L'Aixecacases

Â

L'Aixecacases Lena Paüls

Barcelona 2017 Edicions Digitals Escac Gabinet de Comunicació

2

L'Aixecacases La Dàlia Margarit i Florit és l'Aixecacases i els seus invents trasbalsen el poble de Platerròs. Fer ploure en un terreny pedregós i sec i moure els edificis de lloc són algunes de les utilitats dels invents de la protagonista d'aquest conte de gènere fantàstic.

Lena Paüls (Reus, 1952) Actualment resideix a Barcelona. Ha publicat poesia, prosa poètica, narrativa i assaig literari. És llicenciada en filologia catalana per la Universitat de Barcelona. Ha obtingut una dotzena de premis literaris, entre els quals el de contes per a infants Ciutat d'Eivissa, el de novel·la Goleta i Bergantí del Masnou, el de poesia Viola d'Or i Argent dels Jocs Florals de Barcelona, el Mercè Llimona de contes il·lustrats i la distinció The White Ravens, de la Internationale Jugendbibliothek de Munic. Dirigeix la revista digital «Cornabou» de literatura infantil i juvenil.

Web de l'autora: http://lenapauls.blogspot.com

3

L'original de L'Aixecacases va obtenir el X Premi de narrativa infantil Ciutat d'Eivissa, convocat per l'Ajuntament d'Eivissa, 2002

Primera edició (paper): abril 2002 Segona edició (digital): abril 2017 © 2002 Lena Paüls (pel text) © 2017 Solomon R. Guggenheim Museum, New York (per la reproducció del guaix i grafit sobre paper, de Marc Chagall, Quarrel, 1914) (Primera edició en suport paper: Res Publica Edicions, Eivissa, 2002) ISBN (paper): 978-84-89810-48-6 (2002) DL (paper): B-9466-2002 Edició digital: Escac Gabinet de Comunicació Apartat de correus 32036 08080 Barcelona

Prohibida qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública i transformació d'aquesta obra, llevat de les excepcions previstes a la Llei, sense l'autorització dels titulars de la propietat intel·lectual. La infracció dels drets de difusió de l'obra pot ser constitutiva de delicte contra la propietat intel·lectual (art. 270 i s. del Codi Penal). L'entitat de gestió CEDRO vetlla perquè es respectin aquests drets.

4

Al poble de Platerròs tothom sap qui és l'Aixecacases. Us preguntareu si és un paleta, un constructor o, potser, un arquitecte... Res de tot això. L'Aixecacases és una inventora. Una inventora famosa per molts altres invents que no són pas el d'aixecacases, l'únic invent que no va tenir èxit (segons com es miri). Però, anem a pams...

Dàlia Margarit i Florit, a qui ara anomenen també l'Aixecacases,

vivia en una caseta

minúscula al centre de Platerròs, un poble que per molt que miressis pels quatre costats no es veia ni una muntanya. En la tranquil·litat

5

d'aquest poble la Dàlia havia anat fent invents i patentant-los. Per exemple, ¿qui no coneix el seu famós forn reciclaplàstics unifamiliar?, un forn que treu, segons que es pitgi un botó o un altre, tot d'estris per a la llar, com ara plats, gots, envasos diversos,

testos de totes les

mides per a plantes. ¿Qui no coneix la corda lliganúvols? Doncs, sí, aquest invent tan simple i útil també és seu.

De ben segur que és el seu invent de més èxit i s'ha fet imprescindible a la majoria de les cases.

Per als pocs que no ho sàpiquen, cal dir que aquest invent consisteix en una corda especial amb un llaç escorredor a l'extrem que permet tenir amarrat al terrat o al balcó un núvol particular de mida petita. Amb dues estirades de corda el núvol es buida i rega les plantes i, alhora, la família recull aigua per a tota la setmana. A continuació es deixa el llaç ben fluix perquè amb la condensació el núvol es torni a omplir.

6

¿I què en direm, del plegaagulles? No hi ha cap casa que no en tingui, però poca gent sap qui el va inventar. És la plataforma que recull les agulles que hi ha sota els estenedors de la roba, i amb uns corrons les posa al cabasset per tal que siguin utilitzades a la següent bugada. ¿N'heu sentit parlar del seu invent més car, el xuclaestels? D'aquest potser no n'heu sentit parlar, perquè no és ni de lluny el seu invent més popular. És un invent que només pot servir una vegada i és de difícil manteniment. La instal·lació consisteix en un trípode amb una mena d'embut que s'enfoca directament a l'estel que es vulgui xuclar. L'usuari ha de donar unes quantes

ordres

a

l'ordinador

que

hi

va

connectat i ja té l'estel en propietat. A partir d'aquell moment, s'ha acabat haver de pagar factures d'electricitat, perquè l'usuari té la calefacció i la llum assegurada, les plantes creixen amb un desfici inusual... Però no tot són avantatges, perquè un cop l'estel és a casa, enganxat a l'embut, ocupa molt de lloc, amb un

7

inconvenient afegit que és fàcil d'imaginar, i és que ningú pot passar-hi a prop si no vol quedar rostit com un pollastre a l'ast. Dit amb altres paraules, si no es disposa d'un espai molt gran, l'estel que heu xuclat fa una gran nosa. I es pot convertir en un perill, potser no tant per les persones, perquè ningú s'hi acosta ni per casualitat, però sí que pot ser perillós, en canvi, per a les plantes i els ocells de gàbia que es trobin en un radi de cent metres, si l'usuari no té la precaució de graduar la bola de foc. Però es veu que la inventora també el ven, de xuclaestels, perquè ja se sap que hi ha gent per a tot.

Des de feia anys, els convilatans de la Dàlia s'havien acostumat a veure passejar pel poble clientela de tot el món i a més, tothom sabia que la inventora venia molts invents per correu electrònic que tenia a la seva pàgina web. Una documentada pàgina web amb la foto de tots els seus invents escanejats. Amb tot plegat, la inventora havia fet molts calerons i el poble,

8

com a conseqüència de tants anants i vinents, vivia en l'abundància econòmica. Si a tot plegat, hi afegiu que la Dàlia era de bon tracte, entendreu

que

tothom

l'apreciés

molt

sincerament.

Va arribar un dia que la caseta del centre de Platerròs se li va fer petita i, amb els diners de les patents dels invents i els invents que ella mateixa construïa i venia a tort i a dret, va construir una masia immensa i uns magatzems en un prat tan gran que no es veia on s'acabava la seva propietat ni tampoc on era el poble.

Així que, un cop enllestida la masia, es va vendre la caseta del poble i es va instal·lar a la masia. Tot i amb això, anava cada vespre a passar

una estona a casa d'amics del poble,

anava a fer un cafetó i a parlar amb els seus companys del grup de teatre d'afeccionats, però, és clar,

no era el mateix que viure al

centre del poble.

Els convilatans de Platerròs de seguida van trobar a faltar el tragí de tanta gent que donava

9

vida al poble, gent que comprava records per emportar-se, gent i més gent que menjava als restaurants i dormia als hostals. Allò que potser no sabien els veïns de la Dàlia és que quan era a la masia se sentia molt sola i els enyorava de bo de bo. Enyorava el riure i els plors de les criatures; el soroll de la plaça quan hi havia mercat; els crits del taverner si li portaven tard la cervesa; les converses dels nens i nenes quan sortien de l'escola, la carnissera empaitant els gats...

Se sentia tan i tan sola que, quan no tenia ningú a la botiga, rumiava què havia de fer per sortir d'aquella situació. Estava segura que s'havia equivocat de mig a mig traslladant-se als afores de Platerròs. I va ser així, donant voltes al tema que si li va acudir dissenyar un aparell per traslladar les cases d'un lloc a un altre. Era una idea esbojarrada i l'invent que li va sortir en un primer moment era massa gran i aparatós.

Va anar modificant-lo, dibuixant-lo una vegada i una altra

fins que va ser una eina força 10

manejable fins i tot per a un noi o una noia d'una dotzena d'anys. N'estava satisfeta. Mentre el dissenyava, estava molt il·lusionada perquè tenia la secreta esperança que la gent més amiga seva de Platerròs voldria anar a viure al seu terreny i així tindria companyia.

L'invent, no s'ho havia pensat gaire, es diria "aixecacases". L'aparell, tal com havia quedat definitivament, consistia en una mena de pala d'un metre d'amplada i en forma de triangle que introduïda convenientment per la claveguera més pròxima a la casa que es pretenia aixecar.

Amb cinc minuts escassos de vibració la casa es desprenia de la base i dels costats com si fos un tros de pastís de pa de pessic. Després, un mecanisme feia accionar unes rodes i ja es podia traslladar l'edifici on es volgués.

De fet, si hem de dir la veritat, la Dàlia no sabia quan podria experimentar l'invent i estava força nerviosa per saber-ne els resultats.

Mentrestant, a la seva masia dels afores del poble continuava acudint molta clientela a

11

comprar altres invents, però tot i que va instal·lar la pala aixecacases a la façana, no tan sols ningú no n'hi encarregava cap, sinó que ningú mostrava el més mínim interès per l'invent i passaven els mesos i encara no l'havia pogut fer funcionar.

Un dia, desesperada perquè ningú li feia cas del seu nou invent, va decidir fer-ne publicitat.

Va anar a la impremta del poble i va encarregar uns fullets amb el nom de l'invent ben gros.

L'impressor, un amic de petits de la inventora, li va fer el disseny i li va dir: —Així, de gros?

AI XEC AC ASES —No, no de cap manera. Aquesta paraula no es pot tallar així. A més a més, no hi cabrà ni l'adreça ni res. La gent que el llegeixi es pensarà que he inventat un xec per a ases, o una cosa així de rara.

12

—I, així, què et sembla?

AIXE CACA SES —No pot ser, ¿que no ho veus què sé jo que es pensarien...? Intenta partir la paraula d'una altra manera, o si no, hauré de canviar el nom de l'invent.

—Fixa't, aquí tens el nom en dues ratlles, queda la lletra més petita, què me'n dius?

AIXECA CASES —Potser no està malament del tot... Però, sisplau, deixa'm que m'ho pensi abans que ho imprimeixis.

—D'acord, ja em diràs què he de fer.

A la inventora, no li acabava d'agradar tal com quedava el fulletó. Va pensar seriosament a canviar el nom de l'invent. A veure, pensem-hi una mica, es va dir:

13

—"Muntacases": Ui, no!,

semblaria que la

casa s'hagués d'elevar qui sap on, com si l'invent fos un ascensor. Nom descartat.

—"Llevacases": S'imaginarien que l'invent estira la casa amb un gran tirabuixó, si fa no fa com si fos el tap d'una ampolla. Nom descartat.

—"Lligacases": Més aviat s'hauria de dir "deslligacases". Uf, no... massa llarg.

Tant un

com l'altre, descartats.

—"Escuracases". De cap manera. Com se'm pot haver acudit! Es pensarien que llogo lladres per robar dins de les cases.

Va estar uns quants dies reflexionant sobre quin podia ser el millor nom i, finalment, va decidir deixar el que se li havia acudit primer. Si ho pensava bé, "aixecacases" no explicava gaire bé en què consistia la pala, per això va decidir fer un croquis i el va portar a la impremta.

De seguida que va tenir els fullets, en va repartir per tot el poble de Platerròs, en va enviar a una llista extensíssima de clients. Tot

14

seguit, va escanejar un fullet i el va

posar a

internet... i les consultes li van ploure a gavadals. Va tenir tantes consultes que la van aclaparar

i

no

podia

atendre

les

altres

comandes i el negoci dels altres invents se'n ressentia. Va fer pressupostos, va prendre mides i més mides, va rebre peticions estranyes que es va haver de negar a fer per falta de seguretat, com per exemple aixecar el primer pis d'una casa de cinc pisos i posar-lo al terrat de la mateixa casa. De Groenlàndia va rebre l'encàrrec d'aixecar un iglú i traslladar-lo al Caire. Estava enfurismada, li estaven prenent el pèl. No es prenien seriosament el seu nou invent.

Passada una setmana, li havien fet tantes consultes com us pugueu imaginar sobre el funcionament i les prestacions de la pala aixecacases, però no n'havia venut ni una ni per casualitat, tot i les facilitats que donava per tal que la provessin. No hi havia res a fer. La Dàlia va deixar de contestar el telèfon, va deixar

15

d'obrir la bústia de l'entrada de la finca i va deixar d'obrir el correu electrònic i es va prendre uns dies de descans per pensar com havia de reciclar la pala.

Va prendre una gran decisió. Va anar a veure l'alcalde i li va proposar canviar la meitat del seu immens terreny per un espai buit entre dues cases dins el poble. Van prendre mides, van convocar un ple extraordinari i van firmar escriptures i contractes. A continuació la Dàlia va repartir uns fullets invitant tot el poble a les 12 del migdia del dissabte a la masia. Va preparar unes taules amb un bon vermut, va posar música i quan hi va ser tothom, va explicar el seu pla, però sense entrar en gaires detalls.

Estava segura que més que explicar com funcionava la pala i tota la pesca, més valia demostrar-ho amb la pràctica. Per tant, després que va haver fet el breu parlament, es va arromangar i va agafar la pala aixecacases, la va clavar davant de la porta de la masia, va

16

accionar el mànec i la casa es va desprendre, tal com estava previst, com si fos un tros de pa de pessic. Les rodes van funcionar tal com s'esperava i tothom va empènyer una mica perquè l'edifici anés més ràpid cap a Platerròs.

Va costar d'encabir la masia al terreny entre dues cases que l'ajuntament li havia designat, però al final va entrar del tot. Les coses de dins estaven una mica remenades, però amb l'ajut d'uns quants amics no costaria gaire de posarho altre cop tot a lloc.

Una ciutadana de mitjana edat, una mica mosca,

va

preguntar

què

en

faria

ara

l'ajuntament del terreny fora del poble que havia canviat amb la inventora.

—Hi podríem fer una piscina, què us sembla?

La majoria de gent del poble va aplaudir i la Dàlia va oferir-se a posar mans a l'obra i es va comprometre que el cap de setmana pròxim ja la podrien estrenar amb una gran festa.

17

De fet, hi havia algú a qui la proposta de fer una piscina li va caure com un gerro d'aigua freda en un matí d'hivern. ¿Qui era aquesta persona a qui no li interessava que la piscina es fes al terreny dels afores de Platerròs, que havia estat de la inventora? Aquesta persona era el Joanot Rovellat i Rifat, propietari d'un terreny pedregós, on no es podia plantar res i que tenia pensat

encolomar-lo

descaradament

a

l'ajuntament i treure'n alguns diners, encara que no fossin gaires, fent creure que hi havia aigua subterrània.

El Joanot va anar a trobar

aquella mateixa tarda l'alcalde i li va dir que s'havia deixat ensarronar per la inventora. Que abans de canviar el terreny per un espai per a la seva casa dins del poble s'hi havia de mirar més.

Va

preguntar-li

amb

malícia

quina

quantitat de diners li havia donat la inventora perquè

ell

es

deixés

embolicar

d'aquella

manera. L'alcalde es va defensar dient que no havia rebut ni un cèntim i que a més era un canvi molt avantatjós per al poble.

18

—Avantatjós

per

al

poble?

¿Però

com

l'ompliran la piscina si en aquell terreny no hi ha ni aigua corrent ni cap pou?

L'alcalde no va dir res, però va quedar molt pensatiu i dubtós. El que li deia aquell ciutadà era del tot cert. Ara que ja ha havien signat les escriptures de propietat

amb la inventora

s'adonava que potser sí que s'havia deixat enlluernar i enganyar.

El

propietari

del

terreny

pedregós

va

aprofitar el moment de dubte per fer la seva oferta.

—Ara l'ajuntament ja està ben embolicat, però, per sort, jo tinc la solució. Miri, senyor alcalde,

ofereixo a un preu mòdic un terreny

per on passa una mina d'aigua molt cabalosa.

Així podran omplir la piscina i el que calgui.

Abans de prendre cap decisió, l'alcalde va trucar de seguida els regidors un a un i els va explicar la situació. En resum els venia a dir que s'havien deixat entabanar per la ciutadana Dàlia Margarit i Florit i que ara se n'havien de sortir

19

d'una manera o altra si no volien

que tot el

poble els tractés d'incompetents i els fes fora.

De fet, si ho miraven bé, el terreny pedregós de la suposada aigua subterrània els era ofert per un preu de ganga, així és que van decidir per unanimitat comprar el terreny.

Dilluns a primera hora del matí la inventora va presentar-se a l'ajuntament amb la pala i, seguida de tota la corporació municipal, van decidir

on

farien

la

piscina.

Tots

els

responsables de l'ajuntament estaven una mica pansits pel mal negoci que estaven segurs que feien,

però

ningú

va

obrir

boca

sobre

l'assumpte. Durant tota la setmana les obres per fer la piscina anaven endavant i, posats a fer, el regidor de parcs i jardins va proposar que la terra que sortís de la futura bassa podria ser una magnífica muntanya, que prou faltats que n'estaven al poble.

I, dit i fet, clavant la pala aixecacases, ara l'un ara l'altre, van anar foradant la terra i amuntegant-la. Un estol de paletes va fer la

20

resta,

mentre

que

un

estol

de

jardiners

treballava a la muntanya: plantava alzines i pins,

romanins

i

farigoles,

feia

caminets

vorejats amb pedres, instal·lava baranes per a miradors i posava bancs per reposar.

Era divendres i no parlava ningú de quina manera s'havia d'omplir la piscina, tot i que s'havien

instal·lat

els

desguassos

corresponents. Per això tota la corporació municipal de Platerròs en pes va quedar de pasta de moniato quan, un cop van haver marxat els paletes, la inventora va arribar amb una

camioneta

plena

fins

dalt

de

cordes

acabades amb un llaç escorredor com les dels vaquers de les pel·lícules de l'oest. Les va anar fixant al voltant de la piscina, va anar llençantles amb destresa enlaire i va anar atrapant núvols petits que s'anaven inflant amb la condensació que sortia del bosc acabat de plantar a la muntanya.

L'endemà al matí els núvols ja estaven inflats com globus grisencs i només va caldre

21

dues estirades de corda per anar-los buidant i van

deixar

la

piscina

sobreeixint

d'aigua

transparent. Després, com que la instal·lació de les cordes lliganúvols no era gaire agradable a la vista, l'alcalde i la inventora muntatge

de

cordes

i

el

van plegar el

van

desar

als

magatzems municipals fins a la pròxima vegada que s'hagués d'omplir la piscina. Només van deixar un núvol amarrat en un costat de la muntanya per regar en cas de sequera. La gran festa

d'inauguració

estava

prevista

per

a

diumenge i ja estava tot a punt.

Diumenge al matí abans de la festa es van reunir d'urgència els regidors municipals i l'alcalde. D'una part estaven contents perquè la inventora

no

els

havia

enganyat

i

havia

solucionat pel seu compte i amb molta eficàcia la falta d'aigua al terreny on hi havia la piscina.

Però d'altra banda, havien donat la seva paraula de comprar el terreny pedregós amb l'aigua subterrània al ciutadà Joanot Rovellat i Rifat. És cert que no havien firmat cap paper, però un

22

compromís és un compromís, per tant, tot i que ja no el necessitessin, comprarien el terreny.

Dos mesos després d'haver comprat el terreny pedregós, l'ajuntament va decidir fer exploracions i estudis per saber on es trobava l'aigua subterrània que el propietari els havia promès

i

la

sorpresa

no

podia

ser

més

agradable perquè en comptes d'aigua van trobar una veta important de petroli.

Quan ho va saber l'antic propietari no se'n sabia avenir de la mala sort que havia tingut venent

un

terreny

que

l'hauria

fet

multimilionari.

Pel que fa a la inventora Dàlia Margarit i Florit, ara a més del seu nom, li diuen carinyosament, l'Aixecacases. La inventora està satisfeta perquè té la masia dins del poble entre el veïnat i els amics de sempre. Tots els comerciants del poble estan més que contents perquè els beneficia que la clientela de la inventora es torni a passejar per carrers i places.

23

A l'estiu, abans de dinar, els habitants de Platerròs i els forasters es troben tots a la piscina. Després, uns dinen sobre l'herba

i

d'altres s'asseuen al bar restaurant que s'ha obert al costat dels magatzems de la inventora.

Però, això sí, la migdiada que no falti: tots la van a fer sota els arbres de la nova muntanya municipal.

Refugi La Vinyeta Duesaigües, tardor 2001 Revisió: primavera 2017

24