Centre d’Art Villa Eugènia Del 7 d’ octubre al 6 de novembre Godella, 2016
ÍNDEX
Pinazo com a pretext. Dotze Mirades José Ignacio Casar Pinazo ....................................7 CATÀLEG 10 Estellés Salomón .................................................10 14 Josep Ferriol .......................................................14 Raquel Aguilar ................................................... 18 22 José Carrasco ................................................... 22 26 Germà Lloris ..................................................... 26 30 Cristina Ghetti ................................................... 30 Josep Gil ........................................................... 34 Alfredo Pardillo .................................................. 38 40 Encarna Monteagudo ........................................ 40 Grup Modern Fi ................................................. 42 MIguel Ángel Ríos .............................................. 44 46 Manuel Silvestre ................................................ 46 49 TEXTOS ORIGINALS .......................................... 49
Pinazo com a pretext. Dotze mirades JOSÉ IGNACIO CASAR PINAZO
Sens dubte que l'opció vital de Pinazo per Godella va tindre una mitat d'intuïció i una altra de casualitat! Però és indubtable que aqueixa opció personal va modificar l'esdevindre del poble. La producció més personal i dubitativa, la més arriscada i intuïtiva i al mateix temps la menys contrastada amb la societat i amb el mercat, té el rerefons de la vida del municipi; per això la seua Casa Museu no és només el testimoni del seu hàbitat sinó la millor interfície per a comprendre la seua aventura personal i plàstica. I la casa -i amb ella el món que representa- només s'entén si es té la voluntat de conéixer la geografia i els costums locals, si s'és capaç d'endinsar-se en ella lliure de prejuís i de buscar en l'abundant producció del pintor les claus que permeten conéixer els nombrosos perquès, les incomptables raons que li guiaren en la solució dels problemes representatius, en la selecció de les opcions plàstiques amb què de manera deliberada i intuïtiva va pintar els seus quadros. En aquest any de la commemoració del primer centenari de la seua mort, s'ha conformat un important nombre d'exposicions en la ciutat de València que tenen per objecte confrontar l'obra de Pinazo amb els seus referents -exposicions en el Museu de Belles Arts de València i en la Fundació Bancaixa- amb els seus contemporanis -exposició en el MuVIM- i inclús contrastar les intuïcions plàstiques de Pinazo amb els 7
artistes presents en la col·lecció de l'IVAM. A Godella s'han dut a terme diversos actes i celebracions amb un caràcter més festiu, que impulsats pel Taller d'Història Local, han tingut un caràcter més popular i han sigut promoguts per distintes associacions i grups culturals amb el patrocini de l'Ajuntament. L'exposició «Pinazo com a pretext. Dotze mirades» respon a l'interés d'un grup d'artistes vinculats a Godella que han decidit rendir el seu tribut al mestre des de la reflexió sobre la seua pròpia producció, tamisada per les influències que l'obra de Pinazo ha destil·lat sobre els seus treballs. Es tracta de propostes plàstiques de distint format i matèria creades expressament per a aquesta ocasió que, en el seu conjunt, constitueixen un interessant i, necessàriament, parcial elenc dels camins pels quals es mou la producció artística cent anys després de l'òbit de Pinazo. Dozte mirades perquè són dotze els artistes que han volgut, i pogut, retre ací i ara el seu tribut pinazià; dotze compromisos amb l'art i dotze artistes que, en el mateix context territorial que el mestre, es decideixen a confrontar el seu procés creador amb si mateixos, amb els seus companys de viatge i, òbviament, amb Pinazo. Els codis creatius responen a les distintes personalitats dels dotze: la interpretació plàstica com a pintura pura, Aguilar, Ferriol i Grup Modern Fi; la interpretació plàstica immersa en la història de la cultura, Lloris; la interpretació tamisada per formes de producció d'autors 8
o ismes contemporanis, Carrasco i Ghetty; la interpretació a través de la sublimació del format pinazià, Estellés; la interpretació a través dels llenguatges que caracteritzen altres tècniques de producció, Monteagudo i Gil; i finalment, la interpretació a través de les tècniques artístiques pròpies, Pardillo i Ríos. Cada espectador construirà les seues afinitats i seleccionarà, en forma de preferència, una o diverses de les obres que constitueixen aquesta mostra: no sols és lògic sinó que és desitjable i és, sobretot, garantia de diversitat i de fruïció. Però en aqueix procés de selecció haurà de ser conscient que és el grup dels Dotze el que li influeix, i que el contrast amb la resta de les obres es converteix en la guia subconscient que dirigeix les seues preferències, i tot això per una doble raó: per sintonia visual i perceptiva amb l'obra o obres seleccionades i per sintonia amb la forma d'interpretació amb què l'autor s'ha acostat a Pinazo. Així el treball dels Dotze supera el concepte de mirada per a convertir-se en autèntics codis interpretatius que serveixen per a acostar-se a la complexa i, a vegades, contradictòria producció del pintor: benvinguts siguen l'esforç, la dedicació i el compromís.
CATÀLEG
ESTELLÉS SALOMÓN www.estellessalomon.es
Un relat, 2016 Impressió digital sobre 158 x 170 cm
Europa, 2016 Guaix i bolígraf sobre paper 29,7 x 21 cm
De Pinazo m'emociona la part que és tan lleugera com un paper de fumar, i visualitzant aquesta fràgil agulla, he resseguit un relat en el qual el Mestre podria passejar-se, per camins que no són sempre evidents, però la companyia hi ha segut molt grata...
12
Banyistes, 2016 Guaix i bolígraf sobre paper 29,7 x 21 cm
Boxejador, 2016 Guaix i bolígraf sobre paper 29,7 x 21 cm
13
JOSEP FERRIOL www.josepferrriol.com
Eixida de missa, 2016 Mixta sobre tela 100 X 300 cm
Des de la finestra de la meua casa he vist moltes vegades el tumult de la gent un dia de festa, un matí de celebració o un trist soterrar. He vist gent cantant, ballant, parelles enamorades, famílies senceres que és retroben en dies assenyalats. Sí, ho he vist i continuaré veient-ho, com ho va veure Pinazo. Ell va representar aquella atmosfera de l’eixida de missa plena de gent, majors, menuts al braç; homes i dones d’un poble de finals del segle XIX, d’una frescor irrepetible, traç segur que descriu el moviment de les formes amb una textura i un empastament que potencia la llum i fa que és perden els obscurs alhora que els trobem perfectament contrastats, com aqueixes xicotetes llums que destaquen allà al fons de l’església que conformen el punt d’inici o final de l’obra, segons els ulls que la miren.
16
Esbossos I i II, 2016 Aquarel¡la sobre paper 15 x 40 cm
17
RAQUEL AGUILAR www.raquelaguilar.es
NiĂąa con flores, 2016 Oli sobre tela 130 x 97 cm
Estudio de Niña con flores II, III y IV, 2016 Impressió digital sobre paper 29,7 x 21 cm
Niña con flores, obra d'Ignacio Pinazo, és un oli sobre tela de quaranta-cinc centímetres d'alt per trenta-sis d'ample en la firma del qual està l'any 1887. Una data que pareix corregida amb posterioritat, ja que baix els dos huits de 1887, més foscos i allargats que l'un i el set, podem endevinar un nou i un zero, és a dir, 1907, un any, sens dubte, en què pareix més oportú datar el quadro. Més enllà de l'anècdota, l'obra en qüestió des del primer moment atrapa la nostra mirada: La representació de la xiqueta amb una cistella plena de flors queda immediatament relegada per una composició en què les taques de color es disposen de forma ordenada sobre els eixos cartesians del quadro. Les mans desdibuixades, les flors a penes pintades o el fons indefinit, ens parlen del mateix, d'un Pinazo del qual emanen els predicats de la modernitat sobre altres trets de caràcter naturalista. En aqueix sentit, i amb la voluntat d'aprendre en alguna mesura la lliçó del pintor, en el nostre treball tractem d'evidenciar la forma del quadro i convertir-la en el tema, minorar en la mesura que es puga la presència del motiu però sense arribar a l'abstracció. De fet, com pot comprovar-se en els nostres exercicis, la síntesi de la figura, la descripció de l'eix vertical de la composició o la concreció de les àrees que romanien desdibuixades en l'original són algunes de les vies d'investigació que prenem i que ens brinden una nova mirada sobre l'obra. 20
21
JOSÉ CARRASCO carrascolopez.blogspot.com
Retrato, 2016 Impressió digital, tinta pigmentada i acrílic sobre llenç 73 x 60 cm
Mascletà, 2016 Impressió digital, tinta pigmentada i acrílic sobre C-blacklite 21 x 40 cm
El MAR El teu mar… drames d'anyils, ultramars, rojos, ocres, grocs, sienes… trobades, pèrdues i soledats. La teua platja els torna… plet de realitats.
24
Merienda con retrato, 2016 Impressió digital, tinta pigmentada i acrílic sobre llenç 24 x19 cm
Marina, 2016 Impressió digital, tinta pigmentada i acrílic sobre llenç 70 x 50 cm
25
GERMÀ LLORIS germalloris.blogspot.com.es
William Wilson, 2016 Acrílic sobre tela 100 x 81 cm.
Com entra el MÓN exterior en les creacions pictòriques nostres? O de Velázquez, Pinazo, Soulanges, Genovés? Amb quina subtil astúcia els pintors introduïm en aquestes el món, de manera que Velázquez forma part de Goya, Goya i Velázquez de Pinazo i tots ells de nosaltres? Ho fa, naturalment, sobre la base d'eleccions «discriminatòries». Aplicat al meu cas, al tema que m’ocupa, un suposat autoretrat (de Pinazo? meu?) serà paradigmàtic. Quina forma, quina imatge intente resseguir en aquesta tela? La de l’aparença? O aquella altra que està «plegada» en la foscor desconeguda? A l'espill jo no veig cap Pinazo! Així que avive la meua declaració d'intencions («MÓN» versus «ART»): «No vull cap disfressa, anècdotes, fora tanta literatura, fora la bellesa apresa i consensuada. Hui haig de trobar-te «William»: d'aquesta tela de sac vindràs tot d'una,... i amb barret !». «William Wilson» és del tot inaccessible, invisible a l'espill, una veu «pressentida», és l'interlocutor del pintor. Accepta posar-se el barret expectant, ruboritzat, capficat: per si de cas Germà aconsegueix «mostrar» la seua identitat. A poc a poc, conforme la pintura s´asseca, William Wilson va sorgint, formant-se sobre la tela rústega de sac, una tela de ràfia sorpresa i pertorbada que crida: «pintor, que m´has vist seductora!». Aquell vell canemàs sospira cofoi i afalagat perquè ha seduït Germà! No content amb això, suspicaç, encara vol escodrinyar: «Qui serà aquest W.W., vestit de «sobretot», que tothom anomena ART?». 28
W.W. II, 2016 Acrílic sobre tela 41x30 cm.
W.W. III, 2016 Acrílic sobre tela 36x28 cm.
29
CRISTINA GHETTI www.cristinaghetti.org
Celaje, 2016 Impressiรณ digital sobre paper. 25 x 25 cm
El meu treball abstrau el color en formes simples com a línies. La meua mirada és, en conseqüència, selectiva, se centra en un concepte i sorteja, entre altres coses, el tema. És a dir, al llarg del procés d'investigació he sostret l'anècdota, del tema i el gest, de la pinzellada, desenrotllant una sèrie d'obres en què es mostren els colors que Pinazo utilitza de manera recurrent en quasi tota la seua obra però de forma austera i essencial. En aqueix sentit, la utilització de les noves tecnologies m'ha permés reveure Pinazo a través de l'anàlisi de la seua paleta de color. Per a realitzar aquesta operació, he utilitzat un algoritme que transforma els colors que capta en la pintura, en colors purs ordenats en línies. El resultat: la revelació d'una sorprenent i magnífica paleta, amb les seues obsessions i recurrències a través de la qual intuïm quins colors Pinazo amava i quals evitava. De fet, la primera cosa que m'atrau i sorprén de la seua obra és el seu elegant però continguda paleta de color i utilitze «continguda» amb l'admiració de qui adverteix la saviesa que s'amaga darrere d'aquesta i la satisfacció d'haver-hi aprofundit amb el treball propi.
32
Pirotecnia, 2016 Impressiรณ digital sobre paper 25 x 25 cm
33
JOSEP GIL www.josepgil.com
Visitant Pinazo I, 2016 Fotografia. Paper baritat 40x50cm
L'emoció de retronar als llocs viscuts, aquells llocs o persones dels quals un dia u mateix, o un autor ja reconegut va extraure tota l'essència amb una mirada, una sensibilitat i una expressió sorprenent i captivadora. Llocs viscuts en primera persona o a través de la mirada d’un altre. Paisatges, ciutats, locals, persones, que retratats a través de les arts, des de la pintura al cinema, han adquirit un valor afegit, per haver segut triats i distingits per un cert autor, en imatges que formen part de la nostra memòria col·lectiva. Tenim a Godella la possibilitat de retrobar-nos amb la llum, les olors, el cel, el mateix volteig de campanes que en el seu dia sentira el mateix Pinazo, envoltats si no d’iguals, de semblants veus, converses, figures de persones majors renyint a xiquets que amb els seus jocs no deixen d’armar soroll al carrer... Podem creuar-nos amb les mateixes processons, i situar-nos just en el mateix punt des del qual un dia ideara pintar una de les seues taules. Podem formar part, en un temps diferent, de la pròpia estampa que retratara. És, aquest tríptic, un retrat ple d’anacronismes, un viatge en el temps on hi ha permanències i grans canvis. És un retrat on els personatges, les històries i els entorns s’aproximen i s’allunyen sense quedar clar quina part de la imatge és contemporània de qui. Tres senzills retorns a una essència reconeguda. 36
Visitant Pinazo ii, 2016 Fotografia. Paper baritat 40x50cm
37
Amb un cert rubor ens acostem al moment reflectit en un dels quadros de Pinazo, concretament, «La Creu del molí a Godella». El lloc ens transmet tranquil·litat, el sol de l'alba tiny els horts, els núvols i la carretera amb tons ataronjats, malves i roses. Observem que la creu, protagonista sobre la columna de pedra, i la casa romanen en el mateix lloc però que la resta ha canviat amb l'esdevindre dels més de cent anys que han passat des que Pinazo va pintar el quadro. Aquest procés de canvi és el que ens invita a interpretar, amb algunes llicències, l'essència del paisatge actual. D'esta manera, treballem a partir de diverses fotografies del lloc preses des del mateix punt de vista i a l'hora aproximada en què estimem que va estar Pinazo treballant. Fem un estudi de la composició, la llum i el color, i advertim, entre altres coses, amb una certa sorpresa i satisfacció, com Pinazo va variar la grandària de la creu i la columna de pedra. Aprenem la lliçó. Nosaltres hui, com ell, hem variat la seua dimensió. ALFREDO PARDILLO alfredo.com.es
La cruz del molino, 2016 Acrílic sobre llenç. 116 x 163 cm
ENCARNA MONTEAGUDO karnamonte@yahoo.es
Geometrías constructivas: a Pinazo Camarlench, 2016 120 X 180 cm (mesura grupal 11 obres)
Als dèsset anys vaig ser per primera vegada a la Casa Museu Pinazo acompanyant (com a pigall) a Ricardo García de Vargas, director del Museu. Passats els anys, les visites guiades per Esperanza Pinazo i per José I. Casar acompanyant i acompanyada per tants amics... Sempre que torne a entrar en la Casa Museu, el temps continua detenint-se... la màgia roman. «Quadros que només serveixen per a menjar i beure» (escrivia el pintor), compartien espai en l'estudi amb les seues obres més avantguardistes: «les de viure» les anomenava, les de l'esperit inquiet i investigador. «No és que jo no puga evolucionar, no. El que no puc és tornar arrere». Tantes notes i reflexions sobre l'art, els artistes, els crítics... les seues inquietuds i discrepàncies amb la política de l'època, («quan comprenguem Espanya, no en quedarà res»), reflecteixen l'home conscient del seu context vital. Mire les obres de Pinazo i -amb tota humilitat davant de la dimensió del ser humà i de l'artista-, i em centre en un sol aspecte: la construcció, l'estructura que subjau en les seues obres; com concep i ordena l'espai del llenç, la geometria amb què organitza una composició... És aqueixa aparent senzillesa de tota una arquitectura que queda velada pel domini del color i la pinzellada solta, precisa i incisiva de les seues obres... el que em fascina; la seua essència. Anys després que Pinazo pintara les seues taules, l'arquitecte M. van der Rohe diria referint-se a l'art: «Menys és més». Al meu entendre, Pinazo ho va aconseguir.
Més d'un segle després de la realització d'aquest esbós la modernitat de Pinazo segueix latent en cada una de les línies vibrants que componen aquesta figura de llaurador. Com si es tractara d'una oda al pintor de Godella, l'esbós original ha sigut respectat de manera rigorosa. Únicament varia l'escala, augmentada fins a aconseguir l'altura dels espectadors, que es veuen enfrontats cara a cara amb el llaurador de Pinazo. La modernitat que ja brolla del propi esbós es veu així reforçada tant per la magnitud l'escala com per les textures i tractaments pictòrics afegits, que reflecteixen tant l'art del nostre segle com la trajectòria del grup Modern Fi. María García Montoya Llic. en Història de l'Art
GRUP MODERN FI Jono Raffi - Josele López
Sense títol, 2016 Esmalt sobre tauler. 175 x 101 cm
Sent una gran admiració per Ignacio Pinazo; el seu gran talent està ja en la història; seria un dels grans del Quai d'Orsay, com a intuïció del Fauvisme. En la solejada Godella, la seua dilatada vida va estar creant una pintura que fa possible la vida més que l'ensomni. No va amortitzar mai la seua investigació per la pintura; va ser la seua gran passió. Va ser, inequívocament, un gran pintor i un gran solitari, amb una resolta actitud crítica i testamentària. I així va ser!: per a ell els llargs anys viscuts a Godella van ser sempre camí, i el camí, una bella aventura i un bell somni: «Un somni que es va somiar».
MIGUEL ÁNGEL RÍOS mrios@dib.upv.es
Fauve, 2016 Collage sobre cartolina 104 x 74 cm
Celatge. Oli sobre taula. Ignacio Pinazo Camarlench Dos penells i un cel. Una taula de xicotetes dimensions, 18, 5x32 cm. La matisada llum s'obri entre núvols blancs amb reflexes solars. Unes subtils i evanescents taques de color sobreprenen i enlluernen la mirada de l'espectador. Ara i ací uns efímers i flexibles papers juguen al ritme del vent. Tot canvia de manera instantània, quasi tant ràpid com el paisatge d'un cel.
MANUEL SILVESTRE msilvestrevisa@yahoo.es
D'aprés Pinazo, 2016 Pintura i collage sobre taula 75 x 122 cm.
TEXTOS ORIGINALS
JOSÉ IGNACIO CASAR
Pinazo com a pretext. Dotze mirades ¡Qué duda cabe que la opción vital de Pinazo por Godella tuvo una mitad de intuición y otra de casualidad! Pero es indudable que esa opción personal modificó el devenir del pueblo. La producción más personal y dubitativa, la más arriesgada e intuitiva y al mismo tiempo la menos contrastada con la sociedad y con el mercado, tiene el trasfondo de la vida del municipio; por eso su Casa Museo no es solo el testimonio de su hábitat sino el mejor interfaz para comprender su aventura personal y plástica. Y la casa -y con ella el mundo que representa- solo se entiende si se tiene la voluntad de conocer la geografía y las costumbres locales, si se es capaz de adentrarse en ella libre de prejuicios y de buscar en la abundante producción del pintor las claves que permitan conocer los numerosos porqués, las incontables razones que le guiaron en la solución de los problemas representativos, en la selección de las opciones plásticas con las que de manera deliberada e intuitiva pintó sus cuadros. En este año de la conmemoración del primer centenario de su muerte, se ha conformado un importante número de exposiciones en la ciudad de Valencia que tienen por objeto confrontar la obra de Pinazo con sus referentes -exposiciones en el Museo de Bellas Artes de Valencia y en la Fundación Bancaja- con sus contemporáneos -exposición en el MuVIM- e incluso contrastar las intuiciones plásticas de Pinazo con los artistas presentes en la colección del IVAM. En Godella se han llevado a cabo diversos actos y celebraciones con un carácter más festivo, que impulsados por el Taller d'Història Local, han tenido un carácter más popular y han sido promovidos por distintas asociaciones y grupos culturales con el patrocinio del Ajuntament. La exposición "Pinazo com a pretext. Dotze mirades" responde al interés de un grupo de artistas vinculados a Godella que han decidido rendir su tributo al maestro desde la reflexión sobre
su propia producción, tamizada por las influencias que la obra de Pinazo ha destilado sobre sus trabajos. Se trata de propuestas plásticas de distinto formato y materia creadas expresamente para esta ocasión que, en su conjunto, constituyen un interesante y, necesariamente, parcial elenco de los caminos por los que se mueve la producción artística cien años después del óbito de Pinazo. Dozte mirades porque son doce los artistas que han querido, y podido, rendir aquí y ahora su tributo pinaziano; doce compromisos con el arte y doce artistas que, en el mismo contexto territorial que el maestro, se deciden a confrontar su proceso creador consigo mismos, con sus compañeros de viaje y, obviamente, con Pinazo. Los códigos creativos responden a las distintas personalidades de los doce: la interpretación plástica como pintura pura, Aguilar, Ferriol y Grup Modern Fi; la interpretación plástica inmersa en la historia de la cultura, Lloris; la interpretación tamizada por formas de producción de autores o ismos contemporáneos, Carrasco y Ghetty; la interpretación a través de la sublimación del formato pinaziano, Estellés; la interpretación a través de los lenguajes que caracterizan a otras técnicas de producción, Monteagudo y Gil; y finalmente, la interpretación a través de las técnicas artísticas propias, Pardillo y Ríos. Cada espectador construirá sus afinidades y seleccionará, en forma de preferencia, una o varias de las obras que constituyen esta muestra: no solo es lógico sino que es deseable y es, sobre todo, garantía de diversidad y de fruición. Pero en ese proceso de selección deberá ser consciente de que es el grupo de los Dotze el que le influye, y que el contraste con el resto de las obras se convierte en la guía subconsciente que dirige sus preferencias, y todo ello por una doble razón: por sintonía visual y perceptiva con la obras u obras seleccionadas y por sintonía con la forma de interpretación con la que el autor se ha acercado a Pinazo. Así el trabajo de los Dotze supera el concepto de mirada para convertirse en auténticos códigos interpretativos que sirven para acercarse a la compleja y, a veces, contradictoria producción del pintor: bienvenidos sean el esfuerzo, la dedicación y el compromiso.
49
RAQUEL AGUILAR Niña con flores, obra de Ignacio Pinazo, es un óleo sobre lienzo de cuarenta y cinco centímetros de alto por treinta y seis de ancho en cuya firma reza el año 1887. Una fecha que parece corregida con posterioridad, ya que bajo los dos ochos de 1887, más oscuros y alargados que el uno y el siete, podemos adivinar un nueve y un cero, es decir, 1907, un año, sin duda, en el que parece más oportuno datar el cuadro. Más allá de la anécdota, la obra en cuestión desde el primer momento atrapa nuestra mirada: La representación de la niña con un cesto lleno de flores queda inmediatamente relegada por una composición en la que las manchas de color se disponen de forma ordenada sobre los ejes cartesianos del cuadro. Las manos desdibujadas, las flores apenas pintadas o el fondo indefinido, nos hablan de lo mismo, de un Pinazo del que emanan los predicados de lo moderno sobre otros rasgos de corte naturalista. En ese sentido, y con la voluntad de aprender en alguna medida la lección del pintor, en nuestro trabajo tratamos de evidenciar la forma del cuadro y convertirla en el tema, aminorar en lo posible la presencia del motivo pero sin llegar a la abstracción. De hecho, como puede comprobarse en nuestros ejercicios, la síntesis de la figura, la descripción del eje vertical de la composición o la concreción de las áreas que permanecían desdibujadas en el original son algunas de las vías de investigación que tomamos y que nos brindan una nueva mirada sobre la obra.
JOSÉ CARRASCO El MAR Tu mar… dramas de añiles, ultramares, rojos, ocres, amarillos, sienas … encuentros, pérdidas y soledades. Tu playa los devuelve… llenito de realidades.
50
CRISTINA GHETTI Mi trabajo abstrae el color en formas simples como líneas. Mi mirada es, en consecuencia, selectiva, se centra en un concepto y sortea, entre otras cosas, el tema. Es decir, a lo largo del proceso de investigación he substraído la anécdota, del tema y el gesto, de la pincelada, desarrollando una serie de obras en las que se muestran los colores que Pinazo utiliza de manera recurrente en casi toda su obra pero de forma austera y esencial. En ese sentido, la utilización de las nuevas tecnologías me ha permitido rever a Pinazo a través del análisis de su paleta de color. Para realizar esta operación, he utilizado un algoritmo que transforma los colores que capta en la pintura, en colores puros ordenados en líneas. El resultado: la revelación de una sorprendente y magnífica paleta, con sus obsesiones y recurrencias a través de la que intuimos qué colores Pinazo amaba y cuales evitaba. De hecho, lo primero que me atrae y sorprende de su obra es su elegante pero contenida paleta de color y utilizo “contenida” con la admiración de quien advierte la sabiduría que se esconde tras ella y la satisfacción de haber profundizado en la misma con el trabajo propio. ALFREDO PARDILLO Con cierto rubor nos acercamos al momento reflejado en uno de los cuadros de Pinazo, concretamente, “La Cruz del molino en Godella”. El lugar nos transmite tranquilidad, el sol del amanecer tiñe los huertos, las nubes y la carretera con tonos anaranjados, malvas y rosas. Observamos que la cruz, protagonista sobre la columna de piedra, y la casa permanecen en el mismo sitio pero que el resto ha cambiado con el devenir de los más de cien años que han pasado desde que Pinazo pintó el cuadro. Este proceso de cambio es el que nos invita a interpretar, con algunas licencias, la esencia del paisaje actual. De este modo, trabajamos a partir de varias fotografías del lugar tomadas desde el mismo punto de vista y a la hora aproximada en la que estimamos que estuvo Pinazo trabajando. Hace-
mos un estudio de la composición, la luz y el color, y advertimos, entre otras cosas, con cierta sorpresa y satisfacción, cómo Pinazo varió el tamaño de la cruz y la columna de piedra. Aprendemos la lección. Nosotros hoy, como él, hemos variado su tamaño. ENCARNA MONTEAGUDO A los diecisiete años fui por primera vez a la Casa-Museo Pinazo acompañando (como lazarillo) a Ricardo García de Vargas, director del Museo. Pasados los años, las visitas guiadas por Esperanza Pinazo y por José I. Casar acompañando y acompañada por tantos amigos... Siempre que vuelvo a entrar en la Casa-Museo, el tiempo continúa deteniéndose ... la magia permanece. “Cuadros que sólo sirven para comer y beber” (escribía el pintor), compartían espacio en el estudio con sus obras más vanguardistas: "las de vivir" las llamaba, las del espíritu inquieto e investigador, “No es que yo no pueda evolucionar, no. Lo que no puedo es volver atrás”. Tantas notas y reflexiones sobre el arte, los artistas, los críticos ,... sus inquietudes y discrepancias con la política de la época, (“cuando comprendamos España no quedará nada”), reflejan al hombre consciente de su contexto vital. Miro las obras de Pinazo y -con toda humildad ante la dimensión del ser humano y del artista-, y me centro en un solo aspecto: la construcción, la estructura que subyace en sus obras; cómo concibe y ordena el espacio del lienzo, la geometría con que organiza una composición... Es esa aparente sencillez de toda una arquitectura que queda velada por el dominio del color y la pincelada suelta, certera e incisiva de sus obras...lo que me fascina; su esencia. Años después de que Pinazo pintara sus tablas, el arquitecto M. van der Rohe diría refiriéndose al arte: “Menos es más”. A mi entender, Pinazo lo consiguió. GRUP MODERN FI Más de un siglo después de la realización de este boceto la modernidad de Pinazo sigue latente en cada una de las líneas vibrantes que componen esta figura de labrador. Como si se tratase de una oda al
pintor de Godella, el boceto original ha sido respetado de manera rigurosa. Únicamente varía la escala, aumentada hasta alcanzar la altura de los espectadores, que se ven enfrentados cara a cara con labrador de Pinazo. La modernidad que ya mana del propio esbozo se ve así reforzada tanto por la magnitud la escala como por las texturas y tratamientos pictóricos añadidos, que reflejan tanto el arte de nuestro siglo como la trayectoria del grupo Modern Fi. María García Montoya Lcda. en Historia del Arte MIGUEL ÁNGEL RÍOS Siento una gran admiración por Ignacio Pinazo; su gran talento están ya en la historia; sería uno de los grandes del Quai d'Orsay, como intuición del Fauvismo. En la soleada Godella, su dilatada vida fue alumbrando una pintura que hace posible la vida más que el ensueño. No amortizó nunca su investigación por la pintura; fue su gran pasión. Fue, inequívocamente, un gran pintor y un gran solitario, con una resuelta actitud crítica y testamentaria. ¡Y así fue!: para él los largos años vividos en Godella fueron siempre camino, y el camino, una hermosa aventura y un hermoso sueño: “Un sueño que se soñó.” MANUEL SILVESTRE Celaje Óleo sobre tabla. Ignacio Pinazo Camarlench Dos veletas y un cielo. Una tabla de pequeñas dimensiones, 18,5x32 cm. La matizada luz se abre entre nubes blancas con reflejos solares. Unas sutiles y evanescentes manchas de color sobrecogen y deslumbran la mirada del espectador. Ahora y aquí, unos efímeros y flexibles papeles juegan al ritmo del viento. Todo cambia de manera instantánea, casi tan rápido como el paisaje de un cielo. 51
Diseny Raquel Aguilar i Josep Gil Maquetació Raquel Aguilar Traducció Lluís Vallés de les fotografies, els autors de les obres i els texts, els autors