Page 1

Primavera- Estiu 2012 - NĂşm. 7


Web: www.cebalaguer.cat E-mail: cebalaguer@cebalaguer.cat Programa Ràdio Balaguer: Camins del Pla i la Muntanya. Darrer dijous de cada mes a les 13.30 i 20.30

SUMARI

Primavera - Estiu 2012 - Núm. 7

BALAGUER. MURALLES I PORTALS - PÀG. 3 - 4 CAIAC PER A TOTHOM - PÀG. 5 ENTREVISTA A JOSEP PÉREZ -PÀG. 6 - 7 GEOLOGIA A LA NOGUERA - PÀG. 8 - 9 - 10 - 11 - 12 OCELLS DEL SEGRE PEL SEU PAS PER BALAGUER - PÀG. 13 LA CIRCULAR DELS 3000 - PÀG. 14 3ER TRAIL DE MONT-ROIG - PÀG. 15 LA TRANSHUMÀNCIA PIRINENCA - PÀG. 16 - 17 ACTIVITATS DEL CENTRE - PÀG. 18 - 19 - 20

Editorial

Lsocietat. es curses són motivadores de valors com la competició, l’esforç i l’esperit de superació, valors que milloren tant la persona com la Malauradament vivim en una societat massificada, desigual, cobdiciosa, insolidària i corrupta, on les curses les guanyen sempre els rics, els demagogs, els especuladors o els mentiders. Potser hauríem de fer unes curses on guanyessin TOTS els participants honrats, solidaris, lluitadors, els que mostren companyonia, els que gaudeixen de la natura del camí i els que s’aturen un moment per viure amb intensitat la posta de sol. Ente tots hem d’intentar organitzar aquestes curses, que cada cop hi hagi més participants i, sobre tot, més guanyadors.

Agraïments:

Ajuntament de Balaguer

Consell Comarcal de la Noguera

Edita: Centre Excursionista de Balaguer Equip Redacció: Emma Solé, Jaume Casals, Arboló Monell, Francesc Guillaumet. Col·laboradors: Jordi Curià, Joan Molins, Ricard Puertas, Anna Mateu, Francesc Antillach, Iolanda Darbra, Victor Llorente. Correcció: Marta Giménez i Mata. Disseny i maquetació: Miquel Àngel Sumalla. Imprimeix: La impremta - Joan Burguet. Dipòsit Legal: L-603-2009 Foto de portada: Ricard Puertas (Flor Rubí o Peu de gall), Lamium Amplescicanle.


3

Balaguer muralla i portals

text de Anna Mateu i Profitós fotos de Jaume Molins i Plà

E

l 18 de setembre de 2011, a quarts d’onze del matí, comencem una caminada que va des de l’indret on hi hagué el portal de Sant Miquel fins a la plaça del Mercadal. La Carme Alòs, directora del Museu de la Noguera, ens fa de guia i, tot resseguint la muralla, ens fa un relat magnífic i sorprenent de la història de Balaguer. Només començar ens explica que, possiblement, en època romana existís un pont on actualment hi ha el de Sant Miquel, per on anaven a buscar des de la plana d’Urgell la via romana de Lleida a Àger. El portal de Sant Miquel va presidir el pont del mateix nom des del segle XIV fins al final del XIX. Actualment en queda el record en una reproducció de l’escultura, en què l’arcàngel coronava la porta, situada a mà dreta, entrant a Balaguer pel pont de Sant Miquel. Enfilem la costa del Sant Crist fins al pla d’Almatà, que ocupa unes 27 hectàrees, i anem a veure alguns trams de muralla que protegia la madîna Balagî,ciutat de nova creació de l’època islàmica. Una ciutat que, per les seves característiques —cases grans, carrers amples i rectes, la ceràmica trobada—, fa pensar que va ser excepcional si es compara amb les altres ciutats d’aquella època. Encara avui en dia hi ha molts interrogants oberts sobre el que va ser aquesta ciutat, que en un futur hauran de resoldre els historiadors. En visitem el sector on s’hi han fet excavacions. Continuem fins al castell Formós, antiga Suda fundada al final del segle IX, defensada per una potent muralla i nombroses torres. També aquí les troballes denoten un passat esplendorós, i alguns investigadors pensen que un important membre del califat de Córdova en va ser l’impulsor. I qui sap on és el cos d’un tal Lubb B... que va ferir de mort Guifré el Pelós? Hi ha alguna teoria que apunta que és al castell. Baixem pel barranc d’Alcoraç, veient la muralla que es va anar construint per protegir la població que es va anar formant als peus del castell. Passem pel portal d’Alcoraç (Torrent), que simplement és un forat fet a la muralla fa uns 150 anys. L’original era al fons del barranc, encara es pot veure l’arc de la porta. Pugem per un vial obert recentment que dóna al carrer dels Arços, fins arribar al barri del Firal, on tornem a trobar la muralla que venia del barranc d’Alcoraç, ja que també allà hi havia població per protegir, continuava fins al pany de muralla que ara fa de paret del cementiri, on hi ha una porta que no és més que un antic portal, el d’Albesa. Anem a buscar la muralla pel costat de Santa Maria, entrem per la petita porta des d’on comença un gran passeig, un tram paral·lel al pas de ronda i un altre pel mateix pas. Des d’aquí s’observa l’ampliació de la muralla necessària per protegir el nou barri, format pels jueus arran de la seva expulsió del clos murat al segle XIV. Passejant per aquest últim tram de muralla, hem vist les restes del castell de la Gerundel·la, restes d’una construcció de la guerra del Segadors i el Bombo, l’observatori militar utilitzat a la guerra del 1936. Des de l’últim mirador, es pot veure com anava baixant la muralla,

Detall del pas de Ronda


4

Darrera ampliació de la muralla que salvaguardava la jueria

travessant el carrer Barrinou on hi havia el portal de Lleida, fins al carrer Miracle, que també tenia el seu portal fins a trobar la muralla, que fa de balcó a moltes cases. Sortim de la muralla pel portal de Montsó —ara del Gel— i, abans d’arribar a la plaça, encara anem a veure al carrer de la Cadena, el lloc on es van trobar restes de la muralla que tancava Balaguer, abans de l’ampliació anteriorment esmentada. En aquest punt es va acabar el tomb per la muralla i per la història de Balaguer, que va resultar més que interessant i plena de detalls inimaginables abans de començar el passeig. Havien passat més de tres hores, sense adonar-nos-en. Haurem de fer més sortides per Balaguer. Queda molt per conèixer. Pany de muralla que protegia el barri d’Alcoraç.

Jaciment arqueològic del Plà d'Almatà


Caiac per a toth om

S

’anomena piragüisme l’activitat recreativa o esportiva de navegar amb una piragua, per aigües planes o per aigües braves. El piragüisme apareix com a conseqüència de la necessitat que l’home ha tingut, des dels seus orígens, de dominar el bell element que és l’aigua i, per això, totes les civilitzacions han dissenyat embarcacions senzilles, de característiques molt peculiars, però d’una gran maniobrabilitat, seguretat i eficàcia, per moure’s amb desimboltura allà on la naturalesa era hostil. «És segur això? No bolcaré...?».Quants cops haurem sentit aquestes paraules just abans de posar-nos a l'aigua, en qualsevol de les sortides en què coincidim? Tot sovint trobem gent que s'inicia en aquesta activitat, i hem de dir que el nostre principal objectiu és divertir-nos i gaudir de l'entorn des de l'aigua, on no estem tan habituats a estar-hi, per això un dels consells que donem és saber nedar, lògicament. Ben a prop de casa nostra tenim llocs fantàstics per gaudir de bones estones dins d’un caiac. Els més propers són Sant Llorenç de Montgai, Camarasa, Santa Anna, Terradets, Sant Antoni i Canelles, però també ens podem desplaçar una mica més lluny i anar a Rialb, Oliana, Escales, la Llosa del Cavall, etc. o atrevir-nos a palejar pel riu. Al Segre en zones com la Mitjana de Lleida; a l'Ebre, on trobem infinitat de llocs on començar i acabar les nostres rutes, i on fins i tot s'han editat guies per fer-lo en etapes. I ja per acabar-ho d'arrodonir, també podem aventurarnos al mar, que el trobarem completament diferent segons la climatologia, encara que repetim a la mateixa zona. El material que necessitarem és a l'abast de tothom: sandàlies lligades, roba de bany, gorra, guants sense dits, armilla salvavides, roba de recanvi i molta protecció solar! I no ens hem d'oblidar de

text i fotos de Iolanda Darbra i Jordi Curià

portar molta aigua per hidratar-nos. Però bé, tornem a la realitat que tenim més propera. Des del CEB intentem animar la gent que s'animi a provar-ho, o que simplement gaudeixi amb més o menys freqüència del caiac. Així organitzem diverses sortides distribuïdes pel calendari, sobretot quan la calor s’intensifica de valent i el fet de passar un dia sencer a terra es fa més pesat; en canvi, sobre l'aigua sempre és més refrescant!. Són sortides per gaudir de la tranquil·litat i de la bellesa que ens ofereixen els nostres pantans, amb les seves zones àmplies i també amb els seus racons, molts cops accessibles només des de l'aigua. I qui diu una jornada, també pot dir un cap de setmana! Planejar una ruta dins d’un pantà, buscar una cala on passar la nit amb les tendes o simplement fer-hi bivac, portar tot el material dins el caiac, en els seus compartiments estancs: roba, menjar, estris per cuinar, per dormir... i despertar davant de l'aigua, amb tota la serenor i calma que ens ofereixen els primers rajos de llum del dia, per gaudir una altra jornada del contacte tan proper amb la natura. I qui diu palejar durant el dia, també pot dir de fer-ho durant una nit d'estiu, sota els estels i la lluna, on no cal portar cap llum, i on l'oïda es converteix en un dels nostres principals sentits, deixant la vista en un terme més secundari. Si no us fa por la foscor és una experiència altament recomanable, especialment les nits de lluna plena. Biblioteca:

www.ebrenavegable.cat www.chebro.es www.facebook.com/groups/48374251713 www.fcpiraguisme.com

5


Entrevista a

Josep Pér text de Victor Llorente

N

o cal estar gaire estona amb en Josep Pérez per adonarse que la muntanya és molt més que un esport o una afició. Fill d'Esterri d'Àneu, vingué a viure a Balaguer als dotze anys, però aquest fet no li impedí continuar gaudint-ne, perquè aprofitava qualsevol estona lliure per pujar al tren de la Pobla, acompanyat d'un grapat de bons amics i parar a Sant Llorenç per fer-hi caminades. Des de llavors, ja fa un bon grapat d'anys, no ha parat mai. És membre del Centre Excursionista de Balaguer i del Centre de Promoció d'Activitats de Muntanya, però confessa que des de fa un parell d'anys acostuma a fer les rutes sol. Com diu amb orgull i humilitat: «La muntanya la porto a dins». — Quins esports practiques, Josep? Als catorze anys ja vaig començar amb l'escalada, però quan em vaig casar vaig deixar de practicar-la pels perills que comportava. També m'agrada la bicicleta de muntanya, un esport que practico des de fa deu o dotze anys. Però com més gaudeixo, sens dubte, és fent alta muntanya. Al final, l'alta muntanya ha acabat arraconant els altres esports. — Quina zona prefereixes? Em considero un Pirineista. A l'hivern faig els Prepirineus (muntanyes de 1.000 o 2.000 m), i a l'estiu, de maig a octubre, faig alta muntanya. He viatjat també als Alps, però m'estimo més els Pirineus, per proximitat,i perquè és més fàcil anar-hi per qüestions de temps i de diners. Tenint-ho tan a prop, surto cada cap de setmana que puc. — Així deus fer un bon grapat de cims cada any? Sí. En un any potser en faig , 70 de cims. Si puc no en repeteixo cap, però sempre n'acabo repetint algun pel plaer de tornar-lo a fer amb algun company que m'ho demana. Si hi vaig sol, però, intento no repetir-ne cap. En Josep és molt metòdic i organitzat. S'afanya a treure, de dins d'una guia, un llistat amb els cims que s'ha proposat fer enguany. De fet són dues llistes: una amb 89 cims de més de 2.900 m, i una altra amb els de 3.000 m, dels quals només li falten dotze per completar-la i que espera acabar aquest any. — Pel que sembla ets força competitiu... De fet, no en sóc de competitiu. A la muntanya no vaig a competir. Sóc, en aquest sentit, de la vella escola. Em marco uns reptes, uns objectius, sí, però no em vull pas obsessionar. Si no acabo el llistat dels 3.000 m que m'he marcat enguany, ja els acabaré el proper. Hi ha una dita que diu: «Qui vagi a la muntanya a guanyar, mai acabarà guanyant; qui hi vulgui competir, el més segur és que hi perdrà». La muntanya és més forta que nosaltres; al seu costat som insignificants.

<<{...Sí. En un any potser en faig , 70 de cims. Si puc no


— Després de tants anys, ha canviat molt la pràctica de l'alta muntanya? Bé, com ja t'he dit, sóc de la vella escola. Jo surto només amb una brúixola i un mapa; no m'acaba de fer el pes tota aquesta tecnologia, tot i que considero que és molt útil. El que sí aprofito, i molt, és Internet, perquè és una eina molt poderosa. Fa trenta anys era difícil trobar llibres de muntanya, amb bones guies, però ara amb Internet és difícil no trobar algú que ja hagi ressenyat la ruta que vols fer. A més, ara hi ha molta i molt bona bibliografia de muntanya. I no només guies; també hi ha molta literatura de muntanya força interessant. En Josep no només busca rutes a Internet, sinó que també en penja. Col·labora amb el web , on hi ha pujat amb el nick de Bep més de 300 ressenyes, moltes de les quals formaven part del seu diari personal, un quadern on registrava i comentava les seves sortides abans de decidir-se a compartir-les a la xarxa.

<<{...La il·lusió és el motor que ho mou tot. Si en tens, no et sap greu matinar, ni dormir al

7

— També t'agrada la fotografia, oi? Sí, fa vint anys que m'enduc la càmera a les sortides. Fer muntanya no és únicament caminar i fer cims. Em fixo molt en l'entorn. El camí és ple de plantes, d’animals, d’aigua... T'hi trobes molta vida, molta bellesa. I encara que hagis fet una ruta moltes vegades, la natura sempre és diferent. De fet, en Josep és més que un aficionat a la fotografia. No només per l'emoció amb què explica la vegada que es va trobar, tot baixant de la vall de Salenques, un parell de faigs joves, entortolligats, abraçats, buscant el sol enmig de la frondosa fageda, i els va immortalitzar en una instantània que titulà: «Els dos enamorats», sinó també perquè recentment ha exposat a l'Ecomuseu d'Esterri un recull de fotografies de llacs, de miralls d'aigua, que ja vam poder veure fa un parell d'anys a Balaguer, amb la col·laboració del CEB. — Quina ruta t'ha deixat millor record? Totes. Totes tenen la seva particularitat. No per ser molt alt, un cim, et fa gaudir més. Totes les valls tenen el seu encant, només s'ha de saber trobar-lo. — I mal record? Cap. Si tu vas preparat mentalment i físicament és difícil tenir-ne un mal record. Una muntanya et pot deixar mal record si no vas preparat, perquè a 3.000 m tot és molt salvatge, i l'entorn no perdona. La preparació, mental i física, és fonamental. Perquè el 70 % és cap, i la resta, físic. Has de repassar l'itinerari mentalment, tenir-lo ben clar al cap abans de fer-lo... Si no estàs preparat, patiràs. Si n'estàs, és difícil tenir-ne mals records. — Preparació mental i física. Res més? Bé, sí, il·lusió. La il·lusió és el motor que ho mou tot. Si en tens, no et sap greu matinar, ni dormir al cotxe, ni caminar durant deu o dotze hores. I mentre no em falti aquest motor, no m'aturaré. Tot i això, s'ha de ser conscient dels propis límits, del nivell que un té. Perquè s'ha de saber renunciar, s'ha de ser valent per retirar-se d'un cim. S'ha de tenir-ho tot molt estudiat i preparat, aquesta és l'única manera de no trobar-se amb imprevistos, però el temps t'ha d'acompanyar també, perquè és l'única cosa que no pots controlar. — Què significa la muntanya per a tu? La muntanya és com una amiga. Si tu la respectes, ella et respectarà. Si la infravalores, tindràs un disgust. Si ella m'ha respectat durant aquests anys, és perquè jo l'he respectat. Jo la pujo perquè ella em deixa fer-ho. Ella és la que mana.

— Fins quan creus que t'hi dedicaràs? Com et deia abans, mentre tingui il·lusió no ho deixaré. Això sí, a mesura que la meva preparació física vagi minvant, adaptaré les meves rutes segons la meva condició física, i si no puc fer una muntanya de 3.000 m, en faré una de 2.000 m. Però seguiré, a un nivell més alt o més baix, sempre que pugui.


225 MILIONS D’ANYS DE RECORREGUT PEL TEMPS GEOLÒGIC A LA NOGUERA

text i fotos de Jordi Cirés

La geologia, malgrat el grau d’especialització i el desenvolupament

tecnològic que ha experimentat en els darrers 50 anys, és una ciència que es fonamenta en l'observació directa de les roques i del paisatge. Les roques més antigues que afloren a la Noguera tenen aproximadament una edat de 225 milions d'anys. Si es fa l’exercici de comparar aquest interval de temps amb el de la vida humana, ràpidament ens adonem de l'efímera durada de la vida humana amb relació a la història de les roques que configuren els paisatges que ens envolten. Les roques i els paisatges són els llibres on es pot llegir la història de la Terra. Ara bé, la lectura d’aquestes obres no sempre és fàcil; hi ha frases que no entenem, expressions ambigües que duen a diverses interpretacions i, de vegades, al llibre de la Terra falten pàgines o capítols sencers. L’objectiu d’aquestes ratlles és presentar una visió molt general sobre la història geològica de la comarca de la Noguera, i relacionar-la amb els esdeveniment generals de la història geològica planeta. Llegint els petits apartats d'aquest escrit, veurem com la geologia de la Noguera no es deu a fenòmens locals, sinó que està relacionada amb esdeveniments geològics d'escala regional o, fins i tot, global.

300 Ma. El supercontinent Pangea Per començar la història ens hem de situar al Carbonífer. Fa 300 Ma la configuració del continents del planeta no tenia res a veure amb l’actual. Hi havia un sol continent de dimensions enormes, denominat Pangea, format per la col·lisió i l’amalgamatge de totes les plaques tectòniques que existien en aquell moment. A causa d’aquesta col·lisió, es va formar una gran serralada de plegament denominada orogen Hercinià o Varisc. A Catalunya, trobem evidències de l’existència d’aquesta serralada a les roques del Paleozoic dels Pirineus i de les serralades costeres.

250 Ma. La fragmentació del Pangea En el Triàsic superior, fa aproximadament 250 Ma, el supercontinent Pangea es comença a trencar i es formen conques sedimentàries, on es dipositen gruixos importants d’argiles i de guixos. Aquest sediments, en general denominats guixos del Keuper, són molt característics pel seu color bigarrat de tonalitats vermelloses. A la Noguera, els guixos i les argiles del Keuper afloren al peu de les serres del Mont-roig i del Montsec, i ocupen grans extensions als voltants dels nuclis de les Avellanes, Os de Balaguer, Tartareu, Santa Linya i Vilanova de la Sal. En aquest guixos també es van dipositar nivells de sal. La sal extreta a les salines de Vilanova de la Sal, i l’aigua moderadament salada del riu Farfanya deuen el seu origen a la dissolució d’aquests nivells salins.

200 Ma. Els volcans de la Noguera En el límit del Triàsic i el Juràssic, a causa de l’oceanització de les conques triàsiques, té lloc un episodi volcànic caracteritzat per la presència de roques cristal·lines fosques d’origen volcànic i subvolcànic, denominades ofites. Aquestes roques són molt abundants en els guixos del Keuper, al peu de la serra del Montroig i a la zona de Tartareu i de les Avellanes. Podríem dir que fa 200 Ma, el paisatge de la comarca estava caracteritzat per la


<<{...Al Juràssic i al Cretaci, la separació del Pangea es fa més patent, es forma un presència de llacs endorreics salins amb volcans abundants.

200-65 Ma. L’oceà protoatlàntic La separació del supercontinent Pangea, iniciada en el Triàsic, continua durant el Juràssic i el Cretaci, en el període de temps que va des dels 200 Ma fins als 65 Ma, i portarà a la formació d'un oceà que serà el precursor de l'actual Atlàntic. De fet, la separació d’alguns continents amalgamats en el Pangea encara continua actualment; l’Amèrica del Nord i del Sud s’està allunyant pocs mil·límetres l’any d’Àfrica i d’Europa. Al Juràssic i al Cretaci, la separació del Pangea es fa més patent, es forma un solc més profund i extens que en el Triàsic, on entra el mar. En aquest solc, s’hi dipositen sediments marins carbonàtics constituïts per margues i calcàries. Els paisatges més peculiars de la Noguera els configuren les roques d'aquests períodes; les grans cingleres, de calcàries i dolomies, de les serres del Montsec i del Mont-roig estan formades per roques dipositades dins d’aquest solc marí, al Juràssic i al Cretaci. Les cingleres dels congostos de Terradets i de Mont-rebei corresponen a calcàries del Cretaci superior. Les roques negres i vermelloses del Mont-roig corresponen, respectivament, a dolomies del Juràssic i a calcàries del Cretaci superior.

145 Ma. Les coves, els avencs i els llacs del Cretaci inferior En el Cretaci inferior hi havia zones del que ara és el Mont-roig i el Montsec que ja havien emergit. Parts del que ara és la península Ibèrica eren grans illes, a cavall de l'oceà protoatlàntic i l’oceà Tetis. Al Mont-roig no hi ha roques del Cretaci superior. Entre les dolomies negres del Juràssic i les margues i els gresos del Cretaci superior hi falten 80 Ma de registre geològic; hi falta el Juràssic superior, el Cretaci inferior i la meitat del Cretaci superior. A grans trets, es pot afirmar que la zona situada immediatament al sud del Montsec havia emergit. Sobre les dolomies de Juràssic, s’hi va desenvolupar un carst (es van formar coves i avencs) que va ser reblert per argiles de dissolució (terra rossa). Aquestes argiles, amb el clima càlid del Cretaci inferior, es van transformar en bauxites. Les bauxites del Cretaci inferior es poden observar al Mont-roig, al coll de Porta, just a sobre de les dolomies negres del Juràssic. També formen importants jaciments a la serra de Sant Mamet i a la serra Carbonera, on van ser objecte d’explotació. En aquest període (Cretaci inferior), a la serra del Montsec hi ha havia una zona lacustre, on es van dipositar les calcàries litogràfiques de la pedrera de Meià, famoses per la fauna fòssil que contenen.

65 Ma. El límit KT, l’impacte meteorític A la fi del Cretaci superior, un gran meteorit va impactar contra el planeta Terra. Aquest impacte va provocar canvis climàtics i ambientals a escala global i, com a conseqüència directa, va comportar l’extinció de moltes espècies, entre elles

la dels dinosaures. Aquesta gran extinció va ocórrer fa 65 Ma i marca el límit entre l’Era Mesozoica i l’Era Cenozoica. En geologia es coneix com el límit KT (límit Cretaci-Terciari). El límit KT es pot tocar a la carretera del Doll, a prop de Fontllonga, on és representat per un nivell de calcàries lacustres que ressalta en el paisatge, intercalat en les argiles de la fàcies Garumna. Són les calcàries on hi ha les restes de l’edifici del molí de Fontllonga o d’en Maranya. Per sota d'aquestes calcàries, hi abunden restes fòssils i petjades de dinosaures.

65-20 Ma. La formació dels Pirineus Al final del Cretaci, la placa ibèrica s'acosta a la placa europea i comença la formació de la serralada dels Pirineus; es formen els primers relleus i el mar es retira cap al sud. L’ambient marí que va dominar durant la major part del Mesozoic s'acaba de sobte, i es dipositen argiles, gresos i calcàries, d'origen continental. Al conjunt de tots aquests sediments continentals se'ls coneix amb el nom de fàcies Garumna. Les argiles d'aquesta fàcies destaquen en el paisatge pels tons vermellosos; les podem observar a la carretera del Doll, a sota de Fontllonga, i a la l'ermita de Cèrvoles, al terme d'Os de Balaguer. Sovint, les argiles vermelles garumnianes tenen abundats nòduls de sílex. Sincrònicament a la formació dels Pirineus, també es genera un altra serralada de plegament, disposada aproximadament paral·lela a la costa actual catalana, denominada Sistema Mediterrani o massís catalanobalear.A l'Eocè (55 Ma) el pes de la serralada pirinenca és tan gran que provoca una flexió del terreny d'escala regional. A causa d’aquesta flexió, es forma un solc per on entra el mar i se sedimenten calcàries i margues d'origen marí. La connexió amb el mar era a l'oest, amb l'Atlàntic. El Mediterrani no existia, era terra ferma, l'espai ocupat avui en dia era la serralada del massís catalanobalear (el Montseny, la serra de Miramar, els Ports, Mallorca, etc). Les roques dipositades en aquest solc són les calcàries d'alveolines que s'observen a Oroners i els gresos grisosi verdosos de la Baronia de Sant Oïsme. Aquesta deformació associada a la formació dels Pirineus, les roques de la Noguera es pleguen i es fracturen. Mitjançant falles de poca inclinació (encavalcaments), s'emplacen les unitats al·lòctones o unitats portades de fora. Seguint els cursos del Segre i de la Noguera Pallaresa, hi ha tres unitats al·lòctones: la unitat de Monteró-Sant Salvador, la del Mont-roig i la del Montsec. En conjunt, pels efectes de la deformació pirinenca, aquestes tres unitats han estat transportades entre 20 i 30 km cap al sud. Un altra estructura de plegament remarcable de la Noguera és l'anticlinal de Balaguer. Aquest anticlinal és l'estructura de deformació pirinenca més septentrional, i se segueix sense interrupció des de Cardona fins a Barbastre. El nucli de l'anticlinal se situa a Gerb i, cap a ponent, entre Castelló de Farfanya i Algerri forma la carena de la serra Llarga. Els Pirineus, des d’un punt de vista geològic, comencen a Balaguer.

<<{...El Mediterrani no existia, era terra ferma,l'espai ocupat avui en dia era la

9


1 0


1 1 Vista de la Serra del Montroig des de Camarasa. La cinglera inferior correspon a les dolomies de Dogger (Juràssic Mitjà); la cinglera superior correspon a les calcàries del Campanià (Cretaci Superior). La Línia blanca sobre les dolomies indica la superfície on hi falta 80 Ma. de registre geològic.

Vista del Montsec de Rúbies. La línia blanca amb triangles indica el front de l’Encavalcament del Montsec sobre la Unitat del Montroig. Al sud de l’encavalcament, dins la Unitat del Montroig, s’observa el Sinclinal d’Ager.

Vista del Castell Formós de Balaguer. Les capes inclinades cap al sud, que s’observen sobre les teulades de les cases del carrer del Pont, corresponen a gresos i argiles terciaris del flanc sud de l’Anticlinal de Balaguer. La línia blanca, que trunca els estrats del Terciari, és la base de la terrassa fluvial del Segre que se situa entre 40 i 60 metres sobre el nivell del riu actual. La presència d’aquesta terrassa indica, que fa uns 200000 anys, el riu Segre circulava on ara hi ha el Castell Formós.

Vista de l’Agulla de l’Encantada des del pont del Segre a Camarasa. L’Agulla de l’Encantada i les agulles i blocs de roca que l’envolten corresponen a una massa de roques esllavissada de la cinglera de dolomies del Juràssic Mitjà. Degut al bon estat de conservació de l’esllavissada, se suposa que es tracta d’una esllavissament històric que va tenir lloc fa menys de 2000 o 1500 anys.


12

<<{...L'alternança de períodes freds i no tan freds va provocar pujades i

de la xarxa fluvial és irreversible, la conca de l'Ebre es comença a erosionar i els sediments s'aboquen al Mediterrani.

2 Ma-10.000 anys. Les glaciacions del Quaternari Plistocè El començament del Quaternari, fa 2 Ma, es caracteritza per l'inici d'un seguit de períodes glacials alternants, desenvolupats entre els 2 Ma i els 10.000 anys. L'alternança de períodes freds i no tan freds va provocar pujades i baixades successives del nivell del mar, que en el continent van provocar diverses pulsacions d’incisió de la xarxa fluvial, i la formació de terrasses fluvials esglaonades. En el període glacial, el nivell del mar baixa i els rius incideixen; en el període interglacial, el nivell del mar puja i els rius sedimenten graves.

400.000-10.000 anys. Les terrasses fluvials del Segre 65-20 Ma. Els diapirs Associats a la deformació pirinenca es formen unes grans estructures de morfologia circular o allargada denominades diapirs. Aquestes estructures són generades per l'extrusió cap a la superfície de guixos o de sals; l'extrusió s'explica per la menor densitat dels guixos amb relació a les roques que tenen a sobre. Ens hem d'imaginar una capa d'oli situada sota una capa d'aigua, com que l'oli és menys dens que l'aigua, pujarà a la superfície sense que res el pugui aturar. La velocitat en què el guix puja cap a la superfície és extremadament lenta, és una velocitat geològica (fraccions de mil·límetre per any). La gran massa de guixos i d’argiles del Triàsic superior (Keuper) que aflora en la zona compresa entre Os de Balaguer, Tartareu, Les Avellanes, Santa Linya i Vilanova de sal corresponen a un diapir. La forma de dom de serra de Sant Mamet suggereix que, al nucli, hi ha un diapir de guixos del Keuper que encara no ha arribat a la superfície. L'anticlinal de Balaguer és un anticlinal diapíric; a Gerb, al nucli de l'anticlinal, s'observa la complexitat de la deformació del guixos eocens en el camí d'extrusió cap a la superfície.

30 Ma. L’aïllament de la Conca de l’Ebre En l’Oligocè, fa 30 Ma, a causa del gran aixecament dels Pirineus, es tanca definitivament la connexió amb l’Atlàntic. L'espai ocupat per l'actual conca de l’Ebre esdevé una conca tancada endorreica, es forma un gran llac i, a poc a poc, es rebleix pels materials que provenen de l’erosió de les serralades dels Pirineus i del Sistema Mediterrani. El relleu Pirinenc es fossilitza parcialment, és dir, queda tapat en bona part per les graves i les sorres que portaven els rius pirinencs de l'Oligocè. Els conglomerats de Comiols i els de Fet constitueixen els sediments dipositats per aquest rius, que van fossilitzar el relleu “primitiu" del Montsec.

20 Ma. La formació del Mediterrani En el Miocè, la serralada del Sistema Mediterrani col·lapsa. Les illes Balears i Sardenya s’allunyen de Catalunya per un procés geològic denominat extensió. Es forma el mar Mediterrani tal com avui l’entenem, i les serralades Prelitoral i Litoral. Mentre es forma el Mediterrani, la conca de l’Ebre es continua reblint pels materials aportats pels rius Pirinencs. Els rius del Sistema Mediterrani canvien de direcció i aporten sediments a la Fossa de Vallès i al Mediterrani.

7 Ma. L’assecament del Mediterrani En el Miocè terminal, fa 7 Ma, l’estret de Gibraltar es tanca i el Mediterrani s’asseca completament. Aquest fenomen, que en geologia es coneix amb el nom de crisi Messiniana, comporta un canvi radical en el funcionament dels rius pirinencs; és per això que la conca de l’Ebre deixa de ser endorreica i s’obre al Mediterrani. Es constitueix la xarxa fluvial actual de Catalunya, es formen els cursos dels rius precursors de l'Ebre, el Segre, la Noguera Pallaresa i la Noguera Ribagorçana. En el mateix Miocè terminal, es restableix la comunicació amb l’Atlàntic, i el Mediterrani es torna a omplir d’aigua. Però la direcció del flux

Les terrasses relaciones amb els períodes glacials i interglacials del Quaternari es reconeixen especialment en el tram del riu Segre, que va des de Corbins fins a Gerb. A Balaguer es reconeixen un mínim de vuit nivells de terrasses fluvials, corresponents a successius estadis d’incisió del riu Segre. La terrassa que més ressalta en el paisatge correspon a la que se

<<{...L’origen de les esllavissades pot ser divers: terratrèmols, períodes de pluja o, senzillament, l’acció situa a uns 60 metres per sobre del nivell del riu actual; sobre aquesta terrassa és on es va construir Santa Maria, el Sant Crist i el castell Formós. Malgrat que no hi ha una datació d'aquesta terrassa, molt probablement es va dipositar fa uns 200.000 anys en un període interglacial, quan el nivell del riu Segre se situava on ara hi ha el Sant Crist o Santa Maria.

10.000 anys-actualment. Les esllavissades del Quaternari Holocè Fa 10.000 anys, la fi de les glaciacions marca l’inici del Quaternari Holocè. D’aquesta part del Quaternari, el fet geològic més destacat és el tipus diferent d’esllavissades que hi hagué a les valls de la Noguera. No és un fenomen estrany, sinó que és el procés natural d’eixamplament de les valls. L’origen de les esllavissades pot ser divers: terratrèmols, períodes de pluja o, senzillament, l’acció contínua de la gravetat. D’entre moltes, destaca l’esllavissada de Sant Urbà, que es postula si va ser originada per un terratrèmol a l’Edat Mitjana. Una altra esllavissada remarcable és la que hi hagué sobre els xalets o els campaments de Fecsa a Camarasa. Les agulles de l’Encantada són producte d’un esllavissament. També cal destacar la quantitat notable de despreniments que tenen lloc a les cingleres del Mont-roig i del Montsec. L’agulla del Puro, a l’aiguabarreig dels rius Segre i Noguera, és una llosa separada de la paret i el seu destí és caure cap al llit del riu. Apunt: Tots aquells interessats en la geologia de la Noguera us podeu descarregar, a la pàgina web de l'Institut Geològic de Catalunya (http://www.igc.cat), en format PDF, el mapa geològic de la comarca de la Noguera a escala 1:50.000.


OCELLS

13

del Segre al seu pas per Balaguer text i fotos de Jordi Sorribes

M

algrat que es tracta d’un paisatge força humanitzat, una gran quantitat d’espècies animals i vegetals s’hi troben representades i, pel que fa als seus efectius, podríem dir que l’hàbitat està en bones condicions, malgrat la brutícia que ve del riu Sió. L’hivern és potser la millor època per observar l’avifauna del riu. Un bon lloc per anarla a veure, si un vol fotografiar ocells, és la zona de les Roquetes on estan barrejats amb els ànecs i les oques domèstiques, i podrem observar com busquen menjar les diferents espècies d’aus que hi conviuen; com el martinet blanc (egretta garcetta) de bec negre, juntament amb els grisos bernats pescaires (ardea cinerea) i el rar agró blanc (egretta alba) que té una taca verda i grogosa a la base del seu bec groc ataronjat; tots ells pesquen a l’aguait no gaire endins del riu. En canvi, els corbs marins persegueixen els peixos bussejant i després s’assequen les plomes, que són impermeables, a sobre d’un còdol o d’un arbre tombat al mig del riu. Els cabussets semblants a petits ànecs (tachybaptus ruficollis), també bussegen en busca de peixets i d’altres animalons. Les oportunistes gavines sobrevolen la superfície de l’aigua o bé neden buscant tot allò comestible. A Balaguer en tenim dues espècies: la gavina riallera (larus ridibundis) i el gavià argentat (laurus argentatuts); aquesta última molt més grossa que la primera. A la vora de l’aigua podem trobar el corriol gros (Charadrius hiatiucla), que remena entre les pedres, i una mica més amagades també hi ha les becades (scolopa cidae) i les polletes d’aigua (gallinula chloropus). I ja a les branques, potser tindrem la sort de veure com pesca un blavet (alcedo Atthis), llançant-se en picat a l’aigua des de la seva atalaia. És força notable la gran concentració d’esplugabous (bubulus ibis), sobretot, que omplen de blanc els arbres situats al costat del pont de Sant Miquel, al marge dret del riu. Tanmateix s’hi poden trobar altres ocells que es busquen la vida al cantó del riu, com l’oriol, la garsa, els estornells, les pastoretes, les mallerengues, la tórtora, el pardal, la merla, l’esparver, el gaig, les grives o els picots, entre molts d’altres. Per acabar diré que el martinet de nit (nycticorax nycticorax), abans comú, ja gairebé no es veu a Balaguer; fa ja bastants anys també va desaparèixer l’oreneta de ribera (riparia riparia), que criava als Escolapis vells, als forats de la muralla i, més amunt de l’aiguabarreig del Sió, criava també en un petit talús arenós.


14

la circu lar

text i fotos d'Eugeni Pérez

De rutes circulars de diversos dies pels Pirineus n’hi ha un bon grapat; de fet n’hi pot haver tantes com ens permeti la imaginació col·lectiva. Moltes estan escrites o ressenyades en llibres, revistes o per I'internet. Aquí en teniu una més, de set dies. No l’he vist enlloc ( i crec que vosaltres tampoc); i va sortir, com he dit abans, d’una imaginació individual.

E

l nom ens va venir en adonar-nos que tots els dies teníem per damunt nostre algun d’aquestos cims. En realitat, és una volta al massís del Vinhamala, allargant-la per ponent fins al peu del Balaitus, i amb l’inici i el final a la zona de Bujaruelo, dormint dada nit en un refugi diferent. Va anar així...

Primer dia: fonda de Bujaruelo – refugio Casa de Piedra – Panticosa (18 km – 950 m positius).

Una jornada sencera del GR-11, tota marcada amb els senyals blancs i vermells. Es remunta el riu Ara pel sender fins a la seva capçalera. D’aquí surten tres senders: al nord es va cap a França pels colls d’Arratille i el port de los Mulos; al nord-oest, per la collada de Letrero al circ de Bramatuero; i a llevant (el nostre i per on va el GR) a Panticosa pel barranc de los Batanes i la collada alta de Brazato.

Segon dia: refugi Casa de Piedra – refugi de Respumoso (15 km – 1.150 m positius).

També segueix el GR-11. Del darrera mateix del refugi se segueix el GR fins a la represa del l’ivó de Bachimaña i, més endavant, fins als ivons Azules (són blaus, de veritat) . Tot pujant al coll dels Infiernos, podrem veure el que queda de la glacera de la paret nord dels Infiernos. D’aquest darrer coll, es passa al coll de Terrabai. Després es baixa fins a la cua del pantà embassat de Respumoso, on hi ha el refugi, al peu del massís del Balaitus.

Tercer dia: refugi de Respumoso – refugi de Marcadau (14 km – 500 m positius). (Amb el cim de la Gran Facha, cal afegir-hi 340 mt positius).

Des de la sortida del refugi cal anar decididament cap a ponent a buscar el coll de la Facha, travessant l’embassament inacabat de Campoplano (una altra obra faraònica inútil) . Si es vol, un cop al coll i deixant les motxilles, es puja a fer el cim de la Gran Facha (3.005 mt), sense gaires dificultats, però cal ficar les mans en algun moment: és una roca molt descomposta. De retorn al coll i un sender molt ben fressat ens durà als plans de la Gole, on hi ha el refugi. És un etapa de recuperació per als que no fan el cim.

Quart dia: refugi de Marcadau – refugi Oulettes de Gaube (15 km– 850 m positius).

Hi ha dos recorreguts. El més suau i més llarg és continuar baixant la vall fins a trobar el remuntador mecànic i els hotels de Pont d’Espagne. Passat el pont del riu s’agafa el GR-10, que ens durà al refugi tot passant pel preciós i turístic llac de Gaube. L’altra opció més curta és pujar fins als ports d’Arratille i de los Mulos i baixar fins al refugi. Nosaltres vam seguir la primera.

Cinquè dia: refugi Oulettes de Gaube – Gavarnie, (Gyte d’etape

le Gypaete), (22 km – 680 m positius). (Amb el cim del Petit Vignemale, cal afegir 300 m positius). Desdel refugi s’ha de seguir cap a llevant pel GR-10 fins a la hourquette d’Ossue . Tot pujant, podem observar les glaceres penjades de les Oulettes i del Petit Vignemale. Ja al coll, si es vol, es deixen les motxilles i es fa el cim del Petit Vignemale ( 3.032 m), és un cim molt concorregut, no hi ha gaire desnivell i es fa caminant. Després hi ha una llarguíssima baixada fins al poble de Gavarnie. Hi ha també un refugi, la Grange de Holle, però segons nosaltres, és molt més recomanable la Gyte d’etape proposada.

Sisè dia: Gavarnie – refugi de Serradets (7 km - 1.225 m positius) Curta etapa per descansar entre dues de molt llargues. Es travessa el poble (sud) fins a la cèlebre cascada de Gavarnie. Prop d’ allà , a la dreta, invisible fins que no s’hi arriba, surt una ruta divertida i molt vertical per arribar a Serradets: l’escala de Gavarnie. Cal anar ficant les mans i estar atent a les marques de pintura i fites (coincideix amb la ruta HRP). Tot seguint-les, aquesta ruta ens traurà del circ per un pas aparentment impossible. Un cop a dalt de les parets del circ de Gavarnie, les fites, ens portaran al refugi, sempre seguint cap a ponent. Com que hi arribem d’hora, passem la tarda comptant la munió de gent que hi ha entre la bretxa de Roland i el refugi (alguns cops n’hi havia més de cinquanta!).

Setè dia: Serradets – Bujaruelo (18 km – 650 m positius) Deixem les motxilles a refugi i de bon matí pugem al Taillón (3.144 m). És un dels cims més concorreguts del Pirineus. Veiem la sortida del sol, passada la bretxa de Roland. De tornada, recollim al refugi els embalums i passem pel coll de Serradets. Aquí, a la cara nord del Taillón tenim el que queda de la seva glacera. Una llarguíssima baixada (1.900 m negatius des de el cim en total) posa a prova el genolls més forts i ens porta definitivament a Bujaruelo , inici i final d’aquesta aventura.


3 er rez

L I A R T

15

L E D

MONT-ROIG

text de Josep Romeu

*2012*

E

l passat diumenge dia 3 de juny, el Centre Excursionista de Balaguer va organitzar el III Trail del Mont-roig, puntuable pel X Circuit Català de Curses de Muntanya de la FEEC. Els 129 participants van gaudir d’un recorregut molt atractiu i variat, des dels boscos que voregen l’embassament de Sant Llorenç fins a la carena de la serra del Mont-roig. La cursa de 26 km i 1.100 m de desnivell positius passa per una de les raconades més impressionants de la comarca de la Noguera, que sorprèn tots aquells participants que la visiten per primer cop. La pluja caiguda a la matinada va suavitzar les altes temperatures i va fer més agradable l’esdeveniment esportiu. En Marc Caros (A.E. Diedre) amb 2 h 13 min va ser el guanyador en la categoria masculina, seguit de l’Ahmed El Qayed (UEC TORTOSA) amb 2 h 16 min i d’en David Jordan amb 2 h 24 min. En la categoria femenina, el primer lloc va ser per la Lola Brusau (C.E. UEC ANOIA) amb un temps de 2 h 52 min, seguida per la Mireia Santesmasses (Exclusive Team) amb 3 h 02 min i la

Carme Millà (C. E. de Balaguer) amb 3 h 06 min. També fou un èxit la pujada a Montalegre de 14 km i + 700 m i amb un recorregut menys exigent, on es van inscriure unes 80 persones. Els originals trofeus en forma de xut són creats per una artista local: l’Olga Montoliu que, amb les pedres trobades pel Mont-roig i pintades a mà, fa que cadascun d’ells sigui únic. Aquesta au nocturna és l’emblema escollit per al trail. Ja es pot dir que aquest any la cursa s’ha consolidat i s’ha guanyat un lloc en el calendari de les curses de muntanya. Només cal felicitar els participants, els acompanyants i tots els col·laboradors! Recordeu que podeu veure’n les fotos al web del CEB: www.cebalaguer.cat


Noms d’ovelles Corder/cordera: des que neixen fins al voltant de l’any. Borrec/borrega: fins al voltant dels dos anys. Primala: fins al voltant dels tres anys. Marrà: mascle de l’ovella. Moltó: mascle de l’ovella capat. Corderada: ovella que ha parit recentment.

El gos d’atura Constitueix un diligent col·laborador del pastor i la seva utilització és de començament del segle XX. Cabaneres La cabanera és el camí que estableix el lligam entre els peixius de l’estiu i els d’hivern, i viceversa... Per carreradaes designen els camins secundaris i locals. La xarxa de cabaneres

Noms de cabres Cabrit: des que neixen fins al voltant de l’any. Segall/segalla: fins al voltant dels dos anys. Primala: fins al voltant dels tres anys. Boc: mascle de la cabra. Crestó (cabró): mascle de la cabra capat. Cabridar: cabra que ha parit recentment. Aforrada: bèstia prenyada que perd la cria. Basiva: temporalment estèril. Bessona: la que té de cop més d’una cria.

La transhumància, el moviment ramader entre les altres valls dels Pirineus i el pla, es canalitza per la nostra comarca per diferents vies: a partir del Pont de Montanyana segueix cap a Alsamora, ajuntant-se amb la que baixa dels Pirineus, i enfilantse al coll d’Ares (pas natural de la carena del Montsec). A la vall d’Àger el camí ramader es bifurca de nou: el de la dreta segueix per Agulló, els Masos de Millà, Alberola, Boix i Alfarràs; dels Masos de Millà se n’inicia un altre cap a Tartareu, Os de Balaguer i Castelló de Farfanya. El camí de l’esquerra de la vall d’Àger traspassa la serra del Montclús i per Fontdepou fa cap a les Avellanes, Vilanova de la Sal, Gerb i Balaguer. Hi ha una altra entrada per Tarradets, ca l’Adrià, l’ermita del Remei d’Oroners, Santa Linya, Vilanova de la Sal, Gerb i Balaguer. Per diferents motius, se’ns estan perdent les cabaneres. Un objectiu prioritari seria la seva recuperació i senyalització. Ens hem de conscienciar tots, especialment els ajuntaments i els centres excursionistes.

Imatge de l'esquerra, mapa dels camins ramaders de Ponent. A la imatge superior, esquema de zones i fluxos de la transhumància a Ponent. Agraïments a la informació treta gràcies al blog d'en Rafael López-Monné, al seu blog, http://blogs.descobrir.cat/vistes/autor/


La ramaderia transhumant pirinenca text de Lluís Garrofé i Cònsul

A

l llarg de molts segles i, fins fa molt poc temps, la ramaderia ha sigut l’element clau per entendre l’economia i l’organització social pirinenca. Al final del segle XIX i quasi tot el XX, la ramaderia fou el principi lligam econòmic entre les altes valls pirinenques i les terres de la plana. Aprofitant al màxim les altes pastures, a l’estiu, i buscant diverses alternatives per mantenir el bestiar, a l’hivern, quan les pastures són inexistents a les muntanyes i molt escasses al fons de les valls. Una d’aquestes alternances és la transhumància, que consisteix a portar el bestiar cap a les pastures de la terra plana, a l’hivern, i inversament a l’estiu, pujar-lo a les pastures alpines seguint els camins ramaders, anomenats cabanereso carreradesa les nostres terres. La importància d’aquest sistema de maneig del bestiar ha quedat gravada en la gran xarxa de camins ramaders existents, que posaven en relació totes les zones de pastures. El petits propietaris podien ajuntar-se i formar un únic ramat per anar a la terra plana, el que s’anomenava una companyia. En canvi, les cases amb ramats grans i amb més recursos podien optar per enviar-lo fora dels Pirineus a l’hivern. Aquesta situació va començar a modificar-se al final del segle passat, quan aquestes grans cases van anar canviant la seva activitat principal. Les seves inversions es van diversificant i allunyant del territori pirinenc, i van acabar-se instal·lant en les grans ciutats. Paral·lelament, els rendiments dels ramats van anar caient a causa de la competència d’altres sectors que prenien mà d’obra a la ramaderia, i l’ofici de pastor en pocs anys va passar de ser el més important d’una causa pirinenca a ser menyspreat. Trencades de termes o de finques Paret: feta normalment de pedra seca, és a dir, sense formigó. Fita: feta d’una pedra en forma de llosa clavada a terra en vertical i en direcció a la trencada. Porta una llosa petita a cada costat,

anomenada fillola. Cussol: munter de pedres, normalment amb visibilitat de l’un a l’altre (els excursionistes al cussol l’anomenen fita). Els components de l’expedició ramadera: Pastor: qui té cura de les ovelles. Cabrer: qui té cura de les cabres. Vaquer: qui té cura de les vaques. Eguasser: qui té cura de les eugues i dels cavalls. Majoral: pastor que exerceix de cap del ramat i qui va al davant. Rabadà: qui anava d’ajudant i al darrere. Mosset: vailet empleat d’una casa de pagès que també guardava el bestiar. Qüestions de noms Bogar. Els fems d’ovella i de cabra són molt apreciats. A la nit rodaven el bestiar instal·lat als camps, als horts..., cada nit podien canviar de lloc rodant el bestiar. El fem és un adob excel·lent. Pletes. Al damunt del tros o del prat per bogar, s’hi instal·len tanques amb les quals es fa un clos de manera diversa i de diferent mida segons el terreny. També es diu corral de les baranes. S’apleten perquè boguin aquell retall de camp. Andàs. Un sistema molt elemental de tanca. Consisteix a fer-la amb branques o amb brossa punxant que es té més a mà (esbarzers, aranyoners, etcètera). De vegades s’hi clava alguna estaca, com a element de fixació.


18

Les activitats del centre

Circular per Castellbรณ

Estall Volta dels 3000


Sortida infantil amb trineus

Sant Honorat

Volta dels 3000


Les activitats del centre Cova d'Anes

Sortida infantil Pic de Quartiules

Congost 7 - Primavera/Estiu 2012  

Revista del CEB - Centre Excursionista de Balaguer.

Congost 7 - Primavera/Estiu 2012  

Revista del CEB - Centre Excursionista de Balaguer.

Advertisement