Congost 17 - 2018 by CEB - Centre Excursionista de Balaguer

Centre Excursionista de Balaguer

NÃºm. 17 2018

Centre Excursionista de Balaguer

Núm. 17

www.radiobalaguer.cat

Sumari 3 La muntanya

a la literatura. H. D. Thoreau.

Castellàs.

678

9 10 11 12

Descobrint la república d’Eslovènia.

13 14 15 16

Cent anys de la gran desgràcia al pic de L’Aneto Edita: Centre Excursionista de Balaguer Equip Redacció: Jaume Casals, Ricard Puertas, Carles Prior i Joan Urtizberea. Col·laboradors: Joan Molins, Francesc Antillach, Iolanda Darbra, Josep Romeu, Jordi Esteve i Francesc Guillaumet. Correcció: Antònia Ortiz. Disseny i maquetació: Miquel Àngel Sumalla. Imprimeix: La impremta - Joan Burguet. Dipòsit Legal: L-603-2009 Foto de portada: Kangyantse ( 6200 mts.) Ladakh - India. Carles prior.

La Gomera. Un Paradís inesperat.

17 18 19 20

Sortides del centre.

Editorial

envolguts membres del Centre Excursionista de Balaguer:

Com ja debeu saber, en el transcurs d’aquest any que aviat deixarem enllestit, s’ha produït el relleu natural, segons manen els nostres Estatuts, de l’anterior Junta. La nova Junta constituïda volem aprofitar el present número de la nostra revista per, un cop més, saludar-vos a tots plegats i engrescar-vos a continuar gaudint i participant del Centre; un Centre que és de tots i que fem entre tots. Aquests primers mesos de la nostra gestió ens hem centrat en donar continuïtat al que entenem com a fonaments bàsics del funcionament del Centre i, per aquest mateix motiu, mantindrem la nostra futura atenció en els mateixos. El programa de ràdio, el tríptic trimestral d’activitats, la publicació de la revista, les activitats anuals de caire social, la projecció de cinema de Torelló, la col·laboració amb el rocòdrom de Balaguer… Seguirem amb tot plegat.

La muntanya a la literatura

Sense perdre l’atenció en aquest perfil més continuïsta, si així en voleu dir, a la Junta ens proposem engegar i recolzar nous objectius que ens semblen interessants i adients amb

uan caminem, anem cap als camps i cap als boscos amb naturalitat, què seria de nosaltres si només caminéssim per un jardí o per un parc?

Fins i tot algunes sectes de filòsofs van sentir la necessitat d’ importar els boscos, ja que ells no hi anaven, van plantar arbredes i passejos de plàtans per on feien caminades a l’ aire lliure. És evident que no té cap sentit dirigir les nostres passes cap als boscos si no ens han de portar més lluny. M’ espanto, quan em passa que he caminat un parell de quilòmetres pels boscos i no m’ hi sento en esperit, només en cos. Durant el meu passeig de tarda, m’és fàcil i agradable oblidar les ocupacions del matí i les meves obligacions cap a la societat. Però a vegades passa que no m’és tant fàcil prescindir del poble. Tinc alguna feina al cap i ja no sóc allà on és el meu cos, no estic content amb els meus sentits. Durant les meves caminades m’ alegra connectar-m’hi de nou. Què hi faig als boscos, si penso en alguna cosa que és fora dels boscos? Sospito de mi, i no puc evitar notar un calfred quan em sorprenc tant capficat,

el tarannà d’una entitat com la que representem. Volem, amb molta cura de no pertorbar a ningú, fer més Catalunya, fer més país. Volem defensar amb major intensitat i implicació allò que tant ens regala, que tant ens fa gaudir, que tant estimem: la natura; col·laborant més amb altres entitats que en tinguin els mateixos pensaments. Volem potenciar activitats formatives de muntanya dirigides als nostres socis. No volem oblidar el component social que ens agradaria tingués el nostre Centre i així mirarem, en la mesura possible, d’obrir-lo a col·lectius que en puguin treure benefici. Pensarem, sense córrer riscos innecessaris en la gestió del que és de tots i no pas nostre, en la ètica dels qui ens guarden els calerets… Esperem, necessitem, el vostre suport sempre que vulgueu. I les vostres amables crítiques quan així ho considereu. Perquè, com us deiem en començar, entenem que el Centre Excursionista de Balaguer és de tots i el fem entre tots. Passeu el millor dels Nadals i el més genial canvi d’any!!!! La Junta del C.E.B.

fins i tot en el que es pot considerar una bona obra...que a vegades també passa. Es poden fer molt bones passejades pels voltants de casa meva i, encara que he caminat gairebé cada dia durant molts anys, i a vegades durant uns quants dies seguits, encara no les he esgotades totes. Una perspectiva nova de trinca provoca una gran felicitat, i això ho tinc aquesta tarda. Dues o tres hores de camí em duran fins al país més estrany que mai m’hagi pogut imaginar. Una sola granja que no hagi vist abans serà com els dominis d’ un rei. De fet es pot descobrir una mena d’ harmonia, entre el potencial del paisatge que hi ha en un cercle de quinze quilòmetres de radi al voltant nostre, o en els límits d’ un passeig de tarda, i la setantena d’ anys de la vida humana. Mai no ens serà prou familiar.

Henry David Thoreau Nascut a Concord (Massachusetts) el 1817. Profundament original i avançat, ha tingut una vasta influència en moviments moderns, com l’ecologisme i el pacifisme. Entre els llibres més destacats figuren: Walden o la vida als boscos, La desobediència civil i Caminar .Va morir el 1862 als 45 anys.

Castellàs El descobriment d’un cim

Joan Urtizberea

l passat 12 d’agost es va realitzar la 6a cursa de muntanya d’Alòs de Balaguer, que va des del mateix poble d’Alòs (300 m) fins al cim del Castellàs (771,5 m), amb uns 11 km de recorregut i 650 m de desnivell acumulat. Fins aquí tot molt normal, una de tantes curses populars que es fan avui en dia. Però s’explica, perquè part d’aquesta cursa es desenvolupa per uns corriols que un senderista va desbrossar durant els primers mesos del passat 2016. Tot comença amb els companys Romero i Puig un dia qualsevol d’escalada, en que es decideixen a pujar per una de les noves vies del Serrat del Poll, l’anomenada “Lo Nik Gall-Lastir”. Una via semi equipada, amb una dificultat controlable i una roca que es feia mirar en algun moment. En un “pim-pam” arriben al final, amb unes vistes de la cara nord de la serra Carbonera, “ wonder-

giragonses, una altra pista per darrera que gairebé et deixa al mateix cim. Vissir et mostra com és la muntanya i Earth t’informa de com està el tema arbustivament parlant, perquè no és el mateix fer una carena a 2500 m al Pirineu que a 500 m per aquí a les rodalies del Montsec, concepte a tenir en compte a l’hora de abordar aquestes empreses. I sembla que a la carena s’hi dibuixa un corriol! Un cop amb l’estratègia al cap, un ja està preparat per a l’atac. Així que pantalons llargs i endavant. Al principi el senderista avança ràpidament per on pot, ja que l’únic objectiu és arribar al cim. Al final de la carena hi ha un petit collet, intenta buscar un pas, però no el troba, així que grimpada bruta pel dret, “a lo jabalí”. Fins a arribar a un cim “sense nom” però d’una bellesa gens menyspreable. Observació, descans, reflexió i cap al cotxe. Varen passar dies i dies, i al final el senderista va arribar a la conclusió que allò havia de ser més conegut i concorregut. Aquella bellesa no podia passar desapercebuda. I aquí comença l’operació, un altre cop reunió amb els companys Vissir i Earth. Observar el terreny i la vegetació, pensar per on hi poden haver les millors vistes i per on pot ser més fàcil de passar. S’entra al terreny i comença la festa. Les primeres vegades que un desbrossa li sap greu de mutilar les plantes, però coi! n’hi ha milers de boixos, garrics i alzines tant a la dreta com a l’esquerra, així que la necessitat de pas és prioritària.

ful!”. Aquell lloc per a un escalador era perfecte, el final de la via, la feina feta, però un senderista veu que hi ha més, que aquell lloc no és res, observa una carena que du a un verdader cim! Al cap d’un parell de mesos hi torna amb el soci Puig i enfilen per la cresta “Minyons de Terrassa”, simplement anaven a escalar. I al final que passa? Doncs res, arriben al mateix fals cim. El senderista en vol més, i en arribar a casa investiga amb els amics Vissir i Earth quin és aquell verdader cim i per on s’hi pot anar. El cim? El Castellàs. Llavors al senderista li toca investigar per on hi pot o hi vol anar. Sembla que des del mateix poble hi ha una carena, també hi ha alguna pista que mig hi puja fent

Amb els dies, el camí anava quedant més obert i menys punxent. Tallar, serrar, tallar, serrar, calor, suor, glop d’aigua, tallar, serrar, tallar, era una rutina feixuga però que es feia agradable per la il·lusió que el senderista tenia en el projecte, i sobretot en veure petjades de senglars i cabirols, rastres de conills i guineus, el repic dels picots als pollancres del riu, el vol dels falcons, els voltors i les àligues, el cant del duc i del gamarús que sembla que no hi són però que quan els arriba el moment es deixen sentir, l’aroma fugaç dels ametllers recent florits... En acabar la tasca, algun dia anava el senderista a fer una mica de poble, així que es deixava passar pel bar de les piscines per fer petar la xerrada i esbrinar alguna cosa més del terme.

I que interessant! Quina quantitat de coses que un pot aprendre deixant-se portar una mica per la curiositat. Raconades i pobles força bells a tocar de casa, que molts ignorem la seva existència, però que allí estan. La Cova del Parco, el Bavorell de Donamorta, el Racó de Venus, les Roques Prenyades, el Racó de Sant Martí... Un sense fi de possibilitats. Amb el pas dels dies el camí agafava forma, el dia va arribar i en accedir al collet, el senderista va haver de remenar i remenar per veure per on es podia pujar fins al cim, ja que des d’aquell punt, tirar pel dret un mateix no era un problema, però si el que es pretén és ferhi passar més gent, cal buscar un pas més còmode. Al final la feina, com en gran part del sender la havien traçat els animals salvatges, per tant hi havia un pas mig obert que es va poder lligar al traçat per arribar un xic més amunt, a una altra carena molt més estreta i estètica que du al cim. Amb la feina feta ja només era hora de fer-ho públic, i va ser així que els membres del Centre Excursionista de Balaguer hi varen anar el diumenge 22 de maig de 2016, en la famosa arrossada anual. Així doncs, els corriols que utilitzem el cap de setmana per a evadir-nos, són mantinguts la majoria per voluntaris.

Descobrint la república d’Eslovènia

Carles Prior

rimavera de 2013. Ja s’acosten, ja falta poc, és l’hora de triar un destí per començar a somiar i preparar les properes vacances d’estiu.

Aquest cop no volem marxar massa lluny de casa, res d’hores en avió, preferim moure’ns en el nostre propi vehicle. Això sí: anirem fora del país, a un lloc que encara no haguem trepitjat i on puguem trobar-hi muntanyes interessants. Condicions fixades. Compàs al mapa, clavant-lo a Balaguer com a centre i obert en un radi coherent amb la nostra decisió. Les possibilitats es van eliminant: no a “Picos”, no a l’estimat “Piri”, no a Sierra Nevada, no als Alps, ens costa prou vèncer la temptació de tornar per tercer cop a Dolomites…

Feta la feina d’investigació la cosa és prometedora. Hem trobat una travessa en btt que sembla prou atractiva, i les possibilitats a muntanya són nombroses i molt interessants, no ens les acabarem pas. De les principals aventures, a banda d’altres, que vam viure aquell estiu us en faré ara cinc cèntims, com a ressenya per si us escalfeu i caieu en la temptació de descobrir aquest país: muntanyes potents, paisatges espectaculars, roca, llum, silenci, boscos de debó, verd, aigua, sense massificacions desagradables, bona gent, bon menjar, preus molt acceptables… Un país acollidor, petit i bonic, com el nostre!!! Què més voleu? Totalment recomanable!!!

Òndia!!! Què és això dels Alps Julians (1)?, i això del Triglav (2)? Enfoquem el zoom, primeres cerques a internet i… ja ho tenim, objectiu seleccionat, cap a Eslovènia (3) hi falta gent!!! Donat que ens mourem en cotxe, ens ve al cap d’aprofitar-ho per ficar-hi també les nostres bicicletes de muntanya. Quin luxe no haver de desmuntar-les, ficar-les en caixes i facturar-les per donar pedals lluny de casa!!!

A cop de pedal: Després de dia i mig de viatge, uns 1.650 quilòmetres segons per on hi aneu, arribem a Tolmin, ja en territori eslovè. Serà el punt d’inici i final de la nostra travessa en btt. Escollim com a “camp base” el càmping Vili, als afores del poblet, un lloc molt tranquil i acollidor. En recordo molt les truites recent pescades que ofereixen a la brasa per sopar. A més a més ens guarden plaça i controlen el nostre cotxe fins a la tornada.

Així que ja és moment de posar-se a concretar activitats, tot cercant informació més detallada de muntanyes per pujar, i d’itineraris per rodar en btt.

La travessa triada fou una circular, que en uns 200 quilòmetres enllaça, en sentit horari, Tolmin amb les següents poblacions: Bovec, Kranjska Gora, Bled i Bohinjska Bistrica. Rodem per carreteres

poc transitades, excepte en algun tram, i per pistes amb bon ferm que ens mostren paisatges força espectaculars. Repartim la ruta en cinc etapes. Al meu entendre un equilibri òptim entre no pencar, que no ens agrada, i pencar “massa” i acabar petats. Així podem gaudir també de sentir-nos turistes pels poblets en acabar la pedalada del dia. En tenir contractats els diferents allotjaments, ens podem permetre de dur el mínim pes al damunt, cosa que és d’agrair ja que en més d’una de les jornades els desnivells a superar són importants. Especial record tinc del Pas Vrsic (1.611m), la carretera de muntanya més alta de tota Eslovènia. Enfilar-lo de Trenta en direcció a Kranjska Gora, com vam fer nosaltres, demana guanyar 1.000m de desnivell en uns 13 quilòmetres amb un pendent mig del 7,5% i rampes de fins al 10%. Guapíssim!!! Objectiu Triglav (2.864m). Via Plemenice: Si som per primer cop a Eslovènia per ferhi muntanya és inevitable, i altament recomanable, fixar els ulls en el rei dels cims eslovens: el Triglav. “Perill” a la vista: La tradició diu que tot eslovè ha de conquerir el cim del Triglav, com a mínim, un cop a la seva vida. Aquest costum, el fet de ser en època estival i l’afició dels eslovens per trescar muntanyes, ens feien témer el pitjor dels nostres fantasmes: possible muntanya massificada. Calia, sí o sí, fugir de les rutes normals d’accés al cim si no volíem córrer el risc de patir “atacs d’angoixa”. A investigar alternatives s’ha dit!!! Amb no poques dificultats, al menys l’any 2013, trobem un nom que ens salvarà de la temuda filera de muntanyencs, i no tant

“muntanyes potents, paisatges espectaculars, roca, llum, silenci, boscos de debó, verd, aigua, sense massificacions desagradables, bona gent, bon menjar, preus molt acceptables…”

just al damunt de la mítica cara nord del pic. Un cop aquí cal creuar el “plateau”, prou planer com per aprofitar i recuperar forces, fins arribar a la bretxa Triglavska Skrbina i encarar aquí l’aresta sud, també equipada, que ens durà directa i elegant cap al cim.

muntanyencs, en peregrinació cap al Triglav: Plemenice.

2on dia: del Pogacnikov al coll Dovska vrata, pic Bovski Gamsovec, descens a Luknja, Plemenice, Triglavi i refugi Dom Planika on dormírem. L’etapa clau: solitud, ambient, desgast físic i certa exposició. Cal assegurar-se de disposar de bona climatologia (no em vull ni imaginar una tempesta penjat de Plemenice) i anar per feina. No val a badar. No m’he parat mai a calcular-ne el desnivell acumulat, però sí recordo acabar la jornada ben servit i ben petat després de gairebé 11 hores de canya de la bona sense gaires aturades. Això sí, un cop feta la feina, a Dom Planika, tinc el grat record de gaudir d’unes de les milores cervesses que m’he begut tot saborejant l’esforç, els paisatges, el Triglav per Plemenice i tot el dia viscut.

De Plemenice en podríem dir una excursió per escaladors o bé una escalada per a excursionistes. La ruta ataca l’aresta nord-oest del Triglav des del coll de Luknja (1.758m). Enfilar Plemenice requereix començar guanyant uns primers 500 m de desnivell en terreny força salvatge. Les majors dificultats es concentren als primers 100-150m, força verticals i aeris. Aquí és del tot recomanable dur equipament de via ferrada i procedir a autoassegurar-se, hi ha bona instal·lació per fer-ho. Després l’aresta perd força i s’ageu permetent-nos progressar més fàcilment i amb més velocitat fins arribar al gran “plateau” (possibilitat de neu permanent) que es troba abans de l’imponent piràmide cimera,

De Luknja al cim la sensació de solitud i compromís és d’aquelles que es recorden temps i temps. Brutal!!! Farem el descens per la via normal de l’aresta est en direcció cap a un dels mastodòntics refugis a peu del cim: Dom Planika o Triglavski Dom. Per assolir aquest cim dissenyàrem una travessa de quatre dies que vam acabar fent en tres, per necessitat de guanyar temps al temps ja que s’apropava meteorologia adversa. Us la detallo per si en treieu profit: 1er dia: autobús de Kranjska Gora a Mihov Dom, refugi Koca Krnici, muralla de Kriska Stena, pic Kriz i refugi Pogacnikov Dom, on vam fer nit.

3er dia: del Planika a Dolic, refugi Trzaska Koca i per la vall Zadnjica fins a Trenta

on prenem l’autobús de retorn a Kranjska Gora. Si hi aneu m’hi jugo un pèsol a que us agradarà!!! Una agradable sorpresa. Pic Prisojnik (2.547m). Via de la finestra: El Prisojnik és un gegant calcari que, a tocar del Pas Vrsic, vigila des de les alçades, molt elegantment, la bonica població de Kranjska Gora. En trobem informació mig casualment i ell, amb molta generositat, ens ho agraeix obsequiant-nos amb un intens i espectacular dia d’activitat. Decidim assolir el cim per la via ferrada “Prednje Okno”, no pas sense fer-li primer una salutació a la “Ajdovskadeklica” (4). L’itinerari, vist de lluny imposa. Enfila descaradament la feréstega cara nord. Sense 8

contemplacions, de manera intel·ligent i directa, n’aprofita els punts dèbils que permeten solcar-la fins arribar al punt on, literalment parlant, la travessem per una enorme finestra natural que ens mena a l’estètica aresta oest. Força gent fa el descens per la normal des d’aquest punt, no els entendré mai, deuen ser “col.leccionistes” de ferrades. Al meu entendre és trist no enfilar l’aresta, ja sense complicació ressenyable, i guanyar aquest esbelt cim. Les vistes, el Triglav enorme a l’horitzó, i l’ambient total d’alta muntanya s’ho valen amb escreix. Per fer aquesta ascensió cal aproximar-se als peus del gegant des del refugi Ticarjev Dom (1.620m) situat al mateix Pas Vrsic. Ens exigirà gairebé 1.000m de desnivell positiu fins al cim, la major part d’ells en la via ferrada, i aturades a banda, unes 7 hores efectives d’activitat entre anada i tornada. I això és tot!!!... ja teniu ganes de descobrir

Eslovènia?... doncs… bon viatge!!! (1) Els Alps Julians, al nord-oest del país, fan de frontera natural entre Eslovènia i els seus veïns austríacs i italians. Aquest sistema muntanyós pren el seu nom arrel de l’interès que ja hi depositaren, per motius geoestratègics, els romans en temps d’en Juli César. (2) Al bell mig dels Alps Julians hi trobem el Parc Nacional del Triglav i, com a rei i senyor de la serralada, el sostre eslovè: el pic Triglav amb els seus 2.864m d’alçada. (3) La República d’Eslovènia esdevingué sobirana i independent de I’antiga Iugoslàvia l’any 1991. Prou interessant és el seu procés de separació, constitució i reconeixement per part de la resta d’estats europeus. A vegades sembla que la història té en curta manera el capritx de, passat un temps, repetirse en diferents contrades. Però això, ara i aquí, no toca. (4) Ajdovska deklica és la noia pagana. Una curiosa formació rocosa en forma de cara de dona que trobem als peus de la cara nord del Prisojnik. La llegenda que l’envolta la deixo pendent de la vostra curiositat.

La Gomera un paradís inesperat

Text i fotos: Francesc Antillach

er arribar a l’illa de la Gomera el més aconsellable és prendre un vol amb destinació a Tenerife Sud.

Des d’allí l’autobús interurbà núm. 111 de la companyia Transportes Interurbanos de Tenerife S.A. (TITSA), que passa cada 30 minuts, ens portarà a Los Cristianos on des del seu port ens embarcarem en un ferry amb destinació a San Sebastian de la Gomera. La naviera Armas i la naviera Fred Olsen cobreixen el trajecte en aproximadament 50 minuts, essent aquesta darrera companyia la que ofereix una major freqüència. Es pot adquirir el bitllet a través d’Internet per assegurar-nos el passatge a l’hora que més ens convingui. Arribats a San Sebastian de la Gomera, a la mateixa terminal del ferry, podrem llogar un vehicle amb tota facilitat. La empresa que ofereix major ventall és Canary Islands Car (CICAR). Per Internet es por reservar el vehicle sense major dificultat. La Gomera té una forma gairebé circular amb una superfície total de 371 km2, essent la seva altitud màxima de 1.487 metres a l’Alto de Garajonay (Parc Nacional), situat al centre del territori, per tant els desnivells són importants. El terreny és rocallós surcat de valls i barrancs a tot el voltant de l’illa que desguassen al mar. A la part baixa d’aquestes valls es situen les poblacions més importants (San Sebastian, Hermigua, Vallehermoso, Gran Rey, etc) amb petites platges d’arena negra. La resta de la costa la conformen escarpats penyasegats que cauen verticalment des de gran altura. Les fondalades i els terrenys laterals d’aquestes valls estan terrassats, fruit de l’acció humana, per dedicar-los a la explotació agrícola de la zona, especialment al cultiu del plàtan. Si guanyem una mica d’altitud, aviat ens trobarem amb una frondosa selva, gairebé impenetrable, amb una humitat sorpre-

nent que propicia cursos d’aigua corrent. Aquestes corrents d’aigua en el seu camí cap al mar, excaven els profunds barrancs que hem anomenat. Aquest ecosistema conegut com “laurisilva” ve donat pels vents alisis provinents de l’atlàntic, que arriben carregats d’humitat i que al xocar amb les elevacions de la Gomera, descarreguen la seva humitat provocant una pluja horitzontal, que afavoreix la important massa forestal que forma el Parc Nacional de Garajonay, amb tota la seva diversitat d’espècies tant vegetals com animals. La humitat ambient comporta una boira persistent que s’instal·la a una alçada intermèdia entre el nivell del mar i l’Alto de Garajonay, coincidint amb la zona de màxima exuberància de la laurisilva. Les carreteres de l’illa, obertes als anys 60 del segle XX, són revirades, sinuoses i amb forts pendents per passar d’una vall a una altra, és a dir, d’un poble a un altre. El fet de que les poblacions, com hem dit, es troben situades a la part baixa de les diverses valls, fa que antigament la comunicació entre elles es feia per mar; i tan sols existien antics senders, que daten la majoria d’ells de l’època del antics pobladors de la Gomera (Guanches). Aquests senders sortosament s’han conservat fins als nostres dies i avui esdevenen uns itineraris espectaculars per als senderistes. Com que l’orografia del terreny és tant complexa, les comunicacions també ho són i més encara en èpoques passades. Per això els antics pobladors es comunicaven en la distància mitjançant el “silbo”, un llenguatge xiulat que ha esdevingut Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. La Gomera allotja infinitat d’itineraris a peu de diversa dificultat i variat atractiu. En descriurem només dos, amb la intenció de que representin una mostra de la diversitat que aquesta illa ens ofereix.

Primer itinerari: Es tracta d’una ruta circular amb inici i final a la població de Vallehermoso. Puja a l’ermita de Santa Clara, recorre la muntanya del Teselinde i baixa fins a la platja, essent una excursió farcida de contrastos paisatgístics. Iniciem el recorregut a la plaça Major i ens dirigim a la part superior del poble on passem a tocar del cementiri. Prenem el camí de l’Era Nueva que s’enfila pel barranc homònim en direcció a l’ermita de Santa Clara (senyalitzat). Primer passarem per l’ indret de petites explotacions agràries, algunes ja abandonades, i d’algunes palmeres de les que s’extreu la apreciada mel de palma. Més amunt entrem en un frondós bosc format per sabines canàries, llorers i teixos, afavorit per les humitats dels alisis atlàntics. En arribar a dalt trobem l’ermita de Santa Clara (735 m), punt culminant d’aquest itinerari, a tocar del penya-segat que ens ofereix bones panoràmiques de la costa a vista d’ocell. Darrera l’ermita hi ha una zona de pícnic, a tocar de la qual s’inicia un corriol que avança planejant per l’esquenall de Teselinde, en direcció Chijeré, a l’ermita de Coromoto i a la Punta de Alcalà (senyalitzat), mentre que la costa ens queda a l’esquerra. El sender en el seu inici discorre per entre la vegetació per, més endavant, deixar el bosc i trobar un terreny gairebé sense vegetació, llevat d’uns minsos exemplars de pi canari, que sobreviuen a dures penes sobre un terreny volcànic d’un cromatisme espectacular, on els grocs, ocres, vermells, blaus i verds es succeeixen de manera improvisada. Ens trobem més o menys damunt del monument natural conegut com “los Órganos”: columnes basàltiques que cauen fins al mar formant un penya-segat d’una verticalitat colpidora, que recorden els tubs d’aquest instrument, fenomen que només es pot apreciar en plenitud des del mar. A 9

https://upload.wikimedia.org/wikipedia/ commons/8/8b/Map_of_La_Gomera.jpg

tre la altíssima vegetació. Aquí els troncs del arbres estan entapissats de molsa i el sotabosc totalment cobert de falgueres. La lluminositat, els colors, els arbres gegantins, el silenci, i tot plegat confereixen al lloc un atractiu de complexa descripció. Deixant Las Mimbreras ens encaminem cap a la ja propera ermita de Lourdes, que trobem envoltada de vegetació a tocar d’una area de descans amb font i taules de pícnic. Continuem baixant suaument en direcció al llogarret del Cedro situat a poc més d’1,5 km. La frondositat del bosc va minvant en favor dels cultius agraris a la zona de la Meseta de Hermigua, senyal evident que estem sortint del parc nacional. la dreta ens queda la vall de Vallehermoso amb el Roque Cano que sobresurt com a sentinella immutable de la contrada. El corriol que seguim fa cap a una pista que prenem a l’esquerra. Poc desprès de passar la desviació que porta a les restes de l’antic poblat guanche de Chijeré, arribem a la petita ermita de Coromoto situada en mig d’un paisatge genuïnament llunar, si no fos per petits testimonis vegetals que s’entossudeixen a viure en tant precàries condicions. L’entorn resulta d’una bellesa extraordinària. Tot seguit arribem a la Punta de Alcalà, que ens ofereix unes bones panoràmiques de la retallada costa nord de la Gomera i, si el dia és clar, podrem apreciar la silueta del Teide a la veïna illa de Tenerife. Iniciem ara el descens, llarg i intens, fins gairebé al nivell del mar per un corriol que serpenteja per l’esquenall d’un esperó rocallós. Desprès de baixar 550 metres, arribem a la carretera que des de Vallehermoso porta a la platja. Ara remuntem carretera amunt durant 1 km per desviarnos a l’esquerra cap al barri Lomo del Barro, a l’altre costat del barranc. Més endavant prendrem un corriol a la dreta que a través de diverses terrasses de conreu, avui abandonades, ens portarà de nou a Vallehermoso desprès d’haver caminat 15 km. i de salvar un desnivell de 750 metres. Segon itinerari: En aquesta ocasió es tracta d’un recorregut 12

lineal que discorre gairebé en la seva totalitat pel bosc de laurisilva i de baixada, per estalviar temps i esforç. És recomanable deixar el cotxe al poble de Hermigua, a la zona del “convento” i contractar el servei d’un taxi que ens porti al pàrking de Pajarito, a la cruïlla de la carretera GM-2 amb la carretera CV-13 que porta a Alajeró, on començarem la ruta a peu fins a Hermigua. En primer lloc prenem el corriol ben senyalitzat que en uns 30 minuts ens porta a l’Alto de Garajonay a 1.487 metres, punt culminant de la Gomera. Abans de l’arribada dels castellans a l’illa, aquest cim era un lloc sagrat de culte del antics pobladors, on feien els seus rituals, adoracions i sacrificis. Des d’aquí dalt tindrem una gran panoràmica de la Gomera, amb la boira davall nostre que humiteja el bosc que més tard creuarem. A l’est veurem sobresortir dels núvols baixos la silueta piramidal del Teide, a l’illa de Tenerife i, a l’oest, en un dia clar, es poden divisar l’illa de La Palma i la del Hierro. Ara iniciem el descens en direcció al pàrking de Contadero, on creuem la carretera i prenem un corriol ben senyalitzat (PR LG3) en direcció a Las Mimbreras, ermita de Lourdes, El Cedro i Hermigua. El caminoi baixa decididament per entre el bosc de laurisilva, que cada cop esdevé més atapeït, alhora que augmenta la sensació de frescor i humitat. En arribar al rierol del Cedro el desnivell es suavitza, el bosc adquireix una frondositat insospitada on els rajos del sol no arriben a penetrar per en-

Al Cedro creuarem el riuet, passarem a tocar del bar i continuarem pel PR LG-3 en direcció a Hermigua. El sender s’inicia a tocar d’uns tancats de bestiar, que ens han de quedar a la dreta. Més endavant l’aigua del riu del Cedro es desploma verticalment per un desnivell de més de dos-cents metres formant la cascada del Chorro del Cedro. És llavors que el sender que seguim queda enlairat, per tot seguit iniciar un acusadíssim descens en petites llaçades arrapades a la roca, que ens faran reduir la velocitat sensiblement. Estem transitant per barranc de Monforte, que el curs fluvial que seguim ha obert per arribar al mar. Al final de la intensa baixada veurem la cascada en tota la seva alçada. Com ja hem comentat, la part mitja/baixa dels barrancs es troben terrassats per l’explotació agrària i l’aprofitament de l’aigua pel seu reg. Aquest barranc no n’és cap excepció, i per aquest motiu ben aviat trobarem el embalse de Los Tiles. Ara caminarem per entre algunes d’aquestes terrasses i palmeres, i anirem trobant tubs i altres conduccions de reg. Aviat ens cridarà l’atenció la silueta triangular del Roque Chico, bonica formació volcànica que domina la vall. Ja falta poc per trobar les primeres vivendes de la població. Seguint els indicadors baixarem els empinats carrers fins a trobar la carretera general, a l’ indret del “convento”, a la zona de Los Telares. Haurem pujat uns 125 metres des de Pajarito fins a l’Alto de Garajonay, amb una baixada de 1.350 metres fins a Hermigua. La distància total recorreguda ha estat de 18 km.

Cent anys de la gran desgràcia al pic de l’Aneto (1916-2016)

nguany fa 175 anys de la conquesta del pic més alt dels Pirineus, l’Aneto. El 20 de juliol de 1842, un grup de sis persones sortides de Luishon van fer el cim. La colla l’encapçalava el militar rus Plató de Tchihatcheff i el botànic francès Albert de Franqueville, amb quatre guies de la zona.

Per fer honor als encants i a les dificultats que, fins i tot encara avui, ofereix el gegant de les Maleïdes, recordarem una de les històries més corprenedores que s’hi han esdevingut i resumirem la ressenya dels desgraciats esdeveniments a l’Aneto ara fa cent anys, just els dies en què es preveia la inauguració per part del CEC del refugi de la Renclusa, relatats per un testimoni dels fets en primera persona: Mn. Jaume Oliveres (1877-1957), gran i actiu pirineista en aquells primers decennis del segle XX. Aquell luctuós accident tingué un enorme ressò en el món excursionista, i fou conegut i divulgat per aquest text, de gran força expressiva, esdevingut un clàssic de les ressenyes muntanyenques.

(3.404 m.s.m.), on havíem de fixar-hi un bronze dedicat al gran poeta Verdaguer com a cantor de les Maleïdes, obrir les obres del refugi del Coll de Corones...» «El dia 28 de juliol, es va rebre al centre un telegrama de Mossèn Jaume Oliveras notificant-nos la tràgica mort, al pic d’Aneto, del conegut guia i arrendatari del xaletrefugi en Josep Sayó, i del nostre consoci n’Adolf Blass. Pot considerar-se l’esglai que va produir tal nova al Centre Excursionista de Catalunya. Tot seguit es va acordar la suspensió de les festes d’inauguració...». La

introducció de l’article conclou: «Ara res podem fer de millor que deixar parlar a Mn. Jaume Oliveras, company d’excursió dels qui hi moriren, qui n’ha fet una puntual, punyent i admirable relació, per la qual es veu es veu tota la magnitud de la tempesta i de la desgràcia».

L’article de Mn. Oliveras comença amb la notícia de l’excitació que provocà a Benasc, a Barcelona i a Luishon la prevista inauguració del xalet-refugi de la Renclusa, malgrat que Europa vivia en plena Gran Guerra, i al refugi hi havia francesos i alemanys, enemics al front bèl·lic.

La introducció de l’article diu que: «En el Centre Excursionista regnava força activitat del bon punt que va fixar-se el dia 5 d’agost per data de la inauguració oficial del xaletrefugi de La Renclusa, que devem a la iniciativa del nostre enyorat company, l’eminent pirineista Juli Soler i Santaló... Es redactava el programa de les festes d’inauguració que havia de compendre els dies 5, 6 i 7: presentació d’autoritats i de delegats, nomenament oficial de guies del Centre Excursionista, descobriment d’una làpida a la bona memòria de Juli Soler, vi d’honor, repoblació de peixos als estanys, ascensió al Pic d’Aneto, el gegant del Pirineu

1916. La Renclusa (Vall de Benasc, la Ribagorça). «Desgràcia al Pic d’Aneto», Mn. Jaume Oliveras, «Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 260, setembre de 1916 (ddd.UAB).

Els treballs dels operaris eren continus de trenc d’alba a posta de sol, només interromputs per la migdiada imperativa: «En aquella hora de silenci i quietud, saborejàvem [assaboríem] nosaltres el cafè, la festa de Sant Jaume, amb les portes mig tancades, tirant plans i cavil·lant com podríem encabir la gent...». Mn. Jaume prepara l’ascensió a l’Aneto juntament amb el Dr. Prió, «un home de pes», en sentit literal, català d’administració francesa, i que se sumen a la que faran els dos excursionistes alemanys, Adolf Blass i Eduard Kröger amb Josep Sayó, el guia benasquès: «Així... podrem fer la pujada sense que es destorbi ningú més que en Sayó, i no s’endarreriran les tasques urgents del Xalet i la Capella». Finalment, el Dr. Prió no se sumarà a la comitiva, malgrat son desig, «per no haver estat possible trobar un calçat a propòsit» per a un home de més de cent quilos de pes. Parteixen per amunt, doncs, els altres quatre muntanyencs a tres quarts de cinc del matí del 27 de juliol. Arribats al Portilló, contemplen «la visió sempre nova de la immensa gelera que el sol del matí 13

sorpresa ben agradable, puix que el llac Coronat, que tants anys no havia pogut contemplar ningú, aquest any es presentava a la vista i amb un aspecte nou completament. Tots els que freqüenten la Maladeta saben com antigament aquest llac, el més alt dels Pirineus, ocupava tot el clos del Coll de Corones i era gelat quasi sempre».

1916. La Renclusa (la Vall de Benasc, la Ribagorça). «Desgràcia al Pic d’Aneto», Mn. Jaume Oliveras, «Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 260, setembre de 1916. L’espaordidora cova de gel: «Caverna a la gelera d’Aneto. Enfront d’ella en Sayó i en Blass, víctimes del llamp». Clixé: J.Oliveras. El guia benasquès, Josep Sayó, guaitant a la cova. Al seu costat, l’excursionista alemany Adolf Blass, i més avall son company Eduard Kröger. La foto fou feta pel quart caminaire, i autor del relat, Mn. Oliveras.

feia lluir resplendent. Tindríem un dia com pocs se’n troben: l’horitzó estava claríssim i sols qualque boira s’aixecava pel cantó de la Vall d’Aran; emperò el sol la fondria segurament, i veuríem els últims termes fins allà on la vista pogués allargar». Passada la tartera i en arribar a la glacera, els excursionistes es lliguen i «plens de co-

ratge,... emprenguérem altra volta la ruta per damunt la gelera. Al davant nostre es presentà de sobte com una gola fenomenal oberta: era lluny encara i feia feredat per ses dimensions colossals aquella gola negra». Una esquerda immensa, comparada a la mateixa boca de l’infern de Dant per l’autor. Al Coll de Corones «ens esperava una altra

Continuen l’ascensió, amb una notòria suada «durant l’aspra costa que es té de guanyar per posar els peus sobre el contrafort de roca de Corones i arribar a la cresta que porta a la primera plataforma del cim... A les deu i cinc minuts guanyàvem el pic d’Aneto després de passat el Pont de Mahomet». Fins i tot, en Blass, reticent a creuar, ho va aconseguir. Fet el cim, les condicions meteorològiques comencen a variar: «No durà gaire la nostra alegria: al moment d’arribar-hi restà tot el cim embolcallat de boira baixa, i al poc d’obrir l’àlbum començà a caure una mica de granissa fina com guspires de neu, i es va girar un vent fred». Valia més fer un mos

1916. La Renclusa (la Vall de Benasc, la Ribagorça). «Desgràcia al Pic d’Aneto», Mn. Jaume Oliveras, «Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 260, setembre de 1916. Els homes que pujaren quatre dies després a recollir els cadàvers, «firmant l’acta al cim d’Aneto» amb l’explicació dels fets desgraciats del dijous 27 de juliol de 1916.

i veure com evolucionava aquest canvi de temps. De sobte, arribà per sorpresa «aquell soroll semblant a una vibració metàl·lica, quan tot d’un plegat una convulsió ens trasbalsà a tots i se sentí un gran tro. L’espant no és d’explicar; la vibració metàl·lica tornà a començar amb més força i vingué una altra explosió. Fugírem a més córrer». Pel Pont de Mahoma, passen de dos en dos: primer, Mn. Oliveras a càrrec d’un dels excursionistes alemanys; després, en Sayó amb l’altre. «Mentre passàvem el pas, ens percudiren dues explosions més, i totes les roques semblava que vibressin: mon company estava atordit de no dir, i jo l’animava fingint una seguretat que no tenia pas». «Ja acabàvem de sortir d’aquell pas fatal, quan una percussió més forta que totes em

féu caure d’esquena, aguantant-me per miracle arran del cingle... Sortírem del perill cridant els altres que no es veien enlloc: els llamps continuaven amb la pedregada, i els nostres cossos vibraven electritzats, per la qual cosa anàrem a més córrer a tirar-nos sobre la neu».

La serenya conducta del gendre de Sayó, l’Antoni Abadias, que després del primer moment de tristor, es dedicà a infondre «valor allí on tot era decaïment i desesperació». Telegrames per als familiars i també per al Centre Excursionista per preparar l’aixecament dels cadàvers.

La crua i dura descoberta dels cossos dels companys: «Cridava com un desesperat i escorcollava el fons de l’abisme; quan, tot de sobte, al començament del pas, avall d’una petita canal, me veig agombolats els cossos d’en Josep Sayó i de l’alemany Adolf Blass. Hi vaig baixar animat, pensant que haurien caigut allí aombrats pel llamp que em tombà a mi... Però, horrura!, tots dos tenien el cap esberlat i es desprenia d’ells una forta sentor de carn cremada».

Aquella primera nit, de pluja continuada, fou especialment trista: «La nit l’havíem passada amb un sòpit deliri, que trencaven contínuament els udols desesperats i crits incoherents de la viuda i del la filla del desgraciat Sayó». L’anomenada del difunt i el dolor de les dones escampà la tristor per tota la vall. La descripció de l’atmosfera a l’interior del refugi, on restaven confinats pel mal temps els allà presents, és de debò punyent i colpidora. Després de dos dies i

dues nits, «el dissabte s’aclarí una mica la situació», amb la partida de les dos dones i l’arribada del jutge, el fiscal i l’agutzil de la vila, amb onze joves «avesats a la muntanya». El jutge, «jove d’aire ciutadà, que tota la vida l’havia passada estudiant fora de Benasc, i no es veia pas amb coratge de pujar al cim maleït», hagué de nomenar un delegat per pujar a l’aixecament dels cadàvers. A punt de partir cap al cim una comitiva per a la recollida dels cadàvers, en Josep Delmàs, «l’intrèpid guia que havia acompanyat tants anys el malaguanyat D. Juli Soler» va adonar-se que la colla no les tenia totes i va posar en alerta Mn. Oliveras i el gendre d’en Sayó. La determinació, coratge i voluntat incommovible del mossèn acabarà per convèncer-los de la necessitat de fer aquesta ascensió. Caldrà esperar al diumenge dia 30 a la matinada (el text escriu, per error, 20), un cop parà de ploure, per sortir a les set del matí cap al Pic d’Aneto. Amb en Josep Delmàs com a guia, la cordada s’encara gelera amunt, però el temps no acompanyà i calgué descendir fins a la Renclusa: «convinguérem tots que valia més perdre el temps que pendre mal». Calia proveir de queviures el refugi, i una partida de cacera aportà tres isards, cosa que «ens solucionà d’allò més bé el problema de les

subsistències en aquells dies en què, faltant la vigilància d’una dona, ja totes les provisions anaven mancant». Finalment, el dilluns 31 per procedir a la pujada, amb un temps favorable: «no es veia enlloc un borrall de boira, ni el més petit vel de calitja cobria les muntanyes, que es presentaven brillants, àdhuc a la llum de les estrelles». Quatre hores d’ascensió entre la Renclusa i el cim. A les vuit del matí, ja a dalt, «aquell monstre assedegat de sang quatre dies enrere, ara se’ns presentava banyat de llum, rialler, com si res hagués fet, endiumenjat amb un vestit nou de neu puríssima, amb el qual havia embolcallat també curosament els cadàvers com si volgués amagar sa criminal malifeta». S’hi transcriu la nota que deixaren en l’àlbum o llibre de signatures del cim, amb l’explicació del lamentable succés per a informació de generacions futures. La crua descripció de la «llarga i feixuga» tasca de rescat dels cossos coberts de neu gelada per elevar-los fins a la cresta i «passar-los per damunt aquell dentellat de roques fins que els tinguérem al costat del Pas del Cavall». La descripció de l’estat del cos fulminat de l’excursionista alemany és especialment descarnada. De tots els objectes dels difunts, es troba a faltar el rellotge de l’alemany, «del qual ni allavors ni després, se n’ha trobat rastre». La baixada de la ge-

lera calgué fer-la amb els cadàvers lliscant, «lligats i formant part de la nostra cordada... Era una tasca que trencava el cor, però no hi havia més sinó fer-la, i els més decidits ens posàrem al costat dels cadàvers... No hi valgueren precaucions, i als pocs passos rodàrem avall morts i vius en confusió... La feina era dura com ningú s’havia figurat...», i encara calia travessar «aquella fenomenal tartera de roques tallades a ganivet, cavalcades unes sobre d’altres; aquesta de dret, l’altra de través; l’una de punxa, l’altra de gairell; ara segures, ara movedisses; que un no pot esguerrar pas un peu sense la seguretat de trencar-se una cama». Calgué carregar-se els cadàvers a l’espatlla i saltar de roca en roca: «i s’anaven passant de l’un a l’altre l’apreciada i feixuga càrrega, i pujaven fins al Portilló, i baixaven encara per l’altra part fins arran de la gran congesta que hi ha al peu de la carena». Arribats ja al vessant de la Renclusa, Mn. Oliveres baixà fins al refugi a recollir dinar per als rescatadors. També pujà amb més reforços i uns baiards que facilitarien aquest darrer tram del descens. Es presentaven finalment a les cinc al xalet. El Dr. Prió s’oferí a fer de retratista: «serien al seu temps un bon record per a les famílies dels desgraciats difunts». El jutge de Benasc hagué de pujar-hi a fer l’aixecament dels cadàvers.

Josep M. Mir, del blog Quina la fem.

Sortides del centre

1 4 3

1. Barranc de Buli 2. Botànica a Camarasa 3. Camí cova de la Vansa 4. Camí d’Antist 5. Escampada 6. vilanova de meia 7. Port de Salau 8. Sortida de la Vegueria

2 3

1. Andorra.Pic d’Escobes i l’Alt de Juclar 2. Grup de Natura per les Comes de Rubió 3. Camí de l’aigua 4. Dolmens de Meià 5. Marxa Nòrdica a Tiurana

1. Pont Romà de Obeix 2. Sant Llorenç del Munt

3 !. Dinar de nadal 2. Sortida maratรณ. 3. Sortida de Tremp.