__MAIN_TEXT__
feature-image

Page 1


Lena Pa眉ls

Dret d'admissi贸

Barcelona 2011 Edicions Digitals Escac Gabinet de Comunicaci贸

2


Dret d'admissió La novel·la és un testimoni de primera línia dels mecanismes persuasius que utilitzen els grups sectaris per captar adeptes i retenir-los en la comunitat. El protagonista, un noi que ho ha viscut des de dins i que ha aconseguit sortir-ne, explica com el grup el va captar quan es trobava en un moment de feblesa emocional i de baixa autoestima, i com el van retenir amb falses mostres de protecció i amistat, sotmetent-lo a un estricte control mental amb el frívol esquer de la promesa de la felicitat absoluta. Una història colpidora, a mig camí entre la novel·la i el relat testimonial, que descobreix les humiliacions que pateixen les víctimes que cauen en mans d'una secta, alhora que, des de les primeres pàgines, també transmet un missatge: és possible sortir-se'n.

Lena Paüls va néixer a Reus (1952). És llicenciada en Filologia Catalana. Dirigeix la revista digital Cornabou, especialitzada en literatura infantil i juvenil. Ha estat professora de llengua i cultura catalanes de cursos de reciclatge i de l'administració pública. Ha fet d'assessora lingüística i correctora d'estil de diverses empreses publicitàries. Ha investigat sobre les possibilitats de les aplicacions didàctiques de la publicitat i n'imparteix cursos adreçats al professorat de secundària. És autora de diverses guies de lectura i de la documentació per a l'elaboració de les pàgines web de diversos escriptors catalans com Josep M. Espinàs, Jesús Moncada, Víctor Mora, Sergi Pàmies, Ferran Torrent, Isabel-Clara Simó, Miquel de Palol, Carme Riera i Baltasar Porcel, entre altres. Ha rebut el premi d'assaig Francesc Vila per un estudi sobre l'obra de Marià Manent, els premis de narrativa Ciutat d'Eivissa, La Mar de Lletres de Calafell, el premi de poesia Viola d'Argent dels Jocs Florals de Barcelona, el premi de narrativa breu de Sant Pere de Ribes, el premi Frederica Montseny de narrativa, el premi dels Jocs Florals de Les Corts de Barcelona, el premi Àncora de poesia, el premi Mercè Llimona de contes, el premi Llavor de Lletres de creació literària i la distinció The White Ravens, de la Internationale Jugendbibliothek de Munic. Amb aquesta novel·la ha obtingut el premi Goleta i Bergantí del Masnou.

Web de l'autora: http://lenapauls.blogspot.com

3


Primera edició (en paper): febrer 2003 Segona edició (digital): gener 2011 © 2002 Lena Paüls (pel text) Edició digital: Escac Gabinet de Comunicació Apartat de correus 32036 08080 Barcelona Prohibida qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública i transformació d'aquesta obra, llevat de les excepcions previstes a la Llei, sense l'autorització dels titulars de la propietat intel·lectual. La infracció dels drets de difusió de l'obra pot ser constitutiva de delicte contra la propietat intel·lectual (art. 270 i s. del Codi Penal). El Centre Espanyol de Drets Reprogràfics (CEDRO) vetlla perquè es respectin aquests drets.

4


Ce pauvre agonissant que déjà le loup flaire! CHARLES BAUDELAIRE

El que ofega no és la capbussada sinó el fet de romandre sota l’aigua (el guerrer fa servir les seves forces per sortir de la situació en què es troba). PAULO COELHO

5


PRIMERA PART

6


L’aire és ple de botelles amb missatges de nàufrags. VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

La casa ha estat tancada des que l'àvia va morir a l'agost. Hi he arribat amb neu, amb les cadenes posades a corre-cuita aturat en un entrant de la carretera comarcal deserta. Tan bon punt he tancat el portal, he engegat els radiadors elèctrics de tota la casa i m'he disposat, sense treure'm l'anorac, a fer una pira amb llenya seca del cobert per encendre el foc a terra. I, allí, entre diaris vells, he trobat la Bíblia que em va regalar el mestre. Ara, el llibre, arrencades les cobertes, era un manyoc de papers arrugats,

amb el llom

mostrant, impúdic, el fils de les lligadures. 7


Aquesta Bíblia destrossada és tot el que em queda de visible d'aquell temps que vaig ser adepte

d'una

secta.

Un

arreplec

de

fulls

primíssims que he allisat amb la mà, amb fragments subratllats i comentaris als marges escrits amb llapis, que encara ara fan un solc a la plana de darrere. L'he entrada a casa dins de la senalla de troncs, amb la intenció de repassar-la amb calma. Aquesta Bíblia era l'únic que em feia reconèixer

com a guia davant dels dos nous

reclutes. Me la va retornar a l'hospital el pagès de la finca, quan em va venir a veure, després de l'accident. I no l'havia tornada a veure. El foc a terra s'ha quedat amb la pira a punt i la pastilla de gasolina esperant el misto, que ha tardat a arribar perquè el llibre, que es resistia a quedar tancat a causa de les pàgines cargolades, m'ha obligat a rellegir amb una certa incomoditat passatges que, pel que sembla, ja havia llegit i subratllat, però que no recordava en absolut. M'ha

8


revingut l'olor de tants dies i tantes nits amb els companys de la cèl·lula i un principi de mareig que m'ha fet seure a terra, com un ninot. No sé quant temps he estat així —potser un parell d'hores—. Quan m'he deixondit, la casa ja era més que caldejada. He anat apagant els radiadors i només he deixat els de la sala d'estar. He

tret

les

dues

caixes

de

menjar

del

portaequipatge i mentre ho recol·locava tot al rebost, pensava en els quinze dies per a mi sol. He menjat quatre coses a la cuina mateix, a peu dret. Després he atapeït els fulls de la Bíblia sota la muntanya de tronquets i hi he clavat el misto encès. La pastilla de gasolina ha fet una flama densa i duradora i tot el que quedava del llibre ha volat en minuscules partícules fumades. Tot seguit

he

portàtil.

connectat

amb

desfici

l'ordinador

De sobte, com en una il·luminació, he

comprès què és el que hi he vingut a fer, a la casa de l'àvia. 9


Amb una paraula darrere l’altra bastim el nostre particular temple, que ens pot justificar i ens representa. Em construeixo ara mateix, ara que em disposo a explicar el meu setge en una secta. Em construeixo, doncs, ara mateix, que vull començar a posar en clar com em van atrapar, què hi vaig fer, amb qui m'hi vaig trobar, què hi vaig aprendre —si se'n pot dir així— i com me n’he sortit. —¿Em pregunta de què em servirà burxar la ferida? No, no, si no pretenc rabejar-me en el dolor, només vull assimilar-lo. —Renoi, no t’hi poses per poc! —em va dir el psiquiatre que s’encarregava del meu cas. Quan fa quatre anys vaig començar a escriure de nou em sentia renéixer a poc a poc, així: Arborada la tramoia, un fumerol de no res anuncia la represa:

10


codolada (i faristol). Però, vet aquí els antecedents de com em van atrapar. Em sentia sol per dins. I per fora. En aquella època estava aclaparat, contra les cordes i sense esma per reaccionar.

Sense forces, havia

caigut en un estat de prostació mental i física. Sentia un cansament damunt les espatlles i els ulls plorosos, un malestar similar a una grip permanent, amb el cap emboirat. El meu millor amic havia descobert que la seva noia em preferia i havia deixat l'apartament que compartíem des de feia tres anys. I ara, també m'havia deixat la noia. Jo n'era l'únic culpable. ¿Com havia estat capaç de permetre que cap de les coses que havien passat haguessin passat? Potser pensar així és menysprear els altres, com si els altres no hi

11


haguessin tingut res a veure. Però tant, és. Jo em sentia culpable únic de tot. Tot havia començat un vespre que estava sol a l’apartament estudiant i va venir a casa la noia que sortia amb el meu amic. Tornava del dinar del casament d'uns amics i estava radiant. Em va semblar preciosa, amb una roba que devia estrenar, un finíssim maquillatge que no tapava les galtes vermelles de la festa. Es va asseure al caire de la meva taula d’estudi: —¿En vols un? —em va dir, allargant-me una bosseta de cel·lofana. Vaig agafar la bosseta i la vaig aplanar buscant entre les pastilles de xocolata l’únic confit d’ametlla, que va rodolar per terra. —Té. ¿Vols aquest? M’oferia el que tenia a la boca, agafat entre les dents, amb innocència gens calculada. O això em va semblar. Em vaig incorporar de la cadira i em vaig quedar el confit, alhora que m’abraonava als 12


seus llavis. La noia del meu amic confosa, primer es va deixar fer, penedida potser de l’oferiment, després va col·laborar a treure’m la roba i vam acabar al llit. Jo era el culpable de tot. Jo era culpable d'haver seduït la noia, amb inconsciència

infantil;

d'aprofitar,

a

partir

d’aquell dia, per fer campana a les classes de la facultat quan sabia

amb seguretat que el meu

amic no havia de ser a l'apartament; d'embolicar amb tota mena d’estratègies la noia perquè hi fes cap. Era culpable, sí, d'haver permès que el meu amic recollís les seves coses a mig curs i se n'anés sense que jo donés la cara. Havia engegat a rodar en un no res una amistat des de petits i tres anys de convivència al mateix pis. Però em sentia culpable també de no haver sabut fer arribar enlloc la relació que, furtivament, havia arrencat a la noia.

13


Em

trobava

desbordat

des

d'aquell

dia,

després de les festes de Nadal i de Cap d’Any, que la noia havia escampat totes les seves pertinences damunt del llit. De fet, tot plegat no feia gran embalum: mitja dotzena de llibres, uns quants CD, estris de neteja personal, un jersei, una carpeta i poca cosa més. Ho va anar col·locant amb estudiada parsimònia en una bossa enorme, en la qual cabien quatre vegades més de coses. Quan va veure que me la mirava des de la porta de l'habitació, es va girar i em va dir, fitant-me directament als ulls,

serenament, ni tan sols

recordo per quins motius: —Ets una criatura. No et vull veure mai més. Vaig estar una setmana sense sortir per a res de l'apartament, sense saber si era de dia o de nit. Vaig passar hores i hores assegut a l'espona del llit, amb el cap abaixat i una manta a les espatlles. Em sentia ofegat en una muntanya de problemes de tota mena, que em martellejaven les temples, 14


però estranyament només sentia una mena de desfici per actuar a propòsit d’uns apunts que havia de tornar a la facultat i no tenia el número del telèfon del company per excusar-me. M'havia posat al llit vestit, la roba rebregada pudia i no trobava roba neta ni tenia idea de com es posava una rentadora perquè sempre la posava el meu company de pis i, des que no hi era, portava la roba a rentar fora. Vaig anar espigolant les restes de menjar cru de la nevera, em bevia la llet freda sense ni esma d'escalfar-me'n un got. El terra de la cuina cruixia de molles quan s'hi caminava i els gots s'apilaven als taulells amb restes

de

sucre

enganxat.

El

pot

de

les

escombraries estava fins dalt des de no sé quan, i regalimava un suc espès que omplia d’olor agra tot l’apartament. Només calia un gest: trucar a la mare a casa o al despatx; trucar al pare a l'institut. Així de senzill, pot semblar-me ara. Si haguessin sabut

15


com em trobava, si haguessin sabut que estava fet un nyap per dins i per fora, ho haurien deixat tot i m'haurien vingut a buscar esperitats a Barcelona i m'haurien portat cap a casa en safata. Però no era compassió ni distraccions el que jo necessitava, sinó tenir temps per sentir-me perversament indigne de la confiança de ningú. Estava sol. M'ho havia ben guanyat, pensava. Quan a les dotze del migdia vaig sortir per primera

vegada

al

carrer,

després

d'aquella

setmana terrible, només amb la cara rentada com els gats, amb barba de set dies, mal menjat i amb el

fred

de

gener

instal·lat

als

ossos,

vaig

traspassar el brogit de la Rambla i em vaig encofurnar en un bar a prendre un cafè amb llet i un entrepà. Amb l'escalforeta del local i la consumició,

em

van

passar

pel

cap

coses

positives. Coses com ara que una setmana descol·locat la pot tenir qualsevol, simplement per un

refredat

de

no

res. 16

Pel

que

fa

a

les


conseqüències, m'hi hauria d'anar fent. Estava sol, però sabia que havia d’intentar trobar el costat positiu d'aquella situació. Després d'una bona estona de romancejar per la barra del bar, fent veure que repassava el diari, vaig sortir al carrer, arrambat a les cases, pel costat on tocava el sol, sense pressa. Fent cara de no anar enlloc, sense companyia, caminant d'esma. Era un exemplar magnífic per intentar de ser reclutat. I la van encertar. Em vaig deixar atrapar. O més ben dit, aquell dia em van parar l’esquer, perquè no em van concedir el dret de formar part del grup fins al març. L'esquer era un qüestionari innocent de carrer, que vaig accedir de fer perquè era una manera d'aprofitar l'escalfor reconfortant del sol en aquella hora, en plena illa de vianants. Una noia no gaire alta, pàl·lida de pell, trets enfonsats i llavis lleugerament morats pel fred, amb un abric 17


de caputxa i bufanda, em va fer el qüestionari, asseguts al llindar d'una entrada. Em mirava de dret als ulls, amb tranquil·litat. Em mirava les mans, deixant-me parlar. I jo revelant, sense saber-ho, fragilitats personals. —¿Em permets que anoti el teu nom? —em va demanar. —Et donaré també l’adreça, per si envieu res. —Més aviat el telèfon... —va temptejar. Més informació m’hagués demanat, que jo la hi hauria donat a ulls clucs. Però no va escriure res més. Em va semblar que no feia una enquesta rutinària, sinó que de veritat s'interessava per mi, que era precisament el que necessitava. Estava fent una amiga. Inconscientment ella rebia estímuls olfactius: havia de saber per força que jo estava desesperat només per la mala olor que desprenia. I vet aquí com un contacte amb una desconeguda, fet amb una enquesta, em canviaria la vida. 18


Recordo que, més endavant, durant la meva etapa d'adepte, el meu guia em va facilitar una llista

on

hi

havia

una

sèrie

de

recursos

d'apropament als possibles reclutes, com ara fer preguntes del tipus: «—¿Estàs d'acord amb...? (qualsevol tema de rabiosa actualitat)» «—Em dic tal. ¿I tu?» «—¿Tens un moment? Estem fent un estudi sobre...

(el

comportament

dels

joves,

per

exemple).» «—Et voldria comentar que...» «—¿Em permets que t'expliqui...?» «—Tenim un obsequi per a tu, agafa'l!» I

coses

així.

Es

tracta

de

fer

diana

al

personatge: una persona sola, que camini sense pressa, que es noti que passeja, que no vagi enlloc. Com jo mateix, en aquell matí de gener. El segon pas és saber enfocar el discurs segons els

diferents

casos

de

19

personalitats

que

el


recaptador intueix en l'enquestat. Per exemple, ara ja sé que si l'enquestat és un intel·lectual, es pot

parlar

del

suport

que

intel·lectuals

o

personatges públics donen a l'aprenentatge de tècniques de concentració. En canvi, si es tracta d'un possible recluta que es regeix per les emocions, es pot fer un apropament carinyós, tocant-li el braç mentre parla o abraçant-lo amb la mirada. Però, si la persona que s'ha aturat atenent el requeriment és algú que realitza contínues activitats de solidaritat o de voluntariat, se li pot parlar de les imatges esgarrifoses de l'últim conflicte ètnic o ecològic que s'han vist al telenotícies. Ara bé, si es tracta d'algú amb inclinacions espirituals, només caldrà compartir les experiències. Ho sé. És tan fàcil perquè tothom vol que se l'escoltin. Tothom vol ser estimat. És així de fàcil perquè una persona normal no té gaires possibilitats de resistència.

És així de

fàcil perquè, d'entrada, una persona normal no 20


sap quines preguntes ha de fer, ni tan sols quins són els comportaments que ha de vigilar. Sense adonar-se’n, una persona normal col·labora amb els seus controladors i els subministra informació privada sense saber que la utilitzaran en contra seva en un moment o altre, quan li faci més mal. El

presumpte

recluta

és

qui

sempre

proporciona informació. Si en dóna molta, senyal que alguna cosa no rutlla. El màxim factor de risc es troba en persones joves com era jo que, per un motiu o altre, passen un moment de baixa estima personal. L'endemà d'aquell matí que vaig sortir del pou gelat de l'apartament, em vaig llevar amb una idea fixa. Em vaig dutxar i afaitar i, en acabat, em va semblar que em tornava l’ànim perdut, un cert bon

humor,

un

benestar

que

es

va

veure

enterbolit quan va ser l’hora de vestir-me. La roba interior feia una fèrum covada i vaig haver d’abocar-me a recuperar la de la setmana anterior 21


de la roba bruta i arreplegar entre tot plegat allò de més presentable. I, així, si fa no fa a la mateixa hora, vaig fer el mateix recorregut amb l'interès de tornar a veure la meva enquestadora. Però, ni rastre. I, just tornar a casa, va trucar el telèfon. Era la noia de l'enquesta. Parlava molt baixet: —He pensat molt en tu. —Gràcies. Me n’alegro molt, de sentir-te. —¿Ja has pogut resoldre «allò»? —em va preguntar, amb un cert aire de misteri. Em va tornar a deixar parlar i parlar tant com vaig voler de la meva soledat i dels meus neguits. Es va adonar que estava desfet: —Em sento buit i no sé cap a on tirar. —El camí s’il·lumina quan menys t’ho esperes. —Dubto que ningú m'arribi a estimar mai més. Era el moment. Jo l’hi havia servit en safata. S'ho va fer venir rodat:

22


—Jo sóc totalment feliç perquè visc amb un grup de gent que ens estimem i ens ajudem mútuament a trobar la pau de l'esperit. Em va dir que volia compartir aquella felicitat i que m'invitava a reflexionar amb altra gent sobre el tema. La promesa de felicitat és una oferta que impressiona a algú idealista i ingenu que s'aferra a respostes simplistes. Jo n'era un. Em trobava sense responsabilitats ni compromisos familiars ni de feina. I per això vaig acceptar «reflexionar sobre la felicitat». Feien les reunions dos dies per setmana en un casalot que tenia una portalada gran, sempre barrada, al barri vell. Per entrar a l'escala de l'edifici, que no tenia ascensor, s'havia de trucar al porter automàtic i després traspassar un pati ombrívol amb tuf de florit. L'escala estava estucada escrupulosament i il·luminada fins i tot

23


amb pretensions de disseny, els esglaons eren amples i baixos, d'un marbre immaculat. El primer replà només tenia una porta gran de fusta fosca, treballada, gairebé de luxe, amb un rètol de metacrilat que deia Centre de Meditació. Però vam passar de llarg perquè les reunions es feien a la segona planta, a la porta de la dreta, en una habitació espaiosa emmoquetada de color gris, sense cap altre mobiliari que uns bancs com si fossin del vestuari d’un gimnàs però molt més baixos i estrets, a tocar de la paret. Saluda els bancs de l’escola on et vaig trobar ahir i els camins de tots colors on tant de bo et retrobis. Més

endavant

sabria

que

tot

l’edifici

l’utilitzava d’una forma o altra el grup; sabria, per exemple, que aquella porta tothora tancada de

24


l'esquerra d’aquest segon replà era l'habitatge de la comunitat, on vivien el mestre, quatre guies i dues cèl·lules de vuit o nou membres. Les xifres del número del portal on es feien les reunions sumava set. Això va servir en una de les primeres

trobades

conclusions,

després

per

a

que

tota féssim

classe

de

l'exercici

d'anotar en un paper un número inferior a deu i tot el grup va optar pel número set. Més tard vaig saber que aquell dia jo era l'únic «alumne» nou. Em van fer dir el número primer a mi: —El set. I després tothom va fer un oh! solemne. Tothom havia escrit el mateix número. Quan em vaig refer de l'enlluernament i vaig donar una ullada als papers dels meus veïns, vaig veure uns sets immensos, però no vaig comprovar si a l'altra banda de paper hi havia cap altre número petit. I ara me'n penedeixo de no haver-ho fet. 25


Esperava amb impaciència que fos el dia que em toqués tornar a anar-hi. Mentrestant, no en parlava amb ningú. Els dos caps de setmana següents no vaig anar a veure els pares i els vaig donar l’excusa, per telèfon, que em quedava a Barcelona a estudiar o a prepapar treballs; ni me’n recordo. No em passava pel cap ni d'anar a la facultat. Em concentrava només en el que havia après a les reunions dels dilluns i els dimecres. Pensava constantment en la frase que m'havien dit que repetís sempre que tingués un moment dolent. De fet, per mi, tots els moments eren dolents en aquella època, tret de les tres hores que passava amb el grup. En aquelles reunions tothom reia. Hi havia un clima d'amistat que a mi em semblava sincera. Tenien el convenciment que eren una família global. Allò era una illa on tothom estava completament a gust, pensava. Un món tancat per ser feliç. Per això, quan em van invitar a una

26


conferència «fora del local», em va picar la curiositat per saber com s'ho feien per poder viure amb aquell idil·li constant. La conferència no es va fer gaire lluny del lloc de les reunions. En realitat «fora del local», era simplement la primera planta, on hi havia el centre de meditació. Dos conferenciants joves van parlar de tornar a l'estat del paradís d'Adam i Eva, però la veritat és que em va semblar que allò era un tòpic carrincló. Vaig decidir que plegava. Però vaig cometre l'error de verbalitzar-ho, xiuxiuejant, buscant la complicitat d'alguns dels que tenia més a prop: —Això no és per a mi, nois. Més aviat ho hagués dit. Va ser com si hagués sonat una alarma, entre tots els presents. A l'hora de

marxar,

em

van

abraçar,

m'estiraven

manyagament els braços, m'agafaven els turmells arrossegant-se per terra entre enriolats i teatrals,

27


dient-me que no em deixarien si no prometia que hi tornaria l'endemà. És clar que hi vaig tornar l'endemà! Tothom estava per mi. I em deixava estimar: «—No pensis, és l'única manera de ser feliç.» «—Allunya del teu cervell els temes que et preocupen.» «—Mou-te al balanceig d'aquesta música.» «—Deixa la mà morta.» «—Reposa

suaument

el

cap

a

la

meva

espatlla.» «—Respira fons i confia en nosaltres.» Jo, aleshores, no sabia que més val desconfiar de qui diu que ha trobat la felicitat i, en canvi, és millor aliar-se amb qui la cerca amb constància. Però aquell vespre, jo era el centre de la reunió: «—¿Què penses de...? «—M'agradaria saber la teva opinió sobre...

28


Però la pregunta sobre el secret de la seva felicitat van dir que l'havia de descobrir tot sol. Que m'hi ajudarien, si passava el cap de setmana següent amb ells en una finca propietat del grup, on faríem «un curs». Ja era un d’ells! M'havien acceptat! Em sentia espurnejar d'emoció. Tot discorria amb una simplicitat tan gran. Volia saber com s'ho feien per estar contents amb tanta naturalitat i senzillesa. Sí, aniria a la finca! Els vaig trucar dijous al vespre per concretar preus del curs i horaris de sortida. En realitat, tot el dia vaig estar preparant-me per fer «la trucada». Divendres vam sortir a dos quarts de sis del matí, de davant del centre de meditació. Amb un autocar mitjà, hi devíem anar una vintena de persones, totes desconegudes per a mi, vestides informals, com si anéssim d'excursió. Arribàvem a

29


la població del Maresme on està situada la finca cap a quarts de set, encara negra nit en aquella època de l'any. I, després de deixar les darreres cases del nucli del poble, vam arribar davant d'una tanca de ferro alta, des d'on es veien els llums a banda i banda d'un camí ample,

i la

portalada es va obrir automàticament i l'autocar va entar amb parsimònia. Va deixar-nos davant mateix del casalot il·luminat i, de seguida que vam entrar a l'edifici, vam seguir un noi que, sense ni saludar-nos,

ens

va

encaminar

cap

a

una

escalinata de la dreta que portava a les golfes. A partir d'aquest moment, i mentre va durar el «curs», no vam saber si ja s'havia fet o no de dia, si estava núvol o feia sol. Tot just instal·lats, deixant les bosses en uns matalassos d'espuma repartits sobre el trespol de fusta, una veu va donar la consigna de baixar a la sala de la planta baixa. El mateix noi de la recepció ens esperava al peu de l'escalinata i ens 30


va donar un parell de folis en blanc i un llapis de fusta i ens va indicar que entréssim cap al fons i ens asseguéssim de cara a la paret posterior. Un cop va acabar-se el fregadís de cossos i papers, vam començar a rebre instruccions d'algú que estava assegut a les fileres de darrera. Suposo que a terra, sobre les estores, com tots els altres. Ens demanava, amb un cert aire de misteri, que dibuixéssim una casa, un arbre, una muntanya, un riu, un sol i una serp. Es va fer el silenci. Però cap de nosaltres va preguntar per què ens havíem de posar a dibuixar aleshores mateix, dejuns com estàvem la majoria, i sense poder anar ni al lavabo, després del viatge. Ben al contrari, tothom va mirar de trobar una posició més o menys còmoda per dibuixar alguna cosa que s'assemblés al que se'ns demanava. Uns mesos després, vaig saber que aquest era un exercici de projecció de la personalitat per sondejar els pensaments íntims de cadascú.

31


Ens van donar deu minuts per esmorzar en una mena de cantina —una barra i dos prestatges darrera— tan poc proveïda que no vam trigar ni els deu minuts permesos. Aplegats una altra vegada, vam cantar cançons i ens vam balancejar picant de mans. Repetíem frases inintel·ligibles que deia ara l'un, ara l'altre. A mi, m'avergonyia perquè tot aquell joc em semblava infantil i em recordava les acampades de l'escola i les de les colònies amb l'agrupament d'escoltes. Tot i que el programa era molt ampli, deien, era millor fer-lo

sencer durant un cap de

setmana. De fet, no teníem temps de lleure per intercanviar opinions entre els assistents i tampoc no ens deixaven gaire estona per les menjades. Els menús de divendres, de dissabte i de diumenge van consistir en arròs a la cubana, carxofa arrebossada

i

taronges

per

dinar.

Amanida

d'enciam, pèsols, un ou dur i avellanes, per sopar. 32


La primera nit no vaig aclucar l'ull. Em regirava neguitós. No entenia quina relació tenia el programa pel qual havíem pagat i aquella mena de jocs durant tot el dia. Ho tenia ben decidit, l’endemà al matí aniria a l'estació d'autobusos a mirar horaris. O, si no, em plantaria a l'estació i pujaria al primer tren que anés cap a Barcelona. I, com si m'hagués endevinat el pensament, el company del matalàs veí em va dir: —Escolta, hauries d’adoptar una actitud més receptiva. —És que no ho veig clar. —És natural. Ara estàs una mica cansat. Pensa que si te n’anessis a mig temari ho lamentaries tota la vida. Descansa. Demà ho veuràs tot amb uns altres ulls. El segon dia, dissabte, va ser diferent. Es van fer grups de vuit membres, i dos o tres feien una mena de conferència compartida amb els altres,

33


que durava una hora i mitja. Les conferències es van

anar

succeint

durant

tot

el

dia,

ininterrompudament. Si es feia alguna pregunta, responien amb una deferència evident i creant expectatives. Si fa no fa així: —No t'oblidis d'això que acabes de preguntar perquè se't respondrà en la pròxima conferència. Amb les millors paraules, les conferències venien a dir que s'havia de canviar la manera de pensar.

Que

les

creences

s'havien

fet

anacròniques. Que calia reemplaçar-les per unes de noves.

S'havia de canviar el comportament.

«Viure del que dóna la natura. Estar en relació amb el vent i la terra. Ser terra i vent. » ¿I com s'aconseguia això? Doncs, controlant les emocions. Resar o cantar era la primera mesura per controlar la temptació de pensar. La resta venia sol.

34


A l'hora de dinar, em vaig adonar que els membres adeptes superaven els nous, en una proporció, almenys, de tres a un. Ens mantenien a ratlla. Preguntaven el nostre parer. Estaven sol·lícits amb nosaltres. I si sospitaven el més petit dubte, deien: —No es pot jutjar sense abans haver-ho escoltat tot. I

és veritat. No es pot jutjar sense abans

haver-ho

escoltat

tot.

Però,

en

aquelles

conferències, escoltar-ho tot volia dir: escoltar-ho tot en una única direcció. Sense deixar temps a reflexionar. Aïllats del món exterior. Sense poder comprovar

ni

comparar.

Metrallats

per

la

informació. Metrallats per les receptes del remei infal·lible per ser feliç. Abans d'anar a dormir, el segon dia, vam omplir uns fulls de «reflexió». El cap em bullia. Em sentia els ulls botits. Però tant me feia! Volia 35


abocar amb detall què pensava de tot allò. I amb tota

la

ingenuïtat,

i

també

amb

exaltada

innocència, vaig escriure, escriure i escriure. Tenia el braç agarrotat de tant d’escriure en posició incòmoda. Vaig acabar rendit i satisfet alhora perquè m'havien permès dir el que volia. Aquella nit vaig dormir com un soc. Diumenge al matí, les conferències i els cants monòtons

s'alternaven.

Els

conferenciants

mantenien la proporció de tres per cada nou membre, com en el dinar del dia anterior. Però, per més que intentava esbrinar-ho, no em podia adonar

de

cronometrats,

qui qui

dirigia tenia

els a

horaris

punt

els

tan fulls

fotocopiats en cada moment, qui parava taula tan a l'hora. No es deixava veure. O, almenys, no m'adonava qui coordinava el curs, ni quina mà oculta regia tot el parament. D'altra banda, el noi de la recepció s'havia fet fonedís.

36


Enmig de les explicacions em perdia i pensava que

no

em

trobava,

ni

emocionalment

ni

espiritualment, preparat per comprendre el que m'estaven ensenyant. Que ells prou que s'hi esforçaven. Però que jo tenia el cervell concentrat en altres coses i que, d'aquella manera, no me'n sortiria, de ser feliç. A la tarda de diumenge, la reunió va ser conjunta de tots els grups. El missatge que es transmetia era: «Déu ha enviat un nou messies.» Hi havia un ambient dens, misteriós i alhora lluminós concentrat en aquella idea. De sobte, com trencant l’encanteri, van passar la consigna, amb una certa urgència, com si hi hagués hagut un canvi de plans, que soparíem una mica abans. Em vaig reviscolar, perquè no em venia de gust repetir el mateix sopar per tercera vegada. Més encara si tenim en compte que no estava previst sopar diumenge a la finca.

37


Sentia que el cervell em rebotia a punxades d’un costat a l’altre i els ulls se'm tancaven de cansament. Sorprenentment, però, ningú deia que el curset s'havia acabat, que ja podíem recollir les bosses, que ja devia haver-hi el conductor de l’autobús esperant-nos per marxar. Em van agafar pel seu compte un noi i una noia i em van dir que tothom havia decidit quedar-se. «—¿No vols saber com s'acabarà?» «—No hem pogut enllestir el programa. Encara falta la part més importat.» Tothom ja era a la sala de la planta baixa. Estava il·luminada amb torxes que donaven a l'estança un ambient de forat subterrani. S'hi respirava una atmosfera pesada. Tothom feia un posat seriós. El que explicarien havia de ser sincer per

força!

Tots

els

presents

ens

sentíem

solidàriament commoguts per alguna cosa que ens ultrapassava. 38


Assegut a terra com tothom, de cara a tots els altres, hi havia el mestre. Era l'home de mitjana edat, corpulent, de cabell fosc, tallat ben curt, vestit sempre de negre que havia vist algun cop, de passada, a l'escala del centre de meditació. La cara del mestre. Era l'única cara que vèiem. La cara del mestre, resplendent i irreal a la llum de les torxes tremoladisses. Amb veu cavernosa i pausada, que donava a les seves paraules un caire d'alta cerimònia, va dir que Déu havia enviat un nou senyal per salvar la humanitat, per fer-la recular

en

la

seva

carrera

d'armament,

de

conflictes bèl·lics, de terrorisme, de diners. El mestre ens interrogava amb insistència i sense esperar resposta, a mitja veu: —¿Podríeu trair Déu? Si es presentés de nou entre els homes, ¿podríeu trair el Fill de Déu, ara que se'ns ha revelat el senyal?

39


Després es va posar dret amb solemnitat i va resar una pregària on es deia que tots érem fills perduts de Déu. Em sentia realment confós. Durant el viatge de retorn en autocar, des de la finca a Barcelona, tothom dormisquejava, amb cara d'estar rendit. Encara no devien ser les dotze de la nit, però jo només tenia ganes d'arribar a casa, i estirar-me al llit, i pensar en tot el que m'havia passat en tres dies. Mentre ho estava pensant, em vaig adonar que el mestre també viatjava amb nosaltres i, manyac, venia a asseure's al seient del meu costat. Amb afabilitat em va dir que li agradaria tenir un canvi d'impressions amb mi. A pesar del cansament, em vaig sentir afalagat. Vaig accedir a pujar amb ell al centre de meditació, a Barcelona. Però amb gran sorpresa meva van deixar el primer replà, i vam continuar pujant fins a la segona planta que jo coneixia

40


perquè m’hi havia reunit amb el grup de joves al començament de coneixe’ls. De fet, quan vam ser al replà, el mestre no va obrir la porta de la dreta sinó que va obrir la de l’esquerra, que veia oberta per primer cop. Era la de l’habitatge de la comunitat, i malgrat que, aparentment, no hi havia ningú, l'escalfapanxes era encès. El mestre em va fer seure en una de les butaques baixes de davant del foc. Em va preguntar si tenia cap Bíblia. Me’n va regalar una i em va dir que busqués la pàgina tres-cents vint-idos o la dos-cents trenta-dos o la dos-cents vint-itres, no ho sé (“un altre número que suma set”, recordo que vaig pensar).

Me’n va llegir

un

passatge, que no vaig entendre. I després em va dir que resés i que em concentrés, pensant en allò que acabava de sentir. «—Ara tens un compromís amb la veritat que t'hem revelat. Si t'hi gires d'esquena, no t'ho perdonaràs mai.»

41


És a dir, jo havia estat un dels elegits per Déu perquè li fos confiada la gran revelació: el nou messies era aquí! No podia fer com si no hagués passat res. No me'n podia desentendre. «—Tens

una

responsabilitat

sagrada.

Si

decideixes de no tirar endavant, ja incompleixes alguna llei perquè has rebut de nosaltres coses molt importants en molt poc temps.» Una mena d’amenaça per si no acceptava el compromís. Això equivaldria al jurament que es fa en altres sectes. Jo no n'havia fet cap, de jurament, però ja

m'hi sentia tant o més

compromès que si l'hagués fet. M’estava coaccionant a comprometre’m, sense jo ser-ne conscient. Aquesta situació em porta a recordar que no fa gaire, aquest últim Cap d'Any, vaig acudir a visitar, demanat per la família, un noi de disset anys. No havia anat a casa per Nadal i ara els anunciava que havia donat la seva paraula d'honor que aniria a viure amb un grup

42


d'amics que coneixien la veritat de la vida. El noi deia que hi anava a viure perquè havia agafat el compromís d'aprendre la veritat i difondre-la per tot el món. Així, també podria intercedir tant pel seu pare com per la seva mare i, d’aquesta manera, els salvaria espiritualment, perquè els estimava, encara que els ho anunciava amb el desacord explícit del grup amb qui anava a viure. Els seus pares es van malfiar d'un discurs tan desconegut i, d'amagat del noi, es van posar en contacte

amb

una

associació

de

familiars

d'adeptes a sectes. Al cap de poc, el vam anar a visitar dos desprogramadors la mateixa nit de Cap d'Any. Ens vam arriscar a fer-li la pregunta més temuda: —¿T'han parlat del jurament de servei? —¿Què és això? —va saltar el noi, sorprès. —Una cerimònia d'integració al grup, on el nou membre recita un jurament que el compromet tot fent una sèrie de reverències.

43


—No foteu! ¿Esteu de broma? —va dir, seriós i incrèdul. En aquell moment, vam saber que encara havíem arribat a temps. Vam veure que el noi no estava sotmès del tot al control mental del grup. Els seus pares van sortir discretament del menjador on estàvem i el noi responia atent a les informacions que li passàvem sobre el grup. Ens menjàvem, plegats, el raïm de Cap d'Any, sense pressa, cap a les cinc de la matinada. En volia parlar l'endemà. Volia més informació. Li vam recomanar llibres. Li vam portar una revista i retalls de diaris. Li vam dir que no es precipités i que

es

prengués

temps

per

pensar.

Que

investigués, abans de prendre cap decisió. Tot allò que jo mateix no havia pogut fer. Quan em vaig deixar atrapar, no vaig tenir la sort que algú s'adonés d'on m'estava posant. M'havia quedat sense amics, la carrera no m'omplia gens, havia fet fora de la meva vida tota

44


la meva família. Vivia d'esquena a totes les activitats que

es feien al barri on vivia a

Barcelona, i per descomptat, des que estudiava fora, m’havia desvinculat de les que es feien a la meva ciutat. Se'm devia notar molt que era una presa fàcil. Però,

reprenc

el

fil.

El

mestre,

després

d'aquella cerimònia de compromís que jo en aquell moment

no vaig acabar d'entendre, va

intentar que passés la nit a casa seva. Però ja no l'escoltava. Pensava: «Fuig. Mira per on et pots escapar! Això és una trampa!». Sense que em pogués controlar, vaig cridar com un eixelebrat: —Ja n'hi ha prou! No sé ni com vaig trobar la porta. Ni sé si va intentar retenir-me, però, diria que no. Un cop al carrer, adelerat, mentre aturava un taxi,

em

sentia

culpable

de

comportar-me

d'aquella manera tan poc sociable amb el mestre

45


com a representant d’una colla de gent que, d'altra banda, em semblava sensible i fantàstica. No havien fet res més sinó acollir-me com un d'ells i portar-se bé amb mi, quan ho necessitava tant. I vaig arribar a casa, confós i plorant rabiosament. Vaig dormir fins a les quatre de la tarda. Em va despertar una trucada del telèfon. Era el mestre que, amb veu dolguda, em demanava perdó i es desfeia en excuses. Em va dir que no havia tingut en compte que jo estava cansat després de tres dies intensos, i que esperava que el seu pas equivocat amb mi no hagués destruït la meva amistat amb el grup. Sense cap rancor, em va dir que m'esperaven aquell vespre, com de costum. D'una banda, jo sabia que em calia temps. Havia de pensar. Pensar. Pensar. De l'altra, em sentia satisfet perquè em reclamaven.

46


El mestre, ídol de tot el grup, em trucava personalment i em demanava de no perdre

la

meva amistat! Jo era un escollit per ser feliç. No em podia negar a ser-ho. El mestre en persona em posava la mel

a

la

boca.

¿Per

què

havia

de

fugir,

precisament aleshores? I hi vaig tornar. A la reunió aquell dia, tothom estava molt afectuós. I per això em vaig atrevir a mig discrepar: —Em va estranyar el caràcter religiós que va tenir el curset a la finca. No me n'havíeu dit res. —Si t'ho haguéssim dit d'entrada, no t’hi hauries apuntat. —Però ha estat bé, ¿oi? —va saltar una noia, agafant-me pel braç. —I, a més, la Bíblia demostra, en repetides ocasions, que Déu perdona l'engany si es tracta d'aconseguir que els seus plans triomfin —va

47


afegir un noi, amb cara d'estar penedit de vés a saber què. —Deixa de pensar com un home abatut. Vinga, des d'ara has de pensar des del punt de vista diví —va afegir un altre, tot somrient amb el cap decantat com la figura d'un sant d'altar. Ara m'adono que, en el moment que vaig acceptar excuses de l'engany del qual havia estat víctima, jo mateix també estava disposat a començar a enganyar d’altres persones, amb la mateixa finalitat.

48


SEGONA PART

49


luny de tot bé, fart d’enuig e tristor, ma voluntat e pensa caytivada, me trob del tot en mal poder sotmès. JORDI DE SANT JORDI

¿I si realment jo era un dels elegits? Estava espantat per la immensa responsabilitat que això suposava. I exaltat també emocionalment perquè Déu treballava en mi. Podria començar de bell nou, si em deixava ajudar i fer que escalessin la

muralla

de

la

meva

consciència,

que

l’empresonessin o que l’espoliessin, tant m’era. Per això, vaig rebre amb sorpresa i orgull la proposta de fer un taller més distès que el de l'anterior cap de setmana, allí al centre mateix.

50


Ara sí que hi havia de posar tot el que pogués de part meva! Vaig prendre apunts aplicadament. Intervenia en tot amb discreció. M'atreia l'espiritualitat i la cordialitat del mestre i volia aprendre d’ell. La

meva vida

començaria a anar per bon camí! El veia tan distant i tan acollidor a la vegada! No

es

podia

negar

que

era

un

bon

comunicador i que tenia un gran coneixement natural de les necessitats de les persones. Ara sé que utilitzava aquestes facultats, aquest ull clínic, per entrar en el pensament més íntim de cada adepte per manipular-lo, sempre, a través d'una altra persona: el guia. Però aleshores, jo no ho sabia. Cada vespre, quan ja estava gairebé a punt de marxar cap a casa, el guia em prenia a part i em llegia, en veu baixa i monòtona, fragments de la Bíblia, tal com va fer aquell dia el mestre al pis de

51


la comunitat damunt del centre, al costat de la llar de foc. Però ara els entenia, o m'ho semblava. Resàvem

junts.

El

meu

guia

posava

constantment el mestre com a exemple a seguir. Li atribuïa tots els sabers inimaginables i això em feia sentir segur. Tenir aquesta relació tan a prop em donava la sensació de ser un privilegiat. M'encoratjava pensar

que

el

mateix

mestre

m'havia

fet

responsable del que m'havien ensenyat. Però, de sobte, ell s'havia fet inaccessible. Si li volia dirigir la paraula, ho havia de fer mitjançant el guia. I el guia utilitzava aquest avantatge emocional que li donava el fet que jo necessités dependre d'ell per motivar-me i, alhora, controlar-me. Quantes coses no sabia jo encara! I tan espantoses que em semblarien més tard, quan les sabés des d'altres punts de mira. Quan vaig decidir —no sé si es pot dir ben bé decidir o tot ja estava programat per a mi—, anar

52


a viure amb el grup al pis de la comunitat, a sobre del centre de meditació, per acostumar-me al seu estil de vida, no m'ho van posar gens fàcil. Ara que m'hi volia acostar, ara que no me n'hauria

mogut,

semblava

que

restringissin

l'admissió de nous membres, i em van fer passar una quarentena de purificació! —Ets pot quedar a prova. Vaig demanar parer al guia per com havia de comportar-me per avançar el procés. —Podries demanar una auditoria. —¿En què consisteix? —Es tracta d’explicar tot allò que et martiritza del passat. Però, no cal que et preparis res, ja t’anirà sortint. Tots t’hi ajudarem. Em

vaig

deixar

sotmetre,

doncs,

a

una

auditoria d'una hora diària, davant de tothom. Era una mena d'exercici de confessió i de penitència que, en realitat, va consistir a vomitar les

53


malifetes de tota la meva vida, per treure'm a fora els diables, deien. Més endavant, utilitzarien totes i cadascuna de les meves «maldats» com a arma, una i una altra vegada, per coaccionar-me al seu gust. Perquè, de fet, mentre explicava els meus dubtes, les meves debilitats, els petits vicis i les meves deficiències, es produïa un dels moments clau del procés de manipulació. Tot el que vaig dir em seria retret i exagerat en el moment que em podia fer més mal i em podia deixar aixafat de vergonya i de por: «—El dimoni ens empaita, brandant els nostres errors per tornar-nos bojos.» «—Per temptar-nos.» «—Per apartar-nos del camí del bé!» Van ser quaranta dies d’horror. Perquè tot i que creia que amb l’auditoria el procés per incorporar-me al grup s’acceleraria, no em van

54


deixar de petja fins que no es va complir la quarantena reglamentària. La vergonya i la por a la humiliació em feien moure

dalt

d'un

fil

primíssim,

com

un

equilibrista. Ara sí, ara no. De tal manera que les situacions que vivia passaven d'un benestar exagerat a l'aniquilació com a persona. Només de pensar que es podia produir una altra vegada la baixada al pou, fins a tocar fons i quedar bloquejat per fer res; només de pensar que tornaria a no significar res per ningú em lligava encara més i feia que m'aferrés cegament a les normes. Fossin les que fossin. Vaig haver de sacrificar el meu «Isaac», és a dir, allò que més estimava: escriure. Ho vaig fer amb un acte simbòlic. Vaig portar una carpeta amb els poemes d’adolescent i uns quantes proses poètiques que havia escrit fins aleshores i que tenia en gran estima perquè de cadascuna guardava la impressió de la dotzena d’amics a qui

55


els havia llegit en veu alta, i tot plegat ho vaig estripar davant del grup. Només me'n queda la còpia d'una que vaig imprimir per duplicat i vaig regalar a una amiga, i que he pogut recuperar fa poc; la resta són irrecuperables ja que estaven escrites o bé a mà o amb un ordinador no compatible que ja no tinc. EL FAUNE DEL DESCAMPAT Un ventre com un arpa per a les mans piloses del meu instint de faune. JOSEP PALAU I FABRE

D'esquena a mi —d'esquena a vosaltres—, hi ha un faune. Està immòbil, dret dins de l'herbassar del descampat de davant de casa, gairebé cobert de cards, gossets, iris rebregats a

mig

obrir,

escardots,

dents

de

lleó,

campànules, milfulles i ortigues amb flors que esclaten, que s'arrapen a terra, lluiten, se 56


superposen, es parasiten. En aquest bosc herbós, el faune d'esquena a mi, d'esquena a vosaltres

fa

una

enumeració

de

desitjos

insatisfets. Qualsevol cosa seria un regal que, segurament, no acceptaríem. El ritual va acabar amb els retallets dels meus escrits a l’infern de la llar de foc, mentre els companys entonaven un cant de benvinguda a la nova vida. Calia que arribés a la vida de comunitat com nou, tant de cos com d’ànima. Sense que m’hi obliguessin, vaig portar tota la meva roba a un punt de recollida de caritat. Només vaig reservar per endur-me al centre les tovalloles, els llençols i les mantes. Però va resultar que la institució benèfica va rebutjar part de la roba de carrer perquè s'havia d'ingressar neta i vaig haver-la de carretejar

amb

bosses

contenidor més pròxim.

57

de

brossa

fins

al


Sense que m’ho demanessin, vaig traspassar al compte que em va dir el mestre la meitat del que tenia a la meva llibreta d'estalvis. Li vaig donar el resguard de l'ingrés i la clau de l'estudi en custòdia. Tot amb una gran devoció. Era un gest ben simple. A canvi de no haver de lluitar, només m'exigien estendre el missatge. Era senzill ser feliç. I ja ho començava a ser. No m'adonava que la doctrina, el règim o les normes havien de ser acceptades com a realitats úniques. No calia comprendre-les. I, de cap manera, interpretar-les. Viure es convertia en una lluita aferrissada del bé contra el mal. El bé era la doctrina, que em portaria de cop al benestar. El mal era tota la resta. Totes les persones, nosaltres mateixos, érem el mal. Podria

semblar

estrany

que

em

deixés

sotmetre, si es té en compte que, en el moment que vaig entrar al grup, jo mantenia un pols de

58


força intern per afermar la meva personalitat. Però després, he vist persones que hi han entrat quan travessaven un període de rebel·lió i, en canvi, un cop integrats a la secta, malgrat tot el que un cop a dins s'han vist forçats a fer, no han estat capaços de rebel·lar-s'hi. Però tot se suporta, és més, l’empresonament de la consciència només se’l pot fer cadascú. I el fa, perquè la promesa felicitat és assegurada pel testimoni dels que ja en formen part. És clar que, si només fos la promesa de felicitat i no hi hagués lligams suspectes pel mig, seria més fàcil d'abandonar el propòsit de ser feliç i potser no caldria humiliar-se tant. De seguida em vaig adonar quina era la condició: havia de rendir. És a dir, després d'una etapa de lluna de mel de lloances i d'atencions, vaig aprendre que l'amor no és incondicional, sinó que me l'havia de guanyar cada dia a través del treball o d'haver fet nous adeptes. Vaig anar entenent, a mesura que m'integrava, que el 59


compromís

d'amistat,

malgrat

el

que

pugui

semblar d'entrada, no s’adreça als teus companys, sinó que és vertical, que s'adreça al guia, com a intermediari,

per

aconseguir

aferrissadament

l'amistat i el reconeixement del mestre, que és qui té la veritat i mou els fils. Sé del cert que la mare es va adonar més aviat que ningú que me'n passava alguna de grossa. Quan em deixava caure a casa, em mirava de dret, sentia que em mirava massa. Em sentia observat, interrogat en silenci. La intuïció li feia anar el pensament a tota velocitat i feia comentaris que, tot i que no tocava a vores, m'encerclaven perillosament. Em sentia en perill a casa mateix. Tenia la sensació de fer teatre lligat a la cadira de la taula del menjador, que era on tenien lloc els suposats interrogatoris

familiars,

sota

l'observació

dubtosament callada de les meves dues germanes i davant de viandes que em semblaven excessives.

60


He sabut que la mare havia comentat els seus temors al pare. Que deia que em notava canviat. Que pensava que jo potser necessitava alguna cosa i no li ho demanava. Que creia que potser aquella noia amb qui sortia em feia la vida impossible. Que temia que m'hagués matriculat a massa assignatures i que no pogués donar l'abast. Que patia perquè pensava que potser descansava poc i estava enderiat per alguna cosa de l'edat. Que havia arribat a pensar que potser m'havia embolicat amb vés a saber què i devia diners a algú. El pare es veu que va dir que jo ja era gran i que per força la mare m'havia de veure diferent de quan vivia a casa. Però es veu que ho va dir per no posar més llenya al foc, tot i que els temors de la mare el van deixar neguitós perquè hi havia alguna

cosa

que

ell

d'entendre.

61

tampoc

no

acabava


La darrera vegada que vaig dinar amb els pares i les germanes, abans d'entrar al centre a viure, a casa van trobar normal que, d'aleshores en endavant, com que m'havia quedat sense el company de l'apartament a Barcelona, hagués de pagar el lloguer sencer. Vaig demanar diners per comprar un ordinador i una impressora nous, inventant-me una necessitat que no existia. El pare es va oferir a fer la compra del nou ordinador

i

de

la

impressora

als

grans

magatzems. Amb la targeta i el crèdit els fraccionarien l'import. Em vaig esglaiar! El cor a mil i les orelles a punt de rebentar de vermelles. Si no li ho treia del cap, allò de la targeta i els grans magatzems, no tocaria diners. Vaig dir, mig quequejant d'angúnia, que el model d'ordinador que volia no el tenien al grans magatzems, que ja ho havia anat a mirar. Em vaig empescar que volia la impressora amb escàner incorporat.

62


I així va ser com em van donar un xec perquè me l'ingressés a la llibreta. «Massa fàcil», em vaig dir. Era estrany que no m'haguessin dit que ja farien una transferència bancària interna, com sempre que em calien diners extra. ¿Per què m'havien donat tan alegrement un xec? Era estrany que no m'haguessin fet notar que la caixa d'estalvis em cobraria comissió quan l'ingressés. Ni tan sols no es van molestar a recomanar-me que anés amb compte a no perdre'l. Vaig començar a témer que sabien alguna cosa. Com a mínim, que sabien que mentia. Les meves germanes em van dir, temps després que tot s’anava

reconduint,

que

en

aquella

època

semblava que recités. Que elles dues m'escoltaven sorpreses perquè, d'una setmana a l'altra, havia canviat la manera de parlar. Que aleshores responia tot el que em preguntaven, però que se'm veia distant, com si estigués a la taula de casa per compromís. Sembla que, d'amagat de les

63


meves germanes, els pares van especular sobre la destinació d'una quantitat tan important de diners. Fins i tot havien arribat a pensar que potser la noia amb qui sortia havia quedat embarassada i havia decidit avortar i jo m'havia vist obligat moralment a facilitar-li diners. L'endemà

mateix,

quan

vaig

arribar

a

Barcelona, vaig traspassar tot el saldo de la llibreta, amb el xec inclòs, a un altre compte que em va dir el mestre, el titular del qual era ell mateix i dos altres noms que no coneixia, com a pagament dels cursets que faria en el futur i com a ingrés d'afiliació i contribució a les despeses del grup. No m’hauria de preocupar mai més per res. Havia d'entrar a viure a la comunitat sense càrregues de cap tipus, sense prejudicis d'esperit. Ni roba. Ni compactes. Ni llibres. Ni diners. Havia de deixar-ho tot i seguir només el mestre, diu la Bíblia. Lentament, anava tallant lligams.

64


Una setmana més tard, vaig trucar a la mare i li vaig dir que no calia que m'ingressessin l'assignació mensual perquè m'havien donat una feina de traductor, gràcies «al nou ordinador». S'ho va empassar. Devien pensar que així em sentiria més independent. De primer, em van suggerir que potser seria millor que em dediqués de ple a les classes de la facultat, perquè ja era a final de carrera. Però no van insistir més. M'havia convertit en un memorable mentider per primera vegada a la vida! De tant en tant, davant de receptes de comportament molt estretes, davant d'actes de reverència i de vassallatge, em sorprenia una veu interior,

càlida,

una

veu

que

notava

que

m’estimava que em suplicava que estigués alerta, que m'ho qüestionés tot. Però això, de fet, devia ser durant les primeres setmanes, perquè de seguida em van ensenyar com ho havia de fer per no tenir mals pensaments.

65


M'ho vaig aprendre tan bé, que vaig arribar a no tenir-ne ni de bons ni de dolents. Per fi seria feliç ! N'estava segur. Les tècniques de control mental de qualsevol secta sigui o no sigui socialment legitimada, tendeixen a produir, si poden, un aïllament intel·lectual i físic En el meu cas, van poder. Depenia totalment del grup. Vaig tallar tant com vaig poder els contactes

amb el cercle

familiar i amb tots els amics i coneguts. No era conscient que, com més m'identificava amb el grup, més empresonat m'hi estava quedant. Alguna vegada, descobria incongruències i feia preguntes. Aleshores, el guia em responia: —No et puc respondre això que em demanes. Ara encara no entendries les respostes. —¿Tan difícil és d’entendre? —Ara el que et cal és tranquil·litat. No et convé distreure’t amb temes complexos. Tot anirà venint, ja ho veuràs. 66


M'ho deia a mitja veu, lentament. Com si pretengués calmar una fera. Amanyagant-me com si jo estigués malat i ell fos un infermer experimentat. —Fixa't en el mestre. ¿Veus aquesta elegància del gest, aquesta suavitat? És el mirall de l'estat tranquil del seu interior. Calia imitar el mestre, em deia el guia. I jo ho volia, de veritat. S'havia d'imitar aquella manera de fer que no era res més sinó l'expressió del benestar o qui sap si de la divinitat que el posseïa. Recordo el mestre com una forma sense ossos, com un globus allargassat vestit de negre, que es balanceja sinuosament quan el mou un alè d'aire. Dubto que, de març a setembre que vaig viure amb el grup, tingués la més mínima consciència de si érem a l'estiu, de si tenia gana, de si ja havien acabat les classes, o de si ja tocava matricular-se a la facultat.

67


Però, un dia, vaig tenir una mena d'il·luminació i vaig dir que, com que em faltaven dues assignatures per llicenciar-me, em matricularia per fer-les. Vaig anunciar que em volia dedicar a l'ensenyament. Amb delicadesa, van afegir que «la comunitat» volia obrir una universitat i que m'esperés, que ho podria fer amb ells. I tot seguit, arran d'aquella inoportuna iniciativa per part meva, se'm va imposar un dejuni de tres dies, passant només d'aigua. De fet, aquest càstig imposat hauria pogut ser ben bé voluntàriament escollit per mi mateix. Sovint, sense saber què havies fet malament, el càstig autoimposat era habitual. Amb aquest ritual, es feia evident que el dret de ser admès no era perpetu. Podia ser abstenció de menjar o de fer l’amor; podia tractar-se de pelar-se el cap, d’oferir-se a recollir cartró, de quedar-se tota una nit de vigília fent qualsevol treball manual que en 68


aquell moment hi hagués pendent, sempre i quan el mestre considerés la proposta apropiada per a la purificació. No m’havia d’impacientar, doncs, per matricular-me a les dues assignatures que em quedaven. Fins i tot la meva formació acadèmica se solucionaria a partir dels contactes que a fora tenia el grup. Però, ¿qui era el cap d'aquesta «comunitat» que fins i tot tenia pensat crear un centre universitari? Només podia ser el representant de la mateixa divinitat. O algú elegit per ella. Algú que realment tingués la veritat absoluta i que visqués en algun lloc remot. Algú de la cúpula de l'estructura vertical, que no era al meu abast de conèixer, pobre recluta. El mestre que jo coneixia només era el líder d'aquell grup del local; se li atorgava la facultat d'intervenir en els detalls més personals i exigia que les seves ordres fossin executades sense crítica

en

nom

d'aquell

69

representant

de

la


divinitat. De fet, és la mateixa actitud, a escala petita, que pren cada adepte quan es fa guia d'un recluta nou. Quan era, de ple, un adepte, hauria fet el que calgués per reclutar una nova víctima. M’havien alliçonat en el sentit que no convenia permetre-li la reflexió pausada. Això, ho puc dir, ara, és clar. Perquè aleshores, mentre vaig ser un adepte actiu, tenir alumnes al meu càrrec m'omplia de goig, sentia que complia un designi d’alt nivell, un nivell que em sobrepassava. Els podria ensenyar com ser feliços i aprendríem plegats d'un mestre excel·lent, el nostre líder i senyor. És segur que vaig deixar de preguntar i de qüestionar-me res des del moment que vaig tenir algú en qui projectar el poc que a mi m’havien ensenyat. Abans, les explicacions que demanava sempre m'arribaven després d'una sessió de rentat de cervell, per via dels sentiments i de l'afectivitat. Exactament com jo feia quan el nou 70


alumne que tenia assignat —generalment diferent del que havia reclutat— exposava els seus dubtes. Sí, és molt fàcil de transpassar el que t’han ensenyat. Quan vaig fer el primer nou adepte vaig passar de sobte a un altre grau de confiança en l’estructura de la comunitat. I, precisament va ser per aquesta mínima confiança que havia adquirit a partir del primer recluta que vaig descobrir la meva fitxa, la que em va fer la noia que em va reclutar. A la fitxa de cada nou recluta havíem d'indicar marcant amb una creu en un d'aquests supòsits: reproductor;

auxiliar

del

reproductor;

es

deprimeix; deprimeix els altres; o bé, no actua. A més, havíem d'anotar la combinació de tres colors que corresponien a d’altres característiques de caràcter o de situació anímica, com per exemple: vermell, si era violent;

groc, si tenia

problemes de diners; blau, si estava malaltís; verd,

71


si tenia interessos ecològics; gris, si era un infeliç, un poca cosa; blanc, si es mostrava ingenu; negre, si presentava signes de culpabilitat; rosa, si li pressentíem problemes afectius; lila, si no tenia assumida l'homosexualitat; carbassa, si tenia o havia tingut problemes d'estudis; maduixa, si tenia problemes d’obesitat; marró, si manifestava tenir problemes de feina. Així de tòpica, i, per tant, simplificadora, era la descripció que els aprenents de psicòleg fèiem de cadascun dels nou. Per casualitat, però també per aquest estatus efímer de complicitat que em donava aquells dies pel fet d’haver fet un recluta, vaig saber com em va veure la noia que aquell migdia fred de gener em va fer la fitxa. Resulta que, a pesar que un guia antic del grup passava

les

dades

a

un

ordinador

bastant

antiquat, que era un búnquer, i les fitxes de cartolina es cremaven, vaig veure la meva fitxa en

72


suport

informàtic

perquè

l'ordinador

es

va

encallar amb el disquet dins i qui portava l'aparell es va esverar. Ja es veia tot l'arxiu a rodar. I, abans de demanar ajut a fora, algú va passar la informació que jo feia el darrer curs de la carrera d'Informàtica. Quan em van avisar, i em vaig asseure davant de l’aparell suposadament avariat, vaig tenir un rampell de curiositat. D’entrada, vaig veure que la pèrdua de l’arxiu era impensable perquè al disc dur no li havia passat res, però amb una lucidesa tan inesperada com temerària em vaig guardar prou de dir-ho. Abans de fer cap operació vaig gravar, després vaig anar tancant i obrint, tocant una tecla i una altra, dilatant tant com podia la solució,

que

consistia

simplement

a

fer

palanqueta amb un clip obert. El guia veterà que portava l'arxiu no entenia gens d’informàtica, però controlava de prop les meves manipulacions. Tot i amb això, en vaig

73


tenir prou amb uns minuts que ell va anar a buscar un disquet de còpia, per veure la meva fitxa. Vaig saber, doncs, que l’adepta que em va fer l'enquesta al carrer, em veia làconicament com a «rosa». Un «desgraciat» que tenia necessitat de ser estimat. Com tothom, vaja. La descoberta em va tenir dos dies encara en més baixa estima. Tot allò que em pensava que la noia havia trobat en mi, quedava en això. Havia fet una nova fitxa: un recluta rosa. Em vaig obligar a recuperar l’ànim pensant que ara sí que estava en vies de solucionar la meva vida, i per sempre. Tant era com m’havia vist la noia que em va fer l'enquesta al carrer,

li havia d'estar molt agraït

pel benestar que tenia en perspectiva. Ja estava instal·lat, doncs, i vaig mentir als pares fins que vaig poder. Ells em continuaven pagant el lloguer de l'apartament, però ja no

74


m'enviaven els diners del mes perquè, tal com havíem acordat: —Ja guanyo prou per mantenir-me amb la feines de traducció de les tardes —els havia dit. Les

trucades

per

telèfon

s'espaiaven cada vegada més,

que

els

feia

però les mantenia

perquè no sospitessin cap canvi, ni se’ls acudís trucar

a

diferents

hores

a

l’apartament

i

descobrissin que no hi anava per a res. Contestava com podia les preguntes usuals sobre la facultat, el que menjava i el temps que feia. Em presentava a casa de tard en tard, sense avisar, a l’hora de dinar perquè sabia que no hi havia el pare i que la mare i les germanes van més de bòlit perquè tenen el temps just. Agafava novament el tren cap a quarts de cinc, abans que arribés el pare de l’institut. Ja n’hi havia prou com per deixar constància que existia, i sentia que ja havia complert amb la família per un quant temps més.

75


I aixi vaig anar trampejant. Quan el meu aspecte no devia oferir ja cap mena de dubte, ja era massa tard i tots vam patir molt. Quan havia estat a casa, tot i que considerava que n’havia sortit guanyador perquè no els havia deixat entreveure res del que em passava, em costava reprendre la vida a la comunitat, estava més alerta. En aquell pis, hi vivíem dues cèl·lules de vuit i nou membres. A més, hi vivia el mestre amb quatre consellers íntims o guies veterans que no deixaven que ell toqués de peus a terra, com si estigués malat o fos un vellet venerable.

El

mestre feia conferències magnes o algun curs de concentració, però generalment eren els guies del seguici els que feien les sessions. Cada dia al vespre, sèiem plegats a la sala de la llar de foc. Era l'únic espai ample del pis, si fa no fa de les mides de l'habitació de les reunions a la 76


sala a la qual s'accedia per la porta de la dreta del replà. Estava decorat amb una certa pretensió, amb imatges, com si fos una església,

i amb

torxes que les flanquejaven, que no vaig veure mai enceses. El terra era de parquet i hi havia alguns coixins i catifes grans. Només hi havia dues butaques molt baixes. En una, s'hi asseia el mestre, i l'altra era destinada a qui es feia fer una auditoria íntima. També s'hi asseia el guia de cada cèl·lula quan passava recompte dels temes que eren de la seva responsabilitat i, ocasionalment, també ens hi assèiem

els guies novells i els

membres rasos quan havíem de ser amonestats davants dels altres. Me la coneixia bé la butaca de la dreta. Era la butaca on m'havia assegut el dia que el mestre em va llegir uns fragments de la Bíblia, després d'un cap de setmana demolidor. També era la butaca on

m'havia

confessat

durant

quaranta

dies,

davant de tots els membres, quan vaig demanar 77


entrar a la comunitat. Era la butaca des d’on vaig estripar la meva col·lecció de poemes i proses d’escriptor novell. En aquesta sala, cada nit explicàvem per torns el punt de reclutament en què es trobava cada nova fitxa. Era una batalla espiritual. Una mena de croada.

Ens

identificàvem

amb

els

primers

cristians. Com més perseguits o més mal nom teníem, més forts ens sentíem. A la reunió, s'hi presentava qui havia tingut èxit a reclutar o qui havia fet més vendes durant aquell dia. Se'l tenia com un model de perfecció, i als altres se’ls avergonyia amb una ferotge subtilitat perquè rendissin més. Un vespre, va arribar la notícia al pis que la família d'un membre de l’altra cèl·lula pensava segrestar-lo i desprogramar-lo. Aquella mateixa nit, se'l van emportar, sense dir res a la resta de membres. Vaig tenir la sensació que el treien de la ciutat d'una manera poc clara. Però no vaig fer 78


cap comentari perquè aleshores estava convençut que el mestre era qui sabia què convenia fer en cada moment. Aleshores no tenia una perspectiva clara de les funcions de cada part de l’estructura. Ara bé, comprenia que tota la comunitat vivia — materialment

i

espiritualment—

dels

cursets

oberts al públic al centre de meditació. Allí és on hi havia més «persones per captar», tot i que s'hagués d'actuar amb prudència i esperar el moment oportú. Però, és clar, el centre de meditació del primer pis era només la façana legal. En el temps que hi vaig ser, va sortir una normativa a partir de la qual els centres de ioga i similars havien de tenir dutxes. En vam construir tres. Però no es deia mai a ningú que n'hi havia de disponibles. D'altra banda es va haver de tirar a terra una paret d'un recambró que feia de despatx per tal que el local tingués els metres quadrats exigits per la legislació. Tant les dutxes com la

79


resta de reformes van ser fetes amb la mà d'obra dels membres de la meva la cèl·lula. La llengua de comunicació era el castellà, tot i que els consellers i el mestre tenien un accent estranger i la majoria dels de la cèl·lula érem catalans. Havíem de parlar molt lentament. Ens feien creure que la parla era un dimoni que s'havia d'expulsar a poc a poc per fer-li mal mentre sortia. Si sortia de pressa, no hi havia temps

de

l'oportunitat,

castigar-la

i,

quan

tornaria

a

entrar.

en

tingués

Abans

de

respondre a qualsevol interpel·lació, s'havia de comptar fins a set, que era la suma del número de l’entrada del carrer del centre, però era també un número amb moltes possibilitats esotèriques. He parlat de comunicació, però els membres parlàvem més aviat poc i molt baixet. Ara no entenc com pot ser que quan em van reclutar em semblés que compartien un sorollós clima de conversa. 80


De fet, al pis on vivíem, només parlaven els guies més veterans i el mestre. Monologaven. Ens controlaven certes paraules perquè deien que així ajudaven

a

autocontrolar

el

pensament.

Sintetitzaven en una sola paraula les situacions més complexes. Per exemple, de fer treballs de carrer

sense

contacte

parlat,

se'n

deia

«pasquinar». De fer recapta d'adeptes se'n deia «tocar». Si el grup se sentia amenaçat per l'exterior, se'n deia «perill a l'arena». Si algú tenia problemes de relació amb els superiors era un «problema Caín-Abel», cosa que volia dir que el membre afectat havia d'acatar la decisió del superior, no pas rebel·lar-s'hi. És a dir, no havia d'assassinar el germà, com va fer Caín. Aquest llenguatge xifrat, tot i ser tan primari, feia aixecar una paret invisible entre els adeptes i els nouvinguts.

Els reclutes nous se sentien

confosos i volien aprendre de totes passades allò que deien els membres més avançats. Per això, 81


aquest llenguatge era una manera d'incitar-los a esforçar-se perquè el fet d'entendre'l volia dir fer un pas important per comprendre la veritat. No hi havia cap mena d'intimitat personal per als membres de la cèl·lula. Ni teníem gairebé relació amb els membres de l'altra cèl·lula. Malgrat que, per les confessions que s’anaven fent cada vegada més reglamentàries, ho sabíem tot de tots. La meva enquestadora de carrer d'aquell dia de gener pertanyia a l'altra cèl·lula i va mantenirs'hi fixa durant tota la meva estada. No va ser la meva guia perquè, a banda que aquest era un «càrrec» destinat als nois, no era gaire usual que l’adepte que havia aconseguit fer el nou recluta el tingués d’alumne. Les noies depenien directament del guiatge espiritual del mestre. La nostra cèl·lula constava d'un nombre fix de membres, —vuit— que s'anaven succeint de tal manera que, a l'entrada d'un membre nou, se'n 82


destinava un altre, que no fos el seu guia, a una cèl·lula de fora del pis. Es va mantenir sempre la proporció de sis nois i dues noies, i tots dormíem en una mateixa habitació, amb les lliteres tan juntes que amb prou feines s'hi podia circular. D'altra banda, era impossible mantenir la regularitat en el descans perquè s'obrien els llums en horaris diferents. Cada nit, el mestre mateix reprogramava, abans d'anar a dormir, un rellotge automàtic. Ens llevàvem per resar i elevar els pensaments, i donar gràcies per haver permès que trobéssim el camí adequat. Pel que fa al control del vestit, no hi havia limitacions tret que fos de roba ampla i que no marqués cap part del cos. Les noies havien de portar els genolls coberts. Cada cèl·lula tenia un armari conjunt al passadís, amb la roba que tothom es podia posar, indistintament. A l'hivern, ens posàvem la mateixa roba que a l'estiu. Però per sostres. Tanta com fred tinguéssim. Pel pis, 83


anàvem amb gorra o mocador al cap i bufanda. La llar de foc només era per crear un ambient càlid al vespre. Els hàbits de neteja eren més aviat escassos. A partir de les primeres calors de maig, van dir que ens podíem rentar els peus abans d'anar a dormir i que ens podíem eixugar a l'estoreta de rus. En llevar-nos, només se'ns permetia de rentar-nos la cara,

les

mans

i

el

coll.

Per

això

només

disposàvem d'una sola tovallola gran de platja per setmana per a tota la cèl·lula. Només calia trobar el tros que encara no s'havia mullat. La dutxa només era permesa quan era temps de lluna plena i sempre abans de fer l'amor. Fer l'amor!, és un dir, perquè també eren regulats els sentiments

i la sexualitat. Els nois

havíem de demanar permís al mestre per mitjà d'un guia dels veterans que s'arremolinaven al costat seu per estar íntimament amb algú de la pròpia cèl·lula. Tothom era de tothom. Ara sé que 84


la manipulació de la sexualitat era una de les tècniques clau per fer tornar neuròtics els adeptes. El sexe es considerava abusiu i només s'autoritzava un contacte per setmana abans de sopar. Això volia dir que les noies podien ser sol·licitades més d'un dia per setmana, si tenim en compte que, a la meva cèl·lula, érem sis nois i només dues noies, tots hetereosexuals, i que, a la vegada, podíen ser sol·licitades —igualment com podien ser sol·licitats els nois— a qualsevol moment del dia i de la nit pels quatre guies veterans i pel mestre. D'altra banda, no semblava que ningú s'hagués plantejat que les noies poguessin demanar cap contacte. Vaig passar un juny desesperat de gelosia. Les dues noies de la meva cèl·lula no eren mai sol·licitades ni pel mestre ni pels guies, que preferien demanar alguna de les cinc noies — sembla que una de les quals d'una manera bastant fixa—, de l'altra cèl·lula. 85


Però durant el mes de juny, l'altra cèl·lula amb qui compartíem pis va anar a treballar a una masia de la costa. I aleshores es va produir una situació desconeguda per mi. Els guies demanaven cada dia la mateixa noia, que tornava a l'habitació plorant, fins que la van deixar de sol·licitar i van començar a demanar alternativament un dels companys i l'altra noia. L'adepta dels plors anava pels racons més apagada del que era habitual en ella. Un matí, mentre estenia roba, m'hi vaig acostar i vam parlar d'amagat. —¿Et puc ajudar? —Estic molt malament. —¿Què tens? —No t’ho puc dir. —¿Estàs malalta? —Segons com t’ho miris. —¿Què vols dir? —Estic trista. 86


Aquell mateix dia, després de dinar, vaig demanar permís per estar íntimament amb ella. I l'altra setmana, i l'altra, i l'altra. Ens vam anar coneixent. Ella feia dos anys que era a la cèl·lula i no es qüestionava res que no fos el tracte sexual discriminatori que rebia: —Sempre em sol·liciten com a recurs, quan no hi ha ningú més disponible —deia humiliada. De fet, es referia al mestre o als guies, perquè era sol·licitada cada dia per un o altre dels companys de la cèl·lula. Jo mateix havia alternat la seva sol·licitud amb la de l’altra noia. De tota manera, jo no acabava d’entendre per què els plors es produïen precisament quan la sol·licitaven. Me la imaginava objecte de vexacions per part dels guies i del mestre. Insistentment, li ho vaig preguntar de manera velada i després directament, com si em cregués en dret a una confessió íntima, com ens tenien acostumats a fer en grup. Però tot i la relació que 87


havíem anat travant, no hi va haver manera de saber quin tipus de pràctiques sexuals feien. Només

em

va

quedar

clar

que

necessitava

desesperadament les carícies del guia per sentirse que existia. Com jo. Quan ens trobàvem, després de calmar el meu desfici de sexe, li regalava, mesquí, els llavis que la resseguien ja freds des del cabell fins als peus i feia que se li ericés el borrissol de tot el cos, tancava

amb

fúria

els

punys,

s’arquejava

tremolosa. I aleshores, només aleshores, floria. Fins ara no he entès que no pogués amagar la seva passivitat en la penetració, un acte que no feia per voluntat. Quedàvem entresuats i abraçats en silenci, fins que un guia o altre treia el cap per la porta i s’hi estava, retallat a contrallum com un espectre, mentre no ens adonàvem de la seva presència que indicava que ja n’hi havia prou. Mentre no arribava el dia que podia tornar-la a demanar per

estar junts, em corsecava. El meu

88


neguit no era tan fort, però, quan la sol·licitaven els altres companys que

quan entrava un dels

guies veterans i veia com allargava la mà sobre el cap de la meva amiga, com si la beneís, amb una rialleta bavosa. Fins que un dia em vaig adonar que el guia, al mateix temps que posava la mà sobre els el su cabell i ella abaixava submissament el

cap,

em

dirigia

una

mirada

sorneguera,

precisament a mi. Havien descobert que s'estava formant una parella i no em van «cedir» cap dia més aquella noia, que jo, he de confessar que ja començava a estimar. Entre llençols, sura el teu nom. De fons, un teclejar somort, que dins meu ressona, em fa tornar a poc a poc tibat timbal.

89


Aquell vespre mateix, em van obligar, en una sessió especial, a confessar entre sanglots el meu egoisme. Em van fer dir: —La pitjor falta és no voler-ho compartir tot. —Ho has de repetir. Moltes vegades. A poc a poc. Només així rebràs el perdó. —Tot ho compartiré. L'endemà, com cada dia, abans de parlar amb ningú, i sense haver esmorzar, vam explicar els somnis al mestre. El meu somni d'aquella nit va ser tortuós, amb sacrificis esgarrifosos, barrejats amb obscenitats. El mestre els interpretava i donava consells, a partir del significat que ell hi donava.

Ens feien creure que el somni és la

revelació divina que indica com s'ha d'actuar durant el dia, o que és un retret per com s'ha actuat en el passat. Explicar els somnis era, doncs, un motiu d'angoixa perquè el mestre s'erigia en director de la vida de cada dia i, a més, en jutge d'allò que

90


havies fet anteriorment i no podies modificar. Això, d'una banda, et feia dependre de la seva opinió i, de l'altra, creava la necessitat, fos com fos, de rebre la seva aprovació. Després

de

les

confessions

dels

somnis,

entràvem tots plegats al sorteig del matí. Sense parlar, sense presses. Ordenar el rebost, anar al mercat a pidolar les restes. Rentar els plats i la roba no entrava en el sorteig dels nois, només en el de les noies, que ho feien sempre cantussejant. Si bé, allà dins, hi vaig aprendre a cuinar, no em va quedar gens clar que les feines de casa les haguessin de fer tant l'home com la dona, tal com sovint se'ns retreia que no ens havien inculcat ni la família ni l'escola. I per tant, també érem acusats per això. Sempre

que

se'ns

presentés

un

mal

pensament, l'havíem de notificar aquell mateix dia. Era una teràpia semblant a la de la meva purificació abans d'entrar a la comunitat, però els

91


membres del grup estàvem més estimulats a carregar sobre el que havia comès la falta. Així, el membre que havia tingut el mal pensament s'asseia en aquella butaca baixa del costat del mestre, i els altres discutíem sense aturador sobre els seus problemes més íntims. Després, les mortificacions es podien escollir. I al final, vindria la reconfortant sessió de recuperació afectiva a càrrec d'un guia veterà o fins i tot del mateix mestre, si tan greu era la davallada: —Ho fem pel teu bé. N'has sortit enfortit. Però he vist companys i companyes que, després d'aquelles sessions, queien tan avall que es convertien en inútils i miserables o, almenys, així ens els feien veure. Jo mateix, després de la confessió de gelosia i egoisme per voler per a mi sol la noia, em sentia destrossat i més indigne dels companys que si fos un monstre pudent i de pell repel·lent.

92


Tota aquesta forma de vida, controlant amb qui

es

parla, com

es

parla,

controlant

les

emocions i controlant tota mena d'informació que com a adepte podia rebre, anava destinada a l'anul·lació

mental.

El

procés

és

calculat

al

mil·límetre: destruir la persona vella o, dit d'una altra manera, fer malbé les defenses que tots tenim. És a dir, els records, l'escala personal de valors o els projectes de vida. Després vindrà un procés

de

formació

que

reforçarà

la

nova

identitat. I finalment es podrà ser una persona nova i, per tant, feliç: —Cal

apartar

la

ment

«racional»

perquè

impedeix arribar al procés fantàstic. ¿I és tan senzill d'aconseguir, això? Ara sé que sí. I és que la primera fase preparatòria per al gran canvi troba el camí adobat perquè el nou recluta vol canviar una realitat que no li agrada i admet, a ulls clucs, que se'l desorienti, fins i tot hi contribueix. 93


És cert que

tot plegat em feia sentir

desbordat, però ho atribuïa a la necessitat que, per força, m'havia de conduir al canvi que desitjava. I no em resistia ni als canvis d'horaris de dormir, ni a l'escassedat de tot, ni a la falta de privacitat. Com que anava curt de son i mal menjat, em passava el dia surant en un núvol flonjo; deixava, com si anés sedat, que els guies i el mestre escalessin, sempre que volguessin, les meves

muralles

de

resistència

i

aprenia

a

mantenir-me en aquest estat letàrgic amb el poc que em quedava de vitalitat. Utilitzava al cent per cent tot el que m'havien ensenyat per interrompre pensaments i poder mantenir, d’aquesta manera, la ment «centrada». Vaig aprendre, ja en

la primeríssima fase, a

manipular els propis processos de pensament. I així, seguint els passos previstos, em van rebutjar tot el que fes referència a la meva

94


personalitat anterior. Les coses millors del meu passat no mereixien cap interès. En canvi, em magnificaven les deficiències i em furgaven les ferides. «Has d'abandonar definitivament les antigues amistats

i

els

familiars

perquè,

fixa-t’hi,

t'impedeixen treure a la llum aquella "persona nova" que et permetrà de sentir-me bé.» I és clar, lluny de fonts d'influència i amb la suficient falta d'intimitat

per

repensar,

d'una

manera

assossegada, el procés en el qual havia entrat, se'm va congelar la capacitat de reacció. Quan els mecanismes de defensa havien estat burlats, havia d'aprendre encara la lliçó més important: havia d'obeir les ordres del mestre que és qui sabia com trobar la felicitat. Havia arribat a un punt que jo ja no tenia cap mena de necessitat. Estava tranquil perquè havia deixat d'existir i amb mi se n'havien anat els meus problemes, els meus pensaments, els meus records. Com si hagués

95


deixat el cotxe a punt mort en una carretera untada d'oli, dalt d'un pendent molt pronunciat. Inconscientment, suposo que, de tant en tant, encara m'adonava que hi havia coses que no podien ser bones de cap manera. El canvi de nom de fonts, per exemple. Un nom nou. Però tant era, perquè no calia que fos cridat mai ningú perquè la proximitat i el contacte no ho feien necessaris. Havia perdut el saníssim costum de dubtar i de preguntar. I la veritat és que ja m'anava bé. Però,

a

banda

que

hi

estava

sotmès

psicològicament ¿per quines coses més podia dependre ja del mestre? D'entrada, sense que explícitament ningú m'ho demanés, havia tallat el subministrament de diners del pare i de la mare. Tenia sostre i els estris justos de neteja. Es podia viure amb tan poc! Amb l'aigua controlada. Aprofitant la llum natural. Anant tapats per casa com si anéssim pel carrer per estalviar calefacció. Tenint la roba i el menjar de caritat. Tot plegat em

96


va deixar immers en un marc d'inseguretat respecte a l'exterior i va assegurar que em sentís vinculat a tot el que fèiem dins el grup. La pèrdua —voluntària o no— de referències em va deixar a les mans dels manipuladors. I quan dic referències, no vull dir la figura paterna o materna, o fins i tot, en el meu cas, la de les dues

germanes

o

la

dels

amics

d'infància,

d'institut o de facultat, sinó la referència de l'adroguer de sota casa, el carter que sempre comenta els gols del cap de setmana, la caixera del supermercat que et demana si pagues amb la targeta de crèdit o en efectiu, i no s'aclareix amb el canvi. O fins i tot la dels personatges i situacions d'una sèrie qualsevol de televisió. Havia entrat en l'estadi de doble identitat. Per una banda, en minvar la llibertat d'acció i d'elecció, em sentia posseït per una personalitat diferent. Enmig d'una conversa

senzilla com

demanar un got d'aigua o un tros de pa, em

97


trobava dient alguna cita de caràcter místic. Frases que havia de tornar a repetir perquè les entengués jo mateix. En la meva exaltació, em semblava que una força superior m'havien posseït tant el cos com la ment. Sembla que en aquest punt del procés de control mental és molt complicat accedir a interceptar-lo, perquè sents que tens el poder suficient per arribar a aconseguir absolutament tot el que et proposis. En canvi, un adepte pot recuperar la llibertat si hi ha algú de fora de la secta que arribi a incidir amb duresa en la fase del canvi, perquè sembla ser que, per molt que es rebutgin els moments positius dels teus records, és difícil que s'arraconin del tot. Les persones de fora de la secta que han aconseguit el contacte amb individus que hi estan atrapats, si poden mantenir-hi una conversa, poden comunicar també una valuosa informació que traspassi les barreres mentals imposades.

98


Parlar amb gent de fora permet que el recluta reordeni la seva pròpia informació des del punt de vista de l'altre. Per això els dirigents de la secta procuren que el contacte amb l'exterior sigui el mínim i, en tot cas, sempre amb l'objectiu de comunicar a d'altres com poden canviar. L'adepte és adoctrinat per creure que si un altre no s'adhereix al grup és perquè ell no ho ha sabut fer bé. S'ha de demostrar i afirmar la pertinença al grup. I això es fa convencent els altres des del primer moment. Per aquest motiu, en aquella època, jo experimentava una sensació d'urgència, una mena de formigueig per produir, per fer nous adeptes. Pot semblar estrany,

però encara que a

vegades m'adonava que actuava coaccionat, no volia trobar mai un motiu prou «legítim» per abandonar el grup. D'altra banda, si alguna vegada, en moments de lucidesa, em passava pel cap d'abandonar el

99


grup, me'n desdia ràpidament perquè no podia deixar a mig fer una feina que ja veia reflectida en els nous membres que tenia al meu càrrec. Exercia en

els

nous

dissimulada,

la

mateixa

segons

els

pressió casos,

oberta perquè

o es

comprometessin de seguida. M'hi sentia implicat des del moment que depenien psicològicament de mi. Des de mig juliol que els pares no sabien res de mi; finalment, va ser per un accident que, al setembre, algú els va trucar donant-los males notícies meves que, vistes des del punt de vista del temps transcorregut, van resultar ser bones. Havia deixat de trucar a casa perquè la meva germana petita i una amiga seva van venir a un concert a Barcelona i em van enxampar venent espelmes d'encens pel carrer. Avui, després de tant de temps, encara tinc clavada la mirada de la meva germana quan em va veure, tot i que no la puc descriure en tota la seva

100


intensitat. La cara se li va transfigurar. Vaig sentir la por en el seu cos i la vergonya en el meu. Va estirar d'una estrebada la seva amiga i les dues es van perdre entre el riu de gent. S'escapava de mi. Em va fer un mal intens que no em vaig permetre de covar perquè de seguida em vaig posar a resar, tancant els ulls, marejat, arrecerat a una cabina telefònica. M'havien

descobert.

La

persecució

seria

ferotge, però no hi havia de pensar. Cap tralla tallafocs serveix en plena contesa: aviva la foguerada. Res no havia d'enterbolir el meu camí cap a la felicitat. Vaig buscar el recer del meu guia habitual. Em va passar la mà pels cabells i pel rostre. Vaig reposar sobre el seu pit. A la nit tindria la recompensa del mestre:

101


—Has vençut un diable, ja pots ser guia! Deixaria de vendre pels carrers. Deixaria d'anar a pidolar al mercat. Deixaria d'anar a reclutar ànimes pels portals. M'esperava una altíssima missió: faria de guia en els cursets d'estiu. Ja podia començar a estudiar per fer bé el paper. I vaig desaparèixer de la circulació durant el que quedava del mes de juliol. Es veu que els pares, alertats definitivament pel que havia vist la meva germana, van agafar el cotxe i es van presentar al meu apartament de Barcelona. Van descobrir esverats que no hi vivia i que feia mesos que no hi havia entrat ningú, tot i que ells continuaven pagant el lloguer. Van parlar amb els veïns i cap m’havia vist en molt de temps. El primer que se'ls va acudir va ser anar a la policia municipal. No tenien clar si havien de posar o no una denúncia. De fet, com que només sabien el que la meva germana havia vist, després

102


del temps

que no

apareixia per casa i que no

vivia a l'estudi, no els van poder donar gaires pistes, la policia, del que jo podia estar fent ni on podia ser. Els van suggerir que tant podia estar posat en algun assumpte de droga com en una secta totalitària o potser simplement havia anat a viure amb algú. Els van donar una llista amb adreces d'institucions que els podrien ajudar. Desorientats, el pare i la mare van anar a consultar

un

advocat

conegut

que

els

va

aconsellar que posessin el meu cas a les mans d'un detectiu, si em volien trobar discretament, o que em denunciessin a la policia, si volien que ho sabés tothom. Es van quedar a dormir a l’apartament i es van passar tot l'endemà i l'altre buscant-me pels carrers de Barcelona. No vam coincidir. Jo estava enclaustrat a la finca, d'un seminari a l'altre, preparant els cursets que es farien el mes d'agost. Van tornar a ca l'advocat amb una foto que

103


m'havia sobrat de la matrícula de la facultat i li van

demanar

que

fos

ell

mateix

el

que

s'encarregués de trobar un detectiu. Em van buscar. I em van trobar. Em van trobar l'únic matí que havia baixat a Barcelona a portar un plec de fulletons de promoció dels cursos per tal que els membres del grup els repartissin. El detectiu va anotar el carrer i el número. Aparentment era un centre de rehabilitació de tipus meditatiu per adquirir concentració, però era la seu d'una secta. Abans de dinar ja me n'havia anat una altra vegada a la finca. I quan el detectiu, per indicació de l'advocat, va fer cap al centre de meditació, ningú no va saber donar raó de mi. Quan el detectiu de l'agència va trucar a casa per informar-los, el pare i la mare no sabien ni tan sols què era exactament una secta. I no sabien per on havien de començar. Aleshores, l'amic advocat

104


els va adreçar a una entitat dedicada a la desprogramació. A partir d'aquell moment: Una capa de rostoll gris, epigrama calcinat: contrafoc, encerclava, astuta, el paradís.

105


TERCERA PART

106


Tan bon punt tenim els noms apropiats, estem en possessió de la idea. Expressió transparent, que guia. NOVALIS I de l’advers renasc. I amb tants de brots J. V. FOIX

Els

cursets a la finca d'aquell agost no havien

tingut gaires alumnes inscrits. Molt d'esforç per poca cosa. No es farien o bé es farien a mig gas. No em necessitaven com a conferenciant. D'altra banda, el centre de meditació tancava, la ciutat quedava deserta, al mercat només ens donaven quatre restes de peix i només verdures pansides. Es veu que ja passava cada any. De fet, la doctrina ja preveia que hi podia haver períodes de vaques magres. La sequera econòmica que l'agost va deixar al grup es va fer notar seriosament a 107


principis de setembre. El menjar era escàs. Se'ns controlava fins i tot l'aigua que bevíem de l'aixeta. Aprofitava les fonts del carrer per treure’m la suor del cos i beure aigua, amb la consciència bruta per la recriminació que em tornaria a fer suar. Hi havia un malhumor general. Em va cridar directament el mestre, mostrantse molt amable i em va assignar una missió espiritual fora del grup, amb dos alumnes en fase d'adoctrinament. Havia de «treballar-los» a fons. —Te'ls encomano. Malgrat que no impartís cursets a la finca, tenia la confiança del mestre. M'hi havia de dedicar les hores que ens quedessin lliures a tots tres, després d'acabar la jornada de plegar avellanes —de sis del matí a dues del migdia i de cinc a vuit del vespre— en una masia del Baix Camp. El propietari de la masia ens recolliria aquella mateixa tarda a l'estació del tren.

108


No sé si se'm va acudir d'objectar que anar cap a aquella banda era posar-me a la gola del llop. No sé ni si tan sols hi vaig pensar que aniria directe a casa meva. O potser sí que hi vaig pensar. Devia confiar que, com sempre, ni als pares, ni a les meves germanes, no se'ls hauria perdut res a l'estació. Ara m'esgarrifa pensar que em podia trobar tanta gent coneguda, tan sols en el recorregut des del tren fins al cotxe del propietari de la masia. Si, a vegades, et trobes qui menys et penses, anant per Barcelona, ¿com no havia de passar allà baix? El mestre ens va dir: —Tindreu el menjar i el viatge de franc i dormireu en un cobert d'eines que el propietari de la masia té habilitat per a temporers. Al tercer dia de ser al camp d'avellaners, el propietari de la masia havia cuinat arròs de bacallà per a tots. Els nostres ventres se'n van ressentir, després de tant de temps de menjar

109


magre. I, de fet, això va ser el desencadenant indirecte de la meva situació. Resulta que a l'hora de la migdiada —un costum que encara té la gent de la comarca, sobretot a l'estiu— aprofitava per llegir fragments de la Bíblia als dos nous adeptes. Aquell migdia, però, feia una calda apegalosa i, a més, em sentia espès paint l’arròs. Perquè no m'adormís, vaig decidir

muntar

amb els altres dos companys un improvisat camp de treball. Adobaríem la teulada! Hi havia unes teules aixecades que podien fer goteres si feia un aiguat de finals d'estiu. Vam preparar una ferrada de terra i aigua i, amb les pastetes, jo mateix em vaig enfilar a la teulada. Però quan anava a abastar un cullerot que m'havia de fer de paleta i que me l'atansava des de baix un dels nois, em vaig abalançar massa i vaig perdre l'equilibri. Vaig passar com un allau per entre les branques esgarrinxoses d'un ametller vell i vaig

110


anar a parar damunt d'un terra pedregós, sense que tingués temps d'aferrar-me a cap branca. Els dos companys van mirar de moure'm, però estava cruixit i la sang de les esgarrinxades encara feia més

aparatós

el

meu

estat.

Van

haver

de

despertar de la migdiada el propietari i, entre tots tres, em van aixecar a pes de braços i em van encabir al tot terreny del pagès, que em va traslladar sense perdre temps a urgències de l'hospital comarcal. Els dos nous adeptes es van haver de quedar a la masia perquè el 4x4 del propietari de la masia estava carregat fins dalt dels sacs d'avellanes replegats al matí. Durant el viatge cap a urgències, més que sentir-me del dolor, estava enrabiat,

només

pensava que la meva caiguda havia estat un càstig perquè, a les hores de lleure, m'havia de dedicar a formar els reclutes i no a adobar teulades! Diria

que,

en

aquells

moments,

no

era

conscient d'on anava. No m'adonava de les

111


conseqüències d'anar a l'hospital comarcal. A tres carrers de distància de casa! Ara sí que no me n'escaparia perquè una infermera, un metge, un intern o una visita qualsevol de l'hospital em podien reconèixer. I així va ser. Després de la neteja de la terragada, de la sang incrustada i d'un parell de radiografies amb el diagnòstic d'un braç trencat i un esquinç al turmell, algú dels de l'hospital comarcal va trucar a casa. Els pares van aparèixer just en el moment que una infermera em portava a l'habitació. I, de sobte, tot allò que no havia pensat en el trajecte per la carretera comarcal des de la masia fins a urgències, se'm va apilotar al cervell i vaig sentir que el cap se me n'anava. Vaig perdre el coneixement. Em van enguixar el braç i em van embenar el turmell.

112


Els de l'hospital no em van demanar gaires explicacions, només les que jo vaig voler donar. Tampoc no vaig rebre cap retret dels pares. Em van venir a veure les germanes. No em van deixar mai sol i em vaig sentir frisós perquè no podia trucar els companys del grup. Fins que un dia que la mare i jo estàvem sols a l'habitació li vaig dir que havia de telefonar sens falta a «uns amics». —No pateixis —va dir la mare, sense mirar-me, com si fes molt de temps que esperés la meva demanda urgent—. Ja han trucat ells interessantse per tu, i els hem dit que anaves millorant. Ho va dir amb naturalitat, fins i tot distreta, com si el fet que «ells» haguessin trucat fos la cosa més normal del món. Quan em van donar d'alta de l'hospital, em vam portar cap a casa. I, a la primera oportunitat que vaig tenir, vaig telefonar al mestre. La trucada va durar una hora. Tothom es va anar posant al telèfon. Va ser extraordinari!

113


A partir d'aquell dia, els companys del grup em telefonaven tres o quatre vegades cada dia. Parlàvem llarga estona. De tota manera, em sentia serè perquè aprofitaria l'oportunitat d'estar amb la família per convertir-los. Ells també tenien dret a la felicitat. Un matí, van venir a casa dos nois de la meva cèl·lula amb la intenció d'endur-se'm. Quan van sortir de l'habitació, la mare els va convèncer que era millor que s'esperessin uns dies fins que em traguessin l’embenat dur del turmell. La meva opinió no comptava. Ells no van pressionar i se'n van anar sense mi. En tots aquells dies, els de casa em tractaven amb peus de plom. Amb estudiada tranquil·litat, miraven de complaure'm discretament. Tot i que es veu que ja havien començat a tramar tota l'estratègia que després va venir. Les

meves

germanes

van

adoptar

un

comportament que els devia costat molt de dur a 114


la pràctica. Ara penso que no em miraven mai als ulls, parlaven entre elles de mi, davant meu. Em tractaven una mica no com persones grans que érem, sinó tirant cap al tracte que teníem quan érem infants. No em molestava, però el trobava sospitós. M’estiraven el llençol, em donaven cops de coixí, estaven enjogassades amb mi. El cap de setmana hi va haver una expedició familiar, enllà del pantà de Riudecanyes, aquí, a la ca

l'avia,

en

aquest

poble

menut,

entre

muntanyes. Els de casa tenien calculat deixar-me amb l’àvia amb la intenció d'aïllar-me dels membres del grup, suposant que desconeixien l’existència de la caseta del poble. Durant els dos dies que van estar tots els de casa junts, ningú va parlar de res que no fos positiu i, ocasionalment, algú s’interessava si em feia calor el guix del braç. A l’hora de marxar, tothom —sense comptar amb la meva opinió— va decidir que era millor que em quedés a ca l’àvia perquè hi estigués «més fresc».

115


I,

de

fet,

el

cap

de

setmana

havia

estat

estranyament tan poc calorós si el comparava amb

l’assolellada

aclaparadora

sobre

els

avellaners de dies enrera, que m’hi vaig avenir sense gaire resistència. De l'àvia, no me'n podia lliurar. No parava de parlar en tot el dia. Em distreia. I, jo, d’entrada, no volia ser distret. Em parlava sense aturador de quan era petit. Dels estius al poble. De Nadal. Del graciós poca-vergonya que diuen que jo era i que ella disculpava embadalida. Dels jocs de petit amb les germanes, ruixant-les amb la mànega quan regava les torretes. Dels meus estudis, tant de quan ella m’ajudava a fer sumes, com de quan vaig perdre la motxilla amb els llibres i me’ls va tornar a comprar tots d’amagat dels pares, deia rient i fent l'ullet. Parlava del que jo li havia dit que volia ser quan fos gran. Del dia que vaig deixar anar la bicicleta camí avall i de com vaig

116


arribar a casa amb els pantalons estripats i la bicicleta amb la roda doblegada. No. De tot allò que l’àvia em

recordava no

me’n podia lliurar. Però sí que em lliurava tant com podia de veure la televisió i d'escoltar la ràdio. Les poques estones que em quedava sol no podia llegir ni tan sols els còmics que tenia a piles a les golfes perquè semblava que se m'haguessin rovellat els mecanismes de concentració. Només escoltava, com si fos per primera vegada, les remors de la caseta, l’àvia trastejant, les merles festejant el raïm del terrat. I pensava. Em revenien a la memòria les imatges de la meva infància en el mateix ordre en què l'àvia me les havia anat redibuixant. L'àvia em veia tal com era de petit. Jo em veia també tal com era de petit. Les seves explicacions saltaven com ones des de la infantesa més remota a la platja del meu present.

117


De petit, tenia consciència d’existir. Però en aquella època de confusió meva, em semblava que jo només era un cos que deambulava pel món sense cap objectiu fix. Em sentia com un infant invàlid i abandonat. Com si s'hagués aturat en sec la meva maduresa. Crec que aleshores jo només era un plor que l'àvia i els pares amagaven en algun racó del seu interior perquè els havien dit o intuïen que no em

convenia veure els de casa

angoixats. Amb només cinc dies, havia començat a tallar, sense saber-ho, els llaços amb el grup. Dormia i menjava bé. Tenia una cambra per a mi sol, amb els objectes que podia reconèixer com a propis. Em faltava, de tota manera, una amistat de debò. Algú que tingués ganes de comentar amb mi els colors dels núvols sobre el mar. Algú a qui pogués acariciar els cabells i que em regalés passejades entre til·lers sota la pluja. Em faltava l'olor d'encens que s'estenia per totes les cambres 118


abans d'anar a dormir. I, trobava a faltar, més que mai, l’abraçada humida i tendra de la meva amiga, a qui havia hagut de renunciar definitivament confessant el meu egoisme davant de tot el grup. Per això em va fer un salt el cor quan els del grup van trobar —encara ara no sé com—, el número de telèfon d'aquí a ca l'àvia. Em van telefonar. I vaig tenir sentiments contradictoris. M'agradava tornar a sentir els companys de la cèl·lula. Es van posar tots al telèfon, l'un darrera de l'altre. L’última a posar-s’hi va ser la meva amiga. Notava la seva emoció a l’orella. Una respiració continguda que em va fer pensar que potser plorava. Va ser una trucada estranya, de poques paraules i de llargs silencis que em va deixar una amargor i un desassossec que em va fer estar com a perdut en l'aire estona i estona. M'enyorava. Ells

també

m’enyoraven.

Em

sentia

especialment trist pensant en els dos alumnes que 119


havia reclutat i pels altres dos que m’havia encomanat el mestre, que estaven en les primeres fases, quan «els treballava» mentre plegàvem avellanes. Me'ls imaginava perduts, lluny del seu món, sense menjar ni beure, i sobretot sense la meva paraula. Aquella nit, vaig somniar que m'havia perdut en un bosc on no entrava la llum ni es veia el cel. M'ofegava de calor i m'entrebancava amb arrels i arbustos. De sobte, arribava a una clariana on hi havia, assegut en rotllana, un grapat de gent trista, m'hi posava al mig i discursejava. Els convencia que em seguissin. Ens tornàvem a endinsar al bosc. Però ara em sentia segur, amb tanta gent darrera. No semblava gens perdut. Els portava a un camp de concentració sense ni una palmera. Arrossegats per terra i assedegats, tots anàvem morint a poc a poc. Aquell va ser un malson que em va deixar suat i amb la boca pastosa, fins que em vaig despertar sobresaltat.

120


El diumenge següent van venir els pares i les germanes a dinar aquí al poble. Van dir que al vespre havien convidat algú que tenia coses a dir sobre aquella casa —ho van dir així, sense remarcar absolutament «aquella casa»— on jo vivia. Em va caure el món damunt. ¿Els de casa sabien on jo vivia amb el grup? Em vaig indignar i vaig dir, desafiant el seu atreviment: —Jo ja sé perfectament on i amb qui visc i no he de parlar de la meva vida amb ningú! L'àvia entrava en aquell moment en aquesta sala on sóc ara. Es va aturar al llindar de la porta i va dir, amb una fredor inusual: —No cal que t'amaguis. Ni que nosaltres t'ho amaguem més. Sabem que estàs embolicat en una secta

destructiva.

T'has

de

deixar

ajudar.

Necessites ajuda, punyeta! La fredor, però, se li va esmicolar de seguida perquè se'n va tornar cap a la cuina sanglotant i plorant. M'acabava de dir allò que jo ja sospitava.

121


Em feia el boig. Cantussejava com si fos una criatura impertinent que es veu venir el clatellot. En aquell moment, em sentia com si algú m'estrenyés fort el cap i m'anés recargolant el cervell. Intuïa coses horroroses que anava lligant amb fets i actuacions meves, sobretot, fets i actuacions que se'm presentaven amuntegades a un ritme vertiginós. Però no havia de tenir por. Els de casa meva havien descobert que jo era feliç i ara em volien destruir! Eren tan diabòlics com havia dit el mestre! Tot encaixava. No m'havia de defensar ni els havia d'explicar res perquè ja sabia, pel que m'havien alliçonat al grup, que no valia la pena parlar amb la família perquè no m'entendrien. Ja m'havien advertit també que la família rebutjaria qualsevol intenció meva de fer el que fos al marge seu. Sí, tot encaixava.

122


Els de casa havien acabat fent un segrest. I el segrestat era jo. No tenia cap necessitat de continuar amb ells, a la casa del poble, com un convalescent, per un ridícul braç trencat! Les meves germanes es van fer fonedisses. El pare i la mare parlaven suaument per no alterarme. Jo els deixava dir. Comparava tot l'amor i l'acolliment que es respirava dins el grup amb el clima tens de casa. Em parlaven com si fos una criatura! ¿Què s'havien cregut? ¿Sabien que no vivia al pis que ells pagaven? Millor! Així el podria deixar. I ni el pis, no m'haurien de pagar! S'havien acabat per sempre els lligams! Fora pare. Fora mare. Fora referències del passat. Per fi trencava els lligams! Em vaig llençar d'una revolada cap al telèfon amb la intenció de trucar un taxi. Al costat de l'aparell, la meva germana petita, la que m'havia vist aquell dia pels carrers de Barcelona, tenia la mà a l'auricular perquè jo no el

123


pogués agafar. Estava pàl·lida. Tenia la mateixa mirada de por d'aquell dia. Mirant-me fixament als ulls, amb fermesa, em va dir: —No te'n vagis. I em va desfer les poques forces que em quedaven. Em vaig deixar caure a la banqueta del costat del telèfon. La meva germana em va deixar sol. ¿Què hi podia perdre de parlar amb qui fos? Només fer-me aquesta pregunta ja era una manera d'estar en contacte amb mi mateix. Era una manera de posar en dubte la meva actitud tancada. Ni que només fos per preguntar-me si realment volia tenir o no una conversa sobre el tema amb un desconegut. Van venir aquí al poble uns nois joves, com ara jo. Eren amables. Agradables. Tot i que jo estava molt preparat per defensar-me de casos com 124


aquells, em vaig sentir atrapat. Els dos nouvinguts van estar parlant distesament tota la tarda. Jo m'hi resistia. Només calia deixar passar les hores: l'endemà, el pare em baixaria a l'hospital comarcal perquè em traguessin el guix del braç. I el malson s'hauria acabat! Els dos joves van dir que tornarien l'endemà a la tarda. Però jo ja havia planejat que no m'hi trobarien. Vaig dormir malament. Intentava no pensar en res. Resava. Estava segur que tindria prou forces per resistir. Em van treure el guix del braç. Els de l'hospital estaven de broma. Volien que després d'aquella espera

tan

llarga

encara

anés

uns

dies

a

recuperació! Ni tan sols em va passar pel cap de demanar hora. No hi pensava anar! Quan vam sortir de l'hospital, vaig anunciar al pare:

125


—Tinc feina. No torno amb tu. El pare em va empènyer cap al cotxe amb una violència desconeguda. Va perdre els nervis. Vaig tenir el rampell de matar-lo. Era millor matar el meu pare que trair el nou messies. Renegar del nou redemptor! Amb les dents i els punys closos em vaig trobar assegut al seient de darrera del cotxe del pare, mig ajagut per la violència de l'estrebada. Sabia que m'havia d'escapar, però no em sentia amb les forces suficients per fer-ho. Vam fer el trajecte de tornada per la carretera comarcal fins al poble, a la casa de l'àvia, en un silenci carregat de mals auguris. Fins que no vam entrar al garatge, vaig deixar anar el discurs que tenia amagat molt endins des de feia dies: —No aconseguireu res! Ni tu, ni l'àvia, ni la mare, ni les nenes, ni els vostres consellers! M'és igual que el mestre sigui un tirà, com tots

126


vosaltres creieu! Jo he escollit el camí de seguir-lo i ho faré fins a la mort! Ignoro si el pare va respondre res. Ni tampoc em vaig adonar de quina impressió li van fer les meves paraules. Només sé que, de sentir-me jo mateix parlar d'aquella manera, un calfred em va recórrer l'espinada. Després vaig quedar moll de suor com si hagués fet una cursa sense treure'm el xandall. Em feia l'efecte que havia forçat tant els ulls en dir-ho, que m'havien fugit de les òrbites i que mai més no se m'hi tornarien a encabir. Quan vam arribar dalt a casa, l'àvia ja tenia a taula els dos nois que havien vingut la tarda abans, i una noia. Vaig demanar que em deixessin sol. Vaig arrencar a plorar. Es van quedar a dinar, però jo no vaig sortir de la meva habitació. Em vaig estar assegut en una cadira agafant-me el cap amb les mans perquè semblava que m'esclataria d'un

127


moment a l'altre. Quan van trucar a la porta de l'habitació, demanant-me permís per entrar, els vaig rebre tan malament com em va ser possible. Estava fet una desferra! Bavós, mocós, plorós. Els tres es van asseure en silenci a l'espona del llit, intentant no mirar-me directament. Em vaig aixecar tentinejant i vaig sortir de l'habitació amb un cop de porta. I vaig anar a rentar-me la cara per intentar d'asserenar-me, lluny de les mirades interrogadores d'aquells tres intrusos. No

tenia

M’encerclaven.

lloc

on

M'havien

vist

amagar-me afluixar.

més. I

això

m'enrabiava. Em tractaven amb respecte. —Si vols tornarem demà. Si ara no... Eren ben diferents del que jo hauria dit. ¿Per què

es

mostraven

tan

afectuosos,

tan

comprensius, tan idealistes, tan espirituals? Els tres havien passat per moments com els que jo també havia viscut i encara vivia. I no semblaven infeliços ni estaven turmentats, després d'haver

128


sortit del grup. Ben al contrari, estaven satisfets de poder fer el que volien, quan volien, amb qui volien. Havien passat d'una llibertat promesa a una llibertat conquerida dia a dia per ells mateixos. Vaig ser dur de convèncer. Cantava, resava, em movia pausadament i rítmicament endavant i endarrera. Aixecava barreres amb negatives i il·lusions. I de sobte vaig perdre el món de vista. Tothom va entrar a l'habitació i em van estirar al llit amb els peus enlaire. Em van fer aire. Els sentia parlar en veu baixa, llunyana, però no podia obrir els ulls. Tremolava de fred i estava suat. Em van fer baixar la febre amb draps humits als polzes. Per sort, no se'ls va acudir de demanar el metge perquè vaig tornar al món ben aviat. Abans que cap altre, vaig veure el rostre de l' àvia, molt damunt meu, mirant-me. Somreia.

129


A voltes un maó, esclata impertinent i es converteix en filferro empuat. on ningú pot entrar a construir i, fent passos enrere, desmuntem la bastida: paisatge en eterna construcció. Vaig demanar que em deixessin sol. Vaig passar una nit terrible. Estava perdut. No podia ser que estigués equivocat i que hagués induït en tan poc temps dues persones més a estar-hi com jo. I, aleshores, van venir els malsons despert. Recordo, sobretot, el que s’ha anat repetint: el guia, un de concret amb cos i veu, em manava d'empassar-me un grapat d'agulles de cap i jo mateix me les posava a la boca. Tal com era previsible, en engolir-les, se'm clavaven a la paret de

la

gola,

travesseres.

130

A

continuació,

es


presentava el mestre i dictava el remei, que consistia també a empassar-me una una molla de pa que es

quedava aturada damunt l'enreixat

d'agulles i, amb el pes de la bola que feia el pa ensalivat, m'anava obrint en canal. Els joves desprogramadors em van deixar dues carpetasses classificadores, preparades per allò que ells anomenaven «el meu cas». Una de les carpetes era plena de retalls de diaris i de revistes especialitzades sobre el poder de les sectes, els mètodes de captació, les experiències

de

diversos

exadeptes,

el

comportament de la família, el control de la ment, els girs vocacionals, els símptomes d'angoixa i no sé quantes coses més, a banda de dos folis de bibliografia essencial. L'altra carpeta contenia un recull d'actes culturals, de programes d’activitats lúdiques, de cartells de candidats de les darreres eleccions, de fulletons de publicitat diversa i fotocòpies de notícies internacionals i d’esports

131


del període de temps que jo havia estat dins del grup —des de març fins a mig setembre—. Quantes coses havien arribat a passar en només mig any! I jo no n'havia sabut res! L'excés d'informació crítica em va desorientar massa en un moment que jo estava desprotegit de mecanismes per processar-la. ¿Potser em volien arrencar d’allí només perquè el grup representava un estil de vida no previst socialment? Tot aquell gruix d'informacions que contenia la carpeta, ¿de veritat, m’interessava?, ¿amb quina finalitat em podia interessar? ¿Què pot arribar a ser una persona

si no sap què passa al món que li ha

tocat viure? D’alguna manera, amb aquestes qüestions ja se’m començava a plantejar l'impacte dramàtic que s'havia produït en el meu judici, amagant-me informació o simplement controlantme-la. Obria les carpetes i feia anar els papers d'un costat a l'altre, només allisant-los i llegint-ne eventualment paraules soltes.

132


Després d'una setmana de no passar d'aquesta operació mecànica, les paraules s'anaven acoblant com en un trencaclosques i anaven agafant sentit. Anava recuperant les «meves» paraules. Em revenien primer les paraules i després les accions lentes. Continuava hostil amb tots els que procuraven envoltar-me amb discreció. Em sentia avergonyit d'haver-me deixat seduir. ¿Com havia pogut deixar-me conquerir per un grup patològic? Aquell descobriment em va portar també a pensar,

però,

que

trobava

encara

a

faltar

l'excitació de sentir que estava fent alguna missió important. ¿Com ho podria dir? Alguna missió còsmica! Vaig trigar mesos, abans que jo mateix comencés a parlar del grup com d’una secta totalitària. A mesura que avançaven els coneixements sobre el control mental, la meva culpa se'm

133


convertia en ràbia. Sentia que m'havien ferit amb un cop molt dur en el fons del meu orgull i de la meva ment. ¿Com hi havia pogut caure de quatre grapes? Amb el temps, he anat sabent quina era la impressió que els de casa tenien de mi. El pare diu que, en les poques vegades que durant els sis mesos que vaig estar atrapat a la secta vaig anar a casa,

em

va

descobrir

un

aire

distant

de

superioritat com el que vaig adoptar a l'època de la meva adolescència. La mare m'ha explicat que li semblava que jo disfressava una gran hostilitat envers els de casa, i que no entenia què havien fet malament. La meva germana gran diu que semblava que estigués il·luminat, com si donés per entès que allò magnífic que m'estava passant no ho podria entendre mai ningú i que, per tant, no valia la pena de parlar-ne. En canvi, la impressió de la meva germana petita era que jo posseïa un secret 134


molt gros que em mortificava i que per no fer-los mal, no el volia compartir amb els de casa. El moment més dur de la desprogramació, que en el meu cas va durar prop d’un any, va ser quan vaig tenir consciència que el somni que se’m prometia feliç, en realitat era un malson terrible. Sentia una punxada física clarament localitzada al mig de pit, un dolor instal·lat molt cap dins a causa d'haver estat traït, perquè no podia ser que la felicitat no existís en el seu estat pur, en essència. No hi havia dret que em fessin malbé el somni d'aquella manera. Era una punxada que irradiava des d’aquest centre per tot el cos i que em feia anar tothora amb les pestanyes caigudes i els llavis penjant. Era una punxada que impedia que arrelés en mi cap esperança de tirar endavant cap projecte, que de fet no tenia, si no era —i amb prou feines— el de sobreviure. ¿Com

em

podia

llençar

al

món

de

les

responsabilitats? No en sabia. O no podia. O no 135


volia. Era tan còmode dependre dels altres perquè t'orientessin sobre el que calia que fessis en cada moment, que em resistia a prendre cap decisió pel meu compte. Un dia vaig anar al cinema i hi vaig tenir un atac de pànic: No sé quin producte anuncien, la resta de la sala, en canvi, exhala una rialla continguda. ¿Quan he deixat d’interpretar paraules i fets? Vull parlar-ne amb el veí de butaca, i em paralitza un espasme, la sang aglopada al coll, la por rebobinada al mateix lloc. ¿Què hi faig, en aquesta foscor? Els desprogramadors em deien —jo també ho dic ara a les persones a qui dono suport amb les meves visites— que també havia aconseguit

136


avenços positius, afiliant-me a la secta i que després d'aquella experiència n'havia sortit més madur i amb les defenses enfortides. Aleshores, no m'ho creia. Perquè quan n'havia sortit, em sentia desemparat, fora de lloc. Sentia la veu del mestre quan estava sol. A vegades em retornava el llenguatge xifrat que havia après a la cèl·lula. Tot em recordava, obsessivament, el grup. Una

cançó.

Una

olor.

Una

persona

que

s'assemblava a algú. Un simple gest. A vegades em sentia com si anés nu pel carrer, en una desprotecció física tan gran, que és com si tothom estigués pendent de les meves sensacions voluptuoses.

L’espoliació

de

sensacions

i

sentiments havia estat tan gran que em va costar recuperar-ne l’autonomia, després d’haver passat mig any, només mig any!, que em diguessin quan i amb qui m’havia de relacionar sense respectar ni els meus sentiments ni els de la noia amb qui demanava estar com un infant demana als tutors 137


si pot anar a dormir a casa d’un amic o amiga. Més encara, fent del sexe un mitjà de confusió. Premi o càstig. ¿Com pot ser que m'hagués fet més madur per haver estat dins d'una secta, si ni tan sols em quedava cap criteri propi sobre el que m'envoltava? La recuperació en tots els aspectes va ser molt dura. Coincidint que la meva germana petita anava a Barcelona a estudiar vam llogar un apartament per nosaltres sols. Un àtic petit, però nou i ben orientat. Vaig acabar els crèdits que em quedaven de la carrera d’Informàtica. I vaig cursar la de Psicologia, en la qual coincidia, en diverses assignatures, amb la meva germana. Em va costar creure que podia confiar en cap nova amistat. A la facultat, en reprendre el curs, vaig anar bastant pel meu compte. Fins i tot els amics d’abans m’eren estranys, ells mateixos no sabien com tractar-me; tot i la bona, ho feien amb massa delicadesa, i se’ls veia confosos. Mentre feia

138


Psicologia, vaig començar a col·laborar a la revista d'ajut

a

les

associacons

familiars,

i

des

d’aleshores que visito persones que es troben en situacions similars a la meva d'abans. El

pare

i

estimulaven

la la

mare, meva

sempre

que

autoestima.

podien,

Ho

descaradament, obertament. No sé d'on

feien treien

tantes llibretes de notes excel·lents. No sé d'on treien

tantes

fotos

meves

que

recullen

els

moments més bonics de la meva infància i de la meva

adolescència. Vídeos anant a buscar la

mona a cals padrins, fent petons al rei Baltasar, recollint un premi i literari a l’escola, caient de cul amb els esquís que mai he sabut dominar, amb la casa plena d’amics el dia del meu vintè aniversari. Possiblement, el fet de poder contrastar les creences sectàries amb la realitat, a través d'informacions objectives, de dades concretes, és la clau de qualsevol mètode desprogramador. De tota manera, analitzant la meva experiència, 139


reconec que el que més m'ha ajudat ha estat la meva pròpia veu interna, els records i les experiències

enterrats

sota

aquells

rituals

suprimidors del pensament. Però hi ha, per damunt de tot, la meva pròpia redescoberta a través de la mirada dels altres. Perquè, els que m'estimaven m'havien obligat a mirar-me des del seu punt de vista. Burxaven, cadascú a la seva manera, fins que van fer escletxes al mur i van fer que em retrobés. Al cap d’un temps, vaig trobar pel carrer un antic company de la cèl·lula i em va dir que em desitjava que fos ben feliç. Amb una cara de fer-li llàstima, va afegir: —Però, tu ja ho saps, que mai més no aconseguiràs de tornar a sentir-te bé perquè t'has apartat del camí. ¿Què volia dir? ¿Que em veia com l'ovella que s'havia apartat del ramat i ara estava a mercè del llop que, per ells, és tota la societat? 140


—Estic provant d'aconseguir-ho —vaig dir, abraçant-lo emocionat. Després d’aquesta trobada, que m’havia servit per trencar el gel amb la gent que s’havia quedat dins, vaig fer un avenç important pel meu compte. Vaig passar hores passejant i descobrint: les formes i els colors dels núvols a diverses llums, els matisos i ritmes del mar, els ocells que feien niu a la ciutat i les gavines esbojarrades a la platja, les plantes i les fonts, el vaivé de la gent d’un mercat, les criatures jugant. Ja començava a adonar-me que existia un món intens fora de mi i el començava a reconèixer, a redescobrir-lo, com es pot veure en aquesta prosa, que vaig escriure en aquell moment precís: VIGILANT PARADA L'azalea índica, la calèndula africana i la flor del paradís s'exposen a la Rambla en cistells i sense insectes associats. Em fan l'ullet orquídies

141


en estoigs transparents, però la vista se me'n va a les capses de bulbs: sospeso narcisos, fritil·làries, jacints, tulipes, safrà bord... Mentre dubto que hi hagi vida en les cabeces seques, l'encarregat de la parada també dubta (del meu interès per la flora cascallosa) i vigila que no faci jocs de mans amb els minúsculs cactus florits. Em mirava sovint als vidres dels aparadors de les

botigues

i,

estranyament,

trobava

que

m’esqueia la roba, aixecava les espatlles i treia el pit. Em redescobria ara amb els mateixos ulls que notava més savis, però amb la mirada de sorpresa de qui aprèn. Havia passat d’escoltar a sentir, de mirar a veure, ho percebia com una conquesta pròpia. Curiosament, aquestes passejades les dedicava al company que havia trobat pel carrer, encetant un monòleg intern el destinatari del qual era ell.

142


Li deia que tot allò eren les engrunes minúscules de felicitat dispersa que es poden trobar en les coses de cada dia. M'imaginava un diàleg sense paraules: Repenso el passeig frec a frec parlant de no res i de tot, mesurant paraules no fos cas que s’entenguessin pel que no són. Sentint, més que escoltant. Xuclant silencis pels porus, reinterpretant els mots, acomodant-los a allò que voldríem sentir, gravats al disc dur, dígit a dígit, serem capaços de recuperar-los amb cada gest, mentre un dels dos estarà fruitant potser de falgueres o de romanis.

143


M’emportava un llibre i llegia als bancs de la Rambla, als del moll, als jardins de la Universitat o a qualsevol plaça. Vaig tornar a escriure amb regularitat poemes i proses poètiques i, malgrat que aleshores reivindicava, —i reivindico, ara— l’escriptura com a acte íntim, no exclusivament relacionada amb la literatura, vaig anar convertint l’impuls catàrtic de la paraula escrita com una manera de connectar amb el món i perseguia les meves germanes i als pocs amics que m’ho permetien per llegir-los el que escrivia. Ho vivia com

un espai d’intercanvi i d’aprenentatge que

m’omplia. No buscava ben bé la seva opinió sinó que m’escoltessin, com a forma de comunicació impúdica, per tal com posava al descobert sentiments, que em produïa un engrescament que recordo amb entusiasme. Encara ara, després de tant de temps, algun cop em costa superar agradablement moments d'intimitat amb la meva parella actual, una relació

144


tot just començada i que no sé si anirà enlloc perquè tinc episodis d'angoixa que no em deixen donar-me del tot i no sé si tinc dret a demanar-li tanta comprensió com necessito. Sovint m’assalten, emocionades, les estones de tendresa que passava amb la noia plorosa de la cèl·lula. ¿Que en sabia, jo, dels sentiments d’ella? ¿Sentia per mi el mateix que sentia pels altres companys de la cèl·lula que la sol·licitaven? Arracades amb flors del til·ler del passeig, que tot ballant teixiu perfumat cobricel il·luminant el paisatge dels seus fulls foscos. Les ferides es van tancant molt lentament. Tinc, però, la certesa que no paro de créixer. Sé que l’altre i jo encara estem pel camí de la reconciliació. Després de cinc anys ja em puc reconèixer, amb tot el que he viscut bo i dolent

145


assimilat com a exclusivament meu. Aquest sóc jo i el que queda de l’altre. Desfibrat el miratge, desactivat el giny, toca estassar camins i adobar amb cendra l'alba.

Refugi La Vinyeta Duesaigües, 2000 2a edició digital, revisada: gener del 2011

146

Profile for Lena Paüls

Dret d'admissió  

Novel·la per a lectors més grans de 12 anys

Dret d'admissió  

Novel·la per a lectors més grans de 12 anys

Profile for lenapauls
Advertisement

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded