MAINHARDT-86 by JOAN SANZ

M A INHARDT - 8 6 / d e se m b r e d e 2 0 1 6

MAINHARDT BUTLLETÍ DE L’ASSOCIACIÓ D’AMICS DE MAINHARDT Apartat de correus - 26 12570 - ALCALÀ DE XIVERT PAÍS VALENCIÀ DIRECTOR Joaquim Arnau i Vallina Director adjunt i cap de redacció Joan-V. Sanz i Sancho CONSELL DE REDACCIÓ Angelika Medem Medem Rosa Taus Martínez Mn. Joaquim Iturat Jorge Julve Torres Emilio Encinas Pierna Vicente Guillamón Espallergues Anna Sanz Taus Maria Sanz Taus PORTADA: JOAN SANZ SANCHO La redacció respecta la llibertat d’expressió. La responsabilitat de les opinions publicades és de qui signa l’escrit. La redacció es reserva el dret d’acursar el text per motius de compaginació. Tots els originals hauran d’anar signats per l’autor/a, encara que puguen aparèixer amb pseudònim. La redacció haurà de conèixer l’adreça i DNI dels autors o autores del text. · · · · · · · · · Es podran reproduir totalment o parcial els treball publicats a la revista MAINHARDT, sempre que tinguen autorització escrita de la redacció de la revista. IMPRIMEIX: JORDI DASSOY TIRADA: 1.200 exemplars DIPÒSIT LEGAL: CS-375/88 ISBN: 1132-3353

SUMARI

EDITORIAL. DES DEL NOSTRE CADAFAL............................ 4 ÈXIT TOTAL DE LA IV FIRA DE LA TOMATA DE PENJAR Anna Barceló Cucala ............................................................... 5 LES NOSTRES RECEPTES Anna Barceló Cucala ............................................................... 8 EL PALMISSÓ I EL SEU ÚS A LES FÀBRIQUES DE CLIM Ana Cherta Val ........................................................................ 10 BRUÑÓ AMPLIA LA COCTELERA AMB DOS NOUS LICORS Anna Barceló Cucalà .............................................................. 13 EL MÓN DE LA TOMATA VIST PER JUAN JOSÉ TRONCHO Joan Sanz Sancho ................................................................. 14 TREBALLS DE CONSERVACIÓ-RESTAURACIÓ AL CASTELL DE XIVERT DURANT LA CAMPANYA DEL 2016 Anna Viciach i altres............................................................... 18 CASTELL DE XIVERT I SANTA LLÚCIA. COMPARTINT EL NOSTRE PATRIMONI Rafael Ronchera Lores ........................................................... 21 PRESENTACIÓN DE LA NUEVA ASOCIACIÓN XIVERT HISTÒRIC María Vidal Sospedra ............................................................. 22 ASOCIACIÓN DONA GASPATXERA, DE AMAS DE CASA María Vidal Sospedra ............................................................. 24 GALERIA / AVUI PRESENTEM: MARI CARMEN TRAVER Redacció ................................................................................ 26 ENTREVISTA A GUILLERMO TIMONER OBRADOR Antonio Mir Marqués ...............................................................28 EL C.F. ALCALÀ 2016/17, TOT I EL FLUIX PRIMER TERÇ DEL CAMPIONAT EN PREFERENT, MEREIXIA MÉS Redacció. Comentaris Gerardo Salvador ............................... 31 BENJAMÍ A DEL C.F. ALCALÀ Redacció ................................................................................ 34 ENTREVISTA A PEDRO BARCELÓ Soumaiya El Hamri ................................................................. 36 1a TROBADA D’ENTITATS CULTURALS DEL MAESTRAT. DECLARACIÓ DE XERT......................................................... 40 PROGRAMA DE FIESTAS POR LA PROCLAMACIÓN DE DOÑA ISABEL 2a COMO REINA CONSTITUCIONAL DE ESPAÑA ................................................................................. 42 EN MEMÒRIA DE RICARDO CARDONA SALVADOR, EMPRESARI DEL SECTOR TÈXTIL I FILL DEL POBLE Redacció ................................................................................. 44 RECORDEM DON RICARDO CARDONA Enriqueta Roda i Amparo García ............................................ 46 NUEVOS VECINOS EN ALCOSSEBRE José Luis Esteller ................................................................... 49 LA TRADICIÓ ORAL A ALCALÀ DE XIVERT: EL LLOP Francisco Roures Sanz .......................................................... 50 LES MALES COLLITES Aureli Puig Escoí .................................................................... 54 LA QUINTA DEL 43 Redacció ................................................................................. 55 I SI DEIXEM D’ENSENYAR? CREACIÓ LLIURE A L’AULA Maria Sorlí Fresquet ............................................................... 58 PER FI ESTRENEM PÀGINA WEB Redacció ................................................................................. 60 GASPATXERES PEL MÓN. UN PASSEIG PER BERLÍN AMB JOANA TRAVER Anna Sanz Taus ...................................................................... 62 UNA VESPRADA DE DIUMENGE AL CINEMA REX Tica Martí ................................................................................ 65 CAPICORB 46 AÑOS DESPUES: CRÓNICA DE UN REENCUENTRO José Luis Esteller Albert ......................................................... 69 QUÈ ENS ESTÀ PASSANT? Francisco Arnau Vilaplana ...................................................... 72

M A I NHA R D T - 8 6 / d e s e m b r e d e 2 0 1 6

LLENGUATGE I GÈNERE El sexisme no és un problema gramatical, sinó social. Brolla de la ment, de com veiem la realitat. Així, saber triar paraules per a fer visible la dona no serà suficient mentre no canvien les nostres percepcions i actituds socials. Les paraules han estat i són els instruments per al pensament i el coneixement. I el pensament dominant en la tribu sempre deixa senyals en els usos lingüístics. En totes les llengües romàniques s’empra el masculí plural com a genèric per ambdós sexes. Si bé els especialistes remarquen que la llengua és un ser viu; neguen, però, l’atribut d’aquests éssers: el sexe. Alhora, ningú no es digna a explicar els motius de la confusió del sexe amb el gènere, prefereixen deixar-ho córrer dient què és un problema d’ignorància col·lectiva. I remarquen que el rebuig de termes que abasten els dos gèneres per ignorar l’etimologia de les paraules. Aquest, però, no pot ser un argument; perquè aleshores, si la respetéssem, no podríem emprar moltíssimes paraules: setembre (mes setè), octubre (mes vuitè), novembre (mes novè), quadern (quatre fulles)... Hi ha una tendència a diferenciar masculí i femení i a prescindir de noms genèrics. En diferents àmbits de la vida acadèmica, social i política està instal·lada la proposta de fer visibles les dones mitjançant un llenguatge amb una perspectiva de gènere; és a dir, amb un llenguatge no sexista. Tot açò ens apunta que la percepció social és mou i deixa la seua empremta. Podríem concloure dient que res n’hi ha que impedisca crear paraules noves; aquestes, però, existiran en la mesura que el seu ús siga efectiu quan la gent les entenga com a útils. Seria tot un avanç que es preguntaren per què n’hi ha persones se senten incòmodes quan escolten un llenguatge no inclusiu, que fa invisible la dona. Ningú no pot posar una disfressa de ciència lingüística en afers que tenen un rerefons ideològic i polític per a desactivar reivindicacions de la dona. Caldria promoure la recerca que permeta fer diagnòstics rigorosos del problema per a trobar els remeis adequats. Es tracta, però, d’un afer difícil en un món, l’acadèmic, on es multipliquen les avaluacions que penalitzen qualsevol aventura i que obliga a dir i a escriure en el marc de l’estricta norma. ¿Poden romandre els acadèmics i la Norma gramatical aliens a aquest problema, els orígens del qual són tan antics com els de la parla?

D’esquerra a dreta: Ramon, Pascual, Pablo Esteller, Lluiset i Antonio Arnau (Alcossebre 1958)

M A INHARDT - 8 6 / d e se m b r e d e 2 0 1 6

ÈXIT TOTAL DE LA IV FIRA DE LA TOMATA DE PENJAR

ANNA BARCELÓ CUCALA

Un altre any, la localitat gaspatxera es va vestir de roig per homenatjar el seu producte més emblemàtic en la que probablement haja sigut la millor edició de la fira fins al moment. Tallers, exposicions, cookingshows, cuina en directe, excursions, varietat d’estants i sobretot, molta gent van ser els protagonistes de dos dies d’allò més entretinguts a Alcalà. L’èxit de la fira va ser absolut, el major número d’estants i d’assistents van ser una mostra d’això, però la capacitat d’innovació que es va demostrar després de 4 edicions va ser la clau d’aquest creixement a l’alça. L’aposta per les activitats per a tots els públics va permetre que al llarg del cap de setmana Alcalà mostrés el millor de sí als seus visitants: els seus monuments, els seus camps de tomates, la seua biodiversitat i tradició agrícola, la seua tradició artesanal, el seu caràcter més festiu i la seua cultura gastronòmica. Activitats, productes i espectacle Els assistents a l’esdeveniment van tenir l’oportunitat de degustar productes de la zona com formatges, embotits, melmelades, pastes tradicionals, vins, olis o torrons, tots ells de gran qualitat. També es van poder plantar palmissons a través del taller “planta el teu palmissó” (varietat autòctona de la Serra d’Irta) així com pujar al campanar, conèixer el castell o visitar l’Ajuntament, a més de tastar la tomata de penjar en totes les seues versions. Tomata de penjar a fons La tomata de penjar d’Alcalà de Xivert es caracteritza pel seu potent sabor, la seva alta carnositat, l’abundant quantitat de suc que té i la seva llarga vida un cop collida. Tot això és degut a

les característiques climàtiques de la zona d’Alcalà i Alcossebre, així com a la salinitat que tenen les seues aigües, cosa que els aporta un sabor dolç, una baixa acidesa i una major durabilitat postcollita. La tomata de penjar, a més, gestiona molt bé l’aigua i té més antioxidants i vitamina C que altres tipus de tomata.

M A I NHA R D T - 8 6 / d e s e m b r e d e 2 0 1 6 Cultiu: El cultiu de la tomata de penjar segueix un sistema de rotació per a sanejar les terres amb la carxofa. Es cultiva tant a l’aire lliure com en hivernacles i es tracta contra les plagues de manera setmanal. Recol·lecció i emmagatzematge: La recol·lecció de la tomata es realitza quan les tomates comencen a madurar. Al camp es realitza una primera selecció i s’aparten les unitats que no compleixen les condicions òptimes, selecció que es torna a repetir a casa o al magatzem. És en aquest punt quan es procedeix a cosir les tomates. Es cusen per la tija i de dos en dos o de tres en tres fins a formar un pom d’unes 15-30 tomates. Aquesta és una feina costosa i artesanal que permet, després, poder penjar-les a una zona apta per la seva conservació. Tradicionalment, les tomates es penjaven a les golfes de les cases o als magatzems, on les temperatures eren fresques i l’ambient sec. En aquestes condicions les tomates podrien mantindre’s en bon estat fins a 5 mesos. Aplicacions gastronòmiques: Des del típic i sabrós pa en tomata fins a postres amb tomata o mojitos de tomata passant per cocs, guisos, torrades, en salses o melmelades, la tomata és un dels ingredients més versàtils de la nostra cuina. A més, és un condiment bàsic tant per la cuina tradicional com per la cuina més avantguardista. Una mostra d’això vam poder veure al Cookingshow de la fira on cuiners de la zona ens van mostrar les seues habilitats amb aquest producte. Els encarregats d’entretindre al públic amb interés culinari van ser Joan Roig i Iván Ronchera del Can Roig, Antoni Pitarch de l’Illa, Oscar Rodríguez del Mirador, Maite Palau del Tempus i Marc Martorell i jo mateixa de www. mochiladesabor.com. A continuació, vos dixem unes receptes!

Podeu trobar més articles com aquests a 6

mochiladesabor.com

M A INHARDT - 8 6 / d e se m b r e d e 2 0 1 6

M A I NHA R D T - 8 6 / d e s e m b r e d e 2 0 1 6

LES NOSTRES RECEPTES ANNA BARCELÓ CUCALA Mini tomates de penjar Ingredients: - 6-7 tomates de penjar - Oli d’oliva verge extra - Vinagre de Xerés - Sucre - Sal - All - Mantega de cacau - Colorant alimentari - 1 llesca de pa del dia d’abans Elaboració: 1. Fer un salmorejo clàssic (6-7 tomates de penjar triturades a les quals afegim sal i sucre al gust, dos parts d’oli d’oliva per una de vinagre i la llesca de pa ben escorreguda). Cal triturar-ho bé. 2. Un cop tenim el salmorejo, el congelem amb motlles de semiesfera (es poden trobar a les ferrateries o a supermercats especialitzats). 3. Quan les semiesferes de salmorejo estan ben descongelades, desmotllar i unir dos semiesferes per la part plana per a que queden boletes rodones. Un cop unides les dos parts, es tornen a congelar. 4. Les boletes de salmorejo congelades es banyaran en mantega de cacau. Per a aixó, s’ha de desfer la mantega fins que quede en estat líquid. En aquest punt, afegim el colorant alimentari roig i barregem bé els dos productes fins a aconseguir el color dessitjat. 5.Treure les boletes del congelador, punxar-les amb un escuradents amb molta precaució (es poden tornar a obrir) i banyar-les una a una en la mantega amb colorant. Quan la boleta recoberta de mantega estiga seca, traure la boleta de l’escuradents amb l’ajuda d’uns guants o de paper de cuina (per no deixar marca). 6. Després de banyar-les, es poden guardar al frigorífic fins el moment de consumir-les. D’aquesta manera, el salmorejo de l’interior s’anirà descongelant i quedarà a l’interior de la mantega, com un bombó farcit de licor.

7. Abans de servir el plat, decorem la mini tomata amb una rameta de tomata de penjar. Atenció! És molt important menjar-se aquest aperitiu tot d’un mos! De no fer-ho podria ser un desastre!

AJUNTAMENT D’ALCALÀ DE XIVERT - ALCOSSEBRE 8

M A INHARDT - 8 6 / d e se m b r e d e 2 0 1 6 Melmelada de tomata de penjar Ingredients: - 1 kg de tomata de penjar - ½ kg de sucre Elaboració: 1. Escalfar les tomates (posar-les a bollir amb un xicotet tallet a la pell, deixar-les uns 30 segons, traure-les de l’aigua bollint i posar-les en aigua amb gel). 2. Després d’haver-les escalfat, cal pelar-les. 3. Un cop pelades, cuinar a una cassola la tomata i el sucre a foc lent. Deixar bullir fins que quede la textura de melmelada. Afegir sucre al gust. Triturar si es vol.

Galetes de mantega amb melmelada de tomata Ingredients: - 300 gr de mantega pomada - 2 ous grans - 350 de farina de pastisseria - 250 gr de sucre - Un poc de canela en pols - Un pessic de sal Elaboració: 1. Unir la mantega, els ous i el sucre i batre fins que tots els elements estiguen ben integrats.

2. Afegir la farina tamissada, la canela i el pessic de sal. Mesclar fins que quede una massa homogènia i posar-la dins d’una màniga de pastisseria. 3. Formar les galetes a una safata de forn coberta amb paper de forn. 4. Un cop tenim la massa disposada a la safata es pot afegir algun complement a la galeta: o bé un fruit sec a la part central o xocolata o en el nostre cas, melmelada de tomata de penjar. 5. Enfornar durant uns 15 minuts amb el forn a 180º. El temps és una estimació, cal comprovar que les galetes estiguen daurades i cuites uniformement.

www.mochiladesabor.com

M A I NHA R D T - 8 6 / d e s e m b r e d e 2 0 1 6

EL PALMISSÓ I EL SEU ÚS A LES FÀBRIQUES DE CLIM

ANA CHERTA VAL (*)

El palmissó (Chamaerops humilis) és normalment un xicotet arbust amb nombrosos rebrolls rabassuts, però que es pot convertir en una palmereta de fins a 3 o 4 metres d’altura. És una de les dues palmeres nativa de l’Europa continental (juntament amb la palmera datilera de Creta). La trobem per tota la costa mediterrània peninsular, nord d’Àfrica, costa oest d’Itàlia i illes del Mediterrani occidental. Es cria en els pujols, vessants i barrancs secs i assolellats, principalment en les regions costaneres o pròximes a la costa, fins als 1000 m d’altitud, on ja li afecten les gelades. Els nostres avantpassats aprofitaven pràcticament tota la planta per a diferents usos: el margalló o tronxo tendre és comestible i deliciós; els aspres dàtils s’utilitzaven com a astringent; les espates joves i tendres es menjaven com a llepolia i les arrels donaven dolçor a les begudes o xarops. A més, de les fulles del palmissó es feia la llata, la qual encara avui dia s’utilitza en cistelleria i per a fabricar graneres. Però en el que ens anem a fixar en aquest petit article és en les fibres, de les quals es produïa el clim.

La indústria del clim s’originà durant les primeres dècades del segle XX i perdurà fins a finals els anys 60. S’utilitzava per a teixir draps basts, cordes, folrar matalassos, molls i tapisseries de tot tipus, i donava feina durant tot l’any. Al poble d’Alcalà van arribar a hi haure tres fàbriques, sent especialment famoses la de Zacaries i la de Bigote.

M A INHARDT - 8 6 / d e se m b r e d e 2 0 1 6 El procés industrial començava quan els recol·lectors portaven a la fàbrica les fulles arreplegades en grans feixos o garbons. Una vegada allí es tallaven les fulles separant la palma, part realment aprofitable de la fulla, de la ballena, que és la tija punxeguda que uneix la palma amb l’arbust. Aquesta ballena, com totes les coses que es feien abans, no es desaprofitava i s’utilitzava per fer fem per al bestiar. Després, les palmes passaven per un sistema de premsada i de triturat; es feien passar les palmes, diverses vegades consecutives, per una màquina aplanadora i a continuació per una trituradora fins que quedaven ben desfetes i fines. A continuació es deixaven al sequer fins que quedaven eixutes, donant-los la volta de tant en tant. Els sequers eren grans superfícies planes a l’aire lliure, aprofitant el Sol del Mediterrani. Quan plovia o amenaçava mal temps, les palmes triturades s’amuntonaven en algun cobert i continuaven secant-se amb ventiladors connectats a la llum, en cas de disposar d’ells. Una vegada estaven seques, les palmes triturades passaven a trenar-se: les dones extreien les fibres de l’embull i, estirant-les, feien cordes amb elles ajudant-se d’una màquina que feia girar

les fibres. Per protegir-se les mans utilitzaven un mocador o manyopla de cuir que s’havia de canviar de tant en tant degut a l’ús continuat. La trena acabada, ben llarga, es doblegava per la meitat i s’enrotllava sobre ella mateixa. Aquestes cordes doblades i gruixudes es portaven novament al sequer. Així, quan ja estaven ben seques, es portaven a la cardadora, on s’introduïen i mitjançant uns mecanismes quedaven totalment toves i amb aspecte de cotó fluix: era el clim. Novament, el clim es portava al sequer per a extreure qualsevol tipus d’humitat que poguera ferlo malbé amb el temps. L’últim pas era passar-lo per la premsa o embaladora, on es nugava amb unes cordetes i una màquina produïa les bales, que era la manera de vendre el clim i transportar-lo fins a les fàbriques. El declivi d’aquesta indústria va ser originat pel desenvolupament dels materials provinents del petroli com l’escuma, molt més barata i lleugera. Els grans fabricants de tapisseries i matalassos van substituir el clim per aquest material, i a poc a poc, la resta del mercat. (*) Llicenciada en Ciència Ambientals

Fotografia cedida per a la mostra per José Miguel Martorell

M A I NHA R D T - 8 6 / d e s e m b r e d e 2 0 1 6

Fotografies cedides per a la mostra per José Miguel Martorell

WEB DE L’ASSOCIACIÓ: www.amicsdemainhardt.eu 12

M A INHARDT - 8 6 / d e se m b r e d e 2 0 1 6

BRUÑÓ AMPLIA LA COCTELERA AMB DOS NOUS LICORS

ANNA BARCELÓ CUCALA

Vívolo Green i Vívolo Red són dues noves línies de producte diferents que ha llançat, en exclusiva, la marca d’Alcalà de Xivert, Germans Bruñó durant l’última edició de la Fira Fruit Attraction de Madrid El licor de crema de meló, Vívolo Green i de crema de meló de moro, Vívolo Red són el resultat d’una constant aposta per part de l’empresa fructícola per la innovació i ampliació de les possibilitats dels seus dos productes estrella. Els licors de crema de meló de cristià i de moro s’elaboren en una licorera tradicional situada al centre d’Espanya, amb un 7% i un 10% de fruita respectivament. Aquestes dues propostes es completen amb una base de derivats lactis, aiguardent i un poc d’alcohol, donant com a resultat dos licors cremosos, agradables i que no superen els 15 graus. El Vívolo Red “és la primera crema de meló de moro a Espanya” assenyala Javier Bruñó, responsable de desenvolupament de la nova línia de producte. Pel que fa al licor de crema de meló, Vívolo Green, la seva base és la varietat de meló “Pell de sapo”, amb més de 12 graus Brix, “el que suposa una novetat dins de l’escassa oferta existent de licors de meló”. Primeres impressions “El producte ha tingut bona acceptació entre els nostres clients i visitants”, apunta Javier després de la presentació de tots dos licors a la fira. Les primeres veus qualifiquen el Vívolo Red com un licor divertit i ensucrat mentre que el Vívolo Green es qualifica com “una crema amb més cos pel persistent i agradable retrogust que deixa al paladar després del seu consum”.

M A I NHA R D T - 8 6 / d e s e m b r e d e 2 0 1 6

EL MÓN DE LA TOMATA VIST PER JUAN JOSÉ TRONCHO JOAN SANZ SANCHO Un parell de setmanes després de la ja consolidada Fira de la Tomata de Penjar d’Alcalà, ens trobem amb Juan José Troncho, un dels agricultors del poble amb més dedicació i experiència en el cultiu de la tomata i el món que l’envolta. Segons la FAO (Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura), la tomata és, a hores d’ara, l’hortalissa més difosa a tot el món i la de major valor econòmic. La seua demanda augmenta contínuament i amb ella el seu cultiu, producció i comerç. L’increment anual de la producció, en els últims anys, es deu més a l’augment en el rendiment de les plantes que no a un augment de la superfície conreada. Al món es produeixen més de 211 milions de tones de tomates. Xina és el principal productor mundial amb més de 50 milions de tones, el 23,75 per cent del total mundial. El segon lloc l’ocupa l’Índia amb 17,5 milions de tones (8,29%), mentre que els Estats Units ocupa la tercera posició amb 13.210.000 de tones (6,26%). L’Estat espanyol ocupa la vuitena posició amb una producció d’uns 4 milions de tones, i està al voltant del 2 per cent de la producció mundial de tomata fresca.

M A INHARDT - 8 6 / d e se m b r e d e 2 0 1 6 En mig de tot aquest panorama la tomata de penjar d’Alcalà busca mostrar els seus trets diferenciadors i fer-se amb un meritori lloc dins d’aquest mercat tan competitiu. Avui en dia s’està investigant molt al voltant d’aquest món i s’estan invertint molts diners per tal d’aconseguir varietats al gust del consumidor: més àcides, més dolces, amb colors més intensos... i sobretot que puguen perdurar molts dies al frigorífic sense fer-se malbé. Un cas a banda i diferent és la nostra tomata de penjar, una varietat de tomata tradicional, de qualitat i que a hores d’ara participa en el cultiu i l’avaluació juntament amb altres 250 varietats més de tomates de penjar cultivades a països veïns de la Mediterrània com Itàlia, França, Grècia i Israel. Es tracta del projecte Traditom, finançat per la Unió Europea i coordinat pel Consell Superior d’investigacions Científiques. El projecte treballa a la recerca de la caracterització genètica de la tomata de penjar d’Alcalà. Un treball que ha de permetre conèixer la seua empremta genètica, descobrir quins trets li ofereixen les seues extraordinàries característiques organolèptiques, en tot allò que fa referència al color, l’olor, l’aroma, el tast, la textura, i per suposat a la durabilitat en un ambient òptim per a la seua conservació. Una part del mèrit d’aquests treballs el té l’Associació de Productors i Comercialitzadors de la tomata de penjar d’Alcalà que ja han patentat diverses varietats com a pròpies. Es tracta d’evitar

Hivernacles de tomata de penjar

que altres zones o agricultors, amb el que podem considerar un joc no massa net, s’apropien o registren varietats que no els pertanyen. No de bades així ens va passar amb una varietat denominada roseta pròpia de la nostra zona però que va estar registrada per una empresa d’Almeria. Troncho ens comenta que ja tenim diverses varietats registrades com l’estrella i la punxa i que s’està treballant per a que parlar d’aquestes varietats autòctones i pròpies de la terra siga sinònim de qualitat. Es tracta de varietats originàries de la zona i que en cap cas han estat modificades genèticament. En parlar de com s’han pogut originar aquestes varietats Juan José ens explica que corren diverses històries i ens en conta una que, a cavall entre la llegenda i la tradició, podria tindre la seua part de veritat. Conten que un agricultor va anar un dia per la zona de Capicorb a llaurar un bancal d’ametlers o garrofers. Allí mateix, pel mig del tros, es va trobar una tomatera plena de tomates, unes més madures, les altres més verdes. Com que li va saber mal llaurar-la va arrancar tota la mata i la va deixar damunt les branques d’un dels arbres. L’agricultor es va oblidar però al cap d’un temps quan va tornar al camp per arreplegar la collita es va adonar que la tomatera estava allí seca però amb pràcticament totes les tomates intactes. Encara va passar un temps i la majoria de tomates seguien allí sense podrir-se. Vista la durabilitat de les tomates el nostre llaurador es va procurar llavors de les tomates que quedaven i va començar el seu cultiu.

M A I NHA R D T - 8 6 / d e s e m b r e d e 2 0 1 6 Per a Tronxo el secret de la tomata de penjar d’Alcalà és tot un conjunt on influeix la pròpia llavor, però també el tipus de terreny, el clima, l’aigua... Un grapat de circumstàncies que la converteixen en una tomata única i al mateix temps diferent a les altres varietats de tomates de penjar que hi ha per la Mediterrània. Tot i això es continua investigant. Ell mateix cedeix part de l’hivernacle per treballar en varietats noves, en realitzar creuaments, sempre amb la idea de trobar varietats més productives, més duradores i seguir fent front a un mercat cada cop més global dins del qual és molt difícil obrir-se camí. Quan en parlem de la producció global de tot el poble ens comenta que de moment és difícil saber-ho, ja que hi ha diversos comercialitzadors i cadascú té uns canals de distribució diferent. D’altra banda estan els productors, com ell, que subministren a un o diversos comercialitzadors. En temps de crisi la producció augmenta, ja que moltes persones que s’han quedat sense faena intenten, encara que només siga de manera passatgera dedicar-se al cultiu de la tomata. Fins i tot alguns treballadors magrebins que abans treballaven de jornalers, per a gent del poble, han aprés el seu conreu i ara es dediquen també a la producció pel seu propi compte. També ens comenta que caldrà vore si molta de la gent que ho ha intentat aquest any repetirà l’any que ve. Enguany no ha estat molt bo i, cal fer balanç per vore si a final de temporada s’han guanyat o perdut diners. En preguntar-li pel preu mitjà per quilo, d’aquesta temporada, per a l’agricultor ens comenta que segurament haurà girat al voltant dels 80 cèntims, mentre que l’any passat el preu gairebé tota la temporada va estar al voltant d’1 € o 1,10 €. Cal pensar que dins d’aquest preu està preparar les llavors, plantar, regar, cuidar-les, pagar els productes fitosanitaris, collir-les, portar-les als magatzems, pagar als treballadors i encara t’ha de quedar un marge de beneficis. Realment si no s’estableix un preu mínim resultarà molt difícil tirar endavant. En una ocasió un agricultor de Benicarló li va comentar que les coses anirien millor si s’aplicara la fórmula del 20%. És a dir que cadascuna de les mans per les quals passava el producte s’emportara un 20% del benefici i no que la solució passara per aconseguir pagant un preu mínim a l’agricultor qui és qui, a hores d’ara, s’emporta la pitjor part. El mercat i la competència d’altres tomates Pel que fa referència al mercat, indubtablement el mercat de referència és Catalunya: Lleida i Mercabarna són els principals llocs de destí de les nostres tomates, encara que fins i tot se n’envien a Menorca. Des de fa temps Catalunya i els seu pa amb tomàquet ha sabut apreciar el fet diferencial de

la tomata de penjar. Una tomata que aguanta dies a la despensa, que deixa un roig intens al pa i un sabor que regat amb un bon oli pot ser immillorable. Tronxo creu que la nostra tomata no té competència. Qui compra tomata de penjar ho fa perquè sap quin producte s’emporta a casa. Qui compra aquesta tomata sap que la frega a un entrepà i aquest queda roig i amb un intens sabor a tomata, mentre que amb una d’ensalada es banya el pa, no queda roig i de sabor res de res. Tronxo té clar que qui realment ha sabut trobar el valor i apreciar la nostra tomata és avui per avui el mercat català. Ací al poble i a Alcossebre, ja hi ha alguns restaurants que ofereixen, als clients que van a dinar, les seues llesquetes de pa, un allet i les tomates de penjar per untar-les al pa. Un entrant barat però saborós i que ajuda a prestigiar el producte local. Els dos coincidim que un gest tan senzill i barat pot fer molt per donar a conèixer i anar posant la tomata de penjar al lloc que es mereix. El procés Tronxo ens explica quin és el procés que es segueix per a la selecció de llavors. Els agricultors cada any fan una bona selecció de tomates segons el tamany, la forma, el color... de les quals s’extrauen les llavors, les sequen, les preparen per després portar-les a un planterista qui les desinfecta, les planta i fa créixer els plantons en unes condicions òptimes per després poderles transplantar. Les plantes que els porten ho fan amb el seu corresponent certificat sanitari i a punt per començar el seu procés de creixement i desenvolupament. Des que comença la plantada fins que s’inicia el seu procés de recollida passen ben bé tres mesos. Les que no estan cultivades en hivernacle es planten a l’abril i comencen a collir-se al voltant de Festes d’Agost, i la collita dura segons el temps que faça. Si arriben les primeres tronades i plogudes comencen a badocar-se, clavillar-se abans i la temporada s’acaba més prompte. Però, si el temps acompanya, es pot allargar pràcticament fins la fira de la tomata que és a mitjans d’octubre. En hivernacle es planten abans, al voltant del mes de febrer i les primeres es cullen a partir del mes d’abril. També es planten de manera escalonada per, d’aquesta manera, allargar la temporada de collita. Quina quantitat de tomates produeix una mata? Sempre s’ha dit que: qui cobre un quilo i mig, pot alçar el dit. És a dir que després de collides, portades al comerç i cobrades, amb un quilo i mig per tomatera et pots donar per satisfet. Sí que és veritat que pareix poc, comparat amb altres varietats molt més productives, però en aquest cas no importa tant la quantitat com la qualitat del producte. Estem parlant a l’aire lliure, tal vegada en hivernacle, la producció és un poc més elevada.

M A INHARDT - 8 6 / d e se m b r e d e 2 0 1 6 Les tècniques de cultiu Les tècniques de cultiu tot i que ho sembla no han canviat molt al llarg de les darreres dècades. Segurament on s’han donat més canvis és en la manera d’encanyar-les i enramar-les. Als inicis no es posaven ni canyes. Es plantaven a banda i banda de solc i al mig es posaven branques per a que aquestes quedassen enlaire, després es van introduir les canyes tant en vertical com en horitzontal i nugades amb trossets de palmissó, posteriorment aquest es va substituir per l’espart que prèviament s’havia de posar a remull per ferlo un poc més flexible. Actualment amb les canyes només es fa la barraca. La resta es fa embolicant i enganxant la tomatera amb bobines de fil. Ara ja no es van nugant les branquetes d’una en una, s’intenta guanyar temps i millorar l’efectivitat. Es procura que la tomatera vaja creixent i els poms de tomata queden penjant per facilitar el seu desenvolupament. Els insecticides En quan als insecticides està tot molt controlat. Tots els productors han de portar un exhaustiu quadern de camp amb tots els tractaments realitzats a les plantes. Des dels productes utilitzats, les quantitats aplicades, el moment de tractament... portant sempre un control molt pormenoritzat. Avui en dia es fan moltes anàlisi del producte i, si es detecta qualsevol residu, a través de la traçabilitat del producte s’arriba a detectar qui ha comés l’error. La legislació és molt restrictiva però aquesta sempre va a favor del consumidor, buscant un producte de qualitat i que garantisca al màxim la salut alimentària dels ciutadans. La fira Pel que fa referència a la fira, Juan José pensa que realment és un esdeveniment que va a la puja. L’ambientació, estar al centre del poble, prop de la plaça de l’Església, per carrers més estretets li dóna un caliu que no tenen altres fires. El fet de que totes les parades han de ser artesanes i que la protagonista central estiga la tomata de penjar ha aconseguit guanyar-se un lloc entre les fires i ha permés que, any rera any, siga més la gent del poble i d’altres del voltant els que acudeixen a visitar-la.

Tronxo mateix constata que, ell que ha estat present a les quatre edicions i ha vist com en cada ocasió és venen més tomates i la promoció és major. Als inicis la gent en comprava un pom com una cosa testimonial per haver estat a la fira, però aquest any per exemple han estat moltes les famílies que ja s’han emportat caixes senceres. La fira ha estat un encert, amb la sort afegida que els quatre anys ha fet un temps esplèndid cosa que ha permés fer totes les activitats programades, a l’aire lliure i en un ambient molt agradable. Nosaltres per la nostra banda, des de MAINHARDT, felicitem l’Associació de Productors i Comercialitzadors de la tomata de penjar i a tots aquells que participen a la fira pel seu treball i pels resultats obtinguts fins el moment. Així mateix encoratgem les administracions a seguir donant suport i apostant per aquest producte local, que prestigia i dóna a conèixer la nostra localitat.

M A I NHA R D T - 8 6 / d e s e m b r e d e 2 0 1 6

TREBALLS DE CONSERVACIÓ-RESTAURACIÓ AL CASTELL DE XIVERT DURANT LA CAMPANYA DEL 2016 ANNA VICIACH I SAFONT MANOLO BURDEUS RUBERT NEUS ARQUER I GASCH RAFAEL RONCHERA LORES

Figura 1. Detall del lluït de l’interior de la Torre Major del Migdia amb el grafit perfilat en roig

Els treballs de conservació-restauració de les estructures arqueològiques conservades al Recinte Superior del Castell de Xivert es van iniciar en la campanya del 2008, amb el tractament de les restes del poblat ibèric excavat a l’extrem nord-oest del recinte. A més a més, es va intervindre a la part superior de la Torre Celòquia, excavada uns anys abans. Més tard, durant la campanya del 2013, es va treballar en la zona de la Torre de Tramuntana i en els murs i pisos conservats a la Gran Sala adjacent a aquesta torre. Al 2014 es continua amb una nova campanya de consolidació centrada en la Capella Templera i el mur oest de la Torre Celòquia. En la darrera fase, portada a terme el mes d’octubre del 2016 s’ha realitzat diferents tasques: la consolidació dels lluïts dels murs interiors de la Torre Major del Migdia, la consolidació de dos murs de tàpia documentats a les dependències situades a l’est de la Torre Taleca i la reintegració d’un orifici de la volta de l’Aljub. La Torre Major del Migdia, també anomenada Torre Sud, es construeix en època feudal sobre la base de la barbacana islàmica. Té una funcionalitat defensiva així com de redistribució i habitabilitat del recinte superior. Presenta una planta trapezoïdal i l’espai interior es divideix en dos estances mitjançant un arc de diafragma. Aquesta torre es va restaurar l’any 1999 amb el projecte i direcció d’obra de l’arquitecta Vera Hofbauerová. L’objectiu de la intervenció del 2016 ha sigut la consolidació de les restes dels lluïts que es conserven als murs interiors de la citada torre, on destaca especialment la presència d’un grafit on es representa un vaixell. Al mur oest d’aquesta Torre, enfront de l’entrada, sobre el lluït medieval, es conserva part d’un

Figura 2. Interior de la Torre Major del Migdia després de la intervenció

Figura 3. Treballs de reintegració de l’orifici de la volta de l’aljub

Figura 4: Mur de tàpia, abans de la intervenció

M A INHARDT - 8 6 / d e se m b r e d e 2 0 1 6 esgrafiat on es representa una escena marítima de forma molt esquemàtica. La part principal del conjunt és la representació iconogràfica d’una galera monorrem, és a dir, amb només una filera de rems. La proa de l’embarcació es troba a l’esquerra mentre que a la dreta apareix el castell de popa. A més a més, a la part superior esquerra es localitza un cercle que representa el sol, pel que es pot deduir que l’embarcació està navegant en un dia assolellat i amb la mar en calma. Pel que fa a l’aljub del recinte superior, també es va construir en època feudal. Aquesta construcció s’atribueix als templers, que ocupen el Castell de Xivert des de l’any 12341, amb l’objectiu de la recollida i l’emmagatzemament d’aigua. Presenta una planta rectangular i està coberta mitjançant una volta de canó, situant-se les entrades d’aigua en la part superior dels paraments transversals. El brocal original, una obertura d’uns 80x150cm es localitzava al sud-est, encara que també s’observa una segona obertura, amb unes mesures de 55x74cm, practicada mitjançant l’extracció forçosa d’alguns carreus de la volta; segurament es tracta d’una adequació posterior, probablement d’època carlina. L’aljub està construït en aparell isòdom (filades horitzontals d’alçada regular i homogènia) de carreus, a excepció del sòl i la part inferior dels murs excavats a la roca. La primera intervenció realitzada a l’Aljub va consistir en un sondeig excavat l’any 2003 per la redacció del projecte de restauració del conjunt fortificat de Xivert, per Vera Hofbauerová. En segon lloc al 2005 es va realitzar una intervenció de neteja que va deixar a la llum, una escala possiblement moderna construïda amb carreus procedents de la capella. Posteriorment, l’any 2007 sota la direcció de Neus Arquer es va portar a terme l’excavació de tota la superfície interior de l’aljub. Aquesta intervenció va permetre documentar la solució constructiva que se li dóna al pis per tal d’evitar filtracions d’aigua, consistent en una capa de preparació a base de graves i per damunt d’aquesta una capa de morter de calç. Més tard es van consolidar els murs i es va condicionar el brocal. L’objectiu de la intervenció del 2016 en l’aljub ha sigut la reposició dels carreus de la volta extrets per obrir un orifici, possiblement per part dels carlins, per evitar el despreniment de la resta dels carreus de la volta i condicionar el desnivell que ocasiona aquest orifici a la plaça d’armes. Les edificacions adjacents a la Torre Taleca, en les que trobem els murs de tàpia objecte de la intervenció també es daten en època feudal. Aquest subsector forma part del que les fonts denominen espai de les cavallerisses i la cuina. Es tracten de diverses estances de diferents formes i

Figura 5: Mur de tàpia, després de la intervenció

dimensions, entre les que destaca una gran sala de planta rectangular amb una banqueta al sudoest i un pessebre adossat al parament nord-est. Es conserven els arrencaments dels arcs que possiblement sostindrien una coberta de volta. L’any 1998 l’arquitecta Vera Hofbauerová va redactar el projecte d’intervenció d’aquesta zona del recinte superior que es va portar a terme l’any 1999. Encara que aquesta zona està restaurada, ens trobem amb dos murs de tàpia que no es van consolidar. En aquests darrers anys, s’ha observat el ràpid deteriorament que estan patint a causa de l’erosió de la terra, per la qual cosa s’han consolidat en aquesta campanya. Un altre objectiu d’aquesta campanya és l’adequació per a la visita del públic d’aquestes estances,pel que s’han traslladat els carreus acumulats en aquest espai. Després de la realització dels estudis i la recollida de documentació sobre les estructures que es van a tractar, així com de l’anàlisi dels productes d’alteració i dels agents de degradació que els afecten, s’ha procedit a l’establiment de la proposta d’intervenció i la realització dels treballs directes. Pel que fa als lluïts dels murs del interior de la Torre Major del Migdia, en primer lloc s’han tret les restes de pols acumulada sobre la superfície amb una paletina, per després realitzar una neteja de la superfície amb aigua destil·lada aplicada amb cotonet. Posteriorment a la realització de la neteja s’ha comprovar l’existència per una banda de diferents tipus de morters: un morter de color blanc fet amb àrids de granulometria gruixuda que s’utilitza com a trava; un altre de color beix fet amb àrids més menuts que possiblement forma part de la crosta de les caixes i que també apareix a la part inferior de l’arc; i el lluït fet amb morter de calç molt fi, aplicat amb espàtules menudes, la marca de les quals es poden observar a la Figura 1. Per altra banda també s’han documentat restes de pintura de color roig aplicada en una fase posterior a la realització del grafit.

M A I NHA R D T - 8 6 / d e s e m b r e d e 2 0 1 6 Una vegada finalitzada la neteja, s’ha realitzat la consolidació de la superfície per evitar despreniments i s’han perfilat les zones conservades mitjançant l’aplicació de morter de calç hidràulica. També es netejà tota la superfície interior de la torre, i es van treure tots els objectes acumulats per facilitar la visita del públic. L’objectiu de la intervenció a l’aljub ha sigut la reintegració dels carreus extrets a l’extrem est de la volta. Per a l’actuació s’han utilitzat pedres recuperades dels enderrocs durant l’excavació travades amb morter de calç. Finalment s’ha cobert l’orifici de la plaça amb pedres i terra, fent una regularització del terreny. Pel que fa als dos murs de tàpia, després de l’eliminació de la vegetació i de la neteja de la superfície s’ha procedit a la coberta de la superfície per evitar la continuació de la degradació. S’ha protegit la superfície original amb un teixit geotèxtil, i s’han instal·lat unes fustes per a continuar amb l’aplicació de diferents capes de morter de calç. Per a les properes campanyes proposem la finalització dels treballs de conservació-restauració de les estructures conservades al recinte superior del Castell de Xivert, tenint en compte la conservació d’aquestes estructures així com facilitar la lectura per part dels visitants. Però el procés

de musealització necessita altres tasques com la instal·lació de panells informatius, la publicació de tríptics, la realització de visites guiades. I, especialment, el manteniment del recinte, amb la neteja de la brutícia, la reparació de les tanques, i l’eliminació de la vegetació. NOTA: 1

El castell de Xivert va passar a mans de l’Orde del Temple mitjançant un pacte de rendició, després de diverses donacions contradictòries entre 1169 i la definitiva en 1233.

M A INHARDT - 8 6 / d e se m b r e d e 2 0 1 6

CASTELL DE XIVERT I SANTA LLÚCIA. COMPARTINT EL NOSTRE PATRIMONI RAFAEL RONCHERA LORES

El fet de donar a conèixer el nostre patrimoni cultural a tots aquells que ens visiten, durant l’estiu, està canviant la imatge de deixadesa que, de vegades, oferia el nostre patrimoni. Açò s’està aconseguint gràcies a les tasques de recerca realitzades, any rere d’any, i que aporten noves dades al voltant de la nostra història. Unes aportacions que agraeixen tots els amants de la història i l’arqueologia, especialment aquells que destinen una part del seu temps de descans per a visitar els nostres llocs més emblemàtics. Els visitants acostumen a ressenyar que s’han quedat sorpresos al veure tot el que hi ha, a la vegada que es mostren agraïts per les explicacions i pel tracte que se’ls dispensa. Al Castell de Xivert, envoltat pel Parc Natural, els visitants poden fer un recorregut des de la prehistòria fins les etapes del carlisme, o endinsar-se des del mon ibèric al temps de la dominació musulmana. Les ordes militars del Temple i Montesa ens duen a l’edat mitjana i el feudalisme. Finalitzada la visita al Castell, ens dirigim a la Col·lecció museogràfica d’arqueologia on s’acaba de donar la informació mitjançant recursos audiovisuals, maquetes, vitrines i panells explicatius que, cada any, s’empren per a donar al visitant les

dades contrastades pel Servei d’arqueologia de la Diputació Provincial, de tots els jaciments que s’han anat incorporant al llarg dels darrers quatre anys: Diablets, Pastrana, Santa Llúcia o l’avenc del Depòsit. Durant aquest darrer estiu, més de 300 persones, de totes les edats, han gaudit, un cop més d’estes visites guiades pel Castell. En el cas de Santa Llúcia també ha sigut molt exitós i gratificant. La gent acudia de forma constant i nombrosa i tots quedaven meravellats del lloc, de les vistes, de la història que amaga el paratge, de les tasques arqueològiques i de la posada en valor de l’ermita, la torre medieval i tot el seu entorn. Aquest Bé d´Interés Cultural (BIC) anomenat Santa Llúcia, és un altre signe d’identitat d’aquestes terres. Aquest estiu han segut més de 2.000 persones les que han rebut les explicacions al llarg de les visites guiades realitzades. També hem comptat amb una xicoteta publicació editada per la Diputació per tal de donar a conèixer adequadament aquesta iniciativa cultural que s’està duent a terme gràcies a les Regidories de Cultura i recentment també la de Turisme. També col·labora l’associació d’empresaris d’Alcalà-Alcossebre. Es tracta de la primera iniciativa on col·labora el sector privat, un cop s’han adonat de la manca d’iniciatives adreçades al nostre ric patrimoni cultural i que ha de funcionar com a complement del turisme estival, així com per trencar amb l’estacionalitat i poder seguir potenciant la nostra indústria turística.

SERVEI D’ARQUEOLOGIA DE LA DIPUTACIÓ PROVINCIAL

M A I NHA R D T - 8 6 / d e s e m b r e d e 2 0 1 6

PRESENTACIÓN DE LA NUEVA ASOCIACIÓN XIVERT HISTÒRIC

MARÍA VIDAL SOSPEDRA (*)

Hoy queremos presentaros nuestra nueva Asociación XIVERT HISTÒRIC. Una Asociación que aunque ha sido constituida oficialmente este año 2016, ya había organizado y realizado diversas actividades, principalmente las Jornadas Templarías, de las que este año hemos organizado la tercera edición. Pasamos a explicar nuestras metas y la labor que queremos realizar en la misma, pretendemos recopilar información y divulgación de datos históricos, de nuestra población. Así mismo hemos puesto en marcha la solicitud para que todos los partidos políticos pidan oficialmente la rehabilitación de nuestro escudo y la adopción de nuestra bandera, firmando una declaración institucional . Según la investigación realizada por nuestros compañeros de la Asociación, en el libro de la Generalitat, así como en internet no se encuentran datos ni oficialmente se reconoce bandera alguna como distintivo de nuestra población. También nuestros compañeros han investigado sobre los símbolos y antigüedad de nuestra bandera, y hemos descubierto que en el Archivo de la Armería Real de Madrid se encuentra una bandera de Alcalà de Xivert entregada alrededor del año 1900 por un artista catalán. En breve esperamos poder realizar una conferencia con un experto en vexilología y heráldica, en la que se podrán explicar temas relacionados con la misma.

Por otra parte hablando sobre las Jornadas Templarías, este año hemos tenido el placer de contar con el Grupo de Recreación Medieval Oria Dauria de Soria. En el campamento que montaron explicaron como vivían cada día los monjes guerreros, como se preparaban para la batalla, como era su vestidura y armadura ya que habían

M A INHARDT - 8 6 / d e se m b r e d e 2 0 1 6 que soportar más de cuarenta kilos de peso de sus espaldas. También contamos con la participación del grupo a caballo Los Caballeros del Grial de Alcora, de la Asociación a Cavall de Alcalà-Alcossebre, que actuaron como auténticos caballeros. Miembros de nuestra Asociación, con la colaboración de Rafael Ronchera, realizaron un pequeño acto de la entrega de la Carta Pobla de la que este año se celebraba el 765 aniversario. Nuestros pequeños, como cada año, han colaborado con dibujos de nuestro Castillo de Xivert y han demostrado ser unos verdaderos artistas . También realizamos un pasacalle para motivar a los vecinos en su participación en las jornadas. En el acto colaboraron: el grupo Babakus, el Grupo de Bombos El Repiquet, el Grupo de Bombos de Castellón de la Plana y la Asociación Cultural Caballeros Templarios de Castellón. Durante las jornadas también se realizaron varias ponencias. Este año hemos contado con Griseda Carvajal , historiadora , José Ten miembro de la Asociación Espina Negra y quien suscribe este artículo. Finalizamos las Jornadas con una cena medieval en la que actuaron el grupo Menades de Irta y el grupo Babakus. Hemos de dar las gracias a nuestro Ayuntamiento, por su colaboración. Sin él no hubiera sido posible llevarlas a cabo. A todos los miembros de la Asociación Xivert Històric, así como a todos los grupos que han participado.

Aprovechamos la oportunidad para animaros a todos a quienes les apasione la historia a participar en esta asociación. En Facebook tenemos la cuenta Xivert Històric. Allí podéis mandar vuestros mensajes y os atenderemos encantados. (*) Presidenta de Xivert Històric

M A I NHA R D T - 8 6 / d e s e m b r e d e 2 0 1 6

ASOCIACION DONA GASPATXERA, DE AMAS DE CASA

MARÍA VIDAL SOSPEDRA (*)

Como comprobaréis los que ya conocéis esta Asociación ha habido un cambio en el nombre de la misma, sintiéndonos más identificadas con el nombre de DONA GASPATXERA, ya que a la misma pueden formar parte de ella tanto amas de casa como cualquier mujer aunque no sea ama de casa. Hace ya tiempo que no participábamos en esta revista y queremos explicaros un poco nuestra trayectoria en este periodo de ausencia. Recordaremos que durante estos últimos años hemos publicado los siguientes recetarios de cocina: Postres y Dulces, de pastas tradicionales, editado por la Diputación de Castellón. Recetas de Tomata de Penjar (2a edición), con la colaboración de la Associación de la Tomata de Penjar. Recetas de naranjas, mandarinas, limones y pomelos, con la colaboración de la cooperativa San Isidro. Recetas de la Abuela, de platos de la cocina gaspatxera, (2a edición). Recetas de Pastas de Almendra, editado por la Diputación de Castellón. Recetas de Melón y Sandia, con la colaboración de Hermanos Bruño SL, que presentamos, durante las Fiestas Patronales, en el día de la Dona Gaspatxera. Colaboramos el año pasado con el instituto en el proyecto europeo, efectuando un taller de cocina con los alumnos. También hemos colaborado en la visita e intercambio con la ciudad de Forcalquier (Francia). Colaboramos con el Ayuntamiento en ferias y distintos eventos, así como en el Taller de desayunos internacionales. Nuestra principal actividad se centra en la cocina y en la difusión de los productos de nuestro pueblo. También realizamos, durante todo el curso, clases de cocina impartida por cocineros profesionales. También hemos editado 3 libros de cocina de los talleres que realizamos.

Hacemos salidas por la provincia y este año hemos visitado Madrid para ver la representación del Rey León. Podéis visitar nuestro Blog de Cuina Gaspatxera, así como la página de Facebook Amas de Casa Alcalà de Xivert o Cuina gaspatxera. Como siempre contamos con la colaboración del Ayuntamiento y de nuestras socias. Si queréis alguno de nuestros recetarios podéis llamarnos al teléfono 691 495 077. Os deseamos Felices Fiestas y Año Nuevo. (*) Presidenta de Dona Gaspatxera

M A INHARDT - 8 6 / d e se m b r e d e 2 0 1 6

M A I NHA R D T - 8 6 / d e s e m b r e d e 2 0 1 6

GALERIA/ AVUI PRESENTEM: MARI CARMEN TRAVER “La il·lusió és el motor de l’èxit. Per a mi córrer no és solament córrer. No és guanyar a tots, és guanyar-te a tu mateix...”

REDACCIÓ

Aquestes breus reflexions són una petita aproximació a l’interessant i enriquidor relat que Mari Carmen Traver ens fa sobre la seua activitat esportiva, de com la viu i com la sent, a partir dels diferents continguts, que, des de “Mainhardt”, li hem plantejat: Dels seus inicis i de les seues motivacions “Perquè la glòria és el més gran, i només s’ha d’aspirar a la glòria o perdre’s pel camí, havent-ho donat tot. No s’hi val a no lluitar, no s’hi val a no sofrir, no s’hi val a no morir... Ja és hora de sofrir, ja és hora de lluitar, ja és hora de guanyar. Besa o mor.” Aquestes són les paraules que durant anys llig cada matí abans de sortir a entrenar. Per a mi l’esport sempre ha sigut molt important en la meua vida. Hi practico sempre que puc. Des de molt petita, sense gairebé cap motivació, havia practicat esport. M’ho han inculcat molt des de casa. A la meua família sempre els hi ha agradat molt. Hem estat molt vinculats a la pràctica esportiva. Abans d’iniciar-me a córrer havia practicat més la natació. El meu germà i jo sempre havíem nadat molt. Fins que unes vacances d’estiu, de fa molts

anys, els meus cosins anaven molt a córrer com a part d’entrenament per al futbol. I així va ser com vaig començar a córrer. Dels records amb valor afegit Els començaments eren més per terrenys d’asfalt i gimnàs. Per fi va arribar la meua primera eixida per muntanya!. Va ser gràcies a una amiga que em va animar molt a participar en la “Pujà a Santa Llúcia 2012”, on vaig fer el meu primer pòdium quedant 1a local i que recordaré sempre amb molta estima. I des d’ací va ser quan vaig començar a competir.

M A INHARDT - 8 6 / d e se m b r e d e 2 0 1 6 Uns dels pòdiums dels meus inicis que guardo amb molta il·lusió són en 2013, 3a sènior en la lliga de muntanyes de Castelló nord i 1a absoluta i local a la marxa senderista Serra d’Irta. També mencionar la meua 1a marató d’Espadà amb un 3r lloc i la marató i mitja del Penyagolosa amb un temps inesperat de 8 hores i 18 minuts de 2016. Les recordaré sempre a la meua memòria. Del sentit o del per què de la pràctica esportiva En quant als entrenaments intento fer sempre el que en aquell moment m’apeteix, surto sempre quan puc i intento adaptar-me depenent de l’objectiu de la temporada. Sempre gaudint al màxim del que faig. Fer esport per a mi no és un gran sacrifici quan es fa amb il·lusió, ganes i voluntat per a fer-ho. La il·lusió és el motor de l’èxit. Res mai no s’acaba si alguna cosa t’ho recorda. En els moments en què ens cal ser forts, la veritable força hem de buscar-la en la voluntat. Per a mi córrer no és solament córrer. No és guanyar a tots, és guanyar-te a tu mateix... De la muntanya, de sentiments i d’afectes La veritat que m’emociona quan sent la paraula “runner” i us preguntareu què té aquesta paraula que últimament està a la llum del dia. Doncs la veritat és que em sent “runner” en tots els sentits. Des de ben xicoteta he practicat esport, com he mencionat abans, ho porto a la sang i és que m’emociona aquesta paraula. Qui no ho ha fet mai no ho pot entendre, la muntanya és com la meua casa, hi practico cada dia perquè em fa sentir lliure i ser jo en tots els aspectes. Em somriu, m’entén i m’allibera. Em fa sentir lliure. M’agrada la muntanya, m’agrada sentir-la i somiar. És com somiar despert, te trau d’aquell pou que no té sortida. Em dóna forces quan no n’hi ha i m’agrada perquè ella et dóna forces per poder continuar. Tot un cúmul de sensacions que et corren per les venes mentre ho fas. M’encanta estar en ella perquè m’escolta, em comprèn, casi sempre em dóna la raó, sent el meu

cos, els meus enuigs, les meues victòries, les meues derrotes, em diu que seguisca endavant i que no mire enrere, que no em rendisca i que complisca els meus objectius i les meues metes; corro per ella i és tot tan xicotet al seu costat que m’aclapara; és sàvia, dolça i perillosa, seca les meues llàgrimes quan estic mal i gaudeix amb mi quan estic bé. Ella et posa tot el risc, els límits sols els pots posar tu. Creure que pots, creure en les teues possibilitats, creure en tu mateix i creure que tot és possible. I, d’agraïments A la meva família i a Javi, la meva parella, que m’han ensenyat a estimar la muntanya, els dono les GRÀCIES amb majúscules per estar amb mi en cada pas que dono, per guiar-me, pels valors que m’han inculcat i per donar-me tot el que necessito per construir la meua vida: el que sóc, és gràcies a ells.

M A I NHA R D T - 8 6 / d e s e m b r e d e 2 0 1 6

ENTREVISTA A GUILLERMO TIMONER OBRADOR

ANTONIO MIR MARQUÉS

Guillermo Timoner Obrador nació el 24 de marzo de 1926, en la localidad mallorquina de Felanitx. Fue el hijo mayor de Joan Timoner Juan y Margalida Obrador Obrador. Su primer oficio fue el de carpintero, aunque siempre fue muy aficionado al ciclismo. Su primera bicicleta costó 510 pesetas. Dinero que procedía de la venta de un cerdo que había sido adquirido en el mercado y engordado precisamente para su venta y poder así comprar una bicicleta de carreras a su gusto. Para poder competir por primera vez tuvo que mentir respecto a su edad. Guillermo parecía estar predestinado al ciclismo de alta competición ya que, una vez superada la adolescencia, presentaba apenas 45 pulsaciones por minuto en reposo, lo que le permitía recuperarse de inmediato, al estilo de otros triunfadores. Carrera deportiva Cuando se habla de ciclismo tras moto, se habla de Timoner como el más grande corredor en esta modalidad. Su primera victoria, como campeón de Baleares de Velocidad en pista, la obtuvo con 17 años y, su última victoria, en la que se proclamó Campeón de Europa en la categoría de Veteranos, fue en 1995 con 69 años. Decidió dedicarse al ciclismo en pista ya que era lo que más le gustaba, aunque también triunfaba en las pruebas de carretera. En Zaragoza, en el Critérium de los ases de 1957, venció a Bahamontes, Suarez, San Emeterio, Charly Gaul y otros grandes de la ruta. También ganó etapas en la Vuelta a Mallorca de 1947 (1) y 1948 (2). Ello viene a demostrar que Timoner, además del rey de la pista, era capaz de triunfar en cualquier terreno. Estuvo compitiendo ininterrumpidamente durante treinta años, desde 1941 hasta 1971. Se retiró tras su último título, obtenido en los mundiales de San Sebastián. En 1971 fue nombrado entrenador del equipo español de ciclismo en pista. Además de todo ello, Guillermo Timoner ha sido profeta en su tierra, pues en 1964 se le dedicó una calle en Felanitx, la ciudad donde vino al mundo, y al año siguiente se le dio así mismo el nombre de Guillem Timoner a una de las calles del municipio de Capdepera. Finalmente, en 1995, se puso su nombre al Polideportivo construido en Felanitx. Actualmente, vive en su villa natal rodeado de su familia y todos los trofeos conseguidos a lo largo de su vida. Palmarés A lo largo de su carrera profesional obtuvo un palmarés envidiable, en el que sobresalen sus seis títulos mundiales tras moto stayer (1955, 1959,

Guillermo Timoner y su esposa Francisca enseñando los trofeos

Guillermo Timoner, commemoración de su 90 aniversario

M A INHARDT - 8 6 / d e se m b r e d e 2 0 1 6 1960, 1962, 1964 y 1965). Consiguió además, dos medallas de plata en Campeonatos del Mundo -Copenhague (1956) y París (1958)-, tres Copas del Mundo (1960, 1963 y 1965), seis títulos del Gran Premio de las Naciones (1959, 1960, 1962, 1963, 1964 y 1966) y hasta 24 de Campeón de España en distintas modalidades, el último de ellos cuando tenía 58 años de edad, consiguiendo una velocidad media de 37.4 kilómetros por hora en un recorrido de 53.4 kilómetros. ¿Qué oficio tenían sus padres? Eran campesinos, tenían huertos, vacas y engordaban cerdos. Trabajaban las tierras a medias con los señores de las fincas. ¿A qué edad empezó a sentir afición por la bicicleta, y qué ciclistas admiraba en aquellas fechas? A los trece años, y mis ciclistas favoritos eran los hermanos Flaquer, Llompart, y Ribas, entre otros. ¿Cuál fue su primera carrera y en qué puesto se clasificó? En 1939, tuve que correr sin licencia porque no alcanzaba la edad reglamentaria. El premio fue un pollo y la carrera se celebró en S’Horta (Felanitx). ¿Pasó a formar parte de algún equipo o corría sin ningún tipo de ayuda? Mi primer equipo fue “Minaco”, aunque no contaba con ninguna ayuda. ¿Cuántos kilómetros entrenaba diariamente? Dependía de la forma en que me encontrara, pues a veces, por entrenar mucho uno no se encuentra mejor para disputar una prueba ¿A qué edad consiguió su primera licencia? Fue a los 15 años, en una farmacia que es donde se podía obtener la licencia como principiante. Para ello tuve que mentir al farmacéutico diciéndole que tenía 16 años. Al año siguiente al ir a sacar la licencia, el hombre me dijo que el año pasado ya tenía los dieciséis, tuve que decirle que le había mentido pues ahora es cuando tenía esta edad o sea 16 años. ¿Cuándo disputó su primer campeonato en pista? y ¿dónde? Fue en 1941, después de conseguir la licencia de principiante, decidí participar en el Campeonato de Baleares de velocidad que se celebraba

Guillermo Timoner en el velódrolmo de Anoeta. 12 de septiembre de 1965

Guillermo Timoner y Toni Mir durante la entrevista

en el velódromo de Palma “Tirador”. En aquel campeonato, participaron los corredores Gual, Capó, Salom, Flaquer, Canals y Martorell. Conseguí la victoria tras disputar la final con Salom. ¿En qué año disputó su primer campeonato de España?, ¿dónde tuvo lugar? y ¿cuál fue su clasificación? En 1945, con 18 años gané mi primer título de Campeón de España tras moto comercial en el velódromo de Tortosa. Fombellida quedó como subcampeón y Antonio Martin fue tercero. ¿Cuándo pudo disputar su primer título mundial?, ¿en qué país? y ¿cuál fue su clasificación? Fue en 1954 en Wuppertal (Alemania), no tenía entrenador oficial y todo lo tuve que arreglar sobre la marcha. Me clasifiqué en el sexto puesto, pero había aprendido mucho para volver a disputar una prueba de esta envergadura. ¿En qué año consiguió el primer Jersey ArcoIris como campeón del mundo? y ¿dónde se celebró este campeonato? En 1955, en el velódromo Vigorelli de Milán. En 2º lugar se clasifico W. Bucher de Suiza, siendo 3º Martino de Italia. ¿A quién obsequió su primer Jersey Arco-Iris? Sinceramente, aunque un italiano quiso comprármelo, le dije que por nada del mundo me separaba del autentico “maillot”, pues quería depositarlo a los pies de la Virgen de San Salvador en mi pueblo (Felanitx). En 1995, con 69 años, se proclamó Campeón de Europa en la categoría de Veteranos ¿cómo se preparó para afrontar esta prueba? Entrenaba según deseara el cuerpo, no por entrenar más te encuentras mejor. Por las mañanas solía realizar una o dos tandas de veinticuatro kilómetros, y por las tardes subía una o dos veces a San Salvador. Siempre según veía mi estado de forma. ¿Siguió montando en bicicleta? Sinceramente sí, entre otras cosas nunca había visto correr a Timoner por lo que tengo una bicicleta

M A I NHA R D T - 8 6 / d e s e m b r e d e 2 0 1 6 con un espejo delante y así he logrado poder verme como en mis mejores momentos. Además, considero que el cuidado continuo de mi forma física es obligatorio y tener una bicicleta estática me proporciona no depender del clima o el tiempo para hacerlo en la calle, con ella realizo 60 minutos diarios de entrenamiento. Por otro lado, un amigo me dijo que debería caminar más pues pronto no podría moverme ya que apenas salgo de casa. Escuche sus advertencias y, lo primero que hice fue medir la habitación, en la que paso la mayor parte del día, después pude comprobar que allí mismo podía realizar un estupendo ejercicio dando un paseo diario de 30 vueltas. Ello viene a suponer un recorrido superior a los 22 km mensuales, con lo cual no dejo de caminar y sigo entrenando con asiduidad, cosa que pide mi cuerpo diariamente. Desde estas páginas de Mainhardt, queremos agradecer la deferencia que ha tenido con nosotros al concedernos una charla tan agradable y que seguramente agradecerán todos nuestros lectores.

@ DE L’ASSOCIACIÓ: main.mainhardt@gmail.com

M A INHARDT - 8 6 / d e se m b r e d e 2 0 1 6

EL C.F. ALCALÀ 2016/17, TOT I EL FLUIX PRIMER TERÇ DEL CAMPIONAT EN PREFERENT, MEREIXIA MÉS REDACCIÓ Comentaris: GERARDO SALVADOR

Falta de concentració en moments claus, d’encert en uns altres i algun que altre error arbitral situen l’Alcalà en el penúltim lloc de la taula al concloure el primer terç del campionat de preferent. Classificació En ella podem observar el lloc que ocupa l’Alcalà en la taula i les referències numèriques respecte els dos equips capdavanters, el cuer i els que ocupen llocs per la meitat de la taula, entre ells un referent de la comarca com és el Benicarló.

EQUIP

PUNTS

ONDA

ACERO

BORRIANA

SAN PEDRO

ALBORAYA

BENICARLÓ

ALCALÀ

EL PUIG

Cròniques del primer terç del campionat (03.09.16) Alqueries, 2 – Alcalà, 4 Alcalà: Pepe, Brayan (Diego), Dario (Diop), David, Sergi, Xaler, Roy (Gerard), Gastón, Moha, Ximo, Obi. Gols: Obi, Gerard, Ximo i Diop Remuntada increïble. L’Alcalà clou la primera jornada com a líder de la Preferent L’Alcalà va iniciar el primer partit de la temporada 2016/17 dormit i, en finalitzar el primer temps, ja perdia 0-2. Semblava que el partit estava conclòs. Tanmateix, el segon temps fou completament diferent. L’Alcalà es va activar i, primer Obi i després Gerard, van posar taules al marcador. Als minuts finals, primer Ximo i després Diop, completaven una remuntada increïble. Bon inici!

(11.09.16) Alcalà, 3 – Vall d’Uixó, 3. Alcalà: Víctor, Brayan (Roy), Diop, David, Sergi, Xaler, Stephen (Diego), Gastón, Moha, Ximo, Obi (Gerard) Gols: Ximo, Gerard i un jugador de la Vall d’Uixó en pròpia porteria. Incidències: Expulsió de Xaler per dues targetes grogues. Partit de bogeria Un partit frenètic. L’Alcalà es va avançar en dues ocasions al marcador, mitjançant Ximo i un rival en pròpia porteria. La Vall d’Uixó, un equip seriós i perillós, a banda d’empatar en dues ocasions, va aconseguir ficar-se per endavant 2-3. Seria Gerard, al final, qui aconseguiria el 3-3 i rescataria un punt.

M A I NHA R D T - 8 6 / d e s e m b r e d e 2 0 1 6 (18.09.16) Nules, 3 – Alcalà, 3. Alcalà: Pepe, Diego, Diop, David, Sergi, Stephen (Brayan), Moha, Gastón, Ximo, Gerard, Obi. Gols: Diego, Ximo i Gerard. Empat en la muntanya russa Una segona part menys intensa priva l’Alcalà d’endur-se els tres punts, després d’un primer període molt complet. Molt ben endollats, els xivertins posaven un 0-2 amb gols de Diego i Ximo. Abans d’arribar el descans, els de Nules feien l’1-2. La segona part fou diferent. Els locals empataren i, poc després, posaven el 3-2. Poc abans del final, Gerard s’encarregava de signar el 3-3. (25.09.16) Alcalà, 1 – Roda, 2. Alcalà: Pepe, Diego, Diop, David (Stephen), Sergi, Xaler, Moha, Gastón, Ximo, Gerard, Obi. Gol: Gastón. Un poderós Roda remunta Bon inici de l’Alcalà, ja què als vint minuts anotava l’1-0. A partir d’aquest moment, el Roda, amb jugadors molt importants a les seues files, va començar a prendre el comandament de la situació. A l’inici del segon temps, va arribar l’empat. Poc abans del final, el Roda marcava de nou i, tot i tenir Gerard l’empat al seu abast a l’últim minut, els tres punts van volar del San Fernando.

(02.10.16) San Pedro A, 2 – Alcalà, 0 Alcalà: Víctor, Diego, Diop, David, Sergi (Roy), Xaler, Gastón (Stephan), Moha, Ximo (Gabi), Gerard, Obi (Brayan) Incidències: Expulsió de Javi (entrenador), amb dues targetes grogues. Victòria merescuda del San Pedro Un dolent inici de partit, amb autogol d’Obi i un segon gol grauer en els primers quinze minuts, condemna l’Alcalà i suposa la seua segona derrota consecutiva. Durant la segona part els xivertins intentaren remuntar, però no van tenir l’encert d’altres ocasions. I així, sense treure res positiu, va concloure el partit. (09.10.16) Alcalà, 0 – Castelló B, 0 Alcalà: Víctor, Diego (Jorge), Borja, David, Sergi, Brayan, Chaler, Stephen (Roy), Moha, Ximo (Gabi), Gerard. Tots dos equips s’estavellen amb la fusta Un bon partit, on qualsevol dels dos equips va poder endur-se el gat a l’aigua. Un baló al pal per part dels visitants, contestat amb un altre també al pal per part de Gerard, haurien pogut activar el marcador. Així, els de la Plana que arribaven al Sant Fernando invictes, aconseguiren marxar de la mateixa forma.

C.F. ALCALÀ de Preferent. Temporada 2016-17 D’esquerra a dreta. De peu. Javi i Óscar (entrenadors), Neus (quiromassatgista), Victor, Chemeka, Xaler, David, Borja, Obi i Gabi. Ajupits: Yazid, Stephen, Jorge, Sergi, Diego, Brayan, Gastón i Moha.

M A INHARDT - 8 6 / d e se m b r e d e 2 0 1 6 (16.10.16) Puçol, 5 – Alcalà, 0 Alcalà: Pepe, Diego (Jorge), Borja, David, Sergi (Gastón), Xaler, Chemeka, Brayan, Moha (Gabi), Ximo, Stephen (Roy) L’Alcalà encaixa un seriós càstig a Puçol L’Alcalà es va presentar amb baixes significatives a les seues files. Açò va propiciar que, al final dels 45 minuts, els locals ja guanyaren 3-0. A la segona part, més del mateix. L’Alcalà era incapaç de maquillar el resultat i, aquest, al final del partit, va reflectir un 5-0, un resultat més que exagerat pel que es va veure al camp. (23.10.16) Alcalà, 1 – Huracán Moncada, 4. Alcalà: Víctor, Diego (Roy), Borja (Stephen), Chemeka, Sergi, Brayan, Xaler (Gabi), David, Gastón, Jorge, Obi. Gol: Gastón. Incidències: Expulsió de Roy, amb targeta roja, una vegada conclòs el partit. Amarga derrota Els aficionats esperaven veure la primera victòria del seu equip en casa. Més quan, només iniciat el partit, Gastón arreplegava un rebuig i feia l’1-0. L’Huracán, que no donava cap sensació de perill, empatava poc després i, abans del descans, es posava per endavant. A la segona part, l’Alcalà va eixir fort; en dos contraatacs, però, els visitants posaven l’1-4 al marcador. Els seguidors locals van abandonar el camp comentant com, un dels pitjors equips que havia passat pel sant Fernando, s’enduia, i de quina forma, els tres punts. (29.10.16) El Puig , 4 – Alcalà, 4 Alcalà: Víctor, Brayan, Borja, Chemeka (Jorge), Sergi, David, Chaler, Gastón, Stephen (Diego), Moha (Yazid), Obi. Gols: Moha, Obi, Borja i Gastón. Partit boig no apte per a cardíacs L’Alcalà visitava el camp del cuer. Els seus aficionats, asseguts a les seues localitats, no podien creure el que estaven veient. Als quinze minuts, el seu equip, que encara no havia guanyat cap partit, anava endavant al marcador, 3-0. Així es va arribar al final dels primers quaranta-cinc minuts. A l’inici del segons temps, Moha feia el 3-1. Tres minuts després, els locals, el 4-1, que semblava definitiu. Tanmateix, l’Alcalà, a partir d’aqueix moment va prémer l’accelerador i, primer, Obi, després, Borja i, a l’últim minut, Gastón, van deixar el marcador amb l’empat a quatre.

(06.11.16) Alcalà, 1 – Acero, 2 Alcalà: Pepe, Diego, Borja, Chemeka (Gabi), Sergi, David, Chaler, Brayan, Moha (Jorge), Obi, Gastón (Stephen) Gols: Jorge. L’Alcalà desaprofita els seu avantatge El colíder de la categoria arribava amb tots els pronunciaments més favorables. L’Alcalà, però, amb un gran desgast d’urpes i ganes, va fer que, al final de la primera part, el marcador reflectira un 0-0. La sorpresa va arribar als 15 minuts del segon temps quan Jorge marcava per al locals (1-0). Aquest contratemps va encoratjar els visitants i, a l’eixida d’un córner, empataven. A falta de cinc minuts per al final i, en un error defensiu, feien l’1-2, un resultat injust, però definitiu. (13.11.16) Alcalà, 2 – Benicarló, 5 Alcalà: Pepe, Diego (Ximo), Borja, Chemeka, Sergi, David, Chaler (Roy), Brayan, Gastón (Moha), Obi, George (Jorge) Gols: Obi i Jorge. Incidències: Expulsió de Ximo, amb dues targetes grogues. Golejada exagerada En el derbi comarcal, els locals s’avançaren gràcies a un gol d’Obi; a partir d’aquest moment, però, el Benicarló va prendre les regnes del partit i, davant de la incapacitat dels locals, va aconseguir al final de la primera part un 1-4 al marcador. A l’inici del segon temps un nou gol dels cadufers castigava durament l’Alcalà. Prop del final, Jorge maquillava un resultat massa exagerat per al que es va veure al terreny de joc.

TAULA GOLEJADORS OBI GERARD XIMO GASTÓN JORGE DIOP DIEGO MOHA BORJA

3 3 3 3 2 1 1 1 1

WEB DE L’ASSOCIACIÓ: www.amicsdemainhardt.eu 33

M A I NHA R D T - 8 6 / d e s e m b r e d e 2 0 1 6

BENJAMÍ A DEL C.F. ALCALÀ REDACCIÓ El Benjamí A del C.F. Alcalà, que participa en la competició oficial: Benjamín Castellón, Grupo 1º, ha començat la temporada amb bones expectatives i aconseguint uns resultats que el fan estar en les primeres posicions de la classificació després de les vuit primeres jornades. Aquest equip el formen els següents jugadors - A la porteria: Jesús. - A la defensa: Marc, Carlos, Andriy, Alfred i Íker. - Al centre del camp: Ismail, Lluís, Jonathan, Unai i Antoni. - A la davantera: Miquel i Jaume. A la competició participen 16 equips: - Vuit equips de Catelló i un equip de les poblacions de Castelló, Villarreal, Vinaròs, Benicarló, Peníscola, Vilafamés, Cabanes, Torreblanca i Alcalà. Els resultats aconseguits per aquest equip de benjamins del C.F. Alcalà, al llarg de les vuit primeres jornades de la competició han segut els següents:

1r- Alcalà, 7 - Benicarló, 5 Gols: Unai (3), Carlos (1), Antoni (2) i Ismail (1). 2n- Futur Castelló, 2 - Alcalà, 7 Gols: Ismail (1), Antoni (2), Unai (1), Jonathan (1) i Lluís (1). 3r- Torresport de Castelló, 6 - Alcalà, 1 Gol: Antoni (1) 4t- Alcalà, 6 - San Lorenzo de Castelló, 4 Gols: Jonathan (1) i Antoni (5). 5é- United de Vinaròs, 1 - Alcalà, 6 Gols: Antoni (2), Ismail (1), Lluís (2) i Jonathan (1). 6é- Alcalà, 4 - Ripollés de Castelló, 1 Gols: Unai (2) i Antoni (2). 7é- Peníscola, 1 - Alcalà, 7 Gols: Ismail (1), Antoni (4), Unai (1) i Miquel (1). 8é- Alcalà, 3 - Cabanes, 3 Gols: Unai (1) i Antoni (2). Golejadors: Antoni - 20 gols Unai - 8 gols Ismail - 5 gols Lluís - 3 gols

Jonathan - 3 gols Carlos - 1 gol Miquel - 1 gol

Benjamí A del C.F. ALCALÀ. Temporada 2016-17 D’esquerra a dreta. De peu. Javi (entrenador), Jesús, Lluís, Unai, Íker, Carlos, Johathan, Ismail i Chemeka (2n entrenador). Agenollats: Andriy, Marc, Antoni, Alfred, Jaume i Miquel.

M A INHARDT - 8 6 / d e se m b r e d e 2 0 1 6

TEMPS DE RECORD. TEMPS DE FUTBOL

Joaquín Arnau, Carlos Vinuesa i Tomás Vinuesa històrics jugadors del C.F. ALCALÀ

M A I NHA R D T - 8 6 / d e s e m b r e d e 2 0 1 6

ENTREVISTA A PEDRO BARCELÓ SOUMAIYA EL HAMRI Pedro Barceló (Vinaròs, 1950) es Doctor en Historia Antigua de Grecia y Roma por las Universidades de Freiburg y Eichstätt y Doctor honoris causa de la Universidad Jaime I de Castellón (2006). Su primera tesis doctoral en la Universidad de Freiburg (1980) trata sobre “La Política exterior del Imperio Romano durante la dinastía de Constantino el Grande” y, la segunda, en la Universidad de Eichstätt (1986), sobre las “Relaciones de Cartago con la Península Ibérica”. A lo largo de su amplia, dilatada y brillante carrera docente e investigadora ha puesto de manifiesto su gran dominio del griego, latín, alemán, francés e inglés. Ha sido catedrático en las universidades de Freiburg, Heidelberg, Eichstätt-Ingolstadt, Augsburgo, Erfurt, Madrid (Carlos III) y, hasta su jubilación, en Potsdam (Berlín). Y ha impartido docencia en Pretoria, València y París. Ha dado conferencies en Roma, Nápoles, Zúrich, Zaragoza, Johannesburgo, Pretoria, Ciudad del Cabo, Sofía, Madrid, Nancy, Barcelona, Paris, Sevilla, Berlín, Macerata, Murcia, Múnich, València, Maguncia… Tiene publicados más de veinte libros -algunos traducidos a diversos idiomas y otros como libros de texto- y, más de cien artículos, en revistas especializadas de todo el mundo. Así mismo, es autor del texto de la obra “Lisístrata” que en junio de 2003 el músico Carles Santos estrenó en Sagunto. Libros publicados: -“Roms auswärtige Beziehungen unter der Constantinischen Dynastie” -“Karthago und die Iberische Halbinsel vor den Barkiden” “Christen und Heiden in Staat und Gesellschaft des zweiten bis vierten Jahrhunderts” (con Gunther Gottlieb) -“Basileia, Monarchia, Tyrannis”, -“Hannibal” -“Aníbal de Cartago” -“Hannibal. Stratege und Staatsmann” -“Constantius II und seine Zeit. Die Anfänge des Staatskirchentums” -“Kleine griechische Geschichte” “Kleine römische Geschichte” -“Alexander der Große” -“Historia de la Hispania romana” -“Das Römische Reich im religiösen Wandel der Spätantike. Kaiser und Bischöfe im Widerstreit” -“Historia del pensamiento político griego: teoría y praxis” -“Breve historia política de la Grecia clásica” (Los dos últimos con David Hernández de la Fuente).

Fue codirector del Grupo Europeo de Investigación Histórica Potestas considerado en su día uno de los cinco proyectos pioneros de investigación histórica a nivel europeo. Es miembro de la Real Academia Española de Historia desde diciembre de 1995; Premio Heisenberg y Alè Vinarossenc 2002, galardón que concede la Fundación Caixa Vinaròs. De Alemania, su país de acogida, ¿qué experiencias o vivencias tiene bien presentes? Muchísimas. La formación de mi familia, la experiencia de una dilatada vida profesional que he podido ejercer en un buen número de centros de investigación y docencia no sólo en el país donde resido, sino en otros países por igual. En Alemania es donde aprendí a adscribirme incondicionalmente a una cultura del esfuerzo que gravita en torno a la dedicación y al rendimiento, donde nada importa de dónde uno es, sino lo que uno es. Sólo decir para contrastarlo con el endogámico regionalismo y localismo del mundo universitario español que en la universidad de Potsdam, mi último destino académico, entre los catedráticos y profesores de mi especialidad no había ninguno que procediera de la ciudad o de la región, ni del estado federal donde se ubica dicha universidad. Éramos todos verdaderos forasteros, un cuerpo académico bastante internacional y elegido exclusivamente por criterios científicos, hecho que nos confería una autonomía intelectual enorme, libre de compromisos fomentados por el amiguismo y

M A INHARDT - 8 6 / d e se m b r e d e 2 0 1 6 nepotismo. ¿Nos podemos imaginar nosotros a un andaluz explicando en Valencia o Barcelona la historia de estas regiones? ¿Cómo nació su interés por la historia antigua? Empieza todo con una afición innata y un reto personal. Cuando inicié mis estudios en la universidad de Freiburg, la historia de la Antigüedad clásica se consideraba como una de las asignaturas duras, de las más exigentes, lo que no tardó en ponerse en evidencia. Pero, ante todo, debo reconocer la crucial influencia que ejercieron sobre mí los trabajos de Peter Brown, historiador irlandés, socializado en Oxford y afincado en Princeton, en USA, considerado actualmente como el mayor experto de la materia a nivel mundial. Me fascinó su especial enfoque de entender la historia de la Antigüedad Tardía como foco receptor y generador de ideas y formas de vida que condicionan hasta hoy nuestra existencia. Ha sido probablemente la mayor satisfacción de mi trayectoria profesional haber logrado conocer personalmente a este eminente sabio, trabando una estrecha amistad con él, lo que me enorgullece enormemente y haber publicado recientemente un libro sobre la transformación religiosa del mundo antiguo a instancias suyas que además ha tenido la deferencia de prologar. ¿Qué consejos daría a un estudiante para conseguir ser un buen historiador y para pensar como tal? Ante todo concienciarse acerca de la importancia de las múltiples lecturas que requiere el estudio de la materia. Quien no esté dispuesto a dedicar diariamente muchas horas a leer e investigar, no llegará nunca muy lejos en su cometido. Por otra parte es ineludible el conocimiento de idiomas, tres o cuatro por lo menos. Y también es importante ser extremadamente ávido con todo lo que sucede a nuestro alrededor. Una buena dosis de curiosidad es un excelente bagaje antropológico, indispensable para el día a día de cualquier historiador. ¿Se ha visto en algún momento como un detective que investiga en las fuentes primarias? No sólo en algún momento, sino constantemente. La base de toda actividad científica del historiador es la lectura e interpretación de las fuentes históricas primarias, lo que en el mundo científico se designa a través del término alemán de Quellenkritik. Por eso es vital conocer idiomas para leerlas en su versión original. Hace tiempo en un podio de Vinaròs un conferenciante sentado a mi lado explicó la abstrusa idea de que la división teológica en el Islam entre chiitas y sunitas se debía a Alejandro Magno. Cuando le pregunté cuál era la base documental que le permitía expresar semejante disparate me contestó, muy convencido de ello, que lo había leído en un libro publicado por un periodista sancta simplicitas! Dicho señor no tenía ni idea de lo que significan las fuentes primarias para la historia. A los que operan así suelo llamarlos los historiadores, título que desde luego no merecen, de la irrelevancia. Volviendo

al tema: las fuentes primarias son el punto de partida y destino de todo aquel que se precie de ser historiador, son lo que para Martín Lutero fuera la Biblia como punto de partida y fuente de inspiración de su ímpetu investigador y religioso. Si la historia trata de aquello que sucedió, ¿de qué se ha de debatir o qué debe analizarse? La investigación histórica se centra siempre en lo que ya ha sucedido. Pretende esbozar un panorama relativamente completo y fidedigno del pretérito clarificando sus estructuras básicas y líneas de trasmisión para extraer de este análisis lecciones para el presente y el futuro. ¿Qué valores nos aporta la reflexión o el pensamiento histórico? Ante todo nos enseña el complejo entramado de acciones, ideas, comportamientos y situaciones que configuran el porqué de determinados hechos han acontecido de la manera que han sucedido. También nos permite analizar y comprender la naturaleza humana, sus virtudes y despropósitos, su grandeza y su miseria, su capacidad de generar grandes proyectos y sus manifiestas limitaciones. En el mejor de los casos la observación sistemática de determinados procesos históricos nos puede ayudar si no a mejorar el mundo, si por lo menos a evitar cometer errores ya cometidos en el pasado.

M A I NHA R D T - 8 6 / d e s e m b r e d e 2 0 1 6 Entre la extensa obra publicada, ¿de cuál se siente especialmente orgulloso? Sin duda alguna del libro que publiqué en 2013, a instancias de mi admirado colega Peter Brown, en Regensburg y en lengua alemana, “Das Römische Reich im religiösen Wandel der Spätantike. Kaiser und Bischöfe im Widerstreit”, Editorial Friedrich Pustet que, por cierto, está actualmente en trance de ser traducido al español. A Pedro Barceló se le reconoce y valora, entre otras muchísimas cosas, el saber y la capacidad para conseguir que sus publicaciones hayan conciliado los intereses de los historiadores y de cualquier persona interesada en la materia; es decir, desde el respeto al rigor científico, sus contenidos son accesibles a cualquier lector. ¿Cuál ha sido su secreto? El intelectual griego Tucídides padre de la historiografía crítica ya apuntaba con gran agudeza mental que, si uno tenía una brillante idea, pero no era capaz de comunicarla a otra persona, era mejor que no la hubiera tenido. Esta aseveración para mí personalmente fue y sigue siendo paradigmática y decisiva al mismo tiempo. Siempre procuré explicar los resultados de mis indagaciones de la manera más sencilla posible, esto se lo debo sin duda al ateniense Tucídides, mi lejano maestro. Es más su mérito que el mío propio. ¿En qué medida Grecia es la base cultural de Europa? A través de ella, ¿hubo otras influencias del mundo antiguo? Porque son los griegos los que nos enseñaron a pensar, a expresarnos en un lenguaje inteligible, a argumentar a través de parámetros racionales. A ellos debemos nuestras nociones sobre política, técnica, lógica religión, ciencias, filosofía y manera de entender nuestro mundo y el cosmos, el universo. Sin duda hay mucha sabiduría oriental en su pensamiento y esquemas de actuar. Pero ante todo son ellos los que a partir del siglo VIII antes de nuestra era iluminan el escenario histórico del mundo mediterráneo, hasta entonces bastante oscuro por cierto, con tanta intensidad que aún hoy en día podemos percibir el eco de estos rayos de luz que emergen en época homérica y se prodigan a través de los siglos. Se considera que la derrota de Cartago y la victoria de Roma son dos hitos que marcaron el destino de Europa e iluminan el mundo que hoy conocemos. ¿Cómo hemos de entenderlo? Con la imposición del sistema político romano tras la derrota de Cartago se crea una plataforma unitaria amalgamada por una lengua, una jurisprudencia, una moneda y formas de vida comunes que preludiarán lo que hoy en día llamamos globalización del mundo. Esto no es nada característico de nuestra época actual, sino que ya existió en la Antigüedad. Alejandro Magno y Roma fueron sus valedores y al mismo tiempo sus agentes de trasmisión por las que transitaron las grandes caravanas del pensamiento político

imperial, preludio de la Europa moderna, así como las corrientes intelectuales, estoicismo, y religiosas, cristianismo, que cambiaron la faz del mundo antiguo, creando lazos de continuidad que perduran hasta nuestros días. A través de algunas publicaciones nos ha ido ofreciendo una cuidada y rigurosa biografía de la carrera vital de Aníbal, un personaje muy complejo. ¿Qué relación se ha ido tejiendo entre el investigador y el personaje? La relación es mucha más distanciada de lo que a primera vista pudiera parecer. Cuando el historiador se deja llevar por la parcialidad no llegará a buen fin en su cometido. Sin duda hay que poner pasión al momento de acometer una biografía histórica, pero nunca podemos dejarnos llevar por nuestros afectos. En el caso de Aníbal creo haber sido bastante imparcial al intentar explicar las vicisitudes del personaje y de su entorno. La finalidad de una biografía es en el fondo dilucidar a través de ella las líneas maestras de la época en las que se inserta el personaje en cuestión. ¿Aprendió Roma alguna cosa de Aníbal? ¿Qué podemos aprender nosotros? La conclusión que saca Roma del caso Aníbal redundará en la destrucción de Cartago: así de simple y radical. En lo que nos concierne a nosotros, vemos la figura de Aníbal envuelta en

M A INHARDT - 8 6 / d e se m b r e d e 2 0 1 6 un entramado de gran complejidad, pleno de paradojas. Un gran talento político y militar que se desperdicia por no poder concluir exitosamente sus objetivos, un notable personaje fracasado pero que a pesar de eso no deja de cautivar a la posteridad, un modelo de audacia y temeridad. Usted ha sido miembro del equipo asesor del Gobierno alemán. En él destaca una dirigente como la señora Merkel que, tanto en su país como en el resto de Europa, genera opiniones contrapuestas, incluso entre sus partidarios. Teniendo en cuenta el conocimiento y la experiencia vivida como asesor, ¿qué valores destacaría en la Presidenta del Gobierno de Alemania? El principal defecto de la señora Merkel es la ausencia en su comportamiento político de la noción de Estado y de la Historia en su compleja totalidad. Es una persona que actúa con poco sentido estratégico, adoptando frecuentemente medidas tácticas. Estas pueden ser útiles a corto plazo, a largo plazo pueden derivar en una hipoteca difícil de rescatar. En general cuando leo lo que de ella se dice en la prensa española casi no puedo contener una sonrisa. El desconocimiento de su actuación política en España es enorme. La imagen que se ha generado aquí sobre ella no tiene nada que ver con la realidad. Lo más criticable de su actuación a mi modo de ver es su notable indecisión ante temas cruciales como por ejemplo las relaciones con Turquía o Rusia o su tendencia a no comprometerse demasiado con nada y dejar un amplio margen a la indecisión y ambigüedad. Sus seguidores alaban su flexibilidad, para mi es simplemente falta de opinión propia que desde luego debe tener y seguro que tiene, pero raras veces exterioriza. Por otra parte hay que resaltar su intachable comportamiento en temas relacionados con la honestidad, corrupción u otros. Ya quisiéramos en España tener muchos más políticos libres de esta clase de sospechas. La señora Merkel no ambiciona ni dinero ni bienes materiales, lo que más le atrae es el poder. Y aquí es donde ella desarrolla su gran capacidad creativa para adquirirlo y administrarlo, controlando su partido y una gran parte de la opinión pública que le es fielmente adicta, ensalzando sus indudables logros y haciendo la vista gorda antes sus evidentes fracasos. ¿Cómo ve el actual momento político europeo? Realmente, ¿avanzamos? O, ¿retrocedemos? Creo que Europa está actualmente sumergida en una fase de activismo estéril y de forma paralela de desconcierto político, lo que no quiere decir que la crisis de las Instituciones comunitarias sea tan grande como la pintan los medios de comunicación. Quien conoce la historia europea sabe muy bien que hemos pasado por momentos bastante peores que los actuales. Por cierto Gran Bretaña es un buen barómetro para medir la temperatura europea. Después de decidir la salida de Europa, los británicos empiezan a percatarse de lo que van

a perder con ello y oscilan entre el histerismo y la desesperación. El último capítulo de este drama aún no está escrito. ¿Cómo valora la crisis de la socialdemocracia y la irrupción de las nuevas fuerzas políticas? ¿Entiende que hay alguna relación entre aquella crisis y la falta de respuestas eficaces en asuntos tan sensibles como la inmigración, la pobreza infantil, el paro…? La crisis de los partidos socialdemócratas europeos es verdaderamente preocupante, no sólo en España, sino en toda Europa. Una de sus principales causas es haber sido desplazados del centro político que ocupan ahora fuerzas derechistas o radicales. También tienen que pelear con una extrema izquierda que por resentimiento tiene como meta su debilitamiento. En Alemania no gobernaría la Señora Merkel, si la izquierda comunista hubiera apoyado a la socialdemocracia y a los verdes, pues los tres juntos conformarían la mayoría parlamentaria. Visto de cerca en España pasa algo similar. ¿Se puede afirmar que el programa Erasmus es vital para hacer más Europa? ¿En qué medida? Sin duda alguna se ha convertido en el mayor mercado matrimonial a nivel europeo. Esto en si ya es bastante esperanzador. Respecto a su incidencia como factor alentador de la unidad europea, aún es prematuro enjuiciarlo, pues éste es un proceso de larga duración que no se puede medir a metros o centímetros. ¿Podemos descubrir alguna lección del mundo antiguo que nos aporte luces o sea motivo de reflexión para superar la situación actual? Lo que el mundo antiguo en sus múltiples y diferentes facetas de su puesta en evidencia nos enseña es que todo lo verdaderamente grande que sucede se debe al hombre, al factor humano en sus diferentes manifestaciones, sean éstas producto del esfuerzo colectivo o individual. Sería conveniente no olvidar esta lección. Ni los ordenadores ni las máquinas por sofisticadas que sean nos salvarán. En consecuencia hay que invertir en las personas, este es el mayor capital del futuro. Sabemos que continúa con su actividad de investigación. Y consideramos que desde su ámbito de trabajo también ha contribuido y contribuye a construir Europa. Concretamente, ¿qué está haciendo en la actualidad? o ¿qué tiene previsto para a un futuro inmediato? Estoy escribiendo actualmente un tratado de antropología sobre las sociedades de la Antigüedad teniendo siempre el mundo moderno como punto de referencia y término de comparación al mismo tiempo. Se trata del estudio más amplio y ambicioso que he concebido hasta ahora. El tiempo dirá si logrará llegar a buen puerto.

M A I NHA R D T - 8 6 / d e s e m b r e d e 2 0 1 6

1a TROBADA D’ENTITATS CULTURALS DEL MAESTRAT DECLARACIÓ DE XERT Les associacions culturals del Maestrat, reunides a Xert el mes de setembre de 2016, en el marc de la 1a Trobada d’Entitats Culturals del Maestrat, manifesten: EL MAESTRAT 1) Que el Maestrat, comarca valenciana històrica i terra de cruïlla enclavada en la històrica diòcesi de Tortosa perviu actualment sense cap reconeixement legal i sense cap infraestructura administrativa comarcal que facilite el treball voluntari de les associacions culturals de cadascun del pobles del Maestrat. 2) Que el Maestrat, malgrat estar ubicat en una posició geoestratègica important a mig camí de les grans ciutats de València i de Barcelona, és un territori amb un dèficit d’infraestructures a tots els nivells que comporta una falta de vertebració interna i amb disfuncions a l’hora de coordinar les accions de cada localitat estratègicament i projectar-les com a comarca. DE LA NECESSITAT D’UN MARC COMARCAL 3) Que cal reforçar l’àmbit comarcal com a marc natural de col·laboració i de difusió de les activitats culturals dels pobles del Maestrat per tal d’afavorir el desenvolupament del territori. 4) Que cal treballar de forma conjunta per donar a les activitats de les associacions locals repercussió comarcal i fomentar des de la societat civil la consciència de comarca i de pertinença al territori històric del Maestrat, que suposa l’assumpció de la pertinença a un col·lectiu cultural més ampli. DE LA CREACIÓ D’UNA COORDINADORA D’ENTITATS CULTURALS DEL MAESTRAT 5) Que s’acorda constituir una Coordinadora d’Entitats Culturals del Maestrat que agruparà i coordinarà les associacions locals de tot l’àmbit territorial del Maestrat de manera immediata a través de les xarxes socials i amb una trobada que inicialment tindrà una periodicitat anual. 6) Que la Coordinadora d’Entitats Culturals del Maestrat acollirà les associacions i entitats que treballen per la cultura del Maestrat de manera proactiva i/o específica, i s’acolliran aquelles que no han participat de la Primera Trobada d’Entitats del Maestrat i que comparteixen objectius i finalitats . 7) Que la finalitat de la Coordinadora d’Entitats Culturals del Maestrat és estudiar, divulgar i defensar la cultura del Maestrat i al Maestrat en totes les seues formes i continguts, sense restriccions ni ideologies i amb especial rellevància pels productes

culturals moderns, defensant tot allò que dóna identitat i uneix com a comarca, especialment la llengua, la història, la natura, l’art i l’etnologia. DE L’ADMINISTRACIÓ PÚBLICA 8) Que cal el compromís de les administracions públiques amb competències en el territori per crear i ampliar les existents, en el marc de la comarca, infraestructures culturals, circuits d’activitats, línies econòmiques d’ajuda i de suport institucional per al lliure desenvolupament de les activitats de cada associació i de la mateixa Coordinadora d’Entitats Culturals del Maestrat. 9) Que cal el compromís de les administracions públiques amb competències en el territori per defensar tot el que conforma el patrimoni cultural del Maestrat, tant la llengua, la història, la natura, l’art, l’etnologia o la cultura moderna i, en general, tot allò que és propi del territori del Maestrat, com un valor a estudiar, fomentar, mantenir, recolzar i divulgar com a producte de futur, que dóna identitat com a comarca i que cal preservar i potenciar modernament en cadascuna de les poblacions i en el Maestrat en general.

M A INHARDT - 8 6 / d e se m b r e d e 2 0 1 6 DE LES RELACIONS AMB ALTRES ENTITATS I ALTRES XARXES D’ENTITAT 10) Que es facilitarà la relació amb altres entitats del Maestrat, de les comarques veïnes, dels territoris de cruïlla i d’altres àmbits amb plantejaments i objectius semblants, a fi d’establir relacions d’ajuda, d’intercanvi i de coneixement mutu, que permeta el desenvolupament del Maestrat i dels territoris afins. Les entitats culturals del Maestrat presents en la Primera trobada d’entitats del Maestrat celebrada a Xert el passat mes de setembre de 2016 han estat: 1) L’Assegador d’Albocàsser 2) Associació d’Amics de Mainhardt d’Alcalà de Xivert 3) Les 4 denes d’Ares del Maestrat 4) La Rabera Eclèctica d’Ares del Maestrat 5) Fundació Carles Salvador 6) Associació Cultural Aigua Clara de Benassal 7) Grup de Recuperació de la Memòria Històrica (GRMH) de Benassal 8) Associació Cultural Alambor de Benicarló 9) Associació Cultural Pere de Thous de Benicarló 10) Centre de Cultura Pere de Balaguer de Càlig

11) Associació Cultural Canetana ‘lo suabe’ de Canet lo Roig 12) Associació pro-restauració ermita sant Sebastià de Cervera del Maestrat 13) Associació Janenca de Cultura de La Jana 14) Associació Cultural Serra de Biarach de la Serratella 15) Associació Cultural Tossal Gros de les Coves de Vinromà 16) Maestrat Viu. Col·lectiu en defensa de la llengua i la cultura 17) Centre d’Estudis del Maestrat 18) Grup d’Estudis “Rossell 750 Aniversari” de Rossell 19) Associació de Jordiencs Absents de Sant Jordi del Maestrat 20) Associació Cultural “La Tella” de Sant Mateu 21) Grup de Catalogació “Los Taulons” de Sant Rafel del Riu 22) Amics de la Valltorta-Gassulla de Tírig 23) Comissió del Patrimoni de Vilanova d’Alcolea 24) Associació Cultural Jaume I de Vinaròs 25) Associació Cultural Font de l’Albi de Xert

TEMPS DE RECORD

Festa de Santa Llúcia de 1964. D’esquerra a dreta: Maria, Tere, Ester, Ximo, Sole, Conxín i Carme

M A I NHA R D T - 8 6 / d e s e m b r e d e 2 0 1 6

PROGRAMA DE FIESTAS POR LA PROCLAMACIÓN DE DOÑA ISABEL 2a COMO REINA CONSTITUCIONAL DE ESPAÑA El Ayuntamiento de esta villa ha dispuesto solemnizar dicho acto del modo siguiente:

Día 1° de diciembre Convocado el pueblo, el clero y autoridad militar para que concurran a la Casa Consistorial, a las diez de la mañana, se verá colocado en la fachada el retrato de Su Majestad bajo de dosel y los balcones con colgaduras, desde luego se ordenará la comitiva en esta forma. Romperá la marcha un personaje vestido a lo musulmán con alfanje en mano y dos reyes de armas que cuidarán del ordenamiento. Seguirán al musulmán cuatro gastadores y en defecto de éstos, cuatro cazadores de Saboya. A éstos seguirán el pueblo en dos filas y entre éstos irá la música, tras de ésta una danza de volantes y juego de palillos, seguirán a la danza las doce tribus de Israel colocados de diez en diez pasos entre filas que formará el pueblo, seguirá a éste los oficiales de la guarnición, los esclaustrados, el clero parroquial y el Ayuntamiento, por su orden, presidiendo la comitiva el regidor 1° que llevará el pendón de villa y a la izquierda, el Alcalde 1°, y a uno y otro lado, dos reyes de armas cerrando la comitiva, un piquete de infantería del ejército, dirigiéndose todos a la plaza de la Constitución. En la plaza de la Constitución habrá un tablado frente a la lápida y al lado de ésta estará colocado el retrato de Su Majestad bajo dosel. Llegada la comitiva a la plaza, subirán al tablado los cuatro reyes de armas, el señor regidor 1°, el señor presidente y el secretario del Ayuntamiento, colocados los reyes de armas en los ángulos del tablado donde frente al público dirán: “Silencio, silencio, silencio. Atención, atención, atención. Oíd, oíd, oíd”, y habiendo prestado atención el concurso, dirá el señor regidor 1° en alta voz: “Castilla y Alcalá de Chivert, por la reyna constitucional doña Isabel 2a, que Dios guarde”, levantando inmediatamente el pendón de villa. El regidor 1° repetirá otras dos veces las mismas palabras, levantando el pendón en cada una de ellas. Seguidamente dirá: “Viva la reyna constitucional”, los reyes de armas con el pueblo contestarán: “Viva”. Regidor: “Viva la constitución”, reyes y pueblo: “Viva”. En medio de las aclamaciones públicas, las campanas principiarán vuelo general, la música tocará y los danzantes bailarán delante del tablero y a la conclusión del baile, darán vivas a la reyna.

Isabel II, niña, oli de Vicente López que es troba al Museu Romàntic de Madrid

Concluida la ceremonia en la plaza de la Constitución seguirá la procesión cívica por las calles de San Juan, y Peso a la plaza del Pla, en donde se repetirá el mismo acto en el tablado adornado que habrá al efecto, junto a la casa de Faustino Ebrí. Desde la plaza del Pla continuará la comitiva por la calle de San Fernando a la plaza del Mercado y el en (sic) adornado tablado que habrá junto a la casa de José Boix se volverá a repetir el acto de la proclamación. Continuará la procesión por las calles de Caballeros, Fuente, plaza de la Constitución y calle de la Cárcel a la Casa Consistorial, y llegado a ella saldrá al balcón el señor Presidente, el señor Regidor 1° con el pendón, y los reyes de armas, dará los vivas a la constitución y a la Reyna, colocando después el pendón al lado del retrato de

M A INHARDT - 8 6 / d e se m b r e d e 2 0 1 6 Su Majestad, guardados ambos por dos centinelas, y hecho se dará el acto por concluido. Al medio día se repetirá el vuelo de campanas y el Ayuntamiento dará un rancho a la tropa y una abundante comida a los pobres de la población. Por la tarde habrá música y baile de damas a la casa de Ayuntamiento, y al anochecer el toque de las campanas retirarán el pendón de villa y retrato de Su Majestad. Por la noche habrá iluminación general. Día 2 Se correrá un toro y por la tarde una comisión del Ayuntamiento y el señor Ecónomo visitarán a todos los enfermos pobres dándoles una limosna para el puchero del siguiente día 3. Se repetirá el vuelo de campanas a las horas acostumbradas y la iluminación por la noche. Día 3 Convocado el pueblo pasará el Ayuntamiento a la iglesia parroquial a oír la misa mayor y sermón alegórico que predicará el señor Ecónomo, y concluida la misa se cantará solemnemente el Te Deum en acción de gracias.

Se repetirá el vuelo general de campanas e iluminación. A los danzantes se les abonarán los jornales desde el primer día de ensayo, se les dará una comida el día de la proclamación y se les regalará a cada uno un par de alpargatas y la cinta correspondiente a su vestido. Igual obsequio se hará a los sujetos que se vistan de tribu. A los músicos se les obsequiará con una comida o refresco, caso que no admitan el pago del trabajo. Para acudir a los gastos y demás arriba mentados se dará orden a los comisionados nombrados que dispongan de la cantidad de cuatro mil quinientos reales de vellón. Alcalá de Chivert, 24 noviembre 1843. Por acuerdo del Ayuntamiento = Gregorio Zaragozá (Tret del manuscrit titulat Varios apuntes de Eliseo Cucala Larrosa, pàg. 121-125) Aquest article havia estat publicat al Butlletí d’informació bibliogràfica i cultural de la Biblioteca d’Alcalà.

@ DE L’ASSOCIACIÓ: main.mainhardt@gmail.com 43

M A I NHA R D T - 8 6 / d e s e m b r e d e 2 0 1 6

EN MEMÒRIA DE RICARDO CARDONA SALVADOR, EMPRESARI DEL SECTOR TÈXTIL I FILL DEL POBLE

REDACCIÓ

La matinada de dissabte 14 d’octubre a diumenge 15, als 80 anys d’edat, va morir l’empresari Ricardo Cardona Salvador, fill de qui durant dècades va estar metge del nostre poble, don Ricardo. Ricardo Cardona va nàixer al nostre poble l’any 1936 i en ell va passar els primers anys de la seu infància fins que va anar a València per estudiar batxillerat (Promoció 1953) en el Col·legi San José dels Jesuïtes. Acabat el batxillerat va cursar Ciències Econòmiques i Dret a la Universitat de Deusto (Biscaia), la universitat privada més antiga de l’Estat espanyol i una de les més prestigioses. Allí va compartir aula amb altres persones de prestigi com Emilio Botín, president del Banc de Santander i Emilio Ybarra, president del BBVA, entre d’altres companys. Al llarg de la seua vida va ser fundador d’algunes de les organitzacions empresarials més reconegudes dins de l’àmbit de la Comunitat Valenciana. Va ser el primer president de l’associació empresarial tèxtil ATEVAL, al front de la qual va estar gairebé vint anys, d’AITEX (Asociación de Investigación de la Industria Textil) i cofundador de la Fira Textilhogar. El seu paper en el món de l’associacionisme empresarial va ser molt destacat. Va ser un dels impulsors de l’ICEX (Institut Valencià de l’Exportació) i va participar activament en la gestació de la Confederació Empresarial Valenciana en 1977, formant part de la seva primera junta directiva, on va ser el vocal més votat de tota la candidatura. El seu currículum professional va prendre renom quan va accedir a la subdirecció general de la firma tèxtil Paduana, una de les marques històriques del sector a la Comunitat Valenciana. Això va ser després de casar-se amb la filla de José Simó Aynat, hereu del fundador de l’empresa que s’havia creat l’any 1919. Són molts els que coincideixen a destacar que la millor etapa de l’empresa va ser, a partir dels anys 60, quan va estar comandada pel fill del nostre metge don Ricardo. El seu desembarcament a Paduana va suposar una reorganització completa de l’empresa, la modificació de tot el seu organigrama, la delimitació clara de les funcions de treballadors i directius, així com l’establiment d’uns manuals de treball per al funcionament de les factories. A més es va començar a introduir la fibra sintètica, que va revolucionar el colorit i el pes de les mantes. Comercialment va optar pel

Don Ricardo Cardona Salvador. Fotografia publicada per gentilesa del Periòdic d’Ontinyent

màrqueting agressiu, amb publicitat a la televisió i altres mitjans. Així mateix va apostar per l’apertura de nous mercats i l’exportació a països com el Regne Unit, on Paduana va arribar a enviar més de 100.000 mantes a l’any. El seu nom va sonar per presidir Fira València però, sembla que va renunciar per no desvincularse de l’empresa familiar. Tot i que la seua vida s’ha desenvolupat al voltant de la ciutat d’Ontinyent mai no va renunciar als seus orígens, on ha mantingut la seu casa natal, a la plaça del Mercat, que porta el nom del seu pare: plaça de don Ricardo Cardona Mestre. També mantenen la casa d’estiueig on ell i la seua família sempre han passat llargues temporades. Cal recordar que l’any 1986, essent alcalde de la localitat Juan García Barceló, va participar com a mantenidor de les festes patronals. Així mateix va realitzar diversos treballs de caire històric com són: “La ejemplar capitulación de Xivert”, “Xuarb de Xivert” i “Alcosseber: su etimología” publicats als programes de les festes patronals dels anys 1984, 1986 i 1989. També va participar en les segones Jornades sobre art i tradicions en el Maestrat, celebrades a Alcossebre, amb la ponència: “Els gurveus d’Alcalà”. Des de MAINHARDT volem donar el condol a la família i dir-los que nosaltres sempre el recordarem com un gaspatxer més.

M A INHARDT - 8 6 / d e se m b r e d e 2 0 1 6

Don Ricardo Cardona Salvador, durant l’acte de presentació de les Reines i les Dames d’Honor de l’any 1986. Acompanya juntament amb Juan García Barceló, alcalde de la localitat a M. Ángeles Rovira, Reina de les festes. Fotografia cedida per M. Ángeles Rovira.

Don Ricardo Cardona Salvador, rebent una placa commemorativa durant un partit de futbol. 1986. Foto cedida per José Miguel Martorell

M A I NHA R D T - 8 6 / d e s e m b r e d e 2 0 1 6

RECORDEM DON RICARDO CARDONA ENRIQUETA RODA AMPARO GARCÍA El curs 1982/1983 la revista escolar (a ciclostil) XE! va publicar en tres lliuraments (Números 5, 6 i 7) una entrevista amb Don Ricardo Cardona Mestre que, avui, juntament amb una ressenya per recordar la recent defunció del seu fill Ricardo Cardona Salvador, reproduïm tot seguit: Con esta entrevista XE! ve cumplido uno de sus objetivos. Sin desmerecer a nadie, consideramos al personaje entrevistado parte de nuestra historia pasada y presente, ejemplo de profesionalidad y laboriosidad, vocación y entrega, prudencia y humildad… Ha sido y es médico, todos le conocemos, DON RICARDO. “Cuando vuestro amigo os hable francamente, no temáis vuestro propio ‘no’, ni detengáis el ‘sí’. Y cuando él esté callado, que no cese vuestro corazón de oír su corazón” (Kablil: El profeta). ¿Qué piensa de Alcalà y sus gentes? ¿Tiene buenos recuerdos de su época de Médico en ejercicio? Es un pueblo que sin fijarte en él, ya te sorprende la hermosa y majestuosa Torre-campanario y la monumental Iglesia parroquial, conjunto que merece se declare monumento artístico nacional. El pueblo ha sufrido en poco tiempo una transformación tan rápida, en todo de lo que carecía, que se ha transformado en una limpia y hermosa ciudad que está desconocida. ¡Bendita sea el agua! Respecto a las gentes que conocí desde mi llegada al pueblo y que he tratado profesionalmente hasta mi jubilación y aún posterior a ella, estoy muy satisfecho de ellas, ya que me han tratado siempre con un cariño y un respeto que nunca olvidaré. Con respecto a lo que he indicado anteriormente, os digo que no es frecuente una estancia tan prolongada en la misma población de los médicos titulares, ya que para ello precisa sacrificar mejoras profesionales y sociales que se consiguen simplemente con el escalafón de médicos titulares. Pero en ciertos casos, por una u otra causa, se echan raíces en el pueblo, como me ocurrió a mí, al contraer matrimonio con una hija del pueblo. No me he arrepentido de haber quemado toda mi vida profesional en él y, como me considero un hijo más del pueblo, si Dios no dispone otra cosa, en Alcalà pienso terminar mis últimos días.

Doña Isabel Salvador, Don Ricardo Cardona i el seu fill Don Ricardo Cardona Salvador

En Alcalà todos dicen que ha sido Ud. un gran Médico. ¿Cuántos años ha ejercido la profesión en Alcalà? Desde luego no me corresponde a mí el primer párrafo, ya que es al pueblo o más bien a los pacientes que he tratado profesionalmente a los que corresponde dar una opinión aproximada sobre mi comportamiento profesional. Yo, por mi parte, si puedo asegurar que he tratado a todos mis pacientes lo mejor posible y con el mayor interés, sin tener en cuenta la condición social de los mismos; pero teniendo en cuenta que la Medicina no es matemática, sino una ciencia y un arte, tenía que poner todos los sentidos para diagnosticar y tratar lo mejor posible con los escasos medios que disponía. No obstante tenía que confiar en la suerte, en las fórmulas magistrales, de escaso valor, y sobre todo en las defensas del paciente. Desde luego, cuando se pudo disponer de los antibióticos, quimioterápicos, laboratorio de análisis, etc., las cosas ya fueron más fáciles; pues una enfermedad grave, empleando dichos medios, se curaba rápidamente y, en cambio en la época pre antibiótica, pues me tocó luchar durante los primeros 25 años de profesión, se precisaba una vocación sacerdotal para seguir visitando sin desmayo. ¡Una buena recomendación para los que pensaban en aquella época estudiar Medicina! Y referente a los años que he ejercido la profesión en Alcalà, han sido alrededor de 40 años sin interrupción, teniendo en cuenta que nunca he disfrutado de vacaciones, porque no las concedían, y con un servicio permanente de 24 horas, agravado ello con las innumerables llamadas por la noche.

M A INHARDT - 8 6 / d e se m b r e d e 2 0 1 6 Antes de estar en Alcalà, ¿ha estado en algunos otros pueblos? ¿Cuáles son? ¿Guarda buenos recuerdos? Las primeras lanzas en la profesión las hice en el pueblo turolense de Mirambel, que pertenece a la mancomunidad turística del Maestrazgo, CastellónTeruel, al que el pasado año se le concedió el primer premio Europa-Nostra-81, con medalla de oro, en la que concurrieron más de 500 pueblos de toda Europa, siendo el primero que se concede por España. El arquitecto que hizo tan acertada restauración fue el nieto del gran pintor Sorolla. Pueblo del que, a pesar de los pocos meses que estuve en él, guardo muy buenos recuerdos. Era gente muy agradecida y simpática. Los que quedan, a pesar de los años transcurridos, aún me recuerdan y preguntan por mí, lo cual me satisface mucho. Como tenía varias masías esparcidas por el término, el Ayuntamiento me proporcionó un caballo para visitarlas, y me dio ocasión de practicar de nuevo la equitación, que no había hecho desde que salí del cuartel de caballería de Zaragoza. La gente de Alcalà, por lo general, ¿gozaba de buena salud? O, por el contrario, ¿padecía frecuentes enfermedades? Por regla general la gente de Alcalà es bastante fuerte y sana, ya que vive en un ambiente rural, sano, en buena zona climática y dedicado en general a la agricultura y, si añadimos a ello el aumento del nivel de vida, la alimentación ha sido mejor y más abundante y el trabajo menos pesado por la mecanización, en parte, de la agricultura, la gente ha podido cuidarse mejor y evitar alguna enfermedad. Pero el factor más importante ha sido el cambio profundo de la sanidad que se ha producido en la población y sus habitantes, al disponer de agua suficiente y buena que ha hecho que desparecieran enfermedades que ya eran endémicas en el pueblo. No obstante durante mis primeros años de ejercicio y debido al deficiente estado sanitario de la población, debido a la carencia de agua, poca y en malas condiciones, se producían bastantes enfermedades, que se hacían endémicas, tales como las fiebres tíficas, paratíficas, maltas, etc. Y menos mal que las primeras se podían prevenir mediante vacunación para que no se produjeran epidemias, ya que el 50% de los atacados morían. Resumiendo, hoy sólo se sufren la enfermedades “a frigore”, o sea las producidas por el frío y cambios de temperatura que, cuidándose un par de días, no tienen importancia, y demás dolencias que todos estamos expuestos a padecer y que no tienen ninguna relación con las anteriores ni con la higiene.

Así que, por lo general, el pueblo goza de bastante buena salud. En su larga vida profesional, habrá tenido muchas anécdotas o vivencias diferentes. ¿Podría contar alguna de estas anécdotas? Durante el primer año de mi ejercicio profesional, se presentó en mi consulta un hombre de mediana edad que tenía un fuerte dolor de garganta. Explorando veo que tenía unas amígdalas como castañas, le dije que se pusiese un supositorio por la mañana y otro por la noche y al terminarlos que volviera. Al día siguiente al entrar en mi clínica me lo encuentro y le pregunto si estaba peor. Me dice que no, pero que le había sabido tan mal que no se atrevía a comerse otro. Un día cualquiera, no recuerdo, hará unos años, una familia alemana sufrió un accidente de carretera, se había lesionado la esposa y esperaban que fuera yo. Precisamente a la hora de la consulta, antes de ir yo, entró en el recibidor un carpintero del pueblo con un capazo sobresaliendo del mismo una sierra de mano, un martillo y alguna otra herramienta y, sin decir nada más que saludar, pasó a la clínica donde me tenía que poner un tornillo. Dicha señora al verlo pasar con aquel instrumental se levantó del asiento asustada y señalando con la mano y gritando “le docteur”, “le docteur”, y quería marcharse; pero en aquel momento entré yo, me miró con detenimiento y dijo “vu sí, vu sí” y se tranquilizó. Vino a la consulta una mujer con una afección ocular, la exploré y se trataba de una fístula lagrimal. Le receto y me pregunta que es lo que tiene y le contesto que una fístula lagrimal. Al salir al recibidor les dice que está muy asustada que tiene una pistola lagrimal, y un guasón le contesta: “cualquiera se mete contigo”, riendo todos los demás. Otra persona que estaba visitando en la cama desde hacía unos días, la encuentro al entrar en el dormitorio con un objeto raro en la cabeza, como si fuera un casco de soldado romano. Era nada menos que un pichón abierto por la pechuga y vientre. Y yo, sin poder contenerme de risa, le pregunté por qué se lo había puesto, contestándome que, después de llevarlo 24 horas, por la noche se tiraba a la calle y quien lo recogía le pasaba la enfermedad a él. Si quisiera, no terminaría de contar. ¿Cuáles eran las enfermedades más frecuentes padecidas por los escolares de su época profesional? En los 20 años primeros de ejercicio profesional eran los niños, por regla general, los que daban más trabajo, ya que las enfermedades que padecían con más frecuencia eran las epidémicas: sarampión, tosferina, varicela, parótidas y rubeola. Aunque también eran más benignas. Pero otras, como la parálisis infantil, difteria y fiebres paratíficas, eran

M A I NHA R D T - 8 6 / d e s e m b r e d e 2 0 1 6 menos frecuentes; pero más graves. Con todas ellas, como el tratamiento era muy inseguro en aquella época, adquiríamos gran responsabilidad. Como desde hace años se dispone de vacunas para todas esas enfermedades y como la Dirección General de Sanidad hizo obligatoria la vacunación para todas ellas, han quedado casi que erradicadas, apareciendo muy pocos casos y habiendo desaparecido el índice de mortalidad que era notable. Otra de las enfermedades que padecían los escolares, pero contagiada por los familiares, era el tracoma que, en mi última inspección que hice a las escuelas hace años, hallé el 23% de casos. Como era enfermedad frecuente en la costa mediterránea, especialmente en la zona centro y sur, la Dirección General de Sanidad montó varios centros antitracomatosos en todas estas regiones, uno de ellos en Alcalà, y bajo la dirección de un oftalmólogo del Estado instalado en Benicarló. Iniciamos una campaña de erradicación que, en unos cuatro o cinco años, conseguimos casi la desaparición del mismo; contando, claro está, con las medidas sanitarias que impusimos a los interesados y familiares. Si entre los reclutas se encuentra algún caso, aún hoy se le da inútil para el servicio militar. A lo largo de su carrera, ¿cuál ha sido su mayor satisfacción profesional? ¿Y su mayor tristeza? Durante mi larga vida profesional en esta población he tenido muchas satisfacciones; pero no han faltado tampoco los disgustos e inquietudes, en especial durante los 25 primeros años de mi profesión, ya que casi no disponíamos de lo necesario para hacer un acertado diagnóstico y, por tanto, el tratamiento correcto. Teníamos que hacer uso para ello de un sinnúmero de recetas magistrales, que la mayoría de las veces no hacían nada. Y, en cuanto al diagnóstico, habías de poner los cinco sentidos y confiar más en el “ojo clínico” que en los síntomas clínicos inseguros. Por lo cual, en aquella época, si diagnosticabas un proceso neumónico (neumonía, bronconeumonía, etc.) no te quitabas el paciente de la cabeza ni de día ni de noche, pensando que la mortalidad de estos casos era de un 40 ó un 50%. Si tenías la suerte de que terminara la cosa bien, la satisfacción era grande, pero los sacrificios y sinsabores habían sido enormes. El ejercer en estas condiciones era desesperante. Cuando aparecieron los primeros antibióticos, la cosa cambió. La Medicina dio un salto de más de dos siglos. Yo tuve la satisfacción de ser el primer médico de la provincia que traté la fiebre tifoidea

con cloromicetina cápsulas, con un resultado sorprendente; tanto es así que a los tres días de tratamiento desapareció la temperatura y a los ocho días di de alta al paciente. El tratamiento era difícil de conseguir, pues no se despachaba en farmacias. A partir de entonces se podía ser médico. En esta ocasión tuve la mayor satisfacción y alegría en la profesión, pues dicha enfermedad, si no era tratada con dicho antibiótico, el que tenía la suerte de curarse, estaba más de cuarenta días en la cama. ¿Cree Ud. que la jubilación puede poner fin a una vocación médica? Si el médico ha tenido una vocación verdadera y llega a la jubilación conservando sus facultades psicofísicas normales, dentro de lo que cabe se considera a ese período como de justo descanso a los desvelos y sinsabores que ha pasado en su vida profesional, no perdiendo un ápice de su vocación médica. Yo, por mi parte, sigo leyéndome con avidez todas las revistas médicas que me mandan, que son muchas, para ver si hay algún artículo nuevo o nueva medicación que me interese conocer. Por lo cual yo creo que, si uno está normal, la vocación sólo se extingue con la muerte. ¿Qué diría a nuestros lectores? Como médico les diría y aconsejaría en gran manera que tomarais todas las precauciones sanitarias y de naturaleza que sean para evitar los excesos de toda clase, para conservar la salud física y mental; sin ella no tenemos nada, ya que sólo pensamos en la salud cuando carecemos de ella. Si alguna vez notas algo anormal en tu organismo, no te automediques; procura ver a tu médico que él te indicará lo que debes hacer. Y así terminamos la entrevista a un gran hombre, eficaz médico y extraordinaria persona, que siempre estuvo al servicio de la comunidad, aunque ello supusiera enormes sacrificios. No son palabras, es la verdad. XE! quiere agradecerle las atenciones y colaboración prestada.

M A INHARDT - 8 6 / d e se m b r e d e 2 0 1 6

NUEVOS VECINOS EN ALCOSSEBRE JOSÉ LUIS ESTELLER Desde hace aproximadamente unos cuatro o cinco años tenemos en Alcossebre dos vecinos de lo más pintorescos. Vienen a pasar parte del año con nosotros, y se nota que les ha gustado nuestro pueblo, pues todos los años repiten. Habitan en el poblado marinero que hay en el puerto deportivo, con la particularidad que en primavera vienen dos y al final del otoño se van tres o cuatro. Se trata de una pareja de cormoranes que desde un tiempo vienen anidando en los tejados del poblado marinero de la Urbanización las Fuentes. Para los vecinos de las urbanizaciones cercanas es una visión cotidiana verlos en la parte más alta de las chimeneas del complejo. Se les ve unas veces vigilando, otras con algún pescado en el pico dispuestos para llevárselo a las crías para su alimentación. Los primeros años se les veía transportando algas y ramas dispuestos a hacer un confortable y mullido nido para sus crías. Hoy pasados los años se dedican más tiempo a traerles comida y, al final del verano y principios del otoño, se les puede ver dando los primeros vuelos. En muchas ocasiones es un placer ver a las crías nadar por el puerto en su primer contacto con el agua. Me dicen los vecinos que estos mismos cormoranes son los que algunas tardes se pueden ver en la Roca del Moro, ya que se desplazan allí para pescar, a principios de invierno cuando están a punto de marcharse se observan en las aguas junto a los barcos sin ningún tipo de temor o amenaza a la familia de aves completa. Este año se aprecia la existencia de dos crías, algunos años han sido más, además son animales de conductas fijas ya que normalmente tienden a hacer cada día lo mismo con un horario parecido, por ejemplo por la mañana uno suele estar vigilante en las alturas mientras las crías permanecen en el nido y por la tarde desaparecen, seguramente van al mar y así diariamente. Desconozco la especie a la que pertenecen, ya que no soy experto en el tema pero de tratarse del cormorán moñudo seria de una gran importancia ya que se trata de una especie amenazada.

Para destacar la transcendencia del anidamiento diremos que antes del 2005 en la Comunidad Valenciana el Cormorán moñudo solamente se reproducía en las Islas Columbretes, antes la Conselleria de Medio Ambiente en 2002 había realizado un plan de acción de Aves Marinas con un seguimiento de todos los parámetros referentes a estas aves, como son la población, su estudio y sus posibilidades de reproducción en otros terrenos, el cual llevó a que se reprodujeran a partir de 2005 en el peñón de Ifach, el Cabo de la Nao y el parque natural del Montgó entre otros lugares. En Castellón hasta el año 2010 no se conocía ningún anidamiento excluyendo los ya conocidos de las Islas Columbretes a pesar del interés de la Conselleria que lo hicieran en otros lugares como por ejemplo la sierra de Irta. Desconocemos si existen anidamientos a fecha de hoy en dicha sierra. Para terminar este artículo quiero agradecer a Alberto y Mariemi de los apartamentos Marina los trabajos de observación que desde hace cinco años vienen realizando desde la terraza de su apartamento y que son la base y la mayoría de datos para la realización de este artículo. Asimismo quiero agradecer a los vecinos de las viviendas de los poblados marineros la aceptación de la convivencia y respeto que muestran hacia estos animales, ya que en cualquier otro lugar y con otra gente seguramente habrían hecho lo posible para que se marcharan. Así pues, de ahora en adelante cuando paseen por el puerto o por sus alrededores no dejen de mirar hacia las casas del puerto, ya que allí verán emergentes las figuras de los cormoranes en cualquier chimenea del complejo, durante todo el año, excepto en invierno.

M A I NHA R D T - 8 6 / d e s e m b r e d e 2 0 1 6

LA TRADICIÓ ORAL A ALCALÀ DE XIVERT: EL LLOP

FRANCISCO ROURES SANZ

La presència del llop al Baix Maestrat i més concretament per les rodalies del terme municipal d’Alcalà de Xivert és tan llunyana que cal buscar en hemeroteques i arxius per tal de poder conèixer, amb prou aproximació, quan desaparegueren definitivament el últims exemplars d’aquest temut i mitificat animal. Quatre segles després de la seua total aniquilació queden encara, en la memòria popular i en la tradició oral, algunes referències que recorden la seua presència del llop al municipi. Tractaré, breument, de donar a conèixer quines són les escasses referències que existeixen, de quin tipus i quins són els orígens per tal que no es perguen definitivament i almenys en quede alguna constància. EL LLOP En la tradició antiga, el llop representava l’enemic de l´home. Era voraç, ràpid, astut i invencible. En l’època dels ibers era adorat i el representaven en diferents manifestacions artístiques, sempre com a símbol del valor i la immortalitat. La mala imatge del llop té el seu origen a l´edat mitjana quant l’home es torna l’amo de totes les espècies de caça, incloses aquelles de les quals s’alimenta el llop. D’aquesta manera els llops entraran en competència amb l’home per la subsistència i començaran a atacar el ramats de bestiar domesticat. Es guanyaran l’enemistat de l’ésser humà. Començarà llavors una lluita a mort on, per desgràcia, el llop ha tingut sempre totes les de perdre. Naix a partir d’aquesta època una obsessió per la seua aniquilació total. El caràcter maligne, en la creença popular, l’ha fet protagonista d’un variat folklore terrorífic i de contes infantils on persegueix persones i animals, i terroritzen pobles sencers. Per tot això ha estat estigmatitzat com a cruel i assassí sense escrúpols. EL DEVORADOR D´HOMES L’11 de juny de 1838, es troben «las reliquias ó restos del cadáver que ha degollado y en parte devorado por un lobo a las diez de la mañana de hoy...». Pertanyen a la xiqueta de set anys Juliana Cortilla Fandos. El 7 d’agost de 1838, localitzen les restes «que no se comieron los lobos [...] y se dijo ser el de Cosme Tarrega Celma», un xiquet de tretze anys. Deu dies després, el 17 d’agost de 1838, s’enterra el cadàver de Josep Sanz Lluís. El 24 d’agost de 1838 diu que Tomasa Laloma Martínez «fue degollada por un lobo en la heredad de sus padres llamada la Coma y cuasi a la vista de los

mismos». Tenia cartorze anys. El 13 de setembre de 1838, una nova víctima de deu anys, Francesca Sanmartí Gracià, «fue degollada por un lobo en el barranco de les Ferreres». Totes aquestes referències d’atacs a persones en especial a xiquets, no corresponen a víctimes locals. Aquest sonat episodi va succeir el segon quart del segle XIX a la veïna comarca dels Ports, en un episodi que es conegut com “El llop blanc dels Ports”1. Notícies com aquestes no feien res més que nodrir encara més la mala fama del llop. A tot això, els cecs, encara en traïen bon benefici exagerant els successos en les seues cobles i romanços quan eren contades per les places dels pobles propers i escoltades ben atentament per una població inculta, famolenca, sotmesa i atemorida. Però la veritat és que el llop fuig sempre que pot de l’home i prefereix els herbívors, però com a depredador oportunista, pot arriscar-se més quan no troba preses per alimentar els llobatons. Amb la necessitat imperiosa de criar les llopades no és d’estranyar que tractara de trobar aliment prop dels pobles, atrets pels recursos que els oferien. De manera semblant com passa, avui dia, amb els senglars i les raboses que s´arrisquen per rebuscar en les deixalles dels barris i les urbanitzacions properes als camps i zones boscoses.

M A INHARDT - 8 6 / d e se m b r e d e 2 0 1 6 ELS ÚLTIMS LLOPS AL TERME DÁLCALÀ Si bé és cert que el successos anteriors podrien haver passat al nostre municipi, aquests degueren haver ocorregut molt de temps enrere, perquè els darrers exemplars de llop varen ser caçats i morts a principis del segle XVII, quasi dos-cents anys abans dáquests fets2. La pressió humana sobre el territori i en especial a les zones de la costa serien les principals raons per les quals el llop va desaparèixer més prompte d’aquests voltants. A mitjans del segle XIX encara hi havia individus que feien la vida per les muntanyes de Terol i Castelló, però ja no consta cap referència documental a la zona del Baix Maestrat3. El darrer llop mort a la província de Castelló fou caçat al terme de Morella l’any 1987, possiblement provinent de la Serralada Ibèrica. Tot el referenciat anteriorment és per a donarnos una idea del llunyà que està de la memòria col·lectiva de la gent del municipi l’animal en qüestió i del difícil que pot resultar trobar referències, de qualsevol tipus, que tinguen a vore amb el llop. Segons la documentació del Consell de Castelló de la Plana i l’estudi fet a partir de les dades que analitza Manuel Rosas Artola, es pot considerar el terme d’Alcalà de Xivert com a territori de cria i de caça del llop. Entre els anys 1568 i 1619 s’hi comptabilitzen la caça i la mort de 9 llops i 4 ventrades a mans dels llobaters. Entre les partides que nomena la documentació aportada per léstudi i que apareixen com a zones on habitaven alguns del llops caçats cal nomenar les següents partides del terme municipal d’Alcalà de Xivert: Almedíxer, la Pedrera i la Cova de per la Mar. Aquesta última no coincideix avui dia amb cap partida de les conegudes però podríem situarla possiblement dins la Serra d’Irta ja que altres exemplars varen ser caçats al terme de Peníscola i per tant dins la serra. Pel que fa referència a la partida nomenada com a la Pedrera tampoc podem situar-la, avui per avui, en desconèixer quina part del terme s’anomenava així en l’esmentada època. La partida nomenada com a Almedíxer és prou coneguda, ja que aquesta denominació es manté avui en dia i correspon a un dels antics llogarets desapareguts en època medieval, amb Carta de Població pròpia, i situada geogràficament entre els termes de Torreblanca i les Coves de Vinromà. ALGUNES FITES DE LA TOPONIMIA LOCAL I DELS POBLES VEÏNS Si fem una recerca per la toponímia i busquem paraules amb un significat etimològic relacionat amb el llop en trobem realment ben poques. Dos topònims figuren dins la cartografia oficial. El primer pertany al terme d’Alcalà i està localitzat al límit nord-oest a la partida del Vadànxer i que figura

amb el nom de Corral del Llobero. El segon, és una partida que està localitzada al mateix costat de la nomenada com a Almedíxer i que pertany ja al terme de les Coves de Vinromà, amb el nom de Cantallops i situada a l’extrem sud-oest del terme d’Alcalà. El més interessant i l´únic que he pogut localitzar però que no apareix en la cartografia oficial, procedeix de la tradició oral. És una xicoteta cova o cau, situada a la ratlla o límit amb el terme de les Coves a la rambla del Vadànxer, nomenada pels caçadors més vells del municipi com el Cau de la Lloba o la Llobatera4, ben prop de l’anterior nomenat Corral del Llobero.

M A I NHA R D T - 8 6 / d e s e m b r e d e 2 0 1 6 L´HERÈNCIA CULTURAL DELS PARES FRANCISCANS La presència dels pares Franciscans ha format part de la vida de la població d’Alcalà al llarg de més de dos segles. L’any 1746 es va constituir el primer hospici de l’Orde Franciscana a aquesta vila fins que varen abandonar la població el 25 d’octubre de 1971. Al llarg de tots dos segles els franciscans varen formar part indissoluble de la vida religiosa, cultural i social dels veïns d’Alcalà i pobles de les rodalies. La seva petjada, tot i que encara és ben viva en la memòria dels veïns, es va apagant, cada vegada més, amb la desaparició dels més majors que recorden amb nostàlgia els predicaments, ensenyances i vivències que ens varen deixar els pares franciscans. La tasca evangelitzadora dels franciscans entre una població analfabeta, empobrida, rural i supersticiosa és plena de recursos de tot tipus. La vida de sant Francesc està plena d’anècdotes i històries que contades de forma amena s’han utilitzat per transmetre la seua doctrina i per damunt de tot els valors que predicà sant Francesc (esperit de pobresa i devoció pels animals). Una de les històries més conegudes de la vida de sant Francesc és la pacificació del llop de Gubbio. Aquesta història és utilitzada com a metàfora de les ensenyances del Pare. Tot i que té interpretacions de tot tipus sant Francesc aconsegueix que el ferotge llop que atemoritzava la població italiana de Gubbio fóra pacificat pel pare i a partir d’aquest moment guarde a les persones i no els faça cap mal. A canvi, els homes hauran de proporcionar-li menjar i respectar-lo. Tot aquell que no seguisca les regles acordades, entre els dos, serà atacat i devorat pel llop. Fins fa ben poc els xiquets i les xiquetes passaven la major part del seu temps lliure jugant pels carrers i extraradis del poble sense cap tipus de vigilància. Alguns sáventuraven a anar més enllà i sállargaven una mica més en paratges poc vigilats i lluny dels ulls dels majors, amb el conseqüent perill que els ocorreguera alguna cosa o sofriren algun contratemps, o trobar-se amb un llop famolenc com el que va atemoritzar a la comarca dels Ports i que hem referit abans. Hi ha una curiosa cobla que era recitada pels pares i mares als xiquets i que deia el seguent: “Oració tocada, nena retirada, la que no sárretirarà el llop se la menjarà”5 La referència a lóració té a vore amb lófici franciscà i lóració de vespres que era recitada al fer-se fosc i que es feia anunciar a l’antic convent

dels Franciscans amb el toc de la campana de l’església que podia escoltar-se per tots els barris del poble d’Alcalà. Aquest era el senyal que tots el xiquets tenien quant es feia fosc per tornar a retiro cap a casa. Pot ser aquesta cobla de la tradició oral recuperada i alguns dels topònims als quals hem fet referència de llocs remots, abandonats i poc concorreguts del terme resumeixen ben bé tot allò que hem contat en aquest breu article: El llop podrà, tal vegada, ser eliminat del seu àmbit natural per l’home, però a aquest li serà molt més difícil desterrar-lo del món de la imaginaciò6.

Sant Francesc i el llop de Gubbio

NOTES: 1“ El llop blanc dels Ports. Noves dades d’uns anys tràgics” per Josep Maria Massip Gibert. Revista Mètode 78, Estiu 2013. Universitat de València. Al Boletín de Historia y Geografia del Bajo Aragón, dels mesos de març i abril del 1908: El lobo blanco de los Puertos de Beceite.- Marín y Vidal, hablando de Peñarroya en su libro La Provincia de Teruel, pág. 147, dice: “El año 1835 apareció en los

M A INHARDT - 8 6 / d e se m b r e d e 2 0 1 6 puertos de Beceite una hiena á la que las gentes bautizaron con el nombre de El lobo blanco que fué por espacio de varios años el terror de todos los pueblos próximos á la referida sierra. 2 Manuel Rosas Artola: “Noticia de la Caça de llops (Canis lupus L.) a la comarca del Baix Maestrat durant el segles XVI-XVII (1568-1609)”. Centro de Estudios del Maestrazgo. Butlletí núm. 76, JulioDiciembre, 2006. Pàgines 69- 77. 3 Desconeixem la situació dels llops al Baix Maestrat al llarg dels segles XVII, XVIII i primera meitat del segle XIX (1609-1855)...Bernardo Mundina ja no ressenya cap captura de llops al Baix Maestrat quant l´any 1873 publica la seua Història, Geografía y Estadística de la Provincia de Castellón. Manuel Rosas Artola: “Notícia de la Caça de llops (Canis lupus L.)...”, CEM, sic, pàgina 75. 4 Informant Manuel Ebrí Lavernia. 5 Informant Amparo Sanz Pauner. 6 “La sombra del lobo. Harro Gorgojo” de Manuel Angel. Publicat l’any 1998 en la Revista de Folklore, número 207.

Convent dels Pares franciscans a Alcalà de Xivert

COL·LABORA FENT-TE SOCI/A DE L’ASSOCIACIÓ D’AMICS DE MAINHARDT

12 € 53

M A I NHA R D T - 8 6 / d e s e m b r e d e 2 0 1 6

LES MALES COLLITES AURELI PUIG ESCOÍ (*) La collita no sempre respon als esforços i treballs esmerçats pels nostres agricultors. Sequeres, pedregades, gelades i plagues, són entre altres, les causes per les quals molts anys hi ha una mala collita, així el pagès no alçava mai el cap, i amb prou faenes pot alimentar a la familieta, i més si és nombrosa com acostumava ser-ho abans. Als desastres meteorològics, temps enrere, s’hi havien d’afegir les exaccions per motius de guerra. Un clar exemple el trobem en les passades guerres carlistes, en què liberals i carlins, passaven molt sovint per pobles i masos, exigint racions de queviures i diners, que deixaven als pobres llauradors exhaurits. Tota aquesta conjunció de causes, ha motivat, que la pagesia siga conservadora, i estalvie el possible en previsió d’anys dolents. Aquesta gens falaguera situació, encara s’agreujava més, en la classe treballadora, que depenia dels jornals de temporada i li era impossible l’estalvi previsor. A tot açò cal afegir que havia de comprar-ho tot o quasi tot. Aquest magre panorama, el solucionava en part, emigrant sol o amb la família, a altres indrets més afavorits, a la busca de jornals, per les èpoques de les messes o de replega d’altres fruits. Tot plegat, obligava que tota la família, dona i xiquets de ben menuts, haguessen de treballar, aprofitant les èpoques de recol·lecció. El seu futur estava ben clar, vivien i morien pobres, l’única satisfacció, si és que la tenien, era el poder menjar cada dia, és a dir l’anomenat “règim de subsistència”. I amb aquest trist panorama, els encolomem, les cobles corresponents: Benimarfull, té gran orgull, per una mica d’oli que es cull; si la collita erra, Benimarfull en Terra.1 Xalonero, ¿com et và? ¿què em comptes del Marquesat? Que enguany tenim poca pansa i haurem de prendre fiat.2 Xalonero.- Natural de Xaló, prop de Dénia. No podré pagar-li a l’amo, el tros que tinc arrendat, perquè he tingut molt poc cànem i els fesols s’han enrojat.3

Diuen que el blat s’ha fallat, allà en l’horta de Xixona, si és mentida o veritat, a mi ben poc em si dóna.4 En el poble d’Olocau, enguany no correran bous; que hi ha hagut mala collita, de magranes i codonys.5 En el carrer de Sant Fèlix diuen que no faran bous, perquè ha hagut mala collita de magranes i codonys.6 El carrer de sant Fèlix, pertany a la ciutat de Castelló, i temps enrera, era un raval de la ciutat, habitat en la seva majoria per llauradors, propietaris de marjals, on la plantació principal, eren magranes i codonys. La misèria que provocava la mala collita, es fa explícita en la cobla, a l’haver de suprimir les seves festes al seu patró Sant Fèlix Cantalici, manifestades com era costum en l’exhibició de bous de carrer. NOTES:

Martí Gadea. Ensisám de totes herbes. Pàgina, 145. M. Sanchis Guarner. Els pobles valencians, parlen els uns dels altres. Vol. 3, pàgina, 38. 3 Francesc Ribés. Cantares populares en lengua valenciana. Pàgina, 76. 4 M. Sanchis Guarner. Els pobles valencians, parlen els uns dels altres. Vol. 3, pàgina, 152. 5 M. Sanchis Guarner. Els pobles valencians, parlen els uns dels altres. Vol. 5, pàgina, 32. 6 Francesc Ribés. Cantares populares, en lengua valenciana. Pàgina, 38. 2

(*) Llegat del bon amic Elio (epd)

M A INHARDT - 8 6 / d e se m b r e d e 2 0 1 6

LA QUINTA DEL 1943 REDACCIÓ A l’Estat espanyol, s’han vingut denominant quintes als joves que, en complir la majoria d’edat, se n’anaven a fer el servei militar. Tot i que les informacions són confuses, tot apunta que el sistema de quintes es va instaurar amb l’arribada dels Borbons a començaments del segle XVIII. Es va copiar el model francès que va introduir el reclutament de quintes, anomenat així perquè es triava, mitjançant un sorteig, a un de cada cinc mossos en edat militar. S’havia arribat a la conclusió que aquesta era la proporció adequada per aconseguir un bon nombre de soldats juntament amb els anomenats voluntaris. Es tractava de formar un exèrcit suficientment nombrós i al mateix temps que les poblacions no es quedaren desertes de joves per a treballar la terra o realitzar els oficis del moment. En tractar-se d’un sorteig en què s’escollia una cinquena part, als xics triats per incorporar-se a files se’ls va començar a cridar quintos, i per extensió

també es va acabar utilitzant el terme per assenyalar a aquells que eren de la mateixa edat o que havien realitzat en el mateix any el servei militar (ser de la mateixa quinta). Encara que el servei militar ha desaparegut, en molts llocs les quintes s’han convertit en una tradició, per la qual homes i dones, d’una mateixa edat es troben alguna vegada per celebrar que van anar junts a l’escola, que van nàixer el mateix any, que van prendre junts la comunió... Qualsevol excusa és bona per retrobar-se i rememorar els temps passats. En aquesta ocasió hem aprofitat la curiositat que va tindre el nostre bon amic Manolo Sospedra per saber qui eren tots els de la seua quinta i reproduir el llistat de totes les gaspatxeres i gaspatxers nascuts l’any 1943. La majoria van nàixer al poble, només uns pocs van nàixer fora i no figuraven al llistat inicial. Segurament ho van fer en algun hospital i es van registrar en altres jutjats, tot i que els seu

Grup de soldats nascuts l’any 1943. Entre ells, els gaspatxers Pascual Aixa, José Domingo Soriano, Manuel Alegre, Vicente Aparicio, Venancio Sancho... Fotografia cedida per José Domingo Soriano.

M A I NHA R D T - 8 6 / d e s e m b r e d e 2 0 1 6 pares eren de la localitat. Amb el risc de deixar-nos algú passem a reproduir el llistat. L’acompanyem amb algunes fotografies d’un bon grapat de gaspatxers que van coincidir i van poder fer la mili junts. Esperem per a proper números comptar amb fotografies de les xiques de la mateixa quinta. NOTA: El nostre agraïment a M. Ángeles Mateu qui, des del Jutjat d’Alcalà, ens ha facilitat el llistat de tots els gaspatxers i gaspatxeres nascuts al llarg de 1943. Relació de gaspatxeres i gaspatxer nascuts l’any 1943: Manuel Alegre Moya Francisco Fuster Martorell María del Pilar Ávila Sancho Antonia Puig Loriente Francisco Sancho Santapau María Isabel del Pilar Cases Prieto José Sánchez Roures Francisco Roda Vilaplana Francisca Vidal Arnau Amparo Taus Galarza Bautista Ebrí Loriente Bautista Aixa Roig Daniel Gil Bort Rosa Máñez Folch Pascual Albalat Cherta Juan Vicente Calduch Blasco

Venancio Sancho i Manuel Alegre (1967). Fotografia cedida per Manuel Alegre

Juan Martí, Paco “Mené”, José Antonio Loriente, Manuel Navarro, Joaquín “Taqueta” i Ramón Adell, encara que no era de la mateixa quinta (1966). Fotografia cedida per Manuel Navarro

M A INHARDT - 8 6 / d e se m b r e d e 2 0 1 6 Joaquina Traver Martorell Amparo Cucala Puig Josefina Primitiva Pauner Taus Francisca Moya Cherta Joaquín Albert Guillamón Vicente Miralles Albalat Teresa Sospedra Beltrán Josefa Fabregat Galarza Manuela Fabregat Galarza Antonia Bayarri Balaguer Vicente Puig Arnau Francisca Císter Girona Victor Vicente Serrano Carmen Calduch Betoret Teresa Puig Martí Pascual Roures Planes Josefina Alcalà Soriano Pascual Aixa Pitarch Alfredo Bausell Andreu Teresa Chillida París Melchor Rovira Sancho José Pascual Pauner Roca María de los Ángeles Romero Guarda Amparo Sospedra Ferreres Juan Roda Taus Francisca Pascual Martínez Pedro Monfort Herrera Bautista Manuel Bellés Domenech Francisca Caudet Castellet Josefina Colom Calomo Pascual Masip Roig Vicenta Herrera Ferreres Juan Rubio Ferreres María del Consuelo Hernández Estabrich María Bellés Roda Juan José Bruñó Sanz Isabel Bosch Cucala Juan Manuel Cherta Puig Manuel Navarro Calatayud María Dolores Vela Fresquet Josefa Roures Voltes Vicente Arnau Traver Francisco Vinuesa París Ricardo Centelles Prats Manuel Sospedra Pitarch Gloria Peris Espinosa Josefina Peris Espinosa Juan Vinuesa Alegre Joaquina Roda Sanz Francisco Segarra Sorigó Antonio Beltrán Albiol Teresa Barceló Ferreres Antonia Garcia Albalat Rosa Barceló Alberich Juan Herrera Taus José Antonio Cherta Ebrí Carmen Villalonga Múñoz Vicente Loriente Giner Rosa Bruñó Fuster

Chimo el Basquiño, Paco, José Domingo Soriano, Pascual Aixa, Venancio Sancho, Blai Agut, Vicente Albalat, Juan José Bruñó...(Gener de 1967). Fotografia cedida per José Domingo Soriano

Dolores Roca Granero Juan Francisco Roca Ayza María Adell Marco Juan Manuel Juan Martorell Blas Agut Traver Rosa Fito Ebrí Juan Martí Cucala Francisco Cucala Traver José González-Alvo Lánderez Francisco Martorell Fuster Dolores Barceló Vidal Josefa Prieto Gandía Manuel Moreno Ramón Teresa Taus Taus Manuel Martí Gil Francisco García Colom Joaquín García Colom Joaquín Juan Sanz María del Pilar Gaspar Morález Asunción Bosch Espinosa Felipe Arrufat Pitarch Venancio Sancho Santapau Vicente Aparicio Larrosa Francisco Galiano López José Domingo Soriano Julve

M A I NHA R D T - 8 6 / d e s e m b r e d e 2 0 1 6

I SI DEIXEM D’ENSENYAR? CREACIÓ LLIURE A L’AULA

MARIA SORLÍ FRESQUET

Com a mestres, tendim a ensenyar. En qualsevol àrea, també en l’expressió plàstica. Tendim a mostrar tècniques, a imposar materials, a dirigir el treball que han de fer els alumnes, a fer versions d’autors o autores amb prestigi... En resum, tendim a dir què anem a fer, quan ho anem a fer, com ho anem a fer i amb quins materials ho anem a fer. Fins i tot solem fer un model abans, per que els xiquets i xiquetes vegen quin ha de ser el resultat final. Però, aquesta manera de treballar es pot considerar “expressió”? Jo diria que no. Podem estar treballant, d’esta manera, la còpia, podem estar treballant la motricitat fina, podem estar aprenent determinades tècniques... Però els xiquets i xiquetes no estan “expressant” res. Estan complint ordres, res més. Cal, doncs, una reformulació de com treballem l’expressió plàstica a l’aula. Els xiquets i xiquetes han de desenvolupar la seua creativitat, la seua autonomia, han de descobrir la seua personalitat, han de provar diferents formes d’expressar-se, i això no es pot aconseguir mai versionant. Això només es pot aconseguir experimentant, provant, expressant... Així, basant-me en algunes idees d’Arno Stern, de Montessori... i en algunes idees pròpies, hem començat a posar en pràctica a l’aula, durant este curs, la creació lliure, com a moments en que l’alumnat pot crear el que vulga, com vulga, i usant els materials que vulga, sense la més mínima intervenció ni judici per part de la mestra. Els resultats han segut fascinants! QUAN FEM CREACIÓ LLIURE? Quan vulguem, un cop acabat el treball del dia. Podem escollir fer creació lliure a l’hora del pati, quan hem acabat la feina, al temps de racons, o de joc, a algunes sessions d’art... Mai s’imposa este tipus de treball per part de la mestra. ELS MATERIALS Tenim un moble, amb safates, on estan guardats els diferents materials, organitzats de manera que els xiquets i xiquetes puguen accedir a ells en tot moment, de manera autònoma. Hi ha molts tipus de materials: fulls en DIN A-3, en DIN A-4, fulls de colors, pegament, pelfa i punxó, llapis, colors, retoladors, ceres toves, tisores, restes de papers de colors, de cartolines, de paper de regal, revistes, catàlegs, gomets, plastilina, plomes, cotó, pals, fulles d’arbre, cordells…

TREBALLS DELS ALUMNES CEIP LO CAMPANAR QUÈ HEM ACONSEGUIT AMB LA CREACIÓ LLIURE? Com ja he dit, els resultats han segut fascinants. A principi de curs, molts eren els xiquets i xiquetes que es paraven davant d’un full blanc esperant ordres, incapaços de crear res si no els indicaves exactament com ho havien de fer. Poc a poc, van començar a fer creacions. Algunes, molt pobres, altres, copiades del company o companya. Però, es van anar engrescant, fins a arribar al punt de desenvolupar, cadascú, un estil propi a l’hora de crear. Han anat descobrint diferents tècniques, han anat utilitzant diferents materials, i han creat obres tan fantàstiques que una mestra mai haguera pogut dirigir. Han après a respectar el treball dels altres companys. A treballar per gust, sense importar massa el resultat. Han après a prendre decisions, han augmentat la seua creativitat, han descobert la seua pròpia personalitat, la seua autoestima s’ha vist enfortida. Que estic satisfeta amb el resultat d’un treball? L’exposo al passadís, o me l’emporto a casa per ensenyar-lo de seguida a la família. Què no m’agrada el que he fet? Puc guardar-lo, o llençar-lo si així ho preferisc... I, el que és més important, han gaudit moltíssim realitzant les seues obres. Han estat creant pel pur plaer de crear, sense que ningú esperara, sense que ningú imposara, cap resultat concret. Al cap i a la fi, este és l’objectiu que l’educació hauria de plantejar-se sempre: GAUDIR DEL PROCÉS, més que fixar resultats.

M A INHARDT - 8 6 / d e se m b r e d e 2 0 1 6

M A I NHA R D T - 8 6 / d e s e m b r e d e 2 0 1 6

L’ASSOCIACIÓ D’AMICS DE MAINHARD ESTRENA PÀGINA WEB

REDACCIÓ

L’Associació d’Amics de Mainhardt va nàixer el mes d’octubre de 1985. Un grup de pares d’alumnes i docents es van reunir per analitzar les relacions d’amistat entre Alcalà de Xivert i Mainhardt, fruit de l’intercanvi escolar iniciat entre les dues poblacions l’any 1979. Es va prendre l’acord d’organitzar-se als efectes de potenciar-lo i, alhora, crear un instrument de difusió dels respectius patrimonis culturals, històrics i artístics. En gener de 1986 l’associació aconseguia la seua personalitat jurídica al ser inscrita al registre de la Generalitat Valenciana. Des d’aleshores la seua activitat ha estat centrada en dues vessants fonamentals. Per una banda potenciar, coordinar o organitzar l’intercanvi escolar amb Mainhardt. I en l’actualitat, una intensa activitat cultural de recerca i difusió cultural a través de publicacions culturals i jornades d’estudi i recerca. En la tasca editorial, destaquen, per una banda, la publicació de MAINHARDT (Dipòsit legal CS357/88, ISSN-1132- 3353), revista d’informació no general i de divulgació cultural. Anualment se publiquen tres números coincidint amb els mesos d’abril, d’agost i de desembre. Amb un format 19’7 x 27’7 i un tiratge al voltant de 1.000 exemplars, presenta la portada, la contraportada i vuit pàgines interiors en color. El seu primer número va aparèixer el mes d’agost de 1988 i amb aquest acabem de publicar el número 86. Per altra banda hem publicat llibres sobre temes històrics, culturals i artístics referits a Alcalà de Xivert. Aquestes s’organitzen al voltant de tres col·leccions: “Temes Gaspatxers”, “750é aniversari de la Carta Pobla” i “Contes, llegendes i Tradicions gaspatxeres”. S’han editat llibres de divulgació i recerca com El parlar d’Alcalà de Xivert, El llibre de fàbrica del Campanar d’Alcalà, Jocs tradicionals d’Alcalà de Xivert, El Patrimoni Arquitectònic Gaspatxer, Les ermites d’Alcalà, Els carnavals d’Alcalà i Alcossebre-Capicorb. Temps de records. D’altres, tant suggerents com L’últim gerani d’Irta o Rematant el campanar. I, finalment, hem organitzat diverses jornades d’estudi i recerca gaspatxeres. Les primeres van abordar el “Carlisme a les nostres terres”, les segones, “Memòries al voltant d’una guerra”, van estar centrades en la guerra civil espanyola i les últimes “Retalls de cultura popular” giraren al voltant de la diversitat cultural de les nostre terres.

I ara, a partir de l’1 de gener de 2017, i després de diverses intents fallits posarem a disposició de tots els socis i seguidors la nova web de l’Associació. Es tracta del pas definitiu per posar a l’abast de tot el món el material que conforma l’arxiu de l’associació. A la nova web trobareu els llibres, les revistes, les fotografies que hem anat publicant al llarg d’aquest més de 30 anys. Estem segurs que amb la nova web reviureu amb nostàlgia molts moments del passat. Així mateix descobrireu la història del nostre poble i de la nostra gent. Esperem que, a partir d’ara, aquesta siga una de les vostres webs de referència i la marqueu com una de les vostres favorites. Estem ben segurs que no us defraudarem.

M A INHARDT - 8 6 / d e se m b r e d e 2 0 1 6

@ DE L’ASSOCIACIÓ: main.mainhardt@gmail.com

WEB:

www.amicsdemainhardt.eu

LA TEUA NOVA WEB

m e er

p s ’e

Barri gòtic de Barcelona (1967). Quatre gaspatxers: Antonio Vidal, Paco Moya, Enrique Ortiz, Ricardo García i dos amics. Fotografia cedida per Juan Antonio Galarza

M A INHARDT - 8 6 / d e se m b r e d e 2 0 1 6 Cada divendres tenim “beer friday”: cerveses, vi, còctels, etc. i cada mes tenim un sopar d’empresa. La cultura d’Start-Up, o siga, d’empresa emergent, està molt viva. Consideres que estàs ben adaptada? El més fàcil sol ser buscar gent de la nostra mateixa nacionalitat, però és important tenir amics autòctons. T’ha costat trobar-ne? Sí, sempre m’he sentit molt benvinguda, de fet, no conec massa espanyols, només dos o tres. No és que els evite, però tampoc vaig a esdeveniments que organitzen els espanyols. A Baviera va ser fàcil aprendre la llengua, però a Berlin la llengua per excel·lència és l’anglès i, a més, és difícil conèixer persones alemanyes, és una ciutat molt internacional. Per tal de conèixer alemanys, em vaig inscriure a un curs de xinés, ja que als cursos d’alemany tan sols hi ha estrangers! Molts dels meus amics són companys de treball, la plantilla té gent molt jove i hi ha molt bon ambient! Quins trets de la societat alemanya t’agraden més? El que més m’agrada és la cervesa, després de viure a Baviera i portar el drindl ―el vestit tradicional del sud d’Alemanya i del Tirol― més que els texans... què he de dir? De la societat m’agrada que siguen tan estrictes, tant per treballar al 100% com per sortir de l’oficina a les 18:00 h. I quines costums seves et molesten o no t’hi acostumes? Em molesta que no tinguin la energia que tenim nosaltres...! I la falta de sol, tot i que sona a tòpic, realment és de les coses que més trobo a faltar. Això i el mar!! Què és el que més t’agrada de Berlín? M’agrada tot! L’anterior alcalde va dir “Berlin és pobra, però sexy”. Crec que la va definir perfectament. És una ciutat que mescla gent de tots tipus i colors, la multiculturalitat m’encanta, i també la llibertat: pots sortir al carrer amb pijama i sabates

Bastei bridge, la formació rocosa més antiga de Saxon Switzerland. Foto Joana

Joana amb els amics. Klunkerkranich

Columna de la Victòria. Foto Joana

Foto Wayfair

Canal, Maybachufer (el meu carrer). Foto Joana

M A INHARDT - 8 6 / d e se m b r e d e 2 0 1 6

UNA VESPRADA DE DIUMENGE AL CINEMA REX TICA MARTÍ

Ja, en algunes pàgines d’aquesta revista, s’ha parlat altres vegades del cinema al nostre poble. Des dels anys cinquanta fins els inicis del dos mil van funcionar a Alcalà dos cinemes, el Rex i el Goya, que van proporcionar moltes emocions i molta felicitat a unes quantes generacions de gaspatxers. Avui comptem amb un testimoni de primera mà, el qual va contribuir, amb el seu treball, a que la màgia del cinema es posara en funcionament totes les setmanes. Des de la cabina de projecció del cinema REX, Agustín Cerdà ens obria, cada setmana, eixa finestra al món que era el cinema. Agustín, des dels 17 anys, es va posar a treballar de projeccionista al cinema Rex, propietat del seu oncle Daniel Durà, i, com ell ha explicat algunes vegades, es va passar allí moltes vesprades de la seua joventut. Eixa mateixa afició que el portà a treballar al cinema, l’ha portat a guardar i col·leccionar entrades, cartells, quadres, adhesius... d’aquells anys, en què la gent eixia de casa els dissabtes i diumenges per trobar-se amb els amics i les amigues al cinema Rex o al Goya, a les pistes de ball, o, més tard, a la discoteca Goya o

Màquina de projecció del cinema Rex de la marca Ossa

Agustín Cerdà i Vicente Cucala a la sala de màquines del cinema Rex

M A I NHA R D T - 8 6 / d e s e m b r e d e 2 0 1 6

a la Boys; o si baixaven a Alcossebre, a Kalymnos, al Túnel, al Lobo o a la Maddox. Alguns d’aquests records guardats per Agustín, que es reprodueixen en aquest número de la revista Mainhardt, estem quasi segurs que provocaran la nostàlgia de tots aquells que van ser protagonistes d’aquells anys. Per contextualitzar aquestes imatges que, potser, alguns encara guardem a les nostres retines, Agustín ens ha explicat com era per a ell una vesprada de diumenge al cinema Rex. Ens conta que el diumenge per la vesprada, a Alcalà de Xivert, el cinema era el protagonista. Primer s’anava a les “paraetes” del Frontó, la d’Emílio o la de Mote, per aprovisionar-se de cacaus, rosquilles, regalíssia negra i roja, pipes... Sobre les cinc de la vesprada començava la primera sessió, a les set, la segona, i l’última, a les deu de la nit. Una vegada dins del cinema, el primer que es projectava era el NO-DO. El NO-DO, acrònim de Noticiarios y Documentales, era un noticiari que es va projectar obligatòriament a tots els cinemes d’Espanya des de l’any 1942 fins el 1976 i de forma voluntària fins l’any 1981. Oferia aquelles imatges i informacions que el règim de Franco volia mostrar al país: inauguracions, esdeveniments socials, política internacional, concursos de cors i danses, futbol... i que eren molt difícils de contrastar ja que la premsa i la televisió estaven censurades. Els primers anys, el NO-DO va ser en blanc i negre, però a partir de 1968 es va introduir el color per a reportatges d’interés artístic o turístic, i des de l’any 1977 ja es va fer tot en color. En acabar el NO-DO, es donava pas a la primera pel·lícula. Les pel·lícules es rebien dos dies abans de la seua projecció amb unes llandes grans de llautó convenientment numerades per poder realitzar el muntatge del film. Una vegada havia acabat la primera pel·lícula, sobre les set de la vesprada, es realitzava el descans. La gent s’aixecava dels seients i es dirigia al bar del cinema, la cafeteria Rex. Uns vint minuts abans que s’acabara la pel·lícula, s’avisava a la cuina del bar mitjançant un botó, el qual es premia des de la cabina i sonava a la cuina per a que començaren a preparar els entrepans. D’aquesta manera quan

M A INHARDT - 8 6 / d e se m b r e d e 2 0 1 6

El material i la informació ha estat facilitada per Agustín Cerdá Vinuesa a qui li donem el nostre sincer agraïment

M A I NHA R D T - 8 6 / d e s e m b r e d e 2 0 1 6 arribava de colp tota la gent al bar, es podia donar un servei ràpid i eficient. Els entrepans de calamars i els variats (sépia a la planxa, trosset d’ou bullit arrebossat, mandonguilleta, oliveta farcida... tot amanit amb salsa verda) eren els més populars i, per tant, els més demanats; i se solien acompanyar per alguna de les begudes de moda: Mirinda, Pepsi, Coca-Cola... Aquells que preferien cacaus, tramussos i rosquilles, i que no ho havien comprat abans d’entrar, eixien per anar a les paraetes, i aquell moment també era d’aglomeració ja que tots volien estar al seu seient quan començara la segona pel·lícula. Durant els vint minuts que durava el descans, es projectaven diapositives dels comerços locals i també dels pobles del voltant. Mentre, a la cabina, l’operador canviava la bobina per projectar la pel·lícula següent. Abans d’acabar-se l’última sessió es llevaven els cartells de les pel·lícules projectades i s’exhibien els cartells i alguns “quadros” (fotografies grans de cartró que reproduïen algun fotograma de la pel·lícula) corresponents a la programació de la setmana següent; així, quan la gent eixia del cinema es fixava ja en els títols de les pel·lícules que conformarien la programació de la setmana vinent. Al cinema Rex es van projectar pel·lícules molt importants i recordades com Benhur, Guerra i paz,

Los diez mandamientos..., però també algunes de no tan bones. L’explicació a aquest fet era que les pel·lícules es contractaven en lots de cinc o set pel·lícules, entre les quals n’hi havia dues de bones i les altres que no valien tant. A aquestes pel·lícules de més baixa qualitat la gent les anomenaven llandes, expressió que se’ns ha quedat per a referirnos a alguna cosa que ens sembla molt pesada i molesta. El Rex obria cada setmana les seues portes el dijous, en sessió de nit, continuava el divendres, també en sessió de nit, i les tancava el diumenge després d’haver fet sessió de tarda i de nit, convertint-se així, com molt bé diu Agustín, en un lloc indispensable per als gaspatxers durant quatre dècades, en les quals el cinema els va proporcionar distracció, cultura i felicitat.

Pepeta la de Mote amb la seua paraeta de cacaus i tramussos. Al fons Soledat la dels mantecaos qui venia gelats realitzats de manera artesanal. Fotografia realitzada a la plaça del Frontó l’any 1958.

M A INHARDT - 8 6 / d e se m b r e d e 2 0 1 6

CAPICORB 46 AÑOS DESPUÉS: CRÓNICA DE UN REENCUENTRO

JOSÉ LUÍS ESTELLER ALBERT

La historia comienza a principios de verano, con la publicación de una foto en las redes sociales en la que aparecen los últimos alumnos que estudiaron la escuela de Capicorb. La misma fotografía que está expuesta en un panel junto a las escuelas. Fue uno de aquellos niños de la fotografía, Manuel Conesa, quien al verla se ocurrió la idea de intentar reunir de nuevo a las mismas personas. Así empezó a trabajar, desde ese mismo momento, para conseguir el objetivo. Lo primero que hizo fue localizar y reunirse con la gente para explicarles la idea. A todo el mundo le pareció estupenda y lo animaron a continuar. La primera medida que se tomó fue hacer un whatsapp para estar todos comunicados y poder recibir noticias. La verdad es que la mayoría de aquellos exalumnos de la foto estamos repartidos entre Alcalà y Torreblanca por lo que no fue difícil contactar con todos y conseguir sus números de teléfono. En mi caso vino a explicarme la idea a mi casa. Me pareció muy buena y le animé a continuar. La segunda decisión que se tomó a partir de ese momento fue reunirnos el segundo domingo de cada mes en el local las escuelas. En estas reuniones se fueron perfilando y adoptando diferentes ideas que al final dieron como resultado el encontrar un día para realizar una comida de hermandad. El lugar elegido fue las mismas escuelas ya

que en este momento pertenecen al ayuntamiento y el edificio está a disposición de los vecinos de Capicorb que realizan en ella algunos actos de las fiestas de San Antonio y, en invierno, sirve para realizar diversos cursillos para adultos en horario nocturno. Se pensó que lo mejor era realizarla en el mes de noviembre, un mes con menos trabajo para la mayoría de la gente. Al final se acordó que sería el día 19, y que además de reunirnos para comer podríamos acudir más pronto y almorzar juntos. Y por fin llegó el día tan esperado, después de tantos días de preparación. Eran las 9 de la mañana y ya empezó a acudir la gente. Los primeros saludos fueron emocionantes, en algunos casos saludabas a compañeros que no habías visto en muchos años, a pesar de vivir muy cerca. Son cosas que no deberían pasar, pero la vida es así. Había tantas cosas que contar que las charlas eran interminables, saltaban a la luz anécdotas, historias olvidadas que al recordarlas te trasportaban al pasado y a la niñez, algunas felices, otras no tanto, pero que pasado el tiempo todas las recordamos de una forma alegre y divertida. Uno de los presentes, explicó cuando la maestra lo castigó a él y a otros alumnos porque levantaban las tejas del tejado del colegio para coger huevos en los nidos de gorriones para luego poder comérselos. Otro compañero nos contó que no le habían crecido los dedos de las manos de tantas

M A I NHA R D T - 8 6 / d e s e m b r e d e 2 0 1 6 veces que la maestra le había pegado con la regla en las puntas de los mismos. En mi caso, alguien me recordó, el día que me ataron el brazo izquierdo en la silla para que escribiera con el derecho, acto que yo recuerdo vagamente. Entre una anécdota y otra, llegó la hora del almuerzo. Descargamos la cazuela que Ximo Conesa había preparado en su restaurante y nos pusimos a comer. Se trataba de carne y longanizas con tomate, acompañada para beber de vino y cerveza. La verdad es que estaba buenísimo y almorzamos, de maravilla. Después de almorzar decidimos estirar las piernas dando un paseo. Todos coincidimos que el lugar adecuado era ir a la ermita de San Antonio. Seguro que el subconsciente actuó en esta decisión ya que es el lugar más representativo y emblemático de Capicorb, más incluso que las escuelas. Es un lugar donde la mayoría de nosotros hemos celebrado algun acto importante, hemos tomado la primera comunión o incluso alguno de nosotros se ha casado allí. Salimos en grupo, cruzamos el río y en diez minutos ya estábamos en la ermita. Algunos hacia muchos años que no la visitaban. Estuvimos comentando la nueva urbanización que se había realizado en los alrededores, nos hicimos algunas fotos y después nos fuimos a tomar una cerveza al bar que hay en un complejo cercano. Una vez de vuelta a las escuelas, empezamos a preparar todo lo referente para la comida: preparación de mesas, reparto de bebida y se

empezó a preparar la paella de bogavante que tenia que hacer nuestro chef particular Ximo. La paella, que era de unas 50 plazas, tuvo una preparación rápida ya que Ximo lo tenia todo preparado de antemano. La expectación era grande y nadie quería perderse su elaboración. Cada uno provisto de una cerveza daba su opinión, que si había que poner más arroz, que si estaba salada, que si sofreír más el arroz, pero Ximo se puso en su sitio y dijo que aquello era cosa suya y así terminó la discusión. Una vez terminada la pusimos junto a la mesa donde íbamos a comer y empezamos a servirla. A partir de ese momento, y durante diez minutos, se hizo un silencio total, nadie habría la boca, excepto para comer. Después vino la fruta, fue pasando la tarde y sobre las cinco Ximo empezó a hacer buñuelos de calabaza que acompañamos de dos quemadas de ron, seguido de cubatas y otros combinados. Estaba todo muy animado, la gente se puso a bailar con música de los años 60, pero después de varios bailes empezaron a marcharse las primeras personas, poco a poco se fue vaciando y a las ocho de la tarde hora en la que me marché yo quedaban unas 25 personas, al día siguiente me enteré que se habían quedado a cenar hasta tarde. He de reconocer que la jornada fue inolvidable y no quiero terminar sin dar algunos apuntes sobre la jornada, los participantes nacimos entre los años 1954 y 1964. De estos exalumnos solamente una pareja son matrimonio y nuestra última maestra

M A INHARDT - 8 6 / d e se m b r e d e 2 0 1 6 Doña Isabel Marza vive en su pueblo Vilafamés y goza de una excelente salud . Agradecer a toda la gente que colaboró para que este reencuentro se llevara a cabo y sobre toda a Manolo y Ximo Conesa por ser los que tiraron de la cuerda y lo organizaron tan bién. Ojalá nos volvamos a reunir muy pronto. Antiguos alumnos de las escuelas de Capicorb que participaron en la comida pero no están en la fotografía de 1970: Jose Antonio Roca, Casimiro Gargallo, Vicentica Marín y Juan Zaragozà. Antiguos alumnos de las escuelas de Capicorb que participaron en la comida y están en la fotografía de 1970: Mercedes Troncho, Pilar Albert, Paquita Peraire, Luisa Ramírez, Rafael Albert, Francisco Muria, Angelita Agut, Manuel Conesa, Manuel Sales, Ernestina Tena, José Luís Esteller, Ángel Sorlí, Joaquín Conesa, Clara Conesa, Jose

Manuel Albert, Victor Esteller, Vicente Traver, Joaquín Traver, Carmen Romero, Pepita Pedra, Nieves Bosch, Ernesto Albert, Blas Marín, Vicente Juan Marín, Juan García, Pilar Pedra, Jose Manuel Marín, Pascual Marín, Estrella Colomer y Asunción Bosch. Antiguos alumnos de las escuelas de Capicorb que no pudieron participar en la comida pero están en la fotografía de 1970: Ramón Zaragozá, Elena Zaragozá, Pilar Muria, Enrique Roca, Arsenio Mestre y la maestra Doña Isabel Marza. En esta última lista puede faltar algún alumno que en estos momentos no alcance a recordar.

M A I NHA R D T - 8 6 / d e s e m b r e d e 2 0 1 6

QUÈ ENS ESTÀ PASSANT? FRANCISCO ARNAU VILAPLANA

Esta és la pregunta: què ens passa?, què li passa al poble?. Molt sovint escoltem, de boca de la gent, tot un seguit d’afirmacions com que el poble està mort, que sembla un mas, que, al pas que anem, dins d’uns anys, ací al poble, tan sols viuran marroquins... i així successivament. Al ser estes unes opinions molt generalitzades, tot em fa pensar que la gent no té massa bon concepte de l’estat actual del poble, a més de poca confiança en el seu futur. I és que, si reflexionem, comprovarem com moltes de les afirmacions no estan exemptes de raó. Abans de continuar m’agradaria fer un incís. Aquells que tenim una edat avançada, si ens posem a pensar, comprovarem que, degut a molts motius, en l’actualitat en quasi tots els aspectes es viu millor que en temps passats. Però no vull que aquesta afirmació que, acabo de fer, ens porte a l’engany que jo estiga en la creença de que el poble camina sobre rodes. Res més lluny de la realitat. Són molts els problemes, tant a nivell particular com col·lectiu, que ens afecten, així com l’escàs interés de la gent per solucionar-los. És però, molt difícil, que en este estat d’ànims en el qual es troba la gent es puga capgirar eixe esperit passota i conformista que ens envolta. Com a mostra no cal més que observar l’escassa existència de públic en els plens de la corporació municipal, on es debateixen decisions de suma importància per al poble. Una altra cosa pareguda o possiblement pitjor passa amb la baixa assistència de socis, tant a les juntes generals de la cooperativa agrícola com a les societats de reg. Estes actituds corroboren l’existència d’eixa mentalitat tant nostra de despreocupar-nos dels interessos col·lectius per la còmoda decisió de que ja ho faran els altres. Una de les realitat que més comenta la gent és l’estat de soledat en que es troben la major part dels carrers del poble, principalment els del centre. Estos criden més l’atenció als que som ja majors. L’edat ens fa recordar la importància que tenien en temps passat, vistos des d’un punt de vista comercial els carrers Juan Barceló, Sant Ferran i la Plaça. En consonància a la capacitat econòmica que en aquells moments tenia Alcalà estos dos carrers, junt amb la plaça, eren el centre comercial del poble, o al menys així els teníem considerats. Una trentena, en la seua majoria, de xicotets comerços oferien una varietat d’articles per al consum del

poble. No hi havia altre remei que fer bo allò que es diu: compra a casa, ven a casa, i faràs casa. Els vehicles per fer desplaçaments llargs eren més bé escassos. Allà al tard era quan, per estos carrers, dins les possibilitats de la gent del poble començava a veure’s major activitat. Les dones, principalment les xiques fadrines, després de la jornada de treball, aprofitaven estes hores per anar a comprar. També els fadrins aprofitaven l’ocasió per a passejar. Sabíem que era l’hora de comprar, l’excusa perfecta de les fadrines per a fer-se veure. Era tot este xicotet tràfec el que omplia de vida els carrers, i feia la sensació d’un poble viu. Tornant a l’actualitat ens trobem amb altra realitat molt diferent. Estos carrers que he anomenat, junt amb el del General Cucala, Carrer de la Font i El Frontó, una nit vaig quedar prendat en contemplarlos. Tan ben il·luminats, a més d’eixes lluminàries decoratives anunciant que s’apropen les festes nadalenques. Unes voreres noves i el terra dels carrer amb un acabat especial em varen omplir de satisfacció. Quant haguérem fardat, penso, els fadrins de la meua edat, tots entrajats amb la gavardina penjant, passejant per estos carrers. Enrere quedaven, vaig pensar, aquells carrers de terra, que només caïen quatre gotes es tornaven un fangatxeral, les estretes voreres i aquells llums que, utilitzant un adjectiu molt d’ací del poble, ens burlàvem dient que eren de garroferal. Són molt preciosos i bonics actualment, però estan buits de contingut. És com un envàs molt adornat, però que a l’obrir-lo veus que dins no hi ha res de res. Em vaig parar a la plaça i, al contemplar-la em va agafar tristor, i més encara al recórrer amb la vista tot el seu voltant. Ja no tenia sentit, vaig pensar, que esta plaça tinga el nom de Mercat. Repassant una per una em vaig adonar que totes les vivendes es trobaven deshabitades. Pel que feia als comerços, tan sols n’hi havia un en actiu, encara que en aquells moments tenia les portes tancades. Tirant avant, un panorama no tant desolador com el de la plaça, però que s’encamina a un destí paregut, per estos carrers dels voltants. Malgrat l’escassa activitat que es contempla encara podem comptabilitzar una dotzena d’establiments en actiu. De la mateixa manera, gota a gota, a mesura com va morint la gent d’edat, que són els ocupants de les vivendes antigues, estes es van quedant buides. Este despoblament comença a afectar tant al centre del poble com als carrers perifèrics. No

M A INHARDT - 8 6 / d e se m b r e d e 2 0 1 6 sé el motiu exacte, però em sembla que podria ser l’econòmic, o potser la poca amplària dels carrers. El cas és que són molt poques les vivendes que es rehabiliten. Els hereus o hereves, prefereixen posarles en venda, una tasca cada cop més complicada degut a l’elevada oferta existent. Les façanes es van omplint de rètols que anuncien la seua venda. Pel que fa referència als motius pels quals es justifica l’estat actual del poble, cadascú en diu la d’ell, i en ocasions has d’escoltar un disbarat rere de d’altre. Uns diuen, i altres sols ho pensen, que tota la culpa la té Alcossebre. No vindria malament, abans de formular estes afirmacions, recapacitar. Les terres d’Alcossebre, Ribamar, el Canaret i Capicorb (les quatre partides costaneres del terme d’Alcalà), estigueren des de sempre dedicades a l’agricultura. A partir de la meitat dels anys seixanta, del segle passat, començà a poc a poc, a irrompre al llarg de tota la costa una prometedora activitat turística. Els primers beneficiats foren els propietaris que tenien terrenys en estes zones. El preu d’estes terres en poc de temps es revaloritzà més del 500%. El que tenia terra en estos llocs es podia dir que tenia or. I com era lògic, tot un rastre de milions de pessetes passaren a engreixar les economies d’una gran part de veïns del poble. Arrossegat pel turisme començà a fer acte de presència, de manera important, el sector de la construcció. Este aportà centenars de llocs de treball, dels quals, com també és lògic, foren la gent treballadora d’Alcalà, seguit d’un rastre d’oficis relacionats en el sector els que es beneficiaren La mà d’obra que s’emprava en el que es coneix com a sector serveis: restaurants, bars, discoteques... a més d’altres establiments comercials que s’obriren i que com és lògic, majoritàriament contractaven gent d’Alcalà. I no parlem dels ingressos que suposava, i suposen, per a les arques de l’ajuntament, el cobrament d’impostos, com plusvàlues, permisos d’obres, l’IBI de tants i tants apartaments i xalets... Com podrem comprovar Alcossebre, junt amb la resta de costa, ha segut per a la gent del poble, la gallina d’or. Molt al contrari d’allò que diu alguna gent que Alcossebre ha matat al poble. És lògic i normal. No té perquè estranyar-nos, que aquell que monte un negoci, ho faça en aquell lloc on tinga un indici de trobar un futur prometedor. És este i no un altre el motiu pel qual els comerços i les oficines de negoci, així com les activitats d’oci es decanten cap a la costa. Mentres tant, el que és el poble, Alcalà, ens hem quedat en terra de ningú, és a dir, entre Ares i Benassal. Els 10 kilòmetres que dista de la mar li impedeix ser un poble pròpiament dit de costa,

i per altra banda, la seua proximitat a la mar fa impossible tindre els encants i la idiosincràsia dels pobles de muntanya. Ens hem quedat mal situats, la vida fa molts canvis, i el que ahir no valia res avui val molt. No els donéssem la culpa als nostres avantpassats. Els que fundaren el poble no anaven mal encaminats. D’acord a les necessitats d’aquells temps penso que el punt que van elegir era immillorable. La plaça del Mercat, que segons contaven els vells, va ser allí, a partir d’un mas, on va començar a fundar-se el poble. Era una espècie de muntanyeta, la qual abans que intervingués la mà de l’home devia ser molt més pronunciada. Per l’altura era el lloc ideal per defendre’s dels atacs dels enemics, cosa bastant comú per aquelles èpoques. Tenien pel seu voltant terres fèrtils i fresques, la Montserrà, el Palau... de les quals, en anys de pluges, eixien gran quantitat d’aiguamolls per tot arreu. Però fou, sense cap dubte, la proximitat de la planícia de la Foia la que acapararia tot l’interés. Terra fèrtil, com la que més, en la qual el cultiu del blat mai no l’esgotava. I això era una assegurança de vida per als pobladors. Em va causar estranyesa al repassar el cens d’aquestos anys enrere, en els quals l’augment d’habitants era considerable. Va ser precisament l’any 2012 quan el nombre de veïns empadronats Alcalà un màxim mai vist. Parlem de 8.218 habitants que estaven censats al municipi d’Alcalà. Tres anys més tard, en el 2015, la xifra havia baixat a 7.255. Gairebé un miliar d’habitants havien deixat el poble, segurament tots ells habitants estrangers: magrebins i romanesos, que han marxat per la falta de treball a causa de la crisi. Però el curiós del cas va ser quan vaig veure el cens de l’any 2008. El nombre d’habitants venia fraccionat, tant per als nuclis urbans de la costa com per al poble. Estos estaven comptabilitzats de la següent manera: - Alcalà: 4.211 habitants. - Alcossebre: 2.049 habitants. - Les Fonts: 1.385 habitants. - Capicorb: 243 habitants. - Total: 7.888 habitants. Este cens fraccionat em va dissipar els dubtes que tenia al preguntar-me, en més d’una ocasió, com era possible el nombre tan gran d’habitants i, al mateix temps, també el nombre tan gran de cases deshabitades que té el poble. La conclusió no és una altra que el creixement tan significatiu d’habitants durant estos anys es deu a l’augment dels nuclis urbans de la zona costanera. Queden, però algunes coses al tinter així que, per no fer-ho tan llarg, deixem la segona part per al proper número de la revista.

M A I NHA R D T - 8 6 / d e s e m b r e d e 2 0 1 6

ASSOCIACIÓ D’AMICS DE MAINHARDT CONVOCATORIA D’ASSEMBLEA GENERAL DE SOCIS (ORDINÀRIA) D’acord amb els Estatuts, es convoca les sòcies i els socis a la sessió ordinària d’Assemblea General que tindrà lloc el primer dissabte de febrer de 2017 (04.02.2017) al Saló Social del Restaurant Jacinto, a les 11:30 hores en primera convocatòria, i a les 12:00 hores, en segona, amb el següent, ORDRE DEL DIA: 1. Lectura i aprovació, si s’escau, de l’acta anterior. 2. Memòria d’activitats de l’any 2016. 3. Aprovació del balanç econòmic de 2016. 4. Proposta del pla d’activitats i pressupost 2017. 5. Proposicions i preguntes. Alcalà, desembre de 2016 El President de l’Associació ASSOCIACIÓ D’AMICS DE MAINHARDT CONVOCATORIA D’ASSEMBLEA GENERAL DE SOCIS (EXTRAORDINÀRIA) D’acord amb els Estatuts, es convoca les sòcies i els socis a la sessió extraordinària d’Assemblea General que tindrà lloc el primer dissabte de febrer de 2017 (04.02.2017) al Saló Social del Restaurant Jacinto, a les 13:00 hores, en primera convocatòria, i a les 13:30 hores, en segona, amb el següent, ORDRE DEL DIA: ASSUMPTE ÚNIC: Elecció de la Junta Directiva Alcalà, desembre de 2016 El President de l’Associació

Encara no eres soci/a? A què esperes?

s ibre ? l l a ls ts e e soci/ o t I eu d r ap