Pares i concurs

El confinament ha marcat una ruptura en la vida de tothom. Per als infants, ha suposat un canvi de ritme, de socialització i d’activitats. Els nostres fills pertanyen a una generació molt ocupada; els fem fer moltes coses –esport, música, etc.– i això està molt bé. Però amb el confinament primer i les restriccions després, tot això s’ha acabat. Els nens han descobert l’avorriment. I l’avorriment propicia el joc lliure, la imaginació, que és la base de l’autonomia. Quan s’avorreix, un nen s’enfada, protesta... i, en un moment determinat, comença a mirar d’una altra manera tot allò que l’envolta. Aleshores decideix «fer coses», tocar, manipular... Comença el joc imaginari. Els infants realment necessiten avorrirse per activar la seva imaginació. Això és l’autonomia! I és molt necessària per al seu desenvolupament cognitiu, afectiu i intel·lectual. Ara molts pares s’han adonat que no fomentaven prou aquest temps lliure. Per exemple, un nen pot veure el seus llibres tot sol: triarne un, mirarse’l, posarlo de cap per avall... sense que ningú li digui que no es llegeix així. Que prengui consciència que pot fer les coses tot sol és molt positiu. D’altra banda, és cert que el confinament va imposar una proximitat que es va suportar més o menys bé. També va trencar el ritme de separacions i retrobaments que marca la vida afectiva dels nens i també dels adults: ens separem i ens tornem a trobar. Aquest moviment altern és la sal de la vida!

Efectivament. En la separació hi ha una promesa de retrobament. I l’encant del retrobament és en allò que ens expliquem, en el relat del nostre dia. Durant un temps, les famílies han estat privades d’aquest plaer. Però, gràcies a això, la nostra manera d’estar junts i de parlar entre nosaltres ha canviat. En la nostra societat volem que tot vagi de pressa. Els pares mantenen amb els fills una relació de tipus informatiu. Sovint el diàleg es limita a qüestions pràctiques: «Has dinat bé?», «T’has raspallat les dents?», «Afanya’t, que demà cal matinar». És una manera concisa de comunicarse, amb poc intercanvi. En passar més temps plegats, aquesta relació s’ha transformat i ha propiciat preguntes més obertes: «Ja has mirat la Cucafera? I de què va el conte?». En les relacions familiars s’ha recuperat el relat.

Som éssers de llenguatge. Quan un pare o una mare s’adreça al seu fill o la seva filla, l’inscriu en el món de les paraules. Sempre insisteixo en la importància de parlar al nen, fins i tot (i sobretot) al nen petit, que és totalment conscient d’allò que passa al seu voltant. Com més petit és, millor capta la dimensió sensorial, emocional. Allò que interessa als infants, especialment a l’edat dels petits lectors, no és la realitat del coronavirus, sinó com la vivim nosaltres, els adults. Potser no ho entendran tot, però provaran de comprendre com incideix en els adults i, sobretot, en els seus pares. Per això cal parlar al nen d’allò que sentim, compartirho amb ell. D’aquesta manera, nota la presència dels pares i se sent acompanyat en allò que experimenta al seu interior. Aquestes confidències compartides construeixen la família. Els nens capten al cent per cent la nostra inquietud o la nostra serenitat, i un progenitor que està sempre intranquil, debilitat pel desassossec o per l’estrès, és un progenitor que flaqueja. Per créixer, l’infant necessita tenir el suport dels adults, especialment dels pares. Quan nota que un d’ells no està bé, fa indagacions amb tanta insistència que pot arribar a l’assetjament. Molts pares confessen: «Li dic que estic cansat, que em deixi estar, però ell insisteix i insisteix, i és pitjor que abans. Ho fa a posta!». Els psiquiatres vigilem aquesta tendència de «ferho a posta», perquè és una actitud que pot convertir l’infant en agressor. I quan ens sentim agredits, agredim. És l’origen de la violència familiar. Per això, verbalitzarho és primordial. Cal recordar als pares que el nen sempre intentarà descobrir l’estat emocional del seu progenitor. Tots coneixem aquesta fatiga de ser pare o mare. És legítima. Quan expliquem a un nen que estem cansats, hem de dirli que no s’ha de preocupar, que tot va bé i que pot jugar tranquil·lament una estona mentre recuperem les forces. Als nens els alteren més les reaccions dels adults que la realitat. ■

© Bayard Presse-Pomme d’Api parents 655. Entrevista realitzada per Anne Ricou-septembre 2020.

«Un fantasma!»

Demana a la teva filla o al teu fill que dibuixi un fantasma i envia’ns-el, amb el seu NOM, COGNOMS i ADREÇA, abans del 30 de setembre de 2021, a:

cucafera@bayard-revistas.com

SORTEJAREM UNA MOTXILLA D’EN SAMSAM!

Ha guanyat el concurs «El castell feliç», de maig de 2021: