Petita Història de Catalunya

PETITA HISTÒRIA DE CATALUNYA

Amb un sincer agraïment a na Mar que tanta paciència a tingut i ajuda m’ha donat...

Al copiar, parcialment, aquesta “petita Història de Catalunya” que el seu dia va publicar la Generalitat de Catalunya, he volgut fer arribar d’una manera breu i còmoda els esdeveniments principals que varen passar des de l’origen del nostre País fins avui.

Espero i desitjo que us sigui fàcil i còmode a més , també, que la feu arribar a totes les persones que estimen i volen conèixer la nostre història.

Lluís de Vilafranca.

LA PREHISTÒRIA Anomenem prehistòria aquell període del qual no sabem res per escrit perquè llavors l’home no en sabia d’escriure. Anava d’aquí cap allà caçant el que podia, i alimentant-se de la caça. Per caçar feia servir armes de pedra i segons la manera de tallar les pedres sabem a quina època pertanyen aquelles restes i dividim els períodes de temps: PALEOLÍTIC INFERIOR, MITJÀ o SUPERIOR. De mica en mica, l’home va anar aprenent a dominar la natura i es va fer, per dir-ho d’alguna manera, pagès. Es a dir, ja no vivia només del que trobava, sinó també del que plantava. Al mateix temps va fer per manera de fer-se venir bé la caça, per això pintava a la cova el que volia caçar, o el que havia fet per obtenir mel, i així se sentia més fort i més amo de tot. Els homes del Neolític son els primers pagesos que van fer la collita a Catalunya i això va passar, si fa o no fa, més de set mil anys enrere, que ja és dir!

(Paleolític Inferior: 600.000 a.C. - 100.000 a.C.; Paleolític Mitjà: 100.000 a.C. - 35.000 a.C.; Paleolític Superior: 35.000 a.C. - 10.000 a.C.; Mesolític: 10.000 a.C. - 5.000 a.C.; Neolític: 5.000 a.C. - 1.300 .

LES PRIMERES TRIBUS És clar, a base d’anar plantant i collint, a base d’anar guardant ramats i domesticant animals, els homes es van establint. I un cop establerts, feien família, i les famílies creixien i es convertien en tribus dirigides pels més ancians o pels més saberuts. En aquestes tribus tothom hi feia una tasca o altre: els homes, les dones, els pocs vells que hi havia i les criatures. Feien cases, feien guerres, teixien, feien eines amb metalls (n’hi havia que sabien fondre el bronze o el ferro) i fins i tot feien tombes i monuments.

Tenien moltes ganes de passar a la història, i ens han deixat tantes penyores que ara ja sabem més o menys on vivien, i els hem posat uns noms que encara conservem. Per exemple: la comarca d’Osona es diu així perquè allà hi van viure els ausetans; i a Barcelona un dels carrers més importants es diu Via Laietana en memòria dels primers habitants que va tenir le ciutat, els laietans.

Ibers, Celtes, Ilercaons, Cossetans, Laietans, Ausetans, Indigetes, Lacetans, etc.....

FENICIS I GRECS Però a l’altre cap de mar, hi havien uns altres pobles que havien anat més de pressa a organitzar-se, a expandir-se i a llegir i escriure. Sabien navegar molt bé, i per això van arribar a les costes de casa nostra i van establir relacions comercials amb els habitants d’aquí.

Així va ser com els ibèrics van conèixer els fenicis els primers que van utilitzar l’alfabet, i que sabien fer coses veritablement boniques amb la ceràmica, amb els metalls, amb els teixits i amb el vidre. Tot això ho canviaven per metalls o per menges o per tot el que els interessava del que feien els ibers, i, un cop fet el canvi: adéu-siau, bon vent!, se’n tornaven cap a caseta. Els fenicis van tenir una gran influència entre els poblats ibers dels segles VII i VI a.C. A la llarga, ens van ensenyar a comerciar i a comprar i vendre per diners. I el mateix van fer els grecs, un dels pobles més importants que hi ha hagut a la història, que van fundar les colònies de Rhodes i Empúries per a comerciar. És a dir, mentre els vaixells anaven i venien de Grècia, uns quants mariners i les seves famílies es quedaven ran de mar per continuar mercadejant i tenir el magatzem ple per quan tornessin els seus companys. Així no perdien tant el temps en viatges. Ells van ser els primers mercaders que hi va haver a Catalunya, uns cinc-cents anys abans de Crist.

ELS ROMANS Va passar el temps, i els romans que havien après un caramull de coses dels grecs, van decidir que les terres d’Ibèria (entre les quals hi havia les que ara anomenem Catalunya) estaven molt ben situades i que els interessava d’establir-s’hi. Així, doncs, van venir per quedar-s’hi i no per fer barates. I amb aquest objectiu la van anar

envaint pam a pam i amb tota la força. I si, si, s’hi van quedar una pila d’anys, i com els romans tenien molta cura de fer que les terres dominades aprenguessin d’ells tot el que de bo tenien, van tenir molt de temps per fer-nos aprendre les seves coses tant i tant bé que aviat no hi va haver cap diferència entre els habitants de Roma i els de Tarragona.

Dels romans vam aprendre a fer ponts i camins ben amples perquè hi passessin els carros, vam aprendre a organitzar-nos militarment i a fer les muralles més fortes, vam aprendre el llatí, que és una llengua que anava molt bé per anar pertot arreu. I va ser mentre ells vivien a casa nostra, que, a poc a poc, el país es va anar fent cristià, perquè diuen que fins i tot Sant Pau va venir a predicar a Tarragona, (per posar-hi més endavant una Sucursal)..(afegit) 218 a.C.: Desembarcament de Gneu Escipió a Empúries...27 a.C.: Tarraco passa a ser Província Imperial...64 - 66: Probable predicació de Sant Pau a Tarragona...

ELS VISIGOTS Quan al cap de molts segles, l’Imperi Romà va fer figa, a Catalunya hi van anar a parar els visigots, un poble bàrbar dels més civilitzats, que ens van tractar força bé.

Fins i tot un rei visigot, Ataülf, casat amb una princesa romana, va voler convertir la ciutat de Barcelona, que era la més ben amurallada de Catalunya, en la capital d’un regne romano-visigòtic. No ho va aconseguir, perquè les coses en aquell temps anaven en doina.

La gent abandonava les ciutats, els comerciants viatjaven poc, i gairebé no hi havia vaixells que creuessin la mar. "Cadascú a casa seva, i moixoni", sembla que es diguessin. Treballaven els camps, cosa que els semblava molt més necessària que anar a estudi, i s’oblidaven, a poc a poc, de moltes de les coses que havien fet abans, amb els romans. Els que més se’n recordaven eren els clergues que, organitzats en bisbats mantenien les tradicions i els contactes amb l’exterior. I un dels bisbats més importants va ser el d’Egara. a Terrassa.

Segles V, VI i VII. Domini dels gots a Catalunya...415: Ataülf vol convertir Barcino en la capital d’un regne romano - visigòtic...450: Basíliques de Terrassa.

ELS ÀRABS Però no hi havia manera de recuperar la calma i la tranquil·litat que cal perquè un poble prosperi. L’any 711, els sarraïns, que eren un poble àrab, i que creien en la religió de Mahoma, van decidir apoderar-se d’Eeuropa, entrant per Gibraltar, i, apa!

Amunt, amunt, envaint-ho tot i saquejant-ho tot, van travessar la península amb una empenta rabiosa. Però més enllà dels Pirineus, un rei franc els va parar els peus, i, es clar, es van quedar plantats allí on eren.

I com no era pas un lloc tant dolent, van decidir quedar-s’hi. Això no va agradar gens a la gent que ja hi vivia i que s’havia anat a refugiar a les muntanyes. O sigui que van començar a barallar-se i a heure-se-les fort, com ja explicarem. Però allí on els àrabs s’hi van quedar més temps, van tenir ocasió d’ensenyar-nos coses que ens han estat força útils, com ara el regadiu de les hortes o la importància dels banys, o l’estudi de la medicina i l’astronomia. I sobretot l’estudi de les matemàtiques amb les famoses xifres aràbigues.

713 - 725: els àrabs ocupen el Principat...732: Carles Martell atura els àrabs a Poitiers...S. VIII i IX: Iniciació de la Reconquesta....985: Destrucció de Barcelona, per Al Mansur.

LA RECONQUESTA De tant en tant un cabdill moro s’empipava i tornava a fer recular els cristians amunt, amunt com ho va fer Al Mansur, el van batejar Moro Mussa, que és un mal nom que ha quedat, com també ha quedat una picossada de llegendes de moros i cristians, on els cristians sempre fan de bons i els moros de dolents i pudents, cosa que no és del tot certa, però que mantenim en moltes festes i tradicions populars, com ara la Patum de Berga o les festes d’Alcoi, al País Valencià.

Els cristians, com dèiem, es van empipar molt amb els moros que els havien pres el poc que tenien. I guerra va, guerra ve, van decidir tornar a prendre les terres que dels moros que abans havien estat seves. D’això se’n diu la Reconquesta. Era una mena d’estira i arronsa entre moros i cristians, que en els Pirineus va durar pocs anys i que a d’altres llocs va durar segles.

785: Reconquesta de Girona...801: Reconquesta de Barcelona...1.118: Reconquesta de Tarragona...1.148: Reconquesta de Tortosa...1.149: Reconquesta de Lleida.

ELS COMTES Un dels reis francs, el gran Carlemany, va decidir protegir les seves fronteres i cedí els terrenys que els cristians havien reconquerit als sarraïns, als cavallers que més s’havien significat. A aquests cavallers els va nomenar comtes i barons, i del conjunt de comtats se’n va dir la Marca Hispànica. I a canvi de que li guardessin les fronteres, el rei franc es comprometia a ajudar-los en cas de guerra. Confiant en aquest pacte els comtes catalans d’Empúries, del Rosselló i de Barcelona van anar tirant moros enllà i van anar fent i desfent.

Diuen que, en una d’aquestes batalles contra els moros el comte Guifré de Barcelona va resultar ferit, i el rei Carles el Calb, que havia vingut a ajudar-lo, li va fer a mà l’escut sota el qual combatrien els catalans, que és el famós escut de les quatre barres de sang. Però el cert és que els reis francs no sempre van complir la paraula d’ajudar els comtes vcatalans, i quan Al Mansur va fer la seva terrible expedició i el rei franc

va fer l’orni i no va ajudar al comte Borrell, aquest va decidir que ja n´hi havia prou de retre vassallatge a uns reis que no complien els tractes, i es va considerar alliberat d’aquesta dependència. És des d’aleshores que els comtes catalans, i més concretament els comtes de Barcelona van governar a casa nostra com si fossin reis, tot i que van continuar anomenant-se comtes.

Cronologia de la Casa de Barcelona: Guifré el Pilós, 878-897...Borrell II, 986992...Ramon Borrell I, 992-1.018...Berenguer Ramon I, 1.018-1.035...Ramon Berenguer I, 1.035-1.076... Ramon Berenguer II, 1.076-1.082...Berenguer Ramon, 1.0821.097...Ramon Berenguer III, 1.096-1.131...Ramon Berenguer IV, 1.131-1.162.

EL ROMÀNIC En aquesta època ja queda configurada la forma i manera de ser del que anomenem Catalunya. Sobretot de la part nord de Catalunya, que era la que més aviat va ser reconquerida. D’aquesta zona se’n diu la Catalunya Vella, i viatjant per la Catalunya Vella trobem moltes esglésies i capelles, que estan fetes seguint les corrents de l’estil romànic. L’art romànic es caracteritza per ser molt robust. Les esglésies son fetes de pedra, i no hi ha gairebé finestres. Tenen el sostre formant una volta que s’anomena de canó, i els arcs son molt característics, fets amb una mitja circumferència, o mig punt. Les esglésies tenen forma de creu, amb el capçal rodó anomenat absis.

Moltes d’aquestes esglésies estan pintades. Les pintures romàniques les feien els monjos i també algunes colles de pintors passavolants. Feien servir pocs colors perquè no en tenien més, i les figures són molt expressives, tant a les pintures com a les escultures. Perquè tothom les pugui entendre feien més gros allò que consideraven més important: per això la figura de Deu és la més gran de totes, i a les altres figures, el cap, els ulls i les mans, com que creien que eren molt importants, també son més grossos que la resta del cos. De castells i de palaus no se’n conserven tants com d’esglésies. I queden molt poques cases, perquè la majoria de gent vivia en barraques de fusta. Però que gairebé totes les restes d’art romànic siguin de caire religiós no ens ha d’estranyar gens, perquè la religió era el que aquella gent considerava més important i el que més els unia.

L’ABAT OLIVA: 971 - 1.040 Aleshores la societat es dividia en tres estaments molt clars i definits: els monjos, els cavallers y els pagesos. La feina que feien els monjos va ser d’allò més important. Ells eren els únics que escrivien i llegien. Estudiaven molt i aquests estudis eren importants per als altres: dirigien la construcció de les esglésies, dirigien els conreus i estudiaven la medicina, les llengües, i les ciències, i intercanviaven els llibres i el que sabien amb altres monjos de països llunyans, o bé amb els àrabs, els quals traduïen molt sovint.

Un dels monestirs romànics més importants de Catalunya i del món va ser el de Ripoll. I

el més gran abat de Ripoll va ser l’abat Oliba, que era parent d’alguns comtes i amic de molts d’altres. Ell va fer que a la biblioteca de Ripoll arribessin llibres de pertot arreu, i a Ripoll van estudiar monjos que venien de qui sap on. L’abat Oliba, a més de dirigir gran part de les obres del monestir també va ser bisbe de Vic, i una persona molt influent. Tant, que va convèncer a altres bisbes i els nobles per crear el primer tractat de pau del món: "La pau i treva de Déu", es deia, i volia dir que tots, nobles, cavallers, pagesos i monjos estaven d’acord a fer que alguns dies cada any fossin dies de pau, dies en que ningú no es podia barallar amb ningú i en què els fugitius podien refugiar-se a les esglésies i llocs sagrats segurs de ser protegits i respectats. L’abat Oliba va ser, fet i fet, el primer seny ordenador de la nostra terra, que llavors (pels voltants de l’any 1.000) era molt arrauxada.

LA LLENGUA CATALANA Es en aquests temps de l’art i la cultura romàniques que la nostra llengua queda definitivament configurada. És clar que això NO es va produir de cop i volta. Primer es van anar introduint formes noves i de mica en mica aquestes formes, modismes, paraules i construccions es van convertir en català.

La gent feia servir el català per parlar o per cantar, però encara escrivien en llatí. El text català més antic que s’ha trobat són "Les Homilies d’Organyà", que venen a ser un conjunt de sermons. Però també conservem moltes cançons, com la Chansó de Santa Fe, que va ser escrita entre l’any 1.054 i el 1.076. Per la mateixa època Ramon Berenguer I va fer escriure les lleis dels Usatges, que ja contenien noms que no son llatins, sinó ben catalans. Però sobretot són els trobadors y els joglars els qui més van contribuir a fer del català una llengua molt completa, fins arribar a la plenitud de les Quatre Grans Cròniques (on s’expliquen les fetes i gestes dels reis) i la saviesa lírica de Ramon Llull, un gran personatge que va escriure més de quatre-cents llibres i llibrets, tots ells en un català dels més bonics que hi ha.

CAMPS I CASTELLS Però, de què parlaven, llavors, en català? Del mateix que parlem ara: de què menjarem, de la família, dels que manen, i de que pensem o creiem. Menjaven del que conreaven o caçaven. Els pagesos cultivaven blat, ordi, sègol, faves, cànem i lli per filar, i començaven a plantar arbres fruiters entre les vinyes i els oliverars. Els ramats eren de xais i porcs, però també hi havia algun bou i cavalls i mules. Mules que necessitaven ferrers per ser ferrades, blat que necessitava molí por ser mòlt i els poblats, que tenien molí i farga n’estaven molt orgullosos.

Això va permetre iniciar una certa comercialització i per això, calien viles on es pogués comercialitzar sense haver de pagar impostos per entrar-hi, ni impostos per comprar o vendre. Són les viles sense "franquícia" o viles franques: Vilafranca del Conflent o Vilafranca del Penedès. Però gairebé tota la resta depenia d’un senyor o

altre, i aquest d’altres senyors fins arribar al capdamunt de tot, al rei. De manera que tota la terra quedava repartida entre els comtes, l’església i la resta de la noblesa. Els pagesos quedaven lligats al seu senyor i li donaven les rendes de la terra i altres favors personals (¿?). Els molins i fargues eren també monopoli del senyor. A canvi, el senyor es comprometia a donar ajut en cas de dificultats o de guerra. Aquest era l’anomenat Pacte de vassallatge, que relligava la pagesia amb la noblesa i la noblesa amb la monarquia i que constitueix el que avui s’anomena sistema feudal.

ELS ALBIGESOS O CÀTARS I vet aquí que les terres del Llenguadoc es van convertir en una de les terres més fèrtils, cultivades i cultes de tot el món feudal. I més obertes al debat. I allí va començar a arrelar un grup de gent, al que el poble anomenava "Los bons homes" i els teòlegs d’avui anomenen càtars, que creien que el món, amb tota la seva mala fi de malvestats i desgràcies és obra del dimoni, i que per tant calia ser molt pur i obrar molt bé si es pretenia anar al cel. No creien en absolut en la violència. Tampoc no creien que es pogués batejar els infants petits, sinó que el baptisme calia rebre’l de ben adult o en tot cas abans de morir. I creien que tant els homes com les dones podien exercir el ministeri de Déu. Un Déu que no demanava riquesa sinó pobresa.

El bon exemple dels "bons homes" va arrelar molt fort al Llenguadoc i el catarisme s’estenia entre pagesos, artesans i nobles, com el senyor de Béziers i els Trencavel de Carcassona. El rei dels francs, va veure en l’heretgia càtara un bon motiu per quedar-se amb les terres del Llenguadoc, i amb permís papal i sota la capitania del malfamat Simó de Montfort, va emprendre una guerra de religió: la Croada contra els albigesos, que és una altra manera d’anomenar els càtars. Els càtars no oposaven resistència, perquè ja hem dit que no podien ser violents, però els senyors van veure que allò desestabilitzava el seu país i van demanar ajuda al seu rei, que en aquell moment era Pere I. I aquest és un dels pocs reis de la història que han mort en una guerra de religió (Batalla de Muret, 1.213) per causa d’una religió que no era la seva, però si la dels seus vassalls.

ELS REIS CATALANS Vet aquí que el comte Ramon Berenguer IV es va casar, per raons d’estat, amb la filla única del rei d’Aragó, que es deia Peronella i que només tenia dos anys. Quan ella va créixer va tenir fills, i d’aquests fills en va sortir la nissaga dels reis de Catalunya i Aragó, dues terres que per via matrimonial es van reunir en un sol regne si bé amb drets i característiques pròpies per cada banda. Per això els monarques eren reis d’Aragó i Comtes de Catalunya, o si ho voleu més resumit, els comtes-reis de Catalunya i Aragó.

Els reis catalans tenen sobrenoms molt bonics: Alfons I el Trobador, Pere I el Catòlicque va morir defensant uns vassalls que no eren de la seva religió -, Jaume I el

Conqueridor, Pere III el Gran, Alfons II el Franc, Jaume II el Just, Alfons III el Benigne, Pere III el Cerimoniós, Joan I l’Amador de la Gentilesa i Martí I l’Humà. Al món hi ha molt pocs països on la gent hagi motejat els seus reis amb uns adjectius tan afectuosos. Això vol voler dir que els catalans s’estimaven molt els seus reis (o potser feien molt la pilota?), però també s’ha de dir que els nostres reis van governar de manera poc autoritària, demanant el parer dels altres estaments, mantenint la seva paraula ("Paraula de català és paraula de rei") i respectant els drets dels seus vassalls.

Cronologia dels reis de la casa de Barcelona: Alfons I: 1.162 - 1.196 ; Pere I: 1.196 1.213 ; Jaume I: 1.213 - 1.276 ; Pere II: 1.276 - 1.285 ; Alfons II: 1.285 - 1.291 ; Jaume II: 1.291 - 1.327 ; Alfons III: 1.327 - 1.336 ; Pere III: 1.336 - 1.387 ; Joan I: 1.387 1.396 ; i Martí I: 1.396 - 1.410.

LES INSTITUCIONS CATALANES El segle XIII neixen les grans institucions catalanes, que formen part de les primeres institucions democràtiques del món, perquè representaven a gairebé tot el poble: les Corts Catalanes i el Consell de Cent de Barcelona. A les Corts s’hi reunien els representants de l’Església, els representants del cavallers i nobles i els síndics o representants de les ciutats. Un cop aplegats reunien totes les queixes que hi havia i les discutien per separat. Quan arribaven a un acord ho presentaven al rei que concedia el que demanaven a canvi d’un altre favor o de diners. D’aquestes concessions fetes per comú acord se’n deien Les Llibertats Catalanes i tenien força de llei.

Quan les Corts havien acabat, quedava una comissió permanent per gestionar aquestes llibertats, que es deia Diputació del General, i és d’allí d’on prové l’actual Generalitat. Les ciutats es regien per un sistema semblant, que sovint copiaven del que es feia al Consell de Cent de Barcelona, que era el consell on tothom hi era representat i que tenia cura dels aspectes i privilegis que necessitava la ciutat per créixer i comerciar. Altres consells semblants van ser la Paeria de Lleida i el Consolat de Perpinyà.

JAUME I Encara avui, Jaume I és el rei més representatiu de Catalunya i el més estimat. També ve ser el rei que va veure néixer i consolidar-se les grans institucions catalanes. Va regnar durant seixanta anys, que és molt!!! I com que era molt ferreny i bel·licós van emprendre grans conquestes. Va decidir que ja n’hi havia prou de moros a Mallorca, i va anar a reconquerir l’illa, i un cop llesta la batalla va repoblar Mallorca de gent catalana. I el mateix va fer amb València, uns anys més tard. Per aquestes conquestes li van posar el sobrenom de Conqueridor.

Diuen que quan el rei en Jaume amb el seu exèrcit a conquerir la ciutat de València, entre ell, els soldats i la gent que volia veure un rei de prop van fer tanta polseguera, que tota aquella pols va pujar i pujar i es va encastar al cel, formant una mena de

núvol clar, que alguns anomenen la Via Làctia i els catalans en diem El camí del rei en Jaume. El que és cert és que el rei en Jaume va donar peu a moltes més llegendes, com la del Pi de les Tres Branques, que descriu la diversitat i la unitat dels Països Catalans.

Però del rei en Jaume en sabem moltes coses sobretot per la crònica de les seves fetes i gestes, i també per les pintures murals que es veuen i il·lustren la conquesta de Mallorca.

OFICIS I CIUTATS La població catalana de llavors no arribava al mig milió d’habitants. Les ciutats només representaven una quarta part dels nuclis habitats. Hi havia tres estaments ciutadans: els anomenats ciutadans honrats, que constituïen una classe culta i refinada, entre els quals hi havia metges i juristes i consellers del rei, que estaven mig emparentats amb la noblesa; l’anomenada ma mitjana, gent de condició econòmica i social molt variada, i entre els quals destacaven els mercaders, però també hi havia els homes de les arts: artesans del vestit, sabaters, orfebres, escultors, notaris i procuradors. I en la escala inferior hi havia l’anomenada ma menor o menestrals, on s’hi trobava els artesans, sobre els qui reposava l’economia de la ciutat. I al capdavall, és clar, hi havia els obrers no especialitzats, els pobres i els esclaus.

Els oficis, doncs, constituïen un element distintiu de la ciutat, i es van agrupar en gremis. Aquests gremis reglamentaven i controlaven la bona qualitat de la feina i s’ocupaven d’una distribució equitativa del treball. Durant els segles XIII i XIV els gremis van ser un dels puntals de la prosperitat de les ciutats catalanes. Els gremis més importants van ser els de la metal·lúrgia, l’argenteria, els relacionats amb el vestir, i els cuiros, i sobretot els especialitzats en el treball de la llana. Un passeig pel Casc Antic de Barcelona proporciona una bona llista del gremis de la ciutat: carrer de la Plateria, carrer de Carders, carrer de la Tapineria...

LA PESTA L’esplendor medieval es va acabar a Catalunya amb una sèrie de desgràcies: L’any1.348 unes naus italianes van encomanar a la població catalana la Pesta Bubònica o “Pesta Negra”. Les conseqüències d’aquesta pesta van ser terribles i durant tres anys la població va ser durament castigada pels seus efectes. La gent moria i moria sense remei: faltaven notaris per deixar constància de les defuncions, faltaven capellans per donar consol als moribunds, faltaven enterramorts, faltaven metges…I al llarg de gairebé dos segles les epidèmies rebrotaven i delmaven la població una cosa de no dir. A més d’aquesta desgracia hi va haver plagues de llagostes (1.357) i al capdavall una sèrie de terratrèmols (1.427-1.428) que van fer que la gent pensés que allò era un càstig de Déu.

Totes aquestes desgràcies van fer capgirar l’estabilitat de la població i del seu sistema organitzatiu: abandó dels camps, immigració a les ciutats, caiguda del comerç, de la

indústria i de les finances, i la moral per terra, amb un pessimisme que va dur a la gent a creure en bruixeries i fetilleries i tota mena de supersticions, en una població reduïda a la meitat (de 500.000 a 300.000 habitants, pam més pam menys. No ha d’estranyar, doncs, que la paraula pesta sigui sinònim de mal, i quan d’algú es diu que és la pesta, malament rai!.. La pesta feia respecte, perquè ho matava tot, i d’aquella època daten les Danses de las Mort per tot Europa, de les que avui perdura la “Dansa de la Mort de Verges”, a l’Empordà, el Divendres Sant.

LES EXPEDICIONS CATALANES PER LA MEDITERRÀNIA Durant els segles XIII i XIV els catalans van navegar per tota la Mediterrània per a mercadejar. Amb aquest fi es van crear consolats en terres estranyes, fins i tot musulmanes. Aquests consolats venien a ser uns ports lliures per a comerciar regits per un cònsol que feia complir les lleis del "Llibre del Consolat de Mar", el primer llibre de lleis marítimes del món, i que moltes altres ciutats van fer servir. Penyora d’aquests consolats i d’aquest comerç son els boniquíssims edificis de les llotges del mar, com les de Mallorca, València i Barcelona. Però no sempre les expedicions eren per mercadejar. N’hi havia que eren per conquerir, i així l’illa de Sardenya, la de Sicília o el regne de Nàpols van passar a mans dels catalans.

Una de les expedicions, la dels almogàvers a Grècia, va ser famosa. Els almogàvers eren soldats i guerrers que es llogaven allà on els demanaven. I com que l’emperador de Grècia els va demanar que lluitessin contra les turcs, van anar a Grècia. I s’hi van quedar durant 77 anys!. Aquesta feta va inspirar a Joanot Martorell per escriure "Tirant Lo Blanc", que diuen que és el millor llibre de cavalleries del món. I també de les gestes dels catalans per la Mediterrània en ve el fet que en una ciutat de Sardenya, l’Alguer, encara avui s’hi parla català.

L’ART i LA CULTURA GÒTIQUES El període gòtic, que coincideix amb el de l’expansió catalana, és una època molt interessant de la cultura occidental. I va aparellada amb l’apogeu de les ciutats. Per això és a les ciutats on trobem les obres mestres de l’art gòtic: les Seus. les Llotges, les Drassanes i els Palaus que, arquitectònicament son una meravella d’espai i lluminositat. Es caracteritzen pels seus arcs ogivals, i pels espais destinats a finestrals, alts, esvelts i virolats.

Si mirem la pintura gòtica veurem que ja no és tant codificada, sinó molt més lliure, i, més, moltes escenes descriuen amb minuciositat la vida i els costums d’aquells temps.

Com que les mercaders eren els qui pagaven aquest art, volien que lluís força, per això és normal que hi hagi incrustacions i aplicacions d’or, que donen una gran riquesa als retaules. Altres arts, com l’orfebreria o els teixits també ens demostren el neguit dels ciutadans, per aparentar, i per ser rumbosos.

EL COMPROMÍS DE CASP La història de Catalunya prengué un nou tombant quan el rei Martí l’Humà va morir sense descendència. Aleshores, a Casp, es van reunir tres representants de Catalunya, tres d’Aragó i tres de València per escollir un nou rei d’entre dos candidats: Jaume d’Urgell i Ferran d’Antequera, de la casa castellana dels Trastàmara. Aquest darrer va ser l’escollit. Però no estava acostumat a la manera de ser governats que tenien els catalans, molt més pactista i liberal, i es va fer un rei molt impopular, sobretot quan no va voler pagar els impostos de la carn que altres ciutadans pagaven. Ell no es considerava un ciutadà com els altres!

El fill del rei Ferran va establir la seva cort a Nàpols, i tot i l’esplendor renaixentista que va donar al seu palau, el fet és que va quedar massa allunyat dels problemes i de la gent de Catalunya, que eren els seus súbdits. Aquestes tensions van augmentar durant el regnat de Joan II, fins al punt d’esclatar una autèntica guerra civil, que va ser desastrosa per Catalunya i que va tenir conseqüències fins i tot amb Ferran el Catòlic, fill del rei Joan. Potser per tota aquesta allau de desavinences conservem mal record del Compromís de Casp, i a vegades pensem què hauria estat del nostre país si en comtes de Ferran d¨Antequera s’hagués escollit Jaume d’Urgell, el "Dissortat".

1.410: Mort de Martí l’Humà; 1.410-1.412: Interregne; 1.412: Compromís de Casp; 1.412: Implantació de la dinastia Trastàmara.

Cronologia dels reis de la casa de Castella: Ferran I: 1.412.1.416; Alfons IV: 1.4161.458; Joan II: 1.458-1.479; Guerra Civil: 1.462-1472; Ferran II: 1.479-1.516.

ELS REIS CATÒLICS I LA CASA D’ÀUSTRIA Ferran II es va casar amb Isabel de Castella. Però això només va ser un matrimoni i, de fet, els regnes de Castella i d’Aragó van continuar regint-se separadament, a través de les seves pròpies institucions, i amb els seus propis recursos, tant legals com econòmics. Ferran el Catòlic va poder dominar el desgavellament que hi havia al Consell de Cent i a la Generalitat, però no va poder evitar la revolta dels pagesos (o Guerra dels Remenses). Al capdavall van trobar una solució positiva que va evitar, anys a venir, la situació feudal que durant molt temps persistiria a la resta de la península. Buscant les Índies, sota el regnat dels Reis Catòlics, Cristòfor Colom va descobrir Amèrica.

Quan va morir Isabel la Catòlica, el rei es tornà a casar amb Germana de Foix, amb la intenció de tornar a separar els dos regnes. Però, com que no van tenir descendència, Castella i Aragó passaren a ser governats per un sol rei: el nét d’Isabel i de Ferran, Carles d’Àustria. La casa d’Àustria va governar, doncs, durant dos-cents anys el nostre país (i moltes altres terres, perquè aviat va formar un gran imperi).

Però durant tots aquests anys, Catalunya va mantenir la seva pròpia identitat, les seves lleis i els seus costums.

Cronologia de la Casa d’Àustria: Carles I: 1.516 - 1.556; Felip II: 1.556 - 1.598; Felip

III: 1.598 - 1.621; Felip IV: 1.621 - 1.665 i Carles II: 1.665 - 1.700.

L’ART DEL RENAIXEMENT A tot Europa, els segles XV i XVI van ser uns anys molt rics, culturalment. Sobretot a Itàlia on admiraven molt l’harmonia clàssica dels grecs i dels romans, i on creien, per damunt de tot, en una humanitat harmònica i en una societat culta. Una mena de renaixement de l’home. Per això, de l’art i de la cultura d’aquell temps se’n diu el Renaixement. A Catalunya, el Renaixement no ha deixat una empremta tan esplendorosa com a altres contrades, potser perquè la cort s’havia traslladat a Nàpols i allí és on veritablement les arts i les ciències van reflorir sota el mandat d’Alfons el Magnànim. Tanmateix, si observem la precisió i el gust de les pintures dels retaules, i de la construcció del edificis, veurem que també els vents de l’humanisme , de tot allò que és bell, bo i veritable, impregnaven l’esperit dels nostres artistes.

L’ART BARROC El segle XVII és el segle del Barroc, un art que perllonga la composició clàssica i constructiva del Renaixement, però que ja no treballa cada element per separat sinó que ho integra tot en un sol estil. És un art obsessionat pels jocs de les corbes i pels espirals. Per això les columnes salomòniques, els volums del vestuari, i la vitalitat dels gestos fan que tot plegat faci un efecte d’exuberància que caracteritza les peces d’art barroc. A Catalunya hi ha més mostres d’art barroc en els retaules escultòrics que no pas en les pintures o en l’arquitectura de les ciutats. No obstant això, a molt santuaris i capelles trobarem bones mostres d’aquest art. Pel que fa a la pintura, cal observar l’obsessió pels efectes de llum que són la característica principal de l’obra de Francesc Ribalta i de Josep Ribera.

PIRATES BANDOLERS I ALTRES DESGRÀCIES Durant els segles XVI i XVII la societat catalana es va anar descomponent poc a poc, sigui per la manca de gestió eficaç que tenien els virreis , sigui per la despreocupació que els reis demostraven vers als seus súbdits. A més, la pobresa i les malalties van fer disminuir molt i molt la població. Com que hi havia molts descontents, no van trigar gaire a prendre’s la justícia pel seu braç i alguns es van posar a fer de bandolers.

Aviat Catalunya n’anava plena, de lladres i de bandits, i el comte-duc d’Olivares, que manava com si fos el rei, no va trobar solució més bona que la de fer cremar els boscos on s’encauaven els bandolers. Sense boscos, Catalunya es va empobrir encara més i més. Per si no n’hi hagués prou, el rei va expulsar els moriscs (descendents del àrabs que s’havien convertit al cristianisme i que treballaven gairebé en tots els oficis artesanals i del camp) sense donar-los temps ni d’ensenyar el seu ofici als que quedaven). Moltes terres van quedar sense llaurar, i molts tallers artesans sense mà

d’obra.

A la costa, el problema era més gros perquè els turcs eren els amos del mar i no dubtaven ni poc ni gaire a piratejar i saquejar les costes catalanes, que estaven sempre amb l’ai al cor. De llavors daten les torres de guaita que hi ha en moltes poblacions marineres. Entre una cosa i l’altra, la gent estava furiosa i hi va haver més d’una revolta i més de dues.. Però la més famosa de totes va ser la dels Segadors, que havien baixat a Barcelona per a ser llogats i que es van indignar amb tot el que es van assabentar sobre els reis, fins a fer una revolta especialment cruenta (1.640). D’aquella revolta ens ve "El cant dels Segadors, que és el nostre himne.

EL TRACTAT DELS PIRINEUS De fet, en aquells temps, tots els reis d’Europa volien manar d’una manera absolutista, i, a més, es van embolicar en una guerra molt llarga, la Guerra dels Trenta Anys. El rei d’Espanya, Felip IV, també s’hi va embrancar, però per fer una guerra calen diners, i amb els diners que tenia el rei a les Amèriques (els catalans no van poder anar a les Amèriques mentre van manar els Austries) no en tenia prou.

Llavors el rei va demanar a les Corts Catalanes els diners, i no els hi van voler donar.

El rei es va enrabiar molt, però, mentrestant, la revolta dels segadors ja havia esclatat.

I el rei francès, que no esperava altra cosa, hi va ficar cullerada. De tot plegat en sortí un període de guerres per tot Europa que va durar encara onze anys més.

I quan els reis totpoderosos van fer las paus, van redactar el Tractat dels Pirineus, segons el qual el rei francès es comprometia a no ficar més el nas a casa del rei espanyol si aquest, a canvi, li regalava el Rosselló i la Merenda, I com que el rei castellà aquestes terres no li feien ni fred ni calor, les va cedir sense fer-se pregar gaire. Així fou com els catalans, sense quant val ni quant costa, ens vam trobar separats per les muntanyes dels Pirineus que des d’aleshores van fer de frontera entre Espanya i França. Però els nostres germans rossellonesos no ens han oblidat, ni nosaltres a ells.

LA GUERRA DE SUCCESSIÓ Quan va morir el rei Carles II sense descendents directes, els monarques europeus que continuaven interessats a governar de manera absolutista, van veure una gran ocasió per estendre el seu poder, i van presentar les seves candidatures al tron d’Espanya. Les institucions catalanes van acceptar la candidatura de l’Arxiduc Carles d’Àustria, mentre que les institucions de Castella van optar per Felip de Borbó: així és com va començar la Guerra de Successió, amb tropes angleses i austríaques lluitant contra tropes franceses dins el territori espanyol, recolzades pels seus partidaris respectius, tan a Castella com al regne d’Aragó. Va ser una guerra llarga, i els dos pretendents en feien de verdes i madures. A la batalla d’Almansa, les tropes felipistes van vèncer les de l’Arxiduc, i així els regnes d’Aragó i de València van perdre els seus

drets i les seves prerrogatives.

Catalunya resistia encara a favor de l’Arxiduc, i estava disposada a lluitar fins al final. Però els anglesos no, i van abandonar el territori a la seva sort. Al cap d’un temps, el mateix Arxiduc es va desinteressar del fet, perquè li oferien un altre regnat, i els catalans es van trobar sols, resistint a Barcelona contra les tropes felipistes. L’11 de setembre de l’any 1.714, aquestes tropes van trencar el setge de Barcelona, defensada pels barcelonins a les ordres del Conseller en Cap Rafael Casanova. La guerra es va acabar, i tot allò que havia distingit esl catalans respecte dels altres territoris espanyols també.

1.700: Mort de Carles II; 1.705: Acceptació de la Candidatura de l’Arxiduc Carles d’Àustria; 1.707: Derrota d’Almansa. Pèrdua d’Aragó i València; 1.711-1.713: Abandó dels anglesos i, en menor grau, de l’Arxiduc; 11 de setembre de 1.714: Entrada de les tropes felipistes a Barcelona.

EL DECRET DE NOVA PLANTA Després de l’11 de setembre, el rei Felip de Borbó va ser molt hàbil. En comtes de matar als dirigents abolí les institucions i les lleis que feien d’aquells homes uns dirigents....Morta la cuca , mort el verí!. Felip V va promulgar una llei, el Decret de Nova Planta, segons el qual Catalunya s’havia de regir-se aleshores ença exactament com la resta del país. Va abolir les Corts, i els Consells, i el Dret Català. I, com que durant els segles anteriors s’havia anat abandonant l’ús del català dins les classes cultes, decidí que en endavant tot s’havia de fer en llengua castellana, si be en aquest punt no va insistir gaire. Hi havia tan poca gent que sabés escriure o llegir!., només les classes altes que estudiaven a col·legis religiosos, van obeir.

Entre les institucions que va abolir hi havia les Universitats de Barcelona i Lleida. I aleshores creà la Universitat de Cervera, que era una de les poblacions que li havia donat suport. Malgrat tot, el període següent al Decret de Nova Planta, si be va ser culturalment molt feble, va ser una època en què va augmentar la població, sobretot a la ruralia. L’agricultura i la ramaderia, menys afectada pels esdeveniments, va conèixer una certa estabilitat, i es van crear les primeres indústries manufacturades molt primàries encara. Indústries que es van veure afavorides pel fet que un dels descendents de Felip V, Carles III, va permetre als catalans comerciar amb les Amèriques.

Cronologia de la casa dels Borbons: Felip V: 1.714 - 1.746 ; Ferran VI: 1.746 - 1.759; Carles III: 1.759 - 1.788; Carles IV: 1.788 - 1.808. Període Napoleònic: Ferran VII: 1.814 - 1.833; Isabel II: 1.833 - 1.868. Primera República: Amadeu I de Savoia: 1.869 1.873. Restauració: Alfons XII: 1.874 - 1.885, Alfons XIII: 1.886 - 1.931. Segona República: 1.931 . 1939. Guerra Civil: 1.936 - 1.939. Franquisme: 1.939 - 1.975.

Segona Restauració: Joan Carles I: 1.975 - ¿¿¿???....

LA GUERRA DEL FRANCÈS Anys després , un soldat francès va resplendir a Europa per la manera amb què s’havia fet amb el govern de França, fins i tot a convertir-se en l’ Emperador francès , Napoleó I. I com a bon emperador i bon militar, va decidir eixamplar els seus dominis a banda i banda de França. Aprofitant unes desavinences familiars dels reis d’Espanya, va travessar els Pirineus amb l’intent de posar pau. Però, què pau ni romanços!. La gent de per aquí no ho acabava de veure clar. Hi havia qui creia fermament en els ideals que havien motivat la Revolució Francesa i que Napoleó representava, i havia qui, senzillament, no estava per soldats. Tot plegat era confús i va provocar una guerra, "la Guerra contra el Francès", de la qual a Catalunya en recordem moltes coses, sobretot els Brucs, on els francesos, desconeixedors del terreny, van perdre. Però allò no va impedir que anys després ocupessin i saquegessin Montserrat. Hi ha haver poblacions com la de Girona, que van resistir tan com van poder els francesos, amb un setge que la va fer Immortal. I mentrestant, a Cadis, uns quants patriotes, tips de trifulgues monàrquiques, van confeccionar la primera Constitució d’Espanya. Com aquesta Constitució signada per les Corts de Cadis es va proclamar el dia de Sant Josep, va ser anomenada La Pepa. I dir Visca la Pepa! volia dir visca la llibertat!

Cronologia: 1.808: Entrada de l’exèrcit francès; 1.808: Batalla dels Brucs; 1.809: Setge de Girona; 1.811: Montserrat ocupada pels francesos; 1.812: Constitució de Cadis; 1.813: Retorn de Ferran VII. Josep I: 1.808 - 1.810; Napoleó I: 1.810 - 1.814.

LA GUERRA DELS CARLINS Després del breu domini napoleònic la corona va tornar a mans del Borbons, en la persona de Ferran VII, que no va tenir hereu sinó pubilla. Hi havia gent que no volia ser governada per una dona, i que opinaven que la dinastia monàrquica havia de passar a mans del pretendent Carles, germà del rei difunt. També hi havia altres motius, es clar, de descontent general. I ja hi vam tornar a ser!. Una Espanya dividida per les Guerres Carlines. De Guerres Carlines n’hi va haver tres, que van deixar Catalunya destrossada i malparada, sobretot la Catalunya interior. I de fet es lluitava per un règim més liberal o més tradicional. Hi havien moltes coses que canviaven molt i molt de pressa. És l’època dels primers diaris, de les primeres fàbriques, dels grans viatges, de les grans diferències entre rics i pobres, entre les ciutats i la ruralia. Tot això bullia i fermentava durant les guerres carlines, fins al punt que la gent va arribar a creure que ja no volien més monarques absolutistes, i que volien un país de tots regit per qui la gent volgués i no per qui tocava. Es va proclamar la Primera República, i semblava que el món s’enfonsava. Comptat i debatut, no hi va haver grans batalles, però sí grans transformacions. I un gran general: el general Prim.

Mort de Ferran VII i Alçament de Lluís Galcerán ( 1.833 ),; Fi de la Guerra Carlina.

Derrotes de Perecamps i Berga ( 1.840 ),; Segona Guerra Carlina: Crisi del 1.868,; Proclamació de la Primera República ( 1.868 ),; Amadeu de Savoia ( 1.869-73 ),; Atacs a Reus 8 1.872, a la Seu d’Urgell ( 1.874 ),; Fi de la tercera Gerra Carlina 1.875 ).

LA INDÚSTRIA Aquestes transformacions eren fruit dels avenços tècnics. La població augmentava i es creaven noves feines i nous llocs de treball com mai n’havia hagut abans. Era el treball de les fàbriques. Les fàbriques anaven amb carbó i vapor, i necessitaven establir-se prop dels rius. Així el Llobregat i el Cardoner van passar a convertir-se en rius industrialitzats. Però calia transportar el que feien les fàbriques, i l’any 1.848 es va construir el primer tren d’Espanya que anava de Mataró a Barcelona. Els pagesos i els mariners ho veien i no s’ho creien. Una màquina de fum que corria més que els cavalls més veloços!. Però el tren va permetre fer més curtes les distàncies, i comunicar-se més. I entre les coses que la gent es comunicava hi havia els problemes de la feina, d’aquells nous obrers de les fàbriques. Lány 1.840 es va crear la primera associació obrera, L’Associació Mútua d’Obrers de la Indústria Cotonaire, perquè els obrers comprenien que calia estar units per solucionar els problemes que aquella nova manera de fer i treballar provocava. Als obrers de les ciutats els era més fàcil de comunicar-se, i per això les ciutats, cada cop més densament poblades, van ser focus d’inquietud social.

EL COMERÇ AMB LES AMÈRIQUES Les indústries que s’aplegaven a les ciutats catalanes estaven dedicades en gran part a filar i teixir el cotó. Però, d’on treien el cotó?, el cotó venia d’Amèrica, sobretot de Cuba. Durant cent anys els vaixells catalans anaven i tornaven de Cuba carregats de cotó i de rom. Aquest cotó venia a Catalunya per ser filat i teixit. I aviat a Catalunya es van començar a produir uns teixits de cotó, molt resistents i virolats. Els estampaven amb un procediment molt particular, i d’aquelles teles virolades se’n deien indianes. Cal no oblidar que molta gent , llavors, d’Amèrica encara en deia les Índies. A més d’indianes, a Catalunya també i havien els indians, que eren persones que havien anat a Amèrica a treballar o a comerciar. Quan s’havien fet rics tornaven al poble, generalment un poble de la costa, i es feien una casa ben grossa i bonica.

Eren les cases dels indians, les cases qui s’havien fet rics en terres llunyanes. Ells ens van dur la música de les havaneres, i fins i tot a Sitges, que va ser una de les poblacions amb més indians, els geganters de la vila representen els indians.

"L’ICTINEU" L’EXPOSICIÓ DE BARCELONA Entre les indústries i els viatges a Cuba, els ports de la costa eren un formiguer. Hi havia vaixells de tota mena i mida. Molta gent estudiava per pilot, i gairebé tothom tenia un parent o altre que treballava a les drassanes. Uns quants industrials barcelonins i gironins es van agrupar per finançar un projecte que semblava de bojos.

Un inventor català, Narcís Monturiol, deia que era capaç de fer un vaixell que anés per sota l’aigua, un submarí!. Mai no s’havia vist ni sentit res de semblant. Però el projecte va tirar endavant, i l’any 1.959 onze anys després del primer ferrocarril espanyol, el primer submarí solcava les aigües del port de Barcelona. Si bé per aquest

projecte no hi va haver gaires diners més, els industrials de l’època no paraven de fer projectes i més projectes, de fundar fàbriques i més fàbriques. Fàbriques i indústries que copiaven de les que hi havia al estranger, per allò de la proximitat geogràfica, i quan l’any 1.888 es va inaugurar l’Exposició Universal de Barcelona, la mateixa reina Maria Cristina, que va venir a inaugurar-la, va quedar astorada davant la puixança de la indústria catalana. La revolució industrial li havia passat per sota el nas i la Cort de Madrid no se n’havia adonat!

LA RENAIXENÇA La burgesia catalana, els industrials, estaven una mica desconcertats amb la Cort de Madrid que era més nobiliària que burgesa. Primer, els industrials catalans van intentar aproximar-se a la Cort per a, des del poder, fer girar el país cap al progrés i la industrialització, però desencantats pel poc cas que els feien (no ho feien amb mala intenció, senzillament desconeixien els canvis que la indústria representava), els burgesos catalans es van replegar a casa nostra i van decidir tirar endavant amb tota l’empenta. Van mirar al voltant seu per veure amb què comptaven i entre les coses que tenien es van adonar que hi havia una llengua i una cultura pròpies, que els pagesos i mariners mai no havien oblidat, però que la burgesia si. I en va néixer un brot nacionalista, unes ganes de fer una Catalunya gran i pròspera que encara duren ara. Torres i Bages, Mañé i Flaquer i sobretot Valentí Almirall van començar a publicar articles als diaris sobre el fet català que va conduir a la celebració del primer congrés catalanista de l’any 1.880. I també per aquells anys es va reempendre l’antic costum medieval dels Jocs Florals, que donaven a la llengua i a la poesia catalana un gran relleu. Aquest fenomen de rehabilitació del català com a cultura pròpia es coneix amb el nom de Renaixença.

EL MODERNISME L’empenta industrial que va donar lloc a la Renaixença literària, va acollir també amb entusiasme les noves idees artístiques i culturals que venien d’Europa, sobretot a Barcelona. I Barcelona es va convertir en una ciutat dominada per la febre modernista. El Modernisme és un art, sobretot ornamental, que te l’obsessió de les coses boniques i audaces. "si una cadira pot semblar una flor, per què ha de semblar una cadira?", diu que es deien. I au!, vinga cadires amb ornaments florals, i vinga façanes que semblin papallones, i vinga joies que semblin fetes per les fades, i vinga i vinga!. En poc més de vint anys, Barcelona va quedar convertida en un monument vivent del Modernisme, i encara avui molts estrangers venen a Barcelona expressament per veure aquestes obres d’art de prop. Un arquitecte Antoni Gaudí, va arribar a fer proeses. I va tenir molta sort de trobar un industrial, el senyor Güell, que l’ajudava en tot i per tot, per delirant que fos el que es proposés. Això diu molt a favor d’una burgesia que volia arriscar-se a ser moderna, a fer coses noves. I les van fer!

LA GRAMÀTICA Tot plegat, molta gent que té ganes de fer moltes coses i de fer-les bé. Però sovint no sap del cert que s’ha de fer per fer-ho bé. Calen unes normes, unes pautes. I per fer unes normes cal gent assenyada, que no mani perquè sí, sinó que estudiï què cal i què és més correcte. Catalunya va estar de sort perquè en aquell moment hi havia dues persones, pel cap baix, que de seny i de ganes d’estudiar en tenien les butxaques plenes. Un va ser un polític: Enric Prat de la Riba; i l’altre va ser un enginyer que és va convertir en gramàtic, i que es deia Pompeu Fabra. El polític va fer confiança al gramàtic i al grup d’estudiosos que l’envoltaven, i que es van agrupar formant l’Institut d’Estudis Catalans. L’Institut, amb Pompeu Fabra, es va passar una colla d’anys estudiant i comparant els mots i la sintaxi de la llengua catalana, que durant massa anys havia estat oblidada pels erudits, i fins i tot escarnida. Les normes ortogràfiques del català es van publicar l’any 1.913. Pompeu Fabra es va encarregar de fer una gramàtica normativa que es va publicar l’any 1.918. I el Diccionari General de la Llengua Catalana es va publicar l’any 1.932. Hi va haver discussions, és clar, però al capdavall tots estigueren d’acord en què l’obra de Pompeu Fabra era i és una eina d’allò més útil per poder escriure i escriure bé, que és el que volien.

LA MANCOMUNITAT Prat de la Riba va ser un home molt decidit. Però va ser un home que sabia escoltar molt i que sabia donar confiança als qui l’envoltaven. Va començar a publicar articles on parlava què calia fer per donar una empenta decisiva al País. I com que aleshores la gent vivia pendent del que deien els diaris, molta gent va conèixer i compartit les opinions de Prat de la Riba: L’any 1.906 va publicar un llibre molt polèmic que es diu La Nacionalitat Catalana. Un any després Enric Prat de la Riba va ser designat President de la Diputació de Barcelona. Des d’allí va fer tot el que calia perquè les quatre Diputacions del territori català treballessin unides, amb objectius comuns, per engrandir i enfortir Catalunya. De la unió de les quatre diputacions se’n va dir la Mancomunitat Catalana. I Enric Prat de la Riba va ser el president de la Mancomunitat. Hi havia molta feina a fer, i en va fer molta. Però no la va pas acabar.

La seva tasca la va continuar un arquitecte, Puig i Cadafalch, que durant deu anys més, va escarrassar-se per a aconseguir els objectius que el seny ordenador de Prat de la Riba s’havia proposat.

EL NOUCENTISME Aquest seny i aquesta voluntat per fer les coses ben fetes des del començament foren la base d’un moviment cultural que s’anomena Noucentisme. El Noucentisme volia que la gent visqués durant els anys "nou-cents" i tants..., fos una gent que estimés la seva terra i fes el possible per millorar-la, d’una manera positiva i perdurable. Volia, sobretot, que les persones volguessin ser "bons ciutadans". El Noucentisme estimava les coses endreçades i polides: el cel blau, els pins ran de mar, la casa, l’hortet, el vol

de l’oreneta...ja ho veiem!, les petites grans coses de cada dia. I creà un art senzill i elegant, molt serè. I creà una poesia pura i també elegant, amb un bri d’ironia i de bonhomia. Del Noucentisme ens ha quedat l’obra i l’estètica d’un ventall de pintors: Galí, Sunyer, Mercader, Torres Garcia...dels escultors: Clarà, Casanovas, Hugué...i la gran poesia de Guerau de Liost i Josep Carner...

EL MALESTAR SOCIAL Però potser si el Noucentisme té tan arrelat l’objectiu de fer "bons ciutadans" és perquè sap que la ciutat està plena de desgavells de tota mena. Barcelona havia crescut d’una manera alarmant, i els barris obrers i menestrals eren barris molt deixats de la mà de Déu. Els obrers s’organitzaven com bonament podien i sabien. I una mena d’obrers, els tipògrafs, és a dir, els que treballaven a les impremtes, van adquirir un paper més rellevant que els altres, perquè sabien llegir, i perquè estaven a corrent del que passava. Als moviments obrers aviat hi van tenir un paper predominant els moviments anarquistes, que no creien que cap mena de poder fos bo, i que sobretot no entenien de cap de les maneres el poder eclesiàstic.

Tot plegat es resumia en un malestar social molt gran, hi havia molts avalots i aldarulls que desconcertaven les classes dominants. Els anarquistes van tirar bombes al Liceu, en considerar-lo la seu dels que manaven. Els obres convocaven vagues generals que ho paralitzaven tot, i el juliol del 1.909 va esclatar una revolta general, coneguda amb el nom de Setmana Tràgica, que va fer plantejar moltes qüestions de cap i de nou. Perquè en definitiva, calia que no hi hagués més assassinats, ni més morts, ni més enfrontaments. Joan Maragall ho va dir en un article molt bell que volia publicar al Diari de Barcelona i que es diu La ciutat del perdó.

LA DICTADURA Quan el Noucentisme començava a arrelar i quan la tasca que havia dut a terme la Mancomunitat de Catalunya començava a ser ben vista i acceptada... pafff!!! a Madrid va haver un cop d’estat, que vol dir "prou d’aquest color, que aquí mano jo!", i qui va manar i dirigir el cop d’estat va ser el general Primo de Rivera, que va convertir el govern en una dictadura. Com a resultat d’aquesta dictadura Primo de Rivera va abolir la Mancomunitat i va esmicolar la feina feta. Van ser uns anys molt durs, en que la gent va haver d’acotar el cap i callar, però decidida a tirar endavant fos com fos. Es durant els anys de dictadura que a Barcelona s’hi va celebrar una exposició universal, la de l’any 1.929, que va provocar una onada d’emigrants vinguts de tot arreu per ajudar a fer-la i a construir l’angrandiment de Barcelona. També durant aquests anys, en els cercles culturals més avançats, hi començà a germinar un neguit per fer coses autènticament noves, d’avantguarda. El poeta Foix, els pintors Dalí i Miró, i tot una colla d’artistes que llavors eren molt joves, gairebé estudiants, comencen a fer la seva obra, rabiosament jove i innovadora.

LA SEGONA REPÚBLICA La dictadura es va acabar l’any 1.930, i l’any següent el 1.931, el poble, convocat a eleccions decidí que preferia més ser governat per una república que per una monarquia. El rei, Alfons XIII, es va exiliar, i Espanya va tenir la Segona República on tots els partits majoritaris hi estaven representats. La República va donar pas a la recuperació de les institucions catalanes. L’any 1.931 Francesc Macià va proclamar la creació d’un Estat Català, que ell volia integrar dins d’una Generalitat emmarcada per un Estatut d’Autonomia. Es féu una comissió que va redactar el primer Estatut d’Autonomia de Catalunya des de la invasió del rei Felip V, i que és conegut amb el nom d’Estatut de Núria, perquè és a Núria on es va reunir la comissió. La gent va estar tant d’acord amb aquest estatut, que quan es va fer el referèndum, el van aprovar amb un 99 % de vots positius!!! Les Corts de Madrid van retallar competències i el van aprovar l’any 1.932, i així l’Autonomia de Catalunya va entrar en funcionament. I van fer molta feina, molta!.

L’ESCOLA CATALANA La Mancomunitat primer i la Generalitat després van posar molt d’interès en la escola. Fer dels nens uns bons ciutadans va ser un dels objectius més importants. Van fer escoles noves, grans i assolellades. Van esmerçar tot el que calia per a que els mestres fossin bons mestres. I van optar per una ensenyança més lliure, més àgil, més creativa. Van implantar l’esport, la música i el dibuix com matèries fonamentals per al creixement humà. Van fer llibres nous i ben il·lustrats tant per a l’escola com per al lleure. I van fer moltes sortides a fora, per veure la natura, que molts dels nens de la ciutat desconeixien. A Barcelona també van fer colònies escolars, i procuraven que els pescadors o els pagesos expliquessin força coses de les que ells tan bé sabien, a aquells nens de la ciutat, fills d’obrers, que mai havien vist una barca o un pi de prop.

Catalunya va tenir la sort de comptar amb bons mestres als quals no els feia mandra viatjar o llegir, per conèixer què era el que hi havia de més nou en el terreny de la pedagogia. Alexandre Galí, Rosa Sensat, Manuel Ainaud, Eladi Homs i molts i molts d’altres van ser els grans mestres de Catalunya, i ho van fer tan i tan bé, que molts anys després, els seus deixebles, tot i que havia passat una guerra pel mig i una dictadura molt llarga no van poder oblidar el seu mestratge i l’han anat explicant per a poder fer de l’escola d’avui una escola tan interessant com ho va ser la d’aquell temps.

FRANCESC MACIÀ I LLUÍS COMPANYS Desprès de les eleccions de Novembre de 1.932, es va constituir el Parlament i es va nomenar Francesc Macià President de la Generalitat. Sota aquell Parlament i aquell President de la Generalitat es van aprovar força lleis, com la de la Capacitat Jurídica de la Dona, la Llei de Contractes de Conreu, de Cooperatives, la de Patrimoni i Cultura, la de Sanitat i la Municipal, que van deixar empremta molt forta en tots els

que van viure en aquest marc. El President Macià va ser extraordinàriament estimat pel poble català que l’anomenava afectuosament L’avi. Va saber encarnar la voluntat, l’empenta, la decisió (i a vegades la rauxa) d’un poble que volia ser i era català. Va morir en l’exercici de la seva Presidència, el dia de Nadal de 1.933. Llavors va ser elegit President de la Generalitat Lluís Companys. La presidència de Companys fou més conflictiva que l’anterior. La Llei de Contractes de Conreu va dur molta cua i molta mobilització per part de la Unió de Rabassaires. L’enfrontament social es traduí en una polarització política agreujada per la sentència del Tribunal de Garanties Constitucionals, en contra d’aquesta Llei. Els resultats foren la caiguda del govern, i els anomenats "Fets d’Octubre". El 6 d’Octubre de 1.934 Companys va proclamar l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola, però l’exèrcit va assetjar el Palau de la Generalitat i va empresonar el Govern. Es va suspendre l’Autonomia. Les eleccions de 1.936 van restablir l’Estatut i van fer tornar el Govern de la Generalitat. Aquest no va ser l’últim empresonament de Lluís Companys. D’ell n’ha quedat la imatge d’un màrtir de la catalanitat, ja que va morir afusellat per ordre del general Franco.

LA GUERRA CIVIL I va passar el que NO havia de passar. Uns quants militars entre ells el general Franco, es van sublevar contra l’ordre establert, que, tot i que era el que la gent havia votat i volia. Es van sublevar contra la República amb les armes i va començar una guerra. Una altra guerra!!!, La guerra civil espanyola. Va començar l’any 1.936 i va acabar l’any 1.939. Va durar tres anys, i van ser els tres anys més durs i cruels de la nostra història recent. Malgrat la guerra, però, Catalunya va continuar defensant allò que era seu i que tant ens havia costat d’obtenir per vies pacífiques i legals. La guerra provocà rancúnies i morts tant en una banda com a l’altra. Rancúnies que no acabem d’oblidar i que ja seria hora que ho féssim.

EL FRANQUISME La Guerra s’acabà l’any 1.939 amb la victòria del general Franco, que va trobar el camí obert per implantar una dictadura molt forta: no es podia ni parlar ni escriure en català, ni es podia donar classes d’aquesta llengua. La gent no es podia reunir o associar per plantejar altres interessos que no fossin els del dictador. I a tots els que s’havien significat d’una manera o altra durant la Guerra o la República, se’ls empaitava, se’ls apartava dels altres i fins i tot se´ls matava. Això va provocar l’exili de molts milers i milers de persones, que van anar a fer a altres països el que no podien fer aquí. Així Catalunya i Espanya van perdre molts escriptors com Josep Carner, molts artistes com Pablo Picasso, molts científics com el doctor Trueta, músics com Pau Casals i altres personalitats significatives com Pompeu Fabra i el Cardenal Vidal i Barraquer. Els primers anys després de la Guerra foren tristos per a tothom. Hi havia molta fam i el que és pitjor, molta por. Semblava que tot s’havia perdut per sempre.

ELS ANYS SEIXANTA Cap allà els anys seixanta van arribar a Catalunya grans onades d’immigrants que van fer canviar el panorama. L’any 1.956 hi va haver una vaga estudiantil que tingué una ressonància que ningú podia sospitar. I als anys seixanta ja es veia ben clar que hi havia prou gent jove i amb empenta com per provocar un canvi d’opinió. Per l’any 1.959, d’amagat ja es feien cursos en català. L’any 1.962 va aparèixer el primer número de Cavall Fort. També aquell any sortí una editorial que només publicava en català, Edicions 62, i que posava a l’abast del públic les obres que es llegien a l’estranger. I va haver moltes ganes de fer que la gent sentís cantar en la seva pròpia llengua. Ara l’un ara l’altre, van anar apareixent cantants nous, que cantaven en català i que aplegaven força públic.

Els estudiants es van afegir a aquest neguit per ser més demòcrates, i l’any 1.966 es van reunir al convent dels caputxins de Sarrià, a Barcelona, per a crear el Sindicat Democràtic. I més i més coses. Tant si el govern ho permetia com si no, la gent s’unia, s’associava, per tenir més força i per obtenir més llibertat. L’any 1.971 es va reunir L’Assemblea de Catalunya que aplegava totes les forces polítiques del moment. I aviat la cosa ja no va tenir aturador.

LA TRANSICIÓ El 20 de novembre de l’any 1.975 morí el general Franco. Immediatament, es reinstaurà la monarquia i Joan Carles I fou proclamat rei i alhora cap de l’Estat espanyol. S’inicià tot seguit un procés de recuperació de les llibertats democràtiques segrestades per la dictadura anterior. El seny del conjunt dels pobles d’Espanya aconseguí les llibertats sense violències ni cop d’Estat. Essent Adolfo Suárez president del govern espanyol, es portà a terme una reforma política que afavorí la legalització de partits polítics i sindicats. Al juny de 1.977 se celebraren les primeres eleccions sindicals democràtiques a les Corts de l’Estat. Al conjunt de l’Estat espanyol vencé la coalició Unión del Centro Democrático, mentre que a Catalunya s’imposà el Partit dels Socialistes de Catalunya ( PSC-PSOE). Només els qui ja tenien aleshores 62 anys recordaven haver votat de debò alguna vegada. A Catalunya, el dia 11 de setembre d’aquell mateix any va ser festa grossa: Més d’un milió de persones reclamaren a Barcelona el restabliment de l’Estatut d’Autonomia, la restauració de la Generalitat amb les corresponents institucions d’autogovern i el retorn del president de la Generalitat de l’exili. Per bé que amb caràcter provisional, el govern de l’Estat restablí la Generalitat de Catalunya i acceptà el retorn del president Josep Tarradellas. Això succeïa per l’octubre de 1.977. El president Tarradellas, abans d’acabar l’any, formà un govern provisional amb elements de diversos partits polítics, que, a més de començar a exercir l’autogovern, promogué l’elaboració de l’Estatut d’Autonomia.

Tots els parlamentaris catalans elegits el 1.977 per configurar les Corts constituents espanyoles es reuniren en assemblea al Parador de Sau per redactar el projecte de l’Estatut.

L’ESTATUT D’AUTONOMIA La nova Constitució democràtica de l’Estat espanyol va ser aprovada com a conseqüència del plebiscit que tingué lloc a tot el territori espanyol, el 6 de desembre de 1.978. La Constitució proclama la voluntat de "protegir tots els espanyols i els pobles d’Espanya en l’exercici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions" i Reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que la integren i la societat entre elles". El 25 d’octubre de 1.979 se celebrà el referèndum de l’Estatut de Catalunya, inspirat en el de l’any 1.932, però amb variants, perquè la població de Catalunya havia canviat molt, i també perquè el moment polític era diferent. Aquest Estatut defineix les institucions polítiques de la nacionalitat catalana, les seves competències i les seves relacions amb l’Estat. Amb l’aprovació de l’Estatut s’obrí el camí per el restabliment a Catalunya del seu autogovern. La presidència de la Generalitat convocà eleccions al Parlament de Catalunya. Les eleccions tingueren lloc el 20 de març de 1.980. La candidatura de Convergència i Unió, que agrupava dos partits - Convergència democràtica de Catalunya i Unió Democràtica de Catalunya - guanyà aquestes eleccions. Com a conseqüència, el senyor Jordi Pujol i Soley fou elegit president de la Generalitat pel Parlament de Catalunya.

Tant per mitjà dels nostres representants al Parlament de Catalunya, tots i cadascun dels ciutadans de Catalunya podem expressar la nostra opinió sobre els fets i la gestió de les coses que ens afecten a tots. Quan a les que afecten tot l’Estat, podem manifestar el nostre parer per mitjà dels representants a les Corts Generals, a Madrid. I, pel que fa a Europa, elegim els nostres representants al Parlament Europeu. Aquesta oportunitat d’escollir i d’opinar és essencial en un país democràtic. El canemàs de les organitzacions democràtiques permet que cadascú hi digui la seva. Tanmateix, deixen de tenir sentit i poden no ser útils si la gent no manifesta el que sent i el que pensa. És molt important que tothom i participi i aprengui a escoltar l’opinió dels altres, perquè la democràcia es fonamenta en el dret a la pròpia opinió i els respecte vers els altres.

LA GENERALITAT I L’AUTOGOVERN L’Estatut d’Autonomia de Catalunya defineix les institucions polítiques sobre les quals s’articula l’autogovern de la nació catalana. Amb el nom de Generalitat de Catalunya designem bàsicament tres institucions: el Parlament, el President de la Generalitat i el Consell Executiu o Govern. El Parlament, que es constituí el 10 d’abril de 1.980, el componen 135 diputats. Te poder per fer lleis, aprova el pressupost de cada any i controla l’acció del Govern. El Parlament que és elegit pels ciutadans, representa tot el poble de Catalunya i actua en nom d’ell. Cal remarcar el paper important de l’oposició, que és configurada pel conjunt de diputats pertanyent als partits polítics que no participen en el Govern. L’oposició ha de complir el seu paper de força vigilant correctora, fiscalitzadora de l’acció de Govern, d’acord amb el seu propi programa polític i en virtut de l’encàrrec de representar les diferents opcions dels ciutadans que li van confiar el seu vot. El President de la Generalitat és escollit pels diputats del Parlament i té la missió de dirigir les actuacions del Govern o

Consell Executiu.. Posseeix el rang polític més alt de la Generalitat i és alhora el representant ordinari de l’Estat a Catalunya.

El Consell Executiu és l’òrgan col·legiat de govern format per tots els consellers que estan al capdavant de cada un dels departaments i la seva tasca consisteix a exercir les funcions executives i administratives. L’Estatut d’Autonomia atorga a la Generalitat una sèrie de poders o competències per fer i desfer en la gestió de les coses públiques.

La Generalitat por fer lleis i exercir la direcció plena, sense dependre gens del govern central de l’Estat, sobre un seguit de matèries. Enumerem-ne unes quantes: La Cultura, el Patrimoni Històric, Artístic, Monumental, Arquitectònic, Arqueològic i Científic; el règim local; la policia autonòmica; l’urbanisme; les obres públiques; l’assistència social i la sanitat; la promoció de la dona; la joventut, el turisme, els esports, el lleure i els espectacles. En altres matèries, la Generalitat exerceix funcions de desenvolupament de les lleis de l’Estat o executa en el seu territori la normativa estatal. En síntesi, la Generalitat compta amb uns poders reals, però això NO vol dir que Catalunya hagi arribat a aquell nivell d’autogovern que LI CORRESPON per la seva consciència i la seva realitat de NACIÓ.

CRONOLOGIA BÀSICA Any 988.- Borrell II estableix de fet la independència de la casa comtal catalana respecte als francs. - s. XII.- S’escriuen les Homilies d’Organyà, primer text literari català conservat avui. - 1.229.- El rei Jaume I de Catalunya i Aragó conquereix Mallorca als sarraïns. - 1.232 - 38.- Conquesta de València als musulmans pel rei Jaume I.- 1.265 . - És creat el Consell de Cent, assemblea consultiva del govern municipal de Barcelona. - 1.282.- Pere II conquereix Sicília. Comença a ser vigent el Consolat de Mar, primer codi occidental de costums marítims.- 1.359.- Establiment de la Generalitat com a institució permanent - 1.412.- Compromís de Casp, pel qual la corona catalano-aragonesa passa a Ferran d’Antequera de Castella-Lleó. - 1.474.- Les Trobes en llaor de la Verge Maria, primer llibre imprès en català, fet a València. 1.490.- Surt a València la primera edició de "Tirant lo Blanc", de Joanot Martorell, considerada la primera novel·la moderna. - 1.714 . - Capitulació de Barcelona, l’onze de setembre, davant les tropes franceses i espanyoles de Felip V. Dissolució de les institucions històriques catalanes (Generalitat) i duríssima repressió. - 1.749 . Instruccions per a l’ensenyament de minyons de Baldiri Reixac, nou sistema pedagògic que defensava l’educació en llengua materna catalana.- 1.810 . - Napoleó annexa de fet Catalunya a França.- 1.837 . - Pep Ventura renova la sardana, dansa nacional de Catalunya. - 1.873 . - I República Espanyola, proclamació feta a Barcelona. - 1.880 . - I Congrés Catalanista, primera plataforma del catalanisme polític.- 1.892 . - Unió Catalanista i Bases de Manresa, que proclamen la sobirania de Catalunya en el seu govern interior.- "La febre d’or", novel·la de Narcís Oller. - 1.914 . - Esclata la Primera Guerra Mundial, que durarà fins al 1.918. - Creació de la Mancomunitat de Catalunya, sota la presidència d’Enric Prat de la Riba, primer intent d’autogovern català. - 1.936 . - Victòria electoral del Front d’Esquerres. Companys torna a presidir la Generalitat.- Aixecament militar del general Franco i

Guerra Civil Espanyola.- 1.971 . - Assemblea de Catalunya, plataforma unitària antifranquista de les forces polítiques, sindicals i cíviques catalanes sota el lema "Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia". - 1.975 . - Constitució del Consell de Forces Polítiques de Catalunya. - Mort de Franco. Joan Carles I esdevé rei d’Espanya. - 1.977 . - Eleccions democràtiques a diputats i senadors per al Parlament de Madrid. - La Generalitat, restablerta sota la presidència de Josep Tarradellas. . 1.979 - Aprovació per referèndum de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. - 1.980 . Primeres eleccions al Parlament de Catalunya després de la dictadura de Franco.Elecció de Jordi Pujol com a president de la Generalitat. - 1.986 . - Barcelona, designada ciutat organitzadora dels Jocs Olímpics de 1.992. - II Congrés Internacional de la Llengua Catalana. - 1.989 . - Mor Salvador Dalí. - Cau el mur de Berlín. Reformes democràtiques als països socialistes d’Europa. - 1.990 . - El líder negre antiapartheid, Nelson Mandela, és posat en llibertat després de 27 anys de presó . Iraq envaeix el territori de Kuwait; Guerra al golf Pèrsic. - El president de l’URSS, Mikhaïl Gorbatxov, rep el premi Nobel de la Pau. - El Parlament Europeu aprova un acord de reconeixement de la llengua catalana. - Inauguració de l’Estadi Olímpic de Barcelona. - 1.991 . - Cau el règim comunista de Romania. El seu president, Ceaucescu, és jutjat i executat. - Fracasa el cop d’estat a Rússia per part dels membres més reaccionaris del Partit comunista soviètic. - El president de la Generalitat, Jordi Pujol, és el primer governant occidental en visitar oficialment el president de l’URSS després del cop d’estat. - Reconeixement de les Repúbliques Bàltiques d’Estonia, Letònia i Lituània.- Inauguració de la Universitat Ramon Llull, primera universitat privada a Catalunya. - Inauguració del circuit de “Fòrmula 1” a Montmeló.- Se celebra la primera conferència de pau per al Pròxim Orient , a Madrid. - 1.992 . - Es celebren a Barcelona els Jocs Olímpics, amb un gran èxit i una extraordinària brillantor ............2.010 . - Els Castellers de Catalunya són declarats Patrimoni Intangible de la Humanitat...

UN PETIT COMENTARI PARTICULAR PER AFEGIR-LO A "UNA PETITA HISTÒRIA DE CATALUNYA" OBRA EXTRETA D’UN TREBALL EDITAT PER LA GENERALITAT DE CATALUNYA

Des de l’alba del nostre temps fins a la caiguda i destrossa del nostre País, d’un poble que li varen prendre el seu idioma, l’ensenyança, fonamental i imprescindible per qualsevol país, les seves possessions per, finalment, les seves vides...un poble que molta part va tenir que fugir de les seves llars, pobles, ciutats, perquè els assassins encapçalats per un traïdor a la seva bandera, un criminal de guerra...i de pau, que es va "emparentar" amb la lacra de la més cruel ideologia, el feixisme, rebent ajudes dels alemanys i italians encapçalats per els dos més famosos degenerats, com eren Hitler i Mussolini, i a més, beneïts per el Sant (¿?) Pare de Roma, Pius XII, que molts recordem la famosa fotografia apareguda en la premsa mundial que es veia com beneïa als esquadrons d’aviació que venien a bombardejar ciutats, no llocs estratègics militars...també els i cal aquest "honor" de ferho per primera vegada a la història.

Moltes, moltíssimes famílies vàrem fugir, per anar a refugiar-se a altres països, com la meva, que ens van "acollir" a França i ens van "col·locar" a la presó de la ciutat de Conyac, més o menys ben rebuts, però salvant les nostres vides, no les pertinències, per de mica en mica anar tornant a la nostra terra i ja vivint però amb una constant LA POR... milers, milions d’anècdotes es podrien citar, com és natural, però ho deixo així...

Avui en dia encara, ens falta una cosa MOLT IMPORTANT per acabar i ser de nou aquell país emprenedor d’abans.. .i aquesta no és ni més ni menys que tenir l’INDEPENDÈNCIA!, de ser un país TOTALMENT INDEPENDENT!! del que segur serà , quan es aconsegueixi, un país que en un tres i no res, tornarà a ser un país capdavanter dins el concert universal. Tard o d’hora te que arribar, perquè això és el desig normal de qualsevol català, i farà que ens sentim veritablement els "amos" de la nostra terra i no tindrem MAI MÉS que anar pidolant les coses a un govern que no volem pel nostre progrés.