La Fulla 102

LA FULIOLA i BOLDÚ MARÇ 2006

NÚMERO PREU: 3 E

102

Agustí Duró Afició al motocròs

sumari

32 pàgines CULTURA

LA FULLA PELS NENS

PORTADA

- 123456789

- Caga tió a infantil

pàg. 18 a 19 DOSSIER

- Representació de contes pàg. 8 a 9

- Mozart

- Nevada - Carnaval 2006 - Febre urbanística

pàg. 23 a 25 pàg. 10

PÀGINA DE LES ENTITATS

- Àguedes 2006 PÀGINA DE L'ATENEU

pàg. 3 TRIBUNA

- Paraules no dites - Relax - Tano pàg. 4 a 6 ELS VIATGES DEL SOCI

CONSUM RESPONSALE

- Qui governa Europa? L’ERT pàg. 26 ELS CONTES DE L'ESPARVER

EDITORIAL

- El fet urbanístic

pàg. 20 a 21 BIOGRAFIES VISCUDES

ACTUALITAT

- Agustí Duró: afició al motocròs pàg. 1

- Ketamina - Bolets - Pastilles

- Botiga de comerç just - Cursa del pavo - Cafè-concert en commemoració del número 100 de La Fulla - Curs d’anàlisi sensorial de la gastronomia rural - Benestar i relax - Cine-fòrums: “Atansar-se a la mort” i “La dona en el temps” - Assemblea pàg. 12 a 14

- Reflexions sobre els nous regadius a Catalunya i el seu impacte sobre les comunitats de caire estèpic pàg. 27 a 29 LA LLUFA

- Les 9 diferències - Passatemps pàg. 30 RACÓ DE POESIA

- Pels 50’s. Proclama pàg. 32

ENTREVISTA

- Berlin (I)

- Agustí Duró: afició al motocròs pàg. 15 a 17

Número 102 Març 2006 Època segona - Any XXI Premi Humbert Torres 1990 Redacció i Administració: Pl. Ajuntament, s/n 25332 LA FULIOLA (Urgell) http://usuarios.maptel.es/logalliner a/e: lafulla@premsa-comarcal.com

Coordinador: Eva Pané Vidal Impressió: Impre Art Dipòsit Legal: L-524-1982 Tiratge: 400 exemplars

pàg. 7

( )ACPC Membre de l'Associació Catalana de la Premsa Comarcal

Amb la col·laboració de: Generalitat de Catalunya Departament de Cultura

INSTITUT D'ESTUDIS ILERDENCS Fundació Pública de la Diputació de Lleida

Edita: Junta de Govern President: Ramon Utgés Vila Vicepresidenta: Carme Piera Isan Secretaria: Avel·lín Farré Salvadó Tresorera: Eva Pané Vidal Vocals: Maribel Trilla Tarruella Francesc Ricart Mercè Lluïsa Solsona Paüls Anna Mari Ardèvol Ribó

la fulla no es fa responsable de les opinions que apareguin en els articles, les quals són exclusives dels seus autors.

La reproducció total o parcial del contingut de la publicació es permesa sempre i quan es faci esment del seu autor i origen.

Pàgina 2

editorial EL FET URBANÍSTIC Ja fa un temps que a La Fuliola es pot contemplar amb certa regularitat la construcció de promocions d’habitatges, però de fa uns mesos, en tot cas, menys d’un any, ha esdevingut més intensa.

Hauríem d’analitzar-ne les causes doncs, no cal ser massa observador per donar-se compte, que el nombre d’habitatges en construcció o bé en perspectiva o pendent de llicència municipal no té precedents en la història de La Fuliola.

Una primera causa pot atribuir-se a l’existència d’unes normes subsidiàries aprovades a la legislatura anterior amb l’equip de govern PSC-PP, que donen més seguretat a aquells promotors i constructors en quan a la delimitació de carrers i tipus de zones.

D’altra banda, podríem desgranar-ne una causa més general, doncs els pobles del voltant situats al llarg de la carretera C-53 com Tornabous i Bellcaire, sembla que estan en la mateixa línia. Sembla que ens està arribant l’ona expansiva del la bombolla immobiliària que durant els últims anys ha sacsejat les zones més urbanes amb el conseqüent l’esgotament de sòl urbanitzable i encariment astronòmic de preus, la qual cosa obliga als promotors a buscar mes sòl i més barat mentre la demanda continuï.

En quan a les conseqüències, en un principi per tothom és benvinguda la notícia de que hi ha un interès econòmic a la localitat. A priori implica que hi hagi una oferta d’habitatges que ajudaria als joves a fixar la seva residència a la localitat; que si ve gent de fora, implicaria un augment demogràfic per tal de trencar la tendència com mínim continuista (per no dir negativa del creixement de la població). Que a major població, més equipaments no només de tipus públics sinó també privats: en definitiva més comerços i empreses.

Però s’està preparat per afrontar aquests canvis? En treurà un benefici La Fuliola com a poble, no només econòmic sinó social? O simplement serà un poble satèl·lit del municipis capitals de comarca dels quals en gaudim l’equidistància i bona comunicació? Sabrem aprofitar l’oportunitat i gestionar-la de manera més efectiva per l’interés general o bé se s’acabaran satisfent només els interessos particulars?

Aquestes son només algunes de les qüestions que aquesta circumstància sobrevinguda ens obliga a reflexionar. Sens dubte es pot entrar a analitzar més causes i especular amb les conseqüències, i amb més profunditat, a la qual cosa convidem a que es faci lliure i espontàniament en aquesta revista per tal del fer-ne un debat ple de contingut.

Comentaris a: lafulla@premsacomarcal.com

PRÒLEG per Mila Poques idees econòmiques desperten menys controvèrsia entre els economistes com la que diu que el comerç internacional és bo per a tothom i s´ha d´incentivar. Imaginem que deixem que els consumidors trïin lliurement el tipus d´avellanes que volen comprar i que decideixen comprar les avellanes produïdes en un país del Tercer Món, hi sortiran guanyarant. La raó és ben simple, si hi sortíssin perdent no ho triarien i, en la mesura que la seva elecció ha estat lliure i informada, només hi poden sortir guanyant. Aquest país del Tercer Món també hi surt guanyant perquè ara té accés a un mercat molt més gran. Això genera ocupació i riquesa en aquell país, i part d´aquella riquesa serà utilitzada per a comprar els productes dels països rics. Els que potser hi sortiran perdent són els productors d´avellanes del país ric, que veuran que les avellanes importades els prenen part del mercat (potser perquè són més bones o potser perquè són més barates, això ho decidiran els consumidors lliurement).

Aquest productors hauran de reciclar-se. O bé aprenent a produir avellanes més bones o més barates, o bé canviant de feina i passant a treballar al Banc Sabadell.

Xavier Sala i Martín - Economia liberal per a no economistes i no liberals; 2001

Núm. 102

Pàgina 3

tribuna PARAULES NO DITES “ Facilitat i felicitat són xifres que busquen els qui canten dins una gàbia. Però si, per a mantenir el foc, us cal agafar una brasa encesa, poseu-vos cendra al tou de la mà.

I, de la tristesa, feu-ne llenya. ” PARAULES NO DITES Això portava escrit en una nadala, la diada de Sant Esteve, quan estava convidat a llegir una editorial de LA FULLA, amb motiu d’haver-se publicat el seu numero 100. L’Ateneu ens oferia una vetllada de poesia, un cafè concert amb audició musical i sonora de bones i sanes intencions. Tot, com ja he dit en honor als primers 100 números de LA FULLA. M’hi vaig trobar bé en el lloc i amb la colla, però vaig trobar a faltar el que es parlés més de la publicació, de la seva trajectòria al llarg dels anys per tal d’anar veient la llum numero rera número, i el que ha significat de normalització tant de la llengua, com de la vida social i del testimoniatge que n’ha estat notari fidedigne.

Volia llegir aquesta “reflexió d’en Joan Brossa”, per deixar palès el que hores d’ara, en els temps que som i ens toca de viure, amb la mirada llunyana de gairebé 23 anys de LA FULLA, hem pogut compartir, debatre i, fins i tot alguns, maleir. I com be diu el poeta, “de la tristesa, fer-ne llenya”…

De fet, per la majoria dels presents a la diada, amb el que es va fer i va dir ja n’hi havia prou. Per què els hi cal més, em pregunto a mi mateix ? Som en altres temps i circumstancies, anem al dia, i ni ens adonem, massa sovint que passen les setmanes sense fer-hi res de profitós. I quan deixo escrit això parlo d’una gran majoria, doncs es prou sabut el que una minoria ha fet i va fent des de 1979.

Perquè si una cosa es prou clara es que la nostra societat té i reb per allò que es mereix i fa. Un exemple del present: tenim una situació al nostre poble, de forta especulació en la compra i venda de terrenys per tal d’edificar vivendes. Hores d’ara hi ha actuacions de construcció de gairebé 100 habitatges nous. I si això succeeix es perquè algú no fa gaires anys va fer un pla urbanístic i ara s’actua d’acord amb aquell instrument reglamentari en matèria urbanística. Quan es feia tot eren plors, queixes i amenaces… ara els que es queixaven venen, construeixen i guanyen diners. I la resta s’ho mira absort i complagut, molts d’ells pensant en si vendran o no vendran, si els en oferiran el que es diu que es paga !.

Cal assumir reptes i compromisos, això si, per tal de complirlos. Tenim el cas d’un personatge o mes ben dit de dos personatges al nostre poble, ell i ella, tant irrellevants com poca-soltes, malgrat que es pensen que son prohoms en allò de fer i desfer del municipi. Amb un afany de protagonisme exagerat, sense donar la cara, amagant-se dels problemes que ells mateixos originen i tapant els seus propis forats, fent-ne de nous i de mes grandària. De les seves accions del present en viurem de renda una bona temporada. I ves quina renda ¡!

Lamento defraudar als que potser n’esperaven algun comentari més sobre aquests dos brètols als que ens toca resistir, però no tinc perquè perdre el temps parlant d’ells ni s’ho mereixen.

Si que cal donar l’empenta necessària i disposar de l’ànim tranquil per seguir en el treball i amb l'esforç diari anar fent i construint les aspiracions que les persones de bona fe, tenim i confiem assolir.

Ja se sap, que per les voltes de Sant Esteve tothom aprofita el Nadal per felicitar i desitjar-se coses bones...i poca gent es planteja que Nadal es ben be tot l’any i que tots plegats hi podem fer, de segur, molt més.

Serveixin aquestes línies, en record i reconeixement de tothom que ha fet i fa possible que LA FULLA arribi (quan arriba) a les nostres cases.

JORDI ESCOLA

Opina, suggereix, queixa’t, explica, proposa, expressa’t!

Sàpigues que ara ho tens més fàcil, La Fulla té un nou mail on podràs fer-nos arribar les teves opinions per a que les publiquem. Apunta-te’l: lafulla@premsacomarcal.com Pàgina 4

tribuna RELAX El treball , la família, els diners s’han convertit en algunes de les preocupacions més angoixants i diàries que juguen un paper fonamental dins la nostra vida. Són moltes les persones que davant d’aquests obstacles que ens posa el dia a dia es veuen incapaços d’afrontar-los perquè no disposen de suficient força per vence’ls Per això davant aquestes dificultoses situacions és bo aturar-se, relaxar la ment i el cos per així tindre oportunitat de recuperar les forces que havíem perdut.

Com a tercer any consecutiu, l’Ateneu Popular, ha organitzat una activitat de relaxació dirigida per l’Anna Mari Ardèbol que ha permès als qui hi han assistit relaxar-se mitjançant exercicis senzills, quotidians, que estimulen el nostre cos, la nostra ment i permeten el coneixement més profund d’un mateix.

Els qui van assistir a les classes de relaxació en arribar se’ls donava un vas d’aigua per així activar el reg sanguini del cervell i estimular la ment. Després es duia a terme una respiració profunda que servia per relaxar el nostre cos. Quan la ment i el cos ja estaven relaxats es feia una activitat per despertar els sentits ( gust, oïda, tacte i olfacte) per així disfrutar amb ells, com per exemple podia ser centrar-se en l’olor i el tacte d’un mocador.

Tot seguit, es posava, de nou, el cos en moviment practicant la “marxa creuada” al ritme de la música, caminant al ritme de la música, utilitzant objectes i jugant amb ells com per exemple un globus. Per finalitzar la sessió, els qui practicaven aquesta activitat, s’ajeien al terra amb mantes, s’apagaven les llums, s’encenia espelmes per fer que l’ambient fos més agradable i es duia a terme la relaxació acompanyada amb una suau i agradable música.

Aquests exercicis es poden practicar en qualsevol lloc i moment ja que són senzills i t’ajuden a enfrontar les situacions més conflictives amb més força.

Aquesta activitat ha tingut una durada de tres mesos. Es duia a terme cada divendres ja que era final de setmana i això permetia als qui practicaven l’activitat agafar forces per afrontar amb més eficàcia la setmana pròxima.

Ha estat una activitat amb molt d’èxit enguany ja que ha augmentat el nombre de participants.

T’ho deixaràs perdre l’any vinent?

Maria i Alba Segarra Mercè

TRULLOLS Ò P T I Q U E S Pl. Sta. Anna, 3 (costat Casal) Tel. 973 53 26 65 - 25200 CERVERA Av. de Catalunya, 42 Tel. 973 57 00 48 - 25332 LA FULIOLA

Núm. 102

Pàgina 5

tribuna TANO Don Giuseppe solia dir que era feliç a resultes d’una sèrie d’errades que recordava de bon grat. La primera d’elles fou al 1946, quan el jove genovès es va embarcar per fi amb destinació Amèrica, a una Amèrica que imaginava amb els braços oberts i hospitalaris de l’estàtua de la Llibertat. Darrera seu deixava una Itàlia en runes, el malson de la guerra i a molts veïns que, mal enterrades les camises negres del feixisme, es vestien amb jaquetes de demòcrates.

Allí, Amèrica esta esperant-lo amb els braços oberts i, per ser digne de tal rebuda, don Giuseppe repassava les vint paraules d’anglès que li va ensenyar un soldat nord-americà.

Als cinc dies de navegació, un tripulant li va gelar l’ànima al dir-li que el vaixell navegava amb rumb a Amèrica, però a l’Amèrica del Sud, perquè Amèrica –li va dir- es més gran i extensa que totes les esperances i que tots els sofriments.

Un cop païda la sorpresa, don Giuseppe va cercar algú que li digués més sobre la seva destinació, i no va tardar en fer- se amic d’un maquinista, italià també, que portava varis anys navegant amb els vaixells de la Companyia Sud-americana de Vapors.

El compatriota li parlà de l’Argentina, un enorme país en el que la carn era gairebé a donar, i on hi havia tant de blat que fins feia pocs anys el cremaven per fer-ne electricitat. A més, – li va dir, conec una família piamontesa que s’ha instal·lat a Mendoza amb una fabrica de pasta, i si hi vas de part meva, segur que t’ofereixen casa i treball.

Un cop arribats a Buenos Aires i don Giuseppe que xafa per primer cop terra americana, el mateix maquinista s’encarrega de buscar-li un camioner que feia el transport de matalassos des de la capital argentina cap a les províncies.

-D’acord, tano, t’hi porto gratis, et pago la dispesa a canvi de que m’ajudis a descarregar, però la teva veritable missió ha de ser la de parlar amb mi al llarg del camí. Parlem sense parar, de tot, encara que sigui rucades el que em diguis.

Don Giuseppe no va entendre ni una paraula del camioner, però alguna cosa li va fer entendre lo que aquell home volia, de tal manera que li va respondre “va bene” i va trepar a la cabina del camió, un rovellat Mack amb un gos buldog cromat damunt del capó. Als pocs quilometres de marxa li agradà el tracte de tano, de la mateixa manera que amb el temps l’acabaria divertint que li diguessin bachicha.

Només sortir als afores de Buenos Aires, davant els ulls del jove emigrant va començar la desfilada d’un panorama llis, verd i infinit, en el que en contades vegades es creuaven amb altre vehicle o persona. Les llanguides mirades de milers de vaques saludaren el seu pas per la Pampa, i per evitar que el xofer s’adormís li va parlar de la seva vida, de la guerra, de Gènova, dels seus somnis de legitima felicitat, Havien transcorregut centenars de quilometres quan, a la sortida del sol del dia següent, el camioner, es va desviar de la ruta per una pista de terra que els portà fins les cases d’una "estancia". Hi havia allí altres camioners, però sobretot hi havia carn, molta carn, vedelles senceres obertes en creu rostint-se sota l’atenta mirada d’uns "gauchos", L’italià va menjar i beure com mai en sa vida, tant, que el camioner amb el que anava, el qual tampoc es va quedar enrera, li manà

Pàgina 6

continuar el viatge a la part de la carrega mentre dormia la borratxera damunt els tous matalassos Don Giuseppe mai va saber de cert que li va passar a Mendoza, si es que el camió s’aturà o no en aquella ciutat. Sols es recordava que es despertà per un fred intens i les veus d’uns homes d’uniforme verd que li manaven baixar.

Amb el cap a punt d’explotar-li, don Giuseppe va saltar al terra i es va estremir davant l’agrest paisatge dels Andes nevats. El seu gest de sorpresa va fer que els carrabiners de Xile entengueren que no sabia on cony estava.

-Aquesta estàtua es el Crist Redemptor, la frontera. Del pit esquerra de Nostre Senyor cap allà es Argentina. De la dreta cap aquí, Xile.

En aquell moment, don Giuseppe va adonar-se que el xofer del camió no era el mateix que l’havia pres a Buenos Aires.

En el seu atropellat dialecte genovès va repetir una i mil vegades que el seu destí era Mendoza, explicant entremig el gran fart del dinar i el molt vi eixugat.

Del discurs dels carrabiners xilens, l’únic que don Giuseppe va entendre fou que li preguntaren si li havia agradat el rostit de vedella i el vi argentins. Com va poder va respondre que si, i amb això n’hi hagué prou perquè els policies xilens el portessin fins la cantina del destacament. Allí, l’emigrant es va donar la segona fartanera de carn i vi, amb la conseqüent borratxera, de la que va despertar convertit en soci d’un sergent dedicat a la cria d'aus de corral i altre aviram.

Anys després don Giuseppe, el tano per a uns, el bachicha per altres, va obrir un empori d’ultramarins al barri de Santiago de la meva infantesa. Fou un ciutadà mes d’aquell barri proletari. En un gruixut quadern de negres tapes anotava els deutes dels veïns que li compraven a crèdit, als xicots ens donava uns bons talls de mortadel·la mentre ens iniciava en els secrets de les operes que li adornaven les tardes des de els seus discs de carbó, i convidava a tot el barri a festejar a l’empori les victòries futbolístiques del Audax Sportivo Italiano.

La millor festa a l’empori va tenir lloc el diumenge 4 de setembre de 1970. Aquella nit el barri tenia molts motius per estar alegre: Salvador Allende havia guanyat les eleccions presidencials, don Giuseppe es casava amb la senyora Delfina després d’una discreta relació mantinguda al llarg de vint anys i, per acabar-ho d’arrodonir, ens va comunicar, tot emocionat, que acabava de nacionalitzar-se xilè.

El vaig veure per darrer cop el 1994. Era un ancià. L’empori ja no existia, ni el barri, que fou engolit per la misèria. Però els seus vells discs de carbó continuaven omplint les tardes d’amors impossibles i veus perdurables. Vaig beure amb ell varis vasos de vi, vaig escoltar un cop més la seva història, i em va doldre respondre que si, quan va preguntar-me si era cert que a Europa es tractava malament als emigrants.

Luis Sepúlveda (Histories marginals)

els viatges del soci BERLIN (I) Qui ens ho havia de dir, tot arriba. Fa no molt que, amb els ulls clavats a la pantalla de l’ordenador i els dits creuats sota la taula, buscàvem les millors ofertes. Un mareig de dates, companyies aèrees, agències de viatges, hotels, hostals i pensions. Un mareig de pàgines i pàgines web: www.lastminute.com, www.edreams.com, www.viajar.com, www.atrapalo.com i “hasta el infinito y más alla”.

05/12/05 (dilluns) Guants, bufanda, la gorra de mon pare, l’abric impermeable de mon germà, les botes trekineres per llargues caminades, força jerseis i els mitjons llargs, gruixuts i de llana que m’ha comprat ma mare. El passaport correctament en regla. Si. Ja estic apunt.

Ja estic apunt i ja m’esperen a la parada de Plaça Reial (Barcelona). Ells dos ja han començat el viatge (un fantàstic trajecte a bord de l’Alzina Graells de les 9 del matí) amb les seves maletes, abrics, gorres, bufandes, guants, trekineres i mitjons gruixuts.

COMENÇA LA FESTA! Metro i cap a plaça Espanya per agafar l’autobús llançadera que ens portarà a l’aeroport, ja que la via de tren que surt de Sants Estació està de reparacions. A Barcelona encara l’hi queda molt per aprendre. Tres euros que val el bus! I el transport públic senyors?

SwissAir ha estat la companyia de vol seleccionada (www.swiss.com), perquè ens permet aprofitar més els dies i per que era la més barata d’entre el maremagnum de ofertes que hi havia per internet. Lo de volar barato comporta que no et donin res durant el vol... total el menjar sol deixar molt a desitjar i a més ja hem fet la nostra provisió de gormanteries diverses. Però, sorpresa!!, ens han donat beure, un Kit-Kat i/o galetetes salades i una xocolatina (suïssa clar). Per la tornada ja ho sabem; no fa falta comprar res. També ens ha sortit més barato el vol per que fem una escala al Flughafen (aeroport) de Zürich. Una hora d’espera i a agafar un altre avió (més beure, Kit-Kat i xocolatines suïsses).

Arribar amb un vol de nit a una ciutat desconeguda (no sé perquè) sempre m’ha agradat. Des de l’aire ja et fas una idea de lo molt que t’espera per veure i caminar.

Núm. 102

WELLCOMEN TO BERLIN TEGEL FLUGHAFEN. Apa! Ja hi som! Ja som a BERLIN! BERLIN: és, a la vegada, capital de Alemanya i un estat federat (regió de Alemanya). La ciutat es confon geogràficament amb l’estat, que està totalment rodejat per el de Brademburg, del qual es va separar el 1920. Traspassada pel riu Spree i ubicada a uns escassos 70 Km de la frontera entre Alemania i Polonia, Berlín es la ciutat més poblada i extensa del país, centre de una àrea metropolitana de 3.950.887 habitants (2005) amb una extensió de 891.75 km2, així com una de les més destacades en l’àmbit polític de la Unió Europea, de la que, després de Londres, és la segona capital més gran. (www.wikipedia.org).

Tindre alguna informació prèvia sobre la ciutat que vas a visitar es bàsic, i per això no hi ha res millor que internet: www.btm.de, www.berlinfo.com, www.berlinmagazin.net, www.stadtplandienst.de, www.berliner-stadtplan24.com, etc.

Però un cop ets a la ciutat... res com una bona guia.

Amb la selecció de la guia hi vaig dedicar una tarda perdent-me pel Fnac i una fantàstica tenda de llibres i guies de viatge de Barcelona, Altaïr (que recomano a tothom que vulgui fer un viatge). No tothom necessita el mateix tipus de guies. N’hi ha que només fan que donar-te referències de com arribar al teu destí, d’on dormir i d’on menjar i tot això, nosaltres ja ho tenim solucionat. Hi ha guies que et proposen llocs on anar, només aptes per a butxaques

foradades i generoses, i aquest tampoc es el nostre cas. Al final crec que la vaig encertar: Lonely Planet; amb recomanacions per al transport públic, menjar, llocs a visitar, història dels diferents barris i unes molt bones rutes a peu que posarem a la pràctica.

Bé. Doncs ja hi som. A la parada del bus que ens portarà al centre hi ha una màquina expenedora de bitllets pel transport públic de Berlín. Sorpresa. Hi ha la opció de Espanyol. Això comença be. Ens treiem un bono per una setmana. Com que el nostre vol arribava a les 19:00h ja vam fer la ruta del transport públic de l’aeroport a l’hostal durant el vol. Només hem de agafar un bus que ens deixa a Alexanderplatz i d’allí a peu fins a Inter Varko Pension & Gästehause (la nostra pensió). Segons la guia, actualment el transport públic de Berlín es una complexa red urbana (uf! Ja veurem com ens en sortim) que consta de: metro (U-Bahn), autobusos, tranvia (Tram), trens regionals (regionalBahn) i una cosa que està entre mig camí de un tren i un metro, que en diuen (S-Bahn).

A la pensió ja ens esperaven. Però el bon home que hi ha darrera la taula del despatx no parla ni espanyol, ni anglès, ni francès... i nosaltres d’alemany res! A base de gesticulacions anotacions i un mega-mix de llengües que semblava que parléssim esperanto ens hem entès. Ja tenim la base de operacions. Ara ja podem respirar tranquils. Els bitllets i la reserva de allotjament per internet han funcionat a la perfecció. Ara tenim tot una setmana per disfrutar de Berlín. Però per avui ja n’hi ha prou, ha estat un dia molt llarg i estem fets pols.

06/12/05 (dimarts) Ahir a la nit, encara vam tenir humor per marcar-nos una ruta bàsica. Per començar... les zones més turístiques.

Alexanderplatz. Una plaça? On és la plaça?

Una gran explanada que queda diluïda i confosa pels grans edificis que la rodegen.

Una gran estació del U-Bath, el Forum Hotel Berlin (el més alt de la ciutat), el palau de la república i la torre de telecomunicacions: Fernsehtum.

Fa un dia radiant. Fred però radiant. Després del primer contacte amb la gastronomia alemanya estem plens de energia per afrontar el primer dia de “puro turismo “ berlinès.

Continuarà...

F.R.M.

Pàgina 7

la Fulla pels nens CAGA TIÓ A INFANTIL Aquest ja és el 2n any que els nens i les nenes d’educació infantil i primer de primària anem a la llar de jubilats del poble a fer cagar el tió.

Una cançó al tió vam dedicar tot i picant-lo al llom.

Ens va cagar tot de llaminadures, un bolígraf i a més a més una pilota per classe. Tots els padrins miraven com ho fèiem!!

• Ara oferim venda de PA i gran assortit en BOLLERIA ARTESANAL. • Es fan encàrrecs de tot tipus.

Plaça de l'Ajuntament, 1 La Fuliola - Tel. 973 57 05 99

Pàgina 8

• Obert tots els dies inclòs diumenges.

la Fulla pels nens REPRESENTACIÓ DE CONTES La celebració del Nadal sempre és un fet molt important a l'escola. El darrer dia del primer trimestre per la tarda, amb una massiva assistència de públic, vam fer l'acte central de la diada: vam representar quatre contes populars, ho vàrem fer pel fet que durant tot l'any vam fer un treball sobre el món de la literatura. Tot fou un èxit!!.

Els contes van ser els següents: EL FLAUSTISTA D'HAMELIN els i les alumnes d'Educació Infantil.

EL GAT AMB BOTES els de Cicle Inicial.

EL SASTRE VALENT els nens i les nenes de Cicle Mitjà.

PRETTY TITTY representació en anglès del conegut conte de la rateta que escombrava l'escaleta, realitzada per l'alumnat de Cicle Superior .

Núm. 102

Pàgina 9

actualitat NEVADA L’últim cap de setmana de gener, ens vam despertar per dos vegades consecutives amb els carrers nevats. La primera vegada, la nit del divendres a dissabte, només va enfarinar els carrers, mentre que pel diumenge al matí, ens vam trobar amb un gruix que arribava ben bé als 30cm, la qual cosa va permetre a aquells que ho van voler, divertir-se una bona estona amb la neu.

La Plaça de l’Església el matí del dissabte.

La Plaça de l’Ajuntament el diumenge pel matí.

CARNAVAL 2006 Enguany tocava la XXXIena edició i se celebrà el 4 de març. El programa fou l’habitual: esmorzar pel matí, dinar popular al poliesportiu, del qual us en adjuntem imatge, per la tarda ball i per la nit més ball amb disfresses amb l’orquestra Top Music’s.

FEBRE URBANÍSTICA És ben patent que el municipi es transformarà urbanísticament en poc temps: diverses promocions de vivendes han estat iniciades en un periode breu. Segons dades proporcionades per l’Ajuntament, en els últims sis mesos s’han atorgat llicències per 51 habitatges. Tot sembla indicar que aquesta tendència de moment continua.

Una imatge del dinar de carnaval.

La Placeta

RESTAURANT • SALA POLIVALENT

Av. Catalunya, 30 - 25332 La Fuliola

Promoció d’habitatges de l’Av. Catalunya.

Pàgina 10

pàgina de les entitats ÀGUEDES 2006 Aquest Any les Àguedes han estat, com sempre unes artistàsses; han ballat com autèntiques sevillanes, han galopat com professionals, han repartit bombons a les més grans, i més que tot, han disfrutat d’allò més, amb l’ajuda de totes les dones del poble i la seva col·laboració.

De cara a l’any vinent, la festa serà més intensa, més llarga i més màgica. Fins llavors, moltes gràcies i fins l’any que vé.

Endavant!!!

La Junta

lafulla@premsacomarcal.com

Núm. 102

Pàgina 11

pàgina de l'ateneu BOTIGA DE COMERÇ JUST Com ja ve sent habitual des de fa uns anys, l’Ateneu col·labora amb els actes organitzats per la Festa Major de Santa Llúcia amb una botiga de comerç just. A la Sala Petita del Poliesportiu es van poder adquirir productes d’alimentació comercialitzats per l’ONG Intermón-Oxfam i altres productes d’artesania del Perú i l’Ecuador distribuïts per l’ONG peruana Coproli.

CURSA DEL PAVO Ni el fred ni la grip aviar van impedir que, novament, el jovent de la Fuliola participés en la cursa del pavo del passat Nadal.

Aquesta edició, així com les anteriors, es va realitzar el cap de setmana abans de Festes (el 18 de desembre del 2005). La participació va ser d’un total de 17 nois i noies, els quals van seguir tot el recorregut marcat entre La Fuliola i Boldú. Els guanyadors d’aquest any van ser: en la categoria de petits, Domingo Moreno i en la de grans, Manel Farré (per segon any consecutiu). Al final de la cursa hi va haver un refrigeri per als participats i la entrega del pavo i la gallina per als guanyadors.

Sant Esteve, cantant nadales.

CAFÈ-CONCERT EN COMMEMORACIÓ DEL NÚMERO 100 DE LA FULLA Vàrem passar la tarda de Sant Esteve d’enguany d’una manera molt amena i molt participativa: es tractava d’alguna manera de celebrar haver aconseguit la fita de passar de dues a tres xifres després de 23 anys. Gairebé totes les entitats culturals i esportives varen col·laborar recitant una poesia de les que es venen publicant a la revista des del número 50. La nota musical la van posar diferents aficionats a nivell personal amb la interpretació de diverses peces tant clàssiques com modernes sent el violí i la guitarra els instruments predominants.

Però això encara no fou tot: vam comptar amb la col·laboració d’un grup de jovent que donaren el toc coreogràfic al començament i al final de la vetllada. El Dembélé també ens va acompanyar amb la seva percussió típica de Mali arribant a fer inclús classes magistrals als interessats. I com que era Sant Esteve, les nadales tampoc van faltar a la vetllada.

Sant Esteve, curs accelerat de percussió.

Per últim, diferents redactors de La Fulla en diferents etapes durant tots aquells anys van fer lectura de les editorials més significatives al llarg d’aquest periode.

Des de l’Ateneu Popular i en especial des de La Fulla, agraïm la col·laboració i suport de totes aquelles persones i entitats que van fer la celebració fos més de tots.

• ASSESSORAMENT I PROJECTES D'ENGINYERIA • INSTAL·LACIONS DE SISTEMES DE CONTROL I GESTIÓ DE LUBRICANTS • PARCS D'EMMAGATZEMATGE DE LÍQUIDS PETROLÍFERS • EQUIPS DE TRANSVASSAMENT, MEDICIÓ I MANIPULACIÓ DE FLUIDS • INSTAL·LACIONS PETROLÍFERES DE SUBMINISTRE A VEHICLES I CONSUM PROPI

Av. Mediterrànea · Pol. Industrial Golparc, parc. 72 · 25241 GOLMÉS (Lleida) Tel. 973 60 43 93 · Fax 973 60 40 82 · E-mail: ist@ist-sl.com

Pàgina 12

pàgina de l'ateneu CURS D’ANÀLISI SENSORIAL DE LA GASTRONOMIA RURAL Durant els dimecres i divendres dels mesos de gener i febrer s’ha tingut l’ocasió de conèixer més en profunditat el que ens ofereix la gastronomia de l’entorn. Tasts de vins, caves, licors, formatges, embotits, olis i patés han estat les assignatures en que s’ha composat el curs a través de les quals, hem anat descobrint noves maneres de menjar i beure de la mà de l’Alejandro Dibasson. El curs fou co-organitzat amb la Unió de Pagesos subvencionat pel Fons Social Europeu i el Forcem i no ens oblidem d’agrair a la Cooperativa de Camp per havernos cedit la sala de juntes on han tingut lloc les sessions.

BENESTAR I RELAX Per tercer any consecutiu continua l’activitat Benestar i Relax, que té com a objectiu; primer passar una bona estona gaudint del moment present i de la intensitat de les coses senzilles , i fer d ‘aquesta vivència aprenentatge de recursos i instruments que puguin servir per recuperar, fora de l’espai i del temps, moments de benestar i relax, que ens ajudin a viure d’una forma més agradable: Amb més benestar amb menys estrès.

Exceptuant les ganes i la il·lusió de les assistents hi ha hagut molts canvis: -El nom, ara Benestar i Relax, abans antiestrès.

-Les dates, ho hem anticipat al primer trimestre.

-La durada, de dos mesos hem passat a tres.

-El lloc, de l’espaiós gimnàs de l’escola hem passat, només per raons de temperatura, a la sala petita del poliesportiu, la veritat es que trobem a faltar l’espai del gimnàs.

-El grup, és cada cop més nombrós de les 6 del primer any a les 12 d’ara. La riquesa de les edats la meitat són joves -Les activitats, aquest any van més dirigides i focalitzades cap a una tècnica motriu nova: Kinessiologia Educativa, Brain Gym o Gimnàstica del cervell ( L’explicació mereix un article exclusiu, no es pot resumir en quatre ratlles.)

La proposta de les activitats continua essent la mateixa: El cos/moviment- fent molt més èmfasi en el sentir que en el pensar. L’espai, les demés i algun que altre objecte: Amb aquests medis el que es treballa són exercicis de: descoberta del cos,

C

Curs d'anàlisi de la gastronomia rural.

Curs de Benestar i relax.

Mobles Carulla

Av. de Catalunya, 42 · Tel./Fax 973 57 00 55 · 25332 LA FULIOLA (Lleida)

Núm. 102

Pàgina 13

pàgina de l'ateneu l’espai, les demés, els objectes....,exercicis de respiració; presa de consciencia sensorial; exercicis concrets de Kinessiologia; joc i ball; relaxació.

CINE-FÒRUMS: “ATANSAR-SE A LA MORT” I “LA DONA EN EL TEMPS” Després de la bona acollida que va tenir el cicle de cine fòrum “Atansar-se a la mort sense por”. Tot i que va ser arriscat, parlar sobre un tema que d'entrada és molt desconegut i al hora podia ser morbós i desagradable.

El tema va estar dedicat especialment als que no volien parlar de la mort, perquè li els feia por i als que volien conèixer-la i no sabien a qui preguntar.

De la mort se'n podria parlar des de més punts, però ens vam centram en els 4 que ens son els més propers.

Es va parlar de “La realitat pura i dura” amb el documental Junto A La Muerte. “Les experiències al llindar de la mort”, amb la pel·licula Linea Mortal,es va comptar amb la presència de Jaume Capdevila i Manuel Bros, que han viscut aquesta experiència. “L'eutanàsia” amb la pel·lícula Johny Cogió Su Fusil, per acabar es va parlar d' “El procés de dol” amb la pel·lícula Felíç Aniversari Amor Meu. Quan arribi La Fulla a les vostres mans, s'haurà acabat el cicle dedicat a la dona, que aquest any es fa una mirada a “La Dona en el temps”. Amb les pel·lícules El Piano, Eclipse Total i Cosas Que Diria Con Solo Mirarla. Aquestes pel·lícules ens donen peu per parlar sobre: el segle XIX i el rígid control de la societat sobre les dones, la dona maltractada i sense recursos i els problemes de les dones, que sembla que ho tenen tot. Una crua reflexió, sobre el passat, present i futur de la dona.

Esperant que aquests cicles hagin complert amb les expectatives dels espectadors, si més no, que hagin fet passar una estona agradable i si a més... ha servit per fer-nos reflexionar, no s'ha perdut el temps.

Cursa del pavo, descans després de l'esforç.

ASSEMBLEA El diumenge 19 de febrer estàveu convocats tots els socis les assemblees generals ordinària (la que es fa cada any amb l’ordre del dia habitual) i extraordinària, en la qual s’aprovà principalment la modificació dels estatuts per tal d’adaptar-los als canvis legislatius.

Un tema cabdal fou la renovació de càrrecs de la Junta que hi va haver inclòs el de President. La nova Junta Directiva queda com segueix: President: Ramon Utgés Vila Vicepresidenta: Carme Piera Isern Secretària: Avel·lín Farré Salvadó Tresorera: Eva Pané Vidal Vocal: Maribel Trilla Tarruella Vocal: Lluïsa Solsona Paüls Vocal: Francesc Ricart Mercè Vocal : Ana Mari Ardèvol Ribó Vocal: Vacant Com podeu veure, ens falta un membre de la Junta, des d’aquí animem a tots aquells possibles interessats en formar-hi part, només cal que ho comuniqueu a qualsevol dels membres relacionats.

FISCAL • COMPTABLE LABORAL • ASSEGURANCES

A S S E S S O R I A Pàgina 14

Av. de Catalunya, 37 Tel. 973 570 670 Fax 973 570 090 25332 LA FULIOLA (Lleida)

entrevista AGUSTÍ DURÓ: AFICIÓ AL MOTOCRÒS -L.F.: A quines categories participes?

-A.G.: A diverses: clàssica, motocròs, induro, dirt-track, 125cc, 250cc. A la de 125cc és amb la que em trobo més a gust.

Tots coneixem a l’Agustí per la seva professió, la de fuster que li ve per tradició familiar, però de ben segur que la majoria desconeix una afició que practica de molt temps enrere, la del motociclisme, especialment el motocròs. A les següents línies ens ho explica.

-L.F.: Llavors, quantes motos tens?

-A.G.: Ara mateix en tinc vuit i aviat nou perque me n’estic fent una. Tinc una de 125cc, una altra de 250cc i una de 450cc de la marca Honda. En tinc dues més per fer dirt-track (Husqwarna) i llavors tinc les clàssiques : una Montesa per a fer enduro i dues Capra per a fer motocròs.

-La Fulla: D’on et ve aquesta afició?

-Agustí Duró: Bé, fou el meu germà qui va ser el primer aficionat de la família que me la va traspassar a mi.

La primera carrera crec que la vaig fer abans d’anar a la mili, cap allà a l’any 1983.

-L.F.: On entrenes?

A.G.: Hi ha circuits per aquí a prop, anem molt a un circuit que hi ha a Castellnou de Seana, però també anem a circuits que hi ha a Bellpuig, Arbeca, Corbins, Alcarràs, Almacelles, Lleida… Només entreno els caps de setmana ja que entre setmana la feina no m’ho permet.

-L.F.: Hi ha afició aquí a Lleida?

-A.G.: Home, jo estic afiliat al Motoclub Segre de Bellpuig, que podriem dir que és un dels més importants de Catalunya; és el club que organitza el mundial de motocròs al Circuit Montperler de Bellpuig (enguany es celebra els dies 15 i 16 d’abril). Pertanyo a aquest club des

de l’any 1993. Fins a aquesta data, als anys vuitanta fèiem carreres en les festes majors dels pobles que traçaven circuits provisionals, també es feien carreres “pirates”, no legalitzades.

-L.F.: I a La Fuliola?

-A.G.: A part de jo, també corre el Lluís Piera i el Pepe Batalla, però aquest últim només fa l’especialitat d’enduro. De més joves només hi ha el meu nebot Marc que té vuit anys i ja ha estat campió del Motoclub Segre en la categoria d’iniciació d’automàtiques de motocròs.

Expenedoria núm. 1

M. Carmen Alarcon Alarcon Estanc · Tabacs Objectes de regals Av. Catalunya, 34 - LA FULIOLA Núm. 102

-L.F.: Quan dura la temporada de motocròs?

-A.G.: Ara al 26 de març tindrem la primera cursa i ja no pararem fins al

Open de Basella, 2005. Honda 125 cc.

Flors

Julita

Art Floral C/ Dr. Rius i Tarroja, 3 Bodes - Corones 25332 La Fuliola Plantes - Ceràmica Tel. 973 57 00 75 Mòbil 659 11 74 02 Objectes de Regal

Pàgina 15

entrevista desembre, excepte durant aproximadament un mes i mig a l’estiu, per la calor. A cap de l’any puc arribar a participar en una quinzena de curses, encara que gairebé cada cap de setmana hi ha competicions.

-L.F.: I en quin àmbit geogràfic competeixes?

-A.G. : Només a Catalunya, perquè només tinc la llicència catalana.

-L.F.: Quin és el teu palmarés?

-A-G.: El 1993 vaig guanyar el Campionat de Lleida a la categoria de 250cc junior, l’any següent en vaig ser subcampió i el següent tercer. El 2003 vaig ser campió de Catalunya de clàssiques i el següent subcampió.

Aquest últim any he quedat cinquè de clàssiques.

-L.F.: Et prepares d’alguna manera especial: entrenament físic, dieta…?

-A.G.: Doncs no, encara que hauria de fer-ho: quan acabo les curses tinc agulletes per tot el cos durant tres o quatre dies… També hauria de corregir postures viciades, doncs el que em fa més mal durant la cursa és l’esquena.

-L.F.: A part d’aquest possible entrenament o no, quina creus que és la qualitat que ha de tenir un bon pilot de motocros?

-A.G.: Penso que la millor característica és ser resistent i constant per damunt d’altres possibles qualitat com és l’agosarament o habilitat.

Moto Husqwarna 610 tipus dirt-track, 2004.

motos saltant per damunt, però no ha passat res.

-L.F.: I el preu?

-A.G.: El que es pot considerar més car són les reparacions, però en el meu cas aquest és un tema que me’l solventa el meu germà Pau, que té molta afició a la mecànica i monta i desmonta les motos quan convé.

La indumentària s’ha de tenir en compte, ja que s’han d’aquirir botes, pantalons, jaqueta, samarreta, casc, genolleres, colzeres; encara que el preu varis segons marques i qualitat, un casc per exemple et pot costar des de 90 a 600¤ i unes botes uns 300¤.

En quant a les motos, la més senzilla que seria la de motocròs de 125cc

-L.F.: Què ens dius sobre la perillositat d’aquest esport?

-A.G.: És clar que és perillós!

Però jo gairebé no he tingut lesions, només entrenant em vaig trencar la clavícula .En curses no m’ha passat mai res, sí que he tingut caigudes i alguna vegada, no em facis explicar com, m’han passat

-L.F.: La igualtat de sexes ha arribat al món del motociclisme, especialment les modalitats de terra?

-A.G.: En absolut. Només tinc constància de que corri alguna noia en la categoria del meu nebot Marc, d’edats més avançades em sembla que no hi participa cap noia.

El que sí hi ha és una categoria femenina de trial, però és l’unica modalitat que hi ha una categoria específica per a noies.

GLOSSARI DE TERMES: Pels neòfits i no fanàtics en general, a continuació us presentem unes definicions dels tipus de categories i conceptes per si en algun moment de l’entrevista us heu sentit desorientats: MOTOCRÒS És un tipus de competició que consisteix en disputar curses de velocitat en un circuit o pista de terra a camp obert, prèviament traçats o delimitats.

Hauran de circular, tant en els

L’Agustí, entre fustes i motos.

Pàgina 16

arriba als 6.000¤ aproximadament.

entrevista amb el temps pre-fixat i rapidesa a les zones cronometrades. Durant el recorregut els pilots només poden rebre ajuda limitada dels seus equips, sent els pilots els responsables de les tasques de manteniments i reparació de les motocicletes. Els rallys, habitualment carreres de llarga durada com el TOT TERRENY París-Dakar o el Rally Es podria definir com una dels Faraons, en la qual modalitat esportiva del els pilots han de recòrrer motociclisme que grans distàncies combina el motocròs i el Campionat Catalunya de Veterans, Salomó 2005. Honda 125 cc. través) i amb una durada que amb combinant rapidesa i navegació, sent trial. cada dia una nova etapa i sumant els En aquesta modalitat els pilots es freqüència és de diversos dies. veuen obligats a competir de forma, Les motos són especials per a aquesta temps de cadascuna d’elles per establir generalment independent, (la sortida modalitat i consisteixen en una barreja la classificació. és tipus rally), per terrenys de entre motos de cros i de trial, muntanya molt variats, on es possible sacrificant prestacions de cadascuna DIRT-TRACK discórrer per carreteres de terra a d’elles per a obtenir una motocicleta El Dirt-Track és una especialitat velocitats bastant altes per a aquest polivalent fora de la carretera i capaç motociclista que es disputa en circuits ovals de terra on es va tota l’estona tipus de terreny o haver de passar per de afrontar tot tipus de terreny. senderes estretes de molt diversa Existeixen dos tipus de competicions derrapant. És una categoria, amb una dificultat (proporcions màximes :75% tot terrenys: L’enduro, que se celebra idea de competició purament d’oci i per camins o senderes i 25% per en carreres d’1 o 2 dies de durada amb amb el clar objectiu de no fer-se mal carretera). Al contrari que el motocròs un recorregut proper als 200 i gaudir de la competició. A més a el circuit és obert i bastant extens quilòmetres en el qual els pilots han més també és una categoria que (encara que no es permès el camp a de combinar regularitat a les etapes permet perfeccionar la tècnica del derrapatge i el control de la moto. entrenaments com en les competicions, dintre dels circuits expressament concebuts i destinats a aquest esport que, per a major seguretat, hauran d’estar tancats, amb la prohibició de circular pels camins i per les pistes rurals que no formin part del circuit.

TRIAL Es refereix a les proves d’habilitat realitzades amb motocicleta, en les quals els participants, circulant a baixa velocitat (mitjana no superior a 20 km/hora) i per camins veïnals, han de travessar alguns trams, indicats prèviament, de topografia difícil fora d’aquests camins anomenats ‘zones no stop‘ de longitud no superior als 12 o 15 metres, tals com torrents, vessants rocoses, terrenys accidentats o similars.

CLÀSSICA: Versió de determinades curses amb motocicletes fabricades abans del 1981.

Campionat Catalunya, Santa Coloma de Farnés, 2003. Categoria clàssica.

Montesa 250 cc.

Núm. 102

Eva Pané

Pàgina 17

cultura 123456789 SUDOKU: .-“del japonés ( s u-d o k u ) , trencaclosques matemàtic de col·locació que es va popularitzar al Japó el 1986 i es donà a conèixer internacionalment el 2005.

Però resulta que no van ser els “japos” els inventors, si no que va ser un tal Howard Garns de New York; que el 1979 va donar a llum aquest… vici. Segurament inspirat per un matemàtic suïs del segle XVIII que va crear un sistema anomenat quadre llatí per a realitzar càlculs de probabilitats.

El 1984, una editorial americana el va portar a Japó i allí li van fer alguns retocs. El 1997 un jutge jubilat de Hong-Kong en va trobar un exemplar mig començat a una antiga llibreria i durant sis anys va estar treballant en un programa informàtic per a fer-los mes ràpidament i els va oferir gratuïtament a The Times. Però el tio no era tonto, ja que va patentar el seu programa informàtic i hores d’ara segur que te una més que generosa pensió.

En aquests moments el sudoku es el trencaclosques amb el creixement més ràpid arreu del món.* Al Sudoku l’hi has sortit germans, cosins, amics i parents varis per tot el mon. Sudokus amb colors, tridimensionals, amb icones, dibuixos infantils (i no tant infantils), notes musicals que construeixen partitures, lletres que formen paraules, frases i fins i tot passatges de la biblia.

“El concepto” sembla fàcil (o a mi m’ho va semblar quan el meu germà m’ho va explicar). Un quadrat. 9 files. 9 columnes. Un total de 81 caselles. Dividit en 9 cel·les de 3x3 caselles. Es tracta de: omplir les files del

1 al 9, omplir les columnes del 1 al 9 i omplir les cel·les del 1 al 9 però sense repetir un sol numero a cada fila, a cada columna i a cada casella.

No fa falta ser el rei de la aritmètica, ni de la trigonometria, ni tindre un màster en física quàntica. Lo bo del Sudoku es que enganxa per la seva simplicitat de concepte, per que es desafiant, absorbent i compulsiu. Enganxa per que començant per un Sudoku simple veus lo ràpid que pots evolucionar. I es que per molts llibres, tractats, teories i pàgines web que voltin pel mon explicant les mil i una tècniques per solucionar el sudoku (rastrejar, escanejar, marcar, analitzar...); com tot, no hi ha res millor que la pràctica.

Vols participar en fer Cultura pel Poble?

Doncs fes-te soci de l’ATENEU POPULAR Pots comunicar-ho a qualsevol membre de la Junta o bé enviant un mail a lafulla@premsacomarcal.com

Pàgina 18

cultura

Això si, deixeu-me donar-vos un consell: per començar, res millor que llapis i goma; ja que quan t’equivoques, t’equivoques. La major part de vegades, no hi ha manera de localitzar el número mal posat i que t’ha fet ballar tot el Sudoku.

Personalment (agafeu-vos-ho com vulgueu), quan vaig començar semblava malalt. Rastrejava tots els diaris que queien a les meves mans, arrancant pàgines d’amagat a bars i amics. No en tenia prou. Al final, vaig acabar comprant-me un llibre. “200 SUDOKUS”. El que me faltava!. A casa, al metro, al autobús, al bar, a l’hora de dinar entre la paella i el bistec de vedella amb patates.

Ara la cosa s’ha calmat. Ja no rastrejo ni robo diaris. Ni me compro llibres. Però quan en veig un... la temptació guanya i no puc parar fins que l’acabo o el rallo tot per algun fallo impossible de localitzar (burro!!!).

Núm. 102

Fins aquí una breu ressenya e introducció al mon dels Sudokus. La cosa es podria estendre molt més però total... com tots els jocs i totes les coses, no hi ha res millor que experimentar-les un mateix. Així, si encara ets dels pocs que queden. Si encara no has caigut a la temptació. Si encara no has gosat...

BENVINGUT AL CLUB!!!! * Ole! Si sembla que tingui culturilla i tot. Pos no.

L’internet. Que és fàntastic. Això esta tret de Wikipedia.org. una fantàstica enciclopèdia on-line creada per i per a tots els usuaris de la red.

FRM

Pàgina 19

dossier

termini termini

PĂ gina 20

dossier MDMA és l'abreviatura del nom químic complet 3,(4) metilendioximetanfetamina. La seva presentació és en forma de pastilles, normalment associades a un logo. També podem trobar-lo en pols o en càpsules. pujada: Desapareix el cansament i apareix eufòria. manteniment: Augmenta l'eufòria, empatia, que és l’estar de bon rollo amb els altres. baixada: Els efectes agradables van desapareixent i arriba un cansament físic i mental i a un estat d'ànim baix.

També es poden donar: tensió mandibular, boca seca, sudoració (deshidratació), dificultat per orinar, augment de la temperatura del cos. Els efectes de les pastilles poden canviar de "persona a persona”. Evita tenir la panxa plena quan vagis a consumir (pots tenir nàusees i digestió difícil).

Amb un consum d'èxtasi o amb pastillesd'alta concentració es pot donar angoixa, confusió i irritabilitat, i la baixada serà més forta.

Els consums continuats incrementen el risc de paranoies, depressions i atacs de pànic. El cor i el fetge també poden veure's afectats.

Amb l'èxtasi arriba un moment que s'ha d'augmentar la dosi per aconseguir els mateixos efectes. No genera dependència física, però sí pot donar-se una dependència psicològica.

Energy control -Consumir pastilles desconegudes (dosi i composició desconeguda) pot provocar alguna sorpresa desagradable.

Algunes pastilles contenen el doble (i fins i tot el triple) d'èxtasi que d'altres. Si consumeixes, evita prende-la de cop per esperar a saber quina és la seva intensitat i, en funció dels efectes(pot trigar una hora), decideix si prendre o no l'altra meitat.

-Si decideixes prendre fes-ho acompanyat de gent de confiança i en un context favorable. Tingues en compte que el dia següent pots estar cansat, fatigat... (important dormir i menjar).

-Si és la primera vegada que consumeixes, prudència amb la quantitat que prenguis. A més no oblidis els consells anteriorment comentats.

-L'èxtasi és una substància estimulant. Incrementa la temperatura corporal i per exemple, en ballar intensament, o en locals tancats, un pot començar a suar i a deshidratar-se. Beure alcohol encara deshidrata més i pot incrementar el risc de patir un cop de calor. Recorda beure aigua de manera regular i descansar.

-Love, mitsubishi... són alguns dels molts noms que poden rebre les pastilles segons el logo. Ni el logo, ni el color, ni la forma, la mida, l'olor, el sabor o la textura no ens asseguren realment que una pastilla porti o no èxtasi. Comprimits amb el mateix logo i iguals en aspecte, poden portar substàncies diferents i concentracions o quantitats diferents del principi actiu (sigui MDMA o un altre).

-La pujada pot portar el seu temps i sovint ve acompanyat d'efectes no desitjats: palpitacions, tremolors, mareig, nàusees i rigidesa muscular o de la boca. Si alhora apareixen sensacions d'ofec, pèrdua de control, calfreds o sufocacions, podem estar davant d'una crisi d'angoixa. Has de mantenir la calma, anar a un lloc tranquil i airejat, respirar lentament i profund i, si l’angoixa no passa, anar a un servei d'urgències.

-Qualsevol persona que pateixi diabetis, asma, tensió arterial alta, alguna problemàtica cardíaca, epilèpsia o malaltia mental no hauria de consumir aquestes substàncies. Tampoc no ha de consumir-se si s'està embarassada. Pot presentar irregularitats en el període menstrual.

-En cas d'estar realitzant un tractament fés atenció a les interaccions amb medicaments, especialment alguns relacionats amb el VIH i les IMAO (antiretorivrales, antidepressius...).

-Barrejar pastilles amb altres substàncies (alcohol, haixix, cocaïna, d'altres.) fa que els efectes siguin difícils de preveure'ls. Recorda que poden potenciar o mitigar l'acció de la dosi presa, i els riscs són majors.

-Consumir pastilles sovint pot provocar tolerància (necessitar més quantitat per aconseguir els mateixos efectes).

Incrementar la dosi significarà augmentar els efectes secundaris, i també els riscs d'hipertermia i cardio-vasculars, i les baixades seran més dures i llargues (sentiment d'apatia, incomunicació).

-Si consumeixes, procura no realitzar un consum continuat cada cap de setmana, sinó el pujar amb la pastilla serà cada vegada més difícil (el cos s'habitua ràpidament). Temporades de descans permeten, més endavant, continuar gaudint de la festa.

-La baixada, encara que sigui de tipus depressiu ha de suportar-se. Pensar a tornar a prendre per pujar pot fer que s’agreugi aquesta sensació de depressió.-Quan pel consum apareixen paranoies (sensació que tothom et mira, parlen o es riuen de tu, algú et persegueix...) és moment de deixar de consumir immediatament i, si aquestes sensacions es fan persistents, s'ha d'acudir a un servei d'atenció especialitzada.

Núm. 102

Pàgina 21

publicitat

agrounió AGROUNIÓ I SECCIÓ DE CRÈDIT, SCCL Departament d'Assegurances PINSOS • ADOBS • INSECTICIDES • CEREALS • ALFALS FRUITA • SECCIÓ DE CRÈDIT • MAQUINÀRIA AGRÍCOLA C/ de l'Om, s/n. • Tel. 973 57 00 44 • Fax 973 57 06 73 • 25332 LA FULIOLA (Lleida) Tel. 973 61 00 47 • Fax 973 61 03 99 • 25334 CASTELLSERÀ (Lleida) e - m a i l : c o o p f u l i @ l l e i d a . n e t • P à g i n a w e b : w w w. c o o p . l a f u l i o l a . c o m

Reserves fins al dia 7 d’Abril als telèfons: 93 814 94 94 / 93 814 33 66

Pàgina 22

biografies viscudes MOZART seu estil i composar versions personals de la seva música. La gira va concloure al 1766.

W O L F G A N G AMADEUS MOZART va nèixer el 27 de gener de 1756, fruit del matrimoni entre Leopold Mozart i Anna Maria Pertl; ella, de familia acomodada de funcionaris públics; ell, modest compositor i violinista de la cort del princeparquebisbe de Salzburg.

En aquell temps, Salzburg XVII, la vida cultural i econòmica girava quasi exclusivament en torn a la figura feudal de l’arquebisbe, al temps que començaven a circular idees ilustrades entre una neixent burgesia urbana, encara aliena als centres socials de prestigi i poder.

Leopold, va educar als seus fills, Amadeus i Nanerl, des d’una curta edat, com a músics i convertir-se l’abans possible en servidors a sou del príncep de Salzburg. Nanerl, cinc anys més gran que Wolfgang, ja donava classes de piano als deu anys d’edat i es possible que un dels seus alumnes fos el seu propi germà.

Aquest només tenía, sembla ser, que solament cinc anys quan, per sorpresa del seu pare, fou capaç d’interpretar sis tríos en el paper de segon violí. A partir de llavors, els germans Mozart es van convertir en concertistes infantils en gires cada vegada més ambicioses, amb el beneplàcit del bisbe, sense ell no haguèssin pogut abandonar la ciutat.

De 1762 a 1766, ambdos germans van realitzar varis viatges en els que van visitar Alemanya, França, Gran Bretanya i els Països Baixos.

Si el nen era un geni, s’ha de dir va ser educat, espoleijat i pulit per la

Núm. 102

diligència del pare, al que se li ha de retreure exposar a un nen d’una salut dèbil als constants rigors d’uns viatges certament incòmodes.

Al 1762, un any després de la seva primera composició escrita, els dos germans donen concerts als salons de Munich i Viena. Al mateix any, repeteix la gira, que extenen a Frankfurt, Lieja, Bruseles i París. A Versalles, aquell nen mimat per l’aplaudiment de tothom, pero nen de totes maneres, va saltar amb un arrebat a les faldes de l’emperatriu per abraçar-la, i li va proposar a la futura reina Maria Antonieta, llavors nena de la seva mateixa edat, que es cases amb ell, a més de fer un públic desplant a madame de Pompadour per que es va negar a donar-li un petó.

D’allí varen anar a Londres, on van tocar al Palau de Buckingham i vàren coneixer a Johann Christian Bach, el fill predilecte de Johann Sebastian, les composicions del qual van seduir al nen. En solament sis setmanes, Wolfgang va ser capaç d’assimilar el

De 1767 a 1769 donen concerts per Àustria, i des d’aquesta data fins el 1771 per Itàlia, on va rebre la protecció de Martini, qui va gestionar el seu ingrès en l’Academia Filarmònica. A la seva tornada a Salzburg, aquell afanat adolescent de quinze anys ja té en el seu afer l’escriptura de més de cent composicions que inclouen concerts, simfonies, misses i òperes, i llueix amb orgull la medalla d’or amb la que l’ha condecorat el Papa Climent XIV. Al 1771, mor l’arquebisbe de Salzburg i les idees i el caràcter del seu substitut, el conte Girolanno Colloredo, alteraren la vida d’en Mozart.

L’atmòsfera de l’Àustria Catòlica era menys rígida i puritana que en l’Alemanyia protestant, sobre tot a Viena, i el nou arquebisbe no era un senyor feudal a l’antiga, sinó tot un reformista il·lustrat, que va convertir als servents i criats de la seva cort en funcionaris públics. En aquesta operació, Colloredo va actuar amb la rigidesa d’un dèspota, i pel jove Mozart, equiparat administrativament als jardiners de palau, la modernització de la cort li va resultar més humiliant i gravosa que el tractament benevolent i paternal, encara que arbitrari, del seu antic senyor.

Després d’una estança a Munich, al gener de 1775, per a representar davant Maximilià III “La finta giardiniera”, Mozart aconsegueix

Pàgina 23

biografies viscudes finalment l’autorització de Colloredo per una nova gira. Acompanyat de la seva mare viatgen fins a Munich durant una bona temporada de l’any 1777 i també Augsburg i Mannheim on fa amistat amb Ramm, Wendling i Cannabich i escriu el Concert per a piano que fa la número 271 de les seves composicions.

El 23 de març de 1778 arriba a París, on coneixerà la primera de les seves amargues experiències: La ciutat l’ignora; ha crescut; ja no és, per la seva edat, un fenòmen de la naturalesa que pugui ser exhibit en els salons, uns salons contra els que Mozart escriu durísimes paraules per la seva frivolitat i insensibilitat musical davant la seva obra. Les seves condicions de subsistència es fan extraordinariament precàries, lo que sens dubte contribueix a minar la ja precaria salut de la seva mare. Anna Maria mor el 3 de juliol, i aquesta mort contribuirà a incrementar els mals entesos i tenses relacions entre pare i fill.

Abans d’arribar a Salzburg, Mozart és convidat a passar un quant temps a la Llar de la família Weber a Mannheim. Durant el seu viatge d’anada s’havia enamorat de Aloysia Weber, que, a la seva curta edat, es presagiava una prometedora carrera de cantant. Si esperava ara trobar consol amb ella, aquesta serà la seva tercera experiència de dolor. En la seva absència Aloysia ha triomfat i li fa saber clarament que no unirà la seva vida a un músic com ell, sense el futur assegurat.

Els dos anys següents els passa a Salzburg dins la seva esclavitut episcopal, fins que li arriba un encàrrec de Munich: la composició d’una òpera “Idomeneo”, en la que Mozart, supera les seves anteriors composicions per l’escenografía. L’any 1781 Mozart i la familia Weber coincideixen a Viena. Ell, com a membre de la cort de Colloredo, traslladada a la capital.

Sorgeix llavors l’amor per la germana

Pàgina 24

d’Aloysia, Constance.

Mentrestant, les relacions amb l’arquebisbe s’encrespen. A primers de maig, Mozart reb l’ordre, a través d’un criat de Colloredo, d’abandonar immediatament Viena, sembla ser, per portar un paquet a Salzburg, on se l’indica que ha de romandre.

Mozart presenta la seva carta de dimissió a l’arquebisbe, qui l’accepta de immediat.

Ha nascut l’artista modern del romanticisme, molt en consonància amb l’esperit rebel que han commocionat a la juventut alemanya de l’època; un artista que vol lliberarse de la servitut feudal, que es resisteix a insertar-se a les files del funcionariat cultural, i pretèn sobreviure a les seves soles espensas. Mozart haurà de pagar molt cara la seva exemplar gosadia; però, pel moment, se sent feliç, lliure i, sens dubte, disposat a casar-se amb Constans Weber, a qui dedica la serenata Nachmusik (K.388). La discutible boda tindrà lloc el 4 d’agost de 1782.

Molt han discutit els biògrafs els motius d’aquesta boda. Autèntic amor? Debilitat davant les maniobres casamenteres de la mare de Constance? Necessitat d’afirmar-se en la seva nova independència en front les pressions de Leopold?

Possiblement hi hagués de tot un xic.

La genialitat musical d’en Mozart no tenia per qué coincidir amb la maduresa del caràcter. El cas es que sembla injust afirmar que Constance fos la sola causa de la ruïna i quebrantaments de Mozart. No és pas segur que li sigués fidel –algunes de les cartes del marit a l’esposa són extremadament patètiques, en els esforços amb insistir de que sapigui “guardar les aparences”-, però tampoc ho és que Mozart li fos fidel a ella en tot moment. L’únic cert es que, a l’igual que el seu jove espòs, Constance no era l’administradora

que la delicada situació d’un artista independent hagués requerit, i sembla ser que malgastava amb la mateixa alegria que Wolfgarng Amadeus: la llar vienesa dels Mozart rebrà diariament la visita del perruquer i altres serveis; en els moments de major penúria, Mozart se les ingeniarà per aparèixer en públic impecablement vestit i mostrar-se lliberal i obsequiós.

Solament després de la seva mort, els seus amics, molts d’ells amb una envejable situació econòmica, s’assabentaran amb sorpresa de la quantia del seu endeutament.

L’any 1783, el 17 de juliol, neix el seu primer fill, Raimund Leopold, que sóls sobreviurà fins el 19 d’agost.

Seguiran a aquest uns altres cinc fills, els parts dels quals mimvaren la salut de Constance, que es veurà obligada a costoses cures de repòs, molt gravoses per la dèbil economia familiar. De tots ells, nomes Karl Thomas i Franz Xaver, que neix quatre mesoss abans de la mort d’ en Mozart i futur pianista, arribaran a l’edat adulta.

Tot en Mozart és, per tant, excès: de facultats, de vitalisme, de projectes, d’obres i de sentiments. Doncs no es va atançar a la francmasonería al 1784 buscant ajuda econòmica, que mai, per orgull, va sol.licitar dels seus amics, sinó per satisfer una ansia d’universal fraternitat i espiritualitat que Mozart, com a molts catòlics austríacs, va trobar en els símbols i els rituals massons abans que en la pompa clerical de l’Esglesia. Una simbologia que va saber plasmar musicalment en la composició de “La flauta màgica”.

Els nou anys que separen el seu matrimoni de la seva mort poden, dividir-se en dos clars períodes. Fins 1787, sobre tot a partir dels èxits vienesos de 1784, aquells poden ser qualificats de “feliços”. Durant aquest primer període, la seva producció és immensa en tots els gèneres: concerts

biografies viscudes per a piano, tríos, quartets, quintets, i “Les bodes de Fígaro”, l’any 1786.

L’elecció del tema era arriscada, doncs l’obra original estava prohibida; però en aquesta mateixa elecció es posa de manifest el caràcter totalment lliberal del compositor al participar de la crítica suau, pero en el fons corrosiva dels privilegis nobles.

En part, l’evolució de Mozart com a compositor operístic és insaciable, la creativitat és molt més forta i suculenta cada vegada que madura més, i la seva situació econòmica i personal és crítica.

La seva gran obra mestra, “Don Giovanni” (1787), actualment considerada la més tràgica i perfecta de les seves obres: el retorn dels morts i les portes de l’infern que s’obren, és l’escena més impactant, operísticament parlant, aconseguida per Mozart ins la seva creativitat cada vegada més intensa. A l’estrena d’aquesta obra hi fa cap el mateix cavaller Casanova.

Viena, li tanca inexplicablement les portes. Aquí comença un període gris i dolorós que durarà fins la seva mort.

Per a sobreviure, el geni es veu obligat al recurs de les classes particulars, que no sempre troba. Les absències de Constance, la humiliació de sentirse injustament rellegat, les penúries econòmiques, l’experiència de dolor, en total, no agreixen pas el seu caràcter; es més, creix i afina la seva inspiració musical en un fecunda serie d’obres mestres en l’àmbit de la simfonía del concert, de la música de càmara i de l’òpera. Però la seva salut es trenca: el dia de l’estrena de la “flauta màgica”, el 30 de setembre de 1791, a Viena, ja no va poder assistir al gran triomf popular de la més optimista i estimada de les seves composicions.

Al juliol d’aquest mateix any, quan Mozart ja patía els síntomes de l’enfermetat que li resultaria mortal,

Núm. 102

possiblement urèmia, va rebre la visita d’un personatge “prim i alt que s’envolcallava amb una capa grís”, que li va encarregar la realització d’un Rèquiem. La Llegenda romàntica pretén que Mozart va veure en el anònim personatge l’encarnació de la seva propia mort. Des de 1954 es coneix, per un retrat, l’aspecte físic del visitant, que era Anton Leitgeb, fill del burgomestre de Viena. El seu aspecte era, certament, sinistre, i es probable que, en el fons, la llegenda endivini el pretendre que Mozart, en acceptar l’encàrrec de composar un Rèquiem, estava acceptant la imminència de la seva pròpia mort.

El fet de que alts personatges encarreguessin secretament composicions a músics famosos i les presentessin en públic com a obres pròpies no era infreqüent llavors. Pero la coincidència del sinistre aspecte del missatger, la condició fúnebre de l’encàrrec i la coincidència de la pròpia debilitat de les seves forces va haver d’impressionar profundament la sensibilitat del músic, qui no va amagar en cap moment als seus amics la seva creença d’estar composant el seu propi Rèquiem. Està, fora de lloc la calumniosa hipòtesi d’una alevosa trama o inclús d’un enverinament per algún músic rival, com Salieri. Cert és que Mozart mai va estar diplomàtic amb els seus col·legues d’inferior talla artística, però precisament Salieri no va escatimar lloances a Mozart i va ser un dels més vinculats a ell i entristits amics que van assistir al seu funeral.

Mozart, va endevinar també en la seva intuició de que moriría abans d’acabar el seu Requiem. A la mort de Mozart, Joseph Eyble va rebre la partitura per el seu acabament, que no va portar a terme, llavors Süssmayr, va pretrendre orquestrar completament tots els moviments del Rèquiem.

El matí del 4 de desembre de 1791, Mozart encara va treballar en el Rèquiem, preparant l’assaig que els

seus amics músics havien de realitzar per la tarda a la seva habitació agonitzant. Feia ja una setmana que els metges l’havien desnonat. Per la nit, amb una gran serenitat, va donar les seves instruccions per després de la seva mort i va entrar en un coma profund. Va morir poques hores després, a la matinada del dia 5 de desembre.

El seu amic el comte Deym li va fer una mascareta fúnebre, perduda desafortunadament. A continuació va tenir lloc un funeral en una nau lateral de la catedral de Salzburg, al que van assistir, a pesar de la fortíssima tormenta de neu i calamarsa, molts músics , fracmasons i membres de la noblesa local. Això és significatiu, perque desmenteix la llegenda sobre la indiferència que va rodejar la seva mort i enterrament. Es cert, que ningú va acompanyar al cadàver fins al cementiri de Sant Marx, on va ser enterrat sense taúd. Pero aquestes eren les normes dictades per Josep II en el seu curiós afany de “modernitzar” la salubritat pública, normes que, inclús després de ser abolides, van ser respectades per numerosos lliurepensadors i francmassons.

Ramon Utgés

estil9olivia

home dona estilista·tractament capilar·extensions estètica·maquillatge·depilació Av. Catalunya, 30/Tel. 973 57 06 93 LA FULIOLA

Pàgina 25

consum responsable Qui governa Europa? L'ERT, el grup de pressió més influent a la Unió Europea Les empreses que tenen més poder econòmic són aquelles a les quals donem més diners amb el nostre consum. Però, gràcies a organitzacions com l'ERT, també tenen molt poder polític, fins al punt que pràcticament totes les decisions polítiques importants estan inspirades.

Arribes a casa amb la compra feta, i al cabàs hi portes una barreta de xocolata Nestlé, una capsa d'aspirines Bayer o un paquet de detergent Skip. Sabies que elegint aquestes marques estàs donant suport a qui decideix en gran part les polítiques de la Unió Europea? La resposta a per què el consum de productes tan quotidians té relació amb l'agenda política europea és l'ERT: la European Round Table of Industrialists (Taula Rodona Europea d'Industrials).

Què és l'ERT? L'ERT és un lobby o grup de pressió creat el 1983, que agrupa els presidents de les 47 principals empreses multinacionals d'Europa (només se'n pot ser membre per invitació personal). Un grup de pressió és una organització que representa un determinat sector social (en aquest cas l'empresarial), que té per missió donar a conèixer els seus interessos al poder polític, i pressionar-lo perquè els tingui en compte a l'hora de legislar.

Pràcticament cap política europea no tira endavant si prèviament no té el beneplàcit de l'ERT es empreses representades en l'ERT tenen una facturació conjunta de 950.000 milions d'euros (xifra que equival al 60% de la producció industrial del continent), i donen feina a uns 4 milions de treballadors. El pressupost d'algunes de les empreses és similar al PIB d'algun dels estats europeus.

En la declaració d'objectius de l'ERT hi llegim: Fomentar l'enfortiment de l'economia europea i la millora de la competitivitat global. Els mecanismes per acomplir aquests objectius són: Els membres es troben en una sessió plenària dos cops l'any on es determinen, per consens, els eixos on convergeixen els interessos comuns. Llavors es creen comissions que s'encarreguen d'elaborar informes sobre temes com l'educació, el medi ambient, la competitivitat, o els impostos en el si del marc comunitari.

Aquests informes són la base per determinar els punts més importants que l'ERT presenta, tant per enriquir el debat de la Comissió Europea, del Consell de Ministres i del Parlament Europeu, com en la reunió que el lobby té cada sis mesos amb la presidència europea.

Paral·lelament, a nivell estatal, cada membre de l'ERT té el compromís de reunir-se amb el govern del seu país, el Parlament, d'altres empresaris, i amb els diferents creadors d'opinió pública (com la premsa), per posar sobre la taula quines són les seves inquietuds i interessos.

Tema Mercat Únic europeu

ERT

Unió Europea

1985: El document "Canviar el factor d'escala" proposa un pla de 1986: S'aprova l'Acta Única Europea, que estableix la creació del Mercat Únic. cinc anys per eliminar barreres comercials i harmonitzar les L'única diferència rellevant amb el document de l'ERT és que la data per culminar regulacions entre els estats membres. el Mercat Únic passa del 1990 al 1992.

Infraestructures de transport 1984: El document "Enllaços que falten" proposa infraestructures 1991: S'aprova el pla "Xarxes Transeuropees", que copia totes les propostes de com l'Eurotunel, l'ScanLink, autopistes, trens d'alta velocitat, etc. l'ERT. Malgrat les queixes d'altres sectors socials, es va acordar que les obres poden començar abans que se n'hagi fet un estudi d'impacte ambiental.

1992: Carta als caps d'Estat demanant la construcció urgent de 1992: Pocs dies després de la carta: la Cimera d'Edimburg acorda crear un fons d'inversió específic de 7.000 milions d'euros. les infraestructures.

Moneda única

1991: El document "Remodelar Europa" proposa la moneda única Pocs mesos després: el Tractat de Maastricht proposa pràcticament el mateix.

El calendari definitiu s'haurà de concretar en una Cimera a Madrid, el 1995. i un calendari per adoptar-la.

De l'Europa de les nacions a l'Europa de les corporacions La indústria té una relació molt privilegiada amb els polítics.

Una de les claus està en els lligams personals: l'abril de 1993, el que era secretari general de l'ERT, Keith Richardson, va declarar: Accés vol dir poder trucar Kohl i recomanar-li que llegeixi un informe. També vol dir que John Major et truqui per agrair els punts de vista de l'ERT, o dinar amb el primer ministre suec just abans de la decisió sueca d'incorporar-se a la Unió Europea.

Institucionalitzar el paper dels lobbies significa transformar la democràcia en una "lobbycràcia".Quan es va crear l'ERT, alguns governs hi eren reticents perquè significava una amenaça per a la sobirania dels estats. Però l'ERT va treballar per vèncer les reticències, fins aconseguir que es creés el CAG, Competitiveness Advisory Group (Grup Assessor per la Competitivitat). És l'organisme oficial que la Unió Europea consulta abans de prendre decisions, i està fortament influenciat per l'ERT, de manera que pràcticament cap política europea no tira endavant si prèviament no ha estat inspirada per l'ERT o no té el seu beneplàcit. Amb el CAG, la influència dels lobbies empresarials sobre la presa de decisions de la Unió Europea va quedar institucionalitzada.

Wisse Dekker, responsable de la Philips, va declarar el 1983: Si esperem a què els nostres governs facin alguna cosa haurem d'esperar massa. No pots deixar-ho tot en mans dels polítics. La indústria ha de prendre la iniciativa. Per l'ERT, "prendre la iniciativa" vol dir "decidir unilateralment". I ho aconsegueixen: la forma que ha pres la Unió Europea és la que ells han proposat, en molts aspectes (a la taula es mostren alguns exemples).

Un cop observats tots aquests aspectes cal preguntar-nos: qui governa Europa? Per què quelcom amb tanta influència sobre les nostres vides és pràcticament desconegut per la majoria dels ciutadans europeus? Què és més important, el pes del vot democràtic o el poder econòmic?

Els lobbies com l'ERT (i d'altres no tractats en aquest article com la UNICE o AmCham) són un espectre invisible però vinculant, que plana en la presa de decisions polítiques. Institucionalitzar el paper dels lobbies significa transformar la democràcia en una "lobbycràcia". Ens podem plantejar si aquesta desfiguració de la democràcia és convenient. Mentrestant, continuen manant aquells als quals donem més vots... quan anem a comprar.

V.Maxé, X.Miró .Opcions (CRIC)

Pàgina 26

els contes de l'esparver

medi ambient

En aquest número us vull presentar les reflexions d’un biòleg, en Joan Estrada (una de les persona que millor coneix els secans lleidatans) sobre la construcció del canal Segarra-Garrigues i el seu impacte sobre les comunitats de secà. En un moment de crispació (manifestacions a Almenar, cartes als diaris...) i d’intens debat (la Generalitat ha de presentar en breu el traçat definitiu de la Xarxa Natura 2000 a Brusel·les) és bo tenir en compte diferents punts de vista (de vegades només s’escolta aquell qui crida més, sense pensar si allò que diu té algun significat) i afrontar el problema des de la racionalitat i el coneixement en profunditat de les qüestions a tractar (s’han arribat a dir coses que, objectivament, només es poden qualificar de bajanades; especial afició pel tema sembla tenir el conseller d’Agricultura, Antoni Siurana).

“REFLEXIONS SOBRE ELS NOUS REGADIUS A CATALUNYA I EL SEU IMPACTE SOBRE LES COMUNITATS DE CAIRE ESTÈPIC.” Joan Estrada Bonell, Biòleg.

Aquí van algunes de les reflexions que regularment em vaig fent entorn l’impacte que tenen els nous regadius de Catalunya sobre les comunitats de caire estèpic. Val a dir que la meva és una visió de biòleg, talment com la que fa un pagès serà des del punt de vista agrícola, un sociòleg des d’un punt de vista social o un economista des del punt de vista econòmic… i que, per tant, només afronto de forma molt parcial (per desconeixement de causa) una part de la complexitat del mon rural.

Dins el món rural, crec que el món agrari actualment està immers en grans canvis que no havien esdevingut durant segles.

Així, fins a meitats del segle XX la major part de l’explotació agrària a Catalunya estava basada en explotacions familiars que eren conreades de forma no canviant pràcticament des del temps dels romans.

A mitjans del segle XX es va produir la revolució industrial en el camp català, amb la seva massiva mecanització i la generalització de l’ús de fertilitzants i pesticides. Actualment s’està donant una segona revolució que és la social, amb un canvi d’estructura de les explotacions agràries i la globalització dels mercats. És evident que ambdues situacions provoquen canvis territorials i grans tensions socials. De totes maneres, tinc la impressió que en el cas del camp català (però també en altres ibèrics) en comptes de plantejar-nos com afrontar aquests nous reptes i com fixar la població al territori, si és aquest realment el problema de fons, ens hem dedicat a anar prometent aigua i dient que amb l’arribada de nous regadius tots els problemes del camp català i per extensió del territori s’acabaran. La realitat possiblement no

Núm. 102

és aquesta i per molts nous regadius que fem es dubtós que puguem competir amb les grans potencies agrícoles emergents com la Xina o alguns països de Sudamèrica. Per tant, voler reduir el futur del món rural al “regadiu si“ o “regadiu no” és una fal·làcia. Només cal veure les demandes d’ajuda que fa el sector de la fuita dolça, amb regadius consolidats i amb preus d’aigua molt menors, que diuen que es troben en una situació catastròfica. És per això que la primera cosa que crec que hem de fer és parar-nos a pensar quin model rural volem per Catalunya, si aquest ha de dependre exclusivament de l’agricultura, com fins ara, i com s’afronta el futur d’aquesta.

Entre les coses que repetitivament se’ns van dient, i que no acabo de compartir, hi ha que els regadius són importants pel conjunt de la societat, car generen desenvolupament i equilibri territorial en aportar un increment de renda que permet fixar la població. La meva pregunta és quin cost econòmic, ambiental o fins i tot social té aquest equilibri generat per les transformacions de secans en regadiu?

La societat pot assumir-lo? S’ha estudiat altres mecanismes per fixar la gent al territori que tinguin un menor cost econòmic i menor impacte ambiental?

Referent a tot això voldria fer algunes consideracions: Els ambients de caire estèpic són un dels més singulars i els que acullen més espècies amenaçades de tot Catalunya.

Aquest ambient l’hauríem de protegir no només perquè ens ho diguin les lleis sinó perquè forma part del nostre patrimoni i perquè el seu futur depèn exclusivament de nosaltres. Actualment el nucli central

de la plana de Lleida susceptible se ser considerada de caire estèpic està irrigada i són petits, fragmentats i sovint situats a la perifèrica els sectors que queden de secà de caire estèpic. Per tant, no és pot al·legar que el futur d’aquest territori depèn d’aquestes transformacions ja que globalment la majoria del territori ja està regat i són precisament els ambients de caire estèpic els que estan en situació desfavorable. Malauradament molts pagesos han volgut fer de biòlegs i vénen a l’administració que ells són els que saben que és el que s’ha de fer per conservar la biodiversitat, quan en realitat són ells, en bona part, els causants de l’estat de conservació desfavorable actual de la majoria d’espècies dels ambients agrícoles. És evident que la principal preocupació d’un pagès (i la seva formació també es aquesta), i és lògic que així sigui, sigui com treure el màxim rendiment d’una finca, i en la majoria dels casos la flora i fauna (atès que no es valora econòmicament) només és un impediment. Per desgràcia en tots aquest casos sempre ha primat més la demanda del pagesos que les dades dels biòlegs.

Ja va passar amb el PEIN i ara es pot acabar anant per un camí semblant en el cas de la Xarxa Natura 2000.

Sembla que els regadius són un dret inalienable dels pagesos i que la societat els ha de pagar vulgui o no vulgui, amb independència del cost econòmic o ambiental que tingui. Si és la societat qui majoritàriament l’ha de pagar i qui ha de cedir un bé col·lectiu com l’aigua, és lògic que sigui ella la que fixi les condicions que creu més adequades per a la seva realització. Així, els pagesos només paguen entre un 15 i un 50 % dels costos del canal i la xarxa de distribució però no

Pàgina 27

els contes de l'esparver paguen les infrastructures d’on s’extreu l’aigua, com el pantà de Rialb.

S’argumenta que el regadiu és la salvació dels pagesos de moltes comarques, quan la realitat és que molts dels titulars són d’edat elevada, amb manca d’experiència en conreus de regadiu, sense la tecnologia necessària i amb explotacions que no tenen continuïtat. Justifica aquest fet una inversió econòmica tant gran i amb un impacte ecològic d’aquesta magnitud?.

Aquestes transformacions són encara menys justificades si tenim en compte que sovint són per generar productes igualment excedentaris.

Pel que fa a l’aigua, els regadius són responsables del 70 % del consum d’aigua de Catalunya (fins a un 90% a les terres de ponent), un recurs escàs i valuós que, a més, es paga molt per sota del seu preu de cost, però només aporta un 2% de la renda del país i dóna feina a una quantitat similar de persones. És assumible aquesta desproporció?

Els regadius tenen un important paper en la reducció dels cabals dels rius; per exemple són responsables de la disminució d’entre un 30 i un 50 % del cabal de l’Ebre a la desembocadura.

Aquesta reducció no només té un greu

Pàgina 28

impacte ambiental sinó també social. En efecte, la reducció del cabal del riu té un impacte greu sobre el delta de l’Ebre, en no compensar el seu enfonsament amb aports de més sediments i, per tant, afavorir la seva desaparició, amb les greus conseqüències que aquest fet pot tenir per als seus habitant. Aquest fet es vol mitigar amb costosos dics i obres de dubtosa efectivitat que, a més, haurem de tornar a pagar entre tots. També afecta a les pesqueries del mateix Delta i d’alguns dels principals ports pesquers de Catalunya (com el de Sant Carles de la Ràpita o l’Ametlla de Mar) que viuen de l’alta productivitat de la zona, producte de l’aiguabarreig de les aigües dolces del riu amb les marines.

Se’ns diu que els pagesos no poden assumir més costos que ja carreguen amb les normatives d’higiene, seguretat….com si la resta de productors industrial no ho haguessin de complir. És diu que el regadiu aporta moltes més opcions de conreu. És evident que les opcions de conreu tampoc no serien gaires si s’hagués de pagar tots els costos de la transformació (inclosos els ambientals), s’hagués de pagar l’aigua i no existissin els ajuts a la producció. Només pagant l’aigua ja es reduiria dràsticament el

medi ambient

nombre de conreus possibles. Així, a tall d’exemple, es calcula que. tot i el preu “polític” de l’aigua del futur SegarraGarrigues. aquesta suposa el 33% dels costos totals directes de producció d’alguns conreus herbacis i, per tant, pel seu alt pes relatiu respecte altres costos de producció pot determinar la seva viabilitat.

Malauradament crec que darrera els regadius hi ha altres interessos que no són exclusivament agrícoles o de requilibri territorial sinó merament especulatius.

Sembla com si la cultura del “pilotasso” hagi arribat també ja al mon agrari. Al marge dels milions d’euros que mou una obra d’aquesta magnitud, i per tant que estarà sotmesa a fortes pressions de les constructores per a que es realitzi, darrera hi ha un soterrat moviment especulatiu.

Així a Catalunya, segons el DARP, una ha. de reg produeix aprox. 5 vegades més que una de secà. Aquesta proporció més o menys també es manté en el valor econòmic de les finques de regadiu envers les de secà. Així, fent números rodons, es passa d’una finca de secà d’1 ha valorada en 1 milió de pessetes (6.000 ¤)

els contes de l'esparver a que de cop en valgui 5 (30.000 ¤). Si el que paga el pagès per la transformació és 1 milió i es ven la terra un cop aquesta ha estat transformada vol dir que amb 1 ha fet un “pilotasso” de 3 milions, que desgraciadament ha pagat la societat, que és qui ha aportat el gruix del cost de l’obra.

Malauradament hi ha gent que ha estat fent compres especulatives amb l’esperança del reg i ara faran el que sigui, en nom de la pagesia, per evitar que les finques comprades continuïn en secà i perdin el seu valor especulatiu. Entenc que la societat subvencioni el cost de transformació de secà en regadiu a una explotació familiar agraria en actiu, però en aquest cas la subvenció hauria d’anar lligada a la seva continuïtat. Subvencionar la transformació de secà a regadiu a algú que l’únic que vol és veure com és multiplica per cinc el valor de la terra és il·lícit. En aquests casos s’hauria de fer quelcom com amb els pisos de protecció oficial, que el propietari no pot vendre el pis a preu de mercat a l’un demà de la compra. Així, no s’hauria de poder vendre abans de 30 anys cap finca transformada, essent l’únic comprador possible l’administració, que l’hauria de comprar a preu de secà i que la podria destinar a un banc de terres per permutes en casos d’expropiació o per oferir terres a nous pagesos.

Les comunitats de regants tampoc no es mostren sensibles amb la societat i no li retornen cap tipus del benefici que obtenen, tot i que aquesta els cedeix un dels seus bens més preuats: l’aigua. Així veiem com els canals són encimentats, es tallen els arbres de les banquetes i se n’eliminen els camins amb el que, al marge de la pèrdua de valor ecològic, la societat, tot i les seves queixes, veu desaparèixer les referències visuals del territori i perd les principals zones de lleure d’aquests sectors. Aquest fet, a més, limita altres potencials econòmics de la zona, en desaparèixer llocs ideals per passejar, anar en bicicleta, en els quals fer itineraris de natura, però també d’història agrícola i del canal, amb el que es perd un recurs important en forma de visitants que generin consum o estades en cases de turisme rural.

En el cas dels secans potser ens ha faltat, a més, una mica d’imaginació i ganes.

Sembla que tots ens volem fer rics molt

Núm. 102

ràpid amb el regadiu i no vulguem aprofitar tots els petits recursos de que disposem als secans. Que passa amb la caça, els cargols, la mel, el paisatge, les construccions tradicionals, la història….

Perquè no es crea una empresa pública que igual que, es dedica a fomentar el regadiu, no es preocupa de buscar línies específiques de comercialització per als productes dels secans que no passin per la seva venda a l’engròs en els mateixos mercats que els productes de França, l’Argentina o la Xina? Perquè no es crea un distintiu que permeti al consumidor reconèixer l’origen del producte i el seu valor ecològic? Perquè no s’incentiva en aquests sectors el conreu de productes ecològics com ordi per cervesa, blat per pasta de sopa, civada, ametlles, mel…per mueslis, amb contractes de l’administració amb els pagesos? Perquè no s’incentiven altres activitats econòmiques? De ven segur el cost econòmic per a l’administració no seria superior al de la transformació en regadiu i la millora ambiental seria incomparable.

S’afirma constantment que l’exclusió de les zones de reg s’ha basat en estudis científics poc rigorosos, que aquestes zones s’han de pactar amb ajuntaments i pagesos i almenys han de tenir dret a un reg de suport. Els estudis rigurosos (realitzats per entitats com la Universitat de Barcelona, l’Institut Català d’Ornitologia o el Centre Tecnològic Forestal de Catalunya, en la majoria dels casos per encàrrec de la pròpia administració) diuen que la realització del Segarra-Garrigues (al qual s’ha de sumar l’Algerri-Balaguer, els regadius de Torres de Segre o altres possibles com l’Alguaire-Almenar), fins i tot amb les zones d’exclusió, té efectes desastrosos sobre l’avifauna estèpica, que donada la seva crítica situació actual, seguint criteris estrictament tècnics, no accepta cap nova reducció dels seus efectius ni àrea de distribució.

El futur dels ocells estèpics ha estat un problema de planificació, de falta d’estratègia i d’inèrcies negatives de l’administració i de part del seu funcionariat. Ja fa més de vint anys que hi ha dades científiques que evidencien el valor de molts d’aquests espais i de la necessitat de la seva protecció. És evident que si un possible problema no s’afronta

medi ambient

des d’un principi, a mesura que passa el temps, aquest s’agreuja cada vegada més. És difícil plantejar ara solucions per als secans de caire estèpic quan sistemàticament s’han negat per part del territori i per part de l’administració els seus valors ecològics, amb l’esperança que així no hi hauria cap obstacle per efectuar les transformacions (en castellà diuen “ojos que no ven corazón que no siente”). S’han deixat passar 20 anys, en els quals els ocells de caire estèpic s’han anat extingint. Evidentment no s’ha fet res i ara es culpa als ocells i les plantes, com si acabessin de caure del cel i tinguessin la culpa que no es pot regar.

Assumint la importància del regadiu, en el moment de plantejar-se aquest primer s’hagués hagut de preguntar qui volia i qui no volia regar i llavors s’hagués pogut pactar unes condicions justes per als que volien i els que no volien regar (per exemple, qui volgués regar per cada 10 ha en cedirà 4 a l’administració i qui no volgués regar per cada 10 ha tindrà una bonificació de 2 ha. A més, en comptes de fer les concentracions parcel·laries municipi per municipi s’haguessin pogut fer per cada una de les gran unitats de secà, agrupant als sectors de màxim valor ecològic les explotacions que continuaven en secà, més el banc de terres de l’administració. Segurament tothom que hagués volgut regar ho hagués pogut fer i els ocells i les plantes hi haguessin també sortit guanyant). És evident que la pagesia té molts problemes, que aquesta té un pes molt important en el manteniment del mon rural i en l’equilibri territorial, i que, per tant, l’hem d’ajudar al màxim. No és menys cert, però, que algunes actuacions com els nous regadius també tenen uns costos econòmics, ambientals i fins i tot socials que s’han de tenir en compte abans d’anar proclamant als quatre vents que el futur del món rural passa única i exclusivament per la implantació massiva de regadius, sobretot si aquests poden fer desaparèixer els secans de caire estèpic, amb les seves complexes comunitats vegetals i animals.

Pàgina 29

ENTRETENIMENTS FULIOLENCS Per tots aquells a qui les neurones li floten pel cervell sense ton ni son (és a dir, no les fan anar) aquí teniu una oportunitat de posar-les a prova, a veure què passa. En tot cas, pareu una estona quan noteu massa escalfor al cap, això és culpa del reg sanguini que va com el canal, a tope del cabdal; i no s’hi està acostumat.

Si us penseu que trobant les solucions (que n’hi ha, no és cap enganyifa) us fem algún tipo de regal, aneu llestos.

Ara, ningú us impedeix enviar un emilio a lacaducifolia@premsaboreal.fu per provar. Aquestes coses, mai se sap, igual toca com no toca, és aleatori, com el bingo i la primitiva.

A jugaar!

LES 9 DIFERÈNCIES

A R G H J U D S S E R R O T S U I R A M

S O D A N A R G E U Q I R N E R N W O A

E D F Y T R E W T O R E F V B H J S Ç L

R A I C A M A I C A R G N E R E S A S L

Pàgina 30

I X C E N T E N A R I S N R T E J S C O

T R C A A D D E R T S A Q W N U H D G R

Y O V G S C O S L I F D F C C K G F J C

U C B B F V T M L R U B I S I L D U K A

V S N A U O D T E T H N H G R P O I L B

I E M F R P O N E N T T Y N T R K M D I

D E S R N A H J K O E D C A R L S S E S

U R A G E Y G L V G Z C A T A L U N Y A

S B T U L N F E A F U R C C E N T R A V

D O X Y N E R L F D R A V A L M T R R A

F N C T T D S P G I L R T O R D X D T R

G A V R A T L I I V R L L E I D A F Y A

H I B G F S P F A A E F G H J K E G K F

J R U E M A O R G R R F U D I V C N J G

K E F W L H I C T S E L F O I D F G A H

R I U S I T A U L E T A R G P O R T A L

LA SOPA DE LLETRES

Trobar 20 noms de carrers i places de La Fuliola i Boldú, en qualsevol direcció, o sigui, tal com són realment.

racó de poesia Pels 50’s.

PROCLAMA Des del reducte d’aquest íntim silenci que m’acompanya proclamo l’esperança que mai no m’abandona: la pau possible depèn de tots nosaltres i sols en ella podem tots junts trobar-hi el goig de la bellesa.

9-5-2000 MIQUEL MARTI I POL Quietud perduda Poesia inèdita

AMAR Març 2006 Foto: Posta de sol des d’un terrat de la Fuliola.