El mestre Joan Pich Santasusana i el panorama musical de Sant Andreu dels anys trenta

El mestre Joan Pich Santasusana i el panorama musical al Sant Andreu dels anys trenta Joan Pallarès-Personat · Arqueòleg i Periodista​

Joan Pich Santasusana, nascut a l’antic municipi barceloní de Sant Andreu de Palomar el dia 23 d’octubre del 1911, es va mantenir tota la vida vinculat al seu lloc de naixença, per bé que va viure a Badalona des que es va casar, on va morir l’1 de juliol del 1999. Músic, violoncel·lista, compositor, pedagog i director d’orquestra, va ocupar, entre d’altres, càrrecs com el de director del Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona, entre el 1964 i el 1977, i el de director del Conservatori Professional de Música de Badalona.

La seva mare Donya Sofia, nom amb el qual sempre va ser coneguda a Sant Andreu, va ser mestra de diverses generacions d’infants de Sant Andreu, un magisteri que va durar setanta anys i que va exercir, primer, a l’Ateneu Obrer de Sant Andreu i, després, en una escola pròpia, institució que molts encara recorden i on el futur músic va començar a estudiar. Sofia Santasusana tenia també estudis musicals, ensenyava música als seus alumnes i fins i tot, en festes privades, havia arribat a cantar amb Hipòlit Lázaro. Joan Pich tenia una germana, Antònia, que va morir l’any 1990 i que va residir sempre a Sant Andreu, com la seva mare, que va morir el 1971 i que va ser una gran pianista.

Pich va començar els estudis oficials a l’Escola Municipal de Música, on va estudiar violoncel, piano, harmonia, contrapunt, fuga, composició i instrumentació amb els mestres Alfonso, Quintas, Enric Morera i, especialment, amb Blanca Selva, la musicòloga occitana instal·lada a Catalunya entre 1922 i 1937. La Generalitat republicana li va concedir una beca perquè pogués anar a Ginebra, on es va establir el 1933, per estudiar direcció d’orquestra amb el compositor i director alemany Hermann Schechen.

Joan Pich Santasusana. Dibuix Escrihuela.

Fons Joan de Francesc Escrihuela.

Quan tenia quinze anys, va ingressar com a violoncel·lista a l’Orquestra Pau Casals, amb la qual va fer diverses gires tant per Catalunya com per l’estranger.

L’any 1930 va ser director de l’Associació Musical del Districte IX de Barcelona, agrupació formada per músics de Sant Andreu, la Sagrera i Vilapicina, i va gaudir d’un gran prestigi i reconeixement a la zona. segona part |

241

El 1933 fou nomenat per Pau Casals director de l’Institut Orquestral de l’Associació Obrera de Concerts i, el 1934, del Centre d’Estudis Musicals Blanca Selva. L’any 1937 es va fer càrrec de l’Orquestra Simfònica de Ràdio Associació de Catalunya. Cal apuntar que en aquells anys la música a la ràdio es feia en directe.

El 1933, quan el mestre Josep Maria Comella es va jubilar, Pich va ser nomenat director de l’Orfeó l’Eco de Catalunya de Sant Andreu de Palomar, entitat, avui centenària, que va seguir dirigint durant els anys de postguerra.

Artistes que actuaren en la funció commemorativa de l’Associació Musical del Districte Novè. Joan Pich, segon per la dreta. Fons de Joan Francesc Escrihuela.

El 1934 va aconseguir per concurs oposició la plaça de professor d’Educació Musical a l’Ajuntament de Barcelona i el 1950, també per concurs oposició, va obtenir la càtedra d’Harmonia i Contrapunt al Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona.

L’any 1941 va casar-se amb Maria Escrihuela i Giró, nascuda a Badalona el 1917 i que havia estudiat comerç i francès a les monges de la seva ciutat, i també havia fet teatre al Círcol Catòlic de Badalona. En acabar la guerra, Maria Escrihuela es va incorporar com a locutora a EAJ-39 Ràdio Badalona, però va estar-hi poc temps perquè va rebre una oferta de Ràdio Andorra per incorporar-se a la nova emissora de les Valls. Va ser justament el mestre Pich qui va convèncer els pares de Maria perquè permetessin que anés a treballar a Andorra, on es va convertir en la primera veu d’aquella mítica emissora.

Maria Escrihuela va vincular Joan Pich amb Badalona, on va residir des del matrimoni. Escrihuela també era poetessa i va escriure alguns poemes que el mestre Pich va musicar en forma de cançons o versions corals, com Cançó de bressol (1942) o La vela blanca (1981). Precisament el primer poema que va convertir en cançó va ser, el 1926, Esplai, del seu gran amic Ignasi Iglésias, del qual solia explicar nombroses anècdotes. A l’enterrament d’Ignasi Iglésias, l’octubre del 1928. Pich va fer el recorregut entre la plaça de Tetuan i Sant Andreu de Palomar penjat, agafat al darrere del furgó mortuori del seu admirat amic.

El 1950, també per concursoposició, va guanyar la càtedra d’Harmonia i Contrapunt al Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona, i el 1956 se li va concedir el Premio Nacional Román García Sanz de direcció de Bandes de Música Civils. Entre 1966 i 1977 va ser director del Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona i el 1980 va fundar el Conservatori Professional de Música de Badalona, del qual també va ser professor de violoncel, harmonia, contrapunt, fuga i composició.

Al llarg de la seva carrera, el mestre Pich va dirigir diverses orquestres, com la Simfònica i Filharmònica de Barcelona, la Filharmònica de Las Palmas de Gran Canària, la Simfònica de Ràdio Nacional d’Espanya, la Banda Municipal de Barcelona, entre 1957 i 1967; i també va dirigir més de set-cents concerts i l’Orquestra de Cambra Joan Macià, de Barcelona. Altres orquestres que va dirigir ocasionalment són: la Nacional d’Espanya, Ciutat de Barcelona, Simfònica de Madrid, Simfònica de Ginebra, Simfònica del Gran Teatre del Liceu, Simfònica Catalana, Simfònica de Va-

242

lència, Municipal de Valladolid, Simfònica de la Ciutat de Mallorca, Clàssica de Madrid i Banda Municipal de Madrid. En concerts simfonicocorals ha dirigit l’Orfeó Català, l’Orfeón Pamplonés, la Massa Coral de Madrid, l’Orfeó Gracienc, l’Orfeó de Sants, la Capella Clàssica Polifònica i l’Orfeó l’Eco de Catalunya, del qual, com ja hem dit, va ser el director titular.

De la seva batuta han sortit estrenes d’obres d’autors com Joaquín Rodrigo, Salvador Bacarisse, Joaquín Zamacois, Xavier Montsalvatge, Frederic Mompou, A. Vitalini, V. Asensio, Antoni Torrandell, A. Borguñó, R. Serrat, Manuel Parada, J. Mas Porcel, Leonora Milà, E. Muñoz Gomis, J. Benet i J. Català. També va escriure una monumental Enciclopèdia de la Música, editada el 1960 a Barcelona per De Gasó Hermanos.

Entre els honors i els reconeixements que va rebre, cal destacar que va ser acadèmic des del 1974 de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando i de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, així com Membre d’Honor del Patronat de Música de Badalona. També ha estat nombroses vegades membre de jurats nacionals i internacionals a Barcelona, Madrid, Suïssa, França i Itàlia. Al seu Sant Andreu natal, on abans dels vint anys ja tocava en l’esmentada Associació Musical del Districte IX, també va rebre homenatges dels seus admiradors. Després de jubilar-se com a funcionari municipal, el 1977, va continuar component.

El 1975, després de ser nomenat acadèmic, va rebre un homenatge. Músics de tot Espanya també li havien fet un homenatge arran del seu nomenament, el 1968, com a Membre d’Honor de l’Asociación Sindical de Músicos Españoles. L’Ajuntament de Badalona va dedicar-li un carrer a la ciutat i va instaurar les Beques Mestre Joan Pich i Santasusana, per atorgar ajuts a exalumnes del Conservatori que haguessin cursat estudis de grau mitjà i volguessin completar els seus estudis superiors a l’estranger o en altres indrets de l’Estat.

Pich va ser un gran amic de nombrosos músics, poetes i literats, mom ara dels andreuencs Puga o Iglésias, Tomàs Roig i Llop, Joan Gual Lloberes, mossèn Pere Ribot o Josep Maria Crusat.

Festival d’Homenatge al mestre Joan Pich i Santasusana, el 12 de març de 1933. Fons de Joan Francesc Escrihuela.

Va morir el juliol del 1999. La missa de difunts es va celebrar a l’església de Santa Maria de Badalona, i ja a l’octubre es van celebrar els funerals i un homenatge de comiat. La seva esposa, Maria Escrihuela, amb qui es va casar el dia de la Mare de Déu de Montserrat del 1941, té actualment 96 anys i encara resideix a Badalona. segona part |

243

obres del mestre pich Sense pretendre fer-ne un recull exhaustiu, tot seguit esmentem les principals obres del mestre Joan Pich.

Comptem sis solos estrenats, compostos en plena maduresa, entre 1962 (Silfo, peça per a flauta, estrenada a Düsseldorf el 1963) i el 1985 (Jugant amb un tema popular català, peça per a clavicèmbal, estrenada el mateix any a Barcelona). Quant a música de cambra, cal comptar nou composicions, entre 1941 i 1983, entre les quals en trobem almenys una d’enregistrada, el Tema amb variacions núm. 1 - Homenatge a Bartók (1977), interpretada per dos violins i estrenada a Madrid el 1978 (P. Koltiarskaya, F. Comesaña; enregistrat per RNE).

Destaquen les composicions vocals del mestre Pich, que ronden el centenar, sobretot dels primers anys, més d’una vintena d’abans del 1940, moment en què estava totalment vinculat a l’Orfeó l’Eco de Catalunya, on va musicar, primer, Esplai (1926), amb text d’Ignasi Iglésias, per a soprano i piano, i que es va estrenar a Barcelona l’any 1935. Igualment, també va compondre sobre textos propis o de la seva esposa, és el cas de Cançó de bressol (1942), amb text de Maria Escrihuela, interpretada per soprano i piano, però també per a veu i orConcert de l’Associació Musical del Districte questra (va ser estrenada a Barcelona el Novè. Fons de Joan Francesc Escrihuela.

1944, a càrrec de Maria Teresa Fius i Antònia Pich), o del Nocturn mariner (1946), sobre text de Maria Escrihuela, també, per a soprano i piano, aixó com també per a veu i orquestra (es va estrenar a Barcelona el 1948, a càrrec de Maria Teresa Fius i Antònia Pich. I encara d’altres com Cercles màgics (1973), Aquarel·la (1973), Mar endins hi ha una cançó (1976), La vela blanca (1981) i, del seu amic Tomàs Roig i Llop, Déu vos salve Maria... deies (1975), per a soprano i piano, i també per a veu i orquestra de corda (versió de M. Oltra), que es va estrenar a Barcelona el 1976, a càrrec de Gaietà Renom i Joan Pich. També va musicar Valle Inclán i Josep Vall Lloberas.

Pel que fa a composicions orquestrals, en comptabilitzem sis entre 1935 i 1957; en són una mostra: De la nostra vida (1935), que és un quadre simfònic, enregistrat a Ràdio Ginebra per l’Orquestra Simfònica de Ginebra; Andante cantabile (1937), peça per a violí i orquestra de corda, que es va estrenar el 1937 i va ser interpretada per E. Bocquet i l’Orquestra de Ràdio Associació de Catalunya, que llavors dirigia el mestre Joan Pich Santasusana; Glosa al arroró canario (1948), per a violoncel i orquestra, estrenada a Las Palmas el 1948, amb Joan Pich Santasusana al violoncel i amb l’Orquestra Filarmónica de Las Palmas, dirigida per L. Prieto.

Com a sardanista, va compondre una dotzena i mitja de títols, com ara Nostres illes (1934), estrenada a Barcelona el 1934, interpretada per la cobla Barcelona, i de la qual n’hi ha una versió per a banda, del 1937 (interpretada per la Banda Militar d’Enginyers, dirigida per J. M. Roma.

Va dedicar una sardana al badaloní Sant Jeroni de la Murtra (1975) o Tenari (1985), per a cor mixt i cobla; estrenada a Barcelona el 1986, interpretada per l’Orfeó Gracienc, l’Orfeó de Sants, amb la Cobla Ciutat de Barcelona, dirigida pel mateix Joan Pich Santasusana.

244

la música a sant andreu Potser algun dia podrem parlar sobre la música a la parròquia de Sant Andreu a final del segle xix i començament del segle xx. Alguns treballs en curs dels quals tenim notícia apunten l’existència d’una activitat musical poc comuna dins del temple andreuenc i a la qual mossèn Clapés no donà la importància que sembla que va assolir. A les Fulles, tanmateix, Clapés explica que les tradicionals caramelles van fer possible formar associacions que donaren lloc a les primeres corals masculines, com el Cor Vell, que hi havia el 1842, que van desembocar en un parell de dècades en entitats com la Societat Coral La Lira, avui encara existent i ben plena de vigor, d’altres de desaparegudes, o l’Orfeó l’Eco de Catalunya, ja centenari, fundat el 1899 i sorgit com una escissió de la Sociedad Coral la Paz y la Esperanza. De fet el problema va néixer arran dels malentesos i les diferències entre Morera i Millet. El mestre Josep Maria Comella i Fàbrega, director de l’Eco sempre va ser considerat un home de Millet i, de fet, l’Eco, un satèl·lit del Català.

Tot just produïda l’escissió, Paz y Esperanza es va presentar amb el nom de “Pau i Esperança”.

A Catalunya, el moviment modernista que havia trencat amb l’estètica italiana, i gràcies al moviment de la Renaixença s’havien recuperat cançons populars i tradicionals, la qual cosa va influir profundament en l’aspecte musical, l’àmbit que potser va ser el més ignorat de tot el moviment.

Anselm Clavé i Antoni Nicolau, per exemple, havien escampat una bona llavor; Wagner havia calat en els cercles cultes, de l’entorn del Liceu també, i Enric Morera va enllaçar la música catalana amb els moviments europeus; Amadeu Vives i Lluís Millet la van elevar gràcies a l’Orfeó Català, i l’Orfeó Gracienc i el de Sants seguiren amb força. El musicòleg Felip Pedrell hi afegí la tradició i s’assoliren músics de tanta projecció com Isaac Albéniz i Enric Granados.

Però una de les claus per a la popularització d’aquesta música va ser Pau Casals, juntament amb figures com Joan Gibert i Camins, Robert Gerhard, Eduard Toldrà, Frederic Mompou, i Ricard i Joan Lamotte de Grignon, tots deixebles dels grans mestres anteriors i que van permetre el gran creixement i auge de la música catalana, ja durant la tercera dècada del segle xx, i van tenir un públic ampli, fidel, apassionat i entès en música, a l’estil de qualsevol país europeu.

Tot plegat es va traduir en la proliferació d’escoles de música, de músics que muntaven la seva petita escola particular, d’alumnes que aprenien un instrument... I es continuava, així, la gran tradició del cant coral, de la mateixa manera que proliferaven arreu de Catalunya bandes i escoles municipals, a l’estil de les que han perviscut a les Terres de l’Ebre, semblants a les del País Valencià, veritable Tirol de casa nostra.

La major de les iniciatives va venir de la mà de Pau Casals, el qual, amb el propòsit d’apropar la música a tothom –inclosos els obrers, els pagesos i els estudiants, és a dir, aquells que no es podien permetre de pagar l’import d’una entrada per escoltar les grans orquestres i els grans genis de la música–, va emprendre, el 1926, l’Associació Obrera de Concerts, mitjançant la qual, i abonant una petita quota mensual, podien gaudir d’aquests esdeveniments no només a la ciutat de Barcelona, on el Palau de la Música o el Circ Olympia aglutinaven molta gent, sinó també en pobles i viles catalanes, on l’èxit obtingut a la capital va obligar a obrir filials. L’AOC va procurar tenir local propi i imprimir la seva revista musical, i va assolir fins a 300.000 socis.

S’entrava a la quarta dècada del segle xx a Catalunya amb unes tres-centes agrupacions musicals de tipus coral, tant sota el nom de capella, com de cor o coral, cantaires, escola, escolania, orfeó, schola, societat o unió. Només tenint present les agrupacions més potents del Distrito IX barceloní (Sant Andreu, la Sagrera, Vilapicina i les Roquetes), entre 1920 i 1936, trobem l’Agrupació Orfeònica La Violeta Hortense, amb força gent de Vilapicina, el Casal Nacionalista Sagresegona part |

245

renc, Chor de l’Ateneu de Sant Lluís Gonzaga de Sant Andreu de Palomar, Orfeó Andreuenc del Casal Catòlic de Sant Andreu de Palomar, Orfeó l’Eco de Catalunya, i un estol innombrable de corals i escoles, entitats, algunes, que potser ni tan sols han deixat documentació.

L’activitat de l’Eco era frenètica. Amb la direcció del mestre Comella, que més tard va ser substituït per Joan Pich, actuava a Sant Andreu, en moltes entitats com el Teatre-Cinema Odèon, sovint a la ràdio i en directe, feia intercanvis amb entitats de tot el país... L’entitat també tenia socis protectors, als quals l’Eco dedicava en exclusiva concerts de manera periòdica i gratuïta.

Habituals i regulars a Ràdio Barcelona des del juny del 1926 (s’inaugurà el 14 de novembre del 1924), durant els primers anys de la República també eren habituals per l’Onze de Setembre davant del monument a Casanova; també actuaven regularment a la Casa Asil, sempre fidels als festivals en memòria d’Ignasi Iglésias, i també actuaren en la inauguració del nou carrer de Ferran Torné (actual Pacífic) a La Sagrera, i estrenaren les primeres obres del mestre Pic, com ara Si jo fos poeta, amb la veu de Carme Gombau, el maig del 1934, a la interpretació de la qual van assistir els mestres Lamotte i Antoni Laporta Astort. En altres audicions van assistir personalitats com Josep Maria Folch i Torras, Josep Dencàs, el comandant Enric Pérez Farràs (la seva esposa, la violinista belga Elisabet Coemans, hi actuava) i d’altres.

A banda, una entitat que sovint col·laborava amb l’Eco, a més de tenir força socis en comú, era el Foment Sardanístic Andreuenc, fundat el 1922 i que va assolir la xifra de 630 socis, bona part de Vilapicina i de La Sagrera, en començar als anys trenta; 323 d’aquests socis eren dones, és a dir, més de la meitat, i s’anomenaven “socis feminals” i pagaven una quota reduïda. Organitzaven aplecs, un anyal a Torre Baró i fins i tot es van permetre el luxe de patir una escissió, el 1926, que va donar lloc a l’aparició de la Sardana Popular de Sant Andreu.

Va ser una de les entitats amb més braó, un fenomen que no s’ha repetit, llevat del cas, d’ara fa vint-i-cinc anys, amb l’Orquestra Simfònica de les Roquetes-Banda Municipal de Nou Barris, de l’Agrupació Sardanista l’Ideal de Clavé. Va ser el que es va conèixer amb el nom d’Asociación Musical del Distrito IX. Mossèn Clapés identifica els orígens de la música instrumental amb Josep Brossa, que va organitzar a Sant Andreu una de les primeres orquestres, però que va acabar canviant la batuta pel tèxtil, més rendible a curt termini; també destaca l’Antiga Andresense, que tocava a la població i en les festes majors dels pobles de la rodalia. El 1890 va canviar el nom pel de Lira andresense, ja amb el mestre Josep Estapé, que passà a mestre de capella a la parròquia i que, amb gent de la seva acadèmia, va formar un quintet que es va convertir en septimí artístic i que actuava en oficis, concerts i balls.

En aquella època, des del Círcol Catòlic de Sant Josep es va crear un grup musical que, amb més o menys alts i baixos, va arribar als temps de la banda La Luz Andresense, presentada a Fomento Andresense el maig del 1917, dirigida, primer, per Aleix Vidal i Not, que també dirigia la Lira Hortense, amb quaranta-tres músics, i, després, pel mestre Palanca, director de la Banda Militar del Regiment de Mèrida.

El panorama musical pel que fa a orquestres i ensenyament de la música a l’entrada de la dècada dels trenta se centrava en dues orquestres dedicades al lleure: Els Mallorquins, de caire privat, i La Rosa, hereva de la banda de Vidal i Palanca. També hi havia ensenyament musical en acadèmies, sovint al domicili particular dels mestres Josep Estapé, Miquel Moncalp, Joan Gaig i Pere Coma. Ensenyaven música en les escoles de Jesús i Maria de les Religioses de Jesús i Maria; al col·legi Els Àngels, a La Sagrera; al col·legi de les Missioneres Filles de la Sagrada Família de Natzaret; al col·legi Donya Sofia, al carrer de Pons i Gallarza; al col·legi de Jesús, 246

Maria i Josep, dels Fills de la Sagrada Família; a les Germanes Dominiques de l’Anunciata, i a l’Escola de La Sagrada Família d’Urgell, a la Casa Asil.

asociación musical distrito ix Creada el 1931, amb seu social al Fomento Instructivo Andresense, a la rambla de Fabra i Puig, 25. L’associació aplegava aquells quartets artístics, duets, etc., i agrupava els joves –i menys joves– músics de Santa Eulàlia de Vilapicina, La Sagrera, Sant Andreu, la Trinitat, i les petites agrupacions de Porta i petits nuclis habitats que sorgien en l’actual Nou Barris. El concert inaugural es va celebrar el 31 de maig del 1931, els programes de mà eren veritablement pedagògics i explicaven a l’assistent els antecedents de l’obra.

Prova de la força inicial és el càlid elogi que van rebre arran del seu cinquè concret, al Salón Coroleu, l’agost del 1931, dirigit pel mestre Joan Pich Santasusana, que transcrivim de La Vanguardia de l’11 d’agost del 1931:

Pich i Santasusana dirigint l’Orquestra de l’Associació Musical Districte Novè, un 30 de novembre dels anys trenta, al teatre dels Catalanistes. Fons de Joan Francesc Escrihuela.

En el Salón Coroleu de la barriada de San Andrés, dió un interesantísimo concierto la banda de la Asociación Musical del Distrito Noveno, banda que el maestro don Juan Pich Santasusana dirige com insuperable maestría.

Con espaste y equilibrio sonoro interpretó la banda obras de Pérez Casas, Beethoven, Schubert, Jiménez, Wágner y Albéniz, con las que dejó bien probada su valía. Los músicos y su joven director recogieron los aplausos que su labor merecía.

Sovint veiem que amb el nom oficial canviat, s’esmenta com a Associació Musical de Sant Andreu, de manera que es deixa enrere el Distrito Noveno, o també, s’esmenta indistintament com a Banda Musical de Sant Andreu o Banda Musical Distrito IX, en el moment de les adhesions a l’homenatge popular que els músics de Catalunya van retre a la Banda Municipal de Barcelona, el gener del 1934. El mestre Pich es va adherir com a director de l’Orquestra Simfònica i de la Banda de l’Associació Musical del Districte IX, i professor del Conservatori de l’Orfeó l’Eco de Catalunya. També cal dir que l’Eco, en aquells anys, va intentar crear un conservatori, però posteriorment va haver desistir per manca de recursos, motiu que impossibilitava en una empresa tan agosarada. Les entitats també es van sumar a l’homenatge barceloní al mestre Pau Casals, un mes després.

Entre d’altres actuacions al Saló Coroleu, destaquen la del 23 d’octubre del 1931; la del 3 d’abril del 1932, amb Antònia Pich al piano i Domingo Segú a l’oboè. També van actuar en moltes ocasions el Cinema Recreo. Solien dividir els concerts en dues parts, una de més popular, al principi, per a banda, i una segona per a Simfònica. I també acostumaven a convidar altres formacions musicals, la qual cosa feia el concert més amè. També van actuar al Casal Catòlic de Sant Andreu. segona part |

247

Als locals de l’Eco, coincidint amb el primer aniversari, l’1 d’abril del 1932, amb la soprano Andrea Fornells i les pianistes Elena Tomás i Antònia Pich, van actuar conjuntament l’Eco i l’Associació. També per la Festa Major del 1932. El 23 de juliol del 1933 van comptar amb la participació al concert d’Emili Vendrell. El 30 de desembre del 1933, en una estrena d’Albéniz, van actuar amb 150 participants entre músics i cantaires. La Gaceta Musical del juny del 1933 va dir: “Los conjuntos banda y orquesta sinfónica de esta asociación obrera de dilettantis que tan acertadamente dirige el maestro Pich Santasusana...”. El dilettantis s’ha d’entendre en la forma elogiosa de virtuosos amateurs.

Actuen de nou amb l’Eco el 25 de febrer del 1934 i el 6 de maig, a l’estrena de Si jo fos poeta, que ja hem esmentat abans, i sense l’Eco però als seus locals, es va organitzar el 4 de març un recital de piano a càrrec d’Isabelle Martin-Collins, que era la continuació del que uns dies enrere havia organitzat amb la senyora Coemans de Pérez-Farràs. Van ser uns veritables moments culminants del mon musical de Sant Andreu. Pel tercer aniversari de l’Associació, el divendres 8 de juny a les 10 de la nit, el mestre Pich va dirigir Balada gallega, de Montes; El baile de Luís Alonso, de Jiménez; Danza Asturiana, d’Orbon; fragments d’El Caserío, d’Urbidi; Moment musical núm. 2, de Schubert; Larghetto del Quartet en La, de Mozart; Lohengrin, seguici nupcial, de Wagner, i l’Obertura d’Egmon, de Beethoven.

El diumenge següent, 10 de juny, es va celebrar l’antepenúltim concert de la temporada, aquesta vegada amb una sessió de música antiga, amb el mestre Joan Gibert i Camins al piano i Narcís Carbonell a la flauta; abans de començar, el mestre Gibert va fer una exposició sobre la música antiga catalana. Encara durant aquell curs, però ja fora de temporada, va actuar un guitarrista cubà i amic de Pau Casals, el millor intèrpret a la guitarra de Tàrrega, Granados, Turina, Falla, Rodrigo, Segovia..., i que va morir el 1994, però que en aquell moment encara no devia haver fet els disset anys.

Pels Fets del Sis d’Octubre, el Govern espanyol va empresonar les autoritats democràtiques catalanes i va suspendre la Generalitat. Els caps dels Mossos d’Esquadra foren sotmesos a consell de guerra sumaríssim i condemnats a mort. Eren el comandant d’artilleria i cap dels mossos Enric Pérez-Farràs i el capità de cavalleria i oficial de mossos Frederic Escofet i Alsina. Immediatament, el mateix 12 d’octubre de 1934, l’Associació Musical del Districte IX va enviar un telegrama al president de la República, Alcalà Zamora, en què apel·laven al seu bon cor per commutar les penes de mort.

Tot seguit, van arribar temps durs. Al desembre es llegia a La Vanguardia del dia 2 el següent: “La policia efectuó una razzia en el bar Versalles de San Andrés, y en algunos bares de Esplugas y la Barceloneta, entre otros, procediéndose a la detención de 160 individuos”. A l’altre extrem de la mateixa pàgina una breu nota explica el caire d’aquella època: “Por causas improvistas (sic) queda suspendido el concierto que debería celebrarse hoy en la Asociación Musical Distrito Noveno, quedando aplazado para el próximo domingo dia 9”.

El gener del 1935 van oferir el quart concert de la temporada i el que feia trenta-tres del còmput total, i continuaven tenint com a principal referent el teatre de l’Eco, al carrer de Ramon Batlle, 19-21, on van acabar traslladant el domicili social, que més tard seria al carrer Gran de Sant Andreu, 176. Per març van obtenir un gran èxit amb un festival Wagner; van rebre grans elogis de Blanca Selva i Lamote de Grignon, i van assistir als seus concerts les personalitats més eminents de la música del moment, com Enric Morera. La premsa valorava molt positivament l’entitat, que convidava sovint artistes locals o estrangers, com, per exemple, amb motiu del final de curs, o de la trenta-setena audició, que va comptar amb la pianista Maria Teresa Vives; i el dijous se248

güent, festivitat de Corpus, van oferir la trenta-vuitena audició, amb Josep Climent al piano, Pablo Dini al violí i Enric Bullich al violoncel. Amb el nou curs, van presentar l’audició que feia quaranta i que va gaudir de la participació de l’Institut Orquestral de l’Associació Obrera de Concerts, alguns membres del qual també formaven part de l’Associació.

Abans d’entrar al dramàtic 1936, apuntarem que tant Joan Pich com Antònia, juntament amb altres membres de l’Associació, es van interessar per la música en general i és per això que s’ha trobat més d’una referència al fet que, en aquella època, havien actuat com a quartets en concerts de jazz fora dels habituals cercles andreuencs, als quals van portar, el 1934, el jove cubà de disset anys José Rey de la Torre (1917-1994), deixeble del barceloní Miquel Llobet, que hem esmentat més amunt.

El febrer del 1936, van oferir el seu quaranta-tresè concert a l’Ateneu Obrer de Sant Andreu, i el següent a la Sala Coroleu. El quaranta-cinquè concert va comptar amb el tercet Climent-DiniBullich; i el 12 d’abril de, 1936, amb motiu de la inauguració de la Biblioteca Popular Ignasi Iglésias, la Banda va fer un concert matinal a la plaça d’Orfila.

L’esclat de la guerra el juliol del 1936, però, va agafar Pich en una beca a Ginebra, concedida per la Generalitat. Aquell fet va comportar molts canvis. El panorama va canviar totalment: alguns membres de l’Associació o de l’Eco no eren ben vistos pel bàndol vencedor, d’altres van haver d’anar al front, mobilitzats, però, tot i això, l’Associació encara actuava en festivals benèfics, com ara en el del Segell pro infància, que es va celebrar el diumenge 30 de maig del 1937, sota la batuta del mestre Pich, i amb Ramon Puig i Torras i Antonia Pich al piano, i amb la soprano Marta Madurell.

El febrer del 1937 havien assolit la cinquanta-quatrena audició, ja celebrada en temps de guerra. En la majoria de programes es presenten les obres Kastiuska, de Pablo Sorozábal, i Festa Russa, de Frigola. El mestre Pich va veure multiplicada la seva feina com a membre de l’Orquestra de l’Associació Obrera de Concert. En temps de guerra calia que la música enlairés els ànims i l’esperit; els mítings amb concert van proliferar, fins i tot en els llocs de treball.

Setmana Ignasi Iglésias organitzada per la Comissió Memòria Ignasi Iglésias, els dies 6, 12 i 13 d’octubre de 1935.

Fons de Joan Francesc Escrihuela.

El 27 de març del 1938 a les Filatures Fabra i Coats, empresa ja col·lectivitzada, va tenir lloc un d’aquests concerts; va anar a càrrec de la Banda d’Enginyers de l’Exèrcit de l’Est, dirigida pel mestre Josep Maria Roma, amb el tenor Enric Sacristán i el violoncel·lista Robert Sardà. Els treballadors, damunt de les bales de cotó del primer pis de l’edifici del carrer d’Eugeni Parareda, 196 (actual Gran de Sant Andreu), a “Harmonia de Palomar”, van poder escoltar Boccherini, Falla, Nostres illes de Pich...

segona part |

249

Concert de l’Associació Musical del Districte Novè sota la direcció de Pich Santasusana.

Fons de Joan Francesc Escrihuela.

250

Un dels membres de l’Orquestra, cronista i articulista de la revista Enllà va ser el sagrerenc Pere Terrè i Domènech, músic que excel·lia als anys trenta i que encapçalava un grup de lletraferits i artistes de Sant Andreu i La Sagrera que movien la cultura local en aquells anys de la República.

Terrè, com tants altres, va veure truncada en plena joventut una carrera brillant i un futur esperançador, i va haver de canviar forçadament l’instrument pel fusell, i el solfeig per la instrucció.

Acabem aquest primer tast de la cultura –més concretament de l’àmbit musical– a Sant Andreu i la rodalia als anys trenta del segle xx, amb una figura ja consagrada en aquella època, que ja no era, doncs, una jove promesa en esclatar la guerra; es tracta de l’andreuenc d’origen sagrerenc Joan Gaig i Andreu (1894-1990), que ja passava dels quaranta a l’inici de la guerra. Deixeble d’Enric Granados, el 1935 ja havia estrenat una òpera de tres actes al Liceu, El estudiante de Salamanca, sobre un poema de José de Espronceda, amb lletra de J. Vidal Jover i J. Carner Ribalta.

També és autor de diverses sardanes, com la divertida L’arca de Noé, en la qual els instruments imiten sons animals. Va ser homenatjat pel Grup Taca, l’Eco i la Lira, el 1984, quan va fer els noranta anys, i com a subdirector de la banda La Luz Andresense que dirigia Aleix Vidal.

Pioner de la música al cinema al nostre país, en els inicis del cinema sonor, el 1941, va preparar El caballero gitano, al teatre Victòria, una sarsuela de Vicente Pardo i Manuel Andreu amb música seva; el 1943 va estrenar al Tívoli Fantasia espanyola, un popurri escenogràfic molt de l’estil de l’època. I el 1947 va presentar al teatre Apolo la sarsuela Nobleza serrana, amb lletra de Francisco Puntos Charles.

En arribar el 1963, al cinema Victòria de la Rambla, a les 11 del matí del diumenge 15 de desembre, com un acte de festa major i a instàncies del regidor Riera Bartra, l’Orquestra Municipal de Barcelona va estrenar la seva obra Luna-Luna, inspirada en el poema de Federico Garcia Lorca, segurament recuperant la línia inicial de la qual la postguerra l’havia apartat.

Tot aquell panorama engrescador, tot aquell pòsit musical construït durant dècades i desenvolupat als anys trenta, es va ensorrar de cop el 1939. L’Associació Musical del Districte IX, l’Orquestra Pau Casals i l’AOC van veure els seus papers confiscats; els de l’Associació, com molts de l’Eco, van anar a parar a Salamanca; si bé l’Eco va reeixir, va ser a costa de dolorosos sacrificis.

Com a nota final, volem indicar que, a més a més de les Fulles Històriques de Sant Andreu de Palomar, de mossèn Joan Clapés, per a les referències anteriors al 1930, s’han consultat també en les hemeroteques les publicacions de l’època, com ara la Gaceta Musical i La Vanguardia, així com el llibre L’Orfeó de Sants, l’Orfeó Gracienc i l’Orfeó l’Eco de Catalunya, de Josep Maria Vilarrúbia-Estrany (1999). Igualment, s’ha de fer referència a les notes de la conversa personal amb Joan Pich Santasusana (1996) i la facilitat per accedir al seu arxiu, gràcies a l’amabilitat de Joan Francesc Escrihuela, i del seu fill, Joan Pich i Escrihuela. A tots, doncs, moltes gràcies.

segona part |

251