Institucions

Un tema de debat que es planteja avui en dia entre les organitzacions revolucionàries, radica en el problema de quina ha de ser la seua relació sobre la institució pública, emmarcada dins una pretesa democràcia burgesa. Hem de tenir en compte, doncs, dos tipus d’organitzacions polítiques, les que directament participen i acaben legitimant el règim “democràtic”, tot dedicant la seua acció política en l’utilització d’aquestes per canviar la realitat material de la ciutadania; o per contra també trobem les organitzacions polítiques, denominades revolucionàries, que obvien les institucions i ho destinen únicament la seua acció política als moviments socials i a les entitats de base, criminalitzant qualsevol relació amb mera administració pública.

No obstant, també hi han un seguit d’organitzacions polítiques -en la que ens incloem com a organització-, que creiem que no podem desaprofitar les institucions per la seua mínima capacitat transformadora però tampoc desatendre les demandes dels moviments socials i de l’associacionisme de base. En aquest cas, doncs, el rol que han de tenir les organitzacions polítiques ha de ser pressionar públicament les institutions -i internament, també, si és possibleper poder ser l’altaveu dels moviments socials. Així doncs, no té cap mena de sentit desatendre les institucions al crit d’un suposat reformisme però tampoc oblidar els moviments socials perquè són l’essència de les reivindicacions ciutadanes i materials.

La qüestió central de qualsevol estratègia revolucionària segueix sent la conquesta de el poder polític. Aquest poder polític està en mans de la classe dominant, i per tant les institucions son aparells de dominació burgesa. La tàctica es limita a un problema en particular. La estratègia revolucionària comprèn un sistema combinat d'accions que, en les seves relacions i successions, com en el seu desenvolupament, han de conduir al proletariat a la conquesta de el poder. Les classes populars poden conquerir posicions, obtenir reformes parcials, embrions de democràcia obrera en la democràcia burgesa, però aquestes conquestes no poden prosperar sense reemplaçar el poder de la burgesia pel poder dels treballadors i de la majoria de la societat.

Per aquest motiu, el paper que ha de tenir el partit polític sempre ha de ser propositiu i escoltar la veu de les entitats del carrer i atendre les seues lluites, sense protagonitzar-les, sinó valorant-les, visualitzant-les i sense fiscalitzar-les. És evident, també que hi haurà certes circumstàncies en que les organitzacions polítiques hauran de decidir sobre si fer un suport acrític a una institució o continuar defensant l’acció i independència dels moviments socials, tot assumint i superant les contradiccions que puguin comportar, la via correcta. Per això és important que en el si del col·lectiu es faci una anàlisi de les relacions polítiques que es volen tenir amb tots els actors, ja sigui MMSS o institucions i no deixar-se superar per la situació. Les organitzacions no poden oblidar, mai, quina és la seua intenció final i objectius màxims i últims, la revolució.

Llibret 4 Relacions Polítiques