Issuu on Google+

Em van ensenyar què somiava‌ ...vaig adonar-me que estimava


Recull de Somnis

EM VAN ENSENYAR QuÈ SOMIAVa... ...VAIG ADONAR-ME QUE ESTIMAVA

Editio ad experimentum


ÍNDEX

Al lector SOMNIS 2006  Fotos de família……………………………………………………………………………..13  La peixateria…………………………………………………………………………………..15  Monjos…………………………………………………………………………………………..18  Feina - monedes - xicot que plora………………………………………………….20  Fotografia Mare-Filla………………………………………………………………………22  Dibuix dels colors del petit Buda………………………………………………......24  El poble i l’aiguat………………………………………………………………….…..…..25  Malson d’un malson………………………………………………………………….……26  3 Papes…………………………………………………………………………….…………….30  Pregària P. Abat Cassià………………………………………………………….………..35

SOMNIS 2007  La sort d’un bisbe……………………………………………………………………….….39  Piscina i nens………………………………………………………………………………….41  Col·legi i classes de professors……………………………………………………….43  Fira del mòbil i una àvia follet………………………………………………………..44  Metro i salms…………………………………………………………………………………45  Somni Visita a Irak ………………………………………………………………………..46

5


 Alarma botiga……………………………………………………………………..………..47  Els joves-serp ……………………………………………………………………………....48  Tres edificis ………………………………………………………………..………………..49  El cotxe de Homer Simpson ………………………………………………….……..57  L’habitació de Nietzsche ……………………………………………………………..59  Un somni significatiu……………………………………………………………………62  El bitllet de dos mil pessetes………………………………………………………..67  El meu pare un avi……………………………………………………………………….68  El meu pare en un camp de futbol……………………………………………….69  El fals intèrpret de somnis...............................................................70

SOMNIS 2010  Tres monges……………………………………………………………………………...75  Amb dofins…………………………………………………………………………………75  Benedictins i Cartoixans……………………………………………………………..75  Visita de Benet XVI……………………………………………………………………..77  Un lloc molt oxigenat………………………………………………………………….78  Pis en remodelació i lloguer ……………………………………………………….79  Parc de Voldemort i Dumbledore……………………………………………….80  En el cor de la Cartoixa……………………………………………………………….82  A l’eremitori……………………………………………………………………………….84  La Farmàcia………………………………………………………………………………..84  Festa a Barcelona……………………………………………………………………….85  Concurs de cuiners……………………………………………………………………..86  A l’escola…………………………………………………………………………………….87  Al monestir………………………………………………………………………………...87  Al Congrés dels Diputats…………………………………………………………..…88  Demanar pedres………………………………………………………………………….89

6


 Dues balenes……………………………………………………………………………….89  Editar un vídeo amb l’ordinador………………………………………………….90  Un cotxe nou……………………………………………………………………………….90  Rodatge d’una pel·lícula…………………………………………………………....92  Bosc i llac……………………………………………………………………………………93  Noia que sap xinès……………………………………………………………………..94  De la muntanya a un palau Disney religiós………………………………….95  Moltes mares……………………………………………………………………………..96  Somni descobrir la mansió………………………………………………………….96  Senat…………………………………………………………………………..……………..97  Casament…………………………………………………………..……………………….97  Amb els amics abans de Nadal………………………………………………..….98  Perseguit al monestir………………………………………………………………....99  El diari electrònic del Jordi Figueras…………………………………………..100  Un formatge mascota…………………………………………………………….….101  Mapa màgic……………………………………………………………………………….102  El jove de dos caps…………………………………………………………………....103  Un transexual a l’hospital…………………………………………………………..104  Els prínceps visiten el Vaticà…………………………………………………..….105  La mare encarrega roba……………………………………………………………..105  Dialogant amb el Roger, el testimoni de Jehovà………………..……….106  Canvi de Prior a la Cartoixa…………………………………………………………107  De postulant a la Cartoixa………………………………………………………....107  Dos bisbes……………………………………………………………………………..……………..108  Les alarmes de la botiga de mòbils……………………………….………..….108  Sang de nadó per al Papa……………………………………………..……….…….109  Jesuïta confessor malalt……………………………………………..……………...110  Monstre a l’internat…………………………………………………..…………..…..110

7


 Militars perseguits……………………………………………………..………..……..111  Gimnàs jesuito-cartoixà…………………………………………………………..….111  Anàlisi dels estigmes…………………………………………………………………...112

SOMNIS 2011  A Escete………………………………………………………………………….….…….….117  Treball de classe…………………………………………………………………….…….118  Un drac enmig de la neu………………………………………………………….……119  Una abadessa per a Montserrat……………………………………………...……120  La meva tieta i la meva cosina……………………………………………..…….…121  Una torre que trontolla……………………………………………………………..….121  Una muralla construïda per gnoms……………………………………….….……122  Confessió amb Joan Pau II……………………………………………….……...…….123  Misses del P. Hilari………………………………………………………………..……….123  Un porquet que el porten a matar………………………………………………….124  Al metge a l'hospital……………………………………………………………………….124  Dos monjos, els mantres i el registre del Toni………………………..……….125  El rector del seminari de Tarassona…………………………………………………126  Pel·lícula de persecució……………………………………………………………………126  El llibre de les Lamentacions…………………………………………..……………….127  Una sabata d'aigua…………………………………………………………………..……..128  Ratpenats……………………………………………………………………………………..…128  Aigua que em fa consciente…………………………………………………………….128  Fotografies de l'evangeli………………………………………………………………….129  Declarar diners al Vaticà……………………………………………………………..…..130  Aeroport de nit………………………………………………………………………………..131  Discurs de Zapatero………………………………………………………………..……….131  Al cotxe amb el Jordi Figueras………………………………………………………….131

8


 Un mur de contenció negre………………………………………………..……………132  Una jove mor 3 vegades…………………………………………………………………..133  Al revés que amb l’esquizofrènia……………………………..………………………134  Un altar de ciris……………………………………………………………………….……….135  Operació del cervell………………………………………………………………………….135  Pèrdua del grec, pèrdua de sentit i identitat…………………..………………..137  Agenda Mari Carmen (en castellà)………………………………………..………….140  Audio a l'ordinador…………………………………………………………………………..140  A la Biblioteca de Montserrat……………………………………………………………141  Murs de Montserrat i tanques de jardí…………………………………………..…143  Còpia de Claus…………………………………………………………………………………144  Les obres de les places del Monestir…………………………………………………145  A la dutxa………………………………………………………………………………..………. 145  Bèsties i dracs d'Evagri………………………………………………………………………146  Tractes amb el Dimoni…………………………………………………………..………….146  Anàlisi de l'esperma amb la Mari Carmen…………………………………..…….147  Un poble com el de Dogville. Una divisió d'opinions……………………..….147  Una paret de la Història Interminable..................................................148  A la platja com a monitor......................................................................149  Una mena de clínica..............................................................................150

9


Al lector Aquest recull de somnis “ad experimentum” és una etapa en el camí que fet de la mà del P. Toni Pou. Gràcies a ell he sabut què cosa era allò que somiava, gràcies a ell he esbrinat, poquet a poquet, somni a somni, que el fons del meu cor el que vol és estimar. Si arribés a les teves mans, sigui qui siguis, aquest recull de somnis, no t’espantis pel seu contingut, ans fes com jo, alegra’t perquè una ment és viva i ansia d’estimar, i somia per indicar de quina manera fer-ho.

10


SOMNIS ANY 2006

11


12


14 de juny de 2006 Fotos de família Arribo al carrer dels portals de la meva mare i de la meva àvia. El dia és gris o el somni és sense colors, no obstant, no hi ha atmosfera de tristor, pesantor o tenebror. Hi trobo a la meva àvia enfront de la porteria mirant unes fotos en una paradeta d’un venedor ambulant, miro què fa i està agafant d’una pila de fotos en blanc i negre unes fotos que pertanyen a la família, on sobretot surt ma mare quan era petita, com és evident la meva àvia vol aquestes fotos i les vol recuperar i tenir-les, són un tresor familiar. M’hi fixo en la pila de fotos que té el venedor ambulant, i veig una on surt ma mare amb la seva cosina, aquesta foto sembla un muntatge, perque surt una foto d’elles en un plafó de publicitat del carrer, és com una foto de muntatge; la meva àvia em diu, sense estar enfadada però com si em volgués fer pensar: “Segur que són les fotos de quan vas muntar el DVD a l’ordinador”, es refereix a que són unes fotos que vaig perdre en agafar-les per fer un muntatge de fotos de família a l’ordinador. Per ara el venedor ambulant roman en silenci, és un home d’uns 60 anys, va vestit com un pagès: camisa blanca, armilla negra i boina negra (estil Josep Pla), està assegut, deixa que la meva àvia miri les fotos, ella les va separant, com si tingués intenció de comprar les fotos on surt la seva filla. En aquest moment del somni a mi em vénen una mena de “flash back” de quan vaig acabar de fer el muntatge a l’ordinador, amb el record em remunto a l’època en que vaig haver de mudar-me del pis i hi havia el moviment de paquets de caixes amb les coses del canvi de pis. I me n’adono que potser sí que vaig deixar al replà del pis, a l’entrada de la porta una caixa petita de sabates on hi eren les fotos, i que si algú la va agafar no era estrany que ara fossin a mans d’un venedor ambulant. Retorno dels meus pensaments i sóc novament a allà davant del venedor, aquest m’indica que miri una pila de cd’s d’ordinador, en veure 13


unes còpies de cd’s que eren meves queda confirmat que el motiu pel qual aquest venedor té aquestes fotos que eren de la meva àvia va ser per una badada meva de deixar aquella caixa allà. El venedor em diu: “Que volies que fes jo…!”, volent dir que si jo ho vaig deixar allà per descuit era normal que ell fes aquest ús de le coses de la caixa, i alhora també reconeguent que era conscient que en veure aquella caixa en feia ús de quelcom que havia estat oblidat per una persona. Per part seva hi ha com una resignació silent a voler tonar-me totes les coses que van ser meves, un gest com volent dir: “Què he de fer sino retornar-t’ho…” Al somni després d’aquest moment m’hi veig per l’edifici buscant a ma mare, la busco perquè em doni diners. En un moment m’hi veig amb el moneder de ma mare a les mans, ella havent-me dit que l’agafés que hi trobaria diners dins, ni tan sols pregunta per què vull els diners, simplement que disposi; vull el moneder per donar-li deu euros al venedor, crec que és quelcom més del que ens hagués cobrat per totes les fotos si la meva àvia les hagués pagat, com anava a fer en el primer moment, vull recompensar i ser agraït amb el gest noble de voler retornar les fotos. Ja novament davant la parada ambulant obro el moneder i busco al costat del lloc de les monedes un bitllet de deu, volia donar-li un bitllet, no n’hi trobo, ma mare és darrere meu i li pregunto que si no en té un bitllet de deu euros, ella em diu que en monedes hi ha de sobres, més de deu euros, començo a agafar monedes de dos euros per fer deu, pero jo volia donar-li un bitllet de deu, hagués quedat millor, hagués fet més impresió. Destacaria d’aquest somni l’actitud dels personatges, a diferència d’altres somnis no m’he sentit cohibit, alterat, presionat… per les seves observacions, o la manera de fer-me veure les coses, han estat indicadors a partir dels quals jo he decidit per una manera de fer o altra, simplement mostraven les seves opinions, i jo em sentia lliure, no he trobat un enfrontament o haver de discutir. En acceptar les actituds, tant de la meva avia, que vol recuperar unes fotos seves i que ella no ha tingut part a la pèrdua (i que no m’ha retret la pèrdua, simplement ha indicat el possible motiu de la pèrdua), com la del venedor, sobrel el qui pensava que tenia dret a reclamar aquestes possessions com a seves, pel fet que ell ha fet el que era la seva feina., servir-se d’una troballa que 14


sembla no servir a ningú per vendre-la. I l’actitud de ma mare, aquesta com acostuma a ser, de no demanar gaires explicacion quan li demano quelcom, sobretot en qüestió de diners, no obstant en demanar-li els diners jo m’hi vaig predisposar a haver de rebatre una possible explicació demanada per ma mare. Si en algun moment del somni m’he alterat una mica, ha estat per mi mateix en voler buscar la causa del per què aquell venedor tenia les fotos, en anar a buscar el moneder perquè volia cloure aquell incident el més aviat possible, en l’agitació interna en predisposar-me a discutir amb mare si em demanava explicacions pels diners, i en la decepció de no haver trobat el bittlet de deu euros en obrir el moneder. La peixateria Em trobo davant del pas de vianants que porta al mercat de Cornellà. Acabo de sortir de la feina, és el vespre, justament l’hora en que els supermecats que tanquen més tard tanquen, com és època d’estiu, encara és de dia i el sol encara sembla brillar fort. No tinc menjar decent a casa, i com és justament l’hora de tancar penso que al mercat que sempre s’entretenen en recollir potser trobi una parada que tingui encara coses per recollir i pugui comprar quelcom, de fet l’altra dia vaig poder fer-ho, era l’hora que tancaven i vaig trobar força botigues que encara podien vendre’m alguna cosa. Per fer via decideixo passar el semàfor en vermell, he mirat que no vingués cap cotxe, a més és una hora del vespre molt tranquila, no hi ha gairebé gens de tràfic. En creuar sento la sirena d’un cotxe de polícia, miro a la meva esquerra i veig el cotxe que ve cap a mi, jo continuo endavant pensant que si aquesta patrulla ve cap a mi donaré l’escusa que feia tard a comprar i que no hi havia perill de creuar, em preparo el discurs per si he de donar explicacions i poder defensar-me. Havent creuat i sent al mig de la plaça del mercat, no havent-me sentit cridat pels policies i abans d’entrar al mercat em giro per veure que se n’ha fet del cotxe, els policies havien parat un cotxe i ara parlaven amb el conductor que havia sortit del cotxe, en veure aquella escena i ja de camí cap a la porta del mercat penso: “Potser m’haguessin dit alguna cosa, però segur que com podran posar 15


una multa més cara a un cotxe que a un vianant de mi han passat, o simplement anaven de dret cap al cotxe i ni tan sols m’han vist”. Sóc davant del mercat, abans d’entrar m’he fet a la idea que encara podria passejar entre les parades i escollir què soparia, volia comprar alguna cosa bona, per disfrutar del sopar, sense comprar gaires coses, però almenys una cosa golosa sí. A l’entrada la porta de la dreta està tancada, i només es pot entrar per la de l’esquerra, per aquesta part s’ha de passar per una zona de bars abans d’arribar a les parades de menjar divers, i les primeres parades que es troben són peixateries i llocs on venen ous. Entro i el mercat és més fosc que l’altre dia, o és més tard o avui han fet més via en tancar. No obstant, trobo entre moltes parades ja tancades una peixateria que encara no ha tancat, estant tancant, fent caixa i recollint tot el peix, però encara queda alguna cosa al mostrador. Decideixo intentar comprar alguna cosa allà per si de cas més endavant ja ho trobo tot tancat, de fet més enllà tot ja és negre, no hi ha indicis de parades obertes. Demano amb molta educació si em poden vendre una mica de peix per sopar, explico que acabo d’arribar de la feina i m’havia enrecordat que no tenia res a casa. Darrera el mostrador hi ha un home de mitjana edad, clarament l’amo de la parada, que fa caixa, i darrere seu un noi jove, de la meva edad, que molt amablement em somriu i assenteix que sí, que cap problema; alhora que aquest noi s’oferia somrient el pare que m’havia sentit sense haver-me mirat feia un gest amb el cap al seu fill de que m’atengués: el fill, però, no havia esperat el consentiment del seu pare per dirigir-se a mi, tot i veure’s una persona seriosa el pare no s’hi veia pas una persona que hagués contestat que la parada estava tancada i que no em podia atendre, i el fill havia heretat aquesta bonesa i disposició només que ho feia somrient, jo mentre succeix tot això penso d’ells que són una família que saben portar un negoci, i que fan bé en no refusar cap tipus d’ingrés per petit que sigui, no perdre cap venda. Darrere també del pare, a l’ombra, perquè ja moltes llums s’havien apagat hi havia una senyora, la dona de l’amo i mare del noi, gairebé era una intuïció que hi era, perquè no l’apreciava amb claredat, i el que feia era recollir la parada, i el fill abans d’estar per mi semblava que estava ajudant tant al pare com a la mare, al que convingués. 16


Faig un cop d’ull al mostrador, i a l’esquerra del mostrador veig un tipus de peix que podria cuinar aquella nit. L’ha d’agafar de sota un altre peix de color fosc que no sabria cuinar i que no conec el tipus; el peix es força gran, no és un tros, és sencer, té els ulls ben oberts, brilla perquè està mullat, no sembla fresc acabat de pescar però potser si ho era a primera hora del matí, així que penso que és prou fresc per ser un peix que compro a última hora de la tarda. El peix és de color beix cap a daurat, en mostrar-me’l penso que soparé bé i que encara em sobrarà. Per no entrenir-los més pensava emportar-me el peix sencer, ja el faria troços jo mateix a casa, però el noi es va avançar a preguntar-me com el volia que el tallés, jo vaig dir que era per cuinar-lo ben senzill a troços a casa, a la planxa o fregit, tallat ràpid. El noi assenteix amb el cap volent dir que ho ha entès; no recordo si és perquè li demano o perquè m’ofereix, però em dóna el noi un trosset de peix perquè el tasti, perquè vegi que és bo, el mastego i tot i que és bo de gust se’m fa una massa a la boca que no puc empassar, i penso que cuinat serà ben bo, em giro per escupir el tros de peix que tinc a la boca en un cup d’escombreries, hi veig dos coses grans però cap cosa d’aquelles serveix per llençar-hi res, i ho llenço dissimuladament entre aquelles dues coses, no és cap mal feta de fer, és normal que la gent al terra d’un mercat llenci les deixalles d’allò que li donen a tastar. El fa rodanxes ben fetes, talla el peix com si li hagués demanat el mateix al migdia, no escurça temps per atendrem, li treu tot el que sobra; pesa a la balança el peix, i pica l’import, sé que no serà car, però que com el peix es gran almenys seran dos euros llargs o tres, fa tres euros i uns cèntims, el noi em diu que són treus euros, jo voldria deixar propina com agraiment, però a una parada de mercat això no es fa, però el que sí que intento fer es donar un bitllet de deu deuros i una moneda perque el canvi sigui un bitllet de cinc i ho tingui més fàcil el noi, el meu desig és que pugui fer via i no sigui un destorb el que jo estigui comprant a aquelles hores. En embolicar el peix trinxat m’hi fixo que m’està posant les rodanxes ben ordenades i que fa un típic paquet de peixateria, em fa il·lusió, feia temps que no veia i portava un tipus de compra com aquella, de menjar de mercat fresc. Surto del mercat i com no he pogut mirar els mostradors de les parades per escollir alguna cosa golosa penso com fer-ho, i m’enrecordo 17


que qualsevol botiga d’un immigrant pakistanés o llatinoamericà serà oberta, conec dues al meu carrer, miro a l’horitzó i em situo i estableixo les direccions cap on son les botigues que conec, hauria de donar massa volta i vull arribar a casa d’hora i penso que si vaig de dret a casa de camí segur que en trobaria una i podria comprar alguna cosa més, si no amb el peix ja passaria. I vaig carrer avall, deixo la plaça del mercat a punt per creuar un altre pas de vianants amb semàfor. Monjos El mateix dia del somni del diable i la Casa o un dia més tard.

El somni representa només una escena. No explica cap història. Contemplo l’escena.. L’atmosfera del somni és de gran lluminositat, blanca, un bon clima y temperatura. Veig el lavabo de la de la cel·la de la Cartoixa d’Aula Dei on vaig hostatjar-me quan vaig ser-hi de visita. M’hi veig entrar al lavabo, vesteixo l’hàbit blanc i vaig amb un posat taciturn i calmat, em dirigeixo al vàter a orinar, però en comptes d’orinar veig que començo a descarregar una gran quantitat d’esperma i a gran presió, no s’esdevé cap orgasme, el que més es nota és la sensació produïda per la presió, que és extranya i esgotadora, tant que veig que començo a perdre forces; aquest fet està significant una etapa per la que es passa després d’haver perseverat amb una ascesi especial, que només pertany (en el somni) a l’àmbit de l’ascesi de la Cartoixa, és a dir, no és una ascesi que apliquin la resta de persones que no han adoptat aquell règim de vida, i alhora és una ascesi per la qual s’ha de passar per poder perseverar, no per llei demanada sinó per necessitat, com el qui ha de prendre un líquid perquè li facin una endoscòpia. En el moment de defallir i caure per la pèrdua de forces entren al lavabo, com si haguessin estat advertits del que succeïa, tres monjos que no tenen identitat, tot i que porten la caputxa posada no tenen rostre, és un rostre llis, com si fossin maniquins, tot i que veig la imatge des de fora, sento què estic vivint allà estès a terra, he notat que no reconec a cap del tres monjos, però noto la presència que hi és el Prior, darrera meu, és l’únic que no em toca, és allà present; els altres tres monjos que no tenen identitat 18


són els qui m’han sostingut abans de caure per complet a terra i ara m’assiteixen, actuen amb una gran gravetat, gairebé sobrenatural (sobrenaturalitat que no té el Prior), ja saben de què va la cosa, simplement ha arribat el moment que habia d’arribar un dia o l’altre; jo no estic inconscient del tot, és només un estat d’esgotament. Tot i ser conscient de la presència dels tres monjos que m’assiteixen i del Prior, la meva atenció, tant des de fora com essent estès allà als braços del monjos, es centra en el monjo que m’està sostenint per les cames (un altre em sostè per un braç i l’altre és a l’alçada del cap; el Prior és dret darrera del qui és a l’alçada del cap i es mira el fet, ha de ser allà com a Prior), el monjo, doncs, que és als peus agafa un filferro de color platejat, un estri que es fa servir en aquelles ocasions, amb ell agafa una part d’esperma coagulat que em penja del penis i estira, surt encara una certa quantitat d’esperma coagulat, en treure-ho ho noto, i tinc un petit estremiment, no és dolor, només una sensació extranya a una part sensible, això fa que encara quedi més esgotat, però es produeix un descans en el cos, un descarregament que deixa pau, tranquilitat i serenor; quedo adormit d’esgotament en els braços d’aquells monjos. Descripció de personatges i d’elements: A tot el somni els colors han estat de color blanc, des de la lluminositat, fins al revestiment del lloc, parets blanques, vàter blanc, aigua del vàter transparent, esperma blanc, vestits blancs, filferro color metall però amb reflexos blanquinosos al ser tocat per la llum. Tot el ritme al somni és de pau i serenor, trencat per un moment per la violència de la descàrrega de l’esperma. Contemplar l’escena és agradable, té frescor, nitidesa, no s’amaga res, tot és a la vista hi ha simplicitat. Dels personatges: els tres monjos sense rostre, de posat sobrenatural fan la sensació de tenir un gran pes, no són obesos, és com si fossin d’una massa pesada, i alhora són diàfans, tenen un matís diví, però són de matèria se’ls pot tocar, com he indicat més amunt, es destaquen per la seva gravetat al fer i al ser-hi. El Prior, té un posat més humà, es pot identificar com a tal; el record que tinc del Prior d’Aula Dei és d’un home que em va impresionar, pel fet que té un temperament fort, sembla sec de caràcter (suposo que ho fa que és basc), i que tot i això porti aquell règim de vida, del seu tracte en la conversa em va colpir el seu tocar de peus a terra, remetia ben sovint a les reaccions humanes i alhora la seva capacitat del trascendent.

19


16 de juny de 2006 Feina - monedes - xicot que plora. D’aquest somni, de la primera part no recordo gaire, començo a recordar a partir del moment que he de canviar de feina; de la primera part només recordo que treballava com en un gran menjador, on les taules i caidres eren de pedra grisa rugosa. El canvi de feina no recordo per quin motiu és, però suposa treballar en un espai molt més reduït i és com una oficina, tot i que jo hi aniré a treballar com personal de neteja. Tinc una entrevista amb la dona que serà el meu cap; és una dona d’uns 30-35 anys, cabell llarg risat, vesteix de colors negres i una samarreta de color grana-sang, és llatinoamericana, sèria, no s’implica gaire en el tracte personal, simplement m’informa de quina serà la meva feina; em comenta que hi haurà una persona que em prendrà el relleu en marxar jo cada dia en acabar la meva feina, hi ha com un repartiment del que ha de fer cadascú. Jo treballaré a primera hora del matí, seran poques hores, un parell o tres. La impresió que tinc de la dona que és el meu cap és que és una mica seca, i no te gaire cara de ser generosa en el sou. No obstant decideixo de limitar-me a fer la meva feina i ja està. Sembla en el somni que els dies passen amb regularitat; un dia em trobo a la feina de bon matí, és un dia que tinc poques ganes de treballar, així que faig via en fer el que haig de fer, no m’hi escarrasso gaire, fins i tot coses que podria fer decideixo no fer-les i deixar-les per a la persona que ve després de mi, estic com a estressat. Acaba el meu torn, i de camí a casa tinc com a remordiments per no haver fet la feina com calia, i que habia fet mal fet en deixar la feina més poc agradable al meu company; no obstant, abans d’entrar al portal de casa m’aturo i penso: si he fet la feina que em tocava, i no he deixat al meu company res que no li toqui de fer, i em dic que a mi mateix que m’he de tranquilitzar perquè m’he posat neguitós sense motiu, que els altres dies potser hagués fet més feina que avui o que l’hagués fet amb més tranquilitat i a consciència no volia dir que avui no hagués fet el que em tocava, he complert amb el sou que em paguen i s’havia acordat.. A més, penso, tampoc és que 20


m’hagués d’escarrassar massa perquè tenia a la meva responsable per una mica rata i poc agraïda. Ja dins de casa, i amb la idea de la poca generositat de la meva superiora, arriba un noi vinculat a l’empresa on treballo, em porta en monedes un extra de part del cap de feina; és un revés al meu judici sobre aquella dona, tot i això me n’adono que són monedes de poc valor, cèntims i monedes de 20 i 50, com si hagués estat el que sobrava en ferralla. En rebre les monedes sóc a l’escriptori, agafo les monedes, el meu company es queda darrera meu i em poso a mirar les monedes, entre elles hi veig una que ha estat confosa amb una moneda de 5 cèntims, és una moneda de Lenin, de la Revolució Russa, és curiosa, penso que al meu companny de pis li farà il·lusió, és historiador i filocomunista. Mentre estic mirant les monedes arriba a casa un xicot que és un conegut meu i també sembla ser que del meu company de pis, es posen a parla darrera meu, ells són drets i jo d’esquena a ells mirant les monedes. De sobte me n’adono que el xicot que ha arribat es posa a plorar, li està dient al meu company de pis que no pot passar sense la seva parella, que l’ha deixat. Aquest noi que plora te una doble vessant per a la descripció: ell és un amic meu d’ara, és un noi homosexual que viu en parella amb un altre noi, conec més a la seva parella però es presenta aquest, és un noi amb el qual per caràcter i afinitats no sintonitzo gaire, tot i que sempre hi ha hagut bon rotllo i ens ho passem bé; quan el veig plorar faig el judici sobre ell (pensant) de dir-me que és un noi que li ha estat infidel a la seva parella, que per què plora ara, que mai ha estat una persona seriosa amb la seva relació (a la vida real això ha passat amb aquesta parella), la victima ha estat l’altre pel que fa a la infidelitat, penso que ha estat un fals, i que ara és massa tard, fins i tot veig que no són llàgrimes de debó el que estem veient. Bé, aquest és el noi que ens visita, però les faccions, la persona física, és un noi que em va fer classes de llatí particulars, el record que guardo d’aquest noi és de ser un noi molt desconfiat, quan parlàvem, per exemple, de la seva feina o com podria buscar feina, sempre tenia una visió de les persones negativa, que es trobaria amb una persona que procuraria treure’n profit com fos i si calia a costa seva, poques vegades l’he vist pensar en positiu, vaig quedar trist per la manera de pensar que tenia, de vegades em 21


sentia impotent parlant amb ell, era una desconfiança extrema. El noi que m’ha portat les monedes i al qui s’adreça el qui plora, és un noi de l’EGB que aleshores no tenia gaire esma, i era dels nois amb els qui tothom s’hi fica, li posaven mots i moltes vegades l’humiliaven i no es defensava, al somni però hi apareix com una persona ja madura, amb una certa integritat moral, al noi que plora se l’escolta amb silenci i respecte, mentre jo vaig tenint prejudicis d’ell i judicant-lo en el meu interior. Ara el somni s’ubica en el moment que el meu company de pis, el filocomunista, hi és sense samarreta, espatarrat al sofà, jo sóc encarara assegut davant l’escriptori. És un noi de 35 anys, al somni és tal cual a la realitat, treballa en un hotel i guanya diners per estalviar, restaurants i anar amb prostitutes. És una persona molt poc generosa, de fet els gestos que es tenen amb ell de generositat li sorprenen, no hi està acostumat, però si pot se n’aprofita una mica massa; la seva filosofia de vida és que tothom pensa en ell mateix buscant el propi profit, i que ningú fa res per ningú per amor, és un inconformista total del sistema, i manifesta obertament que li agrada judicar els altres, perquè és a la natura de tota persona, de fet si a un li ve de gust fer-ho per què no ho ha de fer? És la seva manera de pensar. Quan és allà al sofà li dono la moneda de Lenin, dient-li: “Té, a tu t’agradarà això, és curiós, l’han confós amb una moneda i me l’han donat”. Ell es mostra agraït i diu que és tota una relíquia, i el somni s’acaba quan ell comença a explicar coses de l’època de Lenin. 17 de juny de 2006 Fotografia Mare-Filla Tot el somni va ser molt llarg, però només recordo la foto final. Del tot el somni en general només guardo algunes impressions que vaig anotar. La protagonista del somni és una dona amb tota una vida ja feta, és una persona ja madura, pero d’aspecte molt jove, rosa, pell morena, la seva vida ha estat l’espectacle, una vida pública, d’actriu o simplement famosa per tenir diners. Del somni no recordo be si és que li faig una 22


entrevista o que tinc una conversa llarga amb ella, el fet és que gastem un munt de temps parlant sobre la seva vida en ambients de plata, passeigs marítims o terrasses prenent alguna cosa. Tot i la distància que pot crear ser una persona que és molt interessant per a tothom, pel seu atractiu físic i la seva vida famosa és una persona senzilla de tracte, riallera i extrovertida, en la manera de vestir també és senzilla. En fer l’esforç de recordar el somni hi ha hagut moments de dubtar si en el somni aquesta dona és la meva mare o un familiar, però no ho recordo. Ell que vull descriure perquè em va impressionar molt tant dins del somni com després en recodar-lo és una fotografia que vaig mirar en el somni, és la part final del somni, com el colofó, l’última sorpresa d’aquella dona que no amagava res ni volia fer-ho. Miro la foto i veig que hi ha dues persones: Ella, amb una camisa d’estiu oberta, amb el pit descobert i per calces la part de baix d’un biquini; te la pell broncejada, el cabell tenyit, és una dona de l’estètica, que es cuida, no surt maquillada, va de platja i estiu. M’hi fixo en el pit, té unes marques a la part inferior, i és força ters, això vol dir que és un pit operat, per tant aquella dona pot tenir força més edad de la que aparenta, a la foto no faria més d’uns 40. Ara adreço la mirada cap a l’esquerra de la foto, i a la mateixa foto però ara en colors terrosos o blanc i negre hi veig una senyora d’uns 60 anys, amb el cabell blanc, vestida molt tradicional, alegre, somriu, fins i tot el posat per a la foto és tradicional; una dona amb fills joves però que fins i tot podria ser àvia; o per deducció segura, o perquè una veu en off m’ho diu, arribo a saber que es tracta de la filla de l’altra dona, de l’operada, en ser conscient del fet em corre un escalfret pel cos; i em pregunto com pot ser això, i rebo com a resposta que no ha estat pas perquè no hagués pogut la filla, ha estat perquè ella va decidir fer un camí més tradicional, al marge de l’estètica, la filla si sentia més a gust i li agradava més viure així, tenir una vida més tranquila, seguir un curs de vida més ajustat al pas de la vida “normal” que fa tothom. Això, doncs, volia dir que aquella dona d’uns 40 anys, debia tenir almenys 70 (al somni), i em quedo admirat del que és capaç la tècnica.

23


Dibuix dels colors del petit Buda. El dissabte que ens vam veure vaig quedar amb una sensació estranya per dins; m’esperava alguna sorpresa, perquè la lectura dels somnis sempre em sorprèn, perquè toquen realitats molt clares, moltes vegades em donen molta llum a intuicions o presentims, o són dubtes o interrogants que troben nom. Aquest dissabte passat, però, va haver dos moments que em van moure una mica per dins: la interpretació del primer somni, el de les fotografies, i que em fessis adonar de la dinàmica, vaig percebre de defensa, que faig servir, i que certament me n’adono, des de que m’ho vas dir, que la faig servir moltíssim. Del primer somni, no només em va sobtar que allò pogués tenir alguna cosa a veure amb la meva relació amb la família, sinó que per ser sincer he de reconèixer que l’estat d’ànim em va canviar, em vaig sentir rar, incòmode, com si em pesés haver de tocar el tema de la família, ergo alguna cosa hi ha a la que he d’estar atent i sobre la qual treballar, penso, ja em diràs la teva opinió. Sobre allò de la dinàmica (pensar que algú n’hi ha de pitjor, per tant la cosa no és tan dolenta), em va ser tan evident i m’hi viag sentir tan identificat, que en el primer moment vaig pensar: “estic actuant com un monstre sense saber-ho”, perquè sí que és cert que pel meu orgull i caràcter faig aquest tipus de judicis, de vegades amb rostres concrets de persones, altres pensant que la cosa pot ser pitjor que l’actual i per tant no hi ha motiu per desesperar. Bé, amb això, a on vull arribar no és al comentari sobre tot això, que ho fem a les entrevistes, si no a la sensació que em va quedar “per dins” aquell dia; a mesura que passava la conversa notava com alguna cosa “s’encenia” per dins, com si un carbó apagat comencés a rebre foc per esdevenir brases, de vegades són sensacions momentànies que es tenen en un moment donat de la conversa i desapareixen, però aquesta sensació encara va durar, em va acompanyar tot el trajecte del tren i encara tot el vespre del dissabte; diumenge en llevar-me, a la pregària del matí, i encara amb la sensació i sensacions de l’entrevista del dia anterior, estava una mica inquiet, aquella sensació d’estar “incandescent” ja l’havia notada en algun moment, i en un flash mentre pensava d’on podia venir, em va venir al record la cara ataronjada gairebé vermella com si cremés del nen aquell petit Buda que vaig somiar durant els dies d’exercicis; aquell mateix matí abans d’anar a la feina, com encara era d’hora, vaig voler fer gràfica aquesta sensació, és una cosa que de vegades faig, plasmar en colors com em sento per dins; ho faig de la següent manera: m’imagino sense pell, ni músculs, ni ossos i intento pintar al quadern el que veig d’es don comença la clavícula fins al maluc, i aquell matí vaig pintar el dibuix que t’he adjuntat, i són els colors que tenia el nen Buda quan es va encendre dins de l’aigua en aquell somni. Aquesta tira blava cel que hi surt a l’esquerra no sé què és, en veure’m per dins hi sortia. Aquella mateixa nit vaig tenir el somni que descric tot seguit.

24


25 de juny de 2006 El poble i l’aiguat És de dia, en Joan –el meu company de pis, el qual ja vaig descriure en el somni on surt la moneda de Lenin- i jo viatgem en un tren de rodalies. Damunt nostre, en el deixa equipatges hi va una motxilla, és la meva, dins hi ha el meu mòbil. En una parada llarga que fa el tren el Joan decideix baixar-se perquè ell s’ha deixat el mòbil, car jo li he dit que el mòbil que portem a la motxilla és el meu. Es dirigeix cap al poble on hem estat. Encara aturats a l’estació, decideixo anar a buscar-lo perquè triga. Arribo al poble on vam ser. És un poble envoltat de muntanyes, d’una vegetació frondosa, madura, d’un verd fosc humit. El cel és núvol, núvols de pluja de muntanya, d’aire fresc gratificant, aire pur, clima molt agradable. El poble és de cases de pedra, un poble molt acollidor, bonic a la vista. En ser ja dins el poble, pels carrers vaig amb certa pressa, tinc una fita; ara, però, no sembla que estigui buscant el Joan, vaig dret cap no se on; només ser que he de travessar el poble. Aquest poble és ple de gent, està una mica esbalotat, tots els terrats són de color marró fangonós, i els carrers de pedra semblen plens de fang ja sec. El poble fa poc ha sofert un aiguat, encara, però, queden restes vives de l’aiguat; fent camí en mig del poble veig un pas d’aigua, un torrent sense llit d’aigua fangonosa, bruta, a dins una persona bastant jove, que va vestida de blanc, i és arrossegada per l’aigua que corre amb força i no es pot dominar, la persona que va dins no mostra cap tipus de resistència ni sembla demanar auxili, d’aquest fet no m’estranyo, simplement observo la situació, de fet aques torrent no m’obstrueix el pas en el meu camí pel poble. L’estat en que ha quedat el poble per l’aiguat fa difícil trobar la senyalització que mostri el camí correcte per on s’ha de passar, dubtant de quin serà el lloc per on s’ha de passar intento passar per un entremig d’una casa oberta, pensant que potser aquell és el pas per on toca passar. A la porta d’aquesta casa hi ha un dona grassa asseguda, d’uns 50-60 anys, em diu que abans sí que la gent passava per allà, pel seu 25


corral, perquè no hi havia una altra alternativa a causa de l’aiguat, però que aquell pas la gent ja no el feia servir, perquè ja no calia, fent entendre que el pas per on s’ha de passar ja estava habilitat; es tracta d’una casa que està una mica més enrera, jo crec intuir quina casa és a la que fa referència la senyora, com ser que és una mica lluny aquesta casa, i jo vull fer via, faig un cop d’ull per veure si puc aprofitar encara passar per aquella drecera, però me n’adono que la porta del corral està tancada perquè ningú pugui tornar a fer servir aquell pas. En aquest punt del somni em trobo ja havent passat la casa correcta, l’esmentada en el paràgraf anterior. Fent camí, un home simpàtic, d’uns 60 anys, camisa blanca, pantaló fosc, crida la meva atenció; sosté un full amb una mena de propaganda política, i comença a parlar-me de política catalana, tinc el ressó que feia referències a Maragall, me l’escolto, però quan tinc l’avinentesa li dic que no m’hi puc entretenir gaire, i que això de la política en aquests moments no m’interessa excessivament. Em trobo a les afores del poble, ben lluny, tant que només hi veig un horitzó de muntanyes, de fet les contemplo des d’un desert i el que veig és una posta de sol ben ataronjada, el sol és ben indefinit, tot l’horitzó és ataronjat. Se m’ofereix, d’una manera ben impersonal, sense veu en off o persona física, el poder triar entre un avió i un cavall. Faig el següent raonament: “si he de passar pel poble per netejar-lo, millor el cavall que toca el terra, un avió passa per l’aire…” Llavors m’hi veig damunt d’un cavall blanc espectacular, preciós, bonic, musculós, majestuós. Jo vaig vestit de color marró, amb una armilla a l’estil indi (em va evocar una escena de la pel·lícula “La Història Interminable”). Galopo amb el cavall amb velocitat i força, el cavall toca fermament de peus a terra, és un pas segur i decidit. Cavalgar amb aquell cavall passant pel poble signifca netejar el poble i alliberar-lo del desordre de l’aiguat. 29 de juny de 2006 Malson d’un malson A la vida real aquella nit només disposava de 4 hores per dormir, havia de matinar per anar a la feina; d’ençà del somni anterior, el poble i 26


l’aiguat, esperava poder recordar un altre somni que d’alguna manera potser pogués donar més pistes, ja que com comento en descriure el dibuix vaig baixar amb una sensació “nova” i estranya de l’última entrevista. La nit del 29 vaig recordar aquest somni, potser el més aterrador que hagi tingut mai. Estic dormint i sento que truquen al telèfon; al somni jo estic veient qui truca, truquen d’un programa d’etreteniment de TV3 i qui truca és el Josep Cuní, el presentador dels matins. Pel que sembla aquests programa fa la broma de trucar a mitjanit per gastar una broma o una sorpresa. Sento el telèfon i el primer que penso és que m’han tallat el son, justament el dia que només tenia 4 hores per dormir (al somni coincideix amb la realitat); en agafar-lo me n’adono de seguida que és el programa del Cuní, es fan passar per altres persones preguntant per mi, la meva amiga Eli que és (al somni i a la realitat) treballant a un càmping a la Rivera de Cardós ha volgut gastar-me aquesta broma, com a gest que s’enrecorda de mi. Per telèfon decideixo seguir la broma, com si no m’hagués adonat, pensant que podria espatllar tota l’emoció de la sorpresa dient que ja sé qui són, i ric pensant que hagués estat de mal gust i haguessin quedat una mica en ridícul, que seria una animalada de mal gust fer-ho. Així, doncs, segueixo la broma però amb les ganes que acabi ràpid per poder continuar dormint, he d’aprofitar al màxim per poder descansar una mica. Crec recordar, però vagament, que com a deferència em regalen un cotxe, com fan a la tele, però no ho puc assegurar. Em desperto, després d’haver continuat dormint, he obert el ulls de cop, del malson que he tingut obro ells ulls gairebé desorbitats, el cor em batega molt ràpid i noto les palpitacions fortes al pit, he tingut un malson; he despertat a la casa de tarragona, que diverses vegades a sortit als meus somnis; és fosc, enmig de la nit, la matinada, quan tot és més tenebrós. Ha estat un malson horrible, insuportable, inhumà, tant inhumà que el cos no podia reaccionar d’una altra manera, com si hagués patit o participat en un fet més que horrible. Estic tan excitat que he de posar-me dret, de fet ho faig instintivament, estic molt nerviós, histèric, respiro entretallat, amb ansietat, vull plorar però no puc de la tensió, noto com si volgués suar però no suo perquè tinc el cos com rígid, 27


és curiós que m’hi veig amb el cavell una mica llarg i molt fosc, jo porto un pantaló curt fosc i vaig sense samarreta. Em veig al passadís de la casa caminant nerviós i lamentant-me del malson, vaig amunt i avall com un boig, volent oblidar el somiat sense poder. Llavors veig que surt d’una altra habitació, allà mateix al passadís on sóc, el Joan, el meu company de pis, surt en el mateix estat que jo, d’un malson, ell amb les mans al cap, igual d’excitat, ell porta uns pantalons fins a mitja cama però de color carbassa daurat; m’hi atanso a ell amb les paraules: “Joan, saps…”, intentava explicar-li el son sabent que ell també havia participat del malson, volia compartir-lo per veure que em deia, però ell talla les meves paraules dient que ja ho sap i fent entendre que no vol sentir parlar del tema. Em torno a quedar sol al passadís, llavors gairebé per cinisme decideixo entrar al lavabo a mirar-me al mirall, tinc la sensacio que veuré la meva cara desfigurada, o que veure un monstre, quelcom que m’aterri. En entrar al lavabo veig que l’armari del mirall és nou, d’un gris fosc platejat, elegant, tot això a les fosques, perquè com l’armari és nou em costa de trobar l’interruptor que encengui el llun del mirall, al final només aconsegueixo que el llum del passadís em permeti veure’m el rostre al mirall; en veure que és la meva cara me n’adono que un malson no altera la realitat física, però sí que veig que faig una cara molt tensa, que hi ha una mica de suor, l’anar sense afeitar accentua un cert dramatisme; em quedo mirant-me fixament al mirall, esperant algun tipus de senyal del malson, algun indici, i només veig el meu rostre seriós i tens que he descrit; i alhora noto per dins un gran xiscle, un crit de pel·lícula de terror, i la sensació de tenir per dins un fum negre molt espès que s’agita i és el que em turmenta, llavors penso: “si tot és cosa de dins, d’alguna cosa que em passa per dins” i em dic: “aquest somni i això del mirall i el fum li he de comentar al Toni, són coses de dins que jo em pensava que em desfiguraries, ell m’ho explicarà”. Com la nit ha estat tan agitada passa pel meu cap dir-li a ma mare que obri ella la botiga, però al final desisteixo de fer-ho perquè ella no podia obrir la botiga que havia de fer coses pel matí. La truco per dir-li que ho he passat molt malament amb aquell somni, que m’ha estat insuportable, buscaba que em consolés d’aquell turment; ma mare em sembla que desdramatitza la cosa, com si ella ja hagués passat per coses 28


semblants, i que es fa càrrec del que se sent, però jo penso que no reaccionaria així si de debó s’hagués fet càrrec del que estava patint, volia transmetre-li totes les meves sensacions, i no sé si és que de debó no era per tant o que no ho vaig saber fer, pensava. Al final puc dormir una mica més, però quan obro els ulls m’adono que m’he adormit, ja són les 6 i a aquella hora ja havia de ser la botiga oberta, i d’on sóc a on és la botiga necessito dues hores de viatge. Surto a la terrasa de la casa, i arriba el cotxe de ma mare, condueix ella, el Jose, el seu marit, va de copilot i la meva germana va al darrera. Ma mare aparca el cotxe a la terrassa (és una terrassa no de balcó si no de casa d’urbanització, vora l’hort). El primer que dic a mare és que m’havia adormit, que havia tingut una nit horrible, ella, crec, que em fa entendre que se n’havia adonat i que ho havia arreglat, o que em feia entendre que no passava res, de fet amb això ma mare sempre ha estat comprensiva, no passa res si t’adorms, arribes més tard i comences la jornada més tard, la jornada no es perd, simplement tindrà menys hores i serà diferent. Li dic que havia volgut trucar-la per dir-li que hi anés ella però que al final vaig decidir d’anar-hi jo perquè era massa tard per avisar-la. A la vida real: en despertar-me d’aquest somni estava excitat d’una manera semblant a la del somni, el cor em palpitava amb una força que em va espantar, jo pensava que no podria tornar a domir, vaig pensar que potser m’havia adormit de debó, però no, encara eren l’1’30; va coincidir com al somni que jo ja estava dormint i ma mare em va trucar al fix per comentar-me una cosa del mòbil, i el malson es produeix entre les 23’30, hora que em truca ma mare i la 1’30 que em desperto. Donant voltes al llit per poder dormir vaig pensar que una cosa em podria calmar, i era pensar que podia recrear-me en Déu, evocant que era dins meu i que Ell estava amb mi, per no pensar en el malson, això de fet va permetre que tornés a agafar el son de seguida. Llavors em vaig enrecordar de la dinàmica que em vas comentar que jo feia servir, perquè vaig pensar: “si no hagués tingut Déu ara no podria dormir, podria haver estat fatal”, i vaig pensar-me com hagués patit sense Déu. Això ho comento aquí per si pot ser significatiu, perquè aquest somni m’ha intrigat.

29


9 de juliol de 2006 Somni 3 Papes. Aquest somni que redacto sota un sol títol en tres moments el vaig tenir el dia 9 de ben matí. Vaig obrir els ulls després del primer moment, en continuar dormint vaig somiar el segon el moment, em vaig despertar després del segon moment, amb ganes de continuar-lo i en tornar-me a dormir vaig somiar el tercer moment i els dos somnis següents.

1er Papa. Sóc a l’avió del Papa; és de dia. Formo part dels qui pugen a l’avió del Papa, i puc ser força a prop, no obstant, he de quedar-me a distància, no sóc dels qui tinc tracte directe amb el Papa; sóc dels privilegiats que per la feina que tenen el veuen de prop. A dins l’avió el Papa Benet XVI està envoltat de periodistes, va vestit de Papa, tot és molt institucional i protocolari: és el moment dels periodistes. El Papa somriu, ho fa durant tot el somni. En un altre moment del somni el Papa està baixant de l’avió, no és a l’aeroport, és al mig d’un barri d’una ciutat., en baixar el Papa la gent que l’esperava el saluda, gira per caminar cap a l’esquerra; n’hi ha que s’atansen a fer-li un petó a l’anell, la gent per fer-ho s’agenolla, jo m’ho miro des de les escales de l’avió mentre baixo, i penso: “tot és protocol!” I em ve a la memòria moments en què l’Abat de Montserrat en saludar-lo no es deixava besar l’anell, i penso: “L’Abat no manté aquest protocol, quina diferència!” i encara recordo un moment en què l’Abat Bardolet es va posar vermell perquè un monjo estranger es va agenollar en saludar-lo. Surto d’aquests records i veig que el Papa està saludant un nen petit que és als braços del seu pare o la seva mare, el nen va de blanc, i intenta tocar la cara del Papa, el Papa somriu i li toca la cara al nen petit, i penso: “Menys mal que als nens petits no els hi fan passar pel protocol per besar-li l’anell”, i mirant als qui té al voltant: “Però si fos pels qui s’encarreguen de tot això ho permetrien”. Després d’això arriba una dona gran, és curiós que d’aspecte era la dona gran que m’imagino en llegir el passatge de l’evangeli de la viuda pobra que va 30


tirar dues monedes petites de coure al temple com a ofrena i també la mateixa que imagino en llegir el relat de la sirofenícia que demana les engrunes de la taula, aquesta dona gran s’atansa al Papa amb dificultat i amb esforç s’agenolla i li besa l’anell, el Papa fa el gest d’acaraciar-li les espatlles i l’ajuda a aixecar-se. El Papa s’encamina a presidir els actes preparats per a les multituds. El papa ha tornat a l’avió, seu en un seient enmig de l’avió que dona a una finestra. Pel seu darrera arriba en cadira de rodes Joan Pau II, no vesteix de Papa, va amb una camisola d’hospital, de color blau pàlid, igual que les que donen als hospitals, Joan Pau II s’apropa a Benet XVI per dir-li alguna cosa a cau d’orella, en fer l’intent d’apropar-se a Benet XVI se li obre la camisa pel darrere i se li veuen una mica els calçotets, i un càmara que és al costat meu allà mateix enfoca l’esquena de Joan Pau II, i penso: “Aquest periodista el que vol és la notícia dels calçotets que dóna més diners, en comptes de fer notícia de la conversa entre els dos Papes”. 2on Papa. Al mateix avió papal, és de dia. Sóc una persona de les que treballen per al Papa, en aquest cas és una Papessa. Ella és al fons de l’avió a la cabina. Estar recolzada sobre la taula de comandaments, d’esquena a la gran finestra. Parla amb els qui serien el seus consellers, ella més que res escolta amb un posat seriós; sembla que li parlen del que pensen com hauria d’actuar i dir a la reunió que tindrà lloc al sortir de l’avió. La Papessa vesteix de blanc, perquè és el Papa, vestix molt elegant, de lli, és senzill. La contemplo mentre li parlen, i penso: “El que ha canviat l’ambient de l’Església! Qui ho havia de dir! Ara ha tocat una dona. Ha estat ràpid que fos una dona, però és que era el moment”. Ara camina pel passadís de l’avió, cap a la sortida, l’envolten els consellers, jo treballo per a ella, però no sóc pas un conseller, tot i que tinc tracte personal amb ella quan toca en aquests assumptes jo no tinc veu, encara que m’escoltés si volgués dir-li quelcom. Abans de sortir s’escolta al Ramon Ribera, que és a la seva dreta i vesteix de monjo benedictí, li està donant el seu parer i li insisteix d’una manera especial 31


sobre el que pensa, està convençut del seu raonament , la Papessa acull aquesta proposta com les altres; és una dona de gran integritat moral, molt seria, sembla segura del que fa, m’evoca pel seu caràcter una monitora del gimnàs on entrenava, pel seu temperament no gosava jo demanar-li res mes que l’imprescindible, em sentia inferior a ella per la seva personalitat. No obstant, era agradable i satisfactori veure que era simpàtica en saludar-la al arribar i acomiadar-la, i en veure quan parlava amb algun amic seu que era una persona molt norma, tot i que sempre acostumava a estar seria. Mentre caminava pel passadís penso: “ Tot el que aquesta dona canviaria i revolucionaria si fes conèixer les seves veritables idees i desitjos! Amb les idees avançades i tan sanes que té! Però s’estima més la seriositat que el ser cridanera i espectacular, prefereix anar a poc a poc.” De fet, aquesta Papessa d’uns 30 i escacs està ben formada intel·lectualment, en la seva jovenesa simpatitzava amb grups de persones d’idees progressistes. En baixar de l’avió no hi ha preparat tot un reguitzell d’actes de masses, aquesta Papessa entén el papat d’una altra manera, ha demanat una reunió al Parlament. Fins i tot, en baixar de l’avió les poques persones que s’han arribat a rebre-la reben d’ella un tracte diferent a l’acostumat amb altres papes, els hi fa simplement un gest d’assentiment, no s’involucra a les masses; aquí té un posat com el de la vice-presidenta del Govern espanyol, Fernàndez de la Vega, que no s’està per coses secundàries. La porta del Parlament on l’esperen té un marc de fusta treballat antic, la porta és oberta de bat a bat, però només s’hi veu negror dins, i penso: “No saben allà dins amb el que es trobaran, quedaran bocabadats, perquè segur que tenen el record dels papes anteriors”. 3er Papa. A l’avió papal. És després de dinar. No hi ha cap tipus de senyal protocalari o institucional: ni periodistes, ni organitzadors… Som a la cabina de l’avió, tots som joves, amics de sempre, inclòs el Papa; tenim entre setze i vint-i-pocs anys. Només hi noto la presència d’una persona de mitjana edad, però qui només hi noto, no arribo mai a veure, és com si formés part del grup. D’entre el grup d’amics un de nosaltres van 32


escollir Papa a un de nosaltres, i ell ens ha volgut com a el seu equip, perquè som amics gairebé indisolubles. El Papa: un noi jove, primet, d’uns 19-20 anys, però fa cara de tenir-ne 17. És una persona reservada, tímida, sense compromisos personals forts, no es lliga a les persones emocionalment, manté un alè de misteri i de reserva que explica un dels per què va ser escollit Papa. A l’avió va vestit de blanc, una mena de túnica, que la fa servir poc, és informal i còmode. Som a la cabina en un ambient distès, petant la xerrada; a punt per marxar on s’ha d’anar. El Papa, és allà amb nosaltres, dret, diu poca cosa, jo estic pendent d’ell, el trobo rar, potser cansat. Ens trobem ara al lloc on havíem de dirigir-nos. És el menjador d’estiu de la casa dels meus avis del Vendrell. El mejador és gairebé buit, un sofà on és el Papa, una planta verda, i cadires i la taula de dinar, és de día, entra la claror de la tarda. Això era el programat, passar una bona tarda, és com entèn aquest Papa el seu ministeri, estar bé perquè l’Església estigui bé, és la dinàmica que manté: si el grup d’amics està bé i somrient, és com si els cristians també estiguessin bé, lliures. Jo en fer un cop d’ull a aquella reunió faig venir a la memória a un grup de cristians de qualsevol lloc del moment també reunits i alegres, sense preocupacions. El Papa està estirat al sofà, no seu bé, està espatarrat, jo sec al seu costat al braç del sofà. Aquí el Papa va vestit amb texans i una samarreta de maniga curta de color blau clar lilós. Al grup d’amics hi ha una mena de rivalitat, almenys és el que penso, per captar l’atenció del Papa i s’estigui més per un de nosaltres, que prefereixi a algú més que als altres. Aquesta rivalitat la veig entre dues noies joves adolescents i jo. La meva tàctica per aconseguir aquesta predilecció és estar només per ell, sembla que elles tenen per tàctica la confiança en la seva simpatia i sobretot l’atractiu físic, jo sé que en això no puc competir, i faig servir l’arma de l’atenció personal i el raonament en el consell al Papa. Elles sempre van arreglades, maquillades, cabell arreglat, i roba que els hi queda bé. Tot i que el Papa no mostra predilecció per ningú, tant que sempre ha passat desapercebut entre nosaltres tot i ser un més, aquestes xiquetes i jo sembla que temem que un dia faci el Papa un click i vulqui buscar algú en qui confiar-se més intimament, i nosaltres intentem fer el possible per ser allà els primers en el moment que això 33


pogués passar, que abandonés aquesta inocència que el fa inaccessible. Al menjador hi ha riures, bromes, el Papa veig que participa poc, el miro i me n’adono que tanca els ulls de tant en tant, llavors veig la meva oportunitat i dic a tothom: “El Papa està cansat, no crideu!” Ells miren i se n’adonen que estic parlant amb el Papa que li dic: “Estàs cansat oi? No m’estranya portes uns dies de molt de tràfec. Vols anar a descansar?” I assenteix dient-me que sí. Al portar-lo a l’habitació les dues noies rivals s’hi apunten a ajudar-me. Els altres no els hi importa que ho faci jo, no tenen pas pretensions de conseguir cap predilecció del Papa en el tracte. Per mi és una oportunitat que el Papa es fixi en mi, tot i que sempre acostumo a fer aquest tipus de coses, és com el meu rol dins el grup: estar atent a aquest tipus de cura i donar-li consells raonables; com quan ho feia abans de ser Papa. L’habitació és a l’avió. És a la cabina d’abans, que ara és una habitació. La finestra gran de la cabina és la finestra de l’habitació. Té una vista espectacular, un bosc frondós i amb flors de colors. Ja és cap al tard. Al somni i en recordar aquesta habitació a la realitat no puc deixar d’associar-la amb l’habitació de l’hospital de Manresa on vaig ser amb el P. Cebrià Baraut, de les converses que vam tenir guardo sobretot el record de l’impacte que em causà sentir idees progressistes d’un monjo tan gran i d’una pietat tradicional. El Papa està estès al llit per descansar, un llit de capçal i peu de ferro treballat, i cobrellit antic de colors, el miro i veig que s’enrosca per dormir, em giro i veig les dues noies recolzades a la paret que riuen i em miren com si vigilessin què faig. Mentre les miro sento el Papa que diu: “Així fa massa calor!” I veig que l’han tapat amb el llençol fins al cap, li baixo el llençol blanc de lli brodat fins a l’alçada del pit, el Papa s’ha estirat amb la roba de vestir. En baixar-li el llençol somriu i es queda dormint. Faig sortir les noies, i jo vaig al darrere, en ser a la meitat del passadís em giro per fer un cop d’ull a l’habitació. Pel gran finestral entra la llum del captard, com si fos tardor, és una llum daurada, tant que la pols que hi ha per l’aire brilla com motetes d’or. Les pareds s’han fet daurades, l’horitzó i el cel del bosc són d’or, la frondor del bosc encara es veu verda fosca. La decoració de l’habitació és com la de l’habitació del Frodo a Rivendel, allà on es 34


guareix, a la pel·lícula del Senyor dels Anells. Allà he deixat al Papa dormint, però el llit està fet i no hi ha ningú. Pregària P. Abat Cassià Entro a una Església de Barcelona, es fa una pregària. La pregària ja ha començat, al presbiteri dret amb un micròfon de peu està el P. Abat Cassià, acaba el seu moment, només el sento dir que una monja farà la pregària seguint la introducció que va fer al llibre d’Antoni Bentué “En què creuen els qui creuen”.L’Església per dins és una mica fosca, tot i que hi ha porta d’entrada, al costat mateix de la porta hi ha un grans arcs sense vidres ni res que donen al carrer, em recorda el mercat de Sant Antoni, parets de pedra brutes i velles, la gent està asseguda sense cap ordre, fora fa claror, pero no hi entra gaire. Tot està preparat una mica rònec, a l’estil parròquia, però és al que està acostumat la gent, amb un altre estil, penso, se sentirian rars. La monja s’atansa al micro per començar l’estona de pregària. Ara m’hi veig al costat de la monja assegut amb ella en un banc de fusta davant del micro, l’ajudo amb els papers que ha portat per a la pregària, estan desordenats, molts d’ells són fotocòpies, altres escrits a mà, notes o poesies o apunts que ha pres ella. Darrere nostre hi ha un banc llarg on seuen convidats especials o gent de la parròquia que ha organitzat la pregària, però no hi ha cap president, simplement és una pregària dirigida per aquesta monja. Aquesta és una monja d’una cinquantena d’anys, sense hàbit, vesteix com una monja sense hàbit, cabell curt mal tallat gris canós. Sento que llegeix coses boniques, alguna poesia que és més per llegir en la intimitat que per pregar, perquè es complicada, i així va fent… hi ha un moment que busca un paper i no el troba, la pregària es talla, la gent no s’amoïna, m’ho prenc amb calma això és típic de parròquia. Quan veig que la cosa s’allarga me n’adono i li dic: “On és la introducció del llibre que ha de seguir per a la pregària?” I em diu que no sap de què li parlo, li comento que es tracta de fer una pregària seguint la introducció del P. Cassià al llibre de l’Antoni Bentué i em diu que no sap que s’havia de fer això. Busco entre els papers que m’ha donat la 35


monja, i veig amb un clip un feix força gruixut de papers, es tracta de la introducció del llibre fotocopiada; en donar-li un cop d’ull i amb el que quedava de temps veig que no hi ha temps suficient per fer la pregària sencera; llavors penso que potser faríem alguna cosa si llegís alguna cosa saltejada de la introducció, almenys per fer alguna cosa de l’acte. En fullejar el gruix de fulls i mirar la temàtica me n’adono que allò és tot teoria, que no parla de pregària, que allò és una introducció a un llibre que reflexiona i que fa servir terminologia tècnica. Llavors, mentre la monja fa una altra pregària pel micro m’aixeco i em dirigeixo al banc del darrere per consultar-lo, perquè no veig que allò es pugui llegir com a pregària. Mirant el banc, a la dreta, s’asseu el Toni Pou, va amb l’hàbit benedictí, està còmode al banc, estirat, com si supervisés la pregària i alhora pregant amb comoditat. Li dic: “Oi que això no es pot llegir per a la pregària?” I gairebé sense mirar-lo, som si ja sabés que hi havia escrit em diu que no amb el cap, sense deixar d’estar atent a la pregària de la monja. M’atanso a la monja i li dic en veu baixa que això no es pot llegir, ella hi està d’acord, i el P. Cassià que se n’adona del que ha passat, se li sent que diu: “És clar que no és per pregar aquesta introducció!” I riu.

36


SOMNIS 2007

37


38


22 de juliol de 2007 La sort d’un bisbe Com cada 2 o 3 anys, l’Església realitza un acte molt antic i medieval, que consisteix en elegir, d’entre un grup seleccionat de bisbes i cardenals, aquell que beurà una metzina que el durà a la mort. L’acte és el signe de l’Església per demostrar que la Institució està per damunt de totes les persones que la formen, i que fins i tot els qui més manen es supediten a ella. Recordo l’acte de l’any anterior, com en dir el nom del bisbe que van elegir entre un jurat, en beure la metzina va caure mort mentre el verí li oprimia la gola i no el deixava respirar. Estic veient l’acte d’enguany, jo no hi sóc present físicament allà, però estic veient què passa. És una estança del Vaticà. Molt acollidora i amb molta llum, una llum de tardor daurada; al voltant del centre de la sala hi ha tot un cadiratge, en forma de Cor monàstic, on seuen la resta de bisbes i cardenals que no han estat seleccionats per poder ser escollits com al qui morirà. Al centre de la sala en fila índia hi han els qui d’entre ells beurà la metzina, un d’ells és l’Abat de Montserrat, que vesteix una casulla daurada, en veure’l penso que o l’han fet bisbe o també poden ser escollits per a l’elecció els Abats, com a distinció episcopal. L’acte és ben senzill, dins un clima molt dens i tens, colpidor, en un ambient encara d’incomprensió de com es poder realitzar actes com aquests en aquesta època, es fa esment de la persona que ha estat escollida pel jurat. El Papa hi és present, i tot i que no arribo a veure-li la cara, sé que hi és amb un gest de certa satisfacció, content com en tots els actes que realitza l’Església. Miro la fila dels escollits, hi ha de tots colors, més i menys conservadors, més i menys intel·ligents, més i menys coneguts. Normalment han estat seleccionats persones que no han tingut certa rellevància eclesiàstica o amb un historial una mica polèmic. 39


Arriba el moment que dir el nom, l’ampolla de vidre amb la metzina de color verd fluorescent és allà prop dels escollits, radiant, tota la sala fa goig. Diuen el nom: NO pot ser! Ha estat escollit la persona més venerable i estimada de l’Església, un home gran, de cabells blancs i llargs, de mirada profunda, una eminència intel·lectual i també de reconeixement social, coneguda arreu del món, en el món laïc també, una persona que per la seva edad i trajectòria estava per damunt de tota complicació eclesiològica, una persona fins i tot molt més valorada i coneguda que el mateix Papa, semblava per l’aspecte un monjo, era un dels pilars de l’Església, fins i tot es pensava que estava entre els seleccionats com a símbol de que qualsevol hi podia ser escollit per a morir com a signe de supeditació al servei de l’Església, i li havia tocar a ell; l’Abat de Montserrat, amb el seu posat que mantenia tot seriós, va aixecar una cella d’incomprensió i alhora de reflexió, alguna cosa no estava rutllant com de costum. L’escollit com si estigués també sorprès com la resta del presents, mira al seu voltant seriós i pensatiu, com interrogant amb els seus ulls: Què espereu ara? Què en voleu dir amb això que esteu fent? I amb l’ampolla tota radiant i bonica plena de la metzina, amb les dues mans i amb un gest enèrgic i ple de força la llença a terra contra el cor, i l’ampolla queda feta miques al terra de marbre. Era el que tothom estava esperant, que algú acabés amb aquella cerimònia medieval que no tenia cap sentit, tots els bisbes van començar a picar de mans per celebrar el pas de progrés que havia succeït al si de l’Església, fins i tot els més conservadors aplaudien satisfets i joiosos, només una persona no picava de mans, era l’Abat de Montserrat, acollia amb gravetat el fet, no es dubtada que també era a favor d’un pas com aquest que es donava en aquell moment, però era el suficientment important i seriós com per acollir en silenci i reflexió el que estava succeïnt. D’aquesta manera l’escollit venerable amb un posat de seriositat i l’Abat amb la seva gravetat romanien en silenci reflexionant l’esdeveniment. En una segona part del somni em trobo de visita a Montserrat, és la mateixa tarda del dia que ha esdevingut el fet de l’escollit; hauria de ser una notícia que hagués provocat una sotragada d’alegria entre tots els cristians, i més encara en un monestir, pensava que en arribar només 40


em trobaria que els monjos parlant del fet., però no va ser així. Sóc a les escales del monestir, damunt del refetor, just davant de la porta de vidre que fa cap al terrat del refetor. Arriba l’Ángel vestint l’hàbit tot estressat, arriba de fer classes a l’Escolania, amb llibres de professor a la mà. Em saluda nerviós, per l’estrés, i alhora content de veure’m, el primer que faig és fer comentari de l’esdevinemt, jo l’havia estat mirant per la tele i escoltant-lo per la ràdio. L’Àngel encara no sabia res, a mi em sorprenia que la notícia que ja feia unes hores que havia passat, no s’escampés ràpidament i no estigués en boca de tothom, i encara em sorprenia més que no sabessin quin havia estat el desenllaç quan l’Abat era un dels seleccionats i podia haver estat l’escollit per morir. Allà mentre parlava amb l’Ángel arriba el Jordi Orobich, el qui havia estat el meu rector del Seminari Major, sembla ser que estava d’hoste al Monestir, camina àgil, i va dret a obrir la porta i sortir al terrat del claustre, jo l’aturo per saludarlo i preguntar-li si sabia ja la notícia, em saluda bastant de passada i informalment i no té notícia encara de l’esdeveniment, i pel que semblava no l’importava gaire, i de fet quan li dic què havia passat i no mostra gaire interés, i penso que està molt deixat i que no li interessen gaire els temes d’Església més profunds, que la seva preocupació és més pastoral i de dirigir els seminaristes, i em sap greu de la poca sensibilitat, i alhora valoro el contrast amb el que succeeix a un monestir, i la manca de qualitat humana que fora d’ell s’hi pot trobar. 05 d’agost de 2007 Piscina i nens El somni té dues parts. A la primera part és de dia, sóc a un pis, és un pis que sembla estret, les habitacións es troben al llarg d’un passadís molt llarg, al fons de tot s’hi veu la llum llampant del sol que entra per la finestra. Al pis hi són ma mare i ma germana, ma mare al somni hi té el paper que hi és, però no intervé en cap moment en persona. El pis sembla una mica desordenat, és net, però sembla que no hi hagi gaire ordre. Busquem quelcom per a ma germana, és un dia de festa, com un diumenge, és un dia de relax, estem content d’estar junt ma germana i 41


jo. Em sembla que buscàvem alguna cosa per a la piscina, perquè teníem pensat anar de relax a la piscina, tots dos, tenim tot el dia per a nosaltres, i com ha estat una cosa improvisada necessitem roba per a ma germana, que ella no viu al pis. En aquesta part del somni entrem a una habitació que no pertany a cap de la casa, és com una habitació de feina, on hi ha alguna prestatgeria amb llibres i un escriptori, mirem al calaix del’escriptori, que abans que ma germana marxés de casa li pertanyia, en obrir-lo m’enrecordo que potser hi puc trobar alguna droga de quan ma germana consumia, i que a ma mare no li agradaria que ho veiés, jo rumio si hauria de buscar al calaix sent ma germana davant, però reflexiono i penso: Tota la casa ja va ser regirada per ma mare, el moment que s’havia de netejar per si es trobava alguna cosa, a més – penso- ma germana ja és gran per fer el que vulgui i prou gran com per poder veure coses seves o prendre drogues si cal, no cal que la tractin com a una nena petita; i obro el calaix amb comoditat i decisió, perquè em vaig adonar que ma germana en un primer moment sabia que dubtava i pensava sobre si era convenient, i és el petit gest de decepció pel tracte de nena rebut per ma germana el que em fa reaccionar i tractar-la com una persona adulta. Al calaix, em sembla que, potser, no vam trobar el que buscàvem però al final ens fem amb tot el que necessitàvem per anar a la piscina. Comença la segona part del somni, sóc amb ma germana camí del poliesportiu, són els carrers del meu barri d’ara, el mateix camí que recorro cada dia per anar al gimnàs, és un dia tranquil, un dia de festa, ‘nem xino-xano. Entrem al poliesportiu, em saluda la noia de recepció que em coneix, sembla que hi ha força gent, és gairebé migdia i la gent aprofita per anar a prendre un bany i jugar, sobretot hi ha pares amb els seus fills, i algun club que un altre que entrena. En arribar al vestidor veig que tot és ple de nens i nois joves, vaig d’un lloc del vesitdor a un altre buscant un lloc on pugui canviar-me, a les dutxes hi ha molt d’enrenou, és curiós perquè al somni els vestidors són molt grans i com una casa de colònies on hi ha lliteres on dormen els nanos, i de fet estaven jugant damunt els llits. Al final trobo un lloc on hi ha un grup de nois molt joves, d’uns 10-13 anys que s’han posat el tratge de bús de color negre i ratlles vermelles i grogues, són un club que entrena fort, i en veure’ls 42


penso en aquests nois que ja de joves comencen a forjar el que possiblement serà la seva professió per a tota la vida, seran esportistes. En obrir la bossa, me n’adono que m’he deixat el banyador, i he de marxar, camí a casa, sense ma germana, que penso que ja m’esperarà a la piscina, vaig tot relaxat perquè tinc tot el dia, en tornar li diré a ma germana que m’havia deixat el banyador i ja està; tinc la sort –pensoque no he d’anar estressat perquè és un dia de festa i tinc tot el dia per davant. 08 d’agost de 2007 Col·legi i classes de professors Sóc de visita amb el Daniel, un amic meu, en el col·legi on treballa la meva amiga Cristina, és un col·legi de primària de nens petits. Som a la sala de Professors, és una estona d’esbarjo, mentre prenem café i xerrem una estona, el director comunica que s’ha de fer per ordre d’Ensenyament un curs per als professors, nosaltres que estem de visita ens inclouen per si de cas arriba una inspecció que no ens trobien allà fent nosa; el director ens asigna una vacant de l’escola al meu amic i a mi. El director s’encarrega de dirigir les classes; la majoria de professors no mostren gaire interés, som tots en taules individuals com en una escola, tots seiem menys el director que és dret fent la classe. Tots semblen mostrar poca atenció, menys en Daniel i jo que mirem a veure de què va la cosa; trobo al llarg de la classe que no mereix gaire interés, perquè no hi ha res de substanciós. El director de darrere meu parlant amb una de les professores, jo que m’aburreixo li dic que si no s’entretingués tant a aclarir les explicacions podríem fer més feina i la matèria seria una mica més interessant. El director em diu que no tingui tanta pressa que vol fer les coses poc a poc perquè quedin, i jo desisteixo de seguir la classe, de fet no aporta res d’interessant. Al llarg de la classe han estat entrant pares que volien veure la Cristina, però ella era a classe i no l’han pogut veure, i han marxat. 43


09 d’agost de 2007 Fira del mòbil i una àvia follet Sóc al camp, prop de Tarragona, en un petit descampat enmig d’un bosc. Es celebra una fira del mòvil, i el meu gerente té una botiga allà per l’acte, de fet és l’única botiga que hi ha. Jo sóc treballant per la botiga, en veure el panorama penso que no hi haurà vendes, que la gent ve per la festa, es veuen molts joves per la botiga, pero gairebé no miren els mòvils, passegen i riuen. Però només passen cinc minuts d’obrir-se la botiga ja tinc la primera clienta, una noia jove que pregunta per un mòvil de nova generació molt car, la veig molt decidida però dins meu penso que realment no coneix el preu del mòvil i que quan el sàpiga no el voldrà comprar, per aquest motiu l’atenció que li dono és més ràpida del convenient per vendre un mòvil. Quan acabo de dir-li el preu del mòvil la noia diu: “D’acord!” i sorprès li pregunto si se’l queda, em diu que sí, però que ha d’anar a la Caixa a pels diners, que li prepari, jo sorprès en ser al despatx de la botiga dic al responsable de la botiga: “No pensàvem vendre res i el primer client s’ha quedat un dels mòvils més cars…”. Mentres la botiga és un pas de molta gent, passen per la botiga com si fos un lloc de pas només, no miren ni tans sols les prestatgeries, la gent està de festa. En una segona part del somni: és la primera hora de la tarda del mateix dia de la venda del mòvil. Espero la noia que ha fet la compra, a la botiga es presenta una petita dona gran, prima, arrugada, amb un vestit color verd llampant i maquillada també en uns tons color oliva i amb els ulls maquillats de color lila, sembla un follet, fins i tot sembla que tingui les orelles de punxa, sembla que en qualsevol moment pugui començar a fer màgia.. Em pregunta pel mateix model de mòvil que la noia, li dic que ja no ens queden, que només en teníem un i s’ha venut, que de models tan cars no acostumem a tenir-ne molts en stock, em diu que ella és la compradora del mòvil, que és l’àvia de la noia i que ella el paga, que la noia va passar a escollir-lo. Tot seguit em veig assegut amb la velleta davant de la botiga, en el bosc al costat d’una finestra molt gran que no trenca l’harmonia amb el bosc, sembla part d’ell, és d’un color verdós 44


també, la velleta sembla que també formi part del conjunt. Ara m’explica que ella és catalana i que és d’un poble de la Catalunya profunda. Quan he acabat la conversa amb la dona gran em trobo davant de la botiga, la miro i veig que ja hi ha un ambient de festa nocturna. La llum de la botiga ja és més forta que la natural, el color de la botiga també ha canviat, les pareds ja no son blanques, són de colors ocres i verd fosc. Al mig de la botiga m’espera un noi jove, d’uns 30 anys, crida la meva atenció que no vesteix com la resta de persones que van amunt i avall, porta una samarreta de color taronja butano i uns texans de color blau fosc. La resta de persones vesteixen amb samarretes de color blau marí o verd molt fosc. El noi és molt simpàtic, però alhora es distreu quan parla, i sembla indiferent a establir relacions personals una mica estretes, va per lliure. Parlo amb ell i em diu que ha d’anar al lavabo, sembla que passarem la nit de festa junts, amb els nostres amics. Jo l’acompanyo al lavabo, de fet m’ho ha dit perquè hi anem, jo tinc la curiositat al ser un noi atípic dins d’entre tota la gent de veure-li com té el penis, en ser dins del lavabo me l’ensenya i riu, i comprobo que és molt gran. El noi, a diferencia de la resta de la gent sembla formar part del conjunt dels lavabos, les tonalitats seves son les de les parets del lavabo, la resta de la gent vesteix amb els colors del bosc, molt foscos. 13 d’agost de 2007 Metro i salms És un somni d’una migdiada d’uns 20 minuts; el somni va ser molt curt.

Sóc a l’andana del metro, esperant el metro per anar a la feina. Me n’adono que tinc molta set, és una sed, penso, com quan somio que tinc molta set i bec moltíssima aigua però no marxa. No obstant, aquesta set no és d’aigua, és una barreja de gana i set. Amb aquesta sensació una mica d’angoixa em tranquilitzo en pensar que porto la Bíblia i que salmejant em marxarà. Ara m’hi veig dins el metro, és en marxa, gairebé buit, per la finestra les parets són ocres, no negres, jo estic amb la meva BCI de 45


sempre salmejant, la sensació d’angoixa ha marxat, però no deixo de tenir ganes de seguir salmejant, em relaxa i fa que no tingui ni set ni gana. El metro no va endavant ni enrere, ni tampoc està quiet, és un moviment simultani, el descriu aquest gràfic . L’última imatge que tinc del somni és de jo mateix assegut amb una de les finestres al darrera i amb el cap cot llegint els salms concentrat i relaxat. Per la finestra el curiós moviment del metro en moviment sense anar enlloc, com aturat en el temps. 26 d’agost de 2007 Somni Visita a Irak Som justament a la frontera del país veí amb l’Irak, de fet som a un mirador des del qual podem veure mirant avall una de les places de la ciutat gran d’Irak, és als postres peus mateix. Sóc amb el Pius mirant la ciutat en guerra: tot són edificis grisos, molts d’ells bombardejats, destaca pels seus colors foscos intensos (blau marí, i algun groc i vermell de l’uniforme dels empleats) un supermercat, a l’estil asiàtic el super no està cobert, és a cel obert; potser és l’únic lloc on la gent pot trobar queviures, mentres mirem el panorama parlem que la gent ja comença a morir-se de gana perquè no arriba menjar ni cap tipus de material al país, està com assetjat. El mirador té unes escales, i ens decidim a baixar, potser porten clandestinament a la ciutat d’Irak, en teoria no tenim permisos per entrar al país, seria entrar-hi de manera ilegal. Per sorpresa nostra, les escales acaben justament davant del supermercat; ara és el vespre, aproximadament entre les 5 i les 7 de la tarda, tot i que és d’hora, en aquests països és l’hora que tanquen els negocis. La botiga és un super tipus multinacional, hi ha pocs aliments, i pensem si en un super d’aquesta mena hi ha pocs queviures els negocis familiars propis han d’estar buits i tancats. Acaba de pagar una clienta en el súper, la noia que és a la caixa , porta pressa, té ganes de plegar, i en veure’ns ens diu que podem mirar però que ja tanca i que no podem comprar res. Nosaltres, de fet, no pensàvem comprar res. Decidim arriscar-nos a fer un tomb turístic per la ciutat. 46


En aquest moment del somni som en una mena de torre, som al peu de la torre, dins d’ella, a les escales, per pujar-hi; la barana i escales són de fusta, com si fos un andamiatge per turistes. Abans de pujar ens trobem amb un matrimoni de mitjana edad que fan també de turistes, són catalans, i van una mica de prepotents, ens diuen que tinguem compte amb els qui roben les motxiles dels turistes. Quan acaba de dir això la dona, me n’adono que no tinc la bossa de la càmara de fotos, i veig que ha estat la don mateixa que la robada, discuteixo amb el matrimoni, fins i tot a punt de pegar-li a l’home que la defensava i deia que havia estat pel meu descuit. Ara som en un altre indret de l’Irak, fent la visita turística, el lloc és semblant, on hi ha escales i una barana de fusta per a turistes, ens retrobem amb el matrimoni d’abans, i novament en veure la dona em falta la bossa i la càmara de fotos, ha esta una altra vegada la dona, i després de discutir em barallo a cops de puny amb el marit. Aquí acaba el somni, mentre l’estobo. Alarma botiga Som a la botiga de mòvils, on treballo. És l’hora de plegar, han vingut un bon grapat de gent coneguda, del meu company de feina i gent coneguda meva també. Tots són ja fora perquè ja sortim per anar a casa a dinar, és migdia. El responsable de la botiga surt ja fora, em quedo jo dins tancant llums i engegant l’alarma, poso el codi i de camí a la porta me n’adono que l’alarma no salta i no fal el pip-pip, en sortir li comento al responsable que l’alarma no funciona; de vegades passa, van baixar la sensibilitat i de vegades li costa posar-se en marxa, el responsable de botiga entra i després de fer quatre passes per dins la botiga ja sona el pip-pip, somriu i em diu: Ja està, és lo de sempre! I marxem tots cadascú a casa seva a dinar.

47


02 de setembre de 2007 Els joves-serp De la primera part no tinc una imatge gaire sòlida, però sembla que vaig preguntar per curiositat en una botiga d’animals com s’hauria de fer per tenir serps domèstiques, el noi, d’uns 30 anys, amb el cabell llarg, ros i risat, em diu que per tenir serps he d’incuvar ous a casa, i jo em porto una sorpresa perquè em pensava que em donarien una serp mitjanament petita per fer-la créixer a casa. Tot seguit en un altre moment del somni veig al terra de la terrassa de la casa de la urbanització de Tarragona, tres joves que vesteixen com si fossin de l’Opus, porten camisa color clar i uns pantalons de color blau marí que no són texans però tampoc de vestir. Són tres, semblen bessons, estan estesos al terra, noto que em diuen que són nois-serp, m’hi fixo i a més d’estar en aboslut silenci, com les serps, estan estesos de costat, amb les cames una mica doblegades, com en posició fetal, simulant les curves d’una serp, és una postura natural d’ells., al seu costat perquè no hi hagi confusió del què són hi ha una serp petita ratllada, una espécie que sembla exòtica, cara i verinosa. Hi ha una per cada un d’ells. Ara sóc en un edifci que és un estil a un museu d’art contemporani, ple de grans pabellons amb parets de vidre; en aquesta part del l’immens edifici hi ha un passadís molt ample, el passadía és buit, només que enfront d’on seiem nosaltres (els tres joves-serp i jo) enmig del passadís hi ha una d’aquestes sales amb parets de vidre, dins hi ha en uns gronzadors unes noies roses amb un bikini del color taronja. No diuen res les noies, simplement es gronxen i fan alguna pirueta, és com si fossin professores d’aerobic, i entre elles s’assemblen molt, com si fossin germanes. M’atanso a fer una ullada a aquesta sala, els noisserp es queden asseguts al banc, veig que les noies no diuen res, que estan en silenci també, i ja que he vist que els nois són una mica sossos també, els hi dic que entrin i facin amistad amb les noies, però els noisserp mostren el mateix interés i empatia que abans, cap, i fan mostra 48


que no els hi interessa la proposta, com si no sabessin que fer-ne amb elles. 03 de setembre de 2007 Tres edificis El somni és molt llarg, hi ha troços que no recordo gaire bé però sé que va passar alguna cosa. Ho divideixo en 3 moments (pels 3 edificis que hi surten), encara que la primera part en tingui un altre. El somni m’ha deixat inquiet, no m’ha fet tanta por com aquell que vaig tenir que em mirava al mirall, però m’ha fet molta impressió, la suficient com per no deixar-me dormir i llevar-me per redactar-lo. En despertar-me com tenia tantes imatges pensava que m’enrecordava de molts somnis, però totes les escenes corresponen al mateix i van lligades, almenys cronològicament. La primera imatge que recordo del somni és de mi mateix als carrers de l’Hospitalet, al barri on treballo. Sóc vora la boca del metro d’on surto cada dia per anar a treballar. La llum al carrer és daurada, bonica, com la llum daurada que descric ens els somnis que són bonics i agradables, podria ser o la matinada o el capvespre, hores selectes. En aquesta primera part del somni mentre sóc al carrer caminant no estic sol, estic en contacte amb el Pius, però no estic amb ell físicament, és una mena de contacte via telèfon o com si fos telepàtica, la qüestió és que en menys d’un segon podria estar parlant amb ell i que sóc allà i ell ho sap; el Pius és al monestir, però aquest edifici del monestir és més que un monestir, és un súper edifici que ni tans sols al somni puc establir els límits, de fet quan l’evoco al somni i tinc imatges d’ell no el puc veure sencer, només troços de paret o zones, conté un munt d’estances grans i claustres, és antic però sòlid, es massís, no està pintat ni cobert de res, la pedra és antiga i de qualitat i el seu color és daurat, semblant al color de la llum que envolta aquesta primera part del somni, i és curiós perquè és tan gran i important que ningú pot dir que sigui el propietari, però qui viu allà es pot sentir com a casa i no patir perquè allò no sigui seu. 49


He entrat al metro per agafar-lo, abans de picar veig a una monja amb hàbit negre antic que em recorda les monges del monestir de benedictines de Jerusalem a la muntanya de les Oliveres, on va hostatjarse el Pius i la Marinela quan vam ser a Israel. M’hi fixo en una de les monges i em sembla que és una d’elles, per constatar que són elles intento fixar-me en una altra perquè sembla una mica inverossímil que puguin ser per aquest barri, a mesura que van passant davant meu, perquè van amb presses per arribar al seu destí, vaig corroborant que són elles, fins que em topo amb la priora que em mira i s’adona que li resulta familiar la meva cara i jo intento aturar-la per dir-li que sóc el noi que fa un temps va passar per allà, i com veig que no reacciona gaire li dic que sóc aquell que tenien per un terrorista al aeroport, ella em diu que sí però sembla impassible, té pressa, jo penso que és perquè vol arribar al lloc el més aviat possible, perquè aquell no és lloc per a una monja de clausura. Mentre parlo amb ella i li comento les fotos que vam fer d’elles a Jerusalem veig que he sortit de la boca del metro una altra vegada, així veuré, penso, on van i viuran, i veig que es fiquen per una porta vella que hi ha allà mateix, tinc una imatge d’aquest edifici, és de fusta de color clar però antiga per dins, estret, és un edifici-monestir de ciutat, antic i una mica deixat, com acostumen a ser els monestirs de dones amb poques o cap monja jove. Quan em torno a girar per tornar a la boca del metro veig un monjo benedictí vell, amb hàbit blanc, una persona conservadora piadosa, tinc tota una visió inequívoca de com és ell al somni: és conservador, amb estudis però gens crític, és una mentalitat estàndard, i penso que com les monges són de la mateixa mentalitat per això aquesta secció (conservadora estàndard) dels dominics decideix que un home acompanyi les monges perquè no poden anar soles. Llavors em dic: és clar, aquest tipus de gent de l’Església mai coneixeran ni viuran a l’edifici (el monestir grandiós que s’ha descrit abans), és com un món a part. Si hagués volgut podria haver fet servir l’helicòpter del Pius, alguna vegada le fet servir, però és un luxe propi del Pius que no em fa sentir gaire còmode fer-lo servir massa, bàsicament he vitjat en ell per anar directament d’on era al monestir on és ell, o per sortir del monestir gran per anar a algun lloc, però l’he dit que no calia, que agafaria el 50


metro com sempre. Camí del metro penso, he d’explicar-li al Pius que he vist aquestes monges i que són per aquí. M’hi veig per un moment a l’edifici grandiós, alguna vegada que altra hi vaig sobretot per estar amb el Pius, sóc en unes escales exteriors del gran monestir però no sóc dins de l’edifici, tinc una imatge del Pius abocat en una finestra, vesteix de color blanc, el veig que es va fent gran, i ara surt poc del seu despatx-habitació, està somrient. També tinc una visió d’un dels claustres interiors del monestir, tot i ser interior té llum, perquè la mateixa pedra al ser una mica clara i daurada fa que no hi hagi mai foscor al monestir. Per allà passen monjos (de monserrat) en silenci, és un lloc de pas aquest claustre a uns passadissos molt grans… …I amb la visió d’aquests passadisos que no tenen una llum daurada com la d’abans me n’adono que ara sóc en un altre edifici, al Seminari Menor de Tarassona; ara la llum és convencional, claror de dia normal, podria ser que una mica ennuvolat, l’edifici aquest està delimitat, no és immesurable com l’altre. És tot un palauet, perquè és gran i senyorial, però poden establir-se els límits i les estances, a més el conec ben bé per dins i ser moure`m per dins. Tot d’una al somni m’hi veig a la casa de la urbanització de Tarragona, però només és per un moment, sóc al menjador d’hivern dret i entra una noia jove que després identificaré per recordar-me que és la Festa (al somni és com una mena d’amic invisible, una festa per a amics). Aquesta noia ve acompanyada per una noia més petita que no identifico. Ara sóc a unes escales interiors del Seminari que he descrit abans, truco per telèfon al Pius havia de dir-li allò de les monges i una altra cosa més, sobretot em dic a mi mateix que no m’oblidi de dir-li les dues coses, i memoritzo el número dos per no oblidar-me’n; el truco i li dic amb emoció: Pius, no podràs creure qui he vist: les monges de Jerusalem… Ell em comenta que creia saber que havien de venir, però que era tota una sorpresa. A més li comento que sóc al Seminari per fer una festa, que sincerament no sabia molt bé de què anava, però que no podia eludir, i feia temps que tenia la data. Mentre pujo les escales em distrec i amb la conversa amb el Pius faig silencis llargs que fan que allargui la conversa i que el Pius perdi temps, però el Pius és educat i no sembla que es molesti, quan me n’adono reacciono i enllestim la trucada. Abans 51


d’arribar a la sala on hem quedat per la festa passo pels passadissos del Seminari, veig el rector al seu despatx amb el qual intercanvio unes paraules: que la festa serà en un moment i poc més, pel tracte que em dóna el rector veig al somni que sóc una persona de total confiança al Seminari i que tinc algun càrrec de responsabilitat. Ja sóc a l’estança on es fa la festa, és com un salonet decorat de manera senyorial, amb cortines estil burgés i taula i sofàs antics de l’època. Al saló entren tot just he arribat la noia que em va fer memòria de la festa amb la noia, que és la seva germana petita; va vestida molt estrambòtica però arreglada, va estil punk, amb tot de pircings a la cara, tatuada i vestida com de militar i molt maquillada. També hi és la meva germana, que no va tant arreglada, i que està com una mica fora de lloc, perquè no acostumem a celebrar aquesta festa, i crec que és la primera vegada que la celebro, de fet jo tenia pensat que només era una reunió de veure’ns i al final veig que porten regals. La noia que he descrit abans i la seva germana s’asseuen al sofà, jo sóc davant el sofà sense seure, també ha entrat un amic meu molt jove, d’uns 19 anys que porta un jersey fucsia i la cara maquillada de blanc amb les galtes molt maquillades de color rosa. En veure’l penso: com ha crescut aquest noi. Quan ja hi som tots, s’aixequen i comencen a divertir-se a riure’s i moure, a mi em fa gràcia, no estem gaire estona, tot són uns minuts, som unes 5 persones en total, és quelcom molt familiar, al somni me’n recordo del dia de reis, quan donaven regals, que era una cosa per passar-ho bé molt senzilla. De fet també reparteixen uns regals, que han deixat sobre la taula, com és la meva primera vegada em pregunto si jo havia de portar regal, però com tampoc és que allò se celebrés exclusivament pels regals, penso que no passa res si no ho sabia que s’havia de portar quelcom,; veig, però, que excepte ma germana i jo mateix, la resta de persones sabien de què anava la festa, i dic, és clar, som a una altra regió, a l’Aragó, i encara que la festa també existeixi a Catalunya aquí hi té més relleu, per això ma mare no ens la va ensenyar, i penso ells no celebren l’amic invisible per Nadal i nosaltres sí. Sóc a la casa de Tarragona. A la urbanització es fan festes, deuen ser celebrant la festivitat que vam celebrar al Seminari. És migdia, sóc a la porta del menjador d’estiu, hi és ma mare amb la meva àvia, i ma 52


mare em diu, com si em comentés una notícia de la tele, que els mossos d’esquadra estan de vaga; crec recordar que això m’ho respon després d’’haver-li preguntat si havien anat a comprar al pa al poble. Jo m’imagino el poble del costat amb via lliure per segons quines coses però alhora com una mica perillós perquè et pots trobar sense referents a la carretera o allà on siguis. És la primera hora de la nit, hi ha molta foscor, com si els fanals no funcionessin. Un fet important durant tota aquesta part del somni és una pancarta ben gran de color negre que han col·locat amb motiu de les festes a la part del darrere de la casa. La pancarta, que l’he vista però no l’he llegida amb deteniment anuncia una trobada de Skinheads, i penso: Que rar que això no ho hagin tret ni ho hagin prohibit. Alhora també penso que si s’han de trobar els skinheads de la urbanització segur són joves que conec, de la meva edad o més joves, fills dels inmigrants castellans que tenen la segona vivenda a la urbanització, que poden ser una mica maleducats o violents però no extremadament preocupant, no obstant pot ser una incomoditat i no fa gaire gràcia. Penso que si tinc la oportunitat després puc mirar de veure si arriben a reunir-se o no, perquè tinc els meus dubtes. Sóc al pla de la terrassa de la casa, i estic pensant en la pancarta, i me n’adono que al costat de les lletres grogues convocant Skinheads hi havia unes lletres en color vermell que indiquen que la trobada és per tenir sexe, i lligo caps i me n’adono que és un pancarta posada per homosexuals que van a l’estil skinhead que es convoquen. Llavors entenc per què no he sentit polèmica per aquesta pancarta, simplement era aquest grup. Com que no hi veig perill dic d’anar’hi a l’hora que conovocaven, en arribar veig que ja hi ha algú, estan asseguts davant la pancarta, un d’ells és un amic meu de l’EGB, estan aburrits, es coneixen tots, i simplement amb la pancarta es sumaven com a col·lectiu a les festes de la urbanització. Jo m’assec davant la pancarta, i veig que la pancarta tapa tota la vista del terreny sense edificar del darrere, i lligant caps penso: una pancarta amb aquesta convocatòria d’homosexuals, encara que a la majoria això li passi dessapercebut és tot un reclam per als skinheads de debó. I aprofitant un tall ben gran que la pancarta té al mig veig com si darrere de la pancarta hi hagués gent; crido l’atenció dels 53


nois que seuen allà, i trec la pancarta, i veig que al camp darrera d’un arbre s’hi mou gent, un d’ells porta una samarreta vermella, per això he vist amb claredat que hi havia algú. Decidim marxar una mica a peu fet, però sense gaire por perquè som allà mateix a casa i no crec que s’atreveixin a res violent, com a molt increparan i amenaçaran. Arribo al pla de la terrasa, i en girar-me abans d’entrar a casa veig a dos nens d’uns 5 a 8 anys, de raça negra darrere meu, un d’ells porta una samarreta del barça, i en veure’l penso que podien haver estat aquests dos els qui vaig veure darrere la pancarta, hi ha un tercer sembla, però ha marxat carretera avall, tampoc els dos nens em diuen res d’aquest tercer. Veig que estan sols i que no els hi acompaña ningú. Els hi pregunto que hi fan sols per la urbanització, el noi de la samarreta del barça em diu que els seus pares els han deixat sols a casa, i penso que són inmigrants sudamericans que acostumen a ser irresponsables d’aquesta manera i que els han deixat sols per anar-se’n de festa, el nen com si entengués que penso m’ho confirma, que els seus pares han marxat de festa amb els amics i els han deixat sols. Em diu que com tenien por a casa havien marxat. Els hi faig entrar al mejador d’estiu, procurant no perdre’ls de vista perquè poden ser entremeliats, amb uns pares així segur aquest tipus de nens estan per civilitzar encara, conec un quants del barri on treballo (tot això són pensaments al somni, encara que és més o menys la sensació que tinc real). Des del menjador decideixo cridar ma mare, ella sap què s’ha de fer en casos així, és mare i sap quin es el procediment correcte en casos greus i urgents com aquest. Ma mare no em sent, és molt tard, tothom dorm a casa, he d’anar dfins a l’habitació a despertar-la, no vull deixar els nens sols, poden marxar, però decideixo tancar la porta de l’entrada i com a molt entraran a alguna habitació o faran algun estrall, almenys no tornaran al carrer on poden perdre’s o que els hi passi alguna cosa, son un nens. Vaig a l’habitació de ma mare mentre deixo els nens al mejador, dorm amb el seu marit, la crido, al segon cop em pregunta què passa, li comento que m’he trobat dos nens que estaven sols al carrer, ma mare em mira estranyada com si no entengués que li havia dit, estar adormida, però es lleva ha entès que hi ha una urgpencia i no dubta a aixecar-se. Mentre s’aixeca jo torno al mejador a veure què fan, són allà jugant no els hi ha 54


donat temps a pensar en cap malifeta. Ma mare pel passadís em pregunta qui hi ha mentre es posa un mocador blanc al cap, porta el cap afeitat, avui havia anat a la perruqueria, jo que la veig que es preocupa per posar-s’hi bé el mocador i tenir una mica de bona presència, tot i que encara que portés el vestit de dormir anava molt elegant, tot una senyora; li dic que no es preocupi que són uns nens, que ells no es fixen en això. Llavors ma mare encara més estranyada corre cap al mejador a veure què passa. Pregunta: I això? Sabent que alguna cosa succeeix amb els nens, li comento el cas, i de seguida reacciona disposada a actuar amb urgència. Veig que no treu l’ull dels nens i es nota a l’ambient com si s’hagués activat l’instint maternal, ma mare fa de mare amb els nens, està només per ells; li dic: en aquests casos s’ha de trucar als mossos per informar que han estat abandonats, no? Però ma mare em diu: Els mossos avui estan de vaga. És clar encara és la nit del mateix dia, i em sorprenc perquè ma mare ja havia contemplat la idea de trucar els mossos però sabia que no podia ser, i ja estava actuant amb l’alternativa i de moment era que s’havien de quedar i fer-lo saber a algún veí més, perquè s’havia d’implicar el barri, si no ma mare, em deia, podia ser tingut per un segrest o portar complicacions, l’actitud de ma mare semblava la d’una professional. De sobte em trobo amb una nena agafada en braços per la meva àvia que acaba de sortir de l’habitació del davant, em trobo la cara del nadó a menys d’un pam dels meus nassos, ma mare amb els nens son darrere, la nena i l’havia són en blanc i negre, perè és un blanc i negre fotogràfic, és molt bonic, amb tonalitats verdoses, és com un fotograma de pel·lícula molt bona, m’impacten els ulls de la nena, són preciosos, de color verd oliva clar. La meva àvia passa de pressa, ha estat un flash i la veig corre pel passadís fosc que tinc a la dreta, la imatge de la meva àvia amb la nena em fa por. És el passadís on corríem el meu company i jo el dia del malson. Li pregunto a ma mare si aquella nena també és de la família dels nens, i em respon gairebé ofesa per fer-li aquesta pregunta: Com vols que sigui germana d’aquests nens, no li has vist els ulls? I llavors me n’adono que era un familiar meu, a més havia sortit de l’habitació del davant. Veig que ara ma mare, els nens i jo estem en blanc i negre com la nena. Sembla una pel·lícula de luxe. 55


Associacions Visita Irak Irak: un país en guerra, m’atreu la idea de visitar-lo, per la cultura i la manera de viure que deuen tenir ara allà, perquè deu haver regions on no arribin les bombes. La ciutat al somni és grisa, però no és deprimen, respira una certa tranquilitat. Viatjar amb el Pius: suposa veure coses que de turista no veuria, o fer coses insòlites, com en aquest cas visitar un país en guerra sense permís. L’aventura i gosadia. El súper: un lloc on es pot trobar de tot amb comoditat, i a un preu molt assequible. Dóna certa seguretat saber que trobaràs de tot. Càmara de fotos: l’instrument que em permet guardar per sempre a la memòria la visita d’un lloc, potser una de les coses que més valoro quan viatjo. La que em permet guardar quelcom d’allà on sóc. Alarma botiga L’hora de plegar: corre una mica el nerviosisme per sortir el més aviat possible. L’hora de dinar: suposa tenir un temps per fer alguna cosa, o mirar mails amb deteniment, descansar per fer una mica de migdiada, llegir… El responsable: persona que confia en mi, i que procura que em senti còmode a la botiga. També és una persona amb geni, però que és generós amb les persones amb les que s’avé. Joves-serp Botiga d’animals: lloc que no acostumo a visitar gairebé mai, tot i que quan he entrar a visitar alguna em fascinen els animals exòtics, entre ells els terraris. Noi de la botiga: no m’evoca cap persona, però té un aspecte descuidat, com algunes persones que cuiden animals, i em crea un cert refús. Nois de l’Opus: em recorden un noi de l’Opus que hi havia al Seminari Major Interdiocesà, potser de les persones més honrades amb les que m’he topat mai. Amb ell parlava de tot i permetia que es parlés de tot i s’ho prenia amb seriositat, era d’admirar que tenia una postura seriosa i reflexionada a la seva manera sobre els aspectes més inverossímils o més absurds dels que podíem parlar. L’edifici: aquest tipus d’edifici resplendeixen per la seva netedat i perquè són immenson, amb espais molt amples que fascinen i en els que un se sent molt petit.

56


07 de setembre de 2007 El cotxe de Homer Simpson Anem la meva família amb el Homer Simpson (el meu pare al somni) a una part del poble on hi ha com un hort envoltat d’una tanca, menys per un tros de la part esquerra perquè surti el cotxe. Cap membre de la meva família l’identifico però hi són, jo hi sóc pero com a personatge en off, veig l’escena des d’allà on vull. El simpson vol agafar el cotxe, i fa temps que no condueix. El cotxe és prestat; el cotxe és com una capsa, sense finestres, de color lila, i no es veuen rodes. Tot porta a que el Homer conduirà d’una manera brusca. Puja al cotxe, jo també hi pujo. Treu el cotxe sense corre gaire però amb molta força. No surt conduint de front, sinó que ho fa de costat, i com que fa servir més espai del permès, perquè el cotxe va horitzontalment; en sortir de l’hort s’atura per saludar la família, surt del cotxe i rep la sanció per haber conduit així. Si vol continuar conduint ha de ser portat a un altre lloc, a reciclar-se, és com una altra dimensió, aillat, on veurà conduí com cal a una persona des de la distància. Ell diu que sí, que si cal farà aquesta mena de curset, però que ell el que vol és conduir. Puja al cotxe i tot seguit el cotxe fa com si s’enlairés i és transportat al passat, és com un viatge de teletransportació. Ara el Simpson dins el cotxe és flotant en l’espai, allò és el passat, en el temps que conduïa bé, només s’hi veu un cel de color del cotxe, lila, i no s’hi veu res més; sembla ser que és un espai de pràctiques perquè el Simpson sap que ha de fer, comença a fer anar el cotxe en direcció recta, marxa endavant i marxa enrere. D’això es tracta l’exercici de reciclatge, fins que n’hi hagi prou. Quan ja han passat els dies, o les hores, (perquè com és una altra dimensió només conta que hagi fet bé la pràctica), ha de retornar, resulta però que en aquesta nova dimensió els cotxes fan servir un sistema molt avançat per al retorn, i el cotxe ara és vell i no té prou combustible; ha d’agafar molta velocitat i no podrà, però li donen una solució, por pujar d’amunt d’un cotxe vell que corri i que sigui aquest el que li faci agafar la velocitat, i n’hi haurà prou. El cotxe lila del Homer és posat damunt dun cotxe fet caldo, està arrugat, però és d’una 57


generació més avançada que la del cotxe del Homer i pot agafar la velocitat; quan es posa el cotxe damunt trontolla una mica, no deixa de ser un cotxe posat damunt un altre. Tot està preparat, és en el cel, com ha estat tot fins ara, damunt el cotxe arrugat de color ocre-daurat, davant té el que és la pista aèrea, i com a meta un cotxe que el porta un home amb un casc de moto. El cotxe del Homer ha d’agafar la velocitat abans no arribi al cotxe del final, si no es quedarà en aquella dimensió i no podrà tornar d’allà on venia. Comencen a marxar els cotxes cap a la meta, el cotxe ocre va amb força però no sembla que agafi la velocitat suficient. Jo ara no sóc dins el cotxe del Homer, ho miro tot des de fora. El cotxe ocre s’atura a mig camí, jo ja m’havia imaginat el xoc entre el cotxe de la meta i els dos cotxes que anaven cap allà, per�� això no passa. En aturar-se el cotxe ocre que portava el del Homer, el del Homer passa pel damunt, i queda suspès en l’aire a punt de caure, jo que ho estic veient penso: És clar, si això és de dibuixos animats, ara el cotxe cau i amb la velocitat de la caiguda lliure el cotxe agafa la velocitat de la llum que necessitava. Què previsible! I efectivament el cotxe del Homer cau de punta cap al terra, i abans no toca el terra desapareix també per teletransportació, en el moment just. En aques moment del somni, com si d’un tall en els fotogrames d’una pel·lícula es tractés veig néixer un nen, no són dibuixos animats com fins ara, veig un nadó que surt de la mare i que agafen dos mans, la visió és en blanc i negre, però és un blanc i negre cinematogràfic; el nadó és un nen d’una mida bastant gran, té molta forta, està musculat, té uns braços molt forts, mentre el sostenen les dues mans, una pel coll i l’altra per l’entrecama, li tallen el cordó umbilical, que també és gruixut i fort. El nadó recorda els nens que surten a la pel·lícula dels “300”, de soldats espartns, són nens que des de ben petits ja estan forts i musculats. El cotxe ara és a l’hort novament, ha tornat. Ara sóc dins el cotxe amb el Homer, vol sortir de l’hort, i ho fa marxa enrere. Jo veig que això pot ser perillós, perquè ha de calcular bé l’espai de la porta, i quan surt de l’hort el Homer porta molta força amb el cotxe. En sortir veig que darrera nostre hi ha una dona, i el cotxe va tirant marxa enrere. Li dic que vagi amb compte que la pot atropellar, però el Homer no hi veu cap perill, i no calcula bé i li dóna en un braç a la dona que passava. El cotxe 58


ha passat pel braç de la dona com si res, com si fos transparet, jo ja havia imaginat el colze de la dona sagnant, i pensava: Aquesta sí que és grossa! Només em faltava això! L’única dona del somni i l’hem donat amb el cotxe i anant marxa enrere. El cotxe mentrestant es coloca al mig de la carretera, noto que el curset a l’altra dimensió li ha estat de profit, perquè aparca bé. I mentre em giro per tornar a mirar la dona que hem atravessat amb el cotxe penso, ja veuràs quan m’interpretin el somni, atropellar la dona que és l’ànima… I veig pel darrere una dona completament diferent a la que havia vist que atropellàvem, va amb els braços nus, que és el que veig d’ella, i està com encesa, de color blanc lluminós. I la veig marxar. 09 de setembre de 2007 L’habitació de Nietzsche Sóc en una habitació; per les parets, l’escriptori, la prestatgeria, el llit sóc a una de les habitacions del Seminari Menor de Tarassona, però l’habitació no té finestra, i la poca llum que entra fa que tot tingui una tonalitat grisa, de poca llum. Sóc dret davant la porta, que està totalment tancada, mirant el llit; és migdia, i vull fer una migdiada, potser un dia normal qualsevol no la faria , però sóc en aquella habitació per refer-me i descansar, per tant puc estirar-me al llit a descansar, quan m’aixequi m’hauré refet una mica, seré més fort. M’he despertat de la migdiada, encara sóc estirat al llit desvetllant-me, sona el telèfon, penso que podria ser el Toni, esperava que em truqués, porto uns dies sense saber d’ell perquè ha estat de viatge, i em va dir que em trucaria. És ell, he agafat el telèfon gairebé al primer ring. El Toni em pregunta si m’ha despertat, jo li dic que no pas, que havia fet la migdiada però que ja estava despert feia una estoneta. Li dic que tinc somnis per donar-li, que estava a punt de fer-los’hi arribar perquè ja els tenia redactats. De sobte començo a no sentir-lo bé pel telèfon, hi ha soroll, sento que em diu que ell també va somiar i va anotar un somni del dia 5 durant les vacances. Després sembla com si em digués que ja ha tornat de les vacances, i sento, però malament, com 59


si em digués que si vull que ens trobem al Tibidabo, em sorprèn que em digués de veure`ns en un lloc fora de l’habitual, però com no estic segur d’haver sentit això li demano repeteixi el que ha acabat de dir, perquè el sento malament, li dic, però tot just li demano la trucada es talla. Em llevo, sobre la taula hi ha una Bíblia oberta amb un llapis i en una cantonada un mirall petit, també hi ha un llum de taula apagat. He fet la migdiada amb la roba posada, porto uns pantalons negres que no són llargs del tot i una samarreta, sembla que sigui més alt que abans, i estic més refet, més fort. En adonar-me penso: ostres es nota això d’estar aquí dins… Ara tinc una visió de l’habitació, és una de les habitacions, com he assenyalat més amunt, del Seminari Menor de Tarassona, però allò és l’habitació de Nietzsche, on va passar una part de la seva vida llegint els classics i la Bíblia i elaborant el fons i gruix de la seva filofofia. En habitacions d’aquest tipus s’exerciten els seus deixebles per purificar el pensament i alliberar-lo de tot allò que és purament cultural i que no va al fons de la veritat. Mentre tinc la visió de l’habitació penso: és un lloc molt senzill però és tot un privilegi disposar de temps en un lloc així només per a mi. Associacions a L’habitació de Nietzsche El Seminari Menor: en aquests moments el Seminari Menor, en l’àmbit de l’habitació on feia vida, representa el lloc on vaig llegir un bon grapat de literatura diversa. En l’habitació del Seminari Menor és on vaig llegir per primera vegada a Santa Teresa i el Hermano Rafael i on vaig descobrir la vida monàstica. Un lloc també d’il·lusions en el món de la fe, on vaig viure els principis i la ingenuitat del sentit religiós. La llum a l’habitació del Seminari Menor: no tenia pas al Seminari Menor una habitació ombrívola, tot al contrari, però que en el somni destaqués el tipus de llum i que hi hagués un llum de taula m’ha fet recordar els moments tan bons que hi passava a l’habitació quan tancava tots els llums i encenia només el que em permetia llegir una llarga estona a la nit, en aquests moments era feliç, vivia en un altre món llegint literatura religiosa o els llibres de la Bíblia. És el que m’evoca aquest moment del somni. Migdiada: moment per refer-me, en el somni surt l’associació de refer-me a la que associo amb el món de l’esport, quan he tingut èpoques de fer força esport em recomanàvem, com a cosa bàsica, el descansar prou per refer el múscul i que pogués estar en forma per poder entrenar fort al dia següent. Mòvil: l’instrument que em permet estar en contacte amb tothom, de tot tipus: amics, Montserrat, família, feina…

60


Toni: és la persona que m’ajuda a veure allò de més amagat en mi mateix, i a donar sentit i ordre a allò que em desconcerta. El fet que tingui un contacte amb ell gradual i pausat fa que sempre hi hagi un desig de voler veure’l, no deixa de ser uns moments en els que només puc parlar amb ell d’una manera concreta i especial. És el contacte més directe amb Montserrat. Somnis: és potser la veu més clara i sincera que tinc. Em permeten ser transparent amb mi mateix. Em descriuen, i el fet que en les interpretacions hi descobreixi coses sobre mi des les que podria no adonar-me, fa que tinguin quelcom de màgic, i siguin de molt de valor. Permeten que escrigui la meva vida en mite. Les vacances del Toni: rellegint el somni un cop el vaig redactar, buscant els elements que podria descriure en les associacions, em vaig aturar en el fet que el Toni estigués de vacances, i vaig intentar buscar quin sentit podria tenir que això fos aquí, la possibilitat que he vist és aquesta: l’útlima entrevista que vaig tenir amb el Toni va ser tot just abans que ell marxés de vacances, i de fet la visita es va veure convenient de fer abans que ell marxés; el motiu i resolució de l’entrevista va fer que els dies immediatament següents a l’entrevista, mentres el Toni era de vacances, fossin decisius, potser, en l’enfocament que havia de prendre en la meva vida; realment van ser dies intensos que han fet capgirar les coses. La Bíblia i un llapis: no em pot suggerir altra cosa que els moments de lectio d’aquests dies. El llapis m’evoca a una lectura més atenta de la Bíblia, com intentant extreure fins l’últim detall del text. El mirall: és per mirar-me. És com un instrument portàtil per repetir l’escena del somni tenebrós, té la funció de poder autoanalitzar-me. És en una cantonada, l’ús que li dono és puntual, perquè tenir moltes sensacions com les d’aquell somni no és gaire saludable. L’habitació de Nietzsche: és un moment puntual en el somni, però és com el moment de la il·luminació, on el somni pren el seu sentit. L’habitació que veig és l’habitació de Nietzsche. És on Nietzsche va forjar-se, on va depurar la seva mentalitat, on es va fer fort, on va arribar a ser un heroi, i també on va començar el seu camí cap a la bogeria. En aquesta habitació es forgen els herois, i Nietzsche n’és el model, és l’heroi. De fet en habitacions com aquestes els seus deixebles fan el pas a ser herois, a depurar el seu pensament, allà deixen el pensar com nens per veure la realitat, allà se n’adonen que la vida no es correspon amb la imaginació o els somnis. Amb l’estudi confronten realitat i propi pensament, i és l’únic material. (La descripció que en faig aquí de Nietzsche és només una projecció de l’associació que en tinc, no descric cap detall biogràfic del personatge històric, perquè no conec en detall la vida del filòsof).

61


08 de setembre de 2007 Un somni significatiu Sóc a la urbanització de Tarragona. Fan noítices per la TV, hi surt mon avi (el pare de la meva mare). Li comento als meus avis que ha sortit per la TV però no li donen importància. En un altre moment torna a aparèixer el meu avi a la TV aquesta vegada al costat del Montilla, l’han escollit a ell per fer la notícia de l’aniversari.dels qui fan les noces d’or al PSOE. Torno a dir-lo als meus avis, pensant que ara que la notícia sembla tenir més relleu estaran contents, però ells continuen mostrantse indiferents. Ara és de nit a la casa de Tarragona. Durant tot el dia hem estat menjan un pastissets farcits de xocolata que només es mengen per aquelles dates, com si fos un menjar de Nada o de Tot Sants. És el segon dia que ja estan fets els pastissets, a mi m’agrada molt menjar-ne, però vull evitar engreixar-me. Un cosí de ma mare, corre per’llà, trec de l’armari els pastissets perquè els tasti, en veure la bossa me n’adono que no són tan frescos com el dia d’abans acabats de fer. El cosí diu que són molt bons, però jo li dic que encara són millors frescos. , perquè són més tendres i gustosos. Amb els pastissets que li dóno tornen a Cornellà, jo ho faré més tard amb la meva família. El meu pare arriba de fora, ha estat absent molt de temps. Em demana que li posi al dia pel que fa als meus plans de vida. Jo, amb la intenció de resumir-ho i no haver d’explicar-ho tot amb detall, perquè seria impossible, li resumeixo de la següent manera: tinc plaça reservada a Montserrat però encara estaré un temps a l’escola de Cornellà. Mentre li dic això penso: “Si em senten a Montserrat que dic això de la plaça reservada veuràs…”, perquè no es pot tenir plaça reservada, ni es pot dir que se’n tingui, ja que a Montserrat es reserven el dret d’admissió fins a l’últim moment. Sóc de camí a Cornellà, la que va ser la dona de la neteja del Seminari Menor de Tarassona em diu que la que cuida dels nanos (els alumnes) a l’escola de Cornellà l’han canviada. És una dona que farà mitja jornada, que viu prop de l’escola i que li va molt bé poder tenir 62


aquell horari. Sé de qui es tracta, és la mare d’un dels nois que són clients de la fleca de la meva mare. A més el fet que treballi mitja jornada suposa menys despeses per a l’escola. Ja sóc a l’escola. La visió que tinc de l’aula és desordenada, indefinida, no veig parets que la delimitin. Dins l’aula hi ha el professor, és com un guàrdia, fa respecte; me n’adono que estic en una mena d’internat i no gaire agradable. S’ha de fer una mena de festa on tots exposarem quelcom que hem treballat. Jo he de preparar una melodia. El Dani, el meu millor amic, que també és allà és l’expert en composicions de música, entèn perfectament en tècnica de composició i la normativa; a mi m’ha pautat per escriure la composició, l’he discutit alguna cosa, ell, però, és molt intransigent quan creu alguna cosa o la veu clara. Ha passat un breu espai de temps. És l’hora de retorn a l’escola. He oblidat el quadern amb la composició musical, i estava orgullós d’ella. Estic amoinat, era una feinada només per aquell dia en concret i no la porto a sobre. Demano al professor-guàrdia que si puc anar a buscar-la a casa. Em pregunta si tindré temps, li dic que visc al costat, que mentres la resta fa les seves exposicions puc atansar-me. Abans de sortir, però, em demana que parlem separats de la classe, ens retirem a la seva taula, em comenta que la directora la trucat per dir-li que el meu pare havia trucat, i li va comentar que jo havia dit al meu pare que tenia plaça reservada a l’escola. Em vaig espantar, pensant que la cosa es podia liar, i li dic: “Això de la reserva és a Montserrat, que tinc pensat anar-hi”. Li comento una mica per sobre de què es tracta i em diu: “Està bé, està bé!”i surto corrents a buscar el quadern, tinc el temps just. De camí a casa on vaig a buscar el quadern, (que no sé quina casa és), em trobo amb la tieta de la meva mare, una dona de cabells blancs, afable; veig que pren un café matinal en una cafeteria molt agradable, i penso: “Mira! S’ha allunyat de casa seva, per fugir de l’infern on ho passa malament amb el seu marit que la turmenta i li pega. Ella no em veu, encara que tinc al costat, només he de pujar unes petites escales, prefereixo no entretenir-me i no saludar-la perquè porto pressa. Quan passo la cafeteria en girar-me per tornar a veure la tieta me n’adono que l’acompanya un noi de la família. Sóc Jo!!!??? L’aspecte, però, és del cosí 63


que es casarà aquest dissabte. Mai m’havia trobat en un somni amb mi mateix, com si hagués una dualitat d’aquella manera, m’he vist en els somnis des de fora, però mai una duplicitat, com a les pel·lícules de ficció quan es duplica la mateixa persona. Em podia veure a mi mateix. El record que sempre tinc d’aquest cosí de la família és la d’un noi que ho va passar molt malament quan era petit, el seu pare el pegava perquè es feia pipí al llit quan ja era gran, i jo als estius havia sentit les pallisses que li donava en llevar-se. A més, ell i el seu germà van perdre la seva mare de molt petits, i el seu pare va haver de patir la mort de la seva dona morta d’una malaltia i d’un dels fills en un accident de cotxe. Em sorprèn veure’l, perquè sóc jo, però alhora tinc una sensació d’orgull en pensar que els de la família ens cuidem entre nosaltres, que encara que jo no pugui fer companyia a la tieta en aquell moment, sempre hi ha algú de la família per fer-ho. En girar-me m’han vist, els somric i els saludo., i els hi dic que porto pressa, que no em puc etretenir, que com a màxim ens veurem al casament en un parell de dies. Sóc de retorn a l’aula de l’internat. No porto el quadern a sobre, o no l’he trobat o no m’ha donat temps. Em sembla que va ser perquè no sabia ben bé quina era la casa on t’havia d’anar. Podria improvitzar la melodia, amb l’ajuda del Daniel d’acompanyament, però tot i així es notarà i no quedarà gaire bé. Si no que interpreti ell sencera la melodia, si no faig l’exposició no passarà res, si ho hagués fet amb el quadern hagués quedat bonic, però si no es pot no es pot, potser em cridin l’atenció, però no era pas cap examen, quedaré entre el gruix dels qui no ho han fet, com un de tants (això em tranquil·litza). Ara sóc a soles amb la nova cuinera, aquella mare que em van dir que faria mitja jornada. És una mica deixada. Fuma. No vesteix gaire elegant. Està preparant el regal per l’aniversari del seu fill. Li ha comprat un puro molt gran i llarg, és d’un color verd fosc, gairebé negre. Em diu que si el vull veure, jo li dic que no, que em faria fastic ara que m’he de posar a menjar. Ella, però, insisteix. Ara estic assegut davant el plat del dinar, sobre una taula de fusta de bona qualitat, que recorda les taules dels monestirs. Surt per la porta de la dreta amb el puro llarg que li ha comprat al seu fill, i em diu que per donar-li el partirà per la meitat, i penso: “Per molt que li digui que em fa fàstic….” 64


Moments i associacions després del somni. En despertar-me del somni en un primer moment no li he donat gaire importància, pensant que no recordava gaire coses del somni. He provat, com acostumo a fer, intentar veure què recordava exactament. He vist que era més del que m’imaginava i que s’hi podien treure coses interessants. He tingut la sensació que, després de l’última conversa que vam tenir dilluns, un munt d’elements del somni adquirien més significat, és com si m’hagués vist immers en un camp amplíssim on no es pot veure l’hortizó, com si s’haguessin obert un munt de portes deixant veure l’exterior. Mentre anava recordant el somni em vaig adonar que sortien molts elements de la meva infància i que em quedava inquiet. Encara mig adormit, però despert, vaig començar a fer anar la imaginació, i vaig fantassejar pensant que potser ma mare em podria explicar quelcom, i volia preguntar-li a la meva mare si ella havia abortat alguna vegada, o si m’havia deixat de petit durant una època llarga amb els meus avis, o si tenia algun germà que no coneixia… volia pensar que el fet que sortissin aquests elements familiars en el somni era amb motiu de quelcom que estigués molt a l’inconscient, com si ho hagués viscut de molt petit i no fos plenament conscient. Amb l’inquietud em llevo, son dos quarts de cinc de la matinada. Em preparo l’esmorzar. Mentre prenc el café amb llet i les torrades penso en el desenllaç que pot tenir això, i penso: "Això portarà a que preguntaré a la meva mare per alguna de les coses d'abans i llavors descobriré el quid de tot això". I m'imaginava l'escena en el moment d'explicar-te-la i plorant. En un moment que reacciono penso: "Tot això que estic imaginant li comentaré al Toni, d'aquí potser també es poden treure coses". Notava que el meu inconscient encara estava força actiu perquè m'acabava de llevar i era molt d'hora. Hauria de començar a traduir els 100 versos que he de preparar per dijous per a tragèdia gega. Però he de posar això per escrit. M'assec davant de l'escriptori a prendre apunts del somni. Aleshores és quan me n'adono realment del que ha suposat l'última conversa que vam tenir, amb aquest somi em trobo amb tot un mar de possibilitats, de relacions, associacions; tot sembla tenir més sentit. M'imagino en colors el camp que he descrit abans, sense hortizó de tan gran que és, ple de colors vius, perquè tot sembla tenir molt de sentit. Començo a escriure, en arribar a la part que resumeixo al meu pare els meus plans de vida noto que això que estic fent d'escriure em permet de ser més transparent amb mi mateix, hi veig més coses de mi mateix en el somni, augmenta el ser conscient de moltes "febleses", però això a la vegada em dóna més pau i serenor, i m'enrecordo de la frase de Pau "En la feblesa és quan sóc realment fort", més o menys crec que diu així. Sembla com si la condició humana tingués un denominador comú, i que aquest es pugui escriure en somnis, en cartes, en forma d'evangeli o en teologia. Acabo d'escriure el somni, encara és d'hora, i tinc molta son, però el fet d'haver escrit el somni m'ha desvetllat. Penso que hauria de descansar una mica, i m'estiro al llit; agafo la BCI i l'obro per l'apuntador amb el que senyalo els salms, cada

65


dia salmejo una estona abans de fer lectio amb l'evangeli. Toca el salm 78 "Escolta, poble, el meu ensenyament". Començo a llegir i penso: "Quina casualitat, com s'escau!" I veig com la primera part, fins el verset 8, m'evoca a tenir present "els fets antics", el meu passat, tot això que va sorgint en els somnis, i com aquesta part m'ensenya que és el que dóna color al meu futur: "ho contaran als qui vindran". El meu passat, la meva infància és el meu esquelet, m'està dient. I veig que en la fantasia, en voler alguna cosa idealitzada i anar a per ella no és la realitat, i m'enrecordo de l'arquetipus heroic que em vas comentar el dilluns, que és la meva falsa defensa que pot destruir la realitat. Me n'adono que és el salm de matines que tant m'agradava, perquè resumeix la història del poble d'Israel. Començo a llegir els següents versets. Déu recorda tot el passat d'Israel, negre i blanc, i més negre que no pas blanc. No he estat gaire pel contingut mentre llegia, anava recordant la meva història, em venien a la memòria parts de la meva infantesa, de somnis que he tingut, els més bonics i els més inquietants, parts de la infància en la que el meu pare era amb nosaltres, les coses que feia de petit que em fan mal de recordar... I arribo al final, on Déu, amb tot això, estima el seu poble, no l'abandona. En acabar el salm, per tot el que m'havia evocat i tota la pau que havia viscut mentre feia la lectura, vaig pensar que també t'ho havia de comentar quan et fes arribar el somni, juntament amb les fantasies que vaig tenir sobre ma mare en despertar-me. Llavors he començat a tenir com ganes de vomitar, però sense trobarme malament de l'estòmac, com psicològic, alguna cosa em pesava, fins i tot tenia la sensació de tenir un animal dins, com si estigués embarassat d'una bèstia. Amb allò d'estar pensant en tot el que t'havia de posar per escrit em cridava l'atenció el per què la meva ment m'havia creat aquelles fantasies sobre la meva mare amagant-me alguna cosa, com si volgués que la meva mare em revelés el secret que tenia amagat. Veia que estava fent inconscientment alguna cosa semblant amb el que va fer la meva germana quan es va inventar allò del meu pare. Llavors m'he dit: "Ei, espera! Si t'has capficat amb la mare, busca a la mare en el somni, no preguntis a la mare real, si l’inconscient fantassejant ha fet que sorgeixi la mare pregunta a la mare de l’inconscient!" I penso en el somni, i la mare en el somni és la cuinera que fa la mitja jornada, que insisteix a que vegi el puro que li ha comprat al seu fill. Llavors m'he dit: "Ja que insisteix la mare (l'ànima) a que et fixis en el puro, fixat'hi!" I he buscat l'associació del que m'evoca a mi un puro i el fet que aquesta mare fumés. Sempre que penso en el tabac i el fet de fumar em ve present el meu avi patern, que va morir, quan jo era petit, d'un càncer de pulmó perquè fumava moltíssim. I he evocat el que recordo del meu avi, i amb els moments que passava a casa seva al seu costat vora el sofà explicant-me coses, m'he enrecordat del que un dia em va explicar el meu tiet jo ja sent gran, i és que, després de l'accident de cotxe que va tenir el meu avi, sembla ser que li va afectar al cap, i fins i tot apallissava la meva àvia. I he imaginat el turment en aquella casa, i que el meu pare va viure tot allò, i que el meu pare, pel que he sabut, alguna vegada va pegar ma mare. Que el meu pare va tenir una

66


infància més difícil que la meva. I he plorat. Mai havia plorat així, Toni. Mentre plorava pensava que tacava el coixí del llit amb tinta negra. El meu pare m'ha estimat, i ens ha estimat, com ha sabut. Com ha pogut.

25 de setembre de 2007 El bitllet de dos mil pessetes Sóc a casa dels meus avis a Cornellà. És de dia, després de dinar. El saló menjador, on sóc, està ordenat i recollit, i la llum que entra per la finestra a l’hora del café és molt agradable. Sobre el prestatge de l’armari hi ha el centre de taula de porcellana, dins hi ha un full blanc plegat amb alguna cosa dins, aquest tipus de papers em sonen, és un regal que deixa algú de la família, el reconec, la meva besàvia (àvia de ma mare) que ha mort m’ha deixat diners, com un regal d’herència, un detall de part seva, perquè l’herència a la meva família sempre és per als fills, es reparteix a parts iguals. Veig un bitllet de color vermell, són dos mil pessetes, per a la mentalitat de la meva besàvia això són molts diners. Obro el full plegat, i agafo el bitllet, en anar a tancar novament el full me n’adono que hi ha un petit paper escrit a màquina, és un tros de paper trencat, són unes lletres escrites per la meva besàvia abans de morir, és emocionant, la meva besàvia sabia escriure, mai ho havia dit públicament; sempre havia tingut un tarannà de dona benestant, però mai havia parlat de coses de cultura, sempre tenia un posat de senyora; m’emociona saber que le meva àvia sabia llegir, i podia llegir llibres i informar-se del que volgués, això vol dir que enraonava anant més enllà del que semblava. Llegeixo el paper, hi ha escrit en castellà: “En la oración està la fuente de todas las riquezas…” La meva besàvia m’està donant un consell, és castellà antic de la seva època i culte, em recorda a santa Teresa, és fàcil que l’hagi llegida. La carta continuava però no tenia més paper, la meva besàvia sempre ha estat una mica guina i no va ovler gastar un full sencer; em quedo amb les ganes de conèixer tota la carta… Em venen un munt de preguntes al cap: Havia arribat a saber que era creient i religiós? Si ho sabia per què mai m’havia parlat directament? M’emociona saber que guardava aquest secret i que ho estimava en 67


silenci… Sabia que volia ser monjo? Aquell paper suposa tota una relíquia, la meva besàvia vivia la religiositat en un secret admirable. Me l’imagino escrivint la carta com si fos un llegat, seriosa davant la màquina d’escriure, sense que ningú ho sabés. Quan deixo de llegir el paper escrit a màquina tinc imatges del pis on vivia de petit a Cornellà, que és a la porteria del costat d’aquest mateix pis dels meus avis on sóc ara. El pis és buit, és la mateixa hora de la tarda, hi ha claror, però l’ambient de dins el pis fa por, és com de pel·lícula de por. Tinc imatges del menjador, de la TV, de l’armari, la taula on dinàvem… Potser puc entendre per què em pot fer aquesta por aquest lloc, no vaig viure els millors moments de la meva vida allà, i podria recordar un munt de fets desagradables: des de discussions dels meus pares, a veure la meva mare plorant mentre dinàvem, baralles amb la meva germana, Nadals tristos… 26 de setembre de 2007 El meu pare un avi És de nit, sóc amb el meu pare a una fira de poble, al nostre voltant tot són atraccions i botigues de fira on venen ninots i dolços. El meu pare de petits ens portava a aquests llocs perquè ens divertíssim. El meu pare em sorprèn, el veig més gran, està més calb i els cabells són grisos, va gairebé rapat, amb classe, porta un tratge gris i corbata, mai hauria dit que el meu pare vestís un dia de normal d’aquella manera, ha canviat, fa temps que no el veia, anem un al costat de l’altre mentre parlem de coses intranscendents. Va coix, ja em va dir que l’havien d’operar, però el mal ha passat, camina així de fa temps i no li fa mal, sembla que el meu pare em diu que tenia ganes de veure’m i jo li dic que també, arribem al final del camp de la fira, als peus de la nòria, i aquí s’acaba el somni.

68


16 d’octubre de 2007 El meu pare en un camp de futbol El somni va ser força llarg, però només recordo aquesta última escena…

És fosc, de nit, soc al meu pare al pati d’esbarjo del col·legi d’infància on vaig fer la EGB, a la pista on jugaven a futbol els meus companys de classe, per mi era un esport que no sabia i que no m’agradava jugar. Passejo amb el meu pare pel pati, té un aspecte juvenil, d’uns 30 anys, amb el cabell una mica llarg, fa bona cara; parla amb mi amb una mica d’indiferència, a mi m’agradaria que estsigués més encisat per mi, que li fos agradable parlar amb mi. Ara sóc amb ell al mig del camp de futbol, estem estirats a la sorra del camp. Hi ha tanta foscor al voltant que no distingeixo que succeeix a la vora nostra, no obstant, intueixo unes ombres de color vermell ataronjat, són com els pantalons dels nois que juguen, la foscor tampoc permet escoltar el xivarri dels nois jugant. Darrere nostre hi ha el bloc d’edificis que existeix davant el col·legi, i es distingeixen els llums d’algunes finestres, de gent que fa vida en els pisos. Estesos a terra intento cridar l’atenció del meu pare, intento convèncer-lo perquè es despulli, perquè em vull ficar el seu penis a la boca. El meu pare sembla que es resisteix, però no m’ho impedeix, perquè sóc el seu fill. A mi m’agradaria, però, que estigués per mi, i que fos una cosa que li agradés. El meu pare vol reincoporar-se, però jo insisteixo i més o menys es deixa fer, no mostra cap pressa cap pressa per marxar, i jo me n’aprofito d’això; penso que potser no diu que li agrada perquè sóc el seu fill, a més si volgués ho podria obtenir d’una altra persona. Veig que el meu pare mira al voltant, intentant veure entre la foscor qui hi ha, és aquí quan em vaig adonar mentre el mirava que portava el cabell llarg i feia un aspecte molt jove; el cabell el tenia mullat, com acabat de dutxar, i això li donava una certa frescor a la negror de la nit.

69


19 d’octubre de 2007 El fals intèrpret de somnis Tinc un record confós del somni, no obstant recordo algunes seqüències amb bastant de claredat.

Estic davant d’un home d’uns 40 – 50 anys, és una mena de terapeuta, però pel posat que fa no sembla que tingui gaire experiència o competència en el seu camp, no és un savi. Vesteix d’una manera clásica, en les faccions s’assembla a Mn. Jordi Orobig, en la forma de vestir a Mn. Jordi Figueras. Estic assegut davant d’ell cara a cara, amb una taula de fusta pel mig; aquest home no m’acaba d’inspirar confiança. Li estic explicant coses dels meus amics. Aquesta part del somni no la recordo amb claredat, sé que hi havia una mena de conversa però no la recordo. En una segona part del somni em trobo a l’andana del metro; rebo una trucada, la dona del meu responsable de botiga vol venir a veure’m, fa dies que no ens veiem, diu que agafarà el metro... Aquesta dona d’uns 50 anys, és una dona que li agrada arreglar-se molt, es maquilla força, li agrada portar coses molt brillants i roba moderna. El metro arriba, és gairebé buit, en comptes de sortir la dona del meu responsable de botiga surt una de les meves millors amigues, la Cristina, (en el somni, però, es correspon amb la visita que esperava, encara que la persona física no sigui la mateixa), amb ella surt del metro una persona que l’acompanya, no m’hi fixo en ella, però porta hàbit, i pel posat que fa és el Toni. La Cristina surt del metro tota somrient, està contenta de veure’m i jo també, vesteix una brusa de lli de color molt blanc, gairebé té llum la camisa i una faldilla negra clàssica. Li dic que estic passant uns dies a Montserrat, ella em respon que ja ho sabia, com volent dir que ja li havia dit, i que està contenta. En una visió panoràmica que tinc de l’andana del metro destaca moltíssim el color verd intens, com si fos gespa. Sóc novament davant de l’home d’abans, jo una mica nerviós i neguitós perquè m’expliqui alguna cosa li agafo de les galtes i li dic: “He 70


tornat a somiar amb l’ombra, he somiat amb el meu responsable de botiga, que és un home molt morè, que fuma molt, i que té uns 50 gairebé 60 anys. Com si jo ja l’hagués explicat més coses del somni em respon: “ No és positiu que somiïs que la seva dona et vulgui visitar, pensa que potser vol dir que busca alguna cosa amb tu i que tu l’estiguis buscant a ella, i tu, com ho saps, per això somies amb aquesta ombra que és el seu marit”. Jo que veig que no té cap ni peus això que diu li contesto: “No pot ser, primer perquè sóc homosexual, a mi no m’agraden les dones i segon perquè ha estat el seu marit qui li ha dit que em fes una visita, perquè mentre parlava ella amb mi per telèfon ell, en el somni, li deia que em visités, perquè sóc jo sempre el que visita a ella”. Ell em diu que també li agraden els nois, que li agraden les dones i que de tant en tant també li agrada estar amb nois si són bonics. Jo començo a veure que aquest no toca gaire i que quan li he dit que sóc homosexual ha canviat d’actitud, me n’adono que intentarà alguna cosa amb mi. I llavors penso: “Què coi significarà que somiï amb una persona que és com un terapeuta i alhora és una enganyifa...? Cada vegada se’m compliquen més els somnis!” Com si es tractés d’una metamorfosi l’home obté un aspecte una mica més jove, d’uns 30, però són 30 poc cuidats, una mica deixat, vol simular un estil hippy natural, però no ho aconsegueix, em diu que l’acompanyi, entrem per una porta, és el seu pis que és alhora l’habitació on dorm, jo veig que allò no té bona pinta, mentre em parla de coses de la seva vida de terapeuta alhora s’insinua, es treu els pantalons com per estar més còmode, tot i que no diu res explícitament intenta que jo també estigui pel seu joc, però a mi no m’atreu gens, al revés em fa una mica de grima. Es posa els calçotets en forma de tanga i deixa veure un tatuatge que porta al gluti, és un dibuix que està cap per avall, ell em diu que és un dibuix clàssic, diu: “És el meu nom, és Adrià”, m’hi fixo i és un dibuix de l’emperador Adrià sobre un cavall, que no havia distingit perquè estava de l’inrevés. He sortit de casa d’aquest noi, ara sóc al carrer, prop del mercat de sant Ildefons, camí de casa, en la cruïlla de semàfors on una vegada, en un somni, vaig creuar un semàfor en roig i vaig entrar a comprar peix al mercat (dins el somni mateix recordo aquelles escenes del somni, els carrers m’evoquen aquells moments), alhora penso en els diners que 71


porto a la butxaca, només tinc 2 euros, hauria de comprar el sopar, podria comprar alguna cosa ràpida, encara que no sigui molt saludable, penso en un shawarma, però això val 4 euros i em fa mandra anar a treure diners al caixer, així que em conformo amb el que pugui tenir a casa, hauré de cuinar, o ferme un sandwitx, i en pensar en el pa de motlle recordo que hauria de comprar més per poder esmorzar al dia següent, els 2 euros sí que m’arriben per comprar això. En arribar a la cruïlla dels semàfors els evito, i miro de passar per la part per als vianants. I tiro amunt cap al súper per comprar el pa de l’esmorzar.

72


SOMNIS 2010

73


74


11 de juliol de 2010 Tres monges L’escenari és la porteria d’un monestir de benetes. La portera està darrera d’una reixa amb un telèfon al costat, és una dona gran i està cansada i mig adormida. Darrera d’ella hi ha una monja jove, eixerida i que va d’un costat a l’altre. Al meu costat, a l’altra banda de la reixa hi ha una altra monja jove, és germana bessona de l’altra monja. Aquesta que està al meu costat riu i prova de passar-li una safata de dolços a la seva germana que està a l’altre costat. 16 de juliol de 2010 Amb dofins Em trobo vora una piscina on dins hi ha un bus i uns dofins. Em llanço dins la piscina per poder tocar els dofins. Passo molta estona sota l’aigua bussejant, sense necessitat de sortir a la superfície, l’aigua a mesura que passa el temps es va enterbolint, no em deixa veure el que tinc al davant i no he vist cap dofí. Passen cinc hores, decideixo sortir, i els bussos que són fora em diuen que ja fa hores que l’aigua estava enterbolida i massa àcida, i que els dofins els han tret. 22 de juliol de 2010 Benedictins i Cartoixans Estic en el cor de baix de la Basílica de Montserrat amb dos monjos cartoixans al meu costat, davant, a l’altra part del cor, hi són els monjos benedictins. Jo vesteixo de seglar, els monjos cartoixans han vingut a buscar-me. En un primer moment no m’he adonat de la 75


presència dels monjos cartoixans, un monjo benedictí m’ho fa veure, i jo quedo sorprès i em poso content. En un altre moment del somni estic en el monestir cartoixà, sóc novici i porto l’hàbit blanc. M’estan ensenyant els costums dels cartoixans, al terra en un clot revestit de marbre em diuen que em deixen alguns menjars, perquè es farien malbé si me’ls deixessin al costat de la finestra. Veig en aquest marbre dos cuixes de pollastre. Tot seguit veig el “pati” del monestir, tenen un col·legi, està ple de nens. Són nens que recullen del carrer. Els nens estan molt contents, és una feina a la que es dediquen els monjos solemnes. En una altra imatge veig dos monjos amb els hàbits trencats, és per qüestió de la pobresa, i perquè els monestirs cartoixans no són gaire primmirats. En aquest moment em sento una mica agobiat de ser novici, però em diuen que no sempre serà així, que un cop ets solemne tens tasques que mitiguen la vida més aspra, i això em comforta. Associacions És la primera vegada que tinc un somni diferent amb cartoixans, fa mesos que quan somio amb cartoixans somio gairebé el matexi: que tenen un monestir gairebé en runes al costat de la Urbanització dels meus avis i que per matines i vespres admeten a gent a l’Ofici, i quan hi vaig assiteixen molts joves perquè els hi agrada la integritat i senzillesa dels monjos. Després del cant de l’Ofici, en una capella una mica feta “caldu” i cantant com poden, em saluda el Prior i després puc entrar al monestir amb el P. Mestre de Novicis, un noi molt jove, dins el monestir curiosament hi ha un gran jardí i la cel·la del P. Mestre es gran, molt neta i molt acollidora, i allà parlem de la meva vocació. Ara en un primer moment surten benedictins i cartoixans, els benedictins de negre, que no identifico amb ningú en particular, potser la part més inconscient, em fan veure la proximitat dels cartoixans, en aquests dies penso més en els cartoixans perquè he d’escriure al P. Mestre que ja fa setmanes que no envio carta. El menjar que em donen cru: potser és allò que he d’elaborar per mi mateix, la part que més em costa quan imagino la vida cartoixana és si sabré tenir domini de mi mateix quan arriben els fantasmes i els desbordaments que una mica comentàvem en els exercicis. Però tampoc sé ben bé que pot ser això del menjar, encara que intueixo que pot ser significatiu. Si els nens són la potencialitat i n’hi ha molts, potser és el no veure amb claredat el futur o la definició personal, però això m’ho invento. Almenys estan ben acollits pels monjos, i certament em sento més segur des de que puc contar amb una assistència espiritual més particular amb tu.

76


L’hàbit trencat dels monjos no causava una impresió dolenta al somni, més aviat era un distintiu de pobresa, eren hàbits que havien fet servir altres monjos, si són parts de mi mateix ¿Què pot significar? Se m’escapa una mica, en teoria han de ser el self perquè van de blanc i són monjos d’uns trenta i tants anys. ¿Pot ser una compensació per la vida que porto que no és gaire de pobresa i a la qual aspiro?

23 de juliol de 2010 Visita de Benet XVI Tot i que no recordo el somni en la seva totalitat descric les parts m’han quedat a la memòria.

Benet XVI està de visita a parròquies al nostre país. Visita parròquies on hi ha una certa afluència de joves, vol escoltar-los, de fet ell seu al primer banc i escolta el que expliquen els joves. Durant totes les seves visites a les parròquies l’acompanya com a assistent el P. Pius vestit de monjo, jo com a jove el segueixo a totes les parròquies . Em fixo en el P. Pius, em sorprèn perquè ell sent tant crític amb el Papa té un comportament exemplar, acull tant el que diuen els joves com la presència del Papa. Me n’adono que els joves que parlen al Papa són molt conservadors, i parlen de la seva experiència de Jesucrist i dels seus hàbits; en una de les parròquies parla un noi d’uns tretze anys de la seva desagradable història, com un noi que ha patit molt, i parla dels seus pares. En una altra parròquia me n’adono que el noi que havia parlat de la seva mala experiència està en els bancs plorant recordant la seva història. És l’última parròquia que visita el Papa, i m’agradaria veure’l de prop i dir-li alguna cosa, de fet les parròquies no estan gaire plenes i el Papa és molt accessible. Quan acaba la trobada el Papa passa pel meu costat per anar a la sagristia, de lluny me n’adono que no porta l’anell que sempre acostuma a portar molt car i gairebé insultant, porta un de molt senzill i discret i això m’impressiona i em dona una altra visió del Papa més propera. M’atanso i mentre camina cap a la sagristia li demano sisplau que pregui per mi perquè tinc intenció d’entrar a la 77


cartoixa, el Papa es gira, somriu i em porta a un lloc apartat de la sagristia per parlar amb mi: em demana pel monestir on vull entrar, i per què m’agradaria ser monjo cartoixà. Li dic que em sento atret per la vida de pregària i de despreniment, i em diu que no només m’acompanyarà en la pregària sino que també visitarà el monestir cartoixà. Associacions Veig dues persones grans, el P. Pius i el Papa, una de blanc i una de negre, ¿Conscient i inconscient? Les dues prodrien ser un arquetipus del savi, totes dues són un exemple d’humilitat, tant pel P. Pius amb el seu comportament no contestari i acollidor, com l’exemple d’humilitat del Papa de seure als bancs i no portar signes d’ostentació. ¿Per què l’inconscient és un savi acollidor i respectuós? I la part més activa, el Papa, ¿Què vol dir amb aquest interès per la meva vocació? Si els savis en el somni són models indicatius, potser intenten mostrar-me com ha de ser la meva actitud, i com hauria de cuidar més la meva vocació i posar més atenció, que és el que fa el Papa.

26 de juliol de 2010 Un lloc molt oxigenat En la primera escena del somni estem tu, amb l’hàbit negre, i jo asseguts en els jardis vaticans, en un banc davant de la font principal, és com un paradís. Tu, que veus que estic meravellat i content, em dius que encara veuré una cosa més sorprenent. Llavors, apareixem tots dos vestits de blanc, però tu amb hàbit, jo no, en un lloc envoltats d’una mena de núvol blanc, però no com boira, sinó com un aire molt pur. Jo noto que se m’obren els púlmons i m’espanta una mica, tu m’expliques que es tracta d’oxigen pur i que encara no estic gaire preparat per poderlo assimilar del tot. En aquest lloc hi ha com un aigua de color blanc nacre (perla), no està continguda l’aigua, però la quantitat no és gaire, com el que hi cap en una palangana. En aquest ambient tan bonic i espectacular hi ha de fons una cançó de Kylie Minogue: “All the lovers” que sona molt ara per tot arreu i que m’agrada bastant.

78


Associacions Els jardins vaticans m’inspiren secretisme, i també un lloc tractat amb molta cura. La font del jardí està molt neta i fa goig. L’oxigen l’associo al gas més pur i més curatiu, recordo que de petit vaig tenir com un atac d’asma i em van curar a l’hospital amb oxigen, també m’agrada molt l’olor que desprèn . Aquest petit toll d’aigua nacarada em recorda el “pensatori” que tenia el Dumbledore (el mag bo i ancià de Harry Potter) en el seu despatx, on deixava els seus pensaments i després els podia consultar. La cançó “All the Lovers” té una lletra molt senzilla, l’última estrofa és la que més m’agrada que diu: “Feel, Can't you see there's so much here to fee?, Deep inside in your heart, You know I'm real, Can't you see that this is really higher higher higher?”.

Pis en remodelació i lloguer Estic en un pis meu que és de la meva propietat però on viuen diverses persones llogades que marxen, i el pis queda gairebé sol. En un primer moment del somni estic fent una remodelació perquè el pis ja és vell. Al somni surt sobretot la remodelació del terra, de posar un terra nou però no de terrissa o ceràmica, sino d’una pasta nova que ha sortit que ho fa més modern, és una pasta pràctica i còmode per netejar i per inclús dormir sobre ella, i no resulta excesivament cara. Al pis encara està llogat el Juan, el meu antic company de pis quan compartia pis, però aquesta vegada no li demano gaire opinió per a la selecció de persones que han d’entrar a viure al pis. Quan parlo amb el Juan el pis no sembla gaire gran, i la cuina tampoc és gaire gran, em recorda al pis que tenia la meva àvia per part de pare, i on de tant en tant de petit passava alguns dies. Arriba la primera “candidata”, és una noia d’uns 33 anys, es dedica al món de l’administració, em fa molt bona impresió, quan em decideixo perquè es quedi asombrosament el pis comença a ser més gran, però molt més gran, les habitacions inclús tenen jardí propi, el menjador i els passadissos són grandiosos. Després de donar-li l’habitació i després d’una estona decideixo fer una visita a la noia per sabersi està bé i li agrada l’habitació. La noia és molt simpàtica, em diu que està tot molt bé, me n’adono que té a l’armari tota una col·lecció de capses de mòvils Nokia, li demano si puc donar-li un cop d’ull, em diu que sí, i veig que ha guardat totes les capses dels mòvils que ha tingut, i 79


em diu que el mòvil vell també està dins de la capsa, que ho guarda tot. Ella, però, ara té una blackberry perquè li és més còmode per a la feina. Després amb el Juan recordem la poca vista que va tenir en llogar l’habitació a l’altra noia, l’esquizofrènica, tot i que a mi no em queia malament del tot, però el Juan la criticava molt i li molestava la seva actitiud al pis. A l’última part del somni sé que arriben més persones, però no recordo de què parlàvem, el que sí recordo és que la gent eren persones molt estables en la seva feina i en la seva vida, i que a mesura que entrava aquesta gent les estances es feien més grans i boniques. Associacions Que el pis sigui meu i l’hagi de llogar em crea responsabilitat, per aquest motiu, suposo, prescindeixo del Juan. Posar un terra nou és donar-li una nova imatge a tot el pis, modernitzar-lo amb aquest nou tipus de terra. Tot i que marxen totes les altres persones el Juan té la seva estabilitat dins la seva raresa, i es queda. Que les persones treballin a l’administració o tinguin feines estables, m’inspira seriositat i estabilitat. Unes estances grans i amb jardí té un significat per mi de llibertat i de benestar, es pot fer més vida dins els pis, i no has de buscar vida fora al carrer. Que guardi telèfons no se ben bé que pot inspirar-me… Potser la possibilitat de contar amb un telèfon quan se l’espatlli un, que és una persona que té cura de les seves coses, que no llença coses d’un cert valor. Quan marxa la companya esquizofrènica arriba com un cert ordre a la casa, i tenim la possibilitat de viure amb gent més estable. Al somni és com si la presència de la noia esquizofrènica fes que el pis fos més petit i agobiant. Em crea l’interrogant de què vol dir aquest abandó d’una part “esquizofrènica” de mi mateix, una noia d’uns 30 anys, per donar pas a ¿Qué? ¿I que el pis es faci gran i bonic a mesura que entra gent…?

27 de juliol de 2010 Parc de Voldemort i Dumbledore Recordo només el començament i final del somni.

Al començament el Pius vestit de monjo davant un estadi (el circ màxim, l’el·líptic) com el que hi ha a Roma em diu: “Aquí es produirà la batalla, només cal conèixer les dues opcions: la dels bons i la dels dolents, amb un bon coneixement un pot participar a la batalla en un 80


dels bàndols”. Llavors es produeix la part del mig del somni, que només recordo que passen pel meu davant tant els personatges bons com els dolents i em parlen, però no recordo com arribo a ser dels bons. La part final. Estic en un autobús de l'Estadi que està dividit a l'esquerra pel mal (els de Voldemort) i a la dreta pels bons (els de Dumbledore). Els dolents han aconseguit molt de poder, la guerra és inminent, està tot preparat per a que sigui aquest vespre. L'autobús abans d'arribar a la part dreta dels bons ha de passar per la part esquerra, és perillós passar-hi, els bons que hi anem a l'autobús podem patir un atac. De fet quan passem vora les estances de Voldemort a l'autobús ens indiquen que no atansem els móvils a l'estòmac que ens podria fer mal; faig memòria de les tècniques per no cridar l'atenció dels dolents, es tracta de guardar la pau i pensar en coses positives i bones, així els dolents no detecten la presència dels bons. Mentres passem a prop de les estances de Voldemort tinc un flash back i m'hi veig en un passadís davant de la Bellatrix Lestrange, una de les dolentes més perilloses, em vol fer mal, però quan passa pel meu costat amb un pensament positiu aconsegueixo ser de nou a l'autobús, ja estem a mig camí de la zona dels bons. L'ambient ja no és tan fosc, ni es respira una atmòsfera densa i de por, els espais són més oberts, hi ha natura. Vaig cap al castell on viu el Dumbledore, tinc por, queden hores per a la guerra, no sé si estaré a l'alçada. Baixo de l'autobús i em fico al castell, està tot ple de passadissos, trobo un espectre de la Bellatrix al passadís, ràpid busco l'habitació on trobaré a Dumbledore. Obro la porta i el trobo amb un noi jove a taula mirant la tele i menjant una hamburguesa. Queden hores i no està capficat en pensar i preparar l'estratègia. Sembla que em llegeixi el pensament, i em diu que la força dels bons sempre guanya, que un no s'ha de preocupar tant que això atreu els dolents. Associacions El circ màxim de Roma em va impressionar per la seva grandària, alhora produeix una gran pau per tot el seu espai. Que hi surtin dos bàndols em recorda una mica el que em deia la Mari Carmen sobre la dualitat (la bipolaritat), de fer-ho tot blanc o negre. Tot i que al somni surt un punt entremig al circ, per on passa l’autobús, però no sé veure-hi més.

81


El fet que passin davant meu tantes opcions, la dels bons i la dels dolents, em recorda la meva manera de pensar, de fer venir a la ment totes les opcions. Un autobús per mi és el mitjà de transport que fa el recorregut més llarg i que triga més a arribar a la seva destinació, tot i això permet veure el paissatge no és com el metro. La dreta i l’esquerra: aquí no l’associo amb la política, sino amb l’habilitat, la part dreta és la que pot fer coses (sóc dretà), la part esquerra és més inútil i s’equivoca més. La part dreta per tant és més creativa, més àgil. L’ambient de la part esquerra a l’Estadi fa por, el color és d’un verd àcid, es respira i un té fred. Fins i tot el metall el fa perillós, els mòvils. Pot deixar-te en els ossos, i sense gana. Pensar en coses que em produeixen pau: la tècnica que faig servir quan m’agobio. Penso en el color blanc. Si m’arrossegués amb pensaments agobiants encara hi vindrien molts més, per això al somni que pensi que atreu els dolents. Menjar una hamburguesa: un temps d’esbarjo, d’informalitat, de passar el temps amb els amics. Mirar la tele no m’agrada tant, em fa sentir que perdo el temps.

30 de juliol de 2010 En el cor de la Cartoixa Estic en el cor de la Cartoixa d’Aula Dei, en l’Ofici de Matines, a mitjanit. Estic entre mig dels monjos, la llum només il·lumina els monjos i el faristol del mig de l’església. Tot el que és el terra de l’església és un riu d’aigua que corre bastant ràpid, seria perillós posar-hi els peus, l’aigua podria arrossegar una persona. Mentres preguem me n’adono que en una cadira del cor, apartada dels monjos, hi ha la meva mare, jo em sorprenc perquè a les cartoixes no entren dones, i un monjo venerable em fa veure, però sense paraules, com per telepatia, que cada monjo veu la seva mare en el cor, perquè a la imatge simbòlica de la mare no es pot renunciar, que el que veu el monjo al cor com la seva mare és un arquetipus. Aprofito l’ocasió per preguntar-li per què veig el Toni (tu) vestit de cartoix a l’altra banda del cor, i em diu que passa el mateix amb el self, que cadascú veu els seus arquetipus. Un cop ha passat això i continuem pregant per la “barana” del cor passen animals: gossos, tigres. Són animals realment bonics, mentres passen per la zona on hi ha llum i estem pregant són molt mansos i 82


afables, amics dels homes, quan surten de la llum salten al mig de l’església, al riu, i es tornen ferotges. Quan el monjo encarregat de llegir ha de fer ús del faristol l’aigua del riu desapareix. I quan hem de sortir de l’església també. En sortir vull preguntar-li al venerable el per què de l’aigua. I em diu: “L’aigua era rabent, allà tenia lloc la ràbia de les feres; l’aigua tranquila la troba cada monjo en la seva cel·la”. Llavors, volent saber més, insisteixo i li pregunto què passaria si un monjo enmig de la pregària salta al mig del riu rabent, em respon que automàticament es convertiria en un fera, però sempre podria retornar a la barana del cor on hi ha llum per recuperar la pau i quedar restituït. Em diu que percep la meva por a tenir un impuls i voler saltar a l’aigua, i em diu que podré dominar aquests impulsos si dedico temps en la meva cel·la a mirar l’aigua tranquil·la, que així un aprèn a controlar els impulsos. Abans d’entrar al passadís que porta a les cel·les el P. Prior m’atura i em diu que en aquesta vigília de matines tots m’han vist sense pell, i que és un dels passos pels quals passa un monjo. Associacions El cor d’Aula Dei és molt gran, i m’impressiona, tot i que de nit sembla més reduit perquè hi ha menys llum. Sempre hi ha un silenci absolut, és corprenedor. L’Ofici de Matines és el que més m’agrada, és molt llarg i es canten molts salms. La llum és com la que descric al somni i permet que un se centri molt en els salms que es canten. Un riu com el del somni fa una mica de por, perquè si t’arrossega encara que sàpigues nedar la corrent se t’emporta. Un animal com el del somni quan són tranquils, com als documentals d’animals de la tele, són realment bonics. Un animal d’aquests fora de si produeix por de mort, i el sentiment de veure perillar la vida. Un monjo gran, “venerable”, em produeix admiració, sobretot per les experiències acumulades, i perquè ha hagut de viure moltes coses al monestir. És com si sempre tinguessin una paraula justa les persones grans. El P. Prior em produeix respecte, ell aproba o desaprova. El fet de no tenir pell és com està més que despullat, és com si faltés una part d’humanitat, o identitat. Realment la part última del “venerable” i del P. Prior se m’escapen.

83


02 d’agost de 2010 A l’eremitori Al somni surten tres monjos vestits de negre, dos que tenen el meu rostre i un altre que mira l’escena que sóc jo també. Sóc al desert on hi ha les cel·les dels monjos, com als textos dels “apotegmes dels Pares”. Estic mirant una de les ermites, i la veu d’un Abbà em diu: “Pots escollir una d’aquestes dues coses”. El que veig és el següent: Hi ha dos monjos, que tenen el meu rostre, un està dins la ermita, té la porta oberta i veig que té tot el tors obert per un bisturí, està assegut, se li veuen totes les entranyes, ell no sembla patir dolor, està pensatiu, representa que s’està curant amb la meditació, curiosament en comptes de bategar-li el cor el que batega és l’estòmac. L’altre monjo, també amb el meu rostre, està damunt la teulada de l’ermita. I el que veig és que es llença al terra com si volgués suicidarse, però quan arriba al terra en comptes de morir es converteix en un nadó; i l’escena del “suicidi” es torna a repetir una i altra vegada com si fos una pel·lícula que torna enrere. La Farmàcia La meva mare és propietària d’una farmàcia. Ella es posa malalta i em deixa al càrrec de la farmàcia. Jo em trobo que no sé com funciona la farmàcia, no sóc farmacèutic, però tinc el telèfon per poder-la trucar. Arriba una dona demanant per unes pastilles, és una clienta del barri que té una filla amb síndrome de Down, truco a la meva mare per preguntar-li on puc trobar aquestes pastilles, ella m’indica que les pastilles amb recepta són totes a la farmàcia vella del pati. Vaig cap a on m’ha dit la meva mare, és una farmàcia gairebé en runes, tota bruta, però per seguretat guarda en aquesta farmàcia on no té accés ningú les medicines més “perilloses”. Després d’aquesta clienta arriben una mena de “hippies”, un d’ells té el dit ferit, i necessita que el curin i li posin uns apòsits. Passen tots al jardí, li dic que esperi una mica per poder atendre’l perquè hi ha massa 84


gent a la botiga; la meva germana m’acompanya i procura ajudar-me. Jo estic pendent dels nois que són al pati i intento que no s’atansin a la farmàcia antiga on són totes les medicines perquè no les robin. Al final surt de la farmàcia amb el dit embenat. Associacions Una farmàcia sempre és un lloc netíssim, i de gran responsabilitat per les medicines que es despatxen. Aquesta mena de hippies els tinc per persones una mica sense educació i pocasoltes que no tenen gaire cura de res i aprofiten quan poden per endur-se el que puguin.

03 d’agost de 2010 Festa a Barcelona A Barcelona és festa i els botiguers surten al carrer a posar la seva parada. Agafo el metro amb la meva germana per donar un tomb. Ens baixem al mig de la Gran Via. No tenim pensat comprar res, encara que portem diners; són parades de botigues que semblen cares, hi ha antiguitats, articles de valor. Mirem què hi ha, ho veiem tot car i innecessari comprar res, no necessitem res. Ens aturem en una botiga de la Gran Via on a l’aparador hi ha quadres amb brodats molt cars, tots d’estil molt clàssic. En una segona part del somni sóc a la mateixa Barcelona vaig amb un company del Seminari, el Jordi Callejón, de la diòcesi de Girona, érem companys del mateix curs. Hem de comprar coses per fer una festa amb el seminaristes. En Jordi busca material d’un grup de Pop-Rock, ja ha comprat força coses, li falten les samarretes; preguntem per les parades de la Gran Via però no en tenen. Finalment anem a parar a una botiga de material de música molt gran, com uns grans magatzems. A la botiga ens fan baixar al pis de baix, on hi ha tot tipus de samarretes; el Jordi pregunta al noi que despatxa per aquesta samarreta, el noi li diu que la tenen, i el Jordi demana unes trenta. Quan pregunta pel preu li diu que són 102 euros cadascuna, jo li dic que em nego a pagar tant per

85


una samarreta d’un grup musical i només per fer-la servir una estona. El Jordi està disposat a pagar aquest preu. Associacions Les parades d’una ciutat en festa sempre són curioses de mirar, tot i que normalment vénen coses innecessàries. Una botiga de quadres de brodats em recorda la Barcelona senyorial o burgesa, aquella part de Barcelona de més diners on viu la població més tradicional. El Jordi Callejón era un company rialler, amic de la broma, no gaire intel·lectual, molt pràctic i pastoral, hàbil per organitzar coses i tractar amb la gent. Una samarreta d’un grup de música em sembla una cosa de poca qualitat i que es fa servir de manera molt informal, i no pagaria un preu car per ella.

04 d’agost de 2010 Concurs de cuiners El somni té dos parts. A la primera el concurs va dirigit a les persones que acostumen a dinar als bars-resaurants que fan menú al migdia, els concursants han d’esbrinar els menjars que estan fets a foc de llenya, el qui encerti tots els menjars que tastarà tindrà un premi de menjar gratis durant tot un any en els restaurants que cuinen amb aquesta modalitat. A la segona part el concurs va dirigit als cuiners. Han de fer tot un seguit de plats i cuinar-los només amb foc de llenya, si es comproba que ho fan així aquest restaurant tindrá una bona publicitat per tota la ciutat, i per tant els corresponents guanys. En aquesta part, hi surt un cuiner que està cuinant cues de rap molt grosses. El cuiner està capficat en el seu plat, ens diu que abans cuinava aquest rap amb verí, com l’estan gravant per a la TV la paraula “verí” surt censurada perquè no el puguin culpar, ara diu que farà servir molt poc verí o gens, però que hi ha perill que el rap quedi sec.

86


Associacions Les persones que dinen de menú a la ciutat són persones treballadores, normalment amb una certa rutina i acostumen a menjar en els mateixos llocs perquè troben el lloc que els hi agrada. Els cuiners que opten per cuinar amb llenya són empresaris que inverteixen una mica més en el producte però asseguren una certa qualitat, i així tenen més clients. La cua de rap m’agrada, més si és fresca, si no és una mica eixuta. El verí en una cuina pot ser tot allò d’artificial que es fa servir en un restaurant perquè el menjar no es faci malbé La Tv és una empresa molt interessada que només censua quan vol, no té una ètica neta i regular.

08 d’agost de 2010 A l’escola Estic a l’escola (a les classes de COU), d’aquí uns dies hi haurà un examen de tot el llibre, serà tipus test. Preparo l’examen des de la casa de Tarragona dels meus avis. Estudio poc, confio molt en les forces d’última hora i que sigui fàcil pel fet de ser test. Arriba el dia de l’examen, les primeres preguntes de l’examen em resulten fàcils però a mesura que vaig llegint la resta no l’entenc, no he estudiat el que calia, no entenc les preguntes i no les puc respondre. La professora és la meva professora de Història de la Literatura de la UB. L’examen és de literatura i art, sobretot escultura. Associacions Sempre que he preparat exàmens ho he fet un dia o dos màxim abans i me n’he sortit prou bé. La professora, la Montserrat Camps, va ser una de le meves millors professores i de la que guardo més bon record. A la casa de Tarragona dels meus avis mai he pogut preparar bé un examen, no he estat mai còmode.

Al monestir Estic al cor del monestir de Montserrat, és tot fosc però amb llums que enfoquen els llibres. Arriben les pregàries, i el P. Hilari surt del

87


seu seient per anar a cantar-les amb el Joan Maria, les pregàries són llargues, es canta tot el cos de la pregària, i el P. Hilari canta molt bé. Uns dies després les Vespres les preparen els del noviciat, jo sóc postulant i volia que el P. Hilari cantés les pregàries, però m’ho penso i considero que potser és una mica pretensiós que un postulant demani a un monjo gran que canti les pregàries. Associacions El lloc que conec que es cantin les pregàries és a la Cartoixa, tot i que al somni el monestir és el de Montserrat. El P. Hilari no el vaig conèixer quan era postulant, ja que era a Sant Cugat, el vaig conèixer més tard, i vam compartir tren més d’un cop de camí a Barcelona, el considero molt simpàtic, fins i tot em va passar apunts seus sobre exegesi bíblica i anàlisis filològics.

Al Congrés dels Diputats Estic amb el Jordi Callejón al Congrés dels Diputats de Madrid. Busquem fer-nos una foto amb el Zapatero i amb el Gaspar Llamazares. Abans de la sessió del Congrés és un bon moment per demanar-los la foto. Entrem al Congrés, hi ha passadissos llargs i força gent. Hi ha seguretat però ens deixen passar sense cap problema. Busquem el despatx on és el Zapatero, és el despatx de “L’àguila Roja”. Busquem el despatx, en arribar el Zapatero està surtint, li demanem la foto, ens diu que ens la podem fer sota, al costat de la Càmara, és molt simpàtic, de pas ens trobem amb el Gaspar Llamazares, li demanen també la foto i accedeix. Mentre passem pels passadissos veiem molts diputats i els seus familiars, criden l’atenció unes nenes de família rica que van vestides com gent gran, amb penjolls de perles i la cara pintada. Arribem al lloc on ens havia indicat el Zapatero, és com un claustre, ens farem la foto allà. També els hi diem que no farem cap mal ús de les fotos, que si s’hagués de publicar abans els hi diríem. Associacions El Jordi Callejón és el seminarista del meu curs que ja ha sortit en algun altre somni. El Zapatero és un polític que em cau bé, i el Gaspar Llamazares també, em semblen molt honrats ambdós. Tenir una foto amb aquests polítics em faria il·lusió, al

88


somni podem parlar amb ells, tot un luxe. Les nenes que surten són com artificials, formen part de la classe alta i vesteixen que no semblen nenes.

12 d’agost de 2010 Demanar pedres Estic en una habitació amb prestatgeries plena de coixins de colors. A l’habitació hi ha una noia amb la que parlo. Li dic que només s’ha de demanar a Déu les pedres i Ell les dóna. Demano pedres i apareixen entre els coixins, cada vega les pedres són d’un color diferent, molt boniques, de colors molt vius. Li dic que només s’ha de demanar estant segur del que es fa. Sempre que hi apareixen del no-res les pedres són dos o tres pedres petites. Jo en el somni, tot i ser el que domina com aconseguir les pedres, quedo bocabadat, perquè pensava que coses materials o la causa i efecte de demanar i aconseguir no es produeix en la pregària. Associacions Els coixins de colors em fan pensar en un element decoratiu, divertit. Fer servir la pregària per demanar coses materials no ho acostumo a fer, per aquest motiu quedo bocabadat en el somni que es pugui produir. Les pedres al somni són com exòtiques, pel seu color, semblen pedres del Carib, lloc on hi ha fauna i flora molt exòtiques.

13 d’agost de 2010 Dues balenes Som molta gent vora el mar, a la platja; veiem mar endins dues balenes molt grans. De sobte les balenes apareixen a la platja, són un mascle i una femella, fill i mare. El mascle està com inconscient, ens apropem i veiem que està mort, llavors deduïm que la femella, la mare, en una lluita l’ha mort, ens sorprèn perquè les balenes no acostumen a ser agressives.

89


Associacions Les balenes em resulten animals molt pacífics, s’alimenten només de plancton marí. Imposen per la seva grandària, i són exòtics perquè viuen a les zones més profundes del mar. Aproximacions Escric algunes aproximacions que m’han estat inevitables de fer. El mar i les balenes m’han fet pensar en l’inconscient més profund; la balena femella en la mare, tot i ser un animal l’he pres com a rol de dona pel fet que mata la part masculina, i m’ha fet pensar en el que em deia la Mari Carmen, que la meva mare podria ser una dona “castradora”, i com estem treballant el tema de la mare he fet aquesta associació, la balena masculina potser el meu jo més adult.

Editar un vídeo amb l’ordinador Estic a la casa de la urbanització dels meus avis. Sóc al menjador d’hivern sobre la taula mirant de ficar vídeos antics a l’ordinador. Faig diferents proves amb diferents aparells que tinc. El meu avi remuga, no entèn per què estic fent això, li sembla que perdo el temps. Necessito un altre aparell, està a l’habitació on està dormint la meva àvia. Entro a l’habitació procurant que no es desperti. No trobo el que buscava. Per al meu avi podria estar fent altres coses de més profit. Associacions El somni em fa pensar en les vegades que perdo el temps amb l’ordinador buscant coses que no serveixen per a res en concret, i dedico hores i hores. Als avis tot el que es tecnologia no els hi agrada gaire, no hi veuen gaire utilitat. Tot i que no dedico normalment gaire temps a l’ordinador, de vegades sí que faig alguna cosa de posar música o videos.

17 d’agost 2010 Un cotxe nou La meva mare amb el Jose, el seu marit, van de camí en el tren a un petit monestir on els monjos de Montserrat fan unes vacances, passen per uns boscos molt bonics, el monestir està força amagat i lluny; 90


els monjos organitzen uns cursos per a la gent que visita el monestir, són unes classes intensives de música que estan dirigides pel G. Lluís Maria. Quan arriben la meva mare i el Jose els acull el P. Abat perquè el G. Lluís Maria està en un tractament al dentista. El P. Abat comprova que els meus pares estiguin a la llista dels hostes que esperen. La meva mare diu que no saben res de música; les classes seran de gregorià. Al mig dia arriba el G. Lluís Maria. Arriba tot nerviós i amb mal humor, tinc una visió de la seva cara i la porta tota inflada i desfigurada. En una altra part del somni estic comprant un cotxe nou, la majoria de cotxes són molt cars, però al final m’ensenyen un que val uns 7000 euros, m’ho poden finançar pagant només 140 euros al mes, no em puc creure que pugui tenir un cotxe nou, sorprendré a la meva família. El cotxe és com un 4x4 de color lila molt modern, d’aparença és com un cotxe molt car. Vaig a la casa dels meus avis a Tarragona a ensenyar el meu cotxe. Són tots a la part del darrera de la casa, a la piscina. Els hi dic que els hi he portat una sorpresa. Allà penso que per l’ús que li donaré jo al cotxe, que li donaré poc ús, tindré bastant amb el cotxe del meu avi, que és un cotxe vell, i jo li puc donar el cotxe nou que a ell li farà més il·lusió. A la tarda tinc ganes d’agafar el cotxe nou per anar al Vendrell a mirar botigues. La meva germana no vol anar, i sol no hi vull anar, penso que potser podria venir amb mi el Roger, fa molt de temps que no hi tinc tracte, perquè és un amic de quan tenia 13 anys, és Testimoni de Jehovà, i amb ell vaig conèixer la Biblia, i quan tenia 13 anys la vaig estudiar amb ell com estudien els Testimonis. Vaig a casa seva. Tenim un tracte cordial. Ell no triga a dir-me si encara no tinc recança d’haver deixat l’estudi de la Bíblia dels Testimonis, que és la Veritat, jo li dic que ara sóc catòlic; li dic que els textos de l’Antic Testament no s’han d’agafar literalment, que són textos que ens parlen de la cultura i costums dels pobles d’aquell temps i que amb això fem hermenèutica. Després li dic que els catòlics prenem el missatge de Jesús com un missatge d’amor i llibertat i que si veritablement el fa feliç la seva opció pels Testimonis l’ha de seguir de cor.

91


Associacions Els boscos per on passa el tren són els boscos que apareixen a la pel·lícula de Harry Potter, quan el tren va de camí a l’escola, són boscos molt grans i bonics. Els cursos intensius de música no m’han agradat mai, perquè jo necessito molt de temps per poder practicar la música. El G. Lluís Maria sempre m’ha agradat com a monjo, em sorprèn que al somni em faci por per la cara desfigurada. El P. Abat per sorpresa no pren un aire insitucional de llunyania, sino que es fa molt proper al col·laborar en els cursos mirant ell mateix la llista dels inscrits. Comprar un cotxe a la vida real no em faria gaire il·lusió, perquè no el necessito i no en faria ús, al somni sí que em fa il·lusió. Em faria més il·lusió poder-li comprar un cotxe a l’avi, tot i que ell cada vegada l’agafa menys per l’edat. A la ciutat del Vendrell quan hi anem, o hi anàvem, és per compra o passejar per la zona comercial. El Roger és el noi que em va ensenyar la Bíblia, i amb el qui estudiava amb els Testimonis quan tenia 13 o 14 anys, sempre guardo bon record d’aquella época.

18 d’agost 2010 Rodatge d’una pel·lícula Estic juntament amb un home que no conec en una mena de garaig-parking. L’home és el qui condueix, jo vaig de copilot. Quan passem pel primer parking un cotxe darrera nostre conduït per un àrab deixa per les quatre parets un reguitzell de pòlvora, i en uns segons comencen a cremar-se tots els cotxes aparcats, hem de sortir d’allà abans que ens agafi el foc. L’escena al somni es repeteix varies vegades, fins que me n’adono que es tracta del rodatge d’una pel·lícula i que llavors no hi ha perill de res. Llavors arriben nens que faran un casting per a la pel·lícula, alguns ploren perquè no els hi agrada això de les explosions, tot i així volen sortir a la pel·lícula. Fan la selecció d’alguns nens. Arriba un moment que les escenes de les explosions surten bé, i aconseguim passar totes les places de garaig. Llavors entrem en un hotel, ens acompanya un gos petit blanc. Obrim una porta de les habitacions de l’hotel, és buida, aquesta no és. Una altra porta una inscripció que diu “Obriu-me”, l’obrim i és un safareig, i allà dins deixem el gosset. Tot seguit obrim una altra i n’hi ha un home al terra mort, sembla un home 92


d’aquests que prenen drogues i s’ha ficat en problemes, no és la nostra missió i tanquem la porta. Aquí s’acaba aquesta part del somni. En el mateix somni, però totalment diferent, estic a la plaça del mercat de Cornellà amb els meus avis, acabo de menjar un entrepà. Llavors com tinc diners vull menjar alguna cosa de postre, i entro al mercat, a la primera parada veig plàtans, m’agraden molt, miro per si m’agraden més els plàtans d’unes altres parades del mercat, però són massa verds. Torno a la primera parada on els he vist abans, demana dos fen un senyal amb els dits, la noia amb això de dos ha entès dos quilos, li dic que eren només dos plàtans i que sisplau no siguin massa verds, m’ha de donar una bossa on venen tres perquè són bosses ja preparades. Li pago i marxo. Associacions Corre pel garaig era angoixant, patint perquè pogués explotar el nostre cotxe. Els àrabs els associo bastant amb una mentalitat fonamentalista tancada. El rodatge d’una pel·lícula em resulta una mica cansat, s’ha de repetir el mateix varies vegades, i tot per fer una cosa que no és veritat.

23 d’agost de 2010 Bosc i llac És fosc i estem passejant per un bosc buscant una vall, estan el Toni, postulants del monestir i jo. Esquivem molts arbres. Arribem a una vall que fa forma de cullera, allà el Toni, que és el cap de l’expedició, diu que es pot abocar l’aigua, llavors omplim tota la vall amb l’aigua que portem a sobre. Acabem d’omplir la vall i l’aigua està remoguda. El Toni diu de banyar-nos, tots es fiquen al llac que s’ha format. A mi no m’agrada gaire perquè l’aigua està remoguda, falta que quedi neta quan es sedimenti la pols. En una estona, quan hem sortit del llac i mirem la vall des d’una muntanya veiem el llac tot net, amb un jardí a la vora, dos monjos cuiden del llac, esperen que algú hi arribi i pugui banyar-se. El P. Odiló amb una mena de raqueta amb molta tranquilitat treu fulles del llac, perquè 93


estigui ben net, l’aigua sembla vidre molt brillant. El G. Odiló cuida del Jardí. Associacions Passejar pel bosc m’agrada, em relaxa, i em fa pensar i reflexionar. Del temps que vaig ser al monestir dels millors records són els dels passetjos. Dos monjos que admiro, tot i ser diferents, són el P. Odiló i el G. Odiló. Amb el P. Odiló vam sintonitzar força, parlàvem de tant en tant. Del G. Odiló vaig admirar la seva música, m’agrada més que la del P. Gregori, em resulta més sentimental.

Noia que sap xinès Hi ha un congrés de biblistes i monàstica. Estic davant d’una noia d’uns 30 anys molt guapa, amb el cap rapat, molt sexy. Estic davant d’ella parlant, m’explica que ella sap xinès, perquè el seu pare va viure molt de temps a la Xina. Mentrestant estan fent conferències, i de fons se sent alguna cosa sobre els jueus i la llengua hebrea, la noia aixeca el braç i diu que ella en sap del que parlen perquè el seu pare és de llengua xinesa però jueu, i ella en sap d’aquesta branca. Més enllà en el somni estem la noia i jo junts, hem sintonitzat, voldríem fer alguna cosa junts, ens agraden les llengües antigues o vinculades a la religió. Pensem que potser ens voldrà acollir l’Enzo Bianchi perquè ell també sent atracció per aquest tipus de coses, que potser ens vulgui donar un lloc als dos com a parella al monestir. Associacions La Bíblia i la monàstica sempre m’han agradat, i m’agrada llegir sobre aquests temes. La noia és molt atractiva, m’agraden les noies amb el cap rapat, les trobo molt atraients. El xinès és una llengua que m’agradaria d’aprendre, sobretot per l’escriptura, em quedaré amb les ganes… El món jueu m’agrada molt, sobretot per la llengua també. Trobo molt encertada la idea del monestir de Bose de ser un monestir mixt, tot i que no és el meu estil.

94


26 d’agost de 2010 De la muntanya a un palau Disney religiós Estem en un refugi de la muntanya de Montserrat, pel refugi passa gent que fa el camí que travessa la muntanya. Hi ha la possibilitat de fer el camí en cotxe. Arriba un noi que diu que farà el camí aturant-se dos cops. Jo estic amb el Ramon Oranies, ell diu que hi ha un camí que es trenca però que es pot empalmar amb un altre i seguir tot recte sense aturar-se i arribar a l’altra punta de la muntanya. Arriba el Jordi Figueras, el meu antic rector del seminari de Tarragona. Porta el coche i agafem el camí que va indicar el Ramon. Arribem a una mena de parc d’atraccions. Entrem primerament en una mena de laberint de Disney que alhora és un museu. Aquesta exposició acaba en una cambra molt bonica, silenciosa, una mena de capella. Hi ha un presbiteri amb un mirall. Al centre de la cambra hi ha un sepulcre amb la figura de la Blanca Neus, pero qui hi ha dins és el cos d’una reina anglesa del segle XVI, és com si estigués allà representada la Mare de Déu diu el Jordi Figueras amb el qui estic en aquesta cambra. En el mateix somni, mirant aquesta figura de la Blanca Neus vestida de blau em pregunto quin pot ser el significat de veure un cos femení mort però amb un símbol religiós fort. El Jordi no troba la solució en el fulletó que explica tota la cambra. Associacions La visió de la muntanya era molt atractiva per poder fer una ruta a peu, el més bonic seria fer-ho tot seguit i sense aturar-se. El Ramon Oranies, amb el qui vaig fer escalada, em va alliçonar molt bé sobre la muntanya i guardo molt bon record. Viatjar amb el Jordi Figueras no ha estat mai gens atractiu, els viatges eren molt tontos i sense gaire contingut. La Blanca Neus és el personatge Disney per excel·lència. Ës un símbol de puresa i pulcritud. Una reina anglesa és poder i majestat, i un temperament fort.

95


Moltes mares Hi ha la meva mare repetida 7 vegades, una al costat de l’altre. Jo les estic mirant. Només la del centre està de blanc, i darrere hi ha el Toni vestit de blanc també. M’atanso i em poso davant de la figura de l’esquerra, i a l’atansar-me tinc una suor freda, la meva mare vesteix de verd en aquesta figura i no fa bona cara. Passo a la figura del costat que vesteix de vermell, i davant d’ella tinc mal de cap, la meva mare està enfadada en aquesta figura. Recordo que passo per totes les figures menys per la del centre que la salto, i em passen diverses coses davant de cada figura però no recordo el què. La figura del centre amb el Toni és una figura serena, tranquila i afable. Em trobo a l’habitació llegint un llibre religiós, mentres l’estic llegint no recordo el títol i el tanco per veure el títol a la tapa, i veig la cara del Toni i les figures del somni de la meva mare, no hi ha cap títol, llavors em dic que és un llibre simbòlic sobre el self. Torno a la lectura i llavors me n’adono que el que estic llegint són apotegmes dels pares del desert. Associacions Les figures de la meva mare, menys la de blanc, no eren agradables. Aquests dies he estat llegint llibres religiosos, també els apotegmes, i molts d’ells m’han ajudat a la pregària i a conèixer reaccions humanes.

Somni descobrir la mansió Existeix una mansió que té les estances dividides. El menjador en un lloc, les habitacions en un altre, la piscina, la cuina també per separat, i així totes les seves parts. La mansió està cercada per un mur. Al seu voltant és tot bosc. Som un equip que tenim la missió de descobrir que hi ha darrere d’aquest mur. Som al bosc i hem d’anar amb molt de compte perquè la policia especial de l’Estat també va cap a aquesta mansió, porten un equip a sobre especial, som si tinguessin una missió d’un fenòmen paranormal. A més, quan els veiem entre els arbres del 96


bosc ens amaguem, perquè tenen ordre de matar-nos si ens descobreixen. Al mateix somni hi surt una biblioteca semi-pública, és molt gran, té una part molt antiga amb moltes escales, en la part de més amunt hi ha llibres molt antics, alguns d’ells porten verí i són perillosos. La biblioteca té un detector anti-robatori. Al somni també hi surt un carro amb llibres de devolució al costat de la piscina de la mansió. 30 d’agost de 2010 Senat El somni és curt. Existeix un Senat, del que formo part, que és clandestí. Està format tot per homes, són homes de més de 40 anys. És un Senat clandestí, amb una gran antiguitat, com si fos un associació com la dels massons. Aquest Senat és el que regeix la civilització veritablement, la que dóna ordres als governs civils. En la seva majoria tot són persones severes, molt vinculades a la llei, jo sóc nou en aquest Senat, fa poques setmanes que hi formo part. Formen part d’aquest Senat el P. Salvador i el P. Cebrià Pifarré, venen al meu encontre a tranquilitzar-me, a dir-me que trobaré persones molt rudes i inflexibles en aquest Senat, però que m’ho prengui amb tranquilitat, que hi cap al Senat tot tipus de temperament. Associacions Un Senat el tindria per un lloc democràtic on es poden debatir totes les qüestions i arribar a un acord. Li dóna un caràcter de solidesa el fet que sigui tan antic, i alhora també que les coses puguin estar una mica viciades. El P. Salvador i el P. Cebrià els vinculo tots dos amb la monàstica, un més occidental el P. Salvador un altre més filooriental el P. Cebrià, tots dos molt humans i que fan de contrapès en aquest Senat.

Casament El que recordo del somni és el següent. El cosí segon de la meva mare, un noi de 20 anys, es casa amb la que ha estat la seva novia. Són 97


encara, potser, una mica joves, però l’Àlex, ha estat sempre un noi molt madur, de jovenet ja va tenir aquesta noia per novia. El seu pare li ha infós una bona educació, bastant racional i de molta llibertat, per al meu gust molt sana. Com de vegades és costum, la celebració posterior al banquet se celebra a la casa de Tarragona dels meus avis, hi ha molta gent jove, destaquen els meus tiets, li aconsellen què fer. Passen a la casa de Tarragona unes hores, però decideixen celebrar una festa en un hotel, jo no hi aniré, no tinc diners, i li dic a la meva tieta. Ells marxen. Quedo sol a la casa. Associacions Els casaments no m’han agradat mai, se’m fan molt pesats. L’Àlex és un familiar molt simpàtic, tot i que tenim poca relació amb ell. Potser la part més divertida del casament és aquesta de ser a la casa de Tarragona. Després el que proposen de marxar a un hotel ni m’agrada ni m’ho puc permetre al somni.

02 de setembre de 2010 Amb els amics abans de Nadal Acabem d’arribar d’una excursió, els meus bons amics de Santa Coloma i jo, entrem a casa d’una amiga meva de la infància la Carolina, de quan feia EGB, una noia molt guapa, però no gaire exitosa amb els estudis, de petit m’agradaba, en el somni i en la realitat ara és una noia d’una bellesa extraordinària, de petita ella ja volia ser model. Entrem, com deia, a casa seva, ella està distant, la casa és com d’una família de diners, una casa acollidora i moderna, ens instal·lem per brenar a la cuina, ella va i ve de l’habitació a la cuina. Després d’una estona els meus amics diuen de marxar, jo m’atanso abans a l’habitació de la meva amiga per acomiadar-me. S’està preparant per sortir de festa, està atrafegada, la seva mare la truca pel mòbil. Jo li dic de quedar un dia i veure’ns, ella diu que està molt ocupada, que potser un dia. Ella marxa, i apareix en el somni una amiga d’ella, de raça negra, grassoneta, de classe baixa, amb una filla petita també negra. Van vestides per anar de festa, només estan de pas perquè marxen també, em diuen que marxen de festa. 98


Surto de la casa per anar a trobar els meus amics, em trobo amb tres amigues, la Cristina, la Silvia i la Marta. Tot i que és un dia de la tardor a l’endemà se celebra Nadal, la Silvia diu que que van a la Missa vespertina, i es queden a l’església per on passem, jo dic que estic cansat de l’excursió que prefereixo anar a la Missa de l’endemà i continuo camí enllà. Associacions Anar d’excursió amb els amics m’agrada, em distreu, tot i que no m’agrada parlar, m’agrada anar a la meva. De la Carolina guardo bon record; mai va ser bona en els estudis. La noia negra de classe baixa em recorda a la gent inmigrant que arriba a la botiga, i ni tan sols tenen recursos per saber demanar un mòbil, de vegades davant d’ells et sents impotent perquè no saps com explicar-los, són gent que viuen la vida d’una altra manera, frueixen d’altres coses, donen molta importància a les relacions socials, cosa molt distant al que jo faig. Anar a Missa amb els amics o altra gent no m’agrada, prefereixo anar sol, em concentro millor.

08 de setembre de 2010 Perseguit al monestir Estic al monestir de Montserrat, tot i que al somni no s’assembla en res. Som a un claustre de la part de baix, allà hi són tota una colla de seminaristes adolescents que fan uns dies d’experiència al monestir. En un moment jo veig el monestir des de dalt en planta i sense sostre, i veig la meva habitació rectangular on guardo la meva bossa amb les coses pròpies, una d’elles és una cosa molt important. A la nit és l’hora de les dutxes, jo no formo part dels seminaristes, estic com a hoste per un altre motiu, he anat a fer un treball al monestir, jo em dutxo més tard que els seminaristes, mentres em dutxo alguns seminaristes entren a les habitacions i roben. A mi m’ho roben tot, fins i tot la roba, però el més important és que em roben la cosa important. En un moment que els seminaristes estan reunits aconsegueixo recuperar almenys la cosa 99


important, tinc una altra visió en planta del monestir, la meva habitació està plena d’una fibra, com si fossin fils, allà dins amago la cosa important. Quan ja ho tinc tot llest surto del monestir amb la cosa important, a la sortida veig els monjos del monestir a fora, els seminaristes han pres el monestir, i l’han destruït per dins. Arriba en cotxe un conegut meu, no l’identifico amb ningú, no va ben vestit, vesteix en xàndal, però és una mena de Mac Gyver, surt del cotxe em saluda, i treu de la bossa que porta un tub com de pasta de dents, posa al terra pasta de dents i després d’uns moments hi ha un tremolor i el monestir es derrueix amb els seminaristes dins. El mal segons el meu amic ha quedat solucionat, tot i que als monjos i a mi ens ha semblat una mica dràstic i no ha consultat abans. Associacions Pel que fa als seminaristes adolescents diria dues coses: una positiva que és que pots aprendre a pregar i relacionar-te més íntimament amb el món espiritual en un espai idoni, i una altra menys positiva que és que a l’edat adolescent un no pot veure si la vida de capellà, o qualsevol altra tipus de vida, és el seu futur. Per mi un adolescent no veu perill, per aquest motiu que prenen el monestir, no saben veure les conseqüències que pot haver. Jutjo al meu conegut perquè porta xàndal, podria vestir almenys amb texans, és una mica antisocial, i de fet va a la seva ni consulta amb la resta de persones per portar a terme el que té pensat.

El diari electrònic del Jordi Figueras Sóc seminarista i estic en les vacances amb el Seminari. Jo vaig a la meva, i puc fer-ho. El Jordi Figueras, el rector, m’ha donat com un llibre electrònic seu perquè apunti coses. Quan l’engego veig que encara hi ha coses del Jordi registrades, però és un índex només. Com és un llibre electrònic antic penso que només es poden anotar poques coses, frases curtes i poc més. Intento no llegir l’índex que hi surt perquè poden ser coses personals.

100


Sóc en un pati de l’edifici on estem allotjats, estic a unes escales. Veig que el llibre electrònic també té fotos, i que a més permet editar les fotos, és un llibre electrònic molt complet. És l’hora de dinar, però abans de pujar al menjador, a unes altres escales em trobo amb el Jordi i altres seminaristes, li dic al Jordi que al llibre electrònic he trobat un índex de coses de quan ell era seminarista, i que la primera paraula que surt és diari. Em diu que té una clau d’accés, que li doni el llibre electrònic que la hi posarà, hi posa la clau i de sobte surt tot un diari de quan ell va ser seminarista, al llibre electrònic hi caben pàgines i pàgines, jo quedo sorprès, hi ha anys escrits en el llibre electrònic, el Jordi em dóna accés a tot el llibre perquè faci el que vulgui, jo quedo parat que una persona com el Jordi hagi estat tant metòdic com per poder fer un diari d’aquella magnitud, i l’envejo. Llavors em diu que amb aquell diari seu i les notes que jo prengui he de fer un treball propi com a feina de seminari per l’estiu. Associacions Les vacances que feiem amb el seminari a mi m’agradaven, tot i que a la majoria de companys meus no. El llibre electrònic que surt amb al somni és com una gran agenda electrònica que permetia escriure a mà i guardar tota la informació, molt atractiu tecnològicament. Fer un diari és una cosa que sempre m’hauria agradat fer, però mai he estat metòdic ni constant. És curiós que acabo amb una visió positiva i admirable del Jordi Figueras en aquest somni, que contrasta amb la figura que vaig projectar l’altre dia a la sessió i que és la que tinc a l’inici d’aquest somni.

Un formatge mascota Estic de vacances a Anglaterra, vora la platja, a casa d’una senyora d’uns 60 anys, està cuinant un formatge de tipus francès, un camembert. Quan està fet el formatge pren vida, i és com un pelutx. A la platja hi ha un estable amb un munt de cavalls, són cavalls especials que només els poden muntar els especialistes, són d’una raça molt estranya, corren molt, i sempre corren en grup. N’hi ha de diversos colors, fins i tot color turquesa. 101


Portem el formatge que ara és una mascota a la platja, a l’estable, allà el posen on ha d’estar un animaló com aquest, en una mena de gàvia, perquè són entremaliats. En un moment donat s’escapa i comença a còrrer per la platja, la platja és d’una sorra molt fina i blanca. Quan se n’adonen que s’ha escapat els genets treuen els cavalls i comença la captura. A mesura que còrrer el formatge es va desgastant. Els cavalls corren a gran velocitat, hi ha persones que han de còrrer davant dels cavalls per por a que no els agafin. Els genets els condueixen amb gran destresa, estan ben domats. És curiós que els cavalls estan com emparellats pel que fa a les ordres que reben, tot i no anar lligats van de dos en dos en l’execució de les ordres del genet, és a dir, un genet munta un cavall i respon amb les mateixes ordres un altre cavall que no porta genet. Finalment enxampen el formatge, me’l donen i el porto a la senyora que el va cuinar. Jo li explico amb un anglès molt macarrònic tot el que ha passat, com es va escapar de la gàvia i com el van aconseguir. Ella va corregint la meva pronúncia de l’anglès i m’ajuda a explicar-me. El formatge s’ha desgastat bastant i queda un tros petit de la mida d’un ninot, l’embolcalla en una mena de drap per a les postres i el posa amb altres formatges. Associacions Anglaterra m’agrada molt perquè és molt verda, tot i que l’Anglaterra que surt aquí és de platja i la costa a mi no m’agrada gaire, però la platja del somni és molt bonica. El formatge és un dels meus menjars preferits. Els cavalls els tinc per animals “intel·ligents”, i capaços de grans coses, molt associats als homes. L’anglès el vaig perdent i em sap greu.

16 de setembre de 2010 Mapa màgic Estic amb el Toni a la urbanització dels meus avis, als carrers, al costat de la font de l’entrada. Porto un mapa màgic que encara no sé ben bé com funciona. Al desplegar-lo el mapa mostra tot el món amb els 102


principals monuments i llocs d’importància. El mapa es desplega sota els peus i és d’una gran grandària. S’escull un lloc on vols anar i només trepitjant aquell lloc hi pots anar. Probem a fer-lo funcionar un cop, però al trepitjar el lloc que hem escollit no hi som reconduïts, llavors una noia ens explica que això és perquè una de les quatre persones que posseïxen un dels quatre troços de fusta màgics està fent servir un dels mapes, i no es poden fer servir dos mapes alhora. Llavors ens condueix a un parc on només es pot accedir amb el troç de fusta màgic. Passem per un portal on s’ha de passar en un moment donat, però la noia em diu que com sóc de la família principal tinc accés lliure i no cal que sigui sotmès a les normes, que això és un privilegi dels que són de la família, la resta dels que tenen el troç de fusta tenen unes normes més rígides i accessos més restringits. Entrem els tres, el Toni, la noia i jo, al parc, una mena de laberint. Anem fins a una ermita on hi és el P. Guiu. Allà el P. Guiu ens diu que des de la seva ermita podem fer servir el mapa encara que un altre l’estigui fent servir. Associacions El mapa màgic em recorda molt la pel·lícula de Harry Potter, on surten també mapes màgics que mostren llocs amagats. La fusta per mi és un material noble, elegant. Ser de la família principal m’evoca una certa distinció, identitat, al somni l’associo amb una família no de parentiu de sang, sinó espiritual de germanor, d’un col·lectiu.

El jove de dos caps Sóc a un mercat on venen molta fruita, molts colors fan del mercat un lloc molt exòtic i atractiu. S’espera un fet extraordinari, portaran a una persona jove que té dos caps. És una persona molt gran, de molta grandària. Quan arriba la posen en una habitació al costat de les parades de fruita. Aquesta persona jove va vestida de colors molt vius, té molta vitalitat, i molta força. Després que ha estat exposada a que la gent la miri, la treuen al mig del mercat on la volen sacrificar. Llavors me n’adono que els dos caps que té un és de dona i un d’home, tots joves, i veig que això pot tenir solució, i agafo una destral molt 103


grossa, i pregunto a una noia jove intel·ligent i que en sap: ¿Al món que hi ha més dones o més homes? I ella em respon que més dones. LLavors agafo la destral i d’un cop ben fort i net tallo el cap de dona de la persona sense que pateixi, com a símbol de que calen més homes que dones. Al tallar-li el cap femení surten un munt de serps del coll, i moren al cap d’una estona, com si fos el cap de la Gorgona. Associacions Un mercat de fruita de colors és molt atractiu, molt viu, és alegre. A mi sempre m’ha sorprès que la natura pugui fer coses tan boniques. Alhora la fruita és molt dolça, i abusar-ne vol dir engreixar-se. Una persona vestida amb colors m’agrada, la considero una persona deshinibida, i que no es deixa portar per les convencions socials de la rigidesa dels patrons del vestit. Al somni vaig associar el nombre d’homes i dones no només a la demografia en general sinó també al nombre de monjos que és inferior al de monges. Un cop de destral per decapitar sempre fa angúnia i por, però és més tranquil·litzador si és net i no es pateix. Les serps que surten són al començament una mica incotrolables i mostren la monstruositat que deuria tenir per dins aquella persona i el que deuria de patir. La Gorgona en la que vaig pensar en el somni, la femme fatal que amb la mirada petrifica les persones que la miren.

Un transexual a l’hospital Un noi, que se sent noia, d’uns 30 anys transexual és a un hospital. No es troba bé, s’arrossega a quatre potes pel terra, no troba repòs en cap postura, per això s’arrossega d’aquesta manera. Tinc aquesta imatge de la noia. Després al somni recordo que sóc dins d’una furgoneta, a la part del darrera amb un noi que és molt religiós i molt honrat, i condueix la seva mare, una dona de poble amb molta energia, una dona de poble de les que acostumen anar amb xandal, porta la furgoneta molt forçada, anem cap a l’hospital, tot és pujada i amb curves, porta marxes curtes i la furgoneta fa soroll de motor revolucionat, la mare del noi és una mica bèstia, però té traça conduint. Al mateix somni, però com en un ambient molt diferent, sóc a l’hospital, hi ha en el pis de sota un bar molt elegant, de molts diners. Al pis de dalt hi ha una llibreria de monges, tipus les “paulines”. Pujo a veure els llibres, la majoria són fulletons. No puc accedir a una secció 104


que voldria veure perquè el terra està mullat, encara és d’hora i estan netejant. Associacions Els transexuals sempre han estat persones que m’han fet interrogar-me, perquè em sembla un fenomen molt complicat, difícil d’entendre. El noi religiós i honrat em recorda a un company del seminari que era de l’Opus, i del qui guardo bon record; també de tant en tant llegeixo comentaris d’escriptors conservadors que em creen certa pau. La mare d’aquest noi és una senyora que m’inspira seguretat, ha sabut educar el seu fill que ha aconseguit una bona estabilitat. El bar em recorda un lloc d’altern, de nit. La llibreria religiosa tipus paulines no m’agrada gaire perquè em sembla una mica cara, sempre voldria poder comprar més llibres, però sempre els trobo cars.

05 d’octubre de 2010 Els prínceps visiten el Vaticà En el somni primer veig una catedral amb molts vitralls, les pareds gairebé no tenen maons, tot es vidre. Després veig els prínceps d’Astúries al que representaria que és una galería d’una part del Vaticà. Tots els vitralls d’aquesta galeria estan oberts com si fossin finestres, és rar que tot sigui obert d’aquesta manera, i ens diuen que els prínceps han manat que tot fos obert perquè la galeria s’assemblés a la catedral, perquè tingués més llum i semblés més esbelta. 09 d’octubre de 2010 La mare encarrega roba En una primera part del somni veig que estic a l’administració de loteries fent una aposta per veure si em toca la loteria. Així que acabo truco a la meva mare pel timbre de l’escala perquè baixi, hem quedat que aniríem al “mercadillo”, al de Cornellà, allà on és el mercat, la meva mare ha de comprar roba. Em diu que té roba encarregada. Últimament la compra allà perquè no va bé de diners, i ha de ser per encàrrec pel 105


tema de la talla. Arribem a la parada on la meva mare ha encarregat la roba, el venedor la reconeix, però es confon d’encàrrec i li ensenya a la meva mare una faldilla grandiosa, la meva mare riu i diu “De moment no necessito una talla tan gran, el meu encàrrec era…” . Llavors li treu el que havia encarregat, és una brusa com de gasa de colors i una faldilla, la meva mare es prova la brusa, llavors la veig de front i em sembla que està més prima i com rejovenida, maquillada, femenina i guapa. Associacions La loteria m’evoca el tema econòmic, a casa fa un temps que el negoci de la mare no va bé i van justos de diners. Tot i que sempre ho ha fet i a la meva mare li agrada, comprar al “mercadillo” és una manera d’economitzar.

Dialogant amb el Roger, el testimoni de Jehovà Estem al menjador d’estiu de la casa de Tarragona. El Roger i els seus germans més petits estan asseguts a la taula amb els llibres amb els que estudien la seva religió. Jo estic a la prestatgeria del menjador mirant llibres, hi ha llibres de Bíblia, sobretot d’estudi de la Bíblia en l’idioma original, llibres en hebreu i grec. Li estic explicant al Roger que hauria de llegir en l’idioma original, i així podria veure que no podria fer una lectura literal en l’idioma traduït. Llavors li poso com exemple un salm. Li dic que hi ha un salm amb un verset que en hebreu literalment diu “La sentència no es complirà”, i que amb això s’invalida tota la teoria dels testimonis que defensa el passatge bíblic que diu “La voluntat de Jahvé sempre és la mateixa i es portarà a terme” (més o menys). El Roger queda callat com fora de joc, i llavors des de la porta de la meva habitació li explico que és fascinant poder llegir en molts passatges la Bíblia al·legóricament, i encara millor si es pot llegir en la llengua original.

106


11 d’octubre de 2010 Canvi de Prior a la Cartoixa Sóc a la Cartoixa pobre de l’Urbanització de Tarragona, amb la que somio amb freqüència. És un dia de festa, es celebra un canvi de Prior, la guarda de la cel·la no és tan rigorosa, hi ha coses a fer per als actes comuns. Veig a un dels patis a un germà que està jugant amb unes ovelles i un gos. Més tard som al dinar, el nou Prior de la Cartoixa és una dona, va sense hàbit. Aquesta Cartoixa és molt pobre. Arriba l’hora de seure, a mi em conviden a seure com a convidat a la taula de la presidència, però en el lloc que em toqui segons el protocol, hi ha el P. Sebastià Bardolet, que seu al mig i a mi em diuen que he de seure una mica més enllà. Quan estem dinant tinc a la meva dreta a la Priora. Me n’adono que el dinar és molt auster, la Priora em diu que aquesta Cartoixa viu de l’ajuda que li dona la Grande Chartreuse. Al dinar només hi ha per veure aigua, i a mi m’estranya molt, perquè el vi és com el pa a la Cartoixa, mai falta, i tinc la sensació que el dinar no és el mateix, que alguna cosa falta a la Cartoixa. Associacions La Cartoixa del somni sempre em recorda la de Montealegre, perquè és molt pobra. Els dinars a la Cartoixa no són austers, perquè son bastant complerts encara que són senzills, i el vi és com un component essencial. Tot i que no acostumo a veure vi a la Cartoixa o als monestirs sí que ho faig.

De postulant a la Cartoixa Sóc a la Cartoixa que seria la de Saragossa, tot i que al somni és grandiosa, com un poblet. Al somni tot és espectacular, carrers amples, tot com nou, molt ben cuidat encara que sigui antic. És l’hora d’anar a la pregària de mitjanit. Em llevo i vaig cap a l’església. Són els meus primers dies i no sé ben bé on he de seure, potser hauria d’haver esperat al P. Mestre. Arribo a l’església, el terra és ple d’aigua beneita, és hivern i fa 107


poc s’ha cel·lebrat la festa d’hivern amb la qual es renova aquesta aigua; encara falten molts monjos, el postulant que porta més temps em fa un senyal perquè sàpiga on he de seure. Està col·locant els llibres. Arriba el P. Mestre, és un híbrid entre el P. Mestre de Saragossa i el Toni. Em renya perquè no l’he esperat, havia de ser ell qui em portés a l’església. Jo m’escuso i li dic que no savia que l’havia d’esperar. Quan tornem a la cel·la és gairebé de dia. En un dels carrers hi ha una botiga de marisc congelat, és gran, em penso que és per proveir el monestir. Però més tard fent un tomb pels carrers del monestir veig que és una botiga llogada a un comerciant del poble del costat, el monestir és tan gran que lloguen parts al poble del costat. 26 d'octubre de 2010 Dos bisbes Estic al centre de Barcelona, on el cardenal de Barcelona té el seu palau. Al costat hi ha una mena de palau. Vaig acompanyat de companys del seminari però no els identifico. Veig d'esquena al cardenal Sistach amb el solideu que entra al seu palau, és una mena de fortalesa, sense jardins, tot és maó. El palau del costat té molta zona ajardinada, veiem al bisbe que habita en aquest palau, és el P. Josep Maria Cardona, ens ha vist i ens convida a passar, li diem que hem vist al cardenal Sistach pero que ha estat molt estirat i ni tans sols ens ha saludat. Les alarmes de la botiga de mòbils El somni és en blanc i negre. Al carrer plou. Jo treballo a una gran botiga de mòbils, on hi ha un gran magatzem. Al magatzem han arribat mòbils nous. Recordo que pregunto per un móbil i m'indica la meva companya a quina prestatgeria el puc trobar. És l'hora de tancar la botiga. Crec recordar que m'havia de quedar tota la nit a la botiga. El gerent ha arribat amb la seva dona, m'explica que el sistema DNAU (una paraula inventada al somni) no 108


funciona, jo li pregunto qué és aixó del sistema DNAU, m'explica que és el sistema d'alarmes de la botiga, que no funciona, un sistema que funciona amb la línea telefónica. 31 d’octubre de 2010 Sang de nadó per al Papa Fa dies que estic nerviós buscant per al meu avi l'antiga revista que fa predicció del temps, són prediccions que va fer un home fa molts anys enrere i encara ho publiquen. No recordó el nom de la revista, a mes és una versió que no la compra ningú i és molt rar trobar-la a llibreries. De sobte estic al cotxe del meu avi, ell condueix, veig la revista que li vaig comprar l'última vegada, allá podré veure com es diu i buscarla mes fácilment. Em faltava la paraula "almanaque". Miro dins per saber fins a quin any es continuará publicant, posen el Papa vigent per indicar si la publicació está en curs, em costa trobar a Benet XVI pero finalment el trobo. Així que el trobo davant nostre del cotxe es produeix l'accident d'un jove, cau per térra, com si l'hagués atropellat en un pas de vianants un cub d'escombraries. Veig sense cap mena de transició un pare de familia que ha estat escollit perqué la seva filia acabada de néixer sigui la donant de sang per al Papa. És tradició que cada vegada que neix un nadó facin una análisi de sang al pare per veure si la sang del nadó és compatible amb la del Papa, si ho és li treuran una bona quantitat de sang que es reserverá per si el Papa la necessita en un futur. Veig la imatge de la nena en unes mans que amb un tubet que li claven li van xuclant la sang, la van dipositant entre les molles d'una barra de pa oberta per la meitat, allá guardaran la sang. El nadó es va quedant pálid, li están extraient massa sang, el pare es disgusta i se sent impotent, pero no tenen pietat per extreure-li la sang, segueixen el protocol sense contemplacions de cap tipus. Finalment deixen de treure-li sang i la nena, tot i que debilitada, sobreviu. 109


02 de novembre de 2010 Jesuïta confessor malalt Estic a l'església deis jesuïtes de Casp amb intenció de confessarme. L'església está molt il·luminada i té uns colors daurats. Trigo una mica a entrar al confessionari després d'estar pregant. Quan entro toquen l'hora en punt, i veig que el P. jesuïta está deixant l’estola, llavors entenc que ha acabat la seva hora de confessionari. Li pregunto si em pot atendré un moment o si s'estima mes que torni dilluns vinent, em diu que dilluns vinent, llavors veig que té una cigarreta ja encesa a la má, i que es disposava a sortir del confessionari. Llavors me n'adono que hi ha una mena de máquina d'oxigen a la que está conectat, li dic que no sabia que estigues malalt, i em diu que ha de fer servir aquesta máquina, i veig el tub que li conecta amb la gola, i pensó que la cigarreta no li fa gens de bé. 03 de desembre de 2010 Monstre a l’internat Estic en un internat de gent jove. L’internat és al mig d’un bosc. M’estan ensenyant com funciona aquest internat, passegem pels porxos i vigcom juguen a cartes i caniques alguns dels joves. M’ensenyen la part del darrere des d’on es pot veure part del bosc, després passem a l’interior de l’internat. Mentres estem visitant l’interior sentim crits d’alarma des del bosc, una mena de massa grandiosa invadeix el territori. M’apropo a aquesta massa de color gris clar verdós, li surten com unes flors que vull agafar, però els joves m’adverteixen que és un monstre que està invadint l’internat, que no el toqui. En un altre moment del somni estic saludant la cuinera de l’internat, des de la porta de la cuina, quan ens despedim em dóna un pot amb aigua bruta de la cuina perquè la llenci al bosc, ben enfora, jo per mandra la llenço enterrada al porxo del costat. Al cap d’una estona hi ha un aldarull, els joves cridant se m’atansen dient: “Què has fet?!” Jo 110


pensant que em retreuen que hagi llençat l’aigua bruta al porxo els hi demano disculpes, excusant-me dient que no pensava que fos tan greu, però ells em fan callar i em feliciten perquè gràcies a que he llençat l’aigua al porxo al costat de la massa monstuosa aquesta s’ha assecat i ha mort. 05 de desembre de 2010 Militars perseguits Tota la primera part del somni és en un to de color verd fosc. Som quatre amics en un pati amb una pista de bàsquet i estem jugant. Després de jugar anem a dormir, i de cop i volta desperto i estic en una caserna militar. Hi ha l’alarma, s’està perseguint uns militars per mal comportament, tothom ha de ser empresonat pels grans comandants. Arriba el matí, i estic en un banc de fusta flotant en un riu, assegut al costat d’una companya de l’EGB. Anem riu avall, ens hi fixem en un quadre que sembla pintat al s. XVI, hi ha pintat Felip II, el quadre es repeteix i el trobem a les parets de les cases. Finalment arribem novament a la caserna militar, i al jardí hi treballen uns militars en unes jardineres amb aigua, tenen cura de les flors submergint la cara a l’aigua i podant les plantes. Gimnàs jesuito-cartoixà Estic amb un amic, anem al gimnàs on ell està apuntat per apuntar-m’hi jo. Arribem al mostrador a fer la inscripció, és un gimnàs bastant car, em donen fins i tot una habitació, amb llit, armari i escriptori, com la cel·la d’un monestir. De fet és un gimnàs que porten els jesuites però amb carisma cartoixà. Quan estic instal·lant-me a l’habitació arriben dos noies amb un noi, truquen a la porta, els hi obro una mica la porta per demanar què volen. Em diuen que l’habitació és per a elles, jo m’ensumo un canvi d’habitació i no vull canviar perquè estic còmode, llavors una d’elles em pregunta, la que és menys simpàtica, que si sóc monjo, jo li dic que en un temps breu de temps, 111


llavors em diu que per això no puc quedar-me en aquesta habitació, perquè aquesta secció del gimnàs hi passen noies perquè és la jesuítica, la cartoixana és a l’altra banda i és la que em correspon, que encara que l’habitació és més petita m’agradarà també, perquè té de tot. Llavors faig les maletes i considero que comporta portar una vida monàstica. Ara estic sortint del gimnàs, vaig cap al cotxe amb el meu amic, em diu que podem anar a casa seva, té diverses cases totes elles al costat d’un gimnàs on ell està matriculat, a Barcelona, Tarragona i Manresa, em diu que la de Manresa és la que té millors vistes, jo li pregunto si té líquid per a les lentilles i em diu que sí, hi agafem el cotxe per anar a Manresa. 06 de desembre de 2010 Anàlisi dels estigmes M’aixeco una nit perquè tinc ganes de pregar i agenollat, tot i amb son, al costat del llit obro la Bíblia i recito salms, després d’una estona veig que la Bíblia es doblega perquè es torna tova, la deixo damunt el llit i noto sang sobre els llençols i damunt la Bíblia, llavors veig estigmes a les mans, no em fan mal i sento vergonya perquè em considero progressista en aquestes coses. Llavors penso que tinc persones de confiança per saber què és. Agafo el tren cap a Montserrat sense haber trucat abans, crec que podré demanar pel Toni sense haber trucat. M’he posat uns guants, i al tren noto que hi ha dones que em miren les mans amb els guants, i penso: “Per què no em miren els homes?” i quan acabo de pensar això una dona s’aixeca i em diu: “Les dones som les úniques que sabem distingir això” i agafo por perquè em sembla una cosa de bruixeria. Estic a la porteria del monestir, hi ha com a porter el G. Anselm i al seu costat el P. Ignasi, vaig a dirigir-me al G. Anselm per demanar pel Toni però el P. Ignasi pren la paraula i em demana què vull, llavors li dic que voldria veure el Toni, i em demana pel motiu, llavors m’estranyo que em demani això, i en veure aquesta reacció em diu: “Sense motiu no puc cridar-lo”, no vull dir una mentida i amb vergonya li dic que m’he notat 112


unes ferides a la mà. M’agafa la mà i em treu el guant, somriu i li ensenya la ferida al G. Anselm, i el P. Ignasi diu: “Això primer ho ha de veure el P. Abat”, llavors em noto com si m’hagués ficat en un embolic. El P. Ignasi toca un botó que crida directament al P. Abat, mira el rellotge, passen dos minuts (que en el rellotge del somni són cinc) i llavors diu: “Passa que ja hi és el P. Abat a la sala”. Entro a la sala de l’esquerra de la porteria. Només entrar veig el P. Abat assegut i es dirigeix a mi dient-me: “Abans que seguis treu-te els guants, ha de ser així”. Llavors amb els guants llevats m’assec davant el P. Abat, i sense mirar-me les mans em diu: “Com ja et diu el P. Toni jo sóc l’autoritat i això vol dir que sobre això no puc donar cap veredicte, però sí et diré l’ordre dels qui et visitaran: El P. Toni que hi serà sempre present i amb l’hàbit, el P. Pius, el G. Ramon Oranies perquè ja et va veure una vegada ferit, i el P. Andreu que és l’únic que pot mirar-te les mans amb corbata” Llavors mentres el P. Abat marxa arriben seriosos i amb una carpeta, com si fossin a fer una inspecció el Toni i el Pius, em fan entrar de nou a la sala, i el Toni el primer que diu és que ell hi serà a totes les visites. El Pius s’escusa perquè porta l’hàbit, i diu que ell en aquests casos no se’l pot treure, jo m’angoixo una mica perquè encara no sé res del que passa, i m’adreço al Toni i li demano pel que està passant, però respon el Pius: “Això ho hauràs de dir tu després que ens escoltis”, i llavors el Pius s’acomiada, i així que marxa el Toni diu: “Aquest es el primer missatge, mira’t les mans…” Em miro les mans i les ferides són de color blau cel, i el Toni somrient diu: “Els colors són importants”. Llavors mentres pinto en un quadern ratlles blaves perquè es puguin analitzar arriba somrient el Ramon Oranies. I dret diu: “Si plou i es fa una bassa i les mans les fiques dins la bassa pots mirar l’inconscient”. Llavors recordo que quan el Toni parla de piscines parla de l’inconscient. Llavors em miro les mans i espero un altre color, pero el que veig és que s’enfosqueixen les mans i al mig es tornen líquides com si tingués una bassa, i el Toni diu: “Si et poguessis banyar dins podríem veure moltes coses…” I quan aixeco la mirada veig davant el P. Andreu, que seriós i vestit amb corbata em diu: “Jo no puc explicar-te res sobre la fe d’això, però si portes ferides a les mans també les tindràs al pit i als peus.” Llavors espantat m’aixeco el jersey i noto que tinc el tors musculat i amb 113


una ferida, i el Toni diu: “ Es en aquest moment que hem d’anar a la cova de Manresa”. Ens porta l’Àngel Pons en una furgoneta que porta sirena per arribar abans. Arribem i ens rep el P. Ferran Manresa, pregunta si ens han vist ja tots els monjos corresponents i el P. Abat, el Toni ho afirma. Llavors amb llàgrimes dic al Toni i al P. Ferran que em vull curar d’això, i el P. Ferran diu: “Aquí hi ets perquè et digui que amb una amistad més seca i sòlida això no et sagnarà”, i dóna com una recepta al Toni, la llegeix i em diu, amb això la ferida serà de color vermell net.

114


SOMNIS 2011

115


116


17 de gener de 2011 A Escete Sóc a Escete, he pogut viatjar amb el Pius, ell ja va ser, em diu, de més jove, m'acompanya perquè sap que em fa il·lusió. No obstant, em diu que no m'acompanyarà als monestirs més enllà, que ell no combrega amb aquella filosofía. I m'explica que uns dos quilòmetres tot anant recte hi ha una agrupació de monestirs i cel·les com a Athos, tots de negre i que no deixen passar les dones. Llavors penso que no vol venir per no fer-li el lleig a la Marinella que ens acompanya. Em diu, que a diferència d'Athos, per ser un lloc universal, a Escete els monjos están reconeguts pels grecs {em diu grecs al somni pero vol dir ortodoxos) i pels catolics. Com es mitja tarda decideixo anar a Escete al dia seguent per tenir-hi tot el dia. Em veig de sobte a la capella de l'hotel, es el dia següent, molt de matí, encara de nit, he matinat per fer matines, veig que s'ha llevat abans que jo el Pius i fins i tot la Marinella, com em veu que estic sorprès per veure'l em diu que encara que no m'acompanyi als monestirs no vol dir que no estigui amb mi si em fa il·lusió. Han passat tres hores, vaig amb una motxilla, sóc a les portes de l'entrada ais monestirs, m'espanto perqué veig a la meva esquerra una cel·la igual a la del somni on jo tenia el ventre obert. Rumio si continuar endavant o no, i penso que potser és una proba espiritual i que aixè no m'ha d'espantar. Quan no he fet més de cent metres noto moltíssima set, encara no veig els monestirs, es com un petit desert que hi ha abans, veig com una botiga, però no puc entrar perquè és per a jueus i no sé demanar aigua en hebreu i només atenen als qui parlen hebreu. He arribat al primer monestir, hi ha monjos de negre i tambe de blanc, dic a un monjo de blanc que pensava que tots anaven de negre, i m'explica que això era abans, i me n'adono que feia molt de temps que el Pius havia estat aquí. Em diu que alhora del dinar tindré una sorpresa, 117


però que abans puc ensabonar-me i passar una bona estona a la biblioteca. Quan soc a la biblioteca, realment meravellosa, més bonica que les que surten a la tele penso, tot de llibres antics per totes bandes, pels nervis no puc concentrar-me pensant en la sorpresa que tindré. Al no poder llegir pels nervis em dedico a mirar títols i fullejar els llibres. Quan arriben les dotze menys tres minuts un noi monjo, que em recorda el mestre de novicis de la cartoixa, em ve a buscar, penso si sera ell, però dic que és imposible perquè de la cartoixa no poden sortir. Al menjador mespera la sorpresa, seure a la presidencia com a convidat, però la sorpresa és que el Pius va informar al Toni del nostre viatge i ell va voler venir a ensenyar-me els monestirs. Una part que recordo vagament m’ensenya les habitacions dels monjos, daquest monestir, cada monjo té una habitació diferent depenent, mexplica el Toni, del noviciat que han fet, i depenent de les aptituds i gustos. Llavors el Toni em diu que abans de continuar més enllà em de tornar enrere, passem pel lloc on no vaig saber demanar aigua, i dins em diu que demani aigua dient "mayim", que encara que sigui una paraula molt bíblica així la donen. La noia (tot i que no podien entrar noies, la dependenta ho era) em somriu i em dóna aigua, sabent que no sabia més hebreu. En sortir quedo una mica trist, perquè potser hauré de renunciar a aprendre hebreu si entro a la cartoixa, el Toni m'ho nota però no em diu res. Em porta a l'entrada, veig que em vol portar a la cel·la que em va fer por... En arribar hi ha dues cel·les, i el Toni em diu: "De la dreta hi seria el monjo que es tira, o es suicida, i a l'esquerra tens el monjo obert". Llavors tinc por de mirar el monjo obert, però m’atreveixo, i veig que el monjo està obert però el color de la ferida és un rosa suau i sento que no em produeix calfred. I abans de depertar-me em noto les manigues de color blanc. 18 de gener de 2011 Treball de classe Sóc a Barcelona, encara que l'aspecte és com si fos el centre de Roma. Sóc a classe a la Universitat i el professor ens mana fer un treball sobre "Adulf Britol". 118


Passejo per la Biblioteca, es realment gran i bonica, em trobo amb companys de classe, una companya em diu que el treball es pot fer perfectament copiant l'apèndix del llibre on surt tot sobre "Adulf Britol". Em trobo amb el Toni al sortir de classe, des de que em trobo amb ell fa més sol i el dia clareja, esta treballant en uns articles d'investigació. Passem una estona junts. Després el convido a dormir a casa, al pis de Cornelia, on estic amb els pares, el Toni accepta. En arribar preparo menjar, pero al somni es barreja el temps, és alhora el dinar i l'esmorzar del dia següent. Preparo un entrepà de tonyina per a mi. Per al Toni faig alguna cosa més elaborada (no recordo), el Toni està content i m’ajuda a la cuina. Li pregunto pel que te pensat fer en aquest nou dia, em comenta que anirà a la Biblioteca a treballar i després dinarà un entrepà; jo li dic que l’entrepà se’l pot emportar de casa perà que perfectament pot dinar en un restaurant i dinarà millor, llavors li dic que podríem dinar junts i no li sembla malament. Hem acabat de fer l’esmorzar, ens asseiem a la taula del menjador a esmorzar, el Toni té gana, jo no puc acabar de menjar l’entrepà, em trobo amb unes espines de la tonyina que són com pèls, li dic al Toni, ell agafa l’entrepà i diu que els pèls són bonics, la veritat és que eren com uns fils maleables, jo li dic que no puc empastar-los per menjar. Penso en el treball que he d'entrgar d’”Adulf Britol", tinc el matí per fer-lo, tot i que puc copiar-lo del llibre de text de classe com em van dir, m’agradaria buscar una alternativa i copiar-lo d'un altre lloc. Puc aprofitar el matí per buscar el llibre i copiar-lo durant el cap de setmana, llavors li dic al Toni que seré tot el mati al centre de 05 de febrer de 2011 – A la Cartoixa d’Aula Dei Un drac enmig de la neu Somio amb un bosc que té un camí ple de neu. A mig del camí hi ha diferents portes de monestirs que porten a llocs diferents, busco una en concret. Miro en direcció contrària a les portes i hi veig al G. Josep Miquel que arriba amb uns esquís. M’avisa d’un drac que ronda pels voltants, em comenta que la porta que li senyalo va cap a un altre lloc. 119


Tinc por no m’agafi el drac, i m’endinso en el bosc. Arribo a veure sota un arbre el drac, és grandiós, de color marró fosc, tot de cuir. Començo a córrer, em dono per vençut i em deixo agafar pel drac. Perdo el coneixement i desperto en un llit, al costat hi és el Toni, i me n’adono que tinc la cama embenada amb un tall que sagna. 06 defebrer de 2011 Una abadessa per a Montserrat Sóc de visita, com a hoste, al monestir de Montserrat. Acabo d’arribar de Bose. El P. Lluís Planas em pregunta per l’Enzo Bianchi, jo li dic que només vaig poder estar una setmana a Bose. Em pregunta encara que per què no em vaig quedar com a monjo a Bose, jo li dic que no em van proporcionar llibres i un ordinador portàtil. Ara sóc al refetor de Montserrat, acaben de fer la pregària de benedicció de la taula, seuen al final de les taules del mig ha quedat lloc i jo que ho veig faig un senyal als monjos que han quedat a les altres taules perquè passin a les cadires que han quedat buides, els monjos que veig són el P. Abat i el P. Lluís Planas. Al mateix refetor el P. Lluís Planas em vol presentar al nou Abat de Montserrat perquè li expliqui el que m’ha passat a Bose. Quan arribo fins el nou Abat veig que és una dona en una cadira de rodes. Tota la cara és de maquillatge de purpurina. El primer que em diu és: “Jo era la superiora de les monjes de l’Anyó. Jo ja vaig advertir que materialment no seria profitosa per a Montserrat, però espiritualment –i assenyala el seu cap- si que puc servir”. Llavors em fixo en la boca quan parla i veig que no té llegua, sino que té un pal de color blanc fins al llavi. Em diu que ella sí que em pot donar un portàtil, i que a Montserrat tindré el mínim que necessiti. Arribo a l’habitació de Montserrat i veig que hi ha endollat i obert un portàtil Mac per a mi.

120


09 de febrer de 2011 – A Barcelona La meva tieta i la meva cosina La meva tieta acaba de recollir del col·legi a la seva filla. La imatge que tinc dels carrers és com si fossin carrera d’un parc infantil d’atraccions, carrers molt amples, sense cotxes i ajardinats. La meva cosina pot córrer pels carrers sense perill. Sóc a la xurreria, vull comprar uns xurros de xocolata per portar a casa de la meva tieta, ara els carrers són normals, molt realistes. A la xurreria no tenen prous xurros de xocolata, però n’hi ha xurros de xocolata farcits de crema, m’ho penso una mica i decideixo comprar-ne. Pregunto què valen, no sé si en portaré prous diners. Li demano sis, però finalment li dic que deu. Em diu el preu i em resulta una mica més car del que havia calculat, no sé si en tindré prou. Finalment li puc pagar sense dificultats amb monedes de dos euros els 11 euros que m’ha demanat. Arribo al portal de l’edifici de la meva tieta, tot l’edifici està en obres. Tots els pisos estan en obres. El pis de la meva tieta pertanyia als administradors que venien els pisos de l’edifici, per aquest motiu necessita de menys obres. 10 de febrer de 2011 Una torre que trontolla Sóc amb un grup de gent que no coneixo a la terrassa de dalt de tot d’un hotel, celebrem una festa. Som poca gent, la festa és selecta. Per uns monitors de televisió veiem que s’atansa una gran tempesta. Corre per la terrassa una càmara de vídeo que ho està gravant tot. En un moment donat ens adonem que la tempesta està destrossant tota la part baixa de l’hotel, nosaltres ens sentim segurs. De sobte dos llamps cauen vora l’hotel i l’edifici, que és com una torre, comença a girar trontollant. Jo penso que potser si s’ensorra l’efici serem els únics que ens salvarem per ser dalt de tot. 121


Acabada la tempesta, al carrer, un grup de periodistes ens pregunta pel que hem viscut, i li passem el vídeo que hem gravat. 15 de febrer de 2011 Una muralla construïda per gnoms Un paisatge com de conte, com a Alícia al País de les Meravelles. Hi ha tot un camí amb curves empedrat que es perd a l'horitzó, l'envolta tot un jardí selvatge de plantes boniques y flors. Jo surto d'un cub ple de petroli, i llavors em veig amb la missió de caminar per aquest camí, porto un llibre i llavors imagino que he de trobar una biblioteca amb un escriptori on llegir i escriure. Fa massa sol, i enlluema per llegir al ras. Quan he fet una mica de camí me n'adono que uns gnoms, màgics, estan posant uns maons de molta qualitat al marge del camí, construeixen una muralla per delimitar el camí. Son uns gnoms d'una altra dimensió, no és possible parlar amb ells, no m'entendrien ni em farien cas. Em fixo en com construeixen, son realment hàbils, posen maons però sense aturar-s'hi massa, van i venen. Veig que de tant en tant s'aturen un moment i mengen fruita que també està al marge del camí, veig maduixes, kiwis, plàtans. Quan porto un tros de camí, sempre acompanyat per gnoms que construeixen, m'aturo i em dic que miraré com treballen els gnoms, però a l'aturar-me els gnoms deixen de construir i se'm queden mirant, llavors entenc que només construeixen si continuo cap a la Biblioteca. Associacions El paisatge és un lloc agradable per passejar, amb una temperatura esplèndida, no hi ha pujades pronunciades, es pot fer camí sense cansarse. Ho associo amb les imatges de pel·lícula d'Alícia. El petroli és quelcom brut que empastifa, i que no permet agilitat en els moviments, fins i tot sembla que el pensament es torni lent quan el veus. La biblioteca és un lloc d'ensomni per a mi, on disposo de material per llegir, formarme, somiar. Els gnoms, molt màgics, em recorden el món de Harry Potter, on aquestes criatures tenien molts poders, al ser éssers de molta edat son savis. Els maons són bonics i recorden el material dels castells medievals, o la muralla xinesa, de molta 122


qualitat. La fruïta que surt al somni l'associo amb la fruïta rica en sucre, nutritiva i que dóna energía. 17 de febrer de 2011 Confessió amb Joan Pau II La primera imatge que tinc al somni és de la diputada del PP Sáenz de Santamaría. Ha d'agafar un avió, viatja al Carib. A l'aeroport ha de deixar l'equipatge, ho deixará a a una associació de personal que está la presó. Sáenz de Santamaría ja ha arribat, és a la urbanització dels meus avis, allà és també el seu pare, un home gran. Veig en imatges l'equipatge, és tota una col·lecció d'utensilis de xapa, a l'aeroport els empresonats li han xapat de color blanc. De sobte al somni tinc una imatge molt diferent. M'han aconseguit que pugui confessar-me amb el papa, Joan Pau II. El papa ja és gran, però se li veu que gaudeix de bona salut, va vestit de daurat. Em confesso amb ell i li dic el següent: "Jo quan els meus pares es separaven em masturbava". De nou sóc a la urbanització, fa temps que no sóc al món, no sé què ha passat a les notícies, li pregunto a la meva tieta, li pregunto pel Papa, ja han passat dos o tres generacions de papes nous, em diu que ara hi ha un papa polac. Encenc la TV i veig un papa molt alt i de caràcter. Sóc a una mena de noviciat-seminari, com sóc la persona que va ser escollida perquè es confessés amb Joan Pau II em fan una mena d'acte litúrgic d'homentage. Estic amb un noi jove que ho prepara tot, és un entès en diplomática, vindrà molta gent. Estic amb ell a la capella on es farà l'acte. 23 de febrer de 2011 Misses del P. Hilari Veig el P. Hilari que va a celebrar una Missa. Va de blanc com si fos Pasqua i va a llegir el missal. Després el torno a veure d'esquenes i de nou es dirigeix a celebrar Missa. Torno a veure el P. Hilari d'esquenes i de nou va a celebrar Missa, llavors pensó que ja són dos misses de més, i m'explica el P. Abat 123


que és al meu costat que com és professor a la Universitat ha de dir aquestes misses. 25 de febrer de 2011 Un porquet que el porten a matar Sóc a la urbanització de Tarragona, fora a la carretera. Hi és la meva àvia i un veí que no identifico. Arriba un camió molt gran. Surt el camioner, al qui no veig mai la cara, i obre la porta del remolc. Treu un porquet mol bonic de color rosa, molt graciós i bufó. Vol sacrificar-lo perquè serveixi de menjar. Treu un ganivet, el porquet està corrent per la carretera, el camioner no sembla gaire bo amb el ganivet, i la meva àvia s'ofereix per ensenyar-li com punxar-lo d'un cop y no fer-li mal i es pugui dessagnar. A mi tot això em fa llàstima. No acosegueixen agafar el porquet, i el camioner treu una xeringa amb un líquid viscós de color blanc, amb això el matará. Al cap d'una estona se m'acut fer-los veure que és bonic per haver-lo de matar, i amb un miralls faig que es reflexi el porquet, i surt en blanc i negre la cara d'un noi jove amb la seva mare, amb això ja no el maten perquè es tracta d'una persona. 27 de febrer de 2011 Al metge a l'hospital Tinc visita amb el metge generalista a l'hospital, hi vaig amb la meva mare. En arribar a la consulta ens diu la noia del mostrador que no hi som a la Ilista, a més encara no ha arribat la metgessa. Marxem. Quan som a l'ascensor de l'edifici del costat, el de casa nostra, rebo una trucada, la metgessa hi és i podem anar-hi. Aviso a la meva mare, ja s'està canviant, li dic que jo hi vaig per endavant per no fer esperar a la metgessa. Quan arribem li explico que no prenc el Zyprexa perquè m'adorm. La metgessa insinua una possible esquizofrènia, i jo li explico que el psiquiatra va dir que no era possible, i llavors dubta. 124


07 de març de 2011 Dos monjos, els mantres i el registre del Toni Sóc a un monestir del mont Athos, he viatjat amb el Pius que ha anat a presentar als monjos els papirs de Montserrat, mentres ell fa les gestions burocràtiques i institucionals referents al Museum jo em dedico a visitar el monestir i participar de la vida dels monjos. Em donen un horari amb molts moments llargs de pregària al cor, el Pius que ho veu amb mi em diu que “tot per tu” que ell té un altre horari. A mi em donen una bossa amb tota una selecció de pans especials per menjar durant la pregària per tenir forces. Assiteixo amb una mica de nervis a la pregària, em posen un hàbit per poder participar amb els monjos. La llum és daurada, tota prové d’espelmes molt ben posades. Els monjos s’asseuen com si fossin monjos tibetans, i la pregària consisteix en una recitació contínua de passatges de l’evangeli com si fossin mantres, quan les veus arriben a la pared es produeix com una vibració armònica. Me n’adono que en un lateral de l’església està el Toni que pren nota del resultat de les vibracions dels mantres, s’hi fixa en dos monjos només, i fa un esforç per seguir les frases que diuen i que després es fonen amb el so dels altres. Quan acaba la pregària vaig ràpid a trobar el Toni, tinc curiositat per saber com pren les notes, m’explica el Toni que el monestir ha de tenir un registre de la qualitat de la pregària i de les conseqüències que té sobre les pareds del monestir, perquè gràcies a les vibracions sobre les pareds aquestes es van reforçant, em deixa veure com fa les anotacions: primer de tot hi ha la frase que reciten en grec de color verd fort, en tinta xinesa, després una ratlla de color taronja terrós i una altra balu marí, representen els dos monjos, sota aquestes ratlles hi ha tota una seqüència d’anotacions matemàtiques, això fa que m’adoni de la importància i complexitat de la pregária i de la seva seriositat, i les últimes anotacions, com a conclusions, i que al paper diu “RESSONS”, hi ha tota una relació de cites bíbliques escrites en català i grec. Després de veure això, m’ha fet pensar tant, que em sento dèbil de forces, el Toni m’ho nota, i m’indica que he de prendre pa de la bossa que m’han donat. Em diu que en un quart d’hora es pot prendre cafè 125


barrejat amb té amb pa tendre i mantega, que el predren junts perquè ja que he vist les anotacions estaria bé sapigués quina importància tenen. Som al cafè-té, el Toni ha portat un llibre gruixut de paper molt antic, tot són registres de mantres com el d’abans. M’ensenya tres registres, tots molt semblants i amb el mateix esquema. Em diu que la fòrmula matemàtica que se’n dedueix és una lògica del sosteniment físic que proporciona la pregària, al produir-se, em diu, un equilibri material de l’edifici, la ment de tots els monjos pot mantenir-se prou sòlida i ferma per continuar pregant i saber quan s’han d’alimentar. I al veure que no entenc les matemàtiques em dóna un petit manual molt antic que diu “interpretació de l’evanglei grec en matemàtica física”. 12 de març de 2011 El rector del seminari de Tarassona Acabo d’arribar al Seminari de Tarassona, és molt gran la façana i n’hi ha molta llum. Entrem al seminari hi ha moltes escales i llocs molt amples. Pugem al rectorat, és una sala fosca i estreta, el rector em manifesta està disconforme amb les idees catalanistes. Em quedo a passar la nit al Seminari, a l’hora de l’esmorzar veig a tots els seminaristes vestits com amb una sotana. Es posen en fila a les taules per menjar. La cuinera serveix i ells agafen el pa d’unes altres taules. Jo menjo a part en les taules del pa. 15 de març de 2011 Pel·lícula de persecució La primera imatge que tinc és del mar on neda un matrimoni, fugen de que els mati un tirador des d’un helicòpter. Es capbussen per evitar els matin. Estic en un lloc que no reconec, és com una fira de congressos. És el descans d’allò que semblava una pel·lícula. Pregunto al matrimoni i em diuen que és una mena de joc, es van apuntar gratuitament i qui guanyi 126


obtè un premi econòmic molt important. El que no sabien és que al llarg del joc els anaven liquidant perquè no puguin arribar al final del joc. Veig llavors unes imatges del que és com una pel·lícula, i veig que jugaran no només al mar sinó també pel desert. Hi ha una mena de reunió-descans, hi ha pastissos sobre la taula, l’ambient és rar, està en joc la vida de persones, tot i que jo només veig a aquest matrimoni protagonista com a participants. Diuen el nom de l’artífex malèfic del joc, es diu Jacob, i és un rostre invisible a la pel·lícula. Com que aquest matriomoni és el protagonista sé que almenys un d’ells se salvarà per obtenir el premi. Llavors se sap que Jacob és la dona d’aquest matrimoni. 17 de març de 2011 El llibre de les Lamentacions Estic a la meva habitació llegint el llibre de les Lamentacions. És molt fosc a fora al carrer. Com és Quaresma la lectura sembla més lenta al somni, les paraules tenen com gruix i pesen, són denses. Quan passo pàgina, a la part del darrere de la pàgina no hi ha lletres, hi ha una creu pintada de fusta, a la fusta hi ha en hebreu gravades les paraules del llibre de les Lamentacions, com si fos un crit d’auxili de Jesús. Vaig llegint amb esforç, perquè la densitat de les paraules demana temps, quan arribo a l’última pàgina no és de paper, és de perla, i les paraules estan gravades i farcides amb platí, el reflex de la llum sobre el platí m’enlluerna una mica i per poder llegir-les he d’apagar la llum de la làmpara elèctrica i encendre una espelma; quan ho faig veig que entre les línies gravades hi veig en tinta unes paraules en grec, agafo el diccionari i tradueixo, és una indicació a llegir el passatge de l’evangeli de Joan on diu que el deixeble estimat es va recolzar sobre el pit de Jesús. Vaig directament a l’evangeli i començo a llegir en grec, però és com un passatge “apòcrif” el que llegeixo, perquè diu que un cop el deixeble va preguntar a Jesús, el deixeble va saber què hi havia en el cor de Judes, i Judes va sentir una sotragada i va tenir por. Llavors en llegir això sento 127


un escalfred, i per calmar-me torno a llegir de nou el llibre de les Lamentacions. 25 de març de 2011 Una sabata d'aigua Hi ha una reunió del gremi de Biblia de Montserrat, hi ha diversos monjos, no distingeixo cap fora del Toni i el Pius. La reunió és en el porxo d'un jardí. Es parla de l'evangeli de Joan. Jo només tinc la visió del Toni, que porta uns papers a la má. Em quedo mirant els seus peus, i me n'adono que hi ha alguna cosa extranya, les sabates són diferents. Una d'elles és una sabata d'aigua. És una sabata tipo sport, pero amb una funda terapèutica. Veig que estan parlant de la intencionalitat i finalitat de l'evangelista, jo hi sóc només present perquè conec el Toni i el Pius, i decideixo no intervenir amb cap idea. Recordo haver sentit que algun dia em va dir el Pius que l'evangeli estava escrit "perquè la gent hi cregués", pero em guardo de dir-ho. 27 de març de 2011 Ratpenats Estic quiet dret en una columna com un "estagirita" segons el somni, pero que realment vol dir estilita. Es fa fosc amb núvols grisos. Arriben petits ratpenats que m'envolten, ho cobreixen tot. Tinc por. Els meus braços acaben per convertirse en cuir com els deis ratpenats, i la pell s'em queda grisa com sense sang i morta. 28 de març de 2011 Aigua que em fa consciente Em llevo després d'haver dormit bastant, em sento dèbil, em miro al mirall i no m'hi veig. Vaig a per més llum, potser encara estic massa adormit, penso. Poso unes quantes bombetes més de forta potència, i noto que hi ha 128


molta llum, però al mirall no s'hi veu res. Llavors recordo com si el Toni m'hagués dit que la llum natural és millor per mirar-s'hi, i com vull saber què em passa amb una safata del forn comento a ensorrar la paret del bany perquè hi pugui arribar la llum del carrer. No em costa gaire ensorrar-la, quan acabo penso que fins i tot el bany queda més espaiós i bonic així. Comença a entrar llum del carrer, en comtes d'haver-hi un edifici fora com seria el normal és tot camp, "millor" -pensó, així entra millor la llum. Les llums artificials s'anul·len amb la llum de fora, llavors em puc mirar al mirall, i veig que estic tot magre, molt prirn, gairebé als ossos. Penso si és que estic fent malament la dieta, i miro el paper on he apuntat què he menjat cada dia, i veig que no, que tot ha estat molt equilibrat i sà. Llavors veig que la causa ha de ser mes "simbòlica", i penso en el Toni. Penso que potser llegint l'evangeli trobi alguna solució, em poso a llegir, pero no trobo res. Llavors penso que potser no sóc massa conscient d'alguna cosa, i veig que he tingut problemes amb la llum per veure'm. "L'aigua", em ve de cop al pensament, l'aigua neta és l'inconscient. I llavors provo a veure aigua. L'agafo de la nevera, perquè no és de l'aixeta, és de muntanya. Bec un got d'aigua, i em trovo millor, em passa el mal de cap, provo a prendre un altre, i veig millor, i en veure un tercer començo a pensar. Llavors començo a associar, em miro al mirall novament, s'ha restablert el meu cos. Ara sé què volen dir els ratpenats, la mala consciència em xucla la sang, i els ratpenats són vampirs, a més de fa un temps que quan penso en un ratpenat penso en el P. Hilari, i malauradament l'associo a mala consciència en part. Llavor veig que amb més aigua podré explicar al Toni què va passar. 31 de març de 2011 Fotografies de l'evangeli Un dia em llevo amb la idea de fer fotografies a textos grecs de l'evangeli, penso que potser les fotografies sortiran boniques i originals. Agafo la càmara nova que vam comprar, i faig les fotografíes després d'esmorzar. Procuro que només surti el text grec per poder després posar-ho en un marc. Faig 222 fotografíes. Miro abans de descarregar les fotos que tingui paper per si vull imprimir alguna. Descarrego amb il·lusió 129


les fotos a l'ordinador, hi trobo una meravella. S'obre un programa de colors i presentació fantástic. Les fotos són molt diverses, el més sorprenent és que tenen il·luminacions, dibuixos que ilustren el text, i el text està escrit a mà. Surten molts colors, daurats. Em fixo i tenen un ordre, els vestits de les persones que surten van segons l'època en ordre històric, fins als nostres dies que surten nois al costat de Jesús vestits amb texans. Em fixo en l'època industrial i surten els obrers banyant-se. Llavors entenc que hi ha com una mena d'història de la teología, i que necessitaria un manual per saber aquesta hermenèutica. 02 d'abril de 2011 Declarar diners al Vaticà Fa poc que va sortir la notícia que el Vaticà feia reformes financeres. Tot apunta que és una manera d'encobrir que la mafia goberna el Banc Vaticà, s'han adonat que ho saben i volen evitar l'escàndol. Ara s'ha de declarar l'entrada i sortida de 17.000 euros. Jo em pregunto què haurà canviat, sóc a l'avió de camí al Vaticà i no sé què m'espera. A l'arribar a l'aeroport ja n'hi ha sucursals per la declaració de diners si vols entrar al Vaticà. Jo no porto més que 70 euros, així que no he de declarar res. Arribo al Vaticà tres hores més tard. Ensenyo un tíquet que diu que només porto 70 euros, llavors em prenen el tiquet i diuen que esperi, és una mena d'aduana on estic, em recorda a l'aduana d'lsrael rigorosa. Després d'esperar una bona estona arriba un cardenal del departament econòmic, em diu que amb la nova normativa no em pot deixar passar si no porto almenys 17.000 euros declarats. Llavors veig que no podré passar, que han posat una mesura molt elitista i per a gent només rica.

130


04 d'abril de 2011 Aeroport de nit Som a un aeroport veient les pistes des de lluny, som al costat de la carretera. Molta gent va a veure aterrar i enlairar-se els avions. És de nit, i li pregunto a la meva mare si sap per què no s'enlairen els avions per la nit, pero sí poden aterrar. Em diu que no. Llavors li explico que de nit per la fosca no es veu l'horitzó, i que per tant no s'arriba a veure tota la pista i l'avió no pot enlairar-se, que encara no han trobat un sistema perquè hi hagi tràfic d'avions des dels aeroports per la matinada. 05 d'abril de 2011 Discurs de Zapatero Zapatero fa un discurs a una assemblea de polítics. Hi són presents tots els partits. La frase que surt al somni rellevant és: "I el millor és que es presenti Aznar i el seu fill, com es digui, Josep Maria Aroa Aznar". Tothom va comencar a aplaudir. Surt una imatge de la Carme Chacón fent un petó a la boca a la que sembla ser és la seva parella, una dona, llavors em veig al menjador de casa del meu avi i li pregunto "Aixó es savia?" i el meu avi ho afirma. Amb aquesta frase Zapatero invalidava la solvència del Rajoy i jugava net amb el Partit Popular. Pregunto al meu avi per què ha fet esment de l'Aznar, i em diu que si es presentés l'Aznar de nou tornaría a guanyar. Al cotxe amb el Jordi Figueras Sóc al cotxe amb un excompany de seminari i el Jordi Figueras, jo vaig al darrere, el Jordi Foigueras de copilot i el meu excompany, el Xavier, condueix. El Jordi m'explica que fan una trobada de seminaristes, com s'acostuma a fer. Em porten a la urbanítzació de Tarragona. De camí m'explica el Jordi que menjaran carn. Arribem a la urbanitzacíó, em volen deixar a l'entrada, jo els hi dic que em pugin una mica més amunt, així, 131


penso, no hauré de caminar tant. Els hi faig arribar fins a gairebé el meu carrer, i els hi indico que baixant trobaran novament la carretera de retorn. En acomiadar-nos em diu el Jordi que podia haver-me convidat a menjar amb ells, jo li dic que era massa just i que jo ho tenien tot planejat per convidar a un més, que per la pròxima. Tot i que penso que si hagués volgut m'ho hauria dit abans. En tancar la porta li pregunto quants seran, i em diu que 60, llavors sí que penso que podria haver anat, un més entre 60 no es nota, pero realment no em venia de gust una reunió de seminaristes. 07 d’abril de 2011 Un mur de contenció negre Sóc al començament d’un camí, al marge, hi ha fang fet per la pluja. Intento fer pujar un mur, no me n’ensurto, així que començo se’m desfà de seguida. Em sento impotent i recordo a Sant Agustí intentan buidar l’aigua de la mar. Començo a defallir, a quedar-me magre, em consumeixo, em veig com al quadre de Caravaggio on surt Sant Jeroni, del museu de Montserrat. Com si l’haguessin donat un toc d’alerta el Toni apareix en un cotxe negre oficial luxós, jo quedo sorprès que aparegui d’aquesta manera, el Toni en sortir em diu: “No et sorprenguis són els mitjans de l’Abat Aureli per arribar a temps en urgències”. Treu la carpeta de les seves anotacions dels somnis, hi fa un cop d’ull i em diu “No t’escarrassis, et serà impossible construir un mur si no t’allunyes del fang”. Llavors em convida a mirar més avall en el camí, jo tinc por de no veure l’horitzó com passava a l’aeroport, però el Toni em diu “Encara que no es vegi tu ja saps que hi és”. Camino una mica enllà en el camí i m’aturo més avall, el terra és més sòlid, però és una mica fosc, tot es veu en tonalitats grises. Començo a posar maons per fer un mur. Procuro buscar un exemple, i em dic, ha de ser com el que hi ha dins el meu cap, i intento reproduir un mur similar a l’estructura del meu cap. Vaig agafant el material que s’hi 132


assembla, m’engresco i treballo amb ganes i força. En acabar m’allunyo per admirar l’obra, i tot i que he fet servir materials diferents d’acord al que veia en el meu cap el resultat ha estat un mur de color negre, però sòlid i gruixut, sembla el mur de contenció d’un monestir medieval. Llavors entenc tota la part ombrívola encara del meu cap. 08 d’abril de 2011 Una jove mor 3 vegades Em trobo en una mena de pis amb finestres molt grans, on entra força llum. El saló és gran, però gairebé no hi ha mobles. Una cadira sobre la que m’assec del revés, amb els braços sobre el respatller. Estic parlant amb un home d’uns 40 i tants anys, és professor d’institut. Té una mena de filla o alumna, no ho recordo, però ell m’està fent referència. De seguida em trobo como en una casa de camp, tipo americana, de fusta. Està una mica feta malbé. Sóc al porxo. La imatge, tot i que sembla que és de nit, és un gris clar cendra. Em veig de cop dins la casa, al saló de l’entrada, no recordo detalls, només que em veig com perseguint i intentant parlar amb una noia jove, acabada de sortir de l’adolescència, que corre, vestida amb brusa de pijama blanc. La noia està com boja i no atent a ningú, alguna cosa li tormenta. Surt per la finestra, que està trencada i era oberta. Va a parar al porxo, la distància entre la finestra i el terra del porxo és de mig metre, tot i així quan m’aboco per la finestra per veure-la està estesa a terra i amb la brusa plena de sang, és morta. Tinc novament una imatge del pis d’abans, sóc al saló davant del professor, només és una imatge, hi ha l’ambient de que el professor sap de la mort d’aquesta noia que coneixia. No hi ha cap intercanvi de paraula. Novament sóc mirant per la finestra de la casa de camp, una noia igual, sembla la mateixa o s’assembla molt que s’ha llençat per la finestra i ha mort quedant plena de sang. 133


Em veig pujant les escales que porten al pis on és el professor. Penso en que lògicament hi haurà una tercera mort, d’una noia. I penso que tot seria massa si fos cert, que potser és una pel·lícula i la noia és la mateixa. Una pel·lícula de por on una noia pot morir tres vegades. 09 d’abril de 2011 Al revés que amb l’esquizofrènia Estic veient la televisió al pis de sagrera. Allà recordo que la meva companya de pis, la Susana, una noia esquizofrènica, em va explicar que quan visitava el psiquiàtric allà es trobava amb casos molt aguts d’esquizofrènia, i m’explicava com nois li havien dit que ells patien de veure com les persones que surten a la televisió s’adrecen a ells o noten com els dominen amb la ment, o nois que veuen funcionar tot sol el teclat d’un ordinador. Jo quedo bocabadat, ella per sort, em diu, només sentia veus i no eren ordres agressives, era, em deia, com tenir una ràdio engegada tot el dia. Jo vaig al llit pensant en tot això i com han de patir aquesta gent i la percepció de la realitat tan diferent de la nostra. He de prendre una pastilla per dormir, alhora és una pastilla que fa somiar en tonalitats verdes i blaves. Trigo 15 minuts justos a dormir. Veig la massa gris del meu cervell com reaccionant al medicament, i que està fort per no patir esquizofrènia. Llavors penso que podria fer un procés invers a la esquizofrènia. M’enfronto a un text grec, em predisposo a la lluita, a que no em domini, em veig amb forces. El text que llegeixo es una barreja de l’evangeli i una llegenda d’un heroi grec, pero medieval tipus europeu. L’heroi és el deixeble estimat, porta un calze de pedra preciosa blava a la mà dreta, i una llança a l’esquerra. Quan començo a avançar a llegir el text aquest heroi es disposa a “dominar-me” a distància, el calze és una mena d’artefacte per a encantar, amb la llança impera i mana. Jo que sé que disposo de la possibilitat de no ser dominat, reflexiono sobre quin mitjà puc fer servir. Llavors arribo a la conclusió que si l’heroi és producte del text grec en el mateix text puc trobar la solució. 134


Torno al text que he acabat de llegir, aquesta vegada m’aturo a les paraules. Vaig mesurant la posició, i faig la situació sintàctica. Quan he aconseguit tenir un “mapa” del text me n’adono que l’heroi camina amb seguretat però no amb la intenció d’atacar-me o dominar-me, s’endinsa en una mena de projecte, com si tingués una missió. I així que continuo amb el text es fa consistent i més sòlid. 11 d’abril de 2011 Un altar de ciris Sóc a la Basílica de Montserrat, es fa una pregària “especial” per un motiu que no sé, hi és tota la comunitat. Pels textos que llegeixen dedueixo que és una pregària de purificació, han llegit el text de la “purificació de Susana”, i l’Ignasi abans que es llegeixi l’evangeli explica que es llegirà el passatge en el que Maria reconeix a Jesús després de la resurrecció, com a símbol de purificació dels sentits. Després de la lectura de l’evangeli es produeix com un silenci molt dens, es crea l’espai litúrgic de la purificació. Aquesta densitat envaeix com les persones i queden purificades. Després d’uns minuts, el Bernat es dirigeix a l’ambó i anuncia que en aquesta pregària es produirà un fet excepcional, i dóna pas a “La Plasmació de la Purificació”. Llavors el Toni es dirigeix amb una carpeta de tipus litúrgic a l’ambó de l’evangeli i fa una proclama: relata un “esquema” del meu funcionament psíquic i exposa el meu mapa mental. Llavors tinc una imatge del P. Abat que està seriós i amb caire solemne. Quatre diaques s’acosten a l’altar després de l’exposició del Toni, i lleven les estovalles de l’altar, i es produeix un gran sospir per part de tots els assistents, l’altar es de vidre, i dins és tot ple de ciris grossos encesos. I tinc una imatge del P. Abat que assenteix. Operació del cervell Sóc a la consulta del psiquiatra, li comento que el Toni em va dir que podríem obtenir alguna informació d’un encefalograma. El doctor se 135


n’adona que pot ser interessant, i llavors truca a la Mari Carmen. Veig com mentres parla amb ella davant meu es posa seriós i assenteix a alguna cosa que li diu la Mari Carmen, i diu “sí, potser és també convenient i ens pot ser útil i interessant, tot i que és una cosa excepcional”. Jo quedo intrigat, però alhora em veig ben cuidat per part de tots, perquè posen interès en el meu tractament. Em comenta el doctor que de cara als tres, el Toni, la Mari Carmen i ell com a psiquiatra, seria profitós fer una exploració detallada del cervell a colors, això volia dir en el somni, obrir el cervell. No es corre cap risc, i encara que sigui costós econòmicament ell com a metge ho aconseguiria de franc. Em veig en un quiròfan allargat. Els estris son tots semblants, de colors molt diversos, semblen de moltíssima precisió, com si fossin eines amb les que no es pot fallar ni haver risc. Em comenta el cap de neurologia que m’ha d’explicar una mica com treballarà l’equip. Com no es tracta només d’una exploració física, sinó també psicològica i analítica, ha de supervisar la intervenció un humanista erudit que temperi l’ambició mèdica. Llavors veig assegut el P. Guiu, em veu la cara de sorpresa, i em diu que el puc veure allà perquè marxar de Montserrat només va ser una marxa de la seva feina com a tècnic de la Bíblia, que ara té una altra ocupació, llavors quedo com tranquil. Veig des de dalt una imatge del meu cervell com obert, hi ha com moltes conexions de colors. Dos noies més tècniques van anotant tot allò més irrellevant i al títol de les anotacions diu “Fisiologia”, per anar descartant el menys interessant. Llavors es miren els metges que m’intervenen i es diuen amb els ulls que és l’hora de possar-s’hi amb l’altre contingut. Miren que no hi hagi sang al voltant, que tot esitgui molt net, per poder ser el més precís possible. Comencen per una mena de interconnectors de colors verd, blau, fúcsia i groc. I un d’ells diu: “Això clarament és la part de la Mari Carmen, agafeu l’ordre de la seqüència de games (colors), és el seu patró de vida anímica”. Amb una mena de pinces aixequen aquests conductes i es veuen uns que transporten com una pols blanca, i anoten “Bona regulació medicamentària”, tot correcte per al metge fisiològic. Llavors en una banda, i separats força un dels altres hi ha uns conductes negres, llavors es miren i es diuen que no és 136


de la seva competència, i han de recòrrer al consultor, el P. Guiu percep la necessitat i s’aixeca a donar un cop d’ull, mira amb antenció com si reflexionés i inspeccionés. Llavors diu que això és matèria inconscient i que no pot ser competència de cap de les persones allà presents, “En això, diu, només pot accedir el nostre analista monjo, el Toni. El que sí que puc veure és que és matèria monàstica oriental liberal, i per tant només Montserrat pot tenir accés a això”. Es queda dret encara i deixa que continuïn els metges, apareix el P. Ignasi, vol veure si hi ha alguna distorsió litúrgica, mira la sequència de colors anotada, i diu que tot és viable, i dibuixa un paissatge donant la conformitat fent servir els colors de la sequència per demostrar que són productius. Llavors, se n’adonen que hi ha uns canals transparents que transporten alguna cosa que no saben identificar, el P. Giui hi fa una ullada, ràpidament diu “Sí, això sí que és cosa meva. El que corre per dins són lletres israelites dèbils, l’hebreu circula en líquid però encara no fa matèria sòlida”. Fiquen unes coordenades matemàtiques en un ordinador amb una pantalla grandiosa i en un llapis disc dur introdueixen tot el mapa mental, i el posen en una capsa de zinc, perquè no s’oxidi el líquid del cervell. 12 d’abril de 2011 Pèrdua del grec, pèrdua de sentit i identitat Un dia de sol, però que fa fresca, em llevo i em noto el cervell com buit. Veig que alguna cosa ha passat, però encara no sé què és. Veig que em puc moure, provo a beure aigua, també puc, provo a fer anar l’ordinador, tot correcte, llavors penso que ha estat una falsa sensació i em quedo tranquil. Em faig el cafè amb llet i em tanco a la l’habitació a pregar. Llavors m’arriba una suor freda, com si vingués una cosa inesperada. Obro el Nout Testament grec, les cartes de Pau, no entenc el grec, em quedo frustrat “és que les cartes de Pau són una mica més difícils, em dic”, i llavors vaig a l’evangeli, tampoc. Em poso nerviós. Llavors me n’adono que la buidor del cervell podria ser això. Em resisteixo a que sigui això, i agafo textos que sabia de memòria de la 137


Universitat, res, no accedeixo a la sintaxi, no sé esbrinar les paraules, no identifico verbs, i llavors al veure que no puc trobar un verb em dono per vençut, i em dic “sense verb no hi ha llengua”. Em preocupa d’on pot venir tot això, no sé de qui pot ser matèria de les persones que em tracten. El Pius, penso, em dirà que no em preocupi que coneix molts casos i que s’han buscat la vida d’una altra manera, però veig que per mi és quelcom més seriós, com és una sensació etèria del cervell penso que potser un neurolèptic em pot ajudar, i truco el psiquiatra. No he de marcar al mòbil, només obrir el mòbil ha sortit la seva veu, que diu “Dime, dime”. Li explico que he perdut el grec de la carrera, i ell ràpidamen em pregunta “però identifiques verbs?”, veig que la cosa pot ser greu, i plorant li dic “no, ja no”. Em diu que controla bastant la situació a distància, que no cal que ens veiem, que em dóna el tractament per telèfon. Em diu que és una consumició de la personalitat, que el contingut de referents, i de solidesa d’existència ha desaparegut perquè no puc accedir al camp de la discursió racional per poder entendre la vida. Em diu que possiblement em veuré desbordat, que puc prendre el Zyprexa i dormir, que si ho faig no em preocupi de dormir dies, que procurarà refer-me. Sóc a la meva habitació, agafo la capsa del Zyprexa, llegeixo una taula de valors que porta, i veig que hi diu, per inducció a coma de personalitat, i hi posa una dosi, com em sembla molt ajustada decideixo de prendrela, i m’estiro al llit. Dormo estirat mirant el sostre, com un mort amb les mans al pit. Entro en una dormició. A la setmana justa desperto com amb suavitat. Estic tranquil, he acceptat d’alguna manera la situació. Miro el correu amb tranquilitat, tot corre poc a poc. Hi ha un correu molt breu del Pius “Quan despertis truca’m”. Em fa il·lusió rebre aquesta notícia, el truco de seguida, em diu tot just agafa el telèfon “Oi que no t’ha funcionat del tot bé?” Jo li dic que estic més tranquil però que no hi ha hagut reversibilitat. I em diu “Vine aquí que et cuidarem”. Arribo a Montserrat només amb una muda de roba, tot i que és amb la intenció de passar diversos dies, espero poder tenir un lloc on tornar a dormir i descansar, em veig només amb aquesta funció. El Pius em rep al gremi, em diu que ha parlat amb el Toni, i que li ha comentat lo del grec, m’anima i em diu que no em preocupi, que això té solució, 138


que el Toni està molt confiat,però es reserva el dir què pensa del que em passa. Sóc al refetor a l’hora de sopar, el Toni està seriós i pensatiu, no m’ha saludat, però noto que està pendent de la meva presència. Jo em trobo desanimat, com transparent per dins, sense un espirit blanc que hauria d’haver dins. Arriba la sopa, és com una aigua cristalina i una mica àcida, penso “Això és car i sa”. Llavors en prendre la primera cullerada noto un estrèpit a les oïdes, un soroll estrident i fort, una sotragada al cap. M’espanto. Em passa de seguida i prenc una altra cullerada, sento alguna cosa que diu el lector però no la distingeixo, no aconsegueixo traduir el que diu. Llavors noto que el P. Abat em mira de tant en tant, com per mirar que faig o com vaig, em sento observat i alhora impresionat per això. Continuo amb aquella sopa, i començo a notar paraules familiars. “Potser m’està passant la sensació rara auditiva”, penso. Continuo sopant i de cop i volta me n’adono que el que sento és grec, no sé quines paraules són pero sé distingir que és grec. Llavors em fixo que el P. Abat està escrivint en un paper, sembla que escriu molt, “deu tenir moltes preocupacions, penso”. Llavors fa cridar el Toni. El Toni com sabent de què va agafa el paper el doblega sense mirar-lo i me’l dóna sense dir-me res. Quedo bocabadat, no m’esperava un tracte així tan “magnífic”. Obro el paper esperant diverses frases, i veig escrit només “Veus?, aquí sí.” Llavors m’emociona el saber que el P. Abat estava al corrent de la meva penosa situació del grec, i en posar atenció a la lectura sento que el lector diu la gran frase de Plató del Fedre “ὦ φίλε Φαῖδρε, ποῖ δὴ καὶ πόθεν;” “Oh amic, Fedre, a on vas i d’on vens?”. De sobte me n’adono que els hostes i monjos mengen una sopa diferent a la meva, ells mengen sopa normal, a mi m’han posat aquesta mena de líquid brillant, i em dic “és medicina de Montserrat”, i relaciono la lluentor del líquid amb el Fedre que significa “el brillant”. A la sortida del refetor el P. Abat m’espera i em diu “Aquesta sopa és perquè et refacis per dins”.

139


17 de abril de 2011 Agenda Mari Carmen Estoy en el piso donde consulta Mari Carmen, el piso es diferente al real, hay una gran entrada, pasado ese hall a la derecha el despacho donde atiende, enfrente de ese despacho una sala grande, que en el sueño es oscura y donde hay juguetes, material que usa Mari Carmen en algunas terapias. En el sueño acabo de salir de la consulta. En otro momento del sueño me veo en una terraza de un bar en la acera, al aire libre. Estoy bebiendo una tónica. En mis manos tengo la agenda de Mari Carmen, miro lo último que tiene anotado, y veo la fotografía del torso de un chico brasileño, es un prostituto homosexual de 23 años que quiere dejar esa profesión y recurre a Mari Carmen para pedir ayuda psicológica. Está su número de teléfono, y decido anotarlo para contactar con él. Al hacerlo pienso que si Mari Carmen se enterara quizás por hacer algo así pase un límite de paciente-terapeuta que haga que no pueda visitarme más con ella. Estoy de nuevo en la consulta, le entrego la agenda a Mari Carmen. (No recuerdo si en el sueño llego a decirle que fisgoneado en su agenda). 19 d'abril de 2011 Audio a l'ordinador Sóc davant de l'ordinador, al meu voltant hi ha només grisor i molt densa. Mentres es carrega el programa que faré servir, el diccionari, vaig a la cuina, me n'adono que quan surto de la llum que reflecteix l'ordinador, en entrar en aquella grisor, em costa fins i tot caminar, i el pensament em va molt lent. El microones fa uns sorolls molt rars, com de veus a velocitat lenta. Ara fa una estona que sóc davant de l'ordinador, he estat treballant amb el programa del diccionari consultant paraules i mirant notícies. Trobo una opció al programa del diccionari que diu "Resumen 140


speak on", que vol dir en el somni que puc escoltar un audio del que he fet, com un registre. Clico i surten dues fotos, la d'un home d'uns quasi 50 anys d'un aspecte rude i la d'una dona d'uns 30 o una mica més tipus executiu. Clico a l'home, que surt a la banda esquerra. És espantos, el volum és altíssim, és com una bronca, fa por, la imatge és de pel·lícula de por, m'arriba una suor freda. Miro de desconectar l'opció, no hi ha manera, l'home continua fent crits, tota la casa sembla omplir-se de crits, i per dins del meu cos també noto com si m'anés emplenant d'aquesta bronca i em bloquegés, no entenc què em diu, sembla com si em retregués un mal ús del son i de l'ordinador. Procuro pensar una mica i fent una combinació de tecles aconsegueixo retornar enrere a les fotos de les dues persones. Miro de clicar a la dona, potser em tranquilitzarà, sembla fer més bona pinta. Surt un video molt ben fet, de colors molt clars, molts blancs i imatges d'habitacions molt espaioses. La dona surt parlant amb una veu molt clara, directa, segura i a la vegada dolça. Està fent el planing del “diccionario”, m'agrada tant i ho veig tant interessant que prenc notes, és com un esquema de com he de treballar. Sense adonar-me'n passo molta estona prenent notes. En acabar el video veig que és hora de descansar. Agafo els papers de les notes i me l'emporto a I’habitació, abans de ficar-me al llit hi faig un cop d'ull, fins i tot és bonica la presentació de l’esquema i com ha quedat escrit, per sorpresa meva és un planing de salut a tots nivells, de treball, de pregària, d'oci, de menjar... La darrera pàgina em sorprèn, és tota negra, llavors dedueixo que és la bronca de l'home que vaig sentir, intento estripar-la pero és impossible, però em quedo tranquil pensant que hi ha més pagines d'ordre escrites que tenen més pes que no pas una així negra. 21 d'abril de 2011 A la Biblioteca de Montserrat El Pius m'ha demanat com un de tants dies per telèfon que pugi a Montserrat, em diu que aquesta vegada faré una cosa diferent. Jo m'espero una altra feina més. 141


Sóc al tren, sembla que va ràpid i estic molt còmode, no sé per què però al tren hi ha com habitacions grans, amb pocs mobles però molt pràctiques, i es destaquen per tenir un llit gran i confortable. Com és un viatge curt no necessito d'aquestes habitacions, pero n'hi ha 4 que estan reservades per a mi pel tipus de tiquet que porto. El Pius cosa rara m'espera a la plaça. Em dóna unes claus per obrir si ho necessités les portes dels gremis d'estudi, es refereix a cambres d'estudi d'investigació de Montserrat, cosa inventada al somni. L'ascensor és molt gran i nou. Hi ha molts botons. Un dels botons molt bonic i tipus antic diu Antiga Biblioteca, i surt la foto d'un monjo que és el P. Oriol, a la foto però representa un biblista tipus el P. Guiu. L'ascensor s'atura i arribem a un Hall eclusiu d'entrada a la Bilioteca, és una entrada només per a estudiosos. El Pius em col·loca una mena d'identificació al pit perquè hi pugui passar, ell porta una mena d'hàbit que el permet passar, pero al somni s'intueix que no tots els hàbits hi poden passar. En entrar hi ha dues persones que semblen esperar-nos, una noia jove una mica més gran que jo, normaleta d'aparença però amb atractiu i el monjo de la foto de l'ascensor, és el P. Oriol pero com en qualitat d'estudiós. La Biblioteca és realment asombrosa, és plena de Ilibres com plens de secrets. En una secció que em crida l'atenció hi veig el Toni, que em mira i se n'adona que hi sóc, però respecta que hi sigui amb el Pius i només ens saluda una mica a distància. El Pius m'explica que aquella secció és de les més inaccessibles, em deixa mirar una mica des de la distància, i veig que tots els Ilibres s'assemblen i que són de color negre, i que s'ha de tenir molta tècnica per saber quin escollir, em recorda a Harry Potter. La noia em diu que serà la meva part tècnica, i em dóna en un format digital la catalogació i distribució de les obres, diu que només si segueixo un ordre net podré entendre la Biblioteca. El Pius ha desaparegut, i ja m'he quedat sol amb ells. El P. Oriol em diu que primer hauré de seguir aquest ordre que m'ha indicat la tècnica, que per cert porta una bata blanca com de metge, però em diu que a mesura que vagi gastant aquest ordre més rigorós aniré intuint com un art els Ilibres. La noia ens deixa, i passo a fer un tomb per la Biblioteca amb el P. Oriol, em diu que els Ilibres els trobaré en la llengua que vulgui, que si vull puc 142


accedir a tots els continguts en grec clàssic si el que vull és mes precisió. Em quedo bocabadat que ell segueix la identificado per l'art, segons el somni, s'atansa al llom, mira el que hi posa i pot adquirir coneixementes del que hi ha dins. Diu que això només es pot fer en aquesta part de la Biblioteca, però quejo no ho podré fer perquè només porto una placa d'identificació. Estic sol a la Biblioteca, trobo tanta informació que em pot ajudar que només faig que obrir Ilibres i prendre notes que em poden ajudar a entendre paraules, penso que així podré posar coses interessants al diccionari. Són frases molt breus però semblen gnúmiques. El paper a mesura que l'omplo es torna antic. El P. Oriol després de quasi 8 hores que he passat a la Biblioteca hi fa cap, veu els meus papers, em sorprèn i em fa il·lusió quan em diu que he fet molta i bona feina. I em diu que com els papers s'han tornat vells que els faci una fotografía i els miri així, perqué seria bo que s'arxivessin a la Biblioteca. I em diu que ha vingut a dir-me a que esperi al P. Pius per poder sortir, que amb la placa només no ho podria fer per mi mateix. I em quedo a una secció de la Biblioteca molt moderna on puc fer les fotos de molta precisió. 09 de maig de 2011 Murs de Montserrat i tanques de jardí La imatge que tinc és des de dalt d'una extensió de terreny, el primer que veig és que al mig hi ha una petita parcel·la amb flors, l'envolta una tanca petita de jardí de color blanc, però per un dels cantons no hi ha tanca, queda obert. Les flors que hi ha dins són de colors vius, taronges i grocs, tipus pensaments. Envoltant aquesta parcel·la hi ha terra d'un color blau grisós molt suau, és terra sense cultivar però molt rica al somni per poder-hi plantar. I el límit d'aquesta extensió de terra més gran el tanca uns murs que són de construcció de Montserrat, són alts i gruixuts, i antics, però d'aparença molt nova. No arribo a veure al somni si aquests murs de Montserrat tanquen tota l'extensió o hi ha una obertura. 143


En el mateix somni tinc la imatge del meu pare amb la edat que té ara (la primera vegada que somio amb el meu pare amb l'edat actual), no tinc cap relació amb ell al somni només és una imatge d'ell somrient. Curiosament es superposa a ell una imatge d'un tampó de tinta, i veig com aquest tampó estampa sobre la imatge del jardí i la tanca com una ratificació. Com si hagués passat una estona torno a tenir la imatge de l'extensió de terreny amb el jardí. Al somni hi és present que he passat uns dies a Montserrat, i tot sembla tenir més vivor. Hi corre com una mena d'energia transparent, i hi surt el pensament en veure el jardinet de la tanca blanca de pensar que sort que hi té una sortida i no està tot envoltat. 16 de maig de 2011 Còpia de Claus No he pogut obrir la porta d'entrada de casa meva, la clau no funciona. Vaig a una ferreteria. Miren el model i escullen d'entre els diferents tipus de claus la que convé. Agafen la clau ja feta per fer-ne la copia. La noia amb la màquina fa la còpia. En acabar compara les dues claus i em diu que ja no és possible que surti una clau que pugui obrir la porta, perquè la que li he portat com a mostra està desgastada, i em diu que per seguretat no es pot tornar a fer una còpia del mateix model de clau fins que hagi passat un dia. En el mateix somni veig com unes gal·leries que pertanyen a Montserrat, i la visió d'un munt de portes i de tots el monjos que necessiten claus d'aquestes portes; i penso: "Montserrat com ha de fer còpies de tantes claus ha comprat la màquina que les copia, si no seria una ruina haver de pagar per cada còpia de claus que s'ha de fer".I penso que la màquina deu costar uns 6.000 euros.

144


21 de maig de 2011 Les obres de les places del Monestir Hi fan obres al funicular de Sant Joan: n'extreuen flors i plantes que es posen als jardins, les cullen per posar-les després a la plaça de Santa Maria on fan obres. Allà han trobat un mur antic. Han parat les obres a causa d'aquest mur que té un gran valor, podria revaloritzar el passat de Montserrat. Han tret totes les màquines de les places i han envitrallat aquest mur, que és un arc a la vegada. Agafen les plantes i flors que han pres del funicular i les posen a la vora d'aquest mur trobat, aleshores s'il·limunia l'interior de la vitrina, i apareix el mur com un gran monument. No s'esperaven que la troballa d'un mur acabés amb les obres i que alhora quedés tan bonic. 22 de maig de 2011 A la dutxa Em noto el cap espès. Dono voltes pel menjador, em miro al mirall i no faig bona cara, i encara que no ho veig al mirall em noto com brut per fora, pel eos, com si estigués ple de sorra. Penso que potser una dutxa amb sabó fresc em reanimi una mica. Sóc a la dutxa, ràpidamente la "sorra" del cos desapareix i passo a rentar-me el cap. Llavors el sabó que era transparent comença a esdevenir verd i viscós a mesura que l'estenc pels cabells. "Això és de pensar tant" -penso. I aleshores m'imagino el meu cap per dins com si el sabó per curar allò hagués de venir de dins, perquè la reacció d'un sabó de fora amb la "química" de dins del cap no funciona per netejar.

145


23 de maig de 2011 Bèsties i dracs d'Evagri Sóc al gremi amb el P. Pius, acabem d'enllistar fotos per les conferències de St. Benet de fa 50 anys. Jo li comento al Pius que estic preocupat per tot el que surt al llibre d'Evagri que estic traduint "¿I si és mentira i fa mal?", i el Pius respon: "Pensa que això ho ha escrit Evagri", com donant-li autoritat. Llavors em veu la cara de sorpresa per aquesta resposta, i afegeix "Jonatan, que sóc monjo, sé de què parla Evagri". Acabo de dutxar-me a l'habitació de l'hotel, un plat de dutxa grandiós. Quan he acabat d'eixugar-me la cara noto un escalfred, i me n'adono que la porta del bany és verda, alguna cosa passa. Em fa por traspassar-la, allò sembla d'un altre món. Sento com uns sorolls a l'habitació, llavors no tinc tanta por perquè si és algú és més fàcil d'afrontar la situació. Obro la porta, i m'hi veig com transportat a una habitació de color grana on hi ha una mena de personalitat que sembla Evagri però que realment és un dimoni, i li acompanya una mena de bèstia, mig drac-mig gos gran de color verd amb una llança groga al costat. Llavors entenc que he entrat en una dimensió de pensaments de psicologia. "Fer ús de paraules", em dic. Intento prendre la Bíblia que hi ha sempre a l'habitació de l'Hotel, pero no la veig per enlloc. Hauré de recòrrer a la memòria, i dic algunes paraules (que al somni són com sorolls) de la Bíblia que recordo però no tenen cap efecte; potser en siríac, penso, però no sé siríac, pero recordo que alguna paraula sí que sé d'haver-la consultada quan treballava amb Evagri, i en adonar-se d'això aquella mena de dimoni m'hi veig davant de l'escriptori llegint. 25 de maig de 2011 Tractes amb el Dimoni L'ambient a tot el somni és terrorífic, recorda a la pel·lícula "El exorcista", que a tota la pel·lícula sembla que hi sigui present el Dimoni. 146


Del somni tinc imatges inconnexes: Un edifici de maons vistos, bastant alt, consistent, no especialment de construcció nova. És un edifici ubicat al turó on està el Seminari de Tarassona. Tinc imatges d'una persona que no arriba als 40 anys, no sabria associar-la amb cap persona en concret. És de mida estàndard, prima i morena. Vesteix bastant normalot, amb camisa a quadres de franela, gens formal. No recordo les primeres converses amb ell, però m'indueixen a alguna cosa a la que em vull resistir. S'alternen les imatges davant d'aquesta persona amb les de l'ediflci. Cap al final del somni aquesta persona m'indueix a anar a aquest edifici, em convida a veure altres persones. Té una certa autoritat magnètica a la que és difícil de sostreure's. Tinc una imatge del camí sense asfaltar que porta al edifici de maons. Llavors tinc una intuïció clara que és el Dimoni amb qui he tractat, no pot ser un altre, i m'agafa una por fortíssima. Durant un llarg temps només he tingut tractes amb el Dimoni. Estic davant el Toni, em diu: "Mira que quan penses en la pobresa tornes a pensar en la Cartoixa, i això és el teu mal. El Dimoni per a tu és voler tornar a la Cartoixa". Llavors me n'adono que això de la pobresa em pot fer mal. Anàlisi de l'esperma amb la Mari Carmen Estic a teràpia amb la Mari Carmen. És a mitja teràpia, ella m'està preguntant que si havia humitat en el somni (la humitat en el somni volia dir si era una cosa que em preocupés, o massa acusada). Llavors tinc una imatge d'esperma sortint d'un penis. I li dic que molt raramente, i que fa temps que no ha estat una cosa acusada. Em diu que llavors no hi ha humitat, que deu ser una altra cosa. Un poble com el de Dogville. Una divisió d'opinions He de prendre una decisió, no recordo la decisió en concret, pero sí el context que l'envoltava: "Contextualitzar la pregària". 147


Em trobo davant d'un poble que acostuma a fer de Tribunal en aquestes coses. La imatge que tinc dels ciutadans és curiosa. Es troben en parceles dibuixades com a la pel·lícula de Dogville, i els ciutadans uns són representats per rodones grogues (els del NO) i els altres per un blau grisós (els del SÍ). Al somni tenen una força especial de paraula els del NO, són més demagògics, i més intransigents. Els partidaris del SÍ simplement mostren el seu punt de vista a favor i queden en un segon pla més discret i respectuós. Ambdós pobles tenen sobre mi un pes moral immens, noto com si la meva estructura cerebral, després de sentir les opinions, quedés dividida en dos parts fortament separades i dividides, com si no hi hagués connexió entre elles. I entenc que en el moment que faci la decisió la part no escoliida del cervell anirà quedant impregnada del color de l'altra escoliida. 04 de juny de 2011 Una paret de la Història Interminable Vull veure el mur que hi ha a la plaça de Montserrat. Vaig amb la idea que és un mur molt antic i fort, s’ha fet un gran descobriment sembla ser. En arribar a Montserrat tot ha canviat bastant, ha plogut, tot és de color marró, de terra mullada. Sort que conec més o menys els voltants que porten a la plaça on són les obres, si no em perdria. He de passar per un munt de camins abans d’arribar. No gaire lluny de la plaça veig que l’expectativa de veure un gran mur, alt i fort, no hi és, em semblava rar que del terra pogués sorgir una alçada tan alta com imaginava. De sobte en el somni em veig al gremi del P. Pius, al seu despatx, tenint darrere la pintura del monjo que escriu, i davant meu, ben emmarcat en fusta un gran tros de mur. Sembla molt valuós, com si fos desenterrat de fa molts anys. La presentació fa molt de goig. L’examino i me n’adono que pels laterals el mur es desfà, com si fos terrissa antiga. Al mig però és ben sòlid, perquè hi és incrustat un llibre de tapes negres 148


com de pell i fusta molt noble, molt de monestir de novel·la. L’obro, perquè sé que això que tinc a les mans és meu, i veig un llibre on hi han paraules en hebreu. Veig ràpidament que no és una bíblia. M’hi veig a l’altre gremi bevent un got d’aigua. Amb unes ulleres, i disposat a perdre tems intento amb el poc que sé d’hebreu esbrinar més o menys de quin tipus de llibre es tracta. Faig servir tots els llibres que tinc a l’abast sobre llengua hebrea del P. Pius. En obrir-lo pel mig, veig que les paraules estan enllistades, per tant és un relació de paraules amb un motiu. No cal que pensi gaire més, és un diccionari. Em crema la curiositat, de quin tipus? Veig que l’ordre de les paraules va segons un contingut, i només tinc temps de mirar l’ordre de les paraules que parlen de sentiments de ràbia, no tinc temps, he d’anar a dinar. I desitjo en tancar la porta del gremi que sigui un diccionari en hebreu per a psicòlegs. 06 de juny de 2011 A la platja com a monitor Som en un camp d’estiu, al costat de la platja, uns quants nois de la meva edat, nois i nois. Tenim reunions de treball dins de la casa. Jo al llarg de tot el somni estic una mica al marge i no participo gaire de l’activitat “social” i més d’oci, a més, és el meu primer estiu allà i no conec la gent. Al somni hi surt molt les imatges d’armaris una mica fets malbé però de bona fusta, d’haver-los fets servir per joves. Allà on som treballant és la casa de la persona que munta tot aquest servei per a nens petits. Es tracta de fer torns de treball, bàsicament es tracta de fer informes de com van les franges horàries al llarg del dia. Hi veig al somni una mena de discussió per un torn. L’encarregada ha hagut de marxar. Hi ha un problema amb un nen, em sembla que es va fer mal i s’ha de portar al metge, no saben què fer: si trucar a la mare o trucar al metge. Després me n’adono que no és 149


legal aquest camp d’estiu, els pares paguen molt poc però no compleix el reglament d’associacions com aquestes. Els monitors són gent que ho porta tot per la mà, són gent confiada i segura. Els nens sempre són a la platja; el dia del somni és nuvolós, i la marca encara que calmada és mig grisa mig verdosa. Els nens hi van tot sols a banyar-se. Veig un nen d’uns 2 – 3 anys que passa per davant de la nostra porta amb una galleda entre la gent que està a la plata, per a mi és massa petit per no tenir a sobre una persona que el vigili. I penso que potser ja va bé tenir aquesta confiança en els nens, perquè saben el que fan i que sóc jo que menystinc les possibilitats dels nens petits. 08 de juny de 2011 Una mena de clínica És una mena de terrassa i un porxo. Jo sóc a la part del darrere del porxo. El porxo és una mena de cova, sense portes, dóna directament a la terrassa. És un espai d’una clínica de recuperació (més o menys mental, tot i que sembla que fan recuperacions d’hàbits de salut en general). Jo des del darrere veig una mena d’ambó de pedres de rajola, estil a les creacions de Gaudí. Primer hi ha una senyora primera amb una americana vermellosa i lila, és una dona prima, d’un 60 anys, cabell curt. No sento què diu, ni estic tampoc per la seva conversa. Després li toca el torn a una dona que s’assembla a la Mayra Gómez Kem, que porta una americana d’escames de drac que brillen com el nacre, gairebé com si fossin lluentons. Dedueixo que les americanes que porten són distintives. La Mayra està molt contenta, en un moment arriba el que deu ser el seu marit, i porta la mateixa americana, com si haguessin arribat a un grau de salut determinat a la clínica. Llavors, quan ja no hi ha ningú a l’ambó m’hi atanso i veig que sobre el pilar hi ha una peça feta també artesanalment de rajoles que porta dins una mena de càmera de vídeo i una pantalla, on graven 150


tothom que passa per l’ambó. I entenc que allà es tracta de ser feliç fent aquestes coses.

151


SOMNIS