JOCS TRADICIONALS D'ALCALÀ DE XIVERT by JOAN SANZ

978-84-923793-8-5

JOCS TRADICIONALS D’ALCALÀ DE XIVERT

Associació d’Amics de Mainhardt

JOCS TRADICIONALS D’ALCALÀ DE XIVERT Col·lecció Temes Gaspatxers / núm. 6 Editat per: Associació d’Amics de Mainhardt Apartat de correus-26 12570 - Alcalà de Xivert Copyright de l’edició: © Associació d’Amics de Mainhardt Textos: Joan-V. Sanz i Sancho Francisco Arnau Vilaplana i la col·laboració de Rosa Taus Martínez i Francisco Roures Sanz Il·lustracions i disseny: Jorge Julve Torres Assessorament lingüístic: Vicenta Martí Herrera Impressió: Jordi Dassoy-Impressor, Sant Carles de la Ràpita Dipòsit legal: CS-414-2010 ISBN: 978-84-923793-8-5

Amb el suport de:

AJUNTAMENT ALCALÃ&#x20AC; DE XIVERT-ALCOSSEBRE

Presentació Fa molts anys, tal vegada massa, els qui avui teniu aquest llibre entre les mans també vau ser xiquets. De ben segur recordeu aquells anys d’infantesa amb nostàlgia, amb enyorança però contents de la majoria dels canvis que ha sofert la nostra societat i que ens han comportat una vida més agradable, confortable i còmoda. Evidentment eren uns altres temps. A penes hi havia ràdios o televisors, l’única finestra oberta al món. Segurament les notícies més importants, per nosaltres, passaven unes quantes cases més enllà d’on nosaltres vivíem. Eren temps de cridòria i de soroll pels carrers. Els xiquets i les xiquetes corríem amunt i avall acaçant-nos i travessant d’una banda a l’altra sense cap tipus de por a ser atropellats per un cotxe que passés just en aquell moment. Els carrers eren de terra i el trànsit escàs. Les places, els descampats, els afores del poble, el barranquet o qualsevol descobert d’una casa eren el nostre territori. Érem els amos del carrer. Aquest era el nostre domini. Quan acabàvem l’escola ens faltava temps per arribar a casa, agarrar ràpidament el berenar i eixir al carrer a trobar-nos amb els amics i posar-nos a jugar a qualsevol cosa. Els jocs anaven per èpoques i modes. Així igual podíem jugar, una temporada a boli-dali i de la nit al dia canviar a xurro, a boletes, a cementeri, a xapes, a furtar terreny o a qualsevol de les modalitats que teníem per acaçar-nos com tocar ferro, tallar el fil, l’última... Les xiquetes, amb qui normalment mai no compartíem jocs, jugaven a sambori, a saltar a la corda, a la gallineta cega, a un, dos, tres pica paret... I així una infinitat de jocs preparats amb escassos recursos materials, que van anar passant de generació en generació. Uns jocs dels quals anàvem realitzant variacions i anàvem adaptant les regles del joc d’acord a les nostres ne-

cessitats. Uns jocs dels quals nosaltres mateix érem els àrbitres, jutges i que en més d’una ocasió van acabar amb una forta batalla. És veritat que alguns eren rudes i violents, malgrat tot creiem que la majoria de nosaltres els recordem amb enyorança i pensem que no s’haurien d’haver perdut. Avui, és cert, que moltes escoles, grups de temps lliure i associacions treballen per recuperar molts dels jocs tradicionals dels nostres pobles. Ho fan des de la perspectiva de considerar aquests jocs com un bé cultural i lúdic, que mereix ser preservat i protegit. Nosaltres, com a autors d’aquest treball, som sabedors que ens hem deixat jocs dins del tinter. Malgrat tot no hem volgut desaprofitar aquesta oportunitat que ens ha ofert, l’Associació d’Amics de Mainhardt, per fer-vos arribar, a tots i a totes, un important recull de jocs tradicionals gaspatxers aplegats en aquest xicotet volum. Davant la manca de material gràfic hem aprofitat la complicitat i el saber fer del jove Jorge Julve per il·lustrar i donar vida a aquest recull de jocs. Tot plegat un llibre que posa de manifest, novament, la rica cultura tradicional i popular de tots els gaspatxers i les gaspatxeres. Una cultura que s’esmuny, dia rere dia, entre els nostres dits. Així us presentem el llibre amb il·lusió i esperança; amb el desig de, malgrat les dificultats, seguir veient jugar els xiquets i les xiquetes pels nostres carrers i les nostres places.

Joan Sanz i Francisco Arnau

Índex PRESENTACIÓ JOCS AFECTIUS

JOCS DE FESTA

- BERNAT, BERNAT... - BURRO VALENT - CARRANXET, CARRANXET - DIGO, DIGO, DIGO, DAN - ESCALFAR LES MANS. CALFAMANS - FURTAR EL NAS - MANETA MORTA - MIX MIXINETA - PALMES, PALMETES - QUAN VAGES A COMPRAR CARN - SERRA MERRA - TAT PER ACÍ - TITA PON UN COCO

- CABIRÓ ENSABONAT - CAPBUSSAR-SE EN UN LLIBRELL - CARRERES DE SACS - CUCANYES - ESTIRAR LA CORDA - XOCOLATÀ

JOCS DE TRIAR O PAGAR - CARA O CREU - COMPTAR - FER PEUS - TIRAR-HO A SORTS

JOCS AMB PILOTA - CEMENTERI - LA PILOTÀ SECA - NACIONS - PEUS QUIETS

JOCS MOTRIUS DE CÓRRER, DE SALTAR I D’ACAÇAR-SE - A LA UNA, LA MULA - CAVALL FORT - EL GAT I LA RATA - EL MOCADORET - GOMES

- JUGAR A BOUS - L’ESPARDENYETA - L’ÚLTIMA - POLICIES I LLADRES - QUATRE CANTONS - RESCATE - SALTABORREGOS - SALTAR A CORDA - TALLAR EL FIL - TOCAR FERRO - UN, DOS, TRES, PICA PARET - XURRO

ALTRES JOCS - A L’ANSERMÀ - ABUELITA - ACAÇAR-SE A LA PEDRÀ - AMETLETA TORRAETA - BOLETES, CANES - BOLI-DALI - BUFOS - CAIXETA DE BETUM - CÈRCOL - CONILLETS A AMAGAR

- DISBARATS - ENDEVINA QUI T’HA PEGAT - FAROLETS - FURTAR TERRENY - LA GALLINETA CEGA - L’ESCOLTET - L’ORON - LA PALMAETA - LA TROMPA - LA XATA MERENGUERA - L’ULLAETA - MOSCA O TOSCA - PEDRA, TISORA, PAPER - PISTOLEROS - PUNYET - RUSSETS. MAMPRUNYO-MAMPRUNYO - SAMBORI, TELLA - VEIG, VEIG - XAMBES - XAPES - XINXES I CAPARRES

- BAIXANT DE LA FONT DEL GAT - FERRER, FERRER - JA VE CENTO - JO SÉ UNA CANÇÓ - LA MANTA AL COLL - MINGUET, MINGUET, MINGUET - MUN PARE NO TÉ NAS - NO ME L’ENCENDRÀS - PLOU I FA SOL - AMPARITO - NO EN VOLEM CAP

- QUE LLUEVA - EL PATIO DE MI CASA - EL CORRO DE LA PATATA - DON MELITÓN - QUISIERA SER TAN ALTA COMO LA LUNA - HAN PUESTO UNA LIBRERÍA - TENGO UNA VACA LECHERA - AL PASSAR LA BARCA - EL SENYOR DON GATO - CUCÚ CANTABA LA RANA - LA BURRA SANDUNGUERA - ADIÓS ALCALÀ QUERIDO

CANÇONS EN CASTELLÀ

FER MALESES

CANÇONS EN VALENCIÀ

- TENGO UNA MUÑECA VESTIDA DE AZUL - LA CHATA MERENGUERA - COLA CAO - ¿DÓNDE ESTAN LAS LLAVES? - EL COCHERITO LERÉ - SOY UN CHINO CAPUCHINO - VAMOS A CONTAR MENTIRAS - EL BARQUITO - CINCO LOBITOS - MAMBRÚ SE FUE A LA GUERRA - ANTÓN PIRULERO - AL PIE DE UN ÀRBOL SIN ROSAS - ¿MORENA QUÈ VENDES?

LES CATALINETES I ELS NICOLAVETS TEMPS DE RECORD BIBLIOGRAFIA AGRAÏMENTS

Jocs tradicionals Fa uns mesos els autors d’aquest treball vam començar a recordar les coses d’abans i com el pas del temps ha canviat inexorablement les nostres vides, les dels nostres fills i les dels nostres néts. Tots junts vam començar a parlar de com jugàvem els xiquets i les xiquetes gaspatxers i gaspatxeres al voltant dels anys de la postguerra i de les dècades posteriors i ho comparàvem amb com ho fan en l’actualitat. No entrarem en la discussió de si aquells jocs eren millors o pitjors que els actuals o dels seus aspectes positius i negatius. Senzillament eren diferents. Avui, més que mai, tenim ben clar que els jocs no són res més que un clar reflex de la societat del moment i de les circumstàncies molt particulars que va viure o viu la infància de cada lloc. Per aquells anys els jocs es desenvolupaven per les places i els carrers del poble, tant a l’hivern com a l’estiu. No importava que fes molt de fred o molta calor i sempre es realitzaven agrupats en xicotetes colles. Cal ressaltar la divisió que hi havia de tot el poble en zones o sectors i de les quals tu en formaves part segons el lloc on vivies. Tot i el perill que correm en deixar-nos-en alguna, passem a enumerar-les: • La Bassa, que pam dalt o pam baix, corresponia als xiquets que vivien als carrers del General Cucala, Sant Tomàs, una part del de Sant Abdó, el Sequiol i alguns carrers del voltant. • Els del Pla de Baix, que estava format pels xiquets del mateix Pla, el carrer de la Foia, Baró d’Alcahalí, Sant Nicolau, Molinet i voltants. • Els del Pla de Dalt, als quals calia afegir els que vivien al camí Alió, carrer del Pes, una part del carrer de San Fernando i part del Doctor Ebrí. • El carrer de Sant Gregori, al ser tant llarg, amb més d’un centenar de cases, era tot una

zona i tenia denominació pròpia. • Una altra zona era la denominada «de la casa assolà» o el Pomple, que comprenia el carrer Saragossa, el de Sant Mateu, la plaça de Sant Ramon i l’altra part del Doctor Ebrí. • A l’eixida del poble estaven els del Barranquet de Dalt, al qual pertanyien gairebé tots els del carrer del Tremedal, els del carrer de l’Hospital i una part dels xiquets dels carrers de les Eres, Sant Lluís i Sant Gabriel. • Els del Barranquet de Baix o Convent estava format pels del carrer de la Vilanova, i la part de baix del carrer de les Eres, Sant Lluís, Sant Gabriel, el carrer de Sant Vicent i una part del de Sant Abdó. • Pel centre del poble estaven els de la Plaça, que eren els del voltant de la Plaça del Mercat, una part del carrer de San Fernando, Juan Barceló, el Frontó i alguns del carrer de Sant Vicent. • Els del Pati eren els que vivien al voltant del pati de l’Església, el carrer de l’Aixerri, Sant Joan, la Puríssima, els Desemparats i els voltants. Com podeu observar cadascú tenia la seua zona, més o menys, delimitada. Cada colla tenia la seua demarcació com si d’una tribu es tractara i allí desenvolupava els seus jocs. En temps de pau no passava res si jugaves en una zona que no fóra la teua. Però, quan es desenterrava la destral de guerra la cosa es complicava, i força. Llavors era poc aconsellable visitar un territori considerat hostil o enemic. Fins i tot podies caure presoner o ser acusat d’espia. Això sí, sempre podies posar l’excusa que simplement passaves per allí i anaves a vore a la teua tia. Sovint es declaraven guerres entre una i una altra facció o, fins i tot, entre diverses zones. Llavors s’armava la marimorena. Uns i altres podien buscar aliats i si la guerra ultrapassava els límits, llavors calia anar a guerrejar fora del poble. Quan açò passava les baralles tenien lloc a banda i banda del Barranquet, al voltant de la sequieta de Lava, a la Bassa, als voltant

de la via del tren o pels afores del poble, a fi de no produir massa danys col·laterals com ara es diu. L’armament era d’allò mes variat: les fustes i els bastons simulaven llances i espases. Els arcs eren de bordims d’olivera o baladre, que eren molt flexibles. També es feien arcs dels cércols de les fustes de les caixes de les sardines de casco o de pipeta, però tenien poc abast i acostumaven a trencar-se amb facilitat. Les fletxes per la seua banda es feien de canyes. Els més manyosos els feien una punta a la part davantera i una mossa a la part del darrera per a poder encaixar millor a la corda de l’arc. El problema de tot aquest armament, era que no arribava massa lluny i a més, ben prompte, et quedaves sense munició. Un cop llançades totes les fletxes, els enemics les agarraven i les trencaven per a que no les poguesses tornar a utilitzar. També hi havia fletxes que aprofitaven les barnilles dels paraigües, però eren molt escasses ja que per a desfer-te d’un paraigua aquest havia d’estar molt malament, i per aquella època això no passava tots els dies. Aquestes tenien l’inconvenient que eren molt més perilloses i, en cas d’encertar-te, podien ocasionar-te molt de mal. Malgrat tot l’exposat, aquest armament no era el més utilitzat a les lluites. El que de veritat imperava era lluitar a pedrades. Acassar-se a la pedrà era el més habitual i ho era per raons ben senzilles: la munició era inesgotable, l’arma eren els mateixos braços i la distància dels dos fronts en el camp de batalla, amb molta terra pel mig, sempre et permetia fugir en cas de dificultats. Hi havia diverses maneres de tirar pedrades: “per dalt” i “per baix regular”. Amb aquesta darrera modalitat s’encertava i s’allargava més, però no tots sabien llançar així les pedres. Normalment els que més en sabien eren els fills dels pastors que podien aprendre dels seus pares. Per aquells anys, fins i tot n’hi havia quatre o cinc que sabien utilitzar la fona. Si hi havia baralla i aquests estaven al teu bàndol era quasi un triomf segur, ja que allargaven quasi el

doble que amb la mà. El tirador també s’usava, però una mica més restringit, ja que no tots eren suficientment manyosos per fer-se’n un. N’hi havia alguns que se’l fabricaven amb tires de pneumàtic de bicicleta, de color rogenc, però eren més fluixets ja que les gomes es trencaven amb molta facilitat. D’altra banda tenien l’avantatge que aquestes eren molt fàcils d’aconseguir. Per la seua banda les de pneumàtic de cotxe o de camió, que eren de color negre, eren més gruixudes i molt difícils de trencar. La principal dificultat era que al poble hi havia molt pocs vehicles de quatre rodes i que per aquelles èpoques era difícil que s’arribés a llançar un pneumàtic. De fet aquests s’usaven fins que ja eren veritablement inservibles. Els avantatges de la lluita a la pedrada, sempre els tenia aquell que allargava més, ja que mentre les pedrades d’aquest arribaven fins els rivals, les d’ells t’arribaven difícilment. El més xocant d’aquestes batalles era que quan una pedra encertava al cap d’algun dels combatents i arribava a fer-li un bon tall, aquest en lloc d’acovardir-se i fugir, encara s’envalentonava més. Normalment s’encoratjava i amb el cap ple de sang, bramant més que plorant, es llançava contra aquells que li havien tirat la pedra i es tornava sense parar, sense cap tipus de temor. Llavors els de l’altra colla fugien a corre cuita al crit de: S’ha enrabiat, s’ha enrabiat... També podia ocórrer que, si es sabia qui havia llançat la pedra, es presentessen a la casa de qui l’havia tirada: la mare i el xiquet ferit, amb el seu cap embenat per a que els seus pares li donessen un correctiu i prometera que una cosa així no tornaria a passar. Al dia següent el ferit arribava a l’escola amb un mocador al voltant del cap, llavors, si el mestre preguntava què li havia passat, tota la classe, a l’uníson, avançava la resposta, cridant: Li han pegat una pedrà, li han pegat una pedrà. El mestre movia el cap i es limitava simplement a pensar lo animals que arribaven a ser. Tot i això no sempre hi havia guerres. També hi havia temps de pau i llavors aquestes

rivalitats es canalitzaven en equips de futbol que es denominaven també d’acord amb el nom de la zona on vivien. Els partits es jugaven a les places del poble: al Pla de Baix, al Convent, al Pati, la Replaça de l’Estació. Les porteries eren unes pedres que simulaven els postes. Com que no hi havia àrbitres les disputes eren contínues. El xiquet que era el propietari de la pilota amb la qual es jugava, sempre triava la demarcació on volia jugar, bé fóra porter, davanter, defensa... Si no es feia el que ell deia, el partit s’acabava prompte ja que agarrava la pilota i se n’anava cap a casa. Una altra cosa que tenia molt en compte l’amo de la pilota era el calcer de tots els qui anaven a jugar. Per aquelles èpoques molts anaven amb avarques (alavarques), de tal manera que quan aquestes es trencaven s’apanyaven amb filferro (fildaram), així que si havien deixat algun trosset de ferro mal tallat podia arribar a punxar la pilota o fer-li mal a un contrari. A aquests no se’ls deixava jugar. Com s’acostuma a dir en castellà: A perro flaco todo son pulgas, ja que els xiquets que portaven avarques eren generalment els de la classe més humil. També hi havia equips més apanyats i més organitzats que tenien pilota, farmaciola i un escut fet de cartó amb el nom de l’equip que es penjava cada jugador al pit de la samarreta. La varietat de jocs era molt gran. La curiositat és que es jugava d’un en un, és a dir anava per èpoques. Segons la temporada s’estilava jugar a un o a un altre. De cop i volta n’apareixia un de nou i aquest desplaçava l’anterior fins la temporada següent. A partir d’aquest moment els jocs s’anaven succeint sense saber ni qui ni perquè aquests anaven canviant. Quan un joc estava de moda els altres no valien res. Sempre ens va crear curiositat qui eren els que marcaven la pauta a cada temporada. Aquest bloc de jocs, en els quals predomina l’afectivitat, són majoritàriament jocs que es

Jocs afectius realitzen durant la primera infància del xiquet. Normalment els pares, els iaios o els germans més grans els canten una cançoneta, molt senzilla, acompanyada d’uns moviments molt simples que el xiquet ha de realitzar o imitar i que busquen sovint arrancar una rialla en el xiquet o la xiqueta.

BERNAT, BERNAT Bernat, Bernat és un joc molt senzill, durant el qual, mentre es canta la cançó, el pare o la mare agafa la mà del xiquet o la xiqueta i li colpeja el cap amb la maneta. Al poc temps, quan el xiquet ja és més grandet, és ell mateix el que realitza l’acció tot sol mentre l’adult li canta la cançó. Bernat, Bernat, pegat al cap i amb una pedra fes-te un forat.

BURRO VALENT Burro valent, burro valent, porta la càrrega i no se la sent. Aquesta cançó la cantaven els xiquets o les xiquetes, quan estaven en colla i a un d’ells li

posaven sobre l’esquena o el muscle, algun objecte molt lleuger sense que aquest se’n donés compte. I així li anaven cantant la cançoneta fins que se n’adonava i trobava allò que li havien col·locat.

CARRANXET, CARRANXET-ESTE ÉS LO PARE El joc començava agarrant el dit gros de la mà del xiquet i es seguia agarrant la resta, un per un, fins arribar al més menut, el qual s’agafava més fort i es feia voltar. Tot això mentre s’anava cantant la cançó: Este és lo pare, esta és la mare, este demane pa, este diu que no n’hi ha, i este diu carranxet, carranxet, a la pastereta n’hi ha un trosset.

Este és lo pare, esta és la mare, este demane pa, este diu que no n’hi ha, i este que és el xicotet, demà pastarà la mare i farà un coquet.

DIGO, DIGO, DIGO, DAN La mare o la iaia, assentada en una cadira, feia posar el xiquet o la xiqueta acotxat davant d’ella amb el cap a la falda. Llavors l’adult li pegava palmadetes a l’esquena, tot cantant: Digo, digo, digo, dan, estisora o estudiant, què és? ull de bou o estisoreta? Llavors, la mare, amb els dits feia la forma d’una rodona o bé la d’una estisora i li preguntava

al xiquet a vore si ho encertava.

ESCALFAR LES MANS. CALFAMANS Aquest joc s’acostumava a fer sempre al voltant d’una taula. Començava un dels membres de la família posant la mà plana damunt la taula, a continuació un altre jugador posava la seua mà al damunt. A continuació un altre, un altre i després l’altra mà. Quan ja estaven totes apilades començaven a llevar-se de baix cap a munt per posar-les de nou dalt de tot. El joc s’havia de fer cada cop amb més rapidesa, fins que cadascú anava a la d’ell, es trencava l’ordre i acabaven pegant-se manotades els uns als altres, enmig de les riotes de tots els participants.

FURTAR EL NAS Furtar el nas era un joc senzill en el qual un adult feia com si li arranqués el nas a un xiquet. Així mentre li’l tocava anava dient: A que te furto el nas?. Al cap d’un moment amb el dit índex i el del mig feia una pinza, li premia una miqueta el nas i simulava que li l’arrancava. A continuació li ensenyava el dit polze entre els seus dits, simulant el nas arrancat. Quan l’adult veia la cara de sorpresa que posava el xiquet, aquest feia com si li’l tornés i li l’enganxava de nou a la cara.

MANETA MORTA En aquest joc un adult agarrava l’avantbraç del xiquet menut, de manera que aquest li movia el braç en l’aire amb la mà morta, mentre es cantava alguna cançoneta. En acabar de cantar, amb la seua pròpia mà, li pegava una galtadeta. També li la podia

pegar a algun germanet que estigués proper o al mateix adult. I així el joc es repetia diverses vegades.

MIX MIXINETA Es tracta d’un joc afectiu que els pares i mares acostumaven a fer a les criatures quan aquestes encara eren molt menudetes. Normalment el pare o la mare, amb el seu fillet o filleta assegut sobre els genolls, li feia passar les seues pròpies manetes acaronant-se la galteta i intentant fer-li arrancar una rialla. A cada verset es feia una carícia fins que al final se li donaven unes quantes galtadetes seguides. Mix mixineta, sopetes en lleteta, qui se les menjarà? lo xiquet (o bé el nom del xiquet o la xiqueta) per la boqueta!

PALMES, PALMETES Amb aquesta cançó es procurava que el xiquet imités l’adult i seguís el ritme de fer palmes. La versió de la cançó acostumava a ser en castellà i deia: Palmas, palmitas, que viene papà, palmas, palmitas, que pronto vendrà.

QUAN VAGES A COMPRAR CARN Aquest joc l’acostumava a fer el pare o la mare quan volia entretindre també a un xiquet o xiqueta menudets. Així amb el palmell obert de la mà com si fos un ganivet li anava assenyalant les parts del braç, simulant que s’estava tallant carn. Es començava per la mà del xiquet i s’anava pujant cap a munt fins l’aixella on se li feien cassonigues. Mentre es feien les accions s’anava cantant: Quan vages a comprar carn, no en compres d’ací, ni d’ací, ni d’ací, ni d’ací, ni d’ací... compra’n d’ací, d’ací, d’ací...!

SERRA MERRA Per a fer aquest joc el xiquet s’assentava a la falda d’una persona més gran. Se l’agarrava fort per les mans i se’l balancejava cap a endavant i cap a endarrere mentre s’anava cantant: Serra, merra, una olla de terra, una olla de fang, patatim, patatam!

TAT PER ACÍ Aquest joc es feia quan el xiquet o la xiqueta eren encara molt menudets. Els pares, els germans o algun familiar... entretenia el xiquet com s’indica a continuació. Un d’ells s’amagava darrera d’una cadira, d’un moble, d’un pilar, d’una persona... i anava apareixent i desapareixent tot dient: Tat per ací... llavors s’amagava i apareixia per un altre cantó dient: Tat per allà... i així diverses vegades intentant arrancar una riota al xiquet.

TITA PON UN COCO Els pares cantaven al xiquet o a la xiqueta, mentre li agafen una mà i amb el dit índex anaven colpejant el palmell de l’altra mà. Al final de la cançó li apropaven el dit a la boca simulant que s’estava menjant l’ou. Tita pon un coco, tita pon un ou, per a Maria (nom del xiquet o la xiqueta) sa mare li’l cou. Qui se’l menjarà? Nyam, nyam, nyam,nyam, nyam. El xiquet per la boqueta. O bé, - Per on te’l paparàs? - Nyam, nyam, nyam... - Per la boqueta...

Jocs de triar o pagar En la majoria de jocs, i especialment en el infantils, gairebé sempre hi havia una persona que pagava. Aquesta havia de ser l’encarregada d’acaçar els altres jugadors per agafar-los o tocar-los, per buscar la cosa que estava amagada, per fer girar la corda o per vore qui començava el joc, etc. Per tal de determinar qui era la persona que pagava també s’utilitzaven diverses fórmules o jocs. N’hi havia simplement de córrer, de tal manera que, el darrer que arribava a un lloc determinat era el que pagava. La majoria de vegades, però, es feia a partir de recitar una cançoneta o cantarella, de manera que s’anaven eliminant fins que només en quedava un i aquest era qui pagava. Anem a recordar algunes fórmules: L’elefant del parc té la cama coixa, l’altra li fa mal, pagues tu cara d’animal. Pito, pito, colorito ¿dónde vas tú tan bonito? Pito, pito, colorito, ¿dónde vas tú tan bonito? A la acera verdadera. Pim, pom, fuera.

Uni, dori, teri, coteri, canta la veri veri, virón, compta-les bé que dotze són. Xibiricú, xibiricà, xibiricuri, curifà, xibiricuri, curifero, xibiricuri, fuera estás.

CARA O CREU Cara o creu és tal vegada la fórmula de sorteig o de tria que més ha perdurat. Segurament perquè en el món esportiu i especialment els partits de futbol encara comencen, sempre, amb aquest mateix ritual. Res més senzill que agarrar una moneda amb la mà i preguntar: Cara o creu?. Un cop feta la tria es llançava la moneda a l’aire i es comprovava quina era la part destapada. Si ho havies encertat eres tu qui començaves la tria. També podia passar que alguna vegada caigués de canto. La cosa, però, tenia fàcil solució en tornar a repetir el llançament.

COMPTAR Un xiquet comença a comptar ràpidament: Undostresquatrecincsisset..., fins que els companys li diuen: Prou. Llavors comença a comptar d’un en un, normalment cap a la dreta, de tal manera que a qui li toca el número on s’havia aturat la roda és el que paga.

FER PEUS Fer peus era, de ben segur, la manera més usual per triar els companys de joc i poder formar un equip. Normalment es col·locaven dos xiquets a uns tres o quatre metres de distància. Des d’eixa posició començaven a caminar, sempre fent tocar la punta de la sabata amb el taló de l’altre peu. S’avançava fins arribar a l’alçada de l’adversari, de manera que guanyava aquell que, després d’avançar el seu darrer peu, aquest li quedava per damunt del peu del contrari. Qui guanyava era qui començava a triar el primer company per al seu equip. A continuació s’anaven alternant fins que ja no quedaven jugadors per a triar.

TIRAR-HO A SORTS També servia per determinar a qui li tocava pagar en un joc. Es feia servir una pedreta que un jugador, amb les mans darrera l’espatlla, amagava dins d’uns dels punys de la mà. A continuació les treia i les posava al davant. D’aquesta manera donava a triar, a un company, quina mà volia. Aquest triava, i si havia triat la mà on es trobava la pedreta, es lliurava de pagar. Si s’equivocava, llavors, era l’altre el que es lliurava. D’aquesta manera els jugadors s’anaven eliminant, d’un en un, fins que només quedava aquell que havia de pagar.

Jocs de festa Mone a la plaça que fan cucanyes, era sovint la veu que fèiem córrer els xiquets i que indicava festa i diversió. Els jocs que comentem a continuació eren, sens dubte, els més esperats durant les festes patronals o qualsevol festa de carrer. A més de diversió, sempre hi havia la possibilitat d’aixampar algun caramel, bufa o, fins i tot, alguna perreta.

CABIRÓ ENSABONAT Enfilar-se a un cabiró, plantat al terra i sovint ensabonat era un dels jocs més típics de qualsevol festa. A molts llocs l’anomenaven la cucanya, tot i que nosaltres anomenem cucanyes al joc de trencar perols i per extensió, vam acabar aplicant aquest nom al conjunt de jocs que es realitzaven durant aquest tipus de celebracions festives. El joc consistia en un cabiró rodó d’una alçada variable pel qual calia pujar per aconseguir el premi que hi havia lligat a dalt de tot. Aquests premis podien ser molt diversos, però al nostre poble era costum posar un animal viu, com podia ser un pollastre. Per dificultar l’operació, com ja hem dit, acostumaven a ensabonar-lo o a untar-lo amb llard, de manera que els jugadors havien de demostrar una gran força i habilitat per enfilar-s’hi fins a dalt de tot.

CAPBUSSAR-SE EN UN LLIBRELL Els xiquets i xiquetes havien de capbussar-se en un llibrell ple d’aigua, normalment tintada amb blavet (colorant per blanquejar la roba), al fons del qual s’havien llançat unes monedes. Cada xiquet havia d’intentar traure-les amb la boca, ja que si ho aconseguia es quedava la moneda per a ell.

CARRERES DE SACS Aquesta era una altra de les diversions pròpies dels dies de festa i la més multitudinària. Els participants es posaven dins d’un sac, normalment de plegar garrofes o ametles. Se’l pujaven fins a la cintura i l’agarraven amb les mans per tal que no els caigués mentre anaven saltant. Així, havien de córrer, evitant caure i avançant pegant bots fins arribar a la meta. Qui primer arribava guanyava i s’enduia el premi.

CUCANYES Aquesta era, sens dubte, la millor diversió i la més esperada de la festa. No hi havia festa sense cucanyes. El joc consistia en intentar trencar un perol de fang que prèviament s’havia nugat a una corda, que anava d’una part del carrer a una altra. Un xiquet o xiqueta, amb els ulls tapats amb un mocador, pegava a l’aire amb un bastó tot intentant donar-li un bon cop, aconseguir trencar el perol i que caiguessen els regals que s’havien dipositat prèviament al seu interior. L’intent sempre anava acompanyat de les exclamacions del públic, qui mirava de donar-li instruccions i orientar-lo cap a on havia d’anar. També hi posava dificultat els estirons que donava un adult a la corda d’on penjaven les cucanyes, amb la finalitat d’allargar una mica el joc i evitar que el xiquet trencara la cucanya de seguida. Quan es trencava una cassola, tots els xiques del públic es llançaven a terra per arreplegar els caramels o els detallets que portava dins, algunes vegades fins i tot un conill o un pollastre. La cosa però, de vegades, podia portar algun desengany en estar la cassola plena d’aigua, serradura o confeti.

ESTIRAR LA CORDA Per jugar a estirar feia falta una corda grossa i resistent, uns quants xics musculosos i dibuixar una ratlla al terra. Un cop triats els equips, els jugadors s’aferraven amb força a la corda i quan el jutge donava l’ordre començaven a estirar cadascú cap al seu cantó. Qui aconseguia fer més força i arrossegar a l’altre equip, fins travessar la ratlla dibuixada, era qui guanyava.

XOCOLATÀ La xocolatà era una de les activitats que més riotes provocava entre el públic que presenciava els jocs. Per a poder jugar es col·locaven dos participants, amb els ulls ben tapats i assentats un davant de l’altre, en una tauleta. La prova consistia en fer que, cada participant, li donés al company la xocolata mullada amb un trosset de pa o amb un melindro. La cosa no sempre era fàcil. De manera que tots dos podien acabar, sense haver provat la xocolata i embrutats fins les mateixes orelles.

Jocs amb pilota CEMENTERI Per a poder jugar al cementeri s’havien de triar dos equips de 8, 9 o 10 jugadors cadascun i marcar un camp com el que tenim al dibuix. És a dir, dibuixem dos camps de joc i dos cementeris. Primer calia sortejar quin equip començava i era l’amo de la pilota. A partir d’aquest moment, l’equip que posseïa la pilota havia d’intentar tocar amb ella als jugadors de l’equip contrari. Per començar, un dels membres de cada equip havia de posar-se de voluntari en una zona que es diu cementeri i que està darrera del camp de l’equip oponent. Allí és on feien cap els jugadors que s’anaven matant al llarg de la partida. El voluntari tan sols es quedava al cementeri fins que mataven a algú del seu equip (ja que estava com a voluntari). A partir d’aquest moment s’incorporava al seu equip com un jugador més. Les regles del joc que s`havien de respectar eren: - Només es podia llançar la pilota amb les mans. - Ningú no podia eixir del camp per evitar ser tocat amb la pilota. - S’estava mort quan la pilota llançada pels oponents et pegava, sense que abans hagués botat al terra, i queia. - No estaves mort si eres capaç d’entomar la pilota o quan et tocava i aquesta queia fora del teu camp. - Si mataven algú, s’emportava la pilota amb ell i treia des del cementeri. - Si un dels morts del cementeri matava a un jugador se salvava i tornava de nou al seu camp. El joc acabava quan els jugadors d’un equip estaven tots morts.

LA PILOTÀ SECA La pilotà seca era un joc amb un grau d’agressivitat força elevat. Normalment jugaven vuit o nou jugadors, els quals s’havien proveït d’una pilota, d’una consistència considerable i que es podia agarrar amb una sola mà. Un tamany així permetia poder llançar la pilota amb més força i violència contra els companys. El joc començava amb un llançament de pilota enlaire de manera que aquell que es feia amb la pilota, arremetia amb força contra el primer que se li creuava pel davant. La intenció era aconseguir pegar-li pilotada a alguna part del cos i fer-li el més mal possible. El altres procuraven fer-se amb la pilota, per seguir llançant-la a la resta dels jugadors. Com podeu vore el joc consistia simplement en pegar pilotades als altres o evitar que te les peguessen a tu.

NACIONS Aquest era un joc molt singular, ja que era una lluita de tots contra tots. El joc consistia en preparar un rectangle dibuixat al terra, dins del qual es dibuixaven uns quadrats més menuts. En cadascun d’aquests s’escrivia el nom de la nació a la qual volia representar cada jugador. A uns quatre o cinc metres es feia un cercle i al centre un senyal on es posava una pilota menuda. Per a començar el joc tots els jugadors havien d’estar situats al voltant del cercle sense xafar la ratlla. A la zona on estaven els quadrats amb el nom de les nacions hi havia un xiquet que feia d’àrbitre. Aquest havia de dir el nom d’una de les nacions que hi havia escrites. Llavors, si per exemple deia França, el jugador que representava aquest país havia de córrer a agafar la pilota, mentre que els altres pegaven a fugir. Un cop tenia la pilota a la mà la llançava al jugador que tenia més a tir. Llavors si li pegava a algun jugador, l’àrbitre apuntava una ratlla a

la casella que representava aquest jugador. Quan algú era tocat tres vegades parava fora del joc i deixava de jugar. D’aquesta manera els jugadors eren eliminats fins que només en quedava un que era el campió. El premi consistia en fer d’àrbitre la propera partida. Cal ressaltar que l’amo de la pilota sempre tenia el privilegi de triar la nació que volia representar. Generalment, com que aquests eren temps d’exaltació nacional, tots volien ser Espanya.

PEUS QUIETS Peus quiets és un altre dels jocs per al qual calia proveir-se d’una pilota. Per començar calia triar un àrbitre que dirigiria el joc i anotaria, al terra, amb un bastonet, la situació de cada jugador. Abans de començar tots els participants s’havien de disposar en cercle al voltant de la pilota que es col·locava enmig. L’àrbitre, que tenia la pilota, la llançava a l’aire verticalment dient al mateix temps el nom d’un company. La persona anomenada havia d’anar a agarrar la pilota i un cop la tenia deia: Peus quiets. Llavors tots s’havien de quedar aturats. Qui havia recollit la pilota podia donar tres passes i llançar la pilota intentant tocar el xiquet que estava més prop. Si el tocava i la pilota anava a terra, el tocat estava ferit i iniciava novament el joc. Si pel contrari no el tocava o el company li agarrava la pilota sense que caigués al terra, llavors qui llançava era el ferit i ell mateix tornava a iniciar el joc. Les faltes tenien la seua gradació. El primer cop estaves ferit, la segona vegada estaves greu i a la tercera quedaves mort. Guanyava el xiquet que havia aguantat més i era l’últim en ser eliminat.

A LA UNA, LA MULA

Jocs motrius

de córrer, de saltar i d’acaçar-se

A la una, la mula era un joc de saltar, en el qual mentre un jugador estava ajupit, els altres el saltaven pronunciant diverses fórmules que sovint barrejaven el valencià amb el castellà, de tal manera que aquell que no les deia bé o no saltava correctament passava a pagar. Cada bot tenia la seua cantarella i les seues normes. Aquell que saltava primer era qui dirigia el joc i hi havia un total de quinze bots o més. Les fórmules i operacions per a cada bot eren, més o menys, aquestes: A la una, la mula (Se saltava sense més). A les dos, el gat i el gos es barallaven els dos (Se saltava sense més). A les tres mut i francés (Des del primer que deia la frase fins que saltava el darrer no es podia parlar). A las cuatro, las uñas de mi gato (Al saltar clavaves les ungles, apretant amb els dits sobre les espatlles de qui pagava) A las cinco, salto y brinco (El que estava acotxat alçava l’esquena un poc més de tal manera que el bot havia de ser més alt. Si el que pagava era molt alt aquesta era la primera prova que molts ja no podien superar). A les sis, lo dinar del rei (Al mateix temps que se saltava, s’havia de tocar l’orella de qui pagava). A las siete, salto y tiro mi capete (A punt de saltar t’havies de posar un mocador al cap que havia de caure en realitzar el salt). A las ocho, buen bizcocho (Abans de saltar havies de pegar una surra a les anques del que pagava). A las nueve, el borriquito y bebe (Abans de saltar havies de fer vore que bebies). A les deu, les faroletes de cara i creu (Després de saltar corrent amb fila índia havies de fer tot allò que feia el primer). A les onze, la catedral de Burgos s’asfondre (s’afona) (En el moment de saltar havies de deixar-te caure sobre les espatlles de qui pagava. Si ho feies amb força i aconseguies fer-lo

caure al terra encara millor). A les dotze, la xocolatera (Només se saltava). A les tretze, els cranquets (Després de saltar caminaves acatxonat (acotxat), fent el mateix que feia el primer que havia saltat). A les catorze, los espinacs (Anaves a la pota coixa, però amb l’altra estirada repetint el mateix que feia el primer). De vegades se’n feien més. Unes vegades improvisades i d’altres que s’anaven copiant unes colles a les altres.

CAVALL FORT Cavall fort era un joc de saltar en el qual el xiquet que pagava s’havia de posar amb l’esquena doblegada i els braços recolzats a la paret. La resta de jugadors es col·locaven, a una certa distància, preparats per a saltar al seu damunt. Abans de saltar aquests havien de cridar: Cavall fort que estiga ben refort. Normalment quan saltava el primer i el segon no passava res. El problema acostumava a vindre quan saltava el tercer, ja que per a qui pagava era molt difícil aguantar tot el pes. Llavors, si no ho podia resistir, s’enfonsava (s’esfornava) i tornava a pagar. També podia passar que el tercer no pogués saltar tan alt. Llavors era ell el que queia, passava a pagar i deslliurava a l’anterior.

EL GAT I A LA RATA Per a jugar al gat i la rata calia fer un rogle on tots els xiquets i xiquetes s’agafassen de les

mans amb els braços estesos i alçats. L’objectiu era deixar un forat suficient entre ells per a facilitar o dificultar les entrades i les eixides del gat o la rata. El rogle sempre tendia a afavorir a la rata i dificultar-li la tasca al gat. El gat havia de perseguir la rata passant sempre pels mateixos llocs per on ella passava. Mentre el gat acaçava la rata la rotllana cantava: Ratón, que te pilla el gato, Ratón que te va a pillar. Sino te pilla esta noche, Mañana te pillará. El joc s’acabava quan la rata era atrapada pel gat i llavors es canviaven els papers.

EL MOCADORET El mocadoret era un joc d’equip. Es jugava amb dos grups amb igual nombre de jugadors. A cadascun dels xiquets se li assignava un número per identificar-lo. L’únic material que feia falta era un mocador. Per començar calia delimitar la zona de joc traçant una ratlla central, on s’havia de col·locar la persona que feia de jutge i subjectava el mocador. A continuació es traçaven dues ratlles paral·leles, a uns 10 metres de distància entre elles, darrera de les quals es col·locaven els jugadors de tots dos equips. El joc començava quan la persona que subjectava el mocador, situat just enmig entre el dos equips, deia un número. Qui tenia el número, de cadascun dels equips, havia d’eixir amb la intenció d’agarrar el mocador i escapar corrents novament fins al seu camp sense que el contrari el toqués. La cosa, però, no sempre era tan fàcil. De vegades els dos jugadors arriben ali-ali a l’altura de la persona que aguantava el mocadoret. Llavors es desencadenava una guerra d’estratègia:

l’agarro, no l’agarro fins que un dels dos intentant aprofitar un descuit del contrincant o arriscant una mica més l’agarrava ràpidament pegant a fugir fins arribar al seu terreny. Si el jugador aconseguia tocar-lo llavors, qui havia estat tocat quedava eliminat, mentre que si traspassava la ratlla sense que el toqués el contrari era ell qui es salvava. Quan un jugador quedava eliminat l’equip havia d’assignar el seu número a un altre jugador, de manera que a mesura que s’anaven eliminant un jugador podia tindre dos, tres o quatre números. El joc continuava fins que l’equip es quedava sense jugadors.

GOMES Saltar a les gomes és un joc de saltar que consisteix en, per torns, pegar bots per damunt

d’unes gomes al ritme d’una cançó i amb diferents nivells de dificultat. Per jugar només cal una goma elàstica d’uns quants metres de llarg a la qual se li uneixen els extrems amb un nus. El nombre de participants és il·limitat i pot jugar tanta gent com vulga. Per començar a jugar fan falta dues voluntàries (normalment aquest era un joc de xiquetes) per tal de subjectar la goma entre les cames. En el cas d’haver pocs participants, de vegades, es feien servir un parell de cadires per tal de subjectar les gomes entre les potes o els braços de la cadira. Els dos jugadors que subjecten la goma, en primer lloc se la col·loquen entre les cames (obertes) a l’alçada dels turmells. A mesura que el joc va avançant i tots els jugadors han saltat sobre les gomes en aquesta alçada, s’apugen fins als genolls, malucs, cintura, pit, coll i amb la goma agafada amb les mans a l’altura de la cara. Per posar més dificultat, a les primeres posicions, aquelles on la goma està més baixeta els jugadors que salten no la poden tocar. Els jugadors que salten ho fan seguint una sèrie de passos, a dreta i esquerra, per sobre les gomes al ritme d’una cançó que canten entre tots. Un cop un jugador ha completat el seu torn, sense equivocar-se, passa a saltar el jugador que el segueix i així successivament fins que tothom ha saltat. Acabat el torn la goma s’apuja i comença una nova ronda. Els moviments del jugador que salta consisteixen en posar i traure un o els dos peus dins l’espai delimitat per les gomes, saltar de manera que la goma quede lligada a un turmell i després tornar-la a deslligar. Tot depèn de l’habilitat del jugador i dels moviments que marca la cançó amb la qual es va jugant. S’ha d’intentar que la goma no s’embolique en excés, ja que els nucs són difícils de desfer. Si el jugador que salta s’equivoca, perd el seu torn i passa a substituir a un dels jugadors que subjecten la goma.

JUGAR A BOUS En un poble on una gran part de la població pensa que si no hi ha bous no hi ha festa, no

és d’estranyar que una de les aficions més importants dels xiquets era i és precisament jugar a bous. No cal dir que hi havia corralet per al bou i uns quants carafals on poder amagar-te abans que t’agarrés el bou. Alguns xiquets posseïen per a jugar un parell de banyes de cabra o de bou que estaven unides entre elles amb una fusta d’uns 40 cm d’amplada i que era el lloc per on, el xiquet que feia de bou agafava la cornamenta. Qui feia de bou, gairebé sempre era l’amo de les banyes. El que feia de bou, imitava el millor que podia els gestos d’aquests animals, fins i tot esgarrapant amb el peu al terra. Normalment l’amo de les banyes era qui establia les poques normes que tenia el joc i qui decidia quines zones serien el cau, on el bou no podia agarrar-te i que per regla general eren la vorera, els brancals i si hi havia alguna reixa on poder enfilar-te. El joc podia durar tota la vesprada o bé acabar quan l’amo de les banyes s’enfadava perquè la resta no li feia cas o no complia les normes. Així si s’enfadava agafava les banyes i amb el cap catxo, “cap a casa falta gent”.

L’ESPARDENYETA Per a jugar a l’espardenyeta tots els participants, a excepció del que pagava, havien de seure a terra formant un rogle. El que estava dret, que feia de mare, anava donant voltes caminant per fora del rogle amb un objecte a la mà (normalment una sabata). Amb el cap ajupit i els ulls tancats, els jugadors de la rotllana comptaven el número d’hores que havia dit qui pagava. Mentre el jugador, que anava pegant voltes per darrera de la rotllana, deixava l’espardenyeta darrera d’algú. En acabar de comptar es giraven, sense alçar-se, per vore qui tenia al seu darrera la sabata. Aquell que la trobava s’havia d’alçar ràpidament, agafar-la i començar a acaçar el qui

feia de mare per tal de pegar-li amb l’espardenya i agarrar-lo. Si era així, tornava a pagar el mateix d’abans; però si el que feia de mare aconseguia assentar-se en el lloc buit del rogle aquest havia de pagar una altra vegada.

L’ÚLTIMA El que pagava tenia l’última. Llavors comptava fins a deu i començava a acaçar a la resta dels jugadors. Quan en tocava algun, li deia: Última i llavors era aquest el qui havia de pagar. Aquest tornava a comptar fins a deu i començava a perseguir la resta una altra vegada, per intentar passar-los l’ultimeta. I així els xiquets continuaven, sense parar, fins que es trobaven ben cansats. Quan algú ja no volia seguir jugant, passava l’ultimeta i deia: Ultimeta en candao i me minjo la clau.

POLICIES I LLADRES Per a jugar a policies i lladres feien falta dos equips amb idèntic nombre de jugadors. Calia, a més a més, dibuixar un cercle o un quadrat al terra on estava la presó i la casa dels policies. Quan es feia el senyal els lladres eixien de la presó i, de seguida, ho feien també els policies per començar a perseguir els lladres. Durant el transcurs del joc els lladres podien tornar a la presó sempre que els fes falta i allí es trobaven fora de perill. A mesura que els lladres eren atrapats se’ls conduïa a la casa dels policies. El joc s’acabava quan tots els lladres havien estat atrapats.

QUATRE CANTONS Quan encara no hi havia tant de trànsit com en l’actualitat, els xiquets i les xiquetes eren els amos dels carrers i les places. Qualsevol moment era bo per eixir al carrer, juntar-se amb els

amics i començar a jugar. A més els pares i mares estaven tranquils ja que en un poble com el nostre gairebé mai no passava res. Per a jugar als quatre cantons feien falta cinc xiquets o xiquetes i buscar una bona fatxada amb els cantons ben delimitats. El primer que pagava bé podia ser un voluntari, el darrer que havia arribat o bé es podia jugar a sorts. Un cop se sabia qui pagava la resta prenia possessió, cadascú, del seu racó. El què pagava es col·locava al mig del carrer esperant que algun dels companys que jugava s’aventurés a canviar de cantó. Aquest era el moment que havia d’aprofitar qui pagava per furtar un cantó. Si ho aconseguia el que es quedava al mig començava a pagar i així continuava el joc fins que es cansaven o era hora de retirar-se cap a casa. Si els que estaven als cantons tardaven molt a canviar-se, qui pagava podia comptar fins un número determinat, per a que tots canviassen de cantó al mateix temps. De vegades quan hi havia més de cinc jugadors, podien ampliar-se les cantonades, de dos en dos, amb la qual cosa podien haver sis o vuit cantons.

RESCATE Es jugava en grup, normalment a les places on hi havia més espai. Per començar a jugar calia fer un parell de rectangles al terra, un allunyat de l’altre. Quan algun jugador estava dins del primer volia dir que estava fora de perill, mentre que a l’altre estaven els jugadors que havien caigut presoners amb el braços en creu. El joc consistia en un grup que buscava fer presoners a tots els contraris. Per contra l’altre grup havia d’evitar ser tocat i caure presoner. D’altra havien d’evitar que els companys els recatessen tocant-los el braç.

SALTABORREGOS Es tractava d’anar saltant en filera i avançar al mateix temps. Així et quedaves acotxat

per a que tots saltaren pel teu damunt i un cop havia passat l’últim eres tu qui saltaves per damunt de tots i així carrer amunt i carrer avall fins que la majoria dels jugadors quedaven ben esgotats.

SALTAR A CORDA Saltar a corda és també un joc molt antic, dels pocs que encara perduren i del qual, sovint, podem vore jugar a xiquests i a xiquetes. El nombre de jugadors és il·limitat. Abans s’acostumava a jugar a l’aire lliure i es feia, especialment, al voltant de les festes de Pasqua o festes d’Abril. Es juga amb una corda, agafada per dos jugadors, un per cada extrem i que la fan rodar continuament seguint un ritme més pausat o més ràpid. La resta de participants es col·loquen en fila per anar passant a saltar sense perdre el torn. Una vegada que comença a saltar el primer, els altres ho han de fer a continuació. Si algun xiquet no salta quan li toca, entropessa amb la corda o per qualsevol motiu fa aturar el joc, aquest és qui passa a pagar i a donar corda. Els jocs poden ser de diversos tipus: - Lliure quan el xiquet o xiqueta salta com vol, intentant fer el màxim de salts possibles sense parar. - A cada volta de la corda sempre hi ha dos saltadores. Entra una saltadora i al següent salt ja n’entra una altra. Ix la primera que havia entrat i el seu lloc l’ocupa la següent i així successivament. - Les saltadores es van incorporant una darrera de l’altra, sense parar, fins que ja no cap ningú més. Quan n’hi ha molts saltadors resulta impossible anar tots a l’hora i coordinats, llavors segur que algun dels saltadors toca la corda i atura el joc.

- Saltar al ritme d’una cançó i fent alguns moviments específics que ens indica la pròpia cançó. En aquest moment els que donen corda, i els que estan esperant el torn per saltar, canten una cançó. Segons com siga aquesta, es mena la corda a un ritme diferent. Al final, quan la cançó s’acabava, a la veu de: a xuli! començaven a fer girar la corda amb més força fins fer impossible seguir el ritme. - La saltadora deixa un mocador o un objecte al terra i més avant l’arreplega. Realitza les dues accions mentre li toca el seu torn de saltar. Hi havia una altra modalitat anomenada la barqueta xumba en la qual la corda no feia la volta completa sinó que feia un moviment pendular d’una banda a l’altra Algunes de les cançons de saltar a corda més conegudes són: Soy la reina de los mares Y tú no lo puedes ser Tiro mi pañuelo al suelo Y lo vuelvo a recoger Pañuelito, pañuelito Quién te pudiera tener Guardadito en el bolsillo Como un pliego de papel. Al pasar la barca me dijo el barquero: las chicas bonitas no pagan dinero. Como yo no soy bonita y no quiero ser arriba la barca de San José. El cocherito, leré me dijo anoche, leré,

que si quería, leré montar en coche, leré. Y yo le dije, leré con gran salero, leré, no quiero coche, leré que me mareo, leré.

Acovido a pan i vino, a la boda de mi sobrino, que entre, que entre... Amb aquesta cançoneta s’anava entrant a la corda fins que no cabia ningú més.

TALLAR EL FIL Tallar el fil era també un joc d’acaçar-se. Qui pagava havia de comptar fins a deu per tal de donar temps als companys per allunyar-se una mica del jugador que pagava. Aquest deia el nom del jugador a qui anava a perseguir i començava a acaçar-lo. Quan algun jugador travessava entre mig dels dos, llavors era aquest a qui havia de perseguir. És a dir havia d’acaçar el jugador que havia tallat el fil i així tantes vegades com s’anava tallant. Quan el qui pagava aconseguia agarrar un jugador llavors canviaven els papers.

TOCAR FERRO Aquest era també un joc de córrer i acaçar-se. Qui pagava comptava fins a deu. Després arrancava a córrer darrera dels altres jugadors. Quan arribava a torcar-ne a un aquest era el que pagava. Ara bé, aquest cop no es podia agarrar a cap jugador que estava tocant ferro. És a dir un picaport, el suport d’una canal, una reixa o qualsevol altre element de ferro que podies trobar pel carrer. Com la majoria de jocs de córrer aquest s’acabava quan la majoria dels jugadors estaven rebentats de tant de córrer.

UN, DOS, TRES PICA PARET

Per començar el joc calia buscar una paret, a un carrer una mica ample o una plaça. Un dels jugadors havia de pagar i es col·locava de cara a la paret, donant l’esquena als seus companys, que estaven situats a una certa distància, darrera d’una ratlla marcada prèviament, un al costat de l’altre. El joc començava quan el que pagava, d’esquenes a la resta de jugadors i de cara a la paret, pronunciava la frase: Un, dos, tres, pica paret, amb més o menys rapidesa, segons li apetia, i es girava ràpidament quan acabava. La resta de participants podien avançar mentre el jugador deia la frase, però havien de quedar-se totalment immòbils quan aquest es girava i els mirava. Si mentre es girava veia a qualsevol moure’s, llavors el feia tornar al punt d’inici per tornar a començar. El joc acabava quan un dels jugadors aconseguia arribar i tocar la paret on estava situat el jugador que pagava i aquest no havia aconseguit vore’l; llavors guanyava el joc i era ell qui pagava.

XURRO Aquest era, sens dubte, un dels jocs més populars, per al qual no feia falta cap tipus de material. Per poder jugar només calia fer dos equips d’uns sis, set o vuit xiquets cadascun i un xiquet que feia de jutge. Aquest es posava amb l’esquena recolzada a la paret de manera que el seu cos feia de coixí per amortir els possibles colps, al temps que feia de jutge. El primer dels equips feia una filera de persones ajupides de tal manera que el primer es recolzava a la panxa del que feia de jutge, la resta s’anava col·locant amb el cap entre les cuixes del companys i agarrant-se bé amb les mans. Mentre aquest grup feia de burro els jugadors de l’altre equip havien de saltar al seu damunt, a la veu de xurro va, intentant arribar el més lluny possible i mirant de deixar lloc a la resta dels companys que seguien saltant un

darrera de l’altre, fins que estaven tots al seu damunt. Cada cop que un jugador saltava ho feia després de dir: Ací va el carro, la burra, l’amo, els aparells i... tot. Així, mentre el burro havia de fer mans i mànegues per no enfonsar-se (fer figa), els que saltaven deixaven caure tot el seu pes per intentar enfonsar-los. Això sí, sense posar el peu a terra ja que si ho feien s’invertien els papers i llavors eren els que pagaven i passaven a fer de burro. Si el burro no s’enfonsava, el primer saltador marcava la posició de xurro, assenyalant-se la mà; la de mediamanga, assenyalant-se el braç o el colze i mangotero assenyalant el muscle i tot seguit deia: Xurro, mediamanga o mangotero diga usted primero, o bé Xurro, mediamanga o mangotero, què és?. Llavors un dels xiquets que feia de burro havia d’adivinar on estava la marca. Si encertava es canviaven els papers i si no ho feien, aquests havien de seguir pagant fins que els que saltaven queien al terra o acabaven encertant la marca.

Altres jocs A L’ANSERMÀ Aquest era un joc molt simple ja que es tractava d’amagar una prenda normalment un mocador. Mentre un xiquet l’amagava la resta de jugadors es posaven d’esquena. Un cop amagat tots s’havien de posar a buscar-lo. Mentre el buscaven, aquell que l’havia amagat tenia l’obligació de dir: Gelat, gelat, si encara es trobaven lluny per trobar-ho; Es creme, es creme, si algú ja es trobava prop. Si encara s’apropava més deia: S’encén, s’encén. Mentre que si pràcticament ja el tenia es deia: Aigua a cànters, aigua a cànters. Quan algú trobava la peça aquest passava a ser l’encarregat de tornar a amagar el mocador.

ABUELITA Per a jugar a abuelita feia falta un xiquet o xiqueta que pagava i la resta de jugadors disposats a avançar cap a l’abuelita des de la distància acordada Un cop estaven tots preparats, un a un, anaven preguntant: -Abuelita, abuelita, -¿Abuelita qué hora es? Llavors, en la resposta, l’abuelita anava indicant el nombre de passes que havia de fer la persona que havia preguntat, i de quin tipus. Per exemple: - Un pas de gegant cap endavant. - Tres passes de formiga. - Cinc passes de nanet. - Una passa cap endarrera.

També hi havia passes d’elefant, de llangosto, de puça... Un cop el xiquet havia complert l’ordre es quedava parat esperant que li toqués el nou torn de la ronda següent. L’objectiu del joc era intentar arribar el primer al lloc on estava l’abuelita. En eixe moment tots els participants havien de tornar a la línia d’eixida i el joc tornava a començar. No cal dir que aquest joc no era massa imparcial i l’abuelita sempre intentava que guanyassen els seus amics i amigues més propers.

ACAÇAR-SE A LA PEDRÀ / A LA PEDRÀ SECA Aquest joc, si és que ho podem arribar a considerar com un joc. Era un joc violent que practicaven les colles rivals com hem explicat al començament d’aquest treball. Normalment consistia a atrinxerar-se per les cantonades dels carrers, a banda i banda del barranquet, darrera de les ribes d’un bancal i començar a llançar-se pedres els uns contra els altres. Quan la batalla campal s’havia previst, amb antelació, els grups s’havien anat aprovisionant de diversos muntonets de pedres que posteriorment passaven a llançar. De vegades les batalles eren tan violentes que no era gens estrany que més d’un acabés amb un bon trau al cap.

AMETLETA TORRAETA Aquest era el joc per excel·lència dels xiquets no tan fadrins i dels més bons xiquets. Per començar el joc, tres o quatre xiquets, s’assentaven al costat de la vorera en forma de rogle, amb les cames estirades cap al davant i tocant-se la planta dels peus. Un cop col·locats, un d’ells començava a recitar una espècie d’oració de tal manera que a cada estrofa, amb les mans, s’havien de tocar els peus. A l’acabar, el xiquet que es quedava amb les mans als peus era el que rebia el càstig.

Més o menys, la cançó resava el següent: Ametleta torradeta, crosta d’ou, vint-i-nou, herba seca per al bou. Lo bou i la vaca, roseguen l’estaca. Lo pare vicari s’ha trobat un relicari. De qui és?, de qui no?, de Vicent lo Guitarró. Vicent, Vicent, los bous se’n van, a la Font del Periquito, a buscar un pajarito. Carrilet de fil del quaranta mil.

BOLETES, CANES Un altre joc de competició eren les boletes, a les quals també anomenàvem canes, i de les quals hi havia dues modalitats: el guà i el fendrí. El guà era un clotet xicotet que es feia al terra. Les boletes o canes tenien dues categories: les de rajola i les de pedra. Les de rajola eren més barates que les de pedra, una mica més grosses i més fràgils. Eren les que normalment s’utilitzaven per pagar. Les de pedra per contra eren una mica més menudes i més fortes. Costaven més i s’empraven per a jugar. Més modernament van eixir les de vidre, amb multitud de colors i molt més vistoses. Si per una d’aquelles algun jugador no tenia bola de pedra i jugava amb una de rajola s’arriscava a que l’altre jugador li la partira per la meitat amb una nyescla. Llavors en perdia dues: la que li tocava pagar i la que li havien partit, a més de les burles i riotes dels xiquets allí presents. La partida començava eixint del guà. Des d’allí s’avançava la posició un parell de pams, amb

la mà esquerra i amb la dreta, i a continuació, amb el puny tancat i amb la bola entre el polze i l’índex, cada jugador llançava la bola lluny del guà. A partir d’aquest moment començava un tanteig d’apropar posicions o allunyar-se del guà, al temps que es buscava impactar amb la bola d’un contrari, tot dient mort. Si ho aconseguies havies de tornar fins arribar al guà, ja que si no ho aconseguies no guanyaves la partida. De vegades no volies jugar en algun guà perquè l’havien fet els contraris, ells jugaven tots el dies, coneixien tots els desnivells que tenia el terreny i sabien fer guà amb facilitat. Es deia que l’entenien (este guà l’anteneu). El fendri era un dels altres jocs que també es jugava amb boletes. Consistia en fer un rectangle al terra, partit a la llarga per una ratlla que era el lloc on casaves les boletes. Es podien casar una, dues o tres boletes, sempre de rajola, i les utilitzades per a jugar havien de ser de pedra. El joc consistia en tirar, des d’un punt determinat, la boleta de pedra i d’aquesta manera aconseguir traure’n del rectangle una de les de rajola. Si ho aconseguies guanyaves la bola que havies tret i tornaves a tirar. Ara bé, això sempre que la teua no es quedés dins del fendri. En aquests cas, i davant del crit de fendri dels contrincants perdies la partida. Si només en jugaven dos la partida s’acabava. Si en jugaven més, llavors aquest jugador quedava eliminat i la resta seguia jugant i anaven eliminant-se els uns als altres. El joc també tenia la seua tècnica. Per començar el joc es feia una ratlla a la distància convinguda i tots començaven des d’allí. La qüestió era decidir si llançaves la bola amb força per, d’aquesta manera, traure les altres fora del fendri i, a més a més, aconseguir que la teua no quedara dins, o fer-ho amb menys força però assegurar més el tret. De fer-ho amb molta força t’arriscaves a fallar i a que la teua boleta quedara més lluny del requadre, amb la qual cosa la propera vegada havies de llançar des de molt més lluny i tenies més dificultats per

encertar. Hi havia costum que, quan anaves a tirar, el contrari deia: Carambola volent o sense voler, així si per una d’aquelles qui llançava feia carambola només havies de pagar una boleta i no dues.

BOLI-DALI El boli és un del jocs tradicionals que més arrelats estaven a la nostra terra. Acostumàvem a jugar a les places on hi havia més espai per jugar, així al nostre poble les millors partides es devien jugar a la plaça del Convent, a la de l’Església, al Pomple o a alguna de les eres que envoltaven el poble. Per a poder jugar necessitàvem el boli, és a dir un trosset de branca d’ametler o garrofer al qual, amb una destral o un bon ganivet, li havíem fet punta als dos extrems. D’altra banda ens feia falta una paleta amb mànec que construíem amb un tros de fusta plana. Per començar a jugar feien falta dos equips de quatre o cinc persones cadascun. L’equip que començava el joc era aquell que inicialment d’una paletada enviava el boli més lluny. Quan començava la partida tenien dret a traure successivament tots els jugadors de l’equip. El jugador que treia llançava el boli, mentre que l’equip contrari es posava al davant, distribuint-se per l’espai de joc, amb la intenció de poder empomar el boli. Per a traure s’havia de fer un xicotet quadrat al terra, on es dipositava el boli. Per poder tirar i pegar-li paletada el jugador havia de dir boli, llavors els contraris contestaven dali. Es podia intentar tres vegades, sempre que quan es toqués el boli amb la paleta aquest no isqués del requadre. Per tant, convenia assegurar-se i intentar llançar-lo el més lluny possible. En el cas que algun contrari empomés el boli, aquest havia de dir uela. D’aquesta manera la mà passava al següent jugador de l’equip que pagava, però no sumava cap punt per als seus. Els defensors podien aturar la trajectòria del boli amb qualsevol part del cos. Si el boli no havia estat empomat, un membre de l’equip defensor l’havia de llançar amb

la mà, des del punt de caiguda, fins el requadre i intentar pegar-li a la paleta, és a dir matarla. Si ho aconseguia també passava a traure el següent jugador de l’equip atacant. Durant el llançament la paleta podia estar plantada o gitada, però sempre dins del requadre. En el cas que no es pogués matar la paleta, cosa que succeïa la majoria de les ocasions, el jugador que estava traent tenia dret a pegar tres paletades successives per tractar d’enviar el boli el més lluny possible. Durant aquests llançaments l’equip defensor podia intentar empomar-lo. Ara bé, calia mantindre una distància mínima, d’unes quatre passes, entre la persona que llançava i la que podia empomar. Si durant aquests tres llançaments, el boli no havia estat empomat, el jugador que treia estimava la distància existent des d’on havia caigut el boli fins al punt de traure, mesurat sempre amb la pròpia paleta. És a dir es tractava de dir la quantitat de paletades que hi havia entre tots dos punts. Si l’equip que estava empomant (defensor) estimava que hi havia aquesta quantitat les acceptava i anotava eixe número en la casella de l’equip que estava traent. Si pel contrari l’equip defensor no les acceptava, aquests havien de mesurar la distància a paletades. Si no estaven, el jugador quedava eliminat i passava el torn al següent. Pel contrari si el número de paletades era superior l’equip que treia s’anotava el doble de les paletades que havia estimat. El joc es repetia fins que tots els jugadors de l’equip esgotaven el seu torn de traure. A partir d’aquest moment canviaven els papers i començava el torn de l’altre equip. Guanyava la partida l’equip que aconseguia major puntuació després d’haver tret, cada equip, les vegades acordades o bé quan s’arribava als punts acordats.

BUFOS

Els bufos era un altre dels jocs que també va tindre la seua època. Els bufos eren les dues tapes de les caixetes de mistos de la Fosforera Española (un dels monopolis de l’època). La caixeta més buscada era la que per una banda tenia l’estampa d’una cabota de misto encesa i al revers l’escut imperial. Hi havia diverses maneres de jugar. La manera més comú de jugar-te els bufos era amb una tella, és a dir una rajola ben cantejada per aconseguir més efectivitat. Per començar a jugar calia dibuixar un cercle al mig del carrer i casar els bufos que s’acordaven. Amb la tella havies de traure els bufos que podies. Si aconseguies traure’n algun llavors aquest te’l quedaves per a tu. També es podia jugar a matar, que consistia en pegar-li amb la teua tella a la d’un contrari. Si ho aconseguies llavors aquest et pagava, en cada matà, els bufos acordats. En aquesta modalitat sempre s’havia de procurar que, en cas de no encertar, la tella quedés el més lluny possible de la del contrari i així posar-li-ho més difícil quan li tocava tirar a ell. Una altra modalitat consistia en fer una ratlla al terra, aproximadament a un mig metre de la paret. Llavors casaves els bufos. Aquesta vegada però els bufos s’escampaven per la vorera, un al costat de l’altre. El xiquet que jugava primer es banyava el dit gros amb saliva i apretava el bufo per tal d’aconseguir que aquest se li apegués al dit i d’aquesta manera aconseguir ferlo pujar fins la ratlla sense que se li despegués. Si ho aconseguia el bufo era per a ell. Si no ho aconseguia passava a intentar-ho un altre jugador. El que passava molt sovint era que si els bufos s’havien despegat diverses vegades, abans d’arribar a la ratlla, com que estaven tan banyats per la saliva, cada cop pesaven més i no hi havia manera d’aconseguir alçar-los. Llavors tots els xiquets intentaven agafar aquells que estaven més secs. Si al final es veia que ja resultava molt difícil es podia acordar repartir-se, com a bons germans, els que quedaven al terra i tornar a casar i a jugar amb altres de més secs. N’hi havia una altra modalitat que consistia en escampar diversos bufos, un al costat de

l’altre damunt de la vorera. Llavors es feia una ratlla a la paret, a una determinada alçada. Des d’allí es deixava caure un bufo. Si tenies sort i el que havies llançat queia damunt d’un o dos dels bufos que hi havia al terra llavors t’emportaves el teu i els que hi havia a sota. Si per contra no en tocaves cap, el que acabaves de llançar, es quedava a la vorera i passava a engruixir el munt.

CAIXETA DE BETUM Per a jugar a caixeta de betum, el xiquet que pagava s’havia de col·locar de cara a la paret, mentre que la resta de jugadors s’havien de disposar al seu darrera, en ordre, un al costat de l’altre. Un d’ells s’avançava i li pegava un xicotet pessic a alguna part del cos. Aquest havia de tornar ràpidament al seu lloc i començava, amb el companys, a fer rodar les mans mentre cantaven: Caixeta de betum, caixeta de betum... El que pagava es girava i es dirigia a la resta per mirar d’endevinar qui li havia pegat el pessic. Si encertava qui l’havia pegat, pagava. En cas contrari seguia pagant el mateix.

CÉRCOL El cércol és una joguina molt antiga i era molt habitual a principis del segle XX. Consistia en un cércol metàl·lic, generalment extret de les bótes de les sardines en pipeta o d’algun bocoi de vi que es feia girar amb un ferro llarg acabat en forma de U. És un joc que es realitzava en carrers, preferiblement plans o on simplement fes una miqueta de baixadeta. Es podia jugar individualment o bé es competia amb altres jugadors. Una modalitat consistia en mantenir el cércol equilibrat i fer-lo rodar, amb l’ajuda de la mà o del ferro, sense que caigués a terra i al llarg del recorregut determinat prèviament. Al principi de la carrera, era millor donar impuls amb la mà, i un cop ja havia agafat prou velocitat seguir impulsant-lo amb el ferro. Guanyava aquell jugador que arribava primer a la meta o bé aconseguia mantenir-lo més temps rodant sense que caigués. Alguns xiquets practicaven altres habilitats com llançar-lo amb efecte cap al davant i aconseguir que d’aquesta manera tornés després cap ell una altra vegada.

CONILLETS A AMAGAR El joc de conillets a amagar necessitava d’un espai gran, però que oferís nombrosos amagatalls on poder ocultar-se sense ser vistos. El primer que s’havia de fer era triar el cau on, la persona que pagava, havia de comptar i on podien salvar-se els jugadors. El que pagava, situat al cau, de cara a la paret, amb els ulls tancats i sense fer trampa havia de cantar la cançó: Conillets a amagar que la llebra està a caçar, de nit i de dia, a buscar a Maria, a buscar a Ramon, per tot lo món. A continuació es comptava fins un número acordat i es feia la pregunta: Conillets, ja esteu ben amagadets? Els conillets responien sí o no. Si algun deia que no, el que pagava tornava a fer la mateixa pregunta o deia: Compto fins a deu. Aleshores el que pagava se n’anava a la recerca dels conillets. Quan descobria l’amagatall d’un dels conillets aquest deia, amb veu alta, el seu nom i corria ràpidament fins el cau per evitar que aquell a qui havia vist arribés abans que ell i es salvés. Si pel contrari aquell a qui havia vist o un altre qualsevol corria, arribava al cau i deia: Salvat. Por mi. Por mis compañeros y por mi primero. llavors aquest i els seus companys es salvaven i tornava a pagar el mateix. En cas contrari pagava el primer que havia estat vist.

DISBARATS Amb aquest joc els xiquets es podien fer un fart de riure sentint les respostes sense suc ni muc. Els jugadors s’assentaven al terra fent un rogle. Un d’ells preguntava alguna cosa, a l’orella del jugador que hi havia a la seua esquerra i aquest li responia també a l’orella. Després responia la pregunta al següent, i així successivament fins que s’arribava al final del cercle. Quan tot el món havia formulat una pregunta i escoltat una resposta de companys diferents, les explicava dient: “Per ací m’han preguntat...” i “Per ací m’han contestat...”. La situació portava a les preguntes i respostes més disbaratades que sovint acabaven amb les riotes dels participants.

ENDEVINA QUI T’HA PEGAT Per començar aquest joc calia triar un jugador que s’havia de posar de cara a la paret, traient una mà amb el palmell obert, per sota del braç. La resta es situava en rogle al seu darrera. Llavors, després d’un breu silenci, un de tots li pegava un fort colp a la mà (una manotà). El que pagava es girava ràpidament per vore si podia endevinar qui li l’havia pegat, mentre els companys li cantaven: Endevina qui t’ha pegat?. El que pagava assenyalava a la persona que pensava que li havia pegat. Si ho encertava tots dos es canviaven els papers en el joc. Si no ho encertava, aquest havia de continuar pagant.

FAROLETS Durant les nits d’estiu, quan la majoria de la gent passava llargues i amenes vetllades a la fresca, era costum que els xiquets i les xiquetes portaren pel carrer un original fanalet, penjat amb un cordell i un ciret al seu interior. Aquest fanalet era, en realitat, un xicotet meló de moro (un rabeu), del qual se n’havia tret la polpa interior. Per realitzar aquests feina calia obrir el meló per la banda del pessó, tal i com es fa normalment en encetar-los. A continuació amb una cullera s’anava buidant tota la polpa, fins que només quedava el blanc de la crosta. Una volta s’havia buidat tot, es rascava la corfa i s’anaven realitzant dibuixos. Es rascava part verda fins aconseguir que durant la nit, amb el ciri encés, es pogués veure la llum de l’interior. Així depenent de l’habilitat del pare es podien fer diversos dibuixets com casetes, vaixells, estels, la lluna, el sol... Després, com ja hem dit, es posava dins del meló un ciri, la llum del qual passava entre els orificis, i es tornava a posar la tapa. Llavors els xiquets se n’anaven a recórrer el poble i ensenyar els farolets als amics i familiars.

FURTAR TERRENY Aquest era un joc d’habilitat. Es jugava amb una navalla o alguna cosa semblant amb una bona punta. S’acostumava a jugar després d’haver plogut, quan la terra encara estava humida i era més fàcil clavar el ganivet. Per començar el joc calia dibuixar al terra un rectangle que posteriorment es dividia en dues parts el més iguals possibles. Després d’haver fet les sorts per vore qui començava, el jugador que l’iniciava intentava clavar la navalla al camp del contrari de tal manera que un cop clavada feia una ratlla recta que passava per eixe punt. D’aquesta manera, s’apropiava del màxim de terreny possible del contrincant i l’afegia al que ja posseïa. Així s’esborraven les ratlles que ja no aprofitaven i seguia tirant i guanyant terreny fins que per una d’aquelles el ganivet no es clavava al terra o si en fer la ratlla divisòria posava el peu fora del requadre o una part del seu cos tocava una part del terreny que no era d’ell. Quan el jugador fallava llavors era l’altre qui llançava i intentava recuperar el terreny que prèviament havia perdut. Al final guanyava aquell jugador que havia acumulat tot el terreny i aconseguia deixar el contrari sense camp, això era quan a aquest ja no li cabia el peu dins del seu propi terreny.

LA GALLINETA CEGA Per jugar a la gallineta cega feia falta un mocador per tapar els ulls a un dels participants i evitar que pogués veure els companys de joc. Un cop decidit qui era el company que pagava, tots els participants es col·locaven en el cercle agafats de les mans tret de la gallineta cega que es posava al centre i amb els ulls tapats. Després de donar tres voltes sobre ella mateixa, la gallineta es dirigia cap a qualsevol company del cercle amb la intenció d’agarrar-lo. Després de pegar diverses voltes un dels jugadors es deixava agarrar. Llavors la gallineta tocant-li la cara, el pèl, les orelles l’havia de reconèixer. Si ho aconseguia intercanviaven els papers.

L’ESCOLTET Per a jugar a l’escoltet, els xiquets s’assentaven en rogle un al costat de l’altre. Un deia una frase a cau d’orella de qui tenia al seu costat. Aquest segon xiquet/a la passava de la mateixa manera al següent i així successivament. Tots feien el mateix, fins que la frase arribava a l’últim. Aleshores aquest havia de dir la frase en veu alta, cosa que normalment provocava la rialla de tots els participants, en comprovar com la frase original s’havia anat transformat. A mesura que s’avançava la frase anava perdents sentit i cada cop tenia menys a vore amb les paraules inicials.

L’ORON Aquest era un joc al qual també se’l denominava la penyora. Així moltes vegades es sentia dir: juguem a les penyores? Per a començar calia que tots els participants es posassen en rogle i amb les mans juntes com si anassen a resar. Un de tots s’havia de posar al centre amb una penyora a la mà. La penyora era un objecte menut: una pedreta, una moneda, una xapa de botella, una anell... La persona que dirigia el joc es col·locava la penyora entre els palmells de la mà i començava a recitar una cançoneta. Mentre cantava anava passant les mans entre mig de les de tots els que jugaven situats en rogle. Es feia de tal manera que quan et semblava deixaves caure la penyora a un dels participants, procurant que no es notés a qui li l’havies dipositat. Qui la rebia, per la seua part, feia el mateix per tal que ningú se n’adonés que la tenia ell. La cançoneta és: El oron està en la mano, en la mano està el orón, orón, orón de mi corazón.

En las manos de una niña, entregué mi corazón, orón, orón, de mi corazón. Dónde está el orón? Quan la cançó s’acabava, just a la persona amb qui et coincidien les mans li havies de preguntar: qui té la penyora? Si ho encertava llavors passava ell a dirigir el joc. En el cas contrari seguia dirigint-lo la mateixa persona. Quan una xica t’agradava o era la més bonica i et deixava la penyora entre les mans t’omplia de satisfacció i tal vegada començaves a fer-te il·lusions. Sovint eres tu també qui deixaves la penyora a la persona desitjada. La majoria de vegades però no hi havia res, simplement era que a algú se li havia de deixar la penyora. Existia la variant d’haver de pagar una prenda cada vegada que algú no ho encertava. Al final del joc, els xiquets o les xiquetes que havien pagat prenda, per tal de recuperar-les, havien de passar per una prova que els imposava, bé la persona que dirigia el joc o que bé decidien entre tots. A l’hora de recuperar-les s’establia un diàleg entre la persona que pagava i el jugador que volia recuperar la prenda que havien empenyorat. Deia així: - De quien es esta peñora? - De un servidor/a. - Qué harás tu por ella? - Lo que usted me mande. - Si me conviene, sí y si no me conviene no.

LA PALMAETA Aquest era un altre joc mixte, que s’acostumava a jugar quan començaven a formar-se les parelles. Per començar el joc calia fer una ratlla al terra i, a banda i banda, a uns deu metres aproximadament es col·locaven a una banda les xiques i a l’altra els xics, tots ells amb el palmell de la mà obert. La xica passava d’un en un i els anava acaronant la mà, una o dues vegades, fins que a un de tots decidia pegar-li una forta manotà. Quan ho feia escapava a córrer fins on es trobaven les xiques, mentre aquell a qui li havien pegat la manotada eixia corrents ràpidament darrera d’ella per agarrar-la, de manera que si ho aconseguia llavors era ell qui pagava i anava a pegar la palmadeta a la banda de les xiques. Per a molts aquesta era la primera vegada que agarraven fort a una xica o a un xic i suposava un dels primers contactes físics amb l’altre sexe. Una forma senzilla i innocent però que jugava el seu paper en una societat fortament repressora.

LA TROMPA Fer ballar una trompa és un joc que demana força, traça i habilitat. Per a fer-la ballar com cal, ben recta i enèrgicament, calia saber embolicar-la bé amb el cordell i llançar-la amb seguretat i aplom. Un cop estava ballant, es podien fer diversos jocs: Fer-la ballar. Era, tal vegada, el joc més senzill de tots. Els jugadors feien ballar les seves trompes tots alhora per vore quina era la que durava més estona sense caure. Fer-la saltar. Mentre la trompa ballava s’envoltava amb el cordell el qual s’anava estrenyent, a poc a poc, fins que la punta de la trompa quedava subjectada. Aleshores es llançava la trompa cap a munt i es deixava caure al terra perquè continués ballant. Alguns xiquets, els que tenien més traça, la recollien a la mà sense que deixés de ballar o fins i tot la mantenien girant uns segons a sobre del mateix cordell.

Agafar-la amb la mà mentre la trompa ballava. Així mentre la trompa ballava amb força, s’obria el palmell de la mà amb els dits ben separats, es col·locava al terra, mirant cap per amunt. D’aquesta manera s’anava apropant la mà, a poc a poc i aprofitant el sentit del gir es facilitava que la trompa pugés damunt del palmell. Si aquesta ballava amb prou força, fins i tot, es podia passar d’una mà a una altra o es podia passar a la mà d’un altre jugador. Trencar trompes. Era la versió una mica més bèstia i perversa del joc. Consistia a llançar la pròpia trompa contra la d’un altre amic que estigués ballant amb la intenció de badar-li-la amb un bon cop. Flendi de trompes. Es marcava un cercle a terra i tot el món havia de fer ballar la seua trompa dins sense parar. Quan una trompa eixia del cercle tot ballant, l’amo l’agafava i la tornava a llançar una altra vegada intentant traure’n alguna de les que hi havia dins del cercle. Les que s’aturaven dins el cercle no es podien retirar fins que algú no les treia amb la seua. Si un jugador aconseguia traure’n una, se la quedava per a ell.

LA XATA MERENGUERA La xata merenguera era un d’aquells jocs que sovint es practicaven els dies de festa com Pasqua, Sant Vicent o Sant Pere. Per a jugar es feien dues fileres paral·leles de jugadors. A una banda s’acostumaven a col·locar els xics i a l’altra les xiques. Quan es començava a cantar, sempre acompanyats amb les palmes, un xic i una xica s’agarraven del braç. Llavors passejaven pel passadís un parell de vegades al compàs de la cançó. A continuació mentre un s’incorporava a la filera l’altre seguia ballant per agafar-ne a un altre. Si era xic agarrava a una xica, mentre que si era xica llavors triava a un xic. En aquest joc també hi havia molta complicitat, especialment si podies triar la xica o xic que t’agradava.

La lletra, en valencià, deia així: La xata merenguera (vuit, nou, deu), com que és tan fina (trico, trico, tras) com que és tan fina (lairó, lairó, lairó, lairó, lairó), es pinta els colorets (vuit, nou, deu), amb gasolina (trico, trico, tras), amb gasolina (lairó, lairó, lairó, lairó, lairó)

L’ULLAETA A aquest joc acostumaven a jugar les colles de xiquets i xiquetes començada l’adolescència. Eren jocs que ja denotaven una certa necessitat de jugar els xics amb les xiques i que algunes vegades ja denotaven un cert toc de picardia. Per començar aquest joc calia fer, si era possible, un cercle ben gran al terra i que els xics i les xiques s’emparellessen i col·loquessen un darrera de l’altre. Sempre n’hi havia un que es quedava sense parella. Aquest era el que pagava. El qui pagava li havia de fer una picadeta d’ull a algun jugador de l’altre sexe. Si era xic a una xica, i si era xica a l’inrevés. Qui havia rebut la picadeta d’ull havia d’eixir corrents per

atrapar a qui li havia fet, mentre que el seu company o companya de rogle havia d’intentar retenir-lo o retenir-la, sense deixar-lo escapar. A n’aquest joc començava a aparèixer, de la mateixa manera, als xics que a les xiques els primers símptomes de la sexualitat adolescent. Els xics agarraven a les xiques per la falda o la cintura per a que no s’escapassen, cosa que donava lloc als primers contactes o frecs que despertaven l’instint sexual. També començaven els primers enamoraments, ja que normalment sempre se li feia la picadeta d’ull al xic o xica que més t’agradava. Per contra si a tu no t’interessava aquell o aquella que t’havia fet la picadeta d’ull, podies fer-te el despistat o despistada com si no ho haguesses vist. Si no hi havia més remei que eixir corrents ho feies de tan mala gana que el de darrera t’agarrava de seguida. També passava que si la xica que tenies al davant era poc agraciada i li feien la picada d’ull, tu et feies l’orni com si no te n’hagueres adonat i començaves a perseguir-la quan ja no la podies agarrar. Normalment es feia tan poc dissimuladament que tots se n’adonaven del perquè ho havies fet.

MOSCA O TOSCA Mosca o tosca era un joc d’habilitat al qual acostumàvem a jugar quan estàvem avorrits i no sabíem què fer, especialment a l’escola. Es tractava de caçar a la mà tova, i de manera ràpida, alguna de les mosques despistades que rondaven pel lloc. Un cop realitzada l’acció li preguntaves a qui es trobava més a prop: Mosca o tosca?, a vore si ho encertava.

PEDRA, TISORA, PAPER Pedra, tisora i paper és un joc per al qual no fa falta cap tipus d’utensili. El paper embolica la pedra, la pedra esclafa les tisores i les tisores tallen el paper. Per a poder jugar fan falta dos jugadors, els quals s’amagaran la mà a l’esquena i en comptar tres, els dos alhora, la trauran al davant bé amb el puny tancat (pedra), amb el dit índex i el mig tallant com les tisores (tisora) o amb la mà estesa (paper). Segons el senyal que haja fet cadascú, guanyarà o perdrà. Així el paper embolica la pedra i guanya. Les tisores tallen el paper i guanyen, de la mateixa manera que la pedra trenca la tisora i guanya. En el cas que tots dos traguen la mateixa forma no guanya ningú i es torna a començar. Al final guanya la partida la persona que abans ha arribat a les partides acordades.

Els russets es venien a les paraetes. Anaven en sobres de cinc o sis, que els xiquets obrien sempre de pressa per vore si els que acabaves de comprar eren nous o els tenies repetits. Si et feies la col·lecció acostumaves a comprar-te l’àlbum on els enganxaves amb pastetes (a falta de goma d’enganxar es feia una barreja d’aigua amb farina). Els repetits els canviaves amb altres xiquets, però no tots tenien el mateix valor, ja que n’hi havia alguns més difícils d’aconseguir, que es podien canviar per cinc, sis o deu dels altres. Amb la finalitat d’obtindre més beneficis, les empreses editorials, sempre n’hi havia quatre o cinc dels quals en feien una tirada menor. Aquests eren molt costosos d’aconseguir, cosa que t’obligava a seguir comprant sobres tots els diumenges, per vore si al final sonava la flauta, tenies sort, i n’aconseguies un dels que et faltava. Les col·leccions eren molt variades però acostumaven a fer referència a les guerres mundials, a jugadors de futbol, a animals, a artistes de cinema...

PISTOLEROS Jugar a pistoleros era una cosa bastant habitual, sobretot si el diumenge anterior havies vist una pel·lícula de l’oest. Si, a més a més, pel mig hi havia indis encara millor. Normalment ningú volia fer d’indi, ja que a les pel·lícules sempre perdien. Per a aquest joc s’acostumaven a fer unes pistoles amb agulles d’estendre roba. La munició eren els garrofins, és a dir, les llavors de les garrofes. Així era que per armar-se, sense que les mares s’assabentassen, pujaven al terrat i de la panera de les agulles, n’agarraven quatre per fer un parell de pistoles. La pistola estava formada per una agulla i la meitat de l’altra. L’altra meitat que sobrava s’usava de carregador. Aconseguir munició també era una cosa fàcil. Només calia entrar al corral del matxo i agarrar un parell de grapats de garrofes, omplir-se les butxaques i eixir corrent cap al lloc on s’havia de lliurar la batalla. Així amb una pistola a cada mà i les butxaques plenes de munició ja es podia començar. Sempre es posava la norma que aquell a qui li pegava un garrofí (a qui li donaven) havia de caure mort. Això però era un cúmul de discussions: que si t’he tocat, que si no, que només m’ha fregat, que si patatim, que si patatam. Al final no hi havia manera de posar-se d’acord, cadascú feia el que volia i es moria quan li donava la gana.

PUNYET Per a jugar al punyet els xiquets havien de preparar unes quantes pedretes. Els jugadors es posaven les mans darrera l’esquena i es guardaven dins d’una de les mans les pedres que volien o bé podien no posar-se’n cap. Tot seguit, cadascú mostrava la mà tancada i deia un número, per tal d’endevinar el nombre total de pedretes que sumaven entre tots. Després, amb les mans obertes, comptaven les pedretes. Si algu havia encertat la xifra exacta s’anotava un tanto. Així repetien la jugada les vegades que, prèviament, havien acordat. Al final guanyava qui més vegades ho encertava.

RUSSETS. MAMPRUYO-MAMPRUNYO Un altre joc era el Mamprunyo-mamprunyo. Ací et jugaves cromos, encara que al poble els deiem russets. Tot apunta que aquest nom es deu a una sèrie de cromos que van fer sobre la guerra entre Rússia i el Japó, i on una gran part dels protagonistes eren russos. Al joc en participaven dos i consistia en endevinar els russets que el contrari tenia guardats dins la mà. El joc començava en traure’s els russets de la butxaca d’amagat, i posar-ne uns quants al palmell de la mà, de manera que fóra difícil vore quants en tenia. Hi havia qui els posava ben col·locats uns damunt dels altres com si només n’hi hagués un. D’altres escampaven un poc els de damunt mirant de tapar els de baix. Un cop col·locats els russets et giraves cap al contrincant i li deies: Mamprunyo, mamprunyo. Llavors ell contestava: levanta ese puño. Llavors amb la major rapidesa possible alçava la palma de la mà i la tornava a tancar amb la finalitat de dificultar al màxim que l’adversari poguera endevinar quants russets tenia entre les mans. A continuació havia de dir la quantitat de russets que hi havia entre les mans. Si ho encertava es quedava amb tots els cromos. De no endevinar-ho havia de pagar la diferència, tant si es passava i en deia de més com si es quedava curt. El dilema estava en la quantitat que anaves a posar. Si en posaves molts era més difícil d’endevinar, però si ho feien en perdies molts, mentre que si en posaves pocs era més fàcil d’endevinar, però en cas d’encert en perdies menys. De vegades l’acció d’obrir i tancar les mans s’havia de repetir ja que, amb la rapidesa amb que es feia, pràcticament no separaves les mans, i llavors l’adversari et deia que no valia.

SAMBORI, TELLA El sambori o la tella és un joc tradicional de les nostres terres que encara es manté gràcies a la tasca de difusió que desenvolupen moltes escoles. Per a poder jugar és necessari dibuixar una sèrie de caselles numerades al terra per on han de saltar els jugadors, per ordre, després de tirar-hi una pedra plana que caldrà recollir mentre se salta a peu coix. Depén del lloc on es juga, poden variar lleugerament les regles i el nom del joc; tot i que una de les variants més típiques és la següent: Hi juga un nombre indeterminat de xiquetes. Per torns es tira una pedra plana a la casella que toca. Es comença per la número 1 i es va pujant. Cal que la pedra caiga dins de la casella, sense tocar les vores. Aleshores es fa el recorregut de la següent manera: cal passar per totes les caselles, successivament, saltant-se la casella que té la pedra, al peu coix, sense trepitjar les línies ni tocar amb l’altre peu el terra. Si el recorregut és dels que tenen caselles en creu i si cap de les dues caselles no és la que té la pedra, en arribar a aquestes es posa un peu a cadascuna, simultàniament (eixarrancats). En arribar a la darrera casella el xiquet es gira i torna fins al principi. Quan s’està a la casella anterior on es troba la tella cal ajupirse, agarrar-la i tornar amb ella al principi. Si durant aquest recorregut, en algun moment, el jugador toca amb l’altre peu al terra, xafa una ratlla o en llançar la tella no encerta bé la casella corresponent li passa el torn. Si fa tot el recorregut, continua amb la següent casella fins que les ha fet totes. Guanya qui primer fa tot el recorregut.

VEIG ,VEIG Per a jugar al veig-veig (veo-veo) poden participar diverses persones, xiquets i adults, quants més millor. El jugador que comença el joc tria un objecte que està a l’habitació o en algun lloc on es troben els participants i comença el joc dient: - Veig, veig. I els altres contesten: - Què veus? El que ha començat el joc diu: - Una coseta Els altres li contesten: - Quina coseta és? Llavors aquest contesta: - Una coseta que comença per la lletra... i diu la lletra inicial de l’objecte que ha escollit. Tots els participants intenten encertar l’objecte escollit. Si algú ho aconsegueix passa a ser el director del joc. Si ningú ho encerta, diu la paraula que ha pensat i n’escull una altra per vore si aquest cop si que ho encerten. Si el que ha pensat la paraula veu que tarden molt o els resulta difícil pot donar pistes, com dir més lletres de la paraula, per exemple l’última o bé la primera i la segona, etc. Llavors diu: Una paraula que comença per..., i que acaba per...

XAMBES Aquest era un joc en el qual et jugaves diners, encara que de poc valor. Només xavos i perretes. La xamba era una moneda antiga, bastant gran, de coure, amb la cara del rei Alfonso XII i al revers l’escut de la monarquia. No era una moneda de curs i la trobàvem per les cases, sovint oblidada, per estar mancada de valor. Quan se’n trobava una el primer que es feia era xafar-li les vores pegant-li al damunt amb una pedra. Un cop tenia les vores ben xafades se li treia brillantor, bé amb bicarbonat sòdic o amb saldó. Una xamba ben brillant i amb les vores ben xafadetes era un autèntic orgull per al xiquet que la posseïa. El joc consistia en dibuixar un cercle al terra. Cada jugador casava els xavos acordats i amb la xamba havies de procurar traure alguna moneda del cercle. Si ho aconseguies llavors te l’embutxacaves. L’estratègia també consistia en no arrimar massa la moneda a la vora de la ratlla, sense aconseguir traure-la, ja que si ho feies li ho posaves molt fàcil al jugador que anava al teu darrera. No era un joc fàcil i de vegades, a una moneda, se li havia de pegar dues o tres vegades fins que s’aconseguia traure-la. Cal destacar la importància i la qualitat de la xamba que variava segons el gruix i el canto que tenia.

XAPES Les xapes es feien a partir de les cartes de la baralla, quan es feien velles o bé se n’havia perdut alguna i ja no es podia jugar. La carta es doblegava, al llarg, per la meitat i es plegava convenientment com es pot vore a la imatge. Així un si tenia una baralla de cartes vella se’n podia fer una bona pila. Normalment tot el món en tenia de més dobles i gruixudes, que eren les que feia poc havien estat acabades de fer i s’havien utilitzat poques vegades i de més

primetes, que sempre eren les més velles i havien estat ja molt usades. Les més gruixudes, que tenien més pes, les anomenàvem xapots, mentre que les més primetes eren anomenades pofalls. El joc consistia en girar, a cop de xapa, una altra xapa que s’anomenava la catalana i que prèviament havíem disposat cap per avall. La catalana sempre era un pofall que de tant aplanat que estava resultava molt difícil de girar. Normalment el joc començava posant la catalana cap per avall i al seu damunt cada jugador dipositava les xapes que havien acordat (2, 3, 4...) fins que aquesta quedava completament coberta. Aquesta acció es denominava casar i sempre es feia amb les xapes que menys estimaves, les més velles, les més desgastades... Un cop s’havia casat, els jugadors disposats en rogle procedien a anar descobrint el munt fins arribar a la catalana i poder donar-li la volta. No cal dir que al començament això era molt difícil ja que estava completament coberta d’altres xapes. A mesura que s’anava destapant el munt, les possibilitats augmentaven. Com a contrapartida calia calcular molt bé les tirades, ja que cada vegada que ho feies i no aconseguies el propòsit la xapa que utilitzaves es quedava al munt, de tal manera que la quantitat guanyada per qui girava la catalana era més sucosa. Hi havia jugadors que tenien molta picardia i es guardaven els xapots, més grossos i pesats, per a quan la catalana estava més descoberta i era més probable girar-la. De vegades se n’havien acumulat tantes que al guanyador no li cabien a les butxaques.

XINXES I CAPARRES Aquest era un joc un tant agressiu i bèstia. Per a jugar s’havia de fer un passadís entre mig del qual havien de passar els jugadors. Quan un anava a passar podia triar l’opció de dir: xinxes i caparres i passar ràpidament, ja que els que formaven el passadís podien pegar-li esplanissades o per contra podia dir: sant Vicent, de manera que no el podien tocar.

L’engany estava en fer vore que anaves a passar corrents i que anaves a dir xinxes i caparres, però deies sant Vicent. Llavors si algú s’equivocava i et pegava aquest era qui, havia de pagar a continuació. De vegades alguns jugadors eren molt bèsties, no reprimien massa la seua força i la cosa podia acabar malament. Amb les xiques s’era un poc més mirat i es procurava pegar-los suaument, ja que si no no volien jugar.

Cançons en valencià

BAIXANT DE LA FONT DEL GAT

JA VE CENTO

Baixant de la Font del Gat, una noia, una noia. Baixant de la Font del Gat, una noia i un soldat. Pregunteu-li com li diuen, Marieta, Marieta. Pregunteu-li com li diuen, Marieta de l’ull viu.

Ja ve Cento de ca la novia, ja ve Cento, malhumorat, ja ve Cento contant les passes carabassa li hauran donat.

FERRER, FERRER Ferrer, ferrer, manyà, manyà. Si no cago avui, cagaré demà.

Maria Rosa que bé que estàs, si no m’ajudes no et casaràs. Maria Rosa carinyo meu obri la porta per l’amor de déu.

JO SÉ UNA CANÇÓ Jo sé una cançó de fil i cotó me minjo la figa i tiro el pessó.

Aquesta cançó es cantava als xiquets, assentats a l’orinalet, per a vore si feien de ventre.

LA MANTA AL COLL La manta al coll i el cabasset, mon anirem al Postiguet. La manta al coll i el cabasset, mon anirem, mon anirem al Postiguet. (a on faça fred) Arreando xim, pam, pum, arreando xim, pam, pum, Per dos quinzets, un puro, per tres una pipa. Per quatre una guitarra per cinc una xica. El puro pa fumar, la pipa pa lluir. La guitarra pa tocar i la xica pa dormir. Un dia quan baixava el tio Pep de l’horta es va trobar de casa oberta la porta.

Pujant per l’escaleta es trobà un sinyoret que oberta la bragueta li penjava el pardalet.

MINGUET, MINGUET, MINGUET Minguet, Minguet, Minguet, semolera, semolera. Minguet, Minguet, Minguet, semoleta i un traguet. Un, dos, tres... volta al revés. Aquesta era una cançó de rogle, al llarg de la qual calia anar, tots agarrats de la mà i pegant voltes. Cada cop es girava i es cantava més de pressa i quan es deia: voltà al revés, calia canviar de sentit.

MUN PARE NO TÉ NAS

PLOU I FA SOL

NO EN VOLEM CAP

Mun pare no té nas, mun pare no té nas, ma mare és xata, i un germanet que tinc, i un germanet que tinc, el nas li falta.

Plou i fa sol les bruixes es pentinen. Plou i fa sol aigua al caragol. Plou i fa lluna aigua a la pruna.

NO ME L’ENCENDRÀS

AMPARITO

No en volem cap que no estiga borratxo. No en volem cap que no estiga bufat. Volem, volem, volem, que estiguen tots borratxos. Volem, volem,volem que estiguen tots contentes.

No me l’encendràs, el tio, tio, tio. No me l’encendràs, el tio de detràs. Sí que te l’encendré. el tio, tio, tio Si que te l’encendré el tio del paper.

Amparito, la filla del metge m’han dit que festege amb un foraster. I el diumenge se’n va a missa d’onze i el novio darrere li porta el catret.

Els cinc som de la població. Som el més borratxos de tot Castelló. Si mos fem borratxos és per comprimís, la nostra medicina sempre és el vi. Som els més animals de tot el poble, i anem a ca les novies i no mos volen, perquè sempre bevem vi i aiguardent. Som –sujetos de risa- de tota la gent. Tots junts, tots junts, tots junts la quadrilla dels borratxos. Tots junts, tots junts, tots junts, la quadrilla dels bufats.

Cançons

en castellà

TENGO UNA MUÑECA VESTIDA DE AZUL Tengo una muñeca vestida de azul con su camisita y su canesú la saqué a paseo, se me constipó la tengo en la cama con mucho dolor. Esta mañanita me dijo el doctor, que le de jarabe con un tenedor. Dos y dos son cuatro, cuatro y dos son seis, seis y dos son ocho y ocho dieciséis.

LA CHATA MERENGUERA La Chata Merenguera, oui-oui-oui como es tan fina trico-trico-tri como es tan fina lairó-lairó-lairó-lairó-lairó-lairó. Se pinta los colores, oui-oui-oui con gasolina trico-trico-tri con gasolina lairó-lairó-lairó-lairó-lairó-lairó.

Su madre le decia, oui-oui-oui quitate eso trico-trico-tri quitate eso lairó-lairó-lairó-lairó-lairó-lairó. Que va a venir tu novio, oui-oui-oui a darte un beso trico-trico-tri a darte un beso lairó-lairó-lairó-lairó-lairó-lairó. Mi novio ya ha venido, oui-oui-oui ya me lo ha dado trico-trico-tri ya me lo ha dado lairó-lairó-lairó-lairó-lairó-lairó. Por donde vas a misa, oui-oui-oui Que no te veo trico-trico-tri Que no te veo lairó-lairó-lairó-lairó-lairó-lairó. Por un callejoncito, oui-oui-oui Que han hecho nuevo trico-trico-tri Que han hecho nuevo lairó-lairó-lairó-lairó-lairó-lairó.

COLA CAO Yo soy aquel negrito del África tropical, que cultivando cantaba la canción del Cola Cao. Y como verán Ustedes, les voy a relatar las múltiples cualidades de este producto sin par. Es el Cola Cao desayuno y merienda. Es el Cola Cao desayuno y merienda ideal. ¡Cola Cao, Cola Cao! Lo toma el futbolista para entrar goles, también lo toman los buenos nadadores. Si lo toma el ciclista, se hace el amo de la pista y si es el boxeador, golpea que es un primor. Es el Cola Cao desayuno y merienda. Es el Cola Cao desayuno y merienda ideal. ¡Cola Cao, Cola Cao!

¿DÓNDE ESTÁN LAS LLAVES?

EL COCHERITO LERÉ

Yo tengo un castillo, matarile, rile, rile. Yo tengo un castillo, matarile, rile, ron, chimpón.

El cocherito leré me dijo anoche, leré, que si quería, leré montar en coche, leré.

¿Dónde están las llaves? matarile, rile, rile. ¿Dónde están las llaves? matarile, rile, ron, chimpón.

Y yo le dije, leré con gran salero, leré, no quiero coche, leré que me mareo, leré.

En el fondo del mar, matarile, rile, rile. En el fondo del mar, matarile, rile, ron, chimpón.

El nombre de María que cinco letras tiene: la M, la A, la R, la I, la A. MA-RÍ-A.

¿Quién irá a buscarlas? matarile, rile, rile. ¿Quién irá a buscarlas? matarile, rile, ron, chimpón. La que usted mandara, matarile, rile, rile. La que usted mandara, matarile, rile, ron, chimpón.

100

101

SOY UN CHINO CAPUCHINO Soy un chino capuchino mandarín, chin, chin, que ha venido del país de la ilusión, chon, chon; mi coleta es de tamaño regular, chan, chan, y con ella me divierto sin parar. Al pasar por un cafetín, chin, chin, una niña me tiró del coletín, chin, chin, mira, niña, que no puedo discutir, chin, chin, que soy el chino capuchino mandarín. Soy un chino capuchino mandarín, rin, rin. He llegado de la era del Japón, pon, pon. Mi coleta es de tamaño natural, ral, ral. Y con ella me divierto sin cesar, sar, sar. Al pasar por un cafetín, tin, tin. Una china me tiró del coletín, tin, tin. Oye china que no quiero discutir, tir, tir. Soy un chino capuchino mandarín, rin, rin.

VAMOS A CONTAR MENTIRAS Ahora que vamos despacio, (bis) vamos a contar mentiras, tralará, (bis) vamos a contar mentiras.

102

Por el mar corren las liebres, (bis) por el monte las sardinas, tralará, (bis) por el monte las sardinas. Yo salí de un campamento (bis) con hambre de tres semanas, tralará, (bis) con hambre de tres semanas. Me encontré con un ciruelo (bis) cargadito de manzanas, tralará, (bis) cargadito de manzanas. Empecé a tirarle piedras (bis) y cayeron avellanas, tralará, (bis) y cayeron avellanas. Con el ruido de las nueces (bis) salió el amo del peral, tralará, (bis) salió el amo del peral. Chiquillo no tires piedras (bis) que no es mío el melonar, tralará, (bis) que no es mío el melonar.

EL BARQUITO Había una vez un barquito chiquitito, había una vez un barquito chiquitito, que no sabía, que no sabía, que no sabía navegar. Pasaron un, dos, tres, cuatro, cinco, seis semanas, pasaron un, dos, tres, cuatro, cinco, seis semanas, Y aquel barquito, aquel barquito, aquel barquito navegó. Y si esta historia parece corta, volveremos, volveremos a empezar (bis).

CINCO LOBITOS Cinco lobitos, tiene la loba, blancos y negros, detràs de la escoba.

103

MAMBRÚ SE FUE A LA GUERRA

AL PIE DE UN ÁRBOL SIN ROSAS

Mambrú se fue a la guerra, ¡Qué dolor, qué dolor, qué pena!!! Mambrú se fue a la guerra, no sé cuando vendrà. Dorremí, dorrefá, no sé si volverá. Si viene para Pascua o para Navidad, dorremí, dorrefá, o para Navidad.

Al pie de un árbol sin rosas me puse a considerar que pocos amigos tiene quien nada tiene que dar. Lo digo porque lo digo, lo digo porque lo sé. Si alguno me está escuchando, también lo digo por él. Al pie de un árbol sin rosas, me puse a considerar, lo falsos que son los hombres, cuando van a festejar Lo digo porque lo digo, lo digo porque lo sé…

ANTÓN PIRULERO Antón, Antón, Antón pirulero, cada cual, cada cual, que atienda a su juego y el que no lo atienda pagará, pagará, pagará una prenda. Antón, Antón....

104

¿MORENA QUÉ VENDES? ¿Morena qué vendes? Harina y arroz ¿A cuánto lo vendes? A dos treinta y dos. ¿En qué calle vives? Allá en un rincón. ¿Qué número tienes? Un cuatro y un dos. Cuarenta y dos, cuarenta y dos…

QUE LLUEVA Que llueva, que llueva la Virgen de la Cueva, los pajaritos cantan, las nubes se levantan, que sí, que no, que caiga un chaparrón, que rompa los cristales de la estación.

EL PATIO DE MI CASA El patio de mi casa es particular, cuando llueve se moja como los demás. Agáchate, y vuélvete a agachar, que los agachaditos no saben bailar.

O també amb aquest altre final:

Hache, i, jota, ka, ele, elle, eme, a, y si tú no me quieres otra moza me querrá.

Desde pequeñita me quedé, me quedé, algo resentida de este pie, de este pie. Disimular... que soy una cojita, disimular... que tengo tan mal pie.

Chocolate, morenillo, corre, corre, que te pillo. Estirar, estirar, que el demonio va a pasar.

EL CORRO DE LA PATATA El corro de la patata, comeremos ensalada, lo que comen los señores, patatitas y limones. Achupé, achupé sentadito me quedé.

DON MELITÓN

Hache, i, jota, ka ele, elle, eme, o, que si tú no me quieres otra moza me querrá.

Don Melitón tenía tres gatos, que los hacía bailar con zapatos; y por la noche les daba turrón. ¡Que viva los gatos de Don Melitón!

Botifarra i cansalà pal putxero de demà.

105

QUISIERA SER TAN ALTA COMO LA LUNA Quisiera ser tan alta como la luna, ¡ay! ¡ay!, como la luna, como la luna. Para ver los soldados de Cataluña, ¡ay! ¡ay!, de Cataluña, de Cataluña. De Cataluña vengo de servir al Rey, ¡ay! ¡ay!, de servir al Rey, de servir al Rey. Y traigo la licencia de mi Coronel, ¡ay! ¡ay!, de mi Coronel, de mi Coronel.

106

Al pasar por el puente de Santa Clara, ¡ay! ¡ay!, de Santa Clara, de Santa Clara. Se me cayó el anillo dentro del agua, ¡ay! ¡ay!, dentro del agua, dentro del agua. Al sacar el anillo saqué un tesoro, ¡ay! ¡ay!, saqué un tesoro, saqué un tesoro. Una Virgen del Carmen y un San Antonio, ¡ay! ¡ay !, y un San Antonio, y un San Antonio.

HAN PUESTO UNA LIBRERÍA

TENGO UNA VACA LECHERA

Han puesto una librería, con los libros muy baratos, con los libros muy baratos, con un letrero que dice, aquí se vende barato, aquí se vende barato. La dueña ha tenido un hijo que lo va a meter a fraile, el niño dice que no, torero como su padre. Maria dame la capa, que me voy a torear, que me voy a torear, la capa no te la doy, que el toro te va a matar. A mí no me mata un toro, ni tampoco los toreros, ni tampoco los toreros, a mí me mata una moza que tenga los ojos negros, que tenga los ojos negros, y tú como no los tienes, morena ya no te quiero, y tú como sí los tienes, morena a ti te quiero.

Tengo una vaca lechera, no es una vaca cualquiera, me da leche merengada, ay que vaca tan salada tolón tolón, tolón tolón...

107

108

AL PASAR LA BARCA

EL SEÑOR DON GATO

Al pasar la barca, me dijo el barquero: las niñas bonitas no pagan dinero.

Estaba el señor Don Gato sentadito en su tejado marramiau, miau, miau, sentadito en su tejado.

Ya lo llevan a enterrar por la calle del pescado, marramiau, miau, miau, miau, por la calle del pescado.

Al volver la barca me volvió a decir: las niñas bonitas no pagan aquí.

Ha recibido una carta si quería ser casado, marramiau, miau, miau, miau, si quería ser casado.

Al olor de la sardina el gato ha resucitado, marramiau, miau, miau, miau, el gato ha resucitado.

Yo no soy bonita ni lo quiero ser. Las niñas bonitas se echan a perder.

Con una gatita blanca sobrina de un gato pardo, marramiau, miau, miau, miau, sobrina de un gato pardo.

Por eso dice la gente siete vidas tienen un gato, marramiau, miau, miau, miau, siete vidas tienen un gato.

Como soy tan fea yo lo pagaré. ¡Arriba la barca de San José!.

El gato por ir a verla se ha caído del tejado, marramiau, miau, miau, miau, se ha caído del tejado.

CUCÚ CANTABA LA RANA Cucú cantaba la rana. Cucú debajo del agua. Cucú pasó un caballero. Cucú con capa y sombrero. Cucú pasó una señora. Cucú con traje de cola. Cucú pasó un marinero. Cucú vendiendo romero. Cucú le pidió un ramito. Cucú no le quiso dar. Cucú y se echó a llorar.

LA BURRA SANDUNGUERA Tinc una burra sandunguera és una burra de primera. Sabe leer, sabe escribir, habla el francés, habla el latín. Ai quina burra que tinc! La pobrecita está miope, algo cojita y barriguda. Que sí señores, que es mi burra una burra como ustedes. ¡Ya lo creo, sí señor!

109

110

ADIÓS ALCALÀ QUERIDO Adiós Alcalà querido, Alcalà de mi querer, mi querer. Adiós Alcalà querido cuando te volveré a ver? No me marcho por las chicas que las chicas guapas son, guapas son. Me marcho porque me llaman del ejército español. Alcalà tierra querida recuerdos traigo de ti, yo de ti, yo quise a una gaspatxera y ella no me quiso a mi. De otro hombre se enamoró y ahora va preguntando la vida que llevo yo. La vida que llevo yo, es fácil de comprender, yo voy borracho perdido por culpa de una mujer.

Borracho voy de cerveza porque no hay otra bebida, para olvidar los amores que yo en Alcalà tenia. Si quieres saber quien soy te diré mi paradero, provincia de Castellón villa de Alcalà es mi pueblo. Esta canción está escrita por un joven que es granjero que lleva más mierda encima que el palo de un gallinero.

111

Fer maleses A banda dels jocs que hem anat mencionant, de vegades, el divertiment de les colles anava per un altre camí. Així hi havia algunes colles que es dedicaven més a fer maleses, gamberrades o heretgies que a jugar. Una d’aquestes malifetes consistia en parar pots, és a dir, es tractava de buscar una finestra que estiguera situada a poc més d’un metre d’altura i en una zona on hi haguera poca llum. Per preparar l’entremaliadura feia falta un cordell, el més fi possible, una pedra i el pot. Així a una part del cordell es nugava el pot i a l’altra la pedra. El pot en el millor dels casos s’omplia d’aigua, però algunes vegades es va arribar a omplir fins i tot de pixum. Un cop tot preparat i el pot ple, aquest es col·locava a la vora de la finestra, amb el cordell travessant la vorera de manera que aquest quedés ben tens. Els punts d’observació per a vore l’esdeveniment eren sempre les cantonades més properes. Allí es posaven tots els xiquets, amb el cap una mica fora, esperant a vore qui seria la propera víctima. Al poc temps ja s’escoltava el soroll del pot rodolant pel terra i les malediccions del vianant, que normalment havia quedat ben banyat. En més d’una ocasió la víctima eixia corrent darrera dels xiquets a vore si els reconeixia o en podia agarrar algun. Més de quatre es van emportar un bon ensurt. Així quan açò passava no hi havia més remei que pegar a fugir, i sense mirar endarrera, no fóra cas que la víctima et reconeguera, amb la qual cosa ja havies begut oli per una bona temporada. Una altra forma de distraure’s era fer encalladors. Es tractava de fer un clot, de més o menys un pam, en el lloc de pas d’una vorera a una altra. Un cop el clot estava fet es tornava a omplir de terra, però aquest cop es banyava amb aigua de manera que tot quedava ple de fang. Un cop preparat tot el fangatxeral, al damunt, es col·locaven unes quantes canyetes, un paper i es tapava tot amb una mica de terra. A l’igual que l’anterior només calia esperar a vore qui seria la pròxima víctima que posaria la pota.

112

De vegades hi havia algú que veia, com la colla, preparava el clot i els pegava la bronca amenançant els xiquets tot dient-los: Ja li ho diré a la vostra mare, ja!. També hi havia el costum d’untar els picaports de les portes amb el greix de les rodes del carro, amb la intenció que, quan els amos acudiren a obrir les portes de casa, s’embrutessen totes les mans. Normalment aquestes eren malifetes que es podien fer fàcilment gràcies a l’escassa il·luminació que hi havia pels carrers. Una altra de les gamberrades s’acostumava a fer a la plaça del Mercat. Al poble hi havia unes quantes dones que es dedicaven a revendre productes que elles prèviament havien comprat a agricultors de Benicarló o Peníscola. Eren les anomenades revenedores. Estaven les Manxores, les Queroles, la Conesa, Dolores la Revenedora... Per a guardar lloc per al dia següent, elles o altres particulars, que venien mercaderia pròpia, deixaven de cara a la nit un tros de tela escampat al terra. Posaven la tela i amb unes cinc o sis pedres llises i ben lluentes assenyalaven el lloc que ocuparien el dia següent. Com que molts xiquets jugaven a la plaça del Mercat, quan es feia de nit i era hora de retirarse, encara tenien temps de fer alguna gamberrada. Així si les revenedores ja havien col·locat les pedres, tres o quatre minuts eren suficients per posar-ho tot cul per amunt: barrejant draps i pedres. Llàstima que, gairebé mai ningú, no va vore les cares que posaven el revenedors en arribar pel matí al mercat. Ara bé en més d’una ocasió, els xiquets, rebien amenaces d’avisar el polissero si els tornaven a vore jugar, allà al tard, per allí. Follar nius era una més de les salvatjades que els xiquets de l’època feien sense massa miraments. Consistia en eixir per les foranes del poble a localitzar nius de pardals situats a les branques dels arbres o als racons de les cases. Un cop localitzats els tiraven a terra bé fora a pedrades, amb bastons o amb un tirador.

113

Les catalinetes

i els nicolavets

La tradició de les festes de Sant Nicolau i Santa Catalina s’ha anat esvaint amb el pas del temps. La festa de Sant Nicolau es celebrava el dia 6 de desembre i la de Santa Catalina, el dia 25 de novembre. Sant Nicolau era el patró dels xiquets en edat escolar. Era un sant miraculós, qui apareix sempre en la seua iconografia envoltat de xiquets. No de bades la llegenda li atribueix la curació d’uns xiquets que havien estat ferits mortalment amb un ganivet. Santa Catalina, per contra, era venerada per la seua saviesa. Va patir diversos turments i es va atrevir a discutir, públicament, amb savis filòsofs de la seua època. Actualment és la patrona de la filosofia i de les xiquetes estudiants. Hi ha llocs del Maestrat on la festa encara es celebra, però a Alcalà es va deixar de rememorar a finals de la década dels seixanta o principis del setanta. Aquells que a hores d’ara ronden la cinquantena o més, de ben segur, encara recorden la festa i com la celebràvem els xiquets i les xiquetes en edat escolar. Les activitats eren molt similars a les dues festes, d’igual manera que a la resta de les comarques veïnes. Les xiquetes en arribar el 25 de novembre, dia de la santa, se n’anaven d’excursió amb un bon llaç al cap, acompanyades de les mestres a menjar-se l’esmorzar a la Bassallona. També tenim constància, però, que en ocasions es van desplaçar fins Alcossebre. Alguna vegada var fer el trajecte amb el camió de Juanet i d’altres amb carro i matxo. Una vegada s’arribava al lloc de destí es passaven el dia d’esbarjo i realitzant jocs. Els xiquets, per la seua banda, ho celebraven quan arribava el 6 de desembre. Eixien d’excursió al Calvari, a la Bassallona o al castell de Xivert (aquesta és la versió més moderna, cap als anys 60) i allí en feien també jocs, carreres, etc... Era el dia de sant Micolau i nosaltres els micolavets, tal i com ho pronunciàvem en llenguatge gaspatxer.

114

115

Quant, el dia de la respectiva festa, es creuaven xiquets i xiquetes es produïa un intercanvi de cobles, que segons la tradició oral deien més o menys així: Els micolavets tenen envejeta perquè no els donen una tallaeta…, ahí andá, ahí andá para mí la quiero, para mi será…

Los nicolavets quan ixen de missa, un trosset de pa i una llanguanissa.

Les Catalinetes tenen envejeta perquè no els donen una tallaeta…, ahí andá, ahí andá para mí la quiero, para mi será…

Les catalinetes quan ixen d’escola un trosset de pa i a mullar a la cassola.

Sant Nicolau i Sant Benito confessors de Jesucristo. La gallina que encontramos mando el rei que la pelamos. Dones tireu figues que ja ve nadal. Una limosneta pa Sant Nicolau.

116

117

Temps de record

118

119

120

121

122

123

124

125

126

127

128

129

130

131

132

133

134

135

136

137

138

139

140

141

Bibliografia AAVV (2007). Els jocs tradicionals. Recerca i patrimoni etnològic. Edita Institut Ramon Muntaner. AAVV (2000). Jocs tradicionals a Benicarló. Edicions Alambor, Biblioteca Bàsica Benicarlanda. Benicarló. AAVV (2010). Jocs i joguines tradicionals. IX Jornades de Cultura Popular a Castelló. Edita: Servei de publicacions de l’Ajuntament de Castelló de la Plana, Col·lecció Monografies de l’Institut d’Etnografia i Cultura Popular. BATALLER CALDERÓN, Josep (1979). Els jocs dels xiquets del País Valencià. Edita: Institut de Ciències de l’Educació i Universitat Literària de València. València. GÓMEZ I NAVARRO, Àngel (2001). Juegos tradicionales valencianos. Carena Editors, Colección Tierra Viva. Valencia. REDÓ VIDAL, Ramon (1987). Cançons i costums de Vinaròs. Edita Associació Cultural Amics de Vinaròs. Vinaròs.

142

Agraïments L’agraïment més sincer, de l’Associació d’Amics de Mainhardt, a totes aquelles persones que col·laboren amb nosaltres: facilitant-nos informació, deixant-nos documentació o aportant el material gràfic que il·lustra els nostres treballs. A Pepita, Carmen i Rosamari Calduch Betoret, Ana Mª Barceló Sanguino i a Tica Martí pel temps que han dedicat a recordar, arreplegar i fer-nos arribar un bon recull de cançons populars. A Carmen Esteller, Carmen Sanz, Eduardo Vidal, Elvira Mateu, Família Herrera-Calduch Betoret, Isabel Puig, Isabel Vallés, Iván Ripollés, Juan i Teresa, Juan Sanz i Carmen Sancho, Lucia Sospedra, María Cherta, Paquita Roca, Ricard Navarro i Tica Martí, Tere Herrera i Vicente Sala (epd), pel material gràfic que ens han proporcionat. A tots ells, una vegada més, moltes gràcies.

143

144

978-84-923793-8-5