Realitats de Vic 1896 - 4ª part

Per Miquel dels Sants Molist Badiola

Aquest mes, parlaré de tres actes significatius en el panorama mundial, que estan reflectits a la premsa local, i circumscrits en poc més d’un mes.

El primer succés el relata La Veu del Montserrat de 2 de maig: “Notícia de bulto: han assessinat al Shah de Persia”. Es deia Nasser-Edin i era molt conegut en terres europees pels viatges que havia fet. Es veu que, pel seu compte, va negociar amb el tabac. Això topava amb els costums i sentiments nacionals, veient-se obligat a recular (VM, 9 maig). Morí a Berlin a causa d’un tret mortal efectuat per Moltah-Reza (la premsa d’aleshores, no s’estava de miraments i no principiava l’atribució de l’assassinat amb el terme “presumpte”). Aquest individu pertanyia a la secta anomenada “babis”.

El metge alemany que atengué Nasser-Edin es limità a certificar la defunció, segons El Movimiento católico de 2 de maig. Aquest Shah deixava 19 fills entre nois i noies. En substitució, pujà al tro, el príncep hereu anomenat Monzaffer-edDine-Mirze Valiahd. Les grans potències, en aquell temps, eren Rússia i Anglaterra. El redactor de La Veu del Montserrat s’estranyava de que no hi haguessin “ficat ma”. Al final, reconeixia que l’influencia russa era omnipotent a Pèrsia i el Foreign Office anglès no havia tingut més remei que reconèixer el successor, no essent del seu grat.

El segon acte, i parlant de Rússia... es preparaven les festes de coronació del nou Tsar, Nicolau II. Va néixer al 1868, i succeiria al seu pare, Alexandre III, que morí al 1894. Havia de passar dos anys de dol. Ja estava casat amb Alexandra Romanov i tenia una filla en aquelles dates.

La premsa també informava d’aquests esdeveniments. Per un cantó, “La Veu del Montserrat” de 23 de maig es fixava en que “l’esplendor d’aqueixes festes ultrapassa tot lo que s’havia vist en les coronacions anteriors... solament la feyna que ha dat la tal coronació als modistos de París ja ho prova una mica”. La revista La Hormiga de Oro ens confirma l’alt poder adquisitiu de la corona russa al informar: “Las damas de la aristocracia rusa son de las que más joyas poseen en Europa, y en las grandes solemnidades palatinas parecen imágenes del género bizantino, que van de pies a cabeza cubiertas de piedras preciosas” (HO, 15 juny). I és que, la forma d’actuar d’aquesta dinastia russa era “á cada nueva personalidad en el trono, nueva ostentosa consagración de la autoridad imperial” (La Ilustración Española y Americana, 8 juny). Com a exemple de ostentació, en el dibuix d’aquest reportatge, es pot veure un aparell d’il·luminació elèctrica, que hi havia a Moscou, per a les festes de coronació de Nicolau II (HO, 8 juny).

El Norte Catalán de 6 de juny comenta que les festes de coronació havien de durar 20 dies. Les comparava amb els temps dels Cèsars i donava dades econòmiques del que es gastaria cada estat amb motiu de la coronació. El país que més inversió va gastar en les cerimònies va ser França. Tenia interessos comercials i, aleshores, hi havia una estreta col·laboració entre ambdues nacions. Parla de les ambaixades com a membres assistents. La francesa, fent ostentació de poder, es gastà la meitat del pressupost en un ball, “que ha competido en lujo con los de la Corte rusa” (NC, 6 juny). Al rere, en quan a màxima despesa invertida, anaven l’ambaixada de l’Imperi Austro-Húngar i el príncep de Liechtenstein. L’article continua informant que el crèdit que va destinar l’Estat espanyol per les despeses de l’ambaixada, dirigida pel duc de Nájera, era de 50.000 duros.

Els últims d’aquests 20 dies van ser els més importants. El 24 de maig es va fer la consagració de l’estendard de l’Imperi al recinte del Kremlin (la cerimònia tingué caràcter privat), i dos dies després fou la coronació final, tot seguint “las fórmulas fijadas por la Iglesia” (“La Correspondencia de España”, 27 maig). Falta comentar un “detall” que significà el començament del declivi de la Corona russa. L’explicaré en articles posteriors.

L’últim acte, que tingué transcendència a nivell nacional, va ser l’atemptat perpetrat al carrer dels Canvis Nous de Barcelona, el dia 7 de juny, a un quart de deu de la nit. Els fets, ens els detalla molt bé, El Imparcial del dia següent. Va tenir lloc quan passava una processó de la Octava de Corpus La Veu del Montserrat de 13 de juny, detalla la situació precisa d’on va esclatar la bomba: “entre la Custodia y’l piquet de tropa que li feya guardia d’honor”

I afegeix: “Sense la serenitat dels sacerdots que (la) duyan, aquesta probablement hauria caygut á terra y las masses... haurían trepitjat lo sagrat viril”. Podem comprovar l’estil de redacció d’aquest últim mitjà de comunicació que dona molta importància als objectes simbòlics amb caràcter religiós, com a diari catòlic que és.

La detonació va ser tremenda i es va escoltar a tota la ciutat de Barcelona. Havia estat una bomba sistema Orsini, segons La Hormiga de Oro de 15 de juny. La gent més propera a l’explosió, anava d’un costat a l’altre sense saber el que feien, cridant a veus als parents i amics. A les famílies dels ferits, els acompanyaven els bombers amb atxes enceses, el que augmentava la tristor d’aquelles punyents escenes.

Les dades oficials provisionals eren 7 persones mortes: quatre homes, dues dones i una nena (I, 7 juny).

A El Norte Catalán de 13 de juny, els morts augmentaven a 9 “y los heridos y contusos a más de 60”.

El dimarts dia 9 de juny tingué lloc a Barcelona, l’enterro de les persones finades. Molt abans de l’acte, totes les faroles municipals estaven cobertes amb gasses negres. Al pas de la fúnebre comitiva romangueren tancades bona part de les botigues (NC, 13 juny). La gent mostrava, de manera ostensible, la indignació causada per aquell covard atemptat.

Tothom afirmava que era un crim anarquista, i les detencions no es feren esperar: Joan Corté, litògraf; Jaume Roca, ebenista; i Ramon Talarn, cafeter. Com a proves, al jutjat s’hi van portar les llambordes del lloc on esclatà la bomba, les quals es van trencar amb l’explosió.

L’incident provocà sospites també a Vic. El dia 11 de juny, es detingué a un italià, de nom Michele Filippo Antonio, “por haber inspirado ciertas sospechas” (Correspondència de l’Ajuntament de Vic, juny). Se l’engarjolà i, poc després, se l’envià al Governador Civil de Barcelona. A partir d’aquí se li perd la pista.

També des d’aquesta institució barcelonina, el 22 de juny, es demanaren més dades, a l’Ajuntament de Vic, per acabar de resoldre la qüestió de l’atemptat. Volien saber les “Sociedades existentes en esta Ciudad que puedan tener alguna tendencia anarquista y de los individuos que se cree que en mas o menos profesan ideas de la misma especie” (CAV, juny). Tot anava molt ràpid ja que, el 14 de setembre, des del Juzgado de Instrucción de la Capitanía General de Cataluña es demanava documentació addicional a l’Ajuntament de Ramon Pitchot Llosada i de Francisco Callís Claveria, també acusats del mateix delicte (CAV, setembre).

Al final, a cap dels tres referits, no els condemnaren a pena de mort (altres vuit acusats, no tingueren tanta “sort”), sinó que estarien entre els 67 que condemnaren a penes de 8 a 20 anys (El Año Político, 524).