Visc envoltada de plantes de les quals no conec el nom. Ni tan sols el comú, que generalment es diversifica en esplendorosa creativitat.
Vegeu, si no, l'escopinada del dimoni —l'herba que dona títol a aquest recull—, amb quins noms deliciosos se l'anomena: llagrimetes, sempreenflor, xuclamel, cap blanc, salivetes del Bon Jesús... És precisament per les ganes de saber-ne més que n'he anat escrivint apunts al blog «Pont d'Enseula» del 2009 fins ara.
El meu entorn immediat se centra en un jardí de llicorella, fronterer al Priorat, un jardí de secà, obert a tots els vents. Les plantes hi creixen patint. Pateixen, sobretot, de soledat, però les cabeces de ciclàmens, els crocus, les frèssies i els tanys dels arbres surten un any i un altre, puntuals cada primavera. És la seva manera de dir-nos que ja podem fer la nostra vida lluny del jardí, que aquí no ens necessiten.
