ET TRUCARÉ DEMÀ Lourdes Corbera
CAPÍTOL 1 Quan l’Hera advertí que el telèfon sonava, el seu subconscient es posà en guàrdia perquè només faltaven dos o tres minuts per mitjanit. Tanmateix, no li va fer cas i alçà l’auricular sense privar-se de riure l’últim acudit que encara onejava per l’ambient festiu del studio. La inauguració de l’exposició que els havia mantingut atrafegats durant els últims mesos, tot l’equip del Carré d’Artistes, havia estat un èxit. Fins i tot havien rebut les felicitacions directes del comissari, un home alt i gros reconegut internacionalment. Durant tota la tarda, l’Hera, discreta i nerviosa, havia anat a la saga dels comentaris que murmurejaven els experts, els crítics i el públic en general, equipats amb llibretes petites i estilogràfiques o amb copes de cava. Al final de la vesprada, havia estat plenament conscient que els seus quadres havien impactat enmig dels grans pintors al costat dels quals exposava, igual que els seus col·legues, en una mostra que confrontava la pintura clàssica amb la moderna i la post-moderna. Després de buidar-se del tot la galeria d’art, al cor del barri de Le Marais, l’Hera havia proposat als companys d’anar-ho a celebrar al seu studio, no gaire lluny d’allí. El somriure ampli i els seus andamis desimbolts reflectien el convenciment, amb un polsim de vanitat, de que tenia el món a les seves mans. ̶ Allô? ̶ l’Hera deixà el got de plàstic mig ple de coca-cola sobre el prestatge IKEA, al costat del telèfon, i la mà lliure lliscà sota la cabellera negra, esvalotada, i
tapà amb força l’orella esquerra. Girà el cap vers la gresca i dirigí una ganyota burleta al col·lega que encetava un nou acudit ̶ . Allô? ̶ Hera?... Hera! Em sents?... Sóc jo! El somriure de l’Hera s’eclipsà. Se’ns en va..., l’Emma, se’ns en va, es lamentava el seu pare, a l’altra banda de la línia telefònica, a mil cent quilòmetres de distància. En el seu cap, l’Hera cercava l’enfocament correcte, com una càmera fotogràfica que no troba prou llum, però no s’atura en el procés de formar, sigui com sigui, una imatge nítida del que té al davant. Al cap de pocs minuts, en veure-la immòbil, els altres van interrompre les converses i les rialles i, com clavats al terra del studio on ja només se sentia una melodia de fons, sotjaven l’Hera, expectants. Quan l’Hera finalment penjà, la Maëlle se separà del grup, s’apropà d’ella i li preguntà alguna cosa que la seva amiga no va entendre. Aleshores, li agafà la mà i l’estirà cap al canapè, al bell mig del saló-menjador-habitació, que només una artista com l’Hera podia agençar d’aquella manera: semblava espontani, però la seva posició, així com la de la resta de mobles, pintures i bibelots dins l’apartament, havia estat calculada de forma acurada seguint la proporció àuria que l’Hera també perseguia, inflexible, en els seus dibuixos. Les tres noies que estaven assegudes sobre el sofà s’alçaren prestes per brindar la plaça a l’Hera. La Maëlle tornà a preguntar: ̶ Sisplau, Hera! Què passa? M’estàs espantant!
̶ No pot ser...
̶ mormolà per fi l’Hera, arrufant el front ̶
estant operant
l’Emma... la meva germana... ̶ Què ha passat? Que ha tingut un accident? ̶ va demanar la Maëlle. Els altres companys s’entremiraven i badaven grans els ulls o alçaven les mans en signe d’incomprensió. Algú havia tingut la pensada d’aturar la música.