Obrint els ulls

Emma Felip

4t ESO E

M’hi tornava a trobar, en el racó de sempre, dins del lavabo de l’escola. No podia arribar a entendre com havia pogut tornar a passar. Els ulls se’m van començar a omplir de llàgrimes. Jo m’intentava retenir, però no podia. A part, em costava respirar. Sentia com si l’aire del meu voltant s’hagués esfumat durant uns instants. No podia parar de pensar en com havia estat capaç de parlar a l’Anna. Després, és normal que em cridi i em pegui, m’ho mereixo.

Riiiiiiing! Les classes estaven a punt de començar, així que em vaig aixecar de terra i amb llàgrimes als ulls i la por arrapada al cor, vaig decidir sortir del lavabo i dirigir-me a l’aula. Quan hi vaig entrar, vaig començar a sentir rialles. Eren l’Anna i les seves amigues, se n’estaven rient de mi, però m’ho mereixia després del que havia fet.

Una vegada acabada la classe, vam sortir a fora i ens vam dirigir al vestidor, ja que ens tocava fer educació física. Una vegada allà, vaig veure com les noies se m’acostaven i de sobte van començar a criticar la meva manera de vestir. Jo estava tremolant, sense saber com reaccionar, les paraules no em sortien, l’únic que vaig poder pronunciar va ser: Pareu! Les noies es van quedar sorpreses, em van agafar i em fan clavar una espenta dins les dutxes que em va fer caure a terra, i de sobte, l’Anna va obrir l’aixeta i em vaig mullar. Enmig de tots els riures, vaig agafar totes les meves coses i vaig córrer. Vaig sortir de l’escola i vaig anar fins a casa. L’únic que

volia era estirar-me al llit, plorar i no despertar-me fins l’endemà.

Al cap d’una estona, vaig sentir com la porta de la meva habitació s’obria, era la meva mare. Es va dirigir cap al llit, on jo estava situada i em va preguntar: Què tal ha anat el dia? Jo no vaig poder fer res més que plorar. Quan ho va veure, em va abraçar i em va dir que li podia explicar tot el que volgués. Jo ja no podia aguantar més aquesta situació, així que entre llàgrimes, em vaig limitar a explicar-li tot. La mare sentia molt no haver-se’n adonat abans. I entre plors i plors, vam passar tota la tarda parlant. Finalment, la mare em va fer veure que no era jo la que ho feia malament, sinó l’Anna i les seves amigues. Més tard, després que la mare en parlés amb el pare, em van fer una proposta: canviar d’escola aprofitant que ja era final de curs i així poder sortir del bucle. Sense pensar-m’ho dues vegades vaig acceptar.

El primer dia de curs estava molt nerviosa, però només d’entrar per la porta, un grup de cinc noies se’m va apropar i vam iniciar una conversa.

Dies més tard, estava totalment adaptada a l’escola i amb aquelles noves amistats. Vaig veure que amb elles podia ser jo mateixa sense cap por. Em sentia lliure.

En aquest moment, em vaig adonar que a vegades cal desconstruir per poder tornar a construir i començar una nova i millor etapa.