La Veu de l'Horta Nord nº2

Page 1

La veu dels moviments socials de la comarca

2015

Revista semestral Núm. 2. Valor: 1,20 ecos

PROTESTA. Mural en defensa de l’horta a Benifaraig.

En defensa de l’Horta

Una vegada més, l’urbanisme ataca l’horta, tot ignorant el valor que ens aporta

PÀGINES 06 i 07

Esborrar feixisme de les façanes de Montcada PÀGINA 04

Temps d’intercanvis AMB Burjassot, assemblearisme i per una economia treball pel poble social i igualitària

RTVV, les raons que ens han deixat sense un mitjà públic

De dreceres i cants de sirenes en temps d’eleccions

PÀGINA 11

PÀGINA 09

PÀGINA 05

PÀGINA 03


02 | LA VEU DE L’HORTA NORD | Nº 2 | Febrer 2015

EDITORIAL

Treballem junts per la nostra comarca Teniu entre les mans el número 2 de La veu de l’Horta Nord, una publicació que aspira a ser el mitjà de comunicació de les organitzacions que treballen per la nostra comarca: l’Horta Nord. Fa més d’un any des del darrer número. Ha passat molt de temps, massa temps, que no ens havíem fet sentir però el moment

que vivim fa necessari tornar a engrescar-se, a organitzar-se, a fer-se veure. És aquesta voluntat de comunicar, d’informar sobre el que passa al nostre voltant més immediat, la comarca, la que fa il·lusionar-nos per arribar a més gent. Els col·lectius que han participat en anteriors números i els que s’incorporen

per primera vegada al projecte estimem la nostra terra i volem millorar-la. I per a fer-ho hem de saber què es fa a prop nostre i que no podem confiar aquesta tasca als mitjans de comunicació convencionals, més preocupats per allò general que per la nostra quotidianitat particular. Com s’ha dit, els moments que vivim són

importants: ens afecta una greu crisi en tots els àmbits i des de la nostra comarca hi ha organitzacions que treballen per denunciar injustícies i per buscar noves solucions des de la participació en l’àmbit local o comarcal. En aquest número podrem veure algunes de les alternatives a l’actual situació de crisi: les propostes municipalistes d’A.MUN a Montcada o AMB a Burjassot, les alternatives econòmiques del SIL de Meliana. També l’alternativa social de l’Ateneu de Montcada, la laboral del sindicat COS, la política d’ENDAVANTOSAN o l’educativa que proposa Antígona.

Denunciem, a més, l’abandó de l’educació en el cas del col·legi Sant Joan de Ribera a Burjassot, l’amenaça que pateix l’horta, més d’actualitat que mai, i les alqueries del Racó de l’Anell o recordem la desfeta de Canal 9, un fet que hem de mantenir en la consciència i no oblidar. També podrem gaudir de l’anecdotari de l’Horta amb una història sobre bruixeria o d’un passeig amb bici que travessa la nostra comarca. Tot per a que conegueu el que passa prop vostre. Perquè... només allò que es coneix es pot estimar, i només allò que s’estima es cuida i es respecta.

Assemblea Municipalista de Burjassot (AMB)

Alternativa Municipalista d’Unitat Popular de Montcada (Amunt)

L’Ateneu de Montcada

Antígona Escola oberta de Montcada

AMPA del CEIP Joan de Ribera de Burjassot

Coordinadora Obrera Sindical-COS Horta

Endavant-OSAN Comité Horta Nord

Sistema d’Intercanvi LocalSIL Meliana

Associació Cívica Cultural Àgora de Tavernes Blanques

Escola Valenciana-Horta Nord

El café de l’Infern de Massalfassar

Per l’Horta

Tirada: 500 exemplars | Impressió: Gràfiques Roymar, Burjassot. | Disseny: Teresa Díaz, www.teresadiaz.com

Punt d’Informació Laboral i Taller d’Insurgència Laboral a l’Ateneu Coordinadora Obrera Sindical-COS Horta

El passat mes de novembre va posar-se en marxa el Punt d’Informació Laboral que la Coordinadora Obrera Sindical està organitzant a l’Ateneu de Montcada de l’Horta. D’aquesta forma, cada dimarts, des de les 19h fins les 21h, companys de la COS de l’Horta estaran a l’Ateneu

per tal d’atendre gratuïtament a qualsevol persona treballadora que necessite suport, assessorament o orientació amb problemes a la feina. I tot això amb propostes senzilles, el més clares possibles i des d’una acció sindical encaminada a aconseguir dos objectius fonamentals en la situació actual: 1. Protegir el nostre lloc de treball. 2. Avançar en la defensa dels nostres drets individuals i col·lectius, al

nostre lloc de treball i, almenys, al nostre entorn més proper. Des de la COS tenim molt clar que, en el moment que ens toca viure i patir, no es tracta de que cadascú se salva a si mateix, sinó de fer un esforç col·lectiu... de recuperar allò del “si ens toquen a un, ens toquen a tots”... perquè això els empresaris sí que ho tenen molt clar, però ens ho han fet oblidar a les persones treballadores.

Per això, a més del Punt d’Informació Laboral, al novembre vam organitzar un Taller d’Insurgència Laboral, obrint l’agenda del curs 2014-2015, i que ens portarà a organitzar més d’una vintena de Tallers arreu de les comarques del País Valencià, entre d’altres. Amb aquests tallers plantegem la necessitat d’anar organitzant-se a la feina, deixant clar que és molt més difícil defensar els nostres llocs de treball si estem a soles, que si estem organitzats... i això es compleix fins i tot malgrat la precarietat galopant que

patim, ja que nombrosos casos ens estan demostrant en el dia a dia que, si ens organitzem, que si ens assessorem, formem i informem, que si participem de les dinàmiques col·lectives, que si tenim coneixement i defensem allò que justament és nostre, és molt més fàcil que aconseguim millorar la nostra situació. Perquè quan s’ha pogut millorar res quedant-se un a casa?? Només si ens organitzem i defensem allò que és nostre, tindrem futur, per nosaltres i per als nostres!


Febrer 2015 | Nº 2 | LA VEU DE L’HORTA NORD | 03

L’Assemblea de Burjassot (AMB), eina al servei del poble treballador Aquest projecte arreplegà l’esperit del 15M i li donà continuitat com a opció municipal

Màrius J. Fullana i Alfonso, ASSEMBLEA MUNICIPALISTA DE BURJASSOT (AMB)

A finals del 2011, Endavant va llançar a nivell de País Valencià una iniciativa per tal de revisar les Candidatures d’Unitat Popular (CUP) i el Municipalisme Alternatiu. Aquesta proposta va ser arreplegada per les companyes i companys de l’Esquerra Independentista de Burjassot i vam llançar-la a diversos sectors del poble que consideràvem que formàvem part de la unitat popular. Aprofitant un dels espais en els quals estàvem participant en aquells moments, el 15M, la gent que volíem donar-li una continuïtat al moviment més enllà de l’espai de reflexió vam arreplegar la proposta municipalista llançada i vam encetar el projecte d’Assemblea Municipalista de Burjassot -AMB-. A un altre punt de la comarca també es va concretar, a Montcada, amb el projecte d’A.MUN. En aquest projecte ens vam integrar els i les militants de la CUP de Burjassot i altres companyes i companys que participàvem dels diversos moviments socials al poble, a banda del 15M. Així, ens integràrem companyes de la lluita per la llengua i la cultura, i antifeixista del Bassot, o de la lluita ecològica o per la participació ciutadana, com Bordissot, o de la lluita per l’ensenyament públic, com gent de la Coordinadora d’AMPES o la Plataforma en Defensa dels Serveis Públics o la lluita per l’habitatge, com companyes que participaven a la PAH. El projecte d’AMB es conforma com un espai d’intervenció en la lluita municipalista que impulse la lluita al poble i alhora proporcione una eina

ACCIÓ. L’AMB es fa visible a les reivindicacions socials, com ara esta manifestació en defensa de l’escola pública.

El projecte de l’AMB lluita per unes institucions al servei del poble d’intervenció a l’Ajuntament per tal que la veu del poble treballador puga arribar de debò. Aquesta eina pretén generar els mecanismes perquè el poble participe directament en la presa de decisions i en la gestió de l’Ajuntament a través de la democràcia participativa i no delegada. Es tracta també de conjuminar la lluita al carrer amb la institucional i que siga la institució la que estiga al servei del poble i no a l’inrevés. Hem tractat de generar una eina que contribuisca des de la lluita municipal al canvi social i a la superació d’aquest sistema capitalista que ens explota. El treball que hem desenvolupat en AMB al llarg de gairebé tres anys ha tingut dos eixos principals, un de formació i l’altre de

contactes amb el moviment social del poble. Quant a la part de formació, hem estat estudiant experiències i propostes semblants a les nostres que ja s’apliquen en altres llocs. Això ho hem fet a través de textos, documentals, però també convidant a aquests companys a que ens contaren la seua experiència o, fins i tot, traslladant-nos a llocs on s’està funcionant de manera diferent, com el viatge que vam fer a Marinaleda. L’altre vesant, el de la difusió del projecte, l’hem desenvolupat a través de presentacions a diversos col·lectius del poble, com entitats culturals o Assemblees de Veïnes i Veïns i sempre tractant d’incentivar la consciència que la política al poble i a l’ajuntament cal fer-la d’una altra manera. A començaments del 2014, vam decidir donar un pas més i començar a actuar com a AMB en el moviment social del poble. Una part dels i les components d’AMB ja estàvem

participant del moviment associatiu del poble o anant als plenaris municipals i ara calia que es visualitzara aquest nou front que representava AMB. Així, vam encetar un web on hem estat exposant la nostra visió de molts dels aspectes político-socials de Burjassot i de les lluites que es duen al poble. D’altra banda, després de les eleccions europees, s’incrementà el moviment polític al poble. Entre d’altres, es va crear una Agrupació per la República on els companys d’AMB vam intervenir per primera vegada com a col·lectiu. Guanyem Burjassot Arran del treball en aquest espai unitari, vam confluir amb els companys i companyes del Partit Pirata i junt amb aquests i fruit de les nostres reflexions internes vam decidir engegar una plataforma per tal de treballar per presentar-nos a les properes municipals. És així com es presenta

el projecte de Guanyem Burjassot, que arreplega l’esperit que hem donat des d’un primer moment al moviment d’AMB. Aquest projecte s’ha proposat i s’està proposant a d’altres col·lectius del poble. Així, la proposta s’ha llançat en aquesta Agrupació per la República, on participen o han assistit, entre d’altres, companyes i companys de Compromís, EUPV o Podem i de col·lectius socials. Per una altra banda, primer des d’AMB i després en Guanyem, hem encetat tot un treball per fer una proposta de mínims programàtics sobre els quals treballar de cara a les eleccions municipals. Aquests mínims programàtics ajudaran a concretar el projecte de canvi que proposem, perquè pensem que és possible i és l’hora de fer aquest canvi. El projecte està engegat, el projecte és il·lusionador i el canvi està esdevenint una realitat. Endavant, guanyarem!


04 | LA VEU DE L’HORTA NORD | Nº 2 | Febrer 2015

A.MUN-Montcada

Aquesta tardor, per als moviments socials de Montcada, per al conjunt de la seua ciutadania més conscient i per a nombroses famílies de classe treballadora del poble, començà amb una trista notícia. El 20 de setembre ens deixava de forma sobtada el company Emilio Puchol, persona de compromís incansable en l’assoliment d’una Montcada més justa, amb un societat més lliure i amb persones més felices. A banda, per a la gent que vam tenir la sort de conéixer-lo –més enllà del tòpic recurrent quan algú se’n va– Emilio va ser un amic càlid i atent, una extraordinària persona. Dóna fe qui escriu aquestes paraules. Navarrés i basc d’adopció i sentiment, Emilio Puchol feia uns anys que havia tornat al país que el va veure nàixer, i on desenvolupava la seua tasca professional -era psiquiatra-, havia engegat una nova vida amb la seua companya Mercé, i on des de ben prompte s’havia compromés decididament en els moviments socials

Ateneu de Montcada

Del 15 al 22 de novembre es va celebrar a l’Ateneu de Montcada la Setmana Antifeixista. És una activitat heretada del Col·lectiu Somnis, que durant anys la va organitzar i ens va ensenyar a molts dels que ara som membres de l’Ateneu a combatre’l i a mantindre en la memòria tota la sang vessada i el dolor causat per un dictador que va morir al llit ara fa 39 anys. Entre ells, 19 veïns de Montcada que continuen oblidats al cementiri de Paterna. Aquest curs prepararem un ventall d’activitats diverses amb l’objectiu que els ciutadans de Montcada siguen conscients de l’auge del feixisme en èpoques de crisi i la possibilitat latent que també arribe al nostre poble, com ha passat

REUNITS. Emilio, reunit amb altres companys de una de les associacions on participava.

En record d’Emilio Puchol, activista montcadí Persona compromesa en el seu poble per tal d’aconseguir una Montcada més justa, a més d’una societat més lliure i amb persones més felices

Emilio s’havia compromés en els moviment socials de Montcada de transformació de Montcada. L’abast del seu compromís excedeix l’espai disponible per a aquest article, però intentarem un breu resum d’aquesta implicació. Emilio Puchol va

ser membre fundador d’A. MUN Montcada (Alternativa Municipalista d’Unitat Popular), i promotor i organitzador de l’Escola Oberta Antígona, una inicitiva sorgida de la Plataforma d’Aturades de Montcada (PAM) que ofereix classes de reforçament a xiquetes i xiquets de classe treballadora i amb risc d’exclusió. Precisament, en aquest col·lectiu, la PAM, capda-

vanter en el procés de reconscienciació d’un sector important de les classes populars de Montcada, també col·laborava permanentment i activa, tant en les seues mobilitzacions com realitzant tallers d’ajuda i gestió personal i col·lectiva lligats a la seua formació acadèmica i professional. Per últim, va participar activament en el moviment del 15-M local, i

Colze a colze esborrem el feixisme de Montcada

NETEJA. Dos companys netejant pintades feixistes.

a barris de València com Patraix i La Torre, on s’han obert locals d’ideologia nazi. Per això, hem volgut visibilitzar el problema davant els nostres veïns perquè si, en algun moment, es dóna aquesta situació, el rebuig siga des de tots els sectors de la societat.

La primera activitat va ser netejar els carrers de Montcada de qualsevol rastre feixista. La participació va ser un èxit i, fins i tot, alguns comerços van col·laborar aportant el material necessari per a netejar les pintades. Després, vam organitzar dues xe-

rrades. La primera, sobre les noves estratègies de l’extrema dreta. En la segona, vam voler donar veu a un dels col·lectius més perseguits per la història del feixisme: el de gais, lesbianes, bisexuals i transexuals, amb la participació de “Les Revoltoses”. El 20-N, amb l’alegria combativa i els companys perduts en la memòria vam celebrar amb un brindis la mort del dictador Franco. Per últim, el dissabte va ser un dia ben complet. Al matí reconstrucció del mural que vam fer l’any passat en memòria de joves assassinats pel feixisme i que va ser embrutat als pocs dies amb pintades. Després, dinar de germanor a l’Ateneu. Per la nit,

era soci de l’Ateneu Montcada de l’Horta. A la gent d’A.MUN Montcada, la PAM o l’Ateneu, el buit que ens ha deixat el company Emilio és enorme. Com va dir Bertolt Brecht, i com el percebíem nosaltres, ell era realment un home dels imprescindibles. És a dir, un company compromés en totes les facetes de la seua vida, i cada dia, en fer d’aquest món un lloc digne de ser viscut. I començant aquest objectiu per l’àmbit més pròxim, el municipalisme a Montcada. Sens dubte, major ha estat el buit per a Mercé, la seua inseparable companya, i per a la seua filla Itzal, qui ha heretat de son pare el compromís amb la justíca i la llibertat, en aquest cas al i del seu país, Euskal Herria. Des d’ací, una abraçada càlida i forta per ambdues. I per Emilio, perquè el millor homenatge és la victòria, seguim, seguirem. Això sí, que quan més falta tinguem de saviesa, força, coratge i alegria, esperem que els vells vents de l’Aralar i d’Urbasa ens facen arribar a aquest raconet de la Mediterrània la seua memòria. La necessitarem. Agur, company. concert homenatge pels 19 montcadins afusellats, amb l’actuació de dos grups del poble, Bastida i 13/14, i els alcoians Verdcel. L’entrada al concert era l’aportació de menjar no perible per a col·laborar amb Càritas Montcada. El concert, però, va haver de suspendre’s per la negligència i la incompetència de l’Ajuntament que, una vegada més, ens posa pedres al camí. No obstant això, l’objectiu principal, que era recollir aliments, es va acomplir amb èxit: més de 350kg de menjar, que serà repartit entre els veïns de Montcada. Estem molt orgullosos i agraïts amb tot el poble per com s’ha bolcat en les activitats i en la donació d’aliments. Tot i els entrebancs que l’equip de govern ens posa, seguim treballant per a demostrarlos que el carrer també és nostre i que el volem lliure de feixisme.


Febrer 2015 | Nº 2 | LA VEU DE L’HORTA NORD | 05

De dreceres i cants de sirenes en temps d’eleccions... Comité Horta Nord Endavant-OSAN

L’Horta Nord continua sent un eixam d’activisme i de lluites. Hi ha moltes persones i col·lectius que lluiten per fer poble i per fer comarca, per construir el País Valencià i els Països Catalans, per bastir un món sense opressió ni explotació. I des d’Endavant-OSAN hi posem el nostre gra de sorra: a la lluita per l’habitatge (PAH-Burjassot); a la lluita per fer unes institucions locals, els ajuntaments, més properes i democràtiques (AMB a Burjassot i A.Mun de Montcada); a la lluita per una educació pública, popular i en català (Antígona i AMPA); a la lluita sindical (obertura de Punts d’Informació Laboral -PILa Montcada); a la lluita pels drets dels i les aturades i per la creació d’alternatives econòmiques i laborals, mitjançant cooperatives; a la lluita per crear espais autogestionats (Ca Bassot o l’Ateneu de Montcada); a la lluita per un comerç i un intercanvi fora del sistema capitalista; a la lluita per unes festes populars i arrelades a la nostra cultura; a la lluita antifeixista; a la llui-

ta ecologista per la defensa del nostre territori... Allí on hi haja lluita, Endavant hi serà per a col·laborar i oferir tot el nostre suport, braç a braç amb la gent que lluita cada dia. Així entenem a Endavant la Unitat Popular. I, és clar, cap militant d’Endavant perdrà ni un segon en fer candidatures fantasmes, o en participar en pactes per a repartir-se quotes de poder i que tot continue igual, o en treballar d’esquenes al poble... No, allí no sols no ens hi trobaran, sinó que ho denunciarem i ho combatrem. Des de fa mesos, els Països Catalans, però especialment el País Valencià, la major part de moviments polítics es produeixen en clau electoral (o de referèndum). Des del nostre punt de vista, cal anar amb cura. Fer fora el PP de les nostres institucions és un acte d’higiene, ja fa massa temps que la pudor no ens permet alenar, però caldria anar una mica més enllà. Cal aprendre de les errades passades... Cal anar més lluny. Potser, el primer que caldria plantejar-se són algunes reflexions sobre la lluita institucional i sobre quina és la seua funció en un projecte revolucionari.

Ací teniu algunes línies aparegudes al Tanyada. «Si assumim d’inici que el capitalisme no és reformable i que apostem per la construcció del socialisme com a sistema radicalment democràtic i al servei dels interessos de la classe treballadora i les classes populars, la lluita institucional suposa el difícil engranatge de combinar reforma i ruptura». Per això, qualsevol persona -a no ser que siga un venedor de fum- coincidirà amb nosaltres que «ens trobem en un estadi en el qual la correlació de forces juga en contra nostre. No som encara capaces de jugarli un veritable pols integral per canviar la relació de poder entre institucions/estat i les classes treballadores/ populars. Un estadi, però, on sí que és possible, i en esta línia ens situem, construir dics de contrapoder popular, espais de contrapoder que puguen disputar esta relació, i l’estratègia de guerra de posicions pot usar-se per englobar la nostra aposta pràctica —i en construcció— de noves formes d’intervenció institucional com a part contributiva a la construcció del pro-

jecte de la unitat popular.». Tanmateix, cal anar alerta, ja que «la lluita institucional, la participació electoral i posterior representació, no pot ser una finalitat en si mateixa, ja que pot convertir el projecte emancipador en una figura retòrica i possibilista». Per què plantegem tot això? Doncs perquè «plantejar la lluita institucional com una finalitat en si mateixa ha portat històricament a la fuga de la praxi. Les esquerres institucionals constituïdes en partits clàssics per les quals allò electoral i l’activitat institucional es converteix en l’eix de l’activitat acaben fugint de les tasques pràctiques i teòriques». Per això, com a Endavant-OSAN, allí on tenim presència, farem que la lluita institucional als ajun-

taments faça realitat la participació antagonista. I això passa per, en primer lloc, per forçar les formes de democràcia popular, el protagonisme directe del poble, que són les formes pròpies vinculades a la construcció de poder popular. També caldrà conservar els trets essencials del moviment: compromís, fer xarxa, l’assemblearisme, el debat permanent... i evitar que els tics del poder ens enverinen. En tercer lloc, haurà de combinar les accions institucionals «legals» amb la pràctica desobedient, a la pròpia institució, i a l’ordre del sistema. En quart lloc, caldrà fer servir un llenguatge clar, que arribe a tothom, però això no s’ha de confondre amb la desideologització o la despolitització. Un altre repte de la participació serà el deure d’assenyalar que les institucions estan buides de sobirania popular i que l’existència de corrupteles és la forma normal de funcionar del sistema institucional capitalista. I finalment, garantir que els recursos econòmics de la participació institucional serviran per a l’autoorganització, per a articular les desobediències necessàries. Ací ens veiem, ací ens trobareu. No hi ha receptes, no hi ha fórmules, és un pols constant al poder del capital i a la seua hegemonia. És per això que estem obligades a fer, criticar, provar i seguir fent.

ENTREVISTA A MERCÉ GINER, MEMBRE D’ANTÍGONA

Antígona, un nou projecte educatiu a Montcada Antígona Escola oberta de montcada

–D’on sorgeix la iniciativa d’Antígona? –Des de la Plataforma d’Aturats de Montcada i dins de la idea de donar solucions als diferents problemes, es veu la necessitat d’atendre les diferents necessitats de xiquetes/ets amb problemes acadèmics, que les diferents retallades en educació, la pròpia LOMCE i la crisi en la que estem immersos no dóna solució. –Quina atenció doneu?

–L’activitat de suport escolar pretén donar una resposta a les dificultats que presenten els xiquets i xiquetes de primària i secundària en el seu aprenentatge. Per suport educatiu s’entén l’atenció educativa “extra” o de reforç que cert alumnat necessita i que se presta fora de l’horari escolar, amb la finalitat d’ajudar i reforçar el procés escolar. És important no sols afermar els coneixements, també treballar les tècniques d’estudi per tal d’obtenir millors resultats acadèmics. –Quin és l’objectiu? El Taller d’estudi assistit té com a objectiu la igualtat

d’oportunitats, evitar qualsevol tipus de marginació i exclusió, i afavorir l’èxit escolar de tot l’alumnat. –Però n’hi ha més, d’objectius? –En definitiva, es tracta de desenvolupar un procés integral de motivació i suport acadèmic. Per una banda, millorar l’habilitat de l’alumnat a l’hora de resoldre problemes i feines complexes, així com atendre millor les diferents necessitats de l’alumnat. També volem potenciar la lectura comprensiva i la motivació cap a l’estudi, a més d’ensenyar a treballar en equip i d’una forma cooperativa. D’una

altra banda, també voldríem reforçar i ampliar les seues tècniques comunicatives. –Aneu més enllà d’allò purament acadèmic... Sí. Un altre aspecte molt important seria millorar l’autoestima de l’alumne i ampliar i millorar les habilitats socials. Per la nostra banda, des dels docents, pretenem treballar coordinadament, en totes les àrees, els temes transversals. En definitiva, volem millorar i assentar el rendiment escolar dels participants a l’aula. –Amb quines dificultats us heu trobat? –En primer lloc el llançar un

projecte d’aquesta magnitud amb gent absolutament voluntària, amb el seu temps lliure. La manca de suport per part de l’Ajuntament i la seua àrea d’educació. I també les reticències per part del món acadèmic “oficial”. –Quins són els reptes que us plantegeu per a aquest curs? –En primer lloc poder seguir. Hem de tenir en compte que tots els que participem som voluntaris. Després poder ampliar la quantitat d’alumnat i, a més i sobretot, fer que les famílies participen del propi projecte.


06 | LA VEU DE L’HORTA NORD | Nº 2 | Febrer 2015

Volen anar-se’n matant l’horta

L’HORTA. Paisatge d’Almàssera. ENRIQUE ÍÑIGUEZ

Els canvis urbanístics assetjen l’horta de la nostra comarca, referent del patrimoni, la cultura i la identitat què cal conservar

PER L’HORTA i altres

Ara mateix hi ha diversos projectes que podrien suposar la desaparició de gran part de l’horta a la nostra comarca, l’Horta Nord, i això suposaria una pèrdua irreparable per al nostre patrimoni i un atac a la qualitat de vida. Ens referim als canvis en els plans urbanístics de la ciutat de València, Tavernes Blanques i Alboraia. Ens cal que l’horta siga, més que mai, un referent de la nostra cultura, patrimoni i identitat. Aquests projectes posen en perill el pulmó verd de la ciutat i una font de treball i aliments saludables. Els diferents ajuntaments que, com el de València dirigit per Rita Barberá, promouen aquests canvis han decidit que ara, a pocs mesos d’unes eleccions que poden perdre, és el moment d’aprovar un nou Pla General d’Ordenació Urbana. En el cas de l’ajuntament de València, el canvi que es planteja suposaria, entre altres mesures, urbanitzar altres 415 hectàrees de l’Horta de València. Més ciment, carreteres i rotondes en una ciutat que el que necessita són més espais verds. Per què tanta pressa? València no té cap necessitat de transformar més horta en solars. La ciutat ha perdut 30.000 veïns en cinc anys i té actualment 214.000 habitatges buits i solars per a construir altres 38.000. Es calcula que la ciutat seguirà perdent població durant molts anys. Els canvis condicionaran l’urbanisme de ciutats

i pobles durant dècades. Requalificar més terres d’horta és continuar amb el model especulatiu que ens ha portat al desastre. Dificultarà l’ús agrari d’aquelles terres, que sols es podrien preservar pagant indemnitzacions milionàries als propietaris. És probable que els beneficiaris d’aquest pla siguen els mateixos de sempre: bancs i constructores que compraren els terrenys per a especular i ara volen fer caixa. Volem un urbanisme més democràtic, canviar el model urbà i que siguem els veïns i veïnes els que, en col·laboració amb els ajuntaments, decidim el futur de les nostres ciutats i pobles. Ens cal un sistema econòmic que no deprede el medi i una democràcia de debò. L’horta és futur, i volem que es preserve. Tota. I en tenim moltes raons per salvar-la. LA TERRA ÉS SUBSISTÈNCIA L’asfalt és l’última collita de la terra. Amb la destrucció del que resta de l’horta, València haurà desfet la base de sostenibilitat que li ha permés la subsistència al llarg de dos mil anys i haurà soscavat així el seu propi futur. ALIMENTS DE PROXIMITAT Per la sobirania alimentària, pel dret dels pobles a aliments nutritius i adequats, accessibles, produïts de forma sostenible i ecològica. Pel dret a decidir el seu propi sistema alimentari i productiu. Cal que els i les que

produeixen, distribueixen i consumeixen aliments estiguen al cor dels sistemes i polítiques alimentàries, per sobre de les exigències dels mercats i de les empreses. L’ESÈNCIA DELS POBLES Si mateu l’horta, mor també el nostre poble. L’horta, les séquies, les persones que hi viuen i treballen... són únics. Els danys que suposarà la destrucció de l’horta suposarà la desaparició d’una part del nostre patrimoni i la nostra cultura, que formen part de la nostra manera de veure el món. QUALITAT DE VIDA La recuperació de l’horta és una de les claus d’una València sostenible. La millora de la qualitat vida serà impossible si no es respecta la base natural que la sustenta. El model del ciment i del creixement de la ciutat com una taca d’oli no és viable a llarg termini. NO OBLIDAR EL PASSAT Qui perd els orígens, perd identitat. Les comunitats sense memòria, en perdre la capacitat de destriar les innovacions nocives de les saludables, esdevenen incapaces d’aprendre. La millora social no es recolza en la conservació d’una tradició fossilitzada, ni en l’absolut desarrelament, sinó en la reelaboració progressiva de les pròpies capacitats. La simbiosi entre la ciutat i

l’horta és un dels elements de l’específica originalitat des de la qual cal construir el futur de València. TERRA FÈRTIL L’horta ha esdevingut escassa i és, per tant, prioritària. València s’alça sobre una mil·lenària terra d’extraordinària fertilitat. La seua expansió urbana encara es manté, i com una malaltia cancerosa s’ha anat menjant l’horta. UNA CIUTAT ON VIURE No parlem del passat, sinó del present i del futur. La defensa de l’horta no és una nostàlgia conservadora. Proposem un model de ciutat més modern que no el dels especuladors i els planificadors. Volem la seguretat en l’abastiment amb una forta participació dels recursos locals, la regeneració de la ciutat històrica: més arbres i menys cotxes, la rehabilitació de les zones urbanes degradades, la minimització del volum i la toxicitat dels residus... DEFENSA DEL MEDI AMBIENT La recuperació de l’horta és d’interés general. De cada quatre persones que habiten a València, tres saben que la pèrdua de sòls agrícoles és un dels greus problemes mediambientals valencians. Aquest consens té motivacions diverses: estima pels valors rurals i tradicionals, per la necessitat de posar límits als interessos del capital que

només beneficia uns pocs, per la sostenibilitat ecològica i social... PULMÓ VERD DE VALÈNCIA L’horta com a pulmó verd de la ciutat de València i l’àrea metropolitana de l’Horta. L’horta és una mena d’oasi al costat del desert urbà. L’horta és una zona amb abundància de conreus, amb diversitat de plantes que produeixen oxigen, imprescindible per a la vida dels éssers vius.

UN ESPAI PER GAUDIR També cal considerar l’horta com a espai d’oci, estètic, per a relaxar la mirada i respirar; com un espai alliberat de la contaminació, del ciment i de la destrucció. Aquest espai permet gaudir d’un espai on passejar entre camps conreats, alqueries centenàries, llauradors treballant, sèquies... #hortaésfutur


Febrer 2015 | Nº 2 | LA VEU DE L’HORTA NORD | 07

El nou PGOU de Tavernes Blanques 2014 Associació Cívica Cultural Àgora de Tavernes Blanques

El Racó de l’Anell: Un bocí d’horta viva MURAL. Local del Racó de l’Anell amb una pintada a l’exterior.

Joan Crespo, “el Xirivellà” Associació Cívica Cultural Àgora de Tavernes Blanques

Al nord-oest de la ciutat de València, passat Sant Miquel dels Reis (antic monestir de Sant Bernat de Rascanya del s.XIV, construït sobre una alqueria àrab), junt a Tavernes Blanques, roman un trosset de l’horta de València, que ha resistit l’urbanització des dels anys 60, conservant els camps conreats per generacions de llauradors. Recorde quan encara llauraven amb haca i forcat i rivalitzaven pel traçat rectilini dels seus solcs. Allí es creuen les sèquies de la Font (que brolla a la capelleta de Santa Anna) i de Rascanya, una de les grans del Tribunal de les Aigües (el “Corralet” en la parla popular). Una passa per damunt de l’altra, sense barrejar-se les aigües,

“s’anellen com les parelles casades” i donen nom al nostre llogaret. La dotzena d’alqueries, que a finals del XIX substituïren les antigues barraques, han estat “factories” de creació de riquesa i conservació de la millor agricultura tradicional. Fins fa poc més de 50 anys, a les alqueries es criaven porcs, que nodrien la indústria càrnica de Tavernes i els seus purins, barrejats amb arena de la Patacona, femaven els camps de l’horta, junt a d’altres adobs més cars. Una terra única per a determinats conreus, com la xufa, el meló o el cacauet, amb llegums i verdures, que acabaven a «la tira de

comptes» d’Abastos. Recorde refredar la fruita al poal de corriola del pou de l’alqueria del Xirivellà, quan nedàvem a les sèquies i “s’esgotaven” aquestes, per treure les anguiles a “poalades” a la sèquia de la Font, al partidor de Casa Cavalleria (l’antic escorxador que seria Oscar Mayer als anys 80), o agafar granotes per torrar-les a l’ast. Avui, els camps continuen treballant-se en condicions són radicalment diferents: els problemes de l’horta no són aliens al nostre Racó, però les alqueries de Joanot, el Xarrí, Suria, Canelda, el Xirivellà, el Coixo, antiga de Pere puça, Pelegrí, casa Carrils, continuen

vives i amb voluntat de permanència. Ara una “nuvolada negra” en forma de PGOU de València i Tavernes Blanques ens amenaça: pretenen connectar i envoltar ambdues poblacions amb un corredor, una ronda i habitatges socials, passant per damunt del Racó de l’Anell, arrasant el poc que queda del pla de Sant Bernat. Quina bestiesa! Quins cudols de governants! Un regidor de Tavernes es “lamentava” d’acabar amb l’horta, però ho justificava tractant-se d’habitatges socials, de “pisets per a pobrets”. Hi afegeixo jo: Quanta hipocresia i cinisme!, si més no, quants interessos espuris! Si aquests plans faraònics es realitzaren, perdriem un Racó harmoniós de natura, amb enormes possibilitats de recuperació d’una agricultura tradicional i ecològica, ple d’història col·lectiva i deutor d’uns avantpassats que deixaren el millor del seu treball, per a goig present i dels nostres fills: com deia el gran cap indi Seattle al president del EUA al 1855, quan aquest volia comprar les seues terres: «La terra no pertany al homes, sinó els homes pertanyen a la terra».

El proppassat dijous dia 25 se setembre de 2014 va presentar-se al Saló de Plens de l’Ajuntament d’aquesta població, el projecte de nou Pla d’Ordenació Urbana. Un document que recupera una concepció urbanística pròpia del segle passat, que creiem ja superada, escarmentats com estem, pel desastre financer i econòmic actual. El pla “colmata” el municipi (un dels més densos d’Europa: vora 10.000 habitants en menys d’un Km quadrat), on ja un 90% és sòl urbà; destrossa el darrer “pulmó” d’horta a l’oest ( camí de Carpesa) i col.labora amb el revisat pla de València ciutat en la destrucció de l’horta del Racó de L’Anell. Envolta tot el municipi amb un “doble cinturó” d’edificis i carretera de circumval. lació pel sud, que torna a introduir per la població, a l’oest de la mateixa, en paral.lel al projectat “corredor comarcal de l’horta” ( que tots haureu endevinat que està pensat pel amants del “jogging”). Al.lucinant! Una pobríssima presentació tècnica del projecte i una sorprenent actitud de l’equip de govern que presenta el projecte -el PP governa amb majoria absoluta-: Cap representant, començant per l’Alcalde, va defensar un projecte que és seu, que determinarà el futur -més que negre, al nostre entendre- de la població. Així es governa?, sense cap explicació al poble que els ha “col.locat” on estan? Encara algú va escoltar d’un membre d’aquest equip: “On hi ha quatre, no es poden posar d’acord!”. Valenta afirmació de fortes conviccions democràtiques! Això és el que enyorem? Una autoritat absoluta sense diàleg amb els ciutadans? Bona manera d’enfrontar-nos als enormes i molt preocupants problemes socioeconòmics amb els que encetem aquest segle XXI!.


08 | LA VEU DE L’HORTA NORD | Nº 2 | Febrer 2015

Bruixots a l’horta de València Un document de la Inquisició de l’Arxiu Històric de la Universitat de València,Varia 53/5 Albert Toldrà

Carles Genovés, de 30 anys, oficial velluter de València, té passió per la màgia i la bruixeria. Té també una curiosa forma d’actuar, ja que es delata ell mateix dues vegades al Sant Ofici, el 9 de juny del 1737 i el 12 d’octubre del 1738. No sembla que els inquisidors l’hagen pres gaire seriosament, ja que el deixen anar tranquil·lament. Com si foren personatges actuals, quasi la totalitat dels ridículs encantaments, invocacions i conjurs que Carles i els seus amics realitzen tenen com a objectiu aconseguir diners. Una autèntica obsessió pels tresors enterrats i encantats, custodiats per dimonis i fantasmes de turcs, amb princeses mores encantades i coses per l’estil. Carles Genovés, amb la seua colla –Miquel Segòvia, Josep Noé, guanter, Vicent Ballester, llaurador de Puçol–, són víctimes fàcils, d’inversemblant credulitat, de qualsevol xerraire. Carles i Ballester practiquen un encantament prodigiós: una nit de sant Joan, d’onze a dotze, cal fer un triangle a terra, damunt posar-hi una olla nova, amb aigua, ficar-hi un gat negre viu, coure’l, i després traure-li al cadàver tots els ossos, i davant d’un espill anar posantse’ls un per un a la boca, fins que es troba un que té la virtut de fer invisible. Així ho fan, en una cova a Benimàmet, però quan l’aigua comença a calfarse, «empesó el gato a inquietarse tanto que rompió la atadura de los pies y manos y también rompió la olla», un desastre. Vicent Arques, un salmer del carrer Morvedre, extramurs, recluta Carles per a un afer secret i perillós, «caso de Ynquisición». A la vesprada, tots dos se’n van a Carpesa, a casa de Jaume Ferrer, un llaurador conxavat. Hi troben, a més d’aquest,

Cercle astrològic. Trobat per la Inquisició al bruixot mallorquí Joan Miquel Rius. AUV, Varia 43/5, f.41v.

Pere Gomis –també mig bruixot–, dos llauradors d’Alfafar, Baptista Ros, de Meliana, i Vicent Cunyat, de Carpesa. El que pretenen és «hazerse ricos por medio de el Demonio». Amb grans precaucions, es trauen rosaris i relíquies, fan un cercle a terra (amb un ganivet vulgar, perquè no tenen espasa), escriuen en un paper –els que en saben- els seus noms amb sang, encenen espelmes i finalment procedeixen, amb una gran tensió, a invocar el maligne, a mitjanit, més o menys, «porque no tenían relox». Vindrà «en forma

horrible i hablando con las narizes», i tres d’ells faran el pacte amb ell. Li demanaran diners en metàl·lic; quan el diable els diposite al cabàs que tenen preparat, un d’ells deixarà caure el paper del pacte dins del cercle protector, i el dimoni restarà burlat. Però no ve, ni tampoc les altres dues ocasions que el tornen a invocar. Carles conta tot seguit als inquisidors una altra història: a l’alqueria de Joan Verdes, «junto al lugar de Benimaclet», on viu el seu parent Vicent Belenguer, llaurador, coneix un aventurer napoli-

tà, Jeroni Simó, «que viu en la calle Mayor, en casa de una ramera llamada Getrudis». Aquest personatge ensarrona Carles i els seus amics de mala manera: sap invocar el dimoni, desencantar tresors, fer conjurs per guanyar al joc... els trau els pocs diners que tenen, sense cap resultat, és clar. El napolità els presenta un amic –encara amb més barra–, Josep Portales, que diu haver estat captiu a Tunísia, on havia après màgia negra; sap fer-se invisible, i fer un ungüent per translladar-se instantàniament d’un lloc a un altre.

També pot fer que cada nit tinguen cadascun una dona molt bella, «y que una vez gozada, no la verían más, y luego tendrían otra distincta». Aquest Josep els diu que per a desencantar el tresor del castell de Montesa fan falta els ulls d’un nen de quatre anys, els quals després se’ls ha de menjar un gos; aleshores ell resarà a Mahoma i s’alçarà per l’aire i els guiarà fins al tresor. Però no arriben a executar-ho: Josep desapareix, i després Carles s’ha assabentat que era pres a la Inquisició de Conca.


Febrer 2015 | Nº 2 | LA VEU DE L’HORTA NORD | 09

PROTESTA. Una de les moltes manifestacions davant del tancament de RTVV.

Rèquiem per un despropòsit Un repàs a la història de la radiotelevisió pública que cal no oblidar i no repetir Manuel S. Jardí, Periodista i Sociòleg. Ha estat membre del darrer Consell d’Administració de RTVV a proposta d’Esquerra Unida

Falles, moros i cristians, festes majors, neu i tempestes... Per a mostrar meteorologia i vestigis antropològics no ens cal una radiotelevisió pública. O, per a ser més exactes, els mitjans audiovisuals de titularitat pública haurien de servir per a mostrar això i contar moltes més coses. I debatre lluny del soroll. I garantir-ne l’accés de tots els grups socials, culturals i cívics. I afavorir la transferència i divulgació de coneixements. I esdevenir suport fonamental en l’impuls a la indústria, sobretot –però no únicament– del sector audiovisual. Entre moltes altres coses. El tancament abrupte i sobtat de RTVV, decretat pel govern autocràtic d’Alberto Fabra, ha servit, si més no, per a descobrir

dues coses. Primer, no era la radiotelevisió pública que convenia al País Valencià. I en segon lloc, el País Valencià sense radiotelevisió pública no se n’eixirà en una societat globalitzada i sotmesa a múltiples assetjaments: cultural, econòmic, social... Que una part de la ciutadania associe el tancament de RTVV a l’interrupció d’unes rutines –retransmissions de mascletades, processons, alguna festa de referència i la previsió meteorològica, entre d’altres– forma part del pecat original de RTVV. Des del seu naixement, el 1989, en comptades ocasions ha estat a l’alçada de les expectatives. No ha complit el paper teòricament assignat com a agent normalitzador a l’àmbit cultural i lingüístic, ni tampoc com a motor de la indústria audiovisual valenciana. Tampoc com a referent informatiu neutral, coherent i conseqüent

La radiotelevisió pública no ha estat a l’alçada de les expectatives amb una societat democràtica. Els governs de la Generalitat, bé que amb distinta intensitat segons el cas, han utilitzat els mitjans públics com a instruments propagandístics per a idealitzar –i alienar– una societat irreal. I la credibilitat se n’ha ressentit fins a esdevenir mitjans amb influència insignificant i, per a molta gent, manifestament prescindibles. Salvant les distàncies, la gestió de RTVV sota el mandat socialista se’n va del cel a la terra en comparar-la amb el llarg i penós període sota el règim del PP. Però val a dir que el mandat d’Amadeu Fabregat –primer director general– va establir els fonaments sobre els quals el PP, amb els successius

comandants que han desfilat, ha construït el gran monument a la manipulació, el saqueig i la destrossa. Sobre la insolvència econòmica i financera, és sabut que el deute acumulat durant el règim del PP s’aproxima als 1.300 milions d’euros. Això no s’explica –només– per l’excés d’empleats, conseqüència del nepotisme afavorit pel règim. El gruix del forat financer prové de l’era Zaplana, quan s’estilava maquillar el dèficit de la Generalitat pel mètode de centrifugar l’endeutament a través de les empreses i organismes públics. Això va durar fins que Brussel·les va dir prou i el pastisset va emergir en tot el seu esplendor. Una altra via d’aigua ha estat la condició de subordinació a les ‘majors’ de Hollywood, un defecte compartit amb altres televisions autonòmiques. A tot això cal afegir el saqueig directe (Gürtel, visita del Papa, etc.) i indirecte

(contractació als amics i coneguts de productes de rebuig a preus superlatius). En aquest camp, la confusió d’interessos privats i (des)interès públic ha estat total. Hi ha, en fi, la barra lliure al futbol. Els drets audiovisuals per a beneficiar –especialment, però no només– els equips de la Primera Divisió: un robatori a gran escala, com bé ho explica la Sindicatura de Comptes cada any des de l’arribada del PP a les institucions. Sense oblidar la insòlita utilització, per part del sector privat –Mediterráneo TV i Vocento– de la xarxa de repetidors públics, mitjançant contractes suposadament fraudulents o, si més no, greument perjudicials per a les arques públiques. Entre molts altres aspectes que hauran de servir per a no repetir la història, quan s’hagen d’articular uns nous mitjans públics, plurals i amb garanties de control democràtic.


10 | LA VEU DE L’HORTA NORD | Nº 2 | Febrer 2015

Màrius J. Fullana i Alfonso, Vicepresident de l’AMPA del CEIP Joan de Ribera de Burjassot

A Burjassot, com a la resta de pobles de la comarca de l’Horta Nord, continuen les conseqüències de les polítiques neoliberals que estem patint. L’estat de les instal·lacions dels centres públics no són dignes com a conseqüència de les polítiques de destrucció del sistema d’ensenyament públic. La desaparició d’unitats i la massificació en són conseqüències. El cas del CEIP Joan de Ribera és paradigmàtic. Com a conseqüència del tancament de l’edifici principal per ruïna econòmica i per segon any consecutiu, la comunitat educativa seguirà repartida en 3 centres: una línia a l’edifici més xicotet no clausurat per ruïna econòmica del mateix centre, l’altra línia al CEIP Villar Palasí i al CEIP Desemparats l’alumnat de 3 anys de les 2 línies (enguany serà ja el desè curs). A més, els 6 grups d’infantil seguiran estudiant en barracots. Les famílies que tenen un o una alumna en 3 anys i un germà o germana més gran han de dur primer al major i després recórrer uns 15 minuts per arribar al Joan de Ribera o més de 30 per arribar al Desemparats. Aquesta situació de precarietat en què ens manté la Conselleria d’Educació dificulta en gran mesura realitzar les tasques educatives en unes condicions mínimament acceptables. I més quan aquestes no acompleixen amb les mínimes normes de seguretat segons escrit elaborat per l’empresa Ingenieros y Energía, S.L., i presentat per l’AMPA a Conselleria i a Serveis Territorials d’Indústria el passat mes de setembre del 2014. De fet, hi ha greu risc per la integritat física de tota la comunitat educativa. Açò ha estat denunciat contínuament i a l’administració li costa una eternitat prendre les mesures adients. Tot plegat ha generat una pèrdua d’alumnat. S’ha de tolerar tot això?

PINTADA. Mural a una escola de Burjassot, en defensa de l’escola pública com a benefici per al poble.

Història d’una lluita per aturar polítiques neoliberals a l’escola

L’assetjament a l’ensenyament públic es tradueix en instal·lacions indignes, massificació i menys línies Els incompliments de Conselleria afecten tots els centres del poble L’AMPA del centre sempre hem defensat que la solució era la construcció d’un nou centre. Aquesta és la solució que Conselleria va proposar ja fa temps i que estigué a punt de realitzar-se al 2010 després d’un llarg procés de projecció. Mai hem sabut perquè no es va realitzar i això que ho hem preguntat cada vegada que hem tingut oportunitat. És més, el projecte estava inclòs entre els més de 400 centres del programa Crea Escola II que es realitzava a mitges amb el BEI. Actualment l’AMPA del centre té interposada una reclamació al BEI pel seu incompliment i el tema és conegut per les institucions europees. A més a més, el mateix Síndic de Greuges ens ha donat la raó en aquest tema per dues vegades i en la darrera, al desembre

del 2013, instava a Conselleria a construir el centre nou. No obstant això, fa vora any i mig que Conselleria oferí com a sedàs una rehabilitació integral de l’edifici principal clausurat per ruïna econòmica. I un cop més, han actuat tard i malament, aquest procés s’ha dilatat excessivament. El passat 19 de novembre del 2014 Conselleria licitava les obres de rehabilitació després de comprometre’s a ferho al setembre. Després de la llarga experiència d’incompliments, de l’enèssima promesa incomplida, hem de confiar en que les faran? Exigim començar el proper curs amb el centre funcionant a ple rendiment i amb aquestes mínimes condicions de dignitat per a tota la comunitat educativa. Podem dir que cap centre del poble s’escapa dels incompliments de Conselleria. A banda, dels problemes propis, com el retard en la renovació de la caldera al Villar Palasí o la manca d’instal·lacions

al Desemparats, també en pateixen les conseqüències d’albergar alumnat del Joan de Ribera. Per no parlar de la massificació generalitzada a les aules, que fa que la majoria dels centres públics i concertats del poble estiguen al límit de les ràtio permeses: 30 alumnes per aula. Apartat a banda mereixen els centres concertats que també tenen tot un seguit de deficiències però que són “tapades” i Conselleria l’únic que fa és propiciar la matriculació en aquests centres. I tot açò, començant el nou curs amb manca de professorat. Per si això no fóra poc, unes hores abans del començament del curs ens assabentem de la supressió de 2 unitats a l’IES Vicent Andrés Estellés. Es fonen els 2 grups de 4t d’ESO i els 2 de 1r de Batxillerat estant al màxim d’alumnat permès i deixant fora a alumnes que es volien matricular al centre i desviant-los als concertats on la ràtio és molt més baixa i existeixen

molt més grups. Desapareixent una vegada més un grup en valencià. Quina és l’aposta per la nostra llengua de Conselleria? Nul·la. L’alumnat que ha estudiat al Joan de Ribera i ho ha fet en valencià està adscrit a aquest institut i no podrà continuar de manera adient els estudis en català a l’ESO. Aquesta és l’aposta que fa per la qualitat de l’ensenyament el malgovern que patim. Aquesta és l’aposta per l’ensenyament de les filles i fills del poble treballador, a Burjassot, com a la majoria de pobles dels Països Catalans. Les nostres filles i els nostres fills no mereixen aquest tractament, no han fet res per merèixer-ho. Conselleria no garanteixen el dret universal d’una educació digna quan està a les seues mans perquè són qui tenen la gestió de fa ja temps. Malgrat tot, cal reconèixer la qualitat del professorat als centres públics i la implicació de moltes mares i pares que fan de mur de contenció i aconsegueixen que els centres públics tinguen una excel·lent qualitat educativa, i això ho demostren, per exemple, els bons resultats obtinguts pel Joan de Ribera a les proves diagnòstiques curs rere curs. Però, el camí que marquen les Conselleries, no és el nostre; perquè ens du a un poble ignorant i aquest és un poble amb poques perspectives de futur i fàcilment dominable.


Febrer 2015 | Nº 2 | LA VEU DE L’HORTA NORD | 11

SISTEMA D’INTERCANVI LOCAL (SIL) DE MELIANA

Anar al mercat un diumenge i comprar verdures o llibres sense traure un euro de la cartera és possible. Donar-li una nova oportunitat d’ús als auriculars que estaven arraconats a un calaix i que una altra persona els faça servir, també, igual que ensenyar anglès a un veí i cobrar les classes en carabasses o altre cultiu de temporada. Tot és possible gràcies als sistemes d’intercanvi local, com el de Meliana (SILM), el de València Nord o qualsevol dels altres set grups que formen part de la Xarxa de Xarxes Valencianes. Un sistema d’intercanvi és un «sistema monetari alternatiu, paral·lel, local, comunitari i complementari», com explica el SILM al seu bloc. En alguns casos es tracta només d’una moneda diferent que promou el consum local. En altres, busca un canvi en les relacions econòmiques entre les persones, buscant pràctiques «encaminades a crear benestar i igualtat social», per això també reben el nom de monedes socials. Totes les persones podem fer un munt de coses i tot això es pot transformar en «unitats d’intercanvi» en aquests sistemes. Açò permet cobrir necessitats reals sense tindre euros i atendre les necessitats d’altres, la qual cosa genera satisfacció a les persones. Sempre tindràs alguna cosa què oferir, un treball que fer per a un altre: cuidar menors, fer companyia, muntar instal·lacions elèctriques, reparar electrodomèstics, informàtica, feines de jardineria o agricultura, classes d’idiomes o música, pintura decorativa, fer dinars, ajudar en neteges, fer comandes o gestions administratives, assessorament legal, transport de persones o mercaderies, fruites i verdures, melmelades, llibres, detergents, sabó, pasta de dents o cremes hidratants... Les unitats d’intercanvi són creades lliurement pels membres de la xarxa quan fan un intercanvi: no

Temps de canvis Els sistemes d’intercanvi local són moviments alternatius a l’economia tradicional que promouen una major igualtat social entre les persones

Un euro, un eco L’equivalència de l’eco és paritària amb l’euro per una raó pràctica: no necessita càlculs addicionals. Fins ací les coincidències. De fet, els ecos no existeixen com a moneda sinó que només són un registre virtual de les transaccions, no un fi en si mateix: la seua producció està dirigida a la satisfacció de les necessitats. Això suposa una lògica i una qualitat de les relacions totalment diferent a les generades pel sistema monetari tradicional.

Com puc començar?

ELS MERCATS. Afavorixen la relació entre els membres de la xarxa, els intercanvis d’objectes i també d’idees.

Els intercanvis afavoreixen el coneixement i els vincles del veïnat existeixen per avançat com passa en les monedes convencionals i, per tant, no cal tenir-ne per a començar a comerciar. De fet sols són un registre de «qui fa què per qui» o «qui ven què a qui». És per això que en aquests sistemes els «diners» no es poden acabar mai i no cal que els cree un tercer (bancs, governs) fora del circuit. Les xarxes d’intercanvi mobilitzen la riquesa de la comunitat; el bloc del SIL de Meliana ho explica així: «els coneixements i les habilitats de la nostra gent és la nostra veritable riquesa».

I tots ens podem aprofitar d’eixa saviesa sense necessitat de tindre euros. Les transaccions, a més, afavoreixen el coneixement del veïnat, de les seus habilitats i genera vincles entre les persones, i açò genera una satisfacció tant o més important que l’econòmica. Els participants d’aquest grups s’integren –si volen– en xarxes de comunicació local on nous veïns o persones aïllades poden integrar-se fàcilment, a més de trencar barreres generacionals, ideològiques, culturals o d’hàbit. Les relacions naturals d’intercanvi de béns i serveis donen l’oportunitat d’establir vincles que, d’una altra manera, serien difícils. Rosa, la coordinadora del grup melianer, ens parla de una «xarxa de xarxes» que treballen i s’organitzen

És tan simple com registrar-te i començar a intercanviar. Com que els «diners» en aquest sistema són només un registre d’intercanvis o suma de punts, no cal tenir-ne efectiu i pots començar a intercanviar amb un deute. Això significa que el teu compte té un balanç negatiu però, a diferència del sistema tradicional, no has de pagar interessos ni és una posició estigmatitzant. Per fer el registre, entra al bloc de la Xarxa de Xarxes (http://coordinaciolavintiquatre.blogspot. com) i a la dreta trobaràs una llista dels grups de la federació. Si hi prems, pots omplir el formulari de registre del més proper al teu domicili. en local però amb una intenció de creixement global. «El SIL de Meliana pertany a una federació de nou grups, la Xarxa de Xarxes d’Intercanvi Valencianes, on compartim la mateixa moneda o unitat d’intercanvi –l’eco– i, uns acords de mínims; després, cada grup té les seues peculiaritats organitzatives però tots treballem conjuntament per un bé major, comú», ens explica. Totes aquestes associacions estan adherides al CES (Community Exchange System), el programa informàtic què dóna suport virtual als intercanvis. En esta plataforma en línia cada persona publica els productes o serveis què oferix i també aquelles coses que demana, fent possible l’encontre entre oferta i demanda; a més -i sobre-

tot-, la plataforma funciona com a registre comptable d’ingressos i despeses. «La intenció és continuar creixent», conta Rosa, «i, de fet, esta plataforma en línia permet l’intercanvi entre els diferents grups per tot el món». En aquest moment, «en som més de dos-cents sistemes semblants a l’Estat Espanyol que utilitzem el programa creat per CES, i més de 700 al món». També hi ha altres programes informàtics i grups d’intercanvi sense base informàtica. Que ningú s’enganye: açò no és una moda més, no passarà, perquè és una forma de vida. L’objectiu final és la promoció d’altra economia: no especulativa, al servei de les persones, on els diners no s’acumulen sinó que són només un vehicle per fer intercanvis.


12 | LA VEU DE L’HORTA NORD | Nº 2 | Febrer 2015

Vicent Conejero

La ruta que vos vaig a proposar combina el carril de la via xurra amb camins d’horta. És una ruta menys transitada pels cicloturistes, tal vegada més llarga, menys ràpida que la via xurra -o carril bici- però indubtablement molt més bella. Eixim des del cementeri de Benimaclet pel carril bici i travessem els camps de l’horta d’Alboraia. Ens creuaran camins que porten cap a l’ermita de Vera o la Patacona. És un paisatge bonic fins que arribem vora el municipi. Ací el paisatge d’horta es queda a la nostra dreta -l’Est- i haurem d’anar amb compte perquè és un tram excessivament transitat per ciclistes, corredors i passejants; així com per l’existència de rodones amb alta densitat de vehicles. La bellesa tornarà en arribar al barranc del Carraixet, l’únic espai natural -encara que prou humanitzat- que trobarem durant el viatge. Podrem gaudir de la fotja, del collverd, les gavines, ... des del pont del barranc. La ruta continua a l’altra banda però paga la pena continuar un parell de kilòmetres vora el caixer del barranc fins arribar a l’Ermita dels Peixets, ja prop de la mar. Aneu però, amb compte, qui us narra la història del miracle doncs la versió canvia d’una part a l’altra del barranc. Travessat aquest corrent d’aigua circularem pel tros d’horta més bonic de la comarca perquè la durem a esquerra i dreta. Ací és on hem de gaudir de l’excel.lència d’aquest indret: carxofes, faves, cebes, creïlles, xufa, fenoll, cols, carlotes, encissams... que trobarem segons la temporada en cavallons perfectament aliniats i, entre ells, les alqueries i alguna que altra barraca. Esteu en el terme d’Almàssera de la qual podreu veure les seues dues torres campanar a l’oest. Arribant a Meliana, atureu-vos sobre el pont i gaudiu de la vista, ja que aquest punt és una de les poques zones elevades que hi ha.

Perquè només es pot estimar allò que es coneix Ruta 1: De València a Puçol per la ruta cicloturística de la Via Augusta FITXA TÈCNICA Benimaclet - Puçol per la via Augusta Distància: 20 km. Durada: 1 hora, a 20 km/h.

EL PAISATGE. Dalt, una alqueria de l’horta. A l’esquerra, un exemple d’arquitectura tradicional a Mahuella. Baix, el Carraixet i el senyal que cal seguir. V. CONEJERO

Seguirem la ruta cicloturística Via Augusta per camins agrícoles Pareu ara atenció: al travessar Meliana ho feu per un carrer d’un únic sentit, a la tornada haureu de desviar-vos-en per dins del poble i eixireu altra vegada al carril bici. Continuem ara cap a Puçol. A l’arribar a la segona cruïlla del poble albirarem el carril bici a l’altra banda com a una pista de terra, per ahí continua la via xurra però nosaltres no hi anirem per ella. Agafarem el carrer Dr. Fleming que també enfront nostre però desviant-se una mica

a la dreta ix del poble pel costat d’un magatzem de fruita. Hem deixat la via xurra i seguirem la ruta cicloturística anomenada Via Augusta. Anirem per camins agrícoles transitats per llauradors i veïns -i alguna que altra cavalleria-. I ens haurem de fixar en els senyals de la nostra ruta: un rastrell bicolor blau-blanc en la vora del camí. Encetem una nova part del viatge amb el predomini del tarongerar i on l’horta queda reduïda a pocs espais. És l’hora de gaudir de l’arquitectura popular de la comarca: alqueries antigues, reformades o abandonades, barris com el de Les sidres a Albuixech o poblets ja sense

independència municipal que depenen de la capital com Mahuella i Tauladella li donen una bellesa a la ruta que no la té la via xurra -la qual travessa polígons industrials-. Val la pena aturar-se, desviar-se i entrar en aquestes poblacions, la visita serà ràpida degut a la seua petitesa. Continuant fent via circumval.larem Albuixech i al pont que travessa les vies del tren podem veure un panell informatiu sobre la nostra ruta. A partir d’ací el camí barreja tarongerars i polígons industrials, fent nombroses ziga-zagues fins arribar a El Puig. Ho sabrem pels salons de banquets i els adosats. En arribar al semàfor, junt a un centre educatiu,

girem a la dreta agafant l’avinguda cap a la mar, a la pròxima rodona girem per l’avinguda del músic Julio Ribelles -on també hi ha un altre panell informatiu- i eixirem de la població travessant rodones per una zona a mig urbanitzar. En arribar a l’última girem per l’esquerra fins la 2a rodona i a la dreta agafem el camí de El Puig que mena cap a Puçol. Final del trajecte. Si voleu esmorzar vos recomane anar cap a l’esquerra, travessar el túnel del tren i en el carrer Vicent Ros, situat enfront de l’inici del carril bici-via xurra, trobareu nombrosos bars on fan entrepans. I bon profit! que vos queden 20 km més de tornada pel mateix camí. Bon viatge.


Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.