Alesbarriades 12

JUNY-JULIOL

2 Hay otros sueños, pero están dentro de esta pesadilla. Hay otros mundos, alternativos (que ya están siendo posibles), pero están dentro del que nos ha “tocado” vivir. Y es que parece ser que desde los estamentos oficiales nos tienen que manejar a su antojo, nos han de tener quietos y callados, calmados y preparados para obedecer. ¡Pero no! Somos ovejas negras, descarriadas, indignadas y nos negamos a que nos indiquen en qué mundo hemos de vivir y qué sueños hemos de tener. ¡¡Nos rebelamos!!¡Rebelión en las barriadas!

2

Y nos dicen que nuestros sueños no están en su lista de prioridades y se quedan tan tranquilos. ¿Nos han preguntado cuáles son nuestras prioridades, las de las barriadas? ¿Acaso no ven que llevamos años y años soñando y haciendo realidad festivales de música que nada tienen que ver con lo comer-

cial, con lo establecido? ¿Años y años gestionando casales de barrio y centros cívicos que promueven la cultura de cercanía, la cultura de barrio, la cultura de base, la cultura en definitiva...? Como el Casal de Barri de Prosperitat, que cumple 25 años y todavía le queda mucha vida por delante. Años y años de radios libres, alternativas, con vocación de altavoz popular para reivindicar la libertad de expresión y de emisión, para reivindicar que otros mundos, otros sueños, otras vidas son posibles, están siendo posibles. Años y años de mantener unas pistas de skate que los estamentos oficiales tienen abandonadas y que los jóvenes del barrio han acondicionado para seguir haciendo cultura de barrio, deporte de barrio. Es evidente que tampoco está en la lista de prioridades de las autoridades, que una vez elegidas por el pueblo, les da la espalda. Algo que también han hecho con una

actividad especialmente lúdica y cultural como el Prospe Beach, con tantos años de historia, con tanta repercusión en los barrios, con tanta animación socio cultural y tan esperada por niños y jóvenes de muchos barrios. Pero es demasiado alternativa como para que entre en su aburrido, oficial y establecido mundo.

Por eso convendría no tener miedo, rebelarse, sí, ¡REBELARSE! Y luchar por nuestros sueños, por nuestros mundos alternativos pero posibles. Con sus alternativas a la educación, la sanidad, la economía, la energía, la diversión, la información… En definitiva, construir un mundo donde la lista de prioridades no empiece por mantener el poder a costa de someter al rebaño a los antojos y caprichos del amo ¡NO! Las ovejas negras se REBELAN y luchan por su sueños.

LA TIRA D’EN ZEJU

“A LES BARRIADES!”

9BARRIS

3

UNES PISTES DE SKATE ABANDONADES I UNS JOVES MARGINATS PER L’AJUNTAMENT DE BARCELONA

4

Les pistes de skate de Via Favència a Nou Barris han estat oblidades històricament pel consistori barcelonès.

Des de la seva inauguració el 1992, els joves usuaris ens hem vist obligats a posar temps i diners de la nostra butxaca per dur a terme el manteniment i les millores de l’espai. Aquest fet ha provocat que a més a més la Guàrdia Urbana obri diversos expedients criminalitzant així la iniciativa i la participació juvenil en el barri.

La conclusió a la qual arribem com a veïns de Nou Barris és que fer ús d’un espai públic degradat i intentar millorar-lo pel bé comú és sinònim que l’Ajuntament de Barcelona ens criminalitzi.

La construcció del Skatepark de Via Favència va coincidir amb la cobertura de la Ronda de Dalt el 1992. La construcció mai va tenir un acabat arquitectònic adequat. Moltes de les instal·lacions mai van ser “patinables”. Des de l’inici, els joves que en feien ús es van organitzar a través de l’associació d’Skaters DEH i el Casal de Joves de Roquetes, van realitzar les millores necessàries a les instal·lacions i van iniciar l’autogestió de l’espai.

L’ajuntament va eludir sempre la seva responsabilitat i els joves del barri van assumir la gestió d’un bé col·lectiu.

Gràcies a aquesta autogestió juvenil, l’any 2003 es va construir una miniramp i una extensió de les pistes. El seu ús va augmentar notablement i es va minimitzar el risc d’accidents.

Poc després tot l’espai fou enreixat i amenaçat d’enderrocament per l’Ajuntament de Barcelona, per poder posar el magatzem de les obres del metro. La resposta per part dels usuaris, amb el suport del teixit veïnal, va ser ràpida i contundent. Van ensorrar

l’enreixat de l’espai, es van enfrontar verbalment amb la Guàrdia Urbana i van aconseguir que l’ajuntament fes marxa enrere. Una clara mostra de desconeixement de la realitat juvenil per part de l’ajuntament, que va provocar una situació de conflictivitat social innecessària. Sembla que aquest desconeixement continua.

Des de l’any 2005, l’article 31 de l’ordenança de civisme, prohibeix patinar als carrers de Barcelona sota pena multa de 750 a 1.500 €. Com a alternativa, l’ajuntament diu que aquest esport s’ha de practicar a les àrees destinades a aquest propòsit.

La realitat és que no hi ha cap skatepark adequat en tota la ciutat, amb el perill d’accidents que això comporta.

La situació és ben clara, doncs amb aquesta llei s’aconsegueix criminalitzar i marginar un esport que ha nascut als carrers, i sembla que l’ajuntament no vol treballar a favor de la cohesió social.

Per altra banda, l’ajuntament ven internacionalment i amb orgull la seva Barcelona de l’esport, la meca de l’skate, atraient així milers de patinadors de tot el món. El gran esdeveniment són els XGames.

“Esperem generar un gran benefici econòmic per a la ciutat” diu Xavier Trias. Un gran benefici econòmic que dubtem que arribi a Nou Barris. És la inversió econòmica en una Barcelona de cartró pedra i d’aparador, mentre en els barris populars no hi ha cap benefici social o econòmic. Es creen esdeveniments totalment allunyats de la vida dels barris que beneficien a ben pocs. Mentrestant, a les pistes de skate de Via Favència, seguim marginats i multats.

L’alcalde Xavier Trias i la tinent

d’Alcalde de Qualitat de Vida, Igualtat i Esports de l’Ajuntament, Maite Fandos, han declarat que faran remodelacions als skateparks de la ciutat i que construiran dos de nous (un a Les Corts i un altre a Nou Barris). Però el fet que les instal·lacions portin més de 20 anys descuidades ens fa pensar que un altre cop tornaran a quedar a l’oblit quan ja no siguin un negoci per a la ciutat i els X-Games no estiguin a l’ordre del dia.

A més, fa poques setmanes que el Conseller d’Esports, Família i Joventut dels barris de la Guineueta, les Roquetes i Canyelles, Adrià Ventura i Ramos, va afirmar que hi ha un projecte en marxa des del districte de Nou Barris per a la remodelació del Skatepark de Via Favència.

Tornem a dubtar, i molt! Actualment ens trobem amb el procés aturat per l’ajuntament per intentar fer obres de millora de l’espai. Això ens fa dubtar de qualsevol promesa que ens facin.

Ens sembla intolerable que es criminalitzi la preocupació dels joves pel bé comú. Accions d’aquest tipus per part de l’ajuntament només afavoreixen la fractura social i agreugen el problema.

Els veïns de Nou Barris seguirem millorant per nosaltres mateixos l’espai, com sempre hem fet.

Des del col·lectiu Hell Curving, el Kasal de Joves de Roquetes i la resta de veïns de Nou Barris, ens sobren els motius per reivindicar la dignificació d’aquest espai cada cop més deteriorat per l’ajuntament. Exigim la gestió ciutadana del skatepark de Via Favència!

As.

Hell

Curving 9Barris Juvenil socio-cultural Roket Project

3

4

REBELIÓN EN LAS BARRIADAS! Después de haber luchado durante largos años por esa sociedad de bienestar social tan merecida, en donde nuestros hijos y nietos pudieran disfrutar de aquello que a nosotros tanto nos costó lograr, hoy, gracias a la avaricia de unos pocos, nos encontramos viviendo, o sobreviviendo algunos, en una sociedad sometida a la lógica de un capitalismo sin entrañas, gobernada por una piara de cerdos bien cebados, pero que, no lo olvidemos, nos gobiernan con el voto de la mayoría de una población a la cual se ha ido moldeando mediante mecanismos ideológicos y propagandísticos basados en: La auto inculpación: para hacernos creer que esta estafa llamada crisis es culpa nuestra, por haber estado viviendo por encima de nuestras posibilidades.

La resignación: haciéndonos creer que la única solución para salir de la “crisis” es que la factura de su inmenso desfalco la paguemos quienes no tenemos más capital que nuestras manos para trabajar (quien tenga trabajo) o nuestras pensiones largos años trabajadas para sobrevivir y ayudar a los nuestros. Ha calado hondo en una parte de la población el mensaje de que nada puede cambiar, de que, hagas lo que hagas, todo va a seguir igual y que más vale aceptarlo con resignación. Incluso en un telediario de TV1 se recomienda a los parados que vayan a la iglesia a rezar, que eso calma la ansiedad. Así, mientras se reza en espera del milagro, no se molesta a los cerdos mientras hacen su pesada digestión.

El miedo: Miedo a perder el trabajo (el que lo tiene) y quedarse sin casa donde vivir. Miedo a reivindicar, porque hay un ejército de reserva de más de 6 millones de parados dispuesto a trabajar por la mitad de lo que tú ganas, el estado ideal de una patronal depredadora que sólo ansía muchos beneficios a cambio de pocos gastos.

Recordemos las palabras del capo de la patronal CEOE Gerardo Díaz Ferrán: “los obreros han de acostumbrarse a trabajar más y a ganar menos” (de hecho, a sus trabajadores ni siquiera les ha pagado aún y si está en la cárcel es porque se le fue la mano y tocó intereses de los de su piara). Miedo a la represión de unos gobiernos, tanto de CiU como del PP (tanto monta), que a las movilizaciones de protesta, a las reivindicaciones del pueblo en las calles, sólo saben responder con la represión lanzando a sus perros de presa bien cebados y equipados para que los revoltosos e inconformistas se enteren de quién manda en la granja.

No obstante los esfuerzos de la piara

dirigente por acallar las protestas, las movilizaciones continúan. La campaña Nou Barris Cabrejada ocupó el día 9 de mayo la plaza Sant Jaume con más de mil vecinos y vecinas de nuestras barriadas para reclamar soluciones a los muchos problemas que padece nuestro distrito, y gritar bien alto reclamando la dimisión la regidora Irma Rognoni por su inoperancia. La respuesta: cerrar las puertas del Ayuntamiento y poner los perros guardianes a guardar el cortijo.

El domingo 12 de mayo miles de personas volvimos a ocupar calles y plazas en todo el país para dejar constancia de que no nos resignamos a que la piara engorde a costa de nuestros sacrificios.

La rebelión continúa en Nou Barris y

JUNY-JULIOL se manifiesta de nuevo el lunes 13 de mayo en la audiencia pública, en donde la respuesta a las reivindicaciones vecinales es, una vez más, limitar el acceso a la sala de plenos con la escusa del aforo y la seguridad, cuando sin embargo las puertas de emergencia estaban cerradas, a la vez que había una fuerte presencia de policía uniformada y de paisano en la sala de plenos, e incluso un retén de antidisturbios con todos sus arreos camuflados en otra sala de la sede del Distrito. Es la respuesta de quien no tiene respuesta: la coacción. El martes 14, en la sesión Plenaria más de lo mismo, algo menos de presencia policial y más reivindicaciones y protestas del vecindario presente y la misma actitud hierática de la regidora y las mismas respuestas vacías de siempre (la crónica de estas sesiones merecería una nueva sección de nuestra revista, son una muestra de la capacidad de diálogo de la espacie que nos gobierna).

La rebelión continúa y el dia 15, en una demostración más de que por estas barriadas todavía queda gente que ni se auto inculpa porque sabe que no es culpable de lo que la avaricia de los cerdos esquilma, ni se resigna a ser tratada como silencioso rebaño, ni tiene miedo y si lo tiene se lo traga y no se paraliza, se ha ocupado un bloque de 32 pisos vacíos en Torre Baró y se ha alojado a varias familias si hogar.

Ahora queda apoyar esta ocupación, porque no es de recibo que haya pisos vacíos y familias en la calle.

Y por más que la piara dirigente nos quiera asustar con sus gruñidos y exabruptos o reprimir lanzándonos sus jaurías de perros sin cerebro, la rebelión va a seguir creciendo, porque un sistema que penaliza y reprime las manifestaciones de disconformidad y las protestas sociales y cívicas jamás puede ser una sociedad democrática de personas libres.

Juan

García

5

PROSPE

“A LES BARRIADES!”

NO A LA POBREZA: LA ILP POR LA RENTA BÁSICA tinuamente para eliminar estos derechos, para volver al pasado, para que la clase trabajadora este más cerca de la esclavitud que de la ciudadanía libre. Para que la vida de mucha gente vuelva a ser un mundo de inseguridad y sufrimiento.

La pobreza siempre ha existido. Tradicionalmente, asociada a la vejez. La crisis ha acentuado su importancia: paro, insuficientes coberturas sociales, precariedad. No es sólo un efecto de la destrucción de empleo. También de los recortes sociales en muchos ámbitos. Hoy España en su conjunto es el segundo país con mayores desigualdades de la Unión Europea. La mitad de las personas en paro no reciben prestación alguna. Casi dos millones y medio de personas dicen estar subempleadas: tienen algún trabajillo pero éste no les permite obtener unos ingresos básicos. La cosa se puede agravar en un plazo breve: antes de final de año caducan las prestaciones económicas de mucha gente, lo que dejará a muchos más sin ingresos. Y acecha la amenaza de un recorte de pensiones. A nadie le debe extrañar que esta situación afecte mucho a nuestro barrio. Según la estimación que realiza el Ayuntamiento de Barcelona (teniendo en cuenta la incidencia del paro) la renta de un vecino/vecina medio del barrio se sitúa en el 63% de la media de la ciudad. Estamos, como

el resto de Nou Barris, en la franja de barrios pobres.

La pobreza es injustificable. Es un producto de las injustas estructuras económicas y sociales que crean extrema desigualdad. La pobreza no es cosa de unos pocos, nos acecha a todos.

Es como una lotería negativa (el premio es el sufrimiento). Luchar contra la pobreza no es hacer caridad. La caridad convierte al pobre en un ser de segunda, alguien que tiene que pedir favores, agachar la cabeza, demostrar su misera. Luchar contra la pobreza es conseguir una sociedad justa, donde todo el mundo tenga acceso a condiciones de vida básicas, no sólo materiales (comida, vivienda, etc.), sino también sociales: ser reconocido como una persona de pleno derecho.

Luchar contra la pobreza es crear instituciones que dan derechos cuando tenemos necesidades: enfermedad, paro, vejez, incapacidad laboral... Bastante de ello se había conseguido con lo que se llamó “estado de bienestar”, pero desde hace 30 años los grandes poderes económicos presionan con-

Por esto en Catalunya un gran número de organizaciones sociales se han unido en demanda de una Renta Básica Garantizada para todo el mundo.

Esto es un sistema que garantice unos ingresos mínimos para subsistir. De mayor o menor cuantía en función del número de personas del hogar. Que dé renta a quien no gana nada o complemente la de aquellas personas con ingresos suficientes. Si los empresarios y los políticos no son capaces de garantizar empleo, al menos que no condenen a la gente a la miseria y la desesperación.

Para conseguirlo se está llevando a cabo una Iniciativa Legislativa Popular consistente en recoger firmas en número suficiente para que el Parlament de Catalunya tenga que tramitar el proyecto de ley. Hay que recoger muchas firmas para que vean que hay muchas personas que decimos basta a la pobreza, basta a la injusticia. Aunque al final la ley no prospere, seguro que servirán para abrir camino. Para que el debate sobre la renta y las desigualdades esté presente. Para que sigamos presionando por leyes justas, en una sociedad justa.

Os animamos a firmar en el local de la AV o en los tenderetes que vamos montando.

AV Prosperitat www.prosperitat.org / avprospe@prosperitat.org

5

6

ARBRES PROSPE: LA MÈLIA

JUNY-JULIOL

Nom científic: Melia azedarach.

Nom català: Mèlia, amèlia.

Nom castellà: Melia, cinamomo.

tes, de color rosat/lilós, però amb un fort aroma.

Aquestes flors donen origen a uns ramells voluminosos de fruits, de pell de color marró pàl·lid, que es mantenen més enllà de l’hivern a la capçada de l’arbre. Contenen elements tòxics.

El seu origen el trobem a l’Àsia oriental, introduït a Europa fa molts segles.

Apareix descrit al llibre d’Abu Zacaria, “Agricultura andalusí”, del segle XII, recomanat per fer ombra a les bèsties que fan voltar les sínies. És un arbre sagrat a Pèrsia, l’Índia o Malàisia. Els seus fruits esfèrics i fàcilment perforables s’utilitzaven per fer comptes, “rosaris”.

El seu creixement és ràpid i té unes expectatives de vida curtes.

Foto:

Alberto

Perd la fulla a l’hivern i floreix a finals d’abril i maig. Les seves flors són peti-

És un arbre ben representat al barri, el podem trobar a: C/ Badosa, placeta de l’Institu, C/ Baltasar Gracián, Pl. Harry Walker, Pl. Santa Engràcia, C/ Vinyar, entre Joaquim Valls i Tissó, substituint a plàtans, Blocs de la Renfe i Escola Tibidabo.

EL PROSPEBEACH: MUCHO MÁS QUE ARENA...

Si caminas por la Prospe descubrirás pronto que no tenemos grandes monumentos, ni iglesias de renombre mundial, ni tampoco largos paseos a la orilla del mar, ni nada que se pueda catalogar como interesante según el criterio de guías turísticas. No nos identifica ninguna bandera, ni la queremos ni la necesitamos. En todo caso tenemos pancartas, donde expresamos la tenacidad de nuestra gente y la capacidad de darnos identidad dentro de una ciudad que parece darnos cada vez más la espalda.

Por eso, cuando hablamos del Prospe Beach no hablamos tan sólo de rellenar una plaza con toneladas de arena.

Hablamos de uno de los símbolos de este barrio, de esas cosas que hacen que la Prospe sea especial, diferente.

Porque nuestra playa no sólo generaba un símbolo de identidad, sino mucho más. El voley resultó ser la excusa para poder disfrutar de una playa entre cemento y edificios grises. Grandes y pequeños olvidamos que el mar estaba lejos y compartimos el verano entre castillos de arena, piscinas de plástico, redes de voley y películas a la fresca. Compartir, soñar.

Pero parece que los tecnopolíticos que dicen que nos representan no entienden el significado de compar-

5

tir, soñar, soñarse. Por eso, cínicos y serios, nos miran y nos niegan lo que es nuestro con frases como: “el Prospe Beach no está en la lista de nuestras prioridades”. Como si ellos tuvieran nuestro destino en sus manos. Se niegan a aceptar que este barrio se hizo a sí mismo, antes de que ellos llegaran al cargo, y que, cuando lo dejen, seguiremos haciéndolo. Porque un barrio sólo puede hacerse entre sus propios vecinos compartiendo, respetándose, conociéndose. Y eso, precisamente, era lo que generaba el Prospe Beach. Un espacio para compartir, donde todos poníamos nuestro granito de arena para hacer de este barrio un lugar donde vivir dignamente.

Del Prospe Beach campeonato de voley propiamente dicho salieron, no sólo el torneo de 4x4, con 96 equipos inscritos, sino también un campeonato juvenil, un campeonato 2x2, un torneo de futbol playa, que luego se reconvirtió en tenis playa. Las tardes de julio empezaron a ser reclamo para todos los pequeños y jóvenes de la plaza que compartieron playa y juegos. Cuando llegaba la fresca, la terraza del casal se convertía en un comedor improvisado para compartir el cine y la cena. Cuando acababa la película, a veces la playa era un campo de fútbol y otras uno de voley.

Joan

i

Mercè

Por la mañana, los casales de verano del barrio tomaban el relevo: juegos de agua, toallas, palas, monitores jugando al pañuelo y poniendo crema a los pequeños. Y por la tarde, otra vez la historia empezaba de nuevo.

Luego, esperar al día del campeonato: preparar las carpas, las mesas, las barbacoas, los chiringuitos de todos los colores que daban vida a la plaza.

Y jugar, claro, al voley, ¡pero cuando juega todo un barrio de verdad! Equipos de mil colores, mixtos, mezclados, entrenados o noveles, con el gusto de saber que no es sólo un campeonato deportivo, sino que estás con tu gente, con tus amigos y tus vecinos. Y compartirlo también con los equipos de otros barrios o pueblos que aunque tengan playa como el Prat, siguen viniendo cada año a disfrutar del día.

Donde el que lo gana y los que lo pierden recogen juntos las pistas, desentierran los contrapesos, el equipo de sonido, las carpas. Celebran haberse reencontrado un año más, llenos de arena, en la playa que inventaron y trajeron hace muchos años y que ahora no está en la lista de sus prioridades. ¿Alguien sabe qué hay en esa lista de prioridades?

Competi

7

6

“A LES BARRIADES!”

ER CÒMIC D’EN PAGÉS

7

8

FOTODENUNCIA

JUNY-JULIOL

DIOS SE LLAMA EURO Y LA TV ES SU PROFETA Arrel de la crisi les persones plasmen les serves frustracions a les parets. Gràcies a això puc seguir fent fotografies amb missatges ben meditats i plens de raó. En aquesta ocasió passejant per el carrer de Santa Engràcia vaig toparme amb aquesta frase enorme que resumeix qui és culpable de la situació surrealista d’avui dia i qui son els seus còmplices y transmissors de les seves mentides.

3

RACONS DE BARRI En aquesta secció intentem publicar una fotografia d’algun dels molts racons del nostre barri. Alguns, per entranyables, d’altres per simbòlics i d’altres per ser senzillament molt fotogènics.

També al carrer Santa Engràcia hi ha, o hi havia millor dit, el popular bar Santos. Aquest bar al que malauradament (o per sort) mai vaig arribar a entrar sé que era molt i molt popular entre la gent del barri i per aquesta senzilla raó penso que es mereix aparèixer en aquesta petita i modesta secció. La fotografia esta feta amb una Lomo LC-A rusa origial de l’any 1081 (i encara funciona per-

fecte!!) i s’ha revelat a casa amb una tècnica “alternativa” anomenada Caffenol. Podeu saber-ne més d’aquesta forma de revelar en blanc i negre a http:// analogic.9barrisimatge.org

CASALEANDO

“A LES BARRIADES!”

9

EL CASAL ES MOSTRA 2013, DIVENDRES 14 DE JUNY Un any més, el Casal de Barri de Prosperitat s’omple de festa: Arriba “El Casal es Mostra”!

Aquest és un any especial. Enguany celebrem el 25è aniversari. El Casal va obrir les seves portes al febrer del 1988 i en tot aquest temps ha plogut molt (i mai millor dit, perquè continua ple de goteres). És per això que posem a la vostra disposició samarretes commemoratives del 25è aniversari, posant com a logo un paraigües que aixopluga els nostres 25 anys i les nostres deficiències.

L’acte central serà divendres 14 de juny, amb una mostra de la feina que fem durant el curs, tant de tallers com de grups de treball, col·lectius i entats.

A les 17:15h, mostra de tallers infantils.

A les 19h, mostra de taller de percussió i de balls.

A les 22h, concert amb “The Bald’s Band”.

Durant la setmana del 10 al 21 de juny, també podeu gaudir d’exposicions de fotografia i pintura, de vídeo-fòrums en francès i anglès, d’una mostra del taller de gòspel, d’escacs gegants a la plaça, d’un espectacle de “Els DiShows del Casal”, i de portes obertes d’alguns tallers.

Si vols fer una classe gratuïta de ioga, gimnàstica, taitxí o gestió de l’estrès, informa’t a secretaria i apunta’t!

Salut i per molts anys de Casal!

27 DEL JULIO, 3a EDICIÓN DE FLAMENCO DE BARRIO ¿Os pensabais que no lo ibamos a hacer, eh? Pero... ¿cómo osais pensar eso? ¡Con todas y todos las flamencas y los flamencos (y otros pájaros) que hay en este barrio, por Camarón!

Pues si, lo vamos a hacer pero ampliado, mejorado, tuneado, exacerbado... Nos hemos juntado unas cuantas a pensar qué más podríamos hacer, por qué, sí, un concierto y una jam (llámale jam llámale círculo flamenco) esta bien, pero hay tanto des esto ya por todas partes... Entonces se nos ha ocurrido hacer toda una jornada donde se llevarán a cabo diferentes actividades relacionadas con el flamenco.

Tenemos desde una de teatro flamen-

co para los peques por la mañanita, hasta un vermutsical flamenco o rumbero, (ja ho veurem) a la 13h, un pase de un documental a la hora del café y talleres gratuitos para todas! Taller de cante, de baile, de toque, a los cuales te puedes apuntar a partir de ya en la secre del Casal de Barri. Y por la noche habrá un concierto donde actuarán todas y todos las flamencas y flamencos del barrio y cercanías, que se han juntado para la ocasión y se están preparando unos temitas para la gran juerga flamenca. Y después, por supuesto, no podría faltar, el tan esperado círculo flamenco para culminar la noche, un lugar de encuentro donde todo el que quiera puede arrancarse

y echarse un cante, un baile, unas palmas, ... o lo que sea, ¡ea! ¿Qué cuándo? El sábado 27 de Julio durante todo el día!!! ¡Ah! Se me olvidaba: que sepas que si eres una amante del flamenco puedes venir a ayudarnos a organizar el “Flamenco of the barrio” y meter cucharada en todo este sarao, mientras más seamos mejor, y quién sabe, igual de esta 3ª edición nace una nueva asociación flamenca en Prospe...

TO BE CONTINUED.

Comisión

Flamenca

del

Barrio

JUNY-JULIOL

10

NUESTROS PEQUEÑOS GRANDES FESTIVALES La primera vez que aterricé en un festival no fue porque me recorrí 800 kilómetros en furgoneta ni porque me fui a la otra punta del mundo en avión.

La primera vez que estuve en un festival de música fue en Nou Barris y se llamaba Prospe Oasis. Con dieciséis años me quedé loco al descubrir a las bandas que circulaban por mi barrio y saber que tan solo un año antes, en 1998, tuvo lugar la carga policial contra ese festival alternativo de música punk y rock and roll llamado Los Pesaos, donde la barra permanecía abierta las 48 horas.

Hoy en día Los Pesaos ya no existen, pero sí muchas de las formaciones que por entonces pasaron por el sorral que había justo detrás del campo de fútbol de la Montañesa y que hoy preside un gran edificio de viviendas.

Quien sigue en pie es el variopinto Prospe Oasis, con todo tipo de formaciones y estilos musicales, llegando a crear su propio antítesis en el evento Electro Oasis, que como bien define la palabra se trata de música electrónica.

Otro gran festival de Nou Barris y del cual no tenemos más que elogios por su imparable trayectoria es el festival jove de Guineueta, Simbiruta, que este

año cumple nada más y nada menos que 19 años de actuaciones. Un festival por el que han pasado todo tipo de artistas, muchos de ellos consagrados en la actualidad como piezas fundamentales de la música “made in Catalonia”. Y si además tenemos en cuenta que dicho festival se viene realizando hace unos años justo al lado de la comisaría de policía del distrito de Nou Barris, más mérito aun tiene el aguante de la gente de Guineueta.

Citar también la fuerza e imparable trayectoria de tres de los eventos con más repercusión en Nou Barris y en toda Barcelona: la Feria de Abril de Prosperitat, Sant Xiveco o el aclamado Festival de Blues de Barcelona. Los tres empezaron casi como una broma y con medios de lo más rudimentarios y han acabado por ser visita obligada para muchas de las personas que viven en la ciudad del Fòrum de les Cultures... macro evento que se fue a la mierda y un ejemplo totalmente contrario a los citados en este artículo.

Aunque si queréis saber cómo se hacen jornadas de participación ciudadana y cómo se crea cultura sin tener que ir al Fòrum, pasaros por La Cultura va de Festa cuando llegue mayo y veréis algo sincero.

TE RECOMENDAMOS...

Estos pequeños esfuerzos por parte de los colectivos y asociaciones del barrio han hecho posible que estos encuentros musicales sean tan importantes para los artistas de la ciudad como lo pueden ser los macro eventos creados por multinacionales y que disfrutan de una publicidad tal, que es raro no saber ya cuando es un Viñarock, o un puto Sónar. Por eso desde “A les Barriades” seguimos defendiendo el derecho a crear nuestros propios espacios y nuestra propia manera de hacer las cosas sin imposición de nadie. Por ello cuando vemos desaparecer otros grandes eventos creados en el pasado como Los Pesaos, citados anteriormente, la Explosión Musical, el Rock and Trini Festival, la Foliada o el Festival Jove de Roquetes, nos entristecemos y nos apena, pero de igual manera nos alegramos que de las cenizas de estos se hayan creado otros eventos que durante el año inundan calles o ateneos, como la Fira d’Arts de Carrer de Roquetes, el Festival de Pigme@s Revoltos@s y cia, el Marrameu, Guineueta lliure y tropical, el Prospe Beach y un largo etcétera que esperamos tengan una larga continuidad.

MATHIUS PANK

25 AÑOS DE BRONKA

En este número es una gran alegría recomendar un libro sobre un proyecto de Nou Barris que este año cumple 25 añitos de historia, Radio Bronka. El libro se titula “25 años de Bronka”, está autoeditado por el propio colectivo de la radio y lo han financiado mediante una exitosa campaña de micromecenazgo en Goteo, que acabó a finales de febrero con más de tres mil euros. El colectivo editor lo define como “el libro de una radio, tres diales y mil cabreos” y lo presentó el pasado 15 de junio en Sant Andreu, en el marco de la 9ª Mostra del Llibre Anarquista. Con este libro, Radio Bronka quiere conmemorar su primer cuarto de siglo de vida, vivido a su manera, con sus alegrías, sus dolores y sus impedimentos, pero siempre con mucha intensidad. Deseamos que sean muchos más. Han sido 25 años afilando los dientes, la lengua y los tímpanos, que han convertido a Bronka en una de la radios libres y libertarias pioneras en el Estado español. El libro explica el pasado, el presente y el futuro en voz de la propia gente que participa en el proyecto. Des de 1987 han sido más de 9.150 días luchando para mantener viva la mecha de la libertad de expresión, con sus luces y sus sombras. Y todo esto des de Nou Barris, un orgullo y un homenaje a tanta gente, tan cercana.

ru

“A LES BARRIADES!” TIMES SQUARE (continuació de Plaça Orwell) Quaranta tones d´anys abans que anomenessin George Orwell la plaça on van mutilar Escudellers, jo també em vaig arrosegar per aquests carrers foscos.

Abans també que la policía decidís que fèiem nosa, que érem una f ístula al cul , una ideología caducada.

No havien començat els enderrocs Però el Xino ja era mort.

PARAULES

11

de s e em

Po

d i v Da llo i t s Ca

No convenia que t´expliqués que és la molèstia la que provoca la condemna.

EL RETORN (març del 2002) Torno a la gran ciutat després d´uns mesos que han canviat el món , en què el present ès la història.

Torno per sales d´aeroport impersonals i repetitius controls policials.

Tothom tenia por, ara la realitat ha esdevingut pànic, nafres de mil feridas que busquen excuses per reobrir-se , sense que els costi gaire .

Què el Domoni us protegeixi de la vostra ira.

EL BRONX SENSE RUTA Rumb a New Haven , els carrers del Bronx encara resulten més hostils: cases cremades, cistelles de básquet abandonades i els ponts que m´allunyen del fred de Manhattan mentre una veu amb acent caribeny repeteix: “Bienaventurada señorita soledad , no me deje nunca”.

Esperança, tu tampoc.

9

12

ARA PER ARA UN ALTRE MÓN ÉS POSSIBLE

JUNY-JULIOL

DIRECTORI D’ALTERNATIVES REALS I ACCESSIBLES D’INMEDIAT PER A TOTES Un altre món és possible? I tant! I no només això, sinó que ja està sent possible. Avui dia existeixen una gran quantitat de projectes que ofereixen alternatives en tots els aspectes de la vida i que funcionen molt bé. No cal participar d’aquest sistema injust que ens imposen i que ens ha abocat a la crisi, no cal sustentar la maquinària cruel del capitalisme, no cal ajupir el cap, abaixar-se els pantalons ni passar penúries. Ara i aquí podem viure al marge del sistema o, si més no, podem situar moltes facetes de les nostres vides a fora del sistema, en un món paral·lel que ja existeix i que és més just, més solidari, més respectuós i més sostenible. Ara que ve l’estiu, presentem alguns dels molts projectes que existeixen avui dia i als quals es pot accedir fàcilment, per a que ens ho anem rumiant durant les vacances i fem un pensament de cara al setembre. Sortir del sistema és matar dos pardals d’un tret, amb perdó pels pardals, ja que construïm el nou món alhora que li traiem força al vell.

Així que no tenim excusa eh??

Alternatives integrals

Les masies autogestionades i les ecoaldees són alternatives de vida integrals, és a dir, incideixen en la immensa majoria dels aspectes de la vida. Es tracta d’assolir el màxim grau d’autonomia possible: recollir aigua de pluja, obtenir energia de plaques solars o de petits molins de vent, fer un hort, tenir animals, collir herbes, fer el sabó, banys solars, cuina solar, ecoconstrucció, etc. Fins i tot es pot construir una rentadora a pedals. Hi ha masies okupades, n’hi ha de llogades, n’hi ha que tenen un contracte de masoveria, és a dir, que no paguen lloguer a canvi de mantenir la

finca i fins i tot hi ha pobles sencers que practiquen aquest tipus de vida, les ecoaldees. A Nou Barris tenim l’exemple de Can Masdeu, a la vall de Sant Genís, masia okupada des de l’any 2001 i que podeu visitar tots els diumenges. Exemples d’ecoaldees els tenim per tot arreu. Un dels més interessants i dels més antics és Lakabe, poble okupat des de 1980 a la vall de l’Irati, a Nafarroa. +info: www.canmasdeu.net http://rie.ecovillage.org

Alternatives laborals

Estem fartes de treballar per un patró que s’enriqueix explotant-nos i inverteix els seus beneficis en fer el mal a qualsevol lloc del món, com ara Bangladesh. Hi ha alternatives, podem treballar per a nosaltres mateixes i invertir els beneficis en coses positives.

Només ens cal tenir una idea, associar-nos amb qui vulguem i posar-nos mans a la obra. No ens farem riques i treballarem gairebé tant com abans, però ho farem en unes condicions molt millors i per a nosaltres mateixes i per a la comunitat. Això és l’autogestió.

Hi ha milers de persones amb projectes autogestionats que aconsegueixen viure del seu propi treball sense passar pel mercat laboral capitalista.

Quan aquests projectes es legalitzen això s’anomena cooperativa de treball i també n’existeixen milers. Són projectes totalment solvents i funcionals que estan donant de menjar a moltes famílies i que no estan alimentant la maquinària capitalista. Podeu conèixer moltes d’aquestes cooperatives i rebre suport a la Xarxa d’Economia Solidària i a la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya. A Nou

Barris, podeu dirigir-vos a Nou Barris Coopera, on us assessoraran sobre cooperativisme i us ajudaran si teniu una idea que voleu tirar endavant. +info: www.xes.cat www.cooperativestreball.coop http://9barriscoopera.org

Alternatives en habitatge

El preu de l’habitatge s’ha convertit en abusiu des de que es va descobrir allò de la especulació immobiliària, als anys cinquanta. Avui dia l’accés a l’habitatge és un dels principals problemes per a qualsevol persona.

La okupació és una alternativa real i consolidada des de fa molts anys. Es tracta de donar us a cases que estan abandonades pels seus propietaris, generalment per especular amb el seu preu. Hi ha molt gent vivint en cases okupades i hi ha cases que fa molts anys que estan okupades. Algunes, fins i tot han aconseguit legalitzar la seva situació. La clau de l’èxit en aquest cas està en conèixer bé la situació legal de la casa que volem okupar. Us podeu informar a la Oficina de la Okupació, al carrer Fonollar, al Raval. Un altre projecte d’alternativa en habitatge és Sostre Cívic. Aquesta cooperativa compra sol i construeix habitatge en règim de Model de Cooperativa d’Ús (MCU), segons el qual la propietat resideix en la cooperativa i els membres hi participen i gaudeixen d’un ús indefinit de l’habitatge. Sostre Cívic també assessora a persones i grups interessats en projectes MCU, autogestió d’habitatge, masoveria urbana i ecoaldees. +info: http://okupesbcn.squat.net/oficina http://sostrecivic.org

“A LES BARRIADES!” Alternatives en Salut

En l’àmbit de la salut també existeixen alternatives, tot i que a Catalunya encara no estan gaire desenvolupades.

Un exemple molt potent es Sumendi, a Bilbao. Es tracta d’una associació, nascuda l’any 1986, que es dedica a promoure l’autogestió de la salut. Davant la medicina oficial, sotmesa a les multinacionals i la confusió entorn a moltes teràpies alternatives, Sumendi promou una nova cultura de la salut, desmedicalitzada, ecològica i solidaria. +info: www.sumendi.org

Subministrament elèctric

Des de l’any 2010 també hi ha una alternativa en el subministrament elèctric, ja no cal passar per Endesa, Iberdrola o qualsevol altra. Ens podem canviar a Som Energia. Aquesta cooperativa de consum i producció d’energia comercialitza electricitat 100% renovable i amb els beneficis construeix projectes propis de generació d’energia a partir de fonts renovables (biogàs, solar, vent, etc.) de manera independent. El seu primer projecte va ser una coberta fotovoltaica de 100kW a Lleida. Per a fer-se’n soci només cal aportar 100 euros i ells gestionen el traspàs del contracte. El preu no varia gaire, però com a soci també se n’és propietari, l’energia és de procedència ecològica i els beneficis es reinverteixen en la cooperativa. +info: www.somenergia.coop

Subministrament d’Internet

La connexió a Internet també té alternativa, és diu Guifi.net. Es tracta d’una xarxa autogestionada de telecomunicacions que es defineix com oberta, lliure i neutral i que s’articula a través d’un acord d’interconnexió en el que cada participant, quan es connecta, ajuda a estendre la xarxa alhora que obté connectivitat. Es tracta d’invertir

en una petita antena que ens dona connexió a la xarxa Guifi.net i a partir d’aquesta connexió podem tenir accés a Internet entre d’altres coses. La xarxa es va inaugurar l’any 2004 i actualment té més de 21.000 nodes a l’Estat espanyol. +info: http://guifi.net/

Alternatives alimentàries

En alimentació ja fa molt de temps que hi ha l’alternativa de les Cooperatives de Consum. Aquestes cooperatives contacten directament amb pagesos i productors que proveeixen cistelles setmanals per a cada soci. La relació directa entre productor i consumidor, sense la intermediació del distribuïdor, millora molt la qualitat de l’intercanvi, per a ambdues parts. N’hi ha de tota mena, ecològiques, de proximitat, de productes de temporada, etc. Els aliments són de veritat, produïts generalment per petits pagesos locals i no aliments de plàstic generats en grans monocultius transgènics, en algun lloc llunyà i en condicions esclavistes. A Nou Barris tenim la cooperativa Userda, al carrer Badosa i la cooperativa El Llevat, al Casal Tres Voltes Rebel. +info: http://userda-9.blogspot.com.es http://ecoconsum.org

Alternatives en Educació

L’exemple més desenvolupat d’alternativa en l’àmbit de l’educació és l’escola lliure Paideia, que funciona ininterrompudament des de 1978 a Mérida, Extremadura. Aquesta escola per a nens i nenes de totes les edats és autogestionària i té forma de cooperativa. Les alumnes participen de la organització del centre juntament amb els pares i mares i amb el professorat i la preparació acadèmica és equivalent a la d’una escola pública.

Però Paideia també aporta uns valors de solidaritat, autogestió i humanisme que no trobem a les escoles públiques. A casa nostra també tenim un exemple en La Pinya, una escola/ parvulari lliure que funciona des de fa més de deu anys i que actualment es troba situada al centre social okupat Cal Suís, a Esplugues de Llobregat.

Un altre projecte barceloní és el Centre de Recursos Pedagògics Llibertaris Josefa Martín Luengo, amb seu a l’Espai Obert, a Sants i que es dedica a assessorament i formació en pedagogia llibertària. Finalment, des de les diferents universitats lliures catalanes s’està treballant en un projecte coordinat d’Universitat Popular que veurà la llum ben aviat. +info: www.paideiaescuelalibre.org escola.autogestionada@gmail.com www.unilliure.org

13

JUNY-JULIOL

14 Alternatives en Transport

L’alternativa per excel·lència en matèria de transport és la bicicleta i ho és per tres raons: és ecològica, econòmica i saludable. En una ciutat plana i petita com Barcelona, la bicicleta és perfecte per a moure’ns. A Nou Baris, si tenim la bici espatllada o en volem construir una, podem passar qualsevol dijous pel taller Biciosxs, a l’edifici okupat 15O, al carrer Almagro. Allà ens ajudaran i podrem aprofitar el material reciclat que hi tenen. Una altra alternativa per moure’s per la city és la iniciativa T-11, sorgida arran de les lluites al transport públic. Es tracta d’aprofitar la hora i mitja de validesa que té un tiquet de metro o bus. Quan acabem una T-10 li podem passar a algú altre que pot aprofitar el darrer viatge durant aquesta hora i mitja.

Una altra eina, molt útil per a la gent que viatja gratuïtament en metro, és la xarxa Memetro, que ens informa en temps real de la situació dels controls als transports metropolitans. Per a viatges fora de la ciutat, quan no tenim més remei que agafar el cotxe, una bona opció és el Car Sharing. Es tracta d’omplir el cotxe per a poder compartir les despeses de gasolina i peatges. Es fa a través d’Internet, buscant gent que coincideixi amb el

trajecte que volem fer. Si busqueu a la xarxa trobareu diferents iniciatives en aquest sentit. Finalment, una altra opció que ja està fent funcionar molta gent arreu del planeta és substituir la gasolina del nostre cotxe per oli vegetal reciclat. Només cal fer una petita modificació al motor, reciclar oli de la cuina, filtrar-lo bé i a córrer. És més ecològic, més econòmic i es situa en un buit legal. Podeu trobar molta informació sobre aquest tema a la xarxa. +info: http://edifici15o.wordpress.com/biciosxs http://t11targeta.blogspot.com.es https://twitter.com/redMEMETRO

Alternatives en Finances

Encara que sembli contradictori, també hi ha bancs alternatius. Un dels projectes més interessants és Coop57, una cooperativa de serveis financers de Barcelona. Fent-vos-en socis hi podreu guardar els vostres diners i estar segures de que no els faran servir per finançar guerres ni res semblant, ja que només financen projectes socialment beneficiosos. De la mateixa manera, també podeu demanar-hi préstecs sense tenir cap mena d’aval, al contrari que els bancs tradicionals i us els concediran només si consi-

deren que el vostre projecte es ètic i raonable. Encara no tenen oficines ni caixers, però estan treballant per a que puguem tenir un accés fàcil als nostres diners a traves de la xarxa de caixers 4B. També hi ha altres projectes de banca ètica i solidària, busqueu a la xarxa. +info: www.coop57.coop

Moneda alternativa

Finalment, fins i tot hi ha monedes alternatives funcionant actualment.

Un exemple és l’Ecoseny, la moneda social creada per la Xarxa d’Intercanvi de Bens, Serveis i Coneixements del Montseny. Aquesta moneda ja fa un parell d’anys que funciona i permet als socis de la Ecoxara intercanviar productes, bens i serveis sense necessitat d’usar euros. Qualsevol altre xarxa que en tingui ganes pot crear la seva pròpia moneda social. Nou Barris, un lloc amb tantes iniciatives i una xarxa associativa tan sòlida, seria un bon lloc per a crear una moneda social pròpia. Nomes calen les ganes. +info: http://ecoseny.net

Ru

MENTJANT-NOS EL COCO L’IMPERI DE LES FARMACÈUTIQUES EN SALUT MENTAL El consum de medicaments de tota mena creix dia a dia a tot el món.

En aquesta tendència de medicalització de la vida quotidiana em sembla molt oportú reflexionar sobre els límits entre salut i malaltia, la confiança cega en la medicació que ens han inculcat i sobretot la influència dels interessos del mercat farmacèutic en la pràctica mèdica.

En primer lloc, ¿ens hem preguntat

mai per què un dels majors negocis del món és precisament la indústria farmacèutica? La indústria farmacèutica s’ha construït un immens negoci a escala global, de manera que es pensa abans en el benefici econòmic que pugui tenir un nou tractament abans que en les persones que pugui arribar a curar. Suposo que tothom estarà d’acord en què hauria de ser al contrari: el fet de crear una cura per

a una malaltia, encara que sigui per a un sector baix de la població, hauria d’estar per sobre dels diners invertits. ¿A qui li interessa més que a ningú que hi hagi cada cop més malalts?

Quan entrem en el terreny de la salut mental, aquestes qüestions arriben al seu límit més extrem, amb el vertiginós augment del nombre de diagnòstics de trastorns mentals. Segons el model en què es fonamenta

13

“A LES BARRIADES!” la teràpia farmacològica actual de la malaltia mental, els trastorns mentals vénen determinats biològicament (és a dir, responen a desequilibris de determinats neurotransmissors cerebrals). Per aquesta raó es determina que el seu tractament ha d’establir-se a partir de l’administració de certs psicofàrmacs que corregeixen aquestes desviacions. Tenint en compte aquest model biologista (segons el qual els trastorns mentals no són resultat d’influències ambientals), el més lògic seria observar una reducció d’aquests problemes, no el seu increment exponencial, que és el que esta passant en l’actualitat. Diversos estudis han posat en dubte l’eficàcia associada als antidepressius i antipsicòtics de segona generació. Així, les recerques d’Irving Kirsch i el seu equip poden de manifest que, en comparació amb el placebo, l’eficàcia dels fàrmacs antidepressius és pràcticament inexistent en els casos de depressió lleugera, moderada i fins i tot greu (evidència que ha estat comprovada també per altres equips d’investigació, com el de Khan o el de Fournier). És a dir, es demostra en alguns estudis que l’eficàcia dels antidepressius no es deu a un efecte del seu mecanisme d’acció sobre la serotonina, sinó a l’efecte que causa l’expectativa que té el pacient de millorar quan li diuen que està sota un tractament tan eficaç, ja que, segons demostra la investigació de Kirsch, els antidepressius no són més que un altre tipus de placebo però amb efectes secundaris importants.

Altres investigadors, com E.H. Turner, han qüestionat també l’eficàcia dels fàrmacs antipsicòtics, ja que la seva aparent efectivitat clínica pot estar influïda pel que s’anomena “biaix de publicació”, que consisteix en la tendència a la publicació selectiva d’assaigs clínics favorables en revistes científiques, bloquejant la publicació dels assaigs o de les recerques que no han obtingut tals resultats. Això fa que ens preguntem molt seriosament pels interessos que hi ha darrere d’aquesta

mena d’assaigs clínics, subvencionats en la seva immensa majoria per les pròpies indústries farmacèutiques. A més, ens assabentem que també es fa publicitat enganyosa, promovent medicaments per a usos no aprovats i sense tenir proves científiques sobre la seva seguretat i eficàcia, com ho demostren les multes milionàries imposades als Estats Units de tant en tant a algunes companyies farmacèutiques.

Si tenim en compte que a l’Estat espanyol aquests controls brillen per la seva absència o són molt laxos, podrem fer-nos una idea de com està la

situació en el nostre país, agreujada pel fet que la prescripció d’aquests medicaments cada vegada està més fora del sistema de la seguretat social i implica una gran despesa per part dels pacients i/o els seus familiars.

Altres investigadors adverteixen que tant els antidepressius com la majoria de fàrmacs psicoactius no són només ineficaços, sinó perjudicials. Així, el biòleg evolutiu Paul Andrews, després d’analitzar les conseqüències del consum d’antidepressius sobre altres processos biològics del cos humà, estableix que els riscos associats al consum d’aquests fàrmacs no compensen els suposats beneficis que puguin tenir sobre l’estat d’ànim. En la mateixa direcció van les argumentacions de Robert Whitaker, que planteja que la

teoria del desequilibri químic per explicar les malalties mentals no se sosté: segons explica, basant-se en els resultats de tècniques de neuroimatge en pacients amb trastorn mental en tractament farmacològic, és el consum a llarg termini de fàrmacs psicoactius el que dóna lloc a un dany irreparable en el cervell, provocant atròfia cerebral i no a l’inrevés. En aquesta mateixa línia, el Premi Nobel de Química de 2009, Thomas Steiz, va denunciar als mitjans de comunicació, en una conferència de premsa donada en el nostre país el 2011, que els laboratoris farmacèutics “prefereixen centrar el negoci en medicaments que sigui necessari prendre durant tota la vida”, essent els primers interessats a cronificar la malaltia.

En definitiva, a partir de les conclusions establertes per tots aquests investigadors, la validesa del model farmacològic que impera avui dia per a tractar els trastorns mentals és, a hores d’ara, molt qüestionable. En contrapartida, si tenim en compte l’evidència científica dels darrers anys, les teràpies psicològiques, els plantejaments que suposen un aprenentatge en habilitats socials, i els que busquen la inserció psico-social dels pacients mentals, han demostrat ser una alternativa més eficaç i econòmica que els fàrmacs i, a diferència del tractament purament farmacològic, no suposen tants riscos per a la salut i no presenten efectes secundaris adversos. Malgrat tot, seguim immersos en un model d’atenció en salut mental excessivament medicalitzat, i aquesta visió simplista de la malaltia mental, recolzada sobretot des de l’imperi de les farmacèutiques, impedeix que es tinguin en compte altres tractaments alternatius que sí que funcionen i que no suposen un increment de la càrrega pressupostària ni a mig ni a llarg termini.

Encarna

Laguna

15

15