Page 1

EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

                                                                                                     

     

1


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

1. SINOPSI   Amb   aquest   treball   es   pretén   estudiar   el   territori   (la   situació   geogràfica,   el   clima,   la   vegetació   i   els   cultius,   les   xarxes   de   comunicacions,   l’habitatge   i   les   construccions   complementàries,   l’activitat  agrícola  i  ramadera)  i  la  població,  així  com  la  història  (els  orígens,  la  vida  lligada  a  la   Sèquia,  la  vida  familiar,  la  religió,  l’escola,  les  diversions,  els  serveis  bàsics,  etc.)  de  la  zona  de   Manresa  anomenada  El  Poal.  En  definitiva,  es  tracta  d’un  estudi  socio-­‐econòmic  i  històric  de  la   zona  rural  situada  a  Nord  de  la  ciutat  de  Manresa,  amb  un  total  de  77  habitatges.  S’ha  fet  la   investigació   per   mitjà   d’un   treball   de   camp   amb   enquestes,   observació   directa   i   entrevistes   als   habitants   de   la   zona,   que   s’ha   complementat   amb   una   recerca   bibliogràfica   molt   exhaustiva.   Concloem   que   la   vida   al   Poal   està   profundament   marcada   per   la   presència   de   la   xarxa   de   la   Sèquia,  que  el  territori  ha  estat  poc  cuidat  per  l’administració  durant  dècades  i  que  actualment   s’hi  estan  fent  actuacions;  les  cases  estan  ocupades,  però  la  població  és  molt  envellida,  hi  ha   una   gran   riquesa   paisatgística   i   patrimonial   dels   ramals   de   la   Sèquia   i   les   masies;   la   pagesia   com  a  primera  activitat  econòmica  dels  habitants  de  la  zona  s’ha  reduït  a  uns  pocs  cassos  que   sobreviuen   bàsicament   gràcies   a   les   subvencions   i   al   treball   i   l’esforç   per   trobar   nous   mercats   i   noves  formes  de  negoci.  Les  primeres  referències  històriques  del  territori  es  remunten  al  S.X,   encara   que   la   plena   ocupació   de   la   zona   i   la   seva   història   són   molt   recents,   des   de   finals   del   S.XIX.       2. INTRODUCCIÓ     A   causa   del   contacte   directe   amb   molts   dels   veïns   de   la   zona   del   Poal,   a   partir   de   la   celebració   del   Pessebre   Vivent   del   Pont   Llarg   de   Manresa   i   de   la   participació   en   les   últimes   cavalcades   de   Reis   organitzades   a   la   zona   del   barri   Mion-­‐Puigberenguer   i   del   Poal,   vaig   viure   la   realitat   d’una   zona  de  Manresa  poc  coneguda.  Vaig  creure  que  la  història  de  l’existència  del  Poal,  el  cultiu  de   la  terra  i  la  cura  dels  animals  és  i  ha  estat  sovint  una  realitat  poc  coneguda,  poc  valorada  i,  a   vegades,   menystinguda,   tot   i   ser   una   història   en   la   que   els   seus   protagonistes   i   la   terra   es   fonen  per  donar  uns  fruits  inigualables.     Es   vol   fer   un   estudi   socio-­‐econòmic   i   històric   de   la   zona   rural   situada   al   Nord   de   la   ciutat   de   Manresa:  el  Barri  del  Poal  que  abraça  els  sectors  del  Poal,  Mas  d’en  Pla,  Mas  Terròs,  Font  de  la   Serra  i  la  Talaia,  amb  un  total  de  77  cases.  Es  tracta  d’una  de  les  dues  àrees  rurals  de  Manresa,   junt  amb  la  de  Viladordis,  però  és  la  més  extensa  i  poblada.   Es   pretén   estudiar   geogràficament   i   geològica   l’àrea   que   ocupa   el   Poal,   la   població   (edats,   sexes  i  origen)  i  la  seva  història,  l’activitat  econòmica  dels  seus  habitants,  les  construccions  de   la   zona   (masies   i   patrimoni   rellevant),   la   seva   localització   geogràfica,   l’estat   de   conservació,   els   habitants  de  la  casa  o  masia  al  llarg  del  temps,  els  nombre  d’habitants  actuals,  el  nombre  de   generacions  que  ha  passat  pel  mateix  habitatge,  etc.     Ens  basarem  en  un  seguit  d’hipòtesis:     • • •

la majoria  de  la  població  de  la  zona  del  Regadiu  del  Poal  treballa  en  activitats  fora  de   l’aprofitament  dels  recursos  del  lloc  i  només  treballa  la  terra  i  té  cura  de  la  ramaderia  a   temps  parcial,  com  a  activitat  complementària,   un   tant   per   cent   molt   baix   dels   habitants   es   dediquen   en   exclusivitat   a   activitats   agrícoles  o  ramaderes,   gairebé   la   totalitat   de   masies   estan   habitades,   la   majoria   de   les   cases   tenen   el   seu   origen  en  el  segle  XX,  poques  tenen  un  origen    anterior.  

A partir   d’un   treball   de   camp   basat   en   enquestes   als   habitants   de   cada   masia,   es   pretén   fer     l’estudi:  

     

2


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

• •

sociològic de   la   població:   composició   familiar,   edats,   parentius,   activitat   econòmica   dels  habitants  de  la  casa,  origen,...   de  l’activitat  econòmica  de  la  zona  i  l’aprofitament  dels  recursos  agrícoles  i  ramaders.  

El treball   de   camp   es   completarà   amb   entrevistes   personals   i   amb   el   complement   de   la   consulta   de   bibliografia   i   d’arxius   (Arxiu   Municipal   de   Manresa,   Arxiu   Comarcal   de   Manresa,   Arxiu   de   les   Aigües   de   Manresa),   es   composarà   la   història   de   la   zona:   recerca   dels   orígens,   història   passada   i   història   present   de   cada   masia   i   monument   rellevant   o   artístic.   L’estudi   es   complementarà   amb   el   recull   de   materials   fotogràfics   actuals   i   antics,   mapes   cartogràfics   i   materials  diversos  sobre  les  masies  i  construccions  de  la  zona.   3. METODOLOGIA     Per   dur   a   terme   el   Treball   De   Recerca   es   va   apostar   per   un   mètode   mixt,   d’anàlisi   tant   qualitatiu   com   quantitatiu.   En   primer   lloc   s’ha   portat   a   terme   una   recerca   bibliogràfica   exhaustiva  sobre  el  Poal,  ja  sigui  d’aspectes  històrics,  tècnics  o  antropològics.  S’han  consultat   els  principals  arxius  que  podien  aportar  informació.  Es  va  fer  una  àmplia  recerca  bibliogràfica  a   l’Arxiu   Històric   Comarcal   de   Manresa,   Arxiu   Municipal   de   l’Ajuntament   de   Manresa   i   de   la   Regidoria  d’Urbanisme  de  l’Ajuntament  de  Manresa,  l’Arxiu  del  Centre  d’Estudis  de  l’Aigua  de   Can  Font  d’Aigües  de  Manresa  i  les  Biblioteques  Municipals  de  Santpedor,  Moià,  l’Ateneu  les   Bases  de  Manresa  i  El  Casino  de  Manresa.  Es  van  consultar  tots  els  estudis  existents  sobre  el   tema.   L’entrevista   personal   oberta   va   ser   la   principal   eina   per   a   conèixer   els   habitants   de   la   zona   i   la   seva   història.   És   van   consultar   plànols   de   diverses   procedències   i   es   va   recórrer   a   l’observació  directa.     LES  EINES  PRINCIPALS   • En     quant   a   l’estudi   del   territori,   han   estat   bons   documents   de   base   els   informes   encarregats  per  Aigües  de  Manresa  i  l’Ajuntament  de  Manresa  sobre  la  Sèquia  i  la  zona   del  regadiu  al  llarg  de  la  història  de  la  ciutat,  que  es  troben  a  l’Arxiu  de  les  Aigües  de   Can  Font  i  a  l’Arxiu  Municipal  de  l’Ajuntament  de  Manresa,  així  com  tota  la  bibliografia   sobre   l’estudi   històric   de   la   Sèquia.   Va   ser   d’especial   ajut   la   consulta   al   Centre   de   Documentació   de   can   Font   amb   el   buidatge   de   diversos   projectes   tècnics   sobre   la   Sèquia   i   l’anàlisi   de   documentació   cartogràfica   i   l’arxiu   de   Masies   catalogades   i   cases   sense   catalogar   de   l’Ajuntament   de   Manresa,   així   com   el   catàleg   dels   elements   naturals  protegits.   • En  quant  a  la  vessant  més  humana  i  històrica  del  Poal,  un  bon  document  de  base  ha   estat  la  publicació  del  fulletó  d’Esteve  Ferrer  que  es  troba  a  la  Biblioteca   Municipal  del   Casino   de   Manresa,   així   com   les   diverses   entrevistes   amb   persones   relacionades   d’alguna   manera   amb   la   zona   del   Regadiu,   en   les   que   es   van   prendre   apunts   escrits   que   posteriorment   es   van   passar   a   net,   revisar   i   acompanyar   de   fotografies   (si   n’hi   havia).   • En  quant  a  mapes,  l’ortofotomapa  ampliat,  facilitat  per  l’Ajuntament  de  Manresa,  amb   inclusió  de  les  parcel·∙les  del  cadastre,  els  facilitats  per  Aigües  de  Manresa,  com  el  de   les   partides   de   Marià   Potó,   o   els   que   figuren   a   l’informe   Aldomà,   han   estat   un   gran   suport  per  a  l’estudi  del  territori.     • En   quant   a   documents   gràfics,   ha   estat   de   gran   ajut   l’extret   de   l’Arxiu   Comarcal   de   Manresa,   la   pàgina   de   facebook   de   “Fotografies   Antigues   de   Manresa”,   i   les   entregades  pels  entrevistats  dels  seus  arxius  personals.     TREBALL  DE  CAMP  I  ELABORACIÓ  D’UNA  BASE  DE  DADES   En  una  segona  fase,  després  del  treball  bibliogràfic,  s’ha  portat  a  terme  un  exhaustiu  treball  de   camp,  recollit  en  un  diari  de  camp,  que  ha  constituït  una  part  substancial  de  la  recerca.    

     

3


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

Les entrevistes.   La   metodologia   va   ser   sempre   la   mateixa:     recerca   de   dades   de   contacte,   visita   personal   en   la   que   em   presentava   i   entregava   l’enquesta,   pacte   de   visita  per  entrevista  i  recollida  d’enquesta.     Es   van   realitzar   entre   el   mes   de   juliol   i   el   mes   de   desembre   del   2013.   Han   estat   una   font  de  valuosa  informació.  Normalment  es  prolongaven  més  enllà  d’una  hora  i  fins  i   tot   de   dues   hores   en   alguns   casos.   Durant   les   quals   es   prenien   apunts,   algunes   es   filmaven   i   es   feien   fotografies.   Els   entrevistats   sovint   prestaven   fotografies   del   seu   arxiu  personal.  En  passar  aquests  apunts,  es  van  redactar  organitzant  la  informació  per   temàtiques.     El   procediment   per   dur-­‐les   a   terme   era   el   següent:   trucada   telefònica   o   visita   personal   per  acordar  data  i  lloc  (usualment  a  la  residència  habitual),  realització  de  l’entrevista,   passada   a   net   dels   apunts,   revisió,   selecció   i   incorporació   de   fotografies,   si   n’hi   havien.   Val  a  dir  que  es  van  acordar  moltes  més  entrevistes  de  les  que  es  van  poder  realitzar   per   falta   de   temps   material   i   s’ha   d’agrair   especialment   la   predisposició   i   la   bona   rebuda  dels  veïns  del  Poal.    S’ha  fet  un  recull  de  fitxes  de  cada  pas  al  diari  de  camp.       • Les  enquestes  entregades  a  cada  propietari  de  casa  o  granja  de  la  zona.  Cal  esmentar   la   predisposició   a   contestar   les   preguntes   per   part   de   tots   els   veïns,   amb   l’excepció   d’un  cas,  en  que  es  van  negar,  argumentant  que  no  volien  donar  dades  personals.  De   les  repartides,  no  s’ha  pogut  recollir  la  informació  de  7,  per  impossibilitat  de  contacte   posterior.   No   s’ha   pogut   contactar   amb   les   3   cases   abandonades.   No   s’ha   pogut   recollir   informació   de   9   cases,   ja   que   no   s’hi   ha   pogut   contactar   via   telefònica   ni   personalment  en  les  diferents  visites  que  s’hi  ha  fet.   • Les   Sessions   fotogràfiques   de   l’entorn,   paisatge,   patrimoni   de   la   Sèquia,   patrimoni   històric  de  la  zona,  cases  i  masies.     Aquest  treball  s’ha  traduït  en  l’elaboració  d’una  base  de  dades  en  format  informàtic  FileMaker,   que   compta   amb   58   fitxes   relatives   a   cada   una   de   les   cases   del   Poal   de   les   que   s’ha   pogut   recollir   dades   a   través   de   les   enquestes   i   els   arxius   de   l’Ajuntament   de   Manresa,   de   les   diferents  partides.   Pel  que  fa  a  les  fitxes  descriptives  de  cada  element  s’ordenen  en  els  següents  camps:   Nom,   Localització,   Any   de   construcció,   Nom   dels   primers   propietaris,   La   casa   ha   estat   en   la   mateixa  família,  Generacions  de  la  mateixa  família  que  han  viscut  a  la  mateixa  casa,  Propietaris   fins  al  2012,  Habitants  actuals  de  la  casa,  Aprofitament  del  sòl  agrícola  de  la  finca,  Agricultura   com   a   primera   activitat   econòmica,   Tipus   de   productes   agrícoles   cultivats,   Ramaderia   com   a   primera   activitat   econòmica,   Tipus   de   ramaderia,   Variacions   de   construcció   al   llarg   de   la   història,  Construccions  d’interès  històric  o  artístic,  Fotografies  (3  com  a  màxim),  Observacions     Amb  les  dades  recollides  a  l’enquesta,  s’han  treballat  les  gràfiques  amb  els  programes  d’Excel  i   Word  i  s’han  pogut  extreure  resultats  i  conclusions.   Amb   tot   el   material   ordenat   s’ha   procedit   a   organitzar   el   treball   i   a   redactar-­‐lo.   Un   pas   posterior   seria   la   confecció   d’un   llibre-­‐revista   amb   tota   la   informació   recollida   i   publicar-­‐la   a   ISSUU.   ISSUU   és   un   servei   en   línia   que   permet   la   visualització   de   material   digitalitzat   electrònicament,  com  llibres  ,portafolis,  números  de  revistes,  diaris,  i  altres  mitjans  impresos   de   forma   realista.   El   servei   que   ofereix   Issuu   en   l'àrea   de   publicació   es   pot   comparar   amb   el   que   Flickr   fa   per   compartir   fotografies,   i   el   que   YouTube   fa   per   compartir   vídeo.   El   material   pujat  al  lloc  és  vist  a  través  d'un  navegador  web  i  està  fet  per  assemblar-­‐se  el  més  possible  a   una   publicació   impresa,   amb   un   format   que   permet   la   visualització   de   dues   pàgines   alhora   (com   un   llibre   o   una   revista   oberts)   i   una   passada   de   pàgina   animada.   Tot   i   que   els   documents   a   Issuu   estan   dissenyats   per   ser   vistos   en   línia,   és   possible   guardar   una   còpia.   La   companyia   va   ser  fundada  el  2006,  i  el  servei  va  començar  el  desembre  del  2007.  Issuu  va  ser  seleccionada  

     

4


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

com un  dels  50  millors  llocs  del  2009  per  la  revista  Time  alhora  que  va  ser  homenatjada  pels   Premis  Webby  en  el  mateix  any.  Alguns  clients  notables  d'  Issuu  són   el  Banc  Mundial  ,    la  casa   de  publicacions  Routledge  i  la  Universitat  de  Cambridge.             4. EL  POAL,  LA  ZONA  RURAL  DESCONEGUDA     Parlem  d’una  zona  rural  situada  al  Nord  de  Manresa  que  aglutina  diferents  nuclis  de  població  i   d’horta   de   les   partides   històriques   del   Poal,   Mas   Terrós,   Masdenplà   (Mas   d’en   Pla),   Atalaia   (Talaia)   i   Font   de   la   Serra.   Gràcies   a   la   construcció   i   presència   actual   de   la   Sèquia,   es   va   convertir   en   una   zona   de   regadiu   agrícola   que   arriba   fins   a   la   vall   del   Cardener   i   que   ha   esdevingut  de  gran  importància  per  la  ciutat  i  els  seus  habitants.                                                                                

     

5


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

 

Font: Vista  aèria  de  Manresa  en  els  anys  50  (Cedida  per  Cesc  Valcarcel)    

4.1 TERRITORI I  POBLACIÓ     4.1.1 Situació  geogràfica     A   l’Enciclopèdia   Catalana,   el   Poal   consta   com   a   “partida   i   caseria   del   municipi   de   Manresa   (Bages),   al   nord   de   la   ciutat,   al   límit   amb   els   termes   de   Sant   Joan   de   Torroella   i   Sant   Fruitós   de   Bages”.1   Situat  a  les  coordenades  UTM:  4027  x  46230  y.2   Els  límits  del  barri  estarien,  al  sud,  al  barri  Mion-­‐Puigberenguer,  amb  l’Eix  Transversal  que,  amb   la   seva   construcció   va   separar   una   part   del   Regadiu;   a   l’est,   la   carretera   de   Santpedor;   a   l’oest,   la   carretera   de   Cardona;   i   al   nord,   la   finca   de   les   Torres   de   Bages,   al   terme   de   Sant   Joan   de   Vilatorrada,   que   coincideix   amb   les   fites   que   assenyalen   el   final   del   terme   de   la   ciutat   de   Manresa  i  que  és  un  dels  llocs  més  alts  del  Regadiu,  i  des  d’on  es  pot  contemplar  gairebé  tot  el   Pla  del  Bages.   L’Eix  Transversal  i  la  Ronda  Nord  han  separat  amb  un  cinturó  de  molts  metres  d’asfalt  el  Poal   de  la  resta  de  la  ciutat  i  ha  suposat  un  fort  impacte  ambiental  per  la  zona  i  la  ciutat.       4.1.2 Descripció  del  territori   A  Manresa,  hi  ha  dues  àrees  de  regadiu,  la  del  Poal  i  la  de  Viladordis.  Són  dos  espais  agrícoles   d’horta   que   troben   el   seu   origen   en   la   construcció   de   la   Sèquia   i   els   seus   ramals   de   rec   a   partir   de  l’Edat  Mitjana  i  que  s’estenen  a  ambdues  bandes  de  la  ciutat:  al  nord-­‐  oest,  el  Poal,  i  a  l’est,   Viladordis.     Actualment,  a  efectes  administratius  i  de  divisió  territorial  de  la  ciutat,  es  coneix  com  a  Poal  les   antigues  partides  de  Mas  d’en  Pla  (Masdenplà),  Mas  Terròs,  el  Poal,  Atalaia  (Talaia)  i  Font  de  la   Serra.  Segons  el  Diccionari  de  l’Institut  d’Estudis  Catalans  (DIEG),  una  partida  és:  “una  porció   de  terreny  d’alguna  extensió  i  designada  amb  un  mateix  nom,  una  part  del  terme  pertanyent  a  

     

6


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

un poble”.   És   una   paraula   d’ús   antic   (el   Diccionari   Català-­‐Valencià-­‐Balear   en   documenta   l’aparició   de   la   paraula   en   un   document   de   principis   del   segle   XII)   però   ben   actual   i   en   ple   ús   a   molts   municipis.   Parlant   amb   els   habitants   del   Poal,   sempre   fan   esment   de   les   partides:   “aquesta   casa   està   a   Mas   Terròs,   no   al   Poal”,   “això   ja   és   Masdenplà”.   Marià   Potó   en   fa   la   distribució  en  els  mapes  del  1862.                    

Font: Centre  de  Documentació.  i  Arxiu  Històric  de  Can  Font.  

Tot  i  tenir  uns  pendents  poc  pronunciats,  el  Poal  presenta  en  els  seus  límits  nord  i  sud  diversos   accidents  orogràfics  relativament  importants,  com  ara  la  Talaia  al  sud  o  el  Turó  del  Pepus  i  la   zona  del  Canyet  al  nord.  La  zona  es  troba  encaixada  entre  aquestes  petites  elevacions,  amb  un   terreny  que  va  davallant  progressivament  des  del  nord-­‐est  cap  al  sud-­‐oest,  fins  arribar  al   Cardener.  

Font: ALDOMÀ,  IGNASI;  GUERRERO,  MONTSE;  MÒDOL,  JOSEP  RAMON;  GUILLÉN,  MARINA;  SIXTO,  ELENA.  “Estat,  ús  i  dinamització  del  regadiu  de  Manresa”.  Universitat  de   Lleida.  Serveis  Científico  tècnics.  Cartografia  i  Sistemes  dInformació  Geogràfica.  Departament  de  Geografia  i  Sociologia.  Ajuntament  de  Manresa,  2010    ,  p.  25  

 

     

7


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

A la   zona   del   Poal,   hi   predominen   les   margues   i   gresos,   sòls   amb   abundància   de   calç,   de   caràcter   alcalí,   fruit   dels   materials   que   es   van   disposar   en   el   fons   del   que   era   el   mar   de   la   depressió  de  l’Ebre,  fa  uns  35  milions  d’anys.  Són  sòls  molt  comuns  a  la  Depressió  Central  i  que   reuneixen  unes  molt  bones  condicions  per  al  seu  ús  com  a  terra  de  conreu.3       En  el  terç  oest  del  sector,  pròxim  al  Cardener,  el  terreny  està  format  per  graves,  sorres,  llims  i   argiles   pròpies   de   terrasses   fluvials   quaternàries   (125.000   anys   d’antiguitat).   Són,   per   tant,   materials   molt   més   nous   fruït   del   procés   d’erosió   i   deposició   de   materials   fets   pel   riu,   que   donen  sòls  profunds  i  amb  una  elevada  permeabilitat.4     4.1.3 El  clima     Segons   la   Flora   dels   Països   Catalans   d’Oriol   de   Bolós,   Manresa   pertany   al   grup   de   localitats   catalanes  que  tenen  un  clima  mediterrani  continental  de  baixa  altitud,  que  es  caracteritza  per   una   notable   oscil·∙lació   tèrmica.   Es   tracta   d’un   clima   mediterrani   subhumit   de   tendència   continental,   força   fred   a   l'hivern,   amb   1-­‐2   mesos   de   temperatura   mitjana   superior   als   0°C   i   inferior   als   5°C,   i   1-­‐2   mesos   àrids   a   l’estiu   amb   una   temperatura   mitjana   màxima   d’uns   24°.   En   el  cas  de  Manresa,  hi  ha  dèficit  hídric  només  en  el  mes  de  juliol.    

Font: ICHM.   INSTITUCIÓ   CATALANA   D’HISTÒRIA   NATURAL   (entitat   filial   de   l'Institut   d'Estudis   Catalans   (IEC).   El   Medi   Natural   del   Bages:   http://ichn.iec.cat/Bages/clima/Imatges%20grans/Clima%20Manresa.htm      [consulta  4-­‐09-­‐2013]  Dades  de  les  estacions  meteorològiques  de  FECSA  (del  1930  al  1978),  de  la   EPSEM-­‐UPC  (del  1979  al  1999)  i  del  Camp  d'Aprenentatge  i  Casa  de  la  Natura  de  La  Culla  (del  2000  al  2007).  [gràfica  Florenci  Vallès]  

En  els  darrers  100  anys,  hi  ha  hagut  a  Manresa  diverses  estacions  meteorològiques  i  hi  ha  les   dades  de  cada  un  dels  dies  recollides  a  l’actual  Estació  Meteorològica  de  l’Escola  Universitària   Politècnica   de   Manresa   (a   excepció   del   gener   i   febrer   del   1939).     Al   llarg   d’aquest   segle   d’existència,   s’han   registrat   onades   de   calor   com   la   del   1983,   amb   22   dies   de   temperatures  

     

8


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

superiors a  35°  C,  dels  quals,  11  dies  de  juliol  van  superar  els  40°,  fins  arribar  a  43°,  en  6  dies.     Van  ser  els  dies  més  càlids  de  la  meteorologia  de  Manresa.5     L’onada   de   calor   del   83   va   ser   la   més   forta   que   mai   he   vist.   Es   veu   que   es   va   assemblar   molt   a   la   de   l’any   31,   segons   deien   la   gent   més   gran,   encara   que   molt  més  llarga.  L’any  94  en  va  tornar  a  fer  molta  de  calor,  molts  dies,  però  em   sembla    que   no   vàrem   arribar   als   40º.   Les   gallines   i   pollastres   es   moren   amb   tanta  calor.  Els  animals  pateixen  molt.  A  les  granges,  els  animals  no  saben  on   posar-­‐se   i,   els   que   estan   molt   apilonats,   com   els   pollastres,   moren   d’asfíxia.   Les   pluges   que   tots   recordem   molt   són   les   del   62,   quan   hi   van   haver   moltes   inundacions  per  tota  Catalunya  i,  fins  i  tot,  morts.  Els  aiguats  més  propers  que   recordo  són  els  de  l’any  79  i  80,  que  es  va  inundar  tot  el  que  estava  a  l’abast  del   riu  Cardener.  L’any  96,  a  l’agost,  la  més  propera,  al  Poal  vàrem  veure  el  Torrent   inundar   el   pas   per   l’Avinguda   Joncadella.   Els   camins   semblaven   rius.   Unes   ventades  molt  fortes  que  recordo  van  ser  a  l’hivern  del  79,  cap  al  principis  d’any,   i   a   la   tardor   de   l’any   següent.   Va   arrencar   arbres   i   tot.   Les   uralites   de   les   barraques   i   d’algun   cobert   van   volar   pels   aires,   també   va   fer   malbé   moltes   teulades   de   les   cases   i   va   arrencar   pals   i   fils   d’electricitat.   De   nevades,   la   que   recordo  molt  bé  és  la  del  62.6                                               Pont  Llarg  (Font:  Francitorra)        

     

9


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

                                Pont  Llarg  (Font:  Francitorra)    

Poc abans   de   la   missa   del   Gall   del   62   començà   a   caure   borralls   de   neu.   A   la   sortida   de   missa,   ja   hi   havia   una   catifa   de   neu   i   va   continuar   nevant   tota   la   nit.   Aquell  matí  del  dia  de  Nadal,  quan  ens  vàrem  llevar,  des  de  la  finestra  de  Cal   Rubís   només   es   veia   blanc.   Hi   havia   uns   quaranta   centímetres   i   continuava   nevant.   En   alguns   llocs   arribava   als   vuitanta   centímetres   o   al   metre.   Ningú   podia   sortir   de   casa,   hi   havia   molta   neu   i   feia   molt   de   fred.   Les   temperatures   eren  molt  baixes.  Jo  no  ho  havia  vist  mai.  Alguns  dels  vells  deien  que  hi  havia   hagut  una  nevada  semblant  el  28.  Vàrem  començar  a  treure  la  neu  dels  camins   amb  una  mena  de  pala  que  van  muntar  els  de  Cal  Tasies  davant  del  tractor.7    

Segons els   servei   Meteorològic   de   Manresa,   les   temperatures   van   ser   de   -­‐5°,   el   dia   de   Nadal,   i   de  -­‐10°,  el  dia  de  Sant  Esteve.     Era  l’agost  del  96.  Havíem  marxat  uns  dies  de  vacances  i  vàrem  trucar  a  casa   per  veure  com  estaven  i  ens  van  dir  que  hi  havia  hagut  un  aiguat  terrible  que   havia   esquerdat   el   pont   que   travessava   el   Torrent   del   Poal.   Quan   vaig   tornar   vaig  avisar  que  el  pont  estava  en  molt  males  condicions.  Era  un  perill.8       4.1.4 L’aigua,  raó  de  l’existència  del  Poal               La  zona  del  Poal  ve  marcada  per  una  presència  contínua  d’aigua  degut  a  l’àmplia  xarxa  de  rec   de  la  Sèquia  i  de  tots  els  seus  ramals.  Com  a  cursos  naturals,  destaca  la  presència  de  la  riera   del  Poal,  comunament  coneguda  com  el  Torrent  del  Poal  per  la  poca  quantitat  d’aigua  que  hi   baixa   normalment.   En   l’últim   tram,   des   del   Camí   de   Joncadella   fins   a   la   seva   trobada   amb   el   Cardener,  també  se  l’anomena  Torrent  del  Pla  o  de  Masdenplà  (provinent  de  la  toponímia  Mas   del  Pla).  Trobaríem  el  riu  Cardener  en  el  límit  oest  del  Poal,  on  desemboca  la  riera,  al  sector  de  

     

10


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

Mas d’en  Pla,  encara  que,  actualment,  queda  separat  de  les  últimes  cases  per  la  Carretera  de   Cardona.             Riera  Del  Poal     Riu  Cardener  

Font: ALDOMÀ,  IGNASI;  GUERRERO,  MONTSE;  MÒDOL,  JOSEP  RAMON;  GUILLÉN,  MARINA;  SIXTO,  ELENA.  “Estat,  ús  i  dinamització  del  regadiu  de  Manresa”.  Universitat  de   Lleida.  Serveis  Científico-­‐tècnics.  Cartografia  i  Sistemes  d’Informació  Geogràfica.  Departament  de  Geografia  i  Sociologia.  Ajuntament  de  Manresa,  2010              p.  24,  78,  79,  81  

     

11


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

Font: ALDOMÀ,  IGNASI;  GUERRERO,  MONTSE;  MÒDOL,  JOSEP  RAMON;  GUILLÉN,  MARINA;  SIXTO,  ELENA.  “Estat,  ús  i  dinamització  del  regadiu  de  Manresa”.  Universitat  de   Lleida.  Serveis  Científico  tècnics.  Cartografia  i  Sistemes  d’Informació  Geogràfica.  Departament  de  Geografia  i  Sociologia.  Ajuntament  de  Manresa,  2010              p.  24,  78,  79,  81  

Quan  camines  pel  poal,  no  pares  de  trobar  aigua,  passis  per  on  passis.  Quan  no   et  trobes  els  torrents,  et  trobes  amb  ramals  de  la  Sèquia  o  sub-­‐ramals,  o  dipòsits,   o  basses.  És  molt  agradables  passejar  per  la  zona.  Gràcies  a  la  presència  d’aigua,   hi  ha  molta  vegetació  de  ribera,  apart  dels  cultius.  Per  això,  tanta  gent  hi  va  a  fer   esport,  corrent  o  amb  bicicleta  o,  simplement,  a  passejar.9  

     

12


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

4.1.5 La vegetació  i  els  cultius     Degut   a   l’elevada   presència   d’aigua,   ens   trobem   amb   zones   humides   cobertes   per   aigües   estancades   o   bé   per   un   nivell   molt   baix   d’aigua   arran   de   terra,   o   a   pocs   centímetres   de   profunditat.   Al   nostre   país   no   existeixen   comunitats   forestals   arrelades   a   les   zones   cobertes   d'aigua,  ja  que  els  nostres  boscos  de  ribera  no  toleren  la  inundació  permanent.  Així,  en  indrets   amb   aigües   corrents,   només   trobem   comunitats   de   plantes   herbàcies.   Als   trams   d'aigües   lentes  dels  rius  i  rieres  del  Bages  és  freqüent  trobar,  com  en  el  cas  de  la  riera  del  Poal   o  al  llarg   de   la   Sèquia,   una   franja   de   canyís   que,   si   bé   comença   arran   d'aigua,   s'endinsa   cap   a   zones   que   no  estan  sempre  inundades.  A  més  distància  de  l'aigua,  sobre  sòls  que,  almenys  pel  que  fa  a  la   seva   capa   més   superficial,   normalment   no   estan   amarats,   trobem   el   domini   potencial   del   bosc   de  ribera  en  el  qual  sovint,  en  comptes  de  bosc,  hi  ha  conreus  o  canyes.  A  diferència  del  canyís,   que  és  una  planta  autòctona,  la  canya  (Arundo  donax)  és  originària  del  centre  d'Àsia  i  va  ser   introduïda  a  Europa  per  la  seva  utilitat.10   En  quant  a  les  terres  cultivades,  hi  predominen  dos  tipus  de  conreus,  els  conreus  herbacis  de   regadiu   (entre   els   quals   s’inclouen   el   conreus   d’horta)   i   els   conreus   herbacis   de   secà   (principalment  gramínies  com  el  blat  i  l’ordi).     L’ocupació   de   la   zona   del   Poal   des   del   s.   XVIII   al   XX   es   va   fer   amb   l’objectiu   d’aprofitar   les   terres   per   al   cultiu   de   regadiu,   aprofitant   la   canalització   de   la   Sèquia,   i   s’hi   feia   molt   poc   cultiu   de  secà.  Amb  el  temps,  això  ha  anat  canviant  com  es  pot  apreciar  fent  una  comparativa  entre   mapes  de  cultiu  de  l’any  1987  (el  Poal  es  ocupat  per  conreus  herbacis  de  regadiu,  amb  un  pes   minoritari  dels  conreus  herbacis  de  secà)  i  el  mapa  de  2002  on  es  pot  apreciar  un  increment  en   la  proporció  d’espais  on  l’ús  és  el  conreu  herbaci  de  secà.        

Font:  ALDOMÀ,  IGNASI;  GUERRERO,  MONTSE;  MÒDOL,  JOSEP  RAMON;  GUILLÉN,  MARINA;  SIXTO,  ELENA.  “Estat,  ús  i  dinamització  del  regadiu  de  Manresa”.  Universitat  de   Lleida.  Serveis  Científico-­‐tècnics.  Cartografia  i  Sistemes  d’Informació  Geogràfica.  Departament  de  Geografia  i  Sociologia.  Ajuntament  de  Manresa,  2010  ,  p.  27  

   

     

13


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

  4.1.6

Organització del  territori  i  estructura  de  la  propietat.     El   territori   del   Poal   es   troba   profundament   parcel·∙lat   amb   un   fort   predomini   de   la   petita   propietat  privada.  Segons  consta  al  Cadastre  de  Rústica  de  l’Ajuntament  de  Manresa,  hi  ha  una   gran  quantitat  de  parcel·∙les  de  petites  dimensions.  Prop  del  95  %  de  les  parcel·∙les  es  situen  per   sota   d’una   hectàrea   (dos   terços   de   l’espai   agrari   al   Poal).   Moltes   d’aquestes   micro-­‐parcel·∙les   estan   destinades,   bàsicament,   a   horts   d’autoconsum.   Les   parcel·∙les   de   dimensió   mitjana   es   destinen   a   l’agricultura   intensiva   del   cultiu   d’hortalissa,   fonamentalment,   i   a   l’agricultura   extensiva  amb  el  cultiu  de  cereals.   De  propietats  de  certa  entitat,  de  més  de  3  hectàrees,  són  10  i  n’hi  ha  4  que  superen  les  5   hectàrees,  encara  que  cap  d’elles  arriba  a  les  8  hectàrees.  Cal  afegir  que  de  propietat  pública  i   institucional  gairebé  no  n’hi  ha,  ja  que  només  trobem  quatre  parcel·∙les  molt  disperses  que   ocupen  2,3  hectàrees  de  superfície  i  que  pertanyen  a  tres  entitats  diferents  (Ajuntament  de   Manresa,  Generalitat  de  Catalunya  i  Bisbat  de  Vic).

Parcel·∙les de  cultiu  extensiu     (Imatge  de  Google  Maps.     Consulta  2-­‐11-­‐2013)      

Micro-­‐parcel·∙les amb  cultiu  d’horta     fonamentalment.     (Imatge  de  Google  Maps.    Consulta  2-­‐11-­‐2013)  

4.1.7

     

14


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

4.1.8 Xarxa de  comunicacions.  Camins  rurals  i  carreteres     El  Poal  està  en  una  situació  privilegiada  en  quant  a  l’accés  a  la  xarxa  bàsica  de  carreteres,  així   com  una  bona  connexió  amb  la  ciutat  de  Manresa.  En  el  primer  cas,  la  via  ràpida  C-­‐25,  també   coneguda   com   a   Eix   Transversal,   travessa   la   zona   pel   sud,   tallant   el   barri   longitudinalment   i   dificultant   la   connectivitat   entre   el   nord   de   la   infraestructura   i   els   espais   situats   al   sud   de   la   mateixa.  Per  la  banda  oest,  el  sector  limita  amb  la  C-­‐55  Abrera-­‐Solsona.  A  l’Est,  la  BV4501  cap  a   Santpedor,   limita   la   partida   de   Font   de   la   Serra   amb   la   del   Colomer.   Totes   aquestes   vies   tenen   de   titular   la   Generalitat   de   Catalunya.  En   quant   a   la   connexió   amb   Manresa,   actualment,   hi   ha   una   via   amplíssima   d’entrada   a   la   ciutat   de   doble   carril   de   circulació,   a   través   de   l’Avinguda   Universitària,  de  titularitat  municipal.  

FONT: ALDOMÀ,  IGNASI;  GUERRERO,  MONTSE;  MÒDOL,  JOSEP  RAMON;  GUILLÉN,  MARINA;  SIXTO,  ELENA.  “Estat,  ús  i  dinamització  del  regadiu  de  Manresa”.  Universitat  de   Lleida.  Serveis  Científico  tècnics.  Cartografia  i  Sistemes  dInformació  Geogràfica.  Departament  de  Geografia  i  Sociologia.  Ajuntament  de  Manresa,  2010,  p.  91

(Imatge de  Google  Maps.     Consulta  2-­‐11-­‐2013)  

 

     

15


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

Aquesta xarxa   de   connexió   ràpida   es   complementa   amb   una   xarxa   de   pistes   i   camins   de   titularitat   municipal   que   connecten   la   ciutat   amb   les   diferents   masies,   granges   i   propietats   agrícoles.   La   major   part   dels   camins   rurals   travessen   el   Poal   i   donen   accés   als   habitatges   i   terrenys   de   cultiu.   Una   gran   part   són   camins   de   terra   compactada   i   només   són   quatre   els   accessos  pavimentats  amb  asfalt.  Tres  d’ells  parteixen  de  la  primera  casa  d’entrada  al  Poal  des   de  l’Avinguda  Universitària,  Cal  Santasusana,  dos  en  direcció  nord:  el  camí  de  Joncadella,  que   connecta   Manresa   amb   Sant   Joan   de   Vilatorrada,   amb   accés   directe   a   l’Eix   Transversal,   i   compta   amb   un   carril   bici   senyalitzat;   l’altre,   direcció   cap   a   les   Torres,   va   gairebé   paral·∙lel;   i   un   tercer  de  molt  curt  recorregut  que  mor  al  conjunt  de  cases  formades  per  cal  Magí,  La  finca  i  Cal   Vilalta  de  l’Atalaia.  L’altre  tros  de  via  asfaltada  surt  de  la  BV4501,  a  l’alçada  de  Ca  la  Rodona,   sota  el  Gimnàstic  i  connecta  amb  l’anomenada  “T”  que  travessa  el  Poal  perpendicularment  a   les  altres  vies  pavimentades  i  que  no  està  asfaltada.  La  major  part  del  camins  són  de  terra,  tant   els   de   caràcter   general,   com   els   camins   que   van   paral·∙lels   a   l’Eix   Transversal,   com   els   que   porten   a   les   diferents   finques.   Només   hi   ha   un   tros   amb   paviment   cimentat   al   costat   de   La   Caseta,  en  el  pas  que  es  va  fer  sota  el  pont  que  es  va  construir  per  tal  d’evitar  el  pas  nivell  de  la   via  del  tren,  que  va  quedar  elevada,  solució  que  es  va  aprovar  per  resoldre  el  perill  del  pas  a   nivell:     El   pas   a   nivell   de   la   via   era   un   verdader   perill,   tot   i   que   els   maquinistes   eren   molt   conscients   del   problema   i   sempre   alentien   el   pas.   Un   dia   el   tren   es   va   endur   el   vehicle   en   el   que   viatjava   la   Maria   Pintó,   de   Ca   l’Andreu.   No   es   va   morir,   però   va   estar   molt   de   temps   per   recuperar-­‐se   de   l’atropellament.   Llavors   es   va   decidir   que  la  carretera  no  havia  de  passar  creuant  la  via  i  que  es  faria  un  pas  soterrat.   Van  tardar  tant  a  aprovar-­‐ho  i  a  fer-­‐ho  que,  quan  van  començar  les  obres,  ja  no   passaven  trens  per  aquella  via,  ja  que  van  deixar  de  passar-­‐hi  els  anys  90.  Tot  i   així  van  voler  fer-­‐ho  igualment,  perquè  ja  estava  aprovat.11      

Foto: Laura  Santamaria  

Per  la  major  part  de  camins  s’hi  pot  transitar  amb  un  vehicle,  encara  que  no  hi  falten  senders   més  estrets  pels  quals  només  s’hi  pot  anar  a  peu,  sobretot  en  trajectes  transversals.   Trobem  també  una  gran  barrera  a  la  mobilitat,  que  és  la  presencia  dels  alts  talussos  de  l’antiga   via  del  tren  de  Manresa  a  Súria,  que  va  ser  desmantellada  a  partir  del  1996,  quan  es  va  canviar   el   traçat   de   la   línia   que   va   a   Súria   per   baixar   les   potasses   cap   a   Martorell,   coincidint   amb   la  

     

16


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

construcció de  l’Eix  Transversal,  la  Ronda  Nord  de  Manresa  i  l’Avinguda  Universitària.12   A   la   zona   de   Masdenplà   i   del   Torrent   del   Pla   hi   ha   diversos   trams   de   camins   que   s’han   anul·∙lat   degut  a  que  han  estat  ocupats  pels  sembrats,  mentre  que  la  inutilització  d’un  dels  camins  que   travessava   la   Riera   del   Poal   al   costat   de   Cal   Pujol   s’ha   de   buscar   en   la   deixadesa   que   ha   patit   a   la  zona  de  regadiu  des  de  fa  anys,  en  unes  pluges  torrencials  que  hi  va  haver  el  7  d’agost  de   1996:     Aquell   dia   va   ploure   tant   que   la   riera   va   baixar   molt   plena   i   les   pilastres   es   van   esquerdar.   Veient   el   perill   que   suposava   passar   per   sobre   aquell   pont,   vàrem   avisar   a   l’ajuntament   i   després   de   mirar-­‐s’ho,   van   venir   amb   una   retro   i   van   esfondrar  el  pont.  Des  de  llavors  que  no  tenim  pont  i,  el  camí  està  inutilitzat.  Quan   en   aquell   moment   ho   vàrem   reclamar,   ens   deien   que   no   hi   havia   diners   per   fer-­‐ho.   Resulta  que  s’estava  fent  la  reforma  d’altres  punts  de  la  ciutat   que  costaven  molts   diners  i  no  n’hi  havia  per  altres  coses...  D’això  ja  en  fa  prop  de  20  anys...13     La   manca   d’aquest   pont   va   suposar   un   obstacle   important   pel   trànsit   de   vehicles   i   persones   d’una  banda  a  l’altra  de  la  riera  i  actualment  encara  està  ensorrat.         Pont  ensorrat  sobre  el  Torrent  del  Poal,  al  Costat  de  Cal  Pujol  

Foto: Laura  Santamaria  

Es pot  veure  encara  un  pilar  de  pedra  a  l’altre  costat        

     

17


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

Foto: Laura  Santamaria    

Serveis de  l’Ajuntament  hi  van  posar  dues  pedres  per  a  prevenir  la  caiguda  cap  a  dins  el  torrent,   un  cop  el  pont  es  va  tirar  al  terra.           El   camí   de   Joncadella   connectava   amb   el   carrer   Barcelona   i   el   Carrer   Sant   Josep,   del   Barri   del   Poble   Nou,   passant   per   davant   del   que   ara   en   diuen   l’Escorxador.   Sempre   es   passava   pel   Poble   Nou   o   pel   carrer   Barcelona.   Els   camins   eren   de   terra.   Hi  havia  alguna  via  secundària,  com  el  camí  que  passava  paral·∙lel  a  la  via  del  tren,   pel   darrere   del   “Matadero”   i   connectava   amb   el   caminot   que   passava   pel   costat   de  la  SAF.14  

Final  del  carrer  Tortonyes,  on  ara  hi  trobem  la  zona  urbanitzada  de  les  Bases  de  Manresa.  Al  fons  hi  veiem  la  foneria  S.A.F.,  al  costat  de  la  via  dels  Catalans,  ara  coberta  fins  a   Manresa  Alta,  en  una  fotografia  de  finals  dels  70,  principi  dels  80.  Actualment  hi  ha  el  carrer  de  la  Font  del  Gat  i  continua  cap  a  l’Avinguda  Universitària  (Cedida  per  Joan   Baptista  Costa  Blázquez).  

     

 

18


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

Camí  de  Joncadella  als  anys  50  (font:  Francitorra)  

                                    La  plaça  de  l'escorxador,  o  plaça  Bages.  Aproximadament  l'any  1979.  (Foto  d'Antoni  Quintana  i  Torres)

 

         

     

19


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

 

           

Urbanització del     Carrer  Barcelona     a  la  dècada  dels  60,     l’única  via  de  connexió  del     Regadiu  del  Poal  i  de  les  poques  cases     de  la  Mion  amb     el  centre  de  la  ciutat  durant  molts  anys   (Foto:  El  Pou  de  la  Gallina)  

          Camí  de  Joncadella  amb  “l’arbre  gros”     un  cop  asfaltat  (Font:  Laura  Santamaria)  

                    4.1.9 La  població     Actualment,   segons   el   cens   del   2009,   la   zona   té   una   població   de   135   h.   La   majoria   de   famílies   que   hi   viuen   ho   fan   en   masies   i   cases   disseminades,   algunes   d’elles   centenàries   i   l’activitat   econòmica   de   les   famílies   ha   estat,   durant   anys,   l’activitat   hortícola,   ramadera   o   d’agricultura   extensiva,  bàsicament  de  cereals.         Segons  dades  extretes  del  nostre  treball  de  camp  amb  el  resultat  de  les  enquestes,  podem  veure   que   la   majoria   de   la   població   és   catalana   i   té   el   seu   origen   al   Bages,   en   el   moment   d’adquirir   els   terrenys   i   construir   la   vivenda.   La   resta   de   població   prové,   majoritàriament,   d'altres   llocs   de  

     

20


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

Catalunya. Aquesta   proporció   es   manté   en   la   població   actual   que   és   del   Bages   o   provinent   de   fora  de  Catalunya  i  només  baixa  la  de  gent  vinguda  d’altres  comarques.        

LLOC DE  PROCEDÈNCIA  DELS   PRIMERS  PROPIETARIS   60   40   20   0  

BAGES ALTRES  COMARQUES   FORA  DE  CATALUNYA   SENSE  INFORMACIÓ    F  

ont: Treball  de  Camp.  Enquesta  pròpia  

LLOC DE  PROCEDÈNCIA  DELS   HABITANTS  ACTUALS   140   120   100   80  

BAGES

60

ALTRES COMARQUES  

40

FORA DE  CATALUNYA  

20 0   BAGES  

ALTRES FORA  DE   COMARQUES   CATALUNYA  

Font: Treball  de  Camp.  Enquesta  pròpia  

                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                          4.1.10 L’habitatge  i  altres  construccions     El   paisatge   del   Poal   a   vista   d’ocell,   es   veu   esquitxat   de   múltiples   masies   que   fan   la   funció   d’habitatge  en  gairebé  la  seva  totalitat  i  que,  a  la  vegada,  són  el  suport  de  la  infraestructura  de   l’activitat   agrària   i   ramadera.   Hi   ha   un   total   78   masies,   de   les   quals   3   estan   totalment   abandonades   (Cal   Casó   de   dalt,   Cal   Casó   de   baix   i   Cal   Túnic)   i   una   que   està   en   procés   de   rehabilitació  (Cal  Oliveres).   Més   enllà   de   la   propietat   del   sòl,   hi   ha   la   propietat   de   barraques,   habitatges   o   altres   construccions   que   donen   un   caràcter   especial   a   la   zona.   Sovint,   els   propietaris   valoren   més   la   satisfacció   i   els   serveis   que   els   ofereixen   aquestes   construccions   que   no   pas   la   productivitat   agrària  de  la  finca  on  es  troben:    

21


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

Moltes d’aquestes   casetes   o   barraquetes   tenen   llum   i   agua,   perquè   se’ls   va   donar   permís  i  les  companyies  els  n’hi  van  posar  fa  anys,  tot  i  ser  construccions  de  molt  poca   qualitat.  Moltes  d’elles  són  com  petites  residències  de  caps  de  setmana.15         Habitatges  abandonats                                           Cal  Túnic        Foto:  Laura  Santamaria    

Casó de Dalt o Casó Nou. Foto: Laura Santamaria

Cal Casó de Dalt o Casó Vell Foto: Ajuntament Manresa Catàleg de cases

22


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

MASIA EN RESTAURACIÓ:

Cal  Oliveras  Foto:  Francesc  Rubí.     MASIES OCUPADES:

Torre Bohigas Foto:  Francesc  Rubí

Cal Fontfiguera  i  Cal  Cuques      Foto:  Francesc  Rubí

23


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

Torre Oms  o  Torre  de  l’Oms  Foto:  Francesc  Rubí  

Torre  Riera        Foto:  Francesc  Rubí  

4.2 L’ACTIVITAT  ECONÒMICA     Des  d’un  bon  inici,  l’ocupació  de  la  zona  estava  lligada  a  l’activitat  agrària.  La  major  part  del  Poal   està   ocupada   per   finques   que   van   néixer   amb   l’objectiu   de   practicar   l’agricultura   “comercial”   típica   de   les   zones   del   perímetre   de   les   ciutats,   amb   camps   de   conreu   de   verdures   i   fruites,   la   cria  intensiva  d’animals  de  corral  i  la  producció  de  llet  per  a  subministrar  a  la  població  urbana   pròxima.   Actualment,   podríem   afirmar   que,   per   una   gran   majoria   de   propietaris,   l’ús   agrari   de   les   parcel·∙les   és   una   activitat   residual   pel   que   fa   als   ingressos   familiars.   Els   habitants   del   Poal   practiquen  una  agricultura  a  temps  parcial  com  a  activitat  complementària  d’una  altra  activitat   principal   o   en   el   cultiu   d’horts   familiars   dedicats   a   l’autoconsum   de   la   mateixa   família   que   els   conrea.  Ja  hem  dit  que,  històricament,  aquesta  no  havia  estat  la  funció  dels  terrenys  del  Poal  i  la   seva  aparició  és  molt  recent.  Segons  dades  recollides  en  el  nostre  treball  de  camp,  a  través  de   l’enquesta  passada  a  cada  masia,  als  voltants  del  75-­‐80  %  dels  propietaris  no  tenen  la  pagesia  (ni   agricultura  ni  ramaderia)  com  a  primera  activitat  econòmica  quan,  en  el  moment  de  néixer  les  

24


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

cases del  Poal,  aquesta  dada  era  invertida,  amb  un  80%  dels  propietaris  dedicats  a  les  tasques   de  la  pagesia.        

ACTIVITAT ECONÒMICA  DELS   PRIMERS  PROPIETARIS  

PAGESIA ALTRES  

Font:  Treball  de  Camp.  Enquesta  pròpia

És impossible   sobreviure   en   els   temps   que   vivim,   només   pots   seguir   amb   l’activitat   agrícola  com  a  complement  d’un  sou  fix  en  algun  tipus  d’empresa,  que  et  garanteixi   un   sou   mensual.   A   mi   m’agradaria   molt   fer   de   pagès   a   temps   total,   però   em   seria   impossible  mantenir  la  família  i  la  propietat.16      

AGRICULTURA COM  A  PRIMERA   ACTIVITAT  ECONÒMICA.   Propietaris  acuals   45   40   35   30   25  

SI

20

NO

15 10   5   0   SI  

NO

Font:  Treball  de  Camp.  Enquesta  pròpia  

25


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

RAMADERIA COM  A  PRIMERA   ACTIVITAT  ECONÒMICA   Propietaris  acuals     60   50   40   30  

SI

20

NO

10 0   SI  

NO

Font: Treball  de  Camp.  Enquesta  pròpia  

  Ens  trobem,  a  part,  alguns  indrets  de  la  zona  on  es  practiquen  altres  activitats  comercials  que  no   tenen   res   a   veure   amb   l’agricultura   o   la   ramaderia   convencional,   com   són   la   guarda   i   ensinistrament  d’animals  (gossos  o  cavalls)  ,  hípica,  locals  d’assaig  de  grups  de  música  o  funcions   “para-­‐residencials”  com  les  “barraques  de  cap  de  setmana”.   Actualment,  una  gran  part  de  les  propietats  del  Regadiu  està  en  mans  de  persones  que  no  tenen   l’agricultura  ni  la  ramaderia  com  a  ofici  i,  tot  i  que  facin  un  ús  bàsicament  agrari  de  la  seva  finca,   sol   ser   una   activitat   complementària   i   de   lleure,   com   a   afeccionats,   i   fan   servir   les   construccions   que  tenen  a  les  finques  com  a  lloc  d’esbarjo.   És  significatiu  que  cada  cop  són  més  els  residents  del  Poal  que  no  tenen  relació  amb  l’activitat   agrària  que  havia  donat  origen  a  la  masia.  Ja  sigui  com  a  propietaris  o  com  a  llogaters  o  com  a   titulars   d’altres   contractes,   hi   ha   diferents   tipus   d’usuaris   d’instal·∙lacions   amb   activitats   sovint   allunyades  de  l’agricultura.     4.2.1 Activitat  agrícola  i  ramadera     El  nombre  de  propietaris  amb  un  volum  de  terrenys  de  conreu  suficient  per  a  donar  viabilitat  a   una   explotació   agrària   com   a   mitjà   principal   de   vida   és   força   reduït.   La   petita   dimensió   de   les   parcel·∙les   i   la   barreja   de   conreus   i   usos   que   hi   intervenen   constitueixen   una   de   les   característiques  més   singulars  del  Regadiu  de  Manresa.  Hi  ha  multitud  de  fórmules  en  l’ocupació   de   les   parcel·∙les:   els   propietaris   que   tenen   la   seva   residència   al   Regadiu   i   tenen   el   seu   hort   al   costat;  propietaris  sense  casa  al  Regadiu  que  tenen  l’hort  familiar  a  la  seva  propietat  cultivant   horticultura  barrejada  amb  cereal  d’hivern;   hortolans  amb  horts  d’autoconsum  en  parcel·∙les  que   no  són    pròpies  i  que  cultiven  amb  contractes  o,  millor  dit,  “tractes”  de  naturalesa  molt  diversa.   Del   nostre   treball   de   camp,   extraiem   les   dades   de   què   43   propietats,   sobre   68,   fan   un   aprofitament  total  de  les  seves  terres,  que  significaria  un  63  %  del  territori.  Els  restants  en  fan   un  ús  parcial,  sent  només  un  7%  els  que  tenen  les  propietats  ermes.17     Les  terres  de  conreu  del  Poal  es  reparteixen  entre  diferents  activitats,  segons  dades  extretes  a   partir  de  treball  de  camp  fet  per  la  Universitat  de  Lleida  en  l’informe  Aldomà,  del  parcel·∙lari  de  

26


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

rústica de  l’Ajuntament  de  Manresa  i  del  nostre  treball  de  camp18:   • Cultiu   extensiu   de   cereal   d’hivern   propi   dels   secans,   sobretot   ordi,   adaptat   al   conreu   menys  exigent  i  segur,  suposa  el  cultiu  més  important  en  quant  a  superfície  amb  el  39%.   Cal   fer   esment   de   la   petita   superfície   destinada   als   farratges,   de   les   explotacions   de   vaques  i  vedells.   • Horticultura   d’autoconsum,   molt   dispersa   i   que   afecta   a   un   major   nombre   de   propietats   i  parcel·∙les  (55  %  de  les  parcel·∙les  i  un  23  %  de  la  superfície).   • Horticultura   comercial   que   és   la   segona   gran   ocupació   (8   %   de   les   parcel·∙les   i   el   13   %   de   la  superfície).   • Altres   conreus   són   residuals   i   s’inclourien   una   gran   varietat   de   produccions;   la   fruita   dolça,   els   farratges   o   el   blat   de   moro   (2   %   de   la   superfície).   Hi   hauria   també   la   fructicultura,  que  presenta  un  caràcter  més  intensiu  (préssecs,  peres  i  pomes),  associada   a   l’horticultura   i   en   petites   quantitats.   També   dins   el   cultius   de   secà,   hi   ha   presència   molt  minsa  dels  tres  conreus  més  habituals  dins  la  comarca:  els  ametllers,  l’olivera  i  la   vinya,  tots  ells  per  al  consum  propi.   • La   superfície   erma   és   poc   important,   però   es   troba   en   augment,   segons   comentaris   d’alguns  (7%  de  les  propietats).      

APROFITAMENT DEL SÒL AGRÍCOLA 50 40   30  

TOTAL

20

PARCIAL

10

CAP

0 TOTAL  

 

PARCIAL

CAP

Font:  Treball  de  Camp.  Enquesta  pròpia  

Les explotacions  del  Regadiu  solen  ser  petites,  amb  alguna  excepció.  Les  poques  que  es  poden   considerar   grans   tenen   a   veure,   bàsicament,   amb   la   presència   de   ramaderia   (com   a   activitat   principal   o   acompanyada   de   l'agricultura)   que   és   l'activitat   que   ha   permès   la   seva   continuïtat.   Aquestes  explotacions  ramaderes,  fonamentalment  bovines  i  porcines,  en  aquests  últims  anys,   s’han  trobat  amb  una  forta  reducció  de  marges,  cosa  que  amenaça  el  seu  futur.  Les  explotacions   mitjanes  i  petites  es  dediquen  al  conreu  de  verdures  o  de  cereal  d'hivern.  Les  explotacions  amb   una   major   superfície   de   conreu   són   les   explotacions   extensives   cerealícoles   i   també   les   explotacions  considerades  mixtes,  que  practiquen  habitualment  aquesta  mateixa  cerealicultura   junt   a   la   ramaderia.   També   són   aquestes   explotacions   les   que   posseeixen   o   menen   més   terra   en   el  Regadiu:    

27


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

TIPUS DE  PRODUCTES  CULTIVATS  

HORTA CEREALS   ALTRES  

  ALTRES: PASTURES ALIMENTACIÓ ANIMALS ARBRES FRUITERS

       

Font:  Treball  de  Camp.  Enquesta  pròpia       Actualment,  les  explotacions  ramaderes  estan  estretament  lligades  a  la  producció  de   cereal.   El   cereal   és   el   que   marca   el   preu   de   la   carn   i   els   ramaders   hem   de   mirar   d’auto-­‐abastir-­‐nos   per   tal   de   no   haver   de   dependre   dels   preus   de   mercat.   El   menjar   dels  animals  és  el  que  val  més  diners.19     Totes   les   explotacions   del   Poal   són   de   tipus   familiar   i   es   basen   en   la   mà   d'obra   dels   membres   de   la   família   i   les   seves   necessitats.   No   resulta,   de   cap   manera,   comptar   amb   mà   d’obra   externa,   perquè  els  marges  són  molt  escassos:       Tot  és  subvencionat.  Sinó  aquí  no  quedaria  ningú.  Es  reben  subvencions  pel  cultiu  del   cereal   i   per   la   cria   de   ramaderia   bovina   i   ovina.   No   sabem   què   passarà   en   un   futur.   Al   Poal   no   hi   ha   gent   que   vulgui   continuar.   És   una   feina   de   risc,   te   la   jugues   molt,   i   empres  molts  diners  i  mai  saps  com  et  sortirà.  Necessites  treballar  molt  dur  i  això  no   agrada  a  ningú.  20     Sovint,   són   explotacions   que   es   troben   envellides   i/o   mancades   de   continuïtat.   Més   de   la   meitat   dels  caps  d'explotació  superen  els  55  anys  i  no  arriben  al  20  %  els  qui  es  poden  considerar  caps   d'explotació   joves,   amb   menys   de   45   anys.   Les   dones   representen   una   ínfima   part   dels   caps   d'explotació,  que  no  arriba  al  10%.  Segons  dades  recollides  en  les  enquestes  del  nostre  treball  

28


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

de camp.  Apart,  la  població  en  si  també  està  molt  envellida  o  un    45%    dels  habitants,  superen   els  60  anys.  Hi  ha  molt  poca  població  de  0  a  40  anys,  no  arriba  al  25  %.        

EDAT DELS  HABITANTS   ACTUALS   0-­‐18   19-­‐25   26-­‐40   40-­‐60   MÉS  60  

Font: Treball  de  Camp.  Enquesta  pròpia  

A   aquest   sector   envellit,   cal   afegir-­‐hi   una   nova   generació   de   ramaders   i   pagesos   joves   que   intenten  sortir-­‐se’n  amb  innovacions  tecnològiques  a  l’hora  de  la  venda  i  nous  sistemes  de  cultiu   o   criança.   Ens   trobem,   actualment,   només   amb   18   explotacions   que   dediquen   la   seva   producció   agrícola  i/o  ramadera  a  la  venda:     • Amb  residència  al  Poal:  Cal  Santacreu,  Cal  Codony,  Cal  Torras,  Ca  l’Andreu,  Cal  Climent,   Cal  Sant  Antoni,  Cal  Rossinyol,  Can  Sant  Antoni,  Cal  Ti,  La  Pallareta,  Cal  Tossaler-­‐Granja   Pujol  (Granja  Poal,scp),    Can  Rubí,  Granja  Cruz.   • Sense   casa   al   Regadiu:   Sadurní   Playà,   Cal   Capsada,   Alba   i   Quico,   Granja   Pujol,   Joan   Borrós  i  Isabel  Vendrell   La   venda   típica   a   plaça   (Plaça   Major,   Plaça   Puigmercadal,   Plaça   del   Carme...),   la   que   havia   fet   històricament  la  gent  del  Poal,  es  continua  fent  en  algunes  de  les  explotacions  (Cal  Santacreu,   Cal  Codony,  Cal  Torras,  Ca  l’Andreu,  Cal  Climent,  Cal  Sant  Antoni  o  Sadurní  Playà  i  el  matrimoni   format  per  Joan  Borrós  i  Isabel  Vendrell  que  tenen  finques  a  la  zona).  Altres  ja  no  fan  venda  a   plaça,   sinó   que   tenen   la   seva   pròpia   botiga   a   Manresa   (Josep   M.   Capsada   i   Neus   Gordo   a   Autoservei   Capsada   del   Carrer   Barcelona,   la   Montserrat   Baqueró   de   Cal   Climent   als   seus   Queviures   Baqueró   de   la   Parada).     Algunes   compten   amb   una   sèrie   de   botigues   a   les   que   proveeixen   (Cal   Torres   venen   a   la   botiga   d’Ignasi   Augé   i   la   de   Maria   Puigdellivol   i   Roser;   Cal   Rossinyol),   així   com   a   Cooperatives   de   Consum   (Alba   i   Quico   a   la   Coop.   L’Almàixera,   el   Rostoll   Verd  i  La  Guixa;  Cal  Codony),  a  restaurants  (Cal  Codony,  Cal  Climent  a  l’Hostal  del  Camp)  o  fent   lliuraments  a  domicili  (Alba  i  Quico,  Cal  Climent)  i  venda  a  peu  de  finca  (L’Alba  Closas  i  el  Quico   Roca,   Ca   l’Andreu   –Filomena   Alsina-­‐,   Can   Rossinyol   –Joan   Rossinyol   Tarrés-­‐),   sempre   oferint   al   consumidor   producte   de   proximitat   sense   intermediaris.   Altres   venen   a   grans   superfícies   o   distribuïdors  (Cal  Ti).  La  innovació  ve  de  la  mà  de  joves  agricultors  que  han  introduït  les  noves   tecnologies  per  a  donar-­‐se  a  conèixer  i  per  fer  venda  directa  al  consumidor,  sense  intermediaris,   fent   venda   que   anuncien   per   internet,   en   web   pròpia   (Cal   Santacreu,   amb   la   www.VerduraCollidaAvui.cat)   lliurant   el   producte   a   domicili   o   a   peu   de   finca,   havent   fet   la   comanda  prèvia,  amb  cistells  tancats  o  oberts.     En  tots  els  cassos,  el  segell  de  producció  ecològica  sol  ser  el  segell  de  qualitat  que  solen  fer  servir   per  a  oferir  al  consumidor  un  tipus  de  producte  de  proximitat  amb  unes  garanties  especials.   Els   pagesos   no   solen   estar   aglutinats   en   cap   associació,   encara   que   gairebé   la   totalitat   dels   agricultors   formen   part   de   l’ADV   (Agrupació   de   Defensa   Vegetal)   del   Bages:   Cal   Codony,   Cal  

29


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

Rossinyol, Cal   Torras,   Cal   Sant   Antoni,   Cal   Santacreu   i   Cal   Climent,   de   la   que   obtenen   assessorament  agrícola  en  temes  de  sanitat  vegetal  i  producció.21   Més  enllà  de  l’ADV  o  la  Cooperativa,  que  tenen  un  abast  comarcal,  els  pagesos  que  hi  treballen   no  estan  aglutinats  per  cap  associació  que  els  representi.  El  Regadiu  no  té  un  cos  propi  definit,  ni   ha   generat   una   marca.   Hi   treballen,   s’hi   mouen,   entitats,   persones   amb   interessos   a   voltes   divergents.22     La  ramaderia  és  l’altra  activitat  econòmica  lligada  al  territori,  però  amb  una  incidència  molt   mínima,  segons  hem  pogut  constatar  en  el  nostre  treball  de  camp,  només  9  propietaris  tenen  la   ramaderia  com  a  primera  activitat  econòmica.  La  cria  avícola  i  la  ramaderia  bovina  són  les  que   s’emporten  el  56  %  de  la  ramaderia  del  Poal.      

TIPUS DE  RAMADERIA  

AVÍCOLA CABRINA   CAVALLAR   BOVINA   ALTRES  

  ALTRES:

PORCINA

CUNÍCOLA

 

Font: Treball  de  Camp.  Enquesta  pròpia  

  Destaquen  les  explotacions  bovines,  amb  2  explotacions  que  es  dediquen  a  l’engreix  de  vedells  i   una   a   l’explotació   lletera.   Segueixen   en   importància   les   explotacions   porcines,   amb   dues   explotacions  dedicades  a  l’engreix.  La  resta  de  ramaderia  es  troba  molt  repartida  entre  conills,   ovelles  i  cavalls.  En  el  cas  dels  ramaders,  la  venda  directa  sol  ser  el  mitjà  de  sortida  del  producte.   Trobaríem  explotacions  de  vaques,  com  la  de  Cal  Tossaler-­‐Granja  Pujol  (Granja  Poal,scp),  en  la   que   el   Lluís   Prat   i   la   Fina   Aliberch   fan   venda   directa   de   llet   a   la   pròpia   finca   o   a   domicili.   A   La   Pallereta,   en   Gerard   Font,   ofereix   aviram   i   ous   de   venda   directa   o   a   través   de   la   cooperativa   Mengem.   Un   cas   diferent   és   el   de   la   Granja   Cruz,   d’Antoni   Cruz,   que   comercialitzen   embotits   de   porc,  de  criança  i  elaboració  pròpies,  al  mercat  de  Puigmercadal  a  la  botiga  Carme.  A  la  Granja   Pujol,  de  Joan  Pujol,  crien  i  domen  cavalls,  mules,  ases  i  ponis  que  es  lloguen  o  venen  per  a  actes  

30


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

com fires  (Catalunya  i  França)  o  celebracions  com  casaments,  junt  amb  carruatges.     En  la  cria  de  vedells,  gastes  un  mínim  de  1000  €,  per  l’engreix.  Si  el  cereal  va  car,  els   preus   pugen   i   els   marges   són   més   petits.   Un   vedell   menja   unes   2   tones   de   pinso   durant  el  seu  procés  d’engreix.  Si  a  això  hi  afegim  la  compra  del  vedell  de  raça  càrnica,   la   més   bona   i   la   més   rendible,   hem   de   comptar   uns   300   €   més.   La   venda   d’aquest   vedell  d’uns  300  kg  en  canal,  a  preu  de  cost,  seria  d’uns  1400  €,  com  a  mínim,  sense   comptar  guanys.  El  preu  de  compra  de  l’animal  s’ha  anat  mantenint  en  aquests  últims   anys,  però  els  guanys,  en  funció  del  preu  del  cereal,  ha  fluctuat  i,  moltes  vegades,  els   guanys   han   estat   inexistents.   Una   altra   cosa   que   ha   passat   és   que   ha   baixat   el   consum  nacional  de  vedella,  que  és  cara  pel  consumidor  i  llavors  es  menja  més  porc  i   pollastre.  Ha  baixat  el  nombre  d’animals  criats.  Actualment  tota  la  producció  que  és   sobrera   es   ven,   sobretot,   al   Líban   i   cada   15   dies   surt   un   vaixell   carregat   de   vedells.   Marxen  vius  i  els  maten  allà,  a  la  seva  manera.  Això  aguanta  el  mercat.  El  bestiar  que   es   compra   a   França   fonamentalment   perquè   aquí   no   n’hi   ha.   Es   va   matar   moltes   vaques,   perquè   en   un   moment   determinat,   fa   uns   anys,   es   va   subvencionar   als   ramaders  per  tal  que  es  matessin,  perquè  deien  que  en  sobraven.  Hi  ha  hagut  sempre   una  mala  gestió  per  part  dels  governs.  Actualment  també  es  compren  a  Romania  i  a   Alemanya.  Més  de  la  meitat  venen  de  fora.     El   70   %     de   porc   també   marxa   a   fora.   Del   que   sí   que   tenim   garantia   és   que   aquí   es   mira   molt   prim   en   l’engreix   i   tot   està   molt   controlat   per   la   Generalitat,   amb   uns   controls  molt  forts  de  qualitat.  El  que  no  sabem  és  com  s’engreixa  a  la  resta  de  països.     En  quant  a  l’horticultura,  el  que  està  rendint  més,  últimament,  és  la  venda  directa.  Els   majoristes  t’escanyen.  23     HORTA   Cal  Santacreu            Font:  http://www.verduracollidaavui.cat/index.php?contingut=quisom    [Consulta  29-­‐11-­‐2013]  

 

31


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

 

 

LLET            

    CARN  

ALTRES

Font: ERA,  Revitalització  del  Regadiu  de  Manresa.  0bra  Social  de  la  Fundació  Catalunya  Caixa,  Associació  l’Era  (l’Espai  de  Recursos   Agroecològics,  associació  cívica  sense  ànim  de  lucre  lligada  a  l’Escola  Agrària  de  Manresa),  Xarxa  de  Custòdia  del  Territori  i   Ajuntament  de  Manresa.  Díptic.  Nov.  2011        

32


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

                                                    Font:  ERA,  Revitalització  del  Regadiu  de  Manresa.  0bra  Social  de  la  Fundació  Catalunya  Caixa,  Associació  l’Era  (l’Espai  de  Recursos   Agroecològics,  associació  cívica  sense  ànim  de  lucre  lligada  a  l’Escola  Agrària  de  Manresa),  Xarxa  de  Custòdia  del  Territori  i   Ajuntament  de  Manresa.  Díptic.  Nov.  2011  

33


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

                                              Font:  ERA,  Revitalització  del  Regadiu  de  Manresa.  0bra  Social  de  la  Fundació  Catalunya  Caixa,  Associació  l’Era  (l’Espai  de  Recursos   Agroecològics,  associació  cívica  sense  ànim  de  lucre  lligada  a  l’Escola  Agrària  de  Manresa),  Xarxa  de  Custòdia  del  Territori  i   Ajuntament  de  Manresa.  Díptic.  Nov.  2011  

  “Aquell   progrés   de   l’agricultura   que   s'experimentava  des   de  la   primeria  del   segle   XX  fins   per   allà   l'últim   terç   del   mateix     segle,   ara   s'ha     tomat     en   davallada.   De   pagesos     pocs   en   queden    que   visquin    només   de  l'agricultura[...].  Això  no  vol  dir  pas  que  els   camps  del  Poal  es  

34


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

vegin tots  erms  sense   cultivar;   d'una   forma   o  altra  es  cultiven,  però  són  poques   les  cases  que   no   hi   entrin   cèntims   que   no   són   de   l'agricultura,   sinó   que   els   vénen   de   treballs   que   fan   a   empreses   de  la  ciutat.   N'hi   havia   que   entre  cultivar   la   terra   i  tenir  cura   d'uns  quants   caps  de   bestiar  s'anaven  defensant;   però  fa   uns   anys,   que   no  sé  si   és  provocat   o  si  és   per   mala   sort,   surten   epidèmies:   no  fa  molts   anys,   en  els   porcs   va  ser   la   pesta   africana.   Va   passar   un   temps   que   valien   més   les   despeses   que   el   que   pagaven   a   l'escorxador   per   l'animal.   Ara   passa   el   mateix   amb  els   vedells,  amb   això  de  les  "vaques   boges";  molts  no  ho  poden  aguantar  i  han  de   plegar.  Llavors   els  queden   els  corrals   buits.  Encara   hi  ha  sort  que  surten  empreses    que   poden   permetre's     el   luxe   d'aguantar   aquestes     pujades     i   baixades,     i   es   dediquen     a   omplir   aquests  corrals  de   bestiar,  donant  un   tant   per  cap   de  bestiar  a  l'amo  dels  corrals.  Aquest  només   hi  ha  de  posar  el  treball   i   ha  de   tenir   cura   dels   animals.   [...]  Diuen   que   “ els   pagesos   sempre   es   queixen”,   “ que   els   ajuden   per   tot   arreu”   (subvencions   d'Europa   i   altres   ajuts).   [...]   1955   jo   tenia   una   màquina   de   batre   i   cada   any   batia   uns   dies   al  poble   de   Calders,   [...]   el   cereal   el   pagaven   entre   sis   o   set   pessetes   el   kg.   Als   treballadors   que   jo   tenia   els   pagava   cinquanta   pessetes,   més   la   dieta   per   tot   el   dia.   La   dieta   ens   la   feien   al   restaurant   cal   Soldevila   de   Calders,   i   valia   vint-­‐   i-­‐cinc   pessetes   tot   el   dia:   esmorzar,   dinar,   i   sopar.   A   l’era   on   havíem   de   treballar,   no  hi  faltava  el  porró   de  vi,  el  càntir   de  aigua   i  alguna   cosa   per  berenar.  Això   vol  dir   que   tota   la   jornada   en   diners   valia   75   pessetes,   (el   que   feia   els   pallers,   cobrava   el   doble,   perquè  era  una  feina   molt  feixuga   i  n'hi   havia  pocs  que  la  sabessin  fer).  Doncs   feu   una   simple   regla   de   tres   i   veureu   que   si   llavors   els   jornals   valien   75   pessetes,   el   cereal   el   pagaven   a   6   pessetes   el   kg.  Ara   que   els   jornals   es   paguen   a   vuit   mil   pessetes   o   més   ¿a   quant   haurien   de   pagar   el   cereal?   A   mi   amb   surt   a   640   pessetes   el   kg.   Doncs   ens   el   paguen   a   vint-­‐i-­‐dues   pessetes   el   kg,   i   fa   molts   anys   que   el   paguen   al   mateix   preu.   Uns   anys   enrere   encara   el   pagaven   una   mica   més.   Doncs   bé:   que   regulin   aquesta   diferencia   i   ja   no   necessitarem   les   subvencions”.24       4.2.2 Altres  activitats  econòmiques       A   la   zona   del   Regadiu   del   Poal   s’hi   han   establert   altres   tipus   d’activitats   que   disten   molt   de   l’activitat  agrícola  o  ramadera  per  part  de  gent  que  viu  a    la  zona  o  que  han  adquirit  parcel·∙les  on   han  establert  el  seu  negoci.  Aquest  és  el  cas  d’una  societat  limitada  que  es  dedica  a  l’educació  i   ensinistrament  caní  (Dog  Educat,  SL.)  o  d’un  negoci  de  lloguer  de  caravanes  i  autocaravanes  (Cal   Camper).        

Font:  http://www.dogeducat.es/      [Consulta  26-­‐11-­‐2013]            

35


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

Font:  http://www.calcamper.com/      [Consulta  26-­‐11-­‐2013]  

  Així  mateix,  hi  ha  una  granja,  cal  Troy,  i  les  antigues  fàbriques,  la  de  l’Atalaia,  la  de  Tints  (Avda.   Joncadella,   al   costat   de   la   Riera   del   Poal)   o   la   de   la   Granja   Solanes,   que   són   viver   de   petites   empreses,   d’índole   molt   diversa   o,   fins   i   tot,   de   sales   d’assaig   de   diferents   grups   de   música   (Mitjanit,   Clepton,...).   Sovint,   al   territori   s’hi   instal·∙len   negocis   que   no   compleixen   la   legalitat   vigent,  sense  permisos  ni  mínimes  mesures  sanitàries  que  fan  que  l’espai  i  la  imatge  que  es  té   del  Regadiu  es  degradi.               SOCIETATFET DIVERS   SOCIETATFET DIVERS   Els Mossos   detenen quatre Els Mossos   reincidents detenenaquatre Montserrat per a reincidents    Els amos denunciats abocaven els olis als camps i feien fogueres per cremar pneumàtics i filtres robar a turistes Montserrat per    Els amos denunciats abocaven els olis als camps i feien fogueres per cremar pneumàtics i filtres robar a turistes La Policia Local de Manresa ha   clausurat sis tallers il·legals de reEls Mossos d’Esquadra han deparació deLa vehicles eren la tingut quatre veïns de Barcelona Policiaque Local deaManresa ha zona agrícola del Poal, a tocar de de reacusats d’haver-se desplaçat al han de   clausurat sis tallers il·legals Els Mossos d’Esquadra la barriada Miondei vehicles del camíque de eren a la monestirtingut de Montserrat per robar paració quatre veïns de Barcelona Joncadella. A més, el cos municipertinences personals a turistesdesplaçat eszona agrícola del Poal, a tocar de acusats d’haver-se al   pal ha denunciat cincMion tallersi il·letrangers. Tots quatre,  i per robar la barriada del camí de monestir ded’entre Montserrat gals més Joncadella. que eren al nucli urbà de municianys i depertinences nacionalitat romanesa, A més, el cos personals a turistes esla ciutat, tres dels quals hancinc pogut acumulen en el seu historial   pal ha denunciat tallers il·letrangers. Tots quatre, més d’entre  i  continuargals la seva de  antecedents policials. romanesa, mésactivitat que erendesprés al nucli urbà de anys i de nacionalitat Els fetsacumulen van teniren lloc de regularitzar-se. la ciutat, tres dels quals han pogut el dissabte seu historial més   passat, quan Mossos van ser L’operació, que ha càrrec després continuar laanat sevaaactivitat de els antecedents policials. alertats queEls unfets grupvan de tenir persones de la Unitat de Policia Adminislloc dissabte de regularitzar-se.   estava cometent trativa i Civisme del cos,que s’ha a a càrrec furts els a l’interior Interior d’un dels tallers il·legals L’oli era abocat directament al clavegueram passat, quan Mossos van ser L’operació, hadut anat terme principalment comba-Adminisdel recinte del monestir. alertats que un Gràcies grup deapersones de la Unitat per de Policia tre el dany contra el medi ambient Pertallers aquestil·legals zona no urbanitzable, la Policia ritzatdirectament la situació, mentre que els al- la descripció testimoni, estavad’un cometent trativa i Civisme del cos, s’hareny dut ao al clavegueram. furtsels a l’interior Interior d’un dels L’oli Loera abocat al clavegueram   que comportaven aquestes actimotiu, els responsables d’aquests cal els va clausurar l’activitat sen- tres dos han cessat l’activitat. Tots Mossos van sospito-Gràcies a terme principalment per combadel localitzar recinte delels monestir. vitats, però la competallers, tots nacionalitat se possibilitat deurbanitzable, ser legalitzats. elsLodenunciats estatmentre impu-quesos a l’interior d’un cotxe. Mentre tre també el danyper contra el medi ambient renyells o alde clavegueram. Per aquest zona no la Policia ritzat la han situació, els alla descripció d’un testimoni, els   tència deslleial que suposaven, ja marroquina, hanels estat denunciatsd’aquests D’altracal banda, en la mateixa penalment perhan no tenir agentsMossos estavenvan fentlocalitzar comprovauna as- elsTots que comportaven aquestes acti- motiu, responsables els va clausurar l’activitattats sentres dos cessat l’activitat. els sospitoque desenvolupaven el seu treball per la comissió d’una operació se s’han inspeccionat nomcions en la dos tu- Mentre segurança de han responvitats, però també per la competallers, tots ellsinfracció de nacionalitat possibilitat de ser legalitzats. elsobligatòria denunciats estat impusosdocumentació, a l’interior d’un cotxe. sense la llicència municipal o la co- administrativa per gestionar brosos tallers ristes van adreçar assegurant mecànics delen nucli sabilitat civil.   tència deslleial que suposaven, ja marroquina, han estat de denunciats D’altra banda, la mateixa tats penalment per no tenir una agents estaven fent comprovaas-s’hiels municació corresponent. forma inadequada que havien estat de furts. dos tuels residus queinfracció urbà de Manresa que havien ge- nomA més,segurança només dues de les perqueprèvia desenvolupaven el seu treball per la comissió d’una operació s’han inspeccionat cions envíctimes la documentació, obligatòria de responvans’hi comprovar que els El dany ecològic eramunicipal comès oproduïen. Dos d’ells, a més,per hangestionar es- nerat de veïns i d’amosdelsones disposaven de Els mossos sense la llicència la co- administrativa deles queixes brosos tallers ristes van adreçar assegurant mecànics nucli identificades sabilitat civil.   havien robat  dòlars de furts. principalment pels tallers tat posatsforma a disposició del Cos deque tallersurbà legals. a resultat, la l’habilitació per desenvomunicació prèviaubicats corresponent. inadequada havien estat víctimes elsNaresidus deCom Manresa que havien geAtècnica més, només dues de lessospitosos per- que un cas, i un telèfon que els al Poal, ja que, segons fonts policional deproduïen. Policia deDos Manresa Policia vales denunciar cinc es- i d’amos lupar l’activitat. I quatre mésdisposaven han americans, mossos van comprovar El dany ecològic era comès d’ells, apermés, han es- Local nerat queixes de veïns sones identificades de Elsen   Iphone en cials, cremaven en fogueres residus què es trobaven a l’estat espanyol tabliments sense llicència als carestat denunciades per efectuar l’altre. L’aparell, que principalment pels tallers ubicats tat posats a disposició del Cos Na- de tallers legals. Com a resultat, la l’habilitació tècnica per desenvo- sospitosos havien robat  dòlars com pneumàtics filtres. També situació irregular. Comde que els rers de Balmes, reparacions mecàniques en ve- més estava poder delsenacusats, un cas, iva un telèfon al Poal, jai que, segons fontsen policional de Policia Manresa perPoliciaCaritat, Local vaConcòrdia denunciar cinc es- lupar l’activitat. I quatre han enamericans, vessaven cials, directament elsen olisfogueres al ter- residus tallers del Poal estaven aen unaespanyol i Fonollar. Tres d’ellssense han regulahicles plenadenunciades via pública. per efectuar poder serIphone retornatenal l’altre. propietari. cremaven què es trobaven l’estat tabliments llicència als car- enestat L’aparell, que   com pneumàtics i filtres. També en situació irregular. Com que els rers de Balmes, Caritat, Concòrdia reparacions mecàniques en ve- estava en poder dels acusats, va vessaven directament els olis al ter- tallers del Poal estaven en una i Fonollar. Tres d’ells han regula- hicles en plena via pública. poder ser retornat al propietari.   Batuda en una Amb l’ajuda de terceres Presó per a un manresà per estafar persones, l’acusat obria   benzinera Batudadeen una corrents a nom de les Amb l’ajuda de terceres Presó per a un manresà per estafar víctimes, segons els Mossos persones, l’acusat obria Castellbell 25.000 euros usurpant set identitats comptes per de   benzinera comptes corrents a nom de les El presumpte estafador víctimes, segons els Mossos capturar una per 25.000 Castellbell L’acusat, de 62 i euros tavenTcom ausurpant sostrets o com a perDNI,set però totsidentitats ells constaven com demanava crèdits i comprava 4.3 ALTRES   Uanys SOS   DEL   ERRITORI     duts des de feia anys. a sostrets o perduts des de feia aparellsEl electrònics pagats amb diversos antecedents presumpte estafador serp camuflada capturar una el  el . Els Mossos com d’Esquadra, a sostretsreso com aanys, per-entre DNI, però itots ells constavenamb comserveis financers demanava crèdits i comprava   similars,vaL’acusat, utilitzar de DNI62 anys iponsablestaven Posteriorment, aquesta de la detenció, van iniduts des de feia anys. a sostrets amb o perduts des de feia aparells electrònics pagats diversos antecedents serp camuflada sostretsamb o extraviats terceres persones ciar la investigació el maig passat, documentació, el  i el . Els Mossos d’Esquadra, res- anys, entre amb serveis financers similars, va utilitzar DNI quan vanponsables En  aquests  últims  anys,  han  aparegut  un  gran  nombre  d’usuaris  de  la  zona  del  Poal,  bàsicament   obrien corrents enamb dife- aquesta tures, segons van explicar ahir detectar diverses estafes van Els Agents Rurals van buscar Posteriorment, de la detenció, ini- comptes rents bancs. Per fer-ho, usurpaven per usurpacions d’identitats en fonts del cos policial. ahir al matí sense èxit una serp que sostrets o extraviats ciar la investigació el maig passat, documentació, terceres persones la identitat de la comptes persona del DNI, en difecontractes de compra i en ladiverses sol·li- estafes La investigació es va concloure hauria entrat nit abans a la boobrien corrents tures, segons quan van detectar van explicard ahir Els Agents Rurals van q buscar de  les  seves  Elijutjat nfraestructures   viàries   ( camins,   c orriols,   b ancals   d el   r ecorregut   e   l a   Slaèquia...),   ue   tot adaptant el seu aspecte físic bancaris. la setmana al tiga de la gasolinera Repsol la serp que de guàrdia de Manresa citud de crèdits passada amb la deper usurpacions d’identitats en rents bancs. Per fer-ho, usurpaven fonts del cos policial. ahir al matí sense èxitde una De la contractes investigació es va desla fotografia, si era necessari. C-, a Castellbell i el Vilar. Segons ha decretat presó provisional per En total, seesliva imla identitat de la persona deltenció DNI, de l’acusat. de compra i en lade sol·liLa investigació concloure hauria entrat la nit abans a la botroben  en  el  Regadiu  un  punt  de  passeig  o  entreteniment,  un  lloc  per  a  fer  itineraris  de  lleure  o   prendre que elde detingut nous comptes fonts Bombers i dels Agents a un veí de El la ciutat deguàrdia  anys,de deManresa puten comeses els dartotaquests adaptant el seu aspecte físic citud crèditsutilitzava bancaris. Mitjançant setmana al setlaestafes de la gasolinera Repsol de la jutjat de passada amb la de-delstiga una molt concreta demanaven crèdits i retreballadors dei la ga- Segons nacionalitat espanyola, rers mesos tantde a veïns delEn Bages De la investigació es vacorrents, des- de la fotografia, si era necessari. C-, a Castellbell el Vilar. ha decretat presóacusat provisional permetodologia tenció l’acusat. total, seRurals, li im- els per realitzar les estafes. primerutilitzava alitzaven compres d’aparells elec- comptes situada al carril eng sentit d’haver aconseguit i comcom de la resta delestafes país, acomeses qui va elssolinera, esportius.  Lpres a  m p art   l a   i nfraestructura   v iària   d el   r egadiu   é s   a bastament   u tilitzada,   prendre que elEn detingut Mitjançant aquests nous fonts dels Bombers iairebé   dels Agents aajor   un veí decrèdits la ciutat ded e   anys, de puten set darlloc, s’apoderava il·lícitament deconcreta trònics finançats amb entitats banManresa,Rurals, van donar l’avís dillunsde la gafraudulentes perespanyola, valor de acusat defraudar presumptament mésdel Bages una metodologia molt corrents, demanaven crèdits i re- rers els treballadors nacionalitat mesos tant a veïns càries i serveis financers. Si feia fal- de a / de solinera, del vespre. més de . euros. Per fer-ho, d’identitat .com euros la compra de a qui Els empleats pernacionals realitzar les estafes. En primer alitzaven compres d’aparells elecsituada aln   carril sentit d’haver aconseguit crèditss idocuments comdeamb la resta del país, va tots  els  dies   d e   l ’any,   p erò   obretot   e ls   c aps   d e   s etmana,   p er   a l   p asseig   o   p er   a   f er   r utes   e benici   o   tot, perfinançats aconseguir l’home hauria usurpat la identitat d’altres La policia no ta, fins i sol·licitud de crèdits. van explicar que una serp d’aprolloc, s’apoderava il·lícitament de i trònics ambmés entitatsproductes ban- defraudar Manresa, van donar l’avís dilluns pres fraudulentes per valor de persones. presumptament més credibilitat davant lesfinancers. entitats,Si feia de set persones, ja queeuros. s’havia ha determinat les circumstàncies ElsfalMossos d’Esquadra no desximadament de llargada documents nacionals d’identitat càries i serveis demetre  del vespre. més de . Per fer-ho, de . euros amb la compra de a /un Els empleats l’home nòmines i fac- carten apoderatl’home dels seus DNI,usurpat que consen què l’home va apropiar detencions. s’havia introduït a l’interior deserp la d’aproaltres  mitjans.   ta, fins i tot, per aconseguir més més hauria la identitat d’altresespersones. Laels policia no falsificava productes i sol·licitud de crèdits. van explicar que una d’una escletxa. de set persones, ja que s’havia ha determinat les circumstàncies credibilitat davant les entitats, Els Mossos d’Esquadra nobotiga des- a través ximadament un metreEls de llargada Bomberss’havia es vanintroduït desplaçara fins a apoderat dels seus DNI, que cons- en què l’home es va apropiar els l’home falsificava nòmines i fac- carten més detencions. l’interior de la   l’establiment, no van poder botigaperò a través d’una escletxa. Els Un camioner resulta ferit lleu localitzarBombers el rèptil. es van desplaçar fins a Ahir all’establiment, matí, a primera hora, però no hi van poder en bolcar a Valls de Torroella Un camioner resulta ferit lleu van tornar els Agents localitzar el Rurals rèptil. i, després d’unaAhir exhaustiva al matí, arecerca, primera hora, hi tampoc no trobar l’animal, L’accident tenir lloc a / de en bolcar a Valls devaTorroella vanvan tornar els Agents Rurals i, desmalgrat que van remoure nomUn camioner de Sant Fruitós  del migdia al punt quilomètric  4 DIMECRES, 2 D’OCTUBRE DEL 2013

Regió7

4 DIMECRES, 2 D’OCTUBRE DEL 2013

Regió7

Clausuren sis tallers mecànics il·legals sis tallers mecànics il·legals a laClausuren zona agrícola del Poal de Manresa a la zona agrícola del Poal de Manresa

JOSEP SALLENT | MANRESA

POLICIA LOCAL DE MANRESA

JOSEP SALLENT | MANRESA

POLICIA LOCAL DE MANRESA

POLICIA LOCAL DE MANRESA

J. S. | MANRESA

POLICIA LOCAL DE MANRESA

J. S. | MANRESA

J. S. | MANRESA

J. S. | MANRESA

J. S. | MANRESA

J. S. | MANRESA

J. S.

J. S.

J. S. | VALLS DE TORROELLA

de BagesJ.de anys, Jaume V. L., de la C-, L’accident just a la semirotonda S. |  VALLS DE TORROELLA va tenir lloc a / de va resultar ferit caràcter lleu ahir Fruitós que hi ha adel l’altura a la Un de camioner de Sant migdiadeall’accés punt quilomètric  al migdiade enBages un accident de tràncarretera de dejust Torroella, al de  anys, Jaume V. L., de laValls C-, a la semirotonda sit a l’eix del Cardener (C-), a l’al- lleu terme Santhi Mateu de Bages, va resultar ferit de caràcter ahir deque ha a l’altura deon l’accés a la tura de l’accés a Valls camió va bolcar per causes al migdia ende unTorroella, accident deun tràncarretera de Valls de Torroella, al segons van explicar fonts dels es desconeixen. El conductor sit a l’eix del Cardener (C-),que a l’alterme de Sant Mateu de Bages, on Bomberstura de lade Generalitat. L’home va resultar amb lesions El vel’accés a Valls de Torroella, un camió va lleus. bolcar per causes

36

prés d’una exhaustiva recerca, broses pertinences i van des-l’animal, tampoc no van trobar muntar fins i tot una caixa Tot nommalgrat que vanforta. remoure i així, els agents creien que la broses pertinencesserp i van desencara havia d’estar amagada a forta. Tot muntar fins i tot una caixa dins de lai així, botiga. tot, van els Malgrat agents creien que la serp tranquil.litzar els treballadors asencara havia d’estar amagada a segurant-los per la descripció dinsque, de la botiga. Malgrat tot, van


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

En   aquests   últims   anys,   s’han   senyalitzat   sobre   el   terreny   itineraris   destacats   i   vies   preferents   que  han  estat  objecte  de  promoció  i  publicació.    

Font: ALDOMÀ, IGNASI; GUERRERO, MONTSE; MÒDOL, JOSEP RAMON; GUILLÉN, MARINA; SIXTO, ELENA. “Estat, ús i dinamització del regadiu de Manresa”. Universitat de Lleida. Serveis Científico tècnics. Cartografia i Sistemes d’Informació Geogràfica. Departament de Geografia i Sociologia. Ajuntament de Manresa, 2010 , p. 111

Font: http://www.elcardener.com/Activitats/Ecorail_del_Cardener.htm  [consulta  30-­‐11-­‐2013]  

37


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

5. LA HISTÒRIA     5.1  ELS  ORÍGENS     Difícilment   trobarem   referències   escrites   dels   primers   pobladors   de   la   zona   del   Poal   més   enllà   del   segle   X,   quan   es   va   començar   a   escriure   en   els   Monestirs   la   crònica   dels   pobles   que   habitaven   a   la   seva   zona   d’influència.   És   de   suposar   que   a   la   zona   del   Pla   de   Bages   hi   deurien   habitar   colons   prop   dels   llocs   on   hi   havia   aigua   per   a   poder   tenir   les   necessitats   bàsiques   satisfetes,   tant   per   a   ells   com   pels   animals   que   deurien   criar.   Per   aquesta   raó,   seria   encertat   pensar   que   a   la   riera   del   Poal,   on   hi   ha   nombroses   fonts   o   a   la   llera   del   riu   Cardener,   on   actualment   hi   ha   les   cases   de   mas   d’en   Pla   hi   trobaríem   els   primers   habitants   que   deurien   viure   de   la   terra   i   de   les   quatre   bestioles   que   els   completaven   l’alimentació.   De   fet,   les   primeres   referències   a   la   zona   del   Poal   (Pociolo   i   Pozolo)   en   fonts   documentals   escrites   en   llatí   del   monestir   benedictí   de   Sant   Benet   de   Bages   i   que   fan   referència   a   dos   habitants   de   la   zona   (Giscafredo,  a  Pozolo,  el  26  de  juny  del  978;  chilani/Ichila,  situat  al  Torrent  de  Pociolo,  el  27  de   desembre  del  984).25   El   Poal   formaria   part   del   Comtat   de   Manresa,   segons   dades   extretes   de   l’Atles     del   Comtat   de   Manresa   (798-­‐993)   de   Jordi   Bolòs   i   Víctor   Hurtado.   Segons   el   seu   estudi,   a   la   zona   s’hi   trobarien   alzines   i   espinavesses,   així   com   terres   de   pastura   d’ovelles   i   el   cultiu   de   l’ordi.   Segons   expliquen,   existeixen   documents   que   ens   permeten   intuir   la   importància   de   les   pastures   i   que   el   territori   era  solcat  per  diverses  vies  de  bestiar  i  de  transhumància.    A  la  zona  del  Poal  se’ns  documenta   un  assentament  de  població  i  una  xarxa  de  vies  o  camins.     Sempre  he  sentit  a  explicar  que,  des  de  molt  antic,  travessa  el  camí  ramader  que  ve   del  nord.  Passa  per  davant  de  casa  i  s’enfila  direcció  cap  al  Gimnàstic.26    

Font: BOLÓS,  JORDI;  HURTADO,  VÍCTOR.  Atles  del  Comptat  de  Manresa.  Rafael  Dalmau  Editor.  Barcelona  2004.    p.  41,  42,  43,  47  

38


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

           

Font: BOLÓS,  JORDI;  HURTADO,  VÍCTOR.  Atles  del  Comptat  de  Manresa.  Rafael  Dalmau  Editor.  Barcelona  2004.    p.  41,  42,  43,  47      

39


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

Font:  BOLÓS,  JORDI;  HURTADO,  VÍCTOR.  Atles  del  Comptat  de  Manresa.  Rafael  Dalmau  Editor.  Barcelona  2004.    p.  41,  42,  43,  47  

Segons   un   document   elaborat   sobre   la   Transhumància   i   les   vies   pecuàries   a   Catalunya   de   la   Fundació  del  Món  Rural,  certament,  per  la  zona  hi  passa  un  camí  pecuari  molt  antic  i  que  s’ha   mantingut  en  us  fins  als  segle  passat.    

40


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

Font: Mapa  presentat  a  la  jornada  “Els  camins  ramaders  i  la  transhumància  a  Catalunya”  que  es  va  celebrar  el  7  d’octubre  de  2010  a  Lleida.     http://www.fmr.cat/document/mapa-­‐dels-­‐camins-­‐ramaders-­‐a-­‐catalunya-­‐eixos-­‐principals/    [Consulta  1-­‐12-­‐2013]  

“Tot i  que  la  transhumància  té  els  seus  orígens  a  l’època  preromana  i  romana,  es  pot  afirmar  que   no  és  fins  al  segle  XII  que  es  comença  a  organitzar  la  seva  pràctica  i  en  conseqüència  la  creació   de   la   xarxa   de   camins   per   on   havia   de   transcórrer.   Desprès   de   la   reconquesta   de   terres   als   musulmans,   els   monestirs   cristians   més   potents   [...]   van   establir   vincles   degut   als   problemes   comuns   de   manteniment   i   alimentació   del   seu   bestiar   depenent   de   l’època   de   l’any.   Així,   els   monestirs   de   muntanya   tenien   dificultats   per   fer   pasturar   el   bestiar   a   l’hivern   degut   a   la   neu   permanent,  i  els  monestirs  de  la  plana  no  podien  fer  pasturar  el  bestiar  a  l’estiu  degut  a  l’alta   fertilitat  de  les  terres  i  el  seu  conseqüent  conreu.  Degut  amb  això,  la  preocupació  principal  dels   territoris   del   Prepirineu   català,   a   través   dels   monestirs   de   Ripoll   i   de   Sant   Joan   de   les   Abadesses,   va   recaure   en   la   creació   d’una   xarxa   de   camins,   estable   i   segura,   que   permetés   el   trànsit   del   ramat  entre  la  plana  i  la  muntanya.  D’aquesta  manera,  es  consolida  la  xarxa  de  camins  ramaders   catalana  i  s’estabilitza  una  activitat  econòmica  que  es  mantindria  molt  potent  fins  a  les  darreries   de  l’edat  mitjana”.27   Per  a  fer-­‐nos  una  idea  de  com  era  la  Catalunya  del  moment  en  el  que  situem  aquests  habitants   del   Poal,   hem   de   pensar   que,   a   finals   del   segle   IX,   estava   dividida   en   deu   comtats:   Ribagorça,   Pallars,  Urgell,  Cerdanya,  Rosselló,  Empúries,  Besalú,  Osona,  Girona  i  Barcelona  i  que  a  la  zona  hi   havia   contínues   lluites   entre   els   cabdills   musulmans   que   havien   ocupat   pràcticament   tota   la   Península  Ibèrica  i  els  comtes  cristians  que  intentaven  recuperar-­‐la.  L'any  985,  el  comte  Borrell  II   deixà  Barcelona  pressionat  per  les  tropes  del  cabdill  musulmà  Almansor  i  va  venir  a  refugiar-­‐se  a   Manresa.  Els  cavallers  catalans  li  van  proposar  parar  les  ràtzies  d'Almansor  i  va  demanar  ajut  al   papa  Esteve  V  i  al  rei  de  França  Lotari  I.  Per  aconseguir  suport,  va  firmar  un  edicte  on  deia  que   concediria  "llibertat,  franquícia  i  honor"  a  tothom  a  qui  acudís  a  la  seva  crida.  De  fet,  al  segle  X,   l'última  ciutat  de  ponent  dominada  pels  comtes  cristians  era  la  nostra.  El  límit  exacte  l'establia  el   riu   Cardener,   però   immediatament   després   del   riu   no   hi   havia   encara   els   sarraïns.   Les   seves   fortificacions   eren   trenta   quilòmetres   més   lluny.   De   manera   que,   entre   les   dues   línies,   la   dels   cristians   i   la   dels   sarraïns,   hi   havia   una   mena   de   terra   de   ningú.   Aquestes   franges   de   terra   s'anomenaven   marca,   ja   que   aparentment   cap   dels  bàndols  enfrontats   en   tenia   un   control   directe.  El  comtat  de  Manresa  en  època  dels  comtats  catalans,  entre  els  segles  IX  i  XI,  era  terra   de  frontera  i  estava  estretament  lligat  als  comtats  d'Osona  i  de  Barcelona.  La  terra  conquerida   era   per   al   primer   que   l'ocupava.   Mitjançant   la   carta   de   repoblament   (chartae   populationis)   el   senyor   feudal   atorgava   una   sèrie   de  privilegis  aquests   nous   colons.   El   document   regulava   la   quantitat   de   terra   de   què   disposarien,   l'obligació   dels   nous   pobladors   de   residir   per   a   adquirir   la   propietat  útil  de  la  terra,  els  cens  en  diners  i  especies  de  les  collites  o  la  supervisió  i  control  del   nomenament   i   actuació   dels   càrrecs   directius   locals.   Se   suposa   que   els   colons   cristians   hi   arribaven   en   grups   petits   i   amb   ben   poca   cosa:   les   eines,   alguns   animals   i   llavors   per   plantar.   Eren  famílies  que  fugien  de  la  fam,  la  carestia  d'aliments  i  els  atacs  de  les  tropes  musulmanes.   Els  colons  que  es  van  establir  al  Pla  de  Bages  i  a  la  ciutat  de  Manresa  venien  de  les  contrades  

41


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

pirinenques i  prepirinenques  (Pallars,  Urgell  i  Cerdanya)  que  ja  al  segle  IX  estaven  superpoblades.   Els   primers   anys   van   haver   de   sobreviure   de   la   recol·∙lecció   de   tots   els   fruits   que   els   proporcionava  el  bosc  i  de  la  caça  menor.  Més  endavant  vindria  el  conreu  del  cereal  i  sobretot   de  la  vinicultura.28    

Font: Laura  Santamaria        

5.2 LA VIDA  DEL  POAL  LLIGADA  A  LA  SÈQUIA     La   vida   a   la   zona   del   Poal,   després   de   la   reconquesta,   deuria   veure’s   incrementada   amb   la   presència  dels  agricultors  que  conreaven  les  terres  de  secà  plantant  ordi  i  collint  els  raïms  de  les   vinyes  de  la  contrada,  i  els  pastors  d’ovelles  i  cabres  que  deurien  ocupar  les  pastures,  així  com  la   gent   que   vivia   de   la   recol·∙lecta   d’herbes   remeieres,   els   arbres   fruiters   de   secà   o   els   fruits   del   bosc  d’alzines.     La  història  del  Poal  està  estretament  lligada  a  la  presència  d’aigua  a  les  seves  terres.  Les  terres   de   secà   es   transformen   en   un   regadiu   esplendorós   a   partir   de   la   construcció   dels   ramals   de   la   Sèquia  que  faran  arribar  l’aigua  provinent  del  Llobregat  i  que  els  pagesos  aprofitaran  per  regar.   La  vida  a  la  zona  va  canviar  a  partir  del  s.  XIV,  amb  l’aigua  de  la  Sèquia  que  dóna  vida  a  un  altre   tipus   de   cultius   i   que   possibilita   la   vida   de   la   gent   en   zones   on   aquest   tan   preuat   bé   era   inexistent.  És  a  partir  d’aquest  moment  que  les  partides  de  Mas  d’en  Pla,  Mas  Terròs,  el  Poal,   Atalaia  i  Font  de  la  Serra,  s’aniran  poblant  de  masies.     “La   Sèquia   de   Manresa   és   un   cas   paradigmàtic   d’un   nou   tipus   de   canalitzacions   de   gran   envergadura,   però   al   mateix   temps   és   un   cas   poc   comú   i   de   característiques   excepcionals,   almenys   a   la   Catalunya   medieval,   ja   que   no   es   coneixen   gaires   exemples   que   puguin   ser   equiparables,   ni   pel   que   fa   a   les   seves   dimensions   (tant   de   la   gran   àrea   irrigada   com   de   la   distància  des  del  punt  de  captació  fins  a  l’inici  del  regadiu:  de  26  km)  ni  per  la  transcendència   econòmica   i   social   en   el   territori   en   què   s’implanta.   Un   altre   tret   molt   propi   de   la   Sèquia   de   Manresa  és  la  seva  funció  bàsicament  de  regadiu,  ja  que  en  temps  medievals  i  moderns  només   s’hi  establí  un  o  dos  molins”.29    

42


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

Font:  Laura  Santamaria  

5.2.1

La Sèquia  al  s.  XIV.  Construcció.     L’obra  de  la  Sèquia  s’ha  d’emmarcar  en  el  context  del  segle  XIV  manresà,  que  constitueix  un  dels   moments  més  importants  de  la  història  de  la  ciutat.     “La  ciutat  de  Manresa  es  va  veure  afectada  per  una  gran  sequera  durant  l’any  1336,  que  es  va   agreujar  a  l’inici  del  següent.  A  més,  l’aigua  del  riu  Cardener,  que  és  el  que  passa  per  Manresa  i   havia   de   regar   els   camps,   tenia   uns   nivells   molt   elevats   de   salinitat,   fet   que   malmetia   les   collites   regades  amb  la  seva  aigua.  Davant  d’aquesta  situació,  els  consellers  de  la  ciutat,  van  decidir,  que   la  solució  al  problema  de  la  sequera  podria  ser  que  tots  els  ciutadans  peregrinessin  al  santuari   de  Nostra  Senyora  de  Montserrat.  La  peregrinació  es  va  dur  a  terme  tres  dies  després,  però  el   resultat  va  ser  nul”:30   “Les  terres  continuaven  seques,  els  camps  sense  cultivar,  els  arbres  fruiters  ressecs  per  ardor  del   sol,  els  ceps  no  donaven  raïms...i  molts  ciutadans  van  haver  d’abandonar  la  seva  pàtria  i  hisenda   buscant  refugi  a  altres  poblacions”.  31     Amb  un  gran  creixement  de  població  (uns  5.000  habitants),  Manresa  era  la  ciutat  més  important   de   la   Catalunya   central.   Estem   en   el   segle   de   la   pesta   negra   i   d’altres   calamitats   entre   les   que   compta   una   gran   sequera   que   va   afectar   tot   Catalunya.   El   1339,   els   consellers   de   Manresa   decidien  que  s’havia  de  fer  una  sèquia  que  portés  aigua  a  la  ciutat  per  poder  regar  els  camps  i   assegurar   les   collites.   Van   planificar   captar   l’aigua   del   riu   Llobregat,   tot   i   trobar-­‐se   a   una   distància   molt   superior   que   el   riu   Cardener.   Els   motius   que   van   portar   a   aquesta   tria   cal   suposar   que  van  ser  tres:  la  salinitat  de  l’aigua  del  riu  que  ve  de  Cardona,  l’orografia  del  pla  de  Bages,   que  facilitava  la  creació  d’una  xarxa  de  regadiu  a  la  zona  nord  i  est  de  Manresa,  i  el  fet  que  el   Llobregat  té  més  cabal  d’aigua  que  el  Cardener.  Aquell  mateix  any,  el  rei  Pere  III    va  concedir  el  

43


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

permís i  també  una  rebaixa  d’impostos  (exempcions  fiscals  a  la  ciutat).  En  aquest  privilegi  reial  ja   s’estableix  l’encarregat  de  la  gestió  de  l’aigua,  l’anomenat  sequier.  Les  seves  principals  funcions   del  qual  eren  el  manteniment  del  canal  i  el  cobrament  dels  drets  d’ús.  La  direcció  de  l’obra  va   anar  a  càrrec  de  Guillem  Catà,  mestre  de  nivell  de  Barcelona.32        

La  Resclosa  dels  Manresans,  lloc  d’on  s’agafa  l’aigua  a  Balsareny  per  a  dirigir-­‐la  cap  a  Manresa,  al  llarg  de  tota  la  Sèquia      (Foto:  Martí   Garcia)  

    Sembla   que   l’obra   es   va   veure   envoltada   de   diversos   conflictes,   dels   quals,   el   més   greu   va   ser   amb  el  bisbe  de  Vic,  Galceran  Sacosta,  que  no  deixava  passar  la  Sèquia  per  les  seves  terres.    El   bisbe   al·∙legava   que   se   li   prenien   unes   terres   molt   més   àmplies   del   que   s’havia   pactat,   però   el   motiu  real  sembla  que  seria  que  temia  que  els  molins  que  posseïa  en  aquesta  zona  baixessin  el   rendiment,   sobretot   a   l’estiu   i   en   èpoques   de   secada,   si   es   desviava   una   part   d’aigua   del   Llobregat   cap   a   la   Sèquia.   Les   negociacions   no   van   donar   fruit   i   el   1341   el   bisbe   va   dictar   dos   decrets,  d’excomunió  (dels  consellers  de  la  ciutat  i  tots  aquells  que  treballaven  en  l’obra  de  la   Sèquia)  i  d’entredit  (suspensió  de  tots  els  sagraments  a  les  parròquies  de  Manresa).  La  solució   del  conflicte  va  arribar  al  1345,  un  cop  mort  el  bisbe  Galceran  Sacosta.  El  seu  successor,  Miquel   Ricomar,  va  acceptar  les  compensacions  que  li  oferia  la  ciutat.33     Aquest   fet   se   celebra   cada   21   de   febrer   amb   la   Festa   de   l’anomenat   miracle   de   la   Llum:   Suposadament,   un   raig   de   llum   provinent   de   Montserrat   va   entrar   a   l’Església   del   Carme   i   va   obrir  les  portes  de  bat  a  bat,  acompanyat  de  repics  de  campanes.  Això  hauria  obrat  un  canvi  en   l’actitud  del  bisbe  i  hauria  permès  desencallar  el  conflicte.      

44


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

FONT:  dibuix  d'en  Joan  Vilanova          

“Els treballs   de   construcció   dels   diversos   braçals   semblen   avançar   en   paral·∙lel,   i   així   en   la   disposició   del   8   d’agost   del   1377   s’ordena   fer   una   talla   per   realitzar   les   obres   del   braçal   i   dels   aqüeductes  del  Coll  de  Lomar  i  el  de  Viladordis  o  Santa  Clara.  Sobre  el  braçal  del  Puigberenguer   o  de  Vinyals  es  tenen  menys  dades,  però  molt  possiblement  devia  avançar  al  mateix  temps  que   els  altres.  [...]  Des  del  partida  de  l’Agulla  el  ramal  principal  de  la  Sèquia  es  dirigia  vers  el  mas  de   Can   Font,   passant   a   tocar   d’aquesta   masia   i   continuant   fins   a   un   indret   anomenat   el   Coll   de   Lomar.   El   buidatge   del   capbreu   de   Delmes   ha   permès   situar   aquesta   partida   al   sector   actual   entre  la  Plaça  de  la  Creu  i  els  peus  de  l’Atalaia;  és  a  dir,  al  lloc  on  actualment  hi  ha  els  Dipòsits   Nous  d’Aigües  de  Manresa.  Diversos  documents  del  1623  aporten  notícies  de  terres  en  aquesta   zona.  Una  de  les  terres  confrontava  a  llevant  amb  el  camí  que  anava  de  Manresa  a  la  Talaia  i  al   Poal.   Altres   notícies   parlen   del   Coll   de   Lomar   o   la   Talaia   simultàniament.   Algunes   declaracions   del   mateix   llibre   mostren   com   aquesta   partida   començava   a   ser   coneguda   també   com   el   Joncar.   […]  L’altre  braçal  de  la  Sèquia  continuava  en  direcció  oest  cap  a  Puigberenguer  i  el  Tossal  dels   Cigalons.   Aquest   ramal   és   conegut   com   el   braçal   dels   Vinyals.   Les   notícies   sobre   aquesta   part   de   la   Sèquia   són   molt   escasses,   però   almenys   l’any   1624   es   té   notícia   de   l’existència   d’una   infraestructura  soterrada  per  regar  al  Tossal  dels  Cigalons.  Segurament  el  braçal  acabava,  com   ho  fa  actualment,  a  la  zona  de  Miralpeix,  on  baixava  el  torrent  de  Masdenplà,  i  desguassaria  al   Cardener.   Aquesta   descripció   basada   en   els   documents   del   segle   XIV   es   pot   completar   amb   la   que   ofereix   Magí   Canyelles   al   segle   XVII   en   el   seu   acanament   de   la   Sèquia.   Segons   aquest,   el   braçal  de  Puigberenguer  tenia  tres  pontarrons  (el  de  M.  Casas,  vuy  den  Cantarell,  el  de  Sallés  i  el   de  les  feixes  de  Francesc  Corrons)  i  un  pont  (és  a  dir,  un  aqüeducte)  el  del  mas  del  Plá”.34   Si   ens   atenim   a   totes   les   fonts   consultades,   semblaria   que   no   es   tenen   dades   de   l’abast   real   que   va  tenir  la  Sèquia  sobre  el  regadiu  de  la  ciutat  en  els  primers  segles  del  seu  funcionament.  No  se   sap  amb  certesa  quina  era  la  superfície  que  ocupava  ni  com  va  evolucionar,  quin  va  ser  l’impacte   que   va   suposar   en   l’agricultura,   en   l’economia   i   en   la   societat   manresana,   ni   la   seva   posterior  

45


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

evolució. Segurament,   seria   encertat   pensar   que   la   creació   del   regadiu   va   ser   un   procés   lent.   No   s’ocupen  terres  d’avui  per  demà.  Seria  bo  saber  quina  superfície  ocupava  el  regadiu  al  segle  XIV,   però  no  es  disposa  de  cap  dada.  Sarret  i  Arbós,  en  el  seu  llibre  sobre  la  Sèquia,  només  explica   que   amb   l’arribada   de   la   Sèquia   ja   es   podia   regar   una   important   àrea   d’horta   al   voltant   de   la   ciutat,  que  es  van  solucionar  els  problemes  de  sequera  i  que  es  van  entregar  gran  quantitat  de   diners  per  a  construir  els  braçals,  cosa  que  dóna  a  entendre  que  ocuparien  una  gran  extensió  de   terreny.35     Buscant   en   bibliografia   diversa   i   fonts   documentals   de   la   Sèquia,   en   aquests   moments,   pràcticament   no   es   coneixen   documents   que   acreditin   tot   aquest   tema.   Podem   especular   i   formular  hipòtesis  sobre  la  base  de  l’existència  dels  braçals  principals,  cosa  que  ens  portaria  a   dir  que  el  regadiu  estaria  als  seus  voltants.   Piñero   s’atreveix   a   fer   un   càlcul   aproximat   de   l’àrea   de   regadiu   de   372   ha.   i   apunta   que   els   documents   d’aquell   segle   donen   a   entendre   que   una   part   important   de   la   zona   regada   es   continuava   destinant   a   conreu   de   secà   com   la   vinya   i   el   cereal,   com   la   resta   d’àrees   que   no   estaven  sota  la  influència  dels  ramals,  el  cas  de  les  partides  que  ocupen  el  nostre  estudi.  36    

Foto: Montse  C.R.    

La  Sèquia  del  s.  XV  al  s.  XVII  a  la  partida  de  Masdenplà  

5.2.2 Al  llarg  dels  segles,  a  Manresa,  es  faran  tota  una  sèrie  de  construccions  civils  per  a  fer  més  viable   l’entrada   i   sortida   d’aigües:   aqüeductes,   recs,   abeuradors,   pous-­‐cisternes   i   clavegueres   que   configuraran   la   xarxa   d’aigües   netes   i   brutes   de   la   ciutat,   per   a   tots   els   usos   (urbà,   industrial,   agrícola  i  ramader).   Les   primeres   dades   sobre   l’extensió   del   regadiu,   extretes   de   la   documentació   de   l’Arxiu   de   la   Sèquia,   són   del   segle   XVIII.   L’any   1718,   el   regadiu   ocupava   un   27,2   %   de   la   terra   conreada   del   terme  de  Manresa,  mentre  que  la  vinya  ocupava  un  58,9  %.  Segons  els  recomptes  del  segle  XVIII,   l’àrea   de   regadiu   abastava   500   ha,   a   les   quals   caldria   afegir   les   terres   de   la   parròquia   de   Viladordis   (300   ha.),   que   en   aquest   moment   es   comptaven   a   part   de   les   de   Manresa.   Segons   això,    l’increment  hauria  estat  de  més  del  doble,  en  relació  amb  l’extensió  del  regadiu  inicial.  Cal  

46


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

suposar que  l’increment  fort  de  la  superfície  de  regadiu  es  va  donar  a  partir  del  segle  XVI,  amb  la   represa   econòmica,   i,   sobretot,   als   segles   XVII   i   XVIII.   L’estructura   de   la   Sèquia   permetia   anar   ampliant   la   xarxa   de   regadiu   en   els   espais   buits   que   quedaven   entre   l’anella   exterior   formada   pels  braçals  principals  i  el  nucli  urbà  de  Manresa.37   Molt  possiblement,  aquesta  ampliació  de  la  zona  de  regadiu  es  va  fer  de  forma  gradual,  a  mida   que   la   gent   s’anava   interessant   pels   terrenys   que   estaven   a   prop   de   la   ciutat   i   devien   pressionar   per  allargar  els  recs  cap  a  terrenys  més  perifèrics  i  així  poder-­‐se  beneficiar  dels  avantatges  que   suposava  tenir  l’aigua  a  l’abast.  És  una  llàstima  que  no  es  trobin  documents  que  acreditin  aquest   fet  ni  la  seva  cronologia.   “Un   és   el   cas   de   l’ampliació   a   la   partida   de   Masdenplà,   per   la   qual   es   va   construir   un   gran   aqüeducte  (el  Pont  Llarg)  d’uns  230  m  de  de  llargària.  Aquesta  infraestructura,  promoguda  per   particulars  (ja  que  es  tracta  d’un  ramal  secundari  de  la  Sèquia)  va  permetre  la  creació  d’una  zona   de  regadiu  més  enllà  del  torrent  del  Poal  i  al  nord  del  turó  del  Puigberenguer,  que  fins  aleshores   havien  constituït  una  barrera  natural  al  regadiu  per  la  part  septentrional.  Aquesta  zona  més  tard   quedaria  integrada  dins  el  regadiu  més  ampli  del  Poal”.38    

Foto: laura  Santamaria  

  “Del  segle  XVIII,  moment  en  el  que  disposem  de  dades  concretes  referides  a  l’estructura  de  la   propietat   i   als   tipus   de   conreus,   trobem   que   una   part   important   de   l’àrea   de   regadiu     es   destinava  a  cereal,  gairebé  tot  era  conreat  en  aquesta  àrea,  mentre  que  les  zones  de  secà  eren   ocupades   gairebé   exclusivament   per   les   vinyes,   que   abastaven   gairebé   un   60   %   de   la   terra   conreada.   Pel   que   fa   a   la   propietat   de   les   terres   de   regadiu,   un   dels   trets   característics   era   la   fragmentació.  La  distribució  d’aquesta  propietat,  que  a  principi  del  segle  XVIII  era  relativament   equilibrada,  va  iniciar  un  procés  de  concentració  al  llarg  de  tot  el  segle  i  durant  el  posterior  que   va   accentuar   les   desigualtats   en   favor   dels   grans   propietaris.   Comerciants-­‐manufacturers   i   grans   hisendats  estaven  interessats  en  ampliar  les  seves  terres  de  regadiu,  que  eren  més  rendibles.  Un   altre  conreu  que  devia  ser  força  important  i  del  qual  se’n  té  poc  coneixement  era  el  del  cànem.   A   Manresa   ja   es   conreava   en   època   medieval   i,   al   segle   XIV,   va   experimentar   un   increment.   A   part  de  la  necessitat  d’un  regatge  intensiu,  aquest  conreu  requeria  de  l’existència  d’unes  “basses   d’amarar   cànem”   en   les   quals   la   planta   s’hi   immergia   per   tal   d’adobar-­‐la.   L’existència   de   la  

47


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

Sèquia va  facilitar  la  instal·∙lació  d’aquestes  basses,  de  manera  que  el  cànem  i  el  lli  esdevingueren   un  sector  important  a  la  ciutat.  Hi  ha  constància  documental  de  basses  d’amarar  lli  i  cànem  a  la   Sèquia   des   d’almenys   el   segle   XVII,   i   probablement   ja   n’existien   amb   anterioritat.   El   1611   una   disposició   del   Consell   de   la   ciutat   prohibeix   de   rentar   cànem   als   tres   braçals   de   la   Sèquia   i   estipula   que   els   que   ja   tenien   les   basses   d’amarar   cànem   construïdes   les   havien   de   reconstruir   a   10   passos   de   la   sèquia,   mentre   que   els   que   ja   les   tenien   a   10   passos   no   podien   tornar   l’aigua   bruta   de   les   basses   un   altre   cop   a   la   Sèquia.   Unes   basses   d’amarar   lli   o   cànem   es   troben   documentades   els   anys   1732,   construïdes   per   Francisco   Balet,   teixidor   de   lli,   a   la   zona   de   Masdenplà”.39   Semblaria   que   aquesta   casa,   segons   la   descripció   que   en   fa   de   la   situació,   podria   parlar   de   l’actual  Cal  Menció:  “pasado  el  puente  de  Masdenpla,  con  tal,  que  la  agua  que  saldra  de  dicha   balsa  aya  de  dar  al  aquaducto  por  donde  pasa  la  agua...”.40     5.2.3 La  Sèquia  del  s.  XVIII  i  el  Pont  Llarg     “Un  dels  aspectes  fins  ara  poc  clars  de  la  història  de  la  Sèquia  és  la  cronologia  del  Pont  Llarg,  a  la   partida   de   Masdenplà.   Alguns   autors,   com   Francesc   Junyent,   diuen   que   “la   seva   estructura   s'adiu   força   amb   les   obres   medievals”   però   que   seria   posterior   a   la   construcció   de   la   Sèquia.   Altres   autors,   com   Josep   Alabern,   en   les   seves   descripcions   sobre   la   Sèquia,   o   Xavier   Sitjes,   en   el   seu  article  sobre  els  ponts  de  la  Sèquia,  ni  el  citen.  Després  de  la  recerca  de  Josep  Oliveras  sobre   l’ampliació  del  regadiu  a  la  zona  del  Poal,  que  es  va  fer  a  la  dècada  de  1860,  predominava  la  idea   que  l'aqüeducte  podria  ser  d'aquesta  època,  ja  que  es  troba  situat  al  límit  de  la  zona  regada  del   Poal  i  Masdenplà.  El  fet  que  sigui  una  obra  situada  en  un  rec  secundari  i,  per  tant,  impulsada  per   regants   particulars   i   no   pas   per   la   Junta   de   la   Sèquia,   dificulta   encara   més   la   possibilitat   de   trobar-­‐ne  referències.    Ara  bé,  l’últim  estudi  documental  realitzat  per  les  Aigües  conjuntament   amb   l’Ajuntament   i   l’anàlisi   sobre   el   terreny,   conclouria   que   aquesta   obra   és   anterior   al   segle   XIX”.41         El   Pont   Llarg.   (Foto:   Fotografies   antigues   de   Manresa)  

              “D’una  banda,  cal  remarcar  que  l’aigua  del  Pont  Llarg  no  procedeix  de  la  zona  del  Poal,  sinó  d’un   rec   secundari   que   parteix   del   braçal   de   coll   de   Lomar   o   de   Vinyals,   més   tard   anomenat   precisament   ramal   de   Masdenplà,   que   El   Pont   Llarg   és   necessari   per   travessar   la   fondalada   provocada  pel  torrent  del  Poal  (també  anomenat  torrent  Isern  o  de  Masdenplà)  i  conduir  l’aigua  

48


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

de la   Sèquia   cap   al   vessant   nord   del   turó   de   Puigberenguer,   a   la   partida   coneguda   com   a   Masdenplà   (nom   que   prové   d’un   mas   denominat   d’aquesta   manera   del   qual   no   se   n’ha   conservat   cap   vestigi).   Encara   actualment   l’aigua   que   travessa   pel   Pont   Llarg   continua   en   direcció  est  i  permet  regar  una  zona  plana  i  fèrtil:  la  part  sud  i  est  de  la  partida  de  Masdenplà,   mentre   que   la   resta   la   resta   de   terres   d’aquest   sector   són   regades   actualment   des   del   ramal   del   Poal.   Per   consegüent,   sembla   del   tot   lògic   que   el   regadiu   de   Masdenplà   sigui   anterior   al   regadiu   del   Poal   del   segle   XIX.   Una   altra   dada   que   reforça   aquesta   hipòtesi   és   que   en   el   plànol   de   la   Sèquia  de  Marià  Potó  de  l’any  1867,  en  el  qual  encara  no  hi  apareix  l’ampliació  del  Poal,  sí  que  hi   és   representat   en   canvi   el   rec   que   es   deriva   del   Pont   Llarg,   encara   que   no   s’hi   marca   l’origen   del   rec  que  partia  del  braçal  de  Puigberenguer  perquè  era  subterrani.  Així  mateix,  cal  dir  també  que   el   rec   derivat   del   Pont   Llarg   té   unes   característiques   tipològiques   força   arcaiques,   ja   que   una   bona   part   de   la   conducció   transcorre   subterràniament   i   conserva   diversos   partidors   o   rastelladors  també  subterranis,  els  quals  no  tenen  paral·∙lel  amb  els  que  es  troben  al  ramal  del   Poal.  En  canvi,  una  última  dada,  en  aquest  cas  en  contra  d’aquesta  tesi,  és  que  els  documents  de   les  obres  d’ampliació  del  regadiu  al  segle  XIX  parlen  sempre  de  les  partides  del  Poal  i  Masdenplà,   com   si   les   obres   afectessin   a   tota   aquesta   zona   com   una   unitat.   D’una   altra   banda,   l’any   1732   apareix  documentat  el  “Pont  de  Masdenplà”  en  relació  amb  la  construcció  d’una  bassa  d’amarar   cànem.  Però  aquest  pont  (és  a  dir,  segons  la  terminologia  de  l’època:  aqüeducte)  de  Mas  den  Pla   ja  l’esmenta  Magí  Canyelles  en  la  seva  descripció  de  la  Sèquia  de  l’any  168042,  i  torna  a  aparèixer   en  una  altra  descripció  de  la  Sèquia  de  l’any  1815.      

Foto: Laura  Santamaria     El   fet   que   aquestes   descripcions   van   resseguint   els   braçals   principals   ens   fa   pensar   que   es   tractaria   d’un   aqüeducte   situat   en   el   mateix   conducte   principal,   i   no   pas   en   un   rec   secundari,   tal   com   ho   està   el   Pont   Llarg.   Malgrat   que   no   es   pot   descartar   del   tot   aquesta   segona   possibilitat   ja   que,  en  la  seva  descripció,  Canyelles  parla  dels  ponts  i  pontarrons  que  hi  ha  a  la  Sèquia,  i  enlloc   no   diu   que   es   limiti   als   dels   braçals   principals.   Un   altre   document,   de   1736,   fa   referència   al   pagament   a   un   paleta   de   Manresa   de   la   reparació   de   la   carretera   y   pont   del   Masdenplà.43   Creiem  que  la  denominació  de  “carretera”  no  pot  referir-­‐se  a  un  camí  qualsevol  sinó  al  camí  ral  

49


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

de Manresa   a   Cardona.   En   altres   documents   es   parla,   per   exemple,   del   “camí   de   Masdenplà”   que  conduïa  a  l’esmentat  mas,  però  mai  de  carretera.  Probablement,  doncs,  aquest  pont  de  Mas   den   Pla   era   un   aqüeducte   del   braçal   principal   per   salvar   el   pas   del   camí   ral   de   Cardona   (o   potser   el  camí  de  Mas  d’en  Pla);  per  això  les  obres  a  la  carretera  afecten  també  l’aqüeducte.  Malgrat   que,  una  vegada  més,  no  podem  descartar  que  es  tracti  del  Pont  Llarg,  que  discorre  paral·∙lel  al   camí   de   Cardona.   En   un   altre   nivell,   podem   adduir   també   les   referències   documentals   a   l’esmentada  bassa  d’amarar  cànem  i  altres  notícies  referides  a  horts  al  sector  de  Masdenplà44,   però  no  podem  estar  segurs  de  la  seva  ubicació,  ja  que  podrien  estar  a  prop  del  braçal  principal.   En  conclusió,  doncs,  i  després  d’haver  aportat  totes  les  dades  de  les  quals  en  aquest    moment   tenim   coneixement,   creiem   que   el   més   probable   és   que   el   Pont   Llarg   sigui   una   obra   del   segle   XVIII  o  potser  anterior.  No  descartem  que  es  pugui  tractar  de  l’aqüeducte  conegut  com  a  Pont   de   Masdenplà,   però   sembla   més   probable   que   aquest   nom   faci   referència   a   un   altre   aqüeducte,   avui  desaparegut.  La  construcció  del  Pont  Llarg  va  permetre  l’ampliació  d’una  zona  de  regadiu   més  enllà  del  torrent  del  Poal  i  al  nord  del  turó  del  Puigberenguer”.45     5.2.4

La Sèquia   al   s.   XIX.   L’ampliació   cap   al   Poal   i   d’instal·∙lació   de   fàbriques.   L’aprofitament  de  la  Sèquia  per  a  subministrar  aigua  corrent  a  la  ciutat  

  “Al   llarg   del   segle   XIX   la   canalització   de   quantitats   d’aigua   cada   vegada   més   gran   destinades   a   usos  diferents  al  regadiu  va  provocar  l’enfrontament  entre  pagesos  i  industrials.  Aquest  conflicte   es   pot   resseguir   a   través   de   com   van   anar   evolucionant   els   diversos   reglaments   que   organitzaven   la   gestió   de   la   Sèquia,   cada   vegada   més   favorables   als   interessos   dels   grans   propietaris  i  fabricants  i  que  deixaven  els  petits  pagesos  en  desavantatge.  Ells  reclamaven  una   ampliació   del   regadiu,   mentre   que   els   fabricants   s’hi   oposaven.   El   1859,   es   redactà   un   nou   reglament,  pel  qual  la  Junta  General  estaria  formada  per  tots  els  propietaris  de  terres  amb  dret   a   regar.   Els   vots   anirien   relacionats   amb   la   propietat.   Amb   aquest   nou   reglament   el   poder   es   decantava   clarament   cap   als   grans   propietaris,   alguns   dels   quals   eren,   al   mateix   temps,   industrials”.46   Al  llarg  del  segle,  a  més  del  conflicte  per  a  l’ús  de  l’aigua  (per  a  regar  o  com  a  força  motriu  de  les   fàbriques),   hi   ha   una   altra   lluita   per   apoderar-­‐se   del   control   i   poder-­‐la   utilitzar   per   als   propis   interessos.  Així,  l’ampliació  del  regadiu  cap  a  la  zona  del  Poal  i  Masdenplà,  que  es  va  fer  a  mitjan   segle   XIX,   no   beneficiava   de   fet   la   petita   pagesia,   sinó   els   grans   propietaris,   que   eren   qui   posseïen   la   majoria   de   les   terres   en   aquest   sector   i   els   que   van   promoure   l’operació.   Anteriorment,  ja  hi  havien  hagut  altres  intents  per  canalitzar  l’aigua  de  la  Sèquia  cap  aquestes   terres   (1789   i   1820)   fins   que   al   1864   s’aconseguí.   La   direcció   del   projecte   el   portà   al   mestre   d’obres   de   Barcelona   Josep   Folch.   La   realització   d’aquest   projecte   suposà   un   increment   remarcable  de  la  superfície  regada,  amb  un  percentatge  proper  al  20  %.  El  nou  ramal  del  Poal   sortia  poc  després  de  l’Agulla  i,  de  seguida,  es  bifurca  en  el  sub-­‐ramal  de  l’Atalaia,  que  rega  les   terres  al  nord  del  turó  d’aquest  nom,  mentre  que  el  ramal  principal  enfila  un  recorregut  per  la   zona  nord  del  terme.  Amb  l’ampliació  es  donava  rec  a  les  partides  de  l’Atalaia,  el  Poal  i,  segons   la  hipòtesi  que  hem  exposat  anteriorment,  es  complementava  i  es  millorava  l’àrea  ja  regada  de   Masdenplà   al   sector   nord-­‐est.   L’any   1867,   poc   després   de   l’inici   de   les   obres,   Marià   Potó   va   realitzar   els   plànols   de   la   Sèquia   que   dibuixen   per   sectors   el   traçat   del   canal   principal,   tots   els   aqüeductes   i   un   plànol   topogràfic   del   regadiu   de   Manresa,   en   el   qual   encara   no   hi   figura   l’ampliació  del  Poal  (però  en  canvi  sí  que  s’esmenta  en  la  memòria  que  acompanya  els  plànols).   És  possible  que  la  nova  xarxa  de  regadiu  s’estigués  acabant  de  construir  en  aquests  anys.47  

50


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

Pel que  fa  a  l’ús  industrial  de  la  Sèquia,  “moltes  de  les  antigues  instal·∙lacions  tèxtils  que  ja  havien   aparegut  el  segle  anterior  es  van  transformar  en  fàbriques  que  aprofitaven  l’energia  hidràulica  i   també   se   n’instal·∙laren   de   noves.   Durant   la   segona   meitat   del   segle   XIX,   [...]   es   van   fer   24   concessions   per   aprofitar   els   ramals   amb   les   escorrialles   de   la   Sèquia.   [...]   es   van   establir   indústries   als   ramals   del   Guix   o   Viladordis   (fàbrica   del   Guix,   fàbrica   dels   Tovots),   al   ramal   de   can   Font   i   ramal   de   la   Ciutat,   als   sub-­‐ramals   de   l’Atalaia   (fàbrica   de   l’Atalaia   o   can   Viñas),   de   Puigberenguer  i  de  l’Era  Esquerra  [...]  en  la  major  part  de  casos  eren  els  fabricants  que  estaven   arrencant   el   seu   negoci,   més   que   no   pas   els   grans   industrials.   Actualment   són   poques   les   fàbriques   que   s’hagin   conservat   amb   la   seva   infraestructura   hidràulica   relacionada   amb   la   Sèquia.  Probablement,  l’exemple  més  complet  és  la  fàbrica  de  l’Atalaia,  més  coneguda  com  can   Viñas,  en  la  qual  l’aigua  provinent  de  dos  recs  de  la  Sèquia  encara  discorre  canalitzada  pel  subsòl   i  baixa  pel  salt”.48    

Fabrica  de  l’Atalaia  o  de  Cal  Vinyas  (Foto:  Laura  Santamaria.  Font  Google  Maps)  

A  la  meitat  del  segle  XIX,  es  veu  la  necessitat  de  crear  una  xarxa  de  distribució  per  a  subministrar   de   manera   regular   aigua   corrent   a   les   cases.   “Amb   aquest   objectiu   l’any   1861   es   crea   la   Junta   d'Aigües   Potables.   La   primera   acció   que   va   emprendre   aquest   organisme   va   ser   la   construcció   d'uns  dipòsits  que  recollien  l'aigua  de  la  Sèquia:  els  Dipòsits  Vells,  que  es  construïren  a  la  Partida   de   la   Font   de   la   Serra.   Es   van   inaugurar   l'any   1865   i   això   va   permetre   per   primera   vegada   el   subministrament   d'aigua   corrent   a   les   cases;   és   a   dir,   aigua   a   través   de   les   aixetes,   no   dels   pous.   La   direcció   de   l’obra   va   anar   a   càrrec   del   mateix   Marià   Potó.   [...]   Van   estar   en   ús   fins   l'any   1980.   Pocs   anys   després   s'hagueren   de   construir   uns   altres   dipòsits   (els   Dipòsits   Nous).   El   motiu   era   que  els  Dipòsits  Vells  no  estaven  situats  a  prou  alçada  i  tan  sols  permetien  la  distribució  a  una  

51


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

part de  la  ciutat.  Per  això  es  construïren  dos  dipòsits  més  a  una  major  alçada,  a  la  zona  de  can   Font  de  la  Serra,  que  van  estar  acabats  l'any  1888”.49   5.2.5

La Sèquia  al  s.  XX.  Els  Tints.  El  retrocés  de  la  zona  de  Regadiu.  La  preservació   del  regadiu  del  Poal       Un   altre   tipus   d’implantació   industrial   que   es   generalitzà   sobretot   al   segle   XX   foren   els   tints,   molts   dels   quals   utilitzaven   l’abundant   aigua   del   torrent   de   Sant   Ignasi,   però   també   d’altres   recs   de  la  Sèquia  o  torrents.    Aquest  seria  el  cas  dels  Tints  que  es  van  instal·∙lar  al  Torrent  del  Poal.     Als   anys   50   s’instal·∙len   els   tints   al   costat   de   la   Riera   del   Poal,   Fibrotint   S.L..   Allà   hi   van  treballar  gent  de  la  zona,  com  L’Amèlia  Sisquella  de  Ca  l’Amèlia  (ara  cal  Passi),   la  gent  de  cal  Vilalta  i  de  cal  Magí  i  el  Josep  Puigrodon  de  Cal  Rubís.50      

Fabrica dels  Tints  (  Fibrotint,  sl)    (Foto:  Laura  Santamaria.  Font  Google  Maps)  

  “A   mitjan   segle   XIX,   el   regadiu   ocupava   encara   unes   1.000   ha.   Al   llarg   del   segle   XX   l’àrea   de   regadiu  de  la  Sèquia  ha  patit  un  procés  gradual  de  pèrdua  de  superfície  conreada,  motivada,  en   primer   lloc,   per   l’expansió   urbana   i,   més   recentment,   per   la   proliferació   d’infraestructures   viàries  i  àrees  industrials  a  la  perifèria  de  la  ciutat.  [...]  A  partir  de  les  dècades  de  1950  i  60  el   creixement   urbanístic   s’accelerà.   A   la   dècada   dels   anys   70   i   80   i   es   van   perdre   les   zones   de   la   Parada,  les  Bases  de  Manresa,  els  Dolors,  La  Balconada  i  Bufalvent”.  51   La  construcció  de  la  ronda  exterior  del  sector  est,  que  travessa  la  zona  agrícola  de  sud  a  nord,     l’autopista   de   Terrassa   i   l’Eix   Transversal,   es   van   acabar   al   1997.   Aquest   últim   eix   viari   té   una   afectació   molt   important,   ja   que   travessa   d’est   a   oest   la   zona   de   regadiu   del   Poal   i   trenca   de   xarxa  de  recs  i  desguassos,  tot  i  que  hagi  estat  restituïda,  a  més  de  destruir  la  xarxa  tradicional   de  camins.   En   els   darrers   anys,   molta   terra   de   la   zona   del   regadiu   s’ha   dividit   en   petites   parcel·∙les.   Al   Poal,   això   va   passar   molt   fort   cap   allà   a   les   finques   de   la   Font   de   la  

52


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

Serra durant   els   anys   70,   però   també   a   la   zona   de   Masdenplà   i   de   Masterròs,   on   nosaltres  hi  tenim  els  horts.  Alguns  propietaris  van  vendre  a  trossos  les  seves  terres   a  petits  hortolans.  També  l’Ajuntament  es  va  fer  amb  terres  que  va  partir  en  petits   trossos  i  hi  va  fer  unes  barraquetes.  Ara  ho  lloga  a  gent  que  vol  cultivar  la  terra  fer  a   fer  coses  per  casa  seva.52   Altres   factors   que   han   contribuït   a   degradació   de   l’espai   agrícola   són   “la   introducció   d’usos   aliens   a   l’activitat   agrària,   com   ara   magatzems   o   naus   ramaderes,   la   proliferació   de   casetes   i   tanques  que  han  convertit  algunes  zones  en  àrees  de  pícnic,  amb  la  consegüent  pèrdua  de  les   pràctiques  de  conreu  més  autèntiques.  La  dedicació  a  l’horta  és  cada  vegada  més  una  activitat   marginal   o   un   hobby,   i   es   van   perdent   les   explotacions   professionalitzades.   Tot   i   això,   algunes   dades  indiquen  que  algunes  explotacions  han  iniciat  un  procés  de  modernització  i  que  existeix   un   cert   relleu   generacional.   L’any   1997   es   va   elaborar   un   projecte   força   ambiciós   que   tenia   l’objectiu   de   marcar   les   línies   estratègiques   per   revitalitzar   el   regadiu   de   Manresa,   ja   que   es   considerava   que   havia   entrat   en   una   recessió   important   que   en   feia   perillar   el   seu   futur.   La   principal   proposta   era   la   creació   d’un   parc   agrari,   que   havia   d’estar   gestionat   per   un   consorci,   així   com   altres   actuacions   encaminades   a   la   sensibilització,   comercialització   i   gestió   de   l’espai   agrícola”.  53   5.2.6 La  Sèquia  al  s.  XXI.  Funcionament  actual  i  obres  de  condicionament     Avui   dia,   la   zona   del   Regadiu   ve   a   ser   d’unes   “600   hectàrees   repartides   entre   uns   1.500   propietaris.   La   concessió   de   la   Sèquia,   que   capta   les   seves   aigües   al   riu   Llobregat   26   quilòmetres   més   amunt   de   la   ciutat   de   Manresa,   és   de   1.245   litres/segon,   dels   quals   1.000   són   per   al   municipi  de  Manresa  i  es  reparteixen  entre  750  per  a  la  ciutat  i  250  per  al  Regadiu.  La  posada  en   funcionament   del   dipòsit   del   Parc   de   l’Agulla   (1975),   des   d’on   es   fa   la   distribució   cap   a   les   sèquies   principals   posà   fi   a   les   disputes   històriques   per   a   l’aprofitament   de   l’aigua   entre   els   diferents  usuaris.  Ara,  els  regadiu  (cada  cop  més  reduït)  s’abasteix  durant  el  dia,  mentre  per  la   nit  s’acumula  l’aigua  per  al  consum  de  la  ciutat”.54      

Parc de  l’Agulla  (Foto  Google  Maps.  Laura  Santamaria)  

53


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

Parc de  l’Agulla  (Foto  Torreguitart.  Google  Earth)  

Actualment,  pel  que  fa  pròpiament  als  canals,  cal  dir  que  de  l’Agulla  en  surten  dos  ramals  que,   més  endavant,  es  divideixen  en  altres  canals  principals,  “tots  ells  sota  la  jurisdicció  i  el  control  de   la  Junta  de  la  Sèquia.  [...]  D’aquests  en  surten  uns  recs  secundaris  que,  al  seu  torn,  es  ramifiquen   en   una   xarxa   de   recs   particulars,   anomenats   popularment   ullals,   igual   que   les   comportes   que   donen  pas  a  aquests  rec  secundaris,  accionades  actualment  per  volants  mecànics  sota  el  control   dels   sequiaires.   El   funcionament   dels   recs   particulars   és   responsabilitat   dels   regants,   dintre   de   les  normes  establertes  per  la  Junta  de  la  Sèquia,  que  defineixen  uns  horaris  per  a  regar  segons   les  èpoques  de  l’any.  El  pas  de  l’aigua  en  els  diferents  recs  particulars  s’activa  pels  anomenats   rastelladors,   que   solen   consistir   en   una   comporta   metàl·∙lica,   de   vegades   simplement   una   planxa   extraïble.   Un   altre   sistema   és   mitjançant   un   tipus   de   cavitats   quadrades,   normalment   revestides   amb   ciment,   que   donen   pas   a   una   o   altra   conducció   d’aigua   mitjançant   uns   taps   rodons.   El   sistema  tradicional  de  rec,  encara  majoritari,  és  el  d’inundació.  En  alguns  camps  que,  per  poca   alçada,   quedaven   a   un   nivell   massa   alt   per   ser   regats   es   col·∙locava   una   fusta   que   obturava   el   canal,   de   manera   que   el   nivell   de   l’aigua   pujava.   D’aquest   sistema   se’n   deia   fer   embassada.   Altres  mecanismes  que  han  estat  presents  a  l’horta  de  Manresa,  tot  i  que  més  esporàdicament,   són  els  ariets.  [...]  En  aquesta  època  moltes  cases  situades  a  prop  de  la  Sèquia  van  instal·∙lar-­‐ne   per   bombar   l’aigua   necessària   per   als   usos   domèstics.   Alguns   ariets   també   s’utilitzaven   per   impulsar  l’aigua  cap  a  camps  situats  a  nivells  per  damunt  de  la  Sèquia.  Tenien  l’avantatge  del  seu   baix   cost   de   manteniment   i   un   nul   consum   de   combustible.   Modernament   aquests   ariets   han   estat  substituïts  per  bombes  i  no  se  n’ha  conservat  cap  dels  que  foren  utilitzats  a  la  Sèquia”.  55   Així  mateix,  a  la  zona  del  Poal  encara  es  conserva  un  molí  de  vent,  actualment  en  desús,  amb  les   mateixes  funcions  d’elevar  fins  a  un  nivell  superior.  

54


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

En els   darrers   anys   alguns   particulars   han   anat   construint   basses   en   les   quals   emmagatzemen   l’aigua   dels   recs   de   cara   a   tenir   una   major   facilitat   a   l’hora   de   regar.   Altres   basses   o   safarejos   s’utilitzaven  principalment  per  netejar  la  verdura  i  la  fruita.     Teòricament,   els   responsables   del   manteniment   de   la   Sèquia,   en   el   lloc   de   pas   que   afecta  la  seva  finca,  són  els  usuaris  de  cada  ramal.  Com  que  molts  propietaris  no  hi   són   i   moltes   finques   no   utilitzen   l’aigua,   qui   continua   regant   és   el   responsable   del   manteniment  de  tot  el  ramal,  si  vol  continuar  regant.  El  cost  del  reg  per  a  les  finques   del   Poal   és   de   62   €/ha,   es   regui   o   no   es   regui.   Quan   s’espatlla   o   s’embussa,   és   el   propietari   d’aquell   tros   el   que   l’ha   d’arreglar.   Si   afecta   a   tot   el   braçal,   han   d’ajudar-­‐lo   els  que  reguen  per  dalt  i  per  baix.  Si  l’avaria  és  de  gran  envergadura,  pot  ser  que  les   Aigües   hi   col·∙laborin   amb   una   petita   quantitat   o   amb   treball   de   màquines,   però,   rarament,  això  passa.56    

La Sèquia  (Foto:  Laura  Santamaria)  

A  la  segona  meitat  del  segle  XX  cal  destacar  la  creació  del  llac  de  l’Agulla:  un  estany  artificial  que   “va  entrar  en  funcionament  l’any  1974  i  que  emmagatzema  l’aigua  de  la  Sèquia.  La  seva  funció   principal  és  garantir  l’abastament  d’aigua  en  cas  d’avaria  de  la  Sèquia  i  regular  els  fluxos  en  la   demanda.  Té  una  capacitat  de  200  milions  de  litres,  la  qual  cosa  representa  una  reserva  d’aigua   per  a  5  dies”.57     En  els  darrers  anys  els  canals  s’han  anat  revestint  amb  formigó  o  bé  s’han  canalitzat  mitjançant   tubs.  També  es  va  revestir  l’Aqüeducte  del  Pont  Llarg  amb  tela  asfàltica  perquè  la  canalització   està  en  molt  males  condicions  i  la  pèrdua  d’aigua  era  constant  i  degotava  dins  cal  Passi  i  sobre  el   camí.   A   l’hivern   la   quantitat   d’aigua   que   queia,   amb   les   baixes   temperatures,   propiciava   la   formació   de   grans   canelobres   de   gel   i   feia   que   el   trànsit   pel   camí   es   fes   perillosa,   per   les   geleres   que  s´hi  formaven.  

55


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

5.2.7

Elements Patrimonials  relacionats  amb  la  Sèquia  

                        Elements patrimonials relacionats amb la Sèquia AL, p. 114

La  Sèquia  té  un  gran  valor  patrimonial  per  la  seva  d’antiguitat  però,  a  més,  segons  Adrià  Cases,   “representa   una   de   les   obres   civils   medievals   més   importants   de   l’occident   europeu.   L’obra   contempla  en  el  seu  si  un  conjunt  de  béns  que  li  atorguen  un  caràcter  particular”.  58   Els  brancals  de  la  Sèquia  s’escampen  per  les  terres  del  Poal  configurant  un  paisatge  de  regadiu   amb  cultius  d’horta,  fonamentalment,  que  li  donen  un  encant  especial.  Aquesta  bellesa  és,  ja  en   ella  mateixa,  un  patrimoni  immaterial  a  preservar.   A  l’igual  que  tot  el  recorregut  de  la  Sèquia,  els  múltiples  canals  que  trobem  passejant  pels  camps   de  la  plana,  tenen  moltes  construccions  d’estils  molt  variats.  L’element  que  es  troba  més  és  el   pontarró,  per  permetre  el  pas  d’una  banda  a  l’altra  dels  canals.  

Molí dels Casals (Foto: Laura Santamaria)

56


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

(Foto: Laura Santamaria) Aqüeducte abans de ser destruït. (Foto cedida per Jordi Francitorra)

També   es   troben   una   sèrie   d’aqüeductes   que   estan   en   desús   i   que   travessen   el   camí   de   Joncadella,  així  com  el  gran  aqüeducte  del  Poal,  el  Pont  Llarg,  en  plena  activitat.  Aquest  marca   l’entrada  pròpiament  dita  al  sector  del  regadiu  i  ara  queda  sota  el  gran  pont  de  l’Eix  Transversal.   El   Pont   Llarg   està   en   estat   semi-­‐abandonat   i   en   un   entorn   gens   cuidat,   amb   esquerdes   i   molt   desprotegit.  Té  la  seva  importància  perquè  és  dels  pocs  exemples  d'aqüeducte  de  pedra  situats   en   el   terme   de   Manresa.   Tots   tenen   un   valor   patrimonial   important,   ja   que   molts   altres   aqüeductes   de   característiques   similars   que   existien   a   la   zona   de   regadiu   han   estat   destruïts.   Dels   petits,   un   és   conegut   amb   el   nom   de   Sifó   del   Troi,   al   costat   de   la   granja   d’aquest   nom   i   l’altre   com   a   Sifó   del   Gallinaire   al   costat   de   Cal   Coma.   Tots   dos   travessaven   el   camí   ral   de   Cardona,  l’actual  Camí  de  Joncadella.  Als  voltants  del  1865,  es  van  fer  les  obres  de  construcció   del  nou  ramal  del  Poal.  Hi  ha  una  inscripció  a  una  fita  al  costat  de  l'aqüeducte  del  Troi  amb  l’any   1906  que  ens  podria  indicar  la  finalització  d’aquestes  obres.  Es  tracta  d’uns  aqüeductes  petits  i   estrets   que   tenien   una   sola   arcada   que   travessava   el   camí.   Actualment   només   es   conserven   parcialment   els   murs   a   banda   i   banda,   ja   que   els   arcs   es   van   destruir   quan   es   va   remodelar   el   camí  al  1952.  Als  costats  dels  aqüeductes  hi  ha  una  construcció  quadrada  que  correspon  a  uns   sifons  per  on  actualment  l'aigua  salva  el  pas  del  camí.  

Pontarró a l’Atalaia (Font: Piñero)

Pontarró al Poal (Foto: Laura Santamaria)

57


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

Un   altre   element   curiós,   encara   que   en   poca   quantitat   al   Poal,   són   els   pous.   En   trobem   un   de   molt  ben  conservat  a  Cal  Ti  de  dalt.     En   referència   a   l’abastament   d’aigua   al   segle   XIX,   Josep   Oliveras   afirma   que   Manresa   era   una   de   les   poques   ciutats   del   país   que   comptava   amb   una   bona   cobertura   de   les   necessitats   d’aigua,   gràcies   a   la   Sèquia,   que   entrava   a   la   ciutat   i,   dividida   en   recs   i   reguerons,   es   repartia   per   gairebé   tots  els  seus  carrers.  Cada  casa  solia  disposar  d’un  pou  per  recollir  aigua  de  la  sèquia,  i  a  mesura   que   aquesta   perdia   potabilitat   a   causa   de   la   contaminació,   s’utilitzaven   alguns   pous   que   recollien  per  filtració  aigües  del  regadiu  i  també  s’instal·∙laren  cisternes  per  a  conduir  les  aigües   de   la   pluja.59  Segons   Francesc   Comas,   aquests   pous   s’omplien   a   l’hivern,   concretament   per   la   lluna   vella   de   gener,   a   la   qual   se   li   atribuïen   virtuts   en   la   conservació   de     l’aigua   (la   lluna   vella   de   gener  set  virtuts  té).  L’aigua  emmagatzemada  servia  per  al  consum  de  la  casa  durant  tot  l’any60.   Un  element  del  qual,  en  canvi,  pràcticament  no  hi  ha  notícies,  són  els  safarejos.  Per  això,  sembla   que  es  tractaria  d’obres  més  tardanes.  Tenim  un  clar  exemple  en  el  de  cal  Ti.  

Safareig de Cal Ti (Foto: Piñero)

També  cal  esmentar  l’existència  d’un  abeurador  al  Pont  Llarg,  en  aquest  cas  destinat  als  animals   que  transitaven  pel  camí  vell  de  Cardona.     5.3    LA  VIDA  A  PAGÈS     5.3.1 Les  masies     La  majoria  de  les  cases  del  Poal  van  néixer  d’una  construcció  precària  d’una  sola  planta  que,   molt  sovint  havia  començat  sent  un  lloc  on  es  guardaven  eines  i  animals,  per  a  passar  a  ser   habitatge:61   Quan  la  família  va  arribar  al  Poal,  a  la  Pallareta,  la  casa  no  era  una  altra  cosa  que   una  sola  planta  amb  parets  de  tàpia  (argila  barrejada  amb  palla  i  crinera).  D’allò  ja   gairebé  no  queda  res,  perquè  queia  a  trossos  i  es  va  fer  l’altra  casa  al  costat,  més   ben  feta  i  amb  més  espai.62   Quan  la  meva  àvia  va  arribar  a  la  casa,  no  hi  havien  finestres.  Van  tapar  com  van   poder  i  hi  van  passar  l’hivern.  De  mica  en  mica,  la  van  anar  arreglant,  que  més  aviat   semblava  un  cobert.  Van  tardar  temps,  perquè  de  diners  no  n’hi  havia.63    

58


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

Tal i  com  explica  Esteve  Ferrer,  les  cases  del  Poal  tenen  pràcticament  totes  la  mateixa  estructura:   “Es  componien   d'uns     baixos,   primer   pis   i   unes   golfes   on   normalment   hi   havia   el   magatzem   del   cereal   que   es   recollia.   Als   baixos   hi   havia   les   tines,   on   es   feia   la   trepitjada   del   raïm,   el   celler,   !'escala   per   pujar   al   pis,   el   corral   de   la   mula,   la   cort   dels   porcs   i   unes   quantes   gallines.   Al   pis,   hi   havia   el   menjador,   les   habitacions,   la   cuina   i   la  comuna   (el  wàter  d’avui  en   dia),  que   generalment   l a  comuna  era  una  garita   adossada   a  la   paret   de  darrere  la  casa   amb   una   porta   que   comunicava   a   l'interior   del   pis.   La   comuna   es   componia   d'un   banc   de   fusta   amb  un  forat   al  centre  adequat   per  fer-­‐hi  les  necessitats,  amb  un  tub   que   ja  comunicava    a  un   dipòsit   situat   sota  mateix   de  la  garita  i  una  tapa  rodona  que   tapava  el   forat  del  centre   perquè   no   pugés   la   pudor   del   dipòsit   que   hi   havia  a  sota   quan   ja   era   ple.  Com   que   no   tenia   desguàs   s'havia    de   buidar,   amb   unes   galledes   que   tenien   un   tub   que   les   traspassava   pel  centre:   això   s'anomenava   un  cassot   o  bujol  i  en  aquell   tub   hi  manegaven   un  mànec  llarg   per  no  haver-­‐se   d'ajupir     per   buidar   el   dipòsit   i   omplir   les   portadores.   Les   portadores   eren   uns   cubs   de   fusta   d'uns    60  litres   de  cabuda  [...]  i   un  home  al  davant  i  un  altre  al  darrere,  la  portaven  a  l'hort   per   abonar   les   plantes.   [...]   A   la   ciutat,   hi   havia   moltes   cases   que   per   a   la   comuna   ni   tan   sols   tenien   desguàs   i   havien   de   tenir   uns   dipòsits.   Q uan   eren   plens,   havien   d'avisar     algun   pagès   per   a   buidar-­‐los.   Aquest   pagès,   abans   no   es   fes   de   dia,   amb   un   carro   tibat   per   una   mula   i   carregat   amb   7   o   8   barrals   (unes   portadores   tapades)   [...]   les   anava   a   buidar   a   algun   camp,   perquè  llavors   d'adobs  químics   no  n'hi   havia   i  aquests   adobs   orgànics  són  més  econòmics   i  més   ecològics”.64  

Cal Rubís  (Foto:  Matilde  Puigrodon)  

Moltes  cases  tenien  la  comuna  connectada  amb  el  femer  i  totes  les  femtes  de  la  gent  de  la   casa  anaven  a  parar  directament  allà  i  es  barrejaven  amb  els  fems  dels  animals.  Si  es  mirava   pel  forat,  es  veia  el  femer  a  sota.  Tot  era  a  l’aire  lliure  i,  moltes  vegades,  la  comuna  era  a   fora   de   la   casa,   a   l’eixida,   o   terrat   descobert   on   havien   construït   una   mena   de   “caseta”.   Cap   els   anys   50   i   començament   dels   60,   les   cases   van   començar   a   canviar   aquest   sistema   i  

59


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

començaren a  construir  els  WC  actuals.  Coincidí  amb  la  canalització  de  les  aigües  potables.   Es  va  canviar  una  mica  la  distribució  de  les  cases  i,  en  aquells  moments,  moltes   cases  es  van  ampliar  i  redistribuir,  van  començar  a  desaparèixer  els  graners  a  les   golfes   i   es   van   construir   coberts   i   graners   al   costat   de   les   cases.   Es   van   fer   els   banys   amb   lavabos   i   sanitaris.   Les   aigües   fecals   es   conduïren   a   unes   fosses   sèptiques,  que  és  el  que  hi  ha  actualment  en  gairebé  totes  les  cases.65    

Mas  Coma  (Foto  cedida  per  Jordi  Francitorra)  

Segons   dades   recollides   al   treball   de   camp   fet   amb   les   enquestes,   la   meitat   de   les   cases   són   anteriors  al  1930  i  els  anys  de  major  construcció  van  ser  fins  als  anys  60,  quan  ja  baixà  el  nombre   de   construccions,   sent   pràcticament   anecdòtic   en   aquests   últims   20   anys.   Sent   cases   d’una   construcció  molt  senzilla  inicialment,  han  sofert  múltiples  ampliacions  i  reformes,  exceptuant  les   de  nova  construcció  i,  degut  a  la  senzillesa  i  a  l’època  en  què  varen  ser  construïdes,  amb  pocs   recursos,   gairebé   cap   no   té   cap   construcció   d’interès   històric,   passat   del   safareig   de   cal   Ti,   la   sitra66  (petit  dipòsit  de  pedra  per  a  emmagatzemar  oli)   de   Cal   Cap   Xic   o   el   tros   de  paret   de   totxo   vist   de   la   Torre   de   l’Oms.   La   propietat   de   les   cases   ha   tingut   poc   moviment   i   gairebé   les   dues   terceres  parts  ha  estat  sempre  en  mans  de  la  família  que  la  va  adquirir.  

60


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

ANY DE  CONSTRUCCIÓ  DE  LA   CASA   ANTERIOR  A  1900   1900-­‐1930   1930-­‐1960   1960-­‐1990   1990-­‐2013  

Font: Treball  de  Camp.  Enquesta  pròpia  (Laura  Santamaria)  

VARIACIONS DE  CONSTRUCCIÓ  AL   LLARG  DEL  TEMPS   50   40   30  

SI

20

NO

10 0   SI  

NO

Font: Treball  de  Camp.  Enquesta  pròpia  (Laura  Santamaria)  

CASA PERTANYENT  A  LA   MATEIXA  FAMÍLIA   NO   SI   NO  

SI

0

10

20

30

Font: Treball  de  Camp.  Enquesta  pròpia  (Laura  Santamaria)  

40

50

61


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

 

CONSTRUCCIONS D'INTERÈS   HISTÒRIC   60   50   40   SI  

30

NO

20 10   0   SI    

NO

Font: Treball  de  Camp.  Enquesta  pròpia  (Laura  Santamaria)  

    5.3.2 La  vida  familiar     La   vida   al   Poal,   durant   anys,   gairebé   des   de   finals   del   s.   XIX   i   els   primers   75   anys   del   segle   XX,   es   va  mantenir  en  una  mena  de  “stand  by”.  El  dia  a  dia  es  movia  entre  el  treball  al  camp  i  la  cura   dels  animals,  a  càrrec  dels  adults  de  la  casa,  amb  l’ajut  ocasional  dels  més  joves,  sense  distinció   d’edat.  La  canalla  anava  a  escola  fins  als  14-­‐15  anys,  com  a  màxim  i  llavors  entraven  en  el  mercat   laboral.  Ni  es  demanava.  Se  sobreentenia  que  ja  s’havia  de  treballar  i  ajudar  a  casa.  Moltes  de   les   noies   anaven   a   treballar   a   la   Fàbrica   Nova,   a   Cal   Parera,   o   qualsevol   altra   fàbrica   de   la   ciutat,   o  als  tints  del  Poal.  A  partir  dels  anys  70,  fins  i  tot  els  nois  anaren  a  buscar  feina  fora  de  pagès,  ja   que  els  ingressos  no  eren  suficients  per  a  subsistir  amb  dignitat.       “Els   homes   cultivaven   la   terra   i   alguns   caps   de   bestiar   gros   (porcs   o   vedells).   Les   dones   feien     de   mestresses     de   casa   i   tenien   cura   d'alguns   conills   i   gallines   i   alguns   dies   de   la   setmana   anaven   a   vendre   al   mercat   de   la   plaça   Major   on   hi   tenien   una  parada.   En   pagaven   un  lloguer  a  l’ajuntament   segons  els  metres  que  ocupaven   i  hi  portaven   el  que  els   sobrava   de   la   casa,   algun   conill,   ous,   verdures   de   l'hort,   que   carregaven     en   un   bon   cistell   a   cada   braç.   Alguna   casa   podien   anar-­‐hi   amb   un   carro   petit   tibat   per   alguna   mula   (de   furgonetes   no   n'hi   havia  i  de  cotxes,  menys)”.        

62


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

Les  dones  de  Cal  Coma     venent  al  Mercat   (Foto:  Francitorra)  

                Les   dones   es   feien   càrrec,   en   exclusivitat   i   sense   l’ajut   dels   homes,   de   la   casa   (neteja   de   la   roba   i   la  llar,  la  cuina  i  la  cura  dels  infants  i  vells),  a  més  d’anar  a  vendre  a  la  plaça  el  que  es  produïa  a  la   finca.   Feien   el   camí   carregades   amb   cistells   ben   d’hora   de   matinada,   es   passaven   tot   el   matí   venent  i  tornaven  cap  a  casa  amb  el  que  els  havia  quedat.  

  Mercat  a    la  plaça  de  l'Ajuntament.     Anys  60.     (Fot.:  Antoni  Quintana  i  Torres).     La  plaça  Major,     aleshores  denominada     Plaza  de  los  Mártires.    

“Si els   sobrava   alguna   cosa   o   algú   hi   muntava   alguna   mica   de   vela   per   si   plovia   podien   deixar-­‐ho   en   uns   baixos   que   hi  havia   en  la   mateixa   plaça.  Llavors  fent   camí   a  peu   cap   al  Poal   podien   anar   explicant   les   seves   histories   i   algun   acudit   per   no   trobar   el   camí   tan   llarg.   I   arribant   a  casa,   fer  el   menjar   i  tenir   cura   dels   fills   i  els   avis,   si  n'hi   havia.   Perquè   llavors   no   hi   havia  encara   residències  i   era  a  casa  on   es   tenia  cura  dels   avis   f ins   que  es  morien”.67   Hi  havia  gent  que  en  deia  “el  Mercat  de  les  pageses  a  la  plaça  Gran”  (així  és  com   sempre  se  l'ha  anomenat  a  la  Pl.  Major,  encara  que  li  haguessin  canviat  el  nom  com   a  “Plaza  de  los  Mártires”).  Als  matins  d'hivern  recordo  els  bidons  carregats  de  llenya  

63


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

que encenien   totes   les   pageses   per   escalfar-­‐se,   i   quan   passàvem   els   nens   i   joves,   camí   de   l'escola,   ens   paràvem   i   ens   posaven   al   seu   costat   per   refer-­‐nos   una   mica   d'aquelles   temperatures   baixíssimes.   Elles   sempre   et   rebien   amb   aquell   somriure   contentes   i   animant-­‐nos   a   que   ho   féssim.   Cada   dissabte,   fes   fred   o   calor,   era   un   clàssic   anar   amb   la   meva   mare   a   comprar   la   verdura,   els   ous,   el   pollastre   o   conill   vius.   A   la   plaça   hi   havia   el   Maurici,   i   li   compràvem   olives,   arengades   o   bacallà,   encara   que   també   en   compràvem   a   la   Casa   del   Bacallà   del   Carrer   St.   Miquel,   o   al   Carme,  també  al  costat  de  la  farmàcia  havia  una  “drogueria”  on  es  podia  comprar   tot  tipus  de  productes  que  avui  seria  impossible  d’aconseguir.68   Fins  ben  entrats  els  anys  50,  a  l’entrada  de  la  ciutat,  hi  havia  una  mena  de  guàrdies  que  vigilaven   l’entrada  i  sortida  de  productes  alimentaris.  Per   entrar-­‐hi   tota   classe   de   gènere   que   no  fossin   verdures,   com   ara   ous   o   tota   classe   bestiar   de   carn   com   conills   o   gallines   tant   si   eren   vius   com   si   era   en   forma   de   carn,   s'havia     de   pagar   un   impost.   A   cada   camí,   considerat   una   entrada   de   la   ciutat,   hi   havia   una   garita   amb   un   home   que   s’ocupava   de   recol·∙lectar   l’impost.   Per   als   d’aquí   al   Poal,   la   garita   del   era   instal·∙lada   a   la   cruïlla   del   Camí   Vell   de   Joncadella   amb   el   carrer   Callús,   d'entrada   a   la   barriada   Mion,   (abans   havia   estatal   costat   esquerre   de  l'escorxador,  que  es  va  inaugurar  l'any     1908).  Eren  els  Burots.     Hi  havia  els  burots  en  una  caseta  on  els  pagesos  havien  de  pagar  pel  sol  fet  d'entrar  a  la  ciutat   amb  articles  de  menjar,  encara  que  no  fos  per  vendre  i  solament  per  consum  familiar,  eren  els   següents:  Els  ous,  que  es  pagaven  per  dotzenes,  l'aviram  de  tota  classe,  conills,  el  vi  i  la  carn  -­‐   fos  de  porc  o  de  xai,  morta  o  viva.  Els  mateixos  caçadors,  quan  arribaven  al  vespre  de  la  seva   cacera,  si  havien  caçat,  ja  fossin  perdius,  conills  o  guatlles,  el  que  fos,  havien  de  pagar  l'impost   corresponent  per  cada  peça  que  portaven.  69   Sembla  que  els  Burots  no  eren  pas  una  gent  massa  apreciada  i,  alguna  vegada,  d’amagat,  havien   sofert  algun  “entrebanc”:   Com  que  la  gent  no  els  apreciava  gens,  un  dia,  quan  el  Burot  no  era  a  la  caseta,  li   van  prendre  foc.  No  es  va  saber  mai  qui  havia  sigut,  però  tothom  deia  que  era  algú   que   estava   ressentit   amb   el   tracte   que   havia   rebut.   Llavors   van   canviar   la   caseta   de   lloc  i  la  van  treure  del  costat  del  “Matadero”.70                   Burots  a  Terrassa  .  No  es  conaserven  fotos  de  Manresa.  Les  casetes  eren  semblants  i  el  burot  cobert  amb  una  manta,  com  a  la  foto,  era  típic  de  veure  (Fons   Amat)  

“No cal  dir  que  els  que  feien  de  Burots  eren  gent  mal  vista  pels  ciutadans,  que  veien  com  els  obligaven  a   donar  uns  diners  del  que  a  ells  els  havia  costat  prou  esforços  i  els  minvava  els  ingressos.  Per  aquest  motiu  la   gent  els  esquivava  com  podien  i  feien  marrades  en  el  seu  camí  habitual  per  no  haver  de  pagar,  però  per   contra   els   Burots   també   vigilaven   altres   camins   o   dreceres   i   sempre   en   trobaven   algun   que   els   burlava   i   llavors  la  tarifa  normal  de  pagament  s'incrementava  per  haver  burlat  la  llei  del  propi  municipi,  però  el  que  

64


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

aconseguia passar  sense  pagar  n'estava  molt  satisfet  i  feia  saber  als  altres  com  ho  havia  aconseguit.  Durant  el   temps  de  la  guerra  les  van  suprimir  totes  i  després  de  la  guerra  les  van  tornar  a  posar  en  funcionament  fins   més   o   menys   els   anys   50.   Quan   van   suprimir   aquest   impost   tan   impopular,   la   caseta   va   estar   uns   anys   abandonada  i  servia  per  jugar  a  la  quitxalla,  amb  perill  de  fer-­‐se  mal,  fins  que  per  les  denuncies  dels  propis   veïns  (tots  en  guardaven  mal  record)  la  van  enderrocar.”71   Alguna   vegada,   els   burots   també   havien   estat   gent   de   bé   que   ajudava   als   pobres   pagesos.   “Hi   havia   uns   senyors   que   rondaven   pels   afores   per   vigilar   per   si   algú   volgués   entrar   a   la   ciutat   per   camins   alternatius     per   estalviar-­‐se   de   pagar   l'impost.   A   aquests     senyors   els   anomenaven   “els   de   la   ronda”   i   no   els   tenien   pas   gaire   simpatia   els   pagesos.   Però   una   vegada   varen   veure   a   mitjanit   un   home   que   passava   pel   mig   d'un   camp   carregat   amb   una   saca   a  l'esquena;   el   van   aturar   i   van   veure   que   en   aquell   sac   hi   portava   vuit   pollastres   ja   grossos   per   matar.   Ell   els   va   dir   que   els   havia   comprat   en   una   masia   del   barri,   però   li   van   demanar   a   quin   preu   els   havia   comprat.   Ell   els   va   dir   un   preu   i   ja   van   veure   que   els   enganyava.     És   que   aquell   home   els   havia   anat   a   robar.   Llavors   se'l   van   emportar   cap   a   la   comissaria,     on   li   van   fer   dir   la   veritat   i   a   mig   matí   es   varen   presentar,   en   aquella   masia   que   l’home   havia   anomenat,   dos   policies   amb   e l   l l a d r e .   Varen   trucar   a   la   porta   i   va   obrir   la   mestressa  de   la   casa   i   els   policies   varen   preguntar-­‐li   si   els  havien   robat   els   pollastres   aquella   nit.   La   mestressa,   tota   sorpresa,   els   digué   p r e g u n t à   com   ho   sabien.   I   van   dir-­‐li   que   els   ho   havia   dit   aquell   home   que   acompanyaven,   perquè   era   ell   qui   els   havia   robat.   I  van   dir   a   la   mestressa   que   ja   odien   anar   a   buscar   els   pollastres     a   la   comissaria   i   que,   un   altra   vegada,   fossin   més   ràpids   a   denunciar   qualsevol   incidència.   Bona   gent   els   policies   i   aquells   senyors   de   la   ronda   també!   Aquest   fet   va   passar   el   maig   de   1949.   Ara   ja   potser   fa   uns   cinquanta   anys   que   de   burots   no   n'hi   ha.   Aquelles  nostres   iaies   estarien   més   contentes   perquè,   quan   tornaven   cap   a   casa,   no   haurien   hagut   de   retallar   res   del   que   havien   guanyat   a   la   plaça   per   pagar   aquells     burots,   quan   plegaven  amb   els   cistells   buits”.   72  

Els  burots  no  eren  gens  apreciats  per  la  població  i  eren  ells  i  les  seves  casetes  els  primers  que  rebien  les  conseqüències  de  qualsevol   revolta.  Per  exemple,  durant  la  Setmana  Tràgica,  moltes  de  les  casetes  dels  burots  van  acabar  cremades.  Pensem  que,  encara  que   no  està  documentat,  per  les  històries  que  expliquen  la  gent  de  la  contrada  que  afirmen  que  la  caseta  dels  burots  del  Poble  Nou  va   ser  cremada  vàries  vegades,  aquesta  no  se’n  deuria  escapar  el  29  de  juliol  del  1909.    (Pou  Gallina)  

65


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

Tota la   família   treballava   al   camp,   a   jornada   completa   o   parcial,   com   el   cas   de   les   dones   que   anaven  a  vendre,  i  tota  la  família  vivia  dels  ingressos  que  entraven  de  les  activitats  agrícoles  o   ramaders,  però  aviat,  a  partir  dels  anys  50,  es  va  veure  que  havien  d’entrar  nous  ingressos  per  a   sobreviure   amb   dignitat.   De   totes   maneres,   a   molt   poques   cases   es   veia   la   necessitat   de   tenir   estudis.   “En   aquell   temps,   les   noies   consideraven   que,   per   fer   de   mestresses   de   casa,   mentre   sabessin   llegir  i  escriure  i  les  quatre  regles  ja  n’hi  havia  suficient;  això  també  es  deia  a  molts  nois  dels  que   s'havien  de  quedar  a  casa  per  fer  de  pagès.  I  és  que  en  aquell  temps,  quan  teníem  13  o  14  anys   ja  havíem  d'anar  a  treballar,  els  nois  a  ajudar  el  pare  al  camp  i  les  noies  en  alguna  fàbrica  per   poder   portar   algun   cèntim   per   ajudar   a   l’economia   de   la   família.   Això   no   vol   pas   dir   que   tant   les   noies  com  els  nois,  quan  podien,  no  intentessin  ampliar  els  seus  estudis  anant  a  alguna  classe  de   vespre  o  bé  a  hores  pactades  amb  algun  mestre  particular.  Les  noies  que  vivien  al  barri  del  Mas   Terròs   o   Mas   d'en   Pla   i   estaven   més   a   la   vora   de   Sant   Joan,   anaven   a   treballar   a   les   fabriques   de   Sant   Joan,   com   les   de   cal   Bastardes,   les   de   ca   la   Rossa,   les   de   cal   Codony,   la   Marina   de   cal   "Cuques,"  la  Josepa  de  cal  "Carrasquet,"  (aquesta  treballava  a  la  Pirelli)  les  noies  de  la  Torre  de   l'Om.  etc.  Les  que  vivien  a  la  barriada  del  Poal  anaven  a  treballar  a  Manresa  perquè  ho  tenien   més  a  prop.  D'aquella  època  hi  havia  les  de  cal  Daura,  les  de  cal  Robis,  la  de  la  Caseta  i  les  de  cal   Telmo.  També  hi  havia  noies  que  es  quedaven  a  casa  per  ajudar  a  fer  les  feines  casolanes,  si  no   era   que   estudiessin   alguna   carrera   o   el   que   en   aquell   temps   en   deien   tenidoria   de   llibres,   que   amb  això  ja  es  podia  entrar  a  treballar  en  algun  despatx.  A  les  noies  d'aquell  temps,  tant  en  les   seves   escoles   com   a   casa   els   ensenyaven   a   cosir,   rentar   i   fer   el   menjar.   En   resum,   se   les   preparava  per  al  matrimoni  d'aquells  temps”.73   La   gent   que   treballava   a  algú   lloc,  només  feia  festa  els  diumenges.  Amb  el  temps,   els  horaris  de  treball  es  van  europeïtzar  i  es  va  començar  a  fer  “la  setmana  anglesa”   que  era  der  festa  el  dissabte  a  la  tarda,  també.74   A   les   cases   de   pagès   no   hi   ha   faltat   mai   el   menjar.   Les   verdures,   fruites,   hortalisses,   es   treien   de   l’hort  i  el  tall  del  bestiar  que  es  cuidava.  Quan  s’havia  d’anar  a  comprar  coses,  la  gent  del  Poal  i   Atalaia   “baixava   a   Manresa”,   al   Mercat   o   a   les   botigues.   Sovint,   la   dent   de   Masdenplà   baixava   a   Sant  Joan.  Moltes  vegades  s’aprofitava  quan  s’anava  a  vendre  a  plaça.  

Els   dissabtes   a   la   plaça   dels   Infants   i   la   Muralla   del   Carme,   fins   ben   avall,   tocant   a   la   Cerveseria   i   Can   Jorba,   es   feia   un   mercat   ambulant  on  es  venien  tot  tipus  d'articles,  sobretot  roba  i  sabates.  Era  el  lloc  on  també  hi  havia  el  mercat  d’hortalisses  dels  pagesos.   A  la  imatge  hi  veiem  una  parada  de  sabates.  La  fotografia  correspon  a  l'últim  dia  en  què  el  mercat  es  va  fer  en  aquest  indret,  l'11  de  

66


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

juliol de  1964,  atès  que  molt  aviat  hagueren  de  començar  les  obres  per  modificar  l'estructura  de  la  plaça.  (Foto  d'Antoni  Quintana  i   Torres  -­‐  ACDB).  

Es   compraven   a   les   botigues   de   baix   a   ciutat,   i   sobretot   al   mercat.   Però   no   es   comprava   tant   com   es   fa   ara.   Recordo   que   unes   sabates   podien   durar   anys.   S’anaven   apedaçant   i   arreglant,   fins   que   el   sabater   ja   no   hi   podia   fer   res.   Normalment  es  comprava  a  les  botigues  que  hi  havia  al  centre  o  al  mercat  que  hi   havia   a   la   Muralla.   Sovint   s’esperava   els   dies   de   fira,   quan   tots   els   comerços   estaven  oberts.  75   Nosaltres   anàvem   a   comprar   allà   al   Carme,   quan   anàvem   a   vendre   a   plaça,   que   teníem  la  parada  al  costat  de  la  Baixada  del  Pòpul,  on  hi  hem  estat  sempre  tota  la   família,  des  del  temps  de  la  meva  iaia,  després  la  meva  mare  i  la  última  va  ser  la   meva  cunyada.  Anàvem  molt  a  comprar  a  la  botiga  de  ca  la  Nieves  (cal  Sellarés),   on  venien  de  tot  el  que  era  roba.  Allà  anàvem  a  comprar-­‐ho  tot,  fins  i  tot  la  roba   interior,  també.  Llavors  era  quan  dels  sostenidors  es  deien  “sostens”.  Quan  havíem   de   comprar   plats   i   olles   anàvem   a   la   Ctra.   de   Vic,   a   cal   Sabata.   Per   comprar   sabates   anàvem  al  Carrer  Carrió,  a  cal  Moltó.  Els  pocs  comestibles  que  compràvem  i  que  no   podíem  produir  nosaltres,  els  compràvem  a  Cal  Capsada,  al  Carrer  de  Barcelona,  de   camí  cap  a  casa  i  el  bacallà  i  peix  salat  a  la  Casa  del  Bacallà  o  al  Carme.76  

"La  Casa  del  Bacallà",  antigament  coneguda  com  "Pesca  Salada",  es  troba  situada  al  carrer  de  Sant  Miquel  des  de  l'any  1923,  ara  fa   noranta  anys.  A  la  fotografia  Josep  Fontanet  i  Ventura  Fontanet,  en  aquesta  imatge  del  1933.  Tenien  el  bacallà  a  dessalar  en  aigua,   en  una  pica  de  mabre  blanc,  venien  arengades  els  cascos  d'arengades  eren  de  mil  ara  siguin  solament  de  50  arengades  cada  casco.   (Cedida  per  Montserrat  Fontanet)  

67


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

Un capítol  apart  era  la  compra  del  pa.  La  gent  cultivava  blat  i  el  portava  al  forn,  on  es  cuidaven   del  moldre’l.  A  canvi,  ells  rebien  uns  cupons  de  compra,  amb  els  que  podien  comprar  el  pa  de   tot  l’any.     El  bescanvi   era  1kg  de  farina,  1kg  de  pa.   Sempre  s’anava  a  buscar  el  pa  al  lloc  on   s’havia  portat  el  blat  i  se  solia  comprar  a  la  bora  del  forn  la  resta  de  queviures  que   es  necessitaven.  A  casa,  portàvem  el  blat  a  cal  Costa,  a  la  Ctra  de  Cardona.  Si  calia   alguna   cosa   de   fruita,   a   ca   la   Teresina,   al   costat.   Per   això,   tota   la   compra   la   fèiem   a   la  vora.  La  carn  a  Cal  Soler  (Era  Esquerra)  i  els  comestibles  a  Cal  Guitart,  al  Carrer   del  Cos.  77   Nosaltres,  a  cal  Riera,  el  blat  el  portàvem  a  Santpedor,  junt  amb  els  de  Cal  Frare  Vell   i  Cal  Daura.  Cada  setmana,  hi  anava  un  d’una  de  les  tres  cases,  amb  la  tartana,  a   buscar   el   pa.   Anàvem   allà   perquè   ens   feien   més   bon   preu   del   pa.   Per   100   kg   de   farina  teníem  100  kg  de  pa.  Després  vàrem  canviar  a  Fonollosa  i  ens  baixaven  el  pa   amb  el  que  en  dèiem  el  Cotxe  del  Pau,  que  feia  la  línia  de  Fonollosa  a  Manresa.  Ens   deixava  20  kg  de  pa  a  la  setmana  a  Cal  Solsona,  al  carrer  Sant  Mateu.78     El  centre  de  Manresa  estava  ple  de  petits  comerços  de  tot  tipus.  El  comerç  que  destacava  per   sobre  de  tots  era  el  de  Cal  Jorba.  Uns  Grans  magatzems  de  4  pisos,  amb  ascensor,  situats  a  la   plaça  “San  Domingo”.79    

La  plaça  de  Sant  Domènec  I  Magatzems  Jorba,  l'any  1968.  (Foto:  d'Antoni  Quintana  i  Torres)  

68


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

Un lloc  on  ens  agradava  molt  anar  a  comprar  o  anar  a  donar  el  volt,  encara  que  no   compréssim,  era  els  Magatzems  Jorba.  Era  un  lloc  modern,  entretingut  i  sempre  hi   trobaves  el  que  buscaves.  Agradava  molt  al  jovent  i  era  un  lloc  que  havia  existit  tota   la  vida,  encara  que,  es  veu,  que  abans  havien  estat  a  l’altre  costat  de  la  plaça  Sant   Domènec.  Ens  semblava  que  era  com  anar  a  comprar  al  que  ara  en  diríem  el  Corte   Inglés   de   Manresa.   Hi   havia   molts   pisos   i   ascensor.   Era   la   modernitat   portada   a   Manresa.80    

FONT:  http://www.todocoleccion.net/almacenes-­‐jorba-­‐barcelona-­‐manresa~x29663319  

A   cal   Jorba   va   ser   on   vaig   anar   a   buscar   els   reis   per   primera   vegada.   Després   també   hi  vaig  portar  els  meus  fills.  És  on  anava  tothom  a  portar  la  carta  al  patge  reial  i  a   buscar   els   regals.   Jo   no   vaig   tenir   mai   cap   joguina.   Els   reis   sempre   ens   portaven   coses   d’utilitat,   roba,   calçat,   parament   de   casa...   A   casa   no   estaven   per   comprar   joguines.  No  hi  havia  diners  i  els  meus  pares  no  estaven  per  aquests  romanços.  Les   coses   van   anar   canviant,   però   als   meus   fills   tampoc   no   els   vaig   comprar   mai   cap   joguina.  Generalment  era  roba.81   Els  pagesos  no  es  podien  posar  malalts.  Resulta  que  no  tenien  Seguretat  Social.  No  la  van  tenir   fins   a   l’any   1973.   Tota   la   vida   es   van   haver   de   pagar   totes   les   despeses   mèdiques   i   d’hospitalització.     Tota   la   pagesia   de   la   comarca   pertanyia   a   un   Sindicat   Obrer   de   Treballadors   de   la   Terra,   en   alguna   delegació   local.   El   que   se’n   deia   i   se’n   diu   el   “Sindicat   dels   Pagesos”.   Durant   el   Franquisme,  es  van  dir  “Hermandades  de  Labradores  y  Ganaderos”  ,  a  causa  de  la  implantació   de   la   ideologia   Nacional   sindicalista,   seguint   les   línies   marcades   pel   Règim,   l’any   1940.   Amb   Adolfo  Suárez,  el  1976,  es  passen  a  anomenar  “Cámaras  Agrarias”,  i  es  catalanitzarà  el  nom,  fins   a  l’actualitat:  Cambra  Agrària  de  Manresa,  controlada  per  la  Generalitat.82    

69


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

A partir  de  l’any  68,  es  va  formar  la  Mutualitat  Agrària  de  Manresa  que  gestionava   el   tema   de   les   jubilacions   i,   més   tard,   faria   d’intermediària   de   la   Seguretat   Social,   fins  que  es  van  fer  els  pagaments  directes,  entre  els  assegurats  i  el  “Ministerio”.  El   Sindicat   feia   com   de   “gestoria”   dels   pagesos.   La   gent   de   pagès   es   pagaven   unes   quotes   per   la   jubilació   i   la   gestionaven   a   través   del   Sindicat.   Es   pagaven   uns   cupons   mensuals  molt  baixos,  ja  que  tenien  un  poder  adquisitiu  baix.  Últimament  es  pagava   unes   2000  pessetes.   Les   jubilacions   eren   baixíssimes   i   hi   havia   molts   avis,   durant   els   anys   60,   70,   que   es   van   jubilar   i   no   cobraven   res.   Després   els   van   donar   el   SOVI,   que   era   una   misèria.   Cap   al   85   es   va   domiciliar   la   quota   i   es   pagava   directament   a   Madrid.  A  partir  de  l’any  73,  ja  van  tenir  dret  a  metges  en  el  règim  de  la  Seguretat   Social,   constaven   a   la   Seguretat   Social   Agrària,   com   autònoms,   en   un   règim   especial.83   La   gent   quan   es   posava   malalta   anava   a   La   Policlínica   del   Carrer   Guimerà   i   s’ho   havien  de  pagar  tot.  Les  famílies  solien  tenir  un  “metge  aconductat”,  es  pagava  una   quantitat  mensual,  hi  havia  el  Dr.  Simeó  Selga  o  Soler  Quintana,  per  infants,  o  el  Dr.   Pons,  per  a  gent  gran,  o  el  Metge  Papasseit,  “el  metge  de  Sant  Joan”,  al  carrer  del   Bruc.  84     5.3.3 La  feina  al  camp:  ramaders  i  agricultors     “En  aquell   temps  una   casa   de   pagès   que   conreés   tres   o  quatre   quarteres   de   terra   de   regadiu   i   15   o  20   de  secà   i  engreixés   uns  quants   caps  de  bestiar  i  tingués   una   mula  o  cavall,   ja  era  un   pagès   respectable.”85  

Foto: Jordi Francitorra

 

70


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

“De la   dècada   dels   30   fins   als   40,   les   masies   que   hi   havia   estaven   en   plena   activitat   agrària.   A  l’estiu  es  llogaven   colles   de  segadors   que  arribaven   de   la  muntanya   (on  la  collita   venia  més   tard).   Segaven   a   cops   de   falç   i   es   repartien   per   les   masies   [...].   Durant   aquells   dies   les   mestresses   de   casa   estaven   molt   ocupades:   havien   de   tenir   cura   de   fer   la   despesa   d'aquells   segadors   i   portar-­‐la   a   la   finca   on   treballaven.   Havien   de   fer-­‐ho   al   matí,   al   migdia   i   a   mitja   tarda,   i   procurar   que   no   els   faltés   el   beure,   ni   el   sopar   quan,   al   vespre,   a r r i b a v e n   cansats   del   treball   de   la   jornada.   Més   endavant,   ja   es   van   inventar   unes   màquines.   Arrossegades     per   un   cavall   o   mula,   segaven   el   blat   o   l'ordi   i   el   deixaven   en   menats   al   terra:   després   s'havien  de  plegar  i  lligar.  Tenien   l’avantatge  que  això  tothom  podia  fer-­‐ho,   fins  i  tot  nois  de   dotze   o   quinze   anys.   Al   cap   d'uns   anys   ja   es   van   inventar   unes   altres   màquines   que   les   deixaven   lligades   en   feixos   (garbes).   Llavors   es  feien   piles   (garberes)   d'aquests  feixos  i   al  cap   d'uns   dies   quan   ja  estaven   ben   seques   es   portaven   cap   a   l'era.   Els   primers   anys   encara   es   batia   a   potes:   s'estenien     els   feixos   a   l'era   i   es   feien   córrer   les   mules   o   cavalls   per   damunt,   arrossegant   algun   trull   per   desgranar   el   gra   de  la   palla.   Quan   semblava   que   ja   havia   saltat   tot,   es   treia   la   palla   de   sobre   cap   a   un   costat,   s'apilava   tot   el   gra   i   la   brutícia   i   s'airejava     tirant-­‐lo  amb  unes   pales  a   favor   del  vent,  perquè  marxés  la  pols  i  la  palla  més  menuda.  El  que   havia  quedat,  s'acabava  de   netejar    amb   els   garbells.   Al   cap   d'uns     anys   ja   es   varen   inventar   unes   màquines     de   ventar   [...]   i   de   batre.   Aquesta   ja   o   feia   tot:   es   ficaven   les   garbes   per   davant   a   dalt   de   la   maquina   i   per   darrera,   a   baix,   ja   sortia   la   palla   i   per   un   costat   de   baix   ja   sortia   el  gra   ben  net”.86  

Foto: Francitorra

   

71


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

Els pagesos   del   Poal   sempre   s’han   ajudat   i   han   treballat   colze   a   colze   en   les   tasques   agrícoles.   Han   compartit,   durant   anys,   la   maquinària   que   valia   molts   diners   i   que   un   sol   propietari   no   podia   abastar   o   s’han   “llogat”   jornals   per   tal   de   poder   completar   les   feines   que  necessitaven  de  més  braços:  

Foto: Francitorra

“El   dia  12  d'abril    de   1931,   es  varen   reunir   a  casa   de   Josep   Torras  Sallés,   els  veïns,   Lluís   Ferrer,   Francesc   Roca,   Ramon   Roca,   Joan   Iglesias,   Josep   Botifoll,   Joan   Comallonga,   Josep   Daura   i   el   mateix   Josep   Torras  Sallés,   i  varen  acordar   d'acceptar   l'oferta  que   havia  fet   la  casa  Ajuria   per   mitja  del  seu  representant   (Maquinària  Agrícola  Torras)   de  Manresa,  d'una  màquina  de  batre   No  1   de  la  marca  Ajuria.    No  era  nova,  però  estava  en  molt  bon   estat,  i  amb  el  preu  d'onze   mil   cinc-­‐centes  ptes.   Per  accionar-­‐la  es  feia  amb  un  motor  de   gasolina  que  anava  sobre  rodes  i  per   portar-­‐la   d'una   casa   a   l'altra   es   feia   arrossegant-­‐la   amb   mules.   Uns   anys   després   ja   es   va   comprar   un   tractor   marca   Fordson   (Ford)   al   senyor   Muncunill,   amo   de   la   propietat   de   Muncunill,   al  preu  de  3.000   ptes.,  de  segona   mà  i  anava   amb   gasolina.   Aquest  tractor,  a  més   de   portar   la   màquina   d'una   casa   a   l'altra,   una   vegada   instal·∙lada,   ja   es   podia   accionar   la   maquina   de   batre   amb   el   seu   motor.  Amb   aquesta   maquina    i   tractor,  (una     de   les   primeres     de   la   comarca    de   Manresa),    s'hi     van   fer   bones  campanyes:   es  batia,   quasi   en   totes   les  cases   del  regadiu”. 87   Veure   moure’s   aquella   gran   màquina   amb   rodes   de   ferro   per   aquests   camins   del   Poal   era   tot   un   espectacle.   Junt   amb   la   màquina   anaven   un   mínim   de   5   persones   que   havien   de   vetllar   que   no   es   posés   en   cap   forat   ni   topés   amb   res.   Hem   de   pensar   que  els  camins  de  llavors  no  eren  com  els  d’ara.  88   Aquest  grup  de  gent  de  diferents  cases  van  treballar  junts  durant  més  de  20  anys,   fins  que  es  va  calar  foc  a  unes  garbes  i  també  va  prendre  a  la  màquina,    un  dia  de  

72


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

l’any 52,     al   costat   del   Segués.   Llavors   la   societat   es   va   dissoldre   i   ens   la   vàrem   quedar   el   de   la   Torre   Riera.   Encara   la   vàrem   reconstruir   i   ens   va   fer   servei   uns   quants  anys  més.89   Després  d’aquell  fet,  els  únics  que  vàrem  tenir  maquinària  pesada,  vàrem  ser  els  de   la  Torre  Riera  i  els  de  Cal  Fontfiguera.90    

( F o t o : F r a n c i s c a   D a u r a )  

Molt  al  contrari  del  que  ens  trobem  actualment,  al  Poal  hi  havien  vinyes.  Actualment  en  queda   molt   poca,   a   la   Partida   del   Poal,   entre   Cal   Pintó,   Cal   Ti   de   Dalt   i   La   Caseta   Verda.   El   més   de   setembre   sol   començar   la   verema,   després   de   la   recollida   del   cereal,   i   la   gent   s’ajudava   d’una   casa   a   l’altra   i   “de   bon   matí   ja   estaven   a   les   vinyes   junt   amb   els   carruatges   carregats   de   portadores.   Quan   eren   plenes   les   portaven   a   les   tines   de   la   casa   del   pagès   que   conreava   aquella   vinya.   En   aquell   temps   els   pagesos  quasi   tots   s'elaboraven   el   vi   a   casa   seva:  quan   el   raïm  era  sobre   la  tina,   el  trepitjaven   amb   els   peus  i,  quan  havia   fermentat   dins  la  mateixa   tina,   en  treien   el  suc   i  el  ficaven   en  botes   de  fusta   [...]  el  que   quedava   a  la  tina  [...]  es   premia   amb   una  premsa  i  també  en  sortia  vi,  però  de  no  tan  bona   qualitat”.91                                     “No  totes  les  terres  han  estat  conreades  pels  propis  amos,  sinó  que  han  funcionat  en  sistema  de   lloguer  o  masoveria.  Els  lloguers   de  les  terres  es   solien  pagar  en  especies  Segons  Esteve  Ferrer,   els  que  conreaven   la  terra  pagaven   als  propietaris   amb  una  tercera   part  (o  el  més  corrent   era   una  quarta   part)  del  que   es   recollia   en  aquella   terra.  Si   la  collita  era  de  cereal,    quan   s'havien   apilat   les   garbes  en   piles   de   vint-­‐i-­‐una  o   de   trenta,   abans   de   portar-­‐les  a  l'era,   un   treballador  del   propietari   o  el  mateix   propietari   passaven   pel  camp   i  marcaven   amb   algun   senyal  les   piles  que   els   pertocaven   i  miraven   que   no  hi   hagués   cap  frau.   Si   es   tractava   de  la   vinya   també   era  una   de   cada  quatre   portadores   per  al  propietari   i  tres  per   al   pagès  que   conreava   la  vinya”.92

73


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

( F o t o : F r a n c i s c a   D a u r a )  

Cap als  anys  60,  el  progrés  arriba  a  les  terres  del  Poal  i  les  cases  comencen  a  canviar,  però  també   les   construccions   relacionades   amb   la   feina   al   camp.   Es   construeixen   graners   i   coberts   per   encabir   la   nova   maquinària   que   apareix   a   les   masies   i   “cada   vegada   es  compraven  més   tractors   i   més   aparells   per   conrear   la   terra   i   anaven   desapareixent   els   cavalls   i   les   mules   per   fer   els   treballs   del   camp.   [...]  L'any  1961  va  arribar   la   primera   maquina   recol·∙lectora   al  Poal,   que   va   anar   substituint   totes   les   altres   màquines   de   segar   i   de   batre   perquè   ja   ho   feia   tot.   Les   primeres   encara   havien   de   menester   dos   treballadors:   un   per   conduir-­‐la   i   un   altre   [...]   per   tenir   cura   del   gra   que   la   màquina   dipositava   en   uns   sacs[...].     Actualment,   un   sol   treballador   per  conduir   la   maquina  ja  ho  fa  tot.  [...]  Més  endavant   es  varen  inventar   unes  maquines  que   ja   recollien   la   palla   que   havien   deixat   les   recol·∙lectores   a   terra   en   el   camp   i   ja   la   deixaven   empaquetada   amb   bales   de   18   o   20   kg.   Els   primers   temps   s'havien   de   carregar   al   remolc   amb   força   de   braços   i,   més   endavant,     ja   varen   inventar     uns   braços   mecànics   [...]   Actualment    ja   hi   ha   unes   empaquetadores     que   fan   unes   bales  rodones   que   pesen   quatre   o   cinc  cents   quilos.  Tenen  l'  avantatge   que  en  ser  rodones   escupen  l'aigua   i  no  es   mullen,  i  no  és   necessari   posar-­‐les   sota   cap   cobert,   si   s'adeqüen   les   granges   per   tal   que   aquestes   bales   puguin  posar-­‐se   on   puguin   arribar   els   animals”.   93  

Foto: Santacreu

74


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

La ramaderia  també  ha  anat  evolucionant  al  llarg  dels  anys.  S’ha  passat  del  treball  manual  i  que   requeria   de   molta   destresa   i   força   física   a   tenir   els   processos   pràcticament   en   la   seva   totalitat   mecanitzats.  A  la  primeria  del  segle,  les  cases  de  pagès  solien   tenir  alguns  exemplars   de  varies   classes   de  bestiar:   gallines,   conills,   porcs,   alguna   vaca   per   a   tenir   llet   (per   als  més   petits  de  la   família)  i   també   alguns   vedells   per  engreixar-­‐los.  Actualment,  tenen  un  sol  tipus  de  bestiar  per   a  la  cria  i  engreix,  com  a  negoci.  A  més  poden  tenir  algun  conill  i  gallines  per  al  consum  particular,   però,  ni  molt  menys  tenen  de  tots  els  tipus  de  bestiar  que  es  tenien  a  la  primeria  del  segle,  quan   cada   casa   tenia   tots   els   tipus   de   bestiar   per   a   consum   propi.   Per   a   la   cria   intensiva   de   bestiar   com   a   negoci,   s’ha   passat   d’haver   de   necessitar   molt   d’espai   per   a   qualsevol   tipus   d’animal   i   molts  d’estris,  esforç,  dedicació  i  treball  manual  i  físic,  fins  i  tot  amb  risc  de  la  vida  (com  en  el  cas   de  la  cura  de  les  vaques),  a  poder  fer  cria  de  bestiar  amb  unes  condicions  molt  més  plaents,  amb   unes   instal·∙lacions   preparades   i   modernes,   amb   molta   mecanització   i   havent   de   dedicar   molt   menys  temps  i  esforç  en  l’alimentació  de  les  bèsties  i  en  la  neteja  dels  espais  de  cria.    

Foto: Santacreu

En quant   al   tipus   i   la   forma   d’alimentació   dels   animals,   també   ha   evolucionat   molt,   Segons   Ferrer,  a  quasi  totes  les  cases  de  pagès,  en  algun  cobert  o  a  fora  a  l'aire   lliure,  es  podia  veure   un  fogó  adequat  per  a  posar-­‐hi  una  caldera  més  o  menys  gran.   S'hi   podien  coure  moltes  coses   que  s'aprofitaven   del  camp   com  patates,  remolatxes,   naps,  o   restes  del  menjar   de   les  persones.   Del  resultat  de  la   cocció   en  deien  calderades,  i   se  solia   barrejar  amb  segon  de  blat  o  farina   de   cereals   i   es   repartia   pels   menjadors  del   bestiar,   principalment   de   les   gallines,   i   es   completava   amb   algun  grapat   de  cereal,  sobretot  blat  de  moro,  algunes  fulles  de  col   o  alguna  cosa  verda  i   que   no  els  faltés  el  bevedor.   Als  conills,  de  calderades  no  els  en  solien  donar;  menjaven  més  a   base  d'herba   o  alfals  verd   collit  del  dia  anterior,  palla  i  alfals  sec,  algun  grapat   de  cereal  i  aigua,   que   si   els   donaven   molt   de   verd   quasi   no   era   necessària.   [...]   Actualment,   aquest   sistema   d'alimentació  es  pot  dir  que  ja  ha  passat  a  la  història.  Ara,  quasi  tota  l’alimentació  dels  animals  és  a   base   de   tres   coses:  pinso   compost,   palla   i   aigua.  El   pinso   compost   és   diferent   per  cada   classe   d'animal.   A  partir  dels  anys  1955  va  generalitzar-­‐se  aquest  tipus  d’alimentació. 94  

75


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

“Les Cooperatives  que  varen  començar  a   organitzar-­‐se   els  primers  anys  del   segle  XX  foren  la  de   Salelles,   la   de   Manresa,   la   de   Sant   Joan   de   Vilatorrada,   la   de   Santpedor   o   la   d’Artés.   A   la   primeria,   algunes   es   limitaven   a   vendre   llavors,   farines,   adobs,   etc.   productes   que   havien   de   menester  els   pagesos   per   no   haver   de   dependre   dels   magatzems     privats  i  poder  aconseguir   preus  més  ajustats.  [...].  La  cooperativa   de  Salelles   o  Celler  Cooperatiu   va  néixer  l'any   1926,    al   principi,  sols  per  a  proporcionar   un  servei  de  bodega,  amb  tots  els  raïms   dels  associats,  tenien   cura  de  tota  la   manipulació,   l ’ elaboració   i  comercialització   del  vi.   A  partir  deis  anys  cinquanta   van  desenvolupar  l'apartat   de  maquinaria  agrícola,   la  producció   de  pinsos  compostos   i  el  molí   d'oli,   tot   i   que   aquest   va   desaparèixer   amb   les   glaçades   del   1963.   [...]També   tenen   tota   mena   de   serveis   de   maquinaria     agrícola   i   elaboració     de   pinsos   compostos.   [...]   serveis   veterinaris,   magatzem   de   tota   classe   d’adobs   i   de   productes   fitosanitaris   per   a   les   malalties   deis  camps.   En   el  temps   de  la  collita   del  cereal,   quasi  tots  els  socis  de  les  cooperatives   porten   el  gra  des   de   la   seva   finca   on   recol·∙lecten   cap   a   la   cooperativa,     on   se'ls     queden    a   preu   del   mercat[...].  Al   Poal,  les  cooperatives   on   més  associats  hi  havia  potser   eren  la   de  Manresa  i  la  de   Sant  Joan.  A  Manresa,  sembla   que  a  primers   del  segle   XX,  per  allà  a  la  carretera   de  Vic  es  va   establir   un   sindicat   que   deien   que   era   del  sindicat   deis   Rabassaires,   però   passat   un   temps   es   va  dissoldre.   L'actual   cooperativa   de  Manresa,   primer,  va  establir-­‐se  al  carrer  Jorbetes,  davant   d'on   estan  actualment.  [...]  Amb   els   anys   aquesta   cooperativa   s'ha   anat   transformant   en   una   botiga  de  productes  per  a  l'agricultura  i  també  per  a  la  ramaderia”.95   Una   peça   important   pels   ramaders   del   regadiu   era   l'Escorxador   Municipal   de   Manresa   on   es   mataven   tots   els   animals   de   la   comarca.   És   un   edifici   molt   elegant,   d’estil   modernista,   situat   a   la   plaça   Bages   i   que   va   ser   projectat   per   l’arquitecte   Ignasi   Oms   i   Ponsa,   el   1906   (el   mateix   arquitecte  que  va  projectar  la  Torre  Oms  del  regadiu)  .  Es  distribueix  a  partir  d'un  eix  central  en   forma   de   pati   envoltat   de   diversos   pavellons   de   tres   naus.   A   la   nau   central,   la   més   alta,   s'hi   sacrificaven   els   animals,   mentre   que   a   les   laterals   s'hi   acollien   els   corrals.   Les   torres   de   les   cantonades  s'utilitzaven  d'assecadors  de  pells.  Va  tancar  les  seves  portes  el  1991.  Actualment,  el   conjunt  s'ha  rehabilitat  i  integrat  en  el  campus  universitari  de  Manresa.    

(Font:  Fotografies  antigues  de  Manresa)  

76


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

En aquests  moments,  d'escorxadors  ja   n'hi   ha  a  la  comarca,  però  son  industrials  i   molt  moderns,   com  el  de  MACOBA,  però  ara  els  ramaders  ja  no  porten  el  bestiar  directament  a  l’escorxador,   són  els  majoristes  els  que  ho  fan,  un  cop  comprat  el  bestiar  als  productors.   Durant  anys,  a  prop  del  camí  de  les  Torres  hi  va  haver  El  fossar  dels  matxos,  on   es   mataven   i   s’aprofitava   tot   el   que   podia   treure   dels   animals   de   la   ramaderia   cavallar,   mules,   matxos,   etc.   L'aprofitament   del   cavall   era   total.   Menjaven   la   seva   carn,   el   cuir   s'usava   per   fabricar   tendals,   llits,   seients,   roba,   botes,   regnes,   llaços   i   alforges.   També   eren   aprofitades   truges,   crineres   i   tendons.   D’aquell   edifici  ja  només  en  queden  les  parets.96  

(Foto:  Laura  Santamaria)    

5.3.4 La religió     Com   per   a   la   majoria   de   la   societat   dels   s.   XIX   i   XX,   per   la   gent   que   habitava   el   Poal,   la   religió   catòlica,   que   era   la   que   professava   gairebé   tota   la   població,   marcava   el   dia   a   dia   del   comportament  social  de  la  gent  i,  fins  i  tot,  les  celebracions  festives.  Les  famílies  anaven  a  missa   els   diumenges,   en   general,   i   els   casaments,   batejos   i   comunions   passaven   per   l’església.   Molt   poca   gent   vivia   en   parella   sense   haver   passat   “per   vicaria”   i   el   Poal   no   n’era   una   excepció.   La   gent   solia   estar   molt   lligada   a   la   parròquia   a   la   que   pertanyien.   A   Manresa   no   hi   havia   tantes   parròquies  com  hi  ha  actualment.  Les  que  hi  havia  estaven  situades  al  que  ara  en  diem  el  centre   de  Manresa.  

77


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

(Font: Fotografies  antigues  de  Manresa)  

La  gent  del  Poal  feia  els  casament  i  batejos  en  dues  parròquies  diferents,  segons  el   lloc   on   vivien.   El   Poal   estava   dividida   en   dues   parròquies:   el   Camí   Vell   de   Joncadella   les   partia,   a   la   dreta,   el   Poal   era   de   la   parròquia   de   la   Mare   de   Déu   del   Carme.  L’altre  costat,  a  l’esquerra,  el  que  era  de  Masdenplà  i  Mastarròs,   fins   a   la   carretera     de   Cardona,   era   parròquia   de   Sant   Francesc,   allà   on   hi   ha   ara   l’Auditori   d’aquest   nom,   al   costat   del   que   ara   és   l’escola   Joviat.   Tot   i   que   la   gent   que   vivia   més   cap   baix   a   la   carretera,   feia   més   vida   a   Sant   Joan   de   Vilatorrada  que  no  pas  a  Manresa.97       Entre  el  mes  de  setembre  de  1936  i  fins  la  primavera  de  1937,  en  plena  Guerra  Civil,  el  Comitè   Revolucionari   de   Manresa   va   engegar   una  política  d'obres   públiques,   destinada   a   millorar   l'urbanisme   de  l'època,   però   amb   un   rerefons   anticlerical   concret:   destruir   tota   la   estructura  eclesiàstica  de  la  ciutat.  Per  portar  a  terme  aquesta  tasca,  es  crearen  brigades  d'atur   forçós  amb  600  obrers,  que  amb  mig  any  van  enderrocar  set  edificis:  les  esglésies  de  Sant  Pere   Màrtir,   Sant   Miquel,   el   Carme,   Sant   Ignasi   i   Sant   Bartomeu,   el   convent   de   les   Caputxines   i   l'antic   hospital  de  Santa  Llúcia.  

78


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

Una imatge  simbòlica  que  il·∙lustra  i  resumeix  una  de  les  conseqüències  de  la  Guerra  Civil  de  1936-­‐39.  Fou  enderrocada  el  1936,  la   teulada  de  l'antiga  església  gòtica  del  Carme  començant  a  ser  enderrocada,       Font:  http://historiesmanresanes.blogspot.com.es/search?updated-­‐min=2012-­‐01-­‐01T00:00:00%2B01:00&updated-­‐max=2013-­‐01-­‐ 01T00:00:00%2B01:00&max-­‐results=50      [Consulta  3-­‐9-­‐2013]  

Quan  van  destruir  l’església  del  Carme,  ens  van  traslladar  a  la  de  Casa  Caritat  i  allà   hi  vàrem  ser  fins  que  no  va  ser  construïda  la  nova.  El  meu  cunyat  es  va  casar  allà.  La   reconstrucció  del  Carme  es  va  portar  a  terme  entre  els  anys  1944  i  el  1959,  amb  les   aportacions  dels  feligresos.  98     La   gent   del   Poal   sempre   ha   estat   molt   lligada   a   la   parròquia   de   Sant   Josep,   degut   a   que   molts   dels  homes  de  la  zona  van  anar  a  escola  a  les  dependències  de  l’església.  Tot  i  tenir  la  pertinença   al  Carme  o  Sant  Francesc  i  posteriorment  a  Crist  Rei,  la  gent  anava  a  celebracions  a  Sant  Josep.     “Encara   que   fins   a   l'any     1955,   l'església   de   Sant   Josep   del   Poble   Nou   no   fou   la   nostra   parròquia,   com   que   era   la   més   a   la   vora   que   teníem,   era   on   anàvem   més.   En   anomenar   aquesta   església   de   Sant   Josep,   no   podem     deixar   d'explicar   una   mica   la   historia   de   mossèn   Josep   Vidal   (1865-­‐1942).   Gràcies   a   la   seva   gran   tenacitat   i   als   donatius   que   va   aconseguir   de  Manresa,   de  Catalunya  i  d'Espanya,  la  va  començar   a   construir  l'any    1903   i  es   va   inaugurar   l'any   1915.     [...]     Vingué   la   Guerra  Civil  (1936-­‐1939)   i   l'església   de   Sant   Josep   fou   saquejada  i  cremada.   El  1939,   torna  mossèn  Pere  Pujol,  qui  restaura  l'església  i  continua  l'escola   fins  el   1941.  Després  vingué  mossèn  Lluís   Bigas,  fins  el   l946  en  que  vingué  mossèn  Lluís  Vall.  El   1948,  vingué  mossèn  Francesc  Planas  que  hi  va  estar  molts  anys”.99   El   15   de   juny   de   1895,   Mossèn   Josep   Vidal   i   Bres   va   ser   nomenat   vicari   de   la   parròquia   manresana  del  Carme.  En  la  llarga  temporada  que  exercí  el  càrrec  va  iniciar  les  seves  activitats   apostòliques  a  la  zona  de  l’extraradi  de  Manresa.  Segons  ell  mateix  explica:  “veient  que  la  nostra   parròquia   era   tant   dilatada   vaig   començar   d’establir   la   catequística   per   barris,   portant   a   ells   una   caixeta   amb   un   Sant   Crist,   la   doctrina   Cristiana,   la   campaneta   i   la   canyeta   per   preguntar-­‐la,   la   qual  es  desfeia  i  es  muntava  de  nou”.  100  Tingué  la  idea  de  la  construcció  d’una  església,  ja  que  el  

79


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

nombre de  veïns  de  la  zona  que  abraçava  el  Poble  Nou  i  tota  la  zona  rural  del  sector  Mion  i  Poal  i   que   estaven   molt   allunyats   de   l’església   del   Carme.   El   temple   que   ideà   Mn.   Josep   Vidal   va   resultar  ser  un  nucli  essencial  per  la  gent  d’aquesta  zona,  no  tan  sols  en  la  vessant  religiosa,  si  no   també  com  a  centre  urbà  i  d’activitats  cíviques  i  culturals.    La  construcció  de  l’església  de  Sant   Josep  va  durar  uns  12  anys.  101   Segons  El  Pla  de  Bages,  el  dia  16  de  setembre  de  1906,  l’església  s’obrí  al  culte  públic.  La  gent  de   la  zona  va  celebrar  cada  una  de  les  inauguracions  amb  gran  joia  i  participació.    

Foto cedida  per  Jordi  Francitorra  

Segons   Gasol,   el   31   d’agost   de   1915,   Mn.   Vidal   tenia   el   goig   de   celebrar   la   benedicció   de   la   seva   església   de   Sant   Josep.   Per   la   festa   Patronal   de   l’any   següent   s’estrenava   la   imatge   del   Sant   titular   que   presidia   l’altar   major   i   el   temple   fins   1936.102  A   finals   de   juliol   de   1936,   quan   va   començar  el  conflicte  de  la  Guerra  Civil.    tot  el  que  el  temple  i  els  locals  de  l’església  contenien   va  ser  cremat  a  la  plaça  del  davant.  L’església  va  ser  ocupada  pels  sindicats  i  organitzacions  fins   que   es   va   acabar   la   guerra   al   1939.   El   29   d’octubre   de   1939,   el   temple   es   va   reobrir   amb   una   nova  imatge  de  Sant  Josep.  Va  ser  erigida  definitivament  amb  parròquia  l’any  1955  i  tota  la  zona   del  Poble  Nou,  la  Mion  i  el  Poal  passen  a  formar  part  de  la  feligresia  de  la  Parròquia.                

80


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

   

Foto: Matilde Puigrodon

  El  maig  de  l'any  1950  la  imatge  de  la  Mare  de  Déu  de  Fàtima  visità  Manresa.  Enmig  d'un  clima  de   fervor  popular,  aquesta  visita  durà  diversos  dies  i  anà  recorrent  bona  part  dels  carrers  i  barris  de   la  ciutat.  Com  si  es  tractés  d’unes  grans  enramades,  la  fesomia  de  la  ciutat  canvià  totalment  i  els   veïns  engalanaren  carrers,  façanes  i  balcons  amb  garlandes,  escuts,  roses,  paper  de  seda,  boixos,   confeti   i   altres   elements   decoratius.   Les   imatges   mostren   la   transformació   estètica   i   la   gran   gentada  que  envoltava  la  processó.       Sota  l’arbre  gros  del   Poal,  situat  al  final  de  l'aqüeducte  del  Pont  Llarg,    s'hi   va  portar   la   Verge   de   Fàtima,   s'hi   va   muntar   un   altar   i   s'hi   va   celebrar   una   missa   amb   l’assistència  de  tot  el  veïnat.  A  mi  em  van  vestir  com  si  fos  una  de  les  pastores  que  va   veure   la   verge.   La   gent   del   Poal   va   decorar   el   camí   i   l’altar   amb   flors   i   boixos,   Va   quedar  molt  bonic.  La  verge  va  venir  fins  al  barri  perquè  el  Mossèn  del  Poble  Nou  va   voler   que   vingués,   perquè   tenia   molt   apreci   als   pagesos   que   sempre   l’ajudaven   molt.103

Foto: Matilde Puigrodon

81


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

Foto: Matilde Puigrodon

Els actes  que  s’organitzaven  a  la  parròquia  eren  molt  diversos:   Els   diumenges   a   la   tarda,   anàvem   a   Catequesi   al   Poble   Nou,   amb   Mn.   Francesc   Planes   i   la   Teresina   Torras   o   l’Angelina   Rossinyol.   Ens   feien   aspirants   de   l’Acció   Catòlica   i   organitzaven   Concursos   de   Catequesis,   de   cara   al   públic,   sobre   un   entarimat.   Les   finals   es   feien   durant   les   Festes   del   Poble   Nou.   Amb   la   parròquia   s’organitzaven  mil  i  una  activitats.  També  es  feien  els  reis,  excursions,  ...104   Més   enllà   de   la   creença   religiosa,   encara   actualment,   més   com   a   tradició   que   per   devoció,   encara  es  conserva  al  Poal  la  tradició  de  passar-­‐se  d’una  casa  a  l’altra,  fent  custodia  de  la  imatge   i  “invocant  a  la  seva  protecció”,    la  Verge  de  l’Hospital.  La  tenen  una  setmana  cada  casa.105   L'any  1986  s'inaugura  la  nova  església  de  la  Mare  de  Déu  de  l’Esperança,  actual  parròquia  de  la  zona   de  les  Partides  del  Poal,  Masdenplà  i  Mas  Terròs  i  està  situada  al  barri  Mion.     5.3.5 L’escola     Degut   a   l’abast   del   territori   del   Poal,   la   gent,   històricament,   ha   anat   a   escola   a   llocs   diferents,   segons  la  proximitat.     A   principis   de   segle   XX   i   fins   a   mitjans,   la   quitxalla   de   la   Partida   del   Poal   i   Masterròs   anava   a   escola   a   la   zona   del   Poble   Nou,   on   hi   havia   l’escola   de   la   Parròquia   de   Sant   Josep   que   havia   fundat  Mossèn  Vidal,  que  després  va  seguir  Mossèn  Planes  i,  més  tard,  Mossèn  Serapi  Ferrer.106   Els  nois  anàvem  amb  en  Mossèn  Serapi,  que  era  un  home  molt  recte,  molt  rabí.  En   canvi,   les   noies   anaven   amb   la   Srta.   Guadalupe,   a   l’escola  Pilar   Primo   de   Rivera.   Totes  estaven  al  Carrer  Major.  107  

82


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

Quan  encara  no  tenien  l’edat,  els  més  rexics,  anaven  a  un  parvulari  que  hi  havia  al   sector  del  Carrer  Barcelona.  Després  anaven  a  l’escola  de  la  Sra.  Ramona,  al  Carrer   Major.108  

Foto: Francitorra  

                    Foto:  Matilde  Puigrodon  

 

83


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

“L'any  1909,  mossèn  Vidal  inaugura  l'escola  de  Sant  Josep  i,  l'any    1927,  mossèn  Serapi  Ferrer   vingué   a   donar   classes   al   carrer   Sant   Josep   núm.   54;   fins   al   1935,   en   què   vingué   mossèn   Pere   Pujol.   D'aquest   col·∙legi,   la   major   part   deis   nois   del   Poal,   Barriada   Mion   i   Poble   Nou   en   fórem   alumnes.  Del  Poal,  en  quedem  els  dos  germans  Joaquim    i  Josep  Puigrodon    Sapera,  Josep  Daura   Muntada,     germans   Josep   i   Jaume   Roca   Torras,   Esteve   Ferrer   Botifoll,   germans   Emili   i   Josep   Auguet   Sisquella,     Ventura   Busqué   Sola,   Isidre   Grané   Feliu,   Manel   Rubiralta   Cunyat,   Francisco   Rubiralta,  Ramon  Satasusana  Corrons,  Francesc  Francitorra...”109       A   Manresa,   durant   el   segle   passat,   van   aparèixer   escoles   com   bolets.   Hi   havia   multitud   d’acadèmies   en   pisos   i   cases   particulars.   Les   escoles   eren   gairebé   totes   privades   i/o   religioses,   fins  que  va  aparèixer  l’escola  Renaixença.    Era  un  centre  que  funcionava  des  de  l’any  34.  A  partir   del   39   es   va   començar   a   dir   Grupo   Escolar   Generalísimo   Franco   i,   actualment,   ha   tornat   a   recuperar  el  nom  primitiu.      

  L’edifici   del   Grup   Escolar   Renaixença,   el   dia   de   la   seva   inauguració,   el   15   de   setembre   de   1934   (Col·∙lecció   particular   família   Montserrat-­‐Delhom).  Inaugurat  pel  President  Lluís  Companys.  Era  l’escola  model  de  la  República      

84


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

Grup   Escolar   Renaixença   amb   el   nom   que   li   va   imposar   el   franquisme:   "Grupo   Escolar   Generalísimo   Franco".   Aquesta   imatge   correspon  al  principi  de  la  dècada  de  1940.  (Arxiu  Comarcal  del  Bages).  Malgrat  tot,  sempre  li  vam  dir  REINAIXENÇA.  Després  de  la   guerra,  l’escola  passà  a  dir-­‐se  “Grupo  Escolar  Generalísimo  Franco”.  El  1979  recuperà  el  seu  nom  original.  

“En   quant   a   l’escola   durant   la   Transició,   el   mestre   manresà   i   llicenciat   en   Pedagogia   Antoni   Reyes   Martín   en   fa   una   anàlisi   exhaustiva   sobre   la   història   de   l’ensenyament   a   Manresa   i   els   seus   equipaments   […]   i   censa   a   la   Manresa   del   curs   escolar   1974-­‐75   un   total   de   57   centres,   i   constata   que   només   un   24   %   s’adapten   a   les   exigències   que   s’especificaven   a   la   Llei   General   d’Educació   de   1970.   Aquest   fet   seria   la   causa   de   la   reducció   posterior   de   centres   a   finals   dels   setanta  i  durant  l’època  dels  vuitanta.  [...]  Cal  tenir  en  compte,  segons  assenyala  Agnès  Torras,   que   aleshores   les   famílies   no   tenien   interès   a   escolaritzar   tots   els   nens   de   0   a   3   anys,   però   a   Manresa  ja  hi  havia  4  guarderies  :  la  de  la  Fàbrica  Nova  (fundada  el  1951),  la  de  la  Parròquia  de   la  Sagrada  Família  (1966),  l’Alba  de  Càritas  Manresa  (1967)  que  va  passar  a  dependre  del  Col·∙legi   Badia-­‐Solé  (1975),    i  la  Puigberenguer  de  les  germanes  Josefines.  [...]  El  parvulari-­‐guarderia  de  la   Mion   fou   inaugurat   el   1969,   en   un   terreny   del   Bisbat   que   regentaven   les   religioses   de   Sant   Francesc,   i   era   sostingut   per   l’Ajuntament.   Durant   anys   va   mantenir-­‐se   en   una   situació   insostenible:   el   col·∙legi   no   tenia   entitat   jurídica,   els   pares   havien   de   pagar   uns   salaris   als   professors...  Durant  una  part  del  període  de  la  Transició,  l’edifici  es  va  utilitzar  com  a  aules  de   setè  i  vuitè  de  bàsica,  mentre  construïen  el  nou  col·∙legi”.  110   “Les   noies   del   segle   XX,   fins   ben   bé   els   anys   70,   eren   educades   per   a   ser   mestresses   de   casa   i   no   es   considerava   massa   important   que     tinguessin   cap   nivell   d’estudis.   Tampoc   els   nois   solien   estudiar”.111   Els   petits   varen   començar   a   anar   al   parvulari   que   van   fer   tocant   al   Camí   de   Joncadella   i   que   portaven   les   monges   que   s’havien   quedat   a   Manresa,   quan   varen   tancar   l’escola   St   Francesc   i   se   la   van   quedar   Badia-­‐Solé   i   anys   després   l’escola   Joviat.   Els   pares   volien   pels   seus   fills   allò   que   ells   no   havien   tingut.   La   gent   de   pagès   de   la   zona   del   Poal   anava   majoritàriament   a   escola   a   la   Renaixença,   cap   als   anys   50   i   60.,   encara   que   també   anaven   a   escola   al   Poble   Nou,  a  l’Acadèmia  Minerva,  a  les  Monges  de  l’Ave  Maria,  a  la  Salle,  al  Sagrat  Cor  

85


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

o a  les  Dominiques.  Abans,  la  major  part  de  gent,  deixava  els  estudis  als  14  anys  i   poquíssims  feien  estudis  de  Secundària  i  comptats  amb  els  dits  d’una  mà,  anaven   a  la  universitat.  Ja  cap  als  anys  80,  el  nombre  d’universitaris  va  començar  a  pujar,   encara   que   no   eren   tampoc   masses.   Actualment,   tots   els   joves   han   fet   estudis   d’ensenyament   secundari,   molts   han   fet   estudis   superiors   i   algun   estudis   universitaris.112   El  pare  insistí  molt  que  fes  estudis  superiors.  No  volia  que  em  dediqués  al  camp,   perquè  era  molt  dur  i  poc  «  productiu  »,  per  això  vaig  estudiar  fins  als  16  anys.  113   L’anecdotari   es   llarg   i   divertit.   Els   anys   d’escola   són   dels   més   bonics   per   a   gairebé   tothom,   sobretot  recordats  en  la  distància.  Un  grup  de  joves  de  la  partida  del  Poal  anaven  a  escola  a  la   Renaixença  i  la  Matilde  Puigrodon  i  el  Vicens  Ferrer  fan  recordança  junts  i  expliquen:   Baixàvem  per  la  via  del  tren  tot  el  grup  de  nens  i  nenes,  xerrant  i  fent  broma,  La   Ramona   i   el   Josep   de   Cal   Ferrer,   el   Vicenç   i   l’Anna   Maria   de   la   Caseta,   i   ,   quan   passàvem  pel  costat  de  cal  Rubís,  cridàvem  a  la  Matilde.  Més  avall  s’hi  afegien  el   Ramon,   l’Eudald   i   el   Josep   Vilalta   i,   al   final,   el   Josep   M.   Marsinyac   de   Cal   Ti   de   Dalt,  a  la  punta  de  la  Carretera.  Recordo  el  director  del  Centre,  el  Fèlix  Vesga.  Ens   feia  cantar  el  “Cara  al  Sol”  a  la  sala  d’actes.  Ens  posaven  separats,  nens  i  nenes.   De  fet,  ja  ens  separàvem    al  sortir  de  la  via,  al  carrer  Saclosa,  o  el  carrer  Carrió.   perquè  no  ens  renyessin.  Ens  col·∙locàvem  en  files,  i  per  marcar  les  distàncies  ens   deien:   “¡Cubrirse!”,   que   vol   dir   posar   el   braç   estirat   a   sobre   l’espatlla   del   davant,   per  marcar  la  distància  d’un  braç.  Llavors  pujàvem  a  les  aules,  els  nens  al  pis  de   dalt   i   les   nenes   al   de   baix.   La   directora   de   les   nenes   era   l'Antònia   Rubiralta.   Al   pati   es   baixaven   i   pujaven   cada   dia   les   banderes:   Requeté,   Española   i   la   de   La   Falange.   Quan   es   baixaven,   a   la   tarda,   al   sortir,   es   cantava   :   “Volverán   banderes   Victoriosas”.  Havia  de  coincidir  el  final  de  la  baixada  de  les  banderes  amb  el  final   de   la   cançó,   perquè   sinó   et   renyaven   i   et   castigaven.   Hi   havia   una   tanca   que   separava   el   pati   dels   nens   del   de   les   nenes.   No   t’hi   podies   atansar   i   no   podies   parlar  amb  els  de  l’altre  costat.  El  director  tenia  una  botigueta  al  mateix  centre,   on  venia  material  escolar.  Es  pagava  5  pessetes  cada  mes.114   Tota   la   gent   del   sector   de   Masdenplà   (cal   Rossinyol,   Cal   Codony,   Cal   Riera,   La   Torre,  la  Pallareta,  cal  Cap  Xic...)  anàvem  a  escola  del  Sr  Josep  Font  a  Sant  Joan,   primer   a   la   Pipa,   a   la   Carretera   de   Bassella,   davant   de   la   palanca   que   travessava   el  riu,  i  després  a  la  Rectoria,  al  carrer  Major.  115   Tots  els  nens  i  nenes  de  la  partida  de  Font  de  la  Serra  anàvem  a  l’Acadèmia  Farré.   Marxàvem  tots  junts,  els  de  Cal  Climent,  Cal  Gasparó  i  Cal  Esteve.  Ens  ajuntàvem   amb  els  que  venien  de  l’Hostal  de  l’Arpa  i  llavors  recollíem  els  de  Cal  Segués  i  Cal   Colomer..  Estava  al  costa  dels  Tranquils,  a  la  Ctra.  de  Santpedor.  Després  vàrem   anar  a  Casa  Caritat,  les  noies.  Ens  quedàvem  a  dinar  allà.  116   Actualment,  els  nens  de  la  zona  del  Poal,  Masdenplà  (cases  situades  abans  de  l’Eix  Transversal),   Atalaia   (al   sector   més   proper   al   Barri   Mion)   i   Masterròs   van   tots   a   escola   al   Puigberenguer   i   passen  a  fer  Secundària  a  l’IES  Lacetània.  Els  que  estan  més  a  prop  de  Sant  Joan  de  Masdenplà,   com  els  de  Cal  Cap  Xic,  van  a  l’Escola  Collbaix  i  al  Quercus  de  Sant  Joan  de  Vilatorrada.  Els  que   viuen  al  Sector  de  Font  de  la  Serra  i  Atalaia  de  l’Est  els  toca  a  l’Escola  Bages  i  al  Institut  Pius  Font   i  Quer.      

86


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

5.3.6 Les diversions     El  jovent  del  Regadiu  no  tenia  gaires  diners,  ni  mitjans  de  transport,  però  tampoc  necessitaven   grans   coses.   Solien   reunir-­‐se   amb   els   amics   a   qualsevol   casa   i   allà   organitzaven   una   festa   amb   ball  inclòs,  ja  fos  amb  un  acordió  o  amb  una  gramola,  la  música  hi  era  present.  El  curiós  del  cas   és  que  es  reunien  per  sectors,  que  coincidien  amb  les  partides  territorials.   La  partida  de  Masdenplà  i  Mastarròs,  a  la  part  més  del  Sud,  es  reunien  al  Mas  de  la  Coma  o  a  Cal   Tunic  i  a  l’era  organitzaven  els  balls  els  diumenges:     “Entre   les  diversions  més  dominants  d'aquell  jovent  del  Poal  hi  havia   la  dansa   i  el  ball  amb  alguna   gramola.  Un  diumenge  es  feia  a  l'era  d'una  casa  i  un  diumenge  en  una  altra  casa.  Una  temporada  es   va   fer  el   ball  a  l'era   d'una   casa  que  s'anomenava  can  "Tunic".  [...]  Amb  una  gramola,  s'organitzava   un  gran  ball  on  acudia   jovent   de  Manresa  i  de  la  barriada  Mion.   [...]   Quan   no   s'organitzava   cap   festa   o   ball   al   veïnat,   també   s’anava   a   alguna   sala   de   ball   de   la   ciutat   com   l'Ateneu   o   la   Cooperativa.  A   les   festes,   si   el   matí   es   feien   sardanes  en   alguna   plaça  de  la  ciutat  també  ens   hi   quedàvem   a  ballar-­‐les.  Al  matí  les  noies   també   les  deixaven  anar  soles  o  amb  les  amigues,  potser   perquè   les   mares   tenien   feina  a   fer  el   dinar.   A  la   tarda,   però,   per  anar   a   les  sales  de   ball   ja   era   diferent,  gairebé  sempre  anaven  acompanyades  de  la  seva  mare,  potser  perquè  a  elles  també  els  era   una  distracció:  mentre  vigilaven  les  filles  podien  fer  petar  la  xerrada  ambles  altres  mares  i  la  música  i   l'ambient  també  era  agradable.  A  més  del  ball,  el  cine  també  era  un  divertiment  en  aquell  temps.  A   Manresa  hi  havia  els  cines  Goya,  Kursaal,   Olímpia,  Conservatori  i  més  tard  el  cine  Apolo.  I  el  futbol,  ja   que  també  hi  havia  molts  afeccionats.”117    

Ball al Mas Coma (Foto: Jordi Francitorra)

Segons   explica   Jordi   Font,   a   la   zona   de   Masdenplà     i   Masterròs,   propera   a   Sant   Joan,   la   gent   anava  al  local  “la  Verbena”  de  Sant  Joan,  on  tenien  els  amics  d’escola.  Els  de  la  zona  de  la  Font  

87


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

de la   Serra   es   reunien   a   cal   Climent,  explica  la  Mercè  Tresserra,   on   també   feien   cap   cada   dia   per   anar  a  buscar  la  llet,  ja  que  ells  tenien  les  vaques  lleteres  de  la  zona  i  es  dedicaven  al  negoci  de   repartir  llet  per  les  cases  de  Manresa.  La  seva  era  es  convertí  en  el  pati  de  jocs  del  jovent  de  la   zona  i  en  pista  de  ball  els  diumenges  a  la  tarda.     També   es   reunien   a   les   cases   per   a   escoltar   la   ràdio   o   per   veure   la   televisió.   Segons   explica   la   Francisca  Daura,  la  primera  ràdio  la  van  tenir  a  Cal  Oliveras  i  tot  el  jovent  anava  a  casa  seva  i  es   reunien   al   menjador   de   casa,   al   voltant   de   la   ràdio.   El   mateix   va   passar   amb   el   primer   aparell   de   TV,  que  va  ser  a  La  Caseta,  on  tots  es  reunien  per  veure  els  programes  de  moda,  segons  explica   el  Vicenç  Ferrer.  També  feien  excursions  a  la  platja,  al  Collbaix  o  a  Montserrat,  sempre  amb  la   colla  del  Poal.    

A Montserrat (Foto: Matilde Puigrodon)

  Una   altra   distracció   que   tenien   tots   i   que   era   comuna   a   la   zona,   era   anar   als   aplecs   que   s’organitzaven   a   Manresa   i   al   Pla   de   Bages.   El   més   famós   de   tots   era   el   de   Joncadella   i   els   habitants  del  Poal  no  hi  faltaven  cap  any,  encara  que  també  s’anava  al  de  les  Mercetes.     “En   aquest   Santuari,   des   de  fa   segles,   s'hi    han   fet   festes   i  romiatges,   pregaries   pera  la   pluja   etc.   Des   de  fa  molts  anys,  els  dilluns   de  Pasqua  Florida,  s'hi   fa  un  Aplec  durant   el  qual,  a  més   de  visitar  la  Verge,  s'hi   ballen  sardanes   i   hi   canten   alguns  cors  de   caramelles   dels  pobles  veïns.   Hi  ha   molta   gresca   del   jovent  saltant   i   corrent.   [...]   El   Camí   Vell   de   Joncadella,   quan   no   hi   havia   gaires   cotxes,   era   el   camí   preferit   dels   habitants   de   Manresa   per   anar   caminant   cap   al   Santuari.   Actualment,     encara   n'hi     passen,   però   els   que   tenen   cotxe   hi   van   per   la   carretera   de   Cardona.   [...]   La   Mare   de   Déu   de   Joncadella   és   considerada   la   patrona   del   Pla   de   Bages”.118  

88


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

Cap a  mitjans  dels  anys  50,  la  gent  ja  va  començar  a  voltar  més  i  a  assistir  a  actes  festius  de  la   ciutat   sempre   que   podien.   La   celebració   més   famosa   i   concorreguda   era   la   Festa   Major.   És   la   festa   d’estiu   per   excel·∙lència.   Se   celebrava   els   dies   30   i   31   d’agost   i,   posteriorment,   l’últim   dissabte  i  diumenge  del  mes.  Era  molt  comú  a  totes  les  cases  de  la  zona  fer  grans  trobades  de   parentela  els  dies  de  Festa  Major.  Les  cases  s’omplien  de  parents  vinguts  de  llocs  prou  llunyans   per   a   celebrar   la   festa   gran.   Era   tradició   seguir   les   festes   majors   anant   de   casa   en   casa   dels   parents   per   diferents   pobles.   De   fet,   era   l’única   gran   festa   que   se   celebrava   amb   tota   la   pompa   i   també   era   moment   de   fer   coneixences   i   de   fer   parelles,   durant   els   balls,   per   exemple.   Els   menjars   eren   més   abundosos   i   més   bons   i   complerts   i   es   mataven   pollastres   i   es   feien   grans   guisats.                  

Foto: Santacreu  

        La  gent  jove  del  barri  anava  en  grup  a  algun  dels  actes  que  s’organitzaven,  sobretot   si  eren  concerts  o  balls.  Baixaven  a  “ciutat”  en  colles  i  recollien  junts  amunt,  quan   acabava  la  gresca.  No  solien  participar  en  tots  els  actes  perquè  havien  de  treballar  i,   quan  plegaven  i  els  dies  de  festa,  havien  d’ajudar  a  casa,  ja  que  coincideix  aquesta   època   amb   la   de   màxima   feina   als   camps.   Era   temps   de   segar   i   batre   i   de   recollir   l’horta.   A   casa   es   feia   festa   grossa   un   parell   de   dies   i   ens   havíem   arribat   a   reunir   més   de   trenta   persones   per   la   Festa   Major   i   es   feien   grans   dinars   i   sobretaules.   Llavors  baixàvem  a  ciutat  a  fer  un  volt  i  a  ballar.  Molts  d’ells  es  quedaven  a  dormir  i   era  un  bon  daltabaix  fer-­‐los  cabre  a  tots!  Però  ens  ho  passàvem  molt  bé.  Després  de   llargues  sobretaules,  sovint  s’anava  a  l’envelat,  al  ball  de  tarda.119                  Foto:     Matilde     Puigrodon  

89


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

                Foto:  Francitorra  

Durant els   anys   60   i   70   el   ball   de   Festa   Major   es   feia   a   l’envelat   que   estava   situat   al   costat   de   l’Institut   Lluís   de   Peguera,   al   Carrer   Sant   Josep,   mirant   l’entrada   cap   al   Passeig.   Hi   van   venir   grans   cantants   i   grups   de   moda   com   Camilo   Sesto,   Fórmula   Quinta,...    La  gent  llogava  un  dels  “palcos”  que  estaven  al  voltant  de  la  pista  i  allà  se   seia,   es   descansava,   es   bevia   i   es   mirava   el   ball   de   la   pista   i   els   cantants   i   músics   del   “tablado”.   Després   es   va   traslladar   al   solar   que   hi   havia   davant   del   Cinema   Atlàntida.    La  Festa  Major  ha  anat  canviant  molt  amb  els  anys  i  va  ser  una  llàstima   que  desaparegués  l’envelat.  Llavors  vàrem  començar  a  anar  a  la  Pista  Castell,  però   no   era   el   mateix,   i   també   es   van   començar   a   fer   els   macro-­‐concerts,   on   ens   reuníem   centes  de  persones,  per  exemple  a  la  plaça  Major  o  al  Congost.  Recordo  molt  bé  el   de  La  Trinca  a  l’any  79,  en  el  que  va  començar  a  ploure  a  bots  i  barrals  i,  tot  i  córrer,   com  que  havíem  baixat  a  peu  des  del  Poal,  vàrem  quedar  xops.  Aquests  últims  anys,   els   balls   es   van   començar   a   fer   a   les   places   del   centre,   a   la   Plana   de   l’Om,   a   la   Plaça   del  Puig-­‐Mercadal,  a  Sant  Domènec,  però  ja  només  hi  va  el  jovent  i  nosaltres  anem   a  fer-­‐hi  una  ullada,  hi  trèiem  el  cap.120     L’acte  amb  què  tradicionalment  es  tanca  la  Festa  Major  és  el  castell  de  focs,  sempre  amb  una   gran   assistència   de   públic.   S’ha   organitzat   en   diferents   indrets   de   la   ciutat   i   quan   hi   ha   anat   més   gent  del  Poal  ha  estat  quan  es  va  fer  a  l’Avenida  de  la  Cruzada  Española  (l’actual  Avinguda  de  les   Bases  de  Manresa)  i,  des  de  ja  fa  anys,  al  Parc  de  l’Agulla,  ja  que  quedaven  molt  a  prop  de  casa  i   s’hi  anava  a  peu  amb  tota  la  colla  d’amics  o  en  família.  Des  de  que  es  fa  a  l’Agulla,  és  un  acte  que   aplega  famílies  senceres  que  aprofiten  de  fer  el  sopar  a  la  fresca  mentre  esperen  que  comenci.   També   s’havia   fet   a   l’esplanada   del   Congost,   al   polígon   de   la   Balconada   i   a   la   Torre   de   Santa   Caterina,  però  cap  d’aquests  llocs  havien  tingut  l’acceptació  i  l’afluència  de  públic  que  té  el  Parc.     Al  lloc  on  hi  havia  hagut  l’envelat,  s’hi  van  posar  les  atraccions  i  sobretot   els  “cotxes   de   xoc”   i   “la   barca”   que   eren   molt   apreciats   pel   jovent.   Últimament,   totes   les   atraccions  estan  situades  molt  lluny  del  centre.121      

90


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

Les sales  de  festes  i  els  llocs  on  es  feia  ball,  també  eren  llocs  que  freqüentaven  la  gent  del  Poal   els  dies  de  festa:   S’anava  a  donar  el  volt  al  Passeig  –això  s’ha  fet  tota  la  vida-­‐  i  a  ballar  a  algun  lloc.   Els  pares  havien  anat  a  ballar  a  la  Gàbia,  a  l’Ateneu  o  a  la  Piscina,  fins  i  tot.    Hi  havia   molts   llocs   on   es   feia   ball.   No   és   com   ara.   Hi   havia   també   el   Casino.   Nosaltres   ja   vàrem   ser   més   de   discoteques.   Hi   havia   el   Mànix,   el   Peter’s,   la   del   Carrer   Barcelona,   o  de  Pista  Castell,  també.122   A  Manresa  hi  havia  molts  cinemes.  Nosaltres  anàvem  molt  a  l’Avenida,  però  hi  havia   l’Apolo,  el  Kursaal,  l’Olimpia,  el  Goya,  el  Catalunya,  la  Sala  Loiola,...123    

Fent  el  vermut  i  passejant  pel  Passeig  de  Manresa.  l'Any  1968.  (Foto  d'Antoni  Quintana  i  Torres)  

Es veu  l’antic  quiosc  Canaletes.  Era  típic  “pujar,  volta  i  de  nou  cap  avall”  “Amunt,  avall,  tornem-­‐   hi,  fins  que  ens   havíem  reunit  tota  la  colla”,  anant  gastant  soles  de  sabates  i  seient  a  les  cadires   de   la   Rossita   i   el   seu   marit.   Al   final   hi   havia   Cal   Cirera   a   Crist   Rei.   Es   donaven   voltes   i   voltes,   encara  que  fos  l’hivern.   S’anava  a  fer  el  vermut  i  els  que  tenien  una  mica  més  de  diners  anaven  al  Gran  Lice,  on  ara  hi  ha   el  restaurant  Passeig.  Es  pujava  al  pis  de  dalt,  també.                     Anar  passejant,  cap  amunt  i  cap  avall  l'any  1968.  (Foto  d'Antoni  Quintana  i  Torres).  

91


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

El Passeig  de  Pere  III  amb  l'església  de  Crist  Rei,  a  la  dreta,  l'any  1957.  (Arxiu  Quintana)   Hi   havia   un   guàrdia   que   dirigia   el   trànsit.   Als   jardinets   hi   havia   l’estany   amb   els   peixos   vermells,   davant   de   Cal   Padró   (del   Sr.   Modest   Padró,  amo  de  tots  el  cines  de  Manresa).  

SALES  DE  BALL    

LA  GABIA                    Postal  del  Passeig  Pere  III,  als  anys  20.  (Foto:  Arxiu  Quintana).   El  quiosc  del  mig,  i  a  la  dreta,  LES  ARCADES  RODONES,  la  sala  de  festes  LA  GABIA,  molt  famosa   als  anys  60.    

92


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

EL  CASINO  

El  Casino  en  una  imatge  de  l'any  1968.  (Foto:  d'Antoni  Quintana  i  Torres)    

Durant  molts  anys  el  Casino  era  EL  CASINO  DELS  SENYORS  i  aquesta  era  la  porta  d'entrada  dels   carruatges.  I  s’hi  va  fer  ball  durant  anys.  També  era  un  lloc  on  s’anava  a  fer  l’aperitiu  els   diumenges  al  sortir  de  missa.  (Foto:  Fotografies  Antigues  de  Manresa)    

93


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

PISTA  CASTELL  

Ball  a  la  Pista  Castell,  l'any  1969.  (Foto  arxiu  Antoni  Quintana  i  Torres)      El  jovent  es  prenia  un   "sinalco"  o  un  "xulipando"  

Ball  a  la  Pista  Castell  1969.  (Foto  d'Antoni  Quintana  i  Torres).  

94


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

L’ATENEU  

Invitació  al  ball  en  motiu  de  la  Festa  Patronal  de  Sant  Josep,  de  l'any  1960.  (Cedida  per  Xavier   Sala)      

Cruïlla  entre  els  carrers  de  Na  Bastardes  i  el  de  les  Piques.  Any  1917.    Just  a  la  cruïlla  es  veu  el   local  de  l’Ateneu  (Cedida  per  Pep  Codina  Guardia)   Hi   havia   la   sala   Vestales   10,   al   Carrer   Vestales   (actual   Na   Bastardes)   als   locals   del   “Coro   Sant   Josep”.  Va  ser  la  primera  cosa  semblant  a  una  discoteca  de  Manresa.  Després  vindria  Peter’s  (als   “sótanos”  de  l’Hotel  Pere  III),  Atangia  (al  carrer),  el  Manix  (al  Carrer  Circumval·∙lació)  

95


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

SALA   JARDINS   BELLAVISTA       Cartell   anunciant   l'actuació   de   "Los   Mustang"   al   Parc   de   la   Bellavista,  ,  el  8  de  desembre  de  1963.(Fotografies  antigues  de  Manresa)   Estaven   anant   cap  a  la  Catalana,  direcció  al  Xup.  A  dalt  la  Catalana,  no  cal  anar   mes   lluny   que   de   la  1ª  revolt  i  el  primer  o  segon  trencall  a  la  dreta  de  la  pujada  i  després  buscar  on  estava  ubicat   el  restaurant  amb  els  jardins.  Ara  està  derruït,  i  fa  molta  llàstima,    

Restaurant  "Jardin  Bellavista·∙,  l'any  1964.  (Foto  Arxiu  Quintana).    

96


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

                    Jardins   Bellavista,   l'any   1958.   Fou   una   zona   d'esbarjo   situada   a   la   Catalana.   Als   anys   50   se   l'anomenà   "El   Tibidabo   de   Manresa"   i   s'hi   feien   revetlles,   banquets   i   festes.   (Foto   d'Antoni   Quintana  i  Torres  -­‐  ACB).   Per   arribar-­‐hi   calia   cotxe.   En   aquells   anys   hi   havia   pocs   nois   què   en   tinguessin.   De   noies   ni   en   parlem.  Era  un  lloc  molt  bonic.  S’hi  feien  casaments  i  moltes  d'altres  celebracions.  Hi  havia  un   parc  infantil  amb  gronxadors  diferents  als  que  hi  havia  en  comptats  indrets  de  la  ciutat.  Era  tot   un  luxe  per  a  l'època  poder  anar  a  la  Bellavista.  

CINEMES SALA MONTSERRAT A la   sala   Montserrat   s'hi   feren   projeccions   cinematogràfiques   i   teatre,   a   primers   del   segle  XX.  Es  trobava  situada  a  cal  Miró,  a  l'actual  plaça  Fius  i  Palà.                   (fotografies  antigues  de  Manresa)  

97


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

TEATRE-­‐CINEMA  APOLO                         Teatre  Apolo  de  Manresa,  situat  al  carrer  del  Bonsuccés.  Any  1978.  (Font:  Jaume  Serra  Roca).    

TEATRE-­‐CINEMA OLYMPIA  

Infants  fent  cua  davant  del  cinema  Olympia,  al  carrer  Guimerà  (Foto:  Arxiu  Comarcal)  

98


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

SALA  LOYOLA  

(fotografies  antigues  de  Manresa)  

El dissabte  a  la  tarda,  es  feien  sessions  infantils,  amb  pel·∙lícules  de  l’oest,  de  víkings,  de   romans,   etc.   L’entrada   al   cinema   valia   5   pessetes   per   als   que   no   les   havien   aconseguit   a   Can  Jorba  o  no  els  n’havien  donat  a  l’escola.    

L’interior  de  la  Sala  Ciutat  en  l'actualitat.  (Foto  Modest  Francisco).  

Situada a   la   plaça   de   Sant   Ignasi,   fou   inaugurada   el   18   de   desembre   de   1960,   amb   el   nom  de  Sala  Loyola.      

99


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

Prenent relleu   a   les   desaparegudes   Enramades,   als   anys   80   es   van   començar   a   celebrar   “Les   Festes”   de   cada   Barri,   com   la   Festa   Major   particular,   i   la   gent   de   la   ciutat   anava   de   barri   en   barri   seguint  les  seves  festes  i  a  veure  “qui  la  feia  més  grossa”.     Al   barri   Mión   es   va   començar   a   fer   el   ball   als   anys   70   al   Camp   de   futbol   que   hi   havia  davant  la  Guarderia  que  portaven  les  religioses  de  la  Companyia  de  Maria.   La  gent  de  les  diferents  zones  del  Poal  no  faltaven  a  la  cita  i  era  una  altra  ocasió   que  s’aprofitava  per  a  reunir  a  la  parentela  i  amistats  de  les  diferents  parts  de  la   ciutat  per  a  convidar-­‐los  a  sopar  a  casa  i  després  anar  tots  junts  al  ball.  Potser  a  la   setmana  següent  et  tocava  a  tu  anar  a  casa  seva,  a  celebrar  la  seva  festa  Major   del  barri124.     Una   altra   gran   celebració   de   la   ciutat   eren   les   Fires:   l’Ascensió,   el   mes   de   maig,   i   la   de   Sant   Andreu,   el   mes   de   novembre.   Durant   dècades,   els   botiguers   sortien   als   carrers   a   mostrar   els   seus   productes   a   la   gent   de   la   ciutat   i   dels   pobles   dels   voltants   que   venien   a   passar   el   dia   de   fira   a  Manresa.  Els  carrers  més  cèntrics  de  la  ciutat  s’omplien  de  parades  de  tots  tipus  de  productes.   A   moltes   cases   es   feien   dinars   de   família   amb   els   parents   que   havien   vingut   a   fira   dels   pobles   veïns  i  es  menjava  més  bé  i  abundosament  per  tal  d’acontentar  els  visitants.  Es  feia  festa  grossa.     Era  tradició  per  les  fires  anar  on  hi  havien  les  atraccions  i  pujar  als  “cavallitos”  que  en   aquell   temps   funcionaven   gràcies   a   la   força   d’un   burro   que   els   tibava.   Els   “cavallitos”   estaven   situats   a   la   zona   que   actualment   s’anomena   plaça   Espanya,   on   ara   hi   ha   correus   i   que   llavors   era   tot   camps,   al   davant   del   Grupo   Escolar,   que   és   com   se’n   deia   de   l’Institut   Lluís   de   Peguera.   Ens   agradava   molt   pujar   sobre   els   cavallets   de   diferents   colors   que   giraven,   mentre   la   gent   ens   miraven   des   de   fora.   També   hi   havien   les   barquetes,  que  feies  anar  per  tu  mateix,  amb  l’impuls  que  tu  els  donaves  pujaves  tan   amunt   com   podies.   El   meu   home   era   especialista   en   fer-­‐les   pujar   molt   amunt.   Competíem   a   veure   qui   les   pujava   més   amunt.   Amb   els   anys   van   anar   afegint   atraccions   com   les   muntanyes   russes,   les   olles   o   les   cadiretes   que   eren   uns   “cavallitos”   en   els   que   només   hi   havien   cadiretes   penjades   d’unes   cadenes   i   que   el   noi   de   les   atraccions   et   tibava   i   et   feia   girar   i   es   cargolaven   les   cadenes.   Ens   agradava   molt   que   ens  fes  cargolar  la  cadireta  que  llavors  es  descargolava  i  giraves  sobre  tu  mateixa  al   mateix  temps  que  giraven  els  “cavallitos”  .    125  

                La  fira  al  Passeig  de  Manresa,  a  finals  de  la  dècada  dels  60.  (Foto  d'Antoni  Quintana  i  Torres)  amb  els  cotxes  xoques,  a  la  dreta  “auto-­‐ choques  Barcelona”,  al  mig  Caspolino  5  i  a  l'esquerra  “el  làtigo”,  l'olla  i  una  “nòria”.  

100


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

Durant anys   es   van   situar   al   descampat   que   va   quedar   després   d’enderrocar   la   fàbrica   que   hi   havia   a   l’esquerra   del   passeig,   davant   del   Cinema   Atlàntida,   que   funcionava   com   aparcament   lliure  la  resta  de  l’any  i  que  sempre  estava  ple  de  fang  i  forats  perquè  ningú  se’n  cuidava,  fins   que  el  van  tancar  i  hi  van  construir  pisos.  Les  atraccions  mecàniques  com  cotxes  de  xoc,  tot  tipus   de   muntanyes   russes   i   aparells   articulats   i   els   tradicionals   “cavallitos”,   ja   molt   més   sofisticats,   es   van  desplaçar  al  barri  de  la  Sagrada  Família.   L’altra  gran  festa  molt  celebrada  a  la  zona  era  la  de  Sant  Josep.  Durant  tot  el  segle  XX,   era  tradició  celebrar  els  Sants.  Al  barri,  a  l’estar  lligat  durant  anys  a  la  Parròquia  de   Sant  Josep  del  Poble  Nou,  van  celebrar  la  festivitat  durant  dècades  i  fins  actualment.   Al   matí,   es   feia   “l’ofici”   i   s’enramava   amb   boixos   el   davant   de   l’església   i   els   seus   voltants.  La  gent  del  Poal  participava  amb  els  seus  tractors  en  la  recollida  dels  boixos  i   l’engalanada.  Els  homes  sortíem  molt  d’hora  al  matí,  als  voltants  de  les  set,  i  potser   no   tornàvem   fins   a   les   nou   del   vespre,   quan   ja   havien   acabat   d’engalanar-­‐ho   tot.   A   la   tarda   tots   anàvem   a   ballar   sardanes.   Era   molt   celebrada   tant   per   grans   com   per   petits,  la  tronada.126   La  festa  per  excel·∙lència  dels  pagesos  i  ramaders  de  tota  la  contrada  és  la  festa  de  Sant  Antoni  i   la  dels  Tres  Tombs,  organitzada  pel  gremi  de  vaquers  i  traginers  de  la  ciutat,  amb  passejada  de   carruatges  i  cavallers  pels  carrers  més  cèntrics.  127   Es  passava  pels  carrers  més  cèntrics  de  la  ciutat,  per  la  Carretera  de  Vic,  el  passeig  i  el   carrer  Guimerà,  després  d’haver  fet  la  benedicció  del  bestiar  a  la  plaça  Cots.  Nosaltres   pujàvem   sobre   un   remolc   de   tractor   ben   engalanat   i   ens   passejàvem   per   tot   el   centre   de  Manresa  i  veníem  els  tortells  de  Sant  Antoni.  Era  molt  emocionant  i  divertit.  A  la   gent   els   va   fer   molta   gràcia   l’any   que   va   venir   la   secció   de   cavalleria   de   la   Guàrdia   Urbana   de   Barcelona,   amb   uns   cavalls   esplèndids   i     molt   ben   uniformats.   Als   jovenets   ens   feia   molt   riure   aquell   casc   que   portaven   amb   una   mena   de   “penatxos   blancs”.   Feien  molta  patxoca.  La  festa  acabava  amb  un  gran  sopar  i  ball  que  es  feia  a  algun   restaurant  de  la  ciutat.  S’havia  fet  molts  anys  a  l’Hotel  Pere  III,  que  llavors  era  un  dels   Hotels  més  importants  de  la  comarca  i  molt  luxós.128  

Festa de St. Antoni. Tres Tombs per Manresa.Foto cedida  per  Matilde  Puigrodon  

101


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

Les Festes  de  Nadal  són  també  les  més  celebrades  a  la  zona.  La  gent  del  Poal  sempre  han  anat  a   veure  la  cavalcada  que  es  fa  el  dia  5  a  la  nit,  al  centre  de  Manresa  i  a  can  Jorba  i  últimament  a   donar   la   carta   al   patge   reial   de   can   Jorba   o   al   pati   del   Kursaal   però,   aquests   últims   anys,   arrel   de   l’organització  de  la  Cavalcada  del  Barri  Mión-­‐Puigberenguer-­‐Poal,  els  reis  passen  per  davant  de   casa.   Surten   de   Cal   Ferrer   (Cal   Carrasquet),   on   pugen   a   les   carrosses   que   els   han   arreglat   els   veïns   del   Poal,   sota   les   directrius   de   la   Matilde   Puigrodon   (Cal   Rubís),   ajudada   pel   Jaume   Serentill,i   els   tractors   i   remolcs   del   Jesús   Pujol   (Cal   Pujol),   Toni   Torres   (cal   Fontfiguera)   i   Joan   Ferrer   (cal   Carrasquet)   sobre   els   quals   es   munten   les   carrosses   dels   reis   i   els   patges   que   els   esperen   per   acompanyar-­‐los   i   es   passegen   pels   camins   del   Poal,   repartint   les   joguines,   per   acabar   a   la   plaça   de   la   Democràcia,   on   es   reparteixen   a   la   resta   de   nens   del   Barri   Mion-­‐ Puigberenguer.  

Cavalcada de  Reis  2009        Foto:  Matilde  Puigrodon    

Durant anys,  al  Casal  de  la  Parròquia  de  la  Mare  de  Déu  de  l’Esperança  s’ha  estat  organitzant  del   Pessebre   Vivent.   Es   va   començar   a   la   dècada   dels   80   amb   la   participació,   com   a   figurants,   de   joves  del  Poal  i  del  barri  Mión.  Es  feia  als  baixos  del  Casal  Parroquial,  després  de  la  Missa  del  Gall   i  després  de  la  missa  del  dia  de  Nadal.  S’engalanaven  les  parets  amb  robes,  fusta,  boix,  canya  i   canyot,   fonamentalment,   amb   el   complement   d’alguns   mobles   i   la   bona   voluntat   dels   participants.  La  impulsora  va  ser  la  Matilde  Puigrodon  de  Cal  Rubís,  ajudada  pel  Carles  Valero  i  la   complicitat   dels   Mossens   i   un   bon   grup   de   jovent   del   sector   del   Poal   i   del   barri   Mión   i   l’ajut   tècnic  del  MIJAC  de  la  Parròquia.  El  2012,  amb  l’impuls  engrescador  de  la  Matilde  Puigrodon  i  les   germanes   Rosa   Serentill   i   Àngels   Serentill   que   havien   participat   en   el   muntatge   del   Pessebre   Vivent  dels  últims  anys  als  baixos  de  la  Parròquia,  es  plantegen  treure  el  pessebre  fora  del  Casal  i   portar-­‐lo  fent  un  llarg  recorregut  des  de  les  primeres  cases  del  Poal,  passant  pel  Pont  Llarg,  fins  a   la  plaça  de  l’Església  de  l’Esperança.  Van  comptar  amb  el  recolzament  de  tot  un  grup  de  gent  en   la  coordinació  general:  Jesús  Pujol  (cal  Pujol),  Toni  Torras  (Cal  Fontfiguera),  el  Toni  Oliveras  i  la   seva   dona,   la   Verònica   López   (Cal   Oliveras),   Maria   Martínez,   Loly   Campos,   Montse   Correro,   Joan   Vicens  i  la  seva  esposa,  Teresa  Tuneu,  Antonio  Garcia,  Jordi  Casasayas  i  Carlos  Valero  i  el  vist  i   plau  de  Mossèn  Joan  Aurich.  Toni  Santasusana  i  M.Rosa  Pellicer,  amb  els  seus  fills  Ramon  i  M.   Rosa   (cal   Santasusanna),   també   van   ajudar   molt   aportant   una   inestimable   quantitat   de   palla   i   el   gran   moviment   de   màquines.  La   resta   de   palla   es   va   posar   de   cal   Carrasquet   (Cal   Ferrer).  També   es   va   comptar   amb   l’ajut   de   la   presència   dels   cavalls   del   Joan   Pujol,   de   la   Granja   Pujol,   i   les   ovelles   de   Cal   Andreu;   o   les   verdures   del   Joan   Borrós   o   Cal   Ti.   Es   va   celebrar   el   dia   26   de   desembre   a   les   7   de   la   tarda   i   va   comptar   amb   una   acceptació   tan   gran   que   va   desbordar   qualsevol   previsió   que   havien   fet   els   organitzadors.   Hi   van   participar   135   figurants   i   la   gran  

102


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

acceptació que   va   tenir   va   engrescar   la   comissió   organitzadora   a   continuar   amb   el   projecte.   Van   visitar   el   pessebre   prop   de   2000   persones.   Des   d’aquest   any,   el   2013,   ja   formen   part   de   l’Associació  de  Pessebres  Vivents  de  Catalunya.  S’ha  celebrat  enguany  la  IIa  edició  amb  el  mateix   èxit  de  públic  i  100  figurants  més,  així  com  la  col·∙laboració  de  la  Granja  Casanovas  i  de  la  Torre   de   l’Oms,   començant   l’escenificació   a   Cal   Ti.   Ha   adquirit   tanta   volada   la   representació   del   Pessebre,   que   també  van  comptar   amb  els  Armats  de  Manresa  i  el  Grup  Nostra   Llar   del   Poble   Nou.129  

103


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

Actualment, el  jovent  del  barri  es  diverteix  a  la  seva  manera  també  fent  esport  i  sortides  en  grup   d’amics  en  motiu  de  la  pràctica  de  l’esport.   Estem   organitzats   en   dues   “penyes”,   una   de   futbol   i   una   altra   de   bicis   i   ens   diem   el   “Poal   Team”.   Ens   ho   passem   molt   bé   i   fent   esport   intentem   mantenir   viva   la   nostra   amistat.   Estem   en   lligues   de   futbol   i   entrenem   i   juguem   els   caps   de   setmana   i   fem   sortides  en  bici.130                     Fotos:  Facebook  de  les  penyes  Poal  

5.3.7 Els  Serveis  bàsics:  llum,  aigua,  telèfon  i  correus     Les   masies   del   Regadiu,   a   l’estar   allunyades   de   la   xarxa   de   carrers   i   serveis   bàsics,   sempre   van   anar   una   mica   més   endarrerits   a   l’hora   de   comptar   amb   els   serveis   que   els   altres   ciutadans   tenien   amb   més   facilitat,   degut   a   que   les   xarxes   de   distribució   costaven   molts   més   diners,   per   les   distàncies   que   havien   de   cobrir   i   el   desemborsament   de   diners   que   havien   de   fer   les   famílies   per   a   tenir   els   mateixos   serveis.   Segons   explica   Ferrer,   al   primer   terç   del   s.   XX,   les   masies   del   Poal   ja   anaven   progressant   i,   entre   1920     i   1925   va   arribar   l'electricitat   i,   en   comptes   de   llums   d'oli   amb   ble,   d’espelmes   i   llums   de   carbur,   ja   es   van   anar   instal·∙lant   bombetes  de  llum   elèctrica.  Va   ser   un  gran   progrés.   Explica   que   tot   i   així,   la   gent   l’estalviava   molt,  perquè   no  agradava   cada  mes  haver  de  pagar   un  rebut.131   La  presencia  d’aigua  al  Poal  ha  estat  constant,  però  tenir  l’aigua  a  les  estances  de  casa  ja  era  una   altra  historia.  Explica  l’Esteve  Ferrer  que  en  els  primers  anys  del  s.  XX  no  hi  havia  aigua  corrent  a   cap  masia.  Calia  tenir  uns  dipòsits  on  recollir  l'aigua  de  la  pluja  que  queia  als  teulats,  d’algun  dipòsit   on  l’aigua  ja  hi  naixés  o  hi  anés  d’algun  canal.  Mitjançant   una  corriola,   una  corda  i  un  cub,  calia   treure   l’aigua   i   pujar-­‐la   cap   a   la   casa.  Era   una   tasca   molt   pesada,   per   tant,   no   es   podia   pas   malversar   l'aigua,   només   fer   servir   la   justa   per   cuinar   i   rentar-­‐se   tirant-­‐ne   una   mica   en   un   rentamans.   Res   de   dutxar-­‐se,   ni   tibar   la   cadena   del   wàter   (perquè   no   n'hi     havia).   A   les   comunes  no  era   necessari  tirar-­‐ne.132    

104


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

Pou  de  Cal  Ti  de  Dalt.        Foto:  Laura  Santamaria  

“Recordo   quan   vam  posar   la  primera   aixeta   que   rajava   aigua   a  la  pica   de  la   cuina:  això    va  ser   per   allà   els   anys   40,   quan   vàrem   construir   un   dipòsit   a   !'altura   de   les   golfes.   S'omplia   pel   desnivell   que   hi   havia   amb   un   petit   canal   que   passa   a   uns   cent   metres   de   la   nostra   masia   i   per   mitjà   d'una    canalització    arribava   l'aigua     al   dipòsit.   D'altres  masies   que   no  podien   tenir   aquest   avantatge,   havien   de   pujar-­‐la   amb   una   bomba   accionada   per   motor   elèctric   o   de   gasolina  fins  a  un   dipòsit  que   fos  a  l'altura  suficient  per  tal  que  alguna  aixeta   ragés  al   pis.  Això  ja   va   ser   un   gran   progrés   i   un   gran   descans[...].   L'any   1975,   les   cases   de   Mas   d'en   Plà   i   Mas   Terròs   ja   vam   poder   gaudir   de   l'aigua   potable   de   la   ciutat.   Al   Poal  la   van   posar   uns   anys   més   tard  perquè,  en  tenir  més  altitud   van  haver  d'agafar-­‐la    d'uns    altres  dipòsits  de  la  ciutat.”133     En   Jordi   Font   explica   que   l'any   1953   es   va   instal·∙lar   el   primer   telèfon   al   Poal,   a   casa   seva,   per   iniciativa  del  seu  avi,  al  Mas  de  la  Pallareta   (Can   Platero),  on  tothom  hi  anava  si  tenien  alguna   emergència,  i  que  l'any  1959,  van  instal·∙lar-­‐lo  a  Can  Cuques.     Una  altre  tema  va  estar  el  servei  de  correus,  del  que  no  van  comptar  en  el  servei  porta  a  porta   fins  a  l’any  1984.  Segons  explica  Francesca  Daura,  durant  anys,  es  va  haver  d’anar  a  buscar  a  la   caseta   dels   Burots   que   hi   havia   entre   el   camí   de   cal   Vinyes   (actual   Pica   d’Estats)   i   el   Camí   de   Joncadella.   Sempre   que   passàvem   per   allà,   camí   obligat   per   anar   “a   ciutat”,   miraven   per   la   finestra   i   demanaven   si   hi   havia   carta.   Quan   va   desaparèixer   la   caseta,   les   deixaven   a   una   botigueta  que  es  va  posar  on  hi  ha  ara  el  Bar  Marvà,  a  la  cantonada  de  la  Pica  d’Estats.  No  calia   demanar  res,  perquè  les  penjaven  darrere  els  vidres  de  l’aparador  i,  al  passar,  ja  es  veien.  Quan   la   botiga   va   desaparèixer,   va   agafar   el   relleu   el   que   en   deien   “el   Bar   de   la   Rossa”.  Uns   anys   més   tard,   les   passava   el   guarda-­‐terres,     que   tenia   la   tasca   de   vigilar   els   camps   perquè   ningú   no   robés.   Havien   de   pagar   un   tant   per  carta.   Quan   es   van   començar   a   formar   associacions   de   veïns,   a   la   barriada   Mion   es   va  

105


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

fundar la   primera,   l'any   1971   i   des   de  l'any   1981  fins   al   85   vaig  ser-­‐ne   president   i   vaig   fer   gestions  per  tal  que  les   cases   del   Poal   poguessin   tenir   un   carter.   Això   va   ser   l'any    1984.134     5.4 L’IMPACTE  DE  LA  GUERRA  CIVIL.  POSTGUERRA  I  FRANQUISME     És   evident   que   una   Guerra   sempre   té   un   impacte   molt   fort   i   molt   negatiu   sobre   la   població   i   l’economia  d’un  país  i  La  Guerra  Civil  Espanyola  no  en  va  ser  una  excepció.  Segons  explica  Esteve   Ferrer,   cronista   del   Poal,   abans   que   la   guerra   esclatés,   entre   1925   i   1936,   la   pagesia   anava   progressant   i   s'organitzaven   bé   en   cooperatives.   Hi   havia   el   Sindicat   agrari   anomenat   dels   Rabassaires  i  un  diari  propi,  La  Terra.       “Quan  va   esclatar  la  guerra,  al  propietari   que   no  era  considerat   feixista  no   li   va  passar  res,  però   el   qui  deien  que  era  feixista,  aquestes  va  haver  d'exiliar   del  país,  si   volia  salvar  la   vida  i  això  és   el   que   va  fer   el   propietari   de   la   finca   de   les   Torres  del   Bages,   una   de  les   més  grans   del   Bages   amb   una   extensió   d'unes   850   ha..   En   quedar   sense   propietari,   el   Comitè   anomenat   roig   d'aquell   temps   va   col·∙lectivitzar   aquella   finca.   La   major   part   era   bosc   i   van   donar   permís   a   tothom  qui  volgués  tallar   els  pins  i  conrear   la  terra,  que  podia   fer-­‐ho.  Alguns   ho  van  aprofitar.   Però,   quan   es   va   acabar   la   guerra   i   va   tornar   el   propietari   de   la   finca,   alguns   dels   que   van   estar   complicats     en   aquell   afer   van   haver   d'anar   una   temporada   a   la   presó   i   altres   van   pactar   amb   el   propietari  pagant   uns  diners”.135     Només   esclatar   la   guerra,   van   venir   un   grup   de   milicians   al   Xalet   i   van   matar   el   seu   propietari,  perquè  deien  que  era  feixista,  el  Sr.  Montero.  Tota  la  família  va  marxar  i  no     sabem   on.   Els   fills   tots   tenien   carrera   i   un   d’ells   era   professor.   Eren   una   gent   molt   tranquil·∙la  i  bona  gent.  Molt  discrets.136                                   Dibuix  de  Joan  Vilanova     sobre  la  repressió  i     les  morts  causades     per  la  guerra  

      Vàrem  sentir  a  dir  que  havien  matat  al  Sr.  Montero,  l’amo  del  Xalet,  que  era  tècnic  de   les  mines  de  Súria.  Es  veu  que  el  van  anar  a  buscar  a  casa  la  Guàrdia  d’Assalti  el  van   matar   al   Pont   Llarg.   Ningú   ho   va   veure,   tot   eren   rumors.   La   família   va   marxar   i   no   n’hem  sabut  mai  més  res.137    

106


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

Manuel Montero  Rodríguez  tenia  54  anys  i  era  natural  de  Pola  de  Lena.  Fou  mort  el  dia  8  d’agost   de  1936.138     Durant   tota   la   guerra,   la   ciutat   de   Manresa   va   participar   molt   activament   en   la   mobilització   general  en  la  lluita  contra  el  feixisme.  La  seva  condició  de  destacada  ciutat  industrial  li  donava   uns   recursos   que   va   posar   a   disposició   de   la   causa   republicana.   Des   de   l’inici   de   la   guerra   va   aportar   un   nombrós   contingent   de   milicians   voluntaris   procedents   de   totes   les   organitzacions   sindicals   i   polítiques   republicanes.   El   nombre   de   soldats   republicans   morts   va   ser   d’un   miler,   d’una  ciutat  que  l’any  1936  tenia  36.478  habitants.  Manresa  va  reconvertir  una  part  de  les  seves   fàbriques   en   indústries   de   guerra   que   proveïen   de   roba,   calçat,   metralladores   i   bombes   l’exèrcit   popular.   La   majoria   de   les   indústries   de   la   ciutat   van   ser   col·∙lectivitzades,   eren   els   mateixos   treballadors   els   qui   les   gestionaven.   Una   allau   de   refugiats   de   tot   Espanya   que   fugien   de   les   tropes  nacionals  van  ser  acollits  a  Manresa  com  es  va  poder.  Amb  la  caiguda  de  Lleida  la  guerra   va  anar  ocupant  els  espais  de  la  ciutat.  Així,  es  va  convertir  en  el  centre  hospitalari  de  l’exèrcit   de   l’est   i   s’hi   van   habilitar   quatre   hospitals   militars:   l’Hospital   de   Manresa   (sant   Andreu),   les   Saleses,   l’Institut   d’Ensenyament   Secundari,   el   Grup   Natura   (La   Salle).   A   les   dependències   de   l’escola   Renaixença   es   va   instal·∙lar   l’acadèmia   d’oficials.   Diversos   edificis   van   ser   destinats   a   casernes  militars:  la  caserna  del  Carme,  el  col·∙legi  de  sant  Ignasi,  la  fàbrica  del  Panyos,  la  fàbrica   del  Guix,  el  casal  Germanetes.  Tot  plegat  donava  a  la  ciutat  un  caràcter  de  ciutat  en  guerra.139    

L'enderrocament  de  l'edifici  per  les  "brigades  d'atur  forçós"  el  setembre  de  1936.  (Fot.:  Lluís  Rubiralta  i  Garriga)  

La   gent   que   vivien   al   centre   de   Manresa   tenien   por   de   l’ambient   de   guerra   que   hi   havia   a  la  ciutat  i,  si  tenien  amics  o  familiars  al  Regadiu,  demanaven  d’anar-­‐hi  a  refugiar-­‐se.  A   casa   vàrem   arribar   a   tenir   més   de   15   persones   vivint   amb   nosaltres   i   havíem   de   fer   torns   per   a   menjar.   També   va   venir   a   refugiar-­‐se   aquí   un   parent   capellà.   El   teníem   amagat  a  les  golfes,  però  s’hi  va  estar  molt  pocs  dies,  perquè  tots  teníem  por  i,  un  dia,   va   marxar   de   matinada   a   refugiar-­‐se   a   casa   d’uns   altres   parents   de   Castelltallat   que,   com  que  vivien  en  una  masia  molt  allunyada,  no  corrien  tant  perill  perquè,  a  més,  ningú   de  les  rodalies  el  coneixia.  La  gent  que  vivia  a  ciutat  es  pensava  que  al  camp  passaria   menys   perills,   però   nosaltres   teníem   la   visita   constant   dels   milicians   que   ens  

107


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

demanaven menjar   un   dia   si   i   un   dia   també.   Això   sí,   el   demanaven,   però   no   l’agafaven.   Es  posaven  a  dins  a  casa  i  també  miraven  si  tenies  alguna  imatge  religiosa.  A  les  cases   de  pagès  sempre  hi  havia  hagut  petites  capelletes  o  imatges  de  la  verge,  generalment,  i   nosaltres  també  en  teníem  una  que  vàrem  amagar,  però  va  quedar  el  forat  a  la  paret.   Quan   entraven,   el   primer   que   demanaven   era   per   la   figura   i   nosaltres   sempre   dèiem   que  l’havíem  llençat.  Una  altra  cosa  va  ser  quan  van  entrar  els  Nacionals.  Arrasaven  les   cases.  S’emportaven  de  tot  i  sense  demanar  permís,  sobretot  “la  guàrdia  mora”.  Feien   molta   por.   S’emportaven   tot   el   menjar   i   els   animals   que   podien   arreplegar.   Ens   varen   deixar   sense   res   i   no   diguessis   res!   Durant   la   retirada   de   les   tropes   republicanes,   als   voltants  de  casa  hi  van  haver  combats  i  nosaltres  estàvem  tancats  a  dins  de  casa,  però   sentíem   els   trets   i   les   bombes   com   si   fossin   dins   de   casa.   Van   ferir   i   matar   a   varis   milicians  a  la  bora  de  casa.  Els  passaven  a  recollir,  però  un  d’ells  se’l  van  deixar  i,  com   que  ja  estava  tan  malament,  el  pare  el  va  enterrar  al  marge  on  havia  caigut.140     “L'any   1936,   durant   la  guerra,   per  ordre   del  Comitè,  vam  haver   d'anar   a  batre   al  poble   de  Sú,   batent   en   3   o   4   cases,   entre   elles   La   Serra,   cobrant   només   les   despeses   de   gasolina   i   els   jornals”.141   “Les   autoritats   van   disposar   la   construcció   de   nombrosos   refugis   per   a   la   població   en   cas   de   bombardejos.   Per   això   es   van   organitzar   unes   brigades   de   treball   que   van   suposar   una   gran   mobilització  ciutadana.  […]  El  fet  de  guerra  més  impactant  per  a  tothom  van  ser  els  bombardejos   que  van  commoure  la  ciutat  en  dues  ocasions.  El  bombardeig  del  dia  21  de  desembre  del  1938   va  provocar  uns  33  morts  de  totes  les  edats.  Aquestes  morts  van  ser  el  detonant  definitiu  per  a   ensorrar   la   moral   de   la   població.   Però   encara   hi   va   haver   un   segon   bombardeig,   el   dia   19   de   gener,  que  va  acabar  de  desfer  la  resistència  i  d’infondre  el  terror.  La  població,  que  ja  veia  prop  el   final   de   la   guerra,   es   va   amagar   als   refugis   i   es   va   tancar   a   les   cases   fins   l’entrada   dels   nacionals”.142  

Refugi de  la  Plaça  Sant  Domènec,  anys  després  de  la  Guerra.  Va  ser  construït  al  lloc  de  l’Església  enderrocada  Foto:  Arxiu  Gamisans.   Arxiu  Comarcal  

Era un  migdia  assolellat  que  anava  a  buscar  a  la  meva  germana  Rosa  a  l’escola  i  van   sentir   els   avions   que   venien.   Estàvem   al   començament   del   Carrer   Barcelona   i   teníem   ben  a  prop  el  refugi  de  la  Renaixença  o  del  Castell  però,  en  lloc  de  córrer  cap  allà,  ho   vàrem   fer   en   direcció   contrària,   cap   els   camps   i   vàrem   arribar   fins   als   que   estaven   al  

108


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

costat del   “Matadero”,   a   la   Plaça   Bages.   Quan   varen   començar   a   bombardejar   ens   vàrem   tirar   a   terra,   sota   una   col!   Sentíem   les   bombes   com   queien   molt   a   prop   i   teníem   molta  por.143  

“El 21   de   desembre   de   1938,   un   mes   abans   de   l'entrada   dels   nacionals   a   la   ciutat,   es   produïa  un  bombardeig  que  causà  24  víctimes  mortals.  Aquest  va  ser  el  moment  clau,   on  el  pessimisme,  la  frustració  i  sobretot  la  decepció  es  van  apoderar  de  la  gent.  La  resta   de  dies,  la  població  civil  va  haver  de  fugir  als  refugis  antiaeris.”144                                         (Font:  Memòria.  Cat.  http://www.memoria.cat/mapa/mapa.html)  

   

Va caure   una   bomba   a   l’altre   costat   del   Matadero,   on   hi   ha   ara   la   plaça   de   la   Democràcia   i   va   fer   un   forat   enorme.   Les   pedres   que   va   aixecar   esclataven   contra   la   façana   de   la   casa,   que   era   la   primera   del   Poal,   i   contra   els   vidres.   La   fumera   de   les   bombes  que  havien  caigut  a  ciutat  es  veia  des  de  tota  la  comarca.145     Les  bombes  van  caure  molt  a  prop  del  Regadiu:  “Al  sector  de  la  prolongació  de  la  Creu  Guixera   (a  pocs  centenars  de  metres  d'on  acaba  l'actual  carrer  de  Zamenhof)  hi  caigueren  més  bombes:   algunes  afectaren  la  Torre  de  l'Alberti  i  la  casa  contigua,  cal  Salvadoret,  situades  vora  la  via  del   carrilet.  També  fou  bombardejat  el  carrer  de  la  Llibertat:  una  bomba  malmeté  el  pati  del  darrera   del   cafè   Bellaterra   (que   feia   xamfrà   amb   el   carrer   de   la   Font)   i   va   matar   tot   el   bestiar   que   hi   havia.   Una   altra   -­‐que   caigué   al   peu   d'una   paret,   per   on   passava   la   sèquia   vora   la   carretera   de   Santpedor-­‐   tingué   unes   conseqüències   ben   tràgiques,   ja   que   matà   tres   persones:   el   nen   Àngel   Samper  i  Santamaria  i  dos  adults.  I  encara  una  altra  bomba  va  caure  en  un  camp  de  planter,  més   amunt  de  l'estació  del  carrilet,  però  no  va  arribar  a  explotar  (probablement,  és  la  bomba  que,   anys   després,   es   descobrí   amb   motiu   d’unes   obres   a   l’actual   confluència   entre   els   carrers   de   l’Abat   Oliba   i   de   Balmes).   A   continuació,   els   avions   travessaren   la   carretera   de   Santpedor   en   direcció  al  Puigberenger,  on  també  bombardejaren.  També  van  llançar  bombes  vora  la  zona  on   hi  havia  la  SAF  (part  nord  de  l’actual  carrer  de  l’Abat  Oliba),  i  a  prop  de  l’edifici  de  l’Escorxador  

109


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

(actual biblioteca  universitària)  ,  en  direcció  al  regadiu  i  al  sector  del  camp  dels  Barrets.   El  balanç  dels  2  bombardeigs  franquistes  a  Manresa  va  ser  de  35  morts  identificats:  2  soldats  i   33   víctimes   civils  Entre   les   víctimes   hi   havia   6   nens   i   nenes   de   menys   de   13   anys   i   12   dones   d’entre  15  i  66  anys.146   Les   darreres   tropes   de   l’exèrcit   republicà   en   retirada   van   travessar   el   Cardener   i   la   ciutat   de   Manresa   la   nit   del   dilluns   23   de   gener   de   1939.   Darrere   seu,   la   matinada   del   dia   24,   van   dinamitar-­‐ne   els   ponts   per   dificultar   l’avanç   dels   enemics.   Només   el   pont   de   Pedra   o   de   sant   Francesc   no   va   quedar   destruït,   sols   danyat,   però   permetia   el   pas.   La   tarda   del   dilluns   la   gent   compromesa   amb   la   causa   republicana   o   que   tenia   por   dels   nacionals   va   acabar   de   marxar   de   la   ciutat.  Llavors  es  van  produir  alguns  saquejos,  el  més  important  va  ser  el  dels  Magatzems  Jorba.   Durant  la  nit  del  dilluns,  des  de  la  ciutat  es  veien  tot  de  fogueres  situades  als  turons  que  hi  ha  a   la  banda  de  ponent.  Eren  els  grups  de  soldats  nacionals  que  estaven  a  punt  d’entrar  a  Manresa.   Hi  va  haver  combats  aïllats  en  diversos  indrets  de  les  rodalies  de  Manresa.  Uns  quaranta  soldats   morts   en   serien   la   prova.   Cap   a   les   10   del   matí   entraven   a   Manresa   els   terços   de   requetès   de   Montejurra  i  Lácar.  La  població  de  la  ciutat  estava  amagada  als  refugis  i  a  les  cases  i  no  s’atrevia  a   sortir.   La   gent   havia   sentit   moltes   coses   sobre   la   violència,   els   abusos   i   les   represàlies   dels   franquistes.   Però   de   mica   en   mica   va   anar   sortint   al   carrer   i   aclamava   els   vencedors.   S’iniciava   una  nova  etapa  en  la  vida  de  la  ciutat.147     Quan  van  entrar  els  nacionals,  passaven  per  les  masies  i  ho  agafaven  tot:  tot  el  que   tenia   valor   i,   sobretot,   tot   el   que   era   menjar.   Buidaven   les   masies   de   tot   tipus   de   bestiar  i  se  l’emportaven.  No  demanaven  pas  permís.  Entraven  i  agafaven  a  punta  de   fusell.  Feien  molta  por,  sobretot  la  guàrdia  mora.  A  mi  em  van  agafar  el  rellotge  i  vaig   anar   a   trobar   el   madò   que   estava   amb   tots   els   alts   comandaments   allotjat   a   la   masia   dels  meus  oncles,  que  havien  ocupat.  Li  vaig  dir  i  va  anar  a  buscar  la  guàrdia  i  els  ho   va  fer  tornar.148    

Entrada de  les  Tropes  Nacionals  (Arxiu  Gamisans.  Arxiu  Comarcal)  

Quan   van   retirar-­‐se   les   tropes   de   la   República,   el   que   en   deien   “els   Rojos”,   van   tirar   a   terra   els   ponts   d’entrada   a   la   ciutat.   Nosaltres   vàrem   sentir   tot   d’explosions   i   no   sabíem  de  què  eren.  Llavors  ho  vàrem  saber  després.149  

110


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

El Pont Vell, parcialment enderrocat al gener de 1939 durant la retirada republicana de la Guerra Civil, havia estat declarat monument nacional el 1931. La reconstrucció es va portar a terme entre els anys 1960 i 1962. (Fotografies Antigues de Manresa)

El  meu  avi,  Domènec  Font  i  Portella,  va  ser  regidor  del  primer  ajuntament  republicà   de  l’any  1931,  del  grup  de  Concentració  Republicana  i  va  participar  activament  de  la   vida   consistorial   dels   anys   de   la   Guerra.   Quan   va   acabar,   es   va   haver   d’exiliar   de   seguida,   ja   que   temien   per   la   seva   vida.   També   va   marxar   el   seu   fill   primogènit,   l’Ignasi   Font   Davant.   Al   cap   de   pocs   dies,   també   va   marxar   la   seva   filla   Mercè,   que   havia  servit  com  a  infermera.  Ella  no  van  tornar  mai  més.  Es  van  establir  a  Fillols,  al   sud  de  França,  a  tocar  del  Canigó.  Els  dos  homes  sí  que  van  tornar,  encara  que  l’Ignasi   s’hi   hagués   quedat,   si   no   hagués   estat   que   era   l’hereu   i   s’havia   de   fer   càrrec   de   la   casa  i  les  terres.150  

111


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

Manresa. Anys  1931-­‐1936.  Actes  de  constitució  de  l’Ajuntament  i  relacions  d’alcaldes  i  regidors.  (Documents  procedents  de  l’Arxiu   Històric  Comarcal  de  Manresa).  

“Acabada   la   guerra   civil,   l’any   1939,   va   haver-­‐hi   una   temporada   de   molta   penúria   que   ja   venia   dels  últims  temps  de  la  guerra.  A  la  ciutat  ja   hi  havia  carnets   de   racionament   i   s’havia   de   fer  cua  per  aconseguir   qualsevol  producte   alimentari   en   els   diversos   establiments,   des   del   pa   a   les   patates,   etc.   Els   de   ciutat   havien   de   sortir   cap   a   les   cases   de   pagès   per   veure   si   els   podien   vendre   algunes   viandes   dels   camps.   Els   que   ja   som   grans   d’aquí   del   Poal   bé   que   ho   recordem   i   també   d'haver   de   fer   guàrdies   perquè   no   ens   les   collissin   sense   demanar-­‐   ho.   Malgrat   tot,   encara   n'hi   havia   que   conservaven   el   bon   humor.   Hi   havia   un   acudit   que   deien   que   totes   les   mares   de   la   ciutat   somniaven   en   poder   casar   les   seves   filies   amb   algun   pagès   perquè   al  menys   podrien   menjar   truites   amb   patates.   Per   sort,   la   vida,   a   poc   a   poc,   tornava     a   la   normalitat  i,  l’any   1953,   ja   es   van   abolir   les   targetes   de  racionament  i  ja  s’anaven  veient   menys   cues   per   obtenir   queviures   a   les   botigues.   Un   dia   va   passar   un   guàrdia  i   va   veure   una   colla   de   gent   que   estava   fent   cua   i   va   demanar   a   una   senyora   per   a   què   era   aquella   cua.   La   senyora   va   dir-­‐li   que   era   perquè   en   aquella   botiga   deien   que   donaven   els   ous   de   franc.   I   el   guàrdia   una   mica   enfadat   li   digué:   "Haga   usted   el   favor   de   contestar   en   español"   (en   aquell   temps   era   prohibit   de   parlar   en   català)   i   la   senyora   que   sabia   molt   poc   de   parlar   castellà,   “ xampurrejant-­‐lo”   li  digué:   "Es   que  disen   que  en  aquella   botica   dan   los   uebos  de  franco".”151   Les   noves   autoritats   van   imposar   el   castellà   com   a   única   llengua   d’ús   públic.   El   català   quedava   restringit   a   l’estricte   àmbit   privat   i   encara   així   era   mal   vist.   Així  doncs,   els   rètols   i   la   documentació   de  tots  els  establiments  de  la  ciutat  es  van  haver  de  fer  en  castellà  sota  l’amenaça  de  multa  i  de   problemes.   Els   nomenclàtor   de   la   ciutat   es   va   castellanitzar.   Però   a   més   es   van   eliminar   molts   noms  de  carrers  dedicats  a  personatges  i  fets  no  grats  al  nou  règim.  Ara  els  carrers  es  batejaven   amb   personatges   del   règim   franquista,   amb   eclesiàstics   i   conservadors   en   general   que   responien   a   l’ideari   nacional-­‐catòlic.   També   havia   arribat   l’hora   del   retorn   de   la   brutal   explotació   de   la   classe  treballadora.  Treballar  molt  i  cobrar  poc.  El  resultat  va  ser  una  baixada  en  picat  del  nivell   de   vida.   Fins   a   la   dècada   dels   cinquanta   no   es   va   recuperar   el   nivell   de   vida   del   1936.   L’ordre   imposat  al  treball  era  el  d’una  gran  caserna:  treballar,  callar,  obeir  i,  per  postres,  passar  gana.  La   por   s’havia   apoderat   de   tothom   perquè   tothom   podia   ser   acusat   de   ser   contrari   o   poc   addicte   al   règim   i   això   podia   portar   greus   problemes.   La   imposició   del   nou   règim   feixista   va   suposar   la   destrucció   del   sistema   democràtic   i   reformista   que   havia   intentat   posar   en   marxa   la   República   però   també   la   destrucció   del   teixit   social   i   cultural   de   caràcter   popular   i   obrerista,  catalanista   i   d’esquerres   que   s’havia   anat   desenvolupant   al   llarg   d’una   centúria.   L’esquerra,   els   sectors   populars,  gairebé  quedaran  reduïts  a  zero  i  hauran  de  resistir  i  lluitar  en  condicions  molt  difícils,   heroiques.152      

112


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

Fossa  del  Camí  de  les  Torres  en  homenatge  a  les  persones  que  es  van  trobar  mortes  després  de  la  retirada  de  l’exèrcit  republicà.   Foto:  Laura  Santamaria  

La   gent   tenia   por,   perquè   no   sabíem   què   passaria   a   partir   de   llavors,   però   també   estàvem   molt   cansats   de   la   guerra.   Hi   havia   entre   alleujament   i   por.   Hi   van   haver   molts  canvis:  un  va  ser  parlar  sempre  en  castellà  en  públic  i  tot  estava  en  castellà,   fins  i  tot  els  noms  dels  carrers  i  no  podies  anar  a  cap  lloc  oficial,  ni  a  correus,  i  parlar   en   català,   perquè   feien   veure   que   no   t’entenien   i   et   deien   que   parlessis   “en   cristiano”.153     D’aquí   va   tornar   molt   malalt   el   Jacint   Cornet   Pla,   que   havia   estat   soldat   de   la   República  i  el  van  tenir  tancat  al  Camp  de  Concentració  de  León.  A  Ca  l’Andreu  els   van  matar  el  fill  a  la  batalla  de  l’Ebre,  l’Antonio.154     Franco  va  venir  a  la  ciutat  en  dues  ocasions,  1947  i  1966.    

  Franco  saludant  als  manresans,  en  el  decurs  d'una  visita  a  la  ciutat  el  20  de  maig  de  1947.  (Foto  "Papers  catalans  espoliats",  de  J.   Aloy,  J.  Basiana  i  P.  Gasol).  

113


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

La  plaça  Major  de  Manresa,  plena  de  gom  a  gom,  amb  motiu  de  la  visita  del  general  Franco,  el  20  de  maig  de  1947.  (Foto  "Papers   catalans  espoliats",  de  J.  Aloy,  J.  Basiana  i  P.  Gasol    

Recordo quan  va  venir  el  Franco  a  visitar  la  ciutat.  Es  va  passejar  per  la  Ctra.  de  Vic  i   la  Muralla  i  va  anar  fins  la  plaça  Major.  Van  tapar  la   paret  que  es  veia  el  Carrer  del   Balç  amb  una  tel.la  gegant  perquè  no  es  veiés  com  estava  de  malament.  A  la  gent   ens  va  fer  molt  riure  que  fessin  això.  Tot  havia  de  ser  bonic  i  perfecte.  Era  ridícul.  No   podia   veure   allò   quan   va   anar   cap   a   la   Seu!   A   la   gent   ens   van   donar   festa   perquè   sortíssim  al  carrer  a  rebre’l.155    

Clàssica  parafernàlia,  situada  a  l'entrada  a  Manresa  per  la  carretera  de  Vic,  organitzada  per  la  visita  de  Franco,  l'1  de  Juliol  de  1966.   (Foto  d'Antoni  Quintana  i  Torres  -­‐  ACDB)  

114


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

6

L’ADMINISTRACIÓ DE  LA  CIUTAT  I  EL  POAL     L’administració   ha   vist,   en   aquests   últims   anys,   que   el   sector   del   Regadiu   de   Manresa   era   un   valor   a   preservar.   Es   tracta   de   l’horta   històrica,   l’origen   de   la   qual   prové   de   la   construcció   del   canal   de   la   Sèquia   al   segle   XIV.   Ens   trobem,   doncs,   amb   un   element   que   afegeix,   al   seu   valor   agrícola,   els   valors   patrimonial,   paisatgístic   i   mediambiental.   El   primer   pas   que   va   fer   l’Ajuntament  de  Manresa  va  ser  protegir  la  zona  urbanísticament  però,  des  dels  80  està  patint   una  certa  degradació  amb  l’aparició  de  micro-­‐parcel·∙lació,  d’horta  familiar,  amb  descurança  del   paisatge   tradicional   (barraquisme,   tancats,   etc.)   i,   més   recentment,   l’aparició   de   cultius   que   s’allunyen  dels  productes  típics  del  regadiu.  S’ha  vist,  però,  que  hi  ha  una  part  del  regadiu  que   manté  una  important  continuïtat  i  que  conserva  bona  part  del  seu  caràcter  agrícola  històric.     El  consistori  manresà  va  elaborar  el  seu  pla  estratègic  (PEM)  durant  el  2006.  Aquest  exercici  va   permetre   consensuar   la   Manresa   del   futur   assegurant   la   seva   sostenibilitat   mediambiental,   preservant  els  recursos  bàsics  (aigua,  conreus,  biodiversitat...)  i  minimitzant  els  impactes  sobre   el  medi  (residus,  contaminació...).  La  incidència  d’aquest  pla  sobre  el  Poal  se  centra  en  la  creació   d’una  Anella  Verda  i  Agrària  que  articula  diversos  espais  (el  Poal  entre  ells)  i  projectes:  des  de   l’ampliació  de  l’Agulla  a  la  recuperació  dels  entorns  de  rius  i  rieres,  passant  per  la  preservació  i   millora  dels  regadius  (Poal  i  Viladordis).  Es  tracta,  en  gran  mesura,  de  projectes  relacionats  amb   l’aigua,  un  dels  emblemes  de  la  ciutat.156      

Font:  http://www.meandremanresa.com/images/stories/fotos/noticies/mapareduit.jpg      

L’Anella Verda  abasta  fonamentalment  l’àrea  que  el  Pla  General  de  Manresa  de  1996  (aprovat  el   23  de  maig  de  1997  i  publicat  en  el  Butlletí  Oficial  de  la  Província  número  301,  de  17/12/2002)   inclou  dins  el  Sòl  No  Urbanitzable  com  a  Zona  de  Protecció  Agrícola  (clau  11),  formada  pels  dos   grans   sectors   històrics   regats,   el   de   Viladordis   i   el   del   Poal.   Aquests   dos   sectors   presenten   sobre   el   plànol   la   forma   de   dos   grans   pulmons   enganxats   a   la   ciutat   i   alimentats   en   aigua   per   la   sèquia  

115


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

de Manresa  que  hi  arriba  des  del  nord  fins  al  distribuïdor  central  del  dipòsit  o  estany  del  Parc  de   l’Agulla;   és   una   imatge   gràfica   que   exemplifica   la   funció   que   desenvolupen   els   dos   espais.   La   zona  de  Protecció  Agrícola,  ocupa  210  hectàrees  al  Poal.  En  sessió  de  15  de  setembre  de  2004  es   va  fer  una  Modificació  puntual  del  Pla  General  aprovada  per  la  Comissió  provincial  d’Urbanisme,   i  s’hi  afegí  el  Catàleg  de  Masies  i  Cases  Rurals,  aprovat  per  la  Comissió  Territorial  d’Urbanisme  en   la  sessió  de  17  de  desembre  de  2008.157   El   fet   d’estar   dins   aquest   pla   d’acció   de   la   zona   agrícola   ha   suposat   una   sèrie   de   canvis   i   un   plantejament  diferent  en  la  relació  de  la  gent  de  les  cases  del  Regadiu  amb  l’administració,  molt   més  controlat  i  restrictiu  de  com  mai  havia  sigut,  sobretot  a  l’hora  de  fer  obres  i  de  tenir  l’espai   de  residència  i  de  treball  d’acord  amb  la  normativa  recentment  aprovada.       Actualment,   a   la   gent   que   tenim   masies,   des   de   que   estem   a   la   zona   de   protecció   agrària   i   anella   verda,   no   se’ns   dóna   permís   per   a   res,   ni   per   ampliar   les   masies   que   hi  ha,  ni  per  fer  o  ampliar  un  cobert,  per  molta  necessitat  que  en  tinguis  per  a  poder   tenir   les   eines   en   condicions,   per   exemple...   Està   tot   subjecte   a   multitud   de   normatives,  al  nombre  d’hectàrees  que  tens,  si  no  arribes  al  nombre  d’hectàrees  no   ho   pots   fer...   Si   vols   arrebossar   la   casa,   ho   has   de   fer   d’una   determinada   manera,   si   vols  posar  una  xemeneia,  no  es  pot  veure,  tot  solen  ser  pegues  i  poques  facilitats...   En   canvi,   pots   veure   multitud   de   barraques   en   unes   condicions   deplorables   al   voltant.  Suposo  que,  amb  el  temps,  tot  es  posarà  a  lloc...158    

    Revista  “Barris”  de  la  Federació  d’Associació  de  Veïns  de  Manresa.  N.  3,  del  novembre  de  1994  

La  gent  de  la  zona  del  Regadiu  ha  estat,  històricament,  una  població  que  ha  demanat  poc  o  res  a   l’administració,  de  bon  fer  i  d’anar  passant  el  dia  a  dia  com  es  podia,  per  exemple,  arranjant  els   camins  ells  mateixos  sense  esperar  que  el  consistori  fes  aquella  feina  que  caldria  esperar  d’un   Ajuntament.   Per   tal   d’unir   esforços,   els   veïns   es   van   apuntar   a   l’Associació   de   Veïns   del   Barri  

116


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

Mion-­‐Puigberenguer que  va  incorporar  també  el  nom  de  Poal.  Les  demandes  històriques  de  la   zona  estan  relacionades  amb  l’arranjament  de  camins,  l’anul.lació  de  clavegueram  que  desguasa   a   l’horta   de   Masdenplà   i   l’acondicionament   de   la   riera   del   Poal   i   Torrent   de   Masdenplà.   Els   habitants   de   la   zona   sempre   han   tingut   el   sentiment   que   se’ls   ha   tingut   poc   en   compte   i   que   sempre  han  obtingut  els  beneficis  de  ser  habitants  de  Manresa  a  base  de  “pidolar”.     Com  que  sempre  hem  estat  una  gent  molt  pacífica  i  poc  reivindicativa,  no  se’ns  ha   tingut   mai   massa   en   compte.   Ara   ens   han   posat   els   rètols   de   les   cases,   quan   en   altres  àrees  de  Manresa  ja  fa  anys  que  els  tenen.  Durant  dècades,  les  ambulàncies,   els  serveis  socials  mateix  de  l’Ajuntament,  o  qualsevol  servei  (com  que  ens  vinguin  a   portar   una   rentadora,   per   exemple,   o   vingui   el   metge   a   casa)   havíem   d’anar   a   buscar-­‐los  al  Pont  Llarg,  perquè  la  gent  es  perdia  al  venir  i  anaven  donant  voltes.  Els   camins…   és   el   tema   de   mai   acabar!   Sempre   estan   en   mal   estat!   Com   que   hem   estat   gent   que   mai   hem   fet   grans   protestes   ni   grans   demandes…   Som   gent   que   anem   treballant  i  qui  dia  passa,  any  empeny…  Som  tots  bons  veïns  i  ens  avenim,  però  ens   costa   ajuntar-­‐nos,   organitzar-­‐nos   i   protestar.   Som   bastant   individualistes   i   d’anar   fent   dins   la   nostra   parcel.la.   Potser   si   ho   haguessim   fet   més,   ara   estariem   millor,   en   quant   a   serveis…   Ens   ho   hem   anat   fent   nosaltres   i   no   ens   han   tingut   mai   en   compte.159   Tal  i  com  figura  en  l’extracte  que  podem  veure  a  l’annex,  l’Ajuntament  de  Manresa  va  redactar   un   PLA   D’ACCIÓ   AMBIENTAL   de   l’Agenda   21,     el   gener   del   2000,   i   es   va   aprobar   completar   el   sanejament   de   les   aigües   residuals,   aplicar   mecanismes   de   prevenció   de   risc   ambiental   i   conservar   i   millorar   el   patrimoni   natural   i   la   qualitat   del   paisatge.     Referent   a   alguna   cosa   que   pogués   afectar   a   la   zona   del   Poal,   només   s’esmenta   que   es   vol   recuperar   com   a   sender   el   traçat   de   l’antiga   línia   del   ferrocarril   a   Súria,   considerant   la   viabilitat   d’una   passera   que   permeti   enllaçar   els   dos   trams   actiualment   separats   per   l’eix   transversal.   No   es   fa   esment   a   cap   altre   aspecte   que   pogués   afectar   al   Poal.   Curiosament,   tot   i   haver   tot   un   apartat   que   tracta   de   la   preservació,  conservació  i  millora  del  patrimoni  natural  i  la  qualitat  del  paisatge,  no  s’esmenta   en  cap  moment  l’arranjament  i  sanejament  de  la  Riera  del  Poal  (plena  de  rates  i  brutícia)  ni  de   les  múltiples  canonades  de  residus  fecals  que  encara  hi  ha  desembocant  als  recs  dels  horts  de   Masdenplà  i  que  provenen,  per  exemple,  del  Raval  del  Moixeró  o  del  Carrer  Colon,  les  últimes   cases  del  Barri  Mion.  Sent  aquesta  una  de  les  reivindicacions  històriques  de  la  zona.160   Una   altra   reivindicació   antiga   i   mai   aconseguida   plenament,   sent   encara   avui   en   dia   un   cavall   de   batalla  continu,  és  el  condicionament  dels  camins  rurals  de  la  zona.  Periòdicament,  els  veïns  han   de   fer   valdre   els   seus   interessos   i   neguits   personant-­‐se   a   les   dependències   municipals,   fent   instàncies  i  lliurant  documentació  per  tal  que  es  faci  l’arranjament  dels  trossos  més  malmesos.   Un  cop  asfaltats  el  camí  de  Joncadella  i  el  seu  paral·∙lel,  així  com  un  petit  tram  de  l’anomenada  “T”   (camí  perpendicular  als  altres  dos).                

117


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

7

CONCLUSIONS

Hem estat   analitzant   un   espai   dels   voltants   de   Manresa,   proper   al   centre   de   la   ciutat,   situat   entre  grans  eixos  de  comunicació  que  connecten  Manresa  amb  les  principals  àrees  de  la  resta  de   Catalunya  i  marcat  profundament  per  la  presència  dels  canals  de  la  Sèquia  que  li  han  conferit  un   caràcter  especial.     El  Poal  té  una  llarga  història,  remuntada  a  la  presència  de  població  des  del  s.  X,  amb  una  especial   presència  a  partir  de  la  construcció  de  la  Sèquia  a  les  partides  que  el  conformen,  des  del  s.  XIV,   amb  la  construcció  dels  primers  ramals,  fins  al  S.  XVIII-­‐XIX,  quan  es  van   construir  els  últims.  És  la   presència  d’aigua  el  que  va  possibilitar  el  seu  poblament,  així  com  el  seu  ús  agrícola  i  ramader,   per   sobre   d’altres   usos   menys   importants   per   la   història   econòmica   de   la   zona.   Com   a   conseqüència,  el  patrimoni  arquitectònic  de  l’àrea  estudiada  està  lligat  també  a  la  Sèquia,  més   enllà   de   l’interès   que   puguin   tenir   les   masies   o   els   elements   naturals   protegits.   Hem   pogut   verificar  la  hipòtesis  sobre  que  gairebé  la  totalitat  de  masies  estan  habitades  (només  tres  estan   buides)  i  la  gran  majoria  de  les  cases  tenen  el  seu  origen  en  el  segle  XX,  una  minoria  tenen  un   origen    anterior.     El  Poal  és  una  de  les  principals  reserves  de  sòl  pla  dins  el  terme  de  Manresa  amb  l’afegit  de  tenir   una  situació  privilegiada  dins  el  Pla  de  Bages.  La  seva  situació  el  conforma  com  a  un  dels  últims   espais  agrícoles  i  ramaders  existents  a  la  ciutat  i,  a  la  vegada,  com  a  espai  capaç  de  molts  més   altres   usos.   En   quant   a   l’aprofitament   d’aquest   sòl   per   a   usos   agrícoles   i/o   ramaders   per   part   dels   seus   habitants,   hem   pogut   constatar   que   és   molt   alt,   gairebé   total   amb   molt   poc   espai   erm   però,   en   quant   a   la   dedicació   com   a   primera   activitat   econòmica   dels   seus   habitants   i   com   a   principal  font  de  riquesa  per  a  ells,  hem  pogut  veure  que  la  primera  hipòtesis  es  compleix  al  cent   per   cent,   i   hem   pogut   constatar   que   la   majoria   de   la   població   de   la   zona   treballa   en   activitats   fora  de  l’aprofitament  dels  recursos  del  lloc  i  només  treballa  la  terra  i  té  cura  de  la  ramaderia  a   temps   parcial,   com   a   activitat   complementària.   S’han   complert,   per   tant,   les   altres   dues   hipòtesis  formulades.   Els   usos   agrícoles   i   ramaders   de   la   zona   estan   en   perill   i   hem   verificat   que   un   tant   per  cent  molt   baix  dels  habitants  es  dediquen  en  exclusivitat  a  activitats  agrícoles  o  ramaderes  i  que  hi  ha  un   envelliment  i  un  abandonament  de  l’activitat  per  part  dels  seus  habitants  actuals,  tot  i  tenir  un   gran   potencial   com   a   subministrador   de   queviures   de   proximitat,   que   li   dóna   un   valor   afegit   important   i   fa   que,   a   l’anar   acompanyada   del   regadiu,   l’entorn   es   pogués   transformar   en   un   cinturó  agrari  fèrtil  i  ric.     Moltes  de  les  explotacions  no  tenen  clara  la  seva  continuïtat.  Els  pagesos  i  ramaders  de  la  zona   veuen  que  les  rendes  que  donen  actualment  les  seves  activitats  no  són  suficients  per  a  sostenir   la   família.   Les   estructures   agràries   primitives   (mà   d’obra   intensiva,   finques   petites)   no   són   competitives   i   són   un   problema   a   l’hora   d’encarar   una   agricultura   comercial   que   ha   de   competir   en  un  mercat  ampli  i  no  pot  treure  tan  profit  de  la  proximitat  urbana.  Apareix  aleshores  un  canvi   de  tendència  cap  al  cultiu  extensiu  del  cereal  i  l’abandó  del  reg  i  l’horta.  La  venda  directa  sembla   que  serà  l’alternativa  econòmica  per  aquells  que  opten  per  a  mantenir  les  explotacions  agrícoles   i  ramaderes  a  ple  rendiment  i  tenir-­‐les  com  a  primera  activitat  econòmica.  En  la  reflexió  sobre  el   producte  de  proximitat,  inevitablement  cal  fer  referència  al  moviment  Slow  Food  i  el  productes   quilòmetre  0.       Sense   disposar   de   grans   ni   espectaculars   elements,   el   Poal   i   la   seva   zona   del   Regadiu   constitueix   un   patrimoni   local   que   no   sembla   que   s’hagi   valorat   fins   ara   i   que   necessita   del   merescut   reconeixement.  Caldria  que  tothom,  tant  l’administració  com  la  població,  tingués  clar  que  estem   parlant   del   rebost   de   la   ciutat,   tant   a   nivell   de   producte   d’horta   i   ramaderia,   i   d’un   espai   immillorable   com   a   espai   verd   amb   el   valor   afegit   d’una   gran   bellesa.   Ens   trobem   amb   un  

118


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

patrimoni viu   de   la   ciutat   de   Manresa   que   cal   tenir   en   compte,   donar-­‐li   el   valor   que   té   i   potenciar-­‐lo,  per  tal  d’evitar  la  seva  regressió  i  degradació.         8 BIBLIOGRAFIA     • • •

• • •

• • • • • • • • • • • • • •

AGRUPACIÓ DE  VEÏNS  DE  LA  BARRIADA  MION-­‐PUIGBERENGUER.  25  anys  de  l’Agrupació   de  veïns:  història  i  vivències.  Edició  privada,  1997   ALABERN,   JOSEP;   VIRÓS,   LLUÍS.   Al   voltant   de   la   construcció   de   la   Sèquia   de   Manresa.   Farell.  Sant  Vicenç  de  Castellet,  2002   ALDOMÀ,   IGNASI;   GUERRERO,   MONTSE;   MÒDOL,   JOSEP   RAMON;   GUILLÉN,   MARINA;   SIXTO,  ELENA.  “Estat,  ús  i  dinamització  del  regadiu  de  Manresa”.  Universitat  de  Lleida.   Serveis   Científico-­‐tècnics.   Cartografia   i   Sistemes   d’Informació   Geogràfica.   Departament   de  Geografia  i  Sociologia.  Ajuntament  de  Manresa,  2010   ALOY,   JOAQUIM;   GASOL,   PERE;   SARDANS,   JORDI.   La   Guerra   Civil   (1936-­‐1939).   Història   Gràfica  de  Manresa.  Volum  I  i  II,  Edicions  Selectes  Parcir,  Manresa,  1992   ALOY,   JOAQUIM;   SARDANS,   JORDI.   La   República   (1939-­‐1936).   Història   Gràfica   de   Manresa.  Volum  I  i  II.  Edicions  Selectes  Parcir,  Manresa.  1991   ARGEMÍ,   MERCÈ;   KIRCHNER,   HELENA;   PIÑERO,   JORDI.   La   Sèquia   de   Manresa.   Estudi   històric  i  documentació  del  patrimoni  associat  a  un  canal  d’origen  medieval.  Universitat   Autònoma  de  Barcelona,  Aigües  de  Manresa,  Centre  d’Estudis  del  Bages.  Ajuntament  de   Manresa,  2010   AJUNTAMENT   DE   MANRESA.   PEM.   Pla   estratègic   Manresa   2015.   http://pem.ajmanresa.cat/que-­‐es-­‐un-­‐pla-­‐estrategic   BENET,   ALBERT.   Història   de   Manresa,   dels   orígens   al   s.   XI.   Institut   d’Arqueologia   de   Sallent  i  altres.  Manresa,  1985   BOLÒS,  O.  &  J.  VIGO.  Flora  dels  Països  Catalans,  4  vol.  Ed.  Barcino,  Barcelona,  1984   BONVEHÍ  i  CASTANYER,  JORDI.    Blog:  Històries  Manresanes.   http://historiesmanresanes.blogspot.com.es/   CANAL   I   OLIVERES,   RAMON.   Manresa:   els   seus   barris   i   les   seves   associacions   de   veïns.   Federació  d’  AA.VV.  de  Manresa.  Manresa,  1996.     CANYELLES,   MAGÍ.   Descripció   de   la   grandesa   y   antiguitats   de   la   ciutat   de   Manresa   (S.   XVII).  Ed.  facsímil.  Amics  de  la  Seu,  Manresa,  1986   CASAS,  ADRIÀ.  Les  Pedres  de  la  Sèquia:  un  recorregut  pel  seu  paisatge.  Centre  d’Estudis   del  Bages  i  Col·∙legi  d’Arquitectes  de  Catalunya.  Manresa,  2004   COMAS,   FRANCESC.   Històries   de   Manresa.   Zenobita   /   Edicions   Intercomarcals   S.   A.,   Manresa,  2009   CONSORCI  DE  PROMOCIÓ  TURISTICA  DEL  CARDENER,   http://www.elcardener.com/Activitats/Ecorail_del_Cardener.htm   INSTITUT  D’ESTUDIS  CATALANS,  Diccionari  de  la  llengua  catalana.    http://dlc.iec.cat/   INSTITUT  D’ESTUDIS  CATALANS,  Diccionari  català-­‐Valencià-­‐Balear.  http://dcvb.iecat.net/     EL  POU  DE  LA  GALLINA,  Revista.  Manresa,  n.  246,  setembre.  2009     ENCICLOPÈDIA  CATALANA.  Fundació  Gran  Enciclopèdia  Catalana.  Barcelona  1978.     ENCICLOPÈDIA   CATALANA,   SA   Unipersonal.   Barcelona   1998.   www.enciclopedia.cat/enciclopèdies/gran-­‐enciclopèdia-­‐catalana  

119


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

• •

• • •

• •

• • • •

• • • •

• • •

Equip MIPUAL.   MION-­‐PUIGBERENGUER   l’esforç   per   la   identitat   d’un   barri   de   Manresa.   Zenobita  edicions.  Manresa,  2008.     ERA,  Revitalització  del  Regadiu  de  Manresa.  0bra  Social  de  la  Fundació  Catalunya  Caixa,   Associació   l’Era   (l’Espai   de   Recursos   Agroecològics,   associació   cívica   sense   ànim   de   lucre   lligada   a   l’Escola   Agrària   de   Manresa),   Xarxa   de   Custòdia   del   Territori   i   Ajuntament   de   Manresa.  Díptic.  Nov.  2011   FACEBOOK,   pàgina   de   FOTOGRACIES   ANTIGUES   DE   MANRESA     https://www.facebook.com/pages/Fotografies-­‐antigues-­‐de-­‐Manresa/500567386677334   FERRER   BOTIFOLL,   ESTEVE.   Una   història   del   segle   XX.   Edició   privada.   Manresa,   sense   data.  (posterior  al  2000).     FERRER   BOTIFOLL,   ESTEVE.   Història   d’una   barriada   situada   al   nord   de   la   ciutat   de   Manresa   anomenada   “El   Poal”   des   del   1900   al   2000.   Edició   privada.   Manresa,   sense   data.  (posterior  al  2000).     FRANQUESA,  TERESA.  Coneguem  La  Sèquia.  Manresa:  Caixa  d’Estalvis  de  Manresa,  1983   FUNDACIÓ   DEL   MÓN   RURAL   Tot   el   que   vols   saber   sobre   la   Transhumància   i   les   vies   pecuàries  a  Catalunya.  Document  elaborat  amb  la  col·∙laboració  de  Josep  Ramon  Camí,   Ferran   Estrada,   Àlex   Farnós,   Ignasi   Ros   i   Joan   Rovira   del   Grup   de   Treball   de   la   Transhumància  de  la  Fundació  del  Món  Rural.  2012   http://transhumanciacatalunya.files.wordpress.com/2013/05/tot-­‐el-­‐que-­‐vols-­‐saber-­‐ sobre-­‐la-­‐transhumc3a0ncia-­‐i-­‐les-­‐vies-­‐pecuc3a0ries-­‐a-­‐catalunya.pdf   GARCIA,   GAL.LA.   Manresa,   recull   gràfic   1876-­‐1965.   Col·∙lecció   l’Abans.   Editorial   Efadós,   2001   GASOL  I  PUJOL,  PERE.  Els  Bombardeigs  franquistes  a  Manresa  1938  -­‐  1939  (2008)   GASOL,   JOSEP   MARIA.   L’església   de   Sant   Josep   del   Poble   Nou   de   Manresa.   75   anys   d’història  (1903-­‐1978).  Impremta  Sant  Josep,  SA.  Manresa,  1978.         GENERALITAT  DE  CATALUNYA,  SERVEI  DE  DOCUMENTACIÓ,  PUBLICACIONS  I  BIBLIOTECA   DE  CARTOGRAFIA.   http://www20.gencat.cat/docs/ptop/Home/Serveis%20i%20tramits/Biblioteca%20i%20 documentacio/Planificacio%20territorial/Publicacions/Cartografia%20i%20toponimia/N omenclator%20oficial%20de%20toponimia%20de%20Catalunya/Bages/Documents/man resa.pdf   GISBERT  I  TRAVERIA,  MERITXELL.  El  plànol  topogràfic  del  regadiu  i  ciutat  de  Manresa,  de   Marià  Potó  (1867)Treballs  de  la  Societat  Catalana  de  Geografia,  70,  2010   GONZALEZ,   FELIP;   SARDANS,   JORDI.   La   Transició   (1975-­‐1983).   Hª   Gràfica   de   Manresa   Volum  1  i  2,  Edicions  Selectes  Parcir,  Manresa,  1997   ICC,  INSTITUT  DE  CARTOGRAFIA  DE  CATALUNYA   http://www.icc.cat/web/comparador-­‐cartografia-­‐ign/         ICHM.   INSTITUCIÓ   CATALANA   D’HISTÒRIA   NATURAL   (entitat   filial   de   l'Institut   d'Estudis   Catalans  (IEC).  El  Medi  Natural  del  Bages:   http://ichn.iec.cat/Bages/ICHN/ichn.htm   JUNYENT,   FRANCESC.   El   patrimoni   històric   i   artístic   (dels   orígens   als   nostres   dies).   Història  Gràfica  de  Manresa.  Edicions  Selectes  Parcir,  Manresa,  1994   MANRESA  CALIDOSCOPI.  Blog:      http://manresacalidoscopi.blogspot.com.es/   MEANDRE.  Blog:     http://www.meandremanresa.com/index.php?option=com_content&view=article&id=4 6&Itemid=27  

120


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

• •

• • •

• • • • • • •

• •

OLIVERAS, JOSEP,  Desenvolupament  industrial  i  evolució  urbana  a  Manresa  (1800-­‐1870).   Caixa  d’Estalvis  de  Manresa.  Manresa,  1985   PIÑERO,  JORDI.  La  Sèquia  de  Manresa:  un  canal  d’irrigació  construït  el  segle  XIV  per   iniciativa  del  Consell  de  la  Ciutat   https://sites.google.com/site/jordipinerosubirana/temes-­‐d-­‐interes/la-­‐sequia-­‐de-­‐ manresa     PIÑERO,   JORDI.   La   Sèquia   de   Manresa.   Estudi   històric   i   documentació   del   patrimoni   associat  a  un  canal  d’origen  medieval.  Ajuntament  de  Manresa  i  Aigües  de  Manresa  amb   el   suport   de   l’Agència   de   Gestió   d’Ajuts   Universitaris   i   de   Recerca   (AGAUR)   de   la   Generalitat   de   Catalunya.   pla   especial   urbanístic   de   protecció   del   patrimoni   històric,   arquitectònic,  arqueològic,  paleontològic,  geològic  i  paisatgístic  de  Manresa,  2010   POTÓ,   MARIÀ.   MAPA   DE   LES   PARTIDES   DE   MANRESA   DE   1867.   Arxiu   d’Aigües   de   Manresa.  Centre  d’estudis  de  l’Aigua  de  Can  Font.     ROTLLAND,  ARMAND.  La  sanitat  a  Manresa.  Centre  d’estudis  del  Bages.  Manresa,  1983   SALVADÓ   I   MONTURIOL,   JOAN.   El   monestir   benedictí   de   Sant   Benet   de   Bages.   Fonts   documentals:  identificació,  edició  i  estudi.  Segles  X-­‐XI.  Universitat  de  Lleida.   http://tdx.cat/bitstream/handle/10803/95946/Tjsm4de5.pdf?sequence=4       SANTAULARIA,   EVA.   La   descripció   arxivística   de   la   documentació   de   les   cambres   agràries   del  Bages,  conservada  a  l’Arxiu  Comarcal  del  Bages.  Revista  dovella,  Nº  110   SARDANS,   JORDI,   Manresa   al   final   de   la   Guerra   Civil   .   Revista   Dovella   nº   4   (gen.   1982)   p.   26-­‐33   SARRET  i  ARBÓS,  Joaquim:  La  Cèquia  de  Manrèsa.  Manresa,  1906     SARRET   i   ARBÓS,   Joaquim.   Història   religiosa   de   Manresa:   esglésies   i   convents.   Caixa   d'Estalvis  de  Manresa,  1987   SARRET  I  ARBÓS,  JOA   QUIM.   Història   de   la   indústria,   del   comerç   i   dels   Gremis   de   Manresa.  Volum  III  de  la  Monumenta  Històrica.  Manresa,  1923   SOLANELLES,   TONI.   Sant   Joan   de   Vilatorrada.   Història   en   imatges,   1880-­‐1979.     Col.   Fotografia  Històrica,  n.  7.  Angle  Editorial,  Manresa,  1999   TORRAS,   MARC.   La   Sèquia   de   Manresa:   un   canal   d’irrigació   construït   el   segle   XIV   per   iniciativa  del  Consell  de  la  Ciutat.     https://sites.google.com/site/jordipinerosubirana/temes-­‐d-­‐interes/la-­‐sequia-­‐de-­‐ manresa   TORRAS,  MARC.  El  conflicte  entre  una  ciutat  i  un  bisbe:  La  sèquia  de  Manresa.  Afers:  Fulls   de  Recerca  i  Pensament.  Catarroja,  2005.  Vol.  20,  núm.  51   WIQUIPÈDIA:  http://ca.wikipedia.org/wiki/Inundació  

           

121


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

9

FONTS DOCUMENTALS  

La bibliografia  s’ha  extret  de:   •

Arxiu Històric  Comarcal  de  Manresa    

Via de  sant  Ignasi,  40   08241  Manresa   Tel.    93.873.65.25     Arxiu  Municipal  de  l’Ajuntament  de  Manresa    

Plaça Major,  1,     08241  Manresa,     Tel.  938  78  23  00     Arxiu  de  la  Regidoria  d’Urbanisme  de  l’Ajuntament  de  Manresa   Plaça  Major  5-­‐6,     08241  Manresa,     Tel.  938  78  23  00     Arxiu  del  Centre  d’Estudis  de  l’Aigua  de  Can  Font  d’Aigües  de  Manresa       Carretera  de  Santpedor,  s/n     08242  Manresa     Tel.  93  874  86  16     canfont@parcdelasequia.cat     Biblioteca  Pare  Ignasi  Casanovas   Biblioteca  Municipal  de  Santpedor    

Plaça de  la  Pau,  2     08251  SANTPEDOR   Telèfon:  938  320  480     Fax:  938  273  119     Correu  electrònic:  b.santpedor.pic@diba.cat     Biblioteca  Municipal  de  Moià    

Plaça Sagrera,  1   08180  Moià   Tel.  938  30  06  74  

Biblioteca Municipal  de  l’Ateneu  les  Bases  de  Manresa     Carrer  dels  Cintaires,  30-­‐32     08242  Manresa   Tel.  935  153  031  

122


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

Biblioteca  Municipal  de  El  Casino  de  Manresa     Passeig  de  Pere  III,  29     08242  Manresa     Tel.938  753  636   Email:  b.manresa.c@diba.cat     Pàgines  web,  pàgines  de  facebook  i  blogs  de  la  xarxa  d’Internet  

                                           

123


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

10 SIGLES DE  FONTS  DOCUMENTALS   Utilitzades  en  les  notes  de  text:   • AJ  2010     ARGEMÍ,   MERCÈ;   KIRCHNER,   HELENA;   PIÑERO,   JORDI.   La   Sèquia   de   Manresa.   Estudi   històric   i   documentació   del   patrimoni   associat   a   un   canal   d’origen   medieval.   Universitat   Autònoma   de   Barcelona,  Aigües  de  Manresa,  Centre  d’Estudis  del  Bages.  Ajuntament  de  Manresa,  2010   •

AL

ALDOMÀ, IGNASI;   GUERRERO,   MONTSE;   MÒDOL,   JOSEP   RAMON;   GUILLÉN,   MARINA;   SIXTO,   ELENA.  “Estat,  ús  i  dinamització  del  regadiu  de  Manresa”.  Universitat  de  Lleida.  Serveis  Científico   tècnics.  Cartografia  i  Sistemes  d’Informació  Geogràfica.  Departament  de  Geografia  i  Sociologia.   Ajuntament  de  Manresa,  2010   • EC  1   ENCICLOPÈDIA  CATALANA.  Fundació  Gran  Enciclopèdia  Catalana.  Barcelona  1978.     •

EC 2  

Enciclopèdia Catalana,   SA   Unipersonal.   www.enciclopedia.cat/enciclopèdies/gran-­‐enciclopèdia-­‐catalana   •

Barcelona

1998.

ERA

Tríptic de  L’ERA,  del  Projecte  “Revitalització  del  Regadiu  de  Manresa”,  una  iniciativa  finançada   per  l’0bra  Social  de  la  Fundació  Catalunya  Caixa  i  que  duu  a  terme  l’Associació  l’Era  (l’Espai  de   Recursos   Agroecològics,   associació   cívica   sense   ànim   de   lucre   lligada   a   l’Escola   Agrària   de   Manresa)  juntament  amb  la  Xarxa  de  Custòdia  del  Territori  i  amb  el  suport  de  l’Ajuntament  de   Manresa,   amb   l’objectiu   d’invertir   el   procés   de   decaïment   del   regadiu   manresà,   per   tal   d’afavorir  que  es  tornin  a  cultivar  conreus  d’horta  i  millorar  la  seva  comercialització  a  nivell  local.   9  Nov.  2011   •

FERRER 1  

FERRER BOTIFOLL,   ESTEVE.   Una   història   del   segle   XX.   Edició   privada.   Manresa,   sense   data.   (posterior  al  2000).     •

FERRER 2  

FERRER BOTIFOLL,   ESTEVE.   Història   d’una   barriada   situada   al   nord   de   la   ciutat   de   Manresa   anomenada   “El   Poal”   des   del   1900   al   2000.   Edició   privada.   Manresa,   sense   data.   (posterior   al   2000).     •

GIS

GISBERT I  TRAVERIA,  MERITXELL.  El  plànol  topogràfic  del  regadiu  i  ciutat  de  Manresa,  de  Marià   Potó  (1867)Treballs  de  la  Societat  Catalana  de  Geografia,  70,  2010   •

HM

BLOG DE  JORDI  BONVEHÍ  I  CASTANYER.  Històries  Manresanes.     http://historiesmanresanes.blogspot.com.es  

124


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

ICHN

ICHM. INSTITUCIÓ  CATALANA  D’HISTÒRIA  NATURAL  (entitat  filial  de  l'Institut  d'Estudis  Catalans   (IEC).  El  Medi  Natural  del  Bages:    http://ichn.iec.cat/Bages/ICHN/ichn.htm   •

MB

CANAL I  OLIVERES,  RAMON.  Manresa:  els  seus  barris  i  les  seves  associacions  de  veïns.  Federació   d’  AA.VV.  de  Manresa.  Manresa,  1996.     •

MP

PI

MAPA   DE   LES   PARTIDES   DE   MANRESA   DE   MARIÀ   POTÓ   DE   1867.   Arxiu   d’Aigües   de   Manresa.   Centre  d’estudis  de  l’Aigua  de  Can  Font.  

PIÑERO, JORDI.  La  Sèquia  de  Manresa:  un  canal  d’irrigació  construït  el  segle  XIV  per  iniciativa  del   Consell  de  la  Ciutat   https://sites.google.com/site/jordipinerosubirana/temes-­‐d-­‐interes/la-­‐sequia-­‐de-­‐manresa       • SA  1   SARRET  i  ARBÓS,  Joaquim:  La  Cèquia  de  Manrèsa.  Manresa,  1906     • SA  2   SARRET  i  ARBÓS,  Joaquim.  Història  religiosa  de  Manresa:  esglésies  i  convents.  Caixa  d'Estalvis  de   Manresa,  1987   •

SM

SALVADÓ I   MONTURIOL,   JOAN.   El   monestir   benedictí   de   Sant   Benet   de   Bages.   Fonts   documentals:  identificació,  edició  i  estudi.  Segles  X-­‐XI.  Universitat  de  Lleida.       http://tdx.cat/bitstream/handle/10803/95946/Tjsm4de5.pdf?sequence=4   •

TO

TORRAS, MARC.   El   conflicte   entre   una   ciutat   i   un   bisbe:   La   sèquia   de   Manresa.   Afers:   Fulls   de   Recerca  i  Pensament.  Catarroja,  2005.  Vol.  20,  núm.  51.                                

125


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

11 NOTES

                                                                                                              3

EC  2,  [consulta  29.07.2013]    AL,  p.  26,      annex  4   4  AL,  p.  21-­‐22   5  GONZALEZ,  FELIP;  SARDANS,  JORDI.  Hª  Gràfica  de  Manresa.  La  Transició  (1975-­‐1983).  Volum  2,   Edicions  Selectes  Parcir,  1997.  p.312-­‐313   3

6

Entrevista  a  Montserrat  Aubets    Entrevista  a  Joaquim  Puigrodon   8  Entrevista  a  Jesús  Pujol   9  Entrevista  a  Pere  Santamaria   10    ICHN  [consulta  3.09.2013]   11  Entrevista  a  Matilde  Puigrodon   12  AL,  annex  11   13  Entrevista  a  Jesús  Pujol.   14  Entrevista  amb  Montserrat  Aubets   15  Entrevista  a  Jesús  Pujol   16  Entrevista  a  Jesús  Pujol   17  ANNEX  49   18  ANNEX  50   19  Entrevista  a  Antoni  Torres   20  Entrevista  a  Antoni  Torres   21  ERA   22  ERA,  cit.   23  Entrevista  a  Antoni  Torres   24  FERRER  2,  cit.,  p.  23  i  25   25  SM,  annex  16  [consulta  29.08.2013]   7

26

 Entrevista  a  Joaquim  Daura      Díptic:  Tot  el  que  vols  saber  sobre  la  Transhumància  i  les  vies  pecuàries  a  Catalunya.  Fundació   del  Món  Rural.    Document  elaborat  amb  la  col·∙laboració  de  Josep  Ramon  Camí,  Ferran  Estrada,   Àlex   Farnós,   Ignasi   Ros   i   Joan   Rovira   del   Grup   de   Treball   de   la   Transhumància   de   la   Fundació   del   Món  Rural  2012  

27

http://transhumanciacatalunya.files.wordpress.com/2013/05/tot-­‐el-­‐que-­‐vols-­‐saber-­‐sobre-­‐la-­‐ transhumc3a0ncia-­‐i-­‐les-­‐vies-­‐pecuc3a0ries-­‐a-­‐catalunya.pdf              Cit.  [Consulta  1-­‐12-­‐2013]   28

   HM,  [consulta  28.08.2013]  

29

PI,  cit.  p.4    GIS,  cit.  p.  183   31  SA  2,    cit.  p.  14   32  PI,    [Consulta  5-­‐09-­‐2013]   33  PI,  p.4   34  PI,  cit.,  p.6-­‐7   35  SA  1,    p.  108   36  PI,    p.22   37  PI,  p.  23   38  PI,    cit.,  p.23     39  PI,  cit.,  p.  25   40  A.M.I.-­‐48,  doc.  Del  23  de  juliol  de  1732         41  AJ2010,  cit.,  p.  41   30

126


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                        42

CANYELLES,  Magí  (1680).  Op.  Cit.,  p.  161    Fons  municipal;  manuals  del  Consell  48  

43

44

Una peça   de   terra   que   la   Santa   Cova   posseeix   a   la   partida   de   Masdenplà,   la   qual   afronta   a   tramuntana   “con   honores   de   Rafel   Torres,   y   parte   con   honores   de   Josep   Calcina   mediando   un   camino   por   el   qual   se   va   al   Mas   del   Pla”.   Any   1743.   Libro   de   Raizes   de   la   Sta.   Cueva   de   la   Compañía  de  Jesús  de  Manresa,  fol.  40  (APTCJ:  AC  OB  93)   45

AJ2010,  cit.,  p.  42    AJ2010,  cit.,  p.  48   47  AJ2010,  p.  49   48  AJ2010,  cit.,  p.  50   49  AJ2010,  cit.,  p.  51   50  Entrevista  a  Francisca  Daura   51  AJ2010,  cit.,  p.  54   52  Entrevista  a  Montserrat  Aubets   53  AJ2010,  cit.,  p.  54   54  AL,  cit.  p.73   55  AJ2010,  cit.,  p.  55   56  Entrevista  a  Jesús  Pujol   57  AJ2010,  cit.,  p.  57   58  CASES   IBÁÑEZ,   ADRIÀ.   Les   pedres   de   la   sèquia.   Un   recorregut   pel   seu   paisatge.   Centre   d'Estudis  del  Bages  :  Col·∙legi  d'Arquitectes  de  Catalunya.  Manresa,  2004,  p.4   46

59

OLIVERAS,  JOSEP,  Desenvolupament  industrial  i  evolució  urbana  a  Manresa  (1800-­‐1870).  Caixa   d’Estalvis  de  Manresa.  Manresa,  1985,    p.  258.  

60

COMAS,  FRANCESC.  Històries  de  Manresa.  Zenobita  /  Edicions  Intercomarcals  S.  A.,  Manresa,   2009,  p.  125.  

61

Annex  54    Entrevista  a  Jordi  Font   63  Entrevista  a  Conxita  Rubiralta   64  FERRER  2,  cit.,  p.  12   65  Entrevista  a  Xavier  Circuns   66  Annex  53   67  FERRER  2,  cit.,  p.13   68  Entrevista  M.Àngels  Serentill   69  Entrevista  a  Joan  Cassassayas   70  Entrevista  a  Francisca  Daura   71  Entrevista  Joan  Cassassayas   72  FERRER  2,  cit.,  p.  13   73  FERRER  2  ,  cit.  ,  p.  14   74  Entrevista  a  Vicenç  Ferrer   75  Entrevista  a  Josep  M.  Boix   76  Entrevista  a  Francisca  Daura.  Annex  38   77  Entrevista  a  Jordi  Font   78  Entrevista  a  Albert  Comallonga   79  Annex  37   80  Entrevista  a  Vicenç  Ferrer   81  Entrevista  a  Francisca  Daura   62

127


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                        82

SANTAULARIA,   EVA.   La   descripció   arxivística   de   la   documentació   de   les   cambres   agràries   del   Bages,  conservada  a  l’Arxiu  Comarcal  del  Bages.  Revista  dovella,  Nº  110,  p.  35-­‐39   83  Entrevista  a  Amaria  Fàbregas   84  Entrevista  a  Matilde  Puigrodon   85  FERRER  2,  cit.,  p.  12   86  FERRER  2,  cit.,  p.  15   87  FERRER  2,  cit.,  p.16   88  Entrevista  a  Jordi  Font   89  Entrevista  a  Mario  Comallonga.   90  Entrevista  a  Albert  Comallonga   91  FARRES  2,  cit.,  p.  16   92  FERRER  2,    p.  16   93  FERRER  2,  cit.,  p.  17   94  FERRER  2,    p.  20   95  FERRER  2,    p.  22-­‐23   96  Entrevista  a  Francisca  Daura.  ANNEX     97  Entrevista  a  Francisca  Daura   98  Entrevista  a  Francisca  Daura   99  FERRER  2,  cit.,  p.22   100  GA,  p    10   101

GA,  p.20    GA,  21-­‐23   103  Entrevista  a  Matilde  Puigrodon,  Annex  40   104  Entrevista  a  Vicenç  Ferrer   105  Annex  59   106  Annex  57   107  Entrevista  a  Josep  M.  Boix   108  Entrevista  a  Rosa  Boix   109  FERRER  2,  p.13   110  HG,  cit.,  p.  130-­‐131   111  FERRER  2,  P.  13   112  Entrevista  Matilde  Puigrodon   113  Entrevista  Vicenç  Ferrer   114  Entrevista  a  Vicenç  Ferrer   115  Entrevista  a  Jordi  Font   116  Entrevista  a  Mercè  Trasserra   117  FERRER  2,  cit.,  p.  14   118  FERRER  2,  cit.,  p.  25   119  Entrevista  a  Francisca  Daura   120  Entrevista  a  Matilde  Puigrodon   121  Entrevista  a  Xavier  Circuns   122  Entrevista  a  Vicenç  Ferrer  i  Matilde  Puigrodon.   123  Entrevista  a  Jordi  Font   124  Entrevista  a  Matilde  Puigrodon   125  Entrevista  a  Francisca  Daura   126  Entrevista  a  Joaquim  Puigrodon   127  Annex  58   128  Entrevista  a  Matilde  Puigrodon   129  Annex  60   130  Entrevista  a  Jordi  Iglesias   102

128


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                        131

FERRER  2,  p.  15    FERRER  2,    p.14   133  FERRER  2,  cit.  ,  p.  15   134  Entrevista  a  Josep  M.  Boix   135  FERRER  2,  cit.,  p.  16   136  Entrevista  a  Francisca  Daura   137  Entrevista  a  Jordi  Font   138  ALOY,  JOAQUIM;  GASOL,  PERE;  SARDANS,  JORDI.  La  Guerra  Civil  (1936-­‐1939).  Història  Gràfica   de  Manresa.  Volum  I  i  II,  Edicions  Selectes  Parcir,  Manresa,  1992,  p.  262   139  HM,   http://historiesmanresanes.blogspot.com.es/2008/06/manresa-­‐ocupada-­‐pel-­‐feixisme-­‐ crnica-­‐de.html  [Consulta  6-­‐11-­‐2013]   140  Entrevista  a  Francisca  Daura   141  FERRER  2,  cit.,  p.  16   142  HM,   http://historiesmanresanes.blogspot.com.es/2008/06/manresa-­‐ocupada-­‐pel-­‐feixisme-­‐ crnica-­‐de.html  ,  cit.,  [Consulta  6-­‐11-­‐2013]   143  Entrevista  a  Josep  M.  Boix   144  HM,  BLOG  DE  JORDI  BONVEHÍ  I  CASTANYER.  Històries  Manresanes.     http://historiesmanresanes.blogspot.com.es/search?updated-­‐min=2008-­‐01-­‐ 01T00:00:00%2B01:00&updated-­‐max=2009-­‐01-­‐01T00:00:00%2B01:00&max-­‐results=50   [Consulta  17-­‐09-­‐2013)   132

145

Entrevista  a  Isidre  Granell    http://www.memoria.cat/bombardeigs/els-­‐bombardeigs-­‐franquistes-­‐sobre-­‐manresa-­‐1938-­‐ 39    [Consulta,19-­‐09-­‐2013]   146

147

HM,   http://historiesmanresanes.blogspot.com.es/2008/06/manresa-­‐ocupada-­‐pel-­‐feixisme-­‐ crnica-­‐de.html  [Consulta  6-­‐11-­‐2013]   148  Entrevista  a  Joaquim  Puigrodon   149  Entrevista  a  Francisca  Daura   150  Entrevista  a  Jordi  Font   151  FERRER  2,  cit.,  p.17   152  HM,   http://historiesmanresanes.blogspot.com.es/2008/06/manresa-­‐ocupada-­‐pel-­‐feixisme-­‐ crnica-­‐de.html  [Consulta  6-­‐11-­‐2013],    i  ANNEX  45   153  Entrevista  a  Francisca  Daura   154  Entrevista  a  Vicenç  Ferrer  i  Matilde  Puigrodon   155  Entrevista  a  Vicenç  Ferrer   156    Annex  20   157  AJUNTAMENT   DE   MANRESA.   PEM.   Pla   estratègic   Manresa   2015.   http://pem.ajmanresa.cat/que-­‐es-­‐un-­‐pla-­‐estrategic   158

Entrevista  a  Jesús  Pujol    Entrevista  a  Matilde  Puigrodon   160  Annex  21                   159

129


EL POAL:  L’ÚLTIMA  GRAN  ZONA  AGRÍCOLA  DE  MANRESA  

                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                            AGRAÏMENTS:       A   la   meva   mare,   l’Àngels   Serentill,   que   ha   estat   un   gran   suport   a   l’hora   d’anar   a   repartir   les   enquestes   i     a   recollir-­‐les,   cotxe   amunt   i   cotxe   avall,   per   aquesta   zona   tan   extensa   i   en   la   gravació   d’algunes   entrevistes.   A   la   Matilde   Puigrodon,   per   acompanyar-­‐nos   en   moltes   de   les   visites,  per  a  presentar-­‐nos  al  veïnat  que  no  ens  coneixia.  A  tots  els  habitants  i  ex-­‐habitants  del   Poal   per   obrir-­‐nos   les   portes   de   casa   seva   i   prestar-­‐se   tan   fàcilment   a   donar-­‐nos   dades,   explicar-­‐ nos   la   seva   història   i,   sobretot,   concedir-­‐nos   part   del   seu   temps.   A   tota   la   gent   que   ens   han   prestat   les   fotos   del   seu   arxiu   particular.   Sense   aquestes   fotos   no   hagués   estat   possible   documentar   el   treball.   A   la   meva   tutora,   la   Carme   Botifoll,   per   la   seva   guia   i   consells.   Moltes   gràcies  a  tothom!            

130


EL POAL: L'ÚLTIMA GRAN ZONA AGRÍCOLA DE MANRESA  

Treball de recerca 2n Batxillerat IES Lacetània. Manresa Tipologia: Història Social Autora: Laura Santamaria Serentill Tutora: Carme Botifo...

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you