Dibuix dels colors del petit Buda. El dissabte que ens vam veure vaig quedar amb una sensació estranya per dins; m’esperava alguna sorpresa, perquè la lectura dels somnis sempre em sorprèn, perquè toquen realitats molt clares, moltes vegades em donen molta llum a intuicions o presentims, o són dubtes o interrogants que troben nom. Aquest dissabte passat, però, va haver dos moments que em van moure una mica per dins: la interpretació del primer somni, el de les fotografies, i que em fessis adonar de la dinàmica, vaig percebre de defensa, que faig servir, i que certament me n’adono, des de que m’ho vas dir, que la faig servir moltíssim. Del primer somni, no només em va sobtar que allò pogués tenir alguna cosa a veure amb la meva relació amb la família, sinó que per ser sincer he de reconèixer que l’estat d’ànim em va canviar, em vaig sentir rar, incòmode, com si em pesés haver de tocar el tema de la família, ergo alguna cosa hi ha a la que he d’estar atent i sobre la qual treballar, penso, ja em diràs la teva opinió. Sobre allò de la dinàmica (pensar que algú n’hi ha de pitjor, per tant la cosa no és tan dolenta), em va ser tan evident i m’hi viag sentir tan identificat, que en el primer moment vaig pensar: “estic actuant com un monstre sense saber-ho”, perquè sí que és cert que pel meu orgull i caràcter faig aquest tipus de judicis, de vegades amb rostres concrets de persones, altres pensant que la cosa pot ser pitjor que l’actual i per tant no hi ha motiu per desesperar. Bé, amb això, a on vull arribar no és al comentari sobre tot això, que ho fem a les entrevistes, si no a la sensació que em va quedar “per dins” aquell dia; a mesura que passava la conversa notava com alguna cosa “s’encenia” per dins, com si un carbó apagat comencés a rebre foc per esdevenir brases, de vegades són sensacions momentànies que es tenen en un moment donat de la conversa i desapareixen, però aquesta sensació encara va durar, em va acompanyar tot el trajecte del tren i encara tot el vespre del dissabte; diumenge en llevar-me, a la pregària del matí, i encara amb la sensació i sensacions de l’entrevista del dia anterior, estava una mica inquiet, aquella sensació d’estar “incandescent” ja l’havia notada en algun moment, i en un flash mentre pensava d’on podia venir, em va venir al record la cara ataronjada gairebé vermella com si cremés del nen aquell petit Buda que vaig somiar durant els dies d’exercicis; aquell mateix matí abans d’anar a la feina, com encara era d’hora, vaig voler fer gràfica aquesta sensació, és una cosa que de vegades faig, plasmar en colors com em sento per dins; ho faig de la següent manera: m’imagino sense pell, ni músculs, ni ossos i intento pintar al quadern el que veig d’es don comença la clavícula fins al maluc, i aquell matí vaig pintar el dibuix que t’he adjuntat, i són els colors que tenia el nen Buda quan es va encendre dins de l’aigua en aquell somni. Aquesta tira blava cel que hi surt a l’esquerra no sé què és, en veure’m per dins hi sortia. Aquella mateixa nit vaig tenir el somni que descric tot seguit.
24