J.PRÉVERT TEXTÍNTEGRE CENSU R AT EN1947 DE
EL PETIT LLEÓ
TEXT JACQUES PRÉVERT
FOTOGRAFIES YLLA
La gran lleona ensenya les dents
i cap ni un dels capitostos del Gran Circ, cap ni un dels homenots i homenets que paguen per a veure els animals captius, cap ni un de tots ells gosaria passar la punta del dit entre els barrots de la gàbia.
Al capdavall, els homes ho saben d’allò més bé que la lleona té bons motius per enrabiar-se sovint.
Tancar un lleó o una lleona dins una miserable gàbia de fusta rere uns tristos barrots de ferro no és motiu per estar-ne orgullós, ni per vantar-se’n!
Ve a ser com tancar un atleta de curses dins un armari isabelí o bé una menuda i bufona ballarina dins una capsa de barrets, o si en voleu més, com tancar una oreneta, l’ocell de l’alba, dins el calaix d’una atrotinada tauleta de nit. Però al món, vet-ho aquí, hi ha persones que tanquen una rosa a la cartera, i d’altres que somien en posar el sol a l’ombra, el mar dins una ampolla i els propis germans a la presó.
Cadascú té els seus costums, les seves manies, cadascú té els seus somnis i cançons.
Els humans posen sovint els lleons dins una gàbia, però els lleons no posen mai els seus cadells dins un internat o un correccional. I és per això que el petit lleó no té por de la seva mare i sap prou bé que, si està furiosa, no és pas per causa d’ell, que no deixa de ser un lleonet molt bon minyó, amb unes potes fortes i un caparró ben arrodonit i dins aquest caparró no hi ha altra cosa que els somnis senzills d’un lleó petit.
Al seu costat hi ha el seu germanet, un altre lleó encara més petit que ell, que s’ha amagat darrere la seva mare perquè té por, i si té por és perquè un dia un carallot amb un barret de palla negra i la boca plena de dents corcades li va donar un cop de bastó, així, perquè sí, tot passant, per fer riure als seus amics i divertir-se.
Els humans sovint es diverteixen per un no res, fan riallades per una fotesa i passen l’estona com poden. En acabat, tornen a posar-se seriosos i se’n van cap a casa a sopar.
Mentre que l’home del barretot de palla i les dents negres, dignament assegut en una cadira de boga, devora les seves costelletes d’anyell o el seu tall de cuixa de xai amb mongetes del ganxet, explica als seus fills unes històries horroroses d’animals carnívors i salvatges, el Gran Circ recupera la calma i la pau per uns instants.
Dins la penombra es pot escoltar, gairebé sense alterar el dolç silenci de la nit, com la lleona explica en veu baixa, per als seus menuts, les històries de la jungla, les aventures dels lleons; i la seva veu, tan amenaçadora quan rugeix, ara és dolça com el vent que acaricia la sorra del desert i calentona com el sol d’aquells grans territoris lliures on mai no és hivern.
El petit lleó escolta la mare fascinat.
Cal escoltar la mare sempre, diuen, però potser el petit lleó ha escoltat massa vegades la seva, i és per això que en aquesta imatge està tot sol, perdut enmig del parc de la ciutat. Aprofitant un moment de descuit dels empleats del circ, ha fugit per anar a veure el Gran Paisatge, la selva verge, el desert i la font on els lleons van a beure; ha fugit per veure tots els ocells de deu mil colors. Heu-lo aquí cansadíssim per haver corregut tant, sense haver anat gaire lluny, i ara es fa de nit i unes tristes llumetes s’encenen dins els casalots freds de la ciutat que alcen les seves miserables carcasses de ciment armat cap a un cel sense estrelles.
I el petit lleó, decebut i cansat, mira com se li apropa un gos.
