Revista EOI Dénia

Dénia

R e v i s t a d e l D e p a r t a m e n t

d e V a l e n c i à

Paraules d’agraïment

Fa uns mesos, en exposar la programació del curs, vaig explicar el repte lector: s’havia de llegir una obra literària, preferiblement de la biblioteca escolar, abans de gener. A l’aula va haverhi cares de tota mena: bones cares, cares de pomes agres, cares de circumstàncies… Entre l’alumnat hi ha varietat, algunes persones lligen per plaer, d’altres per obligació. Per intentar compensar els neolectors de valencià vam optar per elegir les obres centrades en l’interés de l’alumnat, sempre ancorades al nostre nivell. Entre renecs i xiuxiuejos, com a professora no estava segura de l’abast d’aquell repte. Tanmateix…

Vint-i-huit alumnes del departament de valencià dels nivells C1 i C2 han llegit trenta obres d’una diversitat molt apreciable. Una diversitat que ens ha ajudat a entendre com la realitat que vivim té moltes arestes. És una realitat discursiva complexa però, a poc a poc, la volem aprehendre. La nostra biblioteca intenta ser un racó on cabem tots i on volem que ressonen veus molt variades totes vehiculades en valencià.

Els llibres que ha elegit l’alumnat tenen una mà escrivent valenciana, catalana o mallorquina – una mà nostrada–, però també s’ha optat, en nombroses ocasions, per traduccions excel·lents que connecten la nostra cultura amb els altres panorames literaris.

En esta selecció de ressenyes hi ha alumnes que s’han endinsat en la cultura marinera de la costa alacantina; d’altres que han viatjat per les sendes del nostre passat medieval i modern; també s’ha posat una mica de llum sobre el temps de la guerra civil en aspectes com

l’estraperlo o el paper dels docents i, per descomptat, en la reconstrucció de la memòria. Uns quants han creuat l’oceà cap als Estats Units i han explorat la vida dels barris novaiorquesos i la devastació a Nova Orleans de l’huracà Katrina. Molts lectors han apostat per les veus femenines que narren històries de dones occidentals i també d’altres cultures, especialment, del continent africà. Per últim, sempre hi ha un espai per a l’humor amb alguna obra de teatre francesa i alguna aventura que navega entre l’horror i la ironia d’un curs d’estiu a Anglaterra.

Aquest recull és una petita mostra del nostre fons bibliotecari que vol continuar tenint vida, arribant a les cases dels seus potencials lectors, vol establir diàlegs i contruir ponts entre cultures i entre moments històrics.

Entenc que la voràgine de les nostres vides no acostuma a deixar-nos temps per relaxar-nos, gaudir, llegir, rellegir, analitzar i crear, però, en els temps que corren, la literatura és una bona medecina contra la desinformació, l’acriticisme i l’aculturació. I és una de les millors eines, malgrat el que alguns diguen, per aprendre una llengua.

Vos encomane el gust per la lectura a través de les següents pàgines i vos done les gràcies a tots, el que esteu ací i els que no, per les hores compartides i per la vostra alegria quotidiana.

Desprésdelsdies dolents,sempreen venen...,debons?

Títol: Els dies bons

Autora:

Aina Fullana Llull

Editorial: Bromera

Any de publicació: 2021

Pàgines: 256

Quina ironia el títol d’aquesta novel·la! No en trobarem pas cap de dia bo. Tant de bo n’hi hagueren... Potser al final en trobarem algun?

Tres parts estructuren la novel·la, igual que tres personatges conten una mateixa història: en Xavier, na Martina i n’Ariadna, (pare, mare i filla). L’únic que tenen en comú és que sobreviuen, marcats pel dolor, a les circumstàncies que han hagut de viure. No es prenen seriosament les decisions vitals sinó que es deixen arrossegar per la vida que els ha tocat viure, en la qual el patiment físic i anímic en forma part, és una qüestió normal, acceptada, és la vida!

Aquesta novel·la, guardonada amb el Premi València de Narrativa, avança per la Mallorca dels anys huitanta, on és evident un boom turístic, que desenvolupa majoritàriament el sector de l’hostaleria amb uns convidats de turistes d´alcohol i platges, desfasats de drogues i lligats a la música i a la festa. Un relat d´abismes i llums que ens introduïx en el pensament d´un drogoaddicte que començà sent Xevi (per als col·legues), un jove que guanyava una quantitat considerable de doblers, barrejats amb una llibertat de la qual no sabia què fer i amb un desenllaç anticipat i preludi del seu futur, explorant com qualsevol adolescent quins eren els seus límits. Per altra banda, l´admirable espectacle d´una mare que tracta de cimentar una vida normal per als seus fills i que manifesta una necessitat humana de cercar, malgrat les adversitats més cruentes, els dies bons.

Mentre que n´Ariadna feia un calendari de decepcions, els seus dies bons resultaven tan sols moments bons, i quedava tot borrós per l´alcohol.

La seua vida era una ressaca constant, ràbia, frustració, cansament, impotència, dies grisos i esfereïdors.

Impressionada per l´estreta distància amb son pare, un dia s´adonà que les seues mans ensenyaven unes venes netes i llises que exposaven la facilitat amb què s´hi podia clavar una agulla

Malgrat aquest malson, va decidir escriure la seua història i, sense dubtar, tot anava agafant forma, color i vida.

Finalment es podria llevar la cuirassa que l´apretava i va començar a aprendre a respirar.

Com a lectora m´agradaria afegir que El dies bons pertany a eixa classe de novel·les amb una incontestable riquesa literària, un d´aquests llibres als quals agraïm l’existència.

AnaBelén

Gràcies, Aina

Quan vaig saber tot el que passava i tot el que elles m´havien amagat en vaig adonar de tota la gent que s´havia rigut de mi a la meva cara. Els amics d´en Xavier quan venien a sopar, les seves dones, tots els coneguts que ho sabien i que quan ens veien pel carrer ens feien un casser, els companys de feina d´en Xavier, les infermeres…, en Xavier. Tots. Tots s´enreien de mi a la meua punyetera cara, m´enteneu?

Qualcuns més que altres, perquè ja us dic jo que hi havia que passaven gust, de veure la meua cara de curta, però a d´altres els devia fer llàstima

Als ulls del poder, tot enemic és una bèstia

Títol: La pell freda

Autor: Albert Sánchez

Piñol

Editorial: La Campana

Any de publicació: 2002

Pàgines: 299

Aquesta novel·la ha suposat l’entrada en el camp novel·lístic d’Albert Piñol.

Sorprenent i innovadora, esta novel·la ha aconseguit un èxit excepcional en venda i crítica, s’ha traduït a més de 36 llengües i fins i tot s’ha fet una pel·lícula, fets que la consoliden com una obra de gran qualitat.

La història de la novel·la ens situa a principis del segle XX, quan el nostre protagonista, el nom del qual no es fa saber mai, arriba a una petita illa quasi deserta de l’Atlàntic. Este personatge està fugint del seu passat com a guerriller irlandés, i busca una mena de refugi espiritual. Arriba per a fer-li el relleu a l’actual oficial atmosfèric, ja que esta feina requereix estar un any sense cap contacte extern més que amb l’operari del far que hi ha a l’illa. Per contra, en arribar no troba l'anterior oficial enlloc, i el farer es nega a comunicar-se amb ell. Així i tot, decideix instalarse en la caseta de l’antic oficial atmosfèric i quedar-se a l’illa.

Eixa mateixa nit, l’illa és assaltada per monstres procedents del mar que ataquen el nostre protagonista, que es pot defendre gràcies a uns fusells i unes bales que li va deixar el capità del vaixell que el dugué a l’illa.

En arribar el matí, els monstres es retiren i arriba el farer, que es presenta com Batís Caffó, i que, havent escoltat els trets durant la nit, s’interessa pels fusells. Ell ja sabia que aquella nit apareixerien els monstres, ja que ataquen totes les nits, i fins i tot té un nom per a ells: Cicauta. L’exguerriller, furiós perquè no l’havia avisat dels atacs, li exigeix que l’aculla al far, posició molt més defensable que la caseta de l’oficial, però el farer el rebutja.

La situació canvia un parell de dies després, quan el nostre protagonista, esgotat pels assalts, troba durant el dia un dels monstres i el captura, que resulta ser este la mascota d’en Batís, que li deixa instal·larse al far a canvi de no matar la bestiola. Des de llavors, els tres conviuran al far, lluitant contra els Cicauta, cosa que obrirà antigues ferides al soldat i que el tornaran a la guerra de la qual buscava fugir. En esta novel·la, simple i amb a penes 3 personatges, s’entrellacen temes com la guerra, el poder, la bestialització de l’enemic o l’alteritat

Mai no som infinitament lluny d’aquells qui odiem. Per la mateixa raó, doncs, podríem creure que mai no serem absolutament prop d’aquells a qui estimem.

La Vaca de Troia

i altres històries

Títol: Memòries d’una vaca

Autor: Bernardo Atxaga

Editorial: Sembra Llibres

Publicació original: 1991

Traducció: 2021

Pàgines:128

Memòries d’una vaca narra, mitjançant l’ús d’una ampla varietat d’icones, les vivències de Mo, protagonista que pertany a aquesta espècie, en un medi rural del País Basc en l’epicentre de la postguerra espanyola.

Escrita originalment en eusquera amb el títol Behi Euskaldun Baten Memoriak va ser traduïda al català l’any 2021 per Pau Joan Hernández.

El llibre consta de 8 capítols descriptius i d’un últim explicatiu, escrit en un registre col·loquial però amb màxima sensibilitat. Atxaga mostra un control excel·lent de l’iconisme quan aconsegueix descriure alguns personatges amb només un pseudònim com ara L’Ulleres Verdes o Els Dentuts, a més a més dels recursos literaris com les metàfores.

La història ens transporta a una societat rural plena de secrets que aniran descobrint-se a poc a poc,

pors i rancors que s'enquistaran fins a un fatal desenllaç. Mentrestant Mo lluitarà per trobar la seua identitat de vaca i aprendrà a empoderar-se i a voler-se, ajudada sempre per la seua veu interior que ella mateixa anomena El Pesat.

Encara que l’obra inicialment es va inserir dins de la literatura infantil i juvenil per una apararent ingenuïtat resulta apta per a qualsevol públic.

Atxaga ens mostra un bell recorregut pel descobriment d’un mateix, fent en un primer moment una picada d’ull al cogito ergo sum. Mo és un personatge entranyable els pensaments del qual tenen diversos nivells de lectura.

Memòries d’una vaca em recorda la sensació que vaig tindre quan vaig conèixer El Petit Príncep, per la senzillesa en el llenguatge

unidament a la ingent riquesa d’idees que vaig descubrir-hi. Un catàleg d'inspiradores frases, belles metàfores en les quals se succeeixen variats i capitals temes universals com ara l'amistat, l’autoestima, la innocència, la responsabilitat o la relació de l'ésser humà amb la naturalesa.

Memòries és una oda a la llibertat, a la recerca de la felicitat, al respecte per l’altre i a la necessitat d’autoafirmació i amor propi.

Recomanaria esta obra sense dubte com a reflexió filosòfica per a tots els públics i potser com a llibre d’autoajuda.

Tal volta la traducció al català podria ser més acurada i precisa.

Vaca sola es llepa on vol

Entronitzar el patriarcat a través dels contes

Títol: Contesperanensinenespolíticamentcorrectes

Autor: James Finn Garner

Traducció de Quim Monzó i Maria Roura

Editorial: Quaderns Crema

Any de publicació: 1995

Pàgines: 102

Aquesta obra fuig un poc dels contes dels germans Grimm o Andersen per endinsar-se en el món on vivim.

Tracta de canviar les obres clàssiques per més modernes en les quals es respecten diferents etiquetes que abans estaven normalitzades.

En primer lloc, amb aquesta obra podem veure el contrast entre els valors més tradicionals i els nous paradigmnes de la societat. L’autor trenca amb els paradigmes sexistes d’abans, que analitzarem amb detall.

La Ventafocs, la Blancaneu o la Caputxeta Vermella són tres contes que apareixen subvertits i adequats a la socientat lliure en la qual vivim sense prejudicis i discriminacions.

Amb alguns dels contes del llibre es tracta també la temàtica de la conservació ecològica del medi, amb les tres cabretes que ixen en època d’estiu a pasturar pels verds prats, o amb la feina de la Blancaneu, que evita l’explotació del medi en la mina.

Amb el príncep gripau, la princesa, una dona feminista i empoderada, que vol un món liderat per dones, quan va cap al bosc i es troba amb l’estany i amb el gripau, que convertix amb un ser humà masculí, ens fa veure que no era un príncep sinó un promotor immobiliari i el torna a enfonsar a l’estany per les barrabassades que diu.

Pel que fa a les professions o feines discriminatòries, amb alguns contes clàssics, en aquest cas, amb el conte la Meravella, ens fa veure que la professió de recollidor de cartons no té per què ser una feina roïna ni que

tampoc pel nivell socioeconòmic baix. La generalització de certs treballs fa veure a la resta de societat que tots tenen les mateixes condicions.

Fer una volta a aquests contes és la manera de veure la genialitat de l’escriptor. Nens, joves i adults poden reflexionar i canviar de paréixer quant als contes clàssics, fora dels prejudicis i aïllaments per ser de la manera que siga cadascú. Tant de bo

Entronitzar el patriarcat, allunyar la gent dels instints naturals propis, dimonitzar el “mal” i “recompensar” un “bé objectiu”.

SEGUR QUE TOT HA CANVIAT?

Títol: Veus, la mar

Autor: Víctor Labrado

Editorial: El balancí

Any de publicació: 2019

Pàgines: 190

Aquesta novel·la ens transporta dels anys trenta als seixanta, vivint experiències i diverses situacions que van experimentant els diferents personatges de les Marines en la seua vida, que es desenvolupa entorn a la mar. Aquests pescadors han d’anar sobreposant-se i buscant-se la vida per a poder sobreviure ells i les seues famílies a tres guerres, la d’Espanya, la Segona Guerra Mundial i la d’Algèria.

Anem experimentant les diverses situacions que han de viure, per exemple, en escoltar els avions alemanys sobrevolar des de Calp fins a Alacant. Com en escoltar-los sobrevolar es refugiaven i com eixien a pescar amb barques d’arrossegament a vela, pel racionament del combustible, o com havien d’anar de cada vegada més lluny, fins a Mostaganem, a Orà, Beni Saf o les illes Habies, a Algèria.

Així ens van contant com treballaven per aqueixos llocs, com, encara que pensem que tot canvia, en realitat el món seria sempre igual. Quina dependència es mantenia amb els diners i com al principi podien treballar sense que ningú els diguera res. També podem entreveure com estaven organitzats i com se subornava a

Algèria per a poder pescar sense que ningú els molestara.

Tanmateix, en esclatar la guerra i els algerians veure la realitat i la necessitat de pescar només ells en les seues aigües, ja no valia ni el suborn ni els contactes, les barques de la policia algeriana que abans no els deien res, ara els feien la vida impossible, ja els molestaven totes les barques de pesca espanyoles. Fins a tal punt era així que al principi les multes eren a canvi d’un import molt baix, només per a complir l’expedient i, al final, eren molt cares i damunt retenien molt de temps les barques en el port.

Per tot això, m’ha agradat el llibre molt, però sobretot per anar coneixent històries que he anat escoltant del meu avi i amics

d’aqueixa època i per conéixer nous llocs i llenguatge tècnic sobre artefactes dels vaixells de pesca com, per exemple, el morenell o la moruna

Actualment les tècniques i moltes altres coses, de veritat, tant han canviat...

“La mar té memòria. Perquè, damunt les roques, els alguers, i les platges de fang o d’arena que li concreten la fondària, és on s’acumulen els records de la mar. Una memòria molt completa de l’espant. Tots els desastres de la mar hi han deixat un rastre”

Superació i humanitat en un món postapocalíptic: una anàlisi de Mecanoscrit del segon origen

Títol del llibre: Mecanoscrit del segon origen

Autor: Manuel de Pedrolo

Any de publicació: 1974

Editorial: Educació 62

Mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo és una obra fascinant que ens submergeix en un món postapocalíptic a través dels ulls de dos joves supervivents, Alba i Dídac.

Després d’un atac alienígena que deixa el món en ruïnes, Alba i Dídac es troben sols en un escenari desolat. La seva lluita per la supervivència es converteix en una odissea emocional i física que qüestiona els fonaments de la societat humana.

I l´endemà, en endinsar-se per les primeres ciutats industrials que, de lluny, envoltaven Barcelona, van comprendre que, en matèria de desastres, encara no havien vist res. Aquí on ja hi havia construccions verament altes, els enderrocs obstruïen totalment els carrers principals, amples i tot com eren, i colgaven els vehicles que havien circulat al moment del cataclisme. En alguns indrets, el vessament era tan copiós que fins resultava difícil de distingir el dibuix de les vies de trànsit. Les dues anyades transcorregudes des de l´atac havien acabat d´anivellar les runes, si bé adesiara un pany de paret o d´envà continuava dreçant les seves arestes com un braç mutilat.

Els va caldre fer voltes pels carrers exteriors, de fabriques, on en algunes portes hi havia camions aturats i cadàvers que encara conservaven, s´hauria di, el gest d´anar a carregar o descarregar una màquina, un fardatge…En el pati d´una escola, que tenia les parets senceres, potser perquè eren de filferro reixat, una estesa d´esquelets menuts indicava que foren sorpreses per la mort a l´hora de l´esbarjo.

Aquest fragment ressalta la força descriptiva de l´autor i la seva habilitat per transmetre la desolació i l’impacte emocional del cataclisme. La imatge dels carrers principals de Barcelona, una ciutat abans vibrant i plena de vida, ara reduïts a runes, és una representació gràfica del canvi dramàtic que ha sofert el món.

L’atenció als detalls, com els cadàvers en postures quotidianes, captura la naturalesa sobtada i devastadora de l’atac alienígena. També serveix per simbolitzar la fragilitat de la vida humana i la nostra vulnerabilitat davant forces incontrolables. La menció dels esquelets a l’escola com a mostra patètica del futur interromput, és especialment potent.

Aquesta descripció de la devastació fa una analogia inquietant amb situacions reals com guerres, desastres naturals o pandèmies. Ens recorda la importància de valorar el privilegis que tenim, així com la necessitat d’estar preparats per fer front a situacions caòtiques imprevistes. Els personatges d’Alba i Dídac són metàfores vives de la resiliència i la innocència. Alba, amb la seva forta voluntat i coratge, contrasta amb la curiositat i el creixement de Dídac. El seu viatge és un reflex de la lluita humana per la supervivència i la importància de confiar els uns en els altre

La capacitat de Pedrolo per capturar aquesta realitat amb tanta claredat i profunditat emocional és el que fa que “Mecanoscrit del segon origen” sigui una obra tan impactant i rellevant, tant en el seu moment de publicació com en l’actualitat.

Immersos en les seues pàgines, trobarem valuoses reflexions sobre el racisme, l’ecologia i la igualtat de gènere. Un paral·lelisme interessant amb l’època actual és la capacitat de la humanitat per afrontar i superar crisis globals, com ara les pandèmies o els desastres naturals. Així com Alba i Dídac reconstrueixen la seva vida des de zero, també nosaltres hem d’aprendre a adaptar-nos i superar els desafiaments que ens presenta el món.

Un llibre que transcendeix els límits d’una simple novel·la de ciència-ficció per convertir-se en una oda a la fortalesa de l’esperit humà, una celebració dels valors més nobles: la persistència davant l’adversitat, la capacitat de construir amistats profundes en circumstàncies extremes, la generositat en compartir amb altres el poc que es té i el valor per enfrontar-se a un futur incert amb determinació i esperança.

DESAFIANT L’ORIENTALISME CULTURAL COLONIAL

Títol: Orientalisme

Autors: Edward. W Said

Editorial: Debolsillo

Any de publicació: 2003

Pàgines: 512

Orientalisme és un llibre en què Edward

Said analitza la manera com Occident ha construït i representat el món àrab i oriental al llarg de la història. Said argumenta que aquesta representació, anomenada orientalisme, no només és un estudi acadèmic sinó també una forma de poder i control, ja que Occident ha utilitzat aquestes representacions per justificar la seua dominació política i cultural sobre els països orientals. A través d’una anàlisi meticulosa i incisiva, Said desxifra les narratives colonials i les construccions culturals que han perpetuat una visió simplista, exòtica i, en última instància, dominant del món oriental. Amb una erudició perspicaç i un compromís incisiu, Said desafia les concepcions arrelades, i convida el lector a qüestionar i reavaluar les representacions establertes de l’Orient i el seu impacte en el món contemporani. Per una banda, representa una obra monumental que destaca per la seua profunditat analítica i la seua capacitat per a desentranyar les complexes interrelacions entre poder, coneixement i representació en el context de les relacions entre Orient i Occident. Said ofereix una perspectiva esclaridora sobre l’impacte de l’orientalisme en la percepció occidental del món àrab i oriental, revelant com les representacions culturals i polítiques han sigut utilitzades per a justificar i perpetuar la dominació imperialista occidental sobre l’Orient. La seua anàlisi meticulosa i la seua erudició incisiva desafien les narratives establides i propicien un examen crític de la relació entre coneixement i poder en l’àmbit dels estudis orientals.

No obstant això, la seua anàlisi podria veure’s limitada per una visió massa generalitzada de la cultura occidental, així com per una simplificació de les motivacions darrere de l’orientalisme, i de vegades, de l’imperialisme europeu. Said tendeix a homogeneïtzar les postures occidentals cap a l’Orient, sense tindre en compte les diferències ideològiques i polítiques i religioses dins d’Occident. A més, es podria argumentar que Said subestima la diversitat i l’agència dels subjectes orientals, reduint-los a mers objectes d’estudi en mans d’Occident, la qual cosa podria portar a una representació massa monolítica del món oriental.

Tot i això, Orientalisme continua sent una obra fonamental que ha impulsat un profund qüestionament de les dinàmiques de poder i representació en el món contemporani. El seu impacte perdurable en els estudis culturals i postcolonials és innegable, i la seua crida a una major consciència crítica sobre les formes en què es construeixen i mantenen les representacions culturals continua sent rellevant en el món actual. No obstant això, per a una comprensió completa i crítica dels seus arguments, és fonamental abordar el llibre sense prejuís orientalistes preexistents i tindre un mínim de context sobre la història i les narratives occidentals respecte a l’Orient.

Les Germanies, la primera rebel·lió moderna?

Títol: Crim de Germania

Autor: Josep Lozano

Pàgines: 380

Editorial: Bromera

Any de publicació: 1980

El llibre Crim de Germania escrit per l’autor Josep Lozano és una obra literària que representa de la millor manera possible la narrativa històrica pròpia del territori valencià.

Aquesta edició revisada, ampliada i definitiva del llibre, fou la guanyadora del Premi Andròmina que commemora el quart de segle de la narrativa valenciana contemporània. A més a més, fou una obra que suposà el naixemenet de Josep Lozano com a escriptor. Graduat en Lletres Modernes per la Universitat de París i Filologia Catalana per la de València, ha traduït tot tipus de textos i a més amb l’ editorial Bromera ha guanyat diversos premis.

El llibre Crim de Germanies conta, de manera fragmentada i des de diferents punts de vista, com van viure aquest moviment social els diversos col·lectius involucrats en la contesa. Introdueix la situació de València de principis del segle XVI, quan les terres valencianes de la Corona d’Aragó començaren a perdre rellevància política dintre del joc de les potències europees. Ens narra amb detall

les revoltes ocorregudes en terres valencianes, que es produïren per l’enfrontament entre artesans, comerciants i camperols contra la noblesa.

Sense dubte, ens representa a personatges històrics reals com són: Germana de Foix, Vicent Perís, l’Encobert, el Conde de Melito, etc. Cadascun d’ells representa i relata la seua situació enfront del conflicte, per la qual cosa es poden veure les diferents perspectives depenent del personatge que ens conta la seua història. Un altre punt positiu que podem apreciar és que es pot llegir cadascuna de les historietes contades pels diferents personatges per separat i entendre alhora perfectament la situació de les Germanies.

Per altra banda, destaquem el lèxic que utilitza. Un lèxic extremadament arcaïtzant però que s’entén perfectament.

En canvi, com a crítica, destacaríem que és un llibre, que per poder entendre’l, s’han de tenir nocions en història. Qualsevol lector no seria capaç sense aquestes nocions de poder interpretar cadascuna de les situacions històriques que són narrades.

Personalment destacaria la feina que ha fet l’escriptor per informarse en arxius i textos de l’època per tal de poder redactar amb la major veracitat possible la rebel·lió de les Germanies al territori valencià. Aixó és així perquè en una part de l’obra ens presenta un conjunt

de fitxes personals de cadascun dels personatges, agafades totes elles dels arxius de la Inquisió Espanyola.

En defintiva, és un llibre que transmet molt bé el que suposà la rebel·lió de les Germanies. Encara que com a crítica essencial crec que la narració dels personatges, cadascun de manera individual, pot ocasionar un poc de confusió per al lector però res que amb un poc de curiositat pròpia per la història no es puga solucionar.

L’any 1517 del Nostre Senyor, vàrem sofrir una de les pitjors revingudes del Guadalaviar. L’any següent, Barba-rossa atacà Xilxes i va saquejar Dénia i Alacant. Nosaltres sabíem que la moreria ajudava impunement els pirates de l’Alger i d’Orà; però els serfs agarens vivien sota l’aixopluc dels senyors, i no podíem fer res contra ells.

Les veus del poble reclamaven justícia contra aquell estat de coses. Els cristians de sang vella, desitjàvem, esperàvem amb deler el dia de la venjança. Per si tot açò no bastàs, l’any vinent tornà la pesta a les nostres llars. I fou tan gran l’epidèmia, que les autoritats, emporuguides, se n’anaren de la ciutat, fugiren al camp, amb la por de la mort penjada a les esquenes. I nosaltres, els menestrals, aprofitàrem l’escampada per a constituir-nos en Germania.

Quan l’entreteniment i la divulgació coincideixen

Títol: Quan anàvem a l’estraperlo

Autor: Víctor Labrado

Editorial: Andana editorial

Col·leció: Trencadís

Any de publicació: 2017

Pàgines: 181

Estraperlo va ser el nom que se li va donar al mercat negre o negoci fraudulent d’articles intervinguts per l’estat o subjectes a racionament. És lògicament un concepte cabdal per entendre el nus de la narració i per a ancorar-lo a una època històrica concreta.

La trama arrenca en els darrers anys de la Segona República on Vicentet acompanya els seus oncles amb el camió per fer mercat. Amb l’esclat de la guerra civil tot se’n va en orris amb el camió requisat per l’exèrcit i a un pèl d’acabar a la presó.

En el anys de la guerra, sent un xiquet, comença a buscar-se la vida allà on faça falta canviant uns productes per uns altres perquè en eixos temps els diners no tenien cap valor. Anaven a peu, caminant per camins polsosos i patint calor a l’estiu o bé per sendes plenes de fang, amb fred a l’hivern. Amb el temps aconseguix fer-se amb una bicicleta i comença a recórrer les províncies d’Alacant i València. De Sagunt a Guardamar del Segura, de Villena ns a Xàbia, d’Alcoi a Tavernes i sempre tornant a la Font d’en Carròs. L’estraperlo va durar gairebé fins als primers anys de la dècada dels anys cinquanta del segle passat

i era l’única manera que tenien els pobres de poder dur a casa un rosegó de pa per menjar.

Carregat amb uns 70 o 80 k d’arròs, blat, oli o sardines i fugint de la guàrdia civil i amagant-se als trens va passar Vicent els anys més sinistres del segle passat al nostre país.

Un llibre molt entretingut i de molt fàcil lectura i molt recomanable per a tot tipus de públic amb un llenguatge proper i, a més a més, molt divertit amb un munt d’anècdotes que li passen al nostre protagonista.

El que em va portar a llegir aquest llibre va ser sobretot el títol. De vegades els llibres t’entren per ahí, potser també pel tema en veure la sinopsi o en llegir la primera pàgina.

ET DONARÉ LA TERRA

Títol: Et donaré la terra

Autor: Chufo Llorens

Editorial: Rosa dels Vents

Any de publicació: 2008

Pàgines: 736

Ala Barcelona del s.XI, les aventures d’un jove camperol, recentment arribat a la ciutat per forjar-se un futur millor per a ell i sa mare. La Barcelona medieval amaga darrere les muralles dues històries, ambdues marcades per l’amor i l’ambició:

Martí Barbany no és ningú quan arriba a Barcelona acabada de fer la seva majoria d’edat. El dipòsit que el seu pare li va deixar en herència, però, li permet començar el seu camí cap a un futur prometedor. Per això compta amb l’ajuda del capellà Eudald Llobet -antic company de son pare- i les gestions del jueu Baruc Benvenist, un jueu del Call de la Barcelona. En el mercat d’esclaus coneix a Laia -la filla del conseller econòmic del comte de Barcelona- de la qual queda totalment enamorat.

Perquè Martí puga portar mercaderia d’ultramar amb els seus vaixells acabats d’estrenar, necessita el vistiplau precisament del conseller econòmic, Bernat Montcusí. Martí no dubtarà

a fer-se amb el favor de Montcusí i, de passada, amb el cor de la Laia. Però per al conseller l’únic important és assegurar els seus guanys i impedir que res vulnere la seua estabilitat econòmica i familiar. Martí marxarà a terres llunyanes per portar els seus productes amb l’esperança de guanyar-se l’honor de ser l’espòs de Laia, sense saber que l’únic que té assegurat és un dur enemic pròxim al comte de Barcelona.

L’escriptor, Chufo Llorens té ja una trajectòria novel·lística, per això, en la seva novel·la no veiem errors típics dels que comencen en el gènere històric: no hi ha un abús excessiu de les descripcions,és a dir, no hi ha aquesta sensació d’avorriment pròpia dels autors que se centren massa en el context històric i descuiden l’argument de la novel·la.

Et donaré la terra ens mostra la vida d’una ciutat on els pactes, el llinatge, les intrigues de palau, l’ambició comercial i la convivència entre diferents religions es tenyeixen amb les emocions més intenses: passió, amistat, enveja, honor i venjança. Una novel·la apassionant i ambiciosa que submergeix el lector en l’època de la forja d’una ciutat.

Queia la tarda. Un grup format per cinc genets adustos i malhumorats cavalcava per una sendera flanquejada de faigs que separava el comtat d’Empúries del de Girona. Pel seu aspecte es veia que no eren caçadors experimentats,(...), disposats a llogar la seva espasa a qualsevol senyor que volgués recórrer a aquell tipus de tropa per envair una marca o disputar un predi al comte veí. Havien sortit de bon matí per matar el tedi, amb la idea que allò d’assagetar un cérvol o caçar un senglar seria una tasca molt més senzilla que no pas degollar un subjecte en una batalla. La inexperiència, però, els delatava: no tenien en compte la direcció del vent, ni se sabien moure en l’espessor sense trencar branques o fer sorolls innecessaris, i per tot plegat la cacera havia estat un desastre.Així doncs, esgotats, famolencs i esquerps, se’n tornaven cap a Girona amb la sospita que, des del boscam, cérvols, esquirols, senglars i galls fers es mofaven d’ells i proclamaven a crits la seva manca de perícia.

Títol: Mare de llet i de mel

Autora: Najat el Hachmi

Editorial: Edicions 62

Any de publicació: 2018

Pàgines: 394

Com la lluna plena, la cultura tradicional té dos costats, l’obscur i el lluminós. Les pràctiques heretades que ens inviten a ballar, a cuinar, a escoltar antigues histories, ens generen benestar i ens transmeten coneixements, no obstant això, quan els costums ancestrals s’obstinen a conservar les relacions de poder típiques de les societats patriarcals, sol ser la dona la que n’ix perjudicada.

Mare de llet i mel ens trasllada a un món antic, encara que desgraciadament contemporani, on els fets sobrenaturals i màgics, continuen sent tractats amb tota naturalitat, i on les dones seguixen patint els danys col·laterals del mil·lenari concepte mediterrani de l’honor.

Najat El Hachmi arrenca el seu relat en la casa familiar de Fàtima, en el Rif marroquí, ara bé, l’escriptora no escriu, l’escriptora ens conta. No la llegim, sinó que més bé, l’escoltem. El objectiu de Mare de llet i mel és arrossegar-nos a un món de dones analfabetes, atrapades en el laberint de la tradició, on l’oralitat és l’única font d’informació i els hòmens fan

La dona en el laberint de la tradició

i desfan a la seua conveniència. La novel·lista nascuda a Nador (Marroc) i criada a Vic (Barcelona) divideix en dos la crònica de la vida de Fàtima: els capítols alternen la narració oral en primera persona del seu viatge, acompanyada de la seu filla Sara de cinc ans, a la recerca del marit que les

ha abandonat, amb la narració omniscient de la seua infància i adolescència. Dies de llet i mel al costat de la seua amada i dolça mare, Thraithmas.

El viatge a l’estranger de Fàtima, una dona tímida, però valenta i dedicada en exclusiva a les feines del llar, no és tan sols migració, amb tot allò que implica, és també un exercici de coratge, un assaig de alliberar-se del rol que la societat l’adjudica. Fàtima, abandonada pel mascle, agafa de la mà a la seua filla Sara i s’escapa d’amagat

de la casa de la família del seu marit. Una casa repleta de dones hostils, atrapades, com ella, en la teranyina de la tradició, una casa que ens recorda la presó lorquiana de la Casa de Bernarda Alba

Això no obstant, la valentia no implica seguretat. Fàtima està confusa, la seua filla Sara ja no és la seua xiqueta, ja no és sa «casa», ara els pertany a ells. Sara ha sigut educada en un país estrany, on les dones tenen més llibertat. Tot això està molt bé, però siga com siga cal evitar que un home cristià «l’espatle».

Najat El Hachmi ens ofereix la crònica d’una dona perduda entre dos mons, però també un relat íntim i emocional del quotidià femení, puntuat d’imatges quasi etnogràfiques de la realitat rifenya. Ara bé, abans de res, Mare de llet i mel, carrega contra la societat patriarcal, contra l’obsessió masculina pel control de la dona. És sense dubte una novel·la feminista, però no ens confonguem, la novel·lista catalana matisa: la teranyina de les regles socials que provoquen el silenciós patiment de les dones no és només teixida per l’aranya mascle. Quina és per a ella a solució?: l’educació

El poder del que creuen els altres

La inspectora de policia Amaia Salazar és la protagonista d’un relat farcit de salts enrere, ben definits per capítols, que rememoren la seua infantesa a la Vall del Baztan, on fou malauradament força dissortada per les constants amenaces de mort d’una mare membre d’una secta de bruixeria negra, i d'un pare que no la defenia.

“Té por, però entre la foscor i la llum decideix veure arribar el seu enemic. Té por, però l'està esperant, i això la converteix en una persona extraordinàriament valenta.”

Aquestes vivències extremes fan acréixer en l’Amaia uns aspectes intel·lectuals, una intel·ligència i una agudesa mental que li confereixen una intuïció i un instint especials, els quals, aplicats a la seua professió, dibuixaran en ella un perfil ideal com a investigadora

“...se li va aturar el cor. Va tornar per alguna raó. Va haver de morir per aprendre a tornar de l'infern. Ara, no només sap el camí, i la sortida, sinó que distingeix els que hi caminen.”

Sovint, durant unes jornades d’intercanvi policial als Estats Units, el principal ponent agent especial Dupree, ho esbrina i no dubta a reclutar-la com a membre temporal de l'FBI en la recerca d’un assassí en sèrie, un psicòpata fanàtic que, des de fa més de díhuit anys, representa la mort de les seues víctimes com si hagueren sigut conseqüència de devastadors esdeveniments meteorològics.

És en el context de l’huracà Katrina a Nova Orleans (Nola), on l'escriptora desenvolupa la narració, a més, en dona detalls que potser llavors no arribaren mai a conèixer-se a Europa.

“Nola aïllada, sense esperança, saquejada, violenta, furiosa..., pistolers organitzats que inclús jutjaven i executaven disparant en la majoria dels casos contra persones innocents...”

A causa de la confiança que alberga Dupree en la capacitat innata per a la deducció de l'Amaia, i l’aparició de una nova prova inesperada d’un

Títol: La cara nord del cor

Gènere literari: narrativa

Subgènere: policíac, de suspens psicològic

Autora: Dolores Redondo Meira

Editorial: Columna - Labutxaca

Any de publicació: 2019

Pàgines: 686

altre cas, encara no resolt, de segrest de xiquetes que l’obsessionava des de feia ja molts anys. Fins i tot no dubta a involucrar-la.

Aquest nou assumpte ens traslladarà a l’ambient del vudú, en la vessant de la màgia negra, a Nola.

“Hi ha dos tipus d’éssers que no abandonaran mai Nova Orleans: els músics i els fantasmes”.

Dupree no s'equivoca a definir els trets que marquen l’excepcional personalitat de l'Amaia, dels quals la inspectora de la Policia Foral de Navarra en farà gala a la fi de la novel·la.

QUI SÓN ELS

VERTADERS IDIOTES?

Títol: El sopar dels idiotes

Autors: Francis Veber

Editorial: bromera

Any de publicació: 1998

Pàgines: 159

Des de temps immemorials l’ésser humà ha jutjat a les persones a base de les seves aparences, intel·ligencia, hàbits, gustos, en general, qualsevol cosa objecte de burla.

Tot plegat amb l’objectiu de degradar les persones per superioritat, inseguretats, enveja, motius de racisme, masclisme i una gran varietat de raons, inclús en aquest llibre, per diversió. Es pensaria que tot quedava en el plànol de la ficció, però és un fet molt real que és inevitable posar-li fi.

Principalment entre els xiquets menuts és on es sofreix més objectes de burles, i se’n faria la presumpció que quan són adults deixaran de burlar-se d’altres persones, però, si els pares mateixos no els eduquen a ser comprensius i empàtics amb les altres persones, el resultat passa per convertir-se en un Pere Canut quan són adults.

Aquest personatge és el protagonista i malvat principal de l’obra de teatre, un ric avariciós sense sentiments que troba l’entreteniment fastidiant amb persones innocents que les exposa a la burla en un sopar organitzat tots els dimecres anomenat sopar de

idiotes, tot amb objectiu de guanyar el joc que juga amb els seus amics sobre qui aconsegueix invitar el més idiota de tots?

Però el que no s’adona és que a causa de la seua maldat i idiotesa el karma li la torna en una nit de malson i caos, en la qual pateix dolor de lumbago, l’abandonament de la seua dona Cristina, i l’estrés i mal de cap per part de l’idiota Francesc Pinyó, que havia invitat a sa casa i no té més remei de dependre d’ell i dels seus amics per a trobar resposta a la ubicació de Cristina i les possibles infidelitats.

En aquest llibre s’estableixen les bases del karma i no fer mal a les altres persones, lliçó que finalment aprén el Pere, quan s’adona que el vertader idiota és ell.

Personalment m’ha agradat més la pel·lícula, encara que la gravació haga sigut un desastre, pero almenys era gravat amb actors de l’idioma, ambient i temàtica original; l’elegància de França

El llibre a canvi, resulta desastrosa l’adaptació al valencià perquè arruïnen la història canviant l’ambient i la temàtica a València i a la cultura espanyola.

A més a més, ¿On és el sopar? ¡L’únic que sopa en la història es l’inspector d’hisenda! La idea del llibre no és que els idiotes es reuneixen, sopen i hi ha una brega o un caos explosiu còmic i divertit?

Conclusió, únicament recomane la lectura a qui tenen gust pel teatre o per la crueltat.

El sopar dels idiotes m’ha paregut una obra de teatre interessant, però, amb molts matisos.

He vist la película i llegit el llibre, i, encara que la base de la història és la mateixa, té diferències que canvien la manera de vore cada versió de l’obra de teatre.

NOMÉS VOLIA

APRENDRE ANGLÉS...

Títol: L’estiu de l’anglés

Autora: Carme Riera

Pàgines:166

Any d’edició: 2006

Editorial: Labutxaca

Fa uns anys i més encara hui dia és important tindre la capacitat de parlar més d’un idioma, en especial l’anglés, i és per això que molta gent fa tot el que està al seu abast per aconseguir-ho.

Laura Prats era una dona que per motius del seu treball tenia un objectiu molt clar: aprendre anglès. Aleshores va pensar que per a complir-ho seria bona idea apuntar-se a un curs que oferia una dona a casa seva durant el mes d’agost.

Però el que va succeir és que les coses no van anar com qualsevol persona haguera pogut pensar.

Caldria destacar que s’ha emprat un llenguatge caracteritzat per la seua naturalitat i senzillesa, amb i tot que de vegades tindre el diccionari al costat no aniria gens malament.

La Grosse no s’havia disfressat d’home només per espantar-me sinó per intentar realitzar, convertida en Richard, el seu somni d’haver nascut home en lloc de dona, ja que sent-ho no hi és trobava bé.

Com que la Grosse, no es fiava gens ni mica de Laura, o Laureta, com li agrava nomenar-la, va optar per tancar-la amb clau a l’ habitació.

Amb aquest fet i altres més com, per exemple, quan li va confiscar el telèfon, resultaba quasi impossible creure el que estava ocorrent i inclus anècdotic que prenguera aquestes decisions amb la seua alumna.

Ara bé, de cap manera em podia esperar que el Richard, el presumpte exmarit, no fora més que la propia Grosse que s’havia disfressat d’home, i que tot derivava del seu estat mental, de la seua bogeria

Considere que va ser un gir sobtat amb el que concloure de la millor manera possible aquesta història de misteri.

La novel·la, gràcies a que està escrita amb una mica d’humor i ironia, malgrat ser de misteri i fins i tot terror, fa que siga fàcil i ràpida de llegir.

EL SUÏCIDI, UNA MORT ESTIGMATIZADA

Títol: Un elefant a la sala d’estar

Autora: Berta Dávila

Editorial: Sembra Llibres

Any de publicació: 2023

Pàgines: 108

Actualment és una de les causes de mortalitat més presents al nostre país. És millor no donar dades ni percentatges ja que, al meu parer, es perd la humanitat d’aquesta realitat. D’un temps ençà pareix que es tendix a relacionar el suïcidi amb la salut mental, la qual cosa no ajuda a la normalització d’aquelles persones que pateixen algun tipus de trastorn mental. Els posem al mateix sac i arriba a convertir-se en un estigma. Tot i això parlar d’autòlisi hui dia continua sent un tabú, ens angoixem d’una manera molt diferent quan ens parlen d’una mort per accident o malaltia, malgrat ser una pèrdua a la fi. Amb tot i això, sort que la societat ha evolucionat i ja no escoltem dir que no poden tindre un enterrament digne aquelles persones que es suïciden.

Des de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua es referix com “l’acció o conducta que perjudica o pot perjudicar molt greument a qui la realitza”; hi afegiria: “i també pot ser greu i afectar els familiars i gent del voltant de la víctima”.

D’això parla l’autora en aquest llibre, dels sentiments i preocupacions que florixen de sobte en les persones que es queden.

Si bé qualsevol mort deixa a les famílies devastades i dolgudes, llevar-se la vida fa que s’òbriga un ventall de preguntes que mai tindran cap resposta per aquests familiars i gent pròxima.

Un elefant a la sala d’estar parla amb el marit, la filla, el fill, cunyats i fins i tot amb la directora del centre escolar dels xiquets de la Rosa, protagonista, sense estar, d’aquesta història.

Aquest episodi el conta Belén, la

Rosa em va explicar que li quedava algun bon record d’infància, però que després tot va canviar. La primera vegada no tenia ni dotze anys, estava estirada al llit per dormit, va sentir que algú entrava a l’habitació i en un segon no podia moure el cos, algú la tocava. Rosa va dir: no vull papa

millor amiga i confident de Rosa, i només ho sap ella. Al llarg de la seua vida, Rosa no ha sigut capaç ni ha volgut contar res a ningú i pot ser aquest moment i altres que van passar, han sigut els que l’han portada a voler desaparéixer, mai ho sabran.

Des d’aquell dia ja res és el mateix per ells, apareixen qüestions com: per què? Com ha pogut ocórrer? Per què no he estat més pendent? Com no he pogut veure els senyals que ara sé que hi són? Per què me’n vaig anar a la feina i la vaig deixar sola si no estava bé? I d’ara endavant, què? Si una persona decideix acabar amb certa situació, no seguir caminant, és molt probable que existisca un patiment i un aspecte traumàtic. Situacions concretes que han pogut influir de manera negativa en un moment particular i que els familiars i gent pròxima no té per què adonar-se’n ni assabentarse’n. I aquestes son les cicatrius que queden per sempre, aprendre a sobreviure amb la mancança de respostes per poder tirar endavant sense el sentiment de culpabilitat. Si volem continuar evolucionant, hem de parlar clar, dir les coses pel seu nom encara que faça mal i deixar a un costat la por i les etiquetes que apareixen ràpidament. Tolerem i acceptem que aquesta decisió pot ser vàlida per a determinades persones, per més de les que ens pensem. Potser no tot té solució ni resposta.

ENTRE LA NOSTÀLGIA

I LA RENOVACIÓ

Títol: La canya rebel

Autors: Nina Berbérova

Editorial: Viena

Col·lecció: Petits plaers

Any de publicació: 1988

Pàgines: 81

Les guerres comporten dolor, ara i abans. Des de les Guerres Púniques (264-146 aC), passant per les Napoleòniques (1799-1815) i seguides de la Primera (19141918) i la Segona (1939-1945) Guerra Mundial. Els habitants del món hem hagut de sofrir – i continuem fent-ho – el que significa l’emigració, la separació de la gent que estimes, la pèrdua d’identitat i l’adaptació a noves cultures. Això no obstant, sempre existeix en nosaltres un món interior (el no man’s land) que cap règim totalitari ens podrà arrabassar.

La canya rebel de Nina Berbérova, s’enfoca en la vida d’Olga i d’Einar, una parella de russos i la seua experiència durant l’exili després de la Revolució Russa de 1917. La història comença amb la separació a la força dels protagonistes a conseqüència de l’esclat de la Segona Guerra Mundial: l’Olga es queda a París, on viu amb el seu oncle –un escriptor rus ben reconegut–, mentre que l’Einar fuig a Estocolm abans que la guerra ho impedisca.

La narrativa segueix de prop a l’Olga mentre ella ens conta com s’adapta a la nova realitat lluny de la seua pàtria i d’Einar, amb l’esperança que algun dia es retrobaran. Amb la voràgine de la Guerra, la vida passa de pressa i el seu oncle es mor. Roda i volta, la protagonista es retroba amb l’Einar, que és casat amb una dona capaç de controlar el no man’s land del seu marit i fins i tot de l’Olga. Quan la protagonista n’és conscient, s’allibera d’aquesta càrrega, i contagia el pensament fins i tot a l’Einar, que s’adona que l’Olga no ha parat d’estimar-lo mai.

Berbérova ofereix, amb un llenguatge ple de matisos, una visió detallada de les complexitats de la diàspora russa a Europa durant el segle XX. La història proporciona una perspectiva concreta sobre les dificultats, les relacions interpersonals i la cerca d’estabilitat enmig de la incertesa, permetent els lectors submergirse en les experiències personals d’aquells que es van veure obligats a abandonar la seua llar. A més,

ajuda a prendre consciència d’una ínfima part del dolor que les barbàries de la guerra generen, lamentablement tan presents hui en dia.

És sorprenent com un llibre escrit fa quasi cinquanta anys continua reflectint la situació que moltes persones encara viuen. Més enllà de la història d’amor que guia la trama, el llibre mostra les dificultats que pateixen aquells que viuen en aquests contextos. No obstant això, llança un feix d’esperança en posar de manifest el món interior individual, del qual, només hom és posseïdor. “ ”

No puc permetre-li de tocar el meu destí, de donar-me o no donar-me el passi per aquesta o aquella part del meu univers, d’organitzar-me com li sembli oportú la meva pròpia “no man’s land”. [...] Ella m’assenyala un camí, jo n’agafaré un altre. Jo tinc el meu, secret i lliure, que tan sols jo posseeixo i continuaré posseint, i aquí no hi tolero la seva ingerència.

Quanel Joaquim Simon, un home major sexagenari, ric i divorciat, accepta cuidar i protegir una xiqueta de només catorze anys que, de sobte, apareix en la porta de sa casa amb la semblança d ́una gitaneta, la roba bruta, els cabells vermells despentinats i amagats sota un mocador negre, la cara pigada sense parlar el seu idioma i amb només una carta amb quatre frases quasi sense sentit del seu amic Jack Thurber, està disposat a convertir aquella «salvatge» en un model perfecte del qual enorgullirse.

En aquesta novel·la Isabel Clara Simó, escriptora feminista, ens narra una història amb uns protagonistes complexos, cruels i dominants. Ens mostra la història de dependència i supervivència, de la Dolores Mendoza (Dorothy) i el Quim que, d'ençà que la coneix, decideix adoptar-la i fer-se´n càrrec, donar-li protecció, educació i tota classe de comoditats a canvi d’obediència i seguir les seues regles.

Per aconseguir el seu objectiu de fer-la a la seua semblança, li controla tots els moviments, les decisions, els pensaments i les amistats, aïllant- la de la societat. Ell presenta un desig sempre insuficient de control, un amor fraternal que amaga els sentiments de possessió “”

Tindràs de tot, Dolores, però m´has d´obeir.

En tot. I res de fer el pendó mai més.

EL CONTROL DE L’AMOR

Títol: La salvatge

Premi Sant Jordi de Novel·la 1993

Autora: Isabel Clara Simó Monllor

Editorial: Labutxaca

Any de publicació: 1994

Nombre de pàgines: 27

Al llarg d’aquesta novel·la els maltractaments són al començament molt subtils i psicològics, (no la deixa eixir de casa, controla els amics, la vigila durant la nit), però cap al final del llibre quan ella s´adona de la situació passen a ser intensos i físics quan ella es rebel·la i intenta fugir i tornar a la seua ciutat d’origen Nova York, concretament al barri del Moon i la tortura intentant desfigurant-li les dents perquè semble un animal salvatge.

Ai, Quim! Que feliços que hauríem pogut ésser, tu i jo! Ai, Quim! ¿Què faré sense tu, jo, ara?

Aquesta novel·la està escrita d´una forma fàcil de llegir, cruel en ocasions i directa, que ens fa pensar en una realitat en la qual no ens adonem d´aquesta forma de maltractament que passa desapercebuda, on la gent creu que una persona aparentment que ho té tot, educació, diners puga ser maltractada.

Cada volta més famosos (Carmina Ordóñez i Barbar Rei a Espanya o els intencionals i mediàtics Jonny Deep i Amber Heard) denuncien les seues parelles i fan visible aquest tipus de violència.

LA CABRA

Títol: La Cabra

Autor: Anne Fleming

Editorial: Sembra Llibres

Any de publicació: 2017

Pàgines: 116

Pot ser cert vore una cabra dalt d’un terrat al mig de Manhattan? De segur que la vostra resposta és negativa. Aquesta obra relata el misteri d’un edifici i una cabra, però, i si et digueren que açò no és el més sorprenent d’aquest llibre?

El llibre és una narració emmarcada on, per descobrir el misteri de la cabra, la lectura ens narra les vivències del dia a dia dels seus personatges, els veïns d’aquest edifici. Situacions que ocorren al mateix temps des de diverses perspectives.

A l’inici de la lectura, potser et perds amb facilitat, perquè l’autor vota d’un personatge a l’altre, fent-te conèixer la història darrere de cada un d’ells. Com la del Joff, un skater cec que també és escriptor. O la Doris i el Jonathan, una parelleta major que lluita per recuperar l’ictus del Jonathan. També estava el Kenneth, un amant de l’òpera, una mica misteriós i podem dir... rar. O la família de la Kid, que es muda per l’estrena d’un obra que representarà la seua mare.

La Kid, serà qui intente resoldre el misteri de la cabra, i d’aquesta manera aconseguir set anys de bona sort, com diu la llegenda. Però per realitzar aquesta aventura no estarà sola. Tot i que era recent a Nova York i també una mica vergonyosa, junt a Bobby (el seu pare) que acostumava a passejar sovint per Central Park i els museus, tots dos com a turistes, va conèixer un bon amic que l’acompanyarà al llarg de la cerca, el Will. Un xiquet amb una història dolenta, que vivia amb la seua tieta, la doctora Lomp. Després de pedre els seus pares en aquell fatídic 11 de setembre del 2001, als atacs terroristes.

Al llarg de la història, es pot vore com els personatges s’enfronten a les seues pròpies pors. Malgrat que

cadascú viu la seua vida i poc coneixen la dels seus veïns. La maleïda cabra, que molesta amb el soroll dels seus unglots al Joff mentre intenta escriure alguna cosa, desencadena la recerca per trobar-la. Així doncs, tots lluitaran per enfrontar-se a les seues pors i resoldre el misteri de la cabra.

La lectura d’aquesta obra resulta fàcil pel transcurs de la narrativa, encara que, com he dit abans, el començament és una mica embullat. Amb motiu de les vides dels personatges, et fa vore que cada persona du darrere una història que el fa ser com és. Amb este motiu, llavors hauríem de reflexionar abans de jutjar a algú sense conèixer la història que el descriu. Perquè de vegades, les paraules que diem podem ferir la persona a la qual ens dirigim. Cada u, com es diu, és de son pare i de sa mare, per aquest propòsit hem de cuidar les nostres opinions abans d’ofendre a ningú. “

”

I, allà a dalt, l’edifici del Gus. Ja sense cap cabra, però amb la sensació que ja era casa.

EI VOSALTRES, COM CANVIARIEU EL MÓN?

Títol: Tot per l’aire

Autor: Jason Reynolds

Editorial: Sembra Llibres

Any de publicació: 2021

Pàgines: 123

n la vida, tothom busca destacar, connectar amb gent, ser superherois o, fins i tot, estar per ser i ser per ajudar. És per això que les persones estem constantment intentant trobar el nostre lloc en el món. Potser el trobem, potser no. Potser quan anem a buscar és quan, vertaderament no ens feia falta i potser quan ens cansem de buscar és quan realment apareix. Si alguna cosa m’ha fet entendre aquest llibre és que tothom té un lloc al món, lligats conscientment o inconscientment als altres i que, per tant, fa que la nostra insignificant vida tinga un sentit determinant quan toque tindre’l.

Aquest llibre és contat per diversos xiquets, però sempre la història que ens narren transcorre des de l’eixida de l’institut, del qual ixen tots els xiquets, fins a les seues respectives cases.

Cadascú té els seus problemes tant familiars i escolars com personals. Ara bé, malgrat tot, tots tenen una particularitat en comú: les seues frustracions al mateix temps que les seues alegries es poden sentir reflectides en un autobús escolar

Ha estat una obra escrita de 123 pàgines que ha sabut com connectar totes les històries en una de sola. És clar que s’ha guanyat els meus respectes, no obstant això...Es mereix tota l’aclamació que ha obtingut?

Al meu parer sí, encara que d’entrada pel que fa al vocabulari emprat potser dona pinzellades de parèixer banal i informal. Tanmateix, la història acaba tenint un final sorprenent fins al punt que et deixa pensant en el sentit de la nostra vida i els motius pels quals

estem ací. És impressionant com les nostres experiències i vides poden estar, a vegades, tan estretament unides a les d’una altra persona.

Per altra banda el més interessant és que, a fi d’unir tots els relats, la figura de l’autobús escolar és present en totes i cada una de les narracions que expliquen en el llibre. Cosa que fa que l’autobús aparega en pensaments, converses, com ara una discussió o, fins i tot, en desitjos que els xiquets volen o pensen.

En conclusió, el fet de tindre un autobús escolar en els seues vides ha fet que tinguen un destí significatiu i propi. Ells han aconseguit canviar el món a la seua forma. Ara em pregunte: Com canviaràs tu el món? Jo ja ho tinc clar.

Una passa se’n va, l’altra arriba, i el nostre anhel li dona força de repòs en repòs.

L’INICI DE LA REVOLUCIÓ EDUCATIVA

Títol: Els mestres de la república

Autors: Raimon Portell i Salomó

Marqués

Editorial: Ara

Any de publicació: 2006

Pàgines: 180

Era l'any 1908, un romanent de diners i una elevada taxa d'analfabetisme va originar una nova escola, que es va consolidar amb l'arribada de la República. Però, la falta d'unes lleis que la defensaren, la falta d'acords amb els alcaldes monàrquics i catòlics i unes infraestructures pèssimes la van posar en perill moltes vegades.

A Europa hi havia nous corrents, en els quals els infants eren els protagonistes del canvi, van sorgir noves llars d'infants, les colònies afavorien la millora personal i de salut dels menuts i ajudaven a alfabetitzar els més petits. Les inquietuds d'un grup de mestres i les seues vivències van portar a Catalunya nous mètodes com el de Maria Montessori, les teories de Jean Piaget i les idees de l'Institut Resseu entre altres. Tot això, i amb molt de treball es van crear institucions educatives, que defensaven una escola de tots i per a tots, a on la part més important eren els infants. Hui en dia, encara perduren alguns dels canvis originats en aquella Catalunya, que va defensar l'escola pública i accessible per a tots. L'arribada

del franquisme va derrocar tot el treball que van fer aquests mestres, fins i tot alguns van ser afusellats. Alguns d'ells es van exiliar, i ja no van tornar a la seua Catalunya, però des de la llunyania encara van defendre els seus ideals.

A més a més, aquells mestres republicans van deixar la seua empremta i els nous corrents educatius han fet servir aquelles experiències per a dur a terme hui en dia una educació centrada en l'alumne, en el seu voltant i en la societat amb la qual conviu.

EL PERILLÓS MÓN DE LES DROGUES

Títol: Camp de maduixes

Autor: Jordi Serra i Fabra

Editorial: Cruïlla

Any de publicació: 1997

Pàgines: 135

Comença el dia. En un hospital, la Luciana està en coma. El motiu? El consum d’una pastilla d’èxtasi, la droga de disseny que està de moda. Els seus amics, el seu nóvio, els seus pares, la policia i un periodista intentaran trobar a qui li va vendre la substància, mentre els metges tracten de salvar la seua vida.

La trama de Camps de maduixes no té res de sobrenatural, excepte potser els possibles efectes causats per diferents drogues que s’hi esmenten i que lamentablement, consumixen moltes persones hui dia, sobretot joves.

En este cas, la Luciana, una xica comuna i corrent de 17 anys, bona alumna, bona filla i amb nóvio, consumix una pastilla que li provoca un “colp de calor”, que la induïx a un coma que pot portar-la a la mort. I així és com la vida li va pegar un gir, a ella, a la seua família, als seus amics i desperta l’interés social i policial.

Este llibre és simple, superfàcil i ràpid de llegir, i poc més. És sens dubte molt alliçonador sobre la realitat dels adolescents de hui i els perills als quals s’exposen, al ser un públic més accessible a veure’s temptats per noves sensacions davant la gent dels negocis de drogues, que no li pega ni mitja volta ni pensa en els efectes terribles que causen els seus productes letalment adulterats.

Els personatges estan molt ben estudiats i aconseguits, tots complixen les seues funcions a la perfecció. Sobretot, em crida l’atenció el personatge de la Loreto i la seua lluita amb la bulímia, qui necessita que la seua amiga estiga al seu costat en este difícil moment que travessa, i la perseverança d’ Eloy, el nóvio de la Luciana, per a aconseguir alguna cosa que l’ajude a escapar d’eixe prolongat i mortífer somni.

I sobretot, em va agradar la forma en què l’autor porta la història simulant una partida d’escacs, passatemps preferit de la protagonista. És ella i la mort jugant un joc letal, on la vida es disputa en el tauler.

És una història intensa, que ens fa reflexionar sobre els perills de consumir unes certes substàncies pensant que “no passarà res”, la vertadera perillositat d’estes drogues, la influència del grup amb el qual estem, la difusió per part dels mitjans, la justícia compromesa en marxa, la desesperació d’una família, la decisió “d’anar-se’n o quedar-se” davant la por i desconcert, i la importància dels llaços entre les persones.

QUI ETS REALMENT?

Títol: La meitat de l’ànima

Autora: Carme Riera

Editorial: Edicions Proa

Any de publicació: 2004

Pàgines: 238

La repressió franquista va ser un llarg procés de violència física, econòmica, política i cultural que es va produir durant la postguerra en la Barcelona franquista, va ser un dels moments més durs per als exiliats republicans a França i la resistència armada dels anarquistes, que mai acceptaren la derrota de la Guerra Civil, aquests són els elements principals que utilitza la narradora per la trama de la novel·la.

La novel la s’inicia amb la narració de la història d’una dona que està a punt de baixar del tren a l’estació de Portbou el 30 de desembre de 1959, amb un primer paràgraf, que en primera persona, fa evident la presència de la narradora, “Per això potser no em cal perdre ni una ratlla a descriure l’olor...”

plena de dubtes es submergeix a l’ anomenada recerca per trobar la seua pròpia identitat mitjançant la recuperació de sa mare. Per tant, la trama es divideix en dos moments històrics, en la història de la seua mare en la postguerra i en l’època contemporània protagonitzada per la filla.

Pel que fa a la recepció de l’obra, el lector entra dins la trama narrativa de manera molt assenyalada. L’escriptora no ofereix una resposta, cosa que fa que el mateix lector l’ajude a desxifrar l’enigma i, per tant, el transforma en un personatge més.

“Per a mi, la memòria és imprescindible, sense memòria som morts. La memòria és l’ànima de les persones i tal vegada és per això que jo estic cercant la meitat de la meva ànima...”

La meitat de l’ànima, té com a nucli la investigació del cas de Cecília Balaguer, desapareguda a Portbou entre l’1 i 4 de gener del 1960. La seua filla és qui es sotmet a aquesta recerca. Per què? Us preguntareu. Perquè el dia de Sant Jordi de 2001, la protagonista de la trama, mentre signava els seus llibres, va rebre una carpeta blava d’un estrany. L’escriptora, cansada de rebre manuscrits, la va ignorar. Mesos després s’anima a obrir-la i s’adona que hi havia cartes de sa mare cap a un misteriós amant. Aquestes cartes deixaven entreveure que la seua identitat era falsa i potser no és qui pensa. Per tant la protagonista

A manera de valoració m’agradaria comentar que mai havia llegit aquest tipus de llibre on l’escriptora fera que el lector fos partícip en la història.

Per altra banda, l’inici de la lectura m’ha resultat prou costós, ja que no entenia bé de què anava, quan la història continua i pega la volta amb la conversació de l’escriptora amb les amigues de sa mare, m’he adonat que la mare potser era molt més que una infidel i això ha fet que continuara amb la lectura, encara que hi haguera moments que em costaven un poc més. Per això pense que ha sigut una lectura complexa però a la vegada m’ha paregut molt interessant com moltes sèries d’intriga que m’agraden vore.

VEUS FEMINISTES, HISTÒRIES QUE RESSONEN

Títol: Dones

Autora: Isabel-Clara Simó

Editorial: Bromera

Any de publicació: 1997

Pàgines: 179

Amb l’inici de la tercera onada del moviment feminista, en la dècada dels noranta, les activistes pels drets de les dones volien crear un moviment que va englobar els diversos desafiaments que enfrontaven les dones de diferents races, classes i identitats de gènere.

És en el marc de la lluita feminista que s’escriu el llibre Dones.

Es tracta d’un recull de dèsset relats en els quals la protagonista és sempre una dona. Cadascuna amb una història, una vida, unes circumstàncies i una personalitat diferent...

Les dones intenten resoldre els seus problemes amb els recursos dels quals disposen, així és que, depenent de la seua situació personal, cultural i social seran capaces o no, de solucionar la situació de manera més o menys enginyosa.

Isabel-Clara Simó en la seua obra fa un recorregut per la diversitat de dones, concretament, plasma dèsset rols diferents. Destaca les tendres i múrries, les passives i les agressives, les fortes i les febles.

Les històries estan narrades en un estil mordaç, són explicades en un to humorístic que els trau gairebé la seriositat i transcendència dels temes que tracta. Trobem representats molts dels estereotips que es donen en les relacions dona-home en la nostra societat.

És un llibre de lectura àgil. Predomina el llenguatge oral, és a dir, la parla és col·loquial, per tant, aquella que fem servir les persones quan parlem entre nosaltres. Per aquest motiu l’argument és molt senzill d’entendre.

La poma a la portada del llibre ja ens dona alguna pista del que podem trobar en les pàgines següents. És una fruita que ha tingut diverses connotacions simbòliques i culturals a través del temps, aleshores, en aquest cas podríem associar-la amb l’amor, la fertilitat, la bellesa i el coneixement són, doncs, alguns dels temes que l’autora tracta en els relats.

És fonamental destacar que les dones no estan limitades als rols específics i que, a mesura que les societats evolucionen, les expectatives i oportunitats per les dones també canvien. La lluita per la igualtat de gènere ha contribuït a donar oportunitats a dones en la societat. No obstant això, persisteixen desafiaments i esforços per a aconseguir una equitat total.

NEGRE COM UNA GOLA DE LLOP

Títol: La nit de les criatures

Autors: Toni Morrison

Editorial: Ara Llibres

Any de publicació: 2016

Pàgines: 200

Als Estats Units, el racisme comença a fer-se menys brutal, dins d’una família de color, orgullosa perquè els anys de mestissatge van aclarir els seus rostres i van allisar els seus cabells fins a parèixer “quasi blancs”, naix la Lula Ann, una xiqueta tan negra com la nit. En eixe moment, comença una dura història de xenofòbia, d’infanteses tristes, d’abusos sexuals i de complicades relacions entre mares i filles.

La nit de les criatures és una novel·la negra que ens mostra la dura realitat de diverses dones travessades per diferents tipus de discriminació (de gènere, d’ètnia i de classe social). Més enllà de buscar la llàgrima fàcil, l’autora ens submergeix en una història plena de salts temporals que mantenen la intriga per conèixer la història de la Lula Ann, que més endavant es va canviar el nom pel de Bridge.

Aquesta història, malgrat que sembla una mica caòtica, és circular, comença amb el naixement de la Lula Ann i acaba amb el naixement de la filla de Bridge. El cos de la novel·la ens parla essencialment de sentiments com la culpa i el perdó; de la capacitat de les persones per sobreposar-se al dolor emocional i a les situacions adverses, però sobretot ens parla de la infantesa i de com aquest període marcarà la resta de la nostra vida. A més a més, ens mostra una història de superació i empoderament, d’acceptació de la pròpia imatge fins al punt de convertir-la en el teu millor potencial.

L’autora intercala un narrador omniscient en tercera persona, amb diàlegs i descripcions de diferents situacions perquè mostrar-nos una varietat de personatges i històries relacionats amb la vida de Bridge, i així mostrar la dura i alhora bella realitat d’aquesta dona.

Com a conclusió, podem dir que es tracta d’un llibre que visibilitza moltes situacions de discriminació que pateixen les dones, trenca tabús com el de l’abús sexual i parla de la maternitat des de una mirada durament real.

“ ”

“No és culpa meva. O sigui que no em podeu acusar. Jo no ho vaig fer ni tinc idea de com va poder passar. No em va caler més d’una hora després que me la traguessin d’entre les cames per adonar-me que alguna cosa anava malament. Molt malament. Era tant negre que em va fer por. Negre com una gola de llop, negre sudanès”.

Irene

HO SÓN TOT ELS DINERS?

Títol: Heretaràs la terra

Autor: Toni Cucarella

Editorial: TRES i QUATRE

Any de publicació: 2006

Pàgines: 211

Des de fa molts anys les herències han sigut i són un tema que, per desgràcia, han causat que moltes famílies acaben barallant-se i desestructurant-se per causa dels diners. Doncs bé, aquesta història tracta d’això mateix.

Vicent Morell, el protagonista, era un home que no va tindre una infància gens fàcil i es va haver de dedicar a la terra, la qual cosa li encantava. Per temes de treball, però sobretot de mala sort, va acabar fugint cap a Sud-Amèrica després que li furtaren un jornal sencer per tal que la seua dona, Sixta Santaclara, que únicament estava amb ell per interés econòmic, no li diguera de tot per tornar a casa sense un duro, i per tal de desaparèixer del mapa es va donar per mort.

Va arribar a Cuba, on va passar deu anys de la seua vida i on, entre moltes altres coses, va deixar prenyada a una monja, Juana Inés de la Cruz, i va conéixer a Batiste Roselló, un home valencià i adinerat gràcies al qual Vicent va aconseguir tornar a la seua terra, a Xàtiva. No obstant això, durant el viatge de tornada el seu nou amic va morir i li va deixar tots els diners que posseïa, per la qual cosa va poder tornar a casa amb les butxaques plenes i així Vicent Morell es va convertir en un personatge important al seu poble,

ja que va muntar el seu propi casino i va comprar nombroses hectàrees de terra.

Després d’uns anys, un dia va arribar a Xàtiva un xiquet negret de quatre anys, Vicent Bayamo, que deia ser el seu fill i a qui va haver de criar una veïna, Beneta Puig, ja que la família de Vicent no l’acceptava. El temps anava passant i mentre Sixta, la filla i el gendre únicament es preocupaven per traure-li tots els diners a Vicent Morell, cosa que al final aconsegueixen, aquest sols es centrava a visitar al seu fill quan podia i a cuidar el seu bancal, que una vegada mor li deixa en herència a Vicent Bayamo, narrador d’aquesta història, i que més avant li furten els nets del mateix Vicent Morell, els quals dirigien l’empresa de construcció que va muntar el gendre amb els diners del sogre.

Al final del llibre l’autor critica la corrupció i el sistema polític i com aquesta roïna combinació ha provocat que pobles i ciutats que durant tota la vida han estat rodejats de terra i horta, com ara Xàtiva, han acabat convertintse en grans camps de formigó, plens de polígons industrials i urbanitzacions, arrabassant així l’essència dels antics i rurals pobles. Aquest ha sigut un llibre que m’ha agradat molt llegir, la qual cosa no és fàcil degut a que no m’agrada

llegir, ja que la història que conta va avançant i desenvolupant-se a bon ritme i en tot moment ocorren esdeveniments que fan que el lector vulga continuar llegint.

Degut a que el relat transcorre entre els anys 30 i 40, l’autor també fa crítica a la guerra civil espanyola, a la dictadura franquista i a l’abús de poder que va sofrir el País Valencià, els seus habitants i la seua llengua. Però, sobretot, sota el meu paréixer, pretén denunciar el fet que per culpa de la gent poderosa i corrupta, els quals fan el que volen quan volen pel seu benefici propi, el nostre món se’n va en orris.

“Però no ens ha servit de res, el teu afany, Cento Morell. Com ja he dit pàgines abans, no els ha calgut anar als tribunals per aconseguir, finalment, la propietat d’aquella terra. Com t’han fotut, Cento Morell! Com ens han fotut!”

Com a conclusió, m’agradaria recordar a la gent que l’amistat i l’amor dins d’una família és molt més important que els diners i que no val gens la pena destruir-la per una simple herència, per molt golosa i quantiosa que puga ser-hi.

LA CASA EMBRUIXADA

Títol: Cartes d’hivern

Autor: Agustín Fernández Paz

Editorial: Bromera

Any de publicació:1995

Pàgines: 118

Feia molts anys que no havia llegit una obra de l’estil juvenil i ha sigut una manera de tornar a aquella època d’històries de terror i intriga de la meua adolescència. Aquesta obra no va estar en la llista de lectura del meu institut, però em va a traslladar a la meua infantesa, on el misteri sempre estava en el punt principal de la meua lectura.

Agustín Fernández Paz, l’autor, va ser un professor i un referent dels llibres juvenils i un precursor de la lectura en altres idiomes, principalment del gallec, el seu idioma matern. En general, li agradava molt escriure històries de misteri i de terror, fins i tot, escriurà més novel·les d’aquest tipus literari en la seua trajectòria narrativa.

En aquest llibre, Agustín, descriu el drama durant la lectura de diverses cartes. La història comença amb la primera carta que ha rebut la germana de Xavier, amb la qual acabarà el llibre. Aquesta narració comença amb una amistat (Adrià i Xavier), amb la il·lusió d’Adrià i amb la compra de la casa dels seus somnis a Galícia. Tanmateix, el que no sabia era que aquesta casa seria la pitjor inversió de la seua vida. Durant uns mesos de successos sense explicació (plors, moviments estranys dins de la casa, telefonades, D’AUXILI...), va succeir el pitjor esdeveniment... Quan Xavier rep les cartes d’Adrià, era massa tard…, tan prompte com arriba a la casa, va sentir la por i el terror i no va trobar rastre d’Adrià. Finalment, Teresa, la germana de Xavier, en rebre-la, arriba a Pontedeume on està aquesta casa i quan arriba al lloc, la casa no està ni tampoc Adrià ni Xavier... i ací s’ acaba aquesta història on la intriga i la por estan dins de cada capítol.

“La força que m’empenta a actuar és superior a la meua por, em sent com els mariners de la nau d’Ulisses quan s’aproximaven als cants de les sirenes. Però he oblidat la cera per tapar-me les orelles i tampoc no tinc cap corda per a lligar-me a un pal salvador. Per què m’ofega el temor que tot acabe ací?”

I de carta a carta, el llibre va recopilant el drama... Aquest tipus d’unió de la història em va agradar molt, m’ha paregut amena i ràpida. La veritat és que l’estructura de la novel·la ha sigut interessant. A més, la traducció al valencià és perfecta, té un ús del llenguatge molt adequat i m’ha servit per al meu aprenentatge de la llengua valenciana. La traducció és obra de Josep Franco i es nota que ha estat traduïda mitjançant la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència de la Generalitat Valenciana. L’únic punt que no m’ha agradat tant, ha sigut la fi del drama; m’ esperava un desenllaç amb més trama, no tan fàcil i predictible. Però la recomane a tothom perquè és curta i tota la narrativa està molt ben escrita i manté la intriga en cada capítol.

Per concloure, Cartes d’hivern està dirigida a persones jóvens. Tanmateix, l’obra pot llegir-se per qualsevol públic sense importar l’edat de la persona. Si a més, estàs aprenent el valencià, estarà molt bé aquesta novel·la perquè té un ús continuat de pronoms i molt de vocabulari. Personalment, en algun capítol, he hagut de mirar al meu voltant per si estava algun personatge de l’obra al costat meu.

EL BOSC DELS PIRINEUS PREN VIDA

Títol: Canto jo i la muntanya balla

Autora: Irene solà

Núm. pàgines: 190

Any d’edició: 2019

Editorial: Anagrama

Canto jo i la muntanya balla és una novel·la escrita per Irene Solà. La seua inquietud per la literatura i la creació artística la va portar a crear la seua primera obra literària Els Dics la qual va tindre molt d’èxit i, per la qual cosa, un any després publicaria Canto jo i la muntanya balla. Esta obra va rebre quatre guardons, entre els quals el premi de la literatura de la Unió Europea.

Aquesta novel·la transporta el lector a un món de personatges enigmàtics i de naturalesa exuberant al Pirineu Català i al Prepirineu. Mitjançant una prosa poètica, relata com evolucionen les relacions entre els éssers vius i amb el medi ambient. Cada capítol pren la paraula algú diferent, des de coses normals com persones, fins a narradors més exuberants com fantasmes o animals. L’autora plasma a la perfecció la vida en la muntanya, sap mostrar la seva part més dolenta i la seva part més bonica.

Al meu parer, l’obra té un punt de vista original. Si bé és cert que al principi costa una poc vore la continuïtat als capítols, quan ja coneixes els personatges i comences a veure les connexions, no pots parar de llegir.

El que em sembla més divertit en l’obra és intentar endevinar qui et conta la història en cada capítol, l’autora va deixant pistes fins que ho diu clarament com a la meitat d’aquest.

A més a més, mentre vas llegint, et vas adonant de com van passant els anys, de com els personatges estan canviant i evolucionant. Encara que la història no tinga un clar personatge protagonista, perquè al capdavall la protagonista és la muntanya, des del meu punt de vista, l’evolució dels personatges sol envoltar la família que viu al Matavaques, és a dir: la Sio, el Doménec, l’Hilari i la Mia. La construcció d’aquests protagonistes em sembla d’allò més rica i interessant, tenen somnis i aspiracions que moltes vegades es veuen truncats per la mateixa vida. Pel que fa al final de la història em sembla d’allò més encertat, no té una conclusió molt marcada, perquè, al cap i a la fi, la història de la muntanya continuarà, però ella ha triat mostrar-nos eixe període de temps. En conclusió, és una obra excel·lent i molt recomanable. Et fa apreciar les xicotetes coses de la vida, del moment, perquè mai saps quan canviarà de sobte.

“Van venir les dones i ens van collir. Van venir les dones i ens van cuinar. Van venir els nens. Van venir els conills. I els cabirols. Van venir més homes i duien cistells. Van venir homes i dones i duien bosses, duien navalles. No hi ha pena si no hi ha mort. No hi ha dolor si el dolor és compartit. No hi ha dolor si el dolor és memòria i saber i vida. No hi ha dolor si ets un bolet!”

Podem cuidar-nos si sabem com

Títol: Com fer que et passin coses bones

Autora: Marian Rojas Estapé

Editorial: Columna Edicions

Any de publicació: 2018

Pàgines: 232

Una de les preguntes més freqüents de la nostra vida diària és, som feliços? Però en realitat, sabem que és la felicitat? D’on prové?

En general, tots volem ser feliços, encara que alhora ens llancem de cap a situacions que ens provoquen sofriment, així com a queixar-nos d’allò que ens molesta en el nostre dia a dia sense esforçar-nos per canviar-ho; hi ha persones que busquen la bona sort, sobretot en allò econòmic, i si es cert la dita que diu la felicitat no està en els diners no haurien d’esperar que la loteria els arreglara la vida; fins i tot hi ha qui pensa que hi ha una forta càrrega genètica que predisposa a uns més que a uns altres a ser feliços o no.

Així doncs, l’autora ens mostra que la felicitat veritable està, més que en tenir coses físiques, en la nostra manera de ser, la forma en la qual ens veiem o jutgem, la qual cosa esperàvem de nosaltres i de la nostra vida. Cal buscar aspiracions personals, professionals iafectives, que estiguen equilibrades i acomplisquen amb les nostres expectatives de com volem ser en la nostra vida. Per poder ser feliç cal lliurar batalles contra el sofriment i aprendre de les situacions difícils sent lliures i capaços de triar amb quina actitudvolemefrontar-nos-hi. Podem decidir viure vibrant al costat de l’hormona

anomenada cortisol i no permetre’ns ser feliços, recordant-nos de tot allò malament que ens ha

tractat la vida en el passat; o triar anardel bracet de la dopamina i oxitocina, hormones que ens ajudaran a enfrontar-nos a la vida amb millor actitud, fortalesa i equilibri, per a la 1 tenir la sensació de ser feliç. “”

Si volem que ens passin coses bones, hem de posar-nos metes, perquè quan el meu cervell li interessa alguna cosa m’ho ensenya. Cal tornar a mirar la vida real amb altres ulls, n’hi ha prou amb mirar-la amb interès perquè es torni interessant”

EL DESCRÈDIT DE LA IRREALITAT

Títol: Del natural. Una història de la natura en la pintura

Autor: Martí Domínguez

Editorial: Edicions 62

Any de publicació: 2023

Pàgines: 344

El 1955 Joan Fuster publicava El descrèdit de la realitat, un agosarat assaig en el qual abordava el sorgiment de les avantguardes artístiques i, en especial, les pictòriques. Agosarat per la precarietat de l’accés a les obres artístiques i a la bibliografia especialitzada, però també perquè l’homenot de Sueca era en aquest camp un diletant, en el sentit estricte de la paraula. Hi venia a dir que, a finals del segle XIX i les primeries del segle XX, la representació naturalista del món i el paradigma pictòric renaixentista en que es movia havien caducat, eren opcions conservadores i obsoletes, perquè la realitat havia entrat en crisi, havia perdut el crèdit del que havia gaudit durant els quatre segles anteriors. Les avantguardes artístiques suposaven, si més no, la resposta, la superació d’aqueix descrèdit. No obstant això, aquesta mateixa realitat va dominar la pintura durant vora cinc segles. Havia sorgit vacil·lant del si de la pintura gòtica per revolucionar l’art occidental durant el Quattrocento, i esdevindre paradigma de representació pictòrica incontestat fins el darrer terç del segle XIX. Havia emergit per donar resposta, en definitiva, al crèdit de la irrealitat que havia ensenyorit la pintura medieval. Tot i això, la realitat que anava imposant-se no era ni univalent ni estàtica, sinó tot el contrari, era calidoscòpica i dinàmica, amb enfocaments diferents i en constant evolució, farcida de significants diversos susceptibles d’interpretacions múltiples, sovint contradictòries.

De tot açò plegat tracta el llibre de Martí Domínguez, Del natural. Una història de la natura en la pintura. L’autor ens mena per un recorregut sui generis de cinc segles d’història de la pintura, des del famós i apòcrif anyell de Giotto fins el gall de Sant Pere de Miquel Barceló. Aturant-se en aquells pintors que van aportar quelcom significatiu a la construcció de la realitat que, de mica en mica, anava apoderant-se del l’art (de Massaccio a Monet, passant per Van Eyck, Piero della Francesca, Pisanello, Leonardo, Dürer,

Rembrant, Cézanne, Van Gogh i molts d’altres, famosos i no tant) o en l’anàlisi d’obres pictòriques en les quals la natura donava un pas més en el procés d’afermament. Un viatge carregat d’un bagatge de coneixements colpidor, que no deixa d’admirar-nos a cada pàgina.

Tot i això, lluny de caure en un exercici d’erudició, l’obra és plena de propostes interpretatives suggeridores i sorprenents, expressades de forma amena, amb una narrativa tan àgil que la seua lectura se’ns fa, gairebé sempre, costera avall. Al llarg de tota l’obra queda palès el domini de l’ofici de periodista de divulgació científica de l’autor. Tanmateix, Del natural no pot ser considerada una obra de pura divulgació. La riquesa de la informació, el coneixement d’una nombrosíssima bibliografia, el domini dels termes i dels conceptes, el rigor de les anàlisis i les propostes interpretatives, així com la solidesa dels arguments, fan que ultrapasse de sobra aquesta consideració. Si ens hem referit en un principi a l’assaig de Joan Fuster, és perquè Martí Domínguez el pren com a referència, com a punt de partida per reinterpretar i, pourquoi pas?, reivindicar la realitat desacreditada.

«Molts dels grans moments revolucionaris de la història de l’art s’han originat reinterpretant el món que ens envolta, polemitzant sobre la necessitat de fixar la realitat o transsubstanciar-la: transcendir i anarmésenllàdelasimpleevocacióocenyirse exclusivament a una interpretació freda i científica, però colpidorament real. Si calia pintar un núvol, un arc de Sant Martí o el galop d’un cavall tal qual ho deia la ciència, o bé com millor ho considerara el pintor en funció del interessos de la seua obra.»

Qui no ha vist mai una cabra al terrat d’un gratacel de Nova York?

Títol: La Cabra

Autors: Anne Flemming

Traducció: Ferran Ràfols Gesa

Editorial: Sembrallibres

Any de publicació: 2017

Pàgines: 116

És possible que una cabra puga viure al terrat d’un edifici residencial de Nova York, o és només una llegenda urbana? Sota aquesta premissa, a priori surrealista i peculiar, s’inicia aquesta història plena de tendresa i calidesa. Tot comença quan una xiqueta de Toronto, la Kid, es muda a viure a un edifici de Manhattan amb els seus pares a causa del treball de la seua mare, una actriu frustrada i insegura. Allí, la Kid, excessivament tímida i espantadissa, comença un camí d’autodescobriment i creixement a la ciutat de Nova York en busca d’una cabra que diuen que viu a l’edifici.

En primer lloc resulta curiós que el fet que la Kid descobrisca que una cabra viu al seu edifici siga sens dubte el menys estrany del lloc, habitat per uns residents d’allò més fascinants que entrellacen les seues històries amb la de la Kid i la cabra. Podria considerar-se, per tant, una obra coral, on, entre altres personatges, destaquen el Joff, un famós escriptor cec. Jonathan i Doris, una parella d’ancians jubilats superant l’ictus de Jonathan. Kenneth i els seus dos hàmsters, i sobretot Will, el company d’aventures de la Kid.

Així doncs, tot el llibre tracta de l’aventura de la Kid i el Will per trobar la cabra. Mentre ho fan, van de porta en porta de l’edifici intentant descobrir si algú ha sentit parlar del rumor sobre aquesta cabra, i en fer-ho, coneixen els residents, que de vegades tenen els seus propis capítols. De tant en tant, llegiràs un capítol que és des de la perspectiva d’un d’eixos personatges. Un dels punts d’inflexió és quan descobreixen que el fet que una cabra visca a l’edifici és un presagi de bona sort per a qui la trobe, així que comença un periple a vegades surrealista per a trobar-la, a

més, mentre estan involucrats en la seua recerca, perdran algunes de les seues pors.

Aquest llibre, destinat al públic infantil o juvenil, no deixarà indiferent cap adult, pel fet que aborda moltes realitats fosques, com els pares del Will que van morir a l’11-S. A més a més, aborda l’extrema ansietat social i la timidesa, així com l’edat i els problemes de salut. Així que sorprén que un llibre infantil tracte coses com aquestes.

Fleming ha creat una història rica en detalls i personatges entranyables que capturaren l’atenció de qualsevol lector. La seua capacitat per abordar temes profunds com la pèrdua, l’ansietat social i el creixement personal fa que siga una lectura valuosa per a tots els públics. No obstant això, quant al desenllaç de la història, i sense revelar-ne res, crec que és la única part que em va decebre una mica, per a mi va ser un poc plana. Encara així, com a conclusió, La cabra és molt més que una simple història sobre una cabra en un terrat; és un viatge d’autoconeixement i amistat que ressonarà en el cor dels lectors de totes les edats.

“ ”

Un matí, una nena que es deia Kid va entrar a viure a aquell edifici. La Kid no en sabia res, de la cabra. Com ho podia saber? Era de Toronto, ella.

M’ACLAME A TU

M’aclame a tu mare de Terra sola, arrape als teus genolls amb ungles brutes, invoque un nom o secreta consigna, mare de pols, segrestada esperança.

Mentre el gran foc o la ferocitat segueix camins, segueix foscos camins, m’agafe a tu, al que més estimava, i cante el jorn del matí il·limitat.

El clar camí, el pregon idioma, un alfabet fosforescent de pedres, un alfabet sempre amb la clau al pany, el net destí, la sendera de llum.

Sempre a la nit il·luminat enter, un bell futur, una augusta contrada,

seràs el rent que fa pujar el pa, seràs el sol i seràs la collita.

Seràs la fe i la medalla oculta, seràs l’amor i la ferocitat, seràs la clau que obri tots els panys, seràs la llum, la llum il·limitada.

Seras confí on l’aurora comença seràs forment, escala il·luminada. Seràs l’ocell i seràs la bandera, l’himne fecund del retorn de la pàtria, tot esquinçat de l’emblema que puja, seràs l’ocell i seràs la bandera.

Jo pujaré piament els graons i en arribar al terme entonaré el prec dels vents que em retornaves sempre.

Vicent Andrés Estellés

Poema dedicat a la ciutat de Xàtiva

L’AMANT DE TOTA LA VIDA

Sabia que vindries, que ja era l’hora de parar la taula dignament, d’obrir la porta i enramar el vent amb les paraules de la primavera.

Amor i més amor d’aquell que espera, amor i més amor d’aquell que sent la pentecosta de l’amor i l’advent, i en el vent el gran crit de la bandera.

Tenia a punt, amor, totes les coses perquè sabia que vindries, ara, amb un escàndol de sonets i roses.

Amor i més amor i més encara, i avemaries i vitralls i aloses, i tots els blats novells de la tarara.

Vicent Andrés Estellés L’amant de tota la vida (1965)

Autors i autores de les ressenyes:

Alumnat del departament de valencià Departament de valencià

Maquetació: