Vertigen

El vertigen

Ivet Barrachina

4t ESO B

Damunt del penya-segat busco una resposta amb foc als ulls i amb instints indomables. Condemnat a ser un ocell sense ales ni ànima, ignoro la meva consciència inquieta de saber que cauré a l’oblit.

Sento que el vertigen m’envaeix per complet, com un nàufrag a la deriva a mercè del corrent i aprecio l’horitzó que em destina l’abisme, que em consumeix igual que ho fa la vida.

Em llenço en picat sense saber volar amb l’única finalitat de trobar el sentit de l’existència, el dogma i la construcció de l’ésser humà no entenc per què la gent l’ha deixat de qüestionar.

I crido al buit i no sento cap mena de resposta, només un silenci trencat per la meva rèplica un eco commovedor i tranquil·litzant en veure que m’apropo a la fi de l’agonia.