La Veu de l'Horta Nord - núm 4

Page 1

La veu dels moviments socials de la comarca | laveudelhortanord@gmail.com

Revista quadrimestral | Núm. 4 | Abril 2016 | 1,20 ecos

La Unitat Popular en acció Reflexions i eines per avançar en la lluita de la classe treballadora a l’Horta

PÀGINES 06 i 07

El Racó de l’Anell es salva per la retirada del PGOU PÀGINA 04

EcoKultural facilita El treball al sector citrícola és la l’oci cultural en esclavitud moderna moneda social

Les cooperatives elèctriques, una alternativa

Montcada i Benicalap, bressol del rugbi a l’Horta Nord

PÀGINA 03

PÀGINA 08

PÀGINA 11

PÀGINA 09


02 | LA VEU DE L’HORTA NORD | Núm. 4 | Abril 2016

EDITORIAL

Perquè fer comarca és cosa de totes Una vegada més, i ja és la quarta, teniu La Veu de l’Horta Nord al carrer informant a la comarca d’allò que els mitjans de comunicació de masses no diuen. Teniu per davant unes pàgines fetes amb moltes ganes que ens parlen de les coses properes a nosaltres, del que passa a la nostra comarca. S’estrenem amb temes esportius a través de la història dels equips de rugbi de Montcada. En bicicleta anem, esta vegada, pel barranc del Carraixet, un dels pocs espais naturals que ens queden, fent via cap a Bètera, visitant així la comarca veïna del Camp del Túria. Viatgem endarrere en el temps per a conéixer altres èpoques on la intolerància i el control social era continu a través de l’actuació de la Inquisició en l’Horta. Ens alegrem d’assabentar-nos que el Racó de l’Anell veu allunyada la proposta de la seua desaparició. Veiem com és

possible gaudir del nostre temps lliure sense perjudicar altres i al marge d’aquest sistema capitalista depredador gràcies a la utilització dels ecos. O com hi ha cooperatives elèctriques que suposen una alternativa en el món de l’energia neta i justa. Repassem la política local de Burjassot de la mà de les organitzacions més reivindicatives i horitzontals; i reflexionem sobre el que significa la Unitat Popular en un moment en què els mitjans de comunicació convencionals llancen una ofensiva contra aquelles organitzacions que plantegen un altre món, una altra vida, una altra forma de fer política a través de la democràcia directa, de l’assemblearisme. Al fil d’aquesta idea de canvi presentem una nova proposta audiovisual que mostra com es construeix un país, una nació, amb el documental Un mapa en moviment. Descobrint un país en construcció que, de segur, agradarà

els que estimen la nostra terra. I fem menció de les lamentables condicions de treball que es patixen al país Valencià en l’àmbit agrícola i en una activitat tan arrelada a nosaltres

com és la collita de la taronja. Uns fets més propis del tercer del món que d’un país que es reclama democràtic i just. Uns articles que, com sempre, s’han fet amb

estima, amb ganes i amb l’objectiu d’informar i de formar. Perquè en aquests moments on sembla tan necessari un canvi de vida, de model econòmic i social, no podem confiar únicament en les institucions. Quan algunes d’elles han sigut guanyades per organitzacions que es reconeixen com d’esquerres i progressistes, la societat, el poble, nosaltres, no podem desentendre-nos de la política, de la cultura, de l’economia, pensant que ja se n’ocuparan ells. Des de La Veu de l’Horta Nord creiem que no hem de tornar a caure en una acitud passiva, ben al contrari, hem de ser la llum de l’ètica, la crítica constant, la denúncia del que és injust. Hem de ser poble i com a tal hem d’actuar. I en açò, aquesta publicació està oberta a les col·laboracions que vinguen de tots els pobles de la comarca. En definitiva, La Veu de l’Horta Nord vol estar una vegada més recolzant les organitzacions de la comarca que hi treballen per millorar i canviar les coses des de baix; reflexionant sobre allò que ens interessa, denunciant el que és inmoral; i esperant les aportacions de tots aquells que pensen igual. Perquè fer comarca és cosa de tots i el vostre suport és fonamental.

Quan acabes de llegir La Veu de l’Horta Nord, difon-la, reutilitza-la i comparteix-la. Dóna-la al teu veí o a la teua veïna, al teu company o la teua companya de treball, a qui tu vulgues... Passa La Veu!! COL·LECTIUS QUE FAN POSSIBLE LA VEU DE L’HORTA NORD Assemblea Municipalista de Burjassot (AMB), Alternativa Municipalista d’Unitat Popular de Montcada (A.mun), L’Ateneu de Montcada, Colla Ecologista de Massarrojos, AMPA Col·legi Públic Cervantes d’Alboraia, Coordinadora

Obrera Sindical-COS Horta, Endavant-OSAN Comité Horta Nord, Sistema d’Intercanvi Local-SIL Meliana, Associació Cultural Bassot, Escola Valenciana Horta Nord, Colla dimonis de Massalfassar, Per l’horta Alboraia.

LLOCS ON POTS TROBAR LA VEU DE L’HORTA NORD

L’Ateneu Av. Germanies 21 baix (Montcada) Ca Bassot C/ Pablo Iglesias 49 (Burjassot) L’Atzucac Carrer Major, 14 (Montcada) Café l’Infern Plaça de l’església 11 (Massalfassar)

Dimonis de l’Avern C. Pintor Peris Aragó, 11 (Alboraia) Café El Tocat C. València, 2 (Alboraia) La Fanecà C. Juli Just, 42 (Alboraia) I ara pots trobar-nos també al Facebook!

Tirada: 500 exemplars | Impressió: Gràfiques Roymar (Burjassot) | Disseny: www.teresadiaz.com


Abril 2016 | Núm. 4 | LA VEU DE L’HORTA NORD | 03

Torna l’esclavitud al segle XXI Situació laboral dels collidors al sector citrícola en les comarques del País Valencià

cos-horta nord

Des de l’inici de la «crisi econòmica» a casa nostra, amb la destrucció accelerada de llocs de treball als sectors industrials i de la construcció, i amb la creixent temporalitat i precarietat laboral a tots els sectors, però molt especialment al sector serveis, el camp valencià només ha vist empitjorar la seua situació, i molt especialment des del 2012. Així, a dia d’avui, encara veiem diàriament als nostres camps com continuen donant-se situacions i casos perfectament denunciables i atacables des del dret, la inspecció de treball o, sobre tot, des d’una acció sindical mínimament de classe. Casos com haver de treballar: -Molt per damunt del límit legal de jornada laboral (incloent hores extraordinàries) i sense respectar-se els temps mínims de descans durant la jornada o entre jornades. -En condicions pèssimes, sense cap mesura de seguretat, ni roba de treball, per exemple. -Pagant pel lloguer de la ferramenta i pel transport, sense comptar-se de cap manera ni tan sol els plusos de transport, etc., arribant-se a fer més de 250km d’anada i tornada, per jornada, pagats de la pròpia butxaca dels collidors. -Per jornals diaris que massa sovint ja a penes arriben als 20€ diaris (menys de 2€ l’hora)!! I després a pagar-se l’equip, la ferramenta, el menjar o el transport... fins arribar a casos on gairebé cal pagar per treballar. -Si ets dona, havent d’aguantar tota mena d’abusos i assetjaments tant als camps collint com a les cadenes d’encaixat de molts magatzems per part de molts encarregats indecorosos, capataços babosos, etc.

Els jornals diaris al sector del camp es paguen a menys de 2€ l’hora Per no parlar d’altres punts com que més d’un 30% dels contractes temporals del sector (per obra o servei determinat) són fets per la mateixa ETT... I el 99,98% del total de contractes de l’actual campanya (entre octubre i novembre de 2015) són temporals. Sense oblidar els milers de collidors que es troben sense contracte ni cap cotització, treballant-hi de

forma irregular. Si comparem aquesta taxa de temporalitat del 99,98% amb la general del País Valencià, el resultat no és gens esperançador. Així, si el passat novembre de 2015 es van signar al País Valencià un total de 165.756 contractes (11.315 menys que a l’octubre), només 14.656 foren indefinits, el 91% del total: temporals. I això no és suficient, ja que a les nostres comarques, la taxa de cobertura per atur ja és inferior al 50%. És a dir, menys de la meitat dels i les treballadores aturades continuen sense cap cobertura, prestació o subsidi d’atur... Però al sector citrícola, aquesta

taxa de cobertura, ni tan sols arriba a aquest 50%, començant a aproximar-se al 30%!! En resum, vivim i patim unes condicions laborals i unes circumstàncies que s’assemblen més a l’esclavitud que al treball assalariat en la “societat democràtica” en la que diuen que vivim. I un dels principals responsables directes d’aquesta situació (a més de la pròpia patronal i de les organitzacions agrícoles professionals) és el “sindicat” UGT. Organització responsable de l’aprovació del Conveni Col·lectiu vigent actualment al sector, que: -Dóna major llibertat a les ETT i que inclou el contracte d’Obra o Servei Determinat (no acceptat pel sector i per la pròpia Inspecció de Treball). −Impedeix a la conversió dels contractes temporals en fixos discontinus. −Augmenta obligatòriament la jornada laboral de 8 a 9 hores diàries. −Fomenta la realització de jornades laborals irregulars. −Impedeix realment el pas dels contractes temporals i eventuals a fixos discontinus. −Disminueix la quantitat de permisos que fins ara es gaudien de manera generalitzada. −Incrementa de forma ridícula els salaris des del

2012, fins a l’extrem que en la majoria dels casos ni tan sols s’han aplicat. −Desempara i desprotegeix encara més les collidores i encaixadores. Si això no fos prou, gràcies a la UGT, es legalitzen i consoliden definitivament els destalls (en incloure per primera vegada una taula de rendiments mínims), en haver-se eliminat la clàusula de garantia salarial, que permetia cobrar les hores efectivament treballades independentment dels quilos recol·lectats. I, a més, i per acabar-ho d’arredonir, els “salaris” oficials porten més de dos anys congelats... fins al punt que ja no s’usen les taules salarials. En definitiva, un sector ple d’empresaris sense escrúpols, amb ETT que fent de mitjancers i beneficiants’hi d’aquestes condicions, esdevenen esclavistes, per no parlar dels robatoris continuats en moltes de les nostres comarques (i de les empreses comercialitzadores que compren la fruita robada) que ens fan perdre no ja centenars, sinó milers de jornals; o la gran distribució, que accepta rebentar preus per augmentar el seu poder sobre els productors. Si a això se li suma que la UGT segueix sent el sindicat “majoritari”, tant entre els “collidors” (tot i que la immensa majoria dels coPassa a la pàgina següent >>


04 | LA VEU DE L’HORTA NORD | Núm. 4 | Abril 2016

Com es contrueix un país la veu de l’horta nord

Açò és el que vol transmetre el documental titulat Un mapa en moviment. Descobrint un país en construcció al llarg dels seus 90 minuts i després d’un recorregut de més de 2000 quilòmetres al llarg de tots els Països Catalans. Un treball impulsat per “Som Països Catalans”, una entitat que, com ells defineixen, està formada per «persones vinculades a organitzacions, col·lectius, moviments socials, entitats culturals i esportives, ateneus i casals d’arreu dels Països Catalans que impulsem “Som Països Catalans” com a eina de construcció nacional al servei del país, com a garantia que el procés d’alliberament no fragmenti més la nostra nació sinó que en reforci els vincles i la xarxa, i així la cohesioni en tots els aspectes». I que busca «centrar la seua mirada, i posar el focus d’atenció en diferents iniciatives, fonamentalment de tipus social, cultural i política que els últims anys han treballat i actualment continuen contribuint en favor de la vertebració nacional, i que a més ho estan fent des d’àmbits i realitats polítiques i geogràfiques molt diverses». I ho fa amb un viatge que s’inicia a casa de Joan Fuster en Sueca i que dirigint-se cap al sud visita la ciutat d’Alacant –on viure la catalanitat és força complicat–, per a creuar la mar fins Mallorca i Eivissa on parlen amb el col·lectiu de docents en vaga, retor<< Ve de la pàgina anterior

llidors no han votat mai en cap elecció sindical...), com als magatzems, com al comerç de gran distribució, veiem com de desemparats quedem els collidors i el conjunt de totes les persones treballadores del sector. Per tot això, necessitem: -Comptar amb el suport de les organitzacions i col·lectius locals i comar-

SALVAT. El criteri de protecció s’ha imposat.

El Racó de l’Anell es salva de moment

col·lectius, ateneus, entitats culturals, mediambientals, socials... però, curiosament, no hi ha de polítiques; i també la de persones com músics, intel·lectuals, escriptores... que viuen i treballen, tots i totes, pels Països Catalans. Un audiovisual que encoratja a seguir treballant, a poc a poc però sense defallir, en la construcció d’una nació, malgrat els entrebancs de les institucions i la indiferència dels mitjans oficials.

En efecte, l’arribada d’un nou consistori ha estat determinant. Ha entrat “aire fresc” a les corcades estàncies municipals i una de les primeres mesures dels nous governants, complint -aquests sí- les promeses electorals, ha estat la retirada de “l’horticida” PGOU que destrossava un dels poquets paratges d’horta de la ciutat de València que resten en bones condicions, gràcies a la voluntat de conservació dels qui hi habiten la dotzena d’alqueries centenàries allí establides. Han sigut cinc anys -des que ens comunicaren la revisió definitiva del PGOU- de lluita i presència als reduïts mitjans de comunicació al nostre abast per tal de cridar l’atenció de l’opinió pública; però hem aconseguit que les forces polítiques de l’oposició, a un Ajuntament de nefast record, prengueren conscièn-

cia de la importància que té la conservació de l’horta. I hem d’agrair el recolzament d’alguns col·lectius, especialment del moviment cívic “Per l’horta”, que en tot moment ha encapçalat la campanya contra el PGOU. També l’Associació cívica i cultural “Àgora” de Tavernes Blanques -poble al que sempre hem estat vinculats els habitants del Racó- ha fet palés el seu criteri proteccionista de l’horta davant un altre Ajuntament, d’infaust record, que pretenia consumar la desfeta amb la connivència del seu Ajuntament veí de València. Hem guanyat una batalla, però la lluita continua i queda el més difícil: Recuperar l’horta per allò que ha estat la seua raó de ser: pulmó de la ciutat i rebost d’aliments frescs per als seus habitants. I en això, totes les idees, iniciatives i projectes són benvinguts per tal de fer més feliç la nostra existència i la de les generacions venidores.

-Així, donar major seguretat i protecció als companys collidors, per tal de facilitar-los la seua organització. -Plantar cara i denunciar el paper dels mitjancers dels corredors, encarregats, capataços corruptes i assetjadors, així com dels «alliberats sindicals» que acaben venent-nos com mercaderia, com a esclaus. -Denunciar i atacar la pèrdua progresiva de po-

der adquisitiu dels salaris i exigir uns jornals legals, per començar. -Exigir una mínima estabilitat laboral al sector, amb contractes que com a mínim siguen fixes discontinus, mantenint la jornada laboral com a molt a 8 hores i amb una millor regulació dels permisos retribuïts. Només organitzades i unides, les persones treballadores, totes juntes independentment d’orígens,

etcétera, podrem fer front al que ja tenim damunt: treball esclau i misèria extrema. Contra els preus fixats a la baixa, quan no directament rebentats. Contra els destalls. Contra el treball sense contracte i en règim d’esclavitud. Contra els intermediaris, marxadors, ETT i esclavistes varis... Només organitzats i organitzades, solidaris i lluitant, podrem alliberarnos!!

Joan Crespo Col·lectiu cívic i cultural Àgora

PORTADA. Imatge del documental.

El documental pretén reforçar els vincles que cohesionen el país nant al continent per a dirigir-se a la Catalunya Nord i enfilant cap al sud travessant Catalunya, les terres de l’Ebre –lloc d’unió més que de separació– i finalitzant al cap i casal del País Valencià. Durant aquest viatge sentim la veu dels

Junts podem exigir una mínima estabilitat laboral al sector agrícola cals (municipalistes, polítics, juvenils, ecologistes, feministes, etc.), per poder reforçar la denúncia pública d’aquestes situacions, amb campanyes de propaganda, etc., als pobles i als camps.


Abril 2016 | Núm. 4 | LA VEU DE L’HORTA NORD | 05 Vicent Conejero PROFESSOR DE SECUNDÀRIA

Si entenem la normalització lingüística com la utilització d’una llengua en tots els àmbits d’ús social podrem concloure que a la nostra, el valencià, encara li resta un llarg camí en l’àmbit dels mitjans de comunicació i la transmissió de la cultura forània. És cert que hi ha nombroses editorials que editen en valencià, però... quantes publicacions periòdiques es fan en la nostra llengua? I en l’àmbit literari... quants autors clàssics d’altres cultures estan traduïts al valencià? I quines obres se n’han traduït? Una bona eina per a conéixer el que es fa en la nostra llengua a nivell de premsa escrita són les pàgines web: http://www. iquiosc.cat/tot-el-quiosc o http://www.nitium.com/porta/premsa.htm. Si les consulteu podreu comprovar com predominen les fetes a Catalunya i com són publicacions d’àmbit local, destinades als veïns, no són, per tant, d’abast nacional. No obstant cal destacar la varietat temàtica existent. En alguns casos tenen edició digital, però no s’enganyem, encara hi ha sectors de la societat que els agrada llegir en paper o no utilitzen les noves tecnologies per a informarse. Quines publicacions trobem als casinos, a les biblioteques, als llars de juvilats o als quioscs? Podem passar-nos pels que tenim als nostres municipis i observar en quina llengua estan. Els valencianolectors sembla que no existim. A l’àmbit literari tampoc assolim la plena normalització perquè vegem nombroses obres literàries en valencià. No si volem accedir a autors clàssics anglesos, italians, russos, japonesos, nord-americans... en valencià. Utilitzem com a eina els cercadors dels grans magatzems dedicats a la cultura i l’oci, o d’altres de caràcter públic com la xarxa de lectura pública valenciana -http://xlpv.cult.gva. es- o la de biblioteques de Catalunya -http://biblioteques.gencat.cat/ca/-. Allí veurem com de Walter Scott, per triar un autor en anglès, només trobrem tra-

El lent camí de la normalització lingüística

El que podeu trobar a la pàgina web http://www.iquiosc.cat/tot-el-quiosc.

El cercador de llibres de la xarxa de lectura pública valenciana.

No són traduïts tots els autors ni la totalitat de les seues obres

duïdes Ivanhoe, El Talismà i El nan negre -aquesta última editada el 1936!!- de tota la seua extensa obra. Fixant-nos-hi, comprovarem que no hi són tots els autors ni la totalitat de les seues obres, que les biblioteques catalanes tenen

més edicions que no les valencianes i que hi ha edicions de fa huitanta anys – que no s’han tornat a fer i que, evidentment, només s’aconseguiran a les llibreries de vell. I no en totes-. Açò ens hauria de fer pensar que els i les ciuta-

danes valencianoparlants: xiquets, joves, adults i majors hauran d’accedir a la coneixença de determinada literatura a través de l’altra llengua co-oficial: el castellà; i no a través de la seua pròpia. Tot bon lector sap que les traduccions són cares, però no podrien col·laborar les diverses editorials valencianes en crear una col·lecció de clàssics universals traduïts al valencià? Amb una bona promoció podria ser un èxit social i escolar. I allò més paradoxal és que d’unes generacions ençà tenim uns lectors amb competència comunicativa en valencià però que no podran gaudir de mitjans de comunicació en la seua llengua ni podran accedir als clàssics anglesos, italians... en valencià. En definitiva, la nostra situació es pot resumir molt bé amb la cobla que feren entre Pep Botifarra i Feliu Ventura: “Ma mare m’envia a escola, per a aprendre valencià i ara que ja sé parlarlo ningú me’l deixa parlar”. Substituiu parlar per llegir i s’entendrà el que he volgut comunicar.


06 | LA VEU DE L’HORTA NORD | Núm. 4 | Abril 2016

A voltes amb la Unitat Popular Idees i reflexions per avançar en la unitat d’acció de la classe treballadora a l’Horta, i sobre com poder bastir eines útils de lluita i alliberament complet

endavant-osan comité horta nord

Des de fa més de 25 anys que l’Esquerra Independentista estem parlant d’Unitat Popular, treballant-la, mirant de bastir-la, de fer-la créixer, de fer-la comprensible per més i més persones treballadores del nostre país. En aquest temps, Endavant-OSAN, hem treballat de valent amb aquesta línia político-ideològica. I és ara, després de tants anys que comença a escoltar-se a parlar per tot arreu de la Unitat Popular. En sentim a parlar fonamentalment per l’eclosió i creixement importantíssim de les Candidatures d’Unitat Popular a més d’un centenars de municipis de Catalunya, i des d’enguany, per fi també, al País Valencià. També se n’ha parlat molt de les CUP, arran de la seua entrada al Parlament de Catalunya, primer amb 3, ara amb 10 diputats i diputades. I ara se’n sent a parlar a tots els mitjans de comunicació arran del “procés”, així com de la resta d’organitzacions que conformem l’espai polític de l’Esquerra Independentista (que a més de la CUP o Endavant-OSAN, també englobaria els sindicats COS i SEPC, l’organització juve-

La Unitat Popular és un moviment emancipador global de lluites diverses nil Arran o l’antirepressiva Alerta Solidària, la internacionalista Ítaca, o altres com Poble Lliure). Però des de fa uns mesos també n’hem començat a sentir-ne a parlar des d’altres espais i/o escenaris polítics, fonamentalment al voltant d’IU i de Podemos. Així, per exemple, ho vam veure com a nom de capçalera d’una de les escissions d’IU promogudes des de la cúpula de Podemos. I, actualment, com a nom de la “nova” candidatura promoguda per IU a les eleccions estatals del proper 20 de desembre de 2015, o nova marca blanca del PCE.

Però, davant aquest panorama (i sense entrar en discussions infantils “d’eixa marca és meua”), cal fer un esforç important de clarificació del que des d’Endavant-OSAN entenem què és, o què hauria de ser, la Unitat Popular. Per fer això, creiem que caldria diferenciar bé, d’una banda, entre la “unitat popular” com a simple marca electoral, suma de sigles i/o el que és pitjor, un partit polític “a l’ús” més. I, de l’altra banda, la Unitat Popular com a tal, allò que des d’Endavant-OSAN entenem i defenem com a un moviment global emancipador perquè coordinaria tot el ventall de lluites del nostre voltant: social, nacional, feminista, ecologista, etc. Un espai de confluències i coordinacions en clau classista i anticapi-

talista... per tant, construïda forçosament des de les bases i no sempre necessàriament simètrica, sinó més aviat complementària en els seus plantejaments, reforçant-se mútuament els diferents “fronts de lluita”, quedant el “front institucional” com un més (no el principal), i sempre a partir del municipalisme realment transformador. Davant això, ens trobem amb dos plantejaments de “marca”: CUP com a màxima expressió de l’Esquerra Independentista -defensat des d’alguns sectors- o UP com el penúltim intent de salvar IU i el PCE. Des d’Endavant-OSAN entenem que, si realment volem acabar amb totes les opressions que ens impedeixen ser lliures (com a persones, com a classe treballadora i com a poble), cal que ens hi posem de valent amb la primera opció: La Unitat Popular com a moviment global emancipador construït des de baix. Açò cada vegada és més i més urgent, màxim quan veiem de forma prou evident l’important pes que tindrà l’opció electoral de l’IBEX35 i de l’Espanya més imperial i reaccionària, Ciudadanos. I això mentre la gran “esperança blanca” del “canvi progressista” de Podemos, no obtindrà de ben segur els resultats que

venien fa prop d’un any, i IU-UP continuarà la seua davallada. Mentrestant, Compromís deixarà de costat, una vegada més, l’oportunitat de marcar una veu netament “valencianista” a Madrid, enlluernats per un suposat i falsejat “procés de confluència”, i ERPV continuarà amb els seus experiments. En definitiva, un panorama prou depriment. No podem obviar que el procés recentralitzador de l’estat espanyol avançarà passes de gegant amb Ciudadanos (al govern o a l’oposició, tant se val), mentre que la patronal (gràcies a l’ajuda inestimable dels cràpules miserables de les cúpules dels “sindicats” CCOO i UGT) continuarà aprofundint el procés de destrucció dels pocs drets que ens queden a les persones treballadores... i tot això mentre veiem com la guerra avança ja desbocada per l’Orient Mitjà, pel nord d’Àfrica i per la pròpia Europa. Què tindrem en uns mesos si no ens hi posem de valent? Més precarietat. Més misèria. Més violència. Més guerra. Més Espanya. Més capitalisme. Més patriarcat. Davant aquest panorama més que greu, desolador, cal posar-s’hi de valent... Passa a la pàgina següent >>


Abril 2016 | Núm. 4 | LA VEU DE L’HORTA NORD | 07 << Ve de la pàgina anterior

Cal començar a bastir les bases i punts de trobada entre l’Esquerra Independentista i els diferents espais de lluita i treball que van creant-se i que aniran ampliant-se; més encara quan veiem com les cúpules d’EUPV, de Compromís, de Podemos, etc continuen dilapidant l’esforç i el treball militant i honest de centenars de companys i companyes als nostres barris i pobles, o a la pròpia ciutat de València. A nivell ideològic, a més, hem de continuar avançant en la clarificació dels conceptes, els agents i els subjectes amb els que hem de treballar. Som centenars de persones treballadores a la comarca de l’Horta que hem de començar a treballar de forma coordinada i unitària. Per sort, d’experiències unitàries i anticapitalistes a la ciutat de València i a l’Horta en tenim unes quantes. Des de l’antiga Plataforma pels Drets Socials, fins a la Plataforma per la Memòria o València–Acció Antifeixista, passant pel Bloc Unitari Anticapitalista, l’Assemblea Oberta de Dones, les PAH, etc. Per últim, i no menys important, a l’hora de parlar d’independència, en un món i en una Europa on, no només els pobles sinó també ja els estats viuen totalment segrestats per la dictadura de les grans multinacionals (només cal veure una mica de què va això del TTIP), es fa més clar que parlar simplement de “sobirania” ja no és suficient. Cada dia que passa és més que evident que cal parlar clarament d’INDEPENDÈNCIA DE CLASSE, diferenciant molt clarament entre “nació obrera” i “nació burgesa” (com ja va fer K. Marx fa més de 140 anys als seus articles publicats als llibres “El 18 Brumari de Lluís Bonaparte” i “La guerra civil a França”, on analitzava els processos revolucionaris francesos del 1848 i de la Comuna del 1871). Qualsevol altra cosa no ens ajudarà, si volem ser realment i completament lliures. Avancem, amb més força si cal, en la construcció del país que volem i necessitem el Poble Treballador.

ACTIVITATS. El treball al carrer amb el teixit associatiu del poble capgira la dinàmica de l’institució.

El municipalisme enforteix la unitat popular a Burjassot Màrius Josep Fullana i Alfonso d’Endavant, la CUP i Totes AMB Burjassot

Des que el projecte d’Unitat Popular vam presentar la candidatura Totes AMB Burjassot i vam obtenir un regidor a l’ajuntament integrades a la coalició CUP-Poble Actiu tenim un nou front on desenvolupar la lluita. Farem un breu balanç del fet fins ara. D’una banda, hem hagut d’aprendre el funcionament de la política a les comissions i plenaris. Un dels nostres objectius ha estat en tot moment el fer arribar al poble allò que es fa a l’ajuntament. La inèrcia que du la política que es feia fins ara dificulta sobre manera aquest objectiu. Els nostres intents de fer transparent aquesta política van tenint els seus fruits tot i les resistències de l’estatus quo. Així, publiquem tota la informació que anem aconseguint i estem treballant perquè ho faça l’ajuntament. També estem tractant de fer accessible tota aquella informació que ens diuen que no es de domini públic. Així mateix, tractem de desenvolupar totes les eines de

El treball per fer de la transparència la nostra identitat va tenint els seus fruits participació populars de que disposem al poble (i crear de noves) tant a nivell institucional com més enllà. D’altre objectiu que perseguim és el de realitzar una auditoria per determinar i tractar d’eliminar el deute. Però l’objectiu més important és aconseguir que la política de l’ajuntament la faça el poble. En aquest camí, les nostres propostes són elaborades en assemblees populars. Totes les setmanes tenim assemblea oberta publicitada al nostre web i facebook. A més, un cop al mes fem una assemblea general en un espai obert. També estem desenvolupant tot un programari per poder participar via telemàtica. Podem afirmar sense engany que la nostra irrupció ha determinat l’actuació de la resta de grups municipals. Estem treballant per un espai d’unitat popular més ample on tenim punts de convergència amb Po-

dem (que dóna suport a la nostra candidatura, junt amb la CUP i els Pirates), EUPV (amb 2 regidors) i, fins i tot, Compromís (amb 4 regidors) i hem començat a deixar en evidència al PSOE (amb 8 regidors i que governava en minoria, perquè la majoria absoluta està en 11). Tot i això, el pacte fa un mes entre PSOE i Compromís ha fet que hagem de ressituar l’acció. Açò també ha deixat en evidència a Compromís que s’ha desdit de la seua política d’aposta pel canvi palesant el seu caire gairebé exclusivament institucional. La candidatura ha servit també per fer que gent que fins ara participava esporàdicament de les mobilitzacions s’organitze. Cal indicar, però, que l’interès d’un sector important de la gent que s’aplega al voltant de la candidatura, com el de l’esquerra independentista (EI), és el de fer servir la candidatura per avançar en l’organització, la mobilització i la lluita. En aquest sentit l’EI seguim desenvolupant el projecte propi i aprofitem per plantejar-lo a la candidatura i emprar-la, entre d’altres, com a alta-

veu de les nostres propostes per contribuir a l’avanç del nostre projecte. A Totes AMB Burjassot també hem organitzat un espai per a interaccionar amb el teixit associatiu del poble i participem activament de les seues lluites, com la de la PAH, la Coordinadora d’AMPES o les Assemblees de Veïnes i Veïns (com ja ho feíem abans d’aparèixer la candidatura). Duem les seues reivindicacions a l’ajuntament però també participem de les seues mobilitzacions. Tot i això, tampoc hem oblidat la nostra intervenció al marge de la candidatura en les lluites populars malgrat que en un primer moment ens ha costat de mamprendre-la per la feina que representa el treball institucional. Però ara ja torna a marxar. El treball al carrer és el més important perquè farà créixer la nostra representació i capgirarà la dinàmica de la institució perquè siga dirigida pel poble treballador i les classes populars, de manera democràtica, per defensar els nostres interessos i contribuir, així, al canvi de sistema social des de Burjassot. Endavant amb la Unitat Popular.


08 | LA VEU DE L’HORTA NORD | Núm. 4 | Abril 2016

Un telèfon mòbil de comerç just teresa Díaz

Ja fa molts anys que ens acostumarem als productes alimentaris o textils de comerç just. Això vol dir que la gent que treballava la terra o que manufacturava el cotó cobraven un preu just pel seu treball i gaudia d’unes condicions laborals dignes. Cada vegada són més les possibilitats de consumir productes en aquestes característiques i ara podem, inclús, accedir a un telèfon mòbil sostenible i solidari. I, a més a més, lliure. Fairphone és una empresa holandesa que tracta de vendre un mòbil sense perjudicar les persones i amb el mínim impacte mediambiental. Què vol dir sostenible? l Els components del telèfon són intercanviables, per això la vida útil del mòbil s’allarga molt: poden t. d.

Si parlem de companyies tradicionals al sector elèctric, en tenim distints actors. Hem de diferenciar les grans empreses (Iberdrola, Endesa i d’altres) que tenen com objectiu augmentar els seus beneficis i les cooperatives elèctriques, sense ànim de lucre. D’aquestes últimes sabem molt al nostre país encara que les tinguem oblidades. Les cooperatives elèctriques són empreses tradicionals dedicades a la producció, comercialització i distribució d’energia elèctrica. Tenen el seu orígen en les primeres décades del segle XX quan les grans empreses no treien rendiment d’acostar l’electricitat a les àrees rurals. En el període de posguerra la majoria pasElectrodomèstics

Un telèfon mòbil lliure, de codi obert, i, amés a més, sostenible i solidari reemplaçar-se la bateria, afegir nous components. l Totes les peces poden desmontar-se i canviar-se fàcilment. Tu mateixa pots fer-lo si ets manyós. l El telèfon és lliure i d’open source, de manera que no cal reemplaçar-lo en canviar de companyia o de sistema operatiu. l La companyia es fa responsable del reciclatge segur dels components electrònics i metàlics del dispositiu per a ser reutilitzats en nous terminals. Per qué es diu que és de comerç just o solidari? l Fairphone es fa responsables de tota la cadena de fabricació dels mòbils, des del disseny fins a la

SMARTPHONE. Cap diferència aparent amb altres terminals.

COMPOSICIÓ. Tots els component són reemplaçables.

Alternatives a les grans companyies elèctriques

La tradició cooperativa està molt arrelada al País Valencià i a principis del segle XX va portar la llum a les zones rurals saren a mans de les grans companyies i les que restaren independents s’associaren, i evolucionaren fins a consolidar-se com federacions. Arribaren a existir més de 2.000 cooperatives a Espanya de les que actualment es mantenen només 20. D’estes, 16 es troben en pobles de la nostra autonomia, segons informació de la Federació de Cooperatives Elèctriques de la Comunitat Valenciana: nou a València, cinc a Alacant i 2 a Castelló. Les més antigues, les de Vinalesa (1911) i

reutilització i reciclatge dels seus components. l La producció es fa en fàbriques on es garanteixen salaris dignes per a tots els treballadors. l Els minerals que fan servir, com ara el cobalt, s’extrau de mines que certifiquen no estar relacionades amb cap conflicte de la República Democràtica del Congo. l Treballen només en la regió Kivu del Sur d’aquest país i, així, ajuden a estabilitzar el sector miner, al aconseguir donar treball a més persones i contribuir al desenvolupament econòmic de la zona. Com puc fer-me en uno? Directament a través de la web de la companyia: https://www.fairphone. com/. Tècnicament és un més dels smartphones que podem trobar al mercat, en característiques que podeu consultar a la web. Museros (1913). A més, existeix també a València la cooperativa verda Som Energia que no pertany a la Federació. A més, n’hi ha d’altres que garanteixen energia verda com ara Som energia, de la que ja vàrem parlar al número 3 de La Veu de l’Horta Nord i l’objectiu de la qual és canviar el model energètic, a més de distribuir l’energia. Més enllà de la producció o distribució elèctrica, les cooperatives tenen arrels en la seua societat i contribueixen a la millora del seu entorn: participen de la vida de les seues localitats, generen llocs de treball, otorguen beces d’estudis o col·laboren en associacions culturals i esportives. Participar d’una cooperativa elèctrica implica, aleshores, molt més que pagar la llum.

SEPÚLVEDA C/ Secretari Molins, 13 46113 Montcada 961 300 074

Carrer Major, 14 | 46113 Montcada | 601 097 482

Caixes de verdures ecològiques de temporada de l’Horta de Montcada | Contacte: 637 804 685


Abril 2016 | Núm. 4 | LA VEU DE L’HORTA NORD | 09

Teresa díaz SISTEMA D’INTERCANVI LOCAL (SIL) DE MELIANA

EcoKultural és un projecte dins del Sistema d’intercanvi local de Meliana. Aquesta iniciativa la conformen dues persones: África i Cati, i cada una té una funció específica. África és la cara pública i s’encarrega de la gestió, mentre que Cati posa a disposició d’EcoKultural l’alqueria com espai físic i organitza part de la logística. «Sense el seu recolzament aquest projecte no seria possible, sobretot les tres edicions de les Trobades culturals amb moneda social», explica África. –Com ens presentaries EcoKultural? –És un projecte que no té ànim lucratiu individual, que persegueix només la difusió i la creació d’oci cultural amb moneda social. És un projecte de gestió sociocultural i pretén reforçar els valors de la moneda social i promoure la cultura i l’art dins de la comunitat d’intercanvi. –I com sorgeix? –Naix principalment d’una motivació personal meua, d’un treball que vaig fer per a l’assignatura de Animació Sociocultural quan estudiava Educació Social a l’Uned. Vaig pensar en la creació d’un club oci cultural per a joves de les pedanies de Carpesa, Benifaraig, Borbotó y Poble Nou amb la dinamització d’espais que es troben morts. –En quin context naix EcoKultural? –Fa quatre anys era un moment de necessitat de canvis, de motivació per contribuir a canviar les coses i em vaig veure amb la suficient confiança per emprendre aquest projecte. En aquell moment varen apareixer persones a qui la idea va semblar molt bona i es sumaren. Cati i Anto foren els primers amb els que vaig organitzar la Trobada Nocturna EcoKultural Després es va sumar més gent, encara que de forma puntual. –Això va ser el naixement de les Nits a la Fresca? –Sí, aquella va ser la primera. Es celebren sempre a l’equinocci d’estiu (al voltant del 21 de juliol). En 2014 estes trobades varen tindre

ÁFRICA MARTÍNEZ és la cara pública d’EcoKultural, un projecte de dinamització social i cultural que promou activitats artístiques i d’encontre en moneda social, com les Nit a la Fresca de Carpesa de les que ja s’han celebrat tres edicions

«És una iniciativa pionera que fa possible tindre oci en moneda social» «La Nit a la Fresca és la principal activitat però organitzem més» un impuls molt gran. Ferem un concert amb dos grups de música, una exposició de pintura, un sopar, varies mostres d’artesania amb performance a l’alquería de Cati, a l’horta entre Benifaraig i Carpesa. Començàvem en la moneda social i va ser la primera en ecos però també vingué gent que no participa de la moneda social. –Importa eixa distinció? –Sí perquè donar a coneixer la moneda social és important per aconseguir que cada vegada en siguem més. A més, fem que l’ús de l’eco es dinamitze oferint un oci cultural i que permet gaudir del temps lliure dins

d’un sistema d’economia alternativa a l’euro. –Quines activitats heu organitzat fins ara? –Les Nits a la Fresca, clar, són la nostra principal activitat anual. A l’Encontre de Monedes socials i complementaries que va tindre lloc a Valènca en 2014 prepararem un Ecoconcert a Jarité. Els Dimonis de l’Avern d’Alboraia ens cridaren per a dinamitzar la calçotada i portarem a Jare-Jare, un grup de mantra rock. També hem organitzat dues exposicions de pintura al centre musical de Montcada i la dinamització de distints mercats de moneda social. –Quina relació teniu en la moneda social, només que es puga fer ús d’ella per pagar? –Fer-la servir per a consumir cultura i activitats diverses no és un tema menor i és l’objectiu principal d’EcoKultural. Però el

compromís en els sistemes d’intercanvi va mes enllà de pagar, també li donem publicitat i fem que els mercats, que són un punt d’encontre per a la gent que participa d’aquest moviment, siguen animats i compten sempre en alguna activitat cultural. Volem crear una agenda cultural amb moneda social gestionada per un grup de la XXIV (la xarxa que agrupa nou grups de sistemes d’intercanvi local i que permet que aquests grups tinguen més contacte entre ells) però encara no ens hem organitzat. –Els músics pertànyen a la moneda social? –Sí, els músics i la resta d’artistes formen part de la moneda social i cobren així el seu treball, com tota la gent que treballa en alguna tasca dins del projecte. –La moneda social està a tot el món, n’hi ha projectes similars al vostre?

–Crec que la nostra és una iniciativa pionera en tota Espanya. Vaig investigar sobre l’oci en moneda social i només s’organitzaven activitats aillades a Sevilla. –Sou un grup tancat? –Al contrari. Crec que es un projecte molt obert. Geogràficament i pels diferents perfils que poden treballar en aquest tipus d’activitats. Naturalment estem obertes a treballar conjuntament noves idees dins de la moneda social. Per a mi, EcoKultural és com un fill i estic convençuda que, sense aquesta iniciativa, la dinamització que n’hi ha ara a la xarxa d’intercanvis seria diferent. EcoKultural crec que ha donat publicitat a la moneda social –també als artistes i creatius dins de les propies xarxes– i ha col·laborat a reforçar les relacions de les persones que formen part d’aquesta alternativa econòmica.


10 | LA VEU DE L’HORTA NORD | Núm. 4 | Abril 2016

SODOMIA. Il·lustració on es representa un acte de sodomia entre dos primats. ALBERT TOLDRÀ

La moral sexual cristiana assumeix les normes de l’Antic Testament, producte d’una cultura tribal ferotgement natalista: Déu, a més de destruir Sodoma (Gen 18-19), condemna tota pràctica sexual no reproductiva, contra natura. Així, en la teologia moral tridentina la sodomia és un gravíssim pecat mortal, penat per les lleis civils amb la foguera; Noydens, l’any 1676, diu que el «mismo demonio, después de averle aconsejado, huye de la presencia de los que le cometen», i Ortiz, el 1598, opina virilment que «Quando avía guerras avía valientes, y en aviendo ocio, huvo hombres comedores, maricones, afeminados y viciosos como los de Sodoma». El pecat de sodomia entrava dins de la jurisdicció de la Inquisició espanyola (a la Corona d’Aragó), i incloïa també l’heterosexual o imperfecta, considerada damunt una pràctica anticonceptiva. Per als inquisidors les dones són víctimes d’aquest crim, però en no denunciar-lo esdevenen cómplices; la majoria de delacions són estimulades pels confessors. En la pràctica, és un delicte quasi impossible de provar, i només hi ha un condemnat a la foguera pel Sant Ofici, l’aragonés Miguel Torres, qui amb la seua dona profana obstinadament la casa del rector de Torre de las Arcas.

Una temptativa deshonesta a Alboraia

La sodomia, pràctica perseguda per la teologia moral tridentina, era penada per les lleis civils amb la foguera Les dones són víctimes però en no denunciar-lo, també còmplices Quant a l’Horta, hi ha un curiós document, una denúncia per un «conato sodomítico» a Alboraia

(AHN, Inquisició, lligall 5321, exp. 37.), denúncia que no enceta cap procés: en aquest moment la Inquisició, ja quasi inoperant, comença a agonitzar. El dia 6 de març de l’any 1790 Marianna Ximeno, de vint-i-nou anys, pressionada pel seu confessor, delata Lluís Omedes, llaurador de vint-i-cinc anys «algo

cargado de espaldas»; tots dos fadrins i d’Alboraia. Declara davant dos religiosos, comissari i secretari del Sant Ofici; els conta com fa uns dos anys es trobava a l’andana; llavors Lluís, «que galanteava a la declarante, aprofitant l’avinentesa, intentó tener un acto deshonesto por el lugar prepostero de la de-

fragment. Denúncia de Marianna Ximeno, d’Alboraia (AHN, Inquisició, lligall 5321, exp. 37).

clarante, i tot i que Marianna dio su consentimiento, Lluís nunca le pudo introducir a la declarante su miembro viril por la parte prepostera, por lo mucho que se quexava la declarante del dolor que la hazía, de modo que le dixo al dicho Luis Omedas que no prosiguiese y le hizo apartar». Marianna al·lega que ho va consentir perquè no sabia que això era sodomia, ni que era tan greu. Hi afegeix que des d’aquell primer intent, per tres voltes Lluís intentà «inducir a la declarante a que tuviese con él actos sodomíticos», però ella s’hi negava «por el dolor que le havía causado la primera vez que lo empezó a executar». Interrogada pel comissari, assegura que tret d’això, «no ha cometido con persona alguna el pecado nefando, ni sabe que el dicho Luis Omedes lo haya cometido con otra persona, haciendo de persona agente ni paciente». Finalment Marianna es declara penedida, demana «perdó a Déu y misericordia al Santo Oficio», i promet «no caer en adelante en semejantes delitos». No signa el document perquè no sap escriure. Gràcies a documentació com aquesta podem penetrar en certes intimitats i copsar la interiorització de la repressió i la capil·laritat del control eclesiàstic sobre les consciències i la sexualitat. Ara, per fortuna nostre senyor no ha castigat Alboraia com havia fet amb Sodoma. O sí?


Abril 2016 | Núm. 4 | LA VEU DE L’HORTA NORD | 11

El rugbi a l’Horta Nord La història d’aquest esport s’arrela als pobles de Montcada i Benicalap Santi Almenar, Penya Usapista “Els Valencians”

Parlar dels inicis del rugbi a la comarca de l’Horta Nord es fa complicat per la manca d’informació oficial al respecte. Tot i així podem definir dos localitats seminals en la gènesi, difusió i consolidació de la pràctica del nostre esport hui dia: Montcada i Benicalap. La primera representada per la històrica Unió Esportiva Rugbi Montcada i el Club de Rugbi Edetans Montcada, mentre que el Club de Rugby San Roque representa el barri del Cap i Casal. Farem una ullada als tres clubs per ordre cronològic de constitució, i així començarem pel degà, la UER Montcada. El club té el seu origen en l’antic Patronato de Educación y Cultura de la localitat a l’estiu de 1969. José Luís Olmos i Ángel Alandes, dos joves d’Alfara de 18 anys que havien jugat a rugbi a les EPLA de Godella, van decidir fundar un equip de rugbi sota l’auspici del PEC per tal de tindre un abonament gratuït de banys a la piscina de l’entitat municipal. Cal recordar que estem a les darreries de l’Espanya franquista i que pràcticament tot l’esport aficionat es vehiculava mitjançant la plataforma vertical d’Educación y Descanso. Aquests dos pioners van engrescar una sèrie d’intrèpids i entusiastes esportistes per donar forma a l’embrió del que posteriorment seria la UER, tot i desplaçant la seua activitat al camp municipal del passeig de la Petxina de València on coincidien els caps de setmana amb altres clubs com ara el València Rugbi Club i el Xe XV. El club va entrar a participar de la Federació Valenciana al 1970, de la mà del seu mentor José Luís Bonet, delegat del PEC i nét del llavors president de la Federació Baltasar Bonet, il·lustre nissaga de rugbiers valencians que es remunta a l’època de la II Repú-

MEMÒRIA Equip San Roque en una imatge del 1975.

blica i que hui dia encara és activa. En l’actualitat la UER milita en la Segona Territorial de la Federació Valenciana i l’actual club es va veure reforçat per la fusió amb el Club de Rugby CEU, desenvolupant així les categories inferiors de l’escola i participant a les competicions de la lliga femenina. Tot i així, el femení del club va desaparèixer fa dos anys i les seues jugadores es van escampar per altres clubs del Cap i Casal. Cal dir que és un orgull per a aficionats i jugadors que els colors roig, blanc i negre de la UER hagen participat ininterrompudament de la consolidació i creixement del rugbi al País Valencià. El seu esperit col·lectiu i la natura obstinada i guerrera han fet famosa una sentència en el rugbi valencià quan se’n parla: “Ja vindreu a Montcà”. El Camp Municipal de la Pelosa és un feu dur i competitiu, amb una afició entesa, entregada i festiva on tothom qui va és sempre ben acollit, com manen els cànons del nostre esport de cavallers. El segon XV del què hem de parlar és el Club de Rugby San Roque de Benicalap, fundat el 1971 per “l’Abuelo” José Francès Soler, exjugador de l’històric RC Tavernes (de la Valldigna) i el seu fill Pepe Francès Martínez, altra insigne família de rug-

FEMENÍ. Les xiques del UER Montcada.

El rugbi a la comarca naix a les darreries del franquisme biers que també s’endinsa en la protohistòria del nostre esport i s’allarga fins l’actualitat. L’equip té el seu origen al col·legi del mateix nom de l’avinguda Burjassot, llavors exclusivament masculí. Aquests dos “bojos” van aconseguir que cada classe del col·legi formara un equip per fer competicions internes, tota una fita a aquella València tardofranquista en blanc i negre on els èxits lliguers i europeus del València Club de Futbol ho acaparava tot. Cal recordar que el rugbi sempre ha tingut una dimensió formativa i acadèmica com cap altre esport. Tot i ser una activitat de contacte, oposició, rapidesa i força,

el respecte a les regles, el contrari i les decisions de l’àrbitre estan per damunt de tot, no es podria jugar de cap altra manera, ja sabeu allò de “a ruffians’ game played by gentlemen”. El club es va anar consolidant fins a ser campions d’Espanya en la categoria cadet al 1981, i al 1984 i 1999 es van aconseguir ascensos a la Primera Categoria Estatal, tota una fita per un barri treballador i orgullós del seu club on centenars de xiquets i xiquetes han conegut els valors competitius i formatius que el rugbi deixa a l’esperit i que mai ja no s’abandonen, se sol dir que un és i serà rugbier fins el final. Actualment els blaugrana compten amb equip sènior a la segona territorial valenciana, equip femení i un nodrit nombre de categories inferiors des dels 3 anys. Els seu camp és el Municipal del Riu de la Ciutat de València.

El darrer equip a constituir-se a l’Horta Nord és el Club de Rugbi Edetans Montcada, amb la particularitat de ser el primer a formar un equip de rugbi lliga (rugby league), modalitat a tretze jugadors, per això també rep el nom de rugbi XIII, inusual fet no només al País Valencià sinó al conjunt de l’Estat Espanyol. A diferència del rugby union o a XV nascut i desenvolupat a les acadèmies i universitats del centre i sud d’Anglaterra, el tretzisme va arrelar a les localitats mineres i industrials del nord, amb una clara diferència de concepte base entre tots dos: els tretzistes cobraven per jugar mentre que els quinzistes van mantindre l’amateurisme fins les acaballes del segle XX. A nivell tècnic el rugbi lliga no té continuïtat en els agrupaments en terra o rucks, on el jugador placat taloneja l’oval cap enrere i a més es fan melées reduïdes. És una modalitat molt recent i desconeguda per nosaltres però és, per exemple, el rugbi més seguit a nacions com ara Austràlia. El club naix fa tres anys de la mà d’històrics de la UER Montcada com ara Daniel Gelde, Ferran Cuadros o Aureli Celda, i en un primer moment ajunten les forces amb els Irreductibles de Mislata, tot i participant en la primera edició del campionat d’Espanya de la modalitat a XIII, competició que a la fi conqueririen. Tindre un equip campió estatal conformat per jugadors d’una i altra banda del Túria és un orgull i caldrà estar atent a com es desenvolupa tot plegat. A hores d’ara el club presenta, a més, un equip de rugbi union en entente amb el Tatami Rugby Club de la Ciutat de València i també evoluciona al Camp Municipal de la Pelosa de Montcada. Els seus colors són el roig amb el negre de la V característica del rugbi lliga al pit. Amics, això ha estat la meua introducció al rugbi en la nostra comarca, espere haver despertat l’interès per un esport que va més enllà de l’activitat física, un joc que desenvolupa habilitats i actituds que ajuden a créixer com a persona a tot aquell que s’hi acosta com a jugador o espectador. Salut i bon rugbi!


12 | LA VEU DE L’HORTA NORD | Núm. 4 | Abril 2016

Vicent Conejero

Vos proposem anar per l’artèria sinó principal al menys important de l’Horta Nord: el barranc del Carraixet. Eixirem des de l’ermita de la Mare de Déu dels Desemparats de Tavernes Blanques -al costat del pont de l’antiga carretera de Barcelona- per a arribar a la localitat de Bètera en el Camp del Túria. Podem agafar qualsevol de les vores, és més recta la de la dreta que travessa el polígon de Bonrepòs i passa junt el poble de Mirambell que bé val una visita. Fins la carretera que uneix Vinalesa i Alfara del Patriarca el camí és còmode i trobem el barranc encaixat entre murs d’obra. Serà al creuar la carretera esmentada que ens trobarem la part del barranc més silvestre. De fet, ací anem a treballar molt els braços i el cul degut a la quantitat de cudols que hi trobarem. Per a fer un passeig més còmode vos recomane agafar els camins que per l’esquerra van paral. lels al caixer del barranc, els trobareu intermitenment a partir del 6 km, just quan el barranc mostra el seu fons de pedra. Malgrat que trobareu algun tram asfaltat hi ha d’altres incòmodes per les pedres i les rostàries. Que la dificultat però, no vos impedisca aturar-vos per admirar el paisatge de marjal que hi apareix en alguns trams. Malgrat no la vegeu sentireu el soroll de l’aigua, amagada entre les canyes i la vegetació de ribera. Això no vol dir que no vegem la petjada de l’èsser humà més irracional: els nombrosos abocadors que les institucions ni tanquen ni netegen. El medi ambient ho agrairia i també els ciclistes, corredors, passejants, ensinistradors de gossos, pilots de trial,

Passejant pel Carraixet Ruta 3. Per l’artèria de l’Horta Nord fins el Camp del Túria FITXA TÈCNICA Tavernes Blanques - Bètera pel Barranc del Carraixet Distància: 17 km. Durada: 1,25 hora, a 15 km/h.

EL BARRANC. Dalt, el jaciment arqueològic de la torre Bufilla. A l’esquerra, Ermita dels Desemparats a Tavernes. Baix, l’amagada presència de l’aigua i l’acció humana al Carraixet.

La part del barranc més silvestre la trobem entre Vinalesa i Alfara Sentireu el soroll de l’aigua entre les canyes i la vegetació

SAMARRETES FETES A MÀ

Gráficas

ROYMAR

Carrer de Sant Tomás, 3 46100 Burjassot

caçadors o llauradors que hi passen. Aquest indret conté diversitat de paisatges. Ara ve un sòl més pedregós i passareu dos túnels. Al segon, més ample, esteu travessant l’A-7. Aleshores dureu uns 11 km i en passar el túnel val la pena desviar-se del barranc agafant el primer camí asfaltat que ix a l’esquerra i acostar-se, entre tarongers, a la torre Bufilla i el seu jaciment arqueològic.

963 636 599

DISSABTES DE 9 A 14 H. AL MERCAT DE VENDA DIRECTA DE GODELLA FERNANDA 679 320 353 por_la_libertad_fer@hotmail.com

És realment bonic veure alçar-se, per damunt el tarongerar, la torre. Podreu envoltar el seu tancat, hi ha panells explicatius. Per a visitar-la cal demanar-ho a l’ajuntament de Bètera, del qual observem les primeres cases. Tornem al barranc per on hem vingut i seguint sempre per la part esquerra eixirem a un polígon industrial. Agafarem el carrer de la dreta que va vora el barranc i quan aquest vul-

ga creuar-lo nosaltres continuem recte travessant un espés canyissar que li dóna un aspecte salvatge al camí. Desembocarem a una carretera que cap a l’esquerra ens durà a l’albereda de Bètera on podreu esmorzar en qualsevol dels seus nombrosos bars. Després farem la tornada pel mateix lloc, però sense deixar de fer una passejada pel poble visitant el seu castell.

ARTESANIA EN FELTRE COSIT A MÀ Telf. 676042608 Troba’ns també a Facebook

www.botobotonet.blogspot.com.es


Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.