I tu, què mires?

LENA PAÜLS

I TU, QUÈ MIRES? Contes i poemes per a camaleons petits

Lena Paüls (Reus, 1952) és llicenciada en filologia catalana per la Universitat de Barcelona.

Ha exercit de professora de cursos de formació de docents de Secundària. És autora de diversos treballs pedagògics sobre aplicacions didàctiques de la publicitat.

Dirigeix la revista digital «Cornabou» de literatura infantil i juvenil. Pel que fa a la seva obra literària, ha rebut diversos premis de narrativa, de novel·la, de poesia i de contes per a infants, entre els quals la distinció The White Ravens, de la Internationale Jugendbibliothek de Munic (2010) per l'àlbum La draga sense escates.

Més informació de l'autora: http://lenapauls.blogspot.com

2

Primera edició: setembre de 2015 © 2015 Lena Paüls (pel text) © 2015 Núria Feijoó (per la il·lustració de la coberta) © 2015 autors de les il·lustracions dels contes i dels poemes

Edició digital: Escac Gabinet de Comunicació Apartat de correus 32036 08080 Barcelona

Prohibida qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública i transformació d'aquesta obra, llevat de les excepcions previstes a la Llei, sense l'autorització dels titulars de la propietat intel·lectual. La infracció dels drets de difusió de l'obra pot ser constitutiva de delicte contra la propietat intel·lectual (art. 270 i s. del Codi Penal). El Centre Espanyol de Drets Reprogràfics (CEDRO) vetlla perquè es respectin aquests drets.

3

Taula

I Contes Familiar al cava, 6 El Geni del Moscatell, 12 La Vamba Groga, 18

II Poemes L'home que feia moixons de paper, 27 La geganta Ela pesca que pesca, 30 És primavera al pedrís, 32 El plat fondo, 34 El poema El plat fondo va arribar al Congo, 36

Agraïments, 39

4

I CONTES

5

Familiar al cava

Revista Cavall Fort, núm. 1107 1a quinzena setembre, 2008 Il·lustració: © Àfrica Fanlo

6

—Feina o teca!

La vam reconèixer de seguida. Aquella follet de la mida d'una abella, que havia sortit d'estampida abraçada al tap d'una ampolla de cava, era una familiar.

Me'n vaig alegrar, de tenir a casa una parenta eivissenca dels manairons pirinencs, aquells éssers diminuts que fan tot el que els manes en un tres si no res. Innocent de mi!

Era clar que, abans de manar-li alguna cosa, havíem de saber com treballava la nostra familiar. Potser un sol exemplar i tan crescudet no seria tan ràpid fent feina com els milers de manairons que surten d'un canut d'agulles, d'un sol cop a treballar. D'altra banda, potser seria una treballadora especialitzada, és a dir, estaria capacitada per fer unes feines determinades i, en canvi no sabria o no en voldria fer unes altres... Tot eren dubtes, a casa nostra. Mentre fèiem la llista de feines perquè no estigués mai parada, la familiar feia tombarelles al nostre voltant.

—Feina o teca!

—Feina. Imprimeix aquest document. —li vaig dir, assenyalant l'únic document que hi havia a la pantalla.

I, sí, i tant que el va imprimir!, però els papers van sortir disparats de la safata de la impressora i tots els fulls anaven per terra i, la familiar, sense immutar-se. Quan va acabar, em va mirar i va dir: —Feina o teca!

7

—Feina. Recull tots els folis. I els va recollir, ja ho crec, que els va recollir! Els va recollir a braçats, com si fossin munts de roba bruta. Aleshores ens vam adonar que calia donar-li les ordres amb tot detall.

—Feina o teca!

—Feina. Posa els fulls a la capsa de reciclatge.

A veure, no ens desesperem... Mentre la follet arrossegava la capsa de reciclatge des de la galeria i hi embotia els folis rebregats on havia imprès el meu treball, vam preparar les ordres per a la feina següent.

—Feina o teca!

—Feina. Imprimeix el document de la pantalla; vigila que els fulls no et caiguin a terra, vigila que no s'encalli el paper; vigila

que

s'entinti

correctament.

Col·loca

els

fulls

a

l'escriptori ben col·locats de l'1 a l'últim.

Després... etcètera i etcètera. L'ordre va durar ben bé deu minuts, però pensàvem que eren ben esmerçats.

Quan ja acabava de fer la impressió tal com li havia manat, ens vam preparar per al següent pas.

—Feina o teca!

—Teca.

La familiar és vegetariana, menja exclusivament fulles i flors de baladre. De fet, el menjar només és un recurs per quan no tingueu feina per donar-li. Una fulla de baladre pot durar-li un parell d'hores. Dit amb altres paraules, són un parell d'hores que no us atabalarà demanant-vos res.

8

Aviat vam veure que en podíem treure profit, si la controlàvem de prop. Després de diverses feinetes manades amb tot el detall, per fi, li vam confiar una feina important.

—Feina o teca!

—Feina. Fes-nos la cuina nova, amb aquests plànols, amb aquests materials.

Li vam ensenyar piles de fotografies amb el model d'armaris que volíem, amb les mostres i colors de les rajoles de les parets i del terra, sense estalviar detalls.

Tot faria suposar que un ésser amb poders màgics hauria de treure el que fes falta del no-res, d'algun lloc també màgic.

Però no és així, i cal que qui trobi la familiar, estigui ben avisat sobre aquest assumpte.

I és que, en ocasió de fer-nos la cuina de casa nova, la follet familiar va fer les comandes per telèfon amb la guia telefònica de les pàgines grogues davant. Després, les va anar a recollir en nom nostre, però, és clar, no va pensar (ni tan sols se li devia acudir) que havia de pagar, i les factures ens van venir a munts.

Per això recomano als nous usuaris que trobin la familiar i se la vulguin quedar, que vagin amb molta prudència a fer-li fer feines sense control, perquè un cop donada l'ordre, posa el pinyó fix i costa d'aturar.

Per exemple, no digueu "renta els plats", perquè aleshores deixarà les cassoles i els gots bruts. Més o menys hauríem de dir, i encara no és segur que l'encertem del tot:

9

—Renta tot el que trobis a l'aigüera i per damunt del taulell i deixa-ho tot al seu lloc. Procura que no et caigui aigua per terra.

Ara bé, si li doneu aquesta ordre, heu de tenir precaució de treure el setrill de l'oli, el pot de la sal i la cafetera elèctrica, perquè si no, tot, completament tot el que hi hagi damunt del marbre de la cuina, anirà a l'aigua i serà ensabonat amb dedicació.

En canvi, fa bé la samfaina. Li heu de deixar els ingredients preparats, però hi té molta traça. Només heu de vigilar que no s'hi banyi, perquè la samfaina us agafarà un gust agre. Si ho aconseguiu, poseu-li, com a recompensa, una culleradeta de samfaina en una fulla de baladre. Li agrada tant, que llepa i rellepa la fulla durant una setmana.

I si li maneu que sigui la vostra contrincant jugant a escacs, a les dames o al parxís, ho fa amb estil, però amb l'inconvenient que sempre us guanyarà. També us resoldrà els mots encreuats i els sudokus del nivell més alt i us completarà en un no res els trencaclosques. Per això, la conclusió que n'hem tret a casa és que aquesta familiar està mal programada. Ens sembla que, per anar bé, se li hauria de dir "Joc o teca".

Si voleu que la familiar plegui de la feina que està fent, i se us han acabat les fulles i les flors de baladre, anuncieu-li que s'apropa un huracà. Ja veureu que s'amagarà ràpidament a l'ampolla de cava. És fràgil a l'aire, però a vegades, si està molt enfeinada, pot passar que no us en faci cas —és tossuda i malfiada—. Aleshores, la solució és enfocar-li un ventilador

10

i, de seguida, la tindreu espantada al fons de l'ampolla. Poseuhi el tap i ja podeu anar a descansar. També podeu fer servir aquesta estratègia quan hàgiu d'anar de viatge.

Ara la familiar s'ha escapat de casa. O potser ens l'ha robada algú. Tant és. En un cas com en l'altre, ja se la poden quedar. No cal que ens avisin, perquè no volem saber on para.

Hem quedat tan esgotats de donar ordres, que preferim fer nosaltres la feina. Samfaina inclosa. I, per tenir-la de contrincant en els jocs i que ens guanyi sempre, no ens cal.

11

El Geni del Moscatell

Duesaigües. La Revista, núm. 2, des. 2009 Il·lustració: ©Adrià Ciurana Mauri

12

1 Quan anava a servir un ditet de moscatell, va sortir un geni disparat de la licorera.

—El geni! És el geni!

Era un geni de la mida d'una nou. No ens va estranyar gens de veure'l. A Duesaigües tothom sabíem que rondava un geni pel poble. La canalla l'havia vist prop dels gronxadors de la plaça. Però, no hi havien pogut parlar perquè, quan s'hi van acostar per demanar-li tres desitjos, es va esfumar.

Fins i tot ho sabia la nostra gata d'angora de pèl blanc, que ni tan sols es va dignar a obrir els ulls, quan vaig cridar.

El que en realitat ens va estranyar del Geni del Moscatell és que caminava fent esses. Anava pitof!

—Has begut!

—M'estava banyant tan tranquil i tu... —va remugar entre dents.

—Et banyaves al moscatell? —vaig cridar enrabiada.

—Síííí. Me'n vaig a casa —va dir, a punt de caure adormit.

—I es pot saber on vius? —li vaig preguntar, donant-li uns copets a la galta.

—A la parra —va dir abans d'adormir-se del tot.

No n'hauríem tret res de despertar-lo. Així és que el vaig agafar fent pinça amb els dits i el vaig portar a fora, al peu de la parra de raïm moscatell.

13

2 L'endemà, a punta de dia, vaig anar cap a la parra sense entretenir-me, no fos cas que el geni es despertés i desaparegués. El vaig trobar assegut en un forat de la rabassa, amb les cames penjant.

—Em pots concedir...?

—No pot ser.

—Però... si no t'he dit el que vull.

Això és fantàstic!, vaig pensar. Només un geni podia endevinar què li demanava, sense haver-ho dit. Li demanaré una altra cosa: —Em pots concedir...?

—No. —Bé, doncs, concedeix-me...

—No. No hi ha res a fer —va dir, posant-se a plorar a llàgrima viva.

—Això ja passa de mida. Quina mena de geni ets?

—Sóc un geni que no sap concedir desitjos —va dir entre sanglots.

—Però, alguna cosa deus saber fer?

—Sé fer que la gent s'organitzi —va dir amb orgull.

—A veure, explica't.

—Si algú té un desig molt fort, jo l'ajudo.

—O sigui que no li concedeixes el desig, però l'hi poses fàcil.

—Jo només l'animo a tirar-lo endavant.

—Doncs, va, som-hi.

14

Al cap d'un temps d'aquesta conversa amb el Geni del Moscatell, tot el que hi havia de dolent al poble, fos el que fos, havia desaparegut. Fins i tot les erugues i els pugons havien emigrat.

El geni continuava vivint a la parra i alguns vespres l'invitàvem a sopar. Això posava histèrica la gata d'angora, que només de veure entrar el geni a casa, ja rebufava.

Tret de la gata, tothom al poble apreciava el Geni del Moscatell. Així que feia bo, reunia la canalla a la Font del Barracó, a l'ombra dels plataners esplèndids. Allí berenaven plegats, explicaven històries amb cançons com si fessin un musical. A més de les criatures, s'emportava els gats, els gossos i els ocells que trobava pel carrer perquè ballessin les coreografies.

Tanta felicitat va engelosir la gata d'angora que es passava les hores amb malhumor ajaguda en una butaca. Un dia el geni li va estirar carinyosament un pèl del bigoti, però l'hi va arrencar sense voler. La gata va treure les urpes, el va esgarrapar i, després, el va empaitar feta una fúria.

—Auxiiiiiiiiiiili!

Al cap d'una estona, la gata va fer veure que feia les paus i va proposar al geni jugar amb el cullerot de la sopa. El va fer asseure al cullerot i va fer palanca.

Ziu! El geni va volar disparat cap als rentadors.

15

3 Els rentadors van representar un gran descobriment per al Geni del Moscatell. A partir d'aquell dia, cada matí baixava a banyar-s'hi, a prendre el sol i a fer-hi exercicis gimnàstics. Es va posar tan fort, que la gata d'angora s'amagava sota el llit quan el veia de lluny.

Als rentadors, el geni va conèixer una preciosa oreneta, que vivia en un niu heretat dels seus pares. I es van enamorar.

Cada vespre, es feien petons a la finestra de casa i, des d'allí, miraven junts el telenotícies.

—He d'aprendre a concedir desitjos —vam sentir que deia el geni a l'oreneta.

—Podria ensenyar-te'n el geni de la llàntia d'Aladí —vam sentir que recomanava l'oreneta al seu estimat geni.

—És clar. Però viu a Bagdad. Allà hi ha atemptats, hi ha misèria... I, amb tantes desgràcies, el Geni de la Llàntia Meravellosa deu estar desbordat de feina —va respondre trist el geni.

—Atreveix-te a anar-hi. Si t'ensenya a concedir desitjos, tu el podries ajudar —va animar-lo l'oreneta.

Un diumenge de tardor, l'oreneta va volar per sobre del nostre jardí de llicorella amb el Geni del Moscatell al coll.

Ens deien adéu. Se n'anaven plegats a Bagdad.

Aquesta primavera esperàvem que el Geni del Moscatell i l'oreneta tornessin al poble, però no han vingut. En canvi, n'hem rebut un ou per correu postal.

16

Dins hi ha alguna cosa que s'hi belluga sense parar. Uns socis de la Societat de Caçadors, que hi entenen, diuen que de l'ou en naixerà un nou geni. O una gènia.

I ens concedirà tants desitjos com siguem capaços d'imaginar.

17

La Vamba Groga

Il·lustració © Núria Feijoó Conte publicat dins el llibre col·lectiu Reusenques de Lletres. Silva Editorial, 2013

18

La Munda Tolosa va néixer a Reus avui fa cent anys. És la meva àvia adoptiva.

Jo tenia deu anys quan li vaig presentar els meus companys d'escola. En aquella època, la Munda vivia sola a la rebotiga de la sabateria de sota de casa nostra, al carrer de Balmes. En realitat, la sabateria estava tancada des que la Munda s'havia jubilat, però en continuava apujant cada dia la persiana metàl·lica enrotllable perquè entrava al seu pis per la botiga.

La propietària del local, Bruna Foscamà, una parenta llunyana de la Munda, cada any li cobrava més car el lloguer i l'amenaçava de buidar-li la sabateria si no li pagava el que li demanava. La Munda n'estava ben amoïnada.

Però, no en sabíem res de tot això, el grup de nois i noies que vam trucar als vidres de la seva botiga, una tarda, en sortir de l'escola. Volíem comprar calçat per completar una disfressa per a la festa de fi de curs.

Tots vivíem prop de l'antiga sabateria, però només jo hi havia entrat abans.

Aaaaaaatxim! Entrar a la botiga i estornudar tot va ser u.

Havíem aixecat pols de la que s'estenia a tot arreu. N'hi havia una capa als prestatges i sobre les capses de calçat passat de moda. N'hi havia als armaris on s'apilaven els cordons i les plantilles, als aparadors, al taullell i als miralls. El cas és que la Munda semblava que no se n'adonava. Per tant, vam obrir

19

les portes de bat a bat perquè circulés l'aire, mentre ella s'enfilava

en

una

escala

que

estava

repenjada

a

la

prestatgeria.

I no va parar de baixar capses.

Ens va deixar emprovar un munt de vambes, mocasins, ballarines i sabates de taló, sense presses, fins que es va fer fosc.

—¿Quant li devem?

—Us les regalo.

—Podríem ajudar-la a... —vaig dir, pensant a ajudar-la a treure la pols que hi havia per tot arreu.

—Sí, molt bé. Em podríeu ajudar a pintar la persiana metàl·lica de la botiga —em va tallar.

—Farem el fons fosc i a sobre una vamba d'un color ben llampant. ¿Què hi diu?

—Groc!

—D'acord: una vamba groga.

Aquell estiu, vam allargar i allargar la pintura de la persiana metàl·lica els dos mesos de vacances. Escoltàvem música, ballàvem, fèiem gresca i la Munda ens deixava fer.

Preníem el berenar de casa i ens el menjàvem sota el llimoner del pati on donava la rebotiga. L'havia plantat la Munda d'un pinyol i aleshores ja era un arbre tan ufanós que les branques carregades de fruits ocupaven la meitat del pati.

En acabat, la Munda ens portava un gelat de llimona per a cadascú. L'última tarda de pintura, ens va ensenyar a fer granissat i sorbet amb les llimones més madures.

20

—A veure si endevineu per què vaig triar el color groc per a la vamba.

—Per les llimones!, esclar.

I tots vam sortir al carrer i la Munda va abaixar la persiana metàl·lica i vam aplaudir la nostra obra pictòrica.

A

finals

de

tardor,

Bruna

Foscamà,

la

parenta

malhumorada de la Munda, es va presentar a la botiga.

—Tieta, les capses de sabates fan nosa.

—¿A qui?

—He de portar algú a veure el local i... ja n'hi ha prou d'explicacions! Has de llençar d'una vegada, les capses de calçat passat de moda.

—Potser faran servei a algú.

—No te les voldran ni regalades.

—¿I tu què saps?

—Les portaré a la deixalleria.

—Te'n guardaràs prou. No són teves.

—Però són al "meu" local. I amb el que em pagues...

Aquell mateix vespre, la Munda ens va esperar impacient a la porta de la botiga que hi passéssim per davant, quan sortíssim d'escola.

—M'ensumo que la meva parenta es vol vendre el local.

—¿I la farà fora?

—De la rebotiga, no.

—¿I deixarà que hi visqui?

—No em pot treure, la rebotiga és meva. Però, hauré de buidar la botiga.

—Compti amb nosaltres.

21

—I hauré de tornar a obrir la porta que ara està tapiada.

—¿Quina porta?

La Munda va fer-nos entrar a la botiga i va retirar una cortina que tapava un rectangle de totxos a la paret.

—Dóna a l'escala de l'edifici.

—Per tant, per entrar al seu pis, no cal que entri per la botiga.

—No. Abans, a la rebotiga, hi tenia el pis el porter.

—¿També és propietària del pati?

—Sí.

—Podríem posar les capses de calçat al pati, tapades amb lones.

—No hi cabran, si no tallem el llimoner.

—Ni parlar-ne.

L'endemà li portàvem una proposta.

—Podem deixar les capses de calçat en una aula de l'Escola Taller d'Art, a l'antic convent de monges del carrer del Vent. Tenim l'autorització del director.

—¿Com se us ha acudit portar-ho a l'Escola Taller d'Art? —Ens hi ha fet pensar el llimoner. Allà també n'hi ha un d'immens al pati...

—Però, ¿com les hi portarem?

—Demanarem ajuda a les famílies.

El dia convingut, davant de la sabateria de la Munda van comparèixer tres furgonetes i molta gent disposada a fer el trasllat. Vam fer una cadena humana i vam carregar les capses amb un tres i no res.

22

Els

responsables

de

l'Escola

Taller

d'Art

es

van

entusiasmar amb tot aquell material. De seguida, professors i alumnes es van il·lusionar a dissenyar una instal·lació d'art amb aquella muntanya de capses.

Al mateix temps, van organitzar un taller obert a tota la ciutat. Més de tres-centes persones de totes les edats vam pintar sobre el calçat, amb tintes resistents a la humitat, els esbossos dels dibuixos que primer fèiem en paper pergamí.

El dia de la inauguració de la instal·lació d'art va ser una festa. Piles i piles de capses de cartró buides formaven un laberint per on transitaven els visitants. Després de molts anys, aquesta instal·lació d'art es va traslladar al Centre d'Art Cal Massó, un espai que acull noves tendències de la cultura contemporània, i encara s'hi pot veure.

—Preu de sortida... ¿Qui en dóna més? —dèiem des de l'escenari de l'auditori de l'Escola Taller d'Art on vam subhastar el calçat decorat.

Els diners que es van recollir a la subhasta van servir per convertir la rebotiga de la sabateria en un piset adequat a la vida tranquil·la de la Munda i per reobrir l'antiga porta d'entrada que donava a l'escala de l'edifici.

Han passat vint anys. I la Munda ha anat continuant així.

Fins fa un any, quan vaig saber que no es podia valer per ella mateixa. No es podia vestir bé ni sortir a comprar ni fer-se el menjar ni netejar casa. Va ser aleshores que la vaig adoptar. I adoptar una persona vol dir que te'n fas responsable.

Vivim al pis que havia estat dels meus pares. La Munda es passa el dia a la seva habitació, que dóna al pati on hi ha el

23

llimoner que ella havia plantat d'un pinyol. Hi té l'ordinador, hi llegeix i hi rep visites per conversar i escoltar música. I, sobretot, controla el llimoner des de la finestra.

Fa poc hem comprat el local de l'antiga sabateria a la Bruna Foscamà, que no l'havia pogut llogar ni vendre durant tots aquests anys. Després de fer-hi obres per insonoritzar-lo, hi haurà La Vamba Groga, una discoteca per als més joves, no més petits de deu anys ni més grans de dotze.

La discoteca té sortida al pati del llimoner, sota del qual hi ha espai per a jocs i, al fons, un petit escenari per a actuacions en directe. La nostra especialitat seran els gelats artesans, els granissats i els sorbets de llimona.

Avui la Munda fa cent anys i va molt mudada. Vol celebrar el seu aniversari inaugurant La Vamba Groga. Hi ha molta gent congregada davant la porta de la discoteca. Les bombetes de colors que recorren la façana ja estan obertes.

Un mim actua entre els presents per fer agradable l'espera.

Però, ara que tot és a punt, ha sorgit un imprevist: l'àvia va caure fa uns dies i, tot i que ja fa unes passes per la seva habitació, no s'atreveix a baixar les escales.

Li agradaria, més que res al món, baixar a la inauguració.

Li agradaria tant que, ara que jo estic escrivint un missatge al mòbil i es pensa que no la veig, s'està de cara a la finestra, aguantant les llàgrimes que li omplen els ulls.

—Nena, el llimoner té pugó —diu per dissimular.

—Sense tu, àvia, no podem inaugurar La Vamba Groga —li dic tot fent-li un petó sorollós a la galta.

Es gira sorpresa.

24

Truquen a la porta i l'obro per deixar entrar els meus amics de sempre. Així que entren, abracen i fan petons a la Munda, que se'ls treu de damunt com pot. Porten poms de flors, capses de bombons i tot de regals per celebrar que fa cent anys. I també porten una cadira de rodes plegada. Hi fem seure amb molt de compte l'àvia i la baixem a la inauguració de la discoteca.

La música envaeix per primer cop La Vamba Groga. La Munda està tan contenta com aquell dia que li vaig presentar aquests companys d'escola, els meus socis en aquest projecte.

25

II Poemes

26

L'home que feia moixons de paper

Il·lustració: © Paula Vilà Rodríguez, 2013

27

La plaça del Mercadal és plena de gom a gom.

Tothom té un somriure als llavis mentre remena parades.

Hi ha qui busca un ramat, un bou, una bugadera, un paller iun tou de molsa per al pessebre de casa.

Al mig, s'aturen fent rotllana a l'entorn d'un home jove que fa moixons de paper: de verds, de blancs i de negres.

—¿Quant en vols d'aquest d'aquí?

—Doneu-me la voluntat!

Al plat cau una moneda: —M'agrada aquest verderol.

—Jo agafaré el colomí.

—A mi, doneu-me la garsa.

—¿I un de tot blanc per pintar?

La calma s'acaba en sec:

28

—Aixeca't, si no vols rebre!

—No faig res mal fet, bon home.

El guarda branda una porra: —Ja veuràs qui mana aquí.

Reforços de cinc en cinc vés a saber d'on sortien. És desembre congelat, les llambordes treuen fum.

Li volen posar manilles.

La gent que ho veu: tots a l'una impedeix que se l'emportin.

Fins i tot l'acalde es mou: —Et compro tots els moixons, me'n quedo un de la pau i la resta, per la plaça, regala'ls a la canalla.

29

La geganta Ela pesca que pesca

Il·lustració: © Mariona Rabascall Francisco, 2012

30

La geganta Ela dels llamps fa truites. ¿Com és que no l'estimen?

Un malefici la fa créixer sens fi i es tanca en banda.

Té feina fixa: pesca que pesca, i acumula riqueses.

Una trompada li fa veure les estrelles i s'ho repensa: Sopes de farigola i dents plantades.

Trenes i amor d'estrena.

Comparteix la fortuna: negoci, amics fantàstics, jardins i casa.

31

És primavera al pedrís

Il·lustració: © Estel de Haro Jiménez, 2011

32

Toc de campana: les cinc.

L'aire fa olor de maduixes i de flors de farigola. És primavera al pedrís.

L'Ainhoa i l'Estel juguen al carrer, davant de casa, fireta i fulles de col. És primavera al pedrís.

De tres en tres les visites, les amistats porten gana, s'asseuen i agafen plat: —Ens convideu a dinar?

—Tenim canalons de col.

El carrer fa olor de mel i de flors de romaní. És primavera al pedrís.

Toc de campana: les sis.

33

El plat fondo

Il·lustració: autoretrat d'Adrià Ciurana Mauri, 2010

34

Tímid de mena suporto fins al tercer cullerot, viatjo sense triar a les mans de l'Adrià ple de sopa que fumeja.

–Ai, com crema! — i em sacceja.

Entre les vambes de marca faig equilibris de barca.

Cauen dos llacs al parquet i un servidor per barret.

35

El poema El plat fondo va arribar al Congo Vaig enviar a la pedagoga Maria del Carme Molist el poema El plat fondo, que havia escrit per a l'Adrià Ciurana. La Maria del Carme duia a terme un projecte solidari de formació de mestres al Congo. Li deia que l'utilitzés si creia que podia servir d'estímul als infants de la missió. Es tractava que s'autoretratessin amb un gest lúdic (un nen o una nena porta un plat ple de sopa massa calenta; es crema i el plat va enlaire; fa cap per barret a qui el porta), com a procediment per a l'autoestima. En aquell moment Molist estava de canvi: marxava d'un barri molt pobre a tocar de l'aeroport de Kinshasa i anava cap al poblat de Kingungi, més a l'interior.

Quan va arribar en aquell poblat miseriós el món li caure al damunt.

L'escola era un cau de pols, no hi havia llibres ni per als mestres. Els alumnes no tenien ni paper ni llapis. Un cop es va organitzar, va reprendre la idea de fer servir el poema.

Havia traduït el poema al francès, però, ja em va dir que l'explicaria, si calia amb mim, perquè els alumnes de Kingungi només parlen kikongo, una llengua de la família de les llengües bantu, parlada per set milions de parlants nadius. Van estrenar llapis i retoladors de colors. Una festa!

El resultat: Cal remarcar que els infants de Kingungi no estaven avesats a dibuixar i va ser una novetat tenir sobre la taula paper, llapis i retoladors de colors. Es van autoretratar amb infinitat de detalls, amb l'acció central ben matisada. N'hi ha que es van limitar al desenllaç del relat i van definir poc el seu personatge; en canvi n'hi ha d'altres que van posar una cura especial tant en el retrat com en l'estampat de la roba i en el pentinat.

36

37

38

Agraïments

A l'Adrià Ciurana Mauri, que amb nou anys va dibuixar el pont d'Enseula des del nostre jardí, i va ser el primer infant que es va autoretratar amb el poema El plat fondo. I a la seva mare, la Carmina Mauri que va facilitar-me'n la connexió i va fer de model per a l'artista.

Als alumnes de 5èA del poblat de Kingungi: Tsiekitambi, Mukolo, Munani,

Musofi,

Lukelu,

Munranda,

Makinu,

Biekoka,

Luzitu,

Uhinauhatu... Gràcies, Maria del Carme Molist, per fer arribar aquest plat fondo tan lluny.

A l'Estel de Haro Jiménez que va imaginar jugant amb les seves amigues davant del pedrís de casa seva el poema És primavera al pedrís.

A la Mariona Rabascall Francisco perquè, tot i que diu que no li agrada dibuixar, va fer dos dibuixos per al poema de La geganta Ela pesca que pesca. I a la Montse Francisco, la seva mare, amb qui sempre estic en deute perquè m'avança en sol·licitud i estima.

A la Paula Vilà Rodríguez perquè va interpretar en un dibuix ple de detalls la desmesura del poder, que explica el poema L'home que feia moixons de paper relatant un fet real.

A la Fina Masdéu i a la Victòria Rodrigo, coordinadores del col·lectiu literari Reusenques de Lletres, per oferir-me l'oportunitat d'imaginar una àvia adoptada, que va donar lloc al conte La Vamba Groga.

A la Fany Alberich i, altre cop, a la Carmina Mauri, per creure en l'ésser fantàstic que viu a la parra del nostre jardí. Per a aquestes dues estimades amigues i per a l'Adrià Ciurana Mauri, que hi va posar imatges, és el conte El Geni del Moscatell, que es va publicar a «Duesaigües. La Revista»

39

A l'Àfrica Fanlo que va posar èmfasi en l'humor que es desprèn del familiar eivissenc del meu conte Familiar al cava,

per a la revista

«Cavall Fort» A la Núria Feijoó, il·lustradora amiga que m'ha regalat el camaleó —o és una fulla seca?— de la portada.

A l'Andreu Sotorra, sense la tendresa del qual no sé si em fluirien les paraules, però de ben segur que sense el seu impuls no m'hauria atrevit a publicar aquests contes i aquests poemes en suport digital i posar-los a l'abast de tothom.

I, a vosaltres benvolguts lectors, camaleons petits.

40