EL PARLAR D'ALCALÀ DE XIVERT by JOAN SANZ

COL·LECCIÓ TEMES GASPATXERS: 1. Alcalà de Xivert-Alcossebre-Capicorb. Temps de record (I). 2. Alcalà de Xivert-Alcossebre-Capicorb. Temps de record (II). 3. Las ermitas de Alcalà. 4. Els carnavals d’Alcalà. 5. Alcossebre-Capicorb. Temps de record.

COL·LECCIÓ 750é ANIVERSARI DE LA CARTA POBLA: 1. El Patrimoni Arquitectònic Gaspatxer. 2. El parlar d’Alcalà de Xivert.

Amb el suport de:

Col·labora:

COL·LECCIÓ CONTES, LLEGENDES I TRADICIONS GASPATXERES: 1. L’últim gerani d’Irta.

INSTITUT RAMON MUNTANER Fundació privada dels Centres d’Estudis de Parla Catalana

AJUNTAMENT ALCALÀ de XIVERT ALCOSSEBRE

DIPUTACIÓ DE CASTELLÓ

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT - Joan A. Verge

PUBLICACIONS DE L’ASSOCIACIÓ D’AMICS DE MAINHARDT:

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT Joan Antoni Verge Caballer Joan Antoni Verge Caballer (1960) és de Rossell (Baix Maestrat). Després de fer els estudis de Magisteri, va cursar Filologia Catalana a la Facultat de Tarragona (actual Universitat Rovira i Virgili). Primerament va exercir de mestre durant nou anys i, posteriorment, va passar a l’ensenyament secundari on fa classes de Llengua catalana i literatura des fa setze anys. Sempre interessat per temes relacionats amb la llengua i la cultura popular, ha publicat articles i ha col·laborat en llibres referits a la dansa, als costums, als contes, als renoms, als masos i a la toponímia del seu poble. Com també ha publicat altres estudis lingüístics i toponímics sobre Canet lo Roig, la Pobla de Benifassà i Alcalà de Xivert.

ASSOCIACIÓ D’AMICS DE MAINHARDT

PORTADA: Paco Roures i Joan Sanz

Joan Antoni Verge Caballer

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT (Baix Maestrat) Estudi fonètic, morfològic, morfosintàctic i lèxic

Joan Antoni Verge Caballer

amb pròleg de Pere Navarro Gómez

ASSOCIACIÓ D’AMICS DE MAINHARDT

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT Estudi fonètic, morfològic, morfosintàctic i lèxic. Col·lecció 750é Aniversari de la Carta Pobla, núm. 2 Editat per: Associació d’Amics de Mainhardt Apartat de correus – 26 12570 – Alcalà de Xivert Coordinadors de la col·lecció: Joan V. Sanz Sancho Joaquim Iturat Vallina Fotografies i portada: Francisco Roures Sanz Joan V. Sanz Sancho Copyright de l’edició: © del text Joan Antoni Verge Caballer © de l’edició Associació d’Amics de Mainhardt ISBN: 978 84- 923793-5-4 Dipòsit legal:

CS-232-2008

Impressió: Jordi Dassoy, impressor Sant Carles de la Ràpita

Joan Antoni Verge Caballer

Amb el suport de l’Institut Ramon Muntaner

Amb la col·laboració de: AJUNTAMENT ALCALÀ de XIVERT ALCOSSEBRE

DIPUTACIÓ DE CASTELLÓ

El nostre agraïment: A Pedro Herrera Giner per haver-nos facilitat la major part del material que apareix a les fotografies. A Josep Martínez Pedra i Paco Roures Sanz per les seues valuoses aportacions.

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

Joan Antoni Verge Caballer

A les tres generacions del Racรณ del Batle

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

La present obra és una versió corregida i augmentada del treball d’investigació que es va presentar al Departament de Filologia Catalana de la Universitat Rovira i Virgili per a l’obtenció del Diploma d’Estudis Avançats (DEA) del programa de doctorat “Estudis filològics interdisciplinaris”. La presentació es dugué a terme el dia 4 de maig de 2007 davant del tribunal format pels doctors Jordi Ginebra Serrabou, Vicent Martines Lopes i Josep Maria Pujol Senmartí i va obtenir la qualificació d’Excel·lent. Aquest treball d’investigació va ser dirigit pel doctor Pere Navarro Gómez, professor de Filologia Catalana de la Universitat Rovira i Virgili.

Joan Antoni Verge Caballer

PRESENTACIÓ Quan a penes fa un any que vam presentar el llibre AlcossebreCapicorb. Temps de Record, tornem a estar amb vosaltres amb una fita novament important. Aquest cop ho fem per presentar el treball El parlar d’Alcalà de Xivert del bon amic Joan Antoni Verge a qui volem agrair, d’una banda, la deferència d’haver triat el nostre poble com a objecte del seu estudi, i de l’altra, la dedicació i les hores invertides en la realització del treball. Per a l’Associació d’Amics de Mainhardt és una gran satisfacció presentar aquest llibre que, tot i no tindre l’atractiu de les imatges i el populisme de llibres anteriors, té l’al·licient d’endinsar-nos en un dels aspectes que millor ens identifiquen com a poble: l’estudi de la llengua i la nostra manera de parlar. Sabem que no es tracta d’un llibre de divulgació com ho havien estat els anteriors. Estem convençuts, però, que, com nosaltres, sou conscients de la importància de la seua publicació i difusió. Tots aquells que estimem la nostra llengua i la comunitat científica sabem el valor i la importància de llibres com aquest. A tots i totes gràcies pel suport que doneu als nostres projectes. El vostre reconeixement ens encoratja, com sempre, a seguir endavant.

Joaquim Arnau Vallina Joan V. Sanz Sancho

ASSOCIACIÓ D’AMICS DE MAINHARDT

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

Joan Antoni Verge Caballer

PRÒLEG El mes de març de 1987 apareixia, al número 3 de la publicació periòdica Cadafal (Butlletí d’Informació i Divulgació Cultural del Col·legi Públic d’Alcalà de Xivert), una petita notícia sobre el parlar d’aqueixa localitat. L’autor, que és qui subscriu aquestes línies, ressaltava, aleshores, tres característiques del parlar d’aquella població del Baix Maestrat: les formes de l’article masculí lo, los −lo pare, los hòmens−, pròpies de la llengua antiga i actualment mantingudes en català nord-occidental, alguerès i tarragoní; els morfemes del present de subjuntiu dels verbs del I grup en -o −que jo canto, que tu cantos, que ell canto, que ells cànton−, propi dels parlars nord-occidentals; i el morfema de primera persona del present d’indicatiu també en -o −jo parlo, jo porto−, tret propi també del català nord-occidental. Però el parlar de les dones i el hòmens d’Alcalà de Xivert, en la seua particular manera d’usar la nostra llengua, presenta característiques que comparteix també amb els parlars valencians, com per exemple l’articulació de la /ɾ/ final de mot −cantar, pastor−; la no pronunciació de la dental sonora intervocàlica en les paraules acabades en -ada −vegà, aixà−; l’ús dels tres graus en els demostratius −esta, eixa, aquella−. Però és en el nivell lèxic on comprovem que la parla d’Alcalà de Xivert presenta més paral·lelismes amb els parlars valencians: aladroc, avena, barrusca, calcetins, carrasca, debades, estral, faena, gentilla, hedra, juí, llavar, matalap, nuc, pitxer, rabera, sambori, tarquim, vespra(da), xuplar. Cal advertir, però, que la majoria d’aquests mots s’estenen per tota l’àrea del territori que comprèn la diòcesi de Tortosa, a la qual pertany Alcalà de Xivert. Tot plegat fa que el parlar d’Alcalà de Xivert siga un dels més interessants des del punt de vista de la variació geogràfica, ja que es troba en un dels límits de la zona de transició entre els dos grans dialectes del bloc occidental de la llengua catalana: el valencià i el nord-occidental. De tot això ens en parla Joan Anton Verge, nascut a Rossell, en aquest llibre que tinc la satisfacció de prologar. Una satisfacció pervinguda per diversos motius, entre els quals podríem destacar el fet que aquest llibre és fruit de l’esforç del seu autor que ha dedicat infinitat d’hores per a dur-lo a terme, primer en la realització del treball de camp i posteriorment en l’anàlisi de dades i la seua sistematització. Per això, podem afirmar que estem davant una faena ben feta. També és una satisfacció aquest treball perquè va merèixer la qualificació d’excel·lent atorgada per un tribunal que avaluava el seu autor per a capacitar-lo en l’àmbit de la investigació. La satisfacció continua sent plena perquè la localitat que Joan Anton Verge va escollir com a punt de la seua investigació és

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

Alcalà de Xivert, d’on són fills dos persones Joan Vicent i Rosa amb les quals he compartit i compartisc una profunda veneració per la nostra llengua i la gent que la parla. Teniu ara a les mans un llibre on Joan Anton Verge descriu la parla d’Alcalà de Xivert seguint els cànons habituals que caracteritzen les monografies dialectals. I quan diem dialectals ens referim a la variació que una llengua presenta en un territori concret, en aquest cas a Alcalà de Xivert. Com ja vaig indicar l’any 1987 a Cadafal: “totes les llengües, la nostra també, està formada per dialectes o varietats geogràfiques. La paraula dialecte no té cap sentit pejoratiu, sinó que indica la varietat de la llengua que és parlada en una regió, en una comarca determinada. Una llengua és el resultat de la suma de tots els seus dialectes. Per tant, ningú no ha de creure que allò que parla no és bo, ningú no s’ha de sentir ridiculitzat perquè no parla com els mitjans de comunicació...” El treball de Joan Anton Verge comença amb una breu introducció on agraeix als informants la paciència i les ganes de respondre les qüestions que els plantejava; també hi descriu l’objectiu del seu estudi i la metodologia emprada. I després d’una encara més breu notícia històrica i socioeconòmica d’Alcalà, l’autor exposa de manera molt acurada els trets que configuren la parla d’aqueixa localitat. Verge descriu el vocalisme tònic i àton, el consonantisme, la morfologia nominal i verbal; també dedica un apartat a la morfosintaxi parcel·la que en comptades ocasions és present en treballs d’aquesta mena . En el nivell lèxic, l’autor presenta el vocabulari recollit agrupat en 16 camps semàntics, en fa una anàlisi contrastiva amb els diferents dialectes catalans i dóna notícia d’una setantena de mots que no vénen recollits en el Diccionari Català-ValenciàBalear o que no hi és tingut en compte el seu contingut semàntic. El capítol dedicat al lèxic va il·lustrat amb diverses fotografies que ajuden a identificar paraules que ja han caigut en desús. L’obra es conclou amb la transcripció de quatre textos orals que testimonien la parla d’Alcalà de Xivert. Enhorabona als habitants d’Alcalà de Xivert, perquè compten amb una excel·lent descripció del seu parlar nadiu; enhorabona a Mainhardt i als seus impulsors, per l’encert i el coratge d’invertir en aquesta obra; enhorabona a l’autor, perquè veu recompensat amb aquest llibre l’esforç de moltes hores. Però encara em queda una recomanació a fer a l’autor: que la publicació del present llibre l’estimule a continuar treballant en l’estudi dels parlars de tota la comarca del Baix Maestrat i que molt prompte puga presentar-ne els resultats. El país també li ho agrairà.

Pere Navarro Gómez Universitat Rovira i Virgili

Joan Antoni Verge Caballer

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

Joan Antoni Verge Caballer

ÍNDEX

I. INTRODUCCIÓ ........................................................................................... 17 1.INTRODUCCIÓ METODOLÒGICA .......................................................... 1.1. Agraïments ........................................................................................... 1.2. Zona escollida, informants i mètode .................................................... 1.3. Estudis lingüístic anteriors .................................................................. 1.4. Transcripció fonètica ............................................................................

18 18 19 24 27

2. PANORÀMICA GENERAL DEL POBLE: LOCALITZACIÓ, DESENVOLUPAMENT SOCIOECONÒMIC I HISTÒRIA .......................... 29 II. DESCRIPCIÓ LINGÜÍSTICA .................................................................... 35 A. FONÈTICA .................................................................................................. 36 1. Vocalisme ......................................................................................................36 1.1. Vocalisme tònic ..................................................................................... 63 1.2. Vocalisme àton ...................................................................................... 39 2. Consonantisme .............................................................................................. 44 2.1. Consonants labials ................................................................................ 44 2.2. Consonants dentals ............................................................................... 45 2.3. Consonants alveolars ............................................................................ 46 2.4. Consonants palatals .............................................................................. 47 2.5. Consonants velars ................................................................................. 51 2.6. Consonants nasals ................................................................................. 51 2.7. Consonants líquides .............................................................................. 52 2.8. Grups consonàntics ............................................................................... 53 3. Altres fenòmens fonètics ............................................................................... 55 3.1. Assimilacions vocàliques ...................................................................... 55 3.2. Dissimilacions vocàliques..................................................................... 55 3.3. Pròtesi vocàlica o sil·làbica .................................................................. 55 3.4. Epítesi consonàntica.............................................................................. 55 3.5. Epèntesi consonàntica i vocàlica .......................................................... 55 3.6. Dissimilacions....................................................................................... 56 3.7. Metàtesis ............................................................................................... 56

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

3.8. Assimilacions consonàntiques .............................................................. 3.9. Fenomen de sonorització ...................................................................... 3.10. Apòcope .............................................................................................. 3.11. Rotacisme ............................................................................................ 3.12. Interferències fòniques amb l’espanyol ..............................................

57 57 57 58 58

B. MORFOLOGIA ........................................................................................... 59 1. Morfologia nominal ..................................................................................... 59 1.1. Gènere i nombre .........................................................................................59 1.2. Demostratius .......................................................................................... 61 1.3. Possessius.............................................................................................. 62 1.4. Numerals ............................................................................................... 63 1.5. Interrogatius i indefinits ........................................................................ 63 1.6. Preposicions .......................................................................................... 64 1.7. Conjuncions .......................................................................................... 65 1.8. Adverbis ................................................................................................ 66 1.9. Interjeccions .......................................................................................... 69 2. Morfologia verbal ......................................................................................... 70 2.1. Infinitiu ...................................................................................................70 2.2. Gerundi ...................................................................................................71 2.3. Participi ...................................................................................................71 2.4. Present d’indicatiu ..................................................................................71 2.5. Pretèrit imperfet d’indicatiu ....................................................................72 2.6. Futur i condicional .................................................................................. 73 2.7. Pretèrit perfet d’indicatiu ....................................................................... 73 2.8. Present de subjuntiu ................................................................................73 2.9. Pretèrit imperfet de subjuntiu .................................................................74 2.10. Imperatiu ..............................................................................................75 2.11. Incoatius .................................................................................... ......... ..75 2.12. Quadre de verbs conjugats ....................................................................75 C. MORFOSINTAXI ........................................................................................ 94 1. L’article .................................................................................................... 94 1.1. L’article definit ...................................................................................... 94 1.2. L’article personal................................................................................... 97 2. Els pronoms personals .................................................................................. 97 2.1. Pronoms personals en funció de subjecte (forts) .................................. 97 2.2. Pronoms personals en funció d’objecte (febles) .................................. 97 3. Els pronoms relatius...................................................................................... 102 D. LÈXIC .......................................................................................................... 103

Joan Antoni Verge Caballer

1. Vocabulari ................................................................................................... 104 1.1. El camp i els cultius ............................................................................ 104 1.2. Indústries relacionades amb l’agricultura ........................................... 125 1.3. Els vegetals ......................................................................................... 141 1.4. Els animals domèstics ......................................................................... 152 1.5. Animals invertebrats i vertebrats ....................................................... 159 1.6. El temps. Les estacions de l’any ........................................................ 168 1.7. Noms topogràfics ............................................................................... 172 1.8. Els oficis.............................................................................................. 176 1.9. La vida pastoral .................................................................................. 180 1.10. El cos humà ...................................................................................... 185 1.11. La casa .............................................................................................. 200 1.12. El vestit ............................................................................................. 220 1.13. La família: cicle de la vida................................................................ 224 1.14. Les festes religioses .......................................................................... 229 1.15. El mar ............................................................................................... 233 1.16. Els jocs .............................................................................................. 237 2. Fraseologismes i usos figurats .................................................................... 241 3. Mots compartits amb el català occidental, amb el nord-occidental i amb el valencià .............................................................................................. 243 3.1. Mots compartits amb tot l’occidental .................................................. 243 3.2. Mots compartits amb la varietat nord-occidental del català ................ 244 3.3. Mots compartits amb el valencià ......................................................... 244 4. Lèxic de caràcter autòcton .......................................................................... 248 4.1. Mots compartits amb el tortosí general (no exclusius) ........................ 249 4.2. Mots compartits amb el tortosí general (exclusius) ............................. 251 4.3. Mots que no apareixen al DCVB o a altres estudis lexicogràfics......... 253 5. Manlleus de llengües en contacte ................................................................ 259 5.1. Arabismes ............................................................................................ 259 5.2. Mossarabismes ..................................................................................... 260 5.3. Castellanismes ..................................................................................... 260 6. Paral·lelismes amb altres dialectes .............................................................. 263 6.1. Mots compartits amb els parlars del Camp de Tarragona .................... 263 6.2. Mots compartits amb el balear ............................................................. 264 6.3. Mots compartits amb l’eivissenc ........................................................ 264 6.4. Mots compartits amb el rossellonès ..................................................... 265 6.5. Mots compartits amb l’alguerès........................................................... 265 III. CONCLUSIONS...................................................................................... 267

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

IV. TEXTOS DIALECTALS ......................................................................... Text 1. Bufetes a la missa del Gall ................................................................. Text 2. Les saleres .......................................................................................... Text 3. La matança del porc ........................................................................... Text 4. Conillets a amagar .............................................................................

275 277 278 280 281

V. BIBLIOGRAFIA ....................................................................................... 283 VI. ÍNDEX DE PARAULES ......................................................................... 288

Joan Antoni Verge Caballer

I. INTRODUCCIÃ&#x201C;

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

1. INTRODUCCIÓ METODOLÒGICA 1.1. Agraïments Des de fa molts anys que gaudesc de l’amistat del professor Pere Navarro i ja des del principi de la nostra coneixença ens ha unit l’interès per la nostra llengua (i per les llengües dites minoritàries), i també pel cant popular, que practicàvem sempre que podíem, i pels grups com Al Tall i altres d’arrel popular. En totes aquestes aficions i interessos ha estat per a mi un guiatge, un germà gran que m’iniciava i m’ensenyava el molt que en sabia. Més tard, en el camp filològic i dialectològic, vaig seguir comptant amb el seu mestratge com a professor a la Universitat de Tarragona (encara no s’anomenava Rovira i Virgili) i amb ell vaig aprofundir en el coneixement dels parlars catalans i, sobretot, vaig aprendre a fer treball de camp enquestant uns quants pobles del Camp de Tarragona, aprenentatge que m’ha estat útil per a realitzar altres treballs de camp en àmbits com el folklore o l’onomàstica i, no cal dir-ho, en aquest treball que ara presento. Ha estat ell que em va animar a començar la tasca de recollir els parlars de la meua comarca, el Baix Maestrat. He d’agrair-li, doncs, tot el que hem compartit al voltant de la llengua i, darrerament, el guiatge en aquesta investigació, en les indicacions, suggeriments i recomanacions que m’ha fet i que m’ha permès de millorar-lo. També vull agrair-ho de tot cor a les persones a les quals dedico aquest treball: les tres generacions del Racó del Batle (la casa situada en aquesta partida d’Alcossebre que havia estat en temps antics propietat del batle de la Batlia d’Alcalà). Gràcies als “agüelos”, Joan i Carmen, a les seues nétes Anna i Maria, i molt especialment al Joan Vicent i a Rosa. Perquè han tingut les ganes i la paciència de buscar-me les persones adequades per a ser entrevistades i a qui també he entrevistat i he consultat molts dubtes, i que em consta que tot ho han fet molt de gust per l’estimació que senten per la seua llengua i pel seu poble. Gràcies, en fi, per una amistat de molts anys. I, no caldria dir-ho, a tots aquells i totes aquelles que han tingut la paciència i les ganes de respondre tot el que els anava preguntant, repetint-m’ho si convenia i donant-me totes les facilitats. I no només perquè m’han permès de dur a terme la meua investigació, sinó pel molt que he après de tot el que m’han contat de la seua experiència i, en fi, de la seua vida. No vull oblidar en els meus agraïments al David, que m’ha ajudat donant-me suport i ànim en aquells moments, que sempre n’hi ha algun, en què defallia en el meu propòsit i que m’ha solucionat més d’un problema informàtic.

Joan Antoni Verge Caballer

1.2. Zona escollida, informants i mètode Com que l’objectiu del nostre treball posterior és l’estudi geolingüístic de la comarca del Baix Maestrat com una contribució més al conjunt de treballs que ja s’han dut a terme o s’estan fent sobre els parlars del català de transició entre el nord-occidental i el valencià –que també es coneix amb el nom de tortosí- per poder, a posteriori, fer-ne els estudis pertinents, era bastant lògic que comencés a investigar en la parla d’alguna població de l’esmentada comarca. No cal dir que el primer poble que hauríem volgut estudiar era el nostre, Rossell. Miquel Àngel Pradilla, però, ja havia fet un estudi molt acurat sobre la fonètica i la morfosintaxi de la parla rossellana (que m’ha estat molt útil per a la meua tasca), per tant ens vam haver de decidir per una altra localitat. La decisió va ser, llavors, immediata: analitzaríem la parla d’Alcalà de Xivert; primer, perquè hi teníem unes molt bones amistats que ens podrien ajudar a localitzar informants adequats (com ja hem comentat anteriorment) i com així han fet, i, segon, perquè la forma de parlar d’Alcalà, que ja coneixíem des de feia molt de temps, té unes particularitats que, tot i tindre similituds amb la del nostre poble, la fan diferents i, per tant, atractiva d’estudiar. Només va caler-ho proposar i la cosa ja va anar en dansa. L’objectiu concret d’aquest estudi és fer la descripció lingüística el més detallada i exhaustiva possible del parlar d’Alcalà de Xivert (per tant es tracta d’un estudi de microdialectologia), que pren com a base el registre col·loquial d’aquesta varietat geogràfica del català d’Alcalà, i establir posteriorment aquelles característiques que aproximen aquesta parla al català nord-occidental o al valencià per tal que siga una xicoteta contribució a la delimitació d’aquests dialectes. Pel que fa a l’exhaustivitat esmentada, és evident, però, que és relativa, ja que és impossible recollir tots els trets distintius d’una parla; de fet, quan ja et sembla que tens completat un camp determinat, et surt alguna variació d’alguna paraula recollida o t’apareix algun altre mot en les converses enregistrades que ni tenies previst d’enquestar-lo però que existeix, que l’han dit, i això et fa adonar que n’hi ha molts més dels que has preguntat, o que no t’han dit perquè no els ha sortit en aquell moment i que potser quan tu has marxat, els ha vingut a la ment. Arriba un moment, però, que s’ha de dir prou. Com recomanen les pautes per a aquest tipus de treballs, hem cercat informats que fossin oriünds del poble, amb els pares i el cònjuge també del poble, amb poca instrucció i que no haguessen sortit del poble o que haguessen sortit molt poc. El treball de camp va començar l’hivern de 2004 i va acabar l’estiu de 2006. Per tal de recollir el màxim d’informació i d’una forma ordenada vam seguir un qüestionari basat en l’ALDC (Atles Lingüístic del Domini Català) que ens va proporcionar el nostre director de tesi, el Dr. Pere Navarro, el qual també ens va fer a mans, com a material de suport a l’enquesta dialectològica, uns àlbums de

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

fotografies i dibuixos que permetien identificar moltes de les entrades del qüestionari i que, al mateix temps, motivaven la conversa i, per tant, l’aparició d’altres solucions lingüístiques. El qüestionari, ordenat per camps semàntics que facilitaven que el o la informant se situessen molt millor en el context, presentava la següent distribució:

1 2

4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17

CAMPS SEMÀNTICS El camp i els cultius Indústries relacionades amb l’agricultura La vinya L’olivera El blat Els vegetals Les verdures Plantes, arbustos, bolets Les fruites Els arbres Els animals domèstics Animals vertebrats i invertebrats El temps. Les estacions de l’any Noms topogràfics Els oficis La vida pastoral El cos humà La casa El vestit La família i cicle de la vida Les festes religioses La mar Els jocs Morfologia verbal Total qüestions

QÜËSTIONS 272

81 69 55 60 82 62 75 192 168 118 70 88 141 275 398 96 109 101 53 55 1.476 4.096

El qüestionari va ser seguit pràcticament en la seua totalitat, però es va modificar amb algunes addicions o amb algunes supressions (hi havia mots desconeguts pels enquestats perquè corresponien a elements que no eren utilitzats a Alcalà –per exemple la dalla– o que es desconeixien –per exemple,

Joan Antoni Verge Caballer

pràcticament no s’hi fa cap tipus de bolet–. Les preguntes referides al nivell fonèticofonològic i a la morfologia nominal estaven repartides al llarg de l’enquesta, ja que es deduïen de les respostes referides al lèxic; les qüestions sintàctiques s’han extret d’algunes preguntes concretes, però sobretot de les explicacions que ens feien referides al camp que estàvem treballant i a la narració d’experiències de vida que sorgien dels aspectes que enquestàvem i que, posteriorment, vam anar transcrivint, si més no, aquelles parts que contenien més discurs. Aquestes transcripcions ens van ser útils, també, per a recollir paraules que no havien aparegut a les enquestes directes o per completar significats o realitzacions diferents a les paraules enquestades. Totes les entrevistes han estat enregistrades amb magnetòfon digital Sony IC Recorder (ICD-MS515) que permet un tractament molt més acurat i precís, sobretot quan es tracta de precisar un so determinat en alguna pronúncia que d’entrada és poc clara. En total les hores d’enregistrament i transcrites posteriorment han estat de 16 hores i 52 minuts. Els i les informants que han respost les enquestes han estat: Joaquín Vidal Máñez (78 anys)1, llaurador, Dolores Sorigó Roca (75 anys), mestressa de casa, Joaquín García Martorell (71 anys), pastor, Teresa Ebrí Dempere (66 anys) mestressa de casa, llauradora, Joaquín Pitarch Roca (72 anys), llaurador, Tomàs Fresquet Iturat (58 anys), llaurador i treballador en una gasolinera, Joaquina Esteller Sorlí (65 anys), mestressa de casa, llauradora, Joaquín Bellés Pegueroles (73 anys), llaurador, Vicentica Martínez Bruñó (76 anys), mestressa de casa, llauradora, Carmen Sancho Herrera (67 anys), mestressa de casa, Juan Sanz Pauner (75 anys), ferroviari i llaurador. Tots els i les informants tenien un nivell d’estudis primaris, alguns fins i tot havien anat molt pocs anys a l’escola com era, per altra banda, habitual en aquells temps.

Aquesta és l’edat dels i de les informants en el moment que els vam enquestar.

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

Algunes de les persones enquestades eren matrimoni i, en no poques ocasions, intervenien els dos en l’enquesta, ja que començàvem fent les preguntes a un dels dos cònjuges i, sovint, s’hi afegia l’altre, bé per respondre el que en aquell moment la seua parella no recordava o per fer precisions. Val a dir que era interessant i efectiu perquè dos recorden més que un i, a més a més, en alguns casos la pronúncia era lleugerament diferent, cosa que ha ajudat en l’estudi final. El que feia referència al camp de “La vida pastoral” ho vam demanar a un pastor; els camps referits al camp i a l’agricultura els vam preguntar a homes (tot i que les dones els completaven en algun aspecte); els altres camps els vam proposar, preferentment, a les dones que, val a dir-ho, dominaven tots els camps en general, no hem d’oblidar que a més de fer-se càrrec de la casa també treballaven molt de temps al camp. Comentaris dels i les informants. Al llarg de les enquestes, les persones que ens contestaven anaven donant la seua visió sobre diversos aspectes relacionats amb la seua llengua. Així, sobre la llengua que parlen i les diferències que s’observen amb els pobles veïns o amb altres maneres de parlar, s’ha recollit: “Natros lo valencià, lo típic és lo valencià, pero (...) de valencians, en la regió, a cada poble parlen d’una manera. Pero ací, lo valencià, sempre ham parlat lo valencià, pero lo mal és que sabem parlar-lo i no sabem llegir-lo ni escriure’l... mos ham acostumat al castellà... io a vegaes a festes (quan fan lo programa de festes) posen una en catal... una plana en castellà i una en valencià, pero io el valencià no’l miro perquè no m’agrae. Pero és que no el sabem escriure. Al colatge mos han ensenyat lo castellà quan érem xicotets, i el valencià no mô’l van ensenyar, pero lo parlem perque és tradició del poble, comprén... no perque siga que mos ix de natros. Los pares ia parlaen lo valencià, natros ham continuat parlant lo valencià.” “A Torreblanca i Santa Malena [Santa Magdalena de Polpís], que són valencians, tamé, diuen aclarir, i ací es diu esporgar.” “D’ací a Torreblanca ia canviem lo parlar.” “A Torreblanca ia diuen púgec, bàixec, anàec.” “A Santa Malena no diuen la erre.” “Gallo és castellà i gall, valencià.” “Quadra és més castellà, corral és més valencià.” “Labios. Llavis és català. Altres comentaris que ens han fet els nostres informants evidencien una consciència de canvi lingüístic, és a dir, perceben que la manera de parlar d’ara té

Joan Antoni Verge Caballer

diferències amb la manera de parlar d’abans, de la manera de parlar dels seus pares o dels seus agüelos, i en alguns casos eren ells i elles mateixos que ho indicaven: “Io no m’aclarixc en conforme parlen ara. I encara natros no el parlem bé lo valencià de dins del poble.” “És que moltes coses ia ni mô’n recordem. Natros parlem més a lo antic que a lo modern de ara.” “Angolir és més antic” [que tragar]. “Io sempre hai dit les calces [referit a les calces de dona], ara diuen miges. Ny’ha pantis i cada vegà... Pero sempre les calces... Les bragues vols dir?... Pos les bragues. Natros antes sempre diem los pantalons, pero ara més fins, pos mira. Pero io tota la vida han dit això: ‘Ai, vaig a posar-me’ls pantalons.” No ens podem estar de transcriure alguns comentaris curiosos dels informants, que ens transmeten les seues actituds, els seus estats d’ànim en aquell moment... Així, per exemple, traspuen el seu interès per donar-te tota la informació que els demanes, cosa que fa que el seu cap no pare fins que ho aconsegueixen i, després, se’n senten satisfets: «Passar la farina pel sedàs, com ne diuen? No, no, no... Vaig a... Com se dien? A cen... A cendre la farina. U a passar la farina. “A cendre, a cendre”, diem. “Vaig a cendre la farina”, sí. Açò, quan ho durà a (u)n puesto u atre, açò valdrà una fortuna! Això era molt antic, açò!» També t’evidencien algunes incongruències que es poden donar en el transcurs de l’enquesta referent a alguns ítems que els demanes: “Demà io... Ai, no pot ser demà cauré!” D’altres referits als diversos nivells de llenguatge: “Cascà és més fi, natros diem salt d’aigua.” “Labios. Antes diem los morros, ara si dius los morros, diràs que fa una cosa. ‘Ai, mira, tinc un malet ací al labio’; una comparança.” Fins i tot comentaris divertits: “Ací, de dragó només està lo modelo normal. Ací el normal són estos dos: segrantalla i dragó.” “Això són tot extraterrestres que ny’han.” [Referit als estels.]

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT No hi manca el desig que el que ens diuen ens siga útil per al nostre treball:

“Que traga bon prèmit. Diga que hu hai fet io i vorà que prompte... Diga: «Allí ny’ha un home que ancà li fa mal lo cap... [de tant de pensar]»”. 1.3. Estudis lingüístic anteriors. Tradicionalment la majoria d’estudis lingüístics han inclòs la parla d’Alcalà de Xivert dins l’àrea del subdialecte tortosí, que és presentat com un conjunt de parlars de transició entre el nord-occidental i el valencià. Farem esment de l’adscripció que donen els diversos estudis a la parla del Baix Maestrat o Maestrat en sentit més ampli, ja que del parlar d’Alcalà de Xivert en concret no hi ha pràcticament cap estudi realitzat2. El 1919, Pere Barnils anomena “tortosí” aquest conjunt de parlars i, tot i que no en delimitava la zona per on s’estenia, trobava una sèrie de paral·lelisme amb la parla de les comarques septentrionals del País Valencià. Joan Coromines a El que s’ha de saber de la llengua catalana (1954: 37) diu que el Maestrat, la comarca morellana i part dels pobles catalans de la província de Terol formen una zona de transició entre el valencià i el nord-català. Joan Veny, ja des de la seua primera edició de l’obra Els parlars catalans (1978) considera el Maestrat com una zona la parla de la qual es pot afegir al tortosí, del qual diu que s’estén, essencialment, pel Baix Ebre, la Terra Alta i el Montsià. En la darrera edició de l’obra (1998: 86), hi ha alguna modificació: La faixa compresa per la Terra Alta, el Matarranya, el Baix Ebre i el Montsià pot considerar-se, grosso modo, com a zona de transició cap al valencià; participen en certa manera d’aquest caràcter els Ports de Morella, l’Alcalatén i el Maestrat, amb isoglosses de traçat variable. En l’obra Coneguem els nostres parlars (1985: 179), coordinada per Joan Martí, se’ns diu que: Les comarques més acostades a l’Ebre: la Terra Alta, el Matarranya, el Baix Ebre i el Montsià poden considerar-se com a zona de transició, la qual s’estén també a les dels Ports de Morella, l’Alcalatén i el Maestrat, que són dins del País Valencià, però que pertanyen al bisbat de Tortosa.

2 Només esmentarem aquells estudis que ens pareixen més significatius sobre la consideració i extensió dels parlars tortosins. Tracten aquests aspectes més a fons A.Buj (2002) i M. À. Pradilla (2002).

Joan Antoni Verge Caballer

M. Àngels Massip (1989: 11), uns anys més tard, explica que: Quan parlem de tortosí, ens referim als parlars de les comarques del Baix Ebre, el Montsià, la Terra Alta, el Matarranya, la Ribera d’Ebre, el Maestrat i els Ports de Morella... Com a parlar de transició que és, no el podem considerar homogeni: les comarques del nord tenen més coincidències amb el lleidatà, al Matarranya hi ha trets coincidents amb l’aragonès i al Maestrat i els Ports de Morella hi trobem trets valencians. Montserrat Alegre (1991: 188) diu que [el tortosí] és una gran àrea de transició entre el català nord-occidental i el valencià, que s’estén pel Baix Ebre i el Montsià. Aquest límit sol sobrepassar-se segons les isoglosses que es tinguin en consideració i pot arribar a englobar les comarques de la Ribera d’Ebre, Terra Alta, Matarranya, Maestrat i Ports de Morella. Del mateix parer és Lluís Gimeno, un dels autors que ha dedicat més estudis al tortosí. En el seu treball de 1986 proposa donar al tortosí la mateixa categoria que el nord-occidental i el valencià. Més endavant (1991: 171-183), s’estenia més sobre el tema i assenyalava: Quan parlem de tortosí, ens referim al dialecte de les comarques del Baix Ebre, el Montsià, part de la Terra Alta, el Matarranya, l’Alt i el Baix Maestrat, la Tinença de Benifassà i els Ports de Morella. Però realment aquest dialecte que abraça tant de territori es divideix, des del punt de vista lingüístic, en dos parlars: a) el tortosí septentrional, i b) el tortosí meridional. El nom ja és fixat històricament, i actualment coincideix d’una manera gairebé absoluta amb els territoris que formen part del bisbat de Tortosa... Pel que fa a la línia que separa el tortosí septentrional del meridional segueix dient: La isoglossa entre tortosí septentrional i tortosí meridional és la de manteniment/caiguda de la /d/ intervocàlica provinent del llatí –ATA. Aquest tret es manté a les localitats valencianes següents: Sant Rafel, Rossell, Canet lo Roig, Traiguera, Sant Jordi, Xert, Castell de Cabres, El Boixar, Fredes, La Pobla de Benifassà i Herbers; al sud d’aquesta isoglossa ja és majoritària la caiguda de la [d].

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

La isoglossa entre el tortosí meridional i valencià septentrional o castellonenc és el manteniment de la /d/ provinent de –ATOR (Gimeno, 1997: 16). Segons el mapa número 29 del seu Estudi lingüístic dels parlars de les comarques del nord de Castelló, aquesta /d/ es manté fins a les localitats de Vilafranca, Albocàsser, Vilanova d’Alcolea i Alcalà de Xivert. Per tant, segons aquesta divisió, la localitat estudiada quedaria inclosa dins del tortosí meridional. Per altra banda, en les conclusions de l’obra citada anteriorment (Gimeno, 1994: 243, mapa n.121) situa la població d’Alcalà de Xivert, juntament amb les d’Albocàsser, les Coves de Vinromà i Vilanova d’Alcolea en una zona que malgrat que es donen alguns trets del tortosí general són localitats que estan més relacionades amb el valencià septentrional o castellonenc. Segons la divisió de Gimeno, aquest tret ens permet, doncs, de situar el parlar d’Alcalà de Xivert dins del tortosí meridional. Andreu Beltran, però, considera els parlars septentrionals del País Valencià com a integrants del valencià. Així, a partir de l’estudi de diversos fenòmens fonètics i morfològics (1995: 347-392) proposa distingir tres parlars dins del valencià septentrional: el parlar del Baix Maestrat, el parlar de la Plana i el parlar de transició dels Ports, l’Alt Maestrat i l’Alcalatén. La parla d’Alcalà de Xivert només ha estat estudiada específicament en un article de Pere Navarro (1987: 12-13), on principalment es fixa en la realització de l’article determinat masculí (lo/los), de la primera persona del present d’indicatiu (canto) i de les persones 2a, 3a i 6a del present de subjuntiu del primer grup (que tu cantos, que ell canto,que ells cànton) i les compara amb les realitzacions d’aquests mateixos aspectes en altres variants del català, arribant a la conclusió que les formes d’Alcalà coincideixen amb les de la variant nordoccidental de la nostra llengua. També indica que la pronuncia de les -r finals l’apropa als parlars valencians. A més de l’anàlisi d’algunes realitzacions concretes d’aquesta parla, un altre dels objectius és evidenciar la unitat de la llengua. Pel que fa als atles lingüístics, cal dir que s’han passat enquestes en aquesta població per a l’ALC d’Antoni Griera i, posteriorment, per a l’ALDC (localitat 151). Cal afegir-hi, en part, l’ALDT, ja que, segons ens diu el seu autor (Gimeno, 1994: 20) va utilitzar per al seu atles les enquestes fetes a Alcalà de Xivert per a l’ALDC, que «foren completades amb subjectes nadius de la vila residents a la ciutat de Castelló». Així mateix darrerament s’han passat les enquestes per a l’ALCV. Referent a la morfologia, mossèn Alcover va fer-hi enquesta de morfologia verbal. També Germà Colon va recollir-hi les desinències verbals de 1a i 3a persones del present i imperfet de verbs de la I conjugació per a un estudi específic.

Joan Antoni Verge Caballer

1.4. Transcripció fonètica La transcripció fonètica que es fa en el treball es basa en l’Alfabet Fonètic Internacional –AFI–. L’inventari de sons remet a exemples recollits a Alcalà de Xivert. i e İ a ǣ

o u j w p b ȕ t d ð k g Ȗ f v s z ú ȟ ș x ts dz Ȓ Ȓ+

vocal palatal tancada pilota, ciri vocal palatal semitancada rem, tabalet vocal palatal semioberta verge, repèl vocal medial oberta manar, galera vocal velar semioberta milotxa, port vocal velar semitancada joguet, palmó vocal velar tancada furó, ullal semivocal palatal tancada donçaina, faixa semiconsonant palatal tancada durícia, io semivocal velar tancada clau, traure semiconsonant velar tancada pasqua, quatre bilabial oclusiva sorda pansa, cap bilabial oclusiva sonora blaüra, bigot bilabial aproximant sonora tavalló, carabassa dental oclusiva sorda tord, sagrantalla dental oclusiva sonora duc, dragó dental aproximant sonora budell, quadra velar oclusiva sorda quixal, melic velar oclusiva sonora gavella, garrofa velar aproximant sonora gegant, fogasseta labiodental fricativa sorda flaret, papafigos labiodental fricativa sonora no es troba en el parlar analitzat alveolar fricativa sorda escolà, eriçó alveolar fricativa sonora brisa, brasa alveolar fricativa sorda dentalitzada pestanya, estel alveolar fricativa sonora dentalitzada dos dones interdental fricativa sorda varicela (de l’espanyol) uvular/velar fricativa sorda rejilla, jabalí (de l’espanyol) alveolar africada sorda menuts, gots alveolar africada sonora setze, dotze prepalatal fricativa sorda eixam, dixat prepalatal fricativa sorda (despalatalitzada) caixa, eix

28 ߯

tȒ d߯ l á ƺ ȍ

r m Ȁ

n Ƽ n_ ȁ

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT prepalatal fricativa sonora prepalatal africada sorda prepalatal africada sonora líquida lateral alveolar líquida lateral alveolar velaritzada líquida lateral dentalitzada líquida bategant alveolar líquida vibrant alveolar nasal bilabial nasal labiodental nasal alveolar nasal alveolar dentalitzada nasal alveolar palatalitzada nasal palatal nasal velar

jugar, truja xiquet, roig gitat, fetge glop, clatell gola, cassoleta batall, orella ermita, plorar rascar, morros mostra, ensomiar infern, unflada nuc, sinagües candela, cantar àngel, ganxo monyo, llaganya ungla, sang

Joan Antoni Verge Caballer

2. PANORÀMICA GENERAL DEL POBLE: LOCALITZACIÓ, DESENVOLUPAMENT SOCIOECONÒMIC I HISTÒRIA Alcalà de Xivert és un municipi que es troba a l’extrem sud de la comarca del Baix Maestrat. Aquesta comarca limita al nord amb la comarca catalana del Montsià, al sud amb la Plana Alta i a l’oest amb la comarca dels Ports, aquestes dues del País Valencià. El municipi limita al nord amb els termes de la Salzedella, Santa Magdalena de Polpís i Peníscola, de la mateixa comarca; al sud amb el terme de Torreblanca, al sud-oest amb els de Benlloc i Vilanova d’Alcolea, i a l’oest amb el de les Coves de Vinromà, tots ells de la comarca de la Plana Alta; i a l’est amb la mar Mediterrània. Dins el seu terme municipal (167’97 km2 i 6.752 habitants) hi podem trobar dos sectors: - la zona costanera, des de la desembocadura de la rambla de les Coves, al sud (on es troba el petit nucli de Capicorb -189 hab.-), i, pujant cap al nord, el poble d’Alcossebre (1.681 hab.), i la zona de les Fonts (1.058 hab.), que inclou la urbanització del Pinar. La població d’aquesta zona és bastant disseminada i és on es concentra el turisme a l’estiu; també hi ha un nombre considerable d’immigrants, principalment magribins i dels països de l’est i, a l’hivern, hi resideix una població flotant d’uns cinc-cents anglesos i alemanys. A més hi queda molt poca gent originària del lloc. Tot això ha fet canviar la idiosincràsia d’aquests nuclis i el valencià es parla poc fora d’unes poques famílies. - el corredor prelitoral, on es troba la vila d’Alcalà (3.824 hab.) i per on passen les vies de comunicació entre València i Barcelona, que està drenat per la rambla d’Alcalà i separat de la costa pel massís de la serra d’Irta, on es troben les restes del castell de Xivert i l’ermita de sant Benet i santa Llúcia. El poble és el que concentra més nombre de població i la immigració és majoritàriament d’origen magribí. A diferència de l’altra zona, aquí la llengua més utilitzada és el valencià. Si ens fixem en l’evolució de la població: 1715 – 1.539; 1860 – 5.916; 1900 – 6.293; 1960 – 4.394; 1981 – 4.580; 1994 – 4.925; 2000 – 5.456; 2006 – 6.752 habitants, podem veure com durant el segle XVIII va tindre un augment considerable de població, que va arribar al seu màxim al voltant del 1900, per anar baixant fins a la dècada dels 70 i els 80 i tornar a remuntar a partir dels anys 90, especialment l’últim lustre. Pel que fa als sectors de producció hem de dir que la terra no conreada (9.500 ha) està ocupada per pasturatges i malesa, i és de propietat particular; les terres de conreu són força repartides i conreades en un 95 % pels seus propietaris. Fins als anys 70 era bàsicament agrícola, amb molt poques hectàrees de regadiu, que aprofitaven l’aigua subterrània extreta mitjançant les sénies. A la resta de terra, de secà, es conreaven cereals, garrofers, ametlers, oliveres i una mica de vinya. Des de fa unes décades s’ha abandonat el cultiu de cereals de les terres del pla i s’ha substituït pel de taronges. La ramaderia, sobretot de bestiar

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

oví, la cria d’animals de granja i altres xicotetes activitats industrials constitueixen les activitats econòmiques. La construcció d’un polígon industrial s’espera que revitalitzarà aquest sector. Però l’activitat que ha anat prenent més importància ha estat el turisme i el sector de la construcció, especialment a Alcossebre i la zona costanera. La vila, situada al costat de la carretera N-340 i la línia de ferrocarril de Barcelona a València i bastant a prop de l’autopista, posseeix una gran església parroquial construïda entre el 1735 i el 1766 amb una triple portada neoclàssica a la façana. Posteriorment, del 1783 al 1808 es va construir un campanar octogonal de 68 m d’altitud que estava rematat per la figura d’un àngel, que es va cremar el 1886. El 1901 va ser substituït per una imatge colossal en fusta de sant Joan Baptista. L’església està dedicada a la Degollació de sant Joan Baptista, i és al voltant d’aquesta data, 29 d’agost, que celebra les seues festes majors, durant les quals es ballen les Danses de Cirilo i es fan bous de plaça. El primer nucli de població dins el terme fou el castell i lloc de Xivert, edificat pels musulmans durant el segle X o principis del segle XI, i no fou fins al 1233 que passà a mans cristianes, concretament dels templers, als quals va ser concedit pel rei Jaume I per la seua col·laboració en la conquesta de Borriana. En data de 1234 es va signar entre els musulmans i els templers una “Carta Fidelitas”, la primera capitulació a fur musulmà que es va atorgar en terres valencianes, en la qual els primers lliuraven el castell i totes les seues possessions als segons, els quals, no obstant, només es van reservar per a ells el castell i unes terres properes i van concedir unes prerrogatives molt avantatjoses i tolerants als sarraïns, entre les quals el reconeixement de la propietat de les terres i el respecte a les seues lleis i costums. El fet que el lloc de Xivert quedés per a la població musulmana va ser una cosa excepcional al Maestrat. El 1521 l’aljama fou assaltada i incendiada pels agermanats, cosa que va precipitar la seua decadència. Els musulmans hi van restar fins a l’expulsió dels moriscos el 1609. Per altra banda, fra Guillem de Cardona, comanador de l’orde del Temple del castell de Xivert va atorgar carta de població el 1251 a favor de diversos cristians perquè s’establissen al lloc d’Alcalà, situat a la plana. Alcalà va ser des del 1243 el cap d’una comanda de l’orde del Temple, la batllia d’Alcalà, i va continuar sent-ho després que el 1317 l’orde de Montesa substituí el dissolt orde del Temple. El 1392 la vila es va fortificar amb muralles i torres (que van perdurar fins al 1818). Va ser aleshores que es van aixecar dues torres a la zona costanera, la d’Alcossebre i la de Capicorp, que servien per a la vigilància i que van ser l’origen d’aquests nuclis de població. El 1547 la vila fou atacada per un gran estol de corsaris barbarescos que aleshores aterrien la Mediterrània cristiana, que foren rebutjats per la població; també es va produir un atac a la torre de guaita de Capicorb el 1632. Una vegada unida la Comanda a la Corona el 1592 i després de l’expulsió dels moriscos el

Joan Antoni Verge Caballer

1609, com ja hem esmentat, s’intentà repoblar Xivert, cosa que va fracassar, i fou annexat a Alcalà el 1632. L’any següent ho fou Alcossebre. En el segle XIX, durant la Primera Guerra Carlina, Alcalà va ser escenari, com tota la zona nord del País Valencià, de nombroses topades entre carlistes i isabelins, en una de les quals el cap carlí Serrador va prendre la vila on féu afusellar el comandant governamental Vila-roig. Era natural de la població un cap de l’exèrcit carlista anomenat Cucala. Alcalà va formar part de la governació de Castelló de la Plana (dellà Uixó) fins al 1707, posteriorment de la governació o corregiment de Peníscola fins al 1833 en què passà definitivament a la província de Castelló de la Plana. Pel que fa a l’origen etimològic del nom del poble, hem de dir que Alcalà és una paraula clarament d’origen àrab: “al-qal’a”, que vol dir “el castell”. No és tan clara l’etimologia del determinatiu Xivert, el qual s’ha documentat al llarg del temps amb diverses variants: així Exuvert –doc. de 1169 i 1233–, Exivert –doc. de 1225–, Xuverth –doc. de 1233–, Exiverti –doc. de 1234– i altres de semblants. En pràcticament tots els documents apareix amb la forma inicial Ex- i no és fins més tard que, per afèresi, s’elimina la E-, fenomen normal en moltes paraules i que, en aquest cas es veu afavorit per l’ús darrere de la preposició de quan va passar a ser determinatiu d’Alcalà: Alcalà de Xivert. Joan Coromines3 dóna dues possibles explicacions per al topònim, totes dues com a nom heretat pel mossàrab: a) nom pre-romà d’origen basc, com a resultat del combinat EŠEBERRI-TI, i b) nom d’origen romànic: el prefix llatí EX- > Eix-, «ben adequat per a designar paratges de naturalesa anfractuosa», com és el cas; afegeix que hi escau el participi del verb eixobrir ‘migpartir, tallar’, del qual sortiria Exubert, seria llavors un paisatge «eixobert», és a dir ‘badat i partit entre timbes’. Coromines es decanta pel segon i també descarta una tercera possibilitat, la d’un origen en un ètim personal germànic. Fins a finals del segle XV els textos documenten que se simultanieja el topònim Alcalà, sense l’apel·latiu Xivert o variants, amb el de Xivert; la forma Alcalà de Xivert apareix en un document de 1499. Actualment, a la comarca, però, es coneix simplement com a Alcalà. Celebra mercat propi els divendres i està ben assortit de comerços, malgrat això els seus habitants (xivertins o gaspatxers) es desplacen a comprar a Vinaròs i a Benicarló i també a la ciutat de Castelló. Compta amb escoles públiques a Alcalà i Alcossebre i amb un institut d’ensenyament mitjà a Alcalà, que aplega alumnat dels pobles veïns. L’any 2002 es va crear el Parc Natural de la Serra d’Irta, per tal de protegir els paratges naturals d’aquesta serralada, una part considerable del qual es troba dins del terme municipal d’Alcalà de Xivert.

Entrada Xivert (Onomasticon Cataloniae, t. VIII, 135-138)

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT Situació de la comarca del Baix Maestrat dins les terres de la nostra parla

Joan Antoni Verge Caballer

Situació d’Alcalà dins de la comarca del Baix Maestrat Font: Gran Enciclopèdia Catalana

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

Joan Antoni Verge Caballer

II. DESCRIPCIÓ LINGÜÍSTICA

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

A. FONÈTICA

1.- Vocalisme 1.1. Vocalisme tònic El sistema del vocalisme tònic d’Alcalà de Xivert coincideix amb el del català occidental, i la seua distribució és la següent: i

u e

o ǣ

İ a 1.1.1. Tractament de la Ʈ tònica llatina

La Ʈ del llatí clàssic es manté a tot el domini lingüístic igual que es produïa en el llatí vulgar [í]: VƮVERE > v[í]ure VƮTA > v[í]da PERƮCULU > per[í]ll

VƮNU > v[í] AMƮCU > am[í]c NƮDU > n[í]u

1.1.2. Tractament de ư, Ɯ tòniques llatines El català occidental manté el mateix timbre que el llatí vulgar [e], mentre que en català oriental (excepte en bona part del baleàric, que dóna com a resultat una [ԥ]), el seu resultat és [İ]: PӾRA > p[é]ra FưTICU > f[é]tge LưNGUA > ll[é]ngua

PARƜTE > par[é]t CATƜNA > cad[é]na CƜPA > c[é]ba

Quan la [e] del llatí vulgar va seguida del grup de iod RJ, en posició final, aquesta no s’inflexiona tancant-se en [i], com en la majoria de parlars, sinó que obre el seu timbre a [İ] en mots que evidencien un tractament fonètic culte, com en balear i en tortosí (Navarro 1996, I: 260): COEMENTƜRIU > cement[ȑ]ri

Joan Antoni Verge Caballer

1.1.3. Tractament de la ƞ tònica llatina Després de donar [İ] en llatí vulgar, ha passat a [e] a tot el domini lingüístic, llevat del ribagorçà que ha conservat la pronúncia del llatí vulgar: VITƞLLU > ved[é]ll TƞMPUS > t[é]mps VƞNTU > v[e]nt

DIE-MƞRC(U)RIS > dim[é]cres *SƞRPE > s[é]rp HƞRBA > h[e]rba

Quan la [İ] del llatí vulgar va seguida dels grups secundaris L, RR, R + consonant no labial, N’R, Ԃ (< -D-, -TY-, -C-), es manté com a [İ] a tot el domini lingüístic: FƞLE > f[İ]l MċRULA > m[İ]rla

PƞDE > p[ȑ]u DƞCE > d[ȑ]u

1.1.4. Tractament de A tònica llatina L’evolució de Ɩ i Ă del llatí clàssic va donar [a] en llatí vulgar i continua articulant-se [a] en català en la majoria de mots, com a tot el domini lingüístic: CARNE > c[á]rn TABULA > t[á]ula PALEA > p[á]lla

PANE > p[á] MARE > m[á]r SETACEU > sed[á]s

El català d’Alcalà de Xivert manté la A etimològica en mots com: NASCERE > n[á]ixer

TRASCERE > tr[á]ure

És remarcable com en algunes paraules encara perdura l’etapa evolutiva [ej] < -ACT-. Aquesta diftongació es dóna a la Ribagorça, Pallars i Capcir i, com ens diu Pradilla (1990, 170), «s’observa a bona part del Maestrat, encara que la solució monoftongada [é] siga la més habitual» per la influència de la iod: PLACTU > pl[éj]t LACTE > ll[éj]t (tot i que aquesta forma ja no és vigent en l’actualitat, encara que l’havien sentit a dir a gent de més edat.) LACTE > ll[e]t Com el català occidental general, es produeix el tancament A > [e] en les persones 4a i 5a del present d’indicatiu de la primera conjugació, com a

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

conseqüència de l’analogia amb les mateixes persones, temps i mode dels verbs de la segona conjugació: -AMUS > -am > -em (cant-em) -ATIS > -ats > -au > -eu (cant-eu) Com en el tortosí, determinats mots es veuen afectats pel tancament en [İ] de la vocal medial oberta quan es troba en contacte amb un so palatal, com per exemple en ll[İ]grimes, en ll[İ]rg i en [İ]igua, tot i que aquesta forma no apareix tant com la forma [a]igua. 1.1.5. Tractament de ǁ tònica llatina Manté el mateix timbre que el llatí vulgar, [ǣ]: BǁVE > b[ǣ]u NǁVEM > n[ǣ]u

CǁLLU > c[ǣ]ll FǁRTIA > f[ǣ]rça

1.1.6. Tractament de ƿ i Ǎ tòniques llatines Generalment es manté la mateixa solució, [o], que en el llatí vulgar: NEPƿTE > neb[ó]t DƿDECE > d[ó]tze CUSCƿLIU > cosc[ó]ll

GǍLA > g[ó]la BǍCCA > b[ó]ca VERECǍNDIA > verg[ó]nya

En alguns casos, tot i procedir d’una ƿ o d’una Ǎ llatines, l’evolució és diferent i s’articulen com a velar semioberta: SƿLE > s[ǣ]l

RǍBEU > r[ǣ]ig

CRǍSTA > cr[ǣ]sta

1.1.7. Tractament de la ǋ tònica llatina Es manté a tot el domini lingüístic amb la mateixa solució [u] que el llatí vulgar: FǋMU > f[ú]m LǋMEN > ll[ú]m

DǋRU > d[ú]r *ACǋC(U)LA > ag[ú]lla

Joan Antoni Verge Caballer

1.1.8. Diftongs tònics El diftong /ew/ monoftonga en [o] en el verb veure, com ho fan els parlars valencians i els tortosins: v[o]re Els diftongs dels grups /kwa/ i /gwa/ es mantenen: QUATTUOR > [‘kwa]tre QUARTUM > [‘kwa]rt

QUINQUAGINTA > cin[‘kwa]nta QUATILA > [‘gwa]tla

1.2. Vocalisme àton i

u e

o a

1.2.1. Tractament de la Ʈ àtona llatina Com en el llatí vulgar ha donat com a realització [i]: MƮRARE > m[i]rar

PRƮMARIU > pr[i]mer

1.2.2. Tractament de ư, Ɯ i ƞ àtones llatines En aquests casos, i com en llatí vulgar, la realització és [e]: NEPƿTE > n[e]bot

LƞGUMEN > ll[e]gum

PưSCARE > p[e]scar

1.2.2.1. També en els segments en-, em-, es- i eix- té tendència a obrir-se en [a]:4 escala - [as’kala] espiga - [as’piȖa] eixanglot - [ajȒaƾ’glǣt] encara - [aƾ’kaȍa] estrets – [as’tȍetȒ] espinacs – [aspi’naks] escurar - [asku’ȍaȍ] 4

espantall - [aspaƼ’taȜ] entaulat - [aƼtaw’áat] eixugar - [ajȒu’Ȗaȍ] emblanquinar – [amblaƾki’naȍ] esporgar – [aspor’Ȗaȍ] embut - [am’but] espill – [as’piȜ]

Blanca Palmada (1993: 112) en diu «reducció de [e] inicial» i descriu el fenomen com un procés de pèrdua de propietats. Segons ella, la vocal que apareix quan l’article més el substantiu es pronuncien seguits és la vocal de l’article. La seqüència [las’kǣla] és el resultat de la suma de [la] i [s’kǣ la], l’epèntesi de [e] no s’hi aplica i l’elisió vocàlica tampoc. L’origen de l’obertura en la sil·libificació sense epèntesi es pot trobar en els casos que el mot immediatament anterior acaba en una vocal baixa.

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT espollegar – [aspoȜo’Ȗaȍ] esternut – [aútaȍ’nut] enciam – [ansi’zam]

emprar - [am’pȍaȍ] esquerda – [as’kaȍ˜a]5

Val a dir que, en alguns casos, el mateix parlant usa simultàniament aquests segments amb la vocal palatal semitancada [e]: estalzí - [astaá’zi] / [estaá’zi] espoló - [aspo’áo] / [espo’áo]

eixam – [aj’Ȓam] / [ej’Ȓam]

I fins i tot hem trobat algun cas on es produeix el tancament en [e]: esquelles – [es’keȜes]

escolà – [esko’la]

1.2.2.2. També en contextos diferents de l’esmentat anteriorment és possible l’obertura de la pretònica 6; aquesta obertura és molt antiga i es troba ja en els textos clàssics: teulada- [taw’la] gegants – [d߯a’Ȗans] llençol – [Ȝan’sǣá]

terrat – [ta’rat] terròs - [ta’rǣs] eriçó - [aȍi’so]

1.2.2.3. La /e/ es pot tancar en [i] quan entra en contacte amb una consonant palatal: menjar - [min_’d߯aȍ] seixanta – [si’ȒaƼta] genoll – [d߯i’noȜ] gener – [d߯i’neȍ] geneta - [d߯i’neta] llegir -[Ȝi’߯iȍ] senyor - [si’ȁoȍ] dejuni - [di’߯uni] renyó - [ri’ȁo] 5

Gimeno (1994: 78-87) ha fet un estudi quantitatiu d’aquest fenomen a diverses poblacions de la zona del tortosí. Nosaltres només exposarem els resultats pel que fa a la població d’Alcalà: es- = 9 paraules (34’6%) as- = 17 paraules (65’3%) em- = 0 paraules (0%) am- = 3 paraules (100%) en- = 1 paraula (10%) an- = 9 paraules (90%) eix- = 1 paraula (25%) aix- = 3 paraules (75%) 6 Colomina (1995: 24-27) situa aquestes articulacions de e com a [a] en posició pretònica en tots els dialectes occidentals. Aquest tret també ha estat assenyalat en lleidatà per Pueyo (1976: 22), Solans (1996: 35), Casanovas i Creus (1999: 88) i Carrera (1999). En altres zones occidentals del domini lingüístic també l’assenyalen Navarro (1996: I, 45), Navarro (2000b: 21), Sistac (1993:65), Sistac (1998: 64), Colomina (1991: 17), Gimeno (1994: 67), Segura (1998: 31) i Beltran (1999: 52).

Joan Antoni Verge Caballer

Aquesta /e/ també es pot tanca en [i] perquè va seguida d’una /i/ tònica, és a dir, a conseqüència d’una assimilació vocàlica: veí – [bi’i]7 veïna - [bi’ina]

estiu - [iú’tiw]8 benefici – [bini’fisi]

1.2.2.4. La /e/ de la síl·laba inicial pretònica s’ha assimilat a la /o/ tònica de la síl·laba següent en els mots9: fonoll < FENUC(U)LU

r[o]stoll < RESTUC(U)LU

1.2.2.5. A causa d’un fenomen d’analogia amb el morfema del femení /a/, dos mots d’aquest gènere s’han modificat de /e/ en [a]: llebr[a] i febr[a]. 1.2.3. Tractament de Ɩ i Ă àtones llatines La seua realització segueix la mateixa que en el llatí vulgar, [a]: CANTARE > c[a]ntar

AMICU > [a]mic

1.2.3.1. Cal remarcar que /a/ posttònica en posició final s’articula amb un grau d’obertura màxim i quasi velar, [a]: DOMINA > don[a] OLIVA > oliv[a]

ACQUA > aigu[a] AURICULA > orell[a]

1.2.3.2. Manté la pretònica en contacte amb una líquida bategant en mots com: caragol- [kaȍa’Ȗǣá] carabassa – [kaȍa’ȕasa] carabasseta - [kaȍaȕa’seta] taronja – [te’ȍǣn_d߯a]

barana – [ba’ȍana] safareig – [safa’retȒ]

Però no l’articula, en canvi, a: escarabat – [askaȍ’ȕat] barancal – [bȍaƾ’kaá]

7 8 9

berenar - [bȍe’naȍ] berena - [‘bȍena]

També hem recollit les formes veí i veïna: [be’i], [be’ina] També hem recollit la forma estiu: [eú’tiw]

En els casos que presentem s’ha produït aquesta assimilació, en canvi en el mot renyó [ri’ȁo] ha seguit l’evolució etimològica.

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT No deixa de cridar l’atenció el cas de «veremar» i «verema», perquè hi trobem

una gran variació de possibilitats: [beȍ’maȍ] i [bȍe’maȍ] i, en un moment de la conversa, es refereix als que [be’ȍemen] com a [beȍema’įoȍs] i també els anomena [bȍema’įoȍs]. 1.2.4. Tractament de ǁ, ƿ i Ԃ àtones llatines Com en llatí vulgar es manté la realització [o] procedent de ǁ, ƿ i Ԃ àtones llatines. No acostuma a neutralitzar en [u], com tampoc passa en la resta de parlars occidentals, cosa que es considera una característica definitòria d’aquest grup de parlars: PǁRTARE > p[o]rtar. DOMINICUS > d[o]menge CԂBARE > c[o]var

TƿRNARE > t[o]rnar STԂRNELLU > est[o]rnell MǁRIRE > m[o]rir

1.2.4.1. Tampoc no es produeix la neutralització quan aquesta /o/ àtona va seguida d’una /i/ o una /u/ tòniques com ocorre en el nord-occidental i el tortosí, així pronuncien conill, molí, collita, cosir, topí, cofins, comú... En alguns casos es produeix variació, com en els mots: av[o]rrit / av[u]rrit; [o]mbria / [u]mbria, s[o]lsida i s[u]lsida; b[o]rrimet i b[u]rrimet... Tot i això, hem trobat alguns cassos escadussers on sí que neutralitza: ruin, turcàs i pulilla (tot i que aquest siga un castellanisme). Ni tampoc neutralitza quan la /o/ es troba en contacte amb un so labial o velar, com també passa amb el nord-occidental i el tortosí. En la parla d’Alcalà es diu f[o]rmiga, b[o]rinot, f[o]guera, ens[o]miar, m[o]nyato..., tot i que que es troben en contacte amb una consonant bilabial o velar. 1.2.4.2. S’acostuma a produir neutralització, en canvi, quan la [o] es troba en contacte amb consonant palatal, especialment si aquesta es troba en posició inicial: J[u]an, J[u]sep,, j[u]livert (tb.j[o]livert), j[u]guets (tb. j[o]guets), j[u]ventut. Pel que fa al pronom àton ho, hem de dir que es troba en un estat de variació lingüística, ja que l’hem recollit tant en la realització [o] com en la realització [u]. Es pot donar fins i tot el cas que en una mateixa frase apareguen totes dues realitzacions. S’acostuma a pronunciar [u] quan el pronom està en contacte amb una vocal i llavors es pronuncia com a semiconsonant o semivocal [w]:

Joan Antoni Verge Caballer

Això allí no ho feien – [aj’Ȓǣ ‘Ȝi ‘now ‘fien] Aquella gent ho van vendre perquè, per a què ho volien? – [a’keȜa ‘d߯en o ‘ȕam ‘beƼdȍe ‘pȑȍkİ pa’kew ȕo’áien] Ho diferenciem pel gust del vi – [u ðifeȍen’sjem peá ‘Ȗuz ðeá ‘ȕi] ... ho fies més gran... - [o ‘fiez ‘mez ‘Ȗȍan] Io vaig saber-ho això después... - [‘jo ‘ȕatȒ sa’ȕeȍoj’Ȓǣ ðes’pwes] ...no ho pots descifrar-ho ja – [‘now ‘pǣtȒ ðesi’fȍaȍo ‘ja] 1.2.4.3. Podem trobar alguns mots en què la [o] de la síl·laba inicial pretònica s’ha dissimilat en [e] per influència de la [o] tònica: ROTUNDU > r[e]dó10 ROTUNDA > r[e]dona

(HO)ROLOGIU > r[e]longe

1.2.4.4. Tractament de la «o» en posició inicial La /o/ en posició inicial absoluta i síl·laba lliure pot diftongar en [aw], com a tot el nord-occidental: oberta - [aw’ȕİȍta]11 ovella – [aw’ȕeȜa] també [o’ȕeȜa] oliva - [awli’ȕa] també [oli’ȕa] olivera – [awli’ȕeȍa] també [oli’ȕeȍa] orella – [o’ȍeȜa] també [aw’ȍeȜa] olor - [aw’loȍ] Però en altres casos no ho fa: orinal – [oȍi’naá] De tota manera, cal remarcar que la realització més abundant és la que no articula la diftongació.12 Segons Pradilla (1999: 174) la diftongació seria un fenomen modern produït per fonètica sintàctica amb l’article femení –la oliva ĺ l’auliva– tot i que no

10 Com explica Navarro (1992: 23) aquesta dissimilació ja s’havia produït en llatí vulgar: ROTUNDU > RETUNDU. La coexistència d’aquestes dues formes va possibilitar la doble evolució en català dels mots rodó (<ROTUNDU) i redó (<RETUNDU). 11 En canvi pronuncien [o’ȕȍiȍ]. 12 Un dels entrevistats ens va dir que ell mai havia sentit a dir la paraula oliva pronunciada [aw’liȕa], en canvi un altre sí que la va produir.

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

troba explicació per als mots que no requereixen aquest article –ofegar ĺ aufegar–. Com es pot constatar el so més productiu en els derivats de ǁ, ƿ i Ԃ àtones llatines és, sens dubte, el que presenta les realitzacions en [o]. 1.2.5. Tractament dels diftongs àtons El diftong dels grups /kwa/, /gwa/ es manté i, generalment, no monoftonga: LINGUA > lleng[wa] ACQUA > aig[wa]

PASQUA > pasq[wa] QUARESMA > q[wa]resma

En alguns mots el diftong creixent del grup /kwa/ monoftonga en [o]: Quaranta – [ko’ȍaƼta]

quallar – [ko’Ȝaȍ]

qualsevol [konse’ȕǣá] / [kunse’ȕǣá]

2. Consonantisme 2.1. Consonants labials 2.1.1. Confusió /v/ - /b/ Confon la labiodental sonora /v/ amb la bilabial sonora /b/. Aquest és, per tant, un parlar betacista: vaquer – [ba’keȍ] venes – [be’nes] vidre – [‘biðȍe] vinagreres – [bina’Ȗȍeȍes] vergonya – [ber’Ȗoȁa]

cervell – [seȍ’ȕeȜ] geniva - [d߯eni’ȕa] avorrit – [aȕo’rit] estalviar – [astaáȕi’aȍ] avespa – [a’ȕespa]

2.1.2. Canvi /w/ > [ȕ] en els diminutius Els diminutius de les paraules acabades en semivocal velar -[w]- perden el seu grau de velaritat i s’articulen mitjançant una bilabial aproximant, com fan altres parlars del Maestrat o del Matarranya: perdiu – perdi[ȕ]eta, blau - bla[ȕ]et i el topònim la Creveta [kȍe’ȕeta]

Joan Antoni Verge Caballer

2.1.2. Desaparició de labials La labial ha desaparegut de la paraula llavor, que s’articula llaor, cosa que ha possibilitat, tot i que només ho hem recollit en una ocasió, l’aparició d’una velar antihiàtica /g/, llagor. La labial pot desaparèixer també en els morfemes d’imperfet d’indicatiu dels verbs del I grup: donàem, ventàem, cantaes, portaen. 2.2. Consonants dentals 2.2.1. Desaparició de /d/ < -ATA Presenta caiguda de la dental sonora -/d/- en els sufixos –ada, -ades (< -ATA), com fa el valencià: aixada - [aj’Ȓa] tancada - [taƾ’ka] bugada - [bu’Ȗa] desfilada - [desfi’áa] trencada - [tȍeƾ’ka] ensalada - [ansa’áa] pastada - [pas’ta] pasterada - [paste’ȍa] teulada - [taw’áa] vegades - [be’Ȗaes] taulades - [taw’laes] sarpades - [saȍ’paes] albades - [aá’ȕaes]13 manxades - [man_tȒaes] La no articulació de la dental s’estén també als morfemes de diminutiu –adet, -adeta, -adell, -adella: foraet, costaet, tapaets, grapaet, barrugaeta, tocaeta, arruixaeta, aixaella14. Aquest fenomen es produeix, precisament, des d’Alcalà cap al sud. 2.2.2. Manteniment de /d/ < -ATORE Es manté la dental sonora -/d/ < -ATORE- en els sufixos –ador, -adors / adora, -adores, com a tot el tortosí15. Aquest tret allunya el parlar d’Alcalà de Xivert del valencià: llaurador – [Ȝawȍa’ðoȍ] abeurador – [a’ȕewȍaðoȍ] calentador – [kaáeƼta’ðoȍ] mocador – [moka’ðoȍ] portadora – [poȍta’ðoȍa] 13 Vegeu Gimeno (1994: mapa 27). La caiguda de la /d/ intervocàlica és una característica d’alguns pobles del Baix Maestrat (Vinaròs, Benicarló, Peníscola, Sant Mateu), a Xert, aquest fenomen és variable. Hem pogut constatar, també, en altres treballs que hem realitzat, que la caiguda de la /d/ intervocàlica es comença a donar a Canet lo Roig. 14 Gimeno (1994: 238) diu que les formes de diminutiu –adet, -adeta es mantenen a Alcalà. 15 Vegeu Gimeno (1994: mapa 29).

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

2.2.3. El parlar d’Alcalà de Xivert presenta caiguda de la dental sorda de final de mot quan va seguida per una altra consonant oclusiva: La soca’s to(t) l’abre Ia s’amaga(t) lo sol. Tamé se po(t) fer en col La mita(t) no van aplegar.

Un go(t) de vi Un trose(t) de carn Les se(t) del matí To(ts) los xiquets

Aquest fenomen de fonètica sintàctica és una característica general del valencià. A diferència, però, del valencià, on aquest fenomen afecta les consonants dentals, bilabials i velars, en el parlar d’Alcalà només afecta les consonants dentals. 2.3. Consonants alveolars 2.3.1. Caiguda de l’alveolar sonora intervocàlica –[z]– L’alveolar sonora /z/ intervocàlica procedent de S o TJ llatins ha desaparegut en els mots perea (< PIGRITIA) i malea (< MALITIA). No ha desaparegut, en canvi, en el mot resina [ra’zina] (< RESINA). És aquest un fenomen comú en els parlars valencians que també es dóna a la Terra Alta (Navarro, 1996, I: 51), al sud de la comarca del Montsià (Buj, 2001: 93) i en algunes localitats del Baix Maestrat (Gimeno, 1997: 225 i 524). 2.3.2. Vacil·lació entre /s/ - /z/ Es produeix la sonorització de l’alveolar sorda /s/ de mots com can[z]ell (< CANCELLU), pin[z]à, pin[z]es, però en canvi s’articula amb [s] fal[s]illa (<* FALCICULA). També en posició intervocàlica trobem aquesta vacil·lació: fronti[z]es (< *FRACTITIA) i pe[z]ebre. 2.3.3. Manteniment de /s/ inicial Com en el valencià i una part del nord-occidental i també del tarragoní, no es produeix la palatalització en [Ȓ] de la resta del domini lingüístic: [s]impla

[s]erigot

[s]ompo

Joan Antoni Verge Caballer

2.4. Consonants palatals16 2.4.1. Tractament de /Ȓ/ en posició inicial i postconsonàntica La prepalatal fricativa sorda en posició inicial i postconsonàntica s’articula africada, [tȒ], com en tot l’occidental i tarragoní: [tȒ]ic [tȒ]in[tȒ]a [tȒ]ular [tȒ]arradora angan[tȒ]ar

gan[tȒ]o pan[tȒ]a pun[tȒ]ó car[tȒ]ofa

2.4.2. Tractament de /Ȓ/ en posició intervocàlica i final La prepalatal fricativa sorda /Ȓ/ (< SC + e, i; PS; CS(X); SCJ; STJ; SSJ) en posició intervocàlica i final, acostuma a segregar una iod al seu davant, fenomen comú a pràcticament tot el català occidental i al tarragoní: mate[jȒ]a ca[jȒ]a a[jȒ]aella te[jȒ]ó pe[jȒ]

co[jȒ]a a[jȒ]am ba[jȒ]os a[jȒ]ut fe[jȒ]

En el cas del cultisme exemple (<EXEMPLUM), la parla d’Alcalà, i els parlars valencians en general, tracten /KS/ seguint l’evolució dels mots patrimonials: [ej’Ȓemple]17. 2.4.2.1. En posició intervocàlica i final, es produeix variació en l’articulació de la prepalatal fricativa sorda, ja que també es pot realitzar la despalatalització del fonema /Ȓ/ que es realitza [jȒ+]18: a[jȒ+]ina

a[jȒ+]ines

bo[jȒ+]a

Gimeno (1994) dedica un apartat del seu estudi a aquests sons (pàg. 25-59). El nostre treball corrobora el que afirma l’autor en aquell estudi; cas que no siga així, en fem esment. 17 Hem trobat una única articulació [e’߯emple] en un parlant que articulava també [ej’Ȓemple].. 18

Malgrat que la percepció auditiva ens indica que no es tracta ni de /Ȓ/ ni de /s/, sinó d’un so intermedi, adquirim el compromís de validar aquest so en el laboratori de fonètica.

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

a[jȒ+]anglot ca[jȒ+]a e[jȒ+]

e[jȒ+]os marra[jȒ+]ó ba[jȒ+]19

cala[jȒ+]os made[jȒ+]a

Cal dir que la mateixa paraula pot ser realitzada de les dues formes per la mateixa persona i, fins i tot, una a continuació de l’altra en una mateixa conversa; per tant, el grau de variació és considerable. També hem de constatar que la forma despalatalitzada és menys habitual que la corresponent fricativa. 2.4.3. Tractament de /߯/ en posició inicial: En aquesta posició, la prepalatal fricativa sonora /߯/ té una articulació vacil·lant, ja que tant es pot realitzar africada, [d߯], com fricativa, [߯], tot i que amb menor presència d’aquesta darrera possibilitat: 2.4.3.1. La /߯/ inicial procedent dels grups G + e, i; J + a, o, u; DJ llatins: [ȳ]el [ȳ]ornal [ȳ]uny [ȳ]ove [ȳ]epa, també [߯]epa [ȳ]inoll, també [߯]inoll [d߯]ulivert també [߯]ulivert [ȳ]endre també [߯]endre

[ȳ]eniva [ȳ]oc [ȳ]usgar [ȳ]uliol

També es dóna el mateix fenomen en altres casos que no tenen procedència llatina, com per exemple [d߯]aqueta, [߯]aqueta. 2.4.4. La /߯/ en posició postconsonàntica: En posició postconsonàntica, la [߯] es realitza, bàsicament, [d߯], com en la major part de localitats del tortosí; hem trobat, no obstant, alguna realització fricativa 20: mon[ȳ]a 19

an[ȳ]el

Gimeno (1994: 238, mapes 15 i 18) situa aquesta característica en posició intervocàlica a Alcalà i Sant Mateu (Baix Maestrat), les Coves de Vinromà i Vilanova d’Alcolea (Plana Alta) i Morella, Sorita i Ares (els Ports); i en posició final als mateixos llocs, tret de Morella i Ares. 20 Gimeno (1994: mapa n. 10) no constata la presència de la realització fricativa [߯] en aquesta posició.

Joan Antoni Verge Caballer an[ȳ]erra ver[ȳ]e min[ȳ]ar, també min[߯]ar pen[ȳ]ar, també pen[߯]ar

domen[ȳ]e

2.4.5. Tractament de /߯/ en posició intervocàlica 2.4.5.1. La prepalatal fricativa sonora /߯/ en posició intervocàlica, procedent dels grups llatins –TICU, –DICU, es pot articular fricativa –[߯]– i africada –d߯]–, es dóna el cas que un mateix parlant pot pronunciar la paraula d’una manera i a continuació repetir-la amb l’altra pronúncia: me[߯]e (< MEDICU) forma[߯]e, però forma[ȳ]eros (< FORMATICU) fe[߯]e, també fe[ȳ]e (< FETICU) abade[߯]o, també abade[ȳ]o (<ABBATICULU) 2.4.5.2. El resultat més general de DY, I, intervocàlics llatins, és la realització fricativa; puntualment també es va recollir l’africada: ma[߯]or di[߯]uni mi[߯]a, també mi[ȳ]a mi[߯]er, també mi[ȳ]er

bate[߯]ar pi[߯]or

2.4.5.3. La /߯/ intervocàlica provinent dels grups llatins G + e, i; I; DJ; BJ; – TICU; –DICU no segrega una iod com fan l’occidental i el tarragoní (tret d’algun cas excepcional), i presenta variació, ja que es pot articular fricativa –[߯]– i africada –[d߯]–, tot i que no sempre en el mateix parlant: mene[d߯]ar me[߯]e fre[d߯]it corre[߯]a passe[߯]ar fe[߯]e, / fe[ȳ]e bare[߯]a / bare[d߯]a ba[߯]oka / ba[d߯]oka garbe[߯]ar / garbe[d߯]ar abade[߯]o, / abade[ȳ]o pu[߯]o / pu[d߯]e i un pu[j߯]e ro[߯]a / ro[d߯]a i un ro[j߯]a forma[߯]e, però forma[ȳ]eros

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

Només hem recollit dos casos de segregació de iod: [‘puj߯e] i [‘rǣj߯a], tots dos quan la fricativa va darrere de la vocal tònica. Aquest fenomen de la segregació de la iod davant [߯] el podem documentar en la localitat de Peníscola, una mica més al nord de la població motiu d’aquest estudi (Ayza, 1981: 26) i en tot el català nord-occidental; excepcionalment, a més de la localitat d’Alcalà de Xivert, tampoc no es realitza, segons Gimeno (1994: mapa n. 8), a diverses poblacions del tortosí meridional: Sant Jordi, Sant Mateu, Albocàsser i Vilanova d’Alcolea. Aquesta variació que es presenta entre les prepalatals sonores africada i fricativa planteja la possible no oposició fonològica entre elles. 2.4.5.4. Cas del mot ia La conjunció ja és articulada amb una semiconsonant palatal. No obstant això, en dos parlants hem pogut sentir que en algunes ocasions de la conversa alternaven aquesta forma amb l’articulada amb prepalatal fricativa –[߯]– i, encara en menys ocasions, amb africada –[ d߯]–: [߯]a, [߯]a, [߯]a, sí [߯]a u sé, [߯]a. ... però la donàem a unes pedres que [߯]a fiem a posta... Açò [߯]a era un pastor que tenia gust en les coses. Pos fora la sal, i [߯]a me contaràs un dia u atre. Ara [d߯]a no les porguen mai. ... açò era quan [d߯]a ventaen. 2.4.6. Palatalització de /ts/ en [tȒ] i /dz/ en [d߯] La palatalització de /ts/ en [tȒ] i /dz/ en [d߯] és un fenomen prou estès en valencià septentrional i en plena expansió en quasi tot el valencià, especialment en el primer cas, que apareix en la majoria de plurals on es dóna aquesta solució: menu[tȒ], go[tȒ], lli[tȒ], polle[tȒ], to[tȒ], bor[tȒ], aixanglo[tȒ], bole[tȒ], datile[tȒ], po[tȒ], pane[tȒ], tapa[tȒ]

bancale[tȒ],

No obstant, en un mateix parlant i en poc temps de diferència es poden sentir les dues possibilitats: ove[ts] o ove[tȒ], tris[ts] o tris[tȒ], gosse[ts] o gosse[tȒ], xuli[ts] o xuli[tȒ]. setze > se[d߯]e, també se[dz]e

dotze > do[d߯]e

Joan Antoni Verge Caballer

2.5. Consonants velars 2.5.1. Sonorització de la velar En alguns casos, la velar oclusiva sorda apareix sonoritzada, com per exemple en els mots sagristà (<SACRISTANE) i guixal (queixal) (<*CAPSEALE). Segurament aquests dos casos serien resultat d’un creuament amb altres paraules com «sagrat» i «guixa», respectivament. 2.5.2. Pèrdua de la velar La velar oclusiva sonora /g/, en posició intervocàlica i en contacte amb una velar tancada [u] / [w], és assimilada per aquestes en alguns mots: agüelo – [a‘welo], [‘welo], també [‘gwelo] agulles – [a’uȜes], també [a’ȖuȜes] sinagües – [si’nawes] euga – [‘jewa] - [‘ewa] - [‘jeȖwa] arrugues – [a’rues] 2.5.3. Aparició de velar En els mots llaor, braó, sant Joan i llueret hem pogut sentir articulada una velar antihiàtica /g/: lla[Ȗ]or, bra[Ȗ]ó, Sant Ju[Ȗ]an, llu[Ȗ]eret, tot i que també apareix la forma llueret. 2.6. Consonants nasals 2.6.1. Nasal adventícia Com és característic en els parlars occidentals, apareix una nasal adventícia en mots com: * MALA GRANA > ma[Ŭ]grana LACUSTA > lla[Ŭ]gosta

LACUSTU > lla[Ŭ]gosto

2.6.2. Palatalització de /n/ Quan es combina el partitiu en seguit del locatiu hi més el verb haver en resulta una palatal: n’hi ha - [ȁ]a , n’hi havia - [ȁ]abia, n’hi haga - [ȁ]aga. En algun cas es pot donar una situació de pleonasme: n’hi ha, amb el resultat ne

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

[ȁ]an. Aquest fenomen està recollit també a algunes poblacions de la Terra Alta21 i a Pena-roja i Vallibona22. Aquesta palatalització de la nasal quan es troba en contacte amb /i/ es dóna, també, al mot moniato - mo[ȁ]atera 2.7. Consonants líquides 2.7.1. No vocalització de /l/ en síl·laba travada La líquida lateral alveolar –/l/– no acostuma a vocalitzar en [w] quan va precedida per una /a/ i seguida d’una consonant labial, com fa el nord-occidental: albarda, alfàbiga, palma, palmera, palmell... Però es manté, com una característica conservadora, a: POLPU > po[l]p

COLPU > co[l]p

La conservació de lateral en aquests darrers mots es dóna, també, en tortosí i en valencià. En la parla d’Alcalà en alguns mots s’ha produït el canvi del prefix al- per eso as- [as]: esbargines, esbardó i asfals. 2.7.2. Iodització Es desconeix el fenomen etimològic de la iodització, com a tot l’occidental, el tarragoní i l’alguerès: FILIUS > fi[Ȝ] OVICULA > ove[Ȝ]a

REGULA > re[Ȝ]a ALIUS > a[Ȝ]

2.7.3. Els grups llatins secundaris T’L, D’L , G’L, I’L Aquests grups, en posició intervocàlica, no han palatalitzat, igual que en el tortosí, el valencià, bona part del balear i en alguerès; s’articulen com a líquida lateral alveolar sense allargament: AMIGDULA > ame[l]a SPATULA > espa[l]a MODULO > mo[l]e

21 22

Vegeu Navarro (1996, I: 59). Vegeu Izquierdo i Ollé (2005: 135-137).

VIGILAT > ve[l]a QUATILA > gua[l]a ROTULONE > ru[l]o

Joan Antoni Verge Caballer

2.7.4. Tractament de la /r/ en posició final23 La ròtica en posició final s’articula sistemàticament com a bategant [ȍ]: forne[ȍ] carbone[ȍ] rome[ȍ]

tremola[ȍ] pixa[ȍ] llinda[ȍ]

trona[ȍ] xafa[ȍ] plante[ȍ]

Aquest fonema s’acostuma a conservar en la majoria de casos quan es forma el plural de mots acabats en [ȍ], tot i que hem recollit alguns mots en què no és així; en altres casos hem recollit la doble possibilitat, que la sensibilitzen o que no ho facen: rajole(r)s, llaurado(r)s, , madu(r)s, avellane(r)s, collido(r)s, llavo(r)s diners i dine(r)s, segurs i segu(r)s, pastors i pasto(r)s. També se sensibilitza en els infinitius seguits de pronom enclític: fer-se, córrer-la, matar-los, banyar-se, eixugar-mos arrancar-la, fer-la, vigilar-les... Hem recollit alguns casos escadussers en què no es fa aquesta sensibilització: pa posa(r) la pasta, ...un cuquet d’estos de para(r) cepets

se’n va morí(r) una... ana(r) el carro

El manteniment d’aquesta [ȍ] final constitueix un dels trets consonàntics delimitadors del valencià, la isoglossa del qual inclou Alcalà de Xivert. 2.8. Grups consonàntics 2.8.1. Els grups consonàntics /bl/ i /gl/ Els grups /bl/ i /gl/, en posició intervocàlica, no geminen i les oclusives s’articulen com a aproximants: po[ȕl]e, do[ȕl]ar, se[Ȗl]e, arre[Ȗl]ar, ro[Ȗl]e

23 Gimeno (1994: 94-108) analitza la presència o absència de -r en els parlars del nord de Castelló i el sud de Catalunya.

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

2.8.2. Els grups finals –NT, –LT En aquests grups no s’articula, com sí que fa el valencià, la consonant dental: pon(t), mun(t), coen(t), ven(t), fon(t), ajudan(t), aprenen(t), sarmen(t)s, den(t)s, empel(t), mol(t)... i en cap dels gerundis, encara que vaja seguit d’un pronom enclític: Ara estic tenin(t)-ho a punt. Habitualment no se sensibilitza la consonant dental final en contacte amb una vocal inicial, un exemple força significatiu el trobem en el molt anomenat sant Antoni – [‘san aƼ’tǣni]. Hem trobat només algun cas en què es produeix: cent anys – [‘sen’tan_tȒ]. 2.8.3. El grup final –MP El grup final –MP no articula el segon element, cosa que sí que fa el valencià: camp – [‘kam]

llamp – [‘Ȝam]

2.8.4. Els grups finals –NC, –NG En els grups finals –NC, –NG normalment s’articula la consonant velar, tot i que en bastants casos també es pot produir l’emmudiment d’aquest so: fang – [‘faƾk] sang - [‘saƾk] banc - [‘baƾk] també [‘baƾ] blanc – [‘blaƾk] també [‘blaƾ] tavanc – [ta’ȕaƾk] també [ta’ȕaƾ]

junc – [‘d߯uƾk] argilenc – [aȍ߯i’áeƾk] tronc – [‘tȍoƾk] també [‘tȍoƾ] tinc – [‘tiƾk] també [‘tiƾ]

En canvi, hem trobat que no s’articula en algun cas, com a avenc – [a’ȕeƾ]. El valencià articula aquests grups consonàntics finals. 2.8.5. Reducció de –NV– Es produeix la reducció, documentada des d’antic, del grup intervocàlic llatí NV en el mot acovidar –<*CONVITARE–. 2.8.6. També es redueix el primer element del grup consonàntic culte KT a retor (rector).

Joan Antoni Verge Caballer

3. Altres fenòmens fonètics 3.1. Assimilacions vocàliques Per assimilació amb la nasal labial [Ȁ], la /i/ de inflada es converteix en [u]: unflada. 3.2. Dissimilacions vocàliques En el cas del mot llímenes –< LLEME(N)– s’ha produït un tancament per dissimilació. També hem recollit, però, la forma llémenes. En el cas de «taronja» [te’ȍǣn_d߯a], tot i ser articulat el so, no ho és com a vocal medial, sinó que és articulada com a [e], per dissimilació. 3.3. Pròtesi vocàlica o sil·làbica Es donen casos d’afegiment de fonemes a principi de mot en paraules com: ansomi/ensomi, ansomiar, acovidar, estisores/astisores, anou, anoguer, abresquilles, lesna. 3.4. Epítesi consonàntica En diverses paraules, s’afegeix algun fonema a final de mot: àpi(t), prèmi(t) terra de seca(r) provesso(r) (processó) ...no se donaven conte(r) de tanta cosa...

preso(r)

Els casos en què s’afegeix la ròtica final ho fan per analogia. 3.5. Epèntesi consonàntica i vocàlica Hem trobat casos en què s’afegeixen fonemes a l’interior de mot: ambergonyit (per avergonyit), alavarques (per avarques), ancòlit (per acòlit, escolà), diarrera24.

L’explicació d’aquest fenomen en la paraula diarrea la trobem, segons Veny (1988: 20-24), en l’analogia amb altres mots formats a partir del sufix –era, com ara borratxera o pixera.

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

3.6. Dissimilacions 3.6.1. Com en altres parlars, es coneix la dissimilació de líquides i nasals en mots com: només – [do’mes] / [u’mes] ningú – [diƾ’gu]25 3.6.2. En el mot gentilla (< LENTICULA) s’ha produït la dissimilació entre les dues líquides [Ȝ]enti[Ȝ]a ĺ [ȳ]enti[Ȝ]a. 3.6.3. Confusió entre /ȍ/ i /l/ És possible trobar mots on la lateral i la bategant s’han intercanviat, possiblement per la similitud articulatòria de tots dos sons. Aquest fenomen és freqüent en valencià26: bitles – [‘biȍles] frare – [‘fáaȍe]

rellotge – [re’áǣn_߯e] armari – [aá’maȍi]

3.6.4. Confusió entre /n/ i /ȍ/ o /n/ i /l/ També per similitud es troben així mateix confusions entre nasals i líquides: panadís- [paȍa’ðis] aljub – [an_’d߯up] / [aȍ’d߯up] taulellet – [‘tawneȜet], també [‘tawleȜet] 3.6.5. Caiguda de lateral i bategant En paraules com abre, abreria, padastre, madastra, atre, abircoquer/ abricoquer..., per dissimilació, s’elimina la primera líquida. També a pebe roig. 3.7. Metàtesis Trobem exemples de metàtesi consonàntica en els mots:

El DCVB situa aquestes formes amb dissimilació en mallorquí en el cas de domés, i en mallorquí, valencià i els parlars del Maestrat en el cas de dingú, tot i que són usuals en algunes zones del català oriental, com ara en gironí. 26 Vegeu Colomina (1991: 24).

Joan Antoni Verge Caballer

ganivet – [gaȕi’net] peroliar – [peáo’ȍjaȍ] òliba – [‘oȕila] pallarofa – [paȍa’Ȝǣfa] Progressiva: abricocs – [aȕiȍ’koks] Regressiva: cridar – [kiȍ’ðaȍ] oblidar – [oáȕi’ðaȍ] Recíproca:

3.8. Assimilacions consonàntiques 2.8.1. Es produeix un canvi de /Ȝ/ > [ȁ] en la paraula llenya – [‘ȁeȁa], com a conseqüència d’una assimilació amb una altra consonant palatal. 2.8.2. Assimilació /mb/ > [m] /nd/ > [n] Ens trobem amb una sèrie de paraules que segueixen la llei fonètica general de l’assimilació dels grups llatins MB i ND: PALOMBA > palometa

TAMBENE > tamé

FUNDA > fona

En canvi no segueixen aquesta llei paraules com llanda i barandat, que conserven el grup /nd/27. 3.9. Fenomen de sonorització La consonant bilabial oclusiva sorda /p/ de la proposició cap seguida de vocal o de mot començat per vocal, sonoritza: cap ací [kaȕa’si]

cap allà [kaȕa’Ȝa]

cap avall [kaȕa’ȕaȜ]

El mateix fenomen es dóna en el diminutiu de la paraula cap: capet [ka’ȕet] 3.10. Apòcope El mot casa, per fonosintaxi, ha perdut la síl·laba final àtona i ha restat la forma apocopada ca, la qual pot contraure’s amb l’article determinat: Me’n vaig a ca la tia Paca... A cal Parent 27

A ca mu mare en tenien una. Cal metge

L’explicació al fet que no es complesca aquesta llei fonètica la podem trobar en l’origen d’aquestes paraules, les quals, segons Coromines tenen relació amb el mossàrab, en canvi, segons Veny, l’origen de llanda l’hauríem de buscar en l’aragonès.

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

3.11. Rotacisme Hem pogut documentar un cas de rotacisme en la paraula asmari (armari). 3.12. Interferències fòniques amb l’espanyol Com a conseqüència del veïnatge lingüístic i de la seua pressió com a llengua de prestigi, la influència que ha exercit l’espanyol ha estat considerable a tots el nivells lingüístic. Esmentarem ara aquelles interferències que afecten al nivell fònic: 3.12.1. Interferència de la uvular fricativa sorda [x] Aquest so s’ha incorporat als hàbits lingüístics a través del lèxic provinent de l’espanyol, que és força abundant en la parla d’Alcalà, com veurem en l’apartat de lèxic. Concretament, pel que fa a aquest so, el trobem en paraules com: li[x]eres, al[x]ebra, ma[x]es, va[x]illa, [x]abalí, re[x]illeta En algun cas hem documentat un intent d’adaptació al català en interferències lèxiques de l’espanyol en què apareix aquest so. Així trobem la paraula e[߯]emple. 3.12.2. Interferència de la interdental fricativa sorda [ș] Per les causes esmentades anteriorment, trobem alguna paraula amb aquest so foraster: vari[ș]ela

Joan Antoni Verge Caballer

B. MORFOLOGIA

1. Morfologia nominal 1. 1. Gènere i nombre 1.1.1. Formació de plurals 1.1.1.1. Tractament dels plurals dels antics proparoxítons llatins Els proparoxítons llatins acabats en nasal sensibilitzen la /n/ en els plurals, com tot l’occidental –llevat del ribagorçà–, l’alguerès, l’eivissenc i el tarragoní: HOMIN(E) > hòme[n]s

IUVEN(E)S > jóve[n]s

En canvi, no ho fa: TERMIN(O)S > termes

VIRGIN(E)S > verges

Tanmateix es dóna el cas en què les mateixes paraules poden sensibilitzar la nasal o no, així tenim que algun dels parlants ha articulat també homes i joves, que no és, però, la solució majoritària. 1.1.1.2. Morfema lexical acabat en /s/ més oclusiva Els mots acabats en -sc i -st construeixen el plural afegint -os, només -s o, fins i tot es dóna el cas que fan el plural igual que el singular: bosc > boscos most > mostos trist > tristos, trists/ tris[tȒ] o trist 1.1.1.3. El plural dels mots acabats en /Ȝ/ o /ȁ/ Aquest plural s’articula normalment [-tȒ], tot i que es poden trobar casos en què es forma el plural articulant [s] o en què es troben les dos solucions: poll[tȒ], fill[tȒ], any[tȒ], ell[tȒ] ull[tȒ] / ull[s], all[tȒ] / all[s] pell[s], ell[s], parall[s], budell[s], astornell[s]

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

La solució africada és la més habitual, sobretot entre les generacions més joves. 1.1.1.4. Morfema lexical acabat en prepalatal africada, [tȒ]: En aquest cas, el plural es construeix quasi sempre amb –os: desig > desit[tȒos] roig > ro[߯]os mig > mi[߯]os, però safareig > safare[tȒ] 1.1.1.5. Altres fenòmens en la formació del plural La parla d’Alcalà presenta algun plural format per analogia. Aquest és el cas, per exemple, del substantiu Reixos, referida a la celebració del dia 6 de gener, per analogia, per exemple, amb la paraula peixos. Aquest fenomen també es produeix en lleidatà (Turull, 1990: 203) i a la Marina Alta (Beltran, 199: 161). 1.1.2. Flexió de gènere 1.1.2.1. Alguns adjectius d’una sola terminació han format el femení analògic, afegint una –a a les formes del masculí, fenomen que es fa extensiu també al plural: fàcila; les teules eren totes iguales. Cal dir, però, que aquesta solució és molt poc habitual. 1.1.2.2. Canvis de gènere Hi ha algunes paraules que tenen un gènere diferent respecte al català oriental i part de l’occidental. Així tenim: lo xocolate: Alcover i Moll (DCVB) en donen les dues formes, masculina i femenina. la ginebra: Alcover i Moll (DCVB) no recullen enlloc la forma femenina d’aquest arbust. lo front: té aquest gènere en tortosí (Massip, 1989: 47) i al Camp de Tarragona (Recasens: 1985, 150) i també predomina en nord-occidental (Navarro, 1996, I: 65). lo dot: en tarragoní també es recull com a variant única la masculina (Recasens, 1985: 150).

Joan Antoni Verge Caballer

les anells: Alcover i Moll (DCVB) la donen com a masculina, però assenyalen també que és «femenina entre el vulgus de Catalunya i e Maestrat», com veiem que es compleix en aquest cas. cuc de llum: Alcover i Moll (DCVB) la donen com a femenina. 1.1.2.3. Diminutius lexicalitzats Convé esmentar l’ús generalitzat dels diminutius, alguns dels quals han perdu el seu valor de diminutiu i s’han lexicalitzat: faldetes «faldilles», xiquet «nen» nuet «nu», paleta «pala del foc», flaret «baldufa», barqueta «os de la sépia» cullereta «larva de la granota», tasseta (quan és de café), maceta (de morter) cuineta (de jugar), hamet (de pescar), estrelleta (de mar)... 1.2. Demostratius En la parla d’Alcalà s’utilitzen tres graus de localització: mas. sg.

fem. sg.

mas. pl.

fem. pl.

neutre

Proximitat

este

esta

estos

estes

açò

Mediatesa

eixe / ixe

eixa / ixa

eixos

eixes

això/ixò aixòs

Llunyania

aquell

aquella

aquells

aquelles

allò

El sistema de tres graus es manté, segons Sistac (1993, 157) a l’àrea ribagorçana, la Noguera, el Segrià, la Franja de Ponent i el País Valencià. Les formes de demostratiu de proximitat no presenten l’aglutinació de la partícula llatina de reforçament ECCU que sí que apareix en les formes de llunyania. Aquest fenomen es dóna només en tortosí, ribagorçà i valencià. Navarro (1992) ens diu que la /e/ final de la forma de masculí singular este ha estat considerada de procedència castellana per Moll, com un mossarabisme per Coromines i com una vocal de suport per Massip. Pel que fa al seu ús, cal dir que les formes de mediatesa pareix que substituesquen les formes de proximitat.

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

1.3. Possessius 1.3.1. Formes tòniques masc. sg.

fem. sg.

masc.pl.

fem. pl.

meu

meua

meus

meues

teu

teua

teus

teues

seu

seua

seus

seues

nostre

nostra

nostres

vostre

vostra

vostres

seu

seua

seus

seues

Les formes femenines són, segons Badia ([1951]1984: 306), de formació analògica al masculí meu, teu, seu. Aquestes variants esmentades amb [w] són vives en part del balear i el rossellonès i en els parlars occidentals. En la parla d’Alcalà de Xivert no es coneixen les formes llur, llurs, com a pronoms de 3a persona per a diversos posseïdors. Les formes possessives en funció adjectiva van acompanyades de l’article definit: la meua casa lo teu cotxe al seu corral 1.3.2. Formes àtones Aquestes formes contractes s’acostumen a usar només davant noms que indiquen parentiu: masc. sing.

fem. sing.

mon [mun]

ma[mu]

ton

son

Sa mare parle en castellà i son pare i ella, no.

Lo teu cosí...

Joan Antoni Verge Caballer

1.3.2.1. Només usen les formes del singular, desconeixen les formes del plural (mos, tos, sos, mes, tes, ses) que substitueixen per expressions equivalents, per exemple: són los meus tios. La forma mon és articulada [mun]: Mun pare, com anava a caçar... Per analogia amb el masculí la forma de 1a persona del femení singular ma, és pronuncia [mu]: Mu mare me va dir...

A ca mu mare en tenien una.

1.4. Numerals 1.4.1. Numerals cardinals La forma dos s’usa tant per al masculí com per al femení: Si tenia cent cabres, tenia dos asquelles pa cada cabra. La forma vuit –amb pròtesi labial– és la que s’usa de forma exclusiva. Les formes dotze i setze es poden pronunciar de dos maneres: [‘dodze] / [‘dod߯e] i [‘sedze] / [sed߯e]. Articulen dèsset [‘dİset] i dèneu [‘dİnİw] –més propers a la llengua antiga–, i divuit [di’ȕujt]. 1.4.2. Numerals ordinals Encara s’empren els llatinismes quart, quint, sext, sèptim, octau. El que ocupa el lloc següent a l’octau és designat amb la forma el que fa nou, i també amb el castellanisme noveno. 1.5. Interrogatius i indefinits 1.5.1. El pronom interrogatiu què s’articula [ké], amb vocal palatal semitancada. Açò qué és?

I no sé qué deu ser, això.

1.5.2. En frases exclamatives, i en funció d’adjectiu, s’usen tant les formes quin(s)/quina(es) com la forma de l’espanyol que28: Quina casa més gran! Que mona que porte eixe! 28

Que casa més gran!

Aquesta característica també la consigna Navarro (1996, I: 75) en moltes localitats de la Terra Alta.

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

1.5.3. A diferència del que passa en altres parlars, en el cas de prou es fa servir únicament la forma invariable: A n’este terme ny’ha prou de barraques d’estes. 1.5.4. En alguns casos utilitza la forma u en lloc de un amb valor de quantificador que determina persones o coses i que accepta l’omissió del substantiu, que és més pròpia del valencià: Si u tenia dinés, i si u no tenia... Quan u és molt cagon... Cada u anava per les d’ell. Podem trobar l’indefinit un/uns precedit per un article: Los uns que venien...

la un portava tamé sardines

1.5.5. L’indefinit ningú ha estat substituït per les variants dissimilades dingú i dengú, tot i que escadusserament hem constatat la presència d’un ningú. 1.5.6. Altres formes que empren són: Atre/atra/atres: L’atra és més pa l’ansalà. Tamé ny’han dels atres. Tot lo món29: ...per allí un passava to(t) lo món posava un cubertor. A soles: En cas qu’anassen a soles... Es desconeix la forma «tot sol» i variants femení i plural. Per indicar que n’hi ha una quantitat considerable, en abundància, s’empren les formes un munt: Io ne tinc un munt de flors i no sé lo nom. a muntó: Encara’n tinc a muntó, io. Això era a muntó car (molt car). la gana: Ne tenim la gana [d’asquelles] bona cosa: ...i bona cosa que ny’han. 1.6. Preposicions 1.6.1. La preposició a, quan va seguida de mot que comença per vocal, sovint es pronuncia [an] amb l’afegit de la nasal antihiàtica /n/ que, segons Navarro (1996, I: 75) podria ser el resultat de l’aglutinació de a i en: 29

És un calc morfològic sobre la mateixa construcció de l’espanyol. És usada pel valencià i també a Favara i Maella (ALTA)

Joan Antoni Verge Caballer

An este terme An eixa ferida Que estaven an esta zona Ia el dixaves an terra. ...i d’allí (i)xia la sal i s’escorria (a)n terra. 1.6.2. Una confusió, que ja és documentada al segle XV30, és la de la preposició «amb» per la preposició «en»: Això ho fiem en portadores. Lo tapaen en l’argilaga. Anava a llaurar en un tractor. Amassaes en lo llevat aquell que guardaes. 1.6.3. La preposició «per a» apareix amb la forma aglutinada pa31: Giraen lo blat pa que quedés lo blat de baix damunt. Io em vaig llogar pa un amic.. Això era «ligero» pa girar en lo matxo ...pa fer la pasta pa fer lo pa... La corda pa nugar la collera Ah! Lo pastor que és bo pa n’açò, és bo pa tot. 1.6.4. La preposició cap més els adverbis aquí, allà i avall, per fonètica sintàctica, es pronuncia [kaȕa’ki] , [kaȕa’Ȝa] i [kaȕa’ȕaȜ], com succeeix en el tortosí i el valencià. 1.6.5. La preposició de, en ocasions no s’elideix: ...de ansa a ansa portaen l’aixinguiró. ...de una pastà pa un(a)atra. Abeurador sempre se trate quan és fet de obra. 1.6.6. Altres preposicions. Desconeix la preposició fins, sempre s’utilitza la forma castellana hasta: ...d’hasta els vuit anys. Fa servir la forma castellana en ves en lloc de «per comptes». 1.7. Conjuncions 1.7.1. Perque [‘pİȍkİ], conjunció causal o final, s’articula plana i no aguda: ...pero lo parlem perque és tradició del poble. ...entonces no hi havia dinés perque un home guanyava... Era de llaurar vinya, perque tenien açò més alt.

30 31

Veny (1978: 165). Alcover Moll (DCVB) recullen aquesta forma a Fraga i en valencià.

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

1.7.2. La conjunció amb la qual s’expressa la conseqüència o la conclusió és pos32; es desconeix la forma doncs. I dematí, pos portaes allò. Mentres tinga dents, pos eixe animal no se considere vell. De ves que no hi ha pastors antics, pos la llana en dos sarpaes dins lo sac i aban. Antes, com escuraven en un llibrell pos tamé diem lo llibrell. I si u no tenia diners, pos mira......i quan s’arrimaen, pos granerà. 1.7.3. Altres conjuncions. La conjunció adversativa però presenta sempre una accentuació plana [‘peȍo]. Fa servir la conjunció castellana «sin embargo». 1.8. Adverbis 1.8.1. De temps Per a indicar el temps anterior s’utilitza el castellanisme antes, hem recollit també la forma adés, però que ja quasi no s’utilitza. Per al temps posterior usa encabant i el castellanisme después, sobretot aquest darrer o, més escadusserament endespués; desconeix la forma després, tot i que l’hem recollida en una ocasió. Venint «proper, següent»: La setmana venint; l’any venint; a l’any que venint. Per indicar el dia en què estem, usen avui; i per indicar el dia anterior a avui, ahir, i despusahir33 «el dia anterior a ahir». Anit indica la «nit passada»; despusanit «la nit anterior a la nit passada»; ensendemà «el dia següent a avui»; despusdemà «el dia posterior a demà». De matí «al matí»; de nit «a la nit». Empra la forma vespra(da) de manera més habitual que tarde, que també fa servir. Els adverbis que indiquen «l’alba» són: apuntar el dia, aixida de sol; i «el crepuscle»: posta de sol. Enguany «l’any en què estem»; Prompte –pronunciat [‘pȍǣƼte]– indica temps immediat; allavontes «en aquell moment» (també hem recollit en algun cas llavontes i el castellanisme entonces). Vega(da) i el seu sinònim camí: Un camí els capàem... Als volts de... «al voltant de...»: ...als volts de sant Pere... 32

Navarro (1996, I: 80) comenta que «el fet que l’aragonès posseeixi les formes pos i pus com a consecutives, ens fa pensar en uns probables aragonesismes». 33 Massip (1989: 56) assenyala que despús, que en català antic era despuix (< DE EX POSTIUS), perd la i per dissimilació amb la i d’ahir.

Joan Antoni Verge Caballer

De ves «des que» o «des de»: De ves que no hi ha pasto(r)s... Ara, de ves de fa quatre anys... L’adverbi encara pot aparèixer contractat en la forma encà: encà estem ací. 1.8.2. De lloc L’adverbi damunt indica «lloc superior»; desconeix la forma sobre. Baix indica «lloc inferior», desconeix sota; detràs «situació posterior», desconeix la forma darrere. Dins i a dins indiquen «a l’interior»; desconeix la forma dintre. Per a indicar un lloc que està a molta distància utilitza la forma despalatalitzada llun. On va precedit de la preposició «a», a vegades pronunciat [‘awn] o es contrau i pren la forma [an]: No sé d’a on era... I dormien, an se fia de nit se quedaen. ... pos d’ahí an atrapigen anava al cub... Una mallà, a on dorm lo ganao d’estiu, [awn] se quede. També es pot tancar i realitzar-se [un]: Per allí un passava to(t) lo món. Per a indicar la situació respecte al parlant la parla d’Alcalà se serveix de tres formes: aquí, ací/ahí, allí/allà. La que predomina és la forma ací. 1.8.3. De quantitat Desconeix menys, en lloc del qual sempre utilitza el castellanisme «menos». També la forma per lo «menos». L’adverbi només de vegades és articulat [do’mes], amb dissimilació de la primera nasal, i en alguna ocasió [u’mes]. Utilitza gens i massa, però desconeix la forma «gaire». En contextos interrogatius i condicionals els termes de polaritat negativa presenten les formes tradicionals: res; mai, en ocasions amb la doble negació: Això no mai; i s’utilitza la forma cap i no els castellanismes «ningun» i «ninguna», com fan la majoria de parlars valencians. 1.8.4. De manera L’adverbi també s’articula [ta’me], com a tot el País Valencià i una part de la Franja. Joan Veny (1984: 133) considera aquesta solució resultat de la influència castellana o bé que procedeix de l’assimilació i simplificació del grup consonàntic –MB–

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

La forma aixina, pròpia dels parlars valencians, és la més emprada a Alcalà, on també hem sentit aixines i així. Altres adverbis de manera que s’han recollit són: al coll (portar algú)34 al be (portar algú) a un costat (portar) al braç (portar) al braç (estar) a gatamiaus (anar) a rastrons (anar) a gates (anar) en lo peu coixet (anar) de recules (anar) d’esquena (caure) de panxa, de cap, de cul (caure) esplai a poc a poc a pressa, a presseta de rapén a posta per atri de bades També s’utilitza l’adverbi barata, amb el significat de «a canvi de», recollit també per Massip (1989: 56) amb el mateix significat: Este sac de blat pa tu, barata que m’has dit pare. ...barata’ls draps te donava obra. 1.8.5. Locucions adverbials Algunes locucions adverbials emprades en el parlar d’Alcalà són: a munts a jornal (anar) a obra de vila (anar) a preu fet (anar) al tros (anar) a lo millor 34

Podeu consultar el significat de les diverses expressions a l’apartat «El cos humà» del lèxic.

Joan Antoni Verge Caballer

1.9. Interjeccions Si considerem les onomatopeies com a interjeccions, tal com fa la gramàtica tradicional, en el parlar d’Alcalà trobem les següents: Manera de cridar el gat: mix, mix Manera de cridar el gos: cutxo, vine cab ací Manera de cridar les gallines: tit, tit, tit i tita, tita Manera de dir al matxo o a la mula que camine: arri Manera de dir al matxo o a la mula que s’ature: s[ǣ] Manera de dir al matxo o a la mula que recule: aixatràs Per a les salutacions fan servir: Bon dia!, bona vesprà! i bona nit, que també es fa servir quan se’n van a dormir. Per acomiadar-se usen la fórmula castellana Adiós! i també Ia mos vorem! És molt utilitzada l’expressió txè [‘tȒİ]: Ací sempr(e) han dit: txè, ahí ny’han palometes. I pa Tots Sants fan... txè, ia ho diré... ...i, txè, dona-me’n una mostra. I altres expressions que es van intercalant en la conversa: Oi [‘oi]: Oi, este pa m’ha eixit més ullós i més bo! Oi, Nostre Sinyo(r)! Mare: Mare, de catalans si ne vénen a fer-ne! Oi, oi, mare! Eh [‘e]: Alerta, eh, to(t) lo dia llaurant... Ara io’ls dono la culpa, eh! ...i avant [ja’ȕan]: ...un cordó ahí i avant. ...només les fites i avant. Ah, botó [‘a ȕo’to]: Ah, botó, si que arribeu pronte! També hem sentit manyet, que s’empra quan algun fet o alguna cosa que es diu et produeix sorpresa o davant d’alguna exageració: Manyet, estàs apanyat!

Manyet, pos sí que s’ha gasta(t) diners!

Com a renecs hem trobat els següents: Cagondés: I alço la pedra pa... cagondés... encara ne queden. Mecagon: Una vegà’n vaig tindre i, mecagon, hasta que no vaig anâ la farmàcia... Hòstia: Hòstia, sí que té un nom, pero no me’n recordo.

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

2. Morfologia verbal 2.1. Infinitiu Grup I: –ARE > -ar [‘aȍ] DONARE > donar PLORARE > plorar Grup II: –ERE > -er [‘eȍ] POTERE > poder VOLERE > voler CRESCERE > créixer Alguns infinitius d’aquest segon grup que, en altres parlars, afegeixen una velar /g/ analògica (poguer, volguer,...), no ho fan en el parlar d’Alcalà: poder, voler. –ERE > -re [‘ȍe] CADERE > caure MOVERE > moure BATERE > batre Alguns verbs, per influència del castellà, tenen l’infinitiu com si fossin del grup III: interrumpir, debatir, combatir, admitir, difundir... Grup III: –IRE > [‘iȍ] DORMIRE > dormir MORIRE > morir BULLIRE > bollir Els infinitius tindre i vindre es conjuguen amb les desinències del grup III. Aquestes formes, segons Navarro (1992, 38) estan creades per analogia amb infinitius com «prendre» i «vendre», i que han pres la /i/ rizotònica de la 1a persona del present d’indicatiu «tinc» i «vinc».

Joan Antoni Verge Caballer

2.2. Gerundi Grup I: -ant [‘an] estant, donant, cantant... Grup II: -ent [‘en] corrent, fent, podent En alguns verbs és destacable l’absència de vocal antihiàtica: caent (caient), veent (veient) ,creent (creient),... Grup III: -int [‘in] venint, tenint, llegint... 2.3. Participi Grup I: -at [‘at] cantat, donat, anat... Grup II: -ut [‘ut] pogut, caigut, cregut... Grup III: -it [‘it] complit, fregit, patit... Aquesta desinència és la solució a la forma etimològica –ITU i és general a tots els participis del grup III, tant si són etimològiques: SERVITU > servit, com anològiques: *OMPLERTU, que hauria de donar omplert, per analogia dóna omplit. En canvi, *OPERTU > obert i no aurit. En el verb riure hem recollit la forma forta rist en lloc de la feble «rigut ». 2.4. Present d’indicatiu Grup I: La 1a persona presenta el morfema -o [o], que comparteix amb el català nordoccidental. Aquesta desinència, segons l’estudi de Gimeno (1994, 138) arriba pel sud fins a la localitat que estudiem i encara a la de Vilanova d’Alcolea, ja a la Plana de Castelló, amb l’única excepció de la localitat de Traiguera que usa -ec. La 2a persona és -es, com a totes les localitats estudiades per Gimeno. Aquest morfema representa l’evolució regular de la desinència –AS del llatí. La 3a persona pren la desinència -e [e], compartida per part del nordoccidental i part del valencià enfront de la solució etimològica en -a (> AT). Aquesta solució recollida a Alcalà és la més comuna a les comarques del Maestrat i dels Ports. Les persones 4a i 5a són -em i -eu, respectivament, que són presents al valencià general i a part del nord-ocidental, enfront de les formes etimològiques -am i - au.

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

Els verbs acabats en consonant + -iar (copiar, estudiar, pronunciar, anunciar,...) no porten l’accent prosòdic sobre la darrera i del radical, sinó en la vocal anterior: [aú’tudjo], en les persones 1a, 2a, 3a i 6a dels presents d’indicatiu i de subjuntiu i en la 2a, 3a i 6a persones de l’imperatiu, per influència del castellà. Aquest fenomen no es produeix en el verb estalviar. Grup II La 1a persona presenta les desinències velaritzades -ec: córrec,... i -c: creixc, naixc, ric, vullc... Aquest és un tret propi del valencià. Les persones 4a i 5a d’alguns verbs que tenen diftong a l’arrel no afegeixen la semiconsonant [j]: Ve(i)em, ve(i)eu, cre(i)em, cre(i)eu, ca(i)em, ca(i)eu... Grup III La 1a persona presenta la desinència analògica -c, tant en els verbs purs: dorc, cullc, senc, obric, bullc, òmplic, cusc, futxc, morc..., com en els verbs incoatius: servixc, patixc, frixc, complixc... En els verbs incoatius, l’infix només apareix en les persones 1a, 2a, 3a, i 6a, però no es troba en les persones 4a i 5a: patixc, patixes, patix i patixen, però patim i patiu. Les formes de les persones 2a, 3a i 6a no presenten /e/ com a vocal morfemàtica, sinó /i/ per analogia amb l’infinitiu: obris, ompli, obrin. 2.5. Pretèrit imperfet d’indicatiu La 1a i la 3a persona del singular de les tres conjugacions són homòfones: [‘aȕa] per al grup I i [‘ia] per a la resta. En el grup I hi ha una pèrdua de l’aproximant en la 2a persona del singular i en les del plural, que corresponen a la posició en la qual l’aproximant precedeix la vocal palatal semitancada /e/. Val a dir que aquesta pèrdua és la solució més habitual, sobretot en la parla espontània, però també es poden donar realitzacions amb l’aproximant; aquesta realització ens ha aparegut quan es feia conjugar el verb en l’enquesta i també de manera espontània en alguna persona enquestada, en la qual, però, es podien donar les dues possibilitats, tot i que les formes completes eren molt menys nombroses. Gimeno no recull aquesta pèrdua de /v/ a Alcalà en el seu estudi de 1994. Aquesta pèrdua de -v- [ȕ] en el morfema de l’imperfet d’indicatiu la marca Romi Porredon (1992: 16) com a característica del català nord-occidental. Els verbs del grup II que presenten un diftong al lexema, quan conjuguen aquest temps, mantenen l’hiatus entre la vocal final de l’arrel i la i tònica desinencial (< EBA) en totes les seues persones, tal com es troba sovint en català medieval i tal i com ho fan el valencià i el tortosí: veïa, reïa, creïa, caïa. M. A. Pradilla recull aquest fenomen a la localitat de Rossell (1990: 196).

Joan Antoni Verge Caballer

2.6. Futur i condicional Aquests temps verbals es formen afegint a l’infinitiu les desinències corresponents del present d’indicatiu i imperfet d’indicatiu del verb haver, respectivament.. 2.7. Pretèrit perfet d’indicatiu La parla d’Alcalà desconeix la forma simple d’aquest temps i usa sempre la forma perifràstica, amb el mateix significat: anar + infinitiu. La primera persona s’articula normalment [‘batȒ], tot i que em sentit en algun cas [‘bajs]. Algun parlant utilitza alguna vegada l’increment -re- en la sisena persona: A mi me’n varen ixir un any...

...varen anar allà (a) Madrid...

2.8. Present de subjuntiu Grup I En la 1a persona del singular presenta les desinències -o: dono, arribo. La 2a, 3a i 6a presenten les desinències -es, -e, -es i, tot i que no tan habituals, les desinències -os, -o, -os35. Gimeno (1994, 154-155 i mapes 47, 48, 49 i 52) recull per a aquestes persones verbals esmentades únicament desinències en -o. Cal aclarir que s’utilitzen els dos morfemes, tot i que els nostres informants han realitzat preferentment les formes en –e, cosa que indica que hi ha un canvi lingüístic en curs. Podem aventurar la hipòtesi que els i les informants hagen ocultat les formes en -o en les persones 2a, 3a i 6a per considerar-les menys adequades davant d’un interlocutor que no forma part de la comunitat de parlants d’Alcalà de Xivert, com era el nostre cas. La desinència -o és compartida amb bona part del català nord-occidental (la isoglossa arriba precisament fins al sud d’Alcalà de Xivert), en canvi les formes en -e són pròpies del valencià. Les persones 4a i 5a es formen amb les desinències -éssem i -ésseu, com també ho recull Gimeno (1994, 154-155 i mapes 50 i 51). Cal assenyalar que aquestes dos solucions són una creació pròpia del subdialecte tortosí i que són formes analògiques amb les corresponents de l’imperfet de subjuntiu.

Segons ens han comentat alguns informants, les formes en -o de les persones 2a, 3a i 6a són més utilitzades per la gent més gran, els més joves, per influència de l’escola i dels mitjans de comunicació tenen tendència a emprar les formes en -e. Ho consideraven com «més antic».

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

Grups II i III Les persones 1a i 3a del singular han conservat la –A desinencial llatina (– AM, –AT): creixca, frixga, beixga, duga, cullga, puga... Les persones 4a i 5a es formen amb les desinències -éssem i -ésseu –Gimeno (1994, mapes 83, 84, 85 i 86) ho recull de la mateixa manera–. Els verbs incoatius prenen l’increment ixc/isqu (< –ISC–) en totes les persones, igual que en el valencià general, però sempre es produeix la sonorització de la velar /k/ en [g], segurament, segons Pradilla (1990: 198) referint-se al mateix fenomen en la parla de Rossell, per analogia amb les desinències dels verbs del grup III no incoatius: cumplixga, frixga, fuixga..., però també es poden mantindre les formes etimològiques: creixca. Les persones 4a i 5a de totes les conjugacions coincideixen en les seues formes amb les respectives de l’imperfet de subjuntiu. Ens indica Gimeno (1994: 164) que aquest és un dels trets característics del tortosí comú o general que arriba fins a Alcalà de Xivert, que és el lloc més meridional on es registra. L’explicació a aquest fenomen, que no es dóna en els altres dialectes, que dóna Gimeno (1994: 171) és que «probablement l’origen siga una analogia que, partint dels verbs de la segona conjugació, passés, primer als de la primera, per acabar estenent-se als de la tercera conjugació». 2.9. Pretèrit imperfet de subjuntiu Grup I Les desinències d’aquest temps verbal són: -às, -asses, -às, -àssem, àsseu, àssen. Conserven la /a/ etimològica i provenen del pretèrit imperfet de subjuntiu llatí. Grup II i III Les desinències són: -és, -esses, -és,- éssem, -ésseu, -essen/ -en. La 6a persona normalment segueix el sistema desinencial d’aquest temps verbal i es realitza –essen: caiguessen, correguessen..., tot i que també pot coincidir amb la seva corresponent del present de subjuntiu: caiguen, creguen..., tant és així que en algunes ocasions hem recollit les dues formes: haguessen / haiguen, diguessen / diguen. Es produeix el mateix fenomen de sonorització de la velar que ja hem comentat per al present de subjuntiu: dorgués, cusguesses, cullguéssem, frixguéssem, veixguésseu... Com ja hem esmentat més amunt, en tots els grups, la 4a i 5a persones coincideixen amb les corresponents del present de subjuntiu. I en alguns verbs dels grups II i III, també la 6a36. 36

Hem recollit alguns casos esporàdics en què apareixen algunes variacions respecte al que hem comentat: [nas’keses] en comptes de naixquesses i [najȒ’keȍa], que és la forma pròpia del valencià

Joan Antoni Verge Caballer

Cal dir, en referència al que comentem a la darrera nota de peu de pàgina, que precisament Alcalà queda inclòs dins de la zona caracteritzada per la presència de la desinència -s- (-às, -és) en l’imperfet de subjuntiu enfront de la desinència -r(-ara,-era, -ira), pròpia del valencià (Gimeno, 1994: 200, mapa 92). L’esmentat autor diu que aquesta «és una característica més a afegir als trets semblants que fan que el tortosí penetre dins el País Valencià». En el mapa 92 que hem citat anteriorment podem veure com aquesta isoglossa s’allarga cap al sud i inclou Alcalà de Xivert, però no les localitats veïnes que l’envolten37. 2.10. Imperatiu En els verbs de la 1a conjugació, a partir de la 3a persona coincideixen amb les del present d’indicatiu. La segona persona coincideix amb la 3a persona del present d’indicatiu, excepte en els verbs de la 1a conjugació: estudia. Les persones 3a i 6a coincideixen amb les del present de subjuntiu: estudie/estudien, estiga/estiguen, faça, llixga, diga/diguen (també diguessen, imperfet subj.). La quarta persona coincideix amb la 4a persona del present d’indicatiu: diem, estudiem, estem; i en alguns casos també amb la forma del present de subjuntiu: diguéssem (en aquest cas es coneixen totes dues formes). La cinquena persona coincideix amb la 5a persona del present d’indicatiu: veniu, llegiu, dieu, estudieu... Hem trobat un cas de coincidència amb el present de subjuntiu: creixquésseu. Hem recollit una altra manera de donar les ordres, amb la preposició a + l’infinitiu, que podem considerar una forma perifràstica d’imperatiu: natros, a escriure; vatros, a escriure; tu, a lligir; tu, a dormir. 2.11. Incoatius El parlar d’Alcalà de Xivert, inclòs en el bloc occidental del català, empra l’increment incoatiu etimològic -ix- procedent de –ISC–. 2.12. Quadre de verbs conjugats Els paradigmes verbals següents apareixen transcrits fonèticament, tot i que no van entre claudàtors. general, en lloc de naixqués. És l’única forma amb -r- que hem recollit en tota l’enquesta, cosa que ens porta a considerar que pot ser ben bé algun lapsus o alguna influència externa. 37 Per altra banda, les desinències en -r- del valencià sí que són presents en els parlars dels Ports, el Matarranya i la Terra Alta.

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

2.12.1. Verbs del I grup 1. Verb ANAR PRESENT IND.

IMPERFET IND.

‘batȒ ‘bas ‘ba a’nem a’new ‘ban

a’naȕa a’naes/ ‘naes a’naȕa a’naem a’naew a’naen / ‘naen

FUTUR IND.

CONDICIONAL

PRESENT SUBJ.

IMPERFET SUBJ.

ani’ȍe ani’ȍas ani’ȍa ani’ȍem ani’ȍew ani’ȍan

ani’ȍia ani’ȍies ani’ȍia ani’ȍiem ani’ȍiew ani’ȍien

‘ba߯a ‘bad߯es ‘ba߯a a’nesem a’nesew ‘bad߯en

a’nes / a’nas a’nases a’nas a’nasem a’nasew a’nasen / ‘ba߯en

PRESENT IND.

IMPERFET IND.

IMPERATIU

INFINITIU

‘dono ‘dones / ‘donos ‘done / ‘dono do’nem do’new ‘donen / ‘donon

do’naȕa do’na(ȕ)es do’naȕa do’na(ȕ)em do’na(ȕ)ew do’na(ȕ)en

IMPERATIU ‘bes

INFINITIU

a’naȍ GERUNDI

a’nan a’new PARTICIPI

a’nat

2. Verb DONAR

FUTUR IND.

dona’ȍe dona’ȍas dona’ȍa dona’ȍem dona’ȍew dona’ȍan

CONDICIONAL dona’ȍia

dona’ȍies dona’ȍia dona’ȍiem dona’ȍiew dona’ȍien

‘dona

do’naȍ GERUNDI

do’nan do’new PARTICIPI

do’nat PRESENT SUBJ.

IMPERFET SUBJ.

‘dono ‘dones ‘done do’nesem do’nesew ‘donen

do’nas do’nases do’nas do’nasem do’nasew do’nasen

Joan Antoni Verge Caballer

3. Verb ESTUDIAR PRESENT IND.

IMPERFET IND.

IMPERATIU

eú’tuðjo eú’tuðjes eú’tuðje eútu’ðjem eútu’ðjew eú’tuðjen

eútu’ðjaȕa eútu’ðjaes eútu’ðjaȕa eútu’ðjaem eútu’ðjaew eútu’ðjaȕen

eú’tuðja eú’tuðje eútu’ðjem eútu’ðjew eútu’ðjen

INFINITIU

eú’tuðjaȍ GERUNDI

eútu’ðjan PARTICIPI

eútu’ðjat FUTUR IND.

CONDICIONAL

PRESENT SUBJ.

eútuðja’ȍe eútuðja’ȍas eútuðja’ȍa eútuðja’ȍem eútuðja’ȍew eútuðja’ȍan

eútuðja’ȍia eútuðja’ȍies eútuðja’ȍia eútuðja’ȍiem eútuðja’ȍiew eútuðja’ȍien

eú’tuðjo eú’tuðjes/ eú’tuðjos eú’tuðje/ eú’tuðjo eútu’ðjesem eútu’ðjesew eú’tuðjen/ eú’tuðjon

IMPERFET SUBJ.

eútu’ðjas eútu’ðjases eútu’ðjas eútu’ðjasem eútu’ðjasew eútu’ðjasen

4. Verb ESTAR PRESENT IND.

IMPERFET IND.

IMPERATIU

eú’tik eú’tas eú’ta eú’tem eú’tew eú’tan

eú’taȕa eú’ta(ȕ)es eú’taȕa eú’ta(ȕ)em eú’ta(ȕ)ew eú’ta(ȕ)en

INFINITIU

eú’ta-te eú’tiȖa eú’tem eú’tiȖen

FUTUR IND.

CONDICIONAL

PRESENT SUBJ.

IMPERFET SUBJ.

eúta’ȍe eúta’ȍas eúta’ȍa eúta’ȍem eúta’ȍew eúta’ȍan

eúta’ȍia eúta’ȍies eúta’ȍia eúta’ȍiem eúta’ȍiew eúta’ȍien

eú’tiȖa eú’tiȖes eú’tiȖa eúti’Ȗesem eúti’Ȗesew eú’tiȖen

eúti’Ȗes eúti’Ȗeses eúti’Ȗes eú’tiȖesem eú’tiȖesew eúti’Ȗesen

eú’taȍ GERUNDI

eú’tan PARTICIPI

eú’tat

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

2.12.2. Verbs del II grup 1. Verb BATRE PRESENT IND.

IMPERFET IND.

‘bat ‘bats ‘bat ba’tem ba’tew ‘baten

ba’tia ba’ties ba’tia ba’tiem ba’tiew ba’tien

IMPERATIU

‘bat

INFINITIU

‘batȍe GERUNDI

ba’ten ba’tew PARTICIPI

ba’tut FUTUR IND.

CONDICIONAL

PRESENT SUBJ.

IMPERFET SUBJ.

ba’tȍe ba’tȍas ba’tȍa ba’tȍem ba’tȍew ba’tȍan

ba’tȍia ba’tȍies ba’tȍia ba’tȍiem ba’tȍiew ba’tȍien

ba’tiȖa ‘batiȖes ‘batiȖa bati’Ȗesem bati’Ȗew ’batiȖen

bati’Ȗes bati’Ȗeses bati’Ȗes bati’Ȗesem bati’Ȗesew ‘batiȖen

PRESENT IND.

IMPERFET IND.

IMPERATIU

INFINITIU

‘kajk ‘kaws ‘kaw ka’em ka’ew ‘kawen

ka’ia ka’ies ka’ia ka’iem ka’iew ka’ien

2. Verb CAURE

(tu) ‘kaw

‘kawȍe GERUNDI

ka’en (vatros) ka’ew PARTICIPI

kaj’Ȗut FUTUR IND.

CONDICIONAL

PRESENT SUBJ.

IMPERFET SUBJ.

kaw’ȍe kaw’ȍas kaw’ȍa kaw’ȍem kaw’ȍew kaw’ȍan

kaw’ȍia kaw’ȍies kaw’ȍia kaw’ȍiem kaw’ȍiew kaw’ȍien

‘kajȖa ‘kajȖes ‘kajȖa kaj’Ȗesem kaj’Ȗesew ‘kajȖen

kaj’Ȗes kaj’Ȗeses kaj’Ȗes kaj’Ȗesem kaj’Ȗesew kaj’Ȗesen

Joan Antoni Verge Caballer

3. Verb CÓRRER PRESENT IND.

IMPERFET IND.

‘korek ‘kores ‘kore ko’rem ko’rew ‘koren

ko’ria ko’ries ko’ria ko’riem ko’riew ko’rien

IMPERATIU

‘kore

INFINITIU

‘koreȍ GERUNDI

ko’ren ko’rew PARTICIPI

kore’Ȗut FUTUR IND.

CONDICIONAL

PRESENT SUBJ.

IMPERFET SUBJ.

kore’ȍe kore’ȍas kore’ȍa kore’ȍem kore’ȍew kore’ȍan

kore’ȍia kore’ȍies kore’ȍia kore’ȍiem kore’ȍiew kore’ȍien

‘koreȖa ‘koreȖes ‘koreȖa kore’Ȗesem kore’Ȗesew ‘koreȖen

kore’Ȗes kore’Ȗeses kore’Ȗes kore’Ȗesem kore’Ȗesew kore’Ȗesen

PRESENT IND.

IMPERFET IND.

IMPERATIU

INFINITIU

‘kȍejȒk ‘kȍejȒes ‘kȍejȒ kȍej’Ȓem kȍej’Ȓew kȍej’Ȓen

kȍej’Ȓia kȍej’Ȓies kȍej’Ȓia kȍej’Ȓies kȍej’Ȓiew kȍej’Ȓien

FUTUR IND.

kȍejȒe’ȍe kȍejȒe’ȍas kȍejȒe’ȍa kȍejȒe’ȍem kȍejȒe’ȍew kȍejȒe’ȍan

4. Verb CRÉIXER

‘kȍejȒ

‘kȍejȒeȍ GERUNDI

kȍej’Ȓen kȍejȒ’kesew

PARTICIPI

CONDICIONAL

PRESENT SUBJ.

IMPERFET SUBJ.

kȍejȒe’ȍia kȍejȒe’ȍies kȍejȒe’ȍia kȍejȒe’ȍiem kȍejȒe’ȍiew kȍejȒe’ȍien

‘kȍejȒka ‘kȍejȒkes ‘kȍejȒka kȍejȒ’kesem kȍejȒ’kesew ‘kȍejȒken

kȍejȒ’kes

kȍejȒ’kut

kȍejȒ’keses kȍejȒ’kes

kȍejȒ’kesem kȍejȒ’kesew kȍejȒ’kesen

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

5. Verb CREURE PRESENT IND.

IMPERFET IND.

‘kȍek ‘kȍews ‘kȍew kȍe’em kȍe’ew ‘kȍewen

kȍe’ia kȍe’ies kȍe’ia kȍe’iem kȍe’iew kȍe’ien

FUTUR IND.

CONDICIONAL kȍew’ȍia kȍew’ȍies kȍew’ȍia kȍew’ȍiem kȍew’ȍiew kȍew’ȍien

PRESENT IND.

IMPERFET IND.

‘dek ‘dews ‘dew de’ȕem de’ȕew ‘dewen

de’ȕia de’ȕies de’ȕia de’ȕiem de’ȕiew de’ȕien

kȍew’ȍe kȍew’ȍas kȍew’ȍa kȍew’ȍem kȍew’ȍew kȍew’ȍan

IMPERATIU

‘kȍew

INFINITIU

‘kȍewȍe GERUNDI

kȍe’en kȍe’ew

PARTICIPI

PRESENT SUBJ.

IMPERFET SUBJ.

‘kȍeȖa ‘kȍeȖes ‘kȍeȖa ‘kȍeȖesem ‘kȍeȖesew ‘kȍeȖen

kȍe’Ȗes kȍe’Ȗeses kȍe’Ȗes kȍe’Ȗesem kȍe’Ȗesew ‘kȍeȖen

IMPERATIU

INFINITIU ‘dewȍe

kȍe’Ȗut

6. Verb DEURE

GERUNDI

de’ȕen PARTICIPI

de’Ȗut FUTUR IND.

CONDICIONAL

PRESENT SUBJ.

IMPERFET SUBJ.

dew’ȍe dew’ȍas dew’ȍa dew’ȍem dew’ȍew dew’ȍan

dew’ȍia dew’ȍies dew’ȍia dew’ȍiem dew’ȍiew dew’ȍien

de’Ȗa de’Ȗes de’Ȗa de’Ȗesem de’Ȗesew de’Ȗen

de’Ȗes de’Ȗeses de’Ȗes de’Ȗesem de’Ȗesew de’Ȗesen

Joan Antoni Verge Caballer

7. Verb DIR PRESENT IND.

IMPERFET IND.

IMPERATIU

‘dik ‘diws ‘diw di’em di’ew ‘diwen

‘dia ‘dies ‘dia ‘diem ‘diew ‘dien

‘diȖes ‘diȖa di’em / di‘Ȗesem di’ew ‘diȖen / di‘Ȗesen

INFINITIU

‘diȍ GERUNDI

di’en PARTICIPI

‘dit FUTUR IND.

CONDICIONAL

PRESENT SUBJ.

IMPERFET SUBJ.

di‘ȍe di‘ȍas di‘ȍa di‘ȍem di‘ȍew di‘ȍan

di‘ȍia di‘ȍies di‘ȍia di‘ȍiem di‘ȍiew di‘ȍien

‘diȖa ‘diȖes ‘diȖa di‘Ȗesem di‘Ȗesew ‘diȖen

di‘Ȗes di‘Ȗes di‘Ȗes di‘Ȗesem di‘Ȗesew di‘Ȗesen / ‘diȖen

IMPERFET IND.

IMPERATIU

INFINITIU

8. Verb DUR PRESENT IND. ‘duk ‘dus ‘du du’Ȗem / du’em du’Ȗew / du’ew ‘duȖen / ‘duen

‘duja ‘dujes ‘duja ‘dujem ‘dujew ‘dujen

‘dus

‘duȍ GERUNDI

du’Ȗew

du’Ȗen / du’en PARTICIPI

‘dut FUTUR IND.

CONDICIONAL

PRESENT SUBJ.

IMPERFET SUBJ.

du’ȍe du’ȍas du’ȍa du’ȍem du’ȍew du’ȍan

du’ȍia du’ȍies du’ȍia du’ȍiem du’ȍiew du’ȍien

‘duȖa ‘duȖes ‘duȖa ‘duȖesem ‘duȖesew ‘duȖen

du’Ȗes du’Ȗeses du’Ȗes du’Ȗesem du’Ȗesew du’Ȗen

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

9. Verb FER PRESENT IND.

IMPERFET IND.

IMPERATIU

‘fatȒ / ‘fatȒk ‘fas ‘fa ’fem ’few ‘fan

‘fia ‘fies ‘fia ‘fiem ‘fiew ‘fien

INFINITIU

‘fes ‘fasa ‘fesem ‘fesew

FUTUR IND.

CONDICIONAL

PRESENT SUBJ.

IMPERFET SUBJ.

fa’ȍe fa’ȍas fa’ȍa fa’ȍem fa’ȍew fa’ȍan

fa’ȍia fa’ȍies fa’ȍia fa’ȍiem fa’ȍiew fa’ȍien

‘fa߯a / ‘fajȒka ‘fad߯es /‘fases ‘fa߯a ‘fesem ‘fesew ‘fa߯en

‘feses ‘fa߯a ‘fesem ‘fesew ‘fa߯en

PRESENT IND.

IMPERFET IND.

IMPERATIU

INFINITIU

‘ai ‘as ‘a ‘am ‘aw ‘an

a’ȕia a’ȕies a’ȕia a’ȕiem a’ȕiew a’ȕien

‘feȍ GERUNDI

‘fen PARTICIPI

‘fet

10. Verb HAVER a’ȕeȍ / ‘awȍe GERUNDI

a’ȕen PARTICIPI

a’Ȗut FUTUR IND.

CONDICIONAL

PRESENT SUBJ.

IMPERFET SUBJ.

aw’ȍe aw’ȍas aw’ȍa aw’ȍem aw’ȍew aw’ȍan

aw’ȍia aw’ȍies aw’ȍia aw’ȍiem aw’ȍiew aw’ȍien

‘ajȖa ‘ajȖes ‘ajȖa aj’Ȗesem aj’Ȗesew ‘ajȖen / ‘ad߯Ȗen

a’Ȗes/a’Ȗeȍa/ a’ȕeȍa a’Ȗeses a’Ȗes a’Ȗesem a’Ȗesew a’Ȗesen /‘ajȖen

Joan Antoni Verge Caballer

11. Verb NÀIXER PRESENT IND.

IMPERFET IND.

‘naȒk ‘najȒes ‘najȒ ‘najȒem ‘najȒew ‘najȒen

naj’Ȓia naj’Ȓies naj’Ȓia naj’Ȓiem naj’Ȓiew naj’Ȓien

IMPERATIU

FUTUR IND.

CONDICIONAL

PRESENT SUBJ.

IMPERFET SUBJ.

najȒe’ȍe najȒe’ȍas najȒe’ȍa najȒe’ȍem najȒe’ȍew najȒe’ȍan

najȒe’ȍia najȒe’ȍies najȒe’ȍia najȒe’ȍiem najȒe’ȍiew najȒe’ȍien

‘najȒka ‘najȒkes ‘najȒka najȒ’kesew ‘najȒken

najȒ’kes najȒ’keses najȒ’keȍa najȒ’kesem najȒ’kesew ‘najȒken

PRESENT IND.

IMPERFET IND.

IMPERATIU

INFINITIU

‘puk ‘pots ‘pot po’ðem po’ðew ‘poðen / ‘po(ð)en

po’ðia po’ðies po’ðia po’ðiem po’ðiew po’ðien

‘najȒ

INFINITIU

‘najȒeȍ GERUNDI

naj’Ȓen ‘najȒew

PARTICIPI

najȒ’kut / naȒ’kut

najȒ’kesem

12. Verb PODER po’ðeȍ GERUNDI

po’ðen PARTICIPI

po’Ȗut FUTUR IND.

CONDICIONAL

PRESENT SUBJ.

IMPERFET SUBJ.

po’ðȍe po’ðȍas po’ðȍa po’ðȍem po’ðȍew po’ðȍan

po’ðȍia po’ðȍies po’ðȍia po’ðȍiem po’ðȍiew po’ðȍien

‘puȖa ‘puȖes ‘puȖa pu’Ȗesem pu’Ȗesew ‘puȖen

pu’Ȗes pu’Ȗeses pu’Ȗes pu’Ȗesem pu’Ȗesew pu’Ȗesen

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

13. Verb RIURE PRESENT IND.

IMPERFET IND.

‘rik ‘riws ‘riw ri’em ri’ew ‘riwen

re’ia re’ies re’ia re’iem re’iew re’ien

IMPERATIU

‘riw-(te)

INFINITIU

‘riwȍe GERUNDI

ri’en ri’e-(ȕos) PARTICIPI

‘riút FUTUR IND.

CONDICIONAL

PRESENT SUBJ.

IMPERFET SUBJ.

riw’ȍe riw’ȍas riw’ȍa riw’ȍem riw’ȍew riw’ȍan

riw’ȍia riw’ȍies riw’ȍia riw’ȍiem riw’ȍiew riw’ȍien

‘riȖa ‘riȖes ‘riȖa ri’Ȗesem ri’Ȗesew ‘riȖen

ri’Ȗes ri’Ȗeses ri’Ȗes ri’Ȗesem ri’Ȗesew ‘riȖen

PRESENT IND.

IMPERFET IND.

IMPERATIU

INFINITIU

as’kȍik as’kȍiws as’kȍiw askȍi’ȕim eskȍi’ȕiw es’kȍiwen

askȍi’ȕia askȍi’ȕies askȍi’ȕia eskȍi’ȕiem eskȍi’ȕiew eskȍi’ȕien

FUTUR IND.

CONDICIONAL

PRESENT SUBJ.

IMPERFET SUBJ.

askȍiw’ȍe askȍiw’ȍas eskȍiw’ȍa askȍiw’ȍem eskȍiw’ȍew eskȍiw’ȍan

askȍiw’ȍia askȍiw’ȍies askȍiw’ȍia askȍiw’ȍiem askȍiw’ȍiew askȍiw’ȍien

as’kȍiȖa as’kȍiȖes as’kȍiȖa askȍi’Ȗesem askȍi’Ȗesew as’kȍiȖen

askȍi’Ȗes askȍi’Ȗeses askȍi’Ȗes askȍi’Ȗesem askȍi’Ȗesew askȍi’Ȗesen

14. Verb ESCRIURE

as’kȍiw

as’kȍiwȍe GERUNDI

eskȍi’ȕiw

askȍi’ȕin PARTICIPI

as’kȍit

Joan Antoni Verge Caballer

15. Verb SER PRESENT IND.

IMPERFET IND.

‘sok ‘eȍes ‘es ‘som ‘sow ’son

‘eȍa ‘eȍes ‘eȍa ‘eȍem ‘eȍew ‘eȍen

IMPERATIU

INFINITIU

‘seȍ GERUNDI

‘sen / si’Ȗen PARTICIPI

se’Ȗut

CONDICIONAL

PRESENT SUBJ.

IMPERFET SUBJ.

se’ȍia se’ȍies se’ȍia se’ȍiem se’ȍiew se’ȍien

‘siȖa ‘siȖes ‘siȖa ‘siȖesem ‘siȖesew ‘siȖen

si’Ȗes / fos si’Ȗeses si’Ȗes si’Ȗesem si’Ȗesew si’Ȗesen (‘foȍen)

PRESENT IND.

IMPERFET IND.

IMPERATIU

INFINITIU

‘bejȒk ‘bews ‘bew be’em be’ew ‘bewen

be’ia be’ies / ‘bies be’ia be’iem be’iew be’ien

FUTUR IND. se’ȍe se’ȍas se’ȍa se’ȍem se’ȍew se’ȍan 16. Verb VEURE

‘boȍe GERUNDI

be’en PARTICIPI

‘biút FUTUR IND.

CONDICIONAL

PRESENT SUBJ.

IMPERFET SUBJ.

bo’ȍe bo’ȍas bo’ȍa bo’ȍem bo’ȍew bo’ȍan

bo’ȍia bo’ȍies bo’ȍia bo’ȍiem bo’ȍiew bo’ȍien

‘bej߯Ȗa ‘bej߯Ȗes ‘bej߯Ȗa

bej߯’Ȗes bej߯’Ȗeses be߯’Ȗes bej߯’Ȗesem bej߯’Ȗesew ‘be߯Ȗen

bej߯’Ȗesem bej߯’Ȗesew ‘bej߯Ȗen

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

17. Verb VOLER PRESENT IND.

IMPERFET IND.

‘buȜ / ‘buȜk ‘bǣás ‘bǣá bo’áem bo’áew ‘boáen

bǣ‘áia bǣ‘áies bǣ‘áia bǣ‘áiem bǣ‘áiew bǣ‘áien

IMPERATIU

INFINITIU

bo’áeȍ GERUNDI

bo’áen PARTICIPI

buȜ’gut

FUTUR IND.

CONDICIONAL

PRESENT SUBJ.

IMPERFET SUBJ.

boƺ’dȍe boƺ’dȍas boƺ’dȍa boƺ’dȍem boƺ’dȍew boƺ’dȍan

boƺ’dȍia boƺ’dȍies boƺ’dȍia boƺ’dȍiem boƺ’dȍiew boƺ’dȍien

‘buȜga ‘buȜges ‘buȜga buȜ’gesem buȜ’gesew ‘buȜgen

buȜ’ges buȜ’geses buȜ’ges buȜ’gesem buȜ’gesew buȜ’gesen

IMPERATIU

INFINITIU

2.12.3. Verbs del III grup 1. Verb BOLLIR PRESENT IND.

IMPERFET IND.

‘buȜk ‘buȜs / ‘buȜtȒ ‘buȜ bo’Ȝim bo’Ȝiw ‘buȜen

bo’Ȝia bo’Ȝies bo’Ȝia bo’Ȝiem bo’Ȝiew bo’Ȝien

FUTUR IND.

CONDICIONAL

PRESENT SUBJ.

IMPERFET SUBJ.

boȜi’ȍe boȜi’ȍas boȜi’ȍa boȜi’ȍem boȜi’ȍew boȜi’ȍan

boȜi’ȍia boȜi’ȍies boȜi’ȍia boȜi’ȍiem boȜi’ȍiew boȜi’ȍien

‘buȜga ‘buȜges ‘buȜga buȜ’gesem buȜ’gesew ‘buȜgen

‘buȜga ‘buȜgeses ‘buȜges buȜ’gesem buȜ’gesew ‘buȜgen

‘buȜ

bo’Ȝiȍ GERUNDI

bo’Ȝin bu’Ȝiw PARTICIPI

bo’Ȝit

Joan Antoni Verge Caballer

2. Verb COLLIR PRESENT IND.

IMPERFET IND.

‘kuȜk ‘kuȜs / ‘kuȜtȒ ‘kuȜ ko’Ȝim ko’Ȝiw ‘kuȜen

ko’Ȝia ko’Ȝies ko’Ȝia ko’Ȝiem ko’Ȝiew ko’Ȝien

IMPERATIU

‘kuȜ

INFINITIU

ko’Ȝiȍ GERUNDI

ko’Ȝin ko’Ȝiw PARTICIPI

ko’Ȝit FUTUR IND. koȜi’ȍe koȜi’ȍas koȜi’ȍa koȜi’ȍem koȜi’ȍew koȜi’ȍan

CONDICIONAL

PRESENT SUBJ.

IMPERFET SUBJ.

koȜi’ȍia koȜi’ȍies koȜi’ȍia koȜi’ȍiem koȜi’ȍiew koȜi’ȍien

‘kuȜga ‘kuȜges ‘kuȜga kuȜ’gesem kuȜ’gesew ‘kuȜgen

‘kuȜga kuȜ’geses kuȜ’ges kuȜ’gesem kuȜ’gesew ‘kuȜgen

IMPERATIU

INFINITIU kum’pliȍ

3. Verb COMPLIR PRESENT IND.

IMPERFET IND.

kum’pliȒk kum’pliȒes kum’pliȒ kum’plim kum’pliw kum’pliȒen

kom’plia kom’plies kom’plia kom’pliem kom’pliew kom’plien

FUTUR IND.

CONDICIONAL

PRESENT SUBJ.

IMPERFET SUBJ.

kumpli’ȍe kumpli’ȍas kumpli’ȍa kumpli’ȍem kumpli’ȍew kumpli’ȍan

kompli’ȍia kompli’ȍies kompli’ȍia kompli’ȍiem kompli’ȍiew kompli’ȍien

kum’pli߯Ȗa kum’pli߯Ȗes kum’pli߯Ȗa kumpli߯’Ȗesem kumpli߯’Ȗesew kum’pli߯Ȗen

kumpli߯’Ȗes kumpli߯’Ȗeses kumpli߯’Ȗes kumpli߯’Ȗesem kumpli߯’Ȗesew kumpli߯’Ȗen

kum’pliȒ

GERUNDI

kum’plin kum’pliw PARTICIPI

kum’plit

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

4. Verb COSIR PRESENT IND.

IMPERFET IND.

‘kusk ‘kuzes ‘kus ko’zim ko’ziw ‘kuzen

ko’zia ko’zies ko’zia ko’ziem ko’ziew ko’zien

IMPERATIU

‘kus

INFINITIU

ko’ziȍ GERUNDI

ko’zin ko’ziw PARTICIPI

ko’zit FUTUR IND.

CONDICIONAL

PRESENT SUBJ.

IMPERFET SUBJ.

kozi’ȍe kozi’ȍas kozi’ȍa kozi’ȍem kozi’ȍew kozi’ȍan

kozi’ȍia kozi’ȍies kozi’ȍia kozi’ȍiem kozi’ȍiew kozi’ȍien

‘kuzȖa ‘kuzȖes ‘kuzȖa ‘kuzȖesem ‘kuzȖesew ‘kuzȖen

kuz’Ȗes kuz’Ȗeses kuz’Ȗes kuz’Ȗesem kuz’Ȗesew ‘kuzȖen

PRESENT IND.

IMPERFET IND.

IMPERATIU

INFINITIU

‘dǣȍk ‘dǣȍms ‘dǣȍm doȍ‘mim doȍ‘miw ‘dǣȍmen

doȍ’mia doȍ’mies doȍ’mia doȍ’miem doȍ’miew doȍ’mien

FUTUR IND.

CONDICIONAL

doȍmi’ȍe doȍmi’ȍas doȍmi’ȍa doȍmi’ȍem doȍmi’ȍew doȍmi’ȍan

doȍmi’ȍia doȍmi’ȍies doȍmi’ȍia doȍmi’ȍiem doȍmi’ȍiew doȍmi’ȍien

5. Verb DORMIR

‘dǣȍm

doȍ’miȍ GERUNDI

doȍ‘miw

doȍ’min PARTICIPI

doȍ’mit PRESENT SUBJ. ‘dǣȍga ‘dǣȍges ‘dǣȍga doȍ‘gesem doȍ‘gesew ‘dǣȍgen

IMPERFET SUBJ.

doȍ‘ges doȍ‘geses doȍ‘ges doȍ‘gesem doȍ‘gesew doȍ‘gesen

Joan Antoni Verge Caballer

6. Verb FREGIR IMPERATIU

INFINITIU

PRESENT IND.

IMPERFET IND.

‘fȍiȒk ‘fȍi߯es / ‘fȍid߯es ‘fȍitȒ fȍe’߯im fȍi’߯iw ‘fȍi߯en

fȍe’߯ia fȍe’߯ies fȍi’߯ia fȍe’߯iem fȍe’߯ieew fȍe’߯ien

FUTUR IND.

CONDICIONAL

PRESENT SUBJ.

IMPERFET SUBJ.

fȍe’߯iȍe fȍe’߯iȍas fȍe’߯iȍa fȍe’߯iȍem fȍe’߯iȍew fȍe’߯iȍan

fȍe’߯iȍia fȍe’߯iȍies fȍe’߯iȍia fȍe’߯iȍiem fȍe’߯iȍiew fȍe’߯iȍien

‘fȍi߯ga ‘fȍi߯ges ‘fȍi߯ga fȍi߯‘gesem fȍi߯‘gese ‘fȍi߯gen

fȍi߯’ges fȍi߯’geses fȍi߯’ges fȍi߯’gesem fȍi߯’gesew ‘fȍi߯gen

PRESENT IND.

IMPERFET IND.

IMPERATIU

INFINITIU

‘futȒk ‘fu߯es ‘futȒ fu‘߯im fu‘߯iw ‘fu߯en

fu’߯ia fu’߯ies fu’߯ia fu’߯iem fu’߯iew fu’߯ien

‘fȍitȒ

fȍe’߯iȍ GERUNDI

fȍe’߯in fȍe’߯iw

PARTICIPI

fȍe’߯it / fȍi’߯it

7. Verb FUGIR

‘futȒ

fu’߯iȍ GERUNDI

fu’߯in fu‘߯iw PARTICIPI

fu’߯it FUTUR IND.

CONDICIONAL

PRESENT SUBJ.

IMPERFET SUBJ.

fu߯i’ȍe fu߯i’ȍas fu߯i’ȍa fu߯i’ȍem fu߯i’ȍew fu߯i’ȍan

fu߯i’ȍia fu߯i’ȍies fu߯i’ȍia fu߯i’ȍiem fu߯i’ȍiew fu߯i’ȍien

‘fu߯ga ‘fu߯ges ‘fu߯ga fu߯‘gesem fu߯‘gesew ‘fu߯gen

fu߯‘ges fu߯‘geses fu߯‘ges fu߯‘gesem fu߯‘gesew ‘fu߯gen

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

8. Verb LLEGIR IMPERFET IND.

IMPERATIU

INFINITIU

PRESENT IND. ‘ȜiȒk ‘Ȝi߯es ‘ȜitȒ Ȝi‘߯im / Ȝe‘߯im Ȝi‘߯iw / Ȝe‘߯iw ‘Ȝi߯en

Ȝi‘߯ia Ȝi‘߯ies Ȝi‘߯ia / Ȝe‘߯ia Ȝi‘߯iem / Ȝe‘߯iem Ȝi‘߯iew Ȝi‘߯ien

FUTUR IND.

CONDICIONAL

PRESENT SUBJ.

IMPERFET SUBJ.

Ȝi߯i‘ȍe / Ȝi߯i‘ȍe Ȝi߯i‘ȍas / Ȝe߯i‘ȍas Ȝi߯i‘ȍa / Ȝe߯i‘ȍa Ȝi߯i‘ȍem / Ȝe߯i‘ȍem Ȝi߯i‘ȍew / Ȝe߯i‘ȍew Ȝi߯i‘ȍan / Ȝe߯i‘ȍan

Ȝi߯i‘ȍia / Ȝe߯i‘ȍia Ȝi߯i‘ȍies / Ȝe߯i‘ȍies Ȝi߯i‘ȍia / Ȝe߯i‘ȍia Ȝi߯i‘ȍiem/Ȝe߯i‘ȍiem Ȝi߯i‘ȍiew/Ȝe߯i‘ȍiew Ȝi߯i‘ȍien / Ȝe߯i‘ȍien

‘Ȝi߯Ȗa / ‘ȜiȒka ‘Ȝi߯Ȗes / ‘ȜiȒkes ‘Ȝi߯Ȗa / ‘ȜiȒka Ȝi߯‘Ȗem Ȝi߯‘Ȗew ‘Ȝi߯Ȗen

Ȝi߯‘Ȗes Ȝi߯‘Ȗeses Ȝi߯‘Ȗes Ȝi߯‘Ȗesem Ȝi߯‘Ȗesew Ȝi߯‘Ȗesen/ ‘Ȝi߯Ȗen

‘ȜitȒ ‘Ȝi߯Ȗa Ȝe‘߯iw

Ȝi‘߯iȍ GERUNDI

Ȝi‘߯in / Ȝi‘d߯in PARTICIPI

Ȝi‘߯it

9. Verb MORIR IMPERATIU

INFINITIU

PRESENT IND.

IMPERFET IND.

‘mǣȍk ‘mǣȍs ‘mǣȍ mo’ȍim mo’ȍiw ‘mǣȍen

mo’ȍia mo’ȍies mo’ȍia mo’ȍiem mo’ȍiew mo’ȍien

FUTUR IND.

CONDICIONAL

PRESENT SUBJ.

IMPERFET SUBJ.

moȍi’ȍe moȍi’ȍas moȍi’ȍa moȍi’ȍem moȍi’ȍew moȍi’ȍe

moȍi’ȍia moȍi’ȍies moȍi’ȍia moȍi’ȍiem moȍi’ȍiew moȍi’ȍien

‘mǣȍga ‘mǣȍges ‘mǣȍga moȍ‘gesem moȍ‘gesew ‘mǣȍgen

moȍ‘ges moȍ‘geses moȍ‘ges moȍ‘gesem moȍ‘gesew moȍ‘gesen

‘mǣȍ-(te)

mo’ȍiȍ GERUNDI

mo’ȍi-(ȕos)

mo’ȍin PARTICIPI

‘mǣȍt

Joan Antoni Verge Caballer

10. Verb OBRIR PRESENT IND.

IMPERFET IND.

‘ǣȕȍik ‘ǣȕȍis ‘ǣȕȍi / aw’ȕȍiȒ o’ȕȍim o’ȕȍiw ‘ǣȕȍin

o’ȕȍia o’ȕȍies o’ȕȍia o’ȕȍiem o’ȕȍiew o’ȕȍien

FUTUR IND.

CONDICIONAL oȕȍi’ȍia

oȕȍi’ȍe oȕȍi’ȍas oȕȍi’ȍa oȕȍi’ȍem oȕȍi’ȍew oȕȍi’ȍan

IMPERATIU

‘ǣȕȍi

INFINITIU

o’ȕȍiȍ GERUNDI

o’ȕȍiw

o’ȕȍin PARTICIPI

o’ȕİȍt PRESENT SUBJ.

IMPERFET SUBJ. ‘ǣȕȍi’Ȗes

oȕȍi’ȍies oȕȍi’ȍia oȕȍi’ȍiem oȕȍi’ȍiew oȕȍi’ȍien

‘ǣȕȍiȖa ‘ǣȕȍiȖes ‘ǣȕȍiȖa oȕȍi’Ȗesem oȕȍi’Ȗesew ‘ǣȕȍiȖen

PRESENT IND.

IMPERFET IND.

IMPERATIU

‘ǣmplik ‘ǣmplis ‘ǣmpli om’plim om’pliw ‘ǣmplin

om’plia om’plies om’plia om’pliem om’pliew om’plien

FUTUR IND.

CONDICIONAL

PRESENT SUBJ.

IMPERFET SUBJ.

ompli’ȍe ompli’ȍas ompli’ȍa ompli’ȍem ompli’ȍew ompli’ȍan

ompli’ȍia ompli’ȍies ompli’ȍia ompli’ȍiem ompli’ȍiew ompli’ȍien

‘ǣmpliȖa ‘ǣmpliȖes ‘ǣmpliȖa ompli’Ȗesem ompli’Ȗesew ‘ǣmpliȖen

ompli’Ȗes ompli’Ȗeses ompli’Ȗes ompli’Ȗesem ompli’Ȗesew ‘ǣmpliȖen

oȕȍi’Ȗeses oȕȍi’Ȗes oȕȍi’Ȗesem oȕȍi’Ȗesew ‘ǣȕȍiȖen

11. Verb OMPLIR

‘awmpli

INFINITIU

om’pliȍ GERUNDI

awm’plin om’pliw PARTICIPI

om’plit

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

12. Verb PATIR IMPERATIU

INFINITIU

PRESENT IND.

IMPERFET IND.

pa’tiȒk pa’tiȒes pa’tiȒ pa’tim pa’tiw pa’tiȒen

pa’tia pa’ties pa’tia pa’tiem pa’tiew pa’tien

FUTUR IND.

CONDICIONAL

PRESENT SUBJ.

IMPERFET SUBJ.

pati’ȍe pati’ȍas pati’ȍa pati’ȍem pati’ȍew pati’ȍan

pati’ȍia pati’ȍies pati’ȍia pati’ȍiem pati’ȍiew pati’ȍien

pa’ti߯ga pa’ti߯ges pa’ti߯ga pati߯’gesem pati߯’gesew pa’ti߯gen

pati߯’ges pati߯’geses pati߯’ges pati߯’gesem pati߯’gesew pa’ti߯gen

PRESENT IND.

IMPERFET IND.

IMPERATIU

INFINITIU

‘seƾk ‘sens ‘sen seƼ’tim seƼ’tiw ‘seƼten

seƼ’tia seƼ’ties seƼ’tia seƼ’tiem seƼ’tiew seƼ’tien

pa’tiȒ

pa’tiȍ GERUNDI

pa’tin pa’tiw

PARTICIPI

pa’tit

13. Verb SENTIR

‘sen

seƼ’tiȍ GERUNDI

seƼ’tiw

seƼ’tin PARTICIPI

seƼ’tit FUTUR IND.

CONDICIONAL

PRESENT SUBJ.

IMPERFET SUBJ.

seƼti’ȍe seƼti’ȍas seƼti’ȍa seƼti’ȍem seƼti’ȍew seƼti’ȍan

seƼti’ȍia seƼti’ȍies seƼti’ȍia seƼti’ȍiem seƼti’ȍiew seƼti’ȍien

seƼ’tiȖa seƼ’tiȖes seƼ’tiȖa seƼti’Ȗesem seƼ’tiw seƼ’tiȖen

seƼti’Ȗes seƼti’Ȗeses seƼti’Ȗes seƼti’Ȗesem seƼti’Ȗesew seƼ’tiȖesen

Joan Antoni Verge Caballer

14. Verb TINDRE PRESENT IND.

IMPERFET IND.

‘tiƾk ‘tens ‘te te’nim te’niw ‘tenen

te’nia te’nies te’nia te’niem te’niew te’nien

IMPERATIU

‘tin

INFINITIU

‘tiƼdȍe GERUNDI

te’nin te’niw PARTICIPI

tiƾ’gut FUTUR IND.

CONDICIONAL

PRESENT SUBJ.

IMPERFET SUBJ.

tiƼ’dȍe tiƼ’dȍas tiƼ’dȍa tiƼ’dȍem tiƼ’dȍew tiƼ’dȍan

tiƼ’dȍia tiƼ’dȍies tiƼ’dȍia tiƼ’dȍiem tiƼ’dȍiew tiƼ’dȍien

‘tiƾga ‘tiƾges ‘tiƾga tiƾ’gesem tiƾ’gesew ‘tiƾgen

tiƾ’ges tiƾ’geses tiƾ’ges tiƾ’gesem tiƾ’gesew ‘tiƾgen

PRESENT IND.

IMPERFET IND.

IMPERATIU

INFINITIU

‘biƾk ‘bens ‘be be’nim be’niw ‘benen

be’nia be’nies be’nia be’niem be’niew be’nien

15. Verb VINDRE

‘bine

‘biƼdȍe GERUNDI

be’nin be’niw PARTICIPI

beƾ’gut FUTUR IND.

CONDICIONAL

PRESENT SUBJ.

IMPERFET SUBJ.

biƼ’dȍe biƼ’dȍas biƼ’dȍa biƼ’dȍem biƼ’dȍew biƼ’dȍan

biƼ’dȍia biƼ’dȍies biƼ’dȍia biƼ’dȍiem biƼ’dȍiew biƼ’dȍien

‘biƾga ‘biƾges ‘biƾga ‘biƾgesem ‘biƾgesew ‘biƾgen

biƾ’ges biƾ’geses biƾ’ges biƾ’gesem biƾ’gesew biƾ’gesen

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

C. MORFOSINTAXI 1. L’article 1.1. L’article definit L’article definit procedeix dels demostratius llatins ILLU, ILLA i coincideix amb les formes de la llengua antiga, usat actualment pel nord-occidental, alguerès i tarragoní. mot precedent acabat en

masc. sg.

fem. sg.

masc. pl.

fem. pl.

mot següent començat per

Consonant

los

les

Consonant

l’

la /l’

los

les

Vocal

lo /’l

los /’ls

les

Consonant

Vocal

l’

la /l’

los /’ls

les

Vocal

1.1.1.

L’article definit masculí singular

L’article definit masculí singular presenta la forma plena lo. Aquesta forma procedeix del demostratiu llatí ILLU, que indicava llunyania, però, a poc a poc, va anar perdent el seu valor semàntic. La síl·laba que ha donat l’article és la síl·laba àtona. Les formes plenes de l’article són vives encara en tot el català nord-occidental i en el tortosí (la isoglossa entre la forma lo i la forma el passa

Joan Antoni Verge Caballer

precisament pel sud d’Alcalà de Xivert)38 i també en capcinès, alguerès i tarragoní39. lo costum que hi havia quan duien lo vi del molí conforme és lo motle, és lo formatge giràem lo blat Ell lo negoci el té en lo valencià, no en lo castellà. Aquest article es redueix quan precedeix un nom començat per vocal: l’eix és lo ferro...

el ficàem a l’aiguer

Com també es redueix, normalment, quan va precedit per un mot que acaba en vocal: Duia’l matxo i’l mosso

quedava’l gra a soles li tallo’l rabo

Tot i això, algunes vegades es conserva en les posicions abans esmentades: en los peus se fia lo vi. no poden agarrar bé lo mugró

o lo dia que siga

L’article masculí singular, quan va seguit per l’indefinit un, pren la forma la, com a resultat de la dissimilació de les dues vocals velars: lo un > la un40: la un portava tamé sardines

a la un li agraden

1.1.2. L’article determinat femení singular L’article determinat femení singular és la (<ILLA), com a la totalitat del domini lingüístic: 38

El mateixos habitants d’Alcalà tenen l’expressió «Alcalà i a lo», que fa referència a aquesta característica de la seua parla que ja no tenen els pobles veïns de més al sud. 39 En alguna de les enquestes s’ha donat el cas que la persona, al principi de la sessió, anava deixant anar l’article masculí el, tot combinant-lo amb el propi, lo; de vegades en una mateixa frase podien aparéixer tots dos un darrere de l’altre: La malea és el monte, és lo monte, com el Pinar, un ariàs. Lo borinot no és de mel, el borinot... Però aquesta aparició de l’article que no els és propi ràpidament desapareixia. És evident que el pes de la televisió i una mínima consciència d’allò que és més culte ja apareix en els parlants. 40 Massip (1989: 49) assenyala aquest fenomen en tortosí; Recasens (1985: 154) el troba vigent en els parlars del Camp de Tarragona i el considera un tret propi del català nord-occidental. També l’han recollit Plaza (1996: 151) a la Conca de Barberà, Sistac (1993: 155) en algunes localitats ribagorçanes i Navarro (1996, I: 67) en alguns parlars de la Terra Alta.

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

ix la punta a l’atre costat

perquè era la pastera massa gran

Com l’article masculí, també es redueix quan el nom a qui acompanya comença per vocal: allò era boníssim pa l’abreria

lo tapaen en l’argilaga

No obstant això hi ha casos en què no es produeix aquesta reducció: la era, la erada, la oració. Quan el mot que segueix l’article singular comença per i o per u, tant si són tòniques com si són àtones, aquest pot ser que mantinga la forma plena i no s’elidesca: Això és de la humitat

La una és pa baix

Anàvem a la iglésia

1.1.3. L’article definit plural Aquest article és los (<ILLOS) per al masculí i les (<ILLES) per al femení: la primera passà en los matxos los molins tenien una barra de fusta a tots los corrals han parit les cabres només les fites i avant tenen llana al front i d’hasta les cutxoles L’article definit plural masculí es redueix a ls quan va precedit per un mot acabat en vocal, però la reducció no es dóna en tots els casos: Això’ls moliners ho saben més tenia costum de tallar-li los rabos

... i mate’ls cucs...

1.1.4. Article neutre Es manté un ús ple de l’article neutre lo, com a la totalitat del domini lingüístic, la forma del qual coincideix amb la del masculí singular: La mola és lo que volte. Segons lo gran que era... Lo millor lo pitjor To(t) lo que io sàpia... Lo cubo és lo que va dins la roda, lo redó. lo mateix La normativa actual rebutja l’article neutre lo perquè el considera de procedència castellana. No obstant, seguint Navarro (1986: 149-161) “no ens atreviríem a assegurar-ho, almenys pel que fa a la zona del domini lingüístic que té com a article definit masculí lo.”

Joan Antoni Verge Caballer

1.2. L’article personal En la parla d’Alcalà no s’utilitzen les formes d’article personal: Hai vist a Amparo. Tampoc apareix en el present fossilitzat en cap topònim. 2. Els pronoms personals 2.1. Pronoms personals en funció de subjecte (forts) Els pronoms que fan la funció de subjecte són: singular

plural

io [‘jǣ] tu

vatros

ell, ella, vosté

ells, elles, vostés

natros

La 1a persona del singular io (<EGO) és articulada amb una semiconsonant palatal i una vocal velar semioberta, [‘jǣ]41. En la 4a i 5a persones, natros, vatros, presenten un canvi de /e/ en /o/ potser per analogia amb els plurals masculins en -os (Navarro, 1996, I: 69). En les dos formes la líquida agrupada ha acabat per desaparèixer, seguint una tendència general de dissimilació de líquides. Les formes natros i vatros són pròpies del parlar tortosí i no s’usen en valencià. Pel que fa a les formes de cortesia, cal dir que la forma vós no s’utilitza; s’empra només la forma vosté.

2.2. Pronoms personals en funció d’objecte (febles) El seu sistema és el següent: 41

Aquesta mateixa pronúncia la troben Massip (1989: 51) en tortosí i Recasens (1985: 145) en els parlars del Camp de Tarragona. La pronúncia amb [j], segons Badia ([1951] 1984: 291) és pròpia del dialecte central, tret de Girona, del valencià i part del lleidatà. En un parlant, de forma més aviat escadussera, hem pogut recollir també la forma [‘߯ǣ] amb la prepalatal fricativa pròpia de la varietat oriental. També ho hem pogut constatar en el cas de [‘߯a].

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT singular

plural

procl.

encl.

procl.

encl.

C+

V+

C+

V+

m’

‘m

mos

t’

‘t

vos

masculí

l’

‘l

los

femení

la/l’

les

neutre

datiu

los/lis

los

‘ls

reflex.

s’

‘s

s’

‘s

adverbials

n’/ne

‘n hi

1a persona Com me diuen? m’agrae molt mos fien pagar mos ham acostumat al castellà 2a persona No te fies d’ella. És lo que io te dic. T’eixien... Si vos moleste Vos enteneu bé? 3a persona Lo posaem Pero quan lo veus tu... lo tapaen en l’argilaga quan l’empeltes los mate de fam los tallaem la barba la mare los aixugue La passaes la senyalo

ascolta’m la pica pa llavar-mos

per si podies salvar-te del xaparró

atacar-lo

ascriure’l, mira’l lo ganxo p’agarrar-los

pa fer-la

Joan Antoni Verge Caballer

les apretes no les collien de la palmera

tenien lo costum de senyalar-les

A la un li agradaen li tiraves eigua

porta-li

Datiu

Reflexiu ...qu’és la que se preocupe... No se com se pot dir. I se bebia l’oli.. no se considere vell s’arreplegue tot

en morir-se l’animal, en pau

Neutre Io hu hai senti(t) dir-hu. Encara solc dir-ho. A tothora ho poses. Mira-ho. Después tu hu xuples... Açò hu fan a consevol puesto... I pa portar-ho de casa al forn, te hu fien dur-ho en una posteta que dien.. I allabontes hu van posar-ho a la degollació. Adverbial Quan ne maten atres... Tamé ne tenim uns quants.... Si ne venen a fer-ne To(ts) los anys ne tinc, io. Adverbial Totes les gallines que hi han Que hi haguessen

Pa criar-ne deu Una vegà’n vaig tindre

Quan hi ha sempre fang

2.2.1. Cal constatar la tendència a col·locar els pronoms febles en posició proclítica. A més, s’usen, majoritàriament, les formes plenes, com en el català antic, i no les reforçades. Aquestes formes sempre fan funció de complements pre i post verbals. Tant al valencià com al nord-occidental podem recollir les formes plenes, tot i que es troba en regressió en benefici de les formes reforçades. Segons Pradilla (1990: 188) això es deu al fet de prioritzar les formes normatives reforçades. A més dels parlars occidentals, també es constata una preferència per les formes plenes dels pronoms en alguerès, en rossellonès i capcinès, en balear i en els parlars del Camp de Tarragona (Recasens 1985: 156).

100

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

2.2.2. En el cas comentat anteriorment, quan els pronoms me, te, se, ne, lo, los es troben en posició proclítica, si van precedits per una paraula que acaba en vocal, solen elidir-se, tot i que també poden conservar la forma plena. Això’m va costar una muntó car. Allí no’t banyaes. No’s poen munyir.

Dixeu-lo que’s quede pa semental.

Si se guardaen deu corderets o’n guardaen vint... Sempre’n tinc... I si’n fies dos... No’n té, de potes. En les mans no’l mates i’l cures i avant Un camí’ls capaen La mare’ls ha parit

segons com lo tenia’l posava No’ls reconeixen ...o’ls que fossen no se’ls gaste la dentadura

Exemples de conservació de la forma plena: ...pero lo parlem I se bibia l’oli Allò se utilizava pa donar la sal

No se dia Si és dona ne fan dos

2.2.3. El pronom feble de primera persona del plural mos, que s’ha creat per analogia amb me42 (la forma etimològica és «nos»), s’utilitza en qualsevol posició: De una pastà pa una atra mos guardàem un grapaet Mos ix de natros mos fien pagar la pica pa llavar-mos La que mos partíem la ralla, o mos fíem lo monyo 2.2.4. El pronom de segona persona del plural és sempre la forma plena vos, característica del valencià, que apareix en posició proclítica i enclítica. Si vos moleste

Vos vaig dir

Vos la volen agarrar

Va donar-vos

2.2.5. La forma de datiu plural los coincideix amb la de l’acusatiu i la de l’article definit. Tot i que de forma molt escadussera hem recollit la forma lis, segurament per castellanisme: En lo ganivet lis fien aixines. 42

MOLL, Gramàtica històrica catalana, p. 136.

Tu lis dones sal...

Joan Antoni Verge Caballer

101

2.2.6. Combinacions de dos pronoms febles 2.2.6.1. En la combinació de me, te, se més ho, hi, el primer element no s’elideix i apareixen les dues formes plenes: me ho [‘mew], te ho [‘tew], se hi [‘sej], me hi [‘mej]: Pa portar-ho de casa al forn [‘tew] fien dur-ho... Me’n recordo que [‘sew] posava... 2.2.6.2. La forma se ocupa sempre el segon lloc en la combinació amb me, te, mos, us: Me se n(ha)’anat la memòria Se fique en un bastonet, te se plante.

Te se’n trencava una...

2.2.6.3 Els pronoms mos i vos perden la /s/ final quan es combinen amb un altre pronom, excepte hi, ho: Ixa mô la solien comprar los barbés. És que moltes coses ia ni mô’n recordem. Vô la volen agarrar. Vô n’anireu.

No mô’l van ensenyar.

La combinació del verb anar amb els pronoms febles mos i ne presenta una certa varietat de solucions: Ane-mô’n Ane-mô’ne

Mô-ne Mô n’anem

Ne-mô’n

2.2.6.4. Normalment, quan es combinen el pronoms en i hi i precedeixen les formes del verb haver, es produeix una palatalització: Unes que ny’havien xicutinyes. No n’ha ny’(ha) hagut d’aixòs. Tamé ny’han unes que se diuen borinots. En una que ny’haga ia te fa. Pot ocórrer que no es produesca aquest fenomen (n’hi havien dos) o que es duplique el pronom en per un ús pleonàstic (Ne ny’han uns que són abelles de terra). 2.2.6.5. Conserva l’ordre sintàctic clàssic datiu + acusatiu (OI + OD), com el valencià: Si li ho pregunte a Carmen... Li ho diré a ton pare ...i li ho vaig ensenyar.

102

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT La pilota, li la donaré al teu germà. Io li’l fia a m’agüela... Fa moltes perdides i li les conteste.

3. Els pronoms relatius El relatiu que pot introduir oracions adjectives fent funció de subjecte, de CD o de CC: Lo dia que vinga ja no caldrà El relatiu qui només es fa servir referit a persones: Hi havia qui tenia pica d’escurar... Es desconeix la forma article + qual(s)

Joan Antoni Verge Caballer

103

D. LÈXIC

Presentem a continuació tot el lèxic que hem recollit a través de l’enquesta lingüística que hem passat als nostres informants. Hi hem afegit, també, aquells mots que hem considerat complementaris dels que apareixien a l’enquesta i que hem extret de les explicacions dels informants. El lèxic ve ordenat per camps semàntics, a partir dels temes en què es troba dividit el qüestionari que hem utilitzat. Primerament apareix el llistat dels mots recollits, acompanyats de la transcripció fonètica i la definició. Cal dir que per a aquesta definició ens hem guiat, en un primer moment, pel que en deia el DIEC i, per aquells termes que no hi figuraven hem recorregut al DCVB43 i, cas que tampoc hi apareguessen, llavors hem assajat nosaltres la definició. Val a dir que en alguns casos hem acabat d’arrodonit la definició amb les informacions que ens donaven els enquestats per tal que el significat fos més precís. Després hi ha un xicotet apartat on apareixen fraseologismes i usos figurats. A continuació hem recollit aquells mots del lèxic d’Alcalà que són compartits amb altres dialectes44. En un primer apartat els compartits amb el català occidental, amb el nord-occidental i amb el valencià; seguidament hem dedicat un apartat a detallar els mots de caràcter autòcton: els que comparteix amb el tortosí general, i aquells que no apareixen en el DCVB (que ha estat la base que hem emprat per conèixer l’abast territorial de cada mot) o altres reculls lèxics ressenyats a la bibliografia. Per acabar, hem assenyalat alguns paral·lelismes lèxics amb altres dialectes catalans. Si els apartats de fonètica, morfologia i morfosintaxi deixaven ben clara la pertinença del parlar d’Alcalà de Xivert al bloc del català occidental, el lèxic acabarà de corroborar a bastament aquest fet.

43 Hem de dir que la consulta al DCVB ha estat feta per mitjans informàtics, per la qual cosa la informació que n’hem extret no porta cap referència a les pàgines i als volums. 44 Cal aclarir aquí, que, òbviament, només hem considerat aquells mots que no són d’ús general a tot el domini lingüístic.

104

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

1. Vocabulari 1.1. El camp i els cultius abreria [aȕȍe’ȍia]: Conjunt d’arbres, especialment de conreu. agantxó [aȖan_’tȒo]: Quan s’està llaurant, interrupció en el solc per descuit del llaurador perquè ha trobat un obstacle, etc. agranar [aȖȍa’naȍ]: Netejar el sòl amb una granera45. aigüer [aj’Ȗeȍ]: Mena de bossa d’espart on anava el marraixó i que estava penjat al varal del carro. aixa(da) [aj’Ȓa]: Eina per a cavar la terra, que consisteix en una planxa de ferro, de forma comunament rectangular o trapezial, adaptada transversalment a un mànec de fusta d'uns cinc pams de llarg formant amb aquest un angle agut. aixa(da) de clotar [aj’Ȓa ðe klo’taȍ]: Aixada per a fer clots. aixa(d)ella [ajȒa’eȜa]: Aixada més estreta. aixa(da) en ganxos [aj’Ȓa nB’gan_tȒos]: Tipus d’aixà. aixinguiró [ajȒingi’ȍo]: Fermall per subjectar l’espigó de la polligana o del carro al jou. aladre [a’áaðȍe]: polligana de ferro. Instrument compost essencialment d’una peça on va fixada la rella, i d’un espigó on va junyit l’animal que estira, i que serveix per remoure i girar la terra abans de sembrar. alba(da) [aá’ȕa]: Estri amb què es neteja el sòl de l’era. És també el nom de la botja blanca, de la qual es devien fer aquestes graneres de l’era. albarda / asbardó [al’ȕaȍða] / [azȕaȍ’ðo]: Guarniment de les bèsties de càrrega que consisteix essencialment en un coixí ple de palla, de borra, etc., que s’adapta al llom de l’animal i sobre el qual es col·loquen les sàries, els arguenells, etc. aliatranques/ arriatranques [aáia’tȍaƾkes] / [aria’tȍaƾkes]: Peça de cuiro que passa per damunt de les anques de l’animal. alteró [aƺte’ȍo]: Tros de terra en pendent format per diversos bancalets estrets. anar al tros [a’naȍ aƺ ’tȍǣs]: Anar a treballar al camp. anella [a’neȜa]: Cèrcol de metall que uneix el braç i l’esteva d’una arada. aresta [a’ȍeúta]: Qualsevol dels apèndixs en forma de fil i rígids que presenta l'espiga del blat i altres plantes gramínies. ariàs [a’ȍjas]: Terra que no es treballa. Sinònim d’erm, de terra campa. aro [‘aȍo]: Cercle de ferro que envolta la roda d’un carruatge.

Posem en cursiva aquelles paraules que podeu trobar en aquest recull lèxic.

Joan Antoni Verge Caballer

105

arquillo [aȍ’kiȜo] : peça de fusta, arquejada, que és tan llarga com ample és el carro i va posada forta a cada banda del carro per evitar que les bandes facen massa moviment i se separen massa. arrabassar [araȕa’saȍ]: Cavar la terra ben endins, removent-la molt i llevant les plantes que perjudicarien el conreu. També, arrencar les mates (d'un terreny), treure'n les raïls amb l’aixada. arrastrar [aras’traȍ]: Fer moure (alguna persona o alguna cosa) estirant-la sense aixecar-la de terra, vencent la resistència que amb el fregadís oposa al moviment. asbardar [azbaȍ’ðaȍ]: Posar l’asbardó a l’animal. asclar [as’klaȍ]: Trencar a trossos una cosa sòlida, especialment llenya. asfals [as’fals]: Herba perenne de la família de les papilionàcies (Medicago sativa), de fulles trifoliolades i flors moradenques, sovint cultivada per a farratge. assebar [ase’ȕaȍ]: Posar “sebo” a l’eix del carro, greixar-lo. assot [a’sǣt]: Tros de corda o tira de cuir fixada a un dels caps d’una vara i que serveix per atiar els animals de càrrega, especialment. avena [a’ȕena]: Planta de la família de les gramínies (Avena sativa), cultivada per a l'alimentació humana i animal, que fa una gran panícula de nombroses espiguetes penjants. bajoca46 [ba’߯ǣka] / [bad’߯ǣka]: El fruit de la bajoquera. bajocó [bad߯ǣ’ko]: Tipus de fesol gros i pla. També s’anomena fesol de garrofa. bajoquera47 [ba߯ǣ’keȍa]: Planta herbàcia anual de fruits en llegum de la família de les papilionàcies (Phaseolus vulgaris), el fruit de la qual és la bajoca. bancal [baƾ’kal]: Tros de terra conradissa sense marge, només amb les fites. bancalet [baƾka’let]: Tros de terra llarg. barra [‘bara]: Peça que forma el braç i la cuixera de cada costat del carro. barraca [ba’raka]: Caseta generalment de pedra o de tàpia, com les que serveixen de sopluig als pagesos, als pastors, etc., per a guardar eines i estris. barreja [ba’re߯a] / [ba’red߯a]: Barreja de blat i sègol o blat i ordi. barrusca / farrusca [ba’ruska] / [fa’ruska]: Tronxo de la panolla de panís després de llevar-li els grans. barseta [baȍ’seta]: Recipient on es porta la pedra d’esmolar. batre [’batȍe]: Fer sortir, a cops o per altre procediment mecànic, el gra de l'espiga. bergantí [beȍȖaƼ’ti]: Eina consistent en una barra de fusta amb moltes pues i un mànec llarg, que serveix per arreplegar la palla a l’era.

46 47

L’ALDT recull la mateixa forma amb la pronúncia [baj’߯ǣka]. L’ALDT recull la forma «fesolera».

106

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

agulla saquera

agulles de monyo

aixa

aixà en ganxos

aixaelles

asborcer

bancal de terongers

barral

Joan Antoni Verge Caballer

barrina de clotar

barrinetes

barsetes per a les pedres dâ&#x20AC;&#x2122;esmolar

basos de mel

bocoi

birles

bolillero

107

108

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

birbar [biȍ’ȕaȍ]: tallar o arrabassar les males herbes que creixen dins els sembrats. blat [’blat]: Nom donat a diverses espècies del gèn. Triticum, de la família de les gramínies, conreades per a farina i per a la fabricació del pa. boixa [’boiȒa]: Peça cilíndrica de secció de corona circular, generalment de ferro colat, disposada dins el cubo d'una roda per l'interior de la qual passa l'eix. bóta [‘bota]: Bot menut de pell amb un galet per a beure-hi. braç [‘bȍas]: Barra llarga que forma la part anterior de la polligana a la qual s’enganxen els animals. cabàs [ka’ȕas]: Recipient de llata amb què es traginava el fem més sòlid. cabeçó [kaȕe’so]: Conjunt de corretges que subjecten el cap de l’animal per estirar el carro o per llaurar. cafís [ka’fis]: Mesura de capacitat per mesurar cereals. Segons el DCVB encara està en ús al Maestrat i a l’Horta de València i equival a dotze barcelles. cameta (del dental) [ka’meta]: Peça corba de la polligana que uneix el dental al braç. campa (terra) [‘kampa]: Tros de terra on no s’hi conrea res, erm. cànter [‘kanteȍ]: Recipient de terrissa, format per un cos més ample de dalt que de baix, que per la part superior central acaba amb un coll i té una ansa a cada costat. Serveix per transportar el fem més líquid. carabassa [kaȍa’ȕasa]: Carabassa buida per dins que servia normalment per a posar-hi aigua. carratell / carratellet [kara’teȜ] / [karate’Ȝet]: Boteta de fusta, amb un galet per a beure, que els treballadors del camp duen per portar-hi el vi quan es va al tros. carretilla [kare’tiȜa]: Carret menut que s’espén amb les mans per traginar coses poc voluminoses. carrila(da) [kari’áa]: Solc o senyal que deixa a terra el pas de la roda d'un vehicle. carro [‘karo]: Vehicle per a transportar càrrega, consistent generalment en un tauler de fusta amb baranes a dreta i a esquerra, muntat sobre un eix de ferro amb dos rodes, proveït de dos vares entre les quals va el cavall, mul, etc. centeno [seƼ’teno]: Planta gramínia semblant al blat (Secale cereale), cultivada en terres fredes i pobres. cigró [si’Ȗȍo]: Llavor de la cigronera. cinxa [‘sin_tȒa]: Banda de cuir, de cànem, etc., que subjecta la sella o el bast per baix de la panxa de la bèstia de càrrega. collera [ko’Ȝera]: Coixí que es posa al coll de l'animal per a junyir-lo a la polligana, a la carreta, etc. que es lliga i s’obre per dalt. colleró [koȜe’ȍo]: classe de collera més gran que l’ordinària i que es lliga i s’obre per baix.

Joan Antoni Verge Caballer

109

corbella [koȍ’ȕeȜa]: Falç dentada. corbellot [koȍȕe’Ȝot]: Falç per a tallar palma. cormull [koȍ’muȜ]: Porció d’un contingut que s’eleva per damunt de les vores del recipient que el conté. cornaló [koȍ’naáo]: Cadascuna de les dos bosses o recipients que formen la sària. corretjot [kored’߯ot]: Corretja ampla que passa per damunt de l’esquena de l’animal de tir i serveix per a sostenir les barres del carro. cubo [‘kuȕo]: Peça cilíndrica de fusta que ocupa el centre de la roda de carro i a la qual convergeixen els raigs. dalla [‘daȜa]: Eina de segar herba, etc., formada per una fulla puntuda i tallant d'una vora, més llarga i menys encorbada que la falç, i fixada per un extrem en un llarg mànec de fusta. || Eina de boter emprada per a polir, en què la fulla, corbada en els seus extrems, i el mànec, rectilini, formen com una D allargada. dental [ðeƼ’taá]: Peça inferior de la polligana, a la qual va ajustada la rella. La formen les orelleres i el tascó. desenganxar [dezaƾgan_’tȒaȍ]: Contrari d’enganxar. desengrunar48 [dezaƾgȍu’naȍ]: Treure el gra de la tavella. desgranar [dezgȍa’naȍ]: Treure el gra o els grans (d'alguna cosa). dia de llaurar [‘dia ðe Ȝaw’ȍaȍ]: Mesura superficial agrària equivalent a l'extensió de terra que es pot treballar amb animals en un dia. doble [do’ȕle]: Nom d’una de les mesures del blat. eix49 [‘ejȒ] / [‘ejȒ+]: Peça col·locada transversalment sota un vehicle, que uneix dos rodes oposades, cadascuna de les extremitats de la qual entra dins la boixa del botó d'una roda. eixida (l’) [laj’Ȓiða]: Acte de brotar o sortir de la terra el sembrat, com cereals, llegums, etc. enganxar [aƾgan_’tȒaȍ]: Posar (un cavall, etc.), a un carruatge perquè el puga arrossegar. entauladora [antawáa’ðora]: Post o tauló ample que serveix per aplanar la terra i rompre els terrossos. entaular [aƼtaw’áaȍ]: aplanar i esclafar la terra de conreu passant-hi una entauladora. entaulat [aƼtaw’áat]: Postissada que va penjada amb cadenes sota el fusell del carro i que serveix per a transportar-hi coses i per anar-hi els que viatgen amb aquell vehicle. Pot ser també entaulat de dalt, quan no penja amb cadenes.

48 49

L’ALDT documenta la forma «desgranar». L’ALDT recull la variant [‘ajȒ]

110

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

borrego

brasero i copa

burguera

cabeçó

capellans

carretilla de cànters

Joan Antoni Verge Caballer

cabeçó

cànter o cantrelló

carretilla, cossi i engerreta

cepet

carro

111

112

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

era [‘eȍa]: Espai aplanat, ferm, a vegades enrajolat o empedrat, on es baten les messes. erada [e’ȍaða]: Conjunt de feines que es fan a l'era des que s'estenen les garbes fins a separar el gra de la palla. erm [‘eȍm]: Lloc no conreat, desert, àrid, amb vegetació esclarissada, formada sobretot per plantes herbàcies o per petites mates. escalera [aska’leȍa]: Tros de terra en què hi ha moltes ribes i s’assembla a la forma d’una escala. Els bancals són grans i amples. esgallar [azga’Ȝaȍ]: El vent, arrancar una rama d’un arbre. esmoladora [asmoáa’ðoȍa]: Pedra que serveix per fer agut el tall o la punta d'una eina. esmossat [azmo’sat]: Que se li han fet mòsses. espantall [aspaƼ’taȜ]: Ninot o qualsevol altre objecte que es posa en un conreu per a espantar els pardals. espiga [as’piȖa]: Conjunt de grans disposats al llarg d'un eix comú que forma la part terminal de les tiges o cames de les plantes gramínies. estall [aú’taȜ] [a’naȍ aú’taȜ]: Treball a preu fet. esteva [aú’teȕa]: Peça corba i posterior de la polligana per on l'agafa la persona que llaura. estral [as’tȍaá]: Eina de tall formada per una fulla acerada proveïda d'un mànec de fusta, en angle recte, en el mateix pla de la fulla. falç [‘fals]: Eina que serveix per a segar les messes o tallar herba i consisteix en una fulla de ferro acerat, corba, tallant o dentada en la seua part còncava i fixada a un mànec de fusta. falcat [faá’kat]: Conjunt d’espigues que omplen la mà del segador amb cada dos o tres cops de falç i que es deixa en terra per a poder continuar segant. falçó [faá’so]: Podadora de fulla en forma de falç menuda que s’usa per a tallar el raïm. farol [fa’ȍǣá]: Caixa que té una o més cares de vidre, dins la qual es posa un llum al racer del vent. fato [‘fato] : Conjunt de coses que es porten, que es carreguen. fava [fa’ȕa]: Llavor, fruit de la favera. favera [fa’ȕeȍa]: Planta anual (Vicia faba), conreada per les propietats alimentoses de les seues llavors, les faves, i dels seus llegums tendres. fem [‘fem]: Adob per als camps format pel jaç dels animals domèstics barrejat amb els seus excrements i descompost per la fermentació. femar [fe’maȍ]: Tirar el fem al camp. fesol [fe’zǣá]: Llegum comestible de la bajoquera.

Joan Antoni Verge Caballer

113

fesolera [fe’zoáeȍa]: Planta herbàcia anual de fruits en llegum de la família de les papilionàcies (Phaseolus vulgaris) que produeix els fesols. fita [‘fita]: Pedra o altre senyal clavat a terra que assenyala el límit d'una heretat, d'una contrada, etc. forcat [foȍ’kat]: Peça davantera de la polligana d’un sol animal formada per dos barres llargues unides per la part posterior en forma de U. freno [‘fȍeno]: Mecanisme que serveix per a aturar o alentir el moviment del carro. Peça de fusta curta i gruixuda que va articulada amb la màquina de frenar el carro i que aplicant-se a la llanda de la roda produeix per fricció i pressió la frenada de la roda. gangalla [gaƾ’gaȜa] : Peça de ferro que es posa a manera de tascó dins l’ull d’una aixada o una altra eina de mànec, per subjectar fortament aquest amb el ferro de l’eina. ganxo [‘gan_tȒo]: Rascles per traure pedra. ganxos [gan_tȒos]: Eina per cavar el fem més sòlid. garba [‘garȕa]: Feix d’espigues tallades i lligades que generalment es compon d’entre deu o onze gavelles. garbejar [garȕe’߯aȍ] / [garȕed’߯aȍ]: Portar, carretejar, les garbes del camp a l'era. garbó [gar’ȕo]: Munt de 40 o 50 feixos. gavell [ga’ȕeȜ]: Munt de brossa i llenya menuda tapat de terra que es cremava per adobar la terra. gavella [ga’ȕeȜa]: Feix menut de blat, conjunt de falcades. gentilla [d߯eƼ’tiȜa]: Llavors en forma de disc, molt alimentoses d’una herba de la família de les papilionàcies (Lens culinaris ssp. esculenta), que fa llegums curts. girar (lo blat) [߯i’ȍaȍ]: Alçar i deixar caure amb les forques la batuda damunt l’era perquè es bata millor. griva [‘gȍiȕa]: Estri que consisteix en un receptacle el fons del qual és ple de forats iguals, que serveix per a separar objectes de grandor desigual, deixant passar els uns i retenint els altres. griveta: griva de mida més menuda que pot fer servir una persona tot sola. guixa [‘giȒa]: Llavor de la guixera. guixera [gi’Ȓeȍa]: Planta lleguminosa anual de la família de les papilionàcies (Lathyrus sativus), conreada i subespontània, les llavors de la qual, les guixes, blanques o verdoses, són emprades com a aliment per a les persones i, sobretot, per al bestiar. jornal [d߯oȍ’naá]: Mesura superficial agrària equivalent a l'extensió de terra que es pot treballar amb animals en un dia. Mesura agrària equivalent a 3.333 m2. / El que cobra una persona per la seua feina.

114

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

cistelles i cistells

cocó

premsa i cofins

colleró

corbelles i soquetes

corriola

Joan Antoni Verge Caballer

cresol

cobertor

cudolar

dalla

cullers i escorredores

115

116

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

jornaler [d߯oȍna’áeȍ]: Persona que treballa a jornal. llagó [Ȝa’Ȗo]: Aixada més ampla que l’ordinària que s’utilitza per cavar la terra poc dura, esp. per a girar el solc quan es rega. llança [‘Ȝansa]: Podall llarg per treure romigueres o brossa. llançol [Ȝan’soá]: Peça gran de forma de filat amb la qual es tenia recollida la palla per portar-la amb el carro. llaona [Ȝa’ona]: aixada de ferro molt ample, quasi quadrat, que té un canó de ferro on encaixa el mànec. llaor [Ȝa’oȍ]: Part del fruit que, desenvolupant-se en condicions adequades, dóna naixença a una planta. llaurador [Ȝawȍa’ðoȍ]: Persona que llaura la terra. / Conreador del camp; pagès. També en diuen del propietari d’una terra. llaurar [Ȝaw’ȍaȍ]: Fer solcs (a la terra) amb la polligana o una màquina llauradora. llaurar de cap-alçat [Ȝaw’ȍaȍ ðe kaȕal’sat]: Llaurar fent els solcs per la part més curta de la finca o del tros. lligar [Ȝi’Ȗaȍ]: Estrènyer plegats (diferents objectes o parts d'un objecte) perquè no es puguin separar, envoltar (un paquet, etc.), perquè no es puga desfer, amb una corda, un cordell, una cadena, etc. maça [‘masa]: Eina consistent en un tros de fusta dura travessat per un mànec afectant la forma d'un martell. / Eina de fusta per a esclafar els tarrossos. mal llaurat [‘maȜ:aw’ȍat]: Tros que no s’ha llaurat bé. male(s)a [ma’áea]: Bosc baix espès. Tros de terra no conreat on creixen espontàniament mates i arbustos. mall [‘maȜ]: Martell gros de mànec llarg, que es fa servir per asclar la llenya. mànec [‘manek]: Part adaptada a una eina, a un instrument, per on s'agafa en servir-se'n. manoll [ma’noȜ]: Quantitat d'espigues que cap en una mà per tallar-les amb la falç. màquina d’ensofatar [‘makina ðansofa’taȍ]: Instrument format per un depòsit metàl·lic del qual surt un tub pel qual ix el sulfat per sulfatar els arbres o plantes. marraixa [ma’rajȒa]: Atuell per a contenir líquids que és un cànter de fusta encercolat de ferro amb l’ansa i el galet de ferro. mas [mas]: Casa de camp on habiten els que treballen una finca rústica. maser [ma’zeȍ]: Masover, que habita en un mas. masia [ma’zia]: Vegeu mas. messes [‘meses]: conjunt de cereals que estan a punt per a ser segades. mesura [me’zuȍa]: Nom d’una de les mesures del blat. mig doble [‘mid߯ do’ȕle]: Nom d’una de les mesures del blat.

Joan Antoni Verge Caballer

117

miger [mi’d߯eȍ] / [mi’߯eȍ]: Persona que conrea les terres d’una altra persona i es reparteix amb ella els fruits a mitges. minjador [min_d߯a’ðoȍ]: Bossa que es penja, ple de civada o altre menjar, al cap d’un animal, de manera que la boca d’aquesta hi vaja dins i puga menjar. monyo (de la panolla) [mo’ȁo ðe áa pa’noȜa]: Cabells rogencs que surten de la part superior de la panolla. mòssa [‘mǣsa]: buit produït en el tall d’un instrument (ganivet, estral...). mosso [‘moso]: Pal damunt del qual descansa el braç del carro quan aquest està desjunyit. munt [‘mun]: Conjunt de coses les unes sobre les altres formant una elevació. negret [ne’Ȗȍet]: Tipus de fesol. nuc [‘nuk]: Entrellaçament estret de les parts d'un o més cossos prims i flexibles (fils, cordells, cordes, cintes, etc.) que, en estirar un dels caps, ordinàriament s'estreny encara més. nugar [nu’Ȗaȍ]: Lligar fent nucs. ordi [ǣȍði]: Cereal cultivat de la família de les gramínies (Hordeum vulgare), emprat en la preparació de la cervesa. Se’n feia el pa de saranyanos. orellera [oȍe’Ȝeȍa]: Cadascuna de les dos peces llargueres, de ferro o de fusta, que van al costat del dental de l’aladre i serveixen per a eixamplar els solcs o llevar-ne les herbes. pala [‘paáa]: Eina formada per una làmina de ferro de forma comunament rectangular, trapezial o corba, amb una certa concavitat, adaptada a un mànec més o menys llarg segons l'ús al qual es destina. / També es diu així la pala usada per a fangar. / La de batre és de fusta. pallissa [pa’Ȝisa]: Lloc on es guarda la palla. pallús50 [pa’Ȝus]: Conjunt de fragments de parallofes i arestes del cereal, que es formen després de la batuda. panís [pa’nis]: Gramínia d'origen oriental (Setaria italica), de tronc dur, de fulles amples i de flors en tirs gran i inclinat. panolla [pa’noȜa]: Espiga del panís. parallofa51 [paȍa’Ȝǣfa]: Coberta prima que cobreix el gra. pedrenyera [peðȍe’ȁeȍa]: Pedra de sílex que va clavada a la part de baix del trill. per atri (treballar) [peȍ ‘atȍi]: Treballar per a algú, per a una altra persona. perpal [per’paá]: Barra de ferro o de fusta per a aixecar objectes pesants tot fent palanca. pésol [‘pezoá]: Llegum de la pesolera. 50 51

L’ALDT recull també la paraula «coà» amb aquest significat, que nosaltres no hem recollit. L’ALDT recull la variant «parellofa».

118

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

didaleres

didals

empelt

ensofradores de mà

engerra

entauladores

espardenyes

Joan Antoni Verge Caballer

estenalles

collars i esquelles

estidores d’esporgar

estidores d’una mà

estraletes

falçó

falçonets de tallar raïm

119

120

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

pesolera [pezo’áeȍa]: Herba que s’enrama (Pisum sativum), de flors blanques i llegums amb moltes llavors redonetes comestibles. pic [‘pik]: Eina que consisteix en una peça de ferro o acer acabada en punta en un o en els dos extrems, sovint lleugerament encorbada, amb un mànec de fusta que passa per l'ull que hi ha entre els dos extrems. picar (guixes) [pi’kaȍ]: Batre els llegums, esp. les guixes. piu [‘piw]: Peça de metall que travessa l’eix de la roda del carro i fa que s’aguante. plantar [plaƼ’taȍ]: Fixar a terra (un plançó, un esqueix, etc.), perquè hi arrele; enterrar llavors, bulbs, etc., (d'una planta) perquè hi cresca. polligana [de dental][poȜi’Ȗana ðe ðeƼ’taá]: Arada de forcat. Instrument compost essencialment d’una peça on va fixada la rella, i d’un espigó on va junyit l’animal que estira, i que serveix per remoure i girar la terra abans de sembrar. polliganer [poȜiȖa’neȍ]: Persona que treballava per a un amo llaurant al camp. porca [‘poȍka]: Tros de terra comprés entre arbres. porgar [poȍ’Ȗaȍ]: Deixar net el gra de qualsevol brossa passant-lo per la griva. primera rella [pȍi’meȍa ‘reȜa]: Primera passada amb la polligana. Se’n fa una segona i una tercera. procurador [pȍokuȍa’ðoȍ]: Persona encarregada de portar finques grans. punxó [pun_’tȒo]: Estaca que acaba en punta per un costat i també en forca per a aguantar les romigueres i poder-les tallar sense punxar-se. quarta [‘qwaȍta]: Una quarta part del jornal. racó [ra’ko]: Tros de terra que queda sense llaurar, en arribar a la partició. raio [‘rajo]: Raig de la roda. ramal [ra’maá]: Corda que es lliga als morros d’una bèstia de càrrega per tenir-la subjecta o conduir-la. rebuda [re’ȕuða]: La collita de l’any. regadiu [reȖa’ðiw]: Camp que es rega. regueró [reȖe’ȍo]: Vegeu carrilà. rella [‘reȜa]: Peça de ferro tallant fixada a la plligana, que serveix per a obrir el solc. repelar [repe’áaȍ]: Traure les males herbes del camp, birbar. riba [‘riȕa]: Marge, vora o límit d’una extensió superficial, especialment quan fa desnivell i que està fet de pedra. ribàs [ri’ȕas]: Quan la riba només és de terra, sense pedra. roda [‘rǣða]: Peça circular rígida, capaç de girar al voltant d'un eix, fix o giratori, que passa pel seu centre. rompre [‘rompȍe]: Donar la primera rella de l’any a una terra.

Joan Antoni Verge Caballer

121

rostoll [roú’toȜ]: Part de les tiges de blat, de sègol, d'ordi, etc., que queden al camp després de la sega. // Camp després de la sega abans que s'hi faça una nova operació. rípio [‘ripjo]: Reble, conjunt de trossos de pedra menuts que s’usen per a reomplir buits entre les pedres grosses quan es fa una riba o una paret. rutlo [‘ruáo]: Cilindre de pedra que estira una bèstia de càrrega i que serveix per aplanar l’argila del sòl de l’era quan es desfà per la pluja. samuga [sa’muȖa]: Aparell compost de dos barres unides per dos travessers que se subjecta damunt el selló d’una bèstia de càrrega i serveix per al transport de garbes, rama, etc. lligant-se la càrrega amb dos cordes que s’entrecreuen passant per les dites barres. sària [‘saȍja]: Recipient, generalment d'espart, que forma bossa a cada un dels seus extrems i que serveix, posat de través damunt una bèstia de càrrega, per a transportar coses. sarió [sa’ȍjo]: Espècie de sària quadrada usada per a posar el menjar del matxo. secà (terra de) [se’ka]: Terra que no es rega. secar-se52 [se’kaȍse]: Pansir-se el blat a causa de la boira. sedàs [se’ðas]: Estri semblant a un garbell, consistent en una griva de forats menuts, que serveix per a passar farina, guix, etc. segadora [seȖa’ðoȍa]: Màquina agrícola emprada per a segar, especialment cereals. segar [se’Ȗaȍ]: Tallar amb la falç o altra eina les messes o l'herba. seller [se’Ȝeȍ]: Munt de garbes que es feien quan s’arribava a l’era per a trillar. selló / silló [se’Ȝo] / [si’Ȝo]: La peça més davantera del bast (espècie de sella que va al llom d’un animal de càrrega), de cuiro en forma de mitja lluna, que va col·locada immediatament davant l’arçó anterior. sembrar [sem’bȍaȍ]: Escampar, plantar, en la terra preparada per a rebre-la, la llavor. sembrar a eixam [sem’bȍaȍ aj’Ȓam]: Sembrar agafant una sarpada de gra i tirantla al vol. serrutx de dos mans [seru’tȒ de ðoz ‘mans]: Serra que consisteix en una fulla llarga d’acer rígida que té una vora dentada i un mànec a cada costat per a ser utilitzat per dues persones. serrutxet [seru’tȒet]: Serra que consisteix en una fulla d'acer rígida que té una vora dentada i va fixada pel seu cap més ample a un mànec de fusta. solc [‘soák]: Cavitat longitudinal que fa la polligana en la superfície de la terra.

L’ALDT recull la forma «tabaco». Nosaltres hem preguntat per aquesta paraula amb aquest significat i ens han assegurat que no la coneixien.

122

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

ferros

forca de forn de calç

figues de pala

forrellats

forcat

Joan Antoni Verge Caballer

freno, aros, baranes del carro

fruiteres

gaiatos

griva i porgador

garrafa

llasses

llaona

123

124

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

soqueta [so’keta]: Esclopet de segador dins del qual es posaven uns quants dits per protegir-los del tall de la falç. sostovar [soúto’ȕaȍ]: remoure alguna cosa per tal que les seues parts no estiguen tan juntes, per ex. la palla durant la batuda. soto [‘sǣto] / [‘soto]: Vegeu entaulat. tall de l’aixa(da) [‘taȜ ðeáaj’Ȓa]: Part de l’aixada o una altra eina de tall que talla. tanca(da) [taƾ’ka]: Tros de terra treballada limitat per un ribàs. Sin. de bancal. tarròs [ta’rǣs]: Tros menut i solt de terra compacta. tartana [taȍ’tana]: Carruatge de dos rodes, amb coberta i seients laterals. tascó [tas’ko]: Tros de fusta, de ferro, etc., que serveix per a esberlar pedra, per asclar la llenya de soques molt grans amb la maça, fer forta una cosa dins una altra introduint-lo en un interstici, etc. / Part principal del dental que té forma triangular. taula [‘tawáa]: Trill, instrument que consisteix en una taula que porta encastades una sèrie de pedres de pedrenyera o pedres fogueres, emprat en la batuda per a capolar la palla. tauleta [taw’áeta]: Fusta plana de la part de davant (i també la del darrere) d’un carro. tavalló [taȕa’Ȝo]: Part més alta del solc. tiranda [ti’ȍaƼda]: Qualsevol de les dos corretges de la brida amb què hom governa el cavall, la mula... tiràs [ti’ȍas]: Eina que consisteix en un tros de fusta plana fixada transversalment a l'extrem d'un mànec llarg, i que serveix per a arreplegar el gra a l’era abans de ventar-lo. tractor [tȍak’toȍ]: Vehicle automòbil potent amb rodes que s'adhereixen fortament al terreny, que serveix per a arrossegar la rella i altres instruments i màquines agrícoles. triança [tri’ansa]: Forca, pal amb dos o tres puntes en un extrem que serveix per a regirar, apilotar, etc., palla, fems, etc., agafar i carregar garbes, etc. triança espessa [tȍi’ansas’pesa]: Forca de cinc o sis pues. trill [‘tȍiȜ]: Corró cilíndric o troncocònic, de pedra o de fusta, armada de llenques de ferro que va rodant sobre l’erada estirat per l’animal. ull / ullal [‘uȜ] [u’Ȝal]: Forat que té el ferro d’un martell o una altra eina per on passa el mànec. varal [ba’ȍaá]: Barra horitzontal dins de la qual van ficats els caps superiors de les estaques de la barana del carro. vareta [ba’ȍeta]: Rama prima i llarga, neta de fulles, usada com a bastó per pegar les bèsties perquè caminen. varilla [ba’ȍiȜa]: Cada un dels bastons que formen les baranes d’un carro.

Joan Antoni Verge Caballer

125

vela [‘bİáa]: Coberta de lona que porten alguns vehicles destinada a protegir allò que transporten de les inclemències del temps. vencill [ben’siȜ]: Lligam, esp. el que es fa amb cames de blat, de ginesta, etc., per a lligar garbes o feixos d'herba. ventar [beƼ’taȍ]: Tirar enlaire (la batuda) perquè el vent separe del gra la palla, el pallús, etc. ventrera [beƼ’tȍeȍa]: Corretja que va per baix del ventre de l'animal. verduguet [beȍðu’Ȗet]: Vegeu vareta. 1.2. Indústries relacionades amb l’agricultura La vinya aixanglot53 [ajȒaƾ’glǣt]: Porció de raïm que conté alguns grans, carroll de raïm. // També és un raïm amb pocs grans. // Raïm menut, no madur, que queda sense collir quan es verema. aixeta [aj’Ȓeta]: Tros de canó ajustat a l'extrem d'una conducció d'aigua o de qualsevol altre fluid, o adaptat a l'orifici d'un recipient, proveït d'una peça mòbil (generalment giratòria), la qual, segons la seua posició, intercepta el pas del fluid o permet que surta. agarrar [aȖa’raȍ] : Arrelar, per ex. un cep. aro [‘aȍo]: Cèrcol metàl·lic que uneix les dogues d’una bota. arrova [a’rǣȕa]: Unitat de mesura de líquids (vi i oli) equivalent a 10 litres i es divideix en quatre quarterons. atrapijar / trapijar54 [atȍapi’߯aȍ] / [tȍapi’߯aȍ]: Xafar el raïm amb els peus per fer-ne sortir el vi. banyes55 [‘baȁes]: Apèndix enrevoltillats que creixen en els sarments. blanc [‘báaƾ]: Vi de color molt clar. També es diu del vi producte del most barrejat amb esperit i sucre que no arriba a fermentar. barrina de clotar [ba’rina ðe klo’taȍ]: Barrina gran que es feia servir per a foradar clots per a clavar la verga. bocoi [bo’kǣj]: Bóta bastant gran que, a igualtat de diàmetre, té menys alçària que una bóta ordinària. bodega [boðe’Ȗa]: Establiment on es venia vi a l’engròs. Quan tenien el vi nou posaven un ram de pi a la porta. 53 54

L’ALDT recull la variant [antȒaƾ’glot].

L’ALDT recull la forma «[tȍapi’߯aȍ]». Curiosament queda aquesta forma com una reliquia només referida a la vinya, ja que quan es refereix a les banyes dels animals fan servir el castellanisme qüernos. 55

126

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

llévens

mangranes

manises

màquina d’ensofrar

màquina d’ensofatar

marraixó

Joan Antoni Verge Caballer

maces de desfer terrossos

maces de picar fesols, cigrons...

matxos pitos

mota del pou

mesures

127

128

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

bodegó [boðe’Ȗo]: Vegeu bodega. bord [‘boȍt]: Branca de la vinya sense sarments. borratxera [bora’tȒeȍa]: Embriaguesa. borratxo [bo’ratȒo]: Persona que ha begut molt líquid alcohòlic. borró [bo’ro]: Inici de brot que surt al tronc i a les branques i que conté, el que seran les branques, les fulles i les flors. bóta [‘bota]: Recipient de fusta més llarg que ample, de secció transversal circular major en el centre que en els extrems, les bases del qual són dos peces circulars de fusta i la superfície lateral està formada per dogues encorbades i ajuntades mantingudes unides amb cèrcols de fusta o ferro, que serveix per a guardar i transportar vi i altres líquids. boto [‘boto]: Bot de pell per tenir vi o oli. brema [‘bȍema]: Collita dels raïms. / El temps en què es fa. brisa [‘bȍiza]: Subproducte obtingut de l'elaboració del vi, constituït per la rapa, la pell, el pinyol i la polpa del raïm. canasta [ka’naúta]: Recipient fet de canyes o vímets entreteixits de forma troncocònica invertida i de boca rodona i molt ampla que s’utilitza per traginar raïm, etc. carratell [kara’teȜ]: Boteta d'uns 30 litres. cep [‘sep]: La planta que produeix els raïms. cimalet [sima’áet]: Bastó per transportar portadores. cofí [ko’fi]: Cabàs pla, d'espart, com l'usat per a posar-hi la brisa al temps de premsar-la. cooperativa [kopeȍa’tiȕa]: Unitat econòmica de producció, de comercialització o de consum que pertany als mateixos usuaris dels seus serveis. Especialment el local on es porten els productes del camp: raïm, olives... cup [‘kup]: Recipient generalment d'obra sobre el qual es trepitja el raïm i on el most es transforma en vi. doga [‘doȖa]: Qualsevol de les fustes que formen el cos d'una bóta, d'un barril, etc., i es mantenen unides amb cèrcols (aros). dolç [‘dols]: Vi de gust ensucrat. encerat [anse’ȍat]: Peça gran de tela resistent que es posa al carro per depositarhi la verema. ensofradora [ansofȍa’ðora]: Instrument format per un depòsit metàl·lic amb una sortida per on ix el sofre per ensofrar els ceps. escombro [as’kombȍo]: Raïm que quedava quan es collia el raïm de taula perquè no tenia vista, i que s’arreplegava per a fer vi. espollogar [aspoȜoȖaȍ]: Treure els pàmpols (d'un cep, d'una vinya). estaca [as’taka]: Branca d’un arbre plantada al costat d’una parra perquè s’hi enfile.

Joan Antoni Verge Caballer

129

estidores d’una mà [esti’ðoȍez ‘duna’ma]: Estisores per a collir el raïm o per a tallar les vergues de la vinya. falçó [faá’so]: Mena de falç menuda usada esp. per a tallar raïms a la verema. fargala(da) [faȍȖa’áa]: Solatge del vi. fermentar [feȍmeƼ’taȍ]: Sofrir un procés de transformació d'un substrat orgànic produït pels enzims de llevats, bacteris o fongs. gra [gȍa]: Qualsevol de les baies que forma un raïm. llac [‘Ȝak]: Recipient generalment d’obra on es recollia el most que sortia de xafar el raïm; es trobava al costat del cup. mare de cep56 [‘maȍe ðe ‘sep]: Sarment que es fica doblegat a terra i es torna a fer sortir per formar un cep nou. mig tocat [‘mitȒ to’kat]: Eufemisme de borratxo. mitja arrova [‘mi߯a ’rǣȕa]: Unitat de mesura de líquids equivalent a la meitat d’una arrova. mona [‘mona]: Eufemisme de borratxera. monastrell [monaú’tȍeȜ]: Varietat de raïm de gust regular procedent de l’Empordà.. most [‘moút]: Suc del raïm espremut abans que fermente i es torne vi. negre [‘neȖȍe]: Vi de color molt fosc. pampa [‘pampa]: Fulla del cep. panera [pa’neȍa]: Recipient rectangular o ovalat fet generalment de joncs o de vímets, per a portar-hi raïm. parra [‘para]: Planta de vinya cultivada en forma alta, enfiladissa. pinyol [pi’ȁǣá]: Part interna, llenyosa, d'un fruit carnós, que sol correspondre a l'endocarpi. planter [plaƼ’teȍ]: Vinya jove. portadora [poȍta’ðoȍa]: Atuell generalment de fusta i amb dos anses laterals usat generalment per a transportar la verema. poval [po’ȕaá]: Recipient de fusta, de zenc, etc., de figura de con truncat o cilíndrica, amb una ansa semicircular que la subjecta per dos punts diametralment oposats de la seua base superior, el qual serveix per a pouar i transportar aigua o altres materials. premsa [‘pȍensa]: Màquina disposada de manera que entre dues de les seves parts pot agafar i comprimir alguna cosa, i serveix per a esclafar, esprémer, estampar, imprimir, etc. premsar [pȍen’saȍ]: Sotmetre a l'acció d'una premsa. 56

L’ALDT recull amb aquest significat tres solucions: «amugronat», «murgó» i «probatge», cap de les quals han estat corroborades pels nostres informants.

130

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

maça i morter

nuvolà

orinals

pales de ventar

pales de pa

palo-santo

panolles de panís

Joan Antoni Verge Caballer

pany

pedra dâ&#x20AC;&#x2122;esmolar

pastera, rasqueta, sedassos i taunellet

pedra salera

131

132

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

puntat [puƼ’tat]: Vi que comença a agrejar. quarteró [kwaȍte’ȍo]: Unitat de mesura de líquids equivalent a un quart d’arrova. raïlat [raiáat]: Cep jove raïm [ra’im]: Fruita comestible de la vinya (Vitis vinicola), formada per un conjunt de baies sucoses més o menys rodones (grans de raïm). ranci [‘ransi]: Vi que té millor qualitat quant més vell es torna. rapa [‘rapa]: Raïm despullat dels grans. remolque [re’moáke]: Vehicle enganxat a un cotxe motor i remolcat per aquest. sarment [saȍ’men]: Branca de cep quan està tallada. soca [‘sǣka]: Part llenyosa del cep. tallar (la verga) [ta’Ȝaȍ]: Separar-la del cep amb les estisores de podar. taverna [ta’ȕİȍna]: Establiment o botiga on es ven vi i altres begudes al detall. térbol [‘terȕoá]: Dit d'un fluid que té en suspensió partícules d'una substància estranya que li lleven la limpidesa, la transparència. tonell [to’neȜ]: Bóta gran de fusta per a tenir líquids. tresbalsar (el vi) [tȍezbaásaȍ]: Treure el vi del recipient on es troba per posar-lo en un altre. tronc [tȍoƾ]: Vegeu soca. vermadors / bremadors [beȍma’ðos] / [bȍema’ðos]: Persones que veremen. verga [‘beȍȖa]: Branca de cep. vermar /bremar [beȍ’maȍ] / [bȍe’maȍ]: Collir els raïms (d'una vinya). vernassa [beȍ’nasa]:Varietat de raïm també coneguda a altres llocs com garnatxa. vi [‘bi]: Suc de raïms fermentat. vi de ram [‘bi ðe ‘ram]: vi fet a casa. Es diu així perquè quan les cases que en produïen el posaven a la venda, col·locaven una rama de pi a la porta. vinagre [bi’naȖȍe]: Líquid que prové de la fermentació acètica del vi o d'altres productes alcohòlics (sidra, cervesa, etc.), compost principalment d'aigua i d'àcid acètic, emprat com a condiment, preservatiu, etc. vinya [‘biȁa]: Conjunt de ceps plantats. // També és el tros de terra on estan plantats. L’olivera acarrejar [akare’߯aȍ]: Transportar alguna cosa. arbre [‘aȕȍe]: Planta perenne de tronc elevat i llenyós que ordinàriament presenta branques a partir de certa altura.

Joan Antoni Verge Caballer

133

argín / enginy [aȍ’߯in] / [an’߯iȁ]: Part d’una premsa de viga per a olives. ascalfir [askal’fiȍ]: Alterar-se un producte per la calor, per estar massa tancat (p. ex. les olives dins del sac). baixos [‘bajȒos]: Conjunt de matèries que estaven en suspensió dins un líquid i que resten dipositades al fons del recipient o conducte. bassa [‘basa]: Lloc on es fa reposar l’oli. Cup. bastó [baú’to]: Vara de fusta que es fa servir per a fer caure les olives a cops. bordim [boȍ’ðim]: Brot bord que naix a la soca o branques de l’arbre i que no fa fruit. boriol (de) [de ȕo’ȍjǣá]: Nom que s’aplica a una varietat d’olivera. borronar [boro’naȍ]: Les plantes, treure borrons. branca [bȍaƾ’ka]: Qualsevol de les parts en què es divideix i se subdivideix la tija d'una planta i, en particular, el tronc dels arbres. brotar [bȍo’taȍ]: Una planta, treure brots. cabàs [ka’ȕas]: Receptacle fet de llata, d'espart o de goma, amb dos anses, que serveix per a transportar terra, pedres, sorra, etc. o olives. canetera [kane’teȍa]: Nom que s’aplica a una varietat d’olivera. canya [‘kaȁa]: Planta perenne de la família de les gramínies (Arundo donax), forta i de gran desenvolupament, de fulles amples i flors agrupades en panícula terminal que es fa servir, ben repelada, per a fer caure les olives a cops. carrerona [kare’ȍona]: Nom que s’aplica a una varietat d’olivera cimal [si’maá]: Branca principal més o menys vertical, esp. la que s’alça més que les altres o la que es deixa a l'arbre tallant les altres. cofí [ko’fi]: Cabàs pla, d'espart, com l'usat per a posar-hi l'oliva mòlta al temps de premsar-la. collidor [koȜi’ðoȍ]: Eina semblant a un rasclet de mà que serveix per a collir olives. collidors [kuȜi’ðos]: Persones que cullen. collir [ko’Ȝiȍ]: Arrencar el fruit de la planta. També s’utilitza en el sentit de donar cops a les branques perquè caiguen les olives. engerra [an_’d߯İra]: Atuell gran de terrissa cuita de boca ampla, la secció circular del qual va augmentant fins a certa distància de la boca i després va disminuint fins a la base. escala [as’kala]: Aparell compost de dos muntants de fusta o metall disposats paral·lelament o en convergència i units per una sèrie de travesses que serveixen d’esglaons per a pujar i baixar. esporgar [aúpoȍ’Ȗaȍ]: Netejar (una planta) de les branques inútils o supèrflues. També tallar les rames que surten més.

134

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

pedrenyeres d’una taula de batre

pintetes

pendientes o candaos

perxa o palomilla

pica

picaports

pitxer

Joan Antoni Verge Caballer

pitxers

portadora

punxons

raios i cubo dâ&#x20AC;&#x2122;una roda de carro

ribes i garrofers

samuga

sardines de casco o de pipeta

sĂ ria

135

136

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

farga [‘faȍȖa]: Nom que s’aplica a una varietat d’olivera que es fa molt grossa i que produeix unes olives mitjanceres, llargarudes amb una petita depressió al mig. fulla [‘fuȜa]: Qualsevol dels òrgans laminars de creixement limitat, ordinàriament verds, que surt lateralment de la tija o de les branques d'una planta. mola [‘mǣáa]: Qualsevol de les dos pedres circulars que componen el molí ordinari, una mòbil que es fa rodar sobre l'altra fixa. moldre [moá’dȍe]: Reduir a pols o a fragments menuts o extreure el líquid per compressió i fricció entre dos cossos durs i de superfície aspra. molí [mo’ái]: Màquina de moldre olives o gra. // Edifici on es mol. moliner [moái’neȍ]: Persona que té al seu càrrec un molí o persona que hi treballa. mostra [‘mǣútȍa]: Flor de l’olivera en el seu estat inicial. moure [‘mǣwȍe]: Començar a brotar, a créixer els brots d’una planta. oliva [oái’ȕa]: Fruit en drupa de l'olivera. olivera [awái’ȕeȍa] / [oái’ȕeȍa]: Arbre de fulla persistent, menuda i grisenca (Olea europaea), cultivat pel seu fruit a la regió mediterrània. olivera borda [awái’ȕeȍa ‘ȕoȍða] / [oái’ȕeȍa ‘ȕoȍða]: Olivera que fa uns fruits molt menuts i de mala qualitat que no es poden aprofitar per al consum humà. parar (lo sac) [pa’ȍaȍ]: Acció d’obrir bé la boca del sac per abocar-hi les olives. pell57 [‘peȜ]: Part de fora del tronc. porgador [poȍȖa’ðoȍ]: Instrument compost d’un bastiment de fusta en el qual va muntat un conjunt de fils de ferro i que serveix per porgar les olives. raïl [ra’iá]: Part inferior d'una planta, generalment enfonsada a terra, que creix en sentit oposat al tronc, desproveïda de fulles i òrgans de reproducció, i que serveix per a fixar la planta al sòl i absorbir l'aigua i altres substàncies nutrients. rajar [ra’߯aȍ]: produir oli les olives. rama [‘rama]: Branca amb fulles. remolta [re’mǣƺta] / [re’moƺta]: Residus de l’oliva que queden dins dels cofins després de la primera premsada i que passen altra volta al molí per a repremsarlos. remulla [re’muȜa]: Rames i llenya prima que es recull després d’esporgar. sac [‘sak]: Receptacle de roba, ordinàriament de xarpellera, fet doblegant-ne un tros rectangular, cosint els voravius i deixant obert un costat, que forma la boca, la qual es reforça fent-hi un doblec. 57 L’ALDT recull la forma «crosta», que no era emprada amb aquest significat pels postres informants.

Joan Antoni Verge Caballer

137

soca [‘sǣka]: Part llenyosa de l’arbre. solatge [so’áad߯e]: Vegeu baixos. sombra [‘sombȍa]: Part definida de l'espai a la qual la interposició d'un cos opac priva d'arribar els raigs de llum provinents d'un cos lluminós. tirar [ti’ȍaȍ]: Donar cops a les branques perquè caiguen les olives. toldo [‘toáðo]: Espècie de manta o de llençol de roba de cànem o de jute, i modernament de plàstic, que serveix per a aplegar les olives, les garrofes, etc. trencar [tȍeƾ’kaȍ]: Fer trossos (una rama, p. ex.) aplicant-li la força. tronc [‘tȍoƾ]: Vegeu soca. ull [‘uȜ]: Brot, tany, naixent. ullastre [u’Ȝaútȍe]: Vegeu olivera borda. vilar [bi’áaȍ]: Camp d’oliveres. El blat amassar [ama’saȍ]: Treballar la pasta per a fer pa. banderilla [baƼde’ȍiȜa]: Barreta de pa allargada i prima. barra [‘bara]: Peça de pa de forma allargada. besat (pa) [be’zat]: Pa que queda amb un forat a la crosta que s’ha fet al desenganxar-lo perquè dos pans s’havien enganxat mentre es coïen. bessons [be’sons]: Els dos pans que havien estat enganxats mentre es coïen. blan (pa) [‘blan]: Pa suau, que no oposa resistència a la pressió. bocadillo [boka’ðiȜo]: Pa menut ovalat amb un solc tot al llarg en la seua part superior. cendre [‘sİƼdȍe]: Passar la farina pel sedàs. cendrer58 [seƼ’dȍeȍ]: Racó del forn on quedava dipositada la cendra. crosta [‘kȍǣúta]: Capa externa dura que cobreix una cosa de matèria més molla o blana. escombrall [askom’bȍaȜ]: Utensili format per un feix de branquetes, posat a l’extrem d’un mànec llarg que serveix per a escombrar el fron i netejar-lo de cendra abans d’enfornar. escombrar59 [askom’bȍaȍ]: Netejar la cendra i el caliu del forn empenyent a un costat amb un escombrall. 58

L’ALDT dóna aquest nom a l’escombra del forn. Els nostres informants no van reconéixer aquest significat. 59 En aquest sentit s’usa escombrar en tot el domini. Quan es tracta d’‘escombrar’ altres llocs, s’utilitza la paraula «agranar». Aquesta darrera és la que recull l’ALDT per a definir aquesta acció. Els nostres informants han insistit que quan es tractava del forn, ‘escombraven’.

138

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

sedàs

serrutxets d’esporgar

simalets

sombrero de burro

soquetes

tascons

taula

Joan Antoni Verge Caballer

tiràs i triança

tomates de penjar

topins

bergantí

triseta

ulleres de matxo

139

140

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

florit (pa) [flo’ȍit]: Pa que té floridura, polseta blavosa a causa de la humitat. forn [‘foȍ]: Lloc tancat dins el qual es produeix calor per la combustió de carbó, de gas, etc., amb diverses obertures, que serveix per coure el pa. forn de pa [foȍ ðe ‘pa]: Establiment on es ven pa. forner [foȍ’neȍ]: Persona que té forn per a coure el pa o que fa el pa, però no qui el ven. llesca [‘Ȝeska]: Porció més o menys prima que es treu d'un pa tallant-lo de banda a banda. llescar [Ȝes’kaȍ]: Fer llesques. llevadura [Ȝeȕa’ðuȍa]: Llevat industrial, que ja ve preparat. llevat [Ȝe’ȕat]: Massa fermentada que es mescla amb una altra per fer-la fermentar. La que es feia servir quan es pastava a casa. molla [‘mǣȜa]: Part interior blana del pa i altres coses que tenen crosta. molles [‘mǣȜes]: Partícula de pa que es desprèn en partir-lo. pa [‘pa]: Aliment fet de farina pastada amb aigua, generalment fermentada, i cuita al forn, esp. el fet amb farina de blat. / La peça de pa, de forma i pes determinats, que resulta de cada una de les porcions de pasta que es posen al forn. pala [‘paáa]: Eina formada per una làmina de fusta o de ferro de forma comunament rectangular adaptada a un mànec llarg per a entrar o treure el pa del forn. paleta [pa’áeta]: Estri consistent en una planxa metàl·lica de forma acanalada proveïda d'un mànec curt, que serveix per a manejar la farina. panader [pana’ðeȍ]: Persona que ven pa. panaderia [panaðe’ria]: Vegeu forn de pa. pasta(da) [paú’ta]: Acció de pastar d'un cop una determinada quantitat de matèria. pastera [paú’teȍa]: Moble rectangular i amb tapa, que servia, entre d'altres funcions, per a pastar el pa. pastera(da) [paúte’ȍa]: Tot el procés de pastar el pa, fer-lo i portar-lo al forn. punteta [puƼ’teta]: La punta del pa. raixat [raj’Ȓat] / [raj’Ȓ+ at]: Classe de pa en forma de mitja lluna que per damunt porta ametles i sucre. rasqueta [ras’keta]: Paleta de ferro que servia per rascar la pasta enganxada a les parets de la pastera. redó (pa) [re’ðo]: Pa que té forma redona. rosegó [roze’Ȗo]: Tros de pa que es deixa després d'haver-lo començat a menjar. / Tros menut de pa.

Joan Antoni Verge Caballer

141

sedàs [se’ðas]: Atuell semblant a una griveta, consistent en una tela clara muntada en un cèrcol (aro), que serveix per a passar farina, etc. sec (pa) [‘sek]: Pa que està molt dur, que costa de rosegar. sòl (del pa) [‘sǣá]: Part de baix del pa. taulellet / taunellet [tawáe’Ȝet] / [tawne’Ȝet]: Fusta on es treballava la pasta per a fer pa.. tiràs [ti’ȍas]: Peça de ferro posada formant angle o ganxo a l’extrem d’un mànec llarg, que serveix per remoure el caliu del forn. ull [‘uȜ]: Cada un dels forats o clots que es produeixen en la massa o la molla del pa. ullós [u’Ȝos]: Que té ulls, forats, com ara el pa, etc. xusquet [tȒus’ket]: Panet menut, especialment emprat per fer entrepans. 1.3. Els vegetals Les verdures all / allet [‘aȜ] / [a’Ȝet]: Gra d’all. all [‘aȜ]: Planta perenne de la família de les liliàcies (Allium sativum), conreada als horts, d'olor forta característica. all porro [‘aȜ ‘poro]: Herba molt semblant al porradell (Allium porrum), cultivada pels seus bulbs. all sol [‘aȜ ‘sǣá]: Vegeu allet. àpit [‘apit]: Herba d'hort cultivada de la família de les apiàcies o umbel·líferes (Apium graveolens). asbargina / albargina [azbaȍ’d߯ina] / [alȕaȍ’d߯ina]: Fruit de l'asbarginera. asbarginera [azbaȍ’d߯ineȍa]: Planta anual herbàcia de la família de les solanàcies (Solanum melongena), cultivada als horts pels seus fruits comestibles, carnosos i de color morat. bleda [‘bleða]: Planta cultivada de la família de les quenopodiàcies (Beta vulgaris var. vulgaris), de fulles radicals, grans, amb el pecíol i el nervi mitjà molt desenvolupats, que es mengen com a verdura. borraina [bo’rajna]: Herba de la família de les boraginàcies (Borago officinalis), espontània o més rarament cultivada, de florida primerenca i flors blaves i grosses, de fulles comestibles, que sovint és utilitzada com a remeiera. bròcul [’bȍǣkuá]: Hortalissa de la família de les crucíferes, amb la inflorescència hipertrofiada, densa i de branques carnoses. És de color morat. cabeça [ka’ȕesa]: Bulb format per diversos grans de l’all. carabassa [kaȍa’ȕasa]: Fruit de la carabassera, que s'usa en l'alimentació de les persones i en la del bestiar.

142

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

carabassera [kaȍaȕa’seȍa]: Herba de la família de les cucurbitàcies (Cucurbita pepo), d'origen americà, de gran port, de tija ajaguda, fulles lobulades i flors grogues campanulades, que es cultiva pels seus fruits, les carabasses. carabasseta [kaȍaȕa’seta]: Carabassa menuda i tendra, fruit de la Cucurbita maxima oblonga. carlota [kaȍ’áǣta]: Herba de la família de les umbel·líferes (Daucus carota, ssp. sativus), conreada per la seua arrel dobla de color de carabassa. carxofa [kaȍ’tȒǣfa]: Fruit comestible de la carxofera. ceba [‘seȕa]: Bulb de planta herbàcia bulbosa (Allium cepa), que té una olor i aroma característics, de múltiples usos culinaris i medicinals. ceba tendra [‘seȕa ‘tİƼdȍa]: Ceba collida abans d'hora. coent [ko’en]: Que produeix una sensació anàloga a la d'una cremada; excessivament picant; que cou. col [‘kǣl]: Nom donat a les diverses estirps cultivades derivades, per selecció, de la planta silvestre (Brassica oleracea), que són hortalisses comestibles. colflor [‘kǣl’flǣȍ]: Varietat cultivada de la col (Brassica oleracea var. botrytis subvar. cauliflora), d'inflorescència extraordinàriament desenvolupada i que presenta una massa carnosa gairebé sempre blanca. colombro [ko’áombȍo]: Fruit allargat i berrugós d’una planta cucurbitàcia (Cucumis sativus), anual, proveïda de circells. encisam rullet60 [ansi’zam ru’Ȝet]: Herba hortícola (Cichorium endivia), de fulles radicals arrissades i retallades, i de tiges amples i abraçadores, molt apreciada en les amanides. ensisam [ansi’zam]: Herba hortense de la família de les compostes (Lactuca sativa), de fulles grans i blanes, de la qual es cultiven diverses varietats. esparraguera [aspara’Ȗeȍa]: Planta (Asparagus officinalis), proveïda de fulles molt menudes en forma d'escametes, que produeix els espàrrecs comestibles. espàrrec [as’parek] / [es’parek]: Brot tendre comestible de l'esparreguera. espinac [aspi’nak]: Herba cultivable (Spinacia oleracea), amb les fulles en roseta que es mengen com a verdura. julivert [d߯oái’ȕİȍt] / [߯uái’ȕİȍt]: Herba de la família de les umbel·líferes (Petroselinum crispum o P. hortense), que s’usa com a condiment. madura [ma’ðuȍa]: Dit d'un fruit pervingut al seu desenvolupament complet, les llavors del qual són aptes per a la germinació. monyatera [mo’ȁateȍa]: Planta (Ipomoea batatas) que fa monyatos. monyato [mo’ȁato]: Arrel tuberosa rica en fècula i sucre de la monyatera. mora(da) [mo’ȍa]: De color entre roig i blau, com el suc de les móres. 60

L’ALDT ho recull com «endívia».

Joan Antoni Verge Caballer

143

nap [‘nap]: Arrel comestible carnosa o prima segons les varietats (Brassica napus). pataca [pa’taka]: Tubercle de la pataquera, nutritiu i molt feculent. pataquera [pata’keȍa]: Planta solanàcia (Solanum tuberosum), de tija subterrània tuberosa i tija aèria herbàcia, oriünda de l'Amèrica del Sud, cultivada en gran escala pels seus tubercles, les pataques. pebre [‘peȕȍe]: Condiment de gust picant obtingut del fruit dessecat del pebrer. peçó [pe’so]: Cua que uneix la carxofa a la carxofera, tronxo. peladura [peáa’ðuȍa]: Porció de pell llevada d’una fruita o d’altra cosa pelada. pell [‘peȜ]: Vegeu peladura. penca [‘pen_ka]: Part més carnosa i comestible de la fulla de la penquera. És un ingredient principal de l’olla. penquera [peƾ’keȍa]: Herba de la família de les compostes (Cynara scolymus), cultivada per les seues penques comestibles. pesteta [peú’teta]: Varietat de la primentonera, de fruits menuts i allargats, molt coent. primentó [pȍimeƼ’to]: Fruit comestible de la primentonera. primentonera [pȍimeƼto’neȍa]: Herba anual (Capsicum frutescens), cultivada pels seus fruits, els primentons. rabano [‘raȕano]: Arrel carnosa cònica comestible de la ravenera (Raphanus sativus). rastre d’alls [raú’tȍe ‘ðaȜtȒ]: Trena de joncs, d'espart, etc., on se subjecten per les cues una partida d'alls. remolatxa [remo’latȒa]: Planta de la família de les quenopodiàcies (Beta vulgaris var. crassa), conreada per la seua arrel grossa i carnosa, emprada per a obtenir el sucre de taula i en l'alimentació humana i del bestiar. roig / roja [‘rǣtȒ] // [‘rǣ߯a] / [‘rǣd߯a]: Color extrem de l'espectre solar tocant el color de taronja. roja [‘rǣ߯a] / [‘rǣd߯a]: Sinònim de (tomata) madura. semar [se’maȍ]: Fer perdre la força, la frescor, esp. una planta. tomata [to’mata]: Fruit comestible de la tomatera. tomata de penjar [to’mata ðe pen_’߯aȍ]: Varietat de tomata menuda i sobretot la que es penja per conservar-la. tomata fresca [to’mata ‘fȍeska]: La tomata que es posa a l’amanida. tomatera [toma’teȍa]: Herba oriünda de l'Amèrica del Sud (Solanum lycopersicum), cultivada pel seu fruit, la tomata. verd [‘bİȍt]: Del color de l'herba tendra o d'un color parescut més o menys clar. verda [‘bİȍða]: Dit de la fruita o verdura que no ha acabat de madurar.

144

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

xerivia [tȒeȍi’ȕia]: Herba (Pastinaca sativa ssp. sativa), cultivada per la seua arrel grossa, cònica i comestible, emprada com a verdura i com a farratge. Plantes, arbustos, bolets alfàbiga [al’faȕiȖa]: Planta anual herbàcia de la família de les labiades (Ocimum basilicum), molt olorosa, de fulles enteres i flors blanques o rosades, sovint cultivada. argilaga [aȍd߯i’áaȖa]: Arbust de la família de les papilionàcies (Genista scorpius), molt espinós, grisenc, de fulles simples i escasses, flors grogues que s'obren a la primavera i fruit en llegum. baladre [ba’áaðȍe]: Arbust de la família de les apocinàcies (Nerium oleander), de fulles coriàcies, lanceolades i verinoses i de flors grosses, rosades, purpúries o blanques. boga [‘bǣȖa]: Nom donat a diverses espècies del gèn. Typha, de la família de les tifàcies, plantes herbàcies que es fan als aiguamolls i a les aigües de curs lent, on formen part dels canyissars, les fulles de les quals poden ser teixides per a fer-ne seients de cadira, cistells, etc. boletes de ginebra [bo’áetez de d߯i’neȕȍa]: Fruit de la ginebra. canella [ka’neȜa]: Escorça marronosa i aromàtica del canyeller emprada principalment en confiteria i també com a aromatitzant en perfumeria. card [‘kaȍt]: Nom donat a diverses plantes herbàcies dels gèn. Carduus i Cirsium de la família de les compostes, de fulles espinoses. cepell [se’peȜ]: Nom donat a diversos arbustos i mates del gèn. Erica, de la família de les ericàcies, de fulles menudes i dures. clavell [kla’ȕeȜ]: Nom donat tant a la flor com a la planta sencera de les diferents espècies del gèn. Dianthus, de tiges nuoses, fulles estretes i oposades i flors amb cinc pètals en les espècies espontànies o més en les varietats ornamentals obtingudes per selecció artificial. clavellina [klaȕe’Ȝina]: Planta del clavell, esp. les varietats, com Dianthus caryophyllus, de flors dobles i cultivades com a ornamentals. clavellinera [klaȕe’Ȝineȍa]: Planta que fa les flors anomenades clavells. cotó [ko’to]: Fibra tèxtil natural, blanca i suau que recobreix les llavors de diferents plantes malvàcies, esp. les de Gossypium. cotó en pèl [ko’to n ‘pİá]: Cotó descruat, blanquejat i disposat en napa, per a usos sanitaris. dàlia [‘daája]: Flor de qualsevol planta herbàcia pertanyent al gèn. Dahlia, família de les compostes. espígol [as’piȖoá]: Planta aromàtica mediterrània (Lavandula officinalis).

Joan Antoni Verge Caballer

145

fonoll [fo’noȜ]: Herba alta aromàtica (Foeniculum vulgare), flors grogues, fruits que s'empren com a aromatitzants i brots comestibles quan són tendres. fresa [‘fȍeza]: Fruit col·lectiu comestible de la maduixera en què el receptacle floral, esdevingut carnós i aromàtic, suporta els petits fruits aqueniformes. fresera [fȍe’zeȍa]: Planta que fa les maduixes. ginebra [d߯i’neȕȍa]: Arbret o arbust de la família de les cupressàcies (Juniperus communis ssp. communis), de fulles linears punxants, amb una ratlla blanquinosa a la cara superior i gàlbuls de color blau fosc emprats en farmàcia i per a aromatitzar la ginebra. ginesta [d߯i’neúta]: Arbust de la família de les papilionàcies (Spartium junceum), de branquillons verds, fulles menudes i flors grogues. gínjol / angínjol [‘d߯in_߯oá] / [an_‘d߯in_߯oá]: Fruit del ginjoler. ginjoler / enginjoler [d߯in_d߯o’leȍ] / [an_d߯in_d߯o’leȍ]: Arbret de la família de les ramnàcies (Zizyphus jujuba). gladiolo [gla’ðjoáo]: Nom donat a les espècies conreades de la família de les iridàcies (Gladiolus cardinalis i afins). hedra [‘eðȍa]: Liana de la família de les araliàcies (Hedera helix), proveïda d'arrels adventícies per mitjà de les quals s'arrapa als arbres i a les parets, de fulles llises, coriàcies i lobulades, flors en umbel·la i fruits negres en baia, freqüent en indrets ombrívols. herba colera [‘eȍȕa ko’áeȍa]: Card les inflorescències del qual serveixen per fer la quallada. herba de matxo [‘eȍȕa ðe ‘matȒo]: Nom donat al gènere d'herbes Urtica, les quals solen créixer en conreus abandonats i entre runes, de fulles oposades, dentades, cobertes, així com les tiges, de pèls urents. jasmí [d߯az’mi]: Arbust de la família de les oleàcies (Jasminum officinale), de fulles oposades i de flors blanques i oloroses. junc [‘d߯uƾk]: Nom donat a diverses herbes monocotiledònies de llocs humits, que fan tiges verdes, assimiladores sense fulles, o amb fulles semblants a les tiges. llicsó [Ȝik’so]: Nom donat a diverses herbes lactíferes de la família de les compostes, del gèn. Sonchus. lliri [‘Ȝiȍi]: Nom de diferents plantes monocotiledònies de belles flors, moltes de les quals són aromàtiques i es cultiven en jardineria. lliri blau [‘Ȝiȍi ‘ȕlaw]: Flor de la planta Iris germanica. malva [‘malȕa]: Nom de diferents espècies de plantes dels gèn. Malva i Lavatera.

146

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

margarita [maȍȖa’ȍita]: Nom donat a les plantes compostes Chrysanthemum frutescens i Callistephus chinensis, conreades en jardineria, de flors en capítols amb una vistosa corona de lígules blanques o d'altres colors. matissa [ma’tisa]: Arbret o arbust mediterrani de la família de les anacardiàcies (Pistacia lentiscus), de fulles dures i persistents. móra [‘moȍa]: Fruit complex, comestible, de la romiguera, compost de nombroses drupes menudes disposades sobre un receptacle cònic. ortiga [oȍ’tiȖa]: Vegeu herba de matxo. regalíssia [reȖa’áisja] / [riȖa’áisja]: Herba lleguminosa de flors blaves, rizoma dolç, llarg i cilíndric, utilitzat com a edulcorant (Glycyrrhiza glabra). romer [ro’meȍ]: Mata aromàtica de la família de les labiades (Rosmarinus officinalis), de fulles menudes i flors d'un blau clar. romiguera [romi’Ȗeȍa]: Liana llenyosa o arbust intricat de la família de les rosàcies (Rubus ulmifolius), dominant a les bardisses, de tiges amb agullons, flors blanques o rosades, el fruit dels quals és la móra. rosa [‘rǣza]: Flor de roser. roser [rǣ’zeȍ]: Nom de les plantes del gèn. Rosa, de la família de les rosàcies, de troncs agullonats i flors de colors diversos. roser bord [ro’zeȍ ‘boȍt]: Varietat R. canina, de la família de les rosàcies, de troncs agullonats i flors menudes blanques, que es fan sobretot a les bardisses. rovella [ro’ȕeȜa]: Herba anual (Papaver rhoeas), híspida, de flors solitàries amb quatre pètals rojos, que creix sobretot en els sembrats. rovelló [roȕe’Ȝo]: Nom donat als bolets comestibles (Lactarius sanguifluus, L. vinosus, L. semisanguifluus), de barret amb zones concèntriques, en forma d'embut, carn granelluda, làtex de color vinós, que es fan a les pinedes. saborija [saȕo’ȍi߯a]: Herba aromàtica de la família de les labiades (Satureja hortensis), emprada en medicina i com a condiment, sobretot per a posar olives. safrà [sa’fȍa]: Herba bulbosa (Crocus sativus), cultivada pels seus estigmes emprats en medicina i com a espècia. sàlvia [‘salȕja]: Mata aromàtica de la família de les labiades (Salvia officinalis), de flors grans, violàcies, amb el llavi superior de la corol·la comprimit. timó [ti’mo]: Planta de la família de les labiades (Thymus vulgaris), molt aromàtica. trévol [‘tȍeȕoá]: Farratge bord (Trifolium pratense). visc [‘bisk]: Planta llenyosa (Viscum album), de fulles d'un verd groguenc i baies blanquinoses, que creix hemiparàsita sobre pins, avets i planifolis. / Substància viscosa que se n’extreu dels seus fruits i que s’emplea als paranys per als tords i altres aus menudes.

Joan Antoni Verge Caballer

147

Les fruites abircoc / abricoc [aȕiȍ’kǣk] / [aȕȍi’kǣk]: Fruit de l’abircoquer. abircoquer / abricoquer [aȕiȍko’keȍ] / [aȕȍiko’keȍ]: Arbre de la família de les rosàcies (Prunus armeniaca), de fulles arrodonides i grans flors blanques, que es cultiva pels seus fruits comestibles. abresquilla [aȕȍes’kiȜa]: Fruit de l’abresquillera. És el préssec primer, més menut i més dolç que l’ordinari. abresquillera [aȕȍeski’Ȝeȍa]: Arbre fruiter caducifoli (Prunus persica) de flors rosades i fruits carnosos, les abresquilles. agre-dolç (de l’) [‘aȖȍe ‘ðols]: Varietat de poma. alborso / asborço [al’ȕoȍso] / [az’ȕoȍso]: Fruit de l’asborcer. asborcer [azȕoȍ’seȍ]: Arbret perennifoli de la família de les ericàcies (Arbutus unedo), de fulles planes i de flors blanques, de corol·la en forma d'esquella, els fruits del qual són els alborsos. borra [‘bora]: Pelet que fa la pell de l’abresquilla. canyís [ka’ȁis]: Reixat fet de canyes, vímets, etc. que es feia servir, entre altres funcions, per a assecar figues. castell (del) [kaú’teȜ]: Varietat de pera. cirer [si’ȍeȍ]: Arbre dels boscos frescals (Prunus avium), de fulles simples i dentades i flors blanques, molt cultivat pels seus fruits, les cireres. cirera [si’ȍeȍa]: Fruita del cirer. clementina [klemeƼ’tina]: Varietat de mandarina. codony [ko’ðoȁ]: Fruit del codonyer. codonyer [koðo’ȁeȍ]: Arbret caducifoli de la família de les rosàcies (Cydonia oblonga), de fulles ovades i fruits comestibles, els codonys. coll de dama (de) [‘kǣȜ de ‘ðama]: Varietat de figa. ercolina [eȍko’lina]: Varietat de pera figa [‘fiȖa]: Infructescència de la figuera, esp. la que ve al començament de la tardor, de forma de pera, tova i rogenca de dins, amb innombrables fruits menudíssims, i coberta d'una pell verdosa, morada o negra. figa de pala [‘fiȖa ðe ‘paáa]: Fruit de la figuera de pala. figuera [fi’Ȗeȍa]: Arbre de la família de les moràcies (Ficus carica), de fulles grans, lobulades, conreat pels seus fruits (figues). figuera de pala [fi’Ȗeȍa ðe ‘paáa]: Planta de la família de les cactàcies (Opuntia ficus-indica), de fruits comestibles, que té la tija formada per articles aplatats. formatget (del) [foȍma’߯et] / [foȍma’d߯et]: Varietat d’abresquilla. fruita [‘fȍujta]: Nom que es donava abans a la fruta.

148

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

fruta [‘fȍuta]: Fruit comestible. gallo / gallet [‘gaȜo] / [ga’Ȝet]: Qualsevol de les parts separades per membranes de què consten certs fruits com la taronja. garroferal (de) [garofe’ȍaá]: Varietat d’abresquilla. llima [‘Ȝima]: Fruit de la llimera. llimera [‘Ȝimeȍa]: Arbre (Citrus limon), de fulles persistents i fruits d'un groc pàl·lid, les llimes. mandarina [maƼda’ȍina]: Fruit del mandariner, arbret (Citrus nobilis), de fulles persistents i coriàcies i fruits carnosos, les mandarines, pels quals és cultivat. mangrana [maƾ’gȍana]: Fruit del mangraner. mangraner [maƾgȍa’neȍ]: Arbret (Punica granatum), de fulles simples coriàcies i llustroses, de flors d'un roig fort i de fruits comestibles, les mangranes. meló [me’áo]: Fruit comestible de la melonera. meló de cristià [me’áo ðe kȍis’tja]: Vegeu meló. meló de moro [me’áo ðe ‘mǣȍo]: Fruit de la sindriera, planta herbàcia cultivada (Citrullus lanatus), de tija ajaguda, que fa un fruit gros, esfèric, comestible, amb abundants llavors. melocotó [meáoko’to] / [meáaka’to] / [moáoko’to]: Abresquilla d’una classe més dura. melona [me’áona]: Meló de moro més allargat. melonera [meáo’neȍa]: Planta de la família de les cucurbitàcies (Cucumis melo), que fa melons. molla blanca (de la ) [‘mǣȜa ‘ȕlaƾka]: Varietat d’abresquilla caracteritzada pel color de la polpa. molla groga (de la) [‘mǣȜa ‘gȍǣȖa]: Varietat d’abresquilla caracteritzada pel color de la polpa. nàbel [‘naȕeá]: Varietat de teronja. nabelina [naȕe’áina]]: Varietat de teronja. napolitana [napoái’tana]: Varietat de figa. nyespra [‘ȁeúpȍa]: Fruit del nespler, comestible quan és passat. nyesprer [ȁeú’pȍeȍ]: Arbre exòtic (Eriobotrya japonica), de fullatge persistent que fa fruits de color taronja, acíduls i comestibles. nyespro [‘ȁeúpȍo]: Fruit del nyesprer. palo-santo [pa’áo ‘saƼto]: Fruit comestible del palo-santo, arbre caducifoli de la família de les ebenàcies (Diospyros kaki), de fulles amples i fruit comestible en forma de baia, d'aparença exterior semblant a la tomata. papo (del) [‘papo]: Varietat de figa. pera [‘peȍa]: Fruit de la perera.

Joan Antoni Verge Caballer

149

perera [pe’ȍeȍa]: Arbre fruiter caducifoli (Pyrus communis), de flors blanques i fruits en pom, les peres. pinyol [pi’ȁǣá]: Part interna, llenyosa, d'un fruit carnós, que sol correspondre a l'endocarpi. poma [‘poma]: Fruit de la pomera. pomera [‘pomeȍa]: Arbre caducifoli (Pyrus malus), que fa fruits comestibles, les pomes. primerenca [pȍime’ȍeƾka]: Que ve abans del temps ordinari. / Varietat de pera. pruna [‘pȍuna]: Fruit de la prunera. pruna d’escaldar [‘pȍuna ðaskaá’daȍ]: És llargueta, grogosa, s’escalda i s’asseca posteriorment. prunera [pȍu’neȍa]: Arbre fruiter caducifoli (Prunus domestica), cultivat pels seus fruits, les prunes. sandia [saƼ’dia]: Fruit de la sindriera, planta herbàcia cultivada (Citrullus lanatus), de tija ajaguda, que fa un fruit gros, esfèric, comestible, amb abundants llavors. sant Joan (de) [san_d߯u’Ȗan]: Varietat de pruna i de poma. seca (figa) [‘fiȖa ‘seka]: Figa que ha perdut tota l’aigua. serva [‘seȍȕa]: Fruit de la servera. servera [seȍ’ȕeȍa]: Arbre caducifoli (Sorbus domestica), de fulles imparipinnades i fruits comestibles, les serves. suc [‘suk]: Líquid contingut en el fruit de certes plantes, d'on pot extreure's per pressió, cocció o altre procediment. talla(da) [ta’Ȝa]: Llesca, tros tallat d’una fruita comparable a una llesca. tardana [taȍ’ðana]: Que ve o madura tard (oposat a primerenc/a). teronger [teȍǣn_߯eȍ]: Arbre del grup dels cítrics (Citrus cinensis), de fulles coriàcies persistents, flors aromàtiques amb els pètals blancs i fruits comestibles, les teronges. // També en diuen a l’arbre que fa mandarines. teronja [te’ȍǣn_d߯a]: Fruit del teronger, globulós, dolç o agredolç, aromàtic, d'un color groc vermellós. Els arbres abellota / abillota [aȕe’Ȝǣta] / [aȕi’Ȝǣta]: Fruit de la carrasca, del roure i de totes les altres plantes del gèn. Quercus, sec, indehiscent i monosperm, proveït d'una cúpula. amarga (ametla) [a’maȍȖa]: De sabor característicament desagradable, com el fel. ametla [a’meáa]: Fruit de l’ametler.

150

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

ametla tendra [a’meáa ‘tİƼdȍa]: Fruit de l'ametler quan encara té l’interior sense endurir. ametler [ame’áeȍ]: Arbre de la família de les rosàcies (Prunus dulcis o Amygdalus communis), molt cultivat a la regió mediterrània, de fulles caduques i lanceolades, flors blanques o roses molt primerenques, fruit en drupa de carn eixuta, l'ametlló, i llavor comestible, l'ametla. anoguer [ano’Ȗeȍ]: Arbre caducifoli cultivat i subespontani (Juglans regia), de fulles grans, imparipinnades, i fruits comestibles, les anous. anou [a’nǣw]: Fruit de l’anoguer. avellana [aȕe’Ȝana]: Fruit de l’avellaner. avellaner [aȕeȜa’neȍ]: Arbust de la família de les betulàcies (Corylus avellana), de branques flexibles i de fulles grans, pubescents i doblement dentades. aveto [a’ȕeto]: Arbre de la família de les pinàcies (Abies alba), de talla elevada, capçada cònica i fulles disposades en dos rengles. boles de ciprer [bo’áez de si’pȍeȍ]: Fruit del ciprer. bosc [‘bǣsk]: Lloc poblat d'arbres. bruna (garrofa) [ga’rǣfa ‘ßȍuna]: Varietat de garrofa de color més fosc. carrasca [ka’raska]: Arbre del gèn. Quercus, de la família de les fagàcies, de fulla sempre verda, coriàcia i de fulla curta. carrascal [ka’raskaá]: Bosc de carrasques. castanya [kaú’taȁa]: Fruit del castanyer. castanyer [kaúta’ȁeȍ]: Arbre caducifoli de la família de les fagàcies (Castanea sativa), corpulent, de fusta preuada, lleugera, de fulles grans, lanceolades i serrades, flors agrupades en aments erectes i fruit envoltat per un pelló coriaci i espinós que conté d'una a tres castanyes. ciprer [si’pȍeȍ]: Arbre del grup de les coníferes (Cupressus sempervirens), sempre verd, ordinàriament de capçada alta i estreta, fulles en forma d'escata menuda, fruits en gàlbul, cultivat en parcs, jardins i cementiris. collir (ametles)61 [ko’Ȝiȍ a’meáes]: Fer caure les ametles de l’arbre. crosta [‘kȍǣúta]: Embolcall llenyós de certs fruits. desmai [dez’maj]: Arbre ornamental (Salix babylonica), amb branques penjants, llargues i primes. empelt [am’peƺ]: Part que es lleva d'un arbre per empeltar-lo en un altre. empeltar [ampeƺ’taȍ]: Inserir (una part d'un arbre proveïda d'una o més gemmes) en una branca o tronc d'un altre arbre de manera que s'estableixi entre ambdós una unió permanent. 61

A més d’aquesta variant, l’ALDT dona la de «perxar», que era desconeguda per als nostres informants.

Joan Antoni Verge Caballer

151

faig [‘fatȒ]: Arbre forestal caducifoli de l'Europa humida (Fagus sylvatica), d'escorça llisa i grisenca, fulles ovades, enteres i translúcides. gallo [‘gaȜo]: Part comestible de l’ametla. garrofa [ga’rofa]: Fruit del garrofer. garrofer [garo’feȍ]: Arbre de la família de les cesalpiniàcies (Ceratonia siliqua), de fulles persistents, paripinnades, conreat pels seus fruits o garrofes. ´ [garo’fi]: Llavor del garrofer. garrofi incendi [in’sİƼdi] / [an’sİƼdi]: Foc gros que crema una casa, un bosc, etc., que es propaga, que fa estralls. lledó [Ȝe’ðo]: Fruit del lledoner. lledoner [Ȝeðo’neȍ]: Arbre caducifoli de la família de les ulmàcies (Celtis australis), de fulles asimètriques, fruits negres, drupacis i comestibles, però poc apreciats. llorer [Ȝo’ȍeȍ]: Arbre (Laurus nobilis), de fulles persistents i lanceolades, fruits en baia, cultivat com a ornamental i aromàtic. mamó [ma’mo]: Brot tendre que neix de la soca de l’ametler. És bord i no produeix fruit. margalló [maȍȖa’Ȝo]: Es dóna el nom de margalló només a la soca de la palmera autòctona (Chamaerops humilis), de fulles palmatipartides, que s'empren per a fer graneres, sàries, estores, etc. om [‘om]: Arbre caducifoli (Ulmus minor), de fulles asimètriques i dentades i fruit alat, que es fa sobretot en indrets humits. palmera [pal’meȍa]: Arbre exòtic (Phoenix dactylifera), de fulles coriàcies pinnatipartides i de baies oblongues i comestibles, anomenada també palmera de dàtils. / També es dóna aquest nom al margalló (Chamaerops humilis). pelar [pe’áaȍ]: Traure la pell que cobreix l’ametla. pi [‘pi]: Nom dels arbres pertanyents al gèn. Pinus, del grup de les coníferes. pija [‘pi߯a] / [‘pid߯a]: Pal amb forma de forca que serveix per aguantar una rama massa carregada. pinar [pi’naȍ]: Lloc poblat de pins. pinotxa [pi’notȒa]: Conjunt de fulles de pi caigudes a terra. pinya [‘piȁa]: Òrgan fructífer dels pins. pinyonet [piȁo’net]: Llavor del pi, esp. del pi pinyoner, de forma el·lipsoïdal i crosta molt dura. rasina [ra’zina]: Substància orgànica apegalosa que surt del tronc del pi. sebina [se’ȕina]: Arbre de la família de les pinàcies (Abies alba), de talla elevada, capçada cònica i fulles disposades en dos rengles. surera [su’ȍeȍa]: Arbre mediterrani de la família de les fagàcies (Quercus suber), semblant a la carrasca, l'escorça del qual és el suro.

152

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

suro [‘suȍo]: Escorça de la surera. / Tros d'aquesta escorça. tombar ametles [tom’baȍ a’meáes]: Vegeu collir ametles. xop [‘tȒop]: Arbre caducifoli (Populus nigra), de capçada allargada i de fulles romboïdals, que creix en terres humides, principalment a les riberes. 1. 4. Els animals domèstics aixatràs [ajȒa’tȍas]: Manera de dir al cavall o altre animal de càrrega que recule. abeurall [a’ȕewȍaȜ]: Menjar per als porcs. adomar [aðo’maȍ]: Amansir, fer dòcil un cavall feréstec. aiguat62 (ou) [aj’Ȗwat]: Vegeu ou ruïn. animals de pluma [ani’maáz de ‘pluma]: Conjunt d’animals de ploma. arri [‘ari]: Manera de dir al cavall o altra havaria que camine. aveall [aȕe’aȜ]: Bassa o recipient amb aigua que se situa al camp per atreure els ocells a beure i poder-los caçar amb el filat. aventar63 [aȕeƼ’taȍ]: Atacar algú un animal, esp. un gos. bacó [ba’ko]: Mamífer ungulat domèstic derivat del porc fer o senglar, de cos gros, pell dura i coberta de cerres fortes, musell llarg i mòbil, orelles caigudes, potes curtes, i cua curta i prima. baconera [bako’neȍa]: Corral destinat a la cria del porc. bana(da) [ba’na]: Un ramat d’eugues. barba64 [‘baȍȕa]: Plec penjant que fa la pell de sota del coll dels galls i gallines. bel [‘bİá]: Veu de l’ovella i la cabra. belar [be’áaȍ]: Cridar de l’ovella i la cabra. blanca (botifarra) [‘blaƾka]: Botifarra en què redomina la carn magra i no hi posen sang. blanquet [blaƾ’ket]: Botifarra feta amb les parts més greixoses del porc i amb pinyons. boca(d)o [bo’kaw]: Instrument de ferro que es lliga a les tirandes i que posat a la boca dels matxos o l’haveria serveix per frenar-los. boç [‘bos]: Entrelligat de corretges, de corda o de fil d’aram, que posen envoltant la boca dels gossos o altres animals (nosaltres ho hem recollit referit als porcs) perquè no mosseguen. botifarra [buti’fara]: Budell ple de carn de porc trinxada, espècies i sal. 62

L’ALDT recull la forma «ou podrit». L’ALDT recull aquesta forma amb el significat de «excitar, irritar un gos» i no en aquest. De fet totes dos formes són recollides amb aquests significats al DCVB, per tant és lògica la confusió o duplicitat. 64 L’ALDT recull la forma «barberes». 63

Joan Antoni Verge Caballer

153

bram [‘bȍam]: Veu del burro. bramar65 [bȍa’maȍ]: Cridar de la vaca i el burro. bramit [bȍa’mit]: Vegeu bram. budell [bu’ðeȜ]: Qualsevol de les parts en què es considera dividit el tub intestinal. bufa [‘bufa]: Part del cos on es recullen els orins. burret [bu’ret]: Cria del burro. burro/a [bu’ro] / [bu’ra]: Mamífer solípede (Equus asinus) més menut que el cavall, les cerres del coll i de la cua més curtes, orelles molt llargues, que fa la funció sobretot de bèstia de càrrega. cabestre [ka’ȕeútȍe]: Corda que es lliga al cap d'un cavall o d'un animal de càrrega per a menar-lo o fermar-lo. caçador [kasa’ðoȍ]: Persona que caça per ofici o per entreteniment. caçar [kasaȍ]: Buscar, perseguir (els animals) per capturar-los o matar-los. cacarejar [kakaȍe’d߯aȍ]: Cridar de la gallina. cacareo / cacareig [kaka’ȍeo] / [kaka’ȍetȒ]: Veu de la gallina. cansala(da) [kansa’la]: Gras del porc, comprés entre la pell i la carn. cant [‘kan]: Veu del gall. cantar [kan’taȍ]: Cridar del gall. carn pica(da) [‘kaȍ pi’ka]: Carn que ha passat per la picadora. casco [‘kasko]: Unglot de cavall, matxo, burro, etc. catalana [kata’áana]: Botifarra de carn grassa. catxapet [katȒa’pet]: Cria del conill. catxorret [ka’tȒoret]: Cria del gat, del gos o de qualsevol altre animal d’aquest tipus. cavall [ka’ȕaȜ]: Mamífer solípede (Equus caballus), que es distingeix dels animals afins (ase, zebra) per tenir el bescoll i la cua poblats de pèls llargs i abundants, el coll més arquejat i el cap i les orelles relativament més menudes. ceba (botifarra de) [de ‘seȕa]: Botifarra feta amb sang i molta ceba. cep / cepet [‘sep] / [se’pet]: Parany per a agafar animals. cepillo [se’piȜo]: Instrument que consisteix en un gran nombre de cerres, de crins, de brins rígids, etc., plantats en una placa de fusta o d'altra matèria dura que serveix per a netejar i fregar. cerdet [seȍ’ðet]: Cria del porc. cerdo [‘sİȍðo]: Vegeu bacó. clara [kla’ȍa]: Matèria albuminosa transparent que volta el rovell de l'ou. 65 L’ALDT diu que els cavalls també bramen. Els nostres informants ens van dir que els cavalls no bramen, relinxen.

154

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

clavell [kla’ȕeȜ]: Cresta de gall plana i amb puntes als dos costats. clot [‘klot]: Lloc on es dipositen els excrements de les bèsties. coç [‘kos]: Acció d'alçar i llançar violentament endarrere una o ambdues potes posteriors un cavall, un ase, un mul, etc.; cop que es dóna amb aquest moviment. collar [ko’Ȝaȍ]: Coagular, fer tornar sòlid un fluid. colom [ko’áom]: Nom donat a diversos ocells de la família dels colúmbids. colomet66 [koáo’met]: Colom jove. cona [‘kona]: Pell grossa i dura, esp. la de la cansalada o del pernil. conill/a [ko’niȜ] / [ko’niȜa]: Mamífer de la família dels lepòrids (Oryctolagus cuniculus), més menut que la llebre, d'orelles llargues, potes posteriors més llargues que les anteriors, del qual es coneixen nombroses varietats domèstiques. conillet [koni’Ȝet]: Vegeu catxapet. corral [ko’raá]: Lloc tancat, en les cases o en el camp, esp. el destinat a tenir-hi bestiar. / També es diu del lloc o cobert que serveix de jóc de les gallines. córrer (la burra) [‘koreȍ]: Acoblar-se el mascle amb la femella. covar [ko’ȕaȍ]: Estar un au sobre els ous per donar-los la calor necessària al desenvolupament de l'embrió. cresta [‘kȍeúta]: Excrescència carnosa que tenen damunt el cap el gall, la gallina, etc. criar [kȍi’aȍ]: Expel·lir la femella el fetus que portava dins el ventre. crosta [‘kȍǣúta]: Part externa calcària de l'ou. cutxo vine [‘kutȒo ‘ȕine]: Manera de cridar el gos. detall [de’taȜ]: Plat de carn, embotits i altres productes frescos del porc que s’envia després de la matança, com a obsequi, a la casa de parents i amics de la família que ha mort el porc. embutxa(d)o [embu’tȒao]: Llom de porc posat sencer en salmorra i adobat amb pebre vermell o cuit, embotit dins un budell. esbarrar [azba’raȍ]: Espantar, fer fugir un animal, fer que se’n vaja fent-li temor. escopeta [asko’peta]: Arma de foc portàtil que consisteix en un o dos canons de ferro muntats en una peça de fusta on hi ha la clau o les claus per a disparar, usada principalment per a la caça. espoló [aspo’áo] / [espo’áo]: Unglot punxegut situat en la part posterior del tars dels mascles de les gallinàcies. esquena [as’kena]: Llom del cavall o del burro. estaca [aú’taka]: Pals o barres on s’aguanten plantades o ajocades les gallines. estríjol [aú’tȍid߯oá]: Raspall amb pues de ferro per netejar la pell del cavall. fem d’aixerri [‘fem daj’Ȓİri]: Excrement de cabra i ovella. fem de conill [‘fem de ko’niȜ]: Excrement de conill. 66

L’ALDT recull també la forma «colomí».

Joan Antoni Verge Caballer

155

fementa [fe’meƼta]: Excrements d’un animal. femer [fe’meȍ]: Vegeu clot. filat [fi’áat]: Xarxa per a caçar. fortiu [foȍ’tiw]: Caçador il·legal, que caça d’amagat. fuet [fu’et]: Llonganissa llarga i prima deixada assecar. fura [‘fuȍa]: Mamífer carnívor de la família dels mustèlids (Mustela putorius), menut, de cos llarg i flexible, de pèl gris, emprat en la caça del conill. furgar [‘fuȍȖaȍ]: Excavar la terra amb el morro, com fan els porcs i altres animals. furó [fu’ȍo]: Mascle de la fura. gall [‘gaȜ]: Mascle d'una espècie d'ocells de la família dels fasiànids (Gallus domesticus), que té el cap adornat amb una cresta carnosa vermella, carúncules vermelles i penjants a cada costat de cara, bec curt i arcat, plomatge abundant i llustrós, i tarsos armats d'espolons llargs i aguts. gallina [ga’Ȝina]: Femella del gall, més menuda que el mascle, amb la cresta menys desenvolupada i els tarsos sense espolons. gallinassa [gaȜi’nasa]: Excrement de gallina. galliner [gaȜi’neȍ]: Lloc o cobert que serveix de jóc de les gallines. gat /a [‘gat] / [‘gata]: Mamífer carnívor de la família dels fèlids (Felis catus). gatet [ga’tet]: Cria del gat. gavinet [gaȕi’net]: Instrument que consisteix en una fulla generalment d'acer, amb una vora esmolada, proveït d'un mànec de fusta, de metall, etc., i que serveix per a tallar. glapir [gla’piȍ]: Cridar del gos. glapit [gla’pit]: Veu del gos. gos/sa [‘gos] / [‘gosa]: Mamífer carnívor de la família dels cànids (Canis familiaris). gosset [go’set]: Cria del gos. gran[x]a [‘gȍanxa]: Lloc destinat a la cria d'animals de ploma o de bestiar. grassa [‘gȍasa]: Part dels teixits del cos d'un animal que consta principalment de cèl·lules plenes d'una substància untuosa, que és una mescla d'èsters glicèrics dels àcids esteàric, palmític i oleic. grenya [‘gȍeȁa]: Crinera del cavall. grunyir [gru’ȁiȍ]: Cridar del porc. grunyit [gru’ȁit]: Veu del porc. haca [‘aka]: Femella del cavall. iegua [‘jewa] / [‘jeȖwa] / [‘ewa]: Vegeu iegua. jaç [‘d߯as]: Lloc on acostuma a jeure un animal.

156

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

llanguanissa [Ȝaƾgwa’nisa]: Tros de budell llarg i prim ple de carn de porc picada i adobada. llebra [‘Ȝeȕȍa]: Nom donat a diversos mamífers rosegadors de l'ordre dels lagomorfs i de la família dels lepòrids del gèn. Lepus, (L. europaeus), (L. granatensis), de pèl curt i dens, negrós al cap i al llom, blanc al pit i al ventre, potes posteriors llargues adaptades al salt i a la cursa. lleu [‘Ȝew]: Pulmó, freixura d’un animal. Sin. de menúcies. lloca [‘Ȝǣka]: Gallina que cova. llodriguera [Ȝoðȍi’Ȗeȍa]: Forat on s’amaguen i viuen conills i altres animals. llomello [Ȝo’meȜo]: Peça de carn, magra i gustosa, molt apreciada, de l'esquena del porc. llosa (caçar a la) [‘Ȝǣza]: Pedra planera que, posada amb una certa inclinació damunt de bastonets, constitueix una trampa per agafar pardals. magre (del pernil) [‘magȍe]: Carn sense greix. malla(da) [ma’Ȝa]: Lloc on normalment hi deixen els excrements els conills i les llebres. mallorquina [maȜoȍ’kina]: Embotit de carn de porc capolada, adobada amb sal i pebre vermell. manetes de serdo [ma’netes]: Extremitats del porc. S’anomenen així quan es cuinen. matacà [mata’ka]: Llebra menuda i molt corredora, que cansa molt els gossos que la persegueixen. matança [ma’tansa]: Acció de matar el porc i fer totes les operacions d'aprofitament de les diferents parts de l'animal. matxo [‘matȒo]: Mascle híbrid de cavall i somera o d'ase i egua. matxo somerí67 [‘matȒo some’ȍi]: Mascle híbrid de cavall i somera. menúcies [me’nusjes]: Entranyes de l’animal. mix [‘miȒ]: Manera de cridar el gat, es repeteix normalment dos vegades. moguda (gossa) [mo’Ȗuða]: Animal que està excitat sexualment. morella68 [mo’ȍeȜa]: Estómac de galls i gallines. morro [‘moro]: Part anterior sortint de la cara de certs mamífers, on hi ha la boca i els forats del nas. mula [‘muáa]: Femella híbrida de cavall i somera o d’ase i egua. negra (botifarra) [‘neȖȍa]: Botifarra en què hi predomina la sang. nyaular69 [ȁaw’áaȍ]: Cridar del gat. nyaulit [ȁaw’áit]: Veu del gat. 67

Tot i que no es coneix la forma «somera», el seu significat ha quedat aquí com un fòssil. No hem pogut documentar la forma «pereret» com sí que ho fa l’ALDT. 69 L’ALDT recul la forma «maular» que no hem pogut documentar. 68

Joan Antoni Verge Caballer

157

obert (animal) [aw’ȕİȍt] / [o’ȕİȍt]: Després de mort, quan el parteixen per la meitat. ou [‘ǣw]: Embrió envoltat de líquids nutritius (rovell, clara) i una crosta calcària revestida interiorment d'una doble membrana, que, formant un cos oval o esferoïdal, és post per les femelles dels ocells, i d'on surt la cria o pollet després d'un període d'incubació. paltrot [paƺ’tȍǣt]: Vegeu morella. pap [‘pap]: Bossa membranosa que molts ocells tenen sota la gola i on els aliments sofreixen una maceració preliminar abans de passar a l'estómac. papa(da) [pa’pa]: Peça de carn de porc que conté una bona proporció de greix, situada sota el coll. parall [pa’ȍaȜ]: Arbre preparat per a caçar tords amb un reclam. parir [pa’ȍiȍ]: Vegeu criar. patet [pa’tet]: Cria del pato. pato/a [‘pato] /[‘pata]: Nom donat a diferents ocells de la família dels anàtids, de cos feixuc i bec aplanat. pavo [‘paȕo]: Au (Meleagris gallopavo) de 150 centímetres d'envergadura, plomatge d'un color bru bronzejat amb taques blanques a les extremitats de les ales i de la cua, i el cap i el coll nus i coberts de carúncules roges així com la membrana erèctil que té sobre el bec. pebre roig [‘peȕe ‘rǣtȒ]: Condiment en forma de pols obtinguts per la trituració dels fruits dessecats de la primentonera. pegar l’aulor [pe’Ȗaȍ ‘lawáoȍ]: Quan un gos de caça detecta l’olor d’algun animal. perdiguer [peȍði’Ȗeȍ]: gos o gossa que serveix especialment per a caçar. pernil [peȍ’niá]: Cuixa o espatla de porc o de porc senglar salada per a ésser conservada. pernil dolç [peȍ’niá ‘dols]: Pernil de porc, desossat, assaonat i cuit. pesebre [pe’zeȕȍe]: Menjadora dels cavalls, mules, etc. pic [‘pik]: Part de les mandíbules dels ocells revestida d'una beina còrnia. pica [‘pika]: Vegeu aveall. / També lloc que serveix de recipient o de menjadora per als porcs. pitxó [pi’tȒo]: Cria de colom. pluma [‘pluma]: Qualsevol de les excrescències epidèrmiques còrnies que cobreixen el cos dels ocells, formades per un canó inserit a la pell, del qual surten una sèrie de filaments a cada costat. pollastre [po’Ȝaútȍe]: Gall domèstic jove. pollet [po’Ȝet]: Cria de la gallina. pondre [‘pǣƼdȍe]: Fer els ous una femella d'animal ovípar.

158

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

ponedor [pone’ðoȍ]: Lloc on la gallina i altres ocells domèstics ponen els ous. porc [‘pǣȍk]: Vegeu bacó. pota [‘pǣta]: Qualsevol dels membres d'un animal que li serveixen per a aguantar el cos i per a caminar, córrer o saltar. potes de serdo [‘pǣtes]: Vegeu manetes de serdo. potret [po’tȍet]: Cria del cavall. present [pȍe’zen]: Vegeu detall. quadra [kwa’ðȍa]: Estable de cavalls o de matxos. rabiós [ra’ȕjos]: Que pateix de ràbia o hidrofòbia. rabo70 [‘raȕo]: Part posterior del cos dels animals que forma un apèndix més o menys llarg. rastrejar [raútȍed߯aȍ]: Seguir el rastre (d'algú o d'alguna cosa). rebanyo [re’ȕaȁo]: Grup de porcs. rebolcar-se [reȕol’kaȍse]: Donar voltes per terra un animal reclam [re’klam]: Crit o instrument amb què s’imita la veu d’un animal per atreure’n d’altres i poder-los caçar. relintxar [reáin_’tȒaȍ]: Cridar del cavall. revoldre [reȕǣl’dȍe]: Regirar. rovell [ro’ȕeȜ]: Massa esferoïdal groga que hi ha a l'interior dels ous de les aus. ruïn (ou) [ru’in]: Ou estèril. ruquet71 [ru’ket]: Vegeu burret. saladero [saáa’ðeȍo]: Lloc damunt del qual se sala la cansalada. salmorra [sal’mora]: Aigua saturada de sal per conservar la carn. sang i ceba (botifarra de) [saƾgi’seȕa]: Tipus de botifarra amb aquests ingredients. segí [se’߯i]: Greix d'un animal. / També en diuen la grassa. segó [se’Ȗo]: conjunt de pell de blat mòltes, que se separa de la farina i es dóna com a aliment als porcs, gallines i altres animals. semental [semeƼ’taá]: Cavall, burro o altre animal reservat a cobrir la femella per a fer-la criar. ses (botifarra del) [deá ‘ses]: Botifarra feta amb budell culà. so [‘sǣ]: Manera de dir al cavall o altre animal de càrrega que s’ature. sobrassa(da) [soȕȍa’sa]: Vegeu mallorquina. tiranda [ti’ȍaƼda]: Qualsevol de les dues corretges de la brida amb què es governa el cavall o altres animals de càrrega. 70

Els nostres informants desconeixen la forma «cua» que, juntament amb aquesta, recull l’ALDT. Paraula fòssil que es conserva només en aquesta accepció, ja que en altres contextos es desconeix la paraula «ruc» que ha estat substituïda pel castellanismo burro. 71

Joan Antoni Verge Caballer

159

tit [‘tit]: Manera com es criden les gallines, es repeteix moltes vegades. tita [‘tita]: Femella del tito. / Vegeu tit. tito [‘tito]: Vegeu pavo. titot [ti’tǣt]: Quan el tito té un tamany més gros. tordillo [toȍ’ðiȜo]: Cavall blanc amb taquetes negres. truja [‘tȍu߯a]: Femella del porc. ve[x]iga [be’xiga]: Vegeu bufa. verre [‘bİre]: Porc mascle reproductor. xulet [tȒu’áet]: Instrument amb què s’imita la veu d’un animal per atreure’n d’altres i poder-los caçar. xurís [tȒu’ȍis]: Llanguanissa que es menja crua. 1.5. Animals invertebrats i vertebrats abella [a’ȕeȜa]: Femella infèrtil de l’abella de mel. abelles de mel [a’ȕeȜez de ‘mİá]: Insecte de l'ordre dels himenòpters (Apis mellifica) que viu en eixams i produeix mel i cera. Es refereix a totes les abelles en general. abogot [aȕo’Ȗǣt]: Abella mascle. àguila [‘aȖiáa]: Nom donat a diversos ocells rapinyaires del gèn. Aquila i a d'altres ocells de la família dels accipítrids i de la dels pandiònids, semblants per la grandària, el vol potent i l'agudesa visual. agulló72 [aȖu’Ȝo]: Insecte d'abdomen llarg i prim de colors lluents i virolats, quatre ales llargues i estretes, que vola prop de l'aigua. aliacrà [aáia’kȍa]: Aràcnid que té el cos dividit en cefalotòrax i abdomen la part posterior del qual forma una cua estreta proveïda a la punta d'un fibló verinós (Buthus occitanus). aranya [a’ȍaȁa]: Nom donat a diversos individus del grup dels araneids i de la classe dels aràcnids, que tenen quatre parells de potes i un parell o més d'òrgans secretors d'un fil sedós amb què teixeixen la taranyana. ardilla [aȍ’ðiȜa]: Mamífer rosegador (Sciurus vulgaris), de cua molt llarga i peluda i cames posteriors fortes que li permeten saltar d'un arbre a l'altre. avellanenc (caragol) [aȕeȜa’neƾk]: Tipus de caragol molt menut. avespa / vespa [a‘bespa] / [‘bespa]: Nom donat a diversos insectes himenòpters aculeats, entre els quals destaca esp. la vespa comuna, que es caracteritza pel seu color groc amb faixes negres, la unió de l'abdomen amb el tòrax molt prima i un fibló amb què dóna picades molt doloroses.

No hem pogut constatar la forma «teixidor» recollida a l’ALDT.

160

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

avespa terrera: [a’ ȕespa te’reȍa] Varietat de vespa que no fa vesper als arbres o pedres, sinó que fa un forat en terra i allà fa el seu niu; és més grossa i de cames més llargues que la vespa ordinària, però no pica tan fort. avesper [a‘ȕespeȍ]: Lloc on viuen les avespes. babosa [ba’ȕoza]: Nom donat als gasteròpodes pulmonats terrestres (gèn. Limax), sense crosta, de cos fusiforme, la pell dels quals segrega una mucositat abundosa. barba-roig73 [‘baȍȕa ‘ȍǣtȒ]: Ocell de l'ordre dels passeriformes, de la família dels túrdids (Erithacus rubecula), de 14 centímetres, de plomatge gris, amb el front, la gola i el pit d'un color roig groguenc. baso [‘bazo]: Rusc on viuen les abelles. S’utilitzava més abans. beca(da) [be’ka]: Ocell de la família dels escolopàcids (Scolopax rusticola), d'uns 34 centímetres de llargada, de color terrós i amb el bec llarg. bellerola [beȜe’ȍǣáa]: Ocell de la família dels meròpids (Merops apiaster), de coloració vistosa amb predomini del verd, d'uns 28 centímetres, que es nodreix principalment d'abelles i avespes. benicarlando (caragol) [benikaȍ’laƼdo]: Tipus de caragol, també anomenat caragol verd. borinot [boȍi’nǣt]: Insecte himenòpter del gèn. Bombus, voluminós, molt pelut, de vol brogent. Per extensió tots aquells insectes que s’hi assemblen. / També se’n diu a les palometes nocturnes. botxí [bu’tȒi]: Nom donat a diversos ocells rapinyaires de la família dels falcònids, d'ales punxegudes, cua llarga i estreta, que fan entre 30 i 48 centímetres segons l'espècie. bresca [‘bȍeska]: Pa de cera constituït per una sèrie de cel·les prismàtiques hexagonals que fabriquen les abelles dins del baso per a dipositar-hi la mel. buitre [‘bujtȍe]: Ocell carronyaire de l'ordre dels falconiformes, de la família dels accipítrids (Gyps fulvus), de coll nu voltat d'un collar de plomes llargues, d'ales llargues i de cua curta i arrodonida. cabra muntanyera [‘kaȕȍa muƼta’ȁeȍa]: Cabra (Capra pyrenaica hispanica) de pelatge bru clar, de ventre blanquinós i de banyes ben desenvolupades. cabrilla [ka’ȕȍiȜa]: Caragol menut que es troba enganxat, normalment, als fonolls i altres herbes. cagarnera/ caguernera [kaȖaȍ’neȍa] / [kaȖeȍ’neȍa]: Ocell granívor de la família dels fringíl·lids (Carduelis carduelis), de 12 centímetres, de plomatge molt vistent de color castany clar, la cara amb una taca vermella, blancs els costats del

L’ALDT recull la variant «pitiroig» que no hem pogut documentar.

Joan Antoni Verge Caballer

161

cap, negra la nuca, les ales negres amb una banda groga i cua negra amb taques blanques. caixa [‘kajȒa] / [‘kajȒ+a]: Rusc on viuen les abelles. Es diu més ara. caparra [ka’para]: Nom donat a diversos àcars de la família dels ixòdids, de cos aplanat i oval, que viuen arrapats a la pell de certs animals xuclant-los la sang. capsot [kap’sǣt]: Ocell de la família dels lànids (Lanius senator), l'espècie més comuna d'aquesta família, d'uns 17 centímetres, amb el cap i la nuca de color castany rogenc intens el mascle. caragol [kaȍa’Ȗǣá]: Nom comú dels mol·luscs gasteròpodes pulmonats proveïts d'una crosta en espiral i quatre tentacles al cap. careta [ka’ȍeta]: Peça en forma de màscara formada per un enreixat espès destinada a protegir la cara quan es treballa amb els basos. centcames [‘seƾ’kames]: Gènere de miriàpodes quilòpodes (Lithobius sp.), amb un parell de potes en cadascun dels seus nombrosos segments i unes pinces prensores verinoses. cigüenya [si’Ȗweȁa]: Nom donat a diferents ocells de pas de la família dels cicònids, d'1 metre de llargada, amb les potes, el bec i el coll llargs. coajo [ko’a߯o]: Nom donat a diversos ocells de la família dels motacíl·lids, de 16 a 18 centímetres de llargada, que es caracteritzen per la longitud de la seua cua, que mouen contínuament de dalt a baix. cogulla(da) [kuȖu’Ȝa]: Ocell de la família dels alàudids (Alauda arvensis), de costums sedentaris, més gros que el pardal, de plomatge terrós, abundant als conreus i als rostolls. colom [ko’lom]: Nom donat a diversos ocells de la família dels colúmbids, domesticats o salvatges. colomer [kolo’meȍ]: Lloc on es crien els coloms. corb [‘kǣȍp]: Ocell de la família dels còrvids (Corvus corax), de mida grossa i de plomatge i de bec negres, que viu en indrets rocosos. corcó [koȍ’ko]: Nom donat a diversos coleòpters que viuen a la fusta, en el gra o en d'altres productes vegetals, dels quals s'alimenten. coriola [ko’ȍjǣáa]: Ocell de la família dels alàudids (Galerida cristata), d'uns 17 centímetres de llargada, amb un plomall al cap del mateix color terrós que la resta del plomatge. cuc [‘kuk]: Larva vermiforme de certs insectes lepidòpters com la palometa, amb tres parelles de potes articulades i altres d'espúries. cuc de llum [‘kug de ‘Ȝum]: Insecte coleòpter (Lampyris nocticula), la femella del qual, desproveïda d'ales i semblant a un cuc, emet llum per alguns dels seus segments abdominals. cuc de pinar [‘kug de pi’naȍ]: Nom donat a l'eruga d'algunes palometes que es traslladen l'una darrere l'altra en llargues fileres i que són plagues del pi .

162

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

cullereta [kuȜe’ȍeta]: Larva de granota. Amfibi anur en la fase del seu desenvolupament en què és un animal aquàtic de respiració branquial, proveït de cua i durant la qual li naixen les quatre potes i pateix altres canvis externs i interns que el transformen en adult. cuquet [ku’ket]: Larva de la mosca cagona. dragó [dȍa’Ȗo]: Rèptil saure de la família dels gecònids (Tarentola mauritanica), de cos escamós i de color gris amb taques fosques, d'uns 15 centímetres de llargària i amb una formació adhesiva als dits. duc [‘duk]: Ocell de la família dels estrígids (Bubo bubo), amb ulls d'iris taronja i de mirada especialment penetrant, amb plomalls a les orelles, que arriba a 70 centímetres de llargada. eixam [ej’Ȓam]: Grup d'abelles que emigren plegades d'un baso en companyia d'una reina per formar una nova colònia en un altre indret. eriçó [aȍi’so]: Mamífer insectívor (Erinaceus europaeus), que té el pèl de la part superior del cos barrejat amb punxes i és capaç d'enrotllar-se formant una bola. escarbat de merda [askaȍ’ȕað:e ‘mİȍða]: Insecte coleòpter de la família dels escarabeids (Ateuchus sacer), de cos el·líptic, que s'alimenta dels excrements dels bovins, dels equins, etc., amb què fa boles. escarbat de pilota / piloter [askaȍ’ȕað:e pi’áǣta / piáo’teȍ]: Vegeu escarbat de merda. escarbat negre [askaȍ’ȕat]: Insecte coleòpter de cos el·líptic o ovalat, de color negre o fosc. estenalla [aúte’naȜa]: Insecte de l'ordre dels dermàpters (Forficula auricularia), amb un segon parell d'ales ben desenvolupat i l'abdomen acabat en un parell d'apèndixs paregut a unes pinces. estornell [aútoȍ’neȜ]: Ocell de la família dels estúrnids (Sturnus vulgaris), de 21 centímetres, plomatge negre amb reflexos verdosos i vermellosos i tacadet de blanc, que vola en estols, sovint de milers d'individus. faisà [faj’sa]: Ocell de la família dels fasiànids (Phasianus colchicus), de cua llarga, amb el plomatge de colors brillants, el cos castany rogenc reticulat de negre, el cap i el coll blau verdós metàl·lic, i la pell nua del voltant dels ulls roja. falzilla [fal’siȜa]: Ocell insectívor de la família de les Cipsèlides, de plomatge negres, ales llargues i arquejades i potes curtes. fardatxo [faȍ’ðatȒo]: Rèptil saure de la família dels lacèrtids (Lacerta lepida), amb el dors cobert d'escames, cua llarga i cònica i quatre potes curtes i de color verd. fibló [fi’ȕlo]: Punxa que tenen alguns animals amb què poden picar. flaret [fla’ȍet]: Ocell de la família dels pàrids (Parus maior), amb el cap negre, les ales blanques i un pitet negre molt característic.

Joan Antoni Verge Caballer

163

forat [fo’ȍat]: Per on entren i ixen les abelles del baso. formiga [foȍ’miȖa]: Nom donat a diversos insectes himenòpters que fan, sota terra i en el tronc dels arbres, galeries on viuen en societats compostes. formiga d’ala / formiga voladora [foȍ’miȖa ‘ðaáa] / [foȍ’miȖa ȕoáa’ðoȍa]: Formiga que té ales. formiga de cap roig [foȍ’miȖa ðe ‘kab ‘rǣtȒ]: Varietat de formiga. formiguer [foȍ’miȖeȍ]: Lloc on viuen les formigues. fura [‘fuȍa]: Mamífer carnívor fissípede de la família dels mustèlids (Mustela putorius), menut, de cos llarg i flexible, de pèl gris, emprat en la caça del conill. furga [‘fuȍȖa]: Cuc allargat de color terrós que viu per sota terra. furó [fu’ȍo]: Fura mascle. gat cerval [‘gat saȍ’ȕaá]: Mamífer (F. silvestris), semblant al gat domèstic però més gros i de pelatge color crema amb bandes fosques i la cua peluda. gineta [d߯i’neta]: Mamífer carnívor fissípede de la família dels vivèrrids (Genetta genetta), de pèl gris fosc amb taques negres, cua llarga formant anells blancs i negres, i ungles retràctils. granota [gȍa’nǣta]: Amfibi anur, saltador, d'ulls sobresortints amb la pupil·la vertical, dits units per una membrana, i pell llisa. grill [‘gȍiȜ]: Nom donat a diverses espècies d'insectes ortòpters, de cos curt i de color negre rogenc, que es caracteritza per les notes agudes que produeix el mascle fregant entre ells els seus èlitres. guatla / güetla [‘gwaáa] / [‘gwİáa]: Ocell de la família dels fasiànids (Coturnix coturnix), migrador, d'uns 20 centímetres de llarg, el cap i les parts superiors d'un bru negrós amb ratlles més clares, i les inferiors d'un cendra clar. judio (caragol) [d߯u’ðio]: Tipus de caragol. [x]abalí [xaȕa’ái]: Mamífer de la família dels suids (Sus scrofa), del qual prové probablement el porc domèstic, de pèl espès i fort de color gris o negre, morro truncat, mòbil i ben desenvolupat, i ullals grossos i sortints en els mascles. llangosto [Ȝaƾ’Ȗoúto]: Nom donat a diversos insectes ortòpters, esp. de la família dels acrídids, caracteritzats per llur cos massís de colors terrosos, amb el tercer parell de potes robustes i llargues a propòsit per a saltar. llangosto verd [Ȝaƾ’Ȗoúto ‘ȕİȍt]: Insecte ortòpter semblant al llangosto, però més gros, de 4 a 6 cm de llargària i de color verd pel dors (Pachytylus migratorius). Potser també es coneix amb el nom de llangosta. llémena / llímena [‘Ȝemena] / [‘Ȝimena]: Ou del poll del cap. lloba [‘Ȝoȕa]: Femella del llop. lloca(da) (de perdius) [Ȝo’ka]: Grup de perdius, especialment si són menudes.

164

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

llop [‘Ȝop]: Mamífer carnívor fissípede de la família dels cànids (Canis lupus), de pèl gris fosc, orelles erectes, cua llarga i peluda, molt voraç i que emet un udol característic. maganya de cap negre [ma’Ȗaȁa ðe ‘kap ‘neȖȍe]: Ocell de l'ordre dels passeriformes (Sylvia melanocephala), de la família dels sílvids, de silueta esvelta, de mida petita (de 12 a 15 centímetres) i amb el bec prim, amb el cap negre fins a sota els ulls el mascle, la gola blanca i l'anell ocular roig. maganya de cap roig [ma’Ȗaȁa ðe ‘kap ‘ȍǣtȒ]: Ocell menut, cendrós per davant, amb els costats blanquinosos i les cuixes i les vores del coll roges. manxa(da) [man_’tȒa]: Exhalació d’aire que fa una manxa amb la seva contracció. mariquita74 [maȍi’kita]: Nom donat a diverses espècies d'insectes coleòpters de cos arrodonit i globulós, menuts, amb els èlitres vermells o grocs amb taquetes de colors foscos. mateu [ma’tew]: Insecte de l'ordre dels dictiòpters (Mantis religiosa), de cos allargat, generalment verd o marró, notable per la manera com posa les seues potes anteriors, llargues i robustes, que recorda una persona en actitud de pregar. mel [‘mİá]: Substància viscosa, dolça, elaborada per les abelles. merla del pic groc [‘mİȍáa ðel ‘pig:ȍǣk]: Ocell de l'ordre dels passeriformes, de la família dels túrdids (Turdus merula), de 25 centímetres de llargada, plomatge negre i bec groc el mascle. merla negra [‘mİȍáa ‘neȖȍa]: Femella de la merla, de plomatge bru i bec negrós. mosca [‘moska]: Insecte dípter de l’espècie Musca domestica. mosca cagona [‘moska ka’Ȗona]: Varietat de mosca de l’espècies Musca vomitoria, de color blavenc metàl·lic, diposita larves a la carn o els excrements. mosca d’àsit75 [‘moska ‘ðazit]: Mosca de l’espècie Hippobosca equina, que ataca principalment els animals de peu rodó. mosquit [‘moskit]: Insecte dípter (Culex sp.), de cos cilíndric, cap amb dos antenes, i una trompa llarga i prima proveïda, en les femelles, d'òrgans punxants amb què travessen la pell dels fruits i dels animals per xuclar el suc o la sang. mussol [mu’sǣá]: Ocell de la família dels estrígids (Athene noctua), sedentari, de 21 centímetres, plomatge brunenc mesclat, amb l'iris groc, molt comú en els conreus de plana. mustela [muú’tİáa]: Mamífer carnívor de la família dels mustèlids (Mustela nivalis), amb el cap allargat, potes curtes, vermellós i blanquinós, molt actiu. niu [‘niw]: Construcció que els ocells fan amb brins, molsa, plomissol, etc., per pondre-hi els ous, covar-los i criar els menuts. 74

L’ALDT recull la forma «boriol» que no hem pogut documentar. En aquest sintagma ens apareix el fòssil «àsit» (ase) que no es coneix en la parla d’Alcalà, ja que usa la paraula burro. 75

Joan Antoni Verge Caballer

165

òbila [‘ǣȕiáa]: Ocell de la família dels titònids (Tyto alba), d'uns 34 centímetres de llargada, de plomatge molt suau de tons claríssims o daurats amb xicotetes taques negres o molt fosques, i ulls dirigits endavant voltats de plomes radiades. oroneta [oȍo’neta]: Ocell de la família dels hirundínids (Hirundo rustica), que arriba als nostres climes pel març i n'emigra al setembre, d'uns 15 centímetres de llarg, de plomatge negre blavós al dors, blanc trencat al pit i castany a la cara i la gola, d'ales punxegudes i cua llarga i bifurcada. oruga [o’ȍuȖa]: Vegeu cuc de pinar. osso [‘oso]: Nom donat a diversos mamífers carnívors fissípedes de la família dels úrsids, plantígrads, de pelatge abundant, cua molt curta i cos corpulent. ovet [o’ȕet]: Ou de la mosca cagona. palometa [paáo’meta]: Nom comú donat a l'adult dels insectes lepidòpters, de cos llarg i prim i d'ales grosses. panderola [paƼde’ȍǣáa]: Escarabat de cuina marronós i de cos aplanant de l’espècie Blatta orientalis. papafigos [papa’fiȖos]: Ocell de la família dels oriòlids (Oriolus oriolus), d'uns 24 centímetres, amb el plomatge del cos groc i el de la cua i de les ales, negre. paput [pa’put]: Ocell de la família dels upúpids (Upupa epops), de 28 centímetres, amb el bec prim i encorbat i una bella cresta molt característica. pardal [paȍ’ðaá]: Nom donat als ocells petits en general. parella [pa’ȍeȜa]: Grup de dos animals. pastoreta / pasturilla [paúto’ȍeta] / [paútu’ȍiȜa]: Crustaci del gènere Armadillidium de color gris fosc que quan el toques es fa una boleta redona. peladilla [peáa’ðiȜa]: Insecte de la família dels pediculids que viu paràsit en les parts peloses del cos, excepte el cap. perdigot [peȍði’Ȗǣt]: Mascle de la perdiu. perdiu [peȍ’ðiw]: Ocell de la família dels fasiànids (Alectoris rufa), de grossària mitjana (uns 34 centímetres), de cos revingut, ales i cua curtes, plomatge cendrós rogenc amb taques roges, negres i blanques, i el bec i les potes roges. perdiveta [peȍði’ȕeta]: Cria de la perdiu. picamill [pika’miȜ]: Ocell de la família dels fringíl·lids (Serinus serinus), d'uns 10 centímetres, de plomatge verd groguenc amb vires fosques la femella, el pit, la gola i el carpó llisos, de color groc viu, el mascle. picar [pi’kaȍ]: Fer un forat menudet a la pell amb el fibló. pinçà [pin’za]: Ocell de la família dels fringíl·lids (Fringilla coelebs), de plomatge castany al dors, gris blavós al cap i amb dues barres blanques a les ales, d'uns 15 centímetres de llargada.

166

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

piuleta [piw’áeta]: Ocell de l'ordre dels passeriformes, de la família dels motacíl·lids (Anthus pratensis), d'uns 14 centímetres i de plomatge ratllat castany. poll [‘poȜ]: Insecte menut (Pediculus humanus), de color groc fosc, cobert d'una cutícula resistent i que viu com a paràsit sobre el cap de l'home. pollet [po’Ȝet]: Cria de pardal. puça [‘pusa]: Nom comú de diversos insectes sifonàpters, de dimensions menudes, cos comprimit, sense ales, amb potes llargues i fortes que els permeten de fer grans salts i que viuen sobre diferents animals als quals xuplen la sang com la puça comuna de l'home (Pulex irritans). pulilla76 [pu’áiȜa]: Nom donat a diversos insectes lepidòpters nocturns les larves dels quals s'alimenten de teixits d'origen animal, de deixalles o de productes alimentaris emmagatzemats. rabera [ra’ȕeȍa]: Grup de quatre o més animals. rabosa [ra’ȕoza]: Mamífer carnívor de la família dels cànids (Vulpes vulpes), d'uns 60 centímetres de llarg, morro estret, orelles dretes, peus curts, cua llarga i grossa i pelatge rogenc. rata [‘rata]: Mamífer rosegador de la família dels múrids (Rattus norvegicus) de pelatge fosc i orelles dretes. rata del pom [‘rata ðel ‘pom]: Rata de costums nocturns, amb la cua llarga i peluda (Eliomys quercinus). rata pana(da) [‘rata pa’na]: Nom donat a qualsevol mamífer de l’ordre dels quiròpters que volen gràcies a unes membranes que fan la funció d’ales. ratolí [rato’li]: Nom donat a diversos mamífers rosegadors de la família dels múrids, de poca grandària. reina [‘rejna]: Femella fèrtil, única en cada eixam d’abelles. sagrantalla / segrantalla [saȖȍaƼ’taȜa] / [seȖȍaƼ’taȜa]: Nom donat a diversos rèptils saures de la família dels lacèrtids, de dimensions inferiors a les dels fardatxos. sangonera [saƾgo’neȍa]: Nom comú donat als anèl·lids hirudinis pertanyents a diverses famílies, que es caracteritzen perquè s'adhereixen a altres animals i els xuplen la sang. sapo [‘sapo]: Amfibi anur anàleg a la granota (Bufo bufo), però de costums més terrestres, cos gruixut i feixuc, cames posteriors més febles, cobert d'una pell aspra en què hi ha glàndules que segreguen un líquid acre. serp [‘seȍp]: Nom dels rèptils, mancats de potes, que constitueixen el grup dels ofidis.

L’ALDT recull «arna», paraula que els nostres informants desconeixien.

Joan Antoni Verge Caballer

167

tabanc [ta’ȕaƾk] / [ta’ȕaƾ]: Nom donat a diversos insectes dípters semblants a la mosca (gèn. Tabanus), proveïts d'un fibló que els permet de travessar la pell i xuplar la sang d'animals com el cavall, el mul, el bou, etc. taranyana77 [taȍa’ȁana]: Teixit que fan diversos aràcnids amb el fil tenuíssim que segreguen, i que els serveix per a caçar els insectes de què s'alimenten. teixó [tej’Ȓo]: Mamífer carnívor de la família dels mustèlids (Meles meles), de potes curtes i dobles, cua curta, orelles petites, pèl espès, llom blanc groguenc jaspiat de negre, ventre i potes negres i el cap blanc amb dues bandes negres que van del morro a la nuca, que excava caus. terrerola[tere’ȍǣáa]: Vegeu coriola. tord [‘toȍt]: Ocell de la família dels túrdids (Turdus philomelos), de 23 centímetres, dors bru, pit i ventre ocracis amb taques en forma de punta de fletxa. tórtola [‘toȍtola]: Ocell de la família dels colúmbids (Streptopelia turtur), de 28 centímetres de llargada, plomatge gris, amb ales de color castany i negre per sobre, característic pel seu parrupeig. turcàs [tuȍ’kas]: Ocell de la família dels colúmbids (Columba palumbus), de més de 30 centímetres de llarg, de plomatge gris blavós, moradenc en el pit. vaqueta [ba’keta]: Tipus de caragol gros, de closca blanca i molt saborós. verderol [beȍðe’ȍǣá]: Ocell de la família dels fringíl·lids (Carduelis chloris), d'uns 14 centímetres, plomatge verdós. víbora [‘biȕoȍa]: Rèptil de la família dels vipèrids, verinós, d'uns 50 centímetres de llargària, gris amb taques negres, iris vertical i musell més o menys aixecat. vilero [bi’áeȍo]: Ocell de la família dels passèrids (Passer domesticus), d'uns 14 centímetres, de plomatge gris fosc. xinxa [‘tȒin_tȒa]: Nom donat a diversos insectes de l'ordre dels heteròpters (Cimex sp.), esp. la xinxa comuna (C. lectularius), de color vermell fosc, cos aplanat, i que xupla la sang de l'home produint picades irritants. xixarra [tȒi’tȒara]: Insecte homòpter (Cicada plebeja), d'uns 4 centímetres de llarg, cap gros, ales transparents i abdomen cònic sota el qual tenen els mascles un òrgan amb membranes vibrants amb què produeixen un so estrident i monòton. xuplar [tȒu’plaȍ]: Aplicar els llavis o el fibló de manera que l'aire exterior no puga entrar a la boca i, llavors, fer una aspiració, esp. per treure'n el líquid o suc que conté.

No hem pogut documentar «taragana», forma que recull l‘ALDT.

168

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

1. 6. El temps. Les estacions de l’any abril [a’ȕȍiá]: Quart mes de l’any. adiós [a’ðjos]: El que diem quan marxem d’un lloc. agost [a’Ȗos]: Vuité mes de l’any. ahir [a’iȍ]: El dia abans d’avui. aigualera [ajȖwa’áeȍa]: Mullena de les plantes, provinent de la rosada, la pluja, les boires, etc. aiguatge [aj’Ȗwad߯e]: Vegeu aigualera. alba [‘alȕa]: El primer estel que es veu i l’últim que desapareix. apuntar el dia [apuƼtaȍ el ‘dia]: Moment en què la llum del sol comença a emblanquinar l’horitzó. arco-iris [‘aȍko’iȍis]: Arc lluminós que presenta, en bandes concèntriques, els colors de l'espectre, format per refracció i reflexió de la llum del sol en les gotes de pluja i que apareix al costat del cel oposat al sol. argila [aȍ’߯iáa]: Roca detrítica de gra molt fi, plàstica quan és humida i que s'endureix per acció del foc. argilenca [aȍ߯i’áeƾka]: Terra que conté molta argila. arracerar [arase’ȍaȍ]: Posar-se a racer. arrasar-se [ara’zaȍse]: Quan ha acabat de ploure i marxen els núvols. arruixa(d)eta [arujȒa’eta]: Quan plou poqueta aigua. avui [a’ȕuj]: El dia en què estem. baix de cobert [‘baj߯ de ku’ȕİȍt]: Posar-se en algun lloc on no et mulles. banyar-se [ba’ȁaȍse]: Adherir-se a un cos l’aigua o altre líquid. Mullar-se. basca [‘baska]: Calor sufocant. bissesto/ bissexto (any) [bi’seúto] / [bi’sekúto]: Any en què el febrer té un dia de més. boira [‘bǣjȍa]: Extensió més o menys gran d'aire que porta en suspensió partícules menudíssimes d'aigua provinents de la condensació del vapor d'aigua de l'atmosfera, esp. quan forma una capa extensa tocant a terra i llevant més o menys la transparència de l'atmosfera. bon dia [‘bǣƼ ‘dia]: El que es diu dematí per saludar algú. bona nit [‘bǣna ‘nit]: Com se saluda a la gent a la nit. També el que es diu abans d’anar a dormir. bona vespra(da) [‘bǣna bes’pȍa]: Salutació que es fa quan arribem a algun lloc a la tarda.

Joan Antoni Verge Caballer

169

borrimejar78 [borime’߯aȍ]: Caure borrimet. borrimet [bori’met] / [buri’met]: Plugeta fina, de gotes menudes que cauen d’una capa baixa de núvols brisanya [bȍi’zaȁa]: Vegeu borrimet. bufeta [bu’feta]: Porció d'aire o d'un gas qualsevol envoltada d'un tel d'aigua o d'un altre líquid. calabruixó [kaáaȕȍuj’Ȓo]: Precipitació atmosfèrica en forma de pedra. calor [ka’áoȍ]: Sensació produïda per l’elevació de la temperatura. camí de Santiago [ka’mi ðe saƼ’tjaȖo]: Via Làctea. candelabro79 [kaƼde’áaȕȍo]: Penjoll de gel. carro [‘karo]: Óssa Major. caure [‘kawȍe]: Moure's pel propi pes amb un moviment de translació de dalt a baix. centella [seƼ’teȜa]: Descàrrega elèctrica que es produeix entre dos núvols, entre diferents parts d'un mateix núvol o bé entre un núvol i la terra. cerç [‘sİȍs]: Vent del nord, amb tendència al NO. creix (que) / creciente [‘kȍejȒ] / [kȍe’sjeƼte]: La Lluna quan no és il·luminada pel Sol sinó la meitat del seu disc, la que mira a ponent. demà [de’ma]: El dia passat avui. desembre/ disiembre [de’zembȍe] / [di’zjembȍe]: Dotzé mes de l’any. despusahir [despuza’iȍ]: El dia abans d’ahir. despusdemà [despuzde’ma]: El dia passat de demà. dijous [di’߯ǣws]: Quart dia de la setmana. dilluns [di’Ȝuns]: Primer dia de la setmana. dimatx [di’matȒ]: Segon dia de la setmana. dimecres [di’mekȍes]: Tercer dia de la setmana. dissabte [di’sapte]: Sisé dia de la setmana. divendres [di’ȕİƼdȍes]: Cinqué dia de la setmana. domenge [do’men_d߯e]: Seté dia de la setmana. eixida de sol [aj’Ȓiða ðe sǣá]: Sortida del sol. eixugar-se [ajȒu’Ȗaȍse]: Assecar (una cosa mullada) passant-hi quelcom que s'emporte la humitat. enguany [aƾ’gwaȁ]: L’any en què estem. ensendemà [enseƼde’ma]: El dia que segueix a un altre. 78 L’ALDT ho recull amb la iod segregada: «borrimeijar». Hem de dir que en aquest context la parla d’Alcalà no acostuma a segregar aquesta iod, tot i que n’hem recollit algun cas, i que aquest en podria ser un altre. 79 L’ALDT recull la forma «canalobre», desconeguda pels nostres informants.

170

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

estar núvol [aú’taȍ ‘nuȕoá]: Quan hi ha núvols al cel. estel [aú’tİá]: Qualsevol dels astres que brillen al cel, llevat del Sol i de la Lluna. estiu [es’tiw] [iú’tiw]: Estació de l’any. fang [‘faƾk]: Mescla pastosa de terra i d'aigua. febrer [fe’ȕȍeȍ]: Segon mes de l’any. fred [‘fȍet]: Sensació produïda per la pèrdua de calor. garbí [gaȍ’ȕi]: Vent que ve del SE. gel [‘d߯İá]: Aigua reduïda a l'estat sòlid pel fred. gelat [d߯e’áat]: Persona que sempre té fred. giner [d߯i’neȍ]: Primer mes de l’any. gotellot [gote’Ȝǣt]: Gota d’aigua grossa. granisa(da) [gȍani’za]: Vegeu pedregà. hora de carros [‘ǣȍaðe’karos]: Quan els carros eixien cap al tros o en tornaven. hivern [i’ȕİȍn]: Estació de l’any. ia és tard [‘ja ú ‘taȍt]: Les primeres hores de la nit. ia mos vorem [ja moz ȕo’ȍem]: El que diem quan marxem d’un lloc. juliol [d߯u’áiǣá]: Seté mes de l’any. juny [‘d߯un] / [‘d߯uȁ]: Sisé mes de l’any. llamp [‘Ȝam]: Vegeu centella. llevant [Ȝe’ȕan]: Vent de l’est. llissar [Ȝi’saȍ]: Perdre l'estabilitat dels peus en posar-los sobre una superfície llisa, mullada, etc. lluma(da) [Ȝu’ma]: Resplendor viva i instantània que es produix en els núvols per una descàrrega elèctrica. lluna [‘Ȝuna]: Satèl·lit de la Terra. maig [‘matȒ]: Cinqué mes de l’any. març [‘maȍs]: Tercer mes de l’any. matina(da) [mati’na]: Temps que va des de la nit fins que es fa de dia. menguant [meƾ’gwan]: La Lluna quan no és il·luminada pel Sol sinó la meitat del seu disc, la que mira a llevant. mig núvol [‘mitȒ ‘nuȕoá]: Cel amb núvols molt primets. misdia [mis’dia] / [mes’dia]: Moment del dia en què el sol es troba al punt més alt. neu [‘new]: Cristalls menuts de glaç provinents de la congelació de partícules d'aigua en suspensió en l'atmosfera i que cauen sobre la terra en borrallons blancs. nevar [ne‘ȕaȍ]: Caure neu.

Joan Antoni Verge Caballer

171

nit [‘nit]: Part del dia natural compresa entre la posta i la sortida del sol; esp. el temps durant el qual no hi ha absolutament claror de dia. nova [‘nǣȕa]: La Lluna quan, estant entre la Terra i el Sol, és invisible el seu disc. novembre [no’ȕembȍe]: Onzé mes de l’any. núvol80 [‘nuȕoá]: Conjunt de partícules d'aigua o de glaç formades per la condensació del vapor aquós de l'atmosfera i que lleva la transparència de l'aire. nuvola(da) [nuȕo’áa] : Conjunt de molts núvols. octubre [oktubȍe]: Desé mes de l’any. otonyo [o’toȁo]: Estació de l’any. pedra [‘peðȍa]: Conjunt de grans de glaç arrodonits amb un diàmetre superior a 5 mil·límetres que es precipiten d'un núvol de tempesta. Qualsevol d'aquests grans de glaç. pedrega(da) [peðȍe’Ȗa]: Vegeu calabruixó. perxe [‘pİȍtȒe]: Cobert sostingut per pals o per pilars, normalment adossats a una façana, a una paret, esp. el que és construït davant el portal o el terrat d'una casa per tal de guardar de la pluja o del sol. plou [‘plǣw]: Quan està caient aigua dels núvols. ploure [‘plǣwȍe]: Caure aigua dels núvols. plovisnar: [plo’ȕiznaȍ] Ploure lleugerament. També es diu amb l’expressió «cern la vella». ponent [po’nen]: Vent de l’oest. posta de sol [pǣúta ðe ‘sǣá]: Quan el sol s’amaga per l’horitzó. primavera [pȍima’ȕeȍa]: Estació de l’any. prompte [‘pȍǣƼte]: D’aquí a poc temps. racer [ra’seȍ]: Lloc protegit del vent. ras [‘ras]: Cel sense núvols. redó [re’ðo]: De figura circular. regall [re’ȖaȜ]: Regueró que deixa la pluja a terra quan ha plogut molt fort. rellampec [reȜam’pek]: Vegeu llumà. rellampegar [reȜampeȖaȍ]: Fer rellampecs. relonge [re’áǣn_d߯e]: Instrument, aparell o màquina que, dotat d'un moviment uniforme, mesura el temps i indica l'hora. remassa(da) [rema’sa]: Pluja molt forta i curta remolí [re’moái]: Moviment circular ràpid que fa l’aire. remolina(da) [remoái’na]: Vegeu remolí.

L’ALDT recull la forma «núgol».

172

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

rogle [‘rǣȖle]: Corona lluminosa blanca o irisada que apareix envoltant un cos lluminós, esp. el Sol o la Lluna. rosa(da) [ro’za]: Aigualera glaçada. saeta [sa’eta] : Aparell que serveix per a assenyalar la direcció del vent. setembre [se’tembȍe]: Nové mes de l’any. siesta [‘sjeúta]: Dormida que es fa després de dinar. sol [sǣá]: Astre lluminós al voltant del qual gira la Terra. solsida [sol’siða] / [sul’siða]: Conjunt de terra o rocs que es desprenen i cauen en massa quan plou molt. tarde [‘taȍðe]: Temps que va des del migdia fins que es pon el sol. tarquim [taȍ’kim]: Solatge llacós que es diposita en el fons de les basses, tolls... També es diu d’altres sucs espessos, com el suc que pot produir una bossa de brossa. termontana [teȍmoƼ’tana]: Vent del nord. Acostuma a ser fred. tíbio/a [‘tiȕjo] / [‘tiȕja]: Moderadament calent, ni fred ni calent. timbàs [tim’bas]: Rivàs de terra molt alt. toll [‘toȜ]: Clot natural o artificial ple d'aigua, normalment de la pluja. tormenta [toȍ’meƼta]: Forta pertorbació de l'atmosfera acompanyada de vent, pluja, neu o pedra, i, sovint, de rellampecs i trons. tremolar [tȍemo’áaȍ]: Agitar-se amb moviments curts, ràpids i repetits, normalment a causa del fred. tro [‘tȍǣ]: Soroll que segueix el rellampec, degut a l'expansió de l'aire al pas de la descàrrega elèctrica. tronar [tȍǣ’naȍ]: Fer un tro o trons. varilles [ba’ȍiȜes]: Agulles del relonge. veleta [be’áeta]: Vegeu saeta. vella [‘beȜa]: La lluna quan presenta el seu disc totalment il·luminat. vent [‘ben]: Moviment horitzontal de l'aire degut a causes naturals. vespra(da) [bes’pȍa]: Vegeu tarde. volveta [bol’ȕeta]: Partícula menuda de neu. xarquim [tȒaȍ’kim]: Brutícia que es fa quan cau algun líquid o suc pel terra. xopar-se [tȒo’paȍse]: Mullar-se. 1.7. Noms topogràfics abeurador [aȕew’ȍaðoȍ]: Lloc disposat per a abeurar-hi el bestiar. acera [a’seȍa]: Part lateral d'una via urbana, generalment més alta que la calçada, destinada al pas de la gent que va a peu.

Joan Antoni Verge Caballer

173

aiguamoll [ajȖwa’mǣȜ]: Paratge on hi ha molta aigua, però que no és estanca com a la marjal, aquí desapareix temporalment. andador [aƼdaðoȍ]: Caminal circular que segueix l’animal que volta a la sénia. arena81 [a’ȍena]: Substància mineral que consisteix en grans menuts provinents generalment de la disgregació de les roques. arjub / aljub [aȍ’d߯up] / [aȍ’߯up] / [aá’߯up]: Dipòsit ample i de poca fondària excavat a terra, revestit de pedres i que serveix per a recollir l’aigua de la pluja que corre per terra. barranquet [baraƾ’ket]: Excavació profunda de vessants abruptes que fan les aigües de la pluja, d'un riu, d'una riera o d'un torrent en la terra. barria(da) [bari’a]: Cada una de les parts en què es dividix un poble o una ciutat. bassa [‘basa]: Dipòsit artificial fet de parets de pedra o de ciment, per posar aigua procedent d’un reguer, una sénia, un pou, ... destinada per a regar. bolo [‘boáo]: Pedra redona de riu. bufador [bufa’ðoȍ]: Cavitat subterrània amb un orifici menut de sortida de la qual puja un corrent d’aire intermitent o continu; quan està vora del mar, rep les onades que impulsen l’aire i l’aigua cap amunt i que, a vegades, surt a pressió. cadufo [ka’ðufo]: Recipient, normalment de terrissa, allargat i ample de boca que va lligat a la corda de la sénia i serveixen per a traure l’aigua. canyo [‘kaȁo]: Lloc per on raja l’aigua d’una font. capital [kapi’taá]: Població gran, sense ser necessàriament la capital de la província. cara-sol [kaȍa’sǣá]: Lloc on normalment hi toca el sol. carrer [ka’reȍ]: Espai públic no edificat, lineal, vorejat de cases o de parets. carrerassa82 [kare’ȍasa]: Camí per on passen habitualment les raberes de bestiar. casca(da) [kas’ka]: Caiguda de l'aigua d'un corrent allà on hi ha un desnivell brusc. cingle [‘sigle]: Espadat de roca, precipici. cisterna [siú’tİȍna]: Dipòsit subterrani on es recull l’aigua de la pluja. cocó [ko’ko]: Clot natural obert en una roca dins la qual s’hi posa aigua quan plou. còdul / cudol [‘kǣðuá] / [ku’ðǣá]: Vegeu bolo. corda [‘kǣȍða]: Reunió de cert nombre de fils de cànem, d'espart, de materials sintètics, etc., torçats plegats formant un cos cilíndric, flexible, d'un gruix variable.

81 L’ALDT recull «saldó». Nosaltres creiem que el significat de saldó no és aquest sinó el que figura a l’entrada corresponent que trobareu més endavant. 82 L’ALDT recull «assegadó» que nosaltres no hem pogut documentar.

174

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

corriola [ko’rjǣla]: Cilindre de poca altura que pot girar al voltant d'un eix concèntric amb el seu eix geomètric i té una canal buidada tot al llarg de la seva superfície lateral per on es fa passar una corda. cova [‘kǣȕa]: Cavitat subterrània vasta i profunda de forma i de dimensions molt variables. drecereta [dȍe’seȍa]: Senda o camí que porta dret a una banda, esp. que serveix per a abreujar el camí. endoquinat [aƼdoki’nat]: Pavimentat amb totxos o lloses. engolidor [aƾgoli’ðoȍ]: Forat per on va a córrer sota terra l’aigua, produint un remolí que engoleix els cossos que passen per damunt. estret [aú’tȍet]: Pas estret i profund d’un riu o torrent entre montanyes. farola [fa’ȍǣla]: Caixa que té una o més cares de vidre, dins la qual es posa un llum a l'abric del vent. font [‘fǣn]: Construcció de pedra, de rajola, de ferro, etc., amb una canal, una aixeta, etc., d'on surt aigua. gàrgol [‘gaȍȖoá]: Raig d’aigua que surt d’una font. graveta [gȍa’ȕeta]: Arena de la vora del riu de grans més grans que l’arena. guia [‘gia]: Pal que partint de l’arbre vertical de la sénia va a parar a l’animal que roda. litro [‘litȍo]: Unitat de volum equivalent a 1 decímetre cúbic. llac [‘Ȝak]: Gran extensió d'aigua que ocupa una depressió. llaca [‘Ȝaka]: Solatge de terra que es diposita al fons de les basses. llévens [‘Ȝeȕens]: Peça de ferro proveïda de ganxos i fixada a l'extrem d'una corda, que serveix per a pescar les coses que hagen caigut al fons d'un pou, d'una cisterna, etc. llosa [‘Ȝǣsa]: Pedres grosses i planes que es fan servir per pavimentar els carrers, més grosses i més planes que els totxos. mar [‘maȍ]: Massa d'aigua salada que cobreix una gran part de la superfície de la Terra. marjal [maȍ’߯aá]: Paratge que està saturat d’aigua estancada que fa de mal caminar i mal treballar. montanya [moƼ’taȁa] / [muƼ’taȁa]: Elevació natural del terreny bastant alta. mota [‘mǣta]: Barana que envolta la boca d’un pou o cisterna per evitar que hi caiguen. / També és la barana de la sénia. passarel·la [pasa’ȍeáa]: Conjunt de pedres o troncs que es posen per poder passar un riuet. pastera [paú’teȍa]: Caixa de fusta, de baranes baixes, on cau l’aigua que trauen els cadufos d’una sénia.

Joan Antoni Verge Caballer

175

penya [’peȁa]: Gros bloc o massa de pedra al descobert. pica [‘pika]: Recipient de pedra dins del qual cau l’aigua que surt d’una font. pico [‘piko]: Part més alta d’una montanya. pla [‘pla]: Terreny que no presenta elevacions ni depressions. plaça [‘plasa]: Espai públic rectangular, trapezial, quadrat o circular, sense edificar, situat a l'interior d'una població. platja [‘platȒa]: Riba sedimentària i planera del mar, d'un llac o d'un riu gran, formada generalment d’arena o de còdols. poble [‘pǣȕle]: Població. poble xicotet [‘pǣȕle tȒiko’tet]: Nucli de població més menut que un poble. pont [‘pǣn]: Construcció sobre la qual una via de comunicació pot salvar una depressió o un obstacle o creuar una altra via de comunicació a un nivell inferior. portera [poȍ’teȍa]: Paret menuda que es fa a través d’un reguer per tal de desviar l’aigua i conduir-la a un altre lloc. pou [‘pow]: Excavació vertical practicada en el subsòl fins a trobar aigua. poval [po’ȕaá]: Recipient de fusta, de zenc, etc., de figura de con truncat o cilíndrica, amb una ansa semicircular que la subjecta per dos punts diametralment oposats de la seva base superior, el qual serveix per a pouar i transportar aigua. reguer [re’Ȗeȍ]: Canal per on es condueixen les aigües per a regar o moure molins. rest [‘rest]: Corda o cadena que lliga els cadufos. riu [‘riw]: Corrent natural d'aigua que va a parar al mar, a un llac o a un altre riu. roblir / rublir [ro’ȕliȍ] / [ru’ȕliȍ]: Posar (en un forat o cavitat) alguna cosa que l'ompla o l'obstruesca. saldó [sal’ðo]: Terra arenisca groguenca utilitzada especialment per a rentar recipients metàl·lics. salt d’aigua [‘sal ‘ðajȖwa]: Caiguda de l'aigua d'un corrent allà on hi ha un desnivell brusc. saurí [saw’ȍi]: Home que endevina on hi ha aigua sota terra. sénia [‘senja]: Màquina d'elevar aigua que consistix en dos rodes, l'una horitzontal a la qual es comunica un moviment de rotació mitjançant un pal horitzontal mogut per un animal, i l'altra vertical que engrana amb la primera i mou una sèrie de cadufos disposats al llarg d'una cadena sense fi la part inferior de la qual va submergida en l'aigua del pou. séquia [‘sekja]: Excavació llarga i estreta que serveix per desaiguar. solsida [sol’siða]: Caiguda de paret, de terra, d’un edifici. tallat de roca [ta’Ȝa ðe ‘rǣka]: Vegeu cingle. tanda [‘taƼda]: Torn de regar. tapar [ta’paȍ]: Vegeu roblir. toll [‘toȜ]: Indret profund d'un riu on l'aigua és neta i té poc moviment.

176

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

totxo [‘tǣtȒo]: Pedra grossa i plana que es fa servir per pavimentar els carrers. turno [‘tuȍno]: Vegeu tanda. ullal [u’Ȝaá]: Lloc per on surt l’aigua subterrània. ulleres [u’Ȝeȍes]: Conjunt de dos rotllanes d’espart o de palma que es posa a la cara d’un animal de manera que li tapen els ulls i no es marege quan roda a la sénia. umbria83 [um’bȍia]: Lloc on no hi toca normalment el sol. vií / ïna – veí / veïna [bi’i] / [bi’ina] – [be’i] / [be’ina]: Persona que viu al costat de casa. xicotet [tȒiko’tet]: Menut. 1. 8.- Els oficis aguasil [aȖwa’ziá]: Oficial municipal inferior executor dels manaments del municipi, alcalde, etc. aixa [‘ajȒa]: Eina que serveix per a desbastar o tallar la fusta, consistent en una planxa corbada d'acer o de ferro tallant per una de les seves vores i adaptada transversalment a un mànec de fusta. ajudant [a߯u’ðan]: Persona que aprén algun ofici. ajuntament [a߯unta’men]: La casa consistorial, on es tenen les sessioons i els despatxos de l’administració comunal. alcalde [aá’kaáde]: Persona que presideix l'ajuntament d'una ciutat, una vila, un poble, etc. alicates [ali’kates]: Petites tenalles d'acer amb puntes quadrangulars o còniques que serveixen per a torçar, tallar o subjectar fil d’aram o coses semblants. amo [‘amo]: Persona per a qui treballen els empleats. aprenent [apȍe’nen]: Vegeu ajudant. argep / algep [aȍd’߯ep] / [aá’߯ep]: Mineral petrogràfic sedimentari que cristal·litza en el sistema monoclínic que, deshidratat parcialment per la calcinació, dóna una substància blanca usada en la construcció. arreu [a’rew]: Vegeu ferramenta. barata [ba’ȍata]: A canvi d’alguna cosa. barrineta [bari’neta]: Eina de ferro amb cargol en la part inferior o punta i un mànec encreuat a l'altre cap, la qual serveix per a foradar fusta. bàssia [‘basja]: Cubeta quadrada de fusta o de goma, amb anses, de poca profunditat i de parets inclinades cap enfora, on es pasta el ciment, el morter, etc. boter [bo’teȍ]: El qui té per ofici fer bótes de fusta. botera [bo’teȍa]: Nom del forats que es fan a una carbonera perquè tinga tiratge. 83

L’ALDT recull la forma «ombradiu» que nosaltres no hem pogut registrar.

Joan Antoni Verge Caballer

177

broca [‘bȍǣka]: Peça metàl·lica cilíndrica, tallant d'un cap, que s'aplica a diferents eines o màquines que foraden fusta o altres materials. ca la vila [kala’ȕila]: Vegeu ajuntament. calciner [kaázi’neȍ]: El qui té per ofici fer calç. canterer [kaƼte’ȍeȍ]: Que venia cànters i altres atuells de terrissa. caragolillo [kaȍaȖo’liȜo]: Qualsevol dels trossos prims de fusta que es fan quan es treballa la fusta amb la plana o altra eina semblant i que surten enrotllats en espiral. carboner [kaȍbo’neȍ]: Persona que fa carbó. carbonera [kaȍbo’neȍa]: Sitja de carbó, pila de fusta tapada amb llenya verda, amb herba i amb terra per obtenir-ne carbó vegetal. carrater [kara’teȍ]: Vegeu boter. / El qui feia carros, polliganes... clau [‘klaw]: Eina que serveix per a collar o descollar. concejal [konse’߯aá]: Membre d'un ajuntament. corcat [koȍ’kat]: Deteriorar o destruir per l’acció del corc. corretger [kore’߯eȍ] / [kore’d߯eȍ]: El qui té per ofici fer corretges i tots els arreus per als animals de càrrega. crusa [‘kȍuza]: Bloc d'acer de forma característica que s'utilitza en els treballs manuals de forja i sobre el qual es treballen els metalls a cops de martell. destornillador [deútoȍniȜa’ðoȍ]: Eina que té una làmina de vora afilada que, fent-la entrar en la ranura de la cabota d'un caragol, permet de comunicar-li un moviment de rotació i, així, caragolar-lo o descaragolar-lo. encarregat [aƾkare’Ȗat]: Operari o empleat principal, que dirigeix la feina dels altres empleats d’un lloc de treball. escriure [as’kȍiwȍe]: Representar per mitjà de lletres, de xifres o qualssevol signes convencionals (idees, mots). esmolador [azmo’laðoȍ]: El qui té per ofici esmolar. esmolar [azmo’laȍ]: Fer agut el tall o la punta d'una ferramenta. esquadra [as’kwaða]: Instrument format per dos regles perpendiculars entre ells formant una L, usat per a traçar línies perpendiculars o paral·leles. estenalla [aúte’naȜa]: Tipus d’estanalles més grans que les normals que s’utilitzen per a ferrar els animals. estenalles [aúte’naȜes]: Instrument que serveix per a agafar fortament alguna cosa, arrencar-la, tallar-la, etc., que consisteix en dos alçaprems de metall encreuats que poden girar al voltant d'un eix comú situat en el seu punt d'encreuament. estorero [aúto’ȍeȍo]: El qui fa sàries i altres peces amb llata. estrossar [aútȍo’saȍ]: Trencar, deixar en mal estat, fer malbé alguna cosa.

178

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

fàcil [‘fasiá]: Que es fa o es consegueix amb poc de treball, que no costa massa de fer, d'obtenir. ferradura [fe’raðuȍa]: Banda estreta de ferro adaptable a la peüngla d'un cavall, mul, etc., a la qual es fixa amb claus, i té per objecte protegir-la. ferramenta [fera’meƼta]: Instrument manual, com el martell, la serra, la llima, el càvec, la pala, etc., d’una persona que fa un ofici o d’un pagés. ferrer [fe’reȍ]: Persona que treballa el ferro. fil d’aram [fiá da’ȍam]: Fil d'acer dolç, d'una gran flexibilitat i tenacitat, obtingut per estiratge en fred o per trefilatge. fuster [fuú’teȍ]: Persona que per ofici fa objectes de fusta, treballa la fusta. galga [‘gaáȖa]: Barra de fusta o de metall, generalment amb unes marques o proveïda d’algun punt de referència, que s’usa en diferents oficis per a prendre mides, comprovar que una peça és recta, etc. grossa (llenya) [‘gȍǣsa]: Que té un volum considerable, que ultrapassa el volum ordinari. formigó [oȍmi’Ȗo]: Material de construcció constituït per una barreja de grava, arena, aigua i ciment que s'usa per a lligar les pedres, els maons, etc., d'una construcció. gatifell [gati’feȜ]: Eina o ferramenta d’un ofici o professió. hormigonera [oȍmiȖo’neȍa]: Màquina de pastar morter o formigó consistent en un dipòsit rotatori on es barregen els materials. iesso [‘jeso]: Vegeu argep. [x]efe [‘xefe]: Vegeu amo. lesna [‘lezna]: Eina amb què foraden la pell els corretgers. / Eina en forma de ganivet menut molt fi amb què tallen la corretja per a poder-la cosir. llegir [Ȝi’߯iȍ]: Distingir, en un text escrit o imprès (els sons figurats per les lletres); adquirir, així, coneixença del que diu (un escrit). llima [‘Ȝima]: Instrument que consisteix en una barra d'acer endurit al tremp, de secció rectangular, triangular, rodona, etc., amb la superfície estriada diagonalment, que s'usa per a desgastar i allisar els metalls, la fusta i altres cossos. lluir [Ȝu’iȍ]: Donar una passada d’argep a una paret. llussiar [Ȝu’sjaȍ]: Fer tall nou a les relles i altres eines agrícoles. mall [‘maȜ]: Martell gros, de mànec llarg, com els que usen els forjadors, o per a asclar llenya. manxa [‘man_tȒa]: Instrument per a donar aire a la fornal en els obradors metal·lúrgics.

Joan Antoni Verge Caballer

179

martell [maȍ’teȜ]: Eina que consisteix en una cabota de ferro o d'acer fixada formant creu a un mànec que el travessa per un ull, i serveix per a clavar claus, batre metalls, etc. mecànic [me’kanik]: Obrer que munta, repara, etc., màquines. menobrer [meno’ȕȍeȍ]: Obrer que ajuda l’obrer en totes les feines que no necessiten massa coneixements de l'ofici. mestre/a [‘meútȍe] / [‘meútȍa]: Persona que ensenya una ciència, un art, un ofici, o té el títol per a fer-ho; professor/a. morter [moȍ’teȍ]: Vegeu formigó. nivell [ni’ȕeȜ]: Aparell per a comprovar l'horitzontalitat d'una línia o d'un pla, per a tirar visuals horitzontals que serveixen per a determinar la diferència d'altura entre dos punts. nuc (de la fusta) [‘nuk]: Defecte de la fusta, corresponent a la base d'una branca morta inserida en el tronc. obra de vila [‘ǣȕȍa ðe ‘ȕiáa]: Treball que es fa en una obra comuna del municipi i que es fa gratuïtament. obrer [o’ȕȍeȍ]: Persona que treballa en la construcció d'edificis. pala [‘pala]: Eina formada per una làmina de ferro de forma corba, amb una certa concavitat, adaptada a un mànec llarg per a posar l’arena, per exemple, per a pastar. paleta [pa‘leta]: Tros de palastre de forma triangular amb un mànec adaptat a un dels costats que serveix per a manejar i aplicar el morter, el ciment, etc. peó [pe’o]: Vegeu menobrer. picola [pi’kǣla]: Eina semblant a un martell, però que té el ferro acabat en tall horitzontal per un extrem i en tall vertical per l’altre i serveix per a picar les parets i treure’n l’argep. plana [‘plana]: Eina d’obrer i de guixaire consistent en una làmina de ferro rectangular amb un mànec posat al centre de la pala, amb què s'estén una pasta per a allisar una superfície, collar un aplacat de rajoles, etc. plana [‘plana]: Eina que serveix al fuster per a aplanar, aprimar, allisar, etc., que consisteix en una fulla de ferro fixada obliquament a l'interior d'un bloc rectangular de fusta. plom [‘plom]: Cordell que porta lligat en un dels extrems un tros de plom o d'un altre objecte pesant i que, suspès per l'altre extrem, serveix per a indicar la direcció vertical d'algun element, esp. de construcció. pobre [‘pǣȕȍe]: Que té a penes o no té el necessari per a viure. pregoner [pȍeȖo’neȍ]: Persona que fa els pregons en un poble i que acostuma a ser l’aguasil. A Alcalà s’utilitza molt més aguasil per designar aquesta funció. prima (llenya) [‘pȍima]: Contrari de grossa.

180

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

rajola [ra߯o’la]: Peça de ceràmica de forma prismàtica i de poc gruix, generalment de secció quadrada o rectangular, però també hexagonal, etc., que és emprada per a fer paviments, cobrir parets, etc. rajoler [ra߯o’leȍ]: El qui fa rajoles. rovell [ro’ȕeȜ]: Capa que es forma a la superfície del ferro i d'altres metalls per l'acció de l'aire humit, per corrosió. rovellat [roȕe’Ȝat]: Cobert de rovell. sala (la) [‘saáa]: Vegeu ajuntament. sariero [sa’ȍjeȍo]: Vegeu estorero. serradura [sera’ðuȍa]: Partícules que es desprenen de la fusta en serrar-la o raspar-la. serreta [se’reta]: Eina que consisteix en una fulla d'acer proveïda d'una sèrie contínua de dents agudes en una de les seves vores, subjecta a un mànec o bastidor, i que serveix per a tallar metalls imprimint-li un moviment de vaivé. / Serra que consisteix en una fulla d'acer rígida que té una vora dentada i va fixada pel seu cap més ample a un mànec de fusta. serrín [se’rin]: Vegeu serradura. serrutx [se’rutȒ] : Vegeu serreta. taladre /taladro [ta’laðȍe] / [ta’laðȍo]: Eina de fer forats consistent en un mecanisme accionat manualment, elèctricament o per aire comprimit al qual s'acobla una broca que, així, gira ràpidament. tallant [ta’Ȝan]: Instrument de ferro en forma de pala amb què els menescals rebaixen i igualen les peüngles dels cavalls, dels muls, etc. taula de fuster [‘tawla ðe fuú’teȍ]: Moble que consisteix en una peça llisa i plana sostinguda horitzontalment per quatre peus que serveix per a treballar el fuster. trastejar [tȍaúte’߯aȍ]: Canviar de lloc algun objecte. 1.9. La vida pastoral abeurador [aȕewȍa’ðoȍ]: Lloc que serveix perquè beguen els animals, i que està fet d’obra. adulta [a’ðuƺta]: Cabra que ha perdut les dents de llet. agarrar (la cabra) [aȖa’raȍ]: Cobrir la cabra el mascle. agra (llet) [‘aȖȍa]: Que té una acidesa desagradable. assestar [aseú’taȍ]: Ajeure’s les ovelles quan fa molta calor. aviar [aȕi’aȍ]: Deixar anar el bestiar perquè pasture. avortar [aȕoȍ’taȍ]: Parir prematurament abans que el fetus siga viable. També es diu que s’han «afollat». banquet [baƾ’ket]: Banc menut que s’utilitza per munyir.

Joan Antoni Verge Caballer

181

barba [‘baȍȕa]: Pèl que té la cabra en la part inferior de la cara. barraca [ba’raka]: Habitacle on passava la nit el pastor quan estava a la montanya. barruga(da) [baru’Ȗa]: Tipus d’esquella. baso [‘baso]: Malaltia produïda per la manca de sal. basquilla [bas’kiȜa] :Malaltia similar a l’embòlia. bassa [‘basa]: Qualsevol excavació o clot gros o menut que s'omple d'aigua, esp. el destinat a recollir l'aigua de les pluges, que serveix d'abeurador. bastó [baú’to]: Rama dreta, prima i llarga, neta de fulles, que fan servir els pastors. blanca [‘blaƾka]: Ovella, cabra o vaca de color blanc. bóc [’bok]: Cabró, el mascle de la cabra. borrega [bo’reȖa]: Nom que rep el corder durant el segon any. borrego [bo’reȖo]: Mascle de l’ovella. / També corder d’un any fins a dos. boto [‘boto]: Recipient de pell per a portar-hi l’aigua el pastor. bou jove [‘bǣw ‘߯oȕe]: Bou de dos anys. braguer [bȍa’Ȗeȍ]: Mamelles d'una vaca o d'una cabra. brull [‘bȍuȜ]: Massa blanca i mantegosa que resulta de la coagulació de la part caseosa de la llet. cabra [‘kaȕȍa]: Mamífer remugant domèstic (Capra hircus), de grandària semblant a l'ovella però més lleuger i esvelt que aquesta, de pèl curt i aspre, de banyes arquejades endarrere i de cua molt curta. cabrida [ka’ȕȍiða]: Nom de la cabra durant el primer any de vida. cabrider [kaȕȍi’ðeȍ]: Pastor de cabres. cabrit [ka’ȕȍit]: Cria de la cabra. canda(d)o [kaƼ’dao]: Penjoll que té la cabra a cada costat del cap entre les orelles i la barba. canyís [ka’ȁis]: Reixat fet de canyes, vímets, que s’utilitza per assecar els formatges. capar [ka’paȍ]: Tallar-li al mascle els òrgans reproductors. capat [ka’pat]: Mascle castrat. caponat [kapo’nat]: Vegeu capat. catxo [‘katȒo]: Tipus de banya d’ovella. cega [‘seȖa]: Vaca que no s’hi veu. cobrir (la vaca) [ku’ȕȍiȍ]: Acoblar-se el semental amb la vaca. colestre [ko’áeútȍe]: Llet que s’ha triat. colla(da) [ko’Ȝa]: Llet coagulada. Producte de la llet bullida amb herba colera i deixada gelar fins que es pren.

182

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

collar [ko’Ȝaȍ]: Cercle aplanat, gen. de fusta, on va penjada l’esquella del bestiar. corder [koȍ’ðeȍ]: Cria de l'ovella fins que té prop d'un any. cordera [koȍ’ðeȍa]: Nom que rep el corder (femella) durant el primer any corral [ko’raá]: Lloc tancat amb teulada, esp. el destinat a tenir-hi bestiar. corralissa [kora’áisa]: Corral per a tancar el bestiar que només té quatre parets i sense teulada. curra [ku’ra]: Vaca que només té una banya. cutxola [ku’tȒǣáa]: Part inferior de la pota del bou. descoar [desko’aȍ]: Tallar la coa de les corderes. desdentega(da) [dezdeƼte’Ȗa]: Ovella que no té totes les dents. despunta(da) [despuƼ’ta]: Orella de l’ovella a la qual se li talla la punteta. embellol [ambe’Ȝǣá]: Part de damunt de la pitxola, a la part inferior de la pota, que sobresurt una miqueta. esquella [as’keȜa]: Campana que es posa al coll dels bous, dels mardans, etc., que guien una rabera. esqueller (mascle) [‘naskleske’Ȝeȍ]: El que porta l’esquella. esquellera [aske’Ȝeȍa]: Ovella que porta una esquella. esquellot [aske’Ȝǣt]: Esquella gran. esquerrera [aske’reȍa]: Vaca que té una banya més alta que l’altra. esquilar [aski’áaȍ]: Tallar la llana als corders estela(da) [aúte’áa]: Ovella amb una taca al front. estremo [eú’tȍemo]: El fet de baixar de la montanya per passar l’hivern. farum [fa’ȍum]: Olor d’animal que està en un corral o en altre lloc tancat, esp. la que fa la carn dels mascles del bestiar. fenàs [fe’nas]: Planta de diferents espècies del gènere Festuca, que es fan pels ribassos, són fines i quan estaven seques servien per posar damunt del pedrís on dormien els pastors. flor [‘flǣȍ]: Part més grassa de la llet que es forma damunt de la llet quan es deixa en repòs. forca [‘foȍka]: Forma que pren la punta de l’orella de l’ovella quan se li talla com un triangle menut a la punta i queda com si tingués dos puntes. formatge [foȍ’ma߯e]: Massa alimentosa que s'obté coagulant la llet, esprementne el xerigot i consolidant la part presa. fresca (llet) [‘fȍeska]: Llet acabada de munyir. fruitera [fȍuj’teȍa]: Motle per a fer formatges.

Joan Antoni Verge Caballer

183

gaiato84 [ga’jato]: Bastó corbat per un extrem. gana(d)o [ga’naw]: Conjunt d’animals de pastura que porta el pastor. herba colera [‘eȍȕa ko’áeȍa]: Herba comestible de la família de les compostes (Cynara cardunculus), estretament emparentada amb la carxofera, els flòsculs de la qual s'empren per a fer quallar la llet. jònec / ga [‘d߯ǣnek] / [‘d߯ǣneȖa]: Nom genèric que se li dóna a la cria de la vaca. Especialment és la cria de 6 a 12 mesos. / També se’n diu al bou i a la vaca jove de menys de 2 anys. joneguet [‘d߯ǣneȖet]: Cria de vaca de pocs dies. lengua assul [leƾ’Ȗwa’suá]: Malaltia del bestiar que tenia com a efecte que se’ls tornava la llengua blava. llana [‘Ȝana]: Pèl de les ovelles i dels corders. llanader [Ȝana’ðeȍ]: Pastor d’ovelles. llanil [‘Ȝaniá]: Llana d’una cordera jove, que no és ni pèl ni llana. llepar [Ȝe’paȍ]: Passar la llengua (per alguna cosa). llet [‘Ȝet]: Fluid blanc o groguenc segregat per les glàndules mamàries de les femelles dels mamífers, que serveix per al nodriment de les seues cries. malla(da) [ma’Ȝa]: Lloc arrecerat on s’aturen a reposar els ramats i els pastors. A l’estiu també s’hi queden a passar la nit. mamella [ma’meȜa]: Òrgan glandular que en les femelles dels mamífers segrega la llet que serveix d'aliment a les seues cries. mamella(da) [mame’Ȝa]: Vegeu candao. manial [mani’al]: Tipus de banya d’ovella. maniscampat [maniskam’pat]: Tipus de banya d’ovella. manso [‘manso]: Bou caponat. mantequilla85 [maƼte’kiȜa]: Substància untuosa, groguenca, que forma el greix de la llet i que s’obté per agitació. marcar [maȍ’kaȍ]: Posar una marca a les ovelles. mardà [maȍ’ða]: Vegeu borrego. matxorra [ma’tȒora]: Vaca estèril. matxuno [ma’tȒuno]: Tipus de banya d’ovella. merina [me’ȍina]: Ovella que té llana al front. moguda (ovella) [mo’Ȗuða]: Excitada sexualment. monja [mǣn_’d߯a]: Vaca plena de piguetes. monte [‘moƼte]: Terra inculta, poblada d’arbust i mates. motxa [‘motȒa]: Ovella sense banyes. 84

L’ALDT recull la forma «gueato». L’ALDT recull la forma «manteca». Preguntats els nostres informants sobre aquesta manera d’anomenar aquest concepte, ens van dir que donaven aquest nom a la «grassa de cerdo». 85

184

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

motxilla [mo’tȒiȜa]: Bossa de pell que usen els pastors per a portar principalment el menjar. mugró [mu’Ȗȍo]: Sinònim de mamella. munyidora [muȁi’ðoȍa]: Recipient on cau la llet quan es muny. munyir [mu’ȁiȍ]: Treure la llet (d'una femella) prement-li la mamella. nata / natilla [‘nata] / [na’tiȜa]: Vegeu flor. negra [‘neȖȍa]: Ovella i vaca de color negre. osca [‘oska]: Forma que queda a la punta de l’orella de l’ovella quan se li talla deixan-li la forma d’un semicercle menut. paridera [paȍi’ðeȍa]: Corral on es té tancat el bestiar durant l’hivern. parir [pa’ȍiȍ]: Tenir les cries les femelles. pastor [paú’toȍ]: Persona que mena bestiar a pasturar. pasturar [paútu’ȍaȍ]: El bestiar, menjar l'herba dels camps. pedra salera [pe’ðȍia sa’áeȍa]: Pedra plana damunt de la qual s’escampa la sal per al bestiar. pedrís [pe’ðȍis]: Lloses posades una mica en alt damunt de les quals dormien els pastors. pessetera [pese’teȍa]: Tipus d’esquella. picarda [pi’kaȍða]: Tipus d’esquella. picarol [pika’ȍǣá]: Esquella menuda, entre 4 i 12 centímetres. pigota [pi’Ȗǣta]: Malaltia del bestiar. pissunya [pi’suȁa]: Infecció que es produïa entre l’embellol i la pitxola. pitxola [pi’tȒǣáa]: Vegeu cutxola. platxa [’platȒa]: Taca, normalment a la pell o al pèl. platxa(da) [pla’tȒa]: Vaca i ovella amb taques. També vaca de color blanc i negre. potinegra [pui’neȖȍa]: Ovella que té les potes negres. prenya(da) [pȍe’ȁa]: Que ha concebut i porta a l’úter un embrió o un fetus. primal [pȍi’maá]: Vegeu borrega. primala [pi’maáa]: Nom de la cabra durant el segon any. quadra [‘kwaðȍa]: Lloc on viu la vaca estabulada. quadrenyo [kwa’ðȍeȁo]: Corder fins als 4 anys. quatrenya [kwa’tȍeȁa]: Nom de la cabra durant el quart any. qüerno [‘kwİȍno]: Excrescència òssia coberta d'una beina de substància epidèrmica que alguns animals tenen al front, ordinàriament laterals i per parells. rabadà [raȕa’ða]: Xiquet que ajuda el pastor.

Joan Antoni Verge Caballer

185

rabera [ra’ȕeȍa]: Vegeu ganado. roja [rǣ’d߯a]: Vaca de color roig. sal [‘saá]: Clorur de sodi, substància blanca, cristal·lina que es dóna al bestiar. salera [sa’áeȍa]: Vegeu pedra salera. saquet [sa’ket]: Recipient de roba on es guardava la sal. segalla [se’ȖaȜa]: Nom de la cabra quan té un any. semental [semeƼ’taá]: Mascle reproductor de la vaca. senyalar [se’ȁaáaȍ]: Fer una marca a les orelles de les ovelles. serigot [se’ȍiȖǣt]: Part aquosa de la llet que se separa de la let quan es fa formatge o brull. serrat (borrego) [se’rat]: Corder de més de 4 anys. tamboret [tambo’ȍet]: Seient individual sense respatller que s’utilitzava per munyir. tel [‘tİá]: Coberta membranosa molt fina, que s’acostuma a fer damunt de la llet. tordilla [toȍ’ðiȜa]: Vaca grisa. tossar [to’saȍ]: Donar cops amb el tos, amb la part de davant del cap. tresenc [tȍe’zeƾk] / [tȍe’zeƾ]: Bou de tres anys. tresenca [tȍe’zeƾka]: Nom de la cabra durant el tercer any. treseny/ tresenca [tȍe’zeȁ] / [tȍe’zeƾka]: Corder fins als 3 anys. tumba [‘tumba]: Tipus d’esquella molt grossa. txaleco [tȒa’áeko] / [߯a’áeko]: Vestit del pastor fet de pell d’ovella. vaca [‘baka]: Femella de l'espècie bovina. vaca bessonera [‘baka beso’neȍa]: Vaca que ha tingut bessons. És més habitual en cabres que en vaques. vaca eixuta [‘bakaj’Ȓuta]: Vaca sense llet. vaca parida [‘baka paȍi’ðeȍa]: Vaca que cria. vaquer [ba’keȍ]: Pastor de vaques. vara [‘baȍa]: Vegeu bastó. vella [‘beȜa]: Vaca destinada a l’escorxador. velló [be’Ȝo]: Llana esquilada i plegada. ventall [beƼ’taȜ]: Peça de roba o de fusta que es penjava al coll dels bócs i dels borregos que els entrebancava les cames per evitar que cobrissen les femelles quan no era el temps oportú. 1.10. El cos humà a gates (anar) [a ‘Ȗates]: Anar una persona, especialment un xiquet menut, rossegant per en terra.

186

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

a rastrons (anar) [a raú’tȍons]: Vegeu a gates. a un costat (portar) [awƾ koú’tat]: Portar algú encaixat al costat del cos i aguantat amb un braç. abambat [aȕam’bat]: Persona de poc seny, curta d’enteniment. abornar [aȕoȍ’naȍ]: Tirar endavant, envestir, determinar-se a tirar cap a un lloc. acatxar-se [aka’tȒaȍse]: Abaixar, ajupir-se doblegant el cos. adormida (mà) [aðoȍ’miða]: Mà que no es pot moure bé a causa del fred. afondar-se [afoƼdaȍse]: Anar cap al fons en un lloc ple d’aigua. a gatamiaus (anar) [a gata’mjaws]: Avançar el cos per terra rossegant-lo. aginollat [a߯ino’Ȝat]: Que s’ha posat de ginolls. ajupir-se [a߯u’piȍse]: Abaixar-se, esp. doblegant les cames. al be (portar) [al ‘ȕİ]: Portar algú encaixat damunt l’esquena. al braç (portar) [al ‘ȕȍas]: Portar algú, esp. una criatura, damunt un braç. al coll (portar) [al ‘kǣȜ]: Portar algú encaixat damunt el coll. alé [a’áe]: Aire que s'escapa dels pulmons en l'expiració. Només s’utilitza en l’expressió «li put l’alé». aliacrà [alja’kȍa]: Malaltia deguda a l'augment de bilirubina a la sang, caracteritzada per la grogor dels ulls, de la pell, dels orins, etc. Icterícia. almostra / mostra86 [aá‘mǣútȍa] / [‘mǣútȍa]: Quantitat que cap dins de dos mans. ametla87 [a’meáa]: Nou del coll. anca [‘aƾka]: Qualsevol de les dues meitats en què està dividida la part posterior de l'home o dels animals al damunt de cada cuixa. aplegar [aple’Ȗaȍ]: Arribar a algun lloc. a rastrons [a raú’tȍons]: Vegeu a gatamiaus. arrogidet [aro’߯iðet]: Que té el cabell tirant a roig. arro[x]ar [aro’xaȍ]: Treure convulsivament per la boca (les matèries contingudes en l'estómac). arru(g)a [a’rua]: Solc que es fa a la pell, ordinàriament per efecte de l'edat. assarat [asa’ȍat]: Nerviós, esverat. assenta(da) [aseƼ’ta]: Persona que està sobre un suport qualsevol de manera que el seu cos descanse sobre l'extremitat inferoposterior del tronc. astorat [aúto’ȍat]: Monyo desfet, escampat. bac: [‘bak] Caiguda forta i colp que produeix. badallar [baða’Ȝaȍ]: Obrir la boca amb un moviment espasmòdic d'inspiració seguit d'una expiració prolongada. 86

Els nostres informants desconeixen la forma «almosta» que recull l’ALDT amb aquest significat. L’ALDT recull la forma «garganxó». Els nostres informants ens van explicar, però, que el garganxó no era només l’ametla, sinó tota la part del coll que la incloïa. Vegeu garganxó. 87

Joan Antoni Verge Caballer

187

baf [‘baf]: Aire que s'escapa dels pulmons en l'expiració quan es pot vore, per exemple en un vidre que està gelat. baix lo braç [‘baj߯ lo ‘bȍas]: Part inferior de la juntura del braç amb el cos. bamba [‘bamba]: Vegeu abambat. bamba (mà) [‘bamba]: Mà que no es pot moure bé després de donar-te un cop. bambolla [bam’boȜa]: Lesió produïda per un aixecament de l'epidermis com a conseqüència d'una cremada, del fregadís, etc., que conté inicialment un líquid serós i després pot contenir sang o pus. banc[‘baƾk]: Seient més o menys llarg, generalment de fusta, amb respatller o sense, on caben dos o més persones. barba [‘baȍȕa]: Extremitat inferior de la cara sota el llavi inferior. barra [‘bara]: Maxil·lar inferior en una persona. barro [‘baro]: Granet que surt a la cara de la gent jove. bascoll [bas’kǣȜ]: Part posterior del coll a l'indret de la seva junció amb el cap. bascolla(da) [baskǣ’Ȝa]: Cop donat al clatell amb la mà. bela (fer una) [‘bİáa]: Tomb o giravolt que hom dóna amb el cos, esp. recolzant el cap o les mans a terra. besar-se [be’zaȍse]: Tocar-se, oprimir amb els llavis, que es clouen en el moment del contacte i després es desclouen, en senyal d'afecció, de salutació, etc. beset [be’zet]: Acte de tocar amb els llavis algú o alguna cosa cloent-los en el moment del contacte i descloent-los tot seguit, en senyal d'afecció, salutació, reverència, etc. S’utilitza només en diminutiu. beure [‘bewȍe]: Engolir (un líquid). bigot [bi’Ȗǣt]: Pèl que creix sobre el llavi superior. blaüra [bla’uȍa]: Taca d'un blau moradenc produïda per l'extravasació de la sang en el teixit subcutani, de resultes d'una contusió. boca [‘boka]: Obertura per la qual una persona o un animal menja. boig [‘bǣtȒ]: Vegeu bamba. bony [‘boȁ]: Protuberància, esp. la produïda en alguna part del cos per una contusió. borra [‘bora]: Pelet que es feia a la cara dels xiquets mal alimentats. borrós (estar) [bo’ros]: Estar mal alimentat, esp. els xiquets. boçar [bo’saȍ]: Vegeu arrojar braç [‘bȍas]: Qualsevol de les dues extremitats toràciques de la persona, esp. la part compresa entre l'espatla i la mà. braó [bȍa’o]: Part del braç compresa entre l'espatla i el colze. bròfec [‘bȍǣfek]: Aspre en el tracte. brofega(da) [bȍǣfe’Ȗa]: Paraula o frase aspra o fora de to. bua [‘bua]: De forma hipocorística, tindre mal els xiquets.

188

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

budell [bu’ðeȜ]: Qualsevol de les parts en què es considera dividit el tub intestinal. bufa [‘bufa]: Sac membranós, en l'aparell urinari, en què es va dipositant l'orina segregada pels ronyons. bufeta(da) [bufe’ta]: Colp donat a la galta amb el palmell de la mà. caganiu [kaȖa’niw]: Xiquet més menut del que és normal. cagar al vol [ka’Ȗaȍ aá’ȕǣá]: Defecar a l’aire lliure. cagarronyo/a [kaȖa’roȁo]: Persona que no està mai contenta de res, esp. es diu referit a la gent gran. calbo [‘kalȕo]: Que no té cabell o en té molt poc. calbot [kal’ȕǣt]: Colp donat al cap amb la mà. calbotet [kalȕo’tet]: Colp de menys intensitat que el calbot. calentura [kaáeƼ’tuȍa]: Elevació de la temperatura del cos que manifesta la reacció de l'organisme a algun procés patològic. cama [‘kama]: Part de cadascun dels dos membres inferiors de la persona des del ginoll fins al peu. camestortes [kameútǣȍtes]: Persona que camina amb les cames obertes. campaneta [kampa’neta]: Lòbul carnós que penja al mig de la vora posterior del vel del paladar. candela [kaƼ’dİla]: Penjoll de moc allargat. canella [ka’neȜa]: Part anterior de la cama damunt mateix de l'aresta anterior de la tíbia. canya [’kaȁa]: Part sòlida dels ossos, esp. dels llargs, dins de la qual hi ha el moll de l’os. cap [‘kap]: Part superior del cos humà separada del tronc pel coll. cara [‘kaȍa]: Part davantera del cap. carabassa [kaȍa’ȕasa]: Obertura allargada i estreta, produïda a la pell per sequedat, fred... caragol [kaȍa’Ȗǣá]: Floc de cabells corbats en espiral. carassa [ka’ȍasa]: Expressió grotesca de la cara, adoptada per fer riure o espantar. carxot [kaȍ’tȒǣt]: Vegeu calbot. cascàries [kas’kaȍjes]: Brutícia adherida a la pell, especialment al garró. cassoleta [kaso’áeta]: Os redó situat en el ginoll. cassonigues [kaso’niȖes]: Sensació que produeix sobre certes parts del cos una successió ràpida de tocaments lleugers, que provoca el riure i, si és continuada, una convulsió. castany [kaú’taȁ]: D'un color torrat clar que recorda el de la castanya. catra (donar) [‘katȍa]: Donar la tabarra..

Joan Antoni Verge Caballer

189

caure de cap [‘kawȍe ðe ‘kap]: Caure algú cap endavant. caure de panxa [‘kawȍe ðe ‘pan_tȒa]: Vegeu caure de cap. cego [‘seȖo]: Persona que no s’hi veu. cella [‘seȜa]: Ratlla de pèl que revesteix la vora superior de l'òrbita de cadascun dels dos ulls. cervell [seȍ’ȕeȜ]: Part més voluminosa i complexa de l'encèfal, que en l'ésser humà ocupa gairebé tota la caixa craniana. cinta [‘siƼ’ta]: Teixit que forma una tira estreta que serveix per recollir el cabell. clatell [kla’teȜ]: Vegeu bascoll. clatella(da) [klate’Ȝa]: Vegeu bascollà. clau [‘klaw]: Dent puntuda situada a cada costat de les incisives, entre incisiva i la primera molar. clavícula [kla’ȕikuáa]: Os llarg i articulat per un extrem amb l'omòplat i per l'altre amb l'estern. coeta [ko’eta]: Cabellera lligada. coixo/a [‘kojȒo]: Persona que no camina bé. coll [‘kǣȜ]: Part, generalment estreta, del cos de l'ésser humà o de l'animal, que uneix el cap amb el tronc. colp [‘kǣlp]: Contacte brusc d’un cos en moviment amb un altre. columna [ko’lumna]: Conjunt de vèrtebres que formen una columna articulada, que sosté l'esquelet dels vertebrats. colze [‘koáze]: Articulació del braç i l'avantbraç i les parts toves que l'envolten, esp. la part posterior de l'articulació del braç i l'avantbraç. cor [‘kǣr]: Òrgan muscular situat en la cavitat del pit que, contraient-se rítmicament, és l'agent principal de la circulació de la sang. coroneta [koȍo’neta]: Clap sense cabells al cap d'una persona. córrer [‘koreȍ]: Anar d'un lloc a un altre movent les cames de manera que a cada passa hi ha un moment en què cap dels dos peus no toca a terra. cos [‘kǣs]: Agregat de totes les parts materials que componen l'organisme de la persona o d'un animal. coto [‘kǣto]: Quiet. S’utilitza en la forma “Estar-se coto”. crossa [‘kȍǣsa]: Bastó de fusta, de metall o d'un altre material, amb una peça al capdamunt en què recolza l'aixella o el colze i amb un agafador a la part central. crosta [‘kȍǣúta]: Capa seca de sang, de pus o de serositats que es forma damunt d'una ferida o una nafra. cuixa [‘kujȒa]: Part de la cama des de la seua articulació amb el tronc fins al ginoll. cul [kul]: Anques de la persona. curandero [kuȍaƼ’deȍo]: Persona que fa de metge sense ésser-ho.

190

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

curat [ku’ȍat]: Que ha recuperat la salut. curro [‘kuro]: Home a qui li falta una mà. cursos [‘kuȍsos]: Diarrea més forta. curt [‘kuȍt]: De poca llargària, de llargària insuficient, menor que la normal. de senyalar (dit) [de seȁa’áaȍ]: Dit índex. del cor (dit) [del ‘kǣȍ]: Dit del mig. del mig (dit) [del ‘mitȒ]: Vegeu dit del cor. dent [‘den]: Formació sòlida implantada en els maxil·lars que empren les persones i els animals per a la prensió i masticació dels aliments. desmanyotat [dezmaȁo’tat]: Sense traça, que fa malament les coses. desfet [des’fet]: Vegeu estorat. diadema [dia’ðema]: Vegeu cinta. diarrea [dia’rea] / [dia’reȍa]: Evacuació de femta de consistència fluida, sovint líquida, que es produeix amb més freqüència de l'habitual. dit [‘dit]: Qualsevol dels cinc membres amb què acaben les mans i els peus. dolent/a (estar) [do’áen] / [do’áeƼta]: Que no està bé de salut. donar-se la mà [do’naȍse áa ‘ma]: Agarrar-se la mà com a salutació. dormir [doȍ’mir]: Una persona o un animal, estar en aquell estat de repòs, anomenat son. dreta [‘dȍeta]: Dit d'aquell dels dos costats d'una persona el qual cau de la banda de llevant quan aquella està de cara al nord (oposat a esquerra). durícia [du’ȍisja]: Pell dura que es fa als palmells de les mans o a les plantes dels peus. eixanglot / aixinglot [ajȒaƾ’glǣt] / [ajȒiƾ’glǣt]: Seguit de moviments inspiratoris espasmòdics que se succeeixen a intervals més o menys llargs, deguts a una contracció sobtosa del diafragma, i en què se sent el soroll que fa l’aire en forçar el seu pas per la glotis closa. encorar-se [anko’ȍaȍse]: Passar el menjar pel forat que no va a l’estómac. endurit (estar) [aƼdu’ȍit]: Es diu d’un xiquet menut i poca cosa, com si estigués revellit. enfadat [aȀfa’ðat]: Estar irritat amb algú. entra(d)es [eƼ’traes]: Manca de cabell en la part anterior del crani. entropessar [aƼtȍope’saȍ]: Topar amb el peu contra un obstacle. entropessó [aƼtȍope’so]: Acció d'entropessar; l'efecte. enzo/a [‘enzo]: Persona aturada, mancada d’iniciativa i d’enteniment, molt paradet. eriçó [aȍi’so]: Estremiment involuntari dels músculs, acompanyat per un petament de dents i una sensació intensa de fred. «Estic eriçat de fret.»

Joan Antoni Verge Caballer

191

esbrafa(da) [azbȍa’fa]: Resposta donada amb mal to, mala contesta. esburgar [azbuȍ’Ȗaȍ]: Indagar, procurar saber una cosa, saber el perquè d’una cosa. escarnassina [askaȍna’sina]: Malaltia aguda infectivocontagiosa de les vies respiratòries altes, caracteritzada per l'aparició de tos típica convulsiva. escopinya(da) [askopi’ȁa]: Porció de saliva que s’escup d'un cop. esgarranya(da) / esgarrany [azgara’ȁa] / [azga’raȁ]: Efecte d’esquinçar-se lleugerament la pell (d'una part del cos). esgarrar (la carn) [azga’raȍ]: Rompre, fer trossos el múscul amb una estirada. esgarronar [azgaro’naȍ]: Xafar la sabata per darrere i treure-te-la. espatles [as’pales]: Part superior i lateral del cos a cada costat del coll formada pels ossos que uneixen el braç al tronc i els músculs que els recobreixen. espenta [as’peƼta]: Pressió exercida més o menys bruscament, en un temps més o menys llarg, sobre alguna persona o cosa espentejant-la. espentejar [aspeƼte’߯aȍ]: Moure o tractar de moure exercint una pressió. esplanissa(da) [asplani’sa]: Cop donat a l’esquena amb la mà oberta. esquena [as’kena]: Part posterior del cos de la persona des dels muscles a la cintura. esquena(da) [aske’na]: Caure d’esquena. esquerra [as’kİra]: Dit del costat d'una persona oposat al dret. esquerrer [aske’reȍ]: Que se serveix de la mà esquerra en allò en què la generalitat de les persones empren la mà dreta. estar abambat [eú’taȍ aȕam’ȕat]: Abstreure's, encantar-se, mirant alguna cosa. estar abobat [eú’taȍ aȕo’ȕat]: Vegeu estar abambat. estar bo [eú’taȍ ‘ȕǣ]: Vegeu curat. estar comprés [eú’taȍ kom’pȍes]: Estar cruixit, fer-te mal els ossos i les articulacions. estar de morrinya [eú’taȍ ðe mo’riȁa]: Estar enfadat, fer morros. estar marejat [eú’taȍ maȍe’߯at]: Tenir sensació de caure a causa d’un mareig. / També, sensació prèvia a les ganes de vomitar. estarnudar [aútaȍ’nuðaȍ]: Fer pel nas una inspiració brusca, seguida d'una expiració violenta, espasmòdica i oïble. estarnut [aútaȍ’nut]: Acció d'estarnudar. estel [aú’tİá]: Taqueta blanca que es fa a les ungles. estómago [eú’tomaȖo]: Porció dilatada del tub digestiu en la qual té lloc la quimificació dels aliments. estorat [aúto’ȍat]: Cabell desordenat. febra [‘feȕȍa]: Vegeu calentura.

192

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

fel [‘fİá]: Vesícula biliar. També líquid clar, groguenc, amargant, produït pel fetge i concentrat a la vesícula biliar, que és essencial en l'absorció dels greixos. fer castanyetes les dents: [‘feȍ kaúta’ȁetes] Xocar les dents de dalt amb les de baix. fer mal lo quixal [‘feȍ ‘ma áo ki’Ȓaá]: Neuràlgia de les dents molars. fetge [‘fed߯e] / [‘fe߯e]: Òrgan glandular que segrega la bilis i causa importants canvis en algunes substàncies contingudes en la sang que hi passa. flato (tindre) [‘flato]: Ganes de tirar-se pets. Acumulació molesta de gasos en el tub digestiu. flequillo [fle’kiȜo]: Cabells tallats curts que es porten sobre el front. floronco [flo’ȍoƾko]: Gra que té pus. forat del nas [fo’ȍa ðeá ‘nas]: Orifici del nas pel qual entra i ix l’aire. franquesa [fȍaƾ’keza]: Confiança, tracte sense cerimònies entre les persones. front [‘fȍon]: Part superior de la cara compresa entre els dos polsos i entre les celles i el començament del cabell. galta(da) [gaƺ’ta]: Vegeu bufetà. galta [gaƺta]: Part de la cara que s'estén a cada costat des de baix l'ull a la barba. gargall [gaȍ’ȖaȜ]: Salivada espessa amb mucositats de la gola expel·lida per la boca. garganxó [gaȍȖan_’tȒo]: Part superior i interior del coll a l’alçada de l’ametla. garró [ga’ro]: Protuberància del peroné i de la tíbia en el lloc on la cama s'ajunta amb el peu. garxo [‘gaȍtȒo]: Persona que creua la vista, també es diu que «té una mira(d)eta». geniva [d߯e’niȕa]: Teixit fibrós envoltat d'una membrana mucosa que cobreix la part alveolar de les mandíbules i s'enganxa fortament a les dents. gentola [d߯en’tǣáa]: Mala gent. gepa88 [‘d߯epa]: Convexitat exagerada de l'esquena o del pit produïda per una desviació de la columna vertebral. geperut [߯epe’ȍut]: Home que té gepa. ginoll [߯i’noȜ]: Regió anatòmica formada per l'articulació de la cuixa amb la cama i les parts dures i blanes que l'envolten, esp. articulació de la cuixa amb la cama en la seva part anterior. gitat [d߯i’tat]: Ajagut al llit o altre lloc planer per a dormir o descansar. glop [glop]: Quantitat de líquid que cap dins de la boca. gola [‘goáa]: Part anterior del coll; espai comprès entre el vel del paladar i el començament de l'esòfag, lloc per on passa el menjar. gorradura [gora’ðuȍa]: Granets de calor que surten a la pell a l’estiu. 88

L’ALDT ho recull amb la forma masculina «gep».

Joan Antoni Verge Caballer

193

grapat [gȍa’pat]: Quantitat que cap dins d’una mà. grenya [‘gȍeȁa]: Floc de cabells embullats. grenyut [gȍe’ȁut]: Que té grenyes. grillet [gȍi’Ȝet]: Vèrtebra inferior del cos. gros (dit) [‘gȍǣs]: Dit més gros i curt. guapo [‘gwapo]: Ben fet, bonic, esp. referit a les persones. hèrnia [‘İȍnja]: Sortida total o parcial d'un òrgan per una obertura anormal del seu receptacle, especialment els budells. herniat [eȍ’njat]: Que té una hèrnia. jesus [‘d߯İzus]: Fórmula que es diu quan algú estarnuda. junta [‘߯uƼta]: Articulació dels ossos. labios [‘laȕjos]: Part carnosa mòbil que limita l'obertura de la boca per sobre i per sota. li fa aulor [li ‘fawáoȍ]: Fer mala olor l’alé. li put l’alé [li ‘put la‘áe]: Vegeu li fa aulor. llaga [‘ȜaȖa]: Ferida mal curada que comença a fer pus. llaganya [Ȝa’Ȗaȁa]: Matèria blana produïda per la solidificació d'una secreció de les glàndules sebàcies de les parpelles. llègrima [‘ȜİȖȍima]:Gota de líquid segregat per la glàndula lacrimal i difós entre l'ull i les parpelles. llengua [‘Ȝeƾgwa]: Òrgan musculós dels vertebrats, molt mòbil, revestit d'un epiteli sensorial i situat a la cavitat bucal, que serveix com a òrgan del gust i com a òrgan principal de la deglució, la succió, la masticació i l'articulació de sons. lleus [‘Ȝews]: Pulmons dels animals. llis [‘Ȝis]: Pèl, cabell, pla, caigut, no arrissat ni crespat. llissar [Ȝi’saȍ]: Moure's sobre la superfície d'un cos sense poder-se aturar normalment. loco [lo’ko]: Que ha perdut la raó, que pateix d'una malaltia mental. mà [‘ma]: Part terminal del braç, que comprèn el carp, el metacarp i els dits. mal de cor [‘mal ðe ‘kǣȍ]: Tenir gana, tenir una sensació de gana a l’estómac. maleguera: [maáe’Ȗeȍa]: Munt mal que un es fa quan es cau o es té algun accident. me fa mal la gola [me ‘fa ‘maáa’Ȗoáa]: Irritació de la gola. me fa mal lo costat [me ‘fa ‘maáo koútat]: Quan després de córrer molt o de fer exercici tens dolor a la part lateral del cos, al costat de la panxa. meleneta [meáe’neta]: Cabells no massa llargs que cauen al voltant del cap. melic [me’áik]: Depressió arrodonida i arrugada que deixa al mig del ventre la secció del cordó umbilical. melsa [‘mİása]: Òrgan vascular situat en l'hipocondri esquerre.

194

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

menut/menudet (dit) [me’nut] / [menu’ðet]: El dit més menut de tots. menut/da [me’nut] / [me’nuða]: Xiquet/a de pocs anys. metge [‘me߯e]: Persona que està legalment autoritzada per a professar i exercir la medicina. minjar [min_d߯aȍ]: Mastegar i engolir (un aliment sòlid). minjar-se les ungles [min_’d߯aȍse áez ‘uƾgles]: Rosegar-se les ungles. mirar [mi’ȍaȍ]: Fixar la vista (sobre algú o alguna cosa). moc [‘mok]: Humor espès segregat per la mucosa del nas. mocador [moka’ðoȍ]: Peça quadrada de roba de lli, de cotó o de seda o de paper destinada a mocar-se, eixugar-se la suor... mocar-se [mo’kaȍse]: Eixugar-se el moc amb un mocador. moll de l’os [‘mǣȜ de ‘áǣs]: Substància blana, vascular, que omple les cavitats de la major part dels ossos. molla de la pantorrilla [‘mǣȜa ðe áa paƼto’riȜa]: Part posterior de la canella que té molla. monyica [mu’ȁika]: Punt d’unió del braç amb la mà. monyo [‘moȁo]: Pèl que surt a la pell del crani de l'espècie humana, els cabells. monyo rull [‘moȁo ‘ruȜ]: Cabells rissats. moquita [mo’kita]: Moc clar, que raja sense parar. moreno [mo’ȍeno]: Gris fosc tirant a negre. Més fosc del color normal. morralles [mo’raȜes]: Llavis bruts. morrandes [mo’raƼdes]: Vegeu morralles. morranda [mo’raƼda]: Erupció a la comissura dels llavis, malesa als llavis, llavis irritats. morros [‘moros]: Nom que donaven abans als llavis. morsalat [moȍsa’áat]: Erupció de vesícules a la superfície de la pell, que traspua un humor que en secar-se forma escates menudes. És com un herpes. muleta [mu’áeta]: Vegeu crossa. Ara es diu sobretot muleta. mut [‘mut]: Home que no pot parlar. nas [‘nas]: Òrgan de l'olfacte, que consisteix en dos cavitats revestides d'una membrana mucosa que comuniquen posteriorment amb la faringe. nerviosa [‘nİȍȕjoza]: Persona que s’excita molt. nervis / nyervis [‘nİȍȕis] / [‘ȁİȍȕis]: Qualsevol dels òrgans en forma de cordonets o de cintes que posen en comunicació les diferents parts del cos amb el cervell, la medul·la espinal i altres centres i aquests entre ells, i serveixen per a transmetre les sensacions i les impulsions motrius. nineta [ni’neta]: Pupil·la de l’ull.

Joan Antoni Verge Caballer

195

no està acabat [‘noú’taka’ȕat]: Persona que no està bé del cap, però que no està boja. També es diu que està «transtornat», que «té tempora(d)es», que «té una gotera al cap», que «no està tot» o que «li falta un bull com a les cols». nuc [‘nuk]: Articulació dels dits. orella [o’ȍeȜa]: Aparell auditiu format per un conjunt d'òrgans la finalitat dels quals és la percepció dels sons. os [‘ǣs]: Qualsevol de les peces que formen l'esquelet dels vertebrats. padastre/ padrastre [pa’ðaútȍe] / [pa’ðȍaútȍe]: Llenqueta de pell, despresa en part, que s'alça de la pell a la vora de les ungles. paladar [pa’áaðaȍ]: Part superior de la cavitat bucal. pam [‘pam]: Distància que hi ha entre la punta del dit del cor i la del dit menut tenint la mà oberta i els dits estesos. pansa [pansa]: Erupció vesicular que apareix als llavis en estats febrils, dispèptics, etc. pantorrilla [paƼto’riȜa]: Vegeu molla de la pantorilla. panxa [‘pan_ tȒa]: Ventre, cavitat que conté l'estómac i els intestins. paperotes [pape’ȍǣtes]: Malaltia en què se t’inflen les galtes. para(d)et [pa’ȍaet]: Vegeu abambat. paradís [pa’ȍaðis]: Inflamació dolorosa a la punta dels dits. parlar [paȍ’laȍ]: Algú, expressar el que pensa mitjançant el llenguatge articulat. pàrpado [‘paȍpaðo]: Qualsevol de les dos porcions de pell movibles amb què a voluntat podem cobrir o descobrir el globus de l'ull. passar-se’n [pa’saȍsen]: Aprofitar-se d’algú. passejar [pase’߯aȍ]: Anar d'un costat a l'altre per fer exercici, prendre l'aire. pegar al vedat [pe’Ȗaȍ aá ȕe’ðat]: Vegeu encorar-se. pegar muscla(d)es [pe’Ȗaȍ mus’klaes]: Aixecar les espatles. pegar un bac [pe’Ȗaȍ um ‘bak]: Caure en terra. pegar un colp [pe’Ȗaȍ uƾ kǣáp]: Vegeu pegar un bac. pegar un mos [pe’Ȗaȍ un ‘mǣs]: Donar una mossegada a alguna cosa. pegar una canella(da) [pe’Ȗaȍ ‘una kane’Ȝa]: Donar-se un colp a la canella. pegar una pat(da) [pe’Ȗaȍ ‘una pa’ta]: Donar un colp amb la punta del peu. pegar una ulla(da) [pe’Ȗaȍ unaw’Ȝa]: Tancar un ull en senyal de complicitat amb algú. pell [‘peȜ]: Tegument resistent i flexible que recobreix el cos de la persona i dels animals. penúltim [pe’nuƺtim]: Abans del darrer. perol [pe’ȍǣá]: Figuradament, el cap, sobretot quan es refereix al fet de pensar.

196

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

pestanya [peú’taȁa]: Qualsevol dels pèls que naixen a les vores de les parpelles. peu [‘pew]: Part terminal de les extremitats abdominals de la persona que comprèn el tars, el metatars i els dits. peu coixet (en lo) [en lo ‘pİw koj’Ȓet]: Saltar recolzant-se damunt d’un sol peu. picor [pi’koȍ]: Molèstia produïda per una cosa que pica, esp. a la pell, i que fa ganes de rascar-se. piga [‘piȖa]: Taqueta fosca a la pell. pigota [pi’Ȗǣta]: Malaltia que fa crostetes que deixen marca si s’arranquen. pigota borda [pi’Ȗǣta ‘ȕoȍða]: Varietat benigna de la pigota, en la qual les pústules són escasses i deixen pocs senyals (varicel·la). pinces [‘pinzes]: Aparell amb què es trauen els pèls. pirri [‘piri]: Coeta que porten els xiquets menuts al damunt del cap. pit [pit]: Part del cos humà que s'estén des del coll fins al ventre i conté el cor i els pulmons. pito [‘pito]: Mudat, ben vestit. pixar [pi’Ȓaȍ]: Expel·lir l'orina. pixats [pi’Ȓats]: Excreció líquida dels ronyons conduïda a la bufa pels urèters i expel·lida per la uretra. pixum [pi’Ȓum]: Vegeu pixats. planell [pla’neȜ]: Part de dins, lleugerament còncava, de la mà. planta [‘plaƼta]: Part inferior del peu des del taló fins a la punta dels dits. plantat [plaƼ’tat]: En posició vertical (per oposició a inclinat, decantat); dempeus (per oposició a ajagut o assegut). plorar [plo’ȍaȍ]: Vessar llàgrimes. ploron [plo’ȍon]: Xiquet que plora molt. poc esprit [‘pǣkes’pȍit]: Persona que té poc coratge per a fer les coses. pols [‘poás]: Qualsevol de les dos parts laterals del cap compreses entre el front, l'orella i la galta. pòmul [‘pǣmuá]: Os de la galta. primer [pȍi’meȍ]: Dit del que, en una sèrie, va davant de tots els altres. prunyó [pȍu’ȁo]: Inflor de la pell causada pel fred, principalment a les mans, els peus i les orelles, acompanyada d'ardència i de picor i, a vegades, d'ulceració. pucos [‘pukos]: Quan la diarrea va acompanyada de sang. pulmons [pul’mons]: Òrgan de la respiració en els animals vertebrats que respiren l'aire atmosfèric, en nombre de dos en la persona, situats dins la cavitat toràcica. puny [‘puȁ]: Mà tancada. punya(da) [pu’ȁa]: Cop donat amb el puny. pussol [pu’sǣá]: Granet que surt a la vora d’una parpella.

Joan Antoni Verge Caballer

197

quart [‘kwaȍt]: Que segueix el tercer. quint [‘kin]: Que segueix el quart. quixal [ki’Ȓaá] / [gi’Ȓaá]: Cadascuna de les dents més robustes i planes per damunt i situades a la part lateral de la boca i que serveixen per triturar els aliments. quixal del sen [ki’Ȓal del ‘sen]: Cadascun dels quixals situats més lateralment, que acostumen a sortir a l’edat adulta. ratlla [‘raȜa]: Separació del cabell. raquitiquet [rakiti’ket]: Xiquet menut, poca cosa, mal alimentat. rascar [ras’kaȍ]: Fregar amb les ungles. ranós (estar) [ra’nos]: Ser un xiquet menut i poca cosa, però que podia créixer. ratat [ra’tat]: Persona a la qual li han quedat marques producte de la pigota. repèl [re’pİá]: Vegeu padastre. respirar [respi’ȍaȍ]: Inhalar l'aire atmosfèric i exhalar-lo successivament. rinyó [ri’ȁo]: Òrgan fonamental de l'aparell urinari dels vertebrats. rinyona(da) [riȁo’na]: Part del cos on hi ha els rinyons. roig [rǣtȒ]: Del color de la sang arterial, de les roselles. roín/ ïna [ro’in] [ro’ina]: Contrari de bo. romancer: [roman’seȍ] Persona que parla molt i no acaba mai de parlar. roncar [roƾ’kaȍ]: Algú, respirar quan dorm fent un soroll ronc degut a la vibració del vel del paladar. ronya [ro’ȁa]: Vegeu cascàries. rosa [‘rǣza]: Malaltia infecciosa i contagiosa, que produeix febre i l'aparició de xicotetes taques rogenques a la pell. rosegar [roze’Ȗaȍ]: Emportar-se parts menudes (d'alguna cosa dura), esmicar-la a poc a poc, donant-hi amb les dents una sèrie de mossegades. rossegaller [roseȖa’Ȝeȍ]: Persona que parla molt, i que pot parlar malament d’altres persones. rubio [ru’ȕjo]: Dit del pèl, del cabell, de color entre el castany clar i el groc d'or. sang [‘saƾk]: Líquid que forma part del medi intern del cos i que és constituït pel plasma, líquid incolor compost de sèrum i fibrinogen, i pels elements cel·lulars (eritròcits, leucòcits i plaquetes). senderi [seƼ’dİȍi]: Seny natural, coneixement (esp. tenir o no tenir senderi). sarpa(da) [saȍ’pa]: Vegeu grapat. segon [se’Ȗon]: Que segueix immediatament el primer. se pareixen [se pa’ȍejȒen]: Tindre la mateixa forma o qualitats que un altre. se semblen [se ‘semblen]: Vegeu se pareixen. ses (lo budell del) [‘ses]: Extrem inferior de l'intestí recte, anus.

198

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

simpla89 [‘simpáa]: Vegeu bamba. sompa [‘sompa]: Vegeu bamba. sord [‘sort]: Home que no hi pot sentir. suar [su’aȍ]: Excretar suor pels porus de la pell. surdo [‘suȍðo]: Vegeu esquerrer. taló [ta’áo]: Part posterior del peu. tancar [ta’kaȍ]: Contrari d’obrir. tartamudejar [tatamuðe’߯aȍ]: Parlar fent interrupcions i repeticions de sons involuntàries, espasmòdiques. tartamut [tarta’mut]: Que tartamudeja. tat? [‘tat]: Reducció de “veritat”, usada per a demanar la conformitat dels altres amb el que s’acaba de dir. té desmai [‘te ðez’maj]: Vegeu mal de cor. templat [tem’plat]: Valent, animós. tercer [teȍ’seȍ]: Que segueix el segon. tinc turbes de cap [‘tiƾk ‘tuȍȕez de ‘kap]: Vegeu estar marejat. tindre una brossa a l’ull [‘tiƼdȍewna ‘ȕȍǣsa ‘luȜ]: Molèstia a l’ull produïda per la introducció d’algun cos estrany. tinya [‘tiȁa]: Afecció contagiosa de la pell deguda a fongs, caracteritzada per la formació de taques cobertes d'escames, de crostes, etc., o per la caiguda del cabell. tirar-se un cabussó [ti’ȍaȍsewƾ ka’ȕuso]: Fet de tirar-se de cap dins l'aigua. topetar [tope’taȍ]: Coincidir amb algú en un punt determinat. topo [‘topo]: Lligat de cabells de forma arrodonida que se subjecta al clatell o bé al damunt, al darrere o als costats del cap. tort [‘tǣȍt]: Persona que li falta un ull. tos [‘tos]: Expulsió violenta i sorollosa de l'aire dels pulmons produïda per la irritació de les vies respiratòries. tos ferina [‘tos fe’ȍina]: Vegeu escarnassina. tossir [to’siȍ]: Expel·lir d'una manera violenta i sorollosa l'aire dels pulmons. tou del ginoll [‘tǣw ðel ߯i’noȜ]: Part posterior del ginoll. tranquilisat [tȍaƾki’áizat]: Se li diu a la persona que està nerviosa i alterada. trastornat [tȍaútoȍ’nat]: Que no està bé del cap, però que no està boig. També es diu que té «una gotera al cap», que «té temporaes», que «no està tot» o que «li falta un bull com a les cols».

89 Segons els informants, és una paraula antiga. El DCVB ens diu que antigament «simple» tenia dos terminacions, i que el femení era simpla.

Joan Antoni Verge Caballer

199

traure [‘tȍawȍe]: Vegeu vomitar. tremolor [tȍemo’áo]: Sèrie de xicotetes oscil·lacions involuntàries que agiten un cos o una part del cos. trena [‘tȍena]: Porció de cabells que, dividits en tres o més grups, es van creuant de manera que cadascuna de les parts, seguint una línia sinuosa, va entrecreuantse amb les altres passant-los alternativament per dalt i per baix. trencat (estar) [tȍeƾ’kat]: Vegeu herniat. S’utilitza aquesta expressió quan es tracta d’una criatura, llavors es diu que «està trencat pel melic». tropell [tȍo’peȜ]: Persona que fa les coses de pressa i malament ull [‘uȜ]: Òrgan de la visió. ull de poll [‘uȜ de poȜ]: Durícia redona amb una part còncava al centre que es fa als dits dels peus. ulleres [u’Ȝeȍes]: Foscor a la part de baix dels ulls. últim [‘uƺtim]: Darrer. unfla(da) (tindre la galta) [uȀ’fla]: Tindre-la més grossa del que és normal. ungla [‘uƾgla]: Formació epidèrmica de natura còrnia que protegeix l'extrem dels dits. vaca [‘ßaka]: Cada una de les taques rogenques o moradenques que surten a les cames dels qui s’escalfen molt de temps a la vora del foc. vedat [be’ðat]: Glotis, extrem superior de la larinx, que és un punt molt delicat al qual no es pot tocar sense provocar tos violenta. vena [‘bena]: Qualsevol dels vasos sanguinis que, naixent de la unió dels capil·lars dels distints òrgans i teixits del cos, porten la sang al cor. Per extensió, qualsevol vas sanguini. vergonyós [beȍȖo’ȁos]: Persona tímida. vomitar90 [bomi’taȍ]: Vegeu arrojar. vore [‘boȍe]: Percebre la imatge (d'un objecte) que els raigs lluminosos que provenen d'aquest formen al fons de l'ull sobre la retina. xafar [tȒa’faȍ]: Deformar (una cosa) per compressió, aplanant-la. xalar [tȒa’áaȍ]: Sentir gran plaer, divertir-se alegrement. xarradora [tȒara’ðoȍa]: Persona que parla molt. xasco [‘tȒasko]: Sorpresa per algun fet inesperat o desagradable. xiripa / xirupa [tȒi’ȍipa] / [tȒi’ȍupa]: Casualitat favorable, bona sort inesperada. xorroller [tȒoro’Ȝeȍ]: Persona que parla molt i sense massa sentit. xurra [‘tȒura]: Veure xiripa.

L’ALDT recull «llançar», paraula que nosaltres no hem pogut documentar.

200

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

xular [tȒu’áaȍ]: Fer un so o una sèrie de sons musicals expel·lint amb força l'aire amb els llavis en una certa posició (contrets formant una petita obertura oval o tibats per mitjà de dos dits ficats a la boca). xulet [tȒu’áet]: Instrument per a produir un so agut semblant a un xulit, en què l'aire insuflat ve a pegar obliquament contra la vora aguda de l'orifici de sortida. xulit [tȒu’áit]: So que es produeix xulant. xuplar lo dit [tȒu’plaȍ lo ‘ðit]: Aplicar els llavis (a alguna cosa) de manera que l'aire exterior no puga entrar a la boca i, llavors, fer una aspiració.

1.11. La casa abellir [aȕe’Ȝiȍ]: Agradar, venir de gust alguna cosa per a menjar. aclarar / aclarir [akla’ȍaȍ] / [akla’ȍiȍ]: Treure el sabó amb aigua clara. adés [a’ðes]: Indica un temps passat, però molt pròxim al present. Actualment es diu antes. agarrar [aȖa’raȍ]: Subjectar, fer-se seu (alguna cosa) amb la mà o un altre òrgan o un instrument adequat, per tenir-ho que no se'n puga anar, aguantar-ho, emportar-s'ho, transportar-ho. agranar [aȖȍa’naȍ]: Netejar el terra empenyent a un costat amb una granera. agulla [a’ȖuȜa] / [a’uȜa]: Barreta d'acer usada per a fer punt de mitja. agulla (de cosir) [a’ȖuȜa]: Barreta de metall o d'una altra matèria, que té un extrem acabat en punta i l'altre proveït d'un forat o ull per a passar-hi un fil que serveix per a cosir. agulla (d’estendre) [a’ȖuȜa]: Instrument format per dues peces a manera de mandíbules que poden estrènyer-se per l'acció de la mà o una molla per a estendre la roba. agulla de cap [a’ȖuȜa ðe ‘kap]: Barreta, generalment de llautó o d'acer, que té un extrem acabat en punta i l'altre en una petita cabota. agulla saquera [a’ȖuȜa sa’keȍa]: Agulla de cosir sacs. ahorrar [ao’raȍ]: Fer estalvi o estalvis de diners. aigua [‘ajȖwa] / [‘İjȖwa]: Líquid transparent, inodor, insípid. aiguaxirlis [ajȖwa’tȒiȍlis]: Menjar, esp. caldós, que no fa gust a res, amb poca substància. aixeta [aj’Ȓeta]: Tros de canó ajustat a l'extrem d'una conducció d'aigua o adaptat a l'orifici d'un recipient, proveït d'una peça mòbil (generalment giratòria), la qual, segons la seua posició, intercepta el pas del fluid o permet que brolle. allioli [aȜi’ǣli]: Salsa feta d'alls picats debatuts amb oli, també s’hi acostuma a posar rovell d’ou.

Joan Antoni Verge Caballer

201

almari [al’maȍi] / [aȍ’maȍi]: Moble alt amb portes i, dins, amb prestatges, penjadors, calaixos, etc., destinat a guardar-hi llibres, roba, paraments de cuina o de taula, etc. amo /a [‘amo] / [‘ama]: Propietari/ària d’una casa. amorzar [amoȍ’zaȍ]: Menjada que es fa al matí o durant el dia amb anterioritat a l'àpat principal o dinar. anar a fiat [a’naȍ a fi’at]: Haver de donar o pagar una quantitat. ansa [‘ansa]: Part sortint d'un objecte, en forma d'arc, d'anell, etc., que serveix per a agafar-lo. antes [‘aƼtes]: En un moment anterior al present. apagar [apa’Ȗaȍ]: Fer cessar de cremar, de donar llum. aparador [apaȍa’ðoȍ]: Moble de menjador per a guardar la vaixella de taula, tovalles, tovallons, etc. arròs [a’rǣs]: Gra de les plantes de la família de les gramínies, varietats d'Oryza sativa, ric en midó, altament nutritiu. arruixar [aruj’Ȓaȍ]: Tirar aigua amb la mà des d’un poval al carrer, per ex. asclonet [asklo’net]: Trosset de llenya prima que es fa quan s’ascla la llenya. atiar [ati’aȍ]: Animar (el foc) removent les branques perquè cremen millor. atipar [ati’paȍ]: Menjar molt, en moltes quantitats. avorrit [aȕo’rit] / [aȕu’rit]: Que sent tedi, que no sap què fer. badoc [ba’ðǣk]: Obertura rectilínia més o menys pregona com les que es fan en certs cossos en contreure's , per. ex. en una paret. baix [‘bajȒ]: Part inferior respecte a una altra. baix [‘bajȒ+ ]: Posició d'una cosa respecte a allò que està més alt en direcció vertical i en contacte o no amb ella (oposat a dalt). baixar [baj’Ȓaȍ]: Anar de dalt a baix, d'un punt a un altre situat en un nivell més baix. balastratge [baáaú’trad߯e]: Embalum, cosa que ocupa molt de lloc i fa nosa. balcó [bal’ko]: Obertura en la paret d'un edifici que comença arran del sòl d'un pis, amb barana, generalment amb una plataforma sortint al davant voltada per la barana. balda [‘balða]: Peça corredora d'un pany que es fa entrar i sortir per mitjà d'una clau o d'un altre mecanisme. banc [‘baƾ]: Banc llarg i de respatller alt que hi havia davant la llar de foc. bande[x]a [baƼ’dexa]: Nom que es dóna ara a la plata; es coneix amb aquest nom la que s’utilitza més per portar gots, tasses, plats, etc. banyera [ba’ȁeȍa]: Pica per a prendre banys. barana [ba’ȍana]: Construcció que voreja un balcó, etc., la qual s'eleva del sòl fins a una alçària tal que la seva vora superior pot servir de passamà o ampit.

202

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

barquillo [baɾ’kiλo]: Full prim de pasta feta amb farina, sucre i una essència, enrotllat en forma de canó o de triangle. barral [ba’rał]: Recipient de vidre de forma cònica, amb un broc en la part superior, estreta, per on s'omple, i amb un altre de llarg que arrenca de prop del fons i va aprimant-se i per on es beu al gallo. bassurero [basu’ɾeɾo]: Persona que recull la brossa. beure al gallo / al gallet [bewɾ’al ‘gaλo] / [bewɾ’al ga’λet]: Beure fent caure a la boca el raig de líquid que surt pel gallo d'un marraixó, d'un barral, etc. biga [‘biγa]: La que aguanta els cabirons. Ara també es diu als cabirons que són de ciment. billet [bi’λet]: Paper moneda. biscotxo [bis’kotʃo]: Tipus de pasta que s’acostuma a sucar als líquids. bo [‘b ]: Que té bon gust. bolillero [bołiλeɾo]: Coixí on es fan les puntes de coixí. bolillo [bo’łiλo]: Pal menut tornejat de fusta de boix on hi ha enrotllat el fil per a fer puntes de coixí. bollir [bo’λiɾ]: Un líquid, ésser tumultuosament agitat per la generació, dins la seua massa, de bombolles de vapor que pugen i esclaten a la superfície. bordó [boɾ’ðo]: Revora que es fa a la part exterior d’alguns dolços, com la fogasseta. borrego [bo’reγo]: Cóc pla amb primentó, asbargina, cansalà i llanguanissa per damunt. botella [bo’teλa]: Recipient portàtil de vidre, cristall, etc., de coll llarg i estret, destinat a contenir líquids. botera [bo’teɾa]: Forat redó en una porta per on poden entrar i sortir els gats. brancal [baŋ’kał]: Part inferior de l'obertura d'una porta, esp. la d'entrada d'una casa, formada per una fusta o una pedra travessera que ve a un nivell més alt que el sòl exterior. brasa [‘bɾaza]: Tros de llenya o de carbó reduït per la combustió a l'estat de carbó ardent. brasero [bɾa’zeɾo]: Variant actual de copa. brenar [bɾe’naɾ]: Menjada que es fa a mitja tarda, entre el dinar i el sopar. bres [‘bɾes]: Llit de xiquet menut al qual es pot comunicar un moviment de balanceig. brossa [‘bɾ sa]: Brutícia que es llança quan es fa neteja. brut [‘bɾut]: Mancat de netedat (com tacat, untat, empolsegat, etc.). bufador [bufa’ðoɾ]: Tub de canya o metàl·lic que serveix per a ventar el foc bufant.

Joan Antoni Verge Caballer

203

buida [buj’ða]: Que no conté res. burguera [buȍ’Ȗeȍa]: Fogó portàtil, sostingut damunt de tres o quatre peus. cabiró [kaȕi’ȍo]: Peça molt més llarga que ampla i disposada horitzontalment, que serveix per a suportar les càrregues que no graviten directament sobre una paret o un pilar. cadira [ka’ðiȍa]: Seient amb respatller, per a una persona sola. cagador [kaȖa’ðoȍ]: Habitació on hi una comuna proveïda d'un dipòsit d'aigua i un dispositiu que permet de fer caure a voluntat l'aigua del dipòsit sobre l'indret on s'ha fet la deposició i, així, netejar-lo. caixa [‘kajȒ+a]: Receptacle d'una certa grandària, de forma rectangular i destinada a guardar tota classe d'objectes; o un receptacle similar. caixó [kaj’Ȓ+o]: Receptacle similar a la caixa, però de dimensions més grans. calaixó [kaáaj’Ȓ+o]: Un sol calaix. calaix [ka’áajȒ+]: Receptacle o espai mòbil d'un moble (taula, armari, bufet, etc.), amb guies i contraguies, que estirant surt del moble on és contingut i espenent hi entra. calandraco [kaáaƼ’dȍako]: Cosa vella, inútil, que no fa servei. S’usa esp. en plural. calç [‘kals]: Òxid de calci, substància blanca, lleugera i càustica, obtinguda per calcinació de la pedra calcària. caldera [kal’ðeȍa]: Recipient de metall, gran i rodó, que serveix per a escalfar aigua, fer-la bullir, etc. calderilla [kalðe’ȍiȜa]:Conjunt de monedes de poc valor. caldo del putxero [‘kalðo ðel pu’tȒeȍo]: Líquid en què s'han fet bullir certes substàncies i amb el qual es fa la sopa. calentador [kaáeƼta’ðoȍ]: Aparell rodó, menut, amb tapa foradada i mànec, ple de brases, utilitzat per a escalfar el llit. calentar [kaáeƼtaȍ]: Comunicar calor (a alguna cosa). caliu [ka’áiw]: El que resta d'un foc quan, apagada la flama, és una barreja de brases incandescents i de cendra. canal [ka’naá]: Conducció que recull les aigües de pluja a la teulada. canaló [kana’áo]: Rotlle de pasta de farina farcit, cobert de salsa i gratinat. cànem [‘kanem]: Fibra tèxtil treta del cànem, planta anual dioica de la família de les cannabàcies (Cannabis sativa), que serveix esp. per a fer cordes, cordells, etc. cànter [‘kaƼteȍ]: Atuell portàtil de terrissa per a posar-hi aigua o altres líquids, habitualment amb ansa, broc i gallo. canteret [kaƼte’ȍet]: Cànter més menut. cantrelló [kaƼtȍe’Ȝo]: Vegeu canteret.

204

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

canut [ka’nut]: Tub, generalment de fusta, on es guarden les agulles de cosir. capçó [kap’so]: Drap de cuina. capsa [‘kapsa]: Receptacle de cartó, de llanda, de fusta, etc., de forma variable, més aviat menut, amb una tapa solta o agafada, destinat a transportar o guardar diferents objectes. cardar [kaȍ’ðaȍ]: Posar el cànem o el lli dins l’aigua perquè la seua fibra es puga separar fàcilment. carn a la brasa [‘kaȍn a áa ‘ȕȍaza]: Carn que es cou damunt la brasa. carn del putxero [kaȍ ðel pu’tȒeȍo]: Carn que es posa a bullir per a fer el caldo. carn torra(da) [‘kaȍ to’ra]: Vegeu carn a la brasa. casa [‘kaza]: Edifici destinat a servir d'habitació humana. casso [‘kaso]: Recipient menut de llanda amb mànec de ferro. cassola [ka’sǣáa]: Recipient, ordinàriament redó i de terrissa, més ample que alt, que serveix principalment per a guisar-hi. celler [se’Ȝeȍ]: Lloc que serveix de magatzem. cendra [‘sİƼdȍa]: Residu mineral resultat de la combustió de la fusta, del carbó, etc. cèntim [‘sİƼtim]: Moneda fraccionària de poc valor. cepillo [se’piȜo]: Instrument que consisteix en un gran nombre de cerres, de crins, etc., que són fins, plantats en una placa de fusta, o d'altra matèria dura que serveix per a netejar i fregar la roba. ciri [‘siȍi]: Candela gran de cera. cistell [sis’teȜ]: Recipient portàtil fet de llata o de palma entreteixits, generalment de base oval o rectangular amb una ansa semicircular travessera a la meitat de la seua llargària que es fa servir esp. per anar a comprar. cistella [sis’teȜa]: Recipient portàtil fet de vímets entreteixits, generalment de base oval o rectangular amb una ansa semicircular travessera a la meitat de la seua llargària que es pot penjar en una estaca i que s’utilitza, entre altres, per buscar rovellons. clau [‘klaw]: Peça de metall que, introduint-la en el forat d'un pany i fent-la girar, posa en moviment el mecanisme del pany i serveix així per a obrir i tancar. clavill [kla’ȕiȜ]: Vegeu badoc. coberteria [kuȕeȍte’ȍia]: Joc de coberts. cobertís [kuȕeȍ’tis]: Vegeu parral i perxe. cóc [‘kok]: Nom de diferents menes de bescuits, coques, etc., la forma i composició dels quals varia. coca celestial [‘koka seáeú’tjaá]: Coca que té com a base la farina d’ametla.

Joan Antoni Verge Caballer

205

coixí [koj’Ȓi]: Sac de tela, cuir, etc., rectangular, redó, etc., cosit per tots costats, ple de llana o altra matèria filamentosa i elàstica, principalment per a reposar-hi el cap quan dormim. coixinera [kojȒi’neȍa]: Funda del coixí. coixinet [kojȒi’net]: Coixí menudet on es claven les agulles per tenir-les guardades. colador [koáa’ðoȍ]: Sedàs o gatifell de cuina amb fons de tela, tela metàl·lica, planxa perforada, etc., que serveix per a colar. colxa [kol’tȒa]: Cobertor acolxat, vànova. cómoda [‘komoða]: Moble amb calaixos, esp. moble d'uns cinc pams d'alçària amb el sobre generalment de marbre, que porta, l'un sobre l'altre, quatre o més calaixos de tota l'amplada del moble, destinat a guardar-hi roba blanca, vestits, etc. comodí [komo’ði]: Moble en forma de taula amb calaixos i espill. comú [ko’mu]: Nom antic del vàter. confit [koȀ’fit]: Pinyó, avellana, gra d'anís o xicoteta quantitat d'un licor envoltat d'una capa de sucre fi endurida. copa [‘kopa]: Recipient de metall en què es posen brases, usat per a escalfar les habitacions. / Recipient de beure amb peu. corda [‘kǣȍða]: Reunió de cert nombre de fils de cànem, d'espart, de materials sintètics, etc., torçats conjuntament formant un cos cilíndric, flexible, d'un gruix variable. cortina [kwaȍ’tina]: Peça de roba penjant amb què es cobreix una porta, una finestra, una prestatgeria, un llit, etc. cosir [ko’ziȍ]: Unir (dues o més peces de roba, de cuir, etc.), amb punts fets amb fil, cordell o altre filament passats mitjançant una agulla o un punxó. cossi [‘kǣsi]: Gatifell gran, generalment de terrissa, de forma de tronc de con, destinat principalment a fer-hi la bugada o facir. costurero [koútu’ȍeȍo]: Capsa o moble en forma de tauleta que serveix per a guardar-hi els estris de cosir. cotó [ko’to]: Fibra tèxtil natural, blanca i suau. covard [ko’ȕaȍt]: Persona que té temor i fuig. crea [‘kȍea]: Fil d’un tipus més bast. cresol [kȍe’zǣá]: Recipient en què es posa oli i una o més metxes i serveix per a fer llum. criat [kȍi’at]: Persona que lloga els seus serveis per fer les feines d'una casa i hi viu. cristal [kȍiú’taá]: Substància amorfa, transparent o translúcida, dura i trencadissa quan és gelada.

206

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

croqueta [kȍo’keta]: Bola de forma oblonga feta amb carn de gallina, amb carn de porc, amb peix, etc., capolada, pastada amb llet i que es fregeix després d'arrebossada amb ou i farina o pa ratllat. cuina [‘kujna]: Peça de la casa en què es fa el menjar. culler [ku’Ȝeȍ]: Cullera grossa, en què la part concava és sovint semiesfèrica, la qual serveix per a repartir, a taula, la sopa, un suc, etc. cullera [ku’Ȝeȍa]: Estri, generalment de metall o de fusta, que té la forma d'una pala menuda amb la fulla concava i ordinàriament de forma oval, la qual serveix per a menjar aliments líquids o caldosos. dalt [‘daá]: Posició d'algú o d'alguna cosa respecte a allò que està més baix en direcció vertical i en contacte o no amb ella. dalt de tot [‘dal ðe ‘tot]: Part superior respecte a una altra. dèbil [‘dİȕiá]: Persona que no té força. debilita(da) [deȕiái’ta]: Persona que ha perdut les forces. decaigut [dekaj’Ȗut]: Vegeu dèbil. defendre [de’feƼdȍe]: Sostenir la innocència (d'algú) contra les persones que l'acusen. desajunar [deza߯u’naȍ]: Vegeu amorzar. después [des’pwes]: En un moment posterior al present. deure [‘dewȍe]: Vegeu anar a fiar. didal [di’ðaá]: Peça tubular sovint tancada en un extrem per un casquet esfèric, de metall, etc., usada en cosir per a protegir el cap del dit que pitja l'agulla. dinar [di’naȍ]: Menjada principal del dia (el que es fa pel voltant de migdia o a primeres hores de la tarda). diners [di’nes]: Moneda en general. dins [‘dins]: A l’interior d’algun lloc. disvelar-se [dizbe’áaȍse]: Despertar-se i no poder-se tornar a adormir. dixat [di’Ȓat]: Persona bruta i mal vestida. doblar [do’ȕlaȍ]: Fer que una part (d'un objecte flexible) vinga a aplicar-se sobre l'altra part de manera que reste totalment o parcialment doblat. dur [‘duȍ]: Portar. dutxa [‘dutȒa]: Aparell i lloc per a dutxar-se. eixugamans [ajȒuȖa’mans]: Peça rectangular de lli, de cotó, etc., que serveix per a eixugar-se la cara, les mans o altra part del cos en rentar-se. eixugar [ajȒu’Ȗaȍ]: Assecar (una cosa mullada) passant-hi quelcom que s'emporte la humitat. emblanquinar [amblaƾki’naȍ]: Donar una capa de calç o de guix diluïts en aigua (a una paret, a un sostre, a un pany de paret, etc.).

Joan Antoni Verge Caballer

207

embut [aȀ’but]: Gatifell que té la forma d'un con buit invertit amb un tub en el vèrtex, el qual serveix, posant-lo al forat o al coll d'una bóta, d'una botella, etc., per a abocar-hi o trafegar-hi un líquid. encendre [an’seƼdȍe]: Fer que (una cosa) creme. endergues [aƼ’dİȍȖes]: Moble, gatifell, etc., fet malbé, inútil. endur-se [aƼ’duȍse]: Emportar-se engolir [aƾgo’áiȍ]: Fer-se passar (quelcom que s'ingereix) de la boca a l'esòfag. ensala(da) [ansa’áa]: Plat d'enciam, tomata, ceba i altres verdures crues amanides amb oli, sal, vinagre, etc. ensedellat [enseðe’Ȝat]: Vegeu dèbil. ensiama(da) [ansia’ma]: Pastís en forma d'espiral fet amb flor de farina, ou, sucre i segí. ensomi roïn [an’sǣmi ro’in]: Son intranquil, caracteritzat per una sensació d'opressió al cor i somnis angoixosos, paorosos. ensomiar [ansǣmjaȍ]: Tenir un ensomi o ensomis. ensomis [en’sǣmis]: Sèrie de pensaments, d'imatges, d'emocions, que ocorren durant el son. entra(da) [aƼ’tȍa]: Primera habitació que es troba quan s’entra a una casa. entronat [aƼtȍo’nat]: A les casetes de terme, de tros, lloc on dormia la gent, i que estava situat damunt d’on es deixaven els animals. envergonyit [ambeȍȖo’ȁit]: Que té vergonya. enxissar [antȒi’saȍ]: Agradar molt una cosa. albarda(d)es / asbarda(d)es (figues) [alȕaȍ’ðaes] / [azȕaȍ’ðaes]: Figues seques que es passen per un bany d’ou i farina i que es fregeixen. esbrafat [asbȍa’fat]: Líquid gasós que ha perdut el gas. escala [as’kaáa]: Sèrie d'escalons des d'un nivell a un altre que permet de pujar o baixar caminant de l'un a l'altre. escaló [aska’áo]: Qualsevol dels plans en què es descompon un tram d'escala i que es xafa en pujar-la o baixar-la. escarda [as’kaȍða]: Trosset de fusta que salta quan tallem llenya. escarpidor [eskaȍpi’ðoȍ]: Pinta de pues llargues i clares que serveix per a desenredar els cabells. escorredora [askore’ðoȍa]: Atuell amb el fons proveït de forats o format d'una matèria filtrant, per a posar-hi a escórrer alguna cosa. escórrer [as’koreȍ]: Fer marxar el líquid que xopa la roba o altres cossos mullats. escura(da) [asku’ȍa]: Conjunt de plats, gots, etc. que estan bruts i s’han d’escurar. escuranda [asku’ȍaƼda]: Escura(da) més gran del que és normal.

208

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

escurar [asku’ȍaȍ]: Rentar els plats, gots... esgarrar [azga’raȍ]: Fer trossos amb una estirada o amb una enganxada. esgarro [az’garo]: Estrip fet a la roba, a les calces, etc. espalmatòria [aspalma’tǣȍja]: Estri que consisteix en un peu dret que té diferents braços o branques amb dolles per a aguantar plantades altres tantes candeles. espapota’t [aspa’pǣtat]: El que es diu a una persona malfaenera o quan algú es desperta. També es diu “meneja’t”. Actualment es diu més: “espavila’t”. espardenya [espaȍ’ðeȁes]: Calçat de sola de cànem trenat i empenya feta amb vetes o roba gruixuda generalment amb dos vetes que es lliguen al garró. espart [as’paȍt]: Planta autòctona de la família de les gramínies (Stipa tenacissima), emprada per a la manufactura de cordes, cabassos, calçat, etc. / Manyoc d'espart o d'altre material que serveix per a fregar. espill [as’piȜ]: Superfície llisa i molt reflectora que dóna imatges clares dels objectes. estalviar [aútalȕiaȍ]: Vegeu ahorrar. estalzí [aútal’zi] / [eútal’zi]: Substància negra que hi ha dins dels fumerals. estenalles [aúte’naȜes]: Instrument compost de dues fulles de ferro unides per un clauet en forma de tisores, que serveix per a agafar les brases del foc, etc. estendre [aú’teƼdȍe]: Posar la roba a eixugar a l’estenedor. estenedor [aútene’ðoȍ]: Lloc, corda, etc., destinat a estendre-hi alguna cosa perquè s'eixugue. estisores [aúti’zoȍes]: Instrument de tallar que consisteix en dues làmines tallants amb mànecs, entrecreuades i unides en el punt d'entrecreuament per un piu, al voltant del qual poden girar. faca [’faka]: Navalla de fulla ampla. facir [fa’siȍ]: Omplir atapeïdament, especialment de carn trinxada. faena [fa’ena]: Treball que es fa per obligació, en què un s'ocupa, amb què un es guanya la vida. falsa [‘falsa]: Part més alta de la casa que té per coberta la teulada, sovint destinada a guardar-hi fruita, calandracos, etc. fanfarrona [faȀfa’rona]: Persona que sempre es vanta de fets o de qualitats reals o suposats. fartar-se [faȍ’taȍse]: Vegeu atipar. fartó [faȍ’to]: Que menja molt; d'un apetit insaciable. fatiller [fati’Ȝeȍ]: Que es fa escrúpol de molts menjars. fatxa(da)91 [fa’tȒa]: Cara exterior d'un edifici on hi ha la porta principal. 91

L’ALDT recull la forma «pany», desconeguda pels nostres informants.

Joan Antoni Verge Caballer

209

feix [‘fejȒ]: Nombre de tiges, branquillons, bastons, etc., disposats paral·lelament i lligats conjuntament. feo [‘feo]: Que té un aspecte desagradable a la vista, mancat de bellesa. fer bolillo [‘feȍ ȕo’áiȜo]: Fer puntes de coixí. fer calça [feȍ ‘kalsa]: Entrellaçar els fils amb dos agulles llargues especials per fer-ne jerseis, calcetins, guants, etc. fer calcetí [feȍ kalse’ti]: Com fer calça, però amb quatre agulles. fer ganxo [feȍ ‘gan_tȒo]: Fer puntes amb el ganxo. fer la buga(da) [‘feȍ la ȕu’Ȗa]: Operació de netejar la roba. fer llata [‘feȍ ‘Ȝata]: Fer trena d’espart, de cànem, etc. ferros [‘fİros]: Cèrcol de ferro amb tres peus, que serveix per a posar al foc perols, paelles, etc. fideus caldós [fi’ðİw kalðos]: Fideus fets en una cassola. fideua(da) [fiðe’wa]: Guisat de fideus cuits en una paella amb un sofregit, peix i marisc. fil [‘fil]: Fil de lli. finestra [fi’neútȍa]: Obertura generalment rectangular i a certa distància del sòl, practicada en la paret d'una construcció, per donar entrada a la llum i a l'aire. finestró [fineú’tȍo]: Batent, generalment de fusta, que serveix per a tapar la part vidriada de la porta d'un balcó, d'una finestra, etc. flama [‘flama]: Massa gasosa en combustió, com la que en forma de llengua lluminosa i mòbil es desprèn d'un cos que crema. flassa(da) [fla’sa]: Peça teixida de llana, de cotó o de fibra sintètica amb lligats i colors diversos que s'usa com a abrigall en el llit. florit [flo’ȍit]: Cobert de floridura (capa de vegetació fúngica que es forma a la superfície d'un objecte, normalment orgànic). fogasseta [foȖa’seta]: Pasta amb forma de pa redó i planer. foguer [fo’Ȗeȍ]: Cada un dels focs d’una cuina o fogó. foguerill [foȖe’ȍiȜ]: Fogó portàtil. fondo [‘foƼdo]: Plat que té la concavitat més pronunciada. font [‘fǣn]: Peça plana de forma rectangular, ovalada o rodona i amb vores de poca altura, per a portar menjar. fora [‘fǣȍa]: A l’exterior d’algun lloc. forn de calç [foȍ ðe ‘kals]: Lloc tancat dins el qual es produeix calor per la combustió de pedres calcàries per a fer calç. Té obertures per a l'entrada de l'aire, la sortida dels productes de la combustió, la càrrega, la descàrrega, etc., forrellat [fore’Ȝat]: Barreta de ferro que va subjecta amb dos argolles a una porta o a una finestra i que fent-la lliscar es fica per un dels extrems en una argolla o en

210

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

un forat que hi ha en el bastiment o en l'altra fulla i tanca així la porta o la finestra. fregar la pols [fȍe’Ȗaȍ la ‘pols]: Traure la pols de damunt d’un moble, per exemple. fregar-se la boca [fȍeȖaȍse áa ‘ȕoka]: Netejar-se els llavis quan te’ls embrutes menjant. fregir [‘fȍe’d߯iȍ]: Coure (un menjar) en oli bullent. frontera [fȍoƼ’teȍa]: Nom que es donava abans a la fatxa(da). frontissa [fȍoƼ’tiza]: Conjunt de dues planxetes subjectes per un dels seus costats a un mateix eix al voltant del qual poden girar, cosa que permet variar la inclinació de l'una respecte a l'altra i que permet obrir i tancar portes i finestres. fugir[fu’߯iȍ]: Anar-se’n corrent per tal d'evitar un dany, un perill; alguna cosa, anar-se’n ràpidament. fulla [‘fuȜa]: Part tallant del ganivet o de la faca. fum [‘fum]: Aerosol format per partícules carbonoses sòlides disperses en el si dels gasos, producte d'una combustió. fumeral [fume’ȍaá]: Conducte que dóna sortida al fum, als productes de la combustió, d'un foc en terra. fundit [fuƼ’dit]: Quan el plom es trenca o es desfà per un problema elèctric. fusta de planxar [‘fuúta ðe plan_’tȒaȍ]: Post llarguera damunt la qual es planxa la roba. gàbia [‘gaȕja]: Caixa feta amb llistons, fil d’aram, etc., per a tenir-hi tancats pardals o animals menuts. gaiato [ga’jato]: Bastó amb un dels costats corbat. galleta [ga’Ȝeta]: Pasta de consistència dura feta de farina i de sucre amb ous, mantega, etc. gallo [‘gaȜo]: Forat menut d'un marraixó, d'un barral, etc., per on, en inclinar convenientment el recipient, surt el líquid formant un raig prim. gandul [gaƼ’duá]: Persona que mai no té ganes de fer res, especialment de treballar. ganxillo [gan_’tȒiȜo]: Barreta de metall, amb la punta doblegada formant un xicotet ganxo, que serveix per a fer a mà treballs de punt i de malla. ganxo [‘gan_tȒo]: Ferros units per la part de dalt a un altre ferro que servia per posar l’olla al foc penjant-la. / Vegeu ganxillo. garrafa [ga’rafa]: Botella grossa de coll curt, que sovint va encistellada. gavinet [gaȕi’net]: Instrument que consisteix en una fulla generalment d'acer, amb una vora esmolada, proveït d'un mànec de fusta, de metall, etc., i que serveix per a tallar.

Joan Antoni Verge Caballer

211

gira(da) [߯i’ȍa]: Part de la cara de baix del llançol que es posa a la vista en doblegar-la. gitano [d߯i’tano]: Vegeu dixat. glop [‘glop]: Porció d'un líquid que es beu, que cap d'una vegada a la boca. golut [go’áut]: Vegeu fartó. gord [‘goȍt]: Home abundant en greix. got [‘gǣt]: Qualsevol recipient de metall, de terrissa, de vidre, de fusta, etc., cilíndric o lleugerament cònic, sense peu, que serveix per a beure. graella [gȍa’eȜa]: Estri de cuina que consisteix en una sèrie de barretes de ferro paral·leles amb intersticis, sobre les quals es posa la vianda perquè reba l'acció directa del foc. granera [gȍa’neȍa]: Feix de branquillons flexibles, de palmes, etc., lligat generalment al cap d'un bastó o d'una canya, que serveix per a agranar. gronsar [gȍon’saȍ]: Imprimir un moviment de vaivé (a un cos suspès, a un cos flexible que té un punt fix). habitació [aȕita’sjo]: Cambra on es dorm, dormitori. [x]amar [xa’maȍ]: Mastegar i empassar-se (un aliment sòlid). jodriola [d߯oðȍi’ǣáa]: Recipient tancat amb una escletxa menuda per on es pot ficar monedes, que difícilment poden treure's sense trencar-lo o obrir-lo amb una clau si té pany. [x]ues [‘xwes]: Persona que jutja. juí [d߯u’i]: Acció i efecte de judicar o jutjar; coneixement d'una causa en què el jutge ha de pronunciar la sentència; sentència del jutge. jusgar [d߯uz’Ȗaȍ]: Decidir quelcom a favor o en contra (d'algú, d'alguna cosa), esp. pronunciar una decisió com a jutge (sobre algú o alguna cosa). jusgat [d߯uz’Ȗat]: Lloc on es jutja. le[x]ia [le’xia]: Líquid alcalí oxidant de producció industrial emprat per a fer la bugada. llana [‘Ȝana]: Pèl de les ovelles i dels corders. llançol [Ȝan’sǣá]: Peça de llenç, de cotó o d'altres fibres tèxtils que es posa al llit per a abrigall immediat al cos. llanda [‘ȜaƼda]: Planxa de ferro estanyada. / Recipient de llanda, pla i de vores baixes, per a coure menjars al forn. llar [‘Ȝaȍ]: Paviment o sòl generalment de pedra on es fa el foc d'una casa, proveït de fumeral de campana ampla per a la sortida dels fums. llassa [‘Ȝasa]: Estri de metall, de fusta, de terrissa o de trenat de palla sobre el qual es posen les cassoles, etc., que es trauen a taula, per tal d'evitar que embruten o cremen les tovalles o la taula.

212

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

llata [‘Ȝata]: Trena d'espart, de cànem, etc., emprada per a fer soles d'espardenya, cistells, etc. llavador [Ȝaȕa’ðoȍ]: Lloc públic on es renta la roba. llavar [Ȝa’ȕaȍ]: Netejar amb aigua o un altre líquid. llenç [‘Ȝİns]: Tela de lli o de cànem. llépol [‘Ȝepoá]: Que li agraden molt les coses dolces. llevar la pols [Ȝe’ȕaȍ la ‘pols]: Vegeu fregar la pols. lli [‘Ȝi]: Fibra tèxtil procedent del Linum usitatissimum, planta anual de la família de les linàcies; teixit fet amb aquesta fibra. llibrell [Ȝi’ȕȍeȜ]: Recipient redó, normalment de terrissa, de poca alçària més ample de la boca que de la base, emprat per a escurar i altres usos. llimpiar lo fumeral [Ȝim’pjaȍ lo fume’ȍaá]: Fer net el fumeral. llindar [ȜiƼ’daȍ]: Fusta o pedra travessera que descansa sobre els dos muntants d'una porta i descarrega la paret superior. llit [‘Ȝit]: Moble disposat per a jeure-hi i dormir-hi. llixiu [Ȝi’Ȓiw]: Aigua que té en dissolució sals alcalines, com la que s'obté tractant amb aigua bullent la cendra del carbó vegetal i que servia abans per a fer la bugada. maceta [ma’seta]: Recipient de terrissa o d'altres materials, generalment de forma de con truncat amb la boca més ampla que el fons i un forat ordinàriament al mig d'aquest, el qual, ple de terra, serveix per a criar-hi una planta. maceta [ma’seta]: Maça amb què es pica o remena el que hi ha en el morter. maça [‘masa]: Peça de fusta per picar el cànem i el lli. madalena [maða’áena]: Pastís menut ovalat o redó, de massa esponjosa, fet de farina, llevat, llet, sucre, ou i oli. madeixa [ma’ðejȒ+a]: Fil enrotllat regularment i plegat de manera allargada per tal que no s'embullen les voltes les unes amb les altres. malfaener/ malfainer [malfae’neȍ] / [malfaj’neȍ]: Vegeu gandul. malgastant/a [malȖaú’tan] / [malȖaú’taƼta]: Persona que gasta massa o que no li costa gens gastar. manises de cuina [ma’nizez de ‘kujna]: Peça de ceràmica de forma prismàtica i de poc gruix, generalment de secció quadrada o rectangular, amb esmalt vidriat, opac i de color per una de les cares que és emprada per a cobrir parets, etc. manta [‘maƼta]: Vegeu flassa(da). mantel [maƼ’teá]: Peça de tela o plàstic de diferents mides, dibuixos i lligats, que es posa estesa sobre la taula en parar-la per servir el menjar. mantellina [maƼte’Ȝina]: En sentit figurar, dona malfaenera. marc [‘maȍk]: Bastiment sense galze, generalment del gruix d'un envà, que emmarca un pas sense porta o un espai sense finestra.

Joan Antoni Verge Caballer

213

màrfega [‘maȍfeȖa]: Sac gros ple de palla, espart, etc. que servia de matalap. marmol [maȍ’moá]: Nom que actualment es dóna al pedrís.

marraixó [maraj’Ȓo]: Recipient de terrissa de forma aproximadament cilíndrica amb dos forats (un de més gros per a omplir-lo i un de més menut per a beure) i una ansa a la part superior, que serveix per a tenir aigua fresca. marrano [ma’rano]: Vegeu dixat. massapà [masa’pa]: Massa feta amb ametles mòltes i sucre. matalap [mata’áap]: Sac rectangular de tela cosit de tots costats, ple de llana, de clin, de ploma, d'escuma de niló, etc., que serveix ordinàriament, estès sobre un llit, per a jeure-hi al damunt. mecedora de re[x]illa [mese’ðoȍa ðe re’xiȜa]: Cadira que en comptes de potes té dos llistons arquejats que permeten de gronxar-se a la persona que hi seu. meja [‘me߯a] / [‘med߯a]: Cordó, cinta, feix de filaments combustibles que es posa a l'interior dels ciris, candeles i bugies, o en el bec dels llums d'oli, de petroli, etc. menejar [me’ned’߯aȍ]: Moure, agitar el cafè perquè es desfaça el sucre o perquè es gele. menos [‘menos]: Més poc, element que expressa la comparació d'inferioritat. més [‘mes]: En major grau o quantitat, element que expressa la comparació de superioritat. mescla [‘meskla]: El que es posa dins d’un entrepà. messita [me’sita]: Moble menut, generalment amb algun calaix i, de vegades, amb una porta a la manera d'un armariet, col·locat al costat de la capçalera del llit. migera [mi’߯eȍa]: Paret que separa dos cases i forma part de les dos. mimbre [‘mimȕȍe]: Branca prima, llarga i flexible de la vimetera o d'altres arbres. minjador [min_d߯a’ðoȍ]: Peça d'una casa destinada a menjar-hi. minjar [min_d߯aȍ]: Vegeu [x]amar. minjussar [min_d߯u’saȍ]: Menjar sense massa gana. misto [‘miúto]: Barreta curta de fusta o altra matèria combustible que porta en un dels seus caps una xicoteta quantitat d'una mixtura inflamable per simple fregadís sobre una superfície rugosa. moc [‘mok]: Meja quan ja està cremada. mondonguilla [moƼdoƾ‘giȜa]: Bola de carn trinxada pastada amb pa ratllat, ous batuts i espècies. moneda [mo’neða]: Metall fet encunyar per l'autoritat reconeguda, emprat com a mesura comuna per al valor material de les coses.

214

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

morter [moȍ’teȍ]: Recipient de pedra, de metall, etc., de cavitat semiesfèrica on es trituren amb una maça certes substàncies que es volen polvoritzar o reduir a pasta. mostatxó [moúta’tȒo]: Peça de pasta dolça, de forma circular i aplanada, composta de farina, oli, sucre i ou, i cuita al forn. navaja [na’ȕad߯a]: Ganivet que es plega ficant-se la fulla en una ranura que forma el mànec. neula [‘newáa]: Vegeu barquillo. nyenya / nenya [‘ȁeȁa] / [‘neȁa]: Part dels vegetals que, tallada i feta trossos, es destina a fer foc. oberta [aw’ȕİȍta]: Que no impedeix el pas. olla [‘ǣȜa]: Recipient de metall, ordinàriament de forma semiesfèrica, per a anar al foc. omplir [om’pliȍ]: Ocupar la capacitat (d'un receptacle, d'un buit). orinal [oȍi’naá]: Recipient de terrissa, de metall, etc., que serveix per a orinar-hi i també per a defecar-hi ou (de sorgir) [‘ǣw]: Tros de fusta en forma d’ou que es fa servir per a sorgir. ou blanet [‘ǣw ȕla’net]: Ou dur, però que es pot sucar el rovell. ou bollit [‘ǣw ȕo’Ȝit]: Ou endurit per la cocció. ou dur [‘ǣw ‘ðuȍ]: Vegeu ou bollit. ou estrellat [‘ǣwaú’tȍeȜat]: Ou fregit amb oli. ovillo [o’ȕiȜo]: Com la madeixa però plegat en rodó. paella [pa’eȜa]: Estri de cuina, de metall, en forma de vas rodó ample i de poca altura, amb un mànec llarg també de metall, que serveix per a fregir viandes. / Guisat fet d'arròs cuit amb carn, peix, marisc, llegums i altres ingredients. paleta [pa’áeta]: EEstri consistent en una planxa metàl·lica proveïda d'un mànec llarg, que serveix per a treure la cendra d'un braser, per a remenar-ne el caliu, etc./ Estri consistent en una planxa metàl·lica proveïda d'un mànec llarg, que serveix per a regirar les patates mentre es couen a la paella o per a servir els aliments. / Pala amb què es pica la roba. palma [‘palma]: Fulla de palmera, esp. l'engroguida a l'arbre per haver estat privada de l'acció de la llum, treballada amb les tècniques de la cistelleria per a fer cistells. palomilla [paáo’miȜa]: Moble que serveix per a penjar-hi alguna cosa. panellet [pane’Ȝet]: Pastisset redó fet de massapà. panera [pa’neȍa]: Recipient usat per a tenir-hi pa. pany [‘paȁ]: Dispositiu per a tancar portes, calaixos, baguls, etc. parar la taula [pa’ȍaȍ la ‘tawáa]: Posar els plats i els coberts a la taula per a menjar.

Joan Antoni Verge Caballer

215

paret [pa’ȍet]: Obra de fàbrica alçada a plom fins a certa alçària, que serveix per a tancar un espai de terreny, per a formar les cares laterals d'una casa, d'una cambra, etc. parral [pa’raá]: Espai situat davant d’una casa (normalment al camp) que està format per quatre ferros verticals formant un quadrat que després cobrien amb rames de pi o canyes. pastisset [paúti’set]: Panada menuda semicircular farcida de cabell d'àngel o de monyato. pedrís [pe’ðȍis]: Banc de la cuina on es dipositen els objectes; abans eren de rajola i ara de marbre. penjar [pen_’߯aȍ]: Fer aguantar (alguna cosa) per la seua part superior sense res que la sostinga per baix. pera [‘peȍa]: Làmpada elèctrica formada per una ampolla de vidre a l'interior de la qual s'ha fet el buit i hi ha un filament metàl·lic, generalment de tungstè, que produeix llum per incandescència en circular-hi el corrent elèctric. pere(s)a [pe’ȍea]: Repugnància al treball, a l'acció; lentitud a obrar. perlé [peȍ’le]: Tipus de fil. perol [pe’ȍǣá]: Vegeu olla. perolet [peȍo’áet]: Olla menuda amb una sola ansa. perxa [‘pİȍtȒa]: Vegeu palomilla. perxe [‘pİȍtȒe]: Un parral, però fet d’obra. pestell [paú’teȜ]: Peça corredora que serveix per a tancar una porta, una finestra, etc. pica [‘pika]: Peça de pedra, de terrissa, etc., amb una concavitat destinada a rentar la roba. / Peça de pedra que té una concavitat destinada a contenir aigua per a escurar la vaixella. picaport92 [pika’pǣȍt]: Peça en forma de martell, penjada a una porta, que, alçant-la i deixant-la caure, serveix per a picar. picar [pi’kaȍ]: Sacsar el cànem per separar els fils de la resta. piló [pi’áo]: Bloc de fusta dura damunt del qual es talla la carn o una altra fusta. pilota [pi’áǣta]: Mondonguilla més gran. pinsa [‘pinza]: Vegeu agulla d’estendre. pinta [‘piƼta]: Estri que consisteix en una làmina prima oblonga de metall, fusta, os, vori, etc., proveïda de dents o pues més o menys espesses en una de les seues vores llargues o en ambdues, que serveix per a desembullar i pentinar el cabell. pinteta [piƼ’teta]: Pinta de forma quadrangular que es posa al topo per mantenirlo fix. 92

Els nostres informants desconeixien la forma «llamador» recollida per l’ALDT.

216

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

pipo [’pipo]: Cucurutxo de gelat. piscolabis [pisko’áaȕis]: Refrigeri, menjar o beguda que es fa fora de les menjades normals. pitxer [pi’tȒeȍ]: Recipient portàtil de cristall, terrissa, metall, etc., de forma de gerra, cilíndrica, de con truncat, etc., per a posar-hi aigua per a rentar-se. pitxorull [pitȒo’ȍuȜ]: Broc prim del barral. pla [‘pla]: Plat que té la concavitat poc pronunciada. planxa [‘páan_tȒa]: Estri que consisteix en un tros de planxa de ferro de forma generalment triangular, molt llisa per sota i amb una ansa en la part superior per on s'agafa, per a planxar roba. plat [‘páat]: Disc de terrissa, de pisa, de metall, etc., alçat tot al voltant formant una concavitat de poca alçària i fons pla, que s'empra generalment, en el servei de taula, per a posar-hi la porció de vianda que ha de consumir una persona. plata [’páata]: Vegeu font. plegar [páe’Ȗaȍ]: Vegeu doblar. pleit [‘páejt]: Divergència que es discuteix, principalment si és per via judicial. plena [‘páena]: Que conté d’alguna cosa tant com permet la seua capacitat. plom [‘páom]: Fusible, esp. en una instal·lació elèctrica domèstica. Es diu en singular. podrit [po’ðȍit]: Putrefacte, corromput. porta [pǣȍ’ta]: Peça plana, o parell de peces planes, de fusta o altre material, que giren sobre pius suportats per peces en què encaixen, o bé es fan córrer paral·lelament al mur, mitjançant les quals es pot cloure a voluntat una porta i impedir, així, l'entrada i la sortida. porta de la finestra [‘pǣȍta ðe áa fi’neútȍa]: Vegeu finestró. portal [poȍ’taá]: Porta principal d'entrada d'un edifici, esp. si és més gran que les altres. / Carrer o tros de carrer cobert, que passa per baix d’edificis. porteta [poȍ’teta]: Porta més menuda practicada en el batent d'una porta més gran. posar [po’zaȍ]: Guardar la roba a l’armari. posteta [poú’teta]: Similar al taunell, però per portar les pastes al forn. postres [‘pǣútȍes]: Menges, generalment dolces, que es prenen al final del dinar o del sopar. privat [pȍi’ȕat]: Prohibit, que no es podia fer, que no es podia menjar. pruna [‘pȍuna]: Particula menuda que es desprén del foc. pujar [pu’߯aȍ]: Anar de baix a dalt, d'un punt a un altre situat a un nivell més alt. puntejar [puƼte’߯aȍ]: Donar punts, cosir. quarto d’aseo [‘kwaȍ’to ð a’seo]: Habitació destinada a rentar-s'hi.

Joan Antoni Verge Caballer

217

quarto de dormir [‘kwaȍ’to ðe ðoȍ’miȍ]: Vegeu habitació. quinzet [kin’zet]: Vegeu cèntim. raspall [ras’paȜ]: Com el cepillo, però amb les crins més dures i que s’utilitza per netejar i fregar, per exemple espardenyes. rebost [re’ȕǣút]: Habitació on es guarda el menjar. remijons [remi’߯ons]: Restes de menjar. repassar [repa’saȍ]: Revisar la roba neta i esmenar-ne els descosits, posar-hi els botons que hi manquen, etc. / Treure el sabó amb aigua clara. reptar [rep’taȍ]: Adreçar (a algú, esp. a un inferior) blasmes severs per una falta comesa, per un mancament. respaldo [res’paáðo]: Part d'una cadira, d'un banc, etc., que serveix per a recolzar-hi l'esquena. ressopar [reso’paȍ]: Menjada que es fa a la nit quan es tarda molt a anar al llit després d'haver sopat. retrete [re’tȍete]: Nom més nou del vàter. roba estesa [‘rǣȕaú’teza]: Roba posada a eixugar. rollet de cullera(da) [ro’Ȝed:e kuȜe’ȍa]: Peça de pasta de farina, cuita, amb sucre i de forma redona. ronyosa [ro’ȁoza]: Ametla coberta d’una capa de sucre a punt de caramel. rosegó [roze’Ȗo]: Pasta seca dura, molt torrada, feta amb farina, ou, sucre i ametles. sabó [sa’ȕo]: Detergent sòlid que s'obté per l'acció d'un àlcali sobre l'oli o altre greix, i serveix, dissolent-se en l'aigua, per a rentar la pell, la roba blanca, etc. safa [‘safa]: Recipient redó de poca alçària més ample de la boca que de la base, emprat per a rentar-se la cara, les mans... safareig [safa’retȒ]: Vegeu llavador. safero [sa’feȍo]: Peu metàl·lic per a posar-hi una safa. saler [sa’áeȍ]: Recipient en què es té o en què se serveix la sal a taula. segon [se’Ȗon]: Plat d’abans de les postres. servilleta [seȍȕi’Ȝeta]: Peça quadrada de lli, de cotó, de paper, etc., que s'usa en les menjades per a netejar-se els llavis. set [‘sİt]: Estrip en dues direccions perpendiculars entre elles a partir d'un punt, que recorda, així, per la seua forma, un set. setrill [se’tȍiȜ]: Recipient, generalment de vidre, en què es posa l'oli o el vinagre d'amanir. socula(da) [so’kuáa]: Vegeu manises de cuina. sofre [‘sofȍe]: Element químic no metàl·lic que, en la seua forma ordinària, és de color groc clar, trencadís i insípid, i que crema amb flama blava formant un gas d'olor sufocant.

218

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

somier [so’mjeȍ]: Suport elàstic del matalap constituït per un marc o un bastidor de fusta o metàl·lic que aguanta una tela metàl·lica, un conjunt de molles o un conjunt de làmines de fusta. son [‘sǣn]: Ganes de dormir. sopa [‘sopa]: Plat que té com a base el caldo (amb pasta fina, amb arròs...). sopar [so’paȍ]: Menjada que es fa al vespre. sorgir [soȍ’߯iȍ]: Refer amb l'agulla el teixit (d'una roba foradada o esclarida). sosa [‘sǣza]: Cendra molt rica en carbonat de sodi i de potassi, emprada antigament per a blanquejar la roba. sucre [su’kȍe]: Substància blanca dolça, cristal·litzable. tabic [ta’ȕik]: Paret prima feta de maons posats de cantell o de panys prefabricats, que generalment no aguanta cap pes. taburet [taȕu’ȍet]: Seient per a una sola persona, sense braços i, generalment, sense respatller. taca [‘taka]: Senyal sobre alguna cosa degut a la presència d'una substància estranya i que l’embruta. tacanya [ta’kaȁa]: Persona que no gasta mai o que li costa molt gastar. tacar [ta’kaȍ]: Fer una taca o taques (en alguna cosa). tacons [ta’kons]: Budells i panxa de corder o de porc, fets a trossos i cuinats amb espècies. tallar lo moc [ta’Ȝaȍ lo mok]: Tallar el moc cremat d’un ciri o espelma. tanca(da) [taƾ’ka]: Contrari d’oberta. tancar (els finestrons) [taƾ’kaȍ]: Ajustar-los per tal que no passe la llum. taranyana [taȍa’ȁana]: Teixit que fan diversos aràcnids amb el fil tenuíssim que segreguen, i que els serveix per a caçar els insectes de què s'alimenten. tarró [ta’ro]: Massa feta d'ametles, de pinyons, d'avellanes o de nous torrades amb mel. tarró negre [ta’ro ‘neȖȍe]: Massa feta d’ametles senceres i sucre, tot cuit fins que queda d’un color marronós fosc. tarxa [‘taȍtȒa]: Trosset de ferro, de llargària i de gruix variables, punxeguda de l'un extrem i amb una cabota a l'altre, que es fa entrar a cops de martell. tassa [‘tasa]: Recipient menut, generalment de porcellana o de pisa, amb ansa. tasseta [ta’seta]: Tassa per a prendre el cafè. taula [‘tawáa]: Moble que consisteix en una peça llisa i plana sostinguda horitzontalment per tres o més peus, que serveix per a menjar, escriure, treballar, jugar, etc. teula(da) [‘tawáa]: Coberta feta amb teules. / Coberta d'un edifici. taunell [taw’neȜ]: Tauleta menuda i allargada on es posa el pa per portar-lo al forn.

Joan Antoni Verge Caballer

219

temoric [temo’ȍik]: Persona que té temor. tenedor [tene’ðoȍ]: Estri de fusta, de metall o de plàstic, generalment d'una sola peça, en forma de forca, amb dues, tres o quatre puntes, el qual serveix per a agafar la vianda i portar-la a la boca, tallar-la, etc. terrat [ta’rat]: Coberta plana d'un edifici o d'una part d'un edifici destinada a poder-hi caminar. teula [‘tewáa]: Peça de terra cuita corbada formant una canal un poc més ampla d'un cap que d'un altre, que serveix generalment per a formar la coberta exterior dels edificis. tinell [ti’neȜ]: Lleixa per a tenir plats, olles i altres gatifells. tocar (a la porta) [to’kaȍ]: Donar cops a una porta per tal que t’obren des de dins. topí [to’pi]: Vegeu perolet. topo [‘topo]: Lligat de cabells de forma arrodonida que se subjecta al clatell o bé al damunt, al darrere o als costats del cap. torçal [toȍ’saá]: Tipus de fil més gruixut. torcar-se la boca [toȍ’kaȍse áa ‘ȕoka]: Vegeu fregar-se la boca. tòrcer [‘tǣȍseȍ]: Vegeu escórrer. torta(da) [toȍ’ta]: Coca de farina fina pastada amb ametles mòltes, rovells d’ou i sucre. tovalla [to’ȕaȜa]: Vegeu eixugamans. trago [‘tȍaȖo]: Quantitat d'aigua, de vi, etc., que es beu d'un cop. trasto [‘tȍaúto]: Nom que donen ara a les endergues. trencar [tȍeƾ’kaȍ]: Fer trossos o fragments (alguna cosa dura). triseta [tȍi’zeta]: Vegeu corda. tronc [‘tȍoƾ]: Tros de soca o rama dobla. truita [tȍuj’ta]: Ous batuts fregits a la paella, el disc que hi formen, un cop cuit d'un costat, girant-lo i coent-lo de l'altre costat, o bé plegant-lo en forma que cruege per dins. ussurero [usu’ȍeȍo]: Persona que deixa diners a canvi que n’hi tornen molts més dels que ha deixat. va[x]illa [ba’xiȜa]: Conjunt de plats, plates, gots, tasses, etc., destinats al servei de la taula. Constaten que és una paraula nova. varia(da) [ba’ȍja]: Ració menuda de menjar que se serveix en bars i establiments similars, especialment com a part d’un aperitiu. Poden ser de cuina (musclos, sépia, calamar, mandonguilles) o de conserva (catxels, navalles, musclos). vàter [‘bateȍ]: Vegeu cagador.

220

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

ventall93 [beƼ’taȜ]: Rotllana menuda generalment d'espart amb un mànec del mateix material, emprada per a ventar el foc. ventar [beƼ’taȍ]: Fer artificialment vent. vergonya [beȍ’Ȗoȁa]: Torbament de l'ànim, que sol fer enrogir la cara, en sentirnos objecte de l'atenció d'algú. vidre [‘biðȍe]: Vegeu cristal. vina[x]eres94 [bina’xeȍes]: Setrills que tenen, un vinagre i l’altre oli. xispa [‘tȒispa]: Vegeu pruna. xocolate [tȒoko’áate]: Substància alimentosa feta amb cacau i sucre mòlts, als quals s'afegeix ordinàriament canyella o vainilla. 1.12. El vestit agantxó [aȖan_’tȒo]: Esquinç que es fa a la roba quan s’enganxa en algun lloc. agarrats de la mà [aȖa’ratz ðe áa ‘ma]: Que caminen units de la mà. alavarca [aáa’ȕaȍka]: Calçat fet amb una sola de cuiro i corretges o cordells que el lligaven al peu o a la cama. babero [ba’ȕeȍo]: Tros de tela més o menys llarg i ample que cobreix la part superior del pit, esp. el que es posa a les criatures quan mengen perquè no s'embruten el vestit. babosall [baȕo’zaȜ]: Vegeu babero. barret [ba’ret]: Gorra de dormir. / Gorra de palla, amb un sortint de secció semicircular tot al voltant per a evitar les criatures de rebre cops al cap. batín [ba’tin]: Peça de vestir llarga amb mànigues, usada generalment per a estar per casa o per a treballar. biso [‘bizo]: Peça de vestir interior, amb tirants i que arriba a mitja cuixa. blau [‘blaw]: Del color del cel sense núvols o d'un color consemblant, siga més clar o més fosc. boina [‘bǣjna]: Gorra redona, d'una sola peça, de llana. bolquers [bol’keȍs]: Faldes de roba que es posava als xiquets menuts. bonica [bo’nika]: Que causa una impressió agradable per la seua bellesa, la seua gràcia, la seua elegància, la seua gentilesa... bota [‘bota]: Calçat de cuir o altra matèria que cobreix el peu i una part de la cama. botana [bo’tana]: Forat produït a la roba per una espurna de foc.

93 94

L’ALDT recull la forma «ventado(r)» (sense –r), que era desconeguda pels nostres informants. Comença a dir «vinagr...», però es reitera amb el castellanisme.

Joan Antoni Verge Caballer

221

braga [‘bȍaȖa]: Drap de tela que es posava als infants perquè no embrutessen els bolquers i poder-los netejar sense desbolcar-los. / Calça amb què s'embolica el cos de les criatures i que serveix per a absorbir les miccions i la matèria fecal. bragues [‘bȍaȖes]: Peça de roba interior femenina que cobreix aprox. des de la cintura fins als engonals. butxaca [bu’tȒaka]: Qualsevol de les cavitats d'una peça de vestir destinades a dur-hi objectes d'ús ordinari i freqüent. calat [ka’áat]: Descosit en forma lineal que es fa a les calces. calces [‘kaáses]: Peça de vestir de cotó, de seda, etc., que s'adapta al peu i a la cama fins més amunt del genoll. calcetins [kaáse’tins]: Mitja que no cobreix sinó el peu i el començament de la cama. calçoncillos [kalson’siȜos]: Peça de roba interior masculina que cobreix aprox. des de la cintura fins als engonals. calçons [kal’sons]: Peça de vestit interior d’home que cobria separadament les cames, ajustant-se al seu contorn, i que en la part superior es subjectava a la cintura. camal [ka’maá]: Part dels pantalons que cobreix la cama des del genoll fins al peu. camisa [ka’miza]: Peça de vestir de fil, de cotó o d'altra tela que es porta sobre la pell o sobre la samarreta. camisa (de dormir) [ka’miza]: Peça de vestir, generalment llarga, que hom es posa per anar al llit. canda(d)o [kan’dao]: Qualsevol dels cercolets o ornaments d'altra forma que es porten a les orelles. catiusca [ka’tiwska]: Botes de goma que cobreixen una part de la cama i que es porten per a no mullar-se els peus, sobretot quan plou. collar [ko’Ȝaȍ]: Cadena, enfilall de perles, de grans d'atzabeja, etc., que es posa al voltant del coll com a adornament. cordons [koȍ’ðons]: Cordeta generalment d'estructura tubular feta amb diferents materials que serveixen per a lligar les sabates. corpinyo [koȍ’piȁo]: Peça de vestir que cobreix el cos o el bust, generalment sense mànigues. correja [ko’re߯a]: Tira de cuir o altre material que serveix per aguantar els pantalons. corset [koȍ’set]: Vegeu corpinyo. descalç [des’kals]: Sense res als peus. despullat [despu’Ȝat]: Que no porta gens de roba. devantal [de’ȕaƼtaá]: Peça de drap o de cuir que serveix per a resguardar el davant del vestit de la cintura per avall, o bé, de més, el pit.

222

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

diferent [dife’ȍen]: Que no és igual. dona [‘dǣna]: Persona de gènere femení. emprar [am’pȍaȍ]: Demanar en préstec. esgarra [azga’raȍ]: Fer trossos amb una estirada o un aganxó. espardenya [aspaȍ’ðeȁa]: Calçat lleuger, de sola molt flexible i antilliscant, utilitzat pels esportistes o per anar pel carrer. espardenyes de l’hòstia [aspaȍ’ðeȁez de ‘lǣstja]: Peça de calçat que té la sola d’espart i que es lliga a la part de baix de la cama amb vetes. faixa [‘fajȒa]: Peça de roba molt més llarga que ampla que serveix per a cenyir el cos per la cintura donant-li diferents voltes. falda [‘falða]: Part del vestit exterior de la dona que va des de la cintura avall cobrint les cames o una part d'elles. faldetes [fal’ðetes]: Part del vestit exterior de la dona que va des de la cintura avall cobrint totes les cames o una part considerable d'elles. Nom que tenien abans les faldes. fea [‘fea]: El contrari de bonica. gavardina [gaȕaȍ’ðina]: Peça d'abric feta amb teixit de gavardina (teixit d'estam, de cotó o de seda, amb lligament de sarja). gorra [go’ra]: Lligadura de tela, pell o punt sense ales ni copa, generalment amb visera. guants [‘gwans]: Coberta de la mà que s'adapta a la forma de la mà presentant una funda per a cada dit o almenys per al dit gros. hòmens [‘ǣmens]: Persones del gènere masculí. jaleco [d߯a’áeko]: Peça de vestir que cobreix el pit i l'esquena, ordinàriament sense mànigues. jaqueta [߯a’keta] / [d߯a’keta]: Peça de vestir exterior, amb mànigues, oberta de davant, que cobreix el tronc fins més avall de la cintura. És l’americana. jersé [߯eȍ’se]: Peça de vestir exterior, de gènere de punt, tancada i generalment amb mànigues, que cobreix el tronc. jóvens [‘d߯oȕens]: De poca edat, que estan en la seua joventut.

llaça [‘Ȝasa]: Nuc dels cordons de les sabates llacet [Ȝa’set]: Tireta amb un llaç fet al davant i que es posa al voltant del coll cordada amb un gafet a la part posterior. llerg [‘Ȝİȍk]: Contrari de curt. lligacames [ȜiȖa’kames]: Cinta, cordó, etc., elàstics, amb què se cenyeixen les cames per sobre o per dessota el genoll, usats per a evitar que les calces o els calcetins caiguen cames avall. lligar [Ȝi’Ȗaȍ]: Estrènyer plegats els cordons perquè no es puguen separar. mànega [‘maneȖa]: Part del vestit que cobreix totalment o parcialment el braç.

Joan Antoni Verge Caballer

223

mantó [maƼ’to]: Mocador o espatller gros d'abric. mocador (de cap) [moka’ðoȍ]: Peça quadrada de roba de lli, de cotó, de seda, de llana, que es posa lligat al cap. nuc [‘nuk]: Entrellaçament estret de les parts d'un o més cossos prims i flexibles (fils, cordills, cordes, cintes, etc.) que, en estirar un dels caps, ordinàriament s'estreny encara més. nuet [nu’et]: Vegeu despullat. pajarita [paxa’ȍita]: Vegeu llacet. pantaló curt [paƼta’áo ‘kuȍt]: Peça de vestir que cobreix el tronc de la cintura per avall i, separadament, cada cama fins a mitja cuixa. pantalons [paƼta’áons]: Peça de vestir que cobreix el tronc de la cintura per avall i, separadament, cada cama fins als peus o fins a una alçària qualsevol. pantalons (de dona) [paƼta’áons]: Peça de vestir que cobreix el tronc de la cintura per avall i, separadament, cada cama fins als peus o fins a una alçària qualsevol que portaven les dones com a roba interior. Equivalen al que actualment anomenen bragues. pendientes [peƼ’djeƼtes]: Vegeu canda(d)o. pico [‘piko]: Vegeu braga. pi[x]ama [pi’xama]: Vestit de dormir, de tela lleugera i fàcil de rentar, que consisteix en una brusa o en una jaqueta i uns pantalons. pitet [pi’tet]: Vegeu babero. presumida [pȍezu’miða]: Persona que presumeix; presumptuosa. pulsera [pul’seȍa]: Objecte d'ornament en forma d'anell que es porta a l'extrem inferior de l'avantbraç envoltant-lo. sabata [sa’ȕata]: Calçat que no passa del garró, més o menys escotat a l'empenya, amb sola de cuir i la resta de pell, de feltre, etc. sabatilles de deport [saȕa’tiȜez ðe ðe’pǣȍ]: Vegeu espardenya. samarreta [sama’reta]: Peça de gènere de punt usat com a abrigall immediat del cos. sandàlia [saƼ’daája]: Calçat que consisteix simplement en una sola assegurada al peu amb cordons, llenques de cuir, etc. saragüells [saȍa’ȖeȜs]: Calçons amples, que no arribaven més avall dels genolls. sinagües [si’nawes]: Peça de vestir interior consistent en una falda de roba blanca, que les dones duien baix de les faldetes. soc [‘sǣk]: Sabates amb sola de fusta per anar per llocs humits. sombrero [som’bȍeȍo]: Peça de vestir que serveix per a cobrir el cap, consistent ordinàriament en un casquet i una vora o ala tot al voltant. sostens [soú’tens]: Peça de roba interior femenina utilitzada per a sostenir els pits. sueter [‘sweteȍ]: Jersé que té el coll en forma de V.

224

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

tirants [ti’ȍans]: Qualsevol de les dos tires de teixit elàstic que, fixades als pantalons amb botons o pinces, es passen per damunt les espatles i serveixen per a sostenir-los. toca [‘toka]: Peça de roba que porten les dones i que cobreix el pit i l’esquena. tratge [‘tȍad߯e]: Conjunt de jaqueta i pantaló d’home a conjunt. visera [bi’zeȍa]: Ala d’un material dur col·locada a la part anterior d'una gorra per a resguardar la vista. xambra [‘tȒambȍa]: Espècies de brusa que duien les dones per damunt de la camisa per estar per casa. 1.13. La família: Cicle de la vida afoll [a’foȜ]: Efecte de parir prematurament abans que el fetus siga viable. agüelo/a95/ uelo/a / güelo/a [a’weáo] / [a’weáa], [’weáo] / [’weáa], [’gweáo] / [’gweáa]: Pare i mare del pare o de la mare. aixauar [ajȒa’waȍ]: Aportació voluntària de béns que fa la família a la nóvia i aquesta aporta al marit orientada al sosteniment de les càrregues del matrimoni. ajuntar [a߯uƼ’taȍ]: Viure junts una parella sense estar casats. amonestacions [amoneúta’sjons]: Publicació, en l'església, dels noms i altres circumstàncies dels qui volen contreure matrimoni. amortallar [amoȍ’taȜaȍ]: Vestir un difunt. anell [a’neȜ]: Petit cèrcol d'or, argent, etc., llis o treballat, adornat o no amb pedres precioses, que es porta al dit. anell de promesa [a’neȜ de pȍo’meza]: Anell que regala el nóvio a la nóvia quan la demana. anto[x]o [aƼ’toxo]: Voler alguna cosa una dona embarassada. aro del casament [‘aȍo ðel kaza’men]: L’anell del casament. ataüt [ata’ut]: Caixa on es col·loquen els difunts per enterrar-los. avort [a’ȕoȍt]: Vegeu afoll. banquet [baƾ’ket]: Menjada que es fa quan ja s’han casat els nóvios. barallar-se [baȍa’Ȝaȍse]: Quan els nóvios trenquen la relació i s’acaba el festeig. bateig [ba’tetȒ]: Acte d'administrar el sagrament del baptisme. També festa que es fa en ocasió del bateig. batejar [bate’߯aȍ]: Administrar (a algú) el sagrament del baptisme. bessó [be’so]: Nat d'un mateix part, amb un altre o altres.

Els nostres informants han afirmat que no s’utilitza la forma «iaio» que recull l’ALDT.

Joan Antoni Verge Caballer

225

biberon [biȕe’ȍon]: Recipient graduat, generalment de vidre o de plàstic, amb un broc on es posa una tetina de goma a tall de mugró, emprat per a l'alletament artificial. bord [‘boȍt]: Fill nascut fora del matrimoni. cadàver [ka’ðaȕeȍ]: Cos mort, especialment d’una persona. caganiu [kaȖa’niw]: Un xiquet més menut del que és normal. També s’aplica als animals. casament [kaza’men]: La cerimònia de contreure matrimoni. casamentera [kaza’meƼteȍa]: Dona que arregla, que prepara un casament. cementeri [semeƼ’tİȍi]: Lloc on s’enterren els morts. colastre [ko’áaútȍe]: La primera llet que li puja a la dona en haver parit. colatge [ko’lad߯e]: Establiment d’ensenyament primari o secundari com te diuen [kom te ‘ðiwen]: Fórmula per preguntar el nom a algú. comare [ko’maȍe]: Persona que assisteix les dones durant el part. combregar [kombȍe’Ȗaȍ]: Eucaristia que s’administra en perill de mort. consogres [kon‘sǣȖȍes]: Els pares del nóvio respecte als pares de la nóvia, i viceversa. cosins germans [ko’zinz d߯eȍ’mans]: Relació de parentiu que hi ha entre els fills dels germans. cosins prims [ko’zins ‘pȍims]: Relació de parentiu que hi ha entre els fills dels cosins germans. criar [kȍi’aȍ]: Tindre un fill. declarar-se [dekla’ȍaȍse]: Quan el nóvio li diu a la nóvia que vol casar-se amb ella. demanar [dema’naȍ]: Dir al pare de la nóvia si deixa casar la seua filla amb el qui la demana. desig [de’zitȒ]: Vegeu anto[x]o. / Taca a la pell atribuïda a un desig, no satisfet, de la mare durant l'embaràs. desmamar [dezma’maȍ]: Deixar de donar el pit a la criatura. desocupar [dezoku’paȍ]: Vegeu criar destorbar-se [deútoȍ’baȍse]: Vegeu barallar-se. dia de la boda (lo) [‘ðia ðe áa ‘ȕoða]: Dia del casament. dido [‘diðo]: Home de la mare dida. difunt [di’fun]: Un home mort. dinar [di’naȍ]: Vegeu banquet. donar de mamar [do’naȍ de ma’maȍ]: Donar el pit a la criatura. dot [‘dǣt]: Vegeu aixauar.

226

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

embruixar [ambȍu’Ȓaȍ]: Sotmetre a la influència d'un sortilegi alguna criatura. enfadat [aȀfa’ðat]: Irritat per algun motiu. També es diu “estar de pomes agres”. enterrador [aƼte’raȍ]: Persona que dóna sepultura als morts. enterrar [aƼte’raȍ]: Donar sepultura (a un cadàver). enterrats en terra [aƼte’ratz an ‘tİra]: Soterrats. esquella(da) [aske’Ȝa]: Esvalot que es feia amb esquelles, corns, llaunes, etc., esp. davant la casa d'un vidu el dia que es tornava a casar. fadrí fet [fa’ðȍi ‘fet]: Nom que es dóna a un home entre 25 i 30 anys. fadrí vell [fa’ðȍi ‘ȕeȜ]: Home de més de 40 anys que encara no s’ha casat. fadrí/na [fa’ðȍi] / [fa’ðȍina]: Nom que es dóna a una persona que té entre 19 i 25 anys. fadrina vella [fa’ðȍina ‘ȕeȜa]: Dona de més de 40 anys que encara no s’ha casat. festejar [feúte’߯aȍ]: Tenir relacions amoroses amb la intenció de casar-se fill d’una fadrina [‘fiȜ ‘duna fa’ðȍina]: Vegeu bord. fill de puta [‘fiȜ de ‘puta]: Vegeu bord. fillastre/a [fi’Ȝaútȍe] / [fi’Ȝaútȍa]: Fill del marit o la muller hagut en un matrimoni anterior, respecte a qui no li és pare o mare. fulana [fu’áana]: Dona que està amb un home casat. fullol/a [fu’Ȝǣá] / [fu’Ȝǣáa]: Persona amb relació als seus padrins, esp. de bateig. gendre [‘d߯İƼdȍe]: El nóvio respecte als sogres. germanastre [d߯eȍma’naútȍe]: Fill del marit o la muller rspecte al fill d’un d’ells nascut en un altre matrimoni. jove [‘d߯oȕe]: Nom que es dóna a una persona que no ha arribat a la pubertat (entre 11 i 18 anys). la meua dona [la me’wa ‘ðǣna]: Com presenta el marit la seua dona davant una altra persona. lo meu home [lo ‘mew ‘ǣme]: Com presenta la dona el seu marit davant una altra persona. major (la) [ma’߯oȍ]: Filla més gran. major (lo) [ma’߯oȍ]: Fill més gran. madastra [ma’ðaútȍa]: La dona del pare que no és la mare dels fills d’ell. manyet [ma’ȁet]: Exclamació de sorpresa davant d’un fet o d’una dita, també es diu quan et trobes amb una situació exagerada o inusual. mare [‘maȍe]: Dona o femella que ha tingut un o més fills.

Joan Antoni Verge Caballer

227

mare dida [maȍe ‘ðiða]: Dona que dóna de mamar l'infant d'una altra. “Lo donaven a dida”, vol dir que era una altra dona diferent a la mare qui donava de mamar al xiquet. melsa [‘mİlsa]: Vegeu el segon significat de desig. menut 96 [me’nut]: L’últim fill. mortalla [moȍ’taȜa]: Vestidura o llançol amb què es posa el difunt dins la caixa. nàixer [‘najȒeȍ]: Venir al món, sortir del ventre de la mare. nét/a [‘net] / [‘neta]: Fill/a d’un fill o d’una filla. nitxo/ nintxo / linxo [‘nitȒo] [‘nin_tȒo] / [‘lin_tȒo]: Qualsevol de les concavitats formades en un mur, en una construcció, per col·locar-hi un ataüt. nono (fer) [‘nǣno]: dormir, en llenguatge infantil. nora [‘nǣȍa]: La nóvia respecte als sogres. novençans [noȕen’sans]: Els nóvios poc després del casament. nóvio/a [‘noȕjo] / [‘noȕja]: L’home i la dona que han donat el consentiment per casar-se. / Durant el dia de la boda, persona que contrau matrimoni. / També els dos membres de la parella mentre festegen. padastre [pa’ðaútȍe]: El marit de la mare que no és el pare dels fills d’ella. padrí/na [pa’ðȍi] / [pa’ðȍina]: Persona que presenta un infant a les fonts baptismals i li posa el nom de font. palmito [paá’mito]: Instrument que serveix per a agitar l’aire i refrescar l’ambient, format per una tela o altre material flexible que, disposat en forma de semicorona circular que està sostinguda per un mànec i diverses peces primes de fusta, es pot plegar. pare [‘paȍe]: Home o mascle que ha engendrat un o més fills. parir [pa’ȍiȍ]: Vegeu criar. parlar [paȍ’laȍ]: Vegeu demanar. passejadora [pase߯a’ðoȍa]: Dona encarregada de cuidar les criatures d’una altra persona. pell [‘peȜ]: En sentit figurat, querida. peloriar [peáo’ȍiaȍ]: Extremunciar, administrar l’extremunció als dolents en perill de mort. pillar [pi’Ȝaȍ]: Agafar a algú fent alguna cosa. povill/a [po’ȕiȜ] / [po’ȕiȜa]: Fill o filla únics d’una parella. prenya(da) [pȍe’ȁa]: Dona que està en estat, que espera una criatura. puntilla [puƼ’tiȜa]: Conjunt de fils entreteixits formant puntes destinat principalment a adornar llançols, robes... 96

L’ALDT recull aquesta accepció amb el nom de «caganiu», al qual els nostres informants han donat un altre significat que no coincideix exactament amb aquest, vegeu-ho.

228

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

puta [‘puta]: Dona que ven el seu cos per diners. querida [ke’ȍiða]: Vegeu fulana. qüernut [kweȍ’nut]: Marit que és enganyat per la seua dona. recien casats [re’sjen ka’zats]: Vegeu novençans. regal [re’Ȗaá]: Obsequi que es fa als nóvios. retxassar [re’tȒasaȍ]: Dir que no al pretendent. se volen [se ‘ȕǣáen]: S’estimen. Es tenen amor (els nóvios, les persones, etc.). separar-se [sepa’ȍaȍse]: Deixar de viure junts el matrimoni. setmesí [sİdme’zi]: Fetus que ha nascut als 7 mesos d’embaraç. sogres [‘sǣȖȍes]: Els pares del nóvio respecte a la nóvia i els pares de la nóvia respecte al nóvio. sorti[x]a [soȍ’tixa]: Vegeu anell de promesa. te fas fadrí/na [te ‘fas fa’ðȍi] / [te ‘fas fa’ðȍina]: El que se li diu a un xiquet/a quan es fa gran. tete / teta [‘tete] / [‘teta]: Nom que donen els germans més menuts al germà o a la germana gran. tio/a [‘tio] / [‘tia]: Els germans dels pares en relació als nebots. tios [‘tios]: Nom que es donava abans als sogres. trenteno [tȍeƼ’teno]: Home de 30 anys. trist [‘tȍiút]: Que està en un estat d'ànim en què no sent cap goig o alegria, mancat d'alegria. tumba [‘tumba]: Lloc de sepultura d'un o més morts, esp. la coberta d'una llosa o marbre. vetlar [be’áaȍ] Estar despert, sobretot durant la nit. vetlar (un mort) [be’áaȍ]: Passar la nit a casa del difunt acompanyant-lo a ell i a la família. vell/a [‘beȜ] / [‘beȜa]: Contrari d’home jove i de dona jove. verge [‘bİȍd߯e]: Que no ha tingut cap relació sexual. viudo/a [‘biwðo] / [‘biwða]: Home o dona a qui se li ha mort la seua parella. xic fadrí [‘tȒik fa’ðȍi]: Home jove que encara no s’ha casat. xica gran [‘tȒika Ȗȍan] :Vegeu la major. xiquet [tȒi’ket]: Nom que es dóna a una persona fins als 8 o 9 anys d’edat. / Nom que es dóna a una persona amb relació al seu pare i a la seva mare, sin. de fill. xupó [tȒu’po]: Objecte generalment de goma i en forma de mugró, que es posa a la boca de les criatures perquè xumen.

Joan Antoni Verge Caballer

229

1.14. Les festes religioses abstinència [apúti’nİnsja]: Privació de menjar carn en compliment de precepte religiós o de vot especial. ancòlit [aƾ’kǣáit]: Persona, esp. jove, que serveix en les esglésies per a ajudar a missa i altres ministeris de l'altar. àngel [‘an_d߯eá]: Missatger sobrenatural de Déu, ésser espiritual intermediari entre Déu i l'home. atxa [‘atȒa]: Ciri gran i doble de forma prismàtica i de quatre metxes. baixa(da) del calvari [baj’Ȓaá kaál’ȕaȍi]: Provessó del matí de divendres sant on se segueixen les 14 estacions. batall [ba’taȜ]: Peça de metall que penja dins la campana i que la fa sonar. beata [be’ata]: Persona molt devota, que freqüenta molt les esglésies i llocs de devoció. belén [be’áen]: Representació figurativa del naixement de Jesús. benida [be’niða]: Que ha estat beneïda. bruixa [‘bȍujȒa]: Dona roïna que té poders màgics que li provenen del dimoni. cabeçudo [kaȕe’suðo]: Figura folklòrica formada per una persona amb el cap ficat dins un gran cap de cartó, grotesc, que dóna l'aspecte de curt de cos. caga hòsties [‘kaȖa ‘ǣútjes]: Que diu paraules o expressions injurioses contra Déu o una cosa sagrada o interjeccions grolleres. cagon [ka’Ȗon]: Vegeu caga hòsties. calvari (lo) [kal’ȕaȍi]: Vegeu baixà del calvari. campana [kam’pana]: Instrument de percussió, generalment de metall, que té la forma d'un got, el qual va suspès boca avall i sona en ésser colpit pel batall o per un martell exterior. campanar [kampa’na]: Torre o element constructiu d'una església, d'un edifici, on estan posades les campanes. campaner [kam’paneȍ]: Persona que toca les campanes. candelera [kaƼde’áeȍa]: Dia 2 de febrer, festa de la purificació de la Mare de Déu, en què s’encenen candeles a l’església. candeleta [kaƼde’áa]: Metxa de cotó envoltada d'una capa de cera que fa una flama lluminosa quan s'encén. canzell [kan’zeȜ]: Embans de fusta i cobert per dalt que hi ha abans d’entrar en algunes esglésies. cap d’any [kab’daȁ]: Dia 1 de gener. capella [ka’peȜa]: Part d'una església amb altar i advocació particular. capellà [kape’Ȝa]: Sacerdot titular d'una capellania. Per extensió, qualsevol eclesiàstic.

230

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

caputxino [kapu’tȒino]: Persona que porta una túnica talar a les provessons de Setmana Santa. careta [ka’ȍeta]: Tros de cartó, tela, etc. amb què es tapa la cara, amb forats corresponents als ulls i a la boca. carnaval [kaȍna’ȕaá]: Període de divertiments públics i disfresses que precedeix la quaresma. carnistoltes [kaȍniú’tǣƺtes]: Vegeu carnaval. casa abadia [‘kazaȕa’ðia]: Casa on viu el capellà. ciri [‘siȍi]: Candela gran de cera. clau [‘klaw]: Tija de ferro, de llargària i de gruix variables, punxeguda de l'un extrem i amb una cabota a l'altre, que, feta entrar a cops de martell, serveix per a unir dos peces, per a suspendre-hi alguna cosa. clavar [kla’ȕaȍ]: Fer entrar a cops de martell (un clau) dins un cos sòlid. cóc [‘kok]: Coca que es menja el dia després del dilluns de Pasqua. comulgar [komul’Ȗaȍ]: Rebre el sagrament de l'eucaristia. També es pot dir “p(r)endre al Nostre Senyor”. confessar-se [koȀfe’saȍse]: Reconèixer o declarar voluntàriament (els pecats) a un sacerdot a fi de rebre l'absolució. corona [koȍ’ona]: Ornament en forma de cercle que se cenyeix al cap, esp. la posada per burla a Jesucrist la nit de la passió creu [‘kȍew]: Instrument format per un pal clavat verticalment en terra, travessat per un altre d'horitzontal en què Jesucrist fou clavat i mort. cristo [‘kȍiúto]: Imatge de Crist clavat a la creu. cobertor [kuȕeȍ’toȍ]: Peça de tela, usada com a ornament en els balcons en dies de festa. Normalment eren el cobertors del llit més lluïts. dia d’ànimes [‘dia ‘ðanimes]: Dia 2 de novembre, dia de difunts. dijuni [di’߯uni]: Acció de no prendre aliments per un temps més o menys llarg. dimoni [di’mǣni]: En la religió cristiana, l'esperit del mal, el dimoni; àngel rebel. dir missa [‘diȍ ‘misa]: Fer la missa. disfressar-se [disfȍe’saȍse]: Posar-se disfressos. disfrés [dis’fȍes]: Vestit inacostumat o que no és propi de la seua condició o sexe, amb què aparenta ésser una altra persona o d'una altra època que es posa la gent per carnaval domenge de Rams [do’men_d߯e ðe ‘rams]: Dia en què comença la Setmana Santa i que es beneeixen les palmes. donçaina [don’sajna]: Instrument de vent, de fusta, amb un tub cònic i de doble llengüeta. embustero [ambuú’teȍo]: Persona que no diu la veritat.

Joan Antoni Verge Caballer

231

ermita [aȍ’mita]: Capella situada ordinàriament en despoblat. escolà [asko’la]: Persona que té cura de la sagristia i que una església estiga a punt. escolanet [askola’net]: Vegeu ancòlit. espina [as’pina]: Qualsevol dels apèndixs durs i aguts que presenten algunes plantes. fantasma [faƼ’tazma]: Aparició d’algú que pareix real. fer lo senyal [‘feȍ lo se’ȁaá]: Toc de campanes al migdia, toc de l’Àngelus. fer lo vol de campanes [‘feȍ lo ‘ȕǣl ðe kam’panes]: Fer girar les campanes, ventar-les. festes / festes del poble [‘feútez del ‘pǣȕle]: La festa més important del poble. flare [‘flaȍe]: Religiós de certs ordes. fogasseta [foȖa’seta]: Dolç que es fa per a la festa de Tots Sants. foguera(da) [foȖe’ȍa]: Munt de matèries combustibles que s’acostuma a encendre la nit de sant Joan o per sant Antoni. gegant [߯a’Ȗan]: Qualsevol de les figures de gegant que solen anar a les cercaviles de festes. guió [gi’o]: Insígnia d'una església, una confraria, etc., que consisteix en un tros rectangular de tela, generalment acabat en dues puntes, que penja d'una barreta horitzontal suspesa amb cordons d'una asta. home del sac [‘ǣme ðel ‘sak]: Personatge que fa temor a les criatures. home dels nassos [‘ǣme ðelz ’nasos]: Personatge de l’imaginari popular que, el darrer dia de l’any, diuen que té tants nassos com dies queden a l’any. iglésia [i’Ȗlezja]: Edifici consagrat al culte catòlic. infern [iȀ’fİȍn]: En la religió cristiana, estat d'etern càstig dels damnats. majoral [ma’߯oȍaá]: Qualsevol dels confrares majors d'una confraria encarregats d'administrar-la i regir-la i d’organitzar les festes del sant. malparlat [malpaȍ’lat]: Vegeu caga hòsties. mantellina [maƼte’Ȝina] / [maƼti’Ȝina]: Vel que es posaven les dones al cap quan anaven a missa. Mare de Déu [‘ma ȍe ðe ‘ðew]: La Verge Maria mentira [meƼ’tiȍa]: Allò que no és veritat. mona [‘mona]: Pastís amb un o més ous durs o bé amb figures de xocolata, que els padrins solen regalar als seus fullols per Pasqua i que es menja el dilluns de Pasqua. monaguillo [mona’ȖiȜo]: Vegeu ancòlit. monja [‘mǣn_d߯a]: Religiosa d'algunes ordes. moro Mussa [‘mǣȍo ‘musa]: Personatge que fa temor a les criatures. mossen [‘mosen]: Tractament donat a un capellà.

232

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

Nadal [na’ðaá]: Dia 25 de desembre. nassareno [nasa’ȍeno]: Vegeu caputxino. ninyet [ni’ȁet]: Jesuset del belén. nit de Cap d’any [‘nid: e kab’daȁ]: Nit que va del 31 de desembre a l’1 de gener. nit de Matines [‘nid: e ma’tines]: Nit que va del 24 al 25 de desembre, l’anterior al dia de Nadal. nit de Nadal [‘nid:e na’ðaá]: Vegeu nit de Matines. nochebuena [‘notȒe ‘ȕwena]: Vegeu nit de Nadal. nochevieja [‘notȒe ‘ȕjexa]: Vegeu nit de Cap d’any. obispo [o’ȕispo]: Home que ha rebut l'ordenació episcopal, cap d'una diòcesi. palma (la) [‘palma]: Vegeu domenge de Rams. palma [‘palma]: Fulla de palmera, esp. l'engroguida a l'arbre per haver estat privada de l'acció de la llum, treballada amb les tècniques de la cistelleria i que pot anar o no guarnida amb llaços, confits, etc., que es porta a la benedicció del Domenge de Rams. palmó [pal’mo]: Fulla de palmera, esp. l'engroguida a l'arbre per haver estat privada de l'acció de la llum, més llarga que la palma i llisa. Pasqua [pas’kwa]: Festa que se celebra en recordança de la resurrecció de Jesucrist. Pasqua grana(da) [pas’kwa Ȗȍa’na]: Festa de la Pentecosta. pila [‘piáa]: Peça de pedra clavada a una paret, sostinguda per un peu, etc., amb una concavitat destinada a rebre l'aigua beneita d'una església. pila de batejar [‘piáa ðe ȕate’߯aȍ]: Peça de pedra clavada a una paret, sostinguda per un peu, etc., amb una concavitat destinada a rebre l'aigua beneita per a batejar. provessor [pȍoȕe’soȍ]: Desfilada ordenada i solemne amb algun fi públic, esp. religiós. punxa [‘pun_tȒa]: Vegeu espina. quaresma [kwa’ȍesma]: Període de quaranta dies compresos entre dimecres de cendra i Pasqua. Reixos [‘rejȒos]: Dia 6 de gener, festa de l’adoració dels Reis Mags. renegar97 [rene’Ȗaȍ]: Respondre a algú de males maneres, queixar-se. renegat [rene’Ȗat]: Es diu d’algú que es porta malament amb una altra persona, per ex. el fill amb els pares. repicar [repi’kaȍ]: Fer sonar les campanes repetidament amb el batall. repiquet [repi’ket]: Costum de beneir les cases amb aigua i sal per Pasqua. 97

L’ALDT ho recull com a sinònim de «blasfemar», però els nostres informants ens han dit que no es coneix amb aquest sentit, sinó amb un altre (vegeu-lo).

Joan Antoni Verge Caballer

233

retor [re’toȍ]: Capellà que està al càrrec d’una parròquia. sacristà [sakȍiú’ta]: Vegeu escolà. sambomba [sam’bomba]: Instrument músic que consisteix en una pell tibant adaptada a la boca d'un recipient allargat, amb una canya fixada al centre, que, en ésser fregada amunt i avall amb la mà humida, produeix un so fort i monòton. sant Antoni [‘sanaƼ’tǣni]: El patró dels animals (17 de gener). sant Joan [‘san_ d߯u’Ȗan]: Festa que se celebra el dia 24 de juny. sant Josep [‘san_ d߯u’zİp]: Marit de la Mare de Déu. seginero [sed߯i’neȍo]: Personatge que fa temor a les criatures. segon dia de Nadal [se’ȖoƼ ‘dia ðe na’ðaá]: Dia 26 de desembre. senyar-se [se’ȁaȍse]: Fer el senyal de la creu amb la mà. sermó [seȍ’mo]: Discurs pronunciat en públic per un sacerdot per a edificació dels assistents. setmana de Passió [se’mana ðe pa’sjo]: Setmana anterior a la Setmana Santa. tabalet [taȕaáet]: Instrument de percussió que consisteix en una caixa de fusta o de metall cilíndrica les bases de la qual són dues pells tibants. temor [te’moȍ]: Moviment de l'ànim de qui tem algú o alguna cosa, el fet de témer. temoric [temo’ȍik]: Home que té temor. tio de la maleta [‘tio ðe áa ma’áeta]: Personatge per a fer temor a les criatures. tocar (les campanes) [to’kaȍ]: Fer sonar les campanes. Tots Sants [‘tot ‘sans]: Festa que se celebra l’1 de novembre. tronc de Nadal [‘tȍoƾ de na’ðaá]: Tronc que per Nadal es fingeix que, picant-lo, arriba a cagar dolços i altres regals. vel [‘bİá]: Mantellina de tela més fina. versos (cantats) [‘beȍsos]: Composició poètica en llaor de la Verge o d'un sant. vespra (de la festa) [‘bespȍa]: El dia anterior. via crucis [‘bia ‘kȍusis]: Vegeu baixà del calvari. vicari [bi’kaȍi]: Tractament donat a un capellà, assistent d’un retor. 1.15. El mar abadejo [aȕa’ðed߯o] / [aȕa’ðe߯o]: Peix teleosti (Gadus morhua), de 60 a 90 centímetres de llarg, que normalment es menja salat i premsat. aladroc [aáa’ðȍǣk]: Peix teleosti, de la família dels engràulids (Engraulis encrasicholus), que té el dors blavós, els flancs argentats, i el morro prominent, que es pesca en grans quantitats i que es consumeix fresc o sovint salat. alme[x]a [al’mexa]: Closca de mol·lusc de dos valves, esp. la superior d'aquestes valves, semicircular i molt convexa.

234

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

anguila [aƾ’Ȗiáa]: Peix teleosti (Anguilla anguilla), de 20 a 70 centímetres de llarg, de pell llissent, de carn comestible, que remunta els corrents d'aigua dolça, però que descendeix al mar per a criar. anxova [an_tȒǣȕa]: Aladroc salat. apanyar [apa’ȁaȍ]: Reparar, posar en bon estat alguna cosa malmesa. arreglar [are’Ȗlaȍ]: Vegeu apanyar. barca [‘baȍka]: Embarcació petita moguda a la vela o al rem emprada per a pescar, navegar a curtes distàncies, travessar rius, etc. barqueta [baȍ’keta]: Conquilla interna de la sépia. boga [‘bǣȖa]: Peix teleosti, de la família dels espàrids (Boops boops), de cos afusat amb quatre llistes longitudinals laterals grogues. bolitx [bo’litȒ]: Art de pesca, de la mateixa forma que l’art de bou, però més menut i de malla més estreta. boqueró [boke’ȍo]: Variant més nova d’aladroc. brossa [‘bȍǣsa]: Conjunt de musclos, petxilides, qüernes (cornetes)... Anar a fer brossa és anar a la mar a recollir els animals marins esmentats. buna(d)es [bu’naes]: Tripes, budells del peix. cabut [ka’ȕut]: Peix de l'ordre dels perciformes i de la família dels serrànids (Anthias anthias), de coloració rogenca o rosada amb taques i bandes operculars grogues, aletes ventrals groguenques i ventre argentat. calamar [kaáa’maȍ]: Mol·lusc cefalòpode (Loligo vulgaris), de cos allargat acabat en punta, que porta a cada costat una aleta triangular, amb barqueta interna còrnia i dos dels deu braços molt prolongats. camarlà [kamaȍ’la]: Crustaci de l'ordre dels decàpodes (Nephrops norvegicus), de 15 a 20 centímetres de llarg, de crosta rosada. canya de pescar [‘kaȁa ðe ‘pes’kaȍ]: Estri de pesca fluvial o marina constituït bàsicament per una tija d'un cap de la qual penja un fil proveït a l'altre cap d'un hamet o de diversos. capellà [kape’Ȝa]: Eriçó de mar. casco [‘kasko]: Caixa de fusta relativament baixa, cilíndrica, que serveix per a tenir-hi peix salat. congre [‘koƾgȍe]: Peix teleosti, de la família dels còngrids (Conger conger), paregut a l'anguila, però amb l'aleta dorsal més avançada, la mandíbula superior prominent i la pell sense escata. costa [‘kǣúta]: Terra que voreja el mar. cranc [‘kȍaƾ]: Nom comú dels crustacis decàpodes del grup dels braquiürs, amb el cefalotòrax molt més ample que l'abdomen i amb el primer parell de potes molt grans i en forma de pinça.

Joan Antoni Verge Caballer

235

cranc roquer [‘kȍaƾ ro’keȍ]: Cranc gros i negrós i amb les cames plenes de pèl (Eriphia spinifrons) esc [‘esk]: El que es posa a l’hamet perquè piquen els peixos. escata [as’kata]: Qualsevol de les plaques menudes, imbricades o juxtaposades, que formen part de la coberta externa del cos de certs peixos. escrita [as’kȍita]: Nom donat a diversos peixos de la família dels raids del gèn. Raja, de cos en forma de disc, cua més o menys prima i llarga, aleta caudal reduïda. estrelleta [aútȍe’Ȝeta]: Nom donat als equinoderms de la classe dels asteroïdeus i ofiuroïdeus que tenen forma radial i el cos aplanat format per un disc amb cinc braços o més. fil de cuc [‘fil ðe ‘kuk]: Fil de pescar. galera [ga’áeȍa]: Crustaci de l'ordre dels estomatòpodes (Squilla mantis), de 15 a 25 centímetres de llarg, comestible, i d'un color groguenc i cos deprimit. gamba [‘gamba]: Nom donat a diversos crustacis de l'ordre dels decàpodes macrurs (gèn. Palaemon), de colors rosats o vermells i de carn molt gustosa. gavina [ga’ȕina]: Ocell de la família dels làrids (Larus ridibundus), anomenat també gavina riallera, de 38 centímetres, amb el plomatge de tons brunencs i grisencs de distribució diferent segons l'època de l'any i amb el marge anterior de les ales blanc. gaviota [ga’ȕjota]: Nom que es dóna ara a la gavina. hamet [a’met]: Ganxo menut de ferro que, penjat d'un fil i proveït d'un esc, serveix per a pescar. lenguado [leƾ’gwaðo]: Peix de l'ordre dels pleuronectiformes i de la família dels soleids (Solea vulgaris vulgaris), de cos oval i molt aplanat, la boca lateral i els ulls al costat dret. llangosta [Ȝaƾ’goúta]: Crustaci marí de l'ordre dels decàpodes (Palinurus vulgaris), de 40 a 60 centímetres de llarg, ulls prominents, dos parells d'antenes llargues i fortes, cinc parells de potes, de color fosc que es torna roig per la cocció i és molt apreciat en gastronomia. llangostí [Ȝaƾ’goúti]: Crustaci marí de l'ordre dels decàpodes (Penaeus kerathurus), de 10 a 14 centímetres de llarg, deu potes primes, llargues antenes, abdomen llarg i comprimit, vores de les mandíbules fibroses, crosta poc consistent, i d'un color rosat. llimpiar [Ȝim’pjaȍ]: Treure les buna(d)es del peix. lliura [‘Ȝiwȍa]: Unitat de pes. llobarro [Ȝo’ȕaro]: Peix del grup dels osteïctis, de la família dels serrànids (Dicentrarchus labrax), amb dos aletes dorsals i amb radis espinosos a totes les aletes.

236

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

lluç/ llucet [‘Ȝus] / [Ȝu’set]: Peix teleosti, de la família dels gàdids (Merluccius merluccius), de forma esvelta i de color gris terrós al dors i argentat als flancs i al ventre. mar [‘maȍ]: Massa d'aigua salada que cobreix una gran part de la superfície de la Terra. mejilló [mexi’Ȝo]: Nom més modern que es dóna al musclo. Nom que es dóna sempre al musclo de llanda. moll/ mollet [‘mǣȜ] / [‘mo’Ȝet]: Nom donat a dues espècies de peixos de l'ordre dels perciformes i de la família dels múl·lids, amb dos aletes dorsals i la caudal molt escotada, de coloració rogenca. morralla [mo’raȜa]: Multitud de peixet variat, menut i de poc valor que es fa servir principalment per a fer caldo. musclo [‘musklo]: Mol·lusc marí de conquilla bivalva, d'uns 3 a 8 centímetres de llarg i color negrós, comestible (Mytilus edulis, M. galloprovincialis). netejar [nete’߯aȍ]: Vegeu llimpiar. ona(da) [o’na]: Moviment oscil·latori de les aigües del mar en sentit ascendent i descendent. pala(da) [pa’áa]: Peix de l'ordre dels pleuronectiformes (Citharus linguatula), amb el cos recobert d'escates grans, rostre punxegut i ulls separats per una crosta òssia. peix [‘pejȒ]: Animal vertebrat aquàtic, de respiració branquial i temperatura variable, amb les extremitats, quan en té, reduïdes a aletes, el cos generalment cobert d'escates. pescador [peska’ðoȍ]: Persona que pesca. pescar [pes’kaȍ]: Agafar (peix) traient-lo de l'aigua. petxilida [petȒi’áiða]: Mol·lusc que només té una conquilla i viu enganxat a la roca. petxina [pe’tȒina]: Closca de mol·lusc de dos valves, esp. la superior d'aquestes valves, semicircular i molt convexa, de tamany més gran que l’almeja. pipa [‘pipa]: Vegeu casco. polp [‘polp]: Mol·lusc cefalòpode (Octopus vulgaris), amb vuit braços caçadors proveïts de xucladors, que expulsa núvols de tinta com a defensa. port [‘pǣȍt]: Abric natural o artificial en una costa disposat per a servir de recés a les naus. qüerna [‘kweȍna]: Caragol de mar, del gènere Murex, que no té punxes, i té unes tonalitats verdoses. rall [‘raȜ]: Ormeig de pescar que consisteix en una xarxa de forma circular guarnida de ploms en tot el seu perímetre i proveïda, al centre, d'una corda, per la qual es pot sostenir.

Joan Antoni Verge Caballer

237

rap [‘rap]: Peix teleosti, de la família dels lòfids (Lophius piscatorius), de cap gros i aplanat, ulls grossos i pell nua, que s'enterra en els fons de sorra i de fang. rem [‘rem]: Instrument de vogar i de remar, consistent en una peça llarga i prima de fusta, amb un mànec en un extrem i una pala en l'altre, amb què es bat l'aigua. ret [‘ret]: Teixit amb fils nuats formant una retícula de malles quadrades o rombals; tros d'aquest teixit destinat a la pesca, de malles que no permeten el pas del peix a través d'elles. sardina [saȍ’ðina]: Peix teleosti, de la família dels clupeids (Sardina pilchardus), de color blavós, amb els flancs i el ventre de color argentat brillant. sardines de casco [saȍ’ðinez de ‘kasko]: Sardines salades i posades dins d’una pipa. sardines de pipeta [saȍ’ðinez de pi’peta]: Vegeu sardines de casco. sépia [‘sepja]: Mol·lusc cefalòpode (Sepia officinalis), de color gris verdós i dors negre, amb deu tentacles i una barqueta interna calcària i ampla coberta per la pell. sèrsia [‘sİȍsja]: Nom que es donava abans a la ret. ses de mar [‘sez de ‘maȍ]: Cnidari antozou de la classe dels zoantaris (Actinia equina), de color roig encès. sorell [so’ȍeȜ]: Peix teleosti, de la família dels caràngids (Trachurus trachurus), amb la línia lateral rivetejada d'escudets ossis, el dors gris verdós o blavós i el ventre argentat. veta [‘beta]: Peix de la família dels cepòlids (Cepola macrophtalma), d'ulls grossos i cos comprimit, allargat i pla i de color rosat. vinagre [bi’naȖȍe]: Líquid que prové de la fermentació acètica del vi o d'altres productes alcohòlics emprat com a condiment o per a conservar aliments. viret [bi’ȍet]: Peix de la família dels tríglids, esp. l'Eutrigla gurnardus. xucla [‘tȒukla]: Peix teleosti de la família dels centracàntids o mènids (Spicara maena maena), de cos comprimit lateralment i amb els costats argentats. 1.16. Els jocs a l’oron [a áo’ȍon]: Joc que consisteix en passar-se la penyora i qui paga ha d’endevinar qui la té. a poc a poc [a ‘pǣk a ‘pǣk]: Contrari de de pressa. baló [ba’áo]: Cos esfèric que s'utilitza per a jugar a diversos jocs o en la pràctica d'esports. becicleta [besi’kleta]: Vehicle lleuger de dos rodes, la del davant directora i la del darrere motora, unides per un quadre, que s'acciona amb pedals.

238

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

birla [‘biȍáa]: Peça de fusta tornejada, una mica més ampla de baix que de dalt perquè es tinga plantada en terra. birles [‘biȍáes]: Joc en què es planten algunes birles en terra contra les quals els jugadors llancen una bola de fusta per fer-les caure. boleta [bo’áeta]: Petita esfera de terra cuita, de pedra, de cristall o d'altres materials que serveix per a jugar. bolon [bo’áon]: Boleta més grossa i de metall. buli [‘buái]: Joc en què es fa saltar pegant-li, prop d'una de les puntes i quan està ajagut, un cop de dalt a baix a un tros de fusta cilíndric acabat en punta en els dos extrems. cadireta [kaði’ȍeta]: Seient fet amb les quatre mans de dues persones de manera que cada mà cenyesca un puny. carretera [kare’teȍa]: Via de comunicació entre poblacions per a la circulació simultània de vehicles i amb una o més vies per a cada sentit de la circulació. carril [ka’riá]: Qualsevol de les barres de ferro o d'acer amb què es formen les vies d'un ferrocarril. cércol [‘seȍkoá]: Peça de fusta o de metall, de forma circular, amb què els xiquets jugaven fent-lo córrer a cops de mà o de bastonet. clarió [kla’ȍjo]: Pasta de guix i greda, en barretes, per a dibuixar. conillets a amagar [koni’ȜetȒ amaȖaȍ]: Joc que consisteix en què un paga i amaga la cara posant-la a la falda del que fa de mare, mentre aquesta pica a la seua esquena, els altres s’amaguen i el que paga els ha d’anar a buscar. Podeu trobar la cançó que es canta dins l’apartat IV, “Textos dialectals”. cordell [koȍ’ðeȜ]: Fil doble inicialment de cànem i actualment també d'altres matèries, retort a dos, tres o quatre caps. cotxe [ko’tȒe]: Automòbil, vehicle per al transport de persones. cuineta [kuj’neta]: Gatifells de cuina menuts per a jugar a cuinar. deba(d)es [de’ȕaes]: Sense pagar res, gratuïtament. endevinar [aƼde’ȕinaȍ]: Descobrir. esplai [as’plaj]: Vegeu a poc a poc. estació [aúta’sjo]: Indret on es deturen habitualment els trens i s'admeten passatgers i mercaderies, amb edificis annexos on hi ha les oficines i altres dependències. flaret [fla’ȍet]: Joguina de fusta de forma cònica acabada en una punta de ferro, la qual es fa giravoltar sobre aquesta punta imprimint-li un ràpid moviment de rotació mitjançant un cordell prèviament enrotllat en la part cònica i que es desenrotlla tenint-lo subjecte per un extrem i llançant el flaret contra en terra.

Joan Antoni Verge Caballer

239

fona [‘fona]: Instrument per a tirar pedres que consisteix en una tira curta d'una matèria flexible, esp. cuir, on es posa la pedra, unida en els seus extrems a dues trenes d'espart, de cànem, etc. gallineta [gaȜi’neta]: Joc en què se li tapen els ulls a qui paga i els altres fan un rogle al seu voltant. gronsador / engronsador [gȍonsa’ðoȍ] / [aƾgȍonsa’ðoȍ]: Corda que penja fixada pels seus dos caps a una biga, a un travesser, etc., a propòsit per a gronsar-s'hi. guanyar [gwa’ȁaȍ]: Véncer (algú) en un joc, en una competició, etc. joguet [߯u’Ȗet] / [d߯o’Ȗet]: Objecte fet expressament per a jugar, per a entretenirse, els infants. jugar [‘d߯uȖaȍ]: Passar el temps en quelcom que es fa amb el sol objecte d'entretenir-se, de divertir-se. letxereta [letȒe’ȍeta]: Vegeu cuineta. manar [ma’naȍ]: Fer anar la corda al joc de saltar a corda. màquina [‘makina]: Locomotora que fa circular el tren. milotxa [mi’áǣtȒa]: Tros de tela, paper o plàstic mantingut estès amb una armadura lleugera que, subjecte al capdamunt d'un cordell, s'eleva i s'aguanta enlaire per la pressió del vent. nina [‘nina]: Figureta humana de cartó, de drap, de cera, de porcellana o de materials derivats del plàstic, que serveix de joguina als infants. pagar [pa’Ȗaȍ]: En certs jocs, tenir la funció de trobar els qui s’amaguen o ésser el jugador contra el qual actuen els altres. perdre [‘pİðȍe]: Quedar l’últim en un joc. No guanyar. pessiguets (jugar a) [pesi’ȖetȒ]: Joc que consisteix en posar les mans damunt d’una taula o d’una cadira i qui paga va pessigant-les mentre canta una cançó. pilota [pi’áǣta]: Cos esfèric més menut que el baló. pinyora [pi’ȁoȍa]: Objecte que es passa en el joc de l’oron. rogle [‘rǣȖle]: Conjunt de persones o coses disposades formant cercle; grup de persones format al voltant d'algú, d'alguna cosa. saltar a la corda [saƺ’taȍ a áa ‘kǣȍða]: Llançar-se enlaire verticalment, obliquament, tirar-se de dalt a baix, de manera que durant un cert temps els peus no toquen a terra mentre la corda passa per baix del cos. sambori [sam’bǣȍi]: Joc consistent a saltar a peu coix damunt unes figures geomètriques dibuixades en terra, dividides en caselles o en compartiments numerats, fent córrer a cops de peu un tros de tella que cal fer passar d'una casella a l'altra segons un ordre determinat. senyal [se’ȁaá]: Senyal que transmet una informació, generalment per un sistema codificat, relativa a prohibicions, obligacions o consells adreçats a les persones que circulen per vies públiques.

240

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

tardar [taȍ’ðaȍ]: Arribar tard. tella [‘teȜa]: Tros de teula que es fa moure amb el peu en el joc del sambori. tirador [ti’ȍaðoȍ]: Fona en què la tira de material flexible està agarrada a la part superior d’un bastó en forma de Y. tren [‘tȍen]: Sèrie de vagons enllaçats els uns amb els altres que, arrossegats per una locomotora, condueixen passatgers o mercaderies d'un punt a un altre d'una via fèrria. tres en ratlla [‘tȍez en ‘raȜa]: Joc consistent en posar tres fitxes alineades. trompa [‘tȍompa]: Nom del flaret que té la part cònica més redona. vagó [ba’Ȗo]: En els ferrocarrils, vehicle de quatre o vuit rodes, per al transport de viatgers o de mercaderies i equipatges. vega(da) [be’Ȗa]: Dins la idea de repetició d'una acció o d'un esdeveniment, cada cas d'acompliment d'aquesta acció o d'aquest esdeveniment. ventureta [beƼtu’ȍeta]: Nom més modern del flaret. Hi ha la dita “Volte com una ventureta”. via [‘bia]: Lloc per on circulen els trens. xalar [tȒa’áaȍ]: Passar-ho bé, divertir-se. xapes [‘tȒapes]: Es tracta de fer girar un tros de carta doblegat tot donant cops al damunt amb la mà posada amb els dits junts i donant-li una forma cóncava. xuli [‘tȒuái]: Vegeu manar. / També és fer anar la corda molt de pressa.

Joan Antoni Verge Caballer

241

2.- Fraseologismes i usos figurats alabar el gust [aáa’ȕaȍ eá ‘Ȗuút]: Trobar que algú ha fet o ha comprat alguna cosa ben feta. anar cada u per les d’ell [a’naȍ ‘kaða ‘u peȍ áez ‘deȜ]: No compartir, ser individualista. caure la bufa (a algú) [‘kawȍe áa ‘ȕufa]: No esforçar-se gens (té un sentit irònic). “No li caurà la bufa a n’eixe”. córrer com a matacans [‘koreȍ ‘kom a mata’kans]. Córrer molt. donar carabassa [do’naȍ kaȍa’ȕasa]: Dir que no al o a la pretendent. entomar al pom [eƼto’ma ȍ al ‘pom]: Agafar o entomar al vol. fer avio [‘feȍ a’ȕio]: Traure’s la feina de davant, anar de pressa en fer una feina. fer boja(d)es [‘feȍ bo’߯aes]: Fer coses fora del sentit comú, animalades. fer mal hora [‘feȍ ma’áǣȍa]: Fer mal temps: tempesta, vent, fred... fer orelletes [‘feȍ oȍe’Ȝetes]: Escoltar dissimuladament per saber alguna cosa que es porta en secret. fer porra [‘feȍ ‘pora]: Tornar de caçar sense haver aconseguit cap presa. fer rossegall [‘fe rose’ȖaȜ]: Fer comentaris en veu baixa sobre la gent amb ànim de malparlar. També vol dir pegar la tabarra. fer una cosa aixina i allina [‘feȍ una ‘kǣzaj’Ȓina ja’Ȝina]: Fer una cosa d’una manera o d’una altra i el resultat ser el mateix. mamar-se el dit [ma’maȍseá ‘dit]: No adonar-se’n de les coses. no donar ni els bons dies [no ðo’naȍ ‘nilz ‘bǣnz ‘dies]: Ser una persona que no parla amb ningú ni saluda, esquerpa. no mirar ni cara ni ulls [no mi’ȍaȍ ni ‘kaȍa ni ‘uȜtȒ]: No mirar res, fer alguna cosa sense tindre en compte res. paréixer una vesta [pa’ȍejȒeȍ una ‘ȕİúta]: Anar mal vestit, anar d’una forma estrafolària. patir més gana que un romer en single [pa’tiȍ mez ‘gana kewn ȍo’meȍ en ‘siƾgle]: Patir molta gana. pegar al vedat [pe’Ȗaȍ al ȕe’ðat]: Quan alguna cosa toca la glotis, extrem superior de la larinx, o hi entra o hi tapa (p. ex. quan hi entra menjar o saliva de forma accidental) i provoca una tos violenta. pegar la llanda [pe’Ȗaȍ la ‘ȜaƼda]: Pegar la tabarra. quedar poques asquila(d)es (a algú) [ke’ðaȍ ‘pǣkez aski’áaes]: Quedar poca vida. “Ai, a n’eixe li queden poques esquilaes”.

242

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

ser cosa de “pela-me-la Pep” [‘seȍ ‘kǣza ðe ‘pİáameáa ‘pİp]: Ser una cosa o un assumpte de poca envergadura, de poca importància. ser del puny tancat [‘seȍ ðel ‘puȁ taƾ’kat]: Ser una persona avara. ser més roïn que la tinya [‘seȍ ‘mero’in ke áa ‘tiȁa]: Ser molt roïn. ser més roïn que’l món [‘seȍ ‘mero’in keá ‘mon]: Ser molt roïn. ser un xirlismiquis [‘seȍ un_tȒiȍáiz’mikis]: Ser un no ningú. ser vist i representat [‘seȍ ‘ȕiút i repȍezeƼ’tat]: Ser una cosa molt ràpida, vista i no vista. tenir-ne la gana [te’niȍne áa ‘Ȗana]: Tenir molta quantitat d’alguna cosa. tirar de cama [ti’ȍaȍ ðe ‘kama]: Defecar. tornar-se’n atrás [toȍ’naȍsen a’tȍas]: Trencar els nóvios la relació i acabar-se el festeig. voltar com una ventureta [boƺ’taȍ ko’muna ȕeƼtu’ȍeta]: No parar quieta una persona. vore-se’n un allà (a) la desfila(da) [‘boȍese ‘nun a’Ȝa áa ðesfi’áa]: Que se’n veuen pocs, que hi ha poca gent, animals... en algun lloc. “D’animalets d’eixos se’n veu un allà la desfilà”. vore-se-les gos i fura [‘boȍeseáez ‘gozi ‘fuȍa]: Que ho ha tingut molt difícil, amb moltes dificultats. “Me les hai vistes gos i fura”. xuplar lo dit [tȒu’plaȍ lo ‘ðit]: Vegeu mamar-se el dit.

Joan Antoni Verge Caballer

243

3. Mots compartits amb el català occidental, amb el nord-occidental, amb el valencià Presentem en primer lloc aquelles paraules que la parla d’Alcalà comparteix amb tot el català occidental, després les que té en comú amb els parlars nordoccidental i valencià (amb un apartat dedicat a aquells mots que, dins del valencià, estan documentats només a la zona de Castelló i que podríem fer coincidir amb el valencià septentrional). 3.1. Mots compartits amb tot l’occidental abadejo adés agranar aladre alé arena bancal bes bres bufa boç calciner 98 cànter caparra catxapet cerç corder cosins prims defendre dimats emprar ensomiar entropessar esgarranya(da) esgarrany espenta

espentejar espill esquerrer estalzí facir fadrí faldetes fem fesol garganxó gitat granera hedra jònec junc llançol (portar palla) llaor llavar llindar llussiar mangrana melic minjar monastrell nugar palometa

panís perdigana pitxó quixal rabosa redó rellampec repèl retor roig romer rompre rària roqueta taunell timó tinell tio (oncle) toll torcar-se tovalla ventall (del foc) verduguet volva xarradora xiquet

Pronunciat amb [z] al Maestrat, Castelló, Mallorca i Menorca, segons el DCVB.

244

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

3.2. Mots compartits amb la varietat nord-occidental del català99 albarda botera carratell cimalet còdul cullereta entaulat entropessó

motxilla (sarró) nuc nuet nyaular/ nyaulit pampa pinzà polligana porca

salera sària sarpa(da) selló (del matxo) triança trompa xurís100

Alguns mots recollits a la parla d’Alcalà coincideixen amb els que s’empren en la variant nord-occidental, però que no són d’ús en tot el seu territori, sinó només en alguna part més restringida: bajoca, cabeçó, corcó, meló de moro, mostra, novençans: Urgell baconera: Rojals bessonera (vaca) : Falset canterer: Balaguer, Artesa i Tamarit de Llitera esquella(da): Sopeira frontera: Pont de Suert i Calassanç mardà: Massalcoreig matacà: Segrià menobrer: Pallars i Pla d’Urgell pallús: Lleida i Urgell pedrenyera: Fraga i Benavarri perdigana: Lleida i Massalcoreig pija: Urgell i Conca de Barberà pleit: Ribagorça, Llitera i Fraga provesso(r): Oliana i Ponts raïl: Balaguer sostovar: Pallars velló: Pallars i Ribagorça

3.3. Mots compartits amb el valencià a rastrons abellir 99

abellota acarrejar

Excloent-hi els parlars tortosins. Aquí es pronuncia amb [o].

100

acatxar-se afoll

Joan Antoni Verge Caballer afondar-se agüelo/a aladroc albarda aliacrà (icterícia) aliacrà (animal) almari ansisam apanyar aplegar arjub arrasar-se arrova aveall avena bac bajoca bajocó barba-roig barra (del carro) barret101 barrusca bascoll benida (beneïda) birla blanquet blaüra cagarnera calbot calces (mitges) calcetins camal canasta canella canterer capsot cara-sol

carassa carrasca carrascal carrila(da) cementeri cendre102 centcames cepell cimal clavill coa coixo/a colflor collar (quallar) collera colleró colp comare comú copa corcó cornaló corbella corbellot cotó en pèl cresol cudol curro cursos debades dido dolent/a (estar) eixida (l’) emblanquinar entauladora eriçó (calfred) esbarrar

245

escopinya(da)103 escurar (els plats) escrita esgallar esgarrar esgarrat esgarro esquellot estall estral eua faena falcat fardatxo fargala(da) fartó fatiller febra ferramentes ferros fesol figa de pala figuera de pala fil d’aram foguer font (plàtera) frontera fumeral garxo gatifell gat cerval gavell gentilla gepa gineta gord guia

101

A la parla d’Alcalà ha quedat reduït el seu significat al que es posa al cap per anar a dormir, per tant coincidiria amb el significat general que té en valencià i balear. A Alcalà, a més pren el

246

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

haca hedra jaleco joguet juí llac (de la bassa) llanda llaurador (pagés) llavar llenç llépol llibrell llima (cítric) llomello lluir (les parets) malfaener malla(da) (de pastor) mallorquina mamó mardà marjal matalap matxorra melona menejar menúcies milotxa molla104 mondonguilla monte monyo (cabell) monyica moquita morella morralla

mosso (del carro) mostatxó mostra (de l’olivera) moure (les plantes) muscla(da) novençans nuc nuet obrer padastre/padrastre paleta (eina) pallús palometa panderola panolla paperotes pallarofa (parallofa) pardal passejadora pastera peçó (de carxofa) pegar un bac penquera pera (bombeta) pica (del porc) picola pila pinotxa pitxer pirri plana (de fuster) plovisnar polp povill/a primentó

provessor prunyó quinzet rabera rabosa rata panada regall raïl raio remulla revoldre roín/ïna rollet de cullerà romiguera ronyosa (ametla) rutlo saborija safa (la) Sala sambori saragüells sardina (arengada) sària selló semar sénia ses sinagües sòl (del pa) solsida tabalet tarquim templat terrerola tito titot

significat de «barret de cop» que portaven els xiquets per a no fer-se mal quan cauen a terra. Gimeno (1984, 18-19) fa un estudi molt complet d’aquesta paraula. 102 Coincideix amb el valencià amb l’obertura [ε] de la vocal tònica. 103 També la documenta el DCVB a l’Empordà i a Olot. 104

Coincideix amb el valencià l’obertura [ ] de la vocal tònica.

Joan Antoni Verge Caballer toca tomata topetar topo trompa ull/ullal (d’una eina) ullal (d’aigua)

umbria varal vedat ventureta vespra(da) visc voler (estimar)

247

vore xicotet xular xulet xulit xuplar

Paraules de la variant valenciana que també es diuen a Alcalà, però que només s’empren en alguna part més restringida: adomar: Alzira, Pego i Alacant aguasil: de València cap al sud cèrn (la vella): en el sentit de «ploure finament» està recollit a la Vall d’Alaguar, l’Atzúvia, Castells de Serrella, el Ploble Nou i Pego (ALMA). esquella(da): Alcoi estenalla (animal): Benimaurell, Calp, la Vall d’Ebo, el Patró, Parcent i Xàbia (ALMA) estidores, nyenya i paput : a la Marina Alta (ALMA) manises de cuina: Cullera matacà: Torís pala(da): a l’Atzúvia, Beniarbeig, el Poble Nou, Ondara, Pego, el Patró, el Ràfol, Teulada i el Verger (ALMA) papafigos: Alcanalí, Benissa, Jesús Pobre, Llíber, Xaló i la Xara (ALMA) riba: Monnòver safero: Crevillent i El Pinós sarió: Sueca 3.3.1. Mots que, dins del valencià, només s’han recollit a la zona de Castelló (i que podem considerar com a valencià septentrional): abornar aiguatge baso borrim bròcul bufeta (d’aigua) cabeçó cimalet

cullereta de repent farga (olivera) furga llassa manyet paperotes

peloriar pruna (guspira) relonge ramassa(da) sostovar soto tarró

248

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

Algunes, només estan documentades a llocs molt concrets dins del valencià septentrional: alfàbiga: Borriana bolo: Benassal i Xodos griva (porgar): Castelló i Nules llangosto: Benassal i Llucena teronger, teronja i nyespra: Llucena 4. Lèxic de caràcter autòcton La particularitat del parlar d’Alcalà de Xivert el situa dins dels parlars de transició entre el català nord-occidental i el català valencià. Els mots que apareixen a continuació són localitzats en aquest conjunt de parlars anomenats «tortosí». En un primer bloc hi fem constar aquells mots que s’empren en el parlar tortosí, però que també es poden trobar en nord-occidental o valencià (bàsicament aquest segon) [i que ja apareixen en els llistats que corresponen a aquestes varietats], és a dir que no són d’ús exclusiu només de la zona del tortosí. En un segon bloc hi figuren aquells mots que, segons el DCVB107, només estan documentats al tortosí, que hem acompanyat de dos subapartats, un que recull aquelles paraules que estan documentades únicament en el tortosí septentrional i un altre subapartat que recull aquelles que només estan documentades en el tortosí meridional. Arribats a aquest punt, ens vam trobar amb un conjunt de mots recollits a Alcalà que no estaven presents en el DCVB o que si hi estaven no coincidien amb el sentit o amb la forma que constava en l’esmentat diccionari. Vam començar llavors una tasca de recerca en altres diccionaris generals o estudis sobre els parlars nord-occidental, tortosí i valencià, per tal de saber si estaven documentades en alguna part del territori i així afegir-les als grups que ja estaven definits o, definitivament, constatar aquelles que, si més no en les fonts que hem consultat, no hi apareixen108. D’aquestes últimes n’hem separat un grup integrat per aquelles que sí que estan recollides en algun estudi o treball, però que el significat de les quals és diferent al que té a Alcalà, i un altre grup on figuren aquells mots que, tot i estar recollides amb el mateix significat que a Alcalà, presenten alguna variació fònica. 107 Com que hem consultat la versió informàtica del DCVB, no podem fer cap referència al volum ni a la pàgina on apareix cada mot. 108 Hem consultat el DECat, l’ALTA, l’ALDT, l’ALMA, el Lèxic del Montsià, els Parlars del Matarranya, els Parlars de la Ribera, els Parlars del Priorat i Variant dialectal del parlar de Peníscola.

Joan Antoni Verge Caballer

249

4.1 Mots compartits amb el tortosí general (però que no són exclusives d’aquest parlar): acatxar-se afoll agüelo / a albarda aliacrà (malaltia) ansisam apanyar arjub arrova aveall avena aventar (el gos) bac bajoca barba-roig bascoll baso bergantí109 birla bla/n blaüra boçar bolquers bordim (bordís) borraina borrim botana bròcul brull bua cabeçó cadufos calabruix(ó) calbot calces (mitges) calçons (d’home) camal 109

canasta candela (moc) cara-sol còdul cofí colflor collar (quallar) colleró capsot carrasca carrascal carratell carrila(da) casco (de sardines) cementeri centcames cepell cimalet clau (dent) clavill coa cofí coixo/a comú copa corbella cornaló cotó en pèl cresol curro cursos debades de repent dolent/a (estar) emblanquinar engerra entauladora

enxissar esbarrar esbrafa(da) escopinya(da) ferros figa de pala figuera de pala font (plata) frontera fumeral furga gat cerval gatifell gavell gentilla gord guia jaleco joguet juí llaona llangosto llassa llenç llépol llévens llima lluir (parets) maleguera malfaener malla(da) (de la rabera) manises de cuina matalap matxorra mardà meló de moro melona

Referit a eina que es fa servir per a l’erada. El DCVB la recull també a Reus.

250

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

menejar menobrer menut/uda milotxa monte monyica morralla mosso (carro) mostatxó mostra (olivera) mostra (dos mans) motxilla moure (plantes) novençans nuc nuet obra de vila obrer pallús palometa pampa panolla paperotes pallarofa (parallofa) paridera passejadora pastera pataca peçó (de carxofa)

pedrenyera pegar un bac pigota borda pica (de porc) picola pinzà pitxola platxa plovisnar polligana polp povill/a (povil/a) primentó provessor prunyó quinzet rabera raïl raio rata panada reguer remolta revoldre romiguera ronyosa (ametla) saborija safa salera

saragüells sària selló semar sénia ses sinagües solsida sostovar tabalet tacons tarquim templat titot toca tomata ullal (d’aigua) vaca (de les cames) vaqueta (caragol) vedat verre vespra visc vore xicotet xular xuplar xorís

4.1.1. Hem recollit en un altre grup aquells mots que coincideixen en el parlar d’Alcalà i en el del tortosí (tot i que no de forma exclusiva), però que només han estat documentats al tortosí septentrional: aiguatge amorzar

carratell llerg

matacà regall

Alguns d’aquests mots només es diuen a una zona concreta del tortosí septentrional: aro (de casament): Batea, Calasseit, la Fatarella, Maella i el Pinell (ALTA) estall: a la Ribera d’Ebre

Joan Antoni Verge Caballer

251

llavador: Maella, i llavar, Batea, Caseres, Favara, Maella, Nonasp i el Pinell (ALTA) 4.1.2. I en aquest altre grup aquells mots que coincideixen en el parlar d’Alcalà i en el del tortosí (tot i que no de forma exclusiva), però que només han estat documentats al tortosí meridional: abellir abeurall (aus) arrasar-se benida burguera cagarnera cassoleta (genoll) colp cudol eixida (l’)

entaulat esburgar esgarro falcat gàrgol110 llanda manyet nit de Matines paleta (cuina) peloriar

pica (d’escurar) ramassa(da) remulla roín/ïna soto turcàs varal velló xuplar

paput: Peníscola (Ayza) plana (de fuster): Vinaròs, Benicarló vilar: Rossell, Tirig 4.2. Mots compartits amb el tortosí general (aquests mots, però, només es troben localitzats en tortosí) abogot acovidar andador argep aro (carro i bóta) badoc barral (porró) bàssia borrimejar bufeta (d’aigua)

110

carabassa carlota catra colombro colla(da) corralissa desengrunar esbrafa(da) esgarrany esplai

gallo (taronja, ametla) marraixa marraixó pallarofa pesteta poval ribàs temoric tumba (esquella) vilero

Coromines a DECat (IV: 368) li dóna un significat semblant i el situa al nord valencià.

252

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

4.2.1. Mots recollits a Alcalà compartits amb el tortosí septentrional (i exclusives d’aquesta zona): abreria bellerola cascària

crosta (d’ou) esplanissa(da) foguerill

porca (agricultura) tios (=sogres)

Alguns mots recollits a Alcalà només s’empren, però, en alguna part més restringida d’aquesta variant tortosina i que són exclusives d’aquest parlar: bela: Batea i Vilalba (ALTA) i a Calasseit (Navarro, 2005) besat (pa): Arnes, Batea, Caseres, Cretes, Gandesa, Orta, el Pinell i Vilalba (ALTA) bessons (pans): la Fatarella i Vilalba (ALTA) carabasseta: Maella, Favara i Nonasp (ALTA) encerat: Ulldecona jusgar i jusgat: pràcticament a tota la comarca de la Terra Alta (ALTA) mossen: el Matarranya (Navarro, 2005) pedrís (taulell de la cuina): Arnes, Batea, Bot, Caseres, Corbera, Gandesa, Orta, Pinell, la Pobla, Prat de Comte i Vilalba sagrantalla: Favara (ALTA) tavanc: Cretes, Favara i el Pinell (ALTA) xitxarra i pastoreta: Calassseit (Navarro, 2005) 4.2.2. Mots recollits a Alcalà compartits amb el tortosí meridional (i exclusives d’aquesta zona): afondar-se assestar boto

burguera esburgar farum

maganya quirdar

Mots recollits a Alcalà que només s’empren en alguna part més restringida d’aquesta variant tortosina i que són exclusives d’aquest parlar: abillota: Morella aixèrrit: Bot i Rossell caguernera: Rossell. capçó i viret: Vinaròs caragolillo: la Pobla de Benifassà i Santa Bàrbara fruitera (formatgera): Morella i Vilafranca manso (bou): Sant Mateu (DECat)

Joan Antoni Verge Caballer

253

parallofa: es pronuncia com a la Pobla de Benifassà, Rossell; i Peníscola (Ayza). selló (albarda): Ulldecona, Sant Joan del Pas i Ares 4.3. Mots que no apareixen al DCVB o a altres estudis lexicogràfics agantxó agulló (animal) aiguaxirlis aigüer alba(da) (era) aliatranques/ arriatranques ametla (nou coll) argín ariàs111 arrogidet aabosall bana(da) barqueta baso (malaltia) borra (malalt) borrós (estar) buna(d)es (tripes) cabrilla (caragol) cagon (malparlat) calandraco canda(d)o cantrelló cap-alçat (llaurar de) carrater (de bótes) clavell (cresta) coajo colestre

111

collidor (arreu) coriola (au) córrer (cobrir la burra) cuc de pinar embellol (estar) endurit ensedellat enxissar enzo espapota’t espollogar estrossar grillet hora de carros llanader llanil lluma(da) malgastant/a malla(da) (de conill) mamella(da) mantellina (dona) mateu monyo (de la panolla) morrinya (estar de) mosca cagona palomilla paltrot panda

pell (amant) perol (cap) picamill pico (bolquer) pissunya pitxorull planter ploron (arbre) polliganer procurador112 pucos puntat (vi) raïlat raixat (pa) rata del pom rosegó rossegaller sariero seller (de garbes) ses de mar taula (= trill) timbàs trenteno triseta xiquet (= fill) xorroller xusquet

Coromines (DECat, III: 418) el recull amb el mateix significat, però com a topònim, a Culla. Coromines (DECat, II: 1110) esmenta que en català antic la funció del procurador era «cuidar-se de»; el significat actual a Alcalà és prou similar, ja que és el de «persona que es cuida de les terres d’algú». 112

254

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

4.3.1. Mots l’accepció dels quals apareix al DCVB o a altres estudis lexicogràfics, però no recull el significat que aquesta paraula té a Alcalà de Xivert: alteró astorat capellà catra celler cinxa cutxola esbrafa(da) escalera estel fementa fil de cuc flaret grenya mare de cep

barseta blanc melsa garbó morralles mugró parral pastera(da) perxe pipo portera racó ranós (estar) rasqueta

bodegó bord rebuda regueró remijó renegar renegat repelar sarment sompa tanca(da) totxo tropell ventall

Presentem a continuació el significat que aquestes paraules tenen a altres llocs on s’han recollit i el significat que tenen a Alcalà de Xivert. També indiquem si hi trobem alguna semblança o, en cas contrari, on és la diferència113. alteró: està recollida a tot el País Valencia, inclòs Alcalà, com a elevació del terreny, però no amb aquest altre significat de «tros de terra en què hi ha moltes ribes i s’assembla a la forma d’una escala», tot i que evidentment hi té similitud per la forma. astorat: el DCVB es refereix a un estat d’ànim d’una persona, «esglaiat, commogut intensament de por o d’admiració», en canvi el significat local fa referència al cabell, que està desfet o escampat. barseta: se li dóna el significat de «senalla amb tapadora que va penjada al costat del carro» i el localitza en valencià, aquí vol dir «recipient on es porta la pedra d’esmolar». Tots dos són recipients, possiblement del mateix material, tot i que de tamany i ús diferent. blanc: ens referim al segon significat que hem anotat a l’apartat de lèxic: «vi producte del most barrejat amb esperit i sucre que no arriba a fermentar» i no al vi d’aquest color, que és el significat més extés.

113

Si no s’indica el contrari, els significats que s’esmenten tenen com a font el DCVB.

Joan Antoni Verge Caballer

255

bodegó: a la majoria del territori té el significat de «botigueta o taverna on guisen i serveixen menjar ordinari per poc preu». A Alcalà nomes té el significat no tan extens de «bodega» bord: a alguns pobles de la Marina Alta (ALMA) es refereix al «rebrot que ix a la soca d’un arbre, sobretot la d’una olivera», a Alcalà, únicament es diu així al de la vinya. brisanya: Garcia Girona va recollir la forma brisaina amb el significat de «ventet molt gelat, de neu» al Maestrat; l’accepció a Alcalà és, però diferent: «plugeta fina, de gotes menudes que cauen d’una capa baixa de núvols»114. capellà: a més del sentit general del mot a tot el territori, aquí té el d’eriçó de mar, perquè el color d’aquest animal és el negre, com la sotana dels capellans. catra (donar): Alcover-Moll el recullen a la zona del tortosí amb el significat de donar una explicació sobre alguna cosa, en canvi a Alcalà significa donar la tabarra, les dos tenen relació amb el parlar, però en el darrer posa més èmfasi en el fet de fer-se pesat en aquesta explicació que es dóna. celler: a tot arreu, només serveix per a guardar vi o aliments, aquí és com un magatzem per a guardar-hi de tot. cinxa: «trinxa dels pantalons» a Castelló, i «cinturó de pell que forma com una estreta bossa en tota la seva llargada i que porten els pastors» a Sarroca de Bellera i Roda; aquí és la tira de pell que passa per sota de la panxa de l’animal i tiba l’albarda. Hi ha certa similitud amb l’últim significat esmentat, tot i que la funció és molt diferent. cutxola: Coromines115 recull el significat de «pot o cassó usat per beure a muntanya», que no té cap relació amb el que té a Alcalà de peülla d’un animal. esbrafa(da): a Tortosa i el Maestrat és una xerrada en què un s’esplaia molt i es desfoga. A Alcalà és una resposta donada amb mal to, mala contesta. Hi té, però, una relació ja que amb l’esbrafa(da) et desfogues. escalera: no té el significat d’escala, que té a Pont de Suert i Tamarit de Llitera; ni el d’esglaó que té a Aiguaviva; ni el de mula que va enganxada entre els braços o escala d’una carro a tot el domini; ni el d’estrella de la constel·lació del Carro que en diuen a Bagà. A Alcalà és el nom d’un tros de terra en què hi ha moltes ribes i s’assembla a la forma d’una escala. estel: no té el significat d’estrella que té en general, sinó el de taca al front de les cabres i ovelles. Evidentment pren el nom per similitud. fementa: el significat que recull Coromines116 és el de «excrements que els manescals treuen del ventre de les cavalleries que pateixen enfit» pot tindre 114

Gimeno (1998: 203), que fa un estudi del Vocabulari del Maestrat de J. Garcia Girona on apareix aquest mot, l’ha trobada en documentació diversa i la recull actualment en diverses comarques castellonenques (recull la mateixa variant que a Alcalà a Almassora i Aín) amb el significat esmentat, cosa que ens fa pensar en una possible confusió dels nostres informants. 115 DECat, II: 994-995 116 DECat, III: 946. Coromines ho recull, però del Vocabulari del Maestrat, de J. Garcia Girona.

256

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

relació amb l’accepció d’Alcalà perquè aquí es refereix als excrements del paltrot o morella de les gallines. fil de cuc: al DCVB apareix el significat de fil amb moltes precisions sobre classes de fils, però no s’hi troba aquest amb el sentit de fil de pescar. flaret: d’entre els diversos significats del DCVB (joc, au, insecte, planta), no s’hi troba aquest, que és la manera de referir-se a Alcalà a la sarrompa o baldufa. pasturilla: a Vinaròs, Arnes i Torredarques és el nom que es dóna a la marieta, en canvi a Alcalà és l’insecte conegut també com a pastoreta o porquet de sant Antoni. melsa: a Mequinensa és una taca morada a la cara; a Alcalà és una taca a la pell, però la que surt a la pell de les criatures com a conseqüència d’un desig que ha tingut la mare. garbó: feix de sarments o de branques primes, en canvi a Alcalà és un munt de 40 o 50 feixos de cereal. grenya: el nou sentit que té aquesta paraula a Alcalà és que es refereix a la crinera del cavall i no al cabell de les persones. mare de cep: a Freginals és la «part de soca colgada sota terra»; a Alcalà és el sarment que es fica doblegat a terra i es torna a fer sortir per formar un cep nou, significat que té de coincident el fet d’estar colgat sota terra. moralles: els diversos significats al DCVB tenen a veure amb morrals i cabestres dels animals, aquí, en canvi fa referència al morro de les persones, que és com s’anomenaven els llavis abans. mugró: a diferència del significat que té a tot arreu, de part de la mamella, aquí, per una sinècdoque, es refereix a la mamella sencera. parral: no és la parra enfiladissa d’altres llocs, sinó una construcció feta al davant d’una caseta de camp amb la funció de donar ombra. Possiblement en un principi aquesta funció la feia un parral enramat, però ara ja designa l’estructura. pastera(da): el DCVB recull l’accepció de pa que es pasta en una vegada, a Alcalà està referit a tot el procés de fer pa. perxe: aquí és sinònim de parral, però fet d’obra, no significa golfes com a altres llocs. portera: no té el significat més general de l’encarregada de cuidar una porteria, ni tampoc el d’obertura en una serrada o paret de tanca (a la Pobla de Benifassà), ni el de porta amb barrons de fusta (a Cabanes); a Alcalà és sinònim de gatera i també és el nom dels forats que hi ha a les carboneres per donar tiratge quan s’encenen. racó: a Alcalà, a més del sentit general, té el de tros de terreny que queda sense llaurar a les raconades d’una finca. ranós: «propens a renyar, a trobar defectes allà on no n’hi ha», a Tortosa; i el de «boig i eixelebrat», que es diu al Pallars, en canvi, a Alcalà és un xiquet menut i poca cosa, que no hi té gens de relació.

Joan Antoni Verge Caballer

257

rasqueta: la diferència es troba en l’ús que es dóna a aquesta eina, que deu tenir les mateixes característiques o similars que als altres llocs on s’utilitza, i és que a Alcalà donen aquest nom a la que es fa servir per rascar la pasta que queda a la pastera quan es fa el pa. rebuda: a Alcalà fa referència al que s’arreplega a la collita, cosa que podem relacionar amb el sentit que té la paraula al DCVB en l’accepció “acte de rebre”, el que es rep aquell any de la terra. regueró: el significat que té a Alcalà, solc o senyal que deixa a terra el pas de la roda d'un vehicle, especialment d’un carro, està relacionat amb el més corrent dels seus significats, el de «rec petit, estret, per a regar o escórrer l’aigua», ja que la forma és semblant. remijó: al Camp de Tarragona, Urgell i País Valencià és el que s’afegeix a més a més quan es fa una mesura d’alguna cosa. El significat que té a Alcalà, el de restes de menjar que es consumeixen en una altra menjada, hi té certa relació, perquè també es tracta de cosa sobrera. renegar: no té el significat general de blasfemar, sinó el de respondre a algú de mala manera, queixar-se. renegat: no és algú que ha renunciat a la seua fe o algú que blasfema, que serien els significats més generals, sinó algú que es porta malament amb una altra persona, per ex. el fill amb els pares. Té certa relació amb el primer significat esmentat, ja que és com si renunciesses a l’amistat o relació amb alguna persona propera. repelar: no té el significat de tornar a tallar el pèl que li dóna el DCVB, el significat que té a Alcalà és el de birbar l’herba, que hi té però certa relació ja que també es tracta de tallar i arranar, en aquest cas l’herba. sarment: a diferència de la resta del territori que les rames del cep s’anomenen sempre així, aquí només se li dóna aquest nom quan està tallat, quan està agafat al cep l’anomenen verga. sompa: el DCVB li dóna el significat de «mancat de vivesa i gràcia»; a Alcalà vol dir « persona de poc seny, curta d’enteniment». tanca(da): el DCVB recull el significat de paret o altre obstacle que circumda un tros de terra en valencià. A Alcalà significa un bancal que està tancat, la part exterior ha donat nom a la de l’interior. totxo: no té l’accepció de «bastó de cert gruix i sense afinar» que té al nordoccidental i al tortosí, ni el de persona rústega, ni tampoc el de «rajola més gruixuda que el maó ordinari» a part del territori català, tot i que el significat que té a Alcalà, tros no massa gran de pedra per a empedrar els carrers, té alguna similitud amb el darrer que hem esmentat. tropell: a Alcalà “ser un tropell” és ser algú que s’ho emporta tot per davant; el significat que més s’hi assembla del DCVB és el de «conjunt desordenat de gent o de coses en moviment».

258

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

ventall: no es refereix ni al ventall del foc ni al que s’utilitza per a fer vent, sinó a la peça de roba o de fusta que es penjava al coll dels bócs i dels borregos que els entrebancava les cames per evitar que cobrissen les femelles quan no era el temps oportú. No hi veiem cap relació. 4.3.2. Mots l’accepció dels quals apareix al DCVB o a altres estudis amb el mateix significat, però no recull la variant fònica que aquesta paraula té a Alcalà de Xivert: abircoc abircoquer 117 abresquilla118 aixanglot (de raïm)119 aixanglot (singlot)120 aixinguiró121 alavarca andrínjol ancòlit122 asbardó123

asbargina 124 asfals bordim carrerassa cassonigues125 colatge cutxola envergonyit escarda estidores

farrusca fullol/a güela (guatla) llímena menúcies126 monyato pussol 127 tarxa tavalló128 termontana

D’algunes variants, n’hem pogut localitzar alguna forma similar, així : De saginero hem trobat seginero a la Vall d’Alaguar, la Vall d’Ebo i Jesús Pobre (ALMA) i també a Peníscola (Ayza) i saginero a Benimeli i la Llosa (ALMA). De petxilida: petxelida a Xàbia, i pitxilina a la resta de la Marina Alta (ALMA) De jodriola només n’hem trobat referències a Girona. 117

Alcover-Moll (DCVB) recullen com a formes més similars «albircoc» i «albircoquer». Al DCVB apareix la variant «bresquilla», que s’empra en tortosí i en valencià. 119 Alcover-Moll (DCVB) recullen la mateixa forma a Castelló, però amb [o] i a Mallorca recull «aixingló». Ayza per la seva banda la recull idèntica a Peníscola. 120 El DCVB recull «aixinglot» a Tortosa. 121 El DCVB recull a Alcalà de Xivert per a aquest significat la paraula «aixingué» (sense -r). 122 El DCVB la testimonia al Maestrat i a Castelló, però amb la forma «acòlit», igual que apareix al sud de la comarca de la Safor (ALMA). 123 El DCVB recull les formes «albardó» i «aubardó» al tortosí i valencià. On s’hi que es realitza d’aquesta manera és a Rossell. 124 Alcover-Moll recullen a Alcalà la forma «albertxina» que nosaltres no hem recollit. 125 Com a formes més similars, el DCVB recull «cassònigues» a Ulldecona i Vinaròs i «cassònies» a Peníscola. 126 En valencià apareix amb la variant «minúcia», segons el DCVB. 127 Veny (1984, 129), en un estudi dedicat a «Interferències lèxiques en català» dedica un apartat a la paraula «mussol», on recull aquesta variant d’Alcalà i ens dóna una explicació de la [p] inical: pot ser una homonimització del nom de l’au amb pus. 128 A tot l’occidental es pronuncia «cavalló» segons el DCVB. 118

Joan Antoni Verge Caballer

259

Llègrima només l’hem constatat a Felanitx. Finalment hem volgut anotar aquestes paraules recollides per Alcover-Moll i que només situa a Alcalà de Xivert o a Alcossebre: encorar-se brossa (a Alcossebre)

segrantalla

rovella

5. Manlleus de llengües en contacte A través de la història el català ha estat en contacte amb altres llengües que han deixat la seva petja, especialment, en el lèxic. Entre les que hi han deixat la seva influència en destaquen tres: l’àrab, el mossàrab i l’espanyol. 5.1. Arabismes De tots és coneguda la presència dels àrabs al nostre país durant molts segles, i especialment en les zones que van tardar més a ser ocupades pels cristians: el sud de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears, és per això que és en aquests territoris on els arabismes són més presents. La parla d’Alcalà de Xivert, situada en aquesta zona (el seu territori, com hem comentat en l’apartat d’història no va ser pres als àrabs fins al 1233) n’és un bon exemple, començant pel topònim que dóna nom a la població. A més, el nucli de població que hi havia al costat del castell de Xivert va restar poblat pels moriscos fins a la seua expulsió l’any 1609, cosa que devia influir en la inclusió dels mots àrabs en la parla dels cristians amb qui es relacionaven. abellota aixovar albarda aliacrà (animal) aliacrà (malaltia) alfàbiga argep / algep arjub / aljub

asbargina bres cadufo cafís calces cementeri debades marjal

marraixa marraixó pallús rabadà rabera sénia tarquim

Tot i que no té origen àrab, hem d’esmentar en aquest apartat la paraula quirdar129, la metàtesi de la qual s’hauria produït, segons Coromines, a la influència dels moriscos130. 129 130

Coromines (DECLC, VI: 950). Trobem arabismes, també, en la toponímia (Verge, 2004: 47).

260

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

5.2. Mossarabismes Els cristians que van quedar sota domini àrab van desenvolupar uns parlars romànics diferents del català. Quan el català es va escampar pels territoris que s’anaven conquistant, algunes paraules o algunes característiques d’aquests parlars mossàrabs (com pot ser la desinència en –o) van passar a la nova llengua. Els que apareixen aquí consignats són adduïts per Coromines, Veny i Sanchis Guarner: abresquilla barandat baso coixo

fardatxo gallo ganxo llanda

llangosto monyica papafigo rulo

5.3. Castellanismes Amb molta diferència la llengua de la qual més manlleus ha rebut el català és se’ns dubte l’espanyola. El veïnatge geogràfic i els fets històrics i sociolingüístics han propiciat que moltes paraules d’aquesta llengua hagen passat al català, algunes des de fa segles. D’altres, però, ho estan fent en aquests moments, com hem pogut constatar en algunes respostes de les enquestes lingüístiques. En no poques ocasions, després de la pregunta que els fèiem, la resposta era un nom en castellà i, davant la nostra insistència per si ho deien d’alguna altra manera, apareixia la forma catalana que era la que havien utilitzat la major part de la seua vida (o que fins i tot utilitzen encara en alguna ocasió, si la paraula es troba en el procés de substitució lingüística). El cert és que quan se’ls fa recordar, la major part de les vegades, la paraula torna a la memòria; el problema és que a poc a poc, hi ha tot un seguit de paraules que van caient en desús, es deixen de transmetre a l’altra generació i, finalment, es perden. Us transcriurem només alguns casos en què hem fet aparèixer la paraula pròpia i alguns altres en què els mateixos informants han fet esment a aquest canvi: Enquestador: Lo groc de dins [de l’ou], com li diuen? Resposta: La iema. E.: Sempre? R.: Sempre. La iema, lo groc, lo groc. E.: Rovell no ho dieu mai? R.: Ai, a vega(d)es, tamé. Lo rovell i la clara. E.: I què dieu més, rovell o iema? R.: Lo rovell més que la iema.

Joan Antoni Verge Caballer

261

“Això són les bisagres eixes que diuen. Antes, com dien? Les frontises.” “Antes andergues, ara trastos.” “... los lobos i aban, ... llops.” “Claus. Colmillos que diuen.” “Ixa és la varicela que diuen... Los vells dien la pigota an això.” “...la junta, perquè ara ia és l’articulació i romanços d’eixos, pero ‘em fa mal la junta del dit’.” “Veus, les bolses, antes les bosses.” “Meló de moro és lo redó. Que ara diuen sandia.” “Aladroc sempre, pero ara ia no ho diu dingú aladroc. Van a comprar i diuen: ‘Fica’m boqueró’.” “- Això musclos... No, perquè si dic mejillons, això ia és més modern. Io si vaig a comprar: ‘Fica’m un kilo de musclos’[- I mejillons, quan ho diu?] - Quan ixen de la lateta.” La major part de castellanismes que anotem són d’àmbit general: acera adiós aguasil ahorrar alme[x]a antes anto[x]o arco-iris ardilla arrastrar arrojar assarat assebar assenta(da) aveto babosa bandeja banderilla barquillo barro basquilla bassurero batín bavero bolillero bolillo

bolon boqueró brasero buitre balbo cacareo calçoncillos caldo calentador calentar calentura candelabro canyo caputxino carretilla casco cego centeno cepillo cerdo cigüenya clarió colxa cómoda comulgar concejal

costurero cristal cristo cubo (carro) curandero desajunar después destornillador embustero embutxa(d)o endoquinat ensala(da) escombro espoló estómago farol farola fatxa(da) feo flequillo freno fresa fresera galleta gana(d)o ganxillo

262

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

gaviota gladiolo granisà granja grassa guapo hasta hormigó hormigonera iesso iglésia [x]abalí jaleco [x]amar jasmí [x]efe [x]ues labios lejia lengua assul lenguado letxereta loco maceta mantel mantequilla mariquita màrmol matxo matxorra me[θ]edora de re[x]illa me[x]illó menos messita

mimbre monaguillo mondonguilla monyica muleta nassareno navaja ninyet Nochebuena nóvio/a obispo osso otonyo ovillo pajarita panaderia pantorrilla pàrpado pato/a pavo peladilla (insecte) pendientes pi[x]ama ploron puesto pulilla quarto d’aseo querida qüerno rabo rebanyo recien casats remolque respaldo

retrete retxassar rípio rubio saeta sandia sapo serio serrín serrutx/et servilleta siesta sombra sorti[x]a surdo tabic taladre tíbio/a toldo tordillo tormenta tort trasto turno txaleco ussurero va[x]illa varilla varilles víbora vina[x]eres xispa xuplar xupó

Joan Antoni Verge Caballer

263

6. Paral·lelismes amb altres dialectes Alcalà de Xivert es troba en una zona lateral respecte a un centre innovador, que en aquest cas ve representat pel català oriental central, i en una zona que es va repoblar tardanament, com ja hem comentat més amunt. Són zones laterals i/o tardanes el Rosselló, el Camp de Tarragona, les Terres de l’Ebre, el País Valencià, les Balears i l’Alguer, és a dir, que el català va arribar a aquests territoris ja format, no va evolucionar des del llatí vulgar com va fer a les terres de Lleida o a la Catalunya central. És per això que totes aquestes àrees catalanitzades amb posterioritat tenen paral·lelismes entre elles i, en concret, trobarem coincidències lèxiques del parlar d’Alcalà de Xivert amb els parlars d’aquestes àrees. Ja hem vist les que té amb el valencià i amb el tortosí i també les que té amb la resta del nord-occidental del qual van sorgir els dos primers parlars esmentats. Anem a veure les que té en comú amb les altres zones. 6.1. Mots compartits amb els parlars del Camp de Tarragona abadejo aladroc bajoca barba-roig bres brossa boç canterer caparra carratell carrila(da) cassoleta catxapet cofí corcó cullereta defendre doble emprar endergues engerra enguany escrita

esquerrer estalzí fadrí ferros granera llavador llavar llenç llépol llindar llodriguera lluir (parets) mangrana melic mostra (dos mans) novençans nuet ou estrellat palometa pallarofa (parallofa) paridera pataca pigota

pitxer platxa polligana ramassa(da) regall remolta remulla repèl romer rompre saborija semar ses sorgir timó titot toll torcar-se vedat velló ventall (foc) xalar xiquet

264

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

6.2. Mots compartits amb el balear agranar arjub arena assestar bamba (Mall) banyes (de la vinya) barata (Men.) barret blan blaüra bua cagador (Men) calces calciner cementeri canella coa cocó colflor (Men.) collar (animal) collera comare comú copa (braser) (Men) cornaló

cursos emblanquinar enguany escura(da) (Mall)fadrí ferramentes (Mall) ferros fumeral franera jaleco (Men) llançol llavador (Mall) llépol llerg mardà marjal morralla morros mosso mostatxó nit de Matines (Mall) ou estrellat madastre/ padrastre pallarofa (parallofa) paréixer

pera (llum) pica (de porc) pica (d’escurar) pigota borda pitxer plana (de fuster) plata (font) mussol (pussol) (gra) rabosa raïl redó rollet de cullerà rutlo (la) Sala sénia sòl (del pa) tacons (Mall.) tio/a torcar-se ullal (d’aigua) vaca (de les cames) verduguet xalar xurra (sort)

6.3. Mots compartits amb l’eivissenc acatxar-se agüelo / a aladroc aliacrà cabeçó camal candela (moc) carassa cofí collar (la sang)

cursos defendre dolent/a (estar) emprar gord llerg llibrell llindar llodriguera milotxa

nit de Matines pallarofa (parallofa) pardal pastera (de la sénia) pitxer polp safa sénia sinagües tinell ullal (d’aigua)

Joan Antoni Verge Caballer

265

6.4. Mots compartits amb el rossellonès aiguatge albarda borraina calciner cementeri cullereta (Vallespir)

enguany facir joguet junc melic morros pigota

roig polp sénia tat? tomata xuplar

6.5. Mots compartits amb l’alguerès arena bròcul calces (mitges)

coa enguany fadrí

paréixer torcar-se vespra

266

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

Joan Antoni Verge Caballer

III. CONCLUSIONS

267

268

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

Segons es desprèn de les característiques lingüístiques observades a Alcalà de Xivert, es poden assajar les següents conclusions: 1a. Pertany al bloc occidental La parla xivertina participa dels divuit trets que Joan Veny (1993: 22-23) dóna com a privatius del català occidental. 2a. Característiques nord-occidental/valencià Participa tant de trets del nord-occidental com del valencià. Cal destacar que a nivell morfològic nominal té totes les característiques del valencià, llevat de la de l’article definit masculí singular i plural. També té més paral·lelismes lèxics amb el valencià que amb el nord-occidental. A nivell fonètic i de morfologia verbal els trets estan bastant equilibrats entre ambdues variants dialectals.

NIVELL FONÈTIC /bl/ intervocàlic /r/ final /nt/, /lt/ finals Diftong [ew] /o/- àtona inicial /d/ intervocàlica <-ATA, /d/ intervocàlica <-ATORE /al/ + consonant T’L, D’L, G’L /v/ Alveolar sonora intervocàlica Caiguda de la dental sorda final de mot seguida conson. oclusiva NIVELL MORFOLÒGIC NOMINAL Article definit masculí Article personal Demostratiu proximitat Demostratiu 3 categories

NORD-

OCCIDENTAL OCIDENTAL pon(t), empel(t) [aw]livera abeurador

[b]enes, a[ȕ]espa

VALENCIÀ do[ȕl]ar forne[ȍ] Monoftonga vore [o]livera aixà alfàbiga espa[l]a perea go(t) de vi

lo, los Joan este, esta (sense ACCU) este, eixe, aquella

Joan Antoni Verge Caballer

Adverbi de lloc Inf + pron. feble - /r/ final Partícules Altre Pron. pers. 2a. pers. pl. funció obj. Conjunció adversativa Me, te, se + ho, hi Preposicions amb i en Combinació de pronoms clàssica NIVELL MORFOLÒGIC VERBAL 1a p. pres. ind. 3a p. pres. ind. imp. ind. caure, creure traure 1a p. pres. subj. I grup 2a, 3a, 6a p. pres. subj. I grup Imperatiu dir Participi complir, omplir Participi riure 2a p. pres. ind. Ser 2a, 3a, 6a pres. ind. Obrir Omplir 2a, 3a, 6a, pres. subj. II grup III grup Imperfet subjuntiu

NIVELL LÈXIC

269

açò, això, allò ací, aquí (ahí), allí (allà) banyar-se pero, perque atre vos pos [‘mew], [‘tej] Confusió en li la, la hi, li ho...

estudio estudie caïa, creïa, traïa que io dono tu donos, ell dono, tu dones, ell done, ells donen ells dónon digues cumplit, omplit rist eres obris, obri, obrim omplis, ompli, omplin donàs, donasses... cregues, crega, creguen tingues, tinga, tinguen Vegeu capítol Vegeu capítol corresponent. corresponent.

3a. Mossarabismes Per raons de substrat podem trobar en la parla d’Alcalà de Xivert un grup de mossarabismes que testimonien el parlar dels cristians en aquestes terres quan eren musulmanes:

270

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

abresquilla barandat baso coixo

fardatxo gallo ganxo llanda

llangosto monyica papafigo rulo

4a. Castellanismes Com ja hem comentat en l’apartat de lèxic, qüestions històriques i sociolingüístiques (major prestigi de l’espanyol i menor del català), influència dels mitjans de comunicació i també de l’escola han fet que les interferències lèxiques d’aquesta llengua siguen prou considerables en la parla d’Alcalà. Pel que fa al lèxic, vegeu capítol corresponent. A nivell fonètic hem recollit la presència de dos fonemes propis del castellà: [x] i [ș]. 5a. Particularismes locals Pel que fa als aspectes morfològics només hem de destacar com a element privatiu el canvi de gènere, que no hem trobat documentat en cap altre parlar, de la ginebra, arbust que a tot el territori és de gènere masculí. A nivell lèxic és on hem pogut documentar més particularismes, ja que hi ha tot un seguit de mots que no han estat documentats en cap recull lexicogràfic: vegeu capítol corresponent. 6a. Solucions arcaïtzants Com acostuma a passar en les zones laterals, de la qual Alcalà de Xivert forma part, aquest parlar conserva algunes solucions arcaïtzants: A nivell fonètic, la conservació de /l/: polp, compartit amb el valencià; i la conservació del grup consonàntic etimològic en els incoatius: patixquen, com a tot l’occidental. A nivell morfològic, els numerals dèsset i dèneu, com al valencià, i el manteniment de l’article determinat masculí lo/los, propi del nordoccidental. I a nivell lèxic, mots com:

agranar arraïl banyar (mullar) bres calces (mitges)

eixir gord granera llavar obrer (paleta)

pigota procurador simpla torcar voler (estimar)

Joan Antoni Verge Caballer

271

7a. Característiques del tortosí Si tenim en compte els criteris proposats per Lluís Gimeno (1991: 171-191; 1994: 237-243; 1997: 13-17) per tal de caracteritzar el tortosí comú i el tortosí meridional en particular, observem de quines característiques participa el parlar d’Alcalà i de quines no: Trets lingüístics del tortosí comú Nivell fonètico-fonològic /d߯/ > [j߯] > [߯] (intervocàlica)

Fa [d߯] i [߯]: abade[߯]o / abade[ȳ]o

Manteniment de /d/ < -ATA132

No la manté: tancà

Manteniment de /d/ < -ATOR

La manté: llaurador

Elisió de /r/ a final de mot

No l’elideix: vermar

/e/ inicial > [a]

[a]scoltar

Nivell morfològic Morfema -o 1a p. pres. ind.

dono

Increment -iga, -igues pres. subj, III grup

dòrmiga

Coincidència 4a i 5a p. pres. subj. i de donéssem, donésseu l’imperf. subjuntiu Reducció a –és, -egués, -igués corregués, sentigués Grau doble demostratius i adverbis

Té els tres graus

Article determinat masculí sing. i pl.

lo, los

Nivell lèxic

Vegeu capítol corresponent.

Malgrat que Gimeno no inclou la presència de la desinència -s- de l’imperfet d’indicatiu en comptes de -r- en el llistat final de característiques pròpies del tortosí (tot i que en fa esment (1994: 200-214) com a «una característica més a afegir als trets semblants que fan que el tortosí penetre dins al País Valencià»), hem de remarcar que el parlar xivertí té aquesta característica tortosina.

132

Aquest tret és el que Gimeno considera significatiu per a la divisó tortosí septentrional-tortosí meridional. La parla d’alcalà queda, per tant, adscrita al tortosí meridional.

272

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

Trets lingüístics del tortosí meridional Nivell fonètico-fonològic /d߯/ > [߯] (inicial i intervocàlica)

Inicial, realitza [d߯] (més) i [߯] Intervocàlica, realitza [߯] i [d߯]133

Caiguda de /d/ < -ATA

tancà

Manteniment de /d/ < -ATOR

la manté: llaurador

Desafricació de /Ȓ/ > [jȒ]

en algunes ocasions: ca[jȒ]a (més), ca[jȒ]a,

Nivell morfològic Morfema –o 1a. p. pres. subjuntiu

dono

Manteniment plural arcaic /s/ en mots most > mostos acabats en -st Pas de [sts] (sic) a [stȒ] (sic)

trist > tristos, trists, tris[tȒ] o trist

Plural [ƾks] en mots acabats en -ncs

[‘baƾs]

Nivell lèxic

dolent (malalt), estalzí, calabruixó134

També hi trobem unes característiques que Gimeno dóna com a trets del tortosí septentrional: Grup consonàntic final acabat en –s en el plural, elideixen l’oclusiva immediata a la –s: camps [kams]; i presenta alternança en els grups –sts: trists [‘tȍis] / [’tȍiútos]. Del lèxic que anota com a particular del tortosí septentrional realitza el mot carratell.

133

En posició intervocàlica s’articula tant la forma africada, que Gimeno dóna com a més característica del tortosí septentrional, com la fricativa que aquest autor dóna com a més pròpia del tortosí meridional. 134 Dels que recull com a propis del tortosí meridional en les publicacions esmentades.

Joan Antoni Verge Caballer

273

Conclusions finals En la jerarquia de les isoglosses, Joan Veny (1985: 121) indica que «no totes posseeixen la mateixa importància, sinó que qualitativament són diferents». Haurem, doncs, de prioritzar algunes d’aquestes isoglosses que ens ajuden a adscriure, en la mesura del possible, la parla d’Alcalà de Xivert. Tenint en compte la freqüència dels fenòmens en qüestió, la seua importància estructural i el gruix material de la isoglossa, n’hem seleccionat aquestes: a.-

Sensibilització de -r

treballar

valencià

b.-

Ús de l’article definit masculí

lo, los

nord-occidental

este, esta

valencià

dono

nord-occidental

donàssem

tret

donàsseu

tortosí

c.-

d.-

Ús del demostratiu de proximitat sense el reforçament Morfema de 1a. p. pres. ind. I grup -o Confusió entre les persones 4a. i

d.-

5a. del pres. i de l’imp de subjuntiu

genuí

del

Gran profusió de paral·lelismes f.-

lèxics amb el valencià més que

valencià

amb el nord-occidental g.-

Lèxic propi del tortosí

tortosí

A partir de la descripció que hem fet en el present estudi i d’aquestes isoglosses que hem considerat més significatives es pot comprovar que el parlar d’Alcalà de Xivert participa tant de característiques del nord-occidental com del valencià. S’hi troba, per tant, una considerable variació lingüística. Dins del català occidental, el conjunt de parlars on conflueixen trets de les dues grans variants esmentades ha estat denominat tradicionalment tortosí, pel fet que coincideixen grosso modo amb els territoris de la diòcesi de Tortosa. El tortosí és considerat, majoritàriament, un subdialecte del català nord-occidental. La parla xivertina, si seguim Gimeno, caldria incloure-la en el tortosí meridional. De totes maneres, estudis més exhaustius que s’estan duent a terme sobre aquesta àrea lingüística tortosina possibilitaran una revisió més detallada dels criteris que

274

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

Gimeno ha fet servir per a delimitar el territori i també de la seua extensió geogràfica. Per acabar voldria destacar la importància que el parlar d’Alcalà de Xivert, i el parlar tortosí per extensió, té com a símbol de continuïtat del territori catalanoparlant i com a paradigma de la unitat de la llengua i també com a element relacional i de dinamització, com molt bé indiquen Pradilla (1996: 26): ...no podem oblidar que aquestes terres pertanyen al bisbat de Tortosa i, d’altra banda, des d’un punt de vista sociolingüístic, el reforçament de vincles lingüístics entre ambdues parts de la frontera políticoadministrativa pot arribar a ser fonamental per al manteniment de la llengua. I Navarro (1996: 337): Els límits d’alguns trets lingüístics poden no coincidir, sovint, amb les fronteres político-administratives. La Terra Alta -així com el Matarranya, la Ribera d’Ebre, els Ports, el Montsià, el Baix Maestrat i el Baix Ebre- encara ha de jugar un paper primordial en aquesta direcció de redreçament normalitzador. La seva ubicació en la cruïlla entre el Principat, comarques i pobles de la Franja de Ponent i el País Valencià li atorguen un paper de dinamització i desvetllament de consciències (…). D’aquesta manera s’incrementaria molt més la relació i la participació en projectes comuns d’aquelles comarques centrals dels Països Catalans.

Joan Antoni Verge Caballer

IV. TEXTOS DIALECTALS

275

276

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

Hem cregut convenient incloure alguns textos que expliquen algunes de les activitats que es feien abans i que ara ja pràcticament han desaparegut. D’aquesta manera aconseguim dos objectius: un, il·lustrar el parlar d’Alcalà de Xivert amb la transcripció que en farem i, dos, conèixer costums i maneres de fer que ara ja no són vigents. Els textos apareixen transcrits, primer, ortogràficament -amb algunes modificacions- i, després, fonèticament. Les dues transcripcions estan disposades una al costat de l’altra per poder facilitar el seu seguiment paral·lelament. Els convencionalismes que modifiquen la transcripció ortogràfica són els següents: - la /e/ àtona en posició inicial absoluta, tot i que és pronunciada sovint [a], és grafiada sempre amb ‘e’: escala – [a]scala. - tot i que el parlar xivertenc no distingeix entre /b/ i /v/, es mantenen les grafies respectives. - La /t/ i la /p/ darrere de consonant en posició final absoluta no s’articula, tot i que apareix grafiada: vent, camp - La pre-palatal fricativa sorda /Ȓ/ -representada per la grafia ‘x’- a començament de mot o darrere consonant s’articula africada [tȒ]: xiquet [tȒ]iquet. - La pre-palatal fricativa sonora /߯/ -representada per les grafies ‘ge’, ‘gi’, ‘ja’, ‘jo’, ‘ju’- a principi de mot, en posició intervocàlica o darrere consonant, pot ser articulada tal com hem indicat o pot ser-ho de forma africada [d߯]: abade[߯]o – abadejo, abade[d߯]o. - La pre-palatal fricativa sorda /Ȓ/ en posició intervocàlica i final representada per la grafia ‘ix’- segrega al seu davant una semiconsonant palatal [jȒ]: ca[jȒ]a. - Quan algun són no es pronuncia, aquest apareix escrit entre parèntesi: vega(d)es, comprà(v)em, to(t) lo món. - En alguns casos , l’accentuació de les /e/ i les /o/ tòniques no es correspon amb la normativa. Quan aparega l’accent voldrà dir que en el parlar d’Alcalà es fa diferent al que indica la normativa: perquè – pèrque - La grafia ‘j’ de les partícules jo i ja representa el so d’una semiconsonant palatal tancada: [‘jo], [‘ja]. - El so de la velar fricativa sorda (de l’espanyol) ve representat pel símbol fonètic i entre claudàtors: ve[x]igues. - El recurs dels claudàtors [...] s’empra en aquells casos en què l’informant o la informant repetien la mateixa paraula o un grup de paraules diverses vegades.

Joan Antoni Verge Caballer

277

Text 1: Bufetes a la missa del Gall135 Antigament, eh, lo dia de Nadal, a la missa que dien, se tocava la sambomba, la tocava Joaquín l’aguasil. Mentres dien la missa major, o la missa del gall, Joaquín l’aguasil, que era un municipal d’Alcalà, pos aquell home tocava la sambomba i les castanyetes. [...] I quan alçaven a Déu que dien, normalment, a moltes cases d’Alcalà pues estava la matança i, lo mateix que quan mataen un gall, limpiaen l’estómago del gall, lligaen, fien com un marraixó, allò, quan alçaen a Déu, les bufes, les ve[x]igues de tots los animals que mataen a la matança, que les ficaen allí al reng i lligaes, les rebentaen i fien com una traca quan alçaen a Déu. Lo mateix dia de Nadal a la missa del gall. Això a Alcalà. Io estic cansat de rebentar ve[x]igues de cerdos que mataen, i de pollastre.

[aƼtiȖa’men / e / áo ðia ðe naðaá / a áa ‘misa ke ‘ðien / se to’kaȕa áa sam’bomba / áa to’kaȕa xwa’kin áaȖwa’ziá // ‘meƼtȍez ‘ðien áa ‘misa ma’߯oȍ / o áa ‘misa ðeá ‘gaȜ / xwa’kin áaȖwa’ziá / ‘k eȍa wm: unisipaá d aáka’áa / poz a’keȜ ‘ǣme to’kaȕa áa sam’bomba j áes kaúta’ȁetes. // i ‘kwan aá’saȕen a ‘ðew ke ‘ðien / noȍmaá’men / a moƺtes kazez d aáka’áa / pwez eú’taȕa áa ma’tansa i / lo ma’tejȒ ke ‘kwan ma’taen uƾ ‘gaȜ / lim’pjaen áeú’tomaȖo ðeá ‘gaȜ / Ȝi’Ȗaen / ‘fien com um: araj’Ȓo / a’Ȝǣ / kwan aá’saen a ‘ðew / áez ‘ȕufes / áez ‘ȕe’xigez ðe ‘totz áoz ani’maás ke ma’taen a áa ma’tansa / ke áes fi’kaȕen a’Ȝi aá ‘reƾg i Ȝi’Ȗaes / áe reȕeƼ’taen i ‘fien com ‘una ‘tȍaka / kwan aá’saen a ‘ðew // lo ma’tejȒ ðia ðe naðaá a áa ‘misa ðeá ‘gaȜ // aj’Ȓǣ áka’áa // ‘jǣ útik: an’sa: ðe reȕeƼ’taȍ ‘ȕe’xigez ðe sİȍðos ke ma’taen / i ðe po’Ȝaútȍe] 135 Explicat per Joaquín Bellés. Aquest informant parlava molt a poc a poc i no feia tots els enllaços fònics entre paraules consecutives.

278

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

Text 2: Les saleres136 Ia estem al cap del carrer, se’ls donava… Io n’hai donat molts mils de kilos, al cabriu blanc... i ojalà no n’hagués donat mai, això em va costar a muntó car. [Se’ls dóna] pa que beguen i pa que minjon més. Lo dia que minjaen sal, baixaes a la basa, bebien, se fartaen d’aigua i les vies més plenes, pero de bo, en veritat, no en té res. Més bé ha creat problemes que binifici.[...] Guardàem la sal en un saket al corral, pero la donàem a unes pedres que ja fiem a posta els mateixos pastors. Hi havia unes roques a la muntanya, planes, que allò se utilizava pa donar la sal... les saleres. [...] Llepaen, llepaen a la sal i al cap de un quart que s’havien minjat la sal ja podies córrer cap a la basa, que entonces ja no minjaen de set que tenien. Arribaen a la bassa, d’estiu per exemple, i si se n’havien de beure un litro, se’n bebien deu. I allò no causava més que problemes. Ny’ha una enfermetat que se dia el basso. Ixe basso se provocava de la mateixa sal. Io vaig saber-ho això después al cap de molts anys, que va baixar un xurro d’ahí n’amunt de Fortanete o no sé d’a on era, i li vaig explicar lo problema que tenia fia anys en les cabres blanques. Les ham medicaes, vacunaes, de totes les maneres i durant l’estiu, si te dixaes per exemple, vint segalles pa reemplaçar les velles, si en dixaes vint, a lo millor se’n morien trenta, de jóvens i de velles, i ho provocava l’enfermetat del basso, i el basso lo provocava la sal. Ixe xurro de Fortanete, vaig explicar-li io lo problema que tenia: -Tu lis dónes sal? Io: totes les se(t)manes, un dia. Diu: Pos fora la sal, i ja me contestaràs un dia u atre. Pos aquell estiu, si s’havien d’haver mort vint cabres, se’n va morir una. La sal, mentres io vaig continuar de pastor en les cabres blanques, la vaig olvidar per complet, eh. Se va acabar lo problema.

136

Explicat per Joaquín Garcia Martorell.

Joan Antoni Verge Caballer

279

[‘ja ú’tem aá ‘kab deá ka’reȍ / seáz ðo’naȕa // ‘jǣ n ‘aj ðo’nat ‘moáz ‘miáz ðe ‘kiáos / aá ka’ȕȍiw ‘ȕáaƾk // j oxa’áa no n a’Ȗez ðo’na ‘maj / aj’Ȓǣ m ‘ba koú’taȍ a muƼ’to kaȍ // pa ke ‘ȕeȖen i pa ‘ke ‘min_d߯on ‘mes // áo ‘ðia ke ‘min’߯aen ‘saá / bai’Ȓaez a áa ‘ȕasa / be’ȕien / se faȍ’taen d ‘ajȖwa / i áez ‘ȕiez ‘mes ‘páenes / ‘peȍo ðe ‘ȕǣ / em beȍi’tat / ‘no n ‘te ‘res // ‘mez ‘ȕe a kȍe’at pȍo’ȕáemes ke ȕini’fisi // gwaȍ’ðaem áa ‘saá en un sa’ket aá ko’raá / ‘peȍo áa ðo’naem a unes ‘peðȍes ke ‘߯a ‘fiem a ‘pǣúta áz ma’tejȒos paú’toȍs // j a’ȕia wne ‘rǣkez a áa muƼ’taȁa / ‘páanes / k a’Ȝǣ se utiái’zaȕa pa ðo’naȍ áa ‘saá / áes: a’áeȍes // Ȝe’paen Ȝe’paen a áa ‘saá j aá ‘kab de un ‘kwaȍ ke s a’ȕien min_’d߯a áa ‘saá ‘߯a po’ðies ‘koreȍ cab a áa ‘ȕasa / k eƼ’tonses ‘߯a no min_’d߯aen de ‘se ke te’nien // ari’ȕaen a áa ‘ȕasa / d ‘eú’tiw peȍ ej’Ȓempáe / i si se n a’ȕien de ‘ȕewȍe wn ‘áitȍo / se n be’ȕien ‘dİw / j a’Ȝǣ no kaw’zaȕİ ‘mes ke pȍo’ȕáemes // ‘ȁa un aȀfeȍme’ta ke se ‘ðia eá ‘ȕaso // ‘iȒe ‘ȕasso se pȍoȕo’kaȕa ðe áa ma’tejȒa ‘saá // ‘jǣ ‘ȕatȒ sa’ȕeȍ o i’Ȓǣ ðes’pwez aá ‘kab de ‘moáz ‘aȁs / ke ‘ȕa ȕaj’Ȓaȍ un ‘tȒuro ð a’i n a’mun ðe foȍta’nete o no ‘se ð a ‘on ‘eȍa / i ái ‘ȕatȒ aspái’kaȍ áo pȍo’ȕáema ke te’nia ‘fia: ȁz en áes ‘kaȕȍez ‘ȕáaƾkes // áez am: eði’kaes / baku’naes / de ‘totez áez ma’neȍez i ðu’ȍan á eú’tiw / si te di’Ȓaes peȍ ej’Ȓempáe / ‘bin se’ȖaȜes pa rempáa’saȍ áez ‘ȕeȜes / si n di’Ȓaez ‘ȕin / a áo mi’Ȝoȍ se n mo’ȍien ‘tȍeƼta / de ‘߯oȕenz i ðe ‘ȕeȜes / j u pȍoȕo’kaȕa á aȀfeȍme’tat / deá ‘ȕaso / i á ‘ȕaso áo pȍoȕo’kaȕa áa ‘saá // ‘iȒe ‘tȒuro ðe foȍta’nete ‘ȕatȒ aspái’kaȍ ái ‘jǣ áo pȍo’ȕáema ke te’nia ‘tu áiz ‘ðones: ‘aá // ‘jǣ / ‘tote áes: e’manes / un ‘dia // ‘diw / ‘pos ‘fǣȍa áa ‘saá / i ‘߯a me koƼteúta’ȍaz un ‘dia w ‘atȍe // ‘poz a’keȜ eú’tiw / si s a’ȕien d a’ȕeȍ mǣȍt ‘bin ’kaȕȍes / se n ‘ba mo’ȍi ‘una // áa ‘saá / ‘meƼtȍez ‘jǣ ‘ȕatȒ koƼtinu’aȍ de paú’toȍ en áes ’kaȕȍez ‘ȕáaƾkez / áa ‘ȕatȒ oáȕi’ðaȍ peȍ kom’páet / e // se ‘ȕa ka’ȕaȍ áo pȍo’ȕáema]

280

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

Text 3: La matança del porc137 Agarraen una argilaga [...] Primer que tot los degollaen, traien la sang i después agarraen una argilaga i els sofrimaen, cremaen los pèls i después en uns raspalls d’eixos, raspaen la pell. [...] En un ganivet se’ls degollava [...] Lo ganxo p’agarrar-lo, i els clavaen un gavinet i baix ficaen un llibrell pa la sang i una dona menejava la sang pa que no es collàs.[...] La matança pille tot.

[aȖa’raen un aȍ߯i’áaȖa // pȍi’meȍ ke tot / áoz ðeȖo’Ȝaen / tȍaien áa ‘saƾȖ i ðes’pwez aȖa’raen un aȍ߯i’áaȖa j ás: ofȍi’maen / kȍe’maen áos ‘pİáz i ðes’pwez en ‘un ras’paȜz ðejȒos / ras’paen áa ‘peȜ // en ‘un gaȕi’net ‘selz ðeȖo’Ȝaȕa // áo Ȗan_tȒo paȖa’raȍáo / j ás káa’ȕaen un gaȕi’net / i ‘ȕajȒ fi’kaen un Ȝi’ȕȍeȜ pa áa ‘saƾk / j una ‘ðǣna mene’d߯aȕa áa ‘saƾk pa ke no s ko’Ȝas // áa ma’tansa ‘piȜe ‘tot]

137

Explicació feta per Vicentica Martínez.

Joan Antoni Verge Caballer Text 4: Conillets a amagar138 Conillets a amagar

[koni’ȜetȒ a ma’Ȗaȍ

que la llebra (e)stà caçar.

ke áa ‘Ȝeȕȍa ú’ta ka’saȍ /

De nit i de dia

de ‘nit i ðe ‘ðia

a buscar a Maria

a ȕus’kaȍ a ma’ȍia /

i buscant a Ramon

i ȕus’kan a ra’mon

per tot lo món.

peȍ ‘to áo ‘mon]

138

Cantat per Joaquina Esteller.

281

282

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

Joan Antoni Verge Caballer

V. BIBLIOGRAFIA

283

284

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

1.- Sigles de Publicacions ALDT ALMA ALTA DCVB DECat

Atlas Atalas Lingüístic de la Diòcesi de Tortosa (Barcelona) Atlas Lingüístic de la Marina Alta (Taragona) Atlas Lingüístic de la Terra Alta Diccionari Català-Valencià-Balear (Palma de Mallorca) Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana (Barcelona)

2. Autors i Obres ALCOVER, A. Ma.; MOLL, F. de B. (1926-1968). Diccionari Català-ValenciàBalear (DCVB), 10 volums. Palma de Mallorca: Ed. Moll ALEGRE, M. (1991). Dialectologia catalana. Barcelona: Teide. AYZA ROCA, A. (1981). «Variant dialectal del parlar de Peníscola», El món mariner de Peníscola. València: Diputació de Castelló i Universitat de València. Facultat de Filologia. BADIA i MARGARIT, ([1951] 1984). Gramàtica històrica catalana. València: 3i4 BARNILS, P. (1919). «Dialectes catalans», Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana, IV. 1-10 BELTRAN, A. (1995). La llengua en el nord del País Valencià als segles XVII, XVIII i XIX. Edició i estudi lingüístic de documentació administrativa, tesi de doctorat en part inèdita, Universitat de València. BELTRAN i CALVO, V. (2005). El parlar de la Marina Alta: el contacte interdialectal valencianobalear. 2 vols. Tesi de Doctorat. Alacant: Universitat d’Alacant. Departament de Filologia Catalana. BLANC, M. (1994). Garba. Mil paraules de Calaceit. Barcelona: Columna BUJ ALFARA, A. (2001). Lèxic del Montsià. Estudi geolingüístic I. Amposta: Consell Comarcal del Montsià. --(2002). «Extensió, límits i terminologia del tortosí segons diverses fonts bibliogràfiques», dins Estudis del valencià d’ara. València: Editorial Denes. 1932 COLOMINA I CASTANYER, J. --- (1990). «Bibliografia dels dialectes catalans», dins A sol post. Estudis de Llengua i Literatura.1. Alcoi: Ed. Marfil -- (1991). El valencià de la Marina Baixa. València: Generalitat Valenciana. -- (1999). Dialectologia catalana. Introducció i guia bibliogràfica. Alacant: Universitat d’Alacant, Secretariat de Publicacions i Departament de Filologia Catalana. COROMINES, J. (1954). El que s’ha de saber de la llengua catalana. -- (1980-1991). Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana. (DECat). 9 volums. Barcelona: Curial.

Joan Antoni Verge Caballer

285

-- (1994). Onomasticon Cataloniae. 8 volums. Barcelona: Curial CUBELLS BARTOLOMÉ, O. (2001). El parlar de la Palma d’Ebre (Ribera d’Ebre). Palma d’Ebre: Associació Cultural l’Espona. Diccionari de la Llengua Catalana (1995). Barcelona: Institut d’Estudis Catalans (DIEC). GIMENO BETÍ, Ll. (1984). «Les àrees lèxiques en els parlars de transició», dins Miscel·lània de textos en homenatge a les Normes de Castelló. Castelló de la Plana: Diputació de Castelló. 15-45 -- (1986). «El tortosí septentrional», Actes del VII Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. 619-63 -- (1991). «El tortosí: extensió i característiques dialectals», A sol post. Estudis de Llengua i Literatura, 2. Alcoi: Ed. Marfil. --- (1992). «Les àrees morfològiques en un parlar de transició: el present de subjuntiu en tortosí meridional», Estudis de Llengua i Literatura Catalanes / XXV . Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. -- (1994). Estudi lingüístic dels parlars de les comarques del nord de Castelló. Castelló de la Plana: Societat Castellonenca de Cultura. -- (1997). Atles lingüístic de la Diòcesi de Tortosa. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. -- (1998). De lexicografia valenciana. Estudi del Vocabulari del Maestrat de Joaquim Garcia Girona. València/Barcelona: Institut Universitari de Filologia Valenciana. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. GÓMEZ BAYARRI, J. V. (1987): «Apostillas a la historia toponímica dels Plans de Vinaròs-Benicarló», I Congrés d’Història del Maestrat. Sant Carles de la Ràpita: Magnífic Ajuntament de Vinaròs. Gran Enciclopèdia Catalana(1969-2005). 17 volums i apèndix. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana. HERNÁNDEZ RUANO, J. (2003): Historia de los moriscos valencianos de Xivert. Sant Carles de la Ràpita: Centre d’Estudis del Maestrat i Ajuntament d’Alcalà de Xivert. IZQUIERDO, T. i OLLÉ, M. (2005). «Quedarà la paraula: agermanaments lingüístics entre els pastors de Pena-roja i Vallibona», dins Fraternitas Saecularis. Castelló: Diputació de Castelló.133-143 JULIÀ-MUNNÉ, J; ROMERO, S. i Creus, I. (2004). El català nord-occidental. Descripció i orientacions ortoèpiques. Lleida: Pagès editors LACREU, J. (editor). (1996). Gramàtica valenciana. Generalitat valenciana. Conselleria de Cultura Educació i Ciència. Institut Int. de Filologia Valenciana. València: Ed. Bromera. MARTÍ CASTELLS, J. (1970). Contribució a l’estudi del dialecte occidental. Tarragona: Diputació provincial. MARTÍ CASTELLS, J. et alii (1985). Coneguem els nostres parlars. Barcelona. CIRIT

286

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

MASSIP , M. À. (1986). «Consideracions sobre el lèxic tortosí», dins Actes del VII Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. 633-645 -- (1989). Aproximació descriptiva al parlar tortosí. Tarragona: Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV. NAVARRO GÓMEZ, P. (1987). «Algunes característiques sobre el parlar d’Alcalà», Cadafal, 3, Alcalà de Xivert, 12-13 -- (1986). «De gramàtica històrica catalana: Estudi morfo-fonològic de l’article definit en el Tirant lo Blanc», Universitas Tarraconensis. Tarragona. Facultat de Filosofia i Lletres. Departament de Filologia. -- (1993). El parlar de la Fatarella. Calaceit: Centre d’Estudis de la Terra Alta. -- (1996). Els parlars de la Terra Alta. 2 volums. Tarragona: Diputació de Tarragona. Tesi Doctoral. -- (2000a). Aproximació geolingüística als parlars de la Ribera d’Ebre. Flix: Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre. -- (2000b). Aproximació geolingüística als parlars del Priorat. Calaceit: Carrutxa. -- (2005). Aproximació geolingüística als parlars del Matarranya. Calaceit: Asociació Cultural del Matarranya. PRADILLA CARDONA, M. À. (1990). «La nostra parla», Rossell, 750 anys. Rossell: Grup d’Estudis “Rossell 750 Aniversari”.159-204 -- (2002). «El paper de les comarques del nord del País Valencià en el procés d’estandardització», Actes de la XL Assemblea Intercomarcal d’Estudiosos. Morella. Castelló: Diputació Provincial de Castelló. 213-226 --(2002). «La planificació del corpus i l’establiment de límits dialectals: el contínuum tortosí-valencià», dins Estudis del valencià d’ara. València: Editorial Denes. 497-507 QUEROL PUIG, E. (1992). Anàlisi de camps lèxics de l’oví de la comarca dels Ports. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. -- (1995). «Llengua», La comarca dels Ports. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. RECASENS i VIVES, D. (1985). Estudi lingüístic sobre la parla del Camp de Tarragona. Barcelona: Curial i Publicacions de l’Abadia de Montserrat. PLAZA ARQUÉ, C. (1996). La parla de la Conca de Barberà. Tarragona: Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV. PORREDON, R. (1992). De Llevant a Ponent. Els parlars catalans. Barcelona: La Magrana. SEGURA LLOPES, C. (2003). «Els intercanvis de a i e pretòniques en català occidental. Una proposta de l’estàndard oral occidental», Llengua i literatura a les comarques de la diòcesi de Tortosa. Benicarló: Onada edicions. 329-350 SISTAC i VICÉN, R. (1993). El ribagorçà a l’Alta Llitera. Els parlars de la vall de la Sosa de Peralta. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. Tesi Doctoral.

Joan Antoni Verge Caballer

287

ROMERO, S. (1996). «L’article etimològic en àmbits d’ús oral informal», El nord-occidental entre dues llengües? Actes de les jornades d’estudi del català nord-occidental. Lleida: Institut d’Estudis Ilerdencs. 165-173 SIFRE, M. (2005). Llengua i dialecte. Alzira: Ed. Bromera. TURULL, A. (1990). «Notes sobre el lleidatà», Ilerda. Humanitats. Lleida: Institut d’Estudis Ilerdencs. XLVIII: 201-206. VERGE CABALLER, J. A. (2004). «Alguns topònims de la serra d’Irta», Mainhart, 48. Sant Carles de la Ràpita: Associació d’Amics de Mainhart. 47-49. VENY, J. ([1978] 1984). Estudis de geolingüística catalana. Barcelona. Edicions 62. -- (1985). Introducció a la dialectologia catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. -- ([1978] 1998). Els parlars catalans. Palma de Mallorca: Ed. Moll -- (1988). «Noves dades sobre la partió català occidental - català oriental», Actes del Cinquè Col·loqui d’Estudis Catalans a Nord-Amèrica. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 11-40 -- (2003). «Qüestions geolingüístiques a l’entorn de la varietat tortosina», Llengua i literatura a les comarques de la diòcesi de Tortosa. Benicarló: Onada edicions. 354-380

288

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

VI. ÍNDEX DE PARAULES Darrere de cada paraula hi trobareu el número del camp en què podreu consultar el significat de cada una d’elles. Podeu trobar les pàgines en què apareix cada camp a l’índex de l’obra. A a gatamiaus (anar) (1.10) a gates (anar) (1.10) a l’oron (1.16) a poc a poc (1.16) a rastrons (1.10) a rastrons (anar) (1.10) a un costat (portar) (1.10) abadejo (1.15) abambat (1.10) abella (1.5) abelles de mel (1.5) abellir (1.11) abellota / abillota (1.3) abeurador (1.7) abeurador (1.9) abeurall (1.4) abircoc / abricoc (1.3) abircoquer / abricoquer (1.3) abogot (1.5) abornar (1.10) abreria (1.1) abresquilla (1.3) abresquillera (1.3) abril (1.6) abstinència (1.14) acarrejar (1.2)

acatxar-se (1.10) acera (1.7) aclarar / aclarir (1.11) adés (1.11) adiós (1.6) adomar (1.4) adormida (mà) (1.10) adulta (1.9) afoll (1.13) afondar-se (1.10) agantxó (1.1) agantxó (1.12) agarrar (1.11) agarrar (1.2) agarrar (la cabra) (1.9) agarrats de la mà (1.12) aginollat (1.10) agost (1.6) agra (llet) (1.9) agranar (1.1) agranar (1.11) agre-dolç (de l’) (1.3) aguasil (1.8) agüelo / uelo / güelo (1.13) àguila (1.5) agulla (1.11) agulla (1.11) agulla de cap (1.11)

agulla saquera (1.11) agulló (1.5) ahir (1.6) ahorrar (1.11) aigua (1.11) aigualera (1.6) aiguamoll (1.7) aiguat (ou) (1.4) aiguatge (1.6) aiguaxirlis (1.11) aigüer (1.1) aixa (1.8) aixa(d)ella (1.1) aixa(da) (1.1) aixa(da) de clotar (1.1) aixa(da) en ganxos (1.1) aixanglot (1.2) aixatràs (1.4) aixauar (1.13) aixeta (1.11) aixeta (1.2) aixinguiró (1.1) ajudant (1.8) ajuntament (1.8) ajuntar (1.13) ajupir-se (1.10) al be (portar) (1.10) al braç (portar) (1.10) al coll (portar) (1.10) aladre (1.1)

aladroc (1.15) alavarca (1.12) alba (1.6) alba(da) (1.1) albarda / asbardó (1.1) albarda(d)es / asbarda(d)es (1.11) alborso / asborço (1.3) alcalde (1.8) alé (1.10) alfàbiga (1.3) aliacrà (1.10) aliacrà (1.5) aliatranques / arriatranques (1.1) alicates (1.8) all (1.3) all / allet (1.3) all porro (1.3) all sol (1.3) allioli (1.11) almari (1.11) alme[x]a (1.15) almostra / mostra (1.10) alteró (1.1) amarga (ametla) (1.3) amassar (1.2) ametla (1.10) ametla (1.3) ametla tendra (1.3) ametler (1.3)

Joan Antoni Verge Caballer amo (1.8) amo/a (1.11) amonestacions (1.13) amortallar (1.13) amorzar (1.11) anar a fiat (1.11) anar al tros (1.1) anca (1.10) ancòlit (1.14) andador (1.7) anell (1.13) anell de promesa (1.13) anella (1.1) àngel (1.14) anguila (1.15) animals de pluma (1.4) anoguer (1.3) anou (1.3) ansa (1.11) antes (1.11) anto[x]o (1.13) anxova (1.15) apagar (1.11) apanyar (1.15) aparador (1.11) àpit (1.3) aplegar (1.10) aprenent (1.8) apuntar el dia (1.6) aranya (1.5) arbre (1.2) arco-iris (1.6) ardilla (1.5) arena (1.7) aresta (1.1) argep / algep (1.8) argila (1.6) argilaga (1.3) argilenca (1.6) argín / enginy (1.2) ariàs (1.1) arjub / aljub (1.7) aro (1.1)

aro (1.2) aro del casament (1.13) arquillo (1.1) arrabassar (1.1) arracerar (1.6) arrasar-se (1.6) arrastrar (1.1) arreglar (1.15) arreu (1.8) arri (1.4) arro[x]ar (1.10) arrogidet (1.10) arròs (1.11) arrova (1.2) arru(g)a (1.10) arruixa(d)eta (1.6) arruixar (1.11) asbardar (1.1) asbargina / albargina (1.3) asbarginera (1.3) asborcer (1.3) ascalfir (1.2) asclar (1.1) asclonet (1.11) asfals (1.1) assarat (1.10) assebar(1.1) assenta(da) (1.10) assestar (1.9) assot (1.1) astorat (1.10) ataüt (1.13) atiar (1.11) atipar (1.11) atrapijar / trapijar (1.2) atxa (1.14) aveall (1.4) avellana (1.3) avellanenc (caragol) (1.5) avellaner (1.3) avena (1.1) aventar (1.4)

avespa / vespa (1.5) avespa terrera (1.5) avesper (1.5) aveto (1.3) aviar (1.9) avorrit (1.11) avort (1.13) avortar (1.9) avui (1.6) B babero (1.12) babosa (1.5) babosall (1.12) bac (1.10) bacó (1.4) baconera (1.4) badallar (1.10) badoc (1.11) baf (1.10) baix (1.11) baix de cobert (1.6) baix lo braç (1.10) baixa(da) del calvari (1.14) baixar (1.11) baixos (1.2) bajoca (1.1) bajocó (1.1) bajoquera (1.1) baladre (1.3) balastratge (1.11) balcó (1.11) balda (1.11) baló (1.16) bamba (1.10) bamba (mà) (1.10) bambolla (1.10) bana(da) (1.4) banc (1.10) banc (1.11) bancal (1.1) bancalet (1.1) borraina (1.3) bande[x]a (1.11)

289

banderilla (1.2) banquet (1.13) banquet (1.9) banyar-se (1.6) banyera (1.11) banyes (1.2) barallar-se (1.13) barana (1.11) barata (1.8) barba (1.10) barba (1.4) barba (1.9) barba-roig (1.5) barca (1.15) barqueta (1.15) barquillo (1.11) barra (1.1) barra (1.10) barra (1.2) barraca (1.1) barraca (1.9) barral (1.11) barranquet (1.7) barreja (1.1) barret (1.12) barria(da) (1.7) barrina de clotar (1.2) barrineta (1.8) barro (1.10) barruga(da) (1.9) barrusca / farrusca (1.1) barseta (1.1) basca (1.6) bascoll (1.10) bascolla(da) (1.10) baso (1.5) baso (1.9) basquilla (1.9) bassa (1.2) bassa (1.7) bassa (1.9) bàssia (1.8) bassurero (1.11) bastó (1.2)

290

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

bastó (1.9) batall (1.14) bateig (1.13) batejar (1.13) batín (1.12) batre (1.1) beata (1.14) beca(da) (1.5) becicleta (1.16) bel (1.4) bela (fer una) (1.10) belar (1.4) belén (1.14) bellerola (1.5) benicarlando (caragol) (1.5) benida (1.14) bergantí (1.1) besar-se (1.10) besat (pa) (1.2) beset (1.10) bessó (1.13) bessons (1.2) beure (1.10) beure al gallo / al gallet (1.11) biberon (1.13) biga (1.11) bigot (1.10) billet (1.11) birbar (1.1) birla (1.16) birles (1.16) biscotxo (1.11) biso (1.12) bissesto / bissexto (1.6) blan (pa) (1.2) blanc (1.2) blanca (1.9) blanca (botifarra) (1.4) blanquet (1.4) blat (1.1) blau (1.12)

blaüra (1.10) bleda (1.3) bo (1.11) boç (1.4) bóc (1.9) boca (1.10) boca(d)o (1.4) bocadillo (1.2) boçar (1.10) bocoi (1.2) bodega (1.2) bodegó (1.2) boga (1.15) boga (1.3) boig (1.10) boina (1.12) boira (1.6) boixa (1.1) boles de ciprer (1.3) boleta (1.16) boletes de ginebra (1.3) bolillero (1.11) bolillo (1.11) bolitx (1.15) bollir (1.11) bolo (1.7) bolon (1.16) bolquers (1.12) bon dia (1.6) bona nit (1.6) bona vespra(da) (1.6) bonica (1.12) bony (1.10) boqueró (1.15) bord (1.13) bord (1.2) bordim (1.2) bordó (1.11) borinot (1.5) boriol (de) (1.2) borra (1.10) borra (1.3) borratxera (1.2)

borratxo (1.2) borrega (1.9) borrego (1.9) borrego (1.11) borrimejar (1.6) borrimet (1.6) borró (1.2) borronar (1.2) borrós (estar) (1.10) bosc (1.3) bóta (1.1) bota (1.12) bóta (1.2) botana (1.12) botella (1.11) boter (1.8) botera (1.11) botera (1.8) botifarra (1.4) boto (1.2) boto (1.9) botxí (1.5) bou jove (1.9) braç (1.1) braç (1.10) braga (1.12) braguer (1.9) bragues (1.12) bram (1.4) bramar (1.4) bramit (1.4) branca (1.2) brancal (1.11) braó (1.10) brasa (1.11) brasero (1.11) brema (1.2) brenar (1.11) bres (1.11) bresca (1.5) brisa (1.2) brisanya (1.6) broca (1.8) bròcul (1.3) bròfec (1.10)

brofega(da) (1.10) brossa (1.11) brossa (1.15) brotar (1.2) bruixa (1.14) brull (1.9) bruna (garrofa) (1.3) brut (1.11) bua (1.10) budell (1.10) budell (1.4) bufa (1.10) bufa (1.4) bufador (1.11) bufador (1.7) bufeta (1.6) bufeta(da) (1.10) buida (1.11) buitre (1.5) buli (1.16) buna(d)es (1.15) burguera (1.11) burret (1.4) burro/a (1.4) butxaca (1.12) C ca la vila (1.8) cabàs (1.1) cabàs (1.2) cabeça (1.3) cabeçó (1.1) cabeçudo (1.14) cabestre (1.4) cabiró (1.11) cabra (1.9) cabra muntanyera (1.5) cabrida (1.9) cabrider (1.9) cabrilla (1.5) cabrit (1.9) cabut (1.15) caçador (1.4)

Joan Antoni Verge Caballer caçar (1.4) cacarejar (1.4) cacareo / cacareig (1.4) cadàver (1.13) cadira (1.11) cadireta (1.16) cadufo (1.7) cafís (1.1) caga hòsties (1.14) cagador (1.11) caganiu (1.10) caganiu (1.13) cagar al vol (1.10) cagarnera / caguernera (1.5) cagarronyo/a (1.10) cagon (1.14) caixa (1.11) caixa (1.5) caixó (1.11) calabruixó (1.6) calaix (1.11) calaixó (1.11) calamar (1.15) calandraco (1.11) calat (1.12) calbo (1.10) calbotet (1.10) calç (1.11) calces (1.12) calcetins (1.12) calciner (1.8) calçoncillos (1.12) calçons (1.12) caldera (1.11) calderilla (1.11) caldo del putxero (1.11) calentador (1.11) calentar (1.11) calentura (1.10) caliu (1.11) calor (1.6) calvari (lo) (1.14) cama (1.10)

camal (1.12) camarlà (1.15) camestortes (1.10) cameta (del dental) (1.1) camí de Santiago (1.6) camisa (1.12) camisa (de dormir) (1.12) campa (terra) (1.1) campana (1.14) campanar (1.14) campaner (1.14) campaneta (1.10) canal (1.11) canaló (1.11) canasta (1.2) canda(d)o (1.12) canda(d)o (1.9) candela (1.10) candelabro (1.6) candelera (1.14) candeleta (1.14) canella (1.10) canella (1.3) cànem (1.11) canetera (1.2) cansala(da) (1.4) cant (1.4) cantar (1.4) cànter (1.1) cànter (1.11) canterer (1.8) canteret (1.11) cantrelló (1.11) canut (1.11) canya (1.10) canya (1.2) canya de pescar (1.15) canyís (1.3) canyís (1.9) canyo (1.7) canzell (1.14) cap (1.10)

cap d’any (1.14) capar (1.9) caparra (1.5) capat (1.9) capçó (1.11) capella (1.14) capellà (1.14) capellà (1.15) capital (1.7) caponat (1.9) capsa (1.11) capsot (1.5) caputxino (1.14) cara (1.10) carabassa (1.1) carabassa (1.10) carabassa (1.3) carabassera (1.3) carabasseta (1.3) caragol (1.10) caragol (1.5) caragolillo (1.8) cara-sol (1.7) carassa (1.10) carboner (1.8) carbonera (1.8) card (1.3) cardar (1.11) careta (1.14) careta (1.5) carlota (1.3) carn a la brasa (1.11) carn del putxero (1.11) carn pica(da) (1.4) carn torra(da) (1.11) carnaval (1.14) carnistoltes (1.14) carrasca (1.3) carrascal (1.3) carratell (1.2) carratell / carratellet (1.1) carrer (1.7)

291

carrerassa (1.7) carrerona (1.2) carretera (1.16) carretilla (1.1) carril (1.16) carrila(da) (1.1) carro (1.1) carro (1.6) carxofa (1.3) carxot (1.10) casa (1.11) casa abadia (1.14) casament (1.13) casamentera (1.13) casca(da) (1.7) cascàries (1.10) casco (1.15) casco (1.4) casso (1.11) cassola (1.11) cassoleta (1.10) cassonigues (1.10) castany (1.10) castanya (1.3) castanyer (1.3) castell (del) (1.3) catalana (1.4) catiusca (1.12) catra (donar) (1.10) catxapet (1.4) catxo (1.9) catxorret (1.4) caure (1.6) caure de cap (1.10) carrater (1.8) caure de panxa (1.10) cavall (1.4) ceba (1.3) ceba (botifarra de) (1.4) ceba tendra (1.3) cego (1.10) cella (1.10) celler (1.11) cementeri (1.13)

292

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

cendra (1.11) cendre (1.2) centcames (1.5) centella (1.6) centeno (1.1) cèntim (1.11) cep (1.2) cep / cepet (1.4) cepell (1.3) cepillo (1.11) cepillo (1.4) cerç (1.6) cércol (1.16) cerdet (1.4) cerdo (1.4) cervell (1.10) cigró (1.1) cigüenya (1.5) cimal (1.2) cimalet (1.2) cingle (1.7) cinta (1.10) cinxa (1.1) ciprer (1.3) cirer (1.3) cirera (1.3) ciri (1.14) cistell (1.11) cistella (1.11) cendrer (1.2) cisterna (1.7) clara (1.4) clarió (1.16) clatell (1.10) clatella(da) (1.10) clau (1.10) clau (1.11) clau (1.14) clau (1.8) clavar (1.14) clavell (1.3) clavell (1.4) clavellina (1.3) clavellinera (1.3) clavícula (1.10)

clavill (1.11) clementina (1.3) clot (1.4) coajo (1.5) coberteria (1.11) cobertís (1.11) cobertor (1.14) cobrir (la vaca) (1.9) cóc (1.11) cóc (1.14) coç (1.4) coca celestial (1.11) cocó (1.7) codony (1.3) codonyer (1.3) còdul / cudol (1.7) coent (1.3) coeta (1.10) cofí (1.2) cogulla(da) (1.5) coixí (1.11) coixinera (1.11) coixinet (1.11) coixo/a (1.10) col (1.3) colador (1.11) colastre (1.13) colatge (1.13) colestre (1.9) colflor (1.3) coll (1.10) coll de dama (de) (1.3) colla(da) (1.9) collar (1.12) collar (1.4) collar (1.9) collera (1.1) colleró (1.1) collidor (1.2) collidors (1.2) collir (1.2)

collir (ametles) (1.3) colom (1.4) colom (1.5) colombro (1.3) colomer (1.5) colomet (1.4) colp (1.10) columna (1.10) colxa (1.11) colze (1.10) com te diuen (1.13) comare (1.13) combregar (1.13) cómoda (1.11) comodí (1.11) comú (1.11) comulgar (1.14) cona (1.4) concejal (1.8) confessar-se (1.14) confit (1.11) congre (1.15) conill/a (1.4) conillet (1.4) conillets a amagar (1.16) consogres (1.13) cooperativa (1.2) copa (1.11) cor (1.10) corb (1.5) corbella (1.1) corbellot (1.1) corcat (1.8) corcó (1.5) corda (1.7) cordell (1.16) corder (1.9) cordera (1.9) cordons (1.12) coriola (1.5) cormull (1.1) cornaló (1.1)

corona (1.14) coroneta (1.10) corpinyo (1.12) corral (1.4) corral (1.9) corralissa (1.9) correja (1.12) córrer (1.10) córrer (la burra) (1.4) corretger (1.8) corretjot (1.1) corriola (1.7) corset (1.12) cortina (1.11) cos (1.10) cosins germans (1.13) cosins prims (1.13) cosir (1.11) cossi (1.11) costa (1.15) costurero (1.11) coto (1.10) cotó (1.3) cotó en pèl (1.3) cotxe (1.16) cova (1.7) covar (1.4) covard (1.11) cranc (1.15) cranc roquer (1.15) crea (1.11) creix (que) / creciente (1.6) cresol (1.11) cresta (1.4) creu (1.14) criar (1.13) criar (1.4) criat (1.11) cristal (1.11) cristo (1.14) croqueta (1.11)

Joan Antoni Verge Caballer crossa (1.10) crosta (1.10) crosta (1.2) crosta (1.3) crosta (1.4) crusa (1.8) cubo (1.1) cuc (1.5) cuc de llum (1.5) cuc de pinar (1.5) cuina (1.11) cuineta (1.16) cuixa (1.10) cul (1.10) culler (1.11) cullera (1.11) cullereta (1.5) cup (1.2) cuquet (1.5) curandero (1.10) curat (1.10) curra (1.9) curro (1.10) cursos (1.10) curt (1.10) cutxo vine (1.4) cutxola (1.9) D dàlia (1.3) dalla (1.1) dalt (1.11) dalt de tot (1.11) de senyalar (dit) (1.10) deba(d)es (1.16) dèbil (1.11) debilita(da) (1.11) decaigut (1.11) declarar-se (1.13) defendre (1.11) del cor (dit) (1.10) del mig (dit) (1.10) demà (1.6) demanar (1.13)

dent (1.10) dental (1.1) desajunar (1.11) descalç (1.12) descoar (1.9) desdentega(da) (1.9) desembre / disiembre (1.6) desenganxar (1.1) desengrunar (1.1) desfet (1.10) desgranar (1.1) desig (1.13) desmai (1.3) desmamar (1.13) desmanyotat (1.10) desocupar (1.13) después (1.11) despullat (1.12) despunta(da) (1.9) despusahir (1.6) despusdemà (1.6) destorbar-se (1.13) destornillador (1.8) detall (1.4) deure (1.11) devantal (1.12) dia d’ànimes (1.14) dia de la boda (lo) (1.13) dia de llaurar (1.1) diadema (1.10) diarrea (1.10) didal (1.11) dido (1.13) diferent (1.12) difunt (1.13) dijous (1.6) dijuni (1.14) dilluns (1.6) dimatx (1.6) dimecres (1.6) dimoni (1.14) dinar (1.11) dinar (1.13)

diners (1.11) dins (1.11) dir missa (1.14) disfrés (1.14) disfressar-se (1.14) dissabte (1.6) disvelar-se (1.11) dit (1.10) divendres (1.6) dixat (1.11) doblar (1.11) doble (1.1) doga (1.2) dolç (1.2) dolent/a (1.10) domenge (1.6) domenge de Rams (1.14) dona (1.12) donar de mamar (1.13) donar-se la mà (1.10) donçaina (1.14) dormir (1.10) dot (1.13) dragó (1.5) drecereta (1.7) dreta (1.10) duc (1.5) dur (1.11) durícia (1.10) dutxa (1.11) E eix (1.1) eixam (1.5) eixanglot / aixinglot (1.10) eixida (l’) (1.1) eixida de sol (1.6) eixugamans (1.11) eixugar (1.11) eixugar-se (1.6) embellol (1.9)

293

emblanquinar (1.11) embruixar (1.13) embustero (1.14) embut (1.11) embutxa(d)o (1.4) empelt (1.3) empeltar (1.3) emprar (1.12) encarregat (1.8) encendre (1.11) encerat (1.2) encisam rullet (1.3) encorar-se (1.10) endergues (1.11) endevinar (1.16) endoquinat (1.7) endurit (estar) (1.10) endur-se (1.11) enfadat (1.13) enganxar (1.1) engerra (1.2) engolidor (1.7) engolir (1.11) enguany (1.6) ensala(da) (1.11) ensedellat (1.11) ensendemà (1.6) ensiama(da) (1.11) ensisam (1.3) ensofradora (1.2) ensomi roïn (1.11) ensomiar (1.11) ensomis (1.11) entauladora (1.1) entaular (1.1) entaulat (1.1) enterrador (1.13) enterrar (1.13) enterrats en terra (1.13) entra(d)es (1.10) entra(da) (1.11) entronat (1.11) entropessar (1.10)

294

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

entropessó (1.10) envergonyit (1.11) enxisar (1.11) enzo/a (1.10) era (1.1) erada (1.1) ercolina (1.3) eriçó (1.10) eriçó (1.5) erm (1.1) ermita (1.14) esbarrar (1.4) esbrafa(da) (1.10) esbrafat (1.11) esburgar (1.10) esc (1.15) escala (1.11) escala (1.2) escalera (1.1) escaló (1.11) escarbat de merda (1.5) escarbat de pilota / piloter (1.5) escarbat negre (1.5) escarda (1.11) escarnassina (1.10) escarpidor (1.11) escata (1.15) escolà (1.14) escolanet (1.14) escombrall (1.2) escombrar (1.2) escombro (1.2) escopeta (1.4) escopinya(da) (1.10) escorredora (1.11) escórrer (1.11) escrita (1.15) escriure (1.8) escura(da) (1.11) escuranda (1.11) escurar (1.11) esgallar (1.1)

esgarranya(da) / esgarrany (1.10) esgarrar (1.11) esgarrar (la carn) (1.10) esgarrat (1.12) esgarro (1.11) esgarronar (1.10) esmolador (1.8) esmoladora (1.1) esmolar (1.8) esmossat (1.1) espalmatòria (1.11) espantall (1.1) espapota’t (1.11) espardenya (1.11) espardenya (1.12) espardenyes de l’hòstia (1.12) esparraguera (1.3) espàrrec (1.3) espart (1.11) espatles (1.10) espenta (1.10) espentejar (1.10) espiga (1.1) espígol (1.3) espill (1.11) espina (1.14) espinac (1.3) esplai (1.16) esplanissa(da) (1.10) espollogar (1.2) espoló (1.4) esporgar (1.2) esquadra (1.8) esquella (1.9) esquella(da) (1.13) esqueller (mascle) (1.9) esquellera (1.9) esquellot (1.9) esquena (1.10) esquena (1.4) esquena(da) (1.10)

esquerra (1.10) esquerrer (1.10) esquerrera (1.9) esquilar (1.9) estaca (1.2) estaca (1.4) estació (1.16) estall (1.1) estalviar (1.11) estalzí (1.11) estar abambat (1.10) estar abobat (1.10) estar bo (1.10) estar comprés (1.10) estar de morrinya (1.10) estar marejat (1.10) estar núvol (1.6) estarnudar (1.10) estarnut (1.10) estel (1.10) estel (1.6) estela(da) (1.9) estenalla (1.5) estenalla (1.8) estenalles (1.11) estenalles (1.8) estendre (1.11) estenedor (1.11) esteva (1.1) estidores d’una mà (1.2) estisores (1.11) estiu (1.6) estómago (1.10) estorat (1.10) estorero (1.8) estornell (1.5) estral (1.1) estrelleta (1.15) estremo (1.9) estret (1.7) estríjol (1.4) estrossar (1.8)

F faca (1.11) fàcil (1.8) facir (1.11) fadrí fet (1.13) fadrí vell (1.13) fadrí/na (1.13) fadrina vella (1.13) faena (1.11) faig (1.3) faisà (1.5) faixa (1.12) falç (1.1) falcat (1.1) falçó (1.2) falda (1.12) faldetes (1.12) falsa (1.11) falzilla (1.5) fanfarrona (1.11) fang (1.6) fantasma (1.14) fardatxo (1.5) farga (1.2) fargala(da) (1.2) farol (1.1) farola (1.7) fartar-se (1.11) fartó (1.11) farum (1.9) fatiller (1.11) fato (1.1) fatxa(da) (1.11) fava (1.1) favera (1.1) fea (1.12) febra (1.10) febrer (1.6) feix (1.11) fel (1.10) fem (1.1) fem d’aixerri (1.4) fem de conill (1.4) femar (1.1)

Joan Antoni Verge Caballer fementa (1.4) femer (1.4) fenàs (1.9) feo (1.11) fer bolillo (1.11) fer calça (1.11) fer calcetí (1.11) fer castanyetes (les dents) (1.10) fer ganxo (1.11) fer la buga(da) (1.11) fer llata (1.11) fer lo senyal (1.14) fer lo vol de campanes (1.14) fer mal lo quixal (1.10) fermentar (1.2) ferradura (1.8) ferramenta (1.8) ferrer (1.8) ferros (1.11) fesol (1.1) fesolera (1.1) festejar (1.13) festes / festes del poble (1.14) fetge (1.10) fibló (1.5) fideu caldós (1.11) fideua(da) (1.11) figa (1.3) figa de pala (1.3) figuera (1.3) figuera de pala (1.3) fil (1.11) fil d’aram (1.8) fil de cuc (1.15) filat (1.4) fill d’una fadrina (1.13) fill de puta (1.13) fillastre/a (1.13)

finestra (1.11) finestró (1.11) fita (1.1) flama (1.11) flare (1.14) flaret (1.16) flaret (1.5) flassa(da) (1.11) flato (tindre) (1.10) flequillo (1.10) flor (1.9) florit (1.11) florit (pa) (1.2) floronco (1.10) fogasseta (1.11) fogasseta (1.14) foguer (1.11) foguera(da) (1.14) foguerill (1.11) fona (1.16) fondo (1.11) fonoll (1.3) font (1.11) font (1.7) fora (1.11) forat (1.5) forat del nas (1.10) forca (1.9) forcat (1.1) formatge (1.9) formatget (del) (1.3) formiga (1.5) formiga d’ala / formiga voladora (1.5) formiga de cap roig (1.5) formigó (1.8) formiguer (1.5) forn (1.2) forn de calç (1.11) forn de pa (1.2) forner (1.2) forrellat (1.11)

fortiu (1.4) franquesa (1.10) fred (1.6) fregar la pols (1.11) fregar-se la boca (1.11) fregir (1.11) freno (1.1) fresa (1.3) fresca (llet) (1.9) fresera (1.3) front (1.10) frontera (1.11) frontissa (1.11) fruita (1.3) fruitera (1.9) fruta (1.3) fuet (1.4) fugir (1.11) fulana (1.13) fulla (1.11) fulla (1.2) fullol/a (1.13) fum (1.11) fumeral (1.11) fundit (1.11) fura (1.5) furga (1.5) furgar (1.4) furó (1.5) fusta de planxar (1.11) fuster (1.8) G gàbia (1.11) gaiato (1.11) gaiato (1.9) galga (1.7) galera (1.15) gall (1.4) galleta (1.11) gallina (1.4) gallinassa (1.4)

295

galliner (1.4) gallineta (1.16) gallo (1.11) gallo (1.3) gallo / gallet (1.3) galta(1.10) galta(da) (1.10) gamba (1.15) gana(d)o (1.9) gandul (1.11) gangalla (1.1) ganxillo (1.11) ganxo (1.1) ganxo (1.11) ganxos (1.1) garba (1.1) garbejar (1.1) garbí (1.6) garbó (1.1) gargall (1.10) garganxó (1.10) gàrgol (1.7) garrafa (1.11) garró (1.10) garrofa (1.3) garrofer (1.3) garroferal (de) (1.3) garrofi (1.3) garxo (1.10) gat/a (1.4) gat cerval (1.5) gatet (1.4) gatifell (1.8) gavardina (1.12) gavell (1.1) gavella (1.1) gavina (1.15) gavinet (1.11) gaviota (1.15) gegant (1.14) gel (1.6) gelat (1.6) gendre (1.13) geniva (1.10) gentilla (1.1)

296

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

gentola (1.10) gepa (1.10) geperut (1.10) germanastre (1.13) ginebra (1.3) giner (1.6) ginesta (1.3) gineta (1.5) gínjol / engínjol (1.3) ginjoler / enginjoler (1.3) ginoll (1.10) gira(da) (1.11) girar (lo blat) (1.1) gitano (1.11) gitat (1.10) gladiolo (1.3) glapir (1.4) glapit (1.4) glop (1.11) gola (1.10) golut (1.11) gord (1.11) gorra (1.12) gorradura (1.10) gos/sa (1.4) gosset (1.4) got (1.11) gotellot (1.6) gra (1.2) graella (1.11) gran[x]a (1.4) granera (1.11) granisa(da) (1.6) granota (1.5) grapat (1.10) grassa (1.4) graveta (1.7) grenya (1.10) grenya (1.4) grenyut (1.10) grill (1.5) grillet (1.10) griva (1.1) griveta (1.1)

gronsador / engronsador (1.16) gronsar (1.11) gros (dit) (1.10) grossa (llenya) (1.8) grunyir (1.4) grunyit (1.4) guants (1.12) guanyar (1.16) guapo (1.10) guatla / güetla (1.5) guia (1.7) guió (1.14) guixa (1.1) guixera (1.1) H habitació (1.11) haca (1.4) hamet (1.15) hedra (1.3) herba colera (1.3) herba colera (1.9) herba de matxo (1.3) hèrnia (1.10) herniat (1.10) hivern (1.6) home del sac (1.14) home dels nassos (1.14) hòmens (1.12) hora de carros (1.6) hormigonera (1.8) I ia és tard (1.6) ia mos vorem (1.6) iegua (1.4) iesso (1.8) iglésia (1.14) incendi (1.3) infern (1.14)

J jaç (1.4) jaleco (1.12) jaqueta (1.12) jasmí (1.3) jersé (1.12) jesus (1.10) jodriola (1.11) joguet (1.16) jònec/ga (1.9) joneguet (1.9) jornal (1.1) jornaler (1.1) jove (1.13) jóvens (1.12) judio (caragol) (1.5) jugar (1.16) juí (1.11) juliol (1.6) julivert (1.3) junc (1.3) junta (1.10) juny (1.6) jusgar (1.11) jusgat (1.11) L la meua dona (1.13) labios (1.10) le[x]ia (1.11) lengua assul (1.9) lenguado (1.15) lesna (1.8) letxereta (1.16) li fa aulor (1.10) li put l’alé (1.10) litro (1.7) llac (1.2) llac (1.7) llaça (1.12) llaca (1.7) llacet (1.12)

llaga (1.10) llaganya (1.10) llagó (1.1) llamp (1.6) llana (1.9) llanader (1.9) llança (1.1) llançol (1.1) llançol (1.11) llanda (1.11) llangosta (1.15) llangostí (1.15) llangosto (1.5) llangosto verd (1.5) llanguanissa (1.4) llanil (1.9) llaona (1.1) llaor (1.1) llar (1.11) llassa (1.11) llata (1.11) llaurador (1.1) llaurar (1.1) llaurar de cap-alçat (1.1) llavador (1.11) llavar (1.11) llebra (1.4) lledó (1.3) lledoner (1.3) llegir (1.8) llègrima (1.10) llémena / llímena (1.5) llenç (1.11) llengua (1.10) llepar (1.9) llépol (1.11) llerg (1.12) llesca (1.2) llescar (1.2) llet (1.9) lleu (1.4) lleus (1.10) llevadura (1.2) llevant (1.6)

Joan Antoni Verge Caballer llevar la pols (1.11) llevat (1.2) llévens (1.7) lli (1.11) llibrell (1.11) llicsó (1.3) lligacames (1.12) lligar (1.1) lligar (1.12) llima (1.3) llima (1.8) llimera (1.3) llimpiar (1.15) llimpiar lo fumeral (1.11) llindar (1.11) lliri (1.3) lliri blau (1.3) llis (1.10) llissar (1.6) llit (1.11) lliura (1.15) llixiu (1.11) lloba (1.5) llobarro (1.15) lloca (1.4) lloca(da) (de perdius) (1.5) llodriguera (1.4) llomello (1.4) llop (1.5) llorer (1.3) llosa (1.7) llosa (caçar a la) (1.4) lluç/ llucet (1.15) lluir (1.8) lluma(da) (1.6) lluna (1.6) llussiar (1.8) lo meu home (1.13) loco (1.10) M mà (1.10)

maça (1.1) maça (1.11) maceta (1.11) madalena (1.11) madastra (1.13) madeixa (1.11) madura (1.3) maganya de cap negre (1.5) maganya de cap roig (1.5) magre (del pernil) (1.4) maig (1.6) major (la) (1.13) major (lo) (1.13) majoral (1.14) mal de cor (1.10) mal llaurat (1.1) male(s)a (1.1) maleguera (1.10) malfaener/ malfainer (1.11) malgastant/a (1.11) mall (1.1) mall (1.8) malla(da) (1.4) malla(da) (1.9) mallorquina (1.4) malparlat (1.14) malva (1.3) mamella (1.9) mamella(da) (1.9) mamó (1.3) manar (1.16) mandarina (1.3) mànec (1.1) mànega (1.12) manetes de serdo (1.4) mangrana (1.3) mangraner (1.3) manial (1.9) maniscampat (1.9) manises de cuina (1.11)

manoll (1.1) manso (1.9) manta (1.11) mantel (1.11) mantellina (1.11) mantellina (1.14) mantequilla (1.9) mantó (1.12) manxa (1.8) manxa(da) (1.5) manyet (1.13) màquina (1.16) màquina d’ensofatar (1.1) mar (1.15) marc (1.11) març (1.6) marcar (1.9) mardà (1.9) mare (1.13) mare de cep (1.2) Mare de Déu (1.14) mare dida (1.13) màrfega (1.11) margalló (1.3) margarita (1.3) mariquita (1.5) marjal (1.7) marmol (1.11) marraixó (1.11) marrano (1.11) martell (1.8) mas (1.1) maser (1.1) masia (1.1) massapà (1.11) matacà (1.4) matalap (1.11) matança (1.4) mateu (1.5) matina(da) (1.6) matissa (1.3) matxo (1.4) matxo somerí (1.4) matxorra (1.9) matxuno (1.9)

297

me fa mal la gola (1.10) me fa mal lo costat (1.10) me[x]illó (1.15) mecànic (1.8) mecedora de re[x]illa (1.11) meja (1.11) mel (1.5) meleneta (1.10) melic (1.10) meló (1.3) meló de cristià (1.3) meló de moro (1.3) melocotó (1.3) melona (1.3) melonera (1.3) melsa (1.10) melsa (1.13) menejar (1.11) menguant (1.6) menobrer (1.8) menos (1.11) mentira (1.14) menúcies (1.4) menut (1.13) menut/da (1.10) menut/menudet (dit) (1.10) merina (1.9) merla del pic groc (1.5) merla negra (1.5) més (1.11) mescla (1.11) messes (1.1) messita (1.11) mestre/a (1.8) mesura (1.1) metge (1.10) mig doble (1.1) mig núvol (1.6) mig tocat (1.2) miger (1.1)

298

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

migera (1.11) milotxa (1.16) mimbre (1.11) minjador (1.1) minjador (1.11) minjar (1.10) minjar-se les ungles (1.11) minjussar (1.11) mirar (1.10) (1.10) misdia (1.6) misto (1.11) mitja arrova (1.2) mix (1.4) moc (1.10) moc (1.11) mocador (1.10) mocador (de cap) (1.12) mocar-se (1.10) moguda (gossa) (1.4) moguda (ovella) (1.9) mola (1.2) moldre (1.2) molí (1.2) moliner (1.2) moll de l’os (1.10) moll/ mollet (1.15) molla (1.2) molla blanca (de la ) (1.3) molla de la pantorrilla (1.10) molla groga (de la) (1.3) molles (1.2) mona (1.14) mona (1.2) monaguillo (1.14) monja (1.14) monastrell (1.2) mondonguilla (1.11) moneda (1.11)

monja (1.9) montanya (1.7) monte (1.9) monyatera (1.3) monyato (1.3) monyica (1.10) monyo (1.10) monyo (de la panolla) (1.1) monyo rull (1.10) moquita (1.10) móra (1.3) mora(da) (1.3) morella (1.4) moreno (1.10) moro Mussa (1.14) morralla (1.15) morralles (1.10) morranda (1.10) morrandes (1.10) morro (1.4) morros (1.10) morsalat (1.10) mortalla (1.13) morter (1.11) morter (1.8) mosca (1.5) mosca cagona (1.5) mosca d’àsit (1.5) mosquit (1.5) mòssa (1.1) mossen (1.14) mosso (1.1) most (1.2) mostatxó (1.11) mostra (1.2) mota (1.7) motxa (1.9) motxilla (1.9) moure (1.2) mugró (1.9) mula (1.4) muleta (1.10) munt (1.1) munyidora (1.9) munyir (1.9)

musclo (1.15) mussol (1.5) mustela (1.5) mut (1.10) N nàbel (1.3) nabelina (1.3) Nadal (1.14) nàixer (1.13) nap (1.3) napolitana (1.3) nas (1.10) nassareno (1.14) nata / natilla (1.9) navaja (1.11) negra (1.9) negra (botifarra) (1.4) negre (1.2) negret (1.1) nerviosa (1.10) nervis / nyervis (1.10) nét/a (1.13) netejar (1.15) neu (1.6) neula (1.11) nevar (1.6) nina (1.16) nineta (1.10) ninyet (1.14) nit (1.6) nit de Cap d’any (1.14) nit de Matines (1.14) nit de Nadal (1.14) nitxo/ nintxo / linxo (1.13) niu (1.5) nivell (1.8) no està acabat (1.10) nochebuena (1.14)

nochevieja (1.14) nono (fer) (1.13) nora (1.13) nova (1.6) novembre (1.6) novençans (1.13) nóvio/a (1.13) nuc (1.1) nuc (1.10) nuc (de la fusta) (1.8) nuet (1.12) nugar (1.1) núvol (1.6) nuvola(da) (1.6) nyaular (1.4) nyaulit (1.4) nyenya / nenya (1.11) nyespra (1.3) nyesprer (1.3) nyespro (1.3) O obert (animal) (1.4) oberta (1.11) òbila (1.5) obispo (1.14) obra de vila (1.8) obrer (1.8) octubre (1.6) oliva (1.2) olivera (1.2) olivera borda (1.2) olla (1.11) om (1.3) omplir (1.11) ona(da) (1.15) ordi (1.1) orella (1.10) orellera (1.1) orinal (1.11) oroneta (1.5) ortiga (1.3) oruga (1.5)

Joan Antoni Verge Caballer os (1.10) osca (1.9) osso (1.5) otonyo (1.6) ou (1.4) ou (de sorgir) (1.11) ou blanet (1.11) ou bollit (1.11) ou dur (1.11) ou estrellat (1.11) ovet (1.5) ovillo (1.11) P pa (1.2) padastre (1.13) padastre/ padrastre (1.10) padrí/na (1.13) paella (1.11) pagar (1.16) pajarita (1.12) pala (1.2) pala (1.8) pala(da) (1.15) paladar (1.10) paleta (1.11) paleta (1.2) paleta (1.8) pallissa (1.1) pallús (1.1) palma (1.11) palma (1.14) palma (la) (1.14) palmera (1.3) palmito (1.13) palmó (1.14) palometa (1.5) palomilla (1.11) palo-santo (1.3) paltrot (1.4) pam (1.10) pampa (1.2)

panader (1.2) panaderia (1.2) panderola (1.5) panellet (1.11) panera (1.11) panera (1.2) panís (1.1) panolla (1.1) pansa (1.10) pantaló curt (1.12) pantalons (1.12) pantalons (de dona) (1.12) pantorrilla (1.10) panxa (1.10) pany (1.11) pap (1.4) papa(da) (1.4) papafigos (1.5) paperotes (1.10) papo (del) (1.3) paput (1.5) para(d)et (1.10) paradís (1.10) parall (1.4) parallofa (1.1) parar (lo sac) (1.2) parar la taula (1.11) pardal (1.5) pare (1.13) parella (1.5) paret (1.11) paridera (1.9) parir (1.13) parir (1.9) parlar (1.10) parlar (1.13) pàrpado (1.10) parra (1.2) parral (1.11) Pasqua (1.14) Pasqua grana(da) (1.14) passarel·la (1.7) passar-se’n (1.10)

passejadora (1.13) passejar (1.10) pasta(da) (1.2) pastera (1.2) pastera (1.7) pastera(da) (1.2) pastisset (1.11) pastor (1.9) pastoreta / pasturilla (1.5) pasturar (1.9) pataca (1.3) pataquera (1.3) patet (1.4) pato/a (1.4) pavo (1.4) pebre (1.3) pebre roig (1.4) peçó (1.3) pedra (1.6) pedra salera (1.9) pedrega(da) (1.6) pedrenyera (1.1) pedrís (1.11) pedrís (1.9) pegar al vedat (1.10) pegar l’aulor (1.4) pegar muscla(d)es (1.10) pegar un bac (1.10) pegar un colp (1.10) pegar un mos (1.10) pegar una canella(da) (1.10) pegar una pata(da) (1.10) pegar una ulla(da) (1.10) peix (1.15) peladilla (1.5) peladura (1.3) pelar (1.3)

299

pell (1.10) pell (1.13) pell (1.2) pell (1.3) peloriar (1.13) penca (1.3) pendientes (1.12) penjar (1.11) penquera (1.3) penúltim (1.10) penya (1.7) peó (1.8) per atri (treballar) (1.1) pera (1.11) pera (1.3) perdigot (1.5) perdiguer (1.4) perdiu (1.5) perdiveta (1.5) perdre (1.16) pere(s)a (1.11) perera (1.3) perlé (1.11) pernil (1.4) pernil dolç (1.4) perol (1.10) perol (1.11) perolet (1.11) perpal (1.1) perxa (1.11) perxe (1.11) perxe (1.6) pescador (1.15) pescar (1.15) pesebre (1.4) pésol (1.1) pesolera (1.1) pessetera (1.9) prenya(da) (1.9) present (1.4) presumida (1.12) pessiguets (jugar a) (1.16)

300

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

pestanya (1.10) pestell (1.11) pesteta (1.3) petxilida (1.15) petxina (1.15) peu (1.10) peu coixet (en lo) (1.10) pi (1.3) pi[x]ama (1.12) pic (1.1) pic (1.4) pica (1.11) pica (1.4) pica (1.7) picamill (1.5) picaport (1.11) picar (1.11) picar (1.5) picar (guixes) (1.1) picarda (1.9) picarol (1.9) pico (1.12) pico (1.7) picola (1.8) picor (1.10) piga (1.10) pigota (1.10) pigota (1.9) pigota borda (1.10) pija (1.3) pila (1.14) pila de batejar (1.14) pillar (1.13) piló (1.11) pilota (1.11) pilota (1.16) pinar (1.3) pinçà (1.5) pinces (1.10) pinotxa (1.3) pinsa (1.11) pinta (1.11) pinteta (1.11) pinya (1.3)

pinyol (1.2) pinyol (1.3) pinyonet (1.3) pinyora (1.16) pipa (1.15) pipo (1.11) pirri (1.10) piscolabis (1.11) pissunya (1.9) pit (1.10) pitet (1.12) pito (1.10) pitxer (1.11) pitxó (1.4) pitxola (1.9) pitxorull (1.11) piu (1.1) piuleta (1.5) pixar (1.10) pixats (1.10) pixum (1.10) pla (1.11) pla (1.7) plaça (1.7) plana (1.8) plana (1.8) planell (1.10) planta (1.10) plantar (1.1) plantat (1.10) planter (1.2) planxa (1.11) plat (1.11) plata (1.11) platja (1.7) platxa (1.9) platxa(da) (1.9) plegar (1.11) pleit (1.11) plena (1.11) plom (1.11) plom (1.8) plorar (1.10) ploron (1.10) plou (1.6) ploure (1.6)

plovisnar (1.6) pluma (1.4) poble (1.7) poble xicotet (1.7) pobre (1.8) poc esprit (1.10) podrit (1.11) poll (1.5) pollastre (1.4) pollet (1.4) pollet (1.5) polligana (1.1) polliganer (1.1) polp (1.15) pols (1.10) poma (1.3) pomera (1.3) pòmul (1.10) pondre (1.4) ponedor (1.4) ponent (1.6) pont (1.7) porc (1.4) porca (1.1) porgador (1.2) porgar (1.1) port (1.15) porta (1.11) porta de la finestra (1.11) portadora (1.2) portal (1.11) portera (1.7) porteta (1.11) posar (1.11) posta de sol (1.6) posteta (1.11) postres (1.11) pota (1.4) potes de serdo (1.4) potinegra (1.9) potret (1.4) pou (1.2) poval (1.2) povill/a (1.13) pregoner (1.8)

premsa (1.2) premsar (1.2) prenya(da) (1.13) prima (llenya) (1.8) primal (1.9) primala (1.9) primavera (1.6) primentó (1.3) primentonera (1.3) primer (1.10) primera rella (1.1) primerenca (1.3) privat (1.11) procurador (1.1) prompte (1.6) provessor (1.14) pruna (1.11) pruna (1.3) pruna d’escaldar (1.3) prunera (1.3) prunyó (1.10) puça (1.5) pucos (1.10) pujar (1.11) pulilla (1.5) pulmons (1.10) pulsera (1.12) puntat (1.2) puntejar (1.11) punteta (1.2) puntilla (1.13) punxa (1.14) punxó (1.1) puny (1.10) punya(da) (1.10) pussol (1.10) puta (1.13) Q quadra (1.4) quadrenyo (1.9) quaresma (1.14) quart (1.10) quarta (1.1)

Joan Antoni Verge Caballer quarteró (1.2) quarto d’aseo (1.11) quarto de dormir (1.11) quatrenya (1.9) querida (1.13) qüerna (1.15) qüerno (1.9) qüernut (1.13) quint (1.10) quinzet (1.11) quixal (1.10) quixal del sen (1.10) R rabadà (1.9) rabano (1.3) rabera (1.5) rabera (1.9) rabiós (1.4) rabo (1.4) rabosa (1.5) racer (1.6) racó (1.1) raïl (1.2) raïlat (1.2) raïm (1.2) raio (1.1) raixat (1.2) rajar (1.2) rajola (1.8) rajoler (1.8) rall (1.15) rama (1.2) ramal (1.1) ranci (1.2) ranós (estar) (1.10) rap (1.15) rapa (1.2) raquitiquet (1.10) ras (1.6) rascar (1.10) rasina (1.3)

raspall (1.11) rasqueta (1.2) rastre d’alls (1.3) rastrejar (1.4) rata (1.5) rata del pom (1.5) rata pana(da) (1.5) ratat (1.10) ratlla (1.10) ratolí (1.5) rebanyo (1.4) rebolcar-se (1.4) rebost (1.11) rebuda (1.1) recien casats (1.13) reclam (1.4) redó (1.6) redó (pa) (1.2) regadiu (1.1) regal (1.13) regalíssia (1.3) regall (1.6) reguer (1.7) regueró (1.1) reina (1.5) Reixos (1.14) relintxar (1.4) rella (1.1) rellampec (1.6) rellampegar (1.6) relonge (1.6) rem (1.15) remassa(da) (1.6) remijons (1.11) remolatxa (1.3) remolí (1.6) remolina(da) (1.6) remolque (1.2) remolta (1.2) remulla (1.2) renegar (1.14) renegat (1.14) repassar (1.11) repèl (1.10) repelar (1.1) repicar (1.14)

repiquet (1.14) reptar (1.11) respaldo (1.11) respirar (1.10) ressopar (1.11) rest (1.7) ret (1.15) retor (1.14) retrete (1.11) retxassar (1.13) revoldre (1.4) riba (1.1) ribàs (1.1) rinyó (1.10) rinyona(da) (1.10) rípio (1.1) riu (1.7) roba estesa (1.11) roblir / rublir (1.7) roda (1.1) rogle (1.16) rogle (1.6) roig (1.10) roig / roja (1.3) roín/ïna (1.10) roja (1.3) roja (1.9) rollet de cullera(da) (1.11) romancer (1.10) romer (1.3) romiguera (1.3) rompre (1.1) roncar (1.10) ronya (1.10) ronyosa (1.11) rosa (1.10) rosa (1.3) rosa(da) (1.6) rosegar (1.10) rosegó (1.11) rosegó (1.2) roser (1.3) roser bord (1.3) rossegaller (1.10) rostoll (1.1)

301

rovell (1.4) rovell (1.8) rovella (1.3) rovellat (1.8) rovelló (1.3) rubio (1.10) ruïn (ou) (1.4) ruquet (1.4) rutlo (1.1) S sabata (1.12) sabatilles de deport (1.12) sabó (1.11) saborija (1.3) sac (1.2) sacristà (1.14) saeta (1.6) safa (1.11) safareig (1.11) safero (1.11) safrà (1.3) sagrantalla / segrantalla (1.5) sal (1.9) sala (la) (1.8) saladero (1.4) saldó (1.7) saler (1.11) salera (1.9) salmorra (1.4) salt d’aigua (1.7) saltar a la corda (1.16) sàlvia (1.3) samarreta (1.12) sambomba (1.14) sambori (1.16) samuga (1.1) sandàlia (1.12) sandia (1.3) sang (1.10) sang i ceba (botifarra de) (1.4)

302

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

sangonera (1.5) sant Antoni (1.14) sant Joan (1.14) sant Joan (de) (1.3) sant Josep (1.14) sapo (1.5) saquet (1.9) saragüells (1.12) sardina (1.15) sardines de casco (1.15) sardines de pipeta (1.15) sària (1.1) sariero (1.8) sarió (1.1) sarment (1.2) sarpa(da) (1.10) saurí (1.7) se pareixen (1.10) se semblen (1.10) se volen (1.13) sebina (1.3) sec (pa) (1.2) seca (figa) (1.3) secà (terra de) (1.1) secar-se (1.1) sedàs (1.2) segadora (1.1) segalla (1.9) segar (1.1) segí (1.4) seginero (1.14) segó (1.4) segon (1.10) segon (1.11) segon dia de Nadal (1.14) seller (1.1) selló / silló (1.1) semar (1.3) sembrar (1.1) sembrar a eixam (1.1) semental (1.4) senderi (1.10)

sénia (1.7) senyal (1.16) senyalar (1.9) senyar-se (1.14) separar-se (1.13) sépia (1.15) séquia (1.7) serigot (1.9) sermó (1.14) serp (1.5) serradura (1.8) serrat (borrego) (1.9) serreta (1.8) serrín (1.8) serrutx (1.8) serrutx de dos mans (1.1) serrutxet (1.1) sèrsia (1.15) serva (1.3) servera (1.3) servilleta (1.11) ses (botifarra del) (1.4) ses (lo budell del) (1.10) ses de mar (1.15) set (1.11) setembre (1.6) setmana de Passió (1.14) setmesí (1.13) setrill (1.11) siesta (1.6) simpla (1.10) sinagües (1.12) so (1.4) sobrassa(da) (1.4) soc (1.12) soca (1.2) socula(da) (1.11) sofre (1.11) sogres (1.13) sol (1.6) sòl (del pa) (1.2)

solatge (1.2) solc (1.1) solsida (1.6) solsida (1.7) sombra (1.2) sombrero (1.12) somier (1.11) sompa (1.10) son (1.11) sopa (1.11) sopar (1.11) soqueta (1.1) sord (1.10) sorell (1.15) sorgir (1.11) sorti[x]a (1.13) sosa (1.11) sostens (1.12) sostovar (1.1) soto (1.1) suar (1.10) suc (1.3) sucre (1.11) sueter (1.12) surdo (1.10) surera (1.3) suro (1.3) T tabalet (1.14) tabanc (1.5) tabic (1.11) taburet (1.11) taca (1.11) tacanya (1.11) tacar (1.11) tacons (1.11) taladre / taladro (1.8) tall de l’aixa(da) (1.1) talla(da) (1.3) tallant (1.8) tallar (la verga) (1.2)

tallar lo moc (1.11) tallat de roca (1.7) taló (1.10) tamboret (1.9) tanca(da) (1.1) tanca(da) (1.11) tancar (1.10) tancar (els finestrons) (1.11) tanda (1.7) tapar (1.7) taranyana (1.5) tardana (1.3) tardar (1.16) tarde (1.6) tarquim (1.6) tarró (1.11) tarró negre (1.11) tarròs (1.1) tartamudejar (1.10) tartamut (1.10) tartana (1.1) tarxa (1.11) tascó (1.1) tassa (1.11) tasseta (1.11) tat? (1.10) taula (1.1) taula (1.11) taula de fuster (1.8) taulellet / taunellet (1.2) tauleta (1.1) taunell (1.11) tavalló (1.1) taverna (1.2) té desmai (1.10) te fas fadrí/na (1.13) tel (1.9) tella (1.16) temor (1.14) temoric (1.11) templat (1.10) tenedor (1.11) térbol (1.2)

Joan Antoni Verge Caballer tercer (1.10) termontana (1.6) teronger (1.3) teronja (1.3) terrat (1.11) terrerola (1.5) tete / teta (1.13) teula (1.11) teula(da) (1.11) tíbio/a (1.6) timbàs (1.6) timó (1.3) tinc turbes de cap (1.10) tindre una brossa a l’ull (1.10) tinell (1.11) tinya (1.10) tio de la maleta (1.14) teixó (1.5) tio/a (1.13) tios (1.13) tirador (1.16) tiranda (1.1) tiranda (1.4) tirants (1.12) tirar (1.2) tirar-se un cabussó (1.10) tiràs (1.1) tiràs (1.2) tit (1.4) tita (1.4) tito (1.4) titot (1.4) toca (1.12) tocar (a la porta) (1.11) tocar (les campanes) (1.14) toldo (1.2) toll (1.6) toll (1.7) tomata (1.3)

tomata de penjar (1.3) tomata fresca (1.3) tomatera (1.3) tombar ametles (1.3) tonell (1.2) topetar (1.10) topí (1.11) topo (1.10) torçal (1.11) torcar-se la boca (1.11) tòrcer (1.11) tord (1.5) tordilla (1.9) tordillo (1.4) tormenta (1.6) tort (1.10) torta(da) (1.11) tórtola (1.5) tos (1.10) tos ferina (1.10) tossar (1.9) tossir (1.10) Tots Sants (1.14) totxo (1.7) tou del ginoll (1.10) tovalla (1.11) tractor (1.1) trago (1.11) tranquilisat (1.10) trastejar (1.8) trasto (1.11) trastornat (1.10) tratge (1.12) traure (1.10) tremolar (1.6) tremolor (1.10) tren (1.16) trena (1.10) trencar (1.11) trencar (1.2) trencat (estar) (1.10)

trenteno (1.13) tres en ratlla (1.16) tresbalsar (1.2) tresenc (1.9) tresenca (1.9) treseny / tresenca (1.9) trévol (1.3) triança (1.1) triança espessa (1.1) trill (1.1) triseta (1.11) trist (1.13) tro (1.6) trompa (1.16) tronar (1.6) tronc (1.11) tronc (1.2) tronc de Nadal (1.14) tropell (1.10) truita (1.11) truja (1.4) tumba (1.13) tumba (1.9) turcàs (1.5) turno (1.7) txaleco (1.9) U ull (1.10) ull (1.2) ull (1.2) ull / ullal (1.1) ull de poll (1.10) ullal (1.7) ullastre (1.2) ulleres (1.10) ulleres (1.7) ullós (1.2) últim (1.10) umbria (1.7) unfla(da) (tindre la galta) (1.10)

303

ungla (1.10) ussurero (1.11) V va[x]illa (1.11) vaca (1.10) vaca (1.9) vaca bessonera (1.9) vaca eixuta (1.9) vaca parida (1.9) vagó (1.16) vaquer (1.9) vaqueta (1.5) vara (1.9) varal (1.1) vareta (1.1) varia(da) (1.11) varilla (1.1) varilles (1.6) vàter (1.11) ve[x]iga (1.4) vedat (1.10) vega(da) (1.16) vel (1.14) vela (1.1) veleta (1.6) vell/a (1.13) vella (1.6) vella (1.9) velló (1.9) vena (1.10) vencill (1.1) vent (1.6) ventall (1.11) ventall (1.9) ventar (1.1) ventar (1.11) ventrera (1.1) ventureta (1.16) verd (1.3) verda (1.3) verderol (1.5) verduguet (1.1) verga (1.2)

304

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT

verge (1.13) vergonya (1.11) vergonyós (1.10) vermadors / bremadors (1.2) vermar / bremar (1.2) vernassa (1.2) verre (1.4) versos (cantats) (1.14) vespra (de la festa) (1.14) vespra(da) (1.6) veta (1.15) vetlar (1.13) vetlar (un mort) (1.13) vi (1.2) vi de ram (1.2)

via (1.16) via crucis (1.14) víbora (1.5) vicari (1.14) vidre (1.11) vií-ïna / veí-veïna (1.7) vilar (1.2) vilero (1.5) vina[x]eres (1.11) vinagre (1.2) vinya (1.2) viret (1.15) visc (1.3) visera (1.12) viudo/a (1.13) volveta (1.6) vomitar (1.10) vore (1.10)

X xafar (1.10) xalar (1.16) xambra (1.12) xapes (1.16) xarquim (1.6) xarradora (1.10) xasco (1.10) xerivia (1.3) xic fadrí (1.13) xica gran (1.13) xicotet (1.7) xinxa (1.5) xiquet (1.13) xiripa / xirupa (1.10) xispa (1.11) xixarra (1.5) xocolate (1.11) xop (1.3)

xopar-se (1.6) xorroller (1.10) xucla (1.15) xular (1.10) xulet (1.10) xulet (1.4) xuli (1.16) xulit (1.10) xuplar (1.5) xuplar lo dit (1.10) xupó (1.13) xurís (1.4) xurra (1.10) xusquet (1.2) [X] [x]abalí (1.5) [x]amar (1.11) [x]efe (1.8) [x]ues (1.11)

COL·LECCIÓ 750é ANIVERSARI DE LA CARTA POBLA: 1. El Patrimoni Arquitectònic Gaspatxer. 2. El parlar d’Alcalà de Xivert.

Amb el suport de:

Col·labora:

COL·LECCIÓ CONTES, LLEGENDES I TRADICIONS GASPATXERES: 1. L’últim gerani d’Irta.

INSTITUT RAMON MUNTANER Fundació privada dels Centres d’Estudis de Parla Catalana

AJUNTAMENT ALCALÀ de XIVERT ALCOSSEBRE

DIPUTACIÓ DE CASTELLÓ

EL PARLAR D’ALCALÀ DE XIVERT - Joan A. Verge

PUBLICACIONS DE L’ASSOCIACIÓ D’AMICS DE MAINHARDT:

ASSOCIACIÓ D’AMICS DE MAINHARDT

PORTADA: Paco Roures i Joan Sanz