sabem que ja era a la ciutat el dia 11 de juny. Núm. 1.173.

Registre d’entrada: 11 de juliol de 1906.

8. Còpia en castellà autentificada, del 18 de juny del 1906, de la carta de Carles

De la vida i obra del Museu d’Arqueologia

Pirozzini a E. Geladakis en què sol·licita els antecedents de les ceràmiques adquirides i reclama la tapadora del vas núm. 8.

9. Carta i document de garantia, en francès, datats els dies 24 i 23 de juny, respectivament, adreçats a “Monsieur le Directeur”, signats per E. Geladakis.

Escrits emprant fulls de paper comercial idèntics als de la comunicació del dia 8 de juny. Núm. 1.194. Registre d’entrada: 30 de juny del 1906.

factura va ser enviada juntament amb la carta del dia 30, el que deduïm del fet que en aquesta darrera Feuardent escriu que “Suivant votre avis j’ai l’honneur de vous adresser aujourd’hui par grande vitesse une caisse renfermant les vases antiques dont vous trouverez ci contre le détail.” Sense registre d’entrada.

BIBLIOGRAFIA Correspondència entre la Junta i l’antiquari Feuardent 1. Carta en francès del 28 d’abril del 1906, de Félix Feuardent a Josep Puig i Cadafalch. Encapçalament a nom de “Rollin & Feuardent. Antiquités. Médailles. Librairie Numismatique. Paris, 4, rue de Louvois (2ème Arrt.) - Londres, 6, Bloomsbury Street. W. C.” S’adjunten dues fotografies on figuren agrupats els vasos i, als reversos, les respectives alçades i preus. Núm. 1.141. Registre d’entrada: 14 de maig del 1906.

2. Còpia autentificada de la carta original francesa del 14 de maig del 1906, i de la traducció literal castellana, adreçada per Puig i Cadafalch als senyors Rollin i Feuardent, en què els informa sobre el preu que la Junta està disposada a pagar pels vasos.

3. Carta original en francès, escrita sobre paper sense encapçalament comercial, del 30 de juny del 1906, signada per Feuardent i adreçada a Puig i Cadafalch, en què comunica que aquell mateix dia expedeix els vasos amb destí a Portbou. Sense registre d’entrada.

4. Factura original en francès, signada per Feuardent sobre paper comercial de la firma Rollin & Feuardent, del 28 de juny del 1906, en què s’imputa a “Museos Municipales de Barcelona” un deute de 1.000 francs, corresponent a la venda de sis vasos garantits autèntics. Malgrat la seva datació, aquesta

BORONAT I TRILL, M. J. (1996), La política d’adquisicions de la Junta de Museus 1890-1923, Monografies de la Junta de Museus de Catalunya, Barcelona.

BOSCH GIMPERA, P. (1980), Memòries, Barcelona.

COLDSTREAM, J. N. (1968), Greek Geometric Pottery, Londres.

GARCIA, A. et alii (2008), Cent anys de la Junta de Museus de Catalunya, Barcelona.

GEX, C. (1993), Eretria. Ausgrabungen ubd Forschungen, IX. Rotfigure und weissgrundige Keramik, Lausanne.

HERNÁNDEZ, M. (2010), Prova pericial cal·ligràfica, Barcelona.

HÔTEL DES VENTES. (2008), Auction Wednesday 19th December, Ginebra.

KURTZ, D. C. (1975), Athenian White Lekythoi, Oxford Monograph on Classical Archaeology, Oxford.

PASQUIER, A. (2005), Une nouvelle adquisition du Musée du Louvre: une tête de cheval archaïque en marbre (note d’information), Académie des Inscriptions et Belles-Lettres, Comptes-rendus des séances de l’année 2005, 49, 159-172.

PAYNE, H. (1931), Necrocorinthia. A study of Corinthian Art in the Archaic Period, Oxford.

SERRA RÀFOLS, J. DE C. (1971), Pròleg, BOSCH GIMPERA, P., La Universitat i Catalunya, Barcelona.

121

L’exposició de Barcelona del 1929 i el IV Congrés Internacional d´Arqueologia Àngels Casanovas i Romeu*

EL “REPERTORIO ICONOGRÁFICO DE ESPAÑA” I L´EXPOSICIÓ INTERNACIONAL DE BARCELONA Durant el període de preparació de l’Exposició Internacional d’Indústries Elèctriques i General Espanyola, que s’havia de dur a terme l’any 1918, es va projectar també una gran exposició representativa de tota la riquesa artística de l’Estat espanyol.

Amb aquesta finalitat, l’any 1914 la Junta Directiva de l’Exposició d’Electricitat va presentar un document al consistori de la ciutat de Barcelona en el qual s’argumentava la necessitat de completar l’Exposició Internacional d’Electricitat amb una de nacional d’Arqueologia i Belles Arts, i se sol·licitava a l’ajuntament, amb aquesta intenció, que designés un o dos vocals de la Junta de Museus.

Així, Josep Puig i Cadafalch i Jeroni Martorell es posaren a treballar en l’organització d’un projecte, amb un repertori vast: “Havia de contenir un inventari gràfic, composat per fotografies, gravats i dibuixos; reproduccions de guix referents a monuments notables o fragments dels mateixos; fotografies ampliades i dibuixos i aquarel·les executades pels alumnes de les escoles de Belles Arts i d’Arquitectura, i alguns dio-

rames escenogràfics de ciutats històriques desaparegudes, i per fi, exemplars autèntics d’art espanyol, recopilant informació per tal d’obtenir la seva exhibició el recolzament d’il·lustres personalitats, de l’Estat, Casa Reial, Museus, Seus episcopals, Cabildos, parròquies, Associacions, col·leccionistes, etc. La base de classificacions comprenen: Prehistòria - Ibèria primitiva, Colònies Fenícies, Ciutats colonials gregues - Període hel·lenístic - Hispània romana - Art Paleocristià, Art visigot - Art neo-visigot - Art mossàrab - Romànic català (1er i 2on període) - Arquitectura cistercenca - Art gòtic - Art àrab - Art Mudèjar - Renaixement - Barroc - Art Neoclàssic - i Art dels segles xix i xx.”

Amb aquest projecte tan ambiciós, es va crear un servei de personal tècnic, capacitat per a l’organització, classificació i seriació d’exemplars, que disposava a més d’un bon nombre de fotògrafs, els quals van recórrer la península moltes vegades a la recerca de qualsevol objecte d’art o d’arqueologia. Cada fitxa estava organitzada en diversos camps, en els quals es feia constar el número d’entrada, el nom de la font, la data del document, el lloc, la comarca i la situació, el títol i les mides; la cronologia, la bibliografia, el propietari i totes les dades

* Museu d’Arqueologia de Catalunya - Barcelona. acasanovasr@gencat.cat

Fig. 1. Portada del catàleg editat amb motiu de l’exposició “El arte primitivo”. Secció de prehistòria i història antiga de l’exposició “El arte en España”. Palau Nacional. 1929.

123

Museu d’Arqueologia de Catalunya

relatives al clixé. Tot plegat acompanyat d’una o diverses fotografies, i fins i tot dibuixos en determinades ocasions.

L’esclat de la Primera Guerra Mundial va frustrar el desenvolupament normal del certamen, que es va haver de suspendre de manera indefinida. La tasca del repertori, però, no es va deturar, sinó que es va repescar amb vista a l’Exposició Internacional del 1929.

Al final, la recopilació de tots els períodes es pot xifrar en unes 80.000 fitxes, dipositades en una sala especial de l’antic Museu d’Art i d’Arqueologia ubicat al Parc de la Ciutadella. L’imponent volum de documentació va romandre allí fins a la inauguració dels dos museus: el Museu d’Art de Catalunya, l’any 1934, i el Museu d’Arqueologia de Catalunya, l’any 1935. Els fitxers es van dividir, i els corresponents a l’arqueologia es van traslladar en 138 caixes d’arxiu, que es van ubicar de manera adequada en mobles arxivadors. L’ordenació de tots els ítems, en aquell moment, era cronològica, i dins de cada període la subdivisió era geograficocultural. Així, per exemple, hi trobem: paleolític; art rupestre paleolític i postpaleolític; neolític-eneolític; argàric; edat del bronze, edat del ferro, cultura ibèrica; colonització fenícia; colonització grega i època romana. Si analitzem aquestes fitxes tenim pràcticament tota l’arqueologia coneguda fins al moment, també provinent de col·leccions particulars avui dia il·localitzables, com la col·lecció Sala de Vic o la col·lecció Senent de Castelló, malgrat que hi ha notables absències, com la col·lecció Cabré.

Finalment, l’any 1929 es va celebrar, en el marc de l’Exposició Internacional de Barcelona, una magna exposició titulada “El Arte en España”. (Fig. 1). El resultat no va estar exempt de polèmica. Com hem vist, s’havia preparat a consciència des de feia anys, però va

124

ANYS 1935-2010

patir un canvi sobtat d’orientació l’any 1923 amb l’adveniment de la dictadura de Primo de Rivera. Així, el que havia de ser una magna exposició feta sota el prisma d’una rigorosa catalogació científica, que servís per mostrar tota la riquesa hispànica acompanyada d’un gran catàleg il·lustrat, es va convertir en realitat en un compendi d’obres interessantíssimes però agrupades sota criteris més estètics que científics, defecte agreujat per inexplicables llacunes com l’oblit de Velázquez, que no hi va ser representat. I tot plegat publicat en un catàleg sintètic amb errors notables, que en part va intentar corregir a la segona edició Manuel Gómez Moreno.

L’exposició es va obrir al públic el 20 de maig del 1929. Les diverses etapes històriques es van agrupar en sales que tenien com a eix uns diorames titulats “Quadres plàstics”, que consistien en les escenes o episodis més rellevants o transcendents de la història d’Espanya executats pels serveis artístics de l’Exposició, formats per una allau d’escultors i pintors que van substituir els experts científics. Segons recorda Pere Bosch Gimpera a les seves Memòries: “Els responsables de la de Barcelona, el Marquès de la Foronda i Joaquim Montaner, havien organitzat una assessoria per tal de preparar allò que havia de figurar a la branca ‘El arte en España’, amb artistes als quals s’encarregaren uns diorames de moments crucials de la història d’Espanya; assessoria de la qual jo en formava part, i amb Miquel Utrillo ens ocupàrem dels diorames de la Cova d’Altamira i un santuari ibèric amb figures inspirades en la Dama d’Elx i les escultures del Cerro de los Santos.”

Per tal d’executar amb el màxim de realisme el diorama d’Altamira, Josep Font, que va ser l’encarregat material de realitzar-lo, va fer un viatge a Altamira i en va treure un motlle.

De la vida i obra del Museu d’Arqueologia

L´EXPOSICIÓ “EL ARTE PRIMITIVO” En aquest context, Pere Bosch Gimpera, amb l’excusa de la celebració del IV Congrés Internacional d’Arqueologia, va aconseguir el vistiplau dels responsables de l’exposició, el marquès de la Foronda i Joaquim Muntaner, per fer una mostra especial, segregada de la gran exposició “El arte en España”, de la qual ell mateix en seria el responsable.

La mostra es va obrir a la planta soterrani del Palau Nacional i aplegà des de la prehistòria fins al món ibèric. (Fig. 2). S’aprofità tota la tasca prèvia del repertori iconogràfic i les recerques dutes a terme pel Servei d’Arqueologia dirigit pel mateix Bosch. La guia-catàleg que

es va publicar, tot i la seva modèstia, és el reflex dels darrers avenços científics en el camp de la investigació arqueològica. Va ser especialment significativa, com fa notar Bosch Gimpera en el pròleg, la nodrida representació de la cultura ibèrica, fruit de les excavacions sistemàtiques en els jaciments principals de la península. Podem dir, però, que el catàleg era un repàs exhaustiu de l’arqueologia peninsular, des del paleolític fins a l’inici de l’època romana. Els materials originals anaven acompanyats de nombroses maquetes, magistralment executades per l’escultor del Servei d’Arqueologia, Francesc Font.

1.447 objectes entre originals, reproduccions i maquetes s’aplegaren al so-

Fig. 2. Inauguració oficial de l’exposició “El arte primitivo”.

En primer terme, José Ramón Mélida i Encarnación Cabré, acompanyats d’Hugo Obermaier. A l’esquerra dels tres, Pere Bosch Gimpera. 23 de setembre del 1929. Autor desconegut (MAC-Barcelona, Arxiu Fotogràfic).

125

Museu d’Arqueologia de Catalunya

ANYS 1935-2010

Fig. 3. Logotip del IV Congrés Internacional d’Arqueologia.

terrani del Palau Nacional, cedides per les institucions científiques més prestigioses de la península, per investigadors i per particulars. D’aquesta manera, hi eren exposats, a més del material del Museu d’Arqueologia de Barcelona, objectes provinents de molts altres indrets: Museo Arqueológico Nacional de Madrid, Museo Provincial de Córdoba, Real Academia de la Historia, Museu Diocesà de Solsona, Comisión Provin-

126

cial de Monumentos de Navarra, Museu de Montserrat, Museo Provincial de Zaragoza, Museo Arqueológico Provincial de Córdoba, Junta para la Ampliación de Estudios de Madrid, Museu Arqueològic Provincial de Tarragona, Museo Provincial de Murcia, Servicio de Investigaciones Prehistóricas del Ayuntamiento de Madrid i Servei d’Investigacions Prehistòriques de la Diputació Provincial de València.

De la vida i obra del Museu d’Arqueologia

Entre els particulars destaquen: Salvador Vilaseca, de Reus; Miguel Such, de Màlaga; Vicente Bardaviu, de Saragossa; Francesc Esteve, de Castelló; Llorenç Sierra, de Madrid; duc d’Alba; Josep Alsius, de Banyoles; Joan Josep Senent, d’Alacant; Juan Cuadrado, de Vera (Almeria); Antonio Carbonell, de Còrdova; Joana Casas, de Barcelona; J. Albert, d’Alacant; Josep Gudiol i Ricart, de Barcelona; Francisco Palao, de Saragossa, i José María Lucena, de Barcelona. Pel que fa a les col·leccions, el mateix Bosch es va encarregar personalment de recollir-ne algunes, com la de peces paleolítiques de P. Sierra, del Museo Arqueológico Nacional; la del Museo Numantino, de Sòria; la que procedia del Museu de València, i la col·lecció Siret, d’Herrerías (Almeria).

L’exposició “El arte primitivo” estava

distribuïda en sis sales, disposades cronològicament. El recorregut començava per una important secció de còpies d’art rupestre i una nodrida mostra de materials paleolítics, que s’iniciaven amb els del paleolític inferior de les terrasses del Manzanares, de Madrid. Finalitzava el recorregut al vestíbul, on es trobava una mostra d’objectes romans. S’intentava seguir un discurs cronocultural, molt d’acord amb els criteris de l’època: cultura de les coves, cultura del vas campaniforme, cultura pirinenca o cultura d’Almeria, per posar uns exemples.

EL IV CONGRÉS INTERNACIONAL D´ARQUEOLOGIA Aprofitant l’impuls de l’Exposició Internacional, també es va fer a Barcelona

Fig. 4. Acte de clausura al Paranimf de la Universitat del IV Congrés Internacional d’Arqueologia, celebrat a Barcelona entre els dies 23 i 29 de setembre de 1929.

1. Pere Bosch Gimpera; 2.

Zylinsky; 3. José Ferrandis Torres; 4. Francisco Álvarez Osorio; 5. Antonio Taramelli; 6. Durrbach; 7. José Ramón Mélida; 8. No identificat; 9.

Thomas; 10. A.W. Person; 11.

Georg Rodenwaldt; 12. Hugo Obermaier; 13. No identificat.

Autor desconegut (MACBarcelona, Arxiu Fotogràfic).

127

Museu d’Arqueologia de Catalunya

ANYS 1935-2010

Fig. 5. Invitació al sopar de gala del IV Congrés Internacional d’Arqueologia. 29 de setembre del 1929 (MAC-Barcelona, Fons Emili Gandia).

el IV Congrés Internacional d’Arqueologia. (Fig. 3). Aquests congressos havien nascut a Atenes l’any 1912 i després s’havien celebrat al Caire i a Roma. Entre el 23 i el 29 de setembre del 1929 es van reunir a Barcelona els arqueòlegs més prestigiosos de tot el món, que van aportar les darreres novetats en la recerca arqueològica, repartides en dotze seccions: 1. Arqueologia prehistòrica i protohistòrica; 2. Arqueologia oriental; 3. Arqueologia prehel·lènica; 4. Arqueologia itàlica i etrusca; 5. Arqueologia espanyola; 6. Arqueologia de l’art clàssic; 7. Antiguitats gregues i romanes; 8.

Epigrafia, papirologia i numismàtica; 9.

Mitologia i història de les religions; 10.

Topografia antiga; 11. Arqueologia cristiana; 12. Organització de les investigacions arqueològiques.

El Comitè Organitzador estava format pel marquès de la Foronda, director de l’Exposició de Barcelona, que en seria el president honorari; el duc de Berwick i d’Alba, director de la Real Academia de la Historia, president efectiu del congrés; José Ramón Mélida Alinari, director del Museo Arqueológico Nacional, vicepresi-

128

dent; Manuel Gómez Moreno, catedràtic de la Universitat Central i de la Real Academia de la Historia, també vicepresident; Francisco Álvarez Osorio, cap de la secció primera del Museo Arqueológico Nacional i secretari de la Junta Superior de Excavaciones y Antigüedades; Hugo Obermaier, catedràtic de la Universidad Central i de la Real Academia de la Historia; José Ferrándiz, catedràtic de la Universidad Central; Blas Taracena Aguirre, director del Museo Numantino; Joaquín Montaner Castaños, secretari de la direcció de l’Exposició Internacional de Barcelona i cap de la secció “El arte en España”, i, finalment, Pere Bosch Gimpera, director del Servei d’Investigacions Arqueològiques de Barcelona, que en seria el secretari. (Fig. 4).

El congrés tenia a més un Comitè Corresponent a l’estranger, amb membres de diversos països. D’Alemanya hi havia els professors Georg Rodenwalt, director de l’Institut Arqueològic Alemany; Wilhelm Unzergart, director del Museu de Prehistòria; Hanz Zeiss, membre de la comissió romanogermànica de l’Institut Arqueològic

De la vida i obra del Museu d’Arqueologia

a Frankfurt, i Lothar Wikert, bibliotecari de l’Acadèmia de Ciències de Prússia.

Els austríacs estaven representats per Oswald Menghin, professor de la Universitat de Viena. Dels Estats Units hi havia Arthur Stanley Riggs, fellow de la Royal Geographical Society i director de l’Archeological Society de Washington. Per part de França els membres corresponents van ser el comte Henri Bégouen, professor de la Universitat de Tolosa de Llenguadoc i director del Museu Prehistòric de la mateixa ciutat, i Raymond Lantier, conservador del Museu de les Antiguitats Nacionals de Saint Germain-en-Laye. La Gran Bretanya i Irlanda hi tenien com a representants T.D Kendrik, conservador de la Secció d’Antiguitats Britàniques

del British Museum; O.G.S Crawford, de l’Ordenance Survey Office de Southampton, i Adolf Mahr, director del Museu d’Antiguitats Irlandeses de Dublín. Finalment, Itàlia hi tenia el comte Francesco Pellati, de la Direcció de les Belles Arts; el professor Ugo Antonielli, director del Museu Prehistòric de Roma, i un professor de la Universitat de Florència que feia de secretari del Comitato permanente per l’Etruria.

Les sessions es repartiren entre el Palau Nacional i la Universitat de Barcelona, on es reuniren durant set dies en sessions independents. Els actes d’inauguració i de clausura tingueren lloc al paranimf de la Universitat. Els participants tingueren ocasió de visitar les dues exposicions del Palau Na-

Fig. 6. Visita dels membres del IV Congrés Internacional d’Arqueologia al Museu d’Art i Arqueologia. 25 de setembre del 1929. Autor desconegut (MAC-Barcelona, Arxiu Fotogràfic).

129

Museu d’Arqueologia de Catalunya

ANYS 1935-2010

Fig. 7. Guies editades amb motiu de la celebració del IV Congrés Internacional d’Arqueologia (MACBarcelona, Arxiu Fotogràfic).

cional, el Museu d’Art i d’Arqueologia ubicat al Parc de la Ciutadella i se’ls oferiren nombroses recepcions i actes socials. (Figs. 5-6).

Dissortadament, no s’editaren les actes del congrés. Només tenim els resums, alguns ben extensos, d’algunes de les comunicacions presentades, defensades pels personatges més representatius de l’arqueologia del moment. Així, a títol d’exemple, Philipe Héléna presentà “Un problème important d’archéologie languedoccienne élucidé par les fouilles recentes”, que versava sobre l’origen narbonès de l’altar de Rusticus; Francisco Álvarez Osorio feia un estudi sobre l’emblema de bronze localitzat a Pollentia, que es conservava al Museo Arqueológico Nacional però que just en aquells moments estava exposat a Barcelona a la mostra “El arte en España”, i Raymond Lantier va fer una aportació sobre les darreres adquisicions al Musée des Antiquités Nationales, a Saint Germain-en-Laye.

130

El més interessant és la publicació de tretze guies arqueològiques que varen ser ofertes als congressistes, editades en les cinc llengües oficials del congrés: castellà, anglès, francès, alemany i italià. La normativa per a la redacció de les guies, a fi que tinguessin una unitat, era d’un màxim de 16 planes i 3.300 lletres, tot escrit a màquina, acompanyades de 8 gravats i 8 fotografies. Tot plegat s’havia de rebre a la secretaria del congrés abans del 10 d’agost del 1929. Les proves serien trameses per a correcció al llarg de la segona quinzena del mateix mes. Al final, les guies tenien un aire de modernitat, tant pel que fa als continguts com a la presentació. Combinaven el format petit amb plànols dels jaciments i fotografies de les excavacions i dels materials més significatius.

Per tal de poder-nos-en fer una idea, els títols editats varen ser els següents: Altamira, d’Hugo Obermaier; El Museo Arqueológico de Barcelona, redactada

De la vida i obra del Museu d’Arqueologia

per Pere Bosch Gimpera i Josep de C. Serra Ràfols; Ampurias, dels mateixos autors; Joaquin Maria Navascués redactà la titulada Tarragona; La guia de les Islas Baleares tingué per autor també Serra Ràfols; La cultura ibérica del Bajo Aragón era de Bosch Gimpera; Azaila fou escrita per Juan Cabré Aguiló; Numancia la redactà Blas Taracena; de la guia del Museo Arqueológico Nacional en fou autor Francisco Álvarez Osorio; la de Sevilla / Guía arqueológica de la ciudad de Itàlica fou redactada pel seu mateix excavador, el comte d’Aguiar; finalment, de la de Numismática hispánica n’era autor Francisco Ferrandis Torres. (Fig. 7).

Aquestes guies estaven fetes no només amb la voluntat de presentar una síntesi dels jaciments i de les col·leccions més importants de la

península, sinó també amb vista a il·lustrar les excursions que havien de començar just en acabar el congrés.

En efecte, el 30 de setembre embarcà una expedició al port de Barcelona en direcció a les Balears, i el 3 d’octubre van sortir dues expedicions més amb les rutes ben marcades: la del sud, que passava per València, Madrid, Mèrida, Itàlica i Sevilla i que anava adreçada als especialistes de l’època clàssica, i la del nord, que es recomanava als especialistes de prehistòria i als interessats en la cultura ibèrica, ja que passaria pels jaciments de Calaceit, Azaila i Numància i arribaria fins a les coves d’Altamira. A mig certamen també va tenir lloc una excursió a Empúries per invitació expressa de la Diputació de Barcelona, que oferí un dinar als vuitanta assistents. (Fig. 8).

Fig. 8. Membres del IV Congrés Internacional d’Arqueologia en el decurs de la visita a Empúries el 27 de setembre del 1929. Autor desconegut (MACBarcelona, Fons Emili Gandia).

131

Museu d’Arqueologia de Catalunya

VALORACIÓ. EL VERS I L´ANVERS Cal situar aquests esdeveniments en el context històric. Són els anys de la dictadura i, tal com hem dit al començament, les noves autoritats havien destituït tot el comitè encarregat de preparar l’exposició. Quan l’exposició es va inaugurar, ja feia setze anys que es preparava l’esdeveniment i que des de l’ajuntament s’impulsava l’adquisició com a espai públic de finques particulars de Montjuïc; el projecte d’urbanització havia començat el 1917, sota la direcció de Marià Rubió i Bellver. El directori militar s’encarregà d’espanyolitzar el certamen i d’endarrerir-lo fins a fer-lo coincidir amb l’Exposició Iberoamericana de Sevilla. Poc mesos després de la finalització, i amb l’adveniment de l’anomenada “dictablanda” del general Berenguer, el gener del 1930, se sentiren veus crítiques que posaven en evidència la fredor dels catalans:

Així de contundent es mostrava l’editorial anònim, de març-juny del 1930, de la Revista Catalana de Ciència i Tecnologia, en un volum dedicat integrament a l’exposició.

Com fou possible que en aquestes circumstàncies Bosch aconseguís colar-hi una exposició d’art antic, segregada i executada sota els seus propis criteris?

I no només això, sinó tot un Congrés Internacional d’Arqueologia. Bosch ens explica que la segregació de l’exposició no va ser idea seva, però certament la va saber aprofitar. Vist el catàleg i la sistematització de la prehistòria que s’hi va fer, considerem injust el comentari publicat per Josep Puig i Cadafalch a l’Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans: L’arqueologia catalana hi era representada sense mètode, i, par altra part, cap objecte important desconegut no va esser-hi exhibit.

Els arqueòlegs extrangers hauran certament notat o la nostra incultura o l’absència de l’escassa ciència que posseïm.

haurien estat separats de llurs tasques, en

El mateix Bosch reconeix que es va haver de justificar per haver “col·laborat” amb la dictadura. Però els responsables de l’Institut d’Estudis Catalans havien oblidat que si havia continuat al seu lloc fou perquè, quan va voler dimitir, Puig i Cadafalch l’obligà a continuar, per tal de salvar el Servei.

La tasca del Servei la va explicar bé a través de la tribuna que li oferia el Congrés Internacional, en declarar a la premsa l’estat en que es trobava l’arqueologia espanyola:

ple període de realització, molts dels que

Nuestros servicios en general realizan una la-

havien demostrat la competència llur en

bor intensa. En primer lugar el del Estado (la

ample període preparatori, i als quals altra

Junta Superior de Excavaciones y Antigüeda-

cosa no podia retreure-se’ls que llur fide-

des) y entre los provinciales el de la Diputación

litat a uns ideals que hom volia destruir.

de Barcelona, organizando las excavaciones

Però mantenir aquells homes en llurs llocs

iniciadas por el “Institut d’Estudis Catalans”,

hauria pres una bona part de la glòria fictí-

donde además del Museo de Barcelona ha-

cia als jerarques que freturaven, a més, al-

bía organizado la exploración de Ampurias, el

tres finalitats més immediates i subjectives

de la Diputación de Valencia y los que en una

d’acaparar l’encens.

forma u otra vienen en realidad funcionando

I és que l’exposició s’ha descabdellat sense la cooperació apassionada del poble, únic factor capaç de portar les manifestacions col·lectives a llur màxima eficiència. Barcelona ha anat a l’Exposició més per deure que per entusiasme. [...] Davant d’aquesta alternativa s’elegí, com era lògic, la col·laboració fins allà on fos possible, car és evident que si els dirigents imposats haguessin tingut la intel·ligència de comprendre que sense l’efectiva cooperació de Barcelona no hi havia possibilitats d’èxit, no

132

ANYS 1935-2010

De la vida i obra del Museu d’Arqueologia

en las provincias vascas, Navarra y Soria. […]

Las relaciones con los arqueólogos extranjeros no pueden ser más cordiales; estando nosotros encantados con la amplia colaboración que nos prestan. Nuestros especialistas están continuamente invitados a dar conferencias en sus países, y de los estudios de los profesores extranjeros, se beneficia en todo momento nuestra ciencia. (Exemplar mecanoscrit, Fons del Museu d’Arqueologia de Catalunya).

La participació estrangera, efectivament, fou molt nombrosa, i l’esforç organitzatiu tant de l’exposició com del congrés és realment digne d’admiració.

Amb la perspectiva del temps, l’anàlisi del discurs de l’exposició ens posa un cop més de manifest la capacitat de síntesi de Bosch Gimpera, que culminaria més endavant en la seva obra Etnologia de la Península Ibèrica, publicada l’any 1932. A la mateixa presentació del catàleg de l’exposició Bosch ens diu: Se ha intentado ilustrar cuanto puede estudiarse, en el estado actual de la investigación, acerca del desarrollo evolutivo de los pueblos que, en la Prehistoria y en la Antigüedad, trabajosamente elaboraron la base primera de la civilización española.

Anys més tard, en el Congrés d’Arqueologia que s’organitzà a Berlín l’agost del 1939, ja en ple domini nazi i amb Pere Bosch Gimpera significat com a republicà més que compromès –recordem que havia estat conseller de Justícia de la Generalitat–, es va minimitzar la importància del Congrés de Barcelona, però val a dir que el de Berlín no el superà.

BIBLIOGRAFIA BOSCH GIMPERA, P. (1980), Memòries, Barcelona.

D. A. (1929), Exposición Internacional de Barcelona 1929, El Arte en España, España Primitiva, Museo del Palacio Nacional, Barcelona.

D. A. (1930), Ciència. Revista catalana de Ciència i Tecnologia, Any v, núm.

1936, març-juny.

PUIG I CADAFALCH, J. (1927-1931), L’exhibició de l’Art d’Espanya a l’Exposició de Barcelona, Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans, 19271931, viii, 2-3.

133

Emili Gandia, Bosch Gimpera, i sis mesos del 1936.

El patrimoni arqueològic emporità en temps de guerra segons un cronista d´excepció Jordi Rovira i Port*, Enric Sanmartí-Grego** L´EXCEPCIONALITAT D´UN MES DE JULIOL El dia 7 de juliol de l’any 1936, i al llarg d’una visita facultativa, Pere Bosch Gimpera explica el jaciment arqueològic d’Empúries a un grup de periodistes arribats de Barcelona i de Girona per tal de conèixer de primera mà tant l’estat dels treballs a les ruïnes emporitanes com la programació prevista de cara a la continuïtat de les excavacions i les obres al conjunt emporità. (Fig. 1).

Com a resultat ben visible i mediàtic d’aquesta visita, onze dies més tard, el dissabte 18 de juliol del 1936 el diari La Vanguardia publicava un reportatge fotogràfic il·lustrat i variat d’Agustí Centelles, amb deu imatges comentades sobre els treballs d’excavació a les ruïnes d’Empúries i els magnífics resultats assolits per les recerques en el solar emporità de la mà del “doctor don Pedro Bosch Gimpera”, alhora que anunciava l’inici immediat de noves investigacions: “Dentro de poco se va a emprender la tarea de excavar la parte alta de la ciudad romana invisible aún, y donde se espera encontrar nuevos y valiosísimos tesoros arqueológicos.” (La Vanguardia, dissabte 18 de juliol de 1936, 2).

El dia anterior, divendres 17 de juliol, a partir de les cinc de la tarda, amb l’alçament militar de la guarnició de Melilla i l’aixecament del general Yagüe a Ceuta, s’havien iniciat les accions que donarien lloc a la Guerra Civil espanyola del segle xx, a la “guerra de España”. La nit d’aquell dia, Companys es reuneix amb els representants del Front d’Esquerres i els informa de la gravetat dels esdeveniments. El dia 18 el general Franco vola de les Canàries a Casablanca, on dorm. L’endemà, 19 de juliol, diumenge, Franco arriba a Tetuan, pren el comandament de les tropes revoltades del nord d’Àfrica i s’afegeix als aixecaments peninsulars dels principals conspiradors militars, els generals Queipo de Llano a Sevilla, Fidel Dávila a Burgos, Andrés Saliquet a Valladolid i Emilio Mola a Pamplona.

Mentrestant, a Barcelona, la ciutat i els seus habitants eren protagonistes també dels esdeveniments provocats per l’aixecament militar i per la reacció de les forces lleials a la República, a la Generalitat i als moviments obrers i sindicalistes. Pere Coromines –president del Consell d’Estat fins al novembre del 1936, president de la Junta de Museus de Barcelona fins al mes d’octubre del

** Museu d´Arqueologia de Catalunya. Barcelona. jroviraport@gencat.cat ** Museu d´Arqueologia de Catalunya. Barcelona. esanmarti@gencat.cat

Fig. 1. Emili Gandia en un talús estratigràfic. Autor desconegut (MAC-Barcelona, Fons Emili Gandia).

135

Museu d’Arqueologia de Catalunya

1934 i comissari general de Museus de Catalunya des del 28 de juliol del 1936– ens descriu així els records d’aquella jornada: “Poc abans de les cinc de la matinada s’han sentit des de casa nostra els primers tirs isolats [...] A Sevilla el general Queipo de Llano s’havia llevat contra el Govern. El general Franco havia fet el mateix al Marroc. L’ambient de la rambla era espès com una boira emocional, precursora de coses terribles i d’incerta eixida [...] La gent del poble que volia armar-se era admesa immediatament, sense limitacions de cap mena. Però la impressió no era de pànic. Els homes de seny anaven capficats, preocupats, però no esverats. Els joves corrien alegrement a veure com eren requisats els taxis. En pocs moments varen partir de la rambla alguns centenars d’homes, drets o penjats en els automòbils, seguint un mot d’ordre que només ells sabien, però que endevinava tothom...” (Coromines 1975, 197198).

I més endavant: “Passava un aeroplà, no massa alt. D’una banda i l’altra els trets s’acostaven, cada cop més espessos. Pel carrer vaig veure un escamot de guàrdies d’assalt que venien del costat del passeig de Gràcia pel mig del carrer. De sobte ressonà una descàrrega molt nodrida, que ja no va cessar en més de dues hores. Els guàrdies s’arrambaren a les cases. El tinent continuà caminant pel mig del carrer, amb el cap alt: ‘No corrin, no corrin’, els deia [...] Al carrer de Llúria hi havia tot de cavalls morts, i vuit homes estesos. A la cantonada d’Aragó i Claris un canó tirava cap amunt.” (Coromines 1975, 201). I prossegueix: “Contínuament transmetien noves per ràdio, i ells me les feien saber.

Cap a les quatre de la tarda la veu de Companys no era gens segura. És més, algun dels meus corresponsals em deia que, mentre parlava, li havien retirat la

136

ANYS 1935-2010

comunicació amb el públic [...]. A l’últim fou en Serra que va comunicar-me la rendició del general Goded a la Capitanía General, amb tot el seu estat major. ‘Ara sí que la veu d’en Companys és ferma i segura...’, deia.” (Coromines 1975, 203).

I finalitza la seva crònica del 19 de juliol amb el paràgraf següent: “També crec que fou aquell vespre quan em comunicaren la mort del general Sanjurjo. Realment les coses anaven molt de pressa.

Aquesta empenta que va rebre el complot des de primera hora, va marcar amb una empremta de fatalitat el seu fracàs...” (Coromines 1975, 204).

Així les coses, molts quilòmetres al nord, el professor Bosch Gimpera –protagonista, com hem vist, juntament amb les ruïnes d’Empúries, del reportatge de La Vanguardia del dia anterior– havia estat sorprès per la dinàmica dels esdeveniments i l’extensió de la rebel·lió a terres peninsulars, tot i que ja havia tingut notícies de l’alçament militar al Marroc de la boca d’Agustí Calvet, Gaziel, el divendres 17 de juliol a la nit. Així ho relata el mateix Bosch a les seves Memòries: “El divendres 17 de juliol, al vespre, vaig trobar al carrer Pelai l’Agustí Calvet, que sortia de La Vanguardia; em digué que els militars s’havien sublevat [sic] al Marroc.” (Bosch Gimpera 1980, 188).

(Fig. 2).

Ara bé, Bosch Gimpera no disposava d’informació suficient, ni podia calibrar l’abast de l’aixecament militar, ni tampoc les conseqüències immediates del pronunciamiento en terres africanes, ni la velocitat de la seva multiplicació a l’Espanya peninsular. Per això, fidel a la planificació de les seves activitats de gestió i recerca, “el dissabte al matí vaig marxar en cotxe, sol, a Empúries”.

(Bosch Gimpera 1980, 188). Fou aquesta una més de les seves constants anades i vingudes al conjunt emporità, per tal

De la vida i obra del Museu d’Arqueologia

de supervisar tant les tasques d’excavació i de restauració de les estructures arqueològiques descobertes com les obres d’ampliació del complex de l’antic convent dels monjos Servites després dels treballs duts a terme entre el 6 de juliol del 1914 i el mes de juny del 1916, sota la direcció col·legiada de Puig i Cadafalch i Josep Goday i la intervenció directa sobre el terreny del mestre d’obres de l’Escala Miquel Torres i Brugués. (cf. Aquilué / Bigarós 2001, 42-55).

Un cronista d’excepció, Emili Gandia, conservador del Museu d’Art Decoratiu i Arqueologia de Barcelona, ens relata de primera mà (Gandia 1936), en una molt interessant i fins ara inèdita llibreta de camp manuscrita –prèvia al trasllat d’una part dels seus continguts als diaris oficials d’excavació emporitans– que a partir d’ara ens servirà de guia i font, l’esdevenidor dels fets al conjunt d’Empúries i la seva relació amb el professor Bosch Gimpera, des de l’òptica d’un funcionari públic modèlic atrapat per les tràgiques circumstàncies d’aquell estiu del 1936. (Figs. 3-4).

Així, pocs dies abans de l’esclat de la guerra, concretament el dia 11 de juliol, Gandia escriu: “En aquest mateix dia vaig anar al Museu d’Arqueologia [...] en el qual me va rebre el Dr. Bosch, director del Museu [...], qui me manifestà [...] que s’avien comensat les obres per a construir llocs per a diferents serveis dels treballs i Museu [...], que jo anés a les ruines per a continuar amb els treballs dels Diaris, que per manca de temps no quedaren acabats.” (Gandia 1936, 1; tot literal: reproduïm els textos de Gandia sense corregir ni marcar de cap manera les errades de l’original).

En efecte, aquest mateix dia 11, a la tarda, Bosch Gimpera, que tenia allotjada la família en el convent emporità, es traslladà a visitar-los. De nou, Gandia

ens il·lumina els fets quotidians: “Degut a que el Dr. Bosch tenia la seva familia ha Empuries i sortia a la tarda cap a les ruines [...] quedarem que jo sortiría el següent dia 12 [...] cap a Figueres i vindria amb el seu automovil a l’Estació del Carril de Figueres per a rebrem i traslladarme a les ruines.” (Gandia 1936, 1).

El dia 12, poc després de les cinc, Gandia surt en direcció a Figueres, on arriba a les nou de la nit. Bosch, acompanyat dels seus dos fills –Carles i Pere– i del vigilant de les ruïnes, Joan Escrivà, el recull i tots plegats prenen el camí d’Empúries. L’endemà, 13 de juliol, Bosch i Gandia visiten tant l’estat de les excava-

Fig. 2. Retrat de Pere Bosch Gimpera a la biblioteca del Museu d’Arqueologia de Barcelona. Circa 1935-1936.

Autor desconegut (MACBarcelona, Arxiu Fotogràfic).

137

Museu d’Arqueologia de Catalunya

Fig. 3. Primera pàgina del dietari manuscrit d’Emili Gandia, on anota els treballs d’excavació i les obres dutes a terme a les ruïnes d’Empúries durant l’any 1936 (MACBarcelona, Fons Emili Gandia).

138

cions, iniciades el 28 d’abril i que afectaven la zona que havia de ser ocupada per les noves dependències del conjunt emporità, com les obres en la zona edificada i ampliable, començades el 26 de maig. A dos quarts de set d’aquella mateixa tarda, Gandia i Bosch retornen a Barcelona, a on arriben a les onze de la nit.

Així, la rutina i també el remolí de les nombroses tasques diàries omplen les hores d’ambdós protagonistes fins al fatídic 18 de juliol. En efecte, el dia 17, alhora que tenia lloc l’aixecament militar

ANYS 1935-2010

de la guarnició de Melilla, preàmbul de la revolta militar a la península, Gandia escriu: “El dia 17 de juliol de 1936, vaig preguntar per telefon al Museu d’Arqueologia per el Dtr. Bosch, tenint la sort de poder parlar en dit senyor referent a la meva sortida per a les ruines, per si se ofería algún encarrec per a la seva familia. El Dtr. Bosch me contestà que ell sortiría al dia següent al matí a les 8’30, i que si volía passaría a buscarme amb el automobil, de lo qual vaig aceptar dit oferiment.” (Gandia 1936, 7).

D’aquesta manera, aliens als greus esdeveniments que es desfermaven arreu de l’Espanya peninsular, Bosch i Gandia emprenen rutinàriament un nou viatge en direcció al conjunt emporità: “El dia 18 de juliol de 1936, a les 9 del matí [...] sortirem de Barcelona el Dtr. Bosch i el que subscriu per a les ruines arribant amb aquestes a l’una de la tarda sense cap accident [...] En aquest dia treballaren en les obres i excavaren terra en el lloc a forma de patiet [...] que se descobreren parets d’una clavaguera que passa d’Oest a Est pertanyent de construcció dels Servites...” (Gandia 1936, 8). És evident, a la vista dels dos relats dels fets i de la contradicció entre tots dos, que la memòria va trair el professor Bosch anys després d’aquesta data i que l’anada a Empúries des de Barcelona del dia 18 de juliol de 1936 no la va fer sol, com relata al seu llibre de Memòries, sinó en companyia d’Emili Gandia, tal com aquest explica en el seu dietari particular, escrit immediatament després dels fets.

Ja el dia 19 de juliol, convertida la ciutat de Barcelona en epicentre de la revolta militar a Catalunya, ens diu Gandia en el dietari: “Aquest dia per ésser diumenge no se treballá en aquests treballs.

Jo me vaig dedicar en les notes per a els Diaris de les ruines. Durant la tarda i nit d’aquest dia donaven noticies per la

De la vida i obra del Museu d’Arqueologia

radiodifució des de Madrid, Barcelona i altres emisoras d’Espanya, molt alarmants d’aver-se sublevat en diferents llocs el exércit, prenent part el poble contra els soldats i els feixisme, combaten-se, en totarreu avent molts ferits.

En la Vila de l’Escala, Sant Martí d’Ampuries i amb aquestes ruines no passa res mes que les percaucións per les autoritats.” (Gandia 1936, 9). Per la seva banda, Bosch Gimpera escriu: “A Empúries, el diumenge 19 de juliol i el dilluns, per la ràdio, coneguérem el fracàs de l’alçament a Barcelona i a Girona.”

(Bosch Gimpera 1980, 188).

En aquest sentit, altres protagonistes de la situació en terres empordaneses ens donen la seva visió dels fets en aquells dies de juliol. Així, Alexandre Deulofeu, membre d’Esquerra Republicana i aleshores primer tinent d’alcalde de la ciu-

tat de Figueres –més tard, alcalde un temps breu–, ens descriu el degoteig d’esdeveniments i com es vivien prop d’Empúries les primeres hores després de l’aixecament militar contra el govern de la República: “Són les set de la tarda [del dissabte 18 de juliol del 1936] [...].

El company Canet em mostra un exemplar de ‘L’Autonomista de Girona’, on hi ha una notícia anunciant un aixecament militar en alguns llocs del Marroc espanyol. La impressió de la nota és que el moviment serà sufocat amb facilitat.” I segueix: “No vam donar gaire importància a la notícia [...]. El dia va transcórrer dins la més completa tranquil·litat. Estàvem completament absents d’imaginar la terrible tragèdia que en aquells moments s’iniciava.” (Deulofeu 1974, 11).

Els dies 19 i 20 hi ha nombroses tibantors i converses amb les autoritats

Fig. 4. Pàgines del mes de desembre del 1936 del dietari manuscrit d’Emili Gandia (MAC-Barcelona, Fons Emili Gandia).

139

Museu d’Arqueologia de Catalunya

militars de la fortificació figuerenca per tal de fixar la seva posició davant l’aixecament i evitar un bany de sang. Sobre això escriu Deulofeu: “A primeres hores de la tarda em notifiquen del castell [de Figueres] que una comissió militar ve a posar-se a les ordres de l’Ajuntament.

En efecte, prop de les sis de la tarda la comissió, integrada per un gran nombre d’oficials, vingué a fer acte d’adhesió oficial a la República [...]. Vaig sortir al balcó acompanyat de la representació militar i els consellers i vaig dirigir-me al poble, al qual vaig comunicar la notícia.

El poble respongué amb grans aplaudiments i jo vaig continuar amb les paraules següents: ‘Ciutadans, la revolta militar que ha esclatat en diversos llocs d’Espanya no ha tingut repercussió a Figueres. Com podeu veure, els militars acaben de fer acte d’acatament a la República. Passats uns moments de dubte, veiem sortosament com s’han dissipat uns núvols que podien fer-nos dubtar de la seva lleialtat. Ja no hi ha motius per a mantenir un estat excepcional. Cal que tothom es reintegri al treball i estigui disposat a obeir les ordres del Govern de la República.’” (Deulofeu 1974, 15).

AÏLLATS A EMPÚRIES. PATRIMONI I REVOLUCIÓ D’aquesta manera, fins al dia 20 de juliol els esdeveniments no es fan sentir amb tota la força a l’Empordà i, més concretament, a l’hinterland emporità. S’inicia llavors una interrupció de tota mena de treballs dels que es feien a Empúries, a causa de l’encetament d’una vaga general que, seguida per la majoria de la població, aturarà les tasques a les ruïnes emporitanes fins al 3 d’agost per manca de mà d’obra. Gandia ens relata el que segueix: “En aquest dia dilluns –

140

ANYS 1935-2010

dia 20– a les vuit del matí per ésser l’hora de començar el treball dels paletes, manóbres, i els d’excavació, resultá que sols avía un paleta, i faltaven part dels peons. Degut a no presentar-se part del personal, i els que se presentaven comentaven les noves de la revolució de per tota Espanya, demostrant que davant de les circumstancies i avent passat el’hora d’entrar al treball, i nó averse presentat els demés companys, era mala senyal, de que en la Vila es feia vaga.” (Gandia 1936, 9).

Ara, doncs, les conseqüències immediates del control de la revolta dels dies 17-19 ja es feien sentir en tota la seva dimensió a la zona de l’Escala. Seguim les paraules de Gandia pel seu interès de testimoni d’excepció: “En la tarda d’aquest dia -20 de juliol- se rebé l’ordre del Sr. Alcalde de L’Escala per a que s’entreguesin les armes llargues i qurtes, per a fer-les servir la milicia ciutadana. En virtut de la citada ordre, se consultá el cas al Dtr. Bosch, qui disposá que el vigilant de les ruines Joan Escrivà, entregués les armes apesar de tindre la llicencia d’us d’arma com a guarda jurat.” (Gandia 1936, 11). I més endavant segueix: “El moviment revolucionari en L’Escala, i la comarca, per ara es pasific, alguns ciutadans porten armes per a la vigilancia en les entrades, sortides i límits del terme de la població [...] tot hom escolta i comentan les notícies que dona per la radio difució, algúns dels exaltats amenasen, peró fins avui no han vingut ningú a les ruines. Han nombrat un comité revolusionari que se quida [cuida] del Govern del terme de L’Escala. [...] El Dtr. Bosch va entrevistar-se amb el senyor alcalde de L’Escala, amb el qui s’informá de les noves referent al estat del citat moviment, tant de L’Escala com del reste d’Espanya. De l’entrevista obtingué l’impreció fou que n’Barcelona i a la resta d’Es-

De la vida i obra del Museu d’Arqueologia

panya hi havia noticiés greus en les lluites entre l’exercit i la milicia del poble adictes al govern, contra els militars sublevats amb defensa del ideal reaccionari monarquisant anomenat feixistes.”

(Gandia 1936, 12).

De la mateixa manera, també Miquel Quintana ens ofereix una pinzellada sobre l’ambient escalenc d’aquell 20 de juliol: “A la nit [del diumenge] també hi ha hagut guàrdia i molta alarma.

S’han disparat algunes armes. Tonet Puig i Lluís Pujol, president i secretari, li demanaren redactés un ofici amb paper timbrat del Museu en què apel·lés ‘a la cultura dels membres del Comitè perquè vigilessin que els monuments i objectes artístics de la comarca no sofrissin danys’.”

Reclosos forçosament a Empúries, el dia 21, precisament el dia en què es constituïa el Comitè Central de les Milícies Antifeixistes, “el Dtr. Bosch, amb la seva familia hi el que subscriu, ens trobem un xic contrariats dat la gravetat de les circumstancies i de no poder comunicar-nos entre les nostres families (i obligacions) en Barcelona, per no circular el ferroscarril ni permeten telefonar, i per a sortir per carretera es necesari un document especial autoritzat per el Alcalde i el Comité revolucionari de L’Escala en el qual constará la necesitat del viatge.” (Gandia 1936, 13).

UN RETORN ACCIDENTAT A BARCELONA Finalment, l’endemà, 22 de juliol del 1936, Bosch i la seva família, juntament amb Emili Gandia, aconsegueixen sortir d’Empúries i retornar a Barcelona. Ja s’han assabentat, això sí, dels efectes devastadors de la revolució sobre el patrimoni cultural, i no deixen de viure alguns moments d’angoixa i de tensió al

llarg del viatge fins a la convulsa capital catalana. Deixem la paraula a Gandia: “En aquest dia dimecres no se presenta el personal, i sols treballaren els tres homes citats els dies anteriors [...] El Dtr. Bosch me manifestá que degut a les circumstancies intranquiles es veia obligat com a Rector de la Universitat de Barcelona, a demanar el permís de l’autoritat de l’Escala per a sortir per a Barcelona, hi n’el cas de obtenir dit permís me oferia per anari amb companyia de la seva familia, amb el seu automobil. Al retornar de L’Escala el Dtr. Bosch digué que avia obtingut el citat permís, i que sortirien després de dinar. També digué que l’avien dit que els revolucionaris del poble estaven traient de l’esglesia els sants i mobles per a cremarlos a la plaça. Per dit motiu li vaig dir la conveniencia de que li fes una lletra per a el Alcalde i Comite demanant-los que no cremesin les obres d’Art de l’Escala, i els retaules i altar de S. Martí Ampuries. Tot seguit va escriure la lletra. A les dues i mitja sortirem de les ruines el Dtr. Bosch, la senyora esposa Na Josepa Garcia, els dos fills Carles i Pere i la filla senyoreta Trini, hi el que subscriu.”

(Gandia 1936, 15).

Precisament, Bosch Gimpera dedica a les seves Memòries un paràgraf de recordatori envers l’esmentat Comitè de l’Escala, paraules tal vegada excessivament amables atesa la realitat dels esdeveniments que coneixem de la mà de Gandia. Així, segons Bosch: “El Comitè Revolucionari de l’Escala el formaven militants de la CNT, anarquistes idealistes i simpàtics. El presidia un barber, ja vell, d’aspecte venerable, amb la seva cabellera blanca, que volia fer al seu poble l’experiment de la ‘nova societat’. No molestaren ningú, ni cremaren esglésies [!], i fins i tot protegiren els capellans de l’Escala i de Sant Martí d’Empúries.” (Bosch Gimpera 1980, 188).

141

Museu d’Arqueologia de Catalunya

Ara bé, tot i les apreciacions pel que fa a aquesta qüestió en concret, la memòria de Bosch –amb l’excepció del destí que varen córrer les esglésies de la zona, a més de l’expulsió de la comunitat de monges carmelites del seu convent de la Sagrada Família el 21 de juliol, convent que fou ocupat com a seu central del comitè local abans de traslladar-se a Can Llardent– no difereix gaire de la versió recollida a les pàgines de la Causa general franquista conservada a l’Archivo Histórico Nacional quan fa referència als fets succeïts a la localitat de l’Escala durant els anys de la Guerra Civil: “No actuó en la localidad ninguna Delegación especial de caracter comarcal. El comité local con todas sus bravatas de antifascismo, cometió algunos desmanes, como incautaciones, colectivización, etc. Pero no llegó al asesinato de ningun vecino, dándose el caso paradógico de que vivió en el pueblo, durante todo el dominio rojo, el Sr. Cura-párraco.” No obstant això, la mateixa Causa general recull també en la relació de fets la detenció el dia 30 d’agost de nou veïns, que són traslladats al Castell de Figueres, i també en diverses ocasions, sense oferir noms i sense més detalls, esmenta que hi va haver afusellaments, hipotèticament duts a terme al que anomenen “Cementerio de Ampurias”.

En aquest context revolucionari de l’estiu del 1936 a l’Escala, no podem deixar d’esmentar l’episodi de l’ocultació de les relíquies de Santa Màxima, que per evitar que fossin destruïdes primer s’amagaren unes hores a Can Pepet Ximinis. Més tard, l’home de Caterina Flaqué les ocultà en un paller i, finalment, davant la imminència d’escorcolls casa per casa per part del comitè a la recerca d’objectes religiosos programada per al 31 d’agost, aquelles restes venerades s’enterraren a les quatre del matí a

142

ANYS 1935-2010

L’Olivet dels Termes, propietat de Pepet Guanter. El destí va voler que aquest individu i dos fills seus morissin ofegats al riu Manol tres mesos més tard. No obstant això, el reliquiari fou recuperat el mes de gener de 1984. (cf. Rodoma 1984).

També Alexandre Deulofeu es fa ressò d’aquest ambient revolucionari i anticlerical parlant del dimarts 21 de juliol del 1936 a Figueres: “El matí va transcórrer sense novetat fins als voltants de les deu, que ens arribà la notícia que hi havia una gran gentada davant l’església amb el propòsit d’incendiar-la. Vaig enviar-hi el cap dels guàrdies municipals [...] i uns números [...] Tornaren poc després dient que hi havia uns individus dins l’església que amuntegaven bancs per tal de calar-hi foc. A més, confirmaren que hi havia una gentada enorme que els aplaudia, i, davant aquell ambient, es consideraven completament impotents per a fer res [...]. L’ambient de la ciutat, almenys el del poble que es trobava al carrer, era completament revolucionari i amb una marcada hostilitat contra les institucions religioses [...]. Com a única mesura pràctica per a evitar altres incendis no hi veig altre procediment que l’ocupació dels edificis religiosos, i a aquest efecte faig fer uns rètols que diuen: Aquest edifici ha estat incautat per l’Alcaldia. Respecteu-lo, és del poble.” (Deulofeu 1974, 16).

El relat de Gandia del dia 22 esdevé un fresc pictòric i aventurer del retorn a Barcelona, amb escala a Girona: “En totes les poblacions i entre la carretera ens feien parar grups de la milicia ciutadana amb les armes preparades fins que s’informaven de la documentació.

A Girona el Dtr. Bosch va visitar en la clinica del [...] al senyor En Nicolau Olwer per aver pres mal en un accident d’aver tumbat l’automobil que el portava en companyia d’altres amics [...] Al con-

De la vida i obra del Museu d’Arqueologia

tinuar el viatge a la sortida de Girona, la milicia ciutadana ens feu retornar fins al Sindicat per a que se fixés el Nº del automobil i el segell del Sindicat de la C.N.T [...] Ja complimentat dit requesit continuarem el viatge en la mateixa forma de fent parar cada moment per veure el permis, no trobant cap entrabanc fins a Canet de Mar. Un xic abans de la sortida de dit poble, al parar per a revisar el pase, els carabiners i milicia, veieren que carregaven les armes i corrien a un punt opossat a nosaltres, i tot seguit comensaren a tirar trets tots al hora. Per dit motiu, el Dtr. Bosch, en gran rapidés i serenitat feu retrocedir el automobil fins a distancia dels trets i baixarem tots del cotxe hi entrarem en una casa, fins que se tranquilitza el moviment parant les corredisses d’homes de la milicia, caraviners i camions portán defensors del ordre i del régim [...]. Després de ferse carrec de nostra situació hi éssen les 6 de la tarda, ens decidirem a reprendre el viatge, no passán res mes que fent parar el cotxe cada població, arribant a casa del Dtr. Bosch a les 7 tocades [...]

Després d’acomiadar a la citada senyora [de Bosch] i fills, el Dtr. Bosch va tenir la gentilesa de portarme amb el cotxe fins a casa meva, de lo que li vaig agrair per tanta amabilitat.” (Gandia 1936, 1516).

I finalitzarem la crònica del dia 22 amb el testimoni, posterior a la Guerra Civil, publicat al Full Parroquial de l’Escala del 1939, de la mà del rector Carles Costa: “Eran las dos de la tarde del dia 22 de julio de 1936, cuando los revoltosos, armados, hasta los dientes, sitiaron el edificio [l’església parroquial de l’Escala] y mientras uno abría la puerta principal otro con bidones de benzina subía por la calle para rociarla.” I segueix: “Aquella misma tarde incendiaron la puerta, el cancel, la venerada imagen de Santo Cristo y algún altar. Volvieron los salvajes

el dia siguiente, 23, hacia las once de la mañana, para incendiar el altar mayor, los demás altares, el armonium del coro [...] No satisfechos aquellos vándalos, el dia 24 entraron de nuevo a la sacristía y robaron y saquearon los ornamentos sagrados.” (Costa 1939).

Al llarg del dia següent, 23, Gandia, ultra retrobar-se amb la família, visita alguns amics i observa amb curiositat l’ambient i el clima social i polític de la ciutat de Barcelona, entre absent i aliè a les pugnes i a l’efervescència autèntica que la capital catalana vivia en aquelles jornades: “El dia 23 Em virtud que en Barcelona el moviment revolucionari sols consistia en el gran tragí d’automobils i camions ocupats per els milicians armats que vigilen recorrént per tot arreu, quins portaven senyeres i retols dels diferents sindicats i partits de l’extrema esquerra i republicanes sense alteració del ordre i tranquilitat [...] no vaig trobar cap entrabanc, i sí molta gent per a veure les esglesies i altres edificis, els uns cremats i altres els tragueren els mobles llançanlos al carrer per considerar-los feixistes.” (Gandia 1936, 17).

Per la seva banda, Pere Bosch Gimpera reuneix el patronat de la universitat després dels dies d’absència forçosa.

A l’acta de la sessió del dia 23, sobre la reunió del Patronat de la Universitat Autònoma, amb l’assistència d’August Pi Sunyer, Joaquim Balcells –que actua de secretari–, Antoni Trias i Pere Bosch Gimpera, sota la presidència de Pompeu Fabra, hi llegim: “El Presidente abre la sesión a las doce de la mañana. El Sr. Pi Sunyer da cuenta de que así que fué posible, después de los acontecimientos del dia 19, personarse en la Universidad, de acuerdo con el Sr. Balcells, único de los vocales del Patronato que ademas del dicente se hallaba entonces en Barcelona, acordaron que mientras no pudiese llegar a esta Ciudad el Rec-

143

Museu d’Arqueologia de Catalunya

tor y los demás vocales del Patronato que en aquellos momentos se sabía que se hallaban ausentes de Barcelona, el Dr. Pi Sunyer asumiese accidentalmente las funciones de Rector, a fin de que la Universidad se viese en todo momento asistida por una representación de la Autoridad académica y pudiese tomar las medidas de urgencia que las circunstancias aconsejaran. Manifiesta que al regresar a Barcelona el Rector, el Sr. Pi Sunyer le hizo entrega del Rectorado, reintegrándose de nuevo en el cargo el Sr. Bosch Gimpera.” (Acta de la sessió del dia 23 de juliol de 1936).

Durant els dies que segueixen, és evident que els esdeveniments i la ressaca revolucionària absorbeixen del tot el temps i la dedicació del professor Bosch, que al capdavant del rectorat de la universitat deixa momentàniament de banda les qüestions relacionades amb el món de l’arqueologia emporitana i del museu de Barcelona, tot i que, a la vista de la devastació constant que sofreix el patrimoni de tota mena en mans de patrulles de control i d’elements antifeixistes, anticlericals i, també, incontrolats, realitza constants gestions amb el Govern per tal d’articular una política de salvaguarda immediata del patrimoni en perill. Així, Gandia ens diu del 24 de juliol: “Vaig provar de parlar per telefon al Dtr. Bosch, i no es trobava al Museu d’Arqueologia. ha l’Universitat i ha casa seva no contestava l’aparell, no éssen estrany per el gran treball que deu tenir per les moltes reunions.” (Gandia 1936, 19).

No és fins al 29 de juliol que per fi Gandia aconsegueix localitzar Bosch Gimpera. Així ens ho relata: “El dia 29 de juliol vaig poder asabentarme per telefon que el Dtr. Bosch es trobava n’la Generalitat de Catalunya, seguidament vaig presentar-me a la Generalitat, trobant al Dtr. Bosch, amb el que li vaig preguntar

144

ANYS 1935-2010

per la seva esposa i familia [...] A continuació vaig manifestar-li [...] no podría retornar a les ruines d’Empuries fins al dia 2 ó 3 d’Agost [...] El Dtr. Bosch, me contestá [...] va rebre la visita del mestre paleta, contratiste de les obres [...] i li demaná si podien reprendre les obres i el Dtr. Bosch li contestá que podien continuar, com també li demaná li digues al vigilant que podia comensar a instal·lar la via per a traslladar la terra de la finca del terreny situat en la par alta en lo qué fou recinte iber-romá [...] Respecte a quant podría retornar a les ruines me contestá que no podia fixar el dia en motiu dels molts asumptes a resoldre degut a les circumstancies anormals.”

(Gandia 1936, 20).

Gandia resta a Barcelona amb la confiança que ben aviat podran pujar plegats ell i Bosch cap a les ruïnes emporitanes. De tota manera, el dia 1 d’agost, el nostre cronista d’excepció escriu: “El Dtr. Bosch, me digué que ell no podía absentar-se de Barcelona, per els molts assumptes a fer per les circumstancies anormals i el seu carrec de Rector de l’Universitat, pero ja que no podia venir, me demaná que suspengués el viatge fins al dia sigüent que veuria si l’avien cobrat una quantitat amb destí per a les despesses de les ruines d’Empuries.”

(Gandia 1936, 21).

EL RETORN A EMPÚRIES. LA REPRESA DE LES EXCAVACIONS I LA PROTECCIÓ DEL PATRIMONI Ara bé, el retorn de Gandia a Empúries no comença a albirar-se pròxim fins al 3 d’agost: “En aquest mateix dia 3 d’Agost vaig rebre del Dtr. Bosch la quantitat de 1.500 Pessetes amb destí per a les despesses dels jornals d’excavació i 1.000 a comte [de] la meva liquidació atraçada. Seguidament li vaig dir

De la vida i obra del Museu d’Arqueologia

que sortiria el dia sigüent per a les ruines peró necessitava el document del permís lliurat per les autoritats per a poder viatjar en aquest temps de guerra civil.

El Dtr. Bosch me facilitá una tarja de la Generalitat de Catalunya del Servei del Patrimoni A.H.C. Arxius, Biblioteques, Museus, Monuments i Excavacions a nom d’Emili Gandia Ortega, Encarregat de les Excavacions d’Empúries, Inspector d’Excavacions. Porta tres segells el un es de les Milicies Antifeixistes de Catalunya, el altre de la Comisió dels Serveis del P.H.A. Generalitat de Catalunya Nº 51 i el altre es la signatura del cap de la Secció d’Excavacions Dtr. Bosch.

A la presentació d’aquest carnet dona dret 1) entrar lliurement a tos els edificis i propietats pertanyents o que poden interessar el Servei. 2) a examinar, inventariar, copiar, reproduir i fotografiar els objectes, llibres o documents relacionats amb el Servei. 3) o practicar les investigacions necesaries al bon ordre del Servei. 4) a requerir l’auxili de les autoritats i de llurs agents en tots els actes del Servei. Barcelona 3 d’Agost 1936.”

I segueix: “Tot seguit me vaig acomidar

del Dtr. Bosch i del Sr. Joaquim Folch i Torres, Director General dels Museus d’Art de Barcelona, hi al Sr. En Joaquim Borralleras, Secretari de la Junta de Museus de Barcelona i altres amics que degut a les circumstancies els an destinat uns departaments per a treballar en la mateixa Generalitat fense carrec dels objectes d’art que recullen procedents de les esglesies i coleccions particulars, amb el fi de conservar-los amb els diferents Museus de Barcelona.” (Gandia 1936, 24).

Finalment, tretze dies després del viatge tan agitat entre Empúries i Barcelona, Emili Gandia retorna a les ruïnes emporitanes. Serà el dia 4 d’agost: “A les 8’42 del matí vaig sortir de Barcelona amb el Ferrocarrils fins a l’estació de Flassá [...] arribant a la casa de les ruines a les 4 de la tarda [...] al vigilant En Joan Escrivà i la seva familia els que me digueren que durant els dies de la meva absencia els revolucionaris cremaren la esglesia de L’Escala. La de Sant Martí d’Ampuries, degut al ofici que el Dtr. Bosch va escriure al Alcade de L’Escala hi al President del Comite Revolucionari

Fig. 5. Al fons, Sant Martí d’Empúries. Autor desconegut (MAC-Barcelona, Arxiu Fotogràfic).

145

Museu d’Arqueologia de Catalunya

recomán-los que procuresin respectar l’esglesía de San Martí per estar catalogat tot el poble d’Ampuries com a monument Nacional de la Generalitat de Catalunya, avent en el interior tres altars i altres objectes de valor arqueologic i artístics, els pregava no els cremesin en be de l’historia.” (Gandia 1936, 25). (Fig. 5).

I continua sobre aquest afer: “El senyor tecnic que visità l’esglesia de Sant Martí, fou l’amic i company En Josep Colomines, funsionari tecnic del Museu d’Arqueologia de Barcelona acompanyat del funsionari En Ibars. Dit senyor recomaná al comité que no cremesin el altar major d’época barroca i dos altars retaules en pintura del segle xvi i xvii i 1.645 altres objectes historics i artístics.

Als revolucionaris els mantingueren per a que no cremesin res de l’esglesia de S. Martí, peró per que no fos dit que era la unica que no se cremava, no podien passar i per fi el dia anterior [dia 3], se presentaren els revolucionaris a l’esglesia de Sant Martí i cremaren algúns altars i respectaren els citats anteriorment.” (Gandia 1936, 26-27).

Pel que fa al personal que treballava tant a les excavacions com a les obres emporitanes, no retornà a la feina fins al dia 3 d’agost, és a dir, la vigília de l’arribada d’Emili Gandia a les ruïnes.

De tota manera, més enllà de prosseguir les tasques en el conjunt emporità, Gandia estava molt preocupat per les accions de destrucció patrimonial que duien a terme constantment escamots dels comitès i de revolucionaris, en general. Així, el dia 6 d’agost, dos dies després de l’arribada a Empúries, “vaig demanar a En Rafel Torres, de Comite revolucionari, que demanes les claus de l’esglesia d’Ampuries que volia veure com estava”. (Gandia 1936, 36).

L’endemà d’aquesta anotació, el dia 7, Bosch Gimpera finalment retorna a les

146

ANYS 1935-2010

ruïnes, després d’una absència de setze dies. Ho explica Gandia: “A la 1 de la tarda arribá amb automobil des de Barcelona el Dtr. Bosch, acompanyat de la seva distingida esposa An. Josepa Garcia.” Aquell mateix dia Emili Gandia escriu a la llibreta: “Degut al estat revolucionari no venen visitants a les ruines.”

(Fig. 6).

Passen llavors els dies amb la rutina diària de la campanya d’excavacions i de les obres emporitanes. El 9 d’agost Gandia torna a insistir sobre el patrimoni en perill: “Durant la conversa amb el senyor Torres li vaig preguntar si avia demanat als companys del Comité, per a veure l’interior de l’esglesia de Sant Martí d’Ampuries i dit senyor me contesta que ni els avia vist pero procuraria veurels en la reunió del vespre en la que tambe aniria el Dtr. Bosch.” (Gandia 1936, 44).

Arribem així al dia 10 d’agost, que Bosch ja ha fet gestions amb l’alcalde i el Comitè de L’Escala per tal d’esbrinar de manera fefaent què havia succeït a l’església de Sant Martí. D’aquesta manera ho descriu Gandia: “A les 8 del matí ja esperava el Dtr. Bosch, als senyors del Comité els quals avrin [arriben?] a les 9 el President del Comite Revolucionari Camarada Lluís Pujol, Rafel Torres i Joan Cros, els quals portaven les claus de l’església de Sant Marti d’Ampuries. Tot seguit sortirem [...] amb el automobil del Dtr. Bosch. Al arribar a l’citada esglesia, en la porta hi havia dos cartells clavats, el un imprés de la Generalitat, que diu Edifici Apropiat de la Generalitat per el servei de les Institucions del Poble. Un segell en les quatre barres diu Generalitat de Catalunya. El altre es fet escrit a ma en tinta negra diu Aquest edifici es propietat del Comité Antifaxiste Respeteu-lo.” El relat continua: “Al entrar en el interior de la esglesia el aspecte que se presenta a la vista

De la vida i obra del Museu d’Arqueologia

es algo trist al veure que avien entrat els revolusionaris i feren alguna trencadisa, pero del mal feren el menys posible, per que no cremaren res i respectaren el altar major d’estil barroc, dos dos retaules en pintura i talla, un d’aquets porta la data de 1645, i un altre [...]. A dintre de la sagristía no tocaren el tros de lapida grega, com tambe salvaren un calis de plata dorada, un copó [...] Parlant amb els citats senyors del Comité ens digueren que els costá molts esforsos per a (contindre la gent per a) [precisió posterior del mateix Gandia] poder salvar que la cremesin com la esglesia de L’Escala hi altres de la comarca [...] El Dtr. Bosch i jo proposarem de fer servir la Nau per a un museu de coses de la comarca.”

Aquell mateix dia, Bosch i la seva dona

retornen a Barcelona i deixa els tres fills de vacances en el conjunt emporità, amb el desig de tornar a Empúries el dia 15, però no podrà fer-ho. El diumenge 16 d’agost “a l’una de la tarda arribá a les ruines en automobil el Sr. En Josep Gudiol, Arquitecte de les obres, qui venia enviat per el Dtr. Bosch [...] El senyor Gudiol me entregá una lletra escrita per el Dtr. Bosch en la que me diu [...] ‘essent provable que tingui que sortir de Barcelona amb una missió de la Generalitat de Catalunya...’ [...] Durant el camí me digué el senyor Gudiol que l’Govern de la Generalitat de Catalunya, havia decretat que tot el terreny comprés en el perímetre de les ruines, els de cementiris procedents de lo que fou la comarca d’Empuries, i les col·leccions

Fig. 6. Entrada principal a les ruïnes i al Museu d’Empúries per la porta de mar. Tanca oriental del jaciment aixecada entre els anys 1925 i 1926.

Circa 1935. Autor desconegut (MAC-Barcelona, Arxiu Fotogràfic).

147

Museu d’Arqueologia de Catalunya

particulars, estaven intervenguts per la Generalitat, i per tant els terrenys quedaven de propietat de la mateixa, i se pot excavar per a hon ens convingui per tot arreu.” (Gandia 1936, 59).

Entre els dies 17 i 23, Gandia prossegueix la rutina diària dels treballs d’excavació, la descoberta d’estructures, el dipòsit de les terres exhumades...: “La terra se llença n’un terreny que forma baixada [...] fora de la línia del recinte amurallat en el que n’época iber-romana serví de cemintiri.” (Gandia 1936, 60). També anota alguna incidència relacionada amb la situació de guerra que es vivia també allà, com en tota la rereguarda. Per exemple, el 18 d’agost a “un dels omes vingueren tres de la milicia ciutadana de L’Escala i sel enduren per a declarar amb el Comite. Aquest home va perdre dues hores de jornal”.

(Gandia 1936, 63).

GANDIA, ENTRE EMPÚRIES I BARCELONA. LA CONFISCACIÓ DE LA COL.LECCIÓ DE CATERINA ALBERT Precisament el dia 23, Bosch torna a ésser a Empúries per fer-se càrrec del desenvolupament de les excavacions i les obres “trobant que s’havia avançat en el treball durant la seva absencia [...]

També s construira un altre laboratori fotografic de major capacitat que l’actual”. Arribaven ja a Empúries les conseqüències de la nova política de la Generalitat referida a la protecció del patrimoni, igual com l’aplicació dels nous decrets i disposicions legals. El mateix dia 23 Gandia ens relata el que segueix: “Ha la caiguda de la tarda, retornant a la casa de les ruines, en la que continuarem la converse referent als treballs en les ruines i de els recients decrets anteriorment indicats en les incautacions de les col·leccions d’objectes. El Dtr. Bosch

148

ANYS 1935-2010

me manifestá que tenia el proposit d’incautar-li la colecció d’objectes procedents d’excavació dels enterraments de les necrópolis d’Empuries de la senyoreta An. Catarina Albert (Victor Catalá) que te la reçidencia n’L’Escala. El Dtr. Bosch me digué si jo volia acompanyar pera anar a casa de la citada senyoreta Albert, per a parlar-li del assumpte [...] el Dtr. Bosch i jo hi l’arribar a L’Escala ens dirigirem a casa de la senyoreta An Catalina Albert i el seu germa En Francesch [...] se conversá del estat actual anormal per la revolució, comentant els motius dels decrets publicats per el Govern de la Generalitat de Catalunya, respecte a les incautacións de les coleccions per a salvar les del perill que desapareguin per un moment revolucionari. Per dit motiu el Dtr. Bosch i jo li ferem veure a la senyoreta Albert que par a evitar la desaparició de la seva colecció deuria dipositarla al Museu de les ruines d’Empuries, per a ampliació del patrimoni del poble.” (Gandia 1936, 74-76).

S’inicia així un llarg procés d’estira-iarronsa entre Bosch i Gandia, d’una banda –responsables per part de l’Administració–, i, de l’altra, les reticències de Caterina Albert a desfer-se d’una col·lecció de materials arqueològics emporitans per la qual sentia una gran estimació. El procés, amb alts i baixos, dura setmanes, concretament fins a la darreria del mes de setembre. I és força interessant observar la tenacitat de Gandia en l’execució de les ordres i indicacions rebudes de part del doctor Bosch i, d’altra banda, les gestions, les argumentacions i la mandra de Victor Català per desprendre’s dels seus estimats objectes arqueològics. Ben segur que quan el 2 de febrer del 1917, Víctor Català publicava a Encunys, Il·lustració Catalana, l’article laudatori titulat “Lo senyor Gandía”, redactat el novembre de 1916 (cf. Català 1917, 108-109), no

De la vida i obra del Museu d’Arqueologia

podia ni tan sols imaginar que el subjecte admirat de les seves línies seria la mà executora –pel que fa a la seva col·lecció emporitana– de la política de confiscacions del Govern de la Generalitat en guerra, per tal d’intentar controlar la situació del patrimoni en un context especialment difícil. (Fig. 7).

Seguim el relat de Gandia: “La senyoreta Albert contestá que la seva petita col·lecció era filla de la gran estimació a les coses d’Empuries, i que hi ha [ja] de molt de temps pensava que quan morís la deixaría per a l’Museu, peró que degut a les circumstancies anormals, avia pensat d’escriure al Senyor Conseller de Cultura de la Generalitat, el honorable En Bonaventura Gassol, per a dirli que tenia que fer per a salvar la seva

col·lecció. El Dtr. Bosch li contestá que com sigui que al dia siguent sortiría per a Barcelona, i tenía que veure al Sr. Gasol, hi ha li manifestaría la conversa i el desig de la senyoreta Albert i que hi ha li escriuría n’lo que li contestés el Sr. Gassol, i n’el cas que se resolgués en depositar la col·lecció al Museu d’Empuries hi ha s’encarregaría de portaro a cap el Sr. Gandia segons les seves instruccions. [...] A continuació varem ésser a casa del Sr. Alcalde de L’Escala [...] També li vaig preguntar al senyor Alcalde, que tenía notícia que el Comité Antifeixista de L’Escala s’avia incautat de la casa torre de difunta Sra. Granell [...] en la que sabia tenia alguns objectes procedents de les ruínes d’Empuries, lo que creiem convenient a ser possible, poder entrar

Fig. 7. L’escriptora Víctor Català (Caterina Albert) a les ruïnes d’Empúries. Autor desconegut (Col·lecció Lluís Albert, MuseuArxiu Víctor Català, l’Escala, MAVC).

149

Museu d’Arqueologia de Catalunya

en la citada casa per a veura s’hi son o no.” (Gandia 1936, 78).

Com en altres ocasions, és interessant contrastar el relat de Gandia amb les paraules del mateix Bosch: “Un diumenge, el secretari del Comitè em proposà que anéssim a diferents pobles on s’havia cremat l’església a cercar-hi objectes d’art i portar-los al Museu, i que recollíssim la col·lecció d’objectes emporitans de l’escriptora Víctor Català. Així es féu i, al poble de Vilaür, el nostre amic hi trobava a faltar un sant barroc de pedra, i li digueren que l’havien trossejat i llençat en una cisterna. Un dels membres del Comitè d’aquell poble es va passar el matí buidant-la amb una galleda i, quan a la fi varen sortir els trossos del sant, va dir: “Si hagués sabut que això tenia importància, no m’hauria pres tanta de feina a trencar-lo!” (Bosch Gimpera 1980, 189).

Les setmanes que segueixen es caracteritzaran per una activitat frenètica que es desenvolupa de manera paral·lela al llarg de tres camps d’acció –Empúries, Caterina Albert i el patrimoni en perill– i que persegueix un doble objectiu: la consolidació d’una certa normalitat en els treballs d’excavació i condicionament del jaciment d’Empúries i la salvaguarda de la major part possible del patrimoni arqueològic i artístic en les circumstàncies difícils del segon semestre del 1936. D’una banda, doncs, prossegueixen les tasques rutinàries a les ruïnes. El 25 d’agost Gandia escriu: “El personal de les obres continua construint les parets que formaran la nova sala del Museu i també construexen les parets dels costats de l’escala, en pedres carreus petits procedents dels que se troben en l’excavació del recinte romà, formant paret estil romà.”

(Gandia 1936, 88). D’altra banda, tant Bosch com Gandia s’esforcen a resoldre al més aviat possible la confiscació

150

ANYS 1935-2010

preventiva de la col·lecció Albert i la recuperació de les obres d’art, sobretot de temàtica religiosa, que han estat objecte de la fúria anticlerical. Així, el dia 26 Gandia escriu: “En aquest dia vaig rebre una lletra del Dtr. Bosch en la que me diu lo següent. Museu d’Arqueologia. Parc de Montjuich. Barcelona. Barcelona, 25 agost 36. Estimat amic Sr. Gandia: Avui escric a la Sra Albert explicant-li la conversa que he tingut amb el Sr. Gassol. Ell no veu millor manera de que la col·lecció siga assegurada de tot possible dany que el seu diposit al Museu. Per prevenir qualsevol aventualitat li enviaré la autorització, per a realitzar la incautació en nom de la Comisaría de Museus d’Arqueologia. Afectuosos records del seu bon amic. P. Bosch Gimpera [...] Al plegar el treball a les 6 de la tarda vaig anar a L’Escala [...] presentam-me a casa de la senyoreta An Catarina Albert, a la que li vaig donar a llegir la lletra.” (Gandia 1936, 92).

A partir d’aquesta data, un dels objectius prioritaris de l’acció de Gandia a la zona emporitana serà fer-se càrrec de la col·lecció esmentada. Així, el dia 27 Gandia ens diu el que segueix: “A última hora de la tarda vaig rebre una lletra del Dtr. Bosch én la que també m’inclou la cópia de l’ordre del Conseller de Cultura referent a l’incautació [...] en la que me diu que procuri fer.o en tota la discreció posible peró donant-li ha entendre que es preferible que ella mateixa ens fassi el deposit al Museu, que de no fero així eu fará el Comite Antifeixiste quedant mal amb el poble. [...] A continuació copiarem l’Ordre que diu. Atés el que disposen els Decrets de 8 i de 17 d’agost darrer referent a incautació de col·leccions arqueològiques i a la seva incorporació al Patrimoni del poble sota la salvaguarda de la Generalitat de Catalunya, i especialment el parágraf 3º del Decret de 13 d’agost que prevé l’incor-

De la vida i obra del Museu d’Arqueologia

poració de les col·leccions d’objectes arqueològics procedents d’Empuries al nou Museu de les ruines d’Empuries, Atesa la importancia de la col·lecció formada per la Sra. Catarina Albert i donades les actuals circumtáncies, He resolt que la Comisaría dels Museus Arqueologics de Catalunya s’incauti de la col·lecció d’objectes emporitants de Dª Catarina Albert i prengui les mesures adients per la seva salvaguarda i exposició al Museu de les ruines d’Empuries.

Barcelona 26 d’agost 1936. El Conseller de Cultura (Ventura Gassol).” (Gandia 1936, 93-95). (Fig. 8).

Passen els dies i arriba una nova visita de Bosch. El perseverant i tenaç Gandia ho relata així, amb data de 30 d’agost del 1936: “En aquest dia per ésser diumenge no se continuaren els treballs [...] A les dues de la tarda arribá á les ruínes el Dtr. Bosch acompanyat dels

dos fills [...] Després de ben dinat, conversarem referent al estat dels treballs i el de la senyoreta Albert. [...] Sortirem el Dtr. Bosch i el que subscriu [...] visitarem a la Sra. Albert, la qual ens va rebre molt afectuosament [...] primerament conversarem de la situació cultural en la actualitat en Catalunya, hi ha continuació se conversá sobre l’incautació de la col·lecció dels eixemplars trobats en terrenys pertanyents d’Empuries.

La senyoreta Albert digué que el seu gust sería poder tenir autorització per a que quedés la col·lecció [que] fos incautada per la Generalitat depositada a casa seva, fins que passés un temps determinat. A tal petició el Dtr. Bosch li contestá que la Generalitat no podia respondre del (en aquestes circumstancies) perill que pugués passar i per dit motiu el Conseller de Cultura [...] va decretar la incautació o be que l’entregués

Fig. 8. Dibuixos de Caterina Albert (Víctor Català) amb les imatges de peces emporitanes de la seva col·lecció (MACEmpúries).

151

Museu d’Arqueologia de Catalunya

en concepte de depósit al Museu de les ruines d’Empuries, fent un inventari sumari provisionalment signant la resepció el que sotscriu com a delegada de la Comisaría dels Museus d’Arqueologia de Catalunya.” (Gandia 1936, 102). I més endavant: “La senyoreta Albert [...] va cedir a depositar la col·lecció seva al Museu de les ruines [...] i, seguidament ens va oferir ensenyar els objectes de la col·lecció col·locada en dues vitrines contenint molts exemplars alguns molt interessants, dignes de figur en el Museu en lloc de preferencia. [...] Despres d’aver-sen fet carrec de la quantitat i calitat dels objectes, el Dtr. Bosch li digué a la senyoreta Albert, que se podia començar el treball per a el trasllat dels objectes [...] Acta seguit anarem a casa del Sr. Alcalde de L’Escala, [...] rebem-nos jovialment, entaulant la converse referent a que ens enviarien de Barcelona un tractoret i mes material de via, per a poder intensificar els treballs d’excavació [...] se tingué que anar a les oficines de Comite Antifeixista, en el que el Dtr. Bosch va parlar amb els membres del mateix, referent a la pusibilitat de poder intensificar els treballs de les excavacions, si el Comité pugués disposar d’un pressupost.” (Gandia 1936, 102-103).

Finalment, encara aquest dia, la qüestió de la col·lecció de Victor Catalá es féu present en les converses d’ambdós protagonistes: “En motiu de tenir de fer la relació dels objectes vaig demanar al Dtr. Bosch, me fés la fórmula de la cabecera per a la relació dels objectes, la qual es com segueix. La Senyora Catarina Albert Ha dipositat al Museu d’Empuries la seva col·lecció Arqueológica de que se n’axeca l’adjunt inventari sumari provisionalment signant la recepció del que sotscriu, com a delegat de la Comissaría dels Museus d’Arqueologia de Catalunya. L’Escala 31 d’Agost 1936.” Gandia acaba la crònica del dia

152

ANYS 1935-2010

fent tota una declaració d’intencions: “Lo que procuraré fer tot quant de mi depengui per a que la colecció tan interesant forme part en el Museu d’Empuries.” (Gandia 1936, 104).

Arribem ja a la darreria del mes d’agost del 1936. El matí del 31 d’agost, a dos quarts de deu, Bosch Gimpera abandona el conjunt emporità en direcció a Barcelona, amb els dos fills. Al llarg d’aquella jornada, però, Gandia no afluixa la pressió sobre Albert per tal de dur a terme la missió que li ha estat encomanada. Així, “per la tarda a les 3 ½ vaig seri a L’Escala presentam-me a casa de la senyoreta Catarina Albert, la que me va rebre en tota clase de consideracions, i seguidament ens posarem a fer el inventari dels objectes”. (Gandia 1936, 107).

A partir de llavors, tanmateix, tot i la insistència i la tenacitat de Gandia, un seguit de circumstàncies personals i d’ajornaments per part de Caterina Albert alenteixen la tasca d’inventari i l’allarguen molt més del que Gandia desitjaria. Així, un dia Albert li escriu: “Bon amic Sr. Gandia. A causa d’haverse agreujat la noya que tenim malalta, avui me será del tot imposible estar per altra cosa que ella...” També el dia 2 de setembre del 1936 escriu Gandia: “Vaig rebre un recado de la senyoreta Albert [...] que degut a que la malalta [...] l’avien d’operar en una clínica de Figueres i tenia que asistir durant l’operació, no l’era posible el poder continuar amb el inventari...” (Gandia 1936, 111).

Ara bé, la monotonia de la feina diària marca el pas dels dies: “Es continuaren els treballs d’excavació, transportar terra, arreglar la vía per a les vagonetes i arr[en]car herbes.” Això el 3 de setembre. El dia 4, Gandia insisteix: “En aquest dia per n’aver rebut cap avís de la senyoreta Albert, per la tarda bo i plovent vaig ésser a casa de la senyoreta

De la vida i obra del Museu d’Arqueologia

[...] i me va rebre el seu germá En Francesch Albert qui me digué que la seva germana es trobava malalta al llit [...] i que si al endema es trobés millor tenía que ésser a Figueres.” De manera sincera i introspectiva, Emili Gandia anota en el dietari: “En virtut de aquest contra temps, vaig retornar a les ruines un xic contrariat per la perdua d’aquests dies.”

Aquell mateix dia 4 Gandia té visita: “En aquest dia a les 6 de la tarda arriba a les ruines En Josep Gudiol, Arquitecte de les obres i funsionari dels Serveis de la Generalitat i el Museu d’Arqueologia.”

Gandia reflexiona en veu alta: “Vaig suspendre el meu viatge a Barcelona fins a l’arribada del Dtr. Bosch, per a informar-li del treball i de la suspensió del inventari de la colecció de la senyoreta Albert.” (Gandia 1936, 122).

En una data prèvia indeterminada, segurament d’aquell mes d’agost del 1936, en un dels seus regulars retorns a Barcelona des de les excavacions emporitanes, Bosch Gimpera havia estat protagonista d’una situació tragicòmica que, esdevinguda anècdota, ell mateix ens relatarà anys després amb la seva ironia habitual: “Un altre episodi pintoresc fou que, en arribar un diumenge de les excavacions d’Empúries, uns milicians que eren per casualitat al costat de casa preguntaren al porter qui era i, en contestar-los: ‘El rector de la Universitat amb la seva dona i els seus fills’, varen exclamar: ‘I tenen la barra d’anar així i de dir-ho’. Va caldre explicar-los que era un rector no ecclesiàstic.” (Bosch Gimpera 1980, 200).

A Gandia se li feia llarg aquell començament de setembre del 1936, tot i que el nostre cronista ja estava acostumat des de feia molts anys a una certa solitud. L’acompliment de la seva missió pel que fa a la confiscació, però, es dilatava més del que ell voldria. El dia 5 de setembre Caterina Albert no estava

tampoc en disposició d’atendre’l. El dia 6, diumenge, escriu: “En aquest dia [...] no se treballá en les excavacions [...]

Durant tota la tarda hi estat esperant l’arribada del Dtr. Bosch, qui no a donat senyals de vida, sense aver rebut cap avis” (Gandia 1936, 124). I tampoc pot veure Albert.

Ja el dia 7, Gandia no pot esperar més i es dirigeix a Barcelona, on arriba, segons les seves paraules, a “les 8’30 del matí [...] A poc de la meva arribada vaig esser al Palau de La Generalitat en la que vaig trobar al Dtr. Josep Serra Rafols, funsionari técnic del Museu d’Arqueologia de Barcelona, qui me digué [...] el trobaría en l’Universitat [...] vaig ésser rebut per el Secretari del Sr. Rector Dtr. Bosch qui me manifestá [...] es trobava a Madrid.” (Gandia 1936, 125).

No és fins l’endemà, 8 de setembre del 1936, que Gandia aconsegueix “poder entrevistar-me amb el Dtr. Bosch qui me va rebre en el despatx”. La crònica prossegueix: “El Dtr. Bosch me manifestá que el motiu de n[o]’aver anat a Empuries, fou per aver tingut de fer el viat[ge] a Madrid, i que li semblava que continuaven els tramits per el nomenament per a ell d’Embaixador d’Espanya ha Alemanya, i [...] de lo referent a lo de la senyoreta Albert que mirés de continuar amb el inventari.”

La hiperactivitat i la dedicació d’Emili Gandia a les tasques d’excavació i de control de les obres que es duien a terme, amb recursos públics, a les ruïnes d’Empúries, no s’aturen durant l’estada a la capital catalana. Ho veiem l’endemà, 9 de setembre, que després de dur a terme una visita al negociat de la teòricament “dissolta” Junta de Museus d’Art, per tal d’entregar-hi els rebuts de la contribució dels terrenys d’Empúries, “seguidament vaig ésser al Palau Nacional a hon esta instal·lat el Museu d’Art de Catalunya en el que vaig visitar als

153

Museu d’Arqueologia de Catalunya

antics companys En Deugracies Civit, En Lluís Iglesies, i altres senyors que están treballant en la clasificació hi inventariant els milers d’objectes recollits prosedents de les esglesies, convents i coleccións particulars incautats per la Generalitat de Catalunya. De tots els objectes recollits es fan tríes seleccionant els exemplars mes intereçants i artístics per a les col·lecions dels diferents Museus, i els meng [menys] intereçant per a fondrels o se cremen per inutils”.

(Gandia 1936, 127).

Podem recordar aquí el testimoni de Pere Coromines i les seves paraules justificadores amb relació a les intervencions sobre el patrimoni moble i immoble que la Generalitat portava a terme amb motiu de la situació de guerra i revolució que Catalunya vivia: “Sóc Comissari General de Museus de Catalunya. Jo no he d’incautar-me de res.

Això és cosa del Servei de Conservació de Monuments i del Sindicat d’Artistes Pintors i Escultors. Jo em faig càrrec de les coses mobiliàries que ells troben, o de les quals s’incauten. Allò que es reuneix, amb els funcionaris de Museus, ho he de triar per separar-ne la brossa inservible, fitxar-ho i catalogar-ho.” (Coromines 1975, 211).

Gandia torna a Empúries. El dia 10, a la tarda, reprèn l’inventari dels objectes de Caterina Albert: “Presentam-me a casa de la senyoreta Albert, la que me va rebre, hi a pesar de no trobar-se gaire be, continuarem en fer el inventari [...] fins a les 7 de la nit, per a continuar el dia 12.” (Gandia 1936, 135). L’endemà mateix, Bosch Gimpera, juntament amb la familia i amb Ricard Ibars, del Museu d’Arqueologia, arriba també a Empúries i “portaren la reproducció en guix del cap de bronze del Dr. Guell”.

Sense perdre temps, el 12 de setembre a la tarda, van a casa de Caterina Albert.

“Ens dirigirem a l’habitació ha hon tenia

154

ANYS 1935-2010

instal·lada la col·lecció dels objectes, i començarem al embalatge dels objectes inventariats, col·locan-los en caixetes, éssen traslladats amb el automovil del Dtr. Bosch a la sala del Museu de les ruines [...] en el que se desembalar per a senyalarlos amb les inicials C.A.” (Gandia 1936, 138-139).

El dia 13, Bosch i Gandia interrompen l’inventari de la col·lecció Albert –“per trobar-se indisposada”– i fan gestions prop del Comitè Antifeixista de l’Escala.

Bosch “els manifestá que hi ha [ja] avien traslladat part de la col·lecció [...] Albert, i parlant dels desitjos que teniem de poder veure la col·lecció de la Sra. Granell [...] Dits senyors del Comité s’oferiren ensenyar lo que hi havía en la casa Granell i la d’En Francesch Oliveras [...] sortirem per anar a visitar la casa que fou de la Sra [...] Granell anomenada El Clos del Pastor dedicada a l’obre Solitut. [...]

En el interior d’aquesta casa esta amb els mobles [...] En una de les habitacions hi ha una vitrina en objectes d’excavació, i d’altres molt intereçants, com anforetes, ungüentaris cartaginesos, pedres d’anell gravades, alabastrons, monedes, cerámica, i per la casa vaig veure alguna ánfora i objectes d’art.”

(Gandia 1936, 141). (Fig. 9).

Localitzar objectes emporitans en mans privades –l’objectiu, en aquelles circumstàncies, de Bosch i Gandia– inclou més visites a propietats confiscades: “Ens dirigirem a la casa d’En Francesch Oliveras antiga casa Maranges, la qual també está incautada [...] en una vitrina hi ha pedres gravades, alatjes [lleixes?] a forma de un anticuari. En aquet edifici crec que volen instal·lar un Museu Escalenc.” Bosch també “els manifestá [...] quant podriem retirar els objectes de les senyores Granell i Oliveras procedents d’Empuries. Dits senyors contestaren que primer tenien que consultar-ho hi acordaro en els companys del Comité”.

De la vida i obra del Museu d’Arqueologia

I tot plegat, sense oblidar les gestions constants per tal de salvar el màxim de patrimoni possible ateses les circumstàncies, principalment el d’origen eclesiàstic. Així, Gandia relata que “el que subscriu encarregá als citats camaradas que en virtut que han ordenat el cremar ó rompres tots els imatges de les cases, els recomanava que jo avia vist una verge del escntor [escultor] En Josep Llimona en la capelleta de la casa del antic propietari En Pere Villanueva, que també estaba incautada”.

La jornada, al dietari, va finalitzar marcada per les responsabilitats polítiques que havia adquirit Pere Bosch Gimpera ja des de l’inici de la contesa: “En virtut de que el Dtr. Bosch [...] han de sortir demá a les 9 del matí de retorn per a Barcelona, per dit motiu vaig tenir una llarga conversa després de sopar referent a la seguida dels treballs per si donés el cas que tingués que absentar-se d’Espanya per aver estat anomenat Embaixador d’Espanya en a Alemanya, Berlín.” (Gandia 1936, 142).

Els tràmits sobre el possible nomenament de Bosch Gimpera com a ambaixador espanyol davant el govern alemany a Berlín els havia iniciat, en efecte, el govern presidit per José Giral Pereira, que va caure el 4 de setembre del 1936.

Però continuaren tot seguit, durant les primeres setmanes del govern de Francisco Largo Caballero. Finalment, van topar amb la negativa de Berlín a donar el placet a Bosch.

Posar fi a l’encàrrec que afectava la col· lecció de Caterina Albert va continuar sent per a Gandia una mena d’obsessió, un neguit alimentat per les dificultats de resoldre la missió encomanada.

En aquest sentit, ultra la continuïtat rutinària dels treballs emporitans, el nostre cronista hi torna una vegada i una altra. El dia 14 de setembre del 1936 “no vaig esser a casa de la senyoreta

Albert per estar un xic malalta”; el dia 16 “vaig anar a la Vila de L’Escala per a continuar en el inventari de la colecció d’objectes de la senyoreta Albert, la qual per trobar-se un xic malta no me va rebre diemme que si dema se troba mes be hi ha [ja] me avisaria per un propit” (Gandia 1936, 150). Per fi, el dia 17 “per la tarda vaig anar a L’Escala a casa de la senyoreta Albert en la que conti-

Fig. 9. Col·lecció particular d’objectes emporitans.

(Esquirol, AHE).

155

Museu d’Arqueologia de Catalunya

nuarem en el inventari dels objectes de la colecció [...] emportan-me els brozos [bronzes] i ferros a la casa de les ruines [...] quedarem que tornariem a continuar el dissabte dia 19”. En efecte, el dia 19 “continuarem en el inventari dels objectes, recollin i traslladan alguns exemplars a les ruines” (Gandia 1936, 157).

Arribats al dia 20 de setembre, Bosch Gimpera torna a Empúries i “es feu carrec de les ruines descobertes, donant la seva conformitat, i seguidament retornarem a la casa del recinte grec, en la que ens esperava, el contratista de les obres En Rafel Torres, i el camarada Lluís Pujol membre del Comite Antifeixista de L’Escala [...]. A continuació passarem a l’actual sala del Museu [...] i al mateix temps col·locarem alguns eixemplars en les vitrines restaurats en els tallers del Museu de Barcelona [...].

Tambe parlarem amb el camarada Pujol referent a que sabia ha hon avien tirat una escultura d’alabastre gótica hi en el poble de Camellera, hi n’el poble de Vilacolum que trobaven objectes d’época romana” (Gandia 1936, 158-159).

Així, segons el dietari, Gandia no va a casa de Caterina Albert ni el dia 20 de setembre, per la presència de Bosch, ni tampoc l’endemà, “per aver rebut recado que no anés per tenir [Albert] ocupacions personals”. El 22 tampoc hi va, i no és fins al 23 que “continuarem en el inventari dels objectes, i vaig embalar-los, i traslladats a la casa Museu de les ruines, no quedant mes per fer que les monedes”. Gandia no pot anarhi el dia 24, però sí el 25, dia en què, per fi, acaba l’inventari dels objectes confiscats i el seu trasllat al museu emporità. Així ens ho descriu: “Per la tarda d’aquest dia vaig anar a L’Escala a casa de la senyoreta Albert, en la que continuarem fent la relació de les monedes, de plata i bronze corresponents a Empuries, éssen l’últim de la relació, a

156

ANYS 1935-2010

més doná dues caixetes en fragments d’ánfores de ceràmica ordinaria formant el total de la colecció de citada senyoreta que fou traslladat el final en aquest dia a la casa Museu de les ruines, de lo que es fará una relació de tots els objectes que será sicnat com a inventari provicional, fins que se pugui clasificar cronologicament.”

Sobre aquesta qüestió també és il· lustratiu llegir el que refereix la doctora Glòria Trias de les converses amb Caterina Albert, en aquest mateix volum.

EL BOMBARDEIG DEL “CANARIAS”.

EMPÚRIES, DECLARADA ZONA DE GUERRA De forma regular i habitual, sobretot al llarg dels mesos de bon temps, Bosch Gimpera continuava visitant les ruïnes emporitanes acompanyat de la família. El 26 de setembre la família Bosch completa es troba de nou a les ruïnes i, juntament amb Gandia, “després de sopar, continuarem en conversar [...] com tambe en l’excursió projectada per a el día siguent anar a Vilahur i Armentera per arreplegar uns objectes”. (Gandia 1936, 171).

Precisament aquell dia 27 serà una jornada paradigmàtica de tot el seguit d’actuacions dutes a terme per Bosch Gimpera i Emili Gandia amb la finalitat de salvar i recuperar el patrimoni de tota mena afectat pels esdeveniments revolucionaris i iconoclastes. L’interès del testimoni redactat per Gandia aconsella reproduir-lo gairebé de manera íntegra: “En aquest dia a les 10 sortirem de les ruines en automobil, el Dtr. Bosch, els dos fills [...], el senyor En Lluís Pujol, delegat del Comité Antifeixista de l’Escala i el que subscriu, en direcció del poble de Vilahur i Armentera. Primerament anarem a Vilahur, situat a prop

De la vida i obra del Museu d’Arqueologia

de Camallera [...] En aquest poble en motiu de la revolució del 19 de Juliol, els homes del poble destruiren tots els imatges i objectes de l’església, hi entre els imatges fou destruïda una Verge d’alabastre policromada d’a la bona época gótica, la qual va esser tirada en un diposit d’aigua corrumpuda anti higienics sitosat dessota d’una casa junt al camí al costat esquerre a 10 metres del portal d’entrar al poble. Al asabentarse de dit fet el senyor Pujol, com a home inteligent i amant de la cultura [...] i fen certas gestions per a salvar i poder recollirles i ens en manifesta al Dtr. Bosch i al que subscriu, i com es de suposar aceptarem el fer lo que fos necesari per a veure de recollir-los a esser posible [...] ens acompanya fins al lloc [...] ha hon varen esser llençats els fragments de la verge [...] pero entre els homes [...] se trobava el mateix que la destruí i tirá els fragments al diposit del aigua al que li demarem traure part del aigua, per a poder veure i recollir els trossos del imatge [...] es va poder trobar un gran nombre de trossos i fragments [...] peró quedarem en el hom que treballá que si mes tard pugués traure mes aigua que mirés si podia trobar mes fragments.

Tot seguit se col·locaren els trossos en el automovil i sortirem cap Armentera.”

Pel que fa a altres gestions dutes a terme en aquella població (Vilaür), Gandia escriu: “En aquest poble trobarem milisians als que el senyor Pujol demaná veure al camarada del Comité, i poc després compareixer dit senyor que ens portá a la casa quartel de la milisia en la que ens feren entrega d’una custodia de plata repujada en dos serafins oferint una espiga de blat [...]. Una creu xapada de plata [...] un calís de plata dourada i repujada d’epoca barroc [...]. Una patena de plata dourada [...] Una cullereta de plata [...] i tapa del calis [...]. Un copó [...]. Una Verge d’alabastre trenca-

da en tres trossos [...]. Aquesta verge va figurar en l’Exposició de Sevilla el any 1929. Després d’aver rebut dits objectes sense cap rebut sortirem de retorn a les ruines per a deixar depositats els citats objectes.”

I pel que fa als béns de Caterina Albert, el mateix dia, després de sopar, “el Dtr. Bosch me demaná li ensenyés els objectes de la col·lecció de la Srta.

Albert ingressats duarant la seva absensia, dels quals es feu carrec, i s’escolliren els eixemplars els uns trobats en la muntanya de les corts (necropolís del Castellet) i d’altres llocs dels que s’asenyalaren en les lletres C.A. en motiu de instal·lar-los en les vitrines del Museu”.

(Gandia 1936, 174-176).

El dia 1 d’octubre del 1936, a l’anomenada “zona nacional”, la Junta Militar es dissol i Francisco Franco és nomenat cap suprem, és a dir, cap del seu exèrcit i cap del Govern i de l’Estat “nacionals”, a Burgos.

La vida relativament rutinària i plàcida de les excavacions i de les obres emporitanes queda trasbalsada el 3 d’octubre, en declarar-se tota aquella zona territori susceptible de ser escenari de combats, i sobretot d’intents de desembarcament per part de les forces faccioses.

Gandia ho relata: “En aquest dia vaig tenir una desagradable sorpresa [...] per a que anés a la casa del recinte grec, per a entrevistarme en uns senyors militars [...]. Dits senyors eren el camarada Lluís Pujol del Comite Antifeixista [...] que acompanyava a dos senyors, el un capita i altre tinent militars del Cos d’Artillería del Exercit Espanyol [...] quins me manifestaren que el objecte de la visita [...] fou per poder disposar de llocs de la planta baixa de la casa de les ruines que estaven buides per poder dipositar les municions i altres necesitats, degut a que s’instal-larien quatre canons al costat de la carretera frente a la porta

157

Museu d’Arqueologia de Catalunya

d’entrar a les ruines del recinte grec, per a la defensa d’algún posible desembarca dels feixistes per aquest golf del mar mediterrá.” (Gandia 1936, 195).

Gandia, amb intuïció premonitòria i esgarrifat pel que l’acció de convertir la zona emporitana en zona de guerra podria representar per a la integritat de les ruïnes, argumenta i maniobra per tal d’intentar evitar les accions militars directes. Així, “els vaig manifestar que s[i]’estaven desocupats en part era degut a que teniem tot el material [...] en els treballs d’excavació i que quant se suspenen els treballs se dipositen en dits llocs. El camarada Pujol me contestá que no se podia oposar-se per quant se disposaba per la superioritat.

A tal descarrec li vaig contestar que jo no me oposava ni podia oposarme, [...] peró amistosament els vaig manifestar que els canons estarien mes be al poble d’San Martí d’Ampuries ó en la punta de la montanya anomenada Mongó.

Dits senyors contestaren que estarien massa separats. Jo sols desitjava que n[o]’els instal·lesin al costat de les ruines i de la casa per que en el cas de fer servir dits canóns (que n[o]’els farán servir) la casa serviría per a els contraris un blanc dels seus trets segurs i pobra casa com quedaríen els objectes del Museu i [...] nosaltres.”

I, finalment, la resolució: “A mitg matí arribaren els quatre canons del calibre 15 ½ [segurament peces de 155 mm] i seguidament començaren a instal·lar los.” El relat continua més endavant: “A les 9 de la nit arribá en automovil des de Barcelona el Dtr. Bosch [...] li causa gran sorpresa al arribar i veure els canóns junt a la carretera [...] El Dtr. Bosch es va indignar de que just alfesin [alcessin?] dits canons, per el perill que pugui arribar, encara que no sigui mes que en els exersisis de tirar al blanc, la trepidació pugui arribar a trencar els vidres

158

ANYS 1935-2010

i objectes de vidre del Museu, i, per tant digué que quant retorni a Barcelona en posaria en coneixement del Conseller de Cultura de la Generalitat.” (Gandia 1936, 196).

Ja durant el dia 4 d’octubre de 1936, “per la tarda al retornar de l’Escala, arribá (Bosch) acompanyat amb el senyor alcalde [...] Al retornar de dit lloc visitarem el tractor fent funsionar el motor [...]

Des de di[t] lloc del terreny assenyalat en el Nº 26, anarem per ensenyar-li el mosaic anomenat per el Sacrifici d’Ifigenia.” (Gandia 1936, 197).

El relat diari, minuciós i detallat, que Emili Gandia fa sobre els treballs emporitans i també sobre el context social i polític del moment, tant a la població de l’Escala com a les ruïnes emporitanes, arriba fins al 5 d’octubre (“setembre”, per error, a l’original manuscrit), que ens dóna una visió fresca i espontània dels esdeveniments i les actuacions de Bosch i d’aquest nostre testimoni excepcional en les circumstàncies difícils que se succeïren immediatament després de l’aixecament militar dels dies 17-18 de juliol.

Però una petita nota emmarcada en l’angle inferior dret de la llibreta manuscrita ens diu: “Segueix en la 2ª llibreta.”

I aquest segon document no ens ha arribat. Devia ser un més dels dietaris de camp que, passats després a net sistemàticament, donarien naixement a la col·lecció dels diaris manuscrits i definitius de les excavacions d’Empúries.

A partir de la data esmentada, doncs, les vicissituds del conjunt emporità han de ser evocades gràcies a diversos altres escrits del Fons Gandia i també a partir de la correspondència isolada, o altres documents d’aquest fons. O, senzillament, mitjançant la consulta dels textos diaris que conformen el Diari relacionat amb els treballs de les excavacions i obres practicades en les ruïnes

De la vida i obra del Museu d’Arqueologia

d’Empúries (Gandia, 1937), fins a la seva interrupció. De totes aquestes fonts documentals beurem per tal de finalitzar el relat dels principals esdeveniments emporitans al llarg del primer any de guerra, que fins ara hem seguit amb l’ajuda del dietari.

Així, la militarització de la zona i, concretament, de les ruïnes d’Empúries, iniciada ja el 3 d’octubre, com hem vist, amb la visita d’elements militars i amb la notícia de la instal·lació d’una bateria d’artilleria, pren una nova volada arran del cèlebre episodi del bombardeig de la població de Roses per part del cuirassat facciós Canarias, el dia 30 d’octubre (Clarà 1986, 72-76). En efecte, aquell dia, passats dos quarts de cinc de la tarda, el vaixell dispara amb els seus canons “del 12” quaranta-una canonades, que impacten contra el guardacostes republicà Marinero Cante, que s’incendia, i també contra la vila de Roses, on els trets afectaren l’escola i la caserna de carrabiners.

Emili Gandia, després de referir-se, en les pàgines del seu Diari d’excavacions emporità (cf. Gandia, 1937), a les darreres notícies de Bosch Gimpera –“vaig rebre una lletra des de Figueres del Dtr. Bosch [...] no li es possible el vindre aquesta setmana a les ruines, i que puc efectuar el viatge a Barcelona”–, explica així els fets bèl·lics: “En aquest dia a dos quarts de cinc de la tarda els treballadors ocupats en el terreny d’aquestes excavacións, me feren observar que atravesava el golf de Roses en direcció a dit port una embarcació de guerra. A dos qüarts de sis, se sentiren, i s’ va veure els flams dels trets de canó tirats des del mar cap a Roses; mes tart, es vá saber que la embarcació era el cuirassat Canarias pertanyent dels revolucionaris Feixistes, que bombardejá diferentes embarcacións situades al port de Roses, quins tiraren una vintena de

canonades vistes des de aquestes ruínes. Com sigui que junt a la carretera [...] del cercat de les ruínes del recinte grec hi ha instal·lats quatre canons [...]

Les caixes de les municions les tenien depositades en el magatzem, i dintre de la casa d’aquestes ruines, es produí un pánic per a poder obrir les caixes per a traure les bales de 50 quilograms i demés cárgues de metralla, pólvora i altres [...] n’espera de disparar contra el barco enemic, el qual [...] se retirá sense desembarcar en lloc, i per tant, tant les bateries instal·lades a Roses, com les de junt a les ruínes no dispararen cap tret.”

Lògicament, l’alarma desfermada a tot Catalunya per aquella acció tingué conseqüències immediates, tant pel que fa a aspectes generals de mobilització de forces arreu com pel que fa a la dura reacció, en forma de represàlies, a les comarques de Girona: entre els dies 30 i 31 d’octubre, a les poblacions de Girona, Olot i Sant Feliu de Guíxols s’executen trenta-set presos adscrits a partits i organitzacions considerades de dretes, faccioses o simplement reaccionàries.

També hi ha conseqüències respecte al futur immediat dels treballs en el conjunt emporità, ja que l’endemà, 31 d’octubre del 1936, Gandia escriu: “En aques dia a les 9 del matí se presentaren [...] uns vint homes de la Vila de l’Escala, quins per ordre (de paraula) del Comité de L’Escala, venien per incautar-se de les eines, o siguin cabassos, pics, pales, la via i les vagonetes, per a transportar terra i pedra per a construir un camí per a poder passar canons i instal-lar los en la montanya anomenada Mongó.”

A partir d’aquest moment els esdeveniments es precipiten i el temps corre molt de pressa per al conjunt d’Empúries i els seus protagonistes. Des d’aquell 31 d’octubre –i allò durarà fins mesos més tard–, tant el material indispensable per dur a terme les excavacions i les

159

Museu d’Arqueologia de Catalunya

obres emporitanes com la majoria del personal seran adscrits als treballs de fortificació i instal·lació de bateries a les ordres del comitè local i de la Conselleria de Defensa. Tot i l’oposició i els entrebancs de tipus operatiu, administratiu i legal que interposa Emili Gandia –el qual demana papers oficials abans de cedir a les exigències immediates–, Josep Payet, en nom de Rafel Torres, contractista de les obres del Museu d’Empúries, fa a mans de Gandia la mateixa tarda del dia 31, amb celeritat, l’ordre d’entrega del material sol·licitat, que inclou, entre altres, nombrosos trams de carrils i vagonetes, i també utillatge com ara cabassos i pics, i un mall. El text del document oficial, recollit pel nostre cronista, es conserva en el Fons Gandia del MAC. El reproduïm textualment: “Per ordre de la Conselleria de Defensa, entregueu immediatament tot el que els portadors del present us demanin per a la defensa del territori. A les tres hores tarda del 31-X-36.” (Fig. 10).

Al llarg del mes de novembre, Emili Gandia, en absència de Bosch Gimpera, intenta aturar o pal·liar tant com pot les accions que afectaren de manera constant des de llavors no només les activitats emporitanes sinó també la integritat mateixa d’un cert nombre de restes arqueològiques. Per això Gandia s’adreça tant a Josep Colomines com a Josep de C. Serra Ràfols, tècnics del Museu d’Arqueologia, i els sol·licita que hi intervinguin. L’ajuda no arribarà mai, amb l’argument que calia esperar el retorn de Bosch Gimpera per tal que fos ell en persona qui fes les gestions adients. Gandia ho lamenta de manera dessolada setmanes després en el Diari emporità (Gandia 1937, notes del 4 de gener del 1937).

El 31 d’octubre del 1936 s’havia iniciat, com dèiem, el trasllat d’eines i material de les excavacions d’Empúries a la

160

ANYS 1935-2010

carretera del Montgó, per tal d’arranjar-la. Concretament, en un document que s’ha conservat del Comitè de Defensa de la Vila de l’Escala (cf. Fons documental Gandia MAC), hom detalla que el trasllat es fa entre el 31 d’octubre i el 6 de novembre, i en detalla encara més els elements: entre d’altres, “6 vagonetes, 41 rails grosos, 59 de petits, 3 desvios, 1 plataforma, 13 cabassos, 15 pics, 11 xapos, 5 pales, 3 carretilles...”.

El 13 de novembre del 1936, Joan Escrivà s’adreça epistolarment a Gandia, que és a Barcelona, i li comunica que ignora la data de retorn de les eines requisades. El 18 de novembre, de nou, Escrivà li especifica: “Les eines nose quant les tornaran ja lavisaré.”

La devolució s’esdevindrà entre els dies 2 i 3 de desembre, però amb l’objectiu que les eines siguin emprades sobretot en la preparació del trasllat de les bateries –sota les ordres del coronel Villalba–, cap a la zona est del conjunt emporità, un cop eixamplat el camí que pujava cap a les ruïnes del recinte romà.

El 4 de desembre Joan Escrivà redacta un nou escrit per deixar constància oficial de les activitats militars a la zona del jaciment emporità i de com les seves accions afectaven la vida i el desenvolupament normal de les tasques a les ruïnes: “Excavaciones d’Empuries 4 Desembre 1936. Como Conserge de las Excavaciones d’Empurias, Hago saber a mi superioridad Que en fecha de hoy los ingenieros Militares del ejercito empiezan los trabajos con lo menos cuarenta hombres para el traslado de las baterias. Que está emplazada en frente de las Excavaciones, A la ciudad Romana a la Finca nombrada Rafael Crós Nº 19 marcada en el Plano de Empurias. Y para que conste firmo la presente en Empurias. Juan Escri-

De la vida i obra del Museu d’Arqueologia

và.” (Fons documental Gandia, MACBarcelona).

Per la seva banda, Gandia escriu novament a Colomines i a Serra Ràfols una carta el dia 11 de desembre i els explica la inutilitat de les seves gestions davant les autoritats militars del “quarter de Lepanto” per aturar les intervencions militars a les ruïnes –la instal·lació de la bateria de canons–, o almenys allunyarles-en: “La contesta de la petició nostra, i els quals no han escrit ni senyals de vida.” (Fons documental Gandia, MACBarcelona). Gandia, molt preocupat, insistirà encara a Colomines i a Serra Ràfols en una carta datada del 17 de desembre, en la qual els demana que ho comuniquin a la Generalitat i a Bosch Gimpera.

LES DARRERES EXCAVACIONS. LA MILITARITZACIÓ D´EMPÚRIES I EL FINAL D´UNA ETAPA Alentits, i amb dificultats de tota mena, prossegueixen els treballs d’excavació, no sense interferències i ensurts continus de les autoritats militars i del Comitè de l’Escala. Precisament el 17 de desembre, un escamot de milicians manifesta la intenció de col·locar una antena a la torre del museu, i davant la negativa de Gandia opten per disposar-la a la ciutat romana (cf. Monturiol 2008, 2733).

El 21 de desembre, Emili Gandia es queixa que la Conselleria de Defensa i el comitè local, com que tenen dificultats per trobar el personal que necessiten

Fig. 10. Els carrils i les vagonetes de les excavacions emporitanes van ser cobejats per les autoritats militars en temps de guerra. (Esquirol, AHE).

161

Museu d’Arqueologia de Catalunya

per a les extraccions de terra i les obres militars de fortificació i dipòsit, utilitzen els treballadors de les ruïnes i també les seves eines. Gandia es lamenta de l’endarreriment dels treballs a les ruïnes –que ja havien estat aturats més d’un mes, entre l’1 de novembre i el 3 de desembre– i argumenta que si amb les excavacions arqueològiques hom dóna feina als homes “en atur forssós [...] si cada moment ens avíen de pendre el personal i les eines, calía suspendre els treballs fins al estiu que fa mes bona temperatura.” No obstant això, els treballs d’excavació prossegueixen al conjunt emporità al llarg dels dies següents, amb la col·laboració espontània d’un alferes de nom N[...] Puig, molt afeccionat a l’arqueologia.

Però el 24 de desembre a les 11 del matí arriben quatre automòbils amb els “caps milicians enginyers de les construccions de defensa”, i decideixen ampliar els treballs militars amb mines subterrànies, mines de refugi i dipòsits de municions. Com a conclusió immediata de tot plegat, Gandia escriu al seu Diari: “Pobres ruines com les dixarán.” (Gandia 1937).

Arribats al dia de Nadal, 25 de desembre de 1936, el nostre cronista constata que “no se celebrá la festa i per tant continuaren els treballs com els altres dies faeners per disposició del Govern”, de la mateixa manera que l’endemà, 26, atès que “en aquest dia, els passats anys es celebrava festa peró n’aquest tot hom treballá, per el decret del Govern”.

El 27 de desembre, diumenge, sí que s’aturen els treballs, tant els militars com els de les excavacions emporitanes. El dia 28 es reprenen les obres d’ampliació de la residència-museu, i sobretot les excavacions militars. El comandament militar ordena obrir rases i trinxeres, sovint sense informar Gandia, que

162

ANYS 1935-2010

assisteix impotent a la destrucció d’un sector del jaciment: “Segóns la conversa tinguda amb el senyor Ferrer (ajudant enginyer encarregat de les obres de Defensa) [...] que se tenen d’excavar [...] per a construir soterranis per a refugis i les ruines i altres per a deposit de municions que excavarán a bastant fondaria [...] els vaig dir [...] no se podien salvar les ruínes.” (Gandia 1937, 243).

El dia 30 de desembre del 1936 continuen les obres al museu amb la construcció dels murs est i oest. Alhora, però, prossegueixen els rebaixos de terreny per a la instal·lació de les bateries, tot i que amb interrupcions esporàdiques i puntuals que se simultaniegen amb l’encetament de noves trinxeres en altres punts com ara “cap al costat Sud a fora del recinte iber-romá” o, el dia 31, “al costat sud de la carretera de L’Escala a Viladomat, en el terreny anomenat la masía la Vilanera [...] lloc molt distant del recinte iber romá”. (Gandia 1937, 248 i 250).

Precisament, el 30 de desembre Gandia s’havia assabentat pel Diari de Barcelona de l’arribada de Bosch a la ciutat comtal, i pren la decisió d’anar-lo a veure. Aquell 31 de desembre del 1936, després d’obtenir un permís de circulació vàlid per a quinze dies –expedit per la Comissaria de Guerra, ja que la zona emporitana era “zona de guerra”–, surt de l’Escala “a dos qüarts de dues” i arriba a Barcelona a tres quarts de set de la tarda. (cf. Gandia 1937, 250).

A Barcelona, Emili Gandia malda per entrevistar-se al més aviat possible amb Bosch Gimpera. Dissortadament, però, Bosch surt cap a Empúries just l’endemà, 1 de gener del 1937, a les vuit del matí. (cf. Gandia 1937, 251). El dia 2, a les ruïnes, el mosaic amb el tema del sacrifici d’Ifigènia és arrencat del seu lloc, segons les instruccions de Bosch.

El rector torna a Barcelona la nit d’aquell

De la vida i obra del Museu d’Arqueologia

Fig. 11. Ofici del conseller de Seguretat Interior de la Generalitat republicana que autoritza Emili Gandia a traslladar-se per tota la Catalunya en guerra amb determinades excepcions. 16 de gener del 1937 (MAC-Barcelona, Fons Emili Gandia).

mateix dia, però no veurà Gandia fins al dia 4, al Museu d’Arqueologia.

En aquella trobada, Gandia li parla de la pràctica suspensió dels treballs per manca d’eines i per haver-se quedat una altra vegada sense el personal que necessita, requerit per la Comissaria de Guerra i adscrit a l’obertura

de noves trinxeres. (cf. Gandia 1937, 251-252).

La conversa certifica el final d’una etapa per a les ruïnes emporitanes i per a l’arqueologia catalana. De fet, també clou l’activitat arqueològica de camp d’Emili Gandia fins a la seva mort, esdevinguda el desembre de l’any 1939.

163

Museu d’Arqueologia de Catalunya

Fig. 12. Antoni Maria Sbert, conseller de Cultura, escolta les explicacions de Bosch Gimpera en el decurs de la seva visita a Empúries el 17 de gener del 1937. Autor desconegut (MACBarcelona, Arxiu Fotogràfic).

164

Efectivament, Gandia va preguntar a Bosch “referent al retorn del personal si se continuarien els treballs d’excavació durant el hivern. El Dtr. Bosch, me contestá que, li semblava que tardarien a retornar el personal, i que si de cás que hi ha [ja] avisaría el Conserge de les ruines, i de no tenir avís [...] si podía disposar del dia 10, hi ha me avisaría per anar a les ruines tots dos, aprofitant la festa del diumenge [...] i a l’arribar a dit centre (la Universitat) ens acomiadarem fins que rebés avís per a anar a les ruines d’Empuries” (Gandia 1937, 254).

D’altra banda, el mateix 4 de gener del 1937 Gandia parla amb Colomines de les dues cartes que li envià amb motiu dels problemes emporitans i la perllongada absència d’en Bosch. Gandia se li manifesta molest i dolgut per la manca de resposta i per les seves evasives, ja que Colomines li argumentava que havia esperat fins al retorn de Bosch.

Al cap de pocs dies –9 de gener– Gandia insisteix davant del secretari de Bosch, Argüelles, per saber si han de marxar aviat cap al conjunt emporità. Bosch de moment no pot, però en principi deixen pendent el desplaçament per al següent dia 16. (cf. Gandia 1937, 255).

ANYS 1935-2010

El 12 de gener, nogensmenys, abans que arribés el dia previst, Bosch demana a Gandia que prepari la liquidació del total de les quantitats rebudes amb destí als treballs emporitans des del 3 d’agost fins al 31 de desembre del 1936. El dia 14 de gener, doncs, Emili Gandia fa a mans de Bosch les “relacions setmanals nominals dels jornals satisfets al personal” per import de 19.303’50 pessetes, a les quals caldria afegir alguna factura “d’adobs d’eines i materials” als industrials de l’Escala. (cf.

Gandia 1937, 256).

I arribem ja al capítol final. El mateix 14 de gener, Bosch Gimpera cita Gandia per trobar-se dos dies més tard i anar a Empúries amb altres col·legues: “Al acomiadarme quedárem que el dia 16 per la tarda passaría per el meu domicili per a sortir amb el seu automóbil, per a les ruines d’Empúries.” (Gandia 1937, 256). Efectivament, el dia 16, amb el vehicle de Bosch, parteixen cap a Empúries, amb Lluís Pericot, Joan “Ramires” –el fotògraf del Museu d’Arqueologia– i el xofer. Durant el trajecte, deixen en Pericot a la casa paterna, per tal que passi la nit amb el seu pare i els seus germans a Torroella de Montgrí. Llavors els milicians els adverteixen que no duen la documentació necessària per circular per “zona de guerra”, i han de sol·licitar una autorització especial a la Delegació de la Comissaria de Guerra, un passi de “lliure circulació”. Finalment el cotxe arriba a la casa d’Empúries a dos quarts d’onze de la nit. (cf. Gandia 1937, 257).

(Fig. 11).

L’endemà, 17 de gener del 1937, s’escenificarà el darrer acte de l’obra que ens ocupa, sobre el desenvolupament sincopat i en ocasions traumàtic i agònic dels treballs a Empúries al llarg dels sis primers mesos de la Guerra Civil.

Efectivament, recuperat ja Pericot per Bosch a Torroella, tots dos, amb el cot-

De la vida i obra del Museu d’Arqueologia

xe del rector, van a prop de la localitat de Verges, per rebre-hi una comitiva de vehicles que condueix, en visita oficial cap a les ruïnes emporitanes, el conseller de Cultura, Antoni Sbert, i uns seus acompanyants.

La visita de Sbert, però, només servirà per aixecar acta de l’estat del jaciment i per verificar la impossibilitat d’aturar els moviments de terra, l’obertura de trinxeres i dipòsits i les obres de fortificació i d’instal·lació de bateries en ple jaciment, tot i la greu afectació de les restes arqueològiques. Escriu Gandia, sobre aquella visita: “En la que en nostra presencia destruien parets, i excavaven valls per a les mines del polvorí, trinxeres i refugis en diferentes direccions.” I afegeix, impotent i desolat: “En

dits llocs estan destruint les ruines sense cap mirament com ens prometeren durant la meva estada.” (Gandia 1937, 258). (Fig. 12).

Finalitzada la visita del conseller, Bosch, Gandia, Pericot, el fotògraf i el conserge de les ruïnes resten a Empúries per fotografiar-hi estances, restes de pintures murals, mosaics, etc., amb la finalitat de documentar i il·lustrar posteriors treballs. Bosch aprofità també el viatge per traslladar a Barcelona un cert nombre de peces de vidre i ceràmiques gregues, fins aleshores exposades a les vitrines del museu emporità, de les quals algunes procedien de l’antiga col· lecció de l’escriptora Caterina Albert: “Els citats objectes foren col·locats en el departament de darrera del automo-

Fig. 13. Emili Gandia, encarregat de les excavacions d’Empúries, acompanya una visita al museu de les ruïnes. A l’esquerra de la imatge, Josep Gudiol i Ricart, arquitecte.

Primavera-estiu del 1937. Autor desconegut (MAC-Barcelona, Arxiu Fotogràfic).

165

Museu d’Arqueologia de Catalunya

bil del Dtr. Bosch.” (Gandia 1937, 260).

Finalment, Bosch, Gandia, Pericot i el fotògraf, juntament amb el xofer, tornen a Barcelona el mateix dia 17, i hi arriben a les nou de la nit.

De fet, aquell seria per molt de temps –dos anys i vuit mesos– el darrer dia de feina de camp a les ruïnes d’Empúries.

Els treballs d’excavació arqueològica al conjunt emporità no es reprendran fins al mes de setembre del 1940, sota la direcció de Martín Almagro Basch, nou director del Museu de Barcelona, amb la utilització de presoners de guerra republicans. (Gracia 2004; Tremoleda, 2008; Gracia 2009).

I Gandia escrivia: “Degut aver-se disposat per el Dtr. Bosch, no rependre els treballs d’excavació de la present campanya per les actuals anormals circunstancies, essent molt de sentir el no poder estar sobre el terreny per a presenciar els treballs durant les remocións de la terra, i destruccións de les ruines, per anotar les troballes continuant el historial de les referides construccións per a les fortificacions de defensa.” (Gandia 1937, 261).

De fet, però, sabem també per altra documentació conservada que Emili Gandia va viatjar encara de manera ocasional a Empúries, seguint les instruccions de Pere Bosch Gimpera, per tal de prendre notes de les afectacions que havia sofert el jaciment com a conseqüència de les obres de defensa i fortificació, i també amb la missió d’endur-se cap a Barcelona materials dipositats al museu emporità, provinents o de les excavacions o de les confiscacions. (Fig. 13).

Arribarem, doncs, al final d’aquest article amb unes darreres paraules de l’il·lustre cronista i grafòman empedreït, Emili Gandia, el qual amb el seu testimoni sobre Empúries i l’Escala en temps de guerra ens ha guiat fins aquí durant el sis atzarosos primers mesos

166

ANYS 1935-2010

de la contesa civil. Gandia també deixà constància dels viatges esmentats en un document de l’estiu del 1938, pocs mesos abans de finalitzar la Guerra Civil: “El dia que vaig sortir de Barcelona per a L’Escala fou l’9 de Juliol 1938. La recollida dels objectes el fou el 11 procedents de la colecció Granell que quedaren en la casa Museu d’Empuries.

Retornarem per la tarda del 11, i arribarem a les 12 nit. Les notes son presses el dia 10.” (Fons Documental Gandia, Arxiu MAC-Barcelona).

BIBLIOGRAFIA AQUILUÉ, X., BIGARÓS, G. (2001), L’edifici del Museu d’Empúries, Josep Puig i Cadafalch, Empúries i l’Escala, Catàleg, Ajuntament de l’Escala, Museu d’Arqueologia de Catalunya-Empúries, Girona, 42-55.

BOSCH GIMPERA, P. (1980), Memòries, Edicions 62, Barcelona.

CATALÀ, V. (1917), Lo senyor Gandia, Encunys, Il·lustració catalana (2 de febrer), 108-109.

CLARÀ, J. (1986), Bombardeig de Roses i nit de terror, Revista de Girona, 118, 72-76.

COROMINES, P. (1975), La República i la Guerra Civil. Diaris i Records, III, (CAHNER, M., COROMINES, J., editors), Curial, Barcelona.

COSTA, C. (1939), La Iglesia Parroquial de La Escala, Hoja Parroquial, l’Escala.

D. A. (1984), Arrels de la Catalunya Mil· lenària. Cinquanta anys del Museu Arqueològic de Barcelona (1935) i setanta-cinc de les excavacions d’Empúries (1908), Nadala de la Fundació Jaume I, any xviii, (ROVIRA I PORT, J., coordinador), Barcelona.

DEULOFEU, A. (1974), Memories de la Revolució, de la guerra i de l’exili, I, Editorial Emporitana, Figueres.

De la vida i obra del Museu d’Arqueologia

GANDIA, E. (1936), Notes dels treballs relacionats en les ruines d’Empuries durant la temporada del any 1936, dietari manuscrit, Fons documental Gandia, Museu d’Arqueologia de Catalunya, Barcelona, 200 p.

GANDIA, E. (1937), Diari relacionat amb els treballs de les excavacions i obres practicades en les ruines d’Empuries per compte del honorable Patronat del Museu d’Arqueologia de Barcelona durant la campanya del any MCMXXXVI, manuscrit, Fons documental Gandia, Museu d’Arqueologia de Catalunya Empúries, Barcelona.

GRACIA, F. (2004), Una història oculta.

Batallons disciplinaris de treballadors a les excavacions d’Empuries (1940-1942), Fulls d’Història Local, 87 (juny), l’Escala.

GRACIA, F. (2009), La arqueología durante el primer franquismo (1939-1956),

Edicions Bellaterra Arqueologia, Barcelona.

MONTURIOL, J. (2008), La República i la Guerra Civil, 1931-1939, 1908-2008, 100 anys d’excavacions arqueològiques a Empúries, Catàleg, Ajuntament de l’Escala, Museu d’Arqueologia de Catalunya - Empúries, 27-33.

OLIVERAS, C. (1996), La col·lecció emporitana de Caterina Albert i Paradís, Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos, 29, 413-429.

RODOMA (1984), Recuperació de les relíquies de Santa Màxima, L’Escalenc, 45 (febrer).

TREMOLEDA, J. (2008), El franquisme de postguerra, 1939-1949, 1908-2008, 100 anys d’excavacions arqueològiques a Empúries, Catàleg, Ajuntament de l’Escala, Museu d’Arqueologia de Catalunya - Empúries, 34-38.

167

El darrer escrit del Sr. Emili Gandia i l´apropiació dels diaris d´excavació d´Empúries per part de la nova direcció del “Museo Arqueológico de Barcelona” l´any 1939 Enric Sanmartí-Grego* INTRODUCCIÓ És ben sabut de tothom que fou Emili Gandia i Ortega, funcionari-conservador dels Museos de Arte y Arqueología, la persona a qui la Junta de Museus de Barcelona va confiar la realització material de les excavacions d’Empúries, una comesa àrdua i sacrificada que dugué a terme amb un entusiasme i un lliurament personals fora del comú durant el dilatat període que s’estén entre el 1908 i el 1936, any de la seva jubilació com a funcionari de l’Ajuntament de Barcelona.

Pel que fa a la relació que va mantenir des del 1932 amb el nou Museu d’Arqueologia de Barcelona, creat per la Generalitat republicana durant els seus darrers anys de carrera –el museu anà prenent forma quan a ell ja li faltava poc per atènyer l’edat de la jubilació–, Gandia va col·laborar en els treballs de trasllat, de la Ciutadella a la nova seu de Montjuïc, dels materials arqueològics destinats a l’exposició museogràfica ideada per Bosch-Gimpera i els seus col·laboradors. Semblantment, més enllà dels seus treballs barcelonins i mercès al vincle personal que l’unia a Bosch-Gimpera, director alhora del Museu d’Arqueologia i de les excavacions

d’Empúries, Gandia continuà al capdavant dels treballs de camp a la ciutat grecoromana i donà així compliment a un acord pres pel Patronat del Museu d’Arqueologia amb data 21 de juliol del 1933.

La marcada consideració que el gran sistematitzador del passat prehistòric català i peninsular mostrava envers el seu col·laborador féu que malgrat arribar Gandia l’any 1936 a la preceptiva edat de jubilació, que llavors s’assolia en atènyer els 70 anys, el mantingués al seu costat com a home de confiança per a tot el que es referia a Empúries.

Bosch veia en Gandia, ultra les virtuts personals que l’ornaven, la memòria viva de tot el que fins llavors s’havia fet a Empúries. La feina acabà definitivament amb un darrer acte de servei del que tenim coneixement gràcies a una brevíssima nota manuscrita seva: mesos després del cessament definitiu de les excavacions, Gandia anà una darrera vegada a Empúries, el 9 de juliol del 1938, amb la finalitat d’instal·lar els objectes procedents de la confiscació de la col·lecció Granell, de l’Escala, al museu de les ruïnes. Després d’això, Emili Gandia ja no va tornar posar els peus a la seva estimada Empúries en l’any i mig escàs de vida que li restava (Fig. 1).

Museu d’Arqueologia de Catalunya - Barcelona. *esanmarti@gencat.cat

Fig. 1. Carta de condol del comissari-director de la Junta de Museus, adreçada a la vídua d’Emili Gandia, senyora Juana Azpitarte, amb motiu del decés del seu marit (MAC-Barcelona. Fons Gandia).

169

Museu d’Arqueologia de Catalunya

De com va ser la vida d’Emili Gandia a Barcelona els dos darrers anys de la Guerra Civil en sabem molt poc, sobretot perquè amb l’acabament de la vida professional finalitzà també el seu hàbit tan arrelat d’enregistrar per escrit no tan sols tot el que tenia a veure amb l’excavació, sinó també el que estava relacionat amb el dia a dia del jaciment, en tant que factòtum de la Junta de Museus a l’Escala. De manera que el cessament de l’activitat professional, junt amb les circumstàncies doloroses a què havien de fer front ell i els seus per culpa de la guerra, devien ser els factors que motivaren el seu silenci. Aquesta observació, que a priori algú podria qualificar de gratuïta, de fet no ho és, atès que es basa en el fet que dins el Fons Gandia –que aplega gairebé tots els seus documents personals i que avui és custodiat en el Museu d’Arqueologia de Catalunya a Barcelona gràcies al despreniment del seu nét, Sr. Mario Gandia, no hi ha gairebé res dels dos darrers anys de la guerra, la qual cosa suggereix la passivitat en què devia caure aquell personatge tant inquiet que, sense exagerar, es podia qualificar de “grafòman compulsiu”.

No obstant aquesta migradesa documental de l’any 1939, per sort es conserva al fons un escrit breu de caràcter retrospectiu –i una carta que s’hi relaciona– consistent en un text que Gandia encapçalà amb el títol de Notas para el Diario, que va escriure com a recordatori d’uns fets relativament recents destinats a ser registrats en un pretès “diari” que, pel que sabem, ja no portava al dia. El contingut d’aquest document que avui portem a aquestes pàgines podem assenyalar que amb anterioritat a nosaltres va ser objecte d’un lleuger comentari per part per F. Gracia Alonso (2009, 336), en el seu llibre sobre l’arqueologia a l’època franquista, gràcies

170

ANYS 1935-2010

a haver-lo pogut conèixer pel conducte de l’exdirector del Museu d’Arqueologia de Catalunya, Sr. Pere Izquierdo i Tugas.

Aquest tardà pense-bête va ser redactat, segons es desprèn de la lectura, immediatament després del 7 de desembre del 1939, i s’erigeix, doncs, en el darrer escrit eixit de la seva mà si tenim present que poc menys de dues setmanes després, el 13 de desembre del 1939, el cor d’Emili Gandia va deixar de bategar per sempre més.

EL DOCUMENT Es tracta d’un text molt breu escrit amb una lletra encara força entenedora, plasmat sobre tres de les quatre cares d’un foli prim doblegat pel mig, d’escassa qualitat, car transparenta el que hi ha escrit darrere de cada plana (Fig. 2). Quant a la llengua utilitzada, tot i que al llarg dels dos primers paràgrafs –tret de les dues primeres línies que inicien el text– l’autor fa servir el català, que és la que utilitzà més durant els anys de maduresa, de cop i volta, com si de sobte s’hagués adonat que emprava una llengua proscrita, la deixa de banda i adopta la que els franquistes havien imposat des del mateix instant en què van trepitjar el primer pam de terra catalana.

Aquest document, tot i la seva brevetat, té un gran interès, perquè constitueix l’únic testimoni no contaminat que ens ajuda a entendre de quina manera Martín Almagro Basch, substitut de Pere Bosch-Gimpera en la direcció del Museu d’Arqueologia –secundat volens nolens pels tècnics que hi havien romàs després de la desfeta republicana i que, sigui dit de passada, es trobaven des del 12 de març del 1939 en procés de depuració política (Gracia Alonso 2009, 173 i ss.)–, va actuar per procurar-se la informació, científica o de qualsevol al-

De la vida i obra del Museu d’Arqueologia

tra mena –i, en aquest cas, la que feia més referència precisament a Empúries–, que li era indispensable per tal de poder substituir amb garanties d’èxit la poderosa figura del seu bescantat predecessor.

EL CONTINGUT Gandia inicia el relat fent referència a una visita que li féu el conservador J. de C. Serra- Ràfols el dia 1 de juny al seu domicili per comunicar-li que el nou director del Museu, el Sr. Martín Almagro, desitjava veure’l. Gandia contestà que quan ho consideressin convenient li ho comuniquessin per telèfon, per tal de concretar la cita.

Després d’aquell primer contacte per persona interposada, va passar el temps sense que se li digués res més, fins que el dia 13 d’octubre –escriu Gandia–, transcorreguts quatre mesos i mig després de la primera visita, en va rebre una segona, aquesta vegada de Josep Colominas, que li comunicava el

desig d’Almagro de tenir una entrevista amb ell per parlar d’Empúries. Van acordar que l’endemà, dia 14, Gandia faria cap al museu.

En el seu relat, Emili Gandia rememora la visita i refereix que Colominas el presentà al director, el qual li digué que l’havia volgut conèixer per al bé dels assumptes rutinaris d’Empúries i per fer-li saber que podia disposar del que li fes falta per a la prossecució dels seus estudis. Després també li va fer saber que, per tal de procedir a confegir l’inventari de tots els objectes emporitans del museu, els calien determinades dades contingudes als seus diaris. Respecte a aquesta petició, Gandia li contestà que de moment no podia desprendre-se’n, ja que els estava repassant lletra per lletra a causa de la mala qualitat de la tinta amb què els havia escrit, i també per l’endarreriment que portava a l’hora de dur a terme aquesta feina.

També explica el mateix Gandia que van parlar d’anar a Empúries amb el cotxe d’Almagro, amb la finalitat de poder-lo informar sobre el terreny de tot el que

Fig. 2. Les tres planes del darrer escrit d’Emili Gandia (Foto: MAC-Barcelona. Fons Emili Gandia).

171

Museu d’Arqueologia de Catalunya

Fig. 3. La darrera carta que va rebre Emili Gandia, enviada per Alberto del Castillo (Foto: MAC-Barcelona. Fons Emili Gandia).

172

s’hi havia fet. En acabar la visita, Gandia recorda que el director li va oferir de durlo amb cotxe fins a prop del seu domicili, i que en acomiadar-se li digué que ja l’avisaria per anar a Empúries.

Després d’haver-se conegut personalment, s’enceta un nou i dilatat període de silenci, atès que des d’aquell dia fins a l’1 de desembre, és a dir, durant un mes i mig més, no hi va haver cap més contacte entre els dos homes. La situació va fer un tomb quan aquell primer dia de desembre Gandia rebé una altra visita de Colominas, el qual li féu a mans una altra carta d’Almagro en què li insistia en la demanda dels diaris i altres notes, petició que justificava argumentant que eren per facilitar el treball d’Alberto del Castillo, persona a la qual s’havia encarregat de fer l’inventari dels objectes d’Empúries conservats

ANYS 1935-2010

al museu. En resposta a aquesta nova sol·licitud, Gandia manifestà de nou a Corominas (sic) que malauradament li era impossible satisfer aquell desig perquè, a més d’estar-los encara corregint, en tenia una part a Empúries.

No obstant això, Gandia li manifestà la seva voluntat de proporcionar a del Castillo tota la informació que li fes falta i que esperava que dit senyor el visités per tal de proporcionar-li les dades en qüestió, i li pregà que així ho fes saber a Almagro i a del Castillo. També escriu Gandia que ell mateix va informar per via telefònica a Almagro la tarda de l’endemà, 2 de desembre, del resultat de l’entrevista, i diu que el seu interlocutor li va donar la seva conformitat perquè continués polint els diaris, ultra demanar-li que es posés d’acord amb del Castillo.

De la vida i obra del Museu d’Arqueologia

Arribant ja al final de la seva petita crònica, Gandia refereix la visita que rebé al seu domicili, el 5 de desembre, de del Castillo, el qual el va informar de l’encàrrec que havia rebut d’inventariar els objectes procedents d’Empúries. Aquella era la raó per la qual li havia demanat les dades que li feien falta, atès que es tractava d’una informació que ningú més li podia proporcionar. Gandia finalitza el seu escrit deixant constància que el dia 6 ha rebut també un telefonema del Sr. Castillo, en què li comunica que li havia enviat una carta i unes notes que ampliaven el que li havia demanat a l’entrevista. Gandia afegeix que la carta i les notes no les va rebre fins la tarda del dia 7, i que aquest retard motivà que li hagués de donar per telèfon la informació sol·licitada.

La lectura del text de Gandia palesa que el personatge, gelós dels resultats aconseguits a costa d’un treball personal ímprobe, fet en unes condicions molt dures i al llarg d’una pila d’anys, no devia veure amb bons ulls la demanda dels diaris, car era ben conscient que si passaven a mans d’Almagro ja els po-

dia donar per ben perduts. D’aquí que s’anés inventant excuses a fi d’endarrerir un lliurament que, al capdavall, ell sabia que esdevindria ineluctable.

Situacions d’aquest tipus pensem que devien ser recurrents al llarg dels anys, tot i que de documentada només en tenim una altra que es produí a finals del 1912, quan la Junta de Museus li havia reclamat els diaris elaborats des de l’any 1908.1

LA CARTA D´ALBERTO DEL CASTILLO Acompanyant el text manuscrit de Gandia, al fons documental hi ha també la carta enviada per del Castillo. I com que es tracta d’un testimoni que corrobora de primera mà el que Gandia relata al final del seu escrit, més que comentar-la creiem que el més adient serà oferir-ne la transcripció (Fig. 3): Museo Arqueológico Barcelona Barcelona 6 de diciembre de 1939 Año de la Victoria

1.- Segons consta en sengles oficis conservats al Fons Gandia, el dia 2 de desembre del 1912 Emili Gandia, com a “encargado de los trabajos de excavación en Empurias”, va rebre un ofici de la Junta de Museus de Barcelona pel qual, a instàncies del vocal Josep Puig i Cadafalch, li demanen que lliuri a la secretaria el diari d’excavacions d’Empúries, la redacció del qual li havia estat encomanada en ser-li confiats aquells treballs, per tal que la junta s’assabentés del que s’hi estava fent.

Poc després del lliurament del diari corresponent a l’any 1912, la junta, vist l’interès del document, acorda en sessió del 8 de febrer del 1913 que al més aviat possible Gandia faciliti també a la secretaria tots els diaris redactats des de l’inici de les excavacions, amb la finalitat d’ingressar-los a la biblioteca dels museus. L’ordre li fou comunicada mitjançant un ofici datat el dia 10 de febrer del 1913, signat, igual que l’anterior, pel secretari de la junta, Carles Pirozzini.

Tot sembla indicar, però, que l’ordre no va ser obeïda, atès que, com és notori, l’any 1939 tots els diaris encara estaven a les seves mans.

Aquesta manera tan gelosa d’obrar de Gandia tingué molt probablement una causa psicològica arrelada en el seu tarannà. Era una persona que sempre es considerà menystinguda pels seus superiors, ja que tenia la convicció que s’apropiaven dels resultats científics que eixien del cúmul d’informacions que ell amb tant de sacrifici desenterrava. Ho expressa en una carta datada el dia 10 de desembre del 1915, dirigida a Manuel Cazurro, de la qual en coneixem l’esborrany: “En segundo lugar puede Ud. estar seguro que siento en el alma el que por mi nunca [...] bastante desengañado de lo poco que aprecian mis superiores mis sacrificios en cumplimiento de lo que me ordenan éstos, abandonando mi familia y tan buenos amigos como Uds.” Una manera de pensar, aquesta, que mai no va modificar per anys que passessin, com ho demostra el fet que el 12 d’octubre del 1926 Gandia escrivís des d’Empúries a la seva esposa per comentar-li, entre altes coses, el neguit que tenia per la incertesa generada amb motiu de la reforma, per part de l’ajuntament, del negociat de Museus, del qual ell depenia, i de la destitució de Joaquim Folch i Torres com a director del Museu de Belles Arts i Arqueologia. Li deia: “Veremos como quedará este safarrancho y río revuelto que los chicos que quieren entrar (P. Bosch-Gimpera, A. del Castillo, J. Colominas i J. de C. Serra-Ràfols) no se conforman con poco sueldo sino con más que el que me dan a mi después de 34 años de penosa carrera; en fin no hay como tener buenos padrinos y yo estando en ésta sufriendo toda clase de penalidades tengo que mirar como se lo arreglan a su gusto. Paciencia.”

El que sí que és cert és que de tots els treballs sobre Empúries publicats per Puig i Cadafalch des de l’any 1908 a l’Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans, Gandia mai no en va signar cap, segurament perquè no se’l considerava res més que un simple capatàs d’excavacions sense estudis i, per tant, incapaç d’elaborar les dades obtingudes amb el treball de camp. Tenim un exemple molt clar que ho demostra, que és el fet que Puig, al seu article fundacional dels estudis moderns a Empúries –basat íntegrament, pel que fa als aspectes topogràfics, en els treballs de Gandia–, no l’esmenti més que com a autor d’algunes fotografies que l’il·lustren i, a la pàgina 175, nota 1, com a autor del dietari de les excavacions (Puig i Cadafalch 1908).

L’aportació bibliogràfica de Gandia a la coneixença d’Empúries quedà així reduïda a un article sobre la ceràmica del jaciment segons la seva estratificació, que publicà en col·laboració amb Manuel Cazurro, catedràtic de l’Institut de Girona i delegat-supervisor de la Junta de Museus a les excavacions emporitanes (Cazurro I Gandia 1913-1914, 657-686).

173

Museu d’Arqueologia de Catalunya

ANYS 1935-2010

Afectuosamente le saluda y e. s. m.

Alberto del Castillo Tel. 81115 (A la part superior dreta de la carta, Gandia va escriure amb llapis: “Recibida el día 7 de diciembre por la tarde del año 1939.”)

EL PERQUÈ DE TOT PLEGAT

Fig. 4. La darrera fotografia d’Emili Gandia presa al menjador del seu domicili del carrer del Portal Nou, de Barcelona (Foto: Associació Memorial Emili Gandia).

174

Sr. Don Emilio Gandía

De la lectura dels documents objecte d’aquest treball es desprèn l’existència d’un marcat interès per part de les noves autoritats instal·lades a Barcelona per fer-se seu tot el que fos aprofitable de les restes científiques, en aquest cas arqueològiques, procedents del naufragi republicà. En el cas d’Empúries, l’excusa recurrent que es fa servir per reclamar els diaris de Gandia és la de poder disposar de les informacions necessàries per dur a terme la catalogació dels objectes d’Empúries conservats a Barcelona, però en el fons del fons del que es tractava era d’apoderar-se de la informació sobre tot allò que s’havia fet a Empúries des de l’any 1908, per poder començar així a treballar-hi de cara a la publicació. Per entendre-ho, potser el millor és que deixem que ho expressi el personatge que, després de Martín Almagro, era el més interessat en l’afer, Alberto del Castillo, que escrivia quatre anys més tard:

Ciudad

Pero el Diario de Emilio Gandia era una cosa

Apreciado Sr. Gandía :

misteriosa, invisible. A pesar de la importan-

Tal como quedamos incluyo la lista de los

cia que su consulta tenía para nosotros y en

objetos cuya identificación estratigráfica y

general para todos los arqueólogos españo-

localización de hallazgo me interesaría me

les, nunca nos fue dable consultar-lo ni te-

proporcionase.

ner-lo en nuestras manos. El excavador con-

Espero su contestación para que enseguida

tinuaba redactando su volumen anual con el

fijemos un día para tener el gusto de acom-

mismo tesón con que ocultaba el conjunto a

pañarlo al Museo a fin de que ante las co-

los investigadores, cada vez más interesa-

lecciones tenga Ud. la amabilidad de darme

dos y preocupados en el sinfín de proble-

las aclaraciones que necesito con vistas al

mas que plantea la antigua colonia focea y

inventario.

las ciudades sobre ella superpuestas.

De la vida i obra del Museu d’Arqueologia

Nunca, sin embargo, fue aquel hecho motivo de disgusto, porque siempre sentimos respeto y veneración hacia Gandía. Al arrebatar-nos la muerte al venerado compañero, los volúmenes del Diario pasaron al Museo Arqueológico, del que dependen las excavaciones de Ampurias. Desde finales de diciembre de 1939 el Museo posee este valiosísimo instrumento de trabajo, que bien puede ser considerado como uno de sus más pre-

amb l’argument que un cop desaparegut l’autor l’únic lloc on es podien conservar aquells documents era el Museu d’Arqueologia (Izquierdo 2010, 11) .

Van aconseguir d’aquesta manera, gràcies a la desaparició física de’Emili Gandia, el que no havien assolit mentre visqué, tal com d’una manera pregona demostra la lectura del darrer escrit que va sortir de les seves mans.

ciados tesoros (Del Castillo 1943, 6).

El valor d’aquest escrit és impagable, no tan sols perquè mostra un grau evident de ressentiment envers la forma d’actuar de Gandia, que al capdavall no formava part de la crème arqueològica –un ressentiment que no queda neutralitzat ni amb l’ús dels termes mel·liflus que farisaicament utilitza l’autor en referir-s’hi–, sinó perquè també ens permet saber que immediatament després d’enterrar el “venerado compañero”, quan com qui diu encara estava de cos present –ja que, com recordarem, va morir el dia 13 d’aquell mes–, els responsables del Museu Arqueològic sense el més mínim pudor exerciren una forta pressió sobre la família Gandia, l’estat d’ànim de la qual ja ens podem imaginar quin devia ser, perquè sense més dilació els fossin lliurats els diaris,

BIBLIOGRAFIA CAZURRO, M., GANDIA, E. (19131914), La estratificación de la cerámica de Ampurias y la época de sus restos, Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans, V, 657-686.

DEL CASTILLO YURRITA, A. (1943), La cerámica ibérica de Ampurias, Archivo Español de Arqueología, 16, 1-48.

GRACIA ALONSO, F. (2009), La arqueología durante el primer franquismo (1939-1956), Bellaterra Arqueología, Barcelona.

IZQUIERDO, P. (2010), Emili Gandia, el precursor oblidat, Auriga, 58, 9-11.

PUIG I CADAFALCH, J. (1908), Les excavacions d’Empuries. Estudi de la topografia, Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans 1908, 151-194.

175

El Museu d´Arqueologia i el final de la Postguerra. Vivències Glòria Trias Rubiés*

Es tracta de contar la meva vida i vivències al Museu Arqueològic de Barcelona, més o menys des del 1950 al 1964.

La veritat és que hi vaig conèixer persones molt interessants relacionades amb l’arqueologia. Desgraciadament, molts ja no són avui dia en aquest món.

La meva visió és subjectiva i la gent gran tenim una memòria selectiva, i així com alguns records amb el temps s’han esborrat, d’altres, potser menys importants, els veig encara amb molta claredat. Intentaré ara posar-hi una mica d’ordre, com a mínim cronològic.

A finals del 1949, en acabar els cinc anys de la carrera de filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona, em va sorgir una feina a Anglaterra. Havia d’ensenyar espanyol a joves estudiants d’alguns colleges, a Oxford. Era fàcil i ben remunerada, ja que em permetia pagar l’estada en aquella ciutat prodigiosa almenys durant l’any 1950.

Va resultar una experiència enriquidora en tots sentits, encara que només fos perquè em permetia sortir d’una Espanya trista i oprimida i trobar-me en un altre país on, encara que tot just sortia d’una guerra, es respirava normalitat, i sobretot llibertat. Era com una glopada d’aire fresc. M’hi vaig sentir molt feliç.

A la tornada a casa vaig topar amb la

realitat. Els companys de la facultat van buscar el camí per guanyar-se la vida anant cap a l’ensenyament en col·legis privats. A la universitat molts professors havien hagut de marxar i els altres, que encara no eren titulars, els havien de substituir com podien.

Personalment, l’assignatura a la qual m’hauria agradat apropar-me era la del professor Jaume Vicens Vives. És el que més em va impactar a l’últim curs d’història. Ens tractava com a adults i ens enviava setmanalment a treballar a l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Desgraciadament, acabava d’arribar i encara no s’havia organitzat.

El professor Lluís Pericot era el degà.

Molt enfeinat amb els seus viatges i congressos a l’estranger, ens solia explicar els països i episodis de grans figures d’estudiosos de la prehistòria que havia conegut. A mi em feia especial il·lusió la història d’Espanya dels segles xix i xx, però no vam arribar a estudiar-la mai. Aquelles èpoques aleshores eren proscrites. Pel que sembla, els intents de liberalisme de caire afrancesat –fallits quasi sempre– i les constitucions no resultaven aptes. Quedava, doncs, o bé la història medieval del professor Alberto del Castillo o bé la història antiga del professor Martín Almagro. Aquest últim

* Ex-Investigadora del Museu d´Arqueologia. Universitats de Granada i de les Illes Balears.

Fig. 1. Inauguració de les noves sales del Museu Arqueològic. Taula d’autoritats presidida per Joaquín Buxó y Dulce de Abaigar, president de la Diputació de Barcelona.

A la seva dreta, Navascués, inspector dels museus arqueològics provincials, Sedó i Peris-Mencheta, diputat provincial, i, finalment, Torra Balarí, tinent d’alcalde. A la seva esquerra, el coronel Luivino, juntament amb Felip Mateu i Llopis, en representació de la universitat, i el general Madariaga, vicepresident de la diputació. Darrere, l’estàtua d’Asclepi/Serapis. Dret i parlant, el director del Museu Arqueològic, Martín Almagro Basch. Foto Joaquín María Domínguez Pont, 16 de juliol del 1954 (AHDB).

177

Museu d’Arqueologia de Catalunya

era, a més, director del Museu Arqueològic de Barcelona. La seva influència política era gran i, de fet, controlava tota l’arqueologia de Catalunya. (Fig. 1).

Així doncs, l’edifici del museu, construït durant l’exposició del 1929 a la falda de Montjuïc, al capdamunt del carrer Lleida, va ésser restaurat i condicionat pel professor Bosch Gimpera l’any 1935, a fi de traslladar-hi les peces arqueològiques guardades en un edifici de la Ciutadella. Així es va fer.

Un any després va començar el que s’ha anomenat la “guerra civil”, que va acabar al cap de tres anys amb la derrota definitiva del govern republicà vigent. El professor Bosch Gimpera i molts intel·lectuals van haver de marxar.

Per a molta gent va ser l’inici d’un llarg i difícil exili.

De tot això me’n vaig assabentar molts anys després. S’ha de dir que durant molt de temps en aquest país es va cobrir el passat amb un silenci opac. Era una època plena de por de destapar aquella llosa, per no molestar ningú.

En aquell moment a mi només m’interessava el fet que al museu hi havia una biblioteca important i única. També sabia que el director havia estat el meu catedràtic d’arqueologia a la universitat i que ens havia recomanat als alumnes que hi anéssim.

De tota manera, ja l’any 1948, encara alumna a la universitat, havia assistit al segon Curs Internacional d’Empúries, invitada pel director. Hi vam anar amb un autocar ple d’autoritats espanyoles i estrangeres, per autentificar uns vestigis d’art prehistòric trobats en una cova a la regió de la Dordonya. Els dos dies allà em van semblar fantàstics. La veritat és que del resultat científic no en vaig treure gaires conclusions. Era l’única alumna del grup i ningú no em va informar de res. Només veia que dos dels

178

ANYS 1935-2010

professors no estaven gens d’acord. Un d’ells va publicar més tard un llibre anomenat La guerre des Mammouths. No he aconseguit mai trobar-lo.

Però fou la primera vegada que vaig participar en una visita arqueològica seriosa, i allò em va convèncer que havia de conèixer aquest món.

La visita al museu era, doncs, indispensable. M’hi vaig encaminar de seguida i hi vaig continuar anant durant molts anys. La meva vocació d’arqueòloga havia començat.

Recordo la primera vegada que vaig obrir la gran porta del palau de Montjuïc. Em va impressionar veure la gran estàtua d’Esculapi dominant el fons de la sala. També eren espectaculars els mosaics en colors a la dreta i a l’esquerra. I hi feia molt fred!

El porter, un home gran, molt agradable, estava assegut davant una estufa elèctrica de ferro negre. El més curiós era que, com que les visites eren més aviat escasses, s’entretenia fent figuretes de pessebre. Eren boniques i molt ben elaborades, de manera que un cop modelades només quedava assecar-les i coure-les sobre l’estufa. Un altre conserge no era ni de bon tros tan simpàtic: semblava un guàrdia civil i segurament ho havia estat.

La visita al museu, com és natural, començava per la prehistòria. La reproducció d’una cova amb els seus habitants de mida natural era un èxit assegurat. Després seguien sales i vitrines dedicades a un públic més entès en la matèria. Tot estava molt ben classificat cronològicament i segons la procedència. Però la veritat és que sense explicacions interessava poc al públic, que desfilava ràpidament davant les vitrines.

Sort que les sales dedicades a les illes Balears, amb maquetes dels monuments i objectes més singulars, animaven el recorregut.

De la vida i obra del Museu d’Arqueologia

La part més interessant, i sobretot la més propera, eren sens dubte les sales d’Empúries. Naturalment les excavacions oficials havien recollit al cap d’anys prou material per omplir moltes vitrines.

Així mateix, també hi figuraven troballes fetes per propietaris als terrenys, encara no explorats, de les seves finques. Per exemple, m’explicà l’escriptora Caterina Albert que, tot passejant per aquella terra sorrenca, va desenterrar amb la punta del para-sol objectes antics amb els quals va anar formant una petita col·lecció. En la segona meitat de l’any 1936, en plena guerra, el director de les excavacions d’Empúries, el professor Bosch Gimpera, li va recomanar de portar-la en dipòsit al Museu de Barcelona.

Molt indignada, em va dir anys després que no les hi havien volgut tornar.

Seguien les sales romanes. Una de les que cridava més l’atenció era la “Sala funerària”.

Naturalment, una quantitat enorme de material estava guardat als magatzems, només accessible als especialistes. Jo suposava que se’n cuidaven el senyor Colominas i el doctor Serra Ràfols, ja que treballaven per a la diputació –i abans de la guerra per al professor Bosch.

Acabava la visita museística de la planta baixa a les 3 salas nuevas. Es van habilitar i decorar per allotjar-hi tots els objectes antics, com ara vidres, ceràmica, etc., que no procedien d’excavacions conegudes però que acostumaven a agradar al públic.

Ja pujant les escales trobàvem el taller de restauració. Allà treballava el senyor Font. En realitat, em sembla que abans de la guerra era escultor i havia fet, entre altres, la maqueta de la neàpolis d’Empúries. Resultava indispensable quan necessitaven la mà d’un artista-artesà.

Molt més jove era el dibuixant Antoni Bregante. Simpàtic, alegre i treballador,

suplia generalment el que avui dia faria un fotògraf, i el tenien sempre ocupat en algun projecte.

Més amunt encara, la remor de les màquines d’escriure ens avisava que ens acostàvem a les oficines. La senyora Marvà, molt agradable i eficient, era la secretària del director. Al costat, el senyor Fàbregas, sempre atrafegat, portava la comptabilitat i l’administració del museu. Però la que tenia més responsabilitat i categoria era la doctora Mercè Montañola. Havia estat alumna i ajudant del professor Bosch Gimpera.

Es notava la seva veterania. A més de molts més assumptes, s’encarregava de la revista Ampurias, fundada el 1939, que publicava treballs dels arqueòlegs espanyols i estrangers més importants. (Fig. 2).

Jo els vaig començar a ajudar quan necessitaven alguna cosa, encantada de poder-ho fer: baixar galerades a la Casa de la Caritat, on hi havia la impremta de la diputació, corregir textos, o el que haguessin de menester i jo fos capaç de fer.

A part de tot això, però, la meva feina era només estudiar a la biblioteca.

Aquella gran sala, plena de prestatgeries carregades de llibres i revistes, era molt silenciosa, tret dels dies que corrien els cotxes de carreres fent voltes a Montjuïc. Llavors el soroll era insuportable.

Les dues bibliotecàries, Conxita Janer i la seva cosina Mercè, malgrat ser més grans que jo, em tractaven com a una amiga. A mig matí fèiem una bona xerrada al voltant de l’estufa elèctrica mentre torràvem l’entrepà i aguantàvem el fred, en una atmosfera familiar.

Contínuament venien a la biblioteca, a consultar llibres i revistes difícils de trobar, estudiosos que preparaven càtedres o publicacions. Vaig anar coneixent-los a tots. Seríem bons amics.

179

Museu d’Arqueologia de Catalunya

Fig. 2. El director del museu, professor Martín Almagro, amb els conservadors i el personal tècnic del Museu Arqueològic a la sala d’Empúries. D’esquerra a dreta: Pere de Palol, Eduard Ripoll, Mercè Muntanyola, Martín Almagro, Glòria Trias, Antoni Arribas, Concepció Gener i Pere Vegué. Autor desconegut, dècada dels anys cinquanta (MAC-Barcelona, Arxiu Fotogràfic).

180

A les tardes trobava temps per freqüentar l’Institut Britànic o fer classes de francès a alumnes particulars. També vaig trobar una altra manera, prou divertida i profitosa econòmicament, per arrodonir el meu pressupost: fer de guia oficial als turistes dins la ciutat de Barcelona. En aquella època ningú parlava dels monuments de Gaudí, tot i que jo vivia llavors a La Pedrera. Ara tot això sembla mentida.

Mentrestant em van anar sorgint, des del museu, oportunitats de cara a la

ANYS 1935-2010

formació acadèmica. D’una beca organitzada pel professor Antonio Beltrán, de Saragossa, en va sortir una altra per anar a excavar a Albintimilium, amb el professor Nino Lamboglia.

Vivíem amb una companya al Museo de Bordighera. Malgrat estar en plena Riviera italiana, al matí a l’excavació feia molt de fred. Tota la tarda classificàvem la ceràmica romana amb els sistemes estratigràfic i cronològic. Després de sopar encara havíem de fer traduccions del llatí, en el qual aparentment anàvem

De la vida i obra del Museu d’Arqueologia

molt coixes. Era tot molt cansat, però quan després vaig intervenir en altres excavacions semblants vaig veure que allò havia estat molt profitós.

La meva relació amb el professor Lamboglia va continuar a Barcelona. De fet, ja teníem tots els del museu una relació molt estreta amb ell, perquè era el director de l’Istituto Internazionale di Studi Liguri, publicava una revista i, sobretot, acudia assíduament als cursets d’estiu a Empúries.

Un dia el professor Almagro em va proposar que dediqués la tesi doctoral a les ceràmiques gregues trobades a Espanya. Pocs llicenciats al voltant meu s’atrevien a fer aquesta mena de treballs, perquè no cotitzaven en el món acadèmic. L’enorme esforç invertit, i el fet de treballar amb els pocs mitjans de què disposàvem, no et compensava un cop acabada la tesi. De totes maneres, tenint en compte la meva experiència a Empúries i que la majoria de les troballes a estudiar eren ja al nostre museu, vaig pensar que era una bona idea i que calia considerar-la.

Vam quedar que ell seria el ponent de la tesi. Tenir a mà una biblioteca amb col·leccions com els anuaris de l’Institut d’Estudis Catalans, el Corpus Vasorum Antiquorum quasi complet i altres, em proporcionava avantatges: hi havia molta il·lustració per documentar-me sobre el tema. Ja podia començar.

Entre els estrangers que venien esporàdicament a conèixer les novetats d’una Espanya aïllada en molts aspectes, va aparèixer una persona interessant, i al mateix temps interessada precisament en la ceràmica grega. Era el professor anglès Brian Shefton. Des que va arribar, vam començar una amistat sincera, que duraria molts anys.

Ell va ser qui em va introduir en el món del Museu Ashmolean d’Oxford, on em va presentar el professor sir John

Beazly, màxima autoritat en aquell moment sobre els estudis de la ceràmica àtica. A primera vista, aquell personatge de cabells blancs també em va caure molt bé. Tot i que hi veia i hi sentia amb dificultat, va dedicar el seu temps lliure a ensenyar-me d’una manera totalment desinteressada el que coneixia tan bé: era capaç de classificar vasos i fragments trobats arreu, i identificava amb molta seguretat els pintors i tallers que havien decorat ceràmica del s. vi al iv aC. L’estada a Oxford, d’uns quants mesos entre tot gràcies a una beca del British Council, va ser molt enriquidora. Però llavors tocava tornar a Barcelona, a posar en pràctica els coneixements adquirits.

Allà m’esperava una altra beca, aquesta vegada de la Fundació Bryant. El senyor W. Bryant, des d’Amèrica, ja costejava excavacions a les illes Balears i en altres llocs de la península Ibèrica, on esperava trobar antics vestigis grecs i romans. Per a mi va ser un amic i un mecenes. La seva ajuda consistia en una suma de 2.000 pessetes al mes durant dos anys perquè pugués recórrer, fotografiar i documentar tota la ceràmica grega trobada a la península. Em va prometre publicar el meu catàleg i ho va fer, junt amb un seu amic americà. Aquella beca em permetia introduir-me en museus i col· leccions particulars per poder estudiar les peces in situ. La recerca incloïa també les aportacions fetes pel comerç colonitzador als poblats ibèrics.

Un exemple és Ullastret, només a 10 km d’Empúries. S’hi han trobat peces gregues antigues, molt semblants a d’altres trobades pel sud de França.

Amb els arqueòlegs francesos d’aquella regió ja feia temps que teníem molta relació, tant a Empúries com al museu de Barcelona.

181

Museu d’Arqueologia de Catalunya

Fig. 3. Personal tècnic i d’administració del Museu Arqueològic de Barcelona a la biblioteca. Asseguts, d’esquerra a dreta: Antoni Arribas, Martín Almagro, Mercè Muntanyola, Pere de Palol i Eduard Ripoll.

Drets, d’esquerra a dreta: Glòria Trias, Joan Fàbregas, Montserrat Marbà, Maria Lluïsa Pericot, Maria Petrus, senyoreta Fàbregas, Mercè Comas, Concepció Gener, no identificada i Anna Maria Muñoz. Dècada dels anys cinquanta (MAC-Barcelona, Arxiu Fotogràfic).

182

No totes les visites d’estrangers eren tan satisfactòries. La que recordo més és el dia que es va presentar un senyor equipat com Indiana Jones. Venia senzillament amb una camioneta plena de pics i pales, i tot el necessari per fer una excavació. Ens va explicar que el tipus d’objectes que teníem al museu es podrien vendre a molt bon preu, i que només volia que li diguéssim on es trobaven exactament aquella mena de peces, per començar a fer forats. Naturalment, li vam contestar que arreu d’Espanya... si la Guàrdia Civil el deixava. Ens va mirar com si fóssim ximples.

Amb el temps, al museu, i a través dels professors Almagro i Pericot, van anar sortint altres oportunitats d’eixamplar els coneixements del món clàssic. Una

ANYS 1935-2010

van ésser els dos mesos a l’Scuola Spagnola de Roma, a Villa Albani. Amb la meva col·lega i amiga Mercedes Vegas estàvem encarregades d’organitzar les col·leccions arqueològiques de la biblioteca. Això ens permetia també visitar antiguitats, museus i sobretot biblioteques d’acadèmies estrangeres.

Ja amb el meu marit, i patrocinada pel professor de Gènova Bernabo Brea, vaig voler ampliar el coneixement de la ceràmica grega del sud d’Itàlia i de Sicília, la Magna Grècia. El viatge, llarg i difícil, i en ple estiu, va resultar molt il· lustratiu, però cansat.

Mentrestant, es convocaven oposicions a una plaça de conservador del Museu Arqueològic de Barcelona. La va guanyar la senyora Maria Petrus, de

De la vida i obra del Museu d’Arqueologia

Menorca. També l’Antoni Arribas, que es presentava a totes les oposicions, va guanyar la plaça número 1 de l’Arqueològic de Barcelona del Cos d’Arxius, Biblioteques i Museus, però no sé per quins problemes administratius no la va poder ocupar. Des d’aquell moment es va decantar per una càtedra d’universitat, que era en realitat el que desitjava. Els nostres companys arqueòlegs Tarradell, Palol, Balil, etc., que també aspiraven al mateix, tard o d’hora ho van aconseguir. (Fig. 3).

Després de 25 anys de ser director del Museu Arqueològic de Barcelona i de les excavacions d’Empúries, el professor Almagro va ser nomenat director del Nacional, a Madrid. Eduard Ripoll el va succeir.

Però al cap dels anys la meva situació al Museu de Barcelona era la mateixa del dia que hi vaig arribar. Només tenia dret a rebre una petita quantitat cada mes a compte d’una plaça de ciclista, vacant des de la guerra. És clar que ni tan sols tenia bicicleta, hi pujava a peu. La meva obligació era, en principi, estar allà de les 9 del matí a les 2 de la tarda.

No obstant això, continuava recopilant dades per a la meva tesi, alternant-ho amb viatges i treballs remunerats per sobreviure. Com que del museu no en podia treure res més, al final em vaig impacientar i vaig plegar. Vaig dedicar els esforços a optar a alguna de les places d’institut que es convocaven a Madrid i vaig treure la d’anglès a Girona.

Mentre l’Antoni preparava els exàmens per a càtedra, jo compaginava les classes a Girona amb les feines de Barcelona. I l’any 1964, quan ell va guanyar la Càtedra de Prehistòria a Granada, jo vaig poder ocupar una adjuntia a la mateixa facultat.

A Barcelona, de tota manera, hi veníem tan sovint com era possible, i naturalment al museu, que continuava sent el nostre referent. Ja no era el mateix, però des d’Andalusia podíem seguir les activitats que s’hi feien i participar als congressos, viatges, cursos i sessions.

I a través de les publicacions vam estar contínuament informats de l’evolució arqueològica de Catalunya.

Ara mateix, per exemple, m’ha interessat molt la publicació sobre Les excavacions arqueològiques a Empúries 1908-2008.

183

Avui i demà dels museus d´arqueologia

Present i futur de la seu de Barcelona del Museu d´Arqueologia de Catalunya Jordi Roca i Armengol, Xavier Llovera i Massana*

1. EN CLAU DE PRESENT: EL MUSEU D´ARQUEOLOGIA DE CATALUNYA (MAC) A BARCELONA. UNA INSTITUCIÓ AMB TRADICIÓ EN UN EDIFICI NECESSITAT DE REFORMES El MAC-Barcelona, l’antic Museu d’Arqueologia de Barcelona, fa ara 75 anys (Fig.1) a l’edifici de les Arts Gràfiques de l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929. És un bon moment per veure en quin punt ens trobem, què hem fet durant aquests 75 anys i com veiem el futur d’aquest museu nacional.

El MAC-Barcelona és un museu amb una llarga tradició, amb una col·lecció interessant, integrada per unes 60.000 peces, de la qual actualment només s’exposa un 8%. Malauradament, tot i l’estatut de museu nacional atorgat al conjunt del Museu d’Arqueologia de Catalunya, el creixement d’aquesta col· lecció d’ençà de la recuperació de la democràcia ha estat molt limitat.

D’altra banda, les infraestructures i instal·lacions del museu han envellit considerablement i presenten deficiències importants. És ben conegut que la seu barcelonina del museu de Montjuïc, dins l’antic recinte de l’Exposició

Internacional del 1929, (Fig. 2) planteja nombrosos reptes de conservació, atès l’estat en què es troba l’edifici. Per solucionar parcialment algunes d’aquestes deficiències, el Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació va destinar l’any 2009 més d’un milió d’euros a reparar una tercera part de les cobertes del museu. I entre el 2010 i el 2012 hi ha prevista una inversió anual de 400.000 € per acabar de resoldre aquesta deficiència.

Tot i això, la superació de les mancances actuals i l’adequació de l’edifici del MAC als estàndards museístics contemporanis exigeix un projecte molt més ambiciós.

El projecte de rehabilitació, remodelació i ampliació del MAC-Barcelona, encarregat a l’arquitecte Josep Llinàs i presentat l’any 2007, segueix l’estil del que ell mateix va iniciar quan el museu depenia de la Diputació de Barcelona, l’any 1985. Segons aquest projecte, dels 6.500 m2 de l’actual museu es passa a poc més de 9.800 m2, superfície que continua sent insuficient per albergar tots els equipaments i serveis necessaris per al funcionament correcte d’un museu nacional d’aquestes característiques. Per exemple, la super-

* Jordi Roca i Armengol és director general de Patrimoni Cultural de la Conselleria de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya. Xavier Llovera és director del Museu d’Arqueologia de Catalunya.

Fig. 1. Ángel Ossorio y Gallardo, advocat, jurista i polític, i Lluís Companys, president de la Generalitat de Catalunya, finalitzen la visita al Museu d’Arqueologia de Barcelona el 2 d’abril del 1936. Fotografia J. M. Sagarra. Publicada a La Vanguardia el dia 3 d’abril del 1936 (MAC- Barcelona, Arxiu Fotogràfic).

187

Museu d’Arqueologia de Catalunya

Fig. 2. Façana principal del Palau de les Arts Gràfiques de l’Exposició Internacional del 1929, futura seu del Museu d’Arqueologia. 1929. Autor desconegut (MAC-Barcelona, Arxiu Fotogràfic).

188

fície d’exposició permanent o de referència disminueix lleugerament i l’espai d’exposicions temporals continua sent únic –únicament augmenta de 200 m2–, cosa que no ajudarà gaire a la política de fidelització que es busca amb aquest tipus d’exposicions. En canvi, sí que milloren sensiblement els espais de treball i els magatzems. Cal assenyalar, finalment, que el cost total de millorar les infraestructures actuals i fer créixer lleugerament l’espai d’exposició sobrepassa els 30 milions d’euros.

Si analitzem el nombre i la tipologia dels visitants, podem extreure’n que el MACBarcelona és un museu poc visitat, entre altres coses perquè la presentació de les col·leccions no s’ha posat al dia.

L’oferta de serveis adreçats als centres educatius també pot millorar.

En les seus territorials del Museu d’Arqueologia de Catalunya predomina el públic individual –a l’entorn d’un 7080% del total de visitants de les seus del museu–, que es diferencia del que formen els grups escolars i altres tipus de grups, entre els quals destaquen els turistes i les persones de la tercera edat.

L’excepció és la seu de Barcelona, on el percentatge de visitants individuals és

ANYS 1935-2010

més baix que el format per grups escolars.

La seu més visitada és Empúries, amb una afluència anual que va de 210.000 a 250.000 visitants. Girona oscil·la entre els 22.000 i 35.000, Ullastret entre 27.000 i 39.000 i Olèrdola entre 18.000 i 21.000. La seu de Barcelona, llargament sobrepassada per la d’Empúries, té entre 25.000 i 31.000 visitants/any.

Cal, per tant, fer un esforç important a MAC-Barcelona en tot allò que fa referència als públics.

2. EN CLAU DE FUTUR: EL NOU FULL DE RUTA TRAÇAT PEL PLA DE MUSEUS DE CATALUNYA I EL PLA INTEGRAL PER A L´ARQUEOLOGIA A CATALUNYA 2.1. El Pla de museus de Catalunya i el projecte del nou Museu Nacional d’Història, Arqueologia i Etnologia de Catalunya Les deficiències de l’actual seu del MAC-Barcelona, entre d’altres factors, han fet plantejar al Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya la possibi-

Avui i demà dels museus d’arqueologia

litat que el MAC-Barcelona es transformi juntament amb el Museu d’Història de Catalunya i probablement el Museu d’Etnologia de Barcelona en una gran infrastructura de caràcter nacional, on l’arqueologia tindria sens dubte un paper clau. El projecte seria bàsic per a la política i l’organització de col·leccions, de recerca, de difusió i de conservació.

En efecte, l’any 2008 el Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació començà a programar un nou Museu Nacional d’Història, Arqueologia i Etnologia de Catalunya (MNHAEC), del qual ja s’ha aprovat un document inicial. La creació d’aquesta nova institució constitueix una de les principals propostes del Pla de museus de Catalunya, amb l’objectiu de reordenar i reequilibrar el mapa museístic nacional i, alhora, dotar el país d’un teixit d’institucions museístiques sòlides i dinàmiques que, amb els recursos necessaris, puguin desenvolupar d’una manera eficaç la seva missió de recerca, conservació i difusió del patrimoni cultural del país.

En l’esmentat document inicial d’aquesta proposta, el nou equipament museístic i cultural, d’àmbit i vocació internacional, treballarà en el coneixement de les diverses ciències socials i potenciarà el discurs transversal sobre Catalunya i el món des de múltiples mirades. Tot i que tindrà la missió preferent de la conservació de la memòria i de la història de Catalunya i, en conseqüència, de promoure i enfortir els coneixements històrics de la seva ciutadania, el nou museu haurà de ser també una finestra de Catalunya al món.1 En la base de la decisió de crear el nou museu cal situar la voluntat del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació

de donar resposta a quatre reptes museístiques d’especial rellevància, amb la perspectiva de garantir especialment una gestió econòmica sostenible per al conjunt dels museus nacionals del país.

El primer d’aquests reptes és resoldre el problema de les limitacions i deficiències en equipaments i serveis, que afecta tant el Museu d’Arqueologia com el Museu d’Història de Catalunya (MHC) a Barcelona, ja que n’impedeix l’imprescindible creixement espacial i, alhora, pertorba i compromet seriosament les possibilitats d’increment de la seva rendibilitat cultural i projecció pública.

Aquesta coincidència, juntament amb la impossibilitat, tant des del punt de vista tècnic com econòmic, de resoldre-la satisfactòriament per separat, és el primer factor que fa plantejar la possibilitat de reunir ambdós museus en una nova i única seu, més gran i funcional, i alhora arquitectònicament més atractiva. D’altra banda, la unificació de les seus centrals dels dos museus resol de manera coherent l’actual coincidència parcial dels discursos de les respectives exposicions permanents, ja que totes dues aborden la prehistòria, la protohistòria, la història antiga i l’antiguitat tardana del territori català (en el cas del MACBarcelona mitjançant objectes originals, amb referències a altres territoris peninsulars propers; en el de l’MHC, des d’una òptica centrada exclusivament en el territori administratiu català i essencialment a través de facsímils, attrezzo museogràfic i mitjans audiovisuals).2 Pel que fa a l’MHC, a més, la creació del nou equipament de propietat pública en un edifici de nova planta donaria una solució definitiva a la seva seu i no cal-

1.- Jusèp Boya, “Museu Nacional d’Història, Arqueologia i Etnologia de Catalunya. Missió, concepte i orientacions 01” document de treball MNHAEC, Barcelona, 26 de març del 2009.

2.- Jusèp Boya, “Museu Nacional d’Història, Arqueologia i Etnologia de Catalunya. Missió, concepte i orientacions 01”, document de treball MNHAEC, Barcelona, 26 de març del 2009.

189

Museu d’Arqueologia de Catalunya

dria revisar de manera periòdica l’actual contracte de concessió administrativa que possibilita la seva instal·lació a l’edifici del Palau de Mar de Barcelona.

Segonament, el Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació vol dotar el país d’una institució que, a més d’ocupar-se del patrimoni històric i arqueològic, treballi també en la recerca, la conservació i la difusió del patrimoni etnològic, un tema clau i prou debatut en el Parlament de Catalunya. Per aquest motiu, tot adoptant un terme emergent en el camp de la museologia contemporània, el nou museu es va qualificar dins del Pla de museus com un “museu de societat”. S’entenia com a tal la institució patrimonial que assumeix com una de les missions principals construir i presentar un relat accessible a tothom sobre el passat, el present i fins i tot el futur de Catalunya, essencialment a partir de les contribucions de les diverses ciències socials i humanes.

En tercer lloc, la proposta de creació del nou museu es vincula també a l’objectiu d’aconseguir una major i més eficaç dinamització dels museus d’arqueologia, etnologia i història del país, tot estructurant xarxes estables de cooperació que els integrin i, en conseqüència, facin possible una millor coordinació i un ressò més ampli de les seves activitats.

Finalment, el projecte suposa, també, la via escollida pels redactors del Pla de museus per tal de donar compliment a l’acord del Parlament de Catalunya del 30 de setembre del 2004, que instava el Govern a “redefinir la funció del Museu d’Història de Catalunya, de manera que adopti la consideració de museu nacional i desenvolupi funcions de coordinació dels museus i centres d’interpretació que hi ha a Catalunya sobre el mateix àmbit”. Aquesta redefinició no s’ha de limitar a un canvi en la naturalesa jurídica i en l’organització del museu

190

ANYS 1935-2010

per fer-ne un organisme autònom amb rang de museu nacional, sinó que també ha d’abastar, en nombre i objectius, les seves funcions actuals.

2.2. El Museu d’Arqueologia de Catalunya i el Piacat El Pla integral per a l’arqueologia a Catalunya (Piacat) és presentà al públic el 14 de juliol del 2009 i ha d’esdevenir l’eina bàsica per aplicar un nou model de gestió del patrimoni arqueològic i paleontològic a Catalunya. Es va programar com un procés obert de reflexió per analitzar la realitat de l’arqueologia i la paleontologia catalanes. Hi han participat vora cent cinquanta experts, organitzats en onze taules temàtiques. El Museu d’Arqueologia de Catalunya s’ha implicat intensament en aquest procés, com a actor clau de l’arqueologia d’aquest país.

El Piacat defineix, en part, el paper que el MAC haurà de tenir en matèria de conservació, recerca i sobretot difusió del patrimoni arqueològic. De fet li atorga atribucions en accions científiques i en matèria de dipòsit de materials, i sobretot defineix al MAC com el nucli central de la promoció de l’arqueologia catalana. El conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació, Joan Manuel Tresserras, va dir que aquest pla havia d’esdevenir l’eina bàsica per aplicar un nou model de gestió al patrimoni arqueològic del país i que havia d’adaptar l’arqueologia a les necessitats de la societat actual.

El Piacat preveu també la creació del Consell Nacional de l’Arqueologia i Paleontologia de Catalunya (CNAPC), la Comissió de Recerca d’Arqueologia i Paleontologia (CRAP) i la Comissió Nacional d’Avaluació i Tria de Béns Mobles (CNATBM). El MAC està representat en els tres ens.

El CNAPC actuarà com a òrgan d’informació, consulta i assessorament de

Avui i demà dels museus d’arqueologia

l’Administració de la Generalitat en matèria d’arqueologia i paleontologia.

La CNATBM desenvoluparà el procediment de gestió dels materials arqueològics i paleontològics que generen les intervencions en aquests àmbits, per determinar-ne o no la conservació. És evident que el volum de materials procedents de les excavacions ultrapassa la capacitat conservadora de l’Administració i que caldrà decidir quins són els compromisos de conservació. La CNATBM establirà els criteris generals d’avaluació i les normes per a l’aplicació de les accions de tria que caldrà dur a terme. El MAC haurà de conèixer perfectament, per tant, les col·leccions existents i valorar els possibles discursos que permetin generar. Aquest coneixement serà segurament el seu punt fort dins aquesta comissió.

La CRAP serà una comissió consultiva.

Tindrà flexibilitat, autonomia i perennitat garantida, i hi seran representades les instàncies científiques i totes les institucions vinculades a la recerca arqueològica i paleontològica de Catalunya, entre elles el Museu d’Arqueologia de Catalunya. El MAC té recerques programades en els jaciments propietat de la Generalitat de Catalunya. A més encarrega a altres organismes excavacions en els jaciments que gestiona, o les subvenciona, i rarament organitza excavacions en altres jaciments. Sí que participa en programes integrals amplis organitzats per altres centres de recerca. En conseqüència, el MAC té una visió prou clara sobre la recerca arqueològica del país.

Etnologia no es pot fer de cop i volta.

Ara s’ha elaborat la proposta, s’han començat a definir les necessitats arquitectòniques i les exposicions, però difícilment es pot abordar un projecte d’aquest tipus en menys de dues legislatures.

El MAC-Barcelona, doncs, tal com ho veiem actualment, continuarà funcionant durant els anys vinents, i per tant mentrestant caldrà continuar millorant-lo. Per aconseguir-ho, s’han de resoldre els problemes d’organització, potenciar la qualitat del servei, refer la política de col·leccions a fi que augmentin, millorar la presentació de l’exposició permanent i elaborar una política d’exposicions temporals. I, en general, cal millorar les infraestructures de manera que permetin reorganitzar la recerca, donar una millor atenció als escolars i sobretot fer conèixer aquest museu i els seus serveis a la ciutadania.

Així, podem afirmar que de cara al anys vinents el MAC-Barcelona s’enfronta al repte d’assolir amb excel·lència els següents grans objectius: 1. Modernitzar les instal·lacions i el sistema de gestió.

2. Convertir-se en una institució de referència al servei de l’arqueologia del país.

3. Consolidar-se com a recurs didàctic al servei dels escolars catalans.

4. Inserir-se dins l’oferta de turisme cultural de la ciutat de Barcelona i del país en general, de manera que hi tingui un posicionament destacat.

5. Augmentar la seva projecció en el context museístic internacional.

3. PREPARAR EL FUTUR: EL PLA D´ACTUACIÓ DEL MAC-BARCELONA PER ALS ANYS VINENTS

3.1. La renovació de les exposicions de llarga durada i de referència El primer objectiu dels anys 2009 i 2010 contemplava la renovació de l’exposició permanent de la seu de Barcelona.

Després de valorar l’estat del discurs

És evident que el projecte del nou Museu Nacional d’Història, Arqueologia i

191

Museu d’Arqueologia de Catalunya

Fig. 3. Sala iv del Museu Arqueològic poc després de l’acabament de la Guerra Civil, amb l’exposició permanent de materials lítics (paleolítics i neolítics). Més endavant fou dedicada íntegrament a la prehistòria recent. Circa 1940.

Autor desconegut (MACBarcelona, Arxiu Fotogràfic).

192

museogràfic de les altres seus, ara se’n fa una revisió general. Girona va començar aquest procés durant el 2009, i enguany s’ha començat a analitzar i valorar l’estat del discurs i la museografia de les seus d’Ullastret i Olèrdola.

En efecte, la museografia de la seu barcelonina del MAC, iniciada per Pere Bosch Gimpera i inaugurada per Martín Almagro Bosch, ja ha caducat. (Figs.

3-4). Ara cal passar del “museu magatzem” al “museu instrument”. Per això es va millorant l’exposició permanent. Potser no amb la intensitat que voldríem, però una bona part dels recursos van dirigits a aquest objectiu.

Ja l’any 2006 es van decidir els primers canvis en el bloc de prehistòria de l’exposició permanent. El 2009 s’inauguraven les tres primeres sales de prehistòria, (Fig. 5) i el bloc s’ha acabat el juliol del 2010. (Figs. 6-7). S’ha volgut conservar l’esperit de Bosch Gimpera, amb el discurs renovat i amb un sistema de

ANYS 1935-2010

presentació més propera. A més, s’ha començat el bloc de colonitzacions, dedicada a grecs i fenicis. Durant el 2011 es resoldrà la presentació de la sala dedicada a Mallorca i Menorca. I es farà un nou projecte discursiu per a tots els blocs dedicats al món ibèric i romà, que podrien ser presentats el 2012, juntament amb la nova sala d’exposicions temporals, que amb les reformes oportunes passaria de 400 a 590 m2.

3.2. Implementar una nova política de gestió de col·leccions Quan Bosch Gimpera comença el seu projecte, la seva intenció és crear un museu propi d’un país modern que té una capital, Barcelona, amb vocació internacional. La seva política de compres anava dirigida a fer un gran museu amb peces procedents de tot arreu. De fet, una part de les col·leccions amb què es va trobar Bosch ja era de procedències molt diverses. Com a can-

Avui i demà dels museus d’arqueologia

vis importants en les polítiques de col· leccions, hem de dir en primer lloc que en les actuals exposicions permanents s’han utilitzat nombrosos materials procedents d’altres museus, especialment de Catalunya però també de les Balears i d’Andalusia.

Finalment, el museu ha iniciat enguany un altre canvi en les polítiques de col· leccions. Ens referim a l’ampliació cronològica de la col·lecció cap a la baixa edat mitjana, que podria quedar instal· lada l’any 2013.

D’altra banda, pel que fa a col·leccions, el Piacat facilita que el MAC col·leccioni i conservi una bona part dels béns mobles procedents de les excavacions arqueològiques del país. En aquest sentit, s’ha previst i planificat un Centre de Classificació i Documentació de Materials Arqueològics, d’una superfície de 2.000 m2, a l’edifici de l’antiga Tabacalera de Tarragona, que gestionarà el MAC. Els fons d’excavació que no

siguin adscrits a museus de proximitat passaran a l’esmentada infraestructura de Tarragona, juntament amb una part de les col·leccions actuals conservades a la planta baixa de la seu barcelonina del MAC, que cal retirar de l’edifici central a fi de fer circular de manera correcta les exposicions permanents.

Fig. 4. Sala iv del Museu d’Arqueologia abans de la reforma actual. 2006. (Oriol Clavell, MAC-Barcelona, Arxiu Fotogràfic).

3.3. Un centre de recerca singular No ens estendrem aquí sobre les altres seus del MAC, però és bo afirmar que les polítiques de recerca són úniques i volen estar coordinades.

El MAC té, d’entrada, tres seus que són jaciments arqueològics amb un avenir incontestable. Empúries té encara un potencial important. Enguany comença a redactar el segon pla director per als deu anys vinents, que prioritzarà les zones i els conceptes bàsics que cal estudiar i fixarà les bases de les polítiques expositives, la museografia del mateix jaciment i fins i tot la formació. Olèrdo-

193

Museu d’Arqueologia de Catalunya

Fig. 5. Sala iv del Museu d’Arqueologia amb la reforma actual. 2010. (Oriol Clavell, MAC-Barcelona, Arxiu Fotogràfic).

194

la té un pla director que encara no s’ha esgotat, i no s’hi ha aturat mai la recerca. Cal intensificar, però, les actuacions en aquesta seu. I Ullastret també té un pla director encara vigent.

D’altra banda, Girona i el Centre d’Arqueologia Subaquàtica de Catalunya tenen també la seva programació i participen activament en les polítiques de recerca del MAC. El MAC-Barcelona, que gestiona el jaciment del Molí d’Espígol al municipi de Tornabous, en revisa ara tot el pla director i hi programa diverses intervencions.

Dels dos jaciments situats a les Terres de l’Ebre, en el de Castellet de Banyoles, a Tivissa, s’hi han pogut fer excavacions, gràcies a la col·laboració de la Universitat de Barcelona (l’altre jaciment és el del Coll del Moro, a Gandesa).

Pel que fa a la formació, podem dir que el Museu d’Arqueologia de Catalunya té programes de formació amb la Universitat de Barcelona i amb l’Escola de Res-

ANYS 1935-2010

tauració de Béns Mobles de la Generalitat. Amb el Piacat, el MAC rep noves competències en formació no reglada.

Durant el primer semestre del 2011 el museu haurà de desenvolupar un pla de formació, que abans haurà de ser discutit i aprovat pel consell rector.

3.4. Sobre les polítiques de difusió Com dèiem més amunt, el Pla integral per a l’arqueologia a Catalunya defineix el MAC com el nucli central de la promoció de l’arqueologia catalana. Exposicions, publicacions sobre diversos suports, programes educatius dirigits als diferents públics i programes de sensibilització patrimonials, seran la base de les polítiques de difusió. Una de les conclusions de la taula de difusió del Piacat era molt clara: els museus han d’ocupar un lloc central en la difusió de l’arqueologia. En conseqüència, el MAC ha definit per al anys vinents una nova política de difusió, que es concreta en el objectius següents:

Avui i demà dels museus d’arqueologia

• Redactar un protocol de coordinació entre els diferents serveis de difusió del MAC per tal d’unir esforços i potenciar les actuacions dutes a terme.

I també iniciar una aproximació als altres museus de temàtica arqueològica del país, agrupats sota la Xarxa de Museus i Jaciments Arqueològics de Catalunya (XMJAC).

• Impulsar un pla de comunicació que doni a conèixer totes les actuacions del MAC de manera periòdica, constant i amb un estil homogeni i coherent als mitjans de comunicació.

• Continuar la renovació de la pàgina web del MAC: traduir-la al francès i a l’occità; consolidar-hi els continguts multimèdia; obrir-hi un apartat per a

la XMJAC; posar en marxa un butlletí electrònic periòdic, únic per a tota la XMJAC, que reculli l’actualitat del MAC i reforci la marca institucional, i establir els criteris per difondre electrònicament algunes publicacions del MAC. • Continuar el programa de digitalització de les publicacions pròpies del MAC. • Potenciar altres accions de difusió i comunicació a través d’internet i les eines 2.0.

• Establir sinergies de col·laboració amb l’Àrea de Suport Tècnic de la Direcció General del Patrimoni Cultural, a través de programes de comunicació i estratègia digital com patrimoni. gencat.

Fig. 6. Reforma actual de la sala dedicada al món argàric.

2010. (Oriol Clavell, MACBarcelona, Arxiu Fotogràfic).

Fig. 4. Sala iv del Museu d’Arqueologia abans de la reforma actual. 2006. (Oriol Clavell, MAC-Barcelona, Arxiu Fotogràfic).

195

Museu d’Arqueologia de Catalunya

Fig. 7. Nova sala 10 del MAC. Phoinikes. Els homes vermells.

2010. Foto Oriol Clavell (MACBarcelona. Arxiu Fotogràfic).

• Continuar la programació d’activitats de difusió destinades a persones individuals, públic escolar i altres grups.

• Col·laborar amb altres museus locals, nacionals i estrangers per garantir l’intercanvi d’experiències didàctiques.

• Millorar de manera quantitativa i qualitativa la informació de què disposem sobre el públic del MAC. • Millorar els recursos didàctics a l’abast de docents i alumnes i potenciar les relacions amb docents i institucions vinculades al món educatiu de cada territori.

• Consolidar els vincles de col·laboració amb institucions de l’àmbit turístic.

3.5. Treballar arreu del país: la Xarxa de Museus i Jaciments Arqueològics de Catalunya El MAC, com a museu d’àmbit i vocació nacionals, es planteja fer arribar la seva acció arreu del país. La XMJAC, liderada pel MAC, ha començat a fun-

196

ANYS 1935-2010

cionar aquest any 2010. Consta de seus pròpies i de seccions i centres col· laboradors. En aquests moments consten ja com a seccions territorials del MAC, a més de les seves seus i del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona, els museus de la Noguera (Balaguer), el de l’Urgell (Tàrrega), l’Arqueològic Comarcal de Banyoles, el Museu de Gavà, el Museu Comarcal Salvador Vilaseca de Reus i el Museu de Badalona. En conjunt ja estan associats o en procés d’associació a la XMJAC més d’una vintena d’infraestructures, que arribaran a la cinquantena abans del final del 2011.

Les possibilitats són enormement interessants.

Es treballa ara en la coordinació entre les seus i les seccions, de manera que la XMJAC avança a bon ritme. Hem de ser capaços de respondre a les necessitats i expectatives de la diversitat de públics potencials. La societat contemporània és una societat complexa, i un

Avui i demà dels museus d’arqueologia

dels nostres reptes és participar en la democratització del coneixement arreu del territori. L’actual procés de canvi del MAC té a l’horitzó, tal com s’ha dit, un gran museu nacional de ciències socials i humanes, un “museu de societat”, en el qual l’arqueologia dialogarà amb les altres disciplines, com ja fa en la recerca de camp.

Pel que fa als jaciments arqueològics de què és titular la Generalitat, que estan adscrits al MAC, cal dir que ara es fan les obres de construcció del nou centre d’interpretació del conjunt rupestre de la Roca dels Moros (el Cogul) i que s’ha començat la primera fase del centre d’atenció de visitants del poblat ibèric del Castellet de Banyoles (Tivissa).

Amb els membres de la XMJAC es treballa per establir les línies directrius de la restauració i la conservació dels jaciments, que permetran arribar a solucions homogènies d’intervenció.

4. COM A CLOENDA: UN MUSEU AMB MOLTES POSSIBILITATS, QUE CALDRÀ CUIDAR No hi ha discrepàncies sobre el fet que el Museu d’Arqueologia de Catalunya ha de tenir aquest caràcter “nacional”.

Llevat d’una petita part de la comunitat arqueològica, amb alguns representants acadèmics, no hi ha pràcticament dubtes per part de la comunitat museística catalana que la seu barcelonina del MAC pot evolucionar, conjuntament amb el Museu d’Història de Catalunya i potser altres, cap a un format de “mu-

seu de societat”. A mesura que el projecte avança, es defineix i s’explica a la ciutadania, hi ha més comprensió sobre el que tot això implica de positiu per a l’arqueologia catalana i per al mateix museu.

Si examinem el concepte de “nacional”, hem d’entendre que caldrà continuar la tasca de millora que fa la seu barcelonina del MAC fins que aquesta infraestructura assumeixi l’homologació que tots desitgem. Un cop hagin acabat les seves exposicions de referència, caldrà que hi hagi un canvi important en tot el que fa a la seva “acció cultural”, molt especialment a la política d’exposicions temporals i activitats no museístiques, i continuar la política de col·leccions, de recerca i de conservació.

D’altra banda, hem de captar l’interès de la societat civil cap al patrimoni i rebaixar l’energia dedicada als temes corporatius. El MAC encara pot fer molt en aquest sentit. Les necessitats del ciutadà van més enllà de les classificacions acadèmiques i de les picabaralles entre les formes de pensament i de gestió cultural. Crear sinergies entre les diferents disciplines socials pot ser un avantatge important a l’hora de veure quins discursos i, doncs, quines exposicions cal posar al servei dels ciutadans.

El MAC, conjuntament amb les seves seus i les seccions de la XMJAC, pot iniciar una nova fase de difusió de l’arqueologia catalana i internacional. El treball en xarxa serà bàsic a l’hora de comunicar-nos, també per compartir experiències.

197

La museïtzació del patrimoni arqueològic en els inicis del segle xxi Gabriel Alcalde Gurt*

Des dels primers moments de la creació de museus hi ha centres que conserven, estudien i exposen peces arqueològiques, i que ho fan tant de manera exclusiva com també compartida amb altres elements del patrimoni cultural.

Els museus, des d’aquells del final del segle xviii fins als d’ara, han evolucionat i han experimentat canvis extraordinàriament importants. De manera més concreta, també s’han produït grans transformacions en els museus arqueològics i, en els inicis del segle xxi, estem en un moment interessant de la història d’aquest àmbit de la museologia. Actualment, hi ha realitzacions museístiques recents que són conseqüència de l’evolució de la recerca arqueològica, incentivades amb la incorporació de noves tecnologies, que faciliten la difusió dels coneixements arqueològics a la societat, i potenciades per la presentació del patrimoni arqueològic amb arquitectures contemporànies.

L´ARQUEOLOGIA, EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC I ELS SEUS USOS En aquest principi del segle xxi la museïtzació del patrimoni arqueològic es troba en un moment de desenvolupament

considerable. Per una banda, el nombre de realitzacions museístiques és elevat i alhora presenten unes característiques molt diverses. El volum de persones usuàries d’aquestes realitzacions és el més important que mai s’ha donat. Per tot això, la potencialitat del patrimoni arqueològic per transmetre missatges a segments amplis de la societat és cada vegada més considerable.

Al parlar de museus, entesos com a organitzacions que investiguen, conserven i difonen el patrimoni, cal tenir present que no només aporten informacions sobre els elements que exposen i conserven, sinó que a més, a través de la interpretació històrica que fan d’aquests elements, transmeten una determinada forma d’interpretar i entendre les societats que els van produir i també la societat contemporània.

Diversos autors (Lumbreras, 1980; García Canclini, 1999; Delfino / Rodríguez, 1991, etc.) han insistit en la funció ideològica dels museus i dels centres patrimonials i en el fet que la ideologia a partir de la qual es desenvolupen s’expressa en tots els seus àmbits d’actuació, des de la forma de gestió de les organitzacions fins a les característiques i els continguts de la comunicació que estableixen amb la societat. Aquesta idea

* Director de l´Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural. Universitat de Girona. gabriel.alcalde@udg.edu

Fig. 1. Museu Arqueològic d’Alacant. Sala dels ibers (fotografia Arxiu del MARQ - Museu Arqueològic d’Alacant).

199

Museu d’Arqueologia de Catalunya

general la podem trobar ben exposada per Luis Lumbreras (1980, 20): “Els museus s’organitzen d’una o altra manera, al servei d’una o altra causa; per això, tots els museus expressen una posició davant la societat, davant la història. No existeixen museus desproveïts de contingut; no existeixen museus aliens a una o altra concepció. Tots els museus tenen un suport ideològic i l’expressen en la seva organització, en la seva estructura, en els serveis que ofereixen, en la selecció de les seves edicions.”

A través del patrimoni arqueològic i de les seves formes de gestió s’incideix sobre la societat en transmetre-li una visió i una interpretació de la història, uns valors determinats i una manera de veure i d’analitzar el moment actual (Alcalde, 1999). Aquesta és una potencialitat del patrimoni cultural i del patrimoni arqueològic que cal tenir molt en consideració. Per aquest motiu, quan es parla de la museïtzació del patrimoni arqueològic, és important saber què, com i on es fa, i fer-ho de la millor manera possible.

Però sobretot el que és cabdal es tenir present per què es fa, quins són els objectius finals i quins missatges s’acaben transmetent a la societat.

RECERCA, CONSERVACIÓ I DIFUSIÓ: MUSEUS I PATRIMONI ARQUEOLÒGIC Les possibilitats que s’utilitzen actualment de museïtzar el patrimoni arqueològic són molt diverses (Swain, 2007; Cageao et alii, 2007). Algunes propostes s’articulen en centres dedicats a analitzar i presentar el coneixement sobre la realitat històrica exclusivament en base a la ciència arqueològica. D’altres fórmules es concreten en centres museístics amb enfocaments temàticament amplis que incorporen també el

200

ANYS 1935-2010

coneixement generat a través de l’arqueologia. Les dues fórmules solen fer referència a marcs territorials concrets, que poden ser de magnituds diverses, des de nacions a regions o municipis, o també entitats territorials més petites.

La utilització de les dues fórmules no és excloent. De fet, avui coexisteixen, i han existit des de l’inici de la museologia arqueològica.

A més d’aquestes dues possibilitats de desenvolupament i aplicació de la museïtzació del patrimoni arqueològic en museus, cal tenir també presents les possibilitats de museïtzació en el mateix espai on es varen desenvolupar les activitats que l’arqueologia ha documentat, ja sigui amb la creació de museus de lloc com amb la museïtzació dels mateixos jaciments arqueològics.

Museus arqueològics En parlar al començament del segle xxi de les realitzacions museístiques basades en el patrimoni arqueològic s’ha de fer referència a museus d’arqueologia creats en moments històrics anteriors, que durant la vida del centre han estat reformats i replantejats en diferents ocasions i que en els darrers anys han estat remodelats profundament.

Exemples d’aquesta situació els trobaríem tant en centres d’àmbit estatal com en altres d’àmbits geogràfics més reduïts. Una remodelació profunda en l’àmbit estatal és la que en aquests moments es produeix al Museu Arqueològic Nacional, a Madrid. Si ens situen en àmbits geogràfics més petits, els casos són nombrosos: dins l’Estat, podríem fer referència als centres d’Alacant, Múrcia o Almeria.

El Museu Arqueològic d’Alacant és una de les realitzacions més ben aconseguides de la museografia arqueològica d’aquest principi del segle xxi a l’Estat espanyol. El centre té els seus orígens el

Avui i demà dels museus d’arqueologia

1932, en el Museu Provincial d’Arqueologia i Belles Arts d’Alacant. Després de diverses modificacions durant la seva història, la formulació actual va ser inaugurada el 2002 i presenta una museografia que, al costat de l’activitat general del centre, han convertit el MARQ en un dels museus arqueològics de referència en aquest segle. (Fig. 1). Situat a l’antic hospital provincial, actualment el recorregut de les sales d’exposició abasta des del paleolític fins a l’edat moderna (Azuar, 2005; Azuar / Olcina, 2002).

El segon centre al qual volem fer referència és el Museu d’Almeria. Té l’origen en el Museu Arqueològic d’Almeria creat el 1933, durant la Segona República.

Després de diferents canvis en les col· leccions i l’emplaçament, des del 2006

s’ubica en un edifici de nova construcció i presenta una instal·lació museogràfica molt suggerent. Els fons del museu procedeixen sobretot de la província d’Almeria. Principalment són materials arqueològics, tot i que el centre disposa també de fons de caràcter etnològic.

L’actual exposició permanent presenta des del paleolític fins a l’època islàmica, i para una atenció especial a les societats de Los Millares i El Argar. (Fig. 2).

Finalment, el tercer museu que hem esmentat, el Museu Arqueològic de Múrcia, té els antecedents en el centre museístic creat l’any 1864 per iniciativa de la Comissió Provincial de Monuments. Amb diverses vicissituds, i després d’haver estat anys integrant col·leccions arqueològiques i de belles

Fig. 2. El Museu d’Almeria (fotografia: Fernando Alda.

Cortesia del Museu d’Almeria, Junta d’Andalusia).

201

Museu d’Arqueologia de Catalunya

Fig. 3. Centre d’Interpretació de la Cultura dels Ibers, a Alcanar, una extensió del Museu Comarcal del Montsià (fotografia: MCM).

202

arts, el 2003 es crea el Museu Arqueològic de Múrcia. A partir d’aquell any s’inicia la remodelació de l’edifici i la realització d’una nova instal·lació museogràfica, inaugurada el 2007. L’exposició permanent, dedicada a la regió de Murcia, inicia el recorregut en el paleolític i abasta fins a l’època medieval.

Els casos anteriors il·lustren, com dèiem, centres de l’Estat d’àmbit provincial o autonòmic. Però caldria tenir en compte també l’existència de centres arqueològics d’àmbit local de recent creació o remodelació. Els exemples són múltiples i molt diversos.

A més de centres amb una història ja dilatada, hi ha igualment altres casos, probablement menys nombrosos, de museus arqueològics creats de bell nou els darrers anys. Un exemple de centre recent és el Museu Arqueològic Regional de la Comunitat de Madrid, creat el 1999. Ubicat a Alcalà de Henares, en un

ANYS 1935-2010

antic convent dominic, les sales d’exposició, inaugurades el 2003, tenen com a marc de referència la comunitat autònoma de Madrid des de la prehistòria fins a l’època moderna (Baquedano, 2002).

Un altre exemple de creació recent és el Museu Arqueològic de Biscaia, situat a Bilbao, a l’estació de Lezama, que s’ha inaugurat el 2009 i que presenta una exposició sobre Biscaia que abasta des de la prehistòria fins a l’època moderna.

Museus de territori, museus de societat El patrimoni arqueològic també pot ser museïtzat en centres no dedicats de manera específica a l’arqueologia. En l’àmbit local català se’n troben exemples nombrosos. Aquí existeix una llarga tradició de museus locals, un tipus de centre que es comença a crear ja al final del segle xix i en els primers anys del segle xx, que es desenvolupa durant tot el segle xx

Avui i demà dels museus d’arqueologia

i a que a partir de la dècada dels anys 80 experimenta un impuls considerable, en una certa coincidència conceptual amb l’ecomuseologia. Molts d’aquests museus locals, dedicats a tractar de manera integral el patrimoni d’un territori concret, hi inclouen també l’arqueologia. A Catalunya la situació actual de la recerca, la conservació i la difusió del patrimoni arqueològic és, en part, conseqüència de l’activitat d’aquests centres de caràcter local. (Fig. 3).

En un àmbit més general, la interdisciplinarietat i l’aplicació d’un concepte integral del patrimoni cultural –que inclou també, per tant, el patrimoni arqueològic– es reflecteix en diverses tendències teòriques de la museologia, com són els ecomuseus, concepte ja esmentat, o també els museus de societat. Els ecomuseus són definits com a “museus interdisciplinaris, que mostren l’home en el temps i en l’espai, en el seu entorn natural i cultural”,1 i poden presentar aquesta inclusió del tractament del patrimoni arqueològic dins el marc general del patrimoni cultural.

Per la seva part, els museus de societat, en tant que centres que tenen com a objectiu “estudiar l’evolució de la humanitat en els seus components socials i històrics, i transmetre les etapes, les referències per comprendre la diversitat de cultures i de societats” (Vaillant, 1993), també es basen en la interdisciplinarietat. Centres d’aquest tipus, en els quals el patrimoni arqueològic té un paper remarcable, són el Museu Nacional Suís o el Museu Nacional de Dinamarca. (Fig. 4). El museu de Zuric, fundat el 1883, està dedicat a la història cultural suïssa, des de la prehistòria fins als nostres dies, amb presentacions expositives no cronològiques (d. a., 2006).

Fig. 6. Reforma actual de la sala dedicada al món fenici.

2010. (Oriol Clavell, MACBarcelona, Arxiu Fotogràfic).

El museu de Copenhaguen té els orígens al principi del segle xix. El seu primer director va ser Christian Jürgensen Thomsen, personatge que va establir la classificació de la prehistòria en edat de pedra, edat de bronze i edat de ferro.

El museu està dedicat principalment al territori de Dinamarca, però actualment incorpora també col·leccions importants d’antiguitats clàssiques, gregues i romanes (Pardo, 2002).

Fig. 4. Una sala del Museu Nacional de Dinamarca (fotografia: Museu Nacional de Dinamarca, NMD).

La museïtzació dels jaciments arqueològics Museus de lloc, parcs arqueològics, centres d’interpretació, jaciments mu-

1.- Definició adoptada el 1971 per la IX Conferència de l’ICOM, a partir de les descripcions de G. H. Rivière i H. de Varine. Cf. www.ecomusee-creusot-montceau.fr.

203

Museu d’Arqueologia de Catalunya

ANYS 1935-2010

Fig. 5. Visitants a l’entrada del Museu d’Altamira (fotografia: G.A.G.).

Fig. 6. La Maison des Mégalithes, a Carnac (fotografia: G.A.G.).

204

seïtzats, jaciments visitables... Són fórmules que coincideixen amb la idea de presentar els elements del patrimoni arqueològic vinculats als mateixos espais on es troben. Tots aquests plantejaments són conceptualment propers, i sovint la frontera entre una tipologia i una altra és difícil de delimitar (Espinosa, 2003-2004). Aquests tipus de centres no solen estar aïllats, sinó que moltes vegades es coordinen amb museus que analitzen i presenten el patrimoni arqueològic, o el patrimoni cultural en general, de territoris més amplis.

El fet de mostrar el patrimoni en el mateix lloc on es varen desenvolupar les activitats que el van generar és un recurs cada vegada més utilitzat, no sols per al patrimoni arqueològic sinó també

per a altres tipus de patrimoni cultural. És una fórmula atractiva que facilita una millor contextualització i interpretació dels elements patrimonials.

Els museus de lloc presenten característiques diverses, i els darrers anys se n’han fet propostes noves i interessants. Per esmentar-ne dos exemples, podem citar el Museu d’Altamira, (Fig. 5) amb la seu actual inaugurada el 2001 (Bueno, 2001) o, amb característiques diferents, la Maison des Mégalithes, a Carnac. (Fig. 6).

La museïtzació de jaciments arqueològics és una fórmula ja utilitzada al principi del segle xx que en aquest començament del segle xxi continua presentant realitzacions molt notables.

Hi ha una gran diversitat d’exemples recents. Per citar-ne un, que pensem que és d’un interès remarcable, podem fer referència a la vil·la romana La Olmeda, situada a Palència. La vil·la, que va ser descoberta el 1968 i on s’ha desenvolupat un intens treball de recerca, està museïtzada des del 1984. El 2009 s’hi ha inaugurat un interessant edifici de nova construcció, amb una instal·lació i presentació renovades del jaciment arqueològic per al públic. (Fig. 7). Les fórmules de museïtzació en el mateix lloc, com en aquest cas, permeten una contextualització àmplia del patrimoni arqueològic i també una interrelació amb altres jaciments i una utilització més integral del patrimoni cultural.

Per completar el ventall de possibilitats de museïtzació del patrimoni arqueològic cal fer referència a fórmules com els parcs arqueològics, que poden estar situats en jaciments arqueològics concrets (com el Parc Arqueològic de Carranque, a Toledo, o el Parc Arqueològic de Segóbriga, a Conca) o no (el Parc de la Prehistòria, a Tarascó). També cal esmentar els itineraris, que permeten vincular diversos

Avui i demà dels museus d’arqueologia

elements arqueològics relacionats d’alguna manera, ja sigui territorial o temàtica: per exemple, la Ruta dels Ibers, a Catalunya, o la ruta Via de la Plata, d’Astúries a Andalusia, aquesta darrera amb un marcat concepte integral de patrimoni cultural (Cerrillo, 2009). O altres possibilitats: les reconstruccions, que constitueixen una fórmula per comprendre millor algunes realitats arqueològiques (com la ciutadella ibèrica de Calafell); els centres experimentals, que incideixen en el coneixement de les tècniques (l’Archéodrome de Beaune, 1975-2005); les presentacions en espais diversos, que tenen la particularitat de comunicar-se amb persones habitualment no usuàries de centres museístics (per exemple, les presentacions arqueològiques en algunes de les estacions de metro d’Atenes); els museus vivents, amb reconstruccions a escala real i recreacions amb presència de persones (com l’assentament de Jamestown, a Virginia); els esdeveniments lúdics, que permeten una aproximació i una implicació amb les temàtiques arqueològiques (per exemple, “Tàrraco viva”)... Aquestes fórmules diferents de museïtzació del patrimoni arqueològic no es presenten sempre d’una forma única, sinó que moltes vegades s’utilitzen alhora recursos diversos.

De manera general, els museus i les diferents fórmules de museïtzació coincideixen en l’objectiu de contribuir a fer que el patrimoni arqueològic sigui assequible i que la societat l’utilitzi.

ARQUEOLOGIA I MUSEUS EN EL COMENÇAMENT DEL SEGLE XXI Com hem vist, les possibilitats de museïtzar el patrimoni arqueològic són en aquests moments àmplies i diverses i, a partir de l’anàlisi de la situació actual, podem preveure una sèrie de tendènci-

es per al futur. Els anys vinents, tenint en compte l’interès creixent de la societat pel patrimoni arqueològic, probablement es continuaran desenvolupant les possibilitades múltiples enumerades abans, i alhora se n’hi afegiran d’altres.

Precisament aquesta pensem que serà una de les característiques futures de la museïtzació del patrimoni arqueològic: la diversitat de formats i tipologies de propostes.

Una altra característica que pensem que es donarà els anys vinents es relaciona amb la generalització de la integració del patrimoni arqueològic en un marc global més ampli. Més ampli en el sentit que la seva difusió no estarà relacionada únicament amb determinats períodes històrics o vinculada a unes formes concretes d’analitzar la realitat històrica, i al mateix temps també més ampli perquè es tendirà a una interpretació del patrimoni arqueològic dins el marc general del que es considera patrimoni cultural.

En aquest context, els centres museístics arqueològics referits a àmbits geogràfics amplis probablement tindran menys incidència sobre la societat els anys vinents, mentre que prendran un gran impuls, o continuaran desenvolupant-se amb l’empenta que ja tenen, les presentacions del patrimoni arqueològic in situ. Aquesta forma de presentació possibilita la incorporació de l’espai a la museïtzació i alhora facilita la implicació de la presentació en el territori (Sánchez / Fernández, 2001). La presentació in situ pensem que serà la tercera gran característica de la museïtzació del patrimoni arqueològic del començament del segle xxi.

Pel que fa a Catalunya, aquests primers anys del segle xxi el Pla de museus, aprovat el 2007, ha optat per organitzar la museïtzació del patrimoni arqueològic a partir d’un model de museu na-

205

Museu d’Arqueologia de Catalunya

Fig. 7. Vil·la romana La Olmeda, interior (Arxiu Fotogràfic de la Diputació de Palència).

206

cional de societat, que interrelaciona el patrimoni arqueològic amb el patrimoni històric i l’etnològic, i alhora presenta la història de Catalunya i l’analitza des d’un marc ampli (cf. Boya, 2009). La visió d’aquest nou centre es concreta en “un museu de nivell i qualitat internacional, símbol de l’aposta de Catalunya per la innovació i la creativitat, capaç d’esdevenir un potent instrument de memòria crítica de la societat catalana, de mediació i democratització cultural, i, alhora, de trobada i diàleg intercultural” (Boya, 2010). La presentació, la recerca i la conservació del patrimoni arqueològic s’articularia també amb una xarxa de museus i jaciments arqueològics museïtzats situats en el territori, en punts especialment importants per tal d’explicar la història del país per mitjà de la ciència arqueològica.

Aquesta fórmula museística interdisciplinària que s’ha projectat desenvolupar a Catalunya els anys vinents pensem que és una proposta interessant i que està en sintonia amb les característi-

ANYS 1935-2010

ques de diversitat de fórmules de presentació, de concepció integral del patrimoni cultural i d’integració al territori, o sigui, amb els aspectes esmentats abans com les línies que preveiem per al desenvolupament de la museïtzació del patrimoni arqueològic en el començament del segle xxi.

Retornant al principi, però, si bé les fórmules de museïtzació del patrimoni arqueològic que s’adoptin en el futur són certament importants, probablement el fet capital és que es faci una recerca de la màxima qualitat, que hi hagi una bona conservació del patrimoni arqueològic i que es divulgui de manera adequada, àmplia, diversificada i efectiva. El que cal aconseguir és la projecció social de la recerca del patrimoni arqueològic: que la societat participi en la seva gestió i que se’l pugui fer seu.

El patrimoni arqueològic ha de ser una via per conèixer altres formes de relacions socials i de gestió del territori distintes de les actualment imperants (Alcalde, 1999). I sobretot, a través de visions

Avui i demà dels museus d’arqueologia

i interpretacions àmplies, obertes i múltiples, ha d’ajudar la societat contemporània a analitzar i comprendre els moments actuals i les seves problemàtiques.

BIBLIOGRAFIA ALCALDE, G. (1999), De vacances a la prehistòria, Cota Zero, 15, 84-90.

AZUAR, R. (2005), El MARQ. La tecnología al servicio de la museografía, MARQ. Arqueología y Museos, 00, 4756.

AZUAR, R., OLCINA, M. (2002), El MARQ de Alicante: el primer museo arqueológico del siglo xxi, Museos arqueológicos para el siglo xxi, Mérida, Museo Arqueológico de Arte Romano, 119-137.

BAQUEDANO, E. (2002), El Museo Arqueológico Regional: un museo para todos, Museos arqueológicos para el siglo xxi, Mérida, Museo Arqueológico de Arte Romano, 109-118.

BOYA, J. (2009), Museu nacional d’història, arqueologia i etnologia de Catalunya. Missió, concepte i orientacions (document no publicat), Barcelona, Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya.

BOYA, J. (2010), Un museu sobre Catalunya, obert al món: el projecte del museu nacional d’història, arqueologia i etnologia de Catalunya, (en premsa), Museus d’avui. Els nous museus de societat, Barcelona, Universitat de Barcelona, Generalitat de Catalunya i Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural.

BUENO, C. (2001), Museo de Altamira.

Claves de un proyecto museográfico, Revista de Museología, 22, 82-85.

CAGEAO, V., IZQUIERDO, I., RALLO, C., SÁNCHEZ, M. L. (2007), Arqueología y museos: yacimientos arqueológicos musealizados en la red estatal, Revista de Museología, 38, 100-122.

CERRILLO, E. (2009), La puesta en valor de la Vía de la Plata en Extremadura: el proyecto Alba Plata, El patrimonio arqueológico a debate: su valor cultural y económico, Huesca, Instituto de Estudios Alto-aragoneses, 101-112.

D. A. (2006), Das neue Landesmuseum Zürich. Konzepte und Visionen, Zeitschrift für Schweizerische Archäologie und Kunstgeschichte, 63.

DELFINO, D. D., RODRÍGUEZ, P. G. (1991), La re-creación del pasado y la invención del patrimonio arqueológico, Publicar en Arqueología y Ciencias Sociales, 2, 29-68.

ESPINOSA, A. (2003-2004), Los nuevos tipos de museo a comienzos del siglo xxi y la interpretación del patrimonio cultural, Boletín de Interpretación, 9, 8-10; 10, 7-11.

GARCÍA CANCLINI, N. (1999), Los usos sociales del patrimonio cultural, Patrimonio Etnológico. Nuevas perspectivas de estudio, Sevilla, Instituto Andaluz del Patrimonio Histórico, 16-33.

LUMBRERAS, L. (1980), Museo, cultura e ideología, Museología y Patrimonio Cultural. Críticas y perspectivas, Lima, Pnud/Unesco.

PARDO, P. (2002), El Museo Nacional de Dinamarca, Revista de Arqueología, 257, 18-25.

SÁNCHEZ, F. J., FERNÁNDEZ, D. (2001), Las Médulas (León), un paisaje cultural, Cursos sobre el Patrimonio Histórico 5, Santander, Universidad de Cantabria, Ayuntamiento de Reinosa, 299-309.

SWAIN, H. (2007), An Introduction to Museum Archaeology, New York, Cambridge University Press.

VAILLANT, E. (1993), Les musées de société en France: Chronologie et définition, Musées et Sociétés. Actes du Colloque de Mulhouse-Ungersheim, París, DMF.

207

Cronologia d’una recuperació

Avui i demà dels museus d’arqueologia

De la Postguerra a la recuperació del Museu d’Arqueologia per la Generalitat de Catalunya (1939-1995) Àngels Casanovas*, Jordi Rovira i Port**, Enric Sanmartí-Grego***

Una relació breu de dates i dades 1939 • El museu passa a dependre de la Diputació de Barcelona i s’incorpora a la xarxa que a l’època s’anomenava Museos Arqueológicos Provinciales. A partir d’aquell moment el museu canvia de nom: Museo Arqueológico de Barcelona. Martín Almagro Basch, director designat pel nou règim, recupera, amb expedient previ de depuració, l’antic equip tècnic del museu: Josep de Calassanç Serra Ràfols, Josep Colominas Roca i Alberto del Castillo, juntament amb el personal del laboratori de restauració. S’inicia una política d’adquisicions que reprèn, d’una banda, iniciatives d’abans de la Guerra Civil (com, per exemple, l’adquisició de la col·lecció Bento) i que, de l’altra, cerca completar col·leccions ja existents, com ara la del Tresor de Torredonjimeno (Jaén), o les emporitanes.

Aviat s’instal·laria a la seu del museu a Barcelona l’Instituto Rodrigo Caro, del Consejo Superior de Investigaciones Científicas, i el Seminari de Prehistòria de la Universitat de Barcelona. Amb aquest segon es donava continuïtat a la política de vinculació universitat-

museu encetada pel professor Pere Bosch Gimpera.

• 3 d’agost. Reobertura al públic del Museu Arqueològic de Barcelona.

1940 • El professor Martín Almagro Basch accedeix a la plaça de catedràtic de prehistòria de la Universitat de Barcelona.

• Gener. Apareix el primer volum de la Revista Ampurias amb les col· laboracions de R. Menéndez Pidal, A. García Bellido, A. Schulten, M. Almagro, S. Vilaseca, J. Colominas, L. Pericot i F. Mateu.

• 10 d’abril. Adquisició definitiva del mosaic de Bell-lloc, a Girona.

• 12 de setembre. Es reprenen les excavacions d’Empúries amb fons econòmics procedents de la Diputació de Barcelona, l’Ajuntament de Barcelona i la tot just creada organització Amigos de Ampurias. Per primera vegada s’utilitzen com a mà d’obra soldats republicans presoners, concretament del Batalló Disciplinari de Treballadors Figueres 71 i del Batalló Disciplinari de Soldats Treballadors 46.

• 23 de novembre. Inauguració de les instal·lacions de prehistòria, amb un

Museu d’Arqueologia de Catalunya - Barcelona. *acasanovasr@gencat.cat - **jroviraport@gencat.cat - ***esanmarti@gencat.cat

Fig. 1. Vista interior d’un dels passadissos que donava accés i llum a les vitrines de la sala de prehistòria. 1940. Autor desconegut (MAC-Barcelona, Arxiu Fotogràfic).

211

Museu d’Arqueologia de Catalunya

Fig. 2. Soldats treballadors a Empúries. Entre 1939 i 1945.

Autor desconegut (MACBarcelona, Arxiu Fotogràfic).

total de vuit sales. El projecte havia començat l’any 1937 sota la supervisió del professor Pere Bosch Gimpera. Els treballs, però, encara s’allargaran fins al 1946.

• Adquisició del mosaic amb l’escena del Sacrifici d’Ifigènia, fins aleshores encara de propietat privada.

1941 • Excavacions als terrenys de Bell-lloc.

1942 • Ingressa la col·lecció de bronzes procedents de La Lloseta (Mallorca), adquirida amb fons estatals.

• Creació de la Secció d’Arqueologia de Barcelona dins de l’Institut Diego Velázquez del Consejo Superior de

212

ANYS 1935-2010

Investigaciones Científicas, amb seu al Museu Arqueològic de Barcelona.

Va ser nomenat director d’aquesta secció Martín Almagro Basch i secretari-col·laborador Joan Maluquer de Motes. Un any més tard s’hi incorporaran com a col·laboradors Lluís Pericot Garcia, catedràtic de la Universitat de Barcelona, i Josep Colominas Roca i Josep de C. Serra Ràfols, conservadors del Museu Arqueològic de Barcelona. L’any 1946, també, Antonio Palomeque. A partir d’aquest moment la revista Ampurias es converteix en el seu òrgan científic.

• S’incorporen a les tasques de recerca arqueològica tres joves investigadors procedents del Seminari de Prehistò-

Cronologia d’una recuperació

ria de la Universitat de Barcelona: Albert Panyella, Miquel Tarradell i Joan Maluquer de Motes, els quals inicien exploracions als sepulcres megalítics de l’Alt Empordà.

943 1 • Es duen a terme obres de millora en l’estructura de l’edifici del Museu de Barcelona, per solucionar problemes bàsics com ara la canalització de les aigües pluvials o el perill de desplaçament dels terrenys de la muntanya de Montjuïc sobre l’edifici.

• S’inicia la reinstal·lació del Museu Monogràfic a Empúries.

• 22 de març. Arriba a Empúries una nova font de mà d’obra formada de soldats de lleva, que treballaran principalment a la ciutat romana i a la zona de la muralla.

• Ingressa la col·lecció de joies fenícies procedents de diverses necròpolis de Cadis, adquirides amb fons de l’Estat.

1944 • S’inicien importants campanyes al Sàhara a través de l’Instituto de Estudios Políticos i de la seva Comisión de Investigaciones del Sáhara Español.

• Sota la direcció de Martín Almagro Basch i amb la col·laboració del dibuixant Manuel Benítez Mellado es reprenen les campanyes d’estudi de l’art rupestre llevantí. Cal destacar el nou calc-dibuix de la Roca dels Moros del Cogul.

1945 • Els tècnics del Museu Arqueològic de Barcelona Josep Colominas, Josep de C. Serra Ràfols i Lluís Pericot intervenen al Plan nacional de excavaciones del Ministerio de Educación Nacional, i dirigeixen intervencions a Badajoz, Girona i Barcelona.

946 1 • S’intensifiquen les campanyes d’excavació, no només a Empúries sinó a Torroella de Montgrí, Capellades, Jaca, la vall de Baztán, el Pirineu de Lleida, el Baix Aragó, l’Alt Empordà, la Noguera, Roses... Per dur a terme aquesta tasca hom disposa del personal tècnic del museu i de la col·laboració dels joves investigadors August Panyella, Joan Maluquer, Lluís Pericot i Pere de Palol.

1947 • S’inicien els Cursos d’Empúries, que han tingut continuïtat fins a l’actualitat.

• 5 de setembre del 1947. Primera reinauguració, després de la Guerra Civil, del Museu Monogràfic d’Empúries.

1948 • Instal·lació a les dependències del museu del Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional, que depenia del Ministerio de Educación Nacional.

El director del museu, Martín Almagro Basch, és nomenat comissari de la Zona de Levante d’aquest servei.

• Creació de l’Instituto de Prehistoria Mediterránea, hereu de la Sección de Arqueología de Barcelona de l’Instituto Diego Velázquez, amb seu al Museu Arqueològic de Barcelona. Martín Almagro en serà director, Joan Maluquer de Motes, secretaricol·laborador, i Lluís Pericot García, codirector. Com a col·laboradors numeraris trobem: Antonio Palomeque, Joan Ainaud de Lasarte, director de Museus d’Art de Barcelona, Carlos Cid Priego, professor de la Universitat de Barcelona, i, finalment, els conservadors del Museu Arqueològic de Barcelona Josep Colominas Roca i Josep de C. Serra Ràfols.

• Pere de Palol és nomenat director del Museu de Girona.

213

Museu d’Arqueologia de Catalunya

951 1 • 1-16 de setembre. El museu organitza a les Balears, juntament amb la Universitat de Barcelona, el IV Curs Internacional de Prehistòria i Arqueologia.

953 1 • Apareix el primer volum de la monografia Las necrópolis de Ampurias.

Dos anys més tard es publica el segon volum, tots dos obra de Martín Almagro Basch.

• Antoni Arribas, conservador encarregat d’Empúries.

1954 • 17 de juliol. El president de la Diputació de Barcelona i l’inspector general de Museus, Joaquín María de Navascués, inauguren vuit sales del museu de Barcelona a l’ala sud de l’edifici.

Són cinc sales destinades a allotjar les col·leccions gregues i etrusques del museu, dues sales amb ceràmica romana i una sala amb col·leccions de vidres antics, batejada com a “sala pompeiana”.

• Pere de Palol i Alberto Balil s’encarreguen de les campanyes d’Empúries.

Comença a col·laborar amb el museu el jove investigador Eduard Ripoll, que farà prospeccions d’art rupestre llevantí a Tivissa, el Perelló, Cardó i el Baix Aragó.

• El director del museu, Martín Almagro, guanya la càtedra de prehistòria de la Universitat de Madrid.

• Les diputacions de Barcelona i Girona prenen l’acord de constituir un patronat de les excavacions d’Empúries.

• Antoni Arribas guanya la plaça de funcionari del Cuerpo Facultativo de Archiveros, Bibliotecarios i Arqueólogos del Ministerio de Educación Nacional, amb destí al Museu Arqueològic de Barcelona.

214

ANYS 1935-2010

• Pere de Palol guanya la plaça del Cuerpo Facultativo de Archiveros, Bibliotecarios y Arqueólogos i és destinat al Museu Arqueològic de Girona.

956 1 • Martín Almagro Basch és nomenat conservador en cap de la Sección de Prehistoria del Museo Arqueológico Nacional, a Madrid, i crea l’Instituto Español de Prehistoria dins el Consejo Superior de Investigaciones Científicas, amb seu al MAN. • Pere de Palol guanya la càtedra d’arqueologia de Valladolid i Miquel Tarradell la de València.

• Eduard Ripoll inicia les campanyes d’excavació a l’abric Romaní de Capellades, que tindran continuïtat fins al 1962, amb diversos col·laboradors com ara Henry de Lumley i Georges Laplace.

1957 • Comencen les campanyes d’excavació dirigides per Antoni Arribas a Pollentia (Mallorca) finançades per la fundació nord-americana William L. Bryant. Hi col·laborarà també l’esposa d’Arribas, Glòria Trias.

• Mercè Muntanyola guanya les oposicions a conservadora del Museu Arqueològic de Barcelona.

• Lluís Pericot passa a dirigir el reorganitzat Servei d’Investigacions Arqueològiques de la Diputació de Barcelona.

• Eduard Ripoll, conservador del Museu Arqueològic de Barcelona.

1958 • Mor Josep Colominas Roca.

• Eduard Ripoll comença les campanyes d’excavació a Cueva de Ambrosio (Vélez Blanco, Almeria), que prosseguiran episòdicament al llarg de cinc anys.

Cronologia d’una recuperació

959 1 • Es crea l’Institut de Prehistòria i Arqueologia de la Diputació de Barcelona, hereu del Servei d’Investigacions Arqueològiques de la mateixa diputació, amb seu al Museu Arqueològic de Barcelona.

• Missió espanyola a Núbia per participar a les campanyes arqueològiques patrocinades per la UNESCO als terrenys afectats per la construcció de la presa d’Assuan. El Museu Arqueològic participarà en aquest projecte amb l’investigador Eduard Ripoll i amb Lluís Monreal i Miquel Llongueras, aleshores becaris. Les campanyes duraran més de sis anys.

1961 • 1 de febrer. S’inaugura una nova sala del museu a l’ala nord de l’edifici. S’hi féu en primera instància una exposició temporal sobre les tasques de recerca arqueològica a Catalunya, a Andalusia i a l’Aragó. Finalitzada la mostra, s’hi instal·laren els materials ibèrics procedents del Baix Aragó.

• S’inaugura una nova remodelació del Museu Monogràfic d’Empúries, amb la presència del president de la Diputació de Barcelona, marqués de Castell-Florite, i el director general de Bellas Artes del Ministerio de Educación y Ciencia, Gratiniano Nieto, entre d’altres.

• S’inicia la sèrie “Monografías de arte rupestre”, editades en anglès, a més

Fig. 3. Grup de professors i alumnes del I Curs d’Empúries de l’any 1947. D’esquerra a dreta, a la primera fila: Martín Almagro Basch, Blas Taracena, Antonio García y Bellido, Adolf Schulten, oficial no identificat, Nino Lamboglia, Jean Mallon i Lluís Pericot; a la segona fila: Mercè Muntanyola, Lidia Panizzi, Teresa Pericot, Lluïsa Pericot, Concepción Fernández Chicarro, M. Lluïsa Galván, Isabel de Ceballos-Escalera, Marola Martínez, Catalina M. Ferrer, Lluïsa Vilaseca, Pilar Sanz i senyora Serra Ràfols; a la tercera fila: Pere de Palol, Augusto Fernández Avilés, Miquel Oliva, Francesc Riuró, Octavi Gil Farrés, Carlos Cid, I. Puig, Federico Wattemberg, Tomás Maigí, Miguel Ángel García Guinea, Antonio Beltrán, August Panyella, Francisco Jordà, José Milicua, Lluís Amorós, Miquel Tarradell, Ricard de Apraiz, Lluïsa Arrufat, Concepció Gener, Josep de C. Serra Ràfols, Xavier Bordanova, Joaquín M. de Navascués, Teógenes Ortego i Josep M. Corominas.

1947. Autor desconegut (MACBarcelona, Arxiu Fotogràfic).

215

Fig. 4. Exposició “Culturas Primitivas de la Guinea Ecuatorial” . 1965. Foto Poliphoto Industrial (Mac-Barcelona, Arxiu Fotogràfic)

de en castellà, gràcies al suport de la Wenner Gren Foundation for Anthropological Research, amb seu a Nova York. S’hi publiquen investigacions dutes a terme per l’Institut d’Investigacions Arqueològiques de la Diputació de Barcelona. Eduard Ripoll hi descriu el primer conjunt descobert a Santolea (Terol). Antoni Bregante en serà el dibuixant.

• Ricard Batista publica el primer volum del “Corpus de monumentos megalíticos”, sèrie de l’Institut de Prehistòria i Arqueologia de la Diputació de Barcelona.

1962 • Martín Almagro Basch deixa la direcció del Museu de Barcelona per anar a Madrid i és substituït interinament per Eduard Ripoll i Perelló. Almagro manté encara durant dos anys més la direcció del conjunt d’Empúries i de les seves excavacions.

216

1964 • Antoni Arribas guanya la càtedra de prehistòria de Granada.

• 21 d’abril. S’inaugura l’exposició sobre els descobriments de la missió arqueològica a Núbia.

• El museu organitza l’exposició “Numismática romana en España”.

965 1 • 29 de novembre. S’inaugurà l’exposició “Culturas primitivas de la Guinea Ecuatorial”.

966 1 • Eduard Ripoll consolida la plaça de director del Museu Arqueològic de Barcelona i la Dirección General de Bellas Artes el nomena delegat provincial d’Excavaciones Arqueológicas de la Provincia de Barcelona.

• Se celebra a Barcelona el I Simposi Internacional d’Art Rupestre, organitzat pel Museu Arqueològic.

Cronologia d’una recuperació

• Missió arqueològica al Gran Atlas.

Lluís Monreal n’és l’encarregat.

• Es crea el Grup de Col·laboradors de l’Institut de Prehistòria i Arqueologia.

967 1 • El Museu Arqueològic organitza dues grans exposicions: “Pinturas rupestres de Tassili (Sáhara). Expedición Henri Lhote” i “Arte rupestre de Noruega”.

• Eduard Ripoll és nomenat comissari de la IV Zona del Patrimonio Artístico Nacional (València, Catalunya i Balears), després del cessament de Carles Cid Priego, que havia guanyat una càtedra a la Universitat d’Oviedo.

970 1 • Surt el primer número de la revista Informació Arqueològica - Butlletí informatiu de l’Institut de Prehistòria i Arqueologia de la Diputació Provincial de Barcelona.

• El museu organitza la gran exposició “Arte rupestre de Val Camonica (Italia)”.

971 1 • S’inauguren els nous laboratoris del Museu Arqueològic de Barcelona: el fisicoquímic i el de paleopatologia i paleoantropologia, juntament amb el nou taller de restauració.

• Té lloc el Simposi de Colonitzacions, organitzat pel Museu Arqueològic de Barcelona. S’inaugura el Museu d’Olèrdola.

• Mor Josep de Calassanç Serra Ràfols.

• Celebració dels 25 anys dels Cursos Internacionals de Prehistòria i Arqueologia d’Empúries (1947-1971), amb l’edició d’un volum miscel·lani que finalment sortirà publicat l’any 1974.

974 1 • Mor Pere Bosch Gimpera.

976 1 • Mor Alberto del Castillo.

977 1 • Té lloc el simposi “Els orígens del món ibèric”, organitzat pel Museu Arqueològic de Barcelona.

978 1 • Mor Lluís Pericot.

979 1 • Inicia la tasca el servei educatiu i pedagògic del Museu Arqueològic.

981 1 • Eduard Ripoll deixa la direcció del Museu Arqueològic de Barcelona per dirigir el Museo Arqueológico Nacional.

Guanya la càtedra de prehistòria de la UNED. 982 1 • Enric Sanmartí-Grego serà el director durant dos anys del Museu Arqueològic de Barcelona i dels museus monogràfics i conjunts monumentals d’Empúries i d’Olèrdola. S’excava el fòrum de la ciutat romana d’Empúries.

• El museu organitza l’exposició “L’arqueologia i la nostra història”, que va tenir lloc al Palau Güell de Barcelona.

• S’inicien importants campanyes d’excavació al turó del Montgròs (el Brull), on es duran a terme un seguit de campanyes anuals fins que el Servei de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona adquirirà el terreny. S’incrementen les recerques de l’Institut de Prehistòria i Arqueologia, amb grans campanyes a Empúries i excavacions al Tossal de Solibernat (Torres de Segre) i la Balma de la Sargantana (Renant, la Noguera), entre d’altres jaciments.

Aquestes investigacions arqueològiques representaran una font important d’ingressos de noves col·leccions.

217

Museu d’Arqueologia de Catalunya

• S’inicia la nova sèrie “Monografies arqueològiques” amb la finalitat de publicar els resultats de les nombroses campanyes d’excavació.

984 1 • Jordi Rovira i Port serà el nou director durant quatre anys del Museu Arqueològic de Barcelona i dels museus monogràfics i conjunts monumentals d’Empúries i d’Olèrdola.

985 1 • Enric Sanmartí-Grego es trasllada al conjunt monumental d’Empúries i es responsabilitza sobre el terreny de la gestió diària i de la potenciació de les campanyes d’excavació.

• Reestructuració museogràfica de les sales de paleolític del museu de Barcelona.

• Inici de la remodelació global del Museu Arqueològic de Barcelona, segons el projecte arquitectònic de l’arquitecte Josep Llinàs i el projecte museològic de Jordi Rovira. Les obres, patrocinades per la Diputació de Barcelona i gestionades pel Servei de Construccions Civils, havien d’afectar tot l’edifici i s’havien d’executar en tres fases successives. Finalment, només fou remodelat l’eix central de l’antic Palau de les Arts Gràfiques.

986 1 • Febrer. Amb motiu del cinquantè aniversari (novembre 1935 - novembre 1985) de la inauguració, abans de la Guerra Civil, del Museu Arqueològic a l’antic Palau de les Arts Gràfiques, s’organitzen dues grans exposicions.

La primera –“Pere Bosch Gimpera i el Museu Arqueològic de Barcelona. 50 aniversari”– ocupa el Saló del Tinell i la capella de Santa Àgata, mentre que la segona mostra –“El museu secret del Museu Arqueològic de Barcelona”–

218

ANYS 1935-2010

s’obre a la planta baixa de la seu de Montjuïc.

987 1 • S’organitza l’exposició “Els fenicis a la Mediterrània Occidental”, en col· laboració amb l’Istituto Italiano di Cultura de Barcelona.

988 1 • Ricard Batista i Noguera és el nou director del Museu Arqueològic de Barcelona i del museu monogràfic i conjunt monumental d’Olèrdola (ho serà fins a la darreria del 1996). Se segrega de la direcció central de Barcelona la gestió de les ruïnes i del museu monogràfic d’Empúries, que a partir d’aquest moment dependran temporalment del Servei de Cultura de la Diputació de Barcelona, fins a la creació l’any 1991 de l’Oficina del Projecte Empúries. Tot plegat amb la finalitat de consolidar un seguit d’actuacions de cara als pròxims Jocs Olímpics de Barcelona i, sobretot, amb la vista posada en el traspàs previst a la Generalitat catalana, que es concretarà l’any 1990 amb la Llei de museus de Catalunya.

• Té lloc el Col·loqui Internacional sobre el Comerç Marítim Romà a la Mediterrània Occidental, en ocasió de l’homenatge fet a la figura del professor Nino Lamboglia.

989 1 • Creació del gabinet didàctic del Museu Arqueològic. S’incorpora una pedagoga a la plantilla del museu.

1990 • Llei 17/1990, de museus, per la qual es crea el Museu d’Arqueologia de Catalunya amb categoria de museu nacional.

Avui i demà dels museus d’arqueologia

991 1 • Instal·lació del fons epigràfic com a reserva visitable. Instal·lació de noves sales de cultures clàssiques i hispanoromanes i remodelació de les sales corresponents a les Balears.

992 1 • Celebració al Museu Arqueològic del 9th European Meeting of the Paleopathology.

• 15 de juny. S’inaugura la primera fase de les obres de reforma integral del museu iniciades l’any 1986, amb el professor Henry de Lumley com a convidat especial.

995 1 • 1 de maig. En virtut dels acords de transferències de la Diputació de Barcelona a la Generalitat de Catalunya, es produeix el traspàs efectiu del per-

sonal i dels béns del Museu Arqueològic de Barcelona, les ruïnes d’Empúries i d’Olèrdola i els seus museus monogràfics a l’Administració autonòmica catalana. El decret de transferència serà el 23 de juliol del 1996.

A partir d’aquest moment s’obre una nova etapa del museu que recupera la denominació que tenia en el moment de la creació: Museu d’Arqueologia.

Primer de Barcelona, i a partir del 1936 de Catalunya. Gestionat com a museu nacional, desenvolupa una política de creació de xarxes temàtiques especialitzades sobre el territori català. El museu, a més, s’estructura en diverses seus: Barcelona (seu central), Empúries, Olèrdola, Girona –amb el centre/SAM de Pedret i el museu del monestir de Sant Pere de Galligants– i el Centre d’Arqueologia Subaquàtica de Catalunya.

Fig. 5. Exposició “Pere Bosch Gimpera i el Museu Arqueològic de Barcelona.

50 aniversari”. Saló del Tinell.

Febrer del 1986. Foto Oriol Clavell (Mac-Barcelona, Arxiu Fotogràfic).

219

75è ANIVERSARI DEL MUSEU D´ARQUEOLOGIA 75 IMATGES / 75 ANYS EXPOSICIÓ COMMEMORATIVA Organització Museu d´Arqueologia de Catalunya Direcció General del Patrimoni Cultural Departament de Cultura Generalitat de Catalunya Direcció Xavier Llovera i Massana Comissaris Àngels Casanovas i Romeu Jordi Rovira i Port Enric Sanmartí i Grego Coordinació Àngels Casanovas i Romeu Concepte, Projecte i Guió Àngels Casanovas i Romeu Jordi Rovira i Port Enric Sanmartí i Grego Textos, continguts i selecció d’imatges Àngels Casanovas i Romeu Jordi Rovira i Port Enric Sanmartí i Grego Documentació Àngels Casanovas i Romeu Oriol Clavell i Aparicio Julio Gómez-Alba Teresa Llecha i Salvadó Julià Martínez i Amatriain Ivan Patrici Navarro Jordi Rovira i Port Enric Sanmartí i Grego Marta Santos Retolaza

Col.laboració tècnica Josep Maria Bonet Olga Caneda Calvo Maria Choya Mancera Maria Antònia Grau Jordi Mayas Marta Sáez Correcció lingüística Mallol Traductors Associats, S.L. Difusió i Activitats Marta Pujol Marta Sáez Disseny de l´Exposició Jordi Pinós Sisco Ribó Producció Sabaté Famudel Fotografies (autoria) Antonietti, M. Boadas, Brangulí fotògrafs, J. Esquirol, E. Gandia, J. Gaspar, J. Gudiol, Pérez de Rozas, E. Puig, J.M. Sagarra, J. Vidal i Ventosa, i autors no identificats Fons documentals i arxius col·laboradors Ajuntament de Barcelona. Arxiu Fotogràfic de Barcelona (AFB) Ajuntament de l´Escala. Arxiu Històric de l´Escala. Fons Esquirol i Fons Joan Cassús (AHE) Arxiu Nacional de Catalunya. Fons Brangulí Fotògrafs. Fons Francesc Macià (ANC)

Josep Puig i Cadafalch, al Museu d’Empúries, comenta les darreres troballes als alumnes de l’escola Horaciana davant l’escultura d’Asclepi/Serapis. 1910. Foto Antonietti (ICC).

Diputació de Barcelona. Servei del Patrimoni Arquitectònic Local. Arxiu Documental (SPAL-DB) Fundació Institut Amatller d´Art Hispànic.

Arxiu Mas (IAAH) Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC) Museu-Arxiu Víctor Català. L´Escala. Col. lecció Lluís Albert (MAVC) Museu d´Arqueologia de CatalunyaBarcelona. Arxiu Fotogràfic (MAC) Museu d´Arqueologia de CatalunyaBarcelona. Fons Gandia (MAC) Administracions i institucions col·laboradores Ajuntament de Barcelona Ajuntament de l´Escala Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya Diputació de Barcelona Fundació Institut Amatller d´Art Hispànic Institut Cartogràfic de Catalunya Museu Arxiu Víctor Català. Col.lecció Lluís Albert Museu d´Arqueologia de CatalunyaEmpúries Agraïments Lluís Albert Santiago Alcolea i Blanch Xavier Aquilué Abadias Elisenda Ardèvol Lurdes Boix i Llonch Jaume Miranda Núria Peiris Pujolar I a tot el personal del MAC

AQUESTA MISCEL.LÀNIA COMMEMORATIVA HA VIST LA LLUM EL DIA 3 DE NOVEMBRE DEL 2010 AMB MOTIU DEL 75è ANIVERSARI DE LA INAUGURACIÓ DEL MUSEU D´ARQUEOLOGIA

ALHORA CONSTITUEIX EL CATÀLEG DE LA MOSTRA 75è ANIVERSARI DEL MUSEU D´ARQUEOLOGIA 75 IMATGES/ 75 ANYS EXPOSICIÓ COMMEMORATIVA Inaugurada el mateix dia que fou inaugurat fa tres quarts de segle el Museu d´Arqueologia, a Barcelona

Cultura Museus

c

Museu d’Arqueologia de Catalunya

ANYS 1935-2010

MISCEL·LÀNIA COMMEMORATIVA

c

ISBN 978-84-393-8576-9

Generalitat de Catalunya Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació

9 788439 385769

Museu d’Arqueologia de Catalunya ANYS 1935-2010 MISCEL·LÀNIA COMMEMORATIVA

Cultura Museus

c

Museu d’Arqueologia de Catalunya

ANYS 1935-2010

MISCEL·LÀNIA COMMEMORATIVA

c

ISBN 978-84-393-8576-9

Generalitat de Catalunya Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació

9 788439 385769

Museu d’Arqueologia de Catalunya ANYS 1935-2010 MISCEL·LÀNIA COMMEMORATIVA