Page 1

1.

Tanco la porta i m’hi repenjo, exhausta. Acluco els ulls durant uns instants i sospiro. Dono una ullada al rellotge de polsera... Ja són quarts de dotze. Intento fer-me a la idea de tornar a dormir entre aquestes parets que, després de tants mesos abandonades, han estat durant tot el dia testimonis muts d’això tan terrible. Els records tan eficientment empresonats en aquest pis comencen ràpidament a fer acte de presència, ara que em troben sola. Surten de les fotos del rebedor, dels quadres penjats al passadís, de darrere de cadascuna de les portes, portes que custodien els armaris plens de roba vella i els llibres de la universitat i els regals d’aniversari, i se’m tiren a sobre, els records, m’estrenyen, m’ofeguen. No la vull, aquesta memòria... Com m’ho faré per alliberar-me una segona vegada d’aquest llast? Faig via cap a la cuina i passo ràpidament per davant de la saleta, desordenada pel tràfec d’aquesta jornada maleïda. Malgrat tot, hi llenço una mirada, a la saleta, i em fixo que a sobre del sofà hi ha el fulard de la Cira. Un mocador de seda verd clar estampat amb floretes que són com puntets vermells i grocs, que ella sempre duia enrotllat al coll. Havia estat un regal de la seva mare, m’havia explicat. Ara, és l’única cosa tangible que em queda d’ella... de la Cira. Entro a la saleta i agafo el fulard verd. Déu meu!, no m’hauria d’haver quedat aquí aquesta nit... I què faré, demà? Estic sola... El timbre de l’intèrfon em sobresalta. Em quedo clavada al terra uns instants i torna a sonar el timbre. Dono un cop d’ull al rellotge una altra vegada i m’afanyo cap a l’entrada. Amb el cor que em batega furient, agafo el telèfon. En sentir la veu a l’altra banda del fil, se’m glaça la sang. Haig d’esforçar-me per pitjar el botó que obre la porta del carrer, però no tinc cap dret de negar-li l’entrada. De seguida em planto al replà i espero. Espero que la mare de la Cira surti de l’ascensor, que ja sento que puja. Quan em veu, la Neus em somriu amb els llavis tremolosos.


̶ Sento molestar-la tan tard... Vull dir-li que no passa res, que ho entenc, però cap so no vol eixir de la meva boca. La convido a entrar amb un gest de la mà al mateix temps que nego amb un moviment del cap, no, no és cap molèstia... La Neus és una dona prima, petita. Duu una cabellera morena, llarga i estirada, que es veuria esplèndida si a la cara no s’hi reflectís el patiment d’una mare per la seva filla, sofriment que arrossega des de fa prop de dos mesos i que avui... Oh! Déu meu! I jo en sóc la culpable. ̶ A... anem a la cuina... ̶ Sí, millor a la cuina... ̶ em respon la Neus mentre recorrem el passadís. Ella també dóna una ullada a la saleta, quan hi passem davant. Ens asseiem a la taula de roure fosc, marcada amb un munt de cops i de talls, empremtes inesborrables del pas dels anys, testimoni, la taula, de tantes converses i discussions, de dinars i de sopars. La Neus s’ha tret la jaqueta, una mena de sahariana fosca, i l’ha penjada al respatller de la cadira amb la seva bossa gris. Estem una davant de l’altra, la Neus i jo. Ella em somriu, Déu meu! i jo escanyo el fulard verd amb la mà. Durant alguns minuts, ens observem en silenci. Sense voler, dono un cop d’ull al canell esquerre. Només fa unes quantes hores que ens hem conegut, amb la Neus, però sé exactament com se sent perquè jo també, fa temps, vaig perdre un fill... ̶ Ho... ho sento... Que ximpleta sóc, no sé què dir. Preferiria que aquesta dona m’engegués tota la seva ràbia. No vull que em somrigui! M’agradaria que em bufetegés, que m’apunyegués... Seria una mena de redempció perquè no he pogut salvar la Cira. ̶ Abans... Amb tanta gent i tot... No ha estat possible... no hem pogut... conversar... ̶ mentre la Neus parla, jo, en els seus ulls, hi veig els ulls de la Cira


i sento que les poques forces que em quedaven s’escolen completament del meu cos. ̶ Necessito... Necessito saber si la meva filla... la Cira... aquestes últimes setmanes... ha estat feliç. La Neus no s’abalança a sobre meu amb un reguitzell de retrets, no tinc aquesta sort. Només fa que augmenti el pes de la meva responsabilitat... Ha estat feliç, la Cira... amb mi? És això l’únic que importa? Tornem a quedar-nos en silenci una bona estona. La Neus s’estreny les mans, sobre la taula, i noto la seva mirada insistent, expectant. Sembla com si tingués fred... Jo no sé per on començar, malgrat que me’n recordo perfectament de tot el que s’ha esdevingut aquestes últimes vuit setmanes, durant cadascun dels dies des que vaig conèixer la Cira. Vuit setmanes... Sí, tot ha quedat gravat en la meva memòria de vella, igual que si ho hagués escrit en un diari íntim de paper, tangible, cada fet i cada conversa que hem mantingut, els riures i les pors, com si un sisè sentit m’hagués advertit que arribaria aquest moment en què hauria d’evocar-ho tot, fins a l’últim detall. La Neus m’observa i jo baixo els ulls. Se senten unes veus llunyanes, que deuen venir de la tele del pis del costat, on viu un matrimoni d’avis sords, encara més vells que jo, que s’adormen al sofà fins a les tantes de la matinada. No sé per on començar. La Neus ho vol saber tot, és clar... no cal que m’ho digui... Li proposo beure alguna cosa i això em permet bellugar-me per la cuina i retardar el que serà un relat dolorós per a les dues. A l’armari, hi trobo un paquet de cafè començat, l’ensumo i amb una cullereta burxo el gra mòlt que s’ha quedat agafat. Omplo la cafetera d’aigua i hi fico dues mesures generoses de cafè. Enrosco la moka, la col·loco sobre el foc i, dempeus, espero que comenci la remor de l’aigua bullent que puja. No he menjat gairebé res des d’ahir, només unes quantes galetes ràncies, però em sento incapaç de fer cap mos.


Quan torno a seure, fixo els ulls en el cafè fumejant, al meu davant. No és fàcil, no, no és fàcil... La Neus em fita a mi. I l’Andreu? Ha estat feliç, el meu fill?... Penso que no... no durant els últims anys. Que se n’havia fet d’aquell marrec, alegre i afectuós que s’asseia en aquesta mateixa taula i m’explicava, mentre berenava ̶ aquest pensament m’arrenca un somriure poruc ̶ com li havia anat el dia al col·legi. Avui, després de prop de sis mesos d’haver-me escapat de casa, després de mig any d’haver abandonat aquest pis i el que havia estat la meva vida fins aleshores, l’Andreu m’ha mirat als ulls i el cor se m’ha parat... Però no puc oblidar el que ha passat. Si almenys s’hagués mostrat penedit, però no ha estat així. La Neus deu pensar que jo tinc sort perquè encara el puc veure, l’Andreu... Però no té més sort ella que jo? ̶ Irene... La veu de la Neus m’obliga a deixar de banda les meves cabòries. La Cira. Observo el mocador verd, entortolligat en les meves mans, torno a consultar el rellotge i provo de retrocedir les vuit setmanes, fins el moment exacte en què em vaig topar amb la Cira, un vespre càlid de principis d’agost, quan jo vivia al carrer. La Neus no ha deixat de mirar-me, immòbil, muda. Sospiro. ̶ Irene... Ara la Neus suplica. Unes llàgrimes li rellisquen per les galtes. Faig una nova inspiració llarga i profunda i tanco els ulls.

Primer capítol  
Advertisement