175 anys del seu traspàs

(Vic 28-VIII-1810 - 9-VII-1848)

Eclesiàstic. Escriptor. Assagista. El proper 9-VII es compliran el 175 anys del traspàs d’aquest il·lustre vigatà, encara avui poc conegut i reconegut. Crec com a català, humanista i professor que cal reivindicar aquesta figura per molts motius, tot acceptant d’entrada que 3 factors han jugat en contra: haver estudiat a la universitat de Cervera, ser capellà i haver mort en plena joventut, abans d’entrar a la maduresa que ell ja va assolir abans. La seva figura i obra no ha despertat –llevat de poques excepcions– l’interès dels investigadors.

Personalitat interessant de la qual dono unes breus pinzellades biogràfiques. Estudià a la universitat de Cervera, s’ordenà prevere, es doctorà en Teologia, fou professor de Matemàtiques a Vic, visqué a Barcelona i Madrid i viatjà a París, Londres i Brussel·les. És destacable el seu “polifacetisme”: Com a assagista, és autor de El protestantismo comparado con el catolicismo en sus relaciones con la civilización europea (1844), traduït per tota Europa. També Reflexiones sobre el celibato, de caire apologètic; i més filosòfic: Filosofia fundamental y Filosofia elemental on al·ludeix a conceptes com la defensa del sentit comú, la sensatesa, els valors ètics i l’originalitat en art i literatura. Com a periodista, creà i dirigí revistes en català (Lo verdader català) i en castellà (La civilización, la sociedad, el pensamiento de la nación). La seva concepció de la premsa encara avui es vàlida; l’entenia com un producte del pensament de Gütemberg com una llampada en un horitzó de tenebres i augurava la importància actual de la revista de divulgació i especialitzada. Traductor de l’Arte poetica d’Horaci. Mitjancer en temes polítics i religiosos: intercedí, arran de la mort de Ferran VII per un possible matrimoni entre Isabel II i el carlista Comte de Montemolín, també va escriure consideracions polítiques sobre la situació d’Espanya. En l’aspecte religiós estigué molt a prop del papa Pius IX a qui li va dedicar un opuscle. Poeta en català.

Cal, però, aturar-se a la seva obra prima El Criterio, on plasma totes les idees d’un assagista avançat i un preclar pedagog, idees que avui subscriuríem la majoria de docents. Per fidelitat a la llengua original, les transcric en castellà:

1. El arte de enseñar bien no se aprende tanto con reglas como con modelos (I&VI).

2. Los padres, los maestros, los directores de los establecimientos de educación y enseñanza deben fijar mucho la atención en este punto para precaver la pérdida de un talento que, bien empleado, podría dar los más preciosos frutos [...].

El mismo interesado ha de ocuparse tam- bién en este examen el niño de doce años tiene por lo común reflexión bastante para notar a que se siente inclinado, que es lo que le cuesta menos trabajo, cuales son los estudios en que adelanta con más facilidad, cuales son las facetas en que experimenta más ingenio y destreza (III&II)

3. La enseñanza tiene dos objetos: 1.º, instruir a los alumnos en los elementos de la ciencia; 2.º, desenvolver su talento para que al salir de la escuela puedan hacer los adelantos proporcionados a su capacidad (XVII&I)..

4. La carrera de la enseñanza debiera ser una profesión en que se fijaran definitivamente los que la abrazasen. Desgraciadamente no sucede así y una tarea de tanta gravedad y trascendencia se desempeña como a la aventura y no mientras se espera otra colocación mejor. El origen del mal no está en los profesores, sino en las leyes, que no los protegen lo bastante o no cuidan de brindarles el aliciente y estimulo que el hombre necesita en todo, un solo profesor bueno es capaz en algunos años de producir beneficios inmensos en un país: él trabaja en una modesta cátedra, sin más testigos que unos pocos jóvenes pero estos jóvenes se renuevan con frecuencia y a la vuelta de unos años ocupan los destinos más importantes de la sociedad (XVII: Nota).

Fou reconegut, entre d’altres, per Menéndez Pelayo, Azorín y Unamuno. Val la pena reproduir, tanmateix, el comentari del P. M. Batllori SJ, gens sospitós de partidisme:

“El ideal social de Balmes era de procurar la més gran intel·ligència, la major moralitat i el major benestar possibles per al major nombre de persones.” 3 mots que engloben tot el llegat i vigència del teòleg, filòsof, assagista escriptor i publicista J. Balmes que, amb les seves llums i ombres, i amb els inevitables tics decimonònics, és, amb tot, una figura cabdal del pensament hispànic.

Tant de bo, avui hi hagués molts Balmes en la societat actual, en els ambients intellectuals i culturals del segle XXI, orfes de ments clares; tant de bo, hi hagués molt més sentit comú, més criteri en els diferents collectius socials, en els responsables polítics de l’educació i no oblidem mai els conceptes balmesians, com un preciós legat: criteri, decòrum, educació, enginy, modals, talent, autoritat científica, defensa del saber i del coneixement, força de voluntat, pensar bé. És, encara avui, un referent del qual cal valorar la seva vigència, menystinguda, si no ignorada tot sovint.

Carles Bastons i Vivanco (Figueres 1945). Doctor en Filologia Catalana per la UB catedràtic d'institut amb quaranta-quatre anys de docència (28 a l'institut Jaume Balmes de Barcelona). Excoordinador del CAP de Castellà de l'ICE de la UB (1984-2009), autor de 405 publicacions de caràcter didàctic i periodístic, sobre les relacions culturals Catalunya -Castella, temes gironins.

Carles Bastons i Vivanco