830922 _ 0154-0179.qxd
21/2/08
08:11
Página 174
DIMENSIÓ ESTÈTICA I LITERÀRIA
La literatura catalana entre 1906 i 1939 Després de la recuperació de la literatura culta en català promoguda per la Renaixença i de la modernització dels diferents gèneres durant el modernisme, des de principis del segle XX la literatura catalana viu un període de renovació. El noucentisme i les avantguardes són dos moviments contraposats que van donar un gran dinamisme a la literatura, especialment a la poesia.
El noucentisme El noucentisme va ser el moviment cultural predominant entre 1906 i 1923 i tenia com a objectiu fonamental dotar la societat catalana d’institucions de tot ordre –polítiques, culturals, educatives, tècniques, lingüístiques i també literàries– que en garantissin un bon funcionament. Durant el noucentisme es va establir una clara col·laboració entre artistes, intel·lectuals i polítics burgesos per impulsar la transformació de la societat. Els noucentistes més rellevants són Eugeni d’Ors, assagista i principal responsable de l’elaboració i la difusió del programa del moviment, i els poetes de l’Escola Mallorquina (Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover i Gabriel Alomar), Guerau de Liost (pseudònim poètic de Jaume Bofill i Mates) i, sobretot, Josep Carner. L’obra poètica de Josep Carner (1884-1970) expressa amb delicadesa i un llenguatge elegant, ric de recursos i de vocabulari, els tòpics del noucentisme. La temàtica dels seus poemes és variada: paisatges i figures de Catalunya, la bellesa femenina, el pas del temps i la seva pròpia vida interior. Carner ho retrata tot amb una combinació de tendresa i ironia, i aconsegueix una poesia que exalça el seny com a valor principal que ha de regir tots els aspectes de la vida. El poema que has llegit pertany a Els fruits saborosos, poemari típicament noucentista.
Les avantguardes A partir del 1916, van sorgir una sèrie de moviments que van provocar un capgirament en el panorama artístic i literari. La majoria es van caracteritzar per la voluntat de ruptura amb l’ordre establert –que incloïa el noucentisme i, en general, la tradició literària catalana– i per l’experimentació. Això es va traduir en un trencament amb les formes d’expressió tradicional: vulneració de les normes gramaticals i de puntuació, alteració del significat habitual de les paraules, incorporació al llenguatge poètic de recursos visuals, etc. Cadascun d’aquests corrents presenta uns trets característics, i en conjunt van rebre el nom genèric d’avantguardes. En una primera etapa, va predominar el futurisme, corrent que propugnava l’abandonament del sentimentalisme en l’art i proposava un llenguatge directe, fins i tot agressiu, el gust per l’audàcia i la violència, l’exaltació de les màquines, la velocitat, el moviment i la llibertat. El poeta més destacat en aquesta tendència és Joan Salvat-Papasseit (1894-1924), del qual potser coneixes algun cal·ligrama i has llegit un fragment del manifest futurista i un poema. En una segona etapa, va predominar el surrealisme, moviment que preferia textos plens d’imatges originals, irracionals, però sempre suggerents. Els poetes surrealistes recorren al somni (durant el qual sorgeixen tots els desitjos amagats en el subconscient), i a l’escriptura automàtica, que consisteix a transcriure fidelment el pensament. Els poetes més destacats van ser Salvador Dalí, conegut sobretot com a pintor, i J. V. Foix (1893-1987), que va fer una lectura molt personal de les avantguardes, fins al punt de fer una síntesi magnífica entre les propostes d’aquestes tendències i la tradició poètica catalana i, per extensió, occitana i italiana medievals. El sonet que has llegit és una bona mostra d’aquesta actitud de conciliació d’aquests dos pols poètics.
174