EL POAL: L'ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA. by Laura Santamaria Serentill

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

ÍNDEX 1. SINOPSI ...................................................................................................................................... 2. INTRODUCCIÓ ........................................................................................................................... 3. METODOLOGIA .......................................................................................................................... 4. EL POAL, LA ZONA RURAL DESCONEGUDA ................................................................................. 4.1 TERRITORI I POBLACIÓ ........................................................................................................ 4.1.1 Situació geogràfica ................................................................................................. 4.1.2 Descripció del territori ........................................................................................... 4.1.3 El clima .................................................................................................................. 4.1.4 L’aigua, raó de l’existència del Poal ......................................................................... 4.1.5 La vegetació i els cultius .......................................................................................... 4.1.6 Organització del territori i estructura de la propietat. ................................................. 4.1.7 Xarxa de comunicacions. Camins rurals i carreteres..................................................... 4.1.8 La població. ................................................................................................................ 4.1.9 L’habitatge i altres construccions................................................................................. 4.2 L’ACTIVITAT ECONÒMICA.......................................................................................................... 4.2.1 Activitat agrícola i ramadera........................................................................................ 4.2.2 Altres activitats econòmiques...................................................................................... 4.3 ALTRES USOS DEL TERRITORI .................................................................................................... 5. LA HISTÒRIA.................................................................................................................................... 5.1 ELS ORÍGENS............................................................................................................................. 5.1.1 LA VIDA DEL POAL LLIGADA A LA SÈQUIA.................................................................... 5.1.2 La Sèquia al s. XIV. Construcció.................................................................................... 5.1.3 La Sèquia del s. XV al s. XVII a la partida de Masdenplà................................................ 5.1.4 La Sèquia del s. XVIII i el Pont Llarg.............................................................................. 5.1.5 La Sèquia al s. XIX. L’ampliació cap al Poal i d’instal∙lació de fàbriques. L’aprofitament de la Sèquia per a subministrar aigua corrent a la ciutat ................... 5.1.6 La Sèquia al s. XX. Els Tints. El retrocés de la zona de Regadiu. La preservació del regadiu del Poal .......................................................................... 5.1.7 La Sèquia al s. XXI. El seu funcionament actual i obres de condicionament............................................. 5.1.8 Elements patrimonials relacionats amb la Sèquia........................................................ 5.2 LA VIDA A PAGÈS...................................................................................................................... 5.2.1 Les masies ........................................................................................................... 5.2.2 La vida familiar.................................................................................................... 5.2.3 La feina al camp: ramaders i agricultors............................................................... 5.2.4 La religió.............................................................................................................. 5.2.5 L’escola ............................................................................................................... 5.2.6 Les diversions...................................................................................................... 5.2.7 Els serveis bàsics: aigua, llum, telèfon i correus.................................................... 5.3 L’IMPACTE DE LA GUERRA CIVIL. POSTGUERRA I FRANQUISME................................................. 6. L’ADMINISTRACIÓ DE LA CIUTAT I EL POAL...................................................................................... 7. CONCLUSIONS................................................................................................................................ 8. BIBLIOGRAFIA.................................................................................................................................. 9. FONTS DOCUMENTALS................................................................................................................... 10. SIGLES DE FONTS DOCUMENTALS................................................................................................... 11. NOTES.............................................................................................................................................. 12. AGRAÏMENTS..................................................................................................................................

2 2 3 5 6 6 6 8 10 13 14 15 20 21 24 26 35 36 38 38 42 43 46 48

52 53 56 58 58 62 70 77 82 87 104 106 115 118 120 123 125 127 131

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

1. SINOPSI Amb aquest treball es pretén estudiar el territori (la situació geogràfica, el clima, la vegetació i els cultius, les xarxes de comunicacions, l’habitatge i les construccions complementàries, l’activitat agrícola i ramadera) i la població, així com la història (els orígens, la vida lligada a la Sèquia, la vida familiar, la religió, l’escola, les diversions, els serveis bàsics, etc.) de la zona de Manresa anomenada El Poal. En definitiva, es tracta d’un estudi socio-‐econòmic i històric de la zona rural situada a Nord de la ciutat de Manresa, amb un total de 76 habitatges. S’ha fet la investigació per mitjà d’un treball de camp amb enquestes, observació directa i entrevistes als habitants de la zona, que s’ha complementat amb una recerca bibliogràfica molt exhaustiva. Concloem que la vida al Poal està profundament marcada per la presència de la xarxa de la Sèquia, que el territori ha estat poc cuidat per l’administració durant dècades i que actualment s’hi estan fent actuacions; les cases estan ocupades, però la població és molt envellida, hi ha una gran riquesa paisatgística i patrimonial dels ramals de la Sèquia i les masies; la pagesia com a primera activitat econòmica dels habitants de la zona s’ha reduït a uns pocs cassos que sobreviuen bàsicament gràcies a les subvencions i al treball i l’esforç per trobar nous mercats i noves formes de negoci. Les primeres referències històriques del territori es remunten al S.X, encara que la plena ocupació de la zona i la seva història són molt recents, des de finals del S.XIX. 2. INTRODUCCIÓ A causa del contacte directe amb molts dels veïns de la zona del Poal, a partir de la celebració del Pessebre Vivent del Pont Llarg de Manresa i de la participació en les últimes cavalcades de Reis organitzades a la zona del barri Mion-‐Puigberenguer i del Poal, vaig viure la realitat d’una zona de Manresa poc coneguda. Vaig creure que la història de l’existència del Poal, el cultiu de la terra i la cura dels animals és i ha estat sovint una realitat poc coneguda, poc valorada i, a vegades, menystinguda, tot i ser una història en la que els seus protagonistes i la terra es fonen per donar uns fruits inigualables. Es vol fer un estudi socio-‐econòmic i històric de la zona rural situada al Nord de la ciutat de Manresa: el Barri del Poal que abraça els sectors del Poal, Mas d’en Pla, Mas Terròs, Font de la Serra i la Talaia, amb un total de 76 cases. Es tracta d’una de les dues àrees rurals de Manresa, junt amb la de Viladordis, però és la més extensa i poblada. Es pretén estudiar geogràficament i geològica l’àrea que ocupa el Poal, la població (edats, sexes i origen) i la seva història, l’activitat econòmica dels seus habitants, les construccions de la zona (masies i patrimoni rellevant), la seva localització geogràfica, l’estat de conservació, els habitants de la casa o masia al llarg del temps, els nombre d’habitants actuals, el nombre de generacions que ha passat pel mateix habitatge, etc. Ens basarem en un seguit d’hipòtesis: • • •

la majoria de la població de la zona del Regadiu del Poal treballa en activitats fora de l’aprofitament dels recursos del lloc i només treballa la terra i té cura de la ramaderia a temps parcial, com a activitat complementària, un tant per cent molt baix dels habitants es dediquen en exclusivitat a activitats agrícoles o ramaderes, gairebé la totalitat de masies estan habitades, la majoria de les cases tenen el seu origen en el segle XX, poques tenen un origen anterior.

A partir d’un treball de camp basat en enquestes als habitants de cada masia, es pretén fer l’estudi:

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

• •

sociològic de la població: composició familiar, edats, parentius, activitat econòmica dels habitants de la casa, origen,... de l’activitat econòmica de la zona i l’aprofitament dels recursos agrícoles i ramaders.

El treball de camp es completarà amb entrevistes personals i amb el complement de la consulta de bibliografia i d’arxius (Arxiu Municipal de Manresa, Arxiu Comarcal de Manresa, Arxiu de les Aigües de Manresa), es composarà la història de la zona: recerca dels orígens, història passada i història present de cada masia i monument rellevant o artístic. L’estudi es complementarà amb el recull de materials fotogràfics actuals i antics, mapes cartogràfics i materials diversos sobre les masies i construccions de la zona. 3. METODOLOGIA Per dur a terme el Treball De Recerca es va apostar per un mètode mixt, d’anàlisi tant qualitatiu com quantitatiu. En primer lloc s’ha portat a terme una recerca bibliogràfica exhaustiva sobre el Poal, ja sigui d’aspectes històrics, tècnics o antropològics. S’han consultat els principals arxius que podien aportar informació. Es va fer una àmplia recerca bibliogràfica a l’Arxiu Històric Comarcal de Manresa, Arxiu Municipal de l’Ajuntament de Manresa i de la Regidoria d’Urbanisme de l’Ajuntament de Manresa, l’Arxiu del Centre d’Estudis de l’Aigua de Can Font d’Aigües de Manresa i les Biblioteques Municipals de Santpedor, Moià, l’Ateneu les Bases de Manresa i El Casino de Manresa. Es van consultar tots els estudis existents sobre el tema. L’entrevista personal oberta va ser la principal eina per a conèixer els habitants de la zona i la seva història. És van consultar plànols de diverses procedències i es va recórrer a l’observació directa. LES EINES PRINCIPALS • En quant a l’estudi del territori, han estat bons documents de base els informes encarregats per Aigües de Manresa i l’Ajuntament de Manresa sobre la Sèquia i la zona del regadiu al llarg de la història de la ciutat, que es troben a l’Arxiu de les Aigües de Can Font i a l’Arxiu Municipal de l’Ajuntament de Manresa, així com tota la bibliografia sobre l’estudi històric de la Sèquia. Va ser d’especial ajut la consulta al Centre de Documentació de can Font amb el buidatge de diversos projectes tècnics sobre la Sèquia i l’anàlisi de documentació cartogràfica i l’arxiu de Masies catalogades i cases sense catalogar de l’Ajuntament de Manresa, així com el catàleg dels elements naturals protegits. • En quant a la vessant més humana i històrica del Poal, un bon document de base ha estat la publicació del fulletó d’Esteve Ferrer que es troba a la Biblioteca Municipal del Casino de Manresa, així com les diverses entrevistes amb persones relacionades d’alguna manera amb la zona del Regadiu, en les que es van prendre apunts escrits que posteriorment es van passar a net, revisar i acompanyar de fotografies (si n’hi havia). • En quant a mapes, l’ortofotomapa ampliat, facilitat per l’Ajuntament de Manresa, amb inclusió de les parcel·∙les del cadastre, els facilitats per Aigües de Manresa, com el de les partides de Marià Potó, o els que figuren a l’informe Aldomà, han estat un gran suport per a l’estudi del territori. • En quant a documents gràfics, ha estat de gran ajut l’extret de l’Arxiu Comarcal de Manresa, la pàgina de facebook de “Fotografies Antigues de Manresa”, i les entregades pels entrevistats dels seus arxius personals. TREBALL DE CAMP I ELABORACIÓ D’UNA BASE DE DADES En una segona fase, després del treball bibliogràfic, s’ha portat a terme un exhaustiu treball de camp, recollit en un diari de camp, que ha constituït una part substancial de la recerca.

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

•

Les entrevistes. La metodologia va ser sempre la mateixa: recerca de dades de contacte, visita personal en la que em presentava i entregava l’enquesta, pacte de visita per entrevista i recollida d’enquesta. Es van realitzar entre el mes de juliol i el mes de desembre del 2013. Han estat una font de valuosa informació. Normalment es prolongaven més enllà d’una hora i fins i tot de dues hores en alguns casos. Durant les quals es prenien apunts, algunes es filmaven i es feien fotografies. Els entrevistats sovint prestaven fotografies del seu arxiu personal. En passar aquests apunts, es van redactar organitzant la informació per temàtiques. El procediment per dur-‐les a terme era el següent: trucada telefònica o visita personal per acordar data i lloc (usualment a la residència habitual), realització de l’entrevista, passada a net dels apunts, revisió, selecció i incorporació de fotografies, si n’hi havien. Val a dir que es van acordar moltes més entrevistes de les que es van poder realitzar per falta de temps material i s’ha d’agrair especialment la predisposició i la bona rebuda dels veïns del Poal. S’ha fet un recull de fitxes de cada pas al diari de camp. • Les enquestes entregades a cada propietari de casa o granja de la zona. Cal esmentar la predisposició a contestar les preguntes per part de tots els veïns, amb l’excepció d’un cas, en que es van negar, argumentant que no volien donar dades personals. De les repartides, no s’ha pogut recollir la informació de 7, per impossibilitat de contacte posterior. No s’ha pogut contactar amb les 3 cases abandonades. No s’ha pogut recollir informació de 9 cases, ja que no s’hi ha pogut contactar via telefònica ni personalment en les diferents visites que s’hi ha fet. • Les Sessions fotogràfiques de l’entorn, paisatge, patrimoni de la Sèquia, patrimoni històric de la zona, cases i masies. Aquest treball s’ha traduït en l’elaboració d’una base de dades en format informàtic FileMaker, que compta amb 57 fitxes relatives a cada una de les cases del Poal de les que s’ha pogut recollir dades a través de les enquestes. Pel que fa a les fitxes descriptives de cada element s’ordenen en els següents camps: Nom, Localització, Any de construcció, Nom dels primers propietaris, La casa ha estat en la mateixa família, Generacions de la mateixa família que han viscut a la mateixa casa, Propietaris fins al 2012, Habitants actuals de la casa, Aprofitament del sòl agrícola de la finca, Agricultura com a primera activitat econòmica, Tipus de productes agrícoles cultivats, Ramaderia com a primera activitat econòmica, Tipus de ramaderia, Variacions de construcció al llarg de la història, Construccions d’interès històric o artístic, Fotografies (3 com a màxim), Observacions Amb les dades recollides a l’enquesta, s’han treballat les gràfiques amb els programes d’Excel i Word i s’han pogut extreure resultats i conclusions. Amb tot el material ordenat s’ha procedit a organitzar el treball i a redactar-‐lo. Un pas posterior seria la confecció d’un llibre-‐revista amb tota la informació recollida i publicar-‐la a ISSUU. ISSUU és un servei en línia que permet la visualització de material digitalitzat electrònicament, com llibres ,portafolis, números de revistes, diaris, i altres mitjans impresos de forma realista. El servei que ofereix Issuu en l'àrea de publicació es pot comparar amb el que Flickr fa per compartir fotografies, i el que YouTube fa per compartir vídeo. El material pujat al lloc és vist a través d'un navegador web i està fet per assemblar-‐se el més possible a una publicació impresa, amb un format que permet la visualització de dues pàgines alhora (com un llibre o una revista oberts) i una passada de pàgina animada. Tot i que els documents a Issuu estan dissenyats per ser vistos en línia, és possible guardar una còpia. La companyia va ser fundada el 2006, i el servei va començar el desembre del 2007. Issuu va ser seleccionada com un dels 50 millors llocs del 2009 per la revista Time alhora que va ser homenatjada pels

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

Premis Webby en el mateix any. Alguns clients notables d' Issuu són el Banc Mundial , la casa de publicacions Routledge i la Universitat de Cambridge. 4. EL POAL, LA ZONA RURAL DESCONEGUDA Parlem d’una zona rural situada al Nord de Manresa que aglutina diferents nuclis de població i d’horta de les partides històriques del Poal, Mas Terrós, Masdenplà (Mas d’en Pla), Atalaia (Talaia) i Font de la Serra. Gràcies a la construcció i presència actual de la Sèquia, es va convertir en una zona de regadiu agrícola que arriba fins a la vall del Cardener i que ha esdevingut de gran importància per la ciutat i els seus habitants.

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

Font: Vista aèria de Manresa en els anys 50 (Cedida per Cesc Valcarcel)

4.1 TERRITORI I POBLACIÓ 4.1.1 Situació geogràfica A l’Enciclopèdia Catalana, el Poal consta com a “partida i caseria del municipi de Manresa (Bages), al nord de la ciutat, al límit amb els termes de Sant Joan de Torroella i Sant Fruitós de Bages”.1 Situat a les coordenades UTM: 4027 x 46230 y.2 Els límits del barri estarien, al sud, al barri Mion-‐Puigberenguer, amb l’Eix Transversal que, amb la seva construcció va separar una part del Regadiu; a l’est, la carretera de Santpedor; a l’oest, la carretera de Cardona; i al nord, la finca de les Torres de Bages, al terme de Sant Joan de Vilatorrada, que coincideix amb les fites que assenyalen el final del terme de la ciutat de Manresa i que és un dels llocs més alts del Regadiu, i des d’on es pot contemplar gairebé tot el Pla del Bages. L’Eix Transversal i la Ronda Nord han separat amb un cinturó de molts metres d’asfalt el Poal de la resta de la ciutat i ha suposat un fort impacte ambiental per la zona i la ciutat. 4.1.2 Descripció del territori A Manresa, hi ha dues àrees de regadiu, la del Poal i la de Viladordis. Són dos espais agrícoles d’horta que troben el seu origen en la construcció de la Sèquia i els seus ramals de rec a partir de l’Edat Mitjana i que s’estenen a ambdues bandes de la ciutat: al nord-‐ oest, el Poal, i a l’est, Viladordis. Actualment, a efectes administratius i de divisió territorial de la ciutat, es coneix com a Poal les antigues partides de Mas d’en Pla (Masdenplà), Mas Terròs, el Poal, Atalaia (Talaia) i Font de la Serra. Segons el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEG), una partida és: “una porció de terreny d’alguna extensió i designada amb un mateix nom, una part del terme pertanyent a

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

un poble”. És una paraula d’ús antic (el Diccionari Català-‐Valencià-‐Balear en documenta l’aparició de la paraula en un document de principis del segle XII) però ben actual i en ple ús a molts municipis. Parlant amb els habitants del Poal, sempre fan esment de les partides: “aquesta casa està a Mas Terròs, no al Poal”, “això ja és Masdenplà”. Marià Potó en fa la distribució en els mapes del 1862.

Font: Centre de Documentació. i Arxiu Històric de Can Font.

Tot i tenir uns pendents poc pronunciats, el Poal presenta en els seus límits nord i sud diversos accidents orogràfics relativament importants, com ara la Talaia al sud o el Turó del Pepus i la zona del Canyet al nord. La zona es troba encaixada entre aquestes petites elevacions, amb un terreny que va davallant progressivament des del nord-‐est cap al sud-‐oest, fins arribar al Cardener.

Font: ALDOMÀ, IGNASI; GUERRERO, MONTSE; MÒDOL, JOSEP RAMON; GUILLÉN, MARINA; SIXTO, ELENA. “Estat, ús i dinamització del regadiu de Manresa”. Universitat de Lleida. Serveis Científico tècnics. Cartografia i Sistemes dInformació Geogràfica. Departament de Geografia i Sociologia. Ajuntament de Manresa, 2010 , p. 25

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

A la zona del Poal, hi predominen les margues i gresos, sòls amb abundància de calç, de caràcter alcalí, fruit dels materials que es van disposar en el fons del que era el mar de la depressió de l’Ebre, fa uns 35 milions d’anys. Són sòls molt comuns a la Depressió Central i que reuneixen unes molt bones condicions per al seu ús com a terra de conreu.3 En el terç oest del sector, pròxim al Cardener, el terreny està format per graves, sorres, llims i argiles pròpies de terrasses fluvials quaternàries (125.000 anys d’antiguitat). Són, per tant, materials molt més nous fruït del procés d’erosió i deposició de materials fets pel riu, que donen sòls profunds i amb una elevada permeabilitat.4 4.1.3 El clima Segons la Flora dels Països Catalans d’Oriol de Bolós, Manresa pertany al grup de localitats catalanes que tenen un clima mediterrani continental de baixa altitud, que es caracteritza per una notable oscil·∙lació tèrmica. Es tracta d’un clima mediterrani subhumit de tendència continental, força fred a l'hivern, amb 1-‐2 mesos de temperatura mitjana superior als 0°C i inferior als 5°C, i 1-‐2 mesos àrids a l’estiu amb una temperatura mitjana màxima d’uns 24°. En el cas de Manresa, hi ha dèficit hídric només en el mes de juliol.

Font: ICHM. INSTITUCIÓ CATALANA D’HISTÒRIA NATURAL (entitat filial de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC). El Medi Natural del Bages: http://ichn.iec.cat/Bages/clima/Imatges%20grans/Clima%20Manresa.htm [consulta 4-‐09-‐2013] Dades de les estacions meteorològiques de FECSA (del 1930 al 1978), de la EPSEM-‐UPC (del 1979 al 1999) i del Camp d'Aprenentatge i Casa de la Natura de La Culla (del 2000 al 2007). [gràfica Florenci Vallès]

En els darrers 100 anys, hi ha hagut a Manresa diverses estacions meteorològiques i hi ha les dades de cada un dels dies recollides a l’actual Estació Meteorològica de l’Escola Universitària Politècnica de Manresa (a excepció del gener i febrer del 1939). Al llarg d’aquest segle d’existència, s’han registrat onades de calor com la del 1983, amb 22 dies de temperatures

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

superiors a 35° C, dels quals, 11 dies de juliol van superar els 40°, fins arribar a 43°, en 6 dies. Van ser els dies més càlids de la meteorologia de Manresa.5 L’onada de calor del 83 va ser la més forta que mai he vist. Es veu que es va assemblar molt a la de l’any 31, segons deien la gent més gran, encara que molt més llarga. L’any 94 en va tornar a fer molta de calor, molts dies, però em sembla que no vàrem arribar als 40º. Les gallines i pollastres es moren amb tanta calor. Els animals pateixen molt. A les granges, els animals no saben on posar-‐se i, els que estan molt apilonats, com els pollastres, moren d’asfíxia. Les pluges que tots recordem molt són les del 62, quan hi van haver moltes inundacions per tota Catalunya i, fins i tot, morts. Els aiguats més propers que recordo són els de l’any 79 i 80, que es va inundar tot el que estava a l’abast del riu Cardener. L’any 96, a l’agost, la més propera, al Poal vàrem veure el Torrent inundar el pas per l’Avinguda Joncadella. Els camins semblaven rius. Unes ventades molt fortes que recordo van ser a l’hivern del 79, cap al principis d’any, i a la tardor de l’any següent. Va arrencar arbres i tot. Les uralites de les barraques i d’algun cobert van volar pels aires, també va fer malbé moltes teulades de les cases i va arrencar pals i fils d’electricitat. De nevades, la que recordo molt bé és la del 62.6 Pont Llarg (Font: Francitorra)

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

Pont Llarg (Font: Francitorra)

Poc abans de la missa del Gall del 62 començà a caure borralls de neu. A la sortida de missa, ja hi havia una catifa de neu i va continuar nevant tota la nit. Aquell matí del dia de Nadal, quan ens vàrem llevar, des de la finestra de Cal Rubís només es veia blanc. Hi havia uns quaranta centímetres i continuava nevant. En alguns llocs arribava als vuitanta centímetres o al metre. Ningú podia sortir de casa, hi havia molta neu i feia molt de fred. Les temperatures eren molt baixes. Jo no ho havia vist mai. Alguns dels vells deien que hi havia hagut una nevada semblant el 28. Vàrem començar a treure la neu dels camins amb una mena de pala que van muntar els de Cal Tasies davant del tractor.7

Segons els servei Meteorològic de Manresa, les temperatures van ser de -‐5°, el dia de Nadal, i de -‐10°, el dia de Sant Esteve. Era l’agost del 96. Havíem marxat uns dies de vacances i vàrem trucar a casa per veure com estaven i ens van dir que hi havia hagut un aiguat terrible que havia esquerdat el pont que travessava el Torrent del Poal. Quan vaig tornar vaig avisar que el pont estava en molt males condicions. Era un perill.8 4.1.4 L’aigua, raó de l’existència del Poal La zona del Poal ve marcada per una presència contínua d’aigua degut a l’àmplia xarxa de rec de la Sèquia i de tots els seus ramals. Com a cursos naturals, destaca la presència de la riera del Poal, comunament coneguda com el Torrent del Poal per la poca quantitat d’aigua que hi baixa normalment. En l’últim tram, des del Camí de Joncadella fins a la seva trobada amb el Cardener, també se l’anomena Torrent del Pla o de Masdenplà (provinent de la toponímia Mas del Pla). Trobaríem el riu Cardener en el límit oest del Poal, on desemboca la riera, al sector de

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

Mas d’en Pla, encara que, actualment, queda separat de les últimes cases per la Carretera de Cardona. Riera Del Poal Riu Cardener

Font: ALDOMÀ, IGNASI; GUERRERO, MONTSE; MÒDOL, JOSEP RAMON; GUILLÉN, MARINA; SIXTO, ELENA. “Estat, ús i dinamització del regadiu de Manresa”. Universitat de Lleida. Serveis Científico-‐tècnics. Cartografia i Sistemes d’Informació Geogràfica. Departament de Geografia i Sociologia. Ajuntament de Manresa, 2010 p. 24, 78, 79, 81

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

Font: ALDOMÀ, IGNASI; GUERRERO, MONTSE; MÒDOL, JOSEP RAMON; GUILLÉN, MARINA; SIXTO, ELENA. “Estat, ús i dinamització del regadiu de Manresa”. Universitat de Lleida. Serveis Científico tècnics. Cartografia i Sistemes d’Informació Geogràfica. Departament de Geografia i Sociologia. Ajuntament de Manresa, 2010 p. 24, 78, 79, 81

Quan camines pel poal, no pares de trobar aigua, passis per on passis. Quan no et trobes els torrents, et trobes amb ramals de la Sèquia o sub-‐ramals, o dipòsits, o basses. És molt agradables passejar per la zona. Gràcies a la presència d’aigua, hi ha molta vegetació de ribera, apart dels cultius. Per això, tanta gent hi va a fer esport, corrent o amb bicicleta o, simplement, a passejar.9

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

4.1.5 La vegetació i els cultius Degut a l’elevada presència d’aigua, ens trobem amb zones humides cobertes per aigües estancades o bé per un nivell molt baix d’aigua arran de terra, o a pocs centímetres de profunditat. Al nostre país no existeixen comunitats forestals arrelades a les zones cobertes d'aigua, ja que els nostres boscos de ribera no toleren la inundació permanent. Així, en indrets amb aigües corrents, només trobem comunitats de plantes herbàcies. Als trams d'aigües lentes dels rius i rieres del Bages és freqüent trobar, com en el cas de la riera del Poal o al llarg de la Sèquia, una franja de canyís que, si bé comença arran d'aigua, s'endinsa cap a zones que no estan sempre inundades. A més distància de l'aigua, sobre sòls que, almenys pel que fa a la seva capa més superficial, normalment no estan amarats, trobem el domini potencial del bosc de ribera en el qual sovint, en comptes de bosc, hi ha conreus o canyes. A diferència del canyís, que és una planta autòctona, la canya (Arundo donax) és originària del centre d'Àsia i va ser introduïda a Europa per la seva utilitat.10 En quant a les terres cultivades, hi predominen dos tipus de conreus, els conreus herbacis de regadiu (entre els quals s’inclouen el conreus d’horta) i els conreus herbacis de secà (principalment gramínies com el blat i l’ordi). L’ocupació de la zona del Poal des del s. XVIII al XX es va fer amb l’objectiu d’aprofitar les terres per al cultiu de regadiu, aprofitant la canalització de la Sèquia, i s’hi feia molt poc cultiu de secà. Amb el temps, això ha anat canviant com es pot apreciar fent una comparativa entre mapes de cultiu de l’any 1987 (el Poal es ocupat per conreus herbacis de regadiu, amb un pes minoritari dels conreus herbacis de secà) i el mapa de 2002 on es pot apreciar un increment en la proporció d’espais on l’ús és el conreu herbaci de secà.

Font: ALDOMÀ, IGNASI; GUERRERO, MONTSE; MÒDOL, JOSEP RAMON; GUILLÉN, MARINA; SIXTO, ELENA. “Estat, ús i dinamització del regadiu de Manresa”. Universitat de Lleida. Serveis Científico-‐tècnics. Cartografia i Sistemes d’Informació Geogràfica. Departament de Geografia i Sociologia. Ajuntament de Manresa, 2010 , p. 27

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

4.1.6

Organització del territori i estructura de la propietat. El territori del Poal es troba profundament parcel·∙lat amb un fort predomini de la petita propietat privada. Segons consta al Cadastre de Rústica de l’Ajuntament de Manresa, hi ha una gran quantitat de parcel·∙les de petites dimensions. Prop del 95 % de les parcel·∙les es situen per sota d’una hectàrea (dos terços de l’espai agrari al Poal). Moltes d’aquestes micro-‐parcel·∙les estan destinades, bàsicament, a horts d’autoconsum. Les parcel·∙les de dimensió mitjana es destinen a l’agricultura intensiva del cultiu d’hortalissa, fonamentalment, i a l’agricultura extensiva amb el cultiu de cereals. De propietats de certa entitat, de més de 3 hectàrees, són 10 i n’hi ha 4 que superen les 5 hectàrees, encara que cap d’elles arriba a les 8 hectàrees. Cal afegir que de propietat pública i institucional gairebé no n’hi ha, ja que només trobem quatre parcel·∙les molt disperses que ocupen 2,3 hectàrees de superfície i que pertanyen a tres entitats diferents (Ajuntament de Manresa, Generalitat de Catalunya i Bisbat de Vic).

Parcel·∙les de cultiu extensiu (Imatge de Google Maps. Consulta 2-‐11-‐2013)

Micro-‐parcel·∙les amb cultiu d’horta fonamentalment. (Imatge de Google Maps. Consulta 2-‐11-‐2013)

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

4.1.7 Xarxa de comunicacions. Camins rurals i carreteres El Poal està en una situació privilegiada en quant a l’accés a la xarxa bàsica de carreteres, així com una bona connexió amb la ciutat de Manresa. En el primer cas, la via ràpida C-‐25, també coneguda com a Eix Transversal, travessa la zona pel sud, tallant el barri longitudinalment i dificultant la connectivitat entre el nord de la infraestructura i els espais situats al sud de la mateixa. Per la banda oest, el sector limita amb la C-‐55 Abrera-‐Solsona. A l’Est, la BV4501 cap a Santpedor, limita la partida de Font de la Serra amb la del Colomer. Totes aquestes vies tenen de titular la Generalitat de Catalunya. En quant a la connexió amb Manresa, actualment, hi ha una via amplíssima d’entrada a la ciutat de doble carril de circulació, a través de l’Avinguda Universitària, de titularitat municipal.

FONT: ALDOMÀ, IGNASI; GUERRERO, MONTSE; MÒDOL, JOSEP RAMON; GUILLÉN, MARINA; SIXTO, ELENA. “Estat, ús i dinamització del regadiu de Manresa”. Universitat de Lleida. Serveis Científico tècnics. Cartografia i Sistemes dInformació Geogràfica. Departament de Geografia i Sociologia. Ajuntament de Manresa, 2010, p. 91

(Imatge de Google Maps. Consulta 2-‐11-‐2013)

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

Aquesta xarxa de connexió ràpida es complementa amb una xarxa de pistes i camins de titularitat municipal que connecten la ciutat amb les diferents masies, granges i propietats agrícoles. La major part dels camins rurals travessen el Poal i donen accés als habitatges i terrenys de cultiu. Una gran part són camins de terra compactada i només són quatre els accessos pavimentats amb asfalt. Tres d’ells parteixen de la primera casa d’entrada al Poal des de l’Avinguda Universitària, Cal Santasusana, dos en direcció nord: el camí de Joncadella, que connecta Manresa amb Sant Joan de Vilatorrada, amb accés directe a l’Eix Transversal, i compta amb un carril bici senyalitzat; l’altre, direcció cap a les Torres, va gairebé paral·∙lel; i un tercer de molt curt recorregut que mor al conjunt de cases formades per cal Magí, La finca i Cal Vilalta de l’Atalaia. L’altre tros de via asfaltada surt de la BV4501, a l’alçada de Ca la Rodona, sota el Gimnàstic i connecta amb l’anomenada “T” que travessa el Poal perpendicularment a les altres vies pavimentades i que no està asfaltada. La major part del camins són de terra, tant els de caràcter general, com els camins que van paral·∙lels a l’Eix Transversal, com els que porten a les diferents finques. Només hi ha un tros amb paviment cimentat al costat de La Caseta, en el pas que es va fer sota el pont que es va construir per tal d’evitar el pas nivell de la via del tren, que va quedar elevada, solució que es va aprovar per resoldre el perill del pas a nivell: El pas a nivell de la via era un verdader perill, tot i que els maquinistes eren molt conscients del problema i sempre alentien el pas. Un dia el tren es va endur el vehicle en el que viatjava la Maria Pintó, de Ca l’Andreu. No es va morir, però va estar molt de temps per recuperar-‐se de l’atropellament. Llavors es va decidir que la carretera no havia de passar creuant la via i que es faria un pas soterrat. Van tardar tant a aprovar-‐ho i a fer-‐ho que, quan van començar les obres, ja no passaven trens per aquella via, ja que van deixar de passar-‐hi els anys 90. Tot i així van voler fer-‐ho igualment, perquè ja estava aprovat.11

Foto: Laura Santamaria

Per la major part de camins s’hi pot transitar amb un vehicle, encara que no hi falten senders més estrets pels quals només s’hi pot anar a peu, sobretot en trajectes transversals. Trobem també una gran barrera a la mobilitat, que és la presencia dels alts talussos de l’antiga via del tren de Manresa a Súria, que va ser desmantellada a partir del 1996, quan es va canviar el traçat de la línia que va a Súria per baixar les potasses cap a Martorell, coincidint amb la

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

construcció de l’Eix Transversal, la Ronda Nord de Manresa i l’Avinguda Universitària.12 A la zona de Masdenplà i del Torrent del Pla hi ha diversos trams de camins que s’han anul·∙lat degut a que han estat ocupats pels sembrats, mentre que la inutilització d’un dels camins que travessava la Riera del Poal al costat de Cal Pujol s’ha de buscar en la deixadesa que ha patit a la zona de regadiu des de fa anys, en unes pluges torrencials que hi va haver el 7 d’agost de 1996: Aquell dia va ploure tant que la riera va baixar molt plena i les pilastres es van esquerdar. Veient el perill que suposava passar per sobre aquell pont, vàrem avisar a l’ajuntament i després de mirar-‐s’ho, van venir amb una retro i van esfondrar el pont. Des de llavors que no tenim pont i, el camí està inutilitzat. Quan en aquell moment ho vàrem reclamar, ens deien que no hi havia diners per fer-‐ho. Resulta que s’estava fent la reforma d’altres punts de la ciutat que costaven molts diners i no n’hi havia per altres coses... D’això ja en fa prop de 20 anys...13 La manca d’aquest pont va suposar un obstacle important pel trànsit de vehicles i persones d’una banda a l’altra de la riera i actualment encara està ensorrat. Pont ensorrat sobre el Torrent del Poal, al Costat de Cal Pujol

Foto: Laura Santamaria

Es pot veure encara un pilar de pedra a l’altre costat

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

Foto: Laura Santamaria

Serveis de l’Ajuntament hi van posar dues pedres per a prevenir la caiguda cap a dins el torrent, un cop el pont es va tirar al terra. El camí de Joncadella connectava amb el carrer Barcelona i el Carrer Sant Josep, del Barri del Poble Nou, passant per davant del que ara en diuen l’Escorxador. Sempre es passava pel Poble Nou o pel carrer Barcelona. Els camins eren de terra. Hi havia alguna via secundària, com el camí que passava paral·∙lel a la via del tren, pel darrere del “Matadero” i connectava amb el caminot que passava pel costat de la SAF.14

Final del carrer Tortonyes, on ara hi trobem la zona urbanitzada de les Bases de Manresa. Al fons hi veiem la foneria S.A.F., al costat de la via dels Catalans, ara coberta fins a Manresa Alta, en una fotografia de finals dels 70, principi dels 80. Actualment hi ha el carrer de la Font del Gat i continua cap a l’Avinguda Universitària (Cedida per Joan Baptista Costa Blázquez).

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

Camí de Joncadella als anys 50 (font: Francitorra)

La plaça de l'escorxador, o plaça Bages. Aproximadament l'any 1979. (Foto d'Antoni Quintana i Torres)

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

Urbanització del Carrer Barcelona a la dècada dels 60, l’única via de connexió del Regadiu del Poal i de les poques cases de la Mion amb el centre de la ciutat durant molts anys (Foto: El Pou de la Gallina)

Camí de Joncadella amb “l’arbre gros” un cop asfaltat (Font: Laura Santamaria)

4.1.8 La població Actualment, segons el cens del 2009, la zona té una població de 135 h. La majoria de famílies que hi viuen ho fan en masies i cases disseminades, algunes d’elles centenàries i l’activitat econòmica de les famílies ha estat, durant anys, l’activitat hortícola, ramadera o d’agricultura extensiva, bàsicament de cereals. Segons dades extretes del nostre treball de camp amb el resultat de les enquestes, podem veure que la majoria de la població és catalana i té el seu origen al Bages, en el moment d’adquirir els terrenys i construir la vivenda. La resta de població prové, majoritàriament, d'altres llocs de

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

Catalunya. Aquesta proporció es manté en la població actual que és del Bages o provinent de fora de Catalunya i només baixa la de gent vinguda d’altres comarques.

LLOC DE PROCEDÈNCIA DELS PRIMERS PROPIETARIS 60 40 20 0

BAGES ALTRES COMARQUES FORA DE CATALUNYA SENSE INFORMACIÓ F

ont: Treball de Camp. Enquesta pròpia

LLOC DE PROCEDÈNCIA DELS HABITANTS ACTUALS 140 120 100 80

BAGES

ALTRES COMARQUES

FORA DE CATALUNYA

20 0 BAGES

ALTRES FORA DE COMARQUES CATALUNYA

Font: Treball de Camp. Enquesta pròpia

4.1.9 L’habitatge i altres construccions El paisatge del Poal a vista d’ocell, es veu esquitxat de múltiples masies que fan la funció d’habitatge en gairebé la seva totalitat i que, a la vegada, són el suport de la infraestructura de l’activitat agrària i ramadera. Hi ha un total 78 masies, de les quals 3 estan totalment abandonades (Cal Casó de dalt, Cal Casó de baix i Cal Túnic) i una que està en procés de rehabilitació (Cal Oliveres). Més enllà de la propietat del sòl, hi ha la propietat de barraques, habitatges o altres construccions que donen un caràcter especial a la zona. Sovint, els propietaris valoren més la satisfacció i els serveis que els ofereixen aquestes construccions que no pas la productivitat agrària de la finca on es troben:

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

Moltes d’aquestes casetes o barraquetes tenen llum i agua, perquè se’ls va donar permís i les companyies els n’hi van posar fa anys, tot i ser construccions de molt poca qualitat. Moltes d’elles són com petites residències de caps de setmana.15 Habitatges abandonats Cal Túnic Foto: Laura Santamaria

Casó de Dalt o Casó Nou. Foto: Laura Santamaria

Cal Casó de Dalt o Casó Vell Foto: Ajuntament Manresa Catàleg de cases

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

MASIA EN RESTAURACIÓ:

Cal Oliveras Foto: Francesc Rubí. MASIES OCUPADES:

Torre Bohigas Foto: Francesc Rubí

Cal Fontfiguera i Cal Cuques Foto: Francesc Rubí

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

Torre Oms o Torre de l’Oms Foto: Francesc Rubí

Torre Riera Foto: Francesc Rubí

4.2 L’ACTIVITAT ECONÒMICA Des d’un bon inici, l’ocupació de la zona estava lligada a l’activitat agrària. La major part del Poal està ocupada per finques que van néixer amb l’objectiu de practicar l’agricultura “comercial” típica de les zones del perímetre de les ciutats, amb camps de conreu de verdures i fruites, la cria intensiva d’animals de corral i la producció de llet per a subministrar a la població urbana pròxima. Actualment, podríem afirmar que, per una gran majoria de propietaris, l’ús agrari de les parcel·∙les és una activitat residual pel que fa als ingressos familiars. Els habitants del Poal practiquen una agricultura a temps parcial com a activitat complementària d’una altra activitat principal o en el cultiu d’horts familiars dedicats a l’autoconsum de la mateixa família que els conrea. Ja hem dit que, històricament, aquesta no havia estat la funció dels terrenys del Poal i la seva aparició és molt recent. Segons dades recollides en el nostre treball de camp, a través de l’enquesta passada a cada masia, als voltants del 75-‐80 % dels propietaris no tenen la pagesia (ni agricultura ni ramaderia) com a primera activitat econòmica quan, en el moment de néixer les

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

cases del Poal, aquesta dada era invertida, amb un 80% dels propietaris dedicats a les tasques de la pagesia.

ACTIVITAT ECONÒMICA DELS PRIMERS PROPIETARIS

PAGESIA ALTRES

Font: Treball de Camp. Enquesta pròpia

És impossible sobreviure en els temps que vivim, només pots seguir amb l’activitat agrícola com a complement d’un sou fix en algun tipus d’empresa, que et garanteixi un sou mensual. A mi m’agradaria molt fer de pagès a temps total, però em seria impossible mantenir la família i la propietat.16

AGRICULTURA COM A PRIMERA ACTIVITAT ECONÒMICA. Propietaris acuals 45 40 35 30 25

15 10 5 0 SI

Font: Treball de Camp. Enquesta pròpia

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

RAMADERIA COM A PRIMERA ACTIVITAT ECONÒMICA Propietaris acuals 60 50 40 30

10 0 SI

Font: Treball de Camp. Enquesta pròpia

Ens trobem, a part, alguns indrets de la zona on es practiquen altres activitats comercials que no tenen res a veure amb l’agricultura o la ramaderia convencional, com són la guarda i ensinistrament d’animals (gossos o cavalls) , hípica, locals d’assaig de grups de música o funcions “para-‐residencials” com les “barraques de cap de setmana”. Actualment, una gran part de les propietats del Regadiu està en mans de persones que no tenen l’agricultura ni la ramaderia com a ofici i, tot i que facin un ús bàsicament agrari de la seva finca, sol ser una activitat complementària i de lleure, com a afeccionats, i fan servir les construccions que tenen a les finques com a lloc d’esbarjo. És significatiu que cada cop són més els residents del Poal que no tenen relació amb l’activitat agrària que havia donat origen a la masia. Ja sigui com a propietaris o com a llogaters o com a titulars d’altres contractes, hi ha diferents tipus d’usuaris d’instal·∙lacions amb activitats sovint allunyades de l’agricultura. 4.2.1 Activitat agrícola i ramadera El nombre de propietaris amb un volum de terrenys de conreu suficient per a donar viabilitat a una explotació agrària com a mitjà principal de vida és força reduït. La petita dimensió de les parcel·∙les i la barreja de conreus i usos que hi intervenen constitueixen una de les característiques més singulars del Regadiu de Manresa. Hi ha multitud de fórmules en l’ocupació de les parcel·∙les: els propietaris que tenen la seva residència al Regadiu i tenen el seu hort al costat; propietaris sense casa al Regadiu que tenen l’hort familiar a la seva propietat cultivant horticultura barrejada amb cereal d’hivern; hortolans amb horts d’autoconsum en parcel·∙les que no són pròpies i que cultiven amb contractes o, millor dit, “tractes” de naturalesa molt diversa. Del nostre treball de camp, extraiem les dades de què 43 propietats, sobre 68, fan un aprofitament total de les seves terres, que significaria un 63 % del territori. Els restants en fan un ús parcial, sent només un 7% els que tenen les propietats ermes.17 Les terres de conreu del Poal es reparteixen entre diferents activitats, segons dades extretes a partir de treball de camp fet per la Universitat de Lleida en l’informe Aldomà, del parcel·∙lari de

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

rústica de l’Ajuntament de Manresa i del nostre treball de camp18: • Cultiu extensiu de cereal d’hivern propi dels secans, sobretot ordi, adaptat al conreu menys exigent i segur, suposa el cultiu més important en quant a superfície amb el 39%. Cal fer esment de la petita superfície destinada als farratges, de les explotacions de vaques i vedells. • Horticultura d’autoconsum, molt dispersa i que afecta a un major nombre de propietats i parcel·∙les (55 % de les parcel·∙les i un 23 % de la superfície). • Horticultura comercial que és la segona gran ocupació (8 % de les parcel·∙les i el 13 % de la superfície). • Altres conreus són residuals i s’inclourien una gran varietat de produccions; la fruita dolça, els farratges o el blat de moro (2 % de la superfície). Hi hauria també la fructicultura, que presenta un caràcter més intensiu (préssecs, peres i pomes), associada a l’horticultura i en petites quantitats. També dins el cultius de secà, hi ha presència molt minsa dels tres conreus més habituals dins la comarca: els ametllers, l’olivera i la vinya, tots ells per al consum propi. • La superfície erma és poc important, però es troba en augment, segons comentaris d’alguns (7% de les propietats).

APROFITAMENT DEL SÒL AGRÍCOLA 50 40 30

TOTAL

PARCIAL

CAP

0 TOTAL

PARCIAL

CAP

Font: Treball de Camp. Enquesta pròpia

Les explotacions del Regadiu solen ser petites, amb alguna excepció. Les poques que es poden considerar grans tenen a veure, bàsicament, amb la presència de ramaderia (com a activitat principal o acompanyada de l'agricultura) que és l'activitat que ha permès la seva continuïtat. Aquestes explotacions ramaderes, fonamentalment bovines i porcines, en aquests últims anys, s’han trobat amb una forta reducció de marges, cosa que amenaça el seu futur. Les explotacions mitjanes i petites es dediquen al conreu de verdures o de cereal d'hivern. Les explotacions amb una major superfície de conreu són les explotacions extensives cerealícoles i també les explotacions considerades mixtes, que practiquen habitualment aquesta mateixa cerealicultura junt a la ramaderia. També són aquestes explotacions les que posseeixen o menen més terra en el Regadiu:

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

TIPUS DE PRODUCTES CULTIVATS

HORTA CEREALS ALTRES

ALTRES: PASTURES ALIMENTACIÓ ANIMALS ARBRES FRUITERS

Font: Treball de Camp. Enquesta pròpia Actualment, les explotacions ramaderes estan estretament lligades a la producció de cereal. El cereal és el que marca el preu de la carn i els ramaders hem de mirar d’auto-‐abastir-‐nos per tal de no haver de dependre dels preus de mercat. El menjar dels animals és el que val més diners.19 Totes les explotacions del Poal són de tipus familiar i es basen en la mà d'obra dels membres de la família i les seves necessitats. No resulta, de cap manera, comptar amb mà d’obra externa, perquè els marges són molt escassos: Tot és subvencionat. Sinó aquí no quedaria ningú. Es reben subvencions pel cultiu del cereal i per la cria de ramaderia bovina i ovina. No sabem què passarà en un futur. Al Poal no hi ha gent que vulgui continuar. És una feina de risc, te la jugues molt, i empres molts diners i mai saps com et sortirà. Necessites treballar molt dur i això no agrada a ningú. 20 Sovint, són explotacions que es troben envellides i/o mancades de continuïtat. Més de la meitat dels caps d'explotació superen els 55 anys i no arriben al 20 % els qui es poden considerar caps d'explotació joves, amb menys de 45 anys. Les dones representen una ínfima part dels caps d'explotació, que no arriba al 10%. Segons dades recollides en les enquestes del nostre treball

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

de camp. Apart, la població en si també està molt envellida o un 45% dels habitants, superen els 60 anys. Hi ha molt poca població de 0 a 40 anys, no arriba al 25 %.

EDAT DELS HABITANTS ACTUALS 0-‐18 19-‐25 26-‐40 40-‐60 MÉS 60

Font: Treball de Camp. Enquesta pròpia

A aquest sector envellit, cal afegir-‐hi una nova generació de ramaders i pagesos joves que intenten sortir-‐se’n amb innovacions tecnològiques a l’hora de la venda i nous sistemes de cultiu o criança. Ens trobem, actualment, només amb 18 explotacions que dediquen la seva producció agrícola i/o ramadera a la venda: • Amb residència al Poal: Cal Santacreu, Cal Codony, Cal Torras, Ca l’Andreu, Cal Climent, Cal Sant Antoni, Cal Rossinyol, Can Sant Antoni, Cal Ti, La Pallareta, Cal Tossaler-‐Granja Pujol (Granja Poal,scp), Can Rubí, Granja Cruz. • Sense casa al Regadiu: Sadurní Playà, Cal Capsada, Alba i Quico, Granja Pujol, Joan Borrós i Isabel Vendrell La venda típica a plaça (Plaça Major, Plaça Puigmercadal, Plaça del Carme...), la que havia fet històricament la gent del Poal, es continua fent en algunes de les explotacions (Cal Santacreu, Cal Codony, Cal Torras, Ca l’Andreu, Cal Climent, Cal Sant Antoni o Sadurní Playà i el matrimoni format per Joan Borrós i Isabel Vendrell que tenen finques a la zona). Altres ja no fan venda a plaça, sinó que tenen la seva pròpia botiga a Manresa (Josep M. Capsada i Neus Gordo a Autoservei Capsada del Carrer Barcelona, la Montserrat Baqueró de Cal Climent als seus Queviures Baqueró de la Parada). Algunes compten amb una sèrie de botigues a les que proveeixen (Cal Torres venen a la botiga d’Ignasi Augé i la de Maria Puigdellivol i Roser; Cal Rossinyol), així com a Cooperatives de Consum (Alba i Quico a la Coop. L’Almàixera, el Rostoll Verd i La Guixa; Cal Codony), a restaurants (Cal Codony, Cal Climent a l’Hostal del Camp) o fent lliuraments a domicili (Alba i Quico, Cal Climent) i venda a peu de finca (L’Alba Closas i el Quico Roca, Ca l’Andreu –Filomena Alsina-‐, Can Rossinyol –Joan Rossinyol Tarrés-‐), sempre oferint al consumidor producte de proximitat sense intermediaris. Altres venen a grans superfícies o distribuïdors (Cal Ti). La innovació ve de la mà de joves agricultors que han introduït les noves tecnologies per a donar-‐se a conèixer i per fer venda directa al consumidor, sense intermediaris, fent venda que anuncien per internet, en web pròpia (Cal Santacreu, amb la www.VerduraCollidaAvui.cat) lliurant el producte a domicili o a peu de finca, havent fet la comanda prèvia, amb cistells tancats o oberts. En tots els cassos, el segell de producció ecològica sol ser el segell de qualitat que solen fer servir per a oferir al consumidor un tipus de producte de proximitat amb unes garanties especials. Els pagesos no solen estar aglutinats en cap associació, encara que gairebé la totalitat dels agricultors formen part de l’ADV (Agrupació de Defensa Vegetal) del Bages: Cal Codony, Cal

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

Rossinyol, Cal Torras, Cal Sant Antoni, Cal Santacreu i Cal Climent, de la que obtenen assessorament agrícola en temes de sanitat vegetal i producció.21 Més enllà de l’ADV o la Cooperativa, que tenen un abast comarcal, els pagesos que hi treballen no estan aglutinats per cap associació que els representi. El Regadiu no té un cos propi definit, ni ha generat una marca. Hi treballen, s’hi mouen, entitats, persones amb interessos a voltes divergents.22 La ramaderia és l’altra activitat econòmica lligada al territori, però amb una incidència molt mínima, segons hem pogut constatar en el nostre treball de camp, només 9 propietaris tenen la ramaderia com a primera activitat econòmica. La cria avícola i la ramaderia bovina són les que s’emporten el 56 % de la ramaderia del Poal.

TIPUS DE RAMADERIA

AVÍCOLA CABRINA CAVALLAR BOVINA ALTRES

ALTRES:

PORCINA

CUNÍCOLA

Font: Treball de Camp. Enquesta pròpia

Destaquen les explotacions bovines, amb 2 explotacions que es dediquen a l’engreix de vedells i una a l’explotació lletera. Segueixen en importància les explotacions porcines, amb dues explotacions dedicades a l’engreix. La resta de ramaderia es troba molt repartida entre conills, ovelles i cavalls. En el cas dels ramaders, la venda directa sol ser el mitjà de sortida del producte. Trobaríem explotacions de vaques, com la de Cal Tossaler-‐Granja Pujol (Granja Poal,scp), en la que el Lluís Prat i la Fina Aliberch fan venda directa de llet a la pròpia finca o a domicili. A La Pallereta, en Gerard Font, ofereix aviram i ous de venda directa o a través de la cooperativa Mengem. Un cas diferent és el de la Granja Cruz, d’Antoni Cruz, que comercialitzen embotits de porc, de criança i elaboració pròpies, al mercat de Puigmercadal a la botiga Carme. A la Granja Pujol, de Joan Pujol, crien i domen cavalls, mules, ases i ponis que es lloguen o venen per a actes

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

com fires (Catalunya i França) o celebracions com casaments, junt amb carruatges. En la cria de vedells, gastes un mínim de 1000 €, per l’engreix. Si el cereal va car, els preus pugen i els marges són més petits. Un vedell menja unes 2 tones de pinso durant el seu procés d’engreix. Si a això hi afegim la compra del vedell de raça càrnica, la més bona i la més rendible, hem de comptar uns 300 € més. La venda d’aquest vedell d’uns 300 kg en canal, a preu de cost, seria d’uns 1400 €, com a mínim, sense comptar guanys. El preu de compra de l’animal s’ha anat mantenint en aquests últims anys, però els guanys, en funció del preu del cereal, ha fluctuat i, moltes vegades, els guanys han estat inexistents. Una altra cosa que ha passat és que ha baixat el consum nacional de vedella, que és cara pel consumidor i llavors es menja més porc i pollastre. Ha baixat el nombre d’animals criats. Actualment tota la producció que és sobrera es ven, sobretot, al Líban i cada 15 dies surt un vaixell carregat de vedells. Marxen vius i els maten allà, a la seva manera. Això aguanta el mercat. El bestiar que es compra a França fonamentalment perquè aquí no n’hi ha. Es va matar moltes vaques, perquè en un moment determinat, fa uns anys, es va subvencionar als ramaders per tal que es matessin, perquè deien que en sobraven. Hi ha hagut sempre una mala gestió per part dels governs. Actualment també es compren a Romania i a Alemanya. Més de la meitat venen de fora. El 70 % de porc també marxa a fora. Del que sí que tenim garantia és que aquí es mira molt prim en l’engreix i tot està molt controlat per la Generalitat, amb uns controls molt forts de qualitat. El que no sabem és com s’engreixa a la resta de països. En quant a l’horticultura, el que està rendint més, últimament, és la venda directa. Els majoristes t’escanyen. 23 HORTA Cal Santacreu Font: http://www.verduracollidaavui.cat/index.php?contingut=quisom [Consulta 29-‐11-‐2013]

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

LLET

CARN

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

ALTRES

Font: ERA, Revitalització del Regadiu de Manresa. 0bra Social de la Fundació Catalunya Caixa, Associació l’Era (l’Espai de Recursos Agroecològics, associació cívica sense ànim de lucre lligada a l’Escola Agrària de Manresa), Xarxa de Custòdia del Territori i Ajuntament de Manresa. Díptic. Nov. 2011

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

“Aquell progrés de l’agricultura que s'experimentava des de la primeria del segle XX fins per allà l'últim terç del mateix segle, ara s'ha tomat en davallada. De pagesos pocs en queden que visquin només de l'agricultura[...]. Això no vol dir pas que els camps del Poal es

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

vegin tots erms sense cultivar; d'una forma o altra es cultiven, però són poques les cases que no hi entrin cèntims que no són de l'agricultura, sinó que els vénen de treballs que fan a empreses de la ciutat. N'hi havia que entre cultivar la terra i tenir cura d'uns quants caps de bestiar s'anaven defensant; però fa uns anys, que no sé si és provocat o si és per mala sort, surten epidèmies: no fa molts anys, en els porcs va ser la pesta africana. Va passar un temps que valien més les despeses que el que pagaven a l'escorxador per l'animal. Ara passa el mateix amb els vedells, amb això de les "vaques boges"; molts no ho poden aguantar i han de plegar. Llavors els queden els corrals buits. Encara hi ha sort que surten empreses que poden permetre's el luxe d'aguantar aquestes pujades i baixades, i es dediquen a omplir aquests corrals de bestiar, donant un tant per cap de bestiar a l'amo dels corrals. Aquest només hi ha de posar el treball i ha de tenir cura dels animals. [...] Diuen que “ els pagesos sempre es queixen”, “ que els ajuden per tot arreu” (subvencions d'Europa i altres ajuts). [...] 1955 jo tenia una màquina de batre i cada any batia uns dies al poble de Calders, [...] el cereal el pagaven entre sis o set pessetes el kg. Als treballadors que jo tenia els pagava cinquanta pessetes, més la dieta per tot el dia. La dieta ens la feien al restaurant cal Soldevila de Calders, i valia vint-‐ i-‐cinc pessetes tot el dia: esmorzar, dinar, i sopar. A l’era on havíem de treballar, no hi faltava el porró de vi, el càntir de aigua i alguna cosa per berenar. Això vol dir que tota la jornada en diners valia 75 pessetes, (el que feia els pallers, cobrava el doble, perquè era una feina molt feixuga i n'hi havia pocs que la sabessin fer). Doncs feu una simple regla de tres i veureu que si llavors els jornals valien 75 pessetes, el cereal el pagaven a 6 pessetes el kg. Ara que els jornals es paguen a vuit mil pessetes o més ¿a quant haurien de pagar el cereal? A mi amb surt a 640 pessetes el kg. Doncs ens el paguen a vint-‐i-‐dues pessetes el kg, i fa molts anys que el paguen al mateix preu. Uns anys enrere encara el pagaven una mica més. Doncs bé: que regulin aquesta diferencia i ja no necessitarem les subvencions”.24 4.2.2 Altres activitats econòmiques A la zona del Regadiu del Poal s’hi han establert altres tipus d’activitats que disten molt de l’activitat agrícola o ramadera per part de gent que viu a la zona o que han adquirit parcel·∙les on han establert el seu negoci. Aquest és el cas d’una societat limitada que es dedica a l’educació i ensinistrament caní (Dog Educat, SL.) o d’un negoci de lloguer de caravanes i autocaravanes (Cal Camper).

Font: http://www.dogeducat.es/ [Consulta 26-‐11-‐2013]

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

Font: http://www.calcamper.com/ [Consulta 26-‐11-‐2013]

Així mateix, hi ha una granja, cal Troy, i les antigues fàbriques, la de l’Atalaia, la de Tints (Avda. Joncadella, al costat de la Riera del Poal) o la de la Granja Solanes, que són viver de petites empreses, d’índole molt diversa o, fins i tot, de sales d’assaig de diferents grups de música (Mitjanit, Clepton,...). Sovint, al territori s’hi instal·∙len negocis que no compleixen la legalitat vigent, sense permisos ni mínimes mesures sanitàries que fan que l’espai i la imatge que es té del Regadiu es degradi. SOCIETATFET DIVERS SOCIETATFET DIVERS Els Mossos detenen quatre Els Mossos reincidents detenenaquatre Montserrat per a reincidents  Els amos denunciats abocaven els olis als camps i feien fogueres per cremar pneumàtics i filtres robar a turistes Montserrat per  Els amos denunciats abocaven els olis als camps i feien fogueres per cremar pneumàtics i filtres robar a turistes La Policia Local de Manresa ha clausurat sis tallers il·legals de reEls Mossos d’Esquadra han deparació deLa vehicles eren la tingut quatre veïns de Barcelona Policiaque Local deaManresa ha zona agrícola del Poal, a tocar de de reacusats d’haver-se desplaçat al han de clausurat sis tallers il·legals Els Mossos d’Esquadra la barriada Miondei vehicles del camíque de eren a la monestirtingut de Montserrat per robar paració quatre veïns de Barcelona Joncadella. A més, el cos municipertinences personals a turistesdesplaçat eszona agrícola del Poal, a tocar de acusats d’haver-se al pal ha denunciat cincMion tallersi il·letrangers. Tots quatre,  i per robar la barriada del camí de monestir ded’entre Montserrat gals més Joncadella. que eren al nucli urbà de municianys i depertinences nacionalitat romanesa, A més, el cos personals a turistes esla ciutat, tres dels quals hancinc pogut acumulen en el seu historial pal ha denunciat tallers il·letrangers. Tots quatre, més d’entre  i  continuargals la seva de  antecedents policials. romanesa, mésactivitat que erendesprés al nucli urbà de anys i de nacionalitat Els fetsacumulen van teniren lloc de regularitzar-se. la ciutat, tres dels quals han pogut el dissabte seu historial més passat, quan Mossos van ser L’operació, que ha càrrec després continuar laanat sevaaactivitat de els antecedents policials. alertats queEls unfets grupvan de tenir persones de la Unitat de Policia Adminislloc dissabte de regularitzar-se. estava cometent trativa i Civisme del cos,que s’ha a a càrrec Interior d’un dels tallers il·legals L’oli era abocat directament al clavegueram furts els a l’interior passat, quan Mossos van ser L’operació, hadut anat terme principalment comba-Adminisdel recinte del monestir. alertats que un Gràcies grup deapersones de la Unitat per de Policia ritzatdirectament la situació, mentre que els al- la descripció zona no urbanitzable, la Policia tre el dany contra el medi ambient Pertallers aquestil·legals testimoni, estavad’un cometent trativa i Civisme del cos, s’hareny dut ao al clavegueram. Interior d’un dels L’oli Loera abocat al clavegueram furtsels a l’interior que comportaven aquestes actimotiu, els responsables d’aquests cal els va clausurar l’activitat sen- tres dos han cessat l’activitat. Tots Mossos van sospito-Gràcies a terme principalment per combadel localitzar recinte delels monestir. elsLodenunciats estatmentre impu-quesos se possibilitat deurbanitzable, ser legalitzats. vitats, però la competallers, tots nacionalitat a l’interior d’un cotxe. Mentre ritzat la han situació, els altre també el danyper contra el medi ambient zona no la Policia renyells o alde clavegueram. Per aquest la descripció d’un testimoni, els penalment perhan no tenir D’altracal banda, en la mateixa tència deslleial que suposaven, ja marroquina, hanels estat denunciatsd’aquests agentsMossos estavenvan fentlocalitzar comprovauna as- elsTots tres dos cessat l’activitat. que comportaven aquestes actimotiu, els va clausurar l’activitattats senresponsables els sospitooperació se s’han inspeccionat nomque desenvolupaven el seu treball per la comissió d’una cions en la dos tu- Mentre segurança de han responelsobligatòria denunciats estat impuvitats, però també per la compepossibilitat de ser legalitzats. tallers, tots ellsinfracció de nacionalitat sosdocumentació, a l’interior d’un cotxe. brosos tallers sense la llicència municipal o la co- administrativa per gestionar ristes van adreçar assegurant sabilitat civil. mecànics delen nucli tats penalment per no tenir una tència deslleial que suposaven, ja marroquina, D’altra banda, la mateixa han estat de denunciats agents estaven fent comprovaas-s’hiels municació corresponent. forma inadequada que havien estat de furts. dos tuA més,segurança només dues de les perurbà de Manresa que havien ge- nomels residus queinfracció queprèvia desenvolupaven el seu treball operació s’han inspeccionat per la comissió d’una cions envíctimes la documentació, obligatòria de responvans’hi comprovar que els disposaven de Els mossos de veïns i d’amosdelsones Dos d’ells, a més,per hangestionar es- nerat El dany ecològic eramunicipal comès oproduïen. sense la llicència la co- administrativa brosos tallers deles queixes ristes van adreçar assegurant sabilitat civil. mecànics nucli identificades havien robat  dòlars de furts. per desenvodeque tallersurbà legals. a resultat, la l’habilitació tat posatsforma a disposició del Cos principalment pels tallers municació prèviaubicats corresponent. inadequada havien estat víctimes Atècnica més, només dues de lessospitosos per- que deCom Manresa que havien geelsNaresidus un cas, i un telèfon que els lupar l’activitat. I quatre mésdisposaven han americans, Policia vales denunciar cinc es- i d’amos cional deproduïen. Policia deDos Manresa al Poal, ja que, segons fonts polimossos van comprovar sones identificades de Elsen nerat queixes de veïns d’ells, apermés, han es- Local El dany ecològic era comès Iphone en estat denunciades per efectuar tabliments sense llicència als carquè es trobaven a l’estat espanyol cials, cremaven en fogueres residus l’altre. L’aparell, que principalment pels tallers ubicats tat posats a disposició del Cos Na- de tallers legals. Com a resultat, la l’habilitació tècnica per desenvo- sospitosos havien robat  dòlars reparacions mecàniques en ve- més de Balmes, situació irregular. Comde que els rers com pneumàtics filtres. També estava poder delsenacusats, un cas, iva un telèfon l’activitat. I quatre han enamericans, PoliciaCaritat, Local vaConcòrdia denunciar cinc es- lupar cional de Policia Manresa peral Poal, jai que, segons fontsen polihicles plenadenunciades via pública. per efectuar i Fonollar. Tres d’ellssense han regulatallers del Poal estaven aen unaespanyol vessaven cials, directament elsen olisfogueres al ter- residus poder serIphone retornatenal l’altre. propietari. tabliments llicència als car- enestat què es trobaven l’estat cremaven L’aparell, que com pneumàtics i filtres. També en situació irregular. Com que els rers de Balmes, Caritat, Concòrdia reparacions mecàniques en ve- estava en poder dels acusats, va vessaven directament els olis al ter- tallers del Poal estaven en una i Fonollar. Tres d’ells han regula- hicles en plena via pública. poder ser retornat al propietari. Batuda en una Amb l’ajuda de terceres Presó per a un manresà per estafar persones, l’acusat obria benzinera Batudadeen una corrents a nom de les Amb l’ajuda de terceres Presó per a un manresà per estafar víctimes, segons els Mossos persones, l’acusat obria Castellbell 25.000 euros usurpant set identitats comptes per de benzinera comptes corrents a nom de les El presumpte estafador víctimes, segons els Mossos capturar una per 25.000 Castellbell L’acusat, de 62 i euros tavenTcom ausurpant sostrets o com a perDNI,set però totsidentitats ells constaven com demanava crèdits i comprava 4.3 ALTRES Uanys SOS DEL ERRITORI duts des de feia anys. a sostrets o perduts des de feia aparellsEl electrònics pagats amb diversos antecedents presumpte estafador serp camuflada capturar una el  el . Els Mossos com d’Esquadra, a sostretsreso com aanys, per-entre DNI, però itots ells constavenamb comserveis financers demanava crèdits i comprava similars,vaL’acusat, utilitzar de DNI62 anys iponsablestaven Posteriorment, aquesta de la detenció, van iniduts des de feia anys. a sostrets amb o perduts des de feia aparells electrònics pagats diversos antecedents serp camuflada sostretsamb o extraviats terceres persones ciar la investigació el maig passat, documentació, el  i el . Els Mossos d’Esquadra, res- anys, entre amb serveis financers similars, va utilitzar DNI quan vanponsables En aquests últims anys, han aparegut un gran nombre d’usuaris de la zona del Poal, bàsicament obrien corrents enamb dife- aquesta tures, segons van explicar ahir detectar diverses estafes Els Agents Rurals van buscar Posteriorment, de la detenció, van ini- comptes rents bancs. Per fer-ho, usurpaven fonts del cos policial. per usurpacions d’identitats en ahir al matí sense èxit una serp que sostrets o extraviats ciar la investigació el maig passat, documentació, terceres persones la identitat de la comptes persona del DNI, en difeLa investigació es va concloure contractes de compra i en ladiverses sol·li- estafes hauria entrat nit abans a la boobrien corrents tures, segons van explicard ahir quan van detectar Els Agents Rurals van q buscar de les seves Elijutjat nfraestructures viàries ( camins, c orriols, b ancals d el r ecorregut e l a Slaèquia...), ue tot adaptant el seu aspecte físic la setmana bancaris. tiga de la gasolinera Repsol la serp que de guàrdia de Manresa citud de crèdits al passada amb la deper usurpacions d’identitats en rents bancs. Per fer-ho, usurpaven fonts del cos policial. ahir al matí sense èxitde una De la contractes investigació es va desC-, a Castellbell i el Vilar. Segons ha decretat presó provisional per la fotografia, si era necessari. En total, seesliva imla identitat de la persona deltenció DNI, de l’acusat. La investigació concloure de compra i en lade sol·lihauria entrat la nit abans a la botroben en el Regadiu un punt de passeig o entreteniment, un lloc per a fer itineraris de lleure o prendre que elde detingut fonts Bombers i dels Agents a un veí de El la ciutat deguàrdia  anys,de deManresa nous comptes puten comeses els dartotaquests adaptant el seu aspecte físic setmana citud crèditsutilitzava bancaris. Mitjançant de la gasolinera Repsol de la jutjat de al setlaestafes passada amb la de-delstiga una molt concreta treballadors dei la ga- Segons nacionalitat espanyola, demanaven crèdits i rerers mesos tantde a veïns delEn Bages De la investigació es vacorrents, des- de C-, a Castellbell el Vilar. ha decretat presóacusat provisional permetodologia la fotografia, si era necessari. tenció l’acusat. total, seRurals, li im- els per realitzar les estafes. primerutilitzava situada al carril eng sentit d’haver aconseguit i comalitzaven compres d’aparells elec- comptes com de la resta delestafes país, acomeses qui va elssolinera, esportius. Lpres a m p art l a i nfraestructura v iària d el r egadiu é s a bastament u tilitzada, prendre que elEn detingut fonts dels Bombers iairebé dels Agents aajor un veí decrèdits la ciutat ded e anys, de Mitjançant aquests nous puten set darlloc, s’apoderava il·lícitament deconcreta Manresa,Rurals, van donar l’avís dillunsde la gafraudulentes perespanyola, valor de acusat trònics finançats amb entitats bandefraudar presumptament mésdel Bages una metodologia molt els treballadors nacionalitat corrents, demanaven crèdits i rerers mesos tant a veïns a / de solinera, del vespre. més de . euros. Per fer-ho, càries i serveis financers. Si feia fal- de .com euros la compra de a qui Els empleats d’identitat pernacionals realitzar les estafes. En primer situada aln carril sentit d’haver aconseguit crèditss idocuments comalitzaven compres d’aparells elecdeamb la resta del país, va tots els dies d e l ’any, p erò obretot e ls c aps d e s etmana, p er a l p asseig o p er a f er r utes e benici o l’home hauria usurpat la identitat tot, perfinançats aconseguir i sol·licitud de crèdits. van explicar que una serp d’aprod’altres La policia no ta, fins lloc, s’apoderava il·lícitament de i trònics Manresa, van donar l’avís dilluns pres fraudulentes per valor de persones. ambmés entitatsproductes bandefraudar presumptament més de set persones, ja queeuros. s’havia credibilitat davant lesfinancers. entitats,Si feia ElsfalMossos d’Esquadra no desximadament de llargada ha determinat les circumstàncies documents nacionals d’identitat demetre  del vespre. més de . Per fer-ho, càries i serveis de . euros amb la compra de a /un Els empleats apoderatl’home dels seus DNI,usurpat que consl’home nòmines i fac- carten detencions. s’havia introduït a l’interior deserp la d’aproen què l’home va apropiar altres mitjans. hauria la identitat ta, fins i tot, per aconseguir més més productes i sol·licitud de crèdits. van explicar que una d’altresespersones. Laels policia no falsificava d’una escletxa. de set persones, ja que s’havia ha determinat les circumstàncies credibilitat davant les entitats, Els Mossos d’Esquadra nobotiga des- a través ximadament un metreEls de llargada Bomberss’havia es vanintroduït desplaçara fins a apoderat dels seus DNI, que cons- en què l’home es va apropiar els l’home falsificava nòmines i fac- carten més detencions. l’interior de la l’establiment, no van poder botigaperò a través d’una escletxa. Els Un camioner resulta ferit lleu localitzarBombers el rèptil. es van desplaçar fins a Ahir all’establiment, matí, a primera hora, però no hi van poder en bolcar a Valls de Torroella Un camioner resulta ferit lleu van tornar els Agents localitzar el Rurals rèptil. i, després d’unaAhir exhaustiva al matí, arecerca, primera hora, hi tampoc no trobar l’animal, L’accident tenir lloc a / de en bolcar a Valls devaTorroella vanvan tornar els Agents Rurals i, desmalgrat que van remoure nomUn camioner de Sant Fruitós  del migdia al punt quilomètric  4 DIMECRES, 2 D’OCTUBRE DEL 2013

Regió7

4 DIMECRES, 2 D’OCTUBRE DEL 2013

Regió7

Clausuren sis tallers mecànics il·legals sis tallers mecànics il·legals a laClausuren zona agrícola del Poal de Manresa a la zona agrícola del Poal de Manresa

JOSEP SALLENT | MANRESA

POLICIA LOCAL DE MANRESA

JOSEP SALLENT | MANRESA

POLICIA LOCAL DE MANRESA

J. S. | MANRESA

POLICIA LOCAL DE MANRESA

J. S. | MANRESA

J. S.

J. S. | VALLS DE TORROELLA

just a la semirotonda de BagesJ.de anys, Jaume V. L., de la C-, L’accident S. |  VALLS DE TORROELLA va tenir lloc a / de que hi ha adel l’altura a la va resultar ferit caràcter lleu ahir Fruitós Un de camioner de Sant migdiadeall’accés punt quilomètric  carretera de dejust Torroella, al al migdiade enBages un accident de trànde  anys, Jaume V. L., de laValls C-, a la semirotonda terme Santhi Mateu de Bages, sit a l’eix del Cardener (C-), a l’al- lleu va resultar ferit de caràcter ahir deque ha a l’altura deon l’accés a la camió va bolcar per causes tura de l’accés a Valls al migdia ende unTorroella, accident deun tràncarretera de Valls de Torroella, al es desconeixen. El conductor segons van explicar fonts dels sit a l’eix del Cardener (C-),que a l’alterme de Sant Mateu de Bages, on va resultar amb lesions El veBomberstura de lade Generalitat. L’home l’accés a Valls de Torroella, un camió va lleus. bolcar per causes

prés d’una exhaustiva recerca, broses pertinences i van des-l’animal, tampoc no van trobar muntar fins i tot una caixa Tot nommalgrat que vanforta. remoure i així, els agents creien que la broses pertinencesserp i van desencara havia d’estar amagada a forta. Tot muntar fins i tot una caixa dins de lai així, botiga. tot, van els Malgrat agents creien que la serp tranquil.litzar els treballadors asencara havia d’estar amagada a segurant-los per la descripció dinsque, de la botiga. Malgrat tot, van

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

En aquests últims anys, s’han senyalitzat sobre el terreny itineraris destacats i vies preferents que han estat objecte de promoció i publicació.

Font: ALDOMÀ, IGNASI; GUERRERO, MONTSE; MÒDOL, JOSEP RAMON; GUILLÉN, MARINA; SIXTO, ELENA. “Estat, ús i dinamització del regadiu de Manresa”. Universitat de Lleida. Serveis Científico tècnics. Cartografia i Sistemes d’Informació Geogràfica. Departament de Geografia i Sociologia. Ajuntament de Manresa, 2010 , p. 111

Font: http://www.elcardener.com/Activitats/Ecorail_del_Cardener.htm [consulta 30-‐11-‐2013]

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

5. LA HISTÒRIA 5.1 ELS ORÍGENS Difícilment trobarem referències escrites dels primers pobladors de la zona del Poal més enllà del segle X, quan es va començar a escriure en els Monestirs la crònica dels pobles que habitaven a la seva zona d’influència. És de suposar que a la zona del Pla de Bages hi deurien habitar colons prop dels llocs on hi havia aigua per a poder tenir les necessitats bàsiques satisfetes, tant per a ells com pels animals que deurien criar. Per aquesta raó, seria encertat pensar que a la riera del Poal, on hi ha nombroses fonts o a la llera del riu Cardener, on actualment hi ha les cases de mas d’en Pla hi trobaríem els primers habitants que deurien viure de la terra i de les quatre bestioles que els completaven l’alimentació. De fet, les primeres referències a la zona del Poal (Pociolo i Pozolo) en fonts documentals escrites en llatí del monestir benedictí de Sant Benet de Bages i que fan referència a dos habitants de la zona (Giscafredo, a Pozolo, el 26 de juny del 978; chilani/Ichila, situat al Torrent de Pociolo, el 27 de desembre del 984).25 El Poal formaria part del Comtat de Manresa, segons dades extretes de l’Atles del Comtat de Manresa (798-‐993) de Jordi Bolòs i Víctor Hurtado. Segons el seu estudi, a la zona s’hi trobarien alzines i espinavesses, així com terres de pastura d’ovelles i el cultiu de l’ordi. Segons expliquen, existeixen documents que ens permeten intuir la importància de les pastures i que el territori era solcat per diverses vies de bestiar i de transhumància. A la zona del Poal se’ns documenta un assentament de població i una xarxa de vies o camins. Sempre he sentit a explicar que, des de molt antic, travessa el camí ramader que ve del nord. Passa per davant de casa i s’enfila direcció cap al Gimnàstic.26

Font: BOLÓS, JORDI; HURTADO, VÍCTOR. Atles del Comptat de Manresa. Rafael Dalmau Editor. Barcelona 2004. p. 41, 42, 43, 47

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

Font: BOLÓS, JORDI; HURTADO, VÍCTOR. Atles del Comptat de Manresa. Rafael Dalmau Editor. Barcelona 2004. p. 41, 42, 43, 47

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

Font: BOLÓS, JORDI; HURTADO, VÍCTOR. Atles del Comptat de Manresa. Rafael Dalmau Editor. Barcelona 2004. p. 41, 42, 43, 47

Segons un document elaborat sobre la Transhumància i les vies pecuàries a Catalunya de la Fundació del Món Rural, certament, per la zona hi passa un camí pecuari molt antic i que s’ha mantingut en us fins als segle passat.

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

Font: Mapa presentat a la jornada “Els camins ramaders i la transhumància a Catalunya” que es va celebrar el 7 d’octubre de 2010 a Lleida. http://www.fmr.cat/document/mapa-‐dels-‐camins-‐ramaders-‐a-‐catalunya-‐eixos-‐principals/ [Consulta 1-‐12-‐2013]

“Tot i que la transhumància té els seus orígens a l’època preromana i romana, es pot afirmar que no és fins al segle XII que es comença a organitzar la seva pràctica i en conseqüència la creació de la xarxa de camins per on havia de transcórrer. Desprès de la reconquesta de terres als musulmans, els monestirs cristians més potents [...] van establir vincles degut als problemes comuns de manteniment i alimentació del seu bestiar depenent de l’època de l’any. Així, els monestirs de muntanya tenien dificultats per fer pasturar el bestiar a l’hivern degut a la neu permanent, i els monestirs de la plana no podien fer pasturar el bestiar a l’estiu degut a l’alta fertilitat de les terres i el seu conseqüent conreu. Degut amb això, la preocupació principal dels territoris del Prepirineu català, a través dels monestirs de Ripoll i de Sant Joan de les Abadesses, va recaure en la creació d’una xarxa de camins, estable i segura, que permetés el trànsit del ramat entre la plana i la muntanya. D’aquesta manera, es consolida la xarxa de camins ramaders catalana i s’estabilitza una activitat econòmica que es mantindria molt potent fins a les darreries de l’edat mitjana”.27 Per a fer-‐nos una idea de com era la Catalunya del moment en el que situem aquests habitants del Poal, hem de pensar que, a finals del segle IX, estava dividida en deu comtats: Ribagorça, Pallars, Urgell, Cerdanya, Rosselló, Empúries, Besalú, Osona, Girona i Barcelona i que a la zona hi havia contínues lluites entre els cabdills musulmans que havien ocupat pràcticament tota la Península Ibèrica i els comtes cristians que intentaven recuperar-‐la. L'any 985, el comte Borrell II deixà Barcelona pressionat per les tropes del cabdill musulmà Almansor i va venir a refugiar-‐se a Manresa. Els cavallers catalans li van proposar parar les ràtzies d'Almansor i va demanar ajut al papa Esteve V i al rei de França Lotari I. Per aconseguir suport, va firmar un edicte on deia que concediria "llibertat, franquícia i honor" a tothom a qui acudís a la seva crida. De fet, al segle X, l'última ciutat de ponent dominada pels comtes cristians era la nostra. El límit exacte l'establia el riu Cardener, però immediatament després del riu no hi havia encara els sarraïns. Les seves fortificacions eren trenta quilòmetres més lluny. De manera que, entre les dues línies, la dels cristians i la dels sarraïns, hi havia una mena de terra de ningú. Aquestes franges de terra s'anomenaven marca, ja que aparentment cap dels bàndols enfrontats en tenia un control directe. El comtat de Manresa en època dels comtats catalans, entre els segles IX i XI, era terra de frontera i estava estretament lligat als comtats d'Osona i de Barcelona. La terra conquerida era per al primer que l'ocupava. Mitjançant la carta de repoblament (chartae populationis) el senyor feudal atorgava una sèrie de privilegis aquests nous colons. El document regulava la quantitat de terra de què disposarien, l'obligació dels nous pobladors de residir per a adquirir la propietat útil de la terra, els cens en diners i especies de les collites o la supervisió i control del nomenament i actuació dels càrrecs directius locals. Se suposa que els colons cristians hi arribaven en grups petits i amb ben poca cosa: les eines, alguns animals i llavors per plantar. Eren famílies que fugien de la fam, la carestia d'aliments i els atacs de les tropes musulmanes. Els colons que es van establir al Pla de Bages i a la ciutat de Manresa venien de les contrades

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

pirinenques i prepirinenques (Pallars, Urgell i Cerdanya) que ja al segle IX estaven superpoblades. Els primers anys van haver de sobreviure de la recol·∙lecció de tots els fruits que els proporcionava el bosc i de la caça menor. Més endavant vindria el conreu del cereal i sobretot de la vinicultura.28

Font: Laura Santamaria

5.2 LA VIDA DEL POAL LLIGADA A LA SÈQUIA La vida a la zona del Poal, després de la reconquesta, deuria veure’s incrementada amb la presència dels agricultors que conreaven les terres de secà plantant ordi i collint els raïms de les vinyes de la contrada, i els pastors d’ovelles i cabres que deurien ocupar les pastures, així com la gent que vivia de la recol·∙lecta d’herbes remeieres, els arbres fruiters de secà o els fruits del bosc d’alzines. La història del Poal està estretament lligada a la presència d’aigua a les seves terres. Les terres de secà es transformen en un regadiu esplendorós a partir de la construcció dels ramals de la Sèquia que faran arribar l’aigua provinent del Llobregat i que els pagesos aprofitaran per regar. La vida a la zona va canviar a partir del s. XIV, amb l’aigua de la Sèquia que dóna vida a un altre tipus de cultius i que possibilita la vida de la gent en zones on aquest tan preuat bé era inexistent. És a partir d’aquest moment que les partides de Mas d’en Pla, Mas Terròs, el Poal, Atalaia i Font de la Serra, s’aniran poblant de masies. “La Sèquia de Manresa és un cas paradigmàtic d’un nou tipus de canalitzacions de gran envergadura, però al mateix temps és un cas poc comú i de característiques excepcionals, almenys a la Catalunya medieval, ja que no es coneixen gaires exemples que puguin ser equiparables, ni pel que fa a les seves dimensions (tant de la gran àrea irrigada com de la distància des del punt de captació fins a l’inici del regadiu: de 26 km) ni per la transcendència econòmica i social en el territori en què s’implanta. Un altre tret molt propi de la Sèquia de Manresa és la seva funció bàsicament de regadiu, ja que en temps medievals i moderns només s’hi establí un o dos molins”.29

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

Font: Laura Santamaria

5.2.1

La Sèquia al s. XIV. Construcció. L’obra de la Sèquia s’ha d’emmarcar en el context del segle XIV manresà, que constitueix un dels moments més importants de la història de la ciutat. “La ciutat de Manresa es va veure afectada per una gran sequera durant l’any 1336, que es va agreujar a l’inici del següent. A més, l’aigua del riu Cardener, que és el que passa per Manresa i havia de regar els camps, tenia uns nivells molt elevats de salinitat, fet que malmetia les collites regades amb la seva aigua. Davant d’aquesta situació, els consellers de la ciutat, van decidir, que la solució al problema de la sequera podria ser que tots els ciutadans peregrinessin al santuari de Nostra Senyora de Montserrat. La peregrinació es va dur a terme tres dies després, però el resultat va ser nul”:30 “Les terres continuaven seques, els camps sense cultivar, els arbres fruiters ressecs per ardor del sol, els ceps no donaven raïms...i molts ciutadans van haver d’abandonar la seva pàtria i hisenda buscant refugi a altres poblacions”. 31 Amb un gran creixement de població (uns 5.000 habitants), Manresa era la ciutat més important de la Catalunya central. Estem en el segle de la pesta negra i d’altres calamitats entre les que compta una gran sequera que va afectar tot Catalunya. El 1339, els consellers de Manresa decidien que s’havia de fer una sèquia que portés aigua a la ciutat per poder regar els camps i assegurar les collites. Van planificar captar l’aigua del riu Llobregat, tot i trobar-‐se a una distància molt superior que el riu Cardener. Els motius que van portar a aquesta tria cal suposar que van ser tres: la salinitat de l’aigua del riu que ve de Cardona, l’orografia del pla de Bages, que facilitava la creació d’una xarxa de regadiu a la zona nord i est de Manresa, i el fet que el Llobregat té més cabal d’aigua que el Cardener. Aquell mateix any, el rei Pere III va concedir el

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

permís i també una rebaixa d’impostos (exempcions fiscals a la ciutat). En aquest privilegi reial ja s’estableix l’encarregat de la gestió de l’aigua, l’anomenat sequier. Les seves principals funcions del qual eren el manteniment del canal i el cobrament dels drets d’ús. La direcció de l’obra va anar a càrrec de Guillem Catà, mestre de nivell de Barcelona.32

La Resclosa dels Manresans, lloc d’on s’agafa l’aigua a Balsareny per a dirigir-‐la cap a Manresa, al llarg de tota la Sèquia (Foto: Martí Garcia)

Sembla que l’obra es va veure envoltada de diversos conflictes, dels quals, el més greu va ser amb el bisbe de Vic, Galceran Sacosta, que no deixava passar la Sèquia per les seves terres. El bisbe al·∙legava que se li prenien unes terres molt més àmplies del que s’havia pactat, però el motiu real sembla que seria que temia que els molins que posseïa en aquesta zona baixessin el rendiment, sobretot a l’estiu i en èpoques de secada, si es desviava una part d’aigua del Llobregat cap a la Sèquia. Les negociacions no van donar fruit i el 1341 el bisbe va dictar dos decrets, d’excomunió (dels consellers de la ciutat i tots aquells que treballaven en l’obra de la Sèquia) i d’entredit (suspensió de tots els sagraments a les parròquies de Manresa). La solució del conflicte va arribar al 1345, un cop mort el bisbe Galceran Sacosta. El seu successor, Miquel Ricomar, va acceptar les compensacions que li oferia la ciutat.33 Aquest fet se celebra cada 21 de febrer amb la Festa de l’anomenat miracle de la Llum: Suposadament, un raig de llum provinent de Montserrat va entrar a l’Església del Carme i va obrir les portes de bat a bat, acompanyat de repics de campanes. Això hauria obrat un canvi en l’actitud del bisbe i hauria permès desencallar el conflicte.

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

FONT: dibuix d'en Joan Vilanova

“Els treballs de construcció dels diversos braçals semblen avançar en paral·∙lel, i així en la disposició del 8 d’agost del 1377 s’ordena fer una talla per realitzar les obres del braçal i dels aqüeductes del Coll de Lomar i el de Viladordis o Santa Clara. Sobre el braçal del Puigberenguer o de Vinyals es tenen menys dades, però molt possiblement devia avançar al mateix temps que els altres. [...] Des del partida de l’Agulla el ramal principal de la Sèquia es dirigia vers el mas de Can Font, passant a tocar d’aquesta masia i continuant fins a un indret anomenat el Coll de Lomar. El buidatge del capbreu de Delmes ha permès situar aquesta partida al sector actual entre la Plaça de la Creu i els peus de l’Atalaia; és a dir, al lloc on actualment hi ha els Dipòsits Nous d’Aigües de Manresa. Diversos documents del 1623 aporten notícies de terres en aquesta zona. Una de les terres confrontava a llevant amb el camí que anava de Manresa a la Talaia i al Poal. Altres notícies parlen del Coll de Lomar o la Talaia simultàniament. Algunes declaracions del mateix llibre mostren com aquesta partida començava a ser coneguda també com el Joncar. […] L’altre braçal de la Sèquia continuava en direcció oest cap a Puigberenguer i el Tossal dels Cigalons. Aquest ramal és conegut com el braçal dels Vinyals. Les notícies sobre aquesta part de la Sèquia són molt escasses, però almenys l’any 1624 es té notícia de l’existència d’una infraestructura soterrada per regar al Tossal dels Cigalons. Segurament el braçal acabava, com ho fa actualment, a la zona de Miralpeix, on baixava el torrent de Masdenplà, i desguassaria al Cardener. Aquesta descripció basada en els documents del segle XIV es pot completar amb la que ofereix Magí Canyelles al segle XVII en el seu acanament de la Sèquia. Segons aquest, el braçal de Puigberenguer tenia tres pontarrons (el de M. Casas, vuy den Cantarell, el de Sallés i el de les feixes de Francesc Corrons) i un pont (és a dir, un aqüeducte) el del mas del Plá”.34 Si ens atenim a totes les fonts consultades, semblaria que no es tenen dades de l’abast real que va tenir la Sèquia sobre el regadiu de la ciutat en els primers segles del seu funcionament. No se sap amb certesa quina era la superfície que ocupava ni com va evolucionar, quin va ser l’impacte que va suposar en l’agricultura, en l’economia i en la societat manresana, ni la seva posterior

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

evolució. Segurament, seria encertat pensar que la creació del regadiu va ser un procés lent. No s’ocupen terres d’avui per demà. Seria bo saber quina superfície ocupava el regadiu al segle XIV, però no es disposa de cap dada. Sarret i Arbós, en el seu llibre sobre la Sèquia, només explica que amb l’arribada de la Sèquia ja es podia regar una important àrea d’horta al voltant de la ciutat, que es van solucionar els problemes de sequera i que es van entregar gran quantitat de diners per a construir els braçals, cosa que dóna a entendre que ocuparien una gran extensió de terreny.35 Buscant en bibliografia diversa i fonts documentals de la Sèquia, en aquests moments, pràcticament no es coneixen documents que acreditin tot aquest tema. Podem especular i formular hipòtesis sobre la base de l’existència dels braçals principals, cosa que ens portaria a dir que el regadiu estaria als seus voltants. Piñero s’atreveix a fer un càlcul aproximat de l’àrea de regadiu de 372 ha. i apunta que els documents d’aquell segle donen a entendre que una part important de la zona regada es continuava destinant a conreu de secà com la vinya i el cereal, com la resta d’àrees que no estaven sota la influència dels ramals, el cas de les partides que ocupen el nostre estudi. 36

Foto: Montse C.R.

La Sèquia del s. XV al s. XVII a la partida de Masdenplà

5.2.2 Al llarg dels segles, a Manresa, es faran tota una sèrie de construccions civils per a fer més viable l’entrada i sortida d’aigües: aqüeductes, recs, abeuradors, pous-‐cisternes i clavegueres que configuraran la xarxa d’aigües netes i brutes de la ciutat, per a tots els usos (urbà, industrial, agrícola i ramader). Les primeres dades sobre l’extensió del regadiu, extretes de la documentació de l’Arxiu de la Sèquia, són del segle XVIII. L’any 1718, el regadiu ocupava un 27,2 % de la terra conreada del terme de Manresa, mentre que la vinya ocupava un 58,9 %. Segons els recomptes del segle XVIII, l’àrea de regadiu abastava 500 ha, a les quals caldria afegir les terres de la parròquia de Viladordis (300 ha.), que en aquest moment es comptaven a part de les de Manresa. Segons això, l’increment hauria estat de més del doble, en relació amb l’extensió del regadiu inicial. Cal

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

suposar que l’increment fort de la superfície de regadiu es va donar a partir del segle XVI, amb la represa econòmica, i, sobretot, als segles XVII i XVIII. L’estructura de la Sèquia permetia anar ampliant la xarxa de regadiu en els espais buits que quedaven entre l’anella exterior formada pels braçals principals i el nucli urbà de Manresa.37 Molt possiblement, aquesta ampliació de la zona de regadiu es va fer de forma gradual, a mida que la gent s’anava interessant pels terrenys que estaven a prop de la ciutat i devien pressionar per allargar els recs cap a terrenys més perifèrics i així poder-‐se beneficiar dels avantatges que suposava tenir l’aigua a l’abast. És una llàstima que no es trobin documents que acreditin aquest fet ni la seva cronologia. “Un és el cas de l’ampliació a la partida de Masdenplà, per la qual es va construir un gran aqüeducte (el Pont Llarg) d’uns 230 m de de llargària. Aquesta infraestructura, promoguda per particulars (ja que es tracta d’un ramal secundari de la Sèquia) va permetre la creació d’una zona de regadiu més enllà del torrent del Poal i al nord del turó del Puigberenguer, que fins aleshores havien constituït una barrera natural al regadiu per la part septentrional. Aquesta zona més tard quedaria integrada dins el regadiu més ampli del Poal”.38

Foto: laura Santamaria

“Del segle XVIII, moment en el que disposem de dades concretes referides a l’estructura de la propietat i als tipus de conreus, trobem que una part important de l’àrea de regadiu es destinava a cereal, gairebé tot era conreat en aquesta àrea, mentre que les zones de secà eren ocupades gairebé exclusivament per les vinyes, que abastaven gairebé un 60 % de la terra conreada. Pel que fa a la propietat de les terres de regadiu, un dels trets característics era la fragmentació. La distribució d’aquesta propietat, que a principi del segle XVIII era relativament equilibrada, va iniciar un procés de concentració al llarg de tot el segle i durant el posterior que va accentuar les desigualtats en favor dels grans propietaris. Comerciants-‐manufacturers i grans hisendats estaven interessats en ampliar les seves terres de regadiu, que eren més rendibles. Un altre conreu que devia ser força important i del qual se’n té poc coneixement era el del cànem. A Manresa ja es conreava en època medieval i, al segle XIV, va experimentar un increment. A part de la necessitat d’un regatge intensiu, aquest conreu requeria de l’existència d’unes “basses d’amarar cànem” en les quals la planta s’hi immergia per tal d’adobar-‐la. L’existència de la

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

Sèquia va facilitar la instal·∙lació d’aquestes basses, de manera que el cànem i el lli esdevingueren un sector important a la ciutat. Hi ha constància documental de basses d’amarar lli i cànem a la Sèquia des d’almenys el segle XVII, i probablement ja n’existien amb anterioritat. El 1611 una disposició del Consell de la ciutat prohibeix de rentar cànem als tres braçals de la Sèquia i estipula que els que ja tenien les basses d’amarar cànem construïdes les havien de reconstruir a 10 passos de la sèquia, mentre que els que ja les tenien a 10 passos no podien tornar l’aigua bruta de les basses un altre cop a la Sèquia. Unes basses d’amarar lli o cànem es troben documentades els anys 1732, construïdes per Francisco Balet, teixidor de lli, a la zona de Masdenplà”.39 Semblaria que aquesta casa, segons la descripció que en fa de la situació, podria parlar de l’actual Cal Menció: “pasado el puente de Masdenpla, con tal, que la agua que saldra de dicha balsa aya de dar al aquaducto por donde pasa la agua...”.40 5.2.3 La Sèquia del s. XVIII i el Pont Llarg “Un dels aspectes fins ara poc clars de la història de la Sèquia és la cronologia del Pont Llarg, a la partida de Masdenplà. Alguns autors, com Francesc Junyent, diuen que “la seva estructura s'adiu força amb les obres medievals” però que seria posterior a la construcció de la Sèquia. Altres autors, com Josep Alabern, en les seves descripcions sobre la Sèquia, o Xavier Sitjes, en el seu article sobre els ponts de la Sèquia, ni el citen. Després de la recerca de Josep Oliveras sobre l’ampliació del regadiu a la zona del Poal, que es va fer a la dècada de 1860, predominava la idea que l'aqüeducte podria ser d'aquesta època, ja que es troba situat al límit de la zona regada del Poal i Masdenplà. El fet que sigui una obra situada en un rec secundari i, per tant, impulsada per regants particulars i no pas per la Junta de la Sèquia, dificulta encara més la possibilitat de trobar-‐ne referències. Ara bé, l’últim estudi documental realitzat per les Aigües conjuntament amb l’Ajuntament i l’anàlisi sobre el terreny, conclouria que aquesta obra és anterior al segle XIX”.41 El Pont Llarg. (Foto: Fotografies antigues de Manresa)

“D’una banda, cal remarcar que l’aigua del Pont Llarg no procedeix de la zona del Poal, sinó d’un rec secundari que parteix del braçal de coll de Lomar o de Vinyals, més tard anomenat precisament ramal de Masdenplà, que El Pont Llarg és necessari per travessar la fondalada provocada pel torrent del Poal (també anomenat torrent Isern o de Masdenplà) i conduir l’aigua

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

de la Sèquia cap al vessant nord del turó de Puigberenguer, a la partida coneguda com a Masdenplà (nom que prové d’un mas denominat d’aquesta manera del qual no se n’ha conservat cap vestigi). Encara actualment l’aigua que travessa pel Pont Llarg continua en direcció est i permet regar una zona plana i fèrtil: la part sud i est de la partida de Masdenplà, mentre que la resta la resta de terres d’aquest sector són regades actualment des del ramal del Poal. Per consegüent, sembla del tot lògic que el regadiu de Masdenplà sigui anterior al regadiu del Poal del segle XIX. Una altra dada que reforça aquesta hipòtesi és que en el plànol de la Sèquia de Marià Potó de l’any 1867, en el qual encara no hi apareix l’ampliació del Poal, sí que hi és representat en canvi el rec que es deriva del Pont Llarg, encara que no s’hi marca l’origen del rec que partia del braçal de Puigberenguer perquè era subterrani. Així mateix, cal dir també que el rec derivat del Pont Llarg té unes característiques tipològiques força arcaiques, ja que una bona part de la conducció transcorre subterràniament i conserva diversos partidors o rastelladors també subterranis, els quals no tenen paral·∙lel amb els que es troben al ramal del Poal. En canvi, una última dada, en aquest cas en contra d’aquesta tesi, és que els documents de les obres d’ampliació del regadiu al segle XIX parlen sempre de les partides del Poal i Masdenplà, com si les obres afectessin a tota aquesta zona com una unitat. D’una altra banda, l’any 1732 apareix documentat el “Pont de Masdenplà” en relació amb la construcció d’una bassa d’amarar cànem. Però aquest pont (és a dir, segons la terminologia de l’època: aqüeducte) de Mas den Pla ja l’esmenta Magí Canyelles en la seva descripció de la Sèquia de l’any 168042, i torna a aparèixer en una altra descripció de la Sèquia de l’any 1815.

Foto: Laura Santamaria El fet que aquestes descripcions van resseguint els braçals principals ens fa pensar que es tractaria d’un aqüeducte situat en el mateix conducte principal, i no pas en un rec secundari, tal com ho està el Pont Llarg. Malgrat que no es pot descartar del tot aquesta segona possibilitat ja que, en la seva descripció, Canyelles parla dels ponts i pontarrons que hi ha a la Sèquia, i enlloc no diu que es limiti als dels braçals principals. Un altre document, de 1736, fa referència al pagament a un paleta de Manresa de la reparació de la carretera y pont del Masdenplà.43 Creiem que la denominació de “carretera” no pot referir-‐se a un camí qualsevol sinó al camí ral

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

de Manresa a Cardona. En altres documents es parla, per exemple, del “camí de Masdenplà” que conduïa a l’esmentat mas, però mai de carretera. Probablement, doncs, aquest pont de Mas den Pla era un aqüeducte del braçal principal per salvar el pas del camí ral de Cardona (o potser el camí de Mas d’en Pla); per això les obres a la carretera afecten també l’aqüeducte. Malgrat que, una vegada més, no podem descartar que es tracti del Pont Llarg, que discorre paral·∙lel al camí de Cardona. En un altre nivell, podem adduir també les referències documentals a l’esmentada bassa d’amarar cànem i altres notícies referides a horts al sector de Masdenplà44, però no podem estar segurs de la seva ubicació, ja que podrien estar a prop del braçal principal. En conclusió, doncs, i després d’haver aportat totes les dades de les quals en aquest moment tenim coneixement, creiem que el més probable és que el Pont Llarg sigui una obra del segle XVIII o potser anterior. No descartem que es pugui tractar de l’aqüeducte conegut com a Pont de Masdenplà, però sembla més probable que aquest nom faci referència a un altre aqüeducte, avui desaparegut. La construcció del Pont Llarg va permetre l’ampliació d’una zona de regadiu més enllà del torrent del Poal i al nord del turó del Puigberenguer”.45 5.2.4

La Sèquia al s. XIX. L’ampliació cap al Poal i d’instal·∙lació de fàbriques. L’aprofitament de la Sèquia per a subministrar aigua corrent a la ciutat

“Al llarg del segle XIX la canalització de quantitats d’aigua cada vegada més gran destinades a usos diferents al regadiu va provocar l’enfrontament entre pagesos i industrials. Aquest conflicte es pot resseguir a través de com van anar evolucionant els diversos reglaments que organitzaven la gestió de la Sèquia, cada vegada més favorables als interessos dels grans propietaris i fabricants i que deixaven els petits pagesos en desavantatge. Ells reclamaven una ampliació del regadiu, mentre que els fabricants s’hi oposaven. El 1859, es redactà un nou reglament, pel qual la Junta General estaria formada per tots els propietaris de terres amb dret a regar. Els vots anirien relacionats amb la propietat. Amb aquest nou reglament el poder es decantava clarament cap als grans propietaris, alguns dels quals eren, al mateix temps, industrials”.46 Al llarg del segle, a més del conflicte per a l’ús de l’aigua (per a regar o com a força motriu de les fàbriques), hi ha una altra lluita per apoderar-‐se del control i poder-‐la utilitzar per als propis interessos. Així, l’ampliació del regadiu cap a la zona del Poal i Masdenplà, que es va fer a mitjan segle XIX, no beneficiava de fet la petita pagesia, sinó els grans propietaris, que eren qui posseïen la majoria de les terres en aquest sector i els que van promoure l’operació. Anteriorment, ja hi havien hagut altres intents per canalitzar l’aigua de la Sèquia cap aquestes terres (1789 i 1820) fins que al 1864 s’aconseguí. La direcció del projecte el portà al mestre d’obres de Barcelona Josep Folch. La realització d’aquest projecte suposà un increment remarcable de la superfície regada, amb un percentatge proper al 20 %. El nou ramal del Poal sortia poc després de l’Agulla i, de seguida, es bifurca en el sub-‐ramal de l’Atalaia, que rega les terres al nord del turó d’aquest nom, mentre que el ramal principal enfila un recorregut per la zona nord del terme. Amb l’ampliació es donava rec a les partides de l’Atalaia, el Poal i, segons la hipòtesi que hem exposat anteriorment, es complementava i es millorava l’àrea ja regada de Masdenplà al sector nord-‐est. L’any 1867, poc després de l’inici de les obres, Marià Potó va realitzar els plànols de la Sèquia que dibuixen per sectors el traçat del canal principal, tots els aqüeductes i un plànol topogràfic del regadiu de Manresa, en el qual encara no hi figura l’ampliació del Poal (però en canvi sí que s’esmenta en la memòria que acompanya els plànols). És possible que la nova xarxa de regadiu s’estigués acabant de construir en aquests anys.47

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

Pel que fa a l’ús industrial de la Sèquia, “moltes de les antigues instal·∙lacions tèxtils que ja havien aparegut el segle anterior es van transformar en fàbriques que aprofitaven l’energia hidràulica i també se n’instal·∙laren de noves. Durant la segona meitat del segle XIX, [...] es van fer 24 concessions per aprofitar els ramals amb les escorrialles de la Sèquia. [...] es van establir indústries als ramals del Guix o Viladordis (fàbrica del Guix, fàbrica dels Tovots), al ramal de can Font i ramal de la Ciutat, als sub-‐ramals de l’Atalaia (fàbrica de l’Atalaia o can Viñas), de Puigberenguer i de l’Era Esquerra [...] en la major part de casos eren els fabricants que estaven arrencant el seu negoci, més que no pas els grans industrials. Actualment són poques les fàbriques que s’hagin conservat amb la seva infraestructura hidràulica relacionada amb la Sèquia. Probablement, l’exemple més complet és la fàbrica de l’Atalaia, més coneguda com can Viñas, en la qual l’aigua provinent de dos recs de la Sèquia encara discorre canalitzada pel subsòl i baixa pel salt”.48

Fabrica de l’Atalaia o de Cal Vinyas (Foto: Laura Santamaria. Font Google Maps)

A la meitat del segle XIX, es veu la necessitat de crear una xarxa de distribució per a subministrar de manera regular aigua corrent a les cases. “Amb aquest objectiu l’any 1861 es crea la Junta d'Aigües Potables. La primera acció que va emprendre aquest organisme va ser la construcció d'uns dipòsits que recollien l'aigua de la Sèquia: els Dipòsits Vells, que es construïren a la Partida de la Font de la Serra. Es van inaugurar l'any 1865 i això va permetre per primera vegada el subministrament d'aigua corrent a les cases; és a dir, aigua a través de les aixetes, no dels pous. La direcció de l’obra va anar a càrrec del mateix Marià Potó. [...] Van estar en ús fins l'any 1980. Pocs anys després s'hagueren de construir uns altres dipòsits (els Dipòsits Nous). El motiu era que els Dipòsits Vells no estaven situats a prou alçada i tan sols permetien la distribució a una

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

part de la ciutat. Per això es construïren dos dipòsits més a una major alçada, a la zona de can Font de la Serra, que van estar acabats l'any 1888”.49 5.2.5

La Sèquia al s. XX. Els Tints. El retrocés de la zona de Regadiu. La preservació del regadiu del Poal Un altre tipus d’implantació industrial que es generalitzà sobretot al segle XX foren els tints, molts dels quals utilitzaven l’abundant aigua del torrent de Sant Ignasi, però també d’altres recs de la Sèquia o torrents. Aquest seria el cas dels Tints que es van instal·∙lar al Torrent del Poal. Als anys 50 s’instal·∙len els tints al costat de la Riera del Poal, Fibrotint S.L.. Allà hi van treballar gent de la zona, com L’Amèlia Sisquella de Ca l’Amèlia (ara cal Passi), la gent de cal Vilalta i de cal Magí i el Josep Puigrodon de Cal Rubís.50

Fabrica dels Tints ( Fibrotint, sl) (Foto: Laura Santamaria. Font Google Maps)

“A mitjan segle XIX, el regadiu ocupava encara unes 1.000 ha. Al llarg del segle XX l’àrea de regadiu de la Sèquia ha patit un procés gradual de pèrdua de superfície conreada, motivada, en primer lloc, per l’expansió urbana i, més recentment, per la proliferació d’infraestructures viàries i àrees industrials a la perifèria de la ciutat. [...] A partir de les dècades de 1950 i 60 el creixement urbanístic s’accelerà. A la dècada dels anys 70 i 80 i es van perdre les zones de la Parada, les Bases de Manresa, els Dolors, La Balconada i Bufalvent”. 51 La construcció de la ronda exterior del sector est, que travessa la zona agrícola de sud a nord, l’autopista de Terrassa i l’Eix Transversal, es van acabar al 1997. Aquest últim eix viari té una afectació molt important, ja que travessa d’est a oest la zona de regadiu del Poal i trenca de xarxa de recs i desguassos, tot i que hagi estat restituïda, a més de destruir la xarxa tradicional de camins. En els darrers anys, molta terra de la zona del regadiu s’ha dividit en petites parcel·∙les. Al Poal, això va passar molt fort cap allà a les finques de la Font de la

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

Serra durant els anys 70, però també a la zona de Masdenplà i de Masterròs, on nosaltres hi tenim els horts. Alguns propietaris van vendre a trossos les seves terres a petits hortolans. També l’Ajuntament es va fer amb terres que va partir en petits trossos i hi va fer unes barraquetes. Ara ho lloga a gent que vol cultivar la terra fer a fer coses per casa seva.52 Altres factors que han contribuït a degradació de l’espai agrícola són “la introducció d’usos aliens a l’activitat agrària, com ara magatzems o naus ramaderes, la proliferació de casetes i tanques que han convertit algunes zones en àrees de pícnic, amb la consegüent pèrdua de les pràctiques de conreu més autèntiques. La dedicació a l’horta és cada vegada més una activitat marginal o un hobby, i es van perdent les explotacions professionalitzades. Tot i això, algunes dades indiquen que algunes explotacions han iniciat un procés de modernització i que existeix un cert relleu generacional. L’any 1997 es va elaborar un projecte força ambiciós que tenia l’objectiu de marcar les línies estratègiques per revitalitzar el regadiu de Manresa, ja que es considerava que havia entrat en una recessió important que en feia perillar el seu futur. La principal proposta era la creació d’un parc agrari, que havia d’estar gestionat per un consorci, així com altres actuacions encaminades a la sensibilització, comercialització i gestió de l’espai agrícola”. 53 5.2.6 La Sèquia al s. XXI. Funcionament actual i obres de condicionament Avui dia, la zona del Regadiu ve a ser d’unes “600 hectàrees repartides entre uns 1.500 propietaris. La concessió de la Sèquia, que capta les seves aigües al riu Llobregat 26 quilòmetres més amunt de la ciutat de Manresa, és de 1.245 litres/segon, dels quals 1.000 són per al municipi de Manresa i es reparteixen entre 750 per a la ciutat i 250 per al Regadiu. La posada en funcionament del dipòsit del Parc de l’Agulla (1975), des d’on es fa la distribució cap a les sèquies principals posà fi a les disputes històriques per a l’aprofitament de l’aigua entre els diferents usuaris. Ara, els regadiu (cada cop més reduït) s’abasteix durant el dia, mentre per la nit s’acumula l’aigua per al consum de la ciutat”.54

Parc de l’Agulla (Foto Google Maps. Laura Santamaria)

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

Parc de l’Agulla (Foto Torreguitart. Google Earth)

Actualment, pel que fa pròpiament als canals, cal dir que de l’Agulla en surten dos ramals que, més endavant, es divideixen en altres canals principals, “tots ells sota la jurisdicció i el control de la Junta de la Sèquia. [...] D’aquests en surten uns recs secundaris que, al seu torn, es ramifiquen en una xarxa de recs particulars, anomenats popularment ullals, igual que les comportes que donen pas a aquests rec secundaris, accionades actualment per volants mecànics sota el control dels sequiaires. El funcionament dels recs particulars és responsabilitat dels regants, dintre de les normes establertes per la Junta de la Sèquia, que defineixen uns horaris per a regar segons les èpoques de l’any. El pas de l’aigua en els diferents recs particulars s’activa pels anomenats rastelladors, que solen consistir en una comporta metàl·∙lica, de vegades simplement una planxa extraïble. Un altre sistema és mitjançant un tipus de cavitats quadrades, normalment revestides amb ciment, que donen pas a una o altra conducció d’aigua mitjançant uns taps rodons. El sistema tradicional de rec, encara majoritari, és el d’inundació. En alguns camps que, per poca alçada, quedaven a un nivell massa alt per ser regats es col·∙locava una fusta que obturava el canal, de manera que el nivell de l’aigua pujava. D’aquest sistema se’n deia fer embassada. Altres mecanismes que han estat presents a l’horta de Manresa, tot i que més esporàdicament, són els ariets. [...] En aquesta època moltes cases situades a prop de la Sèquia van instal·∙lar-‐ne per bombar l’aigua necessària per als usos domèstics. Alguns ariets també s’utilitzaven per impulsar l’aigua cap a camps situats a nivells per damunt de la Sèquia. Tenien l’avantatge del seu baix cost de manteniment i un nul consum de combustible. Modernament aquests ariets han estat substituïts per bombes i no se n’ha conservat cap dels que foren utilitzats a la Sèquia”. 55 Així mateix, a la zona del Poal encara es conserva un molí de vent, actualment en desús, amb les mateixes funcions d’elevar fins a un nivell superior.

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

En els darrers anys alguns particulars han anat construint basses en les quals emmagatzemen l’aigua dels recs de cara a tenir una major facilitat a l’hora de regar. Altres basses o safarejos s’utilitzaven principalment per netejar la verdura i la fruita. Teòricament, els responsables del manteniment de la Sèquia, en el lloc de pas que afecta la seva finca, són els usuaris de cada ramal. Com que molts propietaris no hi són i moltes finques no utilitzen l’aigua, qui continua regant és el responsable del manteniment de tot el ramal, si vol continuar regant. El cost del reg per a les finques del Poal és de 62 €/ha, es regui o no es regui. Quan s’espatlla o s’embussa, és el propietari d’aquell tros el que l’ha d’arreglar. Si afecta a tot el braçal, han d’ajudar-‐lo els que reguen per dalt i per baix. Si l’avaria és de gran envergadura, pot ser que les Aigües hi col·∙laborin amb una petita quantitat o amb treball de màquines, però, rarament, això passa.56

La Sèquia (Foto: Laura Santamaria)

A la segona meitat del segle XX cal destacar la creació del llac de l’Agulla: un estany artificial que “va entrar en funcionament l’any 1974 i que emmagatzema l’aigua de la Sèquia. La seva funció principal és garantir l’abastament d’aigua en cas d’avaria de la Sèquia i regular els fluxos en la demanda. Té una capacitat de 200 milions de litres, la qual cosa representa una reserva d’aigua per a 5 dies”.57 En els darrers anys els canals s’han anat revestint amb formigó o bé s’han canalitzat mitjançant tubs. També es va revestir l’Aqüeducte del Pont Llarg amb tela asfàltica perquè la canalització està en molt males condicions i la pèrdua d’aigua era constant i degotava dins cal Passi i sobre el camí. A l’hivern la quantitat d’aigua que queia, amb les baixes temperatures, propiciava la formació de grans canelobres de gel i feia que el trànsit pel camí es fes perillosa, per les geleres que s´hi formaven.

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

5.2.7

Elements Patrimonials relacionats amb la Sèquia

Elements patrimonials relacionats amb la Sèquia AL, p. 114

La Sèquia té un gran valor patrimonial per la seva d’antiguitat però, a més, segons Adrià Cases, “representa una de les obres civils medievals més importants de l’occident europeu. L’obra contempla en el seu si un conjunt de béns que li atorguen un caràcter particular”. 58 Els brancals de la Sèquia s’escampen per les terres del Poal configurant un paisatge de regadiu amb cultius d’horta, fonamentalment, que li donen un encant especial. Aquesta bellesa és, ja en ella mateixa, un patrimoni immaterial a preservar. A l’igual que tot el recorregut de la Sèquia, els múltiples canals que trobem passejant pels camps de la plana, tenen moltes construccions d’estils molt variats. L’element que es troba més és el pontarró, per permetre el pas d’una banda a l’altra dels canals.

Molí dels Casals (Foto: Laura Santamaria)

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

(Foto: Laura Santamaria) Aqüeducte abans de ser destruït. (Foto cedida per Jordi Francitorra)

També es troben una sèrie d’aqüeductes que estan en desús i que travessen el camí de Joncadella, així com el gran aqüeducte del Poal, el Pont Llarg, en plena activitat. Aquest marca l’entrada pròpiament dita al sector del regadiu i ara queda sota el gran pont de l’Eix Transversal. El Pont Llarg està en estat semi-‐abandonat i en un entorn gens cuidat, amb esquerdes i molt desprotegit. Té la seva importància perquè és dels pocs exemples d'aqüeducte de pedra situats en el terme de Manresa. Tots tenen un valor patrimonial important, ja que molts altres aqüeductes de característiques similars que existien a la zona de regadiu han estat destruïts. Dels petits, un és conegut amb el nom de Sifó del Troi, al costat de la granja d’aquest nom i l’altre com a Sifó del Gallinaire al costat de Cal Coma. Tots dos travessaven el camí ral de Cardona, l’actual Camí de Joncadella. Als voltants del 1865, es van fer les obres de construcció del nou ramal del Poal. Hi ha una inscripció a una fita al costat de l'aqüeducte del Troi amb l’any 1906 que ens podria indicar la finalització d’aquestes obres. Es tracta d’uns aqüeductes petits i estrets que tenien una sola arcada que travessava el camí. Actualment només es conserven parcialment els murs a banda i banda, ja que els arcs es van destruir quan es va remodelar el camí al 1952. Als costats dels aqüeductes hi ha una construcció quadrada que correspon a uns sifons per on actualment l'aigua salva el pas del camí.

Pontarró a l’Atalaia (Font: Piñero)

Pontarró al Poal (Foto: Laura Santamaria)

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

Un altre element curiós, encara que en poca quantitat al Poal, són els pous. En trobem un de molt ben conservat a Cal Ti de dalt. En referència a l’abastament d’aigua al segle XIX, Josep Oliveras afirma que Manresa era una de les poques ciutats del país que comptava amb una bona cobertura de les necessitats d’aigua, gràcies a la Sèquia, que entrava a la ciutat i, dividida en recs i reguerons, es repartia per gairebé tots els seus carrers. Cada casa solia disposar d’un pou per recollir aigua de la sèquia, i a mesura que aquesta perdia potabilitat a causa de la contaminació, s’utilitzaven alguns pous que recollien per filtració aigües del regadiu i també s’instal·∙laren cisternes per a conduir les aigües de la pluja.59 Segons Francesc Comas, aquests pous s’omplien a l’hivern, concretament per la lluna vella de gener, a la qual se li atribuïen virtuts en la conservació de l’aigua (la lluna vella de gener set virtuts té). L’aigua emmagatzemada servia per al consum de la casa durant tot l’any60. Un element del qual, en canvi, pràcticament no hi ha notícies, són els safarejos. Per això, sembla que es tractaria d’obres més tardanes. Tenim un clar exemple en el de cal Ti.

Safareig de Cal Ti (Foto: Piñero)

També cal esmentar l’existència d’un abeurador al Pont Llarg, en aquest cas destinat als animals que transitaven pel camí vell de Cardona. 5.3 LA VIDA A PAGÈS 5.3.1 Les masies La majoria de les cases del Poal van néixer d’una construcció precària d’una sola planta que, molt sovint havia començat sent un lloc on es guardaven eines i animals, per a passar a ser habitatge:61 Quan la família va arribar al Poal, a la Pallareta, la casa no era una altra cosa que una sola planta amb parets de tàpia (argila barrejada amb palla i crinera). D’allò ja gairebé no queda res, perquè queia a trossos i es va fer l’altra casa al costat, més ben feta i amb més espai.62 Quan la meva àvia va arribar a la casa, no hi havien finestres. Van tapar com van poder i hi van passar l’hivern. De mica en mica, la van anar arreglant, que més aviat semblava un cobert. Van tardar temps, perquè de diners no n’hi havia.63

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

Tal i com explica Esteve Ferrer, les cases del Poal tenen pràcticament totes la mateixa estructura: “Es componien d'uns baixos, primer pis i unes golfes on normalment hi havia el magatzem del cereal que es recollia. Als baixos hi havia les tines, on es feia la trepitjada del raïm, el celler, !'escala per pujar al pis, el corral de la mula, la cort dels porcs i unes quantes gallines. Al pis, hi havia el menjador, les habitacions, la cuina i la comuna (el wàter d’avui en dia), que generalment l a comuna era una garita adossada a la paret de darrere la casa amb una porta que comunicava a l'interior del pis. La comuna es componia d'un banc de fusta amb un forat al centre adequat per fer-‐hi les necessitats, amb un tub que ja comunicava a un dipòsit situat sota mateix de la garita i una tapa rodona que tapava el forat del centre perquè no pugés la pudor del dipòsit que hi havia a sota quan ja era ple. Com que no tenia desguàs s'havia de buidar, amb unes galledes que tenien un tub que les traspassava pel centre: això s'anomenava un cassot o bujol i en aquell tub hi manegaven un mànec llarg per no haver-‐se d'ajupir per buidar el dipòsit i omplir les portadores. Les portadores eren uns cubs de fusta d'uns 60 litres de cabuda [...] i un home al davant i un altre al darrere, la portaven a l'hort per abonar les plantes. [...] A la ciutat, hi havia moltes cases que per a la comuna ni tan sols tenien desguàs i havien de tenir uns dipòsits. Q uan eren plens, havien d'avisar algun pagès per a buidar-‐los. Aquest pagès, abans no es fes de dia, amb un carro tibat per una mula i carregat amb 7 o 8 barrals (unes portadores tapades) [...] les anava a buidar a algun camp, perquè llavors d'adobs químics no n'hi havia i aquests adobs orgànics són més econòmics i més ecològics”.64

Cal Rubís (Foto: Matilde Puigrodon)

Moltes cases tenien la comuna connectada amb el femer i totes les femtes de la gent de la casa anaven a parar directament allà i es barrejaven amb els fems dels animals. Si es mirava pel forat, es veia el femer a sota. Tot era a l’aire lliure i, moltes vegades, la comuna era a fora de la casa, a l’eixida, o terrat descobert on havien construït una mena de “caseta”. Cap els anys 50 i començament dels 60, les cases van començar a canviar aquest sistema i

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

començaren a construir els WC actuals. Coincidí amb la canalització de les aigües potables. Es va canviar una mica la distribució de les cases i, en aquells moments, moltes cases es van ampliar i redistribuir, van començar a desaparèixer els graners a les golfes i es van construir coberts i graners al costat de les cases. Es van fer els banys amb lavabos i sanitaris. Les aigües fecals es conduïren a unes fosses sèptiques, que és el que hi ha actualment en gairebé totes les cases.65

Mas Coma (Foto cedida per Jordi Francitorra)

Segons dades recollides al treball de camp fet amb les enquestes, la meitat de les cases són anteriors al 1930 i els anys de major construcció van ser fins als anys 60, quan ja baixà el nombre de construccions, sent pràcticament anecdòtic en aquests últims 20 anys. Sent cases d’una construcció molt senzilla inicialment, han sofert múltiples ampliacions i reformes, exceptuant les de nova construcció i, degut a la senzillesa i a l’època en què varen ser construïdes, amb pocs recursos, gairebé cap no té cap construcció d’interès històric, passat del safareig de cal Ti, la sitra66 (petit dipòsit de pedra per a emmagatzemar oli) de Cal Cap Xic o el tros de paret de totxo vist de la Torre de l’Oms. La propietat de les cases ha tingut poc moviment i gairebé les dues terceres parts ha estat sempre en mans de la família que la va adquirir.

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

ANY DE CONSTRUCCIÓ DE LA CASA ANTERIOR A 1900 1900-‐1930 1930-‐1960 1960-‐1990 1990-‐2013

Font: Treball de Camp. Enquesta pròpia (Laura Santamaria)

VARIACIONS DE CONSTRUCCIÓ AL LLARG DEL TEMPS 50 40 30

10 0 SI

Font: Treball de Camp. Enquesta pròpia (Laura Santamaria)

CASA PERTANYENT A LA MATEIXA FAMÍLIA NO SI NO

Font: Treball de Camp. Enquesta pròpia (Laura Santamaria)

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

CONSTRUCCIONS D'INTERÈS HISTÒRIC 60 50 40 SI

20 10 0 SI

Font: Treball de Camp. Enquesta pròpia (Laura Santamaria)

5.3.2 La vida familiar La vida al Poal, durant anys, gairebé des de finals del s. XIX i els primers 75 anys del segle XX, es va mantenir en una mena de “stand by”. El dia a dia es movia entre el treball al camp i la cura dels animals, a càrrec dels adults de la casa, amb l’ajut ocasional dels més joves, sense distinció d’edat. La canalla anava a escola fins als 14-‐15 anys, com a màxim i llavors entraven en el mercat laboral. Ni es demanava. Se sobreentenia que ja s’havia de treballar i ajudar a casa. Moltes de les noies anaven a treballar a la Fàbrica Nova, a Cal Parera, o qualsevol altra fàbrica de la ciutat, o als tints del Poal. A partir dels anys 70, fins i tot els nois anaren a buscar feina fora de pagès, ja que els ingressos no eren suficients per a subsistir amb dignitat. “Els homes cultivaven la terra i alguns caps de bestiar gros (porcs o vedells). Les dones feien de mestresses de casa i tenien cura d'alguns conills i gallines i alguns dies de la setmana anaven a vendre al mercat de la plaça Major on hi tenien una parada. En pagaven un lloguer a l’ajuntament segons els metres que ocupaven i hi portaven el que els sobrava de la casa, algun conill, ous, verdures de l'hort, que carregaven en un bon cistell a cada braç. Alguna casa podien anar-‐hi amb un carro petit tibat per alguna mula (de furgonetes no n'hi havia i de cotxes, menys)”.

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

Les dones de Cal Coma venent al Mercat (Foto: Francitorra)

Les dones es feien càrrec, en exclusivitat i sense l’ajut dels homes, de la casa (neteja de la roba i la llar, la cuina i la cura dels infants i vells), a més d’anar a vendre a la plaça el que es produïa a la finca. Feien el camí carregades amb cistells ben d’hora de matinada, es passaven tot el matí venent i tornaven cap a casa amb el que els havia quedat.

Mercat a la plaça de l'Ajuntament. Anys 60. (Fot.: Antoni Quintana i Torres). La plaça Major, aleshores denominada Plaza de los Mártires.

“Si els sobrava alguna cosa o algú hi muntava alguna mica de vela per si plovia podien deixar-‐ho en uns baixos que hi havia en la mateixa plaça. Llavors fent camí a peu cap al Poal podien anar explicant les seves histories i algun acudit per no trobar el camí tan llarg. I arribant a casa, fer el menjar i tenir cura dels fills i els avis, si n'hi havia. Perquè llavors no hi havia encara residències i era a casa on es tenia cura dels avis f ins que es morien”.67 Hi havia gent que en deia “el Mercat de les pageses a la plaça Gran” (així és com sempre se l'ha anomenat a la Pl. Major, encara que li haguessin canviat el nom com a “Plaza de los Mártires”). Als matins d'hivern recordo els bidons carregats de llenya

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

que encenien totes les pageses per escalfar-‐se, i quan passàvem els nens i joves, camí de l'escola, ens paràvem i ens posaven al seu costat per refer-‐nos una mica d'aquelles temperatures baixíssimes. Elles sempre et rebien amb aquell somriure contentes i animant-‐nos a que ho féssim. Cada dissabte, fes fred o calor, era un clàssic anar amb la meva mare a comprar la verdura, els ous, el pollastre o conill vius. A la plaça hi havia el Maurici, i li compràvem olives, arengades o bacallà, encara que també en compràvem a la Casa del Bacallà del Carrer St. Miquel, o al Carme, també al costat de la farmàcia havia una “drogueria” on es podia comprar tot tipus de productes que avui seria impossible d’aconseguir.68 Fins ben entrats els anys 50, a l’entrada de la ciutat, hi havia una mena de guàrdies que vigilaven l’entrada i sortida de productes alimentaris. Per entrar-‐hi tota classe de gènere que no fossin verdures, com ara ous o tota classe bestiar de carn com conills o gallines tant si eren vius com si era en forma de carn, s'havia de pagar un impost. A cada camí, considerat una entrada de la ciutat, hi havia una garita amb un home que s’ocupava de recol·∙lectar l’impost. Per als d’aquí al Poal, la garita del era instal·∙lada a la cruïlla del Camí Vell de Joncadella amb el carrer Callús, d'entrada a la barriada Mion, (abans havia estatal costat esquerre de l'escorxador, que es va inaugurar l'any 1908). Eren els Burots. Hi havia els burots en una caseta on els pagesos havien de pagar pel sol fet d'entrar a la ciutat amb articles de menjar, encara que no fos per vendre i solament per consum familiar, eren els següents: Els ous, que es pagaven per dotzenes, l'aviram de tota classe, conills, el vi i la carn -‐ fos de porc o de xai, morta o viva. Els mateixos caçadors, quan arribaven al vespre de la seva cacera, si havien caçat, ja fossin perdius, conills o guatlles, el que fos, havien de pagar l'impost corresponent per cada peça que portaven. 69 Sembla que els Burots no eren pas una gent massa apreciada i, alguna vegada, d’amagat, havien sofert algun “entrebanc”: Com que la gent no els apreciava gens, un dia, quan el Burot no era a la caseta, li van prendre foc. No es va saber mai qui havia sigut, però tothom deia que era algú que estava ressentit amb el tracte que havia rebut. Llavors van canviar la caseta de lloc i la van treure del costat del “Matadero”.70 Burots a Terrassa . No es conaserven fotos de Manresa. Les casetes eren semblants i el burot cobert amb una manta, com a la foto, era típic de veure (Fons Amat)

“No cal dir que els que feien de Burots eren gent mal vista pels ciutadans, que veien com els obligaven a donar uns diners del que a ells els havia costat prou esforços i els minvava els ingressos. Per aquest motiu la gent els esquivava com podien i feien marrades en el seu camí habitual per no haver de pagar, però per contra els Burots també vigilaven altres camins o dreceres i sempre en trobaven algun que els burlava i llavors la tarifa normal de pagament s'incrementava per haver burlat la llei del propi municipi, però el que

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

aconseguia passar sense pagar n'estava molt satisfet i feia saber als altres com ho havia aconseguit. Durant el temps de la guerra les van suprimir totes i després de la guerra les van tornar a posar en funcionament fins més o menys els anys 50. Quan van suprimir aquest impost tan impopular, la caseta va estar uns anys abandonada i servia per jugar a la quitxalla, amb perill de fer-‐se mal, fins que per les denuncies dels propis veïns (tots en guardaven mal record) la van enderrocar.”71 Alguna vegada, els burots també havien estat gent de bé que ajudava als pobres pagesos. “Hi havia uns senyors que rondaven pels afores per vigilar per si algú volgués entrar a la ciutat per camins alternatius per estalviar-‐se de pagar l'impost. A aquests senyors els anomenaven “els de la ronda” i no els tenien pas gaire simpatia els pagesos. Però una vegada varen veure a mitjanit un home que passava pel mig d'un camp carregat amb una saca a l'esquena; el van aturar i van veure que en aquell sac hi portava vuit pollastres ja grossos per matar. Ell els va dir que els havia comprat en una masia del barri, però li van demanar a quin preu els havia comprat. Ell els va dir un preu i ja van veure que els enganyava. És que aquell home els havia anat a robar. Llavors se'l van emportar cap a la comissaria, on li van fer dir la veritat i a mig matí es varen presentar, en aquella masia que l’home havia anomenat, dos policies amb e l l l a d r e . Varen trucar a la porta i va obrir la mestressa de la casa i els policies varen preguntar-‐li si els havien robat els pollastres aquella nit. La mestressa, tota sorpresa, els digué p r e g u n t à com ho sabien. I van dir-‐li que els ho havia dit aquell home que acompanyaven, perquè era ell qui els havia robat. I van dir a la mestressa que ja odien anar a buscar els pollastres a la comissaria i que, un altra vegada, fossin més ràpids a denunciar qualsevol incidència. Bona gent els policies i aquells senyors de la ronda també! Aquest fet va passar el maig de 1949. Ara ja potser fa uns cinquanta anys que de burots no n'hi ha. Aquelles nostres iaies estarien més contentes perquè, quan tornaven cap a casa, no haurien hagut de retallar res del que havien guanyat a la plaça per pagar aquells burots, quan plegaven amb els cistells buits”. 72

Els burots no eren gens apreciats per la població i eren ells i les seves casetes els primers que rebien les conseqüències de qualsevol revolta. Per exemple, durant la Setmana Tràgica, moltes de les casetes dels burots van acabar cremades. Pensem que, encara que no està documentat, per les històries que expliquen la gent de la contrada que afirmen que la caseta dels burots del Poble Nou va ser cremada vàries vegades, aquesta no se’n deuria escapar el 29 de juliol del 1909. (Pou Gallina)

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

Tota la família treballava al camp, a jornada completa o parcial, com el cas de les dones que anaven a vendre, i tota la família vivia dels ingressos que entraven de les activitats agrícoles o ramaders, però aviat, a partir dels anys 50, es va veure que havien d’entrar nous ingressos per a sobreviure amb dignitat. De totes maneres, a molt poques cases es veia la necessitat de tenir estudis. “En aquell temps, les noies consideraven que, per fer de mestresses de casa, mentre sabessin llegir i escriure i les quatre regles ja n’hi havia suficient; això també es deia a molts nois dels que s'havien de quedar a casa per fer de pagès. I és que en aquell temps, quan teníem 13 o 14 anys ja havíem d'anar a treballar, els nois a ajudar el pare al camp i les noies en alguna fàbrica per poder portar algun cèntim per ajudar a l’economia de la família. Això no vol pas dir que tant les noies com els nois, quan podien, no intentessin ampliar els seus estudis anant a alguna classe de vespre o bé a hores pactades amb algun mestre particular. Les noies que vivien al barri del Mas Terròs o Mas d'en Pla i estaven més a la vora de Sant Joan, anaven a treballar a les fabriques de Sant Joan, com les de cal Bastardes, les de ca la Rossa, les de cal Codony, la Marina de cal "Cuques," la Josepa de cal "Carrasquet," (aquesta treballava a la Pirelli) les noies de la Torre de l'Om. etc. Les que vivien a la barriada del Poal anaven a treballar a Manresa perquè ho tenien més a prop. D'aquella època hi havia les de cal Daura, les de cal Robis, la de la Caseta i les de cal Telmo. També hi havia noies que es quedaven a casa per ajudar a fer les feines casolanes, si no era que estudiessin alguna carrera o el que en aquell temps en deien tenidoria de llibres, que amb això ja es podia entrar a treballar en algun despatx. A les noies d'aquell temps, tant en les seves escoles com a casa els ensenyaven a cosir, rentar i fer el menjar. En resum, se les preparava per al matrimoni d'aquells temps”.73 La gent que treballava a algú lloc, només feia festa els diumenges. Amb el temps, els horaris de treball es van europeïtzar i es va començar a fer “la setmana anglesa” que era der festa el dissabte a la tarda, també.74 A les cases de pagès no hi ha faltat mai el menjar. Les verdures, fruites, hortalisses, es treien de l’hort i el tall del bestiar que es cuidava. Quan s’havia d’anar a comprar coses, la gent del Poal i Atalaia “baixava a Manresa”, al Mercat o a les botigues. Sovint, la dent de Masdenplà baixava a Sant Joan. Moltes vegades s’aprofitava quan s’anava a vendre a plaça.

Els dissabtes a la plaça dels Infants i la Muralla del Carme, fins ben avall, tocant a la Cerveseria i Can Jorba, es feia un mercat ambulant on es venien tot tipus d'articles, sobretot roba i sabates. Era el lloc on també hi havia el mercat d’hortalisses dels pagesos. A la imatge hi veiem una parada de sabates. La fotografia correspon a l'últim dia en què el mercat es va fer en aquest indret, l'11 de juliol de 1964, atès que molt aviat hagueren de començar les obres per modificar l'estructura de la plaça. (Foto d'Antoni Quintana i Torres -‐ ACDB).

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

Es compraven a les botigues de baix a ciutat, i sobretot al mercat. Però no es comprava tant com es fa ara. Recordo que unes sabates podien durar anys. S’anaven apedaçant i arreglant, fins que el sabater ja no hi podia fer res. Normalment es comprava a les botigues que hi havia al centre o al mercat que hi havia a la Muralla. Sovint s’esperava els dies de fira, quan tots els comerços estaven oberts. 75 Nosaltres anàvem a comprar allà al Carme, quan anàvem a vendre a plaça, que teníem la parada al costat de la Baixada del Pòpul, on hi hem estat sempre tota la família, des del temps de la meva iaia, després la meva mare i la última va ser la meva cunyada. Anàvem molt a comprar a la botiga de ca la Nieves (cal Sellarés), on venien de tot el que era roba. Allà anàvem a comprar-‐ho tot, fins i tot la roba interior, també. Llavors era quan dels sostenidors es deien “sostens”. Quan havíem de comprar plats i olles anàvem a la Ctra. de Vic, a cal Sabata. Per comprar sabates anàvem al Carrer Carrió, a cal Moltó. Els pocs comestibles que compràvem i que no podíem produir nosaltres, els compràvem a Cal Capsada, al Carrer de Barcelona, de camí cap a casa i el bacallà i peix salat a la Casa del Bacallà o al Carme.76

"La Casa del Bacallà", antigament coneguda com "Pesca Salada", es troba situada al carrer de Sant Miquel des de l'any 1923, ara fa noranta anys. A la fotografia Josep Fontanet i Ventura Fontanet, en aquesta imatge del 1933. Tenien el bacallà a dessalar en aigua, en una pica de mabre blanc, venien arengades els cascos d'arengades eren de mil ara siguin solament de 50 arengades cada casco. (Cedida per Montserrat Fontanet)

Un capítol apart era la compra del pa. La gent cultivava blat i el portava al forn, on es cuidaven del moldre’l. A canvi, ells rebien uns cupons de compra, amb els que podien comprar el pa de tot l’any.

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

El bescanvi era 1kg de farina, 1kg de pa. Sempre s’anava a buscar el pa al lloc on s’havia portat el blat i se solia comprar a la bora del forn la resta de queviures que es necessitaven. A casa, portàvem el blat a cal Costa, a la Ctra de Cardona. Si calia alguna cosa de fruita, a ca la Teresina, al costat. Per això, tota la compra la fèiem a la vora. La carn a Cal Soler (Era Esquerra) i els comestibles a Cal Guitart, al Carrer del Cos. 77 Nosaltres, a cal Riera, el blat el portàvem a Santpedor, junt amb els de Cal Frare Vell i Cal Daura. Cada setmana, hi anava un d’una de les tres cases, amb la tartana, a buscar el pa. Anàvem allà perquè ens feien més bon preu del pa. Per 100 kg de farina teníem 100 kg de pa. Després vàrem canviar a Fonollosa i ens baixaven el pa amb el que en dèiem el Cotxe del Pau, que feia la línia de Fonollosa a Manresa. Ens deixava 20 kg de pa a la setmana a Cal Solsona, al carrer Sant Mateu.78 El centre de Manresa estava ple de petits comerços de tot tipus. El comerç que destacava per sobre de tots era el de Cal Jorba. Uns Grans magatzems de 4 pisos, amb ascensor, situats a la plaça “San Domingo”.79

La plaça de Sant Domènec I Magatzems Jorba, l'any 1968. (Foto: d'Antoni Quintana i Torres)

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

Un lloc on ens agradava molt anar a comprar o anar a donar el volt, encara que no compréssim, era els Magatzems Jorba. Era un lloc modern, entretingut i sempre hi trobaves el que buscaves. Agradava molt al jovent i era un lloc que havia existit tota la vida, encara que, es veu, que abans havien estat a l’altre costat de la plaça Sant Domènec. Ens semblava que era com anar a comprar al que ara en diríem el Corte Inglés de Manresa. Hi havia molts pisos i ascensor. Era la modernitat portada a Manresa.80

FONT: http://www.todocoleccion.net/almacenes-‐jorba-‐barcelona-‐manresa~x29663319

A cal Jorba va ser on vaig anar a buscar els reis per primera vegada. Després també hi vaig portar els meus fills. És on anava tothom a portar la carta al patge reial i a buscar els regals. Jo no vaig tenir mai cap joguina. Els reis sempre ens portaven coses d’utilitat, roba, calçat, parament de casa... A casa no estaven per comprar joguines. No hi havia diners i els meus pares no estaven per aquests romanços. Les coses van anar canviant, però als meus fills tampoc no els vaig comprar mai cap joguina. Generalment era roba.81 Els pagesos no es podien posar malalts. Resulta que no tenien Seguretat Social. No la van tenir fins a l’any 1973. Tota la vida es van haver de pagar totes les despeses mèdiques i d’hospitalització. Tota la pagesia de la comarca pertanyia a un Sindicat Obrer de Treballadors de la Terra, en alguna delegació local. El que se’n deia i se’n diu el “Sindicat dels Pagesos”. Durant el Franquisme, es van dir “Hermandades de Labradores y Ganaderos” , a causa de la implantació de la ideologia Nacional sindicalista, seguint les línies marcades pel Règim, l’any 1940. Amb Adolfo Suárez, el 1976, es passen a anomenar “Cámaras Agrarias”, i es catalanitzarà el nom, fins a l’actualitat: Cambra Agrària de Manresa, controlada per la Generalitat.82

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

A partir de l’any 68, es va formar la Mutualitat Agrària de Manresa que gestionava el tema de les jubilacions i, més tard, faria d’intermediària de la Seguretat Social, fins que es van fer els pagaments directes, entre els assegurats i el “Ministerio”. El Sindicat feia com de “gestoria” dels pagesos. La gent de pagès es pagaven unes quotes per la jubilació i la gestionaven a través del Sindicat. Es pagaven uns cupons mensuals molt baixos, ja que tenien un poder adquisitiu baix. Últimament es pagava unes 2000 pessetes. Les jubilacions eren baixíssimes i hi havia molts avis, durant els anys 60, 70, que es van jubilar i no cobraven res. Després els van donar el SOVI, que era una misèria. Cap al 85 es va domiciliar la quota i es pagava directament a Madrid. A partir de l’any 73, ja van tenir dret a metges en el règim de la Seguretat Social, constaven a la Seguretat Social Agrària, com autònoms, en un règim especial.83 La gent quan es posava malalta anava a La Policlínica del Carrer Guimerà i s’ho havien de pagar tot. Les famílies solien tenir un “metge aconductat”, es pagava una quantitat mensual, hi havia el Dr. Simeó Selga o Soler Quintana, per infants, o el Dr. Pons, per a gent gran, o el Metge Papasseit, “el metge de Sant Joan”, al carrer del Bruc. 84 5.3.3 La feina al camp: ramaders i agricultors “En aquell temps una casa de pagès que conreés tres o quatre quarteres de terra de regadiu i 15 o 20 de secà i engreixés uns quants caps de bestiar i tingués una mula o cavall, ja era un pagès respectable.”85

Foto: Jordi Francitorra

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

“De la dècada dels 30 fins als 40, les masies que hi havia estaven en plena activitat agrària. A l’estiu es llogaven colles de segadors que arribaven de la muntanya (on la collita venia més tard). Segaven a cops de falç i es repartien per les masies [...]. Durant aquells dies les mestresses de casa estaven molt ocupades: havien de tenir cura de fer la despesa d'aquells segadors i portar-‐la a la finca on treballaven. Havien de fer-‐ho al matí, al migdia i a mitja tarda, i procurar que no els faltés el beure, ni el sopar quan, al vespre, a r r i b a v e n cansats del treball de la jornada. Més endavant, ja es van inventar unes màquines. Arrossegades per un cavall o mula, segaven el blat o l'ordi i el deixaven en menats al terra: després s'havien de plegar i lligar. Tenien l’avantatge que això tothom podia fer-‐ho, fins i tot nois de dotze o quinze anys. Al cap d'uns anys ja es van inventar unes altres màquines que les deixaven lligades en feixos (garbes). Llavors es feien piles (garberes) d'aquests feixos i al cap d'uns dies quan ja estaven ben seques es portaven cap a l'era. Els primers anys encara es batia a potes: s'estenien els feixos a l'era i es feien córrer les mules o cavalls per damunt, arrossegant algun trull per desgranar el gra de la palla. Quan semblava que ja havia saltat tot, es treia la palla de sobre cap a un costat, s'apilava tot el gra i la brutícia i s'airejava tirant-‐lo amb unes pales a favor del vent, perquè marxés la pols i la palla més menuda. El que havia quedat, s'acabava de netejar amb els garbells. Al cap d'uns anys ja es varen inventar unes màquines de ventar [...] i de batre. Aquesta ja o feia tot: es ficaven les garbes per davant a dalt de la maquina i per darrera, a baix, ja sortia la palla i per un costat de baix ja sortia el gra ben net”.86

Foto: Francitorra

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

Els pagesos del Poal sempre s’han ajudat i han treballat colze a colze en les tasques agrícoles. Han compartit, durant anys, la maquinària que valia molts diners i que un sol propietari no podia abastar o s’han “llogat” jornals per tal de poder completar les feines que necessitaven de més braços:

Foto: Francitorra

“El dia 12 d'abril de 1931, es varen reunir a casa de Josep Torras Sallés, els veïns, Lluís Ferrer, Francesc Roca, Ramon Roca, Joan Iglesias, Josep Botifoll, Joan Comallonga, Josep Daura i el mateix Josep Torras Sallés, i varen acordar d'acceptar l'oferta que havia fet la casa Ajuria per mitja del seu representant (Maquinària Agrícola Torras) de Manresa, d'una màquina de batre No 1 de la marca Ajuria. No era nova, però estava en molt bon estat, i amb el preu d'onze mil cinc-‐centes ptes. Per accionar-‐la es feia amb un motor de gasolina que anava sobre rodes i per portar-‐la d'una casa a l'altra es feia arrossegant-‐la amb mules. Uns anys després ja es va comprar un tractor marca Fordson (Ford) al senyor Muncunill, amo de la propietat de Muncunill, al preu de 3.000 ptes., de segona mà i anava amb gasolina. Aquest tractor, a més de portar la màquina d'una casa a l'altra, una vegada instal·∙lada, ja es podia accionar la maquina de batre amb el seu motor. Amb aquesta maquina i tractor, (una de les primeres de la comarca de Manresa), s'hi van fer bones campanyes: es batia, quasi en totes les cases del regadiu”. 87 Veure moure’s aquella gran màquina amb rodes de ferro per aquests camins del Poal era tot un espectacle. Junt amb la màquina anaven un mínim de 5 persones que havien de vetllar que no es posés en cap forat ni topés amb res. Hem de pensar que els camins de llavors no eren com els d’ara. 88 Aquest grup de gent de diferents cases van treballar junts durant més de 20 anys, fins que es va calar foc a unes garbes i també va prendre a la màquina, un dia de

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

l’any 52, al costat del Segués. Llavors la societat es va dissoldre i ens la vàrem quedar el de la Torre Riera. Encara la vàrem reconstruir i ens va fer servei uns quants anys més.89 Després d’aquell fet, els únics que vàrem tenir maquinària pesada, vàrem ser els de la Torre Riera i els de Cal Fontfiguera.90

( F o t o : F r a n c i s c a D a u r a )

Molt al contrari del que ens trobem actualment, al Poal hi havien vinyes. Actualment en queda molt poca, a la Partida del Poal, entre Cal Pintó, Cal Ti de Dalt i La Caseta Verda. El més de setembre sol començar la verema, després de la recollida del cereal, i la gent s’ajudava d’una casa a l’altra i “de bon matí ja estaven a les vinyes junt amb els carruatges carregats de portadores. Quan eren plenes les portaven a les tines de la casa del pagès que conreava aquella vinya. En aquell temps els pagesos quasi tots s'elaboraven el vi a casa seva: quan el raïm era sobre la tina, el trepitjaven amb els peus i, quan havia fermentat dins la mateixa tina, en treien el suc i el ficaven en botes de fusta [...] el que quedava a la tina [...] es premia amb una premsa i també en sortia vi, però de no tan bona qualitat”.91 “No totes les terres han estat conreades pels propis amos, sinó que han funcionat en sistema de lloguer o masoveria. Els lloguers de les terres es solien pagar en especies Segons Esteve Ferrer, els que conreaven la terra pagaven als propietaris amb una tercera part (o el més corrent era una quarta part) del que es recollia en aquella terra. Si la collita era de cereal, quan s'havien apilat les garbes en piles de vint-‐i-‐una o de trenta, abans de portar-‐les a l'era, un treballador del propietari o el mateix propietari passaven pel camp i marcaven amb algun senyal les piles que els pertocaven i miraven que no hi hagués cap frau. Si es tractava de la vinya també era una de cada quatre portadores per al propietari i tres per al pagès que conreava la vinya”.92

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

( F o t o : F r a n c i s c a D a u r a )

Cap als anys 60, el progrés arriba a les terres del Poal i les cases comencen a canviar, però també les construccions relacionades amb la feina al camp. Es construeixen graners i coberts per encabir la nova maquinària que apareix a les masies i “cada vegada es compraven més tractors i més aparells per conrear la terra i anaven desapareixent els cavalls i les mules per fer els treballs del camp. [...] L'any 1961 va arribar la primera maquina recol·∙lectora al Poal, que va anar substituint totes les altres màquines de segar i de batre perquè ja ho feia tot. Les primeres encara havien de menester dos treballadors: un per conduir-‐la i un altre [...] per tenir cura del gra que la màquina dipositava en uns sacs[...]. Actualment, un sol treballador per conduir la maquina ja ho fa tot. [...] Més endavant es varen inventar unes maquines que ja recollien la palla que havien deixat les recol·∙lectores a terra en el camp i ja la deixaven empaquetada amb bales de 18 o 20 kg. Els primers temps s'havien de carregar al remolc amb força de braços i, més endavant, ja varen inventar uns braços mecànics [...] Actualment ja hi ha unes empaquetadores que fan unes bales rodones que pesen quatre o cinc cents quilos. Tenen l' avantatge que en ser rodones escupen l'aigua i no es mullen, i no és necessari posar-‐les sota cap cobert, si s'adeqüen les granges per tal que aquestes bales puguin posar-‐se on puguin arribar els animals”. 93

Foto: Santacreu

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

La ramaderia també ha anat evolucionant al llarg dels anys. S’ha passat del treball manual i que requeria de molta destresa i força física a tenir els processos pràcticament en la seva totalitat mecanitzats. A la primeria del segle, les cases de pagès solien tenir alguns exemplars de varies classes de bestiar: gallines, conills, porcs, alguna vaca per a tenir llet (per als més petits de la família) i també alguns vedells per engreixar-‐los. Actualment, tenen un sol tipus de bestiar per a la cria i engreix, com a negoci. A més poden tenir algun conill i gallines per al consum particular, però, ni molt menys tenen de tots els tipus de bestiar que es tenien a la primeria del segle, quan cada casa tenia tots els tipus de bestiar per a consum propi. Per a la cria intensiva de bestiar com a negoci, s’ha passat d’haver de necessitar molt d’espai per a qualsevol tipus d’animal i molts d’estris, esforç, dedicació i treball manual i físic, fins i tot amb risc de la vida (com en el cas de la cura de les vaques), a poder fer cria de bestiar amb unes condicions molt més plaents, amb unes instal·∙lacions preparades i modernes, amb molta mecanització i havent de dedicar molt menys temps i esforç en l’alimentació de les bèsties i en la neteja dels espais de cria.

Foto: Santacreu

En quant al tipus i la forma d’alimentació dels animals, també ha evolucionat molt, Segons Ferrer, a quasi totes les cases de pagès, en algun cobert o a fora a l'aire lliure, es podia veure un fogó adequat per a posar-‐hi una caldera més o menys gran. S'hi podien coure moltes coses que s'aprofitaven del camp com patates, remolatxes, naps, o restes del menjar de les persones. Del resultat de la cocció en deien calderades, i se solia barrejar amb segon de blat o farina de cereals i es repartia pels menjadors del bestiar, principalment de les gallines, i es completava amb algun grapat de cereal, sobretot blat de moro, algunes fulles de col o alguna cosa verda i que no els faltés el bevedor. Als conills, de calderades no els en solien donar; menjaven més a base d'herba o alfals verd collit del dia anterior, palla i alfals sec, algun grapat de cereal i aigua, que si els donaven molt de verd quasi no era necessària. [...] Actualment, aquest sistema d'alimentació es pot dir que ja ha passat a la història. Ara, quasi tota l’alimentació dels animals és a base de tres coses: pinso compost, palla i aigua. El pinso compost és diferent per cada classe d'animal. A partir dels anys 1955 va generalitzar-‐se aquest tipus d’alimentació. 94

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

“Les Cooperatives que varen començar a organitzar-‐se els primers anys del segle XX foren la de Salelles, la de Manresa, la de Sant Joan de Vilatorrada, la de Santpedor o la d’Artés. A la primeria, algunes es limitaven a vendre llavors, farines, adobs, etc. productes que havien de menester els pagesos per no haver de dependre dels magatzems privats i poder aconseguir preus més ajustats. [...]. La cooperativa de Salelles o Celler Cooperatiu va néixer l'any 1926, al principi, sols per a proporcionar un servei de bodega, amb tots els raïms dels associats, tenien cura de tota la manipulació, l ’ elaboració i comercialització del vi. A partir deis anys cinquanta van desenvolupar l'apartat de maquinaria agrícola, la producció de pinsos compostos i el molí d'oli, tot i que aquest va desaparèixer amb les glaçades del 1963. [...]També tenen tota mena de serveis de maquinaria agrícola i elaboració de pinsos compostos. [...] serveis veterinaris, magatzem de tota classe d’adobs i de productes fitosanitaris per a les malalties deis camps. En el temps de la collita del cereal, quasi tots els socis de les cooperatives porten el gra des de la seva finca on recol·∙lecten cap a la cooperativa, on se'ls queden a preu del mercat[...]. Al Poal, les cooperatives on més associats hi havia potser eren la de Manresa i la de Sant Joan. A Manresa, sembla que a primers del segle XX, per allà a la carretera de Vic es va establir un sindicat que deien que era del sindicat deis Rabassaires, però passat un temps es va dissoldre. L'actual cooperativa de Manresa, primer, va establir-‐se al carrer Jorbetes, davant d'on estan actualment. [...] Amb els anys aquesta cooperativa s'ha anat transformant en una botiga de productes per a l'agricultura i també per a la ramaderia”.95 Una peça important pels ramaders del regadiu era l'Escorxador Municipal de Manresa on es mataven tots els animals de la comarca. És un edifici molt elegant, d’estil modernista, situat a la plaça Bages i que va ser projectat per l’arquitecte Ignasi Oms i Ponsa, el 1906 (el mateix arquitecte que va projectar la Torre Oms del regadiu) . Es distribueix a partir d'un eix central en forma de pati envoltat de diversos pavellons de tres naus. A la nau central, la més alta, s'hi sacrificaven els animals, mentre que a les laterals s'hi acollien els corrals. Les torres de les cantonades s'utilitzaven d'assecadors de pells. Va tancar les seves portes el 1991. Actualment, el conjunt s'ha rehabilitat i integrat en el campus universitari de Manresa.

(Font: Fotografies antigues de Manresa)

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

En aquests moments, d'escorxadors ja n'hi ha a la comarca, però son industrials i molt moderns, com el de MACOBA, però ara els ramaders ja no porten el bestiar directament a l’escorxador, són els majoristes els que ho fan, un cop comprat el bestiar als productors. Durant anys, a prop del camí de les Torres hi va haver El fossar dels matxos, on es mataven i s’aprofitava tot el que podia treure dels animals de la ramaderia cavallar, mules, matxos, etc. L'aprofitament del cavall era total. Menjaven la seva carn, el cuir s'usava per fabricar tendals, llits, seients, roba, botes, regnes, llaços i alforges. També eren aprofitades truges, crineres i tendons. D’aquell edifici ja només en queden les parets.96

(Foto: Laura Santamaria)

5.3.4 La religió Com per a la majoria de la societat dels s. XIX i XX, per la gent que habitava el Poal, la religió catòlica, que era la que professava gairebé tota la població, marcava el dia a dia del comportament social de la gent i, fins i tot, les celebracions festives. Les famílies anaven a missa els diumenges, en general, i els casaments, batejos i comunions passaven per l’església. Molt poca gent vivia en parella sense haver passat “per vicaria” i el Poal no n’era una excepció. La gent solia estar molt lligada a la parròquia a la que pertanyien. A Manresa no hi havia tantes parròquies com hi ha actualment. Les que hi havia estaven situades al que ara en diem el centre de Manresa.

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

(Font: Fotografies antigues de Manresa)

La gent del Poal feia els casament i batejos en dues parròquies diferents, segons el lloc on vivien. El Poal estava dividida en dues parròquies: el Camí Vell de Joncadella les partia, a la dreta, el Poal era de la parròquia de la Mare de Déu del Carme. L’altre costat, a l’esquerra, el que era de Masdenplà i Mastarròs, fins a la carretera de Cardona, era parròquia de Sant Francesc, allà on hi ha ara l’Auditori d’aquest nom, al costat del que ara és l’escola Joviat. Tot i que la gent que vivia més cap baix a la carretera, feia més vida a Sant Joan de Vilatorrada que no pas a Manresa.97 Entre el mes de setembre de 1936 i fins la primavera de 1937, en plena Guerra Civil, el Comitè Revolucionari de Manresa va engegar una política d'obres públiques, destinada a millorar l'urbanisme de l'època, però amb un rerefons anticlerical concret: destruir tota la estructura eclesiàstica de la ciutat. Per portar a terme aquesta tasca, es crearen brigades d'atur forçós amb 600 obrers, que amb mig any van enderrocar set edificis: les esglésies de Sant Pere Màrtir, Sant Miquel, el Carme, Sant Ignasi i Sant Bartomeu, el convent de les Caputxines i l'antic hospital de Santa Llúcia.

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

Una imatge simbòlica que il·∙lustra i resumeix una de les conseqüències de la Guerra Civil de 1936-‐39. Fou enderrocada el 1936, la teulada de l'antiga església gòtica del Carme començant a ser enderrocada, Font: http://historiesmanresanes.blogspot.com.es/search?updated-‐min=2012-‐01-‐01T00:00:00%2B01:00&updated-‐max=2013-‐01-‐ 01T00:00:00%2B01:00&max-‐results=50 [Consulta 3-‐9-‐2013]

Quan van destruir l’església del Carme, ens van traslladar a la de Casa Caritat i allà hi vàrem ser fins que no va ser construïda la nova. El meu cunyat es va casar allà. La reconstrucció del Carme es va portar a terme entre els anys 1944 i el 1959, amb les aportacions dels feligresos. 98 La gent del Poal sempre ha estat molt lligada a la parròquia de Sant Josep, degut a que molts dels homes de la zona van anar a escola a les dependències de l’església. Tot i tenir la pertinença al Carme o Sant Francesc i posteriorment a Crist Rei, la gent anava a celebracions a Sant Josep. “Encara que fins a l'any 1955, l'església de Sant Josep del Poble Nou no fou la nostra parròquia, com que era la més a la vora que teníem, era on anàvem més. En anomenar aquesta església de Sant Josep, no podem deixar d'explicar una mica la historia de mossèn Josep Vidal (1865-‐1942). Gràcies a la seva gran tenacitat i als donatius que va aconseguir de Manresa, de Catalunya i d'Espanya, la va començar a construir l'any 1903 i es va inaugurar l'any 1915. [...] Vingué la Guerra Civil (1936-‐1939) i l'església de Sant Josep fou saquejada i cremada. El 1939, torna mossèn Pere Pujol, qui restaura l'església i continua l'escola fins el 1941. Després vingué mossèn Lluís Bigas, fins el l946 en que vingué mossèn Lluís Vall. El 1948, vingué mossèn Francesc Planas que hi va estar molts anys”.99 El 15 de juny de 1895, Mossèn Josep Vidal i Bres va ser nomenat vicari de la parròquia manresana del Carme. En la llarga temporada que exercí el càrrec va iniciar les seves activitats apostòliques a la zona de l’extraradi de Manresa. Segons ell mateix explica: “veient que la nostra parròquia era tant dilatada vaig començar d’establir la catequística per barris, portant a ells una caixeta amb un Sant Crist, la doctrina Cristiana, la campaneta i la canyeta per preguntar-‐la, la qual es desfeia i es muntava de nou”. 100 Tingué la idea de la construcció d’una església, ja que el

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

nombre de veïns de la zona que abraçava el Poble Nou i tota la zona rural del sector Mion i Poal i que estaven molt allunyats de l’església del Carme. El temple que ideà Mn. Josep Vidal va resultar ser un nucli essencial per la gent d’aquesta zona, no tan sols en la vessant religiosa, si no també com a centre urbà i d’activitats cíviques i culturals. La construcció de l’església de Sant Josep va durar uns 12 anys. 101 Segons El Pla de Bages, el dia 16 de setembre de 1906, l’església s’obrí al culte públic. La gent de la zona va celebrar cada una de les inauguracions amb gran joia i participació.

Foto cedida per Jordi Francitorra

Segons Gasol, el 31 d’agost de 1915, Mn. Vidal tenia el goig de celebrar la benedicció de la seva església de Sant Josep. Per la festa Patronal de l’any següent s’estrenava la imatge del Sant titular que presidia l’altar major i el temple fins 1936.102 A finals de juliol de 1936, quan va començar el conflicte de la Guerra Civil. tot el que el temple i els locals de l’església contenien va ser cremat a la plaça del davant. L’església va ser ocupada pels sindicats i organitzacions fins que es va acabar la guerra al 1939. El 29 d’octubre de 1939, el temple es va reobrir amb una nova imatge de Sant Josep. Va ser erigida definitivament amb parròquia l’any 1955 i tota la zona del Poble Nou, la Mion i el Poal passen a formar part de la feligresia de la Parròquia.

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

Foto: Matilde Puigrodon

El maig de l'any 1950 la imatge de la Mare de Déu de Fàtima visità Manresa. Enmig d'un clima de fervor popular, aquesta visita durà diversos dies i anà recorrent bona part dels carrers i barris de la ciutat. Com si es tractés d’unes grans enramades, la fesomia de la ciutat canvià totalment i els veïns engalanaren carrers, façanes i balcons amb garlandes, escuts, roses, paper de seda, boixos, confeti i altres elements decoratius. Les imatges mostren la transformació estètica i la gran gentada que envoltava la processó. Sota l’arbre gros del Poal, situat al final de l'aqüeducte del Pont Llarg, s'hi va portar la Verge de Fàtima, s'hi va muntar un altar i s'hi va celebrar una missa amb l’assistència de tot el veïnat. A mi em van vestir com si fos una de les pastores que va veure la verge. La gent del Poal va decorar el camí i l’altar amb flors i boixos, Va quedar molt bonic. La verge va venir fins al barri perquè el Mossèn del Poble Nou va voler que vingués, perquè tenia molt apreci als pagesos que sempre l’ajudaven molt.103

Foto: Matilde Puigrodon

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

Foto: Matilde Puigrodon

Els actes que s’organitzaven a la parròquia eren molt diversos: Els diumenges a la tarda, anàvem a Catequesi al Poble Nou, amb Mn. Francesc Planes i la Teresina Torras o l’Angelina Rossinyol. Ens feien aspirants de l’Acció Catòlica i organitzaven Concursos de Catequesis, de cara al públic, sobre un entarimat. Les finals es feien durant les Festes del Poble Nou. Amb la parròquia s’organitzaven mil i una activitats. També es feien els reis, excursions, ...104 Més enllà de la creença religiosa, encara actualment, més com a tradició que per devoció, encara es conserva al Poal la tradició de passar-‐se d’una casa a l’altra, fent custodia de la imatge i “invocant a la seva protecció”, la Verge de l’Hospital. La tenen una setmana cada casa.105 L'any 1986 s'inaugura la nova església de la Mare de Déu de l’Esperança, actual parròquia de la zona de les Partides del Poal, Masdenplà i Mas Terròs i està situada al barri Mion. 5.3.5 L’escola Degut a l’abast del territori del Poal, la gent, històricament, ha anat a escola a llocs diferents, segons la proximitat. A principis de segle XX i fins a mitjans, la quitxalla de la Partida del Poal i Masterròs anava a escola a la zona del Poble Nou, on hi havia l’escola de la Parròquia de Sant Josep que havia fundat Mossèn Vidal, que després va seguir Mossèn Planes i, més tard, Mossèn Serapi Ferrer.106 Els nois anàvem amb en Mossèn Serapi, que era un home molt recte, molt rabí. En canvi, les noies anaven amb la Srta. Guadalupe, a l’escola Pilar Primo de Rivera. Totes estaven al Carrer Major. 107

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

Quan encara no tenien l’edat, els més rexics, anaven a un parvulari que hi havia al sector del Carrer Barcelona. Després anaven a l’escola de la Sra. Ramona, al Carrer Major.108

Foto: Francitorra

Foto: Matilde Puigrodon

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

“L'any 1909, mossèn Vidal inaugura l'escola de Sant Josep i, l'any 1927, mossèn Serapi Ferrer vingué a donar classes al carrer Sant Josep núm. 54; fins al 1935, en què vingué mossèn Pere Pujol. D'aquest col·∙legi, la major part deis nois del Poal, Barriada Mion i Poble Nou en fórem alumnes. Del Poal, en quedem els dos germans Joaquim i Josep Puigrodon Sapera, Josep Daura Muntada, germans Josep i Jaume Roca Torras, Esteve Ferrer Botifoll, germans Emili i Josep Auguet Sisquella, Ventura Busqué Sola, Isidre Grané Feliu, Manel Rubiralta Cunyat, Francisco Rubiralta, Ramon Satasusana Corrons, Francesc Francitorra...”109 A Manresa, durant el segle passat, van aparèixer escoles com bolets. Hi havia multitud d’acadèmies en pisos i cases particulars. Les escoles eren gairebé totes privades i/o religioses, fins que va aparèixer l’escola Renaixença. Era un centre que funcionava des de l’any 34. A partir del 39 es va començar a dir Grupo Escolar Generalísimo Franco i, actualment, ha tornat a recuperar el nom primitiu.

L’edifici del Grup Escolar Renaixença, el dia de la seva inauguració, el 15 de setembre de 1934 (Col·∙lecció particular família Montserrat-‐Delhom). Inaugurat pel President Lluís Companys. Era l’escola model de la República

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

Grup Escolar Renaixença amb el nom que li va imposar el franquisme: "Grupo Escolar Generalísimo Franco". Aquesta imatge correspon al principi de la dècada de 1940. (Arxiu Comarcal del Bages). Malgrat tot, sempre li vam dir REINAIXENÇA. Després de la guerra, l’escola passà a dir-‐se “Grupo Escolar Generalísimo Franco”. El 1979 recuperà el seu nom original.

“En quant a l’escola durant la Transició, el mestre manresà i llicenciat en Pedagogia Antoni Reyes Martín en fa una anàlisi exhaustiva sobre la història de l’ensenyament a Manresa i els seus equipaments […] i censa a la Manresa del curs escolar 1974-‐75 un total de 57 centres, i constata que només un 24 % s’adapten a les exigències que s’especificaven a la Llei General d’Educació de 1970. Aquest fet seria la causa de la reducció posterior de centres a finals dels setanta i durant l’època dels vuitanta. [...] Cal tenir en compte, segons assenyala Agnès Torras, que aleshores les famílies no tenien interès a escolaritzar tots els nens de 0 a 3 anys, però a Manresa ja hi havia 4 guarderies : la de la Fàbrica Nova (fundada el 1951), la de la Parròquia de la Sagrada Família (1966), l’Alba de Càritas Manresa (1967) que va passar a dependre del Col·∙legi Badia-‐Solé (1975), i la Puigberenguer de les germanes Josefines. [...] El parvulari-‐guarderia de la Mion fou inaugurat el 1969, en un terreny del Bisbat que regentaven les religioses de Sant Francesc, i era sostingut per l’Ajuntament. Durant anys va mantenir-‐se en una situació insostenible: el col·∙legi no tenia entitat jurídica, els pares havien de pagar uns salaris als professors... Durant una part del període de la Transició, l’edifici es va utilitzar com a aules de setè i vuitè de bàsica, mentre construïen el nou col·∙legi”. 110 “Les noies del segle XX, fins ben bé els anys 70, eren educades per a ser mestresses de casa i no es considerava massa important que tinguessin cap nivell d’estudis. Tampoc els nois solien estudiar”.111 Els petits varen començar a anar al parvulari que van fer tocant al Camí de Joncadella i que portaven les monges que s’havien quedat a Manresa, quan varen tancar l’escola St Francesc i se la van quedar Badia-‐Solé i anys després l’escola Joviat. Els pares volien pels seus fills allò que ells no havien tingut. La gent de pagès de la zona del Poal anava majoritàriament a escola a la Renaixença, cap als anys 50 i 60., encara que també anaven a escola al Poble Nou, a l’Acadèmia Minerva, a les Monges de l’Ave Maria, a la Salle, al Sagrat Cor

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

o a les Dominiques. Abans, la major part de gent, deixava els estudis als 14 anys i poquíssims feien estudis de Secundària i comptats amb els dits d’una mà, anaven a la universitat. Ja cap als anys 80, el nombre d’universitaris va començar a pujar, encara que no eren tampoc masses. Actualment, tots els joves han fet estudis d’ensenyament secundari, molts han fet estudis superiors i algun estudis universitaris.112 El pare insistí molt que fes estudis superiors. No volia que em dediqués al camp, perquè era molt dur i poc « productiu », per això vaig estudiar fins als 16 anys. 113 L’anecdotari es llarg i divertit. Els anys d’escola són dels més bonics per a gairebé tothom, sobretot recordats en la distància. Un grup de joves de la partida del Poal anaven a escola a la Renaixença i la Matilde Puigrodon i el Vicens Ferrer fan recordança junts i expliquen: Baixàvem per la via del tren tot el grup de nens i nenes, xerrant i fent broma, La Ramona i el Josep de Cal Ferrer, el Vicenç i l’Anna Maria de la Caseta, i , quan passàvem pel costat de cal Rubís, cridàvem a la Matilde. Més avall s’hi afegien el Ramon, l’Eudald i el Josep Vilalta i, al final, el Josep M. Marsinyac de Cal Ti de Dalt, a la punta de la Carretera. Recordo el director del Centre, el Fèlix Vesga. Ens feia cantar el “Cara al Sol” a la sala d’actes. Ens posaven separats, nens i nenes. De fet, ja ens separàvem al sortir de la via, al carrer Saclosa, o el carrer Carrió. perquè no ens renyessin. Ens col·∙locàvem en files, i per marcar les distàncies ens deien: “¡Cubrirse!”, que vol dir posar el braç estirat a sobre l’espatlla del davant, per marcar la distància d’un braç. Llavors pujàvem a les aules, els nens al pis de dalt i les nenes al de baix. La directora de les nenes era l'Antònia Rubiralta. Al pati es baixaven i pujaven cada dia les banderes: Requeté, Española i la de La Falange. Quan es baixaven, a la tarda, al sortir, es cantava : “Volverán banderes Victoriosas”. Havia de coincidir el final de la baixada de les banderes amb el final de la cançó, perquè sinó et renyaven i et castigaven. Hi havia una tanca que separava el pati dels nens del de les nenes. No t’hi podies atansar i no podies parlar amb els de l’altre costat. El director tenia una botigueta al mateix centre, on venia material escolar. Es pagava 5 pessetes cada mes.114 Tota la gent del sector de Masdenplà (cal Rossinyol, Cal Codony, Cal Riera, La Torre, la Pallareta, cal Cap Xic...) anàvem a escola del Sr Josep Font a Sant Joan, primer a la Pipa, a la Carretera de Bassella, davant de la palanca que travessava el riu, i després a la Rectoria, al carrer Major. 115 Tots els nens i nenes de la partida de Font de la Serra anàvem a l’Acadèmia Farré. Marxàvem tots junts, els de Cal Climent, Cal Gasparó i Cal Esteve. Ens ajuntàvem amb els que venien de l’Hostal de l’Arpa i llavors recollíem els de Cal Segués i Cal Colomer.. Estava al costa dels Tranquils, a la Ctra. de Santpedor. Després vàrem anar a Casa Caritat, les noies. Ens quedàvem a dinar allà. 116 Actualment, els nens de la zona del Poal, Masdenplà (cases situades abans de l’Eix Transversal), Atalaia (al sector més proper al Barri Mion) i Masterròs van tots a escola al Puigberenguer i passen a fer Secundària a l’IES Lacetània. Els que estan més a prop de Sant Joan de Masdenplà, com els de Cal Cap Xic, van a l’Escola Collbaix i al Quercus de Sant Joan de Vilatorrada. Els que viuen al Sector de Font de la Serra i Atalaia de l’Est els toca a l’Escola Bages i al Institut Pius Font i Quer.

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

5.3.6 Les diversions El jovent del Regadiu no tenia gaires diners, ni mitjans de transport, però tampoc necessitaven grans coses. Solien reunir-‐se amb els amics a qualsevol casa i allà organitzaven una festa amb ball inclòs, ja fos amb un acordió o amb una gramola, la música hi era present. El curiós del cas és que es reunien per sectors, que coincidien amb les partides territorials. La partida de Masdenplà i Mastarròs, a la part més del Sud, es reunien al Mas de la Coma o a Cal Tunic i a l’era organitzaven els balls els diumenges: “Entre les diversions més dominants d'aquell jovent del Poal hi havia la dansa i el ball amb alguna gramola. Un diumenge es feia a l'era d'una casa i un diumenge en una altra casa. Una temporada es va fer el ball a l'era d'una casa que s'anomenava can "Tunic". [...] Amb una gramola, s'organitzava un gran ball on acudia jovent de Manresa i de la barriada Mion. [...] Quan no s'organitzava cap festa o ball al veïnat, també s’anava a alguna sala de ball de la ciutat com l'Ateneu o la Cooperativa. A les festes, si el matí es feien sardanes en alguna plaça de la ciutat també ens hi quedàvem a ballar-‐les. Al matí les noies també les deixaven anar soles o amb les amigues, potser perquè les mares tenien feina a fer el dinar. A la tarda, però, per anar a les sales de ball ja era diferent, gairebé sempre anaven acompanyades de la seva mare, potser perquè a elles també els era una distracció: mentre vigilaven les filles podien fer petar la xerrada ambles altres mares i la música i l'ambient també era agradable. A més del ball, el cine també era un divertiment en aquell temps. A Manresa hi havia els cines Goya, Kursaal, Olímpia, Conservatori i més tard el cine Apolo. I el futbol, ja que també hi havia molts afeccionats.”117

Ball al Mas Coma (Foto: Jordi Francitorra)

Segons explica Jordi Font, a la zona de Masdenplà i Masterròs, propera a Sant Joan, la gent anava al local “la Verbena” de Sant Joan, on tenien els amics d’escola. Els de la zona de la Font

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

de la Serra es reunien a cal Climent, explica la Mercè Tresserra, on també feien cap cada dia per anar a buscar la llet, ja que ells tenien les vaques lleteres de la zona i es dedicaven al negoci de repartir llet per les cases de Manresa. La seva era es convertí en el pati de jocs del jovent de la zona i en pista de ball els diumenges a la tarda. També es reunien a les cases per a escoltar la ràdio o per veure la televisió. Segons explica la Francisca Daura, la primera ràdio la van tenir a Cal Oliveras i tot el jovent anava a casa seva i es reunien al menjador de casa, al voltant de la ràdio. El mateix va passar amb el primer aparell de TV, que va ser a La Caseta, on tots es reunien per veure els programes de moda, segons explica el Vicenç Ferrer. També feien excursions a la platja, al Collbaix o a Montserrat, sempre amb la colla del Poal.

A Montserrat (Foto: Matilde Puigrodon)

Una altra distracció que tenien tots i que era comuna a la zona, era anar als aplecs que s’organitzaven a Manresa i al Pla de Bages. El més famós de tots era el de Joncadella i els habitants del Poal no hi faltaven cap any, encara que també s’anava al de les Mercetes. “En aquest Santuari, des de fa segles, s'hi han fet festes i romiatges, pregaries pera la pluja etc. Des de fa molts anys, els dilluns de Pasqua Florida, s'hi fa un Aplec durant el qual, a més de visitar la Verge, s'hi ballen sardanes i hi canten alguns cors de caramelles dels pobles veïns. Hi ha molta gresca del jovent saltant i corrent. [...] El Camí Vell de Joncadella, quan no hi havia gaires cotxes, era el camí preferit dels habitants de Manresa per anar caminant cap al Santuari. Actualment, encara n'hi passen, però els que tenen cotxe hi van per la carretera de Cardona. [...] La Mare de Déu de Joncadella és considerada la patrona del Pla de Bages”.118

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

Cap a mitjans dels anys 50, la gent ja va començar a voltar més i a assistir a actes festius de la ciutat sempre que podien. La celebració més famosa i concorreguda era la Festa Major. És la festa d’estiu per excel·∙lència. Se celebrava els dies 30 i 31 d’agost i, posteriorment, l’últim dissabte i diumenge del mes. Era molt comú a totes les cases de la zona fer grans trobades de parentela els dies de Festa Major. Les cases s’omplien de parents vinguts de llocs prou llunyans per a celebrar la festa gran. Era tradició seguir les festes majors anant de casa en casa dels parents per diferents pobles. De fet, era l’única gran festa que se celebrava amb tota la pompa i també era moment de fer coneixences i de fer parelles, durant els balls, per exemple. Els menjars eren més abundosos i més bons i complerts i es mataven pollastres i es feien grans guisats.

Foto: Santacreu

La gent jove del barri anava en grup a algun dels actes que s’organitzaven, sobretot si eren concerts o balls. Baixaven a “ciutat” en colles i recollien junts amunt, quan acabava la gresca. No solien participar en tots els actes perquè havien de treballar i, quan plegaven i els dies de festa, havien d’ajudar a casa, ja que coincideix aquesta època amb la de màxima feina als camps. Era temps de segar i batre i de recollir l’horta. A casa es feia festa grossa un parell de dies i ens havíem arribat a reunir més de trenta persones per la Festa Major i es feien grans dinars i sobretaules. Llavors baixàvem a ciutat a fer un volt i a ballar. Molts d’ells es quedaven a dormir i era un bon daltabaix fer-‐los cabre a tots! Però ens ho passàvem molt bé. Després de llargues sobretaules, sovint s’anava a l’envelat, al ball de tarda.119 Foto: Matilde Puigrodon

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

Foto: Francitorra

Durant els anys 60 i 70 el ball de Festa Major es feia a l’envelat que estava situat al costat de l’Institut Lluís de Peguera, al Carrer Sant Josep, mirant l’entrada cap al Passeig. Hi van venir grans cantants i grups de moda com Camilo Sesto, Fórmula Quinta,... La gent llogava un dels “palcos” que estaven al voltant de la pista i allà se seia, es descansava, es bevia i es mirava el ball de la pista i els cantants i músics del “tablado”. Després es va traslladar al solar que hi havia davant del Cinema Atlàntida. La Festa Major ha anat canviant molt amb els anys i va ser una llàstima que desaparegués l’envelat. Llavors vàrem començar a anar a la Pista Castell, però no era el mateix, i també es van començar a fer els macro-‐concerts, on ens reuníem centes de persones, per exemple a la plaça Major o al Congost. Recordo molt bé el de La Trinca a l’any 79, en el que va començar a ploure a bots i barrals i, tot i córrer, com que havíem baixat a peu des del Poal, vàrem quedar xops. Aquests últims anys, els balls es van començar a fer a les places del centre, a la Plana de l’Om, a la Plaça del Puig-‐Mercadal, a Sant Domènec, però ja només hi va el jovent i nosaltres anem a fer-‐hi una ullada, hi trèiem el cap.120 L’acte amb què tradicionalment es tanca la Festa Major és el castell de focs, sempre amb una gran assistència de públic. S’ha organitzat en diferents indrets de la ciutat i quan hi ha anat més gent del Poal ha estat quan es va fer a l’Avenida de la Cruzada Española (l’actual Avinguda de les Bases de Manresa) i, des de ja fa anys, al Parc de l’Agulla, ja que quedaven molt a prop de casa i s’hi anava a peu amb tota la colla d’amics o en família. Des de que es fa a l’Agulla, és un acte que aplega famílies senceres que aprofiten de fer el sopar a la fresca mentre esperen que comenci. També s’havia fet a l’esplanada del Congost, al polígon de la Balconada i a la Torre de Santa Caterina, però cap d’aquests llocs havien tingut l’acceptació i l’afluència de públic que té el Parc. Al lloc on hi havia hagut l’envelat, s’hi van posar les atraccions i sobretot els “cotxes de xoc” i “la barca” que eren molt apreciats pel jovent. Últimament, totes les atraccions estan situades molt lluny del centre.121

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

Les sales de festes i els llocs on es feia ball, també eren llocs que freqüentaven la gent del Poal els dies de festa: S’anava a donar el volt al Passeig –això s’ha fet tota la vida-‐ i a ballar a algun lloc. Els pares havien anat a ballar a la Gàbia, a l’Ateneu o a la Piscina, fins i tot. Hi havia molts llocs on es feia ball. No és com ara. Hi havia també el Casino. Nosaltres ja vàrem ser més de discoteques. Hi havia el Mànix, el Peter’s, la del Carrer Barcelona, o de Pista Castell, també.122 A Manresa hi havia molts cinemes. Nosaltres anàvem molt a l’Avenida, però hi havia l’Apolo, el Kursaal, l’Olimpia, el Goya, el Catalunya, la Sala Loiola,...123

Fent el vermut i passejant pel Passeig de Manresa. l'Any 1968. (Foto d'Antoni Quintana i Torres)

Es veu l’antic quiosc Canaletes. Era típic “pujar, volta i de nou cap avall” “Amunt, avall, tornem-‐ hi, fins que ens havíem reunit tota la colla”, anant gastant soles de sabates i seient a les cadires de la Rossita i el seu marit. Al final hi havia Cal Cirera a Crist Rei. Es donaven voltes i voltes, encara que fos l’hivern. S’anava a fer el vermut i els que tenien una mica més de diners anaven al Gran Lice, on ara hi ha el restaurant Passeig. Es pujava al pis de dalt, també. Anar passejant, cap amunt i cap avall l'any 1968. (Foto d'Antoni Quintana i Torres).

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

El Passeig de Pere III amb l'església de Crist Rei, a la dreta, l'any 1957. (Arxiu Quintana) Hi havia un guàrdia que dirigia el trànsit. Als jardinets hi havia l’estany amb els peixos vermells, davant de Cal Padró (del Sr. Modest Padró, amo de tots el cines de Manresa).

SALES DE BALL

LA GABIA Postal del Passeig Pere III, als anys 20. (Foto: Arxiu Quintana). El quiosc del mig, i a la dreta, LES ARCADES RODONES, la sala de festes LA GABIA, molt famosa als anys 60.

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

EL CASINO

El Casino en una imatge de l'any 1968. (Foto: d'Antoni Quintana i Torres)

Durant molts anys el Casino era EL CASINO DELS SENYORS i aquesta era la porta d'entrada dels carruatges. I s’hi va fer ball durant anys. També era un lloc on s’anava a fer l’aperitiu els diumenges al sortir de missa. (Foto: Fotografies Antigues de Manresa)

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

PISTA CASTELL

Ball a la Pista Castell, l'any 1969. (Foto arxiu Antoni Quintana i Torres) El jovent es prenia un "sinalco" o un "xulipando"

Ball a la Pista Castell 1969. (Foto d'Antoni Quintana i Torres).

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

L’ATENEU

Invitació al ball en motiu de la Festa Patronal de Sant Josep, de l'any 1960. (Cedida per Xavier Sala)

Cruïlla entre els carrers de Na Bastardes i el de les Piques. Any 1917. Just a la cruïlla es veu el local de l’Ateneu (Cedida per Pep Codina Guardia) Hi havia la sala Vestales 10, al Carrer Vestales (actual Na Bastardes) als locals del “Coro Sant Josep”. Va ser la primera cosa semblant a una discoteca de Manresa. Després vindria Peter’s (als “sótanos” de l’Hotel Pere III), Atangia (al carrer), el Manix (al Carrer Circumval·∙lació)

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

SALA JARDINS BELLAVISTA Cartell anunciant l'actuació de "Los Mustang" al Parc de la Bellavista, , el 8 de desembre de 1963.(Fotografies antigues de Manresa) Estaven anant cap a la Catalana, direcció al Xup. A dalt la Catalana, no cal anar mes lluny que de la 1ª revolt i el primer o segon trencall a la dreta de la pujada i després buscar on estava ubicat el restaurant amb els jardins. Ara està derruït, i fa molta llàstima,

Restaurant "Jardin Bellavista·∙, l'any 1964. (Foto Arxiu Quintana).

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

Jardins Bellavista, l'any 1958. Fou una zona d'esbarjo situada a la Catalana. Als anys 50 se l'anomenà "El Tibidabo de Manresa" i s'hi feien revetlles, banquets i festes. (Foto d'Antoni Quintana i Torres -‐ ACB). Per arribar-‐hi calia cotxe. En aquells anys hi havia pocs nois què en tinguessin. De noies ni en parlem. Era un lloc molt bonic. S’hi feien casaments i moltes d'altres celebracions. Hi havia un parc infantil amb gronxadors diferents als que hi havia en comptats indrets de la ciutat. Era tot un luxe per a l'època poder anar a la Bellavista.

CINEMES SALA MONTSERRAT A la sala Montserrat s'hi feren projeccions cinematogràfiques i teatre, a primers del segle XX. Es trobava situada a cal Miró, a l'actual plaça Fius i Palà. (fotografies antigues de Manresa)

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

TEATRE-‐CINEMA APOLO Teatre Apolo de Manresa, situat al carrer del Bonsuccés. Any 1978. (Font: Jaume Serra Roca).

TEATRE-‐CINEMA OLYMPIA

Infants fent cua davant del cinema Olympia, al carrer Guimerà (Foto: Arxiu Comarcal)

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

SALA LOYOLA

(fotografies antigues de Manresa)

El dissabte a la tarda, es feien sessions infantils, amb pel·∙lícules de l’oest, de víkings, de romans, etc. L’entrada al cinema valia 5 pessetes per als que no les havien aconseguit a Can Jorba o no els n’havien donat a l’escola.

L’interior de la Sala Ciutat en l'actualitat. (Foto Modest Francisco).

Situada a la plaça de Sant Ignasi, fou inaugurada el 18 de desembre de 1960, amb el nom de Sala Loyola.

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

Prenent relleu a les desaparegudes Enramades, als anys 80 es van començar a celebrar “Les Festes” de cada Barri, com la Festa Major particular, i la gent de la ciutat anava de barri en barri seguint les seves festes i a veure “qui la feia més grossa”. Al barri Mión es va començar a fer el ball als anys 70 al Camp de futbol que hi havia davant la Guarderia que portaven les religioses de la Companyia de Maria. La gent de les diferents zones del Poal no faltaven a la cita i era una altra ocasió que s’aprofitava per a reunir a la parentela i amistats de les diferents parts de la ciutat per a convidar-‐los a sopar a casa i després anar tots junts al ball. Potser a la setmana següent et tocava a tu anar a casa seva, a celebrar la seva festa Major del barri124. Una altra gran celebració de la ciutat eren les Fires: l’Ascensió, el mes de maig, i la de Sant Andreu, el mes de novembre. Durant dècades, els botiguers sortien als carrers a mostrar els seus productes a la gent de la ciutat i dels pobles dels voltants que venien a passar el dia de fira a Manresa. Els carrers més cèntrics de la ciutat s’omplien de parades de tots tipus de productes. A moltes cases es feien dinars de família amb els parents que havien vingut a fira dels pobles veïns i es menjava més bé i abundosament per tal d’acontentar els visitants. Es feia festa grossa. Era tradició per les fires anar on hi havien les atraccions i pujar als “cavallitos” que en aquell temps funcionaven gràcies a la força d’un burro que els tibava. Els “cavallitos” estaven situats a la zona que actualment s’anomena plaça Espanya, on ara hi ha correus i que llavors era tot camps, al davant del Grupo Escolar, que és com se’n deia de l’Institut Lluís de Peguera. Ens agradava molt pujar sobre els cavallets de diferents colors que giraven, mentre la gent ens miraven des de fora. També hi havien les barquetes, que feies anar per tu mateix, amb l’impuls que tu els donaves pujaves tan amunt com podies. El meu home era especialista en fer-‐les pujar molt amunt. Competíem a veure qui les pujava més amunt. Amb els anys van anar afegint atraccions com les muntanyes russes, les olles o les cadiretes que eren uns “cavallitos” en els que només hi havien cadiretes penjades d’unes cadenes i que el noi de les atraccions et tibava i et feia girar i es cargolaven les cadenes. Ens agradava molt que ens fes cargolar la cadireta que llavors es descargolava i giraves sobre tu mateixa al mateix temps que giraven els “cavallitos” . 125

La fira al Passeig de Manresa, a finals de la dècada dels 60. (Foto d'Antoni Quintana i Torres) amb els cotxes xoques, a la dreta “auto-‐ choques Barcelona”, al mig Caspolino 5 i a l'esquerra “el làtigo”, l'olla i una “nòria”.

100

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

Durant anys es van situar al descampat que va quedar després d’enderrocar la fàbrica que hi havia a l’esquerra del passeig, davant del Cinema Atlàntida, que funcionava com aparcament lliure la resta de l’any i que sempre estava ple de fang i forats perquè ningú se’n cuidava, fins que el van tancar i hi van construir pisos. Les atraccions mecàniques com cotxes de xoc, tot tipus de muntanyes russes i aparells articulats i els tradicionals “cavallitos”, ja molt més sofisticats, es van desplaçar al barri de la Sagrada Família. L’altra gran festa molt celebrada a la zona era la de Sant Josep. Durant tot el segle XX, era tradició celebrar els Sants. Al barri, a l’estar lligat durant anys a la Parròquia de Sant Josep del Poble Nou, van celebrar la festivitat durant dècades i fins actualment. Al matí, es feia “l’ofici” i s’enramava amb boixos el davant de l’església i els seus voltants. La gent del Poal participava amb els seus tractors en la recollida dels boixos i l’engalanada. Els homes sortíem molt d’hora al matí, als voltants de les set, i potser no tornàvem fins a les nou del vespre, quan ja havien acabat d’engalanar-‐ho tot. A la tarda tots anàvem a ballar sardanes. Era molt celebrada tant per grans com per petits, la tronada.126 La festa per excel·∙lència dels pagesos i ramaders de tota la contrada és la festa de Sant Antoni i la dels Tres Tombs, organitzada pel gremi de vaquers i traginers de la ciutat, amb passejada de carruatges i cavallers pels carrers més cèntrics. 127 Es passava pels carrers més cèntrics de la ciutat, per la Carretera de Vic, el passeig i el carrer Guimerà, després d’haver fet la benedicció del bestiar a la plaça Cots. Nosaltres pujàvem sobre un remolc de tractor ben engalanat i ens passejàvem per tot el centre de Manresa i veníem els tortells de Sant Antoni. Era molt emocionant i divertit. A la gent els va fer molta gràcia l’any que va venir la secció de cavalleria de la Guàrdia Urbana de Barcelona, amb uns cavalls esplèndids i molt ben uniformats. Als jovenets ens feia molt riure aquell casc que portaven amb una mena de “penatxos blancs”. Feien molta patxoca. La festa acabava amb un gran sopar i ball que es feia a algun restaurant de la ciutat. S’havia fet molts anys a l’Hotel Pere III, que llavors era un dels Hotels més importants de la comarca i molt luxós.128

Festa de St. Antoni. Tres Tombs per Manresa.Foto cedida per Matilde Puigrodon

101

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

Les Festes de Nadal són també les més celebrades a la zona. La gent del Poal sempre han anat a veure la cavalcada que es fa el dia 5 a la nit, al centre de Manresa i a can Jorba i últimament a donar la carta al patge reial de can Jorba o al pati del Kursaal però, aquests últims anys, arrel de l’organització de la Cavalcada del Barri Mión-‐Puigberenguer-‐Poal, els reis passen per davant de casa. Surten de Cal Ferrer (Cal Carrasquet), on pugen a les carrosses que els han arreglat els veïns del Poal, sota les directrius de la Matilde Puigrodon (Cal Rubís), ajudada pel Jaume Serentill,i els tractors i remolcs del Jesús Pujol (Cal Pujol), Toni Torres (cal Fontfiguera) i Joan Ferrer (cal Carrasquet) sobre els quals es munten les carrosses dels reis i els patges que els esperen per acompanyar-‐los i es passegen pels camins del Poal, repartint les joguines, per acabar a la plaça de la Democràcia, on es reparteixen a la resta de nens del Barri Mion-‐ Puigberenguer.

Cavalcada de Reis 2009 Foto: Matilde Puigrodon

Durant anys, al Casal de la Parròquia de la Mare de Déu de l’Esperança s’ha estat organitzant del Pessebre Vivent. Es va començar a la dècada dels 80 amb la participació, com a figurants, de joves del Poal i del barri Mión. Es feia als baixos del Casal Parroquial, després de la Missa del Gall i després de la missa del dia de Nadal. S’engalanaven les parets amb robes, fusta, boix, canya i canyot, fonamentalment, amb el complement d’alguns mobles i la bona voluntat dels participants. La impulsora va ser la Matilde Puigrodon de Cal Rubís, ajudada pel Carles Valero i la complicitat dels Mossens i un bon grup de jovent del sector del Poal i del barri Mión i l’ajut tècnic del MIJAC de la Parròquia. El 2012, amb l’impuls engrescador de la Matilde Puigrodon i les germanes Rosa Serentill i Àngels Serentill que havien participat en el muntatge del Pessebre Vivent dels últims anys als baixos de la Parròquia, es plantegen treure el pessebre fora del Casal i portar-‐lo fent un llarg recorregut des de les primeres cases del Poal, passant pel Pont Llarg, fins a la plaça de l’Església de l’Esperança. Van comptar amb el recolzament de tot un grup de gent en la coordinació general: Jesús Pujol (cal Pujol), Toni Torras (Cal Fontfiguera), el Toni Oliveras i la seva dona, la Verònica López (Cal Oliveras), Maria Martínez, Loly Campos, Montse Correro, Joan Vicens i la seva esposa, Teresa Tuneu, Antonio Garcia, Jordi Casasayas i Carlos Valero i el vist i plau de Mossèn Joan Aurich. Toni Santasusana i M.Rosa Pellicer, amb els seus fills Ramon i M. Rosa (cal Santasusanna), també van ajudar molt aportant una inestimable quantitat de palla i el gran moviment de màquines. La resta de palla es va posar de cal Carrasquet (Cal Ferrer). També es va comptar amb l’ajut de la presència dels cavalls del Joan Pujol, de la Granja Pujol, i les ovelles de Cal Andreu; o les verdures del Joan Borrós o Cal Ti. Es va celebrar el dia 26 de desembre a les 7 de la tarda i va comptar amb una acceptació tan gran que va desbordar qualsevol previsió que havien fet els organitzadors. Hi van participar 135 figurants i la gran

102

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

acceptació que va tenir va engrescar la comissió organitzadora a continuar amb el projecte. Van visitar el pessebre prop de 2000 persones. Des d’aquest any, el 2013, ja formen part de l’Associació de Pessebres Vivents de Catalunya. S’ha celebrat enguany la IIa edició amb el mateix èxit de públic i 100 figurants més, així com la col·∙laboració de la Granja Casanovas i de la Torre de l’Oms, començant l’escenificació a Cal Ti. Ha adquirit tanta volada la representació del Pessebre, que també van comptar amb els Armats de Manresa i el Grup Nostra Llar del Poble Nou.129 Pessebre 2013 Foto: Irina Arnau

103

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

Actualment, el jovent del barri es diverteix a la seva manera també fent esport i sortides en grup d’amics en motiu de la pràctica de l’esport. Estem organitzats en dues “penyes”, una de futbol i una altra de bicis i ens diem el “Poal Team”. Ens ho passem molt bé i fent esport intentem mantenir viva la nostra amistat. Estem en lligues de futbol i entrenem i juguem els caps de setmana i fem sortides en bici.130 Fotos: Facebook de les penyes Poal

5.3.7 Els Serveis bàsics: llum, aigua, telèfon i correus Les masies del Regadiu, a l’estar allunyades de la xarxa de carrers i serveis bàsics, sempre van anar una mica més endarrerits a l’hora de comptar amb els serveis que els altres ciutadans tenien amb més facilitat, degut a que les xarxes de distribució costaven molts més diners, per les distàncies que havien de cobrir i el desemborsament de diners que havien de fer les famílies per a tenir els mateixos serveis. Segons explica Ferrer, al primer terç del s. XX, les masies del Poal ja anaven progressant i, entre 1920 i 1925 va arribar l'electricitat i, en comptes de llums d'oli amb ble, d’espelmes i llums de carbur, ja es van anar instal·∙lant bombetes de llum elèctrica. Va ser un gran progrés. Explica que tot i així, la gent l’estalviava molt, perquè no agradava cada mes haver de pagar un rebut.131 La presencia d’aigua al Poal ha estat constant, però tenir l’aigua a les estances de casa ja era una altra historia. Explica l’Esteve Ferrer que en els primers anys del s. XX no hi havia aigua corrent a cap masia. Calia tenir uns dipòsits on recollir l'aigua de la pluja que queia als teulats, d’algun dipòsit on l’aigua ja hi naixés o hi anés d’algun canal. Mitjançant una corriola, una corda i un cub, calia treure l’aigua i pujar-‐la cap a la casa. Era una tasca molt pesada, per tant, no es podia pas malversar l'aigua, només fer servir la justa per cuinar i rentar-‐se tirant-‐ne una mica en un rentamans. Res de dutxar-‐se, ni tibar la cadena del wàter (perquè no n'hi havia). A les comunes no era necessari tirar-‐ne.132

104

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

Pou de Cal Ti de Dalt. Foto: Laura Santamaria

“Recordo quan vam posar la primera aixeta que rajava aigua a la pica de la cuina: això va ser per allà els anys 40, quan vàrem construir un dipòsit a !'altura de les golfes. S'omplia pel desnivell que hi havia amb un petit canal que passa a uns cent metres de la nostra masia i per mitjà d'una canalització arribava l'aigua al dipòsit. D'altres masies que no podien tenir aquest avantatge, havien de pujar-‐la amb una bomba accionada per motor elèctric o de gasolina fins a un dipòsit que fos a l'altura suficient per tal que alguna aixeta ragés al pis. Això ja va ser un gran progrés i un gran descans[...]. L'any 1975, les cases de Mas d'en Plà i Mas Terròs ja vam poder gaudir de l'aigua potable de la ciutat. Al Poal la van posar uns anys més tard perquè, en tenir més altitud van haver d'agafar-‐la d'uns altres dipòsits de la ciutat.”133 En Jordi Font explica que l'any 1953 es va instal·∙lar el primer telèfon al Poal, a casa seva, per iniciativa del seu avi, al Mas de la Pallareta (Can Platero), on tothom hi anava si tenien alguna emergència, i que l'any 1959, van instal·∙lar-‐lo a Can Cuques. Una altre tema va estar el servei de correus, del que no van comptar en el servei porta a porta fins a l’any 1984. Segons explica Francesca Daura, durant anys, es va haver d’anar a buscar a la caseta dels Burots que hi havia entre el camí de cal Vinyes (actual Pica d’Estats) i el Camí de Joncadella. Sempre que passàvem per allà, camí obligat per anar “a ciutat”, miraven per la finestra i demanaven si hi havia carta. Quan va desaparèixer la caseta, les deixaven a una botigueta que es va posar on hi ha ara el Bar Marvà, a la cantonada de la Pica d’Estats. No calia demanar res, perquè les penjaven darrere els vidres de l’aparador i, al passar, ja es veien. Quan la botiga va desaparèixer, va agafar el relleu el que en deien “el Bar de la Rossa”. Uns anys més tard, les passava el guarda-‐terres, que tenia la tasca de vigilar els camps perquè ningú no robés. Havien de pagar un tant per carta. Quan es van començar a formar associacions de veïns, a la barriada Mion es va

105

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

fundar la primera, l'any 1971 i des de l'any 1981 fins al 85 vaig ser-‐ne president i vaig fer gestions per tal que les cases del Poal poguessin tenir un carter. Això va ser l'any 1984.134 5.4 L’IMPACTE DE LA GUERRA CIVIL. POSTGUERRA I FRANQUISME És evident que una Guerra sempre té un impacte molt fort i molt negatiu sobre la població i l’economia d’un país i La Guerra Civil Espanyola no en va ser una excepció. Segons explica Esteve Ferrer, cronista del Poal, abans que la guerra esclatés, entre 1925 i 1936, la pagesia anava progressant i s'organitzaven bé en cooperatives. Hi havia el Sindicat agrari anomenat dels Rabassaires i un diari propi, La Terra. “Quan va esclatar la guerra, al propietari que no era considerat feixista no li va passar res, però el qui deien que era feixista, aquestes va haver d'exiliar del país, si volia salvar la vida i això és el que va fer el propietari de la finca de les Torres del Bages, una de les més grans del Bages amb una extensió d'unes 850 ha.. En quedar sense propietari, el Comitè anomenat roig d'aquell temps va col·∙lectivitzar aquella finca. La major part era bosc i van donar permís a tothom qui volgués tallar els pins i conrear la terra, que podia fer-‐ho. Alguns ho van aprofitar. Però, quan es va acabar la guerra i va tornar el propietari de la finca, alguns dels que van estar complicats en aquell afer van haver d'anar una temporada a la presó i altres van pactar amb el propietari pagant uns diners”.135 Només esclatar la guerra, van venir un grup de milicians al Xalet i van matar el seu propietari, perquè deien que era feixista, el Sr. Montero. Tota la família va marxar i no sabem on. Els fills tots tenien carrera i un d’ells era professor. Eren una gent molt tranquil·∙la i bona gent. Molt discrets.136 Dibuix de Joan Vilanova sobre la repressió i les morts causades per la guerra

Vàrem sentir a dir que havien matat al Sr. Montero, l’amo del Xalet, que era tècnic de les mines de Súria. Es veu que el van anar a buscar a casa la Guàrdia d’Assalti el van matar al Pont Llarg. Ningú ho va veure, tot eren rumors. La família va marxar i no n’hem sabut mai més res.137

106

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

Manuel Montero Rodríguez tenia 54 anys i era natural de Pola de Lena. Fou mort el dia 8 d’agost de 1936.138 Durant tota la guerra, la ciutat de Manresa va participar molt activament en la mobilització general en la lluita contra el feixisme. La seva condició de destacada ciutat industrial li donava uns recursos que va posar a disposició de la causa republicana. Des de l’inici de la guerra va aportar un nombrós contingent de milicians voluntaris procedents de totes les organitzacions sindicals i polítiques republicanes. El nombre de soldats republicans morts va ser d’un miler, d’una ciutat que l’any 1936 tenia 36.478 habitants. Manresa va reconvertir una part de les seves fàbriques en indústries de guerra que proveïen de roba, calçat, metralladores i bombes l’exèrcit popular. La majoria de les indústries de la ciutat van ser col·∙lectivitzades, eren els mateixos treballadors els qui les gestionaven. Una allau de refugiats de tot Espanya que fugien de les tropes nacionals van ser acollits a Manresa com es va poder. Amb la caiguda de Lleida la guerra va anar ocupant els espais de la ciutat. Així, es va convertir en el centre hospitalari de l’exèrcit de l’est i s’hi van habilitar quatre hospitals militars: l’Hospital de Manresa (sant Andreu), les Saleses, l’Institut d’Ensenyament Secundari, el Grup Natura (La Salle). A les dependències de l’escola Renaixença es va instal·∙lar l’acadèmia d’oficials. Diversos edificis van ser destinats a casernes militars: la caserna del Carme, el col·∙legi de sant Ignasi, la fàbrica del Panyos, la fàbrica del Guix, el casal Germanetes. Tot plegat donava a la ciutat un caràcter de ciutat en guerra.139

L'enderrocament de l'edifici per les "brigades d'atur forçós" el setembre de 1936. (Fot.: Lluís Rubiralta i Garriga)

La gent que vivien al centre de Manresa tenien por de l’ambient de guerra que hi havia a la ciutat i, si tenien amics o familiars al Regadiu, demanaven d’anar-‐hi a refugiar-‐se. A casa vàrem arribar a tenir més de 15 persones vivint amb nosaltres i havíem de fer torns per a menjar. També va venir a refugiar-‐se aquí un parent capellà. El teníem amagat a les golfes, però s’hi va estar molt pocs dies, perquè tots teníem por i, un dia, va marxar de matinada a refugiar-‐se a casa d’uns altres parents de Castelltallat que, com que vivien en una masia molt allunyada, no corrien tant perill perquè, a més, ningú de les rodalies el coneixia. La gent que vivia a ciutat es pensava que al camp passaria menys perills, però nosaltres teníem la visita constant dels milicians que ens

107

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

demanaven menjar un dia si i un dia també. Això sí, el demanaven, però no l’agafaven. Es posaven a dins a casa i també miraven si tenies alguna imatge religiosa. A les cases de pagès sempre hi havia hagut petites capelletes o imatges de la verge, generalment, i nosaltres també en teníem una que vàrem amagar, però va quedar el forat a la paret. Quan entraven, el primer que demanaven era per la figura i nosaltres sempre dèiem que l’havíem llençat. Una altra cosa va ser quan van entrar els Nacionals. Arrasaven les cases. S’emportaven de tot i sense demanar permís, sobretot “la guàrdia mora”. Feien molta por. S’emportaven tot el menjar i els animals que podien arreplegar. Ens varen deixar sense res i no diguessis res! Durant la retirada de les tropes republicanes, als voltants de casa hi van haver combats i nosaltres estàvem tancats a dins de casa, però sentíem els trets i les bombes com si fossin dins de casa. Van ferir i matar a varis milicians a la bora de casa. Els passaven a recollir, però un d’ells se’l van deixar i, com que ja estava tan malament, el pare el va enterrar al marge on havia caigut.140 “L'any 1936, durant la guerra, per ordre del Comitè, vam haver d'anar a batre al poble de Sú, batent en 3 o 4 cases, entre elles La Serra, cobrant només les despeses de gasolina i els jornals”.141 “Les autoritats van disposar la construcció de nombrosos refugis per a la població en cas de bombardejos. Per això es van organitzar unes brigades de treball que van suposar una gran mobilització ciutadana. […] El fet de guerra més impactant per a tothom van ser els bombardejos que van commoure la ciutat en dues ocasions. El bombardeig del dia 21 de desembre del 1938 va provocar uns 33 morts de totes les edats. Aquestes morts van ser el detonant definitiu per a ensorrar la moral de la població. Però encara hi va haver un segon bombardeig, el dia 19 de gener, que va acabar de desfer la resistència i d’infondre el terror. La població, que ja veia prop el final de la guerra, es va amagar als refugis i es va tancar a les cases fins l’entrada dels nacionals”.142

Refugi de la Plaça Sant Domènec, anys després de la Guerra. Va ser construït al lloc de l’Església enderrocada Foto: Arxiu Gamisans. Arxiu Comarcal

Era un migdia assolellat que anava a buscar a la meva germana Rosa a l’escola i van sentir els avions que venien. Estàvem al començament del Carrer Barcelona i teníem ben a prop el refugi de la Renaixença o del Castell però, en lloc de córrer cap allà, ho vàrem fer en direcció contrària, cap els camps i vàrem arribar fins als que estaven al

108

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

costat del “Matadero”, a la Plaça Bages. Quan varen començar a bombardejar ens vàrem tirar a terra, sota una col! Sentíem les bombes com queien molt a prop i teníem molta por.143

“El 21 de desembre de 1938, un mes abans de l'entrada dels nacionals a la ciutat, es produïa un bombardeig que causà 24 víctimes mortals. Aquest va ser el moment clau, on el pessimisme, la frustració i sobretot la decepció es van apoderar de la gent. La resta de dies, la població civil va haver de fugir als refugis antiaeris.”144 (Font: Memòria. Cat. http://www.memoria.cat/mapa/mapa.html)

Va caure una bomba a l’altre costat del Matadero, on hi ha ara la plaça de la Democràcia i va fer un forat enorme. Les pedres que va aixecar esclataven contra la façana de la casa, que era la primera del Poal, i contra els vidres. La fumera de les bombes que havien caigut a ciutat es veia des de tota la comarca.145 Les bombes van caure molt a prop del Regadiu: “Al sector de la prolongació de la Creu Guixera (a pocs centenars de metres d'on acaba l'actual carrer de Zamenhof) hi caigueren més bombes: algunes afectaren la Torre de l'Alberti i la casa contigua, cal Salvadoret, situades vora la via del carrilet. També fou bombardejat el carrer de la Llibertat: una bomba malmeté el pati del darrera del cafè Bellaterra (que feia xamfrà amb el carrer de la Font) i va matar tot el bestiar que hi havia. Una altra -‐que caigué al peu d'una paret, per on passava la sèquia vora la carretera de Santpedor-‐ tingué unes conseqüències ben tràgiques, ja que matà tres persones: el nen Àngel Samper i Santamaria i dos adults. I encara una altra bomba va caure en un camp de planter, més amunt de l'estació del carrilet, però no va arribar a explotar (probablement, és la bomba que, anys després, es descobrí amb motiu d’unes obres a l’actual confluència entre els carrers de l’Abat Oliba i de Balmes). A continuació, els avions travessaren la carretera de Santpedor en direcció al Puigberenger, on també bombardejaren. També van llançar bombes vora la zona on hi havia la SAF (part nord de l’actual carrer de l’Abat Oliba), i a prop de l’edifici de l’Escorxador

109

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

(actual biblioteca universitària) , en direcció al regadiu i al sector del camp dels Barrets. El balanç dels 2 bombardeigs franquistes a Manresa va ser de 35 morts identificats: 2 soldats i 33 víctimes civils Entre les víctimes hi havia 6 nens i nenes de menys de 13 anys i 12 dones d’entre 15 i 66 anys.146 Les darreres tropes de l’exèrcit republicà en retirada van travessar el Cardener i la ciutat de Manresa la nit del dilluns 23 de gener de 1939. Darrere seu, la matinada del dia 24, van dinamitar-‐ne els ponts per dificultar l’avanç dels enemics. Només el pont de Pedra o de sant Francesc no va quedar destruït, sols danyat, però permetia el pas. La tarda del dilluns la gent compromesa amb la causa republicana o que tenia por dels nacionals va acabar de marxar de la ciutat. Llavors es van produir alguns saquejos, el més important va ser el dels Magatzems Jorba. Durant la nit del dilluns, des de la ciutat es veien tot de fogueres situades als turons que hi ha a la banda de ponent. Eren els grups de soldats nacionals que estaven a punt d’entrar a Manresa. Hi va haver combats aïllats en diversos indrets de les rodalies de Manresa. Uns quaranta soldats morts en serien la prova. Cap a les 10 del matí entraven a Manresa els terços de requetès de Montejurra i Lácar. La població de la ciutat estava amagada als refugis i a les cases i no s’atrevia a sortir. La gent havia sentit moltes coses sobre la violència, els abusos i les represàlies dels franquistes. Però de mica en mica va anar sortint al carrer i aclamava els vencedors. S’iniciava una nova etapa en la vida de la ciutat.147 Quan van entrar els nacionals, passaven per les masies i ho agafaven tot: tot el que tenia valor i, sobretot, tot el que era menjar. Buidaven les masies de tot tipus de bestiar i se l’emportaven. No demanaven pas permís. Entraven i agafaven a punta de fusell. Feien molta por, sobretot la guàrdia mora. A mi em van agafar el rellotge i vaig anar a trobar el madò que estava amb tots els alts comandaments allotjat a la masia dels meus oncles, que havien ocupat. Li vaig dir i va anar a buscar la guàrdia i els ho va fer tornar.148

Entrada de les Tropes Nacionals (Arxiu Gamisans. Arxiu Comarcal)

Quan van retirar-‐se les tropes de la República, el que en deien “els Rojos”, van tirar a terra els ponts d’entrada a la ciutat. Nosaltres vàrem sentir tot d’explosions i no sabíem de què eren. Llavors ho vàrem saber després.149

110

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

El Pont Vell, parcialment enderrocat al gener de 1939 durant la retirada republicana de la Guerra Civil, havia estat declarat monument nacional el 1931. La reconstrucció es va portar a terme entre els anys 1960 i 1962. (Fotografies Antigues de Manresa)

El meu avi, Domènec Font i Portella, va ser regidor del primer ajuntament republicà de l’any 1931, del grup de Concentració Republicana i va participar activament de la vida consistorial dels anys de la Guerra. Quan va acabar, es va haver d’exiliar de seguida, ja que temien per la seva vida. També va marxar el seu fill primogènit, l’Ignasi Font Davant. Al cap de pocs dies, també va marxar la seva filla Mercè, que havia servit com a infermera. Ella no van tornar mai més. Es van establir a Fillols, al sud de França, a tocar del Canigó. Els dos homes sí que van tornar, encara que l’Ignasi s’hi hagués quedat, si no hagués estat que era l’hereu i s’havia de fer càrrec de la casa i les terres.150

111

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

Manresa. Anys 1931-‐1936. Actes de constitució de l’Ajuntament i relacions d’alcaldes i regidors. (Documents procedents de l’Arxiu Històric Comarcal de Manresa).

“Acabada la guerra civil, l’any 1939, va haver-‐hi una temporada de molta penúria que ja venia dels últims temps de la guerra. A la ciutat ja hi havia carnets de racionament i s’havia de fer cua per aconseguir qualsevol producte alimentari en els diversos establiments, des del pa a les patates, etc. Els de ciutat havien de sortir cap a les cases de pagès per veure si els podien vendre algunes viandes dels camps. Els que ja som grans d’aquí del Poal bé que ho recordem i també d'haver de fer guàrdies perquè no ens les collissin sense demanar-‐ ho. Malgrat tot, encara n'hi havia que conservaven el bon humor. Hi havia un acudit que deien que totes les mares de la ciutat somniaven en poder casar les seves filies amb algun pagès perquè al menys podrien menjar truites amb patates. Per sort, la vida, a poc a poc, tornava a la normalitat i, l’any 1953, ja es van abolir les targetes de racionament i ja s’anaven veient menys cues per obtenir queviures a les botigues. Un dia va passar un guàrdia i va veure una colla de gent que estava fent cua i va demanar a una senyora per a què era aquella cua. La senyora va dir-‐li que era perquè en aquella botiga deien que donaven els ous de franc. I el guàrdia una mica enfadat li digué: "Haga usted el favor de contestar en español" (en aquell temps era prohibit de parlar en català) i la senyora que sabia molt poc de parlar castellà, “ xampurrejant-‐lo” li digué: "Es que disen que en aquella botica dan los uebos de franco".”151 Les noves autoritats van imposar el castellà com a única llengua d’ús públic. El català quedava restringit a l’estricte àmbit privat i encara així era mal vist. Així doncs, els rètols i la documentació de tots els establiments de la ciutat es van haver de fer en castellà sota l’amenaça de multa i de problemes. Els nomenclàtor de la ciutat es va castellanitzar. Però a més es van eliminar molts noms de carrers dedicats a personatges i fets no grats al nou règim. Ara els carrers es batejaven amb personatges del règim franquista, amb eclesiàstics i conservadors en general que responien a l’ideari nacional-‐catòlic. També havia arribat l’hora del retorn de la brutal explotació de la classe treballadora. Treballar molt i cobrar poc. El resultat va ser una baixada en picat del nivell de vida. Fins a la dècada dels cinquanta no es va recuperar el nivell de vida del 1936. L’ordre imposat al treball era el d’una gran caserna: treballar, callar, obeir i, per postres, passar gana. La por s’havia apoderat de tothom perquè tothom podia ser acusat de ser contrari o poc addicte al règim i això podia portar greus problemes. La imposició del nou règim feixista va suposar la destrucció del sistema democràtic i reformista que havia intentat posar en marxa la República però també la destrucció del teixit social i cultural de caràcter popular i obrerista, catalanista i d’esquerres que s’havia anat desenvolupant al llarg d’una centúria. L’esquerra, els sectors populars, gairebé quedaran reduïts a zero i hauran de resistir i lluitar en condicions molt difícils, heroiques.152

112

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

Fossa del Camí de les Torres en homenatge a les persones que es van trobar mortes després de la retirada de l’exèrcit republicà. Foto: Laura Santamaria

La gent tenia por, perquè no sabíem què passaria a partir de llavors, però també estàvem molt cansats de la guerra. Hi havia entre alleujament i por. Hi van haver molts canvis: un va ser parlar sempre en castellà en públic i tot estava en castellà, fins i tot els noms dels carrers i no podies anar a cap lloc oficial, ni a correus, i parlar en català, perquè feien veure que no t’entenien i et deien que parlessis “en cristiano”.153 D’aquí va tornar molt malalt el Jacint Cornet Pla, que havia estat soldat de la República i el van tenir tancat al Camp de Concentració de León. A Ca l’Andreu els van matar el fill a la batalla de l’Ebre, l’Antonio.154 Franco va venir a la ciutat en dues ocasions, 1947 i 1966.

Franco saludant als manresans, en el decurs d'una visita a la ciutat el 20 de maig de 1947. (Foto "Papers catalans espoliats", de J. Aloy, J. Basiana i P. Gasol).

113

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

La plaça Major de Manresa, plena de gom a gom, amb motiu de la visita del general Franco, el 20 de maig de 1947. (Foto "Papers catalans espoliats", de J. Aloy, J. Basiana i P. Gasol

Recordo quan va venir el Franco a visitar la ciutat. Es va passejar per la Ctra. de Vic i la Muralla i va anar fins la plaça Major. Van tapar la paret que es veia el Carrer del Balç amb una tel.la gegant perquè no es veiés com estava de malament. A la gent ens va fer molt riure que fessin això. Tot havia de ser bonic i perfecte. Era ridícul. No podia veure allò quan va anar cap a la Seu! A la gent ens van donar festa perquè sortíssim al carrer a rebre’l.155

Clàssica parafernàlia, situada a l'entrada a Manresa per la carretera de Vic, organitzada per la visita de Franco, l'1 de Juliol de 1966. (Foto d'Antoni Quintana i Torres -‐ ACDB)

114

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

L’ADMINISTRACIÓ DE LA CIUTAT I EL POAL L’administració ha vist, en aquests últims anys, que el sector del Regadiu de Manresa era un valor a preservar. Es tracta de l’horta històrica, l’origen de la qual prové de la construcció del canal de la Sèquia al segle XIV. Ens trobem, doncs, amb un element que afegeix, al seu valor agrícola, els valors patrimonial, paisatgístic i mediambiental. El primer pas que va fer l’Ajuntament de Manresa va ser protegir la zona urbanísticament però, des dels 80 està patint una certa degradació amb l’aparició de micro-‐parcel·∙lació, d’horta familiar, amb descurança del paisatge tradicional (barraquisme, tancats, etc.) i, més recentment, l’aparició de cultius que s’allunyen dels productes típics del regadiu. S’ha vist, però, que hi ha una part del regadiu que manté una important continuïtat i que conserva bona part del seu caràcter agrícola històric. El consistori manresà va elaborar el seu pla estratègic (PEM) durant el 2006. Aquest exercici va permetre consensuar la Manresa del futur assegurant la seva sostenibilitat mediambiental, preservant els recursos bàsics (aigua, conreus, biodiversitat...) i minimitzant els impactes sobre el medi (residus, contaminació...). La incidència d’aquest pla sobre el Poal se centra en la creació d’una Anella Verda i Agrària que articula diversos espais (el Poal entre ells) i projectes: des de l’ampliació de l’Agulla a la recuperació dels entorns de rius i rieres, passant per la preservació i millora dels regadius (Poal i Viladordis). Es tracta, en gran mesura, de projectes relacionats amb l’aigua, un dels emblemes de la ciutat.156

Font: http://www.meandremanresa.com/images/stories/fotos/noticies/mapareduit.jpg

L’Anella Verda abasta fonamentalment l’àrea que el Pla General de Manresa de 1996 (aprovat el 23 de maig de 1997 i publicat en el Butlletí Oficial de la Província número 301, de 17/12/2002) inclou dins el Sòl No Urbanitzable com a Zona de Protecció Agrícola (clau 11), formada pels dos grans sectors històrics regats, el de Viladordis i el del Poal. Aquests dos sectors presenten sobre el plànol la forma de dos grans pulmons enganxats a la ciutat i alimentats en aigua per la sèquia

115

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

de Manresa que hi arriba des del nord fins al distribuïdor central del dipòsit o estany del Parc de l’Agulla; és una imatge gràfica que exemplifica la funció que desenvolupen els dos espais. La zona de Protecció Agrícola, ocupa 210 hectàrees al Poal. En sessió de 15 de setembre de 2004 es va fer una Modificació puntual del Pla General aprovada per la Comissió provincial d’Urbanisme, i s’hi afegí el Catàleg de Masies i Cases Rurals, aprovat per la Comissió Territorial d’Urbanisme en la sessió de 17 de desembre de 2008.157 El fet d’estar dins aquest pla d’acció de la zona agrícola ha suposat una sèrie de canvis i un plantejament diferent en la relació de la gent de les cases del Regadiu amb l’administració, molt més controlat i restrictiu de com mai havia sigut, sobretot a l’hora de fer obres i de tenir l’espai de residència i de treball d’acord amb la normativa recentment aprovada. Actualment, a la gent que tenim masies, des de que estem a la zona de protecció agrària i anella verda, no se’ns dóna permís per a res, ni per ampliar les masies que hi ha, ni per fer o ampliar un cobert, per molta necessitat que en tinguis per a poder tenir les eines en condicions, per exemple... Està tot subjecte a multitud de normatives, al nombre d’hectàrees que tens, si no arribes al nombre d’hectàrees no ho pots fer... Si vols arrebossar la casa, ho has de fer d’una determinada manera, si vols posar una xemeneia, no es pot veure, tot solen ser pegues i poques facilitats... En canvi, pots veure multitud de barraques en unes condicions deplorables al voltant. Suposo que, amb el temps, tot es posarà a lloc...158

Revista “Barris” de la Federació d’Associació de Veïns de Manresa. N. 3, del novembre de 1994

La gent de la zona del Regadiu ha estat, històricament, una població que ha demanat poc o res a l’administració, de bon fer i d’anar passant el dia a dia com es podia, per exemple, arranjant els camins ells mateixos sense esperar que el consistori fes aquella feina que caldria esperar d’un Ajuntament. Per tal d’unir esforços, els veïns es van apuntar a l’Associació de Veïns del Barri

116

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

Mion-‐Puigberenguer que va incorporar també el nom de Poal. Les demandes històriques de la zona estan relacionades amb l’arranjament de camins, l’anul.lació de clavegueram que desguasa a l’horta de Masdenplà i l’acondicionament de la riera del Poal i Torrent de Masdenplà. Els habitants de la zona sempre han tingut el sentiment que se’ls ha tingut poc en compte i que sempre han obtingut els beneficis de ser habitants de Manresa a base de “pidolar”. Com que sempre hem estat una gent molt pacífica i poc reivindicativa, no se’ns ha tingut mai massa en compte. Ara ens han posat els rètols de les cases, quan en altres àrees de Manresa ja fa anys que els tenen. Durant dècades, les ambulàncies, els serveis socials mateix de l’Ajuntament, o qualsevol servei (com que ens vinguin a portar una rentadora, per exemple, o vingui el metge a casa) havíem d’anar a buscar-‐los al Pont Llarg, perquè la gent es perdia al venir i anaven donant voltes. Els camins… és el tema de mai acabar! Sempre estan en mal estat! Com que hem estat gent que mai hem fet grans protestes ni grans demandes… Som gent que anem treballant i qui dia passa, any empeny… Som tots bons veïns i ens avenim, però ens costa ajuntar-‐nos, organitzar-‐nos i protestar. Som bastant individualistes i d’anar fent dins la nostra parcel.la. Potser si ho haguessim fet més, ara estariem millor, en quant a serveis… Ens ho hem anat fent nosaltres i no ens han tingut mai en compte.159 Tal i com figura en l’extracte que podem veure a l’annex, l’Ajuntament de Manresa va redactar un PLA D’ACCIÓ AMBIENTAL de l’Agenda 21, el gener del 2000, i es va aprobar completar el sanejament de les aigües residuals, aplicar mecanismes de prevenció de risc ambiental i conservar i millorar el patrimoni natural i la qualitat del paisatge. Referent a alguna cosa que pogués afectar a la zona del Poal, només s’esmenta que es vol recuperar com a sender el traçat de l’antiga línia del ferrocarril a Súria, considerant la viabilitat d’una passera que permeti enllaçar els dos trams actiualment separats per l’eix transversal. No es fa esment a cap altre aspecte que pogués afectar al Poal. Curiosament, tot i haver tot un apartat que tracta de la preservació, conservació i millora del patrimoni natural i la qualitat del paisatge, no s’esmenta en cap moment l’arranjament i sanejament de la Riera del Poal (plena de rates i brutícia) ni de les múltiples canonades de residus fecals que encara hi ha desembocant als recs dels horts de Masdenplà i que provenen, per exemple, del Raval del Moixeró o del Carrer Colon, les últimes cases del Barri Mion. Sent aquesta una de les reivindicacions històriques de la zona.160 Una altra reivindicació antiga i mai aconseguida plenament, sent encara avui en dia un cavall de batalla continu, és el condicionament dels camins rurals de la zona. Periòdicament, els veïns han de fer valdre els seus interessos i neguits personant-‐se a les dependències municipals, fent instàncies i lliurant documentació per tal que es faci l’arranjament dels trossos més malmesos. Un cop asfaltats el camí de Joncadella i el seu paral·∙lel, així com un petit tram de l’anomenada “T” (camí perpendicular als altres dos).

117

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

CONCLUSIONS

Hem estat analitzant un espai dels voltants de Manresa, proper al centre de la ciutat, situat entre grans eixos de comunicació que connecten Manresa amb les principals àrees de la resta de Catalunya i marcat profundament per la presència dels canals de la Sèquia que li han conferit un caràcter especial. El Poal té una llarga història, remuntada a la presència de població des del s. X, amb una especial presència a partir de la construcció de la Sèquia a les partides que el conformen, des del s. XIV, amb la construcció dels primers ramals, fins al S. XVIII-‐XIX, quan es van construir els últims. És la presència d’aigua el que va possibilitar el seu poblament, així com el seu ús agrícola i ramader, per sobre d’altres usos menys importants per la història econòmica de la zona. Com a conseqüència, el patrimoni arquitectònic de l’àrea estudiada està lligat també a la Sèquia, més enllà de l’interès que puguin tenir les masies o els elements naturals protegits. Hem pogut verificar la hipòtesis sobre que gairebé la totalitat de masies estan habitades (només tres estan buides) i la gran majoria de les cases tenen el seu origen en el segle XX, una minoria tenen un origen anterior. El Poal és una de les principals reserves de sòl pla dins el terme de Manresa amb l’afegit de tenir una situació privilegiada dins el Pla de Bages. La seva situació el conforma com a un dels últims espais agrícoles i ramaders existents a la ciutat i, a la vegada, com a espai capaç de molts més altres usos. En quant a l’aprofitament d’aquest sòl per a usos agrícoles i/o ramaders per part dels seus habitants, hem pogut constatar que és molt alt, gairebé total amb molt poc espai erm però, en quant a la dedicació com a primera activitat econòmica dels seus habitants i com a principal font de riquesa per a ells, hem pogut veure que la primera hipòtesis es compleix al cent per cent, i hem pogut constatar que la majoria de la població de la zona treballa en activitats fora de l’aprofitament dels recursos del lloc i només treballa la terra i té cura de la ramaderia a temps parcial, com a activitat complementària. S’han complert, per tant, les altres dues hipòtesis formulades. Els usos agrícoles i ramaders de la zona estan en perill i hem verificat que un tant per cent molt baix dels habitants es dediquen en exclusivitat a activitats agrícoles o ramaderes i que hi ha un envelliment i un abandonament de l’activitat per part dels seus habitants actuals, tot i tenir un gran potencial com a subministrador de queviures de proximitat, que li dóna un valor afegit important i fa que, a l’anar acompanyada del regadiu, l’entorn es pogués transformar en un cinturó agrari fèrtil i ric. Moltes de les explotacions no tenen clara la seva continuïtat. Els pagesos i ramaders de la zona veuen que les rendes que donen actualment les seves activitats no són suficients per a sostenir la família. Les estructures agràries primitives (mà d’obra intensiva, finques petites) no són competitives i són un problema a l’hora d’encarar una agricultura comercial que ha de competir en un mercat ampli i no pot treure tan profit de la proximitat urbana. Apareix aleshores un canvi de tendència cap al cultiu extensiu del cereal i l’abandó del reg i l’horta. La venda directa sembla que serà l’alternativa econòmica per aquells que opten per a mantenir les explotacions agrícoles i ramaderes a ple rendiment i tenir-‐les com a primera activitat econòmica. En la reflexió sobre el producte de proximitat, inevitablement cal fer referència al moviment Slow Food i el productes quilòmetre 0. Sense disposar de grans ni espectaculars elements, el Poal i la seva zona del Regadiu constitueix

118

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

un patrimoni local que no sembla que s’hagi valorat fins ara i que necessita del merescut reconeixement. Caldria que tothom, tant l’administració com la població, tingués clar que estem parlant del rebost de la ciutat, tant a nivell de producte d’horta i ramaderia, i d’un espai immillorable com a espai verd amb el valor afegit d’una gran bellesa. Ens trobem amb un patrimoni viu de la ciutat de Manresa que cal tenir en compte, donar-‐li el valor que té i potenciar-‐lo, per tal d’evitar la seva regressió i degradació.

119

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

BIBLIOGRAFIA

• • •

• • • • • • • • • • • • • • • •

AGRUPACIÓ DE VEÏNS DE LA BARRIADA MION-‐PUIGBERENGUER. 25 anys de l’Agrupació de veïns: història i vivències. Edició privada, 1997 ALABERN, JOSEP; VIRÓS, LLUÍS. Al voltant de la construcció de la Sèquia de Manresa. Farell. Sant Vicenç de Castellet, 2002 ALDOMÀ, IGNASI; GUERRERO, MONTSE; MÒDOL, JOSEP RAMON; GUILLÉN, MARINA; SIXTO, ELENA. “Estat, ús i dinamització del regadiu de Manresa”. Universitat de Lleida. Serveis Científico-‐tècnics. Cartografia i Sistemes d’Informació Geogràfica. Departament de Geografia i Sociologia. Ajuntament de Manresa, 2010 ALOY, JOAQUIM; GASOL, PERE; SARDANS, JORDI. La Guerra Civil (1936-‐1939). Història Gràfica de Manresa. Volum I i II, Edicions Selectes Parcir, Manresa, 1992 ALOY, JOAQUIM; SARDANS, JORDI. La República (1939-‐1936). Història Gràfica de Manresa. Volum I i II. Edicions Selectes Parcir, Manresa. 1991 ARGEMÍ, MERCÈ; KIRCHNER, HELENA; PIÑERO, JORDI. La Sèquia de Manresa. Estudi històric i documentació del patrimoni associat a un canal d’origen medieval. Universitat Autònoma de Barcelona, Aigües de Manresa, Centre d’Estudis del Bages. Ajuntament de Manresa, 2010 AJUNTAMENT DE MANRESA. PEM. Pla estratègic Manresa 2015. http://pem.ajmanresa.cat/que-‐es-‐un-‐pla-‐estrategic BENET, ALBERT. Història de Manresa, dels orígens al s. XI. Institut d’Arqueologia de Sallent i altres. Manresa, 1985 BOLÒS, O. & J. VIGO. Flora dels Països Catalans, 4 vol. Ed. Barcino, Barcelona, 1984 BONVEHÍ i CASTANYER, JORDI. Blog: Històries Manresanes. http://historiesmanresanes.blogspot.com.es/ CANAL I OLIVERES, RAMON. Manresa: els seus barris i les seves associacions de veïns. Federació d’ AA.VV. de Manresa. Manresa, 1996. CANYELLES, MAGÍ. Descripció de la grandesa y antiguitats de la ciutat de Manresa (S. XVII). Ed. facsímil. Amics de la Seu, Manresa, 1986 CASAS, ADRIÀ. Les Pedres de la Sèquia: un recorregut pel seu paisatge. Centre d’Estudis del Bages i Col·∙legi d’Arquitectes de Catalunya. Manresa, 2004 COMAS, FRANCESC. Històries de Manresa. Zenobita / Edicions Intercomarcals S. A., Manresa, 2009 CONSORCI DE PROMOCIÓ TURISTICA DEL CARDENER, http://www.elcardener.com/Activitats/Ecorail_del_Cardener.htm INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS, Diccionari de la llengua catalana. http://dlc.iec.cat/ INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS, Diccionari català-‐Valencià-‐Balear. http://dcvb.iecat.net/ EL POU DE LA GALLINA, Revista. Manresa, n. 246, setembre. 2009 ENCICLOPÈDIA CATALANA. Fundació Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona 1978. ENCICLOPÈDIA CATALANA, SA Unipersonal. Barcelona 1998. www.enciclopedia.cat/enciclopèdies/gran-‐enciclopèdia-‐catalana Equip MIPUAL. MION-‐PUIGBERENGUER l’esforç per la identitat d’un barri de Manresa. Zenobita edicions. Manresa, 2008. ERA, Revitalització del Regadiu de Manresa. 0bra Social de la Fundació Catalunya Caixa, Associació l’Era (l’Espai de Recursos Agroecològics, associació cívica sense ànim de lucre

120

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

• • •

• •

• • • •

• • •

• •

lligada a l’Escola Agrària de Manresa), Xarxa de Custòdia del Territori i Ajuntament de Manresa. Díptic. Nov. 2011 FACEBOOK, pàgina de FOTOGRACIES ANTIGUES DE MANRESA https://www.facebook.com/pages/Fotografies-‐antigues-‐de-‐Manresa/500567386677334 FERRER BOTIFOLL, ESTEVE. Una història del segle XX. Edició privada. Manresa, sense data. (posterior al 2000). FERRER BOTIFOLL, ESTEVE. Història d’una barriada situada al nord de la ciutat de Manresa anomenada “El Poal” des del 1900 al 2000. Edició privada. Manresa, sense data. (posterior al 2000). FRANQUESA, TERESA. Coneguem La Sèquia. Manresa: Caixa d’Estalvis de Manresa, 1983 FUNDACIÓ DEL MÓN RURAL Tot el que vols saber sobre la Transhumància i les vies pecuàries a Catalunya. Document elaborat amb la col·∙laboració de Josep Ramon Camí, Ferran Estrada, Àlex Farnós, Ignasi Ros i Joan Rovira del Grup de Treball de la Transhumància de la Fundació del Món Rural. 2012 http://transhumanciacatalunya.files.wordpress.com/2013/05/tot-‐el-‐que-‐vols-‐saber-‐ sobre-‐la-‐transhumc3a0ncia-‐i-‐les-‐vies-‐pecuc3a0ries-‐a-‐catalunya.pdf GARCIA, GAL.LA. Manresa, recull gràfic 1876-‐1965. Col·∙lecció l’Abans. Editorial Efadós, 2001 GASOL I PUJOL, PERE. Els Bombardeigs franquistes a Manresa 1938 -‐ 1939 (2008) GASOL, JOSEP MARIA. L’església de Sant Josep del Poble Nou de Manresa. 75 anys d’història (1903-‐1978). Impremta Sant Josep, SA. Manresa, 1978. GENERALITAT DE CATALUNYA, SERVEI DE DOCUMENTACIÓ, PUBLICACIONS I BIBLIOTECA DE CARTOGRAFIA. http://www20.gencat.cat/docs/ptop/Home/Serveis%20i%20tramits/Biblioteca%20i%20 documentacio/Planificacio%20territorial/Publicacions/Cartografia%20i%20toponimia/N omenclator%20oficial%20de%20toponimia%20de%20Catalunya/Bages/Documents/man resa.pdf GISBERT I TRAVERIA, MERITXELL. El plànol topogràfic del regadiu i ciutat de Manresa, de Marià Potó (1867)Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 70, 2010 GONZALEZ, FELIP; SARDANS, JORDI. La Transició (1975-‐1983). Hª Gràfica de Manresa Volum 1 i 2, Edicions Selectes Parcir, Manresa, 1997 ICC, INSTITUT DE CARTOGRAFIA DE CATALUNYA http://www.icc.cat/web/comparador-‐cartografia-‐ign/ ICHM. INSTITUCIÓ CATALANA D’HISTÒRIA NATURAL (entitat filial de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC). El Medi Natural del Bages: http://ichn.iec.cat/Bages/ICHN/ichn.htm JUNYENT, FRANCESC. El patrimoni històric i artístic (dels orígens als nostres dies). Història Gràfica de Manresa. Edicions Selectes Parcir, Manresa, 1994 MANRESA CALIDOSCOPI. Blog: http://manresacalidoscopi.blogspot.com.es/ MEANDRE. Blog: http://www.meandremanresa.com/index.php?option=com_content&view=article&id=4 6&Itemid=27 OLIVERAS, JOSEP, Desenvolupament industrial i evolució urbana a Manresa (1800-‐1870). Caixa d’Estalvis de Manresa. Manresa, 1985 PIÑERO, JORDI. La Sèquia de Manresa: un canal d’irrigació construït el segle XIV per iniciativa del Consell de la Ciutat

121

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

•

• • •

• • • • • • •

• •

https://sites.google.com/site/jordipinerosubirana/temes-‐d-‐interes/la-‐sequia-‐de-‐ manresa PIÑERO, JORDI. La Sèquia de Manresa. Estudi històric i documentació del patrimoni associat a un canal d’origen medieval. Ajuntament de Manresa i Aigües de Manresa amb el suport de l’Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris i de Recerca (AGAUR) de la Generalitat de Catalunya. pla especial urbanístic de protecció del patrimoni històric, arquitectònic, arqueològic, paleontològic, geològic i paisatgístic de Manresa, 2010 POTÓ, MARIÀ. MAPA DE LES PARTIDES DE MANRESA DE 1867. Arxiu d’Aigües de Manresa. Centre d’estudis de l’Aigua de Can Font. ROTLLAND, ARMAND. La sanitat a Manresa. Centre d’estudis del Bages. Manresa, 1983 SALVADÓ I MONTURIOL, JOAN. El monestir benedictí de Sant Benet de Bages. Fonts documentals: identificació, edició i estudi. Segles X-‐XI. Universitat de Lleida. http://tdx.cat/bitstream/handle/10803/95946/Tjsm4de5.pdf?sequence=4 SANTAULARIA, EVA. La descripció arxivística de la documentació de les cambres agràries del Bages, conservada a l’Arxiu Comarcal del Bages. Revista dovella, Nº 110 SARDANS, JORDI, Manresa al final de la Guerra Civil . Revista Dovella nº 4 (gen. 1982) p. 26-‐33 SARRET i ARBÓS, Joaquim: La Cèquia de Manrèsa. Manresa, 1906 SARRET i ARBÓS, Joaquim. Història religiosa de Manresa: esglésies i convents. Caixa d'Estalvis de Manresa, 1987 SARRET I ARBÓS, JOA QUIM. Història de la indústria, del comerç i dels Gremis de Manresa. Volum III de la Monumenta Històrica. Manresa, 1923 SOLANELLES, TONI. Sant Joan de Vilatorrada. Història en imatges, 1880-‐1979. Col. Fotografia Històrica, n. 7. Angle Editorial, Manresa, 1999 TORRAS, MARC. La Sèquia de Manresa: un canal d’irrigació construït el segle XIV per iniciativa del Consell de la Ciutat. https://sites.google.com/site/jordipinerosubirana/temes-‐d-‐interes/la-‐sequia-‐de-‐ manresa TORRAS, MARC. El conflicte entre una ciutat i un bisbe: La sèquia de Manresa. Afers: Fulls de Recerca i Pensament. Catarroja, 2005. Vol. 20, núm. 51 WIQUIPÈDIA: http://ca.wikipedia.org/wiki/Inundació

122

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

FONTS DOCUMENTALS

La bibliografia s’ha extret de: •

Arxiu Històric Comarcal de Manresa

•

Via de sant Ignasi, 40 08241 Manresa Tel. 93.873.65.25 Arxiu Municipal de l’Ajuntament de Manresa

•

Plaça Major, 1, 08241 Manresa, Tel. 938 78 23 00 Arxiu de la Regidoria d’Urbanisme de l’Ajuntament de Manresa Plaça Major 5-‐6, 08241 Manresa, Tel. 938 78 23 00 Arxiu del Centre d’Estudis de l’Aigua de Can Font d’Aigües de Manresa Carretera de Santpedor, s/n 08242 Manresa Tel. 93 874 86 16 canfont@parcdelasequia.cat Biblioteca Pare Ignasi Casanovas Biblioteca Municipal de Santpedor

•

Plaça de la Pau, 2 08251 SANTPEDOR Telèfon: 938 320 480 Fax: 938 273 119 Correu electrònic: b.santpedor.pic@diba.cat Biblioteca Municipal de Moià

•

Plaça Sagrera, 1 08180 Moià Tel. 938 30 06 74

•

Biblioteca Municipal de l’Ateneu les Bases de Manresa Carrer dels Cintaires, 30-‐32 08242 Manresa Tel. 935 153 031

123

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

•

Biblioteca Municipal de El Casino de Manresa Passeig de Pere III, 29 08242 Manresa Tel.938 753 636 Email: b.manresa.c@diba.cat Pàgines web, pàgines de facebook i blogs de la xarxa d’Internet

124

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

10 SIGLES DE FONTS DOCUMENTALS Utilitzades en les notes de text: • AJ 2010 ARGEMÍ, MERCÈ; KIRCHNER, HELENA; PIÑERO, JORDI. La Sèquia de Manresa. Estudi històric i documentació del patrimoni associat a un canal d’origen medieval. Universitat Autònoma de Barcelona, Aigües de Manresa, Centre d’Estudis del Bages. Ajuntament de Manresa, 2010 •

ALDOMÀ, IGNASI; GUERRERO, MONTSE; MÒDOL, JOSEP RAMON; GUILLÉN, MARINA; SIXTO, ELENA. “Estat, ús i dinamització del regadiu de Manresa”. Universitat de Lleida. Serveis Científico tècnics. Cartografia i Sistemes d’Informació Geogràfica. Departament de Geografia i Sociologia. Ajuntament de Manresa, 2010 • EC 1 ENCICLOPÈDIA CATALANA. Fundació Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona 1978. •

EC 2

Enciclopèdia Catalana, SA Unipersonal. www.enciclopedia.cat/enciclopèdies/gran-‐enciclopèdia-‐catalana •

Barcelona

1998.

ERA

Tríptic de L’ERA, del Projecte “Revitalització del Regadiu de Manresa”, una iniciativa finançada per l’0bra Social de la Fundació Catalunya Caixa i que duu a terme l’Associació l’Era (l’Espai de Recursos Agroecològics, associació cívica sense ànim de lucre lligada a l’Escola Agrària de Manresa) juntament amb la Xarxa de Custòdia del Territori i amb el suport de l’Ajuntament de Manresa, amb l’objectiu d’invertir el procés de decaïment del regadiu manresà, per tal d’afavorir que es tornin a cultivar conreus d’horta i millorar la seva comercialització a nivell local. 9 Nov. 2011 •

FERRER 1

FERRER BOTIFOLL, ESTEVE. Una història del segle XX. Edició privada. Manresa, sense data. (posterior al 2000). •

FERRER 2

FERRER BOTIFOLL, ESTEVE. Història d’una barriada situada al nord de la ciutat de Manresa anomenada “El Poal” des del 1900 al 2000. Edició privada. Manresa, sense data. (posterior al 2000). •

GIS

GISBERT I TRAVERIA, MERITXELL. El plànol topogràfic del regadiu i ciutat de Manresa, de Marià Potó (1867)Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 70, 2010 •

BLOG DE JORDI BONVEHÍ I CASTANYER. Històries Manresanes. http://historiesmanresanes.blogspot.com.es

125

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

•

ICHN

ICHM. INSTITUCIÓ CATALANA D’HISTÒRIA NATURAL (entitat filial de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC). El Medi Natural del Bages: http://ichn.iec.cat/Bages/ICHN/ichn.htm •

CANAL I OLIVERES, RAMON. Manresa: els seus barris i les seves associacions de veïns. Federació d’ AA.VV. de Manresa. Manresa, 1996. •

•

MAPA DE LES PARTIDES DE MANRESA DE MARIÀ POTÓ DE 1867. Arxiu d’Aigües de Manresa. Centre d’estudis de l’Aigua de Can Font.

PIÑERO, JORDI. La Sèquia de Manresa: un canal d’irrigació construït el segle XIV per iniciativa del Consell de la Ciutat https://sites.google.com/site/jordipinerosubirana/temes-‐d-‐interes/la-‐sequia-‐de-‐manresa • SA 1 SARRET i ARBÓS, Joaquim: La Cèquia de Manrèsa. Manresa, 1906 • SA 2 SARRET i ARBÓS, Joaquim. Història religiosa de Manresa: esglésies i convents. Caixa d'Estalvis de Manresa, 1987 •

SALVADÓ I MONTURIOL, JOAN. El monestir benedictí de Sant Benet de Bages. Fonts documentals: identificació, edició i estudi. Segles X-‐XI. Universitat de Lleida. http://tdx.cat/bitstream/handle/10803/95946/Tjsm4de5.pdf?sequence=4 •

TORRAS, MARC. El conflicte entre una ciutat i un bisbe: La sèquia de Manresa. Afers: Fulls de Recerca i Pensament. Catarroja, 2005. Vol. 20, núm. 51.

126

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

11 NOTES

EC 1, cit. vol. 18, p.147 EC 2, [consulta 29.07.2013] 3 AL, p. 26, annex 4 4 AL, p. 21-‐22 5 GONZALEZ, FELIP; SARDANS, JORDI. Hª Gràfica de Manresa. La Transició (1975-‐1983). Volum 2, Edicions Selectes Parcir, 1997. p.312-‐313 3

Entrevista a Montserrat Aubets Entrevista a Joaquim Puigrodon 8 Entrevista a Jesús Pujol 9 Entrevista a Pere Santamaria 10 ICHN [consulta 3.09.2013] 11 Entrevista a Matilde Puigrodon 12 AL, annex 11 13 Entrevista a Jesús Pujol. 14 Entrevista amb Montserrat Aubets 15 Entrevista a Jesús Pujol 16 Entrevista a Jesús Pujol 17 ANNEX 49 18 ANNEX 50 19 Entrevista a Antoni Torres 20 Entrevista a Antoni Torres 21 ERA 22 ERA, cit. 23 Entrevista a Antoni Torres 24 FERRER 2, cit., p. 23 i 25 25 SM, annex 16 [consulta 29.08.2013] 7

Entrevista a Joaquim Daura Díptic: Tot el que vols saber sobre la Transhumància i les vies pecuàries a Catalunya. Fundació del Món Rural. Document elaborat amb la col·∙laboració de Josep Ramon Camí, Ferran Estrada, Àlex Farnós, Ignasi Ros i Joan Rovira del Grup de Treball de la Transhumància de la Fundació del Món Rural 2012

http://transhumanciacatalunya.files.wordpress.com/2013/05/tot-‐el-‐que-‐vols-‐saber-‐sobre-‐la-‐ transhumc3a0ncia-‐i-‐les-‐vies-‐pecuc3a0ries-‐a-‐catalunya.pdf Cit. [Consulta 1-‐12-‐2013] 28

HM, [consulta 28.08.2013]

PI, cit. p.4 GIS, cit. p. 183 31 SA 2, cit. p. 14 32 PI, [Consulta 5-‐09-‐2013] 33 PI, p.4 34 PI, cit., p.6-‐7 35 SA 1, p. 108 36 PI, p.22 37 PI, p. 23 38 PI, cit., p.23 39 PI, cit., p. 25 40 A.M.I.-‐48, doc. Del 23 de juliol de 1732 30

127

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

41 AJ2010, cit., p. 41 42

CANYELLES, Magí (1680). Op. Cit., p. 161 Fons municipal; manuals del Consell 48

Una peça de terra que la Santa Cova posseeix a la partida de Masdenplà, la qual afronta a tramuntana “con honores de Rafel Torres, y parte con honores de Josep Calcina mediando un camino por el qual se va al Mas del Pla”. Any 1743. Libro de Raizes de la Sta. Cueva de la Compañía de Jesús de Manresa, fol. 40 (APTCJ: AC OB 93) 45

AJ2010, cit., p. 42 AJ2010, cit., p. 48 47 AJ2010, p. 49 48 AJ2010, cit., p. 50 49 AJ2010, cit., p. 51 50 Entrevista a Francisca Daura 51 AJ2010, cit., p. 54 52 Entrevista a Montserrat Aubets 53 AJ2010, cit., p. 54 54 AL, cit. p.73 55 AJ2010, cit., p. 55 56 Entrevista a Jesús Pujol 57 AJ2010, cit., p. 57 58 CASES IBÁÑEZ, ADRIÀ. Les pedres de la sèquia. Un recorregut pel seu paisatge. Centre d'Estudis del Bages : Col·∙legi d'Arquitectes de Catalunya. Manresa, 2004, p.4 46

OLIVERAS, JOSEP, Desenvolupament industrial i evolució urbana a Manresa (1800-‐1870). Caixa d’Estalvis de Manresa. Manresa, 1985, p. 258.

COMAS, FRANCESC. Històries de Manresa. Zenobita / Edicions Intercomarcals S. A., Manresa, 2009, p. 125.

Annex 54 Entrevista a Jordi Font 63 Entrevista a Conxita Rubiralta 64 FERRER 2, cit., p. 12 65 Entrevista a Xavier Circuns 66 Annex 53 67 FERRER 2, cit., p.13 68 Entrevista M.Àngels Serentill 69 Entrevista a Joan Cassassayas 70 Entrevista a Francisca Daura 71 Entrevista Joan Cassassayas 72 FERRER 2, cit., p. 13 73 FERRER 2 , cit. , p. 14 74 Entrevista a Vicenç Ferrer 75 Entrevista a Josep M. Boix 76 Entrevista a Francisca Daura. Annex 38 77 Entrevista a Jordi Font 78 Entrevista a Albert Comallonga 79 Annex 37 80 Entrevista a Vicenç Ferrer 81 Entrevista a Francisca Daura 62

128

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

SANTAULARIA, EVA. La descripció arxivística de la documentació de les cambres agràries del Bages, conservada a l’Arxiu Comarcal del Bages. Revista dovella, Nº 110, p. 35-‐39 83 Entrevista a Amaria Fàbregas 84 Entrevista a Matilde Puigrodon 85 FERRER 2, cit., p. 12 86 FERRER 2, cit., p. 15 87 FERRER 2, cit., p.16 88 Entrevista a Jordi Font 89 Entrevista a Mario Comallonga. 90 Entrevista a Albert Comallonga 91 FARRES 2, cit., p. 16 92 FERRER 2, p. 16 93 FERRER 2, cit., p. 17 94 FERRER 2, p. 20 95 FERRER 2, p. 22-‐23 96 Entrevista a Francisca Daura. ANNEX 97 Entrevista a Francisca Daura 98 Entrevista a Francisca Daura 99 FERRER 2, cit., p.22 100 GA, p 10 101

GA, p.20 GA, 21-‐23 103 Entrevista a Matilde Puigrodon, Annex 40 104 Entrevista a Vicenç Ferrer 105 Annex 59 106 Annex 57 107 Entrevista a Josep M. Boix 108 Entrevista a Rosa Boix 109 FERRER 2, p.13 110 HG, cit., p. 130-‐131 111 FERRER 2, P. 13 112 Entrevista Matilde Puigrodon 113 Entrevista Vicenç Ferrer 114 Entrevista a Vicenç Ferrer 115 Entrevista a Jordi Font 116 Entrevista a Mercè Trasserra 117 FERRER 2, cit., p. 14 118 FERRER 2, cit., p. 25 119 Entrevista a Francisca Daura 120 Entrevista a Matilde Puigrodon 121 Entrevista a Xavier Circuns 122 Entrevista a Vicenç Ferrer i Matilde Puigrodon. 123 Entrevista a Jordi Font 124 Entrevista a Matilde Puigrodon 125 Entrevista a Francisca Daura 126 Entrevista a Joaquim Puigrodon 127 Annex 58 128 Entrevista a Matilde Puigrodon 129 Annex 60 130 Entrevista a Jordi Iglesias 102

129

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

131

FERRER 2, p. 15 FERRER 2, p.14 133 FERRER 2, cit. , p. 15 134 Entrevista a Josep M. Boix 135 FERRER 2, cit., p. 16 136 Entrevista a Francisca Daura 137 Entrevista a Jordi Font 138 ALOY, JOAQUIM; GASOL, PERE; SARDANS, JORDI. La Guerra Civil (1936-‐1939). Història Gràfica de Manresa. Volum I i II, Edicions Selectes Parcir, Manresa, 1992, p. 262 139 HM, http://historiesmanresanes.blogspot.com.es/2008/06/manresa-‐ocupada-‐pel-‐feixisme-‐ crnica-‐de.html [Consulta 6-‐11-‐2013] 140 Entrevista a Francisca Daura 141 FERRER 2, cit., p. 16 142 HM, http://historiesmanresanes.blogspot.com.es/2008/06/manresa-‐ocupada-‐pel-‐feixisme-‐ crnica-‐de.html , cit., [Consulta 6-‐11-‐2013] 143 Entrevista a Josep M. Boix 144 HM, BLOG DE JORDI BONVEHÍ I CASTANYER. Històries Manresanes. http://historiesmanresanes.blogspot.com.es/search?updated-‐min=2008-‐01-‐ 01T00:00:00%2B01:00&updated-‐max=2009-‐01-‐01T00:00:00%2B01:00&max-‐results=50 [Consulta 17-‐09-‐2013) 132

145

Entrevista a Isidre Granell http://www.memoria.cat/bombardeigs/els-‐bombardeigs-‐franquistes-‐sobre-‐manresa-‐1938-‐ 39 [Consulta,19-‐09-‐2013] 146

147

HM, http://historiesmanresanes.blogspot.com.es/2008/06/manresa-‐ocupada-‐pel-‐feixisme-‐ crnica-‐de.html [Consulta 6-‐11-‐2013] 148 Entrevista a Joaquim Puigrodon 149 Entrevista a Francisca Daura 150 Entrevista a Jordi Font 151 FERRER 2, cit., p.17 152 HM, http://historiesmanresanes.blogspot.com.es/2008/06/manresa-‐ocupada-‐pel-‐feixisme-‐ crnica-‐de.html [Consulta 6-‐11-‐2013], i ANNEX 45 153 Entrevista a Francisca Daura 154 Entrevista a Vicenç Ferrer i Matilde Puigrodon 155 Entrevista a Vicenç Ferrer 156 Annex 20 157 AJUNTAMENT DE MANRESA. PEM. Pla estratègic Manresa 2015. http://pem.ajmanresa.cat/que-‐es-‐un-‐pla-‐estrategic 158

Entrevista a Jesús Pujol Entrevista a Matilde Puigrodon 160 Annex 21 159

130

EL POAL: L’ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA

AGRAÏMENTS: A la meva mare, l’Àngels Serentill, que ha estat un gran suport a l’hora d’anar a repartir les enquestes i a recollir-‐les, cotxe amunt i cotxe avall, per aquesta zona tan extensa i en la gravació d’algunes entrevistes. A la Matilde Puigrodon, per acompanyar-‐nos en moltes de les visites, per a presentar-‐nos al veïnat que no ens coneixia. A tots els habitants i ex-‐habitants del Poal per obrir-‐nos les portes de casa seva i prestar-‐se tan fàcilment a donar-‐nos dades, explicar-‐ nos la seva història i, sobretot, concedir-‐nos part del seu temps. A tota la gent que ens han prestat les fotos del seu arxiu particular. Sense aquestes fotos no hagués estat possible documentar el treball. A la meva tutora, la Carme Botifoll, per la seva guia i consells. Moltes gràcies a tothom!

131