Centre Excursionista de Balaguer
Tardor - Hivern 2015/16 - NĂşm. 14
Centre Excursionista de Balaguer
Tardor- hivern 2014/2015 - Núm. 12
Sumari 3 La muntanya a la literatura. xxxxxxx. 45 xxxxxxx. 6789 xxxxxxxxxxx. 1011 xxxxxxxxxx. 121314 xxxxxxxxxxxx. 14 xxxxxxxxxxxxxxx. 16171819 Sortides del centre. 20 xxxxxxxxx.
Edita: Centre Excursionista de Balaguer Equip Redacció: Emma Solé, Jaume Casals i Ricard Puertas. Col·laboradors: Joan Molins, Francesc Antillach, Iolanda Darbra, Arboló Monell, Josep Romeu i Francesc Guillaumet. Correcció: Marta Giménez i Mata. Disseny i maquetació: Miquel Àngel Sumalla. Imprimeix: La impremta - Joan Burguet. Dipòsit Legal: L-603-2009 Foto de portada: Rocòdrom de Balaguer.
www.radiobalaguer.cat
La muntanya a la literatura
L’ANIMAL QUE ES VA CONVERTIR EN UN DÉU
3*
Desgraciadament, el règim dels sàpiens a la Terra de moment ha produït poques coses de les quals ens puguem sentir orgullosos. Hem dominat el nostre entorn, hem fet créixer la producció de menjar, hem construït ciutats, hem establert imperis i hem creat extenses xarxes comercials. Ara bé: ¿hem fet disminuir el patiment que hi ha al món? Una vegada i una altra, el gran augment del poder humà no ha comportat necessàriament una millora individual del benestar dels sàpiens, i normalment ha causat una infelicitat immensa a altres animals.
En les últimes dècades, almenys, hem fet algun progrés real pel que fa a les condicions de vida dels humans, amb la reducció de la fam, les plagues i la guerra. Ara bé, la situació d’altres animals s’està deteriorant més ràpidament que mai, i la millora de la humanitat és massa recent i fràgil per estar-ne segurs. A més a més, malgrat les coses impressionants que els humans són capaços de fer, continuem dubtant dels nostres objectius i sembla que estem tan insatisfets com sempre. Hem passat de les canoes a les galeres, dels vaixells de vapor als transbordadors espacials, però ningú sap cap on anem. Som més poderosos que mai, però no tenim ni idea de què hem de fer amb tot aquest poder. Encara pitjor: sembla que els humans som més irresponsables que mai. Som déu fets a si mateixos que, amb l’única companyia de les lleis de la física, no hem de retre comptes a ningú. En conseqüència, fem estralls en al vida dels nostres companys de viatge, els animals, i en l’ecosistema que ens envolta, i perseguim ben poca cosa tret de la nostra diversió i el nostre confort, sense arribar mai a sentir-nos satisfets. ¿Hi ha res més perillós que uns déus insatisfets i irresponsables que no saben què volen?
(historiador i escriptor israelí)
F
a 70.000 anys, l’Homo Sapiens encara era un animal insignificant que anava a la seva en un racó de l’Àfrica. Durant els mil·lennis següents, s’ha transformat en l’amo de tot planeta i en el terror de l’ecosistema. Avui es troba a les portes de convertir-se en un déu, disposat a adquirir no solament l’eterna joventut, sinó també la capacitat divina de la creació i la destrucció.
YUVAL NOAH HARARI
Sàpiens de Yuval Noah Harari
biografia: https://es.wikipedia.org/wiki/Yuval_Harari
*4
Reflexions fotogràfiques en primera i segona persona
Jose Figueres xxxxxxxxxxxxxxxxx
U
s he d’explicar l’última història que hem tingut la meva càmera –jofialita– i jo. Sí, és una càmera de fotografiar que té nom –ves tu, quina bestiesa– però es així... Us deia que volia contar-vos l’última trobada que vaig tenir. És aquesta: –Redéu, quin fred! Quina humitat! –Hola, jofialita! Un magnífic dia per fer fotos espectaculars. –No sé què dir-te! Tinc el sensor tremolant i els circuits gelats. No crec que pugui fer cap foto que puguem definir com a «espectacular». Era un dia d’hivern, un dia de «desembre congelat», i vaig decidir anar a escampar la boira –mai millor dit. La ciutat era muda, cap soroll, només a la llunyania del carrer es veia una figura arrupida que anava a algun lloc. Vaig seguir el carrer fins arribar al riu; en creuar la passarel·la vaig veure el carrer del pont. Què bonic ha quedat amb els edificis rehabilitats i pintats de mil colors! Tot i que una boira espessa que ho tapava tot només deixava veure algunes cases desdibuixades, mentre que la resta es perdia entre un gris sinistre.
és l’element que determina quina combinació de diafragma i velocitat és la més adequada, perquè les fotografies ens surtin correctament exposades a la llum. Dominar aquest element és tenir la meitat de la partida guanyada. – Espifiar-la, dius? Ans al contrari, per això es van inventar els automatismes... per facilitar la vida a l’aficionat i no haver de fer càlculs i malabarismes. –Doncs, a veure què diu el teu automatisme en aquesta escena. VF: 5.6, velocitat: 1/320. Anem a veure doncs..., i ara, mira com queda: fosca. Massa fosca. –Silenci... –És que t’enlluernes de seguida. El teu fotòmetre li dóna uns valors al teu ull que fa que vegi molta més claror que la que hi ha realment i no deixes entrar al teu sensor la llum que toca. Conclusió: que la foto queda més fosca que la realitat.
–Què, com ho veus? –va preguntar la jofialita. –Bé, és una perspectiva interessant, tenim un carrer emblemàtic del Balaguer antic, afegint-hi una característica de les contrades de Lleida: la boira. –Com ho fem perquè surti alguna cosa... «interessant», com tu dius? –Doncs, ajudant-nos de la tècnica, és clar. Aquestes fotos no es poden deixar als teus automatismes, perquè de ben segur que l’espifiem. Un dels estris més desconeguts de les nostres càmeres –incomprensiblement, diria– és el fotòmetre. Li confiem el més important sense saber que
Tal qual segons l’automatisme (f:5.6 1/320s)
Tots els fotòmetres estan calibrats perquè tots ells captin la mateixa llum que reflecteix una cartolina gris, se’n diu reflectància, i a la cartolina se la coneix com a carta de calibració al 18% de gris1. Dit de forma menys tècnica, totes les càmeres han de donar la mateixa combinació de velocitat/diafragma, quan estan mesurant la llum que reflecteix aquesta carta gris de calibració. Així és com s’aconsegueix que totes les càmeres exposin correctament la mateixa escena, sigui quina sigui la marca de la càmera.
Automàtic
f:5,6
1/304s
En escenes molt il·luminades –platja, neu, boira, nocturnes–, aquestes enlluernen el fotòmetre, i l’automatisme ens dóna uns valors erronis per a l’escena, amb una imatge massa propera a aquest to del 18% de gris, que comentava abans. És a dir, obtindrem fotos massa fosques, massa grises. Prova1 f:5,6 1/160s
Prova2
f:5,6 1/75s
Model de carta calibració gris 18%
–Què cal fer llavors? –Doncs deixar que entri més llum al teu sensor. La foto quedarà més blanca i no es veurà aquest to d’«ala de mosca» que no s’ajusta amb la realitat visual. Mira, es veu claríssim en els exemples. Tu m’has dit que l’automàtic ens dóna f: 5,6 de diafragma i una velocitat de 1/304 segons. Mira el que passa si deixem entrar més llum baixant la velocitat un pas i dos passos... La que s’ajusta millor a la realitat és: «Prova 1»; la boira és més clara, i tota la imatge està més il·luminada. Hem guanyat més detall i no es perd l’ambient. Per cert, per si no ho sabies, tu, igual que altres càmeres fotogràfiques, teniu un rodet a prop del disparador que diu el mode de l’escena: si és un contrallum, paisatge, retrat o escena nocturna. Si no vols fer càlculs, poses l’escena en mode contrallum i de ben segur que et sortiran millor que en automàtic.
–Ets un saberut... Apa, tanco l’ull i me’n vaig a netejar el sensor...; està ple de xerrameca... –És... És que ets una consentida!!! Deixem les baralles i ara que la jofialita no hi és, fem un resum... Tenim dos mètodes: un d’automàtic, si la nostra càmera fotogràfica disposa de «modes d’escena», i un altre de manual. Aquí teniu l’esquema:
5*
*6 Aixi ens queda un cop corregida.
1. Automàtic: Ajustar la càmera segons el mode “contrallum”. 2. Manual: escollir una d’aquestes –només una: Ajustar la càmera a +1EV2 –si teniu calibrador d’EV. Reduir un pas la velocitat o... Augmentar un pas el diafragma. Un dels factors a tenir en compte és “l’ambient”; és una paraula fàcil però el seu significat està ple de matisos. En un dia de boira ens podem trobar de tot: boira alta, boira baixa, boira espessa, boira ploranera. Totes tenen la seva característica i cal tractar-les de manera diferent. Com a regla general trobareu que la vostra càmera, en aquestes situacions, farà captures més fosques del que toca; cal corregir-ho com hem dit. També us podeu trobar que hi hagi dominants de color, és a dir, que la vostra imatge tingui un to de color que domini sobra la resta: un blau, un marró o qualsevol altre que depengui de l’entorn. Caldrà esmenar-ho a l’ordinador quan editeu la foto o bé comentar-ho al laboratori. Corregir les dominants... és un altra història. Abans caldrà preguntar-li a la jofialita. –Ho enteneu, oi? Fons de consulta: 1 Carta gris: http://www.jpereira.net/gestion-de-color-articulos/carta-de-gris-al-18-historia-y-uso 2 EV(Exposure Value): https://es.wikipedia.org/wiki/Valor_de_exposici%C3%B3n Llicències aquí: https://es.wikipedia.org/wiki/Licencias_Creative_Commons Tot plegat sota la llicència de Creative Commons cc-by-sa
ACTIVITATS SOCIOCULTURALS DEL CEB
Mar Alvarez C
ontinuant amb les activitats de caire sociocultural, el passat dia 29 de maig, el Centre Excursionista de Balaguer va oferir als seus associats i simpatitzants una conferència amb l’escaladora MAR ÁLVAREZ. I qui és la Mar Álvarez? Doncs, es tracta d’una dona nascuda a Sabadell, escaladora dins la modalitat esportiva en roca, que el passat 21 d’agost de 2014 va entrar a formar part del grup d’escaladores d’elit a nivell mundial, és a dir, dones que han aconseguit encadenar vies de grau de dificultat 9a. Què va fer per entrar-hi? Es diu molt aviat… Doncs ni més ni menys, va encadenar la via anomenada “Era Vella” a Margalef (Priorat), via de grau 9a, després de passar-se dos mesos de treball a peu de roca. Aleshores, ha estat la cinquena dona al món i primera catalana d’ aconseguir encadenar aquest grau de dificultat. Onze anys abans que ella, ja ho havia aconseguit la mítica escaladora basca Josune Bereciartu; després va ser la francesa Charlotte Durif al 2011; l’americana Sasha DiGiulian, també a l’Era Vella a Margalef, al 2012 i la belga Muriel Sarkany al 2013. Què és l’Era Vella? Es tracta d’un desplomat ataronjat dins el sector de la Visera de la Coma a Margalef (Priorat), on la dificultat resideix en l’elevat nivell de resistència necessari per superar els seus 40 metres, ple de bidits, tridits i preses una mica rares d’agafar. Hi ha un primer tram de
Josep Romeu Farré
roca una mica descomposta, seguit d’un sostre curt però molt físic; un tram de cinc cintes molt intenses, amb un pas de bloc marcat i un altre tram de continuïtat de seqüències menys dures però que van marcant. Es tracta sens dubte d’una definició tècnica, que els no introduïts en el tema desconeixem.
*7 Com es gradua la dificultat en l’escalada esportiva? Per aclarir una mica aquest aspecte important dins aquesta activitat, per als no iniciats, explicarem que en l’escalada esportiva es valora la dificultat d’una manera subjectiva, és a dir, es quantifica
*8 mitjançant consens dels escaladors i, per tant està sotmesa a constants modificacions. La mesura és el grau, aquest fa referència a un tram d’escalada concret. A Catalunya s’ha emprat la graduació francesa, amb nombres naturals, seguit de les lletres a, b,c, i el signe +, per especificar dificultats intermèdies. Exemple: el grau més senzill és el 4a, per sota d’aquest, no té sentit l’escalada esportiva, mentre que la màxima dificultat assolida fins ara és el 9è grau. A Catalunya existeixen vies d’escalada de fins a grau 9a+, alguna de 9b i a Oliana una de 9b+, que vol dir que són extremadament difícils.
“Hi ha un primer tram de roca una mica descomposta, seguit d’un sostre curt però molt f ísic; un tram de cinc cintes molt intenses.”
favorables que hi han ajudat, com no tenir lesions, disposar de temps per entrenar i també per descansar, per poder provar les vies diverses vegades, tenir sempre a la vora el David, la persona disposada a ajudar-la i donarli suport i ànim en tot moment, a gaudir d’unes bones instal·lacions per entrenar i mantenir una bona línia d’entrenament. Per assolir aquesta fita de l”Era Vella”, va tardar dos mesos de treball i de provar la via de manera exclusiva, des del primer dia 21 de juny de 2014, fins al 21 d’agost de 2014, dia històric en què ho va aconsseguir. El motiu d’escollir l’”Era Vella” va ser una mica de rebot, ella havia encadenat la via Mind Control amb grau de dificultat 8c+, i la gent del sector, és a dir, els escaladors més propers, ja la van esperonar amb una via del següent grau de dificultat. Primer s’ho va agafar com una broma, però al cap d’un temps, aconsellada i guiada també per l’escalador, entrenador i amic, Pedro Bergua, ja ho va valorar més seriosament i d’acord amb un test de condicions físiques va veure que es podia enfrontar a un projecte més dur, com el proposat. Les seves vies assolides més destacades a causa del seu grau de dificultat han estat: • “Ixeia” “Gèminis” i “Tripa de conejo”, vies 8b+ a Rodellar. • “Fish Eye” 8c i “Mind Control” 8c+ a Oliana. • “Terence Hill” 8b+ i “Era Vella” 9a a Margalef.
La Mar, en la seva conferència, va anar desgranant com va fer-ho fins aconseguir aquest èxit esportiu dins la seva carrera i ho va fer de manera planera, entenedora i amb molta humilitat. Manifesta que va sentir una enorme alegria i satisfacció en haver-ho fet i que aquesta proesa ha estat gràcies a un seguit de circumstàncies
Per últim, sembla que de moment no té gaire clar si farà algun intent en una via 9a+. Ara està molt satisfeta en allò que ha fet i s’haurien de donar un seguit de circumstàcies: similitud de característiques de la via, que estés prop de casa seva, poder-hi accedir amb facilitat I, per arrodonir- ho, una supermotivació.
Vols venir, a aviar?
9*
Arboló Monell
La història d’una petita transhumància, d’un cicle anual sencer d’un dels ramatsd’ovelles del poble d’Estac, al Pallars Sobirà.
La pastura. Faci fred, faci calor. Nevi, trobant-se malament, el dia de cap d’any. La berena, el paraigua, el bastó. Vols venir, a aviar? Serà llarg, tornarem de nit. No m’hi atanso cap gaire, al ramat, em diu. Els fa un crit, elles ja saben on han d’anar. Es coneixen els trossos de casa, els passos. Tenen un moviment aquàtic. Del que passa a una punta de la ramada se’n ressent l’altra. Sembla màgic. Les gosses s’esveren, de vegades fan malifetes. T’arrancaré les orelles, caguntot… De vegades, manyagues, obedients, jeuen vora el pastor. Quan el ramat entra en un prat, me les miro. A veure si n’hi ha alguna que s’estira. O que no pastura. Llavors l’he de memoritzar per punxar-la a la nit. Un moment. Què vol dir, que l’has de memoritzar? Aquí hi ha mil ovelles. Josep de ca de Bernat somriu. Pugem fins al cap de la serra de la Solana. Vine, podem seure una estona. El sol es pon, veig la Pica i Monteixo. L’Orri i el Cantó. Les ovelles peixen i el Josep està en silenci. T’agrada, fer de pastor. Ho he fet sempre. Però t’agrada. T’ha d’agradar. És exigent. Faci fred, faci calor, sou aquí. Però també tens tot això. Somriu. Cada dia del món, les ovelles fan camí per les muntanyes i el pastor les guia.
La xolla.
*10
El meu parent, Ventura de Llessui, em truca. Els xolladors són a casa Safalla, hi vols anar? Ja vas ben calçada? Mira que el corral és brut. Clar que és brut. Com ha de ser, un corral, si no…? Són de la vall de Boí. El cap de colla distribueix la seua gent. Avui només en calíem dos. Quan ens hi estem? Tot el dia. En farem unes 400 cada un. Les de Safalla i les de Batllés. Però és una feina de temporada. El pessolador és molt jove però s’ho mira amb cara de vell. Ho ha vist tota la vida, agafa les ovelles com un sac, les gira, els lliga les potes. Animals dòcils, es deixen fer en el que sembla una sala de tortura i, total, és una perruqueria. L’Erica les marca amb pintura. S verda, de Safalla de Llessui. Cada casa una senyal, una lletra. Un dibuix més ancestral o totalment nou. Un tatuatge d’identitat. Una noia de “les montanyanes” recull la llana (http://www.montanyanes.net/web/, http://www.xisqueta.cat/ i https://projectegripia.wordpress.com/). Avui dia no val res. Li donen. Elles la netejaran, la filaran, en faran jerseis, llana, gorres. I en dir d’on ve la llana, coneixereu els pastors, la ramada, la vida a les muntanyes. Som a principis del mes de juny, les ovelles no tardaran a marxar als prats grassos de les muntanyes que tanquen la vall d’Àssua, per passar-hi tot l’estiu.
La transhumància. Comença l’estiu. Ja ho tens tot? La motxilla pesa: el sopar, l’esmorzar, l’aigua, el sac, la roba d’abric. Emporta’t el paraigües. És massa gran, no m’hi cap. Després et sabrà greu… Va, porta’l! Les ovelles es neguen a passar per la porta del filat que tanca els dos termes, al clot del Ventader. Comencem bé. Tossudes.
11*
Finalment, sortim! Camins d’ovelles, rius de llana. Pugeu una mica més. Si guanyem alçada, com que elles ens tenen por, baixen. Com sempre, estalviem esforços, avui i demà es faran llargs. Fa sol però avui seguirem carrerades de vora els 2.000 metres. A prop de la font de Cabristà, un vedell de vaca bruna vol jugar amb la nostra ramada. Les ovelles, porugues, es dispersen. Què carnús. Ja tenim feina. A les envistes d’Enviny, les ovelles bramen. Han vist el ramat de Rispa. Es criden. Se saluden, riu Bernat. Els pastors es troben just en el lloc on veiem, per primera vegada el gegant, que ens guaitarà la resta del camí, lo Montsent de Pallars. Es donen les mans, com estem, caram, aquest any sí que ve gent, apa som-hi! De vegades, els rierols blancs s’allunyen de nosaltres. No pateixis, saben prou on han d’anar. Passem tan plans com podem, dels Fontanals al barranc de les Boïgues. Les ovelles frenen la marxa. Ho saben: dormim aquí, al peu dels antics remuntadors de l’estació de Llessui.
Llumetes de la vall d’Àssua. Fem un foc. Va, explica alguna cosa. Em pesen els ulls… Dormiràs aquí mateix? Sí, la nit és curta. I aquesta manta m’abriga prou. L’endemà, el sol encara no ha apuntat però elles ja volen marxar. Va, no us encanteu, feu un mos i anem de pressa. Hem d’aprofitar la fresca, si no, després, s’amorriaran amb la calor i la pujada al Collet serà impossible. Camins de fa mil anys, a la falda del Montsent. Enfilem el darrer desnivell, va, amunt, que els de Llessui ja hi són! Joaquín, el pastor, ens espera. Li entreguem les 2.500 ovelles que haurà de guardar, tot sol, fins per sant Miquel. Comptant les de la resta de pastors, la ramada tindrà entre quatre i cinc mil ovelles.
La cura. És diumenge, arribem dels primers. Us farem treballar una mica, encara que vingueu de turistes. Au, teniu, un sac de sal. Tan furres que són sempre aquestes bèsties però, amb la sal se t’acosten i fins i tot les pots tocar.
*12
Després d’esmorzar, els pastors divideixen la ramada. El grup que trien, va rodant al seu voltant. El pastor Joaquín els recita, aquella pigada, va coixa de darrere. La que porta una esquella, saps quina vull dir, l’has de punxar. No me la deixis més dies, aquesta, que està a punt de parir. Bernat, agafa’m aquesta, que li he de curar la pota. I... m’ajudes? Sí, te l’agafo i te la curo, però tu vine a la meua vora, que n’has d’aprendre. Li portem el dinar de tota la setmana, al Joaquín. I vi, pa, alguna gormanderia. Cada setmana li toca a un de diferent. Quan ho ha de fer casa seua, la Bernada el truca al mòbil, què t’agrada més, el pollastre o la vedella? I li prepara, el millor que sap. Què sol. Té el cotxe. I de vegades baixa a Llessui. Sí, tot el que vulguis. Però què sol. Quantes estones en silenci. Quantes nits. Quants dies sense poder donar el bon dia a ningú. Aquesta feina és així. Ho saben tots. I, així i tot, n’hi ha que no la deixaran per res del món.
La tria. Tornem a casa. L’estiu ha estat fred i plujós. El Joaquín no en recorda cap com aquest en tota la seva vida de pastor. Les ovelles, amb la terra tan tova, es feien mal a les potes. Sentir tronar a 2.000 metres, des de dins de la petita cabana de pastor, no fa gràcia. Ni tan sols quan t’hi has trobat tantes vegades que no les pots ni comptar. Perquè, de vegades, has de treure el cap, a veure què passa fora. El Triador. Avui passaran totes per la mànega. Una a una. Cada pastor espera davant una tampella. Quan n’arriba una de seva, la fa entrar al seu tancat. Les reconeixen per la marca, per la cara, n’hi ha que les criden pel nom. He portat un pastís, tu. Celebrem-ho. El què? Doncs mira, que tal dia farà un any. Vols xoliç? Beu una mica de la bóta! Ja en saps, tu, de beure a galet? De cada tancat, es compten les ovelles. Les fan passar una a una, altra vegada, i mentrestant, tres pastors alhora, les compten. Criden alhora, cinquanta! I Salvat fa una osca al bastó amb el ganivet. Del Triador, refem el camí, per la borda de Roi, fins a l’estació, de nou. El Montsent ens guarda. Avui va vestit de núvols. No es passa mai pel cap de la serra. Per què no? No ho veus, que és massa dret? A l’estació, les avien barranc amunt, cap als Altars. Demà ja seran a Serrabana. Soles? Sí, clar. Ja ho saben, de cada any. Tornen a casa. Complim el cicle. Torna l’hivern. Cada dia del món, les ovelles faran camí, per les muntanyes. I el pastor les guiarà.
13*
*14
15*
Sortides del Centre 1
*16
2
3
1. 2. 3. 4. 5. 6.
Sortida Aneto. L’escampada. Tuc del port de Vielha. Serra de Sant Gervà s. De Prades a Capafonts. Pedraforca.
4
17*
5
6
1
*18
2
3
4 19*
1. Coll de Sรณ, vall de la Coma. 2. Punta Curull. 3. Ermita de Sant Pere. 4. Refugi a les Bordes de Burg. 5. Farena. 6. El Balconet de Santa Linya.
5
6
San Juan de la Peña
Una passejada entre la història i la natura. xxxxxxxxxxxxxx
A
mb aquest nom és conegut el conjunt de monestirs –el vell i el nou– i l’entorn natural en què es troba; tot i que quan pensem en San Juan de la Peña, ens ve la imatge del monestir vell i la seva particular ubicació. Efectivament, la ubicació del monestir vell, juntament amb l’espaiosa praderia que amb l’imponent monestir nou ocupen l’explanada de San Indalecio, fan de la serra de San Juan de la Peña un lloc singular. Tot plegat està rodejat d’un exuberant bosc on destaquen espècies vegetals com les falgueres, el pi roig, el pi negre, el faig, el roure, l’avet i el boix; criatures animals com el voltor lleonat, les àguiles reials i el trencalòs a les altures, i el senglar i el gat mesquer a ras de terra. Per poder conèixer aquest indret proposem la travessa de la serra, que des del poble de Santa Cruz de Serós (comarca de la Jacetània, província d’Osca), passant pels monestirs vell i nou, ens portarà fins al típic nucli de Botaya, tot gaudint d’un itinerari ple d’un gran contingut naturalista, paisatgístic i històric. El recorregut total serà de 10 km amb un desnivell de 465 m de pujada i 290 de baixada. Santa Cruz de Serós és una bonica població de la comarca de la Jacetània, a la província d’Osca, que està situada a 785 m l’altitud. Compta amb dos atractius que destaquen per sobre del tipisme de les cases i de la pròpia població: les esglésies de Santa Maria i de San Capracio, que daten del segle XI i que en justifiquen plenament la visita. Iniciem la caminada a l’entrada del poble, a l’indret de l’església de San Capracio i de la carretera
precàries condicions a causa de la humitat i els continus despreniments de pedres, fan que es decideixi edificar un monestir nou a un nivell superior, a l’explanada de San Indalencio, que serà conegut com a monasterio nuevo o monasterio alto.
que porta a San Juan de la Peña. S’ha d’entrar al poble i, en arribar a la plaça –on hi ha l’església de Santa Maria–, cal creuar el pont passant a l’altre costat de riu per arribar fins a l’Hostal Santa Cruz. Després de creuar l’aparcament de l’hostal es comença a guanyar altura a través del sender GR-65.3.2. Més amunt s’arriba a la Collada dels Quatre Camins: el de l’esquerra porta directament a Botaya; pel del mig s’arriba directament al monestir nou o alt i a l’explanada de San Indalecio; i el de la dreta, és
el que interessa per arribar al monestir vell o baix, que va ser el bressol del regne d’Aragó. En arribar-hi, la primera impressió en veure l’edifici és de sorpresa, ja sigui per la seva bellesa arquitectònica com pel seu entorn; i fa pensar en la importància que va tenir aquest monestir. Per tot plegat recomanem la seva visita guiada, en el decurs de la qual es podrà gaudir de les estances i conèixer la història d’aquest emblemàtic monument. L’any 1675 es va produir un gran incendi que va deixar molt malmès l’edifici. Aquest fet, juntament amb les
Així, en acabar la visita al monasterio viejo (altitud 1.100 m), es pugen uns metres per la carretera fins a trobar unes escales que s’enfilen a mà dreta. D’aquesta manera es recupera el GR que, provinent de Santa Cruz de Serós, es deixà a la Collada dels Quatre Camins i que porta al monasterio nuevo. Es pugen les esmentades escales i es camina per un sender que discorre gairebé paral·lel a la carretera per entre la boscana fins arribar al pla de San Indalecio; llavors, cal creuar la carretera i continuar per un altre sender que puja pel mig del bosc fins al Mirador dels Pirineus (altitud 1.250 m), per gaudir d’una esplèndida panoràmica de diverses muntanyes i indrets que s’identifiquen amb l’ajuda d’una taula orientativa que hi ha al mateix mirador. S’inicia la davallada per un ample camí envoltat d’abundosa vegetació que en pocs minuts porta just a tocar del monasterio alto, ja a l’explanada de San Indalecio (altitud 1.200 m), on es troba el Centre d’Interpretació del Monument natural de San Juan de la Peña, el bar, els serveis i una àrea de pícnic. Al darrere del bar i a tocar dels serveis, s’inicia el sender que porta a Botaya, població que representa una interessant mostra de l’estil de construcció altoaragonesa i al punt final del nostre itinerari (altitud 960 m).