Page 1


HISTÒRIA(ES) D’UNA GALERIA (D’ART)

Història (I): El clau i jo Han tornat a encendre els llums, són d’aquests que primer estenen una resplendor apagada, groguenca, i que després banyen les parets de l’estança d’una blancor quasi diürna, com enganyant la natura del dia i la nit. Defora es veu passar la gent aqueferada, capcota, entre el renou del trànsit de cotxes embardissats en una contesa de blastomies fumejants, sempre present en aquesta hora crepuscular que marca l’apressat ritme de sortida de les feines de coll blanc. Les persones que entren defugen del remolí del carrer que inunda voreres de disseny; s’hi endinsen cercant prolongar la pau que els hi era furtada a fora i que perillava davant el risc d’aürtar amb les angoixades pretensions dels que se senten atrapats per la velocitat del temps. Sé que Cronos és en realitat qui corre més ràpid que ningú. Quan els nostres visitants eren al carrer caminaven pausadament a contracorrent, pensant només en abeurar l’ànsia de bellesa extraviada a la recerca de l’espurna perduda.

11


J. M. Vidal-Illanes

Aquest que em mira guarda la distància correcta. Ja es veu, pel seu aspecte, que sap assaborir la visió de determinades peces. Es fa enrere, només una passa, calculada, mesurada. Ara escruta, examina els detalls, en la mesura que la vista li ho permet. Avança lentament en diagonal, cap a la dreta, respirant harmoniosament, com qui es delecta amb tots els sentits per gaudir del moment. ¿Mira la paret? No. És clar, quin sentit tindria mirar ara la paret, llisa i blanca... està sotjant aquest requadre aferrat al mur, on amb lletra clara s’exposa, a qui l’interessi, l’autor, el títol, l’any i la tècnica utilitzada. Ara em torna a mirar amb un gest contrariat que es transforma en una ganyota de continguda tristor. Acaba de parar esment en el punt vermell que indica que algú altre se li ha avançant. Es clar, ha estat aquell col·leccionista francès, el dels cabells llargs i blancs, que a mitja tarda estrenyia afablement la ma de l’amo de la Galeria. Per mi millor, el clau del que estic penjat aquí m’està provocant unes lleugeres molèsties a la banda interna del bastidor; estructura de fusta de pi que em procura la necessària rigidesa per oferir-me, digne, a la vista de qui em vulgui gaudir.

12


Històries així contades

Història (II): L’abric i ell Fa fred i humitat, i entre tant aldarull al carrer, caminant cadenciosament a contracorrent, se’m fa difícil mantenir l’elegància exigida, però s’escau. Ell s’ha detingut, ha mirat cap a l’interior a través del gran finestral que inunda de color la grisa façana. Crec que el rostre se li ha il·luminat i amb un gir lent ha empès la porta. S’ha decidit a entrar. Mira l’endreçada estança mentre descriu un recorregut errant, com si prengués les mides a l’espai, pot ser ho fa per tal d’adaptar-se a l’escala de les peces. Discretament i formal, saluda el galerista, en silenci, inclinant lleugerament el cap. La nostra ombra es projecta, un tant grollerament, sobre el trespol de fusta blanca; amb aquesta il·luminació concebuda per ressaltar obres d’art, et sents una mica intrús. Aquí no fa fred, la calidesa d’aquest espai blanc i net s’accentua gràcies a l’aïllament acústic dels vidres: el bulevard, amb l’insultant rerefons d’estridor, ha quedat enrere. Ara sí, descrivim un trajecte circular, amb parades a totes les estacions, car cada quadre és com un ara, una al·legoria a la passió; aquesta, emperò, és una passió per l’art. Unes passes més, alentides fins la immobilitat, i es fa el silenci absolut, l’espetec de les sabates ha estat engolit pel soroll impacient de la respiració. Ell fixa la mirada sobre una tela de grans dimensions, de colors terrosos que descriuen un viatge al passat, però amb reminiscències de contrasentit cibernètic; amb tot s’ha de dir que és una obra de gran bellesa. Ara fa una passa enrere, calculada, mesurada, mentre examina amatent els detalls, escruta la peça en la mesura que li ho permet la vista. Lentament comença a avançar cap el gran quadre, però ho fa dibuixant una diagonal imaginària. Acota el cap, doblegant subtil l’esquena i mira el rètol aferrat a la paret: autor, títol, any i tècnica

13


J. M. Vidal-Illanes

utilitzada –tècnica mixta, diu la plaqueta–. Amb el dit assenyala, sense tocar, el punt vermell enganxat en un angle de l’etiqueta. Contrariat, ell s’agita i em transmet un moviment d’enuig contingut. Jo, immòbil, escometo la meva funció i intento mantenir la mesura. Crec que volia adquirir la peça i algú se li ha avançat. Gira sobre els seus talons i se dirigeix cap a la porta, inclinant en silenci el cap en passar devora el galerista. Finalment esbufega un lament, quasi gemec, ja que novament s’ha d’endinsar en el desgavell d’on s’havia esmunyit, mentre deixa enrere el paradís lleu i momentani que ens havia asilat. Ell m’aixeca el coll, fa fredor, ara cauen uns flocs de neu que justifiquen folgada la meva funció; vertaderament, em reconforta ser un abric llarg i haver estat fabricat amb llana de la millor qualitat.

14


Històries així contades

Història (III): L’aire i vosaltres Te veig entrar, directe, em talles en passar. La diagonal que dibuixes, les passes cadencioses i la mida exacta de qui sap observar. L’abric de llana elegant i sobri, la mirada serena i calculada, la respiració harmònica: tot en tu em captiva. Fins i tot la contrarietat que trunca el desig de gaudir en exclusiva d’una obra que t’atreu i que voldries fer presonera dins la gàbia de col·leccionista que has anat bastint. El gir sobre les teves passes i el comiat que torna a deixar-me orfe d’un contacte plàcid. Ara el llum s’ha extingit, el remor de la ciutat torna dolç, com un secret a cau d’orella, suau, imperceptible. El moviment defora s’alenteix, les ombres transiten lleus, sense tocar-se. A dins tot pesa, tanta bellesa dol, insulta els sentits de tot aquell que pren consciència de la misèria tangible que es veu encerclada d’esvaïts triomfadors que adoren déus de neó: ignorants ofegats per la liqüescència de l’existència, que mai no s’aturen a escoltar els pensaments. Mirades perdudes, res a dir, el record dels sons d’un violí virtuós que parla d’absències. M’he quedat sol, en un estat incomplet, buit, dolorós. Demà tot serà desmuntat, peça a peça la bellesa viatjarà cap a destinacions incertes i jo restaré aquí, immòbil, silent, esperant la propera exposició, omplint l’estança, invisible. I donaré alè a les obres noves que penjaran orgulloses de les parets. Jo les acaronaré sense tocar-les, les bressolaré, i elles s’adaptaran a la meva presència, pacients. I quan entreu em plaurà ser l’aire que respireu, que us assossegui profundament, sentir-me tallat per vosaltres, remogut en la densitat del moment, recórrer els pensaments en silenci i poder sentir-vos, un cop més, tant i tant a prop.

15

Història(es) d’una galeria (d’art)  

Relats breus

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you