Page 1

o C

M

Y

CM

MY

CY CMY

K


I a tu, què t’importa?

Obertures, 11 Col·lecció dirigida per Salvador Cardús


Josep-Maria Terricabras

I A TU, QUÈ T’IMPORTA? Els valors. La tria personal i l’interès col·lectiu


1a edició: març de 2002 5a edició: octubre de 2006 © Josep-Maria Terricabras © Edicions La Campana Muntaner 248, 1r 2a 08021 Barcelona Tel.: 93 453 16 65 / Fax: 93 451 89 18 Disseny col·lecció: Zink comunicació ISBN: 84-95616-17-3 Dipòsit legal: B. 47.311 - 2006 Fotocomposició: EdiGestió (Barcelona) Imprès a Romanyà/Valls. Capellades (Barcelona)


La pregunta: «Valuós per a què?», mai no podrà ser examinada amb prou tacte FRIEDRICH NIETZSCHE

Perquè diu més coses la recerca que la troballa SANT AGUSTÍ


PRÒLEG

A qui interessen els valors? A primera vista pot semblar que els valors interessen molt a tothom. De fet, en parlen els mitjans de comunicació i les escoles, els polítics, els empresaris i els professionals, els intel·lectuals i les esglésies, els clubs d’esplai i la publicitat. No seria gens exagerat dir que hi ha una gran inflació verbal sobre els valors. Això no vol dir, però, que avui els valors interessin més que en altres èpoques. Em sembla que s’entén millor què passa amb els valors si diem que els valors són importants en la nostra vida –hi juguen un paper important–, però que no sempre ens interessen massa –no sempre n’estem pendents o hi parem atenció–. I això no és pas necessàriament dolent. De fet, quan treballem i fem festa, quan ens casem o divorciem, quan mirem la televisió, estem amb els amics o fem un àpat, el nostre comportament sempre conté valoracions i judicis. Però aquestes valoracions no 9


acostumen a ser el resultat de grans reflexions prèvies, sinó que són directes i les fem d’una manera ben natural. Al capdavall, la nostra manera de comportar-nos ja incorpora allò que tenim per bo o dolent, per bonic o lleig, beneficiós o pràctic, admirable o ridícul. Com que els valors ens han arribat embolicats amb la vida mateixa, els vivim pràcticament sense ni adonar-nos-en. Per això no és estrany que, al llarg de la vida, no sempre pensem expressament en els valors, sinó que simplement els visquem. I quan no hi pensem, no vol pas dir que siguem uns irreflexius, sinó que no necessitem pensar-hi perquè els valors ja fan la funció que han de fer en les nostres vides. Massa sovint caiem en el vici intel·lectual de pensar que ens ho hem d’estar plantejant i replantejant tot constantment. És un error en què no voldria caure en aquestes pàgines. Els que defensem la importància de la reflexió també hem de defensar que no s’ha de reflexionar sempre i perquè sí. La reflexió serveix bàsicament perquè anem aclarint els problemes i dubtes que ens apareixen al llarg de la vida. Quan la vida resulta prou clara, les consideracions teòriques fàcilment són postisses i intempestives. Reflexionar és com mirar-se al mirall: no tothom s’hi ha de mirar quan ens hi mirem nosaltres; fins i tot hi ha gent que no s’hi mira mai. I és que la nostra vida no està feta de teories i 10


de reflexions, sinó d’accions, de comportaments, que van plens de valors pacíficament posseïts i acceptats. Té, doncs, tota la raó Goethe quan diu, en el seu Faust, que «En el començament era l’acció». Aquesta, però, només és una part de la història. Perquè, de vegades, valors que han quedat inadvertits durant molt de temps esdevenen conscients, fins i tot problemàtics. Això passa, per exemple, quan alguna circumstància ens porta a plantejar-nos coses que no ens havíem plantejat i que ens pensàvem tenir resoltes, o quan entrem en contacte amb valoracions i criteris diferents dels nostres. Tal com notem les sabates quan ens apreten massa i ens adonem que tenim queixals si ens fan mal, de manera semblant la nostra preocupació pels valors acostuma a venir d’una certa fricció: ens hi interessem quan els trobem a faltar –perquè perdem la salut, la feina o l’estimació dels altres– o quan els valors acceptats –potser la solidaritat o l’individualisme, la fidelitat o el racisme– resulten desafiats i provocats per certs esdeveniments. Llavors, allò que hem tingut davant els ulls molt de temps canvia de color i de presència, i veiem coses que abans no vèiem. No pas perquè no les vulguéssim veure, sinó perquè res no ens n’havia fet adonar. 11


Quan passa això, ens fem preguntes sobre els valors i sovint els voldríem atrapar a base de definicions. Ara bé, els dubtes sobre els valors no s’acostumen a solventar definint més bé què és un valor, o què és ser racista o solidari. Resulta molt més útil pensar en com ens agradaria de viure, quin tipus de món ens semblaria millor o quines conseqüències tindria que féssim això o allò, que adoptéssim aquesta actitud o aquella altra. En la vida pràctica, els criteris per a actuar són sempre més importants que les definicions. Pel que fa a la definició de valor, en tenim ben bé prou si diem que els valors són les coses, les experiències o les idees que –amb diferents graus i matisos– ens agraden, ens interessen, i que considerem valuoses en la nostra vida, tant si en som més conscients com si en som menys. Els valors són sempre allò que estimem i que mirem de preservar: per això ens deixem portar per amors, gustos, aficions i preferències. I és que els valors sempre van lligats a la nostra experiència. És cert que no donem el mateix valor a tot i que canviem els matisos dels valors al llarg de la vida. Tanmateix, tots acceptem valors d’algun tipus i ningú no viu sense valors. De fet, quan diem que algú no té valors, només volem dir que no té els valors que nosaltres tenim, que no té els valors que, segons nosaltres, hauria de tenir i que els seus va12


lors no ens agraden gens –a ell, segurament, no li agradaran els nostres–. De valors, però, tots nosaltres en tenim i en mantenim. Si no, no seríem humans amb vida pròpia. En un món plural i democràtic, és ben natural que hi hagi diversitat d’opinions, valors i creences. Això fa que també hi hagi moltes friccions entre valors i que siguin molts els que es volen plantejar el sentit dels valors que accepten. A més, la pressió mediàtica i social de consignes, doctrines i eslògans de tota mena fa que els ciutadans que se’n senten bombardejats –de vegades, agredits– tinguin ganes de plantejar-se personalment quins valors adopten i quins refusen, i que no vulguin acceptar passivament la imposició de valors. A més, sovint es detecta que una cosa són els valors que es proclamen en teoria –fins i tot de manera abrandada– i una altra cosa força diferent els valors que realment practiquen els ciutadans. Tenir opinió pròpia, exigeix estar cada dia més alerta. Aquestes pàgines conviden precisament a aquesta reflexió que, avui més que mai, es pot entendre com un exercici de defensa personal. La reflexió sobre els valors no necessita ni dogmes, ni receptes. Per això aquest llibre no vol defensar eslògans ni fabricar teories: només pretén qüestionar algunes coses i proposar idees, a fi que cadascú pugui arribar a plantejaments més crítics i més 13


autocrítics, és a dir, més lúcids i més rigorosos. A tots ens importa la nostra vida. Aquest llibre es dirigeix a aquells a qui també els importa reflexionar-hi.

14


1

Punt de partença En les societats obertes els humans podem expressar en veu alta les nostres opinions, les nostres valoracions del que passa i del que ens passa. Llavors apareixen les discrepàncies: allò que per a uns té valor, per a altres no en té gaire o fins i tot pot arribar a ser vist com a negatiu. Ho podem discutir tot: el valor de la pintura abstracta i de les simfonies de Mahler, però també la conveniència de tenir escoles privades o exèrcit professional, la legalització de la prostitució o de la marihuana, o si encara s’han de posar a la llista dels valors la bona educació, l’obediència o la sinceritat. Aquestes discussions també posen al descobert una altra cosa: podem estar d’acord sobre determinats valors generals i abstractes de la nostra època –com ara la igualtat, la llibertat i la fraternitat–, però no sempre coincidir a l’hora de dir com s’han d’aplicar concretament aquests valors en la vida diària. 15


Per això al llarg de la vida els valors es van adaptant i readaptant, i es van modificant –sovint entre un mar de dubtes– el sentit i la intensitat de les valoracions. Aquest primer capítol ens ha de servir per veure com ens podem plantejar els valors en el segle XXI. Començarem examinant la nostra condició d’animals reflexius; i després de veure l’estreta relació existent entre valors i fets, destacarem alguna de les característiques més remarcables del segle en què ens tocarà de viure; finalment, subratllarem una idea bàsica que travessa tot el llibre: no ens serveix gaire de res que fem consideracions abstractes sobre els valors; si volem que realment valguin per alguna cosa tant en l’àmbit privat com en el públic, i si no volem que es quedin en meres paraules, sempre els hem de fer tocar de peus a terra, els hem de concretar en la nostra vida.

1.1 Animals reflexius Els humans tenim la capacitat de ser reflexius, és a dir, de ser capaços de girar-nos cap a nosaltres mateixos i de posar-nos en qüestió. En aquest punt, la vida humana és molt més sofisticada i complexa que la dels animals no-humans. Nosaltres no solament som capaços d’acumular una 16


quantitat molt major i més variada d’informació, sinó que podem tenir una conducta més adaptable i flexible que no pas ells, que estan fortament dominats per l’instint, pel costum rígid o per l’ensinistrament. I una característica bàsica d’aquesta conducta humana flexible és que, a més d’actuar, també podem criticar les actuacions dels altres i revisar les nostres. Hem desenvolupat sistemes de valors i podem matisar enormement les nostres valoracions, tant si són estètiques com morals, econòmiques o socials. Així, doncs, el món dels valors és allò que ens distingeix com a humans. D’aquí que la qualitat de la nostra humanitat vingui donada pel to dels valors que adoptem, pel tarannà amb què els adoptem. En això, hi té un paper decisiu el llenguatge. En l’univers conegut, no hi ha cap altre llenguatge que s’assembli ni remotament al llenguatge dels humans, que som els éssers literalment més enraonats de la naturalesa. Si algun dia un ésser o entitat no-humans poguessin parlar tal com parla una persona humana, no tindríem cap raó per negarlos la condició de persones. Poder parlar tal com parlem les persones significa poder pensar i valorar com nosaltres. Cap altre animal no està en condicions de fer-ho. La discussió sobre la relació de superioritat o d’inferioritat entre els humans i els animals és, de 17


fet, tan antiga, o més, que els primers capítols del Gènesi, i ha ocupat filòsofs destacats des d’Aristòtil i sant Tomàs a Descartes, Kant o a molts d’actuals. Ara, però, deixaré de banda aquests pensadors i esmentaré només un llibret breu, suggestiu i deliciós que, pel meu gust, avui és massa poc conegut i que narra precisament el diàleg entre un humà i un animal: es tracta de la Disputa de l’ase; el seu autor és Anselm Turmeda, que va néixer a Mallorca a mitjan segle XIV i va morir al cap de setanta o setanta-cinc anys a Tunis, la ciutat en què ell, que era franciscà, havia abandonat el cristianisme als trenta-cinc anys per adherir-se a l’islam. L’original català de la Disputa ha arribat a nosaltres a través de moltes vicissituds. El text consisteix en un debat fictici entre el propi Anselm Turmeda, que defensa la superioritat dels humans sobre els animals, i un ase que defensa la tesi contrària. Ben irònicament, l’ase participa en la disputa per encàrrec dels altres animals que el consideren de sobres capacitat per discutir amb un humà. El text conté dinou proves o raons a favor de cada posició. Al final, l’únic argument que acaba essent acceptat per demostrar la superioritat humana sobre els animals és un argument teològic: Turmeda recorre al fet bàsic de la fe cristiana segons el qual el Fill de Déu, Jesucrist, va prendre carn humana i es va fer home. Amb aquest gest 18


diví la naturalesa humana hauria quedat elevada a una condició molt superior a la dels animals. Gràcies només a aquest argument de fe, la disputa és guanyada pels humans: la victòria era previsible, però s’hi arriba per un marge ben estret i en el darrer minut. No vull pas entrar en detall en el text, sinó només discutir-ne dos punts. Els exemples no ho són tot En primer lloc, els exemples. L’ase té l’habilitat de no entrar a discutir en el terreny en què Turmeda es mou més a gust, que és el terreny de les idees. Davant de cada argument de Turmeda, l’ase acostuma a aportar casos concrets en què mostra que alguns animals –pel que fa a velocitat, olfacte, resistència o memòria, per exemple– se’n surten molt millor que els humans. Com que el regne animal és immens i allà hi ha exemples de tot, l’ase sempre troba casos que li van bé per allò que es discuteix. I com que Turmeda vol arribar a l’argument teològic, no posa dificultats a la manera de procedir de l’ase. Nosaltres, però, n’hi hem de posar. Està molt bé que, en les nostres reflexions, no ens oblidem d’usar exemples i tornem una i altra vegada als casos particulars. Això fa que la reflexió no se’n vagi pels núvols sinó que estigui sempre contrastada pel seu lligam amb l’experiència coneguda. Ara bé, mai no hauríem de perdre de vista 19


que els casos concrets que aportem a una discussió sempre són només això, exemples, que serveixen sobretot per il·lustrar alguna afirmació, alguna idea, creença o principi. Els exemples, però, no són per quedar-s’hi, perquè per si mateixos no demostren res, només il·lustren o desmenteixen allò que es vol demostrar. La saviesa clàssica ho sabia això quan deia «exempla claudicant», és a dir, «els exemples coixegen»: i és que voler avançar amb l’ajut d’exemples és com voler caminar amb una sola cama; la inestabilitat d’allò que es diu és gran, perquè a l’exemple proposat sempre s’hi pot oposar algun contraexemple; qualsevol cas particular sempre es pot neutralitzar amb un exemple oposat. A través d’exemples, doncs, no arribarem mai a cap demostració sòlida. Acabarem tenint simples col·leccions i col·leccions d’exemples, que podrem fer servir segons ens convingui. El pensament racional, però, no és només qüestió de conveniència sinó de coneixement. Els humans, a més de considerar casos diversos i de col·leccionar experiències, també volem proposar idees, fer projectes, descartar opcions, arribar a conclusions. I això no es fa només amb exemples, tot i que els exemples ens ajudin a filar molt més prim. D’aquí en podem treure una conclusió interessant per a la reflexió sobre els valors: els casos i els exemples serveixen en certes circumstàncies, 20


però no pas en totes. Així, quan Folch i Torres, el Capitán Trueno o Tintín proposen exemples concrets de conducta virtuosa o de vicis i maldat, ho poden fer perquè els lectors de les novel·les o còmics comparteixen amb els protagonistes uns determinats principis morals que troben exemplificats en la història que se’ls explica. Llavors cada història és, per dir-ho així, com la tornada d’una música ja coneguda. Això, però, canvia radicalment quan no existeix acord sobre els valors estètics o socials, o quan no hi ha unanimitat moral. I aquesta situació de manca d’acord, de manca d’unanimitat, és la que caracteritza les nostres societats. Folch i Torres proposava sense discussió exemples de pobresa, obediència o fidelitat, senzillament perquè els seus lectors també acceptaven aquests valors i estaven d’acord en la manera d’entendre’ls. Avui aquests mateixos valors no són pas necessàriament rebutjats, però són discutits, matisats i interpretats de maneres molt diverses. Per això avui els personatges que encarnen aquests valors també són discutits; la simple narració de la seva vida no resulta automàticament exemplar. En una societat plural els valors que es proposen necessiten més argumentació; els exemples que es fan servir han d’estar ben justificats. Perquè ara els exemples ja no resulten sempre exemplars. 21


Així, doncs, en la discussió sobre valors no ens podem limitar a posar exemples, com feia l’ase de la Disputa, sinó que hem d’argumentar, exposar idees, i veure, precisament, quines són les raons més adequades a cada context de discussió. Perquè hi ha idees i valors que alimenten les nostres vides i que ens acaben portant a fer això o allò, a aplaudir aquí i a protestar allà. Però, si aplaudim o protestem, si això ho trobem bé i allò malament, és perquè descobrim que unes determinades coses expressen, reflecteixen, principis amb els quals estem d’acord, i altres coses, en canvi, no. Per a creients i no creients El segon punt de la Disputa que volia comentar és el seu argument teològic. Després de divuit arguments aparentment ineficaços davant les rèpliques de l’ase, Turmeda en fa servir un de teològic com a argument d’autoritat. Com en altres arguments teològics, l’autoritat d’aquest ve del fet que vol mostrar que és Déu mateix qui, a través de l’encarnació del seu Fill, avala la superioritat dels humans. És clar, però, que un argument així només és vàlid quan els que discuteixen comparteixen una mateixa fe, cosa que, en el context de l’època, sembla que fins i tot l’ase havia d’acceptar per força. Tanmateix, la interpretació del text no és gens fàcil en aquest punt: encara ara es discu22


teix si Turmeda, que ja ha abandonat la fe cristiana quan escriu la Disputa, fa servir l’argument teològic de forma irònica. Al capdavall, la Disputa no és original seva, sinó que és l’adaptació d’un text d’una secta islàmica anomenada «Germans de la Puresa». Sigui com sigui, només prenc aquest argument de la Disputa com a excusa, perquè m’interessa considerar el cas –no pas infreqüent– en què es fa servir un argument de fe –cristiana, jueva o islàmica– per justificar determinats valors. És molt natural que una persona creient opini, valori i jutgi tenint en compte les seves creences. Ningú no es desprèn d’una part important de si mateix a l’hora d’actuar i de valorar. Més aviat resultaria sorprenent que un creient deixés de banda la seva fe a l’hora de fer valoracions sobre els fets del món i sobre la seva pròpia experiència. Els creients en són sempre de creients, també quan argumenten. Sobre això, doncs, no hi ha res a dir. En canvi, les argumentacions sobre els valors que es faran en les pàgines d’aquest llibre han de tenir un to diferent: aquí la reflexió ha d’apel·lar a l’argumentació racional com a única autoritat compartida per tots els humans; ha de ser una reflexió que no exclogui ningú, que es pugui adreçar a tots, tant a creients com a no creients, tant a persones molt compromeses ideològicament com a persones sense una ideologia gaire definida. Per això 23


aquest llibre vol recórrer a raons i arguments que tothom pugui examinar i criticar. Per dir-ho així, la nostra reflexió sobre els valors es vol aguantar dreta tota sola, sense crosses ideològiques o religioses que l’ajudin a caminar. No tota reflexió és una disputa com la que acabem d’examinar; però tota reflexió és sempre un diàleg que un estableix amb si mateix i amb els altres. De vegades, la reflexió només ve després d’un primer impuls, d’una primera acció o d’una primera resposta, gairebé instintiva; en aquests casos, la reflexió és reactiva, justament perquè ve en segon lloc. Ara bé, a mesura que ens anem formant, ens acostumem a reflexionar també abans d’actuar, abans de parlar. En la nostra vida hi ha de tot: des de reflexions molt meditades fins a pensaments molt espontanis i a reaccions no gens premeditades. En tot cas, podem dir que allò que ens acaba definint com a humans és justament aquesta peculiar barreja d’accions i reaccions, de previsions, reflexions i valoracions. Allò que mostra millor la flexibilitat i plasticitat de la nostra conducta és que ens comportem com a animals reflexius amb un ventall amplíssim de registres i matisos. I sempre som capaços de sospesar les nostres pròpies accions o de posar en qüestió les opinions donades. Podem actuar, contrastar, criticar i corregir. Sense fi. 24


1.2 Fets i valors Només els humans, doncs, ens sabem moure amb autonomia en el terreny dels valors: inventem i transformem valors, els imposem i els proposem, els acceptem, rebutgem, discutim i qüestionem. Molts pensen, però, que els valors s’han d’entendre com a oposats als fets o com a sobreposats a ells. Serà bo que examinem això de més a prop. Perquè és cert que la distinció entre valors i fets sembla, segons com, molt evident, molt elemental, però que, en canvi, segons com, no resulta gens simple. Quan veiem que el gat és a sobre la taula, diem que estem davant un fet: el gat és a sobre la taula. Al cap d’una estona, però, el gat ja no hi és, ja se n’ha anat a la cuina. I és que els fets del món, les coses que passen al món, són fugisseres, poden ser molt efímeres. Per retenir-les necessitem algun tipus de memòria. Un ésser que no tingués gens de memòria, que no pogués recordar res del passat, viuria enganxat al present; per a un ésser així, no tindria cap sentit fer projectes de futur i pensar, per exemple, «tant de bo demà torni a fer aquest solet», perquè, si no tingués gens de memòria, l’endemà tampoc no recordaria el desig del dia abans i, per tant, el sol d’aquella tarda seria completament nou per a ell. Un ésser sense memòria és 25


un ésser sense experiència del temps –el temps li passa, és clar, perquè es fa vell, però ell no se n’aprofita gens–, és un ésser sense tradició, sense història, sense cultura i, doncs, sense capacitat d’aprenentatge i de judici. Un ésser sense memòria no pot comparar, no pot emetre judicis de valor una mica matisats. Els animals que tenen el sistema nerviós més desenvolupat són els que tenen més memòria; per això són els que poden elaborar hàbits i estratègies –és a dir, cultura– que es transmeten de pares a fills i que, en alguns casos, s’incorporen a l’herència genètica. Els humans som els únics que, gràcies al llenguatge, podem parlar de fets ja no existents, en podem inventar o predir; i som els únics que, gràcies a l’escriptura, podem fixar aquests fets per a alliçonament o fruïció de generacions futures, de persones que ara no sabem qui seran i que, arribat el moment, elles tampoc no sabran qui érem nosaltres. L’escriptura és la memòria més duradora dels humans. Ja ho diu l’aforisme clàssic: «les paraules volen, els escrits romanen». El llenguatge i l’escriptura fan que el present deixi de ser efímer i que puguem parlar del passat o del futur com si fossin present. Això té relació amb una distinció important: la que hem d’establir entre el fet mateix i la nostra descripció del fet. Perquè puc assenyalar amb el dit el 26


gat que és a sobre la taula, però també puc fer la frase «el gat és a sobre la taula». Aquesta frase vol descriure aquell fet: si quan ho dic, el gat és a sobre la taula, la meva frase serà verdadera; si no hi és, serà falsa. Només les frases –les descripcions dels fets– poden ser verdaderes o falses; els fets, no. Els fets simplement són coses que passen. Seria ridícul dir que un fet és fals. Quan volem saber si una frase és verdadera o falsa –per decidir, per exemple, qui té raó–, comparem la frase o bé amb els fets mateixos o bé amb el record que en queda. Per això, quan es discuteix sobre fets, i no sobre opinions, sempre és possible, en principi, decidir qui té raó. Certament, els fets juguen un paper clau en qualsevol coneixement científic; la comprovació, per exemple, dels fets físics és imprescindible per a les ciències de la naturalesa. Observem, però, que quan diem que el nostre judici sobre els fets és verdader o fals, «verdader» i «fals» no pertanyen pas al fet mateix, sinó a allò que nosaltres diem del fet. I és que nosaltres no solament descrivim fets, sinó que també hi fem, com qui diu, comentaris. Gairebé podríem dir que els comentaris que fem dels fets expressen els valors que nosaltres els donem. En aquest sentit, «verdader» i «fals» també són valors, perquè són el nostre comentari, la nostra manera de valorar si les frases són ajustades a la realitat, o no. 27


En qualsevol conversa, les valoracions hi apareixen d’una manera ben espontània. Suposem que veiem una casa pintada d’aquell color que popularment anomenem «verd lloro». La casa està pintada, doncs, de color verd lloro. Això és un fet. Però, quan hi passem per davant, alguns trobem que la casa és horrorosa i uns altres la troben interessant, atrevida, potser fins i tot moderna o esplèndida. Tots aquests termes ja no constaten el fet –el color de la casa– sinó que expressen el nostre judici, la nostra valoració de la casa i del seu color. La casa és de color verd lloro; i nosaltres la trobem horrorosa o esplèndida. Fa gairebé dos mil anys Epictet (50-138 dC) ja deia, amb tota la raó del món: «No són pas els fets allò que torba les persones, sinó els judicis sobre els fets». I és que els fets poden ser interpretats molt diversament, de manera que la mort pot ser vista com una tragèdia o com un alliberament, i l’elogi que ens fa algú pot ser vist com un acte de justícia envers nosaltres o com un gest tristíssim de llagoteria; un comando suïcida palestí és vist com un comando patriota pels palestins i com un comando terrorista pel israelians. Aquests judicis, però, no són divergents per pura casualitat sinó perquè responen a visions molt diferents tant del fet mateix de l’atemptat com del que són el patriotisme o la llibertat. Epictet acaba dient que, per no 28


viure alterats, no ens hem de preocupar de les coses que passen, perquè els fets no depenen de nosaltres. No vull pas tirar tan enllà com Epictet: en cap cas no vull menysprear el que passa i començar a opinar sense tenir en compte la realitat; tampoc no em sembla bo que ens vulguem refugiar en el nostre món interior, com si «des de dins» poguéssim veure millor el món que «des de fora». El menyspreu dels fets i la fugida a l’interior d’un mateix són actituds que tornen a estar molt de moda, però que sovint plantegen més problemes dels que resolen. Al capdavall, els humans som éssers animats i socials, ésser complexos, que ni vivim de pura exterioritat ni tampoc de pura interioritat. Estic, doncs, en contra de fer servir la interioritat com un refugi que ens aïlla i ens separa de la realitat que ens toca viure. Per això aquest punt d’Epictet m’interessa poc. El que m’interessa és que ell ja va subratllar amb contundència la distinció entre fet i judici –o valoració–. Sembla clar, però, que la distinció no és –com ell pensava– absoluta i total. Sobretot tinc dues raons per afirmar això. La mirada condicionada D’una banda, perquè nosaltres fem els judicis no a la babalà, no independentment dels fets, sinó que els fem sobre els fets, és a dir, a partir dels fets 29


mateixos i de la manera com se’ns ha ensenyat a mirar aquests fets. Quan, passant pel davant de la casa, dic que és horrorosa, no ho dic pas a l’atzar –com si hagués pogut dir qualsevol altra cosa–, sinó que ho dic precisament perquè la casa és de color verd lloro. El fet mateix és la raó del judici que faig. I encara que un mateix fet pot donar peu a valoracions diverses, les valoracions sempre recolzen en alguna realitat, sigui la realitat ja existent, sigui la realitat desitjada. Ben mirat, els valors tenen tanta relació amb la realitat que no solament hi recolzen sinó que també la volen afectar i transformar; així, quan algú diu que la casa és horrorosa o que una peça de Wagner és aterridora, que una crítica d’art és incomprensible o que l’ajut al tercer món és bo, aquesta persona no està només fent valoracions, judicis, sinó que, amb els seus judicis també vol afectar els fets o les accions que jutja, perquè els està presentant d’una determinada manera –positiva o negativa– a la mirada dels altres, que potser ja no veuran mai més aquelles coses com abans. D’altra banda, sabem que encara que les valoracions recolzin en els fets, no vénen automàticament donades, com qui diu imposades, pels fets. Si no, cada fet tindria només una valoració possible. Això és així perquè, quan nosaltres ens enfrontem als fets no ho fem amb la ment completa30


ment en blanc o sense cap experiència, sinó que ens hi enfrontem amb certs coneixements, amb certs judicis, prejudicis i idees. Mai no anem a contemplar res amb pura ingenuïtat, com si no penséssim, com si no sabéssim res de res. I és que, des de petits, ja se’ns ha ensenyat a mirar, a escoltar, a comparar. (Un exemple esplèndid d’això el va aportar una amiga cooperant després d’una estada en una Comunidad Popular en Resistencia (CPR) de la Sierra, a Guatemala. Fins i tot un fet tan senzill com «dividir» pot ser vist de maneres ben diverses: per a nosaltres dividir té un interès estrictament aritmètic i significa, tal com recull el diccionari, «partir una quantitat en un cert nombre de quantitats més petites»; en canvi, un adult d’aquella comunitat guatemalenca en tenia una visió molt més política; en ser preguntat per l’amiga cooperant, va respondre: «Dividir es compartir con justicia».) L’educació que hem rebut –a través del llenguatge i de l’experiència de la comunitat– no és mai neutral, sinó que és valorativa, judicada, enraonada. D’aquí que siguin tan importants l’educació familiar i infantil: són l’educació inicial, la que es posa en marxa quan nosaltres ens obrim per primera vegada als fets del món i a les valoracions dels altres. L’educació configura sempre, alhora, el veure (els fets) i el mirar (la valoració). L’educació 31


rebuda fa que algunes coses ens semblin de mal gust i unes altres boniques; que unes ens semblin interessants i divertides, i unes altres, avorrides. Evidentment que aquests judicis canviaran al llarg de la nostra vida. Però sempre –de petits i de grans– mirarem els fets de la realitat amb les ulleres de l’educació i de l’experiència. Per això, encara que puguem distingir entre «judici de fet» –que és la frase que descriu un fet– i «judici de valor» –que és la frase que opina sobre un fet–, sovint és difícil separar completament els fets de les valoracions, perquè molt sovint hi ha una estreta relació entre ells. Els fets i els valors estan relacionats en la nostra experiència. Adonemnos, doncs, que els mateixos judicis de fet («Això és una propina») ja són sempre judicis en una cultura determinada, que es fixa en aquests fets i no en aquells, que aïlla uns fets i no uns altres. I també els judicis de valor («Aquesta propina és molt generosa») són sempre judicis condicionats pels fets, per les accions que es consideren. Així, doncs, tot i que és veritat que podem distingir entre fets i valors, també ho és que la distinció no és ben tallant, ben rígida, sinó que sempre hi ha una relació molt estreta entre ells. Això explica que la mateixa cosa, considerada des d’una perspectiva diferent, pugui rebre valoracions molt diverses per part d’una mateixa persona: és el que 32


o C

M

Y

CM

MY

CY CMY

K

I a tu què t importa  

Els valors. La tria personal i l'interès col·lectiu